LA LLENGUA VALENCIANA

I EL DIASISTEMA OCCITANO-ROM.

Llus FORNS

A Artur Penella i Ramon, in memoriam.

LA LLENGUA VALENCIANA I EL DIASISTEMA OCCITANO-ROM.
Tots els drets reservats. El contingut desta obra est protegit per la llei, que establix
penes de pres i/o multes, a ms de les corresponents indemnitzacions per danys i
perjudicis, per als que reprodusquen, plagien, distribusquen o comuniquen
pblicament, en tot o en part, una obra literria, artstica o cientfica, o la seua
transformaci, interpretaci o execuci artstica fixada en qualsevol tipus de suport o
comunicada per qualsevol mitj, sense la preceptiva autoritzaci de lautor.

2010. Llus Forns.

2010. Desta edici, Oc-Valncia. CIRDOC

ISBN 978-84-613-9937-6
Depsit legal:

Oc-Valncia. Centre Internacional de Recerca i Documetaci Cientfica.

Collecci: Desprs de la Batalla
http://www.oc-valencia.org
http://www.parauladoc.org
despresdelabatalla@gmail.com

Maquetaci: Joan Martinis.

Disseny de portada: Llus Llapissera.
Imprs a Valncia, Publiberia.com
LA LLENGUA VALENCIANA I EL DIASISTEMA OCCITANO-ROM
s un estudi becat per lAcadmia Valenciana de la Llengua, segons lacord
de 5 de mar de 2004, dins lapartat: Lestat del valenci, models ds.

El treball est basat en la tesi doctoral El pensament panoccitanista, 1904-

2004. Dirigida pel doctor Emili Casanova

Va ser llegida a la Facultat de Filologia de la Universitat de Valncia-Estudi

General el 20 de desembre de 2004.

El Jurat estava compost per:

President, doctor Georg Kremnitz, Universitat de Viena, ustria, i president de

lAssociaci Internacional dEstudis Occitans; secretari, doctor Abelard

Saragoss, Universitat de Valncia; doctor Francesc Martines, Universitat de

Valncia; doctor Joan Ferrer, Universitat de Girona; doctor Jordi Colomina,

Universitat dAlacant.

Qualificaci: Excel.lent cum laude.

 TAULA

.-Agraments 9
.-Preliminars 11
.-Introducci: 15
La llengua valenciana i el diasistema occitano-rom 15
El concepte llengua: claus per a entendre el Conflicte
Lingstic Valenci 19
Qu entenem per llengua valenciana 23
.-Les revistes estudiades 25
Antecedents 29
.-El projecte de Prat de la Riba 34
.-El doctor Michel Ventura Balany. 38
.-Lhomenatge a Mistral i Taula de Lletres Valencianes 45
.-El nom de la llengua en Taula de Lletres Valencianes 60
.-La llengua valenciana diferent i diferenciada 66
.-La conscincia de comunitat lingstica de Llemotges a Alacant
i de Bordeus a La Grdia 68
.-Documents unitaristes 76
Obres de Los Alibrt 81
Conferncia occitana a la universitat de Barcelona 81
Renaissena catalana e Renaissena occitana 82
Llenguadoci i catal sn dos dialectes o dues llenges? 84
El manuscrit de la Gramatica Occitana dAlibrt 89
.-El procs secessionista 94
Documents que preparen el secessionisme 98
Documents secessionistes i respostes unitaristes 105
El Manifest Desviacions en els conceptes de llengua
i ptria (1934) 120
Comentari dAlibert 125
Ressenyes sobre el secessionisme en la premsa
barcelonesa, valenciana i mallorquina 129
Carta de Pompeu Fabra 130
Resposta dAlibert 131
Textos dAlibert en occit i catal 132
.-Poltica. 139
La construcci dOccitnia (els Pasos dOc) i la seua
relaci amb Europa i el mn 139
Valencians que reivindiquen la Naci Occitana o Pasos dOc:
Flix Pizcueta i Joaquim Reig 144
Poltica en Taula de Lletres Valencianes 145
.-Loccitanisme en diversos mitjans de comunicaci valencians 149
 Valencia Nova (1906) 149
Las Provincias i Almanaque de Las Provincias (1930) 150
Acci Valenciana (1930) 151
El Cam (1932-34) 152
La Repblica de les Lletres (1934-36) i Proa. 155
.-Els inicis de la Batalla de Valncia 159
Catalanisme: Enric Duran i Tortajada,
Eduard Martnez Ferrando 159
Valencianisme: Nicolau Primitiu, Josep M Bayarri 161
Loccitanisme de concrdia, el 1934:
Antoni Senent i Mic. Biografia de Senent i Mic 174
.-Valencianisme i catalanisme els anys 60: Almela i Vives
versus Fuster 189
Loccitanisme de concrdia, el 1964: Antoni Igual i beda 192
.-La revista Paraula dOc (1996-2004): 194
s possible una normativa comuna per al segle XXI? 194
El nom de la llengua i el model unitari de llengua literria. 195
.-Relacions occitano-valencianes, des de la Renaixena
al segle XXI 197
La prdua de la conscincia global doc en la postguerra 197
La recuperaci de la conscincia en la setmana
universitria Occitnia, present i futur 202
Les relacions en la Renaixena 202
En els anys 30 205
En els anys 80-90 205
Relacions Universitries 207
Relacions escolars 207
Relacions entre associacions culturals 208
Publicacions 209
.-Lestat cientfic de la llengua 210
Teories filolgiques unitaristes 212
El concepte de diasistema 223
Els precedents de la idea unitria 234
La llengua valenciana s considera una llengua
des del naixement de la filologia romnica 244
La llengua romana 244
La llengua llemosino-valenciana 248
Ms aportacions al sistema lingstic com 256
Alguns investigadors que emmarquen la seua
recerca en el diasistema occitano-rom 262
.-La modalitat lingstica o llengua valenciana (Una visi
histrico-literria) 267
Llengua valenciana: llengua literria i nacional. 270
 Linforme del CIS. Estudi 2.413 282
.-Confirmar o soterrar les hiptesis actuals. 284
Dels Pasos dOc als PPCC i a la independncia
de la llengua valenciana 284
La recuperaci de la conscincia de comunitat lingstica doc:
Una nova manera dentendre la llengua. 285
Conscincia occitnica i minva dagressivitat en la
Batalla de Valncia 293
Joan Fuster 294
Pire Bec 295
Robert Lafont 296
LEurocongrs 297
.-Les hiptesis actuals 301
.-Conclusions 305
Conclusions generals de lexamen global 305
Tres teories, tres percepcions 306
Conclusions generals de lenfocament valenci de lestudi 310

Portes obertes, 4. 312

Informe de la Real Acadmia de Cultura Valenciana 314
Bibliografia 317
Fonts 317
Les revistes 317
Manuscrit de la Gramatica Occitana de Los Alibert 317
Lestudi del CIS 2413 317
Referncies bibliogrfiques 317
Referncies discogrfiques 332
Bibliografia de Michel Ventura Balany 332
Bibliografia (indita) dAntoni Senent i Mic 334
Bibliografia addicional 334
Enciclopdies, diccionaris i catlegs 336
Lleis citades 336
Revistes i peridics citats 336
Webs citades 337
Webs consultades o de referncia 337
Organismes, institucions, associacions.
 AGRAMENTS

E l tema que hui presentem el vrem comenar a la Universitat Occitana

dEstiu, (Nimes, agost del 1987), i ha esdevingut una tesi doctoral grcies
especialment, i sobretot, a la insistncia dEmpar Ferrer que, de tant en tant, ens
recordava que calia acabar-lo.
El tema no haguera sigut mai una tesi doctoral (malgrat la insitncia
dEmpar) si el professor Emili Casanova no haguera seguit, sense saber-ho, el
mateix cam que havia iniciat la persistent actriu i, actualment, doctoranda
tamb. A ms dagrair-li lestmul i lencoratjament a acabar el treball, vull fer
esment molt especial a la manera en qu mha ajudat a treballar, amb reflexions
profundes, indicacions i suggerncies, que han sabut donar-me el to precs.
Al professor Albert Hauf que havia de ser el director duna tesi anterior
que la providncia no va voler que arribara a port.
Al, tamb, doctorant Pere-Blai Forns i Ferrer un perspica recercaire i
eminent filsof que ha deixat les seues petjades en el treball tamb, i amb qui he
hagut de compartir pacientment els torns horaris de lordinador, un instrument
molt saberut que, a casa nostra, es dedica nicament i exclusiva a
emmagatzemar dades de recerca Forns-Ferrer.
A linvestigador dabismes i prestigis pintor Ramon Prez-Carri per
tantes suggerncies i per les impagables llions de tcnica, desttica i
damistat.
Al consell de redacci de la revista Paraula dOc per tantes i tantes hores
de companyonia, solidaritat i complicitat.
A Isabel Morant que en la seua poca de vice-rectora va propiciar la
setmana Occitnia, present i futur.
A Nel.lo Pellicer pel curs doccit Assimil que va ser duna ajuda molt
gran.
Grcies molt especials a tots aquells i aquelles que miraven el tema de
gaid, perqu el seu gest ha sigut un gran estimul per a treballar amb ms
dedicaci i plaer.
I a aquells que es varen passar la vida demostrant que Occitnia estava
morta i que, a ms a ms, no tenia res a vore amb Catalunya; i ara es desviuen
per incentivar les relacions occitano-catalanes. Un canvi tan radical resulta molt
estimulant i reafirmador del cam encetat des de Valncia.
Tamb als treballadors de lHemeroteca municipal de Valncia, del
CIRDOC de Besiers, del Centre de Lectura de Reus, de lArxiu Histric de
Sitges i de la Real Acadmia de Cultura Valenciana, per la seua amabilitat.
A la professora Maria Josep Anastasio per lassessorament en llengua
alemanya.
 PRELIMINARS

E l nostre treball de recerca comena realment el 1905, any daparici i

trasps de la revista Occitania, pero igualment podem haver comenat el
1903, any de publicaci de Lo cathal Es idioma o dialecte? dAladern, o el
desembre de 1904 quan tanc Mont-Segur per a convertir-se en Occitnia.
Finalment, hem decidit prendre com a data simblica la ms important del
panorama de les lletres dOc: la concessi del Premi Nobel a Frederic Mistral
(1904), fita capdal per a la totalitat de la comunitat lingstica doc, de la qual el
2004 celebrem el centenari.

Lo Prx Nobel a Mistral.

Lo Mstre ven de ganhar, a Stokolm, lo prx Nobl. Grand
lauz al Malhanenc qua balhat sa lenga un onor mondial!
P.E. Mont-Segur nm. 12, decembre 1904.
.............................

Aneu a les fonts. No us refieu noms dall que us diga el

catedrtic, encara que siga el que ms en sap.
Albert Hauf (Universitat de Valncia)
Curs de doctorat (1988-89)
............................

No s sospits que justament al segle XIX, moment de la

mxima espanyolitzaci ideolgica i cultural de Catalunya,
sigui quan es pretn discernir i establir les diferncies entre
<<las dos variedades, transpirenaica i espaola, de la lengua de
oc>>?.
Francesc Feliu i Torrent (Universitat de Girona)
..............................
 Voler refiar-se de Prat de la Riba quan parla de Naci catalana
ac de lEbre, i no acceptar-lo quan en parla denll el Pirineu,
s o ignorncia o mala fe
Antoni Senent i Mic El cam (1930)
...............................

Esperem poder continuar, per molts anys, agermanant lespai

geogrfic on es desenrotll la civilitzaci trobadoresca, i que,
alhora, servisca per conformar un futur com ms clar, ms
solidari i ms europeu.
PARAULA DOC, nm.3 (1989)

Diversos pensaments generats en distintes disciplines humanstiques

Filosofia:
Sembla que, per defendre el seu cos, alguns filsofs es
troben tan impressionats per lestat de la cincia en la seua
poca que acaben compartint la convicci de molts cientfics,
segons la qual, la histria de les cincies no s ms que aquell
progrs que condux fins a ells mateixos, congelant aix lestat
de la cincia, i identificant-lo amb la cincia en general, i fent
dell un ser substancial, una realitat esttica. Es en tal context
on la creativitat es convertix en all que escapa a lhome, i est
destinat eternament a escapar a la investigaci cientfica.
Ilya Prigogine, Nature et creativit
.........................

Psicologia:
Necessitem un mtode per escapar dels models establits i
abordar models nous. Eixa s la lgica de la creativitat.
El vigor duna naci es mesura per aquells que fan coses i no
pels que les descriuen.
Edward de Bono, Letters to Thinkers.
.......................
Psicologia social:
Cap barrera, cap quantitat de matria, per enorme que siga, pot
oposar-se als poders de lesperit; els racons ms allunyats
cedixen al seu imperi; totes les coses sucumbixen a ell; el propi
Cel li est obert.
Marcus Manilius
Astronomia, 1
Any 40 a. X.
........................

Sociolingstica:
No hi ha res tan prctic com una bona teoria.
Kurt Lewin
.....................
 INTRODUCCI

LA LLENGUA VALENCIANA I EL DIASISTEMA OCCITANO-ROM.

D escobrir la cultura occitana, i especialment el concepte de Los Alibert

conjunt occitano-rom, ens va dur a relacionar la idea global de la
cultura trobadoresca amb el Conflicte Lingstic Valenci. Dac va nixer
linters per estudiar la cultura dOc tenint en compte les relacions lingstiques,
culturals, histriques, etc., que hem tingut amb aquell poble denll els Pirineus.
Aix ho vam fer a partir de lestudi de sis revistes que vrem buidar i analitzar.
Per dir-ho rpidament, lestudi de les revistes ens ha dut a entendre que
al comenament del segle XX, des de Barcelona es va iniciar el projecte de la
Gran Catalunya, altrament anomenada Occitnia o Pasos dOc o Pasos
Occitans, a la manera de la Gran Alemanya. Eren temps en que la grandesa
venia aparellada al concepte de raa. I el somni de Prat de la Riba es basava en
una mateixa llengua lantiga llengua dOc-, una mateixa cultura, una histria
compartida, una geografia contigua i una mateix raa: la raa occitana. El
projecte no pogu arribar a consolidar-se. Ja el 1934 el Manifest antioccitanista
de Pompeu Fabra, Coromines, N. dOlwer, etc., anunciava una etapa nova on
els pasos catalans havien de ser els protagonistes.
El nou projecte que sinvent tamb a Barcelona, per a substituir la
Gran Catalunya de la primera etapa, era igualment expansionista, com el primer.
nicament que ara la pretensi ja no era liderar mitja Frana. El lideratge se
cenyia a les terres incloses en territori espanyol. Els ppcc no tenien ms que un
enclau a Itlia i un tros al Rossell, per el punt central de lexpansionisme es
trobava bsicament en un sol estat.
En el nou projecte trobem tamb una diferncia conceptual
importantssima. Especialment desprs del fracs de les pretensions hitlerianes,
el concepte de raa cau en un gran deprestigi. El projecte dels ppcc el rebutjar
enrgicament. En els anys de la transici, els ms dinmics per a la construcci
dels ppcc a Valncia, hi havia un concepte que es repetia i que no entenem
massa b. I no lentenem perqu no el tenem contextualitzat. Es tractava dall
que: No som una raa, som una cultura. Vist ara, desprs del treball que hem

15
fet, ja entenem qu volia dir perqu hem estudiat el contex global. Els ppcc
comenaren a construir-se amb el rebuig del projecte anterior de Pasos
Occitans (completament desconegut, encara ara, pels cercles culturals
valencians) al qual sacusava, veladament, de tindre connotacions pejoratives.
Els ppcc no es basen en la raa sin en la cultura i, especialment, en la llengua.
Llengua que no va adoptar el nom clssic i literari del Segle dOr: llengua
valenciana, sin el que necessitava per als seus projectes poltics la burgesia
catalana: llengua catalana. Desapareixia el concepte de raa del nou projecte,
per lesperit expansionista de la burgesia catalana era el mateix: el lideratge, el
domini dun territori ali en base al fet de compartir una mateixa llengua a la
qual se li negava el nom histric i literari.
Aprofundir en el coneixement de la llengua i la cultura occitanes, des
duna perspectiva valenciana autnoma, autctona i independent, -sense
influncies fornies, com va passar en poques anteriors- ens ha condut a tindre
una nova perspectiva global de la cultura i la llengua, i dels problemes que sen
deriven, que en la societat valenciana sn fonamentals. Sn els fonaments,
volem dir, de la situaci perillosa en qu es troba el valenci actualment, des del
punt de vista sociolingstic.
A la normativa de lInstitut dEstudis Catalans propugnada pel
Departament de filologia catalana de la Facultat de Filologia de la Universitat
de Valncia se li oposa la normativa del Puig que defn la Real Acadmia de
Cultura Valenciana (RACV), Lo Rat Penat i diverses entitats culturals
valencianistes. El fet ve arrossegant-se des de fa anys i sense una soluci vlida
que puga superar el Conflicte. Un any darrere laltre apareixen problemes
derivats de lenfrontament social valenci.
Quan davant dun problema es busquen solucions i no sen troben, se
nhan de buscar unes altres o comenar per uns altres camins. Si mirant el
problema de front no es troba la soluci adequada, cal intentar una nova
perspectiva.
El recurs al pensament lateral va ser decisiu per a trobar camins que ens
guiaren. Fruit deixes idees s lobjecte destudi que vrem trobar i que hui
presentem.
Vet aqu com explica el seu creador Edward de Bono qu s el pensament
lateral i com funciona,
La mente maneja la informacin de forma eficaz, con grandes
ventajas inherentes a su mtodo de funcionamiento; no

16
 obstante, tiene tambin algunas limitaciones, principalmente la
dificultad para reestructurar sus modelos de ideas en respuesta a
nueva informacin. Estas limitaciones exigen la aplicacin de
las tcnicas del pensamiento lateral, para su superacin.
DE BONO, E. El pensamiento lateral, manual de creatividad
(1991: 46)

A lapartat Diferencias entre el pensamiento lateral y el pensamiento

vertical, De Bono els definix:
El pensamiento vertical es selectivo; el pensamiento lateral es
creador.
El pensamiento vertical se mueve solo si hay una direccin en
que moverse; el pensamiento lateral se mueve para crear una
direccin.
El pensamiento vertical es analtico; el pensamiento lateral es
provocador.
El pensamiento vertical se basa en la secuencia de las ideas; el
pensamiento lateral puede efectuar saltos.
En el pensamiento vertical cada paso ha de ser correcto (des
del punt de vista de la lgica tradicional); en el pensamiento
lateral no es preciso que lo sea.
En el pensamiento vertical se usa la negacin para bloquear
bifurcaciones y desviaciones laterales; en el pensamiento lateral
no se rechaza ningn camino.
En el pensamiento vertical se excluye lo que no parece
relacionado con el tema; en el pensamiento lateral se explora
incluso lo que parece completamente ajeno al rema.
El pensamiento vertical sigue los caminos ms evidentes; el
pensamiento lateral, los menos evidentes.
El pensamiento vertical es un proceso finito; el pensamiento
lateral, un proceso probabilstico.
En el pensamiento lateral la informacin se usa no como fin,
sin como medio para provocar una disgregacin de los
modelos y su subsiguiente reestructuracin automtica en ideas
nuevas.
DE BONO, E, (1991: 47-55)

17
 Sense pors de cap de classe, amb el pensament lliure, i independent de
capelletes, directius o falses atribucions cientfiques, hem intentat entendre el
context global en qu es troba immersa la llengua dels valencians i hem
analitzat els avatars en qu sha trobat durant el segle XX i hem comprovat que
als estudis de la nostra llengua que shan fet fins ara els ha faltat rigor, i
sobretot, els ha faltat la situaci, el marc, el context global sense el qual no es
pot entendre correctament ni la nostra llengua ni el Conflicte Lingstic
Valenci.
Si volem superar el Conflicte, hem dentendre tots i totes (i el
Departament de filologia catalana de la Universitat de Valncia, LInstitut
Interuniversitari de Filologia Valenciana, lAcadmia de la Llengua Valenciana
i la Real Acadmia de Cultura Valenciana) que: La llengua valenciana s una
modalitat lingstica que pertany al diasistema occitano-rom o llengua dOc,
com la catalana, la llenguadociana, la balear, la provenal, la llemosina, etc.,
pero, nica (la valenciana) entre tota la resta del diasistema que ha produt un
Segle dOr en el qual va adquirir el nom literari i nacional que li va donar un
extraordinari prestigi internacional: Llengua Valenciana, de la qual tots i totes
hem de sentir-nos orgullosos.
Apel.lem, en esta exposici i en el crit de concrdia que fem, a
lautoritat de la Universitat en el seu conjunt i a la de lAcadmia Valenciana de
la Llengua perqu posen tots els mitjans al seu abast a fi de procurar que els
seus membres es dediquen a la pacificaci real del Conflicte Lingstic
Valenci atenent les noves aportacions que les dades de la recerca cientfica
aporten. I no noms aix, tant lAcadmia Valenciana de la Llengua com la
Universitat totes les universitats valencianes- shan de dedicar a donar una
nova imatge de pacificaci social del poble valenci i a explicar a la romanstica
internacional la prestigiosa situaci histrica i literria de la llengua dels
valencians. s importantssim que la resta de pobles dEspanya i tot el mn
cultural que ens envolta: castellans, catalans, occitans, francesos, italians...
comencen a percebre la situaci real de la llengua valenciana, i aix no es pot
fer ms que des de les ms altes instncies: la Universitat i la Generalitat
Valenciana, a travs de lorganisme competent, lAcadmia Valenciana de la
Llengua; ho han de fer, seguint el rigor cientfic, la primera, i amb voluntat
poltica i de recolzament a la cincia, la segona.

18
EL CONCEPTE LLENGUA: CLAUS PER A ENTENDRE EL
CONFLICTE LINGSTIC VALENCI.

Una imprecisi i dos arguments fal.laos.

La imprecisi: La unitat lingstica
El concepte dunitat lingstica ha sigut, i s, clau en la cultura catalana.
En parlar de la unitat lingstica sempre es posa un mfasi extrem Una idea que
hauria destar reservada per a s despecialistes ha estat, i est, a tothora en els
mitjans de comunicaci i en diversos ambients. Per qu?

Primer argument fal.la: Traure conclusions cientfiques a partir de

premises convencionals.
Quan es parla de llengua, sest parlant de sistema lingstic o de
model literari i ds?
Des dun punt de vista esctricte, hem dentendre que quan parlem de
sistema o diasistema lingstic estem parlant dun objecte destudi cientfic.
Quan parlem de llengua en el vessant de model literari i ds estem parlant
de convencions, de decisions convencionals, moltes voltes propugnades per
interessos poltics que, evidentment, poden ser objectes destudi pero que no
poden tindre el rigor cientfic de lestudi duna estructura lingstica o del seu
funcionament. s, per tant, imprescindible tindre clar la dimensi cientfica de
la llengua i els jocs convencionals que es formen al seu entorn embolcallats amb
terminologia pretesament cientfica que no fa altra cosa que manipular la
conscincia dels receptors. I cal no confondre a la societat amb preteses veritats
cientfiques donant uns resultats falsos que se servixen al gran pblic en forma
de cincia, i, per tant, de resultats cientfics inqestionables, quan, realment,
sn una simple fal.lcia.
En alguns casos, la llengua, sistema lingstic i la llengua, model
literari coincidixen. Passa aix especialment quan darrere de la llengua hi ha
un Estat. En altres casos, com el nostre, no passa. El model literari de la llengua
dOc, que sestn de Guret a Guardamar, rep diversos noms, tants com
modalitats lingstiques t: valenci, catal, provenal, etc. I per posar un altre
exemple proper on tampoc passa: El sistema lingstic com a portuguesos,
brasilers i gallecs, a Galcia t un model literari diferent; s una llengua, model
literari divers del de la resta dels usuaris del mateix sistema.

19
 Quan parlem de cincia, siguem rigorosos, no podem basar les nostres
afirmacions en aspectes convencionals. Des del punt de vista estrictament
lingstic, -intralingstic-, s clar que el sistema de valencians, balears i
catalans s el mateix, per tamb s el mateix dels gascons, llenguadocians,
provenals, auvernyats, llemosins..., idea esta que no sol explicar-se; per qu?
Amb el nostre sistema lingstic, la civilitzaci dels trobadors cre aquella
koin literria que els servia per a entendres entre totes les modalitats
lingstiques o dialectes tant del nord com del sud dels Pirineus. Llavors,
coincidia plenament el sistema lingstic i la koin: El model literari
trobadoresc de la llengua dOc.
La Renaixena intent recuperar els clssics, trobadors compresos, i per
aix Mistral intent bastir una Acadmia de la Llengua dOc que regulara la
llengua des de Guret a Guardamar.
Basant-se en la mateixa idea, Prat de la Riba intent eixamplar els
dominis catalans per mitj de la idea de la construcci dun espai anomenat
Occitnia o Pasos dOc. Aquell projecte sacab en publicar-se el Manifest
antioccitanista de 1934 mitjanant el qual, Fabra, Coromines, Nicolau dOlwer,
etc. tallaren les relacions amb els occitans i propugnaren un model literi, de
Pirineus avall, amb accent barcelon, on la llengua catalana fra el centre.
Ara b, cal aclarir que quan es parla de llengua catalana no es fa
referncia al sistema lingstic globalment considerat. Insistim en la idea que el
nostre sistema lingstic va de Guret a Guardamar, i el compartim amb
provenals, gascons, catalans, balears, etc. La llengua catalana, el model
literari i ds catal, s una escisi del conjunt lingstic global, ents des del
punt de vista convencional, que no cientfic. Vegeu ac perqu des de Catalunya
es posa tant dmfasi en la unitat lingstica del valenci i el catal. Davall
lmfasi es troba la conscincia de ser, des del punt de vista lingstic,
secessionistes. A ms, quan safirma la mateixa, es fa subratllant que s una
veritat cientfica, quan no s ms que una veritat a mitges, perqu sest
parlant noms duna part -del model literari construt en una part- no sexplica
que el sistema lingstic globalment considerat s lanomenat diasistema
ocitano-rom. En conseqncia, la informaci s incompleta, esbiaixada, i, per
tant, atenta contra els principis bsics de la cincia.
Les modalitats literries i ds valenciana i catalana (propostes
convencionals) formen part dun mateix sistema lingstic: el que va del nord de
Llemotges al sud dAlacant. I des de 1934 Catalunya sha volgut imposar als

20
valencians i balears el seu model literari i ds, fent mfasi que la llengua s la
mateixa, passant per damunt de la tradici literria: el Segle dOr s valenci, i
li va donar el nom de llengua valenciana, al model literari propi, el qual,
catalans i balears varen imitar durant segles.
Vegem. La llengua, el sistema lingstic s el mateix, pero cal aclarir la
mala informaci que es dona en el projecte: El sistema lingstic s el mateix,
pero des de Guret a Guardamar. La llengua, el model literari catal, que s un
model escissionista, des del punt de vista estrictament lingstic, no s La
llengua, s el model literari i ds secessionista que les necessitats poltiques
catalanes van crear i que volen imposar fora de les seues fronteres poltiques
(Valncia i les Illes Balears), a causa de les idees expansionistes de les classes
dirigents catalanes, basant-se en la unitat lingstica, argument fal.la perqu
amaga la unitat lingstica real que tenim des de la civilitzaci trobadoresca.
El model literari catal est basat en una llengua partida en dos trossos que
havia funcionat junta des dels trobadors a 1934.
La diferncia, de la creaci i s, entre els models literaris valenci i catal
s fonamental. El model literari valenci es va produir de forma natural. En
decaure la civilitzaci trobadoresca i el seu model literari, a Valncia
comenava la puixana que acabaria per produir el Segle dOr Valenci. I la
literatura, que tenia darrere la primera impremta de lEstat, prengu una gran
volada, aix com les altres arts. El procs es va produir de forma lgica i natural.
Segles ms tard, els usuaris de la llengua deste costat dels Pirineus, catalans
compresos, varen seguir tots, de forma natural tamb, el prestigis model literati
valenci que havia donat un esplndid Segle dOr. Lgicament.
En canvi, el model literari catal que es vol imposar actualment a
valencians i balears, es vol imposar per voluntat del nacionalisme expansionista
catal. Es un model literari basat en el secessionisme lingstic un procs
antinatural- i rebutjat per una gran part dels valencians, que no volen renunciar
ni al Segle dOr Valenci ni al nom de la llengua. El model literari catal, en
voler-se imposar de forma antinatural, ha donat peu a la Batalla de Valncia: la
lluita dels valencians a acceptar les imposicions secessionistes i nominalistes
del nacionalisme catal fonamentalista.

21
 Segon argument fal.la: Noms els fillegs podem parlar de llengua.
No s cert. Largument no s vlid. Lengany comena quan es parla de
llengua sense fer distinci entre la seua part realment cientfica, el sistema, i la
part convencional, el model literari.
Els fillegs som els nics que podem parlar de llengua quan es fa
referncia a la llengua, sistema lingstic: fonemes, morfemes, isogloses,
dialectes, idiolectes, sintagmes, sistemes, diasistemes... Tots eixos conceptes
sn de coneixement prcticament exclusiu dels professionals amb una formaci
cientfica imprescindible. La llengua, sistema lingstic s, per tant, el camp
de treball propi, professional, en exclusiva de les persones enteses, formades, en
eixa disciplina. (Per cert, i ho remarquem, del sistema lingstic global, els
nostres fillegs, valencians i catalans, en parlen molt poc. El desconeixen. Els
valencians, absolutament; els catalans, especialment a la Universitat de Girona,
els darrers anys shi han posat a treballar, a Barcelona ,tamb). Els estudis i les
conclusions que es facen sobre el sistema lingstic i el seu funcionament (camp
exclusiu dels fillegs) sn molt susceptibles darribar a conclusions cientfiques
demostrables universalment i difcilment manipulables pels interessos espuris.
Quan es parla de llengua, model literari i ds ja estem en un altre camp, ms
mal.leable.
La llengua, model literari i ds ja no pot ser un camp exclusiu dels
fillegs, ms b, en ser una convenci a la qual sarriba per les necessitats
socials, s del domini dels poltics, representants de les necessitats de la societat
a qui servixen. Per aix en les acadmies de la llengua no hi ha nomes fillegs,
sin tamb altres usuaris dotats de la llengua, professionals, dramaturgs, poetes,
escriptors, eclesistics, etc. Per tant, quan es diu que els poltics no poden, o no
deuen, parlar de llengua es fa una afirmaci fal.la i interessada.
I en el camp de ls social, a ms, tots els usuaris de la llengua en
qesti poden i tenen el dret a dir quin model volen usar, i a usar-lo. Els fillegs
tamb, per com un usuari ms. Ac ja no estan en el seu camp cientfic i
exclusiu.

22
QU ENTENEM PER LLENGUA VALENCIANA

All que ms del 60% dels valencians i valencianes enquestats pel CIS
diuen que s una llengua diferent i diferenciada del catal, entenem que s, o
que aix la perceben, una llengua valenciana, model literari i ds, que s
aquella parlada hui en dia a terres valencianes, que es va formar a Valncia en
decaure la brillant civilitzaci trobadoresca i que va produir el Segle dOr.
Hereua de les formes i la llengua dOc, -tant en poesia, els trobadors, com en
narrativa, les noves rimades-, va anar modificant alguns trets caracterstics de la
llengua dOc i adaptant-los a les necessitats valencianes. Aquell model literari,
que fou capa de donar obres de primer ordre a la literatura universal, va ser
imitat durant molt de temps per tots els escriptors del vessant sud pirinenc
perque sabien, i acceptaven de bon grat, que la llengua valenciana era el model
clssic, el model de prestigi. Actualment, el model literari valenci, fruit del
Conflicte Lingstic, t tres propostes: 1.-la del Departament de Filologia
Catalana de la Universitat de Valncia: catalanitzant; 2.-la de la Real Acadmia
de Cultura Valenciana, o Normes del Puig: valencianista i contrari a les formes
catalanitzants; 3.- la proposta de solucionar el Conflicte Lingstic de
lAcadmia Valenciana de la Llengua que vol, sense haver-ho aconseguit fins
ara encara, harmonitzar els dos models literaris anteriors a fi dacabar amb la
Batalla de Valncia. I que, els valencians, en un percentatge superior al 60%, la
volen diferent i diferenciada de la llengua, model literari i ds catalana. La
volen com s, amb les diferncies, poques o moltes, que t respecte de la
catalana. Per tant, es fa difcil pensar en un possible model ds convergent; fins
i tot, intentar un model literari convergent servix per vendre llibres catalans a
terres valencianes, per, els llibres publicats, en el model literari actual, per les
editorials catalanitzants de Valncia, es venen ms b poc, o gens a Catalunya. I
els editors catalanitzants sen queixen. Desprs de fer lesfor convergent, els
resultats no funcionen com tericament seria desperar. O siga, que els
valencians caldria que repensrem el model convergent. Valga, aix s, la idea
policntrica; la literatura policntrica, la llengua policntrica... Pero els models
ds lingstic sn els que sn; i el model literari ha de respondre a les
expectatives i les necessitats dels valencians, dels catalans, dels provenals, dels
gascons... Fem que les nostres relacions culturals siguen ms estretes, ms
contactes, ms publicitat de llibres, revistes, etc de tota lrea lingstica. Aix
s que cal potenciar-ho: la idea de globalitat cultural que tenim des dels

23
trobadors. Un xiquet gasc, educat en el model gasc de la llengua occitana, o
un llenguadoci, educat en el model central de la mateixa llengua, poden
entendre perfectament un conte publicat en qualsevol altra forma occitana. I si
leducaci shi dedica mnimament, poden llegir i entendre perfectament un
conte editat a Valncia, a Barcelona... Sense dubte. Qu s millor per a la
venda de llibres: ser quatre milions de lectors potencials, o ser-ne vint-i-cinc?
Insistim. La llengua, sistema lingstic nostre, va de Guret a
Guardamar. Afirmaci que fem des del punt de vista del rigor cientfic.

24
 LES REVISTES ESTUDIADES

Occitnia (gener 1905-juliol/agost 1905);

Oc (1924-1934);
LAmic de les Arts (nm. 21, desembre 1927);
Taula de Lletres Valencianes (octubre 1927-novembre 1930);
Revista Occitana (1930);
i Paraula dOc (Novembre 1996 maig 2004).

E l pensament panoccitanista de la generaci de 1930 va incidir en la vida

cultural de valencians i catalans en uns anys tan definitius com aquells en
que es va decidir la normativitzaci de la llengua. s, no obstant aix, molt poc
conegut el fet ni la incidncia real que va tindre en les decisions lingstiques
que sadoptaren. En el treball que presentem hem intentat resseguir el
pensament occitanista exposat a les revistes: Occitania, perqu considerem que
s el motor que dur a publicar lany 30 Revista Occitana, una gran
desconeguda, Oc , perqu s el motor de tot el moviment panoccitanista,
especialment (lOc dels anys que hem estudiat), i Taula de Lletres Valencianes,
donada la incidncia que els seus col.laboradors varen tindre en el panorama
cultural i lingstic dels anys 30, i perqu entre els seus col.laboradors es troben
conspicus occitanistes, entre els quals destaquen Carles Salvador, Adolf
Pizcueta i Emili Gmez Nadal.
Per al professor Vicent Simbor, Taula s una autntica plataforma
aglutinadora del valencianisme cultural ms conscient i dinmic, SIMBOR, V.
(1989:387). Llus Guarner remarca que en ella varen col.laborar joves
escriptors de totes les tendncies. El propsit daquesta nova publicaci va ser
la unificaci de criteris entre diferents grups valencianistes dins duna unificaci
ortogrfica per tots encertada amb una ortodxia valencianista de tipus liberal,
tenint en compte que aquests anys persistia la censura governativa de la
dictadura de Primo de Rivera. GUARNER, L. (1984:2) pero el seu occitanisme
manifest , en canvi, no s conegut, probablement perqu no ha sigut
suficientment estudiat.

25
 Estudiarem tamb el panoccitanisme de la revista Occitnia, la primera
que situarem en la cronologia; dOc, l impuls del panoccitanisme; de la revista
de Sitges LAmic de les Arts, coneguda i citada en diverses publicacions, i aix
mateix, el de la Revista Occitana que va dirigir Euphemia Llorente, pseudnim
del doctor Michel Ventura Balany, filleg eminent pero poc conegut, tant ell
com la revista que va dirigir i la resta de la seua obra. Totes elles publicades en
el primer ter del segle XX. Finalment, aportarem els treballs publicats a
Paraula dOc que apareix a les acaballes del segle XX.
Un treball relativament recent sobre Taula s el de Josep Iborra que fa
una selecci de textos en la qual, sorprenentment, no nhi ha ni un que faa
menci a loccitanisme dels autors. La selecci incidix en temes com ara: La
unitat de la llengua i la conscincia nacional, La normalitzaci de la llengua
literria, Panorama del llibre valenci, El teatro en Valncia, Lexposici
del llibre catal a Madrid, El manifest de lAmic de les Arts, Catalanisme
literari, etc. Lautor suposa que el lector agrair aquesta tria nostra, que li
permetr de fer-se una idea, relativament integral, del contingut de la revista.
IBORRA, J. (1982:12)
La veritat s que, acceptat que en el nostre mn tot s relatiu, s
evident que la tria s integral noms respecte dels temes que interessen lautor,
que sn, curiosament, tots els que presenta la revista en tots el nmeros editats,
excepte els relacionats amb loccitanisme i la idea de cultura global dels Pasos
dOc dels seus autors, cosa ben curiosa i remarcable.
Pero, no s Iborra noms el que oblida tot all relacionat amb
loccitanisme dels autors valencians, en la mateixa col.lecci, que tracta
diversos autors de lpoca, hem anat descobrint que tot all que t relaci amb
Occitnia no hi apareix. Podrem trobar ms avant el cas dAlmela i Vives, triat
com a portaveu dels valencians en el projecte occitanista, del qual no apareix res
del que ha fet al respecte en el recull de la seua obra potica, amb introducci i
edici de Josep Ballester. I en la recopilaci darticles dEmili Gmez Nadal
que fan Manuel Aznar i Francesc Prez Moragon descobrim que, precisament,
Universitarisme occit on Gmez Nadal propugna integrar els universitaris
valencians, com els de Barcelona, en la Gran Occitnia, els recopiladors lhan
obviat.
Amb un enfocament valenci, seguint el model de Taula, el nostre
treball intentar centrar-se principalment en el tema esmentat: el pensament
occitanista. Encara que nobservarem daltres, com ara, el nom que els

26
intel.lectuals de Taula donen a la llengua dels valencians, perqu pensem que
s un fet cabdal; regularment, i en general, tots usen el nom de valenci i
llengua valenciana per referir-shi, encara que sn conscients que s una llengua
occitnica. I observarem tamb el marc nacional que sembla apuntar-se en les
pgines de Taula . Tot i estar per la construcci dels Pasos dOc, mostren
sempre un enfocament valenci, i, per tant, all que podem anomenar el marc
nacional s el valenci tamb, una part dels Pasos Occitans que parla una de les
llenges dOc.
Hem intentat estudiar les manifestacions de carcter occitnic que
apareixen en les revistes esmentades, quantes en va haver i de quina ndole; i
hem assajat dentendre tamb quin era el marc social on se sentien inserits els
seus autors.
La recerca deixa patent que els intel.lectuals de Taula se sentien
partceps dun marc cultural global on s incloen occitans i catalans, marc que
anomenen Pasos dOc o Pasos Occitans. Quant a la llengua prpia,
lanomenen majoritriament, valenciana. Sn conscients que s la mateixa que
la de Catalunya i les Balears. De la mateixa manera que parlen dels Pasos dOc,
en referir-se al sistema global parlen de les llenges occitniques, llenges
dOc, i tamb terres de llengua dOc. La diversitat sempre s present. O sn
llenges, o, si parlen de la llengua dOc, anteposen terres de.
Fem un buidat de: Occitnia, Oc (1924-34), LAmic de les Arts, el
nmero especial dedicat a la cultura occitana, Taula, Revista Occitana i
Paraula dOc des del primer nmero a lltim, assenyalant tots aquells casos
on apareix un tema, -article, ressenya, etc.- relacionat amb la cultura doc. I, de
tot plegat, es desprn que la presncia i la conscincia doccitanitat daquell
nucli d intel.lectuals s important. Aix almenys ho considerem, i, sobretot,
entenem que la seua visi lingstica i cultural s imprescindible que estiga
present en les reflexions dels intel.lectuals occitans, catalans i valencians en
lactualitat. Si ms no, com a elements de reflexi. Sense conixer
profundament les idees que manifestaven aquells intel.lectuals difcilment
podrem tindre una visi objectiva de la realitat actual.
s de subratllar el fet que el concepte de pasos catalans, que usa aix en
minscula el manifest Desviacions en els conceptes de llengua i ptria de
1934, no t incidncia en les publicacions estudiades. Sembla, doncs, que
comen a funcionar els anys de la postguerra espanyola, i que els pasos
catalans vingueren a desplaar lanterior concepte. Els intel.lectuals citats del

27
primer ter de segle se sentien constructors dels Pasos dOc federats, segons
expressi de Carles Salvador, i vivien en una cultura comuna als dos vessants
pirinencs, s a dir, en el marc on, segles abans, shavia produt la civilitzaci
trobadoresca. Una mateixa llengua, una mateixa cultura i una mateixa naci
volia ser, llavors, loccitana, o, millor, els Pasos dOc de la Mediterrnia
mistraliana plens damor i de poesia, amb una llengua que els valencians
anomenaven majoritriament valenciana, i, encara que la sentien com a comuna,
-especialment manifestat aix per Carles Salvador- no lanomenen mai doc
especficament; noms donen a entendre que la valenciana s una de les
llenges doc.
Fabra aclarir la perillosa duplicitat del nom trencant els lligams que es
pretenia establir llavors amb Occitnia. Si Mistral deia que qui t la llengua t
la clau, Fabra t una actuaci ms decidida. No es tracta noms de tindre la
llengua sin el nom. Es a dir, no es tracta de qui t la llengua t la clau sin de
qui t el nom de la llengua t la llengua i, per tant, t la clau. I aquella dicotomia
oc/catalana ser aniquilada. Desapareixeran aix, amb el Manifest de 1934, la
referncia als Pasos dOc, i a la llengua dOc; i es passar als pasos catalans i a
la llengua catalana. I, aix com en els anys immediatament anteriors a la firma
de les Normes de Castell, Fabra diu que els valencians li poden dir valenciana,
en el Manifest ja canvia la idea; consideren que noms ha dhaver un nom:
catalana. Ms noms pot ser un perill.
Lexpansi es dirig als territoris hispnics noms, l intent dexpansi
vers la globalitat, inclosos els territoris de lEstat francs, es fren.
Pero, tornem a Valncia. El marc cultural global doc no negava la
possibilitat dadscriures culturalment on volgueren els intel.lectuals de
diverses ideologies i esttiques que creaven a Valncia llavors. En lesttica
tradicional, Lo Rat Penat organitzar els actes del centenari de Mistral impulsats
pel comte de Trigona. I que al progressista Thous Llorens no li varen agradar.
All trobarem Teodor Llorente parlant de les relacions entre els literats
valencians i catalans davant de totes les autoritats de la ciutat, sense que ning
sesguelle les vestidures. En lesttica avanguardista, tindrem tamb un Carles
Salvador occitanista pero que se sent catal de Valncia.
Ja en la Renaixena trobem que els intel.lectuals valencians qestionen
si catal i valenci sn la mateixa llengua o no, i la mateixa polmica
assenyalen els intel.lectuals de Taula en el primer nmero. Pero, ells diuen que
no volen entrar en polmiques aix i que els seus interessos van per una altra

28
banda. Pero, tant en la Renaixena com en els anys 30 que ens ocupen, la idea
dOccitnia, de la cultura comuna amb occitans i catalans estava ben present en
els intel.lectuals valencians, des dels predecessors Constant Llombart i Teodor
Llorente a Carles Salvador. La virulncia contra la catalanitat es produir en la
postguerra, coincidint amb la prdua de conscincia doccitanitat.
Val a dir que, com trobarem ms avant, en la postguerra, al sud dels
Pirineus, encara hi ha referncies a la llengua dOc, una delles en el mateix
Fuster . Pero, la pertinena a la cultura dels trobadors desapareix prcticament
de la conscincia social valenciana, i, a mesura que passa aix, pensem que les
manifestacions anticatalanistes creixen a Valncia. s a dir, podem afirmar, si
ms no, que la Batalla de Valncia apareix en uns moments en que no queda
gens de conscincia cultural global, en uns moments que ni els intel.lectuals
dun costat ni els de laltre tenen la ms mnima conscincia, no ja de pertinena
a la cultura en que se sentia inserit Carles Salvador i Lo Rat Penat en els anys
30, sin de les ms mnimes produccions occitanes del moment. En les dates
lgides de la guerra lingstica, no se sap que, ms all dels Pirineus hi ha,
desprs del Rossell, una cultura i una llengua que s germana, bessona, vena o
com es vulga dir de la dels valencians. I que es troba en un procs, ms dur
encara que el dels valencians, de recuperaci lingstica i cultural. La llengua
occitana no t gens d inters per als valencians, ni tan sols hi ha una pura
curiositat intel.lectual pel fet de ser una llengua vena amb la qual shan tingut
relacions durant tota la histria actual dels valencians. Ms all del nom de
Robrt Lafont, quants intel.lectuals occitans sn coneguts i quantes obres de la
literatura occitana interessen a Valncia?

ANTECEDENTS

Les idees expansionistes catalanes es troben a la base de la Batalla de

Provena i tamb de la Batalla de Valncia.
El 1904 se li concedia el premi Nobel a Frederic Mistral. La data no s,
gosem a dir, massa present en la histria cultural occitana. (Occitanisme contra
provenalisme i viceversa). La qesti, en el camp occitanista, ve de lluny, com
podrem comprovar ms avant. Una mostra, si es vol anecdtica, pero indicativa
daix que hem dit s que al darrer treball sobre loccitanisme realitzat per
Laurent Abrate, Occitanie, 1900-1968, ABRATE, L. (2001:618) no hi apareix

29
lany en qu va rebre el Nobel, en la senyalitzaci de les dades cronolgiques
sobre fets importants per a loccitanisme. Ben diferent seria el tracte si Mistral
haguera pertangut a alguna altra cultura romnica. No volem dir amb aix que
no es considere la importncia de Mistral a Occitnia, no; probablement s
lautor ms estudiat de tota la cultura cispirinenca, no de bades s un Premi
Nobel. No obstant aix, en els ambients culturals occitanistes es nota una certa
desafecci per lautor de Mireia.
Mistral va ser un poeta genial, indiscutiblement. La publicaci de Mireia
(1859) representa un punt importantssim de la recuperaci lingstica i cultural
de totes les Terres dOc que impression i estimul vivament diversos
intel.lectuals, a Valncia, especialment Teodor Llorente i Constant Llombart.
Pero no podem confondre el geni, el talent superior, que pot arribar, en un camp
determinat, all on ell, i pocs ms, hi pot arribar, amb un intel.lecte superior a
tots els nivells. No ocrre aix prcticament mai. De la persona que t un talent
especfic no es pot pensar, com se sol fer molt sovint, que tindr la mateixa
capacitat alta en tots els camps on desenrotlle el seu treball. s una fal.lcia
perillosa i inadmissible.
Mistral, repetim, va ser un poeta genial que ens va deixar unes
composicions potiques que sn, sense cap dubte, obres mestres de la literatura
universal de tots els temps, escrites en la seua llengua de Provena. Va ser un
home duna alta capacidad creadora, dinmic i emprenedor que va liderar
diversos projectes. Com a lexicgraf va desenrotllar una tasca notable. El seu
diccionari Lou Tresor du Felibrige (prcticament acabat el 1854, i publicat en
volums el 1882, I vol., i el 1886 el segon), s, encara hui, una pea clau de la
lexicografia.
Els resultats de la seua proposta poltica La Rao Latino duen a
considerar que com a constructor dutopies, com a creador insistim-, va ser
genial, pero no en altres camps.
Loccitanisme va aparixer com una branca del felibritge, precisament
per la decisi de Mistral de seguir les idees lingstiques del seu mestre i amic J.
Roumanille i abandonar la grafia etimolgica que la llengua va crear en poca
trobadoresca i preferir la grafia fontica afrancesada, que era una contradicci.
La proposta de Roumanille es troba en una Disertation que precedix el
poema La part dau bon Diu la qual va escriure contestant una crtica:
La publication de La Part dau bon Diu me fournit loccasion
de rpondre mon aimable critique ( M. Bousquet); de lui dire

30
 pourquoi jai d parfois imposer mes collaborateurs dans li
Provenalo et les Nols telle forme orthographique plutt que
telle autre; daborder franchement quelques points de
lortographe provenale sur lesquels il serait vivement dsirer
que nous fussions tous daccord. ROUMANILLE, J. (1853: V-
VI)

Aquella grafia fontica que proposa Roumanille, entre altres

caracterstiques, t com a qesti ms destacada, i ms combatuda, ls de la
grafia ou per representar la o etimolgica usada pels trobadors. No era conscient
que el seu bon desig que foren tots dacord amb la seua proposta no tenia en
compte una contradicci que Mistral heret; conscientment?
Al Prefaci de Lou Tresor Jean-Claude Bouvier explica com Mistral vol
basar la llengua en el dialecte rodanenc:
Lui aussi sera normatif, mais il le sera pour hisser un dialecte
au rang de langue lettraire. Et cest ainsi une autre vision de la
langue qui surgit: la langue comme une gerbe de dialectes dont
merge par suite de circonstances favorables le rhodanien, et
non pas une langue comme <<fondament>>, comme
<<structure profunde>>,dirions-nous, des varits dialectales.
Voil porquoi la primaut donne au thodanien nempche pas,
mais au contraire exige de prendre en compte les autres
dialectes, sans lesquels le rhodanien ne pourrait se concevoir et
dont il recevra, de toute faon un enrichessement. BOUVIER,
J.C. (1979: 26)

La grafia afrancesada i prendre un sol dialecte, encara que fra el que

cre el cap dobra Mireia, presentava problemes a la resta de Felibres no
provenals. De quina forma pensava Mistral que es podia integrar el valenci
del seu amic Teodor Llorente? Cas dhaver arribat a bon port aquella Acadmia
de la Llengua dOc que li va proposar; quina grafia hagueren seguit els
valencians i els catalans? Ho va pensar Mistral?
No va caldre plantejar els problemes del sud pirinenc, en el propi territori
li neixiren prou.

31
 Del costat de la grafia mistralenca hi havia Roumanille, Mistral, Devoluy
i Ronjat. Defensors de la grafia etimolgica foren, principalment, Antonin
Perbosc i Prsper Estieu.
Devoluy i Ronjat, com sol ocrrer amb els epgons, foren ms mistralians
que Mistral, s a dir, duna intransigncia absoluta. Per a ells, els ensenyaments
del mestre eren sagrats i la llengua de les obres mestres que havia escrit, lnic
model de llengua literria possible. Si Dante i la Divina Comdia eren litali,
Mistral i Mirio eren el provenal. Perbosc i Estieu no estan dacord que lobra
dun sol escriptor puga construir la llengua, la seua opci s que la participaci
de tots els escriptors s la que ha de construir-la. I ac apareix la primera
pregunta. s millor considerar lautoritat dun geni literari noms, o s ms
coherent admetre que tots els escriptors han de participar-hi? Tenint en
compte que un geni literari no necessriament ha de ser un genial lingista. La
segona qesti s: No hi havia cap altre cam? El problema sarrossega encara
hui en dia.
Perbosc i Estieu varen ser cofundadors de lEscola Mondina, fundada el
1892, pero cap al 1896 labandonen , funden la revista Mont-Segur i entren a
formar part de lAcadmia dels Jocs Florals. LEscola Mondina, que no estava
dacord amb la llengua defensada per Devoluy i Ronjat, tampoc ho estava amb
la que proposaren Perbosc i Estieu. Per la seua part, proposa un sistema basat en
els trobadors i els felibres. En les seues files es troben Bernard Sarrieu i el que
finalment aconseguiria imposar la grafia normalitzada, Lois Alibert.
Problemes particulars varen impedir que els quatre personatges que estaven ms
a prop en les propostes lingstiques no sentengueren tampoc. Els problemes
derivats daquells enfrontaments arriben a lactualitat. LInstitut dEstudis
Occitans continua rebent atacs per part dels provenalistes. En trobem una
prova en La Setmana nm. 459, 20-05-04, pg. 5.
Dassociacions provenalistas semblan daver coma activitat
unica lantioccitanisme. LIEO vl pas dintrar sul terren de la
polemica amb de gents que vivon pas que daqu mas
quarriban encara a obtenir dajudas oficialas.
Un tract explicava quitament que los occitanistas ran coma
lAlemanha quanext lAlscia dos cps, coma Hitler que
prengut Austria e Mussolini que voli Nia, Corsega e Savia.
De talas caricaturas pdon far rire mas son revelatoras de
quanima sos autors.

32
La batsta de livrn passat al Conselh Regional de PACA sus
lapartenncia de Provena a lespaci occitan es a lorigina
daquelas atacas caricaturalas. LIEO vl pas polemicar amb
aquel monde e seguir de trabalhar amb los que vlon trabalhar
per la lenga e que la parlan, ques pas sovent lo cas dels
redactors daqueles txtes.

33
 EL PROJECTE DE PRAT DE LA RIBA

T ornem arrere i comencem en els primers anys del segle passat.

Aladern no estava sol en el seu projecte politico-cultural de la revista
Occitania que dirigia. La societat catalanista del moment era propcia a
lestabliment de relacions amb el vessant nord dels Pirineus, i, al capdavant hi
havia personatges com Prat de la Riba que el 1904 postulava una naci
immensa; vegem, en primer lloc, un extracte de larticle De lluny, publicat a
La Veu de Catalunya 1-1-1904:
Ni la comparaci de la nostra terra amb una altra de
civilitzaci ms intensa, ni la contemplaci dels nostres ideals
davant el problema misteris de deixar la vida feren perdre als
meus ulls la grandesa daquesta causa que ens ha acoblat tots a
treballar per la resurrecci duna Naci, dun pensament, duna
cultura, de la qual nosaltres som la branca ms sencera.
Nha perdut moltes de coses la nostra raa. Els qui parlen
daquella Catalunya que tanca lEbre i acaba als Pireneus, no
han sentit bategar lnima de la nostra terra, corrent centenars
de quilmetres cap al cor de Frana. des del Mirador de Durtol,
en aquelles hores passades contemplant les planures de
lAlvrnia i les serres de les Cevenes, quantes vegades havia
somniat aquella Naci immensa, aquell aplec de pobles que es
podien entendre uns amb altres i que des de Valncia sestenien
per la Mediterrnia fins al Rose i les estribacions dels Alps; que
pel Pirenenu van a confrontar amb les terres basques i toquen
lAtlntic i el voregen fins a les boques del Leire.
PRAT DE LA RIBA, E. (1904)

El seu projecte el desenrotlla en La nacionalitat catalana (1906). Algunes

idees ja havia anat explicitant-les en anys anteriors en diverses conferncies
donades a lAteneu Barcelons.

34
 El gran projecte s possible perqu hi ha diverses coses que sn
comunes a Catalunya i el Migjorn francs. Vegem, en primer lloc, que hi ha
una llengua unificadora que ho s des de la caiguda de Roma.
quan ja el poder poltic de Roma havia saltat a trossos, varen
sortir a la llum de la histria els vells pobles soterrats, cadascun
parlant la seva llengua, i la vella etnos ibrica, la primera, fu
ressonar els accents de la llengua catalana des de Mrcia a la
Provena, des del Mediterrani al mar dAquitnia
PRAT DE LA RIBA, E. (1978:89).
(...)
Els qui han recollit i estudiat les velles monedes de lantiguitat
pre-romana shan adonat de seguida que les de la banda de
llevant dEspanya i migjorn de Frana formaven un grup a part,
caracteritzat, entre altres coses, per certes particularitats de
lalfabet, i, encara que aquesta llei dinvestigacions est molt
endarrerida, alguns observadors han descobert ja en les
llegendes les proves duna varietat fontica, duna fontica
especial que, en les especialitats que li sn conegudes,
coincideix fet admirable, pero lgic- amb la fontica de la
llengua catalana. IBID.
La unitat de cultura va manifestar-se duna manera
esplendorosa. La poesia dels trobadors, tot i el
convencionalisme propi de tota literatura cortesana, va sser
una bella florida de lesperit dun gran poble: les tonades
daquella llengua artificiosa feta amb motz triatz entre els
diferents dialectes del nostre idioma nacional 1 van fer-se sentir
en totes les corts de lOccident i del Migdia i van despertar la
inspiraci potica en lnima de totes les nacions que les
escoltaren. IBID (P.91)
Desprs de repassar diversos apartats ms: lart, lesperit mercantil, el
criteri jurdic... comuns amb el Migjorn, conclou:
no haig dafegir cap ms paraula: si existeix un esperit
col.lectiu, una nima social catalana que ha sabut crear una
llengua, un Dret, un art catalans, he dit el que volia dir, he

1
.- El subratllat s nostre

35
 demostrat el que volia demostrar: aix s, que existeix una
nacionalitat catalana. IBID (P. 93)

La nacionalitat catalana den Prat de la Riba, com es veu, no s catalana

stricto sensu; sha dentendre lato sensu, abraa el Migdia francs, en un intent
de praxis expansionista. Valncia i Mallorca hi juguen un paper ms que
subaltern. En La nacionalitat catalana sn citades de passada, sembla que
formen part del projecte, pero no hi ha cap al.lusi clara ni als pasos catalans ni
a lrea on se situen. El territori principal on imposar la catalanitat s Occitnia.
El sentiment com amb el Migjorn francs s tan arrelat que Prat pot, fins i
tot, citar Balmes que se sent millor enll dels Pirineus que passant lEbre.
Balmes, que en passar lEbre es trobava molt ms estranger
que en passar els Pirineus. IBID (p.39)
En el nacionalisme de Prat no s noms que no hi ha en cap moment
al.lusions a la unitat dels pasos catalans, la seua idea va de la construcci de la
Gran Naci cap a un segon estadi: limperialisme.
Va seguint el procs nacionalista: no sha conquistat lEstat, el
Dret i la llengua, no hem aconseguit la plenitud dexpansi
interior, pero ja el nacionalisme catal ha comenat la segona
funci de tots els nacionalismes, la funci dinfluncia exterior,
la funci imperialista. IBID (p.117)
Lobjectiu ltim de limperialisme s:
Si lideal complex que encn en nova i intensa vida totes les
energies catalanes, si el nacionalisme integral de Catalunya va
endavant en aquesta empresa i aconsegueix de despertar amb el
seu impuls i el seu exemple les forces adormides de tots els
pobles espanyols, si pot inspirar a aquests pobles fe en si
mateixos i en llur esdevenidor, es redrearan de lactual
decadncia, i el nacionalisme catal haur dut a compliment la
seva primera acci imperialista.
Llavors ser lhora de treballar per reunir tots els pobles ibrics,
de Lisboa al Roine2 , dintre dun sol Estat, dun sol Imperi.
IBID (P.118)

2
.- El subratllat s nostre.

36
 Un any ms tard, Valncia i Mallorca adquirixen un paper ms
predominant. A larticle Greater Catalonia, publicat a La Senyera, 12-I-
1907. diu:
fem com els anglesos amb la seva Greater Britannia, flor
dimperi que est a punt desclatar; parlem de la Catalunya
gran, que no s el Principat tan sols, ni Mallorca, ni el Rossell,
ni Valncia, sin Valncia i Mallorca i el Principat i el
Rossell, i tots alhora.
Tots som uns, tots som catalans.
(...)
Aixequem-la ben amunt aquesta senyera de la Catalunya gran.
En els bons temps daquesta terra, tots ens diem catalans, tant
els fills del Principat, com els de Valncia, com els de
Mallorca, i ens ho deien els nostres reis, i ens ho deien per tot el
mar llat. (...)
Els homes ms eminents de Mallorca ja lhan proclamada ben
alta, aquesta unitat suprema de la raa, i catalans shan
anomenat i catalans de Mallorca anomenen els fills de lilla
daurada. Tamb se nanodaran 3 un dia a Valncia i llavors la
Catalunya gran, redimida, forta i plena, podr somniar amb una
ms gran Catalunya, la que batega en els patois i dorm en els
arxius denll dels Pirineus. PRAT DE LA RIBA, E. (1907)

Les idees expansionistes de Prat de la Riba intentant penetrar els territoris

vens i somniant la gran Catalunya, esperen que els valencians se nadonen.
Els occitans foren deixats de costat el 1934. El projecte imperialista de
penetraci fins Lisboa i el Roine continua sent una teoria.

3
.- El subratllat, amb la finalitat de remarcar el verb en futur, s nostre.

37
 EL DOCTOR MICHEL VENTURA BALANY

E stem en els anys 30. Potser loccitanista catal ms convenut de tots siga
Ventura Balany, pero alhora s tamb el gran desconegut.
Considerem que cal presentar extensament el filleg Michel Ventura
Balany, donat que no s un personatge conegut suficientment ni com a filleg,
ni com a poeta ni en cap de les activitats que desenrotll durant la seua curta
vida.
En un treball de recerca sobre el pensament occitanista, la troballa de
Ventura Balany considerem que s importansssima.
Va nixer a Reus, el Camp de Tarragona, el 7 de gener de 1878. Els seus
pares, Miquel Ventura i Jornet i ngela Balany van tindre dos fills, Miquel i
Llus. Miquel, o Michel com ell grafiava el seu nom, va morir a Madrid el 12 de
desembre de 1930.
Ventura era de la tertlia de jvens que es va formar al voltant de
loccitanista Joseph Aladern. La colla de ca lAladern eren, en paraules del
propi Ventura: en filosofia, excptics; en literatura, modernistes; en art,
futuristes; en catalanisme, ultra-radicals. rem crates, que era una cosa que
vestia molt i de lltima moda. SANTASUSAGNA, J. (1949:37).
Ventura an el 1903, quan tenia 25 anys, a Occitnia a estudiar in situ la
llengua dOc. Ms tard, va viatjar per Europa i el nord dAfrica, fu cap a
Nova York, i profess durant algun temps a la Universitat Cornell, dIthaca. De
retorn de lAmrica del Nord, saposent a Madrid, puix que havia aconseguit
un lloc de professor dangls a lEscola Superior de Magisteri, desprs de
perdre les oposicions per una ctedra a lEscola Normal de Barcelona.
SANTASUSAGNA, J.: ibid).
Segons es pot comprovar en els seus treballs dominava quinze llenges.
Va fer la tesi doctoral a la Universitat Cornell, Ithaca, Nova York, lany 1909
sobre Historical catalan phonetics.
La primera notcia que tenim dEuphemia Llorente va aparixer en la
Correspondncia entre Los Alibert i Josep Cartonell. en una carta dAlibert a
Carbonell en que li diu que no li agrada la forma dactuar de J. Bonafs, trobem
la referncia segent: i tamb la seva amistat amb la Sra. Eufmia Llorente que

38
no es distingeix tampoc pel seu bon carcter (Exemple el to injuris de les seves
apreciacions sobre en Pompeu Fabra en el primer nmero de la Revista
Occitana). ALQUZAR I MONTAS, M. (1992:103) En nota a peu de
pgina, Alquzar aclarix que es tracta de la filloga valenciana que dirig la
Revista Occitana . Es mostra sempre contrria a la reforma ortogrfica de
Pompeu Fabra, a qui acusava dhaver dificultat enormement la unificaci
ortogrfica amb els occitans. ALQUZAR I MONTAS M. (1992: 104).
Lautor ignora que el nom no s ms que un pseudnim del doctor Ventura
Balany. En la nota segent diu que la Revista Occitana seditava a
Valncia dirigida per la filloga Eufmia Llorente. Naparegueren pocs
nmeros i el seu format era de 210 per 150 mm.
Cal aclarir que el lloc dedici no s correcte. La revista es va editar a
Madrid, i ladrea figura en la portada: C/ Granada, 2. Sabem que en varen
aparixer dos nmeros.
Ventura Balany acompany el joc del seu pseudnim amb una
fotografia que public en el llibre Studi etymolgic dels noms Cathalunya i
cathal , el peu de la qual diu que s Euphemia Llorente, la qual cosa feia donar
ms versemblana al seu joc. Probablement, la foto era la de la seua esposa,
lEufmia Llorente real.
Es curis tamb que sanomenara filloga valenciana, cosa que va fer
que els intel.lectuals de Taula veieren la seua aparici en el mn cultural
occitnic amb expectaci i una certa sorpresa agradable.
s difcil tractar desbrinar per qu el doctor Ventura va adoptar aquell
nom i va decidir tindre una personalitat valenciana en lltim any de la seua
vida.
LEufmia Llorente real era burgalesa; va estudiar magisteri i
infermeria. Segons sembla, era poetessa, atenent la dedicatria que el doctor
Ventura li fa al seu llibre Toia marcida ; concretament, el sonet n. XXXIII
Dolces mans. VENTURA BALANY, M. (S.D.:43). Del matrimoni varen
nixer tres filles. NEufmia va sobreviure molts anys al seu marit. El 1968
encara era viva, segons dada de Jaume Ventura Bonet, lnic familiar viu i
resident a Reus actualment.
El doctor Ventura Balany va estar condemnat a lostracisme, segons
Cerd i Nogus: A traxectoria deste polgrafo cataln hase ver marcada polas
sas reticencias proceso de normalizacin que levaban a cabo os noucentistes

39
e seu consecuene ostracismo no panorama intelectual cataln CERD
SUBIRACHS, J. I NOGUS GLVEZ, J. (1995: 251).
Ventura va combatre contra el projecte de Fabra amb totes les forces.
Probablement aix va ajudar, o va ser fonamentalment la qesti que el va dur a
lostracisme. La lluita entra Fabra i Ventura es reflectix en el llibre Studi
Etymolgic dels noms Catalunya i Cathal. En la segona edici, Ventura afig
les lletres del maniguet que sn un atac a Fabra a qui acusa, com ja havia fet
en la primera edici, de no saber de filologia. Una posici molt agosarada que
ell va dur avant, probablement, basant-se en la prpia formaci filolgica, pero
que, fet i fet, el dugu a loblit que encara hui perdura.
Vegem una breu ressenya de les lletres del maniguet. Fabra propos
que a all que en castell es diu manguito se li diguera maniguet, que,
segons ell, s diminutiu de mniga. Idea a la que Ventura contesta iradament:
No, senyor; no, maniguet no s diminutiu de mniga; com
noiet no s diminutiu de noia; ni capet diminutiu de capa. Jo
crec que el diminutiu de mniga s manigueta ; i que maniguet
s simplement el diminutiu de mnic, forma secundria de
mnec , usada en diversos llocs de Valncia i Catalunya (Ribera
dEbre, Camp de Tarragona, etc.) VENTURA BALANY, M.
(1930:98) .
En contra de la proposta de Fabra, ell diu que sha de dir manegu.

Lany 1905 va ser molt prolfic per als occitanistes de Reus, va ser llavors
que Joseph Aladern va publicar la revista Occitnia i Ventura Balany va
encetar la col.lecci Foc nou; el primer llibre va ser una adaptaci dun conte
popular gasc arreplegat per Antonin Perbosc. El cinquantenari de Frederic
Mistral, celebrat lany anterior, els va animar a la creaci en lmbit de la
cultura occitana.
Aquell occitanisme de Reus de comenaments de segle s desconegut. I
quan els anys 30, el perode que nosaltres hem estudiat, es reprenen les
relacions amb els occitans, especialment per part de Josep Carbonell i LAmic
de les Arts ning no recorda que hi ha un treball fet abans. A LAmic no es
troba memria histrica. El fet no se cita en cap lloc. I, Ventura Balany trist,
malalt, i ja en els darrers moments de la seua vida, allunyat, a ms de la seua
terra, ja que residix a Madrid, es queixa amb amargor de la incomprensi que
lafecta. En una carta al director de la Revista del Centre de Lectura de Reus

40
explica diverses incorreccions aparegudes al nm. 189 i, sobre la seua activitat
occitanista lligada al Centre sexpressa de la forma segent:
La darrera omissi que remarco s a larticle Les publicacions
del Centre del benvolut amic Pere Cavall. Se tracta dun petit
descuit quha tingut (i no ho dic pas en to de censura) en parlar
de la Revista del Centre de Lectura, segona poca, anys 1902 al
1904.
Crec jo qus una glria per al Centre i la Revista lo
fet dhaver dedicat tot un nombre, realment extraordinari, ad
aqueyls temps! al moviment felibrista referint-se al
Cinquantenari de Frederic Mistral celebrat a Font Segunyo pel
maig de 1904. Crec que la Revista del Centre fou lnica
publicaci cathalana que dedic tot un nombre a tal
sdeveniment. 4 LAladern, en Gambs i jo, (V. El tractament
dels occitanistes en la GEC) frem lnima daqueyl nombre.
Per primera vegada a Reus se van publicar textos en provenal,
en llenguadoci, en llemos i cathal agermanats en les planes
duna revista. Molt avants de la prophetia maragalliana, uns
quants scriptors occitans de laltra banda dels Pyrineus! (...) No
s jo si a Reus lo nombre va tenir xit, pero a Frana si que-n
tingu, i ben extraordinari. Sen occup la premsa occitana i se
reproduren qualques trebayls. Jo llavores me trobava a
Montpellier studiant les varietats de Llengua dOc a la
Universitat i a la Societat de llenges romanes. Havia
recorregut gaireb tot lo Mitjorn i Tolosa, Nimes, Aviny,
Marseyla, Nia, etc. Havia fet molt bones relations amb molts
altres felibres. A Montpellier me publicaren una interwieu
sobre coses de Cathalunya. LAladern stava tamb en relati
amb los principals scriptors occitans: Mistral, Estieu, Perbosc,
etc. Comenava una petita `entesa entre cathalans i occitans
de Frana5 (...) No s pas, senyor Director, si tots aquests
detayls tindran inters per als actuals lectors de la Revista. Jo

4
.- Es referix al nmero publicat En honor del Felibritge. Revista del Centre de
Lectura , any IV, nm. 73. Reus 1 de maig de 1904.
5
.- Ventura Balany parla doccitans de Frana per opisici als occitans dEspanya:
catalans, valencians i balears.

41
 crec que-n tenen i mhe exts adretes una mica perqu sembla
quels scriptors cathalans dara han oblidat que fa vinticinc
anys ja hi hagu una approximati entre scriptors cathalans i
occitans de Frana. Dic a darrer, perqu en lo nombre de
LAmic de les Arts dedicat a Occitnia ni tant sols se smenta
dit nombre de la Revista i ni una sola vegada hi appar lo nom
de nostre Joseph Aladern, que fou lo primer cathal que public
a Barcelona una revista `Occitnia redactada en totes les
varietats de la llengua dOc, i dedicada als studis occitans, lany
1905. Al mateix any publicava jo a Reus la Biblioteca Fou Nou
comenant amb los Contes populars gascons de lAntonin
Perbosc, que tingueren a Frana una enthusistica accoylida.
VENTURA BALANY, M. (1929:129-30)

Lany 1904, que hem pres com a data simblica per a comenar el nostre
treball, sens presenta, amb el nmero extraordinari de la Revista del Centre de
Lectura de Reus, com una data encara ms carregada de simbolisme.
s inexplicable, o simptomtic, que hi hagus tan gran oblit respecte de
lobra que havien fet vint anys abans els occitanistes de Reus, i que, en publicar-
se el fams nmero especial dedicat a la cultura occitana en L Amic de les Arts,
no shi fera cap referncia.
Els pocs investigadors, tots dincidncia local, que shan preocupat de
parlar de Ventura Balany coincidixen que s un filleg duna dimensi
extraordinria. Un gran enamorat de les llenges, dominava el llat el grec i
diverses llenges modernes; a ms del seu catal, en la qual va crear la major
part de la seua obra literria, coneixia perfectament loccit, el gallec, en la qual
s que cre alguns poemes, i el castell, llengua en la qual no va crear literatura;
i langls i el francs, de les quals fou professor, aix com lalemany i litali. Es
conserva un curs de xins que inici en la seua joventut. Dominava tamb
lrab, el kurd, el persa i lhebreu.
El seu occitanisme sha volgut entendre com una cosa idl.lica, pero res
ms lluny de la realitat. Jordi Cerd Subirachs diu que:
Ventura se trouvait dans leffervescence dune rcupration
des racines mdivals qui, dans le cas du galicien et du
portugais, taitent aussi capables de rduire les distances et de
jumeler les deux peuples. CERD SUBIRACHS (1998:100)

42
 La idea de Subirachs s equivocada. Ventura no va aprendre de la
situaci dagermanament de Galcia i Portugal que va trobar els anys de la seua
estada a Madrid, el 1916 ja en feia ms de deu que havia anat a Occitnia a
aprendre llengua dOc.
Quant al subttol del treball lutopie timologiste no el considerem
adequat tampoc. El doctor Ventura no va bastir una utopia. El seu treball s fruit
del rigor dun professional dexcepci amb una reflexi filolgica profunda. No
era una utopia sin un projecte ferm i ben fonamentat filolgicament. Cosa a
banda s que la proposta filolgica del doctor Ventura no interessara a la
burgesia catalana del moment. Pero, la consideraci seria, en tot cas, poltica.
La seua obra, malauradament, ha restat silenciada; i la que es va publicar
no va tindre difusi. Segons Santasusagna:
Tot ha roms indit, puix que la distncia fsica i el seu
desacord amb els corrents imperants, i dhuc, la desconeixena
del seu maldar, impediren llur notcia en els centres filolgics
de Catalunya. Tot sol va bastir un monument al Verb nadiu. Si
hi pos carreus com a lingista, nhi pos tamb com a literat.
Cercant un lenitiu al seu isolament i al seu exili, escriv poesies,
proses lriques, proses humorstiques, teatre, contes... i la
majoria daquesta obra est condemnada a perdres sense
conixer els honors de la publicaci. SANTASUSAGNA
(1942:387).

Es fa difcil entendre per qu s tan gran el desconeixement de lobra i la

figura del doctor Ventura Balany.
Comentant les traduccions que va fer per a Foc Nou Josep Olesti diu:
en ambdues demostr, malgrat la seua jovenesa, seriositat i
encert, prova de dominar lidioma daltri i el propi fins a
aconseguir, amb la trasplantaci, una obra de recreador. el poc
que va publicar aquest treballador infatigable i aquest amador
de la llengua nostra, fa venir recana, ms que de la part de la
seva obra romasa indita i desconeguda, que el seu treball no
shagus efectuat a catalunya i que el seu autor no hagus pogut
col.laborar amb els que han assolit de fer un catal literari dctil
i apte, puix que la seva empremta hauria estat important en la
noble empresa. OLESTI TRILLES J. (1992:668)

43
 Cal matisar que lobra de Ventura Balany no s indita, una part va ser
editada per ell mateix i en alguns casos, com assenyalem en una de les notes,
amb tiratges molt reduts, cent exemplars. Desconeguda si que ho s,
absolutament i malhaurada.

La mort del doctor Ventura Balany, que, com hem dit, va tindre lloc a
Madrid el novembre de 1930, es va produir poc desprs de ser destitut del seu
crrec de professor de llengua anglesa a lEscola Superior de Magisteri.
Manava el govern de Dmaso Berenguer Fust format per ordre del rei Alfons
XIII.

44
LHOMENATGE A MISTRAL I TAULA DE LLETRES VALENCIANES

Foto de la revista Llir entre Cards

45
L any 1930 va ser tamb el de lhomenatge a Mistral. I Taula de Lletres
Valencianes, la seua impulsora ms ferma no estigu sola. El comte de
Trigona, Las Provincias i Lo Rat Penat feren de motor.
Amb motiu dels actes, lAjuntament de Valncia dedic un bust a
Mistral, que actualment es troba situat front a les Torres dels Serrans, i es
public el llibre: I Centenari del Naiximent de Frederic Mistral. Actes celebrats
en Valencia. Rafael Gmez Carrasco va ser el Secretari del Comit Organisador
GMEZ CARRASCO ET ALLI (1931).

HOMENAJE A MISTRAL
Las Provincias 19-01-1930

El excelentsimo seor conde de Trigona envi el dia 12

del actual la siguiente carta al presidente de Lo Rat Penat:
Sr, D, Manuel Gonzlez Mart. Distinguido y querido
amigo: Enterado por un telegrama de El Debate de que en el
presente ao se celebrar el centenario de Mistral, pienso que
Valencia no puede estar ausente a un acontecimiento que tan
caluroso eco ha de despertar en el corazn de cuantos sincera y
hondamente sentimos el amor a nuestra regin en las mltiples
manifestaciones de genuina personalidad, y especialmente su
literatura, en cuyo glorioso renacimiento ejerci el eminente
poeta provenzal bienhechora influencia.
Por fuero de hermandad y con la magnificencia que a su
propio prestigio corresponde, Valencia debe asociarse a las
fiestas con que se celebrar este ao el aludido centenario, y
opino que ninguna otra entidad ms indicada para llevar la voz
de nuestra regin en dicho acontecimiento que Lo Rat Penat.
Mucho celebrar que esta modesta iniciativa parezca a
usted oportuna y que alcance el honor de ser aceptada por esa
dignssima junta directiva de su presidencia.

46
 EL HOMENAJE A MISTRAL,
Ayer en Lo Rat Penat
Las Provincias 28-03-1930

La Sociedad valencianista Lo Rat Penat ha

comenzado a desarrollar su programa encaminado a rendir al
inmortal poeta de la Provenza, Federico Mistral, con motivo del
primer centenario de su nacimiento, el justo tributo que merece.
El primer acto consistia en una conferencia a cargo de
nuestro querido Director don T. Llorente Falc, sobre las
relaciones de los poetas valencianos y provenzales. Para esta
conferencia habian sido invitadas las autoridades que, muy
amablemente aceptaron la invitacin. Ocup la presidencia el
alcalde y a su lado se sentaron el capitn general seor Pla
Ruano, el Arzobispo doctor Melo, presidente de la Diputacin,
seor Serrano, el de la Audiencia seor Surez, el secretario de
la misma seor Salcedo, el primer teniente de alcalde seor
cone de Berbedel, el presidente del Comit organizador del
Homenaje a Mistral, seor conde de Trigona, el conferenciante
seor Llorente, el presidente de Lo Rat Penat seor Gonzlez
Mart y otras distinguidas personalidades.
El seor Gonzlez Mart abri la sesin manifestando la
gran complacencia que sentia al asociar al Rat Penat a los
brillantsimos homenajes que este ao se rinden al inspirado
autor de Mireio; y a continuacin el seor conde de Trigona
expuso el programa que ha de desarrolar Lo Rat Penat en su
homenaje a Mistral, program que daba comienzo con la
conferencia que a continuacin iba a leerse y dedicando de paso
un carioso recuerdo al autor del Llibret de versos y a su hijo,
encargado de dicha conferencia.
Acto seguido el distinguido ratpenatista don Jos Mara
Juan Garcia di lectura a la conferencia del seor Llorente. Con
voz clara y adecuado acento fu leda la conferencia. Justo es
decir que su efecto en el auditorio fu immejorable, y los lazos
que nos unen con el autor de aqulla no nos deben impedir
informar al pblico de la verdad. Y la verdad es que el seor

47
Llorente ha sentido con toda intensidad el momento potico en
que Mistral y el ilustre padre del conferenciante vivian sus
respectivas poesias. Llorente Falc ha sabido sentir con toda
sutileza el momento, y tambin los ambientes en que ambos
poetas exhalaban las flores de sus corazones. Gracias a esta
devocin del conferenciante el auditorio pudo hacerse la ilusion
de que presenciaba aquellos instantes, de que veia a los poetas
en su medio, en su poca, cambiando sus pensamientos... S, el
auditorio pudo sentir todo esto, merced a la fidelisima traza que
hacia el conferenciante, bien penetrado del asunto, no slo por
su sensibilidad, sino tambin por su finura de instinto histrico
y por la manera galana como presentaba a los poetas y a su
tiempo.
Comenz dando una idea del estado de postracin en
que se hallava la lengua, tanto en la Provenza como en
Catalua, Valencia y Mallorca al surgir el renacimiento, a
mediados del siglo XIX.
Respecto a nuestra regin, dijo que podia afirmarse que
los Juegos Florales organizados por El Liceo, Sociedad
Literaria de Valencia, el ao 1858, marcan una fecha en nuestro
renacimiento literario, pues por primera vez en aquella fiesta se
sealaron premios para poesias escritas en valenciano.

Habl de Querol y Llorente, como los promovedores

del movimiento renacentista valenciano; de Aribau Mil y
Fontanals, Rubi y Ors y Mariano Aguil como del cataln; y
Roumanille y Mistral, del de Provenza. Describi aquellas
escapadas de Llorente y Querol, cuando eran estudiantes, entre
clase y clase, para oir a Mariano Aguil, entonces jefe de la
Biblioteca de nuestro primer centro docente, el elogio de la
lengua materna; los primeros latidos del movimiento
renacentista. Traz a continuacin una sintetica silueta del
eminente poeta Mistral; despus habl del felibrige de sus dos
nicos mayorales valencianos, Querol y Llorente; de la poesia
de Mistral, Als trovaires catalans, que fu el primer grito de
confraternidad entre los poetas de los dos lados del Pirineo; de

48
 los Juegos Florales celebrados en Barcelona en 1868, primeros
en que se abrazaron escritores catalanes y provenzales; de las
fiestas del centenario del Rey don Jaime, en Valencia; de las de
Avin y Montpeller, para luego ir dando retazos de la
correspondencia de Mistral a Llorente, glosando esta
correspondencia, y para hablar del cario que el poeta
provenzal sentia por Lo Rat Penat , como en repetidas
ocasiones demostr, entre ellas al celebrarse las bodas de plata
de dicha entidad, enviando una hermosa poesa.
Termin con estas palabras:

Murieron los dos poetas, y de su recuerdo nos queda

este dulcsimo perfume, que es esencia de vida, ya que es
consolador ver en un periodo en que los goces materiales
constituyen el ideal de la humanidad, cmo la obra de un poeta
conmueve a todo el mundo, hasta el extremo de que todas las
naciones se disponen a celebrar el centenario de Federico
Mistral, el capulaire del felibrige, rindiendo con estos actos
ferviente tributo a la poesia.

Al terminar la lectura de la conferencia, el seor

Llorente fu aplaudido y felicitadssimo por todos cuantos en el
local se hallaban, y de este modo, a la vez solemne e ntimo,
con la conferencia que unia directamente, espiritualmente, al
autor, a Lo Rat Penat y a Valencia, con la Provenza y su
Mistral, comenzaron en nuestra ciudad las fiestas en honor del
gran poeta de Mireio.

LAlmanaque de Las Provincias arreplega lacte i publica estes dos fotos.

Almanaque (1880-1930: 261).

49
50
 La cultura global s present des de diversos anys anteriors. El mateix
volum informa que Las Provincias ha publicat diversos articles relacionats amb
Provena .6

EL PRIMER DIRECTOR I ELS CINC INTEL.LECTUALS DE TAULA MS

DESTACATS PEL SEU OCCITANISME

El primer director de Taula de Lletres Valencianes va ser Enric Navarro

Borrs. (Valncia, 1891-1943)
Navarro Borrs, director de la primera etapa de Taula, va ser tamb
liniciador del corrent avanguardista, lany 1920, quan escrigu el poema
Barraques. Uns altres dos personatges sn considerats dins el mateix corrent:
Carles Salvador i Maximili Thous Llorens. Encara que va donar aquella
primera passa en lavanguarda, no s un aferrissat defensor del concepte
avanguardisme. Seguint el professor Simbor:
s dels tres el que defensa amb menys fervor el concepte
avanguardisme aplicat a la seua poesia, i per extensi a la
dels altres dos companys de la creuada innovadora. Desprs
dhaver publicat, en qualitat de director de Taula de les Lletres
Valencianes, el Manifest groc7, adverteix en el nmero segent
que si a Valncia ha dhaver alguna revista avantguardista, no
ser precisament Taula i a continuaci proclama la intenci del

6
.- Articles amb referncies occitanes publicats a Las Provincias:
.- Ortiz, Paulino, A los poetas lemosines. Poesia. 1881, p. 219.
.- Querol, V.W. "Discurs llegit als Jocs Florals de Barcelona com a president del
Consistori. 1886, p. 82.
.- Querol, V.W. Cancin a la raza. Poesia. 1887 p. 129.
.- Blasco Ibez, V. La espada del templario (Leyenda provenzal). 1887, p. 195.
.- Garcia Bravo, Magdalena, Las cadenas de Marsella. Romance. 1892. p. 115.
.- Capdevila, R.M A los trovadores de Provenza que habian invitado a Teodor
Llorente a una de sus fiestas. 1917, p. 111.
.- Notcies:
.- Del Renacimiento lemosn. 1881, p.162
.- Visita a Mistral de Teodor Llorente. 1904, p. 113
.- Valencia en el Renacimiento de la literatura provenzal. 1915, p. 179.
7
.-Manifest avanguardista publicat per LAmic de les Arts i signat per Dal-Gasch-
Monta.

51
 seu grup: renovar la poesia valenciana mitjanant una soluci,
leclecticisme:
<<Trencar la tradici de la barraqueta, llauradora bledana,
lhorta flairosa, etc. Crear-se cadasc la seua personalitat i
sobre tot, fer un cos de lectors avesat a tots els ritmes i
tendncies ja que com sabem resten incondicionals de la nostre
literatura, precisament, eixos amants de la tradici que avans
[sic] he dit>>

De la seua obra aplegada lany 1935 sota el ttol El vol en arc, en que
recull la seua producci de Preguerra, iniciada lany 1920 quan publica El
caminant enamorat, trobem aquest redut lxic dherncia futurista:
hidroavi, esportman (El vol en arc); raqueta (Dona moderna); (...)
I com sempre el suport de la seua potica cal buscar-lo en la freqncia i
encert dels recursos de filiaci simbolista citats en els dos companys anteriors.
V. SIMBOR (1985: 29-30)
Citem La tirania de la ignorncia que apareix sense signar al nm 3 de
Taula, i, donat que el director, llavors, era Navarro-Borrs, lil podem atribuir,
aix com tot un seguit de Notes que tampoc no estan signades; totes formen part
de lapartat de cultura global, sn informacions que denoten el sentiment de
pertinena a un bloc cultural com als dos vessants dels Pirineus, amb
incidncia en la llengua tamb.
A La tirania, nm. 3, pg. 3, trobem la cita dAntonin Perbosc. En les
Notes del nm. 12, pg. 15, Oc , la revista fraterna, orgue de totes les llenges
occitniques diu als intel.lectuals valencians que poden col.laborar en les
pgines dOc , convit al qual, diu la nota que: els poetes valencians deuen
correspondre, i acaba amb un emftic: Mercs, mercs!

ELS CINC OCCITANISTES MES DESTACATS.

Remarquem quines idees tenien els escriptors de Taula respecte del premi
Nobel provenal i sobre la cultura entesa en sentit ample, s a dir, cultura de
Pasos dOc, cultura entesa en lmbit territorial on flor la civilitzaci
trobadoresca. Vegem, en sntesi, qu pensen sobre els cinc temes segents:

52
Mistral, la cultura -entesa globalment fins a Llemotges-, els Pasos dOc, la
llengua i la visi poltica general.

Pasqual ASINS.
Com podem comprovar, en el nmero 2, pg. 4 es confessa un devot de
Mistral, el poeta i no un poeta, com remarca emfticament, el qual, rebutjat
per Pars, al comenament de la seua carrera, resta indiferent a tot en el seu
mas de Maillana, refent sa patria en la gloriosa llengua dc.
Cal remarcar que el rebuig dels intel.lectuals francesos es produx en la
primera poca. Com trobarem ms tard en les pgines de Taula , finalment,
Frana lassumir, el far seu, encara que el deixar ser tan francs com
provenal. Pero, a Asins li interessa el poeta que no vol pertnyer a lAcadmia
francesa perque en t prou amb lAcadmia dArls, la de la Llengua dOc en la
qual hi havia lloc per als catalans i valencians: Albert Quintana, Teodor
Llorente, etc. Es a dir, a Asins el subjuga el poeta anticentralista aferrat a la
terra i cantant les belleses dels paisatges provenals i elevant-los als ms alts
cims de la literatura universal a travs de la llengua dOc, amb la qual ref la
ptria.
La devoci de lautor per Mistral queda patent, i tamb, la seua admiraci
pel treball que fa de construcci de la ptria des de lanticentralisme i retornant
la llengua al lloc gloris que li correspon. Lexaltaci del model s molt
evident, com a model -potser- a seguir pels valencians. Asins t clar que La
influncia del renaiximent provenal en la nostra espiritualitat es ben notada i
ad ella no podem sustraurens. Els trobadors sn germans de ms enll les
muntanyes esblanqueides.

THOUS LLORENS
Thous Llorens remarca al seu article El centenar de Mistral, nm. 36-
37, p. 7, que el lloc millor per celebrar els actes no eren les aules i els salons
tancats donat que:
El carcter camperol de la majoria dels poemes
mistralians -altres duna pica tamb fcilment emplaable en
escenari natural -la semblana dalguns paisatges provenals
amb els accidents geogrfics de Catalunya, Valncia i Mallorca
i la resta de certes festes i costums daquella i aquestes terres, i
la facilitat de trasladar pblic, actors, oradors, monuments,

53
 ballarins o trovaires, haguera fet possible un enmarcament del
centenari propi, interessant, vists, saludable i popular.
Era el moment tamb per a intercanviar gents dels diversos Pasos
Occitans.
Com queda patent, Thous Llorens, a ms de llanar el seu atac a Lo Rat
Penat, organitzadors dels actes, evidencia compartir una mateixa cultura amb la
resta dels Pasos dOc. Els organitzadors han fet una celebraci elitista, Thous
haguera preferit que el centenari propi, com ell el qualifica, haguera sigut
diferent, la semblana dels paisatges, festes i costums que hi ha entre tots els
Pasos Occitans aix ho demanava, segons lautor.

Eduard MARTINEZ-FERRANDO
Com ja hem citat, al nm. 30, ps, 3 i 4, Martnez Ferrando es declara un
devot de Mistral, fins un extrems realment sorprenents. El considera un mestre i
confesa compartir plenament els mateixos ideals que el premi Nobel.
Indiscutiblement, el considera un model a seguir. El seu article Les grcies de
Mistral comena aix:
La figura de Mistral esdev nica al nostre temps, el consorci
de lamor i la poesia, la tornada de Provena a la vida del bell
nou, sobretot quan ens adonem del prosaisme que vivim i
sospirem per un ms alt venidor a la nostra Valncia.

Martnez Ferrando sospira per trobar-se amb una Valncia que

sassemble a la Provena de Mistral plena damor i de poesia on la revifalla de
la parla simposava per mig del gran poeta un ungit del Senyor, filleg, poeta
i artiste literari alhora.
La veneraci va ms enll de ladmiraci pel seu geni literari; tamb en
poltica Mistral s el far per a fer ptria.
Admirable Mistral, sant del treball, la bondat i la pau eternals
i far del patriotisme ms natural i llegtim, la teua vida fon un
magisteri de totes les virtuts i els ms lloables eixemples,
perqu ton esperit era essncia dels genis de Grcia i de
Roma!.
Com hem trobat en Asins, Martnez Ferrando tamb ensala el diccionari
de Mistral:

54
 La llengua requeria un diccionari amb el lxic perdut i retrobat
i aquell que encara vivia, pero malms, i ambds, en el Tresor
dou Filibrige, al cap de vint anys, els torn a fixar ms o
menys com deguessin sortir de la cristal.lina font originria, i
per a ms divina superaci de lempresa escrigu, entre altres
obres, els formosos poemes Mireia, Calendal i Nerto,
que prestigiaren el llenguatge renascut, noble i literari a la sa.

Per qu Asins i Martnez Ferrando consideren tan important el

diccionari? La llengua el requeria, diu, pero, de quina llengua parla? de la de
Mistral noms? El prestigi que adquir el llenguatge renascut afectava els
valencians tamb? La llengua sense adjectiu era una de les llenges doc
compartida per tots els Pasos dOc? Era noms la provenal? Tenia relaci amb
la de Valncia? Pel context histric podem dir que, si es tenia conscincia de
pertnyer a un espai cultural com, lalegria de la recuperaci lingstica era la
de compartir, ms que la de contemplar un geni duna cultura diferent. Mistral
era duna de les terres de la llengua doc.

Adolf PIZCUETA (V. Valencians que reivindiquen la Naci Occitana)

A partir del nmero 13, el director de Taula s Pizcueta. Seguint amb les
cites, al nm. 18, pg. 13 trobem la dEufmia Llorente; all es diu que s un
treball ple derudici i dobservacions interessants, sobre la unificaci de les
llenges doc.
Al director de la revista, o a la publicaci sencera, donat que no hi ha
signatures, tamb podrem atribuir aquell sentiment que shi manifesta. Veiem
que se senten molt afalagats de poder publicar a Oc, lrgan principal de les
llenges occitniques, i que han trobat una proposta dunificaci de les
esmentades llenges en Eufmia Llorente -que ells grafien aix i no com ho feia
el seu autor Michel Ventura Balany: Euphemia Llorente- la qual els sembla
interessant. No obstant aix, quan faran la seua proposta dunificaci
lingstica, segons els consells de Fabra, que els ha vingut a visitar prviament,
ni Oc ni les llenges occitanes hi tindran presncia explcita. A larticle Als
escriptors valencians i a les publicacions valencianes, nm. 34, pg. 3 i 4, que
serv per fer la crida unificadora, propugnen lacord.
El dia que tots els que escriuen valenci, amb ms habitut, es
posaren dacord respecte a les normes que calia emprar en tots

55
 els casos, lunificaci ortogrfica seria un fet i la nostra llengua
hauria realitzat un dels guanys ms positius.
Larticle s clarament signat per La Redacci. Val a dir, no obstant, que
tampoc hi ha referncies al catal. Larticle comena:
Plenament convenuts dels perjuins que irroga lanarquia
ortogrfica de la llengua valenciana...

I, objectivament considerat, tant aquell article com el del nmero 35 La

nostra convocatria no fan referncia a cap altra llengua que no siga la
valenciana. No sabem si encara la consideranven una llengua occitnica o no,
donat que no s hi especifica.
Pizcueta s lnic que dedica, signats per ell, dos articles al premi Nobel.
El centenari de Mistral al nm 28 i En lhomenatge a Mistral al nm. 36-37.
Del primer, subratllem que Taula participa en el centenari de Mistral el qual
dna ales al nou resorgiment occit.
Occitnia shavia posat de moda altra vegada amb els actes que arreu del
mn sorganitzaven al voltan del premi Nobel i Valncia havia destar present
en aquell mn on hi ha la substncia de la nostra llengua.
En els primers temps de la renaixena, propicis per als
patriarcats literaris, Frederic Mistral simbolitzava el resorgir de
Provena, per mig del cultiu i lestimaci de tots els valors
locals, com altres homes de Catalunya i Valncia ostentaven la
mateixa signifaci. La histria deixos moviments ens parla de
contactes continus, de la coincidncia de les seues expressions i
de la identitat del pensament.

Queda clar, doncs, que la Renaixena de qu parla s la dels Pasos dOc

en conjunt. I diu que des daquells moments:
Provena t una personalitat que no naufraga en mig de les
atraccions de lesperit francs i a la que sols manca aquell grau
de conscincia poltica que ha acompanyat a altres moviments
simultanis, i sense el qual shagueren aturat com Provena en el
somni de la seua poesia.

Pizcueta fa una observaci poltica interessant. La fora de la Renaixena

podia resistir latracci i els afalacs de Pars, pero la manca de conscincia

56
poltica dels felibres, a diferncia del que passava llavors a Catalunya,
dificultava un xit ms rotund daquelles idees. I afig, respecte de Mistral:
Pars es mostr geners amb ell, acceptant-lo com un dels
grans poetes de lpoca. I Mistral pass a sser un valor literari
que tenia tant de francs com de provenal.

I ser tan francs com provenal li va anar b a Mistral perqu Pars, com
a cosa prpia, es va encarregar de promocionar-lo pel mn, pero aix mateix fa
afeblir el moviment provenal, perqu Pars era molt fort llavors. En larticle
segent diu:
La paritat que pot establir-se entre Provena i Valncia, en la
polarisaci literria del renaiximent, es trenca pero en una cosa
essencial. Mentres ac tot era i s encara propici, per la
decadncia espanyola, a formular reivindicacions
autonmiques, la poixana francesa i lesplendor paris, sn
indubtablement un obstacle que hi ha que tindre en compte.

Torna a la referncia cultural global a travs del paral.lelisme entre

Provena i Valncia. Veiem perills i esperances poltiques, i, fins i tot, trobem la
llengua implicada.
Ni a Provena ni a Valncia, encara que hagen existit
vesllums, sha tingut la visi poltica escaient per a donar
continuitat al moviment literari, per a truare la llengua prpia
de lestat dinferioritat en que es trobava i continua.

Quant a laspecte poltic, Pizcueta fa una observaci al final de larticle

que sembla ser un avs als seus conciutadans embarcats en lempresa
autonomista. Lexemple dall que li pass a Mistral no pot ser ms clar:
Pars, fent-lo seu, lhavia venut per a possibles empreses
poltiques.

Carles SALVADOR.
El nou resorgiment occit de qu parlava Pizcueta el trobem tamb en
Carles Salvador. En larticle El nostre polgon literari on parla de la unitat
literria que formen Catalunya i Valncia diu que alg podria adosar-hi el

57
triangle de la Catalunya francesa esborrant el catet pirinenc, i ms ara que hi s
en marxa la creuada occitanista. Valga la metfora. No tenim conscincia que
hi haguera una croada occitanista real, sembla que all que va revifar
loccitanisme fou el centenari de Mistral al qual sapuntaren els escriptors de
Taula. El que ho feu amb ms vehemncia va ser Carles Salvador, com ja hem
assenyalat.
Quant a la devoci per Mistral, no la confessa aix com han fet alguns
dels seus companys, pero s que diu t el goig de posseir un autgraf
mistralenc que shavia enganxat a la paret i davant de la taula destudi,
Lautgraf venia amb una tarja que Mistral li havia enviat al poeta benassalenc
Garcia i Girona, Rector aleshores del Seminari de Saragossa.
Lautor, parlant als escriptors jvens, confessa les profundes divergncies
esttiques que separen la seua generaci de la poesia de Mistral, pero, no
obstant aix, diu que viuen una mica a espatlles de la poesia de Mireio,
Calendau i Nerto i No deurem. Malgrat tot, creu que encara hi ha una cosa
pitjor que ignorar la poesia de Mistral per sser de major valor, prou major que
la potica, els joves dara haurem danar a buscar en la fresqussima deu
mistraliana: la seua ideologia. Aquella que buscava construir lImperi del Sol
i els Pasos dOc . Per que a Mistral li interessava fer ptria prou abans que
fer literatura. I Carles Salvador shi apunta. Se sent polticament, i aix ho
declara, occitanista. I no occitanfil, com far Fabra. hem de ser nosaltres,
occitanistes, els que copsem la trascendncia pairal del mistralisme.
El catalanisme de Carles Salvador no sacaba als Pirineus, per ell la
llengua s la dels Pasos dOc aquells que cal construir polticament, seguint les
idees de Mistral, el qual s alhora internacionalista, vol la uni de la raa
llatina, partint de la construcci dels Pasos dOc.
la comprensi de la flama terral ens uneix. I si el somni
mistrali era la fusi espiritual de la raa llatina costerera de la
Mediterrnia per fer el gran fogar de lamor, de la cultura, de la
fraternitat literria, nosaltres volem recollir la bella quimera de
lImperi del felibrige, volem pastar-la amb el verb cam de
lOccitnia i prendre-la en sagrada comuni dideals.

Vet ac, doncs, expressat de manera clara quina era en aquell moment la
idea poltica que animava Carles Salvador i que ell volia transmetre als poetes
de la seua generaci. Abans que fer literatura, fer ptria: construir els Pasos

58
dOc des de la militncia occitanista. Salvador, com veiem, seguix les directius
del seu admirat premi Nobel Frederic Mistral.
Quant a la llengua, Carles Salvador t una conscincia clara que est
parlant dun mateix sistema. Si hi ha una llengua literria unificada es produx
la comprensi en la totalitat del diasistema. Lexpressi segent aix ho
confirma :
en prendre un texte occit amb ortografia unificada trobareu
com, nosaltres valencians, entenem sense gaires glossaris un
poeta tolos.

Per a Carles Salvador, la llengua de Tolosa a Valncia s la mateixa. I s

la seua idea la que ms clara trobem, de totes les analitzades anteriorment.
Lambigitat ac desapareix. Carles Salvador, que se sent catal de Valncia,
lluita per construir els Pasos dOc federats, uns pasos que tenen una mateixa
llengua. La llstima s que ell, que era el ms preparat per a parlar de llengua,
no fera cap proposta concreta en matria lingstica en aquell sentit. Josep
Carbonell, com trobarem ms avant, que no era filleg ni es va dedicar
especialment a tasques filolgiques, s que es preocupava per les qestions
normatives, s que va fer la seua proposta de normativa global per a tots els
Pasos dOc. Ni Carles Salvador, ni els altres companys de Taula tampoc, no
varen teoritzar mai, ni varen dur a la prctica cap iniciativa, sobre la llengua
aquella que hi havia en la base dels Pasos dOc que ell/s maldava/en per
construir. No sabem quina relaci concreta veien entre la normativa del
valenci, que tant els preocupava, i la de la llengua dOc. No varen fer cap
proposta sobre normativa al respecte, com s que va fer Carbonell. I aix suposa
que hi havia un gran buit entre la teoria poltica i la prctica filolgica que,
encara que s cert que no han danar sempre obligatriament juntes, s que
haguera estat millor un aclariment, com a mnim teric, ben profund, al
respecte; aix, probablement, els hauria dut a una praxis ms coherent. Si un vol
construir els Pasos dOc federats ha de saber com ha de fer-ho. Bastir els
Pasos dOc sobre la llengua valenciana s ben difcil. Va ser impossible,
clarament.

59
 EL NOM DE LA LLENGUA EN TAULA DE LLETRES
VALENCIANES: LLENGUA VALENCIANA, VALENCI

A ll que preconitzava Carles Salvador, els Pasos dOc federats, anava

acompanyat dun projecte lingstic que sembla que se sent, ms que com
una sola llengua, com un conjunt de llenges doc. La conscincia duna
llengua global, que encara s present en la Renaixena, sembla que en els
escriptors de Taula sha dentendre de forma diferent. La llengua no sentn
com una, sin com llenges doc, concepte que es repetix en dos ocasions,
encara que tamb trobem el concepte: terres de llengua doc. Una daquelles
llenges doc sentn que s la valenciana que ells tractaven de normalitzar i
normativitzar, i que, finalment, ho feren seguint les directrius de Fabra. Podrem
dir que poltica, cultura i llengua es manifestaven aix: Els Pasos dOc federats
es construen dins la catalanitat cultural en valenci. Probablement, una barreja
de conceptes excessiva, poc concreta i sense les bases clares.
Com trobarem a LAmic de les Arts, els catalans tenen conscincia de
globalitat i la idea la fan servir per expandir la catalanitat, tant cap al sud
valenci com cap al Midi francs. El catal, que forma part de la llengua dOc,
devia ser el motor de lexpansi catalana cap al sud i cap al nord. Finalment,
noms es far cap al sud.
Els intel.lectuals valencians de Taula participen del projecte poltic de la
construcci dels Pasos dOc federats dels quals forma part el seu, aix com la
seua llengua que s una de les llenges doc.
Entre els catalans, la catalanitat es manifesta sempre sobre bases
lingstiques. En primer lloc o preferent va el catal. I vol expandir-se; s igual
si ho fa com llengua doc o com catal. Per descomptat, no existixen idees
expansives a Valncia. Potser, cal matisar lafirmaci. No es manifesten idees
expansionistes en les pgines de Taula , pero, un dels seus col.laboradors,
Nicolau Primitiu, aport una curiosa teoria expansionista al seu llibre El
bilingisme valenci, publicat uns anys desprs de la desaparici de la revista.
Com ja assenyalvem, des del nmero 1, Taula diu clarament que no vol
entrar a discutir si nostra parla es idioma catal o autcton, pero s que fa la
seua tria a lhora danomenar la llengua. S que adopta la focalitzaci

60
valenciana, tot i que, un dels seus col.laboradors ms il.lustres, loccitanista
Carles Salvador es manifesta, nm 31, pg. 4, felibre i catal de Valncia. Som
encara nosaltres, catalans de Valncia, uns arborats felibres....

Vegem on apareixen els conceptes de llengua valenciana i valenci en

Taula de Lletres Valencianes.
Al nm. 3, pgs. 3-4, larticle La tirania de la ignorancia que recomana
escriure correctament i comprar-se un bon diccionari, acaba dient: Si ho fem
per saber un poc de francs o qualsevol altre idioma extranger, per qu no fer-
ho per el nostre maltractat valenci ?
Nm. 10, pg. 3, Carles Salvador diu:
Altres defectes gramaticals han de desaparixer del valenci
per posar-nos al costat, dignament, de la literatura catalana
normal.

Nm. 11, pg. 6, a larticle Constant Llombart, Ad. Pizcueta diu:

Es sent revolucionari, pronunci discursos, escrigu en vers i
en prosa, i, finalment, es deix guanyar per el renaiximent al
qual va infondre el seu pensament restaurador, no compartit per
els altres conreadors de la llengua apellada per ell mateix
llemosina. (...) La producci literria de Llombart s abondant i
diversa i com en quasi tots els literats coetanis oferix un
caracter bilinge, degut a haver comenat a escriure en castell,
fins adoptar desprs, com a mitj dexpressi normal, la
llengua valenciana . (...) La Morta Viva s la llengua
valenciana tornada a un nou esplendor desprs de molts anys
daband.

El noms valenci i llengua valenciana continuaran usant-se fins lltim

nmero, com trobarem ms avant, pero el 1930, lltim any de la publicaci,
apareix tamb un altre apel.latiu. Al nm. 29, pg. 14 un comentari sobre El
Cuento Valenci es queixa de la diversitat ortogrfica dient:
una observaci als amics directors dEl Cuento Valenci .
Una observaci que encara que no es torne a publicar, sempre
s convenient tindre present. Es referix a la diversitat
ortogrfica dels escriptors en la nostra llengua . (...) Cada

61
 vegada ens sentim ms partidaris de la unitat ortogrfica. En
benefici dels escriptors, del pblic, dels caixistes i sobretot de
la nostra llengua,

sense donar-li nom.

Al nmero 33, pg. 10, en Uns atres Jocs Florals, tornem a trobar:
Havem treball (sic) [treballat] en el cultiu literari de la
llengua valenciana com si no existiren els Jocs.

Al mateix nmero, pg. 9, es publica Lo que diu Pompeu Fabra del seu
viatge a Valncia entrevista de Mart Martell (Miquel Duran) a Fabra, en la
qual diu:
La qesti del nom s secundria. Els valencians poden
anomenar llengua valenciana la que nosaltres anomenem
llengua catalana. La cosa important s el fet de lidioma i
aquest s viu a les terres de Valncia. (...) cal continuar sense
defalliments lobra de depuraci de la llengua valenciana,
encara que no es preocupin (es referix als col.laborados de
Taula) gaire dacostar-se al nostre catal, pero procurant
descastellanitzar lidioma, redrear-lo i enriquir-lo. Elevant la
llengua escrita per damunt dels parlars valencians actuals,
recolzant-la en el valenci del segle XV i el daquelles
contrades on avui es conserva ms pur, es produiria un valenci
que no fora pas una llengua altra que la catalana nostra, sin la
modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la
nostra modalitat i de la modalitat mallorquina.

Al nm 34, pg. 3, apareix el manifest per la unificaci lingstica Als

escriptors valencians i a les publicacions valencianes que comena aix:
Plenament convenuts dels perjuins que irroga lanarquia
ortogrfica de la llengua valenciana , prenim hu la
responsabilitat duna iniciativa que pot ser utilssima si tots
aquells als quals dirigim la nostra crida responen com s
degut.

Al mateix nmero, pg. 14, trobem:

62
 Ferran Soldevila ha comentat a La Publicitat lacord de la
co-oficialitat de la llengua valenciana a lAjuntament i a la
Diputaci de Valncia.

Al nmero 35, pg. 2, a La nostra convocatria sinsistix en la

focalitzaci valenciana:
En adrear la nostra crida a tots els escriptors valencians i a
totes les publicacions escrites en la nostra llengua , teniem la
seguretat de plantejar un problema viu, de posar el dit a la llaga.
Fa temps que tots ens condolem de la varietat ortogrfica amb
que es escrita la llengua valenciana i dels perjuins que aix
ocasiona. Dortografies no en pot haver ms que una i eixa deu
ser la que utilitze tot aquell que vullga escriure en valenci.

A lltim exemplar, corresponent als nms 36-37, a lapartat Bibliografia

valenciana , pg. 10, hi ha una ressenya del llibre De Amore, dAndreu
Capell, publicat per Amadeu Pags, editat per la Societat Castellonenca de
Cultura, en la qual trobem:
La doctssima societat Castellonenca de Cultura, que ha obert
distintes sries, per el seu gnere, a les obres que ve publiant,
amb tant daplaudiment de la crtica com del pblic culte en
general, a les darreres editades, que comprenen els dos tomos
que indica el nostre epgraf, sha excel.lit a si mateixa. No cap
mostra derudici ms gran en el seu amor a la llengua
catalana o valenciana. I al mateix 36-37, pg. 14, en Lo que
diu Salvador Guinot trobem: Lo pensar de la Societat
Castellonenca de Cultura en all que pertany a la ortografia de
la nostra llengua s ben clar i conegut per lo que venim fent
des de fa onze anys en les pgines del nostre Butllet, en les
obres publicades per la nostra Editorial i amb laparici del
volum, suara sortit dins de la Biblioteca de Contemporanis,
La llengua valenciana del confrare L. Revest. Cal esmentar ara
que la publicaci daquesta obra ha augmentat lestat de
fermentaci que hi havia envers la unificaci de la llengua
nostra; ens cap aquesta petita ufania, i si a aplegara al vero
no ens cabria lo goig al nostre pit de patriotes. Partim de la

63
 unitat de la llengua catalanesca , no destruda pels dialectes
del Principat de Catalunya, del reialme de Valncia, de les Illes
Balears, dAlguer i del Rossell.

Del valenci, llengua valenciana del comenament es passa els darrers

nmeros a la llengua catalana o valenciana i a la llengua catalanesca, aix no
obstant, sense perdre la focalitzaci valenciana, pero fent el cam, que es
consolidar els anys de postguerra, cap a la catalanitat alhora que es perdia la
conscincia occitnica.
La postura de Fabra que ac sembla tolerant, s, en realitat, molt
contradictria. Al document citat, accepta que els valencians poden anomenar
valenciana la que nosaltres anomenem catalana, pero en el Manifest de 1934,
publicat a La veu de Catalunya, Oc, etc. apareix ben clarament el perill de
considerar altres noms diferents de catalana per a la llengua. Davant de les
idees occitanistes diu:
el catal queda dilut en aquesta superior unitat lingstica i
esbocinat en altres llenges i dialectes; loccitanisme concebut
aix, tendeix, per via indirecta, a contraposar a la llengua
catalana una llengua valenciana i una llengua mallorquina, amb
la mateixa ra que hi hauria per a lexistncia duna llengua
menorquina o lleidetana o castellonenca, etc.

Com entendre-ho? Si els valencians poden anomenar valenciana la

llengua, i els catalans, catalana, ja, de fet, es posen enfront una de laltra, es
contraposen. O no? Clar que, les paraules de Fabra aparegudes a Taula sn del
seu viatge a Valncia, el 1930, quan estava batallant per aconseguir que se
signaren les Normes de Castell, i el manifest s de 1934, dos anys desprs
dhaver-se signat les Normes. Fet i fet, la contradicci s clarssima.
Daltra banda, cal observar com sinventen una fal.lcia apel.lant a la via
indirecta. Loccitanisme no havia proposat mai que el castellonenc i el lleidat
foren llenges occitniques; els criteris eren filolgics. Les llenges
occitniques, a tot estirar, neren tres a la banda hispnica, les modalitats
lingstiques que el mateix Fabra accepta en les declaracions que fa a Taula:
catalana, mallorquina i valenciana, a les quals, en la Renaixena havia dhaver
representat, en conjunt, en lAcadmia de la Llengua dOc, el senyor Quintana

64
que era catal. Insistim: i el primer nom literari que adopta al sud dels Pirineus
s el de llengua valenciana, en el Segle dOr.
En tot cas, la por potser venia dacceptar que, si es trencaven les relacions
amb Occitnia i shavia de replantejar el projecte, calia -o hauria calgut-
considerar que, des del punt de vista literari, la llengua valenciana havia tingut
un Segle dOr que lhavia anomenada aix. I aix t un pes incontestable; el
lleidet i el castellonenc no tenen tal segle; i el catal, tampoc. Ai las! I, a ms,
el valenci, amb el pes dels clssics, havia estat sempre el model imitat per la
resta del domini lingstic fins la Renaixena.
En resum, els intel.lectuals de Taula usaren els noms de valenci i
llengua valenciana majoritriament en els seus articles. Probablement, ho feien
amb la tranquil.litat de saber-se una llenga occitnica germana del
llenguadoci que el seu rei Jaume I aprengu de la reina Maria, i bessona del
catal. Probablement.

65
 LA LLENGUA VALENCIANA DIFERENT I DIFERENCIADA.

A partir del segle XIX, la romanstica comenar a caminar per les vies de
la cincia. El nom de llemos deixar daplicar-se, pero, el nominalisme de
la nostra llengua, o les nostres llenges, continuar, continua encara actualment.
El conflicte nou s nominalista i de situaci de la/les llengua/llenges, b
dubicaci en la Romnia cas, irresolt encara, del catal; b per reivindicar una
gentica distinta, cas del valenci. El catal malda per aconseguir un estatus de
llengua independent de loccit. El valenci al.lega un passat mossarbic que el
fa sentir-se llengua anterior a la vinguda de catalans en la reconquista, segons
Leopold Pearroja.
En lo fundamental, las peculiaridades fonticas y lxicas
valencianas (tanto respecto de la cua central castellana, como
de las hablas vecinas, hablas catalanas o mozrabes
precatalanas) estaban presentes en el estrato mozrabe
valenciano; y no fueron, pues, tradas ni resultaron de una
suplantacin. PEARROJA, L. (1990: 466-467)

Lamentablement, Pearroja no t en compte tampoc, entre las vecinas

hablas loccit, ni amb el nom de llemos. Al respecte, s interessant la
proposta dArtur Penella i Ramon que estudia les coincidncies entre Pearroja
i Sanchis Guarner en les respectives teories sobre el mossrab. Amb la seua
visi diasistemtica de la llengua, Penella conclou que
Els <<mossrabs>> de Sanchis i Pearroja no sn
contradictoris, sexpliquen per simple evoluci.
(...)
El problema lingstico-poltic catal-valenci perd virulncia
en ser tractat en un marc superior: els grans conjunts dialectals
del diasistema occitano-romnic. PENELLA I RAMON, A.
(2001:19)

En arribar lpoca de la cincia filolgica, comenaren dos processos.

Duna banda, de lunitarisme llemosinista, via -pretesament- cientfica, es va

66
passar a la defensa de les peculiaritats particularistes, a les gramtiques ms o
menys- dialectals. De laltra, es va seguir la idea unitarista que havia arreplegat
Alibert. Es el cas de Josep Carbonell, Michel Ventura Balany, etc., que, tot i
representar la lnia ms clarament cientfica, unitarista, no va arribar a port.

67
 LA CONSCINCIA DE COMUNITAT LINGSTICA DE
LLEMOTGES A ALACANT I DE BORDEUS A LA GRDIA.
El nom de la llengua literria i el concepte unitari s: Llengua dOc.

E l primer document unitarista que hem volgut aportar s larticle del poeta
valenci Teodor Llorente al premi Nobel Frederic Mistral en la qual es
parla de la creaci de lAcadmia de la Llengua dOc. No s un document que
pertany a les revistes que centren el nostre inters, sin a Las Provincias, un dels
mitjans de comunicaci valencians que hem consultat a fi de complementar la
visi de conjunt de les idees occitanistes valencianes, pero pensem que s
suficientment important com per posar-lo en primer lloc dels documents
unitaristes que aportarem a continuaci.
La visi de conjunt de les propostes lingstiques ens oferix algunes
consideracions interessants a tindre en compte. Aquella idea de Frederic Mistral
de crear una Acadmia que regulara la llengua dOc, comuna als habitants dels
dos costats dels Pirineus, de Guret a Guardamar, dhaver-se portat a cap,
seguint el cam que pretenia construir el seu creador, huaria sigut lAcadmia de
la llengua dOc, o llenges dOc, la qual hauria tingut com a regi i dialecte
central el provenal, nom que els cientfics varen acceptar per a la llengua, des
de la creaci de la romanstica actual fins la primera mitat del segle passat.
Provenal era el nom cientfic el qual tenia darrere la tradici trobadoresca i,
sobretot, el premi Nobel concedit a Mistral que s qui li havia creat una
normativa, o, com a mnim, havia intentat tot el projecte. La genialitat de
Mistral havia sigut la creadora. Altres personatges, que encara no sha
demostrat que foren ms genials que el premi Nobel, varen intentar esmenar-li
el projecte, i no varen aconseguir res ms que desbaratar-lo i sumir tota lrea
lingstica en els problemes que duren fins lactualitat. No es va pretendre
remodelar, modernitzar o fer ms viable el projecte del geni; senzillament, es
varen oposar idees i ideologies fins aconseguir els resultats actuals.
Les baralles i les visions en contra de la proposta de Mistral varen
enterbolir ho tot. El nom, provenal, podia haver-se ents, en sentit estricte,
per a la modalitat lingstica de Provena i en sentit extens, per a la resta de la
llengua dels dos costats pirinencs, com sembla que aix ho entenien els fillegs,

68
llavors. Darrere del projecte hi havia, com hem dit, la tradici trobadoresca i el
prestigi dun Nobel. Pero, tamb hi havia moltes potser massa- consideracions
en contra del projecte de Mistral, com ara: a) Provenal s un dialecte i no es
pot anomenar la llengua tota amb un apel.latiu particular, b) la proposta
lingstica s afrancesada, etc.
Potser els remodeladors de la idea mistraliana tenien la seua ra en els
arguments que varen esgrimir, pero la realitat s que aquell projecte no es port
a terme, i el que es va imposar, sembla que ms racional i ms cientfic, ho va
fer sense la suficient base ni popular ni de prestigi. En especial el Nobel, que en
aquells moments podia haver resultat definitiu. El projecte nou, que s el que
actualment es du a cap a laltre costat dels Pirineus est basat en la reflexi
intel.lectual i en la voluntat humana, sense comptar amb la intel.ligncia
emocional. Potser per aix, les baralles continuen i no ha trobat encara el seu
cam. Ha deixat de costat el sentiment i part del prestigi literari. Els mistralians
sn provenals i no occitans. El provenal, tal com lentenien els romanistes,
significava: llengua literria basada en els trobadors i el Nobel, pero Mistral no
va saber beure en la grafia clssica trobadoresca. La llengua literria occitana
actual, es basa en la grafia dels trobadors pero es va haver dimposar al nom
clssic que li donaven els romanistes i, sobretot, t un nom que no s popular.
Pot ser una denominaci cientfica, pero provenal tamb ho era, i, a ms, feia
referncia directa al premi Nobel. Occit, en canvi, s un nom que el poble del
Midino reconeix, i, si no t prestigi entre els mateixos parlants, difcilment
pot servir per dur endavant un projecte de recuperaci; si ms no, el pot
dificultar, el dificulta de fet. Front a occit, el poble imposa pats, patois,
etc. Les dades de lINSEE sn ben clares al respecte. Citem La Setmana, nm.
390, 02-01-03:
Es particularament vertat per loccitan que los locutors
nomman de faions fra divrsas. Franois Hran, lo director
de lInstitut Nacional dels Estudis Demografics, nos explica
clarament que per loccitan las denominacions se multiplican de
tala faion que podm dire ques una lenga sens nom pels que
la parlan.

O siga que, a hores dara, els occitans (tant de temps ficats en discussions
sobre la/les grafia/es, trobadoresca, mistraliana, etc., el nom: provenal, lenga
dOc, etc.,) no tenen el nom de la llengua. I si el nom fa la cosa, podem deduir

69
que no tenen la cosa, la llengua. No sha complit el desig de Mistral: Qui t
la llengua t la clau. Ells no tenen la llengua perqu no han sabut tindre el nom,
ni el nom. Hauria sigut ms fcil dassumir popularment el mot provenal
per denominar la llengua? La pregunta, actualment, s intil formular-la; el
cam, per a b o per a mal, ja est fent-se. O desfent-se.
Del costat sud dels Pirineus, la qesti ha seguit unes passes semblants en
alguns casos, diferents en altres. La llengua ha pres un nom fruit, tamb, de la
voluntat i no del prestigi literari. Dhaver seguit la lgica, la llengua del sud dels
Pirineus, en secessionar-se de la mare, havia dhaver adoptat el nom que li
varen donar els clssics del Segle DOr: Valenciana. Desprs dels dos segles de
creaci trobadoresca usant una koin que no va tindre mai un nom unitari, el
primer que apareix en la histria com a nom literari i nacional s el de llengua
valenciana.
Vist el problema en conjunt, no dubtem que el sentiment damor a la
llengua valenciana que es manifesta a Valncia s ben positiu per a la
conservaci i recuperaci lingstica. Comprovat que els resultats dels occitans
sn els que sn, no haurem de posar impediments, pretesament cientfics, a un
nom de tanta i tan prestigiosa tradici literria. Els valencians no consideren un
pats la seua llengua, si ms no, saben que t un Segle dOr, una tradici
prestigiosa, i aix s una dada importantssima que sha de tindre en compte, si
volem pensar en la seua recuperaci i salvaci.
El nom llengua valenciana es troba recollit en la la Llei ds i
Ensenyament del valenci, al prembul, apartats, II i VII; pero, la que ha obert
el cam ms clar per al futur s la Llei de Creaci de lAcadmia Valenciana de
la Llengua; per tres qestions fonamentalment, al nostre parer, ms all dhaver
ajuntat algunes sensibilitats lingstiques diverses . Una s que LAcadmia,
sense cap dubte, s lorganisme que lidera el domini lingstic valenci; segona,
reconeix el conflicte endodiglsic, cosa que fins ara no shavia fet; i la ms
important s que situa el valenci en un context unitarista. Vegem.
El conflicte lingstic valenci no shavia acceptat mai oficialment ni pels
poltics ni pels intel.lectuals. El llibre ms recomanat, a tots els nivells, sobre el
conflicte s lanomenat Conflicte lingstic valenci de Ninyoles R. (1989), el
qual no parla en cap moment del problema real sorgit entre els valencians
valencianistes i catalanistes, problema que, segons el nostre parer es va donar a
causa dun conflicte dendodiglssia. Vegeu larticle El pensament fusteri
Forns L. (1991:37). En el conflicte lingstic de Ninyoles noms existix el

70
problema clssic del perill de la llengua B front a la llengua A, i la desaparici
de la primera, en el nostre cas, el valenci, en el procs. No hi ha ni una mnima
referncia al conflicte, que ha dut els valencians a la Batalla de Valncia,
plantejat entre les modalitats lingstiques valenciana i catalana en pugna.
Els poltics sembla que han ents el cas millor. La Llei reconeix el
conflicte i el problema que sen deriva. Parlant de la clara milloria en el nivell
de consideraci i prestigi social del valenci diu que
Dissortadament, esta milloria es troba entrebancada pel
conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres. Llei de
Creaci AVL(1999:11)

I, ms avant, continua explicant que

lesterilitat del conflicte supera lmbit dall que s
estrictament lingstic per a incidir negativament en la
vertebraci social del nostre poble. (ibidem)

I no est parlant del problema que supon el fet que el valenci, llengua
minoritria, pot ser absorbit pel castell, llengua majoritria, no. Parla, reconeix,
que el conflicte el du la discrdia que existix entre els valencians; i la discrdia
s clarssim que es dona entre catalanistes i valencianistes:
el valenci, la nostra llengua8, s sovint utilitzat com un motiu
de discrdia entre valencians, en comptes de ser el tret
comunitari desitjable didentificaci i duni.

La Llei va trobar un tmid cam poltic unitarista que enllaa les idees
renaixencistes amb la formulaci cientfica de Los Alibert: el diasistema
occitano-romnic, diu:
El valenci, idioma histric i propi de la Comunitat
Valenciana, forma part del sistema lingstic que els
corresponents Estatuts dautonomia dels territoris hispnics de
lantiga Corona dArag reconeixen com a llengua prpia.
(Ibidem).

8
.- Observem que el nom Llengua valenciana que consagra la Llei ds i Ensenyament,
paradoxalment, no apareix en la Llei de Creaci de lAcadmia Valenciana de la
Llengua.

71
 No cal dir que la Corona dArag estava formada, a ms del regne de
Valncia, pel comtat de Barcelona i el senyoriu de Montpelhir.
La formulaci prosistemtica, unitarista, de la Llei permet identificar la
singularitat del valenci, com vnen reivindicant els valencianistes, i, a ms,
donar-li un espai propi en el registre editorial. Valenci s un apartat de lISBN
on es registren els llibres editats en la llengua que regula lAcadmia
Valenciana, segons hem trobat a la web corresponent del Ministeri de Cultura
consultada: www.mcu.es: libros, archivos y biblioteca. Lengua. (Consulta del
04-02-2003). Per, el problema continua viu.

La Real Acadmia de Cultura Valenciana, en carta de data 09-03-04, que

consta en els seus arxius, adreada al Sr. President de la Generalitat Valenciana,
demana que la llengua valenciana que ara est classificada per la Classificaci
Decimal Universal, CDU, amb el nmero 811.134.11 Variedades del cataln.
Valenciano, tinga un codi propi asignat per lAsociacin Espaola de
Normalizacin y Certificacin. I tamb a lOrganitzaci Internacional (ISO).
Amb la nova directora de la Biblioteca Nacional espanyola, Rosa Regs,
sanuncia que lapartat dedicat a la llengua valenciana desapareixer.
I, reculant uns quants segles, breument, trobarem que la tradici unitarista
ja ve dels trobadors i s plenament acceptada i cantada en la Renaixena.
Daquella tradici unitarista, per part valenciana, tres varen ser els
personatges cridats a formar part de la pliade dels felibres i, per tant, daquell
procs unificador de la llengua: Teodor Llorente (07-01-1838/02-07-1911);
Vicent Wenceslau Querol (30-09-1836/ 1889); i el castellonenc Josep M Torres
Belda (26-02-1833/05-03-1884)
Cal tindre present tamb que Lo Rat Penat s un organisme unitarista i
tamb ho s, lgicament, el seu fundador Constant Llombart, (Carmel Navarro
i Llombart, Valncia 1848-1895).
En lActa de la reuni constitutiva de Lo Rat Penat de la Sessi
celebrada en el Ateneu Casino Obrer el dia 7 de juny de 1878, entre els
propsits de la nova associaci cultural trobem:
...que no sols se donara cabuda en ella la lliteratura, sino que
abraara tamb la historia, lart, les institucions, los monuments
y tot all que poguera tindre alguna relacio en la oblidada
llengua de Oc. MARTNEZ RODA, F (2000 :57)

72
 Vegem ara el discurs panegric de Constant Llombart llegit en la sessi
inaugural de Lo Rat Penat: Excel.lncies de la llengua Llemosina. en el qual la
llengua rep el nom de llengua dOc, pero tamb de llengua llemosina i de
llengua valenciana, sense que es puga apreciar cap diferncia de contingut en
els tres continents.
llengua dOc, les singulars y notables bellees que en la mateix
abunden, senyalntvosles totes una per una, a fi dencendre
aixina en vostres generosos cors la esmortiguada flama del
verdader carinyo que tot bon valenci li es en deute a nostre
mig perdut natiu idioma. Llombart, C. (1878:8)

Noble llengua llemosina, apellada aleshores del pas o

valenciana, que nostres majors usaren desde la gloriosa
conquesta daquest regne.
(...)
Ab ella es parla en Aix, en Marsella, en Tarascon, en Orange,
en totes les principals ciutats de la Prohna; en la Galia gtica
o Languedoch i ses cultes ciutats de Montpeller i Tolosa, com
aixs mateix en la provincia confinant de Guyena i en sa capital
Burdeos, i molt especialment en Limoges, de la que el nom va
pendre.
En la mateixa llengua fon criat en Montpeller, i parl nostre
molt alt e invicte Rey En Jaume. Ab ella escrigu, a imitaci de
Juli Cesar, ses conqueste i a imitaci dels romans la introduh
ab la sua religi en les Mallorques i en Valencia i son antich
regne al conquestarlos. LLOMBART, C. (1878:12-13)

La idea global de llengua venia ja des del moment de laparici de les

novelles llenges romniques; com a mnim, des de laparici dels seus
representants literaris ms importants, els trobadors. s ms, segons Simone
Weil, -en cita que prenem de Leon Crdas-, per aquells poetes occitans, la
llengua i la ptria ja es (con)fonien:
Ils avaient mme un nom pour dsigner la patrie: ils
lappelaient le langage. Simone Weil. CORDAS, L. (1975:141)

73
 La mateixa conscincia global trobem en el valenci Vicent Wenceslau
Querol, un dels tres felibres valencians, com acabem de citar, que, segons Llus
Guarner, s nat en terra valenciana i t com a ptria la dels trobadors, i com
a smbol: Pere lo Gran. La Ptria Gran, la idea global de cultura s difana en la
Renaixena.
Comena per un nebuls record de la seua nissaga familiar
catalana en temps de Jaume I- que, a travs de generacions,
confessa el poeta que s nat a la terra
<<coronada de pmpols i fruits que la llum dora
la que la seda fila, la que remembra i plora
lrab en el desert.
Fill sc de la que guaiten, com dos gegants, captiva,
Dun cap Penyagolosa, de laltre cap Montg>>
Per a poder-nos parlar de la Ptria, simbolitzada pel rei Pere
el Gran. GUARNER, L. (1985:362-3) Vol. II

Pero, en els trobadors, encara que la llengua s la ptria, ni una ni

laltra sabem quina s perqu no tenen nom; no els en varen donar. El primer a
necessitar-lo va ser un catal, aquell que trob ladjectiu llemosina, per designar
la llengua globalment. El nom el trobem ja el segle XIII en Razos de trobar de
Ramon Vidal de Besal. En aquelles regles apareix per primera volta el nom per
designar la llengua que sestn entre Llemotges, Guardamar, Bordeus i La
Grdia, el qual dur fins la Renaixena. O, probablement, siga ms exacte dir
fins que comen la filologia romnica, temps en el qual, el nom unitari llemos
fou reemplaat pel, tamb unitari, provenal.
totz homs qui en trobar vulla entendre deu saber la parladura
de Lemozi. VIDAL DE BESAL, R. en MARSHALL, J.H.
(1972: 6)

Al llarg de la histria, diversos autors, amb conscincia unitarista,

seguiran usant ladjectiu llemos per designar la llengua unitria que sestn
entre Guret a Llemotges i Guardamar a Alacant. Vegem la recopilaci
dAugust Rafanell:
S. XIV-XV S. XVI
Benrenguer de Masdovelles. Joan Bonllavi.
Onofre Almudver.

74
 Carles Amors. S.XVIII
Juan de Resa. Teodor Toms
Rafael Mart de Viciana. Carles Ros
Juan Lpez de Hoyos. Antoni de Capmany
Francesc Cala.
SXIX
S.XVII Josep Maria Bonilla
Gaspar Escolano Jaume Peyr
Pere Gil. Bonaventura Carles Aribau
Andreu Bosc. Joaquim Rubi i Ors
Marc Antoni Ort. Francesc Vich Sastre
Lloren Mateu i San. Rafael Ferrer i Bign
Francesc Mars. Constant Llombart

Extret del llibre Un nom per a la llengua. El concepte de llemos en la

histria del catal. Rafanell, A. (1991:32-161 ).
Observem que no shi inclou el nom del patriarca Teodor Llorente,
probablement el que ms va fer per la llengua considerada globalment, siga amb
el nom de llemosina, siga el de Llengua dOc.
En general, considerem que el llibre de Rafanell t un punt
dideologitzaci de la cincia que el fa poc fiable. Lexcessiva adjectivaci
presenta un greu problema metodolgic. La llengua comuna, dOc, en la seua
accepci llemos troba en Rafanell un intent de desprestigi amb ls
dexpressions com ara: el mirfic llemos Rafanell, A. (1991:8);
llemosinisme rapsdic Ibid. (p.10); Quant a la resta de referncies daquest
perode final, o b es tracten dobertes declaracions danalfabetisme, o b de
meres repulses Ibid (p.11). En resum, entenem que en Rafanell hi ha un intent,
fill del Manifest de 1934, de desprestigiar la concepci global del diasistema
que es va tindre durant tota la histria literria. Actitud que ens veirem
necessitats de comentar en el IV Congrs Internacional de lAIEO. Vegen
larticle Visi subjectiva de la llengua occitana FORNS, L. (1994: 759)

75
 DOCUMENTS UNITARISTES

LAS PROVINCIAS, 27-09-1876

Llorente, Teodor
Literatura de la lengua de Oc. La Academia del Mediodia

El renacimiento de la literatura lemosina en Espaa y

de la provenzal en Francia no tuvo mutua dependencia. Sin
ponerse de acuerdo, sin conocer sus comunes aspiraciones
iniciaron algunos ingenios precursores de la gran cruzada, este
movimiento literario a una y otra parte de los Pirineos. Pero,
como era natural, apenas tom cuerpo esa tendencia, que
obedecia a los mismos sentimientos, fraternizaron los nuevos
trovadores.
Puede decirse que el primer grito de alianza i
hermandad entre los felibres de Provenza y los cultivadores de
las letras lemosinas en Espaa fue la clebre y magnfica poesia
de Federico Mistral A los trovadores catalanes , poco posterior
al restablecimiento de los juegos florales de Barcelona en 1859.
En esos inspirados versos, que bastarian por si solos para hacer
la reputacin del gran poeta provenzal, se determin
perfectamente el lazo de unin entre todos los nuevos
trobadores:
Dis aup i Pirineu, e la man dins la man,
Troubaire, aubouren dounc lou viei parla roman.
Acs lou signe de famiho,
Acs lou sacramen quis avi joun li fieu,
Lome a la terra! Acs lo fieu
Que ten lou nis dins la ramiho.

A la fraternal llamada del gran poeta contestaron todos

los partidarios de este renacimiento literario, y cada dia se han
ido estrechando ms las relaciones entre los escritores

76
catalanes, valencianos, mallorquines, languedocienses y
provenzales. Los espaoles han asistido a las alegres
felibrijades de Avion y de Montpeller, y los franceses han
venido a los juegos florales de Barcelona y a las ltimas fiestas
centenarias de Valencia. Todos se consideran de una familia,
pues todos cultivan diferentes, pero no muy distintos dialectos
de un solo idioma, la antigua lengua de oc.
Pues bien, esta comunidad de recuerdos y de
tendencias, ha inspirado la idea de estrechar la union,
centralizando, por decirlo as, los esfuerzos hasta ahora
separados, y convirtiendo (para usar un lenguaje poltico) la
alianza instintiva de independientes repblicas literarias, en una
estrecha y reglamentada confederacin, que dejando a cada una
de ellas su libertad de accin, establezca, sin embargo, una
autoridad comun y superior, para entender de los intereses
generales.
Este pensamiento ha nacido en Provenza y para tratar
de l reunironse el 21 de mayo ltimo en Avion cerca de
setenta poetas, historiadores, sabios y artistas, de todos los
departamentos franceses que cultivan la lengua de oc. Para
representar a los espaoles habia acudido el entusiasta poeta
catalan don Alberto Quintana, que goza de grande y merecido
renombre en Provenza.
Aquel dia hacia veintidos aos (21 de mayo de 1854)
que Mistral, Roumanille, Aubanel, Mathieu, Tavan, Brunet y
Giera fundaron en el castillo de Font-Segougno la felibreria o
sea reunin de los poetas provenzales; y el mismo dia celebra el
calendario provenzal la fiesta de la Santa Estrella, patrona de
los felibres, cuya imagen preside sus reuniones.
El banquete, indispensable en todas ellas, tuvo lugar en
un antiguo local gtico que perteneci a los templarios,
presidiendo la mesa Mistral y Quintana. A los postres ley el
primero un proyecto de estatutos cuyas principales bases
daremos a conocer.
La felibreria podr admitir en su seno a todos los que
escriben en lengua de oc, y a los que, aunque no escriban en

77
ella, se dediquen a trabajos histricos, cientficos y artsticos
relativos a los pueblos en que an se conserva.
Habr dos clases de felibres: mayorales y
mantenedores. La reunin de los mayorales formar el
consistorio de la felibreria. Los felibres de cada uno de los
dialectors originados de la lengua de oc constituiran una
manteniduria (maintenance) y se dividiran en secciones
locales, que se llamaran escuelas.
El consistorio se compondra de cincuenta mayorales,
elegidos por la misma corporacion, como en todas las
Academias de esta clase. Su presidente se titular capuli, y la
junta directiva que se renovar cada tres aos, estar compuesta
de tres asesores, tres sndicos y un canciller.
El consistorio tendr facultades para excluir de la
felibreria los miembros indignos, disolver las escuelas que
violen de una manera grave los estatutos decidir las cuestiones
gramaticales relativas a la lengua de oc, modificar la
organizacin de la Sociedad, y nombrar los delegados que
hayan de representarla en las fiestas literarias. Se reunir
anualmente el 21 de mayo en la ciudad que designe la junta
directiva.
La insignia de los mayorales ser la cigarra de oro de
los antiguos trovadores. El capuli llevar la estrella de oro de
siete rayos. En cuanto a los mantenedores podran usar la flor de
plata de la pervinca (vincapervinca).
Por ahora, se trata de crear tres mantenidurias de
Provenza, Languedoc y Catalua, comprendiendo esta ltima a
Valencia, Mallorca y el Rosellon.
Al frente de cada una de ellas ha de haber un sndico, elegido
por el Consistorio entre los mayorales; y dos o tres subsndicos
y un secretario, nombrados por los felibres de la manteneduria.
A esta corresponde la admision de los felibres, cuyo diploma
expide el capuli.
Est ya organizada la maintenance del Languedoc, y
estos dias debe celebrarse una reunion en Arles para constituir
la de Provenza.

78
 La escuela sera una division de la manteneduria y podr
organizarse en cualquiera poblacion donde haya por lo menos
siete felibres.
Para atender a los gastos de esta organizacion y a la
propaganda literaria, cada felibre pagaria una cuota anual de 10
francos.
El consistorio de los mayorales celebrar cada siete
aos solemnsimos Juegos florales. El mismo consistorio
formar el jurado. Los primeros se celebraran en Montpeller en
1878, y el consistorio ofrece un solo premio al autor de la mejor
composicion, oda, drama, balada, etc., sobre D. Jaime el
Conquistador. Habr otros premios, pero ofrecidos por distintas
corporaciones y particulares, y con este motivo se celebraran en
Provenza grandes fiestas de las que nos ocuparemos otro dia.
Siempre que una ciudad o corporacion trate de abrir un
certamen para los escritores de la lengua de oc, si quiere que
merezca la consideracion de juegos florales, tendr que
entenderse con el sndico de la manteneduria, que nombrar un
jurado, compuesto de siete felibres y presidido por un mayoral.
Quien obtenga un premio en los Juegos florales
septenales o tres primeros premios en los Juegos florales
ordinarios, ser proclamado maestro en gai saber.
Este proyecto de estatutos fu recibido con grandes
aplausos por los comensales de Avion y acto continuo
procedise a la designacion de los cincuenta mayorales que han
de formar la gran Academia de Oc.
He aqui la lista de los elegidos:
De Francia: F. Mistral, J. Roumanille, T. Aubanel, A.
Arnavielle, el abate Aubert, G. Azais, P. Barthe, L. de Berluc-
Perusi, J. F. Blad, Mario Bourreily, J. Brunet, C. Chabanneau,
A. Chastanet, el abate Contoure, A. Crousillat, J.B. Gaul, J.
Galdau, F. Gras, A. Langlade, V. Lieutaud, A. Mathieu, A.
Michel, A. Mir, F. Roumieux. J. Roux, A. Tavan, baron
Tourtoulon, F. Vidal. Adems, figura entre los franceses,
porque escribe en provenzal, aunque es de nacin inglesa,
Guillermo Bonaparte-Weis.

79
 De Espaa: Victor Balaguer, Alberto Quintana, Dmaso
Calvet, Manuel Mil y Fontanals, Antonio Bofarull, Mariano
Aguil, Adolfo Blanch, Isidre Colell, Gernimo Rosell,
Federico Soler, Vicente W. Querol, Luis Cutchet, Pons y
Gallarza, Pedro Antonio Torres, Teodoro Llorente, Jos Maria
Torres, Camps y Febrer, Forteza, Jos Maria Cuadrado, Jacinto
Verdaguer y Monserrat.
Eligindose luego la junta directiva en esta forma:
presidente (capuli), Federico Mistral; asesores, Vctor
Balaguer, Jose Roumanille (de Avion) y Gabriel Azais (de
Besiers); sndicos, Alberto Quintana para Catalua, Valencia,
Mallorca y Roselln; Teodor Aubanel (para la Provenza); el
baron Tourtoulon (para el Lengadoc); canciller, Luis Roumieux
(de Beaucaire).
Hecha la proclamacin de los individuos de la
Academia, Mistral llen de vino de Chateauneuf (el que beben
en todos sus banquetes los felibres) la copa regalada a los
provenzales por los poetas de Catalua y enton el canto de la
copa, que es una especie de himno de fraternidad literaria,
respondiendo a esto todos los comensales, y despus brindaron
todos, bebiendo en la misma copa.
Uno de los asistentes propuso enviar otra copa a los
poetas espaoles, para que en las fiestas de mayo, al mismo
tiempo que bebiesen los provenzales en la copa catalana,
pudiesen beber los poetas reunidos en Barcelona para los
Juegos florales, en la copa provenzal, idea que fue muy
aplaudida y aceptada.
El reglamento que hemos estractado no es an
definitivo: en vista de las indicaciones que se hagan por los
cultivadores de la lengua de oc, se modificar, si conviene, en
otra reunion, en que esten representados los diferents paises.

80
OBRES DE LOS ALIBRT

Aquella Acadmia de la Llengua dOc que regularia el sistema

lingstic global de Guret a Guardamar, no es va posar en funcionament, per
la idea de comunitat lingstica s que continu tenint-se en tot el nostre mbit
geogrfic. Laltre personatge occit clau per al manteniment de la idea unitria
s Los Alibrt que, encara que va intentar una Gramatica Occitana que servira
per a tot el conjunt lingstic, finalment va quedar en una gramtica dialectal per
al conjunt dels parlars nordpirinencs noms. La Gramatica Occitana i el
Diccionari de Los Alibrt, sn la base de lactual normativitzaci lingstica en
la part nord dels Pirineus.
Portem ac algunes de les intervencions ms destacades del personatge
que hem trobat en els distints documents estudiats.

Oc, nm. 5 (136), 1932, pp. 137-140

CONFERENCIA OCCITANA A LA UNIVERSITAT DE
BARCELONA. Extracte.
M. Los Alibert, secretari general de la Societat dEstudis
Occitans de Tolosa e director de nostra revista, foguet convidat,
al cors dun viatge en Catalonha, a far una conferncia a La
universitat de Barcelona suls parlars occitans.
Manlevem a la <<Publicitat>> lo grand quotidin catalanista, lo
compte-rendut daquela importanta manifestacin, ques la
primiera marca de simpatia de La universitat en via de
catalanizacin a ladrea de la lenga nostra.
<<Lo dimecres, 2 de mar, a 7 oras del vespre, intreron dins la
classa de lenga catalana dEn Pompeu Fabra plena dauditors,
M. Los Alibert accompanhat dels Srs. Ventura Gassol,
conselhier de Cultura de la Generalitat, Pompeu Fabra,
president de la Sccin filologica de lInstitut dEstudis
Catalans, Jaume Bofill i Mates, Alexandre Gali e Josep
Carbonell. Lo senhor conselhier de Cultura avent pres la
presidncia amb, a sa ma dreita M. Alibert, e, a son esquerra, lo
Sr. Pompeu Fabra, aqueste faguet la presentacin en brevas
paraulas, plenas de consideracin e de simpatia per lobra que

81
 realiza M. Alibert demest los occitans de del los Pireneus,
trabalh que remembra aquel del meteis Fabra en Catalonha.
(...)diguet mestre Fabra (...): Coma Catalans, nos devem
interessar a aquela obra e la regardar amb tota nostra simpatia.
Si En Alibert capita, aurem obtengut un aparentament que far
una lenga miegjornala perfeitament comprenedoira per nos
autres e al meteis temps contribuir al espandiment del nostre
idioma que se far mai comprehensible pels nostres fraires del
Miegjorn de Frana.
E, se virant vers M. Alibert, acabet: Si capitats non solament
seretz digne de la reconeissena dels vostres compatriotas, ms
encara de nos autres, los catalans.
(...)
Alibert se levet per parlar. (...) la sieu dissertacin conprenguet
doas partidas.
Dins la primiera, ensaget de definir lunitat lingstica occitano-
romana entre lunitat ibero-romana e lunitat gallo-romana. Ni
lo cataln, ni lo lengadocin, ni lo lemosin, ni lo proveal, ni lo
gascn, formas dialectalas dun meteis idioma, non son ni
ibero-romanas, ni gallo-romanas, constituisson pus leu una
nacionalitat lingstica: loccitano-romana, intermediria entre
las doas autras. M. Alibert remembret sus aquel punt las
opinions contrrias dels filologs espanhols e extrangers, coma
Amado Alonso, que dins lors estudis scientifics se son daissatz
influenciar per las artificiosas realitats estatalas.
(...)
La segonda part foguet dedicada a lestudi especial del
lengadocin...>>.

Oc, nm. 10-11 (141-142), 1933,

TOM III, pp. 44-52:
RENAISSENA CATALANA E RENAISSENA OCCITANA.
Parlament del snher En Los Alibert a la sesilha
commemorativa de la Renaissena Catalana a La universitat de
Barcelona, lo 18 dabril de 1933.

82
 Extracte.
Alibert, Los. P. 50-51:
Per nosautres lunitat catalano-occitana es pas una simpla
amplificacin literria, es un fait indiscutible que simpausa a
primiera vista als observadors imparcials. Aquela unitat es
determinada, en primier loc, per un fons racic identic constituit
pels pobladors prestorics, mai o mens modificats per daports
variables: ligurs, ibers, celtas e germanics. En segond loc, cal
metre en linha de compte una longa vida istorica comuna:
civilizacin del tipe galloromn dins la Narbonesa e la
Tarraconesa, immigracions en Lengadoc dels <<Hispani>>
fugitius davant linvasin islamica, reconquista lengadociana de
la Catalonha suls arabs, accin de la civilizacin e de lestat
social carolingencs, comunitata politica e espirituala als segles
daur dels trobadors, quand los reis catalans dominavan en
Provena, dins lo comtat de Carcassona, a Montpelhier e a
Milhau, enfin dels temps prestorics fins al jorn duei relacions
economicas constantas. En ter loc, lunitat occitana es una
unitat lingstica. Prengam un text cataln ancin, un passatge
de la cronica de Muntaner per exemple, traduigam-lo en
lengadocin de la meteissa epoca; constatarem una identitat de
vocabulari, de morfologia, de sintasi e de fonetica gairebn
completa. Las divergncias van pas al del de las quom troba
entre dos dialectes o parlars dun meteis idioma. Si los parlars
moderns presentan mai de diferncias, son degudas tant
solament a linfluncia corrompeira del francs i del castelhn.
Si netejam e porgam nostras lengas, tornam leu trobar lunitat
primitiva. Cal ajustar que la mger part de las evolucions e
canviament naturals e indigenas quan patit aquels parlars,
despuei ledat mejana, se son produits parallelament e dins lo
meteis sens. Los idiotismes, las faions de colorar las ideas, las
metaforas, los dits o reproverbis son gairebn del tot comuns e
mostran lidentitat de mentalitat de tots los occitans dels dos
penjals pirenencs.
Tot aqu, asseit sus un estudi linguistic minucis, nos
permet dafortir que los parlars catalans e occitans que

83
 designarem jos lo nom de parlars occitano-romans son
netament distints dels parlars ibero-romans e dels parlars gallo-
romans. Constitusson un grop intermediari e son linstrument
duna raa e duna cultura independenta e originalas.
Es per las rasons precedentas questimam que lo trabalh
de reconstruccin nacionala e lingstica, quavetz menat
gairebn a son acabament, deu sser perlongat co de nosautres.
Avem tot inters, per tornar nosautres meteisses a posar al fons
comun: mai nos sarrarem mai nos retrobarem. Quand vos seretz
del tot desempetegats dels castelhanismes e nos autres dels
gallicismes, nostra frairetat ser manifesta als mai orbs.
Ai vol pas dire que somiem a una impossibla e benleu
indesirabla unitat. Los grands dialectes occitans, que se sin
elevats, coma lo vostre, a la dignitat de lenga de cultura o que
sin encara, coma los nostres, didiomas en via de
reconstitucin, son nascuts trop disparius e an viscut trop isolats
per se fondre dins una meteissa lenga. Las generacions
presentas podon unicament los depurar e los reconstituir en
pensant de contunh a salvagardar una relativa unitat que facilite
lintercomprehensin mutuala e las relacions entre totas las
fraccions de la raa, dAlacant a Orlhac e de Bordeus a Nia.

LLENGUADOCI I CATAL, SN DOS DIALECTES O DUES

LLENGES?

Que s difcil dilucidar qu s una llengua i qu s un dialecte s una

afirmaci que no necessita massa arguments dautoritat, no obstant aix, en
portem ac un parell. En primer lloc el de Gargallo:
No resulta gens fcil de destriar, i de definir, la capacitat
significadora de <<llengua>> i la de <<dialecte>>; ni per als
lingistes, ni per als dialectlegs. GARGALLO, E.(1994:112)

Mart i Castell:
s habitual que en la determinaci en una comunitat de quina
o quines sn les variants que mereixen el nom de llengua i

84
 quina o quines el de dialecte ben ents que aix respon a una
necessitat artificial- sesgrimeixin raons que amb ms o menys
fora han arribat a convncer algunes persones, malgrat llur
invalidesa. MART I CASTELL, J. (1988:43)

Potser per aix es presenten problemes especialment a lhora de tractar

de definir qu s una llengua. Un exemple prctic, pel que respecta al nostre
cas, s lafirmaci que trobem al llibre Frederic Mistral-obres completes.
Desprs de ressenyar les traduccions que shan fet de la Mireia mistraliana a les
llenges catalana, francesa, castellana, basca, anglesa i alemanya, diu:
es parla daltres traduccions en polons, en suec, en rus, i en
algunes llenges regionals de Frana (gasc, llenguadoci,
etc.). ROVIRALTA I ALEMANY, J.M. (1957:945).

Lafirmaci sembla dir que el gasc i el llenguadoci sn llenges

diferents del provenal, pero, amb bon criteri, es pot entendre tamb que es
varen fer diferents versions de la Mireia en variants del mateix sistema
lingstic, catal comprs.

En les primeres pgines publicades de la Gramatica Occitana, segn los

parlars lengadocians. de Los Alibert, lany 1930, no hi ha cap menci als
conceptes de llengua o dialecte, parlant del catal i el llenguadoci, que va ser la
modalitat que Alibert va triar com a model o llengua de referncia. Aquelles
primeres pgines foren interrompudes, i, un any ms tard es torn a reprendre la
publicaci, ara ja ms seguida, entre els anys 1931 al 1934. Ac trobem el catal
clarament comprs en la famlia occitano-romana, com un dialecte, al mateix
nivell que el llenguadoci.

Oc, nm I, (132) juliol-agost 1931, p. 45-55

Alibert Los.
Extractes de la Introduccion
P. 45: Amb lo sabent filolog, Meyer-Lbke, trastejam pas a
apondre lo cataln al grop dels dialectes occitans. a que l,
reconeissem que los caracters daquel grop permeton pas de la
(sic) [lo] religar sens reserva la familha galloromana, ni mai a
la familha iberoromana. Inclinam pus leu a ne crear una tera,

85
 loccitanoromana, que consideram coma intermediria entre las
doas autras.
P. 46: La familha occitanoromana, despuei las seus mai
luenhas originas, pot se devesir en tres genres dialectals9 : lo
catalan, lo gascon, e lo provenal. Lo provenal se subdevesis
en auvernhat, lemosin, delfins, provenal propri e
lengadocian.

A lapartat de Documents que preparen el secessionisme veiem com

Rovira i Virgili, poltic, inicia el debat sobre la pertinena o no a un mateix
sistema lingstic del catal i loccit. Rgis li demana explicacions sobre les
idees que hi exposa, pero, al menys en OC, no napareix cap; el debat, no
obstant, sha obert i Alibert, lingista, des de la seua formaci cientfica i la
seua creativitat veu, crea, en paraules dell mateix, una famlia occitano-
romana entre el gal.lo-rom i libero-rom que situa les modalitats de la llengua
dOc en un context cientfic precs. Al costat de laportaci que fa, donant
nom al conjunt lingstic, observem tamb la fina sensibilitat que denota la seua
classificaci. En ltim lloc posa el llenguadoci que s el dialecte que ell t com
a propi; i, una altra consideraci interessant s que, seguint el costum dels
romanistes de lpoca, al conjunt que actualment sanomena occit ell li diu
Provenal al qual pertanyen tots els dialectes del nord dels Pirineus, excepte el
gasc, al qual li dna, com al catal, el qualificatiu de genre dialectal.
En la trascripci que ve a continuaci, encara hi ha un parell didees que
considerem de mxima importncia. Quant a all que toca a lesperit unitarista,
la Gramatica Occitana dAlibert no va nixer per a ser all que s ara: la
gramtica del com ell lanomena- provenal, o llengua del nord dels Pirineus.
La Gramatica va nixer amb esperit globalitzador.
P. 49: La lenga dOc moderna presenta tres sistemas
de grafia: aquel de Mistral, codificat dins <<Lou Tresor du
Felibrige>>, aquel quan emplegat Perbosc i Estieu dins lors
obras e, per fin, aquel de lInstitut dEstuis Catalans de
Barcelona, expausat dins lo Diccionari Ortogrfic de Pompeu

9
.- Si ac, catal, gasc i provenal sn tres genres dialectals; tot seguit, Alibert parla
de dos dialectes per referir-se a les modalitats lingstiques catalana i occitana; el
gasc ja no es t en compte, o, implcitament, ha quedat englobat en el provenal o
llengua dOc.

86
 Fabra. Dins aquesta gramatica, nos permetem de preconizar un
ensag de conciliacin. Prenem per basi lo Diccionari Ortogrfic
de P. Fabra en nos contentant de ne rebufar las grafias
especificament catalanas, o es assaber: ll, ny, ix, tx, ig, que
remplaant per lh, nh, is, ch, g, e en tenent naturalament compte
de las diferncias foneticas dels dos dialectes10

Al costat de la consideraci de dos dialectes que publica ac Alibert,

cal fer lobservaci segent. Si b s cert que en la Gramtica publicada per la
revista OC catal i occit sn considerats dos dialectes de la mateixa llengua
dOc, no passa igual en la publicaci de la Gramatica impresa a Barcelona,
1935, i reeditada per lIEO. El pargraf anterior acaba dient:
en tenent naturalament compte de las diferncias foneticas de
las doas lengas. 11 Alibert, L. (1935:5) i (1976:7)

No queda clar, ni com, ni perqu, es convertixen en doas lengas dos

dialectes que lany anterior encara sanomenaven aix: dialectes. s ms, si
llenguadoci i catal sn dos llenges diferents, per qu sestudia el catal en un
apartat de la Gramtica Occitana dAlibert? No s una incongruncia? En les
gramtiques catalanes no shi inclou cap dialecte occit, almenys des de 1934.
Com sexplica el fet?
Si lany anterior, el 1934, la flor i nata de la intel.lectualitat catalana, amb
Pompeu Fabra al front, havien decidit trencar les relacions amb els occitans,
quin inters hi havia a editar una gramtica doccit pagada pel patrici
meritssim en Joaquim Cases-Carb? Cal remarcar tamb que, encara que la

10
.- El subratllat s nostre. Pensem que cal remarcar que Alibert en estes pgines, com
hem vist, parla de tres gneres, o modalitats, dialectals: gasc, catal i provenal lato
sensu. I considerem important assenyalar que en lexpressi subratllada el provenal
(occit) i el catal, les dos branques, sn anomenades dialectes. Dialectes de la llengua
dOc, o del diasistema occitano-rom, evidentment, idea a la qual Alibert no va
renunciar mai.
Atenent les necessitats fontiques diferents, observem que la grafia ch , representaci
de la palatal africada sorda, que Alibert considera irrenunciable per als occitans, s la
proposta per les Normes del Puig com a ms adient per al valenci, i que es troba
documentada en els clssics, en coincidncia amb tx, la qual ha dut a discussions
extensssimes entre valencians, professionals i aficionats a la filologia, sense tindre en
compte mai la globalitat del diasistema a lhora de fer les valoracions .
11
.- El subratllat s nostre, i significa: estupefacci.

87
propietat era de la <<Societat dEstudis Occitans>>, la impremta que li va
donar vida va ser la de la <<Casa de Caritat>> de Barcelona. Per qu? Ja se sap
que la Societat dEstudis Occitans no tenia diners i no haguera pogut editar-la.
Eixe va ser el motiu deditar-la a Barcelona, pero, el per qu que hem formulat
no es referia a eixa classe de qestions crematstiques. I la pregunta queda
oberta a tota la romanstica, a la comunitat cientfica internacional. El fet s
cabdal, i s molt important que quede ben aclarit definitivament.

88
EL MANUSCRIT DE LA GRAMATICA OCCITANA DALIBRT

La revista OC deix deditar-se uns anys, a partir del 1934, desprs de la

publicaci del fams Manifest antioccitanista. En lltim nmero, Alibert
continua demostrant les similituts entre el catal i loccit i continua afirmant
que seguir considerant el catal com una part de la famlia occitano-romana. I,
de sobte, uns quants mesos ms tard, el catal es convertix, en la prpia
Gramatica dAlibert que lanomenava dialecte, en una llengua; llengua
infantada en la <<Casa de Caritat >> de Barcelona.

89
 El professor Kremnitz, parlant del problema, i preguntant-se si catal i
occit sn una o doas lengas diu que:
Ui encara, aquesta question sembla pas sser completament
reglada. KREMNITZ, G (2003:216)

El mateix article de Kremnitz: Fabra e Alibrt: doas lengas, dos camins

dna per bona la idea que Alibrt va acceptar, finalment, que catal i occit eren
dos llenges diferents. Aix ve considerant-se des de fa molt de temps per la
romanstica internacional. La idea es basa en ledici de la gramtic dAlibert
que esmentem ms amunt, la qual se suposa que prov del manuscrit conservat
a lArxiu Histric de Sitges. Nosaltres, en canvi, desprs dhaver examinat el
manuscrit, no veiem on Alibrt canvia didea i convertix els dos dialectes de la
llengua dOc, llenguadoci i catal, en dos llenges independents. A tot estirar,
podem dir que hi ha algunes ratlladures que rectifiquen per damunt loriginal.
Pero, no shi troba cap aclariment dels canvis que es fan. Estem davant una
burda manipulaci? Cal trobar la resposta a un fet tan important.

EL MANUSCRIT DE LA GRAMATICA OCCITANA DALIBRT conservat

a Sitges, tal com es guarda actualment: Descripci.

Es tracta duna carpeta que cont diversos fulls de paper, tamany

quadern, (16x22), la major part amb la clssica ratlla, pero tamb nhi ha alguns
de quadriculats; escrits a m; en alguns el paper s reciclat, per darrere tenen
parts diferents desborranys de gramtica. Estan formats per 7 conjunts o
lligalls, sembla que paginats per mans diferents.
1).- El primer, escrit en tinta negra, comena per la pgina 2 (hi manca la
1). (La fotografia publicada en el llibre-catleg Catars e trobadors, p. 217, ho
mostra).
El primer conjunt est numerat de la pgina 2 a la 68; el ttol introductori
s: A-Sufixes. Lordenaci dels apartats no t res a vore amb la gramtica
publicada.
2).- El segon, numerat amb llapis blau de ratlla grossa, va de la pgina 1 a
la 17 i du per ttol: Apndix. Adaptacin dels mots sabents al lengadocin.
3).- El tercer, numerat amb tinta negra, de la pgina 1 a la 9, es titula:
Avertiments diverses.
4).- El quart s la bibliografia i est sense numerar.

90
 5).- El cinqu est numerat, amb tinta negra, de la pgina 1 a la 106, i
sinicia amb: IV, mots invariables.
6).- El sis, numerat amb el llapis blau, va de la 1 a la 65, i du el ttol:
Introduccin: Lo dialecte lengadocin.
7).- El set, numerat tamb amb el llapis blau, va de la pgina 1 a la 156,
el paper s quadriculat; el ttol introductori: Tera Part: Sintaxi.

En el segon conjunt, Apndix, p. 1, apareix dos voltes el mot lengadocin

amb una ratlla damunt i substitut, en llapis negre, per occitn.
Si sacceptara que lacci s obra dAlibrt, cosa que hauria dautentificar
algun expert grafleg, o algun testimoni directe, encara no s prou per acceptar,
rigorosament, que Alibrt va canviar didea. Lintent de convertir el
llenguadoci en La llengua occitana, podria donar peu a considerar el catal La
llengua catalana. Aix, La llengua deixa de ser La Llengua dOc. Pero, el
pensament cientfic dAlibrt s massa rigors com per acceptar que va fer un
canvi tan radical sense explicar-lo. Com s possible que no exposara en cap lloc
les teories o els fets que el varen convncer del canvi? O, com a mnim, per qu
no va donar una explicaci dels motius en qu es basava per a fer un canvi tan
gran en uns pocs mesos? Com es pot acceptar, en un pensament tan estricte, una
incoherncia aix? s ms, les ratlladures que intenten canviar el fons de la
qesti no aconseguixen canviar ms que la forma sobre el paper. Tota lobra
continua dient que Alibrt pensava que la llengua dOc o diasistema occitano-
rom era el que abraava les dos modalitats esmentades. A la pgina 62 de la
Introduccin diu:
Demora a netejar nostra lenga dels gallicismes que se son
subtituits als mots indigenas. Lor remplaament deu se far per
manleu den primier als autres parlars lengadocians, en segond
lo als autres dialectes occitans, cataln comprs12 e den darrier
a la lenga anciana. Es extremament rar que la lenga doc
moderna permeta pas totas las correccions e que calga aver
recors a un arcasme.

La lenga s, de forma difana, La Lenga dOc, de la qual formen part

els dialectes lengadoci i catal.

12
.- El subratllat s nostre

91
 Una altra esmena, tan burda com les anteriors, la trobem a les pp. 56-57
de la Introduccin. Diu:
Dins aquesta gramatica nos proposem de desvolopar lobra
entamenada pels nostres predecessors. Per subreps avem lo
desir de la far profechar dels trabalhs dels lingistas moderns e
de lexemple de la restauracin del cataln literari per lillustre
Pompeu Fabra.
Estimam qual punt de vista de la grafia, cal conciliar
nostras tradicions classicas, los resultats de lestudi scientific de
la lenga, la grafia mistralenca e la grafia catalana. Costumas a
las qualas sem avesats dempues lescola. Cresem que la
melhora basa es de prendre per norma lo Diccionari
ortografic de Pompeu Fabra en regetant las notacions que son
especificament catalanas. Aquel procediment nos dona un
sistema ortografic ja estudiat dun dels grands dialectes13 (hi ha
una ratlladura, i, damunt, diu: de las grandas brancas) de la
nostra lenga, nos alunha pauc del sistema mistralenc e del
sistema Perbosc-Estieu, tot en permetent una
intercomprehensin mai aisida entre los occitans dels dos
penjals dels Pireneus.

A les edicions posterios, evidentment, no apareixen els dos dialectes

que sanomenen, segons la rectificaci: brancas. ALIBERT, L.
(1976:XXXIV) Continuen, en canvi, havent occitans dels dos penjals dels
Pireneus. Una incoherncia tan enorme com inacceptable per al rigor cientfic.
Una explicaci a all que sembla tanta incoherncia alibertiana ens la
dona el professor Kremnitz:
se vei obligat, jos linfluncia dels eveniments politics, de
revisar sas posicions. KREMNITZ, G. (2003:217)

Tanmateix, i malgrat la voluntat poltica, no es pot fugir del rigor

cientfic, si es vol intentar entendre la realitat tal com s. Seguim amb
lexplicaci de Kremnitz:

13
.- El subratllat s nostre

92
 se se comparan las varietats localas de las doas lengas, sm en
presncia de parlars duna mateissa familha lingistica.
KREMNITZ, G. Ibid.

Estem dacord, encara que matisem. Els parlars, tot i que sn de la

mateixa famlia, possiblement siguen les formes ms allunyades, pero, amb tota
probabilitat es pot afirmar que si comparem les varietats locals dels dos
dialectes, modalitats lingstiques, branques, etc., som en presncia de formes
lingstiques duna mateixa famlia: lccitano-romnica o llengua dOc. Ja ho
afirmava aix Alibrt, el qual sempre va respectar lautonomia lingstica
catalana i el dret a fer el cam propi de la modalitat lingstica dels occitans del
sud pirinenc.

93
 EL PROCS SECESSIONISTA.

P
1934
ortem ac un conjunt de documents als quals anomenem Documents que
preparen el secessionisme, la culminaci dels quals s el Manifest de

Amb Mistral, i la seua idea de crear una Acadmia de la Llengua dOc ,

comena un procs que intenta construir un model unitari de llengua literria
regulat per un organisme que pretenia que hi haguera representants de tots els
dialectes de la llengua dOc, des de Valncia a Llemotges. El premi Nobel no
feia ms que arreplegar la tradici que arrancava dels primers anys de
laparici de la llengua neollatina, des dels trobadors, els quals usaven una
llengua escrita unitria que presenta particularitats dialectals, pero, que era una
magnfica ana de comunicaci literria.
Des dOccitnia, sempre sha tingut clara la idea unitria de la llengua
dOc. Perbosc i Estieu, Girard, etc., en sn un exemple. Ho hem vist tamb en el
primer nmero de la revista OC que manifesta una clara conscincia
panoccitanista.
A partir de laparici del nmero de LAmic de les Arts dedicat a la
cultura occitana, que tericament s un moment culminant de reencontre entre
occitans i catalans, comen tamb el procs secessionista. A partir de lany
1928 trobem clarament dos pols oposats: lunitarista i el secessionista
Si a comenament del segle, com hem vist, ja tenim dos lders del
moviment unitarista Aladern i Estieu, -un catal i laltre occit-, a partir de
1928 en tornem a trobar dos ms, Girard i Aladern.
Diversos intel.lectuals catalans es manifestaren en desacord amb la idea
de Mistral de posar en marxa una Acadmia de la Llengua dOc, i el mateix
procs comen quan les idees unitaristes de Carbonell comenaren a prendre
fora.
El procs secessionista, vist exclusivament en les pgines de les revistes
que estudiem, comen amb el Manifest de diversos intel.lectuals catalans en
lHommage a Pompeu Fabra, publicat a OC nm 104, p. 2, de l1 de
desembre de 1928, on ja es manifesta una aposta per la llengua catalana, que

94
deixa clar que s catalana i no occitana, el qual culmina en el Manifest definitiu
Desviacions en els conceptes de llengua i ptria.
El segent document important dins del procs secessionista s Lobra
de redreament del catal literari de Pompeu Fabra, el qual transcrivim ac.
Cal saber entendre, i delimitar, el camp de la cincia i el de la ideologia.
Encara que els darrers anys sha insistit molt a difondre idees lingstiques
embolcallades, nicament i exclusiva, de cincia filolgica, no podem perdre de
vista que hi ha ms disciplines cientfiques que poden ajudar-nos a entendre la
realitat, com ara la sociologia, la psicolingstica, la sociolingstica, etc.
Evidentment, a partir de les manifestacions secessionistes, tots els intents
de trobar coincidncies entre les modalitats lingstiques dels dos costats
pirinencs comenaran a viure en un camp hostil on, principalment, no es troben
ms que discrepncies, divisions, diferncies, etc., entre la llengua i la cultura
del nord i el sud dels Pirineus, com es pot comprovar en els documents
secessionistes que aportem, cosa normal en un procs de separaci que volia
canviar la tendncia que shavia tingut durant tants anys per part de la
intel.lectualitat catalana. Al respecte, Fishman ens aclarix qu s, i com actua, la
divisi:
La divisi s una posici ideolgica, que pot fer ms mplies
les diferncies menors; pot contribuir a crear diferncies de
llenguatge o daltres, qualsevol que siga el camp, tan fcilment
com ho faria amb diferncies ms evidents. La unificaci s
tamb una posici ideolgica que pot minimitzar diferncies
importants o ignorar-les completament en contextos tan variats
com les llenges, la religi, la cultura, la raa o qualsevol altre
tipus de diferenciaci FISHMAN, J. A. (1968: 45)

Considerem que, abans daportar els documents, cal exposar dos fets que
semblen anecdtics pero, que, amb tota probabilitat sn cabdals en el procs
secessionista , i per tant, shan de considerar.
El processos histrics, no es poden defugir els problemes personals ni els
interessos de gremi. La por, difusa o concreta, a perdre un determinat estatus
social, la manca de consideraci envers alguns personatges , etc., poden donar
lloc a processos que en unes altres circumstncies shaurien desenrotllat de
forma totalment diferent.

95
 En el cas que ens ocupa, veiem dos casos concrets que poden haver tingut
una influncia definitiva en la direcci que prengueren els esdeveniments.

a) Limpuls de la Renaixena va ser provenal?

El professor Martel diu que:
quand Mistral decids en 1876 de reorganizar lo Felibritge,
espra plan di associar los Catalans. Mas o fa duna manira
plan malbiaissuda. La direccion del Felibritge deu sser
assegurada per un Consistri de 50 membres cooptats a vida,
representaires de las divrsas provncias doc. Los Catalans,
amb vint-e-un stis (partejat, a mai, entre Catalonha, Valncia e
Balearas) i son minoritaris. A mai, Mistral fisa la cooptacion
dels futurs membres catalans del Consistri (los <<majorals>>)
a un correspondent, Albert Quintana que fa de causidas
discutiblas: los que son sortits ne van ressentir un amarum viu
sens pasmens que los que son estats causits manifesten, dins
son ensems, un grand inters per aqueste Felibritge tan alunhat.
E subretot es alara que apareis clarament que per Mistral e sos
amics occitans, lo catalan es pas res mai quun dialcte dc un
pauc particular. Piger: Paul Meyer, un dels convidats de mai
de 1868, explica en 1876, dins sa leion inaugurala al Collgi
de Frana, que fin finala, la renaissena catalana es filha de la
renaissena dc, quauria mostrat lo camin. Dont una
responsa virulenta de Rubio i Ors, veteran del catalanisme e al
que se penst pas dins la causida dels majorals catalans- 14
quexplica clarament que la Reinaissena a pas esperat los
Provenals per prendre son vam. MARTEL, PH. (2003:197)

El Rubi i Orts no considerat pels felibres provenals comena una

campanya de cerca de dades on refermar la seua idea duna Renaixena no
influenciada per Provena, i escriu a Teodor Llorente, segons trobem en Mistral
i Llorente:
Barcelona 12 de novbre. de 1876.
Sr. D. Teodoro Llorente.

14
.- El subratllat s nostre

96
 Muy seor mio y estimado amigo: tal vez habr usted visto en
la ltima Renaixensa, seccin de Bibliografia, que el clebre
fillogo Meyer ha dicho en la Romania que nuestro
renacimiento literario era posterior al de Provenza y hasta si
mal no recuerdo, hijo de ste. Mientras se ha hablado aqu,
entre nosotros, de si habia sido su iniciador tal o cual individuo,
tal o cual obra, yo, a quien dudo que nadie gane en aversin a
ocuparme y a que los dems se ocupen, sobre todo en pblico,
de mi persona, he callado siempre, cual si fuese el que menos
parte debiese tomar en esas pequesimas disputas de amor
propio; pero tratndose de la honra de nuestro querido pas, y
de nuestra idolatrada literatura, me creo con ms obligacin que
nadie a salir a la defensa de uno y otra. LLORENTE I FALC,
T. (1932:68)

Lautor li fa tres preguntes:

1.- El renacimiento de la literatura en lengua vulgar fu ah
espontneo, o hijo de la influencia del nuestro o del provenzal?
2.- En qu aos comenzaron a escribir en verso o en prosa
lemosina usted, los citados Querol y Labaila, y dems amigos
de usted, y qu fu lo que les movi a escribir en dicha lengua?
3.- En qu tiempo, ao ms o menos, empezaron a tener ustedes
noticia de la moderna poesa provenzal y de sus obras ms
notables? Ibid.

En data de 22 de gener de 1877, Llorente li explica el procs conegut de

la Renaixena valenciana: Toms Vilarroya, el moviment literari del Liceo,
Marian Aguil, Querol, etc. Li declara sentir-se deutor de la inspiraci del
Gayter del Llobregat en haver comenat a escriure en llemos, pero no pot
deixar de reconixer la influncia provenal de la renaixena valenciana:
En 1858, [sic] estando yo en Madrid, compr el Mireio y es
indudablemente el primer libro de la moderna poesa provenzal
que se vi en Valencia. ibid. (p.74)

b) Gelosia, por i secessionisme.

97
 Reticncies catalanes contra un projecte que minimitzava laportaci
catalana al projecte cultural i lingstic com, el qual, a ms, va tindre una
davallada important a causa de les posicions poltiques de Mistral vers la
situaci espanyola que el va deixar en un temps mort. La postura poltica del
premi Nobel la comenta Robrt Lafont:
Pi i Margall es lo primir president duna Republica
espanhla, Mistral al contra saluda lo combat de Doa Blanca
de Borbn. La granda ida dun Felibritge occitan-catalan se
mr aital. LAFONT, R. (2003:19)

Fins que va tornar a reprendre volada amb J.V. Foix i Josep Carbonell
que ho intentaren de nou els anys 30. Pero, noves reticncies impediran la
realitzaci plena del projecte. Segons Vinyet Panyella, la gelosia i la por
dalguns membres de lInstitut dEstudis Catalans foren la causa del Manifest
antioccitanista de 1934:
Se laissam de caire los esclarziments necites, lo manifst
sembla que fogut degut a la gelosi e la paur de crts membres
de lIEC davant lo vam de lORM.15 PANYELLA, V.
(2003:211)

Probablement, tamb hi havia causes ms profundes per impulsar

lescissionisme, pero lobservaci de Panyella no deixa de tindre el seu inters.

DOCUMENTS QUE PREPAREN EL SECESSIONISME

Reticncies en la Renaixena, reticncies contra el projecte de Ventura

Balany, reticncies contra el projecte de Josep Carbonell, enveges, formes
diverses dentendre la realitat... Els catalans fan, els catalans desfan.
Lo que s ben cert s que, finalment, el Manifest de 1934 tallar
definitivament les relacions amb els occitans. I, segons el nostre estudi, el
Manifest va ser la conseqncia duna tasca duta a terme a poc a poc. Vegem els
documents.

15
.- Oficina de Relacions Meridionals, que dirigia Josep Carbonell.

98
 DOCUMENT, I.
OC nm. 104, p. 2,
1 de desembre 1928
HOMMAGE A POMPEU FABRA
Comentari.
Este manifest, publicat sis anys abans de laltre anomenat Desviacions
en els conceptes de llengua i ptria sembla ser el precedent, lembri, daquell
que va trencar definitivament les relacions entre els Pasos dOc. Quatre dels
signants es troben en els dos: J.M. de Casacuberta, J. Mass i Torrents, L.
Nicolau dOlwer i A. Rovira i Virgili. Est redactat en francs; pretn reforar
la figura de Pompeu Fabra, redreador del verb de Catalunya. Es diu clarament
que: cot de nos philologues et de nos linguistes, les crivains de langue
catalane....
Els occitans, segons la nota de la p. 1 del mateix nmero, pensaven en la
restauraci lingstica total i en la via de la unitat adherint-se enfervorits a
lhomenatge a Fabra. No saberen entendre que, parlant de la llengua catalana,
ac significava: no occitana. Comenava el secessionisme lingstic,
probablement, va influir en la reacci secessionista la publicaci del nmero de
LAmic de les Arts i dels articles que publicaven, en la premsa de Barcelona,
Josep Carbonell, J.V. Foix, etc.)

MANIFESTE
La maitrise de Pompeu Fabra dans le domaine des sciences
grammaticales, qui sexera dabord aux publications de
lAven et qui dirigea plus tard loeuvre philologique de
lInstitut dEstudis Catalans, a actuellement atteint sa plnitud.
Pompeu Fabra a travaill plus de trente ans doter notre peuple
de linstrument linguistique efficace dans la noble lutte pour la
culture.
Sans sa matrise il eut t difficile notre langue de sortir de la
rclusion o la tenaient les cnacles litteraires. Le nom de
Pompeu Fabra restera associ au redressement intgral du verbe
de Catalogne. Lui, connaissant bien la langue classique et les
varits rgionals, grce ses efforts dpuration
morphologique et sintaxique et de rglementation

99
 orthographique, a rendu, en quelques annes, au catalan, le
chemin royal do les sicles de dcadence lavaient loign.
Cest pour ces motifs que, nous, soussigns, nous constituons,
une commission promotrice dun hommage des lettres catalanes
Pompeu Fabra.
Nous concevons lhommage sous la forme dun volume dans
lequel, ct de nos philologues et de nos linguistes, les
crivains de toutes les rgions de langue catalane et les tenants
de toutes les disciplines scientifiques offriront chacun une fleur
de son jardin. Au-dessus de la diversit des ides un sentiment
collectif planera. celui de laptitude de notre langue revtir
toutes les formes de la pense. Lhommage que nous offrirons
ainsi au matre sera le tmoignage que ses efforts ont abouti,
que son oeuvre est, par la volont de tous, dfinitivement
tablie.
Il nous a paru bon de provoquer cet hommage qui ne doit pas
tre seulement la reconaissance dun dette de gratitude- quand
Pompeu Fabra, jeune de coeur et desprit atteint ses soixent ans.
Quil veville laccepter comme le dsir et laugure dune vie
longue encore et dun travail fructueux.
Les travaux pour la <<Miscelnia Fabra>> devront tre
transmis au secrtaire de la commission, ladresse suivante: J.
J.-M. de Casacobeerta. Ateneu Barcelons. Apartat 97,
Barcelona. Ils seront reus jusquau 28 fvrier prochain.
Barcelone, octobre 1928.
Joseph Carner, J. M. de Casacoberta, Jean Estelrich, Jacme
Mass-Torrents, L. Nicolau dOlwer, Charles Riba, A. Rovira i
Virgili.

DOCUMENT, II
OC, nm. 112, p. 3,
Fabra, Pompeu
7 dabril 1929
ALobra de redreament del catal literari Pompeu Fabra explica les
pretensions que ha tingut en la seua obra; diu:

100
 Lanalogia de la tasca empresa per alguns escriptors occitans
amb lacomplerta pels catalans,o,per dir-ho ms exactament, el
fet que els catalans estiguem ms avanats que els occitans en
la tasca de redreament de la llengua literria, ha fet pensar a
alguns que podria sser interessant per als lectors de la revista
OC que els fos explicada la feina acomplerta pels escriptors
actuals de Catalunya, i s per aix que he estat invitat a
col.laborar en aquesta gaseta. He estat, aix, pregat dexplicar-
vos, amics occitans, com hem aconseguit o estem a punt
daconseguir per al catal all que alguns dentre vosaltres
intenteu dins el domini occit. I b, jo em penso que no cal pas
que ning us ensenyi el cam a seguir: he llegit descriptors
vostres, articles que em demostren clarament que heu agafat la
via bona; i no fra pas escaient que un foraster16 pretengus
fer-vos de guia en la resoluci de problemes que vosaltres
coneixeu infinitament millor que no pas ell. Lnica utilitat que
pot tenir per a vosaltres la coneixena de la tasca acomplerta a
Catalunya, s que els resultats obtinguts per nosaltres us
serveixin dencoratjament, us convencin a tots que lobra que
empreneu s perfectament realitzable. Qu hem aconseguit els
catalans fent el que vosaltres tracteu de fer ara, o s, complint
una obra de depuraci de la llengua parlada? Formar una
llengua literria una17 , que conv igualment a tots els catalans
de Catalunya, puix que de tots s compresa i no contradiu cap
fet essencial de llurs parlars, llengua literria que solament amb
ladmissi dun petit nombre de divergncies morfolgiques
que no trenquen pas la seva unitat, conv igualment als catalans
de Valncia i als catalans de les Balears. Bastaria, en efecte,
que els escriptors valencians fessin una obra de depuraci
paral.lela a la realitzada a Catalunya, perqu, sense haver-la
pretesa, sacompls una quasi identificaci del valenci escrit
amb la llengua literria de Catalunya, que, amb petites variants,
s ja lemprada pels bons escriptors mallorquins. El cas vostre

16
.- En uns moments en qu diversos intel.lectuals catalans malden per ser i dir-se
occitans, Fabra deixa clar que ell s foraster.
17
.- En cursiva a loriginal. I remarquem el fet. Fabra parla duna llengua.

101
 s anleg al nostre: mentre cadascun de vosaltres es
complagus, com fiem nosaltres mig segle endarrera, a acollir
preciosament i dhuc accentuar en el seu llenguatge escrit les
ms insignificants particularitats dialectals del seu parlar
comarcal, no tindreu sin motius denveja davant el fet que
sha produt en terres catalanes; pero altra cosa ser si, dins
cada parla regional, acompliu una obra de depuraci depuraci
morfolgica, lxica, sintctica, ortogrfica- que es trobar sser
una obra dacostament de les diferents parles occitanes.
Nosaltres hem hagut de vncer grosses dificultats: al
comenament sobretot hem hagut de lluitar contra els
dialectalitzants a ultrana, hem hagut de fer comprendre a la
gent que una llengua literria s quelcom dartificial fill dun
treball de selecci, i est per damunt del llenguatge parlat
multiforme, hem hagut dhuc desforar-nos a fer comprendre
la necessitat duna ortografia nica, i, llavors restablir,
modernitzant-la, lortografia nacional18 i fer-la surar contra
loposici aferrissada de la majoria dels escriptors vuitcentistes,
fer un triatge acurat de formes, de mots i de construccions, i
intensificar la depuraci del lxic i de la sintaxi procurant, pero,
sempre de no caure en una llengua literria massa allunyada
del llenguatge parlat i, per tant, encarcarada i ininteligible.
Dificultats anlogues trobareu vosaltres en la vostra tasca,
potser ms grosses encara; pero no heu de creure-les
invencibles: pas a pas arribareu on voleu amb que lobra sigui
realitzada amb seny i coratge.
Daltra banda, vosaltres no heu pas de pretendre, em penso,
darribar exactament al mateix resultat que nosaltres hem
perseguit: la formaci duna llengua uniforme. Els catalans, en
iniciar-se la decadncia literria, posseem una llengua
homognia, i lobra de depuraci, que s dacostament a la
llengua medieval, ens porta tot naturalment a una llengua
gaireb uniforme, amb modalitats ben poc allunyades les unes
de les altres. Els vostres parlars actuals, al contrari, sn el

18
.- En plena construcci dels Pasos dOc, Fabra explica clarament les seues intencions
nacionals.

102
 resultat dun procs de fragmentaci operat sobre una llengua
molt menys homognia que el nostre catal medieval,i,
depurant-los, us encamineu a la formaci dun grup de dialectes
literaris19, i heu destar satisfets si arribeu a aconseguir que
cadascun dells sigui perfectament entenedor a la massa parlant
occitana, dialectes, llavors, duna sola llengua literria. I tinc
lesperana que aix podeu aconseguir-ho si establiu una
ortografia adequada, si feu un bon triatge de formes i de
construccions, i si els diferents dialectes, sviament depurats es
fan manlleus recprocs. I el dia que haureu aconseguit aix,
amb lacostament al provenal antic que aix implicaria, haureu
aconseguit ms: el catal vindr a sser llavors com una variant
ms de la gran llengua occitana retrobada, una germana bessona
si voleu, les vostres publicacions podent sser llegides sense
dificultat per la massa parlant catalana i les nostres per tots els
francesos del Migdia: llenguadocians, gascons, provenals. 20

Fabra no pot sustraures a la realitat, i accepta, malgrat les reticncies i

els circumloquis que el catal s una variant ms de la gran llengua occitana.
Voil!
Hi ha un nucli de catalans que busquen retrobar la llengua unitria dels
trobadors, sanomene dOc o catalana indistintament, i nhi ha altre que busca
un domini lingstic que, vist que els resulta problemtic estendrel a mitja
Frana, decidixen restringir-lo al sl espanyol. I, com qui t la llengua t la
clau Pompeu Fabra decidix tindre la llengua i el nom. El catal s el nom de la
llengua que parlen els catalans de Catalunya, els catalans de Valncia i els
catalans de les Balears, repetici redundant i innecessria pero que usem,
seguint lexemple de Fabra en el document transcrit, a fi de remarcar el fet i la

19
.- Explica als occitans que no tenen una llengua; si treballen, acabaran tenint un
grup de dialectes, un grup de dialectes literaris.
20
.- Hem vist, al comenament de larticle, que el gentilici valenci queda subsumit al
de catalans de Valncia i catalans de les Balears . Ac trobem com desapareix el
gentilici occit, que havia estat fortament impulsat des de Barcelona amb Occitania,
LAmic de les Arts, etc. el qual englobava tamb els catalans. Fabra, ac, es trau de
damunt el llast de loccitanisme catal. Pero, s ms: No noms els catalans deixen de
ser occitans, els occitans esctrictes tamb deixen de ser anomenats aix i esdevenen
francesos del Migdia. En tot lespai lingstic que ocupa la famlia occitano-romana
dAlibert, finalment no queda ms que un gentilici clar.

103
incorrecci estilstica, pero que, tot plegat, t un significat ideolgic que no
sescapa a lobservador atent.
Al costat da, cal remarcar que els valencians, seguint la prpia tradici
literria, continuen dient-se valencians i anomenant la seua llengua valenciana.
Ai!

DOCUMENT, III
Oc, nm. 112, P. 5
7 dabril 1929
Rovira i Virgili
Occitania & Catalunya

Del tercer document, de la nostra relaci diacrnica, transcrivim els

passatges que considerem ms significatius. Mentre dun costat, els unitaristes
trobem un munt de relacions que ajunten catalans i occitans des de tots els punts
de vista: lingstic, histric, etc., de laltre trobem aquells que veuen, des dels
segles ms llunyans de la histria, que no hi ha hagut mai afinitats ni
possibilitats dunificaci, sin rivalitats. Destaquem el to general en qu s
escrit larticle de Rovira i Virgili. Un petit detall: El fet dusar ladjectiu
batussa per a la batalla de Muret, per molt que siga dun altre autor, pero que
ell ha triat, evidencia lesperit detractor de lautor. Les connotacions del
llenguatge usat sn clares: batussa, trista fi, causa histricament perduda,
etc.
De lexposici destaquem:
El xoc de Muret fou, com diuen Calmette i Vidal en llur
Histoire du Roussillon ms que una batalla, una batussa. Pero
aquella batussa decid els destins de la Gl.lia meridional,
probablement sense que se nadonessin gaire ni els vencedors
ni els venuts de lany 1213.
Creiem tanmateix que la causa de la nacionalitat
occitana era destinada, en aquell temps, a una trista fi. Era una
causa histricament perdura, dins un termini ms o menys llarg.
I era molt ms perduda encara la causa daquella hipottica
nacionalitat catalano-occitana de qu han parlat alguns
historiadors i alguns poltics catalans. Nosaltres opinem, com

104
 lerudit tolos J. Anglada, que encara que no shagus lliurat la
batalla de Muret, o encara que Pere el Catlic lhagus
guanyada, el Migdia hauria caigut sota el poder dels reis de
Frana.
(...)
Per nosaltres no s gens segur que les terres dOc
estessin destinades a entrar dins la unitat poltica i nacional
catalana. Si el Migdia de la Gl.lia hagus pogut evitar
labsorci per part de Frana, hauria format probablement, no
una part integrant de Catalunya, sin una nova i distinta unitat
nacional, que ja es dibuixava, i que havia estat, en certs
moments i en certs aspectes, rival de Catalunya, com ho indica
la persistent enemistat que hi hagu entre els comtes de Tolosa i
els comtes de Barcelona en els segles XI i XII.
(...)
La conclusi s clara: del segle VIII al segle XIII va
estar en formaci, a la Gl.lia meridional, -paral.lelament a la
nacionalitat catalana- una nacionalitat occitana, que aleshores
no arrib a madurar, i que es diferenciava ensems de Frana i
de Catalunya.

Les paraules de Rovira i Virgili, especialment largument de les rivalitats

occitano-catalanes que, en el fons, servix per postul.lar el secessionisme, ens
porten a pensar si no calia haver considerat tamb les rivalitats valenciano-
catalanes a lhora de fer el projecte lingstic i poltic restringint-lo de Pirineus
avall amb el Manifest de 1934.

DOCUMENTS SECESSIONISTES I RESPOSTES UNITARISTES

On uns veuen rivalitats, uns altres veuen afinitats. Un argument

absolutament contrari a lescrit de Rovira i Virgili s el de Valls i Taberner que
transcriurem a continuaci. I, observem que, tant Rovira com Valls intenten
documentar les seues conviccions en arguments de prestigi, a fi de demostrar
que no s una simple opini.

105
 DOCUMENT, III. (I)
Oc, nm. 117, p. 5
Valls i Taberner
(Resposta al document nm. 3)
Larticle que dna una visi totalment oposada a la de Rovira i Virgili i
del qual transcrivim alguns pargrafs a continuaci. La publicaci presenta una
irregularitat en el titular; lgicament, el ttol hauria de ser: Afinitats
histriques. Eixe s el contingut; i la tesi que defensa, al contrari que Rovira i
Virgili, s que entre Catalunya i Occitnia hi ha hagut afinitats histriques
remarcables. En canvi, el titular, que hauria de presentar-se com a sntesi de
larticle, trax el contingut, en convertir-se en una idea ms prompte abstracta.
Es presenta aix:

AFINITATS HISTORIQUES
Per Valls i Taberner
On, sembla dir que Historiques s un article de la secci Afinitats.
No podem saber si s un error casual o una manipulaci; noms constatem el
fet.
Del contingut extraguem i transcrivim els pargrafs primer i ltim:
La similitud de rgim poltic i social que en lpoca inicial del
feudalisme exist als comtats catalans i en els territoris del
Migdia de Frana (similitud que no havia pas escapat a la
percepci dels maurins Vic i Vaissette, autors de la gran <<
Histoire gnral du Languedoc>> fou tinguda en compte
particularment per August Molinier, qui en el seu excel.lent
<<Etude sur ladministration fodale dans le Languedoc>>,
pos a contribuci nombrosos textos de Catalunya amb els
quals sovint pogu precisar les institucions llenguadocianes
dels segles X al XII, tan emparentades amb les de la Marca
Hispnica en aquell temps.
(...)
En ltim terme, sempre ressortir el fet essencial anleg i les
nombroses manifestacions concordants dinstitucions
paral.leles que durant alguns segles tingueren els diversos
pasos catalans i occitans, relacionats pel venatge i pel parentiu
histric. Cert que existiren, daltra banda diferenciacions prou

106
 marcades; pero les caracterstiques de lorganitzaci peculiars
de cada un dels pobles esmentats no foren pas una contradicci
de les afinitats fonamentals, ans b, en alguns casos,
constituren ms aviat matisos especials duna mateixa
tendncia general en una evoluci sincrnica.

DOCUMENT, III.(II)
Oc, nm. 124, p. 14
Soldevila, Ferran
Sobre la poltica catalana a Provena,

Soldevila fa una ressenya del llibre de Fernand Bnoit Recueille des actes
de comtes de Provence appartenant la maison de Barcelone. II volums
On Rovira i Virgili veu, o vol vore, rivalitats, altres autors veuen, i diuen,
que els catalans i els provenals es repartixen el pa i la sal. La histria s del
color amb que es vol mirar. Larticle de Soldevila comena aix:
Tots els estudis relatius a la histria de Provena ens
interessen fortament: duna banda, per lestudi histric en si;
duna altra banda, per la posici que hi adopta lhistoriador. Si
lestudi es refereix a lpoca a la qual allud Mistral en aquells
versos de Lis Isclo dor

Cent an li Catalan, cent an li Provenau,

se partageron laiga e lo pan e la sau.

a aquell temps en qu prnceps del casal de Barcelona cenyiren

la corona de Provena; i si lhistoriador que lha redactat s un
escrupuls i docte treballador, no cal dir com resta acrescut
linters que desvetlla en nosaltres.

Ms avant comenta:
La tasca de Ramon Berenguer V va esmerar-se en altres
activitats que en les que haurien pogut donar per resultat una
nova uni de Provena i Catalunya. La seva poltica interior
sadre cap a abatre el poder comunal i a crear una

107
 organitzaci administrativa que Bnoit estudia amb fora detall,
i que presenta ms dun punt de contacte amb la de Catalunya.
(...)
El segon volum s destinat a la publicaci dels documents, sia
sencers, sia en resum. Llur nombre ultrapassa el de quatre-
cents. Assenyalem-hi, entre els ms importants, per a la nostra
histria, el tractat daliana entre Pere el Catlic, Alfons II de
Provena i Ramon VI de Tolosa, veritale lliga occitnica contra
tots llurs enemics.

DOCUMENT, IV.-
OC nm 125, p 8
Jean Paul Rgis, a lapartat Los periodics, comenta Deux ditoriaux
de La Nau de Barcelone:
Les 12 et 13 dcembre, lminent directeur de La Nau, M. A.
Rovira i Virgili, a publi les deux ditoriaux que voici:

Una discussi cientfica

Rovira i Virgili
La Nau,12 de desembre.

La llengua catalana pertany al grup ibero-romnic o al gal.lo

romnic? O b queda fora dels dos grups? Sobre aquest tema
cientfic han discutit llargament els fillegs i encara segueixen
discutint. La prova que la discussi continua i continuar
segurament- s larticle que el nmero doctubre de la Revue
Hispanique dirigida per R. Foulch Delbosc, publica el filleg
francs P. Fouch, a propsit dun llibre del filleg alemany
Meyer-Lubke.
Els fillegs estan dividits davant aquest problema. Sostenen la
hiptesi que el catal s una llengua ibero-romnica, els savis
Saroihandy, Menendez Pidal i Morf. Sostenen la hiptesi que el
catal s una llengua gal.lo-romnica, els savis Morel-Fatio, E.
Bourciez, Guarnerio i Zauner. Sostenen la hiptesi que el catal

108
s una llengua diferent dels dos grups, intermediria entre el
gal.lo-romnic meridional i les llenges de la pennsula ibrica,
els savis Dez i Wartburg. Entre els fillegs catalans, Antoni
Griera shavia decantat per la hiptesi gal.lo-romnica, pero en
un treball posterior sembla decantar-se per la hiptesi que el
catal no pertany a cap dels dos grups.
Daquesta opini s tamb lautor de larticle al.ludit, P.
Fouch. Aquest combat, especialment lopini de Meyer-
Lbke, que inclou el catal en el grup gal.lo-romnic del sud,
com un dialecte del provenal, al costat del gasc, el
llenguadoci, el llemos, etc.
P. Fouch es declara dacord amb Meyer-Lbke quan aquest
declara que lidioma catal es diferencia netament del castell.
Tanmateix, rectifica alguns afirmacions de lautor alemany.
Troba Fouch que, per all que es refereix a lesquelet dels
mots, la diferncia s gran entre els dos idiomes. Una de les
distincions ms radicals la veu en el tractament de la u final del
llat. En catal, tota vocal llatina final que no sigui a desapareix:
de caballu, cavall; de parte part, En castell la u final es
conserva sempre amb el timbre de o: caballo, malo, bueno.
Desprs duna llarga demostraci detallada, P. Fouch conclou:
<<Estem persuadits que una comparaci amb el conjunt dels
parlars espanyols, i no solament amb el castell, hauria portat
Meyer-Lbke a una conclusi ms general, a saber, que el
catal no forma part del grup hispano-romnic. Hom podria
afegir ibero-romnic, fent entrar en lnia de compte els parlars
portuguesos.>>
Per altra part, declara que no creu que Meyer-Lbke tingui ra
en posar el catal dins el grup gallo-romnic, o ms
exactament gallo-romnic meridional. <<Sens dubte no es pot
negar diu- que el catal presenta molts punts comuns amb els
dialectes del Migdia de Frana; pero entre ells hi ha diferncies
prou nombroses que autoritzen a no comprendrel en un mateix
grup lingstic.>> Aix, la llengua catalana seria una llengua
intermediria entre el provenal (en el sentit ample del mot) i
els idiomes ibrics.

109
 Tal s lestat present daquest interessant problema cientfic.
DOCUMENT, V.
OC nm 125, p. 8
Rovira i Virgili
Catal i provenal
La Nau, 13 de desembre.

En realitat, no hi ha motiu destranyesa. Les classificacions

cientfiques no ens les dna fetes la naturalesa; lhome hi ha
dafegir el seu rbitre racional. Una mateixa realitat natural pot
sser objecte de classificacions diverses. En el cas de les
llenges romniques, hom pot comprovar mltiples assaigs de
classificaci. El criteri i el parer personal dels fillegs donen
per resultat, sovint, notables diferenciacions en classificar els
llenguatges. I quan una classificaci nica s adoptada, en el fet
de la seva adopci hi ha un aspecte convencional.
El problema de la formaci de les llenges romniques no s
encara prou clar. Encara ho s menys el problema de la
diversificaci de molts dialectes daquestes llenges. En el cas
del llenguatge catal no es coneix prou b el procs de la
diversificaci entre els dos principals dialectes: loriental i
loccidental, ni est explicat satisfactriament el fenomen de la
unitat dialectal del mallorqu (que pertany al catal oriental) i
del valenci (que pertany al catal occidental).
La qesti de saber si el catal forma part del grup gal.lo-
romnic del sud, o sigui del provenal en el sentit ample
daquesta denominaci, s una de les ms interessants
qestions de filologia romnica. En el segle passat, entre els
literats i els fillegs era corrent la creena que el catal s un
llenguatge <<llemos>>, s a dir, provenal. Posteriorment sha
reaccionat contra aquesta creena. La reacci sha manifestat en
dos sentits diversos: el dafirmar el carcter ibero-romnic del
catal i el de presentar-lo com a diferent dels dos grups el
gal.lo-romnic meridional i libero-romnic- i com a
intermediari entre aquest.

110
 En els ltims temps, havia guanyat terreny la darrera hiptesi.
Pero ara veiem que, amb motiu de lacci occitanista, hi ha
elements que amb la millor intenci del mn propaguen la
hiptesi de la inclusi del catal en el grup dels llenguatges
gal.lo-meridionals. Fins hi ha qui treballa per la unificaci
ortogrfica. Aquesta unificaci ens sembla poc recomanable.
Nosaltres ens decantem cap a la hiptesi de Diez, Wartburg i
Fouch, que no posa la llengua catalana dins cap dels dos grups
lingstics vens. Pero encara que ens decantssim cap a la
hiptesi gal.lo-romnica meridional no oblidarem que es tracta
duna simple hiptesi molt discutida i que no s prudent de
bastir damunt un terreny tan poc slid el vast edifici duna
unificaci ortogrfica.

DOCUMENT, V.(I)
OC nm. 125, p. 8
Rgis, J.P.
Resposta /Demanda

M. Rovira i Virgili a voulu situer, aprs avoir lu le travail de

Fouch-Delbosc, la Revue Hispanique, ltat dans lequel se
trouve la fixation scientifique du catalan parmi les grands
groupes des langues nolatines occidentales. Et il parat tre
daccord avec la thse de ceux qui ne lui trouvent pas des
signes assez puissants pour permettre de le placer dans le
groupe ibro-roman ou dans le groupe gallo-mridional.
Cependant, nous avouons ne pas comprendre le dernier
paragraphe du second ditorial. Et comme il est vident quil y
a une allusion loevre de culture entreprise par notre gazette,
nous nous permettons de demander notre distingu confrre
quil ait lamabilit de dvelopper et dclaircir son opinion
scientifique sur loccitanisme que nous pronons.
Que les nouvelles gnrations des pays doc cherchent,
comme le firent les Catalans, rendre leur parler la puret
ancienne et lui donner scientifiquement ces qualit quil en

111
 atteint par une volution normale, ne peut en aucune manire
tre prsent comme un malheur et moins encore comme mofig
mauvaise humeur, surtout pour les Catalans qui sont ceux qui
peuvent le plus attendre de cette puration, de cette unification
de toutes les variants linguistiques du Midi. Henri Prat de la
Riba, du moins, ne lentendait pas ainsi...
Mais le directeur de La Nau a la parole: Il y a deux
manires de comprendre lHistoire: lhistoire gnral et
lhistoire particulire ou nationale. Lune consiste la
considrer comme un corps mort et lautre, selon laquelle
lHistoire, -lhistoire gnral de lHumanit et lhistoire
particulire, lhistoire nationale de chacun- est vivante en nous-
mme et quil y en a davantage vivre que de vcue; et que ce
qui fut na plus quun
valeur dexemple, quil faut savoir maintenir si ce fut un bien,
quil faut corriger si ce fut prjudiciable.
Les uns crivent lhistoire, les autres la font, la
poursuivent, la prolongent. Nous aspirons, sans rougir, cette
seconde catgorie et ne ddesprons pas de servir dexemple
quelque historien de par del le XXII sicle, qui, grce notre
action de maintenant, pourra crire, peut-tre, qu une volont
de redressement qui se manifesta au dbut du XX sicle, la
suite de la renaissence particulire de la Catalogne et de
loeuvre de Mistral en Provence, marqua le dbut dune unit
relative... etc., etc.
Notre distingu confrre a la parole.

El document 5.1 s levidncia que la conscincia occitanista comena a

preguntar-se: qu passa! Fins ara, ning no havia manifestat la perplexitat que
Jean Paul Rgis exposa. L article s un punt dinflexi important en el procs
secessionista, si ms no, en la presa de conscincia per part dels occitans que a
Barcelona passa alguna cosa.

112
 DOCUMENT, V(II)
Oc, nm. 126, p. 12
Masso i Torrents, J.

A Historia: Tolosa i Barcelona al segle XIV trobem un article ben

ponderat i molt documentat de J. Mass i Torrents on parla dels certmens
literaris i la gran relaci que hi hagu entre les dos ciutats.
Les relacions literries entre Barcelona i Tolosa arrenquen de
la fundaci en aquesta darrera ciutat del consistori del Gai
Saber amb la crida que set honorables ciutadans endrearen
lany 1323 a ben diverses encontrades. Convocaven per al
concurs el dia de la Santa Creu de maig de lany segent i la
repercussi que tingueren en els cenacles potics barcelonins
fou gran; daqu irradi a daltres ciutats catalanes.

DOCUMENT, V(III)
Oc, nm 131, p. 14
Soldevila, Ferran

Extraguem de larticle La politica de particions i lensorrament

dOccitnia:
Sendinsaven, doncs, els dinastes barcelonins en una empresa
perillosa. Estaven, per llur venatge amb els pasos cobejats,
ben situats per a emprendre-la. La possessi de Provena i dels
altres territoris meridionals donats per Dola a Ramon
Berenguer III (13 de gener de 1113), els proporcionaven una
important base dactuaci. Les afinitats idiomtiques i culturals
semblaven haver de facilitar lobra de relligar en un sol Estat
les terres on ja ressonaven els lleguatges dOc.

DOCUMENT, V(IV)
Oc, nm. 131, p. 14
Soldevila, Ferran
De Recerques i comentaris

113
 Anant de la Mediterrnia a lAtlntica del Pirineu a Limotges,
quants de cops la recana ens envaeix, de pensar: <<Tot aix
anava cam dsser amb nosaltres!>> I els versos del trobador
Albert de Sisteron ens vnen ms dun cop a la memria:

Monges, digats, segon vostrs sciena

qual valon mais Catalan o Francs:
et met de sai Guascuenha e Provena
e Limozin, Alvenhet Vians;
e met de lai la terra dels dos res...

(...)
El nom de <<Catal>>, doncs, comenava ja aleshores a
aparixer com el ms apte per designar el conjunt format per
tots els pobles de llengua dOc.

DOCUMENT, VI
Oc, nm. 5 (136), p. 145
1932
La Festa de lunitat de las terras de lenga catalana

Lo dimenge 24 dabril, jos lo patronatge de la Municipalitat de

Reus, per liniciativa del <<Centre de Lectura de Reus>>, amb
lajuda de <<Palestra>> se tenguet la jornada de la lenga
catalana e lacte dafirmacin de lunitat de las terras de lenga
catalana.
La ceremonia aguet loc al teatre Bartrina, jos la
presidncia del baile de Reus, A. Mart Bages, Pompeu Fabra,
president de <<Palestra>>, Miquel Massuti, president de
l<<Associaci per la cultura de Mallorca>>, Fr. Carreres,
president de l<<Acci Valenciana>>, Pau Font de Rubinat,
president del <<Centre de Lectura>>.
En seguida de labsncia del representant del Rosselhn, lo
poeta en Josep-Sebastin Pons, si legiguet una letra del nostre
confraire en Francis Ayrol...

114
 Observacions.
Per qu no hi va assistir Josep-Sebasti Pons?
Pons era un aferrissat partidari de la unitat de la llengua i la cultura dels
Pasos dOc.
Per qu es va celebrar al Centre de Lectura de Reus?
De Reus era, (havia mort dos anys abans, desembre del 1930) el doctor
Michel Ventura Balany, filleg que combat aferrissadament les postures
lingstiques de Pompeu Fabra perque atentaven contra la unitat de la llengua
dOc.
Malgrat la gran aportaci cientfica que acaba de fer a la Universitat de
Barcelona Los Alibert, el qual podria ser la soluci definitiva, des del punt de
vista cientfic, per ubicar la llengua en el conjunt de llenges neo-romniques, el
catal continuar el seu cam sol, sense la resta de la llengua, i sense poder-se
ubicar clarament des del punt de vista cientfic. La familha lingstica
occitano-romana que ha aportat Alibert a la cincia no obt ress. Per qu?

DOCUMENT,VII
Oc, nm. 16-17 (147-148), pp. 42-49
Gener-abril 1934,
Fabra, Pompeu

Com sha refet la unitat de la llengua catalana.

Extractes. P. 42-43:
Un fet que tots hem vist amb un gran goig ha estat el
reconeixement de loficialitat de la llengua catalana. (...)
Per damunt dels parlars catalans, els nostres escriptors
medievals havien format una llengua escrita nica. 21 (...)
llengua catalana22, una llengua literria que fos digna
successora de la nostra gloriosa llengua medieval.
(...)
heus ac lobra que iniciaren aquells homs benemrits, entre els
quals excel.leix Marian Aguil. Calia formar, per damunt dels

21
.- En cursiva a loriginal. Fabra, una volta ms insistix en el concepte: Una llengua.
Llengua nica. De seguida trobarem laparici del Manifest de 1934.
22
.- En cursiva a loriginal.

115
 dialectes, una llengua escrita nica23, la mateixa per a tots els
catalans, i no tard a alar-se, dins els Jocs Florals, una veu
propugnant la formaci daquesta llengua: fou la dun altre
mallorqu, Jeroni Rossell.
Lanarquia (...) dur fins a la publicaci de les Normes
ortogrfiques de l<<Institut dEstudis Catalans>> i a ladopci
per aquest del sistema gramatical proposat en la meva
Gramtica del 1912. L<<Institut>> pretenent amb les seves
publicacions portar el catal a sser llegit pels estudiosos de tots
els pasos

Observacions:
Catalans engloba els mallorquins, -dos noms apareixen en el text-, pero
en cap moment lautor fa referncia a cap valenci que haja demanat el mateix.
Hi sn inclosos?
Quins sn els pasos als quals sha de portar el catal? Els dOc que defn
la revista? Evidentment no. El text parla ambiguament duna idea que s molt
clara: el procs secessionista arriba al seu punt ms lgid.
Les ambigetats de Fabra noms es poden entendre desprs de la
publicaci del Manifest de 1934.

DOCUMENT, VIII
Oc, nm. 16-17, (147-148)
gener-abril 1934
Politica Occitana P. 133

Observacions:
s una contradicci que larticle que ve a continuaci la revista el situe en
lapartat de Poltica occitana perqu proclama el model pancatalanista oposat
al panoccitanista, el qual es troba dins els parmetres del Manifest dels, com els
anomena Fabra, fillegs. Lun i laltre es donen prcticament al mateix temps.
En el document dUni Democrtica de Catalunya no hi ha cap referncia
de carcter occitanista.

23
.- Ara, ni <<una>> ni <<nica>> sn escrites en cursiva.

116
 P. 134: Confederaci i separatisme en la poltica nacional catalana
Extracte.
La Uni Democrtica de Catalunya celebr el passat octubre el
seu Segon Congrs Ordinari. Aquesta assemblea tingu lloc a la
ciutat de Tarragona i en ella es discutiren i saprovaren diverses
ponncies sobre matria poltica, social i econmica, molt
notables des del punt de vista nacional-cristi caracterstic
daquest partit novell. (...)
Tesi nacionalista:
Exigim per a Catalunya la reconeixena de la seva personalitat
nacional en una autonomia plena i absoluta, dins duna
Confederaci Ibrica lliurement pactada. Aspirem a mantenir
les valors diferencials de la nostra terra i a defensar el seu
patrimoni espiritual, amb un respecte profund envers el
sentiment comarcalista orgnic.
Per tal devitar-ne una interpretaci equivocada i salvar
qualsevol malents, no pas fill de lambigitat del text transcrit
sin del confusionisme doctrinal que molts sofreixen a
conseqncia de ls indegut, equvoc i contradictori dels
termes naci, autonomia, confederaci, etc., entenem que
procedeix una explanaci un xic extensa de les afirmacions
contingudes en lesmentat principi. Creiem, a ms, que dintre
les lnies generals que el caracteritzen, podem aspirar a una
major precisi del seu contingut.
Considerem en primer lloc, i aquesta afirmaci s la pedra
angular damunt la qual descansa tota la doctrina que explanem,
que Catalunya, o ms ben dit, els pasos de llengua catalana,
constitueixen una naci amb totes les caracterstiques de tal, i,
per tant, amb tots els drets i els deures que es deriven
daquesta categoria.
(...)
Propugnem per a les nacions, comenant per la nostra, el
respecte a llur autodeterminaci, equivalent al reconeixement
del ple exercici de llur sobirania.
(...)

117
 La darrera part daquesta tasca vol sser feta amb un tacte
extraordinari i amb una exquisida delicadesa, sobretot en all
que pertany a Valncia i Balears. Sn els naturals daquestes
regions els que han de dur la iniciativa en lacci a
desenvolupar a cada una delles. Des del Principat caldr donar-
hi tot lajut i en primer terme el de la discreci. Aquesta, amb
tot, no s pas incompatible, sin tot al contrari, amb que cada
Partit catal cerqui una aliana amb el grup poltic daquelles
regions que resulti ms acostat a la seva ideologia. Uni
Democrtica de Catalunya treballar amb entusiasme per
arribar a una entesa amb els nuclis afins a ella que
sorganitzin en totes les terres catalanes.

Observacions:
Un perill on cauen els redactors de la tesi nacionalista s el de passar de
pasos de llengua catalana a terres catalanes. Evidentment no s el mateix
concepte, i, quan hi ha un fons que pot suposar domini, territorial, lingstic,
etc., pot produir-se reacci en contra: en contra de la dominaci.
La diferncia fonamental, de les possibles reaccions, entre el camp
lingstic i el poltic rau en el fet que el primer depn dels especialistes, i, en tal
cas, s normal que lespecialista que ms en sap, o el ms considerat, siga qui
marca la pauta de pensament. El domini lingstic del catal arriba a Valncia, i,
en conseqncia, Valncia s una terra catalana, teoria que poden acceptar
alguns, pero si el problema sha de resoldre polticament, s a dir, quan el poble
valenci ha de dir si viu en terra catalana, en un pas catal i parla la llengua
catalana, els resultats de les consultes populars ja els hem esmentat. La via de
lautoritat intel.lectual afecta els intel.lectuals que es consideren subordinats a
aquella idea, pero no al poble.
La poltica valenciana s valenciana estrictament. En els anys estudiats, la
trobem, dalguna forma, en mans de loccitanisme o del catalanisme que, ms o
menys, accepta, pero els poltics valencians fan, per a b o per a mal, poltica
valenciana.
A continuaci de la tesi nacionalista d Uni, trobem un altre article on
lautor sesfora a situar els valencians en les terres occitanes del sud. Abans
hem vist com sels feia de terres catalanes. El document valenci (dAcci
Nacionalista Valenciana, el partit dAntoni Senent i Mic) no parla ms que

118
dels valencians, del moviment valencianista, de la llengua valenciana, i de la
ptria que sen devira: el Pas Valenci. La idea, -benintencionada o no, que no
jutjarem ac-, datribuir ptries occitanes o catalanes sempre ve de fora i, alguns
intel.lectuals valencians les accepten o no, pero insistim: alguns intel.lectuals
noms. Vegem el document segent, encara en la secci Politica Occitana.
P. 138: Un altre exemple valenci dactivitat patritica Extracte.
Als exemples del valencianisme retrets en els darrers nmeros
dOC i oferts a les joventuts patritiques de totes les regions
occitanes de Frana com a orientaci i estmul a llurs directrius
i a llurs activitats, hi afegim avui la proclama segent dAcci
Nacionalista Valenciana, partit poltic de dreta que acaba de
nixer a la capital occitana del sud, per a esdevenir, de moment,
una viva esperana, i de seguida una esponerosa realitat.
Es tracta dun document clar, prou clar perqu ens
poguem estalviar de fer-hi comentaris. Bastar llegir-lo per a
fer-se crrec dels sentiments profundament nacionals dels
creadors i seguidors dAcci Nacionalista Valenciana.
Alegrem-nos que, enll de la Catalunya estricta, a les terres
occitanes ms meridionals, ja hi comencin a esdevenir netes i
ben practicades les idees i les obres de la poltica de
redreament nacional.
(...)
Vagi aquest altre exemple del valencianisme a les
joventuts llenguadocianes, provenals, gascones, llemosines i
alverneses. I que les allioni i encoratgi per a la realitzaci
duna poltica particular, prpia, i de la idea occitana ms gran.
Diu el manifest de qu parlem:
<<A tots els valencians:
Al moviment valencianista dhores dara, hem notat la
manca duna entitat nacionalista de franca tendncia de dreta
que vinga a completar el quadro dacci del nostre pas, front a
lEstat que detenta la nostra llibertat. ()
...el valencianisme s hui una fora poderosa, capa per si sola
de canviar histricament el ritme del nostre poble cap a la
llibertat ansiada, i volem que les dretes no estiguen hui

119
 allunyades dels nostres rengles per escrpols datres afers
ineludibles en estos moments. ()
Nosaltres no podem admetre cap concomitncia amb ningun
partit el qual, per b que af en idees religioses, siga dirigit ni
influenciat, encara que remotament, per persones alienes al
nostre pas i que no comence donant la nota palpable de son ver
amor a les nostre coses, emprant exclusivament en tots els seus
actes pblics, rgans dopini i fins en la seua administraci, la
llengua valenciana.
Nosaltres volem que tots els nostres afiliats, deixant de
banda els partits poltics espanyols, arriben a constituir una
fora netament nacional, capa de representar a tots els hmens
de dreta del nostre pas i que amb franca convivncia i esperit
de fraternitat amb les entitats poltiques nacionalment
valencianes, desquerra i de centre, constitueixin un dia lnica
representaci normal del Pas Valenci davant el mn
sencer.>>

El MANIFEST Desviacions en els conceptes de llengua i ptria

Les pgines indicades, que transcrivim ntegrament, formen part dun

mateix apartat el nom del qual hem considerat que siga El Manifest, perqu ell
s qui genera tota la informaci al respecte; nindiquem els continguts:
.- Desviacions en els conceptes de llengua i ptria.
.- Comentari de Los Alibert.
.-Ressons de la premsa barcelonesa, valenciana i mallorquina.
.-Carta de Pompeu Fabra (disculpatria? exculpatria?) afirmant la seua
occitanoflia.
.-Resposta de Los Alibert.
.-Textos que presenta Alibert en occit i catal.

Alibert publica en la revista OC el Manifest de Fabra, i altres,

encapalant-lo amb: Un manifest, pero, per la importncia definitiva que t en el
trencament de relacions amb els occitans, per la seua influncia en la societat
occitana sudpirinenca i per ser el document clau que obri la porta

120
definitivament al secessionisme, hem vingut anomenant-lo El Manifest i aix
seguim fent-ho.

Doc. nm. IX
Oc, nm. 16-17 (147-148)
Gener-abril 1934
TOM IV, pp 76-96

P. 76-80: EL MANIFEST DESVIACIONS EN ELS

CONCEPTES DE LLENGUA I PATRIA
I
Linici de la segona centria de la Renaixena ens ha
portat a meditar conscienciosament sobre el cam fet pel
catalanisme i el que encara resta per fer. Constatem, duna
banda, com el sentiment patritic sha ests considerablement i
com lactuaci de diverses generacions ha cristal.litzat en
guanys culturals i poltics. Daltra banda, pero, cal aclarir unes
desviacions actuals, que comporten perills gravssims. Dues sn
aquestes errors o desviacions que intentem de rectificar amb les
presents ratlles: 1er. la concepci de la nostra Ptria com a
formada nicament pel territori de lactual Generalitat, s a dir,
la seva reducci a una de les regions que la integren, fruit dun
afebliment de conscincia nacional; 2on. la concepci que dna
a la nostra Ptria una extensi excessiva, que no ha tingut mai,
provinent duna confusi de catalanisme amb occitanisme.
II
La nostra Ptria, per a nosaltres, s el territori on es
parla la llengua catalana. Comprn, doncs, de les Corberes a
lHorta dOriola i de les comarques orientals dArag a la
Mediterrnia. Composta de quatre grans regions -Principat,
Valncia, Balears i Rossell- cadascuna amb interessants
caracterstiques prpies, cal conservar en tots els ordres llur
personalitat, que ens dna una tan gran riquesa daspectes. No
existeix cap perill -ni cap desig- dabsorci duna regi per les
altres. Fra contradictori a la tradici histrica i a lesperit

121
liberal del nostre poble. Respectuosos amb aquesta diversitat,
ens cal, tamb, adquirir plena conscincia de la nostra unitat i
enfortir-la convenientment, sobretot en laspecte cultural.
Unitat no vol dir pas submissi duns als altres ni uniformaci
externa; unitat vol dir creaci duns ideals comuns i la joia de
posseir una cultura que tots anomenem nostra. All on aquesta
unitat ha de manifestar-se amb ms energia s davant els altres
pasos; en el contrast entre nacional i estranger s on ms hem
denfortir el sentiment de ptria, per damunt de les diferncies
regionals. I no exposem, amb aquestes paraules, cap teoria
nova; elles responen a la concepci tradicional i ortodoxa del
catalanisme conscient. Aix no significa, s clar, que vulguem
tancar el pas a cap aspecte possible dexpansi catalana que es
pogus plantejar oportunament i fos viable.
III
De les dues errors que combatem, la primera, que limita
la nostra ptria al territori de les quatre ex-provncies, s, sense
dubte, la ms estesa i inveterada. Les manifestacions de
conscincia nacional durant lEdat Mitjana (el cronista
Muntaner i el rei Pere III en sn alts exponents) responen al
sentiment integral de ptria. Lafebliment i la desaparici del
sentiment dunitat coincideix amb el temps de la decadncia, i
no cal dir que la naci que ens governa des de fora, ha procurat
-i procura encara-, per tots els mitjans, de fomentar i accentuar
la divergncia entre els pasos catalans. Sortosament, de mica
en mica, la Renaixena restaur el vell esperit de totalitat. Molt
ha estat el cam fet, pero cal reconixer que encara no hem
arribat a la plena conscincia col.lectiva. El fruit millor de la
commemoraci del Centenari de la Renaixena ha dsser
lextirpaci de tot all que soposi a la consecuci immediata
daquest ideal. I creiem, sincerament, que la segona desviaci a
qu hem al.ludit -tot i sser filla duna noble i fervent intenci
patritica-, constitueix un obstacle gravssim per a aquest
assoliment.

122
 IV
En la qesti occitanista trobem avui, entre nosaltres,
una fluctuaci de conceptes: unes vegades Occitnia s la suma
de diverses regions que formen una nacionalitat nica (com ja
definia Josep Aladern a comenaments de segle); altres vegades
Occitnia s un compost de nacionalitats amb personalitat
prpia que formen vagament una supernaci.
Dins les dues concepcions indicades es troba fora
estesa lopini que tots els territoris compresos del Llemos al
sud de Valncia, i dels Alps a lAtlntic, parlen una sola
llengua amb diversos matisos o dialectes, els quals -suposem-
sn poc divergents. Aix porta, naturalment, a la conclusi que
dintre el gran marc de la pretesa llengua occitnica es troben en
un mateix peu digualtat el valenci i el catal, el llemos i el
provenal, el gasc i el mallorqu, etc.
Caldria reflexionar b sobre el perfil que enclou per a la
conscincia de la unitat de la llengua all que de primer antuvi
podria semblar tot el contrari: en comptes deixamplar-se lrea
geogrfica del nostre idioma, com alg creuria, el catal queda
dilut en aquesta superior unitat lingstica i esbocinat en altres
llenges i dialectes: loccitanisme concebut aix, tendeix, per
via indirecta, a contraposar a la llengua catalana una llengua
valenciana i una llengua mallorquina, amb la mateixa ra que
hi hauria per a lexistncia duna llengua menorquina o
lleidetana o castellonenca, etc.
Altrament, hi ha una ra cientfica que soposa a
aquestes teories occitanistes. Avui la lingstica afirma que el
catal i la llengua doc -coneguda per tots els romanistes amb el
nom de provenal- sn dues llenges diferents, constitueixen
dos grups lingstics a part, malgrat les semblances de diversa
ndole que hom hi pogui trobar, les quals no sn ms grans que
les que hi ha entre el castell i el portugus. Alguna de les
varietats del provenal s, certament, de fcil comprensi per a
un catal mitjanament il.lustrat, pero aix no vol dir pas
identitat de llengua. A ning no se li acudir dir que el catal i
litali formen part duna mateixa unitat lingstica pel sol fet

123
que un pblic catal pugui seguir amb relativa facilitat una
representaci teatral en itali, llengua fcil si hom la compara
amb alguns dels parlars occitans, com lauverns o el gasc,
noms comprensibles al qui sha dedicat especialment a llur
estudi.
Per a la comparaci de dues llenges hem de tenir
especialment en compte lpoca dels textos comparats i els
dialectes a qu pertanyen. Cal referir-se, naturalment, als temps
actuals, i els termes de comparaci no han dsser els dialectes
fronterers, ans aquells que han cristal.litzat en llenges literries
(dos escriptors la llengua dels quals pot servir a aquest objecte,
serien Mistral i Verdaguer). Si comparssim textos catalans
primitius amb els provenals coetanis, ens trobarem el cas de
semblances que tots ells presenten tamb amb els daltres
llenges ronniques. Cal prescindir de la poesia trobadoresca
catalana, que empra exclusivament el provenal -com els
trobadors italians adpten tamb el provenal, com Alfons X de
Castella escriu en gallec, i com vells escriptors dAnglaterra
usen el francs-, i de molts poetes catalans dels segles XIV i
XV, i dhuc alguns textos en prosa que contenen abundosos
provenalismes, fet comparable a la influncia lingstica
castellana damunt els nostres escriptors de la decadncia.
Aquesta posici nostra no ens priva dapreciar en tota
llur valor els forts motius (venatge, paral.lelisme de les
renaixences occitana i catalana, actual cordalitat entre les
seleccions dels dos pasos) per a estudiar amb inters la llengua,
la literaura i la histria de les terres occitanes (Gascunya,
Llemos, Auvrnia, Llenguadoc i Provena) i per a intensificar
lintercanvi entre uns i altres (en els ordres literari, artstic i
altres aspectes culturals), que ms que mai ara conv estimular.
Duna manera especial volem expressar la nostra simpatia als
conreadors de les arts, les lletres i les cincies de les terres
occitanes que han manifestat llur afectus inters per la nostra
terra i la seva cultura.
V

124
 Insistim sobre la trascendncia que tenen, en els
moments actuals, els confusionismes i les vacil.lacions en el
concepte de Ptria.
Recordem lafebliment que va comportar-nos ls del
nom dArag per a designar la confederaci catalano-
aragonesa; a lestranger la confederaci era coneguda amb el
nom de regne dArag, i el nom de Catalunya perdia
injustament valor internacional precisament den que la
integraci nacional sacomplia amb les conquestes de Ramon
Berenguer IV i Jaume I. Avui hi hauria un perill similar si les
terres de llengua catalana es consideraven incloses sota la
denominaci dOccitnia.
Recordem, per altra banda, com les vacil.lacions
ortogrfiques i gramaticals van retardar, durant el segle passat,
la concreci de la nostra llengua literria i han dificultat
notriament la seva expansi actual. Cal evitar, doncs, que unes
vacil.lacions semblants en el concepte de Ptria vinguessin ara
a pertorbar i retardar en el nostre poble la consolidaci duna
plena conscincia nacional.
Pompeu Fabra, R. dAls-Moner, R. Aramon i Serra, Pere
Bohigas, Josep Maria Capdevila, J.M de Casacuberta, Pere
Coromines, Joan Coromines, Francesc Martorell, J. Mass-
Torrents, Manuel de Montoliu, L.Nicolau dOlwer, Maral
Olivar, A. Rovira i Virgili, Jordi Rubi, Pau Vila.

Publicat tamb a La Veu de Catalunya , Barcelona, 6 de maig de 1934.

Doc. IX (I)
Comentari de Los Alibert.
P. 80-81-82:

Lo manifest que preceds nos pareis meritar un comentari, tant

mai ques estat signat per una tiera domes que representan la
flor de la nauta cultura catalana actuala.

125
 Nostra posicin ideologiaca davant los problemas linguistics e
politics de o que podem nomenar lo <<panoccitanisme>> nos
far aquel trabalh mai que mai aisit e agradiu.
Nostre parlament de La Universitat de Barcelona del 18 dabril
1933, quora lo Centenari de la Renaissena catalana (fasc. dOc
10-11), avi ja marcat netament las limitacions del nostre
occitanisme sus aquel doble terrn. tot aqu per tampar
categoricament la porta a certanas ideas dunificacin politica e
lingstica occitana, nascudas dins de cervels mai afogats que
non pas assenats dels dos penjals del Pireneus.
Sem, donc, perfieitament dacordi amb aquel manifest en tot o
que pertoca lindependncia e la personalitat lingstica e
politica de Catalonha en fcia de las terras occitanas daqueste
costat.
Per o que regarda lunitat interiora de Catalonha, mantun cop,
dins aquesta revista, avem mostrat que per nosautres i avi e i
podi aver quuna Catalonha e quuna lenga catalana de Salsas
a Oriola e de Benabarre a las illas malhorquinas.
Aqu dit, sem mai que mai a laise per expausar de seriosas
reservas, quand lo manifest examina la posicin del cataln
demest las lengas latinas.
Si avem plan comprs, los signataris daquel document
consideran lo cataln coma una lenga latina independenta de
loccitn tant coma litalin, lespanhol, lo francs, lo romans
e lo portugus. Invocan lautoritat de qualques filologs actuals
per piejar aquela teoria. Volem pas negar que Fouch, Griera e
qualques autres son mai o mens daquel vejaire. a que la, nos
permetrn de remembrar que limmensa majoritat dels sabents
despuei Raynouard fins a Meyer-Lbke24, en passant per Mil i
Fontanals, Diez, Ronjat e fora dautres, an reconegut lestreita
parentat del cataln e de loccitn. E, que direm de Maragall e
de Prat de la Riba que lan afortida amb tant denergia?
Dautre biais, sens nos trachar de lautoritat de cap filolog en
cambra, desfisam qui que si de mostrar que lo parallelisme del

24
.- La idea apareix tamb en Oc, nm. 16-17, 1934, p. 81.

126
 cataln amb loccitn posca sser comparat, tant pels parlars
moderns coma pels ancians, amb aquel quom pot establir amb
las autras lengas latinas. Cal barrar los uelhs a tota evidncia
per ignorar lidentitat fonetica, morfologica, sintaxica e
lexicografica dels nostres parlars populars naturals. 25 Es vertat
que per poder jutjar sanament cal conisser prigondament los
parlars occitans e catalans. Es una condicin plan rarament
realitzada co dels filologs. Es pas la visin superficiala de
textes afrancesats o espanholizats que pot permetre de
conclusins de valor definitiva.
Per defugir dalonguis e fornir una demonstracin aisidament
comprenabla, dins aqueste facicle, anam metre jos los uelhs de
nostres legeires de textes ancians traduits en lenga moderna.
Aqu valdr mai que los pus sabents plaidejats que nos
propausam de reprendre jos una autra forma.
Nostres legeires dobtarn pas mai de lexistncia dun grop de
parlars occitano-romans clausent los parlars catalans e los
parlars occitans. Aiss si dit sens prejudici de la categoria de
lenga de cultura que soscam pas a regatejar al cataln literari,
ancin o modern. Aquela existncia es fondada sus un
substratum etnic e un desvolopament istoric comuns mai que
millenaris.

OBSERVACIONS:
Es fa difcil dentendre lexpressi dAlibert en referir-se als cervels
afogats que van ms enll dall que manen els cnons.
a) En tota la revisi de la revista OC i les altres que hem fet, no
trobem cap idea que es puga considerar enfollida. No hi ha
manifestacions que vagen ms enll de les que fan els lders
naturals del moviment: Carbonell, Foix, i el propi Alibert. Fins i
tot, les del doctor Michel Ventura Balany (Euphemia Llorente),
no sobrepassen la ideologia que manifesta Carbonell en els seus
escrits. Qui eren els cervels afogats que diu Alibert? Existien

25
.- Els subratllats del text sn nostres

127
 de veritat, o eren un miratge? No estarem davant dun fenomen
dall que la psicoanlisi anomena una justificaci?
b) El dubte que planteja ac Alibert, la cincia filolgica el t ja clar
actualment? El professor Kremnitz diu que no.
c) Com es pot observar, la postura dAlibrt, que sap de qu parla,
no s passiva sin desafiant, com manifesta amb les prpies
paraules. Desafia que alg li demostre que all que diu El
Manifest t suficient base.
d) Lautor continua aportant, usant, lexpressi occitano-rom per
definir el conjunt de parlars. Aportaci cientfica que des de
Barcelona no sha volgut acceptar i, conseqentment, en els altres
Pasos dOc no ha tingut la incidncia necessria, i, per aix, en
la romanstica internacional no sha acceptat el model. Cap
preguntar-se, per que no sha pogut ubicar fins ara el catal entre
les llenges romniques? Ho faria definitivament si sel situara
en el marc del diasistema occitano-rom que arranca de la famlia
de parlars dAlibert?
Alibert reconeix en lescrit:
lindependncia e la personalitat lingstica e politica de
Catalonha en fcia de las terras occitanas daqueste costat

Accepta que el catal s un model literari, una llengua de cultura:

Aiss si dit sens prejudici de la categoria de lenga de cultura
que soscam pas a regatejar al cataln literari, ancin o modern.

Qu ms se li podia demanar? Lnica cosa a qu no renunci s a

revocar la seua aportaci cientfica: la situaci de totes les modalitats
lingstiques, catal comprs, dins del mateix sistema occitano-rom.

128
RESSENYES SOBRE EL SECESSIONISME EN LA PREMSA
BARCELONESA, VALENCIANA I MALLORQUINA.

Oc nm. 16-17 (147-148)

Gener-abril, 1934
P. 82:
Avem agut la satisfaccin de constatar pels ressons qua
despertat aquel manifest dins la premsa barcelonesa, valenciana
e malhorquina, que nostras ideas eran luenh dsser en
desacordi amb los mitans catalanistas. La valor de lidea
occitanista es presada a su justa pagela. Las diversas entitats
quan aderit al manifest, an pas negligit de marcar linters
quacordan a loccitanisme.

REACCI DELS MALHORQUINS AL MANIFEST

SECESSIONISTA
Aic la conclusin de la letra adreada a Pompeu Fabra per un
grop descrivans e de patriotas malhorquins:
<<E fora de las frontieras que senhala nostra lenga, demest los
pobles fraires qu carissem amb una leiala afeccin, volem dire
cons avem prep del cor aquela Occitania del reialme pirenenc
somiat pel poeta dins una ciutat ont naissi nostre rei en Jacme I
e que garda en terra de Provena las cendres e la glria de
Mistral>>.

REACCI DELS VALENCIANS: A. SENENT I MIC A EL

CAM
A. Senent i Mic, dins <<El Cam>> de Valncia, (V. Inicis
de la Batalla de Valncia) defend lidea occitana dins un article
arders que va plan al del de o que pensam nosautres
meteisses. A perpaus de lunitat dels parlars occitans, trasteja
pas a escriure:
<<Clar s que per ra de convivncia dins un mateix Estat
Federal trobarem els dialectes den els Pireneus ms unificats
que no estos, els parlats Pirineus enll, que han estat
influenciats per un tercer idioma. Pero a no s prou per

129
 assegurar que existix una llengua catalana enfront duna
gascona o alvernesa, ja que totes sn formes dialectals
daquella llengua que els nostres avantpassats digueren
llemosina reconeixent ser la mateixa parlada al Llemos>>.

REACCI DELS CATALANS: S. CONDORCET A

CLARISME
S. Condorcet dins divers articles de <<Clarisme>> de
Barcelona, amb tota la foga de la joventut, vei dins
lOccitanisme lo desvolopament natural del catalanisme:
<<Unida la nostra terra, materialment o espiritualment, amb les
germanes dOccitnia, demostrarem a all (a Espanya) qu val
la cultura i el pensament de Catalunya. Insistim: Oc! Occitnia!
Catalunya!>>
Enfin, per acabar, aic la letra que nos escriu lo primier
signatari del manifest, nostre mestre, lillustre en Pompeu
Fabra:

Carta de Pompeu Fabra.

OC nm 16-17, P. 83:

7 de maig de 1934

S, Llus Alibert,
Estimat amic, ja sabeu com us estimo i com estimo
lobra lingstica que realitzeu a Occitnia, paral.lela a la que
hem realitzat a Catalunya. Si he firmat, doncs, el manifest que
han redactat alguns fillegs catalans (i que suposo que no
trigareu a conixer) s perqu no t altre objecte que desfer
lamentables confusions que constitueixen un perill pel nostre
moviment nacionalista, sense que en cap manera es vulgui anar,
amb ell, contra lentesa cordial que conv que existeixi entre els
dos pobles germans, el nostre i el vostre. No hi heu de veure
cap desafecte envers la vostra terra, de la qual tots els firmants
sn bons amics. Solament que creiem que el desig dajudar-nos

130
 mtuament en les nostres reivindicacions no hem de fundar-lo
en teories que no responen a la realitat i que, per tant, ens farien
a la llarga ms mal que b: ac ja estan fent mal. No conv per
ara anar (com han fet alguns occitanistes catalans) ms enll de
les afirmacions fetes per vs i per mi el dia que donreu la
vostra conferncia a la Universitat de Barcelona. Ladhesi de
Nicolau dOlwer i la meva a aquell manifest no significa en
absolut cap entebement en la nostra occitanoflia; estigueu-ne
segur!
Cordialment vostre, Pompeu Fabra.

Resposta dAlibert
Continuarem a considerar lo cataln coma un idioma
occitano-roman
P. 83
Nosautres occitans podem, donc, sobscriure volontosament a
aquel manifest en defora de las reservas quavem formuladas
subre lo classament del cataln demest las lengas latinas.
Contunharem a lo considerar coma un idioma occitano-romn,
segurs dsser en acordi amb la majoritat dels sabents quan
estudiat la questin, e amb la realitat viventa. La letra tan
amistosa den Pompeu Fabra, lo vertadier restaurador e lo
melhor coneissedor del cataln modern, nos daissa clarament
entreveire que, fins subre aquel darrier punt, nostre desacordi es
mai aparent que real e mai dins las paraulas que dins los faits.
Lavenidor pot modificar la posicin de nostres descendents;
mas, per ara, seri obra bufeca, sinon perilhosa, danar al del
de las bosolas fixadas pel manifest: Loccitanisme deu demorar
dins lo plan cultural e economic en se gardant dels somis
unitaristas.

Textos que presenta Alibert en catal traduts a l occit i viceversa.

Es fa difcil dilucidar si la traducci dels documents que fa Alibert sha
dinterpretar com una reacci irnica o com una expressi de dolor.

131
 P. 84-96
CATALAN E OCCITAN 26
I
Extrait del Somni de Bernat Metge
(Text de J.M. de Casacuberta, Els nostres clssics pg. 160).

Dit has, encara ms, que les dones sn parleres e

Dit as, encara mai, que las donas son parlieras e
ralladores, e has feta gran festa de la cincia divinalment
ralhaires, e as faita gran festa de la scincia divinalment
en elles infusa. Verament, a mon ju, a gran tort les
en elas infusa. Verament, a mon juzizi, a gran tort las
acuses. Lo parlar de les dones no s comunament, sin de les
acusas. Lo parlar de las donas no es comunament, sino de las
coses menudes o dadministraci de casa; b s veritat que,
causas menudas o dadministracion de casa; be es veritat que,
per tal com naturalment sn subtils i entenen e saben moltes
per tal que naturalment son subtils e entendon e sabon moltas
coses primament e fort tost, puis dien-les, a vegades,
causas primament e fort tost, pueis dison-las, a vegadas,
familiarment les unes a les altres, e no sen segueix damnatge
familiarment las unas a las autras, e no sen seguis damnarge a
a alg.
a alcu.
Mas no s aix dels hmens, lo parlar e rallar dels quals
Mas no es aissi dels omes, lo parlar e ralhar dels quals
s abominable a Du e desplasent e intolerable a tota persona,
es abominable a Dieu e desplasent e intolerable a tota persona,
e fort damns a molts. La major part dells s bstia de prat, e
e fort damnos a molts. La major part dels es bestia de prat, e

26
Coma o avem dit dins lo Comentari que preceds, donam dos textes ancians, lun
catalan traduit en lengadocin de la meteissa epoca, lautre occitn traduit en cataln
contemporaneu, e dos autres textes moderns, lun cataln revirat al lengadocin, lautre
lengadocin revirat al cataln. Aquelas traduccions o pusleu transposicions juxtalinealas
permetrn a nostres legeires de se rendre compte als uelhs vesents de las concordncias
e divergncias de las doas lengas e, per consequent, de se far un vejaire assenat sus la
controvrsia de lor parentat. (Nota de L. Alibert)

132
casc cuida sser altre Salam en saviesa e altre Tulli en
cascu cuida esser autre Salamo en savieza e autre Tuli en
eloqncia. Si hom parla dalguna matria subtil denant ells,
en eloquencia. Si om parla dalcuna materia subtil denant els,
diran que moltes vegades lhan disputada ab hmens de gran
diran que moltas vegadas lan disputada ab omes de gran
cincia, e que han de bons llibres daquella matria tractants. Si
sciencia, e que an de bons libres daquela materia tractants. Si
hom parla ab ells de fet darmes, diran que Hanibal e Alexandre
om parla ab els de fait darmas, diran que Anibal e Alexandre
foren assat bons cavallers, mas que de tan bons ne trobaria qui
foren assatz bons cavaliers, mas que de tan bos ne trobaria qui
b los cercava; volent-ho dir de si mateis. Si hom parla dalguns
be los cercava; volent-o dire de si meteis. Si om parla dalcuns
grans fets, diran que han vist, oit, cercat e llest tant com hom
grans faits, diran que an vist, ausit, cercat e legit tant com om
vivent; e jamai no isqueren del niu ni sabrien ajustar tres
llimons
vivent; e jamai no issiron del niu ni sabrian ajustar tres limos
en un bac de barber. Iran per les places e per los cantons
en un bacin de barbier. Iran per las plassas e per los cantos
jutjants les gents, escarnints e gitants ver per llurs boques.
jutjants las gents, escarnissents e gitants veri per lors bocas.
Demanaran regiments de viles e ciutats, e no saben regir si
Demandaran regiments de vilas e ciutats, e no sabon regir si
mateis e llurs cases. Si plou, o fa vent, o fred o calor, dirs que
meteisses e lurs casas. Si plou, o fa vent, o fred, o calor, diras
que son estornells de carabassa; b s guarden que no eixiran
de
son estornels de carabassa; be es guardan que no eissiran de
larca tro que la coloma sia tornada ab loc (sic) [lo] ram verd en
lo
larca tro que la colomba sia tornada ab lo ram verd en lo
bec, e estaran destiu en lo celler e dhivern en la cuina, trufant
e

133
bec, e estaran destiu en lo celier e dhivern en la cosina, trufant
e
dient moltes pegueses e escarns.
disent moltas peguesas e escarns.

Si van a lesgleia, escarniran lo prevere si triga molt en dir

Si van a la gleisa, escarniran lo preveire si triga molt en dire
la missa, lo sermonador si no els diu lo serm o prec en tres
la messa, lo sermonador si no lor ditz lo sermo o presic en tres
paraules, e los altres hmens si no van arreats segons lo temps e
paraulas, e los autres omes si no van arrezatz segon lo temps e
les dones honestes si no seran tan orades com ells volrien,
jutjans
las donas onestas si no seran tan auradas com els volrian,
jutjants
aquelles dhipocresia.
aquelas dipocresia.

Quan lofici divinal se celebra, parlaran de barateries e de

Quan lofici divinal se celebra, parlaran de baratarias e de
viltats, riuran e no sabran de qu, torbaran los circumstants,
viltats, riran e no sabran de que, torbaran los circumstants,
gordaran les dones impdicament, e no exiran de lesgleia
mentre
gardaran las donas impudicament,e no eissiran de la gleisa
mentre
elles hi seran. Mas pus que elles ne sien eixides, dirs que sn
elas i seran. Mas pueis que elas ne sian eissidas, diras que son
excomunicats: no hi romandrien per res, ni hi tornarien tro que
escomenengatz no i romandrian per res, ne i tornarian tro que
elles hi sn, que han poder de donar-los absoluci e
suspendrels
elas i son, que han poder de donar-lor absolucio e suspendrels
lentredit.
linterdit.
Quan van per les carreres, se cuiden trencar lo coll, gordant

134
Quan va per las carrieras, se cuidan trencar lo col, gardant
per les finestres o que sovent los s impossible aconseguir.
Puis,
per las finestras so que sovent lor es impossible aconseguir.
Pueis
vanar shan de moltes dones, que jamai no hauran parlat ab ells
vanar san de moltas donas, que jamai no auran parlat ab els
ne les coneixeran. E finalment, mentiran sens tota vergonya
molt
ne las coneisseran. E finalment, mentiran sens tota vergonha
molt
ms que no parlaran e jurant, diran sser en fet coses que null
mai que no parlaran e jurant, diran esser en fait causas que nul
temps foren imaginades.
temps foron imaginadas.

II
EXTRAIT DE LA VIDA DE SANTA DELFINA
Recueil danciens textes: 1er parti: Bas-latin Provenal, de
Paul Meyer (Pag. 147)

En aquel temps estava a Marselha .j. metge de gran fama,

En aquell temps estava a Marsella .j. metge de gran fama,
lo cal avia nom maestre Arnaut de Vilanova, maestre en
lo qual havia nom maestre Arnau de Vilanova, maestre en
medecina. E Alzeas, aviol de son espos, aordenet que ambeds,
medecina. E Ausias, avi de son esps, asordon que ambds
marit e molher, anesso a Marselha per so quel dig metge vis
los
marit e muller, anessen a Marsella per o quel dit metge ves
los
empediments que ero en lor o en alcun de lor, e de remedi
empediments que eren en ells o en algun de ells, e de remei
provesis. La cal cauza auzen la verges Dalphina doptet que per
proves. La qual cosa ausent la verge Dalfina dubt que per

135
 aquesta ocazio lor verginal contenensa vengues en oblit. E com
aquesta ocasi llur virginal continena vingus en oblit. E com
sobre aysso se acosselhes am ma dona Garcens, e ma dona
sobre aix se aconsells amb ma dona Garcens, e ma dona
Garcens acocelhet lhi que frayre Johan Jolia, cofessor
dambedoas,
Garcens aconsell-li que frare Joan Joli, confessor dambdues,
anes prumier e denuncies en secret a maestre Arnaut lestament
de
ans primer e denuncis en secret a maestre Arnau lestament
de
lor contenensa, cadonc no los calia en re doptar. Era lo dich
frayre
llur contenensa, cadonc no los calia en res dubtar. Era lo dit
frare
Johan Jolia del covent dels frayres menors dAt, baro de gran
Joan Joli del covent dels frares menors dAt, bar de gran
sanctetat, ome savi e pervist, e am gran discrecio, temen Dieu
sanctetat, home savi e pervist, e amb gran discreci. tement
Deu
e am gran simplicitat; sobre tot era en la amor de Dieu escalfat,
e amb gran simplicitat; sobre tot era en la amor de Deu escalfat,
avent conpassio a las miserias dels affligits, e entre las autras
havent compassi a les misries dels afligits, e entre les altres
vertutz singularment desirava la salut de las armas; e per amor
virtuts singularment desitjava la salut de les armes; e per amor
daysso tot arden am meravilhos desirie27 si mezeish donava a
totz,
daix tot ardent amb meravells desirer si meseix donava a
tots,
don sas paraulas no sentio mas divinal amor. E per amor
de qu ses paraules no sentien mas divinal amor. E per amor
daysso totz aquells (sic) que de sa salutar doctrina ero recreatz
e

27
.- Desirie(r) : desirer. Lo cataln emplega regularament desig quexistis tanbn en
occitn: desieg. Desirer se troba dins Llibre de Deu de R. Llull. (Nota de L. Alibert)

136
daix tots aquells que de sa salutar doctrina eren recreats e
embegutz, sobre totas cauzas sestudiavo aver caritat, amor e
embeguts, sobre totes coses sestudiaven have caritat, amor e
dileccio a Dieu e ha (sic) lor proheme. En tan gran devocio
yssament era
dilecci a Deu e a llur prosme. En tan gran devoci eixament
era
donat al sagrament de lautar que per gran dossor e spiritual
sabor
devot al sagrament de laltar que per gran dolor e spiritual
sabor
no podia celebrar ces grans lagremas. Lo diable, contrari a tot
no podia celebrar sens grans llgremes. Lo diable, contrari a tot
be, lhi donava motas molestias: car .j. cer, aprop completa, luy
be, li donava moltes molesties: car .j. vespre, aprs completa,
ell
oran en la claustra, lo pres, e per una auta fenestra lo
orant en la claustra, lo demoni lo pres, e per una alta fenestra lo
gitet en .j. solier; mas per la virtut de Dieu gardat e defendut,
nolh pauc
git en .j. soler; mas per la virtut de Deu guardat e defs no li
poc
nozer. Aquest frayre e madona Garcens ero spirituals maestres
noure. Aquest frare e madona Garcens eren spirituals maestres
de la virgis Dalphina e de son espos, e cum fosso vengutz a la
de la verge Dalfina e de son esps, e com fossen vinguts a la
ciotat de Marselha es fosso presentatz al metge, el, assi cum
per
ciutat de Marsella es fossen presentats al metge, ell, aix com
per
fraire Johan Jolia era estat informat, los receup benignament e
lor
frare Johan Joli era estat informat, los receb benignament els
promes seguretat. E continuamen visitant els per .xv. dias que
proms seguretat. E continuament visitant ells per .xv. dies que
esteron aqu, ordenava lor tot dia viandas e de la manieyra de

137
 esteren aqu, ordenava los tot dia viandes e de la manera de
dormir los enterrogava en public, mas a part, amb ambedos o
amb
dormir los enterrogava en public, mas a part, amb ambds o
amb
.j. de lor, totz temps parlava de las causas spirituals; els autres
que
.j. de ells, tostemps parlava de les coses spirituals; els altres
que
ero amb els vengutz se pessavo que tractesso dels secretz
eren amb ells vinguts se pensaven que tractessen dels secrets
empedimens; el dig metge merevilhan la purtat de lors pessas
empediments; el dit metge meravellant la puretat de llurs
penses
e tan gran sanctedat de lor vida, el quera devot, fo fach may
e tant gran sanctedat de llur vida, ell que era devot, fo fet ms
devot.
devot.

Desprs de les traduccions del catal a loccit i viceversa, la idea

duna normativa unitria despareixer fins que la revista Paraula dOc la torne
a proposar.

138
 POLTICA

LA CONSTRUCCI D OCCITANIA, (ELS PASOS DOC ) I LA SEUA

RELACI AMB EUROPA I EL MN
En la revista Occitania.

T ornem al comen de segle. La voluntat de construir una naci, Occitnia,

s a la base de laparici de la revista del mateix nom; i s una voluntat
catalana la que la impulsa, segons veiem en lescrit que trobem a la primera
pgina de la revista, signat per Prosper Estieu. Aladern s lintel.lectual
transmissor de les idees poltiques que Prat de la Riba havia posat en
funcionament a Barcelona. Transcrivim larticle sencer.
Occitania, nm. 1, p. 1
Estieu, Prsper:
Lletres sobre la espelida dOCCITANIA
Raissac-subre-Lampy, (Aude), Fransa). lo 14 de Novembre
1904.

Mon car Aladern,

Perbosc me manda vstra letra del 6 daiceste mez ont es
question de fondre Mont-Segur dins una Revista occitana-
catalana quauri per nom OCCITANIA. Som prst -n-aquela
transformacion daprp las condicions estipuladas dins vstra
letra e dins la letra que Perbosc vos a mandada subre mas
endicacions. Adonc, en prencipe, Mont-Segur va devenir
OCCITANIA. Era, a, una cauza fatala. I a plus de Pirenas,
dempi que Catalans e Occitans an conciencia de lor Pasad e de
lor Avenidor. Es pas Lois XIV qua fait ac: es lo Verbe dOc,
mai potent que los conquistadors e los politicians..., es lAma
de nstra Rasa que, asadolhada de mrt, vl tornar la granda
vida, la vida obranta e triomfanta! Toloza e Barcelona!...
vaqu lo clam que va despertar la Patria! Car Aladern! abtz
compres s que cal faire. Som am vos de tot cr. Obrm!

139
 Com diem, en la lletra dEstiu apareixen clarament diversos conceptes
poltics: I a plus de Pirenenas, que no significa altra cosa que les fronteres
poltiques, establides pels Estats espanyol i francs, amb laparici del nou
concepte, Occitnia, desapareixen. I a una clara intencionalitat poltica en el fet.
La nova construcci ser possible perque catalans i occitans han pres
conscincia de la situaci de prostraci on perviu la seua llengua i la seua
cultura i volen eixir don es troben. A ho aconseguiran mitjanant lo Verbe
dOc, la llengua que s comuna a occitans i catalans, i lAma de la Rasa,
lnima de la raa occitana que ja ha dit prou a la situaci moribunda on es troba
i vl tornar a la granda vida, i, per aix, cal actuar, el mot final s clar:
Obrm!
La segona Lletra sobre la espelida dOccitania la signa Joseph Aladern.

Occitania, nm 1, p. 1 i 2
Aladern, Joseph. Extractes.
Barcelona, 1 de janer de 1905.
Mon car amich Estieu: per fi nostre ideal, festejat de tant de
temps, esdev una bella realitat. (...) inspirats per un meteix
ideal y ab los accents de una meteixa llenga, cantavem junts les
nostres joyes y les nostres penes; al ensemps fitant lesguart en
lesdevenidor, y a travs tamb duna nit potser daltres tants
segles, hi descubrim aixs meteix la llum esplendorosa de un
bell dia, en que enrunats los monstruosos y feixuchs edificis
dels estats actuals, renaixern los pobles avuy esclavisats, sern
lliures las colectivitats yls homes segons los cre la naturalesa,
y junts tamb, abraats com a germans que som, tornarm a
rependre linterromput himne a la llibertat y a lamor
universals.(...) quel cant desvetllador ressone per les
montanyes de Catalunya, per les planures de Provena, per los
jardins valencians, per les riberes mallorquines, per les gaves
gascones, per les campinyes llenguadocianes... que tots los
nostres pobles entonen a chor lo cant de lanyorament del
passat y lhimne desperana en lavenir, com a pregaria
sagrada duna religi desclaus que esperan lhora de la seva
redempci. (...)

140
 La tasca es llarga y conv comenarla ab delit: OCCITANIA
naix a la vida y ses albes planes esperan frisoses resplandir ab
les idees yls sentiments dels bons parayres de totes les terres
dOc.

Ideal, llibertat i amor universals sn, clarament, conceptes poltics; i,

una mateixa llengua, es referix a la part espiritual que est cridada a construir
el nou espai: Occitnia, les terres dOc.
A la pgina 4 tornem a trobar un Estiu poltic i molt optimista. Flors
dOccitania sn tres sonets. El nmero I es titula A lOccitania:

O ma cara Patria, la vida s tornada

Del suzari fazent enfins un abenad,
Reprenes lo tiu reng dins lo Monde estonad:
Lo lop acarnasit tabi mal escanada.

Dun vent de libertat sentises lalenada;

reconquistas lo ben qu te fugut panad;
Ton pple per el sol vl stre gobernad:
Siis scles dopression tan mal encadenada..

Oc! tornan clarejar tas vilhas esplendors!

Ara, son rezurgida los mascles Trobadors
Quenlaireron ton nom al acrin de la Glria-

E las autras nacions podran legir deman

Aicestas letras daur subre la tiuna Istria;
Lo siu Liberador es lo Verbe roman.

Antonin Perbosc parla de la Ptria dOc al seu poema La Crozada,

estrofa XII.
OCCITANIA nm. 1, p. 6
Perbosc, Antonin

O leime azir del pople espotit pel menaire

Del fer agrum de borbs que, del roze al Medoc,

141
 Dex ans escuriguet lo cel embelinaire!
Parage, onor, tornatz! torna clar, o bon aire
De la Patria dOc!

Josep Ros, des del Llemos, ha contribut al reviscolament de la naci

occitana, segons Antonin Perbosc.

OCCITANIA, nm. 4, p. 2
Perbosc, Antonin
lo rais de lestela que ses levada al cel lemozin an
lesclardor primalbenca de lestela patriala. Per parlar sens
metafora, Jozep Ros es lo primairenc obrier que, tornant las
sorgas blozas de nostras tradicions, a obrat al reviscolament
nacional en adoptant, en retrobant, per dela los parlars popularis
abastardits e francimandejats, la lenga nacionala.

OCCITANIA, Nm.5, pp. 4 i 5

Curet, Francesc
Hi ha un article de Francesch Curet (Catalunya) La nostra creuada, del
qual extraiem:
Pg. 4 Los Pireneus son nostra Patria! Lo Mar llat banya sos
peus. Una meteixa llengua sagella nostra raa, y llarchs sigles
dhistoria uneixen sos pobles. Si la malastruga o ladveniment
dideals que venceren als nostres, afluixaren aquestos llaos y
enfebliren layre de familia; avuy, quens sentim forts, quens
sentim bons, que creym que la nostra veritat quhem de dir al
mon es la que simposar, trenqum lligams, aterrm
artificioses fronteres (...)
Pg. 5 Los Pireneus no ho han estat may un obstacle pera que
la raa dOc siga una meteixa: son los grans cims simbol de
nostres ideals. (...) Y la llengua, que va netejantse de totes
impureses que la desfiguran y enlletgeixen, v a donar rah de
vida desprs de cinc segles. Es que la raa no es morta.
Larticle acaba:
Pg. 5 Fills dOc, germans! Alcm els auriflames, simbol de
nostre ideal; amunt la raa! Que sonin els clarins ab tochs de

142
 festa; laubada de la terra dOc sapropa.Saludem la resurrecci
de la raa!

OCCITANIA, Nm 5, p. 12
Llorente, Teodor

A la pgina 12 trobem un poema de lil.lustre occit en Teodor Llorente

(Valncia) titulat Salutaci. Als poetes de Catalunya, Mallorca y Provensa del
qual remarquem les idees segents. Mentre acabem de vore a la pgina 4 que
per a Curet, un catal, la ptria sn els Pirineus, la ptria de Llorente s
Valncia, segons els versos 66-71. La raa s que t, en canvi, la mateixa
extensi per als dos rassa llemosina per a Llorente, raa doc per a Curet.
Aixs digu ma Patria y ab la millor volensa
venguts son de Mallorques, Catalunya y Provensa,
responent generosos son apel joys;
y ella tem y batega, com la novella esposa
quant, sens vel, en sa cambra de sa beltat ductosa,
se veu davant lesps.

I, s la ptria del poeta que acull a tots els germans de la llemosina

rassa (vers nm. 18: Oh! llemosina rassa reyal, salut!), segons veiem ja al
comenament, versos 1-6:
Fills de la noble terra que may del cor sallunya!
Trovadors de Mallorca! Cantors de Catalunya!
Felibres de Provensa! Companys, amichs, germans!
Valencia vostre encontre tota joyosa avansa,
en lo front la vergonya, y en los ulls la esperansa,
y lo cor en les mans.

Cal remarcar que aquells felibres de Provena no sn noms provenals

estrictes.El concepte s ms ample, en incloure-hi ciutats com Nimes i Beziers,
segons veiem als versos 21-26.
Y en aquelles contrades hon la gaya ciencia
dictaren lleys los llabis sonrisents de Clemencia,
alegres responien als cants dels trovadors,
Aviny la papesa y Nimes la romana,

143
 y Marsella, la grega, y Beziers, que romana
mullada encara en plors.

En Teodor Llorente t una clara conscincia histrica global. Els darrers

versos fan referncia al fet histric en el qual, el 22 de juliol de 1209, Beziers
va ser massacrada i incendiada per les forces catliques en la croada contra els
ctars. I quan el duc de Nevers va preguntar al llegat personal del Papa:
Senyor, com distingirem els catlics dels heretges?, el director espiritual de la
croada va respondre amb aquelles esgarrifadores paraules: Cremeu-los tots,
que el Senyor ja sabr triar els seus. I Beziers, com recorda Llorente, est
mullada encara en plors a causa daquell fet execrable.

VALENCIANS QUE REIVINDIQUEN LA NACI OCCITANA, O PASOS

DOC: ADOLF PIZCUETA I JOAQUIM REIG.

OC nm. 10-11, gener-abril 1933.

P. 102:
En Pizcueta, de Valncia, aforts que los Valencians se
sentisson, eles tanbn, dins lunitat occitana e que son venguts
per commemorar lor prpria Renaissena. La lenga es o que
liga nostres pobles dins una sola nacin. Valncia podi pas
sser absenta dun acte de tant dimportncia.
P. 107:
J. Reig, conselher municipal de Valncia, beguet a las
relacions entre Catalonha e Valncia e a la federacin de tots
los pases occitans. Parlet tanbn al nom de Malhorca e son
discors foguet interromput per las ovacions.

144
POLTICA EN TAULA DE LLETRES VALENCIANES

MISTRAL
Carles Salvador
Taula de Lletres Valencianes nm. 31, abril, 1930 .

Enganxada a la paret i davant la taula destudi tenim, des de fa

unes mesades una carte postale que reb el malaguanyat poeta
benassalenc Garcia i Girona, Rector aleshores del Seminari de
Saragossa, dirigida per Frederic Mistral des de Maiano,
Provena, i datada en 15 de juny de 1909. Tenim el goig de
posseir un autgraf mistralenc. La tarja s un retrat del poeta de
Mireio el centenari del qual celebrem. Cabell estirat endarrera,
ulls vius i clavats, front ample i ser, bigot esps damunt les
flames invertides de la barbeta. Alt el ment escruta el camp o
desafia. T el bell, varonvol posat del romanticisme destampa.
Al fons, un paisatge provenal.
Mistral -8 de setembre de 1830, 25 de mar de 1914- t
una vida ben fecunda i mai sestava de relacionar se amb els
escriptors. La correspondncia mantinguda amb Teodor
Llorente s una bona prova. Hom diu si Mistral escribia (sic)
unes 20 mil correspondncies anuals. De cm els amics i
admiradors de tot el mn ploraven la seua mort s de bon
recordar. Fa no ms uns anys...
Els escriptors joves potser vivim una mica a espatlles de
la poesia de Mireio, Calendau i Nerto. No deurem, no obstant
les profundes divergncies que estticament ens separen. Pero
malgrat aquesta veritat hi ha (sic) una altra, interessant, que per
sser de major valor, prou major que la potica, els joves dara
haurem danar a buscar en la fresqussima deu mistraliana: la
seua ideologia. Car Mistral encarna lidea dun futur Imperi del
Sol, dun Mitjorn, duns federats Pasos dOc: Auvrnia,
Gasconya, Llenguadoc, Llemos, Provena, Catalunya amb
Valncia i les Mallorques. I aquesta Idea, per b que no deixa
dsser una quimera encara al costat duna altra utopia com s

145
lidea llatina, t probabilitats dhaure unes Estatuts acostats a
una possibilitat ms justa que lactual realitat.
No s menester capbussar massa lobra total
mistraliana per a convencer-se de que Mistral tot fent poesia -la
sent fins el moll dels ossos- el que linteressava era fer ptria
prou abans que fer literatura. Si la intuci de lhome hagus
trobat lnima visible i tangible de la raa en la plstica, fora un
escultor. Com aqueixa nima radica en el verb, per imperatiu de
letnos Mistral havia desdevindre escriptor. Redactor de la
Nova Llei que els felibres devien difondre escrigu el
Diccionari, tasca de vint anys. Ell sent les veus de la terra,
adora la Ptria i per fer-la sentir escriu Mireio que s el cant a
la natura, la descripci dels costums i dels personatges
untanyencs de la Provena; i escriu Calendau que s la vida
marinera i lesperit religis i el sentit social i bl.lic de sa terra;
i escriu Nerto que s la veu de la tradici i de la llegenda, el
folklore, en suma. Tetredre masss damor a la Ptria...
Hem capit, doncs, la matriu del mistralisme. Capiu-lo,
amics, en prendre un texte occit amb ortografia unificada;
trobareu com, nosaltres valencians, entenem sense gaires
glossaris un poeta tolos. I s a el que volem fer veure en el
centenari de Mistral, o que pot proporcionar, primer, una
corrent de simpatia entre nosaltres i els intel.lectuals occitans i
occitanistes i una coneixena desprs, una relaci anmica
prometedora duna posterior abraada ferma i germana. Si
aquest centenari no sha de celebrar a crrega de tpics i ha de
tindre una emoci ben sincera cm satrevir ning a recordar
el nom venerable de lautor de la Copa Santa si traex (sic) tot
lesperit, tota lIdea, tota lamor i lestret abra que fon posat en
aquesta poesia vessanta de sentit tnic?
El felibrisme era, en Mistral, alguna cosa ms que una
potica batalla de mots perfumats. Si ha estat la Frana
lencarregada de desvirtuar lobra dels felibres tot honorant el
cap de brot, hem de ser nosaltres, occitanistes, els que copsem
la trascendncia pairal del mistralisme. Som nosaltres, els amics

146
dels Passos (sic) doc els obligats a fer que el centenari no siga
una fira dadjectius que sequen la mdul.la de lIdea.
Podr ser-nos indiferent -en justcia no ho s- lesttica
del Mistral artista. Pero ens interessa ltica de lhome patriota.
Podrem sser lluny de la seua estrofa original -en veritat s
lpoca qui ens allunya- a contra cos, si us plau. Pero la
comprensi de la flama terral ens uneix. I si el somni mistrali
era la fusi espiritual de la raa llatina costerera de la
Mediterrnia per fer el gran fogar de lamor, de la cultura, de la
fraternitat literria, nosaltres volem recollir la bella quimera de
lImperi del felibrige, volem pastar-la amb el verb cam de
lOccitnia i prrendre-la en sagrada comuni dideals. Som
encara, nosaltres, catalans de Valncia, uns arborats felibres -la
paraula ens s cara- uns doctors de la nova llei, la llei de
lidioma que viu als llavis de la gent, que viu a les planes dels
llibres antics i moderns.
En lany del centenari de la naixena de Mistral no
podem oblidar aquells poetes Josep Roumanille i Anselm
Mathieu que, amb el jove poeta com a Mestre, traaren els
plans i portaren a terme linstituci del Felibrige. Feien
literatura en llengua de la terre i feien disgregaci centralista.
Per a aquella purssima veu de dos tons havia doir-se i
comprendres a Catalunya que aleshores ja tenia lOda a la
Ptria dAribau i ms tart havia de resonar a Valncia on
Llorente presentaria el testimoni germ de La Barraca.
I ara, carssims poetes valencians, fem vots per a que en
aquest any 1930 lIdea occitanista que Mistral va sembrar tinga
una rebrotada a Valncia, inici duna bona florida
esperanadora.
Heus ac el meu poema en lhora del centenari:
Mistral. Mestral. Vent.
Impetuosa ventada
grvida de vida nova.
Mistral. Mestral. Mestratge.
Ensenyament de ptries amors
Hurra!

147
En Carles Salvador, papers de premsa de Vicent Simbor trobem:
Frederic Mistral, lautor de Mireia, en llengua
provenal dins terres franceses i guanyador del premi Nobel de
literatura t un nebot Frederic Mistral de nom, que ha escrit una
carta plena dideal poltic contrari a lunitarisme de lEstat
francs.
s interessant remarcar la publicaci de tal escrit
perqu veja lEspanya que tant ha copiat de Frana, com les
idees nacionalistes dac sn tamb idees franceses de
descentralitzaci, dautonomia i de nacionalisme. I no solament
de la Provena, sin del Rossell i de la Bretanya.
Perqu cal dir que desprs del felibrige provenal
seguixen els poltics provenalistes; com a Valncia que
desprs dels poetes dels Jocs Florals han vingut els poltics
valencianistes.
A Frana com a Espanya el regionalisme i el
nacionalisme tenen ja unes bases i uns defensors inestroncables.
I s que la conservaci duna llengua s la conservaci
de lnima dun poble.
SALVADOR, C. en SIMBOR, V. (2000:68)

148
 LOCCITANISME EN DIVERSOS MITJANS DE COMUNICACI
VALENCIANS

A ms deTaula de Lletres Valencianes els anys 30, hi hagu diversos

mitjans de comunicaci valencians impregnats doccitanisme. En portem
ac una mostra.

VALENCIA NOVA. (1906)

Valencia Nova, associaci cultural nacionalista i superadora de les

concepcions esttiques i culturals de Lo Rat Penat va nixer dins lambient
panoccitanista que marc el comen de segle. En una nota dadhesi al Primer
Congrs Internacional de la Llengua Catalana, 20 doctubre de 1906, diuen al
seu butllet nm. 12:
Entusiastes admiradors de lhermosa llengua dOc, una de
cuals branques, la valenciana, parlm nosatros, vem ab
moltssima satisfacci la tasca ques proposa realiar lo
Congrs de la llengua catalana que va celebrar-se. Carim de
ttols per a presentar-mos entre els hmens il.lustres qu
rompre una llana en pro de lhasta huy menyspreada llengua
vindran a Barcelona, empero no ha de ser aix obstacle que nos
fasa retraure, perquentenm que tots estm obligats, per
modestes que siguen nostres forses, contribuir ab lo que
pugam al gloris ressorgiment de la cultssima, dola y rica
parla de nostres reys En RECIO, C. (1999: 228. Vol. I)

Com podem comprovar, diverses branques, modalitats o llenges

conformen la llengua dOc, mare o diasistema que les cont.
Al nm. 16 Rossend Gumiel publica larticle Pel nostre idioma en el
qual recomana escriure en valenci quan sadrece la correspondncia a:

149
 Valentnia, Catalunya, El Rossell, les Illes Balears i a les
dems terres ahon shi parlen les llenges filles del
Llenguadoci. Ibid. (229)

LAS PROVINCIAS I ALMANAQUE DE LAS PROVINCIAS . (1930)

Taula de Lletres Valencianes no estava sola en el Centenari de Mistral.

Teodor Llorente Falc, seguint la tradici occitanista de son pare, recolza els
actes des de Las Provincias i entre gener i juliol de 1930 hi apareixen diverses
notcies sobre lesdeveniment o de temes occitans, moltes voltes en primera
plana del diari.28
LHomenatge sembla que va comenar per una iniciativa del comte de
Trigona. El excelentsimo seor conde de Trigona envi el dia 12 del actual la
siguiente carta al presidente de Lo Rat Penat: Las Provincias (19-01-30) Els
motius que al.lega el comte pels quals Valncia sha dunir als actes del
Centenari sn: Per lamor a la regi, per la seua personalitat genuna, per la
literatura renaixent en la qual ha influt Mistral, per la germanor i pel prestigi
propi.
Lo Rat Penat accept la idea i es va constituir en motor dels actes del
Centenari. Tenim, doncs, un diari seguint en primera plana els esdeveniments i
la societat cultural ms representativa del moment duent la iniciativa avant. El
director, Llorente Falc va participar activament en els actes. Es interessant
observar la visi de la Renaixena que hi exposa. A lo Rat Penat, i amb totes les
autoritats valencianes davant, Llorente explica conceptes interessants, alguns
dels quals destaquem.
Els Jocs Florals organitzats a Valncia el 1858 sn linici de la
Renaixena perqu s la primera volta que es premien poemes en valenci.
Els Jocs Florals de Barcelona de 1858 sn importants perqu s la
primera volta que sabracen els poetes catalans i els provenals, desprs del
poema de Mistral Als trovaires catalans que va ser el crit de confraternitat
dels poetes dels dos costats dels Pirineus.

28
.- Diumenge 19-01, pg. 1; dissabte 25-01, pg.5; diumenge 2-03, pg. 11; 21-03,
pg. 5; 26-03, pg. 1; 28-03, pg. 1; 2-04, pg. 5; 3-04; pg. 4; 10-04, pg 3; 12-04,
pgs. 3 i 8; 30-04, pg. 3; 6-05, pg. pg. 11; 16-05, pg. 1; 8-06, pg. 10; 20-06, pg. 3;
29-06, pgs. 1 i 3; 1-07, pg. 1; 2-07, pg. 1; 3-07, pg. 1; 4-07, pg. 1; i 13-07 pg. 11.

150
 A remarcar, doncs, que els poetes valencians i els catalans els trobem
junts, i aix no comporta cap problema, mentre es presenta el tema dins del
conjunt cultural on flor la civilitzaci trobadoresca comuna a tots. I aix es
produx davant d un auditori on hi ha els mxims representants de lautoritat
valenciana.

ACCI VALENCIANA (1930)

En el nmero 1 de la revista Acci Valenciana, bolet quinzenal. Orgue

dAcci Cultural Valenciana, Valencia, 15 dabril 1930, trobem un editorial a la
primera pgina del qual extractem:
Volem per ltim dir dues paraules sobre la nostra posici
envers els nuclis que en altres terres treballen en un sentit
semblant al nostre. Dins del Regne ens sentim germans per
igual, de tots els valencians, i a tots els recons de la nostra trra
dirigirem la nostra atenci, per igual
A fora, hem de fer constar lunitat de llengua i esperit amb
Mallorca, Catalunya i el Rossell. Som cinc milions dnimes
les que parlem una mateixa llengua i pero defensarem sempre
la necessitat darribar a un acord per a la unificaci de les
nostres diferncies ortogrfiques, si be defensarem amb major
energia si cal, el nostre dret a emplear les nostres particularitats
lingstiques.
Tampoc oblidem que a lEstat de Frana, a lOccitania hi han
once milions que parlen la llengua doc tan similar a la nostra i
per lo mateix tamb cap enll anir la nostra atenci i la nostra
estima.
(...)
Lhistoria ens ha separat polticament i aixs haur dsser
sempre, mes pel damunt de les fronteres lunitat de raa i de
llengua ens ha de mantindre ben units. El nostre Jaume I, nat a
Montpeller, en les trres dOc, i comte de Barcelona, ens va
incorporar a nosaltres i a les belles illes baleriques a un mon
meravetlls, lhereu directe de la mes pura llatinitat. La nissaga
de lesperit uneix avui setze milions dhomes al Migdia de

151
 Frana i al Llevant de la Pennsula. Sapiam nosaltres situar-nos
dins del deure que el present ressorgir histric ens demana.

En el nm. 2, p. 2, maig 1930, Carles Salvador publica l article En el

centenari de Mistral.
En el nm. 8.p.4, un article sense firma, diu que
En aquest dies, tots hem ot les paraules cordials dels
valencians del Migdia. Vejau ara com a Mallorca i a Occitania
parlen un mateix llenguatge damor.

Larticle acaba amb cinc cites dautors occitans: Alibert, Pire Azema,
Ismael Girard i Antonin Perbosc que parlen de la unitat global. Una dAlibert
diu:
<<Nei, pensi, cap de nosautres pot pas demorar indiferent
davant lo problema des resserrament de nostras relacions per tal
de donar una cultura comuna als 15 milions doccitans dels dos
penjals del Pireneu>>.

EL CAM (1932-1934)

El Cam va ser fundat i dirigit per Joaquim Reig i Rodrguez, autor tamb
del llibre Concepte doctrinal del valencianisme (1932), advocat, poltic i
empresari. Fou col.laborador dIgnasi Villalonga, regidor de lAjuntament de
Valncia (1931-33) i diputat a les corts (1933-36) amb els vots de Catalunya,
presentat per la Lliga Catalana, fet que ha de tindres en compte a lhora
danalitzar la histria, no noms poltica, sin literria i lingstica tamb, dels
valencians.
En El Cam, es veu una pujada de lanticatalanisme que ja es percep en
anys anteriors. Queda pendent destudiar quina influncia va tindre el fet que
Reig es presentara per la Lliga en laugment de lanticatalanisme a Valncia. La
cosa que s veiem clara s el comen de la Batalla de Valncia en el setmanari
occitanista. I aix s el que ms ens interessa: Els inicis del Conflicte Lingstic
Valenci.
Els autors de Taula de les Lletres Valencianes i els de El Cam sn,
prcticament, els mateixos. Ac safegir Sanchis Guarner i alguns noms ms.

152
Loccitanisme que ja estava present en les pgines de Taula ac el tornem a
trobar, ara amb el suport clar del seu director.

Any 1932.
El nmero 1 va eixir a Valncia el 5 de mar de 1932. Entre les diferents
informacions que es publiquen amb relaci a Occitnia ressenyem les segents.
Al nm. 5, p. 3 El museu arlaten reportatge dAlmela i Vives que fa un
llarg recorregut a lobra de Mistral en la Camarga.
Aquells autors es trobaren entre tres eixos, funcionaven encreuellats entre
tres variables culturals: el valencianisme, el catalanisme i loccitanisme.
Conforme anir pujant el catalanisme, baixar loccitanisme, pero el
valencianisme s el centre de la seua actuaci. En poltica, probablement guiats
per Catalunya, demanaven un Estat Valenci, segons veiem en una foto de la
Celebraci del 9 dOctubre, al nm. 33, p. 1. A remarcar que la Gran
Occitnia no era un obstacle per a la demanda.

Al nmero 35, p. 3, Manuel Sanchis Guarner fa un comentari sobre el

llibre Mistral i Llorente i una entrevista a Llorente i Falc, T., (1932) limpulsor
de ledici. El ttol s Un nou llibre de lEstel.
La major part dels principals autors de la generaci de 1930 es
manifestaven a favor de loccitanisme. El jove Sanchis Guarner no simplica en
all que diu, parla en tercera persona pero, lloa Mistral de la manera segent:
Frederic Mistral ocupa el cim del caire literari del moviment
nacionalista del segle XIX. Fou un escriptor prodigis, el millor
de la seua poca en son gnere, que mereixqu de Vctor Hugo
la gloriosa denominaci de lHomer provenal. Fou lnima de
la renaixena literria provenal i sa immensa fora creadora
sexpand potent per les terres germanes, cant la raa llatina i
propugn limperi del sol, del que els Pirineus serien lespina
dorsal, com somniava Maragall. Cre el felibritge, pel que
hmens de cincia i sentiments assoliren per a la llengua, filla
primognita de lantigor llatina un amor del pblic i un conreu
pels savis sorprenedors. Es podr hui criticar les cigales i els
Jocs Florals, pero s innegable la seua eficcia en el temps, i
podrem comprovar-la si ens posem en perspectiva.

153
 All qued dit.
Sanchis en sabia ms de Mistral, probablement, que sen sap actualment.
La figura del premi Nobel sha desdibuixat. Ho corrobora un treball molt ben
documentat de Cristfor Mart i Adell en qu sexpressa aix:
Cal dir que les obres de Mistral i el Felibritge abunden avui a
Frana i que certes opinions, manifestades una mica
lleugerament ac a Valncia, no semblen massa conformes amb
la realitat. C. MART ADELL (1990:199)

Al nmero 38, p. 3 es troba un comentari sobre el Concepte doctrinal del

valencianisme de Joaquim Reig, que signa P.C., diu:
En este follet sestdia tamb la posici del valencianisme
respecte als atres moviments semblants en llengua dOc. Lo
ms cmode hauria estat segurament el.ludir(sic) un punt tan
delicat. Lautor, no obstant, ha preferit tractar-lo i dir la seua
opini. El criteri de solidaritat espiritual i molt amb Catalunya,
Mallorca i les atres terres de llengua dOc29 i laspiraci iberista
sense minva, de la nostra personalitat i de la nostra
independncia, siga la que es vullga, la posici de cadasc, no
pot negar-se en una afirmaci dallament contradita, no sols
per la histria, sin per vincles que no poden desconixer-se.
P.C.

Al nm. 41, p. 3 torna a aparixer una ressenya sobre el llibre Mistral i

Llorente que signa P.C.

Any 1933.
Al nm. 44, p. 1 apareix un article sense firma, -del peridic, per tant-
lamentant la mort de Monsenyor Carselade du Pont, bisbe de Perpiny.
La veu tot patriotisme que sentia les nostres mateixes
inquietuts per lOccitnia boirosa, sha extingit per a sempre.

Sevidencia, una volta ms, que les inquietuds de Joaquim Reig eren
occitanistes.

29
.- Lautor considera terres de llengua dOc tot el conjunt. La idea sexpressa ben
clarament.

154
 Al nm. 62, p. 3 trobem:
Oc
La revista Oc, que ha reprs la seua publicaci amb carcter
bimensual30 est destinada a reflectir en tots els seus matios el
moviment occit... El Cam ha acceptat gustosament lencrrec
dorganisar una col.laboraci valenciana regular...
Tant per a qualsevol col.laboraci quant per a subscriures cal
adrear-se al senyor Josep Carbonell, Via Layetana, 30,
Barcelona.

Queda aix ms clar que qui espentava a la col.laboraci occitanista era,

com no podia ser daltra manera, Carbonell.

LA REPBLICA DE LES LLETRES, (1934-1936) I PROA.

Miquel Duran va tindre diverses iniciatives en el camp periodstic. El

1906, dirigix el Butllet de la societat Valencia Nova, de la qual era el president.
Ms tard dirigir Lo Crit de la Ptria i Renaiximent; el 1913, Valncia nova el
1913-14, Valncia , el 1915-23 Ptria Nova. El 1910 viatge per Catalunya i
entra en contacte amb amics de Sabadell on va dirigir durant sis anys el Diari de
Sabadell. De 1920-21 dirig La Publicidad.
El 1933 retorna a Valncia i dirigix La Repblica de les Lletres.
Els escriptors de Taula estaven davall la influncia que els arribava de la
revista que dirigia a Sitges Josep Carbonell LAmic de les Arts que rebien
habitualment i que tamb duem al present treball perqu va influenciar Taula en
diversos aspectes. Pero, primer, anirem a la que va ser lltima revista
valencianista dabans de la guerra civil espanyola: La Repblica de les Lletres ,
Quaderns de literatura, art i poltica, per una banda pel fet esmentat de ser
lltima, i per laltre, perqu la major part dels intel.lectuals que hi
col.laboraven eren els mateixos de Taula : Carles Salvador, Adolf Pizcueta,
Francesc Almela i Vives, Nicolau Primitiu, etc.
La Repblica de les Lletres encara guardar la ideologia occitanista
pero en un grau molt menor que la seua antecessora. En canvi, hi trobarem

30
.- Es referix a letapa dirigida per Los Alibert.

155
postures catalanistes molt ms radicals, no de bades el seu director era Miquel
Duran. Un exemple, larticle que signa Salvador Donderis i Tatay al nmero 1,
pgina 9 i segs. titulat El ritme histric de Catalunya, Valncies dhumanitat
on trobem els conceptes de Migdia, no sabem si a imitaci del
despersonalitzadorMidi francs, i el de Sud-Catalunya aplicats a Valncia i
el seu pas.
Sud-Catalunya apareix en la histria nacional dins de
la unitat de la etnos ibrica , formant dues grans regions:
Constestnia i Edetnia. La primera ocupa el teritori (sic)
limitat al nord pel Xquer, al sud pel Segura, a ponent per la
serra de la Bastida i a lest per la mar Mediterrnia.
I a la pgina 11:
Des de que fou restaurada la nostra llibertat, tota la
poltica nacional i internacional de Sud-Catalunya o Regne de
Valncia.

A la pgina 15, el nom de Valncia queda multiplicat (o dilut) de la

manera segent:
Elx, Dnia, Sagunt, Valncia, Xtiva i totes les dems
Valncies de Sud-Catalunya, que per llurs aptituds de perfecci
eren valncies dhumanitat.

Donderis confon els perodes literaris i a lpoca trobadoresca li diu

perode clssic de la literatura catalana, i, en compte de situar els trobadors,
posa els clssics valencians. Pgina 13:
el perode clssic de la literatura catalana comprn els
segles XII i XIII, coincidint amb el major esplendor de la
poltica nacional. Els March, Martorell, Muntaner, Roig,
Corella, Jordi de Sant Jordi, Eximeni Ferrer, etc. fan de Sud-
Catalunya un gran centre de cultura mediterrnia.

Pero, al costat daquell catalanisme radical trobem tamb, al nmero 5

pgina 7, larticle Llus Vives i la cincia catalana on el catal Francesc
Pujols diu:
el trptic de la nostra no menys estimada civilitzaci
occitnica, que t per tres ventalles Provena, Catalunya i

156
 Valncia, va comenar a Provena amb els trobadors creadors
de la can damor i de ls de la llengua del poble, contra al
llat oficial. (...) Ausis March, el poeta nacional de la nostra
Occitnia, el Dant i el Petrarca, tot duna pea, de les nostres
terres de parla llemosina. (...) Entre els hiparxiolgics, doncs,
continuadors de lobra de Llull no cal dir que hi entra de ple el
geni de Llus Vives que els occitans hem de considerar tan
nostre com Ramon Llull, perque tot el que s de les nostres
terres s de tots.
Ja ho havia dit en Nicolau Primitiu, i s de sentit com: el perill real i no
aparent no s a Catalunya ni als seus catalanistes el perill es troba en els
pancatalanistes de dins de casa. Com acabem de vore, demostra molt ms de
sentit com el catal Francesc Pujols que els que volien imposar les seues idees
redemptores.

PROA

La ideologia occitanista s ben present. Aix mateix, la trobem al nmero

4, pgines 25 i segentss, les quals donen notcia de la creaci de Proa, consell
de cultura i relacions valencianes, formaci impulsada per Gaiet Huguet. El
consell tenia la formaci segent: President, Nicolau Primitiu Gmez Serrano;
Secretari general, Adolf Pizcueta Alfonso; Gerent, Enric Navarro Borrs;
Depositari, Francesc Soto Mas; Vocals, Joaquim Reig Rodrguez, Miquel Duran
de Valncia, Angel Castaer, Pasqual Asins Lera, Carles Salvador, Emili
Gmez Nadal i Maximili Thous Llorens.
El personatges, sn, en bona part, els mateixos de Taula, i entre els
propsits que tenen, pgina 28: Relacions amb Catalunya, Mallorca, Terres
dOc i pobles peninsulars. s necessari crear un intercanvi constant entre
Catalunya, Mallorca i Pas Valenci primer, i amb la resta dels pobles de la
nostra comunitat cultural o estatal desprs.
Les Terres dOc sn considerades de la comunitat cultural prpia.
La Repblica de les Lletres es va publicar entre 1934 i 1936. Podem dir,
doncs, que la ideologia occitanista dels intel.lectuals valencians arrib fins la
guerra civil espanyola.

157
 El 1984, lAjuntament de Valencia va fer una reedici de La Repblica
de les Lletres amb un prleg a cura de Llus Guarner, un personatge que trobem
col.laborant, discretament, tamb en Taula el qual va manejar una mplia
bibliografia sobre Mistral del qual va fer la versi valenciana de Les Illes dOr.
GUARNER, L. (1931).

158
 ELS INICIS DE LA BATALLA DE VALNCIA.

T ornem uns anys arrere. anem de nou al comen del segle XX.
El pancatalanisme s una versi light del panoccitanisme. Prat de la Riba,
Joseph Aladern, Mil i Fontanals, Joan Maragall i tants altres, somniaven una
gran naci de Llemotges a Alacant on la llengua dOc, o llengua dels trobadors,
era el nucli espiritual duni. Amb tal finalitat es varen crear la revista
Occitania, i, ms tard, el projecte de Josep Carbonell. Si b es cert que, entre els
catalans, i des del primer moment comprovem que no queda clar si llengua dOc
i llengua catalana s la mateixa cosa o si llengua catalana s un apndix de
llengua dOc. Pero, la cosa que s queda clara s que el catalanisme vol surar
sobre el projecte, liderar-lo, i era ms difcil fer-ho si el nom era lhistric i
unitari.

CATALANISME: DURAN I TORTAJADA, EDUARD MARTNEZ

FERRANDO

El primer pancatalanista valenci es pot considerar que s Miquel Duran

de Valncia (M. Duran i Tortajada), el qual s fill de la doctrina de Prat de la
Riba. I, per construir una imatge, direm que interpretada al 100% culturalment i
al 50% polticament. Culturalment, Miquel Duran es troba immers en la, llavors
imperant, cultura global de Pasos dOc. Al prtic de la seua obra Himnes i
poemes es troba lHimne per excel.lncia de la germanor amb els poetes
provenals La Copa Santa de Frederic Mistral. Duran s un poeta unitari que
reprn el poema Els focs daquest Sant Joan de Maragall, el seu mestre
predilecte, segons diu Carme Grerori (1990:20). Pero, com passa en tots els
llibres de la Biblioteca dAutors Valencians, loccitanisme no existix; i, si hi ha
declaracions doccitanisme no es tenen en compte. Carme Gregori fa referncia
als focs i a Maragall sense donar ms explicacions, cosa a la qual no es troba
obligada, pero, potser la figura de Miquel Duran no sentn si no podem
comprendre el context. Vegem-lo.

159
 Els focs s un poema en el qual loccitanista Joan Maragall convertix
els focs de la nit de sant Joan en el smbol de la uni de tots els Pobles dOc. En
acabar-se el projecte occitanista, el mateix smbol els focs de sant Joan- s
agafat pel catalanisme per vivificar lesperit catalanista noms. Una volta ms,
trobem una versi light dun smbol anterior.
Miquel Duran i Manuel dEspinosa varen enviar un telegrama a
lAssemblea Catalana (1908) en el qual es declaren valencianistes
catalanisants, terme que va fer que Rosend Gumiel es rebelara. A Terra
Valenciana, del 4 de juliol de 1908, explica les diferncies entre catalanisat i
catalanisant i manifesta el seu rebuig ms absolut per aquells que aix es
manifesten.
Miquel Duran apareix com el primer pancatalanista; i Gumiel pren el
paper del primer defensor del valencianisme; o, dit duna altra forma, el primer
a reaccionar contra lhegemonia catalana sobre Valncia.
El segon element del pancatalanisme valenci s Eduard Martnez
Ferrando, que, com Miquel Duran, ha passat molts anys a Barcelona i en
contacte amb ambients catalanistes. El 1908 publica un fullet titulat
Solidaridad i regionalismo inspirat tamb en les idees de Prat de la Riba (part
catalanista). El pancatalanisme de Miquel Duran ser contestat per Josep Maria
Bayarri.
Cal aclarir, no obstant, que de 1908 a 1933 hi ha vint-i-cinc anys. I,
probablement, la ideologia de Duran va evolucionar. Loccitanista i
catalanisant defn la Naci Valenciana des de les pgines de El Pueblo , 1 de
setembre 1933, p. 1. En larticle El derecho a la vida de las pequeas
nacionalidades: VALENCIA, NACION diu que:
Valencia, la <<regin>> valenciana, el pas valenciano, es una
nacionalidad perfectamente definida: tiene sus caractersticas
propias y determinadas, su historia brillante, su idioma glorioso
y el antecedente cierto de haber existido como pueblo
autnomo dentro de la Confederacin catalano-aragonesa.
Valencia tiene espritu e historia de nacionalidad y posee
tambin realidades presentes y futuras de nacin-estado.

El pensament catalanisant que tanta fria va alar en els oponents no

tenia massa base objectiva. Duran podia haver seguit sent catalanisant
sempre, com alguns altres ho eren, negant la possibilitat nacional estrictament

160
valenciana, pero ell, no. Participava dels Focs de Santo Joan amb Maragall,
sautodefinia catalanisant i maldava per construir la Naci Valenciana.

VALENCIANISME: NICOLAU PRIMITIU , JOSEP MARIA BAYARRI.

En El Pueblo, lalcoi Roger Boty (En Acci Valenciana signar Bot)

inicia una srie darticles en contra del pancatalanisme, els quals sn contestats
per Martnez Ferrando. Cal dir tamb que no era noms Bot el que defensava
aquella postura contrria al pancatalanisme. Abans que ell publicara larticle
que, sembla, va iniciar la diatriba, un editorial del peridic, de ttol Maci
suea con ser emperador de Catalua , Valencia y Mallorca ja sexpressava
aix:
Lejos de liquidar la discordia interna, el II Congreso del
Partido de Esquerra Catalana que acaba de celebrarse, ha
ahondado ms en el encono de las diferencias ideolgicas
haciendo irremediable la escisin de una parte de su fuerza.
Comienza pues el proceso de descomposicin de la Esquerra
Republicana de Catalunya con uno de los ms graves sntomas
por que el alejamiento del grupo disidente obedece a la
prepotencia del caudillaje mesianista del seor Maci.
(...)
Pero nosotros no podemos pasar en silencio la existencia de
este inslito acuerdo de la Esquerra de Catalunya que lleva
consigo el anuncio de una campaa en Valencia y Mallorca,
que forzosamente ha de hacer reaccionar la dignidad civil de
estas regiones espaolas, provocando un estado de tirantez y
discordia entre ellas, con grave quebranto de la autoridad y
solidez de la Repblica.
Porque de lo que se trata es de DESPERTAR eufemismo de
CREAR- un sentimiento nacionalista cataln donde hay,
adems de un sentimiento regional, un sentimiento espaol. El
Pueblo 1 de juliol 1933, p. 1

De Bot, com signa en Acci Valenciana, sabem que feia traduccions de

lalemany, angls, francs, itali, txec, holands, suec, portugus i rum; i que

161
havia sigut professor diplomat a Pars, Berln i Londres. Acci Valenciana, any
II, nm. 23, 1 dabril 1931. p. 3.
Col.labora en El Pueblo amb diversos articles ,31 pero el que va donar peu
a la polmica fou En la lucha.- De pancatalanismo El Pueblo, 3 de setembre
de 1933, p. 8. Diu:
Propsito baldio. Valor completamente negativo. Estril
empeo. Ganas de perder el tiempo y hacer el mayor de los
ridculos es el de querer hacer campaa pancatalanista aqu en
Valencia.
(...)
Cranme esos valencianos catalanistas. Desperdician su tiempo
en su empresa vana por todos conceptos. Valencia no podr ser
jams catalana ni ir a rastras como secundona de Catalua,
porque la nacin valenciana es y ha sido siempre durante todos
los siglos, de incomparable Historia, primicia y superior a las
bellas tierras del Principado.

Cal dir que Bot no era regionalista, igual que fa el seu col.lega Miquel
Duran i Tortajada, usa el terme naci valenciana en diversos articles.
En La rplica de Valencia, El Pueblo, 6 de juliol 1933, p.1, en rplica
tamb a les decisions dEsquerra Catalana, ja havia dit:
Valencia, seores de la Esquerra Catalana, no ha formado
nunca parte de la nacionalidad catalana. Valencia, seor Maci,
y dems componentes del Congreso catalanista de Esquerra, ha
tenido en todo momento de la historia su personalidad propia
bien cimentada y mejor definida. Valencia, la nacin
valenciana, seores diputados catalanes, no ha pertenecido
nunca a Catalua.

31
.- Apuntes para el Estatuto Valenciano dijous, 6 de juliol, 1933, p. 1; Diada del
llibre valenci, 8 de juliol 33, p.1; Al voltant de lEstatut Valenci: Las tres
valencias, 16 de juliol, 33, p.1; Al voltant de lEstatut Valenci: El pas alegre y
confiado 12 agost, 33, p. 8; Apuntes para el Estatuto Valenciano: Valencian en
Madrid 2 de setembre 33, p. 8; En la lucha.- De pancatalanismo, 3 de setembre, 33,
p. 8; Salud, coloso, dedicat a Blasco Ibez, 9 de setembre 33;

162
 Al nmero 79, p. 1, i nm 80, p. 5, d El Cam trobem el
Pancatalanisme o falrnies de Martnez Ferrando que contesta als articles
publicats en El Pueblo.
Al nmero 81, p. 1, o siga, en portada, El Cam publica la primera part d
un article dEduard Martnez Ferrando que, per a nosaltres, supon el punt ms
lgid de la Batalla de Valncia: Per qu me sent pancatalaniste, en el qual
explica la seua postura. Aquella deficient interpretaci de les idees de Prat de la
Riba portar a una gran crispaci dels intel.lectuals valencians que desembocar
en la baixa de Martnez Ferrando de Lo Rat Penat.
Comena larticle fent gala dun domini lingstic un tant peculiar:
A lamabilitat dEl Cam dec la possibilitat de fer algunes
manifestacions finals aprop la batallona,32 vidriosa i
desconeguda qesti del pancatalanisme.

Un comenament bastant difcil dentendre. Per qu sn manifestacions

finals? Si la qesti era desconeguda, quin inters tenia publicar un article sobre
el particular?
La seua aspiraci a ser pancatalanista lexplica, en primer lloc, perqu
la uni fa la fora i desprs, i entre altres coses, perqu cal:
procurar-se, no sols lajut de Valncia, sin de Mallorca i el
Rossell i les terres del Migdia de Frana (Cerdanya, Conflent,
Vallespir, etc), sense oblidar la ciutat de deu mil habitants,
lAlguer, a lilla de Sardenya, perqu tots acoblats podrien
formar lapel.lada (sic) Occitnia, amb vuit milions de
poblaci, bastant a sostindre la cultura nostrada, ja que tots
parlem ms o menys el mateix llenguatge.
Desta manera, el primer benefici que aconseguirem seria que
els nostres artistes de teatre no tindrien perqu passar-se a
lescena castellana, davant les necessitats del viure, puix que el
radi territorial que allavors comprendria Occitnia fra prou per
atendre a la seua subsistncia.

32
.- Observem que no queda clar si lautor pretn convertir un substantiu (inventat?) en
adjectiu: batallona, coordinat per la coma i la i, amb vidriosa i desconeguda; o b, a la
vidriosa i desconeguda qesti del pancatalanisme lanomena la batallona, amb un
diminutiu: on, quan sembla que vol usar un augmentatiu. Siga com siga, hem dentendre
que lautor vol fer unes estranyes manifestacions finals, que per a nosaltres podrien
ser el comenament del Conflicte Lingstic Valenci actual.

163
 La primera pregunta que sens ve a la ment s: En quina classe de
marasme mental vivia Eduard Martnez Ferrando entre occitnies incompreses i
batallones inventades?
Si veia tan clar que Occitnia podia ser el gran mbit dactuaci, per qu
es declar pancatalaniste i no panoccitaniste, que era la idea predominant en
aquell moment? Havia llegit Carbonell i Foix i no els entenia? Prompte
apareixer el Manifest de Fabra amb els pasos catalans que podien donar-li un
espai al nostre autor. Perque vegem, Occitnia s Occitnia, pero no arriba ms
que al Conflent i la Cerdanya; llavors no s Occitnia del tot. Qu entenia
Martnez Ferrando? Aix s, als antipancatalanistes els acusa d ignorants
Les raons del pancatalanisme queden explicades en diversos apartats de
la A a la I. La Batalla de Valncia havia comenat.
Josep Maria Bayarri li contesta, pero cal dir que la revista no el tracta
igual que a Martnez Ferrando, no li publiquen larticle en primera plana.
Al nmero 84, p. 5, interior, inferior i esquerra, apareix en Tribuna lliure
Naturalment valencians, on Bayarri diu que
s una llstima. I s precs arramblar de ral
<<panespanyolisme>> i <<pancatalanisme>>, de la nostra
Valncia. Dins della, tot el <<panvalencianisme>> que es
vullga

Bayarri i Nicolau Primitiu estan en sintonia. Pero, el panvalencianisme

propugnat per ells no va tindre ress.
Bayarri se sent agredit pel pancatalanisme i no est dispost a acceptar ni
lhegemonia catalana global proposta per Prat de la Riba, de la qual s
conscient.
Valncia s catalana. Catalunya s la naci dels valencians.
Des del mig de Frana a les palmeres dElx, tot s Catalunya.
Els valencians sn catalans de Valncia i sa llengua s la
llengua catalana. Poetes, sants, poltics i savis, naixcuts i criats
en Valncia, sn catalans. La mare ptria dels valencians s
Catalunya. Valncia s una regi catalana.

Bayarri reacciona contra les idees del pancatalanisme de manera

foribunda, pero t al seu costat a Nicolau Primitiu, com trobarem ms avall.
En el segon lliurament (nm. 84, p. 3) li preguen brevetat. Comena aix:

164
 Brevetat ens prega la nota de la Direcci dEl Cam, i encara
que no lha aconseguida, ni procurada, del que encet la
polmica, constrenyim nostre escrit, que ho fon a mida que el
senyor Martnez Ferrando els dell publicava.

Seguim.
Molt havem dit d El Perill Catal, i donat proves, sus el
pancatalanisme. Hi ha qui no vol entendre, ni oir. Es debades.
Ens oiran fins les relles.
Es el senyor Martnez Ferrando, el contuma i ara el descarat
pancatalanista33 que cucament va esquivant leix de la qesti,
per a caar incauts. I per Du!, que no li ha de valdre la casa
santa!, com diem els valencians.
Vinga al terreny i diga: Creu vost que la nostra Terra, que la
nostra Valncia, s una Naci? Creu que Catalunya s una atra
Naci? Eixos sn els termes.
Si Valncia t una personalitat nacional, no pot fundir-la amb
atra personalitat nacional, desapareguent per a ser part o
element datra. Tot lo dems sn falrnies i bogeries de
vosts.

Bayarri, a continuaci, comena a rebatre els arguments de nEduard. La

Batalla de Valncia havia arribat a un punt lgid. I s important aclarir que no hi
havia un problema lingstic llavors, lestrafolria gramtica fonetista, Bayarri
se la inventaria ms tard, ja al final de la seua vida. Ara els trobem escrivint, els
dos, en les normes, recentment estrenades, de Castell. La Batalla s de
concepci poltica. Llavors es manifestaven demanant un Estat Valenci que
Bayarri veia incompatible amb ser lapndix duna altra naci.
La intervenci de Bayarri acaba el nm. 87, p. 2. En principi nextraiem
un fragment carregat dironia (la ironia s patrimoni de la intel.ligncia), que
M.Ferrando no sab interpretar, s ms, lenfurism i el dugu, com vorem, a
dimitir de soci de Lo Rat Penat:
han segut vosts, els que no han cregut que: <<Valncia s
regi i part i satlit de la Naci Catalana; Valncia, la

33
Notem que el pancatalanista usa la forma en iste mentre que el valencianista usa la
forma en ista.

165
 Catalunya meridional>>, els ases de Francs Almarche, de
Nicolau Primitiu, de Rafael Raga, del P. Ivars, de Ventura
Pasqual i Beltran, de Gimnez Fayos, dEmili Lluch Arnal, del
P. Fullana, dEscriv i Cantos, de Bru i Rico, de Martnez i
Martnez, dOsset, dEmili Cebrian, del P. Miret, de Sanchis
Sivera, dOrtn Benedito, de Francesc Aguirre, de Cebrian Ibor,
de ..., prou, prou. En canvi, els savis i guapos sn... Detin-te
ploma, i no vullgam enverinar un cisma... com fan els
desqueferats valencianistes pancatalanistes.

Al final li torna a repetir el mateix concepte.

Creu que Valncia s una Naci?...
Creu que Catalunya s una atra Naci?...
I aix s tot!!! Pero no dir vost res. Que s lo millor que
haguera pogut fer ans que distraure el temps i latenci dels
que en estos moments, i sempre, devem destar lluitant contra
lenemic com34 de la prpia Naci Valenciana i de
lestimadssima Naci Catalana.

Bayarri no es pot considerar anti, des del moment que manifesta la seua
estima per la Naci Catalana. En els mateixos trmens destimaci a Catalunya
sexpressa en el seu llibre El Perill Catal, Bayarri, J.M. (1931), malgrat que el
ttol semble suggerir una altra cosa. Un estudi complet de Bayarri s la tesi
doctoral de Carles Recio. V. Recio, C. (2000)
Els dos contrincants parlen de poltica. La tela daranya lingstica, no
obstant, tamb est elaborant-se, des de ja fa anys. El Manifest apareixer
publicat dac uns mesos.
Al nm. 90, p. 2, apareix la baixa de M.Ferrando de la societat cultural.
Per qu me done de baixa de Lo Rat Penat
Un individu que deu riures del Codi Penal a jutjar per la
facilitat amb que volca les injries, sha perms tamb al
setmanari El Cam, que les ha admeses, invocar el nom duns
quants ratpenatistes com a contraris al meu35 ideal de

34
.- Es referix al centralisme espanyol.
35
.- Notes el possessiu.

166
 restauraci duna Catalunya Gran (Catalunya estricta, Valncia
i Mallorca).

Desprs dadvocar per la federaci de les tres parts i dafirmar la

catalanitat de Valncia, acaba dient:
A ms a ms, Valncia no s una naci ni ho ha estat mai
geogrficament, histricament i(sic) polticament: Regi i ben
regi. Dir el contrari s enganyar al poble i retrassar el nostre
renaixement.
Es per aix que me done de baixa de Lo Rat Penat.

No podem afirmar que labrandada defensa del regionalisme que fa M.

Ferrando s un acte dautoodi, pero tampoc ho negarem. Com a mnim, s que
podem afirmar que, en uns moments en que els seus correligionaris es
manifestaven amb pancartes a favor de lEstat Valenci, preconitzar la regi era
una temeritat i un eixir-sen de context.
Nacionalisme-regionalisme s una qesti que encara sura en la poltica.
Actualment, i desprs dels fracassos electorals repetits, el Bloc sha hagut de
plantejar all de El Pas Valenci s la nostra naci, on es va intentar fer un
gir a la poltica dapndix de la Gran Catalunya, espai que quedava per a Josep
Guia i la seua Catalunya Sud. Guia, J (1987).
La suprbia que desprenen les paraules de M. Ferrando, i no sentir-se
recolzat en el seu projecte, el van dur a tirar sobre Lo Rat Penat el problema. I
a Nicolau Primitiu li toc enfrontar-se amb un tuacte en el qual no havia
participat.
Al nm 92, p. 2, al President de Lo Rat Penat li toc explicar que
Lo Rat Penat s una entitat totalitria del Pas Valenci i a les
seues Seccions dEstudi caben totes les activitats nacionals que
es dirigixquen al conreu, foment i reintegraci de la nostra
personalitat nacional, com ben clarament es diu als seus
Estatuts.
(...)
NEduard Martnez Ferrando, ratpenatista de tota la vida,
venia a fer recaure sobre Lo Rat Penat tot el malhumor causat
per la seua controvrsia amb un atre ratpenatista; controvrsia
haguda, per a major il.lgica, enfora de Lo Rat Penat.

167
 A El Cam sembla que arribaren moltes cartes opinant sobre la Batalla
acabada dencetar, segons una nota de la redacci, pero la decisi del peridic
va ser de no incidir ms en les divisions entre els valencianistes, noms van
decidir publicar un article signat per Nicolau de Sueca, (Nicolau Primitiu).
Nm. 95, p. 2, el ttol:

La discrdia, a la taula del valencianisme, vol llanar una

poma
I
PANCATALANISME
I la poma s la qesti del pancatalanisme.

Desprs de diferenciar entre pancatalanisme intel.lectual i vulgar, lautor

passa a considerar la situaci duna Valncia dependent de Castella o de
Catalunya i diu:
Quina destes dues situacions, la castellana o la catalana, seria
menys dolenta? No ens interessa, s la resposta; no deu
interessar a cap valenci; car qualsevulla de les dues, la
madrilenya o la barcelonina, s i seria vergonyosa i indigna; i
com es deu reaccionar, si ens cal violentament, en contra
delles, per a eixir-ne de la una i per a no mai caure en una atra,
el poble es ref sempre que se li parla deixe amfiblic
pancatalanisme, perillant que un dia reaccione en contra de
Catalunya per la imprudncia dels mateixos pancatalanistes.

Les paraules de Nicolau Primitiu semblen premonitries.

Al nmero 96, p. 5 continua La discrdia amb un subttol que ja no
sha tornat a usar ms en el camp cultural valenci, ni pel valencianisme
ratpenatista.
II
PANVALENCIANISME
Que el perill, aparent ms que real, dun canvi de situaci,
sense millorament de condici a la seua personalitat, existix per
a Valncia, no cap dubte; mes el perill real i no aparent no s a
Catalunya ni als seus catalanistes, ni tan sols als pancatalanistes
de Catalunya endins; com tamb no va ser a Castella ni als seus

168
 castellanistes; el perill, i greu, s a casa nostra, s a Valncia
endins, s a nosatres mateix; i encara ens atrevim a concretar
ms en dir que est als nostres confussionaris intel.lectuals,
principalment.
(...)
El pancatalanisme dels valencianistes, si ms no, s un
element disolvent i retardatari del nostre moviment de
renaixena, element que ens cal bandejar del valencianisme
enrgicament.
(...)
Ens direu, empero, oh pancatalanistes de bona fe!: <<s que
allavors, entre la cultura valenciana i la catalana no hi havia
tabic.>> I nosatres aprofitarem locasi per a retrucar-vos que
hui una Renaixena de tal envergadura, que des de Catalunya
reba el nom de Pancatalanisme, des de Valncia no pot ni deu
rebren atre que el de Panvalencianisme, si ha de ser
democrtica, s a dir, si ha darrancar del poble, si sha de fer
per a la salut i la salvaci del poble; si el valencianisme que fins
ara no ha passat de ser intel.lectual i folklric, ha de tornar-se
un moviment de masses enrollador que ens porte a la victria
dels nostres ideals.

Nicolau Primitiu va predicar en el desert. La lnia imperant va ser la del

pancatalanisme, encara dominant en els nostres dies en el camp cultural, i
fracassat en el poltic. Hi ha una condici de les que posa Nicolau Primitiu, a
tindre, especialment, en compte: si ha darrancar del poble.
El catalanisme ha intentat construir el seu projecte poltic expansionista
comptant en primer lloc amb els intel.lectuals ms preparats i ms afins a la
causa. Probablememt, seguint una idea de Prat de la Riba, el catalanisme
panoccitanista ja es va construir amb la tctica de buscar els intel.lectuals,
professors universitaris, etc., de ms mrit que ms pogueren ser afins a la
causa, com trobarem a continuaci en una carta de Josep Carbonell. Abans, la
idea de Prat a la qual al.ludem:
El arte, la ciencia, los conocimientos tiles y provechosos se
hallan depositados en una escasa minoria; pues bien
apodermonos primero de esa minora; tomemos el mejor

169
 mdico, el mejor maestro de escuela, el mejor ingeniero y
hagmosles ensear a otros lo que saben. PRAT DE LA RIBA
En ARNAU, C. (1978:9)

La clara influncia de Prat en Carbonell la trobem reforada en larticle

de Vinyet Panyella:
Leducacion de Carbonell agut per nrd e guida lo triangle
ideologic configurat per Prat de la Riba, Eugeni dOrs e Charles
Maurras. PANYELLA, V. (2003:207)

Vegem la carta de Carbonell a Alibert:

Amic Alibert:
Se moblid demanar-vos aquella llista que em
prometreu o llibre del <<Felibrige>>, amb senyal a totes les
associacions o persones dels Pasos dOc als quals sigui
convenient dadrear propaganda cultural catalana. Adhuc no
comptant amb res penso organitzar amb els amics Guasch i
Bulart aquest prolegmen de lOficina de relacions meridionals
per tenir a les mans iniciatives catalano-felibrenques i a punt de
solfa per a una campanya metdica un servei escollit dadreces.
Si no merro, les Universitats occitanes sn sis: la provenal
dAis; la gascona de Bordeus; lalvernesa de Clermont; la
delfinesa de Granoble; i les llenguadocianes de Tolosa i
Montpeller. Costaria molt saber llurs llistes de professors i
dentre ells els de ms mrit dins de cada especialitat i llur
caracteritzaci pro o contra idees descentralitzadores i cultural-
occitanes? ALQUZAR (1992:100)

La percepci que es t actualment a Valncia s que el pancatalanisme

sha construt duna manera semblant: Per dalt, pels de ms mrit dins de cada
especialitat, cosa que ha fet impossible, en les capes intel.lectuals defugir-lo.
Els millors hi estaven, i els enlluernats no volien quedar-se darrere. Al poble,
tanmateix, no li ha arribat mai el missatge, per qestions bvies. I,
probablement, aix fa que trobem el 68% front al 32%, de lenquesta que citem
del CIS. que continua sense percebre les asseveracions que en matria
lingstica fa la Universitat.

170
 Els anys trenta, amb loferiment a Reig dels vots catalans que el dugueren
a les Corts de Madrid; els anys 60 amb el recolzament de les figures de Fuster,
Sanchis Guarner i Estells, com a trinitat simblica sobre la qual es construirien,
tericament, els Pasos Catalans. La qesti darrancar del poble que
proposava el nostre autor no sha tingut mai en compte. No es podia tindre en
compte realment. Com se li pot explicar a una senyora de Sueca que s
catalana? Aix ho entn Josep Guia que s professor universitari de molt
mrit, i capa dentendre coses aix. La part ms acostada a la idea de Nicolau
Primitiu podia haver sigut un altre trpode, el format per Al Tall, Pavesos i El
Sifoner, -citats aix probablement a causa de laparici, per eixe ordre, dels tres
primers discos de Can Popular del Pas Valenci produts per La Taba (1976)-
, i la resta de components de la Can, que eren una espcie de trona des don se
li parlava al poble ms directament.

La discrdia den Nicolau Primitiu finalitza en el nmero 98, p. 1, en

portada.
i III
PANNACIONALISME
Molts hmens cults de Catalunya, personalitats destacades a la
cultura i a la poltica catalanes quan shan dirigit a
valencianistes, sempre els han significat el mateix: <<Treballeu
al vostre ressorgiment! No ens copieu servilment! Treballeu per
la redempsci de la vostra nima, de la vostra cultura, de la
vostra llengua... que ja ens retrobarem!>> Eixa s, al nostre
entendre, la vera forma dels nostres nacionalismes, la que
convertix a Catalunya el catalanisme al pancatalanisme, la que
deu, a Valncia, portar el valencianisme al panvalencianisme;
dues maneres de vore una mateixa cosa: el pannacionalisme
immanent a les terres del Llevant peninsular des de la Foradada
als Pirineus.
(...)
Qui sap si algun dia hi haur que cercar-li al Valencianisme un
nom distint que comprenga tota la Terra Nostra sense inspirar
amfibologies ni suspiccies! s per aix, si ms no, un tema
imprudent parlar a Valncia de pancatalanisme, i entenem que
els pancatalanistes de bona fe, aquells qui aspiren a elevar la

171
 cultura nostra, la del nostre poble, al punt coincident de les
seues germanes balear i catalana i facilitar que un bell jorn puga
ser real una Confederaci delles amb Valncia, en un pla
digualtat, s a dir, els pannacionalistes, deuen,
daranavant,(sic) nomenar-se panvalencianistes, mentre no es
trobe el nom pannacional que comprenga a les tres, sense
detriment ni humiliaci per a ninguna delles.
Nosatres creem que esta Confederaci Balear-Catal-Valenciana
Bacava,direm, per a abreujar- s encara molt llunyana; ms ho
s emper, una Confederaci Ibrica, de totes les nacions
peninsulars; car creem aiximateix, i molts amb nosatres, que la
Confederaci Bacava haur de precedir a la Ibrica, per a qu
esta siga possible i, encara, estable.

Per a Nicolau Primitiu no compta la ideologia panoccitanista del moment;

es mou en lmbit espanyol, sense passar els Pirineus, com ell mateix expressa.
Tenia coneixements del moviment occitanista, una prova s que a la seua
biblioteca es troba la Revista Occitana (1930), dirigida per Euphemia Llorente, i
tamb que en els seus raonaments lingstics t en compte lmbit del
diasistema com, com ho prova el seu article Riurau, publicat a les mateixes
pgines dEl Cam, nm 80, p. 6, en el qual tracta dexplicar letimologia de la
paraula i diu que pot procedir de riueral amb vocalitzaci de la consonant l ,
com fan algunes llenges venes:
El sufix au, pero, t una valor sinnim a al, ja que tenim
llenges germanes que empren, en les mateixes paraules i amb
el mateix significat, els sufixos al i au: animal, bestial,
casal..., sn en llenguadoci animau, bestiau, casau...

Lexemple servix per a constatar un parell de coses. Que lautor

manifesta tindre una conscincia global sobre la cultura i la llengua; i que
considera el llenguadoci com una llengua germana. Potser no tan germana
com la catalana, pero, al cap i a la fi, una altra llengua, amb la catalana, aix s,
pot arribar a confederar-se polticament. I subratllem que la Confederaci
Bacava no s un concepte lingstic, com ha vingut interpretant-se, sin, poltic.
Si shaguera constitut Bacvia, a imitaci del Benelux, hauria calgut un nom
per a la llengua; pero aix haguera sigut la conseqncia del projecte poltic, i

172
no al revs. La llengua dels valencians rebia el nom de valenciana, en tots, o en
la major part, dels intel.lectuals de la generaci dels anys 30.
Nicolau Primitiu volia preservar la independncia poltica, lingstica i
cultural valenciana front a qualsevol altra, pero no s que no volia dir-li catalana
a la llengua dels valencians (cosa ben raonable, donat que no hi havia tradici
literrio-cultural al respecte) sin que, davant dun espai poltic que no tenia
nom, ell en proposa un que no va triomfar perqu Pompeu Fabra i altres fillegs
ja estaven construint el Manifest poltico-filolgic que els situava, com ells
pretenien, en caboteta de ratol catal, donat que no acceptaven ser cua del lle
occitnic. I ho aconseguiren perqu el pancatalanisme, que tant va combatre
Nicolau Primitiu, va continuar durant molts anys reproduint-se a terres
valencianes, i ajudant a complir els presentiments nefastos que sobre el
particular manifest el nostre autor.
Larticle acaba aix:
Abans de tot i sobre tot hem datnyer la Unitat de la Naci
Valenciana, des de lEbre fins a la Foradada, procurant que no
hi romanga ningun nat a la nostra Ptria que no es vante i
enorgullixca de ser Ciutad Valenci.

Una idea que, hui en dia, podrien acceptar els militants nacionalistes de
tots els colors.

173
LOCCITANISME DE CONCRDIA, EL 1934: ANTONI SENENT I MIC.

Des que va comenar la Batalla de Valncia, sempre sha presentat

lopci occitnica com a superadora del Conflicte. En concret, ha passat en tres
ocasions. La primera, lany 1934, Senent i Mic, home de dreta confessional. 36
Els anys 60, (1964), Antoni Igual i beda, i el 1996 apareix la revista Paraula
dOc amb la mateixa finalitat.
Al llarg dels tres anys dhistria dEl Cam, hi ha diverses
col.laboracions dEmili Gmez Nadal, recollides en el llibre Emili Gmez
Nadal, El Pas Valenci i els altres, amb introducci i edici de Manuel Aznar i
Soler i Francesc Prez Moragon (1990), pero, curiosament, no shi troba
recollit un treball on parla de la revista OC, publicat al nmero 77, p. 3, ni La
llengua dOc a Navarra, publicat al nm. 80, p. 3, ni larticle ms
panoccitanista de Gmez Nadal: Universitarisme occit. Com loblit s
imperdonable, el darrer el transcrivim ac sencer, donada la seua fervent defensa

36 .- Junt a Senent i Mic, trobem tamb la figura dEmili Gmez Nadal, personatge
que nada entre la naci occitana, que ell anomena llevantina i hi inclou la globalitat de
les Terres dOc, i la catalana. (Potser fra interessant un estudi de levoluci del
pensament de Gmez Nadal, i altres personatges occitanistes dels 30, que podria donar
ms llum al procs de construcci del nacionalisme valenci. Lnia dinvestigaci que
deixem oberta).

174
de la Gran Occitnia, construda (o amb intent de ser-ho) via universitria. Es
troba al nm.85, p. 5.
Universitarisme occit
Ara fa cinc mesos, amb ocasi duna visita anterior a la vila
rosa, em dirigia als lectors dEl Cam , i particularment als
escolars valencianistes, parlant-los-hi del naixement dun esfor
totalitari dapropament dels distints nuclis espirituals i culturals
de la Gran Occitnia. Ara, quan sacosta lhora dassolir les
primeres realitats, torne a insistir en el tema datres hores, i
torne a cridar latenci dels valencianistes i sobre tot daquells
dels nostres estudiants que senten la responsabilitat patritica
de la prpia cultura
LEstat francs ha estat front a la nostra cultura autctona duna
intensitat destructora que no podem sospitar els qui vivim
sotmesos a lEstat espanyol. Cal una atenci rigurosa per
arribar a copsar el fet viu de la naci occitana per dessota el
berni uniformista de la llengua i de la poltica franceses. Pero
shi troba: els cognoms, els topnims perduren; la llengua no
mor, sin que cerca el refugi entre els humils i els pagesos,
ferida del descastament de les classes soidisant refinades.
Tanmateix, els esperits sensibles a la veu de la terra creixen en
nmero i qualitat cada dia. I sense sortir de la capital de lAlt
Garona entitats com Los Estudiants Ramondencs, Amics del
Libre Occitan i lEscola Occitana, estan estructurant, superant-
les, aquelles antigues generacions mistralenques un xic
pintoresques i desorientades, que es pagaven dun regionalisme
inocu i de jocs florals, amb cigales i violes dor. Es a Tolosa i a
Albi, i a Carcassona, i a Castell Nou dAri, i a Montreal, -
residncia de lil.lustre Lois Alibert- , on creixen els fogars
patritics deste rec de la terra llenguadocianan. I s als seus
mitjans intel.lectuals on pren ms fora el present renixer: al s
de les joventuts escolars que venen a donar el caliu dels seus
entusiasmes als vells propagadors de lidea occitanista.
El maig darrer vos parlava dun projecte que havia de comptar
amb ladhesi plena de tots els compatriotes de les dues
vessants pirenenques. Ara he dafegir que el projecte shi troba

175
 en vies de realisaci, i que nosatres, valencians nacionals, hem
daportar a ell la nostra cooperaci integral. A les darreries de
novembre tindr lloc a Montpeller un Congrs de Universitaris
Occitans amb lassistncia de representants professors i
escolars- de les universitats de Montpeller, Tolosa i Barcelona.
Jo espere que la de Valncia podr ser afegida a la llista.
Linvitaci arribar i jo demane als jvens patriotes valencians
que no es deixen prendre per lisolament ancestral, que surten
del seu localisme contemplatiu i es decidixquen duna vegada
per sempre a incorporar-se lliurement, harmnicament, al gran
organisme nacional que ens comprn a tots. De les reunions
montpellerines de novembre haur de sortir una organisaci que
ens mantinga per sempre units dins dun front nic inflexible. I
esta aliana haur destar cimentada sobre una burocrcia
minsa, pero eficient i sobre una revista, Occitnia,37 que
servixca drgan de relaci entre els distints territoris i les
diverses associacions escolars germanes.
Valncia no pot romandre insensible a esta crida. Es juga massa
coses per a no sortir duna vegada del seu ensopiment
provincial, ms encara, colonial. Al Primer Congrs
Universitari Occit han dsser-hi Valncia, i Barcelona, i
Tolosa, i Montpeller, per a qu totes quatre, ntimament unides,
satreguen les atres universitats germanes, extremes, Marsella i
Bordeus, i torne ben prompte, almenys en els dominis de la
cultura, aquella unitat racial estroncada brutalment a lalbada de
la Modernitat en estos camps vens de Muret.

Loccitanisme de Gmez Nadal no pot ser expressat duna manera ms

clara i contundent.
En el nm. 89, p. 3 trobem notcia de la inauguraci del monument que la
ciutat de Valncia dedic a Mistral, amb una fotografia inclosa, el ttol: El
monument a Mistral.
En el nm. 94, p. 2: Del viatge a Montpeller de Robert Moroder, que t
una segona part en el nm. 95, p. 4.

37
.- Evidentment, no es tracta de lOccitania estudiada ac, sin de la que comena a
dirigir Carles Camprs.

176
 En el nm. 96. p. 4. Acaba el Viatge a Montpeller.
En el nm. 121, p. 3, hi ha un comentari sobre la revista OC.
Pero, larticle ms interessant, al nostre parer, s el que apareix al nm.
117, p. 5, dA. Senent i Mic, que ve a donar una llum nova a la discussi
valencianisme-catalanisme, i que es titula: Occitanisme.
El Cam, nm. 117, p.5
Occitanisme
Antoni Senent i Mic
Heus ac tot un mn didees i sentiments que ens suggerix
esta paraula: Occitnia. Qu en sabem nosatres della? Sols uns
contorns esfumats i uns tpics espandits no s per qui, pero
sempre els mateixos I que al cap davall ens deixen una idea
boirosa del que s i del que representa.
Qu en sabem, nosatres dOccitnia? Els noms dunes regions
que ben b no sabem delimitar davant duna carta europea, ni
dir quines sn les seues capitalitats; pregunteu a qualsevol del
que parlen doccitanisme si Marselha la segona gran urb
dOccitnia- cau o no dins della i no vos sabr respondre.
I si geogrficament el nostre coneixement s tan feble, no arriba
lhistric a fora ms. Acs una idea confosa dels Albigenses
mig heretges mig patriotes, als quals es persegu 38 amb el
desig de conquerir per a la monarquia francesa dels Capets tots
aquells pobles de la nostra raa que vivien sota lalt patronatge
dels nostres reis les fronteres dAnfs I arribaren a lAtlntic- i
que per defensar la seua independncia mor a Muret Pere II, el
Catlic.
Tots aquells pobles denll els Pirineus quan anaven caent sota
el domini dels francesos servaren la idea de la seua nacionalitat
i consideraren a daquells com estrangers lluitant
aferrisadament per reconquerir sa llibertat i moltes vegades
hagueren de pregar a Jaume I, ocupat en les guerres del sud,
que anara al seu ajut, ssent els trobadors els que ms clamaven
i mentre desvetllaven el sentiment primari de la independncia,
feen confiar al poble en la victria en tant anara Jaume I a

38
.- Notes limpersonal. La ms interessada en la persecuci dels Bons Omes era
lesglsia catlica, a la qual pertanyia fervorosament Senent i Mic.

177
defensar-los. I aix Guilhem de Montanhagol dia en un
sirvents durant la guerra de 1214-43:
<<Sil rei Jacme, cui no mentim,
complis so quel ve nos pleim,
segon que auzim;
en gran dolor
foran ab Plor
Frances, qui quo desvuelha:
e quar defalh,
quades no salh,
tot lo mons lon reir vuelha>>

On demostrava la confiana en la desfeta dels francesos davant

les hosts que portaria el nostre Conqueridor. Tanmateix
cantaren molts atres trobadors fins que desprs de vore la
inutilitat de les embaixades i precs al rei En Jaume, san creant
all una atmsfera contrria al bon rei per no acudir prestament
a deslliurar aquella part dels seus dominis i dels seus aliats i
feudataris a lensems que a venjar la mort de son pare. Arrib a
tant, que aix com entre nosatres s Jaume I el prototipus del
cavaller i en el nostre concepte fn un governant model que
conquerix reines i els regix santament i demcrata, s per a ells
un traidor que trenca sos juraments i no venja lultratge de la
mort de son pare, i un atre trobador provenal, Bonifaci III de la
Castelhana, invectiva a Jaume I, que est lluitant contra gent de
poc valer en compte de venjar a son progenitor, i li diu:
<<E-l fics Reys cui es Aragos
fat ont lan plag a man gasos,
e fora ilh plus belh, so mes vis,
que demandes ab sos baros
son Paire, qera pros e fis
qui fon mortz entre sos vesis,
tro fos dos tanz aquitlat.>>

Desprs da, aquells pobles es cregueren francesos i els dac,

espanyols per segles, fins que un jorn Mistral ve a dir:

178
<<Qu nous fan li frountiero enemigo e li nom diferent de
Francs, dEspanyou?>>

I aleshores, en aquell instant, senrecordrem nosatres de la

batalla de Muret, de Pere II i daquelles lamentacions de Bernat
Sicart de Marvejals:
<<Ai! Tolosa e Proensa
e la terra dAgensa
Bezers e Carcassey,
que vous vi e quo vos vei!
Que finalisa dient:
<<Rey dAragon, si us platz
per vos seray honratz>>

I comprengurem la idea moderna de la nacionalitat i de la raa

per sobre els Pirineus, que ni sn el comenament dEspanya ni
dfrica, perqu a una i atra part es vessa un mateix poble. Aix
ho veren Mistral i Mossn Cinto i Llorente(!). Els Pirineus no
sn una frontera. Sn una contrada dOccitnia.
Pero, aquella idea que al comen de la renaixena la veren tan
clara els poetes de Provena, Catalunya i Valncia fon desprs
enterbolida per la poltica a ls i tamb per un desig
dindependncia poltica exacerbat per la dominaci franco-
espanyola, i a les jvens promocions occitanes els s una mica
difcil comprendre la idea dOccitnia entitat, hui per hui,
abstracta i idealment romntica i compatible amb la idea de
repbliques independents en absolut
La idea dOccitnia, romntica encara, cal desenrotllar-la i
difundir-la i per o caldria prompte una histria i una geografia
occitana, com diu molt b Marcel Carrieres en lletra a mi
adressada. <<Es tamben amb fora razon que direts que caldria
una histria i geografia occitana-. Mas qual s lo nostre amic
que sen cargar?>>
Empero i com un mitj dapropament i coneixement inter-
occit seria bell lestablir una correspondncia dintercanvi i
encara algun que atre viatge pels pasos doc. La Rampelade,

179
 suplement a la revista El Gai Saber , de Toloza, ha publicat la
crida a tot el jovent dOccitnia demanant-los les adreces a tots
aquells que vullguen establir correspondncia entre <<jovents i
joventas >>, per anar establint contactes espirituals dels quals el
menor profit haur de ser lencoratjament duns i datres en la
tasca dexpandiment de llurs parles i, a ms, trobarem-nos la
satisfacci descriure en la nostra llengua nacional a tot un
poble de dsset milions dhabitants, per a comunicar a la major
part dels quals necessita la gent aprendre el francs. (losa ni en
Lemotges )39 perqu no coneix la gent que preconisa la llengua
castellana com a universal i que no pot relacionar-se en
Marselha, ni en Tolosa ni en Lemotges, perqu no coneix el
francs, mentre nosatres amb la nostra llengua minscula ( ),
ridcula ( ), per a anar en mnegues de camisa( ), podem
tindre una correspondncia amb Burdeus, amb Lurdes o amb
Grenoble.
Aquells que vullguen mantindre correspondncia en llengua
valenciana amb xics o xiques occitanes, faran b denviar llurs
adreces a Marcel Carrieres, 13, rue de la Halle, Nogent sur
Seine (Aube) (sic). Per la meua part els garantixc que
sentendran perfectament en les cartes de qualsevol dialecte
occit.

En una nota a peu de pgina diu que:

Desprs descrit el present article he llegit la declaraci
col.lectiva dels intel.lectuals catalans sobre el problema
dOccitnia, i sense perjudici que atres plomes ms assenyades
que la meua la judiquen, la comentar en un proper article.

OCCITANISME
INSISTINT
El Cam, nm.118, p. 3
Alacant contra Valncia; Valncia contra Catalunya;
Catalunya contra Occitnia. Qu pobre concepte de la ptria i

39
.- error dimpremta.

180
 quanta incomprensi, incultura i egoisme! Quina visi ms
estreta dOccitnia! Es lobra centralista de Madrid la que no
ens deixa vore per sobre i els alacantins i castellonencs salvant
honroses excepcions- la veuen en Valncia-ciutat, i els
valencians, en general, en Catalunya, i ara els intel.lectuals
catalans, fent pendant amb un clam publicat el 24 de juliol de
1933 (sic) 40 a Heraldo de Castellon, la veuen en aquella esfera
dun volum major que en diem Occitnia i que devia ser tan
idealista i romntica que no admetera les urpes de la crtica
despiadada contra un sentiment que superant tot localisme
enllaa la idea noble de la ptria en una atra esfera superior: la
raa llatina enllaada alhora en la humanitat.
Quina confusi entre este joc dideals esferes de qu ens parla
Joaquim Reig i la pesadilla madrilenya que ens fa jutjar a tots
amb el seu motlle i que ens fa tmer opressions i centralismes
sense lgica! I estos mateixos impugnadors parlaran Oh
paradoxa!- del Estats Units dEuropa!
Pero mentre estos no arriben, la idea dOccitnia s sols una
unitat no uniformitat- cultural. No heu sentit parlar mai
dIberoamericanisme? Puix b, la idea occitanista s equivalent
a iberoamericanisme, llevat lodi que Amrica llatina sent cap a
Espanya, constatat diriament en la seua premsa, llevat els buits
discursos al remat dels banquets oficials glorificant als que els
nostres avis i encara els nostres pares digueren insurrectos i
malos espaoles; llevat finalment lnsia de lucre comercial que
hom perseguix en eixe acostament iberameric. Es a dir, llevat
tot legoisme i baixes passions que enterbolixen una idea que
devia ser gran s quan sembla a la idea que al menys la meua
pobra intel.ligncia t formada dOccitnia.
El combatre Occitnia perqu no mai han format llurs pobles un
Estat s llevar fonaments a la idea de les nacionalitats. Euzkadi
i els pobles germnics en sn de testimonis de tindre una
nacionalitat els territoris dels quals no mai han estat formant un
sol Estat. A ms a ms, hem de considerar que a lpoca de la

40
.- Entenem que vol dir 1934, per no hem tingut accs al peridic citat. Ens basem en
la lgica.

181
formaci de les llenges i nacionalitats modernes era
lorganitzaci feudal la imperant, sent el domini dels pobles
objecte de pactes, cessions i matrimonis, mercs als quals
vingu la uni dels casals de Provena i Barcelona i el parentiu
i laliana amb la de Tolosa, que s per on venia la nica uni
poltica que aleshores cabia. De negar a arribarem per lgica
a la conclusi que en treia un pamflet editat lany 1932 a
Madrid, on sassegurava que <<la Nacin Catalana no ha
existido nunca>>.
Si deixem la idea dunitat poltica, que s la que menys ens
interessa, trobarem la idea de la unitat cultural en tots els autors
i sostinguda per Mil i Fontanals, Mistral, Vctor Balaguer i
Prat de la Riba, sense excluir al mateix Nicolau dOlwer que
ara signa el manifest sobre la ptria i que el 1908 parlava de la
Naci Occitana.
Frederic Mistral va dir al Calendal : <<Cal dir, datra part, que
esta intel.ligncia de la nacionalitat es manifest
espontniament en tots els pasos de llengua dOc, o s, des
dels Alps fins al Gol de Gascunya i del Leire fins a lEbre.
Estes poblacions, totstemps simptiques entre elles per una
similitud de clima, dinstints, de costums, de creences, de
legislaci i de llengua, es trobaven en esta poca disposades a
formar un Estat de Provncies Unides. Llur nacionalitat,
palesada i propagada pels cants dels trobadors, havia madurat
rpidament sota el sol de les llibertats locals. Per tal que esta
fora espara prengus vigorosament conscincia della
mateixa, mancava noms una ocasi: una guerra dinters
com. Esta guerra es fu, pero, en dissortades condicions>>.
I Prat de la Riba, al que seguixen els catalans en un tot i deuen
en veritat seguir, doncs fu ell el creador de la idea de la
nacionalitat catalana, dia damunt les planes de La Veu de
Catalunya el dia 1 de gener de 1904, al sortir de la pres per
defensar Catalunya, en una pgina digna pea duna antologia:

<<Nha perdut moltes de coses la nostra raa. Els qui parlen

daquella Catalunya que tanca lEbre i acaba als Pirineus, no

182
han sentit bategar lnima de la nostra terra, corrent centenars
de quilmetres cap al cor de Frana. Des del Mirador de Durtol,
en aquelles hores passades contemplant planures dAlvrnia i
les serres de les Cevenes, quantes vegades havia somniat
aquella Naci immensa, aquell aplec de pobles que es podien
entendre uns amb atres i que des de Valncia sextenien per la
Mediterrnia fins al Rose i les estribacions dels Alps; que pel
Pirineu van a confrontar amb les terres basques i toquen
lAtlntic i el voregen fins a les boques del leire (Loire). Hui
encara, quan es deixen les ciutats populoses amb qu el francs
del nord, amb la seua fora civilisadora, les ha descobertes, shi
troben les runes daquell aplec de pobles: en la conversa del
pags que en catal ens entn i pel catal lentenem; en els
noms de les valls, les ciutats i les muntanyes; en els cognoms
dels hmens; en les esglsies romniques que semblen tretes de
les nostres serralades; en les Verges, ennegrides pel temps, que
shi veneren. Furgant una mica, gratant una capa del francs,
enderrocant aquelles cases dalta coberta, treient-ne aquella
crosta nova, forastera, hom aconseguix vores a casa, en terres
prpies, en terres daquella gran civilisaci nostra que
desaparegu amb la fora i el poder de la Naci catalana>>.

La idea que ms cou perdoneu el mot- als signants de la

declaraci antioccitanista que venim comentant s la de que si
acceptem la premisa de unitat de lidioma occit, resta el catal
del Principat com un de tants dialectes i a la mateixa altura que
el valenci, el mallorqu i el gasc, i a els subleva. La meua
petitesa i insignificncia em priva denfrontar-me amb el, per a
mi, admirat mestre Pompeu Fabra, primer signant del manifest
mencionat, pero, hem de partir de la base que la nostra llengua
nacional es compon de diferents dialectes dun mateix idioma,
lo mateix que passa a lespanyol i a atres, pero ms encara, el
nostre per haver tingut diferents focus de cultura, com el
valenci del segle XIV, que han anat donant carcter de llengua
literria, un darrere de latre, als diferents dialectes. Clar s que
per ra de convivncia dins un mateix Estat Federal, trobarem

183
 els dialectes den els Pirineus ms unificats que no estos als
parlats Pirineus enll que han estat influenciats per un tercer
idioma. Pero a no s prou per assegurar que existix una
llengua catalana enfront duna gascona o alvernyesa, ja que
totes sn formes dialectals daquella llengua que els nostres
immediats avantpassats digueren llemosina, reconeixent ser la
mateixa parlada al Llemos.
Pel mateix esperit xovinista dels valencians que refusen la
unitat cultural catalano-mallorquina-valenciana, trontolla
lesperit liberal del Principat i ve a donar per als detractors per a
parlar-nos dopressions que mai havem temut. Este acte va en
contra de lesperit que anim a Palestra en la publicaci del
fullet commemorant el I Centenari de la Renaixena Catalana41
. Lesperit de Palestra s lautnticament liberal i catalanesc, s
el sostingut pels renaixentistes tots i en especial per Prat de la
Riba, que trob la idea i lessncia de la nacionalitat catalana,
(V.PRAT DE LA RIBA, E. (1906)) descrita tan b en la pgina
copiada abans, per sota les runes i els postisos franco-espanyols
enll dels Pirineus i ac de lEbre. Voler refiar-se de Prat de la
Riba quan parl de Naci catalana ac de lEbre i no acceptar-lo
quan en parla denll el Pirineu s, o ignorncia o mala fe, i
tamb pot ser comoditat, la mateixa que llenaven en cara els
trovadors provenals a Jaume I, que es deixava arrebasar un
Estat per no comenar la tasca de reconquerir-lo.
Seria de desitjar que plomes ms autorisades que la meua
insistiren sobre estos temes que cal divulgar. Lafer del
pancatalanisme s una nafra en carn viva; cal, amb tacte, no
tocar-la. Pero lafer dOccitnia, com ms allunyat de nosatres,
podrem tractar-lo sense posar massa passi. Potser al capdavall
trobarem per tot una soluci: al menys haurem ajudat a elevar
el mig ambient cultural en les masses valencianistes en una

41
.- PALESTRA, entitat catalanista fundada a Barcelona el 1930 per iniciativa dun grup
damics de J.M.Batista i Roca que fou el secretari, alhora que Pompeu Fabra nera
president. El 1933 publicaren l opuscle Centenari de la Renaixensa catalana, 1833-
1933 amb un tiratge de 20.000 exemplars.

184
 cosa tan nostra que hu t preocupats a intel.lectuals i dirigents
de tota lOccitnia.

Senent i Mic intentava aix posar el seu granet darena, pero, com s ben
evident, va caure en la ignorncia ms absoluta. Fins ara que el reivindiquem
com un home savi.

BIOGRAFIA DE SENENT I MIC.

Antoni Senent i Mic va nixer a Valncia el 4 de febrer de 1909 i hi va

morir el 13 dagost de 1988. El 1939 es cas amb Maria Teresa Mic Buchon i
tingueren sis fills: Immaculada, Maria Teresa, Dola, Antoni, Esperana i
Ramon.
Senent i Mic va ser president dAcci Nacionalista Valenciana, 42 en el
mateix perode en qu el secretari era Xavier Casp, (segons ens informa el propi
Casp, i confirma Immaculada Senent) amb qui mantingu lamistat. Fon un
gran amant de la cultura; possea una ampla biblioteca. Curs estudis de prit
mercantil, fon empresari; la seua activitat principal fon la direcci d un taller de
brodats. Progressista, republic, i gran idealista; es cri al si duna famlia
catlica. Segons la seua filla Immaculada, el seu tarann progressista el posava
en contradicci moltes vegades amb la rgida educaci catlica que havia rebut.
No obstant aix, als fills els educ en la llibertat de pensament. Catlic,
lliurepensador i progressista, el seu tarann el port, com a representant
dAcci Nacionalista Valenciana, a enfrontar-se a lactuaci feixista i autoritria
de Gil Robles, junt a Acci Valencianista Republicana i el Centre dActuaci
Valencianista. CUC (1971: 252)
Acci Valenciana, nom que adopt el partit a partir de 1935, va prendre
com a models els partits nacionalistes que llavors hi havia al seu entorn,
especialment el Partit Nacionalista Basc. Segons Cuc: El Partit Nacionalista
Basc constitu un model formal dAcci Valenciana. Podem pensar, aix mateix,
que el seu incipient to de dreta democristiana la relacionaria amb la Uni
Democrtica de Catalunya. A. Cuc Ibid.

42
.- Grup nacionalista de tendncia catlica, fundat el 1933. El setmanari Acci,
publicat des del maig de 1934, fon el seu portaveu.

185
 Que expresse tan clarament el seu pensament unitari doc el president
dun partit que t els seus homlegs en aquells que han construt el
nacionalisme dEuskadi i Catalunya s una qesti fonamental. Vist el fracs
poltic dels intents nacionalistes valencians fins ara PNPV, UPV, UV, etc.- cap
preguntar-se amb tota lgica si el cam que va marcar Senent i Mic no era el
correcte. Si les tesis de Senent i Mic hagueren prosperat, com seria el
panorama poltic en lactualitat?
Hem trobat poques referncies bibliogrfiques d Antoni Senent i Mic, a
ms de la de Cuc, Sanchis Guarner tamb el cita en La llengua dels valencians,
parlant de lrgan dexpressi del partit poltic on militava diu :
A <<Acci>> sorgiren noms nous (Morder, Soriano, Adlert,
San Moia, Senent i Mic , Vicent Casp, Mart Domnguez,
Bono Barber) Sanchis Guarner, M. (1978 :192)

Per a nosaltres, la decisi ms important i ms coherent dAntoni Senent i

Mic, lany 1932, va ser la de negar-se a signar les Normes de Castell.
Segons la seua filla Immaculada perqu pensava que eren poca cosa per a
Valncia. I no s perqu fra secessionista sin tot el contrari. Com es
demostra en els dos articles que va publicar a El Cam dos anys ms tard, tenia
una diafna conscincia dunitat idiomtica. Sabia que el sistema lingstic que
don les composicions trobadoresques, i que, no obstant la gran importncia
cultural que representa, no va tindre mai un nom literari unitari, era el mateix
des del nord de Llemotges al sud dAlacant. I veu, amb precisi clarssima, que,
si es tracta de donar un nom literari a la llengua escindida, el valenci, ja el
segle XIV, t carcter de llengua literria. La seua resistncia a firmar el
secessionisme que representaven les Normes de Castell era fruit de la seua alta
clarividncia. En aquell moment no es trobava sol, altres destacats hmens de
conscincia global doc eren Joaquim Reig, Adolf Pizcueta, Carles Salvador,
etc. Pero, tots ells signaren les Normes de Castell, excepte Senent i Mic. Els
signants els trobem en Prez Moragon. F. Prez Moragon (1985:153)
En aquells articles, publicats lany 1934, es descobrix clarament perqu
Senent no va signar les normes; lautor, davant dels enfrontaments catalanistes-
valencianistes, propugna no perdre de vista la conscincia global que tenim els
valencians, des de la fundaci del Regne, en dos articles que titula:
Occitanisme. La seua idea clara de pertnyer a la cultura dels trobadors i no

186
voler renunciar a ella s altament remarcable. Antoni Senent i Mic blasma
lintent secessionista de Pompeu Fabra, Coromines, Nicolau dOlwer, et alii.
Malgrat la seua resistncia primera a firmar les Normes de Castell, en
editar-se la gramtica de Carles Salvador, en sa casa se napilaren diversos
exemplars que ell i els seus amics sencarregaven de distribuir en la ms estricta
clandestinitat que imposava el rgim franquista. Immaculada manifesta recordar
aquell ambient clandest i angoixant encara ara amb un gran sentiment i amb
molta precisi.
Fon mestre uns anys en Lo Rat Penat. De tarann conciliador, i a pesar
de compartir la ideologia de confesi catlica i de ser amic de Xavier Casp, i de
tots aquells que formaven aquella societat cultural, en arribar el moment de la
divisi (catalanistes-blaveros) opt per anar-sen amb els catalanistes. Encara
que no estava dacord amb les noves directius lingstiques secessionistes
propugnades per lInstitut dEstudis Catalans, no podia negar i no ho va fer
mai- la unitat de llengua entre catalans i valencians, que ell entenia
perfectament perque sabia que, fins i tot, no sacabava als Pirineus. Com va
deixar escrit, ell entenia perfectament que la unitat lingstica arribava ms
amunt de la Provena. Per aix es manifest en contra de la secessi catalanista,
no estava dacord a mutilar la llengua; no obstant aix, accept el mal menor,
pero fer-li una altra mutilaci i reduir-la al Regne de Valncia, encara li devia
semblar ms inacceptable.
La seua formaci religiosa i el seu nacionalisme progressista el dugueren
a col.laborar, anys ms tard, en diversos nmeros de la revista Sa.
Una mostra del seu pensament poltic la trobem en un escrit-carta a la
seua dona, mecanografiat, on li diu que els centrepeninsulars han procurat fer-
nos creure que catalans, rossellonesos, mallorquins, andorrans i valencians no
som un sol poble Idea que ell t ben clara, per, no obstant aquella uni de
poble no el du a una uni poltica tamb. Safirma com independentista
valenci, defensor daquell Estat Valenci que demanava la seua generaci. El
document citat acaba: Tot el mn marxa cap a la independncia. Com cent
anys arrere Holanda i totes les repbliques americanes; com ho feren ms
arrere Portugal i Npols. Deu vullga que no tarde a contar-se entre els Estats
lliures Valencia i Mallorca, Bascnia i Catalunya i Galiza. Deu vullga!!!
Els anys 60 va fer un viatge per terres franceses amb alguns membres de
la seua famlia. La seua filla Immaculada diu que es trobava molt feli parlant
valenci i entenent-se amb les gents de Perpiny i Montpelhir. La conscincia

187
de sistema lingstic global no la va perdre, encara que les circumstncies no li
permeteren dur el seu ideari ms all daquells dos articles publicats a El Cam,
almenys aix ho entenem. Per, Senent i Mic va ser un home tremendament
lcid i cal que quede dit aix a fi que la histria en faa justcia.
La validesa de Senent i Mic en lactualitat ve donada per haver sigut un
pensament rigors i , per tant, altament vlid, des del punt de vista cientfic. La
seua oposici al Manifest s un acte, encara que amagat fins ara, trascendental.
Digual importncia considerem que s el fet d haver-se convertit en un
precedent del desig de conciliaci del problema catalanisme-anticatalanisme
introduint el concepte doccitanisme, capa de dur lenfrontament entre
valencians per camins de racionalitat i de recuperaci del nostre espai cultural
natural, sense escissions.

188
 VALENCIANISME I CATALANISME ELS ANYS 60: ALMELA I
VIVES VERSUS FUSTER

A l llarg de tot el treball hem pogut comprovar com la participaci

valenciana en els mitjans de comunicaci catalans i occitans ha sigut
espordica i, dalguna manera, forada pels catalans. Josep Carbonell s el que
ms clarament es percep com limpulsor de la integraci dels valencians, i els
mallorquins, al projecte de Pasos dOc. I, deixa forma, veiem com Almela i
Vives comena a perfilar-se, de la m de Carbonell, com lintel.lectual valenci
la veu del qual representa tots els valencians en el projecte com dOc. Com a
mostra, larticle Panorama actual del valencianisme, publicat a la revista
Oc,nm. 1 (de la nova etapa) que correspon al 132, juliol-agost, 1931. Almela i
Vives col.labora en la revista OC dels anys 30 en diverses ocasions ms. Ms
tard, quan cau en desgrcia Josep Carbonell i el seu projecte, i comena el nou
de Pasos Catalans, en representaci dels valencians trobarem una veu nova, la
de Joan Fuster. Un i laltre apareixen com els hmens que des de Catalunya
alg decidix que han de ser la representaci simblica dels valencians dins del
projecte, en el primer cas de Pasos dOc, i en el segon dels Pasos Catalans. s
a dir, la decisi dimpulsar, prestigiar i convertir en smbol valenci al senyor
Almela i Vives o al senyor Fuster s, al cap i a la fi, una decisi presa a
Barcelona a partir dels seus projectes propis lingstics, culturals i poltics.
No hi ha una explicaci satisfatria de lactitud dAlmela i Vives; sembla
com si, de sobte, shaguera convertit en anticatalanista. En La llengua dels
valencians, diu Sanchis Guarner:
Escriptors valencians importants (com Almela i Vives, i Igual
beda) que els anys trenta, entre tanta desorientaci col.lectiva,
es distingien pel seu catalanisme constructiu, propugnen ara
lescissi cultural de Valncia respecte al Principat i les Illes.
SANCHIS GUARNER, M. (1978:201)

Sanchis no expressa b les idees dAlmela i Vives ni les d Igual i beda.

Els escissionistes eren els catalans que havien, primer bastit, i desprs afonat, un

189
projecte global que varen decidir frenar, parar, trencar... ; secessionant la
llengua i lespai com. Almela no era el secessionista.
Vist lintent de procs de construcci dels Pasos dOc i els Pasos
Catalans, els anys trenta com b diu Sanchis Guarner- lanimadversi
dAlmela i Vives cap a Fuster, i la seua actitud general vers el catalanisme,
sexpliquen difanament.
D Igual beda podem dir que tamb tenia un clar sentit dels avantatges
que loccitanitat aportava als valencians, i que, vist aix, propugna
loccitanisme com una via de consens entre els valencians; Sanchis Guarner no
ho distingia.
Almela i Vives, destronat de la seua representativitat valencianista en el
mn de la Gran Occitnia per un nouvingut, pren les armes de la fineza, s
subtil, pero posa les coses en el lloc que ell creu, o siga, ataca; i el seu adversari
s Joan Fuster, lo raubaire del seu lideratge.
Per entendre un poc millor la situaci, vegem els llibres El Pas
Valenciano (1962) de Fuster i Valencia y su reino(1965) dAlmela i Vives, que
s una rplica, fins i tot en el tamany i la tipografia, del de Fuster. Els conceptes
que shi defenen sn radicalment diferents, evidentment. Per comenar, cal
remarcar que els dos llibres tenen dos ttols que sn dos puntals fonamentals
que han estat a la base de la Batalla de Valncia: Pas Valenci; Regne de
Valncia.
El cataln que hablamos los valencianos es, para nosotros, la
lengua valenciana FUSTER, J. (1962:32)

Pero si de poco sirve, en cuanto a la raza tomando el trmino

raza en su valor exacto-, este ltimo dato, tambin es
incontestable que la abundancia de catalanes en la poblacin
inicial del Pas Valenciano reconquistado sita a nuestras
comarcas, por muchos conceptos, en una prolongacin de la
Catalua estricta. FUSTER, J. (Ibid:44-46)

La prolongacin de la Catalua estricta o Catalunya Sud com, ms

tard, lanomenar Josep Guia i el cataln que hablamos los valencianos s la
proposta de Fuster. La dAlmela i Vives, en canvi, est impregnada del seu
concepte globalitzador, encara que partix de casa, duna casa estrictament
valenciana.

190
 A la pregunta que es formula ell mateix: La lengua distintiva de los
valencianos, Es importada o autctona? contesta amb una cita que pren de
Julin Sanvalero:
<<Tal vez, histricamente convenga un enfoque de la qestin
pensando no slo en la corta via catalano-valenciana sin en la
extensa indoeuropeo-latn-provenzal-catalan-valenciano, y al
llegar a este atender a las razes laterales: indgena, rabe,
castellano, etctera, y aun a viejos substratos que desde tiempos
ibricos unen, con una lengua todava ignorada, las tierras
mediterrneas hispnicas con las del sur de Francia.>> En
ALMELA I VIVES (1985:31-3

La breu militncia occitanista va fer entendre a Almela i Vives els

problemes lingstics fora del corset catalanista estricte. I no t dubte del nom
que se li ha de donar a la llengua dels valencians. Repassa diversos autors que
lhan anomenada valenciana i argumenta en contra de la denominaci de
llengua catalana per als valencians. I es pregunta:
Porqu se obstinan ciertos catalanes en aplicar el calificativo
de catalana a la lengua distintiva de los valencianos i no en
buscar una denominacin que posiblemente existe- para evitar
prevenciones? ALMELA I VIVES, F. (1985:41) 43

Hem dentendre, per tant, lgicament, que Almela no fa gala

danticatalanisme. No sapunta a les tesis autoctonistes dels que li varen fer la
segona edici, del seu llibre. Demana anomenar la llengua dels valencians,
valenciana, i trencar el marc restrictiu catal. Ell coneixia laltre projecte
catal, lanterior, millor que ning. La seua visi s ms original del que sha
manifestat fins ara en els textos catalanistes.

I, els anys 60, iniciada de nou la Batalla de Valncia, torn a haver, com
en el 1934, (V. A. Senent i Mic) una proposta de consens, que Carles Recio es
va encarregar de recordar.

43
.- LAjuntament de Valncia acaba de reeditar el Valencia y su reino, 2004.

191
LOCCITANISME DE CONCRDIA EL 1964: ANTONI IGUAL I BEDA

El dia 25 de giner de 1964, el gran erudit valenci Antoni

Igual i beda, figura duna magnitud intelectual injustament
oblidada, pronunci una conferncia en la sessi de <<El
dissabte literari>> que celebraven peridicament els Cronistes
del Regne. En la seua exposici, clara i rotunda, es fea una
crida a la concrdia entre les faccions valencianistes que
comenaven a vores cada volta ms alluntades entre s.

192
 (...)
Antoni Igual aporta una nova via que reconeixerem
dimmediat: (...)
<<Hi ha una soluci ben fcil que jo, des dac, oferixc
especialment als senyors cronistes de lantic Regne de Valncia
per si els sembla oportuna, i consistix en ressuscitar lantic nom
dOccitnia, per a determinar eixe territori on es parla la
llengua dels occitans amb les seues variants localistes del
rossellonenc, el catal i el valenci, que no li fan cap nosa, ans
b, tant lenriqueixen. Estic ben cert que hi haur moltes
crtiques, ms o manco justificades, a aquesta proposta, mes no
crec que hi haja, per ara, una altra soluci ms equitativa a
aquest carrer sense eixida en qu ens han situat als valencians
uns pensadors tan poc originals com ben inoportuns. (...)
Nosaltres, ara, proposem el nom dOccitnia i llengua occitana
o dels occitans. s la denominaci perfecta, ja que inclou el sur
de Frana, Catalunya i Valncia, que podrien sser lOccitnia
del Nord, del Centre i del Sud. Heus ac la denominaci antiga,
amplssima, reconeguda per tothom, que no pot produir
suspiccies>>.
IGUAL I BEDA en RECIO, C. (1996:315 320)

Hi ha una terminologia cientfica vlida i desconeguda, o, com a mnim,

poc coneguda i gens usada, iniciada en la familia occitano-romana de Los
Alibert, que, a ms de situar les nostres modalitats romniques perfectament en
el conjunt de les llenges neollatines, pot obrir nous camins de comprensi dels
problemes lingstics i dentesa entre els valencians: El diasistema occitano-
rom.

193
 PARAULA DOC (1996-2004)

S POSSIBLE UNA NORMATIVA COMUNA PER AL SEGLE XXI?

P araula dOc naix a partir de la lectura de la Gramatica occitana de Los

Alibert. La descoberta duna terminologia cientfica, aparentment nova, s
la que posa en marxa el procs de publicaci de la revista. La famlia occitano-
romana dAlibert, com a concepte clau que unix tot el sistema lingstic alhora
que pot prestar autonomia a les diverses modalitats que el componen, s la idea
motor que fa aparixer la revista lany 1996.
El terme cientfic iniciat per Alibert s el que potencia laparici duna
revista dinvestigaci que es pensa ser lnica respectuosa amb totes les
modalitats lingstiques del diasistema, com podrem comprovar a continuaci,
no obstant, al poc temps de laparici, la recerca en el nou cam far descobrir
que hi ha tota una histria, no noms relacionada amb la terminologia cientfica
descoberta, sin que al costat shi trobava tot un projecte cultural i poltic
malbaratat el primer ter de segle. Els precedents desconeguts sexposen aix.

Al nmero 3, p. 7, el director de Paraula dOc escriu:

Quan trobrem el primer nmero de la Revista Occitana
dirigida per la valenciana Euphemia Llorente que, segons diu
en la portada, respectava <<totes les varietats de la llengua
dOc>> pensvem que era impossible que lany 1930 shaguera
produt un fet com aquell que tots desconeixem. La nostra idea
havia nascut a causa de la necessitat social que tenim els
valencians daclarir els nostres problemes lingstics. No
podem pensar mai que hi haguera una altra iniciativa anterior
que sexpressava en els mateixos trmens. Confessem la nostra
ignorncia, en bona part motivada pel fet que mos trobem a
soles a lhora dinvestigar els temes doc, i caldr molt de
temps abans daclarir b tots els camps que sobrin davant la
nostra proposta. La iniciativa daquella revista de lany 30 no
estava a soles tampoc, nhi havia una altra de 1905, la revista

194
 Occitania de Joseph Aladern, editada a Barcelona, que tamb
respectava totes les varietats lingstiques doc.
Vrem crear Paraula dOc amb la finalitat dinvestigar temes
doc i de respectar totes les modalitats lingstiques del nostre
diasistema creient que encetvem un cam. Ara estem
contentssims de saber que la nostra creativitat mos havia portat
on ja hi havia cam fet.

Siga com siga, aix vol dir que, dins de tot el procs, laparici de
Paraula dOc no es deu, com en els projectes anteriors, a la voluntat
expansionista de Catalunya sin a la reflexi autnoma, autctona i independent
valenciana, produda a partir de la necessitat doferir solucions als problemes
sociolingstics i psicosocials dels valencians.

Desprs de trobar tants documents que han intentat una normativa

comuna per a tot el sistema lingstic que port els trobadors a la seua alta
expressi literria, en Paraula dOc trobem que entrant el segle XXI hi ha
propostes que intenten recollir la memria histrica i formulen plantejaments de
futur respecte de la possibilitat de bastir una normativa comuna per a tot el
diasistema occitano-rom.

EL MODEL UNITARI DE LLENGUA LITERRIA EN PARAULA DOC

Paraula dOc nm 1, p.6

En Paraula dOc es considera que hi ha una mateixa comunitat
lingstica, amb modalitats diverses, entre Llemotges i Alacant, aquella on flor
la civilitzaci trobadoresca. Veiem lextracte de lEditorial.
Defenem un mateix diasistema que unix les diverses
modalitats lingstiques dOc, a fi de facilitar que cadascuna
delles se senta lliure de decidir quin s ha de fer de la llengua
en cada situaci sociolingstica i en cada espai geogrfic
concret. Obrant de tal manera aconseguim que el diasistema
occitano-romnic unixca totes les modalitats lingstiques dOc
enfortint-les, i alhora, que cadascuna delles siga lliure i

195
 autnoma de decidir la seua forma de situar-se en lespai
com.

Paraula dOc nm. 1, p. 38

Roger Mira (extractes)
Durant ledat mitjana, varn comenar a forjar-se els orgens de
tres llenges que encara avui es parlen: loccit, que s la ms
prxima a la llengua que utilitzaven els trobadors almenys
loccit central-, el catal, del que fillegs de la talla de Robrt
Lafont o Pire Bec afirmen que s impossible distingir-lo de
loccit fins la fi del segle XIII i que presenta trets que no sn
ms diferenciats que els de les peculiaritats dalguns dialectes
occitans, tals com el gasc o el provenal, i, finalment
laragons, que encara hui es parla als Pirineus, i del que
Maians i Siscar deia, al segle XVIII, que era un dialecte de
loccit. Encara avui el paregut entre aquestes tres llenges s
innegable, lo qual demostra que lexistncia duna antiga
comunitat lingstica i cultural encara s subjacent.
(...)
No voler mirar tot l<<encastre>>, com diuen els occitans, s
com conformar-nos a viure en una casa sense teulada.

Paraula dOc nm 2, p. 5
Manifest pel pacte lingstic.
La via (pel pacte lingstic valenci) que propon el CIRDOC
s dacceptar que el valenci s una LLENGUA AUTNOMA
que forma part del DIASISTEMA OCCITANO-ROMNIC
junt al catal, el gasc, el llenguadoci, el provenal, el
llemos..., modalitats lingstiques dun mateix diasistema que
durant segles sha conegut amb el nom de llengua llemosina o
llemosino-valenciana/ llemosino-catalana; s a dir, amb una ben
arrelada tradici cultural de segles i avalada pels criteris
fundacionals de la romanstica.

196
RELACIONS OCCITANO-VALENCIANES: DES DE LA RENAIXENA
AL SEGLE XXI

LA PRDUA DE LA CONSCINCIA GLOBAL DOC EN LA

POSTGUERRA

E n la postguerra, la conscincia doc desparareix prcticament dels

intel.lectuals valencians, mentre que el catalanisme guanya adeptes en els
ambients universitaris. No ser fins els anys 80 que tornar a aparixer un intent
doccitanisme conciliador en la prpia Universitat.
Lany 1961 va ser la primera vegada que aparegu el nom de llengua
catalana en un curs universitari, segons Sanchis Guarner, i tamb una protesta
que ja es troba a la base de la renovada Batalla de Valncia. Diem renovada
perqu, com hem vist, comen els anys 30. Els anys tardans de postguerra no
va fer ms que reviscolar.
Entorn de l<<Aula Ausis March>> fundada a la Universitat
de Valncia lany 1959 la millor commemoraci que hom
podria somniar del centenari del nostre primer poeta de tots els
temps- sagruparen nodrides colles destudiants, molts dels
quals sn escriptors (Alpera, Aracil, Codonyer, Cuc, Esp,
Garcia Aparici, Mira, Riera, Rodrguez Bernabeu, etc.,)
Com que el radicalisme i la despreocupaci per lestridncia,
han estat sempre caracterstiques jovenvoles, aquests xicots
que com els de la Joventut del Rat Penat- sn partidaris a
ultrana de la uni cultural amb els catalans del Principat i les
Illes, en fan estentries manifestacions. En la tardor de 1961 la
cambra sindical dels estudiants de Filosofia i Lletres inaugur
un Curs de Llengua Catalana amb bon xit de matrcula.
Aquesta fou la primera vegada que a Valncia gosava hom
donar aquest nom a lidioma en circumstncies semblants.
Aix provoc la irada protesta de molts vells
valencianistes significats i despert el recel de certes autoritats
universitries. Tanmateix, aquests joves de lAula Ausis

197
 March solien emprar en els seus escrits les particularitats
regionals que els (Alvarez , Ardit, Climent, Marqus, Miralles,
Monts, Sol, etc.) redactors de Dileg , butllet de la cambra
sindical dels estudiants de Dret. (SANCHIS GUARNER, M.
(1978:195)

1962, Fuster publica Nosaltres els valencians, on afirma la catalanitat

valenciana, ja citada:
Dir-nos <<valencians>>, en definitiva, s la nostra manera de
dir-nos <<catalans>>. FUSTER, J. (1977:39)

La qual repetix en diverses ocasions:

Catalans ho som tots o no ho som ning FUSTER, J (1985:
170)

I en El Pas Valenciano diu que:

la abundancia de catalanes en la poblacin inicial del Pas
Valenciano reconquistado sita a nuestras comarcas, por
muchos conceptos, en una prolongacin de la Catalua estricta
FUSTER, J.(1962:46).

La peculiar manera dentendre la realitat valenciana que tenia lautor de

Sueca va fer que una part de la societat valenciana se sentira ofesa per les idees
de Fuster, sentiment que acab amb la crema, simblica, de lintel.lectual en un
falla. Havia comenat la part ms lgida del Conflicte Lingstic Valenci i de
la Batalla de Valncia. La idea de Fuster va tindre una bona part de la
intel.lectualitat valenciana al seu costat. La seua figura s estudiada i enaltida
per diversos autors, i leditorial que li publica les obres completes el considera
un clssic, malgr lui.
Una de les coses pitjors que podien passar-me en aquesta vida
vida literria, vull dir- era veurem qualificat de <<clssic>>.
FUSTER, J. (1975:7)

Josep Iborra acaba el Fuster porttil amb les paraules segents:

Tota la seua obra, diversa en les formes i els temes, s una per
la forma interior. Com s una tamb al llarg del

198
 desenvolupament en el temps: lestil, duna banda ja present
en els primers escriuts seus-, els <<criteris>>, de laltra, han
donat a lobra de Joan Fuster una llibertat i la coherncia
intel.lectuals i morals incontestables. No ha necessitat canviar
de <<sistema>> perqu no en t cap i sha estalviat, aix,
<<ruptures>> i <<retorns>>... Daix, en diem un esperit fort...
IBORRA, J. (1982: 318-19)

I Enric Ferrer:
Lescriptor de Sueca, ja conegut com a poeta, a ms duna
excel.lent crtica literria i histrica encetada tamb en els anys
cinquanta, es va revelar, a partir de la publicaci de El descrdit
de la realitat (1955) com el ms caracteritzat portantveu de la
tendncia normalitzadora de la nostra cultura i la nostra
llengua. FERRER, E. (1981:117)

La contestaci a Fuster va tindre diverses repercusions, tant des del punt

de vista social com intel.lectual. Aportem algunes idees publicades.
Potser ladversari ms important de Fuster va ser Almela i Vives, com
hem vist.
El 1979, Manuel Lloris intenta una equidistncia:
En Fuster existe un immenso instinto de escritor y falta una
coherencia ideolgica. LLORIS, M. (1979:175)

1983, Xavier Mar publica Revisi al Conflicte Valenci en el qual

demana, per primera volta, revisar les diatribes entre catalanistes i
anticatalanistes i projectar un futur com a tots els valencians. En el prleg, usa
el nom de Naci Valenciana i aporta arguments per acabar amb el que ell
anomena unes vegades conflicte intern, i altres Conflicte Nacional, que
dividix els valencians. Propugna la tolerncia entre els dos costats.
El <<valencianisme>>, la <<fe>>, tant dels
<<pancatalanistes>> com la dels <<panespanyolistes>>, i la
seua exigncia, s com la dels cristians vells, intrnsecament
contradictria, per aix en cap de moment no pot assimilar els
uns als atres, i qualsevol <<decret>> que obligue la

199
 <<conversi>> duns respecte dels atres, mai no podr, com
tampoc no ho pogu en el passat, lunificaci nacional.
Cal, per tant, i en aix estem un grapat de valencians, que la
soluci al <<Conflicte Nacional>> actual, no vinga marcada
per lexpulsi, lexili, duns per lexigncia i lintolerncia dels
atres. MAR, X (1983: 13)

1986. Procedents del mateix context on es troben les idees nacionalistes

de Mar, es publicaren les Bases per al Nacionalisme Valenci, VELASCO ET
ALII (1986) una obra de diversos autors de lanomenat nacionalisme tricolor,
que volen assentar les bases per aconseguir la construcci dun nacionalisme
darrel estrictament valenciana. El llibre el prolog tamb Xavier Mar i consta
dels apartats: Introducci al nacionalisme, Territori, Poblaci, Cultura i
Llengua, Economia, Histria i La conscincia nacional.
Alhora Moll i Mira publiquen De impura natione on es qestiona el
projecte de Fuster.
Destacarem algunes de les idees ms importants. En primer lloc,
reconeixen el conflicte valenci i li donen nom: la Batalla de Valncia.
Durant la que direm <<Batalla de Valncia>>. MOLL, D I
MIRA E. (1986:31)

Hem de dir, no obstant, que Moll i Mira entenen que la Batalla de

Valncia es va produir en la postguerra, sense tindre en compte els fets anteriors
que siniciaren els anys 30.
Proposen solucions:
s necessari que el pas valenci (pas amb minscula, poble,
comunitat, naci) descobresca son ple sentit de pertinena. Sols
aix partint-ne, hom podr eixamplar labast de pertinences.
La Comunitat Valenciana, el Pas Valenci, el Regne de
Valncia nous seran producte dun pacte, dun armistici sense
humiliacions, duna reconciliaci nacional. MOLLA I MIRA
(1986:234)

Remarquen lautoodi dalguns valencians, no el que tradicionalment es

coneixia, produt per dirigir la mirada al ponent peninsular, sin el que sha anat
produint en el procs cultural de la postguerra en.

200
 El nacionalisme suposa eixe necessari contrapunt quasi
metafsic en un univers utilitari; arrels pregones en un mn que
es desarrela. La sensaci de pertinena alliberar molta angoixa
davant lanmia del canvi. Aix, per exemple, a Valncia,
alguns valencians, molt segures dels quatre costats del seu
origen, no sentusiasmen gaire, de vegades, amb les
manifestacions autoctonistes com ara les falles o altres festes
populars-; els immigrants recents, per contra, hi cerquen la
<<naturalitzaci>>. MOLL I MIRA, (1986:232)

La pertinena dels valencians, les arrels pregones que els autors apunten
passen per retrobar les idees, lingstiques i culturals, perdudes.
quasi ning dell Contreras o el Snia- no pensava que frem
un poble culte, honrat, agrads i polit; quasi ning no ens veia
com una porta del Renaixement o gresol dun gtic que ens
entronca amb lamable Llenguadoc i la Provena, com a terra
damor i cortesia on ha florit la dola <<llengua llemosina>>.
MOLL I MIRA, (1986:103)

Per cloure el present apartat, citem un exemplar rarssim (Annim) que

du per ttol Poetes valencians del segle XX. Bellament enquadernada amb un
roig intens, lantologia comena amb Miquel Duran de Valncia (1883-1942) i
acaba amb Josep llus Segu (1945). Hi ha antologats diversos autors dels dos
costats de la Batalla de Valncia: Bayarri, Mustieles, Almela i Vives, Vicent
Casp, Matilde Llria, Xavier Casp, Joan Fuster, Estells, Anfs Ramon, Maria
Beneyto, Jess Huguet, etc. Hi ha un prleg annim, no hi consta qui lha editat
i tampoc sindica la impremta que lha tirat. Un veritable enigma que sembla ser
un cant a la uni de la poesia del recentment acabat segle XX. Diu lannim
prologuista:
Lnic apriorisme, no que ha guiat, sin en el qual sha
originat la nostra feina, s, precisament: la llengua.
(Cita en ref. biblio. Annim)

La intenci de lautor de lantologia s servir al lector un conjunt de

textos de diversos poetes valencians usuaris de la llengua distintiva de la
valencianitat i, amb la finalitat de no incidir en bregues estrils, ell/ella (encara

201
que ens inclinem a pensar que s ell , i tamb a pensar qui s ell) lha sotmesa a
una regularitzaci ortogrfica amb
lobjectiu devitar incidncies pertorbadores. Qestions ms
importants sn les que suscita una lectura atenta de versos, a
nivell literari, i, fins i tot, civil.

Llarga vida als qui encara sn capaos de dedicar energies en pro de

produir la uni, ms que siga solament esttica, dels valencians, com en el cas
annim citat. Si, tant en un costat com en laltre, hi haguera ms gent disposta a
fer exercicis altruistes semblants en tots els altres camps, segurament, el futur
dels valencians i valencianes que encara som usuaris lleials de la llengua
minoritzada de Joanot Martorell, seria ms clar.

LA RECUPERACI DE LA CONSCINCIA EN LA SETMANA

UNIVERSITRIA OCCITNIA, PRESENT I FUTUR

Les relacions occitano-valencianes en la Renaixena

Per a lestudi de les relacions occitano-valencianes durant la Renaixena
hi ha diversos treballs. Sense nim de ser exhaustius, podem citar Lepistolari
Llorente 1861-1911 LLORENTE I FALC (1928) i Mistral i Llorente
LLORENTE I FALC (1932?). Les relacions catalano-provenals a travs de
la correspondncia de Frederic Mistral i Vctor Balaguer BALANZ, A.
(1982). Aquelles relacions tamb sn estudiades en el magnfic treball de
Cristfor MART ADELL (1990), Mistral i Llorente. Noves aportacions
documentals sobre les relacions occitano-valencianes durant la Renaixena.
que sn una sntesi de les principals aportacions de la seua tesi doctoral.

Les relacions de Constant Llombart amb Frederic Mistral

Es t una mplia informaci de les relacions entre Mistral i Llorente, pero
no, de les de Mistral i Llombart que tamb nhi hagu, encara que no tan
sovintejades com amb Llorente.
En el to que usa Llombart en les dos cartes es nota que era un fervent
admirador de Mistral. Encara que el tracta de mon ilustre colega no li parla de
tu a tu, ans li ret pleitesia:

202
 Desprs de saludar en vos el geni explendors [sic de la
Provena, aprofita la ocasi per a oferirse lo darrer de vostres
entusiastes admiradors y affim. s.s. Q.V.M.B. Constantino
Llombart en MART ADELL, C. (1990:208)

En la primera carta (3 de maig de 1891) li demana perms per traduir

Nerto al castell i publicar-la en la Biblioteca Selecta; Mistral lautoritza, i, en
la segona (21 de juny 1891) li dona les grcies.
Pero, ms que la tragdia de Nerto, sembla que lobra que va influenciar
al creador de Lo Rat Penat va ser la famosa Mireia perque Llombart va ser
premiat en els Jocs Florals de 1886, publicat el 1887, per lobra La copa
dargent LLOMBART, C. (1887)que t alguns paral.lelismes amb el premi
Nobel, segons un estudi que hem fet, FORNS, L.( 2003), i que a hores dara
resta indit, pero que va ser llegit en el IX Congrs de lAssociaci
Internacional dEstudis Occitans, agost 2008, i es publciar en les Actes
corresponents. La prova que Llombart coneixa la Mireia mistraliana la trobem
en la Biografia indita de Constant Llombart del seu deixeble Ramon Andrs
Cabrelles. Segons Andrs Cabrelles, Llombart i ell
passaven molts dies sense chafar el carrer, treballant a estall en
el Diccionari, pero, de sobte, a vegades, dia el mestre aguaitant-
se al balc i mirant el cel:
.- No et pareix que fa un dia esplndit i que seria un pecat no
aprofitar-lo? El camp est precis. Agafa Mireia i anem-nos-en
a lhorta. Tinc fam de sol.
Prenia yo el poema de Mistral i nos nanvem en ell en busca
de plaenter esplai.
(...)
Desprs llegia yo en veu alta algun cant del poema que havem
portat, comentvem les seues bellees que el mestre em fea
notar, em parlava del seu autor, Frederic Mistral, de la seua
vida i les seues obres i ya de tornada a la capital solia llargar, en
certa excitaci censures contra els hmens que regien el Rat
Penat de manera distinta a la que segons ell havia de ser.
ANDRS CABRELLES, R. (2004:26)

203
 El treball de Mart Adell est basat en la tesi doctoral sostinguda pel
mateix autor lany anterior, 1989, de les conclusions de la qual extraguem les
que ens semblen ms importants sobre les semblances, diferncies, influncies,
etc. entre Mistral i Llorente.
Mistral sembla que se sentia poeta, creia en el federalisme i
esperava que la maduresa de la civilitzaci ens hi abocaria.
Passat el moment ms actiu dels contactes amb els
renaixencistes catalans i amb Vctor Balaguer particularment,
desprs daqueix mai aclarit viatge que feren junts a Pars lany
1868, desenganyat de la poltica, es retir al seu poble per a
dedicar-se a la seua obra literria i la conscienciaci social.
s ben evident que Llorente no va seguir lexemple dels seu
admirat Mistral , ni en la creaci duna obra literria
valenciana, ni en el treball de conscienciaci socials dels
valencians, ni tan sols en la creaci dun museu detnografia,
cosa que a ell tant li havia impressionat, i per a la qual, des del
diari, es trobava en tan bona situaci per a dur-la avant i a qu,
segons ell, el mateix Mistral el va instar. MART ADELL, C.
(1989: 384)
Tamb cal modificar la idea daquella trobada decisiva de
lany 1868, perqu, amb anterioritat al 1903, hem de concloure
pels documents que tenim que els contactes van ser ocasionals i
motivats per interessos molt concrets.
El coneixement de la indecisi de Mistral per a aventurar-se
pels viaranys de la poltica de manera oberta i el prets
apoliticisme de Llorente feren pensar en una influncia
mistraliana en Llorente. Tot a mancava duna base slida.
(Ibid: 388).

Mistral era, doncs, federalista, monolinge en la seua creaci literria que

arriba a rebutjar un lloc en lAcadmia francesa, i un activista conscienciador
dels provenals, especialment dels jvens.
Llorente escriu en valenci noms
una xicoteta part de la seua obra total (...) pero si s recordat
avui, si llavors fou objecte dhomenatges i la seua obra ha estat

204
 i s reimpresa una i altra vegada, sempre ha estat per mor
daqueixa xicoteta part de la seua producci. (Ibid:386)
Era, per tant, de cultura i expressi castellana, espanyola,
majoritriament. Es va implicar fent poltica espanyola. I no es va preocupar
mai per aquelles qestions dimplicaci sociolgica que preocupaven Mistral.
Hi ha, clarament, un abisme entre un personatge i laltre.
Mistral no va influenciar polticament Llorente, i, encara que ell mateix
diu que el va impressionar molt la lectura de Mireia la qual sembla que li va
donar un cert impuls per expressar-se en valenci, literriament tampoc t
massa influncies mistralianes, ms enll dalguns versos inspirats en el llibre
que li valgu el Nobel a Mistral.
Des del punt de vista literari i sociolingstic, el bilingisme de Llorente,
majoritriament decantat per ls del castell en la seua creaci literria, el fan
un personatge radicalment diferent de Mistral, de Balaguer i, en general, de
lesperit renaixenciste provenal i catal.

ELS ANYS 30

A travs de les aportacions que hem anat fent, tamb shan pogut
comprovar les relacions de diversos intel.lectuals valencians amb la cultura
occitana: Carles Salvador, Almela i Vives, Pizcueta, Senent i Mic, Reig, etc. El
principal acte daquells anys fou la celebraci a Valncia del Centenari de
Mistral.

ELS ANYS 80-90. LA RECUPERACI DE LA CONSCINCIA EN LA

SETMANA UNIVERSITRIA OCCITNIA, PRESENT I FUTUR
I els anys 80, desprs de cinquanta anys de buit cultural, la Universitat de
Valncia obr les portes a diversos professors occitans en la setmana Occitnia,
present i futur. Vegem la relaci dactes que es varen dur a cap.

205
De dreta a esquerra:Joan Ramon Borrs,Joan Fuster,Robrt Lafont i Llus Forns. Dinar a
lEstany de Cullera. Cloenda de la setmana Occitnia, present i futur.
Dalt, Fuster i Lafont; posterior tertlia a ca Fuster, fins altes hores de la matinada.

206
RELACIONS UNIVERSITRIES

La setmana del 14 al 18 de novembre de 1988 es reprenien els contactes

entre la Universitat valenciana i diverses universitats occitanes. Hi participaren:
Robrt Lafont, Felip Gardy i Grard Gouiran de la Universitat Paul Valry de
Montpelhir; Jacques Allires, de la Universitat Toulouse le Mirail de Tolosa de
Lenga dOc; Xavier Lamuela, de lAutnoma de Barcelona; Vicent Simbor,
Albert Hauf, Emili Casanova, Joan Ramon Borrs i Antoni Ferrando de la
Universitat de Valncia; i la setmana va fer la cloenda amb una taula redona,
divendres 18, a lAula Magna de la Universitat, sobre el tema: Leix Valncia,
Tolosa, Montpelhir, Barcelona en la futura Europa, amb els participants:
Robrt Lafont, Xavier Lamuela, Eduard Mira, Josep Llus Blasco i Josep Guia,
moderats per Llus Forns.
Del 30 doctubre al 4 de novembre de 1989, amb la col.laboraci del
DISE de la Universitat de Valncia, tingu lloc un intercanvi cultural amb la
Universitat Paul Valry de Montpelhir al qual assistiren un grup destudiants
de la Universitat de Valncia. Es varen desenrotllar diverses activitats:
Xerrades, projeccions, conferncies, espectacles i visites a diverses ciutats
occitanes.

RELACIONS ESCOLARS

El curs 1992-93 sestabliren relacions entre lescola valenciana Platero y

yo dAldaia i la calandreta occitana de Doman de Tolosa. Els professor
valenci Francesc Aledon va ser liniciador i loccit Didier Agar el que motiv
els alumnes occitans; entre els dos dugueren avant els contactes entre els seus
alumnes, obrint aix les portes respectives a la solidaritat cultural entre els
infants valencians i occitans. Linforme es troba al butllet Ensenyar i aprendre
nm 8, novembre 1992.
Estudiants dElx mantenen relacions amb els dIsla de Baish, en la
Gascunya tolosana. La darrera celebrada en el mes de mar de 2004, segons La
Setmana nm 458, 13/05 al 1905, 2004.

207
RELACIONS ENTRE ASSOCIACIONS CULTURALS

En commemoraci del 750 Aniversari de la Conquesta de Valncia, la

revista LAiguadol obr les planes a les col.laboracions occitanes en el nm. 6,
primavera-estiu, 1988; amb presentaci de Felip Gardy, shi public una
antologia de Cinc potas occitans de ui.
El mes de mar de 1989, tenia lloc la lectura de diversos poetes de La
Forest dArana en un Homenatge als trobadors que ms tard va ser publicat al
nm. 21 de la Col.lecci dArana. Hi col.laboraren entre altres: Salvador Jfer,
Rosana Cantavella, Pere Bess, Francesc Collado, etc.
El mes dabril del mateix any, lassociaci cultural Pere lo Gran iniciava
un cicle de conferncies sobre temes relacionats amb les Terres dOc.
A lestiu, el grup gasc Marcabr fu una gira per diverses ciutats
valencianes, coordinada per Josep Pedrs i Ginestar.
A lagost, diversos membres de lassociaci Pere lo Gran viatjaren a
Nimes per participar en la Universitat Occitana dEstiu.
El desembre, el cantant Carlotti estigu en la presentaci del premis
Trobadors del III Mil.lenari, el lliurament dels quals tingu lloc el 6 de mar
de 1990, amb la presncia a Valncia del president de lInstitut dEstudis
Occitans, en Robrt Mart.
1990, els dies 2,3 i 4 de juny visitaren Valncia un centenar de persones
pertanyents a la M.A.R.P.O.C de Nimes, organisme pertanyent a lInstitut
dEstudis Occitans i organitzador de la Universitat Occitana dEstiu, i del
CAOC, Centre dAgermanament Occitano-catal, de Barcelona.
1996, els dies 1,2 i 3 de novembre, nova visita doccitans i catalans a
Valncia.
El mateix mes de novembre apareixia el primer nmero de la revista
Paraula dOc.
Entre els dies 10 al 23 de mar del 2004, lAjuntament de Valncia, el
dAlacant, la Diputaci de Valncia, la Generalitat Valenciana i la Real
Acadmia de Cultura Valenciana participaren a Nimes en el Festival de Cinema
Espanyol-Festival de les cultures dEspanya. Per part de la RACV hi assistiren
el deg, el secretari el vicesecretari i un acadmic. La conferncia que hi aport
lAcadmia va ser: La llengua valenciana dins del diasistema occitano-
romnic. Els valencianistes compartiren lacte amb el professors Felip Martel i
Jordi Peladan que va fer la cloenda de lacte.

208
 El 22 de juny del 2004, Levante-EMV , p. 29, informa que lecologista
alzirenc Rafel Albinyana i Morant inicia el 23-06-04 una marxa a peu en solitari
desde Montpelhir a Alzira , simulant el recorregut efectuat per Jaume I.
Lobjectiu s : Recuperar el vnculo cultural de todas las comunidades de la
antigua Corona de Aragn.

PUBLICACIONS

La setmana Occitnia, present i futur obr les portes de la cultura

occitana als valencians. I, a ms de ser el retrobament natural de diversos
professors universitaris de la mateixa comunitat lingstica va propiciar que
diverses editorials comenaren a interessar-se per una Occitnia que, fins aquell
moment havia estat prcticament ignorada. Citem algunes publicacions: Revista
LAiguadol, nm. 6 (1988); Cantavella et alii Homenatge als trobadors, (1989);
Viatges i ensomnis, Pastor Fluix, J. Camarasa, J. (1989); LEuroregi, la
cooperaci interregional en el marc de la Uni Europea, Suplement especial
dEl Temps (1994, 21-02); Occitnia, lltima oportunitatEl Temps (1999,
15-02); Occitnia: un pas desconocido Terra Nostra (2001, octubre).

209
 LESTAT CIENTFIC DE LA LLENGUA

L intent que, durant alguns anys del segle XX, va tindre ocupats, i
preocupats, diversos intel.lectuals valencians, catalans i occitans en la
construcci dels Pasos dOc no va ser un invent dels propis autors del projecte
lingstic, cultural i poltic que hem estudiat en les revistes objecte del nostre
treball. La base del seu projecte era, des del punt de vista literari, lobra dels
trobadors. Si els intel.lectuals de comen de segle entenien un mateix sistema
lingstic, una mateixa llengua, es basaven en la koin trobadoresca
A ms de la literatura, els autors estudiats trobaven suport en les idees
que la cincia filolgica havia establit prviament; s per aix que resulta
imprescindible fer una ullada a les principals propostes filolgiques del
moment, aix com a les immediatament anteriors, al comenament de lactual
cincia filolgica.
No obstant aix, abans dentrar en les teories dels fillegs que entenen tot
el diasistema lingstic occitano-rom, farem una ullada als problemes interns
del mateix diasistema, aportant ac dos exemples dautors que variaren els seus
postulats lingstics, sense que tinguem una explicaci clara, vlida,del motius
que els dugueren a canviar la seua idea sobre el valenci i el catal i la seua
qualitat de llengua o dialecte. s evident que ho feren, bsicament, perqu els
dos conceptes, des del punt de vista estrictament lingstic, no sn gens clars,
com ja assenyala Bodo Mller.
En primer lloc, o primera gran contradicci, el Pare fullana, la gramtica
del qual es troba a la base del valencianisme secessionista, s a dir daquells que
pensen ara que la llengua valenciana s independent de la catalana, va participar
en el Primer Congrs Internacional de la Llengua Catalana, que s l acte de
presentaci de la llengua catalana a la romanstica interncional i, per tant, una
de les bases del procs dindependncia del catal respecte de la llengua
occitana, i all va presentar larticle Ullada general sobre la Morfologia
Catalana que s una anlisi ben rigorosa de la que ell, al final, en la conclusi,
diu que s la nostra llengua. Impossible dir-ho ms clar.
Ocasi vindr en ques trate ab ms detalls este Tema, y
llavors es descorrer lo vel que encubrix los fenmens, del tot

210
 sorprenents, que cont la Morfologia de nostra llengua.
FULLANA, L. (1906:282)

Segona gran contradicci. Michel Ventura Balany, aferrissat occitanista

els ltims anys de la seua vida, i impulsor de la gramtica que hem vist
comenada a publicar a la Revista Occitana, en la seua tesi doctoral llegida a
Nova York defn que hi ha huit llenges romniques, entre les quals es troba el
catal al costat del provenal; ambds, branques de la Llengua dOc.
The modern Romance languages are the direct descendant of
the dialects of vulgar Latin. There are eight romance languages:
Roumanian, Italian, Rhetic, French, Provensal, catalan44,
Spanish and Portuguese.
(...)
Catalan is a branche of the old tongue called by Dante Lengua
dOc, of wich the actual Provensal is the other branch. Up to
the 14th century both catalan and provensal were two dialects
of the literary language called at that time limousin in which
was used both the catalan and the provensal writers and in
which the catalan Raimon Vidal composed his Razos de trobar,
from the Lemosin dialect or dialect of Limoges was considered
the most refined and suitable for literature. But the inhabitants
of Toulouse and Montpelhier, Barcelona and Valencia could
make themselves understood, each one speaking his own
variety. VENTURA BALANY, M. (1909:5-6)

Ac, el jove Ventura Balany diu que els habitants daquell diasistema es
podien entendre: temps de passat; ms avant trobarem Jaques Allires que diu
que gascons, catalans i valencians es poden entendre: temps de present. No
obstant aix, cal remarcar que lautor entn que catal i provenal sn dos
llenges literries pertanyents a un mateix sistema lingstic, el qual, els
darrers anys de la seua vida intentar unificar en una sola gramtica.
I podrem tornar a plantejar-nos qu s una llengua i qu un dialecte, i
qu significa la intel.ligibilitat, etc.

44
.- En minscula en loriginal.

211
 De totes formes, el testimoni de Ventura Balany servix per exemplificar
un model que contradiu els que normalment saporten. Se sol dir que els
lingistes comencen per entendre que occit i catal sn la mateixa llengua i
passant el temps acaben per considerar-les llenges diferents. En el cas de
Ventura pass al contrari: comen considerant el catal una branca de la
llengua dOc i acab per comprendre que calia unificar el sistema perqu es
tractava de la mateixa llengua.

TEORIES FILOLGIQUES UNITARISTES.

Passem a les teories en qu es bas el projecte occitanista.

Lintent de construcci dels Pasos Occitans no va ser obra dels
intel.lectuals valencians, en tot cas, una minoria davanguardistes shi va afegir,
i, en alguns casos, es van declarar aferrissats occitanistes. Tampoc va ser un
projecte fet pels occitans, no ens enganyem. Va ser , -i cal remarcar-ho-, una
obra catalana; creada i impulsada per la totalitat de les forces vives catalanes,
segons explica Badia i Margarit:
En despertar-se, entre els erudits catalans del segle passat, la
conscincia de la personalitat pretrita de llur poble i de les
lletres catalanes medievals, tots ells identificaren, en general, la
llengua catalana amb la provenal, sense adornar-se que aix
iniciaven una confusi llarga i perillosa. BADIA I
MARGARIT (1964:31)

El text de Badia porta a una reflexi doble. Dun costat, s difcil

imaginar-se que tots els erudits catalans sequivocaren tantssim, I de laltre,
qu significa el mot perillosa? Siniciava una confusi perillosa, per qu? per
a qu? per a qui?
Lautor, conscientment o inconscientment, opta per categoritzar el procs
realitzant aix una acci que s, des del punt de vista de la psicologia social,
realment perillosa, perqu t unes conseqncies clares. Vegem qu diuen els
autors segents.
Distinguiremos dos tipos correspondientes a los aspectos
inductivos y deductivos de la categorizacin, respectivamente.
El primer aspecto tiene esencialmente por objeto la

212
 identificacin de un objeto o de un acontecimiento a partir de
una informacin insuficiente. TAJFEL, H. (1975:355-56)

El proceso de categorizacin verbal es particularmente

peligroso porque es fcil perder de vista que resulta de juicios
subjetivos, por lo general arbitrarios y no fundados en una
realidad objetiva subyacente. No obstante, el individuo
impotente a quien se etiqueta y el que aplica las etiquetas llegan
a comportarse a la vez como si las mismas remitieran a la
verdad: solamente entonces, a buen seguro, la reflejan.
ZIMBARDO, P.G. (1975:119-20)

Lindividu, lobjecte o lesdeveniment etiquetat respon, tard o prompte, a

letiqueta imposada, i reflectix, en forma de veritat, la falsedat tamb imposada.
I, finalment, trobem que etiquetador i etiquetat es creuen viure en la veritat ms
real.
Des del naixement de la romanstica, sha considerat que loccit i el
catal-valenci-balear formaven part dun mateix sistema lingstic.
Actualment, diversos autors malden per explicar la independncia del catal de
la llengua occcitana al.legant que ja sha superat letapa en la qual la
romanstica internacional considerava el catal un dialecte de loccit. Pero, cap
dels autors que afirmen la independncia esmentada citen la proposta cientfica
de Los Alibert dacceptar el diasistema occitano-rom entre el gal.lo-rom i
libero-rom. Si, a ms de la mancana metodolgica adduda, tenim en compte
que la ubicaci del catal dins la Romnia encara no ha trobat el consens
cientfic escaient, com comprovarem ms avant en aquest mateix apartat,
entenem que la nostra proposta de reivindicar la terminologia i els conceptes
alibertians s, si ms no, pertinent.
Per encetar la contextualitzaci, no ho farem, com s habitual en tot el
treball, de forma cronolgica. Pensem que cal comenar citant lltima obra que
va escriure Meyer-Lubke, perque s, amb tota probabilitat, la ms important, o,
com a mnim, la que ms ha marcat la conscincia dels fillegs actuals i la de
tots els ciutadans preocupats pel tema.
Durant molt de temps, shavia dit que el Das Katalanische de Meyer
Lbke era el llibre que havia independitzat el catal de la llengua occitana, pero
res ms lluny de la realitat.

213
 El Das Katalanische no shavia tradut mai al catal, fins que ho va fer
Calaforra, tanmateix, la idea de la independncia del catal que diuen que shi
afirma, s evident que ha sigut feta a partir de la interpretaci errnia, de lobra
de Meyer-Lubke.
Guillem Calaforra va traduir lobra i va fer un treball sobre la mateixa
com a memria de llicenciatura, dirigit per Antoni Ferrando45. All diu:
Un dia, fa ja temps, es va comenar a difondre una idea
curiosa: el catal, considerat com un dialecte occit per la
romanstica vuitcentista tradicional, va veure reconeguda la
seva independncia a partir de la publicaci de Das
Katalanische. Se sol dir que, amb laparici daquest llibre, els
romanistes van adonar-se de lautonomia de la llengua catalana,
i pocs van ser des de llavors els qui es mantingueren en la vella
idea de la seva subordinaci al ve septentrional. No podem,
ara, assenyalar des de quan ni a partir de qu comena a
difondres aquesta concepci, molt arrelada entre no pocs
estudiosos nostrats. Pero, hem de comenar amb una afirmaci
que desmunta ambds raonaments: ni el catal s reconegut
com a llengua independent per primera vegada en el
katalanische, ni la romanstica posterior ha estat tan unnime en
aquest punt com sens ha dit sovint.46 CALAFORRA I
CASTELLANO, G. (1993: 15)

Ms avant, a l Apndix 1. Digressions complemtries i notes breus

sobre altres aspectes de Das Katalanische insistix en la mateixa idea:
hi ha una cosa que no han observat els qui han resumit la
qesti, ni tan sols Badia; efectivament, hem vist que amb Das
Katalanische Meyer-Lbke admet la consideraci separada de
catal i occit, i s clarament cert que situa el catal dins
lrbita del sistema gal.lo-romnic. Pero cal remarcar que, ni
tan sols en el cas dhaver acceptat la major part els arguments
de Menndez Pidal, Meyer-Lbke no hauria pogut arribar sin
a aquesta conclusi. s a dir: Les grans obres daquest autor,

45
.-Posteriorment lInstitut dEstudis Catalans ha editat el treball, el qual queda citat
tamb en la bibliografia.
46
.-El subratllat s nostre.

214
 des de la Grammatik fins a la Einfhrung, van repetir amb veu
tronadora, en cada una de les seves edicions, que el catal era
un occit transportat a Espanya ell segle VIII. 47
(CALAFORRA, G. (1993: 56)

El traductor del Das Katalanische desf, de manera clara, lequvoc que

shavia mants durant tants anys. I, a ms, la lectura directa de lobra encara
dna ms llum al problema. Meyer Lbke no fa ms que afirmar que catal i
occit sn la mateixa llengua. No usa el nom de diasistema occitano-rom que
Alibert, a partir de la teoria de Meyer-Lubke, invent uns anys ms tard per a
donar coherncia a lespai lingstic trobadoresc- pero s que afirma la
pertinena de catal i occit al mateix. I Alibert, com diu a OC nm. 132, juliol-
agost de 1931, pp. 45-55 a Gramatica occitana, basant-se, precisament, en
Meyer-Lbke crea el concepte despai occitano-rom i el situa entre el gal.lo-
rom i libero-rom.
La idea central del treball de Meyer-Lbke s la dafirmar que el catal
no s un dialecte del castell; i ladscripci gal.loromnica que li atribux no s
per a emparentar-lo amb el francs del nord que no apareix per a res en cap
moment, si no s de passada, en el Das Katalanische- sin per a unir-lo a
loccit, o francs meridional, com ell lanomena. El gal.lo-romnic no sestn
ms enll del gl.lic del sud, altrament dit provenal o occit.
Al prleg, Meyer-Lbke diu clarament:
Noms vull pronunciar-me sobre un punt. Qualsevol que va de
Montpeller a Perpiny sadona sens dubte de la prdua de //; o
b, si viatja a travs de Catalunya fins a Frana amb hbits
fontics espanyols, en sentir el contrast fontic de la // desprs
del Rossell, pot sentir-se en un pas estranger tant com abans,
quan va sentir fer en lloc del seu hazer, i el simple monoftong
en compts del seu diftong /je/ i /we/. Pero aix, qu significa?
Si es vol dividir el catal del francs meridional48 mitjanant la
// i construir segons aix una relaci ms gran amb lespanyol,
aleshores els alemanys de lAlt Wallis que encara viuen vora
el Rotten, no pas Rhone, i els hasliberger i els walser a

47
.- El subratllat s nostre.
48
.- No cal dir que francs meridional equival en el mateix text, en altres ocasions, a
provenal, actualment anomenat pels cientfics: occit.

215
 Graubnden, com que diuen d (du) i fl (fluh) no caldria
considerar-los ms emparentats amb els francesos que no amb
els alemanys?; els bascos de Zuberoa, es trobarien ms prop
dels francesos que la resta de bascos pel fet que pronuncien
//? MEYER-LBKE a CALAFORRA G. (1993: 74)

La idea no pot expressar-se ms clarament. Llstima que, llavors, Los

Alibert encara no havia assignat a lobjecte destudi el nom que va trobar ms
tard, a partir de Mil i Fontanals, Meyer-Lubke, etc. Pero, no cap el menor
dubte que Meyer-Lbke quan parla de lespai gal.lo-romnic ho fa en el sentit
de gal.lo meridional de Mil, o el ms precs d Alibert: occitano-romnic
La proposta no s tan complicada dentendre. Lautor, seguint les idees
de Morel-Fatio, reconeix que hi ha una famlia hispnica (casteallano-
portuguesa), i una gal.lo-romnica, i el catal no pertany a la primera sin a
la segona. Eixa s la hiptesi de treball que es vol demostrar.
Cal observar que la terminologia del moment no correspon a la usada en
lactualitat. Desprs de la formulaci de Los Alibert ja queda clara, denifida
difanament: all que Morel-Fatio, Meyer-Lbke, etc., anomenaven famlia
hispnica, sanomena: diasistema ibero-romnic; all que anomenaven gal.lo-
rom, queda definit com a: diasistema occitano-rom; es deixa el nom de
gal.lo-rom per a definir les modalitats lingstiques de la Gl.lia del nord.
Deixa forma, el diasistema occitano-rom queda entre el gal.lo-rom i libero-
rom. Formulaci clarssima que devem a la idea de la famlia de Los
Alibert. I, portant a lactualitat les idees de Meyer-Lbke: el catal s un idioma
autnom dins del diasistema occitano-rom, que ell anomenava tericament
gal.lo-rom, pero que, en la prctica, limitava a lespai occitano-rom, o gal.lo
meridional.
Hi ha un altre aspecte important a destacar. Mentre Meyer-Lbke pensa
que el catal no s una llengua hispnica, Badia i Margarit afirma que s que ho
s; quan Meyer-Lbke diu que no s relevant el tret diferencial /u/, // , si es vol
parlar de llenges diferents, Badia i Margarit el presenta com a caractersca de
lhispanisme del catal. Vegem El catal a la Romnia:
Essent hispnic, el catal sha alliberat de certes influncies
substratstiques que arriben fins al provenal, com la
palatalitzaci de u>, i per aix Menndez Pidal ha pogut
emprar el seu paral.lelisme amb el gallec, tot i que de seguida

216
 restringirem el valor daquest paral.lelisme. BADIA I
MARGARIT, A. Gramtica histrica catalana (1984)

Agafant la proposta dels romanistes que el precediren, Germ Colon

entn un diasistema gal.lo-romnic on sincloen el catal, loccit i el francs,
malgrat les diferncies que aquest darrer presenta respecte de la resta de les
llenges neollatines.
Meyer-Lubke, quan parla de gal.lo-romnia, no inclou el francs en el
corpus teric, ms all dalguna menci tangencial; se centra en loccit i el
catal, o siga, el gal.lo meridional. Colon, en canvi, diu:
Las concordancias con una latinidad <<glica>> son
evidentes. Entindase bien lo que quiero decir con estas
palabras. Consideramos a las lenguas romnicas como
hermanas, derivadas de una madre comn, el latn. Quiz
convendra que, basndonos en la presencia de determinados
caracteres comunes (de ndole fontica, morfolgica, sintctica,
lxica, etc.), sealsemos la existencia de unos diasistemas
latinos que constituyen el tronco de un grupo de romances. La
observacin lxica deja ver que el cataln, el occitano y el
francs se remontan a uno de esos diasistemas, al que
despojndolo de cualquier connotacin ajena- podemos llamar
latn glico; es ste un trmino de pura tipologa lingstica. El
diasistema latino del que procede el cataln es diverso del
llamado latn hispnico, base del portugus y del castellano.
COLON, G. (1976:12)

Un grau massa alt de probabilitat (quiz convendria), per parlar de la

qesti bsica: els carcters fontics, morfolgics i sintctics en els quals basar
el diasistema com. Els lxics s evident que s, pero per les qestions lxiques,
els valencians duem molts anys de Batalla procatal/anticatal sense que el
lxic, ms o menys com, haja servit per aclarir res. Lxic compartit amb,
posem com a exemple, litali en tenim tamb un bon grapat.
Siga com siga, s evident que les concordances entre occit i catal-
valenci-balear sn molt majors que entre totes estes modalitats lingstiques i
el francs, llengua reputada de molt diferent per alguns romanistes, incls el
mateix Badia i Margarit, com trobarem tot seguit.

217
 On s que estem dacord amb Coln s en lafirmaci que fa sobre
Lo que se necesita y ah est el porvenir de la lingstica
histrica- es comparar entre s las preferencias lxicas,49
morfolgicas, fonticas de cada lengua. Entonces quedarn
patentes los rasgos comunes y los divergentes. COLN G.
(1976:27-28)

Sistema autnom no significa necessriament independent. Autnom s

larans respecte del gasc i de loccit de referncia,50 com s el catal respecte
de loccit. I autnoma s, o pot ser, lAcadmia Valenciana de la Llengua
respecte de lIEC i de les directius lingstiques occitanes. I tamb podrien ser
tots independents dels altres, sense que aix afectara res de manera perillosa.
De fet, el catal va comenar a actuar oficialment de manera independent de
la Llengua dOc lany 1934.
Vegem qu diu Meyer-Lbke:
La llengua catalana perqu aix es podria51 anomenar segons
la provncia vena, la que sestn per lest dEspanya, les Illes i
la provncia francesa del Rossell-52 es relaciona respecte del
provenal no pas com a un dialecte; s ms aviat un idioma
autnom53 emparentat amb aquell; i, al pas on es parla, tot i
que molts dels seus poetes escriguessin en provenal, mai no
sha reconegut aquesta llengua54 com a llengua literria. Aix
defineix Dez la llengua del nord-est espanyol, i ha trobat un
assentiment bastant general. Segons aix, se li ha dedicat tamb
al catal una secci prpia en el GrundriB de Grber, lautor de
la qual, Morel-Fatio, es pronuncia aix: << el catal pertany a la

49
.- Modestament, proposarem als estudiosos que es dedicaren a la comparaci de
preferncies lxiques, i que ho feren de la globalitat del diasistema lingstic occitano-
romnic.
50
.- El fet permet que el periodista Pere Lobato en un reportatge sobre la Vall dAran
publicat a Presncia 10-16 dagost del 2003, p. 20, gose preguntar: Larans s un
idioma o un dialecte?. Les connotacions semntiques de la pregunta sn ben clares.
Del francs, de langls, o de landals no es faria mai la mateixa pregunta.
51
.- Cal parar atenci en la forma verbal; el traductor no usa el present dindicatiu sin
el condicional.
52
.- Observem que Valncia i el seu pas no queden inclosos en la relaci que fa lautor.
53
.- Observem que no parla de llengua independent sin dun idioma autnom.
54
.- Al provenal s que lanomena llengua.

218
 famlia gal.lo-romnica, i no pas a la hispnica (castellano-
portuguesa); tampoc no s cap membre intermedi entre
ambdues, sin una mera variant del provenal>>. A
CALAFORRA, G. (1983: 76)

Les fonts que cita Meyer-Lbke i les idees que ell expressa sn
contundentment unitaristes, propugnen un mateix sistema lingstic per a catal
i occit. Potser, si shan dentendre actualment, no resta res ms que clarificar
els conceptes en la forma que ho acaben de fer ut supra, s a dir, anomenant els
tres diasistemes, als quals es fa referncia, amb la terminologia cientfica del
mestre Los Alibert. No sabem si es podia trobar una forma ms clara per a
definir els tres espais, all que resulta molt i molt estrany s que, posteriorment,
al vessant sud dels Pirineus, no susara la terminologia cientfica creada per
Alibert. Es confusionista usar el concepte de gal.lo-romnic per designar
loccit i el francs junts, quan diversos autors ja han aclarit que dins del
conjunt, el francs s un sistema diferent i que es considera a part. Vegem Badia
i Margarit:
Levoluci tpica del francs s el resultat de laportaci
germnica a un fons de romanitzaci poc arrelada ensems que
de substrat cltic eficient, i constitueix un estat de coses que
soposa a les circumstncies histrico-lingstiques del sud: la
Gl.lia narbonesa i gran part dHispnia foren romanitzades
intensament i ben aviat, de manera que els impulsos fontics
del substrat pre-rom hi quedaren molt esmortets. Al nord, en
canvi, la susdita pervivncia de les habituds articulatries del
substrat cltic, i ladveniment del superestrat germnic foren les
bases dels trets diferencials del francs enfront les altres
llenges romniques occidentals. Per aix el francs t una
constituci tan original, tan dissemblant del tipus com a la
resta, que, dins la Romnia contnua, s, de fet inagrupable.
BADIA I MARGARIT (1964: 43-44)

s millor, doncs, acceptar la terminologia dAlibert; s la ms clara. Com

sha dentendre que el diasistema gal.lo-rom posa en un mateix conjunt loccit
i el francs quan el francs s inagrupable? No s ms lgic entendre que les
modalitats lingstiques del francs sn les que formen el diasistema gal.lo-

219
rom, mentre que, de laltre costat, i donat que tots els autors insistixen en les
grans concomitncies que hi ha, sagrupen: llenguadoci-provenal-auvernhat-
llemos-gasc-catal-valenci-balear formant el diasistema occitano-rom?
En canvi, causa una gran perplexitat trobar que Badia no cita la proposta
alibertiana -potser perqu, inexplicablement, la desconeixia- pero propon
superar la diatriba de la filiaci romnica del catal amb la proposta segent:
Aix arribem, doncs, a la superaci del gal.lo-romanisme i de
libero-romanisme del catal: el catal s una llengua pont. s,
ni ms ni menys, que qualsevol llengua que t vens a cada
costat, una llengua de transici entre ells. BADIA I
MARGARIT (1964: 41)

Modestament, pensem que la formulaci de Badia no supon la superaci

que ell assegura. Aix com ho formula, no; totes les llenges duna filiaci
semblant que en tenen unes altres de venes sn una llengua pont, i , per tant,
lafirmaci resulta buida, no aporta res de nou. Seguim veien ms coherncia en
la proposta dAlibert. Pero, si seguim sent coherents, trobarem que en la
mateixa formulaci de Badia tamb sarriba a la mateixa conclusi. Si donem
per fet que el concepte de Meyer-Lubke gal.lo-rom fa referncia a lespai
que dAlibert defin clarament com occitano-rom, -vist que s difcil
agrupar linagrupable francs-, Badia reconeix que:
el catal s una llengua-pont, b que una anlisi detinguda dels
fets histrics i lingstics ens obliga55 a afirmar que la majoria
dels materials amb qu aquest pont ha estat construt sn de
factura gal.lo-romnica. BADIA I MARGARIT (1964: 42)

Hem dentendre gal.lo meridional, evidentment. En resum, Alibert i

Badia arriben a una conclusi semblant. Pero la dAlibert s formulada
clarssimament, -premisa que se li ha de demanar sempre a la terminologia
cientfica-, mentre que la de Badia no sacaba d entendre.
Un altre defensor de la teoria de la llengua pont s Baldinger, el qual,
curiosament, cita totes les propostes que hi ha sobre la situaci del catal dins la
Romnia, pero, tampoc no aporta la proposta de Los Alibert. Diu:

55
.- El subratllat s nostre

220
 podemos distinguir grosso modo, tres criterios distintos: unos
destacan, com Meyer-Lbke y Griera, la dependencia del
cataln de la Galorromania y discuten la justificacin del
concepto iberorromnico en general, o lo limitan, como
Entwistle o Griera, al port. y al esp.; otro grupo destaca, por el
contrario, el carcter iberorromnico del cat. (criterio de
Menndez Pidal-Meier-Alonso), y el tercero, el grupo ms
reciente, habla de una unidad pirenaica que comprende el cat.,
alto arag., gasc. (y prov.?)56 (Rohlfs, Le Gascon, 1935. Kuhn,
Z 57, Hocharagon 85; G. de Diego El cataln, habla hispnica
pirenaica, Miscelnea Coelho, 1950. No cabe duda de que el
catalan es el idioma de la Pennsula Ibrica que, por su
desarrollo histrico y cultural, est ms relacionado con la
Galorromania; ocupa una posicin puente, que se remonta hasta
la poca visigtica. La respuesta a la pregunta de la ordenacin
del cataln depende, sin duda, del planteamiento. Se echa de
menos en la discusin, una separacin clara entre sincronia i
diacronia. La respuesta variar, segn varie la poca en la que
el cataln se compare con el provenzal. BALDINGER, K.
(1972: 128-130)

Tornem a la comparaci del catal amb el provenal i no amb el francs.

Es continua trobant a faltar la terminologia alibertiana, altrament, es fa difcil
entendre les afirmacions expressades.
En Griera tamb trobem la relaci, que ell dna en la condici de
possibilitat, entre el catal i les terres don s originria la llengua dOc.
Los primeros documentos en vulgar cataln proceden del
dominio occidental. El Acte de Consagraci de la Seu dUrgell
del ao 839 (Est. Rom. II, 92-115). Los 279 nombres de lugar
constituyen un arsenal de un valor incomparable para el estudio
del cataln preliterario. Els documents en vulgar dels segles XI,
XII Y XIII publicados por P. Pujol (Bibl. Fil. I); los Documents
en langue catalane de J. Miret y Sans (Rev. Hisp. XIV),

56
.- Lentreparntesi de lautor sembla una pregunta. Per qu no shi inclou el
provenal? I entenem que provenal no fa referncia al dialecte de la Provena sin a
loccit.

221
 proceden de Urgel y Organy. De esta localidad proceden
tambin las Homilias de Organy publicadas por J. Miret y
Sans y A. Griera, 1915 y 1917.
Posiblemente esta primaca de la expansin del vulgar cataln
en esta regin debe explicarse por la influencia del Mediodia de
Francia. GRIERA, A. (1965: 12)

Una vegada ms, la influncia occitana sobre el catal torna a aparixer,

tant des del punt de vista lingstic com de letnolgic. Seguint amb Griera,
Los nombres de los santos patronos y titulares de las iglesias
son otro elemento constitutivo de la lengua. Sealan el camino
que han seguido la cristianizacin y la expansin del culto
cristiano. Muchas veces han dado nombre a una localidad:
Santany de Mallorca, por ejemplo, que es, probablemente el
nombre del titular San Andrs, anterior a la reconquista; o
Sanmanat (Valls), que es el nombre del titular San Menna;
San Celoni.
Gran nmero de santos titulares de parroquias, procede del
Mediodia de Francia. Sant Pau, Sant Lle, Sant Ot (Urgel);
Sant Eudald (Ripoll); Sant Gil, Santa F, Sant Maral, Sant
Amans, Sant Vctor, Sant Hilari, Sant Adjutori, Sant Segismon,
Santa Magdalena. GRIERA, A. (1965: 23)

s curis que Griera cite sants catalans i mallorquins i no en cite de

valencians, excepte el ms general de la Magdalena que es troba pertot. Sobre
ella, sant Roc, la Mare de Du del Puig, Sant Ausis i Santa Delfina, es pot
consultar un article nostre publicat a la revista Sa titulat: Sants occitans a
Valncia. FORNS (1990: 21-22 )Tots ells, seguint la idea de Griera, elements
constitutius de la llengua valenciana, donat que pertanyen a lpoca en qu a
Valncia comenava el cam que esclat en el Segle dOr.
Seguint la teoria de Baldinger, sincrnicament i diacrnicament, el catal
i loccit shan considerat una mateixa llengua en diversos moments de la
histria, des dels temps en qu flor la civilitzaci trobadoresca; i encara el
segle XIX, segons Badia, tots els intel.lectuals catalans consideraven que catal
i provenal (occit) era la mateixa llengua; el segle XX, com es veu al nostre
treball, alguns, molts, uns quants, intel.lectuals catalans, valencians i occitans

222
consideraren que el sistema lingstic era el mateix entre Llemotges, Alacant,
Bordeus i La Grdia; i en una darrera ullada sincrnica, podem trobar que,
entrant al segle XXI, encara hi ha qui pensa, i milita, en la mateixa idea hereva
de deu segles de cultura global comuna; com ara, lassociaci OC-Valncia,
Centre de Recerca i Documentaci Cientfica, i la revista Paraula dOc, a
Valncia; el CAOC a Catalunya i Occitnia, etc. Es pot deduir alguna cosa? Les
comparacions de textos catalans i provenals que va fer Alibert, i transcrivim,
sn una resposta vlida per incitar a la reflexi?
Entenem que la romanstica internacional hauria de considerar que la
problemtica situaci del catal en lespai de les llenges romniques podria
trobar una ubicaci definitiva, si es tinguera en compte la proposta ocitano-
romnica dAlibert, proposta que no es troba sola; altres autors han considerat
tamb la situaci del catal i les modalitats lingstiques venes en aquell apartat
unitat romnica pirenaica , com ara: Rohlfs, Vidos, Garcia de Diego, segons
Joan Sol, que tamb diu que
La <<filiaci>> del catal dins lespai romnic (...)[s una
qesti que en certa manera encara dura avui. SOL, J.
(1991:19)

Encara no sha resolt satisfactriament, desprs de tratar dubicar-lo en

diversos apartats per diferents autors. Vegem tamb Duarte i Alsina:
Si hem vist que no hi haur cap dubte a encloure el catal dins
el grup de llenges romniques occidental, la precisi del
subgrup (gl.lic?, hispnic?) al qual pertany constitueix un
problema ms enutjs. DUARTE, ALSINA (1984: 18)

Els autors no consideren la proposta dAlibert; lespai occitano-rom

entre el gal.lo-rom i libero-rom no s pres en compte pels diversos
estudiosos. El problema no sacaba dentendre amb la precisi que li cal a la
cincia; pot ser perqu hi manca el concepte fonamental?

EL CONCEPTE DE DIASISTEMA

Partint de la idea dAlibrt de considerar la familha occitano-romana

entre la gal.lo-romana i libero-romana, en tot el treball fem s del concepte

223
estructuralista diasistema occitano-rom, i hem cregut convenient explicar
qu entenem per diasistema i qu entenem per espai occitano-rom.
Seguint la teoria de Los Alibert, entenem que lespai lingstic occitano-
rom s el situat entre el gal.lo-rom i libero-rom.
Per definir el concepte de diasistema, comencem amb lexplicaci del
professor Antoni Ferrando et alii.
La famosa bipolaritat de Saussure llengua/parla ha estat
alterada per Coseriu amb una formulaci triangular
llengua/norma/parla. Cada llengua no s un sistema simple
delements recprocament relacionats, sin un diasistema
complex en el qual cal distingir els segents sistemes interns:
a) Varietats diatpiques, dependents duna situaci
geogrfica...
b) Varietats diastrtiques, relacionades amb el nivell social
dels parlants...
c) Varietats diafsiques, segons el mode circumstancial de
parlar, determinat per les caracterstiques concretes de
linterlocutor o la situaci. FERRANDO, NICOLS, PREZ
SALDANYA I SALVADOR (1987:300)

El problema es pot presentar en el moment que no es distingisca

clarament si estem parlant de llengua en el sentit estrictament lingstic o si,
per contra, ho fem des del punt de vista literari. Coseriu explica que:
Desde el punto de vista puramente lingstico, el lmite entre
las <<lenguas>> es convencional, como tambin lo es el lmite
entre los dialectos: depende de las isoglosas que se consideren,
pues casi no hay isoglosas que coincidan exactamente en un
determinado territorio. COSERIU, E. (1986:34)

Una lengua no es, sino el conjunto de los actos lingsticos

prcticamente idnticos de una comunidad de individuos, un
sistema de isoglosas convencionalmente establecido, que
abarca lo comn de las expresiones de una comunidad, o
tambin de un solo individuo en distintas pocas. COSERIU,
E. (Ibid)

224
 Si, desde el punto de vista puramente lingstico, el lmite entre las
<<lenguas>> es convencional, llavors el nom literari que puga adoptar una
llengua pot dur, i du, als problemes sociolingstics que tots coneixem: s la
valenciana una llengua? s la catalana una llengua? s... etc. I, per tant, en
parlar de la famlia occitano-romana que nomen Alibert, Coseriu torna a fer
s de laspecte convencional:
En la Pennsula Ibrica tenemos tres grupos dialectales
neolatinos: el gallego-portugus, el espaol y el cataln (que se
extiende tambin a una zona de la Francia meridional y puede57
ser incluido en un sistema ms amplio, cataln-provenzal).
COSERIU, E. (1986:44)

Per tant, quan, seguint la proposta de Los Alibert, parlem, estrictament

des del punt de vista lingstic, de diasistema occitano-rom fem referncia a:
Un conjunt de sistemes interns (compost de diverses varietats o sistemes
disogloses), que sestn entre Llemotges, Alacant, Bordeus i La Grdia.

Que, des del punt de vista literari, va presentar la primera expressi en

llengua vulgar amb els trobadors, dels quals, posant un exemple, podem
destacar: Guilhm de Peitieus a terres occitanes, Pere lo Gran, nascut a Valncia
i Ramon Vidal de Besal, el catal que va intentar la primera gramtica
comuna. Lespai geogrfic daquells trobadors t encara en lactualitat diversos
autors que reivindiquen una mateixa normativa per a tot el conjunt lingstic,
evitant aix els secessionismes i els dialectalismes.
El concepte diasistema no significa, per tant, llengua literria, sin
sistema lingstic complex. Per parlar de llengua literria sha de tindre en
compte la poltica, el domini poltic. Per posar uns exemples, el reto-romnic,
que est compost de diversos dialectes dun mateix sistema lingstic, no t un
nom de llengua unitari perqu no t darrere un poder poltic que el reivindique.
Al respecte, Meyer-Lubke diu:
La agrupacin de los dialectos rticos se debe meramente a
razones lingsticas, puesto que en ningn tiempo han formado
unidad poltica o literaria; sin embargo, para el fillogo, y
tambin muchas veces en la conciencia colectiva de esos

57
.- El subratllat s nostre.

225
 pueblos, se distinguen fundamentalmente tales hablas de los
dialectos limtrofes de Italia. La falta de unidad ha trado
tambin consigo la falta de denominacin lingstica precisa.
MEYER-LBKE, W. (1926: 42)

I Gargallo:
Hi ha agrupacions de dialectes romnics que avui dia se solen
reunir amb la vaga denominaci de llenges, tot i que els seus
dialectes o subsistemes no sembla que permetin, amb solvncia,
la comprensi recproca dels respectius parlants: tal s el cas
del reto-romnic. GARGALLO, E (1994:113)

Entenem que lafirmaci es pot aplicar als dialectes del diasistema

occitano-rom en lactualitat, i fent una ullada sincrnica. Una altra cosa ser si
intentem un estudi del mateix diasistema els segles XIII, XIV, XV.
Probablement la comprensi recproca llavors era major que lactual.
Lencreuellament didees i dinteressos entre cincia i poltica s, doncs,
un camp difcil i, sobretot, perills per arribar a conclusions cientfiques que
puguen ser acceptades universalment sense entrebancs. Si la poltica pot
influir/interferir en les conclusions cientfiques, ens trobem davant dun
problema greu, tant des del punt de vista metodolgic com deontolgic.
Tornant al diasistema, el professor Kremnitz observa que ja Mil i
Fontanals parlava de llenges dun mateix diasistema.
Al sgle XIX, Mil i Fontanals avi prepausat de considerar
las doas lengas coma diferentas, mas aparteni a un meteis jos-
grup que denomint <<gallomeridional>>. KREMNITZ, G.
(2003:216)

El ben cert s que Mil i Fontanals inclou el catal en el mateix grup

lingstic que loccit. Vegem-ne la formulaci:
Tal era Catalunya, donde se hablaba una variedad de la lengua
de oc. Esta lengua, (...) tuvo diferentes dialectos, y como los
pases que la hablaban no llegaron a constituir un solo estado, y
como ninguna de sus modificaciones fue tenida por modelo de
todo gnero de escritos, ni es posible sealar en ella un tipo
nico, ni se halla una denominacin universalmente aceptada

226
 que la designe. Cabe reducir sin embargo sus numerosas
variedades a dos tipos principales: el galo meridional, que
segn el uso comn, aunque poco fundado, suele llamarse y
llamamos provenzal, fijado y depurado en el habla de los
trovadores, y el cataln, comunicado desde nuestra provincia a
otros puntos de dentro y fuera de Espaa. MIL I
FONTANALS, M. (1861).

Alibert diu que es basa, entre altres autoritats, en Mil i Fontanals,

Meyer-Lbke, etc., i, a partir dells, crea el concepte conjunt occitano-rom.
Vegem ara quin era lesquema de Meyer-Lbke. Exposa els dialectes de
totes les llenges romniques que ell considerava : 1 Rumano,2 Dalmtico,3
Rtico, 4 Italiano, 5 Sardo. I, pel que fa als tres conjunts que Alibert nomenar
ms tard, els atribux els dialectes segents:

6 Provenzal: Lions.
Cataln. Delfinadense.
Gascn. Friburgus.
Languedociano. Dialecto de
Provenzal. Neuchtel.
Valdense. Vauds.
Auverns. Valesiano.
Lemosn. Saboyano.
7 Francs: 8 Espaol:
Francs del norte: Castellano.
Pictavino. Mirands
Normando. (A peu de pgina, fa unes
Picardo. apreciacions sobre
Valn. lespecial posici del
Lorens. mirands.)
Borgon. Leons.
Champas. Aragons.
Dialecto de la Isla Andaluz.
de Francia o [judeoespaol}
franciano.
Francs Sudoriental: 9 Portugus:

227
 Gallego. Portugus del Sur.
Portugus del Azors.
Norte. Maders.
MEYER-LBKE,W.(1926:51-53)

La llengua nmero 6, el provenal, com es pot comprovar t tamb un

dialecte amb el mateix nom. Encertadament o equivocada, la terminologia
cientfica dAlibert ja aclarix els dos camps donant un nom al diasistema i un
altre al dialecte de Provena, encara que, en els seus escrits, en alguns casos, ell
usa tamb el mot provenal per definir tota la llengua dOc. Pero, finalment
queda clar el nom i lespai que ocupa cada concepte, a partir de la seua definici
cientfica.
En la terminologia dAlbiert, els dialectes de la llengua nmero 6 rebran
el nom de diasistema occitano-rom, els de la nmero 7, el de gal.lo-rom i els 8
i 9 el dibero-rom. O siga que, en els tres conceptes dAlibert trobem que el
gal.lo-rom est format per diversos dialectes i una sola llengua literria,
anomenada francs; libero-rom consta de diversos dialectes i dos llenges
literries: espanyola i portuguesa. No cal repetir la importncia que t la
poltica, el domini poltic, en la configuraci, i el nom, dels espais lingstics.
Pel mateix problema, el gallec es mou entre Espanya i Portugal.
Veiem, doncs, que un diasistema pot estar format per una llengua
literria o per ms duna, depenent de larbitrarietat de les convencions:
interesos poltics, econonmics, etc. A lespai geogrfic on subica el diasistema
occitano-rom dAlibert li passa el mateix que al reto-rom, t una srie de
problemes derivats del fet de no ser una llengua destat. Es troba dividit en
diversos compartiments, els continguts dels quals podem anomenar dialectes,
modalitats lingstiques, etc. Pero, observem que algunes destes sn, han sigut
o volen ser, nomenades llenges. Tal volta, el nom ms legtim per anomenar
tot el conjunt del diasistema siga el de llengua dOc, que s com lanomenaven
majoritriament els autors que hem estudiat. Pero, hi ha altres noms. La
pretensi de Fabra i els signants del Manifest de 1934 va ser danomenar-la
catal, de Pirineus avall. Un bon nombre de provenals, seguidors de Mistral,
lanomenen encara, com els cientfics romanistes de ben entrat el segle XX,
provenal. Alguns gascons reivindiquen per al seu lengatge estranh el nom de
gasc. I, no podem oblidar que, els autors del Segle dOr valenci
lanomenaven llengua valenciana. La lgica del nom ve donada per tres

228
qestions fonamentalment, una poltico-comercial (i ja parlem dinfluncies per
qestions poltiques), laltra etnolgica, i laltra, el prestigi literari.
Quant a la primera, hem de tindre en compte que Jaume I, el nostre rei
nascut a la ciutat de Montpelhier, va crear el Regne de Valncia i li va atorgar
una personalitat jurdica prpia amb els Furs. Uns pocs anys desprs de la seua
creaci, la ciutat cap-i-casal esdev una de les ms prsperes i ms importants
dEuropa. Alguns autors la qualifiquen de ciutat hansetica pel seu floriment
artstic i intel.lectual i per la gran quantitat de negocis que originava. Sanchis
Guarner diu:
Valncia era aleshores un autntic empori, una veritable gran
potncia econmica mediterrnia, ben equiparable a Vencia,
Gnova i Marsella. SANCHIS GUARNER, M. (1972: 172)

Des del punt de vista etnolgic, aquella agrupaci humana que arranca de
1238, poc ms dun segle ms tard, crea un conjunt dobres mestres de,
larquitectura, la pintura, la literatura... I, -qesti importantssima a tindre en
compte- estabilitza lortografia de la llengua valenciana a causa de la ubicaci
de la primera impremta de lEstat espanyol en la ciutat cap-i-casal dels
valencians, la primera obra de la qual vei la llum el 1474. Idea esta que ens
servix Griera.
La estabilizacin de la ortografia fue obra de la imprenta.
GRIERA, A. (1965: 25)

Es normal, per tant, que la llengua prenguera el nom de la ciutat cap-i-

casal dels valencians. Hem de tindre en compte tamb que el Segle dOr
Valenci es produx en uns anys clau de la formaci de les llenges romniques.
Anteriorment a aquell perode, segons Coseriu, no es pot parlar de llenges
prpiament:
hasta la formacin si no definitiva, por lo menos muy
avanzada- de las lenguas comunes y literarias (siglos XII-XIV),
deberamos hablar, no de lenguas romnicas, sino de sistemas
dialectales romnicos. COSERIU, E. (1986:46)

I en el moment de plenitud apareix amb una brillantor espectacular la

llengua valenciana productora dun Segle dOr que aport a la literatura
universal una qualitat literria de primera magnitud.

229
 Ens trobem, doncs, en un diasistema que, amb tota legitimitat, i com
passa en altres casos, com ara l ibero-romnic i el reto-romnic, dna diversos
noms a les modalitats lingstiques que cont. Si hi ha domini poltic, el nom de
la naci: portugus, espanyol; si no, el nom tradicional dels dialectes: cas del
reto-romnic.
Seguint la lgica, igual com passa amb totes les llenges, actualment, el
catal reivindica el nom per designar la llengua prpia, especialment, des que
ha tingut poder poltic, en la Repblica, pero, seguint amb les idees
expansionistes, vol fer-lo extensible fins al sud dAlacant, cosa que ha dut a
grans problemes socials en terres valencianes.
El retrobament de les institucions prpies, que ha tingut lloc a lEstat
espanyol amb la democrcia, ha propiciat que els valencians recuperem la
Generalitat Valenciana, la qual, lgicament, ha creat unes lleis on es reivindica
el nom histric de la llengua prpia, el que li varen donar els valencians en els
anys que tingueren poder poltic ple i que, lgicament, supon un fre a les idees
expansionistes catalanes. Citem la Llei 4/1983, de 23 de novembre, ds i
Ensenyament del Valenci, que, cal recordar, que es va promulgar en letapa de
govern socialista. Al Prembul II diu:
Durant letapa preautonmica, instaurada en lactual
Comunitat Valenciana pel Reial Decret 10/1978 de 17 de mar,
es dictaren el Reial Decret 2.OO3/1979, de 3 dagost, i lOrdre
de desplegamenmt de 7 de juliol de 1979, regulant la
incorporaci de la Llengua Valenciana al sistema
densenyament del Pas Valenci
I, al VII diu:
la Llei, des del ms absolut respecte als drets daquells
ciutadans la llengua habitual dels quals s el castell, facilita
lextensi del coneixement del valenci a tota la nostra societat,
sense distincions, ja que la llengua valenciana s part
substancial del patrimoni cultural de tota la nostra societat, i la
recuperaci i extensi del seu s com un dels factors de
retrobament de la nostra identitat de poble, ens pertoca tamb a
tots els valencians, independentment de la llengua habitual de
cadasc.

230
 A ms, la Generalitat Valenciana ha creat lAcadmia Valenciana de la
Llengua que s lencarregada de regular el domini lingstic valenci. Llei
7/1998, de 16 de setembre, de Creaci de lAcadmia Valencian de la Llengua
de la Generalitat. (DOGV nm. 3.334, de 21 de setembre).
Ara b, vista la diversitat de modalitats lingstiques que cont el nostre
diasistema, pensem que s positiu per a totes elles ser conscients que caldria fer
un gran esfor dunificaci en la diversitat perqu aix podria ser beneficis per
al conjunt. A lesfor unificador shaurien dafegir les forces poltiques; i som
conscients que, per ara, noms en tenim dos, i autonmiques, la Generalitat
Valenciana i la Catalana.
Com hem dit, un diasistema s un sistema lingstic complex, o siga: una
llengua. I tot el treball nostre parla de la llengua dels trobadors que, desprs
de diversos segles destar sense contactes culturals, i, en lactualitat, sense
conscincia comuna, pot trobar que la intercomprensi s dificultosa en alguns
casos, pero el criteri d intel.ligibilitat no s suficient per afirmar que el
diasistema occitano-rom no s una llengua, un sol sistema lingstic. s cert
que els valencians sentenen millor entre ells, aix com els gascons, els catalans,
etc., i que , malgrat les diferncies, gascons i provenals sentene millor entre
ells que valencians i llemosins, etc. I, a partir de la intel.ligibilitat ms gran que
hi ha entre uns o altres es pot intentar reduir el sistema lingstic i donar-li un
nom, pero la maniobra respecte de la globalitat s el mateix argument dels
valencianistes que afirmen no entendre els de Girona i molt menys els de
Mallorca. Vegem qu en diu Jess Tusn.
En la prctica es muy difcil determinar cundo las diferencias
dialectales son de un grado tal que implican la existencia de
lenguas distintas. Suele considerarse que el chino es una
lengua; pero sus dialectos presentan una diversidad comparable
a la que existe entre las lenguas romnicas, de modo que a
nivel oral no se da intercomprensin entre algunos dialectos.
Sin embargo, el habla de Pekn desempea el papel de
estndard, con lo que se puede alcanzar la unidad de
comunicacin aprendiendo la variante pequinesa como si se
tratase de una segunda lengua. Algo anlogo sucede en Italia.
TUSN, J. (1995: 299-300)
La unitat de comunicaci era abans la llengua dels trobadors i, en
lactualitat, Paraula dOc arreplega per al segle XXI una proposta nascuda el

231
XX. Es palesa aix que la conscincia global unitria, no dialectal i no
secessionista existix a Valncia actualment. I si a Barcelona hi ha el CAOC i
sha celebrat un Eurocongrs, vol dir que alguna cosa semblant ocorre a
Barcelona.
Encara que som conscients de les bondats que pot aportar a la llengua, al
sistema lingstic, la conscincia de globalitat, no defugim que hi ha autors que
critiquen durament les pretension unitaristes. Barthes considera que la
normativa occitana actual s perniciosa i contraproduent pel fet dintentar,
seguint les idees catalanistes, uniformar una llengua que no ha sigut mai
uniforme i que, a ms, com s natural en totes les llenges, seguix el cam de la
dialectalitzaci naturalment.
Linfluence du catalanisme, centralisateur et normalisateur
jusqu la manie, tant lpoque de Perbosc et dEstieu, quen
suscitant ensuit Louis Alibert, a trs fortement ancr en
<<occitan>>, cette ide de <<normalisation>> visant crer
une langue absolument une et unifie.
(...)
Certes, les thoriciens de l<<occitan>> daujourdhui, dont
certains sont dminents linguistes, rcuseron cette analyse.
En fait, nous lavons dmontr, entre Perbosc et Estieu et eux il
ny eu aucun rupture; au contraire une absolue continuit dans
la logique du programme imagin ds 1891-1911, renforc
encore dogmatiquement par linfluence catalaniste de 1926-
1936.
Malgr lhabit dapparence scientifique de l<<occitan
moderne>> parfois prtentieux, reste la guenille des erreurs de
Raynouard non discernes par Perbosc, renforces par
linfluence de Pompu Fabra via Louis Alibert.
Cest ici que se pose, la question de lavenir... Au moment o
nous crivons, cest dans un contexte deffondrement de nos
langues doc, que l<<occitan>> affirme encore une tendance
vers lcriture archaque et vers une uniformisation de la
langue, vers une langue ancienne idalise. BARTHES, H.
(1987:456-7)

232
 Lautor no s partidari ni de lescritura arcaica ni de la uniformitzaci de
l<<occitan>>, encara que, com s ben evident, escriu en un francs arcaic i
uniformitzador. En canvi, Rostaing, autor del prleg del llibre de Barthe, s que
ho fa en occit, o, dit amb ms precisi, en provenal, grafia mistralenca, per
defendre tamb les bondats de la dialectalitzaci.
nous coumprenen proun entre nautre, ome de lengo dO: un
Provenau charro snso peno em un Lengadoucian, un pau
mens eisa belu em un Auvergnas, un Carsinu o un Limousin,
un pau maleisa de-segur emun Gascoun. Ses dounc pensa, i a
gaire, unifica la lengo. Mistral a escri aqui dessus dos fraso
que, pr iu, marcon la verita:
1) <<Dins la Gro iavi peru autant de dialite que de
regioun diverso. Li 4 dialite quan fourni li plus bllis obro.
dis autre se nen parlo plus e quand la lengo di Gr devengu
reguliero e uno, aprs Aleissandre, es alor que vengu la
decadnci>> (letro Pire Devoluy du 12 dabriu 1902)
2) <<Lunificacioun assouludo de nosto grafio demandari
laboulicioun di dialite e aquelo aboulicioun noun poudri se
faire que pr linflunci duno capitalo poulitico ounte regnari
nosto lengo. La foro di causo empachara toustms ac- e es
perdre soun tms que de voul agi contro la necessita>> (letro
P.J. Bedard du 7 de mars 1913, pareigudo dins lou n de jun
1913 de Vivo Prouvno!).
Es dounc tout vist que lunificacioun de la lengo es un pantai e
que fau trouba un biais de manteni la diversita dialeitalo tout en
aparant lunita de lengo e dajuda ansin tuti li Miejournau que
parlon la lengo dO se mis coumprendre. Es esta la toco de
Mistral e di Felibre quouro an fa espeli, de 1850 1854, soun
biais descriure que si foundamento soun la realita di parla.
ROSTAING, C. (1987:7-8)

I, segurament, la lenga dO traspassa els Pirineus. De la nostra

experincia personal, podrem afegir que la primera vegada que visitrem la
Universitat Occitana dEstiu, on comenrem a pensar sobre el tema daquest
treball, una de les organitzadores, en saber que rem valencians, es va posar
molt contenta. Contava que sa mare havia vingut algunes voltes en estiu a

233
Cullera i es meravellava del fet de poder anar a comprar al mercat i charrar
amb els vens del poble fent s de la llengua prpia, ja que si parlava en francs,
no lentenien. La intercomprensi es produx entre diversos dialectes dun
mateix sistema lingstic, i el nostre no s diferent.
Potser, el cam dialectalitzador de les llenges siga imparable, i en el
nostre diasistema ms que en altres perqu no hi ha un centre poltic. Potser per
aix, cal tindre una visi de futur clara sobre la realitat de les diverses llenges
occitniques que conviuen en un mateix sistema lingstic movent-se entre
normatives, ms o menys, diferents. Pero, cal, tamb, ser conscients del passat a
fi de poder establir-nos en un coneixement equidistant de la realitat

ELS PRECEDENTS DE LA IDEA UNITRIA

La idea de considerar loccit i el catal-valenci-balear com a formants

dun mateix sistema shavia tingut des de lpoca trobadoresca, i, en podem
trobar diversos exemples.
s en els segles XVIII- XIX on trobem les primeres fonts dautoritat en
que es bas la moderna cincia filolgica. En el XVIII, el racionalisme,
lordenaci del coneixement hum, va donar tres personatges que consideraren
la nostra rea lingstica occitano-romnica globalment: El valenci Gregori
Mayans i Siscar (Oliva 1699-Madrid 1781), el Catal Antoni de Bastero i Lled
(Barcelona 1675- Girona 1737) i el mallorqu Bonaventura Serra i Ferragut
(Ciutat de Mallorca 1728-1784) que noms public Glorias de Mallorca (1755).
La defensa de la llengua global, lemosina, la fu en Recreaciones eruditas.
Els tres il.lustrats entenien les respectives llenges com a
sincrnicament llemosines, segons August Rafanell.
Al llarg del segle XVIII diversos autors van promoure una
sobrevaloraci compensatria de la llengua catalana. al centre
daquesta compensaci hi havia el mirfic llemos , adaptat ara a
la contemporanetat. Aix, durant el XVIII, Antoni Bastero des
del Principat, Gregori Maians a Valncia o Bonaventura Serra a
Mallorca descriuran els seus vernacles respectius no pas com a
fills dun llemos fundacional i arcaic, sin com a llenges
propiament sincrnicament- llemosines. RAFANELL, A
(1991:9)

234
 Les idees lingstiquesde Mayans i Siscar es troben estudiades en un
magnfic treball de Maria J. Martnez Alcalde.
Dentrada, ens fa la sensaci que, tot i poder tindre errors, les idees de
Mayans en relaci a la distribuci de llenges de la Pennsula partixen de
postulats cientfics estrictament, o, com a mnim, no contaminats per necessitats
poltiques. Lapassionament poltic s el que ha condicionat, i condiciona, la
realitat lingstica. Entenem que Mayans no es deixa dur per aquells camins.
Per a Mayans, en terminologia actual, hi ha un diasistema ibero-romnic,
format pel castell i el portugus, dialecte daquell; i hi ha un diasistema
occitano-romnic format per la llengua llemosina, que, entenem, sestn entre
Llemotges i Guardamar, Bordeus i La Grdia. Laragons s una llengua
pertanyent al llemos pero de transici al castell, la qual com ms antiga, ms
llemosina s, (consideraci diacrnica) pero que passant els anys, la seua
situaci poltica espanyola la fa acostar-se al castell.
Distingue Mayans en la denominada lengua lemosina (de la
part sud dels Pirineus, sentn) tres dialectos:
<<Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana,
valenciana i mallorquina. La catalana ha recibido muchos
vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la
mallorquina se llega ms a la catalana, como hija de ella. De
todas las tres la ms suave i agraciada es la valenciana, i no me
lo hace decir la pasin>> (Orgenes, 79, p. 352 )
(...)
Elige como representante del lemosn el valenciano, para el que
no hay referencia de su procedencia del cataln, lo que s
sucede, como puede observarse en la cita anterior, en el caso
del mallorqun.
MARTNEZ ALCALDE, M.J. (1993:221)

Per a Mayans, per tant, el valenci deixant de banda lancdota de si li

posa apassionament o no- s un dialecte de la llengua llemosina, dOc,
provenal o occitana de la qual procedix. El mallorqu s fill (procedent) del
catal que tamb s un dialecte de la mateixa llengua llemosina.
s curis observar com, tot i ser fills de la mateixa procedncia, troba
relacions entre mallorqu i catal pero el valenci el referix directament a la
llengua del nord dels Pirineus, i ho fa seguint el prestigi literari.

235
 Desprs dexplicar que el llemos s procedent del Sud de Frana es
referix tamb al prestigi literari de la llengua:
Mayans, tras explicar la procedencia de la lengua lemosina se
apresura a sealar su antiguo carcter de lengua erudita,
poniendo como ejemplos a los poetas provenzales y a dos
autores valencianos, Ausis March y Jaime Roig.
<<La lengua lemosina fue la lengua erudita en tiempos
passados... Los poetas provinciales escrivieron en esta lengua...
An hoi se oye con veneracin el nombre de Ausis March,
prncipe de los poetas lemosines i gloria inmortal de la ciudad
de Valencia... El Maestro Jaime Roig, valenciano tambin...
escrivi tambin en lengua lemosina>> (Orgenes, 77-78, p.
351-352). Martnez ALCALDE, M.J. (1993:218)

Com podem comprovar, Mayans parla dun mateix sistema lingstic, l

ubicat geogrficament, al nostra entendre, entre Llemotges, Guardamar,
Bordeus i La Grdia. Aix mateix la literatura clssica va des dels trobadors al
Segle dOr que va produir la Valncia hansetica. Estem, no cal dubtar-ho gens,
en el mateix sistema lingstic al qual, lany 1931, Los Alibert comenar a
descriure com occitano-rom, el qual t una literatura de gran prestigi: els
trobadors i el Segle dOr de Valncia. Aquell mateix diasistema Meyer-Lbke
el descrivia com gal.lo-rom, en terminologia que considerem poc ajustada.
Maria J. Martnez Alcalde, en canvi, diu que les idees de Mayans no podrien
relacionar-se amb ladscripci gal.lo-romnica, afirmaci que considerem una
errada dimpremta o humana.
La posicin tanto de Mayans, como de los que desde el siglo
XIV haban considerado el cataln como una variedad del
provenzal, ( no58) podria relacionarse de forma clara con lo que
hoy denominaramos defensa de la adscripcin galorromnica
de la lengua catalana, tesis que encontr consagracin en la
obra de W. Meyer-Lbke Das Katalanishe, y que ha sido
defendida en algn momento, com ms o menos matices, por
autores como Griera y Rohlfs. Martnez ALCALDE, M.J.
(1993:219)

58
.- El subratllat, lgicament, s nostre.

236
 Mayans no accepta que dos modalitats lingstiques dun mateix sistema
sinfluencien, o siga, all que s de la llengua s de totes les seues parts. En el
cas de laragons, ell el veu pertanyent al mateix sistema lingstic que la
llengua valenciana.
Junto a la alusin a la filiacin catalana del mallorqun, pero
no del valenciano, es interessante la observacin segn la cual
el valenciano ha recibido vocablos del castellano, ya que en la
Conversacin aclarar que la influencia fue propiamente
castellana, y no aragonesa, tal como pretendendian sus
oponentes.
<<...diciendo yo que la lengua valenciana59 ha recibido muchos
vocablos de la castellana, aaden esta glossa como suya: quiere
decir aragonesa, con quien tiene ms trato i comercio.
Pudieron escrivir tambin que ese trato i ese comercio se
reducen a peras y camuesas i al ms o menos del precio. No
quise decir tal ni lo so. Si avia dicho yo que la lengua
aragonesa fue antiguamente lemosina, como la valenciana,
catalana i mallorquina, donde caba que digesse despus que la
lengua valenciana recibi las voces castellanas de la
aragonesa?>> (Conversacin, p. 441)

En la negativa de Mayans a aceptar la influencia aragonesa

sobre el valenciano hay, probablemente, una razn de prestigio
que favorece el castellano; pero tambin, como l mismo
indica, un principio de coherencia con la idea de que el
aragons fu, en su origen, lemosn.
MARTNEZ ALCALDE, M.J. (1993:222)

Si hem dit que considerem que les idees lingstiques de Mayans sn

estrictes i relatives al objecte del qual parla, haurem de vore tamb les, tantes
vegades enterbolidores, influncies poltiques.
A partir del segle XV, laragons va perdent identitat. Eduardo Vicente
de Vera considera que el Comproms de Casp (24 de juny 1412), pel qual

59
.- Hem vist anteriorment com Mayans diu que el valenci, el catal i el mallorqu sn
tres dialectes de la llengua llemosina. I ara la qualifica de llengua, sense que shi veja
cap de problema, cap de contradicci.

237
sinstal.la a la corona aragonesa un Trastamara, o siga un rei foraster, s el
causant de la desaparici de la llengua.
la solucin caspolina asest en los tiempos precisos el golpe
justo para la desaparicin del aragons.
VICENTE DE VERA, E.(1992:96)

Ens trobem, per tant, davant dun fet poltic, considerat el causant de la
desaparici de laragons com a llengua. Dara en avant passar a ser considerat
un dialecte de la llengua castellana.
Un altre fet poltic a tindre en compte s la uni de Ferran dArag amb
Isabel de Castella el 1469, on comena a prendre realitat Espaa. Fet i fet, el
segle XVI la llengua aragonesa ha perdut ja l estatus que tenia abans dacostar-
se a la llengua imperial. Pero, per a Mayans, venia del llemos, pertanyia, en els
orgens, al en terminologia actual- diasistema occitano-rom.
Si el aragons se sita, para Mayans, en una situacin de
transicin, con variaciones a lo largo de su historia entre el
castellano y el lemosn, el portugus aparece sin ninguna duda
en los Orgenes como uno de los dialectos de la lengua
castellana:
<<La lengua castellana tiene muchos dialectos, los quales
conservan en su variedad la memoria de los antiguos dominios.
Pero dejando aparte las voces particulares de cada reino o
provincia, i su especial pronuncacin, que an en el trato
comn son los caracteres que sealan y deteminan a los de cada
nacin, los ms desconformes notoriamente reparables son el
portugus i el castellano.>> (Orgnes, 80)
La disconformidad sealada no es tanta, sin embargo, que
permita dudar de su estrecha relacin, ya que aunque el
portugus <<es dialecto distinto del castellano, es tan conforme
a l que, si uno abre un libro portugus sin saber que lo es,
suele suceder leer algunas clusulas creyendo que es
castellano>> (Orgenes, 81)
MARTNEZ ALCALDE, M.J. (1993:234)

238
 La idea que castell i portugus pertanyen al mateix sistema lingstic es
va donar durant tota lEdat Mitjana, i va durar fins mitjan segle XVI, segons
explica Lzaro Carreter, en cita de Martnez Alcalde. (Ibid)
Quina influncia va tindre la poltica en la separaci de les dos llenges,
considerades encara hui, si no pertanyents al mateix sistema, cosa que
polticament s impensable- s, al mateix diasistema: libero-rom?
O, haurem de fer la pregunta al revs? Potser fra ms correcte
preguntar-se, quina (o quanta) influncia va tindre en la independncia de
Portugal (1640) el fet que la seua llengua es considerara diferent de la de
Castella des duns anys abans?
Quanta influncia va tindre la poltica en el fet que el catal reclamara la
seua independncia del provenal, amb una fora especial a partir de la
Mancomunitat i de la proclamaci de la Repblica?
Quanta influncia poltica podem atribuir al fet que el valenci
sanomene Llengua Valenciana i se li cree una Acadmia prpia amb la
recuperaci de lautonomia dels valencians?
Quanta culpa t la inexistncia duna poltica occitana en la greu situaci
que patix loccit actualment?
Tenia ra Mayans en les seues apreciacions objectives?
Es ms efica una acci poltica en favor duna llengua que una
declaraci cientfica?
Actualment pot haver un punt de reconciliaci de les diverses postures
valencianes entorn als problemes lingstics, -encara que calga: provocar una
disgregaci dels models i la subsegent reestructuaci en idees noves-? DE
BONO, E. (1991:55)
Antoni de Bastero i Lled va expressar les seues idees lngstiques
principalment en la Crusca Provenzale i la Histria de la llengua catalana.
Bastero s estudiat amplament per Francesc Feliu i Torrent de la Universitat de
Girona, en una tesi doctoral que reconeix que lobra de Bastero savana a la de
Raynouard en cent anys. Diu que Bastero:
proposa la identificaci del catal-provenal amb la lingua
romana dels documents alt-medievals, en una operaci que
savana quasi cent anys a Franois Raynouard, que propugnar
aix mateix, referint-se noms al provenal, amb una mplia
aprovaci de la comunitat cientfica del seu temps. FELIU I
TORRENT, F. (1997:5 de labstract)

239
 No sentn clarament qu vol dir Feliu. Unes lnies ms amunt, diu que
Bastero havia projectat una:
Histria de la llengua catalana, que havia de ser una gran
compilaci dels mrits i les excel.lncies daquesta llengua
que lautor identifica amb la provenal- i la seva literatura
Ibid.

Malgrat afirmar que Bastero entenia que catal i provenal sn la mateixa

llengua ell afirma que Raynouard identificava la lingua romana amb el
provenal (en el qual Feliu sembla que no inclou el catal), mentre que Bastero
identificava la lingua romana amb el catal-provenal. Qu vol dir? Quina s la
diferncia entre la concepci de Bastero i la de Raynouard? No cap. s evident
que hi ha dificultats per entendre que catal i occit formen part del mateix
sistema lingstic, s a dir, sn part de la mateixa llengua; i no sentn encara
que ho expliquen els propis clssics catalans. Probablement, la barrera que va
formar el Manifest antioccitanista de 1934 impedix percebre la realitat, o, com a
mnim explicar-la clarament. Com es pot comprovar, en una obra de Feliu
publicada uns anys ms tard, que citem a continuaci, sembla que ja pot
explicar millor les idees de Bastero.
La idea central de tota lobra de Bastero s la identificaci i acceptaci
plena que catal i provenal sn la mateixa llengua. Tornem al treball de Feliu
a: Annex 4. Sobre la identitat del catal i el provenal trobem que Bastero
diu:
Se ha de saber que nostra llengua catalana o llemosina s la
mateixa que la provenal antiga que se parlava en lo comtat de
Provena y altres circonvehins, y que encara que entre els
poetas de aquell temps que componan en esta nostra materna
llengua ni agu molts que foren catalans, emper no se
anomenvan ni eran coneguts en Itlia, Frana y altres regnes
[ms que ab lo renom de poetas provenals, ja per sser la
Provena molt ms vehins de aquellas parts de Itlia, en la que
floriren molts excel.lents poetas, com que tamb per los viatjes
y sojorns que hi feren los comtes de Barcelona, com a senyors y
Soberans que tamb foren de dit comtat de Provena.
BASTERO, Antoni de. en FELIU I TORRENT, F. (1997:749) i
(1999:107-108)

240
 En un altre apartat, Feliu i Torrent explica amb ms claredat la idea
unitria de Bastero:
explicita, a la Histria de la llengua catalana -, i, doncs, ja al
final de la seva trajectria intel.lectual-, una visi sincrnica i
real de la unitat lingstica entre el catal i loccit. FELIU I
TORRENT, F (1999:109)

Hi ha una clara evoluci en lexpressi de les idees de lautor entre 1997 i

1999. En aquesta segona publicaci, i fent un magnfic exercici creatiu planteja
les preguntes segents, que fem nostres totalment i absolutament.
-daquesta certa conscincia dunitat lingstica catalano-
occitana que, de fet, semblen manifestar la majoria dels nostres
erudits prerenaixentistes- em pregunto si no haurem dafrontar-
la, en els nostres estudis hitrics o crtics, com un fet
incontestable que respon a una realitat i no pas com un error de
perspectiva, una confusi generalitzada.
(...)
En realitat, no s fins al segle passat, amb lobra lingstica de
Mil, Bofarull i altres prohoms de la nostra Renaixena, que no
es comena a formular obertament que el catal i el provenal
sn dos60 llenges diferents.
(...)
no s sospits que justament al segle XIX, moment de la
mxima espanyolitzaci ideolgica i cultural de Catalunya,
sigui quan es pretn discernir i establir les diferncies entre
<<las dos variedades, transpirenaica i espaola, de la lengua de
oc>>?.
(...)
tots els autors catalans des de ledat mitjana assumeixen en
algun grau la comunitat lingstica amb els occitans.
FELIU I TORRENT, F. (1999:114-115)

La cita entre cometes que aporta Feliu s de MIL I FONTANALS

(1861), el mateix autor que postula una llengua catalana diferent de loccitana.

60
.- Escrit dos a loriginal.

241
Una vegada ms, trobem com lespanyolitzaci s on sha recorregut amb la
finalitat dintentar fugir de la llengua mare; perseguint, alhora, crear una
modalitat lingstica independent.

Nascuts el segle XVIII pero amb una obra creada, lgicament, el segle
XIX, trobem dos personatges occitans, un cevenol, Antoine Fabre dOlivet
(Ganges, 1767-1825), i laltre provenal, Franois Raynouard ( Brinhlas,1761-
Passy 1836). De Fabre dOlivet interessa especialment el seu treball La langue
dOc rtablie. Grammaire en la qual es contenen les principals idees
lingstiques.
Parlem de Fabre dOlivet per la seua condici de gran figura
renaixencista, i tamb per ser el primer que va entendre la dimensi global del
nostre sistema lingstic, segons remarca Georg Kremnitz:
Fabre est un des premiers se rendre compte de la proximit
linguistique de loccitan et du catalan. KREMNITZ, G. (1988:
176)

Fabre dOlivet i Raynouard consideren una mateixa llengua el conjunt

que Alibert anomenaria ms tard occitano-rom. Del primer, s interessant per
al nostre treball remarcar que una de les fonts dautoritat que cita s el valenci
Escolano
Lorsque Gaspard Escolano dit, dans son histoire de Valence
quil y avait en Espangne une langue qui dominait toutes les
autres par linfluence quelle y avait prise; il ne dit pas que ce
fut la romane mai la Limousine, celle qui se parlait en Provence
dans toute la Guienne et dans la France Gothique; celle enfin
dont on faisait encore usage de son temps en Catalogne, dans le
Royaume de Valence, aux Isles de Mayorque et de Minorque,
etc. Or, cette langue limousine, ntait pas celle doui, mais
celle doc telle quon la parle aujourdhui mme dans le bas
Limousin, sur les bords de la Lozre, de la Dordogne et dont
lidentit avec lidiome catalan a t dmontre par lhistorien
de la littrature du Midi de lEurope de manire lever tous les
doutes.
FABRE DOLIVET, Antoine, a Kremnitz (1988:16)

242
 I en una nota a peu de pgina aporta de La littrature du Midi de
Sismondi:
Cet crivain rapporte en preuve plusieurs morceaux de posies
et entrautres, une strophe dAusis March, de Valence, pleine
de force et dharmonie, et telle quil nexiste pas aujourdhui un
Languedocien un peu instruit qui ne la puisse comprendre la
seule lecture.
<<Si com la Mar se plany greument e crida,
com dos forts vents la baten egualment,
un de Levant e lautre de Ponent;
e dura tant fins lun vent lha jaquida
sa fora gran per lo mai poderos;
dos grans dezigs han combatut ma pensa
mas lo voler vers un seguir dispensa;
yol vos publich, amar dretament vs.>>
FABRE DOLIVET ibid.

I en un altre passatge diu:

Ce fut par Barcelone, surtout, que les arts et les sciences des
Arabes passrent du royaume de Valence dans lOscitanie61, et
de lOscitanie dans le reste de la France. Alors lidiome
catalane ne diffrait point comme je lai dj remarqu de la
langue doc. On parlait cette langue dans tout lAragon.
FABRE DOLIVET a Kremnitz (1988:25)

Com es pot comprovar, tornem a la idea de Mayans, laragons forma

part del mateix sistema. I en nota a peu de pgina afig:
Cet idiome qui diffre aujourdhui de la langue doc surtout
dans le royaume de Valence, y est pourtant toujours dsign par
le nom dune province franaise. Le gens du pays lappellent:
llemos, cest--dire limousin. ibid.

s curis observar com per a Fabre dOlivet la modalitat lingstica que

ms diferix del conjunt s la valenciana, mentre per a Mayans i altres autors s

61
.- Oscitanie, Oscitnia, s el nom que lautor dna al territori.

243
a Valncia on millor es parla el llemos. Duna banda es podria pensar que s
una qesti dapreciacions personals ms que de constatacions cientfiques,
pero, de laltra, no entren en contradicci. Lapreciaci pot ser a causa que la
modalitat lingstica valenciana s la que ha conservat millor que cap altra les
caracterstiques de lantiga llengua dels trobadors. Constataci encara per
validar i amb tots els camps oberts a fer-ho.

LA LLENGUA VALENCIANA S CONSIDERADA UNA LLENGUA DES

DEL NAIXEMENT DE LA FILOLOGIA ROMNICA.

Franois Raynouard, (Brinhlas 1761- Passy 1836) s, junt amb Friedrich

Dez, fundador de la filologia romnica. En la seua obra hi ha un gran respecte
per la llengua valenciana, que ell anomena sempre pel seu nou: llengua
valenciana. Al costat della trobarem la llengua catalana; les dos formen part de
la llengua romana o llengua dels trobadors. Per a lautor hi ha una unitat
literrio-lingstica entre estes dos llenges i la dels trobadors, o provenal,
unitat que ve, i sha mantingut, des de la llengua romana.
Dit duna altra manera, Raynouard tamb, com tots els fillegs, entn que
el valenci i el catal pertanyen al mateix sistema lingstic, aquell que Alibert
definir amb el nom de familha occitano-romana.

LA LLENGUA ROMANA

Raynouard va dedicar dotze volums a estudiar la llengua romana, o dels

trobadors. Un treball ingent i acuradssim al qual va dedicar un gran part de la
seua vida. Lautor considera que hi ha una llengua intermdia entre el llat i les
llenges romniques, o siga, que les actuals llenges neollatines no deriven
directament del llat sin de la llengua romana que ell identifica amb la llengua
provenal o llengua dOc, que s la llengua de lImperi carolingi:
dautant que les peuples de del la Loire disoient oui, et ceux
de de oc, la France fut divise en pays de langue doui ou
franois, et de langue doc ou provenale, dont le nom est
demeur la province auparavant appele Septimanie. Or que
cette langue doc ou provenale soit la mme que lancienne

244
 romaine, il se peut clairement justifier par les serments qui sont
dans Nitard... Puis donc quil est hors de doute que notre langue
doc ou provenale est cette mme langue romaine, que les
anciens Franois parloient devant la troisime race de nos rois,
cest--dire, auparavant le Xe sicle. RAYNOUARD
(1982:XXIII) Vol. I.

La langue romane tait la langue vulgaire de tous les peuples

qui obissaient Charlemagne dans le midi de lEurope; et lon
sait que sa domination stendait sur tout le midi de la France,
sur une partie de lEspagne, et sur lItalie presque entire.
RAYNOUARD (1982:XVI) Vol. I.
(...)
Lhistoire nous fournit plusieurs faits qui permettent dassurer
que, sous le rgne de Charlemagne, lidime roman avait
prvalu comme idime vulgaire sur la langue latine.
RAYNOUARD (IBID: XVII)

Aquella llengua romana, o dels trobadors, s la ms antiga de totes i la

que ms enjorn es va perfeccionar, segons diu al Lexique roman.
la langue de troubadours, la romane provenale, sortie
immdiatement du type primitif, cest--dire de la romane
rustique, se forma et se perfectionna avant les autres langues de
lEurope latine. RAYNOUARD (1977:XVIII) Vol. I.

Per a Raynouard, la llengua dOc, o dels trobadors, s la mateixa des de

Llemotges a les terres valencianes, encara que i no deu haver-hi cap de
contradicci- done nom de llengua tamb a la valenciana i a la catalana. Podem
pensar que el diasistema occitano-rom s una cosa com aquella idea que han
trobat els poltics per parlar de naci de nacions? Alibert parlava de Famlia
occitano-romana, concepte que sha dentendre des del punt de vista
estrictament lingstic.
Raynouard entn que al segle VIII hi havia deu llenges a Espanya, dos
de les quals formen part, o millor dit, sn la llengua romana mateixa: la
valenciana i la catalana.

245
 On ne sera donc surpris de ce quun auteur, qui crivait vers
950, Luitprand,62 racontant des faits historiques relatifs lan
728, atteste qualors la langue romane existait dans une partie
de lEspagne. Ses expressions sont trs-remarquables:
<<DCCXXVIII. En ce temps furent en Espagne dix langues,
comme sous Auguste et sous Tibre.
1 Lancienne langue Espagnole; 2 la langue Cantabre; 3 la
langue Grecque; 4 la langue Latine; 5 la langue Arabe; 6 la
langue Chaldaque; 7 la langue Hbraique; 8 la langue
Celtibrienne; 9 la langue VALENCIENNE;63 10 la langue
CATALANE>>
Ces deux dernirs taint la langue romane mme; on aura, dans
le cours de cet ouvrage, loccasion de sen convaincre.
RAYNOUARD, F-J-M (1982:XIII), Vol. I.

En nota al peu, cita com a autoritat la Historia de Valencia de Gaspar

Escolano, part. I, lib.I, cap. 14, nm. I. El passatge citat s aquell en qu
Escolano anomena la llengua llemosina parlada a Provena, la Guiana i la
Frana Gtica i que agora se habla en el principado de Catalunya, Reyno de
Valencia, islas de Mallorca, Minorca, etc.
Aquella llengua romana que Raynouard entn que existia a Valncia ja
el segle VIII entronca, -encara que ell no ho expressa aix, evidentment- amb el
mossrab que propicia les teories que actualment defn Leopold Pearroja,
llengua a la qual Raynouard li veu una continutat que arriba a la llengua
llemosina. El pas duna a laltra, no obstant, no queda clar com es va produir.
Vist aix, caldria acceptar la teoria continuista que actualment defn Pearroja,
pero, considerant el pas intermedi que propon Artur PENELLA I RAMON en
El dialecte romnic ilerdo-valent i la seua relaci amb el diasistema occitano-
romnic en Paraula dOc nm. 4, p. 7. Una lnia de recerca que resta oberta.
Veiem de nou Luitprand:
Quoique les critiques aient jug avec raison que la chronique
des Goths, imprime dans les oeuvres de Luitprand, nest pas
de cet auteur, il me semble, toutefois, que le passage que jen ai
rapport, (intr, vol. I), mrite quelque considration, et quil

62
.- Sembla que latribuci a Luitprand s falsa. El mateix Raynouard ho aclarix.
63
.- En majscules a loriginal

246
 concourt prouver lexistence ancienne de la langue
valencienne et de la langue catalane, quoiquon reconnaise que
cette chronique a t rdige dans un sicle postrieur celui
o Luitprand a crit. RAYNOUARD, (1982:XXIX) Vol VI.

Parlant ja de lpoca contempornia, Raynouard veu que lespanyola s

una llengua que encara guarda alguns trets de la llengua romana. Cal dir que,
per a ell, com ms sassemblava una llengua neollatina a la mare romana era
ms pura i ms considerada. De la llengua valenciana afirma que:
la langue valencienne se rapproche de la langue romane plus
encore que lespagnol. On en voit dans lOraison Dominical en
langage valencien, imprime dans le Mithridates dAdelung,
t.2, p.554, diverses preuves assez remarquables:
CEL, SANCTIFICAD, NOM, VOLUNTAD, PA, MAL,
PERDONAM, COM, sans voyelle euphonique finale, TEU,
NOSTRE, pronoms romans, etc.
RAYNOUARD (1982:XXXVI) Vol. VI.

Com hem vist, al catal tamb lanomena llengua, pero considerada, com
el valenci, formants de la llengua romana, o dels trobadors, pertanyents al
mateix sistema lingstic, el qual compara amb les altres llenges romniques:
Pour tablir la comparaison des diverses langues de lEurope
latine, et notamment du franais, de lespagnol, du portugais et
de litalien, avec la langue des troubadours. RAYNOUARD
(Ibid:1)

Desprs de donar estatus de llengua tan a la valenciana com a la catalana,

explica que un caractre de lidiome catalan, cest davoir employ les affixes
romans. I aporta exemples:
M. Tal delit sent que no M cuyt ser al mon. (c.I.)
Mostra M la llum de vera esperana. (c. 3)
T. No solament los leigs qui T venen contra. (c.esp.) Etc.

Exemples que sn versos del poeta valenci Ausis March.

Raynouard Considera el catal una llengua molt estructurada. Al Lexique
roman publicat lany 1838, ja parla de sis llenges romniques

247
 la langue rustique romane, type primitif, centre commun des
six langues de lEurope latine. Raynouard (1977:XIII) Vol. I

Entre aquelles sis es troba el catal, tot i posar-la encara en el lloc

dhonor, al costat de la ms antiga, la dels trobadors.
En la mateixa direcci, duna unitat cultural pre-romana, apunta tamb
liberista valenci D. Fletcher Valls que entn que hi havia una sola llengua
ibrica, amb diversos dialectes, des dOccitnia a Mrcia. Els ibers
ocupen tots ells la zona on desprs encontrarem el provenal-
catal-valenci, mentre que al terradins del territori ibric no es
parla avui el valenci; tot a s de molta coincidncia i dna
molt que pensar. En RECIO, C. (1999:126. Vol II).

LA LLENGUA LLEMOSINO-VALENCIANA

De Valncia, alguns exemples histrico-gramaticals que mostren la

conscincia unitria global. Un s la Historia Gramatical de la Llengua
Llemosino-Valenciana de Josep M. Puig i Torralba, treball que guany un brot
de llorer dargent en los Joschs Florals de Lo Rat Penat, lany 1883 i va anar
publicant-se en el peridic de Lo Rat quinzenalment.
Laltre s les Dcadas de la Historia de la Insigne y Corornada Ciudad y
Reino de Valncia de Juan B. Perales continuaci de les dEscolano. Parlant de
la Reconquesta de Jaume I, Perales diu:
La lengua de oc era la primera vulgar que con sus rimas y
armoniosas cadencias venia a herir el oido de las
gentes.PERALES, J.B. (1880:52)

la lengua de don Jaime, llmese de Oc, lemosina o de

Provenza, ha sido reformada en la corte de Barcelona y ya no
puede llamarse sin catalana.
PERALES, J.B. (1880:53)

Los Fills de la Morta-Viva s una obra que, segons el seu autor, es dedica
a estudiar

248
 linfluencia quen lo progrs provincial puga tindrel
renaiximent de la lliteratura llemosino-valenciana.
LLOMBART, C. (1879:XI)

A Madrid tamb trobem inters per la llengua cultivada al costat Est

peninsular, Pedro Vignau escrigu La lengua de los trovadores. Estudios
elementales sobre el Lemosn-Provenzal. Seguidos de una traduccin de las
<<Razos de trobar>> y del <<Donatz proensals>>. (1865) En la qual diu que:
no hay razn para llamar exclusivamente provenzal o lemosin
a un idioma que se hablaba en Provenza como en todo el
mediodia de Francia, en Limoges como en Catalua.
Comprendemos las razones en que se apoyan los que le dan uno
u otro de estos nombres; pero a pesar de ello creemos que
ninguno de los dos lo caracteriza perfectamente. El nombre de
Lengua de Oc seria sin duda el ms propio si no tuviera el
defecto de ser demasiado extenso, pues comprende todos los
dialectos de este idioma. (...)
...hemos aceptado tambien el de lemosn-provenzal, porque
conduce a nuestro propsito, que es abarcar a grandes rasgos
las dos escuelas o las dos variedades culminantes de este
idioma: la que el seor Mil designa con el nombre de galo-
meridional, por otro nombre provenzal, y la catalana, que
creemos se expresa mejor con la palabra, lemosina, despues que
el catalan ha pasado a ser uno de los muchos dialectos en que se
subdividi aquel idioma. VIGNAU Y BALLESTER, P.
(1865:XIV-XV)

Friedrich Christian Dez (1794-1876), s lautor de la primera

classificaci de les llenges neollatines. I val a dir que ja des del naixement de
la romanstica cientfica actual, occit i catal-valenci-balear sn considerats
tamb formants del mateix sistema lingstic. Diez classifica sis llenges
neollatines: romans, itali, francs, castell, portugus i provenal.
Six langues romanes attirent notre attention, soit par leur
originalit grammaticale, soit par leur importance littraire:
deux lest, litalien et le valaque; deux au sud-ouest,

249
 lespagnol et le portugais; deux au nord-ouest, le provenal et le
franais. DEZ, F. (1973:4)

I al domini provenal pertany el catal-valenci-balear. Dez es basa en

les idees del valenci Mayans i Siscar i del catal Antoni de Bastero:
En dehors de la France, le provenal stend sur lest de
lEspagne, particulirement en Catalogne, dans la province de
Valence et des les Balares (Bastero, Crusca prov. p. 20). La
conscience de cette communaut de langage tait si nergique,
quun troubadour (Choix, IV, 38) divise les peuples de la
France en Catalans et Franais, et compte parmi les premiers
les habitants de la Gascogne, de la Provence, du Limousin, de
lAuvergne et du Viennois. Dante, qui ne connaissait pas
encore le castillan, place mme en Espagne le sige principal de
la langue doc: <<alii oc, alii oil, alii si affirmando loquuntur,
ut puta Hispani, Franci et Itali.>> (De vulg. eloq. I, 8.) On a
mme dit que lAragon avait appartenu quelque temps cette
langue et ne sen tait dtach que plus tard. Mayans dit par
exemple des chartes de ce pays: <<Los instrumentos quanto
mas antiguos, mas lemosinos son (I,54).> DEZ, F (1973:93-
94)

Lautor fa referncia a una cita de Mayans que sentendr millor seguint

lexplicaci de Maria J. Martnez Alcalde:
la identificacin entre la lengua aragonesa antigua y la
lemosina, que durante mucho tiempo dar lugar a reacciones
contrarias entre los autores aragoneses. Para Mayans, la
evidencia de su observacin se encuentra en los documentos
antiguos, y concretamente en el ndice que escrivi Gernimo
Blancas, donde se declaran algunos vocablos aragoneses que
hai en las crnicas de los serenssimos reyes de Aragn [que
contiene vocablos puramente lemosinos, i muchos instrumentos
que copi en sus Comentarios de las Cosas de Aragn, quanto
ms antiguos ms lemosinos son. (Orgenes, 74).
MARTNEZ ALCALDE, M.J. (1992:223)

250
 Dez parla de les especificitats dels dialectes de la llengua provenal i, en
arribar a lapartat del catal diu:
La langue catalane (car on peut dsigner ainsi, daprs la
province la plus proche, la langue qui stend sur lest de
lEspagne, les les et le Roussillon) nest pas exactement avec
le provenal dans le rapport dun dialecte; cest plutt un
idiome original alli de prs celui-la. DEZ, F. (1973:102.
Reimpressi de 1874)

Tal afirmaci, doriginalitat idiomtica, servix a Badia i Margarit per

parlar de llengua independent, cosa que entenem no respon exactament a les
paraules de lautor. Vegem la Gramtica catalana:
La filologia romnica se considera fundada con la publicacin
de la obra de Friderich Diez, Gramatik der romanischen
Sprachen (1 ed., 1836; 2 ed., 1856), donde el cataln adquiri,
con el paso a la segunda edicin, personalidad independiente
con respecto al provenzal. BADIA I MARGARIT, A.
(1980:25)

El valenci tamb t un apartat en el qual trobem una nota al peu on

lautor indica les fonts de que sha servit.
Pour exposer le systme phonique, on peut se restreindre a la
forme catalane, le valencien tant presque identique, et ne se
distinguant, daprs Mayans (II, 58), que par un peu plus de
mollesse.
Mes sources pour le valencien, toutes les fois que je parle de
ce dialecte, sont principalement le pome hraldique de Jaume
Febrer, et le recueil de chanson dAusis March. (Obres,
Barcelona, 1560). Le primier de ces documents dont
lauthenticit a t combattue notamment par Sanchez
(Collecc.I, 81 et suiv.) est daprs Fuster (Bibl. valenc.I, p.3),
authentique, mais un peu rajeuni pour en faciliter la lecture; il
remonte jusquen 1276. On trouve des remarques sur la
prononciation dans ldition dA. March par Joan de Resa
(1556); depuis ce temps on la plusieurs fois dcrite. DEZ, F.
(1973:103-104)

251
 Lapartat que Dez dedica al domini del provenal acaba aportant una
idea que hauria de fer-nos reflexionar. El catal-valenci-balear sha
espanyolitzat fugint de la llengua mare; ha preferit el s a lc.
La langue moderne na fait que peu de changements ce
systme, qui est celui de lancien catalan, bien quelle ait
accord davantage linfluence castillane; elle a mme, sous
cette influence, chang le signe de sa parent avec le
provenal, laffirmation hoch pour lespagnol s. DEZ, F.
(1973:105)

Vincenzo Crescini al seu Manualeto Provenzale dna lexplicaci de qu

sentn per provenzale, en el qual, al costat de Catalunya, com vorem, es
troba il Valenziano amb una situaci remarcada. Diu Guillem Calaforra, :
En aquesta lnia discursiva trobem el cas del conegut
Vincenzo Crescini, les idees del qual sn ms curioses encara
del que ens podrem esperar: segons ell, el catal, i el valenci
escindit daquest- [sc. del catala (sic!) sn, com el gasc,
dialectes especials del provenal. CALAFORRA, G. Meyer-
Lubke i Das Katalanische (1993:21)

En nota a peu de pgina, lautor diu que:

Com que, en el moment de redactar aquestes lnies, no ens
han estat accessibles els textos de Crescini, la frase que tradum
ms amunt s la sntesi de les seves idees que fa Mller. Ibid.

Mller, que fa un interessant resum dels diversos autors que han parlat
sobre la inclusi/exclusi del catal en el provenal. Es a dir, del catal: llengua
o dialecte? no coneix tampoc la important obra de Los Alibert; desconeix que
la proposta del conjunt occitano-rom s alibertiana, ell latribux
equivocadament tot i citant-la de passada- a Pire Bec.
Encara que no s cap novetat, s interessant remarcar una idea del
comenament de larticle. Diu que la lingstica romnica coixeja de dos peus.
1) per classificar alguns idiomes (Idiom) dins el grup de llenges (Sprachen)
romniques, noms pot referir-se a arguments histrics ni tan sols a raons
histrico-lingstiques, exclusivament. 2) Es troba amb el dilema caracterstic
de tota lingstica provinent de la lingstica histrica. Es a dir, pot descriure

252
com a objectes del seu inters cientfic cada una de les llenges (Sprachen),
pero no disposa de cap definici exacta, i encara menys duna definici
intralingstica, dall que individualment s, o hauria de ser, una llengua
(Sprachen). MLLER, B. (1983:1)
La feblesa del terme llengua s ben clar. Afegirem encara alguns
arguments al respecte, abans de seguir amb el tema de Crescini.
Coseriu considera que
el significado del trmino lengua es muchas veces variado en
el uso comn y depende de varios criterios ms o menos
aplicables y, en ltimo anlisis, de convenciones. COSERIU,
E. (1986:47)

Per a Antje Voss, parlant del problem valenci, diu que :

de fet, les causes sn ms dorigen sociopoltic que no
lingstic. El futur de lidioma es troba, sobretot, en les mans
dels poltics i dels sectors econmics i no en les dels lingistes.
La qesti de si s idioma o dialecte sempre ha de considerar-se
des del punt de vista poltic. 64 VOSS, A. (2002 a:178)

Finalment, aportem la idea de Tapani Salminen que sembla donar una

llum al concepte diferenciador llengua-dialecte.
The demarcation of language is often regarded as a problem in
linguistics but there is in fact a fairly sure way of determining,
on purely linguistic grounds, where one language ends and
another begins. In reality there are linguistic continua only
between dialects: different varieties are dialects if they shade
off into each other, but languages do not shade off into other
languages. SALMINEN, T. (2003:53)

El criteri lingstic diferenciador entre qu s una llengua i qu s un

dialecte no pot ser ms net. Clar que, si saccepta, els que varen convidar
lautor al I Seminari Internacional de Llenges Minoritaries de Valncia no
tenen arguments per dir que valenci i catal sn llenges diferents, pero
tampoc nhi ha perque els catalans puguen afirmar-ho del catal i loccit.

64
.- Die Frage nach Sprache und Dialekt ist auch immer auf einer politischen Ebene zu
betrachten.

253
Seguint criteris lingstics estrictament (Pero, acabem de vore laportaci
dAntje Voos, que hem de considerar, evidentment). Entre el valenci i el
castell de Mrcia o dAlbacete hi ha una diferncia clarssima. Ac ens trobem
davant de dos llenges. Aix no passa en les fronteres lingstiques que els
valencianistes o els catalanistes han volgut establir entre les llenges que el seu
nacionalisme vol defendre: Existix un continuum entre totes les modalitats
lingstiques del diasistema occitano-rom. Quan sacaba, al nord, comena el
francs que s, aquella s, una altra llengua.
A partir de les afirmacions anteriors, els arguments per augmentar tant
com es vulga, o donar per acabada definitivament, la Batalla de Valncia estan
servits.
En el text de Crescini, Mller ha tradut loriginal itali variet
spiccate per besondere Dialekte. Ara b, Crescini diu, i Mller tradux: del
provenal.
Nosaltres, vista la importncia de trobar un autor com Crescini que entn
que el valenci s una modalitat lingstica amb categoria prpia, com ja
havem trobat en Mayans i en Raynouard, hem volgut tindre accs als originals,
i hem pogut consultar el Manualetto provenale(1905, 2 ed.) i el Manuale per
lavviamento agli studi provenzali, (1926, 3 ed.), i en ambds llibres repetix les
mateixes paraules en la introducci gramatical. Calaforra sequivoca en
entendre que Crescini considera el valenci una escisi del catal; la veu, al
costat del catal, com una varietat escindida de la llengua mare, anomenada per
ell provenal. s una visi semblant a la de Mayans.
Vegem les paraules de Crescini en el Manualetto Provenzale p. 2 i en el
Manuale per lavviamento agli Studi Provenzali, p.2.
Quando si dice <<provenzale>>, riferendosi al linguaggio, si
suole intendere il gruppo dei dialetti del mezzogiorno della
Francia. Dove il provenzale cominci e cessi il francese,
trattandosi di una massa etnicamente omogenea,

Desprs dun srie de consideracions, Crescini recorre la frontera

lingstica cap al nord, en primer lloc, i a continuaci cap al sud.

254
 Al di qua della linea, a occidente e a mezzogiorno dei dialetti
pi veramente provenzali, stanno, variet spiccate,65 il
guascone, che nel medioevo parve addirittura un linguaggio
straniero, da quanto il francese, linglese, lo spagnuolo e
litaliano; e il catalano, che dal Rossiglione (dipartimento de
Pirenei orientali), entro i confini francesi, si protende, oltre i
monti, per la Catalogna e il Valenziano,66 si continua nelle
Baleari e suona pur sulla costa sarda, nella colonia di Alghero.
CRESCINI, V. (1905:2) I (1926:2)

Diem que Calaforra no ha ents el sentit exacte de les paraules de

Crescini perque el subjecte de loraci si continua nelle Baleari... s il
provenzale, del qual est parlant; per tant, hem dentendre que la variet
spiccata Valenziano sha escindit del provenal o llengua dOc, com el catal.
Quant a larticle de Bodo Mller, intenta aclarir la situaci del catal com
a llengua dins del mn de la romanstica, pero, finalment, lnica idea que
queda clara s que la major part dels autors que nhan parlat situen les
modalitats lingstiques del sud dels Pirineus junt a les del nord. Qualsevol altre
intent no deixa de ser forat, i sense elements intralingstics suficients, com ell
mateix explica ben b.

65
.- spiccare: desprendre, deslligar, escindir. Lautor parla de varietats pertanyents al
mateix sistema, les quals considera, spiccate per, les estudia, evidentment, en el
mateix conjunt.
66
.- A remarcar que Crescini grafia tots els noms dels dialectes i llenges en minscula,
excepte el de Valenziano, i ho fa en les dos obres consultades.

255
MS APORTACIONS AL SISTEMA LINGSTIC COM

Un altre autor de comenaments de segle XX que entn com a formants

dun mateix sistema el catal i loccit s el catal Joan Bardina, que, en la seua
Gramtica Pedaggica ensenya que:
La llengua dOc t 5 variants: gasc al uest, llimos al nrt,
llenguadoci al centre, provenal al est, y catal al sur. El catal
t 5 variants: catal, mallorqu, rossellons, valenci y alguers.
(...)
Aquesta Llenga dOc, segons un bonich treball que mha enviat
M. Pastre, tls segents dialectes, conforme marca la carta
adjunta, deguda tamb a naqut bn catal de Frana: Gasc
(...), Llemos (...), Llenguadoci (...), Provenal (...), Catal, la
nstra llengua, parlada a Catalunya, Mallorca, Rossell,
Valencia, Ribagora y Alguer. Aquestes llenges dOc foren,
als sigles IX, X, XI y XII, no sols les niques literries
dEuropa, sin tamb de domini quasi universal en el mn
civilisat. (...) Mistral, de fama mondial, escriu en una delles.
(...)
Es induptable lorigen com, la germandat estreta entre aquts
5 grans dialectes de la llengua dOc, reminiscencia boirosa
duna Occitnia llunyana, y potser vincle de federacions futures
entre les trres que limiten lEbre y el Loire, els Alps, el
Mediterrani y lAtlntich. BARDINA, J. (1907: 61)

I no hem pogut trobar aquell M. Pastre de qui es refia lautor per a

exposar la seua teoria, pero s que hem localitzat Louis Pastre, catal de Frana,
que b podria ser lautor a qui es referix Bardina. Pastre es va dedicar
principalment a la pedagogia i va escriure diverses obres relacionades amb la
llengua. A hores dara, no hi ha massa informaci sobre la seua tasca, segons
diu Pierre Grau.
Louis Pastre (1863-1927). Il nexiste ce jour aucune
monographie sur loevre pdagogique fondamental de cet
instituteur, natif de Clermont lHrault, enseignant dans le
dpartement des Pyrnes-Orientals, hormis quelques pages de

256
 Jrdi Mas dans Sant Joan i Barres, n 76, automne 1976, pp.
21-24. GRAU, P. (1991:136)

El llibre de Pastre Le Sous-Dialecte Bas-Languedocien es va editar el

1913 pero, Bardina no parla dun llibre sin dun bonich treball, que podia ser
un manuscrit.
Pastre, al prefaci del seu llibre explica que es basa en Dez i Meyer-
Lubke en els seus treballs sobre les llenges romniques, i en lapartat La
langue doil et la langue doc explica:
La langue dol (hoc illud, cest cela mme) se divisait en cinq
grands dialectes: le picard, le normand, le bourguignon, le
lorrain et le FRANAIS ou dialecte de lIle-de-France.
La langue doc (hoc, cest cela) se divisait aussi en cinq grands
dialectes: le provenal, le languedocien, le gascon, le catalan et
le LIMOUSIN. PASTRE, L (1913:10-11)

A partir dels subratllats amb majscules, lautor deriva en lapartat: La

langue franaise et la langue limousine on explica:
Pendant quau nord, le dialecte franais de lIle-de-France
simposait par la force des armes et devenait la langue
franaise dans tous les pays dol, le dialecte limousin
simposait, aus sud, par la posie de ses troubadours et devenait
la langue limousine dans tous les pays doc.
(...)
Il faut cependant remarquer que les Catalans, quoique vaincus
comme les autres peuples doc dans la Croisade, continurent
parler et crire la llengua llemosina quils appelaient
galement llengua catalana. PASTRE, Ibid.

I en nota a peu de pgina aclarix:

Aujourdhui encore, les Catalans de Valencia donnent la
langue catalane le nom de llengua llemosina.

Lautor parla dels temps passats. Pero, a continuaci descriu la

Renaixena dels diversos dialectes. En arribar al catal afirma que la
Renaixena catalana va ser en llengua doc i, cosa possiblement molt pitjor, que

257
l occitana es va produir primer que la catalana, o, pitjor encara, que la catalana
va seguir loccitana, idea que, encara ara, podria portar a problemes grossos.
La Renaissance de la langue doc en Catalogne.
Les Catalans, eux aussi, suivirent le mouvement. Cest presque
en mme temps que se produisit en Catalogne la renaissance de
la langue doc.
Cette renaissance catalane qui date de la restauration des Jeux
Floraux de Barcelone (1859) comme la renaissance provenale
date de la fondation du Flibrige (1854), commena, en ralit,
quelque temps avant avec la fameuse posie dAribau,
Adusiau turons. PASTRE, L. (1913:14)

Joseph Anglade remarca que:

le gascon et le catalan ont videntment ds le dbut de la
langue la plupart de leurs traits distinctifs; mais ces traits ne
sont pas encore tellement accuss et tellement nombreux quils
soient un obstacle insurmontable comme ils le sont devenus
aujourdhui- une unit linguistique, au moins relative.67
ANGLADE, J. (1977:19)

Jules Ronjat escriu que la comprensi entre les modalitats lingstiques

catalanes i el llenguadoci s ms gran que entre algunes modalitats occitanes
entre s, tanmateix, deixa fora de la seua gramtica el catal, amb un to resignat,
com es pot comprovar. Les seues paraules sn les segents:
Le catalan roussillonnais est plus ais entendre un
Languedocien ou un Provenal que nimporte quel parler
aquitain et quelques jours dexercice permettent un homme de
Marseille, de Toulouse de Pau, etc... de converses sur des sujets
usuels avec un homme de Barcelone. On a vue dans le prface
quelles raisons spcials font namoins laisser le catalan en
deors du prsent livre. RONJAT, J. (1980:13)

La resignaci de Ronjat es troba tamb en el pargraf:

67
.- Fem notar que els trets distintius els posa al mateix nivell per al gasc i el catal.

258
 on a pris les parlers de Gascogne, Barn, etc., rassembls sous
la dnomination d aquitains, mais non le catalan qui, malgr
son troite parent avec le provenal, ne figure au Tresor du
Felibrige qu titre tranger, comme litalien, le franais ou
lespagnol. RONJAT, J. (Ibid: XVII).

Probablement hi ha una explicaci a les paraules de Ronjat que

nosaltres no hem sabut entendre. Com no cita la pgina exacta on basa la seua
afirmaci (pot ser un prleg a alguna edici a la qual no hem tingut accs, o en
algun altre lloc), hem anat a lentrada del mot catal i Lo Tresor du Felibrige
sexpressa aix:
Catalan (cat. catal, esp. cataln), s.m. Lidioma catalan,
branche de lancienne langue dOc vivant aujourdhui de sa vie
propre et stendant sur lest de lEspagne, les les Balares et
le Roussillon. MISTRAL F. (1979:495, Vol. I)

En tot cas, la cosa que crida latenci s que Mistral s que inclou el
catal en lantiga llengua dOc.
Josep Salvat va ser tamb un fervent defensor de la unitat lingstica.
Malgrat el Manifest, va continuar avant amb la seua tasca.
El febrer de 1936 el <<Coltge dOccitania>> senriquia amb una
secci nova: lensenyament per correspondncia del catal. El <<Coltge>>
considerava el catal com un dels dialectes de la llengua dOc, segons la
definici dels propis propsits:
lenseignement rationnel de la langue dOc (dialecte
languedocien et dialecte catalan depuis 1936) par
correspondence

Segons diu Pierre Grau, als catalans de Frana els semblava b la

definici.
Il est vrai que cette conception nest pas accept par les
Catalans eux-mme. Elle est mme dnonce en des termes non
quivoques en 1934 par una pliade dintellectuels catalans,
avec leur tte le <<restaurateur de la langue catalane>>
Pompeu Fabra.

259
 Il nen reste pas moins vrai que sous linfluence de la double
idologie flibrenne et pan-occitaniste, les Rousillonnais ne
rejettent pas ce qui pourtant aurait pu paratre comme un
imprialisme culturel dOc. tout en se proclamant Catalans, ils
se situent la confluence de deux aires de culture par leur
participation aux activits littraires et floraliennes.
Alors que les Catalans du Sud ont toujours t rticents face
ce quils considrent comme des prtentions
<<annexionistes>> du Felibrige. A notre connaissence, les
Roussillonnais ne protestrent pas contre la dfinition
<<catalan dialecte doc>>, mise par le <<Coltge
dOccitania>>. GRAU, P. (1991:117-119

Bodo Mller, Calaforra i altres autors tamb, intenten entendre que

Walter won Wartburg va ser qui va deslligar el catal del provenal
definitivament. Res ms llunt de la realitat. Precisament, basan-se en Wartburg,
Carles Camprs, (o Charles Camproux), diu en la seua obra Les langues
romanes , parlant dels dialectes romnics:
En cuanto a Walter won Wartbourg, renuncia a hacer unas
subdivisiones poco seguras y propone dividir la Romania en
tres grupos nicamente: un grupo francs propiamente dicho,
un grupo rumano y un grupo meridional o mediterrneo que
engloba a todas las dems lenguas romnicas.
Dada la complejidad del problema y a falta de un consenso de
los especialistas, podemos proponer la siguiente divisin de los
dialectos romnicos en diez grupos, que a grandes rasgos se
inspira en el criterio de W. von Wartburg: espaol, portugus,
italiano, sardo, occitanoromnico, dlmata, rumano,
francoprovenzal y francs. CAMPROUX, CH. (1980:79)

El grupo occitanoromnico ocupa una situacin central entre

los dialectos romnicos. A propsito de l se ha hablado de
encrucijada de las lenguas romnicas. Se le divide en cataln,
gascn y occitano propiamente dicho Camproux (1980:82)

260
 Por lo que respecta al occitanoromnico, debemos poner
aparte al cataln. Hasta finales del siglo XIII y todava ms
tarde (Ausis March y Jordi de Sant Jordi son del siglo XV)68
de un modo no tan clsico, los poetas catalanes escriben en la
lengua de los trovadores propiamente occitanos.69 El recuerdo
de esta comunidad estar todavia vivo en el siglo XIX, cuando
el (sic) cataln se le llama llengua llemosina. Raimon Llull
(1235-1315) escribir en un cataln todava acusadamente
occitano las primeras obras poticas catalanas. CAMPROUX
CH. (1980:95)

En la primera edici de Les langues romanes de Charles Camproux,

Presses Universitaires de France, Paris, 1974, les cites que aportem es troben a
les pgines 77,78 i 81.
Entre la llista daquells que veuen una llengua amb centre als Pirineus,
trobem Gerhard Rohlfs que a Le gascon diu que
Surtout entre le gascon et le catalan, laccord est beaucoup
plus troit quon na os le croire jusqu prsent. ROHLFS,
G. (1935:2)

I en un altre dels seus treballs continua la descripci, ara numrica, de les

diferncies. Es basa en lexamen de quaranta nou trmens i a partir duna srie
de mapes. Les conclusions a les quals arriba sn:
En un 33 por 100 de las cuarenta y nueve voces estudiadas, el
cataln no muestra ningn desvio con respecto a la evolucin
romnica conjunta de Galorromania e Iberorromania. En un 57
por 100 de los casos marcha con la Galorromania, en un 4 por
100 con Iberorromania y en un 6 por 100 sigue evoluciones
peculiares. Esto es una incontestable argumentacin en pro del
estrecho parentesco lingstico del cataln con la Galorromania:
el cataln s en lo esencial una dpendence del provenzal.
ROHLFS, G. (1960:150)

68
.-Valencians
69
.- Per a Camprs no queda tan clar com es diu al sud dels Pirineus que la llengua de
Jordi de Sant Jordi i Ausis March, -que encara usa la partcula hoc-, siga una llengua
nova i diferent de la que usava Jaume i Pere March o Marcabr. Opini que compartim.

261
 I en la mateixa lnia podem trobar tamb, del mateix autor: Romanische
Sprachgeographie, Geschichte und Grundlagen, Aspekte und probleme mit dem
Versuch eines Sprachtlas der romanischen Sprachen ROHLFS, G. (1971) .

ALGUNS INVESTIGADORS QUE EMMARQUEN LA SEUA RECERCA

EN EL DIASISTEMA OCCITANO-ROM.

En trobem que, en el seu treball, que t en compte tot el diasistema, obri

noves possibilitats dinvestigaci. Daltres, en canvi, no veuen relacions entre
les modalitats lingstiques del nord i el sud pirinenc. Vegem les conclusions de
Jordi Bruguera desprs de fer un estudi comparant occit i catal.
70
En principi, podem dir que en el catal actual no ens queden
rastres doccitanismes fontics o morfolgics, llevat dalgun
que shagi conservat en lestructura dalgun mot definitivament
incorporat, com, per exemple, pairal i molts mots amb sufix
aire. Els occitanismes que pugui tenir el catal sn purament
lxics.
(...)
En catal tenim una srie de mots formats amb el sufix aire <
-ATOR que s dorigen occit, amb ms vitalitat a Catalunya
que a Valncia o les Balears. Pot formar noms dagent, aplicat
al radical de verbs de la 1 conjugaci, o b noms doficis,
aplicat a noms dobjecte: cridaire, cantaire, captaire, drapaire,
gallinaire, terrissaire, etc. Coromines creu que els substantius
en aire sn estranys als textos medievals en prosa, cosa que he
pogut confirmar en els que he examinat. Caldria, doncs,
resseguir quan comencen a introduir-se en el nostre lxic. Si b
tothom considera aquests derivats com a occitanismes, segons
el mateix Coromines, tamb podria tractar-se de
mossarabismes, en el sentit que el mossrab valenci, balear i
tortos pogu col.laborar amb la llengua dOc a formar-los

70
.- Encara que lautor arriba a la conclusi que no queden occitanismes en el catal, la
marca dordre incita, clarament, a seguir investigant, invitaci que, per part nostra,
subratllem i estimulem.

262
 mitjanant el sufix air <ARIUM. BRUGUERA, J.
(1977:127-128)

Thomas J.Walsh, en canvi, al seu article Una isoglossa catalano-

gascona parlant de lincrement incoatiu ix/eix diu:
Fouch (1924b:101-2) assenyala que eix s la forma
predominat en la llengua medieval, almenys al Rossell, encara
que hagi trobat dos casos de ix en documents rossellonesos de
mitjan segle XV. Dacord amb Moll, eix s la forma normal en
llangua clssica, mentre que ix/is shan imposat en el catal
occidental i en el valenci71, distribuci confirmada pels
paradigmes verbals de diferentes comarques de Catalunya
recentment recollits per J. DeCesaris i J. Viaplana (comunicaci
personal). Recordem que totes les llenges i dialectes
peninsulars sense excepci conserven esc, i que sols el catal
occidental t descendents de isc. Des del punt de vista
geolingstic, el territori de Isc apareix com un sortint que
penetra dins una rea slida de est.
Mirant a laltre costat dels Pirineus (sud de Frana), notem que
isc sembla haver triomfat pertot arreu excepte a Gascunya, on
esc, grcies al seu manteniment a les zones tpicament
arcaiques de les Landes i a les zones gascoparlants del Pirineu
occidental, ha estat anomenat <<linfix gascon par
excel.lence>> per P.Bec, sentiment repetit per Rohlfs.
(...)
Pero Bec creia que la penetraci de resultats de isc a travs de
Gascunya i dall fins al mediterrani espanyol shavia parat a la
vall dAran, on, com s ben sabut, es parla avui un dialecte
gasc. En realitat, pero, ix/is caracteritzen tot el dialecte
occidental, incloent el valenci.
WALHS, T. (1986 : 614)

Sense tindre en compte tot el diasistema seria impossible entendre les

propostes que fa Walhs, i tants altres problemes encara no resolts. Lautor pren

71
.- Subratllem el mats: Walsh parla de catal occidental i valenci.

263
el mateix marc per explicar la seua teoria sobre Origin of the catalan dialects.
Vegem les conclusions.
I have tried to show that theories purporting to explain the
existence of two principal dialect areas in Catalonia through
postulation of substrate influence from pre-Roman languages
are un tenable on both linguistic and historical grounds. The
linguistic frontier separating the Eastern from the Western
dialect is more plausibly explained as resulting from conditions
prevailing in Catalonia from the Carolingian period through de
late Middle Ages (late eighth throug sixteenth centuries).
External factors chiefly responsible for the appearance of the
first isogloss between the dialects (i.e., retraction of /e/ to [ [ in
the East in both tonic and atonic syllables) include: (a)
existence, probably dating from Roman times, of a political
boundary between Urgell and counties to the East, notably
Girona and Barcelona; (b) the near-impossibility of
communication between Barcelona and Urgell for most of the
ninth and part of tenth centuries, owing to the presence of a no
manss land (La Plana de Vic) separating the two counties; and
(c) the active political and, presumably, cultural ties between,
on the one hand, Barcelona and Narbonne (and ultimately Aix-
la-Chapelle) and, on the other, Urgell and Toulouse, during the
formative period of the Catalan language.
Later isoglosses, almost invariably coinciding with the border
between Barcelona/Girona and Urgell, reflect the latter
countys jealously guarded autonomy, wich translated
linguistically into aversion, lasting throughout the Middle Ages,
toward features identified with Barcelona speech, a sentiment
in all likelihood shared by Valencia.
WALHS, TH. (1986:422-23)

Una altra explicaci del sentiment d<<aversi lingstica>> .

Per alguns autors, el criteri dintel.ligibilitat s el que marca la diferncia
entre dos llenges. Per a altres, en canvi, la no intel.ligibilitat no es prou per dir
que ens trobem davant de dos llenges diferents. Si frem cas del pblic popular
valenci que s capa de dir que no entn el catal i molt menys el mallorqu, de

264
segur que si es trobara parlant amb un gasc no lentendria tampoc. En canvi,
Allires, lautor que trobem a continuaci, afirma que sentenen perfectament.
Estem en una mateixa llengua o no? La cultura i leducaci tenen a vore amb la
intel.ligibilitat de les modalitats del mateix sistema lingstic o no?
Jacques Allires s un filleg que veia tamb la necessitat destudiar en
lespai del diasistema occitano-rom. Al seu article Occit, catal i gasc:
punts de contacte, desprs de fer una aprofundida anlisi acaba dient:
Un gasc pot, millor que cap altre em podeu creure!-
comprendre un catal; i, potser, encara millor un valenci.
ALLIRES, J. (1996:17)
Patrici Poujade al llibre Identit et Solidarits dans les Pyrnes es
pregunta:
ne peut-on penser que les Pyrnes sintgraient dans un vaste
ensemble occitano-catalan dont les modalits linguistiques
auraient t perues comme des variantes dune mme langue?
POUJADE, P. (2000:19)

Desprs de repassar diverses afirmacions de viatgers que varen passar per

Valncia i Barcelona, els segles XVIII i XIX, conclou:
Ces personages, voyageurs anglais et franais ayait de rares
connaissances de la langue autochtone saperurent, toutefois,
que ce que parlaient les Valenciens, comme les Catalans, les
Languedociens, Gascons, Limousins ou Provenaux, se
ressemblait beaucoup. Comme lexplique Talbot Dillon, il en
est ainsi car toutes ces terres furent celles des Troubadours,
donc celles dune unit qui senracine dans le Moyen-Age.
POUJADE, P. (2000:97)

No queda, doncs, tan clar que la posici del catal sentn separada de
loccit desprs de Walter von Wartburg.
De totes formes, la nostra missi no s presentar la discussi sobre la
situaci del catal a la Romnia, cosa que ja sha fet en altres llocs i
profusament. Per part nostra, no hem fet ms que aportar teories unitaristes de
diversos fillegs que sn les que van possibilitar, -aix, almenys, ho entenem
nosaltres-, que els intel.lectuals valencians occitans i catalans intentaren,
especialment a primeries del segle XX, la construcci dels Pasos dOc. Sense

265
aquella base cientfica es faria difcil entendre lintent cultural i poltic. I encara,
actualment trobem la proposta poltica de Calomarde que apel.la a la unitat en
la diversitat, si es vol solucionar el Conflicte Lingstic Valenci, i, des del punt
de vista cientfic, lafirmaci del professor Kremnitz que la qesti aquella que
catal i occit sn dos llenges ui es pas encara completament reglada.

266
 LA MODALITAT LINGSTICA, O LLENGUA, VALENCIANA.
(Una visi histrico-literria72)

P robablement, hi ha suficients elements per acceptar les idees de Mayans, la

dependncia del valenci de la llengua dOc, per tamb s cert que aquella
part de la llengua ben prompte sanomen valenciana en els contextos
literaris. No hem doblidar la importncia que tingu en el fet la instal.laci a
Valncia de la primera imprempta que hi hagu a la pennsula i la conseqent
normativa valenciana que sen deriv. La conscincia dels literats era descriure
en llengua llemosina o valenciana, o llemosino-valenciana. No tenen altra
percepci, per aix, trobarem a continuaci tant la marca oc, com el diminutiu
occit ot, i leclosi del nom nou: llengua valenciana.
Hem vist com, fins als autors de Taula, els intel.lectuals valencians
seguixen anomenant la llengua valenciana. I no ser ms que en la postguerra
espanyola que comen a voler-se usar el nom de catalana per a la llengua
literria dels valencians, fet que no tenia precedent i que ben b pot estar a la
base del Conflicte Lingstic Valenci. Cal dir tamb que encara que s cert que
els erudits i literats valencians sempre han usat el nom de llemosina o de
valenciana per a la llengua, s a dir, sempre que es troba en un context culte,
tamb hi ha alguns casos esparsos on apareix el nom de catalana, especialment
en documents de carcter no literari. A Valncia, ciutat i pas, el nom literari de
la llengua ha sigut sempre valenciana o llemosina. Antoni Ferrando, basant-se
en bona part en Rubi i Lluch, aporta alguns exemples del nom catalana donat
a la llengua a Valncia en el seu treball Conscincia idiomtica i nacional dels
valencians. Segons ell, el primer document que du el nom llengua catalana s

72
.- Entenem, com sentn generalment, que el nom llengua valenciana el rep noms la
llengua autctona, i prpia, dels valencians; per tant, quan parlem de la percepci
lingstica dels valencians ho fem en referncia a la nostra llengua, la qual relacionem
amb el seu contex natural global: les Terres dOc. No obstant aix, ens trobem en
lobligaci de deixar clar que hi ha una altra percepci lingstica valenciana , -de la
qual no parlarem en el treball present- que inclou tamb la literatura feta en castell. En
eixe sentit, hi ha lestudi del professor Josep Llus Sirera: Histria de la literatura
valenciana de J.L. SIRERA (1995).

267
 La carta de cessi del lloc de Sagra (Marina Alta) a lOrde de
Santiago, estesa per duplicat a Valncia, el 17-IX-1341, pel
notari valenci Bernat de Soler, luna <<escripta en letra e
lengua castellana, et la otra... en plan escripta en letra e lengua
catalana>> que sn fins ara els ms antics que coneixem de tot
el domini lingstic catal a emprar la denominaci de llengua
catalana. FERRANDO FRANCS, A. (1980:29)

Tamb es pot trobar la mateixa cita i un ample repertori ms, al respecte,

en Invitaci a la llengua catalana FERRANDO FRANCS, A. et alii (1987:16)
s evident que no estem davant dun text literari, i que, a ms, no hi ha
cap dada especfica que ens puga fer afirmar que el document es referix a la
llengua dels valencians.
Lapartat del qual hem tret la cita es titula: El triomf del gentilici
<<catal>> com a nom de la llengua pp.26-31. All trobem 14 cites
corresponents a lesmentat triomf , algunes de les quals passem a analitzar. s
evident que, metodolgicament, a nosaltres no ens valen totes perque partim,
noms, del nom que els literats valencians han donat a la llengua prpia.
Tanmateix, de les catorze, a ms de la citada anteriorment, la nmero 11, nhi
ha algunes a portar ac. La 4 diu:
El 1351, Pere el Cerimonis demanava a la seua cunyada la
comtessa dUrgell, que li tramets <<la Bblia que s escrita en
vulgar cathal>>.

Cita nm. 6:
s aix mateix paral.lela lexpressi pla catal, usada per Pere
el Cerimonis quan, el 1386, manava traduir en <<pla catal>>
la Histria dOrosi, i per Anselm Turmeda quan, el 1398,
declarava en les seues Cobles de la divisi del Regne de
Mallorques que, a precs duns mercaders mallorquins, <<ha
fetes algunes cobles grosseres en pla catal>>.

Cita nm. 8:
Pero qui verdaderament consagra el seu s s lempordans
Ramon Muntaner, ciutad de Valncia, el qual mostra a la seua
Crnica (1325) la seua satisfacci patritica pel fet que fins i

268
 tot els murcians <<sn catalans e parlen del bell catalanesch
del mn>>.
MUNTANER, R. Crnica (1979:42)

Cita nm. 12:

lletra adreada, el 17-II-1362, per Pere el Cerimonis a Pere
Palau, tinent-les-claus de lArxiu Reial de Barcelona, per tal
que li tramets <<ac a la ciutat de Valncia lo libre de
Lanalot, qui s escrit en lenga catalana>>.
Cita nm. 14:

carta que linfant Joan, el futur rei Joan I, tramet a la seua

germana Elionor, reina de Castella, puix <<sabents ns que la
dita reyna, cara sor nostra, desitjave haver bblia en lengatge
catal, len trametem una de les nostres>>.
FERRANDO FRANCS, A. (1980:26-31)

En la mostra no trobem cap literat valenci que faa s del nom llengua
catalana. S que, a travs de la histria, es poden trobar diversos exemples en els
quals autors catalans anomenen catalana la llengua dels valencians, i, un dels
primers exemples s el bell catalanesc de Ramon Muntaner, tan ciutad de
Valncia com es vullga dir, pero catal de lEmpord; i des dell a lactualitat
sen poden trobar moltssims, dautors i dexemples; pero, dautors importants
valencians no sen troben que anomenen la llengua dels valencians amb un altre
nom que el de valenciana, llemosina o llemosino-valenciana.
Els catalans, -tradici que podem fer arrancar de lempordans Ramon
Muntaner-, han prets donar el nom de catalans als valencians, als murcians, als
occitans, a Agustina de Aragn, etc.. s un comportament que no entrarem ara a
analitzar, noms assenyalem que s aix. La llengua dels valencians tamb t el
nom de catalanesc, catal, etc., en boca dautors catalans; en els autors
valencians, no.
El fet que el representant de la corona demane un llibre escrit en catal no
t ms valor que el de connotar que els monarques entenien la modalitat
catalana, cosa normal, la qual existia, diferenciada de la valenciana com
trobem en Canals.

269
 Remarquem que cap dels textos s literari; i no es referix, cap dells, a la
llengua dels valencians, ni a la literria ni a la popular.
Des del primer trobador valenci, el rei Pere lo Gran, el ms antiguo de
los poetas en lengua romance nacidos en la ciudad de Valencia, segons diu
Mart de Riquer, els literats valencians shan expressat sempre en llemos o en
llengua valenciana. En provenal, diu Riquer que sexpressava el nostre rei.
Las dos veces conocidas en que versific, Pedro el Grande lo
hizo en lengua provenzal. RIQUER, M. (1951:273)

La llengua del rei Pere, una mostra de la qual es pot trobar a RIQUER,
M. (1983:1596) s la que conrearan els poetes valencians que el seguiran. Les
formes lingstics, estrfiques, destil, etc. dels trobadors perduren a Valncia,
com a mnim, tot el perode anomenat occitanitzant per Ferrando que va del
1329 al 1474, any de la impressi del llibre Les obres o trobes en lahors de la
Verge Maria que s
la darrera mostra cronolgica, a Valncia, de la poesia
trobadoresca. FERRANDO, T. (1983:224)

Com es va passar de ls de la llengua provenal, dOc , o occitana que

usava el rei Pere a la llengua occitanitzant? Quan? O s que en provenal a
Valncia noms es va expressar el rei Pere? Quins trets lingstics diferencien la
llengua provenal usada pel rei i la llengua occitanitzant? Quins autors
podrien incloures en un lloc i en laltre? Es podrien posar tots junts, s a dir,
com a usuaris de la llengua unitria? De la llengua romana de Raynouard i els
trobadors? Tema que deixem obert a noves investigacions.

LLENGUA VALENCIANA: LLENGUA LITERRIA I NACIONAL.

Els prosistes sn els primers a donar lapel.latiu de valenciana a la seua

llengua , expressi que t el primer s literari, controvertit, en lobra dAntoni
Canals que sembla contraposar la llengua valenciana a la catalana quan en
traduir del llat el Valeri Maximo (1395) diu que lha
...tret del lati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi
com he pogut, jatssessia que altres lhagen tret en lenga

270
 cathalana, empero com lur stil sia fort larch e quasi confus...
Valeri MAXIMO a Miquel i Planas, R. (1914:13, I)

Hem de tindre present que estem en plena poca occitanitzant, les figures
retriques, els versos decasl.labs amb cesura a la quart i lafirmaci oc es
troben en plena vigncia. En canvi, la prosa que sha dadrear ms directament
al pblic va adquirint les formes valencianes. La poesia del perode clssic, ms
pura, ms arrelada a lautntica soca i menys preocupada per les qstions
immediates, no usa mai lexpressi llengua valenciana, roman unida, com aix
ho considera Mayans i Siscar, a la llengua mare que unix els poetes clssics
valencians als trobadors. Ho comprovem consultant lobra que ms sha
preocupat de buscar lexpressi llengua valenciana en tota la histria
Recopilaci historica sobre la denominacio llengua valenciana FAUS I
SABATER, S. (1994)
Estem convenuts que la intenci de Canals no va ser la dassenyalar que
hi ha una llengua valenciana diferent i diferenciada de la catalana, com des de
fa uns anys es varen encabotar a proclamar alguns valencianistes poc
perspicaos.
Afirmar que tradux en llengua valenciana s ben normal, la nostra va ser
una de les primeres llenges romniques amb entitat suficient com per crear,
molt enjorn, una literatura que li ha valgut la glria en el Parns universal. Que
Canals ho faa perque creu que aix ser millor, encara que altres lhagen
tradut en llengua catalana, tamb s normal, sobretot si es t en compte que
lestil dels segons era fort larch e quasi confs. Els trobadors catalans -la
poesia- sexpressaven tamb en el limos unitari, i la prosa anava fent cam,
com a Valncia, com podia. A diferncia de la maduresa que presentava llavors
la llengua valenciana, la catalana no podia tindre massa entitat. El seu nom
encara estava naixent, segons explica Sanchis Guarner:
El mot no apareix documentat fins a la primeria del segle XII,
i com s lgic hagu de tardar uns segles73 a imposar-se: s
notori que no shavia generalitzat encara en la primera meitat

73
.- Quants? Caldrien dades ms concretes, especialment per entendre el document de
qu parlem. Sembla que lentitat del nom de la llengua era tan confusa com els resultats
a que al.ludix lautor: una llengua poc feta encara.
En general, podrem dir el mateix de totes les llenges romniques del moment.
Recordem la cita anterior de Coseriu.

271
 del segle XIII, quan es produ la gran expansi de la llengua
amb la conquesta de Mallorca i de Valncia. El Libre dels Feits
de Jaume I74 designa la nostra llengua amb les denominacions
de nostre lat i roman pla SANCHIS GUARNER, M.
(1978:22)

Canals preferix expressar-se en una llengua a la qual li dna nom, un nom

que ve ja de la fundaci romana de la ciutat, lany 138 aC, segons conta
lhistoriador rom Tit Livi. (G.E.C) Una llengua que es troba en un perode
brillant, la llengua valenciana, que uns anys ms tard ser capa de produir el
Segle dOr, pero aix no vol dir que la catalana i la valencina sn dos llenges
diferents i diferenciades, potser s que tenen diferncies. Perque, realment, no
podem entendre el mot llengua en el sentit actual. I estem dacord amb el
professor Casanova quan afirma que Canals ho va fer per indicar-li al cardenal
Jaume dArag a qui dedicava lobra que
el centre del canvi lingstic, la zona on madurava la llengua
era Valncia, on naixia una nova mentalitat i actitud ms
modernes i prctiques, ms ciutadanes. CASANOVA, E.
(1988:287)

Casanova aporta, a peu de pgina, una nota que resulta tamb

clarificadora.
Que fins ara shaja trobat sorprenent aquesta frase (Riquer,
Fuster) es deu al fet dhaver-se acostat al text des duna
perspectiva i posici actual, massa centrada en Catalunya, car
que contrapose els sintagmes llengua valenciana-llengua
catalana era normal en la mentalitat de lpoca: la llengua de
Valncia s la llengua valenciana, la llengua de Catalunya s la
llengua catalana, la llengua de Mallorca s la mallorquina,
sense que aix signifiqus que es consideren diferents, car
aleshores ni les llenges tenien arrelat un nom general i nic, ni
el concepte de llengua era unvoc, sin que equivalia entre

74
.- A fi de no oblidar que ens trobem investigant el procs de comprensi unitria de la
llengua, subratllem que Jaume I va nixer a Montpelhir, on va aprendre la llengua de
sa mare i on va passar els primers anys de vida.

272
 daltres a lestil, manera prpia de parlar dun lloc o dun
autor.
CASANOVA, E. (1988:286)

El Liber Elegantiarum s un dels primers diccionaris de les llenges

romniques, publicat a Vencia, el 1489, un any abans que lUniversal
vocabulario dAlonso de Palencia (1490), i tres, abans del Lexicon llat-
espanyol de Nebrija.
Joan Esteve, el seu autor, tamb forma part dels hmens de lletres que
usaren la Valentiana lingua com ell mateix explicita en lltim pargraf de
lobra. ESTEVE, J. en COLON, G. (1988)
Com veiem, des del segle XIV, en contextos literaris, el nom s lunitari
o el de la naci don yo so natural que diu Joanot75 Martorell, en el text on
reclama el nom de llengua i de naci:
me atrevir expondre: no solament de lengua anglesa en
portoguesa. Mas encara de portoguesa en vulgar valenciana:
pero que la nacio don yo so natural se puxa alegrar .
MARTORELL, J. GALBA, M.J. (1490: s/p)

Actualment, hi ha una srie de valencianistes que entenen que la llengua

valenciana, com ja apuntava Mayans, forma part del sistema com, cosa que
significa que comena a desaparixer en les files valencianistes la irresoluble
idea duna llengua valenciana diferent i diferenciada de la catalana. Aportem
ac alguns documents que servisquen per descriure com, a travs de la histria,
el nom llengua valenciana ha tingut un lloc predominant entre els literats
valencians. Cal dir tamb, que, en molts casos, el nom llengua valenciana el
trobem junt al de llemosina, o formant part del doblet llemosino-valenciana. s
a dir, el concepte unitarista podem afirmar que es dna al llarg de tota la histria
literria dels valencians.
Si b s cert que el nom Joanot encara guarda el diminutiu occit ot, en el
Tirant no trobem ja ls de la partcula afirmativa hoc, tan peculiar, que dna
nom a la llengua comuna, cosa que s que trobem en Ausis March i altres
clssics valencians del Segle dOr.

75
.- El sufix ot no s augmentatiu, sin que correspon al diminutiu occit ja en dess al
sud dels Pirineus. El valenci actual, li diria a Martorell: Joanet. I cal no oblidar que ls
de diminutius s de tradici trobadoresca.

273
 Encara que Ausis inicia un nou estil de fer poesia, les maneres canvien,
la carn vol carn front a lamor de lunh trobadoresc, la Marca dOc, unitria,
encara est present, en la mateixa estrofa on diu que leixa a part estil de
trobadors. Lestil, s, pero la llengua encara t la marca unitria: hoc. Les cites
que aportem sn de ledici de Pere BOHIGAS (1952)

XXIII
Lexant a part lestil dels trobadors
qui, per escalf, trespassen veritat,
e sostraent mon voler afectat
perque no.m torb, dir.l que trob en vs
(...)
Lull de lhom pech no ha tan fosqua vista
que vostre cos no jutge per gentil
no.l coneix tan com lo qui s suptil:
hoc la color, mas no sab de la lista.
CVII
O quan s foll
(...)
Vs sou aquell amprant contra la mort.
Puys s forat qu.en molt breu temps morreu,
hoc menysprear son poder b podeu
e no tement, morint, sou della stort.

CXII
(Cant moral)
III Qui pot saber quant al mn est noble
destrohint quant nos atorga natura,
hoc e tot o qu.ell mateix se procura

CXXII b
Mon bon senyor, puix que parlar en prosa
no.m val ab vs per haver un falc
en rims ho dich, sens por que.m digau no;
hoc ser.l test, mas dubtem de la glosa.
AUSIS MARCH

274
 La marca de la llengua mare, oc, perdura ms enll del perode que
Antoni Ferrando ha donat en denominar occitanitzant, i abraa els poetes de tot
el Segle dOr.
En el cas del valenci, catal, mallorqu podem parlar de modalitats
lingstiques, cadascuna amb les seues peculiaritats. Les tres sn considerades
pels autors que hem seguit, com a formants del mateix sistema lingstic que
compartim amb el costat nord dels Pirineus.
El nom que arranca amb Canals, susa durant tots els segles de
lexistncia del nostre poble, (Per una descripci ms detallada, es pot consultar
el llibre ja citat de FAUS I SABATER), pero la semblana entre la modalitat
lingstica valenciana i les seues venes, -tan del sud com del nord dels
Pirineus-, s tamb patent al llarg de la histria. Mayans y Siscar t diversos
precedents, quant a la idea de compartir sistema lingstic amb les altres
modalitats; loriginalitat de Mayans es troba en el fet de considerar que la
llengua valenciana s filla directa de la llengua dOc i no de la catalana. Vegem-
ne alguns exemples datats entre els segles XVI al XVIII. En el primer, trobarem
que el catal Joan Bonllavi sadrea a mossn Gregori Genovart, canonge de la
Seu de Mallorca, i li explica que tradux El Blanquerna del llemos a la llengua
valenciana, cosa que no ha destranyar. La llengua valenciana era la que tenia,
llavors, el prestigi literari en tota lrea sud-pirinenca; era, per tant el model a
seguir, model que shavia consolidat primer que a cap altre lloc a Valncia amb
la impremta.
Citem de lestudi Un nom per a la llengua RAFANELL, A. (1991: 39-
92)
Joan BONLLAVI (1521)
Epstola proemial
aquest Blanquerna, com a tots los estats de persones, en los
seus V llibres lo qual ara novament ss tradut, corregit i
estampat en llengua valenciana (p.40)

per servar-la ensems ab alguna gravitat antiga i dola memria

daquell bon temps, li havem fet retenir acordadament alguns
vocables de la llengua llemosina primera. (p.45)

Bonllavi, escrivint en prosa, cosa que remarquem, encara usa la partcula

afirmativa Oc. Parla de:

275
 Bernat Sapila de Barcelona i la magnfica senyora Na Isabel
Ferrera, sa muller. Oc, s jo cert, per les moltes virtuts... (p.46)

Pere Antoni BEUTER (1546)

Lengua antigua de los espaoles
Como parece claro en la lengua nuestra valenciana que,
naciendo de la catalana, parece diversa de ella, y mucho ms la
mallorquina, que tambin de ella naci, y aun la mesma
catalana, que de la franca naci. (p.55)

Rafael Mart de VICIANA (1574)

Libro de alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina,
castellana y valenciana.
como el rey y los de su casa y corte y muchos de sus vasallos
hablaban lengua de Provenza y de Lims, aquella como a ms
comn prevaleci, pero no sin grande mixtura de otras lenguas,
y toda en junto fue nombrada lengua limosina. (p.61)

Gaspar ESCOLANO (1610)

De la lengua lemosina y valenciana
La tercera y ltima lengua maestra de las de Espaa es la
lemosina, y ms general que todas despus de la castellana por
ser la que se hablaba en la Provenza y toda la Guyaina y la
Francia gtica, y la que agora se habla en el Principado de
Catalua, Reino de Valencia, islas de Mallorca, Menorca, Iviza
y Sardea. (p. 68)

Andreu BOSC (1628)

De la llengua catalana i de son origen i principi i diferncia de
les altres
Per discurs de temps ha anat tant perdent la llengua llimosina
de son natural que ss vinguda a borrar della la memria,
prenent quiscuna provncia nous i diferents vocables, de manera
que ha vingut a tenir quiscuna llengua diferent ttol, o s, de
catalana, valenciana, mallorquina, i aix de les dems. (p. 73)

276
 Marc Antoni ORT (1639)
(Dedicatria als jurats, racional, sndics i escriv de Valncia)
Algunes persones de les que saberen que jo estava ocupat en
escriure estos discursos han tengut per defecte lhaver-los escrit
en llengua castellana, pareixent-los que, tractant de festes de
Valncia, fra ms acertat escriure-los en llengua valenciana.
(...)
Lo que jo procurara en tal cas fra mostrar que es pot parlar ab
major elegncia i cultura que la castellana, desterrant della les
veus antigues per les quals la solien nomenar llengua llemosina.
Perqu jo s de parer de que en estos temps lo mateix seria,
parlant en valenci, dir llur, jatsia, celleshores i altres vocables
antics que si parlant en castell digurem maguer, yantar,
fincar de hinojos, i altres. (p.76-77)

Lloren MATEU I SAN (1656)

La llengua valenciana, diferent de la catalana
Mateu i San, entn que la llengua valenciana sha format de la llatina, la
francesa i lespanyola, a la ciutat de Llemotges, don li ve el nom de llemosina.
I que, els valencians la van perfeccionar tant que es distingix de la catalana i
constintux una espcie diferent.
At traducta ad catalaunos et nobis communicata per nostros
maiores successive ita perpolita et elegantia imbuta fuit, hodie
ad ea distinguatur, speciem distinctam constituendo. (p. 78)

La cita la trobem tamb en ORELLANA, M.A. (1924:158)

Carles ROS (1734)

Eptome del origen y grandezas del idioma valenciano
Tres son los ramos principales de lenguas que hay en Espaa,
segn lo dice el citado Escolano (Dcada, I, lib. I, cap. 13
referido, nm. II), que son vascuence, castellana y valenciana.
(...)
La valenciana es la tercera que en nombre de limosina se
hablaba en la Proenza, toda la Guyana, la Francia gtica,
Principado de Catalua, Reino de Valencia, islas de Mallorca,

277
 Menorca, Ivisa y Sardea, aunque ahora por aqu muy mudada
y sin el nombre de limosina. (p. 87)

Lerudit Orellana, Marc Antoni dOrellana i Mojol (1731-1813) tamb

entenia que valenci i catal eren dos branques evolucionades la valenciana
sobretot- de la llengua actualment coneguda com occitana a la qual ell
anomenava llemosina.
la Lengua Lemosina (una de las tres maestras, y principales de
la Espaa) se engendr, y naci en la ciudad de Limoges en
Francia, formandose de la que pasaron consigo los Espaoles al
tiempo de los Moros, y de la francesa que por alli corria: criose
en la Prohenza, quando la entrada de los Moros en Espaa, y
mexorandose el partido de esta, como bajaron exercitos de
Franceses revueltos con los antiguos Espaoles, sus huespedes,
pas con ellos la Lengua Lemosian, y assi ellos, como ella,
quedaron avecindados en la primera Provincia vecina a la
Francia Prohenzal, dando a la tierra el nombre de Catalua.
Extendieron sus limites los catalanes a las Islas de Mallorca,
Menorca, e Ibiza, donde igualment extendio los suyos dicha
lengua, tomando tanta pujanza, y auctoridad, que como muy
Cortesana, y hermosa se hablaba trivial, y frequantemente en la
Corte de los Condes de Barcelona, y en la de los de Mompeller.
De aqui es (continuo con Escolano) que como el Rey Don
Jayme se avia criado en Mompeller con ella, y mamandola a los
pechos de su madre, posehiendola como lengua propia, nos la
comunic al tiempo de la Conquista, y aun quiso que los
nuebos Pobladores usasen de el Lemosin. ORELLANA, M.A.
(1924:157-58)

Sanchis Guarner, en Els valencians i la llengua autctona aporta la

curiositat duns versos on Orellana expressa la seua idea sobre el valenci i el
catal.
Perqu a lhumor de les gents
el idioma es sol mudar,
que es mixtur en castell,
adoptant noves paraules,

278
 del llemos molt distants,
e desconeixent les sues
prpries e antigues dabans
............................
Dir alc que aquesta falta
lhan suplida els catalans
que han observat el llenguatge
molt ms que molts valencians.
s aix, pero no en tot
la resposta em satisf,
puix la seua llengua s altra
de la nostra, molt temps ha.
I encara que el llemos
a entrambes les gener,
desviant-se ms la nostra
llengua especial se form,
ms dola, ms clara e fcil
que no la del catal,
que t veus bronques, i sifres
en lo escrit dapostrofats.
En SANCHIS GUARNER (1963:119)

Estem davant la mateixa concepci que trobem en Mayans? Hi ha una

llengua basca, una castellana ( i, si no apareix el galaico-portugus haurem
dentendre que s un dialecte daquella, com diu Mayans) i una llengua
llemosina que abraa els dos vessants dels Pirineus. Pero, com es pot
comprovar, en la cita ut supra Escolano no parla de llengua valenciana, sin de
llemosina, Ros, en canvi, no t el ms mnim pudor a anomenar-la valenciana, i
referir-se al conjunt occitano-rom. Orellana, amb conscincia de cultura global,
lanomena, no obstant, valenciana.
La llista no s exhaustiva, pero, considerem que amb els testimonis
aportats nhi ha prou per entendre la lnia general.

Actualment, a ms de la producci literria, majoritria, de tendncia

catalanista, hi ha tamb, encara que ignorada oficialment, una considerable
producci literria en llengua valenciana, normes del Puig, que ha produt

279
diversos exemplars editats els darrers anys en ensaig, poesia, narrativa, teatre,
etc.
La persistent posici del valencianisme ha fet que dos prestigiosos
romanistes,Hans-Josef Niederehe i la jove Antje Voss, sinteressen per la
modalitat lingstica dels valencians. Niederehe s director de la revista
Romanistik in Geschichte und Gegenwart . Voss, doctora en Filologia per la
Universitat de Trveris, ha estudiat la llengua valenciana i nha fet una tesi
doctoral: Das Valencianische zwischen Autonomie and Assimilation. Ambds
romanistes varen ser entrevistats per la revista Lletraferit i feren afirmacions
sorprenents, fins i tot per als propis militants valencianistes.
Encara que fra un dialecte, el valenci t totes les
caracterstiques per a convertir-se en una llengua a tots els
efectes. Per depn de la voluntat que tinguen els propis
valencians per a conservar la seua llengua.
Que el valenci siga una llengua no s cap plantejament
revolucionari per a la romanstica internacional; en absolut.
NIEDEREHE, H-J (2002:44-46, nm.55)

Antje Voss diu del seu treball:

He tractat dexpondre les opinions dels, entre cometes,
catalanistes i valencianistes. Per a mi [el valenci es una
llengua parlada per molta gent i no la considere com a dialecte.
Ac, no obstant, entrem en el debat de qu s una llengua i qu
un dialecte, i dun munt de detalls ms complexos. s molt
important que la societat continue utilisant-la. Yo, sempre, per a
referir-me ad ella, parle de llengua valenciana. VOSS, A.
(2002:44-46, nm.55)

Actualment hi ha tres maneres dentendre el concepte llengua

valenciana, un dialecte del catal; una llengua independent del catal; i la
unitria que hem vist en el nostre estudi: una modalitat lingstica, o llengua,
que forma part del diasistema occitano-rom. Una llengua occitnica.
Les teories sobre les quals se sustenta la visi actual duna llengua
valenciana diferent i diferenciada de la catalana es basen en el fet que el
valenci actual procedix del mossrab i no va ser importat pels repobladors que
vingueren amb el rei occit, nascut a Montpelhir, Jaume I. El principal

280
defensor de la teoria mossarabista va ser el pare Fullana, en lactualitat ho s
Leopold Pearroja. Vegem-les.
En una resposta a Juan Luis Martn Mengod, diu Llus Fullana:
Todos conocemos el carcter absorbente de los catalanes y su
criterio respecto de nuestra lengua con relacin al cataln; y sin
embargo, los catalanes que, sin preocupacin alguna, han
estudiado seriamente esta cuestin, no han tenido inconveniente
en sostener que el valenciano, o sea el romance hablado en la
regin valenciana, exista antes de la venida de los catalanes a
nuestro pas; y que, por lo mismo, no pudo ser importacin
suya, y mucho menos se le debe considerar como un dialecto
del cataln (...) El valenciano no es derivacin del cataln, sino
una lengua que se forma, crece y se desarrolla al mismo tiempo
que el cataln; y el cataln no procede tampoco de la lengua de
Oc. En RECIO, C. (1999:170), vol. 6

Les teories de Fullana les continuen Chimo Lanuza i Leopold Pearroja.

Vegem el segon:
solo el estrato mozrabe configur la individualidad
lingstica de Valencia (...) En lo fundamental, las
peculiaridades fonticas y lxicas valencianas (tanto respecto
de la cua central castellana, como de las vecinas hablas
catalanas o mozrabes precatalanas) estaban presentes en el
estrato mozrabe valenciano. PEARROJA L. (1990: 466-
467)

I Chimo Lanuza diu que el valencianisme:

postula una llengua valenciana independent i autoctona,
descendent directa del llati i en les llogiques influencies i
aportacions germaniques, araps, aragoneses, catalanes...
LANUZA, Ch. (1983:19)

El problema, al nostre entendre, s que la teoria mossarabista, encara que

ben treballada per Pearroja t un objecte destudi insuficient. Les mostres de
llengua, sistema lingstic, mossrab que ens han pervingut fan difcil arribar a
conclusions cientficament vlides. I, per altra banda, la pretesa llengua

281
mossrab tampoc no ha guardat una histria literria que haja pogut influenciar
la conscincia lingstica dels valencians.
En la prctica, els seguidors i seguidores de les normes del Puig es troben
en el Catalec General dEdicions en Llengua Valenciana (1998), encara que,
sha de matisar que, actualment, dividits entre els partidaris dentendre que la
llengua valenciana s diferent i diferenciada del catal i aquells que entenen
que la llengua valenciana s una modalitat lingstica que pertany al diasistema
occitano-rom.

LINFORME DEL CIS. ESTUDI 2.413.

A fi de mostrar la realitat de la llengua valenciana actualment, o, com a

mnim, la percepci que tenen els valencians i valencianes de la llengua prpia,
aportem les dades de la darrera enquesta sobre Situacin social y poltica de la
Comunidad Valenciana, del Centro de Investigaciones Sociolgicas, mar
2001, la qual, diu que un 62.0 % dels valencians, ms dels dos teros,
manifesta que valenci i catal sn llenges diferents. I aix ocorre desprs de
ms de trenta anys descoles en valenci de tendncia catalanista; desprs de la
sentncia del tribunal constitucional favorable a ls del terme catal per a
referir-se al valenci (abril de 1997), etc. Percepci a partir de la qual haurem
dentendre alguna cosa que no sacaba de comprendre correctament.
s evident que la percepci lingstica que tenen els valencians no s
de la llengua, sistema lingstic (camp exclusiu dels experts) sin del model
literari i ds. Els valencians tenen una clara conscincia dels seus models
ds, siga s en situacions socials o de registre literari. Una bona prova que
podem aportar per experincia personal s que quan en els llibres de text, els
autors inclouen paraules ds en el Principat pero no en terres valencianes, els
alumnes densenyament obligatori entropessen, no les comprenen, no les senten
com a prpies, i cal explicar-les. En canvi, mentre susa vocabulari i formes
sintctiques autctones, la llengua flux naturalment. Aix, hem comprovat que
passa, fins i tot, amb alumnes castellanoparlants que aprenen valenci. Els
alumnes, el poble, el pblic valenci tant el valencianoparlant com el
castellanoparlant que aprn valenci- t una conscincia clara de les formes
lingstiques valencianes i percep les catalanes com duna altra llengua, o
siga, dun model diferent, no propi, no seu.

282
La pregunta nm. 20 de linforme diu:
Respecto a la identidad del valenciano, con qu frase se
identifica Ud. en mayor medida?

Es una lengua diferente i diferenciada del cataln 62.0

Es la misma lengua que se habla en Catalua y
las Islas Baleares 29.4
N.S. 8.1
N.C. .5
(N) (1.593)

En els anys segents queda aix:

2002 s una lengua diferent
i diferenciada: 668 front al 254
2003 527 front al 316
2004 645 front al 293

283
 CONFIRMAR O SOTERRAR LES HIPTESIS ACTUALS

DELS PASOS DOC ALS PASOS CATALANS I A LA INDEPENDNCIA

DE LA LLENGUA VALENCIANA.

A l secessionisme lingstic comenat amb el Manifest de 1934 que

rebutjava els Pasos dOc i propugnava els pasos catalans, li segu un
valencianisme que tamb reclamava la independncia de la llengua dels
valencians com a base de lespai poltic valenci. Pero, aix com la conscincia
lingstica catalana partia de la globalitat, la valenciana la ignorava. s ms, si
alguna referncia es fa a la llengua dOc s per incidir en la discrepncia, en la
Batalla, i per demanar la independncia de la llengua valenciana. Vegem Chimo
Lanuza:
la consideraci del valenci coma dialecte del catal es
producte dunes motivacions poltiques. El valenci es un
dialecte del catal per causes o motius poltics, no llingistics. I
eixes raons no em convencen, principalment perque van en
detriment de la llengua i cultura valencianes. El proyecte
pancatalanisador sha fet des de Catalunya i desquena al poble
valenci. No sha plantejat si nosatres volem entrar en el joc.
No els interessa plantejar-sho; van a la seua. I per a que no
protestem i per a evitar que els destroarem el montage que
varen fer, es dedicaren a crear la seua llingistica i els seus
llingistes. Pero els seus arguments no nos convencen ni a
nosatres ni a la llingistica actual.
El catal havia segut considerat sempre, sobre tot en el segle
passat, dialecte del provenal, i a partir de comenaments del
segle actual es quan els catalans, conscients de limportncia
que per a la personalitat i lidentitat dun poble te la seua
llengua, conseguiren que desapareguera eixa consideracio que
sobre el catal es tenia, constituint-se esta llengua com a
neollatina i independent. I el cas es que tenien motius de fora
menor qu els que tenim nosatres per a reclamar eixa

284
 independencia. Pero ho conseguiren. De la mateixa manera
tambe nosatres hem de conseguir restituir-li al valenci la
categoria de llengua independent en eixe prestigi que sempre ha
tingut. LANUZA, Ch. (1983:133-34)

LA RECUPERACI DE LA CONSCINCIA DE COMUNITAT

LINGSTICA DOC: UNA NOVA MANERA DENTENDRE LA
LLENGUA.

Lanuza, que prcticament ha copiat el ttol del llibre de Joseph Aladern

Lo catal s idioma o dialecte?, no intenta, com aquell, la unitat en la
diversitat de la llengua. El raonament s un altre: el valenci, llengua
independent.
El novembre de 1988 es va celebrar a la Facultat de Filologia de la
Universitat de Valncia la setmana Occitnia, present i futur. Era la primera
vegada que es retrobaven els contactes entre intel.lectuals occitans i valencians.
Dins les files del valencianisme comen a haver-hi altres
manifestacions, que, aix s, sn ms actuals i no parlen de la independncia de
la llengua valenciana sin que, seguint la tradici cientfica alibertiana, i la
prpia tradici cultural reconeixen lexistncia del diasistema occitano-rom i,
en alguns casos, reclamen la pertinena del valenci al mateix, entenent que
aix no priva la llengua de lautonomia necessria, i, alhora, no es perden els
lligams amb el sistema com, amb la comunitat lingstica comuna. Vegem
diversos exemples. En primer lloc, i en referncia a la tradici valencianista,
Carles Recio, parlant de la fundaci de lassociaci cultural Lo Rat Penat fa
lafirmaci segent:
La principal preocupacin de <<Lo Rat Penat>> en aquella
poca eran los <<Joc Florals>>. Desde principios de ao el
tema es constante. En enero se acuerda la impresin del
<<cartell>> o anuncio de los premios <<ab lo fi de que el
coneguen los escriptors y poetes de Valencia, Catalunya,
Mallorca y Provena>>.
Como vemos, el mbito era <<occitanista>> y la nica alusin
a la lengua en estas actas se resuelve con la expresin <<prosa

285
 llemosina>> (4 de mayo de 1879). RECIO, C. (1999: 184, vol.
IV)

El primer autor del valencianisme tricolor que va teoritzar sobre el

diasistema esmentat va ser Toni Fontelles.
Per ara, en la Comunitat Valenciana contina en vigor la
discussi entre les dos terories-ideologies-cosmovisions que
estan enfrontades, valencianista i catalanista. Des de fa un
temps cal tindren en compte una mes: loccitanista.
Independentment de que el conflicte cree disfuncions en la
societat valenciana, des del punt de vista del coneiximent
cientfic, yo ho considere positiu perque vol dir que la societat
es mou i de la discussio sempre sorgir alguna cosa nova.
FONTELLES, T. (1998: 736)

Vegem tamb Voro Lpez, Angel Calpe i Quelo Romero.

Carles Salvador no tenia al seu alcan, per la seua poca
formaci llingistica i perque l apropia llingistica encara no
havia definit determinades qestions o, si algu ho havia fet,
estes encara no havien creuat les nostres fronteres, teories com
la del diasistema llingistic molt mes actual, ampla i plural
que la de domini llingistic, tan imperativa i que solia
utilizar-se, no obstant intuia que, sent catala i valenci dos
branques duna mateixa familia llinguistica, cada una tenia el
seu nom, els seus escritors i la seua lliteratura i, pels eixemples
exposts, veem que no aceptava renunciar a denominar a la seua
llengua en ladjectiu de valenciana. LPEZ, V.: (2001:29)

Es tracta daprofitar lo que nos unix en les atres llenges del

diasistema, sense recorrer a luniformitat assessina.
ROMERO, Q. (2000:120.)

Els avanos en lestudi i redescobriment del diasistema

occitano-romanic, que, salvant les distancies, troba el seu
antecedent en el llemosinisme, segurament aportaran el marc

286
 teoric necessari que faa compatibles interpretacions
contradictories respecte a la llengua. CALPE, A. 2000:151.

...podem recordar que en els segles XII i XIII es Provena i el

provenal qui marquen la norma lliteraria i llingistica, dins del
diasistema occitanorromanic.
CALPE, A. & LPEZ VERDEJO, V. (2002: 8)

En el mateix autor, Angel Calpe, trobem tamb a la web de lAssociaci

dEscritors en Llengua Valenciana un article titulat The valencian language: a
hidden Romance language, llegit, el juliol del 2002, al congrs Language and
identity, organitzat per lAmerican Society of Geolinguistics, Department of
Modern Language, Baruch College, Universitat de la ciutat de Nova York, on
apareix una extensa explicaci sobre el valenci. A lapartat nm. 6 hi ha
Occitan-Romance diasystem acompanyat dun mapa on apareix lextensi
geogrfica del diasistema entre el gal.lo-rom i libero-rom. CALPE, A., web:
aellva. org. (2003)
Miquel Navarro Sala en larticle La cuestin de nombres postula una
llengua valenciano-occitana que sextn des de Llemotges a Guardamar,
incloent-hi les illes Pitises. Dividix lespai occitano-rom en quatre dominis
ms dos de transici:

I.- Dominio gascn (de Burdeos a Fraga)

II.- Dominio valenciano-lemosn (de Limoges a Alicante)
III.- Dominio alverns
IV.- Dominio Provenzal-languedoc-catalan-mallorqun. (de Genova a
Tarragona)
V.- Dominio de transicin. Francs-oc
VI.- Dominio de transicin. Oc-espaol. (Aragons)
NAVARRO SALA M. (2002:144)

287
 Larticle, com sol ser tradici en les propostes occitanfiles, acaba amb
una proposta de consens, demana:
a todos los intelectuales valencianos y catalanes, que
defiendan la unidad de la lengua hablada por valencianos y
catalanes, pero bajo el denominador comn de lengua
valenciana, aceptando las distintas variedades dialectales,

288
 estudiadas muy profundamente por los lingistas catalanes,
pero siempre como dialectos de la lengua valenciana.
Con estas premisas, que fueron las que defendi el Padre
Fullana, no tendra inconveniente la ponencia de pedir a todos
de nuevo la aceptacin de unas normas comunes de ortografa,
llmense de Castelln o del Puig.
NAVARRO SALA, M. (Ibid.: 147)

El concepte Aliberti no s usat noms per autors que escriuen

habitualment les anomenades Normes de lAcademia de Cultura Valenciana. El
catedrtic de filologia catalana i membre de lAcadmia Valenciana de la
Llengua, Jordi Colomina tamb fa s de lesmentat concepte cientfic, com ho
palesa el seu article titulat aix: El valenci dins lespai occitano-romnic:
paral.lelismes lxics i fraseolgics. COLOMINA, J (2002: 7)
Tanmateix, i en honor a la veritat, cal dir que en el mateix sector que
Colomina, el primer escriptor a interessar-se per lesmentat espai, des del punt
de vista sociolgic, va ser Eduard Mira, el qual s tamb un dels primers que
varen exposar les seues idees:
Los postulados originales de la Renaixena Valenciana (...)
consideraban a Valencia como una provincia cultural de la
Gran Occitania. Forns (1991)76 ha vuelto a incidir en este
punto, el cual, por otra parte, tambin ha considerado E. Mira.
La componente mediterraneista y las relaciones Eufrasia-
mundo han estado ms presentes en E. Mira, el cual coincide
ah con L. Racionero y E. Tras (Racionero, 1985; Mira,
Racionero y Tras, 1991).
Tiene, asimismo, una estrecha ralacin con este modelo la
colaboracin puntual ya existente entre las ciudades de la
llamada red C.6 la cual incluye a las capitales de las grandes
unidades polticas de la antigua Corona de Aragn Valencia,
Barcelona, Zaragoza, Palma de Mallorca- ms Montpellier y
Tolosa de Languedoc, las dos grandes capitales occitanas. Es
muy lgica la inclusin de Zaragoza-Aragn, por un lado, y de

76
.- Es referix a larticle El pensament fusteri de 1962 i lanlisi dels problemes
sociolingstics valencians a travs de laplicaci del concepte dendodiglssia,
Lengas, 40. Montpelhir, Univ. Paul Valry, 1991, pp 37-58.

289
 Tolosa, por el otro, en este constructo. MIRA, E. (1993: 206-
207)

Lany segent a la publicaci de larticle precedent dEduard Mira, el

1994, la Universitat de Valncia EG sobr a lestudi de la llengua i la literatura
occitanes. Del ttol preliminar, Article 1, extraem:
El Departament de Filologia Catalana podr realitzar tasques
sobre llengua i literatura occitanes, ateses les estretes relacions
culturals entre les terres de llengua occitana i les de llengua
catalana.

Lany 1993, la Universitat dAlacant tamb havia comenat a fer classes

relacionades amb la llengua i la cultura occitanes, impartides pel professor Jordi
Colomina.

De les comarques del Sud tenim tamb el testimoni de Juli Corb:

Lidioma propi dels valencians s el catal, que al Pas
Valenci s anomenat generalment valenci. El catal, derivat
del llat prov del mateix tronc que va donar origen als diversos
dialectes de la llengua occitana o llengua dOc, i amb aquestos
parlars forma un subgrup lingstic anomenat occitano-
romnic. CORB, J. (2000:343)

I de les del Nord ens arriba la veu de Robert Beltran en la revista La

Setmana
Catalan e occitan son la meteissa lenga.
Nasquri a costat del luc onte se refugiron los darrirs catars
occitans, amb lo darrir perfiit Belibaste, e aqu me dona una
sensibilitat superiora a dautres valencians de venir a
Montsegur.
(...)
Ieu non disi pas catalan e occitan, ieu disi catalan-occitan, es a
dire que per ieu es la meteissa lenga. BELTRAN, R, (2003:5)

La Gramtica valenciana dAbelard Saragoss tamb t en compte

aquella idea deixamplar la mirada ms enll dels Pirineus:

290
 La Marca Hispnica (que era el nom que tenien inicialment els
comtats catalans) tenia el gros de les relacions socials amb el
nord (amb Occitnia), ja que al sud hi havien els rabs. I b, si
ens mirem les diferncies actuals des deixe punt de vista
histric, haurem de concloure que s comprensible que el
valenci tinga tantes diferncies amb el castell com similituds
t amb la llengua romnica del nord, loccit (s a dir, la
llengua histrica de la mitat meridional de lEstat francs). En
realitat, no sn pocs els valencians que tenen com a
avantpassats emigrants de Narbona o de Tolosa, de Montpeller
o dAviny, de Carcassona o de Llemotges, o de qualsevol vila
de Gascunya (com ara els Gasc o els Guasch o Gosch).
Naturalment, predominen els valencians que tenen avantpassats
dArag i, sobretot, de Catalunya. Pero els qui des dOccitnia
vingueren a viure al Regne de Valncia no sn precisament una
ancdota.
SARAGOSS, A. (2003:253)

Lautor no teoritza noms, consulta la bibliografia occitana, treballa amb

una visi global, com ho demostra la cita segent, on recomana les formes no
concordants valencianes com a preferents, a diferncia dall que fa la major
part del diasistema occitano-rom:
La veritat s que en occit i en una part de Catalunya hi ha
hagut una tendncia forta a augmentar la concordana dels
adjectius quantitatius (prous, bastantes, masses...) i dels
qualificatius (dona potenta, cosa iguala a una altra, etc.).
SARAGOSS, A. Ibid. (264)

I des de la reflexi filosfico-poltica, en La vertebracin valenciana, un

gran esfor per intentar solucionar el conflicte sociolingstic valenci, Joaqun
Calomarde tamb veu una eixida en el diasistema.
Habr, ya, que hablar del cataln, del valenciano, del
mallorqun o del occitano (como tan acertadamente ha
propuesto en reiteradas ocasiones Llus Forns con su brillante

291
 metfora de la Valencia occitana77) como lenguas que tienen
derecho a sustentar sus diferencias y propiedades autnomas,
dentro del conjunto de romances occitano-romnicos que bajan
del Montpellier de nuestro Jaume I y se deslizan entre las
palabras de nuestros clsicos, aquellos que denominaron
valenciana a la lengua propia de los valencianos.
Habr que recuperar el espritu de nuestra Renaixena. Y releer
a Constant Llombart y discutir y aclararse, aclararnos entre
nosotros los valencianos, y aclararse posteriormente los
valencianos con los catalanes i aragoneses i occitanos y
europeos en general.
Pero lo nico que hay que dejar de hacer es anticatalanismo
desde Valencia y catalanismo desde Valencia. Porque es la
nica posibilidad que tenemos los valencianos para hablar de
nosotros mismos como lo que somos: valencianos, con una
historia propia, una lengua valenciana propia, un trnsito
peculiar a la sociedad industrial y un determinado modo de
acceso a nuestra autonomia. CALOMARDE, J. (1996:146).

Des dOccitnia, el primer Diccionari General que t la llengua occitana

tamb palesa una clara conscincia global, Jacme de Cabanas hi diu:
afortissi que i a quicm de cambiat e de revolucionari dins
nstra vilha lenga, plan enrasigada dins lo passat, mas plan
endralhada per Cantalausa cap a un avenidor que vesm pas
encara clar, e cap a una lenga que nos cal totes, totes, totes:
Provenals, Lemosins, Bearneses, Auvernhasses,

77
.- Es referix al llibre La Valncia occitana Ed. Juntament de Valencia, 1995. Lautor
es troba en lobligaci de manifestar que no totes les opinions que shan donat sobre els
temes doc que defensa sn semblants a les expressades ac. Tamb nhi ha hagut de ben
diferents, aix s, publicades en la premsa, Levante-EMV,que no necessita tanta reflexi
com les publicades en un llibre. Uns exemples.
Que se joda Occitania, JARD, Manuel S. (1994:23)
LOccitnia profunda, PREZ SALDAA, M. (1994:4) Qualifica la teoria de
extravagncia ben poc responsable.
La qesti... de sempre? PIERA, J. (1993:4) Diu que: Occitnia s ja cendra quan
Paul Valry escriu El cementeri mar.

292
 Lengadocians, Gascons e Catalans... totes, totes, totes... e coma
autres cps totes ensemble. CABANAS, J. (2003:12)

Cabanas, en el, probablement, ltim escrit seu, torna a reivindicar la uni

que tenem autres cps. Per Occitnia torna a sentir-se la necessitat de
recuperar lencastre comun. Pero, no es tracta dun brindis al sol, duna buida
actitud romntica que enyora una poca anterior perduda. Hi ha una clara visi
de futur, i dun futur que es construx fent aportacions positives. Com a mostra,
la definici del mot valenci:
valencian, -ana: de Valncia; relatiu, -iva a Valncia; dialcte
valencian (sosdialcte romanic). Lo valencian es de bon
comprene per un Occitan. CANTALAUSA, (2003:1017)

CONSCINCIA OCCITNICA I MINVA DAGRESSIVITAT EN LA

BATALLA DE VALNCIA.

Considerem que les classes de llengua i literatura occitana de les

universitats alacantina i valentina, tot i ser una experincia molt feble, -es
tractava dassignatures optatives-, va ser molt positiva; amb fets aix, la
conscincia perduda torna a retrobar-se a poc a poc. I, ms que fra per una
simple qesti cultural, ja s important, pero, a ms, la recuperaci dels lligams
culturals amb laltra banda dels Pirineus s un element de pacificaci social a
Valncia.
La recuperaci daquelles idees que havien desaparegut de la conscincia
dels valencians, els dels dos costats implicats en la Batalla de Valncia,
coincidix amb una etapa en la qual ha minvat la virulncia. Els intel.lectuals
dun costat i de laltre, shan hagut de plantejar noves idees amb la represa de
conscincia global. Potser, per a futurs plantejaments dialctics sobre qestions
relacionades amb la llengua caldr comptar amb les idees occitniques,
deixades fora fins ara del tauler dels debats lingstics i culturals.
Insistim en lequaci, segons ens sembla entendre: a ms conscincia
cultural global menys reaccions anticatalanistes. I a linrevs, a ms prdua de
conscincia que els trobadors pertanyen a la cultura dels valencians, ms
conflicte anticatalanista.

293
 Al nostre entendre, com ja hem dit, pero remarquem, la prdua de
conscincia es dna tant per part dels sectors catalanistes com dels
anticatalanistes. Les referncies a Occitnia o a la cultura comuna no apareixen
per a res en les diatribes lingstiques i sociolingstiques hagudes a Valncia
en els darrers anys, i considerem que aix s un fet anmal, i tamb, per altra
banda, que el coneixement de la cultura occitana i de les relacions, normals, que
valencians i catalans hem tingut, especialment des de la Renaixena fins fa uns
pocs anys amb Occitnia, s un factor saludable per a la societat valenciana.

JOAN FUSTER

Hem dit que no hi ha conscincia valenciana de cultura comuna en els

darrers anys; a Catalunya, sembla que no sen volia tindre, -direm per qu-, i a
Occitnia, en canvi, s que es t clar el marc lingstic global encara.
En primer lloc trobem que Fuster encara t aquella conscincia global de
Terres de Llengua dOc:
s curis dobservar que els pasos costers del Mediterrani
occidental han mancat, en el seu moment literari oport -posem
els segles XII i XIII- duna literatura pica nascuda del poble o
destinada al poble. Castella, Frana, Alemanya, van posseir els
seus mites nacionals, i en la boca i en la conscincia dels seus
hmens annims perdur la fama excitant dels herois de la
terra. En aquests pasos, el poble va tenir la seua literatura
directa, lligada, altrament, a una ms o menys difusa vocaci
poltica. I el cas s que ni Itlia ni les regions de la llengua dOc
dun i altre costat dels Pirineus -i entre elles el Pas Valenci-
no produiren una poesia pica de substncia col.lectiva.
FUSTER, J. (1967:30) < Levante, 1954.

La referncia no pot ser ms explcita. Fuster s encara hereu de la

terminologia dels intel.lectuals de Taula i de la tradici cultural anterior.
Entre altres coses, perque s conscient que, hi hagu occitans que
vingueren a repoblar el Regne de Valncia:

294
 Els repobladors que Jaume I va poder acomodar a la ciutat
tenien un origen ben divers: catalans, aragonesos, provenals,
jueus, si ms no. FUSTER, J. (1977: 29-30)

Entenem que Fuster anomena provenals, com se solia fer llavors, els
occitans en conjunt. Fuster no podia ignorar que, entre altres coses, una part
qualitativa -i remarquem el mot- dels que vingueren amb Jaume I eren de
Montpeller i no de Provena, com ara els Entena, famlia directa del rei,
larquebisbe de Narbona, etc.
Pero, ser el mateix Fuster qui advocar per la construcci dels Pasos
Catalans; ell s el basti ms fort. I, probablement, si lintent shaguera fet dins
de la conscincia occitnica anterior, no hauria resultat tan rebutjat per la
societat valenciana. Probablement.

PIRE BEC

Pire Bec publica La langue occitane el 1963, on, seguint els

ensenyaments dels prestigiosos romanistes que el precediren i especialment de
Los Alibert, considera el catal dins del diasistema occitano-rom:
nous diviseron le domaine occitano-roman en quatre grandes
entits dialectales: A) Le nord-occitan ; B) Loccitan
mridional ; C) Le gascon ; D) Le catalan. BEC, P. (1986:
34)

En parlar de la pertinena lingstica del catal ho fa a lapartat que

anomena: D) Le catalan. BEC, P. (1986:49)
La llengua occitana s una traducci feta per Jem Cabanes per a edicions
62 en la qual trobem una subtil nota significativa daquella manca de ganes
dacceptar la globalitat del diasistema occitano-romnic, -no diem ja de la
llengua dOc-, que es t a Catalunya. Aquell Le catalan de Bec s tradut,
curiosament, per:
d) El cas del catal. BEC, P.-CABANES, J. (1977:59).

295
 La reticncia a pertnyer al diasistema global per part dels catalans s ben
clara, i el Manifest de 1934 no deixa dubtes al respecte78. La resistncia a
anomenar el diasistem amb el nom que els autors occitans li donen: occitano-
rom, tamb.

ROBERT LAFONT

Robert Lafont publica tamb el 1970 la seua Histria de la literatura

occitana, que es tradux al catal el 1973, on encara es veu que la cultura i la
llengua dels dos costats pirinencs formen part dun mateix conjunt. En parlar
dels comenaments lingstics i literaris dOccitnia diu que el pas que va
ocupar en nixer la llengua occitana sestn:
Entre larc nord-occidental de la Mediterrnia (de Tarragona a
Nia) (de Baiona a la punta del Medoc) etc. LAFONT, R. I
ANATOLE, Ch. (1973: 17)79

Est parlant dels comenaments, segles X i XI, i, per tant, es podria

pensar que llavors s que es podria considerar aix. No obstant, ms avant, en
parlar del vocalisme de la llengua doc diuen:
sha tingut aix melhs i mielhs, Deu i Dieu; olh, ulh, bu i
buu. Aquesta diftongaci no ha afectat el catal i ni el niard.
LAFONT, R. i ANATOLE, Ch. (1973:21)

Posats a un mateix nivell el catal i el niard dna a entendre ben

clarament que Lafont estudia els fenmens lingstics del diasistema global, i el
catal hi queda comprs.

78
.- Pero, hem daclarir una qesti metodolgica. Podria ser que en la primera versi
que no hem pogut consultar, Bec parle de: el cas del catal, i no de:el catal, com
fa en la segona, la tercera, la quarta i la quinta que s la versi don havem pres la cita
abans de poder consultar les anteriors. Cosa estranya pero, cap la possibilitat i aix ho
assenyalem. Pero, hem de dir tamb que, davant la impossibilitat de consultar la versi
primera, en el VII Congrs Internacional dEstudis Occitans celebrat a Regio Calbria i
Messina el juliol del 2002, li vrem preguntar a Bec si havia fet modificacions de la
primera versi i va dir que de les qestions fonamentals no havia tocat res.
79
.- Histria de la literatura occitana de Robert Lafont i Christian Anatole es va editar
per primera vegada a Pars lany 1970 amb el nom Nouvelle histoire de la Litterature
occitane per Presses Universitaires de France.

296
 Les idees panoccitanistes dels tres intel.lectuals citats no pretenen ser ms
que una mostra, evidentment. Encara que, remarquem el fet que Fuster, tot i ser
el pare del catalanisme a Valncia, sexpresse com ho fa, cosa que pot seblar
xocant, pero, vist com pensen els intel.lectuals de la generaci anterior no s
sorprenent en absolut.

LEUROCONGRS

Aquella recuperaci de la conscincia panoccitana s clara els darreres

anys. El nostre enfocament valenci no lleva que citem ac que tamb a
Catalunya sest treballant per la recuperaci dels vincles amb Occitnia els
darrers anys. A ms de les mltiples activitats culturals del CAOC, diversos
treballs dinvestigaci sestan fent a la Universitat de Girona; tamb hi ha una
gran activitat a la Universitat Autnoma de Barcelona, on sha inaugurat
recentment un Arxiu occit. La part ms dinmica de la revifalla pot ser haja
sigut la posada en marxa de lEurocongrs, i aix s un signe tamb que alguna
ra tenien els intel.lectuals dels anys 30 de considerar una mateixa cultura de
Llemotges a Alacant. De totes formes, no deixa de ser curis que desprs de
tants anys dignorar-se mtuament, les cultures dels dos penjals dels Pirineus,
de sobte, shagen recuperat les relacions.
A Barcelona, va haver uns anys en els quals sembla que les relacions amb
Occitnia no es veien amb bons ulls, hi havia una certa por al tema, almenys
aix es desprn duna carta que Enric Garriga Trullols ens va enviar a socis i
amics del Centre dAgermanament Occitano-catal, (CAOC). Durant un temps,
Garriga Trullols va estar enviant cartes a lAvui i no lin varen publicar cap;
finalment, el secretari del CAOC va decidir publicar-se-les i enviar-les als socis
i simpatitzants. En total sn 17 cartes al director que lAvui no va publicar; estan
datades entre el 19 dabril de 1994, la primera, i el 17 dagost del mateix any la
nmero 17; estan adreades a Vicen Villatoro, Director de lAvui, Consell de
Cent, 425, 08009- Barcelona. Les cartes vetades van precedides de la segent
explicaci del senyor Garriga Trullols:
Carta als lectors:
Esperar que algun dia i en alguna ocasi et donin un lloc al
diari AVUI per exposar una opini, una rectificaci o una

297
 rplica s per a desanimar qualsevol persona, que sempre es
preguntar, mho publicaran o no mho publicaran?
Sabia que no mho publicarien, pero no em pensava amb tanta
rotunditat. De 17 cartes no me nhan publicat cap. Totes sn
publicables, pero si exceptuem les que sn massa extenses, les
altres no han estat publicades per algun motiu.
Si el tema de fons de totes elles s Occitnia, hem de creure que
aix s el que no interessa als redactors80 del diari.
Com que nosaltres s que hi creiem, s per aix, que us oferim
aquesta petita mostra, perqu completeu i rectifiqueu les idees
equivocades que la premsa81 i els nostres intel.lectuals i poltics
tenen respecte dOccitnia.

Uns pocs anys ms tard, vora el 2000, lIEC decidix impulsar el fams
Eurocongrs. No s (no ens s) fcil poder explicar com, desprs de tants anys
doblit de tot el que passava a Occitnia, i, desprs de silenciar les veus pro-
occitanes de Barcelona, com, repetim, es va produir tant damor pels espais
occitans i catalans junts, o quasi junts?: lintent de deixar clar quins sn els
espais occitans i quins els catalans pot haver influt en el reviscolament de les
relacions catalanes amb Occitnia? Es juga alguna cosa, en tot el procs, el
concepte aquell de: domini lingstic?
Un poble que accepta ser dominat per un altre s una societat submissa o
malalta. Els valencianistes dels il.lustrats parle, evidentment- que no accepten
un domini lingstic que consideren ali, sn tradors o herois de la resistncia i
de la defensa de la personalitat valenciana?
O si domina o si dominati s el ttol dun llibre del qual extraiem,
perqu pot ser il.lustratiu de la idea, el pargraf segent:
Nella vita, o si domina o si dominati: non c alternativa, non
c scampo. Ma un uomo il cui ritratto ha questi lineamenti <<
un individuo alla massima potenza>> e quindi un
protagonista, un vincitore. Egli ha tutte le ragioni per affermare:

80
.- Garriga Trullols imputa als redactors unes decisions que, obviament, han dhaver
sigut preses en instncies superiors. Els redactors tenen com a finalitat redactar, els
que decidixen pertanyen a un altre estament; pensem.
81
.- Lautor pren la part pel tot en considerar que el diari Avui s la premsa; una idea,
una generalitzaci, ben simptomtica.

298
 <<io, ed io soltanto, sono il vero signore di me stesso; e sopra
di me, sostanzialmente, c soltanto il cielo>> . BERNAZA,
D. (1979: 198)

La idea, que s extrapolable a la psicologia social, ens fa pensar que els

valencians, polticament, no hem considerat mai, desprs del gloris segle XV,
que sobre nosaltres no hi havia ms que el cel. Abans danar al cel, el segle XIX
passvem per Madrid, i seguim passant. El XX, des de Barcelona varen intentar
que passrem pels Pasos dOc, en el primer ter de segle, i pels pasos catalans-
Pasos Catalans a partir de 1934-1962. A hores dara, i des del punt de vista
poltic, tan utpics es veuen els Pasos Catalans, -el domini lingstic catal-,
com els Pasos Occitans i, probablement, el futur shaur de construir de forma
diferent amb un profund coneixement del passat, sense tergiversar idees, evitant
oblits histrics que poden ser perillosos i tenint cura que la investigaci
cientfica arribe tan lluny com siga possible.
Cal fer una observaci. A Valncia, lEurocongrs es va anomenar dels
espais occitans i catalans, pero, noms a la Universitat. En presentar-se al
pblic valenci ho va fer amb el nom dEurocongrs de Lespai llat central.
Per qu leufemisme? Per qu no es va anomenar digual manera en tot
moment?
Quants valencians i catalans saben en els moments actuals que als anys
30 un nucli dintel.lectuals, catalans i valencians, maldava per construir els
Pasos dOc federats? Quants saben que el concepte de Pasos Catalans va
substituir lanterior? Desprs de tants maldecaps que hem patit els valencians a
causa del concepte Pasos Catalans, seria molt beneficis que la societat
valenciana tinguera conscincia de la idea que va precedir aquells pasos. I,
encara que ni uns ni els altres es vegen amb massa futur des duna ptica
poltica actualment, s important que la societat valenciana en siga conscient.

En resum, comenant el segle XX, des de Catalunya es va intentar bastir

un projecte ideolgic, encaminat a construir un nacionalisme que crec que
podem anomenar tnic, el qual abraava els Pasos Occitans, de Llemotges a
Elx, basat en la llengua comuna, llengua dOc, ms la tradici, la cultura, la
raa, etc. El personatge triat pels catalans per representar Valncia va ser
Almela i Vives. Aquell intent de construcci duna ideologia no va quallar,

299
malgrat que disposava delements per haver-ho fet. Segons Teun A. Van dijk els
elements duna ideologia sn els segents:
propose que les ideologies i les seues estructures poden
caracteritzar-se com un tipus desquema de grup fonamental.
Aquest esquema presentar categories fixes que organitzen
creences que autodefineixen i identifiquen un grup: criteris de
pertinena, accions tpiques, objectius, normes i valors,
recursos i relacions amb altres grups. Tota la interpretaci i les
prctiques socials dun grup i els seus membres estan
fonamentalment regulades per les creences bsiques
organitzades per aquest tipus desquema ideolgic de grup i
responen preguntes fonamentals del tipus: qui som?, qu fem?,
perqu ho fem?, com ho fem?, etctera. VAN DIJK, T. A.
(2001:42)

Vist que desprs duns anys de dur avant lintent, no hi havia massa
posibilitats de reeixir, el Manifest de 1934 intent configurar una nova
ideologia, ms restrictiva, dins dels lmits poltics espanyols, i redu lmbit dels
Pasos Occitans al de pasos catalans; la llengua dOc tamb desapareix del
marc de referncia i en avant es parlar de llengua catalana, com a base
espiritual dels Pasos a construir. El personatge triat per representar Valncia va
ser Joan Fuster. Com es pot comprovar en la revista Oc, el valenci que hi
col.labor va ser Almela i Vives. La seua tasca en pro de loccitanisme s clara,
i hauria de ser coneguda, no obstant, el lideratge occitanista dAlmela queda
silenciat. Josep Ballester, publica una antologia del personatge i no diu un sol
mot ni en la seua biografia ni en el seu quefer periodstic. V. BALLESTER, J.
(1987) Almela i Vives, obra potica.
Vist que Almela i Vives havia sigut designat com a lIntel.lectual
representant dels valencians dins del projecte dels Pasos dOc, es pot
comprendre la seua postura antifusteriana. Joan Fuster va ser triat per fer el
mateix paper quan a Barcelona decidiren que shavien acabat els Pasos dOc i
calia comenar el nou projecte de Pasos Catalans.
Decisions poltiques alienes que han dut la societat valenciana on es troba
actualment.

300
 LES HIPTESIS ACTUALS

E n diversos treballs, hem propugnat i propugnem, especialment per a les

qestions lingstiques i sociolingstiques, tindre en compte la famlia
lingstica occitano-romana, com lanomenava el seu creador, Los Alibert.
Hem insistit en el fet que la nostra comunitat lingstica sestn de Guret a
Guardamar o, dit duna altra forma, des del nord de Llemotges al sud dAlacant
i de Bordeus a La Grdia, lespai on nasqu i es desenrotll la civilitzaci
trobadoresca la qual frua duna koin que no va donar mai un sol nom unitari a
la llengua literria, tot i haver bastit un dels monuments ms importants de les
llenges romniques: lobra dels trobadors, entre els quals es compta, antologat,
el nostre primer poeta, el rei Pere lo Gran. La Renaixena, valenciano-catalano-
provenal, nasqu amb la intenci de recuperar aquell espai cultural: En
llemos son lo meu primer vagit.
Sobre la hiptesi frgil, frgil hiptesi, de la ubicaci del catal entre les
llenges romniques: llengua pont, llengua i no dialecte de la llengua occitana,
etc., es va construir tota una macroestructura cultural, poltica (Pasos Catalans),
etc., que ha resultat tan frgil com la hiptesi cientfica, i tan intil polticament
com el fracs que ha demostrar la idea dels PPCC en les urnes. Parlem sempre
des duna prespectiva valenciana, evidentment.
A terres valencianes es fa, tradicionalment, poltica espanyola i en les
darreres eleccions europees sembla que apunten que tamb en podr haver de
poltica catalana, si Esquerra Republicana continua llevant vots al Bloc. Pero,
fer poltica estrictament valenciana s de cada punt ms difcil. Quina culpa t la
lingstica en els fracasos poltics?
El Bloc, partit poltic hereu de la concepci del valencianisme catalanista,
desprs del fracs de les recents eleccions europees, es planteja presentar-se en
coalici amb algun altre, EU, a les prximes autonmiques. La debilitat poltica
de la idea s extrema. I el futur, gens clar.
Sobre la hiptesi frgil, frgil hiptesi, de la llengua valenciana diferent i
diferenciada de la catalana, es va contestar a les tesis catalanistes i es va intentar
construir un espai poltic valencianista que s que va arribar en un moment a
presidir les Corts Valencianes, cosa que es pot interpretar com que els

301
valencians sn ms valencianistes que catalanistes, pero, de totes formes, ni de
lluny ha somiat mai de ser la fora hegemnica dels valencians.
UV, partit poltic impulsor de la idea, desprs del fracs de les recents
eleccions europees, en haver arreplegat noms uns 8.000 vots, es planteja
desaparixer del mapa poltic.
De les frgils hiptesis lingstiques, instal.lades permanentment en un
conflicte absurd que ha donat pas a lactuaci cultural i poltica del
nacionalisme valenci (tant el catalanista com el valencianista) de les darreres
dcades, sha arribat a aconseguir que lautonomia valenciana siga una de les
menys nacionalistes de tot lestat.
Els problemes valencians el Conflicte Lingstic Valenci real, el que
ha dut a la incruenta guerra entre valencians, pot retrobar, si vol, una nova via
dinvestigaci (nova per desconeguda, pero realment, t suficients elements per
ser considerada clssica) i, per tant, de possibilitat dobrir camins que puguen
solucionar lestril conflicte. Modestament, volem contribuir, volem ajudar, a
aconseguir que siga aix; res no ens agradaria tant. Considerem que s una pena
que no se li fera cas a mestre Alibert quan va plantejar la seua teoria i va crear-
ne el nom: El diasistema occitano-rom, entre libero-rom i el gal.lo-rom, s
el que engloba totes les modalitats lingstiques dOc dun costat i laltre dels
Pirineus.
Remarquem que Alibert, i, desprs, Peire Bec tamb, diuen occitano-
rom i no occitano-romnic.
Alibert diu que pren en compte les teories dels lingistes que lhan
precedit, i, no podem oblidar que entre aquells hi ha Raynouard per a qui, la
llengua romana era la dels trobadors, tamb anomenada llemosina, provenal,
occitana, etc., de la qual derivaven totes les neollatines actuals.
La tradici catalana ens ha acostumat a usar, especialment des de la
gramtica dAlibert, -eixida de la impremta de la Casa de la Caritat de
Barcelona, el 1935-, el concepte occitano-romnic, pero Alibert usa, el que
anteriorment hem dit: occitano-rom, ALIBERT (1931:45); i aix ho fan tamb
tots els autors occitans.
Abundant en la idea, lEurocongrs ha decidit parlar de leuroespaci
latin central per definir els espais dits altrament occitans i catalans (i negant, de
pas, personalitat prpia als valencians). Leuroespaci latin central, recupera
la idea dAlibert? Si el centre del llat europeu s, o millor, sn les nostres
llenges, les ms directament emparentades amb la llengua romana de

302
Raynouard s lgic, o no, anomenar occitano-rom lespai? Perqu la cosa
il.lgica, ara, seria inventar-se un nou nom que fera referncia al llat. Espai
occitano-rom, com el defin Alibert, considerem que s una definici perfecta.
I, respectant la tradici que ha irradiat des de Barcelona, el barretgem amb el
romnic. En llat, romanus i romanicus sn sinnims, no obstant, si Alibert
usava rom caldria respectar-li lopci. En definitiva, si volem trobar matisos:
romnic s que deriva de; rom, que s de Roma.
La proposta cientfica de Los Alibert servir per obrir nous camins de
recerca i noves vies denteniment entre els valencians? El futur ho dir. I, si
tinguera alguna possibilitat dobrir perspectives noves, caldria preguntar-se,
molt seriosament, per qu la formulaci que va fer Alibert s, prcticament,
desconeguda en lactualitat? El desconeixement de la idea dAlibert, pot estar a
la base de la Batalla de Valncia? I, per tant, laportaci cientfica dAlibert s
una fita important per entendre els problemes sociolingstics valencians encara
no resolts?
Les passes de la cincia sn molt difcils, ho sabem; coneixem les
reflexions demoledores de Lakatos sobre el comportament dalguns cientfics, i,
si les portem ac s perqu no ens agradaria gens que els fets que relata el filsof
shagueren repetit tant -i continuen fent-ho- en el nostre pas, en un problema
sociolingstic, prcticament igual com ell els relata per a qestions que,
tericament, sn de cinces exactes; pero, si all pot passar, s evident que en
cincies humanstiques i socials encara hi ha ms badalls oberts.
Diu lautor:
Un fsico toma la mecnica newtoniana y su ley de
gravitacin, N, las condiciones iniciales aceptadas, I, y calcula
con su ayuda la trayectoria de un pequeo planeta
recientemente descubierto, p. Pero el planeta se desva de la
trayectoria calculada. Considera nuestro fsico newtoniano que
la teora de Newton hace impossible tal desviacin y, por tanto,
que una vez establecida- refuta la teoria N? No; sugiere que
debe haber un planeta hasta ahora desconocido, p; que perturba
la trayectoria de p. Calcula la masa, la rbita, etc., de ese
planeta hipottico, y luego le pide a un astrnomo experimental
que compuebe su hiptesis. El planeta p es tan pequeo que
posiblemente ni los mayores telescopios disponibles lo pueden
observar, y el astrnomo experimental solicita una beca de

303
 investigacin para construir uno mayor. A los tres aos est
listo el nuevo telescopio. Si se descubriera el planeta
desconocido p , el hecho sera saludado como una nueva
victoria de la ciencia newtoniana. Pero no es as. Abandona
nuestro cientfico la teoria de Newton y su idea del planeta
perturbador? No; sugiere que una nube de polvo csmico nos lo
oculta. Calcula la situacin y las probabilidades de esa nube, y
pide una beca de investigacin para enviar un sattile que
compruebe sus clculos. Si los instrumentos del satlite (que
possiblemente son nuevos y se basan en una teora poco
comprobada) registraran la existencia de la hipottica nube, el
resultado sera saludado como una sobresalient victoria de la
ciencia newtoniana. Pero no se encuentra la nube. Abandona
nuestro cientfico la teora newtoniana junto con la idea del
planeta perturbador y la idea de la nube que lo oculta? No.
Sugiere que en esa regin del universo hay un campo nagntico
que perturba los instrumentos del satlite. Se enva un nuevo
satlite. Si se encontrara el campo magntico, los newtonianos
celebraran una victoria sensacional. Pero no es as. Se
considera esto una refutacin de la ciencia newtoniana? No. O
se propone otra ingeniosa hiptesis auxiliar o... se entierra.
Lakatos, I. (1986: 97)

No cal dir res, si apliquem la reflexi lakatiana a la independncia de la

llengua valenciana del catal, i les derivacions poltiques que ha tingut i t; si
lapliquem a la catalanitat dels valencians, que es va derivar del Manifest de
1934, i els resultats sociolingistics i poltics, tampoc calen comentaris.
A qui, als qui, o a all que encara continua possibilitant el desordre
social, els problemes sociolingstics, els fracasos poltics, dun costat i laltre
de la Batalla de Valncia, seguint Lakatos, preguntem: Es pot reconsiderar ja la
possibilitat de refutar les hiptesis, frgils hiptesis, en les quals se sustenten
tants actes fallits? Es pot donar pas ja a noves hiptesis?

304
 CONCLUSIONS

LES CONCLUSIONS GENERALS DE LEXAMEN GLOBAL

L es conclusions generals a les quals arribem, desprs dhaver fet el buidat i

lanlisi de les revistes estudiades s que:
I).- Podem afirmar que s probablement cert que hi havia estudis
suficients que aportaven una base cientfica per dur a cap aquell projecte dels
Pasos dOc, la construcci poltica dels quals es basava en les teories dels
principals fillegs del moment que, des del naixement de la romanstica, estaven
dacord en la unitat lingstica occitano-romana, idea que actualment encara t
vigncia.
En el treball hem buscat, com objectiu principal, les arrels cientfiques
que possibilitaren aquelles idees.
Catalunya va intentar construir i liderar la Gran Occitnia, a primeries del
segle XX, projecte en el qual involucraren en primer lloc, lgicament, els
occitans, fins llavors coneguts com a provenals per la filologia internacional, a
causa de la gran importncia de lobra del genial poeta de la regi de Provena
Frederic Mistral. En segon lloc, quedaren involucrats tamb els valencians i
mallorquins, com un apndix sense massa representativitat, pero integrats. El
projecte es va dur a cap en base al sentiment dunitat literria que llavors
existia, principalment a Catalunya. Aquell sentiment, aquella percepci, va ser
el fruit de les idees lingstiques de lpoca. Des del naixement oficial de la
romanstica la unitat lingstica dels dos vessants pirinencs qued clarament
expressada, i acceptada. La llengua comuna sanomenava dOc, i ms tard, com
hem dit, provenal.
Pero, el projecte de Pasos dOc qued noms en aix: un projecte
fracassat. I el fracs es va produir perqu unes altres forces secessionistes
catalanes, diferents de les que havien intentat unificar la llengua, varen decidir
tallar-la en dos. Malgrat que, com hem vist, Alibert, referint-se al catal, parla
de llengua de cultura, li concedix autonomia lingstica, etc., en la seua
Gramatica mant que catal i occit sn dos dialectes de la llengua dOc,
lany 1931, en la publicaci que ell mateix feia regularment en la revista OC,

305
fins el 1934. Sense que el seu autor desmentira la idea primignia, (no tenim
constncia de cap document on Alibert rectifique el concepte, incls el seu
Manuscrit original de la Gramatica Occitana), el 1935 shavia convertit en
dues llenges, per un procs que dficilment es pot anomenar cientfic.
Aix vol dir que la necessitat dindependitzar el catal de la llengua dOc
i anomenar-lo llengua va dur, en primer lloc, a crear una normativa distinta a la
unitarista: llengua catalana, normativa catalana; ms a impulsar diverses
qestions colaterals, totes elles, evidentment, extralingstiques.
El projecte que es deriv de les noves teories, des del punt de vista poltic
ha sigut cosa de minories si no un fracs, especialment a Valncia.
Des del punt de vista filolgic, el catal encara no ha pogut trobar, duna
manera clara, rotunda i acceptada per tota la romanstica internacional, un lloc
fora del diasistema occitano-rom.
Segons J. SOL: La filiaci del catal s una qesti que encara dura
avui (V.- Lestat cientfic de la llengua).
Segons DUARTE I ALSINA: la precisi del subgrup al qual pertany (el
catal) constitueix un problema enutjs. (V.-Lestat cientfic de la llengua)
Segons KREMNITZ: la question sembla pas sser completament
reglada. (V.- Llenguadoci i catal, sn dos dialectes o dues llenges?)
La proposta dALIBERT va ser en tot moment: Continuarem a
considerar lo cataln coma un idioma occitano-romn. (V.- Resposta dAlibert)
Per tant,
II).- s probablement cert que no hi ha estudis suficients que aporten una
base cientfica per afirmar la independncia del catal del diasistema com
occitano-rom.

TRES TEORIES, TRES PERCEPCIONS.

III).- El trencament de la visi global de la llengua dOc, a Valncia, va

dur a lelaboraci de dos noves teories dialectalitzants: la catalanista i la
mossarabista.
Les reflexions que ens han facilitat els resultats de les anlisis efectuades
als documents que hem treballat ens han dut, duna banda, a usar el concepte
diasistema occitano-rom com a ana danlisi; i de laltra, a correlacionar les
idees trobades amb la percepci lingstica actual dels valencians. Lnia

306
dinvestigaci que pensem que podr aportar nous fruits si continua
desenvolupant-se. Vegem, en primer lloc, les tres teories lingstiques.
1.- La percepci unitria de la llengua (nom82: llengua dOc; extensi: de
Llemotges al sud dAlacant; procedncia: els trobadors; comuna a occitans,
catalans i valencians). que tenen, en general, els valencians, catalans i occitans,
dels anys 30, s una variable que depn de la histria literria que va dels
trobadors a la Renaixena. A Catalunya sintenta trencar amb aquella tradici
a partir del Manifest de 1934 i ms tard amb la publicaci de la Gramatica
Occitana de Los Alibert, edici que pretn consagrar, atribuint-ho a Alibert, el
concepte que occit i catal sn dos llenges diferents, pero que lanlisi del
manuscrit aliberti demostra que tal afirmaci no va ser mai raonada per
Alibert, i ms b sembla una manipulaci.
Dins de la concepci global, lespecial percepci de la llengua (nom:
llengua valenciana; extensi: terres valencianes, procedncia: els trobadors,
pero amb una atenci especial als clssics del Segle dOr; compartida amb
catalans i occitans) que tenen, en particular, els valencians dels anys trenta, est
en funci de la histria literria anterior, ms una altra lnea que va d Antoni
Canals a Taula de Lletres Valencianes. Volem dir amb aix, que participen del
sentiment unitari general, pero tenen tamb una percepci particular, o nacional,
sobre la llengua valenciana i aix lanomenen: valenciana.
2.- Actualment, al costat daquella postura en trobem tamb una altra que
no t ja conscincia global, o la nega, sn els que sanomenen continuadors de
les idees de Llus Fullana i defensen la llengua valenciana diferent i
diferenciada de la catalana: Lo Rat Penat, Real Acadmia de Cultura
Valenciana, etc., i continuen pensant que la llengua valenciana s diferent i
diferenciada de la catalana basant-se en la idea que s una llengua autctona que
prov dels mossrabs. Esta idea, es recolza en algunes evidncies lingstiques
(V.Llengua valenciana: llengua literria i nacional) pero, la lnia
dargumentaci mossarabista no t una histria literria.
Alguns membres del corrent, com hem vist, han acceptat darrerament la
histria lingstico-literria comuna amb tot el diasistema occitano-rom.

82
.- Entenem ac, el nom que generalment susa ms, el que hem vist ms usat en els
documents estudiats. No cal dir que durant tots els temps apareixen, com s ben sabut,
diversos noms per a la llengua i tamb per a les seues diverses modalitats lingstiques,
cosa que far aparixer noves percepcions, i nous problemes.

307
 3).- La percepci de la llengua (nom: llengua catalana; extensi, de Salses
a Guardamar; procedncia: Catalunya) que tenen un grup majoritari
dintel.lectuals valencians, i una minoria de la poblaci (en total el 29.4 %)
depn de les conseqncies del Manifest de 1934, que es va produir a partir del
procs secessionista que sinicia, ja en la Renaixena, paral.lelament al procs
unitari, amb una contradicci evident, i que malda per afirmar el catal com a
llengua independent, en funci d una histria literria que no s lobjecte del
nostre estudi, pero que, en bona mida, seguiria un model semblant al que
exposem ac, amb la diferncia de produir una lnia histrico-literria catalana,
que explicaria la percepci que els catalans tenen de la prpia llengua, i, molt
probablement tamb, del seu desig expansionista i de lideratge dels projectes
poltics que es deriven de les implicacions lingstiques, pero, en canvi, no
podem afirmar-la per a Valncia perqu no existix una histria literria que use
el nom de catalana per a la llengua dels valencians. (V.La modalitat lingstica
o llengua valenciana).
Alguns membres del corrent, com hem vist, tamb han acceptat
darrerament la histria lingstico-literria comuna amb tot el diasistema
occitano-rom.
Igualment es podrien analitzar els problemes del provenalisme actual,
tenint en compte la gran importncia literria de Frederic Mistral en la
percepci lingstica que es t a Provena, i els problemes que sen deriven. O
la manca de conscincia lingstica que es deriva duna percepci basada en
lesmicolament duna llengua, sense nom, que es coneix com a patois, i no t,
(els patois no en tenen), literatura, en la conscincia dels parlants, volem dir.
Si la percepci lingstica depn de la histria literria i no existix tal
histria literria ni en la lnia del valencianisme ni en la del catalanisme s lgic
que la percepci lingstica dels valencians siga tan problemtica com s
actualment. Els tcnics tericament entesos en la matria transmeten uns
coneixements amb mancances metodolgiques que fan que els missatges
resulten problemtics, conflictius.
Les teories, 2 i 3, mancades de la base ms essencial, sencreuellen, han
creat models de pensament diferents i contraposats, i creen problemes greus en
la percepci lingstica dels valencians. Cosa que permet que, fcilment, sen
faa s en diatribes poltiques (que aprofiten per moures entre la minoria
intel.lectual i la majoria: els vots) les quals incidixen negativament en la

308
imatge social de la llengua; produx agressions del grup majoritari als fillegs i
intel.lectuals minoritaris; es dificulta ls i la incorporaci de nous parlants; etc.
En la lnia de recerca que proposem shi inclouen totes les sensibilitats
anteriors, s superadora de les mancances metodolgiques i pot portar al final
de les diatribes estrils i a la superaci definitiva del Conflicte.
La proposta s de fer una sntesi on cpien les teories que els valencians
han elaborat, o acceptat, sobre la seua llengua. Tal modificaci pot aconseguir
anar variant el coneixement histrico-literari, en el qual shan dintegrar totes
les lnies a fi daconseguir una visi global, a partir de la qual la percepci
lingstica dels valencians i valencianes, en un futur, puga variar, completant-se
i perfeccionant-se. El procs, ja iniciat, pot dur a resituar els conceptes, i a
modificar la variable dependent, -la percepci lingstica-, positivament. En el
cam a fer shi troben ja diversos intel.lectuals dels models 2) i 3).
Vistes les mancances dels models actuals proposem modificar el
tractament de la variable independent: histria literria.
Per a fer un s correcte de la metodologia, sha de considerar que la
variable independent ha de ser presa en compte completament: la histria
literria des dels trobadors a lactualitat. Aix quedaran compreses la percepci
lingstica que entn i difon el catalanisme, que partix de 1934; la que percep i
difon el valencianisme, la qual comena amb Llus Fullana; i la unitria que
arranca del segle XII amb els trobadors i arriba a lactualitat englobant les altres
dos.
De fet, prestigiosos intel.lectuals de procedncia diversa: Jordi Colomina,
Eduard Mira, Joaqun Calomarde, Voro Lpez, Angel Calpe, etc., han apostat
per reforar les propostes que es deriven de lacceptaci del diasistema
occitano-rom, i de la histria literria unitarista, entenent aix que, en un futur,
i amb lAcadmia Valenciana de la Llengua, com a garant del domini lingstic
valenci, els intel.lectuals valencians dels dos costats de la Batalla de Valncia
poden arribar a fer desaparixer el Conflicte Lingstic Valenci.

309
CONCLUSIONS GENERALS DE LENFOCAMENT VALENCI DE
LESTUDI

IV).-Donat que
la lnia dargumentaci mossarabista no t una histria literria
i que tampoc
no existix una histria literria que use el nom de catalana per a la llengua
dels valencians.
Concloem que
a) Cal defugir les visions dialectalitzants i aprofundir en els estudis sobre
la percepci lingstica en funci de la histria literria unitria que arranca dels
trobadors.
b) Aix mateix, hem dinvestigar la llengua tenint com a marc, i fent
servir com ana dinvestigaci, el diasistema occitano-rom, concepte cientfic
que cre Los Alibert amb la seua visi de la familha occitano-romana.
c) La llengua valenciana anomenada aix pels clssics del Segle dOr i
per la Llei ds en el seu Prembul II i VII, s una modalitat lingstica
autnoma que pertany al diasistema occitano-rom, com el catal, el
llenguadoci, el provenal, el gasc, el llemos, etc. I que, com el catal i a
diferncia de les modalitats nordpirinenques, t un organisme oficial,
lAcadmia Valenciana de la Llengua, encarregada de determinar la seua
normativa oficial i dimpulsar el seu s social.
Si acceptem que la percepci lingstica depn de la histria literria,
entenem que en la societat valenciana ha de passar aix tamb, que la percepci
lingstica valenciana depn, o est en funci, de la histria literria valenciana

PLV= f (HLV)

i que per a ser correctament explicada, la histria literria sha dexplicar

globalment, tenint en compte tot el diasistema occitano-rom.
Com hem vist, seguint el camp dinvestigaci que obri la porta a la
proposta diasistemtica, hi ha teories suficients, en la cincia romanstica, per
trobar punts de contacte entre els lingistes del dos costats de la Batalla de
Valncia i aconseguir aix lobertura cap al consens, cosa que fa albirar un futur
ms harmnic, ms creatiu, ms dinmic i ms valenci, dun valencianisme
dalta autoestima i damples mires europees i internacionals que servixca per a

310
situar-nos, cada dia ms, com a poble dins la comunitat internacional a partir de
ser i sentir-nos valencians. Perqu dir-nos valencians s la nostra manera
col.lectiva dafirmar-nos en la globalitat mundial.

La lnia de treball resta oberta.

311
 PORTES OBERTES, 4.

P otser no s ortodox expressar-se aix en un context que es pretn cientfic:

hem usat la metfora obrir la porta, pero, malgrat tot, mantenim el
sintagma. Com a hereus del racionalisme, no podem oblidar que la cincia, a
diferncia del dogma, s, i ha de ser, un procs obert, de portes obertes.
I, obrint portes, ens permetem una digressi potica en aquestes lnies
finals.
Entre la possibilitat matemtica i la suggerncia semitica,
involuntriament, el 4, com hem vist, est present en diverses dates relacionades
amb el nostre treball:
1854 (21 de maig) Fundaci del Felibritge a Font Segunha
1904 (1 de juny) Nm. Extraordinari de la Revista del Centre de Lectura
de Reus, dedicat al Cinquantenari del Felibritge fundat per Mistral.
(Lnica revista al sud dels Pirineus que va dedicar atenci al tema).
1904 (10 de desembre) Concessi del premi Nobel a Mistral
1904 Naixement del col.laborador habitual de LAmic de les Arts en
Salvador Dal.
1934 Manifest secessionista.
1934 Reaccions al Manifest: Senent i Mic, occitanisme de concrdia.
1964 Discurs occitanista de concrdia dAntoni Igual i beda.
2004 Celebracions occitanes del premi Nobel i de la fundaci del
Felibritge.

PORTES OBERTES...

1904
Que miren a linfinit i al llac profund i a labisme...
La voltil veritat, el bell crit que inunda el buit i les ales
1934
Que no el duen si no s per ms volar i existir en les estances
Tan incertes com la Vida, com la Mort, com aquell plor

312
1964
Que sols somica i replica. Aprofundir. Elevar fins al cim de linfinit
Llac profund i clar abisme.
2004
4,4,4,4, nombre red per quadrat, (nmero?), com aquell cercle...
La quadratura perfecta, tan incerta i introbable, tan menuda
Tan lloable que la canten, que la busquen les persones imperfectes,
Les quadratures incertes. El cercle quadrat s apte; el quadre red:
Perfecte. 4,4,4,4. Exacte.

Llus Forns i Prez-Costa

Valncia, 2004.

313
INFORME DE LA REAL ACADMIA DE CULTURA VALENCIANA

314
315
316
 BIBLIOGRAFIA

FONTS

.- Les revistes
Revista OCCITANIA, Barcelona-Tolosa, 1r. nm., gener 1905.
Revista OC, 1924-1934. Nm. 1, gener 1924. Tolosa de Lengadoc.
Revista LAMIC DE LES ARTS, nm 21, dedicat a la cultura occitana.
Edici facsmil. Editorial Ausa, Sabadell
Revista OCCITANA. Nm. 1 i 2. Madrid, 1930.
Revista TAULA DE LLETRES VALENCIANES, Valncia, octubre
1927-setembre/octubre 1930.
Revista PARAULA DOC, Valncia, novembre 1996, nm. 1; juny
2003, nm. 6.

.- Manuscrit de la Gramatica Occitana de Los Alibert. Arxiu Histric

de Sitges, MS R. 179 C/1

.- Estudi del CIS

Situacin social y poltica de la Comunidad Valenciana, VII. Estudio
2.413, marzo-abril 2001.

.-Referncies bibliogrfiques
ALADERN, Joseph (1903)Lo ctala es idioma o dialecte? Barcelona,
Imp. de Vidal y Planuch.
ALADERN, Joseph (1904) En Bonaventura Carles Aribau en
Montsegur 9 annada, nm. 4-5, abril-mai.
ALIBERT, Los (1930-31-34) Gramatica occitana, segn los parlars
lengadocians Iniciada a la revista OC , any 1930, nm. 126, gener, p.7.
Reiniciada el 1931, nm. 1, juliol-agost. pp. 45-53. Continuada fins el 1934.
ALIBERT, Los (1935-37) Gramatica occitana, segn los parlars
lengadocians. Societat dEstudis Occitans. Tolosa.

317
 ALIBERT, Los (1976) Gramatica occitana, segon los parlars
lengadocians. Montpelhir, Centre dEstudis Occitans, segonda edicion.
ALMELA I VIVES, F. (1985) Valencia y su Reino ed. Del Cenia al
Segura. Valncia.
ALMELA I VIVES, F. (2004) Valencia y su Reino ed- Ajuntament de
Valncia (Reproducci de la primera edici de 1965).
ALQUZAR I MONTANYS, Manuel (1992) La correspondncia entre
Los Alibert i Josep Carbonell i Gener Institut dEstudis Catalans, Barcelona..
ALLIRES, Jaques (1996) Occit, catal, gasc: punts de contacte en
Paraula dOc n.1, pp. 7-17, Valncia.
ANDRS CABRELLES, Ramon (2004) Biografia indita de Constant
Llombart, Cap. 2. Publicada per la revista Lletraferit nm. 75. LOronella,
maig 2004. pp 22-27.
ANGLADE, Joseph (1977) Grammaire de lAncien Provenal ou
Ancienne Langue dOc ditions Klincksieck, Paris.
ANNIM Poetes valencians del segle XX. (Es pot consultar a Biblioteca
Valenciana. C-821V. POE)
ARNAU, Carme (1978) Enric Prat de la Riba en La nacionalitat
catalana Ed. 62, Barcelona.
AZNAR I SOLER, Manuel i PREZ I MORAGON, Francesc (1990)
Emili Gmez Nadal. Articles (1930-1939) El Pas Valenci i els altres. Ed.
Alfons el Magnnim. Valncia.
BADIA I MARGARIT, Antoni M (1980), 1 ed. 1962. Gramtica
catalana Editorial Gredos, Madrid. II Vol.
BADIA I MARGARIT, Antoni M. (1964) El catal entre Gal.lo-
Romnia i Ibero-Romnia, a Llengua i cultura als Pasos Catalans, Ed. 62,
Barcelona.
BADIA I MARGARIT, Antoni M. (1984) Gramtica histrica catalana
Ed. 3i 4, Valncia.
BALANZ, Amparo (1982-83) Les relacions catalano-provenals a
travs de la correspondncia de Frederic Mistral i Vctor Balaguer. Tesi doctoral
llegida a Montpelhir, desembre (1982). Convalidada a Valncia, Facultat de
Filologia (1983).
BALDINGER, KURT (1972) La formacin de los dominios lingsticos
en la pennsula ibrica. Ed. Gredos, Madrid

318
 BALLESTER, Josep (1987) Francesc Almela i Vives, obra potica
Biblioteca dAutors Valencians. Instituci Alfons el Magnnim, Valncia.
BARDINA, JOAN (1907) Gramtica Pedaggica de la Llengua Catalana,
curs superior, den Joan Bardina, mstre y llicenciat en Filosofia y Lltres,
Barcelona.
BARTHES, Henri (1987) tudes historiques sur la langue occitane
Henri Barthes, Saint-Gnis de Fontdit, Magalas. Imp. Ben, Nimes.
BASTERO I LLED, Antoni (de) (1724) Crusca provenzale. Roma.
BAYARRI, Josep Maria (1931) El Perill Catal. El Peligro Cataln
(1998) Introduccin, traduccin y notas de Carles Recio. Ed. Institut dEstudis
Valencians, Valncia.
BEC, Peire (1977) La llengua occitana . Trad. de Jem Cabanes, Ed. 62,
Barcelona.
BEC, Pire (1986)La langue occitanae. Pars, Presses universitaires de
France.
BELTRAN, Rafael (2003) Catalan e occitan son la meteissa lenga La
Setmana nm 406, 24-30 dabril. Lescar.
BERNAZA, DARIO (1979) O si domina o si dominati Ed. Messaggerie
del libro, Roma.
BOFARULL, Antoni (de) (1858) Los trobadors nous Reial Acadmia de
Bones Lletres, Barcelona.
BOHIGAS, Pere (1952) Ausis March, poesies Ed. Barcino, Barcelona.
V volums.
BONO DE, Edward (1982) Letters to thinkers Harrap, Londres.
BRUGUERA, Jordi (1977) Influx de loccit en la llengua catalana en
Nationalia I, Publicacions de lAbadia de Montserrat. pp.91-139.
BURGUERA, Francesc de Paula (1991) s ms senzill encara: digueu-li
Espanya. Ed. Tres i Quatre, Valncia.
CABANAS, Jacme (2003) Punt de vista dun legeire del manuscrit
informatitzat Diccionari General Occitan. Occitnia.
CALAFORRA I CASTELLANO, Guillem,(1993) Wilhelm Meyer-Lbke
i Das Katalanische: Introducci i traducci. Memria de llicenciatura.
Universitat de Valncia, E.G. 1993.
CALAFORRA I CASTELLANO, Guillem,(1998) Wilhelm Meyer-Lbke
i Das Katalanische Introducci i traducci. Institut dEstudis Catalans,
Biblioteca filolgica, XXXIV. Barcelona.

319
 CALOMARDE, Joaqun (1996) La vertebracin valenciana Carena,
editors. Valncia.
CALPE, Angel El pacte possible: el conflicte llinguistic valenci i
lAcademia Valenciana de la Llengua a Lidioma valenci en el sigle XXI,
LOronella, Valncia 2001. pgs. 145-164.
CALPE, Angel& LPEZ VERDEJO, Voro(2002) La Declaracio
Universal dels Drets Llingistics i el cas valenci. Real Academia de Cultura
Valenciana, Serie Filologica, nm. 25. Ciutat de Valencia.
CAMPROUX, CHARLES (1980) Las lenguas romnicas Ed. Oikos-Tau,
Barcelona.
___________ Les langues romanes (1974) 1 edici, Presses
Universitaires de France, 1r. trimestre, 1974, Pars.
CANTALAUSA (2003) Diccionari General Occitan Edicions Cultura
dOc, Occitnia.
CANTAVELLA,R. ET ALII (1989) Homenatge als trobadors Ed. La
Forest dArana, Valncia.
CASANOVA, Emili (1988) El lxic dAntoni Canals Institut de Filologia
Valenciana/Publicacions de lAbadia de Montserrat.
CERD I SUBIRACHS, J. I NOGUS GLVEZ, J. (1995) As
presentacins foneticistas de A. Ribalta (1916). Enfoque e perspectivas a la
revista A trabe de ouro nm. 22. Santiago de Compostel.la. ps. 245-255
CERD SUBIRACHS, Jordi (1998) Projet dunification orthographique
catalano-occitane: lutopie tymologiste Bulletins de lassociation
internacional dtudes occitanes, nm. 14, Montpeller. ps. 97-102
Colloque de Montauban, actes(1986) 5, 6 i 7 de desembre. Recopilaci
dAnne Marie Bonnet. Publicats amb la participaci de la Ville de Montauban,
Centre Internacional de Documentaci Occitana, 1990.
COLOMINA, Jordi (1991) Relacions lingstiques occitano-catalanes,
Actes del III Congrs Internacional de lAssociaci Internacional dEstudis
Occitans, I, Montpelhir, pp. 283-298.
COLOMINA, Jordi (2002) El valenci dins lespai occitano-romnic:
paral.lelismes lxics i fraseolgics. A Paraula dOc, Valncia, pp.7-26.
COLON, Germn (1976) El lxico cataln en la romania Ed. Gredos,
Madrid.

320
 CORB, Juli (2000) Those Europeans who want to speak and live their
languages Ed. Fdration Europenne des Maison de Pays. Lo Cannet,
Provena.
CRDAS, Leon (1975) Trobadors al segle XX Edicions C.P.M.
Raphle-les-Arles
COSERIU, Eugenio (1986) Introduccin a la lingstica Editorial Gredos,
S.A. Madrid.
CRESCINI , Vincenzo (1905) Manualetto provenzale per uso degli
alunni delle facolt di lettere. Introduzione grammaticale, crestomazia e
glossario. Seconda edizione emendata ed accresciuta. Fratelli Drucker
Verona/Padova.
CRESCINI , Vincenzo (1926) Manuale per lavviamento agli Studi
Provenzali, Terza edizione migliorata. Ulrico Hoepli, editore libraio della Real
Casa, Milano.
CUC Alfons (1971) El valencianisme poltic Ed. Lavnia, Barcelona
DE BONO, Edward (1991) El pensamiento lateral, manual de creatividad
Ed. Paids Ibrica, S.A. Barcelona/Buenos Aires. Ttol original Lateral
thinking. A textbook of Creativity 1 ed. 1977 Pelican Books, Londres.
DEVOLOUY, Pire (1905) Lou Secrt en Prouveno 1r annada, nm
4, del 7 dabril; nm. 5, del 7 dabril; i nm. 6, del 7 de juny.
DIEZ, Frdric (1973) Grammaire des langues romanes Slatkine
Reprints, Genve/ Laffitte Reprints, Marseille. Reimpressi de ledici de Paris,
1874.
DUARTE I MONTSERRAT, Carles i ALSINA I KEITH, lex (1984)
Curial Edicions Catalanes, Barcelona
ESCOLANO, Gaspar (1610) Dcadas de la historia de la insigne y
coronada ciudad y Reino de Valencia.
ESTEVE, Joan (1489) Edici facsmil amb un estudi preliminar de
Germ Colon (1988), Inculca, Castell de la Plana.
FAUS I SABATER, Salvador (1994) Recopilacio historica sobre la
denominacio llengua valenciana Ajuntament de Valncia.
FELIU I TORRENT, Francesc (1997) Lobra filolgica dAntoni Bastero
i Lled. Edici en microfitxa de la tesi doctoral llegida el 24 de gener de 1997.
Departament de Filologia i Filosofia de la Facultat de Lletres, Universitat de
Girona.

321
 FELIU I TORRENT, Francesc (1999) Coneixement i percepci de la
llengua catalana en lobra dAntoni Bastero en Estudis de Filologia Catalana, a
cura dAugust Rafanell i Pep Balsalobre. Publicacions de lAbadia de
Montserrat.
FERRANDO FRANCS, Antoni (1980) Conscincia idiomtica i
nacional dels valencians Edici de lautor. Impremta Fermar, Valncia.
FERRANDO, Antoni (1983) Els certmens potics valencians, del segle
XIV al XIX Instituci Alfons el Magnnim, Valncia.
FERRANDO, Antoni et alii (1987 El nom de la llengua pp. 15-18, en
Invitaci a la llengua catalana Gregal Llibres, Valncia.
FERRER, Enric (1981) Literatura i societat Eliseu Climent, editor.
Valncia.
FISHMAN, J.A. (1968) Nationality-nationalism and nation-nationism,
a Fishman, J.A.; Ferguson, C.A. i Gupta, J.D. (eds.) Language problems of
developing countries, Nova York, John Willey and Sons.
FONTELLES, Antoni (1998) El conjunt occitano-romanic: implicacions
socials, politiques i culturals A Actes del V Congrs Internacional de
lAssociaci Internacional dEstudis Occitans. Tolosa 19-24 dagost, 1996.
FORNS, Llus (1990) Revista Sa, nm. 134, octubre, Sants occitans a
Valncia, pp. 21-22.
FORNS, Llus (1991) El pensament fusteri de 1962 i lanlisi dels
problemes sociolingstics valencians a travs de laplicaci del concepte
dendodiglssia Lengas, revue de sociolinguistique , nm. 30, Universitat Paul
Valry, Montpelhir, pp 37-58.
FORNS, Llus (1994) Visi subjectiva de la llengua occitana en la
literatura catalana (Ensaig destudi cientfic en el conjunt occitano-romnic dun
procs adjectival subliminar). Actes del IV Congrs Internacional de
lAssociaci Internacional dEstudis Occitans. Vitoria-Gasteiz, 22-28 dagost,
1993. Vol II. pp759-767.
FORNS, Llus (1995) La Valncia occitana ed. Ajuntament de
Valencia.
FULLANA, Llus (1906) Ullada general sobre la Morfologia Catalana
en Actes del Primer Congrs Internacional de la Llengua Catalana, Barcelona.
Pub. del II Congrs de la L.C. Edici facsmil Ed. Vicens-Vives, Barcelona
1985.

322
 FUSTER, Joan (1976) Combustible per a Falles. Col.lecci Garb,
Valncia. Article publicat anteriorment al diari Levante Defensa duna
desimboltura, 1954.
FUSTER, Joan (1962) El Pas Valenciano Ediciones Destino, Barcelona.
FUSTER, Joan (1975) Obres Completes I Llengua, Literatura, histria
Edicions 62, Barcelona. 1 ed. 1968.
FUSTER, Joan (1977 Nosaltres els valencians)Ed. 62, Barcelona, primera
edici,1962.
FUSTER, Joan (1985) Punts de meditaci Tres i Quatre, Valncia.
Publicat anteriorment a Serra dOr, novembre 1982: Josep Renau.
GARGALLO, Jos Enrique(1994) Les llenges romniques Ed.
Empries, Barcelona.
GARRIGA TRULLOLS, Enric Carta als lectors CAOC, Barcelona, 1994.
GMEZ CARRASCO Rafael Ll., et alli. (1931) I Centenari del
Naiximent de Frederic Mistral (1830-1930). Actes celebrats en Valencia.
Publicat en Tipografia Moderna , Valncia.
GRAU, Pierre (1991) Le cours de catalan par correspondence du
<<Coltge dOccitania>> Actes du colloque de Rivel et Chalabre (6 et 7 mai
1989) Ed. Escla Occitana i& Centre Internacional de Documentaci Occitana.
Beziers. pp. 115-143.
GREGORI, Carme (1990) Obra potica de Miquel Duran de Valncia
Introducci de Carme Gregori. Ed. Alfons el Magnnim, Valncia.
GRIERA, A.(1965) Gramtica histrica catalana Instituto Internacional
de Cultura Romnica, Abadia de san Cugat del Valls.
GUARNER, Llus, (1931) Les Illes dor (recull de poesies provenals de
Frederic Mistral). Prleg de Llus Cebrian i Mezquita, ornamentaci de Josep
Renau. Comit del Centenari de Mistral. Tipografia Moderna, Valncia.
GUARNER, Llus, (1984) Prleg de ledici facsmil de La Repblica de
les Lletres , Ajuntament de Valncia.
GUARNER, Llus, (1985) Vicente W. Querol, obras completas II vols.
Ed. Direcci General de Cultura de la Generalitat Valenciana.
GUIA, Josep (1983) Pasos Catalans i llibertat Edicions Lluita, Sant Boi
de Llobregat.
GUIA, Josep (1986 ) s molt senzill, digueu-li Catalunya Edicions Lluita,
Sant Boi de Llobregat.

323
 GUIA, Josep (1987) Des de la Catalunya del Sud Edicions Lluita, Sant
Boi de Llobregat.
IBORRA, Josep (1982) Fuster porttil Eliseu Climent, editor. Valncia.
IBORRA, Josep (1982)Taula de Lletres Valencianes, selecci de textos
Inst. Alfons el Magnnim, Diputaci de Valncia. Presentaci i selecci de
Josep Iborra. Biblioteca dautors valencians. Col.lecci dirigida per Joan Fuster.
JARD, Manuel S. (1994 )Que se joda Occitania. Levante-EMV,
dilluns, 7 de novembre
KREMNITZ, Georg (1988) Fabre dOlivet, La langue doc rtablie.
Grammaire. Edici, amb una introducci i notes, per Georg Kremnitz. Ed.
Braumller, Universitts-Verlagsbuchhandlung, Viena.
KREMNITZ, Georg (1989) Catalanisme i anticatalanisme de les
concepcions normatives de loccit Actes del Vuit Col.loqui Internacional de
Llengua i Literatura Catalanes/I. Publicacions de lAbadia de Montserrat.
ps.159-175
KREMNITZ, Georg (2003) Fabra e Alibrt: doas lengas, dos camins.
En Catars e trobadors. Occitnia e Catalonha. Renaissena e futur. Ed. Cirdoc.
Llibre-catleg de lexposici del Museu dHistria de Catalunya 5 dabril 27
de julhet de 2003. pp. 212-217.
LAFONT, R. i ANATOLE, CH. (1973) Histria de la literatura occitana
II vol. Traducci de Maria Aurlia Capmany i Xavier Romeu. Barcelona,
Dopesa.
LAFONT, R. (2003) Occitans e catalans: los sgles de limpossible
matrimni e lo temps de lUnion, en Las relacions occitanocatalanas a la
primira mitat del segle XX. En Catars e trobadors. Occitnia e Catalonha.
Renaissena e futur. Ed. Cirdoc. Llibre-catleg de lexposici del Museu
dHistria de Catalunya 5 dabril 27 de julhet de 2003. pp. 14-21.
LANEZ, Josep Carles (2003) s moltssim ms senzill encara: torneu-li
a dir Occitnia, en Paraula dOc nm 6. pp 13-30.
LAKATOS, I. (1986) Pruebas y refutaciones, Alianza Universidad,
Madrid.
LANUZA, Chimo (1983) Valenci llengua o dialecte? Una aproximaci
a la sociollingistica. Valncia, Lo Rat Penat.
LANUZA, Chimo(2002) Llengua. Dialecte. El cas valenci Actes del
1r Congrs de la Llengua Valenciana, celebrat a Elx els dies 17,18 i 19 de maig
de 1985. Ed. Patronato Histrico Artstico Cultural dElig.

324
 LPEZ I VERDEJO, Voro La filosofia llingistica de Carles
Salvador,Llus Revest i Josep Giner. Discurs llegit el dia 25 dabril de 2001 en
la seua recepcio com a academic de numero. Real Academia de Cultura
Valenciana. Valencia 2001.
LLOMBART, Constant (1887) La Copa dArgent, llegenda del segle
XVI Valencia. Imprenta de Joseph Ortega. Cpia facsmil Llibreries Pars-
Valencia (1997)
LLOMBART, Constant (1878) Excel.lncies de la llengua Llemosina.
Discurs panegrich llegit en la solemne sessi inaugurativa de Lo Rat Penat, el
31 de juliol de 1878. Cpia facsmil. Repr. Pars-Valncia.
LLOMBART, Constant (1879) Los Fills de la Morta-Viva, apunts bio-
bibliogfichs per a la historia del renaiximent lliterari llemos en Valenci
Imprenta den Emili Pasqual, editor, Valncia. Edici facsmil (1973), Edicions
Len Roca, Valncia.
LLORENTE I FALC, T.(1928) Epistolari Llorente (1861-1911)
Biblioteca Balmes, Barcelona. III vols.
LLORENTE I FALC, T. S (1932), Mistral i Llorente (Recull de
notcies i impressions)amb motiu dun centenari. LEstel, Valncia.
LLORIS, Manuel (1979) Aproximacin a Joan Fuster Almudn, Valncia.
MAR, Xavier (1983)Revisi al Conflicte Valenci Imp. Mar
Montaana, Valncia.
MARSHALL, J.M. (edici de)(1972) The Razos de trobar of Raimon
Vidal and associated texts Oxford University Press, Londres.
MARTEL, Philippe Jocs Florals, Felibritge e Renaissena catalana en
Las relacions occitanocatalanas a la primira mitat del segle XX. En Catars e
trobadors. Occitnia e Catalonha. Renaissena e futur. Ed. Cirdoc. Llibre-
catleg de lexposici del Museu dHistria de Catalunya 5 dabril 27 de
julhet de 2003. pp. 194-201.
MART ADELL, Cristfor (1989) Mistral i Llorente. Les relacions
occitano-valencianes en la Renaixena Tesi doctoral dirigida pel Doctor Vicent
Simbor Roig. Universitat de Valncia. Facultat de Filologia.
MART ADELL, Cristfor (1990) Mistral i Llorente. Noves aportacions
documentals sobres les relacions occitano-valencianes durant la Renaixena.
Caplletra Revista Internacional de Filologia, tardor, 1990; Valncia, pp. 195-
227.

325
 MART I CASTELL , Joan (1988) Connotacions i derivacions
sociolingstiques dels conceptes <<llengua>> I <<dialecte>>. A Zeitschrift
fr Katalanistik (Revista dEstudis Catalans). Vol I. Publiziert unter der
Schirmherrschaft von Deutsch-Katalanische Gesellschaft (DKG) Johann
Wolfgang Goethe-Universitt Frankfurt am Main (Institut fr Romanische
Spachen und Literaturen) Centre Unesco de Catalunya, Generalitat de
Catalunya. Pgs. 36-51.
MARTNEZ ALCALDE, Maria J (1993) Las ideas lingsticas de
Gregorio Mayans Publ. de lAjuntament dOliva.
MARTNEZ RODA, Federico(2000) Historia de Lo Rat Penat Ed. Lo
Rat Penat, Valncia.
MARTORELL, Joanot i GALBA (de), Mart Joan (1490) Tirant lo
Blanch Edici facsmil. Del Cenia al Segura, 1978, Valncia.
MAYANS, Gregori (1737) Orgenes de la lengua espaola compuestos
por varios autores, Juan de Ziga, Madrid. Edici facsmil (1981) Atlas,
Madrid.
MAYANS, Gregori, (1739) Conversacin sobre el Diario de los Literatos
de Espaa, Juan de Ziga, Madrid.
MEYER-LBKE, WILHELM (1926) Introduccin a la lingstica
romnica, versin de la tercera edicin alemana, con notas y adiciones, por
Amrico Castro. Madrid.
MIL I FONTANALS, Manuel (1861) De los trovadores en Espaa,
Barcelona. En Obras de Manuel Mil i Fontanals dirigidas por Martn de
Riquer. II De los trovadores en Espaa. Barcelona, Libreria de Joaqun
Verdaguer, 1966.
MIQUEL I PLANAS, Ramon (1914) Libre anomenat Valeri Maximo
dels dits y fets memorables. Traducci catalana del XIVn segle per frare
Antoni Canals Biblioteca Catalana, 2 vols. Barcelona.
MIRA, Eduard, (1993) La Europa de los flujos y la Comunidad
Valenciana a Construir Europa, Comunidad Valenciana Ed. Centro de Estudios
Ramon Areces S.A. Madrid. pp. 179-248
MISTRAL, Frdric Lou Tresor du Felibride (1979) Edisud, La Calade,
Aix-en Provence. 2 vols. Prefaci de Jean-Claude BOUVIER.
MLLER, Bodo (1983) Das Katalanische in der Entwicklung des
Sprachenkataloge der romanischen Sprachwissenschaft en Estudis de llengua i

326
literatura catalanes oferts a R. Aramon i Serra. III (Estudis Universitaris
Catalans, XXV). Barcelona. pp. 397-411.
MUNTANER, Ramon Crnica I (1979) Edicions 62 i la Caixa,
Barcelona. A cura de Marina Gust; prleg de Joan Fuster.
NAVARRO SALA, Miquel (2002) La cuestin de nombres Actes del
Ir Congrs de la Llengua Valenciana. Ed. Patronato Histrico Artstico Cultural
dElig.
NIEDEREHE, Hans-Josef (2002) Entrevista en Lletraferit nm. 55-56,
pp. 42-47.
NINYOLES, Rafael L. (1989) Conflicte Lingstic Valenci Eliseu
Climent, editor, Valncia.
OLESTI TRILLES, Josep (1992) Diccionari Biogrfic de Reusencs
Ajuntament de Reus.
ORELLANA D, Marc Antoni Valencia Antigua y Moderna Ed. Accin
Bibliogrfica Valenciana, Valncia 1924. Edici facsmil, Librerias Pars-
Valncia, 1985.
PANYELLA, Vinyet (2003) <<La causa occitana>>. Las relacions
occitanocatalanas a la primira mitat del segle XX. En Catars e trobadors.
Occitnia e Catalonha. Renaissena e futur. Ed. Cirdoc. Llibre-catleg de
lexposici del Museu dHistria de Catalunya 5 dabril 27 de julhet de 2003.
pp. 202-211.
PASTOR FLUIX, Jaume i CAMARASA, Juli et alii. (1989) Viatges i
ensomnis (Llibre de crniques viatgeres) Edicions del Coure, Valncia.
PASTRE, Louis (1913) Le sous dialecte Bas-Languedocien Imp. J.
Comet, Perpignan.
PENELLA I RAMON, Artur (2001) El dialecte romnic ilerdo-valent i
la seua relaci amb el diasistema occitano-romnic en Paraula dOc nm. 4,
febrer. Valncia. pp. 7-19.
PEARROJA TORREJN, Leopoldo (1990) El mozrabe de Valencia
Ed. Gredos, Biblioteca Romnica Hispnica, Madrid.
PEARROJA TORREJN, Leopoldo. (2002) Una revisi crtica del
<<mossarap>> llevant. Fonts i metodologia. En Actes del 1r Congrs de la
Llengua Valenciana, celebrat a Elx els dies 17,18 i 19 de maig de 1985. Ed.
Patronato Histrico Artstico Cultural dElig [sic , pp.65-76

327
 PERALES, Juan B.(1880) Dcadas de la Historia de la Insigne y
Coronada Ciudad y Reino de Valencia. Tercera parte. Tomo III. Ed. Terraza,
Aliena y Compaa, Valencia-Madrid.
PERBOSC, Antonin (1904) Un grand prcurseur du catalanisme en
Mont-Segur 9 annada, nm. 4-5, Abril-maig.
PERBOSC, Antonin (1904) Foc Nou en Mont-Segur novembre i
desembre.
PREZ MORAGON, Francesc, (1985) La consolidaci de la
normativitzaci Llir entre cards nm. 4. pp. 147-153. (V. signants de les
normes en p. 153)
PREZ SALDAA, Manuel (1994) LOccitnia profunda Levante-
EMV,dimecres, 23 de novembre
PIERA, Josep (1993) La qesti... de sempre?Levante-EMV,dijous, 25
de febrer.
POUJADE, Patrici (2000) Identit et Solidarits dans les Pyrnes. Essai
sur les relations humaines (XVIe-XIXe sicle Ed. Aldus PyrGraf, Aspet.
PRAT DE LA RIBA, Enric (1904) De lluny La veu de Catalunya 1-1-
1904.
PRAT DE LA RIBA, Enric ( 1 ed. 1906) La nacionalitat catalana Ed. 62
i La Caixa. Barcelona, (1978)
PRAT DE LA RIBA, Enric (1907) Greater Catalonia La Senyera12-I-
1907. Arreplegat en La Nacionalitat catalana ed, 62 , Barcelona,1978 pp. 144-
148.
PRIMITIU, Nicolau (1936) El bilingisme valenci , Valncia.
Impremta.
PUIG I TORRALBA, Josep. M. (1885)Historia gramatical de la
Llengua Llemosio-Valenciana en Lo Rat Penat, Peridich Lliterari Quincenal,
dirigit per Constant Llombart.
RAFANELL, August (1991a) Un nom per a la llengua. El concepte de
llemos en la histria del catal Eumo, Editorial dels Estudis Universitaris de
Vic, Estudi General de Girona.
RAFANELL, August (1991b) Un recorregut per la prehistria de la
dialectologia catalana Estudi General , Girona pp. 13-29.
RAYNOUARD, Franois-Just-Marie (1982) Choix des Posies
Originales des Troubadours. VI volums. Edici facsmil de Slatkine, Ginebra-
Pars. 1 ed. Imprimerie de Firmin Didot, Paris, 1816-21. VI volums.

328
 RAYNOUARD, Franois-Just-Marie, (1977) Lexique Roman Edici
facsmil de Slatkine Reprints, Genve. VI volums. 1 edici Lexique Roman ou
diccionaire de la langue des troubadours compare avec les autres langues de
lEurope latine. Pars, 1838. VI volums.
RECIO, Carles (1996) Valencianisme en el temps Ed. LOronella,
Valncia. II vol.
RECIO, Carles (1999) De Nacin Valenciana Vol. I de: El
Valencianismo. Asociacin cultural Confluencia Valenciana. Imprenta Mar
Montaana.
RECIO, Carles (1999) La pugna ortogrfica. Lengua Valenciana, lengua
Catalana o lengua Occitana? Vol. II de: El Valencianismo.
RECIO, Carles (1999) La Batalla de Valncia Vol. IV de: El
Valencianismo.
RECIO, Carles (1999) 600 aos de llengua valenciana Vol. VI.
Asociacin cultural Confluencia Valenciana. Imprenta Mar Montaana.
RECIO, Carles (2000) El valencianismo de Josep Maria Bayarri (II Vol.)
Tesi Doctoral llegida a la Facultat de Dret de la Universitat de Valncia,
dirigida pel Doctor Don Manuel Martnez Sospedra.
REIG, Joaquim (1932) Concepte doctrinal del valencianisme Quaderns
dOrientaci Valencianista, Col.lecci LEstel. Valncia.
RICARD, Georges (1985) Tables analytiques et signaltiques de la revue
<<OC>> 1924-1977. Centre Internacional de Documentacion Occitane.
Beziers.
RIQUER, Martn (de), (1951) Un trovador valenciano, Pedro el Grande
de Aragn en Revista de Filologia Valenciana I, nm 4, octubre-desembre. pp.
273-311.
RIQUER, Martn (de), (1983) Los trovadores. Historia literaria y textos.
Ariel, Barcelona, III vol.
ROHLFS, Gerhard (1935) Le gascon. tudes de philologie pyrnenne.
Halle.
ROHLFS, Gerhard (1960) Diferenciacin lxica de las lenguas romnicas
CSIC, Madrid.
ROHLFS, Gerhard (1971) Romanische Sprachgeographie, Geschichte
und Grundlagen, Aspekte und probleme mit dem Versuch eines Sptachtlas der
romanischen Sprachen. Beck, Munic.

329
 RONJAT, Jules (1980) Grammaire Historique des Parlers Provenaux
Modernes Ed. Slatkine Reprints, Genve/ Laffitte Reprints, Marseille.
Rimpression de ledition de Montpellier, 1930-1941.
ROMERO, Quelo Dancer in the dark o segle XXI: ultima eixida a
Lidioma valenci en el sigle XXI, LOronella, Valncia 2001. pp. 115-121.
ROSTAING, Carle (1978) Pourtissoun del llibre tudes historiques sur
la langue occitane dHenri Barthes. Saint-Genies-de-Fontedit.
ROUMANILLE, J. (1853) La Part dau bon diu, prcd dune
dissertation sur lorthographe provenale Seguin Ain, Imprimeur-Libraire,
Avignon.
ROVIRALTA I ALEMANY , Josep Maria (1957) Frederic Mistral-obres
completes Editorial Selecta, Barcelona.
SALMIEN, Tapani (2003) Languages, language boundaries and
language communities in Europe and beyond en Ponncies i comunicacions
del I Seminari Internacional de Llenges Minoritries. Real Acadmia de
Cultura Valenciana. Srie Filolgica nm 26, Valncia. pp. 53-62.
SANCHIS GUARNER, Manuel (1963) Els valencians i la llengua
autctona durant el segles XVI, XVII i XVIII Ed. Instituci Alfons el
Magnnim, Valncia.
SANCHIS GUARNER, Manuel (1972) La ciutat de Valncia Ajuntament
de Valncia.
SANCHIS GUARNER, Manuel (1978) La llengua dels valencians,
Eliseu Climent, editor.
SANTASUSAGNA, Joaquim (1949 Reus i els reusencs en el
Renaixement de Catalunya fins al 1900.) Reus. Grfiques Martorell.
SARAGOSS, Abelard (2003) Gramtica valenciana raonada i popular.
Els fonaments-. CEIC Alfons el Vell, Gandia.
SIMBOR, Vicent (1985) Lobra potica de la generaci de 1930 en
Llir entre cards La generaci de 1930 i el seu temps, Revista de Literatura de
la Facultat de Filologia de Valncia, nm. 4, pp. 12-40.
SIMBOR, Vicent (1989) Els escriptors valencians i Mistral: La
celebraci valenciana, lany 1930, del Centenari del seu naixement Actes del
Vuit Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes/I. Publicacions
de lAbadia de Montserrat. pp.387-397.
SIMBOR, Vicent (2000) Carles Salvador, papers de premsa , introducci
de Vicent Simbor Roig. Ed. Diputaci de Valncia.

330
 SIRERA, Josep Llus (1995) Histria de la Literatura Valenciana
Edicions Alfons el Magnnim, Valncia.
SOL, Joan (1991) Episodis dhistria de la llengua catalana Editorial
Empries, Barcelona.
TEULAT, Rogir (1990) Aspectes lingistics de la controvrsa dels
alquimistas (Occitania e Prouveno! 1905): analisa dun txte de Perbsc. En
Antonin Perbsc (1864-1944) Actes du Colloque de Montauban (decembre
1986). Centre Internacional de Documentacion Occitana. Beziers.
TAJFEL, Henri (1975) La categorizacin social a Introduccin a la
psicologia social Serge Moscovici, ed. Planeta, Barcelona.
TUSN VALLS, J. (1995) Lingstica Editorial Barcanova, Barcelona.
Primera ed. 1984.
VAN DIJK, Teun A. (2001) Un estudi lingstic de la ideologia a
Ideologia i conflicte lingstic Bromera, Alzira, Pgs. 33-56.
VELASCO, J. YNAT, J. LPEZ, J.S., SOLER, M., PREZ I IRANZO,
R., I TARN I TORTOSA, T. (1986) Bases per al Nacionalisme Valenci , ed.
Nova Valencia.
VENTURA BALANY, M. (1929) Revista del Centre de Lectura Nm.
191, mar. Reus.
VENTURA BALANY, M. (1930) (Euphemia Llorente de Domingo,
pseudnim) Studi Etymolgic dels noms Cathalunya e Cathal, segona edici
corregida i augmentada amb les lletres del maniguet. Madrid.
VENTURA BALANY, M. (Sense data dedici) (Pere Arnau,
pseudnim) Toia marcida Tiratge 100 exemplars. Ricardo Medina, impresor.
Puente Vallecas.
VENTURA BALANY, Michel (1909) Historical Catalan Phonetics
Tesi doctoral, (manuscrita, indita, sense paginar) Cornell University, Itaca,
Nova York.
VICENTE DE VERA, Eduardo (1992) El Aragons: historiografia y
literatura Mira Editores S.A. Zaragoza.
VICIANA, Martn de (1877) Alabanza de las lenguas hebrea, griega,
latina, castellana y valenciana Libreria de Francisco Aguilar, Valncia. Edici
facsmil Pars-Valncia 1979.
VIGNAU Y BALLESTER, Pedro (1865) La lengua de los trovadores.
Estudios elementales sobre el Lemosn-Provenzal, seguidos de una traduccin

331
de las <<Razos de trobar>> y del <<Donatz proensals>> Imprenta Joaqun
Muoz, Madrid. Rep. facsmil Pars-Valencia, 1996.
VOSS, Antje (2002a) Das Valencianische zwischen Autonomie und
Assimilation Europische Hochschulschriften. Reihe XXIV. Ibero-romanische
Sprachen und Literaturen, Bd./ Vol. 70, Ed. Peter Lang, Frankfurt-Main.
VOSS, Antje (2002b) Entrevista en Lletraferit nm. 55-56, pp. 42-47.
WALHS, Thomas J. (1986) Origin of the Catalan Dialects: pre-roman
substrates or medieval history? en Hispanic Rewiev. Vol. 54, nm 4, Autom,
1986.pp. 405-425
WALHS, Thomas J. (1986) Una isoglossa catalano-gascona en Actes
del Set Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes Tarragona-
Salou, 1985. Pub. de lAbadia de Montserrat. Novembre, 1986. pp. 601-617.
ZIMBARDO, P.G. (1975) La psicologia social: una situacin, una trama
y una escenificacin en busca de la realidad A Introduccin a la psicologia
social, Serge Moscovici, ed. Planeta, Barcelona.

.- Referncies discogrfiques
Al Tall (1976) Movieplay, produt per La Taba.
Pavesos (1976) A la nostra gent Movieplay, produt per La Taba.
Llus el Sifoner Tinc un mnec Movieplay, produt per La Taba.

.-Bibliografia de Michel Ventura Balany.

Publicada:
Michel Ventura Balany va publicar diversos articles a la Revista del
Centre de Lectura de Reus, on col.labor amb una freqncia que podem
supondre que responia a les seues anades i vingudes per Europa i la resta del
mn. Molts dells dedicats a temes dOc. Lltim publicat s la carta al director
de mar de 1929, n. 191, que hem citat ms amunt.
.- 1898 Col.labor en Lo Ventall del 30 de juliol.
.- 1901 Cent canons arreplegades per ell en el seu treball de recercaire
de la cultura popular. Revista del Centre de Lectura. Reus, 1-X-1901. Ed. Imp.
La Regional.
.- 1905 Foc Nou Biblioteca fundada per ell a Reus. Sencet amb
ladaptaci dun conte popular gasc arreplegat per Antonin Perbosc.
.- 1906 Transcripci etimolgica dels signes grecs. 1r. Congrs de la
Llengua Catalana, Barcelona, 497-512.

332
 .- 1907Elements gramaticals de llengua francesa, publicada a Reus. s
duna claredat i duna precisi que delaten el lingista assabentadssim. La
terminologia que hi empra revela, de ms a ms, el gramtic que viu al dia els
estudis que el preocupen.
.- 1916 Fala armoosa, non morrers! En gallec. Es el n.1 de la
Biblioteca do pobo gallego, que ell fund. Imprensa do Asilo do S.C. de Xess.
Xon Brabo, 3.
.- 1916 Orthoepie franaise et livre de lecture. Imp. del asilo de hurfanos
del s.c. de Jess, C/ Juan Bravo, 3, Madrid.
.- 1916 English orthoepy and reading book. Madrid.
.- 1924 Pom de ponceyles premi de la Festa de la Poesia, 1923
organitzada per lOrfe Reusenc. Ed. Tipografia Rabassa, Reus, 1924.
.- 1928 (?)Toia marcida, 50 sonets, Madrid. (Al costat del seu nom,
entre parntesi, hi ha: Pere Arnau). Ricardo Medina (impresor) C/ Vallecas, 30,
Madrid. (Sense data).
.- 1930 Studi etimolgic dels noms Cathalunya e cathal, Madrid. Amb
el pseudnim Euphemia Llorente. Imprenta de Ricardo Medina, Vallecas, 30,
Madrid.
.- 1930 Revista Occitana., publicati trimestral gratuta. Dirigida tamb
per ell amb el pseudnim Euphemia Llorente, directora i administradora.
Granada, 2, Madrid

.- Indita:
.- 1889 Apuntes de historia universal i de Espaa. 36 fulls manuscrits.
.- 1897 Llions de llengua xinesa i tamb del mateix any Cours de
chinois. Escrit a Paris. Manuscrit.
.- 1900 Obres : El castell enrunat, Gaudim!!!, LHora blava, La
Papayloneta i la Llum.
.- 1909 Historical catalan phonetics. Tesi doctoral. Cornell University,
Ithaca (Nova York).
.- La Renaixena literria de Catalunya i laportaci dels reusencs. Centre
de Lectura.
.- Vers lunificaci dels parlars dOc: Noms es coneix la part publicada
en la Revista Occitana.
Lautor parla de lexistncia de les segents obres que no es troben en el
Centre de Lectura de Reus, el seu dipositari, ni les hem pogudes localitzar. Sn:

333
 .- Grammtica histrica de la llengua cathalana: I phontica.
.- Lorthografhia etimolgica de la llengua catalana, usada en nostres
clssics.
.- Dictionari orthogrphic-etimolgic de la llengua cathalana clssica.
.- Cultura occitana antiga e moderna.
.- Spirituals , poemes.

.-Bibliografia (indita) dAntoni Senent i Mic.

Alguns escrits mecanografiats que guarda la famlia sn:
.- Lexpedici a Orient
Conferncia llegida per lautor en Lo Rat Penat. Valncia, 1935.
Mecanografiada pel mateix autor i datada l11 de setembre de 1938.
.- Contes de Silesia. De Rene Zeller. Traducci de Senent i Mic
Valncia, 1938

.- Histria de Valncia. Carta escrita a la seua dona. (Sense data)

.-Temes valencians. Notes sobre histria i llengua. (Sense data)
Possiblement dels anys 60-70.

.- Bibliografia addicional:

1.- Llengua i literatura

ALVAR, Manuel El dialecto aragons, Gredos, Madrid, 1953.
BLASCO LAGUNA, Ricard Estudis sobre la literatura del Pas Valenci
(1859-1936) Ed. Institut de Filologia Valenciana i Ajuntament de lAlcdia,
1984.
COSERIU, Eugne Sincrona, diacrona e historia. El problema del
cambio lingstico, Gredos, Madrid , 1973.
DANTE ALIGHIERI, De vulgari eloquantia Edici, traducci,
introducci y notes de Matilde Rovira Soler i Manuel Gil Esteve, Universidad
Complutense, Madrid, 1982.
ROHLFS, Gerahrd Diferenciacin lxica de las lenguas romnicas, CSIC,
Madrid, 1960.
ROHLFS, Gerahrd Estudios sobre el lxico romnico, Gredos, Madrid,
1979.

334
 SANCHIS GUARNER, M. El sector progressista de la Renaixena
valenciana Universitat de Valncia Facultat de Filologia Departament de
Lingstica Valenciana (1978)
SIMBOR ROIG, Vicent Els fonaments de la literatura contempornia al
Pas Valenci (1900-1930) Biblioteca Sanchis Guarner, Institut de Filologia
Valenciana, Publicacions de lAbadia de Montserrat, 2000.

2.- Psicologia i cincies socials

DELCLAUX, Isidoro & SEOANE, Julio Psicologia cognitiva y
procesamiento de la informacin Ed. Pirmide, Madrid, 1982.
HRMAN, Hans Psicologia del lenguage versi espanyola, Antonio
Lpez Blanco, Ed. Gredos, Madrid, 1973.
MCCOLLOUGH, Celeste i VAN ATTA, Loche Estadstica para
socilogos Edit. Tecnos, Col. Ciencias Sociales, Serie de Sociologia, Madrid,
1971. Traducci de Stanley Burda de Statistical Concepts Mc. Graw-Hill, Book
Company, Inc. Nova York, 1963.
MCGUIGAN, F.J. Psicologia experimental, enfoque metodologico Ed.
Trillas, Mxico, 1976. Traducci de Ana Maria Fabra, de la obra Experimental
Psychology , a Methodological Approch 1 ed. Prentice Hall, Inc. Nueva Jersey,
1960.
NOT I BUELLES, Pere & PANYELLA I ROSES, Mag Psicologia
social Ed. 62, Barcelona, 1986 (1 edici).
STOETZEL, Jean Psicologia social Introducci de Jos Germain, prleg
de Jos L. Pinillos. Ed. Marfil, S.A. Alcoi, 1976. Versi espanyola: Juan Daz
Terol. Ttol original: La psychologie Social, Flammarion, Paris.
SKINNER, B.F. Ciencia y conducta humana (una psicologia cientfica)
Ed. Fontanella, Barcelona 1971. Trad. M Josefa Gallofr. Ttol original:
Science and human behavior publicada per The Macmillan Company, Nova
York, USA, 1953.
UNDERWOOD, Benton, J. Psicologia experimental Ed. Trillas, Mxico,
1976. Ttol org. Experimental psychology. 1 edici, 1949, Ed. Appleton-
Century. Traducci de ledici de 1996, Ed. Meredit Publishing Company.

3.- Sociologia i Sociolingstica

MIRA, Joan Francesc Crtica de la naci pura Eliseu Climent, editor.
Valncia, 1984

335
 MOLL, Toni Poltica i planificaci lingstiques Ed. Bromera, Alzira,
1997.
______ La poltica lingstica a la societat de la informaci Ed. Bromera,
Alzira, 1998.
______ Ideologia i conflicte lingstic Ed. Bromera, Alzira, 2001
______ Manual de sociolingstica Ed. Bromera, Alzira, 2002.
ROCHER, Guy Sociologia general Ed. Herder, Barcelona, 1975. Trad.
Jos Pombo de La sociologie general Ed. Hurtubise, Montral.

.- Enciclopdies, diccionaris i catlegs:

.- Gran Enciclopdia Catalana, Barcelona, 1970.
.- Diccionari Enciclopdic, Fundaci Enciclopdia Catalana, Barcelona,
1970.
.- Diccionari Catal-Valenci-Balear, Palma de Mallorca, 1977.
.- Diccionari Etimolgic i Complementari de la llengua catalana, Curial
Edicions, Barcelona, 1987.
.- Catalec General dEdicions en Llengua Valenciana. Ed. Comit de
lIdioma Valenci i LOronella, Valncia, 1998.
.- Nueva Enciclopedia Larrousse. Barcelona-Madrid, 1982.

.- Lleis citades:
CONSTITUCIN ESPAOLA de 27 de Diciembre de 1978. (B.O.E.
nm. 311-1, de 29 de diciembre de 1978.
GENERALITAT VALENCIANA Llei Orgnica 5/1982, de primer de
juliol, dEstatut dAutonomia de la Generalitat Valenciana. Segona edici, abril,
1984
GENERALITAT VALENCIANA Llei 4/1983 ds i Ensenyament del
Valenci 2n edici, juny 1994.
GENERALITAT VALENCIANA Llei 7/1998 de creaci de lAcadmia
Valenciana de la Llengua. Primera edici, gener 1999.

.- Revistes i peridics citats:

AIGUADOL (L) Nm. 6, Dnia, La Marina Alta, primavera-estiu,
1988.

336
 ALMANAQUE de LAS PROVINCIAS. ndices generales de los
cincuenta tomos publicados, 1880-1930.
CAM (EL) (1932-34)
LEVANTE-EMV mar-abril (2003) octubre (2003)
LLETRAFERIT, nm. 55-56, 2002.
MOUNT-SEGUR (juny 1896-desembre 1904).
PALESTRA (1933) Commemoraci Occitana del Centenari de la
Renaixena Catalana.Tiratge 20.000 exemplars. Barcelona
PRESNCIA, (10-16 gener, 2003).
PROVENO! (Abril-juny, 1905)
PROVINCIAS, (LAS), Valncia. (1930)
PUEBLO (EL) (1933)
REPUBLICA DE LES LLETRES (LA), Valncia. Quaderns de literatura,
art i poltica. Valncia, 1934-36. Any I Nm. 1, juliol-setembre 1934; any I
nm. 2, octubre-desembre 1934; any II nm. 3, gener-mar 1935; any II nm 4,
abril-juny 1935; any II nmero 5, juliol-setembre 1935; any II nm. 6, octubre-
desembre 1935; any III nmero 7, gener-mar 1936; any III nm. 8, abril-juny
1936.
REVISTA DEL CENTRE DE LECTURA, Reus, 1904.
SETMANA, LA, Lescar, Occitnia. nms. 369 i 390.
TEMPS (EL), Valncia. Suplement especial, (21-02-1994); nm. 765 de
(15-02-1999)
TERRA NOSTRA, Any 4, nm. 2, (octubre 2001)
TERRA VALENCIANA (1908)
VEU DE CATALUNYA, (LA) (1904)

.- WEBS citades:
www. aellva.org. CALPE, Angel (02-02-03) The valencian language: a
hidden Romance language
www.mcu.es/homemcu.html. (04-02-2003) Libro, archivos y bibliotecas.
lengua publicacin.
www.cis.es/estudio.asp?nest=2413 (Mar 2001)
www.Levante-EMV.es

.- WEBS consultades o de referncia:

Biblioteques

337
Universitat de Valncia, Servei dInformaci Bibliogrfica.
http://ipac.uv.es

Biblioteques de lAjuntament de Valencia

www.ayto-valencia.es
Biblioteca (Nacional) Valenciana
www:bv.gva.es
Biblioteques Valencianes (Catleg col.lectiu)
http://bibliotecasvalencianas.cult.gva.es
Biblioteca de Catalunya
www.gencat.es/bc/
Biblioteca Nacional dEspanya
www.bne.es/
Bibliothque Nacionale de France
www.bnf.fr/

.- Organismes, institucions, associacions:

Centre Interregional de Documentacion Occitana, Besiers
www.cirdoc.fr
Institut dEstudis Occitans
www.ieo.fr.st
Centre Internacional de Recerca i Documentaci Cientfica
www.oc-valencia.org
Universitat Autnoma de Barcelona
www.arxiu occit uab
Estadstiques sobre la Comunitat Valenciana
www.valencianlanguage.com

338
339
340