Ciencia Penal Española y Alemana

ANNALS
DE
L’ACADÈMIA DE JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ

DE CATALUNYA
V
Amb el suport de Hi col·labora:
© Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
Dipòsit Legal: B. 50686-2007

Impressió: Offset Derra S. L.
Índex
ÍNDEX
PRESENTACIÓ
Josep-D. Guàrdia i Canela, President de l’A. de J. i L. de C ............................. 13
MEMBRES DE L’ACADÈMIA
(de l’1 d’octubre de 2010 al 30 de setembre de 2015) ....................................... 17
CURS ACADÈMIC 2012-2013
SESSIÓ INAUGURAL CURS 2012-2013. 6 DE NOVEMBRE DE 2012

Memòria de les activitats de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació
de Catalunya. Curs 2011-2012
Ramon Mullerat .................................................................................. 25
RECEPCIÓ DE L’ACADÈMIC FRANCESC TUSQUETS TRIAS DE BES
Discurs: Abús del dret i tutela de la minoria en les societats de
capital
Francesc Tusquets Trias de Bes ............................................... 31
Contestación
Rafael Jiménez de Parga y Cabrera ......................................... 81
Discurs d’inauguració del curs 2012-2013
Josep-D. Guàrdia i Canela ................................................................. 99
SESSIONS OBERTES
PRODUCTOS FINANCIEROS: CONSENTIMIENTO, INFORMACIÓN Y SEGURIDAD
JURÍDICA (16-4-2013)
Presentació
Josep-D. Guàrdia i Canela................................................................ 109
Introducció
Francisco Tusquets Trias de Bes....................................................... 113
Productos financieros, información, consentimiento y seguridad
jurídica
Luis Martí Mingarro ......................................................................... 117
COMUNICACIONS
L’escriptura pública notarial o acte authentique i el deed: la seva
influència en el sistema de seguretat de les transmissions (30-10-2012)
Enric Brancós .................................................................................... 127
El reglamento 650/2012 en materia de sucesiones (introducción
general) (4-12-2012)
Alegría Borrás ................................................................................... 135
VIII Congrés d’Acadèmies Jurídiques Iberoamericanes (8-1-2013)
7
Liquidació del règim de separació de béns en el nou Llibre II del
CCAT: la compensació per raó de treball (22-1-2013)
M. Eugènia Alegret Burgués ............................................................ 153
Naturalesa jurídica de la propietat intel·lectual (5-2-2013)
Antonio de P. Escura Viñuela ........................................................... 171
La aplicación de los artículos 1.124 y 1.504 del Código Civil español y
los artículos 11 de la Ley Hipotecaria y 59 de su Reglamento (5-3-2013)
Josep-Joan Pintó Ruiz ....................................................................... 187
Algunes consideracions fonamentals en la regulació de les parelles
de fet (7-5-2013)
Robert Follia Camps ......................................................................... 211
Certus an et in (?) certus quando. Una petita història del futur de
l’arbitratge (28-5-2013)
Ramon Mullerat O.B.E. ................................................................... 229
NECROLÒGIQUES
Necrològica de Manuel Albaladejo García (4-12-2012)
Lluís Puig i Ferriol ............................................................................ 267
Necrològica de José Luis Mezquita del Cacho (19-2-2013)
Joan-Josep López Burniol ................................................................ 285
ACTES ESPECIALS
CONGRÉS SANTIAGO DE XILE (20-28 de novembre de 2012)
Disciplina fiscal, disciplina monetaria y regulación del comercio
internacional
José D. Guardia Canela .................................................................... 295
Disciplina fiscal y regulación del comercio internacional
Rafael Jiménez de Parga y Cabrera .................................................. 299
Neurociencia y derecho
Rafael Jiménez de Parga y Cabrera .................................................. 305
HOMENAJE A FRANCISCO JAVIER GAXIOLA OCHOA (diciembre 2012)

Un hombre magnánimo
Josep-D. Guàrdia Canela.................................................................. 313
JORNADA SOBRE ARBITRATGE A TORTOSA (22 de febrer de 2013)

Presentació
Josep-D. Guàrdia Canela ................................................................. 315
La qualitat d’àrbitre
Assistència i intervenció dels tribunals de la jurisdicció ordinària en
el procediment arbitral
Maria Eugènia Alegret Burgués ....................................................... 325
Celeridad en el arbitraje compensando su coste
Josep-Joan Pintó Ruiz ....................................................................... 331
8
Funciones y misión del Tribunal Arbitral de las Terres de l’Ebre
(T.A.T.E.)
Elías Campo Villegas ........................................................................ 345
ACTE D’HOMENATGE A L’EXCMA. SRA. ALEGRIA BORRÁS

(16 de maig de 2013)
Paraules de l’homenatjada
Alegria Borrás ................................................................................... 349
Paraules d’homenatge
Encarna Roca .................................................................................... 355
Homenatge a l’Excma. Sra. Alegria Borrás Rodríguez en ocasió de
la seva jubilació com a catedràtica de Dret internacional privat
CURS ACADÈMIC 2013-2014
SESSIÓ INAUGURAL CURS 2013-2014. MONESTIR DE POBLET,

5 D’OCTUBRE DE 2013
Memòria de les activitats de l’Acadèmia de Jurisprudència i
Legislació de Catalunya. Curs 2012-2013
Lluís Jou ............................................................................................ 365
Brevíssima història de l’arbitratge amb un afegitó del seu pas per Poblet
Ramon Mullerat Balmaña (†) ........................................................... 371
Control judicial de oficio de las cláusulas abusivas en contratos
celebrados con consumidores
Ignacio Sancho Gargallo .................................................................. 379
Discurs d’inauguració del curs 2013-2014
Josep-D. Guàrdia i Canela ............................................................... 391
SESSIONS OBERTES
EL PRINCIPIO JURÍDICO DE LAICIDAD (5-11-2013)
Presentació
El principio jurídico de laicidad
Rafael Navarro-Valls ......................................................................... 401
EL CONCEPTO PLURAL DE ERROR EN EL DERECHO PÚBLICO (27-5-2014)
Presentació
El concepto plural de error en el derecho público
Leopoldo Tolivar Alas ...................................................................... 417
COMUNICACIONS
La propietat temporal de la L. 19/2015, de 29-VII (19-11-2013)
Ferran Badosa Coll ........................................................................... 445
9
Reflexions a propòsit del projecte de Llei del Parlament de Catalunya
admès a tràmit el 14/5/2013 sobre les persones gays, lesbianes,
bisexuals i transsexuals (10-12-2013)
Eugeni Gay Montalvo ....................................................................... 463
Noticia sobre el documento de «Propuesta de código mercantil»,
elevado al Gobierno el 17 de junio de 2013 (17-12-2013)
Rafael Jiménez de Parga ................................................................... 473
La situació actual de la mediació a la U.E., a Espanya i a Catalunya
(28-1-2014)
M. Eugènia Alegret Burgués ............................................................ 483
Comentaris dels aspectes mercantils de la Llei de suport als
emprenedors (11-2-2014)
Francesc Tusquets Trias de Bes ........................................................ 501
Diverses qüestions sobre llegats: sentència de la sala 1a del Tribunal
Suprem de 14 de març de 2012 (25-2-2014)
Eudald Vendrell Ferrer..................................................................... 509
Ilícito civil y negocio jurídico criminalizado: ¿son posibles criterios
objetivos de diferenciación? (8-4-2014)
Mª José Magaldi Paternostro ............................................................ 513
Sobre las verdades oficiales del derecho (6-5-2014)
Agustín Luna Serrano ....................................................................... 533
Intervenció a la R.A.J.L. i alguns esdeveniments posteriors
(13-5-2014)
Crítica, breve y severa, a dos sentencias del Tribunal Supremo en
materia de representación (10-6-2014)
Tomás Giménez Duart...................................................................... 553
NECROLÒGIQUES
Ramon Ma Mullerat i Balmaña, home de fe, pare de família, advocat
i acadèmic (5-10-2013)
In Memoriam: Emmo. y Rvdmo. Sr. Cardenal Ricardo María
Carles Gordó, miembro de la Academia de Jurisprudencia y
Legislación de Cataluña (25-3-2014)
Elías Campo Villegas ........................................................................ 575
ACTES ESPECIALS
V PREMI PUIG SALELLAS
Lliurament del V premi Puig Salellas (2013) .................................... 585
Robert Follia: l’home, el jurista, el notari (3-12-2013)
Joan Egea .......................................................................................... 587
10
ACTE EN MEMÒRIA DEL NOTARI I ACADÈMIC EXCM. SR. JOSÉ-LUIS MEZQUITA
DELCACHO (11 de desembre de 2013)
Notícia ............................................................................................... 597
Homenatge a José-Luis Mezquita del Cacho
ACTE DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «JURISTAS Y ENSEÑANZAS ALEMANAS

(1945-1975)» DEL PROFESSOR FRANCISCO SOSA WAGNER (5-3-2014)
Introducció
Ciencia penal española y alemana
Juan Córdoba Roda .......................................................................... 607
INTERRELACIONES ACADÉMICAS (7-4-2014)

XXV ANIVERSARI TSJCAT (28 de maig de 2014)

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i la «creació judicial»
del dret civil català a la Història
La doctrina actual del Tribunal Superior: el seu impacte en la
realitat social
Maria Eugènia Alegret Burgués ....................................................... 641
PARAULES PEREGRINACIÓ MONTSERRAT (10 de maig de 2014)

11
Presentació
PRESENTACIÓ
per
JOSEP-D. GUÀRDIA I CANELA
President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
15 de novembre de 2015
Aquest any natural de 2015 —en el qual hem commemorat el 175 aniversari
del naixement, el dia 21 de maig de 1840, de l’Acadèmia en la seva configuració
actual— ha estat un any excepcional per a la publicació dels ANNALS DE L’ACADÈ-
MIA DE JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ DE CATALUNYA. A primers d’any, i dins el Curs
2014-2015, vàrem procedir a la distribució del volum III i el nostre propòsit era
publicar el volum IV durant el primer trimestre del nou Curs 2015-2016.
Una feliç circumstància ens féu canviar els plans. I avui podem oferir al pú-
blic el VOLUM V. Ja ho anunciàvem a la Presentació del volum anterior. Enguany
hem gaudit d’una subvenció especial en base al «Conveni de col·laboració entre
el Departament de Justícia i la Fundació bancària Caixa d’Estalvis i Pensions de
Barcelona “la Caixa” per al foment de les activitats de les Acadèmies de Catalu-
nya». I aquest fet ens ha permès un important progrés en el camp de la publicació
dels Annals.
Per a l’Acadèmia la publicació dels Annals suposa un doble motiu de satis-
facció. D’una part ens permet a tots els membres una avaluació positiva del nostre
treball. L’Acadèmia és una institució viva, fa moltes coses i és present a la comu-
nitat jurídica catalana. D’altra banda implica una mena de rendició de comptes
davant la societat, del grau d’acompliment de la seva finalitat estatutària. El fet
que l’Acadèmia tingui reconeguda la condició de Corporació de dret públic (en
el nostre cas, mitjançant el Decret 2009 de 14 de juliol de 1966) li atorga un seguit
d’avantatges però també un tou de responsabilitats. Els Annals vénen, d’alguna
manera a justificar l’acompliment d’aquests deures.
Els Annals segueixen la mateixa estructura que presenten des del volum III.
Es divideixen per cursos acadèmics, en aquest cas els Cursos 2012-2013 i 2013-
14. Convencionalment considerem el 30 de setembre el final d’un curs i el primer
d’octubre l’inici formal del següent, sens perjudici del dia en el qual es celebra la
sessió inaugural que marca de manera solemne el nou Curs acadèmic. El criteri,
però, de vegades s’utilitza flexiblement i se subordina a valors més importants.
Dins de cada curs es destaca la sessió inaugural i, si n’hi ha, les de recepció
dels Acadèmics de número. També ocupen un lloc destacat les sessions obertes
15
que en els darrers temps hem vingut efectuant amb una ininterrompuda freqüèn-
cia bianual.
Les comunicacions representen, d’alguna manera, el dia a dia dels treballs
acadèmics. El plenari dels Acadèmics numeraris es reuneix habitualment cada
quinze dies i normalment algun membre presenta una comunicació que és objecte
de diàleg i, en ocasions, d’apassionat debat. Es publiquen també les Necrològi-
ques que es llegeixen habitualment en una sessió ordinària, amb la presència, si
s’escau, dels familiars més nuclears de l’acadèmic traspassat.
Finalment i sota el títol d’Actes especials es publica una mena de Miscel-
lània de diverses activitats que organitza o en les quals participa l’Acadèmia o
algun dels seus membres com a tal. En aquest capítol estem condicionats per la
informació que podem aconseguir o que ens arriba. Si hi ha alguna mancança o
algun oblit, les nostres excuses.
Recordem que alguns dels treballs de l’Acadèmia es publiquen abans a la
pàgina web o a la Revista Jurídica de Catalunya, que fou cofundada per l’Il·lustre
Col·legi d’Advocats (avui de l’Advocacia) de Barcelona i per l’Acadèmia de Juris-
prudència i Legislació de Catalunya (abans de Barcelona). Ens sembla, però, que
és bo que els treballs d’un període determinat estiguin a l’abast de tothom en una
sola publicació.
Atès que els treballs pertanyen a uns cursos concrets però es publiquen amb
posterioritat, val a dir que cada vegada menor, al donar compte dels membres
de l’Acadèmia, relacionem tant aquells que ho eren el primer d’octubre de 2012
com els que ho són en el moment de tancar l’edició el 30 de setembre de 2015. Si
tota pèrdua d’un company comporta dolor, dol i tristesa, durant el període sobre
el qual es projecten aquests Annals ens va deixar Ramon Mullerat (a.C.s.) a qui
dedico un especial record.
En la preparació d’aquests Annals he tingut l’inestimable col·laboració de la
Secretària tècnica de l’Acadèmia, Sra. Mariele Violano i de la Sra. Esther Alvarez,
de l’empresa DERRA que imprimeix aquesta publicació. A les dues el meu agra-
ïment personal i en nom de l’Acadèmia.
Com he dit al començament de la Presentació, la publicació d’aquest volum
es déu en gran part a la subvenció rebuda del Departament de Justícia i de la
Fundació bancària “la Caixa”. Així ho fem constar explícitament en lloc relle-
vant. Nogensmenys és de justícia testimoniar el nostre agraïment a l’Honorable
conseller de Justícia Sr. Germà Gordó i al president de la Fundació bancària “la
Caixa” senyor Isidre Fainé. També al director general de la Fundació, senyor Jau-
me Giró, als dos directors generals d’Entitats Jurídiques i Dret que s’han succeït
en el càrrec, senyors Santiago Ballester i Jordi Cabré i al director del Programa de
foment de les activitats de les Acadèmies, senyor Miquel Trilla.
En publicar aquesta nova mostra dels seus treballs, l’Acadèmia de Jurispru-
dència i Legislació de Catalunya té la molt agradable sensació del deure complert
i es compromet a seguir efectuant els esforços que calgui per a continuar duent a
terme els seus objectius i la seva finalitat.
16
Membres de l’Acadèmia
(01 - 10 - 2010)
JUNTA DE GOVERN*
President: Josep D. Guàrdia Canela
Vicepresident: Encarna Roca i Trias
Censor: Elías Campo Villegas
Tresorer: Agustí Bassols i Parés
Secretari: Ramon Mullerat i Balmaña
Vicesecretari: Antoni de P. Escura i Viñuela
ACADÈMICS DE NÚMERO**
Octavio Pérez-Vitoria Moreno 1 Juan Córdoba i Roda
Josep Maria Font i Rius Enric Brancós i Núñez
Manuel Albaladejo García 2 José Luis Mezquita del Cacho 6
Josep J. Pintó i Ruiz Ramon Mullerat i Balmaña 7
Lluís Puig i Ferriol Rafael Jiménez de Parga Cabrera
Josep D. Guàrdia Canela Joan Josep López i Burniol
Francisco Soto Nieto 3 Antoni de P. Escura i Viñuela 8
Encarna Roca i Trias Josep E. Rebés i Solé
Felip Tallada i d’Esteve Joan Verger i Garau 9
Robert Follia i Camps Ricard Ma. Carles i Gordó 10
Josep Ma. Pou d’Avilés 4 Agustín Luna Serrano
Víctor Reina Bernáldez Elías Campo Villegas
Agustí Bassols i Parés Núria de Gispert i Català
Alegria Borrás Rodriguez Eugeni Gay i Montalvo
Angel Martínez Sarrión 5 Lluís Jou i Mirabent
ACADÈMIC D’HONOR***
Joan Berchmans Vallet de Goytisolo
ACADÈMICS ELECTES
Enric Argullol i Murgadas Ignacio Sancho Gargallo 11
Joan Egea Fernández José-Juan Ferreiro Lapatza
Ma. Eugènia Alegret i Burgués
* La renovació en els càrrecs de Vicepresident, Tresorer i Vicesecretari es produí el dia 14 de

desembre de 2010. Foren elegits, JUAN CÓRDOBA RODA, com a Vicepresident, ENRIC BRANCÓS NUÑEZ, com
a Tresorer i LLUÍS JOU MIRABENT com a Vicesecretari.
Els càrrecs de President, Censor i Secretari foren renovats per reelecció el 18 de desembre de
2012.
RAMÓN MULLERAT BALMAÑA va morir el 31 de maig de 2013. El 17 de setembre de 2013 fou elegit
secretari, LLUÍS JOU MIRABENT i, en la vacant deixada per aquest, fou elegit vicesecretari, FRANCESC
TUSQUETS TRIAS DE BES.
** Es fan constar els membres numeraris a 1 d’octubre de 2010. A continuació s’exposen les
variants produïdes fins al moment del tancament d’aquests Annals el 30 de setembre de 2015.
*** L’Acadèmic d’Honor, JOAN BERCHMANS VALLET DE GOYTISOLO va morir el 25 de juny de
2011. Posteriorment no s’ha elegit cap Acadèmic d’Honor.
**** A més de la vacant deixada per l’Acadèmic Honorari, Ignacio Sancho Gargallo (nota 11),
hi ha també pendent de declarar la vacant produïda per la defunció de Ramon Mullerat i Balmaña (nota
7) i la produïda per la defunció d’Antonio de P. Escura i Viñuela (nota 8).
1
Octavio Pérez-Vitora Moreno, causà baixa per defunció el 21 d’octubre de 2010. Per a la
seva vacant fou elegit Acadèmic electe el 27 de octubre de 2011, FERRAN BADOSA I COLL.
2
Manuel Albaladejo García, causà baixa per defunció el 7 d’abril de 2012. Per a la seva
vacant fou elegit Acadèmic electe el 25 de març de 2014, PAU SALVADOR I CODERCH, que fou rebut com
Acadèmic numerari el 16.06.2015.
18
(30 - 09 - 2015)
JUNTA DE GOVERN
President: Josep D. Guàrdia Canela
Vicepresident: Juan Córdoba i Roda
Censor: Elías Campo Villegas
Tresorer: Enric Brancós i Núñez
Secretari: Lluís Jou i Mirabent
Vicesecretari: Francesc Tusquets i Trias de Bes
ACADÈMICS DE NÚMERO
Josep Maria Font i Rius Joan Josep López i Burniol
Josep J. Pintó i Ruiz Josep E. Rebés i Solé
Lluís Puig i Ferriol Agustín Luna Serrano
Josep D. Guàrdia Canela Elías Campo Villegas
Encarna Roca i Trias Núria de Gispert i Català
Felip Tallada i d’Esteve Eugeni Gay i Montalvo
Robert Follia i Camps Lluís Jou i Mirabent
Victor Reina Bernàldez Ma. Eugènia Alegret i Burgués
Agustí Bassols i Parés Joan Egea i Fernández
Alegria Borrás Rodriguez José Juan Ferreiro Lapatza
Juan Córdoba i Roda Francesc Tusquets i Trias de Bes 4
Enric Brancós i Núñez Pau Salvador i Coderch 2
Rafael Jiménez de Parga Cabrera
ACADÈMICS HONORARIS
Francisco Soto Nieto 3 Ignacio Sancho Gargallo 11
ACADÈMICS ELECTES
Enric Argullol i Murgadas Ma. José Magaldi Paternostro 3
Eudald Vendrell i Ferrer Miquel Tarragona i Coromina 5
Ferran Badosa i Coll 1 Tomás Giménez Duart 6
Antonio Cumella Gaminde 9 Lluís Martínez i Sistach 10
VACANTS A DECLARAR****
3
Francisco Soto Nieto, renuncià a la condició d’Acadèmic numerari i passà a Acadèmic
honorari amb data 15 de març de 2011. Per a la seva vacant fou elegida Acadèmica electa el dia 19 de
febrer de 2013 MARIA JOSÉ MAGALDI PATERNOSTRO.
4
Josep Ma. Pou d’Avilés, causà baixa per defunció el 7 de maig de 2011. Per a la seva vacant
fou elegit Acadèmic electe el 17d’abril de 2012, FRANCESC TUSQUETS I TRIAS DE BES, que fou rebut com
Acadèmic numerari el 6 de novembre de 2012.
5
Angel Martínez Sarrión, causà baixa per defunció el 7 de gener de 2012. Per a la seva vacant
fou elegit Acadèmic electe el 7 de maig de 2013 MIQUEL TARRAGONA I COROMINA.
6
José Luis Mezquita del Cacho, causà baixa per defunció el 13 de desembre de 2012. Per
a la seva vacant fou elegit Acadèmic electe, el 10 de desembre de 2013, TOMÁS GIMÉNEZ DUART.
7
Ramon Mullerat i Balmaña, causà baixa per defunció el 31 de maig de 2013. La seva vacant
encara no ha estat declarada.
8
Antoni de P. Escura i Viñuela, causà baixa per defunció el 27 de febrer de 2015. La seva vacant
no ha estat declarada.
9
Joan Verger i Garau, causà baixa per defunció el 10 de maig de 2011. Per a la seva vacant fou
elegit Acadèmic electe el 29 de maig de 2012, ANTONIO CUMELLA GAMINDE.
10
Ricard Ma. Carles i Gordó, causà baixa per defunció el 17 de desembre de 2013. Per a la seva
vacant fou elegit Acadèmic electe el 13 de maig de 2014, LLUÍS MARTÍNEZ I SISTACH.
11
Ignacio Sancho Gargallo fou rebut com Acadèmic numerari el 26 d’octubre de 2010. Passà
a Acdèmic honorari el 15 d’octubre de 2013. La seva vacant no ha estat declarada.
19
CURS ACADÈMIC
2012-2013
Sessió inaugural
curs 2012-2013
MEMÒRIA DE LES ACTIVITATS DE L’ACADÈMIA DE
JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ DE CATALUNYA
CURS 2011-2012
per
RAMON MULLERAT
Advocat
Secretari de l’Acadèmia
Αγεωμέτρητος μηδείς εισιτώ
Al frontispici de la primera de les Acadèmies, l’Acadèmia creada per Plató a

Atenes, figura la inscripció Αγεωμέτρητος μηδείς εισιτώ (ageométritos medeis
eisitó), és a dir, «que cap ignorant de la geometria entri». Però el terme «geométri-
tos» no pot interpretar-se com a simple mesura de la terra (metrein + gea), sino
com instrument que busca la justícia i l’honestetat. D’aquí que la inscripció s’ha
de llegir com «que ningú que no busqui la justícia i l’honestetat entri».
Aquesta Memòria resumeix les activitats de l’Acadèmia de Jurisprudència i
Legislació de Catalunya en el curs 2011-2012.
Aquestes activitats, nombroses i importants, reflecteixen l’excel·lència del
servei que l’Acadèmia presta a la societat del nostre país.
1. Sessions ordinàries
Al llarg d’aquest curs, l’Acadèmia es va reunir en un total de 15 sessions

ordinàries: 27 d’octubre (2 vegades), 8 i 15 de novembre i 13 de desembre del
2011, i 10 i 24 de gener, 7 i 21 de febrer, 6 i 20 de març, 8 i 29 de maig, 5 i 12 de
juny de 2012.
A la sessió pública i solemne del 27 d’octubre de 2011, va tenir lloc la inau-
guració del curs 2011-2012. El Sr. Mullerat va llegir la Memòria del Curs 2010-
2011, tingué efecte la recepció com acadèmic de número del Dr. Joan Egea, i el
Sr. President va pronunciar el discurs d’inauguració.
La Junta de Govern, a més de la constant relació entre els seus membres, es
va reunir amb caràcter formal els dies 3 de juliol i 25 de setembre.
25
2. Sessions obertes
També durant el curs, van tenir lloc dues sessions obertes. Les sessions
obertes constitueixen una novetat d’aquest curs. Es tracta d’una sessió en la qual
participen els acadèmics i una selecció de juristes especialitzats per a escoltar i de-
batre una ponència d’un jurista prestigiós d’un altre àmbit acadèmic. La primera,
tingué efecte el 15 de novembre de 2011, amb la participació del Dr. Gonzalo
Rodríguez Mourullo, que va pronunciar una conferència sobre «El secreto de
las comunicaciones entre el abogado y su defendido». En aquesta sessió hi van
concórrer un elevat nombre d’acadèmics i una selecció de juristes especialitzats
en dret penal; la sessió va ser liderada i moderada pel Dr. Córdoba.
La segona, el dia 6 de març de 2012, amb la participació del Dr. Manuel
Olivencia, que va pronunciar una conferència sobre «El arbitraje en España. Im-
pacto de la Ley de Reforma 11/2011 de 22 de mayo». En aquesta sessió hi van
concórrer també nombrosos acadèmics i una selecció de juristes especialitzats en
l’arbitratge; la sessió va ser liderada i moderada pel Sr. Mullerat.
3. Discursos d’ingrés
En la sessió pública i solemne del dia 27 d’octubre, el Dr. Joan Egea va pro-
nunciar el seu discurs d’ingrés sobre «Bona fe i honradesa en els tractes en el Dret
Civil de Catalunya», que va ser contestat per la Dra. Encarna Roca. En el propi
acte, al nou acadèmic de número se li va lliurar la Medalla i el Diploma que duen
el nom d’Acaci Antoni de Ripoll i Màs.
En la sessió pública i solemne del dia 29 de maig de 2012, el Dr. José Juan
Ferreiro va pronunciar el seu discurs d’ingrés sobre «La derrota del derecho»,
que va ser contestat pel Dr. Joan Córdoba, quina contestació, per indisposició
seva, va ser llegida pel Sr. Mullerat. En aquest acte, es va lliurar al nou acadèmic
de número la Medalla i el Diploma de Guillem de Brocà. A aquest acte va assistir
l’Excm. Sr. Pasqual Sala, president del Tribunal Constitucional.
4. Defuncions i sessions necrològiques
Durant el curs ens van deixar el Sr. Joan Verger i Garau, el Sr. José Maria
Pou de Avilés, el Sr. Angel Martínez Sarrión i el Dr. Manuel Albaladejo García,
al cel siguin.
També van tenir lloc tres sessions necrològiques: la primera, el dia 13 de de-
sembre, en memòria del Sr. Pou de Avilés, la necrològica del qual va llegir el Dr.
Agustín Luna. El dia 10 de gener, la necrològica en memòria del Sr. Verger per
part del Sr. Robert Follía. El dia 5 de juny, la necrològica del Sr. Martínez Sarrión,
llegida pel Sr. Elías Campo.
26
5. Nous acadèmics
Tres nous acadèmics electes han sigut nomenats aquest any. El dia 27 d’oc-
tubre de 2011 va ser proclamat acadèmic electe el Dr. Ferran Badosa per a cobrir
la vacant del Dr. Octavio Pérez Vitoria; el Sr. Francesc Tusquets Trias de Bes per
cobrir la vacant del Sr. Josep M.ª Pou de Avilés, i el dia 8 de maig el Sr. Antoni
Cumella Gaminde per a cobrir la vacant del Sr. Joan Verger Garau.
6. Comunicacions
Durant el curs es van presentar les següents comunicacions per part dels
acadèmics:
El dia 24 de gener, la Sra. Alegret, sobre «Els terminis de la prescripció ex-
tintiva en el dret d’obligacions a Catalunya: una qüestió polèmica».
El dia 7 de febrer, el Sr. Follía, sobre «La defensa de la persona en el llibre II
del CCC. Mitjans per a la seva protecció».
El dia 21 de febrer, el Dr. Ferreiro, sobre «Concierto económico y pacto fiscal».
El dia 20 de març, Dr. Jiménez de Parga, sobre «Los vocablos esenciales del
artículo primero del Código de Comercio de 30 de mayo de 1829».
El dia 17 d’abril, el Sr. Campo, sobre «Desencuentros en algunos regímenes
económico-matrimoniales de comunidad en Cataluña».
El dia 8 de maig, el Sr. Pintó sobre «La reserva d’edificar, sobreelevar i sub-
edificar en el Codi Civil de Catalunya. Aïllament de figures afins: el dret de vol i
el dret de superfície».
7. Activitats especialment rellevants
Durant aquest curs, van tenir lloc un bon nombre d’activitats especialment
rellevants per l’Acadèmia, i entre elles:
El dia 24 d’octubre, l’homenatge a l’acadèmic Sr. Joan Verger, organitzat
conjuntament per l’Acadèmia i la Delegació Autonòmica del Col·legi de Registra-
dors, que va tenir lloc al Col·legi de Registradors amb intervencions del Sr. Follia
i del Sr. President.
El dia 16 de novembre, la concessió del Premi Puig Salellas per part del Col-
legi de Notaris a l’acadèmic Sr. Josep Joan Pintó, lliurat en un acte al Col·legi de
Notaris, en el qual el Sr. President en va fer la laudatio del guardonat.
El dia 15 de maig de 2012, homenatge pòstum al Sr. Vallet de Goytisolo
al Col·legi de Notaris, amb assistència del Sr. President de la Academia de
Jurisprudencia y Legislación de Madrid, en el qual parlaren els senyors Pintó,
López Burniol i el Sr. President. Els discursos poden llegir-se a la pàgina web de
l’Acadèmia.
27
El dia 18 de maig, el Col·legi de Procuradors va concedir la Medalla d’Or
del Col·legi a la Sra. Alegret, en un acte al Palau de Justícia a la qual va assistir el
Sr. President, en representació de l’Acadèmia.
8. Nomenaments extra-acadèmics d’alguns dels acadèmics
Elecció de l’acadèmica Dra. Encarna Roca com acadèmica de número de la

Real Academia de Legislación y Jurisprudencia de Madrid.
Nomenament de la Dra. Roca com a vocal del Tribunal Constitucional.
Designació del Sr. Sancho Gargallo com a Magistrat de la Sala 1ª del Tribu-
nal Suprem.
Nomenament del Dr. Luna com a Doctor Honoris Causa de la Universitat
d’Almería.
9. Activitats miscel·lànies
El dia 16 de desembre, assistència del Sr. President i el Dr. Córdoba a la

reunió del Consell de Redacció de la RJC.
El mateix dia, assistència del Sr. President a la Jornada sobre el Codi Civil
de Catalunya celebrada a Cervera, organitzada per la Fundació Roca Sastre i el
Col·legi Notarial.
El dia 19 de gener, funeral pel Sr. Martínez Sarrión oficiat pel Dr. Carles al
Reial Monestir de Pedralbes, amb assistència d’una nodrida representació acadè-
mica.
El dia 9 de febrer s’inaugurà una exposició de documents del Dr. Font Rius
a la Universitat Pompeu Fabra.
El dia 20 de gener, conferència del Sr. Gay al Cercle Financer.
El dia 26 de gener, conferència de la Sra. Gispert al Forum d’Europa.
El dia 2 de febrer, celebració del 20è aniversari de la Federació dels Col·legis
Europeus, presidida per S.M. el Rei, a l’ll·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona.
Els dies 2 i 3 de febrer, assistència als actes de Sant Raimon de Penyafort a
l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona.
El dia 22 de febrer, reunió a Madrid de la Mesa Permanent de la Conferència
de Academias de Jurisprudencia Iberoamericanas.
El dia 22 de març, assistència a la reunió del Consell Rector de l’Institut
d’Estudis Autonòmics.
El dia 20 de març, reunió del Consell Interacadèmic de Catalunya.
El dia 22 de maig, reunió del Consell Rector de l’Institut d’Estudis Autonò-
mics.
Adjudicació del Premi Ferrer Eguizábal. El jurat va ser presidit pel vicedegà
i acadèmic Sr. Eudald Vendrell i en formà part el Sr. President.
28
El dia 11 de maig, assistència a la festa de Sant Joan «ante portam latinam»,
que és la festa patronal del Col·legi de Notaris i del Deganat Autonòmic del Col-
legi de Registradors.
El dia 17 de maig, assistència a l’Ajuntament de Barcelona a l’acte presidit
pel Sr. Alcalde en ordre al projecte de constitució a Barcelona del Tribunal Arbi-
tral de la Mediterrània, al qual van assistir el Sr. President i el Sr. Mullerat.
El dia 18 de maig, assistència a la Jornada sobre Arbitratge organitzada pel
Tribunal Arbitral de Barcelona, a la qual van assistir el Sr. President, el Sr. Secre-
tari, el Sr. Campo i el Dr. Luna.
El dia 1er de juny, assistència a l’acte presidit pel Molt Hble. Sr. President
de la Generalitat, de presentació del Programa Estratègic en matèria de justícia,
elaborat pel Departament de Justícia, al qual van assistir el Sr. President i el Sr.
Mullerat.
Reunió de la Comissió de Codificació de Catalunya, del que formen part els
senyors Guàrdia, Borràs i Badosa, sobre el Projecte de Llei de modificació del
CCC en matèria de propietat horitzontal.
El dia 3 de juliol, reunió de presidents de les acadèmies catalanes.
El dia 21 de juliol, inauguració oficial de la Plaça Roca Sastre, acte al qual va
assistir el Sr. Pintó en nom de l’Acadèmia.
Els dies 20 i 21 de setembre de 2012, les Jornades de Tossa sobre el dret de
la persona i família.
10. Estatuts
Durant aquest curs, l’Acadèmia ha iniciat una reflexió vers a una modificació
dels seus Estatuts, especialment pel que fa als acadèmics de número que passen
a residir fora de Barcelona i altres aspectes en matèria de quòrums de votacions
que poden ser revisats.
11. Fundacions
L’Acadèmia, a través del Sr. President o d’altres acadèmics, va participar a

diverses reunions de la Fundació dels Notaris de Catalunya (20 de desembre de
2011 i 27 de juny de 2012), Fundació Pau Casals (27 juny) i Fundació Roca Sastre
(28 de juny).
12. Economia
Durant aquest curs, l’Acadèmia ha tingut uns ingressos de 32.897,53 euros

i unes despeses de 15.604,51 euros, estant pendents de recepció alguns dels in-
gressos ordinaris.
29
13. Conclusió
L’Acadèmia mostra així la seva dedicació al compliment dels seus fins d’es-
tudi i investigació del dret, col·laboració a la reforma de la legislació i al foment
de la cultura jurídica.
Reinvigorada amb els seus nous acadèmics electes i de número, l’Acadèmia
enfoca així el nou curs 2012-2013.
Aquí s’acaba la relació per les consecucions de l’Acadèmia de Jurisprudèn-
cia i Legislació durant el curs passat.
Després d’aquest periple, si ho permeten, tornem a l’Acadèmia d’Atenes on
Plató (La República) recordà que «La justícia en la vida i conducta de l’estat no-
més és possible si primerament resideix en els cors i en les ànimes dels ciutadans».
30
ABÚS DEL DRET I TUTELA DE LA MINORIA
EN LES SOCIETATS DE CAPITAL
DISCURS D’INGRÉS
a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
Il·lm. Sr. FRANCESC TUSQUETS TRIAS DE BES
SUMARI
Proemi
1. Les societats de capital

1.1. Concepte
1.2. El capital social
1.3. El principi majoritari
1.3.a) Consideracions generals
1.3.b) En les societats anònimes
1.3.c) En les societats limitades
1.4. La impugnació dels acords socials
2. L’abús del dret

2.1. Antecedents
2.2. La teoria de l’abús del dret en l’ordenament jurídic espanyol
2.3. L’abús del dret en la legislació civil de Catalunya
3. Abús del dret i protecció de la minoria social

3.1. Introducció
3.2. Actuacions relacionades amb els administradors
3.2.a) Reducció del nombre d’administradors
3.2.b) Fixació de retribucions excessives
3.3. Operacions sobre el capital social
3.4. Retenció injustificada de beneficis
3.5. El controvertit article 348 bis de la Llei de Societats De Capital
3.5.a) Comentari del precepte
3.5.b) El dret de separació com a solució del conflicte societari
Excm. Sr. President de l’Acadèmia,

Il·lms. Sres. i Srs. acadèmics,
Autoritats,
Senyores i senyors
Amics,
PROEMI
Tinc especial interès, i no només per cortesia, que les meves primeres parau-
les siguin per expressar públicament el meu agraïment als acadèmics per l’honor
33
que m’han conferit en rebre’m en aquesta prestigiosa institució; sens dubte un
dels màxims referents en el món jurídic català.
Agraïment que m’agradaria personalitzar, en primer lloc, en els acadèmics
que van proposar la meva candidatura: el Dr. Josep M. Font i Rius, l’acadèmic
més antic i que, com a catedràtic d’Història del Dret, va impartir la primera lliçó
de dret que vaig rebre a la meva vida, un matí del mes d’octubre del ja llunyà any
1965; el meu mestre, el professor Rafael Jiménez de Parga, a qui mai agrairé prou
el seu magisteri, i que ha tingut la generositat d’acceptar fer la contestació del meu
discurs d’ingrés; i el magistrat de la Sala 1a del Tribunal Suprem, excel·lent jurista
i millor persona Dr. Ignacio Sancho Gargallo.
I permeteu-me també que particularitzi el meu agraïment en la persona del
President de l’Acadèmia, l’amic Josep-D. Guàrdia i Canela.
Voldria correspondre a la confiança rebuda treballant de forma activa en les
importants tasques que aquesta Corporació desenvolupa.
No vull amagar però, que als sentiments de satisfacció per haver estat elegit
membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i de preo-
cupació per la responsabilitat assumida, haig d’afegir la gran il·lusió que em fa
pertànyer a una institució que van presidir el meu besavi Joan de Déu Trias i Giró
(1901-1903), catedràtic de Dret Internacional Públic i Privat de la Universitat de
Barcelona, i el meu avi Josep M. Trias de Bes (1960-1965), també catedràtic de la
mateixa disciplina (el meu avi va succeir en la càtedra al seu pare); i de la qual van
formar part l’advocat Joan de Déu Trias de Bes (1954-1965) i el notari Frederic
Trias de Bes (1960-1969), tots dos germans del meu avi.
Permeteu-me un record molt personal. Poques setmanes després d’haver
jo començat els estudis de dret a la Universitat de Barcelona, va morir el meu
avi. Era en aquell moment president de l’Acadèmia, que aquell dia celebrava
sessió ordinària, la qual va quedar suspesa quan va arribar la notícia de la seva
mort. Molts acadèmics es van desplaçar al domicili dels meus avis al carrer Con-
sell de Cent per expressar el condol a la família. Va ser el primer contacte que
vaig tenir amb l’Acadèmia, que 47 anys després m’honora en acceptar-me’n
com a membre.
I de la meva branca paterna, amb menys vincles amb el món jurídic, voldria
esmentar el notari i degà del Col·legi de Notaris de Barcelona Antoni Par i Tus-
quets, que va ésser elegit acadèmic de mèrit l’any 19341.
***
1
Vid. L. Pagarolas, «Història de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya»,
Barcelona, 2000, p. 154.
34
Vinc a ocupar la medalla i setial que porta el nom de l’il·lustre jurista Jaume
de Montjuïc (Jacobus de Monte Judaico).
Malauradament no hi ha coincidència entre els historiadors respecte al lloc i
data del seu naixement, estudis, obra, ni data de la seva mort.
Pel que he pogut esbrinar, va néixer a la segona meitat del segle XIII, va estu-
diar a Bolonya amb el professor Dino de Mugello, i va viure molts anys a Barce-
lona, on va exercir com a jutge i va formar part del Consell de Cent, com a «savi
en dret» des de l’any 1314; i l’any 1341, ja gran, va ser admès entre els canonges
de la Catedral de Barcelona.
És autor de «Glossae seu postillae in usaticos barcinonenses»2, que constitu-
eix un dels comentaris més antics i reconeguts dels Usatges3.
Sembla que va morir a Barcelona l’any 1345.
Bona prova del seu prestigi és que dóna nom a l’«Associació Catalana d’His-
tòria del Dret, Jaume de Montjuïc».
Des de la restauració de l’Acadèmia l’any 1954 han ocupat el setial Jaume de
Montjuïc, l’advocat civilista Francesc d’Assís Ripoll i Fortuño, el magistrat que
fou president de l’Audiència Territorial de Barcelona Carlos Obiols i Taberner, i
el meu antecessor immediat Josep M. Pou de Avilés.
El Dr. Pou de Avilés va ser professor meu de Dret Civil a la Universitat de
Barcelona.
Vaig tenir efectivament la gran sort de cursar la llicenciatura en dret a la
segona meitat dels anys seixanta a la Universitat de Barcelona, amb un claustre
de professors excepcional, integrat, per esmentar només els acadèmics, pels pro-
fessors Font Rius, Latorre, Fernández de Villavicencio, Albaladejo, Pérez Vitoria,
Polo, Córdoba, Puig Ferriol, Roca, Badosa, Borrás, Mans, Badenes, Pou de Avi-
lés, Casals, Pintó, Guàrdia i Martínez-Sarrión.
Dels meus professors, del seu tarannà personal i universitari, vaig aprendre
moltes més coses que els continguts dels programes de les respectives assignatu-
res que impartien.
Josep M. Pou de Avilés va néixer el 7 de setembre de 1921 a Vilassar
de Mar. Es va llicenciar en dret a la Universitat de Barcelona en 1943 amb
premi extraordinari i va obtenir el títol de doctor a la llavors anomenada
2
Sobre aquesta qüestió podeu veure, Aquilino Iglesias Ferreirós, «Las glosas de Jaume
Montjuic a los usatges de Barcelona» INITIUM: Revista catalana d’història del dret, n. 7, 2002, p.
849 a 961.
3
En aquest sentit és important destacar que l’eminent jurista Tomás Mieres al pròleg de la
seva obra «APPARATUS SUPER CONSTITUTIONIBUS CURIARUM GENERALIUM CAT-
HALONIAE», es va excusar de comentar els Usatges de Barcelona, per considerar que ja havien
estat prou glossats per Jaume de Montjuïc i Jaume de Callís. Així observat per Juan Vallet de Goy-
tisolo, «Las fuentes del derecho según el “apparatus super constitutionibus curiarum generalium
cathaloniae” de Tomás Mieres», en Libro-homenaje a Ramón Mª Roca Sastre, Junta de Decanos de
los Colegios Notariales, Madrid, 1988, Vol. I, pp. 316 i 403 (Separata).
35
Universidad Central de Madrid l’any 1947, amb una tesi sobre «La paternidad
judicialmente declarada».
Va exercir la professió d’advocat durant més de seixanta anys, de forma
intensa com ho demostra la seva pertinença als col·legis de Barcelona, Gra-
nollers, Lleida, Sant Feliu de Llobregat, Madrid, Mataró, Figueres, Girona
i Vic4.
Com va exposar el professor Agustín Luna a la necrològica del Dr. Pou de
Avilés, que va pronunciar a la sessió de l’Acadèmia del dia 9 de desembre de
2011, «... fue un brillantísimo abogado, muy reputado por su doctrina, eficacísimo
en la diatriba argumental, sabio reductor de lo complicado a la sencillez y muy bri-
llante en su oratoria»5.
Durant la seva llarga activitat professional van passar (en el sentit tradicio-
nal d’aquest terme) pel seu despatx molts joves que després han estat magnífics
advocats, entre els quals ni més ni menys que l’expresident de l’Acadèmia Dr.
Pintó Ruiz.
La seva intensa dedicació a l’advocacia no li va impedir destacar com a pro-
fessor universitari. Professor auxiliar primer, després adjunt i més tard professor
titular numerari, va ensenyar dret civil a la Universitat de Barcelona durant més
de 42 anys, i és autor d’una extensa obra en aquesta matèria prou coneguda.
Però potser no tothom sap que, juntament amb el seu oncle Gabriel Avilés
Cucarella va redactar un manual de «Derecho Mercantil», del qual es van publicar
edicions els anys 1947, 1953 i 1959.
Un aspecte molt destacable de la seva activitat com a jurista va ser la seva
actuació com a secretari de la Comissió de Juristes que va preparar la proposta de
text de la Compilació de Dret Civil de Catalunya de 21 de juliol de 1960.
El Dr. Pou de Avilés va ser elegit per formar part de l’Acadèmia el dia 29 de
gener de 1986, i va ingressar el 10 de desembre de 1990 amb la lectura del discurs
reglamentari que va versar sobre l’accessió invertida; discurs que va contestar el
Dr. Pintó Ruiz.
Va participar activament en els treballs ordinaris de l’Acadèmia, i entre les
seves darreres intervencions destaca la contestació al discurs d’ingrés del Dr. An-
toni de P. Escura sobre «La seguretat jurídica en el comerç electrònic» el 22 de
març de 2001.
Brillant advocat, bon professor i acadèmic, el Dr. Pou de Avilés va ser també
un magnífic àrbitre. Tinc l’honor de formar part de la junta directiva del Tribunal
Arbitral de Barcelona, i he pogut constatar que ha deixat en el TAB un gratíssim
record de les seves actuacions arbitrals.
4
Vid. Guia judicial de Catalunya 2007, p. 1008.
5
Vid. http://www.ajilc.cat/publicacions.asp
36
Va morir a Barcelona el dia 7 de maig de 2011, pocs mesos abans de complir
90 anys.
***
Procedeixo a continuació a la lectura del meu discurs en el que intentaré

exposar que la prohibició de l’abús del dret és aplicable als conflictes societaris,
en especial en situacions d’opressió dels socis minoritaris, com a conseqüència de
conductes abusives per part de la majoria de control.
Aquests conflictes es presenten especialment en les petites i mitjanes socie-
tats, que són la gran majoria de les que operen a Catalunya. Probablement perquè
com ja va posar de manifest VICENS VIVES: «Els catalans hem estat un poble que
mai no ha manejat grans capitals»6.
En efecte, en les grans societats, en particular les cotitzades, hi ha un mer-
cat organitzat que permet al soci minoritari que hagi perdut l’affectio societatis,
transmetre les seves accions. Possibilitat aquesta que és inexistent en les petites
societats tancades, per manca d’un mercat organitzat per a la transmissió de par-
ticipacions socials.
En aquests supòsits el soci minoritari, en aplicació de la doctrina de l’abús
del dret, pot impugnar els acords imposats de forma abusiva per la majoria
de control. Val a dir, però, que per aquesta via es pot aconseguir l’anul·lació
d’aquests acords, però no necessàriament solucionar de forma definitiva el con-
flicte intrasocietari. Caldrà per tant cercar alternatives que permetin resoldre de
manera concloent la controvèrsia.
El títol del discurs és, com ja s’ha avançat: «Abús del dret i tutela de la mi-
noria en les societats de capital». Inde latae leges, ne firmior omnia posset. (Ovidi,
Fasti, 3, 279)
1. LES SOCIETATS DE CAPITAL
1.1. Concepte
La tradicional classificació, d’origen doctrinal, de les societats mercantils en-

tre personalistes i de capital ha adquirit carta de naturalesa, mitjançant el Reial
decret legislatiu 1/2010, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de societats de
capital (BOE núm. 161, de 3 de juliol).
6
Vid. J. VICENS VIVES, Notícia de Catalunya, Ed. Destino, Barcelona, 1984, p. 44.
37
Efectivament, la doctrina distingeix des de fa temps7 entre societats mercan-
tils personalistes i societats mercantils de capital.
El criteri de distinció es fonamenta en el fet que en les societats personalistes,
les característiques personals dels socis tenen una influència més directa en l’orga-
nització de la companyia que en les societats de capitals, en les quals les caracterís-
tiques personals dels socis són irrellevants als efectes de l’organització social8.
Des d’una altra perspectiva, més jurídica, la mateixa classificació es pot fer,
en atenció al règim de responsabilitat dels socis9, de tal manera que són persona-
listes les societats mercantils en les quals els socis responen dels deutes socials,
mentre que les capitalistes tenen com a tret comú que els seus socis no responen
personalment dels deutes socials.
Aprofundint quelcom més, podem assenyalar que en les societats personalis-
tes l’intuitus personae constitueix un pressupòsit bàsic en la creació i desenvolu-
pament de la societat, i explica els trets del seu règim jurídic: la intransmissibilitat
de la condició de soci, el principi d’unanimitat per a les decisions socials, la dis-
solució en cas de mort o fallida d’un soci i la responsabilitat personal i il·limitada
dels socis10.
Per contra, les societats de capital es conceben per a finalitats independents
dels interessos individuals dels socis, i els seus trets característics són contraris
als de les societats personalistes: la mobilitat de la condició de soci, el principi
majoritari en l’adopció d’acords, l’objectivació de les causes de dissolució i la
responsabilitat limitada dels socis11.
Però aquesta distinció entre societats personalistes i de capital tan arrelada
en la doctrina, era ignorada pel legislador, que fins i tot la qualifica de «un tanto
arbitraria», en l’exposició de motius de la Llei de 17 de juliol de 1953, sobre règim
jurídic de les societats de responsabilitat limitada12.
No va ser fins a la Llei 66/1997 (d’acompanyament a la de pressupostos ge-
nerals per a l’exercici de 1998), que introdueix una nova Disposició addicional, la
7
A títol d’exemple podem trobar aquesta distinció en diferents manuals de la primera
meitat del segle XX. Així: E. LANGLE RUBIO, Derecho Mercantil Español, Barcelona 1950, T. I, p. 456;
i A. VICENTE Y GELLA, Curso de Derecho Mercantil comparado, Zaragoza, 1948, T. primer, p. 176.
I també a manuals estrangers, com per exemple COOPER ROYER, Traité des Sociétés, París, 1938,
Tome Premier, p. 289.
8
D’aquesta opinió F. SÁNCHEZ CALERO / J. SÁNCHEZ-CALERO GUILARTE, Instituciones de De-
recho Mercantil, Vol. I, 34ª ed., Cizur Menor, 2011, p. 319.
9
Vid. F. VICENT CHULIÁ, Introducción al Derecho Mercantil, 18ª ed., Valencia, 2005, p. 279.
10
Vid. C. PAZ-ARES, en URÍA MENÉNDEZ, Curso de Derecho Mercantil, Madrid, 1999, T. I,
p. 484.
11
Vid. C. PAZ-ARES, loc. cit. p. 485, tot i que aquest autor fa referència a una categoria
més ampla que anomena «sociedades de estructura corporativa», en la qual inclou també la societat
agrària de transformació, les cooperatives, les mútues d’assegurances, i altres.
12
Malgrat això, J. GIRÓN TENA, «Derecho de Sociedades», Madrid, 1976, p. 176, afirma «que
se trata de un criterio elaborado por la doctrina con buena base en el Derecho positivo».
38
27, al text refós de la Llei general de la seguretat social, per tal de regular l’enqua-
drament dels socis-treballadors i administradors de les societats mercantils dins
del sistema de la Seguretat Social, que el legislador va emprar per primer cop la
categoria «societat mercantil capitalista».
Amb algunes altres referències a l’expressió «societats mercantils capitalis-
tes», com per exemple a l’article 34 de la Llei 50/1998, de 30 de desembre, de
mesures fiscals, administratives i de l’ordre social, que modifica la normativa
anterior respecte de l’enquadrament dels administradors de les societats mer-
cantils, s’arriba a la Llei 3/2009, de 3 d’abril, sobre modificacions estructurals
de les societats mercantils, a l’exposició de motius de la qual el legislador uti-
litza l’expressió «societats de capital». I la seva Disposició addicional, setena,
habilita el govern perquè en el termini de 12 mesos refongui en un únic text i
sota el títol de «Llei de societats de capital», les normes reguladores de les socie-
tats de capital, per tal de regularitzar, aclarir i normalitzar els corresponents
textos legals13.
Com diu l’exposició de motius de la Llei de societats de capital, aquesta
expressió genèrica, en ascendir a títol de la Llei, assoleix rang definidor.
Efectivament, l’article 1 de la LSC estableix que les societats de capital són la
societat de responsabilitat limitada, la societat anònima i la societat comanditària
per accions.
D’aquests tres tipus socials, la societat de responsabilitat limitada és, sens
dubte, la preferida de molt pels operadors econòmics, malgrat haver estat la dar-
rera en disposar d’un règim jurídic propi14, mentre que la societat comanditària
per accions ha caigut en desús15.
En els paràgrafs 2, 3 i 4 de l’esmentat article 1 de la Llei es defineixen les tres
diferents societats de capital, i es posa l’accent en el fet que necessàriament han de
disposar d’un capital, dividit en accions (societat anònima i societat comanditària
per accions), o participacions (societat de responsabilitat limitada), integrat per
13
El Consell d’Estat va posar objeccions a la refundició pretesa per l’esmentada Disposició
addicional de la Llei de modificacions estructurals, perquè la refundició hauria de ser per recollir
la regulació dispersa de «determinada materia», però no es poden refondre textos diversos per em-
prar-los en una categoria dogmàtica o doctrinal, però que no tingui un règim legal unitari. Vid. so-
bre aquesta qüestió M. OLIVENCIA, «Evolución y perspectiva del Derecho de Sociedades en España»,
Separata de Estudios de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, Madrid, 2011, p. 254.
14
Sobre aquesta qüestió, vegeu R. JIMÉNEZ DE PARGA, «La sociedad de responsabilidad limi-
tada desde el “Modernismo” al siglo XXI», Discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legis-
lació de Catalunya, Barcelona, 1999, pàssim.
15
De les estadístiques mercantils que publica el Registre Mercantil Central es desprèn que
en els darrers anys s’han constituït el següent nombre de societats mercantils:
S.A. S.L. S. Comanditàries
(sense distingir entre comanditàries simples i per accions).
2009 767 77.496 14
2010 733 79.085 25
2011 649 84.035 11
39
les aportacions de tots els socis, que no responen personalment dels deutes socials
(societat anònima i societat de responsabilitat limitada), un dels quals, almenys,
respon personalment dels deutes socials com a soci col·lectiu (societat comandi-
tària per accions).
1.2. El capital social
De la seva pròpia denominació es desprèn la gran importància que, en

aquesta classe de societats mercantils, té el capital social.
S’acostuma a dir de forma molt gràfica, tot i que referida només a la societat
anònima, que és un capital amb personalitat jurídica.
Tant la societat anònima, com la de responsabilitat limitada i la comanditària
per accions, es constitueixen amb un capital determinat, l’import del qual ha de
figurar en els estatuts (art. 23.b, LSC), i representa, en principi, la suma de les
aportacions dels socis.
L’import del capital social és fixat lliurement pels socis, tot i que ha de supe-
rar els capitals mínims fixats per a les societats anònimes (60.000 euros) i per a les
societats limitades (3.000 euros)16.
Ara bé, aquest capital mínim no té per funció garantir que la societat disposi
d’un patrimoni suficient per desenvolupar el seu objecte social17. La Llei imposa,
com a requisit imprescindible per a la constitució i funcionament de la societat,
un capital mínim, però no exigeix que aquest capital sigui l’adient per al desen-
volupament de les activitats que la societat pretén dur a terme (RDGRN de 22 de
juny de 1993).
I en aquest sentit és clar que són nombroses les societats que, amb un capital
inferior al que requeriria el seu objecte social, es troben en situació d’infracapi-
talització material. Qüestió aquesta d’indubtable interès, però en la qual no ens
podem detenir per excedir els límits d’aquest treball18.
La funció que tradicionalment s’ha atribuït al capital social és la de garantia
en protecció dels tercers, en particular dels creditors socials19. Efectivament, atesa
la manca de responsabilitat dels socis pels deutes socials, la societat respon amb
els béns que formen el seu patrimoni. Doncs bé, la xifra del capital social —que
figura com ja s’ha dit en els estatuts— ha de tenir una correspondència amb l’im-
16
L’exigència d’un capital mínim va ser imposada per la segona directiva comunitària en
matèria de societats.
17
D’aquesta opinió R. URÍA, A. MENÉNDEZ, J. GARCÍA DE ENTERRÍA, en Uría-Menéndez,
Curso de Derecho Mercantil, Madrid, 1999, t. I, p. 776.
18
El primer treball que es va publicar sobre aquesta matèria a Espanya i que va tenir una
gran repercussió al seu dia va ser el de C. PAZ-ARES, Sobre la infracapitalización de las sociedades,
A.D.C., 1983, p. 158 i ss.
19
Vid. per tots, F. SÁNCHEZ-CALERO / J. SÁNCHEZ-CALERO GUILARTE, Instituciones de De-
recho Mercantil, cit. p. 392 i ss.
40
port del patrimoni. I tot un seguit de normes de la LSC pretenen que el capital
social estatutari no sigui purament formal, ja que ha de tenir una correspondència
efectiva amb el patrimoni de la societat.
Però als efectes d’aquest treball el que interessa destacar és, com ja s’ha
avançat, la importància del capital en l’organització de la societat. En efecte, la
participació dels socis amb la titularitat de les accions o participacions en què es
divideix el capital és determinant en la posició jurídica del soci, tenint en compte
que la participació en el capital és la mesura emprada normalment per determinar
els respectius drets dels socis, tant polítics com econòmics20.
1.3. El principi majoritari
1.3.a) Consideracions generals

El dret polític per antonomàsia és el d’assistir i votar en les juntes generals
(art. 93.c) LSC).
La junta general és l’òrgan col·legiat, considerat en principi com a sobirà,
que té com a finalitat que el conjunt dels socis puguin deliberar i adoptar acords,
de tal manera que mitjançant el seu vot es pugui formar la voluntat dels socis i en
definitiva de la societat21.
Com ja s’ha dit, un dels trets diferenciadors entre les societats personalistes i les
de capital, és que en les primeres regeix el principi d’unanimitat per a les decisions
socials, mentre que en les segones regeix el principi majoritari en l’adopció d’acords22.
L’adopció de decisions per majoria constitueix en principi una excepció en
dret privat, on la regla general és normalment d’exigència de la unanimitat per
vincular voluntats23.
Va ser durant l’etapa de la codificació al segle XIX que el legislador europeu
va començar a proposar ex lege el principi majoritari a les societats anònimes24.
A Espanya, ja el Codi de comerç de 1829 permetia que la Junta de socis po-
gués prendre decisions per majoria, criteri que ha mantingut la normativa socie-
tària que s’ha anat dictant des de llavors fins a la LSC25.
20
D’aquesta opinió R. URÍA, A. MENÉNDEZ, J. GARCÍA DE ENTERRÍA, Curso de Derecho Mer-
cantil, cit. p. 775.
21
Vid. F. SÁNCHEZ CALERO, La Junta General en las Sociedades de Capital, Cizur Menor,
2007, p. 37.
22
Vid. epígraf 1.1 d’aquest treball.
23
Vid. M. SÁNCHEZ LINDE, El principio de mayoría en la adopción de acuerdos de la junta
general de la sociedad anónima, Cizur Menor, 2009, p. 35, on invoca la RDGRN de 1 d’abril de
1945, en relació a la contraposició de la regla de la unanimitat en els negocis bilaterals i la majoria
en les societats anònimes.
24
Vid. SÁNCHEZ LINDE, op. cit p. 48.
25
Només hi ha una excepció: en la societat anònima de fundació successiva, certament
molt infreqüent, l’art. 49.3 LSC exigeix el vot mínim de tots els subscriptors concorrents per mo-
dificar el contingut del programa de fundació.
41
Són motivacions de tres tipus les que han estat invocades com a fonament
del principi majoritari en les societats de capital.
En primer lloc, una raó pràctica o funcional, atès que la unanimitat faria
impossible la presa de decisions en les juntes26, especialment en les societats anò-
nimes, que normalment tenen un important nombre de socis.
Altres autors consideren que el principi majoritari és una manifestació del
principi democràtic, propi d’una economia liberal capitalista desenvolupada ja
en el segle XIX27.
I una tercera motivació es basa en el principi de responsabilitat limitada
dels socis en les societats de capital, que responen exclusivament per la xifra del
capital aportat a la societat. I en aquest sentit el soci que més aporta, més riscos
assumeix i, per tant, en principi més interès té en la societat28. I des d’aquesta
perspectiva es considera que no fóra lògic permetre, que un soci minoritari amb
una mínima aportació en la societat tingués la possibilitat de vetar les decisions
dels socis que més han aportat.
Ara bé, aquest principi majoritari, propi, com ja s’ha dit, de les societats de
capital, té una configuració diferent en les societats anònimes i en les limitades.
1.3.b) En les societats anònimes

En efecte, en seu de societats anònimes adquireix especial rellevància el quò-
rum d’assistència a les juntes.
Efectivament, per a la vàlida constitució de la junta es requereix, amb caràc-
ter general, que en primera convocatòria els accionistes presents o representats
tinguin, almenys, el vint-i-cinc per cent del capital subscrit amb dret a vot; i els
estatus socials poden fixar un quòrum superior (art. 193.1 LSC).
I en segona convocatòria, serà vàlida la constitució de la junta, sigui quin
sigui el capital que hi concorri, llevat que els estatuts estableixin un quòrum de-
terminat, que necessàriament ha de ser inferior al que la llei o els estatuts fixin per
a la primera convocatòria (art. 193.2 LSC).
I, per les raons ja exposades, no seria lícita la clàusula estatutària que exigís la
presència unànime de tots els socis per a la vàlida constitució de la junta, atès que això
suposaria donar al soci un dret de veto, que impediria el funcionament de la junta per
l’absència d’un únic soci (vid. RRDGRN de 15 d’abril de 1991 i 13 de gener de 1994).
26
D’aquesta opinió, SÁNCHEZ LINDE, op. cit. p. 58.
27
En aquest sentit, POLO SÁNCHEZ, «Abuso o Tiranía. Reflexiones sobre la dialéctica entre
mayoría y minoría en la sociedad anónima», en Estudios Jurídicos en homenaje al profesor Aurelio
Menéndez, [Coord. J.L. Iglesias Prada], Vol. II, Madrid, 1996, p. 2272. També, però més matitza-
dament, es refereix al principi democràtic de la majoria, combinat amb el principi capitalista que
«transforma la democracia en plutocracia», R. URÍA, A. MENÉNDEZ y J.M. MUÑOZ-PLANAS, «La Junta
General de Accionistas», en URÍA-MENÉNDEZ y OLIVENCIA (Dirs.), Comentario al Régimen Legal de
las Sociedades Mercantiles, T. V, Madrid, 1992, p. 26.
28
Vid. GIRÓN TENA, Derecho de Sociedades Anónimas, Valladolid, 1952, p. 274.
42
Quan la junta general hagi de prendre decisions d’especial rellevància
(l’emissió d’obligacions, l’augment i reducció del capital i qualsevol altra modi-
ficació estatutària, la supressió o la limitació del dret d’adquisició preferent de
noves accions i les anomenades modificacions estructurals), l’art. 194 de la LSC
exigeix, en primera convocatòria, un quòrum de concurrència d’accionistes que
tinguin, almenys, el cinquanta per cent del capital subscrit amb dret de vot. I en
segona convocatòria n’hi ha prou amb la concurrència del vint-i-cinc per cent del
capital esmentat.
I aquests quòrums poden ser elevats per als estatuts, sense arribar a l’exigèn-
cia del cent per cent.
Però el principi majoritari es manifesta també i especialment en l’adopció
dels acords de les societats anònimes.
Efectivament, l’art. 201.1 LSC estableix que «A la societat anònima els acords
socials s’adopten per majoria dels vots dels accionistes presents o representats».
Aquest precepte, que no tenia idèntica redacció en l’antiga LSA, aclareix
alguns dels problemes de la normativa anterior, que no especificava si la majoria
era de persones (principi viril) o de capitals (principi real), ni de quina majoria,
simple o absoluta es tractava.
D’acord amb el que estableix l’article esmentat 201.1, queda clar que per a
l’adopció vàlida de l’acord, la determinació de la majoria és la del capital; ha de
fer-se en relació amb els accionistes presents o representats a la junta, i caldrà que
els vots favorables a l’acord siguin com a mínim la meitat més un dels vots assis-
tents. En definitiva, el que s’acostuma a anomenar majoria ordinària.
I en els casos especials de l’art. 194 ja esmentat, per a l’adopció vàlida
d’acords es requereix, en primera convocatòria, la majoria ordinària, sempre que
els accionistes presents o representats que hi concorrin representin almenys el
cinquanta per cent del capital subscrit amb dret de vot. Quan en segona convoca-
tòria concorrin accionistes que representin el vint-i-cinc per cent o més del capital
sense arribar al cinquanta per cent, serà necessari el vot favorable dels dos terços
del capital present o representat en la junta.
Aquestes majories es poden elevar als estatuts socials (art. 201.3), però sense
arribar a la unanimitat (RDGRN de 15 d’abril de 1991).
D’altra banda, l’art. 159.2 estableix que tots els socis, fins i tot els dissidents
i els que no hagin participat a la reunió, queden sotmesos als acords de la junta
general.
Ara bé, aquesta submissió no pot ser incondicional29. L’accionista ha de sot-
metre’s a la voluntat social, expressada per la majoria, però aquesta ha de respec-
29
Així observat per URÍA, MENÉNDEZ, MUÑOZ PLANA, La Junta General de Accionistas, cit.
p. 30.
43
tar la llei i els estatuts, i tenir en compte l’interès social. En aquest sentit, com s’ha
posat de manifest, cap soci, ni tan sols els que han votat a favor, poden quedar
sotmesos a un acord contrari a la llei30.
Per tant la subjecció de tots els socis als acords socials implica la presumpció
de validesa d’aquests, mentre no sigui declarada la seva nul·litat o anul·labilitat.
1.3.c) En les societats limitades

En matèria de dret de vot hi ha una diferència significativa entre la societat
anònima i la limitada.
Efectivament, a la societat anònima l’art. 188.2 LSC fixa imperativament
la regla de proporcionalitat entre el valor nominal de l’acció i el dret de vot, i
determina la manca de validesa de la creació d’accions que de manera directa o
indirecta alterin l’esmentada proporcionalitat.
Per contra, la norma reguladora de la matèria en seu de societats limitades,
l’art. 188.1 LSC, és dispositiva, i estableix que, llevat de disposició contrària dels
estatuts socials, cada participació concedeix al seu titular el dret a emetre un vot.
Per tant poden els estatuts de les societats limitades trencar el principi de
proporcionalitat entre el nominal de la participació i el dret de vot del soci, i esta-
blir, per exemple, un vot plural per a determinades participacions i amb caràcter
general o només per a determinats acords, etc...
Aquesta particularitat del règim jurídic del dret de vot a les societats limita-
des va ser incorporada a la Llei 2/1995, de 23 de març, de societats de responsa-
bilitat limitada, i va ser acollida per la doctrina com un canvi revolucionari, que
suposava la fi de l’anomenat dogma de la igualtat de les participacions socials, en
permetre l’obertura de les societats limitades al món dels privilegis socials31.
Tot i això no sembla que aquesta possibilitat de rompre estatutàriament la
proporcionalitat entre valor nominal i dret de vot hagi estat emprada freqüent-
ment pels operadors econòmics.
D’altra banda, la regla de la majoria per adoptar acords, en seu de societats
limitades, és clarament diferent de la que hem examinat respecte de la societat
anònima.
Efectivament, en primer lloc la llei no fa cap referència als quòrums de cons-
titució, i, a més, les majories necessàries per a l’adopció d’acords no es computen
sobre els socis presents o representats a la junta (com és el cas de les societats
anònimes), sinó sobre el total dels vots corresponents a les participacions socials
en què es divideix el capital social.
30
Id.
31
Vid. R. CABANAS / J.M. CALAVIA, Ley de Sociedades de Responsabilidad Limitada, Comen-
tarios de urgencia a la ley 2/1995, de 23 de marzo, de Sociedades de Responsabilidad Limitada,
Barcelona, 1995, p. 283.
44
Així, la regla general per als acords referits als assumptes ordinaris és que
s’adopten per majoria dels vots emesos vàlidament, sempre que representin un
terç dels vots corresponents a les participacions en què es divideix el capital social,
i no es computen els vots en blanc (art. 198).
És a dir, per a l’adopció d’acords ordinaris (per exemple l’aprovació dels
comptes anuals o el nomenament d’administradors), cal en primer lloc que votin
a favor de l’acord la meitat més un dels vots vàlidament emesos, sempre que
aquests representin, com a mínim, un terç dels vots corresponents a les participa-
cions en què es divideix el capital social.
Front a aquesta regla general pels afers ordinaris, l’art. 199 estableix unes
majories reforçades o qualificades per a determinats assumptes.
Així per a la modificació d’estatuts es requereix el vot favorable de més de
la meitat dels vots corresponents a les participacions en què es divideix el capital
social (art. 199.a)).
I per alguns afers especials, com l’autorització als administradors perquè es
puguin dedicar a la mateixa activitat que constitueix l’objecte social, la supressió
o limitació del dret de preferència en els augments de capital, i per a les anome-
nades modificacions estructurals, es requereix el vot favorable de, com a mínim,
dos terços dels vots corresponents a les participacions en què es divideix el capital
social.
Sorprèn que per a l’adopció d’acords sobre aquests assumptes, certament
importants, es requereixi legalment d’unes majories reforçades, quan una decisió
encara més rellevant i decisiva per a la societat, com és sens dubte la dissolució, es
pugui prendre per una majoria ordinària32.
Preveu també la llei que els estatuts socials poden modificar, per a tots o
alguns assumptes determinats, les majories legalment establertes per a l’adopció
d’acords. És a dir, les clàusules estatutàries han de respectar sempre els mencio-
nats mínims legals fixats en la llei, però poden elevar les majories, sense arribar a
la unanimitat (art. 200.1).
La prohibició d’exigir la unanimitat per a l’adopció d’acords de la junta ge-
neral constitueix una clara manifestació del principi majoritari propi del funcio-
nament d’aquest òrgan en les societats de capital.
Una altra particularitat del règim jurídic del dret de vot en les societats limi-
tades és que els estatuts poden exigir, a més de la proporció dels vots legalment
o estatutàriament establerta sobre el total capital social, el vot favorable d’un de-
terminat nombre de socis, amb independència de les participacions de què siguin
titulars. Per exemple, si la societat té cinc socis, tres han de votar a favor de
l’acord perquè sigui vàlid.
32
Així observat per F. SÁNCHEZ CALERO, La Junta General ..., cit. p. 588.
45
Alguns d’aquests trets característics del règim jurídic del dret de vot de les
societats limitades són manifestacions de l’intuitus personae que, tot i tenir, com
hem vist, la consideració legal de societat de capital, impregna d’alguna manera
les societats limitades.
En aquest sentit s’ha destacat que la identitat personal del soci té en la socie-
tat limitada una importància relativa en les relacions internes però és absoluta-
ment irrellevant en l’àmbit de les relacions de la societat amb tercers, i segueix en
aquest punt l’esquema propi de les societats anònimes33.
La diferent forma de computar els vots sobre els socis concurrents (en la
societat anònima), o sobre el total capital social (en la societat limitada), respon al
paradigma d’un i altre tipus societaris.
Així, les societats anònimes són societats naturalment obertes, amb un consi-
derable i variable nombre de socis, poc vinculats a la gestió social, mentre que les
societats limitades són tancades, amb un nombre inferior de socis, i més vinculats
en principi a la gestió de la societat.
Per això, les majories es computen en seu de societats anònimes sobre els
socis assistents o representats, i per contra en les societats limitades sobre el total
capital social.
Com ja s’ha dit, el principi majoritari comporta que els acords adoptats per
la Junta obliguin a tots els socis, que s’han de sotmetre a la voluntat social, ex-
pressada per la majoria, però aquesta ha de respectar la llei, els estatuts i l’interès
social.
Per tant, els socis minoritaris tenen la possibilitat d’impugnar els acords con-
traris a la llei, o que s’oposin als estatuts o lesionin l’interès social en benefici d’un
o diversos socis o tercers (art. 204.1).
La llei contempla efectivament com a dret del soci, la impugnació dels
acords socials (art. 93.c), que d’aquesta manera es configura com un instrument
de tutela dels socis minoritaris.
1.4. La impugnació dels acords socials
El C. de c. de 1885 en els escassos preceptes dedicats a la societat anònima

no contenia cap referència a la impugnació dels acords de la junta general.
Tot i això, durant el temps de vigència del C. de c. en aquesta matèria es van
plantejar alguns procediments aïllats d’impugnació d’acords, fonamentats en de-
fectes formals o principis generals de l’ordenament jurídic (SSTS de 23 de març
de 1932; 21 de febrer de 1933 i 24 d’abril de 1945).
33
Vid. F.J. ALONSO ESPINOSA, «La posición jurídica del socio en la ley 2/1995, de 23 de marzo,
de Sociedades de Responsabilidad Limitada (Aspectos generales)», en Estudios Jurídicos en homenaje
al Profesor Aurelio Menéndez, II, p. 1444-1446.
46
L’única base legal era l’art. 156 C. de C. que es referia als «acords legítims»
de la junta, i per tant podia deduir-se que els accionistes no quedaven sotmesos
als acords il·legítims de l’esmentat òrgan social34.
Ara bé, la manca d’una regulació expressa i d’unes accions específiques per
impugnar els acords, dificultava sens dubte la interposició de demandes d’impug-
nació d’acords socials.
Per aquesta raó la LSA de 1951, que va regular per primer cop aquesta ma-
tèria en els arts. 67 a 70 que contenen normes substantives i processals, va ser ben
rebuda per la doctrina35.
Per la seva part, la LSA de 1989 va suposar un progrés sobre el text anterior, en
clarificar en part la matèria, amb la distinció entre els acords nuls i els anul·lables36.
Aquesta reforma que també va ser positivament valorada per la doctrina37,
posteriorment amb la LEC 2000 va ser objecte d’una nova modificació dels seus
aspectes processals.
D’altra banda, la LSRL de 1995 es va limitar, a l’art. 56, a una remissió global
d’aquesta matèria d’impugnació d’acords de la junta general a la normativa de la
LSA.
La vigent LSC regula aquesta qüestió en el Capítol IX del Títol V, rubricat
«La impugnació d’acords», arts. 204 a 208, amb una redacció pràcticament idèn-
tica a la LSA 1989.
La competència per conèixer d’aquests procediments correspon, en princi-
pi, als jutjats mercantils (art. 86 ter LOPJ) del lloc on la societat tingui el domicili
social (art. 52.1.11º LEC), i el tipus de procediment és el de judici ordinari (art.
207.1 LSC).
Ara bé en els supòsits, cada cop més freqüents, de que els estatuts de la
societat continguin una clàusula de submissió a arbitratge serà competent la per-
tinent institució arbitral.
34
D’aquesta opinió J. GARRIGUES, Curso de Derecho Mercantil, I, 1ª ed., Madrid, 1936, p.
273.
35
Els primers i més destacats exegetes de la LSA de 1951 van escriure: «Hoy la nueva
ley ofrece un instrumento adecuado para constreñir a los poderes mayoritarios a no rebasar en su
actuación los límites de sus propias facultades, el campo de su propia competencia, sin atentar por
ello contra él. Sin duda el principio mayoritario es el único que permite el funcionamiento de las
sociedades anónimas, y hay que evitar que no le infiera una herida mortal. Pero tampoco se puede
dejar a los accionistas minoritarios, o por mejor decir, a los accionistas que no secunden con su voto los
acuerdos sociales, totalmente a merced de la mayoría, cuando ésta, con olvido de sus deberes, lesiona
los intereses de la sociedad comunes a todos los accionistas o impugne los mandatos de la ley y de
sus propios estatutos. El principio mayoritario tolera sin peligro cuantas correcciones sean necesarias
para asegurar la justicia de sus decisiones» vid. GARRIGUES Y URÍA, Comentario a la ley de Sociedades
Anónimas, Tomo I, 2ª edición, Madrid, 1953, p. 622.
36
D’aquesta opinió F. SÁNCHEZ CALERO, La Junta General ..., cit. p. 354.
37
Vid., per tots, R. JIMÉNEZ DE PARGA, «La impugnación de los acuerdos sociales en la ley
reguladora de la sociedad anónima», en AAVV, Estudios sobre la sociedad anónima, Madrid, 1995,
p. 321 i ss.
47
En efecte, l’arbitrabilitat de la impugnació dels acords socials de les societats
de capital ha sofert en el temps una curiosa evolució, que ha estat definida com a
«paradoja histórica»38.
En efecte, el C. de c. de 1829 (art. 323) va instituir com a obligatori el pro-
cediment arbitral per a la impugnació dels acords socials, que no podien per tant
plantejar-se davant els tribunals ordinaris.
El C. de c. de 1885 no contenia, com ja s’ha vist, cap referència a aquesta
qüestió, però durant la seva vigència eren freqüents les clàusules estatutàries d’ar-
bitratge, la validesa de les quals va ser reconeguda per la jurisprudència (SSTS de
26 d’abril de 1905 i 9 de juliol de 1907)39.
Quan es va promulgar la LSA de 1951, la doctrina més autoritzada va negar
la possibilitat d’impugnar els acords socials per mitjà de procediments arbitrals,
per considerar que necessàriament s’havien de seguir les normes processals esta-
blertes a la LSA40, que determinaven la competència dels jutjats ordinaris.
Aquesta tesi va ser seguida majoritàriament per la doctrina, amb l’argument
de que el caràcter imperatiu de les normes reguladores de la impugnació dels
acords socials impedien sotmetre a arbitratge la seva validesa.
El canvi d’orientació es va produir primer per la RDGRN de 19 de febrer de
1998, i molt poc temps després per la històrica STS de 18 d’abril de 1998 (ponent
X. O’Callaghan), que admet la validesa de la clàusula estatutària de submissió a
arbitratge, manifestant clarament que el caràcter imperatiu de les normes que
regulen la impugnació d’acords socials «no impide el caràcter negocial y, por tanto,
dispositivo de los mismos».
En aquest cas la clàusula estatutària sotmetia les controvèrsies societàries a
l’arbitratge d’equitat, la qual cosa va portar a la doctrina a admetre la impugna-
ció d’acords socials per mitjà d’arbitratges d’equitat. Efectivament, en els dar-
rers anys tant la jurisprudència (SAP de Málaga de 22 d’abril de 2002; SAP de
Barcelona de 14 de maig de 2002; i SAP d’Alacant de 27 de gener de 2010) com
també la doctrina41, confirmen la compatibilitat entre arbitratge d’equitat i nor-
mes imperatives; és a dir, l’àrbitre en equitat té llibertat per decidir segons el
seu criteri (lleial saber i entendre), però això no l’autoritza a infringir les normes
imperatives, que ha de respectar.
En tot cas, per si algun dubte podia quedar, la Llei 11/2011, que modifica
la Llei 60/2003, de 23 de desembre d’arbitratge, reconeix expressament l’arbi-
trabilitat dels conflictes societaris, opta per exigir una majoria legal reforçada per
38
Vid. F. VICENT CHULIÁ, Introducción al Derecho Mercantil, 18ª ed., Valencia, 2005, p. 400.
39
Ibidem.
40
Vid. GARRIGUES-URÍA, Comentario a la Ley de Sociedades Anónimas, cit. p. 648.
41
Pioner en aquesta tesi va ser ELIAS CAMPO, «Aspectos del Convenio y del laudo arbitral
vistos por un notario. Cuestiones en la nueva ley». Discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència
i Legislació de Catalunya, Barcelona, 2004, p. 44.
48
a introduir en els estatuts una clàusula de submissió a arbitratge, i estableix que
l’administració de l’arbitratge societari i la designació dels àrbitres ha de corres-
pondre a una institució arbitral42.
Sigui como sigui, la LSC distingeix, com ja s’ha avançat, entre els acords nuls
i els anul·lables (art. 204). Són nuls els que siguin contraris a la llei. Són anul·lables
els que s’oposin als estatuts i els que lesionin l’interès social en benefici d’un o
diversos socis o de tercers.
És a dir, a més de poder impugnar els acords contraris a la llei i els oposats
als estatuts, ha volgut incloure el legislador la possibilitat de fer-ho també respec-
te als acords de la junta que perjudiquen els interessos socials en benefici de socis
o fins i tot de tercers.
Com ha estat destacat, la motivació del legislador per admetre la impugnabi-
litat d’aquests acords, és que precisament a través d’acords d’aquesta classe és on
es manifesta més clarament l’abús o l’extralimitació del poder de les majories43.
Des d’una altra perspectiva sovint els acords lesius als interessos de la societat
comporten un abús de la majoria al decidir en contra de l’interès social (STS de
10 de novembre de 2011).
En aquests supòsits els acords es poden prendre sense violar la llei ni els es-
tatuts, però les exigències de justícia estan per damunt de l’observança estricta de
les normes jurídiques escrites, i no poden deixar desemparats als socis minoritaris
perjudicats per acords majoritaris de la junta44.
En aquest sentit s’ha manifestat la jurisprudència, tot aplicant la doctrina
que prohibeix l’abús del dret.
2. L’ABÚS DEL DRET
2.1. Antecedents
La teoria de l’abús del dret és relativament moderna.

Efectivament al dret romà, que ha estat generalment considerat com a indi-
vidualista, no trobem precedents clars d’aquesta teoria. L’axioma «qui iure suo
42
Sobre la situació de l’arbitratge societari després de la reforma, podem veure M.I. RO-
DRÍGUEZ ROBLEDO, «El Arbitraje Societario en la nueva ley de Arbitraje 11/2011, de 20 de mayo,
de reforma de la ley 60/2003, de 23 de diciembre, de Arbitraje y de regulación del arbitraje ins-
titucional en al Administración General del Estado», RdS, 2011-2, nº 37, p. 103 i ss.; i també el
treball de J. PICÓ JUNOY i D. VÁZQUEZ ALBERT, «La revitalización del arbitraje societario», en El
nuevo arbitraje después de la reforma de 2011. Revista Jurídica de Catalunya – Anuario de Justicia
alternativa, d’imminent publicació.
43
D’aquesta opinió URÍA, MENÉNDEZ y MUÑÓZ-PLANAS, «La Junta General de accionistas»,
cit. 335.
44
Id. p. 336.
49
utitur neminem laedit»45, és a dir qui exercita el seu dret no perjudica a ningú,
posa de manifest una manca de responsabilitat, una immunitat46 pel subjecte del
dret en l’exercici d’aquest.
I una interpretació estricta d’aquesta regla és contrària a la possibilitat de
que es sancioni a qui fa ús del seu dret encara que sigui de forma abusiva.
El precedent immediat de la teoria de l’abús del dret el constitueix la figura
medieval dels anomenats actes d’emulació47, que es produeixen en les relacions
de veïnatge.
S’entén per actes d’emulació l’exercici del dret de propietat però sense utili-
tat pel seu amo i amb l’única finalitat de perjudicar a altri48.
Alguns dels exemples més pintorescos però al mateix temps prou significa-
tius dels actes d’emulació són el del propietari d’una finca que emmagatzema fems
amb l’única finalitat de produir mala olor al propietari contigu, o fins i tot el del
titular d’un hort que enverina les seves flors per tal de matar les abelles del veí49.
Es posa, per tant, l’accent en la intenció de perjudicar, «animus nocendi alteri».
És a dir, destaca en els actes emulatius l’aspecte subjectiu, la intencionalitat
del autor.
Però aquest criteri subjectiu va ser criticat perquè comportava que, per re-
soldre la controvèrsia el jutge hagués d’examinar les consciències. La resposta a
aquesta crítica va ser que l’exercici del dret serà normal o abusiu segons s’exerciti
o no per una raó o motivació legítima, la qual només es pot apreciar des d’un
criteri objectiu, atès que el dret té un objecte, una finalitat, un destí50.
I aquests són els precedents de les concepcions subjectiva i objectiva de la
teoria de l’abús del dret.
El plantejament de la teoria de l’abús del dret va ser obra dels juristes fran-
cesos a començament del segle XX.
Un dels més destacats juristes que va desenvolupar aquesta teoria amb fo-
nament en diverses sentències ja dictades a França, va ser JOSSERAND, autor d’una
obra que és considerada com un clàssic en la matèria51.
Aquest jurista francès ja va exposar la teoria subjectiva i l’objectiva en l’abús
del dret, tot defensant la primera. En aquest sentit va posar de manifest que la
45
Digest, lib. 50, tit. 17, frag. 151.
46
Tot i això IGLESIAS, Derecho Romano, Instituciones de Derecho Privado, 5ª ed., Barcelona,
1965, p. 235, assenyala que a Roma hi ha una opinió pública, en virtut de la qual ningú pot fer ús
dels seus drets sense patir una inspecció i un judici.
47
D’aquesta opinió J.M. MARTÍN BERNAL, El Abuso del Derecho, Madrid, 1982, p. 27.
48
Id. p. 29.
49
Vid. R. DE ÁNGEL YAGÜEZ, en Comentario del Código Civil, Ministerio de Justicia, Ma-
drid, 1991, I, p. 58.
50
Així observat per R. DE ÁNGEL YAGÜEZ, «abuso del derecho», ENCICLOPEDIA JURÍ-
DICA BÁSICA, I, Madrid, 1995, p. 43.
51
L. JOSSERAND, De l’abus des droits, París, 1905.
50
necessitat de que el jutge hagués d’entrar en la consciència, tot cercant la inten-
cionalitat és freqüent en problemes de possessió, en el de cobrament del que és
indegut, de matrimoni, responsabilitat, etc...52 .
El desenvolupament d’aquesta teoria no va estar exempt de polèmica, ans al
contrari va ser molt criticada. És famosa la frase de PLANIOL que no es pot parlar
d’abús del dret perquè el dret acaba quan l’abús comença53.
S’ha dit de l’abús del dret que constitueix un «concepte jurídic indeterminat»54,
i per aquesta raó pot omplir-se de continguts molt diversos, en deixar en mans
dels jutges la fixació dels límits del dret subjectiu.
En la polèmica sostinguda sobre la teoria de l’abús del dret, els contraris a
aquesta van posar de manifest com a aspectes negatius el risc per a la seguretat
jurídica, la confusió entre moral i dret i l’excessiu marge de l’àmbit judicial55.
Ara bé, al llarg del segle XX aquesta teoria es va anar consolidant, i com veu-
rem està avui dia clarament perfilada i és plenament acceptada56.
Concretament a Espanya, s’admet generalment la idea de que la construcció del
concepte de l’abús del dret es deu principalment a la jurisprudència57, i també a la
doctrina.
Els civilistes espanyols de començament del segle XX van recollir de França
la teoria de l’abús del dret, per intentar aplicar-la a l’ordenament propi.
En aquest sentit destaca la monografia de CALVO SOTELO, La doctrina del
abuso del derecho como limitación del derecho subjetivo, publicada l’any 1917,
que va ser un treball sens dubte pioner en aquesta matèria, que va saber estudiar
la doctrina estrangera per tal de poder aplicar-la al dret espanyol, que no tenia
preceptes legals sobre aquesta matèria58.
Però la jurisprudència en els primers anys del segle XX es caracteritza per la
inadmissibilitat de la teoria objecte d’estudi, per l’estricta aplicació del principi de
dret romà «qui iure suo utitur neminem laedit».
El canvi en la línia jurisprudencial es va produir als anys quaranta.
52
Vid. J.M. CASTAN VÁZQUEZ, «El abuso del Derecho en el nuevo Título Preliminar del
Código Civil», en Estudios sobre el Título Preliminar del Código Civil, I, Madrid, 1977, p. 479.
53
PUIG BRUTAU, Fundamentos de Derecho Civil, T. III, Barcelona, 1953, p. 58, en comentar
aquesta frase de Planiol va escriure: «el verdadero razonamiento jurídico sigue una ruta inversa de
la que se admite tradicionalmente: no hay que partir de la existencia del derecho para decidir si ha
habido o no abuso, sino que la existencia de éste determinará, en su caso, que el derecho pueda o no
ser afirmado».
54
D’aquesta opinió DE ÁNGEL, «abuso del derecho», cit. P. 43, i J. ROCA JUAN, «Comentario
al artículo 7.2» en Comentarios a la reforma del Título Preliminar del Código Civil, Madrid, 1977,
p. 382.
55
Vid. DE ÁNGEL, loc. cit. p. 43.
56
D’aquesta opinió, CASTÁN VÁZQUEZ, «El abuso del Derecho ...», cit. p. 481.
57
Vid., DE ÁNGEL, Comentario al art. 7 del Código Civil, cit. p. 59; i CASTÁN VÁZQUEZ, loc.
cit. p. 489.
58
Per a un anàlisi sobre el treball de CALVO SOTELO i altres de l’època amb al·lusions a la
teoria de l’abús del dret, podeu veure CASTÁN VÁZQUEZ, loc. cit. p. 487.
51
En efecte, la STS de 13 de juny de 1942 va donar un primer pas cap a l’ad-
missió de la teoria de l’abús del dret, però el pas definitiu va ser el de la STS de 14
de febrer de 1944, de la que fou ponent D. José Castán Tobeñas.
Aquesta sentència ha estat considerada una de les més famoses de la juris-
prudència civil espanyola59.
El plet va començar per demanda interposada per la companyia «Catalana de
Gas y Electricidad, S.A.» contra el «Consorci de la Zona Franca de Barcelona»,
en reclamació de danys i perjudicis. Per Reial Decret de 23 de juliol de 1925 li fou
concedida al Consorci autorització amb caràcter exclusiu per a l’extracció de sorra
del litoral de Barcelona. L’extracció desmesurada i feta per mitjans mecànics va
produir una disminució de la superfície de la platja i la desaparició de les defenses
naturals.
Entre els anys 1920 i 1930 diverses riades del Besòs van destruir els murs de
tancament de la Central, produint importants danys, que la part actora va recla-
mar judicialment. Per la seva part, l’entitat demandada va al·legar haver exercitat
un dret concedit sense limitació per l’Administració, del qual no es pot derivar
cap perjudici i en la seva defensa va invocar la coneguda regla de dret romà «qui
iure suo utitur, neminem laedit».
El jutjat de 1ª instància núm. 14 de Barcelona va dictar sentència condem-
nant a la demandada a indemnitzar amb una important suma a l’actora i l’Audi-
ència de Barcelona va confirmar la sentència.
La Sala 1ª del TS, desestimant el recurs de cassació interposat pel Consorci
va dictar l’esmentada sentència de la que, per la seva importància reproduïm part
dels seus fonaments jurídics:
Considerando que el clásico axioma «qui iure suo utitur neminem la-
edit», proclamado en las fuentes romanas (Digesto, libro cincuenta, titulo
diecisiete, fragmentos cincuenta y cinco, ciento cincuenta y uno y ciento
cincuenta y cinco) y que plasmó, dentro de nuestro Derecho histórico, en
la regla «no faze tuerto a otro, quien usa de su derecho» (Partida séptima,
título treinta y cuatro, regla catorce), quiere decir que el ejercicio del de-
recho es lícito aun cuando, merced a él, se lesionen simples intereses de
terceras personas, y, por consiguiente, en tesis general, no hay obligación
de indemnizar los daños causados con ocasión de tal ejercicio; más no debe
darse a esa máxima un alcance demasiado literal y absoluto, que la pondría
en pugna con las exigencias éticas del derecho, reconocidas en todos los
tiempos y que ni siquiera fueron extrañas al propio derecho de Roma, en el
59
Vid. DÍEZ-PICAZO, Estudios sobre la jurisprudencia civil, Madrid, vol. I, 2ª ed., 1973, p.
174.
52
cual los rigores del individualismo jurídico estuvieron templados por mul-
titud de normas concretas que limitaban el absolutismo de los derechos
subjetivos.
Considerando que la doctrina moderna, en trance de revisar y, en cuan-
to sea necesario, rectificar los conceptos jurídicos, impulsada por las nuevas
necesidades de la vida práctica y por una sana tendencia de humanización
del derecho civil, ha elaborado la teoría llamada del abuso del derecho, san-
cionada ya en los más recientes ordenamientos legislativos, que considera
ilícito el ejercicio de los derechos cuando sea abusivo; y si bien existen dis-
crepancias, teóricas y positivas, en orden a importantes puntos, entre ellos,
la construcción sistemática de la teoría en cuestión (al debatirse si se tra-
ta de una simple aplicación de la doctrina del acto ilícito, o de una teoría
autónoma que opera dentro de una especie de zona intermedia, constituida
por los actos cumplidos dentro de la esfera del derecho, pero mediando un
abuso y engendrando una responsabilidad), así como también la extensión
del principio prohibitivo con relación a las diversas categorías de derechos
subjetivos, y, sobre todo, las condiciones o elementos, subjetivos u objetivos,
que han de determinar la estimación del abuso, es lo cierto e innegable, de
todos modos, que tales dudas o divergencias no pueden borrar la conformi-
dad sustancial del pensamiento jurídico moderno en torno a la idea de que
los derechos subjetivos, aparte de sus límites legales, con frecuencia defec-
tuosamente precisados, tienen otros de orden moral, teológico y social, y
que incurre en responsabilidad el que, obrando al amparo de una legalidad
externa y de un aparente ejercicio de su derecho, traspasa, en realidad, los
linderos impuestos al mismo por la equidad y la buena fe, con daño para
terceros o para la sociedad; tesis ésta que ha sido patrocinada también por la
doctrina científica patria, que ha recogido y perfilado el concepto del abuso
del derecho, considerándolo integrado por estos elementos esenciales: a) uso
de un derecho, objetiva o externamente legal; b) daño a un interés, no pro-
tegido por una específica prerrogativa jurídica, y c) inmoralidad o antisocia-
lidad de ese daño, manifiesta en forma subjetiva (cuando el derecho se actúa
con la intención de perjudicar o sencillamente sin un fin serio y legítimo) o
bajo forma objetiva (cuando el daño proviene de exceso o anormalidad en
el ejercicio del derecho).
Considerando que lejos de existir en nuestro sistema jurídico precepto
alguno que impida la aceptación del principio prohibitivo del abuso del
derecho, se registran a través de algunas reglamentaciones muy modernas,
e incluso también a través del articulado del Código Civil, numerosas nor-
mas e instituciones concretas que responden a la idea de que la facultad de
ejercitar los derechos no es ilimitada, o que, con análogo alcance, recogen
el principio de la buena fe, como criterio general que ha de presidir la ac-
53
tuación de las relaciones jurídicas; siendo también de notar que el art. 1902
del citado Cuerpo legal, al establecer el principio fundamentalísimo de que
quien «por acción u omisión cause daño a otro, interviniendo culpa o ne-
gligencia, está obligado a reparar el daño causado», sin precisar de modo
estricto que esa acción u omisión sea contraria a la ley o extraña a la esfera
del derecho, permite admitir, con una interpretación amplia, que pueda al-
canzar esta responsabilidad a los actos u omisiones realizados en el ejercicio
abusivo de los derechos; sin que existan, por otra parte, razones legales que
impidan dar a los conceptos de abuso y de culpa toda la extensión y ampli-
tud que demandan las exigencias morales impuestas por las características
del vivir social actual, incluyendo en el ámbito del abuso del derecho todos
los móviles ilegítimos de cualquier clase, que puedan determinar la con-
ducta del titular, bien tengan la característica extrema de la intención de
dañar o ya consistan únicamente en simples faltas que se traduzcan en una
utilización anormal del derecho de que se trate, no adecuada a su verdadero
espíritu y finalidad.
Considerando que la jurisprudencia de esta Sala, aparte de haber hecho,
en muchas ocasiones, virtual aplicación de los principios en que descansa la
teoría del abuso del derecho, la ha recogido recientemente, de manera for-
mal, como un complemento o aclaración necesaria al antiguo principio de
que quien usa de su derecho no daña a nadie, al consignar, en sentencia de
13 de junio de 1942, la salvedad de que ese principio jurídico no tiene un
valor absoluto y ha de ser atemperado por la doctrina que admite la indem-
nizabilidad del daño ocasionado en el ejercicio del derecho, siempre que éste
se actúe en forma abusiva.
En els anys immediatament posteriors a aquesta sentència es van dictar

altres que van reconèixer la teoria de l’abús del dret, com les SSTS de 9 de juny
de 1949, 25 d’octubre de 1950, 29 de desembre de 1951, 6 d’octubre de 1953,
24 de febrer de 1959 i la també important sentència del TS de 22 de setembre
de 1959.
Aquesta darrera sentència resol un cas originat, curiosament, també a Bar-
celona.
El plet es va iniciar per demanda interposada per una entitat de crèdit cata-
lana contra un matrimoni en reclamació d’un deute més els corresponents inte-
ressos.
El jutjat de 1ª Instància va dictar sentència favorable al banc, que l’Audièn-
cia Territorial de Barcelona va confirmar. Els demandats van interposar recurs
de cassació davant el Tribunal Suprem, tot invocant la teoria de l’abús del dret,
que la Sala 1ª del TS va rebutjar. Però la importància de la sentència rau en que,
respecte de l’esmentada teoria, la sentència va admetre la concepció objectiva i la
54
subjectiva, tot afirmant que s’està en presència no d’una teoria sinó d’un principi
general del dret imposat per la juridicitat i la seva finalitat, proclamant que els
drets subjectius no poden ser mitjans per a desviar la finalitat del dret60.
2.2. La teoria de l’abús del dret en l’ordenament jurídic espanyol
La consagració de la teoria d’abús del dret en l’ordenament jurídic espanyol

ha tingut lloc mitjançant la seva inclusió en el títol preliminar del Codi civil, re-
format per Decret 1386/1974, de 31 de maig.
Abans però de la incorporació a l’esmentat títol preliminar del C.C., la teoria
de l’abús del dret es va anar consolidant, com ja s’ha dit, en la doctrina, la juris-
prudència i fins i tot també en la legislació ordinària.
Efectivament, amb anterioritat a l’any 1974, el Tribunal Suprem espanyol
es va pronunciar sobre l’abús del dret, entre altres, en les sentències de 25 de
novembre de 1960, 22 de maig de 1961, 10 de juny de 1963, 4 d’abril de 1964,
27 d’octubre de 1964 i 4 de juliol de 1973, a més de les esmentades en l’apartat
precedent.
Especial consideració mereix la STS d’1 de febrer de 1972 que va declarar:
«El abuso del derecho es una institución de equidad para la salvaguarda de intereses
que todavía no alcanzan protección jurídica».
Val la pena destacar que en aquells temps el Tribunal Suprem va manifestar
reiteradament el caràcter excepcional i l’aplicació restrictiva de la figura de l’abús
del dret61.
També amb anterioritat a 1974, diverses lleis ordinàries contenen referèn-
cies a la prohibició de l’abús del dret.
Destaca, en aquest sentit, la legislació d’arrendaments. Així, ja el Real de-
cret de 13 de desembre de 1923 estableix al seu art. 5 l’obligació de tribunals
i autoritats de rebutjar les reclamacions de llogaters i arrendataris que impli-
quessin un manifest abús de dret. L’art. 9 de la LAU 1956, amb una millor
tècnica comminava a jutges i tribunals a rebutjar les pretensions formulades
davant ells per demandant o demandat amb manifest abús de dret, i l’art. 132
conferia recurs de suplicació davant l’Audiència territorial contra les sentències
dictades en apel·lació pel jutge de 1a instància en errònia aplicació de l’abús del
60
Per comentaris a l’esmentada sentència podeu veure, MARTÍN BERNAL, El abuso del De-
recho, cit. pp. 106 i 107; i CASTÁN VÁZQUEZ, «El abuso del Derecho ...», cit. pp. 494 i 495.
Sobre la consideració com a principi general, podeu veure Mª O. SÁNCHEZ MARTÍNEZ, «La
prohibición del abuso del derecho como principio jurídico», en Estudios en homenaje al profesor
Gregorio Peces Barba, 2008, p. 1043 i ss.
61
Així observat per DE ÁNGEL, «abuso de derecho», cit. p. 45, a qui segueixo en aquest
punt.
55
dret62. I en la LAU de 1964 (art. 9º) es manté la condemna a l’abús del dret, i
s’afegeix la del frau de llei.
També en matèria de propietat horitzontal, la Llei de 21 de juliol de 1960
conté diversos preceptes que, tot i que no tinguin expresses referències a l’abús
del dret, estableixen prohibicions als propietaris de desenvolupar activitats que
puguin perjudicar a la comunitat o altres propietaris (per exemple arts. 7 i 9,
regla 1 i 2).
En aquest sentit no podem oblidar que els precedents de l’abús del dret els
trobem en les relacions de veïnatge.
Una altra norma generalment citada per la doctrina com a exemple de con-
trària a l’abús del dret, és l’art. 5, apartat 1er, de la Llei 56/1961, de 21 de juliol,
sobre igualtat de drets de la dona que estableix que l’oposició del marit a concedir
l’autorització marital exigida per la llei no serà efectiva quan es declari judicial-
ment haver estat feta de mala fe amb abús del dret.
Però la consagració definitiva de l’abús del dret la constitueix, com ja s’ha
dit, la seva incorporació al títol preliminar del C.C., amb les conseqüències d’apli-
cació general que d’això se’n deriven.
El text de l’art. 7.2 C.C. és el següent: «La llei no empara l’abús del dret o
l’exercici antisocial del dret. Qualsevol acte o omissió que, per la intenció del seu
autor, per l’objecte o per les circumstàncies en què es duguin a terme depassi mani-
festament els límits normals de l’exercici d’un dret, amb dany per a un tercer, dóna
lloc a la indemnització corresponent i a l’adopció de les mesures judicials o adminis-
tratives que impedeixin la persistència en l’abús.»
Els elements que es desprenen d’aquest text són, segons la doctrina, els se-
güents:
a) El pressupòsit és l’existència d’un dret, del que pot ser titular tant una
persona física como una jurídica (com va ser el cas de la ja comentada sentència
de 14 de febrer de 1944, que es considerada com a pionera de la recepció de la
teoria de l’abús del dret a Espanya).
Aquest dret pot ésser qualsevol dels drets subjectius, no només el de propietat,
com es va interpretar en els inicis d’aquesta teoria, i per descomptat tampoc s’ha
de tractar necessàriament d’un dret establert al C.C., ja que és un fet, com ja s’ha
avançat, l’aplicació de la doctrina de l’abús del dret a altres disciplines jurídiques.
A més a més ho posa de manifest la seva incorporació al títol preliminar del C.C.63.
62
Precisament va ser un estudi sobre aquest precepte el que va permetre a R. RUIZ GALLAR-
DÓN, a formular una definició de l’abús del dret en els termes següents: «El daño injusto producido a
un tercero que carece de protección legal expresa, mediante el ejercicio de un derecho subjetivo a través
de un acto solo aparentemente legal, basado en la ambigüedad de la ley que lo creó, pero contrario a
su verdadero espíritu y significado» («El abuso del derecho en la nueva ley de arrendamientos urba-
nos», Anuario de derecho civil, tomo IX, l. IV, octubre-diciembre 1956, p. 1187).
63
Vid. CASTÁN VÁZQUEZ, «El abuso del Derecho …», cit. p. 515.
56
I l’exercici d’aquest dret pot ser tant per una conducta humana positiva
(acció) com negativa (omissió), com explícitament es manifesta en el text del pre-
cepte objecte de comentari.
Com a exemple de conducta d’omissió la STS de 30 d’octubre de 1963 va
condemnar a una indústria a indemnitzar per no disposar d’un sistema de depu-
ració de gasos.
b) Extralimitació manifesta.
L’acció o omissió ha d’ultrapassar manifestament els límits normals de
l’exercici d’un dret.
En aquest sentit sembla evident que el legislador s’ha basat en la idea, tan
invocada en els orígens de la teoria de l’abús del dret, que els drets subjectius
tenen el seus límits; no són absoluts sinó relatius.
I atès que els precepte es refereix a «límits normals», ens trobem davant
d’un nou estàndard jurídic, la normalitat en l’exercici d’un dret; i en aquest sentit
dependrà dels costums i apreciacions de cada època sobre el que és normal o
anormal64.
No oblidem que també al títol preliminar del C.C., l’art. 3 sobre l’aplicació
de les lleis, indica que s’han d’interpretar en relació amb ... «la realitat social del
temps en què han de ser aplicades».
I l’extralimitació ha d’ésser manifesta, és a dir clara i evident, indubtable i
així haurà de manifestar-se davant el jutge65.
Ara bé, aquesta conducta (positiva o negativa) que integra l’extralimitació
manifesta pot ser-ho per la intencionalitat del seu autor, pel seu objecte o per les
circumstàncies en què es realitzi.
És a dir, la norma contempla tres possibilitats alternatives:
En primer lloc per la intencionalitat del seu autor, «animus nocendi», que
respon a la concepció subjectiva clàssica de la teoria de l’abús del dret.
La doctrina considera que ens trobem en aquest supòsit quan s’ha exercit
el dret per a una finalitat diferent d’aquella per a la qual ha estat establert i està
jurídicament protegit66.
Tot i això, com ha estat destacat, la necessitat de conèixer la intencionalitat
constituirà una tasca sens dubte difícil, i en la qual pot ajudar i donar orientació
el dret penal, on la intencionalitat juga un paper tan important67.
L’extralimitació també pot ser per l’objecte, la qual cosa representa posar
l’accent en l’objecte de l’acte com a element determinant de l’exercici abusiu. En
aquest sentit haurà d’haver una contraposició entre les conseqüències de l’acte i la
64
LACRUZ-RIVERO, Elementos de Derecho Civil, T. I, Barcelona, 1974, p. 258.
65
D’aquesta opinió CASTÁN VÁZQUEZ, «El abuso del Derecho ...», cit. p. 519.
66
Vid. DE ÁNGEL, «Comentario del Código Civil», cit. p . 68.
67
D’aquesta opinió CASTÁN VÁZQUEZ, «El abuso del Derecho ...» cit. p. 520.
57
funció atribuïda al dret que s’exercita. D’aquesta manera tot i que no aparegui la
intenció o el mòbil amb què el dret s’exercita, es podrà considerar que hi ha abús
si l’acte queda fora de la ratio de protecció de la facultat exercida68.
L’exemple dels fets que van provocar la famosa STS de 14 de febrer de 1944
pot ésser molt il·lustratiu: l’excés d’extracció de sorra de la platja va deixar sense
protecció la central elèctrica de Sant Adrià del Besòs.
Però a més dels criteris subjectiu i objectiu, el legislador contempla una ter-
cera possibilitat alternativa: l’element circumstancial.
La utilització de l’expressió «circumstàncies» pot tenir moltes diverses signi-
ficacions, potser la més adient és la de que el temps, el lloc, l’ocasió o la situació
de la persona quan s’exercita un dret poden originar la responsabilitat, mentre
que no hi hauria abús de dret si l’hagués exercitat en circumstàncies diferents69.
L’exemple del requeriment notarial fet al nuvi en ple banquet de bodes és
certament afortunat. L’exercici manifestament extemporani palesa l’antisocialitat
del dret exercit70.
c) Producció de perjudici a un tercer.
Constitueix un altre requisit que s’hagi produït un perjudici a tercer.
En efecte, l’exigència d’un dany o perjudici a tercer és consubstancial a la
teoria de l’abús del dret.
Aquest dany, si bé normalment tindrà un contingut patrimonial, no pot ex-
cloure el dany moral71.
A diferència del que estableix l’art. 1902 C.C. que es refereix al dany causat
a «un altre», l’art. 7.2 diu a «un tercer». La doctrina resta importància a aques-
ta qüestió, i posa de relleu que en la teoria de l’abús del dret ha estat habitual
referir-se com a «tercer» a qui pateix el perjudici, però que això no exclou al
«segon»72.
I el dany s’ha de produir a un interès no protegit per una específica prerro-
gativa jurídica (STS de 15 de març de 1996).
d) Nexe causal entre l’acció o omissió i el dany.
Si bé l’exigència de causalitat entre la conducta, positiva o negativa, del titu-
lar del dret i el perjudici ocasionat no està específicament expressada a la norma,
es pot deduir que està inclosa per la jurisprudència73.
L’abús del dret ha tingut un recolzament posterior a la reforma del títol
preliminar del C.C., en la LOPJ, l’article 11.2 de la qual commina als jutges i
68
Vid. ROCA JUAN, «Comentario al artículo 7.2», cit. p. 383.
69
Íbidem.
70
Citat per DE ÁNGEL «Comentario del Código Civil», cit. p. 69.
71
D’aquesta opinió CASTÁN VÁZQUEZ, «El abuso del Derecho ...», cit. p. 522; i DE ÁNGEL,
«Comentario del Código Civil», cit. p. 69.
72
CASTÁN VÁZQUEZ, loc. cit. p. 522.
73
CASTÁN VÁZQUEZ, id.
58
tribunals a rebutjar les pretensions, incidents o excepcions que es formulin amb
manifest abús del dret.
No han faltat opinions que defensin que hauria estat convenient haver reco-
llit la prohibició de l’abús del dret en el text constitucional, com es va fer a Ale-
manya, on la llei fonamental de la República de 1949, de 8 de maig de 1949, conté
una específica menció a l’abús74. També ha assolit rang constitucional l’abús del
dret en algunes constitucions llatinoamericanes, com per exemple l’art. 95 de la
constitució de Colòmbia.
Després de la reforma del títol preliminar de 1974, el Tribunal Suprem es-
panyol ha tingut ocasió de pronunciar-se respecte de l’abús del dret en moltes
ocasions. Ha dictat efectivament nombroses sentències sobre aquesta qüestió.
Sense ànim d’exhaustivitat, podem citar les sentències següents:
—Sobre el concepte d’abús del dret, la STS de 6 de febrer de 1999:
«La doctrina del abuso del derecho es uno de los conceptos denominados con-
cepto jurídico indeterminado o «concepto válvula» que, por ello, no puede ser con-
ceptuado apriorísticamente, por lo que es preciso delimitarlo caso por caso, por lo
que habrá de ser muy cuidadoso el órgano juzgador al resolver la contienda judicial
en la que se hubiera planteado la cuestión.»
Sobre la importància històrica de la STS de 14 de febrer de 1944, la STS de
11 d’abril de 1995:
«A partir de la señera sentencia de 14 de febrero de 1944, la posterior doc-
trina jurisprudencial va desarrollando y perfilando la figura del abuso del derecho,
concretando su esencia en la naturaleza antisocial del daño causado a un tercero,
manifestando tanto en su forma subjetiva (intención de perjudicar, o sin la existen-
cia de un fin legítimo), como en su aspecto objetivo (anormalidad en el ejercicio del
derecho).»
En el mateix sentit, la STS de 2 de desembre de 1994, i la STS de 20 de juliol
de 1996.
—Sobre els requisits que integren la figura de l’abús del dret, la STS de 19
d’octubre de 1995:
«El abuso de derecho ha sido configurado por la jurisprudencia de esta Sala,
señalando como requisitos generales: a) el uso de un derecho objetivo y externamen-
te legal; b) el daño a un interés no protegido por una específica prerogativa jurídica;
y c) inmoralidad o antisocialidad de ese daño.»
Es reiteren l’exigència d’aquests requisits en moltes altres sentències, entre
elles les següents: STS de 2 de desembre de 1994; 15 de març de 1996; 9 de maig
de 1996; 25 de setembre de 1996; 4 de juliol de 1997; 30 de juny de 1998; 21 de
desembre de 2000; 16 de maig de 2001; 12 de juliol de 2001; 2 de juliol de 2002;
74
Vid. MARTÍN BERNAL, El Abuso de Derecho, cit. pp. 318-319.
59
28 de gener de 2005; 25 de gener de 2006; 24 de maig de 2007; STS de 31 de
gener de 2012; i 18 de juliol de 2012.
—Sobre l’aplicació restrictiva de la doctrina de l’abús del dret, la STS de 11
d’abril de 1995:
«Como remedio extraordinario que es, la jurisprudencia viene declarando que
solo puede acudir a esta doctrina en los casos patentes y manifiestos.»
En el mateix sentit: SSTS de 15 de març de 1996; 6 i 15 de febrer de 2000;
21 de setembre de 2007; 20 de juny de 2008; 22 de juny de 2010; i de 18 de juny
de 2012.
Com a conclusió sobre aquest punt, podem afirmar que la doctrina de l’abús
del dret està plenament consolidada en la jurisprudència, que l’abús del dret és
un concepte jurídic indeterminat amb els efectes que d’això se’n deriven, que per
a la seva aplicació han de concórrer els requisits ja esmentats, i per últim la seva
aplicació restrictiva.
D’altra banda podem afirmar que l’abús del dret s’ha aplicat en matèries
molt diverses com responsabilitat extracontractual i contractual, arrendaments
urbans, propietat horitzontal, propietat industrial, filiació75 i dret de societats,
com veurem, entre d’altres.
2.3. L’abús del dret en la legislació civil de Catalunya
El Codi civil català no conté, a diferència de l’espanyol com s’ha vist en

l’apartat precedent, cap disposició de caràcter general de prohibició de l’abús
del dret.
En efecte, l’art. 7 del C.C. estatal té dos epígrafs, el 1 disposa, com a principi,
que els drets hauran d’exercitar-se segons les exigències de la bona fe, i el 2, com
ja sabem, estableix la prohibició de l’abús del dret.
75
En aquest sentit val la pena comentar la STS de 22 de juny de 1989, citada per DE ÁNGEL
«Comentario del Código Civil», cit. p. 68, que resol un conflicte ben curiós. El plet comença per
una demanda de l’esposa que, constant matrimoni havia fet una donació en favor del seu marit. Poc
després de separar-se del marit, va quedar embarassada i va donar llum a una criatura, tot mante-
nint en l’anonimat la identitat del pare. Immediatament després del naixement va exercitar l’acció
de revocació de donació contra l’exmarit, a l’empara de l’article 644.1 C.c., és a dir per haver tingut
un fill després de la donació.
Tant en primera instància com en segona es va donar lloc a les pretensions de la demandant.
El marit va recórrer en cassació, tot invocant l’art. 7.2 C.c., abús del dret per part de la dona al voler
quedar embarassada només per revocar la donació.
El TS va rebutjar el recurs per considerar inconsistent l’argumentació que considera abusiu
voler tenir un fill en perjudici del marit donatari.
«Un hecho objetivo capaz de provocar una ineficacia jurídica de la transmisión producida y
perfectamente constatado, ha generado por si mismo, y una vez hecho valer por la parte interesada las
consecuencias jurídicas correspondientes, a la revocación, hecho tan natural y no prohibido por la ley,
mal puede asociarse a un ejercicio anormal de derechos, o como efectuada una extralimitación de los
límites normales del ejercicio, debiendo refutarse la intención de la actora de carácter fraudulento.»
60
Per contra, l’art. 111.7, inclòs a les disposicions preliminars del títol I del lli-
bre primer del C.C.Cat. formula el principi de bona fe i l’honradesa en els tractes,
però com ja s’ha dit, sense referències a l’abús del dret.
La doctrina més autoritzada explica que aquesta situació es deu a que el le-
gislador català s’ha alineat amb la tesi —avui dia majoritària— que considera que
la prohibició de l’abús del dret està relacionada amb la bona fe, i de la mateixa
manera que aquesta, és un principi de caràcter general que impregna tot l’orde-
nament jurídic76.
Efectivament, com s’ha posat de manifest, la frontera entre l’exercici abusiu
del dret i els actes contraris a la bona fe és ben difícil de traçar, ja que són clàusu-
les generals sotmeses per tant a les necessàries concrecions, la qual cosa no per-
met l’existència de fronteres fixes. Tot i que, a l’ordenament espanyol l’abús del
dret té un origen extracontractual i la bona fe, contractual, la jurisprudència, com
ja s’ha dit, ha aplicat la doctrina de l’abús del dret també en matèria contractual77,
per la qual cosa aquesta diferència no es pot considerar.
Per tant l’exercici abusiu del dret es pot identificar amb la manca de bona
fe, i per aplicar la regla d’abús del dret no caldrà al·legar l’art. 7.2 C.C. estatal,
sinó que es pot invocar directament l’art. 111.7 C.C.Cat., tot i que els elements
establerts en l’esmentat precepte estatal poden servir de guia per a l’apreciació de
la conducta abusiva en el dret civil de Catalunya78.
Conseqüentment els elements subjectiu, objectiu i circumstancial que cons-
titueixin abús del dret són també clarament contraris a la bona fe.
D’altra banda, les normes catalanes que contenen una directa al·lusió a
l’abús del dret són certament poques.
Així, en matèria de propietat horitzontal —que també va ser de les primeres
en contenir una referència a l’abús del dret en la legislació ordinària espanyola—,
en concret l’art. 553.31 C.C.Cat. preveu la impugnació dels acords que, ateses les
circumstàncies, impliquin un abús del dret; precepte que no modifica l’avantpro-
jecte de llei pel qual es modifica el règim jurídic de la propietat horitzontal del
Codi civil de Catalunya, actualment en tramitació.
En altres preceptes la referència a l’abús del dret és indirecta, com per exem-
ple en matèria d’immissions.
En aquest sentit s’ha de tenir en compte que com ja s’ha vist, la teoria de
l’abús del dret ha tingut des del seu inici una especial consideració en les relacions
de veïnatge. Efectivament, com ja s’ha exposat, el precedent immediat de l’abús
76
D’aquesta opinió J. EGEA, «Bona fe i honradesa en els tractes en el dret civil de Catalunya»,
Discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, Barcelona, 2011, p. 63.
77
Vid. J.M. MIQUEL GONZÁLEZ, «Comentario del Código Civil. Art. 7.1», Comentario del
Código Civil, Ministerio de Justicia, T. I, Madrid, 1991, pp. 45 i 46.
78
D’aquesta opinió EGEA, id., p. 64.
61
del dret són els actes d’emulació que es produïen en matèria de servituds de llum,
aigües, etc...79.
Altres exemples de referència directa a l’abús del dret els podem trobar en
el dret de família, i en concret a l’art. 235.14.1.c) C.C.Cat, que disposa que els
efectes de la declaració de filiació es limiten a la mera determinació d’aquest estat,
si el reconeixement s’ha fet amb mala fe o abús de dret. És a dir, en casos d’abús
la declaració de filiació no tindria, per exemple, efectes en relació amb la potestat
parental, drets successoris o aliments80.
Però la parquedat de referències concretes no ens pot dur a una conclusió
errònia. Com ja s’ha dit, la doctrina de l’abús del dret és perfectament aplicable
en el dret civil de Catalunya.
3. ABÚS DEL DRET I PROTECCIÓ DE LA MINORIA SOCIAL
3.1. Introducció
La doctrina de l’abús del dret ha traspassat les fronteres del dret civil i s’apli-
ca de forma general —no oblidem la seva incorporació al títol preliminar del
C.C.— a tots els àmbits i per tant també al dret de societats.
En efecte, una de les manifestacions més significatives d’aquesta doctrina en
matèria de dret de societats la constitueix l’anomenada tècnica de «l’aixecament
del vel» de la persona jurídica81 que, com és sabut, consisteix en la possibilitat de
penetrar en el substratum personal de les societats amb personalitat jurídica, per
tal d’evitar que, a l’empara d’aquesta ficció o formalisme, s’abusi del dret, perju-
dicant interessos legítims públics o privats.
En aquest sentit el Tribunal Suprem ha tingut ocasió d’aplicar la doctrina de
l’abús del dret en matèria d’aixecament del vel en diverses sentències, a partir de
la coneguda STS de 28 de maig de 1984.
També el TSJ de Catalunya ha relacionat la doctrina de l’abús del dret amb
l’aixecament del vel en diverses sentències, com per exemple les de 14 de febrer
de 2005 i 21 de juny de 200782.
79
Vid. J. EGEA i J.M. GAY, «Eficàcia de les normes en la tradició catalana des de la baixa
edat mitjana fins al Decret de Nova Planta», RJC, 1979, nº 2, pp. 7 a 52, esp. pp. 62 i 63.
80
Així observat per EGEA, «Bona fe i honradesa ...», cit. p. 66.
81
Per més informació sobre aquesta tècnica veure DE ÁNGEL, La doctrina del levantamiento
del velo de la persona jurídica en la reciente jurisprudencia, 2ª ed., Madrid, 1991, pàssim; i també F.
PORTABELLA, «La problemàtica de l’aixecament del vel de les persones jurídiques» en Temes Bàsics
del Dret. Una visió actual, vol. I, Barcelona, 1992, pp. 273-302; més específicament sobre la ficció de
la persona jurídica, podeu veure, A. LUNA, «Las ficciones del derecho», discurs d’ingrés a l’Acadèmia
de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, ANNALS de l’Acadèmia, 1, pp. 449-543, esp. p. 480.
82
Citats per EGEA, «Bona fe i honradesa ...», cit. p. 66.
62
Igualment dins l’àmbit del dret societari, la jurisprudència ha aplicat la doc-
trina de l’abús del dret en matèria de responsabilitat dels administradors, per
exemple desestimant les reclamacions d’uns creditors contra els administradors,
quan el demandant havia format part de l’òrgan d’administració o tenia coneixe-
ment al contractar de la situació econòmica de la societat, i per tal raó al deman-
dar a l’administrador hauria actuat de forma abusiva (SSTS de 16 de febrer de
2006, 28 d’abril de 2006 i 31 de gener de 2007)83.
Però als efectes d’aquest treball el que interessa destacar és l’aplicació de
l’abús del dret a la impugnació dels acords de les societats de capital, i en parti-
cular dels que s’han produït per actuacions abusives de la majoria de control en
perjudici dels socis minoritaris84.
Efectivament, com ja s’ha dit supra85, l’art. 204 LSC estableix la impugna-
bilitat dels acords socials, no només quan siguin contraris a la llei o s’oposin als
estatuts, sinó també en el cas que lesionin l’interès social en benefici d’un o diver-
sos socis o tercers.
I en aquest sentit, existeix una jurisprudència consolidada —especialment
després de la reforma del títol preliminar del C.C.— que obre la possibilitat d’im-
pugnar els acords de la junta general adoptats de forma abusiva per la majoria de
control de la societat i en perjudici de la minoria, en aplicació de la doctrina de
l’abús del dret.
Per tant, quan concorrin els elements característics de l’abús del dret —que
hem vist en l’epígraf precedent— en l’adopció d’acords per la junta general en
perjudici de la minoria, aquests es podran impugnar, sens perjudici de les accions
penals, ja que l’art. 291 CP tipifica l’abús de la majoria en la imposició d’acords
en perjudici dels minoritaris.
En efecte, tot i que la junta pot prendre les decisions que consideri més
convenients als interessos socials, si la seva finalitat no es altra que la d’ocasio-
nar un perjudici als socis minoritaris, el dret ha d’intervenir per tal d’evitar la
lesió d’un interès legítim que, només es pot protegir mitjançant l’anul·lació de
l’acord86.
L’aplicació de la doctrina de l’abús del dret en perjudici dels socis minorita-
ris ha estat acollida pel dret de societats comparat que fins i tot ha encunyat una
terminologia específica.
83
Vid. E. GARCÍA GARCÍA, «La invocación del abuso de derecho en los litigios en materia
societaria», el derecho.com de 8 de marzo de 2012, pp. 8 i 9.
84
També, però, els minoritaris poden incórrer en abús del dret, per exemple del dret d’in-
formació amb un exercici abusiu d’aquest, amb la finalitat d’obstaculitzar la marxa de la societat
(SSTS de 8 de maig de 2003, i 14 de febrer de 2007, entre d’altres) o facilitar la informació obtin-
guda a tercers (STS de 12 de desembre de 2003). Però l’abús del dret dels minoritaris queda fora
de l’abast d’aquest treball.
85
Vid. epígrafe 1.4 d’aquest treball.
86
Vid. E. POLO, «Abuso o tiranía …» cit. p. 2282.
63
Així «abus de majorité» en la doctrina francesa, «fraud or opression on the
minority» en la doctrina anglosaxona, i «abuso di potere nella deliberazione assem-
bleari» en la italiana87.
La doctrina espanyola utilitza l’expressió «abuso de la mayoría»88 i també la
de «opresión de la minoría»89.
Per a una anàlisi de les nombroses sentències dictades sobre aquesta qüestió
pels tribunals espanyols hem intentat agrupar-les en els tres grans blocs següents:
—Actuacions relacionades amb els administradors.
—Operacions sobre el capital social.
—Retenció injustificada de dividends.
3.2. Actuacions relacionades amb els administradors
Els casos relacionats amb l’òrgan d’administració es poden subdividir en dos

grups: la reducció del nombre d’administradors per excloure als representants de
la minoria, i la fixació de retribucions excessives als administradors que represen-
ten a la majoria.
Els estudiem separadament.
3.2.a) Reducció del nombre d’administradors

Correspon a la junta general el nomenament i la separació dels administra-
dors (art. 160.b) LSC).
I en aplicació del principi majoritari90, la majoria de control pot nomenar la
totalitat dels components de l’òrgan d’administració.
Per aquesta raó i per tal que la minoria pugui tenir la seva representació a l’òr-
gan d’administració, l’art. 243 LSC estableix, només per a les societats anònimes ad-
ministrades per un consell d’administració, l’anomenat sistema de representació pro-
porcional, que permet als accionistes minoritaris agrupar voluntàriament les seves
accions, fins a constituir una xifra del capital social igual o superior a la que resulti de
dividir aquest últim pel nombre de components del consell, i així tenir dret a desig-
nar els que, superant fraccions senceres, es dedueixin de la proporció corresponent.
Doncs bé, en ocasions la junta general de la societat ha acordat, per majoria,
reduir el nombre de components del consell, o fins i tot, modificar l’estructura
87
Sobre aquest punt podeu veure, L. HERNANDO CEBRIÁ, «Del socio de control al socio
tirano y al abuso de la mayoria en las sociedades de capital» RdS, nº 37, 2011.2, pp. 182 i 183.
88
Vid., E. POLO, Abuso o tiranía, cit., i L. HERNANDO CEBRIÁ, «Del socio de control al socio
tirano y al abuso de la mayoría en las sociedades de capital», cit.
89
T. VÁZQUEZ LEPINETTE, La protección de las minorías societarias frente a la opresión, cit.;
i F. MARÍN DE LA BÁRCENA, «Opresión de la minoría. STS 1ª de 5 de marzo de 2009», RdS, nº 34,
2010, I, pp. 331 a 346.
90
Vid. epígraf 1.3 d’aquest treball.
64
de l’òrgan, passant de consell a administradors mancomunats o solidaris, per tal
d’impedir d’aquesta forma que la minoria pugui fer ús del sistema de representa-
ció proporcional i designar el seu representant al consell.
Aquesta situació planteja un conflicte o confrontació entre el dret de repre-
sentació proporcional de la minoria en el consell d’administració, i la compe-
tència de la junta general per modificar els estatuts i, d’aquesta forma reduir el
nombre dels seus consellers i fins i tot, de modificar l’estructura de l’òrgan d’ad-
ministració. Aquest conflicte s’ha resolt de forma pràcticament unànime per la
jurisprudència atorgant prioritat al principi majoritari sobre el dret de represen-
tació de la minoria, i per tant ha declarat la validesa d’aquest tipus d’acords de la
junta general en nombroses sentències (SSTS de 2 de març de 1977, 10 d’octubre
de 1980, 18 de març de 1981, 29 de juliol de 1994, entre d’altres).
Però l’argument emprat per la jurisprudència, que coincideix amb el de la
doctrina majoritària, no és, segons el meu parer, prou convincent, almenys des de
la perspectiva de la doctrina de l’abús del dret.
En efecte, la tensió o confrontació entre majoria i minoria es produeix en
tots els supòsits d’abús del dret, i no per aquesta raó ha deixat d’aplicar-se en els
casos que ja hem vist i analitzarem en els següents apartats.
Per tant si la reducció del nombre de consellers es fa amb l’únic propòsit
de perjudicar als socis minoritaris, és a dir de forma manifestament antisocial, i
concorren la resta de requisits jurisprudencialment requerits, la teoria de l’abús
del dret hauria de poder aplicar-se en aquest cas. Una altra cosa és que el dret de
representació proporcional s’hagi exercitat sovint amb unes finalitats que el nos-
tre ordenament no pot protegir, com ha estat per exemple en el conegut conflicte
plantejat en el si de l’empresa Iberdrola pel grup ACS91.
Una altra situació anàloga a la descrita, que també s’ha plantejat, és que, un
cop designats els representants de la minoria al consell d’administració pel siste-
ma de representació proporcional, es produeix l’acord de la junta general adoptat
per majoria, del seu cessament en aplicació del principi de separació ad nutum ex
art. 223.1 LSC.
El Tribunal Suprem ha posat de manifest que l’art. 223.1 LSC no distingeix,
en ordre a la lliure revocabilitat dels administradors, entre els designats per la
majoria i els que ho van ser pel sistema de representació proporcional. Això no
obstant, per tal de que el dret de la minoria a tenir representació al consell d’ad-
ministració pel mecanisme de l’agrupació d’accions no quedi buit de contingut,
per la utilització extralimitada o intencionada de la majoria de la facultat de cessar
sense motiu als representants de la minoria, l’esmentat tribunal ha manifestat que
91
Per més informació sobre aquesta qüestió, vid. el treball de Mª.V. PETIT LAVALL, «Los lí-
mites al derecho de información y la reducción del número de consejeros en la sociedad anónima»,
Diario la Ley, nº 7882, 18 de junio 2012, p. 1-28.
65
s’ha de: «... atender a los límites generales impuestos al ejercicio de los derechos
subjetivos y facultades jurídicas, en este caso de los socios integrantes de la mayoría
—artículo 7 del Código civil— y además de a las condiciones que son consideradas
precisas para la validez de los acuerdos sociales» (SSTS de 2 de juliol de 2008 i 24
de novembre de 2011).
Per tant, en aquests supòsits el Tribunal Suprem aplica la doctrina de l’abús
del dret en constatar l’anormalitat en l’exercici del dret de separació ad nutum
dels administradors designats pels minoritaris, per part de la majoria de control,
i deixar d’aquesta manera sense contingut el dret de representació proporcional.
3.2.b) Fixació de retribucions excessives

El règim legal de la remuneració dels administradors de les societats de ca-
pital espanyoles presenta unes característiques particulars92.
Efectivament, d’una banda es basa en el principi excessivament rígid, que
a més ha estat interpretat de forma molt restrictiva per la DGRN, de la deter-
minació estatutària de la retribució93. D’acord amb aquest principi els estatuts
socials han de fixar necessàriament que el càrrec és remunerat i a més el sistema
de retribució. Cas contrari els administradors no podran percebre cap mena de
remuneració.
Però d’altra banda regeix una llibertat quasi absoluta per a la fixació de
la quantia de la retribució. Només en el supòsit de remuneració basada en una
participació en els beneficis, existeix un sistema de protecció de la societat i dels
socis, en establir una prelació en l’aplicació dels beneficis (en la societat anòni-
ma), o bé una limitació o topall en el tipus de participació (en la societat limita-
da). Per a la resta de sistemes de retribució no existeixen limitacions legals a les
quanties a percebre pels administradors. En aquest punt l’ordenament jurídic
espanyol es diferencia d’altres del seu entorn, com l’alemany o el portuguès, que
estableixen directament o indirectament que la remuneració dels administradors
ha de fixar-se en funció de les tasques desenvolupades i la situació econòmica de
la societat94.
Ara bé a l’ordenament jurídic espanyol la quantia de la retribució dels admi-
nistradors està sotmesa al control judicial.
Efectivament, com va posar de manifest la SAT de Barcelona de 21 d’octu-
bre de 1988: «...la ley no entra en lo que una sociedad debe pagar a sus administra-
dores, por lo que la protección del accionista, salvo el caso de retribución mediante
92
Sobre aquesta qüestió podeu veure, F. TUSQUETS TRIAS DE BES, La remuneración de los
administradores de las sociedades mercantiles de capital, Madrid, 1998, pàssim.
93
Vid. TUSQUETS TRIAS DE BES, op. cit. p. 126 i ss.
94
Id. pp. 164 i 165. El criteri de la proporcionalitat entre l’import de la remuneració de
l’administrador i les tasques desenvolupades, és el que ha seguit la SAP de Barcelona (Secc. 15)
d’11 de gener de 2012.
66
participación en los beneficios líquidos, habrá de apoyarse en nociones genéricas, de
abuso de derecho, acuerdos contrarios al interés social en beneficio de uno o varios
socios o nulidad por pacto leonino, utilizando para ello la acción correspondiente y
el procedimiento adecuado...»
I efectivament el Tribunal Suprem ha tingut ocasió de dictar diverses sentèn-
cies sobre aquesta qüestió:
Cal esmentar en primer lloc la ja clàssica STS de 1 de juliol de 1963 que va
manifestar:
«... La jurisprudencia de esta Sala viene cortando los excesos que reiterada-
mente se vienen cometiendo por los socios mayoritarios que abusando de su fuerza
numérica para asignarse pingües emolumentos con cargo a los beneficios sociales en
proporción desorbitada con relación a su función, dejando para los accionistas una
exigua cantidad que cubra el interés legal que ellos concurran con su condición de
Administradores.»
D’altra banda, la STS de 17 de maig de 1979 reconeix l’existència de lesió
de l’interès social en l’acord de la junta de fixar un sou al president del consell
d’administració per un import molt superior al dels beneficis, tot destacant que
aquesta retribució «absorberá todas las ganancias en detrimento de los demás accio-
nistas».
És també interessant la STS de 27 de març de 1984, que declara la nul·litat
parcial dels acords de la junta d’una societat anònima acordant la retribució com
a sou de dos components del consell d’administració quan els estatuts determina-
ven que la retribució no podia excedir del 10 per 100 dels beneficis, i la societat,
immersa en una profunda crisi, havia tingut grans pèrdues.
La doctrina considera també abusiva la retribució en supòsits de societat
amb pèrdues95.
Més recentment la STS de 20 de febrer de 2006 conclou que l’acord de
la junta per a la retribució dels administradors «si bien puede poner de relieve
un abuso no puede significar que sea la causa del abuso que permita obtener una
declaración de nulidad de las cuentas aprobadas, por lo que no es este último el me-
canismo oportuno para reclamar el abuso cometido, por cuanto, las cuentas reflejan
fielmente la situación patrimonial de la sociedad». Per tant, tot i reconèixer una
situació d’abús del dret, la reclamació no prospera per una qüestió processal.
Per la seva part la STS de 29 de gener de 1974 rebutja el criteri del jutge
d’instància de que un sou (de 40.000 ptes. mensuals) per a cada administrador
empobriria l’haver repartible, perquè aquest argument és aplicable a tota retribu-
ció que es pugui fixar, i afegeix que per determinar l’anul·labilitat ha de causar
lesió en benefici d’un o més socis, la qual cosa no ha quedat provada per no haver
95
Vid. L. HERNANDO CEBRIÁ, «Del socio de control…» cit. p. 191.
67
subministrat dades «para acreditar que es excesiva la retribución impugnada, en
proporción al volumen de negocio de la sociedad».
De l’anàlisi d’aquestes sentències podem deduir que les retribucions excessi-
ves fixades per acord majoritari de la junta poden ser constitutives d’abús de dret
si concorren les circumstàncies necessàries que la jurisprudència ha assenyalat. El
problema és que el criteri de la jurisprudència del Tribunal Suprem per mesurar
l’existència o no d’abús no és uniforme.
Una sentència posa en relació la retribució amb les funcions dels adminis-
tradors, altres amb els beneficis, i fins i tot amb el volum de vendes de la societat.
En tot cas sembla evident que un control —judicial o arbitral— de les quan-
ties de les retribucions del administradors societaris requereix de la màxima trans-
parència, tot informant de forma individual respecte dels conceptes retributius de
tots i cadascun dels administradors. Malauradament l’art. 260 indicació novena,
de la LSC, permet que la memòria dels comptes anuals ofereixi les informacions
sobre remuneracions dels administradors de manera global per concepte retri-
butiu. Cosa que no contribueix a la transparència i per tant dificulta el control,
judicial o arbitral, sobre les quanties de les retribucions.
3.3. Operacions sobre el capital social
No cal insistir en la gran importància que en el tipus de societat objecte d’aquest

treball té el capital social, tenint especialment en compte que la participació en el
capital determina els respectius drets dels socis, tant polítics com econòmics.
Per aquesta raó les operacions que afecten al capital social són susceptibles
d’incórrer en abús del dret, i així ho ha assenyalat sovint la doctrina96.
Un exemple d’abús en aquest tipus d’operacions seria l’acord d’augment del
capital social que tingués com a finalitat diluir la participació del soci minoritari.
Tal és el supòsit contemplat per la STS de 5 de març de 2009, que manifesta:
«la apreciación de una actuación torticera, por fraudulenta y/o abusiva, en cuanto se
encamina a reducir la participación de la consocia a menos del cinco por ciento del
capital social, al producirse el desconocimiento por la misma de un aumento del capi-
tal de la sociedad de responsabilidad limitada “familiar” y del consiguiente anuncio
de la oferta de suscripción de participaciones en la proporción correspondiente».
S’ha de tenir en compte que una participació del cinc per cent és la mí-
nima requerida per l’exercici de determinats drets, entre ells, la sol·licitud al
registre mercantil de nomenament d’un auditor de comptes quan la societat
no està obligada a sotmetre els comptes anuals a verificació (art. 265.2 LSC);
96
Vid. L.- HERNANDO CEBRIÁ, «Del socio de control …», cit. p. 191 i E. GARCÍA GARCÍA, «La
invocación del abuso de derecho …» cit. pp. 4-6.
68
el dret en les societats limitades d’examinar en el domicili social, els socis per
si mateixos o en unió d’un expert comptable, els documents que serveixin de
suport i d’antecedents dels comptes anuals (art. 272.3 LSC); la petició de con-
vocatòria de junta general (art. 168 LSC); i en la societat anònima la sol·licitud
de complement de convocatòria (art. 172.1); i la sol·licitud, també en la societat
anònima, de presència de notari perquè aixequi l’acta de la junta (art. 203.1
LSC), etc...
Cal però tenir molt en compte que l’augment de capital és una operació legí-
tima que està regulada en la LSC (arts. 295 i ss LSC), amb unes normes concretes
de protecció del soci, i que, normalment la decisió d’ampliar el capital social serà
correcta i adient, doncs és en principi preferible a un endeutament front a tercers.
Per afrontar les necessitats de la societat és normalment més convenient fer-ho
amb recursos propis que incrementant el passiu exigible. En definitiva els aug-
ments de capital afavoreixen en principi l’interès social (vid. SSTS de 5 de juliol
de 1986 i 4 de març de 2000).
Per aquestes raons en moltes ocasions les pretensions de nul·litat d’acords so-
cials d’augment de capital fonamentades en l’abús de dret han estat desestimades
(SSTS de 13 de juliol de 2000 i 12 de juliol de 2002). L’aplicació de la doctrina de
l’abús de dret requereix del concurs dels elements esmentats en els apartats prece-
dents, i en especial en aquests supòsits, de la prova de que l’augment té per finalitat
diluir la participació d’un o més socis minoritaris. En aquest sentit, per exemple la
SAP de Huelva de 14 de gener de 2003 diu que no descarta que l’augment pugui ser
perjudicial per un dels socis, però que no ha estat provat que la intenció de l’acord
fos apartar definitivament del protagonisme al soci en la presa de decisions.
Per tal de determinar la finalitat real de l’augment pot ser rellevant l’informe
escrit que, en seu de societats anònimes (art. 296.1 en relació amb l’art. 286 LSC),
han de redactar els administradors amb la justificació de la modificació estatutària
i en aquest cas de l’augment del capital97.
En aquest sentit la STS de 16 de febrer de 2007 indica que: «... la propuesta
de aumento de capital se despachó no solo con brevedad inusitada, sino que es inex-
presiva absolutamente y no se refiere a las concretas razones de la modificación, con
lo que no ha contribuido a orientar la decisión ni el voto y viene a promover una
elección arbitraria, por inmotivada de la mayoría».
També pot ser un element que contribueixi a aclarir la intencionalitat de
l’acord d’augment de capital, per exemple, la fixació d’una prima d’emissió molt
alta que dificulti als socis minoritaris la possibilitat de participar en l’ampliació
acordada98.
97
D’aquesta opinió E. GARCÍA GARCÍA, «La invocación del abuso de derecho...», cit. p. 5.
98
Vid. L. HERNANDO CEBRIÁ, «Del socio de control …» cit. p. 192.
69
En definitiva, s’han de considerar els aspectes subjectiu, objectiu i les cir-
cumstàncies que concorren en cada situació concreta (art. 7.2 C.C.).
En aquest sentit és prou significativa la SAP de Madrid de 31 de març de
2005. Es tractava d’una societat el capital social de la qual estava repartit al 50 per
100 entre dues branques familiars, amb dos administradors (un per cada branca)
i, com és habitual en aquest tipus de societats, les juntes es celebraven amb caràc-
ter d’universal. Durant les vacances d’agost de 2002, un dels administradors con-
voca junta general que publica en el BORME i en el diari «La Razón». Els socis
de l’altra branca no hi van concórrer i la junta va acordar un augment del capital
que va subscriure només la part assistent, que d’aquesta manera va passar a tenir
la majoria. Immediatament va cessar a l’altre administrador. Els perjudicats van
interposar una demanda d’impugnació d’acords per frau de llei i abús de dret que
va prosperar i l’Audiència va confirmar99.
El fet d’haver modificat el sistema de convocatòria de la Junta s’ha plantejat
efectivament en diverses ocasions com a constitutiu d’abús del dret, per considerar
que la finalitat ha estat la de sorprendre al soci i evitar la seva assistència a la junta100.
En la STS de 1 de març de 2006 es fa referència a l’omissió de la comuni-
cació personalitzada als socis com s’havia fet en juntes precedents, si bé es pren
en consideració que la publicació formal s’havia fet en un mitjà de molt escassa
circulació en el lloc del domicili social.
Per contra, la STS de 9 de desembre de 1999 accepta la validesa de la
convocatòria formal, en lloc de la comunicació informal anterior, i adverteix del
risc que podria suposar la generalització d’exigències més enllà de les previstes
a la llei i als estatuts. A més té en compte, per acceptar el canvi de forma, les
circumstàncies derivades d’una ruptura de la confiança que abans existia entre
els socis.
3.4. Retenció injustificada de beneficis
De totes les conductes abusives de la majoria, la més rellevant i la probable-

ment més freqüent en la pràctica empresarial és la que consisteix en no distribuir
dividends tot i l’existència de beneficis.
Efectivament, si bé un dels principals drets econòmics del soci és el de par-
ticipar en el repartiment dels guanys socials (art. 93 LSC), es tracta d’un dret de
caràcter abstracte, ja que la decisió respecte de l’aplicació del resultat positiu de
l’exercici correspon a la junta general (art. 273 LSC). I la junta general té la potes-
tat de decidir entre la dotació de reserves i la distribució de dividends.
99
Cita i comenta aquesta sentència T. VÁZQUEZ LEPINETTE, La protección de los minoritari-
os..., cit. p. 37.
100
D’aquesta opinió E. GARCÍA GARCÍA, «La invocación del abuso de derecho ...» cit. p. 7.
70
En efecte, els administradors tenen el deure de gestionar adequadament la
societat i perseguir l’interès social i, per tant en principi han de procurar la maxi-
mització dels beneficis101, però és evident que una cosa és l’obtenció de beneficis
per a la societat, i una altra la necessitat de la seva distribució entre els socis.
Cal tenir en compte que l’acord de destinar els beneficis a reserves no només
pot ser sovint una decisió raonable, sinó a més beneficiosa per a l’interès social,
atès que contribueix a reforçar els recursos propis de la companyia.
En tot cas no correspon als tribunals interferir en les decisions empresarials
ni jutjar el seu encert o desencert econòmic102. És el que la doctrina anglosaxona
anomena «Business judgment rule».
En aquest sentit s’ha pronunciat el Tribunal Suprem, entre d’altres en les
SSTS de 18 de març de 1981, 12 de juliol de 1983 i 17 d’abril de 1997.
Ara bé, la decisió de no repartir els beneficis, especialment de manera reite-
rada, pot ésser una conducta constitutiva d’abús de dret.
Certament la manca sistemàtica de distribució de dividends ha provocat
conflictes entre els socis minoritaris aliens a la gestió i els socis de control que es
neguen injustificadament al repartiment de beneficis, normalment perquè ja obte-
nen rendiments de la societat per altres vies, com la retribució d’administradors,
sous de directius, contractes vinculats, etc...103.
En aquest sentit s’ha pronunciat el Tribunal Suprem en la STS de 26 de maig
de 2005: «Privar al socio minoritario sin causa acreditada alguna, de sus derechos
a percibir los beneficios sociales obtenidos y proceder a su retención sistemática, ya
que se declara probado que nunca ha repartido dividendos entre sus socios, se pre-
senta a todas luces como una actuación abusiva, que no puede obtener el amparo de
los tribunales, pues se trata de una actitud impeditiva afectada de notoria ilicitud,
que justifica la impugnación promovida y estimada del acuerdo de aplicación del
resultado, pues todo ello significaría consagrar un imperio despótico de la mayoría,
en este caso dos socios hermanos, frente a la minoría (la demandante que recurre)».
També en la jurisprudència menor trobem casos en què la manca de repar-
timent de dividends ha estat constitutiva d’abús de dret (SAP de Álava de 19
d’octubre de 2010 i SAP de Madrid de 5 d’octubre de 2005).
Però no sempre els tribunals han considerat abusiu l’acord de no repartir di-
vidends, ans al contrari la major part de les sentències de les Audiències entenen
que no s’ha produït abús104: així les SSAP de Barcelona de 25 de juliol de 1994, de
101
D’aquesta opinió L. HERNANDO CEBRIÁ, «Del socio de control …» cit. p. 185.
102
Així observat per E. GARCÍA GARCÍA, «La invocación del abuso de derecho …» cit. p. 2.
103
Vid. M.J. SILVA SÁNCHEZ / J.M. SAMBEAT SASTRE «Análisis y crítica del artículo 348 bis de
la ley de sociedades de capital, Diario La Ley, nº 7844, de 24 d’abril de 2012, p. 2.
104
D’aquesta opinió F. SILVÁN RODRÍGUEZ / I. PÉREZ SERRANO, «Derecho de separación de
dividendos: el controvertido artículo 348 bis LSC», Diario La Ley, nº 7813, 7 de marzo de 2012,
p. 2.
71
Saragossa de 13 de juliol de 2005 i d’Alacant de 15 de juliol de 2010, entre d’al-
tres. En aquestes sentències es posa de relleu que correspon a la junta la decisió
sobre el repartiment dels beneficis, i que el dret del soci de dividend no sorgeix
sinó després del corresponent acord de la junta.
La jurisprudència també ha assenyalat que la dotació de reserves és acon-
sellable com a principi de prudència, atesos els deutes de la societat (SAP de
Saragossa de 26 de març de 2002), o per garantir un fons de previsió futura (SAP
d’Alacant de 27 de setembre de 2000).
Un dels elements significatius per a la declaració de l’abús ha estat que la
manca de distribució de dividends hagi estat reiterada i sistemàtica durant diver-
sos exercicis. Així, per exemple, s’ha considerat abusiu el transcurs de sis anys
consecutius sense repartir dividends, malgrat haver tingut la societat resultats po-
sitius (SSAP de València de 5 de juny i 15 de setembre de 1997).
Per contra no s’ha apreciat abús de dret el transcurs de tres exercicis positius
sense repartiment de dividends per aplicar íntegrament els beneficis a reserves
(SSAP de Madrid de 30 de gener i 24 de setembre de 2009).
En certes ocasions la pretensió de que es declarés abusiva la manca de reparti-
ment de dividends no ha pogut prosperar per qüestions processals. Així ha estat, per
exemple, en els casos en què s’ha plantejat que l’abús consistia en què retribucions
excessives o improcedents dels administradors havien absorbit els beneficis (SAP
de Balears de 23 de maig de 2011). Però ja hem vist en l’apartat precedent que, en
aquests supòsits el que procedeix és la impugnació (per abusiva) de la retribució105.
Una qüestió que val la pena considerar és la relativa als efectes de la decla-
ració judicial que reputa abusiva la manca de distribució de dividends. Totes les
sentències, en aquests supòsits, anul·len els corresponents acords de la junta, però
només alguna (per exemple la ja esmentada STS de 26 de maig de 2005 i la de
l’Audiència que confirma) ha acordat l’obligació de repartiment de dividends en
la part proporcional per la participació en el capital dels demandants. Efectiva-
ment, la doctrina majoritària considera que la decisió de l’aplicació del resultat
correspon a l’òrgan social, i no al jutge que no pot valorar l’oportunitat empre-
sarial d’aquest tipus de decisions106. Per contra, un altre sector doctrinal, que
considera que el repartiment de dividends hauria de ser la regla general, admet la
possibilitat de que el jutge obligui al repartiment, ja que d’altra manera els mino-
ritaris haurien d’impugnar cada cop els acords de no distribució de dividends107.
105
En aquest sentit, vid. E. GARCÍA GARCÍA, «La invocación del abuso de derecho...», cit.
p. 4.
106
Vid. L. FERNÁNDEZ DEL POZO, «La arbitrabilidad de un derecho estatutario de separa-
ción por «justa causa» en una sociedad anónima. En torno a la STC 9/2005, de 17 de enero de
2005», RdS, 2006-1, p. 269 i ss.
107
D’aquesta opinió J. ALFARO / A. CAMPINS, «El abuso de la mayoría en la política de divi-
dendos. Un repaso por la jurisprudencia», OTROSÍ nº 5, enero-marzo 2011.
72
3.5. El controvertit article 348 bis de la Llei de Societats de Capital
3.5.a) Comentari del precepte

La Llei 25/2011, d’1 d’agost, de reforma parcial de la llei de societats de
capital i d’incorporació de la Directiva 2007/36/CE, del Parlament Europeu i del
Consell, d’11 de juliol, sobre l’exercici de determinats drets dels accionistes de
les societats cotitzades (BOE núm. 184, de 2 d’agost), va introduir l’article 348
bis en la LSC.
Aquest precepte legal concedeix a partir del cinquè exercici a comptar de
la inscripció en el Registre Mercantil, un dret de separació al soci que hagi votat
a favor de la distribució dels beneficis socials, quan la junta general no acordi la
distribució com a dividend, almenys, d’un terç dels beneficis propis de l’explota-
ció de l’objecte social obtinguts durant l’exercici anterior, que siguin legalment
repartibles. Queden excloses d’aquest dret les societats cotitzades.
La norma va entrar en vigor el 2 d’octubre de 2011, però com veurem, l’ar-
ticle primer, apartat quatre de la Llei 1/2012, de 22 de juny, de simplificació de
les obligacions d’informació i documentació de fusions i escissions de societats de
capital, va suspendre la seva aplicació fins al 31 de desembre de 2014, mitjançant
la introducció d’una disposició transitòria en la LSC, amb efectes des del dia 24
de juny de 2012.
Certament la suspensió de la vigència d’un precepte legal després de menys
d’un any des de la seva promulgació i per mitjà d’una disposició transitòria no
constitueix un exemple de política legislativa adequada.
Es tracta (l’art. 348 bis LSC) d’una modificació de la legislació societària
molt significativa, de les més importants dels darrers anys i com a tal ha estat
rebuda de forma desigual per la doctrina.
Així alguns autors critiquen que estableixi l’obligatorietat de repartir divi-
dends108, altres la seva aplicació generalitzada i no només per als supòsits d’opres-
sió de la minoria109, i també la seva redacció que genera molts dubtes110, i fins i tot
la seva inoportunitat atesa l’actual situació econòmica de crisi.
Però d’altra banda s’ha destacat que constitueix un intent d’incorporar a
l’ordenament jurídic espanyol un mecanisme de protecció de la minoria front a
conductes abusives de la majoria111.
108
D’aquesta opinió R. ILLESCAS, en la editorial de la Revista Derecho de los Negocios nº
254, noviembre 2011, titulat «¿Se han convertido las sociedades de capital en entidades de depósi-
to remunerado?».
109
Vid. SILVA SÁNCHEZ / SAMBEAT SASTRE, «Análisis y crítica del artículo 348 bis…», cit. p. 1
110
Vid. J.L. LUCEÑO OLIVA, «Derecho de la minoría al dividendo: una solución y muchas
dudas (comentario de urgencia al nuevo artículo 348 bis de la LSC), Diario La Ley, nº 7709, 5 de
octubre de 2011; també SILVA SÁNCHEZ i SAMBEAT SASTRE, loc. cit.
111
Així, SILVA SÁNCHEZ / Sambeat Sastre, loc. cit. ; també destaca aspectes positius J. AL-
FARO, «Derecho de separación del socio en caso de sequía de dividendos: El nuevo artículo 348
73
La ratio del precepte la constitueix sens dubte la protecció de la minoria
front als casos d’abús de dret de la majoria per retenció injustificada de bene-
ficis112.
Com a precedents d’aquesta norma podem citar l’art. 87 de l’avantprojecte
de llei de societats de responsabilitat limitada de 1995, que establia el reparti-
ment obligatori de dividends a partir del tercer any des de la constitució o la
transformació en societat limitada113, i també la Propuesta de Código de Sociedades
Mercantiles, de la Sección de lo Mercantil de la Comisión General de Codificación,
de l’any 2002, l’art. 150 de la qual és el que ha inspirat el precepte objecte de
comentari, però amb la significativa diferència que en la Propuesta de Código que-
dava clar que era una norma de caràcter dispositiu, que els estatuts podien per
tant derogar.
Podem igualment considerar com a precedent o antecedent de la nova nor-
ma les sentències dictades pel Tribunal Suprem anul·lant els acords de retenció
abusiva i injustificada de beneficis, en particular la ja comentada STS de 26 de
maig de 2005.
I durant l’escàs període de vigència que ha tingut, per ara, el nou precepte, el
Tribunal Suprem ja ha dictat, com a mínim, dues sentències sobre aquesta qüestió
en les que, sense aplicar òbviament per raons temporals l’art. 348 bis LSC, sembla
que l’estigui interpretant114. Són les SSTS de 5 d’octubre de 2011 i 7 de desembre
de 2011. En la primera de les quals es fa constar que una errònia comptabilització
bis de la Ley de Sociedades de Capital», ALERTA MERCANTIL, Noviembre 2011; i considera de

forma molt positiva el nou precepte A. GARCÍA SANZ, «Derecho de separación en caso de falta de
distribución de dividendos», RdS, nº 38, 2012.1, pp. 55 a 71, esp. p. 63.
112
El precepte es va incloure com a conseqüència de l’esmena d’addició (la núm. 21) pre-
sentada pel Grupo Parlamentario Popular en el Congreso (BOCG, Congreso de los Diputados, se-
rie A, núm. 111-11, de 30 de mayo), amb la justificació següent: «El derecho del socio a las ganancias
sociales se vulnera frontalmente si, año tras año, la junta general, a pesar de existir beneficios, acuerda
no repartirlos. La “propuesta de Código de Sociedades Mercantiles” de 2002 (art. 150), ya incluyó una
norma semejante a la que este Grupo propone introducir en la Ley de Sociedades de Capital a fin de
hacerlo efectivo ese derecho. La falta de distribución de dividendos no sólo bloquea al socio dentro
de la sociedad, haciendo ilusorio el propósito que le animó a ingresar en ella, sino que constituye
uno de los principales factores de conflictividad. El reconocimiento de un derecho de separación es
un mecanismo técnico muy adecuado para garantizar un reparto parcial periódico y para reducir esa
conflictividad. Con esta solución se posibilita el aumento de los fondos propios, permitiendo que las
sociedades destinen dos tercios de esas ganancias a la dotación de reservas, y se satisface simultánea-
mente la legítima expectativa del socio.
De otra parte, con la fórmula que se propone se evita tener que repartir como dividendos las
ganancias extraordinarias (como, por ejemplo, las plusvalías obtenidas por enajenación de un bien que
formaba parte del inmovilizado fijo). La expresión «beneficios propios de la explotación» del objeto
social, específicamente introducida con esa finalidad, proviene del art. 128.1 de la Ley de Sociedades de
Capital. Finalmente, esta Enmienda ha pasado todos los trámites parlamentarios y se ha visto reflejada
en la Ley 25/2011, que ha añadido este nuevo supuesto de ejercicio de derecho de separación.»
113
Per una crítica d’aquesta norma que no va arribar a aprovar-se, podeu veure J. BISBAL,
«Las cuentas anuales», RdS, nº extraordinario, 1994, p. 591 i ss.
114
De la mateixa opinió R. FERNÁNDEZ FERNÁNDEZ, «El dret de separació de l’art. 348 bis de
la Llei de Societats de Capital», Món Jurídic, desembre 2011-gener 2012, p. 17 i ss.
74
de deutes pot ser el mecanisme per ocultar l’existència de beneficis, i d’aquesta
manera privar al soci minoritari del seu dret a participar en els guanys, afegint-hi
que la privació sense causa i retenció injustificada dels beneficis es presenta com
una conducta abusiva.
Sembla per tant que el Tribunal Suprem està advertint que no podran les
societats evitar l’aplicació del nou precepte per la via de reduir els beneficis, i con-
firma que la nova norma no implica la derogació de la doctrina jurisprudencial que
aplica la teoria de l’abús del dret als acords socials sobre distribució de beneficis115.
En la segona confirma la impugnabilitat dels acords fonamentats en
l’abús del dret i l’abús de poder, i considera que la privació injustificada de
beneficis al soci minoritari és constitutiva d’abús amb independència del nom-
bre d’exercicis en què això s’hagi produït, i aclareix que la STS de 26 de maig
de 2005 si bé fa referència a la conducta reiterada de retenció de beneficis, en
cap cas ho exigeix per considerar que el comportament fos abusiu. D’aquesta
manera sembla que el Tribunal Suprem estigui contestant les crítiques al nou
precepte que obliga a repartir dividends si hi ha beneficis, sense tenir en comp-
te si s’han repartit o no dividends en els darrers exercicis.
Aquest nou precepte ha estat, com ja s’ha dit, objecte de polèmica i dis-
cussió doctrinal. Una de les qüestions que s’ha plantejat és la de si té caràcter
imperatiu o bé és una norma dispositiva. Al meu entendre la redacció no deixa
lloc als dubtes, es tracta d’una norma imperativa. Cal tenir a més en compte
que l’art. 150 de la Propuesta de Código de Sociedades Mercantiles, en el que s’ha
inspirat, feia l’expressa manifestació de «salvo disposición contraria en los esta-
tutos sociales, que la redacció del nou precepte elimina. La doctrina majoritària
entén que es tracta d’una norma imperativa o de dret necessari116, però alguns
autors s’inclinen per la consideració del seu caràcter dispositiu, i entenen que
per decisió unànime dels socis els estatuts poden derogar el precepte117.
Ara bé, als efectes d’aquest treball el que interessa destacar del nou i
controvertit art. 348 bis LSC, és que, quan hi concorren els elements previstos,
concedeix al soci minoritari el dret de separació, és a dir a percebre de la socie-
tat l’import del valor raonable de les seves accions o participacions118.
115
D’aquesta opinió J. ALFARO «Derecho de separación del socio ...», cit. pp. 3 i 4.
116
Vid. SILVÁN RODRÍGUEZ / PÉREZ HERNANDO, «Derecho de separación y dividendos ...»,
cit. Pp. 4 i 5; també SILVA SÁNCHEZ / SAMBEAT SASTRE, «Análisis y crítica del art. 348 bis...» cit. p. 5.
117
D’aquesta opinió ALFARO, «Derecho de separación...», cit. Pp. 4 i 5; i A. CAMPINS «De-
recho de separación por no reporte de dividendos. ¿Es un derecho disponible por los socios?»,
Diario La Ley, nº 7824, 23 de marzo de 2012, pàssim.
118
Per a més informació sobre el dret de separació podeu veure la monografia de R. Bo-
nardell i R. Cabanas, «Separación y exclusión de socios en la sociedad de responsabilidad limitada»,
Pamplona, 1998; i sobre l’estat actual de la qüestió el treball de J. BRENES CORTÉS, «El Derecho
de separación y principales novedades tras las últimas modificaciones operadas en el derecho de
sociedades», RdS, nº 37, 2011-2, pp. 19 i ss.
75
En efecte, com s’ha vist en els precedents apartats d’aquest treball, exis-
teix la possibilitat de que es declari judicialment (o per un àrbitre) abusiva la
decisió de retenir injustificadament els beneficis, i fins i tot, que es condemni
a la societat a repartir la part proporcional dels beneficis als socis que han im-
pugnat els acords (SAP de Álava de 19 d’octubre de 2010 i SAP de Barcelona
de 21 de desembre de 2010). Però les decisions judicials o arbitrals poden no
resoldre definitivament les situacions d’opressió de la minoria.
Tanmateix, com s’ha posat de manifest per la doctrina, el nou precepte pot
facilitar també l’abús (o tirania)119 de la minoria, en obligar a la societat a repartir
dividends fins i tot en situacions que la prudència que ha de presidir l’actuació
empresarial no ho aconselli, les quals certament no estan previstes com a excep-
cions en la norma120.
Atesa l’actual situació de suspensió de la vigència del nou precepte, caldrà
esperar un temps prudencial per comprovar si l’art. 348 bis LSC ha estat o no
útil als efectes de protecció de la minoria en els supòsits d’opressió per retenció
injustificada de beneficis.
Nogensmenys el controvertit art. 348 bis LSC és compatible amb l’exercici
d’accions d’impugnació d’acords socials fonamentades en la prohibició de l’abús
del dret, i per tant els socis minoritaris que ho desitgin podran —estigui o no
vigent aquest precepte— seguir invocant la doctrina de l’abús del dret en la seva
defensa.
3.5.b) El dret de separació com a solució del conflicte societari

En els apartats precedents hem pogut constatar que els conflictes societaris
derivats d’enfrontaments entre la majoria de control i els socis minoritaris són
molt habituals.
L’existència d’abundant jurisprudència evidencia certament la freqüència
d’aquest tipus de controvèrsies.
I és molt clar que els conflictes intrasocietaris no contribueixen en absolut a
la bona marxa i adequat funcionament de les societats. D’aquestes situacions se’n
deriven costos importants per a les societats, els seus socis i els administradors.
Cal, per tant, cercar solucions.
L’aplicació de la doctrina de l’abús del dret pot comportar l’anul·lació de
decisions abusives de la majoria de control. Però, com hem pogut comprovar,
s’aplica per la jurisprudència de forma restrictiva, i presenta sovint importants di-
ficultats probatòries. A més a més els conflictes majoria versus minoria tendeixen
119
Vid. E. POLO, «Abuso o tiranía», cit. 2287 on exposa la problemàtica derivada del poder
exercit de forma il·legítima per la minoria, que qualifica de «tirania».
120
Vid. ILLESCAS «Se han convertido las sociedades …» cit.; també A. CAMPINS, «Derecho
de separación por no repartir …», cit. p. 2.
76
a enquistar-se i esdevenen problemes permanents. En aquestes circumstàncies,
els socis minoritaris en situació d’opressió es veurien obligats a impugnar cons-
tantment per abusius els acords socials, amb els importants costos de tota mena
que això comportaria.
Per tant, l’aplicació de la doctrina de l’abús del dret pot no resoldre defini-
tivament el conflicte.
Per contra, l’exercici del dret de separació permet la resolució definitiva
d’aquests problemes, atès que el soci surt de la societat però percep el valor rao-
nable de les seves accions o participacions, mentre que la societat, sense el soci
minoritari, pot continuar desenvolupant la seva activitat. És a dir, la separació
suposa la ruptura del vincle societari només pel soci que ha exercitat el dret; els
socis restants segueixen vinculats pel contracte societari.
Com és sabut, regeix entre nosaltres, el principi d’interdicció de les vincu-
lacions perpètues.
Després de la CE de 1978 van anar desapareixent els vincles perpetus o
indefinits creats per normes preconstitucionals: la llei de divorci, el Reial decret
llei 2/1985, de 30 d’abril (Decret Boyer) de supressió de l’obligatorietat de la
pròrroga forçosa en els arrendaments urbans, i les modificacions respecte dels
contractes de treball de l’Estatut dels treballadors, constitueixen alguns clars
exemples.
Doctrina i jurisprudència admeten pacíficament que en els contractes bilate-
rals de durada indefinida, qualsevol de les parts té dret a l’extinció del contracte
mitjançant una denúncia ad nutum, és a dir sense que hi concorri causa justificada.
Doncs bé, el dret de separació constitueix, d’alguna forma, la transposició
d’aquest dret de denúncia dels contractes bilaterals, al contracte societari pluri-
lateral i complex. En definitiva l’aplicació de l’esmentat principi d’interdicció de
les vinculacions perpètues a les societats de capital.
Malgrat que la separació ad nutum en les societats de capital no és una qües-
tió pacífica en la doctrina121, tant la DGRN (R. de 2 de novembre de 2010) com el
Tribunal Suprem (STS 15 de novembre de 2011) han admès aquesta possibilitat.
Tanmateix, en supòsits d’abús de la majoria i correlativa situació d’opressió
de la minoria, per retenció injustificada de guanys o per qualsevol altra de les cau-
ses analitzades, podria defensar-se la procedència no ja d’una denúncia ad nutum,
sinó fins i tot per causa justa, atès que la situació d’opressió es pot considerar que
altera el contracte de societat122.
121
Sobre l’estat de la qüestió podeu veure L. FERNÁNDEZ DEL POZO, «La arbitrabilidad de
un derecho estatutario...», cit. p. 278 i ss; més recentment el treball de N. IRÁCULIS ARREGUI, «La
separación del socio sin necesidad de justificación por no reparto de dividendos o por la propia
voluntad del socio», RdS, nº 38, 2012.1, p. 225 i ss.
122
D’aquesta opinió J. BRENES, «El derecho de separación ...», cit. p. 36.
77
D’aquesta manera el dret de separació per causa justa permetria, com
s’ha avançat, resoldre de forma definitiva les situacions opressives dels so-
cis minoritaris de les societats de capital que, en haver perdut l’affectio
societatis, podrien sortir de la societat, i rebre el valor raonable de les seves
participacions.
El dret espanyol, però, no contempla per a les societats de capital123,
a diferència d’altres ordenaments europeus com els de Bèlgica, Holanda o
Regne Unit, el reconeixement legal del dret de separació per causa justa en
general, sinó només pels motius concrets previstos a la llei (modificacions
dels elements essencials del contracte social) i als estatuts.
Tot i això alguns autors consideren que el dret espanyol vigent inclou
una causa legal, implícita, de separació per causa justa fonamentada en el ja
esmentat principi d’interdicció de les vinculacions perpètues, i també en el
deure de lleialtat124 i el principi de bona fe.
Altres autors proposen, com a fórmula per resoldre la qüestió, la incor-
poració d’una clàusula estatutària de submissió a arbitratge d’equitat de la
controvèrsia societària sobre l’existència o no de causa justa, que permeti
al soci, si s’escau, l’exercici del dret de separació estatutàriament previst125.
És evident que la inclusió en la normativa societària d’una clàusula
general que, en aquestes situacions de conductes abusives en perjudici del
soci minoritari, permetés l’exercici del dret de separació clarificaria tota
aquesta problemàtica. Permetria, efectivament, solucionar molts conflictes
societaris i evitaria l’excessiva judicialització d’aquesta mena de controvèr-
sies.
Cal, per tant, al meu entendre, aprofundir en aquesta via i esperem
que en el temps que resta fins a l’1 de gener de 2015, en què el controvertit
art. 348 bis tornarà a estar en vigor, els molts dubtes que aquesta complexa
qüestió planteja s’hagin dissipat.
Arribat aquest punt em permeto recordar la cita del poeta llatí —amb
formació jurídica— OVIDI que encapçala aquest treball, i que traduïda al
català seria: «les lleis es dicten perquè el més fort no ho pugui tot».
En la meva opinió aquest dictum sintetitza els principis generals de
protecció dels més febles que impregnen l’ordenament jurídic, i que han
inspirat aquest treball.
I finalitzo la meva exposició.
123
La doctrina majoritària entén que en les societats mercantils personalistes constituïdes
per temps indefinit s’ha de reconèixer al soci el dret de separació per causa justa. Vid., per tots, L.
FERNÁNDEZ DEL POZO, «La arbitrabilidad de un derecho ...», cit. p. 280.
124
Vid. J. ALFARO, «Derecho de separación ...», cit. p. 2.
125
D’aquesta opinió L. FERNÁNDEZ DEL POZO, «La arbitrabilidad de un derecho …», cit.
p. 296 i ss.
78
L’escriptor i professor triestí Claudio MAGRIS, doctor honoris causa per la
UB, va escriure que «saber i seguir sent alumne no és poca cosa, és com ésser ja
quasi un mestre»126.
Jo ingresso a l’Acadèmia per seguir sent alumne, per continuar estudiant i
per aprendre de tots vosaltres, admirats companys de l’Acadèmia.
Està molt clar que jo no sóc ni seré mai «savi en dret», com efectivament ho
va ser l’insigne jurista Jaume de Montjuic, el setial del qual vinc a ocupar.
Però, almenys, he intentat, no sé si ho he aconseguit, imitar el meu predeces-
sor immediat J.M. Pou de Avilés que, segons va exposar el professor Luna en la
seva necrològica, sabia reduir el que era complicat a la senzillesa.
Certament l’assumpte que he tractat d’exposar en aquest discurs és com-
plex, però també perquè hom tendeix a barrejar els seus aspectes jurídics amb els
econòmics. Efectivament, hi ha una tendència avui dia a exagerar la importància
de l’aspecte econòmic de totes les coses. Ja va denunciar l’historiador anglès Tony
JUDT, malauradament desaparegut ara fa dos anys, que la reducció de l’experièn-
cia humana a la vida econòmica s’ha convertit en una cosa natural127.
Jo, per la meva part, tot seguint la «Teoria pura del Dret» de KELSEN, he
preferit tenir en compte la recomanació del mestre dels mercantilistes D. Joaquín
GARRIGUES, que a la seva obra clàssica «Nuevos hechos, nuevo derecho de socieda-
des anónimas» va escriure: «No conviene, sin embargo, exagerar la preponderan-
cia económica en la legislación de sociedades, confundiendo el aspecto económi-
co con el jurídico, porque el objeto de la ciencia jurídica son siempre las normas
y no las leyes económicas y naturales»128.
Barcelona - Millàs
estiu de 2012
126
Vid. C. MAGRIS, Utopía y desencanto, Barcelona, 2001, p. 42.
127
T. JUDT, «El món no se’n surt», Barcelona, 2010.
128
Vid. la reedició de l’esmentada obra del professor Garrigues, per l’editorial CIVITAS,
l’any 1998, p. 5.
79
CONTESTACIÓN
del académico de número
Prof. Dr. RAFAEL JIMÉNEZ DE PARGA Y CABRERA
Con la venia Hon. Sr. Presidente:
Mi intervención se articulará en los siguientes seis apartados:
Primero: La «laudatio» del Doctor Francisco Tusquets Trias de Bes, hombre
y jurista de su tiempo.
Segundo: Abuso de Derecho y tutela de la minoría en las sociedades mercan-
tiles de capital: Objeto del Discurso leído por el recipiendario.
Tercero: El derecho de separación de la minoría protegido por un eventual
abuso de derecho de la mayoría.
Cuarto: La dudosa necesidad de proteger a la minoría.
Quinto: La operación sobre el capital del artículo 348 bis de la Ley de Socie-
dades de capital.
Sexto: Palabras finales.
1. EL DOCTOR FRANCISCO TUSQUETS TRIAS DE BES,

HOMBRE Y JURISTA DE SU TIEMPO
Podíamos hablar de «tiempos» vividos, con distintas realidades y deseos.

Nacido en 1948, en la Barcelona que comienza a entonarse, vive los tormen-
tosos, todavía, años cincuenta y comienzos de los sesenta su singladura escolar.
Comienza la licenciatura en la Facultad de Derecho de la Universidad de
Barcelona en otoño de 1965. Sólo un Philip Roth o un Steiner podrían expresar
con palabras la electricidad de alto voltaje, el resplandor en la vida cotidiana y
académica que lucía en esa Facultad de Derecho de la Universidad de Barcelona.
Era un clima con grandeza teatral. Así yo lo percibía desde la Complutense de
Madrid, enfrascado durante ese período en mi preparación de oposiciones a la
Cátedra. Francisco Tusquets Trias de Bes finaliza su Licenciatura en 1970, el mis-
mo año que yo accedo, por oposición, a la Cátedra de Derecho Mercantil.
Podríamos entender que pertenecimos a una misma generación. No es así.
Acaso sería acertado referirnos a grupos generacionales de una misma genera-
ción. La velocidad en el acaecer de los acontecimientos nos obliga a hablar de
generaciones sucesivas, pero distintas.
Francisco Tusquets Trias de Bes pertenece a una generación que afloró en
la España de finales de los 60 y principios de los 70, que se educó en el esfuer-
zo, produciendo resultados gracias al tesón y nervio de una ambición entendida
83
como despegue de lo vulgar para llevarnos a la orilla de la lejana posibilidad del
conocimiento. Quienes les precedimos en el tiempo les contagiamos ambición
intelectual. Ambición intelectual como antídoto de lo vulgar.
Generación la suya desenfadada, crítica, renovadora, rupturista sin traumas,
pues entendía —y creo así lo practicamos con la tolerancia— que fue necesario
refugiarse en la ficción válida para nosotros que la última tragedia había sido
Antígona. Esta convicción basada en la reconciliación, nos hizo aceptar que lo
acaecido inmediato en el tiempo podía haber sido patético, pero superable. Ayer
no más.
Lo que digo no es una forma de decir, es una verdad literal.
Nos conocimos en 1971. Me resultó, en el primer encuentro, tan natural
como reflexivo. Se vislumbraba su emoción, todavía, con Paris /68; no hablaba de
Collin o Armstrong, pero sí del «Moon landing» de Auden (agosto 69); estuve se-
guro que contempló, en 1967, a Catherine Deneuve en la «Belle du jour», de Luis
Buñuel, coincidiendo 1967, con su paso del «ecuador» en la licenciatura. Más
aun: tuve la convicción que asistió, antes de empezar a estudiar la «Introducción
al Derecho» del Prof. Ángel Latorre, el 3 de junio de 1965, en la Monumental de
Barcelona, a escuchar y vibrar con los «Chicos de Liverpool» identificándose con
el «Love me do». En cambio, dudé si llegó a esperarlos que bajaran de la gran
suite (Nº 111) del Avenida Palace, sito en lo que entonces era la Avenida Gran Vía
de José Antonio, hoy «Gran Vía de las Cortes Catalanas»1 2.
Supo adaptarse a una Universidad que nacía, la Autónoma de Barcelona, re-
cién creada (1971), donde inicié a ejercer docencia como catedrático en Cataluña.
Las Universidades que nacen son frágiles, pero tenaces. Están sometidas a
tensiones fundamentales y fundamentalistas, no exentas de ambigüedades. Él y
yo, juntos, supimos comprenderlo lo suficiente para que se consolidase nuestra
alianza personal y universitaria, en ese escenario.
Esta alianza, con cierto carisma de aventura, salta en 1977, a la Facultad de
Derecho de la Universidad de Barcelona (cuando por concurso me traslado a
esta Facultad y Universidad), con el compromiso por mi parte de abrir el ámbito
(«ambire», dirían en Roma) de lo que fue un círculo personal. Era necesario, y así
lo hice, dar opción y alas académicas, a un grupo heterogéneo de licenciados que
esperaban con ilusión disponer de la oportunidad de ver atendidas sus respecti-
vas aspiraciones de ser dirigidos en sus trabajos de tesis doctorales, que se encon-
traban en situación expectante. Todos aquellos que en una calurosa mañana de
junio de 1978, cuando tomé posesión de la Cátedra, me manifestaron su aspira-
1
A. Latorre: «Introducción al Derecho», Barcelona, 1968; 237 páginas.
2
Para ampliar: Magí Crusells y Alejandro Iranzo: «The Beatles, una filmografía musical»;
1992; cuentan la anécdota (casi categoría), que en 1969, se prohibió en España el single «The ba-
llad of Jhon and Yoko» porque se citaba a Gibraltar como «un lugar cerca de España».
84
ción aparcada, de iniciar y avanzar en su trabajo de tesis, fueron correspondidos
por mí en el transcurso de los cerca de cuarenta años de docencia activa en la
Facultad de Derecho de la Universidad de Barcelona. Fueron atendidos puntual
y necesariamente, pausadamente, pero sin dilaciones3.
Alguno de aquellos (1977/78), tan cerca tan lejos, integran el profesorado
del actual Departamento de Derecho Mercantil de la Facultad de Derecho de
la Universidad de Barcelona. Más tarde se incorporaron otros, doctorándose en
Bolonia, y ampliando estudios en Yale; Stanford; o Berkeley; Munich u otras Uni-
versidades.
Propósito iniciado y magistralmente mantenido y engrandecido por el pro-
fesor Joaquim Bisbal.
Pero hoy, es Francisco Tusquets Trias de Bes, al que tenemos que referirnos,
formando parte destacada del grupo de doctores y profesores que cito en la nota
3 de este texto.
Su saber y saber hacer le ha inducido a detectar puntos neurológicos de la
realidad jurídica y económica. Sus publicaciones lo delatan:
—La remuneración de los administradores de las sociedades mercantiles (te-
sis doctoral), 1993-1997.
—Antecedentes históricos y evolución de la sociedad de responsabilidad li-
mitada, 1994-1995.
—El encuadramiento en el sistema de la Seguridad Social de los administra-
dores y socios de las compañías mercantiles, 1998-1999.
—El proceso privatizador español y la remuneración de los administradores,
1998.
—Los letrados asesores de las sociedades mercantiles: su régimen legal com-
parativamente al de los auditores.
—Los cargos directivos en la Ley de Cooperativas, 1999-2000.
—La sociedad de inversión mobiliaria de capital variable, 2001.
Más aún:
—«Guía legal del comerciante», Barcelona, 1976, De Vecchi (Coautor con
X. Añoveros Trias de Bes y JM Trias de Bes Serra).
3
Aquellos y estos son hoy los catedráticos de la disciplina, Joaquim Bisbal; Mª Teresa de
Gispert; Antonio Font Ribas; Oriol Llebot; José Machado; Ignacio Farrando o Daniel Vázquez.
Catedráticos citados que ejercen en la Universidad de Barcelona y en las de Girona o Pompeu
Fabra; así como Económicas y Empresariales, Prof. Calavia; y, el inolvidable Vicente Baldó.
Al Dr. Tusquets Trias de Bes, le corresponde la ubicación de haber sido el primer poblador
de este quehacer mío, como así lo confesé en el prólogo de una monografía suya. Primer poblador
al que podríamos añadir a quienes también confiaron en mí, y yo en ellos, como Xavier Añoveros
Trias de Bes; Sebastián Sastre; Concepción Hill; Carmen Mádrenas, Isabel Tur; Ferran Puig; Víctor
Martínez; Pedro Mirosa, y con perdón por los no citados, tan merecedores como estos últimos de
haber sido citados.
85
—«La remuneración de los administradores de las sociedades mercantiles
de capital», Madrid, 1998 (360 pp), Civitas.
—«La Sociedad de Inversión Mobiliaria de Capital Variable (SIMCAVI)»,
Barcelona-Madrid, 2001 (131 pp), Marcial Pons.
—«Las operaciones bancarias de activo», tomo 39, Vol. 2º del Tratado de
Derecho Mercantil, (Directores M. Olivencia, C. Fernández Novoa y R. Jiménez
de Parga; coordinador G. Jiménez Sánchez; coautores X. Añoveros Trias de Bes
y S. Sastre Papiol), pp. 173 a 262. Madrid, Marcial Pons.
Podríamos seguir, pero de esta obra escrita y publicada emerge luz, cuenta y
razón explicando que hoy estemos aquí en un acto académico como este.
Pero hay más. Dieciocho artículos en revistas científicas; cargos en institu-
ciones, siempre vinculados estas ocupaciones al hilo de los tiempos. ¿Les suenan
a ustedes las ráfagas mediáticas y prácticas empresariales de la programada pri-
vatización de empresas, tras la normativa de 1996; qué ganan y cuánto deben ga-
nar los administradores de empresas; las «stock options», que nos atormentaron
durante unos años; la reforma concursal interminable y casi en curso? Pues si
todos estos problemas les suenan, quédense con una recomendación de que en
las aportaciones doctrinales del Dr. Tusquets Trias de Bes encontrarán respuesta
puntual, certera, honesta y prudente.
Prudencia práctica aprendida y ejercida desde hace más de cuarenta años
como abogado. Analista de lo que se legisla y colaborador del hacer jurispruden-
cial, son títulos que lo legitiman, a más, para ingresar en esta «Docta Casa», la
«Academia de Jurisprudencia y Legislación de Cataluña», elegido el 20 de marzo
de este año, 2012. Yo siempre le sugerí, y así lo ha cumplido, que fuera carismáti-
co como profesor y eficaz como abogado, es decir, seducir y convencer.
El Prof. Tusquets Trias de Bes ha seducido; y, el abogado Tusquets Trias de
Bes ha convencido. Sus alumnos lo avalan y el mercado lo certifica.
He de resaltar que supo esperar, trabajando, el momento oportuno para
acceder al Cuerpo de Profesorado Universitario, haciendo coincidir fundamento
(que ya lo había probado) y oportunidad idónea. El 13 de mayo de 2003 gana por
oposición la plaza de Profesor de la Facultad de Derecho de la Universidad de
Barcelona.
Insisto: la clave ha sido y es, asumir el compromiso de comportarse como un
hombre de su tiempo.
No ha sucumbido al «zumbido desde dentro y desde fuera de la cabeza
que ha asesinado el silencio y la reflexión» pero ha asumido la realidad virtual:
ordenadores, incluso portátiles, teléfonos, también móviles, correo electrónico, la
Web planetaria e Internet, uso desmedido que podría ser terminal, con la desa-
parición del silencio y la privacidad. Silencio y privacidad que a algunos nos ha
sido atacada, hurtada y, otros han renunciado a ella voluntariamente buscando
86
la felicidad de verse en pantallas fácilmente accesibles. ¿Qué es, sino, las redes
sociales? El cibermercado, la cibervida, facilita el deseo casi erótico de mostrar y
decir. Deseo fervientemente (a modo de práctica religiosa) de ser visto y ser oído.
No tengo fobia al cuadro convencional cuyos trazos gruesos estoy dibujan-
do. Acepto y me sumo al progreso, subiéndome en mis propios hombros para
aprenderlo. Constato que existe una honda tendencia a los géneros híbridos. La
«música, la danza, las artes abstractas y figurativas» interactúan. Se recita poesía
ante tapiz de jazz, se inscriben declaraciones filosóficas en cuadros —Vid. Anselm
Kiefer—; se sintetizan los mensajes electrónicos; no hay distancia, ya que es virtu-
al, entre «el intérprete y el espectador….» (G. Steiner)4.
Y en este contexto encaja cuestionar sobre el alcance y significado de las
normas jurídicas.
No es nueva la situación. Siempre ha ocurrido y siempre ocurre. El Derecho
despliega sus normas y efectos influidos por el conjunto de las manifestaciones ar-
tísticas, intelectuales o de pensamiento. Hace un momento aludía el recipiendario a
Kelsen. Y yo me pregunto: ¿Hubiera sido posible aceptar con entusiasmo la «teoría
pura del Derecho», sin que en aquellos días de entreguerras dominara la poesía
pura; la pintura cubista; el florecimiento positivo o la divinización de la ciencia? En
esta línea de dependencias o interconexiones, Ortega dijo: «somos esclavos de la
física». Los saberes sociales dependen de ráfagas del pensamiento global y expresio-
nes que condujeron a entronizar la teoría kelsiana. Se otorga valor carismático a la
legalidad formalista, que encarna la legalidad constitucional. Nace 1920 el primer
Tribunal Constitucional en la Constitución austríaca y Checoslovaquia, con el alien-
to Kelsen. Posteriormente, Lichtenstein (1921) y España (1931). «Los demás países
se muestran indiferentes al invento» (Ferreres Comellas). El antecedente ideológico
que ilumina a Kelsen hay, posiblemente, que buscarlo en Jellinek (1885)5.
El recipiendario es sensible a la contemporánea realidad que construimos
con nuestras conductas arrastradas por opiniones, no siempre respetables, del
pensamiento global; y, hoy globalizado.
La elección del tema objeto del Discurso, que brillantemente ha leído, lo
demuestra.
4
G. Steiner: «La poesía del pensamiento (del helenismo a Celan)»; Siruela, Madrid; 2012;
231 páginas.
Del mismo autor: «Errata (El examen de una vida)»; Siruela, Madrid, 1998, 218 páginas.
Bruce Bernad; Terence McNamee y Richard Davenport-Hines: «Century. One Hundred Years
of Human Progress, Regression, Suffering and Hope»; Phaidon, London, 1999; 1.120 páginas.
5
V. Ferreres Comellas: «Una defensa de modelo europeo de control constitucional»; M.
Pons, 2011; Madrid, 223 páginas.
Estados Unidos de América ya disponía de un mecanismo de control constitucional. Vid.
B. Schwartz: «Los diez mejores jueces de la historia norteamericana», con prólogo de E. García
Enterría, Civitas, 1990, 109 páginas. El Juez Marshall (1801), «se encontró con un papel, la Cons-
titución, y lo hizo poder» (Marbury v. Madison, 1, Granch, 137).
87
2. «ABUSO DE DERECHO Y TUTELA DE LA MINORÍA EN LAS SOCIEDADES DE CAPITAL»,
ES EL OBJETO DEL DISCURSO
Tal es la cuestión fundamental del «Discurso», pero no el aspecto esencial de la

cuestión fundamental. Se deduce del estudio del texto y de la exposición de hoy, que
el sonido de tambor que moviliza a reflexionar sobre esta temática al Dr. Tusquets
Trias de Bes, es la consolidación, extensión, ampliación de supuestos, hasta, incluso,
se propicia legislativamente y en el parecer de algún juez, del derecho de separación
(«ad nutum») que goza (o puede disfrutar) el socio en las sociedades de capital, no
cotizadas. Entiendo que ese sonido de tambor retumba el 1 de agosto de 2011, cuan-
do se incorpora a Ley de Reforma parcial de sociedades de capital (no cotizadas) la
posibilidad de ejercicio por parte del socio minoritario de un derecho de separación
nuevo que hace saltar las alarmas doctrinales, pues puede entenderse como un impac-
to a la línea de flotación del capital social de las sociedades de capital, no cotizadas.
Desde este alba en la consideración y acotamiento de la cuestión, debemos
puntualizar y distinguir distintos supuestos del derecho de separación del socio
en las sociedades de capital.
a. Derecho de separación tradicionales que podríamos encuadrar en los
aparatados a), y d) del artículo 346 L.S.C.; asimismo, el núm. 3.
b. Derecho de separación ampliado a los que hacen referencia el apartado
b); c) del artículo citado; núm. 2 del mismo precepto referidos a la S.R.L; y apar-
tado d) de este artículo.
Estos supuestos, hijos de sucesivas cosechas legislativas no están dentro del
objeto de este «Discurso» y, por consiguiente, exenta de mi consideración.
El núcleo de la exhaustiva intervención del Dr. Tusquets se centra en el su-
puesto del artículo 348 bis: «Derecho de Separación en caso de distribución de
dividendos», que accede a la L.S.C. en la cosecha agosto de 2011, luego alma-
cenada con prohibición de venta hasta 31 de diciembre de 2014, por decisión
adoptada por Ley 22 junio 2012.
Quiero que quede claro:
a. Mis consideraciones afectan exclusivamente a este concreto «invento».
b. Entiendo que el «Discurso» está estructurado pensando solo en este
supuesto.
Los demás tipos de derecho de separación no son llamados a entrar al «Dis-
curso» y menos en esta contestación.
¿Por qué se introduce en agosto de 2011 y se almacena hasta final de diciem-
bre de 2014? ¿Se «cuelga» (usando un término contemporáneo), quizás, por la
misma razón que se «descuelga»: legislo, luego existo?
Pero ahí queda eso: un tipo de derecho de separación que puede ser a nues-
tro inicial entender, un torpedo a la línea de flotación del capital. Más adelante,
reflexionaremos.
88
Torpedo que el Dr. Tusquets Trias de Bes, entiende puede admitirse en-
vuelto por la cobertura de la defensa de la minoría ante el eventual abuso de la
mayoría que actúa «utere et abutere»» de su posición mayoritaria en el capital.
En la exposición de hoy ha quedado claro: la minoría perjudicada por la
mayoría, podría defenderse alegando abuso de derecho, defensa que materializa-
ría la minoría separándose de la sociedad y detrayendo, lógicamente, su cuota de
capital comprometido. Merece hagamos un alto en el camino. Compromiso que
se expresa en el concepto jurídico «compañía» («cum pane»). Frente a ello se vie-
ne imponiendo como creencia global la huida de los compromisos permanentes,
perpetuos. Se infiltra la idea cuajada y exportada de unos escaparates del mundo,
y para el mundo, procedente de «Silicon Valley», sintetizada en el ímpetu suges-
tivo «(his hunch)» citado así: «lastres cero», como nervio de un entorno social re-
gido preferentemente por reglas líquidas, normas, también las jurídico-positivas
con nudos flojos, susceptibles de deshacer.
Vuelve a despuntar la sensibilidad del recipiendario, poniendo el dedo en
la llaga de una general manera de ver la vida (también la mercantil-societaria)
que se resume así: «Existe un eterno deseo de conectarnos y formar lazos,
pero al mismo tiempo dejando nudos flojos, preparados para la huida, cuando
haga falta» (Bauman). Es una «vida de consumo» (mismo autor), «una vida
líquida» y hasta un «amor líquido». Nada es perpetuo en un contexto social
«inalámbrico»6.
3. EL DERECHO DE SEPARACIÓN DE LA MINORÍA PROTEGIDO POR UN EVENTUAL ABUSO

DE DERECHO DE LA MAYORIA7
A) Concepto y funciones de capital social en las sociedades de capital
Las clásicas sociedades anónimas; las desfiguradas legislativamente socieda-

des de responsabilidad limitada y las vetustas sociedades comanditarias por accio-
6
Z. Bauman: «Vida de consumo», F.C.E., Buenos Aires, 2007, 2005 páginas. Recientemen-
te, mismo autor: «Esto no es un diario», Paidós, Barcelona, 2012. (También en Libro electrónico).
7
Las «Notas» a pie de página que se contienen en el «Discurso» sobre el derecho de
separación, constituyen un andamiaje doctrinal exhaustivo y sólido. Mi «laudatio», también, se
extiende al contenido del «Discurso» (incluidas sus «Notas») y no solamente a la trayectoria y obra
del recipiendario.
He creído oportuno reseñar alguna «Nota» en la contestación mía como pistas indicativas,
pero no como refuerzo argumental, pues las del «Discurso» son más que suficientes.
Me permito destacar la monografía de Ignacio Farrando Miguel: «El derecho de separa-
ción del socio en la Ley de Sociedades Anónimas y la Ley de Responsabilidad Limitada»; Civitas,
Madrid, 1998, 223 páginas. Merece ser citada expresamente como obra que abre una corriente
doctrinal abundante y fecunda. Pero abrir camino, tiene un plus digno de mención.
89
nes, quedan a partir de 2 de julio de 2010, vestidas y denominadas «sociedades
de capital». Puede entenderse que el capital permanece entronizado. Se hace re-
alidad legislativa el certero concepto de sociedad mercantil del maestro Joaquim
Garrigues: las sociedades mercantiles son capitales con categoría de persona jurí-
dica. El capital ilumina la esencia, podemos afirmar.
Capital regido por dos esenciales principios: a) Determinación y unidad; b)
Estabilidad.
El capital no es solo funcional, sino fundacional. El capital no puede ser
libremente alterado.
Estas ideas nucleares las percibimos en el Discurso del Dr. Tusquets Trias
de Bes. Se apoya, acertadamente, en la doctrina que emana de los Profs. Langle;
Vicente y Gella; y en la aportación clásica francesa (1938) de Cooper Royer, para
diferenciar sociedades personalistas y sociedades de capital, o si se quiere, digo
yo, capital revestido de pactos societarios.
Acepta el Discurso que «la función tradicionalmente atribuida al capital so-
cial es la garantía en protección de terceros» (cito literalmente).
En cambio, parece no resaltar la función fundacional del capital: sin capital
no hay sociedad de capital, apostillamos.
Y lo apostillo porque sigo pensando en la nuclear función del «legal capital»,
que se expone con convicción en el clásico Bayles Manning y James J. Hank Jr.
(1977), que aun referido a la estructura societaria norteamericana, constituye un
hito en la construcción de la defensa paradigmática del concepto. Más reciente-
mente, Massimo Miola (marzo-junio 2012), refuerza la construcción del capital; y,
entre nosotros, Heliodoro Sánchez Rus, mayo 2012, en su monografía «El capital
social; presente y futuro», afirma en una de sus conclusiones: «ocupa un papel
muy relevante en el ámbito de la definición de la posición jurídica del socio en las
sociedades de capital»8.
Esta exhaustiva monografía, que tiene su origen en su trabajo de Tesis Doc-
toral, deja un futuro abierto, partiendo de un presente movedizo en la doctrina,
en la jurisprudencia y en la legislación nacional y comunitaria.
Intento ser sensible a lo que se ha llamado en nuestros días la «metamor-
fosis» de las sociedades de capital por antonomasia: las sociedades por acciones
(Guido Rossi). Cito a Rossi:
8
Bayless Manning with James J. Hanks Jr.: «Legal capital»; 3ª edición; Foundations Press,
New York, 1990, 213 páginas.
M. Miola: «La tutela dei creditori ed il capitale sociale: realtà e prospettive»; Rivista delle
società; marzo-gingno, 2012; fascicolo 2º-3º.
G. Rossi: «Crisi del capitalismo e nuove regole»; Rivista della Società; septiembre-octubre
2009; fascicolo 5º. Más tarde y esta misma revista insiste en la crisis de la sociedad por acciones
(2012).
H. Sánchez Rus: «El capital: presente y futuro»; Civitas, 2012; Madrid; 775 páginas.
90
«De este problema ya me ocupé ampliamente en el año 2006, época cerca-
na, y aún así parece hoy remota, porque el capitalismo financiero, ahora dueño
de los mercados, en el clímax de su expansión todavía no había provocado,
usando el título del libro de Richard Posner, La crisis de la democracia capita-
lista. Es bueno entonces recordar que la sociedad por acciones, nacida en los
Estados como mera invención del derecho, permitía agregar personas físicas en
una persona jurídica artificial que resolvía la necesidad de crear un mecanismo
capaz de garantizar continuidad a una sociedad durante un tiempo indefinido
a pesar de la mortalidad de sus fundadores. Además de asegurar a los Estados
la libertad del comercio, y por tanto su desarrollo económico, fue a menudo, en
los Estados absolutos (aunque no únicamente), el brazo armado utilizado en
las conquistas coloniales y en la explotación de la esclavitud.»
Recuérdese para ilustrar esta referencia final los ejemplos paradigmáticos en

la historia moderna de nuestro entorno: «Cia de la Bahía de Hudson»; «Cia de las
Indias Orientales» (ambas del s. XVII), o la alianza del Príncipe Ruperto, sobrino de
Carlos II de Inglaterra y los traficantes de pieles de castor, negocio que nace el 17 de
noviembre de 1617 (en quince hará cuatro siglos, hoy casi como ayer) en el bar/Pub
de Londres, llamado Garraways’s, frecuentado por navieros, corredores de Bolsa.
Pero aferrémonos al hoy.
El discurso leído contiene una rigurosa exposición analítica del principio de
mayoría en el capital, que tiene su soporte en el derecho de asistir y votar en las
Juntas Generales (art. 93c L.S.C). Hace un recorrido histórico interesante del dis-
currir del principio mayoritario en las sociedades de capital. Código de Comercio
de 1829; Código de Comercio de 1885; Ley de Sociedades Anónimas de 1951 y la
Ley de Responsabilidad Limitada de dos años más tarde, 1953.
Desemboca, así, en la Ley de Sociedades de Capital matizando el funcio-
namiento del principio mayoritario en diversos tipos que regula, bajo un mismo
manto.
No se afirma con rotundidad, pero entreveo que entiende que el guardián
del funcionamiento correcto de las sociedades de capital reside en quienes son
titulares de la mayoría del capital. Afirma:
«En estos supuestos los acuerdos que se pueden tomar sin violar la ley y
los estatutos, pero las exigencias de la justicia está por encima de la observación
estricta de las normas jurídicas escritas, y no pueden dejar desamparados a los
socios minoritarios perjudicados por los acuerdos mayoritarios de la junta.»
La exposición discursiva transcurre pacíficamente a través de los jardines ju-

rídicos del abuso del derecho, que reiteramos se implanta en el derecho español,
vía jurisprudencial: Sentencia de 14 de febrero de 1944, amorosamente razonada
91
(no podía ser de otra manera por el día que se dicta, 14 de febrero) por el Ma-
gistrado don José Castán Tobeñas, autoridad jurídica que adquirió fama bajo el
nombre: «el Castán». «Catalana de Gas y Electricidad» contra «Consorcio de la
Zona Franca de Barcelona». Cuestión. Daños y perjuicios.
Efectivamente, desde la doctrina científica se había ya reclamado la posibi-
lidad de reconocer la condena por abuso de un derecho. Bien, esto está dicho;
pero añadir que el propio José Calvo Sotelo, en su condición de Presidente de la
Academia Nacional (hoy Real Academia) de Jurisprudencia y Legislación reiteró
la idea en su intervención en esta Corporación el 18 de mayo de 1936, con ocasión
del Homenaje al Prof. D. Felipe Clemente de Diego9.
Don José Calvo Sotelo así se pronunció en 1917.
En el Discurso hoy leído se analiza lo ocurrido a partir de 1944, en la doc-
trina científica y en la doctrina legal. Son páginas sólidas en la argumentación
hasta, incluso, mostrarnos que la legislación civil de Cataluña, corteja al abuso de
derecho en el artículo 111.7 del Código Civil de Cataluña, pero «sin referencia al
abuso del derecho» explícitamente. Simplemente lo corteja.
Aquí ha ocurrido lo que es frecuente y normal que acaezca: el autor del Dis-
curso llega a este punto encariñado con la figura del abuso. Son muchas horas de
compañía silenciosa, no exenta de cierta complejidad.
Y de ahí salta el Discurso a enfrentarse con lo que yo llamaba el aspecto
esencial de la cuestión fundamental, que no es el abuso del derecho, sino la ten-
sión que pueda generar la convivencia en las sociedades mercantiles de capital
entre mayoría y minorías. Aquí, comienza un palpitar a mayor intensidad10. A
partir de aquí, se observan dudas razonables; construcción ausente de afirmacio-
nes tajantes; abandono de un tufillo dogmático-conceptual; pisadas en un terreno
más resbaladizo. Ya no estamos en los jardines del abuso de derecho, sino en la re-
alidad tensionada por la convivencia mayoría-minoría en sociedades de capital. Y
el recipiendario se refugia desde el primer momento de esta fase de su Discurso,
9
Libro-Homenaje al Profesor Don Felipe Clemente de Diego, con motivo de jubilación,
1936. Las Conferencias que recoge la Obra se pronuncian entre el 30 de enero de 1936 a 18 de
mayo de 1936. La obra por razones obvias, no pudo publicarse hasta 1940, por la «Real Academia
de Jurisprudencia y Legislación», haciendo notar que en 1936, se denominaba «Academia Na-
cional», presidida en ese momento (mayo, 1936) por don José Calvo Sotelo. Se tiraron solo 450
ejemplares y recoge conferencias, entre otros ilustres juristas, las de don Joaquín Dualde Gómez;
don Jerónimo González y Martínez; don José Castán Tobellas; don Ramón Serrano Suñer; don José
Gascón y Marín; don Melquíades Álvarez y del propio homenajeado. (Sesenta días después- 18-05-
1936 a 18-07-1936, España se rompió. Algunos de los conferenciantes tuvieron destinos diversos,
por el «azar y necesidad» los separaron. (Dispongo de un ejemplar en mi Biblioteca)
10
M. Olivencia: «Evolución y perspectivas del Derecho de Sociedades en España»; Comu-
nicación en «Real Academia de Jurisprudencia y Legislación»; 24 de enero de 2011.
R. Illescas (Editorial): «El poder de la mayoría en la S.A; apuntes recientes»; Derecho de los
Negocios; mayo, 2012.
J. Bisbal: «Las cuentas anuales; Revista de Sociedades»; Nº extra 1994.
92
en la esperanza melancólica expresada por H. Bogart en la película Casablanca:
«Siempre nos queda París», aquí y ahora, siempre no queda el abuso de derecho,
como remedio a eventuales conflictos entre mayoría y minoría. Ello explica que el
apartado 3 se titule «Abuso del Derecho y protección de la minoría social», que
en términos farmalógicos parece indicar que el abuso de derecho puede servir
como olvido de males y remedio de preocupaciones.
4. LA DUDOSA NECESIDAD DE PROTEGER A LA MINORÍA
Disiento de la orientación que camina hacía la protección de la minoría.

La minoría, las minorías, en la vida real desplegadas en múltiples escenarios se
organizan y se defienden solas. A veces el derecho las estorba. En múltiples de esos
escenarios se cubren con el manto hipócrita de que son atacadas, siendo merecedoras
de protección. Buscan situaciones privilegiadas, y los privilegios no tienen límites.
También ocurre en la vida real de las sociedades mercantiles de capital. En
el ámbito de las sociedades abiertas (cotizadas) las minorías mandan, utilizando
mecanismos sofisticados y eficaces de representación de las mayorías silenciosas.
En esas sociedades de capital, es frecuente que quienes arriesgan no mandan y
gobiernan los que arriesgan menos. Es dogma del capitalismo contemporáneo.
El gobierno corporativo se basa en la manipulación de las élites de poder,
que detentan el poder de las élites.
Cierto que el diagnóstico es distinto en las sociedades de capital no cotiza-
das, equívocamente, aunque convencionalmente aceptada, llamadas cerradas. En
estas, el capital adquiere una función medular, basada:
a) Las personas físicas o jurídicas que se unen para constituir la sociedad
con personalidad jurídica lo hacen para desarrollar un objeto social, con el que
se identifican.
b) Suscriben una escritura y unos Estatutos, norma básica de entendi-
miento.
c) Si no son socios constituyentes, mediante la adquisición de acciones y/o
participantes, se comprometen a estar y permanecer juntos en compañía (cum pane).
Se produce una identificación socios/sociedad/objeto social siento el lazo
que los une la participación en el capital social.
La agrupación bajo un mínimo rótulo (sociedades de capital), realidades

conceptualmente diversas.
Poco interés tiene que nos ocupemos de la sociedad comanditaria por accio-
nes, ya que con razón el «Discurso», tampoco lo hace, salvo la pregunta que flota:
¿Cuántas funcionan?, o casi, ¿existen? Para el legislador, sí. En la realidad: 34,
que representan el 0,02% (2005 = España).
93
La regulación clónica (S.A.= S.R.L, resultado de la mutilación de la S.R.L.)
(Ley de1995), vuelve a aflorar, creando confusión.
Perdón por la autocita: ya la puse de manifiesto, no sé si con acierto, en 1999,
con ocasión de mi Discurso de Ingreso en esta Corporación. A él me remito11.
Ahora se ha pretendido introducir un nuevo elemento común para estos tres
tipos: me refiero al «controvertido» (en expresión del Dr. Tusquets, yo creo que
desafortunado) artículo 348 bis en la Ley de Sociedades de capital. Aplicable a los
tres tipos señalados, salvo las sociedades que cotizan.
Literalmente, art. 348 bis:
Artículo 348 bis. Derecho de separación en caso de falta de distribución

de Dividendos
1. A partir del quinto ejercicio a contar desde la inscripción en el Registro
Mercantil de la sociedad, el socio que hubiera votado a favor de la distribución
de los beneficios sociales tendrá derecho de separación en el caso de que la jun-
ta general no acordara la distribución como dividendo de, al menos, un tercio
de los beneficios propios de la explotación del objeto social obtenidos durante
el ejercicio anterior, que sean legalmente repartibles.
2. El plazo para el ejercicio del derecho de separación será de un mes a con-
tar desde la fecha en que se hubiera celebrado la junta general ordinaria de socios.
3. Lo dispuesto en este artículo no será de aplicación a las sociedades
cotizadas.
5. LA OPERACIÓN SOBRE EL CAPITAL DEL ARTÍCULO 348 BIS (L.S.C.)
Como ven, siendo fiel al «Discurso» que contesto me refiero exclusivamente

a esta operación sobre el capital, dejando otras que hoy no procede analizar.
Y ¿por qué? Sencillamente, porque creo que el ruido de tambor que moviliza
a elegir la temática del «Discurso», es el aspecto fundamental de las cuestiones
analizadas. Conocida la decisión del legislador (1 de agosto de 2011), de introducir
este mecanismo protector de la minoría ante la conducta consumada de la mayoría
en el punto concreto de reparto de beneficios, se pregunta el Dr. Tusquets Trias de
Bes, ¿puede protegerse la minoría con palio laico del abuso del derecho?
Este es el núcleo y fuente generadora del «Discurso».
El recipiendario se ve más espoleado cuando conoce que el artículo de ma-
rras, 348 bis de la L.S.C., ha quedado suspendida su vigencia hasta el 31 de di-
11
R. Jiménez de Parga: «La S.R.L desde el “modernismo” al siglo XXI»; Discurso de Ingre-
so como Académico de Número en la «Academia de Jurisprudencia y Legislación de Cataluña»;
Barcelona, 1999.
94
ciembre de 2014 (Ley 22 de junio de 2012). El autor del «Discurso» ya estaba
trabajando sobre la materia, pues elegido Académico por esta corporación el 20 de
marzo de 2012, deseaba por autocompromiso, (actitud propia y elogiable de él),
leer el Discurso lo antes posible, cumpliendo puntualmente (también, actitud que
le honra), en el depósito de confianza que representaba la elección.
La suspensión de la vigencia era un aliciente más. Y aquí estamos: el recono-
cimiento de un derecho a la minoría frente a la actitud de mayoría que se niega a
repartir beneficios en los términos de precepto.
Mi posición se resume así, en contestación al «Discurso», encargo que agra-
dezco a la Corporación a la que pertenezco como Académico de Número. Perso-
nalizo mi reconocimiento en la persona de su Presidente Hble. Sr. Josep Guardia.
Siempre respetando las líneas argumentales del Dr. Tusquets Trias de Bes, me
permito perfilar mi contestación así:
A) El controvertido artículo 348 bis introducido por la L.S.C. de 1 de agosto
de 2011 y suspendida su vigencia hasta 31 de diciembre de 2014 (Ley 22 junio 2012),
está situado sistemáticamente en el título IX de la L.S.C. (Ley Sociedad de Capital),
bajo el concepto «separación y exclusión de socios». No queda incurso en las «causas
legales de separación» (art. 346), las que podríamos llamar clásicas o de más raigam-
bre. Tampoco queda situado en «las causas estatutarias», señalando su alta significa-
ción que supone, desligan el «derecho de separación en caso de falta de distribución
de dividendos» (eje y meollo del «Discurso»), del ámbito de la autonomía de voluntad
de los socios. Por tanto, entiendo que el legislador otorga al precepto carácter impe-
rativo. (Reconozco esfuerzos para sacarlo de este ámbito, pero no me convencen).
B) La estructura y contenido del precepto son conocidos. Pongo el acento
en el reconocimiento de un derecho de separación de los socios, que votan a favor
de distribución de beneficios, en las condiciones señaladas en el precepto, y que
se lo impide el voto mayoritario expresado en Junta. Solo recordar que el derecho
a los beneficios es un derecho abstracto, que se concreta su distribución en Junta
General, cuyos acuerdos se rigen por mayoría.
C) Se nos ha dicho que esta posición de la mayoría podría calificarse como
abuso de derecho.
D) Disiento en un doble sentido, pero aclaro: no se trata a partir de ahora
(ni antes) de llegar a una verdad, pues la verdad lo más que puede ser es una teoría,
si se quiere, «idola», que en el de Bacón son «idola fori» (voces en la plazuela).
1) Las mayorías tienen el derecho y la obligación de decidir siempre, y muy
especialmente, cuando puede atentarse contra el capital (columna vertebral de las
sociedades de capital). Genéricamente, y acertadamente, el Dr. Tusquets Trias de
Bes, encuadra derecho de separación en las «operaciones sobre capital» (apartado
3.3). Esta no es una operación ortopédica, sino severa, traumática.
Poner en duda la posición de las mayorías, me parece peligroso. Y aún más
arriesgado si se abre una espita que pueda derivar en el intento de obtener el dicta-
95
men de «abuso de derecho». Supondría abrir la puerta que da acceso a la judicia-
lización12 del conflicto, no sirviéndome el paliativo de someterlo a arbitraje, pues
éste como institución es «un equivalente jurisdiccional» según definió el Tribunal
Constitucional (STC 62/91 y antes, más nítidamente, 43/88 y 15/89).
2) Recurrir genéricamente a la posibilidad de proteger a la minoría de estos
tres tipos de sociedades de capital (Comanditaria por acciones; sociedades anóni-
mas; y, sociedades de responsabilidad limitada), repito, recurrir a la posibilidad de
sanar la actuación hegemónica de la mayoría, el abuso de derecho, no me parece
conveniente, ni acertado. Son tipos distintos, que exigen análisis distintos.
En efecto:
a. En la comanditaria por acciones, si es que funcionan en la realidad rele-
vante, rechina el reconocimiento, por ley imperativa, de este derecho a la minoría.
b. En las anónimas, dependería del tamaño y volumen de capital.
c. En las de responsabilidad limitada, desgraciadamente mutiladas desde
la Ley de 1995, podría decirse lo mismo ya que son clon de las anónimas. (Otros
la llaman «anónima bis» —G. Esteban Velasco—); parecen S.A. y SRL «tiempos
acumulativos» (A. Bercovitch). Son ficciones a las que el derecho recurre13.
3) Desde la disidencia y proclamando la excelencia del «Discurso», entien-
do que el antídoto a estas preocupaciones que conducen a aferrarse a la figura del
abuso de derecho; a estas peligrosas arbitrariedades de la mayoría para evitar la
fuga de la minoría; en fin, ante estas perplejidades que genera la cosecha de 2011
(hoy almacenada), el antídoto insinúo, es recurrir a la autonomía de la voluntad
de los socios. Dicho en términos enumerativos: solo debería poder ejercerse el de-
recho de separación de los socios minoritarios que han votado a favor de la distri-
bución de beneficios, vetada por la mayoría, cuando este derecho quede plasmado
y regulado en los Estatutos de sociedad. Quizás resulta hasta fácil: encuadrar el
derecho no en un artículo bis (348), sino en el 347:
Artículo 347. Causas estatutarias de separación.

1. Los estatutos podrán establecer otras causas de separación distintas a las
previstas en presente ley. En este caso determinarán el modo en que deberá acre-
ditarse la existencia de la causa, la forma de ejercitar el derecho de separación y
el plazo de su ejercicio.
2. Para la incorporación a los estatutos, la modificación o la supresión de
estas causas de separación será necesario el consentimiento de todos los socios.
12
Sentencias inquietantes: TS 15 de noviembre de 2011 (comentada por Lora-Tamayo Vi-
llacieros en «El Notario, siglo XXI», marzo-abril de 2012. Antes, TS 7 de diciembre de 2011; y
también, sala 1ª TS 11 de noviembre de 2011. ¿Derecho de separación «ad mutum»? (En lo demás,
me remito a las citadas en el texto del «Discurso»)
13
El concepto de ficción en el Derecho, vid. «Las ficciones en el Derecho constitucional»;
Discurso de ingreso «Real Academia de Jurisprudencia y Legislación», 25 de mayo de 1945, del
Catedrático y Abogado, Don Nicolás Pérez Serrano.
96
La autonomía de la voluntad, la libertad de pactos, genera riqueza contrac-
tual, estabilidad estructural y confianza en el funcionamiento de las compañías
mercantiles, alejándolas de resolver eventuales conflictos en sedes judiciales, o en
su equivalente, las arbitrales.
«La libertad contractual es el principal expediente que permite la sobrevi-
vencia de las estructuras óptimas, y, en definitiva, la eficacia de las estructuras de
gobierno y de las estructuras financieras de las empresas» (Paz Ares). O lo que es
lo mismo: máximo de derecho dispositivo como marco legal de las sociedades de
capital.
V. PALABRAS FINALES
Finalizo y aclaro. He prestado atención al «Discurso» del Dr. Tusquets Tri-

as de Bes, sin pensar en los intereses con que podría retribuirme este préstamo
de atención. He asumido «la prima de riesgo» que supone contestar a esta pieza
jurídica con conceptos diamantinos en la seguridad de ser correspondido con su
comprensión honda y amistad veraz.
El 28 de noviembre de 1914 (¡Siempre noviembre!), falleció el Dr. Trias y
Giró, bisabuelo del recipiendario; que fue Catedrático y Académico de esta Cor-
poración, presidiéndola entre 1901 y 1903.
Con ocasión de su fallecimiento, se le rindió homenaje por dos plumas distin-
guidas del Derecho: Félix Escalas y Chamení; y, el Dr. Narciso Pla y Deniel, y que
fue Vicepresidente de esta «Docta Casa».
Las dos aportaciones laudatorias que tengo en mi Biblioteca, coincidían que
la claridad, la concisión y la comprensión de materias, eran características cuali-
ficadotas del Dr. Trias y Giró, evitando siempre la vanidad de mostrarse erudito.
Luego se incorporó a esta Academia se nos ha dicho, el Dr. Trias de Bes,
siendo fiel a esta contextura intelectual.
Hoy accede como académico de Número el Dr. Francisco Tusquets Trias
de Bes, heredero de la saga y, también, titular de esos valores. Podríamos decir y
felicitarnos, que en nuestra vida académica volvemos a tener otro «Trias de Bes»,
Francisco Tusquets Trias de Bes14.
Gracias.
14
Me he atenido a los cánones académicos. Razón que explica el uso del término «Recipi-
endario», que procede de «concipere», es decir, «recibir pensamiento». Vid. «Diccionario Coro-
mines – Pascual», vol. II; 1980. Ampliamente comentado por Max Cahner: «Notes bibliogràfiques
sobre l’obra de Joan Coromines»; 1976. El sabio y filólogo J. Corominas ejerció como profesor en
la Universidad de Chicago.
97
DISCURS D’INAUGURACIÓ DEL CURS 2012-2013 DE L’ACADÈMIA
DE JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ DE CATALUNYA
per
President
Molt honorable Senyora Presidenta del Parlament de Catalunya,

Honorable Senyora Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya,
Excel·lentíssim Senyor Degà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona,
Excel·lentíssim Senyor President de la Comissió Jurídica Assessora,
Excelentísimo Señor Presidente de la Conferencia de Academias Jurídicas
Iberoamericanas,
Excel·lentíssims i Il·lustríssims membres dels Parlaments europeu, espanyol
i català,
Il·lustríssima Senyora Secretària de Relacions amb l’Administració de Justícia,
Il·lustríssim Senyor Director General de Dret i d’Entitats Jurídiques,
Il·lustríssims Degans, ex Degans i membres de les Juntes de Govern de di-
versos Col·legis d’Advocats de Catalunya,
Altres digníssimes autoritats,
Excel·lentíssims Senyors ex Presidents de l’Acadèmia de Jurisprudència i
Legislació de Catalunya, Il·lustríssims Senyors membres de la Junta de Govern de
l’Acadèmia. Il·lustríssims companys acadèmics,
Familiars i amics de l’Acadèmic recipiendari,
Companys i amics, senyores i senyors que ens acompanyen en aquest acte.
La sessió inaugural del Curs 2012-2013 a l’Acadèmia de Jurisprudència i

Legislació de Catalunya té novament com a objecte fonamental el discurs d’ingrés
d’un acadèmic, en aquest cas l’Il·lustríssim Sr. Francesc Tusquets i Trias de Bes.
Nogensmenys i com és tradicional, en la meva condició de President de la Cor-
poració vull cloure l’acte amb unes breus paraules que glossin el seu contingut
i vinguin a constituir una reflexió sobre el Curs que avui acabem i sobre el nou
Curs que també avui iniciem.
* * *
99
I en primer terme, vull agrair la presència de totes aquelles persones que
hi assisteixen i ens acompanyen en una sessió tan important per a aquesta Cor-
poració: les autoritats i el públic assistent. Entre les primeres voldria destacar la
presència, que és habitual a les nostres sessions públiques i solemnes de la Molt
Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya, de l’Honorable Consellera
de Justícia; del Degà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i de totes les
altres autoritats públiques oficials.
También quiero destacar la presencia del Presidente de la Conferencia de
Academias Jurídicas Iberoamericanas, Dr. Luis Moisset de Espanés, que tanto ha
hecho por el nacimiento, el crecimiento y la coordinación de las Academias de
Jurisprudencia y Legislación de ambos lados del Atlántico.
El meu regraciament s’estén a l’Excel·lentíssim Senyor President del Tri-
bunal Superior de Justícia de Catalunya que no ha pogut acompanyar-nos en la
sessió però que ha tingut el gest amable de visitar-nos amb immediata anterioritat
a aquest acte per a felicitar l’acadèmic que avui ingressa a la Corporació i a l’Aca-
dèmia en el nou Curs que s’inicia.
L’agraïment de l’Acadèmia s’adreça també a tots els assistents a aquest acte
amb un especial esment als familiars i amics de l’Acadèmic que avui rebem a la
Corporació.
Heu escoltat la Memòria del Secretari. Constitueix una exposició detallada,
tot i que succinta, de les activitats dutes a terme per la nostra Acadèmia durant
el Curs passat. No em correspon a mi fer-ne el comentari però sí que voldria
referir-me a dos aspectes per la importància que tenen en la nostra vida corpora-
tiva. El primer és l’èxit que han tingut les anomenades «sessions obertes» en les
que l’Acadèmia dialoga amb la comunitat jurídica catalana en un volgut intent
de posar-se al servei de la societat a la qual serveix. Durant el Curs passat n’hem
realitzat dos de les quals ha donat compte l’Il·lm. Sr. Secretari. Esperem poder
continuar aquestes sessions obertes de manera que es reforcin els llaços de la
nostra Corporació amb la realitat social dels nostre país.
El segon fa referència a les relacions de l’Acadèmia amb les altres corpora-
cions acadèmiques de Catalunya i amb les corporacions acadèmiques del sector
jurídic a Espanya i altres països del nostre entorn cultural. Quant al primer camp
hem contribuït decididament a enrobustir el Consell Interacadèmic de Catalu-
nya, preparem una declaració institucional manifestant la vocació per anar més
enllà i arribar a una Confederació de totes les Acadèmies catalanes i estudiem
una proposta de nou sistema de finançament que abandoni el règim de les sub-
vencions per a passar a rebre recursos econòmics directament dels pressupostos
generals de la Generalitat. Aprofito l’avinentesa per agrair l’Honorable senyora
Consellera de Justícia i el Director General d’Entitats Jurídiques per la sensibili-
tat mostrada envers l’Acadèmia i el seu finançament en uns moments pressupos-
tàriament tan difícils.
100
Pel que fa a la Conferència d’Acadèmies jurídiques espanyoles i iberoame-
ricanes, dins de quinze dies celebrarem un Congrés a Santiago de Chile, sota la
presidència de Luis Moisset de Espanés que avui ens acompanya i de José-Luis
Cea Egaña, president de la Academia Chilena, per a tractar temes de tant interès
com Disciplina fiscal, disciplina monetaria y regulación del comercio internacio-
nal; Derecho y Neurociencia, i Nuevas formas de representatividad democrática.
Del primer tema he estat nomenat Coordinador General i al primer i segon tema
ha presentat dues valuoses comunicacions el professor Rafael Jiménez de Parga
que conjuntament amb mi representarà la nostra Acadèmia en aquest Congrés.
* * *
D’altra part voldria fer algun comentari sobre les activitats de l’Acadèmia
en el futur immediat. Tenim el propòsit de continuar les tasques habituals. Col-
laborarem, tant com podrem i en la mesura en què se’ns demani, en la reforma de
la legislació. Procurarem fomentar la cultura jurídica. I continuarem la dedicació
a l’estudi i la investigació del dret. L’Acadèmia estarà sempre al servei de la co-
munitat jurídica catalana i del poble català per al servei dels quals va néixer aviat
farà dos-cents cinquanta anys. I ho farà, com no podria ser d’altra manera per tal
que sempre estiguin presents i en definitiva triomfin, els valors de la justícia i la
juridicitat.
Volem defensar els valors de l’Estat de Dret que és aquell en el qual els po-
ders públics no solament et sotmeten a la llei, com a dret objectiu, sinó que reco-
neixen, protegeixen i emparen els drets subjectius de les persones. De les perso-
nes físiques i de les morals, dels individus i de les col·lectivitats amb personalitat
pròpia. I és la nostra voluntat fer-ho, d’acord amb els principis i regles de la nostra
història jurídica, del nostre dret català. Un dret que ha estat sempre respectuós
amb les normes de l’ordenament jurídic, sigui propi o aliè però que també sempre
ha volgut integrar aquelles normes i aquest ordenament en el nostre pensament,
en la nostra cultura i en la nostra acció jurídica.
Un dret que l’Usatge Unaquaequae gens descriu encertadament dient «cas-
cuna gent assi mateix elegeix propria Ley per sa costuma, car longa costuma per Ley
es hauda». Un dret que històricament, fins fa poc, es va desenvolupar més en el
camp del dret privat que en el del dret públic, però que des d’aquell ha sabut
extreure uns principis que han influït i influeixen en aquest segon, formant una
consciència jurídica peculiar catalana. No sé si és una mica agosarat dir que com
a conseqüència de l’aplicació «more itallico» del ius commune (un dret que no
era propi), s’ha anat desenvolupant un «mos cathalanicus» en la interpretació, la
determinació i aplicació del dret. Aquelles tres «subtilitas» —intellegendi, inter-
pretandi et applicandi— que va elaborar l’escolàstica i que Vallet de Goytisolo ha
difós entre nosaltres, incideixen en el nostre dret amb unes especificitats pròpies.
101
D’una banda, apartant-se del sistema fiancés o geomètric en el qual la norma
s’imposa pel seu valor formal extrínsec o per la seva qualitat intrínseca. D’altra
banda, venint a reconèixer una superioritat de les fonts materials sobre les fonts
formals del dret. Així i no d’altra manera s’explica que, durant tant de temps
tingués vigència a Catalunya el costum «contra legem i praeter legam» la qual cosa
suposa que l’ús continuat, aprovat socialment i democràticament, d’una norma
de capteniment s’imposa sobre la llei formal i suposa també que es reconeguin
els drets històrics més enllà de què en algunes ocasions hagin estat parcialment
deixats sense efecte per la legislació formal. Com va escriure qui va ser president
d’aquesta Acadèmia, Francesc de P. Maspons i Anglasell en el seu treball «La
costumbre en el régimen jurídico catalán» a Catalunya tot el sistema jurídic reposa
en la sobirania que, des dels primers dies de la seva nacionalitat exerciren els
legislats i l’instrument de la qual va ser i ha estat sempre el costum. I continuava
dient que per a documentar la tesi de que, en cas de conflicte és més gran la força
del costum, podria repetir-se tota la història jurídica catalana.
No voldria extreure conclusions de les anteriors reflexions, per aplicar-les
als difícils moments que estem vivint. Que cadascú pensi, decideixi i conclogui en
consciència. Allò que sembla imprescindible, com deia, és proclamar el respecte
als valors de la justícia i del dret, per aquest ordre i donant al darrer d’aquests
dos conceptes el profund sentit que té i que defuig una interpretació mecànica i
simplista.
* * *
Tornem, però als autèntics protagonistes de l’acte d’avui. En primer terme

em correspon felicitar a Francesc Tusquets Trias de Bes per la seva recepció com
Acadèmic de número. Adquireix la plenitud de drets a la Corporació. Ja havíem
experimentat la seva decidida disposició a complir els seus deures acadèmics. La
rapidesa inusitada amb la qual ha redactat el seu discurs d’ingrés n’és una prego-
na mostra. El discurs, d’altra part, ha estat magnífic, sobre un tema de gran interès
en el món mercantil però que el sobrepassa en tractar aspectes tan generals com
l’abús del dret i els drets de les majories i les minories.
Agraïment també a Rafael Jiménez de Parga y Cabrera. Ha desenvolupat amb
la galania i l’estètica literària, amb la profunditat i el rigor jurídic que la caracterit-
zen, la tasca de contestació del discurs. Ha fet una justa laudatio del nou Acadèmic
emmarcant-lo com a home i jurista del seu temps i ha tractat de la matèria objecte
del discurs de manera completa i excel·lent, remarcant la tensió que pot generar la
convivència entre majories i minories en el si de les societats mercantils de capital
i afirmant provocativament que és dubtosa la necessitat de protegir a la minoria.
Discurs i contestació mereixen sens dubte un profund i suggestiu debat que en les
properes dates tindrà efecte en el si de la nostra Corporació.
102
En tot cas, la contestació d’un discurs d’ingrés constitueix una funció que
l’acadèmic designat du a terme en nom i com representant a la Corporació. I és
just que aquesta li reconegui i agraeixi, com així ho faig jo de tot cor.
* * *
Sovint he dit que l’Acadèmia troba les seves arrels en el passat. Tusquets
ocupa el setial que ha estat de l’advocat, empresari i financer Francesc d’A. Ripoll
i Fortuño des de 1954 a 1964, del magistrat i president de l’Audiència Territorial
de Catalunya, Carles Obiols Taberner des de 1964 a 1986 i darrerament, des de
1986 fins el seu traspàs, d’en Josep Ma. Pou de Avilés. Aquest fou un gran jurista,
advocat i professor, i un gran acadèmic. Va ser professor meu a la càtedra del
professor Fernández de Villavicencio a la qual posteriorment em vaig incorpo-
rar i coincidírem com advocats en diversos assumptes professionals. L’acadèmic
recipiendari s’hi ha referit exhaustivament. La Necrològica estatutària que va re-
dactar l’acadèmic Agustín Luna Serrano i que podeu trobar al nostre web corpo-
ratiu, dóna una visió molt completa del personatge, que avui ha acabat de perfilar
l’Acadèmic que el succeeix en la medalla.
La medalla i el diploma que fa poc he lliurat al nou acadèmic duen el nom
d’un important jurista català, Jaume de Montjuïc. Francesc Tusquets ha fet un
excel·lent resum de la seva biobibliografia, de la qual no conservem gaires dades.
Permeteu-me que jo hi afegeixi un breu comentari. Jaume de Montjuïc forma part
d’aquell grup de Comentaristes dels Usatges entre els quals destacaren també els
germans Jaume i Guillem de Vallseca, que prepararen al llarg de segle XIV, el camí
en el qual posteriorment en el segle XV destacaren com a lluminàries, Jaume Callís
i Jaume Marquilles i que féu eclosió en els magnífics segles XVI i XVII. És de Mont-
juïc el text que reflecteix la sobirania jurídica de Catalunya i que diu «dominus
Raymundus Berengarius, comes, non habebat imperatorem, vel alium superiorem in
temporalibus et ita potuit in terra legem condere, sicut Imperator in Inperio, nec lex
imperialis astringit dictum comitem vel eius patriam».
Expresso els meus desitjos de què aquesta línia de «iuris continuatio» del
nostre dret civil no es perdi mai. Que el trànsit generacional dels protagonistes de
la producció i l’aplicació del dret permeti una constant posada al dia del nostre
ordenament però salvaguardant, en la mesura que sigui possible, les nostres ins-
titucions històriques. Així s’ha anat fent, com he assenyalat, al llarg de la nostra
història. I és bo que es segueixi fent ara quan, la que podríem anomenar generació
del Codi civil de Catalunya, ha estat encarregada de protagonitzar la configuració
del nostre dret. De vegades sorgeix alguna temença. Encara ara podem repetir i
fer nostra, d’alguna manera, l‘afirmació amb la qual el president Figa va titular el
seu darrer discurs d’inauguració del Curs, el 10 de desembre de 1991: «El dret
civil català en perill». L’Acadèmia sempre estarà disposada a fer sentir la seva veu
103
per a procurar que tots els perills i riscos desapareguin i el dret català segueixi la
seva evolució natural al servei de la societat catalana i amb fidelitat substancial a
les seves rels històriques.
L’acadèmic i el seu contestant s’han referit també al fet remarcable de que
el besavi del primer, Joan de Déu Trias i Giró fos president de l’Acadèmia entre
els anys 1901 i 1903, entre les presidències de Guillem Ma. de Brocà i de Raimon
d’Abadal i que el seu avi Josep Maria Trias de Bes ho fos també entre 1959 i 1965,
succeint a Joan Ventosa i Calvell i precedint Ramon Ma. Roca Sastre. Recordo
que el meu primer contacte amb l’Acadèmia tingué efecte quan en l’època en què
cursava els estudis de dret vaig assistir junt amb el meu pare, en aquesta mateixa
Sala, a una sessió solemne que presidí Trias de Bes amb un aplom, una formalitat
i una reverència quasi litúrgica que em van impressionar vivament.
A més, dos germans del seu avi, l’advocat Joan de Déu i el notari Frede-
ric foren també membres de la nostra Corporació. Josep Maria fou un dels
deu acadèmics designats al temps de la reconstitució de l’Acadèmia per haver
format part del Consell d’acadèmics de mèrit creat per Hurtado abans de que
l’Acadèmia entrés en estat de latència entre 1939 i 1954. El substituí l’any 1966
Manuel Albaladejo que durant el Curs passat ens va deixar. Joan de Déu for-
mà part del grup de vint membres que reconstituïren l’Acadèmia i en formà
part fins l’any 1965 en què per defunció el substituí Santiago Vilaseca Farrés.
Finalment Frederic fou elegit l’any 1963 per a substituir Joan Maluquer Rosés
i a la seva mort l’any 1970 el substituí Lluís Figa Faura. Entre 1963 i 1965 la
nostra Acadèmia comptà amb la presència conjunta de tres grans juristes que
eren germans. No tinc notícia que s’hagi produït una realitat igual en cap de les
Acadèmies que conec.
Tusquets s’incorpora a la línia d’un grup de juristes que sempre han desta-
cat en la vida i activitat de l’Acadèmia; aquells que s’han dedicat exclusivament,
d’una manera preferent o amb notable intensitat professional, al dret mercantil.
En la història llunyana figures com la de Martí d’Eixalà i Duran i Bas. En la nos-
tra història més immediata i per no referir-me mes que als que ja ens han deixat,
destacaré per raons formals els catedràtics de l’especialitat, Antonio Polo i Josep
Ma Boix Raspall, tot i destacant que la majoria dels advocats i notaris acadèmics
tingueren el dret mercantil com una de les matèries fonamentals de la seva activi-
tat professional i intel·lectual. Ell temes referents al dret mercantil, considerat en
ell mateix o en les seves relacions amb el dret civil, han estat una constant matèria
de debat a les sessions acadèmiques. Recordo en aquesta línia, que al poc temps
del meu ingrés es suscità en el si de l’Acadèmia una extraordinària controvèrsia
sobre les relacions entre dret mercantil i dret civil que tingué com a principals
protagonistes a Antonio Polo i Lluís Figa i de la qual tinc el record de constituir
un dels debats jurídics més excelsos en els quals he tingut la possibilitat de parti-
cipar, ni que fos de mer oient.
104
Desitjo ferventment que les figures, ja llunyana la de Jaume de Montjuïc i
encara properes les de Josep Ma. Pou de Avilés, els seus predecessors Ripoll i
Obiols en la medalla i els mercantilistes que han format part de l’Acadèmia, ser-
veixin de baula que uneixi al nou acadèmic a la cadena d’aquests grans juristes
de casa nostra.
* * *
Acabo de manera molt semblant a com ho he anat fent en aquests darrers

anys. Avui hem rebut un nou Acadèmic. La nostra Corporació disposa d’una
nova branca que estem segurs fruitarà de manera fecunda. Inaugurem també un
nou Curs acadèmic que s’afegeix als nombrosíssims que l’Acadèmia ha viscut en
la seva llarga història. Desitjo i espero que es compti entre els més positius. No hi
faltarà l’esforç de tots nosaltres.
Declaro solemnement inaugurat el Curs 2012-2013 a l’Acadèmia de Juris-
prudència i Legislació de Catalunya.
105
Sessions obertes
PRODUCTOS FINANCIEROS: CONSENTIMIENTO,
INFORMACIÓN Y SEGURIDAD JURÍDICA1
(16 d’abril de 2013)
PRESENTACIÓ
per
President
L’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya celebra avui la ter-

cera de les sessions que hem anomenat «obertes». En les dues ocasions anteriors
hem rebut als Acadèmics senyors Gonzalo Rodríguez Mourullo i Manuel Oli-
vencia Ruiz. Avui ho fem amb Luis Martí Mingarro, també acadèmic, advocat i
professor.
Es tracta, com tots vostès segurament saben, d’invitar a un jurista de pres-
tigi, preferentment pertanyent a una Acadèmia i a juristes de l’àmbit territorial
català especialment interessats en la matèria de la qual tractarà el ponent, en el
dia d’avui: «Productos financieros: consentimiento, información y seguridad
jurídica». Així hi ha entre nosaltres magistrats dels àmbits mercantil i civil,
catedràtics de dret mercantil, notaris i registradors, advocats especialitzats en
aquesta matèria tant des de la vessant de les entitats financeres com de la dels
particulars i juristes en general amb ciència i experiència sobre aspectes finan-
cers i els seus productes, reunits per tal de que, junt amb els membres de l’Aca-
dèmia, celebrin una sessió que acredita l’interès de l’Acadèmia per dialogar
1
Aquesta sessió oberta va tenir efecte a la Sala de l’Acadèmia de l’ I.C.A.B. el dia 16 d’abril de
2013. Assistiren les acadèmiques senyores Maria Eugènia Alegret Burgés, Alegria Borràs Rodríguez
i Maria José Magaldi Paternostro i els acadèmics senyors Elias Campo Villegas, Antoni de P. Escura
Viñuela, Robert Follia Camps, Josep-D. Guàrdia Canela, Rafael Jiménez de Parga Cabrera, Josep-J.
Pintó Ruiz, Francesc Tusquets Trias de Bes i Eudald Vendrell Ferrer. També estigueren presents el
ponent Sr. Luis Martí Mingarro, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya Sr. Miguel
Angel Gimeno Jubero, el secretari general del Departament de Justícia de la Generalitat, Sr. Enric Co-
let Petit i els senyors Jesús Maria de Alfonso Olivé, Luis Manuel Alonso González, Josep Maria. Antràs
Badia, José Manuel Calavia Molinero, Oscar Calderón de Oya, Juan Manuel de Castro Aragonés, Fer-
nando Cerdá Albero, Ignacio Farrando Miguel, José Ignacio Garmendia Rodríguez, Juan Francisco
Garnica Martín, Silvia Giménez-Salinas Colomer, Alfonso Riveiro López-Niño, Jesús Maria Sánchez
García, Jordi Seguí Puntas, Inmaculada Umbert Millet, Daniel Vázquez Albert i Margarita Gómez
Martín. L’acte s’inicià amb una Presentació del president de l’Acadèmia Sr. Guàrdia, una Introducció
de l’organitzador de la sessió, Sr. Tusquets i la Ponència del Dr. Martí Mingarro. Conclogué amb un
col·loqui entre els assistents, en el que van participar els senyors Pintó, Farrando, Cerdà, Jiménez de
Parga, Garnica, Calderón, les senyores Magaldi i Alegret i el senyor Sánchez .
109
amb la comunitat jurídica del nostre país amb la finalitat d’afrontar, des d’una
perspectiva jurídica, qüestions que són objecte d’especial preocupació en el
nostre entorn social.
* * *
Hoy contamos con la presencia de don Luis Martí Mingarro. Es miembro

de número de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, con sede en Ma-
drid, en la cual fue recibido el día 21 de mayo de 2001 con un discurso titulado
«El abogado en la historia. Un defensor de la razón y de la civilización», siendo
contestado por Eduardo García de Enterría y ostentando desde entonces la me-
dalla número 22. Hay que resaltar que el tema del derecho de defensa ha sido una
constante en sus preocupaciones y estudios, relacionándolo en ocasiones con el
Tribunal Penal Internacional, la Constitución Europea y tratando también de sus
debilidades, patologías y crisis. También se ha ocupado de otras cuestiones en
sus comunicaciones a la Academia y el hecho de que discrepe del contenido de
algunas de ellas (la relativa a un hipotético regreso al gremialismo), no me impide
proclamar su alto valor intelectual.
De otro lado, Luis Martí fue decano del Iltre. Colegio de Abogados de Ma-
drid entre 1992 y 2007. Un largo período, con diversas reelecciones, que pone
de relieve el carácter de su vida y obra. Posteriormente fue elegido y es en la
actualidad Presidente de la Unión Iberoamericana de Colegios y Agrupaciones
de Abogados.
Finalmente Luis Martí ha sido y es profesor universitario. Catedrático de
Hacienda y Contabilidad públicas, doctor honoris causa por la Universidad
Complutense de Madrid y vocal permanente de la Comisión General de Codi-
ficación.
Ha actuado con notable asiduidad como árbitro, designado «ad hoc» y
por diversas y prestigiosas Instituciones Arbitrales. Me consta que recientemen-
te lo ha hecho en procedimientos arbitrales que tenían por objeto controversias
relacionadas con la materia que hoy nos ocupa.
En el terreno más personal, tiene manifestado —y yo lo comparto con él—
su pasión por la «abuelez» que define como un «divertido ejercicio de irrespon-
sabilidades», el gusto por la música, especialmente la ópera, y su devoción por la
Commedia de Dante y la obra de Cervantes y Shakespeare.
Está en posesión de numerosas condecoraciones españolas y extranjeras, en-
tre otras de la Gran Cruz de San Raimundo de Peñafort (España) y de Caballero
de la Legión de Honor (Francia).
* * *
110
No voldria insistir en una presentació que considero innecessària davant
d’aquest auditori i en aquesta que és la casa dels Advocats. D’altra banda pro-
bablement la complementarà Francesc Tusquets Trias de Bes, el membre de la
nostra Corporació que ha tingut cura de l’organització d’aquest acte i a qui vull
agrair els seus esforços i felicitar pels seus resultats.
Sí que voldria fer alguna al·lusió al tema d’aquesta sessió i a l’enfocament
que estic segur li donarà qui avui és el nostre Ponent. Els productes financers
estan de rigorosa actualitat. Les entitats bancàries i financeres els han dissenyat,
els particulars en part se n’han beneficiat i en més gran part s’han vist perjudicats
per ells, els organismes reguladors de natura administrativa no han tingut una
actuació digne d’encomi al seu respecte, els medis de comunicació en parlen a
bastament, han generat moviments socials que han actuat sovint en la frontera
de la legalitat, han generat nombroses actuacions judicials i han estat objecte de
molts procediments arbitrals.
Molts productes financers han resultat molt profitosos per a l’economia en
general i per a l’economia dels particulars. Alguns han estat objecte de regulació.
Altres, no. Sens dubte aquesta és una matèria en la qual el dret massa sovint no
apareix o neix ja vell. I les controvèrsies sobre ells s’han incrementat extraor-
dinàriament tant en via jurisdiccional com en la de la resolució alternativa de
conflictes.
Darrerament, però, l’accent s’ha col·locat en els productes financers que en
part han estat alhora causa i conseqüència de la que possiblement sigui una de
les crisis financeres i econòmiques més importants de la Història. Els noms s’han
fet famosos: hipoteques sub prime, derivats en general, swaps de diversos tipus,
participacions preferents, deute subordinat i un llarg etcètera.
I ha quedat clar que, en molts casos els consentiments dels particulars no
són prou lliures, la informació que es facilita és insuficient i, en conseqüència la
seguretat jurídica trontolla.
D’aquestes qüestions ens en parlarà el Ponent. I ho farà —n’estic segur— no
només amb els seus profunds coneixements tècnics i jurídics sinó basant el seu
discurs en exigibles fonaments ètics. Luis Martí Mingarro ens n’ha donat ja mos-
tres preclares. En una comunicació a la Real Academia de Jurisprudencia y Legis-
lación, de 31 de gener de 2011 titulada «Efectos jurídicos de la crisis económica «
el nostre ponent reflexiona sobre la crisi econòmica i el Dret i recorda l’encertada
expressió del President de la Sala 1a del Tribunal Suprem, Joan Antoni Xiol que
diu: «la actual crisis no se debe al derecho sino a su ausencia».
I en un altre treball, el pròleg a «Ética de las profesiones jurídicas. Estudios
sobre deontología», diu «Es posible que no exista hoy en las sociedades avanza-
das un asunto que tenga mayor trascendencia que la de recuperar, restablecer e
implantar referentes éticos en el quehacer de los ciudadanos que desempeñan,
pública o privadamente, funciones de responsabilidad».
111
Necessitat, doncs, de presència del dret regulant els productes financers i
comportament ètic de tots els que intervenen en aquestes qüestions. Estic segur
de que la seva Ponència ens ajudarà a aprofundir en aquestes línies mestres.
* * *
No vull acabar sense agrair-los a tots vostès la seva assistència a aquesta ses-
sió oberta. Als acadèmics, als altres juristes assistents i de manera singular a Luis
Martí Mingarro. Si aquest acte resulta un èxit, com espero, desitjo i en tinc la
certesa, al Ponent, als participants en el col·loqui i a tots els assistents, es deurà.
Moltes gràcies.
112
INTRODUCCIÓ
por
FRANCISCO TUSQUETS TRIAS DE BES
Miembro de la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
y coordinador de la sesión
La Directiva 2004/39/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 21 de

abril de 2004, de mercados de instrumentos financieros, más conocida por su
acrónimo en inglés como MiFID, exhortaba en su art. 53 a los Estados miembros
a que fomentaran los mecanismos extrajudiciales de resolución de conflictos,
para afrontar el previsible incremento de la litigiosidad que su aplicación com-
portaría.
La citada norma comunitaria ha resultado ciertamente premonitoria.
En efecto, en los últimos años ha aumentado extraordinariamente la con-
flictividad relativa a las operaciones financieras, que tradicionalmente venía pro-
vocando una escasa litigiosidad.
Desde 2010, solamente sobre contratos de permutas financieras de tipos de
interés o swaps se han dictado en España aproximadamente 1.500 sentencias, y
un número muy significativo de laudos arbitrales. En los dos últimos años, más
del 30 por 100 de los expedientes tramitados en el TAB han sido sobre cuestio-
nes financieras.
De esta situación conflictiva que ha tenido lugar, no solamente en España
sino también en otros países de nuestro entorno, se han hecho eco los medios de
comunicación, y no solo la prensa económica especializada.
El contrato de swap, que hasta hace poco era únicamente conocido por los
profesionales del sector, goza de una popularidad, o mejor impopularidad, sin
precedentes. Y lo mismo puede decirse de las participaciones preferentes y otros
instrumentos financieros complejos.
Los operadores jurídicos se han visto (nos hemos visto) obligados a profun-
dizar en una materia hasta ahora muy poco estudiada.
La bibliografía jurídica sobre estos asuntos ha crecido en los últimos años
de forma exponencial. Y se han multiplicado los foros y seminarios celebrados
para tratar estas cuestiones.
113
En todos los litigios se enfrentan, de una parte la entidad financiera que
ha comercializado el instrumento financiero, y, de otra, su cliente, el inversor
(o ahorrador), persona física o jurídica que lo adquirió.
Y en la práctica totalidad de ellos, la pretensión del inversor es que el
juez o árbitro declaren la nulidad del contrato, por vicio en el consentimiento
y/o por incumplimiento de las normas imperativas de derecho público que
imponen a las entidades financieras el deber de informar y asesorar a sus
clientes.
La ratio de dicha normativa es la de corregir la asimetría informativa que
existe respecto de los mercados financieros, entre las entidades que gozan de
la reserva legal de intervenir en los mismos y sus clientes, especialmente los
minoristas.
Aunque las estadísticas que circulan carecen seguramente de rigor cien-
tífico, son sin duda muchas las resoluciones judiciales y laudos arbitrales dic-
tados favorables a los clientes, superando ampliamente a los que han dado la
razón a las entidades financieras. (En un artículo publicado en el Món Jurídic
del mes de junio de 2012, nº 268, se dice que el 80% de las sentencias han sido
favorables a los inversores).
* * *
Recientemente se ha reeditado en España una obra clásica de la literatura

jurídico-económica. Me refiero al libro del abogado —y posteriormente juez
del Tribunal Supremo norteamericano— Louis D. Brandeis, Other’s people
money, traducido al español bajo el título de «El dinero de los demás», y con el
significativo subtítulo de «… y de cómo lo utilizan los banqueros». Son autores
de la traducción los abogados del ICAB José Luis Blanco y Ramon Girbau.
Debo confesar que no soy excesivamente partidario de subrayar los libros
que leo. Sin embargo, este es un libro que debe leerse con un lápiz en la mano.
De los distintos párrafos que he subrayado, me interesa destacar los dos
siguientes:
En primer lugar, la frase del prólogo, que desmiente el tópico de la torpe-
za con los números de los abogados, generalmente personas de letras. El pro-
loguista dice que: «La excelencia del Sr. Brandeis como abogado es sólo parte de
su excelencia como matemático». Pues bien, nuestro invitado de hoy Luis Martí
Mingarro es un gran abogado que se maneja muy bien —he tenido ocasión de
comprobarlo— con los números.
Como también es además de un gran abogado, un excelente matemático,
permitidme que barra para casa, nuestro compañero Josep Joan Pintó Ruiz.
El otro punto destacable es aquel en el que reconoce el autor del libro que
uno de los principios rectores de su vida ha sido el de que «ningún contrato es
114
bueno si no resulta ventajoso para las dos partes». Algo que todos sabemos pero
que con demasiada frecuencia olvidamos, como quizás también lo hicieron en
ocasiones algunas entidades financieras al diseñar y comercializar los swaps.
Pero no quiero aventurar ninguna tesis, que además por sí sola no podría
explicar un fenómeno como el que nos ha reunido aquí esta tarde. Y me con-
gratulo de que la Acadèmia celebre una sesión abierta a otros juristas para re-
flexionar y debatir sobre una importante cuestión que a tantas personas afecta.
Para ello, para que nos explique el por qué y el cómo se ha llegado a esta
anómala situación y cómo podemos evitar que se repita en el futuro, tenemos
la suerte de contar con Luis Martí Mingarro, que ya ha sido presentado por
nuestro Presidente.
De sus muchas cualidades profesionales quisiera destacar, además de la
ya apuntada de su dominio de los números, las siguientes:
Es un abogado que dirige procedimientos judiciales, actúa como árbi-
tro, evacúa consultas, emite informes y dictámenes, redacta contratos, negocia
acuerdos y transacciones y asesora a sus clientes; y todo ello en asuntos de dis-
tinta naturaleza jurídica (he visto en su librería obras de todas las disciplinas).
En unos momentos como los actuales, en que la especialización e incluso la
superespecialización gozan de un prestigio —a mi juicio— excesivo, recon-
forta la existencia de abogados como Luis Martí porque, además, como le he
oído decir muchas veces a mi maestro el profesor Rafael Jiménez de Parga,
el derecho es redondo. Y no debemos olvidar que la cuestión objeto de esta
sesión no requiere tanto de profundos conocimientos especializados como de
una sólida formación jurídica que el ponente sin duda tiene.
A mayor abundamiento, Luis Martí es un abogado culto, que ha leído
mucho y bien, y que aprecia no solo la literatura sino también el cine, como se
desprende de su libro, El abogado en la historia. Un defensor de la razón y la
civilización; que fue su discurso de ingreso en la Real Academia de Jurispru-
dencia y Legislación, y cuya lectura me permito recomendar.
Nuestro compañero Ignacio Sancho Gargallo (hoy magistrado de la Sala
1ª del TS) dijo en su discurso de ingreso en la Acadèmia que la formación del
juez no puede ser exclusivamente técnica y jurídica, sino que debe ser también
humanista y cultural. La capacidad para comprender la singularidad del caso
concreto, le exige al juez cierto tipo de experiencia del mundo, de la empatía,
que la literatura puede ayudar a comprender.
Por mi parte creo que exactamente puede decirse lo mismo de los aboga-
dos. Un abogado inculto, sin formación humanista, y sin el conocimiento del
mundo que proporcionan el cine y la literatura, difícilmente puede entender
los asuntos que se le encargan y, por tanto, mucho menos defenderlos.
Y no quisiera finalizar mi intervención sin dar las gracias. En primer lu-
gar a Luis Martí Mingarro por haber aceptado la invitación de la Acadèmia,
115
también al presidente Josep Guàrdia, por la confianza en mí depositada al en-
comendarme la organización de este acto, y last but not least al profesor Rafael
Jiménez de Parga por sus consejos y su inestimable ayuda y colaboración en la
preparación y organización de esta jornada.
116
PRODUCTOS FINANCIEROS, INFORMACIÓN,
CONSENTIMIENTO Y SEGURIDAD JURÍDICA
por
LUIS MARTÍ MINGARRO
Académico de Número
Ya Galbraith en la «Historia del Crack del 29» publicada por Ariel en

1972 decía: «como protección contra la fantasía y la demencia financieras la me-
moria es mucho mejor que la ley. Cuando el recuerdo del desastre de 1929 se
perdió en el olvido la ley y la regulación no fueron suficientes. La historia es
extremadamente útil para proteger a la gente de la avaricia de los demás y de la
suya propia».
Ante la crisis financiera «casi hay que hacerse fisiócrata» según ironiza To-
bin para resaltar como el sistema económico ha perdido la conexión con los he-
chos. Y como, digo yo, al distanciarse del mundo real las finanzas han quedado
desarmadas, encumbradas en una mera abstracción.
Pareciera que hemos olvidado la convivencia simultánea de dos econo-
mías: la real, la constituida por bienes y servicios, y la monetaria, que basándose
en las muy diversas formas que han surgido con el nombre de dinero, ha sumi-
do la realidad en una difícil abstracción.
El crédito con garantía inmobiliaria, una realidad contundente (dinero/
inmueble) en un determinado momento, acogió el fenómeno de las titulizacio-
nes, basadas en hipotecas cuyos activos se convertían en títulos que, a su vez,
se fusionaban y acababan por integrarse en otros grupos documentales de tipo
bancario, cada vez más distanciados tanto de las personas deudoras, como de
los inmuebles de garantía.
Así se llenaron columnas contables en el activo de los libros con asientos
de «papeles» de créditos concedidos a personas que carecían de garantías para
lograr hipotecas con suficientes coberturas de valor —las llamadas «prime»—,
y que por ello eran hipotecas «subprime». Todo esto se propagó a los mercados
financieros a través de instrumentos directos cada vez más complejos, provo-
cando unos famosos comentarios del ya citado Premio Nobel de Economía To-
bin, quien, alarmado por esta realidad, que se ampliaba gracias a los progresos
117
de la tecnología de la información y de las comunicaciones, lo criticó en sendos
artículos en el «Lloyd’s Bank Review» y en los «Bank of Japan Monetary and
Economic Studies» ya en 1985, con cáustica nostalgia fisiocrática, porque según
él nada de lo que ocurría iba a fructificar en forma de más bienes y servicios a
favor del bienestar colectivo.
Lo cierto es que sin el dinero no se habría inventado el crédito, ni el aho-
rro, ni la tasa de interés, ni la letra de cambio, ni los instrumentos financieros,
ni el crédito documentario, ni los derivados … Todas estas menciones a la mo-
neda, al dinero, no hacen sino preparar el terreno para hablar de la materia de
la que es posible que estemos tratando: el «no dinero».
Warren Buffet, alguien que sin duda sabe mucho de dinero (porque lo
amasa y lo atesora) sabe también mucho del «no dinero», o sea, de los produc-
tos financieros derivados, a los que ha tildado de «armas de destrucción masiva
para el sistema financiero».
Y es que si el dinero nació como un artificio para la mediación, el crédito
nació como un artificio para el dinero.
Sobre ello, los derivados, entre ellos el swap, son un artificio para el ar-
tificio. Alguien que no tiene dinero, se lo pide a quien tampoco lo tiene. Pero
todos hacen ver que alguien lo ha tenido alguna vez, que alguien lo podrá llegar
a tener … porque alguien muy lejano tiene una casa que algo valdrá … y con su
venta alguien pagará a todos.
El swap, un derivado, es más o menos la permuta de dos hipótesis, la per-
muta de dos riesgos. Dos riesgos derivados de deudas futuras en concepto de
intereses variables.
Como aparece la palabra riesgo nos acordamos ahora del acreditado contrato
de seguro y caemos en que los derivados financieros se mueven entre el contrato
del seguro (en el que se paga una prima —que aquí no se da— para cubrir los ries-
gos de un posible siniestro) y la apuesta deportiva, con su poderoso ingrediente
aleatorio.
Visto lo cual, hemos de asumir que estamos ante un artificio financiero,
un elemento del arsenal de armas de destrucción masiva del sistema financiero,
un híbrido del seguro (porque hay riesgo) y de la apuesta deportiva (porque
hay un futuro indominable y aleatorio). Se trata realmente de un explosivo
económico que, para el futuro, no puede ser desactivado sin una profunda mo-
dificación de conductas y la renovación de los comportamientos en base a un
cabal propósito de enmienda. Enmienda que ha de alcanzar a «reguladores» y
«regulados», a profesionales y a ciudadanos. Sólo el derecho, un derecho que
se cumpla y se haga cumplir, puede desactivar el campo minado de los artificios
financieros más irreales, más perniciosos. Porque irreales y perniciosos son los
instrumentos financieros que no son sólo valuta, medio de pago o instrumento
de cambio trayecticio (de un sitio a otro, de un tiempo a otro) sino cambio ba-
118
sado en el desconocimiento de quién, cuándo y dónde se determinará la deuda
—y por quién— o se pagará efectivamente el crédito.
Decía Gunnar Myrdal —uno de los padres del estado de bienestar— en
1960 que «el vivir en un mundo que cabalga sobre las crisis tiene consecuencias
para las actitudes de las personas hacia la sociedad» … «hasta el extremo de debi-
litar “tabúes” tan fundamentales como la propiedad y el contrato…». Para Myr-
dal la gente «aprende haciendo». Y al salir de la crisis, y mientras no se olvidan
sus aristas, se consolidan algunos cambios sociales. Y Myrdal avisa: se pueden
desmoronar monumentos sociales: propiedad, contratos. Pues ya vemos que sí,
que se pueden derrumbar.
Si revisamos causas y efectos de tantas crisis precedentes, hemos de tener
esperanza: el derecho —ya lo hemos dicho— ayudará mucho. Ya ayudó en
otras ocasiones para salir de estas situaciones.
Está claro que antes de la crisis ya había normas reguladoras aquí y allá
que obligan a los Bancos Centrales a «revisar» efectivamente las concentracio-
nes de riesgo; a supervisar mejor en qué aplicaban los bancos los recursos que,
por un lado tomaban de los clientes de pasivo, y por otro aplicaban endeu-
dándose en el exterior; a controlar que el endeudamiento hipotecario no fuera
«falsamente» hipotecario; a que las sociedades de tasación no actuaran en un
ámbito de connivencia entre cliente deudor, banco acreedor y tasador. Tampo-
co se vigilaba que los grupos de sociedades (perfectamente identificados en su
perspectiva fiscal) no se endeudaran con garantía de patrimonios mobiliarios
volátiles cuando no soportes inmobiliarios revalorizados desde o al borde de la
corrupción…
También es evidente que las titulizaciones de deudas y de garantías podían
haberse hecho cumpliendo las leyes para evitar no sólo la evaporación de la
garantía sino la de la deuda misma, como fue el caso norteamericano.
Desde luego que el regulador podía haber atendido a que el moroso insti-
tucional o corporativo fuera tratado con exigencias al menos proporcionadas a
las del moroso particular. No habría estado mal que el cliente de activo privile-
giado (grandes compañías) cuyas deudas se refinancian con toda fluidez, fuera
considerado en forma más armónica con las exigencias que se tienen con las
pequeñas y medianas empresas, y con la manera en que se trata a los ciudada-
nos de a pie, cuyas deudas se «ejecutan» sin disimulos, sin quitas, ni esperas, ni
plazos de gracia o cortesía.
Viendo esa descripción habrá que convenir en que «la actual crisis no se
debe al derecho sino a su ausencia». Es una síntesis que escuché al magistrado
Xiol y que da buena cuenta de lo que está pasando.
Ausencia de derecho, ausencia de su vigencia y de su aplicación, son ele-
mentos comunes a muchas de las concausas de las situaciones de colapso, in-
cluso cuando este, como ahora, es aparentemente global.
119
La seguridad jurídica es un principio constitucional construido a partir
del apartado 3, del art. 9 de la Constitución Española. Tempranamente fue
definido por el Tribunal Constitucional (STC 27/1981, de 20 de julio) que per-
mite anotar características básicas: la seguridad jurídica («… suma de certeza y
legalidad, jerarquía y publicidad normativa, irretroactividad de lo no favorable,
interdicción de la arbitrariedad…») y, saliendo al paso de que entonces la no-
ción de seguridad jurídica sería superflua, añade que no se trata de una simple
adición de esos principios sino que «la seguridad jurídica es la suma de esos
principios, equilibrada de tal suerte que permita promover en el orden jurídico, la
justicia y la igualdad en libertad».
Seguridad jurídica es la cualidad del ordenamiento que produce certeza
y confianza en el ciudadano sobre lo que es derecho en cada momento y sobre
lo que previsiblemente lo será en el futuro. Es, pues, la cualidad del ordena-
miento que permite a cada cual orientar su vida en el mundo jurídico en base
al conocimiento de la calificación jurídica que cada supuesto de hecho, real, o
imaginado, va a recibir, previsiblemente, del mismo.
Cuando se acude ante los tribunales para ejercitar el derecho a la tutela
judicial efectiva (art. 24 CE), lo que se pretende es alcanzar el cumplimiento de
los postulados básicos de la seguridad jurídica caso por caso. Ante los tribuna-
les el orden jurídico consagra la respuesta específica para cada caso.
Para los ciudadanos en su vida ordinaria, y en su intervención en las
relaciones jurídicas de todo orden, incluidas las económicas, la seguridad
jurídica comporta: el derecho a conocer el ordenamiento jurídico; el dere-
cho a recibir información y asesoramiento; el derecho a la transparencia; el
derecho a esperar y a exigir que el desarrollo de las relaciones jurídicas, sus
derechos y los derechos de los demás se ejerciten conforme a las exigencias
de la buena fe, como ya exigía el art. 59 del Código de Comercio; y esté
protegido frente al abuso del derecho o el ejercicio antisocial del mismo, y
también esté blindado frente a los actos ejecutados en fraude de ley (arts. 6
y 7 del Código Civil).
Todo el título preliminar del Código Civil es una descripción de los pa-
rámetros que conforman la seguridad jurídica en las relaciones inter-privatos.
Es el honeste vivere, alterum non laedere, ius suum cuique tribuere puesto
al día. Conforme a todo ello, son nulos los actos contrarios a normas impera-
tivas (art. 6.3 Código Civil); no es admisible el fraude de ley (art. 6.4 Código
Civil); la exigencia de la buena fe en el ejercicio de sus derechos (art. 59 del
Código de Comercio y 7.1 del Código Civil); y se condena el abuso de derecho
o su ejercicio antisocial.
Sin embargo, en ese marco de seguridad jurídica, normado fundamen-
talmente (Códigos Civil y de Comercio) y regulado sectorialmente, han sido
posibles todos los disparates en curso.
120
En el caso de los productos financieros derivados, nos encontramos ante
una turbulencia real. No es una tormenta inventada.
En el supuesto de la crisis financiera, la introspección y el reconocimien-
to general de la situación y de sus males han sido tardíos y ello ha producido
además un justificado complejo de culpabilidad de los poderes públicos, y de
los operadores; y un impulso de indignación en la ciudadanía. Ni unos ni otros
reconocen su participación en el desaguisado. Porque en esa turbulencia los
ciudadanos han estado presentes como actores, no del todo imputables, y como
víctimas con una presencia que no ha sido involuntaria (nadie está obligado a
tomar dinero a préstamo) pero que ha quedado profundamente condicionada
por el desequilibrio de las partes contratantes.
Beck escribió en 1999 un trabajo denominado «La sociedad del riesgo
mundial. En busca de la seguridad perdida». En esa obra, al analizar Beck las
convulsiones financieras inventa un epígrafe que responde, a mi juicio, a una
situación bien descrita «La irresponsabilidad organizada».
En ese marco de irresponsabilidad organizada, los ciudadanos han segui-
do desarrollando sus vidas y algunos han aparecido inmersos en el mundo de
los productos financieros en un marco normativo que —como marco o regla
de juego— no es tan malo como su resultado haría presumir. Simplemente ha
sido frecuentemente incumplido.
No son malas las normas que impulsaban a los bancos a ofrecer «una
garantía del riesgo de cambio a los prestatarios del servicio de crédito». No es ni
mucho menos malo que existan deberes de información formal y material que
hagan que el prestatario de servicio penetre lo más posible en la esencia de lo
que contrata. No es mala una previsión de la siniestralidad posible en base al
alza de los tipos de interés. Obsérvese que la Ley 36/2003 de medidas obligaba
a ofrecer instrumentos, productos o sistemas de cobertura del riesgo de incre-
mento del tipo de interés (en hipotecas).
En materia de SWAPS, su suscripción pudo, en general, tener como objetivo
proteger a la parte más débil frente a un horizonte alcista que, probablemente, era
el único riesgo de alteración del tipo de interés que se vislumbraba entonces. Pues
lo cierto es que la experiencia demuestra que los graves perjuicios a los deudores
se producían siempre y hasta entonces por las alzas de los tipos de interés.
Que estos productos se ofrecían con pleno conocimiento y apoyo del Ban-
co de España es un dato sobre el que nadie ha sembrado dudas.
Pero tampoco hay dudas de que el descalabro de los tipos de interés ha
sido un hecho que no entraba en las previsiones de los contratantes hasta que
en el tramo final de 2008 sobrevino esta bajada de los tipos de interés.
Esta cuestión de la predictibilidad merece alguna reflexión. George Eliot
en el último tercio del siglo XIX escribió, que «entre todas las formas de error la
profecía es el más gratuito». Y es que en realidad la predicción es la mercancía
121
con la que más comercian los intelectuales y estudiosos, cuyos aciertos son
menos que sus fracasos.
Como subrayó en su momento Hayek frecuentemente las profecías pesi-
mistas tienden a debilitar las aspiraciones de libertad, y se pone de ejemplo de
impredicción que en 1985 nadie había anunciado la caída del Muro de Berlín.
Una buena prueba del pesimismo de las profecías de los hombres de pensa-
miento.
En ese terreno de la predicción los juristas formamos un cierto rancho
aparte: a) no es frecuente que nos consideremos ni profetas ni profesionales
de la adivinación, y ello está históricamente justificado; b) el mundo jurídico
soporta con demasiada frecuencia y, desde luego, también con razón, el repro-
che de ir por detrás de la sociedad; c) el derecho es más poner «orden» que
no invención; d) por ello, el derecho es más diagnóstico y tratamiento que no
prognosis.
En el ámbito concreto de los SWAPS se ha producido un siniestro gene-
ralizado que ha dado lugar a una desbocada masa de pleitos, en sede judicial
o arbitral, que se han acumulado como un daño adicional sobre tantos otros
quebrantos y duelos que la crisis está produciendo en todos los ámbitos de la
vida pública y de la convivencia social. En positivo, ha de señalarse que los
afectados no han dudado en acudir ante la Justicia, a pesar de la «mala prensa»
de su lentitud.
El examen de los resultados de esa cascada de pleitos revela que hay un
importante porcentaje de sentencias favorables a los clientes de las institucio-
nes de crédito que, alegando en general la existencia de error-vicio en el con-
sentimiento, postulaban la nulidad del contrato.
En los centenares de pleitos cuyas sentencias hemos examinado se han
discutido toda clase de alegaciones previas: competencia civil o mercantil, ar-
bitrabilidad, cuantías (mirando hacia la casación), etc.. Pero se ha llegado al
fondo.
Hay que dejar sentado desde el principio que los jueces y tribunales han
hecho un verdadero esfuerzo de aproximación al tema y que han cumplido con
rigor, con autoexigencia, el ejercicio de la potestad jurisdiccional.
En el bloque jurisprudencial analizado ha habido un importante consenso
doctrinal en cuanto a la naturaleza del contrato de SWAP, tanto en su descripción,
asumida homogéneamente en muchas resoluciones, como en su cualificación, ex-
cluyendo la naturaleza de contrato de seguro y asumiendo su tratamiento como
contrato de cobertura.
En tiempos poco proclives al elogio de nuestra justicia yo quiero subrayar
que ante una patología como la de los SWAPS, aparecida ante la jurisdicción
de manera sobresaltada y en avalancha, la respuesta jurisprudencial ha sido
cuidada y consciente. Nuestros jueces y tribunales han examinado la novedosa
122
y atosigante carga de asuntos de SWAPS, representativos de una de las pato-
logías más enrevesadas de la crisis, con equilibrio y con mesura, y sin dejarse
llevar por la riada de descalificación mediática del funcionamiento del sistema
financiero, han concentrado el esfuerzo en el «caso por caso» a la luz del de-
recho aplicable. El hecho de que entre los casos resueltos haya un porcentaje
significativo, alrededor del 30%, de asuntos en los que no se ha estimado la
concurrencia de nulidad, revela que nuestros tribunales han sido conscientes
de la responsabilidad de aplicar el derecho conforme a los parámetros jurídicos
legalmente establecidos y no como instrumento vindicativo para canalizar la
generalizada repulsa social.
Hemos observado en la jurisprudencia el cuidadoso análisis en cada caso
de los supuestos de equilibrio/desequilibrio entre las partes; del contenido de
la información facilitada al cliente y de la prueba de la misma; de la profesio-
nalidad del contratante de SWAPS; de la contemplación del supuesto concreto
a la luz de la doctrina de los actos propios. Y sobre todo las decisiones se han
concentrado sobre la concurrencia del error-vicio como elemento de nulidad
del contrato, con examen en general muy minucioso sobre si hubo error, si fue
sustancial y si fue excusable.
El análisis de la copiosa jurisprudencia producida en esta materia revela
que los instrumentos de interpretación jurídica disponibles en nuestro ordena-
miento deben ser bastantes para asegurar la vigencia del principio de seguridad
jurídica asentada en el respeto a lo pactado.
El Tribunal Supremo, en las escasas ocasiones en que ha podido pronun-
ciarse (SSTS 660/2012 y 683/2012) ha dado muestras de precisión y cuidado
subrayando los datos que deben ser contemplados en el espinoso camino en
el que la justicia deba pronunciarse sobre la nulidad de contratos complejos.
También en el triste supuesto de los SWAPS debe imperar el principio de que
el error ha de referirse a una presuposición inexacta en el momento de con-
tratar y, desde luego, ha de generarse sin intervención ni culpa de quien alega
sufrir el daño.
En contratos con tan acusado componente de aleatoriedad, el derecho
es un valor permanente frente a los avatares de la crisis financiera. El siste-
ma jurídico de nuestro país ha de proteger al débil contractual, pero no debe
generarse una convicción generalizada de que no han de pagarse las deudas.
Deudas, claro, que han de proceder de obligaciones asumidas en libertad. Por
eso resulta necesario que en cada caso se examinen con todo rigor los «actos
propios»; los equilibrios prestacionales; la profesionalidad de los operadores;
la simetría de las posiciones contractuales respecto del poder de decisión; la
función estabilizadora del producto; la previsibilidad de las fluctuaciones so-
bre cuyos horizontes se contrata; el contenido de la información facilitada y la
prueba de la misma. Sólo una valoración adecuada de estos parámetros permite
123
pronunciarse con acierto (ajuste a derecho) sobre la nulidad de contratos de
estas características.
Y tan grave es no declarar la nulidad de un contrato concertado con
error-vicio; como considerar nulo lo lícitamente concertado permitiendo así
que se incumpla la obligación de devolver lo prestado o pagar los intereses.
Siempre que triunfe el abuso de derecho; siempre que la mala fe quede impune
o se salga con la suya, habrá fracasado el derecho. Y esto sucede cuando un
deudor es atropellado por una entidad de crédito en la reclamación de su deu-
da; pero también cuando un deudor habiéndose obligado a devolverlo deja de
saldar lo que recibió a préstamo resultante de un contrato válido.
Por eso hay veces que sorprende que se elija, para reparar estas situacio-
nes, el camino radical de las difíciles nulidades, cuando tanto más fácil sería
obtener judicialmente el reequilibrio prestacional.
124
Comunicacions
L’ESCRIPTURA PÚBLICA NOTARIAL O ACTE
AUTHENTIQUE I EL DEED:
LA SEVA INFLUÈNCIA EN EL SISTEMA DE SEGURETAT
DE LES TRANSMISSIONS
per
ENRIC BRANCÓS
Acadèmic de número
30 d’octubre de 2012
A. EL DEED
El dret immobiliari anglès es caracteritza per la dualitat dels drets in law i

drets in equity. Els drets in law són drets tipificats, inflexibles, esclerotitzats en el
seu contingut, que han de ser constituïts segons un determinat formalisme. L’ins-
trument formal és el deed. El deed és, així mateix, un document tipificat, de con-
tingut taxat. Entremig d’aquesta tipicitat estricta, neixen i viuen els drets in equity,
que no requereixen constitució formal i són de geometria variable. Aquest breu,
brevíssim resum, és una consideració prèvia i necessària per a comprendre el siste-
ma de les transmissions immobiliàries angleses i per a poder establir comparacions
amb les continentals.
A Anglaterra i Gal·les, l’únic document que produeix efectes in law i és ins-
criptible al Land Registry és el deed. Aquest és un document privat, formal en el seu
contingut, que ha de constar per escrit davant testimonis i ha de tenir un contingut
mínim prefixat. D’entrada està concebut com a document unilateral i no hi intervé
un fedatari similar al notari continental. Com veurem més endavant «the diference
between a deed and a document which is merely «in writing» is less obvious now
(després de la supressió de l’obligació de segellar el document) but the distinction
between the two is essential because, as we have said, most legal estates and interests
cannot be created or transferred unless a deed is issued» (MACKENZIE; PHILLIPS, Land
Law, Oxford University Press, 2010, p. 20).
El deed és assimilable al nostre document privat amb testimonis i es pot pre-
sentar al Registre per correu sense excessius controls d’autoria i amb tota la incer-
tesa que això genera. El Land Registry emet un judici sobre el deed —i els deed
127
precedents, si és procedent— que no constitueix un document autèntic ni ha estat
sotmès al control de legalitat, com sí que succeeix amb els actes authentiques con-
tinentals. Una vegada valorat el deed, aquest perd el seu sentit i funció, desapareix,
i el Land Registry expedeix un títol o certificat de propietat (amb diversos graus
segons la seva fiabilitat, com podrem veure més endavant). L’emissió d’aquest cer-
tificat o títol de propietat pot generar responsabilitat al Land Registry en els casos
de rectificació per error en l’atribució de propietat, però no en els d’alteració del
contingut del registre, que pot obeir a causes molt diverses. Així, un posseïdor real
de la finca amb un dret in equity no inscrit pot vèncer un titular amb absolute title
emès pel Land Registry. I serà un cas d’alteració fonamentat en un overriding inte-
rest i no de rectificació per error (ho veurem també més endavant).
El desconeixement de l’acte authentique facilita el frau, la suplantació de la
personalitat i priva el document de la presumpció de legalitat. I és sabut que la
qualitat d’un registre de la propietat depèn de la qualitat del document que s’hi
inscriu. La fragilitat del deed influeix negativament en la publicitat registral. La
inseguretat del sistema registral anglès queda patent en la pròpia web de l’H.M.
Land Registry (www.landregistry.gov.uk). La seva pàgina general ja conté una re-
ferència a property fraud advice i en el capítol corresponent adverteix «Fraud-
sters... may attempt to acquire the title by using a forged transfer or impersonating
the owner».
Com a curiositat, el propi Registre assenyala com a supòsits de risc de frau:
where a relationship breaks down o where a property is empty or is bought to let. I
arbitra uns remeis, entre els quals designar fins a tres domicilis per a ésser notificat
de qualsevol modificació en les mencions del registre, o la introducció de restric-
tions o limitacions a la disposició en la inscripció registral de la finca. Una de les
restrictions consisteix a deixar ordenat que no es registri cap contracte relatiu a la
propietat «unless a solicitor or other professional conveyancer has certified that they
have checked the identity of the person who has signed the deed. This could help to
prevent a fraudster forging a signature on a deed». Amb aquesta última restriction
sembla com si, a poc a poc, el sistema anglès anés descobrint una part de la utilitat
i funció del notari continental. Amb una important diferència, el solicitor és un
professional o advocat de part mentre que el notari és imparcial i té uns deures im-
posats per la seva condició de professional que exerceix la funció pública. I encara
una altra diferència afegida ja que, en ésser lletrat de part, les normes deontològi-
ques del solicitor impliquen en gairebé tots els casos duplicar el cost. N’hi ha prou
amb veure el Code of conduct 2011, Solicitors Regulation Authority, chapter 3, Indi-
cative behaviours. Solament una interpretació molt laxa (i segurament interessada)
del punt 3.6 permetria valorar l’existència de subtantially common interest —únic
supòsit en què el solicitor pot representar a més d’una part— entre el comprador
i el venedor d’un immoble o entre el prestador i el prestatari. El notari, en canvi,
està sotmès a una disciplina jeràrquica i té un règim sancionador que parteix de
128
la necessitat d’actuar amb imparcialitat i en defensa de la legalitat exclusivament.
D’aquesta manera un sol gatekeeper s’ocupa de tota l’operació, amb el consegüent
estalvi de costos.
A més, destaquen la lentitud i els errors del sistema anglès. Tant per la necessi-
tat de la inspecció de l’immoble, com per l’imprescindible anàlisi dels drets concur-
rents, com també pels errors en la documentació. MURRAY; STÜRNER (The Civil Law
Notary, Beck, 2010, p. 65) indiquen que els errors en la documentació excedeixen
amb sorprenent freqüència el 50% del total dels assentaments.
Per això, des de la llei del 2002, el Land Registry busca la seva seguretat per
mitjà de l’e-conveyancing, la signatura electrònica, que si bé en un principi va sem-
blar la solució a tots els problemes, la pràctica mostra les seves limitacions. Com as-
senyalen MACKENZIE; PHILLIPS (Land Law, Oxford University Press, 2010, p. 136),
perquè el sistema fos realment eficaç caldria imposar que no només els drets in law
sinó totes les situacions in equity seguissin la formalitat de l’e-conveyancing, el que
és una contradicció en ella mateixa, perquè precisament els drets in equity sorgei-
xen al marge de les titularitats formals dels in law. No sembla que ni la doctrina ni
la jurisprudència estiguin disposades a acceptar aquesta greu restricció. Es consi-
deraria desproporcionat que un dret in equity fos negat per haver-se contractat o
adquirit al marge de l’e-conveyancing. D’altra banda, MURRAY; STÜRNER (The Civil
Law Notary, Beck, 2010, p. 66) assenyalen que existeix el temor que un registre
electrònic directament operat pels conveyancers en substitució del personal del re-
gistre quedi degradat per l’inacceptable nivell d’errors d’aquells. Certament, amb
120.000 associats és difícil mantenir un nivell uniforme de qualitat.
Una altra característica. La incorporació de la propietat immobiliària al Land
Registry és relativament recent, per això falten les llargues cadenes de propietaris
registrats que integren el segur i altament fiable tracte successiu dels sistemes con-
tinentals. No deixa de ser simptomàtic que el Land Registry, després de la valora-
ció del deed i dels antecedents, classifiqui els títols de propietat que expedeix en
set categories, de major a menor, segons el grau de fiabilitat (tres per als freehold:
absolute, possessory i qualified; i quatre per als leasehold: absolute, good, possessory,
qualified).
La falta d’una documentació autèntica i d’un Registre consolidat determina
inexorablement que els drets «extraregistrals» tinguin gran transcendència im-
mobiliària registral, limitant o anul·lant els pronunciaments registrals. Aquestes
carències desemboquen en la conseqüència inevitable d’haver de reconèixer a la
possessió una major eficàcia de publicitat que al mateix Registre: l’actual occupation
basada en un títol —legal o en equity— que la justifiqui, és un overriding interest,
un dret preferent al del titular registral. La preeminència de la possessió sobre el
Registry imposa sempre la necessària i ineludible inspecció de la finca per descobrir
qualsevol possible ocupant. Així, doncs, qui adquireix un dret del titular registral
es pot veure vençut pel titular d’un dret no inscrit si aquest últim està en la posses-
129
sió real i actual de la finca, que l’adquirent sempre l’hagués pogut detectar en una
raonable inspecció de la finca («...when disclosure could reasonably been expected»
s.3, p.2(b), quedant excepcionalment protegit únicament «if the occupation would
not be obvious on reasonably careful inspection of the land», p.2 (c)). Així resulta
clarament de la s. 3 de la Land Registration Act 2002.
En el cas Thompson versus Foy, el primer que es falla aplicant ja la Land Re-
gistration Act 2002, es reafirma la tesi exposada. Encara que el jutge resol en contra
del reclamant per no estimar l’existència d’una captació de voluntat, una influència
indeguda, reconeix que d’haver-se produït aquesta s’hagués apreciat l’existència de
l’actual occupation com a un overriding interest d’acord amb la LRA 2002, perquè
l’esmentada norma no ha suposat cap variació dels principis generals procedents
de la legislació anterior.
MACKENZIE; PHILLIPS (Land Law, Oxford University Press, 2010, p. 127-129)
reconeixen que fins i tot l’absolute title, el títol de propietat al qual el Land Registry
atorga major garantia, no és completament segur i que el propietari amb l’esmentat
títol pot perdre la seva titularitat. D’altra banda —prossegueixen— l’Estate gua-
rantee no sempre opera perquè la compensació no procedeix per a tots els subjec-
tes que pateixen una pèrdua. Sota la LRA 2002, la modificació del registre com a
conseqüència d’un overriding interest no es conceptua com una «rectificació» d’un
error, que donaria dret a indemnització, sinó una «alteració» que no dóna lloc a
indemnització «...because, as we have seen, all registration of title is made subject to
any overriding interest which maig bind the estate».
Tots els especialistes coincideixen a assenyalar que els overriding interests i, es-
pecialment, l’actual occupation constitueixen el taló d’Aquil·les del sistema registral
d’Anglaterra i Gal·les. No hi ha dubte que es tracta d’un esquema jurídico-concep-
tual rudimentari, gairebé primitiu, que fa molt complex el tràfic jurídic immobiliari
convertint en imprescindible, de fet, la intervenció del solicitor professional, per
més voluntària que sembli o disposi la llei la seva innecessarietat.
Per establir un contrast, el sistema —o falta de sistema— nord-americà és encara
més elemental. En síntesi, i salvant les grans diferències existents als diferents estats, els
registres nord-americans no són sinó col·leccions de documents mancats d’autenticitat
(recentment va aparèixer a la premsa la compra i registre de l’Empire State de Nova
York per part d’un personatge fictici «Nelots (stolen, al revés) Properties»), ordenats
per dates, que només permeten acreditar la seva existència en un moment determinat.
En conseqüència, qualsevol adquiridor es veu compel·lit a haver d’analitzar la validesa
de les anteriors adquisicions, fins a completar el termini de prescripció (suposant que
no s’hagi interromput), i contractar una assegurança de títol que l’indemnitzi econò-
micament en cas de veure’s privat de la propietat o dels drets adquirits sobre aquesta.
Els sistemes continentals europeus, en aparença més complexos conceptual-
ment, resulten al final molt més segurs i més fàcils d’operar. Sens dubte, no suc-
ceeix com a Anglaterra i Gal·les, on un títol jurídic legitimador no inscrit unit a la
130
possessió tingui major protecció que la titularitat registral. La doctrina de l’actual
occupation com a overriding interest és impensable al Continent.
Si mirem de resumir, a Anglaterra i Gal·les el Land Registry desenvolupa una
tasca similar a la que desenvoluparia un assessor del comprador. Analitza tots els
títols anteriors i totes les dades de què disposa i les que pot recollir i, a partir d’aquí,
emet l’equivalent al que seria un dictamen de jurista, que en aquest cas té el valor
de certificat de la propietat garantit pel propi Land Registry. Per això es diu que
una vegada emès el títol de propietat pel Land Registry, el deed perd el seu sentit,
tret del de precedent si tornen a analitzar-se els anteriors actes de disposició. No
obstant això, la manca de confiança en el sistema (i en l’autenticitat del propi deed)
porta a donar a l’actual occupation un valor superior al de la publicitat registral.
Per tot el que s’exposa, no deixa de sorprendre l’entestament amb el qual
alguns practicants del dret immobiliari anglès insisteixen a imposar un sistema tan
deficient als països del Continent. La inferior formació dels practicants respecte als
barrister, que són els qui acostumen a conèixer la patologia, no només els impedeix
veure les seves carències sinó, el que és més greu, veure les causes i les seves solu-
cions. En realitat, cap dels problemes que els afecten es pateixen al Continent.
B. L’ESCRIPTURA PÚBLICA EN ELS SISTEMES BASATS EN L’ABSTRACCIÓ CAUSAL
El sistema de seguretat jurídica preventiva d’Alemanya parteix d’un acte

authentique necessàriament autoritzat per un notari, que exerceix un control que
inclou la identitat dels contractants, la representació, les facultats dispositives, el
consentiment informat i la legalitat del contracte. S’eviten els forged transfer o la im-
personation of the owner sobre els quals fatalment ha d’advertir la web del registre
anglès en els property fraud advice. S’aconsegueix, a més, una millor informació del
consentiment amb la consegüent eliminació de vicis. El BGB reforça la fiabilitat del
sistema imposant la intervenció de notari alemany i donant a la inscripció registral
el caràcter de constitutiva del dret inscrit.
En l’acte authentique alemany poden observar-se dues parts netament dife-
renciades: el contracte pròpiament dit i l’acord sobre la transferència abstracta
de propietat o Auflassung, que es concreta exclusivament en un paràgraf al final
de l’escriptura en el qual el venedor o transmitent com a actual titular registral
consent que la finca s’inscrigui a nom de l’adquirent. Al registre només s’inscriu
aquesta última part del document, l’acord abstracte de transferència en virtut del
qual l’actual titular registral consent que la propietat sigui inscrita a favor del seu
adquirent.
És lloc comú de la teoria del Dret que un mer acord abstracte tendeix a dei-
xar sense protecció el contractant feble o menys informat. L’abstracció impedeix
tenir en compte la bona o mala fe en l’adquirent. L’abstracció actuant per si sola
131
suposaria l’exclusió de tota idea de moralitat en les transaccions. Per això, no es
prescindeix de l’acord causal, que es recull a la primera part del document notarial
alemany. De fet, es juxtaposa el negoci causal a l’abstracte. La ineficàcia d’aquest
conveni causal no deixarà sense efecte l’Auflassung, amb el que l’adquirent quedarà
protegit i, després d’aquest, òbviament el sotsadquirent. La insuficiència del con-
veni causal per generar el desplaçament de la titularitat es recondueix a una acció
personal d’enriquiment a favor del titular inicial desposseït i contra l’adquirent en
virtut de l’Auflassung. Excepcionalment, el paràgraf 812 del BGB recull la possi-
bilitat que el propietari il·lícitament desposseït reclami la restitució del bé —no la
nul·litat de la inscripció registral— si aquest encara pertany registralment a l’adqui-
rent que va ésser la seva contrapart en el contracte claudicant.
En el document, el notari alemany ha de vetllar per la correspondència entre
els dos elements, contracte causal i Auflassung. El notari té l’obligació d’advertir
de qualsevol vici o defecte que percebi en el negoci que autoritza i que pogués
desembocar en aquesta falta de correspondència. El resultat final és que són molt
pocs, estadísticament irrellevants, els casos en què l’Auflassung s’ha de desfer per
defectes del conveni causal. Així s’equilibra en el sistema alemany, per mitjà de l’es-
criptura, la tensió entre la seguretat del transmitent i la dels successius adquirents.
El sistema alemany té, a més, tal grau d’antiguitat en el tracte successiu i és tan
segura la validesa de l’Auflassung com a conseqüència de l’abstracció de causa i el
control notarial de legalitat, que en cap moment cal recórrer als overriding interests
en favor d’un actual possessor preferent. En el BGB, tampoc es precisa un termini
accelerat d’usucapió per sanar els defectes del dret inscrit.
Algun autor afegeix com a complement la funció qualificadora de l’encarregat
del Registre de la Propietat alemany. No obstant això, descartant aspectes puntuals i
situacions concretes en les quals el funcionari encarregat de la inscripció té perfecte
coneixement de la falta de disponibilitat per part del transmitent o que resulta in-
complerta alguna obligació administrativa, la funció qualificadora de l’encarregat és
molt escassa. La qualificació del negoci causal per l’encarregat del registre seria l’an-
títesi del sistema alemany. La seu on es concerten el negoci causal i l’Auflassung és
l’escriptura. El registrador alemany no qualifica el fons del negoci perquè no té cap
transcendència registral. El negoci de fons queda sota la responsabilitat del notari.
Només cal veure que el tercer que adquireix, confiant en el contingut del
registre, adquireix una posició inatacable. La mala fe queda circumscrita al suposat
coneixement de la inexactitud del registre, sense que entrin en joc les circumstàn-
cies extraregistrals. I que l’adquirent, que és la contrapart del contracte anul·lable
o claudicant, no pot anul·lar la inscripció sinó que, mentre el bé immoble no s’hagi
inscrit a favor d’un tercer protegit, té excepcionalment a favor seu una acció de re-
integrament com a forma de pal·liar l’enriquiment injust. El paràgraf 812 del BGB
és claríssim en aquest sentit. Òbviament, una vegada inscrit el dret immobiliari a
favor d’un tercer ja no és possible la reintegració.
132
C. L’ESCRIPTURA PÚBLICA EN ELS SISTEMES CAUSALS
AMB PRESUMPCIÓ D’EXACTITUD REGISTRAL
El dret holandès i l’espanyol no fan distinció entre negoci causal i transmissió

abstracta. El negoci causal contingut en l’escriptura pública o acte authentique és el
motor de la transmissió.
Si donem per conegut el sistema espanyol, convé afegir que a Holanda no
hi ha transmissió immobiliària sense escriptura davant de notari holandès. En el
mateix patró causal, l’activitat de l’encarregat del registre és radicalment diferent a
Holanda i a Espanya. Mentre a Espanya el registrador entra en l’anàlisi del negoci
causal, a Holanda això és impensable i la valoració es redueix als aspectes formals
del document. Però entre un sistema i l’altre no s’aprecien diferències pel que fa a
seguretat. En els dos casos, el tercer adquirent de bona fe a títol onerós que adqui-
reix confiant en el contingut publicat pel Registre queda igualment protegit. És a
dir, no l’afecta la ineficàcia posteriorment declarada de l’acte adquisitiu previ del
seu transmitent sempre que aquest figuri com a titular registral. Enfront d’aquest
tercer el Registre sempre es presumeix exacte.
L’encarregat del registre a Holanda, d’acord amb l’article 19 (3.1.2.3), com-
provarà la coincidència del bé, que el disposador és el titular registral i que no hi ha
títols incompatibles. Solament podrà rebutjar la inscripció si els documents no són
conformes (formalment, més que de contingut) a la llei o si no s’ha donat compli-
ment a algun requisit legal necessari per a la inscripció (art. 20.3.2.1.4). El negoci ha
de pertànyer a un tipus que comporti la inscripció pretesa. Es tracta, doncs, d’una
comprovació de requisits.
Amb aquest esquema, tal com ha posat de manifest en aquesta mateixa revista
Maria de los Reyes SÁNCHEZ MORENO, a Holanda s’aconsegueix que una escriptura
de compravenda quedi inscrita en menys d’una hora, comptada des de la seva pre-
sentació al Registre, amb el consegüent estalvi de temps i costos.
D. L’ESCRIPTURA PÚBLICA EN ELS SISTEMES D’OPOSICIÓ

SENSE PRESUMPCIÓ D’EXACTITUD REGISTRAL
França i Itàlia prescindeixen de la presumpció de legalitat/exactitud del Re-

gistre. En certa manera l’escriptura aporta les presumpcions d’exactitud i legalitat.
S’entén que el control notarial de legalitat fa estadísticament irrellevants els supò-
sits d’ineficàcia de la transmissió. Per això el Registre no admet l’oposició dels drets
no inscrits davant d’un tercer que sí ha inscrit el seu dret. El Registre només ordena
la prioritat.
Fins a tal punt el control de legalitat es confia a l’activitat del notari que l’arti-
cle 2.674 del Codice civile italià només permet denegar la inscripció si el títol nota-
133
rial inscriptible no reuneix els requisits formals (i en les herències si no es presenta
còpia autèntica del testament, certificat de defunció i escriptura d’acceptació d’he-
rència). Altrament, si l’encarregat del registre endarrereix o refusa la inscripció, pot
incórrer en responsabilitat.
Seguint una línia similar, a França, llevat del que es refereixi a la no oposició
dels drets no inscrits, no es preveuen efectes civils de la inscripció «por no predomi-
nar en Francia la relación del Registro de la Propiedad con los aspectos estrictamente
civiles de la publicidad inmobiliaria» (GARCÍA GARCÍA, Derecho inmobiliario, regis-
tral o hipotecari, T. I, Madrid, Civitas, 1988, p. 346).
E. CONCLUSIÓ
Podem dir que cap dels sistemes continentals, basats en l’acte authentique,
pateix problemes de seguretat. Sens dubte l’advertiment del web del Land Registry,
«Fraudsters... may attempt to acquire the title by using a forged transfer or imperso-
nating the owner», és impensable en el nostre sistema. Com és també impensable la
necessitat d’acudir a l’actual possession com a overriding interest per salvar les defi-
ciències de la publicitat registral, donant preferència al dret del posseïdor enfront
del dret d’un titular registral. L’equitable interest del posseïdor que acaba vencent
el titular registral obliga a indagar amb deteniment sobre el terreny l’existència
d’un hipotètic posseïdor el dret extraregistral del qual pot ser superior al registral.
El resultat és insegur, lent i car. La màxima anglesa possession is nine/tenths of the
law és inimaginable en els sistemes continentals. Comparat amb els fiables sistemes
continentals, per a què serveix un Registre si la possessió és nou desenes parts del
dret? El cert, però, és que l’ús de documents sense l’autenticitat i la presumpció de
legalitat inherent a la fe pública no pot donar cap altre resultat.
Per contra, en els sistemes continentals l’escriptura pública és suficient per
sostenir la seguretat del Registre. Com diu GARCÍA GARCÍA (Derecho inmobiliario,
registral o hipotecario, T. I, Madrid, Civitas, 1988, p. 352), en el cas de França: «El
Notariado es tradicionalmente base esencial en el sistema francés, sobre todo teniendo
en cuenta que el Registro no da presunción de legalidad ni de exactitud, lo que requi-
ere que el funcionario que expida el documento sea el responsable de la legalidad y la
validez del acto que autoriza». És a dir, n’hi ha prou amb el control de legalitat nota-
rial sense res més per sustentar tot un sistema la pràctica diària del qual demostra,
en termes estadístics, que resulta absolutament segur.
134
EL REGLAMENTO 650/2012 EN MATERIA DE SUCESIONES
(INTRODUCCIÓN GENERAL)1
por
ALEGRÍA BORRÁS
Catedrática de Dº internacional privado de la UB
Académica de número
4 de diciembre de 2012
I. INTRODUCCIÓN
Carácter meramente informativo de esta sesión, con un examen casi tele-

gráfico de los distintos aspectos, para ocuparse del nuevo Reglamento 650/2012,
de 4 de julio de 2012 (DO L 201, de 27 de julio), que se aplicará (art. 83) «a la
sucesión de las personas que fallezcan el 17 de agosto de 2015 o después de esa
fecha». Se tratará de una exposición de carácter general, como guía para una
primera lectura del Reglamento. A título inicial, deben resaltarse tres elementos:
a) Necesidad del Reglamento: Se estima que unas 20.000 personas fallecen
por año viviendo en otro país. Otros 30.000, aunque residen en el país de su na-
cionalidad, tienen bienes, a menudo de propiedad conjunta con su cónyuge, en
otro Estado de la UE. Considerando 7.
b) Seguimiento del tema en esta Academia:
Presenté una primera Comunicación a esta Academia el 3 mayo 2005, con
motivo de la publicación del «Libro verde» en materia de sucesiones (documento
COM(2005) 65 final, de 1 marzo 2005.
Presenté una nueva Comunicación al publicarse la propuesta de la Comisión
en materia de sucesiones y testamentos (Documento COM (2009) 154 final, de
14 de octubre de 2009), que ya avanzaba las dificultades de la negociación y las
dudas sobre el resultado.
c) Conveniencia de estar bien informados ya para preparación de sucesio-
nes (state planning). Plazo tan largo hasta la aplicación ha sido precisamente por
la complejidad del texto.
1
Este texto constituye el guión oral en que consistió la comunicación, en la que se desarro-
llaron algunos extremos sólo apuntados en el guión. No se incluyen otros aspectos o consideracio-
nes realizadas con posterioridad a la presentación de esta comunicación.
135
II. ÁMBITO DE APLICACIÓN
1. Ámbito de aplicación territorial
No se aplica a Dinamarca (considerando 83) y no han ejercido el opting in ni

Irlanda ni el Reino Unido (Considerando 82), aunque los ciudadanos del Reino
Unido que residan fuera o tengan propiedades fuera del Reino Unido pueden
verse afectados por el Reglamento (al respecto, «Out of the frying pan into the
fire? Seminario en el British Institute of International and Comparative Law, no-
viembre de 2012).
Puede también haber consecuencias para nacionales o residentes en terceros
Estados, que dependerán de las circunstancias concretas del caso.
2. Ámbito de aplicación temporal
Es a lo que más me refería al decir que hay que ir preparándose y aconsejar

a los clientes (en particular, abogados y notarios).
Art. 83 – Disposiciones transitorias (a favor de la autonomía y de la validez
de los actos)
—Si ha elegido la ley aplicable antes de esa fecha, será válida si está de
acuerdo con el Capítulo III o con las normas de Dº internacional privado vi-
gentes en el momento de la elección en el E de su residencia habitual o de su
nacionalidad.
—Si ha hecho una disposición mortis causa antes de esa fecha, será válida en
cuanto al fondo y a la forma si cumple las condiciones del Capítulo III o las nor-
mas de Dº internacional privado vigentes en el Estado de su residencia habitual
o de su nacionalidad.
—Presunción: Si una disposición mortis causa hecha antes de esa fecha con
arreglo a la ley que podía haber elegido de acuerdo con el testamento, se conside-
rará que la ha elegido. Parece, pues, que con ello salva todos los testamentos de
los españoles hechos con arreglo a la ley nacional.
3. Ámbito de aplicación material
Sectores que comprende —competencia, ley aplicable, reconocimiento y

ejecución de las resoluciones, aceptación y ejecución de documentos públicos en
materia de sucesiones mortis causa y creación de un certificado sucesorio euro-
peo, lo que es bienvenido si se tiene en cuenta que el Prof. J.D. González Campos
ya lo decía en La Haya en 1980.
Materias incluidas: Art. 1 «sucesiones por causa de muerte» – Considerando
9 y 7 («situaciones de sucesión mortis causa con repercusiones transfronterizas».
136
Exclusiones de ap. 2, resaltando la letra l) que deja más claro que la propues-
ta de la Comisión la exclusión de todos los aspectos registrales.
—Se excluye «la naturaleza de los derechos reales» (norma que hay que ver
con art. 31) y «cualquier inscripción de derechos sobre bienes muebles o inmue-
bles en un registro, incluidos los requisitos legales para la práctica de los asientos,
y los efectos de la inscripción o de la omisión de la inscripción de tales derechos
en el mismo». Considerandos 18 y 19 a efectos de apreciar cómo se ha dejado al
Derecho interno de los Estados miembro (desde la perspectiva española, siempre
se tuvo miedo de que afectara al sistema registral español).
—Excluye regímenes matrimoniales, algo sobre lo que volveré luego.
4. Relación con otros instrumentos (art. 75)
Ap. 3 salva acuerdo nórdico de 1934 inter se, entre Estados miembros y no
miembros.
Ap. 2 sustituye Convenios exclusivamente entre Estados miembros y ahí hay
que considerar el Convenio bilateral con Grecia de 1919 sobre sucesiones de es-
pañoles y griegos fallecidos en Grecia y España, respectivamente.
Ap. 1 Mantenimiento de los demás Convenios.
En particular, el Convenio de La Haya de 1961 en materia de forma de las
disposiciones testamentarias (no se aplica art. 27), del que son parte todos excep-
to Italia y Portugal.
Art. 27 repite conexiones de art. 1 del Convenio de La Haya de 1961 y no ha
añadido la ley reguladora de la sucesión.
Lo que sí ha hecho es extender el ámbito a los acuerdos sucesorios.
En el ap. 3 define lo que significa «válido en cuanto a la forma», ya que no
todos los Estados miembros aceptan los testamentos mancomunados o los acuer-
dos sucesorios.
En relación a otros Convenios de La Haya, el Convenio de 1973 sobre ad-
ministración internacional de las sucesiones, sólo son parte la República checa y
Eslovaquia. En cuanto al Convenio de La Haya de 1989 sobre ley aplicable a las
sucesiones, sólo ha sido ratificado por Holanda.
También hay que mencionar el Convenio del Consejo de Europa de 7 junio
1968 sobre supresión de legalización de los actos autorizados por agentes diplo-
máticos o consulares, del que España es parte desde 1982.
El Convenio de Basilea del Consejo de Europa de 16 mayo 1972 sobre es-
tablecimiento de un sistema de inscripción de testamentos, del que son parte 9
Estados miembros de la Unión Europea, entre ellos España desde 1985.
Convenio de Washington de 26 de octubre de 1973 conteniendo ley unifor-
me sobre la forma de un testamento internacional, aplicable en 6 Estados miem-
bros, no en España.
137
Debe mencionarse que España tiene un Convenio consular con Reino Unido
de 1961.
III. LOS PRINCIPIOS FUNDAMENTALES
1. La unidad de la sucesión
Frente a sistemas de fraccionamiento o escisionistas, se ha adoptado el sis-

tema de unidad sobre la base de la competencia de los tribunales de la última
residencia habitual (art. 4) y de la aplicación también de una única ley, la de la
residencia habitual (art. 21).
Con ello se evita crear varias masas sucesorias, cada una sometida a una ley
diferente, que determina a su manera quienes son los herederos y su parte, así
como la partición y liquidación de la herencia. Ello implica problemas de coor-
dinación y de costes legales, en particular cuando se pretende planear la sucesión
(state planning).
Ahora bien, esta regla general tiene excepciones para el lugar de situación o
regímenes especiales. Así,
—Aunque las cuestiones jurídico-reales derivadas de la sucesión están so-
metidas a la lex successionis, prima la ley del lugar de situación para su reconoci-
miento (art. 31).
—El art. 30 también establece limitaciones a la transmisión cuando concu-
rran determinados intereses sociales, económicos o familiares, como serían en
España las normas contenidas en la Ley 19/1995, de modernización de las ex-
plotaciones agrarias que impide, por ej., la división o segregación de la finca por
debajo de la unidad mínima de cultivo.
—El art. 29 limita la aplicación de la lex successionis en relación al nom-
bramiento, naturaleza y facultades de los administradores de la herencia y los
ejecutores testamentarios, teniendo en cuenta las diferencias existentes entre los
Estados miembros. Ahí difiere la solución que daba la propuesta de la Comisión,
conforme a lo que aceptan los Estados que conocen la administración obligatoria.
De forma sorprendente, la versión final no hace referencia alguna a la ley del Esta-
do de situación del bien, sino que lo sustituye por una referencia al ordenamiento
del Estado cuyas autoridades tramitan la sucesión en aplicación de las reglas del
Reglamento.
2. La residencia habitual como piedra angular (cornerstone)
Opción por la residencia habitual frente a otras conexiones, en particular,

frente a la nacionalidad (residencia habitual al promulgarse el Reglamento sólo se
138
utilizaba en Bulgaria, Finlandia y Holanda) —como conexión más «de moda» y
más acorde con los movimientos migratorios. Rechazo de la nacionalidad en los
medios comunitarios y consideración como criterio discriminatorio (aunque su
aplicación no lo sea).
Razones a favor de la opción por la residencia habitual:
Es centro de intereses del causante y suele ser donde se encuentra la mayoría
de bienes.
Favorece la integración en un EM y evita discriminaciones cuando se reside
en un E del que no es nacional.
Como cualquier criterio, no está libre de inconvenientes (drawbacks, en el
Libro verde).
Puede resultar poco adaptado a las legítimas expectativas de los implicados
en una sucesión.
Así, una persona puede residir algún tiempo en un país sin adquirir en él
patrimonio porque prevé acabar regresando a su país de origen, donde, por otra
parte, sigue residiendo su familia y donde se encuentran sus bienes. Si esa persona
fallece en el país donde residía, podría estar justificado que su sucesión se regu-
lara por la ley de su nacionalidad. En cambio, la vinculación a la ley de naciona-
lidad carece de legitimidad si hace tiempo que el de cujus había dejado su país de
origen y residía en un Estado miembro donde radican todos sus lazos familiares
y patrimoniales.
Siempre se plantea si se ha de definir (para llegar a la conclusión de que no).
Sería malo establecer un plazo, pues siempre sería arbitrario (5 años en el
Convenio de La Haya de 1989).
Se ha preferido no tener un «concepto reforzado».
Sería posible dar elementos, a título de ejemplo (duración, razones, volun-
tad, etc). Así lo hacen los considerandos 23 y 24.
Papel jurisprudencia TJUE, como en relación con otros instrumentos y, en
particular, en relación al Reglamento 2201/2003.
Para España, constituye un cambio importante (consideremos la cantidad
de europeos que escogen nuestro país para pasar sus días después de su jubilación
o los alemanes en Mallorca).
En competencia, frente al art. 22,3 LOPJ que deja de aplicarse por existen-
cia de foros subsidiarios comunitarios y un forum necessitatis.
Recordar que ahora esa norma dice que, además del supuesto de demanda-
do domiciliado en España, en materia sucesoria son competentes los tribunales
españoles «cuando el causante haya tenido su último domicilio en territorio espa-
ñol o posea bienes inmuebles en España».
En ley aplicable, por el efecto universal o erga omnes, sustituye a art. 9,8 Cc
(art. 20).
139
3. La introducción de la autonomía de la voluntad
La admisión de la professio iuris en el ámbito de las sucesiones, constituye

una novedad en la mayoría de los ordenamientos (ahora sólo está en Bélgica, Ho-
landa, Finlandia y en menor medida en Alemania). Resaltar examen exhaustivo
en libro de J.M. Fontanellas.
Miedo a perjuicio a legitimarios (pensar que diferencias en legítimas no pue-
de considerarse orden público).
GEDIP manifestó sus dudas sobre si habría que dar una protección a aque-
llos que serían legitimarios de acuerdo con la ley objetivamente aplicable.
Si quieren hacerlo, también lo harán sin autonomía, simplemente cambian-
do de residencia habitual.
Por esto es autonomía limitada (de opción) en el art. 22 y sólo a favor de la
ley nacional pues, como dice el Considerando 38, se trata de impedir que con la
elección se puedan «frustrar las expectativas legítimas de los herederos forzosos»
Se discutió si podía escogerse otras leyes que no fueran la nacionalidad y así
el Max Planckt Institut proponía la anterior residencia habitual, la de situación de
los inmuebles o la de los regímenes matrimoniales.
El tema de los regímenes matrimoniales es particularmente sensible, pero
están expresamente excluidos del ámbito de aplicación, probablemente porque
se está preparando un Reglamento específico. Pero el Considerando 12 dice que:
«No obstante, las autoridades que sustancien una sucesión con arreglo al
presente Reglamento deben tener en cuenta, en función de la situación, la liqui-
dación del régimen económico matrimonial o de un régimen patrimonial similar
del causante para determinar la herencia de este y las cuotas hereditarias de los
beneficiarios».
Limitada a la nacionalidad, debiera haberse precisado que se pudiera elegir
la ley aplicable en un Estado plurilegislativo, como el español.
En el proyecto de la Comisión, no se admitía la elección de foro, lo que fue
criticado por el Max Planckt Institut. Sin embargo, se vio que debía tener conse-
cuencias en tema de competencia.
Así, art. 5 - posibilidad de elección del foro de la ley escogida.
Art. 6 - forum non conveniens.
Art. 7 - Modificación de la competencia en caso de elección de ley.
IV. LAS REGLAS DE COMPETENCIA
Concepto de «tribunal» – art. 3, apartado 2 y considerando 22

Inclusión de notarios cuando ejercen funciones jurisdiccionales y cuando no
las ejercen.
140
Hay gran diversidad (último domicilio, lugar de apertura, domicilio del de-
mandado, situación de ciertos bienes, nacionalidad del causante) y puede exten-
derse a toda la herencia o a parte de los bienes —posibilidad de forum shopping.
Criterio general es la residencia habitual, pero con objetivo esencial de con-
seguir la identidad entre forum-ius, establece que los tribunales del Estado cuya
ley elige el causante para regirla (art. 5 y Considerando 27) sean competentes. Así
admite sumisión expresa (art. 5) y la sumisión tácita (art. 9).
Admite el forum non conveniens (art. 6), como lo hace el art. 15 del Regla-
mento 2201/2003 y el Convenio de La Haya de 1996 en materia de protección
de niños.
Además, en la línea que siguen los textos más recientes de la Unión Europea,
establece una competencia subsidiaria o residual para los casos en que el causante
no tuviera residencia habitual en un Estado miembro, pero sí bienes (art. 10).
Introduce un forum necessitatis (art. 11) por ej. por guerra, terremoto, inun-
dación o similares en el Estado de la residencia habitual.
Regula la competencia para la adopción de medidas provisionales y cautela-
res (art. 19). No ha seguido el buen modelo, que es Bruselas II bis, sino Bruselas I.
Incluye la regla tradicional de litispendencia (art. 17) y conexidad (art. 18).
Establece el control de oficio de la competencia (art. 15) y obliga al tribu-
nal competente, en los procedimientos contradictorio y en caso de rebeldía del
demandado, a verificar que este no sufra indefensión como consecuencia de una
defectuosa notificación (art. 16).
V. LAS REGLAS SOBRE LEY APLICABLE
¿Era necesario incluir normas sobre ley aplicable o hubiera sido bastante
remitir al Convenio de La Haya de 1989?
En todo caso, produce efecto erga omnes o universal —art. 20 (desplaza
art. 9, 8 Cc), con lo que la ley designada se aplica aunque sea la de un Estado no
vinculado por el Reglamento, es decir, puede tener que aplicarse el Derecho del
Reino Unido o de los Estados Unidos, según el caso, por ejemplo.
Regla general: Art. 21, ap. 1 —unidad sobre residencia habitual en el mo-
mento del fallecimiento (considerando 37), que evita conflicto móvil.
Tiene dos excepciones:
—Professio iuris limitada a la ley de la nacionalidad en el momento de la
elección o del fallecimiento (art. 22). Ha de ser total (a toda la herencia).
—Existencia de vínculos más estrechos con otro ordenamiento —art. 21, ap.
2 y Considerando 25: que no se use «cuando la determinación de la residencia
habitual del causante en el momento de su fallecimiento resulte compleja».
Ámbito de aplicación —muy amplio— art. 23.
141
Curioso que en este artículo se incluya (apartado b) la determinación de
los derechos sucesorios del cónyuge o pareja supérstite, cuando es una materia
excluida del ámbito de aplicación del Reglamento por art. 1.2 – Considerando 12.
Dudas hasta última hora con claw-back o reintegración de la masa y reduc-
ción de gratuidades (apartado i).
Como problemas técnicos,
—En la propuesta de la Comisión se excluía completamente el reenvío, que
era lo mejor.
En el texto (art. 34), recoge en parte la complejidad del sistema propuesto por
Hamburgo, que, además, deja la duda de si sería como el Tribunal Supremo si no
rompe la unidad (STS 15 noviembre 1996, 21 mayo 1999 y 23 septiembre 2002).
—No se aplica a la cuestión preliminar (validez del matrimonio, filiación,
adopción, etc).
—Remisión a ordenamiento plurilegislativo es complejo y nos interesa par-
ticularmente.
Resolución del Parlament de Catalunya de noviembre de 2009 sobre el con-
trol de los principios de subsidiariedad y proporcionalidad en relación con esta
propuesta.
No se aplica a conflictos puramente internos – art. 38.
Remisión a ordenamiento plurilegislativo territorial —art. 36— frente a otros
instrumentos comunitarios, no hace designación directa, sino que esa se utiliza cuan-
do no hay internas para designar la ley aplicable (ap. 1). Fue batalla española.
Los reglamentos en preparación sobre regímenes económicos matrimonia-
les y efectos patrimoniales de las uniones registradas hacen designación directa,
como los otros.
Al igual que el Reglamento 1259/2010 (Roma III) introduce norma para los
conflictos interpersonales —art. 37.
—Excepción de orden público —art. 35— no menciona como la propuesta
que en esa contrariedad no entran las legítimas.
Considerando 58 sólo menciona contrariedad con la Carta de derechos fun-
damentales de la Unión.
Soluciones específicas para:
—Validez formal y material de los pactos sucesorios y del resto de disposi-
ciones mortis causa (arts. 24-27).
—Validez formal de las declaraciones relativas a la aceptación o renuncia a
una herencia, a un legado, a la legítima o a una declaración destinada a limitar la
responsabilidad de los herederos (art. 28).
—Normas especiales vinculados a la administración de la herencia y nom-
bramiento y poderes de los administradores (art. 29).
—Regímenes sucesorios especiales, cuya ley aplicable se determinará en fun-
ción del lugar de situación de ciertos bienes (art. 30).
142
—Art. 31, para posibilitar la adaptación de los derechos reales en relación con
lo expuesto en el Considerando 15, que dice que el Reglamento «ha de prever la
creación o la transmisión mediante sucesión de un derecho sobre bienes muebles o
inmuebles tal como prevé la ley aplicable a la sucesión. No obstante no debe afectar
al número limitado de derechos reales reconocidos en el ordenamiento jurídico de
algunos Estados miembros. No se debe exigir a un Estado miembro que reconozca
un derecho real relativo a bienes ubicados en ese Estado miembro si su ordena-
miento jurídico desconoce ese derecho» y añada en el Considerando 16 que en tal
caso, se procederá a la adaptación de un derecho real desconocido al derecho real
equivalente más cercano del ordenamiento propio, dando pautas para ello.
—Conmoriencia (art. 32).
—Sucesión vacante (art. 33).
VI. RESOLUCIONES, DOCUMENTOS PÚBLICOS Y TRANSACCIONES DE AUTORIDADES

EXTRANJERAS
Reproduce el modelo del Reglamento 44/2001 (Bruselas I).

En caso de sentencias, reconocimiento automático de las resoluciones (art.
39), con exclusión de la revisión de fondo y con los mismos motivos de denega-
ción (art. 40).
En cuanto a los documentos públicos y transacciones extranjeras, también
inspirado en Reglamento 44/2001. Considerandos 61 y 62.
Definición de «transacción judicial» y de «documento público» en los apar-
tados h) e i) del art. 3.1.
Regla novedosa en art. 59, documentos públicos extranjeros deberán tener
en todos los Estados miembros el mismo valor probatorio que en el de origen,
salvo vulneración manifiesta del orden público.
Si tiene fuerza ejecutiva en el Estado de origen, únicamente se puede dene-
gar la declaración de ejecutividad si es manifiestamente contrario al orden públi-
co (arts. 60 y 61).
VII. EL CERTIFICADO SUCESORIO EUROPEO
Es una de las novedades más destacadas y discutidas, sobre todo por la in-
cidencia sobre la regulación jurídico-real y registral de los Estados en que se en-
cuentren los bienes de la herencia.
Su origen en el Erbschein alemán y en otros que lo conocen, como el inven-
tario de bienes escandinavo, el atto di nottorietá italiana, el acte de notorieté y
el certificat d’heritier en Francia. En España, podrían ser la declaración notarial
143
o judicial de heredero y, parece, que no debería resulta problemático, en tanto
bastaría adaptar el procedimiento contemplado respecto al acta de declaración
de herederos abintestato.
Art. 69. Surtirá efectos en todos los países miembros sin necesidad de verse
sometido a ningún procedimiento especial – Considerando 71.
Aunque su uso no es obligatorio.
Lo emitirán las autoridades competentes según el art. 64 y servirá para los
fines previstos en el art. 63.
Posibilidad de rectificación, modificación o anulación —art. 71 y vías de
recurso— art. 72. Art, 73 posibilidad de suspensión de sus efectos.
Consejo JAI diciembre 2011 aprobó una solicitud dirigida a la Comisión para que
propusiera la creación de un e-register para la comprobación, por parte de autoridades
emisoras y receptoras, de aspectos del certificado, de modo que se eviten fraudes.
Pero (art. 69, 5, por su remisión al art. 1, 2, l)) su acceso a los registros na-
cionales se supedita al cumplimiento de los requisitos contemplados por el orde-
namiento del Estado bajo cuya autoridad se administra el Registro. En el caso de
España, el acceso al Registro del certificado quedará supeditado a la previa califi-
cación positiva por parte del Registrador, si bien al hacerlo no podrá vulnerar el
efecto útil del propio certificado. Será también la ley del Registro la que establez-
ca las consecuencias derivadas de la inscripción o no inscripción del certificado.
Desde la perspectiva notarial, se han formulado dudas sobre si un tal certificado
responderá a la complejidad propia del Derecho de sucesiones.
VIII. CONSIDERACIONES FINALES
Se ha tratado de dar una mera guía para la lectura inicial del texto del Re-
glamento:
Es un texto complejo y discutible.
Es ambicioso y pretende responder a necesidades de ciudadano europeo.
No satisface a nadie, pero nadie quiso tirarlo abajo.
Dificultad del tema y sensibilidad de los Estados miembros.
Diversidad de normativa material.
Difícil buena solución si no se unifica.
Hay reglas que hacen dudar de su operatividad práctica.
Ej. competencias parciales en virtud del art. 13 en relación con el Conside-
rando 32.
Solución para posibles desajustes en la regulación a la litispendencia interna-
cional entre Considerando 36 y art. 17.
Conveniencia de prepararse y preparar las sucesiones de los demás, como se
decía al principio.
144
VIII CONGRÉS D’ACADÈMIES
JURÍDIQUES IBEROAMERICANES
Crònica del Congrés i presentació de
les conclusions de la Secció primera:
«DISCIPLINA FISCAL, DISCIPLINA MONETARIA
Y REGULACIÓN DEL COMERCIO INTERNACIONAL»
per
JOSEP-D. GUÀRDIA i CANELA
Membre de número
Vicepresident de la Mesa Permanent de
la «Conferencia de Academias Jurídicas Iberoamericanas»
8 de gener de 2013
I. INTRODUCCIÓ I CRÒNICA
Els passats dies 22 al 24 de novembre de 2012 va tenir lloc a Santiago de Xile

el VIII Congrés d’Acadèmies Jurídiques Iberoamericanes1.
Hi havia tres grans temes, definits per la Mesa permanent d’acord amb
l’Acadèmia organitzadora, que foren abordats per tres Seccions que es reuni-
ren successivament per tal que tots els assistents poguessin assistir a cadascuna
d’elles. Els temes i seccions eren:
—Disciplina fiscal, Disciplina monetaria y regulación del comercio interna-
cional.
—Derecho y Neurociencia.
—Nuevas formas de representatividad democrática.
Per part de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya assis-
tiren el Sr. Jiménez de Parga, que presentà dues excel·lents comunicacions a les
seccions primera i segona i aquest comunicant que fou Coordinador general i
1
Recordo que la sèrie dels Congressos ha estat: I Granada (1994), II Madrid (1996), III
Córdoba —Rep. Argentina— (1998), IV València (2000), V Saragossa (2005), VI Bogotá (2007),
VII A Coruña (2010) i VIII Santiago de Chile (2012). Tots estem d’acord, però, en considerar com
a precedent inicial el Congrés que es celebrà a Madrid entre el 25 d’octubre i el 10 de novembre
de 1892.
145
President de la secció primera. Hi hagué, a més, una nodrida representació de les
Acadèmies espanyoles2 i americanes3.
A la Secció primera actuà com a president el President de l’Acadèmia de Ca-
talunya i com a representant de l’«Academia Chilena», exercí de Coordinador el Sr.
Sergio Molina Silva, membre de l’Academia i que havia estat Ministre d’Hisenda
(1964-68) de Planificació i Desenvolupament (1990-94) i d’Educació (1994-96). La
Secció segona fou presidida pel Sr. Juan Carlos Palmero, president de l’Academia
de Córdoba (República Argentina) i tingué com a Coordinador xilè el Sr. Alex Van
Weezel de la Cruz. La secció tercera fou presidida pel President de l’Academia de
Nicaragua, Sr. Karlos Navarro Mela i fou coordinada pel Sr. Andrés Velasco Brañes,
ex Ministre d’Hisenda de Chile i candidat en les properes eleccions presidencials.
Cal destacar que el Congrés pràcticament va prescindir del paper. Totes les
ponències i comunicacions, així com els curriculum vitae d’alguns participants
figuren a www.institutodechile.cl. La Secretaria de la nostra Acadèmia ha procedit
a confeccionar una recopilació de tots els treballs que es troba a disposició de tots
els acadèmics. Les ponències i comunicacions presentades foren:
A) Sección primera
i. Disciplina fiscal, Disciplina monetaria y regulación del comercio inter-
nacional, de Rafael Jiménez de Parga (Cataluña).
ii. Disciplina fiscal en Colombia, de Fernando Sarmiento Cifuentes (Co-
lombia).
iii. El acuerdo de asociación Chile-Unión Eurpea: un instrumento eficaz
para potenciar el diálogo político, la cooperación y el comercio, a los
diez años de su adopción, de Antonio Blanc Altemir (Aragón).
B) Sección segunda
i. Derecho y Neurociencia. Consecuencias de los avances neurocientíficos
para la imputación jurídica, de Alex Van Weezel de la Cruz (Chile).
2
Els representants de les diferents Acadèmies espanyoles foren Rafael Navarro Valls (Real
A. de J. y L. —Madrid—), Francisco Mata Rivas (Aragón), Leopoldo Tolivar Alas (Presidente.
Asturias), Josep Ma. Quintana Petrus (Balears), Josep-D. Guàrdia Canela (President Catalunya),
José Antonio García Caridad (Presidente Galicia), José Ma. Rosales de Angulo (Granada), Victorio
Magariños Blanco (Sevilla), Luis Miguel Romero Villafranca (Valencia), Alfonso Candau Pérez
(Presidente Valladolid). Assistiren també, Antonio Blanc Altemir (Aragón), Rafael Jiménez de Par-
ga (Catalunya), Jesús Vàzquez Forno (Galícia) i Francisco Baena Bocanegra (Sevilla).
3
Entre els Presidents i representants de les Acadèmies americanes, recordo a: Juan Carlos
Palmero (Presidente Córdoba. Argentina), Jorge Reinaldo Vanossi (Buenos Aires), Ramiro More-
no Valdivieso (Presidente Bolivia), José-Luis Cea Egaña (Presidente Chile), Marco-Gerardo Mon-
roy Cabra (Presidente Colombia), Susana Barroso Montero (México), Karlos Manuel Navarro
Medal (Presidente Nicaragua), Lorenzo Zolezzi Ibárcena (Presidente Perú) i Eugenio Hernández
Bretón (Venezuela). També cal remarcar l’assistència del Director Executiu del Secretariat de la
Conferència, Sr. Rafael Forero Contreras (Colombia).
146
ii. Derecho y Neurociencia, de Hernán Alejandro Olano García (Colom-
bia).
iii. Derecho y Neurociencia, de Cesáreo Rocha Rocha (Colombia).
iv. Derecho y Neurociencia, de Rafael Jiménez de Parga (Cataluña).
v. Derecho y Neurociencia, de Alejandro Venegas Granco (Colombia).
vi. Derecho y Neurociencia. Neurociencia y riesgos de desarrollo (Respon-
sabilidad civil), de José Ricardo Pardo Gato (Galicia).
C) Sección tercera
i. Nuevas formas de representación política en la Constitución colombia-
na de 1991, de Marco-Gerardo Monroy Cabra (Colombia).
ii. Nuevas formas de representación democrática, de Susana Barroso Mon-
tero (México).
iii. Estado para una sociedad avanzada, de Victorio Magariños Blanco (Se-
villa).
iv. Democracia y responsabilidad civil, de Victorio Magariños Blanco (Se-
villa).
v. El deterioro del Estado en España, de Victorio Magariños Blanco (Sevi-
lla).
vi. Nuevas formas de representatividad democrática ¿Igualdad política?,
de Zlata Drnas de Clément (Córdoba, Rep. Argentina).
vii. El Consejo abierto, una forma de democracia directa, amenazada por
las reformas del régimen local en España, de Leopoldo Tolivar Alas (As-
turias).
viii. Nuevas formas de representatividad democrática: el peligro de las ace-
chanzas, de Jorge Reinaldo Vanossi (Buenos Aires).
ix. Nuevas formas de representatividad democrática. La reforma política
en México, de Armida Ramírez Dueñas (México).
El Congrés s’inicià el dijous dia 22 de novembre, a les 10 del matí, amb una
solemne sessió d’obertura, a la seu del Instituto de Chile, on es celebraren també
les altres sessions. Presidí el Ministre secretari general de la Presidència de la
República i acadèmic Sr. Cristián Larrouet que representava el President de la
Nació, el President de l’«Academia Chilena de Ciencias Sociales, Políticas y Mo-
rales», Sr. José-Luis Cea Egaña i el President de la «Conferencia de Academias»,
Sr. Luis Moisset de Espanés. Intervingueren tots els membres de la Presidència i
també ho efectuà el Sr. José Ma. Rosales de Angulo, representant de l’Academia
de Granada, que recordà la figura d’Eduardo Roca Roca que fou el primer Pre-
sident de la Conferència. Al final es procedí a efectuar una fotografia del conjunt
dels assistents. Durant aquest dia es procedí a la presentació i debat dels treballs
de les seccions primera i segona. Els de la secció tercera es proposaren i discuti-
147
ren el dia següent, divendres dia 23. El dia 24 tingué efecte la sessió de clausura i
lliurament de diplomes als participants.
II. PRESENTACIÓ DE LA SECCIÓ PRIMERA
Les meves Paraules en introduir la presentació dels treballs de la Secció pri-

mera figuren a l’apartat «Actes especials. Congrés Santiago de Chile», pàgina 295
d’aquest Annals respectant la versió original en castellà.
III. CONCLUSIONS DE LA SECCIÓ PRIMERA
En realitat en aquest Congrés finalment no s’elaboraren ni s’aprovaren con-

clusions formals. Això no obstant em sembla oportú transcriure les conclusions
dels diferents treballs. Són aquestes:
1. La disciplina fiscal y la consecuente disciplina monetaria constituyen

exigencias hoy en día imprescindibles para la estabilidad y el crecimien-
to económicos y, por consiguiente, para el desarrollo del comercio inter-
nacional. La Unión Europea viene exigiendo estos compromisos espe-
cialmente desde el establecimiento de la moneda única (Euro). La actual
crisis económica ha corroborado esta exigencia si bien hay que alertar
sobre el hecho de que la disciplina (austeridad) fiscal, no debe dificultar
el crecimiento económico. España y las Comunidades Autónomas del
Estado español se han comprometido, incluso constitucionalmente, a la
estabilidad presupuestaria. (Josep-D. Guàrdia Canela)
2. Teniendo en consideración que el equilibrio de las cuentas fiscales, de

los precios y de las cuentas externas es condición necesaria para lograr
una tasa de crecimiento sostenido, se recomienda aplicar la política de
Balance Estructural, una política monetaria compatible con la estabili-
dad de precios, una política cambiaria, de comercio exterior y de endeu-
damiento externo que asegure el balance de las cuentas externas; y una
institucionalidad técnica y con autoridad para fiscalizar la evasión del
sistema financiero. La mayor objetividad en la aplicación de las políticas
señaladas se facilitaría si las bases del balance estructural las elabora una
Comisión de Expertos ajena a los gobiernos y si las políticas monetarias
y de comercio exterior son de responsabilidad de Bancos Centrales au-
tónomos. (Sergio Molina Silva)
148
3. Los principios rectores que configuran las relaciones entre la disciplina
fiscal y la regulación del comercio internacional son los siguientes:
a) El ámbito espacial de aplicación del Derecho fiscal internacional es
el mismo que el del ordenamiento tributario, es decir el territorio
de cada Estado.
b) Jueces, Fiscales, Funcionarios de Hacienda han de aplicar las nor-
mas del país cuyo Derecho interno interpretan.
c) Este Derecho interno puede ter su fuente en el Boletín Oficial de
cada país, en los Tratados internacionales aprobados y ratificados y
en la doctrina legal emanada de los Tribunales Supremos. Así lo ha
establecido la STJCE de 13 diciembre 1989. (En la Europa Comu-
nitaria hay que incluir las normas que tienen carácter interno, pero
aprobadas por órganos comunitarios; por ejemplo «Reglamentos».
d) El Derecho fiscal que regula el comercio internacional puede que-
dar modulado por ciertos criterios peculiares:
i. El «soft law», derecho blando o flexible, que no es fuente pero
sí criterio configurador.
ii. «Códigos de conducta» que comprometen pero no obligan.
iii. Recomendaciones (art. 288 del Tratado de funcionamiento de la
Unión Europea que entró en vigor el 1 diciembre 2009 y apro-
bado el 13 diciembre 2007 (ver con interés sus artículos 110-
112).
iv. Directivas de la Unión Europea que obligan en cuanto al resul-
tado.
e) Las finalidades básicas del Derecho fiscal que disciplina al comer-
cio internacional se resumen en dos: evitar la doble imposición y
prohibir la elución del impuesto.
Y todo ello sin recortar la libertad como garante de la expansión co-
mercial internacional. (Rafael Jiménez de Parga)
4. La disciplina fiscal en Colombia parte del principio de sostenibilidad fis-

cal establecido en la Constitución (arts. 334, 349 y 346). Uno de los ins-
trumentos para conseguirlo es el llamado «Incidente de impacto fiscal».
Otro lo constituye la «Regla fiscal» según la cual el gasto estructural no
podrá superar al ingreso estructural en un monto que exceda la meta
anual del balance estructural establecido. También ha coadyuvado a la
sostenibilidad fiscal la modificación constitucional para redistribuir los
ingresos del Sistema General de Regalías (minero-energéticas). Final-
mente el mantenimiento de la disciplina fiscal se obtiene con el Presu-
puesto y el Estatuto Tributario. Se trata en definitiva de ejercer un con-
trol preventivo y racional de los bien conocidos ciclos de la economía,
149
que evite la inflación y controle el fenómeno depresivo para mantener el
crecimiento y desarrollo económicos, con la mira de remediar el desem-
pleo de numerosos y crecientes núcleos humanos. (Fernando Sarmiento
Cifuentes)
5. El Acuerdo de Asociación suscrito por la UE y Chile constituye sin duda

un reforzamiento de la estrategia de acercamiento hacia la región lati-
noamericana que la Unión ha venido llevando a cabo a partir del ingreso
de España en 1986, manifestando al mismo tiempo un interés creciente
por una de las economías más consolidadas de América latina. Por otra
parte, el Acuerdo intensifica el acercamiento político y la cooperación
económica entre la UE y Chile, constituyendo asimismo un importante
factor de consolidación y reconocimiento de la estrategia de inserción
internacional adoptada por Chile en el marco del denominado «regio-
nalismo abierto».
El Acuerdo ratifica a la UE como uno de los primeros socios internacio-
nales de Chile, siendo aquella el segundo destino de las exportaciones
chilenas, así como la principal fuente de inversión extranjera y de coo-
peración internacional.
Desde la perspectiva europea, el Acuerdo facilita el acceso a otros mer-
cados con los que Chile ha suscrito acuerdos de libre comercio, permite
mejorar sus expectativas de inversión y, al mismo tiempo, diversificar su
comercio exterior y reforzar su presencia económica en la región.
Desde la perspectiva chilena, el Acuerdo permite incrementar sus ex-
portaciones industriales de mayor valor añadido y disminuir el elevado
peso relativo de los productos primarios, en particular del cobre, diver-
sificando sus exportaciones a un mercado ampliado de más de quinien-
tos millones de consumidores, en un marco de mayor reconocimiento
de su estabilidad política y económica, así como de su «imagen-país».
El Acuerdo prevé la liberalización progresiva del comercio de bienes du-
rante un período transitorio de diez años, al final del cual se conseguirá
la liberalización total de productos industriales y una liberalización muy
completa en productos agrícolas y pesqueros concediendo a Chile pla-
zos más prolongados para su desarme arancelario. Por otra parte, en el
campo de los servicios, el Acuerdo establece una zona de libre comercio
con una cobertura sectorial muy completa y prevé la liberalización de
la inversión a través de los principios de trato nacional y no discrimi-
nación, incluyendo asimismo un novedoso capítulo sobre contratación
pública que prevé la apertura recíproca de mercados públicos.
Transcurridos ya varios años desde su total entrada en vigor —que fue
precedida por la entrada en vigor parcial de su capítulo comercial—, el
150
Acuerdo ha permitido un incremento muy notable de las exportaciones
chilenas hacia los mercados comunitarios y una reactivación importante
de las inversiones europeas en Chile.
Sin embargo, siendo su capítulo comercial realmente ambicioso, el
Acuerdo configura una asociación política y económica entre las Partes,
basada en la reciprocidad, el interés común y la profundización de sus
relaciones y que, como tal, trasciende el ámbito estrictamente comercial,
al abarcar igualmente el diálogo político y la cooperación en los distintos
ámbitos económico y financiero, científico y tecnológico, social y cultu-
ral. Sin lugar a dudas, el Acuerdo constituye un poderoso instrumento
para seguir avanzando en la consolidación y profundización de las rela-
ciones entre Chile y la Unión Europea. (Antonio Blanc Altemir)
IV. RESUM FINAL
No m’és possible efectuar una síntesi dels debats de les sessions segona i
tercera i menys encara aventurar unes Conclusions que no foren formulades.
Això no obstant, el balanç general del Congrés és satisfactori. De fet no es
va disposar d’autèntiques Ponències si bé els congressistes pogueren conèixer a
través d’Internet els treballs presentats amb notable anterioritat al moment de la
sessió inaugural.
El tractament dels temes a les sessions tingué una notable altura intel·lectual
que evidentment fluctuava en funció de la persona que intervenia. Nogensmenys
no hi hagué gaire temps per al debat i fins i tot algunes de les ponències i comu-
nicacions hagueren de sintetitzar-se molt. En tot cas, ells treballs escrits són aquí
i resulten d’un interès molt divers.
Com ja he dit en alguna altra ocasió, la relació entre els acadèmics presents
va ser magnífica. L’Academia Chilena de Ciencias Sociales, Polìticas y Morales
ens va tractar amb una amabilitat extraordinària. I tots vàrem estar d’acord en el
fet que aquesta iniciativa no es pot perdre, que cal mantenir la Conferència com a
òrgan permanent de contacte entre totes les Acadèmies i que s’ha de procurar la
celebració continuada de Congressos que permetin el retrobament dels assistents
habituals4 i la participació d’un nombre més elevat d’acadèmics.
4
Una vegada celebrat aquest VIII Congrés, només tres acadèmics, Luis Moisset de Espa-
nés, José Antonio García Caridad i Josep-D. Guàrdia Canela han assistit a tots els Congressos. Són
molts, però, els que han participat en diverses reunions congressuals.
151
LIQUIDACIÓ DEL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS
EN EL NOU LLIBRE II DEL CCCAT: LA COMPENSACIÓ
PER RAÓ DE TREBALL
per
M. EUGÈNIA ALEGRET BURGUÉS
Acadèmica de número
22 de gener de 2013
SUMARI
1. Introducció
2. La jurisprudència relativa a l’article 41 del Codi de família
3. La nova regulació de la compensació per raó del treball en el Llibre II del CCCat
4. Pressupostos per a la concessió de la compensació econòmica per raó de treball
5. Quantia de la compensació:
5.1. Criteris per a la quantificació de la compensació en el CCCat
5.2. Regles de càlcul
5.3. Límits
6. Pagament i garanties
7. Altres qüestions
Conclusió
Bibliografia consultada
1. INTRODUCCIÓ
El dret civil familiar català tenia, com un dels seus pilars, el sistema de sepa-
ració de béns matrimonial, que comportava la nul·la comunicació entre el patri-
moni d’un i altre cònjuge.
Un ampli sector doctrinal considerava, fins i tot, que no podia parlar-se prò-
piament de règim econòmic matrimonial, ja que cadascun dels cònjuges conser-
vava l’administració i la disposició dels seus propis béns.
Tampoc es podia parlar, per tant, d’extinció i liquidació del règim econòmic
com a conseqüència de la nul·litat del matrimoni, del divorci, de la separació o de
la mort o declaració de mort d’un dels cònjuges.
153
No obstant això, era usual que hi haguessin béns en comunitat ordinària in-
divisa i també relacions econòmiques entre ells generades durant la convivència,
raó per la qual era convenient poder liquidar aquestes situacions en el moment
de la separació.
De mica en mica es va anar advertint, a més, la situació injusta que produïa
l’estricte règim de separació de béns quan tenia lloc la separació judicial o el di-
vorci i, per tant, la necessitat d’adaptar aquest règim a la realitat social, no basada,
com abans, en la durada estable del matrimonial, que pràcticament acabava amb
la mort d’un o altre cònjuge i amb la possibilitat de rescabalament per via heredi-
tària de qualsevol desigualtat econòmica creada durant la seva existència.
Ans al contrari, en el context d’un sistema en què la dissolució del matri-
moni és possible i els matrimonis ja no es conceben sense data de caducitat, la
introducció d’un correctiu legal al règim de separació estricta de béns es va aca-
bar plantejant com una necessitat, amb la finalitat de mitigar els efectes propis
d’aquest règim, que es caracteritza per la nul·la comunicació patrimonial dels
béns dels dos cònjuges. Una fórmula per fer possible que, en cas de separació,
divorci o nul·litat del matrimoni, el cònjuge que, per la seva dedicació a la casa o
al treball de l’altre, no hagués pogut incrementar el seu patrimoni pogués accedir
a una part equitativa dels béns de l’anterior cònjuge o a una indemnització que
reparés la desigualtat econòmica resultant de la institució matrimonial i la seva
crisi posterior.
Com a plasmació de l’article 14 de la Resolució núm. 37/1978, de 27 de
setembre del Consell d’Europa, en el dret civil català s’introdueix la compensació
econòmica per raó de treball, mitjançant la Llei 8/1993, de 30 de setembre, de
modificació de la Compilació en matèria de relacions patrimonials entre els còn-
juges, que es va incorporar en l’article 23.
El posterior Codi de família de 1998 la va regular en l’article 41, en el qual
llegíem:
«1. En els casos de separació judicial, divorci o nul·litat, el cònjuge que,
sense retribució o amb una retribució insuficient, ha treballat per a la casa o per a
l’altre cònjuge té dret a rebre d’aquest una compensació econòmica, en el cas que
s’hagi generat, per aquest motiu, una situació de desigualtat entre el patrimoni de
tots dos que impliqui un enriquiment injust.
2. La compensació s’ha de satisfer en metàl·lic, llevat d’acord entre les parts
o si l’autoritat judicial, per causa justificada, autoritza el pagament amb béns del
cònjuge obligat. El pagament ha de tenir efecte en un termini màxim de tres anys,
amb meritació d’interès legal des del reconeixement, cas en el qual pot acordar-se
judicialment la constitució de garanties a favor del cònjuge creditor.
3. El dret a aquesta compensació és compatible amb els altres drets de caràc-
ter econòmic que corresponen al cònjuge beneficiat, i ha d’ésser tingut en compte
per a la fixació d’aquests altres drets.»
154
2. LA JURISPRUDÈNCIA RELATIVA A L’ARTICLE 41 DEL CF
La jurisprudència del TSJC va tenir ocasió de perfilar alguns dels problemes

que van sorgir de la parca regulació legal de la indemnització que ens ocupa.
Recullo les resolucions a continuació perquè algun dels principis assumits
pot inspirar la solució als dubtes que poden sorgir amb la nova legislació.
Tracten dels requisits, de la naturalesa i dels efectes d’aquesta indemnitza-
ció, entre les més recents, les sentències del TSJC 38/2009, de 10 de desembre; la
12/2010, d’11 de març; el 19/2010, de 27 de maig; 41/2010, de 29 de novembre;
44/2010, de 20 de desembre, etc.
En totes elles s’exposa la doctrina de la Sala que resumia la STSJC, de 26 de
març de 2003 en el sentit següent:
«Aquest Tribunal té establerta repetida jurisprudència per a la interpre-
tació i aplicació de l’art. 41 del Codi de Família. El recurrent es fa ressò de
la sentència de aquesta Sala de 27 de abril de 2000, però cal esmentar també
l’anterior de 31 d’octubre de 1998 i les dues complementades per les posteriors
d’1 de juliol de 2002 (referida a la ruptura d’una convivència estable de parella),
21 d’octubre de 2002, 10 de febrer i 10 de març d’aquest mateix any 2003, la
doctrina de totes les quals esvaeix els arguments que fonamenten aquest recurs
de cassació. En efecte: La d’1 de juliol de 2002, reiterant la doctrina de les an-
teriors, confirmada per les posteriors, assenyala que la compensació econòmica
per raó de treball neix per a equilibrar en el possible les desigualtats que es puguin
generar durant una convivència estable quan un dels convivents es dedica a la
cura de la llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent en tal cas una remuneració
insuficient, mentre que l’altre dirigeix i administra el negoci amb l’estalvi —de
tot tipus— afegit que suposa la dedicació a la llar; que aquesta compensació per
raó de treball intenta impedir o limitar que en cessar aquella convivència, qui ha
ajudat i propiciat el manteniment i el desenvolupament del negoci quedi sense la
capitalització dels esforços mentre que l’altre retingui l’actiu patrimonial íntegre;
es tracta d’aconseguir un equilibri patrimonial just mesurat a l’hora de la crisi
de convivència però amb la vista posada en la necessitat de retribuir un treball
i un esforç col·lateral però convergent no remunerat o remunerat fins llavors
insuficientment. La Sentència de 27 de abril de 2000 ja deia, en termes generals,
que sempre que un cònjuge treballi sense retribució generarà un enriquiment a fa-
vor de l’altre. La de 21 d’octubre de 2002 afegia que només pel fet de la renúncia
d’un dels cònjuges a treballar fora de casa, l’altre ja en resulta enriquit en saber que
la casa, i en el seu cas els fills, estan atesos, i que en cap cas es valora si el cònjuge
que reivindica la compensació de l’art. 41 ha desenvolupat o no treballs feixucs o
penosos. I la de 10 de febrer de 2003 afegeix que als efectes de la compensació
econòmica de l’art. 41 no és necessari que la dedicació a la casa hagi estat en règim
d’exclusivitat perquè això ni ho expressa l’art. 41 ni s’ajusta a la seva finalitat
155
perquè el que la norma tracta de compensar és el treball desinteressat del cònjuge
que opta per dedicar-se a la cura de la llar i dels fills i aquesta opció és precisament
la que permet a l’altre cònjuge mantenir, i en el seu cas augmentar, el patrimoni
conjugal, i seria de tot punt injust que aquesta opció —que beneficia ambdós con-
sorts— derivés en l’enriquiment de l’un i en l’empobriment de l’altre; perquè
com diu la de 27 d’abril de 2000, no es tracta de comparar la situació actual dels
cònjuges, sinó de veure si al moment de la liquidació del patrimoni conjugal es
produeix una injustificada desigualtat entre ells, perquè havent contribuït ambdós
a l’aixecament de les càrregues del matrimoni (en el cas l’esposa de la forma que
preveu l’art. 5,1 del Codi de Família) res justifica que desprès l’un quedi ric, i l’al-
tra resti pobre».
També recordem en la STSJC de 07.07.2008 «...que la compensació econòmica
introduïda en l’antic art. 23 de la Compilació, actualment regulada en l’art. 41 del
Codi de família, no permet sostenir que s’hagin d’igualar els patrimonis dels dos
cònjuge.»
—Altres qüestions plantejades en relació amb la indemnització de l’article 41
del CF que ara poden resultar polèmiques
—No s’han de computar els béns adquirits a títol gratuït.
TSJC de 30.09.2009: «L’últim habitatge familiar va ser adquirit per l’espòs,
no com a conseqüència d’una inversió econòmica pròpia aprofitant l’esforç de
l’esposa en la dedicació a la família i la generació d’un estalvi per tal adquisició,
sinó per un acte de liberalitat de la seva mare. No existeix, doncs, relació de causa
efecte entre la superior dedicació de la Sra. R. a la cura de la llar i dels fills i l’en-
riquiment del Sr. S. Així ho hem declarat també en un cas similar en la STSJC, de
13-07-2009.»
—Són computables els increments o les plusvàlues del patrimoni propi si són
generats per l’activitat dels cònjuges.
Aquesta afirmació té com antecedent la STSJC de 05.09.2005:
«En tot cas s’ha de dir que la Sentència d’aquesta Sala de 9-5-2005 reitera la
Sentència de 10 de febrer de 2003 en el sentit que: «junto a los bienes adquiridos
mediante la inversión de rentas generadas durante la unión... deben computarse
también, el aumento y la conservación del valor experimentados por los bienes
privativos de los convivientes en razón a las inversiones realizadas con las antedi-
chas rentas o merced a la actuación directa de los propios convivientes»
—Quantia de la indemnització
La STSJC de 03.11.2008 reitera la doctrina referida tot dient:
«...Però també es deia a la primera que un dels paràmetres que s’ha de tenir
en compte és la incidència en l’activitat del cònjuge, a més d’haver-se de consi-
derar també, com és lògic, la durada i la intensitat de la col·laboració familiar i
negocial, a més de la diferència patrimonial, atès que aquests paràmetres estan
implícits en l’article esmentat.»
156
3. LA NOVA REGULACIÓ DE LA COMPENSACIÓ PER RAÓ DE TREBALL
EN EL LLIBRE II DEL CCCAT
La nova regulació de la compensació per raó de treball en el Llibre II del

CCCat, ja vinculada expressament al règim econòmic de separació de béns, és
molt més completa i complexa que l’anterior i pretén posar fi a algunes de les
qüestions més discutides i que creaven més inseguretat jurídica, com era la in-
existència de criteris per fixar la compensació o la determinació i la prova de
l’enriquiment injust.
Això no vol dir que no es plantegin algunes qüestions d’interès que hauran
de perfilar els tribunals.
La regulació es troba ara a l’article 232.5, que parla de la compensació eco-
nòmica per raó de treball en els termes següents:
«1. En el règim de separació de béns, si un cònjuge ha treballat per a la
casa substancialment més que l’altre, té dret a una compensació econòmica per
aquesta dedicació sempre que en el moment de l’extinció del règim per separació,
divorci, nul·litat o mort d’un dels cònjuges o, si s’escau, del cessament efectiu de
la convivència, l’altre hagi obtingut un increment patrimonial superior d’acord
amb el que estableix aquesta secció.
2. Té dret a compensació, en els mateixos termes que estableix l’apartat 1,
el cònjuge que ha treballat per a l’altre sense retribució o amb una retribució
insuficient.
[...]
4. La compensació econòmica per raó de treball té com a límit la quarta
part de la diferència entre els increments dels patrimonis dels cònjuges, calcula-
da d’acord amb les regles que estableix l’article 232-6. Tanmateix, si el cònjuge
creditor prova que la seva contribució ha estat notablement superior, l’autoritat
judicial pot incrementar aquesta quantia.»
La doctrina destaca l’existència d’una definició més precisa i raonable del
supòsit de fet; que ara la figura es basa en la dada objectiva que s’hagi produït un
increment patrimonial diferent entre un i altre com a conseqüència de la convi-
vència, i l’establiment de criteris que cal tenir en compte per a la quantificació,
amb un límit ordinari i un d’extraordinari.
En la nova definició legal, en relació amb l’antic article 41 del CF, ja obser-
vem unes primeres notes diferenciadores:
a) Separació entre el supòsit del treball domèstic i la col·laboració amb la
feina o els negocis de l’altre.
b) Inclusió, com a moment liquidador, del cessament efectiu de la convi-
vència, ja admès per la jurisprudència.
c) Superació del concepte de desequilibri patrimonial pel de diferència
d’increments patrimonials.
157
d) Superació nominal del concepte d’enriquiment injust, com a base de
la compensació, pel d’acumulació injusta d’excedents, que comporta increments
patrimonials desiguals.
e) Criteris legals per quantificar la compensació.
f) Forma de pagament de la compensació, atès que ara s’admet que, a ins-
tància del deutor, pugui no ser en metàl·lic, sinó també amb béns o amb un paga-
ment ajornat amb constitució de garanties.
g) Regulació innovadora d’aspectes processals per al seu exercici.
4. PRESSUPOSTOS PER A LA CONCESSIÓ DE LA COMPENSACIÓ ECONÒMICA

PER RAÓ DE TREBALL
1) Que el matrimoni es regeixi pel sistema matrimonial de separació de

béns del dret civil de Catalunya.
Com a norma de dret interregional cal recordar que aquest règim s’aplica als
cònjuges que tinguessin el veïnatge civil català en el moment de contraure matri-
moni sense haver pactat un altre règim, atès que l’adquisició d’un altre veïnatge
pel transcurs del temps no fa variar el règim econòmic del matrimoni (article 9.2
del CC).
2) Liquidació del règim econòmic per qualsevol de les causes admeses en

dret, singularment per cessament efectiu de la convivència, nul·litat del matrimo-
ni, divorci, separació legal, mort d’un dels cònjuges o declaració de mort.
En el cas de la nul·litat del matrimoni és indiferent la bona o mala fe dels
cònjuges, la qual cosa reforça el concepte de norma liquidadora del règim.
—Supòsit especial per al cas de mort (o declaració de mort)
En la nova regulació no només l’extinció del règim com a conseqüència de
la crisi matrimonial comporta el naixement del dret a la compensació, sinó també
quan l’extinció es produeix per causa de mort d’un dels cònjuges, sempre que el
que s’hagi obtingut, si s’escau, en l’herència del difunt no sigui superior al que
correspondria per la compensació.
D’aquesta manera és el cònjuge supervivent el que decideix si vol compensar
o no la seva dedicació desinteressada a la família o als negocis de l’altre.
Si es produeix la reclamació, primer s’ha de calcular l’import de la compen-
sació i després imputar-li el valor dels béns hereditaris per comprovar si subsisteix
el dret o és procedent el complement. Es tracta, doncs, d’un dret residual.
La llei configura la compensació com a dret personalíssim, per la qual cosa
es limita el dret dels hereus del cònjuge supervivent, que només podran reclamar
el crèdit si ja estava establert en una resolució judicial i no s’havia pagat.
—Compatibilitat amb la quarta vidual
158
La doctrina (Nasarre…) entén que opera una doble subsidiarietat: primer es
calculen les atribucions mortis causa; si aquestes no arriben a cobrir la compensa-
ció per extinció del règim econòmic, es pot reclamar el suplement, i si amb això
tampoc se satisfà el manteniment congru de la vídua en les condicions que fan
néixer el dret a la quarta vidual, es podrà completar fins a aconseguir-la.
3) Que un dels cònjuges hagi treballat per a la casa substancialment més

que l’altre.
El Llibre II del CCCat ara no exigeix simplement la dedicació domèstica
d’un dels cònjuges ni tampoc la dedicació domèstica exclusiva d’un dels cònju-
ges, sinó que aquesta hagi estat «substancialment» major respecte de la de l’altre.
Cal partir (article 231-2.2 del CCCat) del fet que els dos cònjuges s’han d’im-
plicar en les tasques domèstiques i en la cura dels fills menors o de les persones
que tinguin al seu càrrec.
Però pot ocórrer que, a la pràctica, els cònjuges es distribueixin les tasques
de manera que un d’ells tingui una dedicació preferent a la llar i l’altre a obtenir
ingressos o que, fins i tot treballant els dos, un d’ells ho faci amb menys intensitat
per dedicar-se també a les ocupacions de la llar i/o a la cura dels fills, la qual cosa
la doctrina ha anomenat especialització funcional limitada.
I pot ocórrer, finalment, que tots dos treballin amb uns horaris iguals o simi-
lars, però que després només un d’ells es cuidi de la llar o es responsabilitzi més
de la cura dels fills.
Aquest supòsit també s’ha de considerar generador del dret a la compen-
sació, perquè en altre cas es penalitzaria qui treballa fora de la llar però després
assumeix en exclusiva les tasques domèstiques i la cura dels fills.
Es parteix del fet que aquesta dedicació —a diferència del supòsit de la
col·laboració en la feina o en els negocis de l’altre— no és remunerada ni remu-
nerable i, per tant, no es preveu una compensació econòmica que s’assimili al que
guanyaria una persona del servei domèstic.
Ateses les dificultats probatòries que pot comportar la demostració que un
d’ells s’ha dedicat substancialment més que l’altre a tenir cura de la llar i dels fills,
és rellevant la prova de presumpcions (horaris laborals d’un o altre, viatges, nego-
cis, etc.), sens perjudici de les proves directes que es puguin aportar.
Considero aplicable la nostra doctrina en el sentit que no s’exigeix que les
tasques siguin especialment costoses i que és suficient la direcció de la casa, fins i tot
tenint servei domèstic, si només la porta un o un substancialment més que l’altre.
4) Que un hagi treballat per a l’altre sense remuneració o amb una remu-
neració insuficient
En aquest cas, a diferència de l’anterior, sí que es relaciona el dret amb la fal-
ta o la insuficiència de remuneració del treball desenvolupat per a l’altre cònjuge.
159
D’aquesta manera, cal que un d’ells treballi per a l’altre en el sentit de col-
laboració en l’activitat professional. Aquestes feines poden dur-se a terme tant
en empreses en les quals el cònjuge tingui participació com en negocis privatius,
despatxos professionals, etc. Suposa que, en condicions normals, la feina desen-
volupada seria realitzada per una altra persona a qui se li pagaria un salari.
Cal que la feina no hagi estat remunerada o bé que ho hagi estat insuficient-
ment en relació amb la tasca desenvolupada i la incidència que hagi tingut en
l’obtenció de beneficis per a l’altre.
Si tots dos són partícips de l’empresa, cal comprovar si la retribució és ade-
quada a les funcions que es desenvolupen o bé, si no hi ha remuneració, que no
es reparteixen beneficis, amb els quals es podria considerar retribuïda la feina.
El que no és suficient és la mera retribució nominal quan aquesta no ha estat
real, la qual cosa succeeix molt sovint i representa, a més, un benefici afegit en la
fiscalitat del negoci.
Els pressupòsits anteriors —ocupar-se de la casa i col·laborar en la feina de
l’altre— es poden donar alternativament o simultàniament.
5) Que en el moment de l’extinció del règim només s’hagin generat exce-
dents acumulables en un dels cònjuges, és a dir, que un s’hagi enriquit i l’altre no,
o que un s’hagi enriquit més que l’altre.
Aquest és el pressupòsit bàsic de la compensació, ja que encara que con-
corrin els requisits anteriors, si no hi ha excedents que un sol dels cònjuges hagi
acumulat, no neix l’obligació de compensar.
Es configura ara com un element de caràcter objectiu.
Això vol dir que s’ha suprimit la noció d’enriquiment injust com a base de
la compensació?
En la legislació anterior, perquè nasqués el dret a la compensació havia
d’existir una correlació entre la dedicació a la casa o a la feina de l’altre còn-
juge i el desequilibri patrimonial produït, de manera que l’enriquiment injust,
segons alguns autors (per ex. Puig Ferriol), havia d’operar com a límit a la
compensació.
En aquesta tesi, només es podia indemnitzar el perjudici real sofert. En el
cas de la contribució no remunerada a la feina, als negocis o a l’empresa de l’altre
cònjuge, el cònjuge col·laborador no podia exigir res més que el que hagués hagut
de pagar l’altre per una feina remunerada de la mateixa classe. I en el supòsit de
dedicació a la llar només hauria estat compensable si hagués existit una sobrecon-
tribució a les obligacions que imposa l’article 5.1 del CF.
Ara la reforma gravita sobre la descompensació de guanys entre un i altre
cònjuge si es donen els altres requisits, amb un límit que no es relaciona amb l’en-
riquiment, sinó amb un percentatge de la diferència entre els guanys.
Certament la figura jurídica de l’enriquiment injust tenia un encaix proble-
màtic en la institució, sobretot a nivell probatori.
160
Ara es prescindeix, expressament, d’esmentar l’enriquiment injust com a fo-
nament de la compensació, no perquè no es trobi en la seva base, sinó per superar
les dificultats que suposava, en alguns casos, la prova de la relació causal entre la
dedicació a la llar i els guanys obtinguts pel cònjuge treballador (per exemple, el
supòsit freqüent de professional liberal i mestressa de casa) i perquè la quantifica-
ció ara es relaciona amb la participació en els guanys.
Precisament per superar aquestes dificultats el Tribunal Superior havia de-
clarat que sempre que un treballés per a la llar o per a l’altre sense retribució o
amb retribució insuficient generava un enriquiment injust de l’altre, és a dir, que
aquest element es trobava implícit en aquests casos.
El Tribunal Superior també tenia en compte el perjudici que suposava per a un
dels cònjuges la pèrdua d’oportunitats. Aquesta pèrdua es produïa inevitablement en
qui, precisament per la dedicació a la casa i/o a la feina de l’altre, no podia desenvo-
lupar les seves pròpies habilitats professionals, de manera que disminuïen el seu futur
professional i les possibilitats d’entrar al mercat laboral en les millors condicions de pre-
paració o formació laboral. En la STSJC de 27.02.2006, amb citació de la STS de 12 de
setembre de 2005, s’advertia que «l’enriquiment injust es dóna quan s’ha produït la pèr-
dua d’oportunitat en el cònjuge que ha optat per la dedicació a la llar o per la situació
laboral defectiva; pèrdua d’oportunitat que seria el factor suport que vindria d’alguna
manera a substituir al concepte d’empitjorament que ha de qualificar el desequilibri».
Expressament s’havia qualificat aquest element —el de l’enriquiment in-
just— com a pertorbador i no necessitat de prova (res ipsa loquitur: les coses
parlen per si mateixes).
Alguns autors consideren que amb la nova regulació l’element queda fins i
tot reforçat, perquè opera una presumpció iuris et de iure d’enriquiment injust.
5. QUANTIA DE LA COMPENSACIÓ
5.1. Criteris per quantificar la compensació en el CCCat
L’article 232-5.3 diu que «per a determinar la quantia de la compensació

econòmica per raó de treball, s’ha de tenir en compte la durada i intensitat de
la dedicació, tenint en compte els anys de convivència i, concretament, en cas
de treball domèstic, al fet que hagi inclòs la criança de fills o l’atenció personal a
altres membres de la família que convisquin amb els cònjuges».
Un dels motius de la reforma és precisament la inseguretat jurídica que com-
portava la inexistència legal de criteris per establir la compensació.
La jurisprudència havia declarat reiteradament que era el jutge qui, discre-
cionalment, havia de fixar la indemnització, tot i que havia establert unes pautes
molt generals, com hem vist abans.
161
En la doctrina dels tribunals, amb la legislació anterior, hi havia un límit
implícit i un altre d’explícit. L’explícit era el relatiu al fet que la compensació
no podia excedir de la meitat dels béns de l’altre cònjuge, perquè no s’havia
de confondre amb el règim de societat de guanys. Implícitament en moltes
resolucions es considerava que la indemnització no havia de superar el 25%
dels béns esmentats. Amb tot, és cert, com la doctrina científica havia posat
de manifest, que no es precisava sobre quin objecte es projectava la parti-
cipació, és a dir, si sobre tots els béns, sobre només algun d’ells o sobre els
guanys.
No obstant això, l’última jurisprudència ja havia declarat que els béns
que un dels cònjuges tingués abans del matrimoni o de la convivència, els
adquirits a títol gratuït i els seus subrogats, no es podien tenir en compte per
fixar el desequilibri patrimonial, però sí les plusvàlues dels béns privatius si
s’havien produït no pel simple transcurs del temps, sinó per l’ús de capitals
generats durant el matrimoni.
La inseguretat jurídica que comportava la inexistència de criteris de càl-
cul i els seus límits, més enllà de l’explícit esmentat abans, impedia que es
fessin convenis extrajudicials, possibles en un altre cas, i comportava una
litigiositat més gran, que, amb la quantificació legal de la compensació, es
pretén evitar.
Ara es declara que la indemnització no pot superar el 25% de la dife-
rència entre els increments patrimonials calculats tal com es determina, amb
un criteri semblant al de les altres quartes del dret civil català (trebel·liànica,
llegítima, falcídia i vidual), que, com a drets legals mínims, el legislador atri-
bueix a determinades persones i en determinades condicions.
Dins d’aquest paràmetre que, com veurem, pot ser superat excepcional-
ment, ara es donen alguns criteris generals per quantificar la compensació,
encara que, en el fons, també queda sotmesa a la discrecionalitat judicial.
Un dels elements que s’ha de tenir en compte, com ja tenia establert la
jurisprudència, és la durada i la intensitat de la dedicació a la casa o a la feina
de l’altre, per a la qual cosa cal tenir present:
a) Anys de convivència en els quals s’hagin produït les situacions de
dedicació a la família o de feines per a l’altre.
b) També cal computar els anys de convivència anteriors al matrimoni
i unir els dos períodes. Per contra, no es poden tenir en compte els anys de
festeig si no s’ha donat convivència more uxorio, sens perjudici que en el cas
de col·laboració professional es pugui exigir la compensació per un altre títol.
c) Intensitat de la dedicació, la qual cosa comporta valorar, d’una ban-
da, les dificultats i l’extensió de la realització de les feines domèstiques, el
nombre de fills, els fills en situacions de desemparament especials per ma-
lalties psíquiques o físiques, les persones grans de les quals es tingui cura a
162
la llar o els fills de qualsevol dels dos membres de la parella. I d’una altra,
quant a la feina per a l’altre cònjuge, la dedicació i la importància de la feina
desenvolupada per obtenir els beneficis, i la retribució, si s’escau, percebuda.
d) Si s’han desenvolupat les dues funcions simultàniament (dedicació a la
casa i col·laboració en els negocis de l’altre).
5.2. Regles de càlcul
Malgrat que la liquidació del règim i l’establiment de la compensació no es

volen assimilar completament al règim de participació, el fet cert és que les regles
de càlcul són semblants.
Es tracta de comprovar el patrimoni que cadascun tenia i el que finalment té
o hauria de tenir i compensar a qui s’hagi enriquit menys amb la quarta part de
la diferència.
Les regles de càlcul es recullen a l’article 232-6 del CCCat.
Cal partir del patrimoni que cadascun té o hauria de tenir i realitzar els des-
comptes que permet la llei.
1. El patrimoni de cadascun ha d’estar format, comptablement, pels valors

següents:
a) Valor dels béns que tingui cadascú en el moment de l’extinció del règim:
patrimoni real.
En aquest apartat s’han d’incloure tots els béns que hi hagi adquirits per
qualsevol títol per cadascun dels cònjuges. Si els béns són indivisos, s’ha de comp-
tabilitzar la part corresponent a cadascun. Els béns poden ser de qualsevol classe
sempre que tinguin un cert valor (béns mobles, immobles, accions, participa-
cions, títols, comptes corrents, plans de pensions, crèdits, etc.).
A aquest efecte, s’han de tenir en compte els articles 232-2, 232-3, i 323-4
del CCCat.
El valor ha de ser l’actual de mercat en el moment del cessament efectiu de la
convivència. Si es desconeix quan es va produir la separació física, ha de ser el de
la data de la sentència de nul·litat, separació o divorci. Més enllà no es considera
que cap increment patrimonial pugui tenir relació amb la convivència i la distri-
bució funcional realitzada pels cònjuges.
L’actiu que cal tenir en compte en aquest capítol és el net, per la qual cosa
cal descomptar el valor de les càrregues o els gravàmens que pesin sobre els béns i
les obligacions, en el sentit de deutes de caràcter personal, sempre que no s’hagin
contret amb propòsit de frau. El descompte s’ha de fer pel seu valor nominal, si
consta, o pel valor pericial que se li atribueixi.
S’ha d’entendre inclòs en aquest apartat el valor que, com a lucre cessant,
s’hagi concedit en una indemnització per danys personals. Aquest valor és el que,
163
pel principi de subrogació real, es col·loca en lloc de guanys, raó per la qual, si
existeix en el moment que cessa la convivència, s’ha d’incloure en aquest apartat,
atès que no es pot deduir, a diferència de la indemnització per perjudici personal
directe.
Les indemnitzacions per danys materials, les laborals, etc. s’hi han d’incloure
si encara són en el patrimoni dels cònjuges.
Els fruits o rendiments dels béns, si n’hi ha, s’han de tenir en compte en el
patrimoni final.
b) Patrimoni fictici que cal tenir en compte:

S’ha d’afegir al patrimoni real de cadascun dels cònjuges el valor del patri-
moni que, fins i tot no existent, hagués pogut ser-ho si no se n’hagués disposat,
frustrant les expectatives del creditor de la compensació. Són:
b.1. El valor dels béns de què hagi disposat a títol gratuït, excloses les do-
nacions fetes als fills comuns i les liberalitats d’ús.
En aquest apartat també s’han d’incloure les donacions realitzades al propi
cònjuge que no es puguin qualificar com a liberalitats d’ús.
La seva valoració ha de ser la que correspondria en la data en què es van fer
aquests actes.
Entre les donacions fetes als fills comuns cal entendre-hi compreses també
les realitzades a altres descendents. Aquestes donacions es presumeixen, iure et
de iure, consentides per l’altre cònjuge, per la qual cosa no s’han d’incloure en el
compte. A diferència del règim de participació no inclou altres donacions con-
sentides pel cònjuge.
Per apreciar les liberalitats d’ús cal tenir en compte el nivell econòmic de la
família.
b.2. El valor del detriment produït per actes efectuats amb la intenció de
perjudicar l’altre cònjuge.
Cal considerar-hi inclosos els actes d’alienació realitzats a títol onerós per
perjudicar el dret, o bé la contracció d’obligacions o la imposició de càrregues
que puguin minvar el valor dels béns que es tinguin. Els actes a títol gratuït sem-
pre s’han de computar.
Si es produeix un detriment de béns però sense intenció de perjudicar, no cal
tenir-ho en compte. Els actes en detriment dels béns poden ser tant jurídics com
materials (destrucció o deteriorament).
El valor del detriment esmentat és el corresponent al moment en què es va
produir, per analogia amb el que disposa l’article 232-19.3 per al règim de parti-
cipació.
2. Del patrimoni obtingut, d’acord amb les regles anteriors, s’ha de descomp-
tar, per obtenir l’increment patrimonial de cadascú:
164
A. El valor dels béns adquirits a títol gratuït durant el règim
S’ha d’entendre, ja que la raó és la mateixa, que aquests béns són els obtin-
guts durant el règim tant per donacions entre vius com per disposicions mortis
causa (herència o llegat), ja que el sentit és que no s’hi incloguin béns l’obtenció
del quals hagi estat completament aliena a la convivència matrimonial. Una altra
cosa aniria en contra de l’essència del règim de separació.
B. El valor dels béns que tenia en començar el règim i que conserva en el
moment en què s’extingeix, una vegada deduïdes les càrregues que els afectin.
La norma no diu res sobre el fet que el valor que s’ha de descomptar sigui el
que tinguin els béns en el moment que cessi la convivència.
Enfront del silenci legal es poden adoptar dos criteris:
a) Entendre que són valors actuals en el moment que s’extingeix el règim,
amb la qual cosa es compensarien íntegrament, ja que constarien en els béns de
l’apartat 1 que conserven els cònjuges i després es descomptarien pel mateix valor.
No es considerarien, si s’apliqués aquest criteri, les plusvàlues generades. Aquesta
interpretació l’abona el terme present que utilitza l’article quan parla de les càrre-
gues que els «afectin» i que aposta per una menor comunicabilitat dels béns.
b) Considerar que s’ha d’aplicar, per analogia, l’article 232-20.3 del CC-
Cat, en seu de règim de participació, que considera el valor actual dels béns, però
segons l’estat material que tinguin en el moment d’inici del règim o de l’adquisició
gratuïta.
D’aquesta manera, com que en la partida de l’actiu real final els béns cons-
ten pel seu valor actual, en deduir-ne un de menor s’inclouen les plusvàlues com
a conseqüència de la millora del seu estat material ocorreguda durant el règim.
Passaria el mateix en el cas de minusvalidesa. Si el bé ha perdut valor durant la
convivència es restaria de guanys.
Cal pensar en un cas freqüent: l’espòs o l’esposa ja tenien un negoci, que es
desenvolupa i adquireix més valor durant la convivència.
C. Les indemnitzacions per danys personals
Aquestes indemnitzacions, si subsisteixen, s’han de descomptar de l’actiu
net final, ja que si s’haguessin consumit no tindria sentit l’exclusió.
—Qüestió relativa als béns subrogats o posats en lloc dels que ja es tenien en
iniciar-se el règim o adquirits a títol gratuït durant la seva durada.
La llei no diu res de computar els béns subrogats per restar-los dels que
ja existien en iniciar-se el règim o bé dels adquirits posteriorment a títol gratuït
durant la convivència.
En el règim de participació contingut en l’anterior Codi de família, i a dife-
rència de la regulació del mateix règim en el Codi civil, es tenien en compte els
béns subrogats (article 56 del CF).
En nou Llibre II del CCCat, ni en el règim de participació ni en el de sepa-
ració s’esmenten els béns subrogats.
165
Davant d’això, hi poden haver dues postures:
a) Considerar que el silenci de la llei, en el cas de la compensació econò-
mica per raó del treball, és intencionat i causat per la dificultat que comporta
recompondre l’iter que han seguit determinats béns, així com la seva valoració,
que podria no ser coincident amb la del bé originari. En aquest cas, només s’ha
de tenir en compte en la partida de patrimoni final real net els béns existents amb
independència de la procedència, per la qual cosa, un cop integrats en el patrimo-
ni final, no s’hauria de fer cap descompte.
Aquesta postura és contrària a la jurisprudència del TSJC que havia tingut
en compte, per no considerar-los computables als efectes de l’article 41, els béns
subrogats dels béns privatius i les inversions realitzades amb els béns esmentats
(veg., a aquest efecte, les sentències del TSJC de 09.05.2005 i 05.09.2005).
b) Mantenir el principi que s’han de buscar els increments patrimonials reals
d’un o altre relacionats amb la convivència, la qual cosa obligaria a computar, per
deduir-los, o bé els béns que inicialment existien encara que no subsisteixin, fent cas
omís a la previsió legal que exigeix que es conservin (tesi propugnada per Bayo Del-
gado) o bé els béns subrogats dels anteriors o posats en el seu lloc pel valor actual.
En un altre cas, és a dir, si no es tenen en compte els subrogats per deduir-
los, es produeix una major comunicació o participació.
Un cop obtinguda la diferència patrimonial entre uns i altres increments,
s’aplica la proporció que el tribunal estableixi amb el límit del 25%.
A pagar la compensació, s’han d’imputar les atribucions patrimonials que el
cònjuge deutor hagi fet al cònjuge creditor durant la vigència del règim pel valor
que tenen en el moment de l’extinció del règim.
Aquestes atribucions són:
a) Les realitzades a títol gratuït, atès que si hi ha hagut negocis onerosos
no escau cap imputació. Cal atenir-se, no obstant això, a la presumpció que conté
l’article 232-3.1.
b) Les conservades al final del règim, bé perquè els béns segueixen existint,
bé perquè n’existeixen d’altres subrogats conforme a les possibilitats anteriors.
5.3. Límits
L’apartat 4 de l’article 232 imposa un límit a la quantia de la compensació

econòmica per raó de treball.
Com a regla general no pot superar la quarta part de la diferència patrimo-
nial calculada conforme a les regles anteriors.
No vol dir que sempre s’hagi d’arribar a aquesta quarta part, ja que per a
això s’han de valorar la intensitat i la durada de la dedicació, tal com he exposat
abans, tenint en compte també, en el cas de la col·laboració en la feina de l’altre,
que hagués estat en part remunerada.
166
Amb aquest límit s’aconsegueix posar terme a la discrecionalitat judicial i es
distingeix de la liquidació del règim de participació, en què la quota que s’ha de
repartir arriba al 50%.
Excepcionalment, i per tant d’interpretació estricta, es pot superar aquesta
xifra quan hi hagi una dedicació excepcional (és especialment dificultós distingir
entre la substancial major dedicació d’un dels cònjuges al treball, necessària per
establir el dret a la compensació, de l’excepcional dedicació exigida per superar
el límit ordinari de la quarta part).
En tot cas, la quantia de la compensació no pot ser superior al 50% del
règim de participació, sota pena de desnaturalitzar el règim de separació de béns.
La possibilitat d’incrementar la participació no constava inicialment en el
projecte de llei i va ser introduïda pels partits que donaven suport al Govern en
el tràmit parlamentari.
6. PAGAMENT I GARANTIES
L’article 232.8 estableix que la compensació s’ha de pagar en diners, llevat

que les parts acordin una altra cosa. No obstant això, per causa justificada i a pe-
tició de qualsevol de les parts o dels hereus del cònjuge deutor, l’autoritat judicial
pot ordenar el seu pagament total o parcial amb béns.
També a petició del cònjuge deutor o dels seus hereus, l’autoritat judicial pot
ajornar el pagament de la compensació o ordenar que es faci a terminis, amb un
venciment màxim de tres anys i la producció de l’interès legal a comptar des del
reconeixement. L’autoritat judicial pot, en aquest cas, ordenar que es constituei-
xi, si és procedent, una hipoteca, d’acord amb el que estableix l’article 569-36, o
d’altres garanties a favor del cònjuge creditor.
Per la seva part, l’article 232.9 del CCCat faculta, quan en el patrimoni del
cònjuge deutor no hi ha béns suficients per satisfer la compensació econòmica
per raó de treball, el creditor perquè pugui sol·licitar la reducció o supressió de
les donacions i atribucions particulars en pacte successori fetes pel deutor durant
la vigència del règim, començant per la més recent, seguint per la següent més
recent i així successivament, per ordre invers de data.
La reducció s’ha de fer a prorrata si la data és la mateixa o és indeterminada.
El creditor també pot impugnar els actes a títol onerós realitzats pel deutor
en frau del seu dret.
L’obtenció de crèdit de compensació econòmica per raó de treball proce-
deix d’una operació comptable. Només es podria demanar la nul·litat dels actes
realitzats en frau o la reducció de les donacions si no existissin béns suficients per
pagar i sempre que no afectessin tercers de bona fe que haguessin adquirit a títol
onerós.
167
7. ALTRES QÜESTIONS
Compatibilitat amb altres drets

D’acord amb l’article 232.10 del CCCat, el dret a la compensació econòmica
per raó de treball és compatible amb els altres drets de caràcter econòmic que
corresponen al cònjuge creditor i s’han de tenir en compte per fixar aquests drets
i, si és procedent, per modificar-los.
Les previsions esmentades són lògiques, ja que la compensació pot fer va-
riar les disponibilitats econòmiques dels cònjuges i els seus patrimonis per fer-hi
front. Per això s’han de fixar abans que la prestació compensatòria.
En cas d’extinció per mort, ja hem vist que no són drets acumulables, ja que
no hi ha dret a la compensació per extinció del règim si el causant ja ha deixat,
per via successòria, una part igual o superior de la que correspondria per aquest
concepte.
Renunciabilitat
Aquesta matèria, regulada en l’article 232-7, segueix sense estar sotme-
sa a criteris d’ius cogens, de manera que les parts poden pactar ex ante la seva
exclusió, reduir o ampliar el percentatge de participació en els increments
patrimonials, sens perjudici en el cas d’exclusió del contingut de l’article
231-20.5 (Els pactes en previsió de ruptura que en el moment en què se’n
pretén el compliment siguin greument perjudicials per a un cònjuge no són
eficaços si aquest acredita que han sobrevingut circumstàncies rellevants que
no es van preveure ni es podien raonablement preveure en el moment en què
es van atorgar.)
La renúncia s’ha de sotmetre als requisits de forma, igualtat de tracte, clare-
dat, etc. propis de tota renúncia de drets i als que exigeix expressament la legisla-
ció catalana en l’article 231-20 del CCCat.
CONCLUSIÓ
En resum, la liquidació del règim de separació de béns ara està regulada de

forma més completa, però també més complexa, la qual cosa planteja algunes
qüestions controvertides.
Els advocats de família s’hauran de posar al servei dels seus clients des
d’abans d’iniciar-se la vida familiar, assessorant-los sobre els pactes específics pos-
sibles i també instruint-los sobre les conductes que haurien de seguir i els docu-
ments que convindria conservar durant el matrimoni per poder obtenir finalment
i, si s’escau, la compensació econòmica per raó de treball.
168
BIBLIOGRAFIA CONSULTADA
BAYO DELGADO, JOAQUÍN. Comentarios a los artículos 232-5 a 11 del CCCat.

Persona y família (libro II del CCCat). Coordinadors: Encarnación Roca Trias i
Pascual Ortuño Muñoz.
NASARRE AZNAR, SERGIO. La compensación por razón del trabajo y la prestación
compensatoria en el Libro II del CCCat. El nuevo derecho de la persona y de la fa-
milia. Barcelona: Bosch, 2011 (pàg. 233 i seg.).
SOLÉ RESINA, JUDITH. Derecho de familia vigente en Cataluña. València: Ti-
rant lo Blanch, 2010 (pàg. 188 i seg.).
FERRER RIBA, JOSEP. Separació de béns i compensacions en la crisi familiar.
Nous reptes del dret de família. Materials de les Tretzenes Jornades de Dret Català
a Tossa (Tossa de Mar, 23 i 24 de setembre de 2004). Girona: Documenta Univer-
sitaria, 2005 (pàg. 77 i seg.).
BARRADA ORELLANA, REYES. El régimen de participación en las ganancias.
BODAS DAGA, EUGENIA. «El régimen de separación de bienes», dins l’obra
col·lectiva Los regímenes económicos matrimoniales en los derechos civiles forales o
especiales. Madrid: Dykinson, SL, 2010.
Treballs parlamentaris per a l’elaboració del Llibre II del CCCat. Parlament
de Catalunya.
169
NATURALESA JURÍDICA DE
LA PROPIETAT INTEL·LECTUAL
per
ANTONIO DE P. ESCURA VIÑUELA
5 de febrer de 2013
INTRODUCCIÓ
A pesar que la complexitat jurídica del debat sobre la propietat intel·lectual,

de la qual s’han extret innombrables derivacions, la tendència de les legislacions a
fer-se càrrec d’aquest apèndix del Dret privat acaba per concernir a tot el tràfic ju-
rídic i econòmic, més encara quan la propietat intel·lectual s’està configurant com
una forma de compensació a les persones físiques o jurídiques que inverteixen el
seu capital i esforç en la creació intel·lectual.
L’estudi de la propietat intel·lectual ha generat, de totes maneres, una cons-
tant sensació de desconcert, amb la percepció que els problemes derivats de la
seva configuració no estan resolts. La confusió plantejada no procedeix només
del legislador, també de les manifestacions jurisprudencials1 que no han trobat
una conjuntura adequada per trobar la unificació institucional d’una categoria els
perfils de la qual escapen amb summa facilitat a qualsevol motlle que pretengui
assentar el seu règim jurídic2.
Hem de reconèixer que el dinamisme propi de l’ordenament jurídic actual,
en els seus drets fonamentals, es deu a les demandes relacionades amb les ne-
cessitats emergents en relació amb les innovacions i el progrés artístic, literari i
científic tant en les seves formulacions teòriques com a pràctiques.
L’article 27.2 de la Declaració Universal de Drets Humans, proclama que «tota
persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials que li corresponguin
per raó de les produccions científiques, literàries o artístiques que sigui autora».
1
Tant de l’anomenada jurisprudència menor com de la doctrina del Tribunal Suprem o del
Tribunal Constitucional, segons els casos.
2
PIZARRO MORENO, Eugenio «La disciplina constitucional de la propiedad intelectual»,
Tirant, València 2012, pàg. 26.
171
L’article 27.2 i així també l’article 15.1.c) del Pacte Internacional de Dret
Econòmics, Socials i Culturals manifesten la seva voluntat de protegir la propietat
intel·lectual.
Avui dia el concepte de la propietat pot estendre’s a tot tipus de propietats
especials, inclosa la propietat intel·lectual. Això permet aplicar amb caràcter su-
pletori, tal com es preveu al final de l’article 429 del Codi Civil, les regles generals
(comunes) de la propietat per integrar les llacunes derivades de la legislació espe-
cial sobre propietat intel·lectual. Això permet també aplicar els articles 28 a 30 del
Tractat Constitutiu de la CE a la propietat intel·lectual. La principal especialitat
d’aquest dret de propietat deriva del seu contingut moral, que coexisteix amb el
seu contingut patrimonial. Això ha plantejat un ampli debat sobre la unitat o la
pluralitat de la propietat intel·lectual o dret d’autor. Convé recordar que avui dia
predomina la tesi unitària, enfront de la dualista, que, àdhuc admetent la coexis-
tència de facultats morals i facultats patrimonials o d’explotació, es pronuncia a
favor de l’existència inicial d’un únic dret a favor de l’autor sobre la seva obra3.
OBJECTE DE LA PROPIETAT INTEL·LECTUAL
L’objecte de la propietat intel·lectual ve contemplat en els articles 10, 11 i 124

de la Llei. L’article 10 indica que són objecte de propietat intel·lectual totes les
creacions originals literàries, artístiques o científiques expressades per qualsevol
mitjà o suport, tangible o intangible, actualment conegut o que s’inventi en un
futur. A continuació s’enumera, sense ànim exhaustiu ni limitatiu, una sèrie de
creacions intel·lectuals entre les quals s’inclouen els llibres, fullets, escrits i unes
altres de la mateixa naturalesa, les composicions musicals, les obres teatrals, les
audiovisuals, les obres d’arts plàstiques, els projectes i plànols d’arquitectura i
enginyeria, els gràfics, mapes i dissenys relatius a la geografia i, en general, a la
ciència i els programes d’ordinador.
L’objecte de la propietat intel·lectual, és a dir les obres literàries, científiques
o artístiques5, constitueix una categoria dels anomenats béns immaterials.
En el nostre dret les creacions intel·lectuals constitutives de béns immaterials
poden agrupar-se en les tres categories següents: 1) Les obres literàries, científi-
ques i artístiques, 2) les invencions industrials, a les quals s’assimilen els anome-
nats models d’utilitat i els models i dibuixos industrials, i 3) els signes distintius.
3
BERCOVITZ RODRÍGUEZ-CANO, R. «Propiedad Intelectual y Derecho de autor» Tecnos, Ma-
drid 2007, pàg. 21.
4
Text refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (BOE nº 97, de 22 d’abril de 1996).
5
La llei de propietat intel·lectual defineix l’objecte de la propietat intel·lectual totes les
creacions originals literàries, artístiques o científiques expressades per qualsevol mitjà o suport,
tangible o intangible, actualment conegut o que s’inventi en el futur.
172
Els articles 11 i 12 fan referència al fet que també són objecte de propietat
intel·lectual certes creacions derivades d’altres originals, tals com les traduccions,
les adaptacions, els arranjaments musicals, les antologies, les d’elements de dades
que, per la selecció de matèries, constitueixen creacions intel·lectuals.
Les tres categories generals, —obres literàries, artístiques o científiques—
tenen, juntament amb un valor classificatori tradicional, un significat una miqueta
indefinit, i amb la pretensió de delimitar l’àmbit d’aplicació objectiu de la Llei6.
L’AUTOR DE L’OBRA I LA SEVA RELACIÓ AMB LA PROPIETAT INTEL·LECTUAL
Segons la Llei de Propietat Intel·lectual, la propietat intel·lectual d’una obra

correspon a l’autor pel sol fet de la seva creació, i està integrada per drets de
caràcter personal i patrimonial, que atribueixen a l’autor la plena disposició i el
dret exclusiu a l’explotació de l’obra, sense més limitacions que les establertes en
la Llei.
Parlar de drets patrimonials i morals constitueix una llicència, que s’ha con-
solidat en la doctrina però que no ha de produir l’equívoc de fer creure que la
creació de l’obra atribueix a l’autor una pluralitat de drets7.
La coexistència entre el dret d’autor i els altres drets de propietat intel-
lectual es produeixen en l’àmbit de la coexistència de tots els drets de propietat
intel·lectual regulats per la Llei, en la mesura que aquesta coexistència derivi de
les diferents vies a través de les quals s’explotin les obres.
Les facultats o drets patrimonials que integren el dret d’autor comprenen en
primer lloc, i principalment, l’exercici exclusiu dels drets d’explotació de l’obra
en qualsevol forma i, especialment, els drets de reproducció, distribució, comuni-
cació pública i transformació que no podran ser realitzats sense l’autorització de
l’autor o del seu causahavent.
La immaterialitat de l’obra no és obstacle perquè el dret d’autor sigui con-
siderat com un dret de propietat. Així queda reconegut explícitament tant en
la denominació de propietat intel·lectual com en els articles 428 i 429 del Codi
Civil. En canvi, precisament aquesta ubiqüitat, que caracteritza a l’obra com bé
immaterial, presenta dificultats pel que fa a una altra institució jurídica relaciona-
da amb la propietat, la possessió, doncs la propietat intel·lectual té un contingut
complex, un feix o conjunt de facultats personals i patrimonials.
6
Mentre que la Llei francesa es refereix únicament a les obres intel·lectuals o d’esperit, la
Llei italiana esmenta en general a les obres pertanyents a la literatura, a la música, a les arts figura-
tives o plàstiques, a l’arquitectura, al teatre i a la cinematografia. En canvi, la Llei alemanya recull
també els mateixos termes que la Llei espanyola; les obres de la literatura, de la ciència i de l’art.
7
BERCOVITZ RODRÍGUEZ-CANO, «Introducción a la regulación de los derechos de autor»,
Cuadernos de Derecho Judicial, Consejo General del Poder Judicial, Madrid 1996, pág. 15.
173
Tots aquests drets o facultats hauran d’entendre’s en principi de manera que
comprenguin qualsevol possibilitat d’obtenció d’un rendiment econòmic a través
de la corresponent utilització de l’obra.
EL DRET MORAL D’AUTOR I LA SEVA CONNEXIÓ PATRIMONIAL
El doble aspecte, patrimonial i personal de l’obra com a objecte de drets,

justifica l’extensió de la tesi dualista, segons la qual l’autor és titular de dos drets
diferents: el dret moral de l’autor, la naturalesa del qual ho assemblaria a un bé o
dret de la personalitat, i el dret de propietat intel·lectual senso estricte, que tindria
naturalesa patrimonial.
Les aportacions doctrinals en la matèria condueixen a la cerca de solucions
cada vegada més integradores, solucions que evitin una decantació en les postures
teòriques que no contribueixen a la pacificació sobre la procel·losa naturalesa dels
drets sobre propietat intel·lectual. Això no impedeix que s’indagui en la clarifica-
ció dels equilibris que han d’establir-se entre les facultats morals del dret d’autor,
amb la finalitat d’aconseguir que el mateix recolzi adequadament la producció i
difusió de la cultura, en sentit ampli.
La propietat intel·lectual té tant una accepció estricta, equivalent a dret
d’autor, com una acceptació àmplia, equivalent a tots els drets que la pròpia Llei
de Propietat Intel·lectual ordena, així els d’autor i quants estan relacionats amb
aquell.
Parlar de propietat intel·lectual és parlar de cultura, de la seva difusió i del
seu mercat, basat en el reconeixement de la propietat privada i de la llibertat
d’empresa.
Existeix una acceptació molt àmplia de la propietat intel·lectual, amb forta
implantació en els fòrums internacionals, a més del contingut de la nostra llei,
assumida en l’organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI), o en
l’acord sobre els Aspectes dels Drets de la Propietat Intel·lectual relacionats amb
el comerç8.
En efecte, el dret fonamental de la propietat intel·lectual està clarament re-
lacionat amb el principi d’accés a la cultura, corresponent als poders públics im-
pulsar-la i desenvolupar-la. Podria pensar-se que aquests principis estan en clara
incompatibilitat i contradicció amb la propietat intel·lectual, ja que aquesta es basa
en un sistema d’exclusivitat, susceptible de suposar un obstacle a la transmissió dels
elements fonamentals del saber. No obstant això, la propietat intel·lectual és el mi-
8
Acord de Marrakech de 15 de abril de 1994, pel que s’estableix l’Organització Mundial
del Comerç.
174
llor sistema per promoure la creativitat i enriquir el patrimoni cultural de la socie-
tat, quan atorga seguretat i garantia a les inversions, necessàries per a la producció
industrial del producte cultural i estimular la tasca dels creadors de la cultura.
Així, en l’exposició de Motius de la Llei de Propietat Intel·lectual es llegeix que
«la present Llei es proposa donar adequada satisfacció a la demanda de la nostra
societat d’atorgar el degut reconeixement i protecció dels drets d’ells qui a través de
les obres de creació contribueixen tan destacadament a la formació i desenvolupa-
ment de la cultura i la ciència per a benefici i gaudi de tots els ciutadans».
En el seu vessant econòmic, cal explorar si els monopolis legals sobre les
idees constitueixen un estímul per a la creació intel·lectual i, en conseqüència,
per a la seva tutela. En bona mesura, l’explicació dels drets i facultats, sobretot els
patrimonials i també els denominats morals, derivats de la propietat intel·lectual,
així com l’articulació d’un sistema legal de protecció, necessita d’un contundent
anàlisi.
El dret de propietat es justifica com a projecció de l’home, dels «drets hu-
mans». Són «drets naturals» que neixen amb la persona pel mer fet de ser. De fet,
segons la llei espanyola, els drets d’autor neixen de l’acte mateix de la creació.
Una reiterada literatura ens ha familiaritzat amb aquesta idea, però si hi ha
alguna cosa que no és natural són els drets. Tots ells són productes històrics i
resultat de la lluita per la dignificació de la vida humana. Quan la Constitució
Espanyola, per exemple, diu que es «reconeixen i protegeixen els drets», està
basant-se en una presumpció naturalista dels drets, com alguna cosa preexistent
que el text constitucional es limita a reconèixer, però que constitueixen drets
construïts per la dinàmica social. En definitiva, són creacions humanes, creacions
històriques.
Posant en relació la visió utilitarista amb el règim de la propietat intel·lectual,
explica que el progrés, amb el concomitant augment de riquesa, s’optimitzarà si
es garanteixen registres i patents que incentivin la labor d’autors i inventors. No
es contempla si els creadors són creditors d’un dret natural exclusiu sobre les
seves obres. Des d’un punt de vista utilitarista això és irrellevant, l’única cosa que
interessa és si la propietat intel·lectual fomenta el progrés. Tal forma de procedir
científic té, entre altres aspectes, el que el càlcul d’utilitats és impossible de de-
terminar, doncs aquestes són estrictament subjectives, i no són ni quantificables
ni comparables.
CARÀCTER NORMATIU DEL DRET D’AUTOR
No és tema recurrent acudir a l’anàlisi de si quan ens trobem davant el dret

d’autor estem, primordialment, davant el sector d’ordenament jurídic conegut
com a dret públic o davant el dret privat.
175
Per contra, sí és recurrent adoptar una postura intermèdia per proclamar el
caràcter híbrid del dret d’autor en el sentit que participa de la naturalesa de tots
dos sectors, això és, que presenta, en part, caràcters propis del dret públic i en
part de l’ordenament privat.
L’aplicació de la teoria del dret de propietat sobre els béns immaterials con-
dueix a una configuració en la qual, d’una banda, derivat del fet que la propietat
intel·lectual representa normalment un interès privat que ha de ser protegit jurí-
dicament, i entra dins de l’àmbit de regulació del dret civil o privat, i per un altre,
fonamentat sobre la base que aquest interès privat té un alt component d’interès
públic, per la qual cosa entra també dins de l’àmbit de regulació del dret públic9.
POSICIÓ PRIVILEGIADA DEL TITULAR DE LA PROPIETAT INTEL·LECTUAL
El titular de la propietat intel·lectual té una llibertat d’actuació pràcticament

total en la producció i comercialització de la seva obra.
Les creacions protegides per la propietat intel·lectual, igual que succeeix
amb altres creacions intel·lectuals tutelades per altres branques de l’ordenament
jurídic, es tradueixen en posicions econòmiques privilegiades, circumstància que
obliga a enllaçar el seu estudi amb les nocions i problemes del dret de la compe-
tència, que concerneix a una disciplina d’activitats de producció de béns i serveis
destinats a tercers. Les relacions que existeixen entre el dret de la propietat intel-
lectual i el dret de la competència econòmica són molt estretes i visibles10.
Són molts els autors i tractadistes que engloben l’estudi de la propietat intel-
lectual dins del «dret de la competència» o del «dret industrial», amb uns contin-
guts no perfilats suficientment en la nostra doctrina i que ofereixen dubte a l’hora
de precisar les institucions que abasten11.
La propietat intel·lectual és un dret absolut quan té per objecte el gaudi
directe, immediat i exclusiu d’un bé, i és, a més, eficaç en relació amb tercers.
El monopoli, així definit, és per tant una situació, una posició econòmica,
que pot deure’s a diverses causes. Pot resultar de simples circumstàncies de fet
que facin impossible la competència, o de limitacions legals, o de l’exercici de
prerrogatives administratives o de veritables drets subjectius.
Òbviament, l’economista no distingeix en les situacions de monopoli quina
és la causa de la seva aparició, però per al jurista la seva determinació és una qües-
9
ROYO-VILLANOVA, «Elementos de Derecho Administrativo», Valladolid, 1948, tomo II,
pàg. 465.
10
L’exclusiva de la propietat intel·lectual suposa una excepció a la llibertat general de com-
petir, que està encarregada de salvaguardar i regular el dret de la competència.
11
Vegeu en aquest sentit, BERCOVITZ A. «La formación del derecho de la competencia» II,
pág. 61-81. ADI, 1975.
176
tió fonamental, en la mesura en què el títol jurídic que doni lloc al naixement del
monopoli troba en ell la seva pròpia justificació12.
Però tenint en compte que el dret de propietat és un dels drets absoluts
més característics, en la mesura en què el propietari d’una cosa material té la
facultat negativa d’impedir als tercers la seva utilització i quan és l’únic que pot
utilitzar-la, vendre-la o cedir-la, bé pot dir-se que posseeix un «monopoli d’explo-
tació» sobre la cosa que constitueix el seu objecte. Si bé aquest monopoli, entès
com a aprofitament exclusiu d’una cosa, està ínsito en gairebé tots els drets abso-
luts, en la propietat intel·lectual adquireix un relleu i abast especial, precisament
per l’extensió del seu objecte, que pot qualificar-se d’il·limitada. Les expressions
de «monopoli» i «exclusiva» aplicables als drets intel·lectuals s’utilitzen en un
sentit més radical i adequat perquè, a diferència del que succeeix amb el dret de
propietat, manifesten la seva essència, més que en un aspecte positiu, en el seu
costat negatiu, en impedir que ningú realitzi aquesta activitat concreta de mate-
rialitzar la creació13.
L’absolutivitat de la propietat intel·lectual presenta certes particularitats que
permeten indagar la seva projecció econòmica en un sistema de mercat. Òbvia-
ment, un anàlisi complet hauria de ser realitzat en un tractat d’economia, però els
manuals d’aquesta ciència solen centrar-se més al sistema de patents i de la inno-
vació tecnològica en relació amb la lliure competència i l’estructura de mercat,
que a la propietat intel·lectual.
D’aquesta manera, el dret absolut d’utilització que correspon als autors de
determinades creacions intel·lectuals es tradueix en la pràctica en una exclusiva
d’explotació o, la qual cosa és el mateix, en un monopoli.
LA POLÈMICA SOBRE EL BÉ JURÍDIC PROTEGIT
Des que entrés en vigor la Llei Orgànica 6/1987, fins avui, s’ha desplegat
primordialment en la literatura penal espanyola, que més endavant comentarem,
un rosari d’arguments entorn de la delimitació de l’interès tutelat en aquest camp;
debat que aconsegueix especial rellevància quan per part d’alguns es pretén con-
nectar la propietat intel·lectual amb el dret fonamental a la llibertat creativa re-
conegut en l’article 20 de la Constitució espanyola. Resulta significatiu, d’altra
banda, que la discrepància neixi de la interpretació atorgada a la definició de la
propietat intel·lectual continguda en l’art. 2º de la Llei de Propietat Intel·lectual
on es reconeix que abasta tant drets de caràcter personal com a patrimonial; i en
12
BONDÍA RAMON, F. «Propiedad Intelectual, su significado en la sociedad de la informa-
ción». Editorial Trivium, Madrid, 1988, pág. 32.
13
BAYLOS CARROZA, «Tratado de derecho industrial», Civitas, Madrid, 1978, págs. 104-106.
177
posar l’accent en algun de tots dos aspectes es produeix una lògica inclinació a
la «personalització» o «patrimonialització», respectivament, de l’objecte tutelat.
Atès que la legitimitat de la protecció penal requereix la troballa de la «re-
llevància constitucional» de l’interès protegit, cal ara afegir que la relació entre
la persona que ha creat i l’objecte del seu enginy no deixa de ser un aspecte del
genèric dret a la propietat privada14, per molt que presenti trets absolutament
peculiars.
Traslladant l’atenció al plànol de la legislació penal amb la finalitat d’esbri-
nar si s’atorga protecció exclusiva a interessos patrimonials o, per contra, s’atén
també al vessant moral de la propietat intel·lectual, cal assenyalar que la redacció
de l’art. 27º CP 1995 ha inclinat definitivament la protecció penal a favor dels
primers, en exigir que en tots els casos concorri l’ànim de lucre i s’operi «en per-
judici de tercer», desapareixent al propi temps els subtipus de tint «personalista».
Bé pot concloure’ls que la discussió ha quedat definitivament tancada pel
legislador, optant per una protecció dels interessos patrimonials que subjacent
sota els diferents aspectes de la propietat intel·lectual, fins i tot si prima facie es
cataloguen com a morals.
DRETS DE L’EXPLOTACIÓ
La Constitució espanyola reconeix i atorga una protecció qualificada al dret

a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la
paraula, la imatge o qualsevol un altre mitjà. Al costat de la llibertat d’expressió,
la Constitució consagra el dret a la producció i creació literària, artística, científica
i tècnica. Sobre els poders públics recau el deure reforçat de garantir els esmen-
tats drets i llibertats fonamentals i de remoure els obstacles per al ple exercici dels
mateixos. Només combatent els supòsits de vulneració dels drets de propietat
intel·lectual dels autors i creadors i impedint l’enriquiment injust d’ells qui els
vulneren, pot garantir-se que aquells rebin una contraprestació per l’explotació
de les seves obres i creacions, i s’asseguri a llarg termini la diversitat cultural,
la llibertat de creació i l’accés de tots a la Cultura. Tot això considerant que,
conforme a l’article 27.2 de la Declaració Universal de Drets Humans i Nacions
Unides, «tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials que
li corresponguin per raó de les produccions científiques, literàries o artístiques
que sigui autora».
14
Reconegut a l’article 33 de la Constitució.
178
DRETS I REGISTRE
No tots els drets de propietat intel·lectual tenen accés al registre, doncs

només són publicables els drets patrimonials o de contingut econòmic, que-
dant exclòs el «dret moral» de l’autor, conjunt de facultats personals destina-
des a mantenir al creador en relació permanent amb la seva obra.
La propietat intel·lectual i el seu objecte neixen al mateix temps i des
d’aquest moment l’autor i els successius titulars de drets derivats d’aquella
reben plena protecció de la Llei, sense que per a això s’exigeixi inscripció
alguna, o qualsevol tipus de divulgació.
Així doncs, queden com a drets accessibles al registre els drets d’ex-
plotació de l’autor15 i els dels altres titulars de la propietat intel·lectual i
quants fets jurídics, voluntaris o necessaris, afectin successivament als re-
ferits drets.
El dret que la Llei de Propietat Intel·lectual concedeix a cadascun dels
subjectes contemplats en ella, s’integra per una multiplicitat de facultats que
mitjançant la seva cessió o transmissió a tercers, pel titular originari, també
poden adquirir autonomia pel que fa a aquell dret subjectiu, transformant-se
així en un propi dret en cadascuna d’elles. De manera que el que originària-
ment constitueix un únic dret a favor de l’autor, de l’artista o del productor,
es converteix en una multiplicitat de drets autònoms.
No obstant això, tenint en compte que l’itinerari normal del gaudi o ex-
plotació dels drets de propietat intel·lectual donen lloc a aquesta fragmenta-
ció dels mateixos, això ha provocat que la pràctica del mercat d’esmentar-los
directament de drets, s’hagi traslladat a la doctrina i fins i tot a la legislació,
que qualifica de drets el que inicialment no són sinó facultats d’un únic dret,
si bé susceptibles, com s’indica, d’adquirir autonomia16.
Ja hem manifestat la nostra opinió, que el monopoli econòmic que es deri-
va de la propietat intel·lectual, és la dada que la diferència del dret de propietat
i d’on procedeixen algunes de les seves característiques, fonamentalment la
seva temporalitat. Aquesta limitació en el temps de la durada de l’exclusiva no
constitueix un límit excepcional del dret de propietat, sinó que és una conse-
qüència pròpia del règim específic de la propietat intel·lectual que no considera
socialment tolerable, ni econòmica ni culturalment, una exclusiva perpètua so-
bre les obres de l’ingeni. Limitació, per tant, que deriva del monopoli econòmic
i que és dada determinant de la diferència de règim jurídic entre ambdós tipus
de drets.
15
Arts. 17ss. de la Ley.
16
Tal és el significat de l’article 23 de la Llei de Propietat Intel·lectual quan afirma que els
drets d’explotació són independents entre si.
179
Encara que l’article 10.4 CC constitueix la norma clau de l’ordenament es-
panyol necessita, per ser operatiu en l’àmbit de la propietat intel·lectual, del com-
plement dels articles 163 i 167 de la Llei de Propietat Intel·lectual.
Això suposa que perquè un subjecte pugui sol·licitar a Espanya la protecció
dels drets de propietat intel·lectual, serà necessari justificar que el sol·licitat es
correspon amb algun dels drets protegits en la nostra Llei de Propietat Intel-
lectual i que així mateix és mereixedor de la protecció dispensada per l’ordena-
ment espanyol.
La Llei 22/1987 ha assumit les crítiques de la doctrina que condicionava la
protecció de la propietat intel·lectual a la seva inscripció en el Registre de la Pro-
pietat Intel·lectual, així com a la publicació de l’obra17. D’acord amb els articles
36 a 39 de la Llei de 1879, l’obra publicada no inscrita passava al domini públic.
Actualment, el reconeixement dels drets de propietat intel·lectual no està
subjecte a requisits formals de cap tipus, i el ple reconeixement d’aquests drets
ja no requereixen la inscripció, doncs aquesta és facultativa i serveix només com
a mesura d’especial protecció del dret inscrit. Aquest caràcter potestatiu o ri-
gorosament voluntari és el que comença subratllant l’article 145.1 de la vigent
Llei de Propietat Intel·lectual quan estableix «podran ser objecte d’inscripció al
registre els drets de propietat intel·lectual...». Igual que ocorre en el registre de
la propietat immobiliària, gràficament podria dir-se que s’introdueixen obres i
produccions, s’inscriuen títols o actes dispositius i es publiquen drets.
Tot dret subjectiu és limitat i el de propietat intel·lectual ho és en forma molt
assenyalada, tant per la particular gestació i producció de la mateixa, com per l’es-
pecificitat de l’objecte o realitat social sobre la qual recau el dret de l’autor; obra
espiritual i projecció personal del seu creador, però també component o element
nou del patrimoni cultural, al que s’incorpora. Els límits del dret patrimonial, per
tant, tenen una doble referència: el dret moral de l’autor i l’interès social en la seva
obra i la cultura18.
Per poder parlar de drets d’explotació d’una obra és necessari que aquesta
hagi quedat exterioritzada o fixada en un suport de qualsevol classe19. Com s’ha
dit, la idea en si mateixa no és protegida, doncs necessita la seva exteriorització i
plasmació en alguna cosa assequible als sentits. Des que tal ocórre existeix jurídi-
cament, i per això és obra de creació protegida i explotable. Només llavors l’au-
17
L’article 2º del Reglament de 3 de setembre de 1880 condicionava la consideració d’autor
al compliment de les «prescripcions legals» i l’article 9º del mateix especificava que «tota trans-
missió de la propietat intel·lectual haurà de fer-se constar en document públic, que s’inscriurà en
el corresponent registre, sense el requisit del qual l’adquirent no gaudirà dels beneficis de la Llei».
18
RIVERO HERNÁNDEZ, Francisco «Derechos en explotación» Comentaris a la Ley de
Propiedad Intelectual», obra coordinada per Bercovitz Rodrigo-Cano, Tecnos, Madrid, 2007, pág.
264.
19
Article 10 de LPI diu que «són objecte de propietat intel·lectual totes les creacions origi-
nals expressades per qualsevol mitjà o suport, tangible o intangible».
180
tor pot exercitar les vàries facultats que la llei concedeix per obtenir rendiment
econòmic de la mateixa.
El dret d’explotació econòmica que correspon a l’autor sobre la seva obra és
un, com a unitari és el seu dret de propietat intel·lectual; una espècie de facultat
de gaudi amb diferents manifestacions fàctiques.
Les formes d’explotació són, així, manifestacions diferents de sengles facul-
tats d’explotació econòmica de l’obra, intel·lectual o artística, variables no només
segons el tipus d’obra sinó en relació amb el temps i els canvis tecnològics.
EL PRINCIPI DE TERRITORIALITAT
Pocs sectors presenten una vocació tan marcadament internacional com el

de la propietat intel·lectual. La fragmentació territorial mai ha estat un obstacle
seriós per a la transmissió de les obres de l’enginy i això ha generat una tremenda
proliferació de les situacions de tràfic extern en aquesta matèria. D’altra banda,
els béns immaterials i els drets de propietat intel·lectual en són mostra clara, i
plantegen un seriós repte a les normes de dret internacional privat. Ens trobem
davant uns béns que, per la seva pròpia naturalesa, manquen de localització física.
Les divergències d’Estat a Estat són substancials i el protagonisme de la
normativa conflictual resulta vital. La resposta clàssica que la normativa de dret
internacional privat ha proporcionat als problemes que plantegen els drets de
propietat intel·lectual en el context internacional tenen l’origen en l’anomenat
«principi de territorialitat».
El nostre sistema de dret internacional privat, tant d’origen convencional
com a intern, propugna com a llei aplicable a totes les qüestions relatives a l’exis-
tència i protecció d’un determinat dret intel·lectual, la del país pel qual se sol-
licita la protecció.
NORMATIVA ESPANYOLA
Fora dels supòsits regulats per un conveni internacional, al nostre país entra-
ran en joc les normes de dret internacional privat de naturalesa autònoma, i que
aposten de forma clara pel principi de territorialitat. La regla bàsica del nostre
sistema, l’article 10.4 CC, ho proclama de forma indiscutible en estipular que «els
drets de propietat intel·lectual i industrial es protegiran dins del territori espanyol
d’acord amb la llei espanyola». No obstant això, l’article 10.4 CC és una norma
de naturalesa unilateral, doncs únicament determina en quins supòsits s’aplica la
normativa espanyola, mentre que silencia els casos en els quals haurà d’aplicar-se
una llei estrangera, amb el que passa per bilateralitzar el precepte i enunciar una
181
regla segons la qual els drets de propietat intel·lectual es protegiran dins de cada
Estat conforme a la seva llei, la qual cosa significa que el jutge espanyol aplicarà
la llei del país pel territori del qual se sosté l’existència o es reclama la protecció
d’un dret de propietat intel·lectual.
Es tracta d’un precepte que regula els aspectes relatius a l’existència, titu-
laritat i contingut del dret de propietat intel·lectual, la qual cosa suposa que es
projecta sobre totes les qüestions relatives al seu naixement i les seves condi-
cions de publicitat, registre i altres actes necessaris, com els qui poden ser titulars
d’aquests drets, modificació, transmissió, efectes i pèrdua dels mateixos.
En definitiva, i en paral·lel amb l’àmbit de l’article 10.1 CC, l’article 10.4 de-
signa la llei aplicable a l’estatut jurídic —real dels drets de propietat intel·lectual.
En canvi, i en això se segueix una vegada més l’establert en els convenis,
l’article 10.4 CC no regeix les qüestions de naturalesa contractual. Aquests que-
den regulats pel Conveni de Roma de 1980 sobre llei aplicable a les obligacions
contractuals i les normes de conflicte relatives a capacitat i forma.
La norma espanyola no regula ni l’àmbit material de la normativa de pro-
pietat intel·lectual, ni el seu àmbit d’aplicació personal, que el nostre legislador
deixa en mans de normes especials, normes que, en el cas dels drets de propietat
intel·lectual, es contenen, d’una part, en el conjunt de la LPI quan determina al
costat dels convenis, què serà20 «Propietat Intel·lectual» per a l’ordenament espa-
nyol, i específicament en els articles 163 al 167 LPI pel que fa a la delimitació dels
subjectes titulars de tals drets21.
Però el principi de territorialitat està sotmès a serioses crítiques que s’han
avivat arran de l’espectacular desenvolupament dels mitjans electrònics i, especial-
ment, d’Internet, l’exemple que millor prova que l’evolució de les regles de pro-
pietat intel·lectual ha de córrer parella a les demandes imposades per l’evolució
tecnològica. Aquests nous progressos tecnològics introdueixen un elevat nivell
de desmaterialització, que dificulta l’aplicació d’unes normes com les del dret
internacional privat, habitualment elaborades a partir de connexions de caràcter
territorial.
La major part dels instruments legals que regulen el comerç es troben aturats
a les fronteres d’un determinat estat, com diria algun autor22. Ens trobem davant
«una xarxa global dins d’un mitjà legal segmentat».
Un instrument anomenat a exercir un destacat paper en el futur, és el Trac-
tat de l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI) sobre drets
20
Ratificat per instrument de 2 de juliol de 1973 i modificat al 1979 (BOE de 5 de desem-
bre de 1984).
21
AMORES CORADI, Miguel y HEREDIA CERVANTES, Iván «Del ámbito de aplicación de la
Ley», a «Comentarios a la Ley de Propiedad Intelectual» Tecnos, Madrid 2007, pàg. 2160.
22
BURNSTEIN, M. «A global network», La Haya, 1998, pàg. 23-24.
182
d’autor, que el seu objectiu essencial consisteix en l’adaptació dels drets d’autor
a les demandes imposades per l’avanç dels mitjans electrònics, i que pretén com-
plementar el contingut del Conveni de Berna.
Aquest Conveni inclou una solució conflictual que aposta per la remissió a la
Llei de l’Estat per l’àmbit territorial del qual es manté l’existència o es demanda
la protecció d’un dret de propietat intel·lectual.
TUTELA PENAL DE LA PROPIETAT INTEL·LECTUAL
La reforma substantiva introduïda en el Codi Penal mitjançant la Llei Or-

gànica 15/2003 implica una ampliació de les conductes punibles recollides en
l’article 270. Aquest article fixa el càstig a qui, «amb ànim de lucre i perjudici
de tercer reprodueixi, plagiï, distribueixi o comuniqui públicament, en tot o en
part, una obra literària, artística o científica, o la seva transformació, interpretació
o execució artística fixada en qualsevol tipus de suport o comunicada a través
de qualsevol mitjà, sense l’autorització dels titulars dels corresponents drets de
propietat intel·lectual o els seus cessionaris».
La inclusió de l’ànim de lucre en la definició bàsica del delicte contra la
propietat intel·lectual ha estat remarcada com a element idoni per delimitar els
diferents àmbits de protecció (civil i penal), la qual cosa és cert, a condició que
es tingui plena consciència que la immensa majoria dels casos de lesió dels drets
d’autor i connexos tenen com a objectiu el lucre econòmic, un lucre que defineix
efectivament els atacs punibles a la propietat23.
Si bé una part de la doctrina considerava que la propietat intel·lectual se
situa a l’àrea d’influència del dret fonamental a la creació (artística, literària o
científica)24, la qual cosa conferiria a aquest bé jurídic una protecció del màxim
rang, una altra part de la doctrina sostenia que la propietat intel·lectual és, sobre-
tot, un estatut jurídic que permet al seu titular desplegar l’exercici d’una sèrie de
drets, ja siguin morals o d’explotació.
El dret a crear sí és un dret fonamental, però aquesta aspiració no pot ser ob-
jecte de propietat intel·lectual; en realitat aquesta recau més aviat sobre un «pro-
ducte» d’aquest enginy, l’obra, eix entorn del que gira tota la legislació protectora
dels drets d’autor i connexos. Sense obra només existeix un legítim dret a crear.
Si fins fa uns anys escassejaven les resolucions judicials condemnatòries de
conductes infractores de la propietat intel·lectual, el rigor de la nova legislació pe-
nal queda ben palesa amb solament examinar les legislacions jurisprudencials. La
23
GARCÍA RIVAS, Nicolás, «Tutela de la propiedad intelectual», a Bercovitz Rodríguez-Cano
(coord.) Comentaris a la Llei de Propìetat Intel·lectual, 3ªedició, Madrid 2007, pàg. 2264.
24
Reconegut a l’article 20 CE.
183
reforma penal de 1987 ja va deixar de costat la remissió absoluta de la llei civil en
la matèria i utilitza una tècnica de tipificació concreta de conductes específiques.
S’ha procedit a una plausible simplificació de la tipologia punitiva, configurant
també un subtipus agreujat que atén a dos criteris: la importància del benefici
obtingut per l’autor i la gravetat del dany causat a la víctima.
Han de distingir-se, doncs, dos aspectes del fenomen de la creació literària,
artística o científica, que no sempre se separen convenientment: el dret a crear,
d’una banda, i els drets derivats de la creació, per una altra. El Tribunal Suprem
ha expressat aquest doble vessant jurídic: una cosa és el dret a ser autor, com a
capacitat potencial de tota persona per crear, i una altra ben diferent el dret d’au-
tor, com a conjunt de facultats pertanyents al creador i que té per objecte l’obra ja
creada, ja que no es tracta d’un dret potencial, per la qual cosa s’articulen per a la
seva protecció una sèrie de mecanismes jurídics, tant de caràcter civil com penal.
Examinant el tema i al plànol de la legislació penal, amb la finalitat d’esbrinar
si s’atorga protecció exclusiva a interessos patrimonials o, per contra, s’atén també
al vessant moral de la propietat intel·lectual, cal assenyalar que la redacció de l’arti-
cle 270 CP 1995 ha inclinat definitivament la protecció penal a favor dels primers.
L’esment dels «drets d’autor» no esgota l’àmbit protector de la propietat
intel·lectual. En efecte, el Llibre II de la Llei, i sota la rúbrica «dels altres drets de
propietat intel·lectual», arbitra un extens elenc de drets que vénen reconeguts a
subjectes diferents del creador de l’obra. El ventall de facultats que se’ls conce-
deixen inclou les de permetre la reproducció o distribució pública de les obres i
s’adverteix que la tutela punitiva no ve referida únicament a l’autor en sentit es-
tricte, sinó a qualsevol titular del corresponent dret de propietat intel·lectual, que
pot ser una persona física o jurídica diferent d’aquell, per aquest motiu el catàleg
de subjectes passius del delicte sigui molt àmplia i no abast només a l’autor.
COMISSIÓ MEDIADORA I ARBITRAL DE PROPIETAT INTEL·LECTUAL
A la Comissió Mediadora i Arbitral de Propietat Intel·lectual se l’assigna

com a peça del sistema de gestió col·lectiva, i té el caràcter d’òrgan col·legiat
d’àmbit nacional, i queda adscrita al Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, que
és el que proporciona la infraestructura i sufraga les despeses ordinàries derivades
del seu funcionament.
LA MEDIACIÓ
Una de les funcions essencials de l’Estat de Dret és la garantia de la tutela

judicial dels drets dels ciutadans, la qual cosa implica el repte de la implantació
184
d’una justícia de qualitat capaç de resoldre els diversos conflictes que sorgeixen
en una societat moderna i, alhora, complexa.
La mediació destaca per la seva capacitat per donar solucions pràctiques
de determinats conflictes entre parts i la configura com una alternativa al procés
judicial o fins i tot, a la via arbitral.
La mediació es considera un instrument eficaç per a la resolució de contro-
vèrsies quan el conflicte afecta a drets subjectius de caràcter disponible, contri-
buint a concebre l’última instància. La norma espanyola incorpora al Dret es-
panyol la Directiva 2008/52/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 21 de
maig de 2008 sobre certs aspectes de la mediació en assumptes civils i mercantils.
No obstant això, la regulació espanyola, va més enllà del contingut de la norma
de la Unió Europea, doncs aquesta es limita a establir unes normes mínimes per
fomentar la mediació en litigis transfronterers, mentre que la regulació espanyola
amb la Comissió de Propietat Intel·lectual té assignades funcions de mediació,
arbitratge i salvaguarda de drets en l’àmbit de la propietat intel·lectual.
La disposició final quarantena tercera de la Llei 2/2011, de 4 de març,
d’Economia Sostenible, modifica l’article 158 de la Llei de Propietat Intel·lectual
ampliant les funcions que ha d’exercir la Comissió, la qual actua per mitjà de
dues seccions. La Secció Primera amplia el seu àmbit competencial en el cas de la
mediació i que exten a totes les matèries directament relacionades amb la gestió
col·lectiva de drets de propietat intel·lectual i, en el cas de l’arbitratge, als conflic-
tes entre diferents entitats de gestió.
La Secció Primera reforça així la seva condició d’instrument idoni en el fun-
cionament del sistema vigent de la propietat intel·lectual per resoldre aquestes
modalitats de resolució de conflictes, i que requereix generalment una complexa
valoració de drets i interessos.
Destaca el Reial decret 1889/2011, de 30 de desembre (BOE del 31 de de-
sembre de 2011) que s’actualitzen i milloren els procediments d’actuació de la
Comissió Arbitral de Propietat Intel·lectual, i això sense perjudici de les compe-
tències que, si escau, corresponguin a les Comunitats Autònomes, d’acord amb
els seus Estatuts d’Autonomia en matèria de normes processals i procediments
administratius que es derivin de les especialitats del dret substantiu autonòmic.
L’ÀMBIT D’APLICACIÓ DE L’ARBITRATGE EN LA PROPIETAT INTEL·LECTUAL
L’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI) va aprovar el

23 de setembre de 1993 l’establiment d’un Centre d’Arbitratge destinat a resoldre
els conflictes de caràcter internacional sobre drets de propietat intel·lectual.
La referida instància arbitral va començar les seves activitats l’1 de juliol de
1994. D’acord amb la normativa reguladora de les activitats del citat Centre d’Ar-
185
bitratge, els subjectes d’un conflicte poden sol·licitar al mateix la prestació dels
serveis d’arbitratge i també de mediació, i s’ha pretès la superació d’obstacles, i
entre ells, el més singular, la falta d’especialització dels jutges en algunes matèries
i evitar, en tant que sigui possible, la publicitat dels assumptes tramitats davant
ells. L’arbitratge especial de propietat intel·lectual està previst especialment per
als conflictes que se susciten en ocasió de les concessions per part de les entitats
de gestió, en favor d’associacions d’usuaris o entitats de radiodifusió.
També són susceptibles de l’arbitratge especial de propietat intel·lectual, els
conflictes que porten causa de la falta d’establiment, per part de les entitats de
gestió, d’unes tarifes generals que determinin la remuneració exigida per la utilit-
zació del seu repertori.
CONCLUSIÓ
Tant els juristes especialitzats en els temes de la Propietat Intel·lectual, així

que les organitzacions que els estudien, debaten i resolen, estimen que aquests
temes transcendeixen les branques convencionals de dret, i que ells estan tan es-
tretament relacionats entre si, que cap pot abordar-se a fons sense examinar uns
aspectes d’uns altres.
Així, les qüestions de dret d’autor i drets connexos se superposen i evolucio-
nen amb diferents enfocaments i en diferents adreces.
Per això, recomana la OMPI, és necessari alertar als principals protagonis-
tes —indústries culturals, governs i els creadors mateixos— sobre la importància
d’emprendre esforços mancomunats, amb responsabilitat compartida, per al co-
neixement d’aquesta matèria i, juntament, sensibilitzar d’aquesta matèria i també,
juntament, sensibilitzar al gran públic sobre la importància de respectar i protegir
els drets dels creadors sobre les seves obres com a contribució al desenvolupa-
ment cultural, social i econòmic dels pobles.
186
LA APLICACIÓN DE LOS ARTÍCULOS 1.124 Y 1.504 DEL
CÓDIGO CIVIL ESPAÑOL Y LOS ARTÍCULOS 11 DE LA LEY
HIPOTECARIA Y 59 DE SU REGLAMENTO
por
JOSEP-JOAN PINTÓ RUIZ
Doctor en Derecho. Abogado
Académico de número
5 de marzo de 2013
SUMARIO
I. Introducción
II. La causa
1. Principio informador
2. Extensión del tradicional concepto de causa
3. Trascendente importancia de la causa
4. Nubarrones
III. La elección. El requerimiento
IV. El llamado incumplimiento. El tránsito del incumplimiento doloso a una ponderación
objetiva apreciando el carácter esencial del incumplimiento
1. Lo que ocurre
2. La explicación
3. Conclusión
V. El incumplimiento y la tardanza: mora
VI. El principio «periculum est emptoris» la doctrina de los riesgos en la compraventa y la
resolución
1. Supuesto explicativo «ad exemplum»
VII. Género y especie: arts. 1.124 y 1.504 del Código Civil
1. En general
2. La especialidad del art. 1.504 consiste sustancialmente en la atribución de un
privilegio al comprador
3. La teórica contrapartida del privilegio: el robustecimiento del derecho del vendedor
4. El supuesto de aplicación del precepto (1.504)
5. Advertencia con respecto al pacto de condición resolutoria expresa o pacto comisorio
VIII. El precio aplazado, la condición resolutoria expresa, y la publicidad inmobiliaria registral
1. La constancia de que existe en la compraventa de un inmueble determinado precio
aplazado o parte del precio no satisfecho
2. El requerimiento de resolución
IX. Resolución – resiliación
187
I. INTRODUCCIÓN
Los artículos 1.124 y 1.504 del Código civil español, y el artículo 11 de la

Ley Hipotecaria y 59 de su Reglamento, constituyen un todo regulador de algo
tan común como el fenómeno del incumplimiento de las obligaciones recíprocas.
La disfunción grave de que una parte cumpla y la otra no, ha generado, ya desde
antiguo (piénsese1 en la «condictio causa data causa non secuta») un conjunto de
resortes jurídicos que configuran la facultad del perjudicado de optar por desha-
cerse o desentenderse del contrato mediante su resolución2 con especial atención
a la concurrencia de aquellos requisitos que hacen posible tal resolución y sus
consecuencias.
Una abundante jurisprudencia, complementa el contenido de esta regula-
ción y la abundancia —ciertamente importante— de tal acerbo jurisprudencial
más que obedecer a imperfecciones de la norma jurídica, obedece al fenómeno,
1
El texto es el siguiente: «Sed quum nulla subest causa, propter conventionen hic constat
non posse constitui obligationem...» (D. II, XIV, 7, 4)
Vid. MAINZ, Curso de Derecho Romana, Barcelona 1892, t. II, pág. 356: «Durante largo tiem-
po, con efecto, las cuatro especies conocidas con los nombres de mutuum, commodatum, deposi-
tum, pignus, daban únicamente una acción para hacer obtener la prestación a la cual el mutuario, el
depositario y el acreedor pignoraticio se habían obligado a recibir el préstamo, el depósito o la cosa
entregada a título de prenda. Si fuera de estos casos alguien había dado una cosa con la intención
de obtener en cambio una prestación, la persona que la había recibido con la misma intención
quedaba sin duda naturalmente obligada, pero estaba desprovista de sanción, de la protección eficaz
del derecho de los Quirites; en otros términos, el acreedor no tenía acción alguna para perseguir
la prestación que las partes habían intentado producir. No obstante hubiera sido evidentemente
contrario a la equidad y también a toda idea de justicia permitir al deudor enriquecerse en perjuicio
de la parte adversa conservando la cosa sin dar la prestación a la cual se había obligado. Por esto
se admitió al acreedor a repetir a lo menos esta cosa, por medio de una conditio, designada por los
términos característicos: conditio ob causam datorum o causa data causa non secula.
Vid. también MAYNZ, ob, cit., t. II, pág. 363. Vid. VAN WETTER, trad. De Mechelena, Curso
elemental de Derecho Romano, Madrid 1889, pág. 93; D. 19,5, De proescriptis verbis actione; Fr. 7
D, De proescritpis verbis 19, 5: “Si tibi decem dedero ut Stichum mamumitias et cessaveris, confestim
agam praescriptis verbis, ut solvas, quanti mea interest, autsi nihil interest, condicam tibi, ut decem
reddas.” Veamos, por ejemplo:
D. Libro XIX, título I, 50:
“No consiente la buena fe (en realidad "la buena fe no puede sufrir: bona fides non patitur"),
que cuando por beneficio de alguna ley el comprador hubiese dejado de deber el dinero de la cosa
vendida, antes de que se le entregue la cosa, fuera compelido el vendedor a entregársela y careciese
(así) de su propia cosa”.
Es decir, que la buena fe no consiente, no es en fin honrado, que si uno ha de pagar el pre-
cio contra entrega de una cosa, y su contratante ha de entregar la cosa, contra entrega del precio,
resulta que este ha de entregar la cosa sin recibir el precio.»
El sinalagma está claro, y lleva a entender que viceversa ocurre lo mismo, si se pretendiera
que el comprador ha de pagar el precio sin recibir la cosa.
Quizá con mayor técnica y explicitación en el libro II, también del Digesto, título XIV, ley
7.4 (ULPIANO) se lee:
«Pero cuando no subsiste ninguna causa, es sabido que entonces, por la convención, no
puede constituirse obligación.»
2
Vide arts. 1.124 y 1.504 del Código civil, 11 de la Ley Hipotecaria y 59 de su Reglamento.
188
ciertamente nada edificante, de la singular proliferación de incumplimientos a
veces voluntarios o culpables, a veces extraños a la voluntad de los contratantes.
Y también habrá que atender a los a veces inexistentes excesos reactivos conse-
cuencia de su aprovechamiento desmedido y desviado de la facultad de resolver.
Y también el mismo Derecho ha terciado definitoriamente en la oscilación de un
automatismo resolutorio tributario solo del requerimiento de resolución que la
victima dirige al incumplidor, o hacia el otro extremo que es la judicialización de
la resolución, y de su publicidad.
Cada vez, una mayor precisión, ha lucido evolutivamente de la misma juris-
prudencia.
II. LA CAUSA
1. Principio informador
Sobre el problema de la resolución por incumplimiento, gravita un princi-

pio que es, de verdad, informador. Y este principio se conoce con el nombre de
«causa». No voy a insistir en el acierto o no de la adopción de este término verbal,
ni si esta expresión normativa, es o no suficientemente narrativa de sus propios
contenido y función.
Pero, dejando aparte, esta «questio nominis», lo que sí quiero decir, es que
sustancialmente no es normal3, salvo en situaciones de beneficencia, compasión o
caridad, que un ser humano, de natural egoísta, sacrifique una parte de su patri-
monio, o asuma una carga obligacional, y se avenga a empobrecerse en beneficio
de otro sin justificación alguna, sin recibir algo que para él valga más, o lo prefiera
a lo que sacrifica4.
3
Salvo cuando existe ánimo de liberalidad, nadie, absolutamente nadie, está dispuesto a
pagar algo a cambio de nada, o hacer algo a cambio de nada, nadie está dispuesto a sacrificarse solo
porque otra parte «se obligue» sino que, a cambio de que se cumpla. A cualquier persona cuerda
que le digan «vende tu finca y transmite» (título y modo: art. 609 del Código civil) a cambio de po-
der exigir mediante un pleito que le condenen al comprador a pagar, dirá que no quiere hacer esta
operación. Porque la causa de entregar la finca esta es que va a cobrar, no que podrá instar un pleito.
4
Vide Sentencia del 5 de junio de 1989 del TS. En el fondo la Sentencia no dice otra cosa
que al no ser concebible que nadie acepte que se ha obligado a hacer o pagar incluso cuando con
ello no se va a conseguir lo deseado, de tal modo que lo deseado es lo que le impulsó a pagar o a
obligarse, se explica que si se frustra, cualquiera que sea la causa de ello, el contrato claudica, es
decir se resuelve (o puede resolverse a petición de parte). Claro que esto mismo también puede
producir, cuando ya se ve, ya se percibe que quien ha de cumplir, no está dispuesto a hacerlo, no
le da la gana. Así, en este caso de voluntad deliberadamente rebelde al cumplimiento de lo pagado
comporta la clara frustración del fin del contrato. Nadie contrata y paga o se obliga, para poder
poner un pleito o pelearse, sino por razón de conseguir la contraprestación. Es fácil imaginar que
si al contratar una parte dijera a la otra, «quiero que sepas que a mí no me da la gana de cumplir lo
que me incumbe» el contrato ni siquiera se perfeccionaría, no se otorgaría.
189
No es concebible que, sin contrapartida alguien asuma un deber, constitu-
yéndolo o bien entregue o haga algo. Y es esta la razón, que justifica5 la propia
decisión de automenoscabarse, y que por tanto tal razón ha de tomarse jurídica-
mente en ponderada consideración6.
La creencia actúa subjetivamente, pero objetivamente exige que la contra-
partida sea REAL. Lo que es claro es que nadie se sacrifica si no es por causa de
que va a recibir la contrapartida7.
Vide un atinado comentario a esta Sentencia de DIEZ PICAZO en la página 836, 837 del Tomo
II de Fundamentos de Derecho Civil Patrimonial. Madrid, 2008.
Además del clásico texto: «Sed cum nulla subest causa, propter conventionem hic constat non
posse constituit obligationen» y el art. 1.261-3 y 1.275 del Código civil, la importante sentencia de
21 de julio de 2010 que dice en su Fundamento 2ª:
«Puede sostenerse que la causa no sólo ha de estar presente en el momento inicial de la for-
mación del contrato sino que ha de acompañarle igualmente durante su ejecución y así la ausencia
sobrevenida de causa permite al contratante afectado solicitar la modificación del contrato o incluso
su resolución, lo que sucede especialmente cuando dos contratos están vinculados como aquí ocurre,
pues la inoperancia de uno de ellos autoriza al contratante afectado a obtener la resolución del otro
contrato, ya que ha desaparecido sobrevenidamente su causa.
Esta es en definitiva la razón jurídica que determina la solución adoptada por la Audiencia al
declarar la obligación del demandado de restituir al demandante las cantidades percibidas en razón a
una causa que posteriormente ha desaparecido.»
Vide una visión panorámica en DIEZ PICAZO, Fundamentos de Derecho Patrimonial II. Ma-
drid 2008, pág. 836 y 837. En lo sustancial, añadiendo una brillante pormenorización y visión
panorámica, coincide con el pensamiento de ROCA SASTRE en el tomo IV, Madrid 2010 puede verse,
relacionado con ello, un estudio completo de la doctrina de los riesgos en la compraventa (págs.
111 a 119) siendo de destacar que en la pág. 119 de dicho tomo IV dice lo siguiente: «La doctrina
tradicional de los riesgos en la compraventa y el art. 1452 CC, cualquiera que sea la interpretación
que reciba, contemplan una imposibilidad sobrevenida de ejecución del contrato de compraventa
con la pérdida o destrucción (interitus rei) de la cosa objeto del contrato. Quedan sin resolver los
supuestos en que existe una imposibilidad de ejecución del contrato, que obedezca a causas distin-
tas. El caso más llamativo es el que queda comprendido en el llamado "factum principis" o acto de
autoridad (p. ej. la cosa es confiscada o expropiada, su comercio queda prohibido). En la tradición
histórica, según explica M. Alonso Pérez (el riesgo en el contrato de compraventa, Madrid, 1972,
pág. 220) estos casos quedaban excluidos de la regla periculum est emptoris y la misma debe ser,
en nuestra opinión, la solución del Derecho moderno. Si la regla del art. 1542 es excepcional y
de interpretación estricta, no es posible entender comprendidos en él supuestos que ahora nos
ocupan. Por consiguiente, en ella, el comprador, puede ejercitar la excepción de incumplimiento
contractual y, si hubiese pagado total o parcialmente el precio, obtener su restitución mediante la
oportuna acción resolutoria.»
5
El derecho no es ajeno – al contrario es sensible a la razón en gracia de la cual una per-
sona se grava en beneficio de otra. La incidencia del principio de legalidad y de aquel respeto a la
ética que jamás debe olvidarse, provocan que la causa se tome en consideración a los efectos del
art. 1.275 del Código civil, según el cual, si la causa es contraria a la ley o a la moral el contrato no
produce efecto alguno.
6
Vide el citado art. 1.275 del Código civil e «infra» nota 7.
7
La exigencia de la causa, no es una cuestión meramente nominal. La causa ha de ser real,
es decir, motora, capaz objetivamente de estimular la asunción de una obligación y la ejecución de
una prestación conmutativa. No se trata de una verificación rigurosa de la equivalencia de las orien-
taciones, sino de que la causa ha de ser verosímil (a menos que se demuestra que existe otra verda-
dera y lícita) razonablemente posible. Por ejemplo, si yo vendo un edificio que vale varios millones
de euros por un precio de un euro, ya se ve, que tal cosa no es verosímil, pues no hay nadie que
quiera vender y despojarse de algo que vale millones a cambio de un euro. Esta causa es irrisoria.
190
2. Extensión del tradicional concepto de causa
A. Causa y motivo
Es clara la vieja distinción entre causa y motivo. El artículo 1.275 del Código
civil dispone que los contratos sin causa o con causa ilícita no producen efecto
alguno. Y añade que es ilícita la causa, cuando se opone a las leyes o a la moral.
El Derecho no concibe ni justifica ni da vigor a la asunción de un deber o a la
constitución de una obligación, sin que haya una causa eficiente que la justifique,
un «porque» que lo explique. Cuando no hay causa no hay contrato. Y el artículo
1.274 dice con precisión que se entiende por causa para cada parte contratante la
prestación o promesa de una cosa o servicio por la otra parte. Es claro pues que la
causa es la recepción presente o futura de la contraprestación típica o convenida.
En la compraventa8 pues, se transfiere (con el concurso del modo: artículo 609)
la propiedad, a cambio de la recepción del precio. Pero a lo mejor se quiere este
precio, para hacer con su importe algo. Este deseo de tal quehacer es un motivo.
Y en general el motivo es ya una causa más lejana, extraño a la propia causa, dis-
tinto de la abstracta contrapartida prevista o convenida, y que por ello no incide
jurídicamente en el nacimiento y vida del contrato9.
Pero ¡ah!, cuando los motivos son ilícitos o inmorales, en estos casos la ile-
galidad, la inmoralidad contaminan o ensucian la causa estándar, penetrando en
ella y convirtiéndola en inexistente: no hay entonces contrato10. Así pues no hay
8
Aunque una muy extendida doctrina ha entendido por razones históricas y tradicionales
que la venta se perfecciona y consuma con la simple transmisión o trasferencia de la posesión (el
art. 1.445 del Código civil dice sólo «entregar» una cosa) y aunque se admita la compra-venta de
cosa ajena, en realidad, puede venderse una cosa ajena como tal, si en el contrato de venta obliga-
cional así se expresa, pues ha de entenderse que el comprador quiere la propiedad y estar a salvo,
y de aquí las acciones de evicción y saneamiento. Si no se mencionara la ajenidad, se incurría en el
vicio de «aliud pro alio», es decir, se vendería una cosa, diferente de la pactada. Aunque no es este
el lugar para desenvolver este tema, vide arts. 1.502 y 1.503, arts. 1.480 a 1.483 del Código Civil
y Sentencias del Tribunal Supremo 04-01-1989; 04-11-1192; 13-05-1995; 12-11-1994; 20-02-1995,
18-01-1995; 01-07-1995 y 17-09-1995.
9
Hay que tener en cuenta que, salvo las excepciones que «infra» se dirán la motivación
externa constituirá «una realidad extranegocial» (SSTS 1.4.1998 [RJ 1912], 19.6.2009 [RJ 4449] y
parecidamente, 21.7.2003 [RJ 5850] a la que «la seriedad de las convenciones» (STS 1.4.1982 [RJ
1930]) y «el principio de seguridad jurídica» impiden reconocer «beligerancias» (STS 4.1.1991 [RJ
106], que a su vez cita las de 30.9.1988 [RJ 6937] y 21.11.1988 [RJ 9038].
10
Así pues, la ilegalidad, o la inmoralidad del propósito específico, que mueve a contratar
(que es diferente de la causa estándar correspondiente al tipo de contrato) si es sucia (inmoral o
ilegal) convierte en sucia e inexistente a la causa. En este sentido véase ROCA SASTRE. Estudios de
Derecho Privado. Madrid. 1948 y también SS del TS de 12 de abril de 1944, 2 de abril de 1941, 17
de marzo de 1956, 23 de noviembre de 1961 y 26 de enero de 1889, entre otras.
Sobre la ilicitud de la causa que comentamos aquí vide op. cit. de Roca Sastre «Estudios de
Derecho Privado» Tomo I, pág. 67, lo siguiente: «Si atendemos al art. 1.275 del Código Civil, «es
ilícita la causa cuando se opone a las leyes o a la moral». Por consiguiente, los negocios jurídicos
o declaraciones de voluntad con causa ilícita son actos jurídicos prohibidos o actos jurídicos in-
morales. Como dicen PÉREZ y ALGUER, ‹‹como quiera que el motivo y el fin, con todo el cortejo de
intenciones antecedentes y consiguientes al negocio, no forma parte del mismo, si no se elevan a
191
contrato, cuando no hay causa, no hay contrato cuando esta es ilícita o inmoral,
y tampoco hay contrato (extensión) cuando esta causa aún abstracta, estándar y
lícita, está contaminada por un motivo ilegal o inmoral.
Y esto no es todo. También el motivo penetra y tiñe la causa, cuando en el
propio contrato se consigna el motivo claramente (ora motive a una parte, ora
motive a la otra). En estos casos el motivo está «causalizado» y produce tales
efectos11.
B. Causa y tiempo de su incidencia

La causa informa e incide en el contrato hasta su plena consumación. La
causa no es solo un requisito estrictamente constitutivo que es necesario al per-
feccionar el contrato y que después carece de incidencia. No es así. La causa debe
persistir —repito— hasta la consumación. La jurisprudencia es pues clara12.
3. Trascendente importancia de la causa
La causa, es un valiosísimo portillo que permite la verificación no solo de

la legalidad, sino también de la misma ética, condicionando así la viabilidad de
las relaciones jurídicas nacidas del principio de autonomía de la voluntad. Es un
importante elemento de purificación del derecho de obligaciones.
La causa es una valiosísima fuente que permite describir la verdadera naturale-
za de lo convenido. Yo pongo un ejemplo. Seis hermanas sujetas al derecho común
contenido del acto, no viciarán éste, por regla general, pues, como enseña la jurisprudencia, los
hechos que motivan el negocio, los motivos y el fin ulterior de aquel no pueden confundirse con
la causa (sentencias de 13 de enero y 8 de marzo de 1902, 15 de enero de 1904, 23 de noviembre
de 1920 y 24 de febrero y 22 de marzo de 1924), y, por tanto, el fin ilícito que los contratantes, o
alguno de ellos, se propongan realizar podrá tener sus consecuencias, pero no es causa del contrato
ni convierte en torpe e ilegal la verdadera cuando no afecte a la esencia de la misma (sentencia de
6 de mayo de 1902). Pero cuando el motivo o el fin afecta a la esencia de la causa —como dice esta
sentencia—, o dan al negocio, conjuntamente considerado, un carácter inmoral, el negocio mismo será
contrario a las buenas costumbres. En tal sentido —declaró la sentencia de 26 de enero de 1889—,
que la venta de armas para rebeldes versa sobre materia ilícita e incluso es un acto criminal.»
La Ley General Tributaria (Ley 58/2003) en su art. 15.1, en el fondo, toma de la teoría de la
causa una solución configurativa para detectar, el fraude de Ley, en materia fiscal.
Vide también, S. del TS de 13 de diciembre de 2000.
11
Vide la, en este sentido, paradigmática Sentencia del Tribunal Supremo de 30 de junio
de 1948. Vide sic. 8 de julio de 1983 también del Tribunal Supremo. Lo mismo Ss de 17-03-1956,
23-11-1961, 08-02-1977 y 17-11-1983, todas ellas del Tribunal Supremo.
12
Insistimos en la importante sentencia del Tribunal Supremo de 21 de julio de 2010, que
al final del Fundamento segundo doce textualmente:
Puede sostenerse que la causa, no solo ha de estar presente en el momento inicial de la forma-
ción del contrato sino que ha de acompañarle igualmente durante su ejercicio y así la ausencia sobre-
venida de causa permite al contratante afectado solicitar la modificación del contrato o incluso su
resolución, lo que sucede especialmente cuando dos contratos están vinculados como aquí ocurre,
pues la inoperancia de uno de ellos autoriza al contratante afectado a obtener la resolución ya que
ha desaparecido sobrevenidamente su causa.
192
instituidas herederas a partes iguales, se adjudicaron los bienes de la herencia (cada
una de ellas) a partes iguales indivisas en comunidad romana 1/6 parte cada una de
ellas. Los bienes eran rentables y se repartían las rentas. Una de ellas estaba casada
y su esposo dijo que había que constituir una cadena de sociedades por razones fis-
cales. Una complicada cadena de holdings y además una sociedad era la tenedora de
parte de las acciones de otra y así viceversa, etc., etc.. El resultado final fue que, en
conjunto, una de aquellas ostentaba la meitat de las fincas y la otra mitad quedaba
repartida entre las 5 hermanas. Deshacer aquella complejidad, las constituciones
de las diversas sociedades, las aportaciones, la contratación entre las sociedades,
los trasvases, era prácticamente imposible. Las formalidades estaban cumplidas y la
pulcritud aparente de aquella ingeniería financiera lucía. Pero una cosa era clara, ni
quien asumió la mitad pudo expresar una causa consistente en una contrapartida, ni
las que perdieron su mayor cuota recibieron contrapartida alguna. La falta de causa,
provocó la nulidad. Si se hubiera perdido la perspectiva global y se pretendiera
destruir acto por acto, la solución no habría llegado nunca.
La causa sirve para alcanzar la correcta interpretación del negocio jurídico y
permite percibir, en los conjuntos de negocios si son un único negocio, negocios
conexos o negocios aislados13.
4. Nubarrones
Se vislumbra que en Europa va a prescindirse de la causa. Dícese que, en el

fondo, sus efectos se conservan igualmente por el camino de la consideración de la
prestación, y atendiendo en su globalidad al negocio jurídico de que se trate. Un lumi-
noso artículo del profesor LUNA14 trata con señalada altura científica y visión profética.
13
La causa provoca una singular penetración que permite constatar la relación entre contra-
tos que aparece como formalmente diferentes, pero que esta conexión entre sí o en su complejidad
ingenian un contrato con una finalidad perseguida y el motivo conformante. Y si los fines son ilíci-
tos, al teñir así la causa, provocan de conformidad con el art. 1.275 la nulidad del complejo negocial.
14
Sobre esta cuestión remitimos al lector al enjundioso estudio (sumamente clarificador) del
Dr. LUNA SERRANO «Hacia el abandono de la mención de la causa en la conformación definitoria
del contrato», publicado por Cuadernos de Derecho Transnacional (Octubre 2010, Vol. 2º, nº 2).
Así en la pág. 143 (op. cit.) dice: «Por lo demás, si la concepción objetivista de la causa, ligada a la
apreciación del datum vel factum, oscurecía la diferenciación entre la causa y el objeto del contrato,
la acepción subjetivista de la causa —en la que es bien visible la influencia de las ideas yusnaturalistas
que proclamaban, como derivación de la racionalidad humana, la relevancia de la voluntad— abocó
a la reconducción de la causa al consentimiento, creando así mayor confusión. Vide "infra" nota 94.
Sobre estas bases tan elementalmente indicadas, se establece doctrinalmente, según es bien
sabido, la interminable discusión teórica sobre el sentido, el significado y la relevancia de la causa,
que quizá no venga a ser nada más, como se decía en las Partidas que la "razón" de ser de una
determinada posición jurídica, de una obligación o de una pretensión, o bien la «justificación» de
las mismas, pero a la que también se han buscado, para sortear los escollos que suponen las varia-
das concepciones indicadas, explicaciones modernas como la de suponer la causa, renovando su
tradicional concepción objetivista, como la función económico-social que satisface el contrato, la
de entenderla, en una fórmula pragmática, como el propósito práctico perseguido por los contratantes
193
III. LA ELECCIÓN. EL REQUERIMIENTO
1. Como el art. 1.124 permite elegir a la víctima del incumplimiento entre

exigir el cumplimiento o bien exigir la resolución más la indemnización de daños
y perjuicios en ambos casos, es evidente que esta elección en necesario ejercitarla,
y por ello, ha de requerir el optante manifestando con claridad que quiere la re-
solución si es este el resorte que ha elegido.
2. El problema que se presente es el valor constitutivo que hay que dar al
requerimiento, y en definitiva, si aquel basta por sí mismo, o si precisa el amparo
de una resolución judicial o arbitral firme, o la conformidad del incumplidor.
3. Pues bien, el Tribunal Supremo ha pasado de entender que el requeri-
miento basta por sí mismo sin necesidad de acudir a juicio, a entender que basta
pero cabe la verificación judicial de su corrección hasta reducirlo a un requisito
que es necesario, pero que para su eficacia precisa bien de la conformidad —una
sentencia dice «no oposición» del incumplidor— del infractor bien de una reso-
lución judicial, terminando con una plena judicialización de la efectividad reso-
lutoria15.
de alcanzar un determinado resultado empírico o bien, con la misma plausible intención de superar
las excluyentes concepciones objetivista y subjetivista de la causa, la de concebirla como la función
económico-individual que absorbe el contrato, con cuyas sugerencias, sin embargo, no se agotan
los problemas, pues con estas propuestas surge ahora la cuestión de la no fácil diferenciación de la
causa respecto del contenido del contrato.»
El propio autor en su nota 16, expresa su sintonía con la opinión de DÍEZ PICAZO y GULLÓN,
expuesta en su sistema de Derecho Civil II 9ª edición. Madrid. Ed. Tecnos 2001.
Más adelante el propio LUNA SERRANO y bajo el epígrafe «la superación de la idea de la
inutilidad de la causa por las de su ocultación y sustitución» dice, en pág. 145 op. cit. «Todas las
consideraciones que anteceden han llevado a muchos civilistas, según ya se ha indicado, a pensar
en la inutilidad de la referencia legislativa a la causa y a la conveniencia de prescindir de su mención
en la configuración legislativa definitoria del contrato».
15
Se ha venido hablando de la judiciliación de la resolución del negocio jurídico por in-
cumplimiento analizando si la manifestación de la voluntad del perjudicado por el incumplimien-
to, consistente en comunicar que se opta no por exigir la ejecución de la contraprestación, sino por
«resolver» el requerimiento es suficiente para producir este efecto, o por el contrario es necesaria
la verificación judicial.
1º) Sí, como es evidente, (resulta de lo dispuesto en el art. 1.124) la parte perjudicada por
el incumplimiento puede optar entre exigir que se cumpla, o desentenderse, es decir, resolver el
contrato, es conforme a dicha norma, y sobre todo conforme al más elemental sentido común que
para que el perjudicado pueda ejercitar su derecho debe antes decidir y comunicar a la otra parte si
escoge exigir el cumplimiento o resolver el contrato.
Por supuesto que el requerimiento de resolución dirigido y recibido por la otra parte, pro-
duce el efecto de resolver; pero claro está, produce este efecto si es conforme a Derecho; produce
este efecto si está bien dirigido, si ha existido el incumplimiento esencial, y si el perjudicado no
ha cometido antes en el contrato ilegalidades. Claro pues que el requerimiento es efectivo, pero
siempre que el requerimiento responda a una situación de real aplicabilidad del art. 1.124 y de lo
pactado al respecto.
Pero, ¿quién verifica si el requerimiento está bien hecho o el requerimiento está mal hecho?
Y, claro está, si no hay conformidad del requerido, sólo el juez podrá verificar si el requerimien-
to está bien hecho y por ende es eficaz, o si ocurre lo contrario.
194
IV. EL LLAMADO INCUMPLIMIENTO. EL TRÁNSITO DEL INCUMPLIMIENTO DOLOSO A
UNA PONDERACIÓN OBJETIVA APRECIANDO EL CARÁCTER ESENCIAL DEL INCUMPLIMIENTO
1. Lo que ocurre
La consideración vulgar —y quizá por esto decisiva— de que yo vendo para

cobrar, o yo presto un servicio para cobrar, o en fin, yo pago para que me presten
un servicio o para que me transmitan algo, es que si yo efectúo tal prestación
a cambio de otra cosa equivalente (más o menos) no tiene ningún sentido que
pueda sostenerse que yo tengo que hacer mi prestación y la contraprestación no
se efectúe. Y, en consecuencia, lo que a mí me importa es que me presten lo equi-
valente, pero lo que yo no comprenderé nunca es que, si no hay culpa en la otra
parte, yo tenga que realizar la prestación a cambio de nada. Por esto, el vulgo y
todos siempre hemos creído que la culpabilidad no contaba.
No obstante, si examinamos la jurisprudencia pronto veremos que en un
principio —todos lo recordaremos— para resolver el contrato por incumplimien-
to se exigía la famosa «voluntad deliberadamente rebelde al cumplimiento de lo
pactado»; después, en adelante ya se estableció que la resolución procedía tanto si
Si a ello unimos que la resolución habrá de acarrear el retorno de las cosas a su antiguo esta-
do, es decir retrotransmitiéndose las recíprocas prestaciones, es evidente que por esto mismo si las
partes no facilitan voluntariamente este retorno, o si una parte no las facilita, se hará necesaria la
intervención de la autoridad judicial mediante el oportuno proceso declarativo; y todo ello, a pesar
de que, en el caso a que se refiere, del art. 59 del Rto. Hipotecario podría deducirse lo contrario,
pero realmente —como veremos más adelante— no es así.
2º) Simplificando pues, el requerimiento es necesario, pero no suficiente para alcanzar su
plena efectividad. Sólo es suficiente si hay asentimiento (S. T.S. de 16 de noviembre 1979, 14 de
febrero de 2003 y 6 de octubre de 2000) pero si hay oposición —o no hay asentimiento— entonces
la autoridad judicial, declarando bien hecho (si procede) al requerimiento y estimando la preten-
sión resolutoria, procederá —si es conforme a Derecho— a condenar a la ejecución de lo preciso
para que la resolución del título (obligacional) mediante las oportunas retrotransmisiones, tenga el
consiguiente alcance (real) e incluso hipotecario (vide nota 34 «infra»).
En resumen, que si hay conformidad, no se precisa del proceso, pero si no hay conformidad
con la pretensión de resolver, entonces hay que acudir al proceso. Y aunque haya conformidad, si
después pese a ella, la parte que se ha comprometido no retrotransmite o restituye, entonces tam-
bién habrá que acudir al proceso.
Esta es la realidad, y el grado de «judicialización».
3º) Vide aparte de resoluciones tan explícitas de al DGRN como la de 19 de junio de 2007 y
10 de diciembre de 2010 (que exigen algo más que el simple requerimiento para tener por resuelto
el contrato, y efectuada la retrotransmisión y consiguiente reinscripción en favor del enajenante):
SS 16-nov-1979, 25-jun-1977 exigiendo el requerimiento para resolver (Vide «infra» nota 49.2 y
Vicente Luis Montés Penadés en los Comentarios al Código Civil coordinados por ALBADALEJO
Tomo XV, Vol. I págs. 1.17 y stgs.). Vide SS del TS ya citadas de 14 de febrero de 2003 y 6 de octu-
bre de 2000. Aunque algunas sentencias sostienen que si hay oposición, ha de resolverse la cuestión
judicialmente en realidad si se atiende, por ejemplo al texto de la citada sentencia de 14 de febrero
de 2003, es categórica al decir que si no se acepta o asiente por el requerido la resolución hay que
acudir a la vía judicial. Véase en el Código Hipotecario de García García (Comentario al art. 59 del
Rto. Hipotecario) la abundante cita de jurisprudencia que allí existe.
195
mediaba esta voluntad deliberadamente rebelde al cumplimiento de lo pactado,
como si de una manera definitiva e irremediable se frustrara la finalidad propia
perseguida, y más adelante ya se llega a la perfección institucional, al exigir que el
cumplimiento sea ESENCIAL. Y esta es la clave.
Hemos de concluir que felizmente esta evolución ha alcanzado la perfección
racional y además razonable. No se puede resolver por una minucia, pero lo que
comporta es la trascendencia frustrante del incumplimiento o, sea o no sea culpa-
ble y por ende incluso en caso fortuito16.
16
GARCÍA CANTERIO en «Los comentarios al CC» coordinados por ALBADALEJO. Tomo XIX pág.
430 dice: «No basta cualquier incumplimiento por parte del comprador de su obligación de pagar el
precio, sino que la jurisprudencia ha declarado la necesidad de que haya existido una conducta culposa
imputable al deudor (sentencia de 5 junio 1944), y una voluntad decididamente [por deliberadamente]
rebelde al cumplimiento de la obligación de pago (sentencias de 6 junio 1949, 23 septiembre 1959, 2 enero
1961, 1 febrero 1967, 24 junio 1968, 13 mayo 1970, 5 julio 1971, 2 febrero 1972, 19 diciembre 1972, 8
febrero 1975, 25 junio 1977, 14 abril 1978, 11 junio 1979, 28 febrero 1981, 15 y 30 abril 1981, 30 octubre
1981, 15 abril 1982, 31 mayo 1982, 7 febrero 1983, 29 abril 1983, 19 enero 1984, 14 febrero 1985, 11
y 12 marzo 1985, 12 y 29 abril 1985). Sin embargo, un sector doctrinal admite también la resolución
cuando se ha producido un hecho obstativo que de manera absoluta, irremediable y definitiva, impide
el cumplimiento, con independencia de la culpa del comprador». El mismo autor en su nota 20 dice:
«En tal sentido, Pintó, op. cit, págs. 438 y ss., a quien siguen Badenes, II2, pág. 892, y Mullerat, op.
cit., págs. 501 y s. Rivero, pág. 82, nota 5, se limita a reproducir las opiniones de estos autores. Díez-
Picazo, Fundamentos II, págs. 863 y s., se pregunta si la imposibilidad sobrevenida fortuita es causa de
resolución, llegando a una conclusión afirmativa en relación con la doctrina de los riesgos».
Como dice DÍEZ PICAZO op. cit.: «Contempladas las cosas así, la cuestión es si la tan traída y
llevada, manoseada y maltratada voluntad deliberadamente rebelde, que nunca tuvo sentido como
exigencia de imputabilidad o culpabilidad en el incumplimiento, puede ser utilizada como un crite-
rio que equipare el incumplimiento a los esenciales, de acuerdo con el modelo que nos sirve como
punto de referencia. En mi opinión la respuesta ha de ser afirmativa, porque se trata de saber, bá-
sicamente en qué momento no se le puede pedir al lesionado por el incumplimiento más paciencia
y en qué momento no tiene derecho a separarse del contrato organizando básicamente, si ello le
conviene, la operación de sustitución. Efectivamente cuando existe una rebeldía deliberada todo se
concita para pensar en la inutilidad de las esperas, de las demandas o requerimientos. El único proble-
ma es que rebeldía deliberada es una exigencia demasiado fuerte y bastaría decir que como el De-
recho inglés incumplimiento intencional que permite deducir la intención de no cumplir en el futuro.»
Después, de esta atinada observación de DÍEZ PICAZO antes descrita, ya se ve que, en el fondo
el célebre «deliberadamente rebelde» sirve para DETECTAR que la tardanza no es una simple tar-
danza, sino que es la expresión o afloración de una realidad: y esta es que no se va a cumplir nunca.
En el enjundioso estudio de MONTÉS PENADÉS sobre el art. 1.124 incluido en los Comentarios
al Código civil, coordinados por ALBADALEJO. Tomo XV, vol. 1ª. después de exponer en las notas 58
y 59 con cita de autores este carácter del «deliberadamente rebelde» en relación con el tratamiento
de la mora, en la mencionada nota 59, al final, concluye: «Examinada esta posición, hasta cierto
punto ecléctica, y que es confirmada por la sentencia de 2 enero 1951, entre muchas otras citadas,
se advierte, que, prácticamente, el Tribunal Supremo no da otro valor a la culpabilidad que el
meramente indiciario que nosotros le atribuimos, aunque lo declare así.
Y ello es tan cierto que, si bien se mira, si el Tribunal Supremo atiende al elemento culpabilidad
es para distinguir el mero retraso voluntario o justificado, y que, por tanto, implica voluntad y efectivi-
dad posterior de cumplimiento y en consecuencia ausencia de culpa, de la actividad culposa y decidida,
de no cumplir, que implica carencia de esta voluntad y, en definitiva, no retraso, sino incumplimiento.»
El mismo Montés, y con respecto a la expresión «voluntad deliberadamente rebelde» (Cap.
XVIII de su trabajo, páfo. 2º) dice: «En la jurisprudencia encontramos reiteradas manifestaciones
respecto de que esa voluntad deliberadamente rebelde justifica la resolución, porque implica una
falta de respeto a la palabra dada (incumplimiento de la regla fundamental pacta sunt servanda), a
196
2. La explicación
La voluntad deliberadamente rebelde al cumplimiento de lo pactado, cierta-

mente que era una detectación clara de que al final no se cumpliría la prestación, y
que como ya era claro que no se quería cumplir, no nos hallamos en una situación
de simple demora, o de un simple retrasillo. Así pues, esta voluntad deliberada-
mente rebelde, comportaba ya la existencia de un incumplimiento claro17.
En el segundo paso, la frustración del fin ya abre el portillo final, haciendo
bien patente aquello que es relevante18.
Al final el Tribunal Supremo alcanza la plena precisión, cuando exige que el
cumplimiento sea esencial19.
lo que se añade que la equidad impone en tal caso la resolución. Anteriormente hemos visto cuál
era, a nuestro juicio, el verdadero fundamento de la resolución.
Estimo que la conducta que nuestra jurisprudencia califica como voluntad deliberadamente
rebelde al cumplimiento ratifica exactamente nuestra idea sobre la ratio de la norma contenida en
el artículo 1.124, en cuanto es indicio vehemente de las dificultades que encontrará el acreedor para
obtener la contraprestación después de haber ejecutado la que le correspondía.» Y a continuación
añade y en su nota dice: «ALVAREZ VIGARAY, 175, y sentencias del Tribunal Supremo allí citadas
(sentencias de 5 julio 1941, 29 enero 1944, 10 marzo 1949, 9 marzo 1950, 22 marzo 1955, 2 enero
1961, 25 marzo y 23 noviembre 1964, 30 abril y 11 junio 1969, 18 noviembre 1970, 5 julio 1971, 25
noviembre 1974, 25 noviembre 1976, 1 y 25 febrero y 14 abril 1978, 5 junio y 16 noviembre 1979,
28 febrero y 15 abril 1981 y 4 mayo 1982). Ahora: 28 febrero 1980 (R. A., 536), 28 febrero 1980
(R. A., 1.015), 11 diciembre 1980 (R. A., 4.745), 28 febrero 1981 (R. A., 636), 3 abril 1981 (R. A.,
1.479), 9 abril 1981 (R. A., 1.527), 30 abril 1981 (R. A., 1.784), 14 mayo 1981 (R. A., 2.051), 20
junio 1981 (R. A., 2.622), 12 diciembre 1981 (R. A., 5.154), 27 marzo 1982 (R. A., 1.507), 8 mayo
1982 (R. A., 2.561), 14 mayo 1982, 17 mayo 1982 (R. A., 2.577), 11 octubre 1982 (R. A., 5.551), 8
noviembre 1982 (R. A., 6.533), 10 noviembre 1982, 16 febrero 1983 (R. A., 1.037), 7 marzo 1983,
6 junio 1983 (R. A., 3.449), 17 diciembre 1986 (R. A., 7.674), 10 noviembre 1983 (R. A., 6.069), 17
enero 1984 (R. A., 349), 18 febrero 1984 (R. A., 692), 11 octubre 1984 (R. A., 4.775), 14 febrero
1985 (R. A., 554), 25 junio 1985 (R. A., 3.314), 5 noviembre 1985 (R. A., 5.512), 28 febrero 1986
(R. A., 862) y 4 marzo 1986 (R. A., 1.098), entre otras.»
Finalmente, la cuestión queda definitivamente fijada con la Sentencia del TS de 6 de septiem-
bre de 2010 que —repito de nuevo— dice: «En la actualidad la doctrina de esta Sala acerca del in-
cumplimiento resolutorio no exige esta deliberada y rebelde voluntad, sino que en base a criterios
más objetivos, se entiende que en este caso se produce un incumplimiento esencial, que impide al
acreedor obtener aquello buscado con la conclusión del contrato que en la compraventa es el pre-
cio. Por tanto, debe concluirse que este incumplimiento se produjo, puesto que consta probado
que el precio aún no se ha pagado, ni tan solo se ha consignado, de modo que se han cumplido los
requisitos exigidos por esta Sala para la efectividad de la resolución del contrato de compraventa
por falta de pago del precio, de acuerdo con lo dispuesto en el art. 1504 CC (LEG 1889, 27).»
17
Era ya un incumplimiento esencial porque si el que había de cumplir, está en posición
de liberada rebeldía frente el cumplimiento, es bien claro que no cumpliría. Si yo vendo y me doy
cuenta de que el comprador muestra claramente que no va a pagar, estoy frente a un incumplimien-
to esencial porque no pagara.
18
Cuando de manera definitiva es palpable que ya se ha frustrado el fin práctico perseguid,
es también muy evidente que no se ha cumplido, no se ha ejecutado la contraprestación y por esta
razón cuando la jurisprudencia ve en esta situación una clara causa de resolución es porque así se
patentiza claramente la existencia del incumplimiento.
19
Esencial es decir, sustancial pleno suficiente frustrantemente frustrante de la finalidad
perseguida. Esencial, en oposición a un cumplimiento trivial, parcial, insignificante. Vide S. del T.S.
de 6 de septiembre de 2010. Vide «supra» nota 16 final.
197
3. Conclusión
Para que proceda la resolución no es necesario que medie culpabilidad. La

resolubilidad NO ES UNA SANCIÓN, sino un remedio o resorte que evita que
un contrato quede sin causa contraprestación.
V. EL INCUMPLIMIENTO Y LA TARDANZA: MORA
La precisión del adjetivo «esencial» es evidente y suficiente y supera las dis-

tinciones de la mora que resuelve y de la mora que no resuelve. Una mera tar-
danza es un retraso, y no es esencial, por lo tanto, la simple tardanza no atribuye
a la víctima de ello, la facultad de resolver. Pero si el retraso es, por ejemplo, tan
nimio como alcanzar solo 24 horas, si se trata del deber de entregar un vestido de
primera comunión a una niña, entonces una tardanza de 24 horas, 24 horas poste-
riores a la recepción de la eucaristía es un incumplimiento ESENCIAL porque la
prestación tardía no es un restrasillo, es y comporta la ausencia de prestación. El
vestido del día posterior ya no es nada, ni nada vale. El cumplimiento es ESEN-
CIAL para desencadenar el nacimiento de la facultad de resolver.
VI. EL PRINCIPIO «PERICULUM EST EMPTORIS»20 LA DOCTRINA DE LOS RIESGOS

EN LA COMPRAVENTA Y LA RESOLUCIÓN
1. Supuesto explicativo «ad exemplum»
Yo, solicito del Sr. Presidente y del pleno de la Academia que me vendan
un incunable de muchísimo valor. Les ofrezco un precio equivalente. El Presi-
dente me dice «de acuerdo, pero mañana me pagarás el precio, y yo te entregaré
el incunable». Yo digo que de acuerdo. De madrugada un incendio convierte
el incunable en cenizas. Yo voy, a la mañana siguiente a buscar el incunable y a
pagarlo. El ujier me dice, tras haber sido asesorado «Mire Vd. el incunable ha
perecido, y de Vd. es el riesgo. Pero entrégueme el dinero porque el precio no ha
perecido». Seguro que no será así. Pero si se admite tal como se viene, al menos se
venía sosteniendo, esto es la consecuencia de un principio francamente admitido:
Es la doctrina de los riesgos, que se inclina por el mantenimiento del «periculum
est emptoris».
20
Esta regla tradicional estuvo tan difundida y gozó de tan intenso predicamento como
mal interpretada.
198
Pues bien, esto no es así. Tras muchísima polémica, simplificando, esta ver-
dadera anomalía no puede mantenerse por los siguientes argumentos:
1º Los argumentos «pro-doctrina» principales más invocados
Se invoca el primer inciso del art. 1.095 del Código civil en cuanto dice que
«el acreedor tiene derecho a los frutos de la cosa desde que nace la obligación de
entregarla» y como el que está a las «maduras», también está a las «duras» si goza
de lo más, sufre de lo menos.
2º Más específicamente se invoca el art. 1.452 según el cual «el daño o pro-
vecho de la cosa convenida se regirá por lo dispuesto en los arts. 1.096 y 1.182».
El primero dice, aparte de que el que tiene derecho a la entrega puede com-
peler a que se entregue, dice que si el obligado (léase el vendedor) ha incurrido en
mora o culpa será de su cuenta (vendedor) los casos fortuitos hasta que se realice
La regla «periculum est emptoris» ha sido tradicionalmente fundada en diversos textos del
Digesto. Sic. Dig. Libro XVIII, título VI, 7, traducción García del Corral, tomo I. Barna. 1889,
pág. 924: «7. PAULO. Comentarios a Sabino, libro V. Lo que después de la compra acreció al fundo
por aluvión o pereció, cede en beneficio o pérdida del comprador; porque también si todo un
campo hubiese sido después de su compra ocupado por el río, el riesgo sería del comprador, y
así por consiguiente debe ser de él el beneficio». Igualmente, en 8. del mismo título y libro, trad.
ídem: «8. El mismo; Comentarios al Edicto, libro XXXIII. Es necesario saber, cuándo se haya
perfeccionado la compra; pues entonces sabremos de quién sea el riesgo, porque perfeccionada la
compra, el riesgo corresponderá al comprador». E igualmente, en 11: «... por lo cual, si el vendedor
hubiese puesto en la custodia de la casa aquella diligencia que deben poner los hombres cuidado-
sos y diligentes, si hubiese sucedido alguna cosa, nada le incumbirá a él.» ídem el famosísimo texto
de las Instituciones de Justiniano (inst. 3, 23, 3) traducción que leemos en el interesantísimo —ya
clásico— trabajo de ALFONSO DE COSSIO, «Los riesgos en la Compra-Venta» R. D. P. 1944, pág. 363
y su nota 6, y que reza así: «una vez contraída la venta, es decir, si el contrato se hace sin mediar
escrito, desde que se conviene el precio, el riesgo de la cosa vendida incumbe inmediatamente al
comprador y esto, aunque la cosa no le haya sido entregada todavía». (El texto íntegro y completo
puede hallarse en: García del Corral, op. cit., pág. 113. El texto es diáfano y precioso). Como dice
COSSIO, en lug. citado, pág. 364 «El principio, tal y como se contiene en la compilación justinianea,
es acogido por nuestro Derecho histórico. Así la ley 17, título X del libro III del Fuero Real, dispo-
ne que "si algún home vendiere casa o cavallo, o otra cosa cualquier; e si después que la vendida fuere
cumplida, la casa ardiere, o cayere, o el cavallo se muriere, u otro daño cualquier le viniere ante que lo
haya recebido el comprador, el daño sea de aquel que la compró y el pro otrosi, si en alguna cosa mejo-
rare la cosa vendida: y esto sea si el vendedor no alargó de dar la cosa vendida o si no se perdió por su
culpa, o si no fizo Pleyto, que si se perdiese o si se dañase, que el daño fuere suyo y no del comprador:
ca en estas tres cosas el vendedor debe haber el daño e no el comprador: pero si algún pro y viniere,
sea del comprador"››. En el mimo sentido, si bien con mayor claridad, se expresa la ley 23 título V,
Part. V: «Cumplese la vendida en dos maneras: la una se face en escrito; la otra sin él: cuando se face
sin escrito, aviniéndose comprador e vendedor, uno de la cosa, otro del precio, dende en adelante, el
daño que viniese de la cosa, es del comprador. Eso mismo decimos cuando se face por escrito; luego que
la carta es acabada e firmada con testigos, dende adelante es el daño del comprador, maguer la cosa non
sea pasada al su poder.» Vide también SOTO NIETO: «El caso fortuito y la fuerza mayor», Barcelona,
1965, pág. 151 y ss. La S del TS de 6 de octubre de 1965. Pero a pesar de todo, esta doctrina ha me-
recido, como ha dicho CASTÁN ("Derecho Civil Español Común y Foral", tomo IV, Madrid 1962,
pág. 90) «un juicio crítico desfavorable de la mayoría de los autores; este sistema destruye el juego
normal de los contratos bilaterales». Y CASTÁN, con evidente visión incluso profética, tenía razón.
Nosotros mantenemos una posición crítica con respecto a esta doctrina, y además somete-
mos que en todo caso, está mal interpretada, dándole una extensión de la que carece.
199
la entrega. Se dice que si el vendedor ha de sufrir el riesgo cuando es culpable,
es claro que cuando no es culpable no ha de sufrirlo, y por lo tanto quien ha de
sufrirlo es el comprador, y apoya este decir el art. 1.182 que dice que quedará
extinguida la obligación de entregar, cuando esta perece sin culpa del deudor, con
lo que quien la sufre es el comprador que es el acreedor de la entrega.
Todos estos argumentos se deshacen si se considera.
3º Argumentación contraria oportuna

1) El art. 1.452 es un precepto que está incluido en el Código civil dentro y
como regulación de compraventa, y se refiere a esta situación especial. Y esta re-
gulación especial no puede extenderse a otros supuestos distintos (art. 4ª Código
civil). Y ¿cuál es el objeto de dicha regulación especial? Pues, el daño o provecho
de la cosa vendida, cosa que es muy distinta del perecimiento.
Si la cosa, ha desaparecido CLARO que no puede entregarse y el vendedor
—como dice el art. 1.182— no la puede obtener.
En cambio, si la cosa se ha estropeado algo o si ha mejorado el comprador
tras la tradición21 la hace suya tal como está, mejor o peor.
2) Pero la argumentación a nuestro entender más seria y dominante es
aquella que con toda lógica defiende que la consecuencia que atrae el «pericu-
lum» para el comprador, es que este, como la cosa se ha perdido, ha perecido,
no existe, se queda sin ella, y sufre las consecuencias que comportan para el
deudor-vendedor la liberación de entregarla y de entregar su «id quod interest»
o equivalente.
Pero, nadie dice ni existe fundamento alguno para añadir a esta pérdida la
barbaridad de que, encima que no haber recibido la cosa, debe pagar el precio,
aquel precio que se obligó a pagar a cambio de recibir la cosa22.
Y, por encima de toda la literatura jurídica que se ha derramado, sepamos
que es el mismo legislador el que acoge este argumento. En efecto: el art. 1.124 del
Código civil (que precisamente regula la resolución) dice literalmente lo siguiente
en favor del comprador. Dice que el perjudicado «También podrá pedir la reso-
21
El problema de los riesgos en la compraventa, contempla el menoscabo o perecimiento
fortuito, no culpable, en el periodo que media entre la perfección del contrato (constitución de la
obligación de entregar la cosa y pagar el precio) y la tradición (que comporta ya la transmisión domini-
cal —art. 609 del CC). Después de efectuada la tradición, claro está que todo lo que sobreviene afecta
al dueño como tal dueño, no como comprador. Pero la discusión versa acerca de lo que ocurre si
vendida la casa, pero aun no entregada, perece o se menoscaba. ¿Quién corre el riesgo, quién lo sufre?
22
Nótese; Si la cosa vendida sufre un determinado menoscabo fortuito, claro que el comprador,
al recibirla, la recibe con tal menoscabo y lo sufre. Peri si la cosa se pierde, es claro que ineludiblemente
sufre la carga de no poderla recibir y consecuentemente padece el riesgo de la pérdida. Pero, esta es la
trascendencia del riesgo. Pues al no recibir la cosa, él puede resolver el contrato y no pagar el precio.
En fin, que si deviene un caso fortuito, el hecho de que el deudor no cumpla, no entregue, por
caso fortuito, ello a nuestro juicio, no enerva el derecho del perjudicado a proceder a la resolución
del contrato.
200
lución, aun cuando después de haber optado por el cumplimiento, CUANDO
ÉSTE RESULTARE IMPOSIBLE».
3) Después de este inciso del art. 1.124 que acabamos de mencionar, se
produce una concordancia con las consecuencias del principio informador (cau-
sa) antes mencionado. Nunca hay que presumir que exista contratante alguno
que esté dispuesto a obligarse a hacer o pagar algo, sin la contraprestación. E
imaginaros que a un lego le preguntarais si le parece bien esto del «periculum est
emptoris». Bastante «periculum» tiene con quedarse sin la cosa23.
VII. GÉNERO Y ESPECIE: ARTS. 1.124 Y 1.504 DEL CÓDIGO CIVIL
1. En general
El art. 1.124 regula la facultad que tiene el perjudicado ante el incumpli-

miento de la obligación recíproca (contraprestación) de optar, bien por la resolu-
ción, bien por el incumplimiento más la indemnización de los daños y perjuicios.
Ni por un momento cabe duda que el incumplimiento de la obligación de
pagar el precio, a cambio de recibir el bien inmueble, es un caso especial o singu-
lar incardinable dentro del supuesto general que regula el art. 1.124.
Al ser el art. 1.124 un precepto de carácter general (respecto a las obligacio-
nes recíprocas) por su naturaleza general y atrayente, nutre y suple el art. 1.504 en
todo menos en la corrección que el propio artículo comporta de tal modo, que en
el ámbito especial de la compraventa de bienes inmuebles, el art. 1.124 provoca
que los requisitos que a su tenor han de concurrir para que proceda la resolución
deben alcanzar las características generales que exige el art. 1.124, como tales
requisitos generales y se exigen también conjuntamente los requisitos específicos
del art. 1.50424.
23
Vide nota anterior.
24
Expresamos esto, porque tiene decisiva y pragmática importancia el que, los requisitos
exigidos para la aplicación del art. 1.124, son también exigidos para aplicar el art. 1.504. Ello ha
permitido tanto al T.S. como a los Tribunales de instancia flexibilizar y complementar el art. 1.504
del CC en su incidencia en los casos concretos. Una frecuente desviación fruto de la codicia huma-
na (tan frecuente que incluso Díez Picazo, como veremos, alude a ella op. cit. pág. 830) hace que
un comprador que ha pagado todos los plazos del precio aplazado todos ellos nutridos, quedando
pendientes sólo el último pequeño cuantitativamente, nimio, se encuentre con que transcurridos
unos días del último vencimiento, recibe un requerimiento de resolución y comoquiera que el art.
1.504 C.C. para la compraventa de inmuebles dispone que después de recibido el requerimiento
el juez no podrá conceder nuevo plazo, habría, tomando el art. 1.504 «ad pedem litterae» que de-
clarar tal resolución. Pues bien, he visto muchas intentonas pero ninguna de ellas ha conseguido
que la desvergüenza triunfara. El argumento fácilmente empleado para evitar el desafuero es el de
aplicar al art. 1.504 las exigencias de viabilidad de la resolución ex art. 1.124 (vide nota anterior)
y entre ellas, la de que el incumplimiento sea esencial (en el sentido de la S. de 6 de septiembre de
2010) es decir no nimio, insignificante. Y el último plazo es en relación con la totalidad del precio,
201
Por esto la jurisprudencia sostiene que, aun en el caso de aplicación del art.
1.504 el incumplimiento deber ser esencial25.
2. La especialidad del art. 1.504 consiste sustancialmente en la atribución de un

privilegio al comprador
El privilegio, sustancialmente consiste en que por grave que sea el incumpli-

miento existente aun después de vencido el plazo, el vendedor víctima no puede
oponerse a que tardíamente le pague el comprador, aun fuera de plazo, pues solo
después de que el vendedor haya practicado el requerimiento (que ha de ser de
resolución practicado por acta notarial o judicialmente) nace la resolubilidad, pu-
diendo hasta este momento purgar su demora y estando operativo el contrato. Así
pues, en la compraventa de bienes inmuebles, pese a la gravedad del incumplimien-
to, de ningún modo existe la posibilidad de resolver a instancia del vendedor-vícti-
ma, si (además de haber vencido el plazo) no precede el requerimiento de resolución.
Yo no he penetrado en la «mens legislatoris» pero en la práctica, esto constituye un
estímulo a la normalidad contractual y al principio de conservación del contrato.
3. La teórica contrapartida del privilegio: el robustecimiento del derecho del ven-

dedor
a) El final del art. 1.504 no puede ser más taxativo y contundente pues
dice: «hecho el requerimiento el juez (teóricamente, digo) no podrá concederle
una insignificancia, y esta insignificancia (cuya demora a lo mejor ha sido ladinamente inducida)
es impotente para provocar la resolución (Sic. S. T.S. 30 de abril de 1996). La extensión, en fin,
de los requisitos exigidos para resolver ex art. 1.124 a la resolución del art. 1.504 permite siempre
enriquecer este último precepto en aras de una más perfecta y equitativa justicia del caso.
Transcribamos finalmente el decir de DÍEZ PICAZO quien en su citado Tomo II, pág. 831 dice
lo siguiente: «Por ejemplo, el demandante trata de recuperar la cosa vendida y pagada en su casi
totalidad para aprovecharse de una revalorización que entre tanto tal cosa ha experimentado en el
mercado. En estos supuestos y en otros parecidos es posible aplicar la idea de la exceptio doli o del
abuso del derecho de resolución». Otro argumento más al servicio de la equidad.
25
La importante sentencia del TS de 6 de septiembre de 2010 proporciona una visión pano-
rámica del tratamiento jurisprudencial del art. 1.124 del CC, y en ella se consolida la doctrina de
que el art. 1.124 ampara la resolución por decisión del perjudicado no sólo cuando el incumpli-
miento se debe a una voluntad deliberadamente rebelde del obligado sino que prescindiendo de
ello se atiende a una realidad objetiva, bastando que el incumplimiento fáctico sufrido, comporte
la frustración del fin del contrato. En ella, categóricamente, se afirma: «En la actualidad la doctrina
de esta Sala acerca del incumplimiento resolutorio no exige esta deliberada y rebelde voluntad, sino
que en base a criterios más objetivos, se entiende que en este caso se produce un incumplimiento
ESENCIAL, que impide al acreedor obtener aquello buscado con la conclusión del contrato que en
la compraventa es el precio. Por tanto, debe concluirse que este incumplimiento se produjo, puesto
que consta probado que el precio aun no se ha pagado, ni tan solo se ha consignado, de modo que
se han cumplido los requisitos exigidos por esta Sala para la efectividad de la resolución del con-
trato de compraventa por falta de pago del precio, de acuerdo con lo dispuesto en el art. 1504 CC.
202
(al comprador) nuevo término», en contraste, con el art. 1.124 (que es norma
general como hemos visto) que en cambio dispone «El Tribunal decretará la
resolución que se reclame a no haber causas jurídicas que le autoricen para se-
ñalar plazo». El art. 1.124 pues, también restringe la concesión de plazo, pero
está muy lejos de la contundencia y absolutividad propia del citado inciso del
art. 1.504.
b) Pero hemos dicho «teóricamente» porque en la realidad este no seña-
lar plazo que significa que debe acogerse la resolución ineludiblemente luego
de «hecho el requerimiento» no opera con esta anunciada absolutividad. He-
mos constatado con frecuencia un fenómeno ciertamente feo. Precio aplazado
con plazos iniciales bastante sustanciosos, en tanto que los últimos o el último
son, en relación a los otros, propiamente insignificantes. Aparentes relaciones
fluidas entre vendedor y comprador: «No te preocupes si tienes alguna dificul-
tad para esto están los amigos» dice el vendedor. Un buen día, satisfecho ya
casi todo salvo el último o unos pocos últimos plazos pendientes, estos no se
satisfacen puntualmente. Deviene el requerimiento (la finca por lo que sea ha
aumentado de valor, a lo mejor por razones urbanísticas) de resolución y, según
el art. 1.504 el juez no puede concederle al comprador un nuevo plazo y ha de
decretar la resolución.
Pero no es así. Jamás pasa tal cosa. ¿Y el argumento?: Suele ser el siguiente.
Comoquiera que el art. 1.504 es un caso particular de la regulación general del art.
1.124 no puede decretarse la resolución si no existe el consiguiente incumplimien-
to. Pero como no genera la resolución cualquier incumplimiento sino que solamen-
te el incumplimiento esencial26 no hay incumplimiento, y desaparece el supuesto de
aplicación del precepto. La obligación de pagar el precio ha de ser «esencialmente»
incumplida. Y si se paga casi todo no está «esencialmente» incumplida.
4. El supuesto de aplicación del precepto (1.504)
El art. 1.504 se aplica a la compraventa de bienes inmuebles, tanto si están

inmatriculados en el Registro de la Propiedad, como si no lo están, se aplica tanto
si existe una condición resolutoria expresa escrita como si esta no existe.
Y se aplica igualmente aunque exista un pacto expreso, por el que se excluya
su aplicación, de tal modo que ha de entenderse que la exigencia de este requeri-
miento para resolver no es renunciable.
Así pues, el comprador goza de este privilegio, tanto si existe pactada con-
dición resolutoria como si no existe, como si, en fin, se pacta una resolubilidad
automática.
26
Vide «supra» nota 24.
203
5. Advertencia con respecto al pacto de condición resolutoria expresa o pacto co-
misorio
Es peligroso pactar que el impago provoca la resolución automáticamente,

suprimiendo el derecho de la víctima a optar por pedir el cumplimiento o pedir
la resolución pues si se suprime el derecho a optar o si el «si volet» de los textos
romanos, se deja el contrato al arbitrio puro del comprador, pues este puede por
solo su decisión de no pagar y el consecuente hecho de no pagar, conseguir la
resolución y por ende la desaparición del contrato, y sabido es que es contrario
a derecho que el contrato quede a la decisión de una sola de las partes27. Aunque
pocas veces, se han dado casos en que este exceso verbal ha causado la declara-
ción de nulidad del contrato.
VIII. EL PRECIO APLAZADO, LA CONDICIÓN RESOLUTORIA EXPRESA, Y LA PUBLICIDAD

INMOBILIARIA REGISTRAL
1. La constancia de que existe en la compraventa de un inmueble determinado

precio aplazado o parte del precio no satisfecho
Aunque en una compraventa determinada, aún perfecciona en escritura pú-

blica e inscrito el dominio a favor del comprador exista la simple mención de la
existencia de precio aplazado si esta finca hace tránsito por cualquier otro título
legítimo en virtud de negocio jurídico efectuado por el comprador a favor de un
tercero, este tercero28 y los sucesivos terceros, jamás estarán afectados ni les perju-
27
Vide la categórica disposición del art. 1.256, respondiendo al mismo espíritu el art. 1.115
del Código civil. Por esto si el deudor del precio, está obligado por un contrato en donde se dice
que el impago de aquel produce automáticamente y de pleno derecho la resolución del contrato, es
claro que si él solo decide no pagar por su sola decisión se resuelve (por nulo: art. 1.115) el contra-
to, dependiendo todo ello de su sola voluntad. Por esto los juristas romanos, ya efectuaron la opor-
tuna advertencia salvadora. En realidad es la víctima el acreedor que puede pedir el cumplimiento
o «si volet» si él quiere resolver el contrato. Pues la resolución automática depende solo del incul-
pador si es automática. (Vide Digesto Libro XVIII, título III, 3). Vide sic. art. 1.115 Código Civil.
28
Nos referimos naturalmente al tercero del art. 34 de la Ley Hipotecaria. Pero hay que
tener cuidado, en este caso dado que el art. 34 dispone la desprotección (en el sentido de no pro-
tección) del tercero que parece de buena fe, es decir, que conoce la realidad jurídica material,
máxime si esta deviene en conocimiento del adquirente por la publicidad registral. Pero en este
caso, aunque del título dominical del vendedor inscrito se desprenda que el precio no está pagado,
hay que advertir que existe una norma especial cual es la del art. 11 de la Ley Hipotecaria, que con-
tundentemente expresa, que la simple mención del precio aplazado no es oponible a terceros, si
tal precio aplazado no está amparado bien por una garantía hipotecaria inscrita, bien por constar
inscrita el otorgamiento de una condición resolutoria explícita. Y decimos esto, porque como vemos
el tercero si no existe la hipoteca o la condición resolutoria explícita escrita, está incólume y no le
afecta el aplazamiento del precio. La finca, ni él, responden de su pago.
204
dicara aquella resolución que optando por ella mediante el idóneo requerimiento
que efectúe el vendedor. Tales adquirentes, estarán protegidos por su condición
de terceros hipotecarios del art. 34 de la Ley Hipotecaria, siempre que hayan
inscrito su derecho guardando el principio de tracto sucesivo29.
Claro que la exigencia de buena fe (desconocimiento insalvable) que efectúa
el art. 34, podría conducir a pensar que la mención podría hacer ver al subadqui-
riente y siguientes que el contrato podría resolverse. Pero es ocioso e inútil entre-
tenerse en esta elucubración. El art. 11 de la Ley Hipotecaria30 es taxativo, claro y
contundente: «la mención del precio aplazado, conforme al artículo anterior no
surtirá efecto en perjuicio de tercero, a menos que se garantice aquel con hipoteca
o se dé a la falta de pago el carácter de condición resolutoria explícita».
Por esto, el precio aplazado y la facultad de resolver solo afectará a los si-
guientes adquirentes mediante la resolución, si el derecho de crédito así aplazado
no está amparado por uno de estos dos gravámenes sobre la finca vendida: O bien
la hipoteca en garantía de dicho precio, o bien el pacto expreso de que la falta de
pago provoca la resolución «si volet» el vendedor.
Está pues claro que el vendedor, que ha concedido un aplazamiento de
pago, si quiere, en caso de que no le paguen, resolver el contrato y recuperar la
finca, si esta finca ya ha sido transmitida por el comprador, solo podrá resolver
eficazmente, bien mediante la previa constancia registral del pacto de condición
resolutoria expresa, bien, si ejecuta la hipoteca, cobrando el importe resultante de
la ejecución o adjudicándose la finca por el valor correspondiente31.
29
Insisto, aunque sean terceros y estos para ser protegidos deben tener buena fe (en el
sentido del desconocimiento del defecto discordancia) como dispone el mismo art. 34 de la Ley
Hipotecaria, aquí, nunca quedará afectado por pretensión resolutoria alguna del vendedor (que
dispuso en favor del causante particular del tercero) ya que, para que ello sea oponible a terceros
requiere el cumplimiento y constancia registral de lo que se expresa en la nota anterior, o sea, con-
dición resolutoria explícita, o hipoteca (inscritas).
30
Vide las dos notas inmediatamente anteriores.
31
Aun pese al mal ambiente que existe hoy respecto a la ejecución hipotecaria, sobre todo si
termina con la adjudicación del bien hipotecado en favor del acreedor (máxime si aún queda saldo
suficiente en favor del acreedor) y consiguiente lanzamiento del dueño gravado expulsándole de su
finca; pese a todo ello, es más corto, fácil y sencillo, entrar directamente en un juicio ejecutivo, es decir,
en un proceso de ejecución: Vide art. 129 de la Ley Hipotecaria (acción hipotecaria ejercitable direc-
tamente sobre los bienes hipotecados) que remite a su vez a lo dispuesto en el título IV del libro III
de la Ley de Enjuiciamiento Civil (Vide sic, capítulo V de dicho título). Antes de la promulgación de
la vigente Ley de Enjuiciamiento Civil, la Ley Hipotecaria era de regulación autosuficiente y los pro-
cedimientos para hacer valer la hipoteca estaban clara y diáfanamente dispuestos por la propia Ley (y
su Reglamento). Ahora (no precisamente para simplificar y facilitar la singularidad de eficacia del pro-
ceso) se remite a la LEC, que concentra todos los procedimientos, estuviera como estaba, plenamente
contenido en la Ley Hipotecaria que por algo se llama «Ley hipotecaria». No es bueno complicar.
De todas formas el sufrido abogado ha de comprender que un proceso de ejecución hipotecaria
(que es una ejecución) consume muchísimo menos tiempo que un proceso declarativo de resolución
que luego de terminado (tiempo largo) solo dispensa la plenitud y realidad de la pretensión si se insta
después el proceso de ejecución. Y efectivamente dos es más que uno. Y además el cauce de oposición
del trámite de ejecución es estrechísimo y por ello más privilegiado para el acreedor.
205
Y en verdad, atendido lo que después se dirá siempre es más recomendable
servirse de la garantía hipotecaria, que no de la condición resolutoria.
2. El requerimiento de resolución
a) En general
Ya se comprende que el requerimiento de resolución es necesario, pues el
vendedor a quien no le pagan puede optar entre pedir el cumplimiento o proce-
der a la resolución. Y claro está, como no tiene ambos derechos sino uno solo de
ellos, para ejercitarlos es menester que32 manifieste el sentido de su opción.
Al principio se declaró jurisprudencialmente que el requerimiento producía
sus efectos «sin necesidad de acudir a juicio», después se dijo que aunque era
así, en juicio había de decidirse si el efecto retenido por el requerimiento era
conforme a derecho o si el requerimiento era correcto, terminando la evolución
jurisprudencial afirmándose que, es preciso el requerimiento, pero para hacer
efectiva la resolución hace falta bien la conformidad bien una resolución jurisdic-
cional ejecutoria33.
b) El requerimiento, la resolución y su aparente automática constancia re-

gistral
La lectura del art. 59 del Reglamento Hipotecario produce al que desea
proceder a la resolución por incumplimiento amparable por un pacto expreso
resolutorio inscrito una gran ilusión: qué fácil y sencillo es el procedimiento.
En efecto, aquel vendedor que sufra el impago del precio, garantizado con
pacto resolutorio expreso debidamente publicado por el Registro en el folio co-
rrespondiente a la finca vendida, puede conseguir que se «reinscriba» la finca a
su favor. Bastará que se «haga constar la notificación judicial o notarial hecha al
comprador por el vendedor» de quedar resuelta la venta y se acompañe el título
del vendedor34.
32
Aunque este requerimiento que ahora analizamos es aquel que pretende la resolución
de una compraventa de inmuebles, guardando las especialidades que aquí se expresan, en todo lo
demás ha de estarse a lo dicho «supra» en el capítulo III de este modesto estudio.
33
Remitimos al capítulo III antes citado y a la nota anterior. De todas formas si se trata del
interés justo del comprador es más prudente, no ya no dar la conformidad sino que dentro del pla-
zo notarial institucional para contestar, se intervenga en el requerimiento manifestando de forma
expresa la oposición o disconformidad a la resolución.
Digo esto porque aparte de que yo creo que la efectividad del requerimiento solo se alcanza
con la conformidad o la resolución judicial, es mejor y más seguro explicitar la disconformidad.
Solo una sentencia, que yo conozca, da eficacia resolutoria si no hay oposición. Y —repito— aun-
que no creo que este criterio esté consolidado, por si las moscas, es más prudente —insisto— ma-
nifestar ya «ab initio» la disconformidad.
34
El texto reglamentario no puede ser más atractivo y falsamente confortante para el ven-
dedor que pretenda resolver: En efecto. El precepto establece la posibilidad de que el Registrador
206
Es decir según aparenta el art. 59 si el vendedor rectamente amparado por
una cláusula en la que expresamente se pacte la resolución de pleno derecho
por el impago del precio puede conseguir la finca se inscriba de nuevo a favor
del vendedor, con solo pedirlo al Registrador acompañando el requerimiento de
resolución y la escritura de propiedad que amparaba al vendedor.
Mas, no es así. Rotundamente este precepto no se aplica, ni se consigue el
efecto que dispone, de ninguna manera. Ningún Registrador reinscribe a favor del
vendedor según el mandato del art. 59. Y los recursos ante la Dirección General
de Registros y el Notariado y procesos ante la jurisdicción ordinaria, siempre han
confirmado estas calificaciones registrales. No sólo se ha exigido la conformidad
del comprador a tal resolución —o la resolución judicial— sino que además exige
que conste la devolución del precio recibido, que si existen letras de cambio, se
acredite que se han utilizado o se aporten, etc., etc.35.
retroinscriba, es decir, practique una nueva inscripción de dominio de la finca vendida, otra vez en
favor del vendedor con un trámite tan simple y sencillo como el siguiente: presentando al Registro
el requerimiento notarial dirigido por el vendedor insatisfecho al comprador notificándole la reso-
lución de la venta, acompañando además el título que amparaba al vendedor (el título de dominio
en favor del vendedor) y tras tal presentación el Registrador reinscribe, otra vez, el dominio en
favor del vendedor, todo ello en el folio correspondiente a la finca vendida.
Cuántos pueden caer en el error de imaginarse que esto —que es lo que dice el art. 59 del
Reglamento hipotecario aplicable a las ventas en las que existe el pacto explícito de dar a la falta de
pago, pleno derecho, el efecto resolutorio— ocurre así, sin más. Pero no es así, como hemos visto
se requiere para recuperar el dominio, y para que esta recuperación luzca publicada en el Registro,
apareciendo de nuevo como titular dominical el vendedor, para conseguir esto —repito— hace
falta, bien la explicita conformidad del comprador, bien la consiguiente sentencia ejecutoria que
decrete la resolución o la disponga que está bien hecha.
Así pues, esta atractiva simplificación es sólo un espejismo.
Y cuando algo parezca tan extraordinario un consejo: Verifica la jurisprudencia.
Luego de recomendar el estudio de la jurisprudencia y de las múltiples resoluciones de la
DGRN, no está de más examinar el art. 82 de la Ley Hipotecaria, cuyo espíritu, en el fondo, no está
muy lejos de la complementación jurisprudencial.
35
Además de la nota anterior «supra» núm. 31 véase la abundante jurisprudencia y
relación de resoluciones de la DGRN que aparecen en el Código de Legislación Hipotecaria y
del Registro Mercantil, cuarta edición, págs. 406 y sgtes. (GARCÍA GARCÍA, Código de Legislación
Hipotecaria. Madrid, 2004. Ed. Civitas) de cuya lectura no puede prescindir el estudioso de
estos temas.
Señalamos empero como más significativas algunas de las Sentencias o Resoluciones allí
mencionadas: Por ejemplo la resolución de la DGRN de 19 de julio de 1994 dice: «la reinscrip-
ción a favor del vendedor exige no sólo los requisitos del artículo 59 RH, sino que el vendedor
haya cumplido sus obligaciones y también el consentimiento o allanamiento del comprador, o en
su defecto la resolución judicial». Poco después continúa diciendo «La Sentencia de 6 de octubre
de 2000 entiende que la resolución no puede ser declarada judicialmente sin el ejercicio de la acción,
cuya exigencia sólo es eludible cuando se da una resolución convencional, pero de existir resistencia
por alguno de los contratantes es precisa la postulación procesal mediante la demanda o reconven-
ción, no viendo idónea la vía de excepción». Cita también dos resoluciones de la DGRN de 16 y 17
de septiembre de 1987 que exigen para la inscripción de la finca nuevamente a favor del vendedor
que éste oponga a la disposición del comprador todas las letras de cambio no vencidas para evitar
así una doble ejecución.
Finalmente, alude GARCÍA GARCÍA en lug. citado, a la clara exigencia de que se consignen
todas las cantidades a devolver sin que tal devolución puede ser excusada por compensación con
207
Por todo ello, en suma dos consejos: Es más práctico ir directamente a la
acción especial hipotecaria – hoy ejecutiva36 – que al declarativo, solicitando la re-
solución y consiguiente condena a restituir. Y si se es el requerido, hacer constar,
contestando el requerimiento, la disconformidad. En suma que el art. 59 perece
ante la fuerte judicialización.
IX. RESOLUCIÓN-RESILIACIÓN
En un contrato de tracto-único, (como por ejemplo la compraventa) si se

opera la resolución, como el contrato se convierte en ineficaz, desaparece, «no
hay venta» y es natural que el vendedor tenga que restituir el precio, y el com-
prador tenga que retrotransmitir el fundo. Esto es consecuencia ineludible de la
desaparición (resolución) del contrato37.
Pero si, por ejemplo, lo que se resuelve es un contrato de arrendamiento que
consiste en la cesión temporal de un uso, contra el pago de sucesivos pagos corres-
pondientes a periodos temporales preestablecidos (alquileres), la resolución com-
porta la desaparición, la extinción del contrato, también conduce ineludiblemente a
la restitución. Y esta restitución comporta la devolución de las rentas percibidas, y la
devolución del uso que se disfrutó. Pero, ¿cómo va a devolverse un uso, del que ya
se ha disfrutado, en el tiempo pasado? Y lo pasado, irremediablemente pasado está.
importe alguno de cláusulas penales y cita, entre otras muchas las resoluciones de la DGRN las
citadas de 16 y 17 septiembre de 1987, 19 de enero de 1988, y 2 y 4 de febrero de 1988, así como
la Resolución de 8 de mayo de 2003.
La conclusión pragmática es clara. El automatismo que parece aflorar del art. 59 del re-
glamento es, en la realidad, inexistente. Y la razón que informa las mencionadas SS del TS y las
resoluciones de la DGRN es evidente y justificativa de una interpretación correctiva, clara teniendo
en cuenta el institucional carácter complementado de la jurisprudencia, y el ordenamiento jurídico
en su conjunto, al amparo, en fin, de los arts. 1º y 3º del Código civil.
36
Vide art. 129 de la Ley Hipotecaria que remite para el procedimiento de ejecución al
título IV del libro III, capítulo V. Vide «supra» nota 31.
37
En general, la resolución produce los consiguientes efectos destructivos del contrato «ex
tunc» (efecto retroactivo) que se pulveriza desde el principio, generándose consecuentemente el
deber de restitución de las recíprocas prestaciones ya efectuadas por una u otra parte, o la libera-
ción de prestar aquellas aún no cumplidas. Vide al efecto lo que dice DIEZ PICAZO en sus Funda-
mentos de Derecho Civil Patrimonial Tomo II op. cit. pág. 872. En dicho lugar se dice lo siguiente:
«La doctrina tradicional ha entendido que la resolución se produce con efectos retroactivos y
alcanza, por consiguiente, a los negocios que pudiera haber realizado el demandado frente a quien
la resolución se pronuncia. En especial, a los actos dispositivos y los de constitución de derechos
sobre el bien objeto de restitución. De acuerdo con esta idea, se aplica la máxima según la cual,
una vez resuelto el derecho, quedan igualmente resueltos los derechos, que sobre aquel se hubieran
podido constituir (resoluto iure dantis, resolvitur ius concessum)».
Seguidamente muestra el autor ciertos recelos frente a tal doctrina, en cuanto que sostiene
que su radicalidad puede fallar o ser inoportuna. Pero más adelante, tal como veremos en la nota
siguiente, al concretar estos recelos viene a coincidir sensiblemente con la doctrina de TRAVIESAS y
con lo que aquí practicamos, siguiéndole en el fondo a aquel.
208
TRAVIESAS dice que esta situación (en los contratos, no de tracto único sino de
tracto sucesivo) es una resolución sólo para el futuro y la llama RESILIACIÓN38.
Y uno piensa que tuvo razón, y que la actual modernidad confirma esta
razón. Situémonos en el presente y en el actual desahucio por falta de pago. El
desahucio por falta de pago, es la expresión procesal, de un caso particular del
art. 1.124 del CC. No puede exigirse, según este precepto, el cumplimiento y a la
vez la resolución. O se pide que se condene al deudor a cumplir, o por el contrario
se resuelva el contrato pero no se pueden pedir ambas cosas.
Pues, ¿qué ocurre hoy? Pues que en el ejercicio del desahucio por falta de
pago de las rentas, se pide (y se obtiene) la resolución y además el pago de las
rentas atrasadas.
Y es sencillo, la resiliación actúa para el futuro pero el uso ya disfrutado,
que no puede devolverse, ha de pagarse y este pago exigido, puede entenderse
como el equivalente estimado y convenido del disfrute del uso cedido que así se
restituye39. El efecto resolutivo afecta al tiempo futuro que resta por transcurrir.
Para el futuro si se resuelve ni hay disfrute ni hay renta.
38
DIEZ PICAZO, con la claridad que le caracteriza, define su posición y explicita sus recelos
diciendo en la pág. 873 op. citada: «Nosotros creemos que, en términos generales, la regla de la retroac-
tividad de los efectos resolutorios puede aplicarse cuando se trata de relaciones obligatorias de cambio
con efectos instantáneos, pero que no puede aplicarse cuando afecta a relaciones duraderas, que total o
parcialmente se encontraban consumadas (p. ej., arrendamiento, suministro, contratos de agencia y de
concesión mercantil). La resolución, en estos casos, extingue el vínculo obligatorio con puros efectos
ex nunc e impone entre las partes los consiguientes deberes de liquidación de la situación.
La STS de 11 de junio de 1991 indica que «los arts. 1124 y 1504 CC no se eluden entre sí,
sino que se complementan en el sentido de que la regla general para toda clase de obligaciones
recíprocas, contenida en el primero, hace aplicación de modo específico y concreto en el segundo
cuando se trata de un contrato de compraventa de bienes inmuebles, de forma que, declarada la
resolución, se ha de volver a un estado jurídico preexistente, retomando el anterior estado, con
reintegro por cada contratante de las cosas y valor de las prestaciones que aportaron por razón del
contrato, o lo que es lo mismo, los efectos se producen ex tunc, sin perjuicio de los derechos de
terceros adquirentes, con arreglo a los arts. 1295 y 1298 CC y a las disposiciones de la LH».
Es así manifiesta la coincidencia en el fondo muestra con la doctrina de TRAVIESAS «Obligacio-
nes recíprocas» se publicó en la Revista de Derecho Privado, año 1929, pág. 273. Allí por lo que aquí
respecta TRAVIESAS dice lo siguiente (pág. 327): «No es dudoso que la resolución decretada, conforme
al art. 1.124 del Código civil, opera retroactivamente ex tunc». Más adelante remacha con claridad
afirmando: «Por la resolución se restaura la situación jurídica anterior al momento de la perfección del
contrato». Y finalmente diáfanamente precisa: «Ocurre esto, dice, v. gr., CAPITANT, en los contratos de
tracto sucesivo. Hay propiamente resiliación (resolución para lo futuro), no resolución. En tanto que
las partes han cumplido sus obligaciones, el contrato ha funcionado de manera normal, ha producido
sus efectos regulares y no puede tratarse de borrarlo. Habría imposibilidad material de hacerlo.»
39
Así pues, en los contratos de tracto único (como en la compraventa o la permuta por
ejemplo) la resolución del art. 1.124 destruye el contrato (vide Civ. 1.123), pero en los de tracto
sucesivo (como el arrendamiento) la resolución opera «ex unc» solo para el futuro sin que el de-
sahucio por falta de pago (caso particular del art. 1.124) al permitir la reclamación de la rentas
atrasadas y a la vez la resolución infringe el mandato de que ha de pedirse ora la resolución, ora
el cumplimiento, no ambas cosas a la vez. Nótese que el art. 40.2 de la Ley de Arrendamientos
Urbanos de 24 de noviembre de 1994 dispuso lo siguiente: «El arrendador en los supuestos de
resolución del contrato por falta de pago podrá ejercer acumuladas y simultáneamente la acción
de resolución del contrato y la reclamación de las cantidades adeudadas». La nueva Ley de Enjuicia-
miento civil, al regular este procedimiento que se incardina en el juicio verbal (art. 250.2), no altera
209
Sea cual sea la justificación, lo que «de facto» ocurre es que la resiliación
actúa no «ex tunc» sino «ex nunc»40. Y entendemos por «resiliación» la resolución
de los contratos de tracto sucesivo. Así pues la resiliación rompe el vínculo pero
solo para el futuro. En este futuro ni el arrendatario puede disfrutar del objeto
arrendado, ni tiene —es natural— la obligación de pagar el alquiler. Pero como el
pasado es indestructible41 e irrestituible, sólo provoca en la práctica efectos hacia
el futuro.
esta posibilidad de pedir el desahucio y el pago de las rentas atrasadas a la vez, pues el art. 438.3 3º
permite expresamente la acumulación de la acción del desahucio por falta de pago y de reclama-
ción de las rentas atrasadas.
Esto no contradice —insisto— la disyuntiva del art. 1.124: «o la resolución o el cumpli-
miento». Como la «resiliación» actúa solo «ex nunc» para el futuro, al pedirse la resolución se pide
para el futuro y por ello las rentas atrasadas han de pagarse pues corresponden a un periodo que
el contrato estuvo vigente. El arrendatario disfrutó de la finca, y la contrapartida: rentas, debía pa-
garse. Pero la resolución actúa solo para el futuro, y por esto lo que no puede hacer el arrendador,
es desahuciarle y pedirle las rentas futuras hasta el vencimiento contractual.
Si se contempla la misma realidad, prescindiendo de la doctrina de Traviesas —y en el fondo
de DÍEZ PICAZO también— la conclusión será la misma.
La resolución provocaría —así contempladas las cosas— la destrucción del contrato. Para el
futuro no se disfrutaría por el arrendatario del local, ni tendría este obligación de pagar las rentas.
Y para el pasado habría que estar al afecto restitutorio. Pero qué ocurre: Pues que como el disfrute
ya ha acaecido, el disfrute no puede restituirse (porque es imposible) y ha de restituirse por el
equivalente estimado que son las rentas correspondientes a este disfrute, que es lo que dispone en
el fondo el art. 1.120 del Código civil.
40
Vide nota anterior.
41
210
ALGUNES CONSIDERACIONS FONAMENTALS
EN LA REGULACIÓ DE LES PARELLES DE FET
per
ROBERT FOLLIA CAMPS
7 de maig de 2013
Advertiment previ. No es pretén en aquest treball estudiar tota la proble-

màtica de la regulació d’aquestes parelles, sinó, simplement, fer referència a uns
punts que crec que tenen gran importància i que estan especialment relacionats
amb la pràctica notarial. Aquests punts, que contenen una simple opinió perso-
nal, són al meu entendre:
I. ORIGEN I CANVI DE FONAMENTACIÓ DE LA NORMATIVA
Com ja és de sobra conegut, la regulació d’aquestes parelles té el seu origen,

per primer cop dins l’Estat espanyol, en la Llei 10/1998, de 15 de juliol, d’unions
estables de parella. En el Preàmbul s’afirma que «al marge del matrimoni, la so-
cietat catalana d’avui presenta altres formes d’unió en convivència, de caràcter
estable» i també que quant a la parella heterosexual ja havia merescut l’atenció
de la legislació en alguns aspectes parcials referents a la filiació, l’adopció o a la
tutela. Però que «hom arriba al convenciment que és procedent establir una re-
gulació més completa i matisada sobre la convivència de les parelles de fet, amb
independència de llur orientació sexual».
Però el que no diu clarament, i és natural que no ho digui, és que aquesta
regulació va néixer fonamentalment no per regular els efectes de les unions hete-
rosexuals, que no ho necessitaven, ja que ja se’ls havien reconegut els aspectes més
importants i, a més, es podien casar, sinó per les unions homosexuals, mancades de
tota regulació i, per tant, desconegudes pel Dret quant als seus efectes i que estaven
necessitades d’una regulació que els reconegués un cert status i uns certs efectes.
I és en el mateix Preàmbul que ho manifesta indirectament quan es diu: «La
parella heterosexual que viu maritalment, si no es casa, és per voluntat pròpia.
211
La parella homosexual no es pot casar encara que ho desitgi. La primera és capaç
d’engendrar descendència biològica, la segona no». Per això regulava en capítols
separats la normativa sobre parelles heterosexuals i homosexuals, negant a les
primeres drets successoris en la successió intestada i, en canvi, reconeixent-los
a les parelles homosexuals en l’article 34, exigint, però, per a l’acreditació de la
parella homosexual, l’escriptura notarial de constitució, atorgada conjuntament
(art. 22), mentre que l’heterosexual es podia acreditar tant per escriptura pública
de constitució, com pel transcurs d’un termini de convivència de dos anys, o sense
termini si hi havia hagut convivència i tenien un fill comú (arts. 1 i 2).
Per a les unions homosexuals, l’escriptura de constitució era, doncs, un re-
quisit formal inexcusable, quelcom semblant al matrimoni civil per a les pare-
lles heterosexuals. En altres paraules, les parelles heterosexuals si volien tenir
un status familiae s’havien de casar canònicament o civilment. La unió estable
per convivència tenia uns efectes limitats. En canvi, a les parelles homosexuals
l’escriptura de constitució els donava un cert status no familiar1, però sí en relació
amb els dos.
II. LES UNIONS ESTABLES DE PARELLA EN EL LLIBRE II DEL CODI CIVIL DE CATALUNYA
Avui tot això ha canviat del tot. El matrimoni és una institució tant de les
parelles heterosexuals com de les homosexuals. Àdhuc els membres de les dues
tenen, si s’escau, la consideració de progenitors. Quina és, doncs l’essència i fi-
nalitat de la regulació de les parelles de fet? Existeixen parelles de fet, fora de
l’àmbit de la Llei? Es poden excloure, mitjançant pacte, els efectes de la Llei? Hi
ha antecedents històrics de les parelles de fet que ens puguin guiar?
Podria semblar que aquestes parelles de fet acollides a la Llei, eren com un
matrimoni de segona categoria. Quelcom semblant al concubinat del dret romà,
com una unió estable però sense affectus maritalis, que normalment es donava en
unions on un membre de la parella no tenia la categoria de ciutadà. Si bé més tard
s’estengué a tota mena de persones2.
Crec, però, que el tractament de la parella estable en dret català al que més
s’assembla, en relació amb el dret romà, és al matrimoni, ja que aquest no neces-
sitava cap formalitat, almenys en l’època clàssica. Com diu SCHULZ3, en el dret
1
GARRIDO MELERO diu, referint-se a la regulació de les parelles homosexuals en la Llei de
10/1998: «si lo miramos sin apasionamiento, consistía en la regulación de un matrimonio “adultera-
do” pero matrimonio al fin y al cabo para los homosexuales». Martín GARRIDO MELERO, El régimen
jurídico de las parejas de hecho, Ponència al Seminari de la UIMP, agost de 2005, Ed. Thomson-
Civitas, p. 123.
2
Juan IGLESIAS, Derecho romano, Barcelona, Ediciones Ariel, 1972, p. 563.
3
FRITZ SCHULZ, Derecho romano Clásico, Barcelona, Bosch Casa Editorial, 1960, p. 106.
212
clàssic el matrimoni es constitueix per acord no formal. No s’exigeix per la llei
fórmula o acte simbòlic, ni col·laboració de sacerdot o magistrat, ni inscripció a
cap registre. La humanitas romana volia deixar clar que és només la lliure llibertat
de l’home i la dona el que constitueix l’element essencial del matrimoni. El que
sí s’exigeix és que, a diferència del matrimoni modern, el consentiment o affectus
maritalis sigui continu o durador4, que és el que succeeix en la convivència de la
parella estable, que dura mentre hi hagi convivència more uxori.
En el dret català, la Llei recull la unió estable com un matrimoni sense for-
malitats però gairebé amb els mateixos efectes i reconeixements que el matrimoni
civil (art. 231-1.1). No atorga solament deures i drets entre la parella, sinó que
atorga, entenc, un cert status famili. Així, la potestat parental, que es dóna pel fet
de ser progenitor, legal no biològic, és idèntica que en el cas de matrimoni, i les
facultats que s’atorguen al que no és pare legal en casos determinats (arts. 236-14
i 234-15), és també idèntica tant pel cas de matrimoni com pel de convivent en
parella estable. Té també els mateixos drets successoris que el cònjuge vidu, en
concurrència amb els fills, i hereta exclusivament quan no hi ha fills, passant per
davant dels pares. La ineficàcia del testament per ruptura del matrimoni, també es
predica de la cessació de convivència en parella estable (art. 422-13 CF). No con-
té cap declaració, com la de l’article 314 del Código de Derecho foral de Aragón
que afirma: «La pareja estable no casada no genera relación alguna de parentesco
entre cada uno de sus miembros y los parientes del otro». I a Catalunya al passar
al davant, com hem vist, el membre de la parella que sobreviu als pares legítims
del mort, hi ha un efecte, negatiu és clar, però que afecta la família de l’altra part.
III. EL FONAMENT DE LA PARELLA ESTABLE: LA CONVIVÈNCIA MORE UXORI
Mentre l’essència del matrimoni rau en el consentiment, nuptias, consensus,

non concubit facit5, en la parella estable l’essència es fonamenta en la convivència,
sempre que es consideri more uxori, no simplement amistosa o fins i tot sentimen-
tal.
En primer lloc, doncs, és necessari que la convivència sigui more uxori, és a
dir amb intenció de sentir-se units per una relació estable i en una comunitat de
vida anàloga a la matrimonial, no simplement amical. LONGO MARTINEZ6, seguint
el que ja havia dit respecte l’antiga Llei GARRIDO MELERO7, afirma que perquè hi
4
IGLESIAS (1972), p. 548.
5
DIGESTO, 50,17,30.
6
LONGO MARTINEZ,Antonio, «La parella estable i les relacions convivencials d’ajuda mú-
tua», La Notaria, n. 3 (2000), p. 120.
7
GARRIDO MELERO (2005), p. 110 i ss.
213
hagi convivència anàloga a la vida matrimonial, a més de l’adequada base afectiva,
hi ha d’haver vocació de permanència i exclusivitat temporal. LLEBARIA8 assenyala
que l’existència d’una comunitat de vida demana que existeixi un projecte vital, la
decisió de compartir en el present i en el futur les necessitats de cada dia derivades
del lliure desenvolupament de la personalitat, i que aquest projecte estigui dotat
d’estabilitat. Aquesta convivència more uxori és repetida contínuament per la ju-
risprudència. Com exemple la STSJC de 4 de setembre de 2008, la qual declara
que encara que la Llei (l’anterior, però el Codi actual segueix igual) no defineix
què s’ha d’entendre per convivència «de su propia terminología se infiere que es
preciso: a) que la pareja viva bajo el mismo techo teniendo una vivienda habitual
común, y b) que tratándose de convivencia more uxori esta reúna ciertas caracte-
rísticas, esto es, se asemeje a la convivencia matrimonial aun sin el vínculo jurídico
del matrimonio», i fa referència a la doctrina del Tribunal Suprem com la constitu-
ció voluntària o permanència en el temps, l’aparença pública de comunitat de vida
anàloga a la matrimonial (STS 12-9-2005) o la unió de vida para conjugal d’una
parella en un temps indefinit (STS 5-7-2001), afegint més endavant que «no poden
assimilar-se les relacions sentimentals amb la convivència more uxori ni amb la ma-
trimonial, ja que només les relacions convivencials comporten els efectes jurídics
determinats per les Lleis en cas d’extinció o cessament».
En canvi jurisprudència i doctrina mantenen un criteri força més flexible
quan es tracta de determinar si hi ha necessitat de conviure sempre junts, sinó
que sembla que és suficient conservar l’ànim de reunir-se quan estan separats.
LONGO9 diu que l’exigibilitat de viure junts dins la unió matrimonial ha estat molt
matisada per la doctrina i la jurisprudència, i no és condició necessària ni suficient
perquè hi hagi vertadera comunitat de vida. LLEBARIA10 diu que la convivència no
és sinònim de companyia física continuada, sinó que és compatible amb temps
en què els convivents no estan en companyia, però mantenen inalterable l’ànim
de compartir el seu projecte vital. Una Sentència de l’Audiència Provincial de
Barcelona, de 3 de maig de 2007, va assenyalar que l’important són les aparences
d’estabilitat, sense necessitat de conviure d’una forma permanent i en la mateixa
casa, i que la convivència marital el que implica és la relació afectiva o sentimental
de la parella. És curiós que en el dret romà succeís el mateix amb el matrimoni.
Segons IGLESIAS, no era necessària una convivència efectiva, el matrimoni existia
encara que els cònjuges no habitessin la mateixa casa, sempre que un i altre es
guardessin la consideració i respecte deguts11.
8
LLEBARIA SAMPER, Sergio, a Libro Segundo del Codigo Civil de Cataluña, Madrid, Sepin,
2011, p. 936-937.
9
LONGO (2000), p. 120.
10
LLEBARIA (2011), p. 937.
11
IGLESIAS (1972), p. 547.
214
Però aquesta convivència o voluntat de viure junts, more uxori, es necessita
en tot cas, tant si hi ha escriptura de constitució com si es vol acreditar pel trans-
curs de dos anys de convivència. El que passa és que en cas d’acreditar-se per la
convivència durant dos anys, a més de demostrar que es viu conjuntament caldrà
acreditar també que conviuen more uxori, és a dir, que existeix una comunitat de
vida anàloga a la matrimonial. Mentre que si hi ha escriptura de constitució, tot
això es pressuposa; ara bé, si es demostrava que no existia aquesta convivència
more uxori, l’escriptura no tindria valor, es tractaria d’una aparença, d’un frau a
la llei. Potser es podria afirmar que l’escriptura de constitució de la unió estable
no té en el Codi, a diferència de la Llei anterior, pel que fa a les parelles homo-
sexuals, efectes substantius, sinó només de presumpció legal, que evita haver de
demostrar aquella convivència.
Aquesta necessitat de convivència more uxori ens porta a dos supòsits concrets:
1. Què passa si existint voluntat efectiva de conviure no es pot portar a ter-
me per un cas fortuït i aliè a la voluntat dels atorgants? Per exemple, si a la sortida
de la notaria un accident causa la mort d’un dels membres de la parella. Cercant
un exemple més insòlit, si després de firmar l’escriptura un d’ells té un atac de cor
i mor en la mateixa notaria. Crec que no hi ha dubte que existiria legalment dita
parella i produiria tots els efectes, entre ells el successori, que gaudiria d’acord
amb els termes de la llei, amb preferència als drets dels pares del que sobreviu.
Ja que l’escriptura de constitució té eficàcia des d’aquell moment, no necessita
haver iniciat la convivència, sinó simplement l’ànim de conviure. Altra cosa és
que si voluntàriament no anés seguida de convivència, hi hauria frau i, per tant,
l’escriptura quedaria sense efectes.
2. En canvi no crec que passi el mateix si es tracta d’una escriptura de
parella de fet atorgada in articulo mortis. En aquest cas, falta l’ànim de conviure
junts, es volen només que es produeixin certs efectes. Si bé s’admet el matrimoni
en aquest supòsit, cal tenir en compte que el matrimoni el fa el consens, mentre
que la convivència en parella estable, per ésser tal, necessita convivència. I crec
que no valdria ni que s’atorgués per legitimar una situació de parella de menys de
dos anys, perquè la convivència ha d’ésser posterior a la data de l’atorgament, i
l’atorgament contemplatio mortis exclou la convivència futura. De totes maneres
hauria d’ésser objecte de prova si hi havia intenció de viure junts en cas de no
morir, en altres paraules, si la previsible mort era causa o només ocasio per atorgar
l’escriptura. En tot cas, ha d’ésser el notari el que davant del cas concret decideixi
si hi cap o no l’escriptura de constitució de parella.
El que sí que es podria autoritzar en aquest cas és una acta de notorietat
per acreditar que portaven més de dos anys de convivència more uxori, però no
una acta mixta en què acreditessin que portaven ja uns mesos i volien continuar
vivint junts, ja que són dos mitjans diferents i en certa manera oposats. L’acta ha
d’acreditar que portaven més de dos anys convivint more uxori.
215
IV. EL PUNT DE CONNEXIÓ PER PODER AUTORITZAR L’ESCRIPTURA
Potser en aquests moments aquest sigui el problema principal. La legislació

anterior demanava que almenys un dels membres de la parella tingués el veïnatge
civil català (arts. 1.1 i 19). Molts autors estimaven que el precepte era inconstitu-
cional, ja que les qüestions de dret internacional i interregional són competència
de l’Estat. En l’actual no es diu res. I en certa manera és millor, ja que es tracta de
legitimar una situació de fet i, en aquest punt, hem de partir d’un punt de vista
de criteri de territorialitat més estricte. Que és el que declara l’article 111.3-1: «El
Dret civil de Catalunya té eficàcia territorial...» Advertim que és possible que es
publiqui alguna Instrucció o Resolució per part de la Direcció General dels Re-
gistres i del Notariat o de la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques de la
Generalitat i que, per tant, tot el que dic pugui quedar obsolet.
La nostra posició és que el veïnatge civil no té res a veure en aquest punt. És
el fet de la residència real, sigui quin sigui el temps que s’hi porti, sempre que es
tingui ànim de permanència. Per exemple, veig factible que una parella subjecta a
la legislació que sigui, es traslladi a Barcelona amb ànim de viure-hi i vulguin des
del primer moment constituir-se com a parella de fet. Jo no hi veig cap problema,
sempre que es manifesti la voluntat de constituir-se com a tal d’acord amb la legis-
lació catalana i es fixi el lloc on volen viure. Crec que ni tan sols faria falta l’empa-
dronament previ, si bé seria convenient. La parella de fet o unió estable de parella
quedaria constituïda i produirà tots els efectes respecte a Catalunya, llevat que hi
hagués frau. Això no vol dir que quedin sense efecte les normes i principis civils,
fonamentalment successoris, que es regiran per la llei personal, però que són in-
dependents de la constitució d’aquesta parella. Si els dos són espanyols, no crec
que el notari hagi de fer cap indagació, ja que el problema del frau queda bastant
diluït, a més no es pressuposa. I en tot cas seria difícil de detectar pel notari.
Altra cosa és si una de les parts o les dues són estrangers. Si els dos tenen el
permís de residència o bé un és espanyol i l’altre té el permís de residència, no
s’hi veu massa problema. I això encara que el permís de residència fos temporal,
per estudis, per exemple. Perquè residint a Catalunya i declarant la voluntat de
constituir-se en parella de fet, d’acord amb la legislació catalana no fa falta res
més. D’acord amb la doctrina de la Resolució-Circular de la Direcció General
dels Registres i del Notariat, referent a matrimonis civils del mateix sexe, es pot
celebrar el matrimoni civil entre homosexuals «aunque la legislación nacional del
extranjero no permita o no reconozca la validez de tales matrimonios», i admet
com a punt de connexió «la vecindad admistrativa, concepto vinculado a la resi-
dencia habitual de sus miembros»12.
12
Resolución-Circular de la Dirección General de los Registros y del Notariado de 29 de
julio de 2005, Sobre matrimonios civiles entre personas del mismo sexo: «la analogía con la figura
216
L’aplicació del dret català a les parelles de fet que es constitueixin a Catalu-
nya i que declarin la voluntat de constituir-se en parella estable, d’acord amb la
legislació catalana, tenen al seu favor, a més, la norma del article 9.2 del Código
Civil, que estableix quant al matrimoni com a punts de connexió supletoris: la
llei elegida pels dos en document públic (l’escriptura de constitució), la llei de la
residència comuna immediatament posterior a la constitució i la llei del lloc on es
constitueix. Igualment, l’article 50 del mateix Código Civil. Tot això, atenent la
quasi igualació que la llei catalana fa de la parella de fet amb el matrimoni. També
cal tenir en compte la tendència de la jurisprudència a aplicar la llei del lloc a
falta d’haver al·legat llei aplicable. Així, una Sentència de l’Audiència Provincial
de Girona, de 2 d’octubre de 2002, va aplicar el dret català en la liquidació d’una
parella de fet de nacionalitat suïssa ambdós, que no havia fet escriptura de convi-
cència, només reconeguda per convivència de més de dos anys, parella en què cap
dels dos no va al·legar l’aplicació del dret suís.
El problema es complica en casos d’estrangers quan cap dels dos o un
d’ells no té permís de residència. ¿És suficient que estiguin empadronats, ja
que s’entén com a sinònim de «vecindad administrativa», o bé fa falta un cert
ànim de residència? No podem oblidar que en aquest cas, el perill de frau, per
obtenir un permís de residència o la nacionalitat o la reagrupació familiar, és
quelcom normal. Per això la doctrina de la Direcció General dels Registres i del
Notariat, en la Instrucció de 31 de gener de 200613, «sobre los matrimonios de
complacencia», a fi d’evitar-los, demana al jutge que faci una indagació prèvia
per veure si hi ha aparences de frau, és a dir, si es tracta d’un matrimoni real o
d’un matrimoni de conveniència. El notari no pot fer aquesta indagació, però
tampoc pot autoritzar escriptures que tinguin aparences clares de frau. Per això
crec que el que cal és tenir una cura especial, semblant, per exemple, a la que es
té per comprovar la identitat del testador malalt. Entenc que, a més de fer certes
preguntes, s’hauria de demanar, com a mínim, el certificat d’empadronament,
per complir el que en diu la Direcció «vecindad administrativa», ja que el perill
de frau (obtenir el permís de residència o la reagrupació familiar com a única
finalitat) és molt normal. El notari, per altra banda, no crec que estigui facultat
de las parejas de hecho homosexuales reconocidas y reguladas por un amplio número de leyes
autonómicas españolas que, bien como criterio de conexión bien como elemento delimitador del
ámbito de aplicación, acuden preferentemente a la vecindad administrativa, concepto vinculado a
la residencia habitual de sus miembros» (ADGRN, 2005, p. 660).
«Todo ello conduce a la obligada conclusión de que el matrimonio celebrado entre español y
extranjero o entre extranjeros residentes en España del mismo sexo, será válido por aplicación de
la ley material española, aunque la legislación nacional del extranjero no permita o no reconozca la
validez de tales matrimonio.» (ADGRN, 2005, p. 661).
13
Instrucción de 31 de enero de 2006 de la Dirección General de los Registros y del No-
tariado Sobre los matrimonios de complacencia. Anuario de 2006, ps. 6031-6048. especialmente ps.
6044 a 6048.
217
per fer un interrogatori, com el que preveu la citada Instrucció de la Direcció
General, per evitar els matrimonis de complaença. En tot cas, s’hauria d’evitar
que el certificat fos de data massa recent, encara que aquesta data, entenc, no
convé que figuri en el cos de l’escriptura, la qual s’ha de limitar a dir que els
compareixents volen ser parella de fet, que volen viure en tal lloc, on ja estan
empadronats, i que ho acrediten amb el certificat que entreguen, el qual queda
unit a l’escriptura. Cal que quedi clar que la parella de fet queda constituïda en
aquell moment. Per tant, si al notari se li exhibeixen documents que proven que
fa temps que la parella conviu, pot utilitzar-los per formar-se el criteri que no
hi ha frau, però sense incorporar-los (tret del certificat d’empadronament, com
hem dit), ni fer-ne menció a l’escriptura, ja que, repeteixo, l’escriptura acredita
el fet de voler-se constituir com parella i sotmetre’s a la legislació catalana, que
pressuposa la convivència more uxori llevat que es provi el contrari. Potser la
compareixença de dos testimonis, encara que fossin instrumentals, donaria una
certa seguretat al notari.
Aquest criteri de territorialitat estricta, quant a l’autorització de l’escriptura
de constitució, es lògicament opinió meva i mentre no hi hagi cap Resolució o Ins-
trucció que en digui res és el notari qui ha de determinar si pot o no autoritzar-la.
La doctrina no s’ha pronunciat amb gaire claredat. LONGO14 sembla compartir
aquest criteri, sobretot per la manifestació de voler-se acollir a la legislació cata-
lana. En canvi GONZÁLEZ BOU15 considera que quan la parella es constitueix per
escriptura pública sempre serà necessari determinar la llei aplicable quan els seus
membres siguin de diferent veïnatge o nacionalitat.
Altra cosa seria si portessin més de dos anys empadronats al mateix lloc i
volguessin fer acta de notorietat per acreditar la seva condició de parella estable.
Aquesta acta ve prevista en la disposició addicional 2a de la Llei 25/2010, de 29
de juliol, que aprova el Libre II, i que és un dels mitjans de prova en tots els su-
pòsits. Però en aquest cas, la manifestació dels atorgants no és suficient, fan falta
altres proves, com en totes les actes de notorietat, ja que no es tracta de declarar la
voluntat de constituir-se en parella, sinó d’acreditar que ho són per la convivència
notòria de més de dos anys. Per tant, com en totes les actes de notorietat el notari
pot i ha d’exigir les proves que cregui pertinents per fer el judici de notorietat.
Com a mínim dos testimonis, encara que no trobo que sigui suficient. Altres pro-
14
LONGO (2000), p. 124.
15
GONZALEZ BOU, Emilio, «La convivencia estable en pareja. Constitución extinción y ex-
clusión», a El nuevo derecho de la persona y de la familia, Barcelona, Bosch, 2011, p. 513, després de
citar a GARRIDO MELERO, per qui sembla que la solució més adequada és l’aplicació de la llei del lloc
de residència; i la de INMACULADA ESPIÑEIRA, que parteix d’aplicar com a primer punt de connexió
la llei establerta pels membres que formen la parella, que estima que «Por tanto, cuando la pareja
estable se constituye mediante escritura pública, siempre será necesario determinar la ley aplicable
a la pareja cuando sus miembros sean de distinta vecindad o nacionalidad».
218
ves podrien ser el contracte de lloguer o compra d’immoble a nom dels dos, un
extracte de compte corrent, també a nom dels dos, etc.
Al meu parer, són tres els tipus de documents notarials que poden acreditar
que una parella és legalment parella estable:
En primer lloc l’escriptura, no acta, de constitució de parella, on es declara
la voluntat de constituir-se com a tal d’acord amb la llei catalana i on s’assenyala
el domicili familiar. M’atreveixo a dir que potser es podria afegir que normalment
viuran en pisos separats, però amb una unió semblant a la matrimonial, encara
que l’afirmació reconec que és atrevida.
En segon lloc, acta (no escriptura) de notorietat per testimoniar que porten
més de dos anys com a parella de fet, és a dir de convivència more uxori. En aquest
cas és el notari qui ha de declarar que està justificada la notorietat i per això pot
exigir les proves que estimi necessàries per acreditar-ho, com ja hem dit abans.
I en tercer lloc, una acta de manifestació de la parella estable que ja té un o
més fills i que a part del llibre de família volen tenir un document que ho acrediti
En aquest cas el requeriment es farà a efectes de deixar constància d’aquest fet,
al·legant l’article 234.1 del Codi civil de Catalunya. En aquest cas potser seria
convenient incorporar una fotocòpia de les pàgines corresponents del llibre de
família o del certificat de naixement dels fills.
V. SOBRE LA POSSIBILITAT D’UNA ESCRIPTURA DE NEGACIÓ D’UNIÓ CONVIVENCIAL
Les disposicions del Codi civil de Catalunya sobre unions convivencials són
en principi imperatives. LLEBARIA16 és molt contundent quan diu «la ley reconoce
la convivencia como pareja estable con absoluta independencia de la intención de
los sujetos. Estos tendrán voluntad de compartir un proyecto de vida, más puede
que no lo tengan de formar una pareja estable legal. Da lo mismo. El efecto legal
es inexorable». Modestament creiem que exagera una mica, ja que hi ha moltes
sentències, algunes de les quals hem citat abans, que assenyalen la necessitat de
convivència more uxori i que les simples relacions sentimentals no produeixen
aquest efecte. Recordem la citada STSJC de 4 de septembre de 2008: «no poden
assimilar-se les relacions sentimentals amb la convivència more uxori ni amb la
matrimonial, ja que només les relacions convivencials comporten els efectes jurí-
dics determinats per les lleis en cas d’extinció del cessament». I és que una inter-
pretació tan radical podria portar a situacions molt difícils, no volgudes per cap
de les dues parts. Recordem que perquè hi hagi unió convivencial no és necessari
sexe distint, ni que visquin sempre junts, sinó un ànim de vida estable i convivèn-
16
LLEBARIA (2011), p. 938.
219
cia more uxori. Actualment molts estudiants, de diferent o igual sexe, conviuen en
un mateix apartament i a més pot ser que tinguin relacions sexuals, però no more
uxori, ja que són casos en què no hi ha intenció de constituir una parella estable.
Però podria passar que en cas de desavinença un dels membres manifestés que sí
convivien more uxori. Jo crec que seria qüestió de prova. Però és molt difícil de
distingir si era una relació simplement d’amistat, encara que tinguessin relacions
sexuals, o si existia ànim de convivència estable. I és encara més difícil de demos-
trar si hi havia ànim d’enganyar per part d’un dels dos. De la mateixa manera que
no es pot obligar una parella que té un fill que es casi, entenc que tampoc es pot
obligar que es consideri parella estable una parella que no en tenia l’ànim.
Precisament per evitar aquests problemes, crec que és possible una es-
criptura o si es vol una acta de manifestació, en què les dues parts, sempre que
siguin majors d’edat i no hi hagi cap altra circumstància (com la diferència no-
tòria d’edat per exemple, o de fortuna) que faci pressuposar el frau o l’engany,
declarin de la seva intenció de no voler constituir-se en parella estable, malgrat
conviure plegats. Declaracions que com sempre estaran subjectes a revisió ju-
dicial, però que en principi són un mitjà de prova vàlid. Aquest punt ja es va
discutir en el primer Observatori de Dret Civil, però no es va arribar a cap
acord, i la norma actual no fa cap referència a aquest punt. LLEBARIA al parlar
de l’efecte automàtic radical —que ell defensa— de la llei, ho explica dient que
«tal imposición se justifica por la finalidad de proteger situaciones de inferio-
ridad o desequilibrio, en las que el ejercicio de la autonomía privada no suele
corregir los déficit sobrevenidos17». I això mateix deien alguns membres de
l’Observatori. Però atesa la manera de viure actual, crec que aquesta escriptura
no només seria convenient, sinó que faria reflexionar els que van a conviure,
però no tenen cap intenció de considerar-se parella estable, semblant al matri-
moni. Evidentment el notari abans d’autoritzar-la hauria d’estar convençut que
no hi havia aparences de frau i raonar d’alguna manera en l’escriptura el perquè
d’aquestes declaracions.
També sembla partidari d’aquest parer GONZALEZ BOU18, que estima que
aquelles persones que volen ser lliures en les seves relacions personals i patrimo-
nials amb la seva parella haurien d’atorgar una escriptura pública per preservar
aquesta llibertat, si bé subsistiran els efectes protectors mínims al membre més
dèbil.
LÓPEZ BURNIOL19, en canvi, en uns comentaris a la Llei anterior, es mostra
totalment contrari, tant als que volen que no hi hagi reglamentació, com a la pos-
17
LLEBARIA (2011), p. 938.
18
GONZÁLEZ BOU (2011), p. 537.
19
LÓPEZ BURNIOL, Juan José, «La ley catalana de uniones estables de pareja», RJC, n. 3
(1999), p. 650.
220
sibilitat d’exclusió dels seus efectes, ja que el principi de llibertat ve condicionat
pel de responsabilitat. Es pot elegir entre viure sol o en parella, però si s’escull
aquesta darrera opció —diu— «no implica en modo alguno una vía para eludir
las responsabilidades derivadas de una vida en común, que surgen tanto entre los
convivientes, como respecto de terceros».
VI. LA UNIÓ ESTABLE DE PARELLA I EL RÈGIM MATRIMONIAL
La convivència en parella estable, com ja hem dit abans, té uns efectes molt
semblants al del matrimoni, com es demostra plenament en el llibre IV del Codi
civil (successions), potser més que en el llibre II que les regula. Però en aquest
llibre II, al regular-les, no conté cap article que proclami la identitat d’efectes,
sinó preceptes concrets referents a punts concrets. I aquests són precisament
un reflex de les mateixes disposicions respecte el cas de la separació de béns.
Així, l’article 234-9 estableix la Compensació econòmica per raó de treball, i re-
met a les regles que figuren en la secció del règim de separació de béns dins el
matrimoni. Igualment, l’article 234-3 els permet comprar per mitges amb pacte
de supervivència, i remet a l’article 231-l5, que regula aquesta figura només en
el cas de règim de separació de béns. Tot això va pressuposar per a les parelles
estables un règim de separació de béns molt d’acord amb la consideració que dit
règim de separació de béns no és pròpiament un règim econòmic matrimonial,
ja que cadascun dels cònjuges conserva l’administració i disposició dels seus
béns. Aquí afegim que no creiem que es pugui fer cap pacte amb semblança
als capítols matrimonials, ja que el Codi civil de Catalunya que tantes vegades
assenyala al costat dels cònjuges els convivents en parella estable, no diu res
d’aquests darrers al regular els capítols. Per això estimo que el règim patrimo-
nial de les parelles estables és sempre el de separació de béns, que implica una
certa consideració com a solters, amb les especialitats que estableix el Codi,
en els articles 234-1 a 12. Que si bé poden fer qualsevol tipus de pacte, aquest
tindrà caràcter obligatori, però no tindrà eficàcia directa, a menys que adoptin
algunes de les fórmules que amb independència de l’estat civil puguin establir
les persones, per exemple societats, àdhuc les de guanys que regula el Código
Civil (arts. 1672 i 1675).
La jurisprudència és variable, però en tot cas preval el fet que per a la seva
constitució no s’estableix cap règim matrimonial. La Sentència de l’Audiència
Provincial de Barcelona de 17 de maig de 2006 és rotunda: «Ninguna unión de
hecho genera un régimen económico similar al matrimonial.» En casos concrets
parlaran d’una societat irregular, d’una certa comunitat sobre uns determinats
immobles, d’un enriquiment injust, etc., però el tractament base és d’uns sol-
ters que viuen junts i que poden fer determinats negocis en els quals no queda
221
plenament identificada la titularitat20. Crec molt interessant la STSJC de 21 de
juny de 2007 que sembla admetre pactes diversos, decantant-se per l’aplicació del
principi d’autonomia privada. És una sentència molt completa. Confirma, afir-
mant que va encertar la doctrina de la Sentència apel·lada, que després de negar
l’aplicació analògica de la normativa reguladora de la sociedad de gananciales o de
les comunitats de béns a la «unión paramatrimonial», admet expressament i amb
caràcter general «como no podía ser de otra forma» el principi d’autonomia priva-
da dels convivents en parella estable per regular les seves relacions patrimonials,
admetent que poguessin constituir comunitat de béns mitjançant pacte exprés o
tàcit que derivi d’actes concloents, apuntant que una solució raonable podria ser
la d’una societat irregular de naturalesa mercantil, si bé en el cas concret no ho
estima i també s’oposa a la negació de la donació i a la doctrina del «levantamien-
to del velo»21.
Al meu entendre, repeteixo, no es poden pactar règims de comunitat en les
constitucions de parelles de fet. Es poden fer els pactes que estimin convenients,
però seran pactes que els obligaran però que no produiran efectes directes. L’es-
sència, em sembla a mi, dels règims patrimonials en les parelles de fet en la legis-
lació catalana, és el de separació absoluta de béns, amb tots els pactes i renúncies
que la llei preveu. Poden pactar, a més, tot el que vulguin, però seguint les normes
dels contractes civils o mercantils, ja que en un altre cas no tindrien més eficàcia
que l’obligatòria entre ells. Així podrien pactar, per exemple, que faran totes les
compres a mitges i amb pacte de supervivència, però això no convertiria automà-
ticament les compres amb aquest caràcter si les fes un d’ells oblidant-se del pacte,
sinó que només serviria, en tot cas, per exigir davant dels Tribunals que es com-
plís el pacte. Podrien també, constituir societats, fins i tot tàcites, derivades de fets
concloents, o comunitats de béns però servant sempre les normes del Codi civil
o del mercantil, no com a règim matrimonial. Igualment, podrien pactar que més
endavant farien una societat a la qual aportarien el que sigui, però sols serviria,
20
Una enunciació i sistematització de les principals sentències es por veure a LLEBARIA
(2011), p. 950-951.
21
RJC, n. 7 (2007) 7, p. 1494. Creiem interessant reproduir aquests raonaments de la sen-
tència: «Y la verdad es que la sentencia impugnada (Fundamento jurídico l) después de negar —
acertadamente— la aplicación analógica de la normativa reguladora de la sociedad de gananciales
o de las comunidades de bienes a la “unión paramatrimonial” con fundamento en las SS del TS,
Sala 1, de 18 de mayo de 1992 —nótese que es una de las citadas en el recurso—, de 21 de octu-
bre de 1992, de 22 de julio de 1993 y de 23 de julio de 1998, viene a admitir expresamente y con
carácter general —como no podía ser de otra forma— el principio de autonomía privada de los
convivientes en la unión de pareja estable para regular sus relaciones patrimoniales, al contemplar
la posibilidad de constituir el régimen de comunidad de bienes mediante “pacto expreso…o tácito
que se derive de actos concluyentes” apuntando que una solución razonable —la STS de 18 de mayo
de 1992 se muestra en parecido sentido— bien pudiera ser la de apreciar la existencia de una “so-
ciedad irregular de naturaleza mercantil cuando por consecuencia del esfuerzo mutuo, en actividades
comerciales coincidentes e integradas en un hacer conjunto dentro del operar comercial se generó un
patrimonio común”».
222
en tot cas, per exigir davant els Tribunals perquè es constituís, però mai es tindria
per constituïda directament pel pacte.
En la doctrina LLEBARIA22 també es refuta que en base al principi d’autono-
mia privada es pugui establir un sistema de comunicació matrimonial semblant a
l’establert pel matrimoni, ja que l’autonomia es troba amb obstacles insalvables,
com ara diverses presumpcions legals o regles referents a la responsabilitat pa-
trimonial davant tercers o la creació de patrimonis separats (com per exemple la
sociedad de gananciales).
LONGO23 manté un criteri més flexible. Entén que el llibre II parteix del
principi de llibertat gairebé absoluta dels membres de la parella en l’ordenació
de les seves relacions econòmico-patrimonials durant la convivència. Per a ell, si
bé admet que és discutible la subjecció, sense més, a un règim de guanys, admet
un règim pactat d’efectes anàlegs, si més no inter partes. Igualment admet que es
pot pactar un règim de comunitat, si bé els seus efectes respecte als béns aportats
sembla que exigirien el corresponent negoci causal, onerós o gratuït. Per tant, el
seu parer no és gaire diferent del que nosaltres sostenim.
En canvi GONZÁLEZ BOU24, en sentit contrari, afirma que no veu cap pro-
blema pel que no pugui pactar-se en l’escriptura de constitució qualsevol règim
patrimonial, adaptant la seva regulació als que es preveuen en la regulació ma-
trimonial, si bé en cas de no existència d’escriptura es pressuposarà sempre la
separació absoluta de patrimonis.
VII. EL CONTINGUT DE L’ESCRIPTURA
L’escriptura de constitució de parella estable té un contingut mínim. La de-

claració de la seva voluntat de constituir-se com a parella estable d’acord amb la
legislació catalana (potser millor citar el llibre II i els seus articles referents a la
parella) i la declaració d’absència d’impediments. No hi ha necessitat d’acompa-
nyar cap document, si bé és convenient aportar el certificat d’empadronament,
que serà imprescindible —com hem raonat abans— quan es tracti d’estrangers
sense permís de residència.
Ara bé, fa falta quelcom més?, és convenient afegir-hi certs pactes? Ja hem
dit que no hi tenen cabuda cap mena de capítols, és a dir, cap subjecció a un rè-
gim matrimonial, encara que sigui amb la transcripció de la seva normativa, sense
remissió general, el règim serà l’equivalent al de separació de béns, de manera que
cada membre conserva el domini, el gaudi i l’administració dels seus béns.
22
LLEBARIA (2011), p. 946.
23
LONGO (2000), p. 125.
24
GONZÁLEZ BOU, (2011), p. 523.
223
La normativa actual, a diferència de l’anterior que incloïa normes referents a
despeses comunes (arts. 4 i 23) i responsabilitat solidària d’ambdós membres de
la parella davant tercers (arts. 5 i 24), declara a l’article 243-3.1 que «les relacions
de parella estable es regulen exclusivament pels pactes dels convivents, mentre
dura la convivència». Ara bé, repetim, ¿és convenient establir aquests pactes en
l’escriptura de constitució?
Segons LLEBARIA25 no és normal que figurin aquests pactes a l’escriptura, ja
que en el moment de la seva constitució no es pensa amb això, però ho considera
convenient, ja que la major part de separacions de parelles acaben al jutjat. Algun
notari el que fa és un resum de les obligacions i deures bàsics de la Llei, tot ex-
plicant-los i posant-los com a pactes. Jo, per la meva part, estimo que l’escriptura
de constitució no ha de fer menció a cap pacte. Com a màxim referència a què
en document a part estableixen els pactes que regulen la convivència. I és que
l’escriptura de constitució és un document destinat a la circulació, a presentar on
calgui per acreditar el fet de l’existència de parella estable, i no interessa gens a
la persona o funcionari a qui s’hagi de presentar quins són els pactes que tenen
respecte el treball comú o respecte el que passa si es dissol la parella. En la ins-
cripció de matrimoni, que és al que més s’assembla, no es diu res sobre règims
econòmics, com a màxim si es van fer o no capitulacions i si s’han modificat.
Aquesta escriptura que, com ja he dit, es pot mencionar, encara que no cal-
gui, que es farà o que es fa a continuació, pot contenir tots els pactes que no vagin
en contra de la llei, la moral o de l’ordre públic (art. 1225 Código Civil). Fins i tot
pot incloure, com preveu l’article 234-5, els pactes en previsió a una ruptura de
la convivència, per la qual cosa no cal que sigui anterior a un mes, ja que la regla
de l’article 231-20.1 es refereix només a quan consten en capítols, si bé sí que farà
falta el consell del notari per separat26.
El consell del notari farà falta en cas que hi hagi pactes, encara que no siguin
en previsió de separació, i en aquest cas encara que no ho digui expressament la
llei —si bé no farà falta que sigui per separat—, ja que en el moment de consti-
25
LLEBARIA (2011), p 946: «Lo cierto es que no suele haber demasiada previsión a la hora
de imaginar y consensuar unas reglas dirigidas a disciplinar el futuro económico de los conviven-
tes. Pero, no obstante, sí se reclama su vigencia cuando asalta la ruptura a la relación y surge el
conflicto. En efecto, rota ya la convivencia suelen afanarse los exconvivientes (o uno de ellos) en
demostrar alguna clase de pacto o regla que sirva para amparar su relación económica o patrimo-
nial contra el otro. Es esta la naturaleza de la inmensa mayoría de los conflictos que terminan judi-
cializándose. Y existe al respecto una consolidada doctrina jurisprudencial en la que destacan dos
criterios prioritarios. Según el primero, no es posible la aplicación analógica de las reglas propias
de los regímenes matrimoniales; y, según la otra, el pacto o pactos creadores de un marco regulador
pueden ser expresos o tácitos.»
26
VEGA SALA, Francesc, Libro Segundo del Codigo Civil de Cataluña, Madrid, Sepin, 2011,
p. 645: clarament assenyala que la intervenció del notari aconsellant per separat és necessària no-
més si es fa el pacte en escriptura separada, no quan es fa en capítols, basant-se en el text literal, al
que es pot afegir que els capítols ja porten per si mateixos un assessorament general.
224
tuir-se, una parella de fet és molt poc probable que previngui no només la situació
de separació, sinó tampoc els problemes de regulació de la vida comuna, ja que,
normalment, en les parelles de fet el tema de la regulació del patrimoni no s’ha
tractat amb tant deteniment com en els casos de les parelles que prenen l’opció
del matrimoni.
VIII. COEXISTÈNCIA DEL PRINCIPI DE TERRITORIALITAT AMB L’ESTATUT PERSONAL
Hem dit al llarg del treball, que la convivència en règim de parella estable, de
persones que viuen, administrativament, o millor dit, de fet, a Catalunya, encara
que no tinguin el veïnatge civil català, es constitueixen i regeixen per les normes
que sobre la matèria estableix el Codi, d’acord amb el principi de territorialitat
que proclama l’article 111-3.1 que disposa: «El dret civil de Catalunya té eficàcia
territorial», però continua dient «sens perjudici de les excepcions que es puguin
establir en cada matèria i de les situacions que s’hagin de regir per l’estatut perso-
nal o altres normes d’extraterritorialitat.»
I entre les situacions que s’han de regir per l’estatut personal, estan, segons
disposa l’article 9.l del Código Civil «los derechos y deberes de familia y la suce-
sión por causa de muerte.» Per tant, entenem que si les persones que formen la
parella estable tenen el veïnatge civil català no hi haurà problema Però, i si no és
així?
Des del punt de vista del notari que autoritza l’escriptura de constitució,
entenc, això no ha de preocupar-li massa. Ell ha de deixar molt clar, fonamental-
ment, si els constituents no tenen el veïnatge civil català, que la regulació de les
parelles de fet estables és una normativa autonòmica, de plena vigència a Catalu-
nya, però que al no haver-hi regulació general de l’Estat, res es pot afirmar amb
seguretat respecte els demés aspectes. I més encara si els que la constitueixen són
estrangers.
De totes maneres i amb caràcter general es pot dir, pel que fa a les situacions
familiars, que si es resolen davant de Tribunals de Catalunya s’aplicaran totalment
les normes del Codi, com a compensació econòmica per raó de treball, o la pres-
tació alimentària, que poden estar modulades pels pactes. Fins i tot s’aplicaran les
normes relatives als drets familiars, en cas de defunció, per la tendència ja citada
d’aplicar, en cas de dubte, la llei del lloc. I que si es resolen davant de jutjats o
Tribunals de fora de Catalunya, és molt difícil dir res amb caràcter general, ja que
dependrà del que diguin les seves respectives lleis.
En canvi, tractant-se de drets de successió, sembla que s’aplicarà exclusiva-
ment l’estatut personal, com succeiria si en lloc de convivència en parella estable
hi hagués matrimoni. El membre sobrevivent de la parella de fet, sols tindrà els
drets successoris que li atorgui la legislació corresponent al seu estatut personal,
225
i en l’ordre que aquest estableixi, abans o després dels pares, amb concurrència
amb ells, o no tindrà cap dret. En altres paraules, el membre sobrevivent de la
parella de fet, tindrà sols drets successoris si els hi dóna la llei que regeix el seu
estatut personal, que determinarà quins són. I, tot això, entenem que amb inde-
pendència del Tribunal que resolgui el cas, tant si és un Tribunal de Catalunya,
com de la resta de l’Estat, o un Tribunal estranger.
IX. REPERCUSIONS DE LA SENTÈNCIA DEL T.C. DE 23 D’ABRIL DE 2013
Després de pronunciar la comunicació, he tingut coneixement de que el

Tribunal Constitucional, amb data de 23 d’abril d’enguany ha dictat una impor-
tant Sentència referent a les parelles de fet regulades per la Ley foral 6/2000 de
3 de julio, para la igualdad jurídica de las parejas estables de la Comunitat de
Navarra.
Aquesta Sentència, tot i referir-se a una Llei de la Comunitat Autònoma de
Navarra, crec que pot tenir uns certs efectes sobre les unions convivencials cata-
lanes, pel que diem tot seguit:
Destaquem en primer lloc que reconeix la plena competència de les comu-
nitats, amb règims civils propis, per regular aquesta matèria, afirmant que no
afecta a la reservada al Estat sobre «las relaciones jurídico civiles relativas a las
formas de matrimonio (art 149.1.8 C.E.)», ja que «el matrimonio y la conviven-
cia extramatrimonial no son realidades equivalentes» y que «la unión de hecho
more uxorio, no es ni una institución jurídicamente garantizada ni hay un derecho
constitucional expreso a su establecimiento». Hi ha vot particular en contra de
dos membres del Tribunal.
En canvi declara inconstitucional el nº 3 de l’article 2n que disposava que
«Las disposiciones de la presente Ley Foral se aplicarán a las pareja estables
cuando, al menos, uno de sus miembros tenga la vecindad civil navarra» ja que
«es a las Cortes Generales a quien corresponde el establecimiento de las nor-
mas de conflicto para la resolución de supuestos de tráfico interregional». Norma
semblant figurava en la Llei catalana 10/1998 de 15 de juliol d’unions estables de
parella, que havia estat criticada per les mateixes raons, com es diu en el text, i
que sortosament no apareix en les normes del Codi.
Però el punt més important, al meu entendre, és la declaració d’inconsti-
tucionalitat de la norma que admet la constitució de la parella estable, com a
Catalunya, per la simple convivència more uxori sens altre requisit. En el text
sostinc la possibilitat d’excloure, mitjançant escriptura l’aplicació de les normes
que les regulen, però la Sentència va molt més enllà. No admet de cap manera
que es puguin imposar drets i deures irrenunciables a qui voluntàriament no s’hi
ha sotmès. Per això declara la inconstitucionalitat de l’incís de l’article 2 2n que
226
entén que hi ha parella estable quan «hayan convivido un período ininterrumpi-
do de un año, salvo que tuvieran descendencia común, en cuyo caso bastará la
mera convivencia, o salvo que» quedant, per tant, redactat o reduït l’article en els
següents termes: «Se entenderá que la unión es estable cuando los miembros de
la pareja hayan expresado su voluntad de constituir una pareja estable en docu-
mento público».
L’argumentació del tribunal, que repeteix vàries vegades en termes sem-
blants, és que no es poden imposar obligacions i deures a qui no els ha assumit
voluntàriament, ja que va contra dels drets fonamentals, concretament contra
el que reconeix l’article 10.1 de la C.E. I aquesta acceptació o submissió queda
clara si hi ha escriptura pública. Però tampoc la declara necessària. Bastarà que
es demostri d’alguna manera la voluntària submissió de la parella a les normes
de la Llei, posant com exemple la inscripció en uns Registres administratius
i voluntaris que admet puguin crear el Govern i els Municipis per facilitar la
prova de la constitució. Per això en l’article 3, manté la constitucionalitat de
l’afirmació de que «la existencia de la pareja estable podrá acreditarse a través
de cualquier medio de prueba admitida en derecho» i només anul·la l’incís «y
el transcurso del año de convivencia», ja que el que importa no és la mera con-
vivència si no la submissió expressa a la Llei que estableix uns drets i deures
irrenunciables.
Són múltiples les argumentacions del Tribunal per defensar la seva tesi.
Creiem interessant recollir aquestes dues «Supondría una contadicto in terminis,
convertir en “unión de derecho” una relación estable puramente fáctica integra-
da por dos personas que han excluído voluntariamente acogerse a la institución
matrimonial, con su correspondiente contenido de derechos y obligaciones»...
«En consecuencia, hemos de concluir que la regulación discutida responde bási-
camente a un modelo imperativo bien alejado del régimen dispositivo que resulta-
ría acorde a las características de las uniones de hecho y a las exigencias del libre
desarrollo de la personalidad recogido en el artículo 10.1 C.E.27»
Aquesta Sentència, al referir-se a una Llei de Navarra, no té aplicació directa
a les normes del nostre Codi en aquesta matèria, ni crec que es puguin impugnar
ara els preceptes que el mateix dedica a les unions convivencials. Però amb la
seva referència als drets fonamentals, que cap llei pot vulnerar, crec que produeix
aquests dos efectes:
—La possibilitat d’excloure a Catalunya l’aplicació dels efectes de la Llei,
ja que es declara dret fonamental el fet de conviure o no en parella d’acord amb
l’autonomia de la voluntat, que és el que sostinc en el nº V del text.
27
C.E. TITULO PRIMERO. De los derechos y deberes fundamentales. «10.1. La dignidad de la
persona, los derechos inviolables que le son inherentes, el libre desarrollo de la personalidad, el
respeto a la ley y a los derechos de los demás son fundamento del orden público y de la paz social.»
227
—I que sembla que, en cas de litigi, en el supòsit de que no hi hagi escriptura
ni cap document en què consti la submissió als preceptes de la Llei, una de les
parts podria al·legar que no l’afecten els deures imposats, perquè no hi ha hagut
acceptació per la seva part i per tant es vulneren els dret fonamentals reconeguts
en l’article 10.1 de la C.E.
Per això, crec que s’ha de recomanar sempre l’atorgament d’una escriptura
pública, en la qual quedi clara la seva voluntat de constituir-se amb parella o
unió convivencial, d’acord amb la regulació del Codi i de sotmetre’s a la seva a
la normativa. I si no volen fer escriptura pública que facin almenys un document
privat en què hi consti l’acceptació de les normes del Codi, que a més de servir de
base per l’acta de notorietat que acredita la convivència impediria que s’al·legués
vulneració dels drets fonamentals.
228
CERTUS AN ET IN (?) CERTUS QUANDO
UNA PETITA HISTÒRIA DEL FUTUR DE L’ARBITRATGE
per
RAMON MULLERAT O.B.E.1 2
28 de maig de 2013
Discourage litigation,
Persuade your neighbors to compromise whenever they can.
Point out to them how the nominal winner is often a real loser
—in fees, expenses and waste of time
Abraham Lincoln, Notes for a lecture, 1850
EN PRIMER LLOC. FUTUROLOGIA
Me interesa el futuro porque es el sitio donde voy a pasar el resto de mi vida.

Woody Allen
S’ha dit irònicament que és difícil fer prediccions, especialment si es pretén

predir el futur. En aquest treball, proposo resumir alguns trets actuals de l’arbi-
tratge i principalment aventurar alguns pronòstics sobre el seu futur.
1
Ramon Mullerat O.B.E. és advocat a Barcelona i Madrid; IUrisvalls Abogados; avocat à la
Cour de Paris, França; Membre honorari de la Law Society of England and Wales; Membre honorari del
Bar of England and Wales; ex professor de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona; professor
adjunt de la John Marshall Law School, Chicago, EEUU; professor ajudant de la Facultat de Rio Piedras
de la Universitat de Puerto Rico, programa Bacrelona; ex membre del Consell Europeu de la Emory Uni-
versity, Atlanta, EEUU; ex-president del Consell de Col·legis d’Advocats de la Unió Europea (CCBE);
expert del Consell d’Europa; membre de l’American Law Institute (ALI); membre de l’American Bar
Foundation (ABF); president de l’European Advisory Council de l’International Senior Lawyers Pro-
ject (ISLP); membre del Comitè Executiu de l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN); ex-copresident
del Human Rights Institute de la International Bar Associaton (IBA); membre de la London Court of
International Arbitration (LCIA); secretari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya;
president de l’Associació pel Foment de l’Arbitratge (AFA): membre de la Junta de l’Internet Bar; ex-
president del Consell Editorial de l’European Lawyer; membre del Consell Editorial de l’Iberian Lawyer;
director del Master de Dret Internacional de l’Institut Superior de Dret i Economia (ISDE).
2
Aquest treball està basat en la ponència que l’autor va presentar al Congrés Internacional
d’Aribtratge, Barcelona, octubre 2012.
229
Apol·lo, fill de Zeus, estava orgullós d’aparèixer en els temples de Grècia
construïts en honor seu. Un dia que Apol·lo tornava al temple de Troia va trobar
Cassandra, una bella sacerdotessa que treballava al temple. En el moment que
Apol·lo va veure Cassandra, se’n va enamorar. Apol·lo proposà a Cassandra un
pacte: li donaria el do de la profecia —la capacitat de veure el futur— si ella li feia
un petó. Cassandra pensà que era una bona oferta. Apol·lo li va donar el seu regal
i, a l’instant, Cassandra va veure Apol·lo, en el futur, ajudant als grecs destruir
Troia. Quan Apol·lo va inclinar suaument el seu cap per besar Cassandra, ella el
refusà aïradament i li escopí a la cara. Apol·lo s’enfurià. No podia prendre-li el
seu regal, però el va complementar: Cassandra podria sempre més veure el futur,
però ja ningú se la creuria.
La futurologia és una ciència social que estudia les tendències actuals per tal
de preveure l’evolució futura. És impossible predir el futur amb precisió, però
hi han senyals en l’actualitat que permeten prediccions serioses. Impulsats per la
revolució tecnològica, els mortals estan cada vegada més interessats en descobrir
l’esdevenidor.
La meva curiositat per l’anàlisi del futur s’originà en tres experiències perso-
nals. La primera va ser quan vaig presidir fa 20 anys un comitè del Consell de Col-
legis d’Advocats de la Unió Europea (CCBE) (L’avenir de la profession) en què
un grup d’advocats intentàrem profetitzar el que el destí tenia preparat pel dret i
els juristes. La segona és la prospecció que l’American Bar Association (ABA)3 va
realitzar fa uns anys per desxifrar el futur de la professió i en quin grup de treball,
dirigit pel president de la House of Governors de l’ABA Bob Gray, vaig tenir l’ho-
nor de col·laborar com a consultor estranger. L’última i més recent és la lectura
Física del futur, 2011 en què Michio Kaku, després d’entrevistar a tres-cents dels
principals científics del món, explica com la ciència informarà les nostres vides
quotidianes dintre de 30, 50 i 100 anys.
La preocupació de saber com serà l’arbitratge les pròximes dos, tres o més
dècades és constant i el nombre d’estudis prolifera4.
3
ABA Committee on Research About the Future of the Legal Profession, 2002.
4
Per exemple, el Symposium «International Arbitration: A Look to the Future», Virginia
Law, 27 febrer 2009; the Conference on «The Future of Arbitration», George Washington Uni-
versity Law School, 17-18 Mars 2011; the Moot Alumni Association, «Lessons from the past and
visions for the future of international arbitration», Hong Kong, 18 Mars 2012; 21st ICCA Congress
in Singapore, «International Arbitration- the coming of a new age?», 10-13 juny 2012; the Con-
gress on International Arbitration «Back to the Future», Barcelona 17-20 October 2012; the 29th
Joint Colloquium on International Arbitration, co-sponsored per la AAA, the ICC and the ICSID,
«Frontiers of Arbitration – Issues and Challenges», 2 novembre 2012.
230
EN SEGON LLOC. EL PRESENT
No hi ha present: tots els camins són records o preguntes.

Miquel Martí i Pol
Tota consideració sobre l’evolució futura de qualsevol institució ha de co-

mençar partint dels esdeveniments passats i presents. És a dir, reflexionar sobre la
història recent i el present com a base del que tenim per davant.
Només em referiré a uns quants trets actuals perquè, com William Park5,
president de la LCIA, reconeix, el mig segle passat ha portat un embarras de
richesse en l’evolució de l’arquitectura del procediment arbitral.
1. Ampliació de l’àmbit de l’arbitratge
Although the history of arbitration as a dispute resolution mechanism

can be traced back to thousand years
its use in new commercial and institutional settings is expanding gradually.
Introducció a l’informe a l’ABA House of Delegates amb motiu de la revisió
del Code of Ethics for Arbitrators in Commercial Disputes
L’àmbit de l’arbitratge ha experimentat un notable creixement: i) l’arbitratge

s’ha multiplicat en més sectors (el laboral, les assegurances, els consumidors, els
títols valors, l’esport, la propietat intel·lectual, la inversió, l’espai aeri, les teleco-
municacions, fins i tot la fiscalitat6); ii) les institucions arbitrals que administren
arbitratges s’han multiplicat i diversificat; iii) l’arbitratge s’utilitza cada vegada en
més països de Llatinoamèrica, Àsia i Àfrica; iv) més professions jurídiques (jutges
jubilats, notaris, acadèmics) i no jurídiques entren al món de l’arbitratge; v) nous
àrbitres internacionals procedeixen de més jurisdiccions; vii) més estats i orga-
nitzacions internacionals participen en l’arbitratge degut a la creixent presència
d’aquestes organitzacions en les transaccions internacionals7.
D’acord amb un Estudi d’Arbitratge Internacional: Actituds i Pràctiques de
la Universitat de Negocis Queen Mary el 20068, la gran majoria de les empreses
5
William W. PARK, «Procedural Evolution in Business Arbitration: Three Studies in Chan-
ge», Arbitration of International Business Disputes, 2006, p. 1.
6
A Portugal el Decret-Llei nº 10/2011, de 20 gener va introduir un sistema d’arbitratge
per resoldre conflictes fiscals. Miguel Durham Agrellos, «O Regime de Arbitragem Tributária Por-
tuguês», Actualidad Jurídica (Uría & Menéndez), núm. 29, maig 2011. A Espanya es va intentar un
sistema similar però va fracassar.
7
Karl-Heinz BÖCKSTIEGEL, «Perspectives of Future Development in International Arbitra-
tion», The Leading Arbitrators’ Guide to International Arbitration, 2008, p. 821.
8
Queen Mary University, «2006 International Arbitration Study: Corporate Attitudes and
Practices».
231
enquestades (73%) acudeixen a l’arbitratge internacional per resoldre els seus
litigis transnacionals.
2. Ampliació de les matèries arbitrables (arbitrabilitat)
Ius publicum privatorum pactis mutari non potest.

Papià, D. 2, 14, 38
Ha crescut l’esfera de l’arbitrabilitat. Algunes de les àrees que tradicional-

ment estaven fora de l’àmbit de l’arbitratge són avui plenament arbitrables, per
exemple les controvèrsies de dret públic, la competència, les assegurances, les
fiances, l’ocupació i altres camps.
Prenguem com a exemple la competència9. El dret de la competència és un
dret necessari (jus cogens) que prohibeix els acords i pràctiques restrictives de
la competència i les posicions dominants i que té com a objectiu promoure un
mercat competitiu, com principal motor de la innovació i el desenvolupament i la
disminució dels preus en benefici dels consumidors.
El 1985, el Tribunal Suprem dels EEUU va emetre una sentència (cas Mitsubis-
hi10), reconeixent l’aplicabilitat de l’arbitratge per a la resolució de controvèrsies de
política pública, com les lleis antimonopoli (antitrust). A Europa, encara que en el
cas del Tribunal Europeu de Justícia Eco-Swiss v Benetton11 la possibilitat d’arbitrar
qüestions de dret de la competència no va ser reconeguda de forma explícita, en
aquesta influent sentència, el TJCE va decidir que un tribunal nacional a qui es de-
mana anular un laude arbitral ha de decretar la seva nul·litat si considera que el laude
és contrari a l’art. 81 del TCE. Igual que als EEUU, si l’àrbitre no aplica la legislació
comunitària, el jutge que ha d’executar el laude pot considerar la no aplicació del
dret comunitari com una violació de l’ordre públic. El TJCE va inferir que, encara
que el dret de la competència es consideri dret indisponible, se’l considera arbitrable.
3. Consolidació de l’autonomia de les parts
Quotiens dubia interpretatio libertatis est,

secundum libertatem responderunt erit.
Pomponi, Contetació a Sabinus, Llibre 7
L’autonomia de la voluntat de les parts és el principi per antonomàsia de

l’arbitratge, reconegut per totes les lleis nacionals, institucions i organitzacions,
9
Ramon MULLERAT, «Arbitration and competition law: A basic summary of the debate», 2011.
10
Mitsubishi Motors Corp. v. Soler Chrysler-Plymouth, Inc., 473 U.S. 614 (1985).
11
Eco Swiss China Time Ltd. v. Benetton International N.V., ECJ 126/97.
232
nacionals i internacionals, d’arbitratge12. L’autonomia de les parts constitueix el
pilar bàsic en l’arbitratge nemine discrepante. Un clar exponent de la supremacia
de la voluntat de les parts és, per exemple, la Llei anglesa de 1996 (art. 1 (b)):
«les parts han de tenir llibertat per acordar com es resolen els conflictes, només
subjecte a les garanties que siguin necessàries en l’interès públic». Avui en dia
l’autonomia de les parts s’estén a la major part dels aspectes de l’arbitratge: el no-
menament dels àrbitres, l’elecció de la seu i el dret aplicable, l’elecció de l’idioma
de l’arbitratge, els requisits i forma dels laudes, etc.
En relació amb l’anterior, s’ha de mencionar el principi de flexibilitat, en vir-
tut del que les parts tenen llibertat gairebé absoluta d’organitzar el procediment
arbitral i decidir les proves de que es valdran13.
La situació actual de l’arbitratge ha permès superar un dels obstacles preli-
minars i aconseguir un equilibri entre la legislació (com a conjunt de regles rígi-
des) i la flexibilitat, que s’ha convertit en un dels estereotips d’arbitratge. Quan
als advocats d’empresa se’ls va demanar que prioritzessin els avantatges de l’arbi-
tratge, segons l’estudi de la Universitat Queen Mary al 2006, la flexibilitat va ser
la nomenada amb més freqüència. Els enquestats van elogiar el fet que l’arbitratge
ofereixi a les parts gran llibertat per estructurar el procés de solució de controvèr-
sies per adaptar-se als seus casos particulars.
4. Prevalença dels arbitratges de dret
Aequitas preferetur rigorem juris.

Bartolo, Comentaris al Digest Nou, vol. V, 111, ad D. 41, 3, 15
Malgrat la predilecció en el nostre país per l’arbitratge d’equitat (ex aequo et

bono) sobre el de dret, tal com havia reconegut la Llei 36/1988, avui predomina a
tot el món la preferència de l’arbitratge de dret, que és el que s’aplica en defecte
d’acord de les parts, essent l’arbitratge d’equitat poc utilitzat.
Així ho estableix la Llei Model CNUDMI (art. 28) que, tot i reconeixent la
convivència de les dues formes d’arbitratge, determina aquesta preferència i que
la Llei espanyola 60/2003 ha seguit. Ens hem de felicitar no obstant, de que la
Llei reformadora 11/2011 no suprimís l’arbitratge d’equitat en l’arbitratge intern
relegant-lo a l’internacional com preveia el projecte finalment desestimat.
12
Michael PRYLES, «Limits to Party Autonomy in Arbitral Procedure», 2009. C. CHAT-
TERJEE «The Reality of the Party Autonomy Rule In International Arbitration», Journal of Internati-
onal Arbitration, 20(6), 2003, pp. 539-560. Redfern i Hunter, amb Blackaby i Partasides, Law and
Practice of International Commercial Arbitration, 4ª ed., 2004, p. 315.
13
Edoardo RICCI, «Evidence in International Arbitration Between Flexibility and Fair-
ness: A milestone in the road of harmonization of different traditions», International Association
of Procedural Law, 2009.
233
5. Acceptació de l’arbitratge pels jutges
Iudex ex conscientia judicare debet.

Azon, Brocrda, 20, 60
Inicialment a tots els països tant les lleis com els jutges miren l’arbitratge
amb recel i fins i tot amb hostilitat, perquè la justícia s’ha considerat tradicional-
ment monopoli del poder judicial. Aquesta actitud ha donat un gir de 180 graus i
l’acceptació legal i judicial de l’arbitratge va en augment.
Encara més, l’important desenvolupament de l’arbitratge com a sistema pri-
vilegiat de resolució de conflictes comercials internacionals s’ha degut en gran
part a l’impuls decisiu de la jurisprudència14. Si l’arbitratge ha estat recentment
pròsper, aquest camí ha estat aplanat per un canvi en l’actitud judicial cap a l’ac-
ceptació de l’arbitratge com una veritable alternativa als litigis, juntament amb les
reformes legislatives en tot el planeta. Avui en dia, a més, en molts països els jutges
obliguen o persuadeixen a les parts a acudir a fórmules alternatives de resolució
de disputes.
6. Solitud dels juristes en introduir clàusules de resolució de conflictes
La solitud és dolorosa quan s’és jove,

però més suportable quan s’és madur.
Albert Einstein
Piero Calamandrei15 recordava que la solitud és el «drama del jutge» (il

dramma del giudice e la solitudine). Però, aquí vull evocar també la solitud dels
advocats en l’elaboració de les clàusules d’arbitratge. El que vull dir amb la «soli-
tud de l’advocat» és que els advocats sovint no reben suficient atenció i assistència
dels clients en l’elaboració de les clàusules de solució de controvèrsies al final dels
contractes.
Prenem per exemple la redacció d’un contracte d’adquisició d’empreses (M
& A). En la preparació del contracte, el comprador està absorbit amb el finança-
ment del preu de compra, la modernitat de la fàbrica, els productes, els clients i
el balanç. Té poc interès a discutir com manejar els possibles conflictes futurs i
abandona a l’advocat que decideixi sobre les diferents opcions (mediació / arbi-
tratge / litigi), els centres i regles d’arbitratge, la seu de l’arbitratge, les proves i
14
Claude REYMOND, «Reflexions sur quelques problemes de l’arbitrage international. Fai-
blesses, menaces et perspectives» en L’Avenir du Droit. Melanges en Hommage de Francois Terre,
1999, pp. 786 i ss.
15
Piero CALAMANDREI, Elogio dei giudici scritto da un avvocato, 1935, p. 347.
234
molts altres aspectes rellevants si sorgeixen disputes. En primer lloc, al·lega que
com a comprador no té temps per a «legalismes» i, en el segon, no pot concebre
ni per un minut que la seva preuada operació pot fallar o tenir dificultats. És com,
si a una parella enamorada que es casa, se li suggereix pactar les regles d’un futur
divorci.
7. Absorció de l’arbitratge ad hoc per l’arbitratge institucional
Arbitration improves access to justice. It enhances the likelihood of recovery. It

delivers speedier results. It keeps costs down. For many, it is a superior option
to the expensive, slow, cumbersome ways that have come to typify our civil
justice system.
Peter B. Rutledge, Catholic University of America, Columbus School of Law
Atès que els casos i els procediments d’arbitratge es tornen més complexes
i econòmicament significatius, s’observa un predomini creixent de l’arbitratge
institucional o administrat en detriment de l’arbitratge ad hoc, en el que les parts
sotmeten la controvèrsia a un àrbitre que no està subjecte a les normes d’arbi-
tratge institucionals. L’organització i la regulació de les principals institucions
d’arbitratge s’han enfortit remarcablement en les últimes dècades i la major part
dels arbitratges internacionals estan subjectes a les normes i l’administració d’una
institució16.
Fa més de trenta anys, Ives Derains17, secretari de la CCI, explicava com,
entre les diferents alternatives que tenia davant la Cort Internacional d’Arbitratge
de la CCI, la CCI va tractar de millorar el mecanisme d’arbitratge mitjançant l’en-
fortiment de les seves exitoses funcions, incloent a) el seu caràcter internacional,
en lloc de regional, b) el seu caràcter universal front als litigis davant els tribunals
nacionals, i c) els arbitratges institucionals en lloc de ad hoc.
De fet, avui en dia la majoria de les controvèrsies, nacionals i sobretot inter-
nacionals, opten per l’arbitratge institucional per les seves evidents avantatges.
D’acord amb l’Estudi d’Arbitratge Internacional: Actituds i Pràctiques de la Uni-
versitat Queen Mary18, avui més de tres quartes parts de les empreses es pronun-
cien a favor de l’arbitratge institucional. L’arbitratge ad hoc és generalment relegat
a disputes de l’arbitratge intern i reclamacions de menor quantia.
16
Ramon MULLERAT, «Ventajas e inconvenientes del arbitraje institucional», 2006. Paul
Friedland, Choosing Between Administered and Non-Administered Arbitration - Chapter 3 - Ar-
bitration Clauses for International Contracts – 2ª ed., 2007.
17
Ives DERAINS, «The future of ICC Arbitration», 14 Journal of International Law and Eco-
nomics, 1979-1980, p. 437.
18
Queen Mary University, 2006 International Arbitration Study: Corporate Attitudes and
Practices.
235
EN TERCER LLOC. ALGUNS TRETS SOBRE LES TENDÈNCIES DEL FUTUR DE L’ARBITRATGE
Fa quinze anys, Claude Reymond19 es preguntava si l’edifici arbitratge ja

havia assolit un cert grau de perfecció o si hi haurien canvis en l’arbitratge amb
els riscos i perills inherents. Els miscel·lanis comentaris del capítol segon poden
ajudar-nos a entendre on es troba l’arbitratge avui. No obstant, ja que l’objectiu
d’aquest treball és intentar preveure el futur, en aquest capítol em proposo esbos-
sar alguns temes que poden caracteritzar el futur de l’arbitratge en els propers
anys, i probablement més aviat que tard, ja que tempus fugit irreparabile.
1. Increment de l’arbitratge
Quan es convencerà la humanitat de la conveniència de resoldre els seus pro-

blemes mitjançant arbitratge?
Benjamin Franklin
Gairebé tothom coincideix en que l’arbitratge continuarà la seva espectacu-

lar expansió.
És comprensible que en la nostra era de la informació i de la comunicació
a causa de la revolució de la tecnologia i els avenços microminiaturitzadors dels
ordinadors i on la velocitat s’ha convertit en una icona, la societat no es veurà
satisfeta amb una administració de justícia configurada per les necessitats i els
mitjans tècnics de l’era industrial i exigirà una justícia més ràpida i menys costosa.
De fet, la majoria dels científics i professionals estan d’acord que l’arbitratge i en
particular l’arbitratge internacional continuarà expandint-se en progressió geo-
mètrica. La globalització i l’increment de les relacions internacionals es veuran
acompanyades per un progrés simultani en les disputes internacionals, que, en
lloc de que es decideixen en els tribunals nacionals, cada vegada més les parts
preferiran sotmetre’s a un tribunal fora de l’estructura d’un estat en nacional. La
utilització de l’arbitratge es consolidarà com a mètode flexible, ràpid i eficaç de
solució de controvèrsies comercials.
Com ja he avançat, aquesta expansió ha sigut ja promoguda per l’actitud fa-
vorable dels tribunals (arbitration friendly) en molts països. Pel que fa als EEUU,
per exemple, com Margaret Moses20 diu: i) el Tribunal Suprem lidera una política
federal a favor de l’arbitratge declarant que «qualsevol dubte sobre l’abast de
19
Claude REYMOND, «Reflexions sur quelques problemes de l’arbitrage international. Fai-
blesses, menaces et perspectives» in L’Avenir du Droit. Melanges en Hommage de Francois Terre,
1999, p. 790.
20
Margaret MOSES, The Principles and Practice of International Commercial Arbitration,
2008.
236
qüestions d’arbitratge s’ha de resoldre a favor de l’arbitratge; b) es sosté que la
Federal Arbitration Act (FAA) s’estén en tota l’amplitud del poder del Congrés en
virtut de la clàusula comercial; c) es sosté també que la FAA s’aplica als recursos
interposats davant els tribunals estatals (a més dels federals); d) es considera que
fins i tot les matèries dels drets anti-discriminació, laborals, competència (anti-
trust) i de títols valors són arbitrables; e) s’interpreta que la FAA té preferència
sobre les lleis estatals de protecció de les parts febles subjectes a clàusules d’ar-
bitratge en els contractes d’adhesió. Si avui en dia, la majoria de transaccions
internacionals mitjanes i grans contemplen ja l’arbitratge, això es convertirà en la
norma general d’un món interrelacionat i interconnectat.
L’arbitratge també s’introduirà en algunes àrees on té dificultats de pene-
tració com, per exemple, convenis laborals col·lectius, controvèrsies intergover-
namentals, demandes per negligència mèdica, contractes de targetes de crèdit i
altres que segueixen sent qüestionades.
2. La privatització de la justícia
Privatization of the state-owned economy is not yet on the agenda. We cannot

do it immediately; my colleagues would not agree to it. But we must put all
forms of ownership on an equal footing immediately and let different types of
ownership compete with the state firms.
Vaclav Klaus
En general la privatització és un dels signa temporum dels darrers anys21.

Les fórmules alternatives de resolució de conflictes (ADRs) cada vegada conque-
reixen més adeptes a les esferes públiques i privades i els governs i les empreses
donen més suport al moviment ADR. S’ha dit que en un futur no llunyà l’arbi-
tratge i la mediació seran els sistemes normals per resoldre els litigis civils i que
l’administració de justícia de l’estat es convertirà en l’alternativa en molts casos.
En un món més desenvolupat i amb una encara major consciència dels drets
dels ciutadans, el cost d’un sistema judicial ja sobrecarregat és un assumpte que
preocupa a tots els governs per a les reclamacions civils. Com Murray Miskin22
pensa, mentre que sempre hi haurà necessitat de que la societat castigui els qui
cometen delictes i per tant del finançament dels tribunals penals, en la justícia
civil és una altra història. Per a la classe mitjana, fins i tot amb tribunals finançats
21
P. H. LINDBLOM, 1992. «The Privatization of Justice: Some Aspects of Recent Develop-
ments in American and Swedish Procedural Law». Netherlands International Law Review, 39, pp.
199-214. «The privatization of justice?: mandatory arbitration and the state courts: Informe del
2003 Forum for State Appellate Court Judges.
22
Murray MISKIN, «Conflict Resolution: The Future is Arbitration not Court», 1 juny 2012.
237
amb fons públics, el cost de presentar demandes civils és molt gravós i els governs
de tot arreu busquen la manera de privatitzar la justícia i promoure els ADRs en
lloc d’augmentar el finançament públic. Per exemple, a Ontàrio (Canadà) s’ha
introduït la mediació i l’arbitratge obligatoris pels conflictes de condominis de la
llei de propietat horitzontal. Molts pensen que la societat no es podrà permetre el
luxe de finançar el procés judicial pels litigis civils i que els governs privatitzaran
la justícia en la majoria de les jurisdiccions.
3. Unificació i proliferació d’institucions arbitrals
En el món existeixen avui dia diversos milers d’institucions arbitrals que

administren arbitratges. Es poden clarificar en vàries categories segons la seva
importància i reputació mundials: Una primera (magic cercle) seria sens dubte
la formada per la Cort d’Arbitratge de la Cambra Internacional de Paris (CCI),
la LCIA, la American Arbitration Association (AAA) i el International Center for
Settlement of Investment Disputes (ICSID o CIADI). Un segon grup (golden cicle)
estaria integrat pels tribunals arbitrals del Cairo, Estocolm, Ginebra, Hong Kong,
Singapur, Zurich, Xina. Un tercer grup més ampli comprendria Atlanta, Barcelo-
na, Beirut, Dubai, Milano, Madrid, Miami, Moscou. En un quart grup ja vindrien
milers de centres locals.
Penso que observarem dos fenòmens. D’una part la interacció o fusió de
centres petits amb pocs arbitratges l’any i a la vegada una proliferació de centres.
Aquesta proliferació tindrà a la seva vegada dues tendències. Una, la sucursalització
de les més grans per exemple la CCI amb més de 90 comitès nacionals, la LCIA,
obrint dependències a la Índia i a Dubai, la AAA, a Nova York i Dublín. Per una
altra banda, els projectes de creació d’un Tribunal Arbitral per la Mediterrània
dintre de la Unió per la Mediterrània, del que n’és candidata Barcelona i el projecte
de Cort Internacional Ibero-americana liderat per Madrid amb vàries seus.
4. Debilitament de «l’esperit de l’arbitratge»
És equitatiu ... preferir l’arbitratge als tribunals de dret

perquè l’àrbitre manté la visió de l’equitat, mentre que el jutge només mira el
dret.
I la raó perquè els àrbitres varen ser nomenats fou perquè prevalgués l’equitat.
Aristòtil, Retòrica, llibre 1, capítol 13
Malgrat el seu creixement, la reputació de l’arbitratge com a alternativa eficaç

i econòmica dels litigis judicials està en certa manera en crisi perquè s’està assimi-
lant lentament als litigis judicials. Tant és així que alguns afirmen que l’arbitratge
ha esdevingut «un litigi amb una altra disfressa» (litigation in another guise).
238
A partir de l’arbitratge entre l’Iran i els EEUU el 1981 per la reclamació per
les expropiacions iranís, la senzilla estructura de l’arbitratge va haver de ser estira-
da. Fali Nariman23, vice-president de la CCI i un dels àrbitres internacionals més
destacats, s’ha lamentat (The spirit of arbitration) que l’arbitratge ha esdevingut
gairebé indistingible dels litigis judicials, als que havia sigut cridat a substituir.
El creixement de l’arbitratge en les darreres dècades va donar confiança a les
empreses i als advocats per usar-lo en els casos més grans i complexes24. Però
aquests casos són sovint massa complicats per al paradigma tradicional d’arbi-
tratge en què les parts presentaven simplement les seves desavinences a un àrbitre
bon coneixedor del seu negoci que, amb un senzill procés, arribava ràpidament
a una decisió final i vinculant. Avui les parts en general exigeixen elaborats con-
venis d’arbitrals, un ampli descobriment (discovery) abans de l’audiència, proves
sofisticades i, en alguns casos, fins i tot el dret a impugnar el laude per errors de
dret. També exigeixen àrbitres experimentats, audiències de prova similars a les
judicials, i laudes motivats. Aquestes exigències són difícils de conciliar amb la
genuïna senzillesa de l’arbitratge.
La comunitat arbitral ha de fer els esforços necessaris per trobar un equilibri
entre continuar amb la solució de controvèrsies complexes i al mateix temps un
nou impuls al seu esperit pristí de simplicitat.
5. Convergència del common law i del civil law25
Les dues tradicions jurídiques del common law i el civil law, que fins fa poc
es consideraven irreconciliables i paral·leles i com dues vies de ferrocarril, conti-
nuaran convergent encara que lentament. L’arbitratge és un dels factors decisius
per aquesta convergència. Malgrat les diferències òbvies entre les dues tradicions
—tant en el dret substantiu com en l’adjectiu— es van atansant poc a poc i, de
forma particular, en matèria d’arbitratge internacional.
En general els signes d’aquesta confluència són múltiples. Es pot esmentar el
flux de convenis internacionals com el Conveni sobre la compravenda internacio-
23
Fali NARIMAN, «The Spirit of Arbitration: The Tenth Annual Goff Lecture», Arbitration
International, 2000, vol. 16, núm 3, pp. 261-278.
24
Richard CHERNICK, William F. RYLAARSDAM, Thomas J. STIPANOWICH & Stephen J. WARE,
«The Future of Commercial Arbitration», Pepperdine Dispute Resolution Law Journal, vol. 9, 2,
2009.
25
Nikola GEORGIEV, «Cultural Differences or Cultural Clash? The Future of Internatio-
nal Commercial Arbitration», Abril 2012. Ramon MULLERAT, «Court and Arbitration Procedures.
Common Law and Civil Law Compared. Two Different but Convergent Vehicles». Siegfried EL-
SING and John TOWNSEND, «Bridging the Common Law Civil Law Divide in Arbitration», Interna-
tional Arbitration, 2002. Julian HERMIDA, «Convergence of Civil Law and Common Law contracts
in the Space Field». Giacomo ROJAS ELGUETA, Divergences and Convergences of Common Law
and Civil Law Traditions on Asset Partitioning: A Functional Analysis, 2009.
239
nal de mercaderies, el Conveni sobre el dret aplicable a les obligacions contrac-
tuals, el Conveni sobre la competència judicial i l’execució de resolucions judici-
als en matèria civil i mercantil, la Convenció de Lugano sobre el mateix tema, i
en particular la Llei Model de la CNUDMI sobre Arbitratge Comercial Interna-
cional i el Conveni de Nova York sobre reconeixement i execució de sentències
arbitrals estrangeres, que constitueixen àrees importants d’unificació del dret. Els
països de dret civil han adoptat progressivament institucions del common law en
matèria civil (trusts), comercial (leasing, facturing, franchising, merchandising) i
financer (swaps, floating charges) i ajusta velles nocions comunes als dos sistemes
legals (com la cessió de crèdits, llicències de know-how, etc.) a les necessitats de
l’economia moderna. En l’àrea del dret immobiliari, els arrendaments a llarg ter-
mini (leases), multi-propietat (time-sharing, etc.) són cada vegada més freqüents
en els sistemes de dret civil26.
També hi ha una mena d’osmosi, un intercanvi incessant, de conceptes jurí-
dics, per exemple, el creixent ús del concepte de «raonabilitat» (reasonability) en
el dret civil i l’acceptació del concepte de la bona fides en el common law. Aquesta
convergència també és visible en el procediment judicial on en el món anglosaxó
es van introduint fases escrites i en el nostre, fases orals. La UE seguirà sent un
gran catalitzador de les dues cultures jurídiques. Les directives de la UE (per
exemple, les directives sobre dret de societats, dret del consum, dret del medi
ambient, etc.) han actuat com a agents catalitzadors, tant dels països de dret comú
de la UE i les del dret civil. En particular, pel que fa als procediments civils, com
al professor Kerameus27 ha assenyalat encertadament, encara que hi ha algunes
diferències aparentment irreductibles entre els dos sistemes (i sobretot en la con-
cepció de la jurisdicció, el judici per jurat, la discovery), altres revelen indicis de
convergència en particular en els àmbits de la discovery i de l’apel·lació.
6. Dilució del mite de la «partició del nadó» (splitting the baby)
Molts advocats mercantilistes i assessors d’empresa creuen que els àrbitres

en les seves decisions tendeixen a solucions mal denominades salomòniques28
consistents en partir la raó en lloc de decidir plenament en favor d’una part i en
contra de l’altra basats en els fets i en la prova29. En un estudi dirigit pel Rand
26
Mauro RUBINO-SAMMARTANO, «Language and the Law: Civil and Common Law», Inter-
national Legal Practitioner, Març 2000, pp. 21 i ss.
27
Konstantinos D. KERAMEUS, «A Civilian Lawyer Looks at Common Law Procedure»,
Louisiana Law Review, 1985, p. 497.
28
No s’oblidi que Salomó no va dividir el nadó, sino que el va entregar d’una peça a la
seva mare.
29
Solange RITCHIE, «Arbitration myth busting. What every attorney and client needs to
know», www plaintiffmagazine.com, Septembre 2007. Daphna Kapeliuk, «The Repeat Appoint-
ment Factor: Exploring Decision Patterns of Elite Investment Arbitrators», 2010.
240
Institute for Civil Justice amb advocats d’empresa el 2011, el 70% dels enquestats
opinaren que els àrbitres tenen tendència a partir la raó en els seus laudes i un
17% opinaren altrament30.
Això, que es coneix familiarment com el mite de la «partició del nadó»
(splitting the baby), intenta acontentar per igual a les dues parts amb l’ànim de
l’àrbitre de «fer equitat», per la qual cosa pot resultar que les dues parts en surtin
insatisfetes. Però tempora mutantur, i cada vegada hi ha una major confiança en
la rectitud de les decisions dels àrbitres. La creença de que l’arbitratge sol donar
solucions salomòniques o «divideix el nadó» i no resol els casos pel que fa al
fons va visiblement desapareixent. Diversos estudis demostren que avui en dia
una gran majoria dels laudes són de «es guanya o es perd» (wins-loses awards).
És important continuar desenvolupant estratègies i tàctiques que assegurin que
aquestes tendències no afectin la justícia.
7. Expansió de l’arbitratge inversor-estat31
La gran quantitat de tractats bilaterals d’inversió (BITs) —tildats a l’ensems

de plaga i de benedicció32— el CIADI i el Tractat sobre la Carta d’Energia con-
tinuaran sent factors importants en el desenvolupament del sistema econòmic
mundial en els propers anys. No obstant això, el fet que alguns països llatinoame-
ricans hagin denunciat el Conveni del CIADI (Bolívia 2007, Equador 2009, Vene-
çuela 2012) és una senyal de falles en el sistema que demana una anàlisi atenta33.
En efecte, després del seu èxit inicial, l’arbitratge inversor-estat ha d’abordar
qüestions tècniques, jurídiques i polítiques importants. Des d’un punt de vista
tècnic, per exemple, el debat etern sobre la definició d’«inversió»; l’equilibri entre
els principis de transparència i confidencialitat; l’ús de precedents en l’arbitratge
d’inversions; les mesures provisionals i els resultats del nou procediment de refús
30
The Rand Institute for Civil Justice, «Business to business arbitration in the United
States», 2011.
31
Christopher Dugan, Noah D. Rubins, Don Wallace i Borzu Sabahi, Investor-State Ar-
bitration, 2008.
Karl-Heinz BÖCKSTIEGEL, «An Arbitrator’s Perspective of BITs and their Relation to Ot-
her International Law Obligations», Conference 50 Years of Bilateral Investment Treaties Taking
Stock and Look to the Future, 1-3 desembre 2009 i «Perspectives of Future Development in In-
ternational Arbitration», The Leading Arbitrators’ Guide to International Arbitration, 2008, p.
821, 2009. Christina Binder, Ursula Kriebaum, August Reinisch, i Stephan Wittich, International
Investment Law for the 21st Century: Essays in Honor of Christoph Schreuer, 2009. Olivia Chung,
«The Lopsided International Investment Law Regime and Its Effect on the Future of Investor-
State Arbitration», 47 Va. J. International L. 953, 2006-2007. Alec STONE SWEET. «Investor-State
Arbitration: Proportionality’s New Frontier» Law and Ethics of Human Rights 4.1, 47-76, 2010.
GusVan Harten, Reform of Investor-State Arbitration: A Perspective from Canada, 2011.
32
Meg Kinnear, The Future of ICSID – Cap. 1 - Investment Treaty Arbitration and Inter-
national Law , vol. 5, juny, 2012.
33
Catherine A. ROGERS i Roger P. ALFORD (ed.), The Future of Investment Arbitration, 2009.
241
de reclamacions temeràries (modificacions a les regles CIADI 2006). Des d’un
punt de vista jurídic-polític, cal considerar si els tractats internacionals d’inversió
adopten mesures adequades per equilibrar els drets i les obligacions de les parts;
si els règims de protecció dels inversors constitueixen una inferència injustificable
a la sobirania dels estats o imposen obligacions excessives al poder de l’estat per
a dictar lleis en matèria social, ambiental i econòmica i actuar en l’interès públic; i
si l’arbitratge inversor-estat confereix més privilegis a les empreses estrangeres so-
bre les nacionals; el debat de la MFN (nació més afavorida) sobre si les empreses
estrangeres i nacionals són tractades de forma igual davant la llei. Altres obstacles
que cal superar són el difícil equilibri en l’arbitratge d’inversió per determinar
el punt en què la imposició de mesures fiscals pot equivaldre a una expropiació;
fins en quina mesura els àrbitres han d’abordar qüestions de política pública; i,
en general, les relacions entre els tractats d’inversió i els drets humans. Des d’un
punt de vista de la UE, la interacció dels tractats d’inversió amb la legislació eu-
ropea és també una preocupació creixent pels inversors i els tribunals arbitrals,
especialment en el sector de l’energia i de la Carta de l’Energia i l’aplicació dels
tractats d’inversió dins de la UE, la seva superposició de la protecció atorgada per
la legislació europea34.
8. L’arbitratge esportiu35
Citius, Altius, Fortius.

Lema dels Jocs Olímpics
A causa de la difusió d’aquest nou camp de l’arbitratge, instaurat en 1984,

i la implementació d’importants reformes 10 anys després, l’activitat de la Cort
d’Arbitratge de l’Esport (CAS) és molt prometedora.
La predicció és que l’arbitratge esportiu CAS millorarà el seu atractiu mitjan-
çant la superació d’alguns dels seus obstacles. En particular, l’arbitratge esportiu
haurà de considerar qüestions com la d’adoptar una seu comú per a tots els casos
i un únic tribunal (Tribunal Federal de Suïssa) amb autoritat per a supervisar tots
els arbitratges CAS independentment d’on es duen a terme; reformar el sistema
de recursos per a revisar ex novo els fets i el dret de la decisió impugnada; la llista
34
Jan KLEINHEISTERKAMP, «The next 10 year ECT investment arbitration: a vision for the
future – from a European law perspective». LSE law, society and economy working papers, 07,
2011. Paul Michael BLYSCHAKS, «State consent, investor interests and the future of investment
arbitration: reanalyzing the jurisdiction of investor-state tribunals in hard cases», Asper Review of
International Business and Trade Law, 99, 2009.
35
Mark MANGAN, «The Court of Arbitration for Sport: Current Practice, Emerging Trends
and Future Hurdles», Arbitration International, 2009, vol. 25, núm. 4. RH McLaren The Court of
Arbitration for Sport: An Independent Arena for the World’s Sports Disputes, 2011.
242
tancada dels 270 àrbitres del CAS que sacrifica la llibertat d’elecció de les parts en
favor de l’eficiència; revisar els curts horaris processals; la consolidació d’un cos
de principis aplicables als litigis esportius (una lex sportiva); trobar un equilibri
entre la publicitat dels laudes i el principi de confidencialitat; els problemes rela-
cionats amb l’aplicació de diferents lleis dispositives depenent de l’organització
esportiva que ha iniciat l’acció amb el risc de decisions contradictòries; les refor-
mes a l’estructura del Codi CAS; aspectes disciplinaris per a millorar la transpa-
rència dels procediments; descoratjar les denúncies i apel·lacions injustificades,
i difondre importants missatges sobre, per exemple, la lluita contra el dopatge.
El jove arbitratge esportiu veurà, sens dubte, moltes novetats en els pròxims
anys, d’acord amb els seu lema Citius, Altius, Fortius.
9. L’«electronització» de l’arbitratge36
El ràpid augment de la potència dels ordinadors per a l’any 2100

ens donarà un poder com el dels déus de la mitologia que una vegada vam
adorar.
Michio Kaku
En matèria de comunicacions, estem vivint un període de transició. Fa vint

anys tot estava en paper, dintre de vint anys tot serà electrònic, mentrestant fem
malabarismes amb els dos.
Hi ha una forta pressió mundial a que les autoritats judicials disposin d’una
alternativa digital a la paperassa burocràtica i la ineficient comunicació. En molts
països són ja «electròniques» les comunicacions entre les parts i els tribunals, la
gestió de documents, l’accés informàtic a tots els documents presentats als tribu-
nals. Alguns fins i tot han introduït «tribunals sense papers» (paperless courts) o
tenen programes pilot per arribar-hi. La tecnologia de la informació està revo-
lucionant el sistema de justícia en general. Ja fa alguns anys que Richard Suss-
kind37, assessor de Lord Wolf en la reforma del dret processal anglès va escriure
(The future of law) que els advocats ja no ens diríem advocats sinó «enginyers
d’informació jurídica» (legal information engineers). En l’arbitratge, sobretot en
l’arbitratge internacional en què per definició els àrbitres, les parts, els advocats
i els perits viuen a grans distàncies, les comunicacions fàcils i ràpides són essen-
cials. La majoria de les institucions d’arbitratge ja utilitzen mitjans sofisticats de
comunicació, reproducció de documents, gravació i videoconferència. S’espera
36
Andrew L SCHWARTZ, «Navigating Through the Future Complications of International
Arbitration Under the Internet and the Expansion into Generic Top Level Domains», novembre
2011.
37
Richard SUSSKIND, The Future of Law, 1996.
243
lògicament que en un futur no llunyà els despatxos dels advocats i dels àrbitres
seran també sense paper o virtuals. L’arbitratge futur (i litigi) serà principalment
electrònic i per Internet.
Hi ha una distinció entre «l’arbitratge en línia» (on line arbitration) i l’ús
de mitjans electrònics en les comunicacions d’arbitratge tradicionals38. Com ha
assenyalat la UNCTAD / EDM39, encara que el comerç electrònic està experi-
mentant un ràpid i continu creixement, la presentació de controvèrsies en el co-
merç electrònic en l’arbitratge off line crea problemes notables. Poden les parts
comunicar-se correctament a través de canals electrònics? Poden presentar pro-
ves electròniques en suport de les seves al·legacions? Amb quines condicions es
pot organitzar un procediment d’arbitratge exclusivament electrònic? Poden els
laudes ser emesos per via electrònica? Quant a l’ús de l’electrònica en l’arbitratge
tradicional aquest està experimentant un creixement significatiu.
Sensible a aquest fenomen, la CCI en la recent revisió del seu Reglament
d’arbitratge 2011 admet els mitjans moderns de comunicació electrònica que per-
met al tribunal arbitral, les parts i la Secretaria comunicar-se per correu electrònic
(com ja es feia en la pràctica). Les notificacions i comunicacions, diu l’article 3,
2, «es poden fer mitjançant lliurament contra rebut, correu certificat, servei de
missatgeria, correu electrònic o qualsevol altre mitjà de telecomunicació que pro-
veeixi prova de l’enviament».
És difícil imaginar el que succeirà a la pràctica de l’arbitratge, si, d’acord
amb la llei de Moore, la potència dels ordinadors es duplica cada 18 mesos.
Michio Kaku40 assenyala que el destí dels ordinadors, com l’electricitat, és la de
«desaparèixer en els teixits de la vida, estar a tot arreu i enlloc, en silenci i sense
traves realitzant els nostres desitjos». És difícil però imaginar un «Déu-àrbitre»!
10. El temps i cost41
The existing judicial system is too costly, too painful, too destructive, too ineffi-
cient for a truly civilized people.
To rely on the adversarial process as the principal means of resolving conflicting
claims is a mistake that must be corrected.
Warren E. Burger, President del Tribunal Suprem dels EEUU
38
Farzaneh BADIEI, «Online arbitration definition and its distinctive features». Armagan
Yutsel, «Online International Arbitration».
39
N. U. Conferència Trade and Development, Dispute Settlement. Commercial Arbitra-
tion. 5.9. Electronic Arbitration, 2003.
40
Michi KAKU, op. cit., p. 25.
41
Ramon MULLERAT, «El tiempo y el coste del arbitraje: como mantener el estereotipo», La
Notaria, núm. 4/2011-1/2012.
244
El temps i el cost són els dos principals avantatges tradicionals de l’arbitrat-
ge, així com els seus eslògans publicitaris. Aquests dos estereotips s’han erosionat
i l’arbitratge ha deixat de ser un sistema simple per resoldre conflictes, conver-
tint-se sovint en un altre procediment llarg i costós. Les raons es troben en uns
processos cada vegada més complexes i amb majors quanties en litigi i en la in-
troducció de tècniques i estratègies pròpies dels procediments judicials. Per això
hi ha un interès creixent en el món de l’arbitratge, incloent les lleis i reglaments,
de recuperar-los i gramatitzar resultats justos i imparcials, en forma econòmica i
ràpida.
La preocupació d’accelerar i reduir els costos queda demostrat per la recent
reforma de les lleis d’arbitratge en aquest segle, per exemple, Japó (2003), Re-
pública Txeca i Malta (2004), Dinamarca (2005), Itàlia (2006), Polònia (2007),
Austràlia, Irlanda i Escòcia (2010), França (2011) i Espanya de nou (2011). Tam-
bé ha estat el leitmotiv de la revisió de moltes de les normes, com les Regles de la
CNUDMI (2010), les Regles de la IBA sobre Recepció de Proves en l’Arbitratge
Comercial Internacional (revisada al 2010) i la mencionada recent reforma del
Reglament de la CCI d’Arbitratge 2011 (en vigor l’1 de gener de 2012).
En l’últim exemple, la CCI va revisar les seves regles d’arbitratge amb dos
objectius principals: modernitzar-les i reduir el temps i el cost dels procediments.
Pel que fa a la modernització, permetent la incorporació de «parts addicionals»
en el procés, la regulació dels arbitratges multi-part i la consolidació d’arbitratge,
la creació d’un àrbitre d’emergència per actuacions abans de la constitució del
tribunal, la possibilitat que els tribunals ordenin la confidencialitat de l’arbitratge
i admetent que les comunicacions i les audiències puguin realitzar-se electrònica-
ment. Per tal d’estalviar temps i diners, al 2007 la CCI ja havia publicat un infor-
me («El temps i la reducció de costos en l’arbitratge») preparat per la Comissió
d’Arbitratge de la CCI, en quin grup de treball vaig tenir l’honor de participar.
Ara, el Reglament reformat ordena a les parts i al tribunal fer «tot el possible per
conduir l’arbitratge de manera ràpida i rendible», dóna expresses responsabilitats
de gestió al tribunal, inclosa una conferència obligatòria de gestió del cas per es-
tablir el procediment de l’arbitratge (art. 24.1) i en l’Annex IV ofereix unes «Tèc-
niques per al desenvolupament de les actuacions» que proporcionen exemples
de mètodes per controlar el temps i cost. Algunes de les estratègies suggerides
consisteixen en: la identificació de les qüestions que es puguin resoldre sobre
l’única base de la prova documental, sense audiència; la limitació dels documents
a aquells que siguin rellevants pel cas, i permetre a les parts a continuar les nego-
ciacions encaminades a una transacció.
Una de les raons pel desafortunat augment dels retards i costos és que l’ar-
bitratge s’ha convertit en massa formal —amb massa descobriment (discovery),
masses actuacions i recursos, i masses proves supèrflues que fan perdre les ca-
racterístiques primordials de l’arbitratge i apropar-se al sistema judicial. En el
245
futur sens dubte s’intensificarà la pressió als actors de l’arbitratge —les parts,
els seus advocats (en particular la limitació de descobriment, terminis, etc.), les
institucions d’arbitratge (oferint procediments expeditius, menys retards, etc.) i
els tribunals, per millorar aquesta situació42.
Amb l’objectiu de reduir el temps i el cost, en els últims anys s’han posat de
moda certs mètodes de resolució de conflictes dins de la família de l’arbitratge,
especialment convenients per a alguns sectors com la construcció, per exemple:
a. L’adjudicació, en què les parts sotmeten la controvèrsia al dictamen d’un
«adjudicador» (contracting authority) (que l’emet en un curt període de temps).
El procediment no segueix les regles d’arbitratge i és més ràpid i eficaç que els
procediments judicials i fins i tot que l’arbitratge. La principal diferència és que
el laude arbitral és definitiu i vinculant, mentre que la decisió de l’adjudicador no
ho és, llevat de que sigui acceptada per les parts o confirmada pels tribunals. La
pràctica demostra, no obstant, que sovint les parts resolen la diferència en base
en aquest dictamen.
b. La via ràpida o arbitratge accelerat (fast track, accelerated arbitration), per
a la resolució expedita de controvèrsies o reclamacions de menys complexitat.
Aquests mètodes redueixen substancialment la paperassa i els retards, limiten
la prova (nombre de testimonis i documents), eliminen les audiències i compten
amb àrbitres molt experimentats, amb amplis poders per dirigir el procés. L’es-
sència és que els terminis es determinen estrictament per endavant per cada acció
per les parts o per l’àrbitre i no es poden demanar pròrrogues o ajornaments43.
c. L’arbitratge de 100 dies (100-day arbitration), en que dintre dels 7 dies
a partir del seu nomenament, l’àrbitre estableix un calendari processal per un
període total inferior a 100 dies, incloent una audiència en els següents 10 dies
i un altre termini de 28 dies per conclusions. Qualsevol ampliació dels 100 dies
per dictat el laude ha de ser acordat per les parts (o l’àrbitre, si ha rebut poder
per fer-ho).
d. L’associació (partnering) és un sistema de gestió orientat a la prevenció
de conflictes en un projecte, generalment de construcció. S’utilitza un facilitador
neutral per conduir el procés de comunicació entre les diferents disciplines invo-
lucrades en el projecte, des de les etapes conceptuals del disseny fins a la finalit-
zació de la construcció, incorporant principis de la mediació i la negociació. El
procés reorienta els objectius de confrontació a un conjunt d’objectius comuns i
42
Richard Chernick, William F. Rylaarsdam, Thomas J. Stipanowich I Stephen J. Ware,
«The Future of Commercial Arbitation», Pepperdine Dispute Resolution Law Journal, vol. 9, 2,
2009.
43
Moltes institucions han creat regles d’aquest tipus, entre elles, les Swiss Rules (42), les
WIPO Expedited Arbitration Rules, la Stockholm Chamber of Commerce Rules for Expedited
Arbitrations (SCC), the AAA Commercial Arbitration Rules (Part E) CIETAC Arbitration Rules
and (50 ff), i altres.
246
la comunicació oberta i proporciona mètodes per fer front als conflictes i crea un
ambient de col·laboració.
e. Arbitratge alt-baix (high-low arbitration) en el que les parts estableixen,
abans de l’audiència, els límits inferior i superior del laude. Si la decisió de l’àr-
bitre es troba entre el valor alt i el baix, aquesta quantitat és el laude final. Si, en
canvi, el laude està per sobre del màxim preestablert, es rebaixa automàticament
a la quantitat superior predeterminada. Per contra, si és inferior a la mínima, el
laude ascendeix a la xifra inferior.
f. Oferta segellada (sealed offer) és una oferta en sobre tancat feta per
una o ambdues parts en un arbitratge. Si la part receptora no accepta l’oferta i,
posteriorment, no rep un laude més favorable que el donat a l’oferta, esdevé res-
ponsable de pagar totes les costes de l’arbitratge des de la data de la presentació
de l’oferta. L’oferta sol ser un incentiu per a una transacció i, per tant, una solució
ràpida a la disputa.
g. Arbitratge «base ball» (baseball arbitration) és probablement un para-
digma significatiu per a aconseguir la rapidesa en l’arbitratge. En l’«arbitratge
baseball», l’àrbitre rep dues propostes de laudes completes redactades per les
parts, després de l’intercanvi d’escrits d’al·legacions. L’àrbitre en tria una d’elles
i refusa l’altra.
11. Clàusules d’arbitratge especialitzades
La máxima especialización equivale a la máxima incultura.

José Ortega y Gasset
Totes les institucions arbitrals ofereixen i els advocats amb freqüència in-
corporen en els seus contractes clàusules d’arbitratge uniformes de «talla única».
Això dóna seguretat i evita clàusules d’arbitratge patològiques. Però com no hi
ha rosa sense espines, aquestes fórmules prefabricades presenten el risc que, quan
sorgeix el conflicte, el procediment previst a la clàusula no encaixa perquè no té
en compte l’especificitat del procediment i/o el tipus de proves que cada contro-
vèrsia (M & A, distribució, franquícia, etc.) requereix.
Un problema addicional és que la clàusula d’arbitratge és sovint redactada
per advocats d’empresa, excel·lents mercantilistes, però amb poca experiència
en l’arbitratge. Per tant, les parts poden no beneficiar-se d’aquesta flexibilitat i
eficiència, si la clàusula d’arbitratge no s’adapta bé als contorns del contracte i
necessitats de les parts.
És raonable desitjar que s’utilitzin clàusules especials que prevegin un pro-
cediment adequat a les disputes que sorgeixen habitualment en sectors especials
derivades de la naturalesa flexible de l’arbitratge. Amb aquest objectiu, l’AAA va
adoptar el 2007 una Guia Pràctica per a l’Elaboració de Clàusules de Solució de
247
Controvèrsies44 que ofereixen (capítol IV) clàusules d’arbitratge per a contextos
específics, per exemple conflictes internacionals, conflictes en la construcció i dis-
putes de patents.
Cada vegada més els advocats aprofitaran la flexibilitat de l’arbitratge que
permet adoptar el millor procediment d’arbitratge per a les especificitats de les
controvèrsies derivades de la interpretació o execució del contracte.
12. La integritat, la independència i la imparcialitat dels àrbitres
Is arbitration only as good as the arbitrator?

Yves Desrains and Levy Laurent
És essencial que els àrbitres reuneixin alts nivells ètico-jurídics de conducta

(i l’aparença dels mateixos)45. Totes les lleis i reglaments d’arbitratge sense excep-
ció emfatitzen la independència i la imparcialitat com a principi ètic més conspicu
dels àrbitres. Com més s’expandeix l’arbitratge i es converteix en un substitut
eficaç de la justícia estatal, amb més rigor s’exigiran aquests principis46. Les lleis,
les institucions i els tribunals seran cada vegada més inflexibles pel que fa a la
independència i imparcialitat dels àrbitres.
Un dels esforços més notables per promoure la independència i l’evitació de
conflictes d’interessos són, sens dubte, les Directrius de l’IBA sobre Conflictes
d’Interessos en l’Arbitratge (Guidelines on Conflicts of Interest in Arbitration) de
2004, que han rebut una acceptació molt favorable per part del món arbitral i dels
tribunals47. Les Directrius representen una contribució significativa a la institució
arbitral i en particular a la independència i imparcialitat dels àrbitres, com ele-
ment fonamental en l’arbitratge. Les Directrius tenen com a objectiu harmonitzar
en les distintes cultures del món les diverses situacions que poden crear conflictes
vers l’acceptació de la funció d’àrbitre. Contenen tres llistes de situacions habi-
tuals segons les quals l’àrbitre ha de declinar (llista roja), revelar (llista taronja), o
pot acceptar l’encàrrec sense més (llista verda).
Però, tot i la gran aportació que les Directrius han fet i haver seguit la juris-
prudència de les jurisdiccions amb més experiència en l’arbitratge, al meu enten-
dre han adoptat en molts casos una excessiva actitud pro arbitro en lloc de pro
44
AAA, Practical Guide for Drafting Dispute Resolution Clauses, modificades al setembre
2007.
45
William Park, Arbitrator Integrity: The Transient and the Permanent, San Diego Law
Review, vol. 46, 2009, p. 629.
46
Ramon MULLERAT, «Judges’ and arbitrators’ independence compared», 2008.
47
David A. LAWSON, «Impartiality and independence of International Arbitrations. Com-
mentary on the 2004 IBA Guidelines on Conflicts of Interest in International Arbitration», ASA
Bulletin, vol. 23, no. 1, 2005, pp. 22 and 55. Markham Ball, op. cit., p. 323. Leon Trakman, op. cit.,
p. 2. Hilmar Raeschke-Kessler, op. cit., p. 655. Gary Born and Rachael Kent, op. cit., p. 22.
248
partibus o pro institutione arbitralis. La revisió de les Directives que es porta a
terme actualment és una gran oportunitat per a corregir aquest defecte.
De fet, la Introducció declara que s’ha «tractat d’equilibrar els diferents inte-
ressos de les parts, representants, àrbitres i institucions arbitrals» i a la Part II, 8 re-
coneix que «la línia divisòria entre les situacions indicades de vegades molt prima» i
que «es pot discutir si una determinada situació ha d’estar en una llista en lloc d’un
altre» i que «qualsevol dubte sobre si un àrbitre ha de revelar ... s’ha de resoldre a
favor de la revelació» (GS-3 (c). Malgrat això, com dic, en molts casos, les Direc-
trius han pres una actitud massa pro arbitro. En l’equació entre la necessitat que els
àrbitres siguin, i siguin vistos com independents i imparcials i el dret de les parts per
triar lliurement els àrbitres de la seva elecció (Introducció 2 ), la primera opció ha
de prevaler en interès de la reputació de la institució de l’arbitratge. Per això sostinc
que les Directrius s’havien de sotmetre a certes operacions cromàtiques.
Alguns exemples de desequilibri: un àrbitre que assessora regularment a la
part que el nomena ha de ser desqualificat, ja sigui si en deriva uns honoraris subs-
tancials o no (circumstàncies 1.4 o 2.3.7); l’àrbitre que ha donat assessorament
jurídic o ha emès un dictamen també hauria de ser desqualificat (2.1.1) i aquesta
situació hauria d’incloure’s en la Llista roja irrenunciable. A més, circumstàncies
com l’àrbitre que representa les parts (2.3.1) o l’àrbitre que treballa com advocat
en el mateix bufet d’advocats que l’advocat d’una de les parts (2.3.2), circums-
tàncies que les Directrius actualment permeten a les parts renunciar, haurien de
ser irrenunciables48.
El meu suggeriment per a millorar les Directrius fent-lo un conjunt estricte
de recomanacions49 està motivat per la necessitat de protegir i millorar la bona
reputació d’arbitratge, la qual cosa precisa incrementar no solament la indepen-
dència i imparcialitat absolutes de l’àrbitre, sinó també l’aparença d’aquestes in-
dependència i imparcialitat, no només als ulls de les parts, sinó també als ulls del
públic en general.
48
La relació entre l’àrbitre i el seu bufet d’advocats no es tracta amb prou rigor. És un prin-
cipi general de l’ètica professional que un advocat i el seu bufet es consideren una sola entitat (Codi
de CCBE, 3.2.4, Regles Model de ABA, 1.8). Aquest principi també és acceptat per l’Explicació de
GS-6 (a) «l’àrbitre, en principi, ha de ser considerat idèntic al seu bufet d’advocats». Tot i aquesta
clara afirmació, la realitat és que l’actitud de les Directrius és en ocasions inversa, com es mostra en
diverses situacions. Per exemple, si la firma d’advocats de l’àrbitre està actualment prestant serveis
a una de les parts, siguin quines siguin les circumstàncies (3.2.1) o dos àrbitres són de la mateixa
firma d’advocats (3.3.1) i en un cas similar requeriria no la renúncia implícita, sinó l’explícita de
les parts. Un àrbitre ha de revelar que el seu bufet ha actuat en contra d’una de les parts, fins i tot
en un assumpte no relacionat i sense la participació de l’àrbitre (4.2.1), etc. A diferència del que
les circumstàncies 4.4.2 recomana, crec que si l’àrbitre i advocat d’una de les parts ha servit prèvia-
ment junts com co-àrbitre o co-advocat aquesta circumstància ha de ser divulgada per l’àrbitre.
49
Ramon MULLERAT, «The IBA Guidelines on Conflicts of Interest Revisited. Another
Contribution to the Revision of an Excellent Instrument, Which Needs a Slight Daltonism Treat-
ment», Spain Arbitration Review, núm. 12, 2012, p. 61.
249
No és difícil preveure que algunes de les Directrius, meres recomanacions
actuals, es convertiran aviat en normes imperatives, com ja ho vénen fent a través
de la seva invocació pels tribunals en les seves decisions o la seva introducció en
la reforma de les lleis i codis de conducta.
13. Deslocalització
Globalization means different things to diferent people.

For a Peruvian farmer unable to compete with the low prices of imported
foodstuffs, it means losing his income.
For a Czech car worker earning enough to buy his own home,it measn pros-
perity.
For a poor Ugandan women tilling her family plot, it means absolutely nothing.
N. A Ngoni, «Lotta alla poverta e all’exclusione nel contesto dell’economia
globale»
El fenomen de «deslocalització de l’arbitratge» s’anirà estenent. Aquest fenomen

consisteix en una mena d’arbitratge internacional no derivat o basat, sinó independent
d’un ordenament jurídic nacional, i no regit, per tant, per la llei de la seu de l’arbitrat-
ge, sinó només pel dret internacional. La característica de l’arbitratge deslocalitzat és
llavors que es desprèn de les normes de procediment de la seu de l’arbitratge, de les
normes de procediment d’una llei nacional específica, de la llei substantiva de la seu
de l’arbitratge i del dret substantiu nacional de qualsevol jurisdicció específica.
La deslocalització depèn de les condicions contractuals, dels acords sobre
les regles d’arbitratge, dels principis generals de les obligacions comercials aplica-
bles a les transaccions, i dels principis substantius i de procediment aplicables als
sistemes legals a què està connectada la transacció.
La teoria de la deslocalització, separant l’arbitratge del control estatal, com-
portarà nous mètodes d’arbitratge internacional (internacionalització) o, el que
respon a la nova idea d’unificar els procediments d’arbitratge amb preferència al
sistema antic de la teoria de la seu de l’arbitratge que té dues accions principals: la
lex arbitri i l’òrgan jurisdiccional nacional (lloc d’execució)50. Es considera que la
teoria de la seu de l’arbitratge ja no serà efectiva en l’àmbit internacional portant
a noves tendències i desenvolupaments internacionals del nou ordre econòmic,
que demana la velocitat pròpia de la globalització, i que es convertirà en feble i
50
A. J. VAN DEN BERG, «International commercial arbitration: important contemporary
questions». Permanent Court of Arbitration. International Bureau, International Council for Com-
mercial Arbitration; Gary Brian Born - International commercial arbitration, 2009. Herbert Smith,
«How significant is the seat of international arbitration». Dejan JANIĆIJEVIĆ, «Delocalization in
international commercial arbitration», Law and Politics, vol. 3, no 1, 2005, pp. 63-71.
250
incapaç de fer front a les noves tendències en les transaccions comercials interna-
cionals. La teoria de la deslocalització ha començat ja a esdevenir una teoria líder
del nou desenvolupament de l’arbitratge en la globalització.
14. Arbitratge de les accions de classe51
Class action lawsuits are an important part of our legal system. All citizens
should have the right to band together and settle grievances with bigger com-
panies, but that system is broken and it needs fixing.
Thomas Carper
Pel que fa a l’admissió de les accions col·lectives de classe en l’arbitratge, en

Green Tree Financial Corp. v Bazzle, el Tribunal Suprem dels EEUU el va reco-
nèixer per primera vegada com a procediment admès per la Federal Arbitration
Act el que faculta als àrbitres per decidir aquests tipus d’accions. La decisió posa
en qüestió, no obstant, la validesa de les clàusules de renúncia de les accions de
classe, una pràctica que ha crescut a mesura que les empreses busquen formes
d’evitar els perills inherents a aquestes accions.
Malgrat això, des del punt de vista de l’arbitratge internacional, les accions de
classe presenten especials problemes, ja que molts països les veuen com un fenomen
exclusiu dels EEUU. Tradicionalment, els sistemes del civil law refusen les accions
de classe per considerar-les que poden vulnerar principis processals importants com
el que les accions processals són en principi de naturalesa individual i no col·lectiva.
A Europa, per exemple, l’admissió d’aquests tipus d’accions és lenta i hi ha una
resistència a introduir accions de classe del tipus dels EEUU per por als abusos. No
obstant això, alguns països han acceptat accions de classe limitades especialment en
la litigació de consum (per exemple Suècia 2003, Finlàndia 2007, Noruega 2008,
Dinamarca 2008 i Itàlia 2007 al reformar la Llei del Consum de 2005). A més, la Co-
missió Europea en la seva «Estratègia de Política de Consum» 2007-2008 va llançar
una consulta sobre possibles accions de classe pels consumidors.
Degut a la creixent harmonització del dret, la predicció és que si les accions
de classe han estat admeses en l’arbitratge dels EEUU, no és difícil pensar que
no siguin acceptades urbi et orbi, fins i tot amb limitacions i condicions, i pot ser
que aquest arbitratge «col·lectiu» s’estengui com a mecanisme processal útil per
disputes internacionals sotmeses a arbitratge52.
51
Peter J. KREHER, Pat D. ROBERTSON III, «Substance, Process, and the Future of Class
Arbitration», primavera 2004, 9 Harvard Negotiation Law Review, 409.
52
S. I. STRONG, «From Class to Collective: The De-Americanization of Class Arbitration»,
26 Arbitration International 2010, p. 493. ABA, «The Future of Class Arbitration: Forecasting the
Fate of American Express Merchants’ Litigation».
251
15. L’ús de descobriment (discovery)
The compulsory disclosure of pertinent facts or documents to the opposing

party in a civil action, usually before a trial begins.
American Heritage Dictionary
El reconeixement i ús de descobriment també ha dividit històricament els

procediments del common law i del civil law.
El discovery és, junt amb el procés amb jurat, un dels elements essencials del
procediment civil, inclòs el procediment arbitral, dels EEUU53. En canvi, en principi,
el descobriment no existeix en els sistemes de dret civil, on, bàsicament, cada part ha
de preparar la seva defensa amb les proves de què disposa. No obstant això, un tipus
limitat de descobriment està sent gradualment acceptat per les lleis processals dels
demés països, encara que sota el control del tribunal arbitral. Aquest és el cas, entre
altres, de la Llei alemanya d’Enjudiciament Civil (modificada el 2002), s.142, que
permet al jutge ordenar la producció de documents en possessió de la part contrària
o fins i tot de tercers; i la Llei d’Enjudiciament Civil a França, reformada pel Decret
nº 2011-48 de 13 de gener de 2011 (art. 1469); i també de la nostra LEC (art. 328).
A l’arbitratge, el descobriment està generalment dissenyat per a ser mínim
i informal i menys extens que el de la jurisdicció ordinària perquè l’objecte de
l’arbitratge és la resolució dels conflictes d’una manera ràpida i econòmica. Els
tribunals americans54 han observat que les parts prescindeixen de bon grat de me-
canismes processals emprats en el procés de justícia ordinària a canvi dels avan-
tatges d’una solució ràpida i menys costosa.
A poc a poc, però, a mesura que es sotmeten a arbitratge assumptes més i
més complexes, la necessitat del descobriment en l’arbitratge guanya més adep-
tes55. Les Regles de la IBA sobre Mitjans de Prova (Docs. 3.3) permeten a les parts
fer una «petició de produir», en què el sol·licitant descriu els documents o «una
categoria de documents restringida i específica» que creu raonablement que exis-
teixen i que estan en possessió de la part adversa, juntament amb una explicació
de que són «pertinents i importants per a la resolució del cas»56.
53
Geoffrey Hazard i Michele Taruffo, ALI/UNIDROIT, Principles of Transnational Civil
Procedure, 2006, Reporters Preface.
54
Per exemple, Peterson, 242 Ill. App.3d at 1095, 611 N.E.2d at 1142 (citant Drinane v.
State Farm Mutual Automobile Ins. Co., 153 Ill.2d 207, 606 N.E.2d 1181 (1992)). 10. Burton v.
Bush, 614 F.2d 389, 390 (4th Cir. 1980), citada per Roseann OLIVER, «Pre-Hearing Discovery in
Arbitration: Is It Illusory?», 2001.
55
Roseann OLIVER, «Pre-hearing discovery in arbitration: Is it illusory?», 2001. Pedro J.
MARTINEZ-FRAGA, The American influence on international commercial arbitration: Doctrinal de-
velopments and discovery, 2009.
56
ELSING, SIEGFRIED i TOWNSEND, John, «Bridging the divide in common law arbitration»,
Arbitration International, vol 18, núm. 1, 2002.
252
Recentment als EEUU s’ha originat un debat pel que fa a l’aplicació de la
Secció 1782 del títol 28 del Codi «Assistència a tribunals estrangers i internacio-
nals i als litigants en aquests tribunals», que permet a un litigant en un procedi-
ment fora dels EEUU sol·licitar a un tribunal dels EEUU obtenir evidència per
a ser utilitzat en el procés estranger. D’acord amb la s.1782, les parts en un litigi
estranger poden demanar directament als tribunals federals dels EEUU que orde-
nin la presentació de documents per a la seva utilització en tribunals estrangers,
en lloc d’haver d’acudir a mètodes indirectes, com l’expedició de comissions ro-
gatòries o peticions de la Convenció de la Haya emanades del tribunal estranger.
Històricament, aquesta norma s’ha aplicat de manera conservadora. No obstant
això, des del cas Intel Corp. v Advanced Micro Devices, Inc. 200457, els tribunals
federals de districte han donat a la s.1782 una aplicació més liberal. En essència,
el sol·licitant ha de demostrar tres coses: que (a) es tracta d’una «persona inte-
ressada» en un procediment estranger; (b) el procés està davant d’un «tribunal
estranger»; i (c) la persona de la que se sol·licita l’evidència està en la jurisdicció
del tribunal on es presenta la sol·licitud.
És difícil preveure el futur de la s.1782 i si pot ser invocada en l’arbitratge
comercial privat. Després del cas Intel, la majoria de tribunals de districte han
permès l’ús de la s.1782 pels tribunals arbitrals. No obstant això, els tribunals fe-
derals d’apel·lació encara no s’han pronunciat sobre el tema post-Intel. Però, amb
l’augment de litigis i arbitratge fora dels EEUU però relacionats amb els EEUU,
la necessitat de descobriment de testimonis i proves documentals als EEUU sens
dubte augmentarà.
16. Mesures provisionals58
Provisional: dícese de lo que se hace, se halla o se tiene temporalmente.

Diccionario Real Academia Española
En gran part de controvèrsies jurídiques, tant en la jurisdicció ordinària com

en l’arbitratge, és sovint necessari protegir l’eficàcia de la decisió final. Si el siste-
ma d’arbitratge no pogués proporcionar aquesta protecció, l’arbitratge no seria
una alternativa real al sistema judicial. A causa de la complexitat dels actuals
conflictes, com va reconèixer el secretari general de la CNUDMI, en la revisió de
l’art. 17 de la Llei Model de la CNUDMI, «les parts busquen mesures provisio-
57
Intel Corp. v. Advanced Micro Devices, Inc. (02-572) 542 US. 241, 2004.
58
Caline MOUAWAD, Elizabeth SILBERT , «Interim Measures» (Interim Relief) in Internatio-
nal Arbitrations Involving Energy Investments», King & Spalding, juny 2011. Dana RENÉE BUCY,
«How to best protect party rights. The future of Interim Relief in International Commercial Ar-
bitration under the Amended UNCITRAL Model Law», American University International Law
Review, 25, núm. 3, 2010, pp. 579-609.
253
nals en un nombre de casos cada vegada més gran». Al mateix temps, les mesures
cautelars, conservatòries o provisionals són més complexes en l’arbitratge perquè
els àrbitres als qui les parts doten d’«auctoritas» per a dictar resolucions amb
efectes de res judicata no posseeixen la potestas o el imperium judicial59 per fer-les
complir. Per aquestes raons, la revisió de la Llei Model de 2006 va substituir el
tímid art. 17 per un capítol IV complert amb una articulació detallada del proce-
diment per a obtenir mesures provisionals.
Certament, la naturalesa contractual de l’arbitratge genera algunes dificul-
tats en aquest punt: a) el caràcter no executiu de les mesures cautelars dictades
per un tribunal arbitral és un inconvenient en què un tribunal arbitral s’enfronta a
l’hora de concedir mesures provisionals; b) quan la resolució de la disputa implica
un tercer contra el qual les ordres del tribunal no són executives per manca de
competència; c) quan es necessiten mesures provisionals de protecció a l’inici de
l’arbitratge quan encara el tribunal arbitral no està constituït; d) en alguns països
la competència dels tribunals ordinaris per a atorgar mesures provisionals pot
estar limitada per la llei d’arbitratge.
Malgrat els avenços de la Llei Model CNMUDI (reforma de l’art. 17), la si-
tuació actual de les mesures provisionals disponibles en l’arbitratge internacional
en els diferents ordenaments jurídics, legislacions nacionals, decisions dels tribu-
nals, institucions internacionals i convencions internacionals és multiforme. Hi ha
encara una certa confusió al voltant d’aquest tema, probablement a causa que les
mesures cautelars depenen de la diversitat de les jurisdiccions estatals.
Problemes especials relatius a les mesures provisionals es produeixen espe-
cialment en l’arbitratge entre inversors i estats, particularment en els d’energia.
La necessitat de les mesures provisionals en el context de les controvèrsies sobre
inversions internacionals són importants, ja que proporcionen un procediment
accelerat per impugnar les conductes agosarades dels estats d’acollida en el marc
de la protecció dels drets de les parts en l’arbitratge.
No hi ha dubte de que el futur ens depararà una estructura internacional
més favorable i harmonitzada en matèria de mesures cautelars per a donar suport
a l’arbitratge, perquè pugui adaptar-se a les circumstàncies canviants i romandre
com un mètode excel·lent de resolució de controvèrsies.
17. Recursos contra els laudes
Els recursos contra les decisions judicials i arbitrals són sovint necessaris.
Però en l’arbitratge, on la simplicitat i la rapidesa constitueixen valors desitjats,
59
Com Giorgio BERNINI, President de la ICCA, va dir «l’arbitre dispose de la balance de la
justice, mais non de son glaive», citat per Claude Reymond, op. cit., p. 797.
254
els recursos s’han de reduir al mínim indispensable. Tot i això, alguns estudis
afirmen que més del 50% de les empreses Fortune 1000 que no acudeixen a l’ar-
bitratge se n’abstenen a causa de la carència del recurs d’apel·lació. No obstant
això, les opinions estan dividides i la jurisprudència és contradictòria. D’una ban-
da, el Tribunal Suprem de Califòrnia (Cable Connection, Inc v Directe TV, Inc60)
ha sostingut que les parts poden acordar la revisió judicial, limitant els poders de
l’àrbitre i permetent que els errors de dret puguin ser objecte de revisió judicial.
Però, d’altra banda, el Tribunal Suprem Federal, en el cas Hall Street v Mattel,
Inc61, va declarar que les parts no poden ampliar el nombre de motius d’anul-
lació de l’arbitratge taxat per la FAA. Fins a la decisió de Hall Street els tribunals
d’apel·lació havien utilitzat la doctrina del «menyspreu manifest» (manifest disre-
gard) com un suplement dels motius legals de la FAA per l’anul·lació dels laudes
arbitrals.
El debat encara persisteix sobre si, en cas que les parts ho hagin pactat ex-
pressament, les parts poden obtenir la revisió judicial sobre la substància o els
mèrits del cas o, almenys, tenir el dret d’apel·lar el laude internament davant de
tres àrbitres dins del procés d’arbitratge.
En relació amb el dret a impugnar el laude, l’evolució a França ha sigut in-
teressant. Fins ara, en l’arbitratge intern, la part no satisfeta amb un laude advers
podia formular apel·lació sobre el fons davant dels tribunals de l’estat, llevat que
les parts haguessin exclòs expressament aquesta possibilitat, el que passava amb
normalitat, convertint-se la renúncia en una fórmula estàndard. Després de la
recent reforma del Code de Procedure Civil en 2011, el laude no és susceptible de
recurs, llevat acord en contra de les parts (art. 1489), invertint la situació anterior.
Una altra característica destacada del nou dret d’arbitratge francès, però especí-
ficament per a l’arbitratge internacional, és la possibilitat de que les parts renun-
cien en qualsevol moment a l’acció d’anul·lació. El Codi estableix (art. 1522), que
«per acord especial, les parts podran, en qualsevol moment abans de dictar el lau-
de, renunciar expressament a l’acció d’anul·lació». Això significa que, si les parts
renuncien a l’acció d’anul·lació, el laude internacional dictat a França no es pot
anul·lar, encara que es manté la possibilitat de revisió extraordinària (art. 1502) o
un recurs d’apel·lació contra l’ordre que autoritza l’exequàtur (art. 1522)62.
60
Cable Connection, Inc v Directe TV, Inc -. 44 Cal. 4rt 1334.
61
Hall Street Associates, L.L.C. v. Mattel, Inc., 552 U.S. 576 (2008). Charles H. BROWER, II,
«Hall Street Assocs. v. Mattel, Inc.: Supreme Court Denies Enforcement of Agreement to Expand
the Grounds for Vacatur Under the Federal Arbitration Act», 2008. Toronjo Pivateau, «Recon-
sidering Arbitration: Evaluating the Future of the Manifest Disregard Standard», 26 juliol 2010.
Ramon Mullerat, «Pacta (not always) sunt servanda. Hall Street v Mattel or the right of the parties
to broaden judicial review: the view of an outsider», Spain Arbitration Review, 2010.
62
Ramon MULLERAT, «Allons enfants (arbitres) de la patrie… 50 pinceladas impresionistas
sobre los puntos más relevantes de la nueva ley de arbitraje francesa 2011», Spain Arbitration
Review, nº 11, 2011.
255
En el meu modo de veure, el futur, tot i respectant la voluntat de les parts,
tendirà a restringir els recursos o, almenys, permetre que les parts acordin tal res-
tricció. Si l’arbitratge representa la voluntat de les parts per evitar la intervenció
dels tribunals estatals i les mateixes parts acorden que el laude pot ser revisada
pels tribunals sobre el fons, equival a una mena de contradictio in terminis.
18. L’arbitratge i els no-signataris63
Arbitratge es basa en el consentiment. Els contractes produeixen efectes en-

tre les parts, els seus cessionaris i els seus hereus. Pels tercers un contracte és res
inter alios acta.
No obstant això, en l’actual complexitat de les relacions econòmiques i co-
mercials, cada vegada més empreses matrius, filials, entitats governamentals i al-
tres tercers no signataris del conveni d’arbitratge poden veure’s afectats per la
decisió arbitral. Encara que és generalment admès que la part que no ha acceptat
l’arbitratge no pot ser obligada coercitivament a sotmetre’s a l’arbitratge, ni li
afecta la decisió arbitral, no és infreqüent que alguns no-signataris intentin apro-
fitar-se d’un conveni arbitral, o alguns signataris tractin d’obligar un no signatari
a sotmetre’s a l’arbitratge. Diverses teories s’invoquen per a justificar la introduc-
ció de tercers a l’arbitratge, com ara: la incorporació per referència, l’assumpció,
l’agència, l’aixecament del vel, l’alter ego, l’impediment i d’altres. Malgrat el ca-
ràcter voluntari de l’arbitratge, els experts aconsellen als no-signataris a protestar
tan aviat tinguin coneixement de que s’intenta involucrar-los en un arbitratge aliè.
Com ha assenyalat perspicaçment William Park, president de la LCIA,
totes aquestes teories es basen en el consentiment tàcit, en la manca de perso-
nalitat jurídica o en la penetració del vel societari. Park diu que, la salut d’arbi-
tratge internacional depèn en gran mesura de com els àrbitres apliquin aquests
elements a la llum de les expectatives raonables de la comunitat empresarial
internacional. El dilema del to be o not to be aquí és que ningú no pot ser con-
siderat responsable per l’incompliment d’un contracte o obligació que ell no ha
convingut, però, d’altra banda, hi ha casos en què encara els no signataris han
de veure’s involucrats en convenis d’arbitratge aliens. L’evolució del paradigma
de la personalitat jurídica i la limitació de la responsabilitat de les empreses, la
63
William W. PARK, «Non-signatories and International Contracts: An Arbitrator’s Dilem-
ma» in Multiple Party Actions in International Arbitration», 3, 2009. Tae CORTNEY, «Binding Non-
signatories to International Arbitration Agreements: Raising Fundamental Concerns in The United
States and Abroad», Clint CORRIE, «Challenges in International Arbitration for Non-Signatories».
John TOWNSEND, «Non-signatories in International Arbitration. An American Perspective, ICCA
Congress Series, 2007, p. 259. Kenneth GORENBER, «Recent Efforts by or against Non-signatories
to Compel Arbitration under Equitable Estoppel», Barnes Thornburg, Commercial Litigation Up-
date, 2011. Christina F. Crozier, Estoppel Doctrine Allows Arbitration Provisions To Be Enforced
By and Against Non-Signatories», Haynes and Boone’s Newsroom, gener 2008.
256
crisi de la ficció legal de la personalitat, la interpretació econòmica del dret64 i
els conceptes de Pareto de l’eficiència, superioritat, optimització, assignació i
distribució de la riquesa, contribuiran a la construcció de solucions a la proble-
màtica dels no-signataris.
19. Arbitratge en la construcció
L’arbitratge ha sigut el mètode tradicional de solució de controvèrsies pre-

ferit per la indústria de la construcció, que ocupa un important nombre de pro-
cessos d’arbitratge. Les raons són que la construcció moderna involucra a moltes
empreses, sovint amb cultures i drets diferents, la indústria en si és molt litigiosa
(predominant les disputes per defectes i per demores), es discuteix si el millor
àrbitre per aquesta matèria és l’advocat o l’arquitecte i les decisions són impre-
dictibles.
L’arbitratge de la construcció presenta alguns problemes peculiars, com ara
l’arbitratge multipart (multipart en un sol contracte o multipart en contractes se-
parats), la crida a tercers a l’arbitratge, l’acumulació, la singularitat de les proves,
i les mesures cautelars.
Un altre problema en aquest camp és la dificultat de crear una sòlida juris-
prudència perquè en disputes similars els laudes estan lluny de ser homogenis. Un
anàlisi realitzat el 2000 per CM eJournal on Construction Arbitration: A Survey of
Arbitrators Award’s Cosistency confirma aquesta afirmació65.
Encara que en la construcció l’arbitratge ha sigut considerat la veritable al-
ternativa al procés judicial, quan l’arbitratge es veu com un litigi disfressat (litiga-
tion in another guise), l’arbitratge intern és cada volta menys comú en la indústria
de la construcció arran de la caiguda dels seus principals avantatges, si bé l’arbi-
tratge internacional apareix com el mecanisme de solució de controvèrsies més
64
Rchard POSNER, Economic Analysis of Law, 2007.
65
La revista dóna compte d’una enquesta a la que es va demanar a uns 2.000 professionals
de la construcció (dels quins van contestar 429) que actuessin fictíciament com a àrbitres en un cas
hipotètic que se’ls va sotmetre. El cas consistia en determinar els danys i perjudicis per una disputa
ocasionada pel retard en l’acabament de la construcció, quina disputa involucrava un promotor,
un constructor i un subcontractista. Es demanava a l’àrbitre que determinés si el subcontractista
devia ser indemnitzat en la suma de 60.000 dòlars pels danys i perjudicis incorreguts en el retard
de 30 dies en l’obra del projecte, en el benentès que tots havien coincidit en què l’incompliment
per el retard no podia ser imputat al subcontractista i a que el subcontractista havia experimentat
uns danys i perjudicis equivalents a 2.000 dòlars per dia. En el cas que l’àrbitre estimés que el
subcontractista tingués dret a ser indemnitzat, l’àrbitre havia de decidir qui era darrerament res-
ponsable del pagament al subcontractista. L’àrbitre devia igualment decidir si el constructor devia
ser indemnitzat pel retard i, en cas positiu, en quina quantitat el resultat de l’enquesta va donar el
següent resultat: 94% van determinar que el subcontractista devia rebre 60.000 dòlars, el 34% que
el promotor i el constructor devien pagar al subcontractista 30.000 dòlars cada un d’ells, el 35%
va determinar que el promotor era responsable per la totalitat dels 60.000 dòlars, i el 18% que el
constructor era responsable del pagament dels 60.000 dòlars.
257
elegit. La raó d’aquesta debilitat és probablement deguda a la «judicialització»
del procés arbitral, que es caracteritza per considerar que els àrbitres tenen poca
habilitat de gestió de l’arbitratge, l’excés d’activitat dels advocats (over-lawering),
els abusos d’un descobriment (discovery) il·limitat, una excessiva recusació dels
àrbitres, les audiències maratonianes, i les disputes posteriors al laude i a la seva
anul·lació.
La realitat és que les controvèrsies en matèria de construcció, quan no es
resolen de manera oportuna, esdevenen molt cares —en termes econòmics, per-
sonal i temps. També són considerables els costos menys visibles (per exemple,
els recursos de l’empresa assignats a la controvèrsia, la pèrdua d’oportunitats de
negoci) i els costos intangibles (per exemple, perjudicis a les relacions comercials,
valors potencials perduts a causa de la resolució de conflictes ineficients). Als
EEUU, s’estima que les despeses de litigi de construcció han augmentat a una
taxa mitjana del 10% anual en l’última dècada, i un total de gairebé 5.000 milions
de dòlars a l’any.
Conseqüència d’això és que en les darreres dues dècades, la indústria de la
construcció ha fet un enorme progrés en el desenvolupament de mètodes més
eficients no sols de resolució sinó també de prevenció de conflictes, consistents
en estratègies per a la negociació i la transacció a fi de promoure la prevenció de
disputes el més aviat possible reduint el risc de controvèrsies (Construction Dis-
pute Resolution) com per exemple: a) l’aliança prèvia o partnerig; b) l’àrbitre del
discovery; c) l’avaluació històrica de les disputes; d) l’avaluació neutral inicial; e)
el mini-judici (mini-trial); f) les meses de resolució de conflictes; g) l’adjudicació.
De fet, els experts es refereixen a la indústria de la construcció com a la gran in-
novadora sobre solució de controvèrsies66.
Malgrat els avenços, encara queda molt marge de millora67. L’enfocament de
la prevenció és especialment important amb una àmplia gamma de noves tècni-
ques dels ADRs. Es posa l’accent sobretot en les juntes de revisió de controvèrsies
a causa del seu èxit en la resolució de conflictes a nivell de projecte68.
66
ENR 2000, Hinchey and Schor 2002.
67
American Bar Association, Construction Disputes.
68
Sai-On CHEUNG, «Critical factors affecting the use of alternative dispute resolution pro-
cesses in construction», International Journal of Project Management. Vol 17, núm. 3, juny 1999,
pp. 189-194. M.Osama Jannadia, Sadi Assaf, A.A. Bubshait, Allam Naj, «Contractual methods for
dispute avoidance and resolution, International Journal of Project Management, vol. 18, núm. 1,
febrer 2000, pp. 41-49.
258
20. Processos mixtes
La pureza está en la mezcla.

Victor Varzavsky
Els ADR es multipliquen en nombre i mètodes per tal d’adaptar-se a les pe-
culiaritats d’alguns sectors industrials, a les noves disputes, a la mida de les parts,
etc. Els avantatges d’ADR han revolucionat l’administració de justícia en general,
i fins i tot algunes de les característiques dels ADR s’estan aplicant en la justícia
ordinària.
És evident que l’evolució serà que els principals mètodes d’ADR existents
(fonamentalment, l’arbitratge, la mediació, la negociació, l’avaluació per tercers,
l’avaluació neutral primerenca, l’ombudsman, el mini-judici (mini-trial), l’adjudi-
cació, etc.) augmentaran i mesclaran els seus respectius avantatges en una acció
d’osmosi.
Existeix un antic i inacabat debat cultural sobre la funció dels àrbitres per
promoure la transacció entre les parts que s’enfronten els professionals d’Amèri-
ca, que no l’accepta, i Europa, que sí.
Malgrat els problemes derivats dels processos mixtes, tals com la «mediació-
arbitratge» (med-arb) en el qual l’àrbitre comença com a mediador, però en el cas
de fracàs de la mediació, imposa un laude obligatori, a causa de les conflictives
missions d’una mateixa persona en diferents camps i fent servir dos barrets, la
realitat és que l’activitat creativa en bases de l’autonomia de la voluntat trobarà
noves fórmules d’ADR amb un component important d’arbitratge i mediació en
què els àrbitres seran invitats a servir en rols múltiples i, tot i que algunes iniciati-
ves s’han traduït en experiments poc exitosos69.
21. Immunitat dels àrbitres70
Avertissimi juris est licere litigatoribus judices recusare
L’arbitratge s’enfronta contínuament a problemes derivats de la seva natu-

ralesa híbrida com una criatura del contracte i criatura del procediment, com
69
Gabrielle Kaufmann-Kohler and Fan Kun, «Integrating Mediation into Arbitration:
Why It Works in China» 25(4) Journal of International Arbitration, 2008.
70
Jean Claude Najar, The User’s Perspective: Liable or not Liable?, Vienna Arbitration
Days 2011. Michael Hwang, Katie CHUNG and Fong Lee CHENG, «Claims Against Arbitrators for
Breach of Ethical Duties» in Contemporary issues in International Arbitration and Mediation, the
Fordham Papers (Arthur Rovine, ed. 2008) p. 22515/04/2009. Ramon MULLERAT i Juliet BLANCH,
«The Liability of Arbitrators: a Survey of Current Practice», IBA Dispute Resolution International,
juny 2007. Martin DOMKE, The Arbitrator’s Immunity from Liability: A Comparative Survey, 3 U.
Tol. Law Review. 99, 1971.
259
un instrument de relacions entre comerciants i cooperador de l’administració de
justícia. Un dels problemes més destacats és, sens dubte, la immunitat o la respon-
sabilitat dels àrbitres. Han de ser els àrbitres considerats immunes com els jutges
o responsables com a professionals contractats?
Hi ha diferents escoles de pensament pel que fa a la naturalesa de la relació
entre l’àrbitre i parts i a la responsabilitat o immunitat en l’exercici de la funció
d’àrbitre, i tant les lleis nacionals com els reglaments de les institucions arbitrals
adopten postures diferents. Hi ha dues posicions principals: una que s’inclina a
favor de la immunitat dels àrbitres, de ser exempts de responsabilitat a causa de
seva «situació» propera al jutge o com un «quasi-jutge», principalment sostin-
guda per la tradició del common law (per exemple, els EEUU, Canada, Hong
Kong). L’altra escola refusa la immunitat de l’àrbitre i el tracta com qualsevol altre
professional quins serveis arrenda per a desenvolupar una tasca privada basada
en el concepte de responsabilitat contractual, ja que els àrbitres són contractats
per les parts en un contracte d’arrendament de serveis i per tant subjectes a res-
ponsabilitat en el cas d’incompliment.
Els àrbitres entren en relacions jurídiques amb les parts, les institucions ar-
bitrals, els testimonis, els perits, els quals poden veure’s afectats per la conducta
dels àrbitres. Unes poques lleis nacionals, com l’espanyola obliguen als àrbitres a
subscriure una pòlissa d’assegurança per a cobrir aquesta responsabilitat. Aques-
ta obligació legal és insòlita.
Ja que la responsabilitat pot ser en algunes circumstàncies justificada per
negligència dels àrbitres a conduir el procés arbitral d’una manera tempestiva i
adequada, cada vegada més els àrbitres es veuen subjectes a reclamacions per part
dels afectats. A la vegada s’han aixecat veus denunciant a alguns poc escrupolosos
que amb les seves reclamacions tracten de silenciar als àrbitres poc simpàtics amb
la seva causa.
Amb la convergència de les cultures del common law i del civil law, sens
dubte el futur ens depararà solucions intermitges entre els qui creuen que l’àr-
bitre està subjecte a responsabilitat per negligència i els qui creuen que, degut a
la seva posició propera als jutges ha de fruir d’una situació d’immunitat o quasi-
immunitat. És necessari harmonitzar les regles de responsabilitat dels àrbitres en
l’exercici de les seves funcions i trobar una solució de compromís que equilibri la
necessitat de que els àrbitres puguin actuar independentment i dictar resolucions
justes sense la preocupació de represàlies.
22. Arbitratge i tercers finançadors
L’arbitratge internacional d’inversió implica alts costos tant per a l’inversor

com per l’estat amfitrió o receptor. Un fenomen recent especialment en aquest
tipus d’arbitratge és el finançament de les actuacions per un tercer proveïdor
260
de fons a una de les parts. Aquest tercer finançador sovint té escàs interès en les
qüestions de fons de les actuacions arbitrals, perquè inverteix en el procés amb la
finalitat d’obtenir un benefici de la controvèrsia.
En principi, els àrbitres no tenen competència per immiscir-se en l’acord de
finançament de les parts per tercers a causa de que la seva competència es limita
a la disputa entre l’inversor i l’estat receptor. L’acord de finançament és, per tant
aliè a les relacions jurídiques entre l’inversor estranger i l’estat receptor. Algunes
de les qüestions és si els tribunals arbitrals poden tenir en compte la relació entre
l’inversor i el tercer proveïdor de fons, sobretot en vista de la condemna en costes
en el procediment arbitral i si l’existència d’un acord de finançament està sotmès
a normes sobre la transparència i divulgació per tal de garantir el respecte del
principi de la «igualtat d’armes».
Recentment, en un procediment arbitral contra un estat en virtut d’un BIT,
el reclamant va divulgar públicament que va recórrer als fons d’un tercer, emetent
un comunicat de premsa declarant que havia «arribat a un acord de finançament
del litigi», i que segons aquest acord, «el financer ha acordat pagar els costos
legals en relació amb els procediments d’arbitratge internacional». El comunicat
de premsa també explicava que el demandant «s’ha compromès a pagar a l’entitat
de finançament una part important de qualsevol solució definitiva de la deman-
da d’arbitratge en contra del demandat». Aquesta divulgació inicial, voluntària i
pública de l’existència d’un acord de finançament ha intensificat els debats en la
comunitat arbitral en quant a si aquestes revelacions han de ser més comunes i
fins i tot obligatòries.
Les preguntes són llavors: si i quan un acord de finançament s’ha de donar
a conèixer? Quina és la justificació per exigir la divulgació? Què és exactament el
que s’ha de revelar (l’existència de l’acord de finançament o els termes de propi
acord) i per qui? Qui ha d’imposar i fer complir l’obligació de divulgació? El
futur haurà de resoldre algunes d’aquestes qüestions.
23. Conveni de Nova York de 1958
El presente Convenio se aplicará al reconocimiento y ejecución de las sentencias

arbitrales dictadas en el territorio de un Estado distinto en el que se pide el
reconocimiento y la ejecución de dichas sentencias ...
Conveni de Nova York, art. 1
Substituir o reformar, that is the question. El Conveni de Nova York, el fo-

nament de l’arbitratge internacional al segle 20, s’ha ocupat de la lliure circulació
dels laudes arbitrals en el món i té una influència decisiva en la solució dels princi-
pals problemes tècnics d’arbitratge, i en especial l’execució transfronterera de les
sentències amb efectes no només en l’internacional, sinó també l’arbitratge local.
261
Encara més, aquest Conveni ha estat a la vanguàrdia en el moviment d’unificació
del dret i la justícia al món.
El Conveni ha aconseguit un èxit notable. La qüestió principal avui és si
ha de ser derogat i substituït per un de nou o simplement reformat. És cert que
han transcorregut més de cinquanta anys des de la seva adopció i ha plogut gran
quantitat d’aigua. Crec que un nou conveni que derogui i substitueixi la CNY
proposat per alguns autors, i més notablement pel professor Van den Berg71,
reconeixent al mateix temps els seus avantatges i la qualitat indiscutible de la
seva proposta, prendria molts anys de preparació tenint en compte que 146
països ja han ratificat (molts més que en els anys 50) i és prematur, i en tot cas
recomanable esperar fins que es va reunir a un major nombre d’experiències
jurisprudencials. Els anglesos diuen que el que ja funciona no s’ha d’arreglar (if
it works, do not fix it). Personalment m’inclino per l’adopció d’un acord annex
o complementari per aclarir, complementar i modificar qualsevol deficiència de
la ciutat de Nova York. Aquesta fórmula té l’avantatge de mantenir la tècnica
jurídica òptima, d’alta qualitat i la senzillesa del text original, que seria ben-
vingut per la comunitat d’usuaris d’arbitratge. La proposta d’annex, com dic,
ha d’incloure tots els defectes denunciats per la doctrina disposat de manera
sistemàtica dintre del propi pla del CNY, usant la seva pròpia terminologia i
llenguatge clar i senzill.
EN QUART LLOC. CONCLUSIÓ
Sóc conscient que deixo molts temes al tinter (o més aviat en el teclat), però
la meva bola de vidre té els seus límits. Aventurar prediccions a més llarg termini
podrien canviar el que vol ser un mer pronòstic en una perillosa endevinació i re-
queriria respostes a incògnites extra-arbitrals com ho seria el proper ordre geopo-
lític mundial, especialment a Europa, els països àrabs i els països BRICs i PIGs?
Convergiran les tradicions del common law i del civil law? Com afectarà finalment
a la justícia la revolució tecnològica? Esdevindran els advocats «enginyers d’infor-
mació jurídica», com Richard Susskind (The future of law) sosté? Quan tindrem
tribunals amb jurisdicció universal en la línia que el Tribunal Penal Internacional
71
Albert Jan VAN DEN BERG, «An Overview of the The New York Convention of 1958»,
2008 and «New York Convention of 1958: Refusals» (2009), 15/04/2009. William W. PARK,
«Respecting the New York Convention» in 18 (2) ICC Court of Arbitration Bulletin 65 (2007),
17/11/2009. Ramon MULLERAT, «Los segundos 50 años del Convenio de Nueva York; reflexiones
sobre la falta de interpretación uniforme de algunos de sus preceptos», Spain Arbitration Review,
núm. 5, 2009, pp. 111 and ss. Karl-Heinz BÖCKSTIEGEL, «Public Policy as a Limit to Arbitration and
its Enforcement» Journal of Dispute Resolution Special Issue, 2008 The New York Convention –
50 Years, 11th IBA Arbitration Day and United Nations New York Convention Day, 2008, p. 123.
262
va encetar? El Conveni de Nova York, pedra angular de l’arbitratge, serà substi-
tuït o simplement retocat, com espero? I alguns altres arcans.
Hi ha un clar futur brillant per l’arbitratge davant nostre. Cercar mètodes
nous i més eficaços per satisfer les necessitats de les persones que s’enfronten en
conflictes és clarament una tasca en la que val la pena contribuir, tant des del punt
jurídic com del social. Caldrà esforç, optimisme i entusiasme per part de tots i
especialment de la comunitat arbitral, però serà una modesta manera d’intentar
fer el món una mica millor.
Com va dir l’ambaixador francès Jules Jusserand, l’avenir n’est pas dans les
mains du destin, mais dans les nôtres.
263
Necrològiques
NECROLÒGICA DE MANUEL ALBALADEJO GARCÍA
por
LLUÍS PUIG I FERRIOL
1. PRELIMINAR
Creo que mis primeras palabras han de ser de agradecimiento a nuestra cor-
poración y a su junta directiva por confiarme el encargo de redactar esta nota ne-
crológica del miembro de nuestra corporación Manuel ALBALADEJO GARCIA, falleci-
do el día 7 de abril del corriente año a la edad de noventa y un años. Al aceptar este
encargo soy consciente de la dificultad que entraña compendiar en unas páginas la
brillante trayectoria del académico fallecido en sus dos facetas de universitario y
civilista. En relación con la primera de ellas en cuanto permite poner de manifiesto
la huella significativa de su paso por las Universidades donde prestó sus servicios,
aceptando y desarrollando las más altas funciones de gobierno y de gestión en unos
tiempos particularmente difíciles por razones de todos conocidas. Y en su segunda
faceta como civilista, porque sin duda Manuel Albaladejo García ha sido uno de
los más destacados civilistas españoles de la segunda mitad del siglo XX y primeros
años del siglo XXI, como lo acredita su ingente labor investigadora y sus copiosas
publicaciones, que según mis cálculos no andan muy lejos de las doscientas.
A la hora de redactar esta nota necrológica no puedo silenciar otro aspecto,
que bien pudiera calificarse de personal, y para mí importante, en cuanto me
permite corresponder —aunque sea a título póstumo— a las reiteradas muestras
de amistad y afecto que recibí de Manuel Albaladejo García en el decurso de
nuestro periplo universitario y postuniversitario, que se ha prolongado durante
un buen número de años y que ha perdurado hasta el día de su muerte. Mi rela-
ción personal con él se inició en el año 1956, año en que finalicé mis estudios en
la Facultad de Derecho de la Universidad de Barcelona, que determinó me ma-
triculara con vistas al curso 1956-1957 en los denominados cursos de doctorado,
que se exigían en aquella época como trámite previo para obtener el grado de
Doctor en Derecho, tras redactar la correspondiente tesis doctoral. Aquel mismo
267
año 1956 Manuel Albaladejo García había tomado posesión de una de las cáte-
dras de Derecho civil de la Universidad de Barcelona y al abrirse los cursos de
Doctorado en Derecho incluyó entre las materias a desarrollar un «Derecho su-
cesorio catalán», que concretamente versaba sobre las sustituciones hereditarias
en el Derecho civil de Cataluña, de acuerdo con la regulación de las mismas que
ofrecía el Proyecto de Compilación del Derecho Civil de Cataluña, publicado
el mismo año 1956. Aquel curso fue decisivo para despertar mi vocación como
civilista, a lo cual contribuyó también que el mismo año 1956 Manuel Albaladejo
García había publicado su valiosa monografía Sustituciones hereditarias, que le
convertía en una autoridad indiscutible sobre tan intrincada materia. De acuerdo
con la práctica entonces vigente como resultado de sus explicaciones redacté un
trabajo sobre la sustitución vulgar de acuerdo con la normativa que proponía el
proyecto de Compilación catalán. Este trabajo orientó de forma decisiva mi inte-
rés por el Derecho civil catalán en unos momentos que —desde una perspectiva
actual— podemos calificar de cruciales. Trascendencia que de alguna manera
debía intuir Manuel Albaladejo García cuando, inmediatamente después de to-
mar posesión de una de las Cátedras de Derecho Civil de nuestra Universidad,
incluyó en su primer curso de doctorado la materia de las sustituciones heredi-
tarias en el proyecto de Compilación, materia que expuso con la claridad y rigor
que le eran habituales.
2. UN JURISTA EJEMPLAR
La larga vida de Manuel Albaladejo García puede compendiarse en la expre-

sión de que fue un jurista ejemplar, que dedicó la mayor parte de sus actividades
a la investigación y a la enseñanza del Derecho civil, que le confieren indiscuti-
blemente la condición de maestro de esta disciplina. Por ello creo indispensable
incluir en esta nota necrológica sus aportaciones sobre tal disciplina, que a efectos
sistemáticos ordeno de acuerdo con los siguientes criterios.
I. Curriculum universitario
Incluyo en este apartado como aspectos más significativos los siguientes:

1. Cursó sus estudios en la Facultad de Derecho de la Universidad de Gra-
nada.
2. Amplió sus estudios en Alemania como becario de la fundación Alexan-
der von Humboldt, en Italia como becario del gobierno italiano y en el mismo
país como becario del Real Colegio Albornociano de San Clemente de los Espa-
ñoles, que le concedió el premio del mismo colegio.
3. Doctor en Derecho por la Universidad de Madrid.
268
4. Profesor auxiliar de Derecho Civil y de Filosofía del Derecho el año
1942.
5. Colaborador honorario del Consejo Superior de Investigaciones Cientí-
ficas «Instituto Francisco de Vitoria» el año 1943.
6. Profesor encargado de la cátedra de Derecho romano durante los cursos
1946 al 1948 en la Universidad de Granada.
7. Profesor adjunto de Derecho civil desde la creación del cuerpo en el
año 1947.
8. Colaborador del Instituto Nacional de Estudios Jurídicos desde el año
1953.
9. Catedrático de Derecho civil de la Universidad de Oviedo el año 1953,
de cuya Universidad fue vicedecano desde el año 1954.
10. Catedrático de Derecho civil de la Universidad de Barcelona desde
el año 1956, de cuya Universidad fue además vicedecano los años 1959 y 1961 y
decano los años 1964 y 1967.
11. Catedrático de Derecho civil de la Universidad Complutense de Ma-
drid desde el año 1969.
12. Director del Seminario «Manuel Miguel Iglesias» de la Universidad de
Oviedo desde el año 1954.
13. Director de la Cátedra «Duran y Bas» de Derecho civil catalán de la
Universidad de Barcelona desde el año 1966.
14. Rector de la Universidad de Barcelona el año 1968.
15. Rector honorario vitalicio de la Universidad de Barcelona el año 1970.
16. Director del Departamento de Derecho civil de la Universidad Com-
plutense de Madrid desde 1974 hasta el año 1987, fecha de su jubilación.
17. Director honorario del Departamento de Derecho civil de la Universi-
dad Complutense de Madrid desde su jubilación.
18. Profesor emérito de la Universidad Complutense de Madrid desde el
año 1987.
19. Profesor emérito de la Universidad San Pablo-CEU desde el año 1977.
20. Doctor Honoris Causa de la Universidad de Córdoba el año 1988.
21. Doctor Honoris Causa de la Universidad de Granada el año 1991.
22. Doctor Honoris Causa de la Universidad de Oviedo el año 1997.
23. Doctor Honoris Causa de la Universidad de Alicante al año 2000.
24. Doctor Honoris Causa de la Universidad Politécnica de Cartagena el
año 2005.
25. Presidente de la «Asociación de Profesores de Derecho civil» durante
los años 1991-1998 y presdidente honorario vitalicio de la misma desde el año
1998.
26. Presidente honorario de la «Asociación de Profesores de Derecho Ci-
vil» desde el año 1998.
269
27. Consejero de la Universidad Complutense de Madrid con categoría de
vicerrector desde el año 1995.
28. Director de ciento setenta y cinco tesis doctorales sobre temas de De-
recho civil.
II. Otros cargos y distinciones
Incluyo en este apartado los siguientes:

1. Académico numerario de nuestra Acadèmia de Jurisprudència i Legisla-
ció de Catalunya desde el año 1966.
2. Comendador de la placa de la Orden de Alfonso X el Sabio el año 1967.
3. Caballero Gran Cruz de la Orden de Alfonso X el Sabio el año 1970.
4. Subdirector General de Ordenación Universitaria el año 1971.
5. Subdirector General de Personal Docente de Universidades el año 1972.
6. Director de la «Revista de Derecho Privado» desde el año 1974.
7. Académico numerario de la Real Academia de Jurisprudencia y Legisla-
ción desde el año 1975.
8. Vocal Permanente de la Comisión General de Codificación desde el año
1975.
9. Académico de Honor de la Academia de Jurisprudencia y Legislación
de Granada, 1992.
10. Vicepresidente de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, 1995.
11. Académico de Honor de la Academia de Jurisprudencia y Legislación
de Costa Rica, 1997.
12. Académico correspondiente extranjero de la Academia de Lisboa, año
1997.
13. Hijo adoptivo de Granada, año 1998.
14. Medalla de Oro de la Región de Murcia, 1998.
15. Miembro honorífico del Claustro de Profesores da Facultade de Direi-
to da Universidade de Vigo, 1998.
16. Presidente de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación el año
1999 y presidente de honor de la misma al cesar como director en el año 2003.
17. Hijo predilecto de Cartagena, 2000.
18. Premio Pelayo para juristas de reconocido prestigio, 2004.
19. Ha participado en numerosos congresos, reuniones y coloquios sobre
temas de su especialidad en España y en el extranjero.
20. Ha intervenido como árbitro en numerosos y destacados laudos y es
autor de un importante número de dictámenes.
21. Conferenciante sobre tremas de su especialidad en numerosas ocasio-
nes, tanto en España como en el extranjero, en el ámbito universitario y de los
colegios profesionales.
270
III. Libros publicados
1. El reconocimiento de la filiación natural. Barcelona, 1954.

2. Estudios de Derecho civil. Barcelona, 1955.
3. Sustituciones hereditarias. Oviedo, 1956.
4. El negocio jurídico (traducción castellana de la obra de Cariota Ferrara,
Il negozio giuridico, con extensas concordancias con el Derecho español). Ma-
drid, 1956.
5. El negocio jurídico. Barcelona, 1958.
6. Anotaciones, a la obra de Cicu, Sucesiones por causa de muerte. Parte
general. Barcelona, 1964.
7. Derecho civil para las Facultades de Económicas. Barcelona, 1965.
8. El albaceazgo en el Derecho común y en el catalán. Madrid, 1969.
9. Manual de Derecho de familia y sucesiones. Barcelona, 1974.
10. Instituciones de Derecho civil. Barcelona, 1972, tomo I y 1975, tomo II.
11. La sustitución preventiva de residuo en Cataluña. Discurso de recepción
en l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, 1995.
12. La institución de heredero bajo condición. Discurso inaugural del cur-
so 2000-2001 de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación. Madrid,
2000.
13. La responsabilidad por culpa extracontractual levísima. Discurso inau-
gural del curso 2000-2001 de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación.
Madrid, 2000.
14. Los daños indemnizables en la responsabilidad contractual y en la extra-
contractual. Discurso inaugural del curso académico 2001-2002 de la Real Acade-
mia de Jurisprudencia y Legislación.
15. La revocación de la donación mejora. Discurso inaugural del curso aca-
démico 2002-2003 de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación.
16. La presunción de culpa en la responsabilidad extracontractual. Discurso
inaugural del curso académico 2003-2004 de la Real Academia de Jurisprudencia
y Legislación.
17. Derecho civil, que consta de cinco tomos, de los cuales se han hecho
dieciocho ediciones de su tomo I, doce ediciones de su tomo II, diez ediciones de
su tomo III y tomo V, volumen 1º.
18. Curso de Derecho civil, que consta de cinco volúmenes, de cada uno de
los cuales se han hecho sucesivas ediciones.
19. Compendio de Derecho civil, que consta de un volumen, del cual se han
hecho ocho ediciones.
20. Las arras en la jurisprudencia del Tribunal Supremo. Madrid, 1997.
21. Desde el instante en que nace todo niño es persona e inscribible en el
Registro. Madrid, 1997.
271
22. Sobre si vale o no, según la jurisprudencia del TS la forme escritura públi-
ca de venta simulada, para cubrir la forma de la donación de inmueble disimulada.
Madrid, 1998.
23. La mejora. Madrid, 2003.
24. La prescripción extintiva. Madrid, 2004.
25. La usucapión. Madrid, 2004.
26. La donación. Madrid, 2006.
27. Comentarios al Código Civil y Compilaciones Forales, obra colectiva
que consta de ochenta y seis volúmenes, que dirigió con la profesora Díaz Alabart
y en la que aparece además como coautor de los tomos I, VII-1, VIII-1 y 2, IX-1 y
2, X-1 y 2, XII-1 y 2, XIII-2, XIV-2, XV-1 y 2, XX-1, XXV-2 y XXIX-3.
IV. Artículos en revistas especializadas
1. La obligación de transmitir la propiedad en la compraventa, en la Revista

General de Legislación y Jurisprudencia, 1947.
2. La prohibición o improcedencia de compensación en los casos de depósito
y comodato, en la Revista de Derecho Privado, 1947.
3. El error en las disposiciones testamentarias, en la misma Revista, 1948.
4. Dos aspectos en la partición hecha por el testador, en el Anuario de Dere-
cho Civil, 1948.
5. La hipoteca unilateral, en el mismo Anuario, 1950.
6. Los sujetos en el reconocimiento de la filiación natural, en el mismo
Anuario, 1951.
7. La sucesión «iure transmissisonis», en el mismo Anuario, 1952.
8. Contenido, naturaleza y caracteres del reconocimiento de la filiación natu-
ral, en la Revista de Derecho Notarial, 1953.
9. Forma y efectos del reconocimiento de la filiación, en la Revista de la Fa-
cultad de Derecho de Oviedo, 1953.
10. Invalidez e ineficacia del reconocimiento, en el Anuario de Derecho Ci-
vil, 1953.
11. La poseibilidad del derecho de prenda, en la Revista de la Facultad de
Derecho de Oviedo, 1954.
12. De nuevo sobre el error, en el Anuario de Derecho Civil, 1954.
13. Sólo el testador puede partir su herencia, en la Revista de la Facultad de
Derecho de Oviedo, 1954.
14. Usucapión del derecho de prenda, en la Revista de Derecho Notarial,
1954.
15. La sustitución vulgar, en la misma Revista, 1955.
16. La adquisición de la herencia, en el Anuario de Derecho Civil, 1955.
17. El hecho jurídico, Idag, Oviedo, 1956.
272
18. El acceso al cargo de albacea, en la Revista de Derecho Notarial, 1956.
19. Problemas del albaceazgo, en la Revista de la Facultad de Derecho de
Oviedo, 1956.
20. Invalidez de la declaración de voluntad, en el Anuario de Derecho Civil,
1957.
21. Condición, término y modo, en la Revista de Derecho Notarial, 1957.
22. La representación, en el Anuario de Derecho Civil, 1958.
23. La forma y la interpretación del negocio jurídico, en la Revista de la Fa-
cultad de Derecho de Oviedo, 1958.
24. La causa, en la Revista de Derecho Privado, 1958.
25. Cuestiones en materia de revocación de testamentos, en Anales de la
Academia Matritense del Notariado, 1961.
26. La posesión; concepto, estructura y clases, en la misma Revista, 1962.
27. Extinción del albaceazgo, en el Libro Centenario de la Ley del Notaria-
do, 1962.
28. Adquisición y pérdida de la posesión, en la misma Revista, 1963.
29. Protección y efectos de la posesión, en la misma Revista, 1963.
30. Sobre la solidaridad o mancomunidad de las obligaciones por acto ilícito
común, en el Anuario de Derecho Civil, 1963.
31. Compensación de desperfectos con mejoras en el usufructo, en el mismo
Anuario, 1963.
32. El título anulable en la usucapión, en la Revista Jurídica de la Universi-
dad de Puerto Rico, 1965.
33. La prescripción de los intereses, en la Revista Crítica de Derecho Inmo-
biliario, 1966.
34. Nulidad de la disposición y nulidad del testamento abierto cuando es
instituido un testigo o ciertos de sus familiares, en la Revista de Derecho Privado,
1967.
35. Solidaridad de los herederos del deudor, por obligaciones de este, antes de
la partición, en el Anuario de Derecho Civil, 1967.
36. Para una interpretación del art. 814 C.c., en la Revista de Derecho Pri-
vado, 1967.
37. Interrupción de la prescripción por acto de conciliación no seguido de
demanda, en la Revista General de Legislación y Jurisprudencia, 1967.
38. La mora en las obligaciones recíprocas, en la Revista Crítica de Derecho
Inmobiliario, 1968.
39. Alcance del art. 321 del Cc, en la Revista de Derecho Privado, 1968.
40. La rendición de cuentas, en la Revista Crítica de Derecho Inmobiliario,
1968.
41. Responsabilidad del albacea, en «Estudios en honor del profesor Cas-
tán Tobeñas», 1969.
273
42. La jurisprudencia, en la Revista de Derecho Privado, 1970.
43. El derecho de acrecer en el caso de institución en partes desiguales, en la
Revista de Derecho Privado, 1975.
44. La delación solidaria, en la Revista Jurídica de Catalunya, 1975.
45. La doble venta, en la Revista de Derecho Privado, 1976.
46. Estudio sintético de la rescisión por lesión en los Derechos catalán y na-
varro, en la Revista de Derecho Privado, 1976.
47. La jurisprudencia del Tribunal Supremo sobre la voluntad unilateral
como fuente de obligaciones, en la Revista de Derecho Privado, 1977.
48. Comentario al art. 1973 del Cc, en la Revista de Derecho Privado, 1977.
49. En el nuevo Título preliminar la costumbre supletoria de la ley sigue
siendo únicamente la que se practique en el lugar donde ha de aplicarse, en «Título
preliminar del Código civil», 1977.
50. Resolubilidad del contrato de renta vitalicia si el obligado al pago de la
pensión ni siquiera comienza a abonarla, en «Revista Jurídica de la Universidad de
Puerto Rico», 1978.
51. La enajenación de la herencia en el Derecho español, en la Revista de
Derecho Privado, 1978.
52. Sucesor universal o heredero y sucesor particular o legatario, en la misma
Revista, 1978.
53. Las sustituciones fideicomisarias puras, a término y condicionales, en la
misma Revista, 1979.
54. El art. 869 del Cc, en la misma Revista, 1980.
55. Destino de las acciones nuevas suscritas con vieras fideicomitidas, en la
misma Revista, 1982.
56. Un estudio de Derecho sucesorio, en la Revista Jurídica de la Universi-
dad de Puerto Rico, 1984.
57. La revocación de donaciones por incumplimiento de cargas, en la Revista
de Derecho Privado, 1984.
58. La reducción de donaciones por inoficiosidad, en Actualidad Civil, 1985.
59. Lo que se puede donar, en la misma Actualidad, 1986.
60. Comentarios de jurisprudencia, en «Cuadernos Civitas de Jurispruden-
cia Civil», 1987.
61. De nuevo sobre la mora, en «Homenaje a Juan Berchmans Vallet de
Goytisolo», 1988.
62. Comentario de jurisprudencia, en «Cuadernos Civitas de Jurispruden-
cia Civil», 1988.
63. Duda sobre si el testador quiso un representante o un sustituto vulgar del
sustituido, en «Actualidad Civil», 1988.
64. La ley que regula la sucesión en la adopción, en el «Anuario de Derecho
Civil», 1988.
274
65. La prohibición de casarse entre sí los hermanos adoptivos. Córdoba,
1988.
66. La nulidad de la donación con cláusula de reversión nula por informal,
en «Homenaje al profesor Juan Roca Juan», 1989.
67. Comentario a los artículos 15 y 16 de la Ley de Propiedad Intelectual (en
colaboración con R. Bercovitz), en «Comentario de la Ley de Propiedad Intelec-
tual», 1989.
68. El impedimento matrimonial de adopción del C.c a hoy, en «Libro Cen-
tenario del Código Civil», 1990.
69. El sedicente arbitraje de personas jurídicas, en «Actualidad Civil», 1990.
70. El arbitraje testamentario, en la misma Actualidad, 1990.
71. El art. 8 de la nueva Ley de Arbitraje, en la misma Actualidad, 1990.
72. La forma en el contrato de arbitraje y el llamado arbitraje informal, en la
misma Actualidad, 1990.
73. Otros extremos de la Ley de arbitraje, en la misma Actualidad, 1990.
74. La ominosa tentativa de hacer irrecurrible el arbitraje de Derecho que
infrinja las normas debidas aplicar, en la Revista de Derecho Privado, 1990.
75. Valor de la nuda propiedad donada, en «Revista de la Facultad de Dere-
cho de Castilla-La Mancha», 1990.
76. Prescripción de la acción reivindicatoria, en el «Anuario de Derecho Ci-
vil», 1990.
77. El plazo de la acción para recobrar la posesión ¿es de prescripción o de
caducidad?, en la «Revista de Derecho Privado», 1990.
cia Civil», 1990.
79. El acrecimiento en la mejora, en la Revista de Derecho Privado, 1990.
80. Comentario a los artículos 618-644, 647, 654-656 y 774-779 del Cc, en
«Comentarios al Código Civil del Ministerio de Justicia», 1991.
81. Contenido civil de la Ley de 15 de octubre de 1990. Granada, 1991.
82. El tercio de herencia gravado por el usufructo del viudo cuando los legiti-
marios son los hijos del causante, en «Estudios Lacruz Berdejo», 1991.
83. La supresión de la causa de desheredación del adulterio con el cónyuge
del causante, en «Actualidad Civil», 1992.
84. Algunos extremos de la regulación de los testamentos modificados por la
reciente Ley de 20 de diciembre de 1991, en la misma Actualidad, 1992.
85. La inscripción en el Registro como justo título a efectos de usucapión, en
el «Anuario de Derecho Civil», 1992.
86. Cambios introducidos en el art. 665 por la Ley de modificación del C.c.
en materia de testamentos, en la «Revista de Derecho Privado», 1992.
87. de la antigua, y que se incumplía, expresión de voluntad del testador ante
el Notario y los testigos, a la supresión de estos, en la misma Revista, 1992.
275
cia Civil», 1992.
89. Comentario de jurisprudencia, en los mismos Cuadernos, 1993.
90. El llamado negocio fiduciario es simplemente un negocio simulado rela-
tivamente, en «Actualidad Civil», 1993.
91. Sobre si el contador partidor puede rectificar ajustándolas a la ley y las
disposiciones testamentarias que la violen, en el «Anuario de Derecho Civil»,
1993.
92. Sobre si está sometido o no a la reserva del art. 968 lo que el viudo reciba
en conmutación de su usufructo legal, en la «Revista de Derecho Privado», 1994.
93. ¿Cuándo y entre quienes parte el contador?, en «Homenaje a Iglesias
Cubría», 1994.
94. La repudiación de la herencia, en «Actualidad Civil», 1994.
cia Civil», 1994.
96. El artículo 1910 del Código civil, en «Iniura», 1994.
97. La Resolubilidad del contrato de mutuo por falta de pago de intereses, en
«Libro-Homenaje a Chico Ortiz», 1995.
98. La llamada aceptación de la herencia «entendida» a beneficio de inventa-
rio, en «Actualidad Civil», 1995.
99. Da lo mismo que el acto anulable se estime inicialmente válido que invá-
lido, en «Revista de la Facultad de Derecho de Castilla-La Mancha», 1995.
100. La nulidad de los préstamos usurarios, en el «Anuario de Derecho Ci-
vil», 1995.
101. La distinción entre comunidad y sociedad, en «Actualidad Civil», 1995.
102. La procedencia entre arras confirmatorias y el desistimiento en la juris-
prudencia del Tribunal Supremo», en «Anuario de la Real Academia de Jurispru-
dencia y Legislación», 1995.
103. Las arras penales, en el mismo Anuario, 1995.
104. La responsabilidad por daños causados por ruina de los inmuebles por
defecto de construcción, en «Iniura», 1995.
105. Breve apunte sobre la transexualidad, en «Actualidad y Derecho»,
1995.
106. Si la reclamación extrajudicial interrumpe la prescripción desde que se
hace o cuando la recibe el prescribiente, en la «Revista de Derecho Privado», 1996.
107. La pretendida legitimación del presidente de la comunidad de propieta-
rios de casas por pisos relativamente a los elementos privativos, en la misma Revista,
1996.
108. La precedencia entre arras confirmatorias y desistimiento en la jurispru-
dencia, en la misma Revista, 1996.
109. Los bienes inmuebles por destino, en la misma Revista, 1996.
276
110. Aras de desistimiento y arras penales, en la misma Revista, 1996
111. La dispensa de colación y su revocación, en la misma Revista, 1996.
112. De nuevo sobre les arras, en la misma Revista, 1996.
113. La mejora presunta, en la misma Revista, 1997.
114. La naturaleza real o no real del contrato de préstamo, en la misma Re-
vista, 1997.
115. Donación mortis causa, tercero hipotecario y alcance y utilidad del artí-
culo 1473, en la misma Revista, 1997.
116. Error en el nombre y apellidos de los instituidos herederos, en la misma
Revista, 1997.
117. La dación en pago, en «Poder Judicial», 1997.
118. La mejora del nieto, en «Actualidad Civil», 1997.
119. El cambio de jurisprudencia, en «Universidad de Oviedo», 1998.
120. Estudio de la jurisprudencia sobre la escritura pública de venta simulada
sirve o no para cubrir la forma de la donación disimulada de inmuebles, en «Actua-
lidad Civil», 1998.
121. Las cargas duraderas en la legislación de fundaciones, en la «Revista de
Derecho Privado», 1998.
122. Comentario a la STS (Sala 1ª) de 7 de marzo de 1998, en la misma
Revista, 1998.
123. Comentario a la STS (Sala 1ª), de 9 de febrero de 1998, en la misma
Revista, 1999.
124. Comentario a la STS (Sala 1ª) de 17 de abril de 1998, en la misma Re-
vista, 1999.
125. Comentario a la STS (Sala 1ª) de 6 de noviembre de 1998, en la misma
Revista, 1999.
126. El derecho de sobreelevación del art. 16.2 del R. Hipotecario, en «Ana-
les de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación», 2000.
127. Comentario a la STS de 9 de marzo de 1999, en las «Revista de Dere-
cho Privado», 2000.
128. Comentario a la STS de 10 de mayo de 1999, en la misma Revista, 2000.
129. La donación remuneratoria y los preceptos de la donación ordinaria que
le son o no aplicables, en la «Revista de Derecho Privado», 2002.
130. La anulación de la transacción por falsedad de documental anteriores o
descubrimiento de nuevos, en la misma Revista, 2002.
131. El cambio del viejo al nuevo artículo 1045 del Cc. Y su derecho transi-
torio, en «Actualidad Civil», 2002.
132. La sucesión del descendiente ulterior del causante en lugar del descen-
diente intermedio no preterido, en «Actualidad Civil», 2003.
133. Comentario a la STS de 14 de marzo de 2003, en la «Revista de Dere-
cho Privado», 2003.
277
134. Comentario a la STS de 14 de marzo de 2003 sobre solidaridad impro-
pia, en la misma Revista, 2003.
135. La protección del derecho a la igualdad en la aplicación de la ley, en
«Poder Judicial», 2003.
136. El gravamen de una sustitución fideicomisaria a favor del descendiente
incapacitado de la legítima estricta de los demás, «Ponencia en la Real Academia de
Jurisprudencia y Legislación», 2004.
137. La donación por méritos, en la «Revista de Derecho Privado», 2004.
138. Los daños indemnizables en la responsabilidad contractual y en la extracon-
tractual», en «Estudios Jurídicos en homenaje al profesor Luis Diez-Picazo», 2004.
139. Si la moderación del artículo 1103 del Cc es aplicable a la responsabili-
dad extracontractual, en «Actualidad Civil», 2005.
140. El otorgamiento de la facultad de mejorar a otra persona, en la «Revista
de Derecho Privado», 2005.
141. Jurisprudencia y casación, en «Homenaje al profesor Lluís Puig i Fe-
rriol», 2005.
142. Pluralidad de actos de disposición de una misma cosa, algunos de los
cuales sean donaciones, en la «Revista de Derecho Privado», 2006.
143. Comentario a las STS de 24 de enero de 2006 y 21 de marzo de 2006 en
la «Revista de Derecho Privado», 2006.
144. Pago de lo indebido, en la «Revista de Derecho Privado», 2007.
145. Algunas reflexiones sobre la obligación alternativa, en la «Revista de
Derecho Privado», 2010.
146. A esta relación cabe añadir las numerosas ponencias, comunicacio-
nes, prólogos, notas bibliográficas o legislativas, críticas a publicaciones, recen-
siones, reseñas y notas de actualidad jurídica, publicadas en revistas españolas y
extranjeras.
3. DESDE LA PERSPECTIVA DE NUESTRA ACADEMIA
La dilatada vida de Manuel Albaladejo García tiene una clara conexión te-
rritorial con distintos lugares de la geografía española y en todas ellas dejó su
huella y obtuvo el justo reconocimiento a sus méritos. Originario de la región de
Murcia, con la que siempre estuvo vinculado afectivamente, le distinguió con la
Medalla de Oro de la misma el año 1988, la ciudad de Cartagena —donde na-
ció— le nombró Hijo Predilecto de la misma el año 2000 y fue investido Doctor
Honoris Causa de su Universidad Politécnica el año 2005. Cursó sus estudios en la
Facultad de Derecho de la Universidad de Granada, con la que siempre mantuvo
unos estrechos vínculos, que le distinguió invistiéndole Doctor Honoris Causa
de su Universidad el año 1991 y, posteriormente, nombrándole Académico de
278
Honor de la Academia de Jurisprudencia y Legislación de Granada el año 1992
y posteriormente Hijo Adoptivo de Granada el año 1998. Su permanencia en la
Universidad de Oviedo durante los años 1953 al 1956 tiene como características
una intensa labor docente, investigadora, de colaboración con las revistas pro-
fesionales del Principado de Asturias y de gestión universitaria; que obtuvo su
justo reconocimiento con el nombramiento como Doctor Honoris Causa de dicha
Universidad el año 1997. Su periplo universitario culmina el año 1969 como ca-
tedrático de Derecho civil de la Universidad Complutense de Madrid, seguido
de su nombramiento como director del Departamento de Derecho civil de la
misma Universidad el año 1974 hasta su jubilación, como director honorario del
mismo desde su jubilación y que culmina el año 1987 con su nombramiento como
profesor emérito de la misma Universidad. Sus indiscutibles méritos trascendie-
ron, como era previsible, del ámbito universitario, como lo acreditan su nom-
bramiento como académico de número de la Real Academia de Jurisprudencia y
Legislación de Madrid el año 1975, de vocal permanente de la Comisión General
de Codificación el mismo año 1975, de presidente de la misma el año 1999 y de
presidente de honor el año 2003.
Este breve resumen de su vida y actividades ha tenido un claro reflejo
tras su muerte, que ha propiciado un número significativo de notas necroló-
gicas por parte de las corporaciones de las que formó parte durante su vida y,
también, por parte de las revistas especializadas, en las que Manuel Albaladejo
García colaboró de forma significativa durante su dilatada vida profesional. A
ellas hay que añadir esta nota necrológica como miembro de nuestra Acade-
mia, a la que se incorporó el año 1966, condición que siguió ostentando hasta
su fallecimiento en este año 2012. Colaboró eficazmente en las actividades de
la Academia mientras tuvo su residencia en Barcelona hasta el año 1969 y de
forma más esporádica, por razones fácilmente comprensibles, desde que ob-
tuvo la cátedra de Derecho civil en la Universidad Complutense de Madrid, si
bien siempre hizo gala de su condición de miembro de nuestra corporación.
Como lo acredita el hecho —que calificaría de muy significativo— de que en
un buen número de los libros que publicó, al hacer mención de sus méritos,
no olvidaba el de Académico de Número de l’Acadèmia de Jurisprudència i
Legislació de Catalunya. De la misma manera que creo oportuno recordar en
estos momentos un hecho que pone de manifiesto la trascendencia que para él
supuso su permanencia en Cataluña entre los años 1956 al 1969, que de alguna
forma le vinculaba a esta tierra, aún después de su traslado a Madrid. Me re-
fiero al hecho de que después de residir durante más de diez años en Cataluña
de forma continuada adquirió la vecindad civil catalana, vecindad civil que
conservó hasta el día de su fallecimiento; pues con ocasión de su traslado a
Madrid hizo declaración expresa en el Registro Civil de conservar la vecindad
civil catalana que había adquirido por residencia decenal. A ello conviene aña-
279
dir que sus actividades profesionales ejercidas en Cataluña le hicieron acreedor
al nombramiento de rector honorario vitalicio de la Universidad de Barcelona
el año 1970.
Por cuanto hace referencia a su actividad como académico creo debe des-
tacarse su discurso de recepción como académico de número de nuestra corpo-
ración sobre La sustitución preventiva de residuo, que constituye la más completa
y profunda investigación sobre una figura de perfiles ciertamente poco claros;
como lo acredita el hecho de que el texto compilado del año 1960 la regulaba
en un capítulo distinto al que dedicaba a los fideicomisos, poniendo con ello de
manifiesto que se configuraba como una institución distinta a la herencia fidei-
comisaria —en su modalidad del fideicomiso de residuo—, criterio que siguió
el Código de sucesiones catalán del año 1991. Mientras que el libro cuarto del
Código Civil de Cataluña —por lo menos a efectos sistemáticos— opta por un
criterio distinto, como es el de regular la sustitución preventiva de residuo en el
mismo capítulo que regula los fideicomisos en general, con inclusión por tanto de
la sustitución preventiva de residuo. En su referido discurso Manuel Albaladejo
García defiende con buenos argumentos la tesis de que la sustitución preventiva
de residuo no es otra cosa que una modalidad de la herencia fideicomisaria, no
obstante su regulación en el texto compilado en un capítulo distinto del que dedi-
ca a los fideicomisos. Igualmente con buenos argumentos el también catedrático
de Derecho civil y miembro de nuestra Academia Francisco Fernández de Villa-
vicencio Arévalo, en la contestación a su discurso, defiende la tesis contraria, es
decir, que la sustitución preventiva de residuo no es una modalidad de la herencia
fideicomisaria y sí, únicamente, una modalidad de las sustituciones hereditarias,
pero no un fideicomiso. No es desde luego este el momento ni el lugar adecuados
para terciar en la polémica, teniendo en cuenta además las modificaciones que
sobre la sustitución preventiva de residuo introduce la normativa posterior a la
Compilación del año 1960. En último término es suficiente recordar que este dis-
curso y su contestación son las principales aportaciones doctrinales que abordan
con mayor profundidad tan intrincada materia.
Creo oportuno incluir en esta nota necrológica otras aportaciones significati-
vas del profesor y académico Manuel Albaladejo García a nuestro ordenamiento
civil. En primer lugar su participación en las actividades de la Cátedra «Duran
y Bas» de Derecho Civil catalán, de la cual fue director desde el año 1966 hasta
su traslado a Madrid. Contribuyó de forma importante al desarrollo de sus acti-
vidades y propició —en estrecha colaboración con sus órganos directivos— la
irrupción del mundo universitario al estudio y difusión de nuestro Derecho civil,
como había quedado definido tras la Compilación del año 1960.
Otras aportaciones significativas de Manuel Albaladejo García a nuestro
ordenamiento civil se concretan en las extensas y documentadas anotaciones a
la traducción española de la monografía del profesor italiano Cicu, Derecho de
280
sucesiones. Parte general, que como precisa su subtítulo se completa con unas
extensas anotaciones al Código civil español y al texto compilado catalán. Estas
extensas anotaciones permiten de forma significativa clarificar las principales di-
ferencias que existían y existen entre esta denominada parte general del derecho
de sucesiones según se proyecten sobre el Código civil español o la Compilación
catalana; diferencias que exigen en no pocas ocasiones un estudio detenido de sus
principios informadores. En el mismo sentido es oportuno hacer mención aquí a
su importante monografía El albaceazgo en el Derecho español, publicada en 1969,
que responde verdaderamente a su denominación. Por cuanto se traduce en el
más completo estudio sobre la ejecución testamentaria en nuestro país, con todas
sus innatas dificultades; y además exacto en el sentido de que estudia el albaceaz-
go en el ordenamiento civil español, por cuanto lo proyecta sobre la normativa
del Código civil y sobre la del texto compilado catalán del año 1960.
Mención aparte merece la monumental obra Comentarios al Código Civil y
Compilaciones Forales, obra que dirigió y posteriormente codirigió con su esposa
y también catedrática de Derecho civil Silvia Díaz Alabart. Con la perspectiva que
ofrece el paso de los años bien puede afirmarse que sólo una persona que pudiera
calificarse de gran civilista podía emprender con éxito una tarea que ilusionara
prácticamente a todos los civilistas españoles, que prestaron su eficaz colabora-
ción a una obra que bien puede calificarse de extraordinaria. Porque —es opor-
tuno recordarlo— para llevarla a buen término se exigía inicialmente reconocer
en su director la condición de maestro indiscutible sobre la disciplina y, también,
que concurrieran en su persona el temple, la constancia y la capacidad de coor-
dinación indispensables para llevar a término una obra de esta envergadura y
trascendencia. No es ahora el momento para hacer un examen profundo de la
misma, aunque sí para valorar someramente alguna de sus cualidades esenciales.
En primer lugar destacaría que se trata de una obra extensa y de una com-
pleta exposición del Derecho civil español en su sentido más amplio y genuino,
como resulta de su misma denominación Comentarios al Código Civil y Compi-
laciones Forales, que implica partir de la coexistencia de una pluralidad de orde-
namientos civiles en nuestro país, cuyo estudio y exposición puede hacerse de
forma unitaria, que es seguramente la mejor forma de poner de manifiesto sus
peculiaridades en el contexto de los ordenamientos civiles que rigen en los países
que forman nuestro entorno cultural y jurídico. La trascendencia de la misma en
el decurso de su publicación se hizo evidente desde sus inicios y aumentó con la
publicación de los ochenta y seis volúmenes de la colección, algunos de los cuales
llegaron a una segunda edición. Añadiría a ello que su trascendencia se proyec-
tará más allá de la vida de su director, pues quien o quienes tengan en un futuro
más o menos lejano interés en conocer el nivel de los estudios sobre el Derecho
civil español de la segunda mitad del siglo XX y primeros años del siglo XXI sólo
encontrarán en esta obra la respuesta adecuada. Porque se trata de una obra que
281
expone el Derecho civil español vigente en su acepción más exacta y completa,
por cuanto ha tenido como objeto comentar todos y cada uno de los preceptos
del Código civil y los de las distintas Compilaciones vigentes en determinadas
Comunidades Autónomas españolas; así como unos comentarios a los preceptos
de Derecho civil que se encuentran en otros cuerpos legales de indudable trascen-
dencia, como son la legislación hipotecaria, la legislación sobre el Registro Civil,
Ley de propiedad horizontal y la Ley de propiedad intelectual.
Quisiera añadir a estas consideraciones otras de carácter más particular, que
desde mi perspectiva personal es oportuno recordar y poner de manifiesto en
estos momentos, en atención al hecho de haber sido el director de la obra un
miembro de nuestra Academia. La redacción y publicación de los Comentarios al
Código Civil y Compilaciones Forales se inició cuando su director Manuel Albala-
dejo García era catedrático de la Universidad Complutense del Madrid y desde
allí la concibió como una obra que debía proyectarse sobre todo el Derecho civil
vigente en España, de acuerdo con la solución dada al denominado problema foral
a raíz del Congreso Nacional de Derecho Civil de Zaragoza del año 1946, que
cristalizó en el sistema de las compilaciones de los denominados Derechos civiles
especiales o forales. Lo cual explica —desde esta perspectiva— que la obra se
denominara «Comentarios al Código Civil y Compilaciones Forales». Recuerdo
en estos momentos que Manuel Albaladejo García, cuando ya estaba en curso
la redacción de los primeros volúmenes de la obra, me habló de sus proyectos
y me hizo partícipe de sus deseos de que colaborara con él en la elección de las
personas que —de acuerdo con sus indicaciones— asumieran la redacción de los
volúmenes correspondientes al Derecho civil vigente entonces en Cataluña, que
se encontraban en la Compilación del año 1960 y en la Ley sobre inscripción, re-
dención y división de los censos en Cataluña de 31 de diciembre de 1945. Acepté
con gusto su ofrecimiento y de inmediato me puse en contacto con las personas
que pudieran colaborar en la redacción de estos volúmenes, atendidos sus cono-
cimientos sobre nuestro ordenamiento civil, iniciativa que obtuvo una acogida
muy favorable por parte de los llamados a colaborar en la redacción de estos vo-
lúmenes. Buena prueba de ello es que si en el pensamiento inicial del director de
la obra a la exposición del Derecho civil catalán se dedicarían tres volúmenes, sus
previsiones se vieron ampliamente superadas, y sin que ello suscitada oposición
alguna por parte del director de la obra. En definitiva la exposición del Derecho
civil catalán en el contexto de la obra se concreta en ocho volúmenes, con una
extensión que sobrepasa las cuatro mil páginas, que documentan la más completa
y extensa exposición del Derecho civil catalán vigente en aquellos momentos.
Creo oportuno añadir que mientras estaba en curso la publicación de estos
volúmenes dedicados a nuestro ordenamiento civil si iniciaba el proceso legisla-
tivo que había de conducir a una importante transformación del mismo, como
consecuencia de haber recuperado Cataluña —y también otras Comunidades Au-
282
tónomas— una buena parte de sus competencias legislativas en sede de Derecho
civil, que hacían posible su modificación y desarrollo. Manuel Albaladejo García
fue consciente de que ello incidiría de forma importante sobre el futuro de la
obra que dirigía, lo cual determinó que me hiciera partícipe de sus deseos de que
se redactaran otros volúmenes, que tendrían por objeto la exposición del nuevo
Derecho civil catalán sancionado por el órgano legislativo de nuestra Comunidad
Autónoma. Desgraciadamente estos intentos no llegaron a buen fin.
4. REFLEXIÓN FINAL
En la contestación a su discurso de ingreso en nuestra corporación el profe-

sor Fernández de Villavicencio destacaba en la obra de Manuel Albaladejo García
su espíritu humorista, crítico e incisivo con la doctrina, la jurisprudencia e inclu-
so con la ley. Ello es cierto. Como lo es también que el profesor Albaladejo fue
también y por encima de todo un hombre sabio, bueno, afectuoso con todos, que
siempre recordaremos como un amigo entrañable.
283
NECROLÒGICA DE JOSÉ LUIS MEZQUITA DEL CACHO
per
JOAN-JOSEP LÓPEZ BURNIOL
19 de febrer de 2013
Està escrit: si vols conèixer a un poble o a una persona, explica la seva història.
Ella ens dóna sempre les raons profundes de les actituds i les explicacions de molts
actes. Així ho intenten ara, amb la història personal de qui fou el nostre company
en aquesta Acadèmia i notari de Barcelona, José Luis Mezquita del Cacho.
José Luis Mezquita del Cacho —segons les dades que figuren al llibre «Els
Degans», obra de Laureà Pagarolas i Lluïsa Cases— va néixer a Madrid el 17 de
novembre de 1928. És fill d’Emilio Mezquita Altimiras, militar, i de María del
Carmen del Cacho Pastor. El seu pare, Emilio Mezquita Altimiras, natural de
la capital d’Espanya, fou militar per destí familiar, com també ho fou un germà
seu, José, mort a Cuba el 1897. Provenia d’una família acomodada i era fill de
Vicente Mezquita y Paús, coronel d’enginyers mort a Madrid el 1911. Tanmateix,
home avançat d’idees, fou un militar culte i demòcrata. Fidel al govern legítim de
la Segona República, hagué de sortir amb ell de Madrid i refugiar-se a València
juntament amb la seva família. Morí abans d’acabar la guerra civil i deixà vídua i
dos fills vius —dels quatre que havia tingut—, José Luis, aleshores encara un nen,
i el seu germà gran, de nom també Emilio, nascut el 1916 i capità de carrabiners.
El posicionament polític del pare i del germà, aquest darrer condecorat per la
República el gener de 1939 i, després, empresonat i condemnat a mort per haver
combatut en defensa d’aquella, motivaren que, acabada la guerra, la família sofrís
fortes represàlies, i el preu de la salvació en certa manera l’arruïnà.
Emilio Mezquita del Cacho, llicenciat en Dret, un cop alliberat, hagué de
renunciar pel seu historial polític a la carrera diplomàtica i a la càtedra de filosofia
del dret, que eren les seves primeres vocacions. Seguint el consell matern, pre-
parà notaries, perquè aquestes oposicions seguien tenint la fama de netes i el seu
expedient polític no hi havia de pesar. D’aquesta manera, fou notari i, després de
diversos destins, s’establí a València, on morí, encara jove, després d’una llarga
malaltia. Aquesta mort del germà gran esdevingué un fort cop per José Luís, orfe
de pare des de petit.
285
La seva mare, Carmen del Cacho, va néixer a Castelló en el si d’una família
culta i acomodada. Dotada d’una forta personalitat i d’una gran inquietud intel-
lectual, estigué sempre molt interessada per la política i els esdeveniments socials.
Excel·lent conversadora i narradora dels fets viscuts, mantingué una actitud pro-
gressista. Però cal remarcar especialment que, vídua i represaliada a la postguerra,
es volcà del tot a la formació dels seus fills, als quals recolzà i influí decisivament
en la seva carrera professional i vital.
José Luis Mezquita estudià el batxillerat a València, on també es llicencià en
Dret de manera brillant i amb premi extraordinari. Molts anys després es doctorà
per la Universitat de Barcelona el 1988, amb una tesi que es publicà l’any següent
amb el títol de Seguridad jurídica y sistema cautelar. Aquest treball obtingué el
Premi Falguera d’aquell any 1988 i esdevingué una de les seves obres cabdals.
Seguint la petjada modèlica del seu germà gran, Emilio, i dels avantpassats i ger-
mans de la seva muller, decidí preparar notaries, cosa que féu en un temps rècord
sota el mestratge d’Emilio Bartual. Va ingressar l’any 1953.
José Luis es casà a València, l’any 1955, amb María Dolores García-Granero
y Fernández de Uribe, nascuda el 1928 a la mateixa ciutat. El matrimoni ha tin-
gut set fills, que han continuat la tradició jurídica del seu pare: María Dolores,
Carmen, María Isabel, José Luis, Emilio, José Miguel i Alejandra. Tanmateix, cal
dir que, en la vida i la dedicació de José Luis, ha tingut un pes molt important la
seva muller, María Dolores García-Granero, procedent, aquesta sí, d’una família
de tradició de juristes. El seu avi, Miguel García López, fou notari d’Albacete a
la segona meitat del segle XIX, després del moment clau de reforma del sistema
notarial espanyol. El seu pare, Miguel García-Granero López (1891-1941), ha-
via estat primer notari de Cifuentes i Leiro, per passar després a Palència, on
nasqueren els seus fills grans, i, finalment, a València, capital on nasqué la resta
dels seus nou fills. Tres d’aquests, cunyats per tant de José Luís, exercien la fe
pública: Isidoro (1917-2001), doctor en Dret, professor mercantil i registrador
de la propietat; Juan (1924), notari, degà del Col·legi de Pamplona i especialista
en dret navarrès; i Manuel, també notari. I, encara, diversos nebots de José Luis
exerceixen en l’actualitat de notaris, de la mateixa manera com ho fan dos dels
seus fills aquí presents, i esdevenen, així, continuadors d’una tradició que s’estén
ja a la quarta generació.
De fet, fou la seva esposa, María Dolores, qui, ja des la seva joventut quan es
van conèixer, acabà de decidir al degà a opositar a notaries, alhora que li permeté
dedicar esforços i temps al seu despatx, a la corporació notarial i a la tasca jurídica
en general. Ella, que per tradició familiar coneixia bé la duresa de les oposicions,
la naturalesa geogràficament itinerant de la carrera, la dedicació que comportava
l’exercici honest de la professió i la passió pel dret, ha estat el pal de paller que la
família necessitava i en el qual s’ha recolzat el degà per aconseguir totes les seves
fites.
286
Aprovades doncs les oposicions entre els primers de la seva promoció i
quan comptava ja amb algunes publicacions jurídiques, el 24 de març de 1954
fou nomenat notari del Friol (Col·legi de la Corunya). Passats dos anys i superat
el concurs corresponent, el 20 d’abril de 1956 fou nomenat notari de Belchite
(Col·legi de Saragossa). En aquesta plaça, hi romangué només uns mesos, ja que
el 16 d’agost del mateix 1956, després de presentar-se de nou a oposicions lliu-
res, fou nomenat notari de Baena, de segona classe, al Col·legi de Sevilla. Encara
no cinc anys després, el 27 de febrer de 1962, mitjançant concurs, fou nomenat
notari d’Inca (Col·legi de les Balears), on passaren —segons sempre han afirmat
ell i la seva muller— els anys més feliços de la seva vida. Finalment, mitjançant
oposicions restringides entre notaria, el 25 de març de 1965 fou nomenat notari
de Barcelona, ocupant la plaça que restà vacant per trasllat de Manuel Baráibar
Arrarás.
Cal afegir que el seu destí preferencial —com el de tots els notaris valenci-
ans— era Madrid, capital d’origen de la seva família, que no pogué assolir per
unes dècimes, o València, terra de la seva esposa i on visqué la joventut, plaça per
a la qual li sobrava nota. Però, atès que, pel particular sistema de puntuació, si
escollia aquesta darrera plaça, la de Barcelona restava vacant i el darrer de la llista
dels aprovats es quedava fora, José Luis Mezquita elegí aleshores Barcelona. A
la capital catalana, trobà un ambient una mica més obert a la cultura i a les idees
democràtiques en què havia estat format, i s’hi quedà per sempre. De fet, des de
ben aviat fou valorat i requerit pels cercles polítics opositors al règim, i la seva
convicció de demòcrata la precedí de la partícula de «social», fet que li comportà
més d’un cop certs recels, malgrat que sempre li fou reconegut el seu prestigi com
a notari i el rigor de les seves publicacions.
Persona culta, d’una alta vàlua professional i humana, equànime i just alhora
que proper, ha brillat sobretot per la seva ètica, intel·ligència, sòlida formació,
dialèctica excel·lent, capacitat de treball i estimació sense límit per la institució
notarial, la qual ha entès sempre com una funció essencial de servei a la societat,
posant a més l’èmfasi en la deontologia, la tutela de la part més dèbil i la protecció
privilegiada del consumidor. D’aquesta manera, el rigor jurídic, l’assessorament
competent, la imparcialitat i l’honradesa són per a ell l’essència de la seguretat
jurídica. Així ho palesen els seus múltiples estudis sobre el notariat i la seva tasca
com a preparador de nous notaris.
Després de gairebé quaranta-cinc anys d’exercici professional, es jubilà el
21 de desembre de 1998 en complir l’edat reglamentària de setanta anys, i el
febrer de 1999 la Direcció General el nomenà notari honorari. L’any següent de
jubilar-se, incapaç d’allunyar-se del món del dret, començà la seva col·laboració
en un dels molts despatxos d’advocats de la capital que l’havien conegut com a
notari i sabien de la seva vàlua extraordinària, fins que les reformes legals i la salut
li ho permeteren.
287
En la mateixa línia, cal dir que ha estat membre de l’Associació Lliure de
Notaris «Joaquín Costa», en la constitució de la qual tingué un paper destacat.
A més, ha desplegat una notable activitat docent a la universitat. I, crític amb el
sistema, apassionat i valent, va col·laborar de manera ben decidida amb partits
polítics i institucions en la tasca legislativa, i ha treballat al costat d’associacions
de consumidors o d’altres agents i col·lectius socials en la defensa dels seus drets,
com ara en les reformes de les lleis de parelles de fet o del matrimoni homosexual.
Entre els càrrecs que ha desplegat i les institucions acadèmiques i jurídiques
de les quals ha format part, cal destacar —deixant de banda la nostra Acadè-
mia— que fou professor de Dret documental de la Universitat de Barcelona i de
la Pompeu Fabra, com també és membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Le-
gislació de Catalunya amb la medalla Joan Pere Fontanella (1996). A més d’altres
reconeixements, el 6 de desembre de 1997 se li concedí la Creu d’Honor de Sant
Raimon de Penyafort, que li fou imposada el dia de la festa patronal de 1998. I el
29 de juliol de 2005 se li atorgà encara la Gran Creu de Sant Raimon de Penya-
fort, màxim reconeixement a la seva tasca, dedicació i fidelitat als seus principis, i
que li fou imposada a la seu col·legial en un acte presidit pel ministre de Justícia,
Juan Fernando López Aguilar.
L’obra editada de José Luis Mezquita del Cacho és realment ingent, tant en
llibres com en articles editats a revistes i participació en treballs col·lectius. I és
una obra que destaca perquè, més enllà de la seva alta i prou reconeguda qualitat
jurídica, aporta respostes i solucions concretes a qüestions d’interès general. Ultra
molts altres temes tractats, ha dedicat sempre una atenció preferent a explicar
l’essència de la funció notarial en el nostre sistema llatí. De fet, hom convergeix a
afirmar que ell ha estat el constructor del concepte de seguretat jurídica preventi-
va, anomenada també sistema cautelar o justícia preventiva.
D’aquest ampli camp d’estudi jurídic de la institució notarial, cal destacar
en primer lloc els llibres que enumerem a continuació: Introducción al notariado
y al sistema notarial español: la función notarial y el instrumento en el contexto
de la seguridad jurídica privada (1983); El notariado y los registros: orientación
vocacional y de estudios (1986), amb Jesús López Medel; El notario español y su
papel en las estructuras del estado y la sociedad (1988); Seguridad jurídica y sistema
cautelar: para su protección preventiva en la esfera privada (1989), en dos volums i
que constituí la seva tesi doctoral, i Sobre la unificación de la fe pública documen-
tal: reflexión sobre un tema de estado y sociedad (1995).
Sobre la mateixa qüestió del notariat, cal destacar els articles següents: El
notariado español y su papel en sus estructuras de Estado y sociedad (1984), a la
Revista de Derecho Notarial; La función notarial como servicio (1984), al Boletín
de Información del Col·legi de Granada; La función notarial y la seguridad jurídi-
ca (1984), conferència a l’Academia Sevillana del Notariado publicada al primer
volum dels seus Anales (1986); La protección preventiva de la seguridad jurídica
288
en la contratación del crédito bancario (1987), al Boletín de Información del Col-
legi de Granada; La seguridad jurídica y el derecho de los consumidores (1990), al
Seminario sobre Seguridad Jurídica; Función notarial y derecho de los consumidores
(1991), al Boletín de Información del Col·legi de Granada; La seguretat jurídica
documental a l’Europa Unida del segle XXI (1998), discurs d’ingrés a l’Acadèmia
de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i Las pruebas documental y paradocu-
mentales en la nueva Ley de enjuiciamiento civil (2001), conferència a l’Academia
Sevillana del Notariado publicada al volum tretzè dels seus Anales (2003).
Respecte a d’altres branques del dret, destaquem els treballs: Conmutación
del usufructo vidual común: análisis del artículo 838 del Código Civil (1957), a Re-
vista de Derecho Notarial; Recobro «mortis causa» de donaciones a descendientes
(1958), a Anuario de Derecho Civil; Principales aplicaciones de la subrogación real
en nuestro derecho (1959), a Revista de Derecho Español y Americano; Conflic-
tos de leyes en materia de capacidad y representación legal (1975), en el Ciclo de
conferencias sobre el nuevo Título Preliminar del Código Civil; La forma, garantía
del contrato (1989), conferència a l’Academia Sevillana del Notariado publicada
al volum cinquè dels seus Anales (1991); Las sociedades de profesionales (1993),
al volum setè de la mateixa revista; col·laboració als Comentarios al Código de
Sucesiones de Cataluña. Ley 40/1991, de 30 de diciembre (1994), coordinat per
Lluís Jou; El «crèdit» com a substitutiu del préstec en el finançament hipotecari de
l’habitatge, i la Llei 2/1994 de subrogacions i novacions (1998), a la Revista Jurí-
dica de Catalunya; El régimen jurídico del derecho de superficie urbano y su actual
diversidad aplicativa (1999), als Anales de la Academia Matritense del Notariado
(XXXIX); El «requerimiento» de pago al deudor en el llamado procedimiento ex-
trajudical de ejecución hipotecaria (1999), al Libro homenaje a Jesús López Medel;
El vuelo o subsuelo urbano como objeto de relaciones y negocios jurídicos en la
dinámica legislación catalana (2002), a Revista Crítica de Derecho Inmobiliario, i
Un efecto perverso de la normativa sobre inscripción de los ceses de administradores
de sociedades de capital (2003), a la Revista de Derecho Privado.
A la revista La Notaria publicà igualment nombrosos treballs, l’enumeració
dels quals sobrepassa l’abast d’aquesta obra, amb més raó quan són fàcilment re-
cuperables gràcies als recursos electrònics. En tot cas, pel seu interès, relacionem:
La protección preventiva de la seguridad jurídica en la contratación del crédito ban-
cario (1987); «Respondere, postulare, cavere» (1989), que s’havia editat igualment
al volum VI de l’homenatge a Joan B. Vallet de Goytisolo (1988); La absorción
por el notariado de los corredores de comercio (problemática y expectativas) (1991);
El derecho de consumidores y usuarios a la elección de notario en las transmisiones
inmobiliarias y préstamos hipotecarios (1992), editat també a altres revistes; La
imparcialidad del notario (1993); Fondos de compensación y juegos de diccionario
(1996); La independencia e imparcialidad del notario ante los agentes económicos
(1997); Las pruebas documentales y paradocumentales en la nueva Ley de Enju-
289
iciamiento Civil (2000); Las adquisiciones conyugales con pacto de sobrevivencia
como fórmula aleatoria en la formación del patrimonio familiar (2005), i El tráfico
inmobiliario y la función notarial (2006).
I voldria destacar, per últim, la seva esporàdica però destacada publicació
en mitjans de comunicació. Valguin per tots, tres articles publicats a «El País»:
«Nuevos vientos para el Crédito inmobiliario. El fondo de la forma» (28 de març
de 1889), «Firmeza frente a la especulación» (18 de juny de 1991) i «Racismo, xe-
nofobia y discriminación» (30 de juny de 1995).
José Luis Mezquita ingressà a aquesta Acadèmia de Jurisprudència el dia 1
de desembre de 1998, amb un discurs sobre «La seguretat jurídica documental a
l’Europa unida del segle XXI», que va ser contestat per l’acadèmic, també notari,
Lluís Roca-Sastre i Muncunill. Ocupà el setial «Joan Pere Fontanella», que havia
deixat vacant Lluís Figa Faura i que, abans que aquest, havien ocupat Joan Malu-
quer i Rosés i Frederic Trias de Bes i Giró. Mezquita va tenir una vida acadèmica
activa, des de la primera comunicació que presentà, el dia 20 de març de 1996,
sobre el finançament de l’habitatge i la Llei de subrogació hipotecària de 1994.
Però paga la pena endinsar-se, encara que sigui breument, en el contingut del
seu discurs d’ingrés, en el que es condensa el que va ser el nucli dur de tota la
seva aportació intel·lectual al món del Dret, i —també s’ha de remarcar— el que
constituí la pauta de conducta de tota la seva vida professional. Es podria resumir
en aquestes paraules, que són seves: «el fondo de la forma», és a dir. La forma com
pretextre per entrar en el fons del negoci, desenvolupant una funció equilibrado-
ra que faci possible aspirar, en l’àmbit dels negocis jurídics, a la realització d’un
ideal de justícia.
Pensava Mezquita que s’estén en l’opinió i en els fets, una certa filosofia de
la modernitat desqualificadora de les formes com residu anacrònic d’un passat
infantil de la humanitat. Això pot tenir sentit quan el que està en joc és el tràfic
de mercaderies en un context de simplicitat i bona fe. Però el neomodernisme
pressiona per estendre el lema a la contractació en general, àdhuc la referida a
béns d’afecció o especialment importants, com l’habitatge i el local de treball i,
per extensió, a quantes relacions de crèdit financer s’hagi de recorrer. Doncs bé,
per Mezquita, la fal·làcia del missatge aformalista és absoluta en aquests casos. En
aquesta línia, ens diu que «un jurista dels més fins que ha donat Catalunya, Figa
Faura, fa anys que clama sobre la invasió de l’àmbit civil per les normes mercan-
tils; però és una prèdica en el desert. I, així, l’informalisme continua avançant,
escombrant tant les formes rituals com les de garantia: un fenomen fruit de la
pressió de les grans entitats financeres i dels grans promotors immobiliaris. Amb
la conseqüència de que la ulterior solució del problemes generats passa per una
justícia sobrecarregada, maltractada i sense mitjans suficients.
Però, enfront d’aquesta situació, l’empar de la forma (tan relatiu i intern
com es vulgui, però secularment efectiu) és sens dubte un dels pocs reductes
290
vàlids davant d’aquesta situació. Doncs la forma contractual pública no és forma
per la forma, sinó ocasió de concienciació respecte al fons, sempre potencialment
problemàtic; d’una informació sense la qual la voluntat tan sols és un fantasma, i
d’un consell que pot evitar riscos desorbitats i atemptats a la bona fe i a la lliber-
tat civil. La forma no és un estòlid registre de certeses —certeses que poden ser
fatals—, sinó l’oportunitat de recobrar la llibertat veritable en front del risc. Per
això, Ihering la qualificà «d’enemiga jurada de l’arbitrarietat i germana bessona
de la llibertat». Si el liberalisme salvatge toca a rebat per alliberar als actes jurídics
de la «forma», és perquè la llibertat que propugna és tan sols la llibertat per els
escollits, no la llibertat de tots. Com destaca Mezquita, tan sols entre iguals hi ha
llibertat veritable i tan sols el coneixement fa iguals. Un coneixement al que, amb
tendència equilibradora, porten les formes de garantia.
Acabo. El vaig conèixer a començaments dels anys 70. I aviat vaig captar
en ell quatre trets que, tants anys després, segueixo pensant que són exactes.
En primer lloc, una excepcional formació jurídica de base, fonamentada en una
rigorosa preparació de les oposicions i servida per una memòria infreqüent. En
segon terme, una imaginació jurídica desbordant, que podia arribar a ser barroca.
(Certes fórmules jurídiques que van fer fortuna per aquella època i que van servir
per solucionar o donar sortida a alguns problemes enquistats, a ell es deuen). Ter-
cer, un compromís polític, tan reflexiu com sentimental, amb la socialdemocràcia,
concretat en el socialisme, que ell concebia com quelcom més que una simple
opció partidària. I per últim, un càlid i generós sentit de l’amistat, que, unit a una
innegable originalitat de tarannà, feien la seva companyia grata i la seva conversa
estimulant.
Va escriure, com hem vist, molts treballs jurídics valuosos, va participar amb
plenitud en la vida acadèmica, va participar en tasques cíviques amb entrega i
fruit, però, sobretot, va fer molt bé la seva feina, de manera que va servir a la gent,
va honorar al seu ofici i ens va deixar l’honrada memòria que els seus amics tenim
present. Per això aprofitem aquesta «forma» d’avui per desvetllar el «fons» de la
nostra sincera consideració i del nostre profund afecte.
291
Actes especials
CONGRÉS SANTIAGO DE XILE
(20-28 de novembre de 2012)
DISCIPLINA FISCAL, DISCIPLINA MONETARIA Y

REGULACIÓN DEL COMERCIO INTERNACIONAL
por
JOSÉ D. GUARDIA CANELA
Presidente de la A. de J. i L. de Catalunya
Vicepresidente de la Mesa de la Conferencia de Academias Iberoamericanas
1. Mis primeras palabras han de ser necesariamente de agradecimiento a

la Academia Chilena de Ciencias Sociales, Políticas y Morales y a su presidente,
Excmo. Sr. don José Luis Cea Egaña, por haber tenido a bien organizar este
VIII Congreso, por todas las amabilidades que nos han dispensado y, en mi caso
concreto, por haberme designado coordinador general de la Ponencia que se
va a debatir en esta Primera Comisión o Sección, que voy a tener el honor de
presidir.
Agradecimiento asimismo al también presidente del Congreso, Excmo. Sr.
don Luis Moisset de Espanés, sin cuya tenacidad este probablemente no se hu-
biera celebrado y a quien tanto debemos las Academias Jurídicas y Sociales Ibe-
roamericanas, por haber sabido cuidar y engrandecer aquella pequeña antorcha
que unos cuantos encendimos en Granada en 1994 y cuyo primer portador fue
el recordado presidente de honor, Excmo. Sr. don Eduardo Roca y Roca que en
paz descanse.
Por último, en este capítulo introductorio, quiero exponer mi satisfacción
por compartir la Coordinación de esta Ponencia con don Sergio Molina Silva,
miembro de número de la Academia Chilena, ex-Ministro del gobierno de Chile
y personalidad destacada en el mundo de la Educación, con el que comparto mu-
chas ideas y actitudes, de orden intelectual y también de orden vital.
2. La función de los Coordinadores Generales de la Ponencia consistirá en

dar cuenta de las comunicaciones recibidas, ordenarlas, disponer su presentación
y moderar el debate sobre su contenido. Quiero, por tanto, felicitar y agradecer a
todos los comunicantes, su trabajo y buena disposición.
Las comunicaciones recibidas durante el plazo fijado por la organización,
fueron:
295
—«Disciplina fiscal y regulación del comercio internacional» del Prof. Dr.
Rafael Jiménez de Parga, catedrático de Derecho Mercantil de la Facultad de
Derecho de la Universidad de Barcelona y académico de número de la Academia
de Jurisprudencia y Legislación de Cataluña.
—«Disciplina fiscal en Colombia» del Dr. Fernando Sarmiento Cifuentes,
miembro de número de la Academia Colombiana de Jurisprudencia.
—«El acuerdo de asociación Chile-Unión Europea: un instrumento eficaz
para potenciar el diálogo político, la cooperación y el comercio, a los diez años
de su adopción», del Prof. Dr. Antonio Blanc Altemir, catedrático de Derecho
Internacional Público y Relaciones Internacionales de la Universidad de Lleida
(donde coincidimos, en una primera etapa, él como alumno aventajado y yo como
profesor y en una segunda, ambos como profesores) y miembro de número de la
Academia Aragonesa de Jurisprudencia y Legislación.
3. La lectura de las comunicaciones nos ilustra suficientemente de que

el título de la Sección o Comisión «Disciplina fiscal, disciplina monetaria y
regulación del comercio internacional» es muy extenso y susceptible de diver-
sas interpretaciones, aunque con una evidente conexión entre todas ellas. La
disciplina fiscal puede ser contemplada desde la perspectiva de las relaciones
entre el Estado u otros organismos públicos y los contribuyentes o desde la
perspectiva de las relaciones entre los ingresos y los gastos del Estado u otras
entidades públicas. La disciplina monetaria podría ser considerada como una
parte de la disciplina fiscal, aquella que se ciñe a la circulación fiduciaria. Y
obviamente tanto la disciplina fiscal como la disciplina monetaria se proyectan
sobre el comercio internacional y su regulación. En este sentido, el ámbito de
nuestro debate es muy amplio y a él pensamos atenernos en la moderación del
mismo.
4. Me permitirán que, en último término, efectúe un recordatorio acerca

de lo que es para los europeos y para los españoles la disciplina fiscal y la disci-
plina monetaria. En su versión actual, ambos conceptos derivan del Tratado de la
Unión Europea firmado en la ciudad holandesa de Maastricht en 1992 y que es
fundamental para la tercera etapa de la unión económica y monetaria europea y
para el establecimiento de su moneda única.
A consecuencia de lo establecido en este Tratado, en el Consejo Europeo de
Dublín de 1996 se acordó proceder a redactar el «Pacto de estabilidad y creci-
miento», cuya formulación fue aprobada en el Consejo de Amsterdam de 1997.
Los puntos esenciales del Pacto fueron:
—el principio de supervisión multilateral de las situaciones presupuestarias
—el establecimiento del llamado procedimiento de déficit excesivo.
El Plan ofrecía un componente preventivo y un componente disuasorio.
296
Y, cuantitativamente, se estableció que el déficit fiscal no podía sobrepasar
el 3% del PIB y que el tope de endeudamiento debía quedar por debajo del 60%
del propio PIB.
La crisis económica que desde el 2007 azota nuestras sociedades, ha hecho
que en numerosos casos los topes cuantitativos se hayan sobrepasado, que los dos
ingredientes del pacto —la estabilidad (ahora bajo la forma de la austeridad) y el
crecimiento— se hayan polarizado y actualmente hay práctica unanimidad en la
consideración de que sobre estos dos goznes pivotan la política, la economía, el
derecho y el comportamiento social europeos.
5. Por lo que se refiere a España, la reforma constitucional aprobada por

las Cortes generales, el 27 de septiembre de 2011, dio una nueva redacción al
artículo 135 CE, que ahora se inicia con la proclamación en el párrafo 1 de que
«Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de
estabilidad presupuestaria», principio que es desarrollado en los cinco párrafos
que le siguen.
Posteriormente la L.O. 2/2012, de 27 de abril, de estabilidad presupuestaria
y sostenibilidad financiera, incorporó al ordenamiento ordinario estos mismos
postulados, cuidando de resaltar (art. 1º) que la estabilidad presupuestaria y la
sostenibilidad financiera deberán ser consideradas siempre como garantía del cre-
cimiento económico sostenido y de la creación de empleo.
En el ámbito de Cataluña, la Ley 6/2012, de 17 de mayo, se propuso el
mismo objetivo en el ámbito de sus competencias y con la finalidad de preservar
su autonomía financiera y garantizar la consolidación fiscal y la sostenibilidad
económica.
Espero que esta somera exposición contribuya también a disponer de más
elementos para enriquecer el debate.
6. Para finalizar algunas observaciones de procedimiento. Según el progra-

ma del Congreso debemos presentar los trabajos enviados previamente y admitir
comunicaciones verbales, debemos proceder a su debate y finalmente redactar
unas Conclusiones. Propongo que iniciemos la sesión con la presentación de la
ponencia del Coordinador general chileno, don Sergio Molina Silva; posterior-
mente de las comunicaciones de los académicos Fernando Sarmiento Cifuentes,
Rafael Jiménez de Parga Cabrera y Antonio Blanc Altemir se repartan. A conti-
nuación se abrirá un turno para eventuales comunicaciones «in voce» si las hay y
para el debate consiguiente. Finalmente intentaremos elaborar unas Conclusiones
como ha sido tradicional en estos Congresos y como nos pide la Organización.
Muchas gracias a todos ustedes por su amable atención.
297
DISCIPLINA FISCAL Y
REGULACIÓN DEL COMERCIO INTERNACIONAL
por
RAFAEL JIMÉNEZ DE PARGA Y CABRERA
Catedrático de Derecho Mercantil de la UB (Facultad de Derecho)
Académico de Número. Abogado
1. El objeto de mi «Comunicación» se ciñe a la relación «Disciplina Fiscal

y Regulación Comercio Internacional».
También queda intencionadamente fuera de mis observaciones el análisis de
los territorios y estructuras societarias que abren puertas a una planificación fiscal
permisiva y tendente a la elusión del pago de impuestos.
Bastaría citar como territorios propensos a Suiza, Mónaco, Andorra, Irlanda
y Chipre en Europa; Delaware en USA; o la Canary Wharf y la city londinense. En
estructuras habría que deliberar sobre las BV holandesas; los holdings daneses y
las spanish holdings (ETVE).
En otro orden, es oportuno citar las SICAV; las Fundaciones de Liechtens-
tein o los trust o fideicomisos.
En síntesis, las obras de la ingeniería jurídica fronterizas entre el cumpli-
miento de lo que ordena la regulación fiscal y la «vetusta question» reivindicada
por agentes de comercio internacional, permisiva en el pago de impuestos. Segu-
ro estoy que otras (y excelentes) «Comunicaciones» abarcarán estos temas sosla-
yados y que, posiblemente, naveguen por fondos sobre los que nosotros vamos a
planear.
2. La regulación del comercio disciplinado por el ordenamiento jurídico

es una pretensión planteada y cuestionada desde el origen de esta actividad eco-
nómica.
La pretensión tiene su raíz en el origen del inicio del quehacer comercial y
vive paralelamente al desarrollo irrefrenable del mismo.
Pretensión regulatoria que desde siempre ha chocado con resistencias. No
olvidemos que, para quienes desarrollan la actividad comercial, «el comercio es el
nervio del Estado», también opera como «manantial de propiedades», o, si se quie-
299
re, «es el espíritu que aviva el ingenio». Son convicciones discutibles que reclaman
libertad, arraigadas desde tiempos inmemoriales y vivas en la hora presente.
Estas exigencias reciben el aval científico del padre de la economía moderna:
Adam Smith. Afirma: las economías florecen cuando los mercados encuentran
vías para verse libres de los controles de los Estados. En Riqueza de Naciones,
1776. Hoy se discute si el núcleo originario de esta posición ideológica hay que
seguir situándola en Smith y en 1776. No puede olvidarse que ya en 1701, un
abogado Whig, en Inglaterra, llamado Henry Martyn, se pronunció con claridad,
exponiendo lo que se ha llegado a considerar el mejor argumento para el libre
comercio, desligado al máximo de ataduras jurídicas («Considerations Upon the
East-India Trade —1701—»). Su tesis se apoyaba en la sinergia entre comercio
internacional y progreso tecnológico. Esta obra se escribió bajo pseudónimo. Su
anonimato se debió a que ostentaba el cargo de Inspector General de Importa-
ción y Exportación, lo que le aconsejó a mantener total opacidad1.
Las argumentaciones de Martyn se sustentan en los siguientes pilares:
a) Comercio Internacional ha de funcionar como hermana gemela del pro-
greso tecnológico.
b) El comercio internacional beneficia a ambas partes, quien lo realiza y
quien lo recibe. No es un juego de número cero.
A pesar de la aportación de Martyns, con antelación en setenta años, no
puede negarse que la trascendencia histórica le corresponde a A. Smith. Más ade-
lante, David Ricardo y John Stuart Mill ampliaron las ideas de Smith, en línea con
un comercio internacional sin trabas. Los imperios son el vehículo de la libertad
de comercio y mientras los ordenamientos jurídicos nacionales se esfuerzan por
encontrar puntos de equilibrio entre libertad de comercio (comercio internacio-
nal) y control fiscal para conseguir retorno de beneficios (impuestos) a favor de
las comunidades nacionales.
3. ¿Y qué es «regular»? Someterse al dictado de las normas jurídicas posi-

tivas, que emanan de los órganos del poder, dándole legalidad y ungiéndola de re-
conocimiento social. Aquí radica el núcleo de la pugna entre los que se consideran
agentes del nervio del Estado y los que ostentan poder ínsito en la estructura del
Estado.
4. La tensión alcanza alto voltaje si la proyectamos al ámbito de la discipli-

na fiscal. Los impulsores que arriesgan con la práctica de comercio se preguntan:
Detraer y retornar beneficios, ¿por qué?
1
D. RODRIK: «La paradoja de la globalización», Bosch, Barcelona, 2012, pp. 67 y sgts. Vid.
Debate abierto en A. MANESCHI: «The Tercer centenary of Henry Martyn’s», en Journal of the
History of Economy Thought. Vol. 24, N° 2, 2002, pp. 233-249.
300
La respuesta desde la lógica formal no es solo la negativa, sino incluso la
exigencia de compensación por parte del poder a los que se consideran nervio del
Estado. Este, el poder político y normativo debe ceñirse a la defensa nacional, la
protección de los derechos de propiedad y la administración de justicia, excepto
los conflictos derivados del comercio. Estas líneas rojas no deben transgredirse,
se ha defendido como presupuesto para impulsar el florecimiento de los nego-
cios. Nosotros arriesgamos y labramos en beneficio propio, no para que otros
amparados por el sistema impositivo fiscal se lucren, pues sirve para redistribuir
entre miembros de la comunidad, que obtienen prestaciones sociales financiadas
mediante la aplicación de impuestos.
Más aún: la historia moderna está repleta de compensaciones territoriales a
las compañías generadoras de comercio internacional: Véase, «Cía. de la Bahía
de Hudson»; «Cía. de las Indias Orientales»; o si se prefiere un ejemplo síntesis
confrontar lo que ocurrió a partir del 17 de noviembre de 1617 con el llamamien-
to inversor aparecido en el bar Garraway’s de Londres, frecuentado por navieros
corredores de Bolsa y comerciantes (ha pasado a la historia como el caso de las
pieles de castor o la alianza del príncipe Ruperto, sobrino de Carlos II de Inglate-
rra y los traficantes de piel de castor).
5. La razón apoyada en la justicia se ha ido imponiendo. El comercio, tam-

bién el comercio internacional, debe ser disciplinado por el ordenamiento jurí-
dico de contenido tributario o fiscal. Ya no son dogmas de fe las enseñanzas de
Martyn, Smith o Ricardo.
Las instituciones proporcionan las «reglas de juego» en la certera definición
del Nobel Doug North. No interfieren, pero exigen el «retorno» (normas fisca-
les) para conseguir: a) compensarse del coste del funcionamiento de la actividad
comercial; y, b) redistribuir mediante prestaciones esenciales.
6. La cuestión esencial de «Disciplina fiscal y regulación de comercio in-

ternacional» se despliega en zona fronteriza y con conexiones transversales, entre
el respeto a la autonomía privada (modalidades y espacios) para desarrollar la
actividad y el ámbito de poder, que se ejerce desde el Estado, mediante normas
coactivas y cuya aplicación reportan beneficios a la comunidad.
Podemos pensar que la noción de Estado está pasada de moda, que las fron-
teras han desaparecido, que la Tierra es plana. Incluso, que la autoridad se esfuma
y traslada a redes transnacionales de reguladores. ¿Tecnócratas internacionales
sin rostro?
La cruda realidad nos baja a la tierra firme de la razón. Tres preguntas al hilo
de lo que ocurre hoy: «¿Quién ha inyectado liquidez necesaria para calmar a los
mercados de crédito internacionales?», «¿quién ha estimulado la economía global
mediante la expansión fiscal?, ¿quién está fijando las nuevas normas de compen-
301
sación proporcionando subsidios por desempleo y otras coberturas de seguridad
para trabajadores que han perdido su empleo. Las respuestas se enmarcan en es-
pacios transnacionales, pero la concreta y puntual contestación hay que buscarla,
todavía, en cada uno de los Estados nacionales.
7. «El Derecho Uniforme del Comercio Internacional» (DUCI), en su es-

tadio actual regulatorio consagra «la libertad de contratación y pactos a favor de
los operadores económicos internacionales»2. Concretando podemos afirmar que
este principio rector se manifiesta en los siguientes puntos:
a) Libertad de pactar o no pactar;
b) Fijar libre y contractualmente las cláusulas;
c) Sometimiento subsidiario a textos modelos: artículo 6 de Convención
de Naciones Unidas (1991)3;
d) Sometimiento de los conflictos a arbitrajes («Lex mercatoria»).
Este planteamiento nos reafirma en la tesis que podemos sintetizar así: las
fuentes normativas del comercio internacional (proceden del Estado y de la so-
ciedad mercantil «universidad de mercaderes»). Priman las ideas «cláusulas es-
tándar»; «normativa uniforme»; «florecimiento de la lex mercatoria»; sin obviar el
marketing-treaty power (poder convencional de los Estados).
Las manifestaciones formales de este poder se concreta en: a) Tratados; b)
Aceptación de costumbres mercantiles; c) Incorporación a disposiciones legales
de usos y prácticas negociales; d) Recopilaciones y codificaciones de usos y prác-
ticas; e) Clausulados contractuales; f) Guías jurídicas; y g) Leyes modelo.
Este entramado de normas de naturaleza y rango jerárquicos distinto regu-
la el actual derecho del comercio internacional. Los agentes internacionales que
practican el comercio están acorazados por una tupida normativa convencional o
legal. Tupida normativa que hace difícil establecer el punto de conexión que sirva
para aplicar las Leyes Tributarias. Entramos en un núcleo esencial del debate.
8. La observación de la realidad nos lleva en primer lugar a verificar la re-

sistencia —ya enunciada— a aceptar el sometimiento a leyes tributarias por parte
de quienes practican el comercio internacional. La observación de la realidad no
produce un resultado alentador4.
2
R. ILLESCAS ORTIZ y P. PERALES: «Derecho Mercantil Internacional. El Derecho Unifor-
me», Editorial R. Areces, Madrid, 2003, pp. 36 y sgts.
3
Vid. Obra cit. Illescas-Perales, pp. 40 y sgts.
4
Recientemente, el «caso Odyssey Marine Exploration», que ha actuado con una cierta
protección del Ministery of Defense (The Times, en distintas informaciones entre los días 10-15 de
octubre de 2012). En Francia, llamado «caso Arnault», cambiando su domicilio a Bélgica, anun-
ciándolo el 12 de septiembre de 2012. El entramado de las empresas en las que participa y preside
(«Grupo Möet-Hennessy-Vuitton) se lo facilita. Posterior a conocer esta actitud, ha sido nom-
brado «Caballero del Imperio Británico». El ordenamiento jurídico-tributario español ha sufrido
302
El comercio internacional, global, dificulta saber dónde se perciben las ren-
tabilidades de los sujetos tributarios. Los domicilios fiscales resultan inválidos
para fijar con garantías jurídicas los controles tributarios. Los estudiosos de la
materia intentan dar respuesta satisfactoria a las exigencias de la legislación re-
gulatoria tributaria, sin dañar las libertades que hacen crecer al comercio inter-
nacional5 Nos proponemos sintetizar los principios rectores que configuran las
relaciones entre «Disciplina fiscal» y «Regulación del Comercio Internacional»,
que entiendo constituye el objeto del debate de esta área congresual.
Primero. Territorialidad del Derecho Fiscal Internacional. Se ha afirmado
con precisión: «El ámbito espacial de aplicación del Derecho fiscal internacional
es el mismo que el del ordenamiento tributario, es decir, el territorio de cada
Estado»6.
Segundo. Jueces, Fiscales, Funcionarios de Hacienda han de aplicar las nor-
mas del país cuyo Derecho interno interpretan.
Tercero. Este Derecho interno puede tener su fuente en Boletín Oficial de
cada país; Tratados Internacionales aprobados y ratificados; y doctrina legal ema-
nada de los Tribunales Supremos7 (en la Europa Comunitaria hay que incluir las
normas que tienen carácter interno, pero aprobadas por órganos comunitarios,
por ejemplo: «Reglamentos»).
Cuarto. El Derecho Fiscal que regula el Comercio Internacional puede que-
dar modulado por ciertos criterios peculiares:
a) El soft law, derecho blando o flexible, que no son fuente, pero sí criterio
configurador.
b) «Códigos de Conducta», que comprometen, pero no obligan.
c) Recomendaciones (art. 288 del Tratado de Funcionamiento de la Unión
Europea, que entró en vigor el 1 de diciembre de 2009 y aprobado el 13 de di-
ciembre de 2007). (Ver con interés los artículos 110-112 del Tratado citado).
e) Directivas Unión Europea (obligan en cuanto al resultado).
Quinto. Las finalidades básicas del Derecho Fiscal que disciplina al Co-
mercio Internacional se resumen en dos: evitar la doble imposición y prohibir
una grave violación que comenzó a descubrirse hace unas pocas semanas (Autos de Audiencia
Nacional y Actuación Fiscalía Anticorrupción de fecha 16 de octubre de 2012). Supuesto comercio
internacional entre China y España, con retorno a República de China de beneficios obtenidos en
España.
5
Especialmente, puede consultarse la obra Asociación Española de Asesores Fiscales:
«Fiscalidad Internacional; Convenios doble imposición; Referencias Comunitarias (Europeas)»,
Thomson, Madrid, 2099, 984 páginas. Merece interés la extensa exposición de la Doctrina y la
Jurisprudencia de los Tribunales españoles y Tribunal de Luxemburgo (2005-2008).
6
R. FALCÓN Y TELLA y E. PULIDO GUERRA: «Derecho fiscal internacional»; M. Pous, 2010,
389 pp. (nos ajustaremos a la línea argumental del Prof. Falcón y de la profesora Pulido).
7
Sentencia del Tribunal de Justicia Comunitario Europeo de 13 de diciembre de 1989
(Grimaldi C-322/88).
303
la elusión del impuesto. La cuestión queda abierta8. Respetar y proteger la doble
finalidad señaladas, pero sin recortar la libertad como garante de la expansión co-
mercial internacional, constituyen la doble convicción que he intentado exponer.
Someto al superior criterio de los Sres. Académicos la solución a esta cuestión.
He venido para oír, para aprender, no para dictaminar.
BIBLIOGRAFÍA
T. ROSEMBUJ: «Derecho Fiscal Internacional»; Barcelona, 2001.

A. XAVIER: «Derecho Tributario internacional: conceptos fundamentales»,
Abaco, Buenos Aires, 2005.
C. MONTAÑO GALARZA: «Manual de Derecho Tributario internacional»; Qui-
to, Universidad Andina Simón Bolívar, 2006.
R.L. DOERNBERG: «International Taxation», St Paul, Minn, 8º ed., 2008.
GLOSARIO DE ABREVIATURAS
Vid. Falcón-Pulido, ob. cit. que desglosa y define cerca de 150 siglas, térmi-
nos al uso, etc., pp. 355 y sgts.
8
Sabemos que el adjetivo «fiscal» procede de «fiscus» (Vid. Ob. Cit. Falcón-Pulido), nom-
bre de la caja imperial en Roma. El tesoro público «aerarium» era distinto al «fiscus». Pasó luego
en la edad media como término general equivalente a impuestos o contribuciones, y así llega hasta
nosotros; prestación privada para financiar servicios públicos, en un sentido amplio. La cualifi-
cación «internacional» tiene diversas fuentes, pero elegimos la elaborada por el magistrado del
Tribunal Supremo de Estados Unidos, J. Story, en sus «Commentaries on the conflicts of Laws»,
en 1834. Resultado este («cuestión abierta»), que forma parte esencial del pensamiento abierto.
Solo como expresión de nostalgia: con ocasión del II Congreso de Academias Iberoamericanas de
Derecho, celebrado entre los días 15 a 17 de octubre de 1988 (hace algo más de 25 años) envié una
comunicación sobre «las especialidades emergentes en el Derecho». Apostillaba: «siempre con la
obligada reserva de lo que se puede prever con más certeza es el pasado, no el futuro». Vuelvo a
reiterar esta duda sobre si alcanzaremos las finalidades perseguidas.
304
NEUROCIENCIA Y DERECHO
por
RAFAEL JIMÉNEZ DE PARGA Y CABRERA
Catedrático de Derecho Mercantil de la UB (Facultad de Derecho)
Académico de Número. Abogado
COMUNICACIÓN
«Solo buscando las palabras se encuentran los pensamientos»

Josep Joubert
1. La atalaya desde la que observo las cuestiones que plantea la temática

«Neurociencia y Derecho» es la palabra «Y». Desde esta «Y» contemplo la pro-
blemática en sus aspectos básicos y sustanciales. Ambas conjunto de cuestiones
entrelazadas por la «Y».
2. Las tres áreas del Derecho en las que influye la neurociencia son el ámbito
de la responsabilidad, la valoración de las pruebas, y la tensión ley positiva y justicia.
3. ¿Cómo definir a la neurociencia? «Estudio de la arquitectura y funciona-

miento del sistema nervioso». «Ciencia del encéfalo». «Amalgama de conocimientos
relacionados con el estudio entre vínculo cerebro y conducta» (Dra. Peiró García)1.
En el mundo contemporáneo anglosajón se habla de neuro law. En nuestro
espacio vital originario (en su doble acepción: principio y singular), «conocer
el cerebro equivale a averiguar el cauce material del pensamiento y de la volun-
tad» (Santiago Ramón y Cajal). Acceder a la «caja negra» del cerebro es la tarea
del neurocientífico. En expresión de Roskie hay que usar técnicas de «ingeniería
cerebral» para investigar correlatos neuronales de ciertos «comportamientos»,
distinguiendo «neuroética» y «neurociencia»2.
1
Aprendida esta definición y expuesta en distintas ocasiones e intervenciones de esta cien-
tífica de la medicina y estudiosa del derecho.
2
Roskie citado en el trabajo colectivo «Neuroética, derecho y neurociencia»; de M. Capó;
M. Nadal; C. Ramos; A. Fernández y C.J. Cela Conde, publicado en Ludus Vitalis, vol. XIV, núm.
25; 2006.
305
Aquí, prioritariamente, nos interesa la neurociencia en los términos acotados
más arriba. Es decir, estados neurológicos que impactan en la conducta del hacer
humano.
4. ¿Cómo definir Derecho? No rehuímos la respuesta, pero entendemos

que a efectos de esta «Comunicación», la tensión no es «Neurociencia y Dere-
cho», sino «Neurociencia y Derecho Positivo», es decir, mecanismos cerebrales
y ley positiva3.
En mi opinión, basada en las convicciones jurídicas consecuencia de mi
aprendizaje, entiendo que ley positiva es el conjunto de normas jurídicas que
emanan de los órganos del Estado con poder legislativo dándole legalidad y un-
giéndolas de reconocimiento social.
Es necesario descender del concepto abstracto (válido para mí, por supues-
to), a lo que entendemos por derecho positivo, ley aplicable. «Reglamentación or-
ganizadora de una comunidad». Notas caracterizadoras: eficacia y validez («man-
dato con eficacia social organizadora). Más aún, se configura la norma positiva
por: a) su auctoritas o dignidad externa; b) por su ratio o valor intrínseco; y, c) por
effectus o realidad social configurada. La norma nace con vocación de ser aplica-
da. Kelsen: «el acto de aplicación de la norma constituye en realidad una auténti-
ca decisión, un acto constitutivo, no meramente declarativo». Derecho aplicado,
requiere interpretación; porque derecho es interpretarlo y aplicarlo.
5. Decíamos y repetimos: la neurociencia influye en la esfera de la respon-

sabilidad, asentada sobre la norma positiva4.
Responsabilidad (en su significado jurídico positivo) se despliega en el plano
de «estar obligado a cumplir» y a «reparar» un daño, en su caso. La responsabili-
dad es fruto del funcionamiento normal de un «razonador práctico». Se responde
a «a» y se responde de «de»; e incluso se responde en ambos supuestos.
Pero el «razonador» práctico tiene que funcionar sin interferencias. Aquí
radica la cuestión nuclear: conexión, conducta y responsabilidad.
El profesor del Dartmouth College (California), Gazzaniga, se ha pregun-
tado; «¿Quién manda aquí?». ¿Funciona siempre el libre albedrío para poderse
razonablemente exigir responsabilidad al sujeto actuante? La inquietud adquiere
dimensión: ¿Quién lo hizo, mi cerebro o yo?
En el Código Civil Español el término responsabilidad aparece más de cien
veces y, si se me permite la injerencia, en el Código Civil chileno (he manejado y
estudiado el de 14 de diciembre de 1855, con ensayo preliminar y notas del Prof.
3
F. DE CASTRO Y BRAVO: «Derecho Civil de España»; con introducción de L. Díez-Picazo
(hoy Presidente de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación); Madrid; Civitas, pp. 9 y sgts.
4
M.S. GAZZANIGA: «Quién manda aquí»; Paidós; 2012. Vid, especialmente, pp. 219 y sgts.
306
Alejandro Guzmán Brito, catedrático de la Pontificia Universidad Católica de
Valparaíso, edición 2006, también se superan las cien ocasiones que se recurre al
término responsabilidad). (Dejo constancia de mi admiración y aprendizaje del
gran jurista Andrés Bello, que llegó a Chile en 1829, a quien tanto debemos los
estudiantes de Derecho)5.
Volvamos a nuestra senda del razonamiento: la neurociencia impacta, también
en el ámbito civil6. El consentimiento, pilar básico de las relaciones contractuales,
puede verse resquebrajado si el «razonador práctico» no funciona, si se produce
una disfunción entre decidir sin interferencias, que estudia la neurociencia, y la
estructura de la decisión, con efectos jurídicos. Prestar consentimiento no es un
acto volitivo mecánico; hay que verificar, llegada la duda, el funcionamiento del
cerebro. (Rozamos ya una cuestión de prueba, que más adelante afrontaremos).
El impacto relevante en el ordenamiento jurídico se produce en las con-
ductas con responsabilidad penal. Aquí adquiere plenitud la cuestión. ¿Quién lo
hizo: mi cerebro o yo? Corresponde diferencias entre lo que hago porque así está
el cerebro o así está el cerebro porque lo hago. E. Kandel; J. Schwartz y T. Jessel
han escrito (2000): «La neurociencia analiza el vínculo ‘cerebro-conducta’, con
extrema profundidad en las conductas provocadoras de infracciones de normas
insertas en los Códigos Penales».
6. Si enfocamos nuestra atención hacia el ámbito jurídico penal podemos

partir de un precepto clave: artículo 20 del Código Penal español aprobado por
LO de 23 de noviembre de 1995. Están exentos de responsabilidad criminal:
6.1. El que al tiempo de cometer la infracción penal, a causa de cualquier
anomalía o alteración psíquica, no pueda comprender la ilicitud del hecho o ac-
tuar conforme a esa comprensión. El trastorno mental transitorio no eximirá de
pena cuando hubiese sido provocado por el sujeto con el propósito de cometer el
delito o hubiera previsto o debido prever su comisión.
5
Ejemplos angulares del C.C. español en esta concreta materia: 1263, 2ª; 1264; y otros hasta
más de un centenar (De Ángel). Sobre lo mismo, vid en C.C. de Chile: artículos 1445 y sgts.Quizás,
resulta útil repasar las páginas 218 y sgts. de la monografía de A. GUZMÁN: «El Derecho privado
constitucional de Chile» (Valparaíso, Ed. UCV, 2001). También, J.L. CEA EGAÑA: «La constituciona-
lización del derecho»; Revista de Derecho Público 59; 1996; 2; pp. 11 y sgts. (Dejar constancia que
el Dr. Cea Egaña es el Presidente de la Academia de Chile y que preside este Congreso).
6
R. DE ÁNGEL; «Sobre las palabras responder, responsable y responsabilidad», en Estudios
jurídicos en homenaje al profesor L. Diez-Picazo; Madrid; Tomo II; pp. 1323 y sgts. En la misma
obra y tomo: J.J LÓPEZ JACOISTE: «La responsabilidad, entre cualidad personal y relación jurídica»;
pp. 2297 y sgts. Hay que citar la aportación básica de P. Ricoeur: Le Juste; París; 1995; pp. 41 y
ss («Le concept de responsabilité. Essai d’analyse semántique»); tengo información que hay una
traducción realizada en Santiago de Chile, 1997. Recomendable es consultar el Oxford Latin Dic-
tionary; pp. 1633 y sgts., para conocer los matices anglosajones del término responsabilidad: «res-
ponsability», «accountability» o «liability». El alemán lo refunde en «verantworten» (responder
de). Si se quiere profundizar hacia atrás, vid. el «Forcellini»: «Totius Latinitatis Lexicon»; Prati;
1871; pp. 206-208.
307
6.2. El que al tiempo de cometer la infracción penal se halle en estado de
intoxicación plena por el consumo de bebidas alcohólicas, drogas tóxicas, es-
tupefacientes, sustancias psicotrópicas u otras que produzcan efectos análogos,
siempre que no haya sido buscado con el propósito de cometerla o no se hubiese
previsto o debido prever su comisión, o se halle bajo la influencia de un síndrome
de abstinencia, a causa de su dependencia de tales sustancias, que le impida com-
prender la ilicitud del hecho o actuar conforme a esa comprensión.
6.3. El que, por sufrir alteraciones en la percepción desde el nacimiento
o desde la infancia, tenga alterada gravemente la conciencia de la realidad.
Este precepto acota la incidencia de las situaciones analizadas por la neuro-
ciencia y la norma positiva reguladora de la responsabilidad criminal, en el
Derecho penal español. Con respeto y a tientas cito el precepto clave del Có-
digo Penal de la República de Chile que data de 12 de noviembre de 1874,
en su modificación de 18 de febrero de 2010, con vigencia a partir de 18 de
diciembre del mismo año. Artículo 10: «Están exentos de responsabilidad cri-
minal: 1. El loco o demente, a no ser que haya obrado en un intervalo lúcido,
y el que, por cualquier causa independiente de su voluntad, se halla privado
totalmente de razón».
7. Tales preceptos nos sirven de guía en el enfoque de la segunda esfera del

impacto de la neurociencia sobre el derecho: la prueba de las causas que limitan
o eliminan la responsabilidad criminal. Soslayamos la vertiente civil, en aras de
respetar la extensión de esta comunicación, amablemente acotada por los respon-
sables de este encuentro entre Academias.
Hemos optado por analizar la temática (incidencia sobre la apreciación y
valoración de la prueba, basada en situaciones que la neurociencia estudia), reco-
rriendo a un supuesto acaecido en la vida real.
Queremos centrarnos en el ejemplo paradigmático de cómo se desarrolla la
cuestión en Estados Unidos de América (USA). Y lo hacemos por la oportunidad
del suceso ocurrido (tristemente) el 7 de agosto de 2012. Marvin Wilson, de 54
años, afroamericano, en Texas (USA) fue ejecutado por condena a muerte. En
este suceso la cuestión clave ha sido la apreciación y valoración de la prueba.
Veamos sucintamente.
El 4 de noviembre de 1992 (20 años hace) fue detenido y luego puesto en
libertad bajo fianza M. Wilson. Seis días después se encontró en Beaumont,
Texas, el cadáver de Jerry Williams, confidente de la policía cuya información
había conducido a la detención de Wilson. Marvin Wilson fue acusado de ase-
sinato, declarado culpable y condenado a muerte en 1994. En 1997, la Corte de
Apelaciones en lo Penal de Texas anuló su declaración de culpabilidad porque
el fiscal había presentado argumentos indebidos al jurado. Fue juzgado de nue-
vo en 1998, y ahora fue declarado culpable y condenado a muerte. Sigamos el
308
relato. En 2003, los abogados de Marvin Wilson, amparándose en la resolución
Atkins, impugnaron su condena de muerte. En 2004, un neuropsicólogo desig-
nado por el Tribunal, con 22 años de experiencia clínica, concluyó que Wilson
sufría discapacidad intelectual. Él personalmente sometió a Wilson a nueve
pruebas diferentes de distinto tipo y revisó los materiales e historiales existen-
tes. Señaló que, a lo largo de los años, a Marvin Wilson se le había calculado un
cociente intelectual de entre 61 y 75: el más bajo era el que se le había calculado
más recientemente, con una prueba considerada en general la más exacta. El
experto concluyó que, de adulto, su desarrollo lingüístico estaba «bien entrado
en el grado de discapacidad», su comprensión lectora era «muy limitada» y sus
aptitudes conceptuales y prácticas eran sustancialmente deficientes. ¿Qué ocu-
rrió entre 1992 y 2012? Nada más, ni nada menos que la Sentencia del Tribunal
Supremo, en el caso «Atkin vs Virginia». En 2002, la Corte Suprema de Esta-
dos Unidos, en Atkins vs.Virginia, declaró ilegal la ejecución de personas que
sufrieran «discapacidad intelectual», por considerar que violaba la prohibición
constitucional de las «penas crueles e insólitas». La Corte Suprema dejó en ma-
nos de los estados el modo de cumplir con la sentencia. Diez años después, la
Cámara de Representantes de Texas aún no ha promulgado una ley para aplicar
la resolución. Ante la ausencia de dicha legislación, la Corte de Apelaciones en
lo Penal de Texas emitió en 2004 directrices temporales. ¿Qué supone esta Sen-
tencia de 2002 en nuestro iter? a) El TS repudia la ejecución de Sentencias con
condena de muerte cuando el condenado padece «discapacidad intelectual»
por ser contraria la ejecución a la Constitución; b) pero la prueba de esta «dis-
capacidad intelectual» debe ser valorada con los criterios de las leyes de cada
estado de la Unión. No se apreció por el órgano que acuerda la ejecución ni las
alegaciones de Richard Dieter (Director Ejecutivo del Centro de Información
sobre penas de muerte) basadas en la Sentencia del TS de 2002; ni el informe
del psicólogo del estado de Texas que concluyó que Wilson padecía «retraso
mental» y contraargumentando la improcedencia de aplicar «criterios subjeti-
vos»; ni el argumento clave del abogado defensor Lee Kovansky que sintetiza:
«M. Wilson nunca tuvo capacidad en lengua y matemáticas», criterios objetivos
determinantes del estado mental estándar. Texas no aceptó como prueba irre-
futable: a) El test de coeficiente intelectual; b) sino que se exigía «evidencias
de discapacidad de conducta del reo». Tesis defendidas por el Fiscal de Texas
Edward Marshall, que entendió estábamos ante un «retraso mental leve educa-
ble». La Sentencia del TS de 2002 supuso un gran avance, pero no suficiente,
ya que dejar a criterio de cada estado la valoración de la prueba era (como se
ha podido verificar) no cerrar la vía de escape en materia tan sutil como la apre-
ciación valorada de la prueba. Nos recuerda la Sentencia del mismo Tribunal
cuando pronunció sobre la segregación racial: «iguales pero separados», sepa-
rate but equal (Sentencia Pleassy v. Ferguson, 16 de mayo de 1896, 163 USA
309
53)7, ya que dejó sin resolver totalmente el problema nuclear: la segregación.
La estructura de la norma jurídica, su interpretación y aplicación todavía ofre-
ce resistencia a verse alterada en su significado literal o funcional por razones
apoyadas en la neurociencia. Probar la alegación basada en la neurociencia es
aún el impedimento de una alteración de la norma. El maridaje neurolaw está
en fase de noviazgo. Para completar mi punto de vista, recurro a la frase sín-
tesis de la novela de Alessandro Manzoni («I promessi sposi», Renzo e Lucia)
cuando el gobernador español en Milán, con referencia a 1628, para atravesar
una situación turbulenta callejera, le ordena a su cochero: «Adelante, Pedro,
pero con juicio» (la versión definitiva de la novela es de 1842). ¿Es lo que le está
diciendo el derecho a la neurociencia? Adelante, pero ¿con juicio?
8. «Con juicio», esta exigencia nos obliga a analizar brevemente una doble
cuestión: a) «Juicio» supone examen y valoración de los argumentos que aleguen;
b) en el «Juicio» se toma una decisión: ¿Debe primar el sentido y alcance en la
norma independiente del resultado justo o injusto que produzca?
a) Juzgar es deliberar, quien tiene autoridad para ello acerca de la culpa-
bilidad de alguno o de la razón que le asiste en un asunto, y sentenciar lo proce-
dente (voz en DRAE). Poco que añadir. Adquiere relevancia lo expuesto sobre la
incidencia de las causas cimentadas en la neurociencia sobre la jurídica positiva.
b) La tensión entre norma jurídica positiva, como medio para alcanzar la
plasmación de la justicia y la verdad verdadera de lo que es justo (tercer plano,
que señalábamos al principio que desde la «Y» observamos se relaciona la neu-
rociencia y el derecho, mejor dicho, «Derecho», con mayúscula. El ingrediente
«justicia» solo entra en juego con «Derecho» en mayúscula).
9. No me ha sido posible (por razones de extensión exigible y complejidad

temática) más que arañar en la superficie de un fondo turbulento. Pero no quiero
eludir la cuestión tensa entre razones apoyadas en la neurociencia y la exigencia
de resultados justos, cuando la norma positiva ofrece interpretaciones razonable-
mente distintas. Decididamente, entiendo que hay que buscar lo justo8. La norma
positiva no puede convertirse en una categoría esclava (Ancilla legis).
7
Amplias referencia y comentarios puede encontrarse en: M. BELTRÁN DE FELIPE y V. GON-
ZÁLEZ GARCÍA: «Las Sentencias básicas del TS de los Estados Unidos de América»; C.E.C.; Madrid;
2006; 2ª edición; pp. 161 y sgts. En línea con la doctrina legal defendida por el TS de USA: Brown
vs. Board od Education of Topeka, de 17 de mayo de 1954, acordada por unanimidad, siendo
ponente el magistrado Earl Warren. Por el resultado en votación se conoce coloquialmente: «nine-
cero». Es muy interesante la monografía de B. SCHWARTZ: «Los diez mejores jueces de la historia
norteamericana»; Civitas; Madrid; 1980, con amplio y sabio «Prólogo» de E. García Enterría.
8
¿Qué y dónde está lo justo? Lo justo se detecta cuando se contempla la «injusto». Vid. A.
Sen: «La idea de la justicia», Madrid, Taurus, 2010.
310
BIBLIOGRAFÍA
N. BRAIDOT. «Neurociencia aplicada al razonamiento y la creatividad huma-

na», en Neuromarketing, neuroeconomía y negocios; Madrid; 2007.
F. COVA. «Neurosciences et Droit pénal: le déterminisme peut-il sauver la
conception utilitariste de la peine?»; Klesis; Revue philosophique; 2011; Géneve.
En el mismo núm. de la Revue Klesis, trabajos de M. Bennet; Carpentier; o
Pierre-Yves Quivigier, abordando «L’inquiétante protection de la dignité humai-
ne».
E. GARCÍA. «Neurociencia e imputabilidad»; Quark; núm. 39-40; México;
enero-diciembre 2007; pp. 88 y sgts.
B. FEIJOO SÁNCHEZ. «Derecho Penal y neurociencias. ¿Una relación tormen-
tosa? Indret; revista para el análisis del derecho; Barcelona, abril, 2011.
M. NARVÁEZ MORA. «Nota sobre neurociencia, filosofía y derecho»; Univer-
sidad de Girona; Workimg papers; núm. 10; 2007. (Es justo hacer constar la am-
plia y bien seleccionada Bibliografía citada).
J. MONORD: «Le Hazard et la nécessite»; París, 1970 (hay una última traduc-
ción al español en 2007, en Tusquets). El autor fue Premio Nobel en Fisiología y
Medicina, 1965.
M.S. PARDO y D. PATTERSON: «Fundamentos filosóficos del Derecho y la neu-
rociencia»; Indret; Revista para el análisis del derecho; abril, 2011. (El primero de
los autores es Profesor en University of Alabama y el segundo en la E.U.I. de Bar-
celona). S. Seung: «Conectoma»; RBA; Barcelona; 2012. profesor en el Instituto
de Tecnología de Massachusetts (MIT). Relaciona azar; aprendizaje y genoma,
«partiendo de que el cerebro humano tiene 100.000 millones de neuronas; el
gusano, 300». (Conferencia en Madrid, 27 de julio de 2012).
311
HOMENAJE A FRANCISCO JAVIER GAXIOLA OCHOA
UN HOMBRE MAGNÁNIMO
por
JOSEP-D. GUÀRDIA CANELA
Presidente de l’A. de J. i L. de C.
Diciembre de 2012
Conocí a Xavier Gaxiola en la bella Ciudad de Granada, en el mes de no-

viembre de 1994, cuando ambos acudimos a la generosa y preclara convocatoria
del recordado Eduardo Roca Roca (R.I.P.), presidente de su Real Academia de
Jurisprudencia y Legislación. Gaxiola representaba a la Academia Mexicana de
Jurisprudencia y Legislación y yo a la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de
Catalunya.
He recuperado la fotografía que nos hicimos todos los asistentes. En ella
aparece Javier, aunque ligeramente tapado en quinto lugar de la tercera fila, con
su permanente sonrisa reflejo de su cordialidad y humanidad. Tuvo en la reu-
nión un papel muy destacado. Presentó y desarrolló una Ponencia con el título
«Abogados, Académicos y Academias». La he releído con motivo de la redacción
de estas líneas con igual o mayor interés con que oí su exposición verbal. En
ella encontramos pinceladas históricas de gran brillantez, aprendemos nociones
muy interesantes del derecho histórico mexicano pero especialmente hallamos
las características que, a juicio de Gaxiola, deben concurrir en el abogado, como
manifestación antonomástica del jurista y que yo afirmo concurren singularmente
en él con un alto grado de excelencia: ciencia, experiencia, probidad, en definitiva
hombría de bien.
Posteriormente volvimos a coincidir en los siguientes seis Congresos que
hemos celebrado las Academias Jurídicas Iberoamericanas: Madrid (1996), Cór-
doba —República Argentina— (1998), Valencia (2000), Zaragoza (2005), Bogotá
(2007) y La Coruña (2010). Todos hemos echado de menos su presencia, aunque
sea por razones muy poderosas, en el VIII Congreso de Santiago de Chile que
ha tenido efecto el mes pasado y en el que, por su ausencia, sólo Luis Moisset
de Espanés, José Antonio García Caridad y yo mismo hemos cumplido con el
pleno de asistencias a estas reuniones. Gaxiola, en todos los Congresos, tenía una
participación muy destacada, no sólo en las tareas propiamente científicas sino
313
también en el decidido impulso a que el camino iniciado en Granada en ningún
caso se abandonara. En este sentido, sin duda, es uno de los impulsores de la Con-
ferencia de Academias Jurídicas Iberoamericanas que le nombró vicepresidente
honorario.
Le traté también en Barcelona a donde se desplazó, con su mujer Tere, para
visitar a su hija Claudia. En esta oportunidad comprobé la importancia que para
Javier tienen los valores familiares y su capacidad de amor a sus hijos y nietos.
Acudimos los dos matrimonios a ver un partido de football rugby que disputaba
uno de sus nietos, visitamos el monte Tibidabo desde donde disfrutamos de la
hermosa vista que desde allí se tiene de nuestra ciudad. Y hablamos de todo lo
divino y lo humano (que esto era la jurisprudencia para los romanos). En estas
conversaciones pude percibir con claridad el amor y respeto de Javier hacia Espa-
ña y el profundo conocimiento de las realidades de Cataluña y del País Vasco, del
que se sentía históricamente originario.
Y nos atendió con gran esmero y generosidad, junto con otros compañeros
de la Academia Mexicana, cuando junto con García Caridad vistamos en el año
2009 Ciudad de México, donde se nos confirió la venera de académicos corres-
pondientes y Campeche, ciudad en la que participamos en un Simposio Interna-
cional sobre Jurisprudencia. En ambos casos pude comprobar de nuevo el amor
de Gaxiola a su país y a su familia y la correspondencia agradecida que uno y otra
tenían para con él.
He titulado esta modesta comunicación, calificando a Francisco Javier
Gaxiola Ochoa de hombre magnánimo. Y quiero precisar que lo hago en el senti-
do más puro y etimológico que comprende las palabras latinas magnus y animus.
Las referencias contenidas en estas líneas lo acreditan, a mi parecer, sobrada-
mente. Javier es un hombre de grandeza de ánimo pero fundamentalmente es un
hombre de alma grande. Un auténtico hombre magnánimo. También por ello, sin
duda, resulta muy fácil contarse entre sus amigos.
314
JORNADA SOBRE ARBITRATGE A TORTOSA
(22 de febrer de 2013)
PRESENTACIÓ
per
President de l’A. de J. i L. de Catalunya
I. INTRODUCCIÓ. EL PAPER DE L’ACADÈMIA EN RELACIÓ A LA COMUNITAT JURÍDICA

CATALANA I AMB LA DE TORTOSA, EN PARTICULAR
Voldria, en primer terme felicitar l’Il·lustre Col·legi d’Advocats i Advocades

de Tortosa i agrair-li que hagi pensat en l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació
de Catalunya per a desenvolupar aquesta sessió de reflexió sobre un tema tan
important com és l’arbitratge. Felicitació i agraïment que concreto en la persona
del degà, Josep Canício i Querol.
En el mateix sentit em felicito, com a president de la Corporació, per aquest
fet que coincideix amb la meva línia de pensament expressada en una intervenció
meva, de fa ja un temps, davant tots els Degans de Col·legis d’Advocats de Cata-
lunya, en la seu del Consell de Col·legis.
L’Acadèmia de J. i L. de Catalunya amb indiscutibles precedents al darrer
quart de segle XVII (1777), es constitueix en la seva estructura actual l’any 1840.
Estem doncs, a punt de complir els 175 anys (172). L’Acadèmia va néixer a re-
dós de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i en conseqüència sempre s’ha
sentit especialment vinculada a l’advocacia. D’altra banda, pesi que en un primer
moment el seu àmbit territorial fou Barcelona, la seva vocació l’ha portat a ser
considerada Acadèmia de Catalunya. I quan l’Estatut de 1980 va reconèixer la
competència de la Generalitat en matèria d’Acadèmies, al poc temps canvià el seu
nom per a reflectir aquesta realitat.
L’Acadèmia ha tingut una especial vinculació amb Tortosa. De Tortosa
provenien personalitats que han deixat una forta empremta a l’Acadèmia. Em
refereixo al mestre Joan Martí Miralles, al meu entranyable amic Felip Tallada
sense oblidar les arrels tortosines de Joaquim Torres de Cruells, l’acadèmic al
qual vaig succeir.
L’Acadèmia s’ha desplaçat institucionalment a Tortosa en diverses ocasions.
D’entre les que jo tinc memòria directa, em referiré, en primer terme als actes
315
celebrats en aquesta noble, episcopal i senyorial ciutat amb ocasió del II Congrés
Jurídic Català, a l’acte commemoratiu del VII Centenari del Codi de les Costums
i a l’homenatge a Joan Martí Miralles.
El II Congrés Jurídic Català va ser promogut per l’Acadèmia i el Col·legi
d’Advocats de Barcelona, si bé el seu degà Ignasi de Gispert des del primer
moment va tenir molt d’interès en què hi hagués una forta presència de tots els
col·legis catalans i així formà part de la Comissió Organitzadora que aleshores
era degà de Tortosa, don Felipe Tallada i Cachot. A Tortosa es va celebrar una
sessió de la secció tercera «Estatut personal i patrimonial dels cònjuges», el dia
5 de novembre de 1971. En primer terme hi hagué un acte en la seu del que
aleshores era el nou Col·legi, en el qual participaren el Degà, en aquell moment
en funcions i posteriorment efectiu, David Domènech i Roig i el nostre com-
pany acadèmic Felip Tallada d’Esteve, alcalde de la ciutat. En els debats de la
secció tingué una participació destacada el qui era notari de Tortosa i ara aca-
dèmic que avui ens acompanya, Elias Campo. Als assistents agradà molt l’actu-
ació del Grup tortosí de danses folklòriques, al Pati del Col·legi de Sant Lluís.
I també tingué efecte un acte a la Catedral, presidit pel bisbe Ricard Maria
Carles, avui també membre de la nostra Acadèmia, consistent en la presentació
de l’Exposició bibliogràfica de fins a 12 interessants documents de la història
jurídica de Tortosa, centrats òbviament en diferents edicions del Llibre de les
Costums amb intervencions del canonge Dr. Aureli Querol qui evocà la figura
d’Arnau de Jardí, el bisbe que impulsà l’edició del Llibre de les costums, del
jurista Francesc Josep Gas i Carpio sobre «Costums de Tortosa, dret viu» i del
Sr. Jesus Massip, director de l’Arxiu Municipal que presentà els exemplars que
s’exposaven. Les intervencions d’aquests dos darrers s’incorporaren al Llibre
del II Congrés Jurídic Català del qual tinguérem cura en Josep Mª Vilaseca i
Marcet, al Cel sigui, Lluís Puig Ferriol i qui us parla, tots tres també membres
de l’Acadèmia.
El segon acte a Tortosa va tenir efecte el 4 de novembre de 1972. En aquesta
data se celebrà la sessió pública inaugural del Curs acadèmic 1972-73. I cal dir
que revestí d’una significació especial perquè tingué lloc a la capital de les terres
de l’Ebre, pel fet de commemorar-se el VIIè Centenari de la promulgació del Codi
de les Costums. Congregats a l’Aula Maior de la Santa Església Catedral Basílica
de Tortosa, pronuncià en primer lloc el discurs de salutació el jurista tortosí Fran-
cesc Josep Gas i Carpio. El secretari Sr. Saltor llegí la Memòria i després d’unes
paraules del president Sr. Condomines, pronuncià el seu discurs de recepció com
a acadèmic de número, el professor Josep Mª Font i Rius, el primer a l’escalafó
actual dels membres de la nostra Acadèmia sobre «El procés de formació de les
costums de Tortosa», que fou contestat per Joaquim Torres de Cruells. Finalment
l’acadèmic que ho era aleshores corresponent i que després va ser d’honor. Joan
Bms. Vallet de Goytisolo pronuncià un discurs sobre «Joan Martí Miralles y su es-
316
tudio Spoliatus ante omnia restituendus», amb motiu de la reedició que d’aquesta
obra havia fet la Diputació de Tarragona.
Finalment es celebrà també a Tortosa el dia 2 de juny de 2000 un acte com-
memoratiu del Cinquantenari de la mort de Martí Miralles que serví d’acte de
cloenda del Curs acadèmic 1999-2000, en el qual intervingué una altra vegada
Joan Berchmans Vallet de Goytisolo i en el qual jo mateix vaig pronunciar un
discurs sobre «Martí Miralles i els principis de l’ordenament successori català».
Tot i que l’acte d’avui no és formalment un acte de l’Acadèmia, com sigui
que són acadèmics tots el ponents —Pintó, Campo, Mullerat, Alegret i qui us
parla—, vull constatar una altra vegada aquesta relació privilegiada de l’Acadè-
mia i el Col·legi de Tortosa que, sens dubte és la més intensa entre totes les que
ens vinculen amb els altres col·legis del territori de Catalunya, llevat del de Bar-
celona per raons òbvies. I aquesta constatació porta també a reiterar l’agraïment
de l’Acadèmia vers el Col·legi d’Advocats de Tortosa per haver organitzat aquest
acte conjunt en el qual ens congratula de participar-hi.
Moltes gràcies.
317
LA QUALITAT D’ÀRBITRE
per
Advocat i Acadèmic
1. ELS DIFERENTS TIPUS D’ARBITRATGES
Abans de parlar més concretament del tema que se m’ha encomanat voldria
fer alguna distinció prèvia que em sembla fonamental per a abordar després la
qüestió de «La qualitat de l’àrbitre».
Hi ha una certa tendència a tractar l’arbitratge de manera unitària i a confi-
gurar-lo de manera que potenciï un tipus d’arbitratge i en dificulti d’altres. Molts
han criticat aquesta realitat quan la configuració de l’arbitratge no s’avé als seus
interessos o necessitats però quan s’estructura un sistema diferent es sol fer amb
el mateix criteri unitari que massa sovint vol dir que es promou un tipus d’arbi-
tratge i es relega un altre.
Aquesta realitat es comprova amb l’exposició de la situació espanyola. La llei
de 22 de desembre de 1953 ha estat darrerament molt injustament criticada per-
què efectivament no servia per a l’arbitratge internacional i era més idònia per als
temes civils que per als mercantils. Però quan s’ha substituït per la Llei 60/2003
de 23 de desembre (i ja també des de la Llei 36/1988 de 5 de desembre) l’especial
atenció a l’arbitratge mercantil i a l’arbitratge internacional ha anat clarament en
detriment de l’arbitratge intern i de naturalesa civil. La culminació d’aquesta línia
la trobem en l’intent d’impedir l’arbitratge intern d’equitat del projecte que va
donar lloc a la darrera reforma per la Llei 11/2011, afortunadament impedit per
la clara posició contrària dels Col·legis d’Advocats, singularment els de Catalunya
i de la nostra Acadèmia.
Personalment em sembla que cal que el bosc no ens impedeixi veure els
arbres, ni aquests el bosc. Per tant, crec que cal distingir i donar un tractament
diferenciat, al menys pel que fa a la determinació de les qualitats de l’àrbitre que
han de portar a la seva designació, entre:
—Arbitratge intern o domèstic i arbitratge internacional.
319
—Arbitratge de dret i d’equitat.
—Arbitratge sobre matèria civil i sobre matèria mercantil.
—Arbitratge «ad hoc» i arbitratge administrat per una Institució.
La llei espanyola d’arbitratge ja ve a reconèixer aquesta realitat però només
a un efecte molt concret: —la condició professional de l’àrbitre—. Així, l’article
15 estableix: «En los arbitrajes internos que no deban decidirse en equidad de acu-
erdo con el art. 34, se requerirá la condición de abogado en ejercicio, salvo acuerdo
expreso en contrario». És a dir pel que fa a la condició de l’àrbitre i només per a
ella, la llei distingeix entre l’arbitratge intern i l’arbitratge internacional i entre
l’arbitratge de dret i el d’equitat. Però només ho fa en aquesta matèria quan la
distinció podria produir efectes en altres aspectes sobre els quals ara no em puc
estendre.
També en la mesura del possible caldria tenir present, en especial en l’arbi-
tratge ad hoc, la finalitat cercada amb l’arbitratge que pot ser.
—Fugir de la jurisdicció, que com deia l’autor de la llei del 1953, està prepa-
rada més per jutjat «pretensiones contrapuetas» que «pretensiones encontradas»
que trobarien un entorn més favorable a l’arbitratge.
—Abreviar el temps, aspecte no sempre determinant de la voluntat de les
parts d’acudir a l’arbitratge.
—Suprimir recursos, element que sol ser necessari quan es tracta d’abreviar
temps i especialment en els arbitratges mercantils i internacionals però que en
ocasions podria ser substituït per la configuració d’una mena de segona instàn-
cia que podria ajudar a una solució més ajustada a dret i més justa, interessant
(especialment en casos d’arbitratges, òbviament de dret, de caràcter intern i de
naturalesa més civil que mercantil).
2. LA CONDICIÓ DE L’ÀRBITRE
En parlar d’aquesta qüestió, sempre m’agrada recordar aquella famosa ex-

pressió del mestre CARNELUTTI referida fonamentalment als jutges però predicable
també dels àrbitres quan deia que eren activitats excepcionals perquè tenien per
objecte infringir el mandat diví del «nolite judicare». Per això és tan important la
condició de l’àrbitre. Un bon sistema arbitral, un bon arbitratge no depèn tant de
l’existència d’una bona llei ni d’unes bones institucions arbitrals sinó de la bona
condició dels àrbitres. Per aquest motiu cal que ens hi aturem una mica.
Com és de tots sabut la llei espanyola d’arbitratge pel que fa a la condició
dels àrbitres es limita a establir —art. 17— la independència i la imparcialitat. I
com a corol·lari o garantia d’aquestes qualitats, el deure de veracitat o de lleialtat
en el sentit de restar obligats a revelar a les parts qualsevol fet o circumstància
susceptible de posar en dubte la seva condició independent i imparcial.
320
No em referiré a aquest tema que serà objecte de la ponència del meu bon
amic i company, RAMON MULLERAT, una de les persones que saben més coses en
aquesta matèria.
Em limitaré a assenyalar algunes notes sobre les quals podríem reflexionar
una mica més en una altra ocasió però que ara només puc apuntar:
—Imparcialitat i independència són dos conceptes molt generals —pot ser
massa— i de formulació negativa com ho acredita el prefix «in», fins i tot quan,
com en el cas d’alguns documents del TAB sovint el concepte d’imparcialitat es
substitueix pel de «neutralitat».
—És discutible que s’hagi eliminat l’aplicació dels motius d’abstenció i re-
cusació dels jutges i magistrats per considerar —com diu l’Exposició de motius—
que no sempre són adequats en matèria d’arbitratge ni cobreixen tots els supòsits.
Amb altres paraules «ni són tots els que estan ni estan tots els que són». Per això
es va preferir una clàusula general que, en ocasions ajuda però en altres complica
notablement la recta solució d’aquesta qüestió.
Des d’un punt de vista més positiu és clar que en els arbitratges «ad hoc» les
qualitats positives dels àrbitres seran discernides per les parts i —quan n’hi hagi
que ho serà en la majoria dels casos— per llurs advocats.
Les Corporacions que administren els arbitratges ho han de fer més «a pri-
ori» i amb caràcter general. La mateixa neutralitat i independència de les institu-
cions que integren aquestes corporacions, totalment alienes a interessos particu-
lars, garanteixen la prudència en la selecció dels àrbitres. Una certa antiguitat i
experiència en l’exercici de la professió i també en l’arbitratge, una certa espe-
cialització en la matèria, una certa disponibilitat de temps són criteris per a ser
considerat un àrbitre potencial.
Però no deixen de ser criteris extrínsecs i d’alguna manera formals per a la
determinació dels àrbitres. Ens interessa ara parlar de les seves virtuts internes.
3. LES VIRTUTS DELS ÀRBITRES
A l’àrbitre li convindran especialment totes aquelles virtuts humanes que la

filosofia grega —ARISTÒTIL— va construir i que el cristianisme va batejar amb el
nom de «cardinals»: la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança. No han
de ser menystingudes aquestes dues darreres. També en els arbitratges cal dispo-
sar i utilitzar la fortalesa i la temprança.
La fortalesa suposa fermesa d’ànim per a obrar de manera ferma i constant
i per a afrontar i rebutjar els perills. Aquesta fortalesa en ocasions suposa saber
mantenir la imparcialitat i la independència al llarg de tot el procediment arbitral.
Parteixo de la base que la independència i la imparcialitat han de donar-se a l’inici
del procediment arbitral. Però què passa quan aquestes condicions són atacades
321
durant de decurs del procediment?. No són poques les vegades que un àrbitre és
temptat i no em refereixo òbviament al cas d’activitats punibles penalment. La
meva mirada es dirigeix sobre aquelles fórmules més subtils d’intentar influir en
l’àrbitre des de l’amistat o des de l’interès de futur. Per a resistir-se, per a mantenir
la imparcialitat i la independència, és precís tenir una notable fortalesa. I aquesta
virtut suposa especialment mantenir-se fort enfront dels forts. Un cert distancia-
ment en relació amb els altres i amb les coses i grans dosis de cautela i serenitat.
La temprança vol dir moderació i sobrietat, atemperació a allò que és raona-
ble i convenient. Implica honestedat i tranquil·litat en l’actuar. Empatia, simpatia
i compassió. Significa no conformar-se amb l’aplicació estricta de la llei, limi-
tant-se a ser un mer altaveu del seu contingut. L’escolàstica deia que la temprança
implica, com a do el temor, temor a que el resultat de la decisió tot i que ajustat a
la lletra de la llei, impliqui una decisió injusta. I no pensem que estic advocant per
la decisió en equitat. Em sembla que, en general, no tenim massa present l’article
111-9 del Codi Civil de Catalunya i el paràgraf 2on de l’article 3 del Codi civil, tan
citat pel que fa al seu paràgraf 1er sobre interpretació de les normes. El paràgraf
2on diu amb tota claredat que «l’equitat haurà de ponderar-se en l’aplicació de
les normes». El text sense dir-ho expressament implica un «sempre i en tot cas».
Només quan «les resolucions descansin de manera exclusiva en ella (l’equitat),
caldrà que «la llei expressament ho permeti».
La fortalesa i la temprança han de ser, doncs, dues de les qualitats més pre-
uades per l’excelsa condició d’àrbitre. No hi ha dubte, però, que encara ho són
més la prudència i la justícia. Per a dir-ho en un sol mot la «iuris prudentia».
Ja d’entrada manifesto que prenc en préstec aquesta expressió del nostre
company acadèmic IGNACIO SANCHO GARGALLO que la va utilitzar com a títol del
seu discurs d’ingrés a la nostra Acadèmia el dia 26 d’octubre de 2010, que fou
contestat precisament per RAMON MULLERAT. El podeu consultar —us ho recoma-
no— a la pàgina web de l’Acadèmia www.ajilc.cat
4. LA «IURIS PRUDENTIA» DE L’ÀRBITRE
El concepte de jurisprudència és molt ample. En ocasions amb aquesta pa-

raula s’al·ludeix a una font complementària del dret (art. 1.6 CC) que la defineix
com a «doctrina que de manera reiterada, estableixi el Tribunal Suprem en inter-
pretar i aplicar la llei, el costum i els principis generals del dret».
En altres ocasions jurisprudència equival a ciència o art del dret. És el cas de
la cèlebre definició amb la qual s’inicia la Instituta: «IURISPRUDENTIA EST DIVINARUM
ATQUE HUMANARUM RERUM NOTITIA, IUSTI ATQUE INUSTI SCIENTIA». En aquest sentit
m’agrada constatar com la nostra Acadèmia va néixer, el 1777 com a Academia
de jurisprudencia theórico práctica i quan es va estructurar l’any 1840 si bé se li
322
afegí «i de legislació» (era un període de forta pressió de l’element legislatiu en
el món del dret) mantingué en primer terme el títol «de Jurisprudència». Altres
corporacions similars a la nostra han posat en primer terme l’expressió «Legisla-
ción» abans que «Jurisprudencia». Nosaltres en canvi estem molt orgullosos de
la nostra titulació.
Ara no obstant em referiré a la «iuris prudentia» com una de les qualitats
més importants —sens dubte la més significativa— de la condició d’àrbitre. Se-
guint a SANCHO diré que la noció de «iuris prudentia» arranca d’ARISTÒTIL i a tra-
vés de CICERÓ arriba a l’època clàssica del dret romà. Com va assenyalar BIONDI el
jurisprudent romà no persegueix una finalitat especulativa, no és un científic a la
recerca d’una veritat objectiva sinó que és una persona amb una actitud dirigida
a aconseguir un resultat pràctic, allò que és just i oportú en la convivència social.
Una persona que amb coneixement del dret (iuris scientia) i tenint present la com-
plexitat de la vida social (divinarum atque humanarum rerum notitia) és capaç de
discernir allò que és just i allò que és injust (iusti atque inusti).
No és aquest ni el lloc ni el moment adequats per a tractar de les similituds
i les diferències entre aquest jurisprudent romà i el jutge contemporani, ni per a
referir-nos al procediment de selecció dels jutges que pràcticament només té en
compte el coneixement, per part del candidat, de la legislació vigent. Nogens-
menys voldria afirmar que el sistema d’oposició em sembla, encara avui per avui,
el més objectiu o si vostès volen el menys dolent. I que els resultats de la selecció
donen lloc a una gran quantitat de magnífics jutges.
En canvi crec oportú remarcar que la prudència i la justícia, com a qualitats
dels àrbitres tenen, encara avui, molt a veure amb el jurisprudent romà.
I en què es concreta aquesta justícia i prudència, aquesta jurisprudència dels
àrbitres? Doncs al meu entendre en allò que SANCHO estableix per als jutges:
—Un ample i profund coneixement del dret vigent i de les circumstàncies
socials del moment.
—Un art pràctic en el qual tinguin el seu lloc l’experiència, la intuïció, el
discerniment, la circumspecció, la sagacitat, la lògica i la capacitat de motivació.
—Un saber ètic que s’imposa als coneixements i a les arts pràctiques i que
es preocupa per tal d’aconseguir un resultat bé: la justícia entesa com allò que és
just en un cas concret.
Poc puc afegir al tercer dels requisits esmentats. L’ètica com altres realitats
no és susceptible de matisacions. Sí que voldria insistir en la primera i la segona.
Personalment em sembla molt convenient que els àrbitres tinguin un ample i pro-
fund coneixement pràctic del dret. Un coneixement que no menystingui la for-
mació generalista sense que allò impliqui rebutjar l’especialització que, en molts
casos és molt necessària. També voldria remarcar la conveniència que, de vegades
és autèntica necessitat, de que aquest coneixement pràctic s’estengui al dret pro-
cessal. Amb l’actual configuració dels motius previstos per a l’acció d’impugnació
323
del laude (art. 41 LA). Sense una experiència prèvia de partícip directe o indirecte
en l’enjudiciament judicial és extraordinàriament difícil ser un bon àrbitre.
Com he apuntat a l’inici, citant l’article 15 LA, en alguns tipus d’arbitratge
—intern i de dret— la llei exigeix la condició d’advocat en exercici. Això vol dir
que en els arbitratges internacionals i en els d’equitat, la condició d’advocat en
exercici no és imprescindible. Però al menys a mi em sembla que una experiència
similar (indubtable en antics funcionaris judicials, advocats ja sense exercici o
altres professionals jurídics amb proximitat a l’administració de justícia) és abso-
lutament aconsellable en tots els casos.
5. CONCLUSIÓ
1. La qualitat de l’àrbitre implica, en primer terme, imparcialitat i inde-

pendència; de manera que sense aquestes característiques, purament i simple no
pot ser àrbitre.
2. Aquestes circumstàncies, que són necessàries, no són suficients. Es pre-
cisa la concurrència d’altres condicions que hauran de discernir les parts, a tra-
vés de llurs advocats, o les Institucions administradores de l’arbitratge. Aquestes
circumstàncies poden ser, i de fet cal que siguin, diferents en les diferents classes
d’arbitratges: que sigui intern o internacional; de dret o d’equitat o en funció de la
matèria objecte de l’arbitratge. Aquesta flexibilitat és una de les no menys petites
avantatges de la institució de l’arbitratge.
3. Cal que, en la mesura del possible, els àrbitres estiguin revestits d’aque-
lles qualitats humanes que cerquem en les persones cabals. Les virtuts de la forta-
lesa i la temprança resulten molt importants en aquesta línia.
4. De tota manera la qualitat de l’àrbitre reposa substancialment en la pru-
dència i la justícia, en la «iuris prudentia» en el sentit que hem desenvolupat en
el cos d’aquesta ponència.
5. Aquesta juris prudentia essencialment implica, coneixements jurídics,
experiència pràctica i exigència ètica amb les especificacions que s’han efectuat.
Moltes gràcies per la seva atenció.
324
ASSISTÈNCIA I INTERVENCIÓ
DELS TRIBUNALS DE LA JURISDICCIÓ ORDINÀRIA
EN EL PROCEDIMENT ARBITRAL1
per
MARIA EUGÈNIA ALEGRET BURGUÉS
Magistrada de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
Expresidenta del TSJC
Membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
INTRODUCCIÓ
La Llei orgànica 5/2011 i la Llei 11/2011 de 20 de maig han modificat la Llei

orgànica del poder judicial 6/1985, d’1 de juliol, i la Llei d’arbitratge 60/2003, de
23 de desembre, amb la pretensió de dotar aquesta institució de major seguretat
i confiança jurídica. La saturació de l’Administració de justícia en un context de
crisi econòmica aconsellava emprendre les reformes imprescindibles per potenciar
altres formes de resolució de conflictes, singularment l’arbitratge. Un dels aspectes
de la reforma és la reordenació de competències entre els diferents tribunals de
justícia en les tasques d’assistència i suport a l’arbitratge. S’eleva una part d’aques-
tes als tribunals superiors de justícia, òrgans en els quals culmina l’organització
judicial en les comunitats autònomes.
Per aquesta raó el legislador aposta per modernitzar la llei actual promulgant
a aquest efecte la Llei orgànica 5/2011, de 20 de maig (BOE 121 de 21 de maig),
i la Llei 11/2011, de 20 de maig ( BOE 121 de 21 maig), entre les finalitats de les
quals hi ha oferir una millor articulació legal pel que fa a les funcions judicials dins
de l’arbitratge.
D’aquesta manera, ja se n’infereix la necessitat que, de vegades, hagi d’entrar
en joc l’activitat jurisdiccional, activitat amb una finalitat que no serà una altra que
la de dotar a l’arbitratge precisament d’aquells instruments necessaris, fins i tot
coercitius, perquè tingui plens efectes, tant en la fase declarativa, com sobretot en
la d’execució.
1
El text és un resum de la intervenció desenvolupada oralment en la jornada.
325
L’elevació a què fa esment la Llei atribuint determinades competències —no
totes— a un òrgan superior com són les sales civils i penals dels tribunals superiors
de justícia compleix una triple funció:
D’una part, tal com indica la mateixa exposició de motius de la Llei orgàni-
ca 5/2011 de reforma de la Llei orgànica del poder judicial 6/1985, d’1 de juliol
(LOPJ), s’atribueixen les matèries més sensibles de la intervenció judicial a un
òrgan superior de major àmbit territorial i, per tant, amb major visibilitat a efectes
d’arbitratge internacional que els jutjats unipersonals; en segon lloc, potencia la
uniformitat de criteris en aquesta matèria, almenys a nivell autonòmic, així com
una major especialització i, finalment, atribueix un major contingut funcional a les
esmentades sales, tradicionalment considerades, a nivell competencial, com d’es-
cassa dotació.
Per aconseguir la reordenació dels òrgans competents es reformen els articles
corresponents de la Llei orgànica del poder judicial 6/1985, articles 73, 85 i 86.ter
i l’article 8 de la Llei d’arbitratge 60/2003.
Òbviament l’efecte negatiu de l’arbitratge en relació amb l’actuació judicial
segueix reflectit a l’article 7 de la Llei quan es ressalta aquest aspecte del conveni
arbitral, que impedeix als tribunals conèixer de les controvèrsies sotmeses a arbi-
tratge.
D’aquesta manera, la intervenció judicial en els assumptes sotmesos a arbi-
tratge ha de limitar-se als procediments de suport i control, expressament previs-
tos per la llei.
Les modificacions afecten l’article 8 de la LA 60/ 2003, que conté les normes
de competència objectiva i territorial per al coneixement de tots els procediments
de suport i control de l’arbitratge, fins i tot d’aquells que no es troben regulats en
aquesta Llei, sinó en la d’enjudiciament civil.
S’atribueixen ara les facultats judicials per al nomenament i remoció judicial
dels àrbitres a les sales civils i penals dels tribunals superiors de justícia. De la
mateixa manera, el coneixement de l’acció d’anul·lació judicial del laude, i el reco-
neixement o exequàtur dels laudes arbitrals estrangers.
En conseqüència, no totes les competències judicials de suport a l’arbitratge
han passat a les sales civils dels TSJ.
Per a l’assistència a la pràctica de les proves i per a l’adopció de mesures
cautelars seguiran sent competents, conforme als apartats 2 i 3 de l’article 8, el
jutjat de primera instància del lloc de l’arbitratge o el del lloc on hagi de prestar-se
l’assistència en el primer cas o el jutjat de primera instància del lloc on el laude
hagi de ser executat i, si no n’hi ha, el del lloc on les mesures hagin de produir
eficàcia, d’acord amb l’art. 724 de la Llei d’enjudiciament civil en el supòsit de les
mesures cautelars, i també l’execució dels laudes o altres resolucions dels àrbitres.
Els jutjats de primera instància continuaran, doncs, fent-se càrrec d’altres
funcions de suport o assistència a l’arbitratge segons el mateix article 8 LA as-
326
sumint, llevat de les competències dels jutjats mercantils en matèria concursal
contingudes en l’article 86,ter 1. 3r i 4t (execució enfront dels béns i drets de
contingut patrimonial del concursat i mesures cautelars que afectin el patrimoni
del concursat, sens perjudici de les facultats dels àrbitres) les que anteriorment
tenien els jutjats d’aquesta classe en certes matèries mercantils. A aquest efecte la
LO 5/2011 deroga la lletra g) de l’apartat 2 de l’art. 86 ter de la LOPJ.
Així, per a l’assistència judicial en la pràctica de proves serà competent el
jutjat de primera Instància del lloc de l’arbitratge o el del lloc on hagi de prestar-se
la col·laboració.
Sens perjudici de la potestat dels àrbitres per a l’adopció de mesures caute-
lars conforme a l’article 23 de la LA, per a l’adopció judicial de mesures cautelars
és tribunal competent el del lloc en què el laude hagi de ser executat i, si no n’hi
ha, el del lloc on les mesures hagin de produir eficàcia, d’acord amb l’art. 724 de
la Llei d’enjudiciament civil.
La menció al tribunal i no al jutjat de primera instància no implica que
sigui un òrgan col·legiat el que hagi d’adoptar la mesura, ja que la LEC utilitza
el mateix terme per als òrgans judicials unipersonals i col·legiats, i són els jutjats
de primera instància els competents quan la llei no atribueix expressament a un
altre òrgan el coneixement d’algun assumpte en primera instància ex art. 85,1 de
la LOPJ.
Per a l’execució de laudes o resolucions arbitrals estrangers és competent el
jutjat de primera instància d’acord amb els mateixos criteris establerts al número
6 de l’article 8.
El recurs contra les resolucions dictades pels jutjats de primera instància que
siguin susceptibles d’això ha de ser conegut per l’audiència provincial correspo-
nent conforme determina l’art. 82, 2,1r de la LOPJ.
Els recursos de revisió contra els laudes arbitrals ferms han de ser coneguts
segons la matèria a la qual es refereixin per les sales civils dels tribunals superiors
o bé pel Tribunal Suprem conforme a les regles que determina l’art. 73 de la LOPJ
per a la revisió de les sentències fermes.
Tot seguit ens centrarem en les noves funcions dels TSJ sobre l’arbitratge.
COMPETÈNCIES DELS TSJ
Les noves competències són:
1.1. Nomenament i remoció d’àrbitres
S’atribueixen ara les facultats judicials per al nomenament i remoció judicial

dels àrbitres a les sales civils i penals dels tribunals superiors de justícia. De la
327
mateixa manera, el coneixement de l’acció d’anul·lació judicial del laude, i el reco-
neixement o exequàtur dels laudes arbitrals estrangers.
Per tant, no totes les competències judicials de suport a l’arbitratge han pas-
sat a les sales civils dels TSJ.
El nomenament judicial de l’àrbitre solament és possible, d’acord amb l’ar-
ticle 15 de la LA, quan resulti necessari suplir la voluntat de les parts per evitar la
paralització de l’arbitratge. En aquests casos, cal l’actuació judicial, si bé es pretén,
d’una banda, que el procediment judicial sigui ràpid i, d’una altra, facilitar algun
criteri al tribunal per fer la designació.
Cal destacar, a més, que la Sala Civil no està cridada en aquest procediment,
com ja passava anteriorment, a realitzar, ni d’ofici ni a instàncies de part, un con-
trol de validesa del conveni arbitral o una verificació de l’arbitrabilitat de la con-
trovèrsia, la qual cosa, si es permetés, alentiria indegudament la designació i buida-
ria de contingut la regla segons la qual són els àrbitres els cridats a pronunciar-se,
en primer terme, sobre la seva pròpia competència. Per això, la Sala només ha de
desestimar la petició de nomenament d’àrbitres en el cas excepcional d’inexistèn-
cia de conveni arbitral, és a dir, quan prima facie pugui estimar que realment no
existeix un conveni arbitral, sense que aquest control pugui estendre’s als requisits
de validesa del conveni.
Els criteris per a la designació de l’àrbitre han de tenir en compte el que dis-
posa l’article 15 de la LA, el qual ha estat també, en part, reformat.
D’aquesta forma s’exigeix ara (art. 15,1) que, llevat d’acord contrari de les
parts, en els arbitratges que no siguin d’equitat, l’àrbitre únic tingui la condició de
jurista devent també formar part un jurista quan l’arbitratge degui resoldre’s per
tres o més àrbitres.
La Llei no especifica què s’ha d’entendre com a tal, si bé sembla que la per-
sona que s’ha de designar ha de tenir un cert recorregut professional, i no n’hi ha
prou amb la mera llicenciatura en dret. Si ens atenim al diccionari de la llengua de
la RAE, pot qualificar-se de jurista qui exerceix una professió jurídica que com-
prendria tant l’estudi com la interpretació i l’aplicació del dret.
L’estudi o l’exercici del dret han de ser, doncs, la seva activitat principal, amb
la qual cosa poden ser designats àrbitres advocats però també notaris, catedràtics
o professors de dret, així com aquells funcionaris jurídics als quals l’estatut perso-
nal permeti compatibilitzar les seves funcions amb l’exercici de la funció arbitral.
1.2. Acció judicial d’impugnació del laude arbitral
Conforme a l’article 43 de la Llei d’arbitratge, «el laude produeix efectes de

cosa jutjada i davant seu només es pot exercitar l’acció d’anul·lació i, si s’escau, sol-
licitar la revisió d’acord amb el que estableix la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudi-
ciament civil per a les sentències fermes».
328
Es tracta d’una novetat de la Llei. Després de la reforma, s’elimina la distin-
ció entre laude definitiu i ferm, i s’estableix que el laude produeix els efectes de
cosa jutjada, encara que s’exercitin en contra les accions d’anul·lació o revisió.
La competència de les sales civils dels TSJ per al coneixement de l’acció
d’anul·lació del laude comprèn la impugnació de qualsevol laude, sigui dictat en
matèries civils o mercantils.
El que s’inicia amb l’acció d’anul·lació és un procés d’impugnació de la vali-
desa del laude. Es continua partint de la base que els motius d’anul·lació del laude
han de ser taxats i no han de permetre, com a regla general, una revisió del fons de
la decisió dels àrbitres. L’elenc dels motius i la seva apreciabilitat d’ofici o només a
instància de part continuen inspirant-se en la llei model.
Pel que fa a la resta, els motius d’impugnació del laude regulats a l’art. 41 no
han variat. No obstant això, sí que cal tenir en compte que conforme a l’article
37,2 LA en la seva nova redacció, llevat d’acord contrari de les parts, l’expiració
del termini legal o prorrogat sense que s’hagi dictat el laude definitiu no afecta
l’eficàcia del conveni arbitral, ni la validesa del laude dictat fora de termini, sens
perjudici de la responsabilitat en què hagi pogut incórrer l’àrbitre o àrbitres.
Pel que fa al procediment, l’article 42 LA disposa en la nova redacció que
l’acció d’anul·lació s’ha de substanciar pels cursos del judici verbal, sens perjudici
d’algunes especialitats.
1.3. Exequàtur de laudes estrangers
Conforme a l’article 8.6 de la Llei d’arbitratge, reformat per la Llei 11/2011

per al reconeixement de laudes o resolucions arbitrals estrangers, és competent
també la sala civil i penal del tribunal superior de justícia de la comunitat au-
tònoma del domicili o lloc de residència de la part davant la qual se sol·licita el
reconeixement o del domicili o lloc de residència de la persona a qui es refereixen
els efectes d’aquells, i es determina subsidiàriament la competència territorial pel
lloc d’execució o on aquells laudes o resolucions arbitrals hagin de produir els
seus efectes.
Tal competència abraça tant els laudes civils com els dictats en matèria mer-
cantil.
El títol IX de la Llei d’arbitratge regula l’exequàtur de laudes estrangers.
CONCLUSIONS
La Llei orgànica 5/2011 i la Llei 11/2011 de 20 de maig, amb la finalitat

expressada de potenciar l’arbitratge, han modificat les competències per al conei-
xement de determinades funcions de suport i assistència a l’arbitratge. S’eleven
329
part d’aquestes als tribunals superiors de justícia, òrgans en els quals culmina l’or-
ganització judicial en les comunitats autònomes.
Es distribueixen ara les competències bàsicament entre les sales civil i penal
dels tribunals superiors de justícia i els jutjats de primera instància.
A les primeres s’atribueix ara el nomenament i la remoció judicial dels àr-
bitres, el coneixement de l’acció d’anul·lació i l’exequàtur dels laudes estrangers.
Contra les resolucions definitives que a aquest efecte dictin aquestes sales no
escau interposar-hi cap recurs.
Els jutjats de primera instància continuaran prestant el degut suport a les
tasques d’assistència en les proves, adopció judicial de mesures cautelars i en matè-
ria d’execució de laudes arbitrals, sens perjudici que l’audiència provincial pugui
conèixer dels recursos contra les resolucions dels jutjats de primera instància en les
matèries de la seva competència quan la llei els possibiliti.
Els jutjats mercantils són competents per adoptar determinades decisions en
relació amb el conveni arbitral en cas del concurs, així com per a l’execució contra
els béns o drets patrimonials del concursat que provinguin de qualsevol títol i les
mesures cautelars en aquesta mateixa situació, conforme a les previsions de l’arti-
cle 8,4t i 52,1 de la Llei concursal 22/2003 de 9 de juliol.
330
CELERIDAD EN EL ARBITRAJE COMPENSANDO SU COSTE
Jornada «L’arbitratge: una via alternativa a la resolució de conflictes»
por
JOSEP-JOAN PINTÓ RUIZ
Doctor en Derecho y abogado. Académico de número
SUMARIO
I. Introducción
II. Elección de La Vía

1. Generalidades
2. Cuándo es claro que no debe elegirse el arbitraje
3. Cuándo es claro que debe elegirse el arbitraje
4. Utilidad del arbitraje de Derecho: deber general de ponderar
la equidad
I. INTRODUCCIÓN
1. Debo, ante todo, dar las gracias por permitirme el alto honor, de pro-
nunciarme desde la Tribuna de la Cámara y de este Colegio cuyos prestigio,
autoridad, severa capacidad organizativa, suscitan respeto y admiración pro-
funda.
Ya nuestro llorado Faus1, decía —y llevaba razón— que la gratitud es algo
más que un gracioso sentimiento, un laudable sentimiento, es un auténtico deber
jurídico. No faltaría pues, nada más que yo comenzara sin antes cumplir con este
deber primordial: gracias, muchísimas gracias.
2. Es evidente la necesidad de proporcionar un medio alternativo de al-
canzar el más pronto restablecimiento del Derecho a aquel que sufre la desgracia
de tener que litigar2. Dos razones confluyen y apoyan la mejor satisfacción de tal
1
Vide Ramón FAUS I ESTEVE. El deber de gratitud en nuestro ordenamiento civil. Barcelona.
1963. Vide libro-homenaje a don Ramón mª Roca-Sastre Vol I.
2
El litigio es, por lo menos, un intento de remediar un desaguisado. En este sentido, como
tal remedio, es un bien en mayor o menor grado.
331
necesidad. El evidente agobio judicial urge a que se les descargue. Y el interés del
litigante en alcanzar una justicia específica más pronta, y más intensa en la guarda
del principio de inmediación, y en la adaptabilidad y simplificación del proceso
mismo.
La delicada función de fijar los hechos jurídicamente sensibles a la cuestión plantea-
da, unida a la determinación que, conforme a las directrices del ordenamiento jurídico se
efectúe, naciendo una norma particular, según unas reglas de procedimiento preestable-
cidas constituyen una función compleja que requiere un severo sosiego y es incompatible
con el agobio3 y la inquietud propia de la lucha contra una tardanza inevitable.
Pero bajo un punto de vista subjetivo, el litigio, además de exigir un tiempo de atención nada
despreciable, comporta siempre un coste económico, y una zozobra moral en la que concurren el
sentimiento de que se está sufriendo una injusticia con la frustración que comporta el temor de que
se fracase con la visión de injusticia que ello comporta.
Y esta realidad, que debe apreciarse en su justa medida, ha alcanzado cierto sentimiento
popular generalizado. Muestra palpable de ello es la célebre maldición de la gitana «pleitos tengas
y los ganes» o aquel decir italiano «Chi va dall’avvocato perde l’ultimo ducato», ni podemos de-
jar de considerar la demonización popular de los profesionales, que se muestra con la expresión
catalana «advocats i procuradors a l’infern de dos en dos». Y permítasenos decir que tal brocado
es absolutamente injusto y despreciable. Ser abogado (abogado correcto) por ejemplo es algo ex-
celso. Démonos cuenta que la «Salve Regina» entre otras cosas reza así... «Eia ergo, ADVOCATA
NOSTRA, illos tuos misericordes oculos ad nos converte», este texto sagrado se refiere a la Virgen
Santísima, madre de Dios, y la califica de nuestra abogada, con lo que se eleva a altísima dignidad
y cualificación esta profesión.
El mal no está en el litigio ordinario, ni tampoco en el arbitraje. Son sólo estos unos reme-
dios, más o menos potentes y eficaces, pero su finalidad legitimadora es que constituyen o preten-
den un remedio. Y esto es bueno.
Lo que ocurre es que en la litis o en el arbitraje uno pierde y otro gana. Y el que pierde está
descontento y lo exterioriza. Y si la solución transcurre por un punto medio, a veces ambos con-
trincantes se muestran insatisfechos. Ello es lo que genera el descontento de los contrincantes. Ima-
ginaros el «prestigio» de una tienda abierta al público que tuviera más de un 50% de descontentos.
Comprendamos pues, la honestidad lógica de los profesionales, que luchan para restablecer
la vigencia real del Derecho. Por algo en el Código de Justiniano (Constitución de los Emperado-
res LEON y ANTEMIO Digesto Libro II, título 7º, Ley 14) el emperador dice que no solo defienden
su imperio los militares con sus yelmos y corazas, sino los abogados que con su gloriosa palabra
(«gloriosae Vocis») echan fuera la iniquidad.
El mal, en fin, está en la infracción, en la conculcación jurídica. El remedio será más o menos
bueno, pero es bueno y necesario.
3
Vide la editorial publicada en la revista Economist & Jurist núm. 165 (Nov.-2012) pág. 1
«La augusta (delicada, admirable y de obligado respeto y apoyo) función de juzgar, merece, en un
estado de Derecho (no de nombre sino de verdad) estar colocada en la cúspide misma del orden
de prelación. Colocar la justicia después o constreñirla por la “rapidez” más que una visión mio-
pemente economicista, revuelve al más elemental sentido común, ya que de facto, puede provocar
el peligro de la más rápida floración de lo injusto.» VALLET, en su célebre Panorama del Derecho
Civil, pág. 87 dice lo siguiente: «Muchas veces he cotejado las dos opiniones y he acabado por
convencerme generalmente que el lego con sentido común tenía razón y que el jurista se había
equivocado. Se había equivocado por haber querido aplicar literalmente un texto normativo que
no tenía sentido en aquel caso concreto, o bien porque había querido ver los hechos a través de
determinados conceptos que habían deformado su perspectiva de la realidad y ocultado su esencia
vital. Esto último ocurre frecuentemente porque en muchas materias en lugar de contemplar la
situación real se enfoca el concepto jurídico sin penetrar más allá de la corteza de su fórmula; lo
cual nos acostumbra a no ver la realidad más que a través de su prisma que lo desfigura u oculta, de
332
3. El litigante, ante el transcurso inevitable del tiempo se desespera. Y
piensa que la justicia que se demora, es la injusticia. Pero claro está, la injusticia
en sí misma siempre es mala y si el fallo injusto es precoz, peor que peor. Por esto,
acertados o no los ritos procesales son básicamente garantistas4. El proceso civil,
tal como ha quedado después de la última reforma tiene cosas buenas y malas.
Es buena aquella exacerbación real del principio de inmediación, que una mayor
oralidad hace indispensable. La apertura a la técnica novedosa, y la amplitud de
los medios de prueba, aún ahora no suficientemente explotados es muy útil.
En cambio a los viejos nos duele —sobre todo si el pleito es trascendente— la
precipitación que comporta, la inmediata formulación oral de la «conclusiones»
tras la práctica de la última prueba. Y aunque muchos juzgadores —y pueden
hacerlo— señalan la continuación para otro día, lo cierto es, que no está prevista
como necesaria aquella pausa ineludible que permita, traslucir bien el factum re-
sultante en relación a las cuestiones o a la cuestión raíz. La precipitación impide
el sosiego y meditación precisos para alcanzar las debidas claridad y precisión. Y
es necesario que la realidad se muestra fácil, brillante y evidente5.
4. Si primordialmente aspiramos a un sistema garantista es evidente que
la resolución del juez, revisable por una apelación, y en su caso por los recursos
extraordinarios de infracción procesal y casación hace más salvable y reverifica-
ble un error. El recurso de anulación del laudo en cambio tiene una ojiva muy
cerrada, muchísimo más cerrada que aquella amplia reconsideración general que
comporta la apelación.
las gafas dogmáticas conceptuales de que nos habla Esser. “Es un derecho real”, “es una persona
jurídica”, se califica; pero no se mira el fondo, ni se capta la esencia de la situación real, ni del pro-
blema que se debe resolver. Tenemos necesariamente que penetrar hasta ellos si queremos llegar a
soluciones que sean propiamente jurídicas, es decir, justas.»
4
No sólo el régimen de recursos destinados a la verificación de la Sentencia sino también
la minuciosa reglación de la proposición y práctica de las probanzas tiende a cercenar lo más po-
sible, resoluciones erróneas dando significados resortes a las respectivas defensas. Los principios
de rogación, concentración e igualdad están humanamente, seria y profundamente respetados.
El recurso extraordinario por infracción procesal (474 y siguiente LEC) sirve señaladamente a la
corrección de la tramitación.
5
Ciertamente que la nueva LEC al exacerbar el principio de inmediación, hace aún más
necesario y prácticamente obligado que el juzgador, ante la oralidad e inmediación propias de la au-
diencia previa tenga que estar ya desde el inicio del litigio debidamente informado. Y esto es bueno.
Pero la inmediata toma de decisiones (admisión o reproche de pruebas determinadas) con
recurso inmediato «ad hoc», proporcionan una cierta aleatoriedad no comparable a la decisión
tomada por el juzgador en el sosiego de una meditación por demás durable. La introducción de
los alcances de la técnica, la informática es buena, pero a los «viejos» nos gusta más leer que oír
un CD. El salto visual al renglón anterior es más fácil que manipular un artefacto y retroceder. Se
tarda más y la fijación es menor. El escrito de conclusiones desaparece y es sustituido por la orali-
dad que teóricamente puede tener que pronunciarse, después de la declaración del último testigo.
Y algo tan importante como las conclusiones que comporta coordinar lo alegado con lo probado y
la creación de una visualización básica del total contenido resulta muy perjudicada y endeble con
tal precipitación. Suerte que los resortes de suspensión y reanudación debidamente manejados por
el juez, mitigan este daño.
333
Pero también es verdad que el arbitraje, aparte de una simplificación rituaria (cuya
hiperregulación debemos evitar) tiene las siguientes ventajas básicas:
1º. La reducción del tiempo y coste6.
2º. Se tiende a evitar todo obstáculo que dificulte la administración de la justicia
material específica. Será menos probable y más difícil el fallo que no resuelva el fondo.
Será menos probable en el arbitraje la eficacia impeditiva de un obstáculo procesal o
rituario que haga imposible un pronunciamiento.
3º. La comunicación arbitro-litigante es más intensa, muy directa y polarizada.
El árbitro, normalmente se halla en trance de resolver UN arbitraje. No una multitud
de procesos que gravitan sobre el juez. Esta ausencia de agobio, permite y facilita una
fluida comunicación, una intersección de comunicaciones, y un orillar más fácil los de-
fectos. Aunque en el proceso ordinario los letrados y el juez están a una misma altura,
la multitud y simultaneidad de litigios bajo un solo juez y secretario, quieras o no dis-
tancian. Y en el arbitraje se siente esta idea de colaboración más distendida y fácil. Hay
más proximidad.
Uno de los aciertos más trascendentes radica en que la persona jurídica que acaso
administra el arbitraje, al poder determinar quién o quiénes van a ser los árbitros exo-
nera al abogado de la responsabilidad de elegir, o aconsejar la elección como árbitro a
una persona determinada.
4º. Para el letrado pues, el sistema de acogerse a una persona que administre el
arbitraje ha facilitado en mucho la adopción del enjuiciamiento arbitral. Es la adminis-
tradora del arbitraje quien puede elegir.
5º. El arbitraje puede ser de derecho o de equidad. Sin perjuicio de las caracte-
rísticas del árbitro, en el fondo, la diferencia entre arbitraje de Derecho, o de Equidad
no es tan severa como parece. La equidad no es una alteración de la justicia por razones
de caridad, favor o misericordia («iustitia dulcore misericordiae temperata») sino que es
una exacerbación o perfección de la justicia de tal modo que como principio directivo
impone una aplicación del ordenamiento jurídico, que permita, en base a él, alcanzar lo
justo en el caso concreto. Y en derecho (art. 3º del CC) «La equidad habrá de ponderarse
en la aplicación de las normas», es decir, «habrá» (en imperativo) de conseguirse la justi-
cia del caso concreto, no en libre interpretación, sino siempre en base al mismo integro
ordenamiento jurídico. La equidad, aún en su aspecto canónico más misericordioso no
es una corrección, una mitigación de la justicia, sino la misma justicia es «ipsa justitia».
Se trata de una exacerbación de la Justicia. En el fondo la decisión en Derecho no per-
mite en el Derecho español7 prescindir de la equidad (art. 3 del Código Civil).
6
Recomendamos al lector que vea «ad exemplum» las tarifas y costes del T.A.B. en su
página web: http://www.tab.es/index.php?option=com_content&view=article&id=37&Itemid=83
&lang=es.
7
La equidad es un instrumento de auténtica justicia que tiende a que esta despliegue en
todas las circunstancias, aún no previstas, sus benéficos efectos. La equidad tiende a hacer que aún
en casos singulares no previstos la norma de que se trate (la que verdaderamente sea aplicable). La
334
5. Conclusión pues: Al decidirse entre el arbitraje o el proceso ordinario
hay que resolver si se prefiere un proceso más garantista con más rectificabilidad
efectiva de disfunciones, pero más lento, caro y distante, o un procedimiento con
resolución menos rectificable, menos garantista pero más barato, rápido, simpli-
ficado y ante la mayor incidencia del principio de autonomía de la voluntad más
dúctil y adaptable a la singularidad del conflicto.
6. Ello sentado, yo he de remitir al auditorio al importantísimo artículo
del Sr. Mullerat publicado en la revista La Notaria «El tiempo y el coste en el
equidad actúa como un pulimiento o perfeccionamiento del ordenamiento jurídico, para alcanzar
siempre, en el caso concreto que el juez llegue (con respeto a la seguridad jurídica) a alcanzar
primordialmente un resultado perfectamente justo. Repugna extraordinariamente a la razón (y
el absurdo jurídico es en Derecho lo injusto, como decía BIONDI) que el juez mande cometer una
injusticia, que el juez la proclame como operable. Presuntamente por esto, aunque se permita
al legislador cierta labilidad o tolerancia, cuando se trata de imponer una norma particular al
caso concreto, entonces «habrá que ponderar la equidad» como dice el art. 3º del Código civil; la
sentencia tiene irremediable vocación de ser, por encima de todo justa. Mientras al legislador se
le permite cierta tolerancia y por ello Federico de Castro en su Derecho Civil de España, pág. 37 y
siguientes dice «ha de advertirse que el Derecho natural tiene en cuenta que el derecho positivo
requiere la eficacia social y por tanto que se debe legislar conforme a esas circunstancias y siguien-
do los dictados de la prudencia política. Por eso no es de extrañar que no se pida que el Derecho
positivo prohíba todo lo malo, sino solo lo peor (Sto. Tomás 1ª, 2ª q. 96 a 2) que no sea del todo
censurable el que (en casos extremos) permita actos que la ley divina castiga o prohíbe el mal uso
de los bienes (“inter haec toleratur iniquitas male habientum” S. Agustín Ep. 153, 626; también De
civ. Dei 19, 12; De doctr. Christ. 3, 14, 22). Pero en la sentencia del caso concreto ha de prevalecer
la justicia del caso habida cuenta las singulares circunstancias incidentes, aún no previstas por el
legislador cuando legisló. Y ello siempre que esta situación justa, de algún u otro modo descanse
en el ordenamiento jurídico y primeros principios, guardando así siempre el debido respeto a la
seguridad jurídica».
Con respecto a la no aplicación al caso concreto de una norma capaz de engendrar injus-
ticia en el caso específico, vide, (en sentido muy paralelo a las afirmaciones de CASTÁN TOBEÑAS),
el discurso inaugural en la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación del curso académico
1997-1998 pronunciado por VALLET «El razonamiento jurídico, la analogía y la equidad», separata,
Madrid, 1.997, págs. 102 y 103 donde dice: «De la equidad después de la reforma del título preli-
minar del Código civil de 1973-1974 me ocupé en el texto escrito del discurso inaugural de hace un
año. No quiero repetirme, pero insisto en que la equidad no solo debe ponderarse «en la aplicación
de las normas», como dice literalmente el art. 3,2, sino también para su no aplicación cuando no
resulten adecuadas al caso. Como se lee en la Exposición de motivos de la reforma de 1.973, «una
solución de equidad no es susceptible de imponerse o superponerse a la resultante de la utilización
conjunta de los diversos elementos interpretativos, los cuales podrán recibir la beneficiosa influen-
cia de la equidad». Tal como se efectuaba antes de la reforma, la equidad, dicen DIEZ PICAZO y
GULLÓN «engarzada a los principios generales, puede ser factor de corrección o rectificación de
las consecuencias de la aplicación rigurosa de las normas jurídicas». Y, conforme ha explicado
ALBALADEJO, «puede ocurrir que, por las circunstancias especiales del caso que sea, acontezca que
aplicarle el precepto resulte inequitativo. Entonces, aunque no diga la ley que tal precepto no se
aplique en ese caso, su inaplicabilidad se deduce del mismo resultado injusto que la aplicación
acarrearía. E improcedente la aplicación en cuestión, se produce un vacío legal que hay que llenar
con el principio que inspira el precepto». De ese modo, «es despojado éste de las particularidades
de regulación que le hacen inadecuado», y esa «es la forma de aplicar los principios generales».
Vide también en PINTÓ RUIZ «Sentido de la equidad», op. cit. págs. 186 y siguientes. Es
interesante evacuar las citas que VALLET efectúa de la obra de CASTÁN en la nota 187 de su citado
discurso sobre «El razonamiento jurídico», así como las breves pero sustanciosas páginas de CAS-
TRO a que se refiere VALLET en su nota 190 de la pág. 101 de su discurso citado.
335
arbitraje: cómo mantener el estereotipo» (La Notaria nº 4 2011-1|2012 págs. 79 a
93 —se puede descargar el artículo en la web del Colegio de Notarios de Cataluña
en www.colnotcat.es/fitxers/lanotaria/LN2011_004_CAS.pdf) en donde establece
una amplia serie de recomendaciones, relacionadas con el tema, de tal modo que
todas ellas son agudísimas y sobre todo prácticas. Son tantas, que aquí no hay
tiempo de glosarlas, y yo de ningún modo voy a profanarlas extractándolas o eli-
giendo algunas de entre ellas. No hay ninguna preferente, todas son igualmente
útiles, y yo no sé decirlo como él. Y no pude extractarlas porque su lenguaje es
sobrio, suficiente y claro. Remítame pues a ellas.
Salvando pues esta realidad, e insistiendo en esta recomendación, solo voy
a centrarme en el aspecto práctico del tema, para ayudar a la elección, a la reco-
mendación que ha de efectuar el letrado, con respecto a una u otra vía de dichas
alternativas.
7. En resumen: ¿Cuándo he de elegir la vía arbitral, menos garantista pero
más rápida, y cuándo debo elegir el procedimiento judicial, más garantista pero
mucho más lento, caro y menos flexible?
II. ELECCIÓN DE LA VÍA
1. Generalidades
Como ya dijera Ulpiano8 «ut eleganter CELSUS dixit: ius est ars boni et aequi»,
el Derecho es un arte, y arte es el ejercicio de la contienda y la elección de uno u
otro procedimiento debe ser hábil, oportuna y acertada, sin reglas absolutamente
fijas preestablecidas, porque no se trata de considerar un solo factor decisorio,
ni dos, ni tres, sino muchos, con incidencia evidente del impronto intuitivo. Por
algo, el mismo Ulpiano, un poco más adelante9 en trance de decir qué es la cien-
cia del Derecho (o prudencia de los juristas: Jurisprudencia) afirma que es «iusti
atque iniusti scientia est, divinarum atque humanarum rerum notitia», es decir,
no solo Ciencia de lo justo y de lo injusto sino consideración (notitia) de todo lo
divino y humano. No basta el examen, bajo la luz del Derecho, de la cuestión en sí
misma «ipsa res» sino en función de la situación del litigante, si es persona dotada,
si le urge mucho o poco, si tiene resistencia económica, o no, si dispone de medios
diferentes de sustentación su fama y credibilidad, su honestidad etc., etc.10.
8
Vide Digesto Libro I, título I,1.
9
Vide Digesto I.10,2.
10
No basta la teórica aplicabilidad de una norma a un caso determinado. Hay que exami-
nar las condiciones subjetivas de él y las de su contrario. La dificultad intrínseca del procedimiento
en torno a que los elementos constitutivos o impeditivos del derecho se puedan probar, y si las
probanzas son costosas, laboriosas, piénsese en el coste, por ejemplo de pruebas claves, y ello en
336
2. Cuándo es claro que no debe elegirse el arbitraje
1. Sabido es que la nueva LEC ha previsto la ejecución de las sentencias

equiparando aquella con sus lógicas variaciones al trámite de ejecución de instru-
mentos quelleven aparejada ejecución11.
Sabido es también que el árbitro carece de poder para dirimir procesos de
ejecución, tanto de sentencias ordinarias, como de laudos arbitrales, como de
instrumentos que estén dotados de fuerza ejecutiva.
No obstante esto, debemos decir aquí, que claro está, es inútil intentar una
ejecución de sentencia, de laudo arbitral o de documento ejecutivo por vía, a su
vez arbitral12.
relación con la potencia económica del cliente contrario. La durabilidad del proceso hasta que
sea ejecutable, atendido el temperamento del cliente, si su tono psíquico es compatible con los
avatares del proceso o si es vacilante, enclenque y blanducho. La posición y rango social de ambos
contendientes, relativa capacidad de resistencia de uno frente a otro. La colaboración expositiva y
de búsqueda de datos, argumentos, documentación de un litigante y de su oponente. Todo esto ha
de ponderarse, para que el triunfo sea FACTIBLE. Hay veces que es clarísimo que no lo es. Sobre
todo cuando se es actor; y es que hay que efectuar un trascendente juicio previo de posibilidad de
éxito, antes de embarcarlo.
11
Vide el título 1 del libro III de la LEC. Al efecto considérese —y medítese— el art. 517
de la LEC. En él se establece la equiparación, (salvadas las consiguientes variaciones), los docu-
mentos que llevan aparejada ejecución con «las sentencias de condena en firme». Equiparar una
Sentencia a un título ejecutivo y hablar de la «demanda ejecutiva de la sentencia» es olvidar que en
buena lógica y técnica el que demanda para que se declare un derecho cuya consecuencia es que
se cumplan las consecuencias de este, genera la energía procesal rogada con la demanda principal
en lo que ya ha de estar pedida la propia ejecución. Obligar a que finido el pleito se plantee OTRA
demanda de ejecución de la Sentencia, es una lindeza teórica y una diversificación que aunque esté
dotada de cierta belleza simétrica constituye una lamentable situación.
El art. 521 debe también ser especialmente considerado. Y uno se pregunta si lo dispuesto
en el art. 522 no es otra cosa que una ejecución de sentencia, que doctrinalmente resulta que no
es ejecutable.
Un juicio ordinario deber terminar, en fin, con el pleno restablecimiento del derecho, y no
parecer artificioso entender que procede acudir a otro proceso de ejecución de la sentencia cuando
la energía procedente del principio de rogación dimana del primero. Nadie litiga para obtener un
título ejecutivo y ejecutarlo después, sino para obtener el restablecimiento del Derecho.
12
1. Vide el título VIII de la Ley 60/2003 de 23 de diciembre, y «ad exemplum» también el
art. 29 del Reglamento del Tribunal Arbitral de Barcelona. Sabido es, que los árbitros no pueden,
como tales, realizar los actos procesales de ejecución del laudo, ni de ejecución de las medidas cau-
telares. Esto está reservado a la jurisdicción ordinaria de acuerdo con lo que dispone el art. 545.2
de la LEC y 517.2 de la misma Ley rituaria, con atención sobre todo a la caducidad que dispone el
art. 518 de la misma LEC.
Está pues muy claro que el proceso de ejecución del laudo, de ningún modo puede realizarse
en sede arbitral, sino ante el juez competente al que se refiere el citado art. 545.2 de la LEC.
2. Pero también es cierto, que se pueden ejercitar diversas acciones —y entre ellas la acción
de jactancia— por la vía declarativa, relacionadas con el proceso de ejecución. Es decir, el privile-
gio del trámite de ejecución, no impide, que en un proceso de mayores garantías, pueda el titular
del derecho establecido por laudo o sentencia firme, defender determinadas pretensiones que asi-
mismo comporten la realización misma de lo pactado en el título ejecutivo (laudo o sentencia) y
otras pretensiones conexas.
3. Hay pues que concluir que el proceso de ejecución constituye un privilegio simplificado
que limita las causas de oposición y abrevia el trámite. Pero este privilegio no impide al «privile-
337
Pero no obstante esta innegable realidad, hay que contemplar la posible si-
tuación que seguidamente narramos por su evidente interés.
Y digo esto —aunque parezca tan obvio que no haría falta consignarlo—
porque, el deber de pagar «ad exemplum», aunque resulte de un título ejecu-
tivo no obsta a que el acreedor pueda utilizar otro procedimiento distinto de la
ejecución sobre todo si quiere evitar —dado que el juicio ejecutivo no genera
plenamente cosa juzgada— un ulterior proceso en el que se planteen cuestiones
conexas, distintas de las estrechas o limitadas oponibles en —repito— el juicio
ejecutivo. Salvo pues, estas situaciones especiales y excepcionales que acabo de
exponer, constituye una actitud inconveniente y absurda el intento de ejecutar
por vía arbitral declarativa aquello que es ejecutable por vía directa13.
2. Tampoco es recomendable ejecutar por vía arbitral aquellas cuestiones
que ofrezcan dudas respecto a si son disponibles o no. Cuando el supuesto de in-
disponibilidad sea francamente temerario, claro que puede utilizarse el arbitraje,
pero cuando haya serios motivos para considerar que la cuestión muy probable-
mente puede considerarse indisponible se compromete muy gravemente la rapi-
dez y se evapora la ventaja natural del arbitraje. Es catastrófico que el árbitro, o la
decisión anulatoria del TSJC declaren que la cuestión es indisponible y por tanto
inarbitrable, y después haya que acogerse a un procedimiento ordinario14.
3. Tampoco es aconsejable utilizar la vía arbitral, cuando, aun siendo lo
discutido una cuestión claramente disponible, tenga una trascendencia estructu-
ral o configurativa, que pueda modificar definitivamente el porvenir y tenga grave
trascendencia en el tiempo.
Cuando la solución de estos conflictos trascienda con tendencia a la perpe-
tuidad estructural, tenga carácter gravemente definitivo y poco fungible, el «tem-
giado» que pueda utilizar la vía declarativa, sobre todo si en ella va a comprenderse cuestiones
conexas.
4. Habida cuenta lo antes dicho, si se puede utilizar el proceso ordinario para conseguir otras
pretensiones y también en la ejecución misma, y si el derecho a ejecutar es realmente disponible
por el acreedor, como ciertamente lo es, cabría plantearse si cabría también, en estos supuestos
utilizar en lugar de la vía declarativa ordinaria, la arbitral.
Nosotros, empero, no lo consideramos ni práctico ni conveniente, y por ello, como es natu-
ral, rechazamos tal posibilidad.
Pero bajo un punto de vista teórico, no nos atreveríamos a afirmar rotundamente que ello
es imposible.
13
Vide Auto de 21 de septiembre de 2011 secc. 4ª audiencia de Barcelona (RJC 2012-I
pág. 142) en donde, tal como yo explico, se dice: «La existencia de un procedimiento privilegiado
ejecutivo no priva al titular de utilizar el declarativo correspondiente de mayores garantías».
El auto citado y la jurisprudencia que se cita en la RJC, muestran que no es tan raro utilizar
la vía declarativa en base a un título ejecutivo.
Vide nota anterior 11.
14
O sea que cuando el riesgo de que el objeto de la resolución arbitral sea indisponible ten-
ga decidida entidad, es mejor abstenerse de tener que sufrir inútilmente el procedimiento arbitral,
y encima después, tener que acudir al ordinario.
338
pus» arbitral cuenta poco, ante la trascendencia definitiva del pronunciamiento
que se alcance. En estos casos, ha de inclinarse la balanza hacia la búsqueda de las
máximas garantías. El tiempo, ante la grave y trascendente perpetuidad posterior
del pronunciamiento, cuenta ya muy poco.
No es que «a priori» con esta afirmación se cometa el imperdonable error de
pensar que el arbitraje no es cauce, o que los árbitros no son bastante capaces de
decidir tales cuestiones de singular trascendencia. Nada de esto. La mayor parte
de las veces el árbitro coronará con acierto y exquisita precisión su responsable
decisión. Pero a pesar de ello, la institución generalizada de los recursos de ape-
lación y casación, entre otros, dan fe que el más competente de los juzgadores, el
más responsable y cuidadoso, puede sufrir un error invencible. Por esto, el abo-
gado cauto y responsable, elige el procedimiento que ofrece mayores garantías,
más posibilidades de corrección del error, no porque esté servido por hombres
más competentes, sino porque el proceso permite más, ulteriores re-estudios de
la cuestión. En el procedimiento ordinario, si bien tampoco está plenamente erra-
dicado el error, existen más posibilidades de salvarlo, porque existe un cauce más
amplio y eficacia de revisión. Esto es indudable.
No voy a expresar ejemplos concretos que podrían identificarse. Voy a ima-
ginarlos para suplir la deficiente expresión literaria —de suyo tan compleja— que
solo soy capaz de utilizar.
Veamos. Imaginemos un empresario importante que tiene una posición
absolutamente dominante (disimulada o no, pero efectivamente dominante) de
una complicada cadena de sociedades instrumentales unas, tenedoras de carteras
complejas otras, pero que constituyen una importantísima unidad de explotación,
fuente de rendimientos y solida solvencia, disponiendo por ello de fácil apoyo
crediticio, concentrado en su persona, a más de riqueza, poder, influencia y ge-
neral admiración.
Instituye heredero universal a uno de sus dos hijos, con sustitución en
favor del otro (y mención a sus nietos) y ocurre que para una parte tal sustitu-
ción es vulgar, y para otra es expresión de un auténtico fideicomiso (sustitu-
ción fideicomisaria).
Ante el conflicto acerca de la naturaleza jurídica de la disposición testamen-
taria, con una proyección tan trascendente y definitiva en el tiempo, ¿cuenta más
una mayor brevedad de trámite? Es evidente que ante la trascendencia definitiva,
esencial de la resolución que se obtenga, hay que perseguir, ante todo, las mayores
garantías posibles: debe utilizarse el procedimiento más garantista15.
15
Claro que los árbitros son perfectamente capaces de acertar en su pronunciamiento. Esto
es indudable, es más, incluso disponen de más tiempo para examinar, razonar y decidir. Pero ellos,
pese a su ciencia y honestidad, como igualmente ocurre con los jueces de oficio, pueden sufrir un
error, cuya consolidación y ejecución sería fatal. Y para la eventual concurrencia de este error fatal
339
Claro que muy pocas veces se presentan situaciones tan palmariamente gra-
ves y trascendentes como la imaginada pero sí que en la vida real, aparecerán
diversas situaciones de características más o menos semejantes, con más acento
en «lo definitivo» que en «lo transitorio».
Y aquí, es donde el abogado, teniendo en cuenta TODAS las circunstancias (al
decir de Ulpiano «divinarum atque humanarum rerum notitia») además de la Cien-
cia del Derecho debe tener aquel especial «arte» que decía CELSO para aconsejar16.
Y es que en la vida real, abunda más lo grisáceo, lo tibio, que lo palpable
blanco y negro, o lo severo frío o caliente.
3. Cuándo es claro que debe elegirse el arbitraje
Hay situaciones en las que, si no se consigue dentro de un límite temporal

determinado la satisfacción de la pretensión lícita y acogible, su ulterior atribu-
ción tardía ya no sirve de nada. Ocurre en tales situaciones, que la efectividad
tardía, inutiliza el derecho cuya satisfacción se pretende, y por lo tanto, la demora
es la misma injusticia.
Cuando nos hallamos en presencia de situaciones donde es tan importante
triunfar antes de que se produzca la pérdida de un derecho, claro está que en esta
situación, no hay más remedio que utilizar el procedimiento de naturaleza más
breve y simplificada sin que importen mucho las garantías. Pues si en la búsque-
da de mayores garantías, es cierto que se llegará a la realización de la pretensión
cuando esta ya devenga inútil, es claro que no puede optarse por tal desatino.
Así pues, aun contando con la ejecución en 1ª Instancia —si es que se trata
de una pretensión dineraria— si el supuesto imaginariamente configurado se da,
no hay duda que ha de prescindirse de toda preferencia garantista.
4. Utilidad del arbitraje de Derecho: deber general de ponderar la equidad
1. También aquí, la vida puede presentar situaciones intermedias, que el

abogado ha de resolver17.
Ya hemos visto, que en la regulación jurídica, —y por ende en el llamado
arbitraje de Derecho— no está excluida la equidad. Lo que está excluido es que
no probable, pero sí posible, hay más garantías y facilidades de remedio, en el juicio ordinario, que
en el arbitral. Y cuenta más en estos casos, las mayores posibilidades de rectificación, mediante los
recursos consiguientes, propios del procedimiento ordinario.
16
Vide D. I, I, 1; D. I, II, 10, 2.
17
Estas situaciones generantes de dudas, son las que precisan de aquel abogado cauto,
estudioso, que contempla todos los factores que inciden en su decisión, con serena profundidad.
El cliente ha de hallar en él la conjunción de inteligencia, arte, tesón, serenidad e invencible amor
a la justicia como fuente de eficiencia.
340
se resuelva solo considerando la equidad como facultad arbitrariamente depen-
diente de la posición personal del árbitro sin contar con el concurso directivo de
todo el ordenamiento jurídico.
Pero —repito— en Derecho, en estricto Derecho, como dice con claridad
meridiana el art. 3º del Código civil: «la equidad habrá de ponderarse en la apli-
cación de las normas». Cuando se trate pues de elegir la norma aplicable habrá de
tenerse en cuenta la equidad. Y si la norma queda excluida, no podrá resolverse
el conflicto solo aludiendo a la equidad como interpretación libre del juzgador
exclusiva, sino que tendrá que efectuarse esta en relación con el ordenamiento
jurídico, es decir, con las demás normas aplicables18.
18
Ya Aristóteles y García Goyena, insistían en que el legislador, al formular la expresión
normativa no puede prever, mencionar y reglar todos los casos que la vida social puede presentar.
Ya se ve que la expresión normativa es una simplificación muy difícil de algo mucho más amplio,
vario y rico cual es la norma que se codifica. Una cosa es el texto escrito (expresión normativa) y
otra cosa es la normación más íntegra, rica, y varia que aquella expresión normativa, comprime en
un texto más sobrio. Al efectuar esta función de simplificación, se purgan circunstancias, aludien-
do sólo a aquellas que a la sazón son las más frecuentes pero no a todas aquellas otras muchas que
pueden (acaso en el futuro) incidir y afectar a la finalidad perseguida por la norma promulgada.
Esta reintegración de las circunstancias admitidas pero incidente comporta una interpretación
integrativa a las que alude el art. 3º del Código civil y al que aludieran la Compilación catalana
(art. 1º) en su última versión y diversas compilaciones, y alude hoy el art. 111-2.1 del Código civil
de Catalunya.
Ocurre a veces más que la interpretación integrativa (o heterointegración de la norma), a
parte de la analogía hay que contar con el enriquecimiento del ordenamiento jurídico, que la Ju-
risprudencia (art. 1º del Código civil) efectúa complementariamente. La realidad vivida y aflorada
en un proceso si se repite, provoca la aparición de coincidencias jurisprudenciales, que —repito—
complementan y enriquecen el ordenamiento jurídico.
Pero, a veces, la literalidad de la norma no puede salvar que su aplicación provoque una
catástrofe injusta. En estos casos la equidad ha de permitir, apoyándose no sólo en ella y en la
necesidad de evitar la injusticia, sino que en todo el ordenamiento jurídico (normas y principios)
alcanzar la justicia del caso concreto aplicando otra u otras normas o principios generales, dentro
del elenco de fuentes formales que se establecen en el art. 1º del Código civil. Así se evita el dislate
de que el Tribunal tenga que mandar algo injusto.
Es claro pues que a partir del momento que la norma se muestra inaplicable al caso con-
creto hay que acudir a todos los procedimientos lícitos para alcanzar el oportuno resultado justo
específico del caso concreto, y si no se dispone de norma aparentemente aplicable hay que acudir
a las demás fuentes formales (vide CASTÁN conclusión 4ª, pág. 298, de su Teoría de la Aplicación
e Investigación del Derecho, donde permite acudir al «juego y combinación de las demás fuentes
jurídicas»). No debemos ocultar empero, que la piedra angular de esta técnica pragmática de la
búsqueda de la justicia del caso concreto, es el concepto de inaplicabilidad al caso de la norma
perturbadora por su inadecuación a este, inadecuación que se evidencia cuando, contrariamente al
fin perseguido (art. 3º C.c) se provoca un resultado injusto.
No nos cansamos de insistir en que CASTÁN, difícilmente admitirá que por imperio de una
ley determinada se alcance una resolución injusta en un caso concreto. En este caso (vide op. cit.
pág. 299) patrocina la utilización del concepto «ley exactamente aplicable al caso controvertido»
para excluir la aplicación de una ley que resulte inadecuada y no prevista por el legislador para
el caso, y dar entrada —prescindiendo de la norma inadecuada— a los principios generales del
Derecho. Hoy no aparece en el art. 1º del Código civil, el adverbio «exactamente» (que figuraba
antes en el núm. 6), pero en cambio los principios generales del Derecho, lejos de entrar en fun-
ción, sólo en defecto de ley y costumbre, informan siempre ordenamiento jurídico modalizando
la interpretación.
341
2. Por esto cuando las circunstancias (acaso no previstas) tengan influencia
decisiva en la solución jurídica del conflicto, atendida la mayor inmediación que
luce en el arbitraje, la consecuente mejor comunicación y percepción y la posi-
bilidad de considerar todas las fuentes del Derecho que menciona el art. 1º del
Código civil, su jerarquía y prelación, e incluso los principios generales del Dere-
cho (y entre ellos el de la justicia) en esos casos estimamos que es especialmente
conveniente y acertada la elección del arbitraje de Derecho19.
Un refrescante aire de optimismo corona el castaniano razonamiento al sostener que este

«prescindir de ella (la ley perturbadora)», habrá de reducir al mínimo «la posibilidad trágica de
que el magistrado se vea irremisiblemente forzado a aplicar contra su conciencia una ley que juzgue
contraria al derecho natural o a optar por la renuncia a su cargo».
Vide supra nota 7.
19
1. Vide nota anterior. Insistimos en que en el arbitraje de Derecho, «hay que ponderar la
equidad» pues la equidad es una norma directiva, de contenido interpretativo-integrativo, que en
derecho —repito— ha de ponderarse, pero amparando la solución equitativa no solo en el obligado
rechazo y repulsa a la injusticia del caso concreto, sino que en las otras normas y principios infor-
madores del ordenamiento jurídico que a su vez generan la jurisprudencia. Por esto, en estos casos
de debida ponderación (tenerla en cuenta es decidir hacer caso) de la equidad, es especialmente
recomendable acudir al arbitraje. El árbitro competente y bien formado tiene más tiempo, menos
agobio, y más disponibilidad para sumergirse en el mismo piélago del litigio, captar sus raíces, y
hacer aplicación —eso sí, fundada en el ordenamiento jurídico— de la equidad.
2. a – La Sent. del T.S. de 23 de marzo de 1950.
T.S. de 23 de marzo de 1950:» En materia de interpretación de las normas, es preciso partir
de la literalidad de su texto, pero ha de tenerse en cuenta el valor del resultado a fin que tal inter-
pretación conduzca a una consecuencia racional en el orden lógico.
b – La Sent. del T.S. de 26 de noviembre de 1929.
Que sostiene: «Si la justicia ha de administrase recta y cumplidamente no ha de atenderse
tanto a la observancia estricta y literal del precepto legal como a su indudable espíritu, recto sen-
tido y verdadera finalidad, pues que, aparte de requerirlo así razones de orden lógico y jurídico,
lo contrario equivaldría a proclamar la necesidad de subordinar a la apreciación rigorista de re-
quisitos representativos de una mayor o menor solemnidad la realización del fina supremo de la
justicia a que la disposición legal deba ante todo y sobre todo responder y el cual fin, únicamente
puede estimarse debida y razonablemente cumplido cuando el precepto se aplica en forma tal que
permita, usándose por el juzgador, de una adecuada y justa flexibilidad de criterio, acomodarse a
las circunstancias especiales del caso».
Nótese el final. Lo que el art. 3 del CC prohibirá, es el uso exclusivo de la equidad, pero
mandará que se sea flexible al aplicar el derecho, vistas las circunstancias, es decir, manda la pon-
deración de la equidad.
c – La Sent. del T.S. de 24 de enero de 1970:
La sentencia del Tribunal Supremo de 24 de enero de 1970, diciendo: «que no bastan para
realizar completamente la función interpretativa los elementos gramaticales y lógicos, pues si la Ley
ha de estar en contacto con las exigencias de la vida real, que constituyen su razón de ser, es preciso
que los resultados que se obtengan merced a esos dos elementos clásicos sean reforzados y contro-
lados por la aplicación del que suele llamarse elementos sociológico, integrado por aquella serie de
factores ideológicos, morales y económicos que revelan y plasman las necesidades y el espíritu de
la comunidad en cada momento histórico».
d – Sent. de T.S. de 5 de noviembre de 1985 (sala de lo Social):
La sentencia del T.S. (sala de lo social) de 5 de noviembre de 1985, en su Fundamento PRI-
MERO dice: «el texto positivo ha de entenderse, interpretarse y aplicarse a la luz de los valores y
principios superiores inspirados del ordenamiento jurídico, tipificado en la Constitución (R.1.978,
2.836) como superador del puro formalismo y del estricto positivismo. De aquí que el artículo 3 del
Código civil oriente fundamentalmente a la búsqueda e indagación del espíritu y finalidad de la
342
Insisto en que esta operatividad reglada de la equidad, no está excluida ni
del arbitraje de Derecho ni del procedimiento ordinario. Solo ocurre que puede
ser más fácil que se asuma en el arbitraje (aun de Derecho) porque el agobio del
árbitro es mucho menor que el del juez y la dedicación exhaustiva del árbitro es
más fácil.
También aquí, se necesita la gran visión del letrado al optar por una cosa o
por otra.
3. El coste. No me hagáis decir cifras. Esto, ciertamente no es lo mío20.
Pero hay que considerar que ponderándolo todo el coste del arbitraje es menor
que el de un procedimiento. Y eso, prescindiendo de las alteraciones que la suce-
siva abundancia legislativa puede imponer.
Pero, como la finalidad primordial perseguida por uno u otro procedimiento
no es conseguir una actividad lo más barata posible sino la más eficaz defensa de
la realidad de la justicia concreta creo que el criterio para decidir una u otra cosa,
es el que vengo aquí patrocinando.
norma, entendidos no tanto como hallazgo de la voluntad del legislador o de la Ley y sí en cuanto
obtención de un resultado potenciador de esa realidad social, vivificada por el hombre inserto en
una permanente convivencia, y que ha de ser armonizada por la Ley. Asimismo dicho precepto
induce al ajuste equilibrado de la norma al caso, según los principios generales del derecho, para
llegar a la real humanización de aplicación singularizada y concreta a una determinada persona —
sentencia de 19 de octubre de 1.981 (R. 3990), 15 de julio de 1.982 (R. 4620) y 29 de junio de 1.983
(R. 3063), a título de ejemplo—.»
e – Sent. del T.S. (Sala de lo Penal) de 24 de junio de 1994:
El Fundamento TERCERO de la sentencia de la Sala de lo Penal del T.S. de 24 de junio de
1994 —en ponencia del académico ENRIQUE RUIZ VADILLO— dice que: «Sin duda que el Ordena-
miento Jurídico no se sustrae al carácter profundamente dinámico de la vida de relación y que,
de alguna manera, evoluciona al compás de los acontecimientos sociales, como expresamente se
destaca en el artículo 3.1 del Código Civil que, estando incluido en su Título Preliminar, tiene
proyección general a todo el Sistema, y que llama a la realidad social del tiempo en que la norma
jurídica se aplica para con ella y otros instrumentos técnicos obtener el verdadero sentido y alcance
del precepto que haya de aplicarse. Todo, sin duda, dentro del más absoluto, estricto e incondicio-
nado respeto al principio de legalidad [artículos 25 de la Constitución (RCL 1978\2836 y ApNDL
2875) y 1 del Código Penal.»
B – I els autors, no fallen. Escoltem al President del T.S. Dr. CASTÁN quan reproduïm el seu
discurs d’apertura dels Tribunals, diu en el seu llibre «La idea de la equidad y su relación con otras
ideas morales y jurídicas» pág. 98: «Tenemos confianza en la justicia española. Nuestros Tribunales
y a la cabeza de ellos el Tribunal Supremo aplican la equidad con prudencia cuando es procedente
aun sin referirse a ella de modo expreso».
Como dice el propio CASTÁN (La formulación judicial del Derecho y el árbitro de equidad,
en RGLJ 1953, pág. 398): «Mas en la práctica el racional empleo de los medios de interpretación
lógica y sistemática, que habrá de producir el efecto de rechazar cualquier sentido de la ley que
resulte opuesto a la Justicia (objeto y finalidad de la norma legal), y en último término, el juego
de los principios de restricción y de equidad, que permitirán al juez cuando la ley estimada in-
justa no parezca exactamente aplicable al caso litigioso (por ser inadecuada y no prevista por el
legislador para él), prescindir de ella y acudir a los principios generales del Derecho, habrán de
reducir al mínimum la posibilidad trágica de que el magistrado se vea irremisiblemente forzado a
aplicar contra su conciencia una ley que juzgue contraría al Derecho natural o a optar por la renuncia
de su cargo.»
20
343
4. Así pues, la decisión de elegir el arbitraje o el procedimiento ordinario,
ha de operarse en cada caso y en general no puede predeterminarse qué factor
incide más en la determinación. En un caso será uno y en otro será algo distinto.
5. Y una advertencia final: El arbitraje cuanto más se reglamente será me-
nos arbitraje y estará más próximo al litigio ordinario.
344
FUNCIONES Y MISIÓN DEL TRIBUNAL ARBITRAL
DE LAS TERRES DE L’EBRE (T.A.T.E.)1
por
ELIAS CAMPO VILLEGAS
Académico de la A. de J. y L. de Cataluña
INTRODUCCION Y SALUDO
Sobre el honor y satisfacción que implica referirme al arbitraje, como vía de

resolución de conflictos en la ciudad a la que llegué hace casi medio siglo y en
la que fundamos nuestra y casa y familia; ciudad en la que ejercí el Derecho en
diversos aspectos e incluso se me confiaron arbitrajes bajo la Ley de 1953 en que
se permitía a los Notarios. Ciudad de la que no nos hemos ido.
I. LA LEY DE 1988 Y EL ARBITRAJE INSTITUCIONAL
Hasta la Ley de Arbitraje de 5 de diciembre de 1988 no pudieron existir cen-

tros arbitrales puesto que en la Ley anterior de 1953 estaba prohibida la posibili-
dad de encomendar a un tercero el nombramiento de los árbitros. Por ello, hasta
la nueva Ley nuestro comercio internacional había tropezado con la inexistencia
de servicios de arbitraje administrado en España, vacío especialmente sensible en
las relaciones con el área iberoamericana, que debió suplirse acudiendo a institu-
ciones arbitrales extranjeras de distinto corte cultural e idiomático.
Al amparo de la actual legislación de arbitraje, la Cambra Oficial de Comerç,
Indústria i Navegació de Tortosa, tras los pertinentes estudios y asesoramientos
con fecha 31 de marzo de 2003 acordó la creación del Tribunal Arbitral de las
Terres de l’Ebre, juntamente con el Reglamento que ha de regir su vida y actua-
ciones. Al mismo tiempo designó, de conformidad con lo que establece el artículo
3 de dicho Reglamento, a las personas que habían de integrarlo, cinco abogados,
un notario y un registrador.
1
El presente texto escrito no es otra cosa que el esquema o guión que se tuvo en cuenta en
la exposición oral, pero que no llegó a redactarse en su día.
345
II. FUNCIONES DEL T.A.T.E.
Por razones de tiempo destacaremos dos:

—Una función de tipo JURISDICCIONALISTA, para decidir sobre su pro-
pia COMPETENCIA.
—Otra, de carácter integrador del CONVENIO ARBITRAL.
III. LA FUNCIÓN JURISDICCIONALISTA
1. La competencia del T.A.T.E. y su aceptación

La aceptación del T.A.T.E. y los escritos introductorios
El Reglamento del T.A.T.E. se preocupa de que la aceptación o en su caso

el rechazo del encargo deferido constituya una decisión meditada sobre la base
de un conocimiento previo de los términos de la litis, lo que se logra en una fase
preliminar de escritos de las partes. Con este trámite el T.A.T.E. queda informado
de la cuestión debatida y del convenio arbitral que la ampara. De la conjunción
de ambos elementos resulta la aceptación o el rechazo del encargo arbitral. Esta
última decisión la adoptará el T.A.T.E., aparte otros, por los siguientes motivos:
—Por defectos en el convenio arbitral: inexistencia, nulidad o caducidad
del mismo.
—En atención a que la relación jurídica discuta no es arbitrable, por no ser
de libre disposición, lo que ocasionará la incompetencia del T.A.T.E.
—O bien porque, puesto en relación la litis con el convenio, aquella no es-
tuviera comprendida en el marco de este.
La no aceptación producirá el cierre de la vía arbitral, quedando libres las
partes para plantear la cuestión ante los Tribunales ordinarios. De otro lado, la
admisión, en su caso del encargo, no prejuzgará la decisión que pudiera adoptar
en su día el árbitro sobre tales extremos.
2. La función integradora. La integración del convenio arbitral
Moviéndonos en un puro plano especulativo, nos percatamos de que lo ideal

sería que los pactos arbitrales contuvieran todos los elementos precisos para que
se pudiera desarrollar el arbitraje simplemente a solicitud de cualquiera de los
interesados sin precisarse la intervención de ningún ente, autoridad o tribunal.
Para ello la cláusula compromisoria debería, al menos, fijar qué clase de arbitraje
se elige, establecer el procedimiento a seguir, la lengua y lugar en que aquel debe
desarrollarse, plazo para dictar el laudo y especialmente nombrar los árbitros en
quienes se confía la resolución del litigio.
346
Ahora bien. En el sistema arbitral actual, no se precisa tales previsiones. El
mero pacto en que las partes acuerdan someter sus cuestiones a juicio arbitral
es suficiente para acceder a él. Ahora bien, cuando el convenio arbitral no fija
aquellos elementos y requisitos, sus lagunas e insuficiencias deben completarse.
A falta de acuerdo entre las partes, la integración del convenio arbitral se realiza
mediante ciertas previsiones legales, a no ser que los interesados hayan pactado
un arbitraje institucionalizado confiando la gestión del arbitraje a un centro arbi-
tral como el T.A.T.E.
IV. LA DESIGNACIÓN DEL ÁRBITRO
Desde los trabajos preparatorios de la creación del T.A.T.E. surgió el tema

de cuál sería el método y sistema más adecuado para escoger los árbitros.
Se rechazó, tanto el mecanismo de elaborar unas listas cerradas como abier-
tas, especialmente porque era encorsetarse para el futuro, y además por el menos-
precio que podía implicar para los abogados no incluidos.
En la práctica se sigue la vía de las designaciones para cada caso en concreto.
Presentado el tema se elabora el perfil de árbitro adecuado. Se tiene en cuenta
no sólo el problema, sino su cuantía; y, en ocasiones, hasta la personalidad de los
litigantes e incluso de los abogados.
Para asuntos de cierta cuantía se puede ofrecer una terna de posibles árbi-
tros, invitando a que se pongan de acuerdo respecto de ellos.
Elegido el árbitro debe notificarse a las partes y establecer el procedimiento
a seguir, todo lo cual se realiza, según nuestro Reglamento, en el denominado
ACTO DE INICIO.
V. EL PROCEDIMIENTO
Los árbitros podrán dirigir el procedimiento «del modo que consideren

apropiado». Esta discrecionalidad, unido a la nota de no ser autoridad, le pro-
porcionan al árbitro la ocasión de ofrecer un servicio que se aleje del solemne
proceso judicial. Un trato personal y cortés compatible con la naturaleza del
acto. Hacer que las partes se sientan atendidas. Buscar el acercamiento entre
ellas en temas sencillos como encontrar fechas para señalamientos. Facilitar la
posibilidad y alcance de alguna prueba. Es en esta flexibilidad del proceso en
la que el árbitro despliega la ventaja y atractivo del arbitraje, pues este, como
se ha dicho a veces, no puede resultar un juicio «bis». En definitiva el proce-
dimiento arbitral debe acomodarse a las situaciones y características de cada
controversia.
347
VI. EL CONTROL DE CALIDAD DE LOS LAUDOS
Se ejerce en una doble instancia, anterior y posterior a su emisión:

1. Antes de protocolizar el laudo, el árbitro debe hacer llegar al ponente
del T.A.T.E. su borrador. No para control de la decisión sustantiva pero sí para
el de que se cumpla el plazo y además para examinar posibles errores de forma,
omisiones, incongruencias, etc.
2. Con independencia de ello se ha establecido el examen de los laudos
ya emitidos mediante su análisis por una tercera persona distinta del ponente de
acreditado nivel, que comprende:
1. Argumentación: referencia al razonamiento.
2. Redacción: CLARIDAD Y PRECISIÓN frente al desaliño.
3. Sistemática: orden expositivo y su completud (antecedentes prear-
bitrales, hechos, fundamentos jurídicos, fallo).
4. Convincencia: si resulta persuasivo.
5. Aplicación: esmero en atender todas las cuestiones esenciales.
348
ACTE D’HOMENATGE A L’EXCMA. SRA. ALEGRIA BORRÁS
PARAULES DE L’HOMENATJADA
per
ALEGRIA BORRÁS
Sr. Degà del Col·legi de Notaris de Catalunya, Sra. Secretària General de

la Universitat de Barcelona, integrants de la Mesa, amics i amigues, familiars,
senyores i senyors,
A ningú estranyarà que en aquest moment em senti aclaparada per aquest
acte que, pel que veig s’ha vingut preparant des de fa molt temps. Avui és un dia
important per a mi, pel que significa i per l’enorme esforç i afecte que implica.
Pot semblar estrany que en un acte com aquest, que té un element important
de sorpresa, tregui un paper i em posi a llegir. Ho deia aquest matí a la inaugura-
ció del seminari i ho repeteixo ara. La raó es troba en que he seguit dos consells:
El primer consell me’l va donar una persona involucrada a l’organització de
tot això i que em va dir que, en relació a aquest acte, l’única cosa que podia saber
és que es tracta d’un regal, però que la sorpresa seria el seu contingut.
El segon consell prové d’un amic que mai llegia als actes públics, excepte
quan sabia que s’emocionaria. Els que em coneixen saben que sóc molt sentimen-
tal i aquest matí ja he donat alguna prova. Per aquesta raó, avui hauria de llegir.
Haig de dir que els dos consells han estat bons, però és cert que aquest acte
m’ha desbordat i, per tant, els consells només en part han estat útils. En relació al
contingut de l’acte, no podia esperar tant i no podia escriure res sobre les coses
que no imaginava. En relació a l’emoció, és molt més gran que la que jo mateixa
podia esperar.
Per això vull expressar el meu més profund agraïment a tots. Gràcies, moltes
gràcies. En primer lloc, em sento molt honorada per la presència de les perso-
nalitats que avui integren aquesta Mesa. Puc dir que fins i tot el President de
l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, el Sr. Josep D. Guàrdia,
ja va ser alumne meu, encara que jo era també molt jove, però el fet és que el
President de l’Acadèmia ha estat alumne meu. He de destacar també la presència
de la Dra. Encarna Roca, amb una amistat de moltíssims anys i, aquest matí, quan
em referia a les coses que han passat a l’Aula Magna de la Facultat recordava
349
moments difícils viscuts juntament amb la Dra. Roca a la nostra Aula Magna, no
tan agradables com l’acte d’aquest matí o la primera vegada que vaig estar en ella
en una inauguració de curs al 1959. Vull agrair molt especialment al Col·legi de
Notaris de Catalunya en la persona del seu degà, Joan Carles Ollé, tot el que ha fet
en relació a aquest homenatge, tant en relació al llibre que se m’acaba d’entregar
com en relació a la seva hospitalitat en aquest edifici. Encara que després tornaré
sobre algunes qüestions vinculades al llibre-homenatge, haig d’expressar aquí el
meu agraïment per les paraules que ha pronunciat en Quim Forner que tots com-
prendreu són el resultat de l’afecte que em té. És el meu «deixeble gran» i primer
deixeble catedràtic, alumne meu al 1981-1982, que em seguí a la Universitat Au-
tònoma de Barcelona i va tornar a la Universitat de Barcelona també amb mi. És
una amistat de molts anys, a través de circumstàncies més o menys fàcils. Moltes
gràcies, Quim, per les teves paraules i el teu afecte.
Haig de dir que m’emociona molt veure aquí avui en aquest acte tanta gent,
tants amics, companys i familiars, la presència dels quals és per mi molt impor-
tant. Per mencionar només a alguns dels que ja he vist o he tingut l’oportunitat de
saludar, mencionaria els nombrosos membres de l’Acadèmia de Jurisprudència i
Legislació presents en aquest acte. Veig igualment membres de totes les Universi-
tats catalanes, públiques i privades, destacant la presència de Ferran Sancho, rec-
tor de la Universitat Autònoma de Barcelona, al que m’uneix una amistat nascuda
en una tasca comuna i difícil. Aprecio també la presència d’en Carles Gasóliba,
amb una amistat nascuda als anys 80, al si del Patronat Català Pro Europa. Y he
de destacar muy especialmente la presencia de José Martín y Pérez de Nanclares,
actualmente jefe de la Asesoría Jurídica Internacional del Ministerio de Asuntos
Exteriores y de Cooperación, con el que tan fácil ha sido la cooperación desde
que se incorporó al cargo, como lo había sido antes con sus antecesores en el car-
go. Gracias por estar aquí y por la representación del Ministerio que traes.
Y es que el día de hoy tiene mucho significado para mí. Sin utilizar eufe-
mismos como el de que culmino «una etapa importante de mi vida profesional»,
cumplo 70 años, algo que casi todo el mundo sabe, pues es usual que los que he-
mos dado un curso en la Academia de Dº internacional de La Haya, incluyamos la
fecha de nacimiento en el curriculum que aparece al principio de su publicación,
por lo que, en mi caso, lo he dicho dos veces por si alguien no se había enterado
en la primera ocasión.
Mi historia, como he dicho ya, está vinculada a la Facultad de Derecho de la
Universidad de Barcelona. Entré en ella como estudiante con 16 años, en 1959,
y, salvo mi breve paso por Córdoba y el muy feliz paréntesis en la Universidad
Autónoma de Barcelona, he estado siempre en la Facultad de Derecho de la Uni-
versidad de Barcelona, que calificaría como mi segunda casa. Llevo así la friolera
de 54 años en la Facultad y 49 de ellos dedicada a la docencia y a la investigación.
En realidad, en este momento recogería unas palabras de Saramago en una po-
350
esía que recibí hace tiempo en los «Divendres poètics» de nuestro buen amigo
Eduard Sagarra, que muchos de los aquí presentes reciben regularmente: «tengo
los años necesarios para gritar lo que pienso, para hacer lo que quiero, para reco-
nocer yerros viejos, rectificar caminos y atesorar éxitos» porque «tengo los años
necesarios para perder el miedo y hacer lo que quiero y siento».
Como todo el mundo, he tenido problemas en la vida y los que me conocen
saben bien que no me han regalado nada, pero el balance final es positivo y puedo
decir que he tenido suerte:
—Porque he podido trabajar en lo que me gusta.
—Porque he conocido muchas personas interesantes, muchas de las cuales
han sido después mis amigos, una inmensa riqueza que hoy se refleja en este acto.
—Porque he tenido una familia que ha sabido sobrevivir a mis viajes y a mis
inquietudes y hoy con la satisfacción de tener cinco maravillosos nietos, de los
cuales hoy aquí está ya el mayor, Marc. Prueba de mis viajes es el título escogido
para esta obra, «Entre Bruselas y La Haya», algo que ha conducido a algunos du-
dar sobre el lugar de mi residencia habitual, entendiendo que hace tiempo perdí
la residencia habitual en Barcelona.
Decir que en estos años se han producido profundos cambios, es una ob-
viedad, pero hay algunos elementos que, en mi caso, resultan relevantes. Y eso
sin referirme a que hice la tesis doctoral con máquina de escribir y utilizando
papel carbón para hacer las copias, elementos que ya han pasado al baúl de los
recuerdos.
Entre los elementos que han marcado mi actividad en estos años está el ha-
ber tenido la oportunidad de ser testigo del cambio de la vida y del Derecho
internacional privado. La internacionalización, la globalización, la integración en
Europa, que para nosotros significó un verdadero examen de democracia, son
elementos indudables de una evolución. ¡Qué lejos quedan los tiempos en que
se decía que el Dº internacional privado se limitaba a unos pocos artículos en el
Código civil! Precisamente una de las características del Derecho internacional
privado actual es la diversificación de fuentes, con un impresionante número de
normas de origen institucional, de normas de origen convencional y de normas de
origen interno y así nuestra «Legislación básica de Dº internacional privado» (ahí
veo a los otros tres autores actualmente de la obra, Nuria Bouza, Miguel Virgós y
Paco Garcimartín) tiene más de 1.700 páginas, eso que es «básica». En fin, identi-
ficar las fuentes a aplicar constituye una ardua tarea para los operadores jurídicos.
Además, el abogado, el juez o el notario se enfrentaban antes sólo esporádica-
mente a un caso de Dº internacional privado, cuando ahora se los encuentran casi
todos los días en la vida cotidiana.
Es en este contexto como vivo la experiencia en diversos foros internaciona-
les y, en particular, en la Conferencia de La Haya de Dº internacional privado y en
la Unión Europea, en el ámbito de la cooperación judicial en materia civil, sin en-
351
trar en los trabajos en instituciones científicas que ha mencionado Quim Forner,
en particular, el Institut de Droit international y el Grupo Europeo de Derecho
internacional privado (GEDIP). Inicié esa vida internacional en La Haya y aún
recuerdo mi primer día allí, el 5 de abril de 1987, cuando tuve el honor de cono-
cer a una serie de ilustres profesores a los que sólo conocía por sus obras. Puedo
citar a Alfred von Overbeck, Paul Lagarde, Allain Philip, David Hayton, Antonio
Boggiano, Donovan Waters, Eugene Scoles, Johanes Voulgaris, Ferenz Madl, lu-
ego presidente de Hungría, José Luis Siqueiros o Isabel de Magalhaes Collaço,
juntamente con otros que éramos entonces los «jóvenes» profesores y delegados,
como David McClean, Jeffrey Talpis, Spyros Vrellis, Paolo Picone, Teun Struyc-
ken, después presidente de la Comisión de Estado neerlandesa para el Dº inter-
nacional privado, o a mi amigo Fausto Pocar, hoy aquí presente. Además, para
el tema que entonces tratábamos, la ley aplicable a las sucesiones, fue entonces
importante la participación de la Unión Internacional del Notariado Latino, con
la presencia de Tito Simó Santonja, notario de Valencia, y la Sra. de Jong, notario
de Harlem, y, en la delegación francesa, de Mariel Revillard, experta notarial y
directora del CRIDON de Lyon en aquel momento. En el caso de España, tuve
el honor de acompañar a Julio González Campos que, juntamente con mi padre,
que ejerció como abogado en Barcelona más de 50 años, y don Adolfo Miaja de la
Muela, catedrático de la Universidad de Valencia, son las personas que más han
influido en mi vida y en mi carrera. Hace ahora un año, el día que se cumplían
exactamente los 25 años de esa primera participación en la Conferencia de La
Haya, su actual secretario general, Hans van Loon, tuvo la gentileza de mandarme
un precioso ramo de flores y hoy cuento con la presencia a mi lado del próximo
secretario general, el Dr. Christophe Bernasconi.
Desde aquel momento inicial he participado muy activamente en la vida
internacional y europea y de ella ha quedado rastro en los documentos de las
distintas organizaciones, con una amplia participación oral y escrita, que ha con-
sumido una parte importante de mi trabajo y de mis esfuerzos. Pero lo que aquí
me interesa resaltar es que esa actividad tiene un importante feedback. En primer
lugar, la información y propuestas al hilo de las negociaciones pueden o han po-
dido servir a mi país para tomar una posición o preparar una determinada norma.
Creo que en los archivos de la Asesoría Jurídica Internacional hay un importante
volumen de informes que he presentado a lo largo de todos estos años. En segun-
do lugar, me ha permitido transmitir lo que ha ido ocurriendo en el mundo, tanto
a aquellos colaboradores que están o han estado conmigo, como a los colegas
con los que trato más directamente, como en relación a otros profesionales del
Derecho, jueces, notarios, abogados, con los que siempre he estado en contacto.
Ha sido una constante durante todos estos años hacerles partícipes de todo lo
que ha ido ocurriendo y de cuáles son las tendencias en el ámbito del Derecho in-
ternacional privado, como ha subrayado esta mañana en su intervención Alberto
352
Marín. Recuerdo aún el impacto y las discusiones en torno al efecto ad extra de
la comunitarización del Dº internacional privado en la Unión Europea y sobre el
Dictamen del Tribunal de Justicia sobre la competencia para firmar el Convenio
de Lugano revisado.
En tercer lugar, estas informaciones son también muy positivas para la do-
cencia, pues siempre permite una constante actualización de los contenidos, aun-
que creo que a veces mis estudiantes preferirían no estar tan «al día». Eso sin
entrar en casos como el del estudiante que, queriendo congraciarse conmigo, dijo
en un examen escrito que se notaba la influencia de la Dra. Borrás en el Convenio
de La Haya de 1902 en materia de tutela.
De ahí que, aunque del contenido de este acto y de la obra que me habéis
entregado no tenía ni idea pues constituye ese contenido-sorpresa del que habla-
ba al principio, después de lo que acabo de decir, creo particularmente pertinente
el título escogido para la obra, «Entre Bruselas y La Haya». Este libro que hoy
me entregáis es para mí algo muy importante, pues demuestra mucho cariño y
mucho esfuerzo. Querría ahora ya estar en casa mirando las contribuciones, pues
seguro que son importantes. Puedo asegurar que leeré todo con enorme interés y
todos los que habéis contribuido, recibiréis, junto con mi agradecimiento, mi re-
acción tras su lectura. Es algo estupendo y, ahora que tendré algo más de tiempo
(espero), lo haré con renovada ilusión. Es en este punto donde quiero agradecer
los esfuerzos que sé (o imagino) han hecho Quim Forner y Cristina González
Beilfuss, mis dos discípulos catedráticos, y el insustituible Ramón Viñas, también
catedrático, en la preparación y coordinación de esta obra. Después de haber
visto y participado en tantos Liber Amicorum, Mélanges, Festschrifts, etc. es un
enorme honor recibir hoy este magnífico Liber Amicorum.
Quiero en este punto agradecer también a Cristina Pellisé sus esfuerzos en la
organización del seminario en que se enmarca este acto de homenaje. No puedo
aquí mencionar a todos los que, en mayor o menor medida, han puesto su granito
de arena para organizar algo tan importante para mí, pero quiero sepan que estoy
muy agradecida y los tengo a todos en la memoria.
Puedo decir que todo lo que está pasando esta tarde excede de lo que podía
imaginar y lo agradezco muy sinceramente, reiterando mi especial agradecimien-
to, que he expresado ya al principio, a este Colegio de Notarios.
Ahora sí, termino reiterando las gracias a todos, por lo que habéis hecho, por
estar aquí y por todo. Gracias.
353
PARAULES D’HOMENATGE
per
ENCARNA ROCA
Estimada Alegria.
Permeteu-me que m’adreci a la Dra. Borràs com a amiga, perquè són molts
anys en diferents guerres juntes.
Quan la vida acadèmica dels professors d’universitat de Dret internacional
privat acaba formalment, perquè ha arribat el termini de la seva jubilació, hi ha
una celebració, una espècie de comiat com a les grans dives de l’òpera. No s’aco-
miada la persona. Se celebra allò que ha aportat al coneixement de l’àrea i es fa
també esperant que aquesta aportació continuï.
No m’escau parlar del teu aspecte acadèmic, perquè altres ho han fet ja i
perquè les persones som el que som i jo vull ocupar-me també d’aquest aspecte.
Una llarga vida a la Universitat, aquesta mare/madrastra institucionalitzada,
té alguns cops les seves compensacions. Potser la més aparent consisteix en ser
una espècie de pont cap a altres comeses, i en el teu cas, així ha estat: tots els
que estan aquí representen aspectes professionals de la teva vida en els quals
has sabut excel·lir. Però un altre aspecte no menys important és el dels amics: he
experimentat que els amics de veritat que es fan a la vida universitària difícilment
deixen de ser-ho. I això és el que ens ha passat a nosaltres dues. Per tant, com
he dit, estalviaré els aspectes professionals i intentaré recordar solament algunes
coses personals que ens han unit al llarg de tots aquests anys.
Alegria i jo hem compartit moments grans i petits en la nostra Facultat. Ella
era vice-degana i jo secretària de la Facultat de Dret a finals dels anys 70 i prin-
cipis dels 80. En aquells moments, la Facultat no era precisament un llac de plà-
cides aigües: les assemblees, els canvis en les autoritats acadèmiques (van ser els
anys de degans i rectors comissaris); els «benintencionats» estudiants de molts
colors que volien salvar moltes pàtries, tot feia que tenir un càrrec a la Facultat
fos una tasca una mica, diguem-ne arriscada. I recorda, estimada Alegria, qui
havia d’enfrontar-se amb uns quants cents d’estudiants reunits en assemblees de
no fàcil gestió ni digestió. No vull dir amb això que ningú sigui el nostre deutor.
Teníem un càrrec, un pobret càrrec universitari, però sabíem què volíem i treba-
llàvem perquè sortís bé.
355
I amb tot això, les nostres oposicions. Alegria tenia més experiència que no
pas jo. Ella, segons em va explicar, havia preparat unes oposicions a inspector
d’hisenda, crec, en un moment en què les dones començàvem a treure el cap en
l’administració pública. Eren temps bons, molt bons, entre cometes, per a les
dones: el 1960 s’havia aprovat una llei «d’igualtat» que impedia a les dones ser
jutges, entre altres coses, per bé que, miraculosament, després el 1967, les dones
vam començar a poder ser jutges. És a dir que quan Alegria i jo vam acabar la car-
rera, jo no podia fer el que faig ara, no ens podíem dedicar a aspectes importants
de les professions jurídiques. Però continuo amb l’anècdota: una vegada, en una
d’aquelles confidències que Alegria i jo teníem i encara tenim, tan sovint, em va
explicar que li havien desaconsellat fer les oposicions que va començar a preparar,
perquè en la seva persona concorria un defecte «formal», que no es podia subsa-
nar: era una dona. Déu meu, Alegria! Quina sort vam tenir tots. El que s’hauria
perdut el Dret internacional privat si t’haguessin aprovat aquelles oposicions. Su-
poso que vostès hi estaran d’acord.
I després, les confidències en un apartament de Madrid, a la plaça de San
Juan de la Cruz, quan preparàvem les oposicions per a agregat, on em vas acollir
per la presentació de les meves i que vaig trobar tan còmode i adequat, que vaig
usar durant els meus exercicis. Ara en aquests moments farà ja no sé quants anys.
Encara que les nostres especialitats no siguin les mateixes, la meva principal,
el Dret civil català, ens ha apropat també en les nostres tasques universitàries: el
dret interregional, del qual tu ets mestre i jo aprenent, va acabar en el planteja-
ment d’una assignatura optativa conjunta, que tenia pocs alumnes, però bons,
degut a la nostra fama de persones dures. Així escollien els estudiants les matèries
optatives a la Facultat, sense adonar-se que en un sistema plurilegislatiu com el
nostre, el que mana són fonamentalment els interessos pràctics de cara a la pro-
fessió.
Els camins de la vida i de la professió ens han portat per camins diferents: a
tu, a la Conferència de l’Haia, a mi al TC, que també ha comptat amb excel·lents
internacionalistes.
Alegria: avui és el dia del teu homenatge, degut als teus anys de dedicació, a
la teva important aportació al món del dret internacional privat, a les Facultats de
tot Europa, que han acollit el teu mestratge i on ets molt coneguda. Com una diva
en el dia del seu darrer concert, rodejada, en el teu cas, de llibres i amics, estàs
assaborint els esplèndids fruits de la teva intel·ligència i dedicació. Però recorda
que les dives no donen mai el darrer concert, perquè el públic segueix demanant
una mica més i el teu públic sempre et demanarà que ens permetis accedir al
teu coneixement. I els teus amics, jo mateixa, et demanarem poder mantenir els
contactes i les confidències, el millor de tot, les confidències, que com a mínim jo,
hem pogut gaudir a la Facultat o fora de la Facultat.
Per molts anys.
356
HOMENATGE A L’EXCMA. SRA. ALEGRIA BORRÁS
RODRIGUEZ EN OCASIÓ DE LA SEVA JUBILACIÓ COM A
CATEDRÀTICA DE DRET INTERNACIONAL PRIVAT
per
Vull, en primer terme, agrair l’Il·lustre Col·legi de Notaris de Catalunya,

concretant-ho en la persona del seu degà Joan-Carles Ollé Favaró, i al professo-
rat de l’Àrea de Dret Internacional Privat de la Universitat de Barcelona, en la
persona de Joaquim-Joan Forner Delaygua, amb qui des de temps enllà mantinc
una gran relació personal, que, amb ocasió del Seminari Internacional sobre la
unificació convencional i regional del dret internacional privat, hagin decidit retre
aquest merescut homenatge a Alegria Borràs Rodríguez i que hagin pensat en una
intervenció meva per adherir-me de tot cor a aquest acte tan entranyable.
Probablement i des d’un punt de vista estrictament protocol·lari, hauria de
referir-me només a la seva tasca en el si de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legis-
lació de Catalunya que he tingut l’honor de presidir entre els anys 1992 i 2000 i
a partir del 2008. Ho faré, però no vull començar sense referir-me a l’inici de la
meva relació amb la Dra. Borràs ni sense proclamar-me també deixeble d’ella.
En efecte corria el curs 1965-66 i la nostra promoció, en el cinquè Curs de la
llicenciatura tenia l’assignatura de Dret Internacional Privat. El catedràtic era el
professor Manuel Díez de Velasco Vallejo, a qui també vull retre un record pòs-
tum d’homenatge i admiració. L’havíem tingut ja de professor de Dret Interna-
cional Públic al tercer curs de la llicenciatura i mai va amagar la seva predilecció
per aquesta darrera part de la disciplina a la qual es va dedicar quan es produí la
separació de matèries. Posteriorment el vaig tornar a tractar amb una certa inten-
sitat quan ell era acadèmic de número de la Real Academia de Jurisprudencia y
Legislación.
En aquella època —suposo que també ara— resultava molt important el
tenir un bon professor d’allò que en denominàvem «classes pràctiques». I nos-
altres, un dels tres —suposo— grups de la nostra promoció va tenir la sort de
rebre els ensenyaments de la Dra. Borràs. L’experiència va ser magnífica. No se
357
m’esborra de la memòria el dia en què, en un molt breu espai de temps, ens va
explicar el reenviament amb un dibuix a la pissarra de dos paral·lelepípedes,
un de gran que representava el dret material i un, a sobre, més petit que repre-
sentava les normes de conflicte. Les corresponents fletxes acabaven de resoldre
l’enigma, d’una manera més planera que les explicacions teòriques i el Manual
de Miaja de la Muela. D’altra banda, vàrem coincidir també en la meva etapa
com a professor a la Universitat de Barcelona, però la nostra relació s’intensificà
al si de l’Acadèmia.
Alegria Borràs fou elegida membre de número de la nostra Corporació, el
dia 23 de febrer de 1988. Substituí el notari Ramon Faus i Esteve. Crec que és
l’únic cas en què a un notari el substitueix una persona que no és de la carrera. Hi
ha però una explicació que puc donar per la meva directa intervenció, ja que ales-
hores n’era jo el secretari. L’any 1978 el Pfr. Angel Latorre, amb motiu del trasllat
de la seva residència a Madrid presentà la seva renúncia a la condició d’acadèmic
de número. Se’l nomenà acadèmic honorari i per a substituir-lo fou elegit, ja el
1979, el notari Puig Salellas, aleshores degà del Col·legi de Notaris i que excel·lia
en els àmbits jurídics, culturals i públics de casa nostra.
Quan l’estiu de 1987 morí Ramon Faus i Esteve, l’Acadèmia entengué que
en aquest cas corresponia la successió per part d’un Catedràtic d’Universitat i així
fou elegida, a proposta dels acadèmics, Fernández de Villavicencio, Polo Díez i
el mateix Puig Salellas, la professora Alegria Borràs el dia 23 de febrer de 1988.
Ingressà amb un extraordinari discurs sobre «El “interés del menor” como factor
de progreso y unificación del Derecho Internacional Privado» el dia 25 de novembre
de 1993, amb contestació de la seva amiga i companya Encarna Roca Trias. L’any
1996 fou elegida vicesecretària en la renovació estatutària de la Junta de govern
que jo presidia i, posteriorment durant el mandat de Robert Follia fou elegida
secretària, càrrec que desenvolupà entre el 2 d’octubre de 2002 en què substituí
Juan-José López Burniol i el 18 de desembre de 2008 en què fou substituïda per
l’actual secretari Sr. Ramon Mullerat.
Sempre tingué una participació activa en els treballs de l’Acadèmia. Assistia i
assisteix molt assíduament i efectua valuoses aportacions tot i que els seus repetits
desplaçaments a Brussel·les i La Haia, sovint eren objecte de comentaris una mica
sorneguers entre els companys. Va participar en projectes corporatius importants
entre els quals voldria destacar, sota la presidència de Robert Follia, la configu-
ració de la pàgina de la web de la nostra Corporació i l’excel·lència i rigor de les
Memòries que va redactar i llegir com a secretària.
Voldria referir-me, no obstant i de manera especial, a les seves aportacions
científiques al si de l’Acadèmia. Com he avençat fa poc, el seu discurs d’ingrés
constitueix una obra científica extraordinària. Preparant aquestes breus Notes
l’he tornat a llegir i em permeto recomanar a tots vostès la seva relectura. D’altra
banda m’interessa assenyalar la coherència del treball intel·lectual de la Dra. Bor-
358
ràs, sempre preocupada pel progrés i la unificació del dret internacional privat,
ahir pel que fa a la protecció del menor, avui amb un caràcter més general.
L’Acadèmia, per la naturalesa dels seus treballs, constitueix una mena de
catalitzador del treball intel·lectual dels seus membres. El coneixement i el tre-
ball són, per ells mateixos, expansius. Per aquest motiu, quan un membre de
l’Acadèmia intervé molt a les sessions, amb comunicacions sobre temes de la seva
especialitat, com és el cas d’Alegria Borràs, aquest fet constitueix un signe inequí-
voc de la seva alta vàlua intel·lectual i de la seva ampla producció científica.
Immediatament del seu ingrés va presentar comunicacions a l’Acadèmia. No
les puc enumerar totes. Em referiré solament als temes abordats: «Les principals
directrius del projecte de conveni de la Conferència de La Haia sobre la llei aplicable
a les successions per causa de mort» (21 febrer 1989), «L’aplicació del Conveni de
La Haia de 25 d’octubre de 1980 sobre els aspectes civils de la sostracció de menors»
(7 i 21 novembre 1989), que va donar lloc a un escrit de l’Acadèmia al Ministre
de Justícia interessant que s’adoptessin les mesures necessàries per a la seva apli-
cació estricta; «La Llei 11/1990, de 15 d’octubre, de reforma del Codi civil espanyol
en aplicació del principi de no discriminació per raó del sexe» (6 i 20 novembre
1990), «El conveni internacional relatiu a la competència judicial i l’execució de
les decisions en matèria de família i successions» (11 gener 1994), «La protecció
internacional del menor i la crisi matrimonial» (7 març 1995), «Les perspectives
del dret internacional privat després de l’entrada en vigor del Tractat d’Amsterdam»
(19 octubre 1999).
Una altra comunicació fou la presentada sobre «Realitats i darrers projectes
comunitaris en matèria de simplificació i supressió de l’exequàtur a la Comunitat
Europea» (12 febrer 2002). Altres temes abordats en successives comunicacions
foren: «El derecho al nombre y la jurisprudencia del Tribunal de Justicia de las
Comunidades Europeas» comentant la Sentència d’aquest Tribunal de 2 octubre
2003 (sessió 10 febrer 2004), «Les parelles de fet i els matrimonis entre persones del
mateix sexe a Europa: Dret comparat i Dret internacional privat» (11 maig 2004),
«La Comunitat europea explora nous àmbits: “el llibre verd” sobre successions» (3
maig 2005), «Els projectes normatius europeus en matèria de dret internacional pri-
vat» (24 octubre 2006) i «La llei aplicable a la separació i al divorci a Europa» (19
febrer 2008). Darrerament va presentar una comunicació sobre «El Reglament
(UE) 650/2012 del Parlament europeu i del Consell, de 4 de juliol de 2012, relatiu
a la competència, la llei aplicable, el reconeixement i l’execució de les resolucions,
a l’acceptació i l’execució dels documents públics en matèria de successions “mortis
causa” i a la creació d’un certificat successori europeu» (4 desembre 2012).
Procedeix remarcar també que fou designada per a contestar el discurs d’in-
grés de Ramon Mullerat, el dia 11 de maig de 1999 sobre «El dret d’establiment
de l’advocat a Europa i al món (amb algunes notes sobre l’advocacia europea als
albors del segle XXI)». I que organitza un Curs, els dies 10 al 13 de març de 2003
359
sobre «El trust i la seva recepció a Espanya». El 15 d’octubre de 2004 es celebrà,
sota la seva organització conjunta amb Encarna Roca, un acte amb l’Acadèmie de
Sciences et Lettres de Montpellier, intervenint sobre «La influència de les normes
de dret internacional privat del Code civil francès en el Codi civil espanyol».
En un altre ordre de coses, però igualment, voldria subratllar que he co-
incidit amb la Dra. Borràs en òrgans assessors del Govern de la Generalitat de
Catalunya, fonamentalment la Comissió Jurídica Assessora i la Comissió de Codi-
ficació de Catalunya, i en tots ells ha deixat constància de què, a més d’una gran
internacionalista, és una jurista molt completa i amb grans dosis de sensibilitat
social i política.
Per tots aquest motius, l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Cata-
lunya se sent molt satisfeta de participar, a títol institucional i mitjançant la meva
intervenció com a President en aquest acte de merescut homenatge a qui és i que
por molts anys volem que sigui una magnífica acadèmica. Tant de bo puguem
seguir comptant amb l’agudesa del seu pensament i ...de la seva veu. Per molts
anys i moltes gràcies!!!
I gràcies també a tots vostès per la seva atenció.
360
CURS ACADÈMIC
2013-2014
Sessió inaugural
curs 2013-2014
Monestir de Poblet, 5 d’octubre de 2013
MEMÒRIA DE LES ACTIVITATS DE L’ACADÈMIA DE
JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ DE CATALUNYA
CURS 2012-2013
per
LLUÍS JOU
Notari. Secretari de l’Acadèmia
Aquesta Memòria resumeix les activitats de l’Acadèmia de Jurisprudència

i Legislació de Catalunya en el curs 2012-2013 i em correspon de presentar-la a
causa de la defunció sobtada de l’Il·lm. Sr. Ramon Mullerat Balmaña, que ha estat
secretari al llarg del curs.
1. SESSIONS ORDINÀRIES I COMPOSICIÓ DE LA JUNTA DE GOVERN
Al llarg d’aquest curs, l’Acadèmia es va reunir en un total de 15 sessions

ordinàries, les mateixes que en el curs anterior, algunes de les quals han tingut el
caràcter de sessions obertes a d’altres membres de la comunitat jurídica catalana
i en elles hi han dissertat juristes rellevants procedents d’altres territoris. Les reu-
nions han tingut lloc els dies 16 i 30 d’octubre, 6 de novembre, 4 i 18 de desembre
de 2012, i 8 i 22 de gener, 5 i 19 de febrer, 5 i 19 de març, 9 i 16 d’abril, 7 i 28 de
maig de 2013.
La inauguració formal del curs va tenir lloc a la sessió pública i solemne
celebrada el 6 de novembre de 2012 a la sala d’actes de l’Il·lustre Col·legi
d’Advocats de Barcelona sota la presidida per l’Hble. Sr. Josep D. Guàrdia
Canela acompanyat de la presidenta del Parlament de Catalanya, M. Hono-
rable Sra. Núria de Gispert, la consellera de Justícia, Hble. Sra. Ma Pilar Fer-
nández Bozal, el degà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Excm.
Sr. Pedro L. Yúfera Sales, el president de les Acadèmies de Jurisprudència,
Legislació i Ciències Jurídiques i Socials d’Iberoamèrica, Excm. Sr. Luis Moi-
set de Espanés i el president de la Comissió Jurídica Assessora, l’Excm. Sr.
Tomàs Font i Llovet. En el curs de la sessió el Sr. Mullerat va llegir la Memò-
ria del Curs 2011-2012, se celebrà la recepció com acadèmic de número de
365
l’Il·lm. Sr. Francesc Trias de Bes i el Sr. President va pronunciar el discurs
d’inauguració.
La Junta de Govern s’ha reunit en diverses ocasions amb caràcter previ a les
Juntes ordinàries per a ordenar els afers de tràmit que li són propis. El dia 18 de
desembre, es produí la renovació parcial de la Junta per haver expirat el mandat
dels acadèmics que l’ostentaven i foren reelegits per unanimitat com a president
el Sr. Guàrdia, com a censor el Sr. Campo i com a secretari el Sr. Mullerat. La
completen el Sr. Córdoba, vicepresident, el Sr. Brancós, tresorer i el Sr. Jou, vi-
cesecretari.
El President ha tingut una destacable activitat representativa amb assistèn-
cia, en representació de l’Acadèmia, a un seguit d’actes acadèmics, institucionals i
protocol·laris i ha mantingut entrevistes de diversos nivells amb autoritats catala-
nes i càrrecs acadèmics, a més de la seva participació en el Consell Interacadèmic
de Catalunya, el Consell de la Revista Jurídica de Catalunya i els patronats de les
fundacions en què l’Acadèmia ostenta el càrrec de patró a que es farà referència
més endavant.
2. SESSIÓ OBERTA
Com a continuïtat de les sessions obertes iniciades el curs anterior el

16 d’abril se’n celebrà una en la qual participà com a ponent l’acadèmic de
la Real Academia Española de Jurisprudencia y Legislación el senyor Luis
Martí Mingarro que pronuncià la conferència Productos financieros: consenti-
miento, información y seguridad jurídica, un tema d’una gran actualitat atesa
la repercussió social que al llarg del curs han tingut els efectes de la crisi
financera actual sobre tants petits estalviadors —que només en molt poques
ocasions poden ser qualificats com a petits inversors— que se n’han vist per-
judicats. Van concórrer a la sessió un elevat nombre d’acadèmics i una se-
lecció de juristes especialitzats i actuà com a moderador el senyor Francesc
Tusquets Trias de Bes.
3. DISCURSOS D’INGRÉS
En la sessió pública i solemne del dia 6 de novembre, l’Il·lm. Sr. Francesc

Trias de Bes va pronunciar el seu discurs d’ingrés sobre Abús del dret i tutela de
la minoria en les societats de capital que va ser contestat pel Dr. Rafael Jiménez de
Parga i Cabrera i, acte seguit el nou acadèmic de número va rebre la Medalla i el
Diploma que duen el nom del jurista Jaume de Montjuïc.
366
4. DEFUNCIONS I SESSIONS «IN MEMORIAM»
Durant el curs han deixat l’Acadèmia, per defunció, el notari José Luis
Mezquita del Cacho i el secretari senyor Ramon Maria Mullerat i Balmaña, al cel
siguin, i per renúncia, el magistrat Francisco Soto Nieto.
Han tingut lloc les sessions en memòria del professor Manuel Albaladejo
García a càrrec del professor Lluís Puig Ferriol, el dia 4 de desembre i del notari
José Luis Mezquita del Cacho a càrrec del Sr. Joan Josep López Burniol el dia 19
de març.
5. NOUS ACADÈMICS
Durant el curs s’han escollit dos nous acadèmics electes: El dia 19 de febrer
la magistrada Ma José Magalí Paternostro en substitució del magistrat Soto Nieto
i el dia 7 de maig el notari Miquel Tarragona Coromina, en substitució del notari
Angel Martínez Sarrión.
6. COMUNICACIONS
Al llarg del curs es van presentar les següents comunicacions per part dels
acadèmics:
El dia 30 d’octubre, el Sr. Enric Brancós sobre «El deed i l’escriptura en la
transmissió immobiliària».
El 4 de desembre, la Sra. Alegria Borràs sobre «El Reglament (UE) número
650/2012, del Parlament Europeu i del Consell, de 4 de juliol de 2012, relatiu
a la competència, llei aplicable, reconeixement i execució de les resolucions, a
l’acceptació i l’execució de documents públics en matèria de successions “mortis
causa” i la creació d’un certificat successori europeu».
El dia 22 de gener, la Sra. Ma Eugènia Alegret sobre «La liquidació del règim
de separació de béns en el Llibre II del Codi Civil de Catalunya: la compensació
per raó de treball».
El 5 de febrer, el Sr. Escura, sobre «La naturalesa jurídica de la propietat
intel·lectual».
El 5 de març, el Sr. Pintó sobre «La aplicación de los artículos 1124 y 1504
del Código Civil y 11 de la Ley Hipotecaria y 59 de su reglamento».
El 7 de maig, el Sr. Robert Follia sobre «Algunes consideracions fonamentals
en la regulació de les parelles de fet».
El 28 de maig, el Sr. Ramon Mullerat sobre «Ceruts an et incertus quando.
Una petita història del futur de l’arbitratge».
367
7. ESTATUTS
En la sessió del 7 de maig, i després d’haver-hi reflexionat en diverses ses-

sions anteriors, s’aprovà per unanimitat dels 21 acadèmics presents amb dret de
vot una modificació puntual dels Estatuts, en especial pel que fa a la situació dels
acadèmics de número que passen a residir permanentment fora de Catalunya,
que, tot conservant la condició d’acadèmics, deixaran de ser-ho de número, amb
la finalitat de facilitar la renovació de l’Acadèmia.
8. NOMENAMENTS EXTRA-ACADÈMICS D’ALGUNS DELS ACADÈMICS
En el curs passat dos dels acadèmics han estat elegits per a càrrecs molt re-
llevants en l’estructura institucional catalana. Es tracta de:
L’elecció de l’acadèmica M. Hble. Sra. Núria de Gispert i Català com a pre-
sidenta del Parlament de Catalunya.
L’elecció de l’Hble. Sr. Joan Egea Fernández com a president del Consell de
Garanties Estatutàries.
9. ACTIVITATS MISCEL·LÀNIES
L’arrelament al país i la imbricació amb la comunitat jurídica catalana de

l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya es reflecteixen, entre molts
d’altres aspectes, en la participació institucional en diversos organismes, institu-
cions i fundacions. Són especialment rellevants, pel que fa a aquesta memòria, la
participació al Consell de Redacció de la Revista Jurídica de Catalunya, al Consell
Rector de l’Institut d’Estudis Autonòmics, al Consell Interacadèmic de Catalunya,
a la Conferència d’Acadèmies de Jurisprudència Iberoamericanes i a les fundacions
del Notariat de Catalunya, la Fundació Pau Casals i la Fundació Roca Sastre.
D’altra banda, els dies 20 a 28 de novembre es va celebrar a Santiago de Xile
el VIIIè Congrés d’Acadèmies Iberoamericanes al qual assistiren i participaren el
president, Sr. Guàrdia i l’acadèmic Sr. Jiménez de Parga. El Sr. Guàrdia presidí
la Secció primera sobre «Disciplina fiscal, disciplina monetària i regulació del
comerç internacional» i el senyor Jiménez de Parga va presentar dues comunica-
cions que tingueren una magnífica acollida.
10. ECONOMIA
Tot i que no és matèria de la memòria d’activitats del curs, no és balder de fer

constar que durant l’exercici econòmic de l’any 2012, l’Acadèmia ha tingut uns
368
ingressos de 24.756,60 euros procedents d’ajuts i subvencions públics i privats i
unes despeses de 23.848,31 euros en publicacions, anuncis i despeses ordinàries i
de representació. Com es pot veure, els mitjans són escassos i s’administren amb
prudència i austeritat.
Cal remarcar que cap dels acadèmics percep remuneracions ni dietes per
l’exercici del càrrec o l’assistència a les sessions i que l’Acadèmia no compta amb
personal. Sí que compta, des de 1840, amb el suport de l’Il·lustre Col·legi d’Advo-
cats de Barcelona, que l’acull a la seva seu i li facilita la logística necessària.
11. FINAL
La memòria de l’Acadèmia és només una síntesi de l’activitat d’aquesta cen-

tenària corporació de Dret públic, que mostra la seva dedicació al compliment
de les finalitats d’estudi i investigació del dret i col·laboració a la reforma de la
legislació i al foment de la cultura jurídica. Tot i això, són els acadèmics, perta-
nyents a les diferents branques del Dret públic i privat, dels vessants teòrics o
pràctics i d’orígens diversos els qui, amb la seva activitat de recerca, de docència
i de participació a les institucions jurídiques catalanes, així com amb les seves
nombroses publicacions, atorguen a la institució el prestigi, la solvència i el relleu
que la societat catalana li reconeix.
La continuïtat de les activitats de l’Acadèmia curs rere curs, i el rigor del
treball dels acadèmics dia rere dia, és la millor contribució que una i altres podem
fer a la conservació i desenvolupament del nostre dret propi, a l’enfortiment de la
identitat col·lectiva, a l’aprofundiment democràtic de les llibertats ciutadanes i a
la construcció d’una Catalunya més justa, rica i lliure. Em fa goig de remarcar-ho
en aquest monestir emblemàtic, obra dels reis nostres que podien decidir, que hi
reposen i ens recorden, des de fa segles, d’on venim i quina és la nostra història.
369
BREVÍSSIMA HISTÒRIA DE L’ARBITRATGE
AMB UN AFEGITÓ DEL SEU PAS PER POBLET1
per
RAMON MULLERAT BALMAÑA (†)
I. ORÍGENS HISTÒRICS DE L’ARBITRATGE
Des del pecat original, la humanitat ha donat la raó a la tesi de Thomas Hob-
2
bes de que homo homini lupus. Per ànsies de poder, cobdícia o enveja, l’home
sempre ha tingut conflictes amb els seus semblants.
Aquests conflictes s’han resolt a través de la força (la llei de la selva) o acu-
dint a tercers.
Molt abans que les lleis fossin establertes, que els tribunals fossin organitzats
i que els jutges formulessin les seves sentències, els homes ja acudien a l’arbitratge
per la resolució de les seves diferències i la transacció de les seves disputes3.
En virtut de l’arbitratge, les parts sotmeten les seves diferències al judici
d’una persona imparcial designada de mutu acord o per disposició legal.
1. Mitologia
Els orígens de l’arbitratge es troben a la mitologia Antiga. Hi ha exemples de

resolució de disputes entre els déus grecs com Posidó —el rei dels mars— que va
ser un dels grans clients de l’arbitratge i va tenir nombroses disputes amb d’altres
déus. Una de les seves més famoses disputes va involucrar la deessa Atenea. Tant
Posidó com Atenea reclamaven la ciutat d’Atenes i la regió circumdant d’Attica
com a pròpies. Un procés es va dur a terme per veure quin dels dos podia donar a
Atenes el millor regal. Atenea crea una olivera; Posidó produeix una font d’aigua
1
Text redactat per Ramon Mullerat poc abans de la seva defunció i que fou llegit a la Sessió
inaugural pel seu fill Bernat Mullerat Prat.
2
Thomas Hobbes, Leviatan.
3
Keller, «American Arbitration. Its history, functions and achievements», 1948, citat per
Frank D. Emerson «History of arbitation practice and law», 19 Cleveland St. Law Review, 155, 1970.
371
salada. Quan els ateneus decidiren que el regal d’Atenea era superior, Posidó
enutjat va inundar la plana circumdant.
Un altre exemple el trobem entre Posidó i Hèlios —rei del sol— sobre el
control de la ciutat grega de Corint. El gegant Briareos (gegant de cent braços i
cinquanta caps) arbitra la disputa donant el turó que domina la ciutat a Hèlios i
la terra que l’envolta a Posidó. Satisfet per aquesta decisió, Posidó no va causar
danys als corintis.
Finalment, una altra disputa sobre la terra, aquesta vegada amb la deessa
Hera, en relació a la ciutat d’Argos, la ciutat natal d’Hera i el centre del seu culte.
La disputa finalment va ser resolta per un tribunal dels déus olímpics en favor
d’Hera. Ple de rancúnia, Posidó va assecar tots els rius que envolten la ciutat i es
va negar a deixar que fluïssin de nou.
També la mitologia egípcia ofereix exemples d’arbitratges divins com la dis-
puta entre Set i Osiris que va ser resolta per Tot, el déu de la saviesa i l’escriptura
(«el qui decideix sense ser parcial»).
2. Grècia i Roma
Ja en la història, l’arbitratge va servir per resoldre disputes entre estats a

l’antiguitat. Així es poden citar els casos de Lagash contra Umma resolt el 2500
aC pel rei Mesilim de Kish; o el cas d’Ur contra Lagash el 2100 aC, en el que el rei
d’Uruk va ordenar a una ciutat retornar terreny arravatat per la força a una altra;
o dues disputes decidides al segle VIII aC pel noble Erifile amb relació als plans
d’Argos de declarar la guerra a Tebes, o la disputa entre Amdros i Chalcis sobre
la possessió d’una ciutat deserta al 650 aC o la controvèrsia entre Atenes i Megara
sobre l’illa de Slamis el 600 aC. A l’Antiguitat, molts tractats entre estats incloïen
formes d’arbitratge per resoldre possibles disputes.
Els arbitratges van proliferar a Grècia durant 500 anys. La majoria no eren
molt diferents dels actuals arbitratges, en el sentit de que cada part tenia un agent
(advocat) i presentava les proves de forma similar a la nostra. Hi havia dues pe-
culiaritats, una que de vegades en comptes d’un o tres àrbitres el tribunal arbitral
estava constituït per una munió d’àrbitres; la segona també que de vegades les
funcions dels àrbitres eren més a prop de la mediació o de la consulta política que
de veritables arbitratges.
La proliferació arbitral de Grècia va decréixer a l’època romana que preferia
solucions polítiques o militars dintre de l’Imperi abans que solucions arbitrals.
3. Època medieval
Després del declivi a Roma, l’arbitratge interestatal reviu durant l’Edat Mitja
a Europa.
372
Els estats de la Confederació Helvètica i la Lliga Hanseàtica així com els
principats germànics i italians acabaven amb freqüència a l’arbitratge per solucio-
nar les seves disputes, sovint conseqüència d’acords compromissoris de resoldre
totes les disputes futures a arbitratge.
Determinar l’àmbit precís de l’arbitratge internacional entre estats durant
l’era medieval és difícil en part perquè és difícil de fixar la distinció entre jutges,
àrbitres, mediadors i amiables compositeurs. Així, per exemple, un dels més famo-
sos arbitratges de l’època —la divisió dels descobriments del Nou Món pel papa
Alexandre VI— apareix més com una negociació o mediació que un arbitratge.
Però d’altra banda, nombrosos tractats d’aquest període ofereixen una clara dis-
tinció entre l’arbitratge (en el sentit d’un procés obligatori i executiu) i la concilia-
ció o la mediació (en el sentit d’un procés no obligatori).
Novament, els procediments utilitzats en els temps medievals tenien molta
ressemblança amb els utilitzats avui dia. Les dues parts presentaven les seves al-
legacions a través d’un advocat, els testimonis i la resta de prova era presentada
al tribunal, el tribunal deliberava i emetia un laude escrit. Hi ha evidència de que
les al·legacions eren normalment fetes per escrit. Les parts tenien interès en una
resolució tempestiva per la qual cosa s’imposaven terminis als mandats dels àrbi-
tres. I si una part no complia el laude, bé el tribunal arbitral o una altra autoritat
imposava sancions per a obligar el compliment.
II. POBLET
I després d’aquest recorregut a mil per hora per les pàgines de la història
arribem a Poblet.
1. El Císter
L’orde dels monjos blancs, fundada per Robert de Molesme al segle XI a

l’Abadia de Citeaux, i expandida per sant Bernat de Claravall en el s. XII, va cons-
tituir la principal força de la difusió espiritual, artística i tecnològica en l’Europa
medieval.
Els cistercencs van ser els impulsors de la primera de la revolucions: l’agrà-
ria. La revolució cistercenca va significar confiar en el treball, el treball amb les
mans, retornant a la Regla de Sant Benet, la fugida de les ciutats convertides en
Babilònies, l’abandonament dels ornaments i del luxe i el recolzament de la po-
blació rural. Però, sobretot, ells van ser els artífexs de l’explosió econòmica de
l’agricultura —única economia del seu temps—, l’elevatge de cavalls —força mo-
triu— i dels ramats —alimentació— i van ser l’epicentre de les reformes agràries i
pecuàries a través de les seves granges, pròsperes i ben organitzades. Per exemple,
373
l’ús dels cavalls, més efectiva que les dels bous per les tasques de llaurar i d’arros-
segar pesos; la selecció de llavors, la cria de bestiar, i les famoses exportacions de
llana, especialment pels cistercencs anglesos. Aquest sistema ordenat i organitzat
per a la venda dels productes de les seves granges, varen contribuir notablement
al progrés comercial dels països de l’Europa Occidental. A més, a través de les
creuades feren una expansió internacional d’aquest moviment.
Els «monjos enginyers» van revolucionar també el mon de la indústria. Es-
pecialment de la indústria hidrològica, amb la creació de pantans, dics i canals
i amb l’aprofitament de la força hidràulica de les seves rodes. Al Monestir de
Nostra Senyora de Rueda, a la ribera de l’Ebre a l’Aragó, hi ha un bon exem-
ple d’enginyeria hidràulica utilitzant una gran roda com a font d’energia i un
elaborat sistema de circulació hidrològica utilitzada com sistema domèstic i de
calefacció central. L’expansió dels molins, no sols com a font d’energia per a
moldre blat, blat de moro i olives, sinó també per a serrar la fusta, planxar la
roba i activar el foc de la forja, daten d’aquest període. Els cistercencs també
foren pioners en la utilització dels molins d’aigua en la metal·lúrgia com ho de-
mostra el molí del Monestir de Kirkstall. També en la mineria varen despuntar
els cistercencs: la pedra, la seva extracció i talla, el ferro, així com l’estany, el
coure, la plata i l’or.
Tot això sense parlar de l’arquitectura cistercenca que va donar lloc a les
impressionants construccions de les abadies i basíliques i de la magnífica orga-
nització dintre i fora dels monestirs, que tant eloqüentment va glossar el P. Juan
Maria de la Torre (Europa i el Cister) fa uns anys a Poblet.
Els cistercencs també van endegar una revolució econòmica interna al re-
nunciar a les seves fonts d’ingressos derivats de beneficis, censos i rendes i van
passar a dependre de la terra i del producte del comerç dels seus productes, tal
com diu la Summa Carta Caritatis.
El nou ordre econòmic impulsat pel Cister va tenir implicacions socials.
Aquestes operacions agrícoles i tecnològiques no podien ser desenvolupades no-
més pels monjos, quines obligacions religioses i monacals demanaven gran part
del seu temps. Per aquesta raó, el sistema de germans llecs va ser introduïda des dels
inicis a gran escala. Reclutats entre els homes senzills del país, les funcions
dels germans llecs consistirien en portar a terme els diversos treballs del camp
i múltiples ocupacions de l’agricultura i del comerç. Els llecs formaven un cos
d’homes que vivien junt amb els monjos, però separats, sense prendre part dels
oficis canònics, però tenint les seves hores de resos i exercicis religiosos.
2. Significació dels monestirs a l’època medieval
Avui, el món està dividit per les creences i unit per l’economia globalitzada.
A l’Edat Mitja, estava dividit per l’economia i unit per la religió.
374
L’Església va ocupar un lloc destacat en el feudalisme. Va ser la guia espiri-
tual de l’època. Malgrat la seva importància, no va poder mantenir-se al marge del
sistema vigent: ella també es va «feudalitzar», procés que li va originar diverses
dificultats. Les seves altes jerarquies rebien feus de mans dels senyors nobles o
l’emperador. Això implicava que havien de rendir jurament de fidelitat i esdeve-
nir vassalls de persones alienes a l’Església.
Els monestirs acumulaven grans riqueses per donacions dels fidels, explo-
tació econòmica agrària i ramadera i no havien de fer repartiments successoris.
Al s. XII, Poblet tenia diverses granges (la gran invenció cistercenca) com
Torreda, la Fumada, Milmanda, Riudabella i Castellfollit; fundacions a Sta. Maria
de Pedra, Sta. Maria de Benifessa, Sta. Maria la Real de Mallorca, i Sant Vicenç
de la Roqueta i Priorat com el del Tallat, el Quart de Poblet a València, i el de Sta.
Maria de Natzaret a Barcelona.
3. Els medievalistes de Poblet
Jo no sóc un medievalista i per tant el que jo els pugui dir ho han de prendre
a benefici d’inventari. Jo sóc un enamorat de Poblet quines pedres ja visitava de
petit. La meva dona i jo ens casàrem a Poblet i els nostres cinc fills han viscut al
voltant del Monestir.
Però grans medievalistes s’han ocupat de Poblet entre els que destaquem
l’historiador Jaume Finestres i de Mosalvo, Lluís Domènech i Montaner, Agustí
Duran i Sampere, Eufèmia Fort i Cogul, Joaquim Guitert i Fontseré, Josep Lla-
donosa i Pujol, Cèsar Martinell i Brunet, el P. Alexandre Masoliver, Bernat Mor-
gades, Josep Maria Recasens Torres, Jaume Sobrequés i Callicó, Eduard Toda i
Güell, Frederic Udina, Felio Vilarrubias, el nostre acadèmic Josep Maria Font i
Rius. I sobretot el P. Agustí Altisent autor de la Història de Poblet, quin exemplar
número 3 guardo com un tresor a la meva biblioteca, i responsable del Diplo-
matari de Poblet el Dr. Valentí Gual, autor de «Justícia i Terra» i «Poblet Senyor
Feudal».
4. El Bosc de Poblet
Els cistercencs dels s. XII i XIII tenien en gran estima el seu bosc. El P. Altisent
deia que el bosc donava molts beneficis com la pastura d’ovelles i la cria d’abelles.
Però el bosc proporcionava també fusta, un material de primera necessitat per a la
construcció del monestir, per a fer foc i per a la fabricació d’instruments de treball,
mobles i estris. La fusta era usada també per a la coberta de llibres. Una força eco-
nòmica absolutament indispensable per a la comunitat cistercenca.
D’aquí que el Bosc es va convertir en un camp de batalla jurídic especial-
ment en l’abadiat de l’Abat Copons.
375
Tota mena de conflictes com rivalitats sobre jurisdiccions, entrades subrep-
tícies, caceres i paranys furtius, focs, incendis de granges, extracció subreptícia de
llenya. Tot això va donar lloc a una llista de baralles, de plets, de penes i multes i
de concòrdies (com la de Montblanc), l’any 1318.
Fins i tot al segle XIX l’abat Gatell exposa que els veïns de Poblet són «mo-
vidos de un desafuero, cual si no exisitiera para este monasterio ningún respeto a
la propiedad» i que «quedará en un páramo lo que antes era bosque frondoso».
També diu que els monjos són objecte de «insultos, mofas y escarnios» que els
diuen des de fora de la clausura.
5. La litigació a Poblet
Poblet devia ser un gran client dels advocats com ho demostra el nombre de
plets. Per exemple el plet amb Santes Creus al s. XVIII sobre precedència, és a dir,
quin monestir fou fundat primer, que va arribar fins a la Rota i amb intervenció
del rei Ferran VI.
O al s. XVI el plet amb Damià Forment, l’autor del retaule principal en el què
Forment reclama 960 ducats i una mula i que els monjos es varen negar a pagar
al·legant la mala qualitat de l’alabastre i les deficiències de l’execució de l’obra i
el fet que una equivocació en les mides havia obligat a col·locar en el retaule les
figures apaïsades desfigurant la bellesa del conjunt.
Un altre plet fou l’iniciat per Poblet al s. XVII reclamant la paternitat imme-
diata del monestir de monges de Vallbona. Diu l’historiador Finestres que en
aquest litigi l’abat Albert «gastó con tal exceso que dejó al monasterio en estado
más miserable que su antecesor».
Els plets amb les viles dels seus dominis van ser constants. Al s. XVII un plet
amb Verdú per una demanda de tempteig de la jurisdicció, delme i altres drets;
al s. XVIII amb Vimbodí també per tempteig. No falten notícies sobre altres litigis;
per exemple censalistes que es neguen a pagar. I sobretot els conflictes derivats
del Decret aprovat per les Corts de Cadis i promulgat durant la Regència sobre la
reintegració a la Corona de totes les jurisdiccions civils i criminals.
Els plets i enfrontaments de diversos tipus van ser molt habituals entre tots
els grups al llarg de la història de Poblet, però quan uns pagesos protestaven pel
comportament d’un abat o un noble, no es queixaven de la seva condició, la seva
obligació de lliurar part de la seva collita o de servir als seus senyors, sinó del fet
que aquests abusessin de la seva posició per exigir tributs excessius o exercir la
violència sobre els seus dependents.
D’aquí la satisfacció per aquesta nova publicació del Dr. Valentí Gual, que
després de diversos anys de treball, ens ofereix la catalogació d’un nou armari de
l’Arxiu de Poblet, el tercer, distribuït en dos grans apartats. Un primer gran bloc
dedicat als processos civils en què Poblet fou part a causa del seu paper com a
376
importantíssim senyor feudal. Destaquen, entre molts d’altres, els plets amb els
comuns de Vimbodí i de Verdú, les dues joies de la corona pobletana, així com
els conflictes derivats de l’explotació de la ingent massa forestal coneguda com el
Bosc de Poblet. S’hi conserven les causes ordinàries, els arbitratges, les concòr-
dies, les declaracions dels testimonis, els al·legats d’advocats i procuradors i no
sempre les resolucions, car l’exclaustració de 1835 arribà quan la justícia encara
no havia emès sentència.
Un segon gran paquet de documentació correspon al patrimoni de Poblet.
S’hi guarden els valuosos títols de propietat, un gran nombre d’establiments em-
fitèutics practicats per Poblet en els seus vastos dominis, les rendes percebudes,
els comptes dels bossers i de l’administració en general, centenars de rebuts i co-
braments de censos, i els capbreus a què els vassalls del monestir es veien obligats
perquè quedés clara i ben dibuixada la senyoria pobletana.
Com podeu veure són temes que afecten la vida ordinària.
6. Els arbitratges
Com els dic no sóc historiador i la meva recerca ha estat limitada.

No obstant, fullejant els llibres del Dr. Gual n’he trobat alguns pocs.
Poblet rebé diverses sentències arbitrals relatives al continuat plet que soste-
nia amb els vassalls de la senyoria arran de l’explotació del Bosc de Poblet.
Imaginin la importància del Bosc. La llenya i la fusta eren vitals a l’època. La
llenya font d’energia per fer foc, coure els aliments, escalfar-se. La fusta essencial
per fer mobles, estris, màquines i armes.
Amb l’ajuda del Prof. Gual en l’armari III, calaix 7, carpe 2 (pàgs. 28-55) es
troben alguns arbitratges relacionats amb aquest plet.
També he trobat informació sobre un procés arbitral al s. XV entre el mones-
tir de Poblet contra Magdalena, vídua de Dalmau d’Alentorn, i el seu fill Lluís
d’Alentorn, per la jurisdicció civil del Tarròs4. El monestir al·legava haver com-
prat al rei Ferran I ambdues jurisdiccions civil i criminal, i els Alentorn haver-ne
exercit la civil durant dos-cents anys sense cap problema.
Firmaren compromís d’arbitratge a Poblet el 25 d’agost de 1495. Consten
els articles que el monestir presentà als arbitradors. El 4 de setembre fou pro-
nunciada la declaració dels àrbitres designats, que fou favorable als Alentorn en
la qüestió de la jurisdicció civil i mixt imperi. La sentència arbitral fou la conse-
qüència d’un episodi anterior, arran del qual es condemnà Lluís d’Alentorn i la
seva mare per desobediència a la senyoria de Poblet.
4
Doc. 2, 1492-1495, 105 folis, 155 x 225 mm, llatí-català.
377
CONTROL JUDICIAL DE OFICIO DE LAS CLÁUSULAS
ABUSIVAS EN CONTRATOS CELEBRADOS CON
CONSUMIDORES
por
IGNACIO SANCHO GARGALLO
Es para mí un honor y me produce una especial satisfacción participar en

esta inauguración del nuevo curso académico y hacerlo aquí, en Poblet, que entre
otras cosas me evoca el trabajo bien hecho y la contemplación, no buscar la gloria
humana, sino la de Dios y el servicio a la sociedad.
Además, este acto viene a ser mi despedida. No ha pasado mucho tiempo
desde que esta ilustre Corporación y, en concreto, sus académicos tuvieron la
deferencia de nombrarme para formar parte de ella. Por un avatar propio de una
carrera profesional como la mía, al ser destinado al Tribunal Supremo, he dejado
de vivir habitualmente en Barcelona y por ello de poder participar activamente
en la vida de la Academia. La Academia tiene una vida activa, de eso puedo dar
fe. Este ha sido un periodo de tiempo muy fructífero y enriquecedor, pues me
ha permitido conocer y compartir reflexiones con grandes juristas y muy buenas
personas.
Entre ellas es lógico que me refiera especialmente a Ramón Mullerat, secre-
tario de la Academia en estos últimos años y tan vinculado a Poblet. Un jurista
muy completo y muy humano, a quien estoy muy agradecido por muchas cosas,
la mayor parte de ellas pequeños detalles de la vida que muestran la categoría
humana y profesional de una persona como Ramón.
Tuvo el detalle de contestar mi discurso de ingreso en la Academia. Su con-
testación pienso que muestra cómo era: teniendo una gran cultura jurídica y po-
seyendo un envidiable gusto por y conocimiento de las lenguas, se preparaba muy
bien todo, se nota que trataba de hacer bien su trabajo. Pude percibir su sentido
de responsabilidad y, del mismo modo que todos los que se han relacionado con
él durante su larga vida profesional, le estoy muy agradecido.
Como también lo estoy al Presidente y al resto de los académicos por la con-
fianza que en su día depositasteis en mí, por este tiempo que he compartido con
379
vosotros y porque con la reforma de los Estatutos me habéis permitido continuar
vinculado a la Academia. Muchas gracias.
El tema escogido para esta lección inaugural goza de una gran actualidad,
pues ha merecido más de una decena de sentencias del Tribunal de Justicia de
la Unión Europea, la mayor parte de ellas resolviendo cuestiones prejudiciales
planteadas por jueces españoles, y una reforma legal urgente en mayo de este año.
Además trasciende la cuestión de la efectiva protección de los consumidores y nos
obliga a replantear el rol del juez en su relación con la norma procesal cuando está
en juego la tutela de los consumidores.
1. JURISPRUDENCIA SOBRE EL ALCANCE DEL CONTROL DE LAS CLÁUSULAS ABUSIVAS
El marco normativo actual viene dado, como telón de fondo, por la Di-
rectiva 1993/13/CEE, de 5 de abril, sobre Cláusulas abusivas en los contratos
celebrados con consumidores, y por la norma nacional que la traspone, contenida
básicamente en el Real Decreto Legislativo 1/2007, de 16 de noviembre, por el
que se aprueba el texto refundido de la Ley General para la Defensa de los Con-
sumidores y Usuarios y otras leyes complementarias.
Esta normativa, esencialmente tuitiva de quien se considera parte débil en una
relación contractual, rompe con la concepción liberal que preside la parte general
de obligaciones y contratos del Código civil, basada en la autonomía privada de la
voluntad y en la asunción por las partes de los efectos derivados del contrato, li-
bremente pactado. En el esquema tradicional, la validez del contrato esencialmente
pivota sobre el consentimiento libremente prestado, que presupone capacidad para
prestarlo y la ausencia de un vicio relevante, así como sobre el resto de los elemen-
tos esenciales, el objeto, la causa, y, en su caso, la forma (art. 1261 CC).
En la actualidad, en la contratación con consumidores se aprecia un desequili-
brio, en perjuicio de la parte más débil, que es el consumidor, en atención a la posi-
ción de fuerza y control del empresario que contrata con él. La STS 406/2012, de 18
de junio, lo califica como «un auténtico modo de contratar, diferenciable de la con-
tratación por negociación, con un régimen y presupuesto causal propio y específico».
En este contexto de contratación, como recuerda la STS 241/2013, de 9 de mayo,
«resultan insatisfactorias las reglas clásicas de contratación liberales, pensadas para
supuestos en los que los contratantes se hallan en una posición idéntica o semejante».
Para contrarrestar este desequilibrio, la Directiva 93/19 establece un régi-
men de control de las cláusulas que no se hayan negociado individualmente, por-
que ha sido redactada previamente y el consumidor no ha podido influir sobre su
contenido. Conforme al art. 3, estas cláusulas «se considerarán abusivas si, pese a
las exigencias de la buena fe, causan en detrimento del consumidor un desequilibrio
importante entre los derechos y obligaciones de las partes que se derivan del contra-
380
to». En el anexo se enumera una lista indicativa y no exhaustiva de cláusulas que
pueden ser declaradas abusivas, por su contenido, y en nuestra ley aparecen en el
capítulo II, del título II (arts. 85 y ss).
Pero el control de contenido, tal y como aparece en el art. 4.2 de la Directiva y la
jurisprudencia (representada en la actualidad por las SSTS 406/2012, de 18 de junio,
y 241/2013, de 9 de mayo) lo ha entendido incorporado a nuestro derecho, pese a la
ausencia de una referencia expresa en la ley nacional, no puede referirse «a la defini-
ción del objeto principal del contrato ni a la adecuación entre precio y retribución, por
una parte, ni a los servicios o bienes que hayan de proporcionarse como contrapartida,
por otra, siempre que dichas cláusulas se redacten de manera clara y comprensible». Por
eso, como ha recordado la STS 406/2012, de 18 de junio, el interés remuneratorio, en
cuanto forma parte del precio y constituye un elemento esencial del negocio, por muy
desproporcionado que pudiera parecer, no puede ser nunca calificado como abusivo,
desde la perspectiva del control de contenido. Lo podría ser, si la cláusula no superara
el control de transparencia. Sin embargo la cláusula de intereses de demora sí puede
ser objeto del control de contenido, porque no constituye un elemento esencial del
correspondiente contrato, por ejemplo de préstamo, sino una cláusula accesoria que
prevé el incumplimiento del contrato por parte del deudor (prestamista).
En este sentido, la jurisprudencia entiende que, si bien una cláusula impuesta
que define el objeto principal de un contrato no puede ser objeto de un control de
abusividad por su contenido, sí que es susceptible de un «control de transparen-
cia». Para el Tribunal Supremo, este control de transparencia, «como parámetro
abstracto de validez de la cláusula predispuesta, esto es, fuera del ámbito de in-
terpretación general del Código Civil del “error propio” o “error vicio”, cuando
se proyecta sobre los elementos esenciales del contrato tiene por objeto que el ad-
herente conozca o pueda conocer con sencillez tanto la “carga económica” que
realmente supone para él el contrato celebrado, esto es, la onerosidad o sacrificio
patrimonial realizada a cambio de la prestación económica que se quiere obtener,
como la carga jurídica del mismo, es decir, la definición clara de su posición jurídica
tanto en los presupuestos o elementos típicos que configuran el contrato celebrado,
como en la asignación o distribución de los riesgos de la ejecución o desarrollo del
mismo» (SSTS 406/2012, de 18 de junio, y 241/2013, de 9 de mayo).
2. DOCTRINA DEL TRIBUNAL DE JUSTICIA DE LA UNIÓN EUROPEA SOBRE EL PAPEL

JUDICIAL EN EL CONTROL DE LAS CLÁUSULAS ABUSIVAS
a) Control judicial de oficio de las cláusulas abusivas
El papel del juez como garante de los derechos del consumidor, en el con-
trol de las cláusulas abusivas, a tenor de la normativa europea de consumidores,
381
ha sido expuesto de forma muy prolija por el Tribunal de Justicia, en numerosas
sentencias, por ejemplo en la STJUE 14 de junio de 2012, caso Banesto, que se
sintetiza en las siguientes consideraciones:
i) El sistema de protección que establece la Directiva 93/13 se basa en
la idea de que el consumidor se halla en situación de inferioridad respecto al
profesional, en lo referido tanto a la capacidad de negociación como al nivel de
información, situación que le lleva a adherirse a las condiciones redactadas de
antemano por el profesional sin poder influir en el contenido de estas.
ii) Habida cuenta de esta situación de inferioridad, el artículo 6, apartado
1, de la citada Directiva prevé que las cláusulas abusivas no vincularán al con-
sumidor. Como se desprende de la jurisprudencia, se trata de una disposición
imperativa que pretende reemplazar el equilibrio formal que el contrato establece
entre los derechos y obligaciones de las partes por un equilibrio real que pueda
restablecer la igualdad entre estas.
iii) El Tribunal de Justicia ha declarado que el juez nacional debe apreciar
de oficio el carácter abusivo de una cláusula contractual incluida en el ámbito de
aplicación de la Directiva 93/13 y, de este modo, subsanar el desequilibrio que
existe entre el consumidor y el profesional.
Aunque en puridad no hubiera sido necesario que el Tribunal de Justicia
especificara en cada caso el alcance de este control de oficio, en la práctica lo ha
sido. Así es significativo que el curso de las cuestiones prejudiciales remitidas por
los tribunales españoles sobre esta materia, ha ido marcando la determinación de
este alcance: hasta dónde puede llegar el control judicial de oficio de estas cláu-
sulas, y cómo debe hacerse.
La primera vez que el Tribunal de Justicia nos recordó a los jueces españoles
que debíamos revisar el carácter abusivo de una cláusula, aunque el procedimien-
to en el curso del cual tenga conocimiento del caso no contenga ningún cauce
procesal para ello, fue en la STJCE de 27 de junio de 2000, caso Océano, en rela-
ción con una cláusula de sumisión expresa que se imponía al comprador de una
enciclopedia. Esta cuestión tuvo su inmediato reflejo en la Ley de Enjuiciamiento
Civil, cuyo art. 54.2 LEC prescribe que «no será válida la sumisión expresa conte-
nida en contratos de adhesión, o que contengan condiciones generales impuestas por
una de las partes, o que se hayan celebrado con consumidores o usuarios», razón por
la cual apenas resultó de aplicación.
En la posterior STJCE de 26 de octubre de 2006, caso Mostaza Claro, el
Tribunal de Justicia aplica esta doctrina en relación con los juicios a través de los
cuales se resuelve la acción de anulación del laudo arbitral, cuando la inclusión
de la cláusula arbitral en un contrato de adhesión para un particular sea abusiva.
El Tribunal dio una vuelta de tuerca a la cuestión, en la STJUE de 6 de octubre
de 2009, caso Asturcom Telecomunicaciones, al justificar que el juez que conoce de
la ejecución de un laudo arbitral, puede apreciar de oficio la nulidad del convenio
382
arbitral porque se había impuesto a un consumidor, sin necesidad de esperar a que
la parte afectada y ejecutada lo aduzca como causa de oposición a la ejecución.
Y en la STJUE 14 de junio de 2012, caso Banesto, que a mi juicio es la más
decisiva en esta materia, extendió este examen de oficio incluso al juicio monito-
rio. En esta sentencia, el Tribunal de Justicia declara que: «(l)a Directiva 93/13
debe interpretarse en el sentido de que se opone a una normativa de un Estado
miembro, como la controvertida en el litigio principal, que no permite que el juez
que conoce de una demanda en un proceso monitorio, aun cuando disponga de
los elementos de hecho y de Derecho necesarios al efecto, examine de oficio
—in limine litis ni en ninguna fase del procedimiento— el carácter abusivo de una
cláusula sobre intereses de demora contenida en un contrato celebrado entre un
profesional y un consumidor, cuando este último no haya formulado oposición».
Por su parte, la STJUE de 14 de marzo de 2013, caso Aziz, dio por supuesto
que también pudiera revisarse el carácter abusivo de una cláusula impuesta en
un contrato con consumidores, con ocasión de una ejecución hipotecaria. En
concreto el Tribunal de Justicia entiende que «la Directiva 93/13/CEE se opone
a una normativa de un Estado miembro que, al mismo tiempo que no prevé, en
el marco del procedimiento de ejecución hipotecaria, la posibilidad de formular
motivos de oposición basados en el carácter abusivo de una cláusula contractual
que constituye el fundamento del título ejecutivo, no permite que el juez que
conozca del proceso declarativo, competente para apreciar el carácter abusivo de
esa cláusula, adopte medidas cautelares, entre ellas, en particular, la suspensión
del procedimiento de ejecución hipotecaria, cuando acordar tales medidas sea
necesario para garantizar la plena eficacia de su decisión final».
b) Matizaciones respecto del conocimiento o certeza del juez del carácter abusivo
de una cláusula y sus efectos
En relación con el modo en que el juez nacional ha de desarrollar esta labor

de control de oficio de las cláusulas abusivas, el Tribunal de Justicia introdu-
ce algunas precisiones, que es necesario tener en cuenta para su aplicación. Así,
advierte que el juez nacional debe examinar de oficio el carácter abusivo de una
cláusula contractual tan pronto como disponga de los elementos de hecho y de
Derecho necesarios para ello (STJUE de 4 de junio de 2009, caso Pannon GS).
Y, en caso de duda, el juez debe adoptar las diligencias de prueba necesarias para
cerciorarse del carácter abusivo de la cláusula. En este sentido se pronunció en la
STJUE de 15 de marzo de 2012, caso Pereničová y Perenič, al concluir que «(e)l
juez nacional debe acordar de oficio diligencias de prueba para determinar si una
cláusula atributiva de competencia jurisdiccional territorial exclusiva, que figura
en el contrato que es objeto del litigio del que conoce y que se ha celebrado entre
un profesional y un consumidor, está comprendida en el ámbito de aplicación de
383
la Directiva 93/13 y, en caso afirmativo, apreciar de oficio el carácter eventual-
mente abusivo de dicha cláusula».
En cualquier caso, el control de oficio no puede obviar las exigencias del prin-
cipio de contradicción que, como declara la STJUE de 21 de febrero 2013, caso
Banif Plus Bank Zrt, obligan, con carácter general, al juez nacional que haya com-
probado de oficio el carácter abusivo de una cláusula contractual, a informar de ello
a las partes procesales y ofrecerles la posibilidad de debatir de forma contradictoria
según las formas previstas al respecto por las reglas procesales nacionales.
Por otra parte, para apreciar el carácter abusivo de una cláusula contractual
debe atenderse, además de a la naturaleza de los bienes o servicios objeto de con-
trato y a las circunstancias que concurren en el momento de su celebración, a las
demás cláusulas del contrato y a los parámetros contenidos en las normas de de-
recho interno en relación con situaciones similares a la que se plantea (Sentencia
de 21 de febrero 2013, caso Banif Plus Bank Zrt).
En relación con los efectos de la apreciación del carácter abusivo de una
cláusula, el Tribunal de Justicia, en la STJUE de 14 de junio de 2012, caso Banes-
to, puso de manifiesto que era contraria al art. 6.1 de la Directiva 93/13, la previ-
sión contenida en el art. 83 TRLGDCU, que atribuye al juez, cuando «declara la
nulidad de una cláusula abusiva contenida en un contrato celebrado entre un pro-
fesional y un consumidor, la facultad de integrar dicho contrato modificando el
contenido de la cláusula abusiva». La explicación que da el Tribunal de Justicia es
que «si el juez nacional tuviera la facultad de modificar el contenido de las cláusu-
las abusivas que figuran en tales contratos, dicha facultad podría poner en peligro
la consecución del objetivo a largo plazo previsto en el artículo 7 de la Directiva
93/13. En efecto, la mencionada facultad contribuiría a eliminar el efecto disua-
sorio que ejerce sobre los profesionales el hecho de que, pura y simplemente,
tales cláusulas abusivas no se apliquen frente a los consumidores, en la medida en
que los profesionales podrían verse tentados a utilizar cláusulas abusivas al saber
que, aun cuando llegara a declararse la nulidad de las mismas, el contrato podría
ser integrado por el juez nacional en lo que fuera necesario, garantizando de este
modo el interés de dichos profesionales». La consecuencia se ve muy clara en el
caso que suscitó el planteamiento de la cuestión prejudicial, pues la consideración
de que la cláusula que establece unos intereses de demora es abusiva, conlleva su
inaplicación, sin que el juez pueda moderarlos.
En principio, una o varias cláusulas abusivas no tienen que conllevar la
nulidad de todo el contrato, sino la inaplicación de aquellas cláusulas abusivas,
siempre que el contrato pueda subsistir sin estas. Para valorarlo en cada caso,
de acuerdo con el criterio sentado por la STJUE de 15 de marzo de 2012, caso
Pereničová y Perenič, el juez que conoce del asunto no puede basarse únicamente
en el carácter eventualmente favorable para una de las partes (por ejemplo, el
consumidor) de la anulación de dicho contrato en su conjunto.
384
3. REPERCUSIÓN DE ESTA DOCTRINA SOBRE EL CONTROL DE OFICIO
EN LOS PROCESOS DE EJECUCIÓN Y MONITORIO
La enseñanza de esta doctrina del Tribunal de Justicia ilustra que los jueces
nacionales deben llevar a cabo esta labor de control de oficio de las cláusulas
abusivas introducidas en contratos celebrados con consumidores, con indepen-
dencia de que el ordenamiento jurídico procesal no lo prevea ni lo permita. Un
ejemplo paradigmático de esto lo constituían el juicio monitorio y la ejecución.
Por exigencia de la jurisprudencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea
hay que acomodar los trámites procesales al efectivo control por parte del juez de
los derechos del consumidor, de la manera más adecuada a la finalidad perseguida
y a la naturaleza del procedimiento, sobre todo por lo que respecta al momento
de hacer efectivo este control y la concesión de audiencia a las partes.
a) En el procedimiento de ejecución
En el caso de la ejecución esta labor ha venido facilitada por la modificación

de la Ley de Enjuiciamiento Civil, operada por la Ley 1/2013, de 14 de mayo, de
reforma hipotecaria, que introdujo un cauce en el proceso de ejecución para la
apreciación de oficio del carácter abusivo de las cláusulas, a la par que también
permite al consumidor afectado la facultad de hacerlo valer en la ejecución como
causa de oposición, incluso en la ejecución hipotecaria.
Conforme a la nueva redacción del art. 552 LEC, en el procedimiento de
ejecución el control de oficio debe, de entrada, ejercitarse en la fase de admisión
de la demanda. El juez, si advierte que el título ejecutivo contiene alguna cláusula
abusiva, debe ponerlo en conocimiento de las partes y darles una audiencia de
quince días para que formulen las alegaciones que estimen oportunas, sin necesi-
dad de abrir ningún incidente.
El juez, si aprecia el carácter abusivo de alguna de las cláusulas, determinará
las consecuencias de ello y declarará, bien la denegación de la ejecución bien el
despacho de la misma sin aplicación de aquellas cláusulas que estime abusivas
(art. 561.1.3ª LEC). Para ello tendrá que valorar en qué medida el contrato puede
subsistir sin las cláusulas abusivas.
Frente al auto que despacha ejecución sin aplicar la cláusula abusiva debería
admitirse el recurso de apelación, respecto de la denegación parcial del despacho
de ejecución.
b) En el juicio monitorio
En la actual regulación legal del proceso monitorio todavía carecemos de un

cauce para que el juez pueda realizar este control de oficio, a pesar de que ello
385
motivó la cuestión prejudicial resuelta por la STJUE 14 de junio de 2012, caso Ba-
nesto, en la que expresamente se afirma que es contraria a la Directiva 93/13 una
normativa procesal como la española, «que no permite que el juez que conoce de
una demanda en un proceso monitorio, aun cuando disponga de los elementos
de hecho y de Derecho necesarios al efecto, examine de oficio —in limine litis ni
en ninguna fase del procedimiento— el carácter abusivo de una cláusula sobre
intereses de demora contenida en un contrato celebrado entre un profesional y un
consumidor, cuando este último no haya formulado oposición».
Mientras no se reforme la ley procesal, y sin perjuicio de las competencias
del Secretario Judicial, el juez debe realizar el examen del carácter abusivo de una
cláusula incluida en el documento que sustente la reclamación del crédito en la
fase de admisión de la solicitud.
Si el juez considera que la cláusula puede ser abusiva, debe ponerlo en co-
nocimiento del solicitante, con indicación de la cláusula afectada, y concederle
un plazo prudencial, que podría ser de cinco días, para formular alegaciones. No
parece prudente extender el trámite de audiencia al deudor, pues en ese caso se
dilataría mucho la fase de admisión y se desnaturalizaría el proceso monitorio,
ya que trasladaría la controversia al momento de la admisión de la solicitud. Con
ello no se ocasiona indefensión al deudor, frente a quien se dirige la reclamación,
porque si finalmente se admite a trámite la petición y se le reclama el crédito, ten-
drá la oportunidad de conocer las alegaciones vertidas por el demandante sobre
el carácter abusivo de la cláusula, y formular su oposición sobre la base de este
carácter abusivo, lo que se resolvería, en su caso, por el juicio verbal o el juicio
ordinario dependiendo de la cuantía de la reclamación.
Si como consecuencia de la apreciación de la cláusula abusiva procediera
la reclamación por una cantidad inferior a la inicial porque, por ejemplo, no re-
sultaran exigibles los intereses de demora, se procederá conforme establece el
artículo 815.3 LEC. En el auto que lo resuelva, el juez planteará al peticionario si
acepta o rechaza una concreta propuesta de requerimiento de importe, inferior al
inicialmente solicitado. Como apostilla la ley, «en la propuesta, se deberá informar
al peticionario de que, si en un plazo no superior a diez días no envía la respuesta o
la misma es de rechazo, se le tendrá por desistido».
4. EPÍLOGO: LOS PRINCIPIOS DISPOSITIVO Y DE APORTACIÓN DE PARTE,

EN RELACIÓN CON LA TUTELA JUDICIAL DE LOS DERECHOS DE LOS CONSUMIDORES
Esta doctrina sobre el control de oficio de las cláusulas abusivas, incluso en

procedimientos en que la norma procesal ni tiene previsto un trámite adecuado
para ello, ni lo permite, ha provocado un cambio en la tradicional relación del
juez con la norma procesal en los casos en que está en juego la tutela de los dere-
386
chos de los consumidores. El carácter objetivo e imperativo de las reglas procesa-
les, que en muchos casos preservan la correcta constitución de la relación jurídico
procesal y que el enjuiciamiento se realice con todas las garantías para las partes,
había generado en el juez la idea de que esta ley procesal ofrecía poco margen de
interpretación y, desde luego, no admitía su integración.
La ley procesal no deja de ser una norma legal, como las de derecho sustan-
tivo, que debe ser interpretada por el tribunal de acuerdo con el resto del orde-
namiento jurídico. De tal forma que si de conformidad otras normas del ordena-
miento jurídico, se impone al tribunal la apreciación de oficio de la abusividad de
las cláusulas introducidas en contratos con consumidores, aunque la ley procesal
no prevea un cauce adecuado, el juez debe habilitarlo, respetando al máximo la
configuración legal del procedimiento y las garantías de las partes. De ahí que esta
labor de control de oficio del juez no pueda vulnerar otros derechos esenciales
que conforman el constitucional a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE), como es
la contradicción. Este control no puede realizarse de oficio sin antes haber dado
audiencia al directamente afectado por la nulidad de la cláusula, como ha recor-
dado la STJUE de 21 de febrero 2013, caso Banif Plus Bank Zrt.
Así lo ha entendido la Sala Primera del Tribunal Supremo, en la STS
241/2013, de 9 de mayo, cuando, a la vista de la reseñada doctrina del TJUE,
concluye: «(l)o expuesto es determinante de que, en la medida en que sea necesa-
rio para lograr la eficacia del Derecho de la Unión, en los supuestos de cláusulas
abusivas, los tribunales deban atemperar las clásicas rigideces del proceso, de tal
forma que, en el análisis de la eventual abusividad de las cláusulas cuya declara-
ción de nulidad fue interesada, no es preciso que nos ajustemos formalmente a la
estructura de los recursos. Tampoco es preciso que el fallo se ajuste exactamente
al suplico de la demanda, siempre que las partes hayan tenido la oportunidad de
ser oídas sobre los argumentos determinantes de la calificación de las cláusulas
como abusivas».
De este modo, el nuevo paradigma de la función judicial en relación con
la tutela de los derechos de los consumidores altera el juego de los principios
dispositivo y de aportación de parte, que de forma generalizada viene imperando
en nuestro proceso civil, así como la consiguiente exigencia de congruencia de
la resolución judicial, que venía eminentemente marcada por lo solicitado en los
escritos de alegaciones y por las causas de pedir aducidas para justificar la proce-
dencia de esas pretensiones.
Sería equivocado pensar que ya no rigen esos principios básicos del enjuicia-
miento civil. Siguen rigiendo, pero se flexibilizan cuando se ve afectada la tutela
judicial de los consumidores, porque el juez, sin dejar de ser imparcial, abandona
la posición de arbitro equidistante en la contienda entre dos partes, y vela por el
derecho que asiste al consumidor, al margen de si ha sido o no invocado por este
y de cómo lo ha sido.
387
Esto es lo que, recientemente, nos ha recordado el Tribunal de Justicia en
su STJUE de 3 de octubre de 2013, caso Duarte v Citroen. Esta sentencia da res-
puesta a una cuestión prejudicial planteada por un tribunal español, que conocía
de una reclamación de una consumidora que había comprado un vehículo desca-
potable y que al comprobar que la capota filtraba agua, pretendió la resolución
del contrato, al amparo de la ley española que traspone la Directiva 1999/44,
sobre determinados aspectos de la venta y las garantías de los bienes de consu-
mo. El art. 3.2 de la Directiva dispone que «en caso de falta de conformidad, el
consumidor podrá exigir que los bienes sean puestos en conformidad mediante la
reparación o la sustitución del bien sin cargo alguno, de conformidad con el aparta-
do 3, o una reducción adecuada del precio o la resolución del contrato respecto de
dicho bien, de conformidad con los apartados 5 y 6». El apartado 6 advierte que «el
consumidor no tendrá derecho a resolver el contrato si la falta de conformidad es de
escasa importancia». Como la demandante consumidora únicamente pretendía la
resolución del contrato y no pedía, de forma subsidiaria, la reducción del precio,
el tribunal español preguntó si, a la vista de la exigencia de congruencia contenida
en los arts. 216 y 218 LEC, podía, después de apreciar que los defectos no justifi-
caban la resolución del contrato y sí la reducción del precio, acordar esto último.
Vale la pena entretenerse en el análisis que el Tribunal de Justicia hace de
nuestro ordenamiento procesal, del que extraigo las siguientes consideraciones:
i) En el presente asunto, en virtud de los art. 216 y 218 LEC, los jueces
nacionales están vinculados por la pretensión deducida por el demandante en la
demanda y, por otra, de conformidad con el art. 412.1 LEC, el demandante no
puede modificar el objeto de la demanda durante el procedimiento.
Además, con arreglo al art. 400 LEC, al demandante no se le concede la
posibilidad de presentar una nueva demanda para hacer valer pretensiones que
hubiesen podido deducirse, cuando menos con carácter subsidiario, en un primer
procedimiento. Efectivamente, en virtud del instituto de la cosa juzgada, dicha
demanda resultaría inadmisible.
Por consiguiente, en el sistema procesal español, un consumidor que recla-
ma judicialmente únicamente la resolución del contrato de compraventa de un
bien queda privado de modo definitivo de la posibilidad de ejercer el derecho a
obtener una reducción adecuada del precio (derecho que le confiere el artículo
3, apartado 5, de la Directiva 1999/44) si el juez nacional que conoce del asunto
considera que, en realidad, la falta de conformidad del bien es de escasa impor-
tancia, y ello salvo en el supuesto de que se haya deducido con carácter subsidia-
rio una pretensión cuyo objeto sea dicha reducción.
ii) En tal contexto, procede declarar que un régimen procesal de las referi-
das características, al no permitir que el juez nacional reconozca de oficio al con-
sumidor el derecho a obtener una reducción adecuada del precio de compra del
bien, a pesar de que no se concede al consumidor la posibilidad de modificar su
388
pretensión ni de presentar al efecto una nueva demanda, puede menoscabar la efi-
cacia de la protección de los consumidores que persigue el legislador de la Unión.
En efecto, el sistema español obliga a los consumidores, en lo esencial, a
anticipar el resultado de la calificación jurídica de la falta de conformidad del
bien, cuyo análisis definitivo corresponde al juez competente, lo que supone que
la protección que el artículo 3, apartado 5, de la Directiva 1999/44 atribuye al
consumidor resulte meramente aleatoria y, en consecuencia, inadecuada. Ello es
así con mayor razón cuando, como sucede en el litigio principal, dicho análisis es
especialmente complejo y, por ello, la referida calificación depende esencialmente
de las diligencias que practicará el juez que conoce del asunto.
La normativa española controvertida en el litigio principal no se atiene al
principio de efectividad, en la medida en que hace excesivamente difícil, cuando
no imposible, en los procedimientos judiciales iniciados a instancia de los con-
sumidores en caso de falta de conformidad con el contrato del bien entregado,
la aplicación efectiva de la protección que la Directiva pretende conferir a estos
últimos.
A la vista de las anteriores consideraciones, y al margen de que contengan
una equivocada interpretación del alcance de la preclusión de alegaciones previs-
ta en el art. 400 LEC, el Tribunal de Justicia concluye de forma taxativa que «la
Directiva 1999/44 debe interpretarse en el sentido de que se opone a la normativa
de un Estado miembro, como la controvertida en el litigio principal, que, cuando
un consumidor que tiene derecho a exigir una reducción adecuada del precio de
compra de un bien se limita a reclamar judicialmente únicamente la resolución
del contrato de compraventa, resolución que no va a ser acordada porque la falta
de conformidad del bien es de escasa importancia, no permite que el juez nacio-
nal que conoce del asunto reconozca de oficio la reducción del precio, y ello a pe-
sar de que no se concede al consumidor la posibilidad de modificar su pretensión
inicial ni de presentar al efecto una nueva demanda».
Y en los últimos fundamentos de la sentencia, el Tribunal de Justicia no
se resiste a marcar una pauta de actuación al juez nacional, al recordarle que le
incumbe «determinar cuáles son las normas procesales nacionales aplicables al
litigio del que está conociendo, así como, tomando en consideración la totalidad
de su Derecho interno y aplicando los métodos de interpretación reconocidos
por el mismo, hacer todo lo que sea de su competencia a fin de garantizar la plena
efectividad del art. 3.5 Directiva 1999/44 y alcanzar una solución conforme con
el objetivo perseguido por esta (véase, en este sentido, la sentencia de 24 de enero
de 2012, Domínguez, C-282/10, apartado 27 y jurisprudencia citada)».
El problema que plantea esta cuestión excede de la inicial sobre el control
de oficio de las cláusulas abusivas, en las que la contradicción se resuelve dando
audiencia a las partes, pues en este caso sería necesario practicar prueba para
cuantificar el defecto, a los efectos de detraerlo del precio, y consiguientemente
389
condenar a la empresa que vendió el vehículo a devolver esa parte del precio.
Para llevar a cabo esto, sería deseable que el juez pudiera advertir esta cuestión
en la audiencia previa, para conceder a la consumidora demandante la posibili-
dad de incluir esta petición subsidiaria, de reducción del precio, y dar a la otra
parte demandada la posibilidad de contestar a estas alegaciones y oponerse a esta
pretensión subsidiaria, así como permitir a las partes la proposición de prueba
sobre el alcance y valoración del defecto. Esta facultad de las partes de petición
de prueba, si no se ejercitara adecuadamente, podría ser suplida por el juez en los
términos previstos en el art. 429 LEC.
No obstante, si el juez no advierte la cuestión sino más tarde, en el acto del
juicio, deberá necesariamente ponerlo en conocimiento de las partes para que
formulen sus respectivas alegaciones y peticiones, y, si fuera necesario, se solicite
y practique la prueba pertinente, en ese acto o como diligencia final.
Si es al tiempo de dictar sentencia, cuando el juez advierte la cuestión, en-
tonces deberá, mediante una providencia, ponerlo en conocimiento de las partes
y concederles audiencia por un plazo razonable. Si fuera pertinente la práctica de
prueba, podría seguirse el trámite de las diligencias finales.
Lo que está claro es que para cumplir con esta exigencia de la tutela de los
consumidores, no es necesario esperar que se reforme la ley procesal, debe ser el
juez quien acomode el trámite procesal para hacer efectiva esa tutela, respetando
las mínimas garantías procesales de audiencia y contradicción, y sin provocar di-
laciones indebidas.
390
DISCURS D’INAUGURACIÓ DEL CURS 2013-14,
DE L’ACADÈMIA DE JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ
DE CATALUNYA
per
President de l’Acadèmia
Molt Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya i companya acadèmica

Excel·lentíssim senyor President del Tribunal Superior de Justícia de Cata-
lunya
Excel·lentíssim senyor Degà de l’Il·lustre Col·legi de Notaris de Catalunya
Excel·lentíssim senyor President de l’Il·lustre Consell de Col·legis d’Advo-
cats de Catalunya
Il·lustríssim senyor Director General de Dret i d’Entitats Jurídiques del De-
partament de Justícia de la Generalitat de Catalunya
Il·lustríssima senyora Vicedegana de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barce-
lona, ex Degana, ex Diputada al Parlament de Catalunya
Altres digníssimes autoritats
Membres de la Junta de Govern de l’Acadèmia, ex President i companys
acadèmics
Benvolguda família Mullerat, companys i amics, senyores i senyors
El passat dia 8 de juny l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalu-

nya tenia previst de celebrar la sessió de cloenda del Curs 2012-13 en aquest Mo-
nestir de Santa Maria de Poblet, precisament dos dies després que es complissin
quatre anys des que l’Acadèmia va celebrar la sessió de cloenda del curs 2008-09.
No va ser possible. El dia 31 de maig ens vàrem veure sacsejats per la notícia de
la mort del nostre amic i company, secretari de la Corporació i ànima d’aquest
desplaçament, Ramon Maria Mullerat i Balmaña (a.C.s.). Òbviament acordàrem
suspendre aquell acte i poc després decidírem transformar-lo en la sessió d’inau-
guració del Curs 2013-2014, mantenint en gran part la seva estructura com amb
ell havien planejat i convertint-lo també en un merescut homenatge pòstum a la
seva entranyable figura.
391
Em correspon, en primer terme, expressar el nostre agraïment corporatiu
a totes les autoritats que ens honoren amb la seva assistència i que ho fan amb
un esforç especial, que valorem justament, atesos el dia i el lloc de celebració
d’aquesta sessió. També a tots els assistents i a moltes persones que no han pogut
fer-ho però que s’han associat espiritualment, per text escrit o de paraula, a aquest
acte. A la família Mullerat. Als companys i amics d’en Ramon i, en definitiva, a
tots els presents. Gràcies de tot cor.
Vull agrair d’una manera especial al Pare Abat i al Pare Prior de Poblet, totes
les seves amabilitats en acollir-nos. Al primer agraeixo específicament les amables
i profundes paraules que ens ha adreçat a la celebració eucarística: esperem saber
ser fidels a elles. Cap d’ells no ens poden acompanyar, per raons molt justificades,
en aquest acte acadèmic, però la nostra gratitud és la mateixa i molt profunda.
El nostre agraïment també a la família Mullerat, la seva vídua Margarita i els seus
fills que ja havien col·laborat decisivament en l’organització de l’acte previst per al mes
de juny i ho han fet també ara acollint-nos amb la generositat que els hi és habitual.
Sincerament entenc que l’Acadèmia s’ha de felicitar per la realització d’aquest
acte. Amb ell, ret un merescut homenatge pòstum a un dels seus membres més
preclars, surt del seu claustre i es desplaça per Catalunya que és el seu àmbit natural
després que en 1979 deixés la denominació provincial de Barcelona per la nacional
de Catalunya.
* * *
L’acte s’ha desenvolupat com és usual en les inauguracions dels Cursos aca-
dèmics. El Secretari en funcions, Il·lm. Sr. Lluís Jou i Mirabent, que ha substituït
reglamentàriament Ramon Mullerat, ha llegit la Memòria anual estatutària. En
ella es dóna compte de l’activitat de la Corporació en el Curs anterior. Segura-
ment l’activitat de l’Acadèmia no s’esgota en allò que a la Memòria es diu, perquè
sóc un convençut de que l’aportació de l’Acadèmia a la societat s’integra amb la
tasca duta a terme per tots i cadascun dels seus membres.
A continuació l’advocat Bernat Mullerat i Prat ha llegit les paraules que el
seu pare havia preparat per a la sessió de cloenda del Curs anterior. Es titulen:
«Brevíssima història de l’arbitratge amb un afegitó del seu pas per Poblet». Em
consta de manera personal i directa la il·lusió amb la qual les va preparar, ja que
agermanaven tres dels centres d’interès habitual d’en Ramon: el Monestir de Po-
blet, la institució de l’arbitratge i l’Acadèmia. Per aquest motiu hem volgut lle-
gir-les en aquest acte i ningú més idoni per a fer-ho que el seu fill Bernat. El seu
contingut em porta a efectuar una crida a les autoritats públiques per tal que es
dugui a terme la classificació i l’anàlisi d’una documentació tan interessant per a
la vida jurídica de Catalunya.
Els nostres Estatuts (article 36) estableixen que a la sessió inaugural del Curs
el President pronunciarà un discurs o pot delegar-lo en qualsevol dels acadèmics
392
de número. M’ha semblat oportú fer-ho en la persona d’Ignacio Sancho Gargallo
per una sèrie de potents raons. En primer terme perquè així ho havíem parlat amb
en Ramon Mullerat quan organitzàvem l’acte del mes de juny. També per la relació
existent entre ells: recordem que fou Mullerat qui contestà, a la sessió de 26 d’octu-
bre de 2010, el discurs de recepció com acadèmic de Sancho sobre «Iuris prudentia
del juez civil». Ignacio Sancho, a més, té una antiga relació d’amistat amb el pare
Abat Alegre. I finalment perquè com segurament tots vostès saben, Ignacio Sancho
ha estat nomenat magistrat del Tribunal Suprem i amb motiu d’establir la seva re-
sidència a Madrid passarà a ostentar la condició d’acadèmic honorari, conforme a
la reforma estatutària que vàrem aprovar el passat dia 7 de maig i acaba de publicar
el DOGC del passat dilluns 30 de setembre. En tot cas a molts ens agradaria que
recuperés la condició de numerari i que tornés a residir entre nosaltres. Ha estat un
acadèmic de número magnífic. Va fer un extraordinari discurs d’ingrés dins dels
terminis estatutaris, han estat moltes i molt brillants les comunicacions presentades
a l’Acadèmia i avui pronuncia el discurs que li fou encomanat. Tinc la seguretat de
que serà també un magnífic acadèmic honorari que finalment vol dir que no cobreix
número i que no té les obligacions dels numeraris, però que pot participar a les
tasques acadèmiques amb la intensitat que vulgui i que jo desitjo sigui màxima. En
aquest sentit, l’acte d’avui és també una manifestació de reconeixement i gratitud
de l’Acadèmia a un dels seus membres més distingits.
El seu discurs ha estat magnífic. S’ha projectat sobre un tema apassionant i de
la màxima actualitat. I jo no puc oblidar que era un tema que preocupava extra-
ordinàriament en Ramon Mullerat que, amb la seva acusada personalitat, sempre
manifestava que l’Acadèmia s’havia de pronunciar sobre aquelles qüestions que
interessaven i afectaven al nostre entorn jurídic i social. En els actuals moments
de crisi econòmica i de crisi de valors, esdevé fonamental el paper del jutge en la
resolució de conflictes contractuals especialment quan afecten als consumidors que
solen constituir la part més feble de les controvèrsies jurídiques. I el fet que sigui
possible el control d’ofici de les clàusules abusives contribueix, sens dubte a que
les decisions judicials puguin ser més plenament justes. Vull agrair, doncs, a Igna-
cio Sancho i dedicar un just record a la proposta de Ramon Mullerat que ens han
procurat aquesta degustació intel·lectual amb tanta transcendència jurídica i social.
* * *
Em correspon ara, efectuar la Necrològica de l’acadèmic a qui avui tributem
aquest homenatge pòstum1.
1
Aquí s’incorporava íntegrament al Discurs la Necrològica titulada «Ramon Ma. Mullerat
i Balmaña, home de fe, pare de família, advocat i acadèmic» que es publica en l’apartat de «Necro-
lògiques» d’aquest mateix volum dels Annals (pàg. 567) i de la qual ara només es transcriuen els
paràgrafs finals.
393
És molt difícil resumir una vida i una obra de la intensitat de les d’en Ramon
Mullerat. I més quan una sincera amistat pot esbiaixar les valoracions donant més
importància a uns aspectes que a d’altres. No sé si hauré encertat a fer-ho. Em
donaria per satisfet si hagués aconseguit trametre-los-hi les que em semblen les
idees forces de la seva persona.
Fou una persona de sòlida formació humana i jurídica, amb una elegància
espiritual, una afabilitat i una bonhomia, innates en el seu ésser i trasplantades al
seu capteniment i la seva activitat i que l’acompanyaren sempre. Amb unes gotes
d’ironia i sornegueria pròpies d’un autèntic gentleman i de l’humor britànic per
al qual estava molt ben dotat.
Era un home de fe, rebuda de la seva família, educada en un entorn jesuític
i confirmada a redós del Cister i del Monestir en el que ens trobem, un home
d’esperança i de caritat, un home teologal, un home religiós. Fou també un bon
pare de família en la més ampla accepció de la paraula, que els juristes coneixem
molt bé. I fins al final de la seva vida activa —podem dir que va morir en acte de
servei— fou un gran advocat i un gran acadèmic. El trobarem a faltar.
Ramon Mullerat va acabar el seu discurs d’ingrés a la nostra Acadèmia amb
uns versos de Ramon Llull que, per concloure, m’agrada reproduir. Figuren al ca-
pítol 114, verset 7 de la tercera triada del «Llibre de contemplació en Déu» (escrit
entre els anys 1273 i 1274). Diuen així:
Si’ls judges e’ls advocats eran hòmens de veritat
e hòmens que amassen bones obres
e que no’s corrompessen per nulla res
Ells són hòmens que molt de bé e d’endressament
Poden donar als pobles en la major partida.
L’advocat Ramon Mullerat va ser un home de veritat que va acumular moltes
bones obres i no es va corrompre per res. Una persona que ens ha donat a nosal-
tres i al nostre poble molt de bé i de bon ordre.
Sempre en guardarem un record entranyable.
Moltes gràcies.
394
Sessions obertes
EL PRINCIPIO JURÍDICO DE LAICIDAD1
(5 de novembre de 2013)
PRESENTACIÓ
per
President de l’A. de J. i L. de C.
Novament l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya celebra

una de les sessions que hem anomenat «obertes». Avui comptem amb la inter-
venció del professor Rafael Navarro Valls, membre de número i secretari de la
Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, catedràtic de Dret Eclesiàstic de
l’Estat a la Universidad Complutense de Madrid, reconegut expert en la matèria
objecte de la seva ponència i un gran amic de la nostra Acadèmia.
Com és habitual en aquesta sessió oberta estan presents, a més dels acadè-
mics de número que han pogut assistir, tota una sèrie d’invitats que ens honoren
amb la seva assistència, d’una manera especial l’Excm. i Rvdm. Pare Abat del
Monestir de Montserrat que avui visita per primera vegada la nostra seu. Mont-
serrat ha estat i és un referent —Sinaí i estrella d’Orient com diu el Virolai— a
Catalunya i a les Espanyes, tant pels creients com pel que saben apreciar els valors
universals de l’humanisme, de la cultura i de la civilització que des del Monestir
1
Aquesta sessió oberta va tenir efecte a la Sala de l’Acadèmia de l’I.C.A.B. el dia 5 de no-
vembre de 2013. Assistiren les acadèmiques senyores Maria Eugènia Alegret Burgués i Maria José
Magaldi Paternostro i els acadèmics senyors Ferran Badosa Coll, Elias Campo Villegas, Ricard Ma.
Carles Gordó, Joan Córdoba Roda, Antoni Cumella Gaminde, Joan Egea Fernández, Antoni de
P. Escura Villuela, Robert Follia Camps, Eugeni Gay Montalvo, Josep-D. Guàrdia Canela, Lluís
Jou Mirabent, Agustín Luna Serrano, Josep-J. Pintó Ruiz, Lluís Puig Ferriol, Miquel Tarragona
Coromina, Francesc Tusquets Trias de Bes i Eudald Vendrell Ferrer. També estigueren presents
el Ponent Sr. Rafael Navarro Valls, el Pare Abat de Montserrat Dom Josep Ma. Soler Canals OB,
el Fiscal Superior de Catalunya, José Ma. Romero de Tejada Gómez, el Director general de Dret
i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia de la Generalitat, Santiago Ballester Muñoz, i
els senyors i senyores Eduard Bajet, Royo, Santiago Bueno Salinas, Miguel-Angel Cañivano Salva-
dor, Joan Capseta Castellà, Ma. Àngels Felix Ballesta, Montserrat Gas Aixandri, P. Manel Gasch
Hurios OB, David Jou Mirabent, P. Bernat Juliol Galí OB, Tomás de Montagut Estragués, Josep-
Lluís Pérez Francesch, Xavier Puigdollers Noblom i Francesc Vega Sala. L’acte s’inicià amb una
Presentació introductòria del president de l’Acadèmia Sr. Guàrdia i la Ponència del Pfr. Navarro
Valls. A continuació tingué efecte un col·loqui entre els assistents, en el que van participar els se-
nyors Santiago Bueno, Eduard Bajet, Antoni de P. Escura, Xavier Puigdollers, Ma. Àngels Felix,
Josep-Lluis Pérez Francesch, Eugeni Gay i Joan Capseta. Clogué la sessió una intervenció del Pare
Abat de Montserrat.
397
s’expandeixen pertot arreu i es projecten sobre els aspectes més diversos, també
sobre la matèria que avui ens ocupa. Gràcies Pare Abat per la vostra assistència i
per la constant tasca d’il·luminar el nostre pensament i la nostra activitat.
Voldria també donar compte del fet que l’Emim. i Rvdm. cardenal arque-
bisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, ha excusat la seva assistència a aquest
acte, ja que en aquest mateix moment es troba volant cap a Roma on demà a
primera hora té una reunió del plenari del Tribunal Suprem de la Signatura Apos-
tòlica, del qual forma part. Ens ha enviat però el seu llibre «Cristians en la societat
del diàleg i de la convivència» recentment publicat en català (abans ho fou en
castellà i en italià), en el qual desenvolupa les seves idees sobre la matèria, entre
d’altres, que ens reuneix en aquesta sessió.
Gràcies també a les altres autoritats i als invitats que estan avui entre nosal-
tres. Tots, per la seva funció representativa, per la seva activitat professional o pel
seu interès en la matèria, ens poden aportar, si ho estimen oportú, comentaris bri-
llants que complementin, a l’hora del col·loqui, la ponència del Pfr. Navarro Valls.
Hem volgut celebrar aquesta sessió en un moment en el qual el tema no
té la virulència que sol posar-se de manifest quan està d’actualitat i és objecte
del debat polític partidista. Creiem que és un bon moment per a analitzar-lo des
d’una perspectiva jurídica, plena de la serenor intel·lectual que li és exigible. En
aquest sentit, volem reiterar el nostre ferm propòsit de dialogar amb la comunitat
jurídica del nostre país amb la finalitat d’afrontar qüestions que són, o haurien de
ser, objecte de constant preocupació en el nostre entorn social.
* * *
Hoy contamos con la presencia del profesor Rafael Navarro Valls. Es, como
he avanzado Secretario general y miembro de número de la Real Academia de
Jurisprudencia y Legislación, con sede en Madrid, en la cual fue recibido el día
28 de noviembre de 1994 con un magnífico discurso titulado «Matrimonio y De-
recho», siendo contestado por nuestro añorado académico de honor, Joan Berch-
mans Vallet de Goytisolo y ostentando desde entonces la medalla número 23.
Su discurso de recepción constituye un trabajo magnífico, luego convertido en
libro, en el que el autor discurre con profundidad y agilidad sobre el matrimonio
efectuando un ajustado análisis de su realidad histórica, sociológica, institucional
y jurídica.
Desde su toma de posesión ha presentado a la Academia numerosas comu-
nicaciones entre las que quiero destacar: «Ley civil, ley moral y responsabilidad
de los legisladores» (1996), «Principios éticos y responsabilidad en el ejercicio de
la función docente» (1997), «Justicia constitucional y factor religioso» (1998), «El
retorno del matrimonio» (1999), «Algunas claves en las relaciones Iglesia-Estado»
(2000), «Las bases de la cultura jurídica europea» (2002), «Normas sobre la elección
398
del Romano Pontífice» (2004), «Europa y el Cristianismo» (2005), «Efecto domi-
nó y efecto blindaje en los matrimonios entre personas del mismo sexo» (2007),
«Dos importantes disposiciones pontificias» (2008), «El factor religioso en las últi-
mas elecciones presidenciales y en los primeros meses de la administración Obama»
(2009) y «El secreto ministerial en los ordenamientos confesionales y en el derecho
estatal» (2011).
Nació en Cartagena el 12 de febrero de 1940. Cursó sus estudios en la Uni-
versidad de Murcia, donde se licenció en 1962 con Premio Extraordinario y pos-
teriormente se Doctoró en Derecho por la Universidad de Navarra, centro en el
que también se licenció en Derecho Canónico. Desarrolló su carrera docente en
las Universidades de Murcia y Complutense de Madrid. Catedrático de Derecho
Canónico ha sido Director del Departamento de Derecho Eclesiástico del Estado
de la Universidad Complutense de la que fue también Secretario General. Es doc-
tor honoris causa por la Universidad de Turín. Ha escrito muchos libros de su es-
pecialidad jurídica, especialmente relativos al matrimonio y a la familia y también
estrictamente literarios, como «Del Poder y de la Gloria» (Madrid 2004) y «Entre
el Vaticano y la Casa Blanca» (Madrid 2009), donde trata de los presidentes de
Estados Unidos y de los Pontífices romanos.
Ha escrito muchísimas monografías, ensayos, artículos en revistas de su es-
pecialidad y generalistas y artículos en la prensa diaria y ha dirigido, participado
y formado parte de revistas de prestigio, como la Revista General de Derecho Ca-
nónico y Derecho Eclesiástico del Estado, la primera en Europa a través de la red
de Internet. Pertenece y ha dirigido diversas Asociaciones, destacando la Asocia-
ción española de Canonistas. Es Vicepresidente de la Conferencia de Academias
Jurídicas y sociales Iberoamericanas, en la que hemos colaborado intensamente.
Gran conferenciante, quiero destacar el impacto que produjo la que pro-
nunció el día 31 de enero de este año, en Valencia con ocasión del 180 aniversario
de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación de Valencia, con el título
«Deontología jurídica y enseñanza del Derecho».
Está en posesión de numerosas condecoraciones, entre otras la Medalla de
honor de la Universidad Complutense y la Gran Cruz de San Raimundo de Peña-
fort.
* * *
Esperem amb fruïció les paraules del Pfr. Navarro Valls. En primer terme
per la importància històrica que el dret canònic ha tingut en el dret civil de Cata-
lunya. No ens hem de cansar de recordar que el dret canònic s’imposava al dret
romà i el modulava integrant aquell ius commune que a Catalunya fou objecte de
recepció en el segle XIII i que constituïa el segon nivell, per tant el primer suple-
tori, en l’ordre d’aplicació del nostre dret, immediatament després de les «Cons-
399
titucions i altres drets de Catalunya» segons disposà el Capítol de Cort de 1409 i
la Constitució única de 1599. I pel que fa a la nostra Acadèmia m’agrada ressaltar
que sempre ha comptat amb canonistes importants com Josep Oriol Anguera
de Sojo, Jaume Mans Puigarnau, Víctor Reina Bernáldez i els Cardenals Narcís
Jubany i Ricard Ma. Carles.
I en segon terme, perquè estic segur que constituiran un important estímul
intel·lectual per a reflexionar sobre la laïcitat, el laïcisme, la neutralitat de l’Estat
i la llibertat religiosa, un tema del que avui es parla poc i que, quan se’n parla,
sol fer-se d’una manera excessivament ideologitzada. Recordem que enguany es
commemoren els 1.700 anys de l’Edicte de Milà i aquesta és una bona ocasió per
a posar sobre la taula les relacions entre la religió i els poders públics. En el llibre
del nostre Arquebisbe que suara he esmentat, l’autor ens diu «el concepte de
laïcitat no és estrany i aliè a la tradició cristiana». I el cardenal Tarcisio Bertone,
secretari d’Estat de Sa Santedat Benet XVI, en el pròleg afegeix «...(la laïcitat) és
més aviat un estímul per al compromís cristià dels laics al món; hi ha una diferèn-
cia fonamental entre la laïcitat de l’Estat i la societat laica. Una societat laica nega
substancialment el dret a la llibertat religiosa, mentre que la laïcitat de l’Estat
inclou el servei fàctic a una societat pluralística amb una comuna voluntat adre-
çada a l’assoliment del bé comú». Per a molts entre els que em trobo, la laïcitat
amb un contingut positiu, a diferència del laïcisme negatiu, constitueix un valor
que cal defensar i és que com va declarar ja fa quinze anys el gran filòsof del Dret,
Norberto Bobbio «io sono un laico non un laicista».
Em sembla que aquest és el sentit profund de l’article 16 de la Constitució
quan diu en el seu darrer paràgraf: «Cap confessió té caràcter estatal. Els poders
públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola...».
No obstant, no em correspon a mi desenvolupar aquestes idees. Per aquesta
tasca hem invitat al nostre ponent en la sessió d’avui.
Té doncs la paraula l’Excm. Sr. Rafael Navarro Valls.
400
EL PRINCIPIO JURÍDICO DE LAICIDAD
por
RAFAEL NAVARRO-VALLS
Catedrático de Derecho Canónico. Académico de número y secretario general
de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación
SUMARIO
I. El destino de las grandes palabras

II. La laicidad en Europa y USA
III. De la laicidad «negativa» a la laicidad «positiva»
IV. Tres poderosas fuentes: las jurisprudencias de la Corte Constitucional italiana, del Tribunal
Constitucional Federal alemán y del Tribunal Supremo Federal de Estados Unidos
V. El Tribunal Constitucional español y el Tribunal de Derechos Humanos
VI. Un sistema de frontera
VII. El «núcleo duro» de las relaciones entre el Estado y las Iglesias
I. EL DESTINO DE LAS GRANDES PALABRAS
Muchas veces el destino de las «grandes palabras» es la progresiva pérdida de

su sentido originario y la confusión conceptual subsiguiente. Esto ha ocurrido, me
parece, con la palabra «laicidad». Efectivamente en esta materia la confusión es no-
toria. Confusión que se inicia en los juristas y contamina el uso común del lenguaje.
Renunciando de entrada a introducirme en el complicado y sinuoso dédalo
de definiciones y contra definiciones, que ya he abordado en otro lugar1, desde mi
punto de vista, coincido con William Mcloughlin, en que su sentido original no
fue tanto «el de hacernos libres de la religión como el de hacernos oficialmente
libres para su práctica»2.
Pero este sencillo concepto, que habría debido orientar como una estrella
polar las relaciones Estado/Iglesias, pronto evolucionó hacia una tendencia del
1
Cfr. R. NAVARRO-VALLS, Los Estados frente a las Iglesias, en R. Navarro-Valls y R. Palomi-
no, Estado y Religión, 2.ª ed, Madrid 2003, pp. 417-422.
2
William MCLOUGHLIN, cit. en s. P. Huntington, ¿Quiénes somos? Los desafíos a la identi-
dad nacional estadounidense, Barcelona, (2004), p. 111.
401
Estado a crear, junto a zonas de libertad en otros campos, una especie de «apar-
theid religioso». Algo así como volver a meter a Jonás en el vientre oscuro de la
ballena3, confinando poco a poco los valores religiosos en las catacumbas sociales.
Por decirlo con palabras de Rhonheimer4 la laicidad se transmutó en una suerte
de paternalismo que tiende a proteger al ciudadano de los influjos religiosos, que
supone poco razonables y, de algún modo, corrosivos de la libertad.
Lo cual no sólo es un error, sino una falta de perspectiva. Muchos valores
democráticos tienen un profundo aroma cristiano: la igualdad; la equidad; el
concepto de soberanía; los derechos del hombre, especialmente la libertad re-
ligiosa; la dignidad de la mujer; el derecho penal, el de familia, el valor de los
compromisos al margen de su forma externa; la intrínseca justicia de la ley no
procedimental, etc. Ciertamente, se puede decir que, en buena parte, los enume-
rados son valores cristianos que se han hecho civiles en su evolución histórica y
cultural5.
Tal vez otro ejemplo aclare lo que deseo decir. A veces leo novelas poli-
ciacas. John le Carré no es uno de mis autores preferidos, pero algunas obras
aisladas que he leído de este autor me han parecido ingeniosas. en una de ellas,
hay una conversación entre un agente del MSI británico y del KGB soviético
que puede traerse aquí a colación6. El agente soviético pregunta al británico
cuál es la ideología que representa el Cambridge Circus (sede del MSI). Este
contesta que, evidentemente, ellos no son marxistas. El soviético inmediata-
mente repregunta: «entonces ¿son cristianos?». E insiste, si no son marxistas,
la sociedad occidental tiene que ser cristiana. Repárese que para la mente ag-
nóstica del agente soviético no hay más alternativa, por lo menos en Occidente,
que una mente cristiana.
Las cosas no son, evidentemente, tan sencillas como pretendía el agente del
KGB, pero tiene una parte de verdad.
Por otra parte, y como han demostrado Shah y Toft7, no conviene olvidar
que la religión ha movilizado a millones de personas para que se opusieran a re-
gímenes autoritarios, para que inaugurasen transiciones democráticas, para que
apoyaran los derechos humanos y para que aliviasen el sufrimiento de los hom-
bres. En el siglo XX, los movimientos religiosos ayudaron a poner fin al gobierno
3
S. BERLINGÓ, «Le condizione delle Chiese in Europa», Il diritto eclesiástico, oct/dic. 2002,
p. 1313.
4
Martin RHONHEIMER, «Cristianesimo e laicità: storia ed attualità di un rapporto comple-
xo», AA:VV. Laicità: la recerca dell’universale nella differenza, Il Mulino, Pierpaolo Donati (ed.)
Bologna, 2008.
5
Cfr. R. NAVARRO VALLS, «Las bases de la cultura jurídica europea», Anales de la Real Aca-
demia de Jurisprudencia y Legislación, n. 32, pp. 375-376, y bibliografía allí citada.
6
Cfr. J. LE CARRÉ, El espía no vuelve, Barcelona 1978, pp. 148 y ss.
7
T.S. SHAH - M.D. TOFT, «Por qué Dios está ganando», Foreign Policy, edición española,
(agosto/septiembre 2006), pp. 23 y 24.
402
colonial y a acompañar la llegada de la democracia en Latinoamérica, Europa
del este, el África subsahariana y Asia. La Iglesia católica posterior al Concilio
Vaticano II jugó un papel crucial, oponiéndose a los regímenes autoritarios y
legitimando las aspiraciones democráticas de las masas, lo cual fue especialmente
evidente en España.
Tenía razón Christopher Dawson8 cuando decía que el paso de Pablo de
Tarso desde Troya (Asia Menor) a Filipos (costa griega de Europa), contribuyó a
configurar el futuro de la cultura y de la historia europea, mucho más que todo
lo que sobre esa ciudad y esa época habían escrito Tito Livio y los historiadores
romanos y griegos.
II. LA LAICIDAD EN EUROPA Y USA
En ausencia de una religión de Estado, y siguiendo lo que he llamado «es-

trella polar», los norteamericanos no sólo fueron libres de creer lo que quisieran,
sino que también dispusieron de libertad para crear las comunidades y organiza-
ciones religiosas que creyeran oportunas.
Algo distinto ocurrió en Europa. En la misteriosa zona donde la historia se
mezcla con los recuerdos y engendra mitos nacionales, modificó el de la laicidad.
¿Cuál es la historia real de la laicidad —de esa «neutralidad radical» que suele
ponerse como modelo— en su país de origen, Francia? Como ha estudiado Jere-
my Gunn9, la historia real de la laicidad francesa, en comparación con el mito, se
llena de ejemplos de grupos religiosos que son disueltos por el Estado, de líderes
religiosos que son arrestados por una alegada falta de lealtad al Estado, de pro-
piedades de estos grupos que son incautadas por el Estado, y de denegaciones de
personalidad jurídica a las congregaciones.
Es esta visión desenfocada de lo que tendría que ser una cualidad positiva
de la teoría política la que ha llevado a Michael Burleigh10 a decir: «dado que
en la historia del laicismo europeo hay periodos oscuros, incluido un genocidio
cometido en nombre de la razón, quizá las personas religiosas deberían mostrarse
menos a la defensiva de lo que suelen frente a los ataques de algunos laicistas
radicales».
8
Cfr. C. DAWSON, «The Outlook for Christian Cultura», en Christianity and European Cul-
ture: Selections from the Work of C. Dawson, Washington 1998, p. 5. Citado por G. WEIGEL, Política
sin Dios: Europa, América: el cubo y la catedral, Madrid, 2005, p. 43. vid. también R. NAVARRO
VALLS, «Europa y cristianismo», Anales de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, n. 35,
2005, pp. 405 ss.
9
T. J. GUNN, «Mitos Fundacionales: “libertad religiosa” en los Estados Unidos y “laicidad”
en la República francesa» (Ri §402154), Revista General de Derecho Canónico y Eclesiástico del
Estado, 4, 2004, www.iustel.com.
10
M. BURLEIGH, Poder terrenal, trad. esp., Madrid 2005, p. 12.
403
III. DE LA LAICIDAD «NEGATIVA» A LA LAICIDAD «POSITIVA»
La lenta convicción doctrinal de que el concepto originario de laicidad se

había desviado de sus fuentes primitivas provocó suavemente un viraje legislati-
vo, doctrinal y judicial que ha supuesto añadirle el adjetivo «positiva» al término
laicidad.
Este cambio supone garantizar un espacio de neutralidad en que germina
el principio de libertad religiosa y de libertad de conciencia, abandonando esa
visión equívoca de instrumento primordialmente diseñado para imponer una «fi-
losofía» beligerante por la vía legislativa. Esta última visión —todavía hay zonas
de Europa occidental donde se conserva— tiende a sustituir la antigua teocracia
por una nueva ideocracia11.
Una religión tal vez incompleta, sin Dios y sin vida después de la muerte,
pero que quiere ocupar en las almas de los ciudadanos el lugar de las convic-
ciones morales. Más en concreto, el problema estriba en que algunos sectores
políticos entienden que el Estado debe resumir en sí todas las verdades posibles.
En vez de garante de la legalidad de los actos y de la legitimidad de los poderes
públicos, debería transformarse —dicen— en custodio de un determinado patri-
monio moral (que suele coincidir con los llamados «nuevos valores emergentes»)
y que le confiere poderes ilimitados.
Por contraste, la nueva laicidad abandona sus resabios arqueológicos para
reconocer en la dimensión religiosa de la persona humana puntos de encuentro
en un contexto cada vez más multiétnico y pluricultural12.
En el año 2005, firmada por 248 universitarios de 30 países, se emitió una
declaración universal sobre la laicidad en el siglo XXI. En su art. 4 se lee esta defi-
nición: «La armonización, en las diversas coyunturas socio-históricas y políticas,
de tres principios: respeto de la libertad de conciencia y de su práctica individual
y colectiva; autonomía de la política y la sociedad civil de las normas religiosas
y filosóficas particulares; no discriminación directa o indirecta de cualquier ser
humano»13.
Cuando Régis Debray14, nada sospechoso de clericalismo, preconiza el paso
de una laicidad de incompetencia o de combate a una laicidad de inteligencia
en materia de educación religiosa apunta a esta visión. Una visión en la que el
Estado comienza a tomar conciencia de que necesita de energías morales que
él no puede aportar en su totalidad, se trata de una «laicidad moderada» que se
11
Cfr. R. NAVARRO VALLS, «Neutralidad activa y laicidad positiva», en Laicismo y Constitu-
ción, Madrid 2008, pp. 112 ss.
12
Ibidem, pp. 122 ss.
13
El texto puede verse en biblio.juridicas.unam.mx/libros/6/2512/14.pdf
14
Cfr. A. LACRAMPE, La laicidad francesa y sus retos, e-libertad religiosa.net, 2009, p. 1.
404
contrapone a la visión «radical» de la laicidad francesa menos reciente. Su punto
de partida es la convicción de que la opinión pública en las democracias suele ser
una mezcla de sensibilidad para ciertos males y de insensibilidad para otros15. La
laicidad positiva no se opone —al contrario, anima— a fuerzas sociales como son
las Iglesias a contribuir a despertar la sensibilidad dormida en materia de valores
más o menos olvidados, alertando acerca de carencias espirituales y culturales que
fortalezcan el tejido social.
Naturalmente, en ese despertar conviene estar alerta acerca de algunas co-
rrientes que, en un exceso de religiosidad, deciden cumplir la voluntad de Dios,
«lo quiera Dios o no lo quiera». Me refiero a ciertos fundamentalistas que erosio-
nan lo que es la verdadera religión.
Como es sabido, en el plano de las convicciones —incluidas las religiosas—
existe una doble patología: la del fundamentalismo16 y la del relativismo. El fun-
damentalista racionaliza una verdad —para él universal—, y de esta racionaliza-
ción deduce el derecho de imponerla a los demás. El relativista hace también una
afirmación, pero de sentido negativo y contrario: la verdad objetiva no existe: de
ahí su radical escepticismo.
Los fundamentalistas afirman una verdad que no necesita el consentimiento
de la libertad de los otros para ser asumida y los relativistas afirman una libertad
que no tiene el deber de reconocer la verdad. La posición intermedia es la uni-
dad de verdad y libertad. La libertad del hombre tiene una necesidad interior de
reconocer la verdad, allí donde la encuentra. Pero, por otro lado, no es posible
imponer la verdad, hay que proponerla, que es algo muy distinto.
Tal vez una anécdota aclare la cuestión. Un día, estando en el ashram (ora-
torio) de Gandhi, un amigo y seguidor quiso apaciguar las diferencias diciendo:
«Mahatma, debe usted saber que lord Irwin jamás toma una decisión sin rezar
antes». Gandhi reflexionó sobre lo oído unos minutos. Después dijo: «¿y por qué
cree usted que Dios lo aconseja mal por sistema?17».
15
Cfr. F.J. SHEED, Sociedad y sensatez, trad. esp. 2.ª ed., Barcelona 1976, p. 186.
16
No desconozco que bajo la expresión fundamentalismo se esconden realidades diver-
sas: no es lo mismo lo que se denomina fundamentalismo islámico, que el sentido originario del
término, derivado de una corriente surgida en el protestantismo norteamericano del siglo XIX,
la cual se pronunció contra el evolucionismo y la crítica bíblica y que, junto con la defensa de la
absoluta infalibilidad de la escritura, intentó proporcionar un fundamento cristiano contra am-
bos. Al moverse estas reflexiones en el área de la civilización occidental, es claro que me refiero al
sentido que la palabra tiene en su derivación de esta última corriente. Una corriente que considera
la Historia como una alternativa de catástrofe y salvación, en la cual un giro violento en el camino
ha de llevar de alguna forma a la humanidad a un nuevo cielo y una nueva tierra. En el fondo es
una impaciencia histórica la que los mueve, una impaciencia que no cree en perfeccionamientos
progresivos, sino en soluciones totales: de ahí que, muchas veces, rechacen toda complicidad con
el poder establecido. Cfr. sobre este punto las observaciones de J. RATZINGER, Una mirada a Europa,
Madrid 1993, pp. 204-208.
17
Cit. por John KENNETH GALBRAITH, Con nombre propio, Madrid 2000, p. 106.
405
IV. TRES PODEROSAS FUENTES: LAS JURISPRUDENCIAS DE LA CORTE CONSTITUCIONAL
ITALIANA, DEL
TRIBUNAL CONSTITUCIONAL FEDERAL ALEMÁN Y DEL TRIBUNAL
SUPREMO FEDERAL DE ESTADOS UNIDOS
Aparte de la aportación doctrinal, la «moderación» del concepto y su ver-

sión «positiva» es un fruto tributario de tres poderosas fuentes: la jurisprudencia
de la Corte Constitucional italiana, del Tribunal Constitucional Federal alemán y
del Tribunal Supremo Federal de Estados Unidos. Corrientes que han venido a
converger en el Tribunal Europeo de Derechos Humanos.
Sinteticemos.
a) La sentencia 203/1989 de la Corte Constitucional italiana (posterior-
mente confirmada por otras) expresamente proyecta una actitud positiva de la
noción de laicidad, que «implica no indiferencia del estado ante las religiones sino
garantía del estado para la salvaguarda de la libertad religiosa»18.
b) Respecto al Tribunal Constitucional Federal de Alemania, la más re-
ciente decisión que conozco referida a la «neutralidad positiva» es el auto de 15
de marzo de 2007. En él se lee: «La obligada neutralidad religiosa e ideológica no
debe ser entendida como separación distanciadora en sentido estricto sino como
una actitud (o posicionamiento) abierta y omnicomprensiva de promoción de la
libertad religiosa en igual medida para todas las confesiones». Entre la doctrina
alemana, la defensa de la «positive trennung» (separación positiva) o «Wohlwo-
llende Neutralität» (neutralidad benevolente) es prácticamente común19.
c) En EE. UU. se ha dado una interesante evolución, por lo que me deten-
dré algo más. En general puede decirse que la jurisprudencia norteamericana
en relación con la neutralidad religiosa del estado se ha movido en torno a dos
posicionamientos: de un lado, el reconocimiento del fuerte papel jugado por la
religión y la tradición religiosa a lo largo de la historia de los Estados Unidos y,
de otro, el principio de que la intervención gubernamental en asuntos religiosos
18
Texto en «Giurisprudenza Costituzionale», 1989, i, fasc. 4, pp. 99 ss. sobre su repercu-
sión en los medios jurídicos, vid. I. GUERZONI, Considerazioni critiche sul «principio supremo» di
laicità dello stato alla luce dell’esperienza giuridica contemporanea, «Il dir. eccle.», i (1992), pp.
86 ss.
19
La Referencia oficial completa es: BverfG, 1 BvR 2780/06 vom 15.3.2007, Absatz-nr.
(1-49), en http://www.bverfg.de/entscheidungen/rk20070315_1bvr278006.html . De la abundante
bibliografía alemana, algunos de los autores más representativos son: K. SCHLAICH, Neutralität
als Verfassungsrechtliches Prinzip, Tübingen, 1972. a. Fr. v. CAMPENHAUSEN, Der heutige Verfas-
sungsstaat und die Religión, en J. LISTL / D. PIRSON, (Hrsg.), Handbuch des staatskirchenrechts der
Bundesrepublik Deutschland, Bd. 1, 2. aufl., Berlin, 1994, pp. 47 y ss., especialmente pp. 77-79. P.
Badura, das staatskirchenrecht als Gegenstand des verfassungsrechts. die verfassungsrechtlichen
Grundlagen des staatskirchenrechts, en J. LISTL / D. PIRSON, (Hrsg.), Handbuch des staatskirchen-
rechts der Bundesrepublik Deutschland, Bd. 1, 2. aufl., Berlin, 1994, pp. 211 y ss. a. HOLLERBACH,
Grundlagen des staatskirchenrechts, en J. ISENSEE / P. KIRCHHOF, (Hrsg.), Handbuch des staatsre-
chts der Bundesrepublik Deutschland, Bd. 6, 2. Aufl. 2001, § 138.
406
puede poner en peligro la misma libertad religiosa. esta conceptuación ha desem-
bocado en la sentencia Walz v. tax Commission20. En ella, pronunciándose sobre
la constitucionalidad de unas exenciones tributarias a favor de las propiedades
de unas confesiones religiosas que estaban afectas al culto religioso, el Tribu-
nal Supremo hablaría de interpretación de la neutralidad del Estado en términos
positivos, indicando que la neutralidad no puede ser concebida como una línea
absolutamente recta; esa rigidez podría frustrar el objetivo básico de la Primera
enmienda que estriba en asegurar que ninguna religión sea favorecida ni discrimi-
nada. El principio general deducible de estas disposiciones y de la doctrina senta-
da al respecto por el Tribunal Supremo es que no se puede tolerar la existencia de
confesiones religiosas oficiales como tampoco ningún tipo de interferencia estatal
en el ámbito de la religión. al margen, por tanto, de tales actos prohibidos, hay es-
pacio —concluye el tribunal— para una «neutralidad benevolente» que permite
el libre ejercicio de la religión sin respaldo y sin interferencias gubernamentales.
Finalmente, la cláusula de establecimiento contenida en el artículo de la
Constitución ha sido interpretada por el tribunal supremo en términos positivos
en la sentencia van Orden v. Perry, donde reputó constitucional el emplazamiento
de un monolito con una inscripción de los Diez Mandamientos en el campo del
Capitolio de Texas. En ella se afirma que el contenido de la Primera enmienda
debe ser entendido como un todo armónico, advirtiendo que la neutralidad reli-
giosa no puede configurarse de una manera tal que ponga en peligro la cláusula
de libre ejercicio21.
A la luz de esta doctrina, el Tribunal Supremo configura la neutralidad reli-
giosa como garantía para el libre ejercicio de la religión, marcando, de esta ma-
nera, un punto de referencia para precisar el verdadero significado de la cláusula
de establecimiento. De esta forma, y para asegurar el contenido de esa libertad, el
gobierno no puede ser «pro-secular» ni ciego a la religión22.
20
WALZ v. Tax Commission of New York City, 397 US 664, (1970).
21
Van Order v. Perry, 545 U.S. 677 (2005) un comentario de esta sentencia puede verse
en S. CAÑAMARES ARRIBAS, «Simbología religiosa y separación en los Estados Unidos de América:
la doctrina del Tribunal Supremo en la sentencia “van Orden v. Perry”» en Persona y Derecho, n.º
53 (2005), pp. 349-384.
22
La cita de una frase atribuida a Jefferson de que, entre las Iglesias y el Estado, existiría
un «muro de separación», ha de ser entendida en su exacto sentido. La realidad es que la idea del
«muro de separación» fue simplemente una gráfica expresión recogida en una nota de cortesía
enviada por Jefferson a los baptistas de Danbury. Nota escrita, por lo demás, catorce años después
de que la Primera enmienda fuera aprobada por el Congreso. Cfr. J.I. RUBIO, Hacia la primera li-
bertad, libertad religiosa en los EE.UU.: de las Colonias a la Corte Rehnquist, Pamplona 2011, pp.
113 ss. Cuando a veces algún tribunal de Estados Unidos la cita con cierta solemnidad, y algunos
intérpretes la jalean, no deja de suscitar perplejidad. Si se me permite el símil, es algo así como si el
Tribunal Constitucional español apoyara el núcleo argumental de una sentencia sobre laicidad del
Estado en una carta privada escrita por Manuel Azaña a los agustinos de El Escorial o por Manuel
Fraga —uno de los padres de la Constitución de 1978— a los canónigos de la catedral de Santiago
de Compostela.
407
V. EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPAÑOL Y EL TRIBUNAL DE DERECHOS HUMANOS
A su vez, esa caracterización positiva está igualmente influyendo en el Tri-

bunal Constitucional español. Por un lado, y según el TC23 «el art. 16.3 de la
Constitución… considera el componente religioso perceptible en la sociedad
española, y ordena a los poderes públicos mantener las consiguientes relaciones
de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones, introduciendo de
este modo una idea de aconfesionalidad o laicidad positiva» (STC 101/2004, de
2 de junio). Por otro24, la Constitución armoniza sin estridencias jurídicas una
estricta distinción entre Estado e Iglesias; y al mismo tiempo, una no menos
exigente cooperación de los poderes públicos con las confesiones religiosas.
Lo cual significa25 que el TC adopta una triple vertebración de la laicidad po-
sitiva como: a) actitud positiva del Estado respecto a las manifestaciones colectivas
de la libertad religiosa; b) atención del Estado al pluralismo de creencias existente
en la sociedad; y c) no obligación de asumir como propios los valores religiosos.
En lo que respecta al TEDH, este ha admitido que la laicidad puede coexis-
tir con una cooperación entre el Estado y las confesiones religiosas, incluso cuan-
do esa cooperación no se lleva a cabo de acuerdo con criterios estrictamente
igualitarios. El principio de igualdad (artículo 14 del Convenio europeo) debe
aplicarse rigurosamente a la libertad, pero no necesariamente a la cooperación.
Ni siquiera las situaciones de colaboración privilegiada entre el Estado y una de-
terminada iglesia, en forma de una velada confesionalidad del estado (como en
Grecia), o en forma de iglesias de estado (como en Iinglaterra o en algunos países
escandinavos), se han considerado contrarias al Convenio europeo. lo importante
—desde el punto de vista de la Corte— es que las relaciones de colaboración pri-
vilegiada no produzcan, como efecto secundario, ninguna restricción injustificada
a la libertad de actuar de que deben gozar el resto de los grupos e individuos en
cuestiones religiosas e ideológicas26.
En otras palabras, el artículo 9 del Convenio europeo tiene por finalidad
proporcionar una adecuada garantía del derecho a la libertad de religión y de
23
Cfr. Álex SEGLERS, La laicidad y sus matices, Granada 2005, p. 30.
24
Cfr. M. BLANCO, Libertad religiosa, laicidad y cooperación en el derecho eclesiástico, Gra-
nada 2008, p. 127.
25
Cfr. M. J. ROCA, «Laicidad del estado y garantías en el ejercicio de la libertad: dos caras
de la misma moneda», El Cronista, marzo 2009, pp. 44-51.
26
Sigo las apreciaciones de uno de los autores que con mayor rigor ha estudiado la doc-
trina de Estrasburgo sobre la libertad religiosa: J. MARTÍNEZ-TORRÓN, «Los límites a la libertad de
religión y de creencia en el Convenio Europeo de Derechos Humanos.» (Ri §400780), Revista Ge-
neral de Derecho Canónico y Eclesiástico del Estado, 2 (2003), pp. 46 ss, www.iustel.com. También:
Javier MARTINEZ-TORRON-Rafael NAVARRO-VALLS, «The Protection of Religious Freedom under the
european Convention on Human Rights», Revue générale de droit, v. 29, 1999, n. 3, pp. 308 ss.
Reproducido también por Helsinki Monitor, v. 9, n. 3, 1998, pp. 25-37.
408
creencia, pero no pretende establecer criterios uniformes para las relaciones igle-
sia-estado en los países miembros del Consejo de Europa, ni, aún menos, imponer
un forzoso secularismo. El telón de fondo de este planteamiento es la convicción
de que la actitud del Estado hacia la religión es una cuestión primordialmente
política, y es el resultado, en gran medida, de la tradición histórica y de las cir-
cunstancias sociales de cada país.
Por ello, en la reciente sentencia Lautsi27 se alerta frente a posiciones jurídi-
cas de un cierto «vandalismo cultural», que pretendieran arruinar «siglos de tra-
dición europea». Esto es, que incidieran en una suerte de «Alzheimer histórico»,
de amnesia ante las raíces culturales de los pueblos. La primera sentencia tendía
a que el TEDH sustituyera los hechos de la historia propia de una nación (en este
caso, sus raíces cristianas) por supuestos modelos éticos elaborados a miles de
kilómetros por un tribunal en un ejercicio de alquimia de laboratorio. Algo así
como convertir un órgano judicial en un parlamento, que es precisamente lo que
rechaza la sentencia definitiva de la Gran sala.
Es más, en casi todo el mundo se acepta con normalidad —piénsese en los
de- bates durante las últimas elecciones estadounidenses— que la religión y hablar
de religión, es importante en la vida social y política; no algo vergonzante que haya
que mantener en oscuros arcanos privados. Cuando Kennedy28 —dentro de unos
días se cumple medio siglo de su asesinato— concurrió a la Presidencia de EE.
UU. Contra Nixon no temía demasiado que su condición de católico se convirtiera
en un problema intelectualmente relevante. Lo que temía —y en parte se con-
firmó— es que las manipulaciones de sus adversarios políticos lo transformaran
en una ominosa corriente de rencor subterráneo, haciéndole aparecer como un
hooligan de la política. Lo que alguien de su entorno llamó la ofensiva del «ma-
carthysmo religioso», que tiende a convertir en un leproso político al hombre con
determinadas convicciones.
Desde mi punto de vista el principio jurídico de laicidad (neutralidad o
aconfesionalidad) está estrechamente unido al de cooperación. Este modaliza la
laicidad, dándole su específico perfil. El art. 16 de la CE por eso da un doble man-
dato constitucional a los poderes públicos: que mantengan relaciones y que estas
sean de cooperación. Huye, pues, de que los protagonistas de la relación (Estado/
Iglesias) se transformen en mónadas insolidarias o practiquen formas extremas de
parasitismos mutuos y beneficiosos29.
27
Grande Chambre, Affaire Lautsi et autres c. italie (requête.30814/06), Strasbourg, 18
mars 2011.
28
Cfr. R. NAVARRO-VALLS, «La “cuestión religiosa” en las elecciones presidenciales america-
nas», El Cronista, enero 2009, p. 13.
29
Cfr. J. VILADRICH, Los principios informadores del Derecho eclesiástico del Estado español,
en J. M. GONZÁLEZ DEL VALLE, P. LOMBARDÍA, M. LÓPEZ ALARCÓN, R. NAVARRO-VALLS y P. J. VILA-
DRICH, Derecho eclesiástico del Estado español, Eunsa, Pamplona 1980 (1.ª ed.), pp. 211-317.
409
VI. UN SISTEMA DE FRONTERA
Nuestro derecho constitucional en esta materia es un sistema de frontera.

ante los inevitables conflictos fronterizos huye de dos actitudes históricamente
letales: la tentación del Estado de desembarazarse totalmente de la religión, en-
cerrarla en el gueto de la privatización; o, al contrario, la tentación del poder
religioso de sofocar la imprescindible autonomía del poder político. Por eso la
Constitución estableció un punto de equilibrio entre la neutralidad radical y la
sospechosa camaradería. Entendió que si no elegía la vía del conflicto como nor-
ma, había de escoger la vía de la colaboración como sistema...
La misión del estado laico, entiendo, es custodiar un «libre mercado de ideas
y religiones», renunciando a un intervencionismo dirigido a modificar el panora-
ma sociológico real con la pretensión de construir un arquetípico pluralismo. La
intervención estatal «no puede ir más allá de lo que demanda la protección del
“consumidor” en el ámbito religioso (a semejanza de lo que ocurre en el ámbito
económico): es decir, una actuación positiva encaminada a evitar la formación de
monopolios que impidan la vitalidad de pequeños grupos, y también a eliminar,
en lo posible, el riesgo de fraude por parte de grupos pseudo-religiosos»30. Creo,
además, que este punto de vista es el más congruente con la redacción del artícu-
lo 16.3 de nuestra Constitución.
Cabe proponer la noción de lo que se ha llamado «espacio público civil».
esta lleva a comprender que la vida pública es una plaza abierta donde cualquier
ciudadano puede ejercer la libertad de pensamiento, de conciencia y de religión
en un clima de respeto por los demás y de servicio al bien común. La idea del
«espacio público civil» —que ha nacido en Norteamérica— entronca con la Pri-
mera enmienda a la Constitución de EE. UU., que prohíbe el estado confesional
y garantiza el libre ejercicio de la religión. O sea, ni «espacio público sagrado»,
donde el monopolio de una religión acaba excluyendo a las demás, ni «espacio
público vacío», donde las creencias secularistas terminan imponiéndose a las
religiosas31.
La realización del pluralismo no puede consistir en la promoción de un
«mercado ideológico» preconcebido, «sino más bien en garantizar que las fuer-
zas sociales puedan desarrollarse libremente según su propia vitalidad, dentro
de un marco de ideas y religiones que indudablemente responde a la trayectoria
histórica de un país»32.
30
J. MARTÍNEZ-TORRÓN, Religión, derecho y sociedad, Granada 1999, p. 187.
31
Cfr. O. GUINNESS, The Global Public Square: Religious Freedom and the Making of a
World Safe for Diversity, IVP Books, 2013, cit. por J. MESEGUER, La libertad religiosa enriquece el
espacio público, ACePrensa, 22 oct. 2013.
32
J. MARTÍNEZ-TORRÓN, Religión, derecho y sociedad, Granada 1999, p. 188.
410
VII. EL «NÚCLEO DURO» DE LAS RELACIONES ENTRE EL ESTADO Y LAS IGLESIAS
Para prevenir este peligro es necesario, ante todo, redescubrir la verdadera

laicidad e instar a los Estados a que «corran el peligro de la libertad» en sus
relaciones con las Iglesias. Por lo menos en la misma medida en que las Iglesias
—en especial la católica— han sabido, frente a los Estados, correr idéntico riesgo.
Pero, sobre todo, debe elaborarse una noción de tolerancia para la que no sea
intolerable la acción de los ciudadanos con convicciones.
Sin embargo, para llegar a este «núcleo duro» de lo que deben ser hoy las
relaciones Iglesias-Estado —que necesariamente pasa por la libertad religiosa—
todavía se dan retrocesos y ambigüedades, conflictos e incomprensiones sobre el
modo de entender el bien común por uno u otro poder. Como advierte Neuhaus33,
estos conflictos no necesariamente serán letales o autodestructivos si se respetan
las siguientes reglas de juego: a) la soberanía del Estado y del ámbito político
deben ser definidas cuidadosamente, de modo que los temas más profundos, en
torno a los que con frecuencia los hombres litigan ideológicamente, queden más
allá de sus propios fines. Lo que supone una revitalización de las instituciones
mediadoras; b) el proceso político debe quedar abierto a los ciudadanos de todas
las convicciones, «sin premios ni castigos basados en las convicciones religiosas, o
en la falta de ellas»; c) las Iglesias deben reconocer los límites de sus competencias
en la vida política y económica, orientando a sus fieles para que ellos sean los que
actúen en la plaza pública.
33
R.J. NEUHAUS, Church and State in the New Society, actas del simposio «Política y ética en
la sociedad del 2000», Roma 27-28 febrero 1997, (texto provisional pro manuscripto).
411
EL CONCEPTO PLURAL DE ERROR
EN EL DERECHO PÚBLICO1
PRESENTACIÓ
per
President de l’Acadèmia de J. i L. de Catalunya
L’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya celebra una més

—es tracta ja de la cinquena— de les seves sessions obertes. Avui actua com a
Ponent el president de la «Real Academia Asturiana de Jurisprudencia y Legis-
lación» i catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat d’Oviedo, Excel-
lentíssim Sr. Leopoldo Tolivar Alas, sobre un tema de molt interès: «El concepto
plural de error en el Derecho Público».
Moltes són les raons que justifiquen aquesta sessió. En primer terme, és la
primera en la qual es tracta d’un tema fonamentalment de dret administratiu.
Les anteriors ho foren sobre el secret de les comunicacions entre advocat i client,
sobre arbitratge, sobre productes financers i sobre el principi de laïcitat. També
que, per primera vegada, intervé com a Ponent el President d’una de les Acadè-
mies de Jurisprudència i Legislació d’alguna de les Comunitats autònomes d’Es-
panya, en concret la d’Astúries.
1
Aquesta sessió oberta va tenir efecte a la Sala de l’Acadèmia de l’ I.C.A.B. el dia 27 de
maig de 2014. Assistiren les acadèmiques senyores Maria Eugènia Alegret Burgués i Maria José
Magaldi Paternostro i els acadèmics senyors, Elias Campo Villegas, Joan Córdoba Roda, Antoni
Cumella Gaminde, Joan Egea Fernández, Antoni de P. Escura Villuela, Tomàs Giménez Duart,
Josep-D. Guàrdia Canela, Agustín Luna Serrano, Josep-J. Pintó Ruiz, Francesc Tusquets Trias de
Bes i Eudald Vendrell Ferrer. Ocuparen la Mesa presidencial junt al President de l’Acadèmia el
Ponent Leopoldo Tolivar Alas, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Miquel-
Àngel Gimeno Jubero, el president del Consell de Garanties Estatutàries i acadèmic Sr. Egea, la
vicedegana de l’ICAB, Rosa Ma. Barberà Ramos, el director general de Dret i d’Entitats Jurídiques
del Departament de Justícia de la Generalitat, Santiago Ballester Muñoz i els senyors i senyores
Eliseo Aja Fernández, Susana Casañ Navarro, Jorge Colmeiro de las Cuevas, José Esteve Pardo,
Tomàs Font Llovet, Cristina Gómez Nebrera, Javier Junceda Moreno, José Maria Macias Castaño,
Oriol Mir Puigpelat, Josep Ma. Moltó Darner, Belén Noguera de la Muela, Assumpta Palau Mar-
ginet, Alberto Raventós Soler, Gemma Solanas Romero, Joaquín Tornos Mas, Joan-Manuel Trayter
Jiménez i Daniel Vázquez Albert. L’acte s’inicià amb una Presentació introductòria del president de
l’Acadèmia Sr. Guàrdia i la Ponència del Pfr. Tolivar Alas. A continuació tingué efecte un col·loqui
entre els assistents, en el que van participar els senyors Pintó, Córdoba, Macias, Font i Mir.
413
Tal i com és habitual en aquestes sessions obertes, estan presents, a més dels
Acadèmics de número que han pogut assistir, tota una sèrie d’invitats que ens ho-
noren amb la seva assistència. Autoritats del món jurídic i entre elles el President
del TSJC, el President del Consell de Garanties Estatutàries, la Vicedegana de
l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona que representa el Degà i el Director
General de Dret i d’Entitats Jurídiques que representa el Conseller de Justícia.
Magistrats, Catedràtics d’Universitat de la mateixa especialitat o similar que el
Ponent, membres de la Junta de Govern del Col·legi, Advocats, etc.
Tots ells per la seva funció representativa, per la seva activitat professional o
pel seu interès en la matèria, ens poden aportar, si ho estimen oportú, comentaris
brillants que complementin, a l’hora del col·loqui, la ponència.
* * *
Hoy contamos, como decía, con la presencia del presidente de la «Real Aca-
demia Asturiana de Jurisprudencia y Legislación», el profesor Leopoldo Tolivar
Alas.
Nació en Oviedo en 1955. Se licenció en su Universidad, con Premio Extra-
ordinario, en 1977. Es doctor en Derecho por la Universidad de Bolonia (1980) y
por la Universidad de Oviedo (1982) con las máximas calificaciones.
Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad de Murcia
(29.09.1987) pasó luego a la de León (1989) donde fue Decano de la Facultad de
Ciencias Económicas y Empresariales y a la de Oviedo en 1992, en la que ha sido
Secretario general y Secretario del Consejo social y a cuya historia ha dedicado
diversos trabajos.
Presidente de la Real Academia Asturiana de Jurisprudencia desde 2010
donde substituyó a José-Luis Pérez de Castro con el que iniciamos la andadura
de la Conferencia de Academias Jurídicas Iberoamericanas. Es también miembro
numerario del Real Instituto de Estudios Asturianos desde 2010.
Se ha ocupado de muchos aspectos relativos al mundo local y a su régimen
jurídico y así presentó una brillante comunicación al VIII Congreso de Acade-
mias Iberoamericanas de Ciencias Jurídicas y Sociales celebrado en Santiago de
Chile, los días 22-24 noviembre 2012, con el título «El Consejo abierto, una forma
de democracia directa, amenazada por las reformas del régimen local en España».
Tuve la oportunidad de oírle en directo y puedo asegurar que causó un muy po-
sitivo impacto.
En esta materia comparte su inquietud teórica con la experiencia práctica y
así ha sido dos veces candidato a la Alcaldia de Oviedo, figurando en la cabecera
de las listas del PSOE tras vencer en sendas elecciones primarias.
También ha dedicado su atención a las Comunidades Autónomas. En 1981
escribió una monografía sobre «El control del Estado sobre las Comunidades
414
Autónomas», con prólogo de Eduardo García de Enterría. Desde 1989 colabora
con el «Institut de Dret Públic» de la Universidad de Barcelona. Y ha participado
en los conocidos Informes sobre las Comunidades Autónomas.
Se ha ocupado asimismo de temas de expropiación forzosa y de urbanismo.
De aguas. De derecho de la salud. Y de derecho mortuorio o funerario.
También ha publicado diversos artículos sobre temas lingüísticos en «Lletres
asturianes» y ha colaborado con la Academia de la Llingua asturiana. Ha escrito
libros de poesía, como el titulado: «Tiempo robado a la física: poemas». Igualmente
ha publicado trabajos sobre su bisabuelo Leopoldo Alas «Clarín» el autor —como
es sabido— de una las mejores novelas españolas del siglo XIX, «La Regenta».
* * *
El profesor Tolivar presentarà aquest vespre una ponència sobre «El con-
cepto plural de error en el Derecho Público». Ens parlarà doncs d’error i de dret
públic. La nostra Acadèmia històricament s’ha dedicat preferentment al conreu
del dret privat i específicament del dret civil de Catalunya. Cap matèria jurídica,
però, li és aliena i, entre elles el dret públic, i més des de que Catalunya disposa
d’un cos de dret públic molt extens i de gran qualitat. Algun dels autors del molt
utilitzat «Manual de Dret Públic de Catalunya» (Aja, Font, i Tornos) es troben avui
entre nosaltres.
Tractarà també de l’«error». Els privatistes, en tractar de l’error solem re-
cordar les paraules de Federico de Castro en el seu extraordinari llibre sobre «El
negocio jurídico» on afirma que el tractament de l’error en els negocis per part de
la doctrina al llarg del temps ha generat una extensa sensació de dubte i d’insa-
tisfacció que més aviat s’ha anat incrementant des de que GROCIO va advertir que
era matèria «perplexa satis», és a dir bastant confusa, en ella mateixa i a causa de
les discussions entre les diferents escoles jurídiques.
El professor TOLIVAR, segons ha tingut l’amabilitat d’avençar-me, insisteix
en aquesta mateixa línia, remarcant les nombroses figures de la distinció entre
error de fet i error de dret. Considera que el concepte d’error de dret elaborat
pel Tribunal Constitucional difereix notablement del que manté el Tribunal Su-
prem, especialment pel que fa a l’error judicial que dóna lloc a responsabilitat
patrimonial de l’Estat. També assenyala que sovint amb l’expressió «error de fet»,
s’efectuen referències a realitats ben diferents i que la distinció entre els aspectes
fàctics i jurídics de l’error no sempre és fàcil de discernir. Per tots aquests motius
entén que caldria una reformulació realista i ajustada al moment actual de la doc-
trina general de l’error i de les seves conseqüències, en el camp del Dret públic.
No obstant, evidentment no em correspon a mi desenvolupar aquestes idees.
Per aquesta tasca hem invitat al nostre ponent en la sessió d’avui.
Té, doncs, la paraula l’Excm. Sr. Leopoldo Tolivar Alas.
415
EL CONCEPTO PLURAL DE ERROR EN EL DERECHO
PÚBLICO
por
LEOPOLDO TOLIVAR ALAS
Catedrático de Derecho Administrativo
Presidente de la Real Academia Asturiana de Jurisprudencia
SUMARIO
I. La rigidez poco realista de la calificación del error

II. El error de hecho en los procedimientos administrativos y tributarios: orígenes y evolución
III. El error judicial
A) Introducción
B) Precisiones sobre el concepto y posición del Tribunal Constitucional
IV. Sugerencias conclusivas
I. LA RIGIDEZ POCO REALISTA DE LA CALIFICACIÓN DEL ERROR
El concepto de error y su tipología tienen, como es sabido, una antigüedad

que puede vincularse a la casuística y a los jurisconsultos del Derecho Romano.
La amplitud de sus contenidos y supuestos es originariamente aún más amplia
de lo que puede parecer si se tiene en cuenta que en Roma y en el Derecho
medieval europeo error e ignorantia son expresiones sinónimas. Aún lo son en
buena medida en el ordenamiento penal italiano. Error in negocio; in persona;
in substantia (el sexo de un esclavo); in quantitate, in qualitate y en los motivos
son algunos de los supuestos que analizaron los jurisconsultos romanos. La
voluntad interna debía primar sobre la voluntad afectada por la tara del error,
siempre que este fuera esencial; adjetivo fundamental pero, como tantos otros
posteriormente acuñados, de no fácil determinación en ocasiones. De ahí el
papel preponderante de la jurisprudencia a la hora de analizar, discernir y ca-
lificar cada caso por encima de la argumentación teórica. Porque el error —de
ahí su inicial aplicación al ámbito negocial— es contrario al consentimiento
(«nihil tam contrariun consensui quam error», «non videntur consentire qui
417
errant»)1. Pero no tardará en acuñarse, con una contraposición de fácil retenti-
va, la dualidad «de iuris et facti ignorantia», aún utilizada en nuestros tiempos y
tanto en el ámbito privado como en el público. Distinción terminológicamente
nítida pero con muchas limitaciones jurídicas. El ejemplo de error fáctico que
reproduce ESCRICHE2 del heredero que paga una supuesta deuda del causante,
realmente ya satisfecha, tiene innegable repercusión jurídica como pago de lo
indebido y enriquecimiento injusto y no es, en absoluto, asimilable a una confu-
sión material, nominal o numérica de un documento que carece de todo efecto
jurídico (si se designa al titular del órgano que ha de asumir una suplencia por
ausencia temporal de un cargo superior y se desliza en el acto que se publica un
error material en el nombre o un apellido del suplente es evidente que tal yerro
carece de trascendencia). Por tanto no todos los errores de hecho son similares
por más que la legislación medieval, por ejemplo la de Partidas, aún presente
en la Novísima Recopilación de 1805, se empeñara en distinguir modalidades
del error fáctico desde la perspectiva única del casuismo y no siempre de la
trascendencia del equívoco: error sobre la causa impulsiva o motivo particular;
sobre la causa principal y legal del contrato; sobre el cuerpo de la cosa que es
objeto de la convención; sobre la sustancia; sobre su nombre o calidades; sobre
su valor; sobre la naturaleza del negocio; sobre la persona…
El Derecho Público contemporáneo, con poco más de dos siglos a sus espal-
das, también acogió la doctrina del error, en algunos casos, como el contractual,
adaptando fácilmente la doctrina civil al estatus y prerrogativas de la Administra-
ción y, en otros, reformulándolo por completo. Téngase en cuenta que los errores
de los poderes públicos y la evolución de su reconocimiento van históricamente
parejos —caso de la responsabilidad patrimonial— al principio tan arraigado de
que el Príncipe —y luego el Estado— no puede equivocarse. Pero, también aquí,
hay errores mayores y menores sin perjuicio de la utilización de la misma termi-
nología para referirse a los graves y a los que en nada comprometen las esencias
histórico-filosóficas del poder.
En la disertación que pretendo realizar se pondrán de manifiesto las fisuras
de la distinción entre error de hecho y de derecho, con reminiscencias, como se
ha dicho, muy antiguas y amplia construcción dogmática previa a la codificación
y al Estado de Derecho.
Sin embargo, los destinatarios o víctimas del error, padecen el amasijo de
elucubraciones doctrinales y jurisprudenciales y, sin salir ya del derecho público,
observamos cómo el concepto de error que causa indefensión elaborado por el
Tribunal Constitucional difiere sustancialmente de la apreciación tan despropor-
1
Cfr. Joaquín ESCRICHE, Diccionario Razonado de Legislación y Jurisprudencia, E. Maille-
fert, París, 1863, págs. 634-637.
2
Ibidem.
418
cionadamente restringida que las distintas Salas del Tribunal Supremo han veni-
do manteniendo, al menos hasta entrada esta década, sobre el error judicial que
da pie al resarcimiento patrimonial.
Diversamente, una misma ley procedimental —como otras procesales—,
heredera de normas más antiguas, sigue utilizando la misma expresión —«error
de hecho»— para referirse a dos realidades jurídicas diametralmente dispares: la
errata que puede subsanarse o rectificarse en cualquier momento y la causa que
da lugar al complejísimo y extraordinario procedimiento del recurso de revisión.
Es obvio que dos situaciones tan dispares no debieran tener idéntica denomi-
nación cuando, además, en el segundo de los casos, lo fáctico y lo jurídico no
siempre se pueden deslindar con facilidad. Sin embargo, la jurisprudencia espa-
ñola de los primeros años de desarrollo constitucional, de la que aún existen ves-
tigios, mantiene la existencia de una frontera que marca, por ejemplo, la posible
fundamentación de un recurso de revisión por error de hecho, al partir de que
esta causa «incide en el plano de lo puramente fáctico, sin poner en cuestión el
tema del derecho aplicable», no siendo posible, «por lo tanto, aplicar la técnica
del error de hecho a cuestiones jurídicas, aunque estos hipotéticos errores sean
manifiestos y patentes». O, lo que es lo mismo, queda excluido de dicho recurso
extraordinario todo aquello que se refiera a cuestiones jurídicas, apreciación de
la trascendencia o alcance de los hechos indubitados, valoración de las pruebas,
interpretación de disposiciones legales y calificaciones que puedan establecerse»3.
Sólo los hechos tenidos en cuenta a la hora de dictar el acto recurrible y siempre
que en ellos se hubiera incurrido en manifiesto error.
En suma, me atreveré a abogar por una reformulación realista y ajustada al
presente de la doctrina general del error y sus consecuencias.
II. EL ERROR DE HECHO EN LOS PROCEDIMIENTOS ADMINISTRATIVOS

Y TRIBUTARIOS: ORÍGENES Y EVOLUCIÓN
El artículo 105.2 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, dispone que «las

Administraciones públicas podrán, asimismo, rectificar en cualquier momento,
de oficio o a instancia de los interesados, los errores materiales, de hecho o arit-
méticos existentes en sus actos». Este precepto —con la inclusión, ya admitida
por doctrina y jurisprudencia, de la instancia de los interesados— tiene, como se
dirá, su precedente inmediato en la legislación administrativa de 1957-1958 y el
3
Los entrecomillados pertenecen a J. A. SANTAMARÍA PASTOR y L. PAREJO ALFONSO, Derecho
Administrativo. La Jurisprudencia del Tribunal Supremo, C.E. Ramón Areces, Madrid, 1989, pág.
783, extractando la doctrina contenida en las SSTS de 4 de abril de 1999, 17 de junio de 1981, 28
de septiembre de 1984 y y 20 de marzo de 1985.
419
mediato en el artículo 6º del Reglamento de Procedimiento económico-adminis-
trativo, aprobado por Real Decreto de 29 de julio de 19244, del que se derivó una
amplísima casuística con la consiguiente interpretación jurisprudencial.
Este artículo 6 del Reglamento de 1924 es particularmente importante por
cuanto declaraba que,
«Cuando los contribuyentes se consideren con derecho a devolución

de cantidades ingresadas a la Hacienda pública, bien por duplicación de
pago o error de hecho, como la equivocación aritmética al liquidar o seña-
lamiento de tipo (…) podrán solicitar en la Delegación de Hacienda la de-
volución dentro del plazo de cinco años contados desde la fecha del ingreso
que se repute indebido.»
Y no menos interesante es su reforma, por Decreto de 2 de agosto de 1934,

ya que aparece por vez primera en nuestro ordenamiento el tríptico de error ma-
terial, de hecho y aritmético. Así, durante cinco años, permite instar la devolución
de lo indebidamente ingresado el reformado artículo 6 del Reglamento de Proce-
dimiento Administrativo en su versión republicana, por:
«…duplicación de pago o notorio error de hecho imputable a la Ad-

ministración o al contribuyente, como error material en la declaración tri-
butaria, equivocación aritmética al liquidar o señalamiento de tipo que no
corresponde.»
Aún en la actualidad, el artículo 13.3 del Reglamento general de desarrollo

de la Ley 58/2003, de 17 de diciembre, General Tributaria5, en materia de revi-
4
Artículo que sí preveía la rectificación a instancia del interesado y cuya redacción fue
modificada por Decreto de 2 de agosto de 1934.
5
El artículo 220 de la Ley General Tributaria (LGT), regula prolijamente no ya la suspen-
sión de la ejecución del acto sino la potestad para la rectificación de errores. En la línea de la Ley
30/1992, se prevé en el número 1, que «de oficio o a instancia del interesado», el órgano u organis-
mo que hubiera dictado el acto o la resolución de la reclamación rectifique en cualquier momento,
los errores materiales, de hecho o aritméticos, «siempre que no hubiera transcurrido el plazo de
prescripción», lo que parece acomodarse a la previsión limitativa del artículo 106 de la citada Ley
30/1992. Y añade la LGT que «en particular, se rectificarán por este procedimiento los actos y las
resoluciones de las reclamaciones económico-administrativas en los que se hubiera incurrido en
error de hecho que resulte de los propios documentos incorporados al expediente», así como que
«la resolución corregirá el error en la cuantía o en cualquier otro elemento del acto o resolución
que se rectifica». Se fija en el número 2 el plazo máximo para notificar resolución expresa, que
«será de seis meses desde que se presente la solicitud por el interesado o desde que se le notifique
el acuerdo de iniciación de oficio del procedimiento». El transcurso del plazo sin que se hubiera
notificado resolución expresa producirá los siguientes efectos: a) la caducidad del procedimiento
iniciado de oficio, sin que ello impida que pueda iniciarse de nuevo otro procedimiento con pos-
terioridad y b) la desestimación por silencio administrativo de la solicitud, si el procedimiento se
420
sión en vía administrativa, aprobado por Real Decreto 520/2005, de 13 de mayo,
prevé que
«Se podrá suspender la ejecución de los actos administrativos sin ne-

cesidad de aportar garantía cuando se aprecie que al dictarlo se ha podido
incurrir en error aritmético, material o de hecho.»
Es de destacar que la doctrina penal, desde hace décadas, ha abogado por

la eliminación de la disyuntiva error de hecho-error de derecho por las múltiples
confusiones y zonas concurrentes en las que la división, excesivamente teórica,
opera. Como es conocido, se viene prefiriendo hablar de error de tipo frente a
error de prohibición pese a que también existan aspectos fronterizos poco seguros.
Es más: como bien saben los procesalistas y los magistrados y letrados espe-
cializados en lo penal, la superación de la calificación «de hecho» del error que
da lugar a la infracción de ley susceptible de casación se produjo hace casi tres
décadas, en la reforma del artículo 849.2º de la Ley de Enjuiciamiento Criminal6,
que, desde la Ley 6/1985, de 27 marzo, se limita a señalar que:
«Cuando haya existido error en la apreciación de la prueba, basado en

documentos que obren en autos, que demuestren la equivocación del juzga-
dor sin resultar contradichos por otros elementos probatorios.»
Se dejó, por tanto, el error sin calificativo. Hechos infundados o no tipificados

ya figuraban en la redacción original de 1882, pero el legislador, deliberadamente,
no quiso oponer esta terminología a la de «error de derecho» que sí utilizó en el
precepto hasta en cuatro ocasiones. Fue también durante la Dictadura de Primo de
Rivera —como en el caso de la reglamentación económico-administrativa— cuan-
do se introdujo la referencia al «evidente error de hecho» mediante Real Decreto-
ley de 8 de septiembre de 1928; mantenido por la Ley de 28 de junio de 1933 y rati-
ficado en la redacción de la Ley de 16 de julio de 1949, que es la retocada en 1985.
Y por concordancia, aunque algo tardía, la Ley 21/1988, de 19 julio, también
aplicó la poda terminológica al artículo 855, que ahora simplemente señala que
«Cuando el recurrente se proponga fundar el recurso en el número 2º

del artículo 849, deberá designar, sin razonamiento alguno, los particulares
del documento que muestre el error en la apreciación de la prueba.»
hubiera iniciado a instancia del interesado. Las resoluciones que se dicten en este procedimiento
serán susceptibles de recurso de reposición y de reclamación económico-administrativa según el
número 3 de este artículo 220 LGT.
6
Aprobada por Real Decreto de 14 de septiembre de 1882.
421
Volviendo al Derecho Administrativo, la doctrina jurisprudencial la Sala
Tercera del Tribunal Supremo, plasmada, entre otras, en las Sentencias de 18 de
mayo de 1967, 24 de marzo de 1977, 15 y 31 de octubre y 16 de noviembre de
1984, 30 de mayo y 18 de septiembre de 1985, 31 de enero; 13 y 29 de marzo;
9 y 26 de octubre y 20 de diciembre de 1989, 27 de febrero de1990, 16 y 23 de
diciembre de 1991, 28 de septiembre de 1992 y 2 de junio de 1995, tiene estable-
cido que el error material o de hecho se caracteriza por ser ostensible, manifiesto
e indiscutible, implicando, por sí sólo, la evidencia del mismo, sin necesidad de
mayores razonamientos, y exteriorizándose «prima facie» por su sola contempla-
ción (frente al carácter de calificación jurídica, seguida de una declaración basada
en ella, que ostenta el error de derecho.
Por tanto, para poder aplicar el mecanismo procedimental de rectificación de
errores materiales o de hecho, se requiere que concurran, en esencia, las siguientes
circunstancias: 1) que se trate de simples equivocaciones elementales de nombres,
fechas, operaciones aritméticas, o transcripciones de documentos; 2) que el error se
aprecie teniendo en cuenta exclusivamente los datos del expediente administrativo
en el que se advierte; 3) que el error sea patente y claro, sin necesidad de acudir a
interpretaciones de normas jurídicas aplicables; 4) que no se proceda de oficio a la
revisión de actos administrativos firmes y consentidos; 5) que no se produzca una
alteración fundamental en el sentido del acto (pues no existe error material cuando
su apreciación implique un juicio valorativo o exija una operación de calificación
jurídica); 6) que no padezca la subsistencia del acto administrativo (es decir, que no
genere la anulación o revocación del mismo, en cuanto creador de derechos subje-
tivos, produciéndose uno nuevo sobre bases diferentes y sin las debidas garantías
para el afectado, pues el acto administrativo rectificador ha de mostrar idéntico
contenido dispositivo, sustantivo y resolutorio que el acto rectificado, sin que pueda
la Administración, so pretexto de su potestad rectificatoria de oficio, encubrir un a
auténtica revisión, porque ello entrañaría un «fraus legis» constitutivo de desviación
de poder); y, 7) que se aplique con un hondo criterio restrictivo.
El artículo 106 de la Ley 30/1992, como todos conocemos, introduce, pese
a la expresión «en cualquier momento» de los artículos 102, 105.1 y 105.2, unos
límites de la potestad de revisión:
«Las facultades de revisión no podrán ser ejercitadas cuando por pres-

cripción de acciones, por el tiempo transcurrido o por otras circunstancias,
su ejercicio resulte contrario a la equidad, a la buena fe, al derecho de los
particulares o a las leyes.»
Cabe preguntarse críticamente ¿qué es más preciso: «En cualquier momento

(…) declararán de oficio la nulidad» o «No podrán ser ejercitadas cuando (…)
por el tiempo transcurrido…»? La primera posibilidad equivale a siempre; es im-
422
precisa por indefinida pero no es incierta. La segunda es incierta, indeterminada e
insegura —aunque se diga que busca la seguridad jurídica— porque no cuantifica
el tiempo que debe transcurrir para no poder ejercitar las funciones revisoras,
revocatorias y rectificadoras.
Por tanto, legalidad versus seguridad jurídica. La sentencia del TS de 22 de
abril de 1971, entendió que esta limitación sólo afectaba a los actos anulables;
pero a partir de la STS de 29 de abril de 1974, ratificada el 11 de mayo de 1981
(hasta la fecha), se extiende a los nulos, «constituyendo un mentís a la regla quod
nullum est non potest tractus tempus convalescere.
Y lo cierto es que la CE no prioriza un principio sobre otro en el artículo
9.3. Es más: cita en primer término el de legalidad, reiterado, desde la perspectiva
administrativa, en los artículos 103.1 y 106.1.
Pero esta doctrina a la postre negadora de la revocación indefinida —inclui-
da la de los actos radicalmente nulos— puede verse en la doctrina consultiva y
no sólo jurisprudencial. Tal es el caso del Dictamen 256/2011, de 28 de julio, del
Consejo Consultivo del Principado de Asturias7.
Lo cierto es que en el constante abuso de la rectificación de errores materia-
les o de hecho, merecedor de algún tipo de recriminación personal por encima de
la mera consideración anulatoria del acto por «desviación de poder», ha llevado
en tiempos recientes desde a cambiar una condecoración otorgada a los miem-
bros de un colectivo —acto declarativo de derecho honorífico— para dejarla en
manos de la Carrera o Cuerpo de pertenencia8, a privar de la nacionalidad espa-
ñola, después de varias semanas, a quienes el BOE se la había reconocido9.
Aunque «error de hecho» no aparenta ser un concepto unívoco. El artículo
118 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre de Régimen Jurídico de las Adminis-
traciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común, señala, de forma
muy similar a lo que hacía el artículo 127 de la Ley de 17 de julio de 1958, aunque
privando del calificativo de manifiesto al error, que:
«Contra los actos firmes en vía administrativa podrá interponerse el re-

curso extraordinario de revisión ante el órgano administrativo que los dictó,
que también será el competente para su resolución, cuando concurra alguna
de las circunstancias siguientes:
7
Revisión de oficio de los Acuerdos del Pleno del Ayuntamiento de El Franco de 21 de
enero y 11 de febrero de 1947 sobre aprobación del Inventario Municipal e inclusión en el mis-
mo del monte denominado «Común o Sierra de la Veguina». http://www.ccasturias.es/Documen-
tos/2011/dictamen_0256-11.pdf
8
Corrección de errores, hecha por el Ministerio de Justicia, del Real Decreto 1746/2011,
de 25 de noviembre, en BOE de 6 de diciembre de 2011.
9
Resolución de la Dirección General de Registros y del Notariado del Ministerio de Justi-
cia, rectificando errores advertidos en la Resolución de 25 de enero de 2012, hecha en el BOE de
9 de abril de 2012.
423
1ª. Que al dictarlos se hubiera incurrido en error de hecho, que resulte
de los propios documentos incorporados al expediente (…)
2. El recurso extraordinario de revisión se interpondrá, cuando se trate
de la causa 1ª, dentro del plazo de cuatro años siguientes a la fecha de la
notificación de la resolución impugnada…»
Causa que no tiene, a diferencia de otras, continuidad o analogía en la regu-

lación de la revisión jurisdiccional, prevista en el artículo 102 de la Ley 29/1998,
de 13 de diciembre.
Jesús GONZÁLEZ PÉREZ10, al estudiar el recurso extraordinario de revisión,
que vincula históricamente al de nulidad de la Base 13 de la Ley de Procedimien-
to Administrativo de 19 de octubre de 1889, parece partir de que estamos ante
la misma noción cuando dice que «a error de hecho se refiere también el artículo
37, apartado segundo LRJ, al hablar de errores materiales y de hecho, y el artículo
111 LPA, al decir que en cualquier momento podrá la Administración rectificar los
errores materiales o de hecho y los aritméticos».
Sin embargo, en otro lugar, realiza una aclaración precisa y luminosa, al
señalar que no podía admitirse, en la interpretación de la legislación de 1958,
que los interesados no pudieran instar la rectificación del error de hecho con
base en que uno de los motivos del recurso de revisión sea el que se funda en la
misma expresión, porque, aunque «a primera vista sí parece una razón decisi-
va» ya que si en el recurso extraordinario el interesado solo «tiene un plazo de
cuatro años para instar la revisión (…) y solo por error manifiesto, ¿cómo va a
poder en cualquier momento instar un procedimiento de rectificación aun cuan-
do el error no sea manifiesto?». Pero, continúa GONZÁLEZ PÉREZ, el argumento
ofrece una mera validez aparente si se tiene «en cuenta la diferencia sustancial
entre una y otra vía». Y aquí ofrece la clave del diferente concepto o, al menos,
de los dispares efectos de lo que el legislador, posiblemente de forma no muy
afortunada, viene denominando, por respeto a una terminología milenaria, con
las mismas tres palabras: «el recurso de revisión no sólo persigue la rectificación
del error, sino la anulación del acto, a fin de que se dicte otro nuevo, en atención
a las razones invocadas en el recurso. De aquí que esta posibilidad se limite en
el tiempo y solo cuando se trate de error manifiesto». Por el contrario, el proce-
dimiento corrector «no tiene el alcance de anular el acto, se limita a una simple
rectificación; el acto subsistirá», aunque debidamente corregido el error en que
se hubiera incurrido11.
10
Los recursos administrativos y económico-administrativos, Civitas, Madrid, 1975 (3ª edi-
ción), pág. 300.
11
Jesús GONZÁLEZ PÉREZ, Comentarios a la Ley de Procedimiento Administrativo, Civitas,
Madrid, 1977, pág. 689.
424
Obsérvese, por cierto, cómo el artículo 37.2 de la Ley de Régimen Jurídico
de la Administración del Estado, de 195712, que limitaba la facultad rectifica-
dora a cuatro años, en sentido similar al del artículo 105.2 de la vigente Ley
30/1992, donde se usan comas, pareció querer diferenciar con una copulativa
los errores materiales y los de hecho, en tanto que la antigua ley procedimental
de 1958 usaba una disyuntiva en función gramatical de equivalencia —«mate-
riales o de hecho»— y posteriormente, diferenciaba de estos los errores arit-
méticos.
A propósito de la aclaración de sentencias, el artículo 267 de la Ley Orgánica
6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial otorga esta misma facultad correctora a
jueces y tribunales: «los errores materiales manifiestos y los aritméticos en que in-
curran las resoluciones judiciales podrán ser rectificados en cualquier momento».
El calificativo de manifiesto proviene de la Ley de Procedimiento Administrativo
de 1958, vigente el momento de promulgarse la ley orgánica del tercer poder, ya
que no figuraba en el artículo 695 de la LOPJ de 15 de septiembre de 1870. Como
luego se dirá, la Ley Orgánica 6/1985, acertadamente, omite la expresión «errores
de hecho».
En lo tocante a la rectificación de errores advertidos en los actos materialmen-
te administrativos del gobierno de la magistratura, el artículo 642.113 de dicha Ley
Orgánica prevé que «en todo cuanto no se hallare previsto en esta Ley Orgánica y
en los Reglamentos del Consejo General del Poder Judicial, se observarán, en mate-
ria de procedimiento, recursos y forma de los actos del Consejo General del Poder
Judicial, en cuanto sean aplicables, las disposiciones de la Ley de Régimen Jurídico
de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común, sin
que, en ningún caso, sea necesaria la intervención del Consejo de Estado».
III. EL ERROR JUDICIAL
A) Introducción
La redacción limitativa del artículo 121 de la Constitución tiene, no obs-

tante, meritorios precedentes históricos, estudiados por Luis MARTÍN REBOLLO14.
Tal es el caso de lo previsto en el artículo 179 del Código Penal de 182215 para
12
Decreto aprobatorio del texto refundido de 26 de julio de 1957.
13
Numeración y redacción dada por la Ley Orgánica 4/2013, de 28 de junio, de reforma
del Consejo General del Poder Judicial, por la que se modifica la Ley Orgánica 6/1985, de 1 de
julio, del Poder Judicial.
14
En Jueces y responsabilidad del Estado, cit. págs. 87-118.
15
Para calibrar la trascendencia efectiva de este Cuerpo legal y sus novedades, véase el
interesante trabajo de José Luis BERMEJO CABRERO, «Sobre la entrada en vigor del Código Penal de
1822», Anuario de Historia del Derecho Español, nº 66, 1996, págs. 967-972.
425
quien, tras haber sufrido un procedimiento criminal, «fuese declarado absolu-
tamente inocente del delito o culpa sobre el que se hubiere procedido». En ese
caso, el Cuerpo punitivo del trienio liberal16 disponía la inmediata y completa
indemnización «de todos los daños y perjuicios que hubiere sufrido en su per-
sona, reputación y bienes», sin exigencia de costas ni gasto alguno17. Indemni-
zación por cuenta del Estado, si el procedimiento se había iniciado de oficio y
a cargo del juez si este había obrado con malicia o culpa. Si el proceso se había
incoado previa acusación particular, obviamente infundada en lo personal, el
débito resarcitorio se imputaba al acusador en exclusiva, salvo concurrencia o
cooperación del juez, por malicia negligencia o ignorancia, en cuyo caso magis-
trado y acusador respondían mancomunadamente18. La indemnización debía ser
«efectiva y capaz de compensar todos los daños, perjuicios y molestias sufridos
por el inocente» y aunque, de ordinario, sería de índole pecuniaria, cabía que se
supliera «con alguna honra o merced», según las circunstancias personales y el
tenor de la sentencia19.
Por Ley de 7 de agosto de 189920 se introdujo en la de Enjuiciamiento Crimi-
nal, sancionada el 22 de junio de 188221, una novedosa regulación del recurso de
revisión y se previó, de paso, la indemnización a los condenados en el orden penal
a los que, posteriormente, se declarara inocentes. En efecto, además de ampliarse
la causa 3ª del artículo 954 de la norma rituaria penal, relativo a dicho recurso
extraordinario, el artículo 3º de esta Ley, aprobada a iniciativa de Gumersindo de
AZCÁRATE22, añadía:
«Cuando en recurso de revisión se dicte sentencia absolutoria, los inte-

resados en ella o sus herederos tendrán derecho a las indemnizaciones civiles
a que hubiere lugar, según el derecho común, pudiendo obtener del Estado
la indemnización de los perjuicios sufridos por virtud de la sentencia anula-
16
«Decretado por las Cortes en 8 de junio, sancionado por el Rey y mandado promulgar
en 9 de julio de 1822».
17
El precepto continuaba, respecto al indemnizado: «Y si lo apeteciere se encargará de
representar sus veces en la demanda de indemnización un promotor fiscal, como si procediese
de oficio. Sin embargo, siempre que no haya alguna imposibilidad que lo estorbe, se hará la in-
demnización en la misma sentencia que declare absolutamente inocente al procesado. Si esto no
pudiese verificarse, se declarará y hará la indemnización por el orden prescrito en el código de
procedimientos». La importancia de este temprano precedente ya había sido advertido por Luis
JIMÉNEZ DE ASÚA, en su Tratado de Derecho Penal, Tomo I, 1ª edición, Losada, Buenos Aires, 1950.
18
Art. 180.
19
Art. 181.
20
Gaceta nº 227, de 15 de agosto de 1899. La Ley fue sancionada por la Reina Regente en
la ciudad de San Sebastián.
21
Gaceta nº 175, de 24 de junio de 1882, aunque fue promulgada por un específico Real
Decreto de 14 de septiembre del mismo año.
22
Era titular de la cartera de Gracia y Justicia Manuel Durán y Bas.
426
da, cuando el tribunal o juez sentenciador haya incurrido en responsabilidad
y no pueda hacerse efectiva.»
Se trataba de un reconocimiento limitado pues, como ha apreciado Luis

MARTÍN REBOLLO23, «sólo admitía la responsabilidad del Estado de forma subsi-
diaria (...) y previa existencia de condena al juez sentenciador» cuya insolvencia
era cubierta por la Hacienda Pública.
La cautelosa redacción anterior contrastaba con la que once años antes se
había impreso en el artículo 113 del Código Penal de la Marina de Guerra24,
donde se preveía que, los reos, o sus herederos, beneficiados por una decisión
absolutoria recaída en recurso de revisión, tendrían «derecho a obtener del Es-
tado», como responsable directo, «indemnización de los perjuicios que hayan
sufrido por virtud de la sentencia anulada». Redacción que importará, casi li-
teralmente, durante la Dictadura de Primo de Rivera, el artículo 196 del nuevo
Código Penal25.
En la II República, un proyecto elaborado durante el tercer Gobierno —pri-
mero constitucional—, pero aprobado ya durante el cuarto, se convirtió en la Ley
de 24 de junio de 193326, nuevamente sobre el recurso de revisión, que adicionó
un segundo párrafo, aún vigente, al artículo 960 de la Ley de Enjuiciamiento Cri-
minal, en el que literalmente se lee:
«Cuando en virtud de recurso de revisión se dicte sentencia absoluto-

ria, los interesados en ella o sus herederos tendrán derecho a las indemniza-
ciones civiles a que hubiere lugar según el derecho común, las cuales serán
satisfechas por el Estado, sin perjuicio del derecho de este de repetir contra
el Juez o Tribunal sentenciador que hubieren incurrido en responsabilidad
o contra la persona directamente declarada responsable o sus herederos.»
Redacción del máximo interés27, por la continuidad que ha tenido, por ge-
neralizar la responsabilidad directa del Estado —aún bajo la regulación de los
artículos 1902 y siguientes del Código Civil— y por prever las acciones de repe-
tición a favor del Estado. Máxime cuando el artículo 106 de la Constitución de 9
de diciembre de 1931 mantenía el estrecho concepto de la responsabilidad subsi-
23
Jueces y responsabilidad..., cit., pág. 89.
24
De 19 de agosto de 1888.
25
De 8 de septiembre de 1928.
26
Gaceta nº 181, de 30 de junio de 1933.
27
En la que se implica directamente el Ministro de Justicia, Álvaro de Albornoz y Liminia-
na, en la defensa del Proyecto en el Congreso, el 22 de junio de 1933, como ha examinado riguro-
samente L. MARTÍN REBOLLO (Jueces y responsabilidad..., cit., págs. 89-100). Albornoz desempeñó
esa cartera en el tercer gobierno republicano, del 16 de diciembre de 1931 al 12 de junio de 1933
y en el cuarto, que duraría hasta el 12 de septiembre de 1933.
427
diaria del Estado para hacer frente a las indemnizaciones procedentes en caso de
perjuicios generados «por error judicial o delito de los funcionarios judiciales en
el ejercicio de sus cargos»28.
B) Precisiones sobre el concepto29 y posición del Tribunal Constitucional
En el ordenamiento español el error judicial resarcible puede producirse en

cualquier tipo de proceso judicial, no existiendo ya la limitación histórica, aún
presente en normas de Derecho comparado, al orden penal y a las condenas de
personas ulteriormente declaradas inocentes.
Debemos, en primer término, recordar que el error judicial es una equi-
vocación o apartamiento de la realidad con trascendencia jurídica, lo que,
obviamente, deja al margen los errores materiales a los que se refiere el artí-
culo 267 LOPJ, cuando dispone, en sus números 1 y 3, que «los tribunales
no podrán variar las resoluciones que pronuncien después de firmadas, pero
sí aclarar algún concepto oscuro y rectificar cualquier error material de que
adolezcan (...) Los errores materiales manifiestos y los aritméticos30 en que
incurran las resoluciones judiciales podrán ser rectificados en cualquier mo-
mento».
Para que el error sea relevante, al menos desde la perspectiva de la con-
culcación del derecho a la tutela efectiva del artículo 24.1 CE, la jurispruden-
cia constitucional española viene exigiendo su carácter patente y procesalmente
irreparable, o lo que es lo mismo, advertido dicho error en el curso de un litigio,
debe hacerse constar por todos los medios de defensa que sean posibles31. Más
modernas decisiones del Tribunal Constitucional vienen sistematizando que, para
que el error judicial tenga la referida relevancia se requiere que el mismo sea: a)
imputable al órgano judicial; b) inmediatamente verificable de forma manifiesta,
flagrante e incontrovertible a partir de las resoluciones judiciales y c) determinan-
te de la decisión adoptada en tanto que soporte único o básico de la misma (SSTC
28
En la misma línea de lo dispuesto en el artículo 41 para los daños causados por los fun-
cionarios administrativos.
29
Véase Leopoldo TOLIVAR ALAS, «La adjetivación reductora del error judicial: ¿Un fraude
de Constitución?», Revista Española de Derecho Administrativo, Civitas, 2009, nº 142, 2009, págs.
203-223.
30
A diferencia del art. 105.2 y su precedente de 1958, la LOPJ, acertadamente, no habla de
los «errores de hecho» dada la ambigüedad del término y los efectos jurídicos que una alteración
fáctica puede encerrar, como lo evidencia la terminología, equívoca con la citada, del art. 118.1.1ª
de la propia LRJPAC, cuando contempla como motivo del recurso administrativo extraordinario
de revisión el que, al dictar un acto, «se hubiera incurrido en error de hecho que resulte de los
propios documentos incorporados al expediente».
31
Incluido el agotamiento de recursos. Véanse las SSTC 128/1989, de 17 de julio y
114/1990, de 21 de junio, que se remiten a otras decisiones anteriores.
428
26/2003, de 10 de febrero32; 213/200333, de 1 de diciembre; 159/200434, de 4 de
octubre o 176/2004, de 18 de octubre35).
Ese carácter patente se reitera, una vez más en la STC 11/2014, de 27 de
enero de 2014, donde puede leerse que
«Este Tribunal tiene declarado que el derecho a la tutela judicial efec-

tiva (art. 24.1 CE), desde la perspectiva del derecho a la obtención un res-
puesta en fundada en Derecho, exige que la respuesta jurisdiccional no sea
fruto de un error de hecho patente, ni de la arbitrariedad, ni se muestre
como manifiestamente irrazonable o exenta de fundamentación, dado que
en estos casos la aplicación de la legalidad sería solo una mera apariencia de
ejercicio de la justicia (STC 127/2013, de 3 de junio, FJ 3).»
Y en esta última sentencia, se explicita que,
«Como hemos recordado en la STC 64/2010 de 18 de octubre, FJ 3, el

derecho fundamental a la tutela judicial efectiva (art. 24.1 CE) no incluye un
32
En el FJ 4 de la misma puede leerse: «De lo expuesto se evidencia que al resolver el re-
curso de casación de la peticionaria de amparo el Tribunal Supremo no tuvo en cuenta, por haberlo
inadvertido, el contenido de la página núm. 2 del escrito de preparación del recurso de casación.
A la vista de las actuaciones no puede discutirse que la recurrente había presentado un escrito de
preparación de cuatro páginas, así como que su página núm. 2 estaba dedicada —de forma expresa
y puntualizada— a argumentar sobre determinados presupuestos de admisibilidad del recurso,
argumentación esta que fue la que se echa de menos y se da por omitida en la resolución judicial.
Estamos, pues, ante una percepción judicial contraria a la fuerza de los hechos, ante un error ma-
nifiesto, flagrante e incontrovertible. Tal error tiene una significación exclusivamente fáctica, como
quiera que se detecta inmediatamente y sin esfuerzo por cualquier intérprete, sin que sea menester
el apoyo en valoración o consideración jurídica alguna. Por otro lado, no existe el mínimo indicio
de que la parte haya contribuido al yerro con una conducta impropia, por lo que el error es exclusi-
vamente atribuible al órgano judicial, y, a tales efectos, resulta innecesaria mayor indagación o con-
jetura sobre las concretas circunstancias causales o coadyuvantes de la inadvertencia padecida...»
33
La sentencia, que al igual que la anteriormente citada otorga el amparo solicitado, tras re-
cordar la doctrina de que no existe un derecho al acierto judicial, añade en su FJ 4 que «la fundamen-
tación en Derecho sí conlleva la garantía de que la decisión no sea consecuencia de una aplicación
arbitraria de la legalidad, no resulte manifiestamente irrazonada o irrazonable o incurra en un error
patente ya que, en tal caso, la aplicación de la legalidad sería tan sólo una mera apariencia», lo que an-
teriormente se había declarado en las SSTC 147/1999, de 4 de agosto, FJ 3; 25/2000, de 31 de enero,
FJ 2; 87/2000,de 27 de marzo, FJ 3; 82/2001, de 26 de marzo, FJ 2; 221/2001, de 31 de octubre, FJ
6 y 55/2003, de 24 de marzo, FJ 6. Sobre la insuficiencia de motivación, el Tribunal recordará que ya
la STC 194/2003, de 27 de octubre, FJ 4, estableció que «para que el error patente tenga relevancia
constitucional es preciso, como este Tribunal tiene declarado en numerosas resoluciones, que: a) el
error no sea imputable a la negligencia de la parte, sino atribuible al órgano judicial; b) que se trate de
un error de hecho inmediatamente verificable de forma incontrovertible a partir de las resoluciones
judiciales; y, en fin, c) que sea un error determinante de la decisión adoptada, constituyendo el sopor-
te único o básico (ratio decidendi) de la resolución (SSTC 26/2003, de 10 de febrero, FJ 2; 59/2003,
de 24 de marzo, FJ 3; 79/2003, de 28 de abril, FJ 3; 92/2003, de 19 de mayo, FJ 4)».
34
FJ 12, sobre la doctrina del error patente.
35
FJ 2.
429
pretendido derecho al acierto judicial en la selección, interpretación y apli-
cación de las disposiciones legales, pero sí comprende, entre otras dimen-
siones, el derecho a obtener una resolución judicial motivada que, a su vez,
según la doctrina constitucional, presenta varias manifestaciones. Supone,
en primer lugar, que la resolución ha de estar suficientemente motivada, es
decir, contener los elementos y razones de juicio que permitan conocer cuá-
les han sido los criterios jurídicos que fundamentan la decisión; y en segundo
lugar, que la motivación debe contener una fundamentación en Derecho,
lo que conlleva la garantía de que la decisión no sea consecuencia de una
aplicación arbitraria de la legalidad, ni resulte manifiestamente irrazonable,
incursa en un error patente o en una evidente contradicción entre los funda-
mentos jurídicos, o entre estos y el fallo, ya que, en tal caso, la aplicación de
la legalidad sería tan sólo una mera apariencia»36.
Por otra parte debe recordarse que si bien del artículo 24.1 CE se infie-
re el derecho a una resolución motivada y razonable, el particular carece de un
derecho «al acierto del órgano judicial»37, por lo que no cualquier error otorga
derecho a indemnización, sobremanera si el mismo «no es fruto de una actuación
procesal incorrecta [partiendo de que el error judicial es] una secuela inevitable
del funcionamiento normal de la Justicia»38 y, por supuesto, si no origina daños
efectivos, individualizables y evaluables en términos económicos.
Terminológicamente, el Tribunal Constitucional se abona a las adjetivacio-
nes del error no de derecho, aunque con trascendencia jurídica que ya conocemos:
error material, y error de hecho o fáctico, aunque, en ocasiones, sólo utilice la
adjetivación de patente.
De error material habla la STC 90/2010, de 15 de noviembre de 2010, repro-
duciendo, a su vez, el FJ 2 de la STC 157/2009, de 29 de junio:
«Siendo el derecho de acceso a los recursos un derecho de configura-

ción legal, que por tanto encuentra su contenido y alcance en las condiciones
36
Se remite a la jurisprudencia contenida en las siguientes decisiones: SSTC 147/1999, de
4 de agosto, FJ 3; 25/2000, de 31 de enero, FJ 2; 87/2000, de 27 de marzo, FJ 3; 82/2001, de 26 de
marzo, FJ 2; 221/2001, de 31 de octubre, FJ 6; 55/2003, de 24 de marzo, FJ 6; 223/2005, de 12 de
septiembre, FJ 3; y 276/2006, de 25 de septiembre, FJ 2, «entre otras muchas».
37
STC 107/1994, de 11 de abril, F.J. nº 2. Esta sentencia, sin embargo corrige («al no existir
la vía judicial prevista a tal efecto» en el art. 53.2 CE) el error de la Sala de lo Social del Tribunal Su-
perior de Justicia de Madrid, otorgando el amparo y ordenando la retroacción de las actuaciones.
38
Dictamen del Consejo de Estado de 10 de julio de 1986, M.190, que añade que no todo
error judicial es el resultado de un funcionamiento anormal dela Administración de Justicia. El
error judicial sería, pues, «una secuela inevitable del funcionamiento normal y conforme a derecho
de la Justicia y en especial de la Justicia penal». En sentido similar, el Dictamen de 21 de julio de
1992, M. 96.
430
fijadas por cada una de las leyes procesales, el control que ha de ejercer el
Tribunal tiene un menor grado de intensidad que el que se derivaría del de-
recho de acceso a la jurisdicción (STC 122/2007, de 21 de mayo, FJ 4) (…)
Es a los Jueces y Tribunales, por lo tanto, a quienes corresponde determinar
cuáles son los requisitos y presupuestos que la ley exige para el acceso a los
recursos que establece, así como la verificación y control de su concurren-
cia en cada caso. El Tribunal Constitucional no puede entrar a enjuiciar la
corrección jurídica de las resoluciones judiciales que interpretan y aplican
las reglas procesales que regulan el acceso a los recursos, ya que, ni es una
última instancia judicial, ni su jurisdicción se extiende al control del acierto
de las decisiones adoptadas por los órganos judiciales…) El control de estas
resoluciones judiciales por la jurisdicción constitucional es meramente ex-
terno y debe limitarse a comprobar si tienen motivación y si han incurrido o
no en error material patente, en arbitrariedad o en manifiesta irrazonabilidad
lógica, evitando toda ponderación acerca de su corrección jurídica»39.
De error de hecho habla, por su parte, la STC 2/2013, de 14 de enero:
«…tal como hemos reiterado en numerosas Sentencias, procede recor-

dar que el derecho a la tutela judicial efectiva incluye el derecho a obtener
de los órganos judiciales una respuesta razonada y fundada en Derecho a las
pretensiones oportunamente deducidas por las partes y no rechazamos la
mayor o menor corrección jurídica de la resolución judicial (SSTC 61/1983,
de 11 de julio, FJ 3; 13/1987, de 5 de febrero, FJ 3; 248/2006, de 24 de
julio, FJ 4; 120/2009, de 18 de mayo, FJ 6; 133/2011, de 18 de julio, FJ 2 y
182/2011, de 21 de noviembre, FJ 3), siempre que lo razonado no esté incur-
so en arbitrariedad ni en error de hecho, que es nuestro canon para apreciar
defectos de motivación vulneradores del art. 24.1 CE.»
Al error fáctico con relevancia constitucional se refiere, antes de reconocer

el derecho del recurrente en amparo a «la tutela judicial efectiva sin indefensión»,
la STC 30/2014, de 24 de febrero de 2014:
«La queja sobre la existencia de un error con relevancia constitucional,

por ser inexacta la dirección en la que se realizó el único intento de notifi-
cación personal, también es tributaria de la necesaria diligencia del órgano
judicial, pues no se trata de un error fáctico autónomo que sea determinante
39
Se remite a las SSTC 258/2000, de 30 de octubre, FJ 2; 314/2005, de 12 de diciembre, FJ
3; 57/2006, de 27 de febrero, FJ 3 y 22/2007, de 12 de febrero, FJ 4.
431
de la resolución judicial adoptada, esto es, que constituya el soporte único
o ratio decidendi de la misma, sino que simplemente se dibuja como uno
de los muchos elementos que ponen de manifiesto la falta de cuidado del
órgano judicial en el supuesto que nos ocupa, al objeto de conseguir una
notificación personal que fuera efectiva (…) Aquel domicilio designado en
el contrato y que el órgano judicial no utilizó, pudo haber permitido la noti-
ficación personal al hoy recurrente. Igualmente, la reiteración de los intentos
de notificación en el domicilio que correspondía a la dirección del inmueble
arrendado podía haber ofrecido rendimiento, como lo prueba el hecho de
que, el día del lanzamiento, el recurrente sí estaba en dicho domicilio y, en
todo caso, podría haber dado lugar a percibir el error en los datos de la
dirección. En suma, el órgano judicial no agotó los medios que tenía a su
alcance para llevar a cabo una notificación personal.»
En fin, escuetamente a error patente alude la STC 8/2014, de 27 de enero

de 2014:
«Según reiterada y constante jurisprudencia de este Tribunal, ese dere-
cho implica, en primer lugar, también en relación con decisiones de naturale-
za procesal que obstaculicen una respuesta sustantiva a las pretensiones, que
la resolución esté motivada, es decir, que contenga los elementos y razones
de juicio que permitan conocer cuáles han sido los criterios jurídicos que fun-
damentan la decisión; y en segundo lugar, que la motivación exteriorice una
fundamentación en Derecho, en respuesta a la garantía de que la decisión no
sea consecuencia de una aplicación arbitraria de la legalidad, no resulte mani-
fiestamente irrazonada o irrazonable o incurra en un error patente, ya que, en
tal caso, la aplicación de la legalidad sería tan sólo una mera apariencia (entre
tantas otras, STC 183/2011, de 21 de noviembre, FJ 5, y las allí citadas).»
El Tribunal Constitucional, no obstante, no realiza declaraciones específicas

de error judicial a los efectos de poder, ulteriormente, instar una reclamación de
daños. Ni está entre los órganos judiciales competentes para ello40, ni su función,
cuando conoce del recurso de amparo respecto de decisiones de jueces y tribuna-
les, puede ir más allá de
«...concretar si se han violado derechos o libertades y se abstendrá de

cualquier otra consideración sobre la actuación de los órganos jurisdiccio-
nales41.»
40
Las Salas del TS a las que se refiere el art. 293.1.b) LOPJ.
41
Art. 54 de la Ley Orgánica 2/1979, de 3 de octubre, del Tribunal Constitucional.
432
Tal vez por ello, la jurisprudencia de las Salas de Tribunal Supremo (que
da por conocida, sin más, el Tribunal Constitucional en su STC 42/2010, de 26
de julio), viene manteniendo, a efectos del error judicial que puede dar lugar a
indemnización, una interpretación más exigente que la que el Tribunal Consti-
tucional ofrece a propósito del artículo 24.1 de la norma fundamental. En con-
creto, la Sala Tercera42 del Tribunal Supremo43, así como la Sala Especial de este
Tribunal del artículo 61 LOPJ vienen manifestando, con rigidez que un proceso,
como el declarativo del error, en que se combate una sentencia firme, no puede
configurarse como una tercera instancia, no bastando con alegar la existencia de
una incorrecta apreciación en la sentencia controvertida para, sin más, lograr la
declaración de que ésta ha incurrido en error judicial. Esta doctrina del Tribunal
Supremo, en la práctica común a todas sus Salas, ha perfilado el tipo de actuación
procesal susceptible de considerarse «error revisable».
a) Por su magnitud, sólo un error craso, evidente e injustificado puede dar
lugar a la declaración de error judicial, pues este procedimiento no es, en modo
alguno, como hemos visto, una nueva instancia en la que el recurrente pueda
insistir ante otro Tribunal con argumentos ya rechazados44.
b) El error judicial tampoco es un sucedáneo de un claudicante recurso de
casación, por lo que sólo cabe su apreciación cuando el correspondiente Tribunal
de Justicia haya actuado abiertamente fuera de los cauces legales, no pudiendo
ampararse en el mismo el ataque a conclusiones que no resulten ilógicas o irra-
cionales.
c) El error judicial es, por tanto, para el Tribunal Supremo, una equivoca-
ción manifiesta y palmaria en la fijación de los hechos45 o en la interpretación o
aplicación de la Ley o del Derecho, por basarse en normas derogadas, inexisten-
tes o entendidas fuera de toda razón o sentido46 y ha de dimanar de una resolu-
ción injusta o equivocada, viciada de un error indisculpable, patente, indubitado
e incontestable47.
El Tribunal Supremo llega a hablar, reduciendo el concepto de error ju-
dicial no sin un cierto punto de corporativismo defensivo, de una equivoca-
42
Sección Segunda.
43
Por su carácter sistematizador y didáctico, debe citarse la STS de 4 de octubre de 2006
(TOL1.002.249).
44
La STS, Sala Cuarta, de 4 de abril de 2007 (TOL1.073.523) reiterará que «este procedi-
miento no es, en modo alguno una nueva instancia, en la que el recurrente insiste ante otro Tribu-
nal, una vez más, en el criterio y posición que ya le fue desestimado y rechazado anteriormente».
45
Particularmente cuando el Tribunal en su decisión parte de hechos distintos de los ob-
jeto de debate en el proceso, como, entre otras muchas, señala la STS, Sala del art. 61 LOPJ, de 4
de enero de 2005 (TOL1.074.261).
46
STS, Sala Primera, de 17 de junio de 2004.
47
La STS, Sala Segunda, de 19 de diciembre de 2000, a buen seguro por una errata, dice
que el error ha de ser «controvertido y objetivo». A buen seguro pretende decir «incontrovertido».
433
ción manifiesta48 que haya provocado conclusiones fácticas o jurídicas ilógicas,
irracionales, insensatas, esperpénticas, extravagantes, disparatadas49 o absurdas,
que rompan la armonía del orden jurídico. Tal parece que más que un error,
exige un horror judicial. Porque, según esta exégesis restrictiva, no toda posi-
ble equivocación es susceptible de calificarse como error judicial, sino que esta
expresión ha de reservarse para supuestos especiales cualificados en los que se
advierta una desatención, desidia o falta de interés jurídico del juzgador, por
contradecir lo evidente o por incurrir en una aplicación del Derecho fundada
en normas inexistentes, pues el error judicial ha de ser manifiesto e, incluso,
grosero y flagrante; supuestos únicos que originarían, por el desorden institu-
cional que vendrían a evidenciar, el deber a cargo del Estado de indemnizar los
daños causados de forma directa y sin necesidad de declarar la culpabilidad del
juzgador.
Estas expresiones jurisprudenciales, como vemos, encierran ya un prejuicio
de la resarcibilidad de daños por el error, cuando no corresponde a las Salas del
Tribunal Supremo pronunciarse inicialmente sobre tal cuestión, sino, únicamen-
te, sobre si hubo o no error judicial. Están, por tanto, adelantándose a la aprecia-
ción del Consejo de Estado y del Ministerio de Justicia, como puede apreciarse
nítidamente en alguna de las escasas decisiones en que se estima una demanda de
error50, cuando no ordenando directa e indebidamente a la Administración que
indemnice51. Además, concluir que en ese caso la responsabilidad es directa del
Estado, amén de una obviedad, no deja de ser una conclusión secundaria, toda
vez que un juez desatento, desidioso, sin interés por el Derecho y que llega a con-
clusiones groseras, esperpénticas e irracionales aplicando derecho inexistente o
interpretado fuera de todo sentido podría ser un prevaricador52 o cuando menos
48
La decisión citada en la nota anterior, reiterando la doctrina de la Sala Cuarta, en senten-
cias de 16 de noviembre de 1990, 15 de febrero de 1993, 3 de junio 19 de julio, 4 de octubre, 9 y 10
de diciembre de 1999 y 24 de septiembre de 2003, otras muchas, afirma que «el error judicial a que
se refiere el artículo 121 CE y 293 LOPJ ha de dimanar de una resolución injusta y equivocada, vi-
ciada de un error patente, indubitado e incontestable, que haya provocado conclusiones fácticas o
jurídicas ilógicas e irracionales. Reiterándose en la sentencia de 5 de febrero de 1992 que para que
exista (...) es necesario que se haya dictado por un Juez o Tribunal una resolución manifiestamente
equivocada, incurriendo en un error patente, indubitado e incontestable. Y las sentencias de 5 de
mayo de 1997, 18 de marzo de 1996 y 23 de marzo de 1994, en la misma línea, mantienen que es
necesario que el error cometido sea craso o flagrante, es decir, que contradiga lo que es evidente en
los hechos o haga una aplicación insensata o absurda del derecho».
49
Auto de la Sala Segunda del TS de 29 de marzo de 2001.
50
La STS, Sala Primera, de 23 de noviembre de 2005, dirá en su Fundamento Tercero que
«el error cometido en el auto impugnado ha producido un daño real y efectivo al demandante...».
51
La STS, Sala Primera, de 22 de abril de 1996, llega a decir que las resoluciones comba-
tidas por los actores han «ocasionado unos perjuicios (…)de los que deben ser indemnizados a
cargo del Estado».
52
En cuyo caso, de ser condenado en vía penal, la sentencia podría ser objeto de recurso
de revisión conforme al artículo 102.1.d) de la Ley reguladora de la Jurisdicción Contencioso-
Administrativa.
434
alguien que actúa «con dolo o culpa grave»; situación esta que se configura como
excepcional en la regulación al respecto de la LOPJ53 y que el Tribunal Supremo
convierte en regla general del error resarcible, lo que, además, no parece la mejor
forma de avanzar hacia la objetivación de la responsabilidad.
Y también parece disfuncional esta vuelta de tuerca a la doctrina constitu-
cional sobre el error judicial patente. Para que un error, en tanto que manifesta-
ción del juzgador no ajustada a la realidad, pueda afectar al derecho a la tutela
judicial efectiva, el Tribunal Constitucional se viene limitando a exigir que concu-
rran en él ciertas características, pues, como resulta pacífico, no toda inexactitud
o equivocación del Juzgador tiene relevancia constitucional. Pero con constatar
su evidencia o notoriedad, que es ratio decidendi de la resolución54 y que es sólo
atribuible al órgano que la cometió, es decir, no imputable a la negligencia o mala
fe de la parte, parece más que suficiente. Además, no se trata de una equivocación
inocua55 sino de una decisión capaz de producir efectos negativos en la esfera
jurídica del ciudadano56.
A nuestro entender, con una simple interpretación gramatical del artículo
293.1 LOPJ, las Salas del Tribunal Supremo deberían limitarse a declarar si exis-
tió un error con similares criterios a los establecidos por el Tribunal Constitucio-
nal, sin extremar la rigidez interpretativa y sin prejuzgar, siquiera indirectamente,
si esos «efectos negativos en la esfera jurídica del ciudadano» van a ser merecedo-
res de indemnización, puesto que lo más que debe decir una sentencia declarativa
53
Art. 296.
54
De tal suerte que, comprobada su existencia, la fundamentación jurídica pierde el senti-
do y alcance que la justificaba y no puede conocerse cuál hubiese sido el sentido de la resolución
de no haberse incurrido en el error.
55
A propósito del «error inocuo», la STS, Sala Primera, de 7 de diciembre de 2006
(TOL1.023.019), prejuzgando, como es habitual, el carácter efectivo y por ende resarcible de
la lesión dirá que «la existencia del error no debe ser enjuiciada, a estos efectos, en abstracto,
cual si sólo se tratara de medir el acierto del Tribunal al resolver o la cualidad técnica de su resolu-
ción. Antes bien, como de la declaración del error resultan consecuencias para quien la pretende
y para el Estado, es necesario poner el mismo en relación con el daño que se dice consecuencia
de la equivocación, ya que, al fin, dicha declaración de error constituye un antecedente necesario
para obtener la indemnización por el daño con él causado». Ello lleva, en una suerte de «equi-
valencia de condiciones» a declarar la irrelevancia, pese a su constatación, de un error, porque el
resultado final no ha sido desacertado: «esa necesaria conexión entre error y daño que exige excluir
del ámbito de los artículos 292 y siguientes de la Ley Orgánica 6/1985 la equivocación intrascen-
dente o inocua, adquiere especial significado en los casos en que, siendo errónea la ratio decidendi
de una sentencia, el fallo de la misma resulta, pese a todo, correcto».
56
Un error potencial y suficientemente capaz de causar un daño; cosa distinta será acredi-
tar, en vía administrativa inicialmente, que lo ha producido de forma eficiente e individualizada.
Sobre la doctrina del error, véanse las SSTC 172/1985, de 16 de diciembre, FJ 7; 107/1987, de
25 de junio, FJ 1; 190/1990, de 26 de noviembre, FJ 3; 219/1993, de 30 de junio, FJ 4; 162/1995,
de 7 de noviembre, FJ 3; 63/1998, de 17 de marzo, FJ 2; 206/1999, de 8 de noviembre, FJ 4;
89/2000, de 27 de marzo, FJ 2; 169/2000, de 26 de junio, FJ 2; 281/2000, de 27 de noviembre, FJ
3; 287/2006, de 9 de octubre, FJ 2; 362/2006, de 18 de diciembre, FJ 2; 161/2007, de 2 de julio, FJ.
4 y 112/2008, de 29 septiembre, FJ 3.
435
de error judicial es que tal declaración se hace «sin perjuicio de los perjuicios que
puedan en su día quedar acreditados de forma efectiva»57.
Con la doctrina reseñada, mimética y de una cohesión sin fisuras para todas
las Salas del Tribunal Supremo58, no es de extrañar que, de las numerosísimas
demandas de declaración de error judicial que entran en el Registro General de
dicho órgano, sólo una minoría insignificante encuentre acogida a su pedimento.
Y, curiosamente, la práctica totalidad de esa minoría dulcifica enormemente los
duros adjetivos con que el Tribunal viene calificando al error para que alcance
la relevancia con que lo configura el artículo 121 CE. Así vemos cómo tan dura
terminología, propia casi de conductas delictivas o disciplinarias, se mitiga hasta
ser una «equivocación evidente y palmaria del sentido y finalidad de la acción
subrogatoria»59 o, simplemente, que «el juez de 1ª Instancia, al entender que de-
bía condenar en costas al demandado que (…) se hallaba al corriente del pago de
las rentas, incurrió en error judicial»60; o que «la sentencia cuestionada olvida el
contenido del artículo 53 del Estatuto de los Trabajadores (…) y tal error alcanza
virtualidad bastante para que prospere la reclamación (…) en consecuencia (…)
ha incurrido en error craso y palmario»61; o «la infracción de cosa juzgada (…)
existe y es evidente (…), es error craso y palmario (…) que no ha podido ser sub-
sanado en el marco del sistema judicial»62; o, en fin, «el Juzgado de Instrucción
(…) no debió devolver la suma previamente embargada (…) Al haber[la] devuel-
to indebidamente (…) procede la estimación de esta demanda»63. Es cierto que,
en alguna ocasión, el Tribunal Supremo constata el reconocimiento del error por
parte del propio juzgador en su informe64.
Sólo muy excepcionalmente, hallamos alguna decisión que, al constatar el
error judicial, se emplea con relativa dureza léxica. «Esta serie de resoluciones
en donde la desatención o la falta de interés jurídico resulta evidente, hasta el
57
Como, pese a la aparente redundancia, dice con toda corrección la STS, Sala Segunda,
de 10 de octubre de 2006.
58
La Sentencia de la Sala del art. 61 LOPJ, de 4 de enero de 2005 (TOL1.074.261), resu-
mirá su calificación doctrinal del error con estas palabras: «una resolución injusta o equivocada vi-
ciada por error patente o está basada en hechos distintos de aquellos que fueron objeto de debate.
En definitiva, si se trata de una resolución judicial fruto de una evidente desatención determinante,
en palabras de esta Sala, de una resolución absurda que rompe la armonía del Orden Jurídico».
59
STS, Sala Primera, de 19 de noviembre de 2002. Aunque también se dice en la misma
que la aplicación de la Ley fue «injustificada e irrazonable».
60
STS, Sala Primera, de 12 de enero de 1990.
61
STS, Sala Cuarta, de 13 de julio de 1999.
62
STS, Sala Cuarta, de 13 de noviembre de 1997.
63
STS, Sala Segunda, de 10 de octubre de 2006.
64
STS, Sala Cuarta, de 27 de abril de 2004. Queda acreditado que la decisión errónea no
aplicó un Convenio publicado en el Diario Oficial de una Comunidad Autónoma, entendiendo
que su conocimiento, pese a ser identificado por la parte, no afectaba al principio «iura novit cu-
ria», contrariando así la doctrina expuesta en la STC 151/1994, de 23 de mayo.
436
punto de haberse actuado fuera de los cauces legales»65, o «al no haber teni-
do en cuenta el juzgador estos límites legales (…) su resolución carece de toda
justificación desde el punto de vista del Derecho»66. En algún caso, el Tribunal
Supremo envuelve en guante de seda una crítica acerada, por ejemplo al señalar
que el «arbitrio judicial» no puede degradarse a «mera voluntad no gobernada
por la razón, sino por el apetito o capricho (…), porque la imparcialidad no es
un atributo de un cierto ser del juez, que le venga dado sin más, por razón de
investidura o carisma (…) y, así, lo denunciado no fue un simple error de cálculo
aritmético, sino, precisamente, de subsunción por la incorrecta aplicación de una
disposición ya no vigente»67.
Una más reciente decisión del Tribunal Supremo, de 22 de marzo de 2012,
parece, felizmente, rehuir esas exigencias léxicas extremas a la hora de reconocer
el error judicial:
«Por lo tanto, considerando por un lado que el Juzgado Central de lo

Contencioso-Administrativo nº 8 desestimó la demanda por considerar que
el recurrente infringió el artículo 36 del Real Decreto 13/1992 al circular
por el arcén, cuando lo cierto es que dicho artículo impone a los conducto-
res de ciclomotores la obligación de conducción por el mismo cuando fuera
transitable y suficiente, y considerando por otro lado que en ningún momen-
to la sentencia cuestiona que el arcén no reuniera dichas características de
transitabilidad y suficiencia, procede concluir que en el presente caso se ha
incurrido en error judicial y, consiguientemente, se ha producido un funcio-
namiento anormal de la Administración de Justicia, sin que tenga el recu-
rrente la obligación de soportarlo, al haber incurrido el Juzgado Central de lo
Contencioso-Administrativo nº 8 en una equivocación “manifiesta y palmaria
en la interpretación o aplicación de la Ley”, al efectuar una interpretación
del artículo 36 del Real Decreto 13/1992 entendida fuera de todo sentido.»
Los calificativos de «manifiesta y palmaria» de la equivocación, parecen más

que sobrados para otorgar una compensación, siendo también destacable —antes
aludimos a ello— la concurrencia en el texto de las dos figuras constitucionales:
«en el presente caso se ha incurrido en error judicial y, consiguientemente, se ha
producido un funcionamiento anormal de la Administración de Justicia».
Pero la declaración de error judicial también puede proceder de una senten-
cia dictada en recurso de revisión, como indica el artículo 293 LOPJ:
65
STS, Sala Primera, de 22 de abril de 1996.
66
STS, Sala Primera, de 23 de noviembre de 2005.
67
STS, Sala Segunda, de 5 de octubre de 2007.
437
«La reclamación de indemnización por causa de error deberá ir pre-
cedida de una decisión judicial que expresamente lo reconozca. Esta previa
decisión podrá resultar directamente de una sentencia dictada en virtud de
recurso de revisión...»
La doctrina, no obstante, es igual de rigurosa como puede apreciarse en la

STS de 15 de noviembre de 2012, Sección Primera de la Sala Tercera, desestima
recurso de revisión por error judicial:
«…En particular, esta Sala viene señalando con carácter general (por
todas, Sentencia de 3 de octubre de 2008), que “no toda posible equivoca-
ción es susceptible de conceptuarse como error judicial, sino que esta cali-
ficación ha de reservarse a supuestos especiales cualificados en los que se
advierta en la resolución judicial un error ‘craso’, ‘patente’, ‘indubitado’,
‘incontestable’, ‘flagrante’, que haya provocado “conclusiones fácticas o ju-
rídicas ilógicas, irracionales, esperpénticas o absurdas”. Y, en relación con el
error judicial en la interpretación o aplicación de la Ley, hemos señalado que
sólo cabe su apreciación cuando el órgano judicial ha “actuado abiertamente
fuera de los cauces legales”, realizando una “aplicación del derecho basada
en normas inexistentes o entendidas fuera de todo sentido” (…)
En todo caso, esta Sala ha dejado claro que no existe error judicial
“cuando el Tribunal mantiene un criterio racional y explicable dentro de las
normas de la hermenéutica jurídica”, “ni cuando se trate de interpretacio-
nes de la norma que, acertada o equivocadamente, obedezcan a un proceso
lógico”, o, dicho de otro modo, que no cabe atacar por este procedimiento
excepcional “conclusiones que no resulten ilógicas o irracionales”, dado que
«no es el desacierto lo que trata de corregir la declaración de error judicial,
sino la desatención, la desidia o la falta de interés jurídico, conceptos intro-
ductores de un factor de desorden, originador del deber, a cargo del Estado,
de indemnizar los daños causados directamente, sin necesidad de declarar
la culpabilidad del juzgador [en este sentido, entre muchas otras, véanse las
Sentencias de esta Sala y Sección de 27 de marzo de 2006, FD Primero; de
20 de junio de 2006, FD Primero; de 15 de enero de 2007 (FD Segundo; de
12 de marzo de 2007, FD Primero; de 30 de mayo de 2007, FD Tercero; de
14 de septiembre de 2007, FD Segundo; de 30 de abril de 2008, FD Cuarto;
y de 9 de julio de, FD Tercero].
Basta la mera lectura del escrito de demanda presentado para constatar
que no se imputa al Auto la aplicación de normas inexistentes o distintas de
las procedentes, sino que la recurrente simplemente expresa su disconfor-
midad con la conclusión que, a la vista de la normativa de aplicación (…),
alcanzó el Juzgado nº 1 de Valladolid (…) Pero, en la medida en que las
438
conclusiones alcanzadas por el citado Juzgado no pueden reputarse ilógicas,
irrazonables o absurdas, sino que, por el contrario, constituyen claramente
el resultado de un proceso mental razonado y acorde con las reglas del cri-
terio humano, aquéllas no pueden ser revisadas en el procedimiento de revi-
sión por error judicial, un proceso extraordinario en el que, como venimos
señalando, está vedado a este Alto Tribunal enjuiciar el acierto o desacierto
del órgano jurisdiccional al dictar su resolución, máxime teniendo en cuenta
que el requerimiento para subsanar…»
Parece elemental que si el constituyente hubiera querido reducir a la mínima

expresión los supuestos indemnizatorios por equivocación del órgano judicial se
habría valido del calificativo pertinente o establecido la distinción consiguien-
te. Pero no lo hizo. Y tampoco la Ley Orgánica del Poder Judicial68 y donde la
Constitución o la ley no distinguen tampoco debieran hacerlo sus aplicadores;
máxime cuando, corporativamente, son juez y parte. Una exégesis tan restrictiva
y, en suma, tan benévola para la carrera judicial como la practicada por el Tribu-
nal Supremo no parece, pues, compadecerse con la voluntad innovadora de los
redactores de la norma fundamental; más parece un fraude de Constitución.
No obstante —por todas la STS de11 de marzo de 2010 de la Sección Prime-
ra de la Sala Primera—69, el alto tribunal, a efectos del reconocimiento o negación
del error judicial, arrumba con la distinción entre error de derecho y de hecho, lo
que no deja de ser una muestra de realismo:
«El error judicial, fuente del derecho a obtener una indemnización que
reconoce a los perjudicados el artículo 121 CE , ha de tener la gravedad que
implícitamente exige el artículo 292.3 LOPJ (pues en él se establece que la
mera revocación o anulación de las resoluciones judiciales no presupone por
sí sola derecho a la indemnización) y que la jurisprudencia reclama (SSTS
de 25 de enero de 2006, 4 de abril de 2006, 31 de enero de 2006, 13 de di-
ciembre de 2007, 7 de mayo de 2007, 12 de diciembre de 2007, entre otras),
en consonancia con el carácter extraordinario de una institución mediante
la que se ordena el resarcimiento por el Estado de los daños causados por
68
Que, en su art. 292.1 se limita a decir que «la mera revocación o anulación de las resolu-
ciones judiciales no presupone por sí sola derecho a indemnización» y, en el art. 293.1, que «la re-
clamación por causa de error deberá ir precedida de una decisión judicial que expresamente lo re-
conozca». Si el legislador orgánico hubiera querido introducir alguna modulación o complemento
a la escueta literalidad del art. 121 CE, lo hubiera hecho como ocurrió a propósito de la específica
mención a la prisión preventiva indebida (art. 294 LOPJ). Pero las Cortes o no quisieron restringir
la referencia constitucional al error o no se sintieron facultadas para hacerlo. Curiosamente, los
Magistrados del Tribunal Supremo, «sometidos únicamente a la Constitución y al imperio de la
ley» (arts. 117.1 CE y 1 LOPJ), no han tenido reparo para ello.
69
Ponente Xiol Ríos.
439
una sentencia dictada en el ejercicio de la función jurisdiccional con fuerza
de cosa juzgada.
Por ello, de acuerdo con nuestra jurisprudencia, el error judicial debe cir-
cunscribirse a las decisiones de hecho o de Derecho que carecen manifiestamente
de justificación (SSTS de 26 de noviembre de 1996 y 8 de mayo de 2006), pues
admitir otros supuestos de error implicaría utilizar el trámite para reproducir
el debate sobre las pretensiones planteadas cual si se tratara de una nueva
instancia o de un recurso en detrimento de la fuerza de cosa juzgada de las
decisiones judiciales y de la independencia reconocida a los tribunales.
La solicitud de declaración de error judicial, en suma, exige no sola-
mente que se demuestre el desacierto de la resolución contra la que aquélla
se dirige, sino que ésta sea manifiestamente contraria al ordenamiento jurí-
dico o haya sido dictada con arbitrariedad.»
El Tribunal Constitucional no ha tenido ocasión —y no es fácil prever la

forma de llegar a ello— de abordar frontalmente la doctrina restrictiva del Tribu-
nal Supremo sobre el error judicial que, por ejemplo, cita como obiter en la STC
42/2010, de 26 de julio:
«…En suma, el Tribunal incurre efectivamente en error, al afirmar que

el recurrente no señaló, en su escrito de revisión, los documentos de que
derivaba el error de hecho en la resolución administrativa impugnada, pero
tal error judicial no reviste la intensidad exigida por nuestra jurisprudencia
como para sustentar la lesión constitucional denunciada, tanto por la excep-
cionalidad de la figura de la revisión administrativa —tasada y por motivos
limitados— como porque el Tribunal Superior de Justicia de Madrid —den-
tro de sus legítimas facultades jurisdiccionales— aprecia que el recurrente,
en su escrito solicitando dicha revisión, no cumplió la obligación de explici-
tar en qué modo del documento señalado resultaba la existencia de error de
hecho administrativo, centrando más bien dicho escrito en alegaciones pro-
pias de recursos ordinarios que en lograr la convicción del órgano resolutivo
sobre la concurrencia de la excepcionalidad habilitante de la revisión…»
No obstante, debe reseñarse que la última doctrina del Tribunal Supremo

—ya hemos citado una decisión de 2012—, viene corrigiendo o limitando la adje-
tivación múltiple y nada comedida que denunciamos hace unos años como fraude
de Constitución. Así, por ejemplo, en la STS, Sala 1ª, de 5 de mayo de 201470, se
afirma que:
70
Ponente Marín Castán.
440
«…Por más que los argumentos de la parte demandante para cuestionar
la valoración del inmueble -y por tanto, del litigio-contenida en la sentencia
de apelación puedan sustentarse en el ámbito del derecho urbanístico, este
dato no es determinante para concluir que la sentencia impugnada resulta
manifiestamente contraria al ordenamiento jurídico ni para afirmar que fue
dictada con arbitrariedad, presupuestos de la declaración del error judicial.»
Se habla, pues, de decisión errónea por contraria al ordenamiento y por

vulnerar el principio general constitucional (artículo 9.3) de la interdicción de la
arbitrariedad, lo que parece mucho más correcto que la retahíla de calificativos
denigrantes que, pese a blindar a jueces y magistrados, dejaban en muy mal lugar
a una carrera donde podían producirse tamaños atropellos.
Y también en la STS, Sala 1ª, de 2 de abril de 201471, que reconoce el error
judicial y adelanta que tiene efectos indemnizatorios72, se ratifica que
«La solicitud de declaración de error judicial, en suma, exige no sola-

mente que se demuestre el desacierto de la resolución contra la que aquélla
se dirige, sino que ésta sea manifiestamente contraria al ordenamiento jurí-
dico o haya sido dictada con arbitrariedad.»
Esta última sentencia se remite al texto de sentencia de la misma Sala, de

2 de marzo de 2011, que reproduce la «más reciente de 21 de enero de 2014»,
donde se manifiesta que
«El error judicial, fuente del derecho a obtener una indemnización que
reconoce a los perjudicados el artículo 121 de la CE, ha de tener la gravedad
que implícitamente exige el artículo 292.3 de la LOPJ (pues en él se esta-
blece que la mera revocación o anulación de las resoluciones judiciales no
presupone por sí sola derecho a la indemnización) y que la jurisprudencia
reclama73 (…)
Por ello, de acuerdo con nuestra jurisprudencia, el error judicial debe
circunscribirse a las decisiones de hecho o de Derecho que carecen manifies-
tamente de justificación (SSTS de 26 de noviembre de 1996 y 8 de mayo de
71
Ponente Seijas Quintana.
72
Contraria a adelantar en sentencia tal pronunciamiento, a mi entender de forma más
acertada, es la STS, Sala Segunda, de 10 de octubre de 2006, anteriormente reseñada. Y ello,
por una interpretación gramatical del artículo 293.1 LOPJ, que al decir que «la reclamación de
indemnización por causa de error deberá ir precedida de una decisión judicial que expresamente
lo reconozca», el «lo» se refiere al error y, evidentemente, no a la indemnización que es femenino.
73
Cita las SSTS de 25 de enero de 2006, 4 de abril de 2006, 31 de enero de 2006, 27 de
marzo de 2006, 13 de diciembre de 2007, 7 de mayo de 2007, y 12 de diciembre de 2007.
441
2006), pues admitir otros supuestos de error implicaría utilizar el trámite para
reproducir el debate sobre las pretensiones planteadas cual si se tratara de una
nueva instancia o de un recurso en detrimento de la fuerza de cosa juzgada de
las decisiones judiciales y de la independencia reconocida a los tribunales.»
Y es que, ciertamente, una cosa es que la revocación o anulación de una

sentencia —o un acto— no presuponga automáticamente derecho a indemni-
zación, que no exista derecho al acierto judicial ni está cubierto el resarcimiento
por funcionamiento normal de la justicia y otra cosa bien distinta es que un error
patente de un órgano judicial del que se deriva un daño efectivo, individualizado
y evaluable económicamente sólo sea indemnizado si se dan circunstancias esper-
pénticas de las que, en absoluto habla ni la Constitución ni la LOPJ. Basta, como
dice el último parágrafo transcrito, esa carencia manifiesta de justificación siendo,
además, irrelevante —y es otro acierto de la decisión— el que, en origen, el error
causante del daño sea de hecho o de derecho.
IV. SUGERENCIAS CONCLUSIVAS
—Deben aproximarse las ramas del ordenamiento, singularmente las referi-

das a derecho procesal y procedimental, en lo tocante al concepto del error.
—Particularmente, como hace años que ha hecho la doctrina penal, debe
abandonarse o reelaborarse la muchas veces insatisfactoria separación entre error
de hecho y error de derecho, por más que esté asentada desde el Derecho Roma-
no y sea conocida en todos los países y culturas jurídicas de su influencia.
—Debe utilizarse una terminología distinta o cuando menos una adjetiva-
ción que incida en la relevancia jurídica o en la alteración del contenido del acto,
para referirse a errores de hecho que son erratas inocuas y errores de hecho que
inciden decisivamente en los derechos e intereses de los particulares y/o com-
prometen a los poderes públicos hasta el punto de ser causa y fundamento de un
recurso extraordinario contra actos firmes.
—Sería oportuno establecer algún tipo de sanción personal, añadida a la
mera anulabilidad del acto para quienes, fraudulenta y encubiertamente, revisan
de oficio actos declarativos de derechos utilizando la vía espuria de la rectifica-
ción de errores materiales o de hecho.
—Debe rebajarse, por vía legal (la LOPJ) —aunque bastaría jurispruden-
cialmente— por no tener base constitucional, el grado de desmesura del error
judicial acomodándose a la doctrina del Tribunal Constitucional sobre el error de
derecho relevante a efectos de indefensión, siempre que la misma genere un daño
con los requisitos del artículo 139.2 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, al que
viene a remitirse el artículo 293.2 LOPJ.
442
Comunicacions
LA PROPIETAT TEMPORAL DE LA L.19/2015, DE 29-VII
per
FERRAN BADOSA COLL
Acadèmic electe
SUMARI
1a Part. Les propietats temporals en el dret català

I. La propietat temporal de la L.19/2015. Modalitat del dret de propietat o modalitat
de la propietat temporal o resoluble?
II. Les altres propietats temporals del Dret Civil Català. La llista de la L.19/2015. Els
criteris de la temporalitat
III. La temporalitat no s’aplica al dret de propietat sinó a la seva titularitat. La necessitat
de trobar-li un nou titular
IV. La nova «propietat temporal» de la L.19/2015 i la seva ubicació entre les altres
propietats temporals
V. La propietat «ad tempus» en Dret Romà
2a Part. La nova propietat temporal

VI. La temporalitat resultant del termini. El dret successiu
VII. L’objecte dels dos drets i la naturalesa del dret successiu
VIII. El títol d’adquisició de la propietat temporal també ho és del dret successiu. La
naturalesa dispositiva del negoci que crea el títol d’ambdós drets
IX. La propietat temporal. El seu contingut i la seva extinció
X. L’estatut del dret successiu. El trànsit del domini
Bibliografia
1a PART. LES PROPIETATS TEMPORALS EN EL DRET CATALÀ
I. La propietat temporal de la L.19/2015. Modalitat del dret de propietat o mo-

dalitat de la propietat temporal o resoluble?
La L.19/2015, de 29-VII presenta la propietat temporal com una institució

tipificada (Preàmb.I.4). En inserir-la en el Llibre Cinquè CCCat.Tít. IV («Del
dret de propietat») el Preàmbul diu que és una «forma» (Preàmb.I.1) o una
445
«modalitat» del dret de propietat en general (Preàmb.I.5.9), però també que és
una «modalitat de la propietat a termini» (Preàmb.I.4), se sobreentén que final.
És clar que les dues modalitats no signifiquen el mateix. La modalitat de
la «propietat» és una limitació del propi dret que estaria en contradicció amb
la perpetuïtat, en sentit de durada indefinida, que explícitament estableix l’art.
544-3 (i DT 4a Llibre Cinquè) i l’art. 464-3.2 (identificant la cosa amb la seva
propietat).
En canvi la modalitat de la «propietat a termini» significa que aquesta ja
està admesa en el CCCat. i que la propietat temporal només n’és la darrera vari-
ant. Aquest segon enfocament és el correcte i és el que segueix el Preàmb. I.6 en
enumerar les altres figures en què «la propietat temporal és present».
El problema és en el nom. La «propietat temporal» és un nom general,
manllevat de la propietat «ad tempus» en qualsevol de les seves variants, que
pot designar les nombroses situacions en què el dret de propietat té inicialment
la nota del temps limitat. No és una propietat especial sinó només un periode
en què la propietat està en titularitat temporal. Però la L.19/2015 ha convertit
aquest nom en un «nomen iuris» i l’ha assignat a la seva modalitat. Tanmateix
la L.19/2015 té la virtut d’haver posat de relleu que la propietat temporal, en
general, és una categoria present en el Dret Català. Una categoria que l’art. 547-
3.2 considera oberta a noves modalitats: «qualsevol altres situacions temporals
de la propietat».
II. Les altres propietats temporals del Dret Civil Català. La llista de la L.19/2015.
Els criteris de la temporalitat
El Preàmbul I.6 («la propietat temporal és present») enumera els següents

supòsits de propietat temporal. La resultant de la substitució fideïcomissària
(art. 426-1.1). La donació amb clàusula de reversió (art. 531-19). La «caracte-
rització originària dels censos com a propietat dividida» i, en particular el cens
emfitèutic. I el dret de superfície.
El Preàmbul I.7 parla de les clàusules amb «eficàcia real» emparentades
amb la propietat temporal contractual: la carta de gràcia annexa a la compra-
venda (art. 326 CDCC) i una insòlita «fiducia cum garantia».
Per la seva banda, l’art. 547-3.2 enumera el fideïcomís, la donació amb
clàusula de reversió, el dret de superfície «o qualsevol altres situacions tempo-
rals de la propietat».
II.1. Els dos criteris de la temporalitat

Les llistes anteriors mostren dos criteris de temporalitat. Els dos són, en
principi, aplicables a tots els drets patrimonials, però destaquen en la propietat
perquè és un dret perpetu o indefinit.
446
Un criteri és la temporalitat per limitació del títol adquisitiu de la propie-
tat. El límit resulta d’elements accidentals afegits al negoci d’atribució creador
del títol i que extingeixen la seva eficàcia. Aquests elements són la condició o el
termini «resolutoris» (arts. 423-12.2;427-13;531-16.2,-19.2.3) que determinen
una temporalitat respectivament incerta o certa. L’extinció de l’eficàcia del títol
adquisitiu comporta la necessitat de trobar un nou titular al dret. És el criteri
propi del fideïcomís (art. 426-1.1) tot i la bifrontalitat de la condició i el termini
(que planteja una qüestió que es troba a Dig,41-4-2.3 vid. DERNBURG: $ 106.n.8).
També ho és del pacte reversional afegit a la donació (art. 531-19). I també és el
criteri de la nova propietat temporal (art. 547-1). En el criteri de limitació per
elements accidentals la dada principal és el límit temporal de la titularitat de la
propietat que provoca, com a conseqüència, la necessitat de trobar-li un nou
titular.
El segon criteri de temporalitat és la resultant de l’exercici d’un dret po-
testatiu o de formació (art. 122-1) que disposa d’un dret de propietat aliè. Per
tant sempre és una temporalitat incerta. El seu exemple és la carta de gràcia
(art. 326 CDCC). En la carta de gràcia («instrumento gratiae redimendi medi-
ante») el venedor «es reserva» el dret de redimir o recuperar la cosa venuda (art.
326.1 CDCC). És un dret real limitat (art. 326.2) que grava la propietat venuda
(arts. 327 «propietat gravada») fent-la «resoluble» (com deia el precedent art.
326,3 CDCC.1960). En aquest segon criteri la dada principal és l’adquisició de
la propietat que és la que determina la resolució de la titularitat anterior. En ell
la qüestió del propietari posterior ja està resolta.
Els dos criteris, element accidental resolutori i dret potestatiu, donen una
propietat temporal o «resoluble». Atesos els dos criteris s’ha de concloure
que les llistes anteriors només són parcialment correctes. Hi manquen algunes
propietats temporals, hi sobren figures que no ho són i hi ha una figura mal
descrita.
II.2. Les mancances de les llistes

S’han de distingir els dos criteris
II.2.1. Pel que fa al primer criteri: la temporalitat per limitació del negoci
atributiu/títol adquisitiu hi manca la modalitat principal de propietat tempo-
ral del CCCat. És la del llegat sotmès a condició o termini «resolutoris», no
retroactius (art. 427-13). La temporalitat l’aporten l’efecte extintiu, resolutori,
d’aquests elements tant si és una condició, incerta, com un termini cert. La
peculiaritat és que aquest element accidental no sols afecta el títol atributiu
sinó també el dret atribuït convertint-se en «gravamen resolutori» seu (art. 427-
13.1.3) que és d’eficàcia real atès que es contraposa a «efectes obligacionals».
L’afectació resolutòria o extintiva és aplicable a les condicions i terminis resolu-
toris en general, independentment del negoci atributiu/títol adquisitiu als que
447
s’aposin (arts. 423-12.2; 427-13; 531-16.2,-19.2.3). A l’art. 531-19.3 reapareix el
«gravamen resolutori».
També s’ha d’incloure en aquesta llista el que és el model del pacte rever-
sional en la donació (remissió de l’art. 531-19.5). És el pacte de reversió afegit
a l’heretament (art. 431-27 «béns transmesos»), en realitat només als hereta-
ments simples i cumulatius (art. 431-19), que ha estrafet l’antiga classificació
en cumulatius i mixtos (art. 80 CCCat. art. 84 CS). El pacte afecta els béns
transmesos en donació particular o universal (art. 531-19.1.2 «tots els béns
presents de l’heretant»), tot i l’ambigüitat del CCCat. sobre l’admissibilitat de
la donació universal . Se l’exclou només en les donacions per causa de mort
(art. 432-2.1) i la silencia l’art. 532-4 que admet la donació, particular, d’una
universalitat.
II.2.2. Pel que fa al segon criteri, de l’exercici d’un dret potestatiu d’ad-
quisició com el de retracte, a les llistes hi manquen els drets d’adquisició (art.
568-1) que també són resolutoris de la propietat anterior (art. 568-2.2). Però
igualment hi manquen altres drets potestatius que, sense ser adquisitius, tam-
bé poden resoldre un dret. L’exercici de la facultat de disposar del bé donat
que es reserva el donant «resol la titularitat» del donatari (art. 531-20.2). El
mateix en la facultat de disposició de l’usufructuari sobre la plena propietat
(art. 561-21).
Als efectes de la resolució o extinció és irrellevant que no sigui un dret de
readquisició sinó d’atribució a tercer. Sempre hi ha una adquisició i, per tant,
un nou titular.
II.3. Les inclusions indegudes

De les llistes anteriors se n‘ha d’eliminar (Preàmb.I.7) les següents figu-
res. D’antuvi, la «fiducia cum garantia» en relació amb la compra de béns fi-
deïcomesos. Primerament la fidúcia és un negoci de transmissió de la propietat
(D’ORS:$$ 154,155) limitat per un «pactum fiduciae» que n’assenyala una fina-
litat limitada que pot comportar la restitució (DERNBURG:$ 656; KASER:$$ 9.III.2
c; 100.II.2). Segonament la preposició «cum» no es refereix a les finalitats sinó
a la persona amb qui es pacta (GAYO: II.60 «Sed cum fiducia contrahatur, aut
cum creditore, pignoris iure, aut cum creditore quo tutius nostrae res apud eum
essent...» on el «cum» ve imposat per «contrahatur»). Tercerament la paraula
garantia no és llatina sinó germànica (COROMINES: Veu Garantia). Finalment la
garantia no s’adiu amb articles com els 426-23.4,-50.
També s’ha d’excloure de les llistes el «dret de superfície» que hauria de
ser la propietat superficiària (de l’art. 564-1). El motiu és que la propietat super-
ficiària és l’efecte d’un dret real limitat, el dret de superfície, que és un dret de
durada temporal (art. 564-3.2 a). Això significa que un cop extingit el dret de
superfície la propietat superficiària s’extingeix amb ell (art. 564-6).
448
II.4. La correcció
Cal fer-la a la menció dels censos. La «caracterització originària dels censos
com a propietat dividida» i, en particular el cens emfitèutic s’ha de limitar a
aquest. Només en el cens emfitèutic «amb domini» hi havia «senyor directe»
(art. 297; arts. 303 ss. CDCC) i també «senyor útil» (art. 297 CDCC). Els arts.
299 2n.301 CDCC preveien el termini i la condició, no necessàriament contrac-
tuals, com a límit al seu caràcter legalment perpetu (arts. 316; 317 CDCC).
III. La temporalitat no s’aplica al dret de propietat sinó a la seva titularitat. La

necessitat de trobar-li un nou titular
La «propietat temporal» és expressiva però inexacta perquè el que és tem-

poral no és el dret sinó la seva titularitat. La diferència es mostra en els arts.
544-3 i 531-20.2.
III.1. Dret de propietat temporal o titularitat temporal del dret de propietat

El dret de propietat és l’estatut jurídic bàsic d’una cosa, material o immate-
rial. No sols quant al contingut (art. 541-1) sinó també quant a la seva existèn-
cia.És el dret que determina l’entrada d’una cosa en l’esfera del Dret sigui per
primer cop (arts. 541-4;542-20 b) o en segon (arts. 542-20 a,-21,-22) i també
la sortida (art. 543-1). El Llibre Cinquè ha maldat per la subsistència d’aquest
estatut bàsic fent inextingible el dret de propietat d’una cosa llevat que una nova
propietat el substitueixi. Ho ha fet indirectament declarant imprescriptible la
seva acció reivindicatòria (art. 544-3). El «sens perjudici» de la usucapió és com-
patible amb la imprescriptibilitat, perquè la usucapió d’una propietat extingeix
l’anterior i en crea una de nova «originària» o desvinculada de l’extingida (art.
531-23.2.3).
El que sí que és extingible o «resoluble» és la titularitat del dret de pro-
pietat (art. 531-20.2), entenent per titularitat l’atribució del dret a una persona
determi-nada (arts. 521-7.1; 522-1.1; 532-3.1,-4). La propietat temporal indica
la possibilitat de limitar inicialment aquesta titularitat. Els mitjans són els dos
ja vistos: l’element accidental resolutori i el dret potestatiu d’adquisició o de
disposició a tercers. Per tant, el límit temporal pot ser cert i incert.
III.2. En el dret de propietat l’extinció de la titularitat limitada imposa

assignar-li un nou titular
La compatibilitat de la propietat temporal amb la perpetuïtat del dret es
fonamenta en la distinció que hem vist. El límit temporal s’aplica a la titularitat
subjectiva no al dret de propietat que és indefinit. Per tant, extingida o resolta la
titularitat limitada de la propietat aquesta passarà a ilimitada i caldrà assignar-li
un nou titular És a dir la propietat temporal sempre requereix una titularitat
449
següent per quan fineixi. Es tracta d’una exigència institucional d’aquest dret. Si
no hi hagués el titular següent la temporalitat de la propietat passaria de la seva
titularitat al propi dret. És a dir, la propietat esdevindria extingible en contra de
l’art. 544-3 que n’estableix la perpetuïtat. I en el conflicte prevaldria l’art. 544-3
esborrant el límit temporal.
L’existència d’un nou titular no és problema el cas de les resolucions resul-
tants de drets potestatius com la redempció o recuperació de la carta de gràcia
(art. 326.1 CDCC «recuperar»). Com s’ha dit en ells l’efecte principal és l’ad-
quisició del dret de manera que la resolució de la titularitat n’és la conseqüència.
El problema existeix en les temporalitats resultants de condicions i terminis
resolutoris, ja què hi predomina l’extinció de la titularitat. La titularitat següent
pot tenir dues direccions segons l’atribuent no l’hagi regulada o ho hagi fet. Si no
l’ha regulada es restablirà immediatament la titularitat prèvia donant lloc a la re-
adquisició de la propietat. Així les condicions i els terminis resolutoris (art. 427-
13) determinen l’absorció del bé en l’herència del causant (ex arts. 427-16.1,-
43.1). També la «reversió» pactada quan és pròpia o a l’atribuent (arts. 431-27.1
«retornen a l’heretant els béns transmesos». 4 pr.; 531-19.1 «reverteixen»).
Per la seva banda, la regulació ha de consistir en un segon, o ulteriors, ne-
goci atributiu/títol adquisitiu a favor de titulars «successius» a qui «fan trànsit»
els béns. És el cas de la substitució fideïcomissària (arts. 426-9,-10.1; art. 427-
35) que és una tècnica «successiva» (arts.426-9,-10.1) aplicable a tots els nego-
cis/títols lucratius. Per això també és aplicable al negoci/títol de donació (arts.
561-3.1,-15), malgrat la seva absurda supressió (art. 426-2 en contraposició als
arts. 180,2 CS.1991 i 162,1 CDCC). Aquesta supressió deriva de confondre la
tècnica del negocis/títols successius en el temps amb la seva regulació en el Dret
de Successions. La distinció entre la tècnica fideïcomissària i la seva regulació
apareix en les falses reversions o reversions a tercers (arts. 431-27.4;531-19.5)
que, malgrat el silenci legal, es fan mitjançant noves donacions ordenades fideï-
comissàriament (art. 531-19.5).
IV. La nova «propietat temporal» de la L.19/2015 i la seva ubicació entre les

altres propietats temporals
El nou dret de propietat temporal pertany al criteri del termini resolu-

tori amb exclusió de la condició (art. 547-1). Quant a la titularitat següent no
hi ha readquisició de l’antic propietari sinó que està regulada per nou negoci
atributiu/títol adquisitiu (art. 547-4.1.2). En les dues dades coincideix amb la
substitució fideïcomissària. Un paral·lelisme que es reforça amb el «trànsit» del
bé un cop «vençut» el termini (art. 547-1 en comparació amb l’art. 426-1.1) i
amb la nota de «successiu» amb què es nomina un nou dret: el dret del «titular
successiu» (art. 547-1).
450
La diferència de la propietat temporal amb la substitució fideïcomissària
com a tècnica jurídica, rau en la configuració de les respectives titularitats suc-
cessives.
IV.1. La substitució fideïcomissària en el CCCat. no és un títol adquisitiu
ja que els títols ho són els d’hereu o de legatari (arts. 426-1.1,-3) als que s’ha
d’afegir el d’atribució particular (art. 431-29). L’ordenació fideïcomissària d’una
pluralitat d’aquests títols es fa en base a tres principis. El primer és la proce-
dència del dret d’un mateix causant que és el fideïcomitent (art. 426-1.2,-44.1).
El segon és la prioritat del primer titular el dret del qual «grava» l’adquisició
successiva (arts. 426-1.1 «gravamen»,-22.1 c «condició de fideïcomesos»,- 29.1
«afectes»). Per això si falta el fideïcomissari la titularitat del fiduciari esdevé
«lliure» (arts. 426-8.1,-9.2). Tanmateix l’actual art. 426-6.2 (sense precedents en
la legislació anterior) també presenta la titularitat del fiduciari com un límit a
la del fideïcomissari. El tercer principi és el «trànsit» del dret fideïcomés (arts.
426-1.1,-23.2,-44.1,-51,-58.2) que és un efecte real o immediat que exclou la
tradició.
Aquesta ordenació successiva imposa limitar temporalment la titularitat
del fiduciari mitjançant condicions o terminis (art. 426-1.1,-4,-6) que no es qua-
lifiquen perquè són resolutoris per al fiduciari i suspensius per al fideïcomissari.
És una qüestió que l’originari art. 163,2 CDCC tampoc resolia, ja que distingia
entre «finalitzat el termini o complerta la condició» que apareixia com a suspen-
siva (art. 164,1 «La substitució fideïcomissària que depengui de la condició...»).
En el Dret de Successions aquesta tècnica successiva va acompanyada d’una
regulació que afecta als títols «mortis causa», d’hereu, llegat o atribució parti-
cular. El fideïcomís crea en el fideïcomissari un «dret» al títol (arts. 426-5.2,-23)
que és inalienable, però que forma part de la seva herència (amb els requisits de
l’art. 426-5.2). Aquest dret al títol es converteix en investidura, anomenada aquí
«delació», immediata del títol en vèncer el termini o complir-se la condició (arts.
426-4,- 44 ss.). L’adquisició del dret es produeix per la sola delació del títol (art.
426-44). És, doncs, un supòsit d’«adquisició per delació» (també la del llegat,
art. 427-15 que admet la repudiació) que es contraposa a l’«adquisició per ac-
ceptació» del títol d’hereu testamentari o intestat (art. 461-1).
IV.2. En la propietat temporal la temporalitat resulta d’un termini que
és «cert i determinat» i clarament resolutori aplicat al seu títol adquisitiu (art.
547-1), termini que no pot excedir d’un temps màxim (art. 547-4.3). Per tant no
existeix la nota fideïcomissària del gravamen per part de l’adquisició posterior
(com clarament silencia l’art. 547-1).
Pel que fa a la titularitat successiva tampoc no hi ha la dualitat fideïco-
missària entre l’immediat dret al títol adquisitiu i la delació del títol un cop
extingida la propietat temporal. Al contrari, el dret del «titular successiu» es
constitueix simultàniament amb la propietat temporal pel mateix títol que ge-
451
nera aquesta (arts. 547-4.1.2,-8). El dret successiu es configura com un dret
patrimonial plenament disponible (art. 547-7.1). És un dret real limitat que,
considerat aïlladament, pertanyeria al Tít.VI del Llibre Cinquè. El seu contin-
gut és la legitimació per a adquirir la propietat. Per tant és diferent dels drets
reals d’adquisició (art. 568-1) que són drets de formació (art. 122-1) que reque-
reixen el seu exercici.
V. La propietat «ad tempus» en Dret Romà
Pertany al criteri de la limitació per condició o termini. Mostra que la qües-

tió no es refereix a la temporalitat de la propietat sino de la seva titularitat i que
l’admissió va ser gradual, dels negocis entre vius als per causa de mort.
El text de referència és als «Fragmenta Vaticana» (DERNBURG:$ 114.N.16;
KASER: $ 98.II.1; II. $ 203 II.2.Vid. FUENMAYOR. pàgs. 20 ss.). El seu $ 283 (de
Dioclecià i Constantí circa 293 ss. d.C) declara sense valor la donació, «donatio
irrita est», en què el donant havia imposat la reversió de la cosa a si mateix des-
prés de la mort del donatari («dono dedisti ita ut post mortem eius qui accepit
ad te rediret»). El motiu és que no es podia transferir temporalment la propietat,
«cum ad tempus propietas transferri nequiverit». En canvi Cod. 4-54-3 (Antoní
Caracalla emp. 211-217 d.C.) permet que el venedor estableixi la reversió de la
cosa venuda si el comprador no paga la resta del preu en un cert temps («ut nisi
reliquum pretium intra certum tempus restitutum esset ad se revertetur») i que
no la pugui reclamar per l’acció real o reivindicatòria però sí per la contractual
(«rei vindicationem non habet, sed actionem ex vendito»). L’eficàcia obligatòria
del pacte de restituir es repeteix a Dig. 13-7-13 pr. (KASER: $ 61.I.6. N. 62) que
valida el pacte entre el ceditor pignoratici i el comprador de la cosa pignorada
de que si el deutor/propietari paga el deute podrà recuperar la cosa («liceret ei
recipere rem suam»).
El Dret Romà postclàssic va admetre les limitacions temporals en la dona-
ció. El text és Cod. 8-54-2 (de Dioclecià i Maximià i que és una interpolació al
Frag.Vat.$ 283. KASER:.$ 98.II.1 N.14) que conclou el contrari del Frag.Vat.283:
«...donatio valet, cum etiam ad tempus certum et incertum ea fieri potest, lege
scilicet quae ei imposita est conservanda».
L’admissió de la transmissió «ad tempus» es va estendre als negocis per
causa de mort: llegats i fideïcomissos. El text de referència és Cod. 6-37-26 (de
Justinià.any 532) que al·ludeix a la legislació anterior que els considerava ïrrits
(«Illud quod de legatis et fideicommissis temporalibus utpote irrita a legum
con-ditoribus definitum est...»). Justinià reforma aquella legislació i els declara
vàlids («...emendare prospeximus sancientes et talem legatorum vel fideicom-
missorum speciem valere et firmitatem habere»). Amb això el Cod. 6-37-6 estén
als negocis per causa de mort una regla que ja regia per als negocis entre vius
452
(«Cum enim iam constitutum fieri posse temporales donationes et contractus
consequens est etiam legata vel fideicomissa quae ad tempus relicta sunt ad ea-
dem similitudinem confirmari»).
2a PART. LA NOVA PROPIETAT TEMPORAL
VI. La temporalitat resultant del termini. El dret successiu
El Preàmbul I.4 parla d’una «modalitat de la propietat a termini»

(Preàmb.I.4). S’ha de recordar que la temporalitat ho és de la titularitat del dret
i que resulta del termini aposat al seu títol adquisitiu que limita la seva eficàcia
adquisitiva. La temporalitat no afecta al dret de propietat que subsisteix més
enllà del termini com ho mostra que el dret del «titular successiu» ho és a la
mateixa propietat però convertida en indefinida o perpetua.
El termini final, tot i que no es qualifica (el mateix que en l’art. 426-1.1),
se sobreentén que és final (arts. 547-1,-9.1 a). S’evita anomenar-lo «resolutori»
(com en els arts. 423-12.2; 427-13; 531-16.2,-19.2.3; no en l’art. 426-1.1) que
n’indica l’efecte extintiu. Tanmateix en el llenguatge corrent por tenir l’incon-
venient de suggerir retroactivitat i, per tant, l’extinció «ex tunc».
La Llei també estableix un temps mínim de durada de la propietat, diferent
per a mobles i immobles (arts. 547-4.3).
VI.1. La rellevància del termini

El termini final té valor tipificador de la nova modalitat. Aquest valor es
reforça amb què el termini hagi d’ésser «cert i determinat» (arts. 547-1,-4.3), és
a dir, «certus quando». Per tant, crea una temporalitat rígida. El termini té un
màxim de 99 anys (art. 547-4.3) inspirant-se en la durada màxima del dret de
superfície (art. 564-3.2 a), com també fan els arts. 561-3.4 i 563-2.4, i és comu-
na a mobles i immobles (com en l’art. 561-3.4). S’ha recordar que els 99 anys
procedeixen de les superfícies urbanístiques constituïdes per particulars (arts.
173.1; 289.2 LL.SS.1976; 1992).
La principal rellevància del termini final és que revela una voluntat nega-
tiva del creador de la propietat temporal. És la de què no es produeixi l’efecte
típic del termini resolutori que és la readquisició de la propietat com a in-
definida (ex arts. 427-13; 431-27.1.4 pr. 531-19.1 en la reversió pròpia). Per
això en limitar temporalment la seva propietat l’atribuent ha d’indicar un nou
titular per a després de què es compleixi el límit. És amb aquesta finalitat que
constitueix el dret de titularitat successiva. Aquest dret té, doncs, la funció
d’impedir el retorn de la propietat al propietari que la va configurar (art. 547-
4) o a la seva herència.
453
VI.2. La compatibilitat del termini final amb la perpetuïtat de la propietat.
El dret de «titularitat successiva»
L’art. 547-4.1 indica que la propietat temporal i el dret successiu són insepa-
rables. Aquesta inseparabilitat, com s’ha dit (III.2), és institucional i no depèn de la
L.19/2015. Una propietat temporal aïllada ja no seria temporal en la titularitat sinó
en el mateix dret amb infracció de l’art. 544-3. El dret «de titularitat successiva» en
assignar un nou titular a la propietat impedeix la infracció. Per tant aquest dret té
el doble efecte d’impedir la readquisició de la propietat i permetre’n la perpetuïtat.
La L.19/2015 que nomina amb claredat el dret de «propietat temporal» no
ho fa amb el dret de titularitat successiva. No el designa pel seu contingut sinó
neutralment per la seva seqüència respecte de la propietat temporal. Ni tant sols
la «titularitat successiva» (arts. 547-4.1,-5 d) és fixa. S’utilitza personalitzant-la:
indirectament «dret del titular successiu» (art. 547-5 c,e), o directament» «titu-
lar successiu» (arts. 547-1,-6.1 «existència del...». -7.1 «el seu dret»). Per simpli-
ficar l’anomenaré dret successiu.
VI.3. El termini final i la qualitat de gravamen del dret successiu. Els dos
possibles gravàmens
La rigidesa del termini final planteja si el dret successiu és també un grava-
men de la propietat temporal. És una expressió que no utilitza l’art. 547-1 mal-
grat el seu paral·lelisme amb l’art. 426-1.1 («amb el gravamen que...»). El motiu
és precisament que la temporalitat procedeix només del termini que s’adjunta
al seu negoci atributiu/títol adquisitiu. El dret successiu no és un gravamen que
creï la temporalitat sinó, a la inversa, és un resultat de la temporalitat.
Però en el CCCat. hi ha un segon sentit de gravamen, aquest procedent del
límit temporal. És el «gravamen resolutori» que crea sobre els béns i de què par-
len els arts. 427-12; 531-19.3, un per establir-lo i l’altre donant-lo per existent.
És un gravamen que es manifesta com un efecte real transmissiu en el moment
final (ex art. 427-13.1) però no com una limitació del titular del dret resoluble.
Atès que el dret successiu ja té la seva pròpia eficàcia real, que és el «fer trànsit»
(art. 547-1; art. 547-4.2 «La propietat temporal s’adquireix...»), sembla superflu
considerar-lo, a més, un «gravamen resolutori».
Tanmateix el «gravamen resolutori» té un segon efecte, més important,
que és la reipersecutorietat (Cod. 7-39-7.1 «ut diversitas utriusque rerum perse-
cutionis quae in debitorem aut heredes eius...quaeque movetur in extraneos»).
Per aquest motiu entenc que, malgrat el silenci de la L.19/2015, el «gravamen
resolutori» també s’ha de predicar del dret successiu. Qüestió diferent és, si
davant d’aquest silenci, les relacions entre el propietari temporal i el titular del
dret successiu que no es formulen com a deures o drets formen un «status» real.
Són els arts. 547-6.1 «limitacions derivades... de l’existència del titular succes-
siu»,-7.2 «actes no consentits»,-10.2 «El propietari temporal respon...».
454
VI.4. La influència del termini en la valoració dels drets de propietat tem-
poral i successiu
El termini final també té rellevància en el valor dels dos drets. El de la
propietat temporal minva progressivament i puja el del dret successiu. Aquesta
relació inversa la té en compte l’art. 547-5 e.
VII. L’objecte dels dos drets i la naturalesa del dret successiu
VII.1. L’objecte
És el mateix per als dos drets. Els arts. 547-1,-2, d’acord amb l’art. 541-1.1
parlen de béns, mobles o immobles. L’art. 547-2 exigeix que els béns mobles
siguin duradors, no fungibles,el que exclou els béns esmentats en l’art. 569-17.1,
i que siguin identificables a efectes registrals, el que exclou els conjunts de béns
de què parla l’art. 569-16.2.
En parlar de «béns» s’ha de tenir en compte que és una categoria ge-
neral que abasta les coses i els drets patrimonials (art. 511-1) i que els drets
patrimonials poden ser qualificats de mobles i immobles (ex art. 511-2.2 d).
En canvi el dret de propietat només és aplicable a coses, siguin corporals o
incorporals (art. 531-5). Aquestes darreres tenen com a criteri d’identificació
la consideració que les hi doni el tràfic. La propietat no s’aplica als drets patri-
monials, ja que els correspon la categoria de titularitat (arts. 521-7.1; 522-1.1;
532-3.1,-4).
Dintre de les coses l’inventari (dels arts. 547-4.4,-10.3) pot referir-se a les
universalitats que, jurídicament, integren un únic bé amb abstracció dels seus
concrets integrants en cada moment (ex arts. 426-3.3; 427-29) vgr. una col·lecció
(arts. 464-8.2; 522-11.5 i la remissió de l’art. 426-27.2). L’exigència d’inventari,
manllevada de l’art. 426-20, s’haurà de dispensar si no els hi és adient (ex arts.
569-16.3,-17.2).
La concurrència dels dos drets sobre el mateix objecte estableix relacions
entre els respectius titulars. La Llei regula, parcialment, el règim d’obres en els
arts. 547-5 e,-7.3,-9.1 b i el règim de danys en l’art. 547-10.2 remetent-lo a l’ex-
tinció de la propietat temporal (art. 327.3 CDCC). En tots els casos la propietat
temporal apareix com un dret possessori.
VII.2. La naturalesa del dret successiu

La L.19/2015 no el qualifica clarament ni tan sols de dret patrimonial. Que
ho és resulta de que la seva titularitat atribueix el ple poder ordinari de dispo-
sició jurídica (art. 547-7.1) que correspon a qualsevol titular d’un dret sobre
aquest.
La Llei tampoc diu que és real però es dedueix de la seva hipotecabilitat
(art. 547-7.2) i de la seva publicitat registral a partir de la inscripció del títol
455
d’adquisició de la propietat temporal de la que és inseparable (art. 547-8). El
seu caràcter immobiliari dependrà de què ho sigui la cosa que és el seu objecte
(ex art. 511-2.2 d.3).
Una altra qüestió és la seva incardinació en la dualitat drets possessoris
(arts. 427-22.2; 522-6,-8; 531-3,-23.1; 544-4,2; 561-2.2; 563-2.1,-7.1; 566-2.2;
569-12.1) i no possessoris (art. 531-23.3) que presideix el Dret de Coses català.
La distinció es fonamenta en si atribueixen o no el dret de posseir el seu objecte
(ex arts. 521-7.3; 561-2.2; 569-12,-23). El dret successiu és un dret no posses-
sori (art. 531-23.3) com els d’adquisició (art. 568-1) o la hipoteca. Són drets no
usucapibles (art. 531-23.1) i al marge de la tradició ni tant sols en la modalitat
de quasitradició (art. 531-5). El caràcter no possessori del dret successiu el
palesen els arts. 547-5 e,-7.3,-9.1 b. Però, sobretot, l’art. 547-10.1 que diu que
el seu titular «en pren possessió», del bé, quan es consuma l’adquisició de la
propietat.
VIII. El títol d’adquisició de la propietat temporal també ho és del dret successiu.

La naturalesa dispositiva del negoci que crea el títol d’ambdós drets
Com s’ha dit (VI.1;VI.2) el dret successiu impedeix el retorn de la propie-

tat al propietari que la va configurar o a la seva herència i fa compatible la limi-
tació temporal amb la perpetuïtat de la propietat. Aquesta doble funció respecte
de la propietat temporal imposa que tingui la mateixa font.
Ambdós neixen del mateix títol que és l’anomenat «títol d’adquisició de
la propietat temporal» (art. 547-5 pr.-8). Aquest títol d’adquisició resulta d’un
nego-ci únic amb el doble efecte de crear els dos drets (art. 547-4.1) essent el
principal la propietat limitada i el complementari el dret successiu.
El «títol d’adquisició de la propietat temporal» és inscriptible «en el regis-
tre corresponent» (art. 547-8). Amb la seva inscripció es dóna publicitat regis-
tral als dos drets.
VIII.1. Títols entre vius i per causa de mort

En parlar de l’«adquisició», i del corresponent «negoci jurídic», de la pro-
pietat temporal l’art. 547-4.2 esmenta els negocis entre vius i per causa de mort.
Per tant no té en compte la seva eficàcia sinó l’adquisició del seu valor negocial
segons l’assoleixin immediatament o a la mort del disponent.
Dels negocis/títols entre vius només parla de la compravenda (art. 547-
5 a). Tanmateix s’ha de distingir entre la venda de la propietat i la del dret
successiu. La propietat temporal és un dret possessori i, per això, necessita el
complement del negoci de tradició o aquesta necessita la «causa emendi» (arts.
531-1,-3). Però el dret successiu és un dret no possessori (art. 531-23.3) i no és
susceptible de tradició ni en la forma de quasitradició (art. 531-5).
456
Els negocis/títols per causa de mort són els negocis successoris particulars:
l’«ordenació» de llegat (art. 427-1) d’eficàcia real (art. 427-10.2 «també») i el
negoci d’atribució particular (arts. 431-29,-30.5).
VIII.2. La naturalesa dispositiva del negoci: la limitació de la propietat i la

constitució del dret successiu
La distinció entre vius i per causa de mort no explica la configuració de la
propietat temporal ni la creació del nou dret successiu. Aquests dos efectes, di-
recte i complementari, ho són d’un sol negoci de disposició, en el sentit d’orde-
nació, sobre el dret de propietat (no sobre el seu objecte, art. 541-1.1). Aquesta
naturalesa dispositiva apareix en l’art. 547-4.1. S’ha de recordar que un negoci
de disposició és l’exercici del poder de disposició sobre un dret (art. 426-35) i,
per tant, té estructura unilateral. El seu atorgant ha de tenir la capacitat d’obrar
per als actes de disposició en general que és la plena o completada (arts. 211-
3.1,-12.1 a) i el poder de disposició, que pretén exercitar, sobre el dret objecte
de la disposició (una distinció general que formula l’art. 531-10). La unilatera-
litat del negoci de disposició permet interpretar el «règim voluntari/que s’hagi
pactat» (dels arts. 547-5,-8.2). El règim pot ser resultat d’un pacte vgr. en una
venda però la seva imposició als dos drets és un acte unilateral del disponent.
Evidentment quan el negoci sigui lucratiu, donació o negoci successori, el dis-
ponent serà l’únic que determinarà el règim (art. 531-16.3, arts. 425-4.2; 431-5).
El negoci de disposició de l’art. 547-4 té el doble contingut: de limitar
temporalment la propietat amb un termini final i de constituir un dret a la seva
adquisició posterior per a quan la titularitat de la propietat quedi vacant. Per
això el dret successiu és un dret real limitat però amb un contingut limitador (en
el sentit de l’art. 545-4.2) molt reduït.
Pel que fa al dret successiu la seva creació és un acte de «constitució»
d’acord amb la terminologia del Llibre Cinquè que anomena constitució a la
creació dels drets reals limitats (art. 545-4) tant en general (art. 427-32) com
en particular (arts. 561-3; 563-2; 564-3; 565-3; 566-2; 567-2; 568-2,-5; 569-5,-
13,-24,-29). Si és sobre immobles és un acte d’administració extraordinària del
patrimoni (art. 236-8.2 b) que si el celebra el representant legal està sotmès a
control judicial (arts. 224.1 a; 236-27.1 a).
VIII.3. Les combinacions de la limitació de la propietat i de la constitució

del dret successiu
Funcionalment el titular del poder de disposició pot combinar els dos efec-
tes de tres maneres (art. 547-4.1). Les dues primeres corresponen al negoci entre
vius i estan previstes en la constitució del dret de cens (art. 565-3). El titular del
poder de disposició sobre la propietat constitueix i transmet el dret successiu
a un altre (ex art. 565-3 Primer b). Per tant el «retenir la propietat temporal»
457
no implica cap negoci d’adquisició (en contra de l’art. 547-4.2) sinó només la
«inversió» (ex art. 521-6.2) de la propietat d’indefinida en temporal. La segona
combinació és «a la inversa»: el titular del poder de disposició limita i transmet
la propietat a un altre i simultàniament constitueix a favor seu el dret successiu
(ex art. 565-3 Primer a). La tercera combinació és la limitació del dret de propi-
etat i la seva transmissió a un adquirent i les simultànies constitució i transmissió
del dret successiu a un altre.
IX. La propietat temporal. El seu contingut i la seva extinció
La dada més important de la propietat temporal resulta de l’art. 457-6.2

pr. en especial el «pot alienar», i 4. L’alienabilitat obre la possibilitat de què
tingui varis titulars en una relació d’adquisició derivativa que es remuntarà al
negoci d’adquisició (de l’art. 547-4). L’Ap. 4 admet la creació de subpropietats
temporals (art. 547-6.4) anàlogues al «sobreempenyorament» del derogat art.
326,2 fin. CDCC.1960 i en contra del vigent art. 326 CDCC (en la reforma de
la L. 29/1991, de 13-XII) que no l’admet. El destacable és que tots els negocis
tenen un comú límit d’eficàcia. És el que deriva del limitat, en el temps, poder
de disposició inherent a la titularitat de la propietat temporal (arts. 547-6.2.3,-
7.2 amb l’observació IX.2).
IX.1. Les facultats generals

L’art. 547-6.1 li reconeix les facultats pròpies del dret de propietat (art. 541-1)
amb les «limitacions» que imposa la seva durada i l’existència del dret successiu.
La limitació del temps és palesa en el ja indicat límit del poder de disposició
sobre el propi dret (arts. 547-6.2.3,-7.2). També és palesa en la regla «Resoluto
iure concedentis resolvitur jus accipientis» implícita en l’art. 547-9.2 a contr. (art.
568-2.2; art.327.2 CDCC) La «limitació» resultant del dret successiu no implica
la intervenció del seu titular en els actes del propietari temporal (art. 547-6.2).
IX.2. Les facultats específiques

La més important és a l’estatut del dret successiu. L’art. 547-7.2 estableix
una indeguda extensió del poder de disposició del propietari temporal més en-
llà del límit del dret si és sense el consentiment del titular del dret successiu.
D’acord amb l’art. 547-6.1.2 el règim hauria de ser la ineficàcia total per manca
de poder de disposició, però és el de la ineficàcia relativa respecte del dret suc-
cessiu («no el perjudiquen»).
Les altres facultats específiques les descriuen els arts. 547-5 b, c,d,e. L’art.
547-5 b,c,d,e exposa un contingut discrecional del disponent. La més rellevant
és la facultat de prorrogar la temporalitat del dret de propietat per un nou ter-
mini, s’entèn que cert i determinat, sense poder excedir el límit màxim legal
458
(lletra b). No es diu en quin moment es pot prendre la decisió de prorrogar. La
facultat es presenta com exercitable pel primer titular però atesa la possibilitat
de que n’hi hagin varis qualsevol d’ells la podrà exercir en favor seu. No es pre-
veu la facultat de reduir el temps de la titularitat.
Les altres facultats són les d’adquisició preferent i d’opció (lletres c,d).
També es pot atribuir al propietari un dret de crèdit «ob rem» que tingui per
deutor, igualment «ob rem» (com el de cens, art. 565-1), el titular del dret suc-
cessiu per reclamar-li una part del valor de les despeses de reparació (lletra e).
IX.3. L’extinció
L’art. 547-9.1 diu, impròpiament, que s’extingeix «la propietat temporal».
En realitat la propietat roman i només s’extingeix la seva limitació temporal.
IX.3.1. Les causes d’extinció. L’art. 547-9.1 admet les «causes generals
d’extinció de la propietat» i el -9.2 admet l’extinció anticipada a voluntat del
propietari i fa una transcripció de l’abandonament (de l’art. 543-1) que sembla
separar la renúncia del dret i la despossessió. En ambdós casos no es diu què
passa amb la propietat però s’ha de deduir que es produeix el trànsit del domini,
com a indefinit, al titular del dret successiu que així anticipa la seva adquisició.
Aquesta adquisició avançada no és en qualitat de gravamen de la titularitat ex-
tingida (art. 426-6.2.3) sinó per a dotar de nou titular al dret de propietat.
No s’esmenta la usucapió de la propietat, s’entén com a indefinida, que
pot ser feta pel mateix propietari temporal invertint la possessió del bé (art.
521-6.2).
L’art. 547-9.1 estableix com a causes extintives pròpies de la propietat tem-
poral el venciment del termini i el deteriorament culpable o dolós per més del
50% del valor i la no reparació malgrat el requeriment del titular del dret suc-
cessiu (art. 547-7.3).
IX.3.2. El règim de l’extinció. L’art. 547-9.2 estableix la regla «Resolu-
to...». En cas d’extinció anticipada actua la subsistència formal de la propietat
temporal o sigui només com a suport dels drets reals limitats (art. 547-9.2 fin.).
És una regla general del Dret de Coses (arts. 561-16.3; 564-6.3; 569-34.3). Tan-
mateix la subsistència esdevé material en ocasió de la realització de valor resul-
tant de drets de garantia i en els drets d’adquisició.
X. L’estatut del dret successiu. El trànsit del domini
El formula l’art. 547-7 en què s’han de distingir les facultats de disposició

sobre el dret (Aps.1) i les facultats sobre l’objecte del dret (Ap.3). Les facultats
de disposició sobre el dret mostren la seva comerciabilitat (Ap.1 «alienar... gra-
vamen») i la seva qualitat real («hipotecar»). S’ha de distingir el contingut típic
i el complementari.
459
X.1. El contingut típic
L’indiquen el Preàmb.I.2 i els arts. 547-1,-10.1 en parlar de l’adquisició fu-
tura del dret de propietat un cop extingida la titularitat temporal. El Preàmb.I.2
diu que: «vençut el qual el domini esdevé del titular successiu». L’art. 547-1 diu
que «el domini fa trànsit». L’art. 547-10.1 diu que «comporta que... adquireix el
domini» amb la facultat d’adquirir la possessió per pròpia autoritat i amb les ac-
cions reivindicatòria i possessòria. Reprodueix la regulació del llegat d’eficàcia
real en què la cosa llegada «fa trànsit» al legatari qui en pot prendre possessió
quan se’l legitima especialment (art. 427-22.2.4).
Tot l’anterior significa que el dret de titularitat successiva és un dret real
a l’adquisició de la propietat perpetua o indefinida (art. 457-10.1 «adquireix el
domini del bé») i, com a regla, lliure de càrregues (art. 547-9.2).
Aquest dret a l’adquisició és diferent dels drets reals d’adquisició (de l’art.
568-1) tant el pur o d’opció com els d’adquisició preferent, els de tanteig i de
retracte. La diferència rau en que el dret de titularitat successiva és d’eficàcia
adquisitiva real, immediata o automàtica, en extingir-se la propietat temporal
mentre que els drets d’adquisició són drets potestatius (art. 122-1) que atribuei-
xen una facultat d’adquirir que s’ha d’exercir.
X.2. L’operativitat del dret a l’adquisició. El trànsit de la propietat

L’indica l’art. 547-1 i pressuposa que el trànsit és amb exclusió de la tem-
poralitat. El «fer trànsit» apareix en la substitució fideïcomissària com un gra-
vamen real (art. 426-1.1). En realitat només designa una tècnica transmissiva
de béns que no sols és a la substitució (arts. 426-1.1,-23.2,-51,-58.2) sinó també
al llegat d’eficàcia real (art. 427-22.2) i a l’heretament mutual (art. 431-20.2).
En aquests dos darrers casos no hi ha adquisició successiva. El «fer trànsit» és
una expressió utilitzada per ROCA SASTRE en les Notes a KIPP ($$.47.I; 62.IV;
65.III) que s’incorporarà a l’Antpr.Comp.1955 i adquirirà valor jurídic en la
CDCC.1960 (arts. 117,2; 163,2; 181 Segon;210,1).
La tècnica transmissiva del «trànsit» té dues notes. La primera és que el
canvi de titular és «ope legis» (art. 426-44.1 «fa seva») sense intervenció de cap
acte del titular anterior, és a dir, fora de l’àmbit de la teoria del títol i el mode
(art. 531-1. ROCA SASTRE: $ 62.IV.2 «elimina toda idea obligacional»). Aquesta
característica s’anomena «efecte real» i amb aquest nom es designa el llegat de
l’art. 427-10.2 (ROCA SASTRE: $ 58.I l’anomena «legado con eficacia real» en base
a la «dingliche Wirksamkeit» de KIPP: $ 101.1). Un cop fet el trànsit queda ex-
tingida la titularitat anterior («automáticamente» diu ROCA SASTRE: $ 50.III.1).
En el cas del fiduciari queda reduït a posseïdor, en nom del fideïcomissari, i
després a detentador (art. 426-45). En el llegat d’eficàcia real l’hereu gravat és
el legitimat passiu de les accions possessòria i reivindicatòria del legatari (art.
427-22.2).
460
La segona nota, que mostra el caràcter tècnic del fer trànsit, és que no
implica necessàriament una adquisició derivativa. Així el fideïcomissari no suc-
ceeix al fiduciari sinó al fideïcomitent que és el seu «causant» (arts. 426-1.2,-44
«Amb aquest caràcter...»).
X.3. El contingut secundari

El més destacat és el contingut legal de protecció del dret en relació al seu
objecte. L’art. 547-7.3 atribueix al titular del dret successiu un dret de formació
(art. 122-1) consistent en la facultat d’exigir la reparació o reconstrucció de la
cosa en cas de deteriorament, imputable al propietari, en un mínim del 50% del
seu valor. L’art. 547-7.3 descriu la culpa o dol del propietari com «un fet» pun-
tual que es produeix en un «moment» que també servirà per fixar el valor de la
cosa. És a dir, pressuposa que coincideixen el moment del desvalor i el moment
del fet. Aquest també serà el moment en què la facultat es podrà exercir. El pro-
blema és que el dol o la culpa es poden manifestar en una conducta continuada,
de manera que s’haurà d’esperar al desvalor del 50% dintre d’un període de
temps en què el valor del bé podrà anar canviant.
La redacció de l’art. 547-7.3 sembla indicar que la reparació no ha de res-
tablir el valor total del bé sinó només atènyer el 49,99% del seu valor, cosa que
torna a plantejar les variacions del valor del bé. En qualsevol cas la protecció de
l’art. 547-7.3 és molt inferior a la dels béns fideïcomesos (art. 426-23).
L’incompliment d’aquesta exigència comporta l’extinció de la titularitat de
la propietat (art. 547-9.1 b)
És contingut en sentit passiu el conjunt de limitacions descrites en l’art.
547-5 b, c,d,e al que s’ha d’afegir l’art. 547-7.3. L’art. 547-6.3 exclou, inneces-
sària-ment, al titular del dret successiu dels efectes del règim immobiliari de
propietat horitzontal que regeixi l’immoble objecte del seu dret.
El contingut actiu més important és l’atribució al seu titular de la facultat
d’adquisició preferent de la propietat temporal (art. 547-5 c fin.) que, si s’exer-
ceix, consolidarà el dret de propietat lliure en el titular del dret limitat (art.
532-3.1).
BIBLIOGRAFIA
COROMINES, Joan: «Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua

Catalana». IV. Barcelona, 1984.
DERNBURG, Heinrich (1829-1907): «Pandekten». I. Berlin. 1896. (reimpr.
1999).
D’ORS, Álvaro (1915-2004): «Derecho Privado Romano». Pamplona. 1968.
Fragmentos Vaticanos. Estudio Preliminar de Álvaro d’Ors. Madrid. 1988. FU-
461
ENMAYOR CHAMPIN, Amadeo (1915-2004): «La revocación de la propiedad». Ma-
drid. 1941.
GAYO (s. II d.C): «Instituciones». Madrid. 1985.
KASER, Max (1906-1997): «Das römische Privatrecht». I. München. 1971.
KIPP,Theodor (1862-1931): «Das Erbrecht». Marburg. 1913.
ROCA SASTRE, Ramón Mª (1899-1979); KIPP, Theodor-COING, Helmut
(1912-2000): «Derecho de Sucesiones». I. 2ª ed. Barcelona. 1978. Estudios de
comparación y adaptación a la legislación española por R. Mª ROCA SASTRE. 2ª
ed. al cuidado de Luis PUIG FERRIOL y Fernando BADOSA COLL.
462
«REFLEXIONS A PROPÒSIT DEL PROJECTE DE LLEI
DEL PARLAMENT DE CATALUNYA ADMÈS A TRÀMIT
EL 14/5/2013 SOBRE LES PERSONES GAYS, LESBIANES,
BISEXUALS I TRANSSEXUALS»
per
EUGENI GAY MONTALVO
Membre de Número de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
10 de desembre de 2013
1. Al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya de 21 de maig de 2013

s’inseria una proposició de Llei que havia estat presentada el dia 18 d’abril de
2013 a proposta dels grups polítics d’Esquerra Republicana de Catalunya, Grup
Parlamentari Socialista, Grup Parlamentari d’Iniciativa de Catalunya els Verds,
Esquerra Unida i Alternativa i Grup Mixt, que va ser admesa a tràmit per la Mesa
del Parlament en data 15 de maig de 2013 i que va comptar amb els vots favora-
bles de CIU, l’abstenció de Ciutadans i el vot contrari del PP.
2. Aquesta proposició té per títol «Llei de persones gays, lesbianes, bise-
xuals i transsexuals i per l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia».
El projecte de llei va precedit d’una àmplia Exposició de Motius que conclou així:
«Aquesta llei vol avançar, doncs, en el reconeixement dels drets de les per-
sones lesbianes, gays, bisexuals i transsexuals en tres sentits. En primer lloc,
omplint el buit normatiu que ha provocat que els drets i llibertats de les persones
LGBT s’hagin vist afectats al llarg dels anys. En segon lloc, per a garantir el
desenvolupament bàsic de les competències que té la Generalitat de Catalunya
i que li han estat encomanades mitjançant els fulls de ruta que han marcat els
plans de govern 2004-2007 i 2007-2010. En tercer lloc, per donar compliment i
complementar la legislació existent, l’Estatut de Catalunya, la normativa estatal
i la normativa europea en matèria de drets i deures de les persones.»
El projecte de llei parteix, doncs, de l’afirmació que els drets d’aquest grup
de persones han estat ja reconeguts per la legislació vigent a Catalunya en con-
sonància amb l’ordenament de l’Estat espanyol i l’ordenament de la Unió Euro-
pea, els quals abastament cita i enumera en la mencionada Exposició de Motius.
463
Un dels fonaments d’aquest projecte rau en el redactat del nou Estatut d’Au-
tonomia de data 19 de juliol de 2006, concretament en l’art. 40, apartats 7 i 8.
L’art. 40.7 textualment diu:
«els poders públics han de promoure la igualtat de les diferents unions

estables de parella, tenint en compte llurs característiques, amb independència
de l’orientació sexual de llurs membres. La llei ha de regular aquestes unions i
altres formes de convivència i llurs efectes.»
L’art. 40.8 estableix:
«els poders públics han de promoure la igualtat de totes les persones amb
independència de l’origen, la nacionalitat, el sexe, la raça, la religió, la condició
social o l’orientació sexual, i també han de promoure l’erradicació del racisme,
de l’antisemitisme, de la xenofòbia, de l’homofòbia o de qualsevol altre expres-
sió que atempti contra la igualtat i la dignitat de les persones.»
Però hem de tenir en compte que en la mateixa Exposició de Motius es fa

una crida a «que Catalunya continuï sent un país pioner i exemplar pel que fa a
l’elaboració i aplicació de polítiques LGBT» tot reconeixent, en un altre moment
de la mateixa que «les actuacions innovadores que està duent a terme aquest Go-
vern necessiten d’una Llei que desenvolupi aquestes actuacions i les empari, i eviti
així qualsevol ombra d’inseguretat jurídica».
Com després veurem, el projecte de llei de trenta-quatre articles més una
Disposició Final Única parteix d’un greu dèficit de rigor jurídic i d’indefinició de
conceptes que posa en perill la pròpia seguretat jurídica que ha de presidir totes
les actuacions dels poders públics de l’Estat com és, sens dubte, el Parlament de
la Generalitat de Catalunya (art. 9.3 CE).
Abans, però, hem d’emmarcar la intenció del legislador. Aquesta es fona-
menta en el principi d’igualtat en la seva vessant negativa, tota vegada que parla
insistentment de no discriminació i, en algun cas, explícitament d’igualtat, com és
en el cas de les relacions de les parelles homosexuals i heterosexuals.
El principi d’igualtat davant la llei ha estat recollit en l’art. 14 CE1, com a
dret fonamental i, en conseqüència, subjecte a una especial protecció dins de l’or-
denament jurídic i, d’una manera concreta, a Catalunya en l’art. 4 EAC2.
1
Article 14 CE: Els espanyols som iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre dis-
criminació alguna per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o
circumstància personal o social.
2
Article 4 EAC: 1. Els poders públics de Catalunya han de promoure el ple exercici de les
llibertats i els drets que reconeixen aquest Estatut, la Constitució, la Unió Europea, la Declaració
universal de drets humans, el Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i els altres
464
L’observança d’aquest precepte constitucional té en l’art. 24 CE la seva ga-
rantia mitjançant el dret a obtenir la tutela efectiva de jutges i tribunals en cas de
produir-se una indefensió i, en conseqüència, la seva vulneració o inobservança
és susceptible de recurs d’ampara davant del Tribunal Constitucional (arts. 123,
161 CE i art. 5 LOPJ).
Tractant-se del principi d’igualtat d’un dret de caràcter fonamental tal com
recull l’art. 4 EAC és un dret que està reconegut a l’ordenament estatutari, cons-
titucional, del Consell i de la Unió Europea.
Precisament, pel que fa al cas de la no discriminació prestesa, en la proposta
de llei que ens ocupa en la resolució europea A-0028/94 del 8 de febrer de 1994,
que textualment diu:
«5. Pide a los Estados miembros que supriman todas las dispociciones
jurídicas que criminalicen y discriminen las relaciones sexuales entre personas
del mismo sexo.
6. Pide que las limitaciones de edad con fines de protección sean idénticas
en las relaciones homosexuales y heterosexuales.
7. Pide que se ponga fin al trato desigual de las personas de orientación
homosexual en las disposiciones jurídicas y administrativas.»
Tota vegada que la no discriminació per raó d’orientació sexual ha estat in-
corporada al nostre ordenament positiu són nombroses les sentències dels tribu-
nals ordinaris de justícia —en forma exhaustiva en la jurisdicció laboral— i també
del Tribunal Constitucional que així ho avalen en la interpretació que de les lleis
han fet.
No cal dir doncs que aquests drets no siguin ja efectius.
3. Centrant-nos en l’anàlisi del text articulat de la llei observem que tota
la redacció del projecte es basa en tres conceptes que queden fixats en l’art. 1er i
que són: a) combatre la discriminació en raó d’orientació sexual, b) opció afectiva
sexual, i c) identitat de gènere; sense que en cap d’aquests cassos el legislador rea-
litzi, ni abans ni després, una definició o una simple limitació d’aquests conceptes.
La utilització de conceptes jurídics indeterminats i de difícil concreció que
es diuen «que són part integrant dels drets humans universals» (art. 6 a) del projec-
te) deixen absolutament obertes les possibilitats de concreció, la qual cosa resulta
tractats i convenis internacionals subscrits per Espanya que reconeixen i garanteixen els drets i les
llibertats fonamentals. 2. Els poders públics de Catalunya han de promoure les condicions perquè
la llibertat i la igualtat dels individus i dels grups siguin reals i efectives; han de facilitar la partici-
pació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social, i han de reconèixer el
dret dels pobles a conservar i desenvolupar llur identitat. 3. Els poders públics de Catalunya han
de promoure els valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la
solidaritat, la cohesió social, l’equitat de gènere i el desenvolupament sostenible.
465
enormement perillosa per tal de salvaguardar el principi de seguretat jurídica que
presideix els ordenaments democràtics, en el nostre cas, com hem dit, l’art. 9.3
CE obliga a tots els poders públics, com és el cas del Parlament de Catalunya.
Si bé aquest projecte de llei intenta garantir uns drets, individuals i col-
lectius, el cert és que no els delimita en forma clara, si no que fa una proclamació
dels mateixos, deixant en plena incertesa a moltes persones i entitats sobre si els
seria aplicable o no el contingut de la llei.
Més incertesa encara es produeix de cara a l’aplicació d’aquests conceptes
jurídics indeterminats en el seu cos normatiu, en el que no només s’utilitzen els
tres abans mencionats de l’art. 1er sinó que s’inclouen molts d’altres. És el cas, per
exemple, en l’art. 12.2 en el que es diu que s’ha d’incorporar en el si dels curricula
el coneixement de les diversitats sexuals i afectives així com de la identitat de
gènere (aspectes aquests especialment protegits en el nostre ordenament jurídic,
doncs qualsevol invasió com les aquí insinuades poden entrar en col·lisió amb els
béns i els drets constitucionalment consagrats). El mateix passa en l’art. 15 d) on
sembla que s’obliga a «fomentar que els mitjans de comunicació incloguin en els
seus continguts la temàtica LGBT, tot afavorint la visibilitat de referents positius i
identificables». És evident que la vaguetat dels supòsits en un tema de tanta trans-
cendència social, com són els mitjans de comunicació i de tanta intencionalitat
com és la de fomentar vulnera flagrantment el principi de legalitat.
També en aquestes consideracions respecte els articles preliminars observem
que en l’art. 1er, on es fixen els objectius a l’inici esmentats, es manifesta que les
mesures que es preveuen «afecten a totes les àrees de la vida social tant dins l’àmbit
públic com privat».
Hem de deixar ben clar, des d’un principi, que l’àmbit privat és aquell on
els poders públics no poden interferir sense que això suposi una vulneració al
dret a la intimitat. Dret que es vincula directament amb l’esfera més reservada de
les persones, en quin àmbit aquestes es preserven; és a dir, aquella que desitgem
mantenir oculta als altres per formar part de l’esfera que ens resulta més privada
(STC 151/1997 de 29 de setembre), dret fonamental, aquest també, íntimament
lligat a la dignitat i al lliure desenvolupament de la personalitat (art. 10.1 CE); és a
dir, a l’article que serveix de pòrtic del Títol I de la Constitució sobre «dels drets
i deures fonamentals».
La privacitat ha estat considerada pel Tribunal Constitucional com un nucli
inaccessible en el que els Poders Públics no poden immiscuir-se, declarant ex-
pressament inconstitucional tota interferència en la vida privada i familiar (STC
134/1999 de 15 de juliol, entre altres moltes).
Els Poders Públics han d’assegurar el valor superior de la llibertat (art. 1.1
CE) respecte de «l’autonomia de l’individu per elegir entre les diverses opcions
vitals que se li presentin, d’acord amb els seus propis interessos i preferències» (SS.
TT.CC. 132/1989 i 120/1990 entre d’altres). En aquest cas, entenem que la redac-
466
ció d’aquest article tal i com ve redactat resultaria inconstitucional, doncs el dret
a l’honor, a la intimitat i a la privacitat formen part del nucli essencial dels drets
fonamentals, i així ha estat abastament reconegut com inviolable.
Un altre problema d’interpretació en aquest art. 1er el representa la juxtapo-
sició entre les mesures que cal aplicar per tal d’assolir els drets protegits, tant dins
els àmbits públics com privats, sobre els quals els poders públics de Catalunya
tenen competències, que s’estén també a totes aquelles mesures que afecten a
totes les àrees de la vida social, tant dins l’àmbit públic com privat; la qual cosa
resulta impossible.
A tall d’exemple torna a repetir-se en l’art. 3 que la «llei és d’aplicació a tota
persona, física o jurídica, de dret públic o privat».
En l’art. 4 on es parla de discriminacions, assetjaments, represàlies, victimit-
zació i incompliment de mesures d’acció positiva legalment establertes es formu-
len conceptes en forma reiterada sobre els tres conceptes que ja han estat citats al
començament de l’art. 1er sense concretar-los, com per exemple «el comportament
no desitjat verbal o físic, realitzat en funció de l’orientació sexual...» o la crida de
l’art. 5 a les Administracions Públiques i a la Sindicatura de Greuges a vetllar
pel dret a la no discriminació amb independència de l’orientació sexual, l’opció
afectiva sexual o la identitat de gènere, la qual cosa és evident que, tant les Ad-
ministracions Públiques com la Sindicatura de Greuges, venen obligades a fer-ho
per imperatiu de la llei ja establerta.
En l’art. 6 sobre els principis orientadors diu que la llei «s’inspira» en un
seguit de principis que després desgrana. Tal expressió no correspon al marc es-
trictament material i, en tot cas, podria formar part d’un preàmbul o d’una expo-
sició de motius. I és en funció d’aquesta inspiració que demana l’establiment «de
mesures d’abast integral i transversal» (ap. b) com «incrementar la visibilitat, la
participació i la representació (..) tant dins l’àmbit públic com del privat» (ap. d) i a
afirmar que «els matrimonis, així com les parelles (...) són família a tots els efectes,
en el dret català tant públic com privat» (ap. e), el que no és una simple definició,
ni tan sols analògica, sinó una rotunda afirmació.
Més endavant diu que es pretén: «l’establiment de mesures de foment de les
entitats de persones LGBT» (ap. i), «l’establiment de línies de suport» (ap. j) i «po-
tenciar les clàusules socials a la contractació pública» (ap. k), entre d’altres similars;
expressions totes elles més pròpies d’un programa de mobilització que no pas
d’una llei.
4. El projecte de llei es fa ressò en l’art. 8 (Títol I. Organització Administra-
tiva) de l’existència del Consell Nacional de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals
creat per Decret 141/2007 de 26 de juny i reprodueix —innecessàriament— qui
el forma i com actua. En l’ap. 2 del mateix article es diu textualment que aquest
«haurà de rebre informació sobre l’aplicació del que es preveu d’aquesta llei» i el fa-
culta a formular «propostes i queixes a les actuacions dels Poders Públics», mentre
467
disposa que «els informes sobre projectes normatius tenen caràcter preceptiu i no
vinculant» i «la resta de supòsits, els informes són facultatius».
Aquest apoderament totalment inusual confereix una preponderància al Con-
sell que sobrepassa els límits del que es preveu per a les corporacions. Per exemple,
per les institucions contemplades en l’art. 36 CE; fins i tot resulta un apoderament
similar o superior al de molts Consells Consultius o Consells Jurídics Assessors de
Comunitats Autònomes, on la composició dels òrgans rectors dels primers tenen la
legitimació democràtica dels seus membres i en els segons la intervenció directa en
els nomenaments dels òrgans legislatius i executius corresponents.
A part d’aquest control, el Govern de la Generalitat haurà de comptar amb
un altre Òrgan rector de les polítiques LGBT (art. 9), que serà regulat no per una
llei sinó per un reglament, i quina funció serà la de coordinar «les polítiques del
Govern de la Generalitat en aquesta matèria».
Aquest Òrgan gaudirà, segons diu el precepte, d’un pressupost específic i dife-
renciat, sense especificar qui el realitzarà ni com s’aprovarà, el qual estarà dotat «d’au-
tonomia funcional» i de «suficients (sense especificar) mitjans personals i materials».
Crida l’atenció que els departaments de la Generalitat (que hem d’entendre
que es deuen referir a l’Executiu) hauran d’aplicar aquesta llei «amb col·laboració
i sota la coordinació d’aquest òrgan (...) amb qui també haurà de col·laborar la Fis-
calia i l’autoritat policial» i «informarà periòdicament al Parlament», i el que crida
més l’atenció, «al Consell Nacional de lesbianes, gais i homes i dones bisexuals i
transsexuals de l’impacte social d’aquesta llei».
La singularitat d’aquest Òrgan i la seva relació amb el Consell Nacional re-
ferit té poders que sobrepassen els límits del principi d’autonomia dels poders
públics i de les institucions previstes en la Constitució i en el propi EAC que estan
controlats per l’exercici democràtic del poble sobirà del qual reben, a través de
les urnes i en la forma prevista en l’ordenament jurídic, la seva legitimació.
És necessari recordar aquí que la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d’or-
ganització, procediment i règim jurídic de l’Administració de la Generalitat de
Catalunya estableix en el seu article 26:
1. «La creació o la modificació d’un òrgan de qualsevol tipus que com-

porti un increment de la despesa pública exigeix la tramitació d’un expedient
administratiu en el qual s’ha de fer constar en quin Departament s’integra, l’es-
tudi econòmic del cost de funcionament i del rendiment o la utilitat dels seus
serveis, i l’increment màxim de la despesa anual corrent i de la inversió anual
o, si escau, plurianual prevista, sens perjudici del que disposa la Llei 10/1982,
de Finances Públiques de Catalunya.
2. No es poden crear nous òrgans que comportin duplicació d’altres
d’existents si, al mateix temps, no se suprimeix o es restringeix la competència
d’aquests.»
468
5. A partir d’aquest marc polític i organitzatiu, el Títol II està dedicat als
deures dels professionals que actuen en àmbits que la llei considera sensibles al
seu deure d’intervenció entre els que contempla: l’educació; les universitats; la
cultura, el lleure i l’esport; els mitjans de comunicació; la salut; l’acció social; l’or-
dre públic i de privació de la llibertat; la integració del dret a la igualtat de tracte i
oportunitat; la implantació de mesures per a l’ocupació; la família; els homes i les
dones transsexuals; entre d’altres.
Aquests articles es dediquen a fer recomanacions que van des de «garan-
tir la formació i sensibilització adequada de totes les persones professionals»; a
denunciar situacions «de risc o sospita fonamentada de discriminació o violèn-
cia»; a incorporar, com abans dèiem, els currícula de l’alumnat; a vetllar per un
llenguatge que «no sigui discriminatori i respectuós amb la diversitat sexual»; a
fiscalitzar «les pautes les pautes d’ignorància, d’aïllament, de rebuig o de violèn-
cia de que puguin ser objecte les persones LGBT»; a promoure que els centres
educatius «siguin un entorn amable per tal que l’alumnat i el professorat pu-
gui manifestar-se de manera natural com a persona LGBT i contribuir, així, a la
creació de models positius per a la comunitat educativa»; i un llarg etcètera de
recomanacions que tenen un caire més d’adoctrinament general que no pas de
tècnica legislativa que pugui ser fàcilment reconeguda i aplicada amb seguretat,
tot tenint en compte el que a continuació es dirà sobre el règim d’infraccions i
sancions.
No oblidem que abans d’iniciar el Capítol III relatiu al règim d’infraccions i
sancions l’art. 27 finalitza el seu redactat amb aquesta intencionalitat: «Promoure
i impulsar Catalunya com a país obert i respectuós vers la diversitat sexual i afectiva
i la identitat de gènere».
6. El règim d’infraccions i sancions segueix la tradicional distinció admi-
nistrativa que les cataloga en lleus, greus i molt greus, segons la naturalesa del
deure infringit i l’entitat del dret afectat.
En l’enumerat de les infraccions (art. 31) es delimiten les activitats i actituds
considerades com infractores però hem d’advertir que, una vegada més, la va-
guetat i la imprecisió en la que són contemplades vulnera el principi de seguretat
jurídica impedint al ciutadà conèixer quines seran típiques i quines no, com per
exemple: «emetre missatges subliminals que incitin a l’homofòbia o la transfòbia
als mitjans de comunicació, ja siguin públics, privats, nacionals, comarcals o locals»
(art. 31.1b) o «comportaments basats en la ignorància, l’aïllament o el rebuig di-
rigits a persones LGBT per causa de la seva orientació sexual o la seva identitat de
gènere» (art. 31.2.b) o «permissió de comportament veral (sic) homofòbic, lesfobò-
bic o transfòbic per part de les persones propietàries o directives de l’establiment o
equipament on es provoqui aquest comportament» (art. 31.2.j) o «emissió de mis-
satges que incitin a l’homofòbia o la transfòbia als mitjans de comunicació, ja siguin
públics, privats, nacionals, comarcals o locals» (art. 31.3.d).
469
És doctrina constant i reiterada del Tribunal Constitucional respecte
del previst a l’art. 25.1 CE l’establiment en la seva dimensió material d’una
«imperiosa exigència de predeterminació normativa» (STC 42/1987), de lex
praevia i lex certa (STC 133/1987), de manera que la llei ha de descriure ex
ante el supòsit de fet al que es relaciona la sanció i punició correlativa (SSTC
196/1991 i 95/1992).
Aquesta jurisprudència estableix també, de manera inequívoca, que tota
llei sancionadora ha d’incloure els elements essencials de la conducta antiju-
rídica (SSTC 161/2003, de 15 de setembre, FJ 2; 26/2005, de 14 de febrer, FJ
3), exigint al legislador i al poder reglamentari el «màxim esforç possible» per
garantir la seguretat jurídica, encara que la seva compatibilitat amb l’article
25.1 CE està subordinada a la possibilitat de que la seva concreció sigui ra-
onablement factible en virtut de criteris lògics, tècnics o de l’experiència. En
el cas que ens ocupa sembla que el legislador prefereix optar per la vaguetat i
la incertesa per abastar el màxim àmbit possible, en detriment de drets fona-
mentals, la qual cosa resulta absolutament incompatible amb el tantes vegades
esmentat principi de seguretat jurídica que informa la garantia dels drets fo-
namentals.
Així la STC 145/2013 el Tribunal Constitucional considera que des de la
perspectiva constitucional, el principi de tipicitat està vinculat amb el principi
de seguretat jurídica (art. 9.3CE) que es tradueix particularment en «la neces-
sitat de que l’Administració en l’exercici de la seva potestat sancionadora iden-
tifiqui el fonament legal de la sanció imposada en cada resolució sancionadora».
Pel que fa a les sancions, també aquestes es tipifiquen seguint el concepte
de les infraccions lleus, greus i molt greus i seran imposades pel secretari o
secretària general del departament competent en matèria de serveis socials.
Sorprèn que les multes puguin arribar fins a una quantia equivalent a
l’import de renda de suficiència de Catalunya (IRSC) corresponent a un perí-
ode «d’entre un dia i un any i 2 anys» (sic) i que pugui existir al mateix temps
la inhabilitació definitiva o temporal per un període superior a cinc anys de
l’activitat de l’empresa on s’hagi comès la infracció. En les infraccions molt
greus es pot arribar a l’inhabilitació definitiva o temporal per un període de
fins a cinc anys de l’activitat de l’empresa on s’hagi comés una infracció.
Al respecte és convenient recordar la imperativitat del que disposa l’art.
131 de la Llei 30/1992 del Règim Jurídic de les Administracions Públiques i
del Procediment Administratiu Comú (RJAPPAC) fent esment del principi de
proporcionalitat de les sancions administratives:
«Artículo 131 Principio de proporcionalidad

1. Las sanciones administrativas, sean o no de naturaleza pecuniaria, en
ningún caso podrán implicar, directa o subsidiariamente, privación de libertad.
470
2. El establecimiento de sanciones pecuniarias deberá prever que la comi-
sión de las infracciones tipificadas no resulte más beneficioso para el infractor
que el cumplimiento de las normas infringidas.
3. En la determinación normativa del régimen sancionador, así como en
la imposición de sanciones por las Administraciones Públicas se deberá guardar
la debida adecuación entre la gravedad del hecho constitutivo de la infracción y
la sanción aplicada, considerándose especialmente los siguientes criterios para
la graduación de la sanción a aplicar:
a) La existencia de intencionalidad o reiteración.
b) La naturaleza de los perjuicios causados.
c) La reincidencia, por comisión en el término de un año de más de una
infracción de la misma naturaleza cuando así haya sido declarado por resolu-
ción firme.»
7. En definitiva, podríem dir que aquesta llei, al marge de les deficiències a

les que hem fet esment, és en gran part innecessària per el ple reconeixement que
tenen les persones en ella compreses en el nostre ordenament positiu.
D’altra banda, crea uns instruments de control, vigilància i coordinació que
no es corresponen amb situacions similars d’altres grups que per raons de secu-
lar discriminació a causa de la seva ètnia, religió, les seves creences, les malaties,
l’edat, el lloc de naixement, la llengua i fins i tot per la seva situació laboral, s’han
trobat marginats i troben dificultats en obtenir el degut reconeixement social.
El mateix succeeix amb minories especialment febles per raó de les seves
malalties psíquiques o físiques o per raó de la seva edat, que han de ser amparades
per la llei a fi d’incorporar-se a una societat que ha de fonamentar-se en els valors
cívics i morals.
Tampoc el legislador ha prestat l’atenció deguda a aquelles minories discri-
minades per la seva condició d’aturats o la d’aquells que, amb els mateixos drets
que qualsevol dels ciutadans, manquen d’ingressos públics o privats i que viuen
en la indigència; per no dir la d’aquells que viuen en condicions més que precàries
i retinguts en els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) que viuen a l’infern
de l’alegalitat.
Quan les institucions de l’Estat exageren en la protecció d’allò que en el seu
dia no varen considerar mereixedor de tal protecció, es corre el risc de convertir
en privilegi allò que és molt més important, com és la igualtat en el Dret, fet dis-
tintiu de la democràcia. Crec que el que realment necessita la nostra societat és un
projecte de Llei sobre la no discriminació que protegeixi a aquests grups socials,
amb especial atenció als més febles i desprotegits, en lloc d’una llei específica per
a un sol grup.
Aquest enfocament garantiria per la seva pròpia naturalesa que la protecció
davant la discriminació no es convertís en un privilegi.
471
NOTICIA SOBRE EL DOCUMENTO DE «PROPUESTA DE
CÓDIGO MERCANTIL», ELEVADO AL GOBIERNO EL 17 DE
JUNIO DE 2013
por
RAFAEL JIMÉNEZ DE PARGA
Académico de Número de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
SUMARIO
1. Datos previos
2. Ordenación y estructura:
A) Ordenación
B) Estructura
3. Principios inspiradores:
A) «Código Mercantil» sustituyendo al «Código de Comercio»
B) Delimitación de la materia mercantil
4. Organización por Libros y estos por títulos y capítulos
A) Libro primero: Del empresario y de la empresa
B) Libro segundo: De las sociedades mercantiles
C) Libro tercero: Derecho de la competencia y de la Propiedad Industrial
D) Libro Cuarto: De las obligaciones mercantiles y de los contratos mercantiles en
general
E) Libro Quinto: De los contratos mercantiles en particular
F) Libro Sexto: De los Títulos Valores y demás instrumentos de pago y de crédito
G) Libro Séptimo: De la prescripción y de la caducidad
5. Zonas polémicas en el planteamiento del Documento
A) La cuestión competencial
B) La presión ejercida desde el Ministerio de Economía en relación con las Sociedades
Mercantiles: el Informe de 14 de octubre de 2013; el «Anteproyecto sobre mejora del
Gobierno Corporativo», aprobado por el Consejo de Ministros el 16/12/2013, La
«Ley de garantía de la unidad de mercado» (BOE 10/12/2013)
1. DATOS PREVIOS
A) La sección Segunda de Derecho Mercantil de la Comisión General de

Codificación ha elaborado esta «Propuesta»; y ha sido elevada al Gobierno, a tra-
473
vés del Ministerio de Justicia, el 17 de junio de 2013. La «Sección Segunda» ha
trabajado por encargo del Ministerio de Justicia por Orden de 7 de noviembre de
2006.
El encargo ministerial se basa en los siguientes precedentes:
a) La legislación mercantil es competencia exclusiva del Estado.
b) Dicha legislación debe asegurar «en el ámbito jurídico-privado la
unidad de mercado que impone la Constitución».
c) Ello exige un nuevo «Código Mercantil» que sustituye al vigente
Código de Comercio.
B) La Sección Segunda ha trabajado durante estos años 2006 al 2013, so-

bre estas bases. Ha estado integrada por profesores universitarios, en su mayoría,
y profesionales del Derecho Privado, expertos en derecho de los negocios.
C) En el momento de su presentación (17 de junio de 2013), se produjo

una primera respuesta por parte del Ministro de Justicia, en orden al calendario
de tramitación que incluía todo lo restante de 2013 y el año 2014.
No obstante, independientemente de la viabilidad de la «Propuesta», en-
tiendo puede ser interesante informar, mediante esta «Noticia», de aspectos esen-
ciales y novedosos de enfoque y contenido del documento.
2. ORDENACIÓN Y ESTRUCTURA
A) Ordenación
La Orden Ministerial fuente formal del encargo, ya señalaba la sistemati-

zación aconsejable: «numeración de los libros, títulos, capítulos y artículos»,
y añadía: «característica de la nueva codificación francesa». Encargo que ini-
cialmente, debía cumplimentarse en «cuatro años», posteriormente ampliado,
hasta 2013.
B) Estructura
Un «Título Preliminar»; Libro Primero: «Del empresario y de la empresa»;

Libro Segundo: «De las sociedades Mercantiles»; Libro Tercero: «Del Derecho
de la Competencia y de la Propiedad Industrial»: Libro Cuarto: «De las Obliga-
ciones y de los contrato Mercantiles en particular»; Libro Sexto: «De los Títulos-
Valores y demás Instrumentos de Pago y de crédito»; Libro Séptimo: «De la pres-
cripción y caducidad». Tres «Disposiciones Finales» y una «Única disposición
derogatoria». 720 artículos, frente a los 955 artículos del Código de comercio
474
de 22 de agosto de 1885: un siglo y 28 años de vigencia temporal; dos realidades
sociales radicalmente distintas.
Una precisión necesaria: menos artículos pero:
a) Con estructura distinta. La estructura de los artículos nos permite
afirmar que en realidad son 1750 preceptos, ya que cada artículo contiene
en subnumeración normas concretas (artículo, por ejemplo, 632-Provisión
de Fondos-desde el 632.1 al 632.17). Sistemática implantada, y regida por el
«Code de Commerce» francés de año 2000.
b) Más densos de contenido y sistematización de cada precepto.
c) Más «Código»: en extensión cuantitativa e intensidad cualitativa.
3. PRINCIPIOS INSPIRADORES
A) «Código Mercantil» sustituyendo al «Código de Comercio»
La razón es evidente: apoyar «lo mercantil» en el artículo 149.1.6ª de la

Constitución de 1978. Se atribuye al Estado la competencia exclusiva sobre
«legislación mercantil». Se percibe una fuga del concepto comercio, para atrin-
cherarse en el término y concepto «mercantil». (Veremos más adelante que «lo
mercantil», abre puertas para la entrada de agentes económicos nuevos que
quedan regulados por esta «Propuesta» de Código en su estatuto y/o en su
actividad).
Literalmente se reafirma en el documento:
«Los postulados de la nueva constitución económica en el marco de la

economía de mercado, que imponen la unidad de este y explican la atribu-
ción al Estado de la competencia exclusiva en materia de legislación mercantil,
aconsejan, por el contrario, la clara delimitación de esta y la integración de la
normativa reguladora.
A esos fines, el código resulta el instrumento de política legislativa más
adecuado. Cuando parecía superado el movimiento codificador, renace actual-
mente como recurso unificador (un mismo código para un mercado único, con
vigencia en todo el territorio nacional), que acota con criterio unitario la mate-
ria mercantil e integra la legislación especial que la regula.
El modelo implantado por el Code de Comerce francés de 2000, de
recodificación sistemática de la legislación especial, en virtud de su inser-
ción en el cuerpo legal, es el que sigue el Código español para integrar la
vigente normativa dispersa, sin perjuicio de su revisión para actualizarla y
completarla.»
475
B) Delimitación de la materia mercantil
Puede afirmarse que el ámbito que disciplina la «Propuesta» vuelve a

ser el referente a una clase de personas y de una clase de actividades, como lo
fue en su origen, personas y actividad imbricadas en campo de los negocios
siglo XXI.
El concepto de referencia es la empresa como organización económica de
producción de bienes o prestación de servicios. Más aun: se incluyen ámbitos
económicos hasta ahora excluidos con discrepancias como la agricultura y la ar-
tesanía; abarcando, también, a los profesionales que ejercen actividades intelec-
tuales, sean científicos, liberales o artísticas, cuyos bienes o servicios destinen al
mercado.
El artículo primero es claro y expresivo que marca los contornos del «ámbito
subjetivo».
Ámbito este que complementa con el «ámbito objetivo»:
Ámbito objetivo.
Son mercantiles y quedan sujetos a las normas del presente Código:
Los actos y contratos en que intervenga un operador del mercado sujeto a
este código conforme al artículo 001-2 y cuyo contenido principal pertenezca a
las correspondientes actividades expresadas en ese artículo.
Los actos y contratos que, por razón de su objeto o del mercado en que se
celebren, el Código califica de mercantiles.
Los actos de competencia del mercado.
Cuando en los actos y contratos referidos en el apartado anterior inter-
venga un consumidor, la aplicación de las normas de este Código se hará sin
perjuicio de la legislación protectora de los consumidores.
4. ORGANIZACIÓN POR LIBROS Y ESTOS POR TÍTULOS Y CAPÍTULOS
A) Libro Primero: Del empresario y de la empresa
Se regula el Estatuto del empresario y la organización de la empresa. En los

siguientes términos:
«Para calificar a esos ámbitos, subjetivo y objetivo, el concepto de refe-

rencia es la empresa como organización económica de producción de bienes o
prestación de servicios, a partir de la cual se identifica a su titular (el empre-
sario) y a la actividad que desarrolla en el mercado. Mas la titularidad de una
empresa, criterio unitario para la calificación del empresario persona natural,
476
no lo es para el empresario persona jurídica, en el que, junto al criterio de la
naturaleza del objeto social se recoge el formal de la adopción de algún tipo de
sociedad mercantil.
Estos conceptos se extienden en el nuevo código hasta incluir ámbitos
económicos hasta ahora excluidos del Derecho mercantil por razones históricas
que se consideran superadas, como la agricultura y la artesanía. Por otra parte,
la figura central del empresario no es la única protagonista entre los operadores
del mercado sujetos al Código, concepto que también abarca a los profesiona-
les que ejercen actividades intelectuales, sean científicas, liberales o artísticas,
cuyos bienes o servicios destinen al mercado; a las personas jurídicas que, cual-
quiera sea sus naturaleza y objeto, ejerzan alguna de las actividades expresadas
en el Código, e incluso a los entes sin personalidad jurídica por medio de los
cuales se realicen.»
La «Propuesta» no se plantea ninguna cuestión de fuentes ni de autonomía

legislativa. Parte del concepto de Derecho Especial. Se sigue implícitamente el
sistema de fuentes: este Código; usos del moderno tráfico, y en su defecto, legis-
lación civil.
Partiendo de estos presupuestos, el Libro Primero incluye la regularización
de las empresas; la representación de los empresarios; los negocios sobre la em-
presa (transmisión; compraventa; arrendamiento y usufructo; y derechos de ga-
rantía sobre la empresa); la contabilidad y el Registro Mercantil.
Al Registro le dedica el artículo 140, que se desglosa en 14 preceptos, par-
tiendo de la idea de que el Registro es «el instrumento de publicidad jurídica de
los empresarios, de los actos y contratos y de las resoluciones judiciales y adminis-
trativas que sean inscribibles».
La regulación de la contabilidad contiene novedades, con la incorporación
de los conceptos de valor razonable; variaciones del valor; correcciones de valor
y fondo de comercio. Novedades que se incorporan de la práctica vivida en ope-
raciones de venta de empresa y/o de activos.
En la ordenación de la auditoria la «Propuesta» se inclina por la obligatoriedad
del régimen de auditoria a todo «empresario», cuando así lo acuerde «el juzgado
competente, incluso en vía de jurisdicción voluntaria, si acoge la petición fundada
de quien acredite un interés legítimo», debiendo este prestar caución adecuada.
B) Libro Segundo: De las sociedades mercantiles
Es el más extenso, artículos 211 a 293, pero por la organización de los pre-
ceptos en realidad son más de 400 disposiciones. Está dedicado a regular las
«sociedades de personas; sociedades de capital; sociedades cotizadas; uniones de
empresas (grupo de sociedades y agrupaciones de interés económico)».
477
Su configuración es el resultado de varios materiales normativos de dis-
tinto alcance y naturaleza. En primer lugar, el Libro II es fruto de un doble
impulso codificador: de un lado, recupera la anterior iniciativa de codificación
societaria plasmada en la Propuesta 2002, que se ha considerado útil y váli-
da en muchos aspectos; de otro, aprovecha el viento favorable que supone la
presente tarea de codificar de nuevo el conjunto del Derecho Mercantil, para
enriquecer y actualizar la ordenación de la materia societaria.
Destaquemos lo esencial:
Las reglas básicas de aplicación general a todas las sociedades mercantiles,

de las que se ocupa el Título I, se han configurado con un criterio ciertamente se-
lectivo: se trata de normas cuya naturaleza común no alcance a todos los aspectos
del asunto concreto que tratan de regular, por lo que deben entenderse comple-
mentadas por otra u otras normas sobre el mismo asunto que aparecen ubicadas
en las disposiciones comunes a una determinada categorías de sociedades.
C) Libro Tercero: Derecho de la competencia y de la Propiedad Industrial
De novedosa incorporación a un «Código»: «Derecho de la competencia y

de la Propiedad Industrial».
La E.M. lo explica así.
«El Libro III está dedicado al Derecho de la competencia y de la propiedad

industrial. La incorporación de la regulación de esta materia al código Mercantil
constituye, sin duda, una de las más destacadas novedades del nuevo Código
respecto del Código de comercio. La novedad se advierte tanto desde el punto
de vista sistemático como sustantivo. Bajo el primer aspecto, este Libro III for-
maliza por primera vez la inclusión de las normas ordenadoras de la actividad
empresarial en el mercado, que doctrinalmente se integraban en el núcleo más
reducido y constante del moderno Derecho Mercantil, entre las que propiamen-
te regulan la materia mercantil. Bajo el segundo aspecto, las disposiciones del
Libro III incorporan normas de conducta dirigidas a empresarios y profesionales
así como a cualesquiera entidades que, como la Administración, participen en
el mercado, esto es, desarrollen actividades de oferta, comercialización y adqui-
sición de productos o servicios en el mercado. Pero también incorporan normas
sobre acciones y sobre algunos aspectos del procedimiento civil.»
Consta de 4 Títulos. El Preliminar está dedicado a los principios generales de la

regulación legal de la competencia; el Título primero establece las reglas sustantivas
ordenadoras de la lealtad en la competencia; el Título segundo, se ocupa de «normas
478
materiales» de la defensa de la competencia; las acciones derivadas de la competencia
desleal y prácticas restrictivas, se contienen en el Título tercero; y, el Cuarto, disciplina
en sus artículos la Propiedad Industrial. Se completa con disposiciones procesales.
Los puntos referenciales son: Reglamento de la C.E. Nº 864/2007 /Roma II);
la Directiva 2005/29/CE sobre prácticas comerciales desleales; y, muy presente,
el artículo 149.9 de la Constitución, todo ello como Derecho ligado indisoluble-
mente a la «unidad de mercado».
D) Libro Cuarto: De las obligaciones mercantiles y de los contratos mercantiles

en general
(Los contratos mercantiles en particular son objeto de regulación en el Libro

Quinto).
Parte el Libro Cuarto de la necesidad de modernizar este sector del Derecho
Mercantil.
Así podemos informar.
Responde a la necesidad de modernizar este sector de la actividad mer-

cantil, que salvo por la regulación concreta de algunos contratos aislados, ha
permanecido hasta ahora al margen del proceso de actualización que ha experi-
mentado el derecho Mercantil en otros sectores. Este proceso de modernización
ha comenzado por las normas generales que han de aplicarse a las obligaciones
y contratos mercantiles, ya que esas normas son fundamentales para que la le-
gislación mercantil cumpla la función que le corresponde de asegurar la unidad
de mercado en el ámbito jurídico privado. (El libro IV, comprende, pues, los
aspectos generales de la contratación moderna).
Conviene hacer las siguientes precisiones:

a) Coordinación con la «Convención de Naciones Unidas sobre Con-
tratos de Compraventa de Mercaderías» de 11 de abril de 1980 (que ya es
derecho vigente).
b) Inspiración en los «principios sobre Contratos Comerciales Interna-
cionales para la Unificación del Derecho privado (UNIDROIT).
c) Los trabajos de la «Comisión Laudo» sobre Derecho Europeo de los
Contratos.
d) Respeto a las zonas fronterizas con la legislación civil.
e) Regulación novedosa e innovadora en materias de morosidad; nue-
vas tecnologías en la contratación mercantil; contratación en pública subasta
y en máquinas automáticas.
f) Especial atención a las condiciones generales de contratación; cláusu-
las de confidencialidad y exclusiva; y cesión de créditos.
479
E) Libro Quinto: De los contratos mercantiles en particular
Se trata de un Libro de contenido extenso. Con una doble finalidad: intro-

ducir novedades en los contratos que podemos denominar tradicionales, esencial-
mente los ya regulados por el Código de 1885; y disciplinar con criterios extraídos
de la práctica nuevas modalidades contractuales.
Por lo que hace referencia a las «tradicionales» puntualicemos:
—Una, en la compraventa mercantil se incluye la compraventa de inmue-
bles; partiendo de la idea de adoptar el sistema subjetivo que acoge la doctrina
de los actos mixtos. Son mercantiles las compraventas de bienes inmuebles
que reúnan los requisitos generales que determinan la atribución de carácter
mercantil.
—Dos, se deslinda de la compraventa la permuta y el contrato de suministro.
Por otro lado, se incorporan al Código: los contratos de obra nueva; pres-
tación de servicios mercantiles; servicios turísticos; cesión y licencia de bienes
inmateriales; agencia y distribución; publicitarios, participación (cuentas en par-
ticipación como más similar); contratos financieros; operaciones en el mercado
de valores; y, submodalidades de contratos tradicionales en transporte y seguro.
Conviene destacar, asimismo, los contratos de comunicaciones electrónicas y alo-
jamiento de datos. Finalmente, el contrato de transporte marítimo se regirá por su
legislación específica; y el de transporte aéreo de personas se regula en lo básico,
así como el aéreo de mercancías, que queda subsumido en el transporte, salvo
contadas especialidades.
Tratando de ofrecer esta «noticia» podemos afirmar:
En particular se ha estimado imprescindible adoptar el sistema incluido

en la directiva 1999/447 CE del Parlamento Europeo y del consejo de 25 de
mayo de 1999 sobre determinados aspectos de la venta y las garantías de los
bienes de consumo, incorporada al ordenamiento español del Texto refundido
de la Ley General para la defensa de consumidores y usuarios. Esta medida evi-
tará la coexistencia de sistemas dispares en el seno del ordenamiento español.
Lo expuesto enlaza con la directiva rectora en este Libro Quinto, y que

resumimos así:
«Estos objetivos explican que la nueva regulación como modelo, en pri-

mer termino, la Convención de Naciones Unidas sobre la venta internacional
de mercaderías elaborada por la Comisión de Naciones Unidas para la Unifi-
cación del Derecho Mercantil Internacional (UNCITRAL), acordada en Viena
de 1980, considerando las resoluciones judiciales que la han interpretado. Así
como otros textos no legislativos, pero que expresan la vocación uniforme de
480
este sector del ordenamiento, como los Principios sobre los Contratos Comer-
ciales Internacionales elaborados por el Instituto Internacional para la unifica-
ción del Derecho Privado europeo (UNIDROIT) o los Principios de Derecho
europeo de los contaros.»
F) Libro Sexto: De los títulos valores y demás instrumentos de pago y crédito
Son objeto de regulación: los títulos al portador, a la orden y nominativos, y

en concreto: la letra de cambio; el cheque; la factura aceptada; valores mobiliarios
representados por medio de anotaciones en cuenta y las tarjetas.
Las ideas directrices se sintetizan así.
a. La aceptación, cuando es factible, del «soporte papel» por el «so-
porte informático».
b. La definición común a todos los títulos se sustenta en la función
económica que cumplen: facilitar y proteger la circularización del derecho o
derechos documentados.
c. Destacar que el título valor no incorpora el derecho del documen-
to, si no que la esencia del título valor es la de representar, documentar
derechos patrimoniales que por decisión del Ordenamiento jurídico quedan
sometidos a normas especiales que se concretan en:
1. La legitimación, simplificación de la prueba de la titularidad;
2. El adquiriente del título no soporta el riesgo de la falta de
titularidad del transmitente, protección que tiene sus límites en la mala
fe o en actuaciones dolosas del adquiriente.
d. Destacar como títulos singulares el cheque, el pagaré y la letra.
e. Se regula como modalidad la factura aceptada, como título de cré-
dito.
f. El conocimiento de embarque representa el prototipo del título de
tradición.
g. Los valores mobiliarios tienen sus notas destacadas en la «emisión
en serie»; y en el elemento funcional de la captación de inversión.
j. Las tarjetas acceden al «Código», como medio de pago y como me-
dio de crédito a corto plazo.
G) Libro Séptimo: De la prescripción y de la caducidad
De la prescripción y de la caducidad de las obligaciones mercantiles.

Prescripción: plazo general de 3 años (salvo supuestos especiales, no deter-
minados).
Caducidad: Produce la extinción del derecho cuando no se ejercita en el
plazo establecido por Ley o fijado por las partes.
481
5. ZONAS POLÉMICAS EN EL PLANTEAMIENTO DEL DOCUMENTO
A) La cuestión competencial
La primera se refiere a la cuestión competencial, en un doble sentido:

—El constitucional: Estado / Comunidades Autónomas;
—El otro, la frontera materia mercantil / materia civil, especialmente referi-
da a los contratos.
B) La segunda, más intensa, está formalizada sobre la regulación de las Socieda-

des de Capital, desde el Ministerio de Economía, que se manifiesta:
1. Con el Documento elaborado por la «Comisión de Expertos en materia

de Gobierno Corporativo» aprobado el 14 de octubre de 2013. Documento este
que ha tenido reflejo en el Anteproyecto de Ley aprobado en el Consejo de Minis-
tros de 13 de diciembre de 2013. Afecta sustancialmente (por lo que sé), a núcleos
de la Ley Sociedades de Capital. (se publicó el Anteproyecto ayer lunes, día 16).
2. Finalmente, habrá que valorar la repercusión de la Ley publicada en el
BOE el 10 de diciembre de 2013, con entrada en vigor al día siguiente, salvo un
precepto, sobre «Garantía de la Unidad de Mercado»1.
Todos estos materiales conocidos en pocos días repercuten en el Documento
sobre el que he intentado dar «Noticia».
1
El «Código Mercantil», y los documentos citados (Informe de expertos; Anteproyecto
de Ley; y, Ley de unidad de mercado), se pueden conseguir en las correspondientes Págs. Web.
482
LA SITUACIÓ ACTUAL DE LA MEDIACIÓ A LA U.E,
A ESPANYA I A CATALUNYA
per
M. EUGÈNIA ALEGRET BURGUÉS
Magistrada. Acadèmica de Número de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
28 de gener de 2014
SUMARI
I. Els mitjans alternatius de resolució de conflictes en un món globalitzat

II. La mediació: avantatges i inconvenients
III. La situació actual de la mediació a la Unió Europea: la Directiva 52/2008
IV. La mediació a Espanya
I. ELS MITJANS ALTERNATIUS DE RESOLUCIÓ DE CONFLICTES EN UN MÓN GLOBALITZAT
En els sistemes moderns, la via jurisdiccional constitueix la base de la resolu-

ció de les qüestions litigioses o dels conflictes que es produeixen a la societat. El
jutge investit de poder per l’Estat s’enfronta al conflicte i el decideix, després de
les instàncies que es prevegin, de manera irrevocable, executant o fent executar
en ocasions les esmentades decisions. No obstant això, des de la meitat del segle
passat, en què la generalització i democratització de l’accés a la via judicial ha fet
que davant els tribunals es presentin molts més casos que els que raonablement
poden resoldre, s’han plantejat noves vies de resolució de conflictes que, a més,
posen l’accent en l’autocomposició o gestió cooperativa de conflictes.
L’increment del nombre d’assumptes judicials s’està escometent als països
del nostre entorn mitjançant diferents vies, principalment: a) reformes de les lleis
processals per accelerar els procediments judicials; recordem quantes reformes
legislatives s’han dut a terme escurçant terminis o reduint tràmits o, més pròxi-
mament, limitant fins i tot l’accés als tribunals (via despenalització de conductes,
implantació de taxes, o supressió directa de recursos); b) millora dels recursos
econòmics i els mitjans materials o personals dedicats a l’Administració de justí-
483
cia; i c) últimament, implementat altres sistemes de resolució fora de la jurisdicció
coneguts per la doctrina internacional, segons les sigles angleses, com a ADR
(Alternative Dispute Resolution) i que són, fonamentalment, la negociació, la
conciliació, la mediació i l’arbitratge.
Amb tot, hi ha autors que prefereixen anomenar-los mitjans complementaris
al sistema judicial, l’efectivitat dels quals pot implicar que aquesta no calgui.
Per tant, els ADR són els procediments que permeten resoldre conflictes o
disputes amb independència del sistema judicial de manera pacífica i jurídica-
ment admissible, donant prevalença a l’autonomia de les parts.
En la introducció d’aquests nous mètodes han estat factors rellevants:
a) La ineficàcia moltes vegades del sistema judicial, que es percep lent i
burocràtic i sobrecarregat per la creixent complexitat de les relacions personals
i jurídiques fruit de la pròpia i creixent evolució d’una societat, tecnològicament
avançada i poc autoresponsable.
b) La insatisfacció amb el resultat, encara que s’hagi complert la llei i s’hagi
donat la raó a qui la té, per la indubtable pressió o alteració psicològica que mol-
tes vegades comporta el plet i la controvèrsia.
c) La globalització de les relacions socials, que suposa que es trobin impli-
cats diferents països, diferents sistemes jurídics i diferents cultures, que influeixen
en la manera com cadascun entén que han de resoldre’s les disputes.
Les empreses han experimentat en els darrers temps un procés d’internacio-
nalització a través de companyies multinacionals i pel manteniment de relacions
comercials en llocs llunyans afavorides pels moderns sistemes de comunicació.
Això ha donat lloc a nous i més complexos conflictes, ja que han de posar-se
en relació les normes de l’ordenament intern amb les regles internacionals sobre
competència o resolució.
De vegades, a més, han d’entendre’s civilitzacions o comunitats de menes
molt diverses, bé pel fenomen de les migracions, bé pel del comerç, que no tenen
valors ètics o morals comuns, la qual cosa fa més fàcil la controvèrsia i més difícil
la solució.
El món dels negocis requereix que els conflictes se solucionin, a banda de
justament, de manera eficaç i amb celeritat.
Tota aquesta problemàtica ha despertat un nou i renovat interès per altres
fórmules de resolució amb la finalitat de situar el procés judicial en uns límits que
permetin el funcionament raonable del sistema, de manera que quedi com a últim
recurs per resoldre les qüestions que no han pogut ser resoltes per altres mitjans,
abordant altres sistemes útils i que comportin el mateix resultat o un de millor.
En aquest interès convergeixen actualment els dos sistemes jurídics més evo-
lucionats, el continental i el common law —que subjacentment tenen valors ètics
i morals compartits— i les principals institucions tant dels EUA com d’Europa
com a organismes internacionals com l’ONU, que ha estat clau en el desenvolu-
484
pament i implantació de l’arbitratge en matèria civil i mercantil i que també va
elaborar el 24 de juny de 2002 una llei model sobre conciliació comercial interna-
cional, el contingut de la qual abasta també la mediació.
És en aquest marc on s’han desenvolupat modernament (mitjans del segle
XX) els anomenats ADR, que haurem de situar en l’àmbit de la resolució de con-
flictes autocompositius o heterocompositius.
Els sistemes autocompositius es caracteritzen perquè són les parts en litigi
qui decideix posar-hi fi mitjançant el diàleg i l’acord.
És, lògicament, un sistema més avançat i civilitzat encara que no pot presen-
tar-se com un sistema definitiu si les parts poden desdir-se després del que han
acordat.
Són sistemes autocompositius clàssics la negociació i, amb intervenció d’un
tercer, la mediació i la conciliació.
En els sistemes heterocompositius un tercer imparcial dirimeix la controvèr-
sia de manera definitiva, i pren la decisió que estima oportuna davant el conflicte
plantejat, per tal d’evitar que el conflicte es reprodueixi. En el pla teòric aquest
sistema es revela com el més perfecte en el sentit que el tercer se situa per damunt
de les parts, resol definitivament de manera imparcial i pot imposar la solució.
Són sistemes heterocompositius la jurisdicció i l’arbitratge.
En el cas de l’arbitratge, la controvèrsia la decideix un tercer a qui les parts di-
rectament o indirectament (en l’arbitratge institucional), lliurement i en matèries de
lliure disposició, han encomanat la decisió del seu conflicte. La legitimació la donen
les parts, les quals reconeixen l’autoritat d’un tercer perquè dirimeixi la qüestió.
Concepte de mediació
La mediació és una manera de resoldre un conflicte realitzada per les matei-

xes parts que hi estan immerses, amb l’ajuda d’un tercer imparcial que, per mitjà
de la seva formació oferiria vies d’entesa i afavoriment del diàleg perquè acostin
postures i que siguin elles mateixes de manera pacífica les que posin fi al conflicte.
Per a Pascual Ortuño i Javier Hernández (Sistemas alternativos a la reso-
lución de conflictos (ADR): La mediación en las jurisdicciones civil y penal), la
mediació és una metodologia de resolució de les controvèrsies que gira al voltant
de la dialèctica de la racionalització del conflicte per part dels mateixos ciutadans
que hi estan immersos.
Enfront de la imposició d’una decisió per part d’un tercer basada en
l’autoritat després d’un procediment adversarial, el mediador centra la seva
activitat a restaurar la comunicació entre les parts i propiciar que siguin elles
les que en un entorn reservat i segur resolguin la controvèrsia. Oferiria així la
mediació «una oportunitat raonable de recompondre la situació sense vence-
dors ni vençuts…».
485
El mediador canalitza el diàleg entre les parts i les convida a empatitzar entre
elles per aconseguir que trobin una solució al seu conflicte que les satisfaci totes
dues i les commini a complir voluntàriament l’acord aconseguit. Proporciona un
espai neutral i tranquil en el qual pot persuadir els interessats a comunicar-se de
manera constructiva i a col·laborar entre ells per resoldre la disputa.
Tal com indica Carretero Morales, Emiliano (La necesidad de cambios en los
modelos de solución de conflictos, cap. 3 obra Mediación y resolución de conflictos:
Técnicas y ámbitos), la mediació diposita en les parts la responsabilitat sobre la
possibilitat d’assolir un acord que posi fi a la controvèrsia de manera que no per-
den el control del resultat.
II. LA MEDIACIÓ: AVANTATGES I INCONVENIENTS
En la mediació tradicional el mediador no suggereix la solució, sinó que

estudia la disputa i acosta les posicions d’ambdues parts mitjançant determinades
tècniques, que es responsabilitzen de la resolució, encara que també pot existir
una mediació avaluativa o adjudicativa que proposi a les parts la solució al seu
conflicte, encara que aquestes sempre seran lliures d’acceptar-la o de no fer-ho, ja
que la proposta no pot ser vinculant en cap cas.
D’aquesta manera el mediador genuí es limitaria a acostar les parts fent-los
veure quina és la seva posició i l’oportunitat i conveniència d’arribar a una solu-
ció, però sense suggerir-la o proposar-la.
Els defensors dels sistemes alternatius de resolució de conflictes mantenen
que aquests són superiors, tant quant al procediment com respecte del resultat,
enfront del sistema de justícia tradicional fonamentat en la resolució per part d’un
jutge que aplica el dret que correspongui.
Se citen com a avantatges dels esmentats sistemes, singularment de la media-
ció, la rapidesa amb què el conflicte pot ser resolt, en contraposició a la lentitud
dels procediments judicials; la flexibilitat tant quant al procediment per aconse-
guir l’acord, molt menys rígid que no pas el judicial, com quant al fet de tenir en
compte en l’eventual acord tots els matisos, peculiaritats i interessos complexos
de les parts que l’estricta aplicació del dret no sempre pot aconseguir; el menor
cost econòmic dels esmentats sistemes tant per la rapidesa amb la qual resol com
en la mesura que no són estrictament necessàries la presència d’advocats o pro-
curadors.
Un altre dels avantatges és la confidencialitat amb què es desenvolupa el pro-
cediment, lluny del focus i la publicitat als quals els conflictes davant els tribunals
es veuen cada vegada més sotmesos.
També la seguretat és un altre dels avantatges de la mediació en la mesura
que les parts tenen en tot moment el control sobre el seu conflicte, que desem-
486
bocarà o no en un acord, però, en tot cas, no estarà sotmès a la incertesa d’un
resultat decidit per un tercer.
Enfront d’aquests avantatges que s’assenten en el camp del pragmatisme,
enfront de la saturació i burocratització del sistema judicial actual, es posen en
relleu altres valors igualment transcendents.
Es destaca que amb la mediació s’evita que el conflicte s’enquisti; que el ma-
jor protagonisme de les parts en la solució a la seva controvèrsia atorga a aquestes
una major satisfacció, de manera que permet la continuïtat de les seves relacions
socials, familiars o comercials i aconsegueix en més gran i millor mesura la pau
social.
Els partidaris dels esmentats sistemes posen un èmfasi especial en la supe-
ració de la dinàmica adversarial pròpia del procés judicial i en en el fet que la
solució judicial, la sentència, en molts casos no satisfà els interessos de les parts, ja
que en les relacions socials actuals hi ha molts factors extrajurídics, que no sem-
pre obtenen resposta des del dret, sense oblidar que de vegades es produeix una
dissociació entre l’ordenament jurídic i la consciència social que posa en valor la
solució negociada fora de l’estricte camp del dret a causa que no és preferent la
justícia en sentit estricte, sinó una solució pragmàtica que proporcioni satisfacció
als interessos concrets que s’hagin creat.
Es recolzen en els estudis estadístics que demostrarien que el sistema ju-
dicial, sobretot el del dret continental, sol ser una institució poc valorada per la
ciutadania.
No obstant això, els sistemes esmentats també tenen els seus detractors.
Per a aquests, els sistemes alternatius de resolució de conflictes basats en la
negociació i la conciliació són succedanis de la justícia en majúscula.
Com que les parts han de cedir en alguna de les seves posicions i interessos
per aconseguir l’acord, es renuncia a una justícia distributiva fonamentada en el
principi d’Ulpià de donar a cadascun el que és seu. Es tractaria d’una justícia de
segona classe a la qual accedirien els que tinguessin menys mitjans econòmics,
mentre que la «bona justícia», la que dóna la raó del tot a qui la té, solament l’ob-
tindrien els qui pel fet de tenir recursos econòmics superiors poguessin acudir als
tribunals de justícia.
Els defensors de la jurisdicció enfront de la mediació (Neva-Fenoll en l’ar-
ticle publicat en la revista La Ley (núm. 17535/2012 «La mediación: ¿Una alter-
nativa razonable al proceso judicial?») posen en relleu que el procés és un mitjà
de resolució de disputes més evolucionat i que en el procés les parts s’enfronten
amb igualtat d’armes i poden exposar el seu conflicte amb major precisió i amb
aportació de les proves davant un jutge imparcial que pren la decisió amb un
coneixement complet del conflicte, mentre que en la mediació l’exhaustivitat de
les al·legacions i l’aportació de proves no és l’eix en el qual pivota la solució, ja
que el mediador solament coneix el que les parts volen que sàpiga, per la qual
487
cosa no estaria garantida la igualtat d’oportunitats. En el mateix sentit als EUA,
Owen Fiss (Against Settlement Yale Law Journal núm. 93, 1984) remarca la falta
de garanties d’aquests processos, especialment si les parts tenen una capacitat
econòmica diferent, així com l’error de devaluar el procés en defensa de l’inte-
rès públic.
Hi afegeixen que la pau social s’aconsegueix igualment, ja que precisament
per superar l’autodefensa o autotutela dels drets s’arriba al procés jurisdiccional
en què un tercer imparcial resol pacíficament la controvèrsia. En definitiva, raons
econòmiques o d’escurçament de temps no justificarien que s’abandonés el siste-
ma tradicional d’administració de justícia.
De la mateixa manera es posa en relleu que aquests mètodes poden resultar
no adequats si es dóna una situació d’abús de poder, ja que solament el sistema
judicial pot equilibrar i impedir la persistència de l’abús.
El professor Emiliano Carretero Morales ressalta les reticències que els
mateixos operadors jurídics poden oposar als mitjans alternatius de resolució.
Aquestes poden provenir dels advocats que vegin en perill la percepció d’hono-
raris de les successives instàncies judicials, dels mateixos litigants que prefereixen
la situació adversarial i la posició de vencedor i vençut, o bé dels jutges i tribunals
que estimin que solament ells poden impartir justícia.
Naturalment, ni la mediació és un sistema de resolució predicable per a tots
els casos ni la jurisdicció resol satisfactòriament els supòsits en els quals les parts
atorguen més valor a un desenllaç ràpid i eficaç del conflicte.
D’aquesta manera, els sistemes autocompositius serien especialment idonis:
a) Quan les relacions entre les parts han de continuar després de la re-
solució del litigi, com per exemple en els procediments de família, successoris,
conflictes comunitaris o veïnals, relacions jurídiques duradores, empreses amb
petit accionariat o familiars, corporacions professionals, etc., en les quals a més
solen haver-hi implicacions emocionals;
b) Quan existeixen elements interculturals o internacionals que dificulten
aplicar una norma de dret comú;
c) Quan les parts prefereixen resoldre les seves diferències de manera rà-
pida, econòmica i discreta.
És per això que modernament es parla ja de la mediació no tant com un
mitjà alternatiu al de la jurisdicció, sinó com un mitjà complementari de resolució
de conflictes juntament amb el sistema tradicional d’accés a la jurisdicció, especi-
alment adequat per als supòsits anteriorment exposats però que tampoc n’exclou
d’altres.
No es tracta, doncs, de desplaçar la jurisdicció, sinó d’oferir a la ciutadania
altres vies que, basades en la llibertat individual i el principi d’autonomia de la
voluntat constitucionalment consagrat i en funció de les característiques de la
controvèrsia, permetin també resoldre un conflicte en matèries de lliure disposi-
488
ció. És per això que la doctrina estima més precisa la denominació «Adecuated
Dispute Resolution» enfront de la tradicional «Alternative Dispute Resolution».
III. LA SITUACIÓ ACTUAL DE LA MEDIACIÓ A LA UNIÓ EUROPEA:

LA DIRECTIVA 52/2008
De la informació que proporciona la seva pròpia pàgina web, és clar que la

Unió Europea es troba molt interessada en les modalitats alternatives de solució
de conflictes, singularment en la mediació.
La Comissió Europea va publicar l’abril de 2002 un document de debat
sobre les modalitats alternatives de solució de conflictes. El juliol de 2004 la Co-
missió va decidir crear un codi de conducta dels mediadors que va ser aprovat
per una àmplia majoria d’experts en mediació i adoptat l’octubre de 2004 per la
Comissió i sotmès al Parlament i al Consell Europeu com a directiva marc sobre
la mediació.
El Llibre verd de 2002, el Codi de conducta i posteriorment la Proposta
de directiva i la Directiva 52/2008 s’inscriuen en el marc dels treballs que la
Unió Europea du a terme dins de l’aspiració de consolidació d’un espai de
llibertat, seguretat i justícia, i més concretament per garantir un millor accés a
la justícia.
La Comissió considera que fomentar l’ús de la mediació i altres modalitats
alternatives de resolució de conflictes en facilita la resolució, ajuda a evitar els
problemes, el temps i el cost implícits als litigis davant els tribunals de justícia i
serveix als ciutadans com una via real de garantir els seus drets legals.
Així, a partir del Pla d’acció de Viena de 1998 i les Conclusions del Consell
Europeu de Tampere de 1999, el Consell de Ministres de Justícia i Interior va
invitar la Comissió a presentar un llibre verd sobre modalitats alternatives de
solució de conflictes en matèria de dret civil i mercantil diferents a l’arbitratge,
en què analitzés la situació existent i iniciés una àmplia consulta amb vista a la
preparació de les mesures concretes que convingués adoptar. Havia de donar-se
prioritat a la possibilitat d’establir principis fonamentals, en àmbits generals o
específics, que oferissin garanties necessàries perquè la solució dels conflictes per
part d’instàncies extrajudicials suposés el nivell de seguretat requerit en l’Admi-
nistració de la justícia.
En el seu Llibre verd, la Comissió va recordar que el desenvolupament
d’aquestes formes de solució dels litigis no s’ha de considerar com un remei de
les dificultats de funcionament dels tribunals de justícia, sinó com una altra forma
més consensual de pacificació social i solució de conflictes i litigis que, en molts
casos, serà més convenient que el fet de recórrer a un tercer com és el cas del jutge
o de l’arbitratge.
489
Destacava el Llibre verd la importància dels ADR com a mitjà per facilitar
l’accés a la justícia que consegüentment no predica únicament de l’accés a un
jutge ni s’hi limita. Pot llegir-se en els punts 1.2, 5 i següents:
Una de les raons del desenvolupament de les ADR és de caràcter pràctic i con-
juntural: les ADR constitueixen una resposta a les dificultats d’accés a la justícia a les
quals s’enfronten molts països. Aquestes dificultats s’expliquen pel fet que els litigis
davant els tribunals es multipliquen, els procediments tendeixen a allargar-se i les
despeses inherents als esmentats procediments tendeixen a augmentar. La quantitat,
la complexitat i el caràcter tècnic dels textos legislatius també contribueixen a difi-
cultar l’accés a la justícia.
Més encara que els litigis domèstics, els litigis transfronterers es caracteritzen
per la lentitud i el cost dels procediments [10]. Amb la realització del mercat inte-
rior, la intensificació dels intercanvis i la mobilitat dels ciutadans, els conflictes entre
nacionals d’estats membres diferents o entre residents en estats membres diferents,
amplificats a més per l’auge del comerç electrònic transfronterer, sigui quina sigui la
importància o el valor del litigi, tendeixen a multiplicar-se i amb aquests els casos
transfronterers que arriben als tribunals. Als problemes pràctics de saturació dels
tribunals, s’hi afegeixen qüestions sovint complexes de conflictes de lleis i d’òrgans
jurisdiccionals, així com dificultats pràctiques de caràcter lingüístic i financer.
L’accés a la justícia per a tothom és un dret fonamental consagrat per l’article 6
del Conveni europeu de protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals.
El dret de recurs efectiu ha estat elevat pel Tribunal de Justícia de les Comunitats
Europees al rang de principi general del dret comunitari [11], proclamat a més per
l’article 47 de la Carta de drets fonamentals de la Unió Europea. El dret a la justícia
és una exigència a la qual els estats membres responen, en particular, mitjançant la
posada a disposició de procediments judicials ràpids i poc costosos. D’altra banda, al-
guns estats membres han començat a modernitzar el seu sistema judicial simplificant
els actes de consulta o preveient la possibilitat de presentar una demanda judicial
per via electrònica.
Les ADR s’inscriuen plenament en el context de les polítiques sobre la millora
de l’accés a la justícia. En efecte, les ADR desenvolupen un paper complementari
amb relació als procediments jurisdiccionals, en la mesura en què, sovint, els mèto-
des aplicats en les ADR s’adapten millor al caràcter dels litigis. D’aquesta manera,
les ADR poden permetre a les parts entaular un diàleg, que d’altra manera hauria
estat impossible d’entaular, i avaluar per si mateixes la conveniència de dirigir-se als
tribunals.
És particularment convenient posar èmfasi en el paper de les ADR com a ins-
truments al servei de la pau social. En efecte, en les formes d’ADR en què els tercers
no prenen cap decisió, les parts no s’enfronten, sinó que, al contrari, emprenen un
procés d’aproximació, elegeixen el mètode de resolució del conflicte i desenvolupen
un paper més actiu en aquest procés per intentar descobrir per si mateixes la solució
490
que més els convé. Una vegada resolt el conflicte, aquest enfocament consensual
incrementa per a les parts la possibilitat que les parts continuïn mantenint relacions
de caràcter comercial o d’una altra mena.»
La Unió Europea dóna així a la mediació un valor propi com a mitjà de
resolució de conflictes que mereix promoure’s independentment del seu efecte de
descàrrega de la pressió sobre el sistema judicial.
Amb la informació facilitada pel Llibre verd, es va articular la proposta
de Directiva de 22.10.2004 i després d’aquesta la menys ambiciosa Directiva
2008/52/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 21 de maig de 2008, sobre
certs aspectes de la mediació en assumptes civils i mercantils.
Tal com assenyala Silvia Barona Vilar (Incorporación de la mediación civil, y
mercantil en el ordenamiento jurídico español: De la Directiva 2008/52 al Decreto-
ley 5/2012 de 5 de marzo de mediación en asuntos civiles y mercantiles) la Directiva
va suposar un pas qualitatiu essencial en el context de l’impuls europeu de la
mediació. Ofereix no solament unes recomanacions de caràcter general perquè
els estats membres poguessin acollir-les en el si de les seves legislacions nacionals,
sinó un text articulat per a la mediació civil i mercantil en conflictes transfronte-
rers.
Les seves principals característiques són les següents:
Es configura com una norma de mínims, ja que estableix una sèrie de ga-
ranties essencials per al desenvolupament del procés, respectant l’autonomia dels
estats membres perquè amb respecte a aquests condicionants mínims configurin
la mediació com els sembli més oportuna.
La Directiva és aplicable als conflictes civils i mercantils (amb exclusió de
drets i obligacions sobre drets no disponibles) transfronterers, entenent per tals
aquells en què una de les parts almenys estigui domiciliada o resideixi habitual-
ment en un estat membre diferent de l’estat membre de qualsevol de les altres
parts. No s’aplica consegüentment en els àmbits fiscal, duaner o administratiu, i
en la responsabilitat de l’Estat per actes o omissions en l’exercici del seu poder
públic. La Directiva no s’aplica a Dinamarca (considerant 10 i arts. 1 i 2).
La Directiva defineix la mediació a l’article 3.a com «un procediment estruc-
turat, sigui quin sigui el seu nom o denominació, en el qual dues o més parts en un
litigi intenten voluntàriament arribar per si mateixes a un acord sobre la resolució
del seu litigi amb l’ajuda d’un mediador. Aquest procediment pot ser iniciat per les
parts, suggerit o ordenat per un òrgan jurisdiccional o prescrit pel dret d’un estat
membre», raó per la qual opta per la mediació facilitativa més que no pas per la
mediació avaluativa o adjudicativa.
La Directiva estableix que els estats membres donin el seu consentiment
perquè els tribunals suggereixin a les parts recórrer a aquesta modalitat, encara
que no poden obligar-hi. No distingeix entre mediació privada o pública, però
exclou la judicial en el propi procés, és a dir, aquelles gestions conciliatòries por-
491
tades a terme pel mateix jutge del procés (art. 3 a en l’incís final: Inclou la media-
ció portada a terme per un jutge que no sigui responsable de cap procediment judicial
vinculat a l’esmentat litigi. No inclou les gestions per resoldre el litigi que l’òrgan
jurisdiccional o el jutge competents per conèixer-ne realitzin en el curs del procés
judicial referent a aquest litigi i art. 5).
Dels diferents aspectes que recull la Directiva pot distingir-se entre la media-
ció voluntària, quan és iniciada per voluntat de les parts; la convencional, quan
ha estat pactada prèviament a l’existència del conflicte; la intrajudicial, quan ha
estat ordenada o suggerida per l’òrgan jurisdiccional interposada la reclamació, i
la legal obligatòria, quan és la legislació la que la imposa amb caràcter necessari
abans del recurs a l’òrgan jurisdiccional.
En aquest últim cas, sempre cal tenir en compte que l’obligatorietat no pot
referir-se més que a l’intent de mediació, no pas al manteniment ni la resolució
a través d’aquest sistema, i cal tenir en compte els criteris que a aquest efecte
va establir la Sentència del Tribunal de Justícia de la UE de 18 de març de 2010
(cas Rosalba Alassini i altres contra Telecom Italia) per a un altre supòsit, però
que també poden traslladar-se a la mediació legal obligatòria, conforme als
quals i en el que interessa, va determinar que les normes comunitàries no s’opo-
saven a una legislació nacional que imposés una conciliació prèvia obligatòria
sempre que no condueixi a una decisió vinculant per a les parts, no impliqui
un retard substancial a efectes de la interposició de la demanda, interrompi la
prescripció dels corresponents drets, no ocasioni despeses o aquests no siguin
significatius i sigui possible adoptar mesures provisionals quan la situació d’ur-
gència ho exigeixi.
No obstant això, la relació entre la mediació i el procés judicial és una cons-
tant en la Directiva, que precisament intenta solucionar els problemes de falta de
regulació jurídica de la connexió entre la jurisdicció i la mediació que poguessin
ser perjudicials perquè les parts es decidissin per aquesta segona via.
Es fixa fonamentalment en tres aspectes:
1. L’execució dels acords assolits gràcies a la mediació
La Directiva vetlla perquè tots els estats membres instaurin un procediment
pel qual, a petició de les parts, l’acord pugui ser confirmat per una sentència, una
resolució judicial o un acte autèntic d’un òrgan jurisdiccional o d’una autoritat
pública de manera que pugui ser executat.
Diu a aquest respecte l’article 6.1 i 2 que «Els Estats membres han de garantir
que les parts, o una d’elles amb el consentiment explícit de les altres, puguin sol-
licitar que es doni caràcter executiu al contingut d’un acord escrit resultant d’una
mediació. El contingut de tal acord s’ha de fer executiu llevat que, en el cas que es
tracti, bé el contingut d’ aquest acord sigui contrari al dret de l’estat membre on es
formuli la sol·licitud, bé la legislació d’aquest estat membre no en prevegi el caràc-
ter executiu. El contingut de l’acord pot adquirir caràcter executiu en virtut d’una
492
sentència, resolució o acte autèntic emanat d’un òrgan jurisdiccional o una altra au-
toritat competent, d’acord amb la legislació de l’estat membre en el qual es formuli
la sol·licitud.»
2. La suspensió dels terminis de prescripció
Amb la finalitat que la pèrdua d’oportunitat en l’exercici dels drets davant
els tribunals (que mai no exclou la mediació) pel transcurs dels terminis de ca-
ducitat o de prescripció, obstaculitzés l’accés a la mediació, la Directiva imposa
que els estats membres vetllin perquè les parts no tinguin dificultats per iniciar un
procediment judicial o un procediment d’arbitratge després d’una mediació amb
motiu de l’expiració dels terminis de prescripció o de caducitat.
És per això que l’art. 8.1 disposa que: «Els Estats membres han de garantir
que el fet que les parts que optin per la mediació amb ànim de solucionar un
litigi no els impedeixi posteriorment iniciar un procés judicial o un arbitratge en
relació amb l’esmentat litigi a causa d’haver vençut els terminis de caducitat o
prescripció durant el procediment de mediació.»
La Directiva no determina els terminis de suspensió ni tampoc el temps mà-
xim de durada del procés que consegüentment regulessin els estats membres.
3. La garantia de la confidencialitat
Conscient la Comissió que la confidencialitat és un element essencial de
l’èxit de la mediació, la Directiva regula que en el marc d’un procediment judicial
que s’iniciï o prossegueixi després d’intentada la mediació, ni el mediador ni al-
tres persones implicades en un procés de mediació poden presentar proves orals
o documentació relacionades amb la informació obtinguda en una mediació.
A aquest efecte, l’art. 7.1 disposa que «atès que la mediació ha de dur-se a
terme de manera que es preservi la confidencialitat, els estats membres han de ga-
rantir, llevat d’acord contrari de les parts, que ni els mediadors ni les persones que
participen en l’administració del procediment de mediació estiguin obligats a de-
clarar, en un procés judicial civil o mercantil o en un arbitratge, sobre la informa-
ció derivada d’un procediment de mediació o relacionada amb l’esmentat procés.»
No obstant això, admet les excepcions següents:
a) quan calgui per raons imperioses d’ordre públic, especialment per ga-
rantir la integritat física d’una persona, etc.
b) quan la revelació del contingut de l’acord resultant de la mediació cal-
gui per executar o posar en pràctica aquest acord.
L’apartat 2 de l’art. 7 faculta els estats membres que adoptin mesures més
estrictes de protecció d’aquest principi de la mediació.
De la mateixa manera, la Directiva es preocupa per la qualitat de la me-
diació i disposa que els estats membres també han de fomentar la formació de
mediadors, així com la redacció i aplicació de codis voluntaris de bona conducta
per a la professió. Encara que no conforma encara que mínimament l’estatut del
493
mediador, sí que en destaca les qualitats necessàries: eficàcia, imparcialitat i com-
petència, i en deixa la regulació als estats membres.
L’experiència italiana
El primer país que va transposar la Directiva va ser Itàlia. Ho va fer mitjan-

çant el Decret legislatiu 28/2010 i el Decret de 6 de juliol de 2011.
Va imposar l’intent de mediació prèvia com a requisit de procedibilitat en
determinats assumptes (condomini, drets reals, divisions de la cosa comuna, he-
rències, arrendaments, indemnitzacions per danys causats per diferents vehicles,
responsabilitat civil mèdica, difamació amb publicitat, assegurances i contractes
financers i bancaris). Com es pot veure, l’intent de mediació és obligatori en els
supòsits més freqüents de litigis.
A més regula no solament la mediació facilitativa, sinó també l’avaluativa,
adjucativa o valorativa, ja que el mediador pot fer una proposta per a la solució
del cas, encara que només quan les parts ho sol·licitin de mutu acord. En aquests
casos el mediador ha d’informar de la transcendència que la no acceptació de la
seva proposta pot comportar en matèria de costes si després s’interposa el proce-
diment judicial i el tribunal resol en la mateixa línia que la proposta del mediador
(exclusió de costes al guanyador i condemna de pagament a l’altra part). També
existeixen incentius fiscals per acudir a aquest sistema.
El Decret establia tres tipus de mediació: l’obligatòria, la convencional i l’en-
carregada pel jutge.
Una altra característica de la norma italiana és que la mediació té caràcter
institucional, i és la institució, tant si és pública com privada, la que tria el medi-
ador, si bé són les parts els qui trien la institució.
S’admeten les mesures cautelars i altres de protecció i els efectes sobre els
termes de caducitat i prescripció.
El Decret italià va ser anul·lat per la Cort Constitucional mitjançant la Sen-
tència de 24 d’octubre de 2012, en estimar que calia una norma amb rang legal per
imposar la mediació, si bé el Parlament italià ha aprovat el mes de juny de 2013
la llei que torna a donar cobertura a la norma. Diu J. Pascual Ortuño Muñoz, a
Métodos de racionalización de la litigiosidad civil y mercantil en el derecho compa-
rado (treball d’investigació realitzat a l’empara de l’art. 235 de la LOPJ presentat
al CGPJ, no publicat, que m’ha facilitat amablement l’autor), que en l’ànim del
legislador italià ha pesat l’elevat nombre d’acords de mediació (80.000) que es van
obtenir després de la promulgació del Decret.
Són novetats de la nova llei l’exclusió de la mediació obligatòria dels acci-
dents de trànsit i la inclusió de la responsabilitat civil sanitària en general, a més
de la mèdica. També es preveu que les parts estiguin assistides en la mediació per
un advocat.
494
IV. LA MEDIACIÓ A ESPANYA
A Espanya, van ser les comunitats autònomes les primeres a legislar sobre
mediació civil, si bé respecte de sectors específics.
Catalunya va ser la primera a legislar sobre mediació familiar amb la Llei
1/2001, de 15 de març, de mediació familiar, derogada per la Llei integral de
mediació en l’àmbit del dret privat 15/2009, de 22 de juliol.
Segons el seu preàmbul, la Llei pretén que determinats conflictes sorgits
en l’àmbit de les organitzacions i comunitats que estructuren i vertebren la so-
cietat no quedin fora de l’àmbit de la llei, ja que han de tractar de corregir-se a
través de les modalitats de mediació comunitària, social o ciutadana. Per això,
l’objectiu final és ampliar l’abast de la mediació a determinats conflictes civils
i mercantils que han de resoldre’s per la necessitat de les mateixes parts de
mantenir una relació viable en el futur, dissipar els dubtes sobre els conflictes
familiars que poden ser objecte de mediació, i introduir millores sistemàtiques
i tècniques.
Així, particularment podran mediar-se: a) Els conflictes sorgits en l’àmbit de
les associacions i fundacions. b) Els conflictes en l’àmbit de la propietat horitzon-
tal i en la vida ordinària de les urbanitzacions. c) Les diferències greus en l’àmbit
de la convivència ciutadana o social, per evitar la iniciació de litigis judicials. d)
Els conflictes derivats d’una diferent interpretació de la realitat per la coexistèn-
cia de diferents cultures presents a Catalunya. e) Qualsevol altre conflicte privat
en què les parts hagin de mantenir relacions personals en el futur.
Per tot això la llei catalana preveu la millora de la preparació tècnica del
mediador i la seva especialització i recull els principis bàsics del sistema, és a dir,
la voluntarietat, la imparcialitat, neutralitat, la confidencialitat, el caràcter perso-
nalíssim i la bona fe.
La seva estructura està formada per sis capítols, tres disposicions addicio-
nals, tres de transitòries, una de derogatòria i una de final i el títol competencial
és el desenvolupament del dret civil.
També existeixen normes sobre mediació familiar a Andalusia, Aragó, País
Basc, Comunitat Valenciana, Madrid, Canàries, Astúries, Castella i Lleó, Castella-
La Manxa, Illes Balears i Galícia, i de mediació en dret privat a Cantàbria.
Aquestes disposicions regulen els principis rectors de la mediació, el règim
jurídic dels mediadors i de les institucions de mediació, el procediment de media-
ció i també el valor contractual de l’acord.
Algunes comunitats autònomes inscriuen aquesta legislació en l’àmbit dels
serveis socials. En tot cas, el que regulen són aspectes de la mediació extrajudicial,
no connectada al procés, i desenvolupada en un àmbit administratiu.
Habitualment les diferents legislacions autonòmiques regulen les institu-
cions pròpies de mediació, així com la seva organització i funcions.
495
La diferència fonamental rau en l’àmbit material que regulen. Es distingei-
xen tres classes de legislacions: les que regulen la matèria exclusivament familiar;
les que l’estenen a tota la matèria civil i les que abasten qualsevol àmbit: civil,
penal, social o contenciós administratiu.
No obstant això, calia per raons competencials que una norma estatal esta-
blís els aspectes processals de la mediació.
La primera norma que ho fa en matèria civil és la Llei 15/2005, de 8 de juliol,
per la qual es modifica el Codi civil i la LEC 1/2000 en matèria de separació i di-
vorci. Afavoreix la suspensió del procediment per intentar la mediació, i reforma
en aquest sentit l’article 770 de la LEC sempre sota petició de les parts i l’art. 777
amb la possibilitat d’adjuntar en els procediments de mutu acord l’acord final
assolit en el procediment de mediació familiar.
Aquest primer impuls va anar seguit d’altres actuacions a favor de la intro-
ducció de la mediació.
Així, el mateix CGPJ, després d’una breu referència a la mediació contingu-
da en el Llibre blanc de la justícia de 8 de setembre de 1997, en el punt 3.4, com a
activitat a realitzar per advocats per limitar el nombre de procediments judicials,
s’uneix la previsió de l’apartat 6.3 del Pla de modernització de la justícia aprovat
pel Ple en la sessió de 12 de novembre de 2008, en pro de la mediació que afavo-
reix plans pilot d’implantació de la mediació intrajudicial que porten a terme un
determinant nombre de jutjats civils i penals, singularment a Catalunya.
És interessant conèixer les dades estadístiques d’aquestes experiències pilot so-
bre mediació intrajudicial. El Consell informa respecte de la mediació familiar que
l’any 2009 es van adscriure al projecte uns 34 òrgans judicials. Es van fer un total de
816 derivacions amb un percentatge d’acords en les mediacions finalment portades
a terme entorn del 19%. L’any 2012, els òrgans judicials derivadors van ser-ne ja
121, amb 3.056 derivacions i un percentatge de 910 mediacions realitzades, amb un
31,42% d’acords. Quant a la mediació civil, era l’any 2009 pràcticament inexistent:
pocs jutjats, el número 73 de Madrid i un projecte iniciat a Valladolid, i alguns jutjats
de Barcelona en temes civils dins de la jurisdicció de família. Però no hi havia se-
guiment estadístic d’aquestes mediacions ja que gairebé no es donaven derivacions.
L’any 2012 els òrgans judicials derivadors van ser-ne 36, amb 572 deriva-
cions, 71 mediacions realitzades amb un 21,26% d’acords.
Però no solament el Consell General del Poder Judicial intenta promocio-
nar la mediació. També el Ministeri de Justícia va elaborar el Pla estratègic de
modernització de la justícia 2009-2011, que preveia la inclusió d’una sèrie de me-
sures organitzatives i legislatives per al progressiu establiment de procediments i
sistemes de resolució de conflictes alternatius a la via judicial, en què cita expres-
sament la mediació, la conciliació i a l’arbitratge. Tot això amb l’objectiu de des-
congestionar els tribunals de justícia, de manera que queda el recurs als tribunals
com a ultima ratio.
496
En la mateixa línia, el nou Govern, en el Pla d’Acció de la Secretaria General
de l’Administració de justícia 2012-2014 (accessible en el Web del Ministeri) dins
del capítol de reformes organitzatives, inclou la creació de vies alternatives a la
resolució de conflictes, com la mediació.
Després de l’aprovació de la Directiva comunitària, el Govern aprova mit-
jançant Reial decret llei 5/2012, de 5 de març, de mediació en assumptes civils i
mercantils, antecedent pròxim, en el temps i en el contingut de la Llei 5/2012, de
6 de juliol, de mediació en assumptes civils i mercantils. Més recentment la Llei
14/2013, de 27 de setembre, de suport als emprenedors i la seva internaciona-
lització, que modifica la Llei concursal, en la qual s’introdueix la regulació de la
mediació en el concurs.
Finalment, en el BOE de 27 de desembre de 2013 el Govern publica el Re-
glament 980/2013, de 13 de desembre, que desplega determinats aspectes de la
Llei de mediació en assumptes civils i mercantils.
La Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en assumptes civils i mercantils

Títol competencial
Es promulga la llei a l’empara de la competència exclusiva de l’Estat en
matèria de legislació mercantil, processal i civil, establerta a l’article 149.1.6a i 8a
de la Constitució.
L’Estat regula a la llei diferents qüestions, incloses les estrictament proces-
sals, que són, en tot cas, aplicables a tot l’Estat.
Estructura de la llei
S’articula en 5 títols i en una sèrie de disposicions finals necessàries per en-
caixar la mediació en els procediments judicials.
El títol I, sota la rúbrica «Disposicions generals», regula l’àmbit material
i espacial de la norma, l’aplicació als conflictes transfronterers, els efectes de la
mediació sobre els terminis de prescripció i caducitat, així com les institucions de
mediació.
Àmbit d’aplicació: després que l’article 1 defineixi la mediació com el mitjà
de solució de controvèrsies, qualsevol que sigui la seva denominació, en què dues
o més parts intenten voluntàriament arribar per si mateixes a un acord amb la in-
tervenció d’un mediador, l’article 2 determina l’àmbit d’aplicació de la Llei sobre
la base d’incloure els assumptes civils i mercantils, fins i tot els litigis transfronte-
rers, que no afectin drets i obligacions no disponibles, per la qual cosa resta ex-
closa del seu coneixement la mediació penal, amb les administracions públiques,
laboral i en matèria de consum.
Prescripció i caducitat: estableix que la sol·licitud d’inici de la mediació con-
forme a l’article 16 suspèn la prescripció o la caducitat d’accions des de la data
en què consti la recepció de l’esmentada sol·licitud per part del mediador, o el
dipòsit davant la institució de mediació si s’escau.
497
Si en el termini de quinze dies naturals a comptar de la recepció de la sol-
licitud d’inici de la mediació no se signa l’acta de la sessió constitutiva prevista a
l’article 19, cal reprendre el còmput dels terminis.
La suspensió es prolonga fins a la data de la signatura de l’acord de mediació
o, si no n’hi ha, la signatura de l’acta final, o quan finalitzi la mediació per alguna
de les causes previstes en aquesta Llei.
El títol II enumera els principis informadors de la mediació, que són: el
principi de voluntarietat i lliure disposició, el d’imparcialitat, el de neutralitat i el
de confidencialitat. A aquests principis s’hi afegeixen les regles o directrius que
han de guiar l’actuació de les parts en la mediació, com són la bona fe i el respecte
mutu, així com el deure de col·laboració i suport al mediador.
El títol III conté l’estatut mínim del mediador, amb la determinació dels
requisits que han de complir i dels principis de la seva actuació. Per garantir-ne
la imparcialitat s’expliciten les circumstàncies que el mediador ha de comunicar a
les parts, i en això se segueix el model del Codi de conducta europeu per a medi-
adors. S’opta pel mediador professional.
La formació es regula ara en el Reglament abans esmentat —capítol II—
amb 100 hores com a mínim de formació específica.
El títol IV regula el procediment de mediació. És un procediment senzill
i flexible que permet que siguin els subjectes implicats en la mediació els que
determinin lliurement les seves fases fonamentals. La norma es limita a esta-
blir els requisits imprescindibles per donar validesa a l’acord a què les parts
puguin arribar, tenint en compte que arribar un acord no és una cosa obliga-
tòria, ja que no és estrany que la mediació persegueixi simplement millorar
relacions.
L’acord de mediació es regula a l’article 23.
S’exigeix la identificació de les parts, la de les obligacions que cada part
assumeix i que s’ha seguit un procediment de mediació ajustat a les previsions de
la Llei, amb indicació del mediador o mediadors que han intervingut i, si s’escau,
de la institució de mediació on s’ha desenvolupat el procediment.
L’acord de mediació l’hauran de signar les parts o els seus representants.
Té, com és lògic, caràcter vinculant, i les parts poden instar que s’elevi com
a document públic per tal de configurar l’acord com a títol executiu.
La llei recorda innecessàriament que contra el que s’hagi convingut a l’acord
de mediació només pot exercitar-se l’acció de nul·litat per les causes que invaliden
els contractes.
Encara que la llei no en diu res, si existeix un procediment judicial en curs
pot presentar-se l’acord perquè s’homologui judicialment d’acord amb les nor-
mes del Codi civil sobre transaccions judicials.
El títol V estableix el procediment d’execució dels acords, ajustant-se a les
previsions que ja existeixen en el dret espanyol i sense establir diferències amb
498
el règim d’execució dels acords de mediació transfronterers el compliment dels
quals hagi de produir-se en un altre estat; es requereix que s’elevin a escriptura
pública com a condició necessària perquè siguin considerats com a títol executiu.
Les disposicions finals cohonesten la regulació amb l’encaix de la mediació
amb els procediments judicials.
També es duen a terme una sèrie de modificacions de caràcter processal que
faciliten l’aplicació de la mediació dins del procés civil.
Es regula la facultat de les parts per disposar de l’objecte del judici i sotmetre’s
a mediació, així com la possibilitat que sigui el jutge el qui convidi les parts a arribar
a un acord i, amb aquesta finalitat, des dels tribunals s’informi de la possibilitat de
recórrer a la mediació. Es tracta d’una novetat que, dins del respecte a la voluntat
de les parts, intenta promoure la mediació i les solucions amistoses dins dels litigis.
D’altra banda, es preveu la declinatòria com a remei enfront de l’incom-
pliment dels pactes de submissió a mediació o enfront de la presentació d’una
demanda si aquesta està en curs.
La modificació de la Llei d’enjudiciament civil comprèn, finalment, la dels
preceptes necessaris per a la inclusió de l’acord de mediació dins dels títols que
donen dret al despatx de l’execució.
De particular interès és la potenciació del pacte de mediació que poden ha-
ver previst les parts en les seves relacions jurídiques, ja que s’hi dóna el mateix
tractament processal que al pacte de submissió a l’arbitratge, quan no és, òbvia-
ment, el mateix.
D’aquesta manera es modifiquen els arts. 39 i 63 de la LEC per establir que
el demandat pot denunciar mitjançant una declinatòria la falta de competència
internacional o la falta de jurisdicció quan l’assumpte pertanyi a un altre ordre
jurisdiccional o a causa d’haver-se sotmès la controvèrsia a arbitratge o mediació.
La llei, en aquests supòsits, aprecia la falta de competència del jutge per
conèixer de l’assumpte. I ho fa amb caràcter definitiu quan, de fet, la mediació no
sempre acaba amb un acord que eviti el plet.
És per això que el precepte ha estat criticat per la doctrina, ja que un efecte
més adequat hauria estat el de preveure la suspensió obligatòria del procés en lloc
de l’arxivament definitiu amb la consegüent obligació —en cas de falta d’acord—
d’haver d’iniciar un altre procediment amb la duplicitat de costos conseqüent.
El mateix s’esdevé quan es presenta la demanda simultàniament al procedi-
ment de mediació.
Per contra, si s’inicia primer el procés civil, i les parts accedeixen a acudir al
procediment de mediació, per si mateixes o bé accedint al suggeriment del tribu-
nal, solament se suspèn el tràmit si les parts ho sol·liciten.
Es potencia igualment la mediació intrajudicial.
D’una banda, es preveu que admesa la demanda tant de judici ordinari com
de judici verbal, el secretari judicial informi les parts en convocar l’audiència prè-
499
via o bé en citar per a judici verbal de la possibilitat de recórrer a una negociació
per intentar solucionar el conflicte, inclòs el recurs a una mediació, cas en què
aquestes han d’indicar a l’audiència la seva decisió sobre això i les seves raons.
En aquests casos s’ha de suspendre el judici si ambdues parts ho demanen.
De la mateixa manera, en atenció a l’objecte del procés, el tribunal pot con-
vidar les parts tant en el judici ordinari com en el verbal a intentar un acord que
posi fi al procés, si s’escau, a través d’un procediment de mediació, i instar-les a
assistir a una sessió informativa. En aquest cas els litigants han d’acudir a la sessió
informativa però no se’ls pot obligar a iniciar el procediment de mediació.
En el cas que ho decideixin, les parts, de comú acord, poden sol·licitar la
suspensió del procés d’acord amb el que preveu l’article 19.4, per sotmetre’s a
mediació.
Com a conclusió, la mediació com a sistema alternatiu o complementari de
resolució de conflictes té un llarg camí per recórrer, si bé se n’han assentat ja les
bases i s’ha dotat dels instruments jurídics necessaris per a la seva efectivitat. Ara
falta la implicació de tots els operadors jurídics en el seu desenvolupament.
500
COMENTARIS DELS ASPECTES MERCANTILS DE LA LLEI
DE SUPORT ALS EMPRENEDORS
per
FRANCESC TUSQUETS TRIAS DE BES
Advocat, professor titular de Dret Mercantil UB.
Membre de número de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
INTRODUCCIÓ
La greu crisi econòmic-financera que venim patint des de fa ja uns anys ha

posat de moda el terme «emprenedor», que fins i tot ha accedit als plans d’estudi
d’escoles i universitats.
És una paraula que apareix en el títol de nombrosos llibres i articles publi-
cats en aquests temps, i els emprenedors són notícia freqüent en els mitjans de
comunicació.
Doncs bé, el legislador espanyol, amb pocs mesos de diferència, ha dictat
dues lleis sobre els emprenedors:
La Llei 11/2013, de 26 de juliol, de mesures de suport a l’emprenedor i d’es-
tímul del creixement i de la creació d’ocupació, i
La Llei 14/2013, de 27 de setembre, de suport als emprenedors i la seva
internacionalització.
Cap de les dues lleis es caracteritza precisament per la seva depurada tècnica
legislativa. Al contrari. Constitueixen ambdues una barreja de normes que tracten
qüestions molt distintes, sense cap ordre aparent.
No és tampoc clara la raó de que hi hagi dues normes, dictades la primera a
l’estiu, de suport a l’emprenedor (en singular), i la segona ja a la tardor de suport
als emprenedors (en plural).
La segona, la que avui ens ocupa, és una llei que alguns autors denominen
«òmnibus», en el sentit que recorre tots els àmbits del dret, amb excepció, i no
estic gaire segur, del penal.
Es tracta d’una norma molt extensa, que consta de 76 articles, 16 disposi-
cions addicionals, 1 transitòria, 1 derogatòria i 13 disposicions finals.
501
Tenint això en compte, centraré la comunicació en els aspectes mercantils de
la llei de suport als emprenedors, que són, al meu parer, tres:
—La noció d’emprenedor.
—La figura de l’emprenedor de responsabilitat limitada.
—La Societat Limitada de Formació Successiva.
La llei també regula l’acord extrajudicial de pagaments com a mesura pre-
ventiva del concurs, que potser podríem tractar un altre dia.
LA NOCIÓ D’EMPRENEDOR
En un recent article el Prof. RECALDE CASTELLS va escriure que en poc més de

dos mesos s’han aprovat dues lleis de «suport als emprenedors», sense que encara
se sàpiga qui són aquests emprenedors.
En espanyol (i en català), emprenedor és un adjectiu i no un substantiu, i, a
més a més, que s’aplica a qui té una iniciativa i comença, escomet quelcom (em-
prèn), per exemple, un negoci o una empresa.
Això diferencia l’espanyol (i el català) d’altres idiomes propers, com ara el
francès o l’italià.
En francès podem traduir empresa com entreprise, i el seu titular, l’empre-
sari, és un entrepreneur.
I en italià impresario i imprenditore són sinònims.
Però en espanyol (i tampoc en català), com hem vist, no són sinònims. Em-
prenedor és el que té la iniciativa per escometre i emprendre un negoci o una
empresa. I empresari és el titular d’aquesta, però no sols en la fase inicial, sinó
també al llarg de tota la vida de l’empresa.
Doncs bé, la primera de les dues lleis de suport a l’emprenedor (la Llei
11/2013) no conté (almenys jo no ho he trobat) el concepte legal d’emprenedor.
En canvi, la segona, la Llei 14/2013, sí que conté la noció legal en l’article 3r,
en el que sota la rúbrica d’Emprenedor es diu:
«Es consideren emprenedors aquelles persones, independentment de la seva
condició de persona física o jurídica, que exerceixin una activitat econòmica empre-
sarial o professional en els termes establerts en aquesta llei.»
Ja una primera contradicció podem trobar-la en l’article 7 sobre la limitació
de responsabilitat de l’emprenedor de responsabilitat limitada (a què més tard em
referiré), quan en referir-se a l’emprenedor persona física, diu: «sigui quina sigui
la seva activitat»; per tant sense cap limitació d’activitat.
Sembla doncs que a l’article 7 ja no hi és la limitació de l’art. 3er, de que es
tracti d’una activitat econòmica, empresarial o professional i per tant podria ser,
per exemple, una activitat cultural o artística.
El preàmbul de la llei no aclareix el dubte, al contrari. En el seu apartat II es
diu: «El concepte d’emprenedor es defineix de forma àmplia, com aquelles persones,
502
independentment de la seva condició de persona física o jurídica, que desenvolupen
o estan exercint una activitat econòmica productiva.»
Però aquesta era la definició del Projecte de llei, no de la llei, com hem vist.
És a dir, durant l’iter parlamentari es va modificar l’article 3, que conté la
noció legal d’emprenedor, en els termes que hem vist, però s’ha mantingut per
error la redacció primitiva en el Preàmbul.
No és el primer cop que una cosa així succeeix. El projecte de Text Refós de
Llei de Societats de Capital establia la responsabilitat solidària de l’Administra-
dor persona jurídica i la persona física representant. Durant la tramitació parla-
mentària es va suprimir la responsabilitat solidària, però va quedar en l’Exposició
de Motius, que no es va corregir.
Però el preàmbul segueix i ens diu: «Així, es pretén que les mesures de la llei
puguin beneficiar a totes les empreses, amb independència de la seva grandària, i de
l’etapa del cicle empresarial en què es trobin.»
Sembla, doncs, que en el Preàmbul de la llei, el terme emprenedor és equi-
parable al d’empresari, incloent-hi tant la fase inicial, d’emprendre l’activitat,
com el seu posterior desenvolupament.
Però el concepte legal, com hem vist, és, d’una banda, més ampli, perquè en
l’article 3 es fa referència a activitats econòmiques, empresarials o professionals,
però també més restrictiu, perquè es diu que són les persones, físiques o jurí-
diques, que desenvolupen tals activitats, sense cap referència, com sí es fa en el
preàmbul, a les que es vagin a desenvolupar, que estiguin en definitiva en la fase
d’iniciació que, és la pròpia del mot emprenedor en espanyol (i en català), com
s’ha vist.
El legislador ha volgut seguir la moda i ha utilitzat el terme d’emprenedor,
creant certament una gran confusió.
Avui, en la legislació mercantil espanyola, coexisteixen tres conceptes anà-
legs:
El de comerciant, que apareix ni més ni menys que en article 1r del C. de C i
en molts altres preceptes d’aquest Codi.
El d’empresari, en altres articles del C. de C., en el RRM i en moltes lleis
mercantils especials.
El d’emprenedor, en la Llei 11/2013 i en la 14/2013, per ara.
Sense tenir clara la noció d’emprenedor hem d’afrontar a continuació la
nova figura de l’emprenedor de responsabilitat limitada.
L’EMPRENEDOR DE RESPONSABILITAT LIMITADA
Aquesta denominació podria dur-nos a la conclusió que, com s’ha fet en altres
països del nostre entorn, la nova Llei 14/2013 crea un estatut especial per què les per-
503
sones físiques que desitgin dur a terme activitats empresarials o professionals, puguin
afectar a tals activitats un patrimoni específic, distint i separat del seu patrimoni civil
i familiar, de manera que aquest quedi fora del risc propi de l’activitat (empresarial o
professional). I això sense necessitat de constituir una societat mercantil.
Doncs bé, no és així. Els articles 7 a 11 de la llei no creen en realitat la figura
de l’Emprenedor de Responsabilitat Limitada. Simplement es crea una categoria
de béns inembargables constituïda per un únic bé: l’habitatge habitual de l’empre-
nedor, sempre que el seu valor no excedeixi de 300.000 euros, valorat conforme
al que disposa la base imposable de l’ITP (i en les poblacions de més d’1.000.000
d’habitants amb l’aplicació d’un coeficient de l’1,5), i a més a més només enfront
de creditors privats i pels deutes professionals o empresarials, ja que els crèdits
públics, és a dir els tributaris i de la Seguretat Social, queden exclosos de la norma-
tiva, i, per tant, paradoxalment els creditors de dret públic sí que poden embargar
l’habitatge habitual de l’emprenedor. I els deutes que no siguin propis de l’activitat
empresarial o professional també queden exclosos de la norma.
Per tant, ni hi ha un patrimoni separat, com per exemple en el Dret francès
(en el que segons sembla s’ha inspirat el legislador), ni limitació de responsabili-
tat, sinó únicament —com ja s’ha dit— la inembargabilitat de l’habitatge habitu-
al, en determinats casos però no d’altres béns de l’emprenedor.
És evident que per a aquest viatge no calia crear aquesta nova —i enganyo-
sa— figura.
En efecte, en l’ordenament jurídic espanyol des de la Llei 2/1995, de 23
de març, de Societats de Responsabilitat Limitada, ja pot una persona física que
desitgi emprendre una activitat empresarial o professional, limitar la seva res-
ponsabilitat personal mitjançant acudir al mecanisme de constituir una societat
unipersonal de responsabilitat limitada.
Ara bé, la constitució d’una societat d’aquest tipus comporta uns tràmits (es-
criptura pública i inscripció en el Registre Mercantil), i a més a més està sotmesa
a unes obligacions formals, com per exemple la de dipositar els comptes anuals
en el Registre Mercantil. Amb els costos que tot això suposa (que no tenen els
empresaris individuals).
No podem oblidar que, segons sembla, si els petits empresaris no recorren
a la forma societària (SLU), és precisament per evitar les despeses i costos que
suposen les obligacions formals, que no estan adaptades al tràfic de les petites i
microempreses.
Doncs bé, sorprenentment les obligacions que s’imposen en la nova llei a
l’Emprenedor de Responsabilitat Limitada són pràcticament les mateixes, o fins i
tot més que les pròpies de societats mercantils.
En efecte:
L’article 9 de la llei estableix que la condició d’emprenedor de responsabili-
tat limitada s’adquirirà mitjançant la seva constància en el full obert a aquest en el
504
Registre Mercantil corresponent al seu domicili. I serà títol per a immatricular a
l’emprenedor de responsabilitat limitada la corresponent acta notarial.
Per tant notari i Registre Mercantil.
I a més a més se li imposa l’obligació de fer constar en tota la seva documen-
tació, amb expressió de les dades registrals, la seva condició de «Emprenedor de
Responsabilitat Limitada», o les sigles «ERL».
D’altra banda, l’article 10 disposa que per a la seva oponibilitat a tercers, la
no subjecció de l’habitatge habitual al risc propi del tràfic empresarial o professio-
nal, s’haurà d’inscriure en el Registre de la Propietat, en el full obert al bé.
Per tant, inscripció en el Registre de la Propietat, amb les despeses que això
comporta.
I l’article 11.1 imposa a l’emprenedor de responsabilitat limitada l’obli-
gació de formular, i si escau sotmetre a auditoria, els comptes anuals corres-
ponents a la seva activitat empresarial o professional, i afegeix de conformitat
amb allò que s’ha previst per a les societats unipersonals de responsabilitat li-
mitada. Però aquesta remissió a les SLU no s’entén perquè la LSC no contem-
pla cap especialitat respecte de la formulació o auditoria dels comptes anuals
de les SLU.
A més a més el núm. 2 de l’esmentat article 11 obliga a l’emprenedor de
responsabilitat limitada, a dipositar els comptes anuals en el Registre Mercantil,
tot imposant com a sanció per l’incompliment de tal obligació ni més ni menys
que la pèrdua del benefici de la responsabilitat limitada. No es justifica de cap
manera tan greu sanció sense parangó en les societats de capital, ni tan sols en les
unipersonals de responsabilitat limitada.
Per tant, la figura de l’emprenedor de responsabilitat limitada té els matei-
xos costos i ha d’assumir les mateixes obligacions que una societat de responsabi-
litat limitada, però clarament amb menys beneficis que aquesta.
Vegem-ho.
El soci d’una SLU gaudirà del privilegi de la separació de patrimonis i
per tant de la limitació de responsabilitat enfront de tots els deutes i respecte
de la totalitat del seu patrimoni civil, mentre que l’emprenedor de respon-
sabilitat limitada només protegirà el seu habitatge habitual (sempre que el
seu valor no excedeixi de 300.000 euros), enfront dels creditors privats i
únicament respecte dels deutes derivats de la seva activitat empresarial o
professional.
Per tot això, no resulta aventurat vaticinar el fracàs de la figura de l’empre-
nedor de responsabilitat limitada, com va ser també molt fàcil endevinar que
també fracassaria el subtipus societari —ideat també als despatxos dels poders
públics— de la SLNE.
Les estadístiques que publica el Registre Mercantil Central són en aquest
punt claríssimes.
505
En tots els articles (entre els quals el de l’acadèmic Enric Bracons) que he
llegit publicats en aquestes últimes setmanes es critica la norma i en molts d’ells
es preveu el fracàs de la nova figura.
Un altre problema és que el legislador no ha previst el concurs de l’em-
prenedor de responsabilitat limitada i això comportarà la ineficàcia de la tutela
específica que la Llei 14/2013 atorga a l’habitatge habitual de l’emprenedor en els
casos d’insolvència.
LA SOCIETAT LIMITADA DE FORMACIÓ SUCCESSIVA
Tampoc mereix, al meu parer, una crítica favorable la nova figura de la Socie-
tat Limitada de Formació Successiva.
Deixant de banda que la denominació no és segurament la més adient
(la S.A. de Fundació Successiva, que per cert ha caigut totalment en desús,
és una altra cosa), l’objectiu del legislador en regular la Societat Limitada de
Formació Successiva sembla clar: es tracta d’evitar que la necessitat d’aportar
un capital mínim de 3.000 euros desincentivi la creació d’empreses o activitats
professionals.
En aquest sentit el preàmbul de la llei és clar: «el seu objectiu és abaratir el
cost inicial de constituir una societat».
Al meu parer, la barrera de 3.000 euros no era tal en la pràctica. En efecte,
en aquests últims anys s’han constituït centenars de societats de responsabilitat li-
mitada amb un capital social de 3.000 euros, format per aportacions no dineràries
de béns de distinta naturalesa, per exemple equips informàtics.
Però a més a més, per aconseguir l’objectiu de la norma d’abaratir el cost
inicial de constitució d’una societat limitada, podria el legislador haver optat per
fórmules millors i més senzilles que la de la Societat Limitada de Formació Suc-
cessiva.
En primer lloc, per exemple, modificar l’article 4 de la LSC i reduir la xifra
del capital social mínim a una quantitat inferior a 3.000 euros, per exemple 1.000,
100 o fins i tot 1 euro (com s’ha fet en altres països).
Certament el capital social va perdent la funció tradicional de garantia per
tal de procurar una major flexibilitat i agilitat en la creació d’empreses.
Una altra solució hauria consistit en utilitzar la figura del desemborsament
parcial del capital social, estenent el règim de les accions de les societats anònimes
al de les participacions de les societats de responsabilitat limitada.
D’aquesta manera es podria haver constituït una societat limitada amb un
capital inicial, parcialment desemborsat de 750 euros (25% de 3.000), xifra sem-
bla que raonable com a import mínim per iniciar o emprendre una activitat em-
presarial o professional. Però, a més a més, en el cas que el legislador considerés
506
que tal xifra podria continuar sent una barrera per a la creació d’empreses, podria
haver reduït el percentatge del capital inicial desemborsat del 25% al 10% o fins
i tot a l’1%.
Però no és això el que estableix la nova norma, que algun autor ha qualificat
de perversa.
La llei el que permet és que el desemborsament del capital social mínim de
3.000 euros es realitzi al llarg del temps, però en contrapartida, la societat, els
seus socis i fins i tot, sorprenentment, els seus administradors, queden sotmesos a
un règim especial (del que podem considerar subtipus de la Societat Limitada de
Formació Successiva), fins que el capital social de la companyia arribi al mínim
de 3.000 euros.
D’aquesta manera es modifica l’article 4, s’afegeix el 4 bis, i es modifiquen
també l’article 5 i el 23 de la LSC.
El règim d’aquest nou subtipus societari, exposat molt sintèticament, és el
següent:
—S’endureix el deure de la reserva legal, que passa a ser del 20% del bene-
fici de l’exercici sense límit de quantia.
—Es prohibeix la distribució de dividends fins que el patrimoni net arribi al
60% del capital legal mínim.
—Es limita la retribució anual de socis i administradors per l’exercici dels
càrrecs, tot disposant que no podrà excedir el 20% del patrimoni net del corres-
ponent exercici, però s’afegeix: «sense perjudici de la retribució que els hi pugui
correspondre, com a treballador per compte d’altri de la societat o a través de la
prestació de serveis professionals que la pròpia societat concerti amb els dits socis i
administradors».
En aquest punt crec que el legislador no ha tingut en compte l’espinós afer
de la difícil acumulació en una mateixa persona de càrrecs de naturalesa socie-
tària (administradors) amb altres executius (laborals d’alta direcció), tenint en
compte la famosa teoria de la naturalesa del vincle.
—S’estableix un règim especial de responsabilitat per al cas de liquidació de
la societat, si el patrimoni és insuficient per atendre al pagament de les obligaci-
ons, disposant que en aquest cas els socis i també els administradors, respondran
solidàriament del desemborsament de la xifra del capital social mínim.
Pot entendre’s en aquests casos la responsabilitat civil solidària dels socis
respecte de l’obligació de desemborsar el capital mínim, però de cap manera dels
administradors. Per què han de respondre?. No se m’acut cap raó amb fonament
jurídic per responsabilitzar als administradors per una obligació que no els hi
pertoca.
Però deixant de banda aquesta qüestió, sembla clar que mitjançant l’artifici
del nou subtipus de la Societat Limitada de Formació Successiva, no s’aconse-
gueix l’objectiu d’abaratir el cost inicial de constituir una societat (requereix per
507
descomptat d’escriptura pública i inscripció en el Registre Mercantil), sinó que es
crea un nou subtipus amb un règim molt complex i més costós (com a mínim amb
més tràmits), que els que s’exigeixen en el règim previgent a les societats limita-
des. I, a més de no aconseguir l’objectiu desitjat, es subverteix el dret societari.
CONCLUSIÓ
Estem davant una llei concebuda als despatxos —han intervingut, segons
s’ha publicat, fins a 9 ministeris—, però allunyada de la realitat.
És molt probable que ni l’Emprenedor de Responsabilitat Limitada, ni la
Societat Limitada de Formació Successiva, s’utilitzin amb freqüència i no està ni
de bon tros clar que es tracti de reformes favorables al creixement i a la reactiva-
ció econòmica.
Des de l’entrada en vigor de la Llei 14/2013 s’han constituït a Espanya més
de 22.000 societats limitades ordinàries i només 9 societats limitades de formació
successiva, i s’han inscrit tan sols 7 emprenedors de responsabilitat limitada.
Constitueixen, al meu parer, un exemple cada cop més clar de la profunda
separació existent entre les necessitats dels ciutadans i moltes decisions dels re-
presentants dels poders públics.
508
DIVERSES QÜESTIONS SOBRE LLEGATS:
SENTÈNCIA DE LA SALA 1a DEL TRIBUNAL SUPREM
DE 14 DE MARÇ DE 2012
per
EUDALD VENDRELL FERRER
Acadèmic Electe de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
—Llegat de béns pertanyents a una societat controlada al 100% pel testa-

dor: llegat de cosa pròpia o de cosa aliena.
—Aplicació de la figura de «l’aixecament del vel» en dret successori.
—Revocació tàcita del llegat mitjançant ampliació de capital i renúncia al
dret de subscripció preferent.
ANTECEDENTS DEL CAS
1. Testament notarial atorgat per ciutadà espanyol a Suïssa el dia 20 d’abril

de 1988.
Estableix que la seva successió s’ha de regir «en todo lo posible por el derecho
suizo»; institueix hereves les seves 4 filles, disposa diversos llegats, un d’ells que
diu així:
«la finca de Barcelona, Muntaner nº 282-288 pasará, incluyendo el parque y
jardín nasi como el palacio en Porvenir nº 26-28 con todo su contenido completo
a una Fundación que llevará mi nombre. La Fundación tendrá como finalidad la
conservación y mantenimiento de estas instalaciones y su visita y aprovechamiento
útil bajo el Patronato de la ciudad de Barcelona».
El dia 29 de març de 1989 i davant el mateix Notari modifica parcialment
el testament en el sentit d’expressar «que toda mi sucesión debe regirse por mi
derecho patrio de Cataluña».
El testador va morir el dia 9 de maig de 1991.
2. L’Ajuntament de Barcelona va constituir l’any 1995 una Fundació amb

el nom del testador.
509
Les hereves mentrestant varen formalitzar l’acceptació d’herència a benefici
d’inventari mitjançant procediment de jurisdicció voluntària davant el Jutjat de
1a Instància núm. 6 de Barcelona.
3. La Fundació interposa demanda de judici ordinari de major quantia el

dia 22 de gener de 1999, contra les hereves i diverses societats del complex entra-
mat societari del causant, en reclamació dels llegats.
Prèviament havia instat procediment de Diligències Preliminars per tal de
portar a terme un inventari judicial de tot el contingut dels edificis llegats (Jutjat
de 1a Instància 42, abril de 1998).
4. A més de nombroses excepcions processals, les defenses dels demandats

varen al·legar que els béns objecte de llegat pertanyien, a la data del testament i
també a la de defunció a una societat anònima de la qual aquest en tenia el 100%
del capital en la primera data.
I al·legaven també que el dia 16 de febrer de 1991 el causant va signar una
carta adreçada a aquesta societat en els següents termes:
«En mi condición de accionista de esa sociedad hago constar que mis hijas C ,
I, A, y H, a quienes tengo concedidos poderes para que me representen como a tal en
los actos y juntas de la compañía, se hallan autorizadas para acordar los aumentos de
capital que estimen procedentes, y renuncio y acepto que los derechos de subscrip-
ción de las ampliaciones de capital que se produzcan sean suscritas por mis hijas C, I
y A exclusivamente, pudiendo las mismas llevar a cabo la subscripción y desembolso
a su cargo en la forma que acuerden, reservando a mi favor los derechos de usufructo
vitalicios de tales ampliaciones en el momento de la subscripción o en documento a
parte. Para que conste libro la presente en fecha de hoy».
Consideraven que aquesta comunicació i la posterior ampliació de capital,
a conseqüència de la qual el testador va quedar amb menys del 5% de capital,
constituïa una revocació del llegat ex art. 869.2 del Codi Civil espanyol.
5. El procediment va restar en suspens durant 3 anys per la tramitació, a

Suïssa d’una demanda de nul·litat del testament instada per les filles i hereves i
que finalment va ser desestimada.
6. El Jutjat de 1a Instància núm. 1 va dictar Sentència l’any 2007 estimant

la demanda, i va declarar la validesa dels llegats com a llegats de cosa aliena,
condemnant les hereves a adquirir aquests béns per lliurar-los a la Fundació; o
subsidiàriament a pagar-ne la seva estimació; i va declarar perdut el benefici d’in-
ventari de les hereves.
7. Les demandades varen recórrer en apel·lació que va ser desestimada per

la Secció 17 de l’Audiència de Barcelona en Sentència de 30 de gener de l’any
510
2009; tot i que va modificar la qualificació del llegat, considerant-lo de cosa prò-
pia del testador per aplicació de la tècnica de «l’aixecament del vel».
8. Interposats recursos de cassació i infracció processal per totes les parts de-
mandades, el Tribunal Suprem els va desestimar mitjançant la sentència de 14 de
març de 2012, que s’adjunta.
9. En l’actualitat s’està tramitant l’execució de la sentència, al Jutjat de 1a

Instància, en un procediment amb nombroses incidències.
QÜESTIONS JURÍDIQUES PLANTEJADES
1. Legislació aplicable a la successió: Compilació del Dret Civil de Catalu-

nya i remissions al Codi Civil espanyol.
2. Requisits de forma del testament atorgat a Suïssa i la seva possible nul-

litat.
3. Qualificació del llegat: de cosa pròpia del testador o de cosa aliena.
4. Aplicació de la tècnica de «l’aixecament del vel» en dret de successions.

Jurisprudència; STSJ, Sala Civil, 33/1998 de 3-12-1998, Ponent Sr. Díaz Valcar-
cel.
5. Possible revocació del llegat amb motiu de l’ampliació de capital de la

societat. Incidència de la qualificació jurídica de la naturalesa d’aquest acte en
jurisdicció contenciosa-administrativa.
6. Pèrdua del benefici d’inventari per part de les hereves.
511
ILÍCITO CIVIL Y NEGOCIO JURÍDICO CRIMINALIZADO:
¿SON POSIBLES CRITERIOS OBJETIVOS DE
DIFERENCIACIÓN?
por
Mª JOSÉ MAGALDI PATERNOSTRO
Magistrada Sala Penal Audiència Provincial de Barcelona.
Acadèmica Electe de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
8 de abril de 2014
SUMARIO
I. Introducción
II. El concepto legal de estafa: naturaleza jurídica y bien jurídico protegido
III. Aproximación a la estructura típica del delito de estafa
1. La conducta típica: el engaño bastante (para inducir a error)
a) El engaño objetivo
b) El engaño subjetivo
2. La situación de error
3. El acto de disposición (en perjuicio propio o de tercero)
4. El resultado: contenido y alcance del perjuicio típico
5. El dolo y el especial motivo de la acción
IV. Los negocios jurídicos criminalizados como paradigma del «moderno» delito de estafa: una
propuesta interpretativa para distinguirlos del ilícito civil patrimonial
I. INTRODUCCIÓN
La cuestión de diferenciar cuándo nos hallamos ante un mero ilícito civil pa-
trimonial y cuándo ante un negocio jurídico criminalizado (o lo que es lo mismo
ante un delito de estafa en el que, como ampulosamente dice la jurisprudencia,
«el negocio es el instrumento o vehículo del fraude») ha vuelto a cobrar relevancia
a raíz del escándalo que supuso la comercialización y venta de «preferentes» y
«subordinadas» en determinadas circunstancias, en el contexto de una situación
de crisis económica y a determinados sujetos a los que por sus características no
estaban dirigidos estos productos financieros de riesgo o a los que no se informó
(o al contrario, se «desinformó») de la verdadera naturaleza y consecuencias de
los negocios que concluían.
513
Ni que decir tiene —como todos conocemos— que, a excepción de unas po-
cas querellas que han sido admitidas (para después ser archivadas con argumen-
tos peregrinos o para convertirse en uno más de los inacabables macroprocesos
en curso en Audiencia Nacional abocados en su mayoría a la nada jurídica) ha
existido un consenso en que lo que estaban haciendo los jueces civiles (declarar
nulos los contratos) estaba bien hecho y era suficiente, (tal vez precisamente por
lo que estaban haciendo).
Y desde luego, que su calificación jurídica de los hechos (vicio de consen-
timiento) y las consecuencias jurídicas de la misma (nulidad con reintegro de las
cantidades «invertidas» o «depositadas») es correcta en Derecho y solventa en
buena medida «el conflicto social», salvo por un pequeño detalle: muchos de estos
negocios jurídicos eran igualmente susceptibles de ser calificados como negocios
jurídicos criminalizados y, por tanto, como un delito de estafa lo que conllevaba
además de las consecuencias civiles antedichas la imposición de una pena, que
podría ser una pena de notoria gravedad, según se incoara una causa penal para
cada «estafa» o se construyera por conexidad un macroproceso contra el Consejo
de Administración de las entidades correspondientes (vid. asunto Blesa).
Al margen de las razones extrajurídicas y/o prácticas que hayan determina-
do el actual enfoque (extraprocesal y procesal) de esta cuestión concreta, (y me-
diática) la cuestión posee a mi juicio un notable interés jurídico tanto en sí misma,
como tema jurídico a debate, como en la práctica puesto que la crisis económica
por un lado como la imposición de tasas para el acceso a la jurisdicción civil y
mercantil por otro, han inundado —e inundarán— la jurisdicción penal de reales
o «hipotéticos» negocios jurídicos criminalizados con la consiguiente «pena de
banquillo» y utilización perversa de la justicia penal en muchos casos y, desde
luego, con un costo no justificado para el Erario Público.
Hallar las soluciones teóricas con propuestas interpretativas razonables y
transmitirlas al mundo del Foro y de la jurisdicción es una labor aún no llevada a
cabo, por lo menos con efectividad, y que entiendo necesaria y que pasa por una
rigurosa conformación de los elementos que integran el tipo penal de la estafa,
infracción penal demasiadas veces empleada como «salida» útil para solventar
negocios jurídicos fallidos y meros incumplimientos contractuales. Y esta es la
razón de la comunicación que a tales fines presento y someto a debate de los
Ilmos. Sr. Académicos.
II. EL CONCEPTO LEGAL DE ESTAFA: NATURALEZA JURÍDICA Y BIEN JURÍDICO

PROTEGIDO
Cualquier aproximación al delito de estafa debe partir del contenido que la

doctrina y jurisprudencia han proporcionado al concepto legal que, acuñado en
514
su día por Antón Oneca cobro carta de naturaleza en el CP 1995 (que ninguno
o casi ninguno de los presentes estudiamos) en el artículo 248 CP los siguientes
términos:
«Cometen estafa los que, con ánimo de lucro, utilizaren engaño bastante para
producir error en otro, induciéndole a realizar un acto de disposición en perjuicio
propio o de tercero.»
El delito de estafa, como dijo ya en su día Quintano Ripollés cuando la defi-
nió como un producto del liberalismo capitalista burgués del siglo XIX, constituye
una infracción penal que pertenece indiscutiblemente al derecho penal clásico del
que es tributaria su estructuración típica.
Se trata de un delito de lesión de un bien jurídico de naturaleza individual (el
patrimonio) a través del engaño y sometido a las reglas generales de imputación
sobre un modelo de derecho penal tradicional y no de un delito contra el orden
socio-económico. En efecto, en este sentido afirma la doctrina que si bien es cierto
que en determinados supuestos, conductas engañosas (de particulares) pueden
afectar al orden socio-económico al margen de la lesión patrimonial individual,
como sucede con la llamada «estafa de subvenciones» (artículo 308 CP) y la de
«inversiones de capital» (artículo 290 CP) estas figuras penales se regulan extra-
muros del artículo 248 CP y se estructuran por lo general como delitos de peligro
que tutelan el orden socio-económico aunque funcionalmente protejan también
un bien de naturaleza individual.
En el delito de estafa, que se construye sobre los dos pilares del engaño (como
medio comisivo) y el perjuicio (como lesión patrimonial), el fin de protección de
la norma es, pues, siempre la tutela del patrimonio individual frente a ataques al
mismo en los que el engaño aparece precisamente como el instrumento apto para
la producción (efectiva, en el delito consumado) del perjuicio.
Se trata de una infracción en la que el engaño-inveracidad se erige como la
clave de bóveda de la relevancia penal de la conducta (peligrosa ex ante para el bien
jurídico) razón por la que debe ser idónea para producir un error en el sujeto
pasivo quien, a su vez, efectuará un acto de disposición en perjuicio de sí mismo
(o de tercero en la estafa en triángulo), es decir, una conducta que debe traducirse
en un engaño-inveracidad «bastante» (objetiva y subjetivamente) para producir
el error en el que halle causa el acto de disposición generador de la lesión patri-
monial.
Es, por su propia estructura, un delito de «relación» o de «encuentro» en el
que el sujeto-víctima, involucrada en un contexto comunicacional viciado en el que no
se halla en el mismo plano de igualdad respecto del sujeto activo, en razón de la falsa
representación de la realidad a la que este le ha conducido, lleva a cabo un acto de
disposición (que en condiciones de igualdad no habría llevado a cabo) del que deriva
directamente un perjuicio patrimonial, lo que ha permitido a algún autor como Silva
Sánchez calificarlo como un particular supuesto de autoría mediata tipificada.
515
Y es, finalmente, un delito contra el patrimonio en cuanto la acción típica
ataca el patrimonio contemplado conjuntamente como unidad económica y no al
dominio o a la facultad de disposición de elementos concretos del mismo (bienes
concretos) como acontece en los delitos contra la propiedad (hurto, robo, apro-
piación indebida o daños) aun cuando, ciertamente, el criterio diferenciador no
venga constituido por el objeto de la acción puesto que, en definitiva, tanto en
aquel como en estos delitos el ataque se dirige materialmente contra elementos
individualizados del patrimonio.
Este criterio viene determinado por el hecho de que mientras que en los de-
litos contra la propiedad se protege (y quebranta) el señorío del hombre sobre la
cosa que caracteriza una relación de dominio (artículo 348 del Código Civil) por
lo que no es preciso que al ataque acompañe el perjuicio o menoscabo económico,
pudiendo ser objeto del mismo (con relevancia penal) una cosa carente de valor
económico objetivamente evaluable (meramente afectivo) pues lo que se prohíbe
bajo pena es el expolio —al que hacía mención el Código penal de 1822— o expro-
piación de la misma, en los delitos contra el patrimonio lo que se lesiona es el poder
económico del sujeto a lo que responde la exigencia típica del «perjuicio» cuyo úni-
co significado posible es el de quebranto económico del sujeto pasivo (el resultado
de disminución —no necesariamente con desplazamiento patrimonial de elemen-
tos— del valor conjunto de la unidad económica que constituye su patrimonio).
III. APROXIMACIÓN A LA ESTRUCTURA TÍPICA DEL DELITO DE ESTAFA
El punto de partida incuestionable es que la estafa en el ámbito penal no

constituye un concepto coincidente con el sentido coloquial o vulgar con que se
utiliza en el ámbito social, sino que constituye un concepto normativo explicitado
«ex lege» con precisión de todos sus elementos típicos esenciales en el artículo
248 del Código Penal vigente:
A tenor de la definición legal, la estafa genérica se configura en nuestro siste-
ma como un tipo del lesión y de resultado material. Consecuentemente, el tipo ob-
jetivo lo integran: a) La conducta engañosa, objetiva y subjetivamente idónea para
causar un error (desvalor de acción); y b) Determinante del acto de disposición
causante de perjuicio patrimonial (desvalor de resultado), directamente imputable
este último a la acción típica conforme las reglas que disciplinan la imputación
objetiva.
1. La conducta típica: el engaño bastante (para inducir a error)
El engaño constituye el instrumento, medio o modo (no violento) del que el

sujeto activo, guiado por un lucro ilícito, se vale para conseguir un acto de dispo-
516
sición patrimonial por parte del sujeto pasivo que menoscaba su patrimonio o el
de tercero. Y es un medio o instrumento que no requiere, en principio, otra cosa
—lo que no es poco— que ser válido (apto o idóneo) para distorsionar, desfigu-
rándola o enmascarándola, la realidad (frente a otro ante el que se despliega o al
que se dirige) por lo que, de nuevo en principio, no es susceptible de una ulterior
acotación rígida y precisa pudiendo revestir todas las formas o características que
la mente humana sea capaz de imaginar y llevar después a la práctica, desde las
más simples a las más complejas, muchas veces enmascaradas bajo negocios jurí-
dicos formalmente constituidos.
Así, ha sido definido por la jurisprudencia como aquel «engaño, precedente
o concurrente, espina dorsal, factor nuclear, alma y sustancia de la estafa, fruto del
ingenio falaz y maquinador de los que tratan de aprovecharse del patrimonio ajeno»
en STS de 3 de abril de 2001 y también como «maniobra torticera o falaz por me-
dio de la cual el agente, ocultando la realidad, juega dentro de la apariencia, para
ganar la voluntad del perjudicado, haciéndole creer y aceptar lo que no es verdadero,
o, en suma, falta de verdad suficiente y bastante para producir el error como conoci-
miento viciado de la realidad» en STS de 21 de febrero de 2001.
Pero en verdad y adjetivos al margen, para afirmar que existe engaño bastará
que el sujeto activo logre crear la apariencia de que lo que sucede para el sujeto al
que va dirigido el engaño concuerda con lo que sucede realmente cuando no es así.
En realidad, el proceso es simple. Si, como expresa Silva Sanchez la estafa es un
«delito de relación», esta se caracteriza porque las condiciones entre las partes
que conforman la relación son desiguales y lo son porque existe un distinto co-
nocimiento de la situación por parte de los sujetos «relacionados», situados, por
voluntad del sujeto activo, en planos distintos, de modo que «mientras el autor
aprehende la situación de acuerdo con un conocimiento preciso de la realidad en
cuanto que él se encarga de desfigurarla en su comunicación con el disponente, este
se representa equivocadamente la situación ignorando el riesgo de lesión patrimo-
nial que conlleva la disposición en la situación concreta».
El debate doctrinal sobre la relevancia a efectos típicos del engaño omisivo
ha girado ya desde Antón Oneca alrededor de dos tomas de posición: una prime-
ra que reconduce el silencio a los actos concluyentes y por lo tanto a un quehacer
contextualizado positivo y una segunda, por la que se inclinaba dicho autor, que
reconduce las situaciones creadas alrededor o sobre el silencio a particulares hi-
pótesis de omisión, lo que supone en sede de estafa la reconducción del tema a la
estructura típica de la comisión por omisión, como puso también de manifiesto
Valle Muñiz.
Resulta innegable que en situaciones de relación comunicacional entre los
sujetos como acaece en el delito de estafa, el silencio puede poseer en el contexto
de la misma un indudable y relevante sentido de significado por lo que resulta
equivocado hablar, en estos casos, de realización típica omisiva. Se trata de su-
517
puestos en los que «el engaño se concreta en un comportamiento positivo cuya
dinámica cristaliza en una multiplicidad de momentos en los que coexisten expre-
siones positivas manifestadas a través del lenguaje y expresiones negativas —que
no omisiones— manifestadas a través del silencio, es decir, por medios distintos
al lenguaje pero que parten todas ellas de un mismo hacer positivo: desfigurar
la realidad». Así, el silencio forma parte inescindible de un acto concluyente: el
comportamiento engañoso objetivamente idóneo y dirigido a causar error.
Desde esta posición, los supuestos omisivos (comisión por omisión) queda-
rían reducidos a aquellos casos en los que la mera omisión, presupuesta la po-
sición de garante, constituya en sí misma el engaño (bastante) para inducir, por
el error causado (por la mera omisión) al acto de disposición. Entiendo que tal
posibilidad sostenida por un sector doctrinal y jurisprudencial halla difícil encaje
en nuestro sistema por un lado porque no creo que pueda afirmarse contunden-
temente que exista un deber de garantía general derivado de la buena fe en el
tráfico o de la lealtad contractual «in genere» cuya infracción sea penalmente
sancionables habida cuenta de la redacción del artículo 11 del texto punitivo; y,
por otro lado, al tratarse la estafa de un delito de organización, la inveracidad (la
mentira, el engaño) debe trascender a sí misma para producir una ingerencia instru-
mentalizadora de la libertad del tercero lo que es difícilmente predicable de quien
simplemente calla y absolutamente inviable en nuestro sistema respecto de quien
«no saca al otro de un error que no ha provocado mediante engaño alguno», hecha
excepción de las matizaciones que se hacen en el párrafo siguiente.
En este punto, comparto la afirmación de Silva Sánchez conforme a la cual
sostener en sede de estafa la equivalencia de la omisión en sentido estricto a la
causación positiva del tipo, responde a una «reconfiguración drástica del modelo
liberal de relaciones entre los particulares»; pienso que tal entendimiento respon-
de al actual modelo de Estado (protector y paternalista) que reduce al ciudadano
a un eterno menor de edad objeto de constante protección en determinadas esfe-
ras (a efectos de que no devenga ciudadano adulto, responsable y pensante) ob-
viando algo tan elemental como que «a todo el mundo le corresponde asumir los
riesgos no imputables a esferas organizativas ajenas (casus sentit dominus) y aquí
resulta precisamente que el daño en la esfera de la víctima no se imputa a un acto de
organización ajeno (lo que integraría engaño activo o por actuar concluyente), sino
a la no aportación de información por parte de terceros, siendo así que es la propia
organización de la víctima la que conduce al perjuicio patrimonial».
Para ser penalmente relevante, el engaño así definido debe ser «bastante»,
esto es, debe ser objetiva y subjetivamente idóneo para generar en el sujeto a
quien se dirige el error del que derivará el acto de disposición patrimonial; o lo
que es lo mismo, debe cristalizar en un engaño auténticamente peligroso para el
patrimonio de un concreto tercero, peligrosidad a determinar conforme un pronós-
tico posterior objetivo (valoración «ex post») según el cual se enjuicia la idoneidad
518
objetiva «ex ante» de un concreto comportamiento para producir un determinado
resultado ( el perjuicio patrimonial) y la idoneidad subjetiva del mismo, es decir,
respecto al sujeto al cual se ha dirigido la conducta engañosa.
No cualquier engaño, por lo tanto, sino aquel objetivamente suficiente y, a
la vez, proporcionado en lo que al sujeto al que se ha dirigido se refiere, para la
consecución del fin ilícito propuesto: perjudicar económicamente (para obtener
un incremento patrimonial ilícito) a quien ha llevado a cabo (por error imputable
a aquel) el acto de disposición patrimonial o a un tercero. De forma que, uno
puede sentirse «engañado» o «estafado» al ver defraudadas sus espectativas sin
que objetivamente la conducta pueda ser calificada como idónea para generar
error en el ciudadano medio a efectos penales, o incluso existiendo objetivamente
engaño, este, atendidas las circunstancias del sujeto a quien se dirige, puede no
ser subjetivamente bastante para concluir que el acto de disposición perjudicial a
sus intereses deriva de un error originado por aquel. Es desde esta doble perspec-
tiva, que doctrinal y jurisprudencialmente se habla de engaño objetivo (o engaño
abstracto) y de engaño subjetivo (o engaño concreto o individualizado) como exi-
gencias, cuya conjunta concurrencia, permitirán calificar el engaño como bastante
y por tanto como engaño típico a efectos de estafa.
Ahora bien, desde mi posición que justifica precisamente las exigencias que
asocio a lo que doctrinal y jurisprudencialmente se han denominado «negocios
jurídicos criminalizados», el engaño típicamente relevante es algo más que la vul-
neración de los deberes de lealtad contractual o del principio de la buena fe en el
tráfico jurídico-mercantil (que lo es) y algo más que el dolo-vicio (que también lo es)
con el que a menudo equipara la jurisprudencia el engaño en una no justificable
confusión entre tipo objetivo y tipo subjetivo.
a) El engaño objetivo
Partiendo de lo dicho, cuando se alude a la idoneidad objetiva de la con-
ducta engañosa se está haciendo referencia a aquel engaño que posee en sí mismo
una entidad suficiente para inducir a error a cualquier ciudadano-medio situado
en la misma posición del sujeto al que se dirige (pero sin tener en cuenta su con-
creta capacidad personal). Se trata de un engaño que, desfigurándola, crea una
apariencia (falsa) de la realidad lo suficientemente perfecta para que con una
probabilidad casi rayana en la seguridad no sea susceptible objetivamente de ser
advertida por el ciudadano medio.
Solo el engaño que reúna estas condiciones cumplirá la exigencia de idonei-
dad objetiva porque solo él crea un riesgo (de lesión para el patrimonio ajeno)
típicamente relevante y es, por ello, merecedor de reproche penal.
El baremo se sitúa, pues, exclusivamente en la peligrosidad de la acción (en-
gañosa). El pronóstico o juicio de peligrosidad (objetiva) de la acción deberá, por
un lado, realizarse desde una perspectiva «ex ante» aun cuando se lleve a cabo,
519
por obvias razones, «ex post»; y, por otro, el juicio de idoneidad deberá efectuar-
se al margen de la capacidad concreta del sujeto concreto y también de la capaci-
dad del sujeto llamado a efectuar el juicio quien deberá ceñirse estrictamente a la
capacidad del espectador objetivo «ex ante», es decir, de esta entelequia o para-
digma que convencionalmente llamamos ciudadano medio al que también como
ficción se dirige con carácter general por demás el mandato de determinación de
las normas penales.
Fácilmente se percibe que la idoneidad objetiva del engaño gira y se sus-
tenta alrededor de su capacidad ex ante de generar un riesgo de lesión jurídi-
co penalmente relevante para intereses patrimoniales ajenos por lo que, de igual
modo y como lógica consecuencia, su inidoneidad deberá derivar de su incapacidad
(objetiva) para integrar el riesgo típico, lo que nos reconduce, a efectos interpreta-
tivos, a los postulados de la teoría de la imputación objetiva, debiendo significarse
—como después expondré— que en sede de engaño objetivamente idóneo basta
la comprobación de su capacidad «ex ante» para integrar indiciariamente el ries-
go típicamente relevante, mientras que la efectividad o la ruptura de la relación
de riesgo cobra efectividad en sede de engaño subjetivamente idóneo cuya con-
currencia permitirá afirmar la efectiva creación del riesgo (típicamente relevante)
en el caso concreto que se esté examinando. (El engaño, es «bastante» cuando es
objetiva y subjetivamente idóneo).
Así, escapan de la necesaria idoneidad objetiva:
a’) El engaño burdo, esto es, aquel engaño que objetivamente por su zafiedad
manifiesta carecer ex ante de cualquier potencial de peligro incluso para el menos
avispado y menos cuidadoso de los ciudadanos medios. (Riesgo cualitativamente
insuficiente): «no existe el delito cuando el engaño es tosco y burdo e incapaz
de sorprender a la generalidad de las personas» (SSTS de 3 de mayo y de 12 de
diciembre de 2000).
b’) Los supuestos en que «ex ante» la conducta engañosa no entraña un
riesgo cuantitativamente suficiente para suponer un peligro potencial real de
lesión para el bien jurídico (supuestos de riesgo insignificante) y por ello esca-
pan del ámbito de protección y al fin de la norma. El criterio para determinar
la insignificancia del riesgo deberá ser el mismo utilizado para la teoría de la
adecuación: el punto de vista del ciudadano medio en el momento de la ac-
ción («ex ante»). Tal sucede en los supuestos de echadores de cartas, mediums,
vendedores de crecepelos o píldoras de la eterna juventud etc, en los que, aun
cuando el engaño es susceptible de incidir en determinadas personas fantasiosas
o crédulas (subjetivamente idóneo) desde la perspectiva del espectador medio
«ex ante» la potencialidad lesiva objetiva del mismo para el común de los ciu-
dadanos es objetivamente irrelevante. La conducta constituye en sí misma un
engaño, pero para conseguir el efecto de engañar (a otro) no distorsiona la rea-
lidad de modo típicamente relevante en cuanto que la apariencia de verdad que
520
ofrece no es susceptible objetivamente siquiera de hacer dudar con fundamento
al espectador objetivo «ex ante».
c’) Los supuestos de riesgo socialmente adecuado o de riesgo permitido (o de
riesgo tolerado) en cuyo marco y por incidir en actividades esenciales o insitas al
desarrollo del tráfico mercantil o constituir práctica común socialmente asumida,
existe una convención social, a modo de presunción, de que el contratante no
sufre engaño alguno, porque, dicho en términos simples «cuenta con ello» (por
ejemplo, la publicidad engañosa).
Desde la posición que sostengo, la idoneidad objetiva debe circunscribirse
exclusivamente a la comprobación de si la conducta engañosa en sí misma po-
día constituir un riesgo relevante de lesión patrimonial lo que deberá afirmarse
siempre que, no tratándose de un engaño burdo, posea la capacidad objetiva de
engendrar un riesgo (de lesión) que no integre un riesgo tolerado o adecuado
socialmente o que no constituya un riesgo insignificante.
Ello permite entender que la idoneidad objetiva (constatada y afirmada) del
engaño opera en cada caso concreto como un indicio de la peligrosidad ex ante de la
conducta, necesario pero no suficiente para afirmar su relevancia típica. Indicio que
se confirmará (deviniendo el engaño bastante y por tanto típico) solo después de
que se lleve a cabo el juicio de la idoneidad subjetiva del mismo y se constate que la
conducta engañosa era además peligrosa ex ante en el caso concreto y para el sujeto
concreto al que se dirigió haya cristalizado o no ex post dicho peligro en el resulta-
do. De ahí la importancia clave que en la determinación del engaño típico juegan las
condiciones, situaciones y capacidades concretas del sujeto al que se dirige como,
por otra parte, no podía ser menos en un delito de estructura relacional.
b) El engaño subjetivo
Cumplida la exigencia de idoneidad objetiva, el engaño no reunirá aún las
exigencias necesarias para constituir el engaño bastante, único relevante por su
peligrosidad a efectos típicos. En efecto, el hecho de tratarse el delito de estafa
(por lo menos en su modalidad clásica) de un delito de relación en el que la co-
laboración de la víctima (instrumentalizada) es indispensable para la causación
del daño patrimonial y para la consecución del fin ilícito, lo que condiciona en
cierta medida el fin de protección de la norma, exige aun un ulterior juicio: el de
la idoneidad subjetiva del engaño en relación al sujeto concreto al que se dirige
para (induciéndole a error) motivar directamente el acto de disposición causante
del perjuicio patrimonial.
Ahora bien, la referencia del engaño a la subjetividad (al sujeto), no implica
que el baremo del que se parta para realizar el juicio de idoneidad sobre el mismo
deba atender a criterios subjetivos sino que debe responder a criterios igualmente
objetivos y que se integran dentro de los parámetros a los que hacíamos alusión
en sede de fijación de la idoneidad objetiva.
521
La necesidad de este ulterior juicio de idoneidad halla fundamento en el he-
cho de que el engaño no es un ente abstracto dirigido al aire sino que se proyecta
sobre y hacia una persona determinada respecto de la cual (y no respecto a otra)
debe desfigurarse la realidad venciendo (causándole error) los mecanismos de
autodefensa que el sujeto adopta y está obligado a adoptar en el tráfico para pro-
teger su patrimonio (deber de autoprotegerse también en su esfera económica).
Por tal razón, el engaño objetivamente idóneo por conllevar un riesgo de lesión
patrimonial solo alcanzará relevancia típica (devendrá «engaño bastante») si lo
era también subjetivamente, esto es, si aparece ex ante como apto para inducir
al sujeto concreto al que se dirige, a realizar (por error) el acto de disposición
patrimonial, atendidas sus condiciones personales y el cumplimiento por su parte
de los deberes de diligencia que le son exigibles (por sus concretas condiciones
o por su concreta situación en el tráfico) para salvaguardar su patrimonio contra
ataques de esta naturaleza.
En el marco de la exigencia de la idoneidad subjetiva del engaño son dis-
tinguibles, a mi entender, dos niveles que, aun referidos ambos a la idoneidad
concreta frente a un sujeto concreto, deben ser tratados separadamente porque
distinto es su fundamento.
Me refiero, por un lado, a la idoneidad subjetiva del engaño dirigido contra
incapaces o personas especialmente vulnerables y, por otro, al engaño dirigido al
ciudadano medio o a personas en la situación, condiciones y con circunstancias
determinadas en relación con la concreta actividad del tráfico en la que se desplie-
ga el engaño, que, deberá sustentarse en el primer caso, en el grado de capacidad
del sujeto de hacer frente cognoscitivamente al ataque que supone el engaño y en
el segundo en el cumplimiento o no de los deberes de diligencia que alcanzan al
sujeto para conjurar (rechazándolo) el peligro que objetivamente entraña.
O dicho de otro modo, la idoneidad (o inidoneidad) subjetiva del engaño (ya
objetivamente idóneo en el sentido que lo hemos definido) deberá fundarse en la
capacidad (o no) de autodeterminación y en el cumplimiento (o no) de las medi-
das de cautela que son exigibles en el tráfico a todo ciudadano que en él opera. Ni
qué decir tiene que la conocida expresión proveniente de la victimodogmática y
convertida ya en aforismo, de que «el sistema penal solo protege a quien se pro-
tege a sí mismo» que ha cobrado carta de naturaleza en la estafa, solo resultará de
aplicación en el segundo caso.
En efecto, existe acuerdo doctrinal y jurisprudencial en que si el sujeto al
que se dirige el engaño carece de la capacidad para comprender el significado
y alcance de la conducta engañosa que contra él se dirige para causarle un daño
patrimonial a través de conseguir del mismo un acto de disposición, la conducta
no constituirá estafa sino un delito de hurto que podrá ser calificado como hur-
to agravado del artículo 235.4 del texto punitivo. Se dice que si quien no tiene
capacidad para comprender no la tiene para consentir, no la tiene tampoco para
522
que su consentimiento sea viciado, de modo que cuando mediante engaño realiza
el acto de disposición patrimonial está en realidad siendo expropiado de los ele-
mentos patrimoniales al margen (y por tanto, sin) de un consentimiento que no
puede prestar válidamente por su incapacidad psíquica derivada de su inmadurez
(supuestos de niños) o de una anomalía o deficiencia mental (enfermos menta-
les o deficientes mentales). En cambio, si la afectación mental (por inmadurez o
anomalía) es solo relativa, deberá presumirse la capacidad parcial de comprender
y de autodeterminarse patrimonialmente y de realizar, por tanto, un acto de dis-
posición derivado de un consentimiento viciado cobrando virtualidad el delito
de estafa; ello sin embargo solo significa que, acreditada la idoneidad objetiva
del engaño, entraran en juego los criterios generales derivados del principio de
autoresponsabilidad a efectos de determinación de si en el caso concreto, para el
concreto sujeto al que se dirige y en la actividad de que se trate, dicho engaño
por ser subjetivamente idóneo puede calificarse de engaño «bastante» (ya antigua
jurisprudencia, SSTS 26 de junio de 1976, de 18 de enero de 1983 y de 4 de abril
de 1992).
Respecto del aducido principio de autoresponsabilidad al que venimos ha-
ciendo referencia, existe hoy acuerdo doctrinal en que el tipo penal de la estafa
protege el patrimonio en la medida en que su titular haya observado el comporta-
miento que le es exigible en orden a su protección pero no en el caso en que el sujeto
se haya relajado en la observancia de sus deberes de autotutela primarios.
De manera que, cuando el error que sufre el sujeto pasivo hubiera resultado
evitable con una mínima diligencia y esta sea objetivamente exigible en atención
a las circunstancias del caso particular, las relaciones entre el autor y víctima y las
circunstancias subjetivas de esta última (es decir, la capacidad individual del su-
jeto en orden a la evitación del daño) no podrá afirmarse normativamente que el
perjuicio patrimonial sufrido fuera directamente imputable a un engaño que, aun
existiendo, no era «bastante» y carecía por tanto de relevancia típica. O dicho en
otros términos, en este caso el perjuicio no halló causa directa en el riesgo creado
por un engaño que con la adopción de las cautelas que objetivamente y «ex ante»
eran exigibles al sujeto-víctima concreto, hubiera sido evitable y este hubiera po-
dido y debido evitar. El criterio —ya apuntado en la STS de 21 de septiembre
de 1988— cuyo fundamento último enraiza con el principio de «última ratio»
materialmente contemplado conforme al cual «el derecho penal no debe conver-
tirse en un instrumento de protección penal de aquellos que no se protegen a sí
mismos» dota, a mi juicio, al engaño típico («bastante») de un contenido penal
propio —que lo aleja del dolo vicio del artículo 1269— y que permite definirlo,
siguiendo a Choclan Montalvo, como aquel (y solo aquel) que «es capaz de ven-
cer los mecanismos de autoprotección que son exigibles a la víctima» (concreta),
de manera que «si la utilización de los mecanismos de autoprotección que son
exigibles al sujeto pasivo son suficientes para vencer el engaño» (desde el prisma
523
del espectador objetivo ex ante situado en la misma posición de la víctima) «el
engaño es insuficiente —no bastante— para producir el perjuicio patrimonial en
el sentido del tipo de la estafa».
La jurisprudencia se refiere de modo reiterado al engaño típico como un en-
gaño antecedente, bastante y causante en el sentido y con el contenido expuesto
en la STS de 22 de febrero de 2001: «El delito de estafa precisa como elementos
esenciales: 1) engaño precedente o concurrente» con exclusión por tanto del de-
nominado dolo subsequens; 2) dicho engaño ha de ser «bastante para provocar
el error» viciando el consentimiento de la víctima; y 3) «con suficiente entidad
para provocar el traspaso patrimonial» producido por el «error esencial en que ha
sumido al sujeto pasivo desconocedor de la situación real» (SSTS de 23 de abril
de 1997 y de 21 de enero de 2002 entre muchas otras).
La jurisprudencia no distingue normalmente de modo expreso entre idonei-
dad objetiva e idoneidad subjetiva del engaño sino que, al margen de declaracio-
nes generales que tampoco acostumbra a efectuar, acude en los casos concretos a
un criterio mixto objetivo-subjetivo, llegando en ocasiones a negar la suficiencia
del engaño por falta de acreditación del dolo lo que halla especial reflejo cuando
de negocios jurídicos criminalizados se trata como pondremos de manifiesto con
mayor precisión al analizar las particularidades que estas modalidades de estafa
presentan. Especialmente indicativa de lo expuesto es la STS de 5 de mayo de
2003 en la que, refiriéndose a la idoneidad subjetiva del engaño, se afirma que
«esta compensación del dolo del acusado que engaña con la negligencia de la
víctima efectivamente engañada debe aplicarse muy restrictivamente. (En STS de
21 de enero de 2002 «el engaño como componente psicológico de la culpabilidad,
constituye...»).
2. La situación de error
La lógica consecuencia del engaño debe ser proporcionar al sujeto al que se

dirige una representación inexacta de la realidad de modo que, situado ante una
realidad distorsionada que cree cierta y que es directamente imputable a aquel ,
lleve a cabo el acto de disposición patrimonial que se traducirá en un perjuicio
para el mismo o para un tercero. Solo entonces podrá afirmarse que el engaño
(objetivamente idóneo en el sentido propuesto) es «bastante» en cuanto ha lo-
grado colocar al sujeto en un estado psicológico en el que el consentimiento que
pueda prestar en el marco de la anómala relación comunicacional establecida se
halla viciado.
El error, o mejor dicho la situación de error en la que se sume al sujeto pasivo
(del engaño), que debe ser esencial, representa, a mi modo de ver, el nexo o mo-
mento de engarce con el acto de disposición y el correlativo perjuicio patrimonial.
Quiero decir con ello que no posee autonomía propia más allá de su función de
524
conectar el engaño que a través de él se ha manifestado como bastante con el acto
de disposición que resulta, por lo tanto, directamente imputable a la conducta
engañosa.
Desde ninguna perspectiva puedo admitir —por escapar del sentido literal
posible— que el mantenimiento del sujeto en un error que no halla causa en un
engaño (del sujeto activo) pueda tener acogida en el marco de la infracción penal
constitutiva de estafa en nuestro sistema. No se trata tanto de acudir para negar
la posible subsunción de tal conducta en el tipo penal de la estafa previsto en el
artículo 248 a la exigencia rígida y no correcta en todos los casos de que el engaño
sea precedente en sentido empírico o fenoménico o a un criterio periclitado de
imputación circunscrito a la causalidad estricta, sino a criterios de imputación ob-
jetiva del riesgo que necesariamente debe generar (y provenir de) la conducta del
sujeto activo para la lesión patrimonial que después le será atribuida penalmente
y por la que se le exigirá responsabilidad penal a título de estafa.
En contra de lo que sostiene Choclan Montalvo, el sentido del tipo de la
estafa en nuestro sistema no permite equiparar creación de riesgo de lesión patri-
monial con «aumento, de modo no insignificante, del peligro que ello acontezca».
Otra cosa es que, en determinadas situaciones, el reforzamiento esencial de una
situación previa de error (al igual que una situación de duda o de incertidumbre)
mediante la realización de actos positivos alcance la entidad objetiva de un en-
gaño que, superponiéndose a aquella situación y aprovechándose de la misma,
refuerce de tal manera el error o disipe en sentido negativo la duda que desde
la perspectiva del espectador objetivo ex ante pueda afirmarse que sin aquella
contribución esencial el acto de disposición patrimonial no se habría efectuado,
en cuyo caso cabrá hablar de engaño bastante a efectos típicos porque, efectiva-
mente, el tipo no exige que la conducta engañosa se lleve a cabo sobre un sujeto
que tenga previamente un conocimiento exacto, perfecto y sin asomo de duda de
la realidad.
3. El acto de disposición (en perjuicio propio o de tercero)
Como venimos afirmando la relación que conecta el engaño típico y el acto

de disposición (realizado por error) no puede ser entendida como una mera re-
lación de causalidad sino que debe constatarse la presencia de una relación de
riesgo; ello significa, según el módulo de la imputación objetiva, que el acto de
disposición debe ser aquel (y solo aquel) cuyo riesgo de realización se creó con
el engaño.
Por acto de disposición en el sentido del tipo debe entenderse todo com-
portamiento del titular del patrimonio (o de quien posee sobre el patrimonio
de tercero facultades de disposición) que suponga bien la salida de su esfera
de dominio económico de un elemento concreto, bien la asunción de una obli-
525
gación o una renuncia (o pérdida) de expectativas patrimoniales ciertas pero
futuras, bien, finalmente, la realización de una actividad o servicio con valor
económico.
La doctrina y la jurisprudencia mayoritariamente equiparan la facultad de
disponer a disposición fáctica sobre la cosa, acudiendo esencialmente al instituto
del servidor de la posesión. Desde una posición personal del patrimonio, como
patrimonio afecto a fines determinados, Choclan Montalvo entiende contraria-
mente que en sede de estafa si bien no es preciso que la disposición tenga eficacia
jurídica en el sentido de que pueden disponer un menor o incapaz si poseen la
madurez necesaria para comprender el alcance de sus actos, la disposición es una
disposición finalística y por lo tanto el perjuicio debe ser la consecuencia de un
ataque a la libertad de disposición, facultad que no posee quien realiza el acto de
entrega material pero que no puede utilizar el patrimonio a fines propios por no
ser el titular del derecho de disposición. Aun no compartiendo la concepción de
patrimonio de este autor comparto la consecuencia negativa a la que llega por
razones jurídicas atinentes al instituto jurídico-privado de la posesión y a las que
expresamente me refiero respecto del servidor de la posesión en la interpretación
del tipo previsto en el artículo 368 al que me remito: el sirviente que siendo enga-
ñado entrega por error un elemento con valor económico titularidad del dueño,
es utilizado como instrumento no doloso del autor mediato que lo es de hurto
puesto que la cosa ha sido tomada sin la voluntad del dueño, único que poseía la
facultad de disponer.
4. El resultado: contenido y alcance del perjuicio típico
La naturaleza del delito de estafa conduce al necesario entendimiento de que

el perjuicio, como resultado típico cuya producción consuma la infracción, debe
cristalizar en un perjuicio patrimonial. Sin embargo, el concepto de patrimonio
del que partimos obliga, como lógica consecuencia, a afirmar que el perjuicio
puede cristalizar tanto en un menoscabo material del patrimonio (esto es, la salida
del mismo de un elemento o activo patrimonial) como la asunción de obligaciones
o en la frustración de concretas espectativas de contenido patrimonial. En el bien
entendido que solo las espectativas que se hallen contractualmente establecidas y
delimitadas (por ejemplo la promesa de contrato) tal y como ya apuntara ANTON
ONECA pueden integrar el perjuicio típico pues lo contrario supondría otorgar
carta de naturaleza como parte integrante del mismo al lucro cesante «in genere»
cuyo correcto acomodo se halla en sede de responsabilidad civil.
La jurisprudencia ha afirmado que «el perjuicio patrimonial en el sentido de
disminución del patrimonio causado del sujeto pasivo engañado» el cual «se pro-
duce entre otros supuestos, cuando el patrimonio del sujeto pasivo ha quedado
obligado a responder por una relación jurídica cualquiera».
526
La causación del perjuicio así definido no requiere (ni engloba) el pretendi-
do enriquecimiento o el real beneficio económico del autor, al constituir el pri-
mero solo el especial motivo de la acción requerido por el tipo subjetivo y al no
constituir el segundo, que en todo caso de producirse confirmará el agotamiento
del delito, un elemento del tipo.
También desde una concepción personal del patrimonio puede sostenerse
que en las denominadas estafas de prestaciones gratuitas afectas a un fin (estafas
de donaciones) existe también perjuicio. En esta línea mantiene Choclan Mon-
talvo que cuando en supuestos tales como la llamada «estafa del mendigo» en las
que el engaño frustra el fin perseguido por el autor con el acto de disposición (la
limosna), se está lesionando su patrimonio porque se ha incidido (mediante el
engaño) en la libertad de disposición del sujeto.
Entiendo, sin embargo, que, incluso desde su posición, no siempre la desvia-
ción objetiva del fin de la donación efectuada será equiparable a perjuicio típico
sino que ello dependerá de la actitud o posición en la que el que otorga la dona-
ción se sitúe ex ante frente al destino de su disposición patrimonial: así, si le es
indiferente o duda acerca de la verdad de la situación que se le presenta y por la
que realiza el acto de liberalidad, acepta la posibilidad del engaño y, por lo tanto,
ni su libertad de disponer sobre su patrimonio resultará atacada ni el hecho de
que «el mendigo» sea un «falso mendigo» y no destine el óbolo a satisfacer sus
necesidades básicas (sino, por ejemplo, para comprar cocaína) ni supondrá, en
buena lógica, un perjuicio típico. Es más, a mi juicio, la inmensa mayoría de los
supuestos paradigmáticos de la llamada «estafa del mendigo» se mueven en la
esfera del riesgo tolerado.
Si en cambio, y como he apuntado antes, es relevante a efectos de perjuicio
típico la desviación o apartamiento del fin en los supuestos de contraprestación
fraudulenta en los cuales la cosa recibida a pesar de que posee intrínsecamente el
valor económico equivalente al precio pagado (la contraprestación) no cumple las
condiciones que el sujeto activo le atribuía y que motivaron el acto de disposición
que en otro caso no habría realizado (STS de 22 de abril de 1992, caso de «La
Colza»).
5. El dolo y el especial motivo de la acción
Desde una concepción —ya clásica— del dolo como «dolo natural» este
debe abarcar en la estafa el conocimiento (y la voluntad de realización) de los
elementos objetivos del tipo que son estrictamente los descritos en la figura penal.
Carecen en consecuencia de fundamento las posiciones favorables a exigir
ulteriores motivos de la acción (por demás erróneamente vinculadas al dolo) cris-
talizadas en una intención de perjudicar, o a dotar de cualificaciones añadidas y
superfluas al dolo típico («dolo específico», «dolo defraudatorio») y, desde luego,
527
su equiparación o asimilación al engaño («engaño, como componente psicológico
y doloso de la culpabilidad») como lo hace la STS de 21 de enero de 2001, puesto
que como ha apuntado un sector doctrinal «el delito de estafa no es un delito de
daño sino de enriquecimiento» por lo que «querer beneficiarse económicamente
de modo ilícito no equivale a querer perjudicar».
Admitido que la presencia en el tipo subjetivo de una figura penal de un es-
pecial motivo de la acción (el ánimo de lucro en la estafa) no constituye obstáculo
dogmático para la realización del tipo (objetivo) en dolo eventual, la doctrina
entiende factible la comisión de la estafa en dolo eventual.
La jurisprudencia ha expuesto razones concluyentes en favor de la posible
comisión de la estafa en dolo eventual en la STS de 23 de abril de 1992 (caso «de
la Colza») que se exponen por su interés y excepcionalidad:
«En la teoría se ha postulado, de una manera generalmente aceptada, la tesis
que excluye la compatibilidad de la negligencia y la exigencia de elementos subjeti-
vos del injusto. ..., “Lo cierto es que en la doctrina moderna se sostiene que este ele-
mento subjetivo del tipo impide la incriminación imprudente o que no es posible
la comisión culposa, dada la exigencia del ánimo de lucro. En algún caso se apunta
que el autor de la estafa pretende enriquecerse y que raramente lo pretende de un
modo directo y a veces le es penoso causarlo, pero ello en ningún caso excluye el
ánimo de lucro”. De todos modos, la extensión de esta tesis al dolo eventual no
parece en principio convincente, dado que la conciencia de que la acción tiene la
probabilidad de engañar no excluye que el autor continúe con ella, motivado, pre-
cisamente, por la posibilidad de lograr un beneficio patrimonial. Dicho de otra ma-
nera, el ánimo de lucro en sí mismo no depende de la existencia del dolo directo».
La conducta engañosa del sujeto, dolosamente realizada, debe estar guiada
por un propósito de enriquecimiento (a costa del patrimonio del sujeto engañado
o del de un tercero). La exigencia del ánimo de lucro en el seno del tipo subjeti-
vo del delito de estafa —que no equivale a que el sujeto logre efectivamente su
propósito— comporta que la relevancia penal de la conducta se vertebre precisa-
mente alrededor del mismo, de modo que, en puridad lo que se protege bajo pena
en el delito de estafa es el propósito de enriquecerse a costa de otros empleando
engaños jurídicamente intolerables.
IV. LOS NEGOCIOS JURÍDICOS CRIMINALIZADOS COMO PARADIGMA DEL «MODERNO»

DELITO DE ESTAFA: UNA PROPUESTA INTERPRETATIVA PARA DISTINGUIRLOS DEL ILÍCITO
CIVIL PATRIMONIAL
Todos, doctrina y jurisprudencia, coinciden en afirmaciones genéricas tales

como que los denominados negocios jurídicos criminalizados poseen en el seno
del delito de estafa «especial relevancia, por la dificultad de hallar criterios di-
528
ferenciales nítidos, generales y concluyentes que permitan diferenciarlos de los
ilícitos civiles patrimoniales.
En ellos —se dice— el ilícito penal aparece caracterizado —frente al mero
ilícito civil— por la intención inicial o antecedente de no hacer efectiva la con-
traprestación o por la conciencia de la imposibilidad de cumplirla, de modo que
el contrato aparente es el instrumento del fraude, el cual se vertebra, en conse-
cuencia, alrededor del elemento subjetivo (dolo antecedente o «in contrahendo»
y nunca «dolo subsequens») concretado en la voluntad inicial o concurrente de
incumplir la prestación que se deriva del contrato, constituyendo el aparente con-
trato que se finge concluir el instrumento disimulador o de ocultación del ilícito
propósito y en definitiva del fraude (elemento objetivo del engaño).
De manera que sigue diciendo la Sala Segunda del Tribunal Supremo, que,
el negocio criminalizado «será puerta de la estafa cuando se constituya en una
pura ficción al servicio del fraude a través del cual se crea un negocio vacío que
encierra realmente una acechanza al patrimonio ajeno» (SSTS de 24 de marzo de
1992 y 13 de mayo de 1994), estableciéndose la línea divisoria entre la ilicitud pe-
nal y la ilicitud civil, en que en la primera el sujeto tiene inicialmente el propósito
de obtener la prestación de la otra parte para lucrarse sin dar la contraprestación
que le corresponde y a la que venía obligado, mientras que en la segunda el agente
obra inicialmente de buena fe, con intención de cumplir las obligaciones contraí-
das, pero con posterioridad dificultades económicas o de otra índole le impiden
el pago o cumplimiento» (STS de 15 y de 20 de julio de 1998) o simplemente
incumple «ex post» de modo doloso la obligación contraída (dolo obligacional,
regulado en el artículo 1101 del Código Civil).
Este es el esquema simple (y el lenguaje no menos simple) con el que la ju-
risprudencia del TS fija de manera general las fronteras entre ilícito civil e ilícito
penal constitutivo de engaño en el tipo subjetivo, en la esfera psicológica por uti-
lizar una esquema (lo objetivo en la antijuricidad lo subjetivo en la culpabilidad)
superado por la doctrina penal española desde hace más de treinta años, (SSTS 26
de mayo de 1998, de 17 de septiembre de 1999, de 2 de noviembre de 2000, de 3
de abril de 2001 y de 16 de julio de 2001).
Sin embargo, la concurrencia de un dolo antecedente o de dolo «in contra-
hendo» no basta para delimitar con precisión cuándo nos hallamos ante un ilícito
civil y cuándo ante un ilícito penal cumplidor del tipo de la estafa. Y la razón es
simple: más allá de la referencia expresa a «los medios» («palabras o maquina-
ciones insidiosas») no existe en puridad diferencia sustantiva o cualitativa alguna
entre la estructura del dolo penal rector del engaño (en la estafa) y el dolo civil
o dolo de vicio definido en el artículo 1269 del Código Civil en los siguientes
términos: «hay dolo cuando con palabras o maquinaciones insidiosas de parte de
uno de los contratantes, es inducido el otro a celebrar un contrato que, sin ellas,
no hubiera hecho».
529
De ello se infiere que el punto distintivo entre uno y otro ilícito no puede li-
mitarse a que el dolo rector del engaño («las palabras o maquinaciones insidiosas
del artículo 1269 CC) sea antecedente (en la estafa) y subsiguiente en el ilícito ci-
vil (dolo subsequens) puesto que, como se desprende del citado artículo, también
en la esfera estrictamente civil es posible un dolo antecedente que dará sustento a
una acción de anulabilidad del contrato por vicio del consentimiento.
En efecto, y así se desprende del tenor literal del precepto, lo que caracteriza
al dolo civil como vicio de la voluntad es, por un lado, el efecto que provoca de
inducción a contratar (dolo causam dans contractu); y, por otro, también consiste
en el engaño («palabras o maquinaciones insidiosas») que utiliza una de las par-
tes contratantes para inducir a la otra parte a celebrar un contrato, engaño que
supone una intervención distorsionante esencial en el proceso de la formación de
su voluntad contractual. Y así las cosas, el fraude civil, que constituye una vulne-
ración frontal de la buena fe contractual, no se diferencia en esencia del concepto
penal del dolo y, en particular, del engaño como maquinación o ardid (distorsión
de la realidad) que, guiado por el dolo (natural) debe inducir al error causante de
la disposición patrimonial.
Aunque de modo aislado (así, STS de 8 de julio de 1983) se ha sostenido
fundadamente que la diferencia es, pues, meramente cuantitativa y, por lo tanto,
no puede esgrimirse como criterio único y general para distinguir entre un con-
trato dolosamente concluido en razón de maquinaciones de una de las partes y un
«contrato o negocio jurídico criminalizado» constitutivo de estafa.
El problema de la delimitación entre ilícito civil e ilícito penal no es por
tanto un problema de dolo y ni siquiera, a mi entender, sólo o principalmente un
problema de tipo subjetivo como se mantiene por un sector doctrinal y jurispru-
dencial que sustenta que mientras que para la ilicitud civil o dolo civil (dolo vicio)
no es relevante el móvil o motivo que guía a la conducta dolosa, el tipo subjetivo
de la estafa requiere, además del dolo, un especial motivo de la acción —el ánimo
de lucro— lo que al constituir exigencias subjetivas adicionales supone un primer
elemento diferenciador (SSTS de 1 de octubre de 1986 y de 27 de marzo de 1989).
La clave diferenciadora debe partir, a mi juicio, de una interpretación del
engaño (que como hemos visto no se diferencia esencialmente del dolo vicio del
consentimiento definido en el artículo 1269 del Código Civil y que, sin embargo,
conforma la conducta típica) vinculada al fin de protección que está llamado a
cumplir el tipo penal de la estafa y con la función de protección subsidiaria (tam-
bién en sede de perjuicios patrimoniales derivados de un engaño previo) de los
bienes jurídicos que está llamado a cumplir el sistema penal.
Pero ello, que exige ya «prima facie» que la conducta constitutiva de esta-
fa encierre un mayor contenido de injusto y una mayor reprochabilidad que la
constitutiva de un ilícito civil, (es decir que aparezca como un injusto merecedor
de pena) pone también de relieve la imposibilidad de fijar, tampoco en el mar-
530
co del tipo objetivo, criterios diferenciadores entre ilícito civil y estafa que sean
concluyentes y, en consecuencia, que sean susceptibles de proporcionar «nunc et
semper» al intérprete respuestas generales e inequívocas para todos los supuestos
en los que se plantee la disyuntiva fraude civil o estafa.
Ello no es obstáculo —sino al contrario— para la fijación de unas premisas
o pautas interpretativas que entendemos necesarias y suficientes para poder otor-
gar soluciones jurídicas razonables e igualitarias al amplio abanico de supuestos
engañosos que la vida social puede presentar. Dichas premisas, que hallan apoyo
en el carácter de «ultima ratio» del sistema penal y en la exigencia típica de que
el engaño sea «bastante» materialmente interpretada, esto es, dotada de un con-
tenido acorde con el ámbito de protección típica o materia de prohibición, son a
mi juicio las siguientes:
1) En el ámbito de las relaciones contractuales, el ataque al bien jurídico
patrimonio, debe ser grave y revelar una especial peligrosidad para merecer la
atención del derecho penal (desvalor de acción). No se trata de mentir (ser inve-
raz) o de engañar en el negocio (deslealtad contractual), sino que el negocio mis-
mo constituya un engaño, una apariencia de negocio que enmascara en realidad
el propósito de un enriquecimiento ilícito a costa del patrimonio de un tercero
que sí cree que está concluyendo un negocio jurídico y que por ello lleva a cabo
la prestación.
2) Por lo tanto, el engaño deberá traducirse en un «engaño cualificado»
que deberá manifestarse externamente revistiendo de apariencia de realidad
(inexistente) a los elementos esenciales del negocio jurídico (inexistente) que se
pretenda instrumentalizar (engaño) para conseguir el ilícito enriquecimiento a
costa de la prestación con contenido patrimonial efectuada por la contraparte.
No basta a mi modo de ver la infracción de los deberes de lealtad y buena fe
contractual llevada a cabo aun con dolo antecedente para la cual es suficiente la
respuesta jurídico privada, sino que del mismo modo que el código francés exige
una «manoeuvre frauduleuse» y el código italiano alude a «artifici o raggiri», el
código español exige para caracterizar la conducta típica, no una simple mentira
o cualquier comportamiento engañoso, sino un engaño que sea «bastante», lo
que, para afirmar la presencia de un negocio jurídico criminalizado (y de una esta-
fa en definitiva) deberá traducirse en una especial maquinación, astucia o artificio
cristalizados sea en un único acto engañoso, sea en una multiplicidad de conduc-
tas, (activas y/o omisivas) que formen parte e integren un único comportamien-
to engañoso al cual sea imputable el acto de disposición patrimonial/prestación
(perjuicio) llevada a cabo por la parte (engañada) inducida a concluir un negocio
jurídico en realidad inexistente.
3) El engaño cualificado, esto es, objetivamente bastante, debe serlo tam-
bién subjetivamente, es decir, debe ser idóneo para vencer los mecanismos de
autoprotección exigibles a la víctima concreta de que se trate en las condiciones
531
y circunstancias en que se halle. (A la contraparte en el negocio). Dicha exigencia
conduce a excluir de la tutela penal las lesiones patrimoniales que la víctima (la
contraparte) hubiera podido evitar mediante la adopción de los mecanismos de
autoprotección que le eran exigibles, puesto que el ámbito de protección de la
norma de la estafa solo previene ataques inevitables por la víctima o que no le era
exigible evitar. (Principio de autoresponsabilidad).
532
SOBRE LAS VERDADES OFICIALES DEL DERECHO
por
AGUSTÍN LUNA SERRANO
Académico de Número de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
6 de mayo de 2014
1. LA PRESENCIA DE LAS VERDADES OFICIALES EN EL DISCURSO DE LOS JURISTAS
En el lenguaje corriente hacemos referencia, casi siempre, a cosas que han

ocurrido, pero también, a veces, a cosas que pensamos que han de ocurrir, a cosas
que parece que acaecen, a cosas que probablemente ocurren, a cosas que nos
conviene decir que están ocurriendo y también a cosas que no ocurren pero que
decimos que han de tenerse por acaecidas. Algo parecido pasa con las proposicio-
nes lingüísticas jurídicas —hechas por el legislador, por el juez, por los contratan-
tes, por los abogados o por los comentaristas— que con frecuencia recurren a las
que se ha llamado «verdades públicas» (así, por ejemplo, por el administrativista
Massimo Severo Giannini), «verdades legales» (así, por ejemplo, el civilista Pietro
Rescigno) o «verdades oficiales» (así, por ejemplo, los civilistas Federico De Cas-
tro y Bravo, José Luis Lacruz Berdejo, Manuel Amorós Guardiola o Antonio Pau
Pedrón), cuando en su lenguaje se tienen en cuenta presuposiciones, ficciones y
falsedades, presunciones, apariencias, simulaciones y relaciones fiduciarias o en
sus expresiones se refieren a la llamada cosa juzgada que ampara no sólo a la sen-
tencia firme errónea o desacertada sino también a la sentencia injusta.
Todo ello tiene lugar porque así conviene al buen funcionamiento del or-
ganismo jurídico, que, sin tales válvulas de seguridad, como las llamaba Louis
Josserand, se resentiría o quebraría, y todo ello puede ser porque el derecho se
formula, se establece y se aplica y realiza mediante palabras y el jurista es, como el
alfarero con el barro, artífice o artista de la palabra y, en definitiva, porque, como
decía Montaigne, la verdad tiene miles de caras.
Dejando aparte la figura de la cosa juzgada, pensemos en el caso de la pre-
suposición, figura que se refleja, aparte de en la implicitud de la facultad reso-
lutoria a que se refiere el artículo 1.124 del Código civil español (recientemente
533
comentado por nuestro compañero el doctor José Juan Pintó Ruiz), en categorías
como la denominada cláusula rebus sic stantibus, como el llamado riesgo imprevi-
sible, como la alteración extraordinaria de las circunstancias básicas del contrato
o como la excesiva onerosidad sobrevenida, figuras estas últimas que se tienen
en cuenta en las recientes propuestas de la Comisión General de Codificación
de modernización del Código civil en materia de obligaciones y contratos (art.
1.218) y de dar una nueva versión al que se denominaría Código mercantil (art.
416-2, 1 y 2).
En otra perspectiva, la apariencia es tenida frecuentemente en cuenta por
el ordenamiento, de modo que se tiene por verdadero acreedor si a él se paga al
acreedor aparente o poseedor del crédito (arts. 1.164 y 1.527), o por verdadero
heredero al heredero aparente o por verdadero funcionario al funcionario de
hecho. Piénsese también en el valor aparencial de la posesión que resplandece
en la norma del art. 464 del Código, en la figura del factor notorio a que se refie-
re el art. 286 del Código de comercio, en la categoría del funcionario de hecho
contemplada en el art. 53 del Código civil, en la apariencia que se tiene en cuenta
en los supuestos de la llamada posesión de estado familiar (a que se refieren los
arts. 131 y siguientes del Código civil), en el caso del llamado mandatario apa-
rente (art. 1.738), en el supuesto del administrador de hecho de una sociedad,
en la figura del llamado socio aparente o, en fin, en la apariencia sobre la que se
articula la disciplina del llamado matrimonio putativo contenida en el art. 79 del
Código civil.
También las ficciones son frecuentes en las normas jurídicas, igual en las de
derecho administrativo como en las de derecho privado, y, por su parte, tenemos
que aceptar como verdadera la falsa transformación de un hombre en mujer en
consideración del llamado sexo psico-social o la evidentemente falsa existencia
simultánea de dos madres —una biológica inseminada artificialmente y la otra su
antigua conviviente— con arreglo a derecho, según afirma una reciente y polémi-
ca sentencia del pleno de la sala de lo civil de nuestro Tribunal Supremo de 15 de
enero de este año 2014 (ponente Orduña Moreno).
No vale la pena hacer mayores referencias a la categoría de las presunciones,
tanto de las que tienen una finalidad legitimante como de las que propenden a
una finalidad probatoria, por ser muy frecuentes en el ordenamiento jurídico,
tanto en su parcela civil como en otras parcelas, en particular en la tributaria,
cuajada ésta tanto de ficciones como de presunciones. En el ámbito del ordena-
miento, aparte de la ideológica presunción de inocencia, nos encontramos incluso
con ciertas presunciones legales que ni siquiera se inducen a partir de un hecho
cierto, por admitido o probado, para llegar deductivamente al llamado hecho pre-
sunto, como es el caso —caracterizado por apartarse del propio concepto que de
la presunción adopta el legislador (art. 385 de la ley de enjuiciamiento civil)— de
las abundantes e importantes presunciones de buena fe.
534
Otras verdades oficiales radican en la simulación o en las figuras negociales
de carácter fiduciario, a las que nos referiremos más adelante con una cierta am-
plitud.
2. BREVES INDICACIONES TAXONÓMICAS
Las verdades oficiales de las que venimos hablando, de las que jurídicamente
se deriva certeza con independencia de su correspondencia con la realidad, se
afirman, unas veces, directamente por las normas, como es el caso de las ver-
dades judiciales revestidas judicialmente de autoridad, el caso de las verdades
presupuestas —que descienden de la ley o de los principios generales detectados
por la jurisprudencia—, el caso de las verdades aparentes, el caso de las verdades
ficticias —salvo los escasos supuestos de ficciones negociales—, el caso de las ver-
dades presuntas y, desde luego, el caso de las que he denominado verdades falsas
por contradecir radicalmente la naturaleza de las cosas. En otras ocasiones, tales
verdades alcanzan relevancia en cuanto constituidas, en ejercicio de la autonomía
de la voluntad que les compete, por los particulares, como son los supuestos ya
citados de las verdades simuladas y de las verdades fiduciarias.
Es de advertir también que las verdades oficiales son muchas veces incom-
patibles entre sí, de modo, por ejemplo, que la ficción no puede convivir con la
apariencia o la presuposición referida a la voluntad negocial nada tiene que ver
con la cosa juzgada. Pero hay que tener también en cuenta que las distinciones
de verdades oficiales señaladas no siempre se refieren necesariamente a categorías
excluyentes, pues, por ejemplo, las verdades aparentes pueden perfectamente ser
reflejo de unas verdades simuladas y las verdades presuntas de unas verdades
fiduciarias.
Desde otro punto de vista, las verdades oficiales —que aquí se examinan
fundamentalmente en la circunscrita perspectiva del derecho civil— pueden ser
provisionales o reversibles, por poder ser descabalgada su transcendencia en or-
den a reconducir las cosas a la verdad sustancial, o, por el contrario irreversibles,
en cuyo caso es persistente la divergencia entre la verdad oficial constituida en
certeza por las normas y la realidad histórica o material. En este sentido, son
reversibles las verdades judiciales transidas de autoridad —siquiera lo sea en su-
puestos muy tasados—, las verdades aparentes, las verdades presuntas, las verda-
des simuladas y las verdades fiduciarias; e irreversibles, en cambio, las verdades
presupuestas, las verdades ficticias y las verdades que pueden calificarse de com-
pletamente falsas. En efecto, mientras, por ejemplo, la presunción iuris tantum es
una suposición de verdad que autoriza a dar paso a la prueba contraria, la ficción,
a la que se asimila la llamada presunción absoluta o iuris et de iure, es decisiva
independientemente de su falta de exactitud.
535
3. REFERENCIA A LAS VERDADES SIMULADAS
a) Ámbito potencial de la simulación
La simulación es, desde antiguo, bastante habitual en el desenvolvimiento de

la vida jurídica y ello no sólo en la praxis contractual.
Pensemos en el matrimonio simulado, tan frecuente en nuestros días hasta
el punto de que el legislador se ha visto precisado a prever que en el expediente
matrimonial se haga inquisición de la firmeza de la decisión de convolar nupcias
de los futuros contrayentes, siquiera no deja de ser curioso que los términos del
interrogatorio se hayan publicado, dando así la posibilidad de que se prepare
convenientemente a los que quieren casarse simuladamente.
La simulación tiene también algún reflejo en el ámbito judicial, a través,
por ejemplo, del caso no infrecuente de los que, de manera convenida, se sepa-
ran judicialmente con la intención de seguir viviendo juntos, ya sea por razones
fiscales o bien para tener que dejar legalmente o de manera formal la habitación
conyugal y poder acceder así a una vivienda social o de iniciativa sindical, sin que
entre dichos esposos decaiga la llamada affectio maritales ni, desde luego —como
dirían los canonistas—, la vitae coniugalis communio. Todo ello sin olvidar, aparte
de los casos al parecer existentes de arbitrajes simulados, el supuesto simulato-
rio consistente en la llamada «prueba negociada», figura estudiada por algunos
procesalistas, respecto de la cual podría plantearse el eventual contraste entre
el principio de libre aportación de la prueba, correlativo aunque diferente del
llamado principio dispositivo, y la exigencia del comportamiento de los litigantes
de acuerdo con la llamada buena fe procesal.
b) Los diferentes supuestos de simulación contractual
Los supuestos de simulación más interesantes son, en cualquier caso, los que
se refieren a la contratación, en cuyo ámbito quienes simulan tienen interés en
crear una apariencia de convención que, mientras no se desbarate, constituye la
«verdad jurídica». Esta actividad simulatoria, de la que el llamado acuerdo simu-
latorio que prefigura la apariencia contractual es el prius lógico, puede desenvol-
verse libremente mientras no entrañe una finalidad defraudatoria —defraudación
que no necesariamente tiene lugar cuando hay engaño— y de hecho se desenvuel-
ve con bastante facilidad porque seguramente se impugnan relativamente pocos
casos de simulación contractual de los muchos que en la práctica existen.
Es de señalar, que la simulación contractual puede revestir muchas modali-
dades, no sólo cuando se realiza aparentemente un contrato simulado que encu-
bre a otro efectivamente querido y disimulado (simulación relativa) o se lleva a
cabo un contrato sin querer celebrar ninguno (simulación absoluta), sino también
536
cuando, por referencia a la simulación relativa y además del caso de declarar que
se utiliza un determinado tipo contractual y en realidad se adopta otro, se hace
figurar en el documento contractual una fecha distinta —a veces muy anterior—
de la real, se señala un precio de venta de un inmueble menor o incluso mayor
al efectivamente satisfecho (por ejemplo, según es frecuente, en Aragón, para
evitar el retracto de abolorio) o se indican términos o condiciones contractuales
diferentes de los que realmente se quieren, por ejemplo, en relación a la duración
de la sociedad que se constituye para llevar a cabo la construcción de un edificio
o para conseguir la adjudicación de un contrato administrativo. O bien cuando se
celebra el contrato con una cierta persona pero con el intento convenido de que
sus efectos se produzcan para otra.
A la vista de todas estas manifestaciones posibles de la simulación la doctrina
suele distinguir no sólo entre simulación absoluta y simulación relativa, sino tam-
bién por relación a esta última entre la simulación relativa objetiva, que a su vez
puede ser total —por ejemplo, si se dice celebrado un arrendamiento concertan-
do en realidad una compraventa— o parcial, si la simulación se refiere a la fecha,
al precio o a las condiciones o términos contractuales, y la simulación relativa
subjetiva, categoría esta última que se contempla en los artículos 628, 755 y 1.459
del Código civil español.
c) El caso de la donación disimulada
Un supuesto particular de simulación relativa objetiva, a destacar porque es

tradicionalmente muy frecuente en la práctica, que ha dado lugar a una abundantí-
sima jurisprudencia y obedece fundamentalmente a razones de carácter tributario,
se refiere a la donación disimulada de bienes inmuebles encubierta bajo la capa de
una simulada compraventa. El aspecto más relevante de este supuesto radica en la
posible trascendencia que sobre el mismo puede tener —apreciada la existencia
de la donación por indicios, como la intimidad o el parentesco entre donante y
donatario, la avanzada edad del donante o bien la falta de recursos para comprar
del donatario— la exigencia del art. 633 del Código civil, que requiere para la
validez de la donación de cosa inmueble que se haga en escritura pública notarial.
Puede decirse que, en general y salvo —según se ha pensado y declarado en
ocasiones— que se tratase en realidad de donaciones de carácter remuneratorio,
la jurisprudencia tiene declarado que la donación de bienes inmuebles encubierta
bajo una escritura notarial formalizadora de una compraventa no debería valer
por no expresar este instrumento público la causa donandi y contradecir así lo
dispuesto en el precepto apenas citado, si bien, mientras no se impugne tal venta
que disfraza la donación, la misma desenvolvería sus efectos, permitiría al «com-
prador» comportarse como tal y sería admisible a la registración, previa la satis-
facción de sus consecuencias tributarias.
537
Es de señalar, sin embargo, que no siempre las declaraciones jurispruden-
ciales se han producido en el mismo sentido, habiendo sido sus resoluciones
fluctuantes en este punto, llegándose en ocasiones a aceptar que, aunque la
escritura pública expresase la causa vendendi, la donación disimulada habría
de considerarse como válidamente concertada por los contratantes, en cuanto
que la forma solemne exigida para la donación de inmuebles requerida por el
art. 633 se habría cubierto suficientemente con la documentación pública de la
compraventa simulada, llegándose a decir por alguna resolución, como la sen-
tencia de 9 de mayo de 1988 (ponente González Alegre y Bernardo), que «en
verdad el notario está autorizando un contrato de donación. En cambio, en un
sentido más riguroso y centrado en la exigencia de forma para la donación de
inmuebles a que se refiere el mencionado precepto de nuestro primer cuerpo
legal, otras resoluciones jurisprudenciales, sin duda mayoritarias en cuanto a la
doctrina que defienden, han sido más estrictas en cuanto al alcance ordenador
del mismo.
En la actualidad las referidas oscilaciones jurisprudenciales, así como la
consecuente incertidumbre que las mismas generaban, se han visto del todo
superadas de manera definitiva en la fundamental sentencia de 11 de enero de
2007 (ponente Gullón Ballesteros), la cual ha sido emanada, con la finalidad
de cerrar los anteriores contrastes y unificar el criterio interpretativo, por parte
del Pleno de la Sala Primera del Tribunal Supremo, cuya doctrina ha inspira-
do necesariamente otras resoluciones posteriores, de entre cuyas últimas cabe
señalar las de 28 de noviembre de 2011 (ponente Roca Trías) y de 16 de enero
de 2013 (ponente Orduña Moreno), cuya última resolución rechaza resuelta-
mente que de tal doctrina pueda hacerse excepción alguna y, en concreto, en
relación a las donaciones de carácter remuneratorio. En consecuencia, no vale
como forma exigida de la donación de bienes inmuebles una escritura notarial
otorgada para dar a la donación la apariencia de una compraventa simulada,
aunque muchas veces dicha invalidez no se denuncie y no se descubra la false-
dad de la venta.
d) La interposición ficticia de persona
En el ámbito de la simulación relativa subjetiva es de destacar la figura de la

interposición ficticia de persona.
Pensemos en el caso de que quien quiere adquirir un inmueble no desea apa-
recer, por motivos fiscales o por otras razones, se pone de acuerdo con una perso-
na de confianza (la llamada persona interpuesta) y con el vendedor, de modo que
la venta sea estipulada aparentemente entre dicho hombre de paja y el indicado
transmitente, en el sentido de que el contrato entre dicho vendedor y la persona
interpuesta aparezca socialmente como efectivamente realizado, si bien dicho ad-
538
quirente interpuesto se compromete —a través del convenio trilateral celebrado
entre todos los interesados, que puede ser de formación progresiva— a transmitir
el bien adquirido a la persona del interponente.
La figura simulatoria de la interposición ficticia de persona no debe con-
fundirse con la llamada interposición real, que es propia de la llamada repre-
sentación indirecta en la que, por ejemplo, el representante adquiere en propio
nombre, como si adquiriera definitivamente para sí, para luego retransmitir al
representado interesado lo que adquiere de un tercero o bien vende a un tercero,
siempre en nombre propio, un bien que le ha sido transmitido previamente por el
verdaderamente interesado en la venta, al que luego se entrega el precio pagado
por el tercero, frente al cual el verdadero vendedor permanece desconocido y
oculto. Este último caso se verifica cuando, por ejemplo y con habitualidad, en
las ventas efectuadas por las casas de subastas, venden éstas objetos que les han
sido confiados por sus clientes y estipulan el contrato en propio nombre, de ma-
nera que el adjudicatario de la subasta ignora de quien proviene el objeto que él
ha adquirido; y también se da, con cierta frecuencia, en supuestos de relaciones
fiduciarias cum amico.
e) La acción de simulación
Como bien se sabe, en relación en particular al supuesto del tipo contrac-

tual simulado, la divergencia entre lo que se dice contratar y lo que en realidad
no se contrata se resuelve en la simulación absoluta con la nulidad del con-
trato solamente aparente y lo mismo se diga respecto de la divergencia entre
el contrato simulado y el disimulado, por cuanto que este último es el único
querido y que, por eso, debe valer. Ello no obstante, no se puede afirmar del
contrato simulado que está afectado de nulidad radical en todo caso, ya que tal
nulidad es meramente relativa cuando hay terceros subadquirentes de buena
fe que traigan causa del contrato que se simula celebrar y a los que se debe
protección y frente a los cuales el contrato simulado no puede estar dotado de
total oponibilidad.
El mayor problema práctico que suscita la simulación radica en el ejer-
cicio de la acción encaminada a impugnar el contrato simulado, dada la ha-
bitual dificultad de la prueba de la simulación, en cuanto que los simulantes
desean precisamente que la simulación que llevan a cabo prevalezca social-
mente pero quieren que el verdadero contrato que concluyen o su decisión de
no contratar nada permanezcan ocultos y secretos. Es cierto que cada vez más
frecuentemente los simulantes se proveen de una prueba preconstituida de la
simulación y suscriben en la misma fecha que otorgan, acaso notarialmente, el
contrato simulado la llamada contradeclaración extendiendo y suscribiendo el
contrato disimulado que realmente desean concluir. Esta realidad no siempre
539
es aceptada, sin embargo, por uno de los simulantes, en particular en el caso de
la compraventa que encubre una donación, como demuestra el hecho de que
sea precisamente en relación a este supuesto de simulación respecto del cual
la jurisprudencia, que insiste machaconamente en la dificultad de la prueba
de la simulación, ha ido enumerando los indicios de simulación que se dan
en este caso más frecuentemente, tales como el precio vil, el parentesco entre
los contratantes, la falta de medios económicos del simulado comprador o la
avanzada edad del simulado vendedor. La frecuencia de tener que recurrir en el
caso de la simulación a los indicios con fortaleza suficiente ha propiciado entre
nosotros, como es bien sabido, la publicación de interesantes contribuciones
relativas a la prueba de la simulación, como una bien conocida de Luis Muñoz
Sabaté.
4. LAS VERDADES FIDUCIARIAS
a) Los supuestos negociales expresivos de un pactum fiduciae
Según se ha descrito genéricamente por la jurisprudencia, «el negocio fidu-

ciario consiste en la atribución patrimonial que uno de los contratantes, llamado
fiduciante, realiza a favor de otro, llamado fiduciario, para que este utilice la cosa
o el derecho adquirido, mediante la referida asignación, para la finalidad que
ambos pactaron, con la obligación de retransmitirlos al fiduciante o a un tercero
cuando se hubiera cumplido la finalidad prevista» (STS de 2 de diciembre de
1996, ponente García Varela).
Además de que el contrato simulado es muchas veces el vehículo del fidu-
ciario, de esta última realidad negocial, que supone una operación traslaticia
que en la intención de quienes la llevan a cabo no está destinada a consolidarse,
se puede decir que las verdades fiduciarias, aunque distintas porque realmente
queridas, son cercanas a las verdades simuladas, en cuanto que, de una parte y
desde un punto de vista sustancial, aquellas verdades resultan de la celebración
de un contrato para el que, en base a la relación o nexo de confianza —consti-
tuyente de una pretendida denominada causa fiduciae— que existiría entre los
interesados, se quiere un efecto distinto, más tenue o más limitado, del efecto
más intenso que corresponde al tipo negocial utilizado, y en cuanto que, de otra
y desde el punto de vista funcional, dicho efecto, aunque sólo es instrumental-
mente querido y no como definitivo ni, por tanto, para los contratantes como
verdadero, aparece como tal al exterior y se tiene, en consecuencia, oficialmente
por «cierto». Precisamente por ello, y en razón de la apariencia a que da lugar la
situación que configura esta suerte de verdad oficial, la confianza que la misma
genera en los demás debe ser protegida, al igual de lo que ocurre en el caso de la
540
simulación, cuando dichos terceros actúan de buena fe, frente a quien, en virtud
de esa verdad fiduciaria, se presenta, sin serlo en realidad, como dueño de una
cosa o titular de un derecho.
Estos supuestos de verdades fiduciarias, que lo son únicamente en cuan-
to efectivamente queridos por los contratantes que confían entre ellos, no están
contemplados expresamente en nuestra legislación civil, pero se han presentado
siempre en las relaciones entre particulares, aparecen continuamente en la vida
social —con incidencia muy significativa en el ámbito mercantil— y, desde luego,
son admitidos, en virtud del llamado principio de autonomía de la voluntad y
siempre que con ellos no se incurra en fraude, por la jurisprudencia, que es muy
copiosa en tema de relaciones jurídicas fiduciarias.
Los ejemplos de negocios fiduciarios que se cuentan en la experiencia —
reconducibles según algunos, por sus características, a modalidad específica del
denominado negocio indirecto— suelen agruparse, por común referencia a un
convenio identificado como pactum fiduciae —así llamado porque en el mismo se
vierte la confianza que une a los contratantes—, bajo las denominaciones tradi-
cionales de fiducia cum amico, en cuanto considerada altruista o pura, y de fiducia
cum creditore, apreciada, en cambio, como impura o egoista.
b) La llamada fiducia cum amico
En este primer tipo de fiducia y según explica una asentada doctrina juris-
prudencial, «el fiduciario se compromete a tener la cosa en beneficio del fidu-
ciante o de un tercero, de tal modo que no ostenta una titularidad real, pues no
es auténtico dueño, sino que sólo tiene una titularidad formal (en el sentido de
aparente), caracterizándose precisamente la figura de que se trata por predominar
el interés del fiduciante, lo que acentúa la nota de confianza, de ahí que algunos
autores consideren que la fiducia cum amico constituye la forma pura del negocio
fiduciario».
A este grupo se adscribe el contrato, bastante corriente, por el que un bien
—una cosa o un derecho— se transmite, se adjudica o se pone a nombre de
otra persona, distinta de la de quien, sin embargo, quiere continuar siendo o ha
de volver a ser verdadero titular o propietario. Entre los abundantes casos que
presenta la experiencia se podrían indicar, por ejemplo y atendiendo a casos
tratados por la jurisprudencia, el supuesto de que, para formar una sola finca
con las dos colindantes que pertenecen a ambos socios, venda uno al otro la suya
para facilitar así la obtención de un único y más cuantioso préstamo hipotecario;
o el de que se atribuyan al adjudicatario ciertos bienes en la división de una he-
rencia no para que los reciba y se los quede libremente sino para que los aplique
al pago de las deudas hereditarias; o el de que se pongan unas fincas, para fines
instrumentales no declarados, a nombre de unos amigos y socios; o el de que se
541
transmitan unas fincas a una persona para que con los productos de su explota-
ción pague las deudas del fiduciante y de ser necesario la venda para satisfacerlas;
o el de que transmita la esposa a su marido acciones de la sociedad constituida
por ella con finalidades fiscales o instrumentales; o el de que convengan verbal-
mente dos amigos que en la subasta judicial de la vivienda de uno, que carece de
medios económicos, puje el otro y luego se la transmita al primero; o el de que se
dé lugar a la constitución de una sociedad apareciendo como socio una persona
distinta del verdaderamente interesado en ella; o el de que se ponga a nombre
de la hija en el registro de bienes muebles del patrimonio artístico el cuadro de
un gran pintor en el entendimiento de conservar el padre su propiedad; o el de
que pongan los padres a nombre del hijo una vivienda de protección oficial por
adquirir al ser ellos ya propietarios de otra vivienda de la misma calificación; o el
de que se haga aparecer como adquirente de la totalidad de un inmueble a una
sola persona cuando en realidad es adquirida y pagada en su mitad por otra; o el
de que se abra y ponga a nombre de otra persona un comercio que el verdadero
titular no puede abrir por razones administrativas; o el de que se ceda un crédito
para ser cobrado en interés del cedente o de un tercero; o bien el de que ceda una
persona sus bienes a otra para aparecer como menos pudiente; o, incluso, como
a veces ha ocurrido, para sortear el riesgo de una eventual incautación de bienes,
supuesto al que todavía se refiere respecto de un local cedido a unos afiliados por
un partido político la sentencia de 17 de mayo de 2011 (ponente Salas Carceller).
También se podría pensar en aquellos frecuentes supuestos en que se ceden y po-
nen a nombre —nomen commodat— de una persona acciones de una sociedad
al objeto de que su cesionario ejerza el derecho político de voto que a las mismas
corresponde. Son de indicar también las llamadas sociedades fiduciarias que ges-
tionan paquetes accionariales ajenos como si fueran propios, no sólo para ejercer
el derecho de voto que a ellos corresponde sino también para realizar respecto
de los mismos desinversiones y reinversiones. En la jurisprudencia del Tribunal
de la Mitra de Andorra se han examinado diversos casos de negocios fiduciarios
consistentes en la puesta a nombre, para cumplir formalidades administrativas,
de una librería (sentencia de 20 de diciembre de 1979, ponente Puig Ferriol) u
otro tipo de negocio (sentencias de 14 de junio de 1983 y de 8 de octubre de
1984, ponente Gómez de Membrillera y López Guijarro, en las que se indica que
se contempla en ellas la figura del «presta-nom» o testaferro, muy frecuente dice
la última de las sentencias «en estos Valles de Andorra».
En todos estos casos, que obedecen, en interés del fiduciante, a finalidades
de salvaguardia, de custodia, de gestión, de administración, de transferencia a un
tercero, o de liquidación de bienes, la fiducia cum amico, dentro del género del
negocio fiduciario, «implica —como acertadamente se ha declarado— la crea-
ción de una apariencia, un caso de intestación en que el fiduciante sigue siendo
el dueño».
542
c) La denominada fiducia cum creditore
El caso de la llamada fiducia cum creditore es más interesante y también se-

guramente más usual.
De esta segunda modalidad de fiducia cum creditore, en la que la posición del
fiduciario se constituye en su propio beneficio, se presenta como supuesto más
ordinario, en la llamada «venta en garantía», negocio que se concierta, para tener
la seguridad de que se cumplirá una determinada obligación y, con frecuencia,
la de evitar el riesgo de que el dinero que en realidad se presta no sea objeto de
devolución, configurando entonces a dicha cantidad prestada como precio de
compra de un bien que se entrega a quien en verdad es prestamista. De esta ma-
nera, y con la indicada finalidad de garantía, se hace aparecer al prestatario que
ha pedido y recibido en mutuo el dinero como vendedor y a quien se lo presta
como comprador del bien.
Además del supuesto de la venta en garantía, una fiducia cum creditore po-
dría también tener lugar a través de la llamada donación fiduciaria, del mandato
para enajenar, del mandato para cobrar, de la prenda irregular, de la cesión de
créditos con finalidad no de gestión para su cobro sino de garantía, de la cesión
del crédito pro solvendo, del contrato de depósito, del contrato de «leasing» en
particular en su modalidad de «lease back», del contrato de opción de compra y
de ciertas cesiones fiduciarias de carácter financiero con fin de aseguramiento, re-
guladas en el Decreto-Ley 5/2005, de 11 de marzo, de impulso a la productividad.
d) La configuración técnica del negocio fiduciario
Respecto de la trascendencia del negocio fiduciario, que, según se ha indi-

cado, la jurisprudencia considera en principio válido, se han formulado diversas
explicaciones, si bien ninguna llega a considerarlo como figura jurídica autónoma
y específica.
Entre ellas, ha sido en nuestra doctrina la más tradicional la llamada «teoría
del doble efecto», uno real que investiría al fiduciario de una titularidad sobre
el bien o derecho considerado y otro obligacional que recaería sobre el mismo
para reintegrarlo a la persona del fiduciante, teoría esta de ascendencia alemana
de indudable influencia entre nosotros, sobre todo a partir de la sentencia de 25
de mayo de 1944 y de la obra científica de su ponente el profesor José Castán
Tobeñas. Puede recordarse a este propósito la doctrina según la cual «el contra-
to fiduciario aparece definido jurisprudencialmente como aquel convenio en el
que concurren dos contratos independientes, uno, real, de transmisión plena del
dominio, eficaz erga omnes y otro, obligacional, válido inter partes, destinado a
compeler al adquirente a actuar de forma que no impida el rescate de los bienes
cuando se dé el supuesto obligacional pactado», la tesis según la cual habría lugar
543
a un negocio principal y a otro pacto de carácter accesorio o bien, según posición
que incluiría una mera variante más sofisticada, la doctrina que piensa en un ne-
gocio único pero de naturaleza compleja del que derivarían a la vez los indicados
efectos real y obligacional.
Esta primera teoría —la eventual dureza o desmesura de cuyas eventuales
consecuencias prácticas pronto fue objeto de matización— no dejaba, sin embar-
go, de presentar flancos de debilidad técnica prontamente denunciados por la
doctrina, siendo particularmente atacada con brillantez por el profesor Federico
de Castro sobre la base, fundamentalmente, de consideraciones ligadas a nuestro
sistema causalista, en apreciación de las cuales el negocio fiduciario vendría a ser
un negocio anómalo por cuanto que se haría deducir de él efectos que no corres-
ponden con los del tipo negocial utilizado. Por otra parte, incluso los autores
que acogieron, entre nosotros, la teoría del doble efecto, no dejaron de advertir
los riesgos de justificar a través de la misma la atribución al fiduciario de una
titularidad real plena en cuanto que el mismo podía abusar, mediante la posible
enajenación eficaz del bien, de dicha titularidad.
A esta primera configuración técnica subsiguió una nueva orientación, que
más que a sustituir viene en realidad a transformar la teoría que le antecede. En
efecto, se ha propuesto y ha alcanzado preponderancia en la actualidad la llamada
«teoría de la titularidad fiduciaria», que distingue entre una titularidad meramen-
te instrumental, formal o fiduciaria en cabeza del fiduciario y una titularidad real
que correspondería al fiduciante. Se fijaba esta tesis en resaltar que la figura de
la titularidad fiduciaria concedida por el fiduciante no podía entenderse, como
en el planteamiento anterior, en un sentido pleno y radical, en cuanto que ello
no sólo sería contradictorio con la intención de los agentes del negocio sino que
además supondría contradecir reglas básicas de nuestro sistema jurídico, como,
por ejemplo, en el caso de la venta en garantía, subvirtiendo en favor del acreedor
garantizado por ella el carácter de derecho estricto que tienen en nuestro ordena-
miento las normas en materia de preferencia de créditos.
Según estos nuevos puntos de vista, la «teoría de la titularidad fiduciaria»,
elaborada fundamentalmente en relación a la venta en garantía, considera que,
en tal negocio fiduciario, el fiduciante «transmite al fiduciario una propiedad for-
mal del objeto o bien sobre el que recae el pacto fiduciario con la finalidad de
apartarlo de su disponibilidad y así asegurar al fiduciario que lo tendrá sujeto a la
satisfacción forzosa de la obligación para cuya seguridad se estableció el negocio
fiduciario», de manera que, sin embargo, «el fiduciario no se hace dueño real —
propietario— del objeto transmitido, sino que ha de devolverlo al fiduciante una
vez cumplidas las finalidades de la fiducia», pues «el pacto fiduciario lleva consi-
go esa retransmisión», de modo que «la falta de cumplimiento por el fiduciante
de la obligación garantizada no convierte al fiduciario en propietario del objeto
dado en garantía» y, en consecuencia y en caso de incumplimiento de la obliga-
544
ción garantizada, «ha de proceder contra el fiduciante como cualquier acreedor,
teniendo la ventaja de que cuenta ya con un bien seguro con el que satisfacerse,
sobre el que le corresponde una especie de derecho de retención, pero sin que
ello signifique que tiene acción real contra el mismo».
Como se ve, en los casos indicados se advierte, de una parte, una propiedad
verdadera o material y, de otra, una propiedad fiduciaria o formal, de manera
que, no obstante la diversa «verdad» que subyace en el supuesto, es la titularidad
fiduciaria la que, hacia el exterior, alcanza oficialmente «certeza».
Del modo descrito tendría lugar, como se ha explicado con agudeza en la
sentencia de 17 de septiembre de 2003 (ponente Gullón Ballesteros), un «desdo-
blamiento de titularidad», de una parte, en la externa que ostenta formalmente el
fiduciario frente a terceros en su caso protegidos por la apariencia jurídica y, de
otra, en la real que sigue perteneciendo al fiduciante. Las dos vertientes en que
se proyectaría la titularidad sobre la cosa o el derecho afectados por el contrato
fiduciario vendrían a colocarse en una relación que no deja de tener ciertos aspec-
tos de reciprocidad, por lo que con la «teoría de la titularidad fiduciaria» no se
borrarían del todo —como por lo demás no es inusual en los discursos doctrinales
de los juristas— vestigios de explicaciones anteriores sobre la estructura de la
relación fiduciaria.
En todo caso, estos nuevos planteamientos técnicos sobre la configuración
estructural y la virtualidad del negocio fiduciario se han hecho preponderantes en
nuestra doctrina y en la actualidad son seguidos prácticamente sin excepción por
la jurisprudencia.
Últimamente, y formulándose frente a la mayoritaria teoría de la titulari-
dad fiduciaria, se ha avanzado la tesis —referida en particular a la llamada venta
en garantía— de que el pactum fiduciae configuraría, en su caso, una causa —la
denominada causa fiduciae— no asumible en nuestro ordenamiento y por tanto
rechazada por él y ocasionadora de nulidad. En efecto, no dejan de significarse
en nuestros días formulaciones —destacando en este sentido una reciente obra
de Gorka Galicia Aizpurua— que, sobre ser confirmatorias de las graves defi-
ciencias que aquejan a la llamada «teoría del doble efecto», son también críticas
con la más moderna y habitualmente aceptada tesis de la denominada «teoría de
la titularidad fiduciaria», en base a que el que se designa como pactum fiduciae
no puede ocasionar la transmisión de la propiedad a que pretendidamente da-
ría lugar, puesto que a la pérdida sufrida por el fiduciante no se correspondería
un sacrificio correlativo del fiduciario, en cuanto que, «dicho de otro modo, el
pactum fiduciae carece de aptitud para provocar la traslación del dominio por-
que la obligación asumida por el fiduciante en beneficio del fiduciario carece de
un fundamento (causa) que justifique el empobrecimiento que comporta para
su patrimonio: ni cabe apreciar en él (deudor) ánimo munificente alguno, ni la
contraparte (acreedor) da ni hace nada en cambio del aumento patrimonial que
545
experimentaría al aceptar la adjudicación en su favor de un derecho preexistente
y que era (de) titularidad del obligado». Además —se argumenta también—, «el
compromiso del fiduciario de retransmitir la propiedad una vez pagado el présta-
mo garantizado» no viene a dotar al supuesto contemplado de onerosidad basada
en la conmutatividad y más bien es indicativo de la voluntad de los interesados
de «asignar a la transmisión un carácter provisional». Por otra parte, no concurre
en este caso la existencia de una causa en el sentido que esta categoría asume en
el art. 1.274 del Código civil, por lo que la venta en garantía vendría a ser nula
también por vulneración del art. 1.261, 3º, nulidad que se comunicaría necesaria-
mente al denominado pactum fiduciae en cuanto que el mismo sería el soporte de
la transmisión de la propiedad.
Acaso, a la vista de cuanto hasta ahora indicado, deba considerarse como
opción adecuada y plausible recurrir al pragmático planteamiento de que el ré-
gimen de los negocios fiduciarios, que nuestro sistema legal acepta y que son
socialmente útiles, ha de componerse en cada caso, a falta de norma expresa apli-
cable a los mismos, «por lo querido por las partes y las reglas generales impera-
tivas de la contratación, así como por aquellas normas específicas del contrato
(típico o atípico) elegido como medio de ejecución de la finalidad perseguida»,
como propone mi maestro zaragozano el profesor Jose Luis Lacruz Berdejo. No
serían discordes de este planteamiento la idea de que, no pudiendo dar lugar el
pactum fiduciae a una verdadera, autónoma y única causa fiduciae, el mismo ven-
dría solamente a configurar el motivo que inspira a los contratantes a dar vida a
la convención fiduciaria, como sugiere mi maestro romano el profesor Frances-
co Santoro-Passarelli, el entendimiento del pactum fiduciae como un acuerdo en
orden a un «diseño» a realizar, resolviéndose la fiducia en un particular modus
operandi, o bien la consideración de que el fenómeno fiduciario, según sugiere en
una prestigiosa monografía Nicolò Lipari, debe ser apreciado como un hecho so-
cialmente relevante capaz por sí mismo, por la intención de los interesados en él y
por los comportamientos de los mismos conformes con tal intención, de asegurar
el resultado práctico querido.
546
INTERVENCIÓ A LA R.A.J.L. I
ALGUNS ESDEVENIMENTS POSTERIORS
per
13 de maig de 2014
I. INTRODUCCIÓ
Prèvia invitació efectuada pel President de la «Real Academia de Juris-

prudencia y Legislación», Excm. Sr. Luis Díez-Picazo y Ponce de León, el dia
7 d’abril de 2014 vaig tenir l’honor i la satisfacció d’intervenir en el seu Ple
d’Acadèmics de número amb una comunicació sobre «Interrelaciones Aca-
démicas».
Presidí la reunió qui ho és de la Real Academia, acompanyat del vicepresi-
dent, José Antonio Escudero López, el secretari general, Rafael Navarro Valls, el
vicesecretari general, Antonio Pau Pedrón, el censor Gonzalo Rodríguez Mou-
rullo, el tresorer, Luis Ma. Cazorla Prieto i l’interventor, José-Antonio Sagar-
doy Bengoechea. Assistiren els acadèmics de número, per ordre d’antiguitat,
José Ma. Castán Vázquez, Jesús González Pérez, Aurelio Menéndez Menéndez,
Marqués de Ibias, Angel Sánchez de la Torre, Landelino Lavilla Alsina, José
Luis Pérez de Ayala y López de Ayala, Conde de Cedillo y Conde de Fuensalida
(Grande de España), Luis Martí Mingarro, Alfredo Montoya Melgar, Ramón
López Vilas, Manuel Pizarro Moreno, Lorenzo Martín Retortillo, Tomás-Ra-
món Fernández Rodríguez, Evelio Verdera Tuells, Manuel Olivencia Ruiz, En-
carnación Roca Trías, Antonio Hernández-Gil Alvarez-Cienfuegos, y Ricardo
Alonso García.
547
II. LA COMUNICACIÓ
Després de les oracions amb les quals la Real Academia comença les seves
sessions1 i d’una breu presentació per part del President2, vaig iniciar la meva
comunicació3. La transcric tal i com va ser llegida (si bé vaig suprimir alguna
part per menys rellevant) amb plena consciència de que, si hagués estat pro-
nunciada en un altre context probablement hauria suprimit algunes referències
personalitzades i les hauria substituït o les hauria completat amb d’altres que
eventualment fessin referència als que m’escolten. Per exemple, quan faig re-
ferència als assistents a diverses reunions i singularment als Congressos de la
Conferència d’Acadèmies Jurídiques Iberoamericanes, als quals van assistir i
hi tingueren una participació destacada, els nostres companys Robert Follia
Camps, Ramon Badenes Gasset (e.p.r), Agustín Luna Serrano, Antoni de P.
Escura Viñuela, Rafael Jiménez de Parga Cabrera i Ramon Ma. Mullerat Bal-
maña (e.p.r).
III. LA NOTÍCIA
Al cap de molt poc temps i concretament el dia 10 la Real Academia a la seva

pàgina web, http://rajyl.insde.es va inserir la Notícia que textualment deia:
«CONFERENCIA DEL EXCMO. SR. D. JOSEP D. GUARDIA CANE-
LA, PRESIDENTE DE LA ACADEMIA DE JURISPRUDENCIA Y LEGIS-
LACIÓN DE CATALUÑA
La Real Academia de Jurisprudencia y Legislación celebró el día 7 de abril
de 2014 un Pleno de Académicos de Número en el que la comunicación presen-
tada corrió a cargo de Josep D. Guàrdia Canela, Presidente de la Academia de
Jurisprudencia y Legislación de Cataluña.
1
En començar la sessió es recita una versió en castellà del «Veni Creator Spiritus», amb
aquest text «Ven, Espíritu Santo / llena los corazones de tus fieles / y enciende en ellos el fuego
de tu amor». A continuació: «Envía, Señor, tu Espíritu y todo será creado / Y se renovará la faz
de la tierra». Conclou la pregària amb aquesta oració: «Oh Dios que iluminaste los corazones de
tus fieles con la ciencia del Espíritu Santo, haz que guiafos por este mismo Espíritu, saboreemos la
dulzura del bien y gocemos siempre de sus divinos consuelos».
En acabar la sessió, es diu: «Bendigamos al Padre y al Hijo con el Espíritu Santo /Santificado
sea su nombre». Oració; «Omnipotente Dios te damos gracias por todos los beneficios recibidos.
Que vives y reinas por los siglos de los siglos. Amén».
2
Va referir-se, en primer terme, als trets més rellevants del meu «curriculum vitae». A
continuació va expressar la seva preocupació pel tractament que l’Avantprojecte de Llei Orgànica
del Poder Judicial pretén donar a la jurisprudència i concretament, a l’article 32, a allò que la rú-
brica anomena «Doctrina jurisprudencial vinculante del Tribunal Supremo». Proposà que les dues
Acadèmies fessin arribar el seu pensament crític al Ministre de Justícia
3
El seu text es publica, per evitar reiteracions, a la secció «Actes especials» pàg. 611
d’aquests Annals.
548
El tema expuesto por el Sr. Guàrdia Canela fue «Interrelaciones académi-
cas» y se centró en las relaciones de colaboración entre Academias, en especial
entre la de Cataluña y la de España. En este sentido, el Sr. Guàrdia se refirió
a que las Academias son personas jurídicas —Corporaciones de Derecho Pú-
blico— dotadas de plena autonomía y radical independencia. Pero al mismo
tiempo resulta muy útil, y aun imprescindible, que se relacionen estrechamente
unas con otras, por razón de la materia y por razón del territorio. El actual no
es el mejor momento en la historia de las Academias y resultará mucho más fácil
superar esta crisis de forma conjunta que individual, pero siempre partiendo
que el centro del sistema ha de estar constituido por cada una de las Academias
y no por los eventuales organismos que se creen o que se nos impongan.
Existen numerosas relaciones interpersonales e institucionales entre Aca-
demias. Por lo que respecta a la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación
de España y a la Academia de Jurisprudencia y Legislación de Cataluña se han
dado a lo largo de la historia y en la actualidad. La Real Academia ha servido
de modelo de la Academia catalana en su fundación a finales del siglo XVIII, en
su restauración a inicios del siglo XIX y en su recuperación a mitad del siglo pa-
sado. Y diversos académicos catalanes han contribuido al esplendor de la Real
Academia española.
Es necesaria también la interrelación entre todas las Academias de Juris-
prudencia y Legislación de España. Se van celebrando reuniones de suma utili-
dad para el intercambio de experiencia y soluciones a los problemas que se nos
plantean. Es bueno que siga siendo así, sin necesidad de dotarnos de ninguna
estructura rígida.
Contamos igualmente con un instrumento que conviene potenciar. La
Conferencia de Academias de Ciencias Jurídicas y sociales iberoamericanas se
constituyó en Granada en 1994, tomando como precedente el Congreso que se
celebró en Madrid en 1892. Desde entonces se han celebrado ocho Congresos
en los cuales se han estudiado cuestiones de alto interés jurídico y académico y
se ha potenciado el conocimiento y la relación entre los miembros de las diver-
sas Academias.
Finalmente como estrictas Academias, conviene potenciar las relaciones
con las dedicadas a otras ramas de la ciencia o el arte. Disponemos de la expe-
riencia de Cataluña en los últimos tiempos. Y concluimos en que también en
este campo hay que respetar la independencia de cada Academia pero aunar
esfuerzos en orden a que la tarea de las Academias sea conocida y reconocida
por la sociedad a la que quieren servir con lealtad y eficacia.
La importante intervención del Sr. Guàrdia Canela fue seguida de un ani-
mado coloquio por parte de los asistentes. En él unánimemente se elogió el
rigor y la claridad de la ponencia del Excmo. Sr. Presidente de la Academia
Catalana».
549
IV. POSADA EN VALOR
Amb tota seguretat no em correspon a mi efectuar una valoració de la meva

intervenció davant el Ple de Numeraris de la «Real Academia de Jurisprudencia y
Legislación». La «Notícia» que he transcrit, el contingut de l’Acta que el Secretari
general va tenir l’amabilitat de trametre’m i les manifestacions fetes per diversos
acadèmics de la Real Academia a Madrid a companys de la nostra Acadèmia em
sembla que ho fan innecessari.
Nogensmenys, voldria aprofitar aquesta sessió per a ressaltar que la Real
Academia em va tractar amb una extraordinària amabilitat, que tots els assistents
van seguir la meva intervenció amb gran atenció i que foren moltes i molt variades
les intervencions del col·loqui posterior.
En conseqüència varen quedar enrobustides les relacions entre les dues Aca-
dèmies, vaig poder exposar la realitat, la qualitat i també la problemàtica de les
Acadèmies catalanes. La necessitat d’una major coordinació entre totes les Aca-
dèmies de Jurisprudència i Legislació de l’Estat espanyol va rebre un nou impuls
i vaig contribuir a dissipar algunes reticències existents a la Real Academia.
Finalment també la Conferència d’Acadèmies de Ciències Jurídiques i So-
cials Iberoamericanes es va consolidant cada vegada més. A Madrid vaig refe-
rir-me a l’oportunitat que suposava la II Trobada (Encuentro) de Granada amb
ocasió del vintè aniversari de la primera de les reunions. Després de l’assistència
a la reunió de Granada confirmo aquesta realitat.
V. EL II «ENCUENTRO» DE GRANADA (6-7 MAIG 2014)
Havia estat anunciat amb bastanta antelació. Es tractava de rememorar el

Vigèsim aniversari de la primera reunió celebrada a la mateixa Ciutat i de retre
homenatge a qui en fou el principal impulsor i primer president, Eduardo Roca
Roca. Se’n diu «Trobada» per una raó d’intendència i perquè no hi hagué pròpi-
ament debats sobre qüestions materials. De tota manera la concurrència fou molt
nombrosa. Assistiren el president de la Mesa permanent de la Conferència, Luis
Moisset de Espanés (Córdoba —RA.—), els vicepresidents, Josep-D. Guàrdia
Canela (Catalunya), José Antonio García Caridad (Galicia), Luis de Angulo Ro-
dríguez (Granada), Rafael Navarro Valls (RAJL), Marco-Gerardo Monroy Cabra
(Colombia)4, José Luis Cea Egaña (Chile), els Presidents d’Acadèmies, Lorenzo
4
El Pfr. Monroy Cabra, advocat, professor de Dret Internacional i magistrat i president el
Tribunal Constitucional de Colòmbia, en el seu viatge de tornada va passar per Barcelona el dia 9
de maig. Fou atès per la nostra Acadèmia. Visità l’Acadèmia i el Col·legi (a la Biblioteca va coincidir
amb el nostre company Agustín Luna Serrano). També visità amb un tracte preferencial, facilitat per
l’Arquebisbat de Barcelona, la Basílica de la Sagrada Família i altres monuments de la Ciutat.
550
Zolezzi Ibárcena (Perú), Eduardo Montull Lavilla (Aragón), Leopoldo Tolivar
Alas (Asturias), Miquel Masot Miquel (Illes Balears) Alfonso Candau Pérez (Va-
lladolid), Juan Carlos Palmero (Córdoba —RA.—), Ramiro Moreno Baldibieso
(Bolívia), José-Antonio. Moreno Ruffinelli (Paraguay), Luis Cova Arria (Venezue-
la), Sergio Zavala Leiva (Honduras) i Francisco Lamoneda Díaz (Extremadura)
i els representants d’altres Acadèmies, Eduardo Antonio Sambrizzi (Buenos Ai-
res), Luis Miguel Romero Villafranca (València) Victorio Magariños Blanco (Se-
villa). Assistiren també alguns acadèmics en diverses qualitats5.
El dia 6 es celebraren actes institucionals a la seu de l’«Ilustre Colegio de
Abogados de Granada» i fórem rebuts, a l’edifici de la Chancilleria pel President
i el Fiscal del Tribunal Superior de Justicia de Andalucía.
Al dia següent tingueren efecte les sessions de treball. En començar la reu-
nió i a proposta de l’Acadèmia de Catalunya, els reunits van acordar fer constar
en Acta el seu sentiment de condol per la mort de l’Excm. Sr. Manuel Jiménez
de Parga Cabrera, membre d’honor de la «Real Academia de Jurisprudencia y
Legislación de Granada», ex Ministre, Ambaixador i ex President del Tribunal
Constitucional i durant més de vint anys vinculat a la Universitat i a la Cúria dels
Advocats de Barcelona.
A continuació es va procedir a l’elecció de càrrecs de la Mesa del Secretariat.
Es renovaren la majoria dels càrrecs i es cobriren les vacants. S’acordà que en cas
d’impossibilitat d’actuació del President, fos substituït fins la nova elecció, pel vi-
cepresident Josep-D. Guàrdia Canela. Es nomenà director de la Mesa, l’acadèmic
(Granada) Sr. José Ma. Rosales de Angulo i secretària a qui ho és de l’Academia
Gallega, Sra. María Morandeira Caridad.
Es parlà del proper Congrés i constatats el silenci i l’absència en la reunió de
l’Academia de Mèxic, es proposà la seva organització a l’Acadèmia de Paraguai,
el President de la qual va demanar un termini per a efectuar gestions i decidir-se
definitivament.
El President de l’«Academia de Ciencias Políticas y Sociales de Venezuela»,
Luis Cova Arria donà compte d’un «Pronunciamiento» de la seva Acadèmia, de
10 d’abril de 2014, titulat «Ante las recientes decisiones de la Sala Constitucional
del Tribunal Supremo de Justicia». Va explicar els fets que originaren aquesta de-
claració i els assistents acordaren per unanimitat el text següent:
«Con motivo de la comunicación efectuada por el Sr. Presidente de la Acade-
mia de Ciencias Políticas y Sociales de Venezuela D. Luis Cova Arria, quien mani-
5
Com a observadors, Alfonso Santiago (Buenos Aires), Domingo Bello Janeiro (Galícia),
Francisco Baena Bocanegra (Sevilla), Juan Manuel Aparicio (Córdoba –RA–), Luis Félix Alipaz
Echazú, i Francisco Mata Rivas (Aragón). Estava prevista també l’assistència de Rafael Jiménez
de Parga Cabrera (Catalunya) que finalment no va poder assistir a causa de la mort del seu germà
Manuel (r.i.p.). Actuà com a organitzador i responsable del «Encuentro» el Sr. José Ma. Rosales
de Angulo (Granada).
551
fiesta la difícil situación jurídica venezolana en los tiempos actuales, la Conferencia
de Academias de Jurisprudencia, Legislación y Ciencias Jurídicas y Sociales de Ibero-
américa expresa su preocupación al respecto, valora de manera especial el magisterio
de la Academia de Ciencias Políticas y Sociales de Venezuela, entendiendo que la
paz social por todos deseada sólo puede alcanzarse dentro del marco del Estado de
Derecho, la división de los Poderes y el respeto absoluto de los derechos humanos.
Granada, 7 de mayo de 2014».
La reunió de Granada va constituir, doncs, un nou èxit. Després de vint anys
de contactes, podem afirmar que les Acadèmies jurídiques de la pràctica totalitat
d’Iberoamèrica, diguint-se de Jurisprudència i Legislació o de Ciències jurídi-
ques, polítiques o socials, es coneixen mútuament i es troben interrelacionades.
Posar-ho de manifest i animar a seguir aquest camí ha estat el propòsit
d’aquesta comunicació.
Moltes gràcies per la vostra atenció en escoltar-la.
552
CRÍTICA, BREVE Y SEVERA, A DOS SENTENCIAS DEL TRIBUNAL
SUPREMO EN MATERIA DE REPRESENTACIÓN
por
TOMÁS GIMÉNEZ DUART
Membre electe de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
10 de junio de 2014
I. PLANTEAMIENTO DE LA CUESTIÓN
Todo notario, con un cierto grado de antigüedad, puede contar la anécdota

del administrador de una sociedad que le viene al despacho para firmar un poder
a favor de sí mismo para, entre otras cosas, «retirar de las oficinas de correos
paquetes y envíos postales». ¿Cómo pretende Vd. otorgarse ese poder, si como
administrador ya puede «hacer todo» según la Ley? Mire Vd, porque el funcio-
nario no me permite retirar cartas y paquetes si en mi poder no dice que se puede
hacer «eso».
Viene esta anécdota a propósito de la Sentencia 687/2013, de 6 de noviem-
bre, de la Sala 1ª de nuestro más alto tribunal (ponente: Xavier O’Callaghan),
con precedente en la sentencia del «Pleno de la misma Sala» de 26 de noviembre
de 2010. De generalizar su doctrina, si en un poder expreso para vender (lo que
en una práctica viciosa, a la que no somos ajenos los notarios, llamamos «poder
general para enajenar») no se especifica la cosa (por ejemplo: apartamento en La
Manga del Mar Menor), la compraventa otorgada en uso de ese poder ¡es nula
por inexistente! (ojo: no anulable) por «falta de consentimiento». O sea: Vd. no
puede retirar la carta porque en su poder «eso no lo dice».
El supuesto de hecho de la STS de 6 de noviembre de 2013 es el siguiente:
1. Un señor, antes de ingresar en una residencia, da un poder general al uso
a un hijo que incluye la facultad de «hacer y aceptar donaciones».
2. El hijo, en uso de ese poder, hace donación a su pareja (con la que tiene
un hijo).
3. El poderdante, tiempo después, sale de la residencia y revoca el poder al
hijo. Y cinco años más tarde otorga testamento en favor de su hija, demandante y
hermana del demandado.
553
4. El TS anula la donación, sin apreciar prescripción y/o caducidad por
tratarse de «un negocio inexistente», con base a dos argumentos estremecedores:
a) El poder de representación, está falto de consentimiento, elemento
esencial, y este elemento puede prestarse más tarde con lo cual aquel negocio
jurídico queda completo y pasa a ser válido y eficaz (lo que no ocurre en el caso).
b) El mandato representativo cuyo poder viene a referirse a un acto
o actos de disposición, sólo alcanza a un acto concreto cuando éste ha sido
especificado en el sujeto y el objeto, en forma bien determinada. Y esto no
es lo que se ha dado en el presente caso, por lo que la donación que hizo el
codemandado a la codemandada, no estaba dentro del mandato representativo
y debe declararse inexistente por falta del consentimiento, elemento esencial
del contrato.
No concluye ahí el estremecimiento. La sentencia de 2013 cita como prece-
dente otra de 26 de noviembre de 2010; según esta, para la validez de un acto de
disposición (otorgado por apoderado) se precisa «una designación concreta del
objeto para el cual se confiere, pues no basta una referencia general al tipo de actos
para el cual se confiere».
Tampoco acaba ahí la remisión a la sentencia de noviembre de 2010; conti-
núa la cita literal que la del 2013 hace de su precedente: «la jurisprudencia tiene
declarado que cuando el mandato tiene por objeto actos de disposición es me-
nester que se designe específicamente los bienes sobre los cuales el mandatario
puede ejercitar dichas facultades, y no es suficiente con referirse genéricamente al
patrimonio o a los bienes del mandante». La verdad es que, puesto a no utilizar
colores, me quedo sin «resaltes» en el ordenador.
Con todos los respetos a nuestro más Alto Tribunal, la argumentación no
puede ser más pobre y, con todos los respetos al cartero, más asimilable a su for-
mación funcionarial.
Los carteros y los tribunales (o los tribunales y los carteros) tienen la obliga-
ción, como todo ciudadano, de respetar el principio constitucional de seguridad
jurídica. Los unos en el ámbito de las comunicaciones postales, los otros en el más
elevado de la seguridad jurídica general; la seguridad de las transacciones.
De seguir la doctrina de estas sentencias (¡ojo, ya dos sentencias!), ningún
operador jurídico sabrá cuál es el alcance de un poder general/expreso con facul-
tades «para vender»: ¿Puedo vender a quien quiera cualquier bien con los «po-
deres generales» que nos otorgamos mi esposa y yo el pasado mes de diciembre?
Estoy convencido de que un notable porcentaje de magistrados de la Sala
sentenciadora tienen otorgados «poderes generales» de ese tipo a —o por— sus
cónyuges, y que no dudarían ni un minuto en que ¡claro que pueden vender el
apartamento en La Manga! ¿Cómo que no, si tengo «poderes expresos para ven-
der» dados por mi mujer? En cambio, esos mismos jueces, cuando fallan preten-
diendo hacer justicia en el caso concreto, sientan una doctrina que es totalmente
554
opuesta. Ello es consecuencia de la confusión entre «poder general», «poder es-
pecial», poder «concebido en términos generales» y «poder expreso», que es total
en la jurisprudencia de nuestro más Alto Tribunal.
Pero, por duro que resulte contestar airadamente a nuestro más Alto Tribu-
nal, los notarios vivimos —y, muy por encima de nosotros, España también— de
dar certeza, de ofrecer seguridad en las transacciones, de garantizar —diría que dar
fe es lo de menos— a los compradores y a los vendedores, a los acreedores y a los
deudores, a … que estén tranquilos, que paguen o cobren porque la operación está
cerrada y es firme. Y, muy sinceramente, con una jurisprudencia así, no se puede.
Recapitulemos: ¿quiere decir nuestro Tribunal Supremo que, pese a la inve-
terada práctica nacional e internacional, ahora resulta que desde 2010, al menos,
los mal llamados «poderes generales» (y «expresos para vender, hipotecar, avalar
…») ya «no sirven» en el derecho español»? Veámoslo.
II. EL MANDATO Y/O PODER GENERAL Y EL MANDATO Y/O PODER

CONCEBIDO EN TÉRMINOS GENERALES
A. El artículo 1712 del Código civil
El artículo 1712 de nuestro Código Civil contempla —y no contrapone— el

mandato general para «todos los negocios de mandante», y el mandato especial
para «uno o más negocios determinados».
La doctrina nunca ha sido demasiado clara al interpretar este precepto. Lo usual
es decir que el mandato es general cuando abarca toda la actividad patrimonial del
mandante o «también» (y entrecomillo el «también» porque ahí está mi particular
discrepancia) todos los negocios jurídicos del mandante. En consecuencia, es «espe-
cial», el mandato que sólo contempla una actividad o uno o varios negocios jurídicos.
Anticipo mi postura que, como la veo evidente, puestos en contacto los artí-
culos 1712 y 1713, la justificaré poco: el artículo 1712 se refiere sólo a la actividad,
el artículo 1713 al negocio jurídico.
El artículo 1712, cuando habla de «todos los negocios» o de «negocios de-
terminados» no se está refiriendo al «negocio jurídico» (compraventa, permuta,
hipoteca …) por mucho que se trate de una norma «jurídica», sino a la «activi-
dad» del principal. Del «negocio jurídico concreto» no se ocupa el artículo 1712,
sino el artículo 1713.
Situémonos en 1889 o, si lo prefiere el lector, en la Francia de 1804 (dado
que los artículos 1712 y 1713 de nuestro Código son reproducción bastante apro-
ximada de los artículos 1987 y 1988 del Código francés) y se detectará que por
«negocios» no hay que entender la compraventa, permuta … sino los «asuntos»
(«affaires», en el Code) del mandante.
555
Cuando se publica nuestro Código (u ochenta y tantos años antes el fran-
cés) la propiedad es básicamente agrícola. Todo propietario que se preciara, tenía
su capataz en Castilla/Andalucía, su «encarregat» (encargado) en Valencia o su
«procurador» en Cataluña. O su mayoral en el ámbito de la ganadería. El encar-
gado, procurador, mayoral y/o capataz era quien por encargo del amo —siempre
verbal— (yo, que conozco bien la realidad catalana y valenciana, nunca vi un
«encargado/procurador» con poderes) es el que decide la contratación del per-
sonal agrícola, las «tandas» de riego, las ventas de cosechas, el cobro (en el caso
de procurador catalán) de los alquileres. Ese es el mandatario general del artículo
1712. En Francia y aquí. Y en Valencia, por lo que me consta por notoriedad,
sigue siendo así en 2014. Jamás he firmado yo (senyoret) un contrato de venta
de naranjas, lo hace por mí mi encargado, que dispone de un mandato general y
verbal para ello. Y en derecho a veces es mejor «escuchar a la calle» que citar las
últimas aportaciones de la doctrina.
Tan es así que el diccionario de la Real Academia continúa definiendo al
«capataz» (en su 2ª acepción) como «persona a cuyo cargo está la labranza y admi-
nistración de las haciendas del campo.» Y al «encargado» (2ª acepción también)
como «persona que tiene a su cargo una casa, un establecimiento, un negocio, etc.,
en representación del dueño.» Es decir, la RAE los define como auténticos «apo-
derados generales», aunque no tengan facultades expresamente conferidas.
Eso no impide, por supuesto, que el dominus pueda restringir la actividad
de su capataz/encargado/procurador a la finca La Almoraima o a los pisos en la
ciudad Barcelona. Este es el «mandatario especial» ex artículo 1712.
Y, por supuesto, cabe un mandato, o un poder, general y especial a la vez: «te
encargo la llevanza de mis tierras y, especialmente la administración de la finca
La Almoraima».
En definitiva, el artículo 1712 recoge la clásica distinción entre la «procu-
ratio omnium bonorum» y la «procuratio unius rei», sin sacar consecuencias de
momento, porque eso ya no es materia de este artículo sino del siguiente.
En cambio, sí saca punta a la distinción el artículo 22 del Código de Comer-
cio que, respecto del empresario, tanto individual como social, prevé la inscrip-
ción obligatoria de «los poderes generales», siendo voluntaria la inscripción de
los poderes especiales. Como es sabido, el empresario individual, salvo el naviero,
es de inscripción potestativa (art. 19 CºCº) pero, si opta por inscribirse en el
Registro Mercantil, la inscripción de los poderes que otorgue como comerciante
queda sujeta a un régimen igual al del empresario social.
La interpretación del artículo 22 del Código de Comercio siempre fue pací-
fica. Así: el poder para actuar en nombre del dueño respecto de la Torre Picasso
es un poder especial; aunque el apoderado tenga un elenco detalladísimo de fa-
cultades, incluidas las de transigir, enajenar, hipotecar y ejecutar actos de rigu-
roso dominio. Ese poder, como especial que es, no hay por qué inscribirlo en el
556
Registro Mercantil. Y seguiría siendo especial, y excluido de la obligatoriedad de
inscripción, aunque el encargo incluyera las Torres KIO y los cuatro rascacielos
de la Ciudad deportiva del Real Madrid (supuesto, claro está, que el amo fuera
el mismo).
En cambio un poder solamente para administrar y contratar suministros res-
pecto de todos mis bienes en España (ídem, si fuera sólo para los de Extremadura
y, para mí, igual aunque se restringiera a los bienes de Mérida, sin citarlos) es un
poder general y, como tal, debe inscribirse en el Registro Mercantil. Y ello será así
aunque ese poder no contenga autorización para ningún acto de riguroso domi-
nio o, si se prefiere, ni una sola operación que haya de causar inscripción en el
Registro de la Propiedad. Es decir, un poder puede seguir siendo general aunque
contenga pocas facultades «expresas», que no especiales.
Recapitulando. El poder general del artículo 1712, no es el que contiene
«muchas» facultades, sino el que se refiere a todos los negocios o asuntos del po-
derdante. Por lo mismo, no se puede confundir un poder especial con un poder
expreso. El poder especial es el que se refiere a varios «asuntos» concretos y, a su
vez, puede «expresar» muchos o pocos «actos».
Otra cosa es que en la práctica suelen estar próximos el poder general del
artículo 1712 y el poder «concebido en términos generales» que contempla el
artículo 1713. Pero están próximos, no por una razón dogmática, sino por una
cuestión meramente de hecho, porque lo habitual en quien contrata a un capataz
general es concederle facultades para, al menos, todos los actos de administra-
ción.
B. El artículo 1713 del Código civil y las sentencias de 2010 y 2013
De los actos y negocios jurídicos se ocupa, pues, el artículo 1713. El precep-

to no utiliza la palabra «negocio» sino la de «acto». La palabra negocio la ha re-
servado para el artículo 1712, a fin de no introducir la confusión que, finalmente,
ha acabado produciéndose en la jurisprudencia. Y además el Código hace gala de
un excelente castellano, porque la primera acepción de la palabra negocio en el
Diccionario de la RAE es «ocupación, quehacer o trabajo».
El artículo 1713 opera con una lógica imbatible. Si al capataz le has dicho
«encárgate de llevar mis fincas» (mandato general, habitualmente de palabra) o
«encárgate de llevar esta finca» (mandato especial), estaremos ante un mandato,
general o especial, «concebido en términos generales», que sólo alcanza los actos
de administración (ordinaria, me atrevería a añadir), porque no hay un solo pro-
pietario en el mundo que considere que el encargado de la llevanza de todas o al-
guna de sus fincas tiene atribuida, además, la facultad de venderlas o hipotecarlas.
Si el dominus quiere que su capataz pueda vender, tiene que darle un poder/
mandato expreso para ese tipo de «actos», que, además (art. 1280) deberá constar
557
en escritura pública. Poder expreso en cuanto al acto, que nada tiene que ver con
el carácter general o especial del objeto del mandato.
Por ello resulta inadmisible decir que «un poder general con facultades ex-
presas para vender» no faculta para realizar cualquier bien del principal, si no se
cita en el negocio de apoderamiento el objeto. Nadie lo había entendido así. Nadie
salvo nuestro Tribunal Supremo a partir de la Sentencia de 26 de noviembre de
2010, reiterada por la de 6 de noviembre de 2013.
Volvamos a ver un párrafo de esa doctrina que no he dudado en calificar de
«terrorífica»: «la jurisprudencia tiene declarado que cuando el mandato tiene por
objeto actos de disposición es menester que se designe específicamente los bienes so-
bre los cuales el mandatario puede ejercitar dichas facultades, y no es suficiente con
referirse genéricamente al patrimonio o a los bienes del mandante».
¿Cómo nuestro TS puede decir eso? ¿Cómo argumenta, en otro de los fun-
damentos, que el poderdante «no pudo prever», deduciendo la conclusión de
que se produce una falta de consentimiento que aboca a la inexistencia del acto?
¿Dónde quedan los poderes preventivos introducidos en 2003 en el último párra-
fo del artículo 1732? Porque un poder preventivo, por definición, se otorga «para
cuando el principal no pueda decidir».
¿Ha «derogado» nuestro Tribunal Supremo el artículo 22 del Código de Co-
mercio? Cómo eso no puede ser, ¿por qué el ciudadano de a pie no puede hacer
lo mismo, por vía de poder, que el empresario individual o social?
No negaré que el Tribunal Supremo ha buscado en la sentencia de 2013 la
solución justa, pero para ello disponía de otras vías que no fueran la de entrar
como elefante en cacharrería en el tema de los poderes, citando, además, genéri-
cos precedentes que no existen.
En el caso de la Sentencia de 2010 se trató de un operario que en 1994 sufrió
un accidente al caer desde considerable altura, lo que le ocasionó, entre otras
secuelas, una paraplejia. La petición inicial de indemnización era muy elevada,
pero el letrado acabó transigiendo por unos cientos de miles de pesetas, a pagar
por la aseguradora.
El letrado disponía de un poder de los llamados general para pleitos con dos
cláusulas específicas: una para formular querella criminal por un presunto delito
de imprudencia contra el patrono; otra para «negociar indemnizaciones estableci-
das por acuerdo transaccional o sentencia judicial … para transigir y desistir de las
acciones civiles y penales objeto de la querella».
El TS acaba fallando que el poder no era un simple poder general, sino
un poder especial, pues «en la cláusula consta claramente el objeto para el cual
se confiere el mandato para transigir». Así pues admite el recurso, revoca las dos
sentencias de instancia y confirma la transacción.
Previamente, para llegar a esa conclusión, la sentencia desenvuelve la teoría
de que «para transigir hace falta un mandato especial» y que «mandato especial es
558
el que contiene designación concreta del objeto», y que para los actos de disposi-
ción (ahora no se refiere a la transacción solamente) es precisa la especificación de
los bienes sobre los cuales el mandatario puede ejercitar dichas facultades.
¿Por qué el TS se complica la vida de ese modo? Podría haber dicho que
la transacción, dada su especial naturaleza, requiere una concreción del objeto
mayor que la exigida para los actos de disposición en general y, probablemente,
tuviera toda la razón. Si Ticio da un poder con facultades expresas para transigir,
sin más especificación, lógico es que su apoderado no pueda acordar la indem-
nización procedente por un ataque al honor, o por las lesiones derivadas de una
agresión física. Es razonable que se exprese el objeto sobre el que habrá de recaer
la transacción. Pero, para llegar a esa conclusión, no es preciso decir que esa doc-
trina se extiende a «todos los actos de disposición»; porque en estos el objeto del
poder queda perfectamente determinado si Ticio dice, o se deduce del poder que
otorga, «todo mi patrimonio».
Una transacción puede dar lugar a multitud de negocios jurídicos: «acorda-
mos que la finca A es para Cayo y la B para Ticio, pero como la finca A vale mucho
más, Cayo tendrá que compensar a Ticio, transmitiéndole su chalé en la montaña
y, además, deberá pagarle un millón de euros, para lo cual constituirá hipoteca
sobre …» Como esa complejidad es de previsión inasumible es razonable exigir
una concreción más precisa del objeto de la litis.
Llegados a este punto, es de destacar que esta sentencia de 2010 (del Pleno,
no se olvide) tiene un voto particular, el del magistrado Sr. Xavier O’Callaghan,
dato importante porque resulta que es precisamente el magistrado ponente de la
sentencia de 2013.
El magistrado O’Callaghan dicta un voto particular que «disiente totalmente
del contenido de la sentencia». Argumenta que la función de los tribunales es
«hacer justicia, de acuerdo con el Derecho» (el subrayado es mío, y el entrecomi-
llado original).
A su juicio debió inadmitirse el recurso (y confirmar las resoluciones de Juz-
gado y Audiencia que anularon la transacción) porque el poder era para «transigir
en el proceso», pero no «fuera de él»; y porque el acuerdo se instrumentó en un
mero «recibo de cantidad, con una referencia a un acuerdo transaccional que
nunca existió»; aparte de ser «una transacción que se estima arbitraria e ilógica».
Me parece razonable la postura del magistrado O’Callaghan; coincido con
él en que un poder para transigir en el proceso, con la correspondiente homolo-
gación judicial, no faculta para transigir extrajudicialmente. Aunque en el caso
no está nada claro que el acuerdo extrajudicial quedara excluido, puesto que el
poder hablaba de por acuerdo transaccional o sentencia judicial.
Pero en lo que no puedo coincidir es en que apoye su argumentación, tal
como hace en el voto particular, en la afirmación de que «de toda la jurisprudencia
que ahora se reitera, se desprende, en primer lugar que para los actos de disposición
559
se precisa un mandato específico, llamado normalmente expreso o especial, en el
sentido de detallar concretamente los actos de disposición que comprende, no en
términos generales sino específicamente».
¡Caramba! ¡Pobres notarios, miles (o docenas de miles) de escrituras nulas!
(Rectius: ineficaces, porque el papel nunca es nulo, lo será el negocio jurídico
plasmado en el mismo).
Se dirá que ni el voto particular, por serlo, ni la sentencia de 2010 en sí, por-
que casa la de la Audiencia fallando que el poder del caso era «especial», consti-
tuyen la ratio decidendi del fallo. Pero, como hemos apuntado antes, se produce
la coincidencia de que el magistrado firmante del voto particular a la sentencia de
2010 es el mismo que tres años después actúa como ponente en la de 2013. Y en
esta pronunciamientos similares sí constituyen ratio decidendi.
La ratio de la sentencia de 6 de noviembre de 2013 no puede ser más simple:
«es preciso que se concrete en el mandato con poder de representación, el acto y el
objeto con sus esenciales detalles», por lo que la donación otorgada con base a un
poder general, con facultades expresas para hacer y recibir donaciones, pero sin
especificar el objeto, es nula por inexistente. Porque en el caso se concretó el acto
(donación), pero no el objeto.
Pues bien, esa doctrina, aunque la reitere el TS cincuenta veces más, no es
cierta. El artículo 1713-2 CC exige que el «acto jurídico» (venta, hipoteca …) se
exprese; porque el art. 1713 se ocupa sólo del acto, no del objeto.
El objeto, el asunto, o el negocio —en la primera acepción de la RAE— es
cosa del artículo 1712, que en ningún momento exige que se exprese, sino todo lo
contrario, y de ahí los poderes «generales».
No diré que la «solución material» de la sentencia de 2013 no sea justa,
que probablemente lo es. Y digo «probablemente» porque quién sabe si la hija,
una vez salido el padre de la residencia, no le indujo a revocar el poder y a hacer
testamento a su favor. Al fin y al cabo el padre podría haber accionado antes de
morir, y no lo hizo.
Pero sí diré que a la misma solución pudo llegarse por caminos mucho
más imaginativos, «con arreglo a Derecho» parafraseando al magistrado Sr.
O’Callaghan.
Cupo acudir al negocio simulado, alegando que el hijo lo que realmente qui-
so es beneficiarse él y por eso simuló una donación a favor de su pareja. Hubiera
bastado para ello con leer la página 168 de la monografía sobre la representación
del expresidente de esa misma Sala Primera, doctor Díez Picazo. («La represen-
tación en el derecho privado», editorial Civitas, 1979).
O cupo acudir directamente al negocio fraudulento, por similares motivos.
Por lo mismo que cupo alegar la teoría del contrato con causa torpe ex artículo
1306 CC. O, más probable todavía, alegar la figura del «contrato sin causa», dada
la especial naturaleza de la donación y su difícil encaje con el poder general con
560
expresas facultades para hacer liberalidades sin más especificación. Tema que pa-
samos a desarrollar en el último epígrafe de este comentario.
III. EL PODER «GENERAL» PARA HACER DONACIONES
Anticipo la conclusión: para mí no cabe un poder general «para hacer dona-

ciones» sin especificar, antes que la cosa (el objeto, en la terminología del TS), el
destinatario o, al menos, el grupo de destinatarios (mis hijos, las ONGs) o bene-
ficiarios del ánimo liberal.
La donación no es un acto de disposición más, sino que participa, y mucho,
de la naturaleza de las disposiciones de última voluntad. Participan de esa natu-
raleza no sólo donaciones las mortis causa, respecto de las que lo dice expresa-
mente el artículo 620 CC, sino también las inter vivos, como lo demuestra que son
revocables por las causas legales y, como los legados, computables, imputables y
reducibles, además de colacionables. Son actos inter vivos que tienen una enorme
trascendencia a la hora de ordenar la sucesión del donante.
Nuestro Código Civil no admite el testamento por comisario, no quiere que
«sea otro» el que ordene la sucesión del causante (art. 670), ergo parece lógico
que tampoco sea un tercero el que «vaya ordenando en vida» la sucesión del
causante sin disponer de un encargo especial de este indicando los destinatarios
de su liberalidad. Incluso en las legislaciones forales que admiten el testamento
por comisario, o regulan la figura del distribuidor, la designación queda circuida
al ámbito familiar. Y en el propio CC la figura del distribuidor (art. 831) queda
reducida al viudo en el ámbito de los hijos comunes.
Pero, además, hay dos razones muy poderosas para negar todo valor al «po-
der general para donar»: una deriva de la causa; la otra, de la forma.
A) La causa
Es una obviedad decir que todo contrato requiere como elementos esen-
ciales la concurrencia de consentimiento, objeto y causa. Y, además, en ciertos
contratos, entre los que se halla la donación de inmuebles, la forma.
En los contratos onerosos la causa objetiva es la contraprestación (art. 1273
CC). La contraprestación sin más añadidos. El vendedor quiere el precio y el
comprador la cosa, cualesquiera que sean los «motivos». El motivo no altera la
causa: Ticio puede querer vender para recibir un dinero que a su vez (motivo)
destinará a asegurar su vejez, o a comprar droga en el mercado negro, o a repartir
entre los pobres. Eso no altera para nada la causa, que es sólo el cobrar. Y si Ticio
da un poder general para vender —o para comprar— sin concretar el objeto, está
ya proyectando el consentimiento sobre la causa, que en un caso será obtener
561
líquido (poder para vender) y en el otro invertir (poder para comprar). Por eso
un poder para vender no sirve para permutar o para hipotecar.
Se dirá que si Ticio no especifica qué bien quiere vender (o comprar) no está
proyectando la causa sobre el negocio jurídico concreto. ¡Pero es que eso es, pre-
cisamente, lo que autoriza la combinación de los artículos 1712 y 1713 del Código
Civil! En los actos de disposición hay que proyectar el consentimiento sobre la
causa mediante concretar el negocio jurídico (art. 1713-2), pero el objeto puede
dejarse a la elección del apoderado (art. 1712-2).
Más aún, nuestro Código Civil, en el artículo 1713-2, es generosísimo en
relación con la causa pues, en coherencia total con el artículo 1274, se conforma
con que quede clara («expresa») la voluntad de disponer («enajenar»), sin exigir
la determinación de la «concreta contraprestación» (cosa, precio, derechos de
crédito …). Es decir, nuestro Código ni tan siquiera exige la determinación de la
clase de negocio jurídico concreto de disposición. Eso sí, siempre que ese negocio
de disposición sea a título oneroso; pues, en otro caso, simplemente «no habrá
causa», como intentaremos demostrar a continuación.
Porque, en los actos a título gratuito, esa proyección del consentimiento
sobre la causa es ontológicamente imposible si no se concreta la persona del favo-
recido o, al menos, el círculo de personas beneficiarias.
Si en la donación —ciñámonos, por comodidad, a la pura y simple— la
causa es «la mera liberalidad del bienhechor», es imposible concebir un tal «bien-
hechor» al que sea indiferente donar a la CIA o a Al Qaeda, a los tirios o a los
troyanos, a los hijos o a los extraños. No hace falta argumentar demasiado para
demostrar que el consentimiento no puede proyectarse adecuadamente sobre la
causa en los actos a título liberal en un poder que no especifique el destinatario
de la merced o, al menos, el grupo objetivo de beneficiarios: mis hijos (todos), mis
sobrinos (todos). Quizá fuera bastante también, en los negocios de carácter pura-
mente altruista, la expresión de la calidad de los beneficiarios: los niños pobres de
África, las entidades de lucha contra el Alzheimer … porque en tal caso sí queda
expresada la causa de la liberalidad. La Humanidad, al fin y al cabo, no deja der
el prototipo de sujeto universal.
Por análogos motivos entiendo que hay que admitir también el poder ge-
neral, dentro del ámbito familiar, al cónyuge para donar a los «hijos comunes
en partes iguales o desiguales». No veo por qué en este materia hay que ser más
rigurosos en el inter vivos que en el mortis causa (art. 831 CC).
Por lo dicho, la ratio de la sentencia de 6 de noviembre de 2013, mucho
antes que radicar en la indeterminación del objeto, pudo hallarse en la inde-
terminación de la causa. Se trató, en definitiva, de un contrato «sin causa»,
porque no fue el donante, sino un tercero —el apoderado— quien la pretendió
determinar. Y «un ánimo», lo mismo que el amor o el odio, por definición, no
pueden delegarse.
562
B) La forma
Pero, además, hay otro argumento a tener muy en cuenta: el artículo 633 del
Código Civil. La donación, la de cosa inmueble al menos, requiere como forma
ad solemnitatem la escritura pública. En la escritura el donante ha de explicitar su
animus donandi, al punto de que nuestro TS ha declarado no válidas las donacio-
nes simuladas bajo la forma de compraventa, porque en ellas no se expresa dicho
«ánimo». Y ello pese a ser indubitada la voluntad de «transmitir sin percibir nada
a cambio». Volvemos, en definitiva, al tema de la causa en relación a la forma y
viceversa.
El artículo 633 del Código, según —ahora sí— reiterada jurisprudencia, re-
quiere la constancia ante notario de «a quién» se quiso donar y «qué cosa» se
quiso donar. Lo que se compadece mal con un poder general «para donar» sin
más especificaciones.
Por lo dicho, cabe, por supuesto, el poder «para hacer donaciones», pero no
un poder general, sino un apoderamiento «especial y expreso», concretando «el
que» y el «a quien», con lo que el animus donandi queda explicitado en el instru-
mento público y el apoderado se convierte en un mero nuncio. Pero la razón de
esa concreción no estriba en que los poderes para actos de disposición in genere
la requieran, sino porque la donación así lo exige, no en el artículo 1713, sino en
el 633 en relación con los artículos 1261 y 1274 del Código Civil.
Y quizá cupiera también un poder «relativamente general» (todos mis bie-
nes inmuebles … todas mis acciones … metálico hasta la suma de …) pero espe-
cificando siempre en favor de quién se proyecta el ánimo liberal e, incluso aquí
(un nuevo quizá dentro del quizá) admitiendo un cierto grado de «colectivización
objetiva»: los hijos, las entidades asistenciales, las órdenes religiosas … Sobre
todo en el ámbito de los poderes entre cónyuges. Pero no es ese el tema de nues-
tro comentario.
Aquí sólo se ha tratado de patentizar que nuestro TS, en la sentencia de
2013, podría haber llegado a la misma conclusión, materialmente justa, por ca-
minos mucho menos agresivos para la seguridad del tráfico jurídico. Sin alterar
lo que constituye una doctrina y una práctica generalizada en todos los países de
nuestro entorno cultural y económico.
Sin necesidad, en definitiva, de dar por bueno que un poder expreso para
vender (o realizar actos de disposición, in genere) requiere la especificación del
objeto. Por cierto, ¿por qué hay que concretar sólo la cosa y no el precio (el mí-
nimo, al menos) si ambos son elementos esenciales del contrato de compraventa?
De los artículos 1712 y 1713 CC no resulta ni remotamente eso, aunque lo
diga nuestro Tribunal Supremo una o cien veces.
Porque «las fuentes del ordenamiento jurídico español son la ley, la costumbre
y los principios generales del derecho» (art. 1.1 CC). Y la jurisprudencia (art. 1. 6
563
CC) sólo complementa el ordenamiento jurídico al interpretar y aplicar dichas
fuentes. Pero sin saltárselas, como corresponde todo Estado de Derecho.
NOTA. Este artículo/comentario fue publicado en la web interna notarial

seguridadjuridicasigloxxi.es. Al mismo siguió una apostilla en la misma web, pu-
blicada bajo el pseudónimo «Hispalense», que por su interés me permito repro-
ducir.
El concreto problema de la donación resuelto por la Sentencia de 6 de no-
viembre de 2013, está estudiado por la profesora Isabel González Pacanowska en
los Estudios Jurídicos en Homenaje a Vicente L. Montés Penadés, en un trabajo
titulado Apoderamiento y Donación (El mandato general para donar «Cui voles
et quid voles»), Tomo I, Valencia, 2011, páginas 1273 a 1289. También había
hecho referencia a la cuestión en sus comentarios a la Sentencia de 30 de junio de
2009 en Cuadernos Civitas de Jurisprudencia Civil, nº 83, 2010, mayo-agosto. pá-
ginas 905 a 921. Sus conclusiones son semejantes a las de Tomás Giménez Duart,
estando así recogidas en el artículo 778 del Codice Civile de 1942. Lo anterior
ha determinado que el problema esté profundamente estudiado en la doctrina
italiana, al contrario que las escasas referencias que se encuentran sobre ello en la
doctrina española, Puig Peña, Lacruz, Albadalejo y pocos más. En Italia, a finales
del siglo XIX, la Corte de Casación tuvo que enfrentarse con el problema, lo que
motivó que juristas destacados escribiesen sobre ello, a pesar de que el Codice de
1865 no contemplaba expresamente el supuesto.
Resulta significativo que la Circular del Colegio de Notarios de Cataluña Nº
2001/0005, de 13 de febrero de 2001, titulada Nota Informativa Nº 5 Algunas
precisiones sobre el otorgamiento de poderes, expresaba lo siguiente: «No debe
incluirse nunca la facultad de hacer donaciones sino sólo la de aceptarlas. En los
modelos de impresos antiguos del Colegio de Cataluña existía esta facultad, por
lo que se encuentra en los otorgados hace muchos años. Pero se suprimió por su
peligrosidad y por entender que no es delegable la facultad de desprenderse del
patrimonio en general, sin recibir nada a cambio. La facultad de hacer donaciones
debe otorgarse con carácter concreto, para uno o más actos, pero nunca como
facultad de carácter general».
564
Necrològiques
RAMON Ma MULLERAT i BALMAÑA,
HOME DE FE, PARE DE FAMÍLIA, ADVOCAT I ACADÈMIC1
per
5 d’octubre de 2013
INTROIT
No gosaré dir que fou en aquell moment que vaig conèixer Ramon Ma. Mu-
llerat, però sí aquell en què vaig saber de la seva existència. Corria el Curs acadè-
mic escolar 1953-54, és a dir farà dins de poc seixanta anys. Aquell any vaig iniciar
els meus estudis d’ingrés de batxillerat al Col·legi Sant Ignasi de Sarrià on Ramon
cursava ja el cinquè.
En el nostre comú col·legi, en aquells temps, els alumnes de cursos inferiors
només coneixíem els de cursos superiors (en total érem 1.157 alumnes) que pre-
sentaven alguna d’aquestes característiques: o eren molt bons estudiants i desta-
caven en els actes d’atorgament de premis o dignitats o jugaven molt bé al futbol
(pràcticament l’únic esport del pati i de les competicions escolars). Com deia,
aleshores vaig sentir a parlar d’en Ramon i certament no fou com a jugador de
futbol (una de les poques facetes en les quals no excel·lí). En aquells temps des-
tacava ja pel seu expedient acadèmic en uns ensenyaments basats en el magnífic
model de la «ratio studiorum». La condició d’estudiós i de persona dotada d’una
gran cultura humanística, constituí, des de ben jove, una de les seves principals
característiques.
Ramon Mullerat havia nascut el dia 25 de gener de 1939. Si recordem el dia,
un abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, no ens estranyarà
que nasqués no a la imperial Tarraco on tenien la residència els seus pares, ni en
la ciutat comtal sinó a Llerona. En una masia que havia acollit el seu pare, Josep
Mullerat i Soldevila i la seva família quan havien hagut de marxar de Tarragona,
1
Incorporada al Discurs de Cloenda de la sessió pública i solemne d’inauguració del Curs
2013-2014 de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, celebrada al Monestir de Santa
Maria de Poblet, el dia 5 d’octubre de 2013. Publicat en aquests Annals, pàg. 391.
567
d’on el pare va ser Alcalde i Degà del Col·legi d’Advocats. Pel que ens va trametre
en Ramon, el seu pare era un advocat clàssic del seu temps, Al discurs d’ingrés a
l’Acadèmia ens diu textualment (nota 165) «...la forma d’exercir del meu pare,
advocat de Tarragona, que treballava sol amb una Underwood i sense secretària,
no té res a veure amb la forma de treballar meva i molt menys amb la dels advo-
cats de les megafirmes americanes o angleses...»
Segurament per seguir la tradició familiar i perquè s’adia molt bé a la seva
manera de ser i de pensar va cursar estudis de Dret a la Universitat de Barcelona.
Es va llicenciar amb la qualificació d’excel·lent i fou Premi extraordinari de lli-
cenciatura, guardó que valorava especialment com ho fem tots els que l’hem ob-
tingut. Posteriorment va obtenir el Premi «Duran i Bas» del Col·legi d’Advocats
(1964) i més endavant (1976) el Premi «Roda Ventura».
L’EXERCICI PROFESSIONAL
De seguida es va iniciar en l’exercici de la professió, compatibilitzant-la a

Tarragona i Barcelona. Ben aviat va ingressar al conegut despatx Bertran i Mu-
situ desenvolupant la seva activitat sota el mestratge directe de Santiago Vilase-
ca; ambdós foren membres de la nostra Acadèmia en períodes diferents. I deixà
d’exercir a Tarragona, si bé sempre va estar molt vinculat a aquesta capital i al seu
territori, de manera especial aquí on ara ens trobem, és a dir l’Espluga de Francolí
i Poblet, però també a Santa Coloma de Queralt (territori del seu avi patern i dels
seus oncles Joan i Ricard) i a la població lleidatana d’Arbeca, on havia nascut i on
tenia la casa pairal la seva àvia materna, que n’era pubilla i on fou martiritzat l’any
1936 el seu oncle Marià, candidat a una probable beatificació. A les primeres elec-
cions democràtiques el seu coneixement del territori i el fet que fos conegut en
molts indrets el va dur a participar a la campanya electoral, però sense formar part
de les llistes, en un dels partits de centre. Ramon no es va dedicar mai directament
a la política si bé sempre va estar molt interessat en la «res publica».
Posteriorment compartí despatx amb diversos companys, fundà l’important
despatx «Mullerat» i en els darrers temps col·laborà amb el grup KPMG i amb el
despatx Iuris Valls. Als despatxos d’en Ramon s’exercia la professió amb un alt
nivell tècnic però, allò que és més important, amb un escrupolós sentit ètic. La
formació, passiva i activa, hi tenia un paper important. Alegria Borràs en el seu
discurs de contestació al d’ingrés d’en Ramon va escriure: «...en el seu bufet els
advocats es formen i col·laboren en la formació dels altres... ja que sempre tenen
totes les facilitats per exercir activitats universitàries...»
En el seu exercici professional advertim uns canvis substancials i constants,
fruit de les mutacions que simultàniament es produïen a la societat; de la matèria
civil a la comercial; de la defensa de particulars a la de societats; del dret intern
568
al dret internacional; de les referències jurisdiccionals a l’arbitratge. Vàrem inter-
venir conjuntament en dos afers importants: en el primer, a finals dels 80, Ramon
defensava un grup inversor interessat en finançar la línia II que havia d’unir el
centre de la Ciutat amb l’anella olímpica i l’aeroport, del Ferrocarril Metropolità
de Barcelona, entitat de la qual era jo director de l’Assessoria Jurídica. Posterior-
ment, l’any 2001 em proposà com a àrbitre en un important assumpte en el qual
ell era advocat d’una de les parts. En el primer cas, la línia no s’arribà a construir
i encara avui es troba suspesa. En el segon, l’arbitratge prosseguí sense la meva
intervenció, ja que en haver estat nomenat Conseller de Justícia m’afectava una
causa d’incompatibilitat. Foren doncs dos assumptes parcialment inacabats però
que contribuïren a refermar la nostra amistat i permeteren donar-me compte de
les seves virtuts professionals.
DOCÈNCIA I ACTIVITAT CORPORATIVA
Acompanyà el seu exercici professional d’una constant vocació d’aprendre i

d’ensenyar, així com d’un profund sentit de servei a l’advocacia. Això em porta a
remarcar la seva vinculació a la Universitat i al Col·legi d’Advocats, d’una manera
especial a Barcelona però també a d’altres centres d’ensenyament i corporacions
professionals. Fou professor de dret civil a la Càtedra del Pfr. Fernández de Vi-
llavicencio, on coincidírem dins d’un grup en el qual convivien magnífics inves-
tigadors i prestigiosos professionals. Fou també professor de l’Escola de Pràctica
jurídica i impartí cursos en diverses escoles de negocis, com ESADE i ISDE. En
l’àmbit internacional, un bon i comú amic em va traslladar la fonda impressió que
li va causar el fet que, quan ell feia un Curs a Harvard l’any 1991, Ramon Mulle-
rat fos invitat pel Degà de la Facultat de Dret i residís en el restringit Club privat
d’aquella Universitat. Tingué també una estreta relació amb la John Marshall Law
School de Chicago, amb la Universitat d’Atlanta i amb la Universitat de Puerto
Rico. En uns actes celebrats per aquesta Universitat a Barcelona, el passat mes de
juliol, en els quals estava programada la intervenció d’en Ramon i als quals vaig
tenir l’oportunitat d’assistir se li va tributar un merescut i emocionat recordatori.
Probablement ha estat en el camp de les corporacions d’advocats on Ra-
mon tingué un protagonisme més destacat. Hi participava d’una manera activa, ja
que li agradava que se’l considerés «advocatus advocatorum». Va estar col·legiat a
Tarragona, Barcelona i Madrid. Fou membre de la Junta de Govern del Col·legi
de Barcelona en el període 1985-1990 i presidí la Comissió de Cultura. Estava
incorporat al Col·legi d’Advocats de París i a la Law Society i al Bar of England
and Wales.
Intervingué assíduament en Congressos i actes de la Union International des
Advocats (U.I.A.) i de la International Bar Association (IBA) i fou membre del
569
American Law Institute que seria la institució, d’àmbit federal corresponent a
les nostres acadèmies i de la American Bar Foundation. Ocupà la Presidència del
Consell dels Col·legis d’Advocats de la Unió Europea (CCBE). La seva vocació
de servei el dugué a tenir una important participació i a ser membre del Consell
Directiu del «International Senior lawyers Project» (ISLP) amb seu a New York.
Fou també honorary legal advisor, és a dir assessor jurídic i després President de
la Cambra de Comerç Britànica de Barcelona i també honorary legal advisor dels
Consulats britànic i Nord-americà.
Totes aquestes activitats el feren rebre diverses distincions. Em consta que
valorava especialment el fet d’haver ingressat a l’Order of British Empire (OBE),
de la qual són molt pocs els espanyols que en formen part. Les seves sigles les feia
constar en totes les seves publicacions i presentacions. En broma li dèiem que era
com el seu tercer cognom. També apreciava en el seu just valor la medalla d’ho-
nor de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i la Creu de Sant Ramon de
Penyafort. Així com distincions rebudes de la República d’Àustria i del Col·legi
d’Advocats de Croàcia.
PRODUCCIÓ CIENTÍFICA
Aquell trànsit intel·lectual, en el món del dret, que hem destacat en el seu
exercici professional, es dóna també en la seva extensa producció científica.
En un primer període centrat en els anys 1970 les seves publicacions es mo-
uen en el camp del dret civil (arrendaments urbans, arrendament d’obra, contrac-
te de construcció, contracte de claus en mà, inversions i compravenda d’immobles
per part d’estrangers, pacte comissori, responsabilitat civil dels promotors immo-
biliaris, dels arquitectes, dels fabricants, responsabilitat del producte, la protecció
interdictal dels drets personals, etc. La Revista Jurídica de Catalunya i la Revista
de Derecho Privado foren les que habitualment acolliren els seus treballs.
Vull destacar d’aquest període els seus estudis de dret civil català: «La cuarta
trebeliánica» i «La posibilidad de pagar la legítima catalana en bienes o en dine-
ro». També s’integrà en la Ponència quarta del II Congrés Jurídic Català de 1971
titulada «La llibertat de disposició mortis causa», de la qual formaren part els
que després foren companys seus acadèmics, els ja traspassats, Raimon Noguera
i Lluís Roca-Sastre, i els actuals companys, Lluís Puig Ferriol que ha excusat
la seva presència en aquest acte i Encarna Roca Trias que sortosament avui ens
acompanya.
Aviat però comença a escriure sobre temes mercantils, especialment propie-
tat industrial (i dins d’aquest àmbit la patentabilitat dels productes farmacèutics),
dret financer i aspectes referents al món de les societats, com la protecció dels ac-
cionistes minoritaris i de l’empresa com la responsabilitat social corporativa i els
570
compromisos de les empreses amb l’ecologia i el medi ambient. Darrerament va
tornar a incidir en aquest camp amb el seu llibre «En buena compañía. La respon-
sabilidad social de las empresas» que va publicar primer en castellà i posteriorment
en anglès, presentant-se en un lluït acte al Col·legi d’Advocats el dia 6 de juliol de
2010 en el qual vaig tenir l’honor de participar.
En un estadi posterior les seves publicacions responen, com no podia ser
d’altra manera, als seus centres d’interès personals i professionals; el dret de l’ad-
vocacia i l’arbitratge. Quant al primer (lawyer’s law) són moltes les facetes que
aborda en nombrosíssimes publicacions: sobre les organitzacions professionals,
el dret d’establiment i l’exercici transfronterer, el secret professional, l’ètica i la
deontologia. El seu discurs d’ingrés a la nostra Acadèmia, al qual em referiré des-
prés, constitueix sens dubte la culminació d’aquesta inquietud.
Quant a l’arbitratge les publicacions encara són més nombroses. Sincera-
ment crec que no hi ha qüestió, general o especial, sobre la qual no s’hagués pro-
nunciat. Personalment em sembla convenient destacar la seva aportació al llibre
de diversos autors sobre «El arbitraje: nueva regulación y práctica arbitral» en el
qual figura un treball seu titulat «The seat of arbitration.What makes an arbitra-
tion seat a good international seat». En aquesta línia és de destacar els constants
esforços per promoure l’arbitratge a casa nostra, mitjançant la constitució d’AFA
(Associació per al foment de l’arbitratge) i col·laborant intensament en els esfor-
ços per tal que Barcelona sigui en un futur pròxim la seu del TAmed (Tribunal
Arbitral de la Mediterrània). I crec que puc assegurar que el darrer treball cien-
tífic que va produir fou una comunicació a la sessió de l’Acadèmia de 28 de maig
(tres dies abans de morir) titulada: «Certus an in(?)certus quando. Una petita his-
tòria del futur de l’arbitratge», basada en la ponència que va presentar al Congrés
Internacional d’Arbitratge celebrat a Barcelona l’octubre de 2012.
No puc acabar aquest capítol sense fer una referència expressa a l’extensa
intervenció d’en Ramon en Congressos i Seminaris i en el dictat de conferències
en centres jurídics i culturals de tot ordre al llarg i ample de tot el món. Sempre
va considerar necessària la divulgació del dret i una certa pedagogia de la seva im-
portància social. Per aquest motiu publicà nombrosos articles en diaris i revistes,
d’informació general i de contingut jurídic i econòmic, d’Espanya i de l’estranger.
VIDA PERSONAL I FAMILIAR
La intensa dedicació professional i acadèmica no li impedia atendre altres

aspectes de la seva vida. Home de fe profunda, mantingué estretes relacions amb
l’Església jeràrquica, amb la Companyia de Jesús i amb l’Ordre del Císter, no
només de manera personal sinó a través de la seva família. Va fer lema de la seva
vida l’expressió ignasiana dels Exercicis Espirituals «en tot servir i estimar». Em
571
consta que apreciava molt el formar part de la Germandat de Poblet que li per-
metia sentir-se aquí com un «familiar» més seguint la tradicional expressió habi-
tualment utilitzada. Havíem tingut no poques converses sobre temes religiosos i
teològics. Els dos dèiem que en aquests moments, sovint en sortir de les sessions
de l’Acadèmia, fèiem autèntica jurisprudència, ja que no en va aquesta és «divi-
narum atque humanarun rerum notitia». Molt ortodox en el fons de les qüestions,
no defugia plantejaments agosarats i sovint utilitzava el discerniment per afrontar
problemes nous com ens aconsella el papa Francesc a qui Ramon tenia una espe-
cial predilecció.
També fou un autèntic paterfamiias. Ramon estava, amb raó, molt orgullós
com la seva família i així avui em plau fer-ho constar. De la mateixa manera que
és evident que la seva família estava molt orgullosa d’ell.
El dia 26 d’octubre de 1963 va contraure matrimoni en aquest Monestir de
Santa Maria de Poblet amb Margarita Prat a qui va conèixer a Tarragona. Han
tingut cinc fills, Pepe, metge; Ramon, advocat, Jaume, empresari, Bernat, advocat
i Joan, arquitecte. Dos han seguit els mateixos passos professionals del pare. I tots
ells integren amb la seva mare, una família modèlica.
Margarita, filla d’advocat i bona coneixedora del món jurídic ha estat la
companya permanent i inseparable d’en Ramon, fins al punt de que moltes de les
seves activitats i també dels seus èxits, no s’entendrien sense ella. Recordo amb
especial delectació alguns sopars a casa seva, amb personalitat rellevants entre les
quals destacaria a Ruth Bader Gingsburg, una dels nou membres vitalicis del Tri-
bunal Suprem dels Estats Units, sens menystenir moltes altres altes personalitats
de la vida jurídica, política, ciutadana i cultural de Barcelona.
EL SEU PAS PER L’ACADÈMIA
Tractant-se d’una Necrològica pronunciada en seu acadèmica, és lògic que

m’aturi en la relació de Ramon amb la nostra Acadèmia. Com he dit abans dos
dels seus mestres foren membres de la nostra Corporació: Josep Bertan i Musitu
(1954-1957) i Santiago Vilaseca i Farrés (1965-1970). Fou elegit acadèmic l’11 de
novembre de 1997 substituint Joan Ma. Xiol i Gasset, passant a ostentar la meda-
lla que du el nom de Pere Nolasc Vives i Cebrià. Prengué possessió com acadèmic
electe el 25 de novembre del mateix any.
El seu discurs de recepció com acadèmic de número tingué una singularitat
que vull rememorar. En el llibre figura la data del 23 de febrer de 1999. És for-
malment exacta encara que no ho sigui materialment. En efecte, poc abans del
dia assenyalat, en Ramon va sofrir un gravíssim atac de cor. Una vegada superat el
vaig visitar a la Clínica. Encara volia esforçar-se en llegir el discurs el dia progra-
mat. Finalment el vàrem convèncer per l’ajornament. Convinguérem, però, que
572
a tots els efectes, la data de la seva recepció seria la prevista. La lectura efectiva
es produí el següent dia 11 de maig de 1999 amb un gran èxit. Com ja he dit el
contestà Alegria Borràs.
Ha col·laborat molt a la vida acadèmica. Fou nomenat Secretari el desembre
de 2008 a l’inici del meu segon mandat. Assistí a la gran majoria de les sessions.
Contestà el discurs d’ingrés d’Ignacio Sancho Gargallo sobre «Iuris prudentia
del juez civil». Ha redactat amb precisió embellida amb detalls d’alta erudició,
les corresponents Memòries estatutàries. Pràcticament no hi hagué cap curs en
el que no presentés alguna comunicació. La major part de les vegades sobre ar-
bitratge, tractant diversos aspectes com la història, els procediments arbitrals,
els arbitratges en matèria de construcció, les diferents lleis d’arbitratge, etc. Fou
el coordinador general de la segona de les sessions obertes de la nostra Acadè-
mia amb ponència del Pfr. Manuel Olivencia sobre la darrera reforma de la llei
d’arbitratge. Això no obstant, la seva activitat científica al si de l’Acadèmia re-
produeix a petita escala, com no podia ser d’altra manera, les seves inquietuds ja
exposades. Així en una ocasió presentà una comunicació sobre multipropietat;
també, ja abans del seu discurs d’ingrés, una altra sobre l’exercici transfronterer
de l’advocacia. Al Congrés de Córdoba (República Argentina) de 1998 presentà
una ponència sobre «Abogacía e integración social» i al de La Coruña de 2010 fou
coponent de la secció dedicada a l’arbitratge amb un treball sobre «Consideración
sobre la independencia y la imparcialidad de los árbitros en el arbiraje internacio-
nal». Altres comunicacions versaren sobre la globalització del món del dret i de la
professió d’advocat; el blanqueig de diners i el secret professional, etc.
Com he dit abans, a la darrera sessió a la que va assistir, el dia 28 de maig
presentà una excel·lent comunicació sobre el futur de l’arbitratge. Amb luxe de
cites de juristes, d’autors de la literatura clàssica i de personatges actuals ens expo-
sà allò que al seu entendre era la situació present de l’arbitratge i presentà alguns
trets sobre les tendències del futur de l’arbitratge. Com deia en el títol de la seva
exposició estava convençut de que aquestes tendències serien efectives en el futur
i que, tot i ser incert el termini, entenia que estava més pròxim que llunyà a com-
plir-se. Estic segur de què els seus profunds coneixements i la seva contrastada
experiència pràctica faran que les seves prospectives siguin aviat una plena realitat.
RESUM CONCLUSIU
És molt difícil resumir una vida i una obra de la intensitat de les d’en Ramon
Mullerat. I més quan una sincera amistat pot esbiaixar les valoracions donant més
importància a uns aspectes que a d’altres. No sé si hauré encertat a fer-ho. Em
donaria per satisfet si hagués aconseguit trametre-los-hi les que em semblen les
idees fortes de la seva persona.
573
Fou una persona de sòlida formació humana i jurídica, amb una elegància
espiritual, una afabilitat i una bonhòmia, innates en el seu ésser i trasplantades al
seu capteniment i la seva activitat i que l’acompanyaren sempre. Amb unes gotes
d’ironia i sornegueria pròpies d’un autèntic gentleman i de l’humor britànic per
al qual estava molt ben dotat.
Era un home de fe, rebuda de la seva família, educada en un entorn jesuític
i confirmada a redós del Císter i del Monestir en el que ens trobem, un home
d’esperança i de caritat, un home teologal, un home religiós. Fou també un bon
pare de família en la més ampla accepció de la paraula, que els juristes coneixem
molt bé. I fins al final de la seva vida activa —podem dir que va morir en acte de
servei— fou un gran advocat i un gran acadèmic. El trobarem a faltar.
Ramon Mullerat va acabar el seu discurs d’ingrés a la nostra Acadèmia amb
uns versos de Ramon Llull que, per concloure, m’agrada reproduir. Figuren al ca-
pítol 114, verset 7 de la tercera triada del «Llibre de contemplació en Déu» (escrit
entre els anys 1273 i 1274). Diuen així:
Si’ls judges e’ls advocats eran hòmens de veritat
e hòmens que amassen bones obres
e que no’s corrompessen per nulla res
Ells són hòmens que molt de bé e d’endressament
Poden donar als pobles en la major partida»
L’advocat Ramon Mullerat va ser un home de veritat que va acumular moltes
bones obres i no es va corrompre per res. Una persona que ens ha donat a nosal-
tres i al nostre poble molt de bé i de bon ordre.
Sempre en guardarem un record entranyable.
574
IN MEMORIAM
EMMO. Y RVDMO. SR. CARDENAL RICARDO MARÍA
CARLES GORDÓ, MIEMBRO DE LA ACADEMIA DE
JURISPRUDENCIA Y LEGISLACIÓN DE CATALUÑA
por
ELIAS CAMPO VILLEGAS
Académico de número. Juez y notario jubilado
25 de marzo de 2014
1. MEMORIAS DE INFANCIA Y JUVENTUD
Nació en Valencia el 24 de septiembre de 1926. Su padre, Fermín, muere

tempranamente. La familia queda reducida a su madre Josefina y a su hermano
Fermín. En los veranos solían residir en Sinarcas (Valencia), pueblo del actual
cardenal Cañizares, quién ha recordado recientemente como en ocasiones él y
otros niños se acercaban un tanto «furtivamente y a lo lejos» al lugar en que se
alojaba aquella familia de veraneantes, observando con asombro admirado «de
niños de pueblo» a los dos hermanos Ricardo y Fermín «con el florete en la mano
y el protector en la cara jugar a la esgrima»; y andando los veranos, vestido el ma-
yor con sotana y coronilla de tonsura clerical, y los dos por los singulares parajes
de los montes sinarqueños.
Realizó los estudios primarios en Valencia, en el Colegio de las monjas Te-
resianas, y el bachillerato en el Colegio de San José de los Padres Jesuitas. En
este Colegio coincidió con dos alumnos que luego encontraría en Tortosa, el no-
tario Luis Vives y el abogado Felipe Tallada. Luego, los estudios eclesiásticos en
el Seminario de la misma Archidiócesis. Fue colegial por oposición del Colegio
«Corpus Christi» o del Patriarca.
2. SACERDOTE Y PÁRROCO
Ordenado sacerdote en la misma ciudad, en la festividad de San Pedro y San

Pablo de 1951. A instancia del Arzobispo cursó estudios en la Universidad Pon-
575
tificia de Salamanca, licenciándose en Derecho Canónico, y, cuando se disponía
a coronarlos con la tesis doctoral, el mismo Arzobispo le nombró párroco y arci-
preste de Tabernas de Valldigne. Su larga estancia en esta Parroquia dejó huellas
que perviven todavía en personas y obras, pues en 1960 fundó el Club montañero
DYA (Dios y Audacia) que más tarde se convertiría en el Centro de Excursionis-
tas que hoy cuenta con más de 300 asociados. Cuarenta años después, en 2012, un
año antes de morir, don Ricardo participó personalmente en dicha localidad en la
celebración del aniversario de la creación de dicho Centro.
En aquella época de párroco, conocida su práctica de montaña, se le requirió
para auxiliar a unos espeleólogos atrapados en una sima o cueva subterránea. Les
ayudó y se consiguió salvarlos.
Posteriormente dirigió también la Comunidad Parroquial de San Fernando
de la misma ciudad de Valencia. La preocupación por el apostolado entre los jó-
venes hizo que se le nombrara consiliario de la Juventud Obrera Cristina (JOC).
Su entrega incondicional a los feligreses fue auxiliada por su vicario, Joan Piris
Frigola, hoy obispo de Lleida, quién ha puesto de manifiesto en reciente publica-
ción lo difícil que resultaba explicarse cómo don Ricardo podía hacer compatible
su dedicación permanente a la comunidad parroquial con sus responsabilidades
diocesanas en el Convictorio Sacerdotal y en las Delegaciones Episcopales del
Clero y de la Familia; añadiendo que todavía hoy encontramos feligreses que
guardan un feliz recuerdo de su sacerdocio ministerial. Lo que hemos podido
comprobar personalmente.
3. OBISPO DE TORTOSA
El 3 de agosto de 1969 la Catedral de Tortosa se llenaba para vivir de cerca

la Consagración Episcopal y Toma de Posesión de su nuevo obispo, monseñor
Ricardo Mª Carles i Gordó. La sede tortosina estaba vacante desde el mes de
octubre, cuando el papa Pablo VI aceptó la renuncia por motivos de salud del
obispo Manuel Moll i Salord que la había regido 25 años.
Se producía así un cambio generacional. Se vivía la pasión por el aggiorna-
mento conciliar, una puesta al día en pro de una actualización pastoral, responsa-
ble y creativa ante la situación de cambios profundos, universales y permanentes.
Según nos acaba de recordar el cardenal Cañizares, fue un Obispo del postcon-
cilio y de la renovación.
Un singular testigo de entonces, el alcalde de la ciudad y compañero en
el Colegio de los Jesuitas, hoy de la Academia, Felipe Tallada, ha recordado el
cambio que el nuevo Obispo produjo en el sacerdocio y en la curia diocesana.
Un Obispo que rompiendo la tradición siempre estuvo presente en todos los ac-
tos sociales. Desde el primer momento don Ricardo entró «en su Diocesis». La
576
Diócesis —y muy especialmente la ciudad de Tortosa— quedó impactada por el
carácter apacible y cercano del joven Obispo. Son innumerables las familias que
guardan el recuerdo de las atenciones de don Ricardo hacia ellos en circunstan-
cias íntimas. Pronto dejó de ser novedad en Tortosa encontrar en sus calles y tien-
das al nuevo Obispo con alzacuello y sin sotana, e incluso en mangas de camisa en
los aledaños de la Ermita de Mig Camí, y también conduciendo personalmente su
pequeño coche. Con el tiempo se dijo de él que era un buen Obispo porque era
un buen Párroco. En una ocasión un grupo de muchachos que preparaban una
excursión de alta montaña en los Pirineos, ante la escasez de material se dirigieron
al Obispo, quién les facilitó todo su equipo de cuerdas, piolets y grampones.
La inserción en el pueblo y sociedad tortosina se produjo, no sólo por don
Ricardo, sino por su familia a la que se fue conociendo, se la trató y estimó. Pri-
mero a su madre, doña Josefina, y a su hermano soltero, don Fermín, quién a poco
contrajo matrimonio bendecido por el mismo don Ricardo.
Convocó y realizó un sínodo diocesano —el único celebrado durante el
postconcilio en las diócesis catalanas— con una amplia participación también de
religiosos, religiosas y seglares de todo el obispado. Fruto de este sínodo fueron
las «Constituciones sinodales», que trazaron unas opciones pastorales diocesa-
nas claramente evangelizadoras y misioneras, para revitalizar la vida cristiana y la
presencia de los católicos en todos los ámbitos sociales. Hay que subrayar que las
disposiciones del Sínodo diocesano tenían valor normativo para la pastoral dioce-
sana, de acuerdo con las disposiciones del Derecho de la Iglesia. Del Sínodo fue
la implantación de los Consejos Pastorales en prácticamente todas las parroquias.
Cuidó especialmente del Seminario y de los seminaristas, que constituían el
futuro de los buenos sacerdotes. En esta línea renovó el claustro de profesores y
envió sacerdotes a realizar estudios superiores. Prácticamente la mayor parte de
sus vacaciones estivales estaba con sus seminaristas en Benasque. En una ocasión
un grupo de unos quince jóvenes scouts tortosinos llegaron a Benasque con el
proyecto de ascender el pico del Aneto desde el refugio de la Renclusa. Invita-
ron a don Ricardo a subir con ellos, tentación doble para este pues implicaba
la satisfacción de estar con aquellos muchachos y nada menos que en el mítico
pico. Hubo duda, pero al final «lo siento mucho pero estos días los debo a mis
seminaristas». En el lecho de muerte le visitó el actual Obispo de Tortosa, quién
le indicó que venía de hablar con unos nuevos seminaristas, ante lo cual, Don
Ricardo, con un hilo de voz, dijo «el Obispo que cuida de los seminaristas es un
buen Obispo».
En la vertiente social cabe destacar la implantación y difusión general en el
Obispado de «Manos Unidas» con participación de laicos en prácticamente todas
las parroquias. También «Cáritas», existente ya en la Diócesis desde tiempos del
obispo Moll, recibe durante el ministerio del obispo Carles un impulso singular
en lo que hace a la creación de las Cáritas parroquiales.
577
Sus antecedentes de Consiliario de la JOC de Valencia facilitaron el contacto
con los jóvenes, objeto preferido de su atención episcopal, siendo habitual su
presencia en los encuentros e incluso en salidas por los Puertos de Tortosa. Al an-
tiguo refugio, años después de cesar don Ricardo, se le puso el nombre de Refugio
CARDENAL CARLES, que todavía se mantiene.
Pero don Ricardo también tuvo su corona de espinas desde el primer mo-
mento. Determinados sectores ultraconservadores, laicos y clérigos, estuvieron
en abierto desacuerdo con la línea trazada por el nuevo Obispo, que incluso llegó
a motivar un quincenal artículo publicado en «LA VOZ DEL BAJO EBRO» con el
título «VERITAS». En privado se llegó a etiquetarle de El Obispo Rojo. Afortuna-
damente el tiempo, el buen sentido y la intervención de algunos laicos de cierto
prestigio y autoridad en la pequeña sociedad tortosina, determinaron el fin de
tan desgraciado capítulo. Personalmente encontramos entonces aleccionador el
absoluto silencio de nuestro Obispo sobre el caso.
Por último, no podemos omitir el problema permanente de la economía que
debió afrontar nuestro querido Obispo. Para su tratamiento se rodeó de una Comi-
sión en la que integró a laicos venidos de diferentes ramas, del comercio e industria,
banca y profesionales diversos. Dada la limitación de los ingresos, su política tendió
siempre a economizar gastos. Rechazó la idea de crear una Caja diocesana como
habían hecho otros Obispados con relevantes beneficios. Don Ricardo se negó,
pues según él, no había sido llamado a ganar dinero, sino a gastarlo prudentemente.
4. ARZOBISPO DE BARCELONA
El 23 de marzo de 1990 fue nombrado por la Santa Sede Arzobispo de Bar-

celona y el 27 de mayo del mismo año hizo su entrada y tomó posesión en la
Basílica de Santa María del Mar en cuyo acto manifestó ser evidente que el prota-
gonista de aquella celebración era el Señor y todo el pueblo de Dios.
Como Arzobispo continuó en Barcelona su estilo directo, sencillo, de cerca-
nía, que inspiró su pastoral basada en una renovación espiritual y en el compro-
miso de los católicos en los problemas de la sociedad actual, sobre todo con los
más pobres y marginados.
Reorganizó la entonces vasta Archidiócesis (la segunda de Europa, tras la de
Milán) que abarcaba un área de unos cuatro millones de habitantes, se integraba
por unas cuatrocientas parroquias y sobre un millar de sacerdotes. Constituyó
los Consejos Presbiterial y Diocesano y se nombraron seis obispos auxiliares. La
macrodiócesis se dividió en cuatro demarcaciones episcopales, confiándose cada
una de ellas a un obispo auxiliar o a vicarios episcopales. Estos obispos auxiliares
se promovieron luego para ocupar diversas diócesis catalanas, como Urgell, Sol-
sona o Girona.
578
Fue impulsor de la Universidad privada Raimón Llull, la primera que se creó
en Cataluña de inspiración cristiana, en la que se integra la Fundación Blanquer-
na de erección y dirección arzobispal que llegó a contar con más de cuatro mil
alumnos. Bajo su inspiración se constituyó el Instituto de Teología Espiritual de
Barcelona y el Instituto Superior de Ciencias Religiosas.
En la Conferencia Episcopal Española realizó una extensa labor, habiendo
sido elegido Vicepresidente, miembro del Comité Ejecutivo, de la Comisión Per-
manente y de varias comisiones episcopales, Presidente de la Subcomisión para la
Família y presidente de la Comisión de Seminario y Universidades.
Afrontó los problemas de una economía cuyos ingresos ordinarios eran infe-
riores a los gastos. Por ello reestructuró el Consejo Diocesano de Economía que
presidía personalmente y siguió una política de austeridad, sobre todo en tema de
obras que incluso afectó a parroquias dando lugar a limitaciones que no siempre
fueron bien entendidas. En esta línea se concertó con una entidad externa la
formación de un inventario de todos los inmuebles, no sólo del Arzobispado sinó
también de las parroquias, dadas las incompletas y a veces erróneas titularidades.
Para una más acertada formación de aquel inventario solicitó la ayuda de notarios
jubilados, de los cuales cuatro trabajaron desinteresadamente por las mañanas, en
los servicios del Arzobispado durante meses. Como obra, la más importante, la
relativa a la construcción del Templo de la Sagrada Família, mereció un especial
interés y atención. Aquí el problema no era el económico sino de organización
y régimen jurídico. En determinados medios de publicidad y políticos se llegó a
poner en cuarentena las mismas obras de construcción, invocando incluso que se
carecía de la oportuna licencia municipal; y por los mismos tiempos se proclama-
ba que la propiedad del templo pertenecía al pueblo con cuyas aportaciones se
venía construyendo. De inmediato alguien ajeno al Arzobispado, saliendo al paso
de tales especies publicó un reportaje en el que se daba memoria de las escrituras
notariales del último tercio del siglo diecinueve de adquisición de los solares en
que se asienta la Sagrada Familia. Al mismo tiempo reorganizó la Fundación Ca-
nónica para la realización de las obras, modificó sus Estatutos, incorporó nuevas
personas en el Patronato y ordenó una auditoría externa, cuyos criterios habrían
de servir de guía en el futuro.
Su atención a los problemas de la economía del Arzobispado no disminuye-
ron su histórica preocupación social que impulsó por cuantos medios estuvieron
a su alcance, siendo de resaltar el fortalecimiento de las CARITAS DIOCESANAS. En
su economía personal dio periódicamente cuanto le sobraba para atender nece-
sidades perentorias y obras de caridad en general. Por las fechas de la Navidad
ordenaba que su cuenta personal quedara reducida a una discreta cantidad y el
resto encargaba se destinara a aquellos fines. Su fiel secretaria Paquita conserva
la prueba de todo ello, aparte de otras disposiciones del Cardenal que no pueden
ser objeto de esta necrológica.
579
El 26 de noviembre de 1994 fue nombrado Cardenal por el papa Juan Pablo
II. Y por razón de tal título se le designó miembro de la Congregación para la
Educación Católica, en diciembre de 1994, de la Pontificia Comisión de Justicia y
Paz también en diciembre de 1994, y del Consejo de Cardenales para el Estudio
de los problemas organizativos y de economía de la Santa Sede en noviembre de
1995. Debiendo recordarse su participación en el cónclave de 1995 que nombró
al nuevo papa Benedicto XVI.
Intervino en la preparación y realización del Concilio Provincial Tarraco-
nense, celebrado durante 1995, que fue el primero en 238 años, después de ha-
berse interrumpido la serie de concilios tarraconenses.
En su pontificado hubo un asunto, ciertamente ajeno a las cuitas de Barce-
lona, pero que le apenó en grado sumo. Fue el caso de Torre Anunciata, a raíz de
que un mafioso italiano relacionó al Cardenal con una red de blanqueo de dinero
derivado de tráfico de armas. Tan aberrante acusación no llegó a que don Ricardo
tuviera que rendir declaración personal y terminó con el archivo por la Fiscalía
napolitana, ante la cual intervino personalmente como abogado y amigo nuestro
ilustre compañero Eugeni Gay; pero no faltó alguna prensa que hurgó sin piedad
en la herida causada tan sin sentido.
Por supuesto que tal contrariedad, como algunas otras que supo sufrir al
igual que le ocurrió en Tortosa, no dañaron en absoluto su paz interior, ni las
líneas de su pastoral para las cuales se dedicó íntegramente, encontrando medio
adecuado en su condición de escritor al servicio del apostolado. Publicaba cada
semana unos artículos breves sobre temas de actualidad —las «cartas dominica-
les»—, algunos de los cuales se recogieron en libro como «Fe y cultura» (1990),
«Carta desde la vida misma» (1994), «Cartas para una mujer de hoy», «La Familia y
la vida humana» (2000) y últimamente «Jesucristo, imagen viva del hombre nuevo»
(2008).
Como sucesor del anterior arzobispo cardenal Narcís Jubany i Arnau, capí-
tulo tan importante en la vida de nuestro amado Cardenal fue su ingreso en esta
Academia de la que siempre se sintió orgulloso e insertado en ella.
Nos acompañó en las sesiones tanto como su ajustado tiempo le permitió,
con singular presencia ante los actos de relevancia institucional o de ciertos temas
jurídicos y valores como la dignidad humana, la buena fe, la familia, etc. En la
última sesión ordinaria del curso que tuvo lugar el 7 de junio de 2005, a petición
de nuestro Presidente y como consecuencia de su participación en el Cónclave
que eligió a Benedicto XVI el 19 de abril de 2005, intervino el cardenal Carles
sobre «De Joan XXIII a Benet XVI» centrándose esencialmente en dar algunos
datos sobre la personalidad del nuevo Papa, entendiendo que se dieron datos que
no dibujaban su verdadero perfil, destacando algunos elementos del pensamiento
del nuevo Papa, expresado antes de su elección, en particular en relación con
la Europa occidental. Por último no podemos olvidar el esfuerzo que realizó,
580
enfermo y a escaso tiempo de su muerte, en la sesión solemne del 5 de noviembre
de 2013 ante el programa del «Principio jurídico de laicidad» protagonizado por
Rafael Navarro Valls.
El 5 de junio de 2003 pronunció su Discurso de Ingreso «Epieikeia aristoté-
lico-escolástica, aequitas romana i misericórdia cristiana, Catalizadores del Dere-
cho». En él justificó el tema básico del mismo recordando la afirmación del ilustre
académico PINTO RUIZ de que la invocación y aplicación del principio de equidad
fue característica de la tradición jurídica catalana. Mas esta idea inicial, embrio-
naria de la equidad y del Derecho, de inmediato se le revelaba difícil, aparte otras
circunstancias, por el criterio polivalente que el término de equidad ha tenido, no
sólo históricamente sino incluso hasta hoy, tanto en el Derecho positivo como en
la jurisprudencia y en la doctrina científica, habiendo citado, entre otros, como
más relevantes:
—El aspecto interpretativo de la equidad como elemento tendente a conse-
guir una aplicación de las normas a las particularidades del caso.
—En función moderadora, respecto del rigor de ciertos pactos o de la mis-
ma ley.
—Como fórmula de trascender la Ley en la búsqueda de la Justicia.
—En escasos y extraordinarios supuestos como fuente subsidiaria en caso
de laguna legal.
—Excepcionalmente en el arbitraje de equidad como único fundamento de
la decisión judicial.
De donde deducía, que si bien, ni tradicionalmente ni hoy ha existido un
concepto unívoco de la institución de la equidad, ello no impide en todo caso que
se le pueda atribuir una última finalidad, cual es la consecución de la Justícia en el
caso concreto, incluso al margen, si es necesario, del Derecho.
En su contestación, el académico de honor Juan Vallet de Goytisolo puso
de relieve cómo en el trabajo realizado por el cardenal Carles se realizaba un
especial estudio de los factores desencadenantes del tránsito de la aequitas a la
misericordia a través de la caritas, la moderatio, la clementia y la benignitate hasta
la introducción en el mundo del Derecho de la misericordia cristiana. Discurso
en el que, para Vallet, se muestra la profunda relación del Derecho con la moral
y con la teología moral cristiana, relación que queda cristalizada por el trámite de
la equidad.
5. ÚLTIMOS RECUERDOS
En el año 2001, y de acuerdo con lo previsto en el Derecho canónico, pre-

sentó la dimisión de su cargo arzobispal que no le fue aceptada hasta el 15 de
junio de 2004.
581
En los últimos años, ya emérito, evitó exquisitamente todo protagonismo
público para no interferir en la labor de su sucesor, el cardenal Lluís Martínez
Sistach. Impartió conferencias y charlas, dirigió cursos de retiro si se lo pedían,
pero siempre fuera de la Diócesis de Barcelona en la cual como mucho se reunía
con grupos reducidos de amistad personal.
Aún así surgió una última campaña vejatoria, a la que puso fin por todas una
nota pública del Arzobispado en la que lamentaba y manifestaba «su disgusto ante
una campaña de descrédito de nuestro Cardenal Arzobispo emérito, que lesiona su
buen nombre y derecho a la intimidad» (LA VANGUARDIA, 12.11.2004). Ante ello
don Ricardo llegó a comentar y recordar que «Dios no tiene memoria del mal;
perdona y olvida».
El 17 de diciembre de 2013 a la edad de 87 años falleció nuestro académico
cardenal Carles, lo que dio lugar a innumerables condolencias en los más variados
medios de comunicación, no sólo de Cataluña sinó de toda España con incon-
tables expresiones de dolor, afecto y aún de ternura. Aquí, ahora consideramos
suficiente el recordar las palabras del actual cardenal arzobispo Lluís Martínez
Sistach en LA VANGUARDIA bajo el título «Nos dejó un buen pastor» diciendo de
don Ricardo que «fue toda su vida un verdadero señor por la delicadeza de trato.
Y por la nobleza de sus sentimientos era una persona profundamente espiritual.»
Oficiado el funeral en la Catedral de Barcelona, fue enterrado al día siguien-
te en la Basílica de la Virgen de los Desamparados de Valencia, de la que don
Ricardo siempre tuvo especial devoción siguiendo la de su madre, primera ins-
piradora de su amor a la Iglesia, según recordó nuestro llorado don Ricardo en
su última voluntad. Sin que sea este el momento y lugar de reiterar cuanto los
medios publicaron de aquellos actos litúrgicos y de las encomiables expresiones
vertidas por quienes intervinieron, tanto laicos como miembros de la Iglesia en
todas sus jerarquías.
582
Actes especials
V PREMI PUIG SALELLAS
(3 de desembre de 2013)
LLIURAMENT DEL V PREMI PUIG SALELLAS (2013)
El 3 de desembre de 2013, en el Col·legi de Notaris de Catalunya es proce-

dí al lliurament del Premi Puig Salellas atorgat, aquest any, al notari i acadèmic
Robert Follia i Camps. L’acte fou presidit pel Conseller de Justícia, Germà Gor-
dó i pel Degà del Col·legi de Notaris, Joan Carles Ollé. Assistiren, junt amb el
president de l’Acadèmia Josep-D. Guàrdia, un gran nombre de membres de la
mateixa.
El premi es concedeix anualment «a la persona física o jurídica que en l’àm-
bit de Catalunya, acrediti una destacada trajectòria d’estudi, investigació, creació,
docència o aplicació del dret, com a valuosíssima manifestació de la cultura dels
pobles i com a instrument imprescindible de pau social i de justícia».
La laudatio fou pronunciada pel President del Tribunal de Garanties Estatu-
tàries, i també acadèmic, Joan Egea, i es transcriu a continuació.
El Sr. Follia, en la seva contestació agraí l’atorgament del Premi, i més enca-
ra, perquè portava el nom de Puig Salellas, al que considerava com una mena de
pare espiritual jurídic. Féu un repàs als motius recollits en l’exposició de motius
de la concessió del premi, confessant que si no fou un gran jurista, com es diu en
dits motius, almenys ho intentà.
A continuació el degà del Col·legi de Notaris Joan Carles Ollé, pronuncià
unes paraules, destacant l’especial satisfacció d’atorgar el premi a qui ha estat mes-
tre de tots nosaltres, i fent especial menció a la seva destacada col·laboració en la
redacció del Codi Civil de Catalunya.
Tancà l’acte el conseller Germà Gordó, destacant el paper dels Notaris en la
instrumentalització del nostre Dret Civil i posant com exemples d’aquesta tasca a
Puig Salellas i a Robert Follia.
585
ROBERT FOLLIA: L’HOME, EL JURISTA, EL NOTARI
per
JOAN EGEA
President del Consell de Garanties Estatutàries
Honorable Conseller de Justícia, Excel·lentíssim Degà del Col·legi de Nota-

ris de Catalunya, autoritats, benvolgut Robert, senyores i senyors,
No cal que us digui el gran honor que per a mi significa fer la laudatio d’en
Robert Follia amb motiu de la merescuda concessió del Premi que porta el nom
del que ha estat un dels juristes catalans més brillants de la nostra història recent:
l’enyorat Josep Maria Puig Salellas, que ens va deixar l’any 2007 i que sempre tro-
barem a faltar. És coneguda per tothom la cabdal influència que en Josep Maria
va tenir en el procés de desenvolupament del nostre dret civil, fins al punt que
avui, vist ja amb una certa perspectiva, segurament li podem imputar, al menys en
part, l’èxit que suposa que Catalunya disposi d’un Codi civil perfectament homo-
logable, per no dir capdavanter, en els països del nostre entorn cultural.
Però no voldria deixar de fer notar tampoc una circumstància curiosa, fins
i tot m’atreviria a qualificar-la de bonica i emotiva, que envolta aquest acte. Em
refereixo al que significa —i ara em poso en la pell del Robert— rebre un premi
que porta el nom de l’amic de la joventut, de qui, alhora, has estat deixeble, de
qui t’ha ajudat a donar les primeres passes en la professió, fent, per exemple, les
pràctiques a la seva notaria de Tarragona i amb qui tota la vida has mantingut
una relació de gran amistat. Per això, no ens ha d’estranyar que aquesta relació
d’amistat i mestratge hagi fet que en Robert, home, com Puig Salellas, forjat a si
mateix, comparteixi també molts dels trets d’aquest: llibertat, fermesa, indepen-
dència de criteri i compromís amb el dret civil del país.
Dit això, i abans de prosseguir amb la meva intervenció, em veig obligat a
manifestar públicament el meu agraïment al Col·legi de Notaris de Catalunya,
molt en especial al seu degà, Joan Carles Ollé, pel fet d’haver-me convidat a pro-
nunciar aquestes paraules glossant la figura del guardonat.
Hom podria pensar que fer una laudatio no ha de resultar gaire difícil per-
què, per definició, l’elogiat reuneix mèrits superiors als de qui fa elogi, a banda
que sempre és també molt més conegut. No cal dir que ambdós pressupòsits es
587
compleixen a bastament en el present cas, ja que, efectivament, són molts els
mèrits que ha acumulat en Robert Follia en la seva dilatada i fructífera vida pro-
fessional i també el renom que ha adquirit en el món del dret, però haig de reco-
nèixer que, atesos els pressupòsits, el compliment de l’encàrrec no ha estat tan
fàcil com inicialment podia semblar, a causa, segurament, d’una mena de neguit
que s’instal·la en el subconscient, el qual provoca la por de no reeixir en la tasca
que hom pretén en aquesta mena d’actes: fer la justícia que el Robert es mereix.
Vull dir que, ateses les seves qualitats, com a jurista i també com a persona,
vaig témer no saber trobar el to que fes justícia a la figura del guardonat. Vosaltres
direu si ho he aconseguit, per bé que m’adono que aquest perill en realitat és més
aviat imaginari perquè, sortosament, els seus mèrits són a bastament coneguts per
tothom, digui jo el que digui i ho digui com ho digui.
Precisament per això em limitaré a exposar, de forma més aviat resumida,
alguns dels mèrits que atresora Robert Follia, tot advertint, ja des d’ara mateix,
que m’he limitat a una selecció completament personal, és a dir, atenent a allò
que, al meu modest criteri, millor pot servir per dibuixar, més nítidament, el seu
perfil professional i també humà.
Val a dir que els seus mèrits, com tots sabeu, no es limiten tan sols a haver
excel·lit com a jurista, sigui en l’exercici de la seva professió de notari durant qua-
ranta anys o com a estudiós del dret, en especial del dret civil de Catalunya, sinó
que tot l’anterior es complementa harmònicament amb el fet que en ell concorre
també, de forma molt destacada, una enorme qualitat humana.
Robert Follia cursà, en tan sols tres anys, la carrera de Dret a la Universitat
de Barcelona, on es llicencià l’any 1957 amb premi extraordinari. Decidí prepa-
rar, sota la tutoria de Jerónimo del Prado, les oposicions a notaria i, quatre anys
després, el 1961, les superà amb el número u de la seva promoció. La seva pri-
mera destinació va ser Chantada, una localitat de la província de Lugo, situada al
bell mig de Galícia, on s’integrà completament en la vida social del poble, però
on, pel que ell mateix ha reconegut en alguna ocasió, no sembla que l’activitat
notarial fos gaire intensa. L’any 1965, havent superat la corresponent oposició
entre notaris, passa a ocupar la notaria de Castelló de la Plana, on —també amb
paraules seves— va començar a actuar veritablement de notari. Finalment, al cap
de cinc anys, el 1970, obtingué, mitjançant concurs, la plaça de Barcelona, que
havia deixat vacant per trasllat l’Albert Grané i Lastrada, i que ja no deixaria fins
a la seva jubilació, l’any 2000.
No deixa de ser tampoc una coincidència destacable que en aquell mateix any,
em refereixo al 1970, s’incorporés també com a notari a Barcelona en Josep Maria
Puig Salellas i que en aquesta època —i això penso que no és casual— s’iniciï la
gran embranzida que es donà a l’estudi del dret civil de Catalunya des del notariat,
seguint la flama que havia deixat encesa l’irrepetible Ramon Maria Roca Sastre,
sense oblidar Ramon Faus, Raimon Noguera i Lluís Figa, entre molts d’altres.
588
Aquest és just el moment en què es pot dir que es produeix el relleu genera-
cional dels juristes que van dur a terme la tasca de compilació i sistematització del
dret civil de Catalunya, liderada, una vegada més, pel notariat català encapçalat
pels il·lustres notaris que acabo d’esmentar, donant pas a una nova generació, la
que ja aplica, fa balanç i estudia amb rigor el dret compilat, que ara capitaneja-
rien, també des del notariat, en Josep Maria Puig Salelles i en Robert Follia, per
assenyalar només els protagonistes d’aquest acte.
De fet, aquesta flama ja no s’apagaria, sinó que és la que, més endavant, ser-
viria per establir les bases perquè, un cop recuperada la competència legislativa
en matèria civil per l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1979, es produís el
rellançament legislatiu del nostre dret, el qual, quant a les fonts de producció prò-
pies, havia quedat fossilitzat des del Decret de Nova Planta i només parcialment
modernitzat —en allò que va permetre el règim franquista— amb la Compilació
de 1960. En tot aquell procés, insisteixo, el notariat català va tenir, una vegada
més, un paper cabdal, en assumir, a la pràctica, la funció que la Universitat havia
deixat de banda o desenvolupava només marginalment pel que fa als estudis i la
recerca del dret propi. De fet, els notaris eren els més ben posicionats per assumir
aquesta tasca, ja que en el dret català, més que en qualsevol altre, és veritat la dita
que les formulacions notarials són sovint la font d’on sorgeixen després les insti-
tucions jurídiques regulades legalment.
Llevat de comptades, però molt valuoses, excepcions, la universitat, fins
aleshores, havia deixat de banda, com he dit, l’estudi del dret civil de Catalunya
i no començaria a despertar fins ben entrats els anys setanta del segle passat amb
l’embranzida que li donà la Càtedra Duran i Bas a través dels seus seminaris i
publicacions. La càtedra, aleshores, estava dirigida pel prof. Fernandez de Villa-
vicencio i s’hi va integrar una destacada representació del notariat català, entre
els quals en Robert Follia. Sortosament, va ser en el si d’aquest mateix seminari
que es produiria també un renaixement de la recerca en matèria del dret civil de
Catalunya, de manera que la universitat començava a assumir la funció que li era
pròpia com a centre d’ensenyament i de recerca científica, que mai havia d’haver
abandonat.
No descobreixo res si dic que en Robert Follia s’ha distingit, sobretot, per
ser un notari insigne, un qualificatiu —vull remarcar-ho— que és molt apropiat
per aplicar-lo a la seva persona, sobretot si l’entenem, com ha de ser, en la seva
significació autèntica, és a dir, la que designa una persona remarcable entre totes
les altres, que hom pot considerar com a distintiu i a qui es pot seguir per la seva
noblesa, el seu mèrit o la seva preeminència.
En la seva faceta notarial, si és que es pot desvincular de les altres a què
després al·ludiré, va dedicar bona part del seu temps i esforços a la preparació
de noves promocions de notaris, com ell mateix amb orgull sempre que pot hi
al·ludeix. Sobre això vull remarcar el gran nivell, èxit i brillantor que tots ells van
589
evidenciar en les oposicions respectives. L’èxit va ser de tal envergadura que, pel
que m’ha arribat, es feia córrer, probablement amb certa enveja, que només pre-
parava opositors amb garantia d’èxit.
L’escrupolositat amb què ha exercit la funció notarial i el desig de contagiar
a la resta de companys aquesta manera de veure i d’exercir la professió es posa de
manifest amb tota la seva esplendor i alhora amb gran pragmatisme en la Salutació
que, en el seu primer any com a degà, el 1990, va adreçar als nous notaris en l’acte
de presa de possessió (publicada a La Notaria aquell mateix any). Més enllà de les
protocol·làries paraules de felicitació i benvinguda als nous notaris, introdueix,
com qui no vol la cosa, un estudi minuciós del document notarial, que, en una es-
plèndida lliçó pràctica, a l’estil d’en Fontanella en el De pactis..., va desgranant en
totes les seves parts, remarcant allò que en cada punt és més important, tot acon-
sellant la millor manera de procedir davant dels dubtes que es poden plantejar.
D’altra banda, la preocupació perquè el notariat català s’integrés plenament
en la societat civil ha estat una altra de les seves constants, perquè sempre ha entès
que aquesta era la manera més adequada de contribuir a un millor desenvolupa-
ment de la cultura jurídica catalana. Per assolir aquesta fita, en Robert ha abocat
sempre tots els seus esforços, ja fos des del Deganat del Col·legi de Notaris o,
simplement, en el dia a dia des de la notaria del passeig de Gràcia.
Aquest ideari, per dir-ho així, es pot resumir dient que el notariat català, a
més de desenvolupar amb rigor l’alta funció que li correspon com a fedatari pú-
blic, s’havia d’incardinar plenament en els engranatges de les institucions jurídi-
ques del país. Això és el que evidencia una col·laboració que va publicar, l’abril de
1994, a la Gaceta de los Notarios, intitulada «Investigación y estudio en el Colegio
Notarial de Barcelona», en què, després de destacar amb orgull el valor de l’Arxiu
de Protocols de Barcelona i la recerca que es du a terme en el seu si, especialment
en matèria de crítica de textos, paleografia i història social, es refereix, precisa-
ment, a la col·laboració modèlica que, tant el Col·legi com a institució com també
una part significativa dels seus col·legiats, mantenien amb la universitat.
Això ho vaig poder comprovar personalment, l’any 1994, quan sent ell degà
del Col·legi i jo vicedegà de la Facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra,
ens va posar totes les facilitats en la signatura d’un conveni de col·laboració per a
la impartició de l’assignatura obligatòria del Pràcticum; assignatura que va poder
cursar un notable nombre d’estudiants en destacades notaries de la ciutat i amb
un altíssim grau de satisfacció. Aquesta interrelació amb la universitat sempre ha
estat vista amb bons ulls pel notariat català i en especial pel Robert Follia, que
en el mateix any que inicia el seu mandat havia signat, també, amb la Universitat
Pompeu Fabra —m’excusareu que parli només d’aquesta universitat, perquè és la
que més conec—, un conveni per a la impartició del Diploma de Postgrau sobre
«Dret immobiliari i urbanístic», aleshores el de més èxit de l’àmbit de les ciències
jurídiques, impartit majoritàriament per notaris i registradors de la propietat.
590
Passo de llarg la seva faceta de gestor, no perquè no sigui meritosa, que ho
és molt, sinó perquè no es pot incardinar —almenys directament— en allò que es
valora en un currículum professional i menys encara en l’atorgament d’un premi
jurídic. Però no em puc estar de fer referència al fet que, durant el seu mandat
com a degà d’aquest Col·legi, va culminar la refacció d’aquesta magnífica seu
col·legial.
Com en la resta de projectes que en Robert ha emprès en totes les respon-
sabilitats institucionals que li ha correspost exercir, en aquest s’hi va implicar
moltíssim: estava a sobre de tots els detalls, fins i tot dels més mínims, com ho
demostra el fet que fos ell qui s’encarregués personalment de la compra dels mo-
bles. Parlant de la seu col·legial, no puc deixar d’esmentar els quatre soterranis
de prestatgeries que guarden els protocols històrics, del tot el qual, ell, i també,
és clar, la resta de membres de la Junta que hi van intervenir, se senten, amb raó,
especialment orgullosos.
El fet que l’activitat notarial hagi constituït, òbviament, l’eix central sobre
el qual se sustenta l’enorme reconeixement que en Robert Follia té entre la classe
jurídica catalana, és a dir, la faceta que l’ha portat a ser reconegut per tothom com
un notari insigne, no ens ha de fer oblidar que sempre ha estat un home que s’ha
caracteritzat per un immens afany per seguir millorant en la seva formació i, alho-
ra, per voler fer partícips als altres dels seus coneixements, que són molts; i això
ja fos com a professor, ponent, conferenciant o bé com autor de destacats treballs
sobre diverses institucions jurídiques del nostre dret.
Així, des que va acabar la carrera i fins que va prendre possessió de la seva
primera destinació com a notari, s’incorporà a la càtedra de dret civil del profes-
sor Fernández de Villavicencio, com a ajudant de classes pràctiques, simultane-
jant aquesta activitat amb la preparació de les oposicions.
També en la seva etapa de notari a Castelló, participà en els seminaris que di-
rigien els professors Diez Picazo i Broseta Pont, que se celebraven cada dimecres
a la Facultat de Dret de la Universitat de València. Tornat a Barcelona —recor-
dem que això era l’any 1970—, mantingué viva aquesta inquietud formativa i s’in-
corporà activament també als seminaris de la càtedra de dret civil català «Duran
i Bas», als quals ja he fet referència, on professors, advocats i notaris maldaven,
amb tot el seu saber, per aconseguir que el nivell científic del dret català assolís
simplement el rang de normalitat.
Una altra faceta a la qual també em volia referir és la relativa a la seva condi-
ció d’acadèmic de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
Va ser elegit per a aquesta institució l’any 1985 i llegí formalment el seu
discurs d’ingrés el 27 de març de 1990, titulat «El Gran Teatre del Liceu. Estudi
jurídic d’una Institució genuïnament barcelonina». En les seves quaranta-dues
esplèndides pàgines hi trobem la reconstrucció fidel de 153 anys de la història
jurídica del Liceu, els que van des del seu naixement, que situa l’any 1837, en les
591
activitats teatrals del «14 Batallón de línea de la Milicia Nacional», que aleshores
tenien lloc en un convent situat a l’avinguda del Portal de l’Àngel, fins al 1990,
just quatre anys abans del devastador incendi que destruí el teatre. Aquest treball
conté una fina dissecció, pròpia d’un gran jurista, de la complexa arquitectura
legal —permeteu-me l’expressió— que al llarg de la història ha anat conformant
el Liceu (on passa revista, per exemple, a una riquíssima gamma de servituds: in-
cloent-hi —recordo que em va cridar l’atenció— la de cafè sobre la casa de Manel
Gibert), fins arribar a dibuixar, amb tota precisió, la posició jurídica que, en la
institució considerada com un tot, corresponia al Conservatori, al Liceu pròpia-
ment dit i al Cercle del Liceu. A banda de la seva qualitat jurídica, l’autor va saber
fer present, en tot el treball, una societat civil catalana vitalista i emprenedora, és a
dir, la que va ser capaç de tirar endavant, amb els seus propis mitjans, gairebé com
sempre, un projecte que avui, amb els lògics canvis estructurals, encara perdura.
Per acabar aquest punt i per tal d’assenyalar l’impacte pràctic que aquest
discurs va tenir, només vull recordar que va ser la base a partir de la qual, després
de l’incendi del 31 de gener de 1994, es va estructurar jurídicament el nou Liceu,
en el seu pas a titularitat pública.
L’any 2000 va ser elegit president de l’Acadèmia, càrrec que va exercir du-
rant vuit anys i en el qual ha deixat també una empremta rellevant, sobretot —no
vull passar-ho per alt— pels fructífers esforços per aconseguir que la societat ca-
talana conegués la tasca que du a terme l’Acadèmia com a institució dedicada a
l’estudi del dret i al foment de la cultura jurídica. Em refereixo a la publicació dels
dos primers volums dels Annals de l’Acadèmia i a la posada en marxa del seu web
corporatiu. Deixo de banda la intensa labor de pressing, que jo mateix vaig patir
també, per aconseguir, amb resultat prou destacable, que els membres electes
no incorreguessin en una mora excessiva i llegissin, tan aviat com fos possible,
el discurs amb què reglamentàriament es passa a tenir la condició de membre de
número.
Em centraré, tot seguit, en un altre aspecte que mereix ser destacat en la
llarga trajectòria professional de Robert Follia: la seva faceta d’estudiós del dret
català, on incloc també la rellevant intervenció que va tenir en bona part dels tre-
balls prelegislatius de reforma o desenvolupament del nostre dret.
Òbviament, no és aquest el moment de glossar, una per una, les contribu-
cions doctrinals d’en Robert Follia; per tant, n’hi haurà prou amb esmentar-ne
una petita mostra.
En l’àmbit del dret de successions, començo per destacar un dels seus pri-
mers treballs: «Quan és universal el marmessor. Revocació del testament a la
Compilació. La clàusula codicil·lar i el dret transitori», publicat en la secció COL-
LABORACIONS DEL SEMINARI DE LA CÀTEDRA DURAN I BAS, a la Revista Jurídica de
Catalunya, l’any 1972, i que encara avui —quaranta anys després— constitueix
un article de referència obligada en tots els estudis que tracten de la marmessoria.
592
Així mateix, em vull referir també als Comentaris al Codi de successions, publicats
per aquest Col·legi de Notaris l’any 1994 (amb l’Editorial Bosch), en què analitza,
amb summa precisió, el fideïcomís de residu i la substitució preventiva de residu.
I també, al treball relatiu als «Trets fonamentals del dret successori català actual»,
publicat l’any 2009 a la Revista Jurídica de Catalunya, i a l’estudi completíssim de
les línies que defineixen el nostre dret de successions actual, que elabora amb el
pretext del discurs d’obertura del curs de l’Acadèmia 2008-2009.
En aquest treball, com deia, analitza, un per un, els principis del dret suc-
cessori que va formular en Joan Martí Miralles presentant-los com a principis
contingents tot remarcant l’atenuació que han patit en el llibre IV del Codi civil
de Catalunya. Posa en relleu també la importància que avui necessàriament han
de tenir els principis constitucionals, específicament el d’igualtat de tots els fills,
la igualtat de sexes i l’admissió d’altres formes de família diferents de la matri-
monial. Finalment, s’endinsa en la llibertat de testar i en l’afebliment que, al ma-
teix temps i de forma progressiva, el legislador ha dut a terme sobre la llegítima
(matèria sobre la qual tornaré més endavant), per acabar destacant un altre tret
fonamental del llibre IV, que, tot i que no s’atreveix a qualificar-lo de principi, li
atorga una rellevància fonamental: el respecte a la institució notarial. Així emfa-
sitza com el Codi «mostra un gran respecte per aquesta institució, que no trobem
en els altres codis o lleis, i que podem dir que no fa més que recollir el sentit del
poble català, que sempre, almenys fins ara, li ha tingut un gran respecte i ha fet
notable ús d’aquesta institució».
Més recentment ha col·laborat en els Comentaris al Llibre IV del Codi civil
de Catalunya, publicat el 2012, per l’editorial SEPIN, en què amb gran rigor i
detall comenta, ni més ni menys, cinquanta-cinc articles, els referits a la successió
testada, la nul·litat i ineficàcia del testament i la institució d’hereu.
Passant al dret de família, em centraré en dues institucions per les quals
en Robert Follia sempre ha manifestat una gran predilecció: d’una banda, els
règims econòmics matrimonials, on tan sols destacaré el seu treball sobre «Els
règims econòmics matrimonials en el Codi de Família», publicat en el número
extraordinari de La Notaría de 1998 i, d’una altra, el dret de la persona, on em
limitaré a esmentar un altre treball, força recent, publicat l’any 2012 amb el títol
«La defensa de la dignitat de la persona en el llibre II del Codi civil de Catalunya.
Mitjans per a la seva protecció».
L’estudi de la problemàtica que presenta el règim jurídic de les persones
jurídiques també ha estat objecte d’atenció des de les seves primeres publica-
cions. Així, l’any 1974, amb motiu de l’aprovació del Reglament de fundacions
culturals privades de 1973, que n’unificava la regulació, aleshores dispersa en un
gran nombre de disposicions, va publicar unes «Notes a la nova Reglamentació
de les Fundacions Privades»; i, força anys després, arran de l’aprovació pel Par-
lament de la Llei 4/2008, amb la qual veia la llum el llibre tercer del nostre Codi
593
civil, el dedicat a la persona jurídica, va publicar també un article doctrinal a la
Revista Jurídica de Catalunya, l’any 2009, amb el títol «Aspectes principals de
les Fundacions en el Llibre III del Codi Civil de Catalunya», que constitueix un
dels primers estudis, per no dir el primer estudi complet, del règim jurídic de les
fundacions en l’esmentat Codi.
Des de la recuperació pel Parlament de Catalunya de la capacitat legislativa
en matèria civil, en Robert Follia va participar, de forma molt intensa, en la pre-
paració de bona part dels esborranys que el Govern de la Generalitat presentà
com a projectes de llei al Parlament. Primer, en l’esborrany relatiu al Projecte de
modificació de la regulació de la llegítima, que va elaborar l’Acadèmia de Juris-
prudència i Legislació de Catalunya per encàrrec del Departament de Justícia i
que acabaria sent la Llei 8/1990, de 9 d’abril. En l’elaboració de l’esborrany es
marcaren dues posicions contraposades respecte de l’oportunitat de mantenir la
llegítima, que van tenir com a protagonistes, una vegada més, en Robert Follia i en
Josep Maria Puig Salellas; en Robert defensava el seu manteniment, mentre que
en Josep Maria en proposava l’eliminació quan qui heretava era el cònjuge. La
Llei finalment aprovada optà pel seu manteniment, però reconeixent que la llegí-
tima quedava en certa manera afeblida, i és això el que explica, precisament, que
el preàmbul comenci afirmant que: «Aquesta Llei manté l’amplíssima tradició de
la llegítima curta com a correctiu mínim a la llibertat de testar, tret fonamental
en l’estructura del dret civil de Catalunya. De les diferents opcions possibles,
s’ha elegit la que conserva la institució de la llegítima, si bé s’estableixen algunes
modificacions en la regulació».
Després, des de la sala de màquines del Departament de Justícia, on es pre-
paraven o s’encarregaven els esborranys dels primers projectes de llei de reforma
i actualització del dret civil català, va intervenir també en el projecte que donaria
lloc a la Llei 13/2000, de l’usdefruit, ús i habitació. D’entre totes, m’atreviria a dir
que ha estat la que més es pot identificar amb el segell del Robert Follia.
Val a dir que no es conformà amb intervenir només des de la posició institu-
cional com a membre d’una concreta comissió, sinó que maldà també per influir
en altres projectes. En aquest sentit, per exemple, en el tràmit de presentació pú-
blica als operadors jurídics catalans del Projecte de llei de censos, tracta d’influir,
amb èxit, en el règim transitori relatiu a la seva cancel·lació, facilitant-la, per bé
que ell sempre es queixà que, finalment, se li va acabar donant una interpretació
que féu la norma gairebé inservible.
Posteriorment, un cop es va crear l’Observatori de Dret Privat de Catalunya,
es va incorporar a la Secció de Dret de Família, que quedà formalment consti-
tuïda l’any 2000. Allà va ser on, per primera vegada, vaig conèixer en Robert en
acció, és a dir, més enllà de la relació institucional, que fins aleshores era l’única
que havíem pogut tenir tots dos. Allà vaig poder tractar-lo de tu a tu, i vaig tenir
ocasió de comprovar la gran fermesa i la seguretat amb què plantejava totes les
594
seves argumentacions, que sempre traspuaven una visió molt pragmàtica del dret
com a instrument per a la resolució i evitació de conflictes. M’atreviria a dir que
el pragmatisme és el tret que millor el defineix.
La Secció, inicialment, era presidida per Josep D. Guàrdia i integrada per
Francesc Vega Sala, Carles Maluquer, Robert Follia i jo mateix. Quan en Josep
Guàrdia fou nomenat conseller de Justícia, en Robert ocupà la presidència.
D’aquelles sessions i de les posteriors en la Secció d’Harmonització (on
també vam coincidir), recordo que, a part d’una gran devoció per la «causa» en
els negocis jurídics a la qual més endavant al·ludirem, sovint, quan ja teníem l’es-
borrany del precepte força perfilat, després de llargues i fructíferes discussions,
arribat aquell moment en què qualsevol intent ja no només no millorava el text
sinó que hi havia el risc d’empitjorar-lo, s’alçava la veu pausada i educada d’en
Rober dient: «Si està a prop de bé, deixem-ho». Tenia raó, en el món de l’elabo-
ració de les normes jurídiques, quan hom tracta de lligar-ho tot, el més probable
és que no tan sols no s’aconsegueixi, sinó que la redacció final acabi empitjorant.
Regirant entre els documents que són testimonis vius d’aquelles sessions de
la Secció de Dret de Família de l’Observatori, n’he trobat un parell d’elaborats
pel mateix Robert i que constitueixen la prova indubtable del que acabo de dir
sobre la seva visió aprofundida de les institucions del dret català de família i im-
pregnada d’un fort pragmatisme.
El primer d’aquests documents mostra amb tota claredat el que vull dir so-
bre el seu tarannà i el valor que afegia a les sessions de treball. Es tracta d’una nota
del 24 d’agost del 2000 en què en Robert Follia feia un darrer intent per intro-
duir unes modificacions d’urgència en el Projecte de llei d’acolliment de persones
grans. Deia el següent:
«Perdoneu que insisteixi. Ja em vaig adonar que donat l’estat de la llei, poca
cosa es podia fer i menys canviar el seu sentit, com era el meu criteri.
Però crec oportú fer un suggeriment respecte a la possibilitat d’atorgar a les
aportacions i adquisicions derivades de l’acolliment uns beneficis fiscals en termes
semblants als que figuren en la llei sobre situacions convivencials d’ajuda mútua.
De ser així, crec que seria molt convenient afegir un segon paràgraf declarant
que els mateixos beneficis serien aplicables en el cas d’adquisicions mortis causa
atorgades per una persona que hagués estat acollida pel beneficiari, sempre que
per acta de notorietat s’acredités que l’acolliment era real i en circumstàncies
semblants a les que assenyala la llei.
La justificació d’aquest segon paràgraf és la d’afavorir les situacions d’acolli-
ment sense documentació, donat que la gent és molt poc partidària de fer massa
papers. Per altra part recordem que els beneficis a les parelles de fet s’atorguen
tant a les que consten documentalment, com a les que s’acrediten per acta de no-
torietat. Voldria recordar, finalment, que la legislació francesa que regula aquests
tipus d’acolliments està pensada com una regulació o vigilància de bon fi respecte
595
les subvencions i beneficis que atorga l’Estat. I que poca cosa es podrà aconseguir
amb la llei catalana si a més de no atorgar cap subvenció, no concedeix tampoc
beneficis fiscals.»
Lamentablement, en aquest cas, la proposta no va fructificar i el text es va apro-
var com a Llei 22/2000, de 29 de desembre, mantenint la versió inicial. Estic segur
que no va ser un encert i que la seva incorporació hagués ajudat a donar l’impuls i l’ar-
relament dels quals, encara avui, està mancada aquesta figura en la vida quotidiana.
Una altra de les constants d’en Robert Follia, que apareixien també en mol-
tes de les discussions de l’Observatori era, com us he avançat, la seva obsessió
perquè quedés clar que, en l’àmbit negocial, sempre és imprescindible la causa.
Així, sense moure’ns del dret de família, llegiré un fragment de l’altre document,
en aquest cas referit a la renúncia prèvia a la compensació econòmica per raó del
treball, recollida, aleshores, a l’article 41 CF, en què escriu el següent:
«Crec que seria convenient preveure la possibilitat de renunciar en capítols a
aquesta possible futura compensació, sempre que es justifiqués d’alguna manera,
o sigui s’expressés alguna causa, deixant clar que judicialment es podria demos-
trar la inexistència de la mateixa. En la vida professional, en casos de matrimonis
de certa edat, se m’ha demanat, més d’una vegada, aquesta possibilitat, i crec que
seria convenient atendre-la, ja que la situació no és igual que en el cas de parelles
de fet en què està expressament prohibit, ja que aquestes no poden tenir un esta-
tut regulador tipus capítols.
Potser si s’atén al suggeriment de modificar l’article 15 en el sentit de pre-
veure indemnitzacions en cas de ruptura segons els anys de convivència es podria
tractar juntament aquesta exclusió.»
L’esborrany que va redactar la comissió no se’n va fer ressò, però el temps li aca-
baria donant la raó, ja que finalment la renúncia s’incorporaria a l’article 232-7 CCCat.
Bé, no m’allargo més. Em sembla que una bona manera d’acabar és haver-ho
fet llegint dos escrits del Robert, que al meu parer defineixen la seva manera prag-
màtica de veure el dret i de legislar (prelegislar, per ser més precisos).
Permeteu-me, però, que afegeixi, a mode de síntesi, que el «Premi PUIG SALE-
LLAS», amb el qual ha estat guardonat en Robert Follia, dóna fe de la dedicació com-
promesa que ha tingut vers el dret civil de Catalunya i, paral·lelament —jo diria que
fins i tot de forma indestriable— de la dedicació de tota una vida al notariat català. En
Robert representa l’essència del notariat català i del seu compromís pel nostre dret.
Però estic segur que aquests mèrits jurídics són inseparables de l’aspecte
humà al qual he al·ludit al començament de la intervenció: la bonhomia en el seu
sentit més ampli, l’amabilitat, el bon tracte amb els companys i amb tothom és el
que ha caracteritzat el seu comportament vital i professional. És tot això, com a
unitat indissociable, el que el premi reconeix.
Moltes gràcies.
596
ACTE EN MEMÒRIA DEL NOTARI I ACADÈMIC
EXCM. SR. JOSÉ-LUIS MEZQUITA DEL CACHO
(11 de desembre de 2013)
NOTÍCIA
El dia 11 de desembre de 2013 al Col·legi dels Notaris de Catalunya es va

celebrar un acte en memòria de l’Excel·lentíssim Sr. José-Luis Mezquita del Ca-
cho, Notari i membre de número de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació
de Catalunya.
L’Il·lm. Sr. Juan-José López Burniol, també notari i acadèmic, glossà la figura
de Mezquita, resumint la seva vida i la seva carrera, destacant la faceta de gran ju-
rista, com a notari i com autor d’articles doctrinals, així com també la seva actitud
humana, amb un intens compromís professional i públic.
La seva obra dedicà atenció preferent a l’essència de la funció notarial i a la
seguretat jurídica preventiva. Tractà, però, també altres branques del dret.
Totes aquestes idees es troben desenvolupades a la Necrològica que va pro-
nunciar també l’Il·lm. Sr. López Burniol en la sessió de l’Acadèmia de Jurispru-
dència i Legislació de Catalunya el 19 de febrer de 2012, i que s’inclou en aquest
mateix volum, pàgina 285.
També intervingué en l’acte el President de l’Acadèmia de Jurisprudència
i Legislació de Catalunya, Hble. i Excm. Sr. Josep-D. Guàrdia Canela amb unes
paraules que s’incorporen a continuació.
597
HOMENATGE A JOSÉ-LUIS MEZQUITA DEL CACHO
per
Com a President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya

em correspon remarcar la participació de José Luis Mezquita del Cacho, en les
activitats de la nostra Corporació. Ho va fer ja, de manera excel·lent i brillant,
Juan-José López Burniol en la Necrològica que va llegir el dia 19 de febrer de
2013. I la seva figura ha quedat ben precisada i palesa en la glossa que de la seva
figura n’ha fet en aquest acte.
López Burniol diu en relació amb la nostra Institució que «Mezquita va tenir
una vida acadèmica activa des de la primera comunicació que presentà... sobre el
finançament de l’habitatge i la Llei de subrogació hipotecària de 1994» i s’estén en
comentar el seu discurs d’ingrés i una comunicació.
Jo voldria ara desenvolupar una mica més la seva activitat entre nosaltres
però abans aportaré algun record del nostre tracte personal.
Me’l va presentar el meu pare, que el coneixia a través d’amics comuns,
quan ell acabava d’arribar a Barcelona i jo estava finalitzant la llicenciatura. Em
causà una gran impressió i aquest primer contacte i alguna relació esporàdica
en la respectiva activitat professional em permeteren ja adonar-me de la seva
intel·ligència, tant en l’àmbit especulatiu com en el funcional. El nostre con-
tacte fou més intens a partir de l’any 1996 quan ell era Degà d’aquest Col·legi
i jo desplegava el meu primer mandat com a President de l’Acadèmia. Foren
molts els actes en els quals coincidírem en representació de les respectives Cor-
poracions. I recordo especialment la data del 12 de desembre de 1997, demà
es compliran setze anys, dia en el qual aquesta casa i ell en la seva alta repre-
sentació va acollir generosament la primera trobada de Presidents de totes les
Acadèmies de Jurisprudència i Legislació d’Espanya, que constituí un èxit que
encara es recorda.
Fou elegit acadèmic el dia 12 de novembre de 1996, succeint el notari Lluís
Figa Faura en la medalla que du el nom de Joan Pere Fontanella i que abans
havien ostentat el també notari, Frederic Trias de Bes i Giró i Joan Maluquer i
Rosés.
599
El 20 de març de 1998 presentà una comunicació sobre «Les formes anome-
nades de crèdit amb garantia hipotecària sobre l’habitatge finançat, en la contracta-
ció d’adhesió d’entitats financeres i la pretesa inaplicabilitat a les mateixes de la Llei
de 30 març 1994 de subrogacions i novacions hipotecàries».
Llegí el discurs d’ingrés el dia 1 de desembre de 1998 sobre «La seguretat
jurídica documental a l’Europa unida del segle XXI». Fou contestat per Lluís Roca-
Sastre Muncunill.
Els dies 7 de novembre de 2000 i el 9 de gener de 2001 presentà, en dues
parts, una comunicació amb el títol de: «L’accessió industrial immobiliària i els
drets de superfície i de sobreelevació o subedificació davant el projecte en estudi del
Codi patrimonial de Catalunya». Com el mateix títol indica, el seu propòsit era de
contribuir a les tasques que en aquell moment duia a terme l’Acadèmia sobre un
possible Codi patrimonial de Catalunya.
El 24 de març de 2003 contestà el discurs d’ingrés de Joan Verger sobre
«Avaluació crítica de la recent normativa i la possible normativa autonòmica sobre
els recursos contra la qualificació dels Registradors de la propietat».
El següent dia 8 de abril de 2003 presentà una nova comunicació amb el títol
«Un efecte pervers de la normativa sobre inscripció de cessament d’administradors
de societats de capital». I aquesta fou la seva darrera comunicació a l’Acadèmia.
Nogensmenys assistí regularment a les sessions del Curs 2003-2004 i també
a les del Curs 2004-2005. En acabat aquest, resultà molt emotiu l’acte del dia 29
de juliol de 2005, en aquesta mateixa Sala, al qual vaig assistir junt amb molts
companys acadèmics, i en el que li fou imposada la Gran Creu de l’Ordre de san
Ramon de Penyafort.
Encara va assistir a la primera sessió del Curs 2005-2006, celebrada el dia
4 d’octubre. I ja no va poder assistir a cap altra sessió, si bé els seus companys
acadèmics provinents del Notariat ens anaven informant de les vicissituds per les
quals discorria la seva quebrantada salut.
No puc estendre’m en les seves aportacions doctrinals als treballs de l’Aca-
dèmia. El simple enunciat del seu títol ja ens dóna pistes suficients. Sí que puc i
vull dir que excel·lí en les tres activitats tradicionals dels acadèmics: va redactar
un gran discurs d’ingrés; va contestar magníficament el discurs de recepció d’un
company i va presentar molt valuoses comunicacions, tant les escrites, de les quals
he donat compte, com les orals en els debats acadèmics. Les línies fonamentals
del seu pensament hi són sempre presents: la importància de la forma (el fons de
la forma, com deia ell mateix), la seguretat jurídica preventiva, la funció notarial
i tantes d’altres.
Acabo. López Burniol va dir a la seva Necrològica ja esmentada (i ha reite-
rat en aquest acte) que el pensament i el capteniment de José-Luis Mezquita del
Cacho giraven entorn a tres característiques.
—Una excepcional formació jurídica de base
600
—Una imaginació jurídica desbordant
—Un decidit compromís polític
Aquestes categories les vam poder apreciar tots els seus companys acadè-
mics. Ara, avui i aquí i en aquesta casa, em plau de testimoniar-ho i de donar-ne
fe.
Moltes gràcies.
601
ACTE DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
«JURISTAS Y ENSEÑANZAS ALEMANAS I (1945-1975)»
DEL PROFESSOR FRANCISCO SOSA WAGNER
(5 de març de 2014)
INTRODUCCIÓ
per
Il·lustríssima Sra. Vicedegana de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelo-

na; Il·lustríssim Sr. Decano de la Facultad de Derecho de la Universidad Inter-
nacional de Cataluña y buen amigo Javier Junceda Moreno; Pfr. Dr. Francisco
Sosa Wagner, autor del libro que hoy presentamos; Pfr. Dr. José Esteve Pardo;
benvolgut Pfr. Dr. Joan Córdoba Roda, vicepresident de l’Acadèmia de Juris-
prudència i Legislació de Catalunya; Excm. Sr. President de la Comissió Jurídica
Assessora de la Generalitat; Il·lm. Sr. Director de Dret i d’Entitats Jurídiques del
Departament de Justícia de la Generalitat; representants de l’Editorial Marcial
Pons; companys acadèmics, amics, senyores i senyors
La Corporació que m’honoro en representar se sent molt satisfeta en acabar
aquesta sessió. En primer terme per tractar-se d’un acte en el que col·laboren
moltes entitats amb les quals ens sentim molt a gust: l’Il·lustre Col·legi d’Advocats
de Barcelona, a redós del qual va néixer la nostra institució a finals del s. XVIII, la
Universitat Internacional de Catalunya, una de les més modernes a casa nostra i
de reconegut prestigi i l’editorial Marcial Pons.
També per presentar un llibre d’una gran qualitat i interès. No em correspon
a mi fer-ne el comentari; ho han fet molt millor les persones que han intervingut
precedentment, l’autor i els professors Esteve i Córdoba. El Pfr. Córdoba ha in-
tervingut en representació de la nostra Acadèmia i és just que li adreci un agraï-
ment especial. Quan el degà Junceda em va proposar la realització d’aquest acte,
de seguida vaig pensar que ell era la persona adequada per a parlar en nom de la
nostra Corporació. He estat alumne del Pfr. Córdoba i després company seu en
la vida col·legial, a l’Acadèmia i a la Revista Jurídica de Catalunya. Sóc testimoni
directe de l’íntima relació que ha tingut amb la ciència jurídica alemanya i avui
n’hem tingut una nova i concloent prova.
D’aquí el nostre agraïment a tots ells. Amb ells, l’Acadèmia ha servit una
de les seves finalitats institucionals, la difusió de la cultura jurídica i en sentir-se
satisfeta d’aquest fet, ha volgut compartir la seva satisfacció amb tots aquells que
han fet possible aquest acte i als que és de justícia felicitar.
603
Aunque, como he dicho anteriormente, no me corresponde a mí entrar en el
contenido del libro, sí quiero dedicar una especial felicitación al Pfr. Sosa Wagner
por su publicación. Nos sintetiza la situación del derecho público alemán en un
período esencial para Alemania y para Europa, cuando la primera elabora su Ley
fundamental que se acabaría aprobando en mayo de 1949 y cuando la segunda
empieza a poner las bases, a través del carbón, el acero y la energía atómica, de lo
que acabará siendo la Unión Europea. Y lo hace concluyendo con unas lecciones
para la España actual que resultan de un especial interés para todos nosotros. El
libro es, al mismo tiempo, una reflexión muy útil y un suministro incesante de da-
tos, algunos categóricos y otros anecdóticos aunque a mí me parecen significativos
y útiles (aunque sólo sea para acreditar que he leído el libro en su totalidad) como
por ejemplo el hecho de que el Pfr. Carlo Schmidt (no confundir con Karl Schmitt),
hijo de madre francesa, Anna Erra, y de padre profesor en Toulouse, hubiera naci-
do en Perpignan y allí viviera entre 1896 y 2002 durante los primeros cinco años de
su vida. Posiblemente esta proximidad de nacimiento a nuestros queridos Pirineos
y Mediterráneo expliquen de alguna manera su rica trayectoria intelectual.
No es de extrañar que los autores de la Constitución española de 1978 be-
bieran en las fuentes del derecho constitucional alemán que como acertadamente
señala el Pfr. Sosa se integra en la categoría más amplia del derecho público. La
mayor o menor influencia de la ciencia, en el campo del derecho como en otros
campos, no depende sólo de su valía intrínseca sino de las necesidades sentidas
por aquellos que buscan soluciones similares a problemas análogos. Y ello ha
ocurrido entre Alemania y España en este caso.
Vull concloure la meva intervenció remarcant que la ciència jurídica catala-
na, en el camp del dret privat que és l’únic que ha pogut conrear amb caràcter
exclusiu, com és sabut, des de 1716 fins a 1978, és molt tributària de la dogmàtica
alemanya. Especialment durant el segle XIX, els nostres antecessors, aquells que
fundaren la nostra acadèmia de jurisprudència i legislació, cercaren i trobaren
a Alemanya i, en concret, en l’Escola històrica del dret la base científica per a
defensar el manteniment i la modernització del nostre dret. L’obra de Friedrich
Karl von Savigny «De la vocación de nuestra época para la legislación y ciencia del
derecho», els articles que apareixien a la «Revista para la ciencia del Derecho desde
el punto de vista histórico» i el «Sistema del derecho romano actual» del professor
berlinès, influïren decisivament en el pensament i en l’obra de juristes catalans
com Pella i Forgas, Martí i d’Eixalà, Reynals i Rabassa, Borrell i Soler i Duran i
Bas (per citar només els que foren Presidents de l’Acadèmia) i singularment en
el cas d’aquest darrer. No és que els esmentats autors acceptessin sense més els
postulats de l’escola històrica alemanya, com ja tingué cura de subratllar Duran
i Bas en el discurs d’inauguració del curs 1883-84 a la nostra Acadèmia titulat
«La escuela jurídica catalana», però sí que la utilitzaren per a bastir un corrent de
pensament jurídic propi.
604
I posteriorment en l’elaboració de la Compilació del Dret Civil, la figura de
Roca Sastre és la manifestació més preclara de l’influx de la ciència jurídica ale-
manya que ell rebé en efectuar les anotacions a la part de successions de que era
autor Theodor Kipp en el fonamental «Tratado de Derecho Civil» fet amb Ludwig
Enneccerus i Martin Wolf.
Acabo. Satisfacció per l’acte, agraïment i felicitació a l’autor i als intervi-
nents. Reconeixement d’un sincer sentiment de gratitud a la ciència jurídica ale-
manya i als seus creadors. En el camp del dret privat i en el dret públic. També en
el del dret penal. Boniques i útils reflexions per a la tarda d’un dimecres de cendra
que volíem ens ajudés a recordar d’on partim i cap a on ens adrecem.
Si ho hem aconseguit, l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalu-
nya es dóna per molt ben retribuïda.
Moltes gràcies per la seva assistència i per la seva atenció.
605
CIENCIA PENAL ESPAÑOLA Y ALEMANA
por
JUAN CÓRDOBA RODA
Catedrático de Derecho Penal y Académico
En la evolución de las relaciones entre la ciencia penal española y la alemana,

cabe partir como primera referencia, de la obra del profesor José Arturo Rodri-
guez Muñoz, que tradujo al español el Tratado de Derecho Penal de Edmundo
Mezger, que elaboró unas magníficas notas de Derecho Español a dicho Tratado
y que presentó en España la Doctrina finalista de la acción. La aportación del
profesor Rodriguez Muñoz en relación al Tratado de Derecho Penal de Mezger
comportó el ofrecer una certera exposición de la teoría general del delito. Y la
monografía de Rodriguez Muñoz sobre la teoría finalista, expuesta como discur-
so de inauguración del curso académico en la Universidad de Valencia sobre los
años cincuenta, supuso el ofrecer al estudioso español una exposición actualizada
de la Doctrina Penal entonces dominante en Alemania.
En segundo lugar, debemos hacer referencia a las estancias de estudios
en las universidades alemanas efectuadas por penalistas españoles, entre los
que es obligado referirnos a los profesores José Cerezo Mir, Marino Barbero
Santos, Enrique Gimbernat Ordeig, Francisco Muñoz Conde y Santiago Mir
Puig, en relación a los profesores alemanes Reinhart Maurach, Hans Welzel y
Claus Roxin.
La ciencia penal española no se limitó a recibir unas enseñanzas de la cien-
cia penal alemana, sino que creó su propia dogmática penal; es decir, un sistema
de conceptos fundamentados en valores culturales. Dicha dogmática elaborada
por la ciencia penal española, se materializa en un concepto de acción, no de
naturaleza causal, sino finalista, y en la inclusión de elementos subjetivos en el
tipo de delito, de forma tal que el delito requerirá frecuentemente como uno de
sus elementos nucleares, la concurrencia de un determinado propósito, intención
o ánimo. La existencia de responsabilidad penal presupone el que el acusado
conozca la antijuricidad de la conducta que emprende. Y la autoría tiene como
elemento sustancial el dominio final del hecho, esto es, la capacidad de decidir y
orientar la conducta conforme a la voluntad del sujeto.
607
La dogmática penal que define a la ciencia penal, tiene un valor insustituible
tanto para la teoría, como para la práctica. Pertinente resulta recordar aquí el
discurso de ingreso en la Academia de Jurisprudencia y Legislación de Catalu-
nya, del profesor José Juan Ferreiro Lapatza, del curso académico 2012, y que
tituló su discurso como la «Derrota del Derecho». De este modo el indicado
Profesor argumentaba que la primera manifestación de dicha derrota lo es el que
la referencia al ordenamiento jurídico ha sido sustituida por la remisión al caso
concreto. Censurable resulta el que la referencia que todo jurista debe hacer al
ordenamiento o sistema jurídico, se ha ido desplazando a la llamada técnica del
caso concreto, que trata de dar respuesta a la cuestión planteada, acudiendo a
averiguar si existe algún precedente, en lugar de buscar la solución en el conjunto
de valores integrantes del sistema o de la dogmática jurídica.
Esta argumentación, como decía, resulta de gran interés tanto desde el punto
de vista teórico, como desde el práctico. A tal efecto, debe partirse de la observa-
ción de que el ordenamiento jurídico está integrado por un conjunto de normas
expresadas en la Ley y que Doctrina y Jurisprudencia interpretan y completan en
virtud de la aplicación de un conjunto de valores. Karl Engisch en un libro titulado
«La idea de la concreción en el Derecho» explica este fenómeno en virtud del cual el
Derecho se concreta al caso particular a través de un proceso lógico en el que a las
leyes aplicables al supuesto concreto, se suma la creación por Doctrina y Jurispru-
dencia de un sistema que descansa en la realización de unos valores. La importan-
cia de ello para la práctica es indudable. Unos pocos ejemplos pueden ilustrarlo:
Así, el principio de que no hay delito sin acción, comporta el que no basta
ser administrador de una compañía en cuyo marco social se ha producido un de-
lito, sino que es preciso que exista constancia de que el administrador ha llevado
a cabo una acción, con todo el significado que el término acción comporta. Al
consejero delegado de una compañía de productos químicos, que decide aplicar
un Plan de Descontaminación Gradual de los vertidos a cauce público, cuya apli-
cación obviamente requiere de unas técnicas que no se improvisan de la noche a
la mañana, no se le puede formular un reproche de culpabilidad por el hecho de
que no consiga cortar de modo fulminante los indicados vertidos.
El principio de que no hay delito si no existe lesión de un bien jurídico, con-
lleva el que para afirmar que se ha cometido un delito de falsedad documental,
no basta con que se haya alterado un documento, sino que es preciso probar que
dicha alteración tiene carácter esencial y afecta al tráfico jurídico. Para determi-
nar la existencia de un nexo objetivo entre acción y resultado, debe aplicarse la
doctrina de la imputación objetiva, que exige para dicho nexo el que la acción
enjuiciada conlleve un riesgo propio. Y para que una omisión pueda originar una
responsabilidad penal por un resultado posterior —piénsese en los delitos contra
la seguridad de los trabajadores—, es necesario que al acusado le corresponda
una posición de garante.
608
El ordenamiento jurídico constituye así una realidad objetiva, consistente en
un sistema o dogmática basado en la Ley y completado por una labor creativa por
parte de Doctrina y Jurisprudencia. Y lo que se debe aplicar al caso a enjuiciar, es
dicho ordenamiento jurídico. Ello no obstante, y como ya antes indicaba, existe
actualmente un desplazamiento desde el ordenamiento jurídico como objeto de
referencia, a la técnica del caso concreto. El camino que de este modo se sigue, es
el de buscar el precedente, en virtud de la lectura de las bases de datos.
Este fenómeno de la suplantación del ordenamiento jurídico por la técnica
del caso concreto tiene una amplia difusión en la práctica forense. Con frecuencia
se oyen expresiones como «no dispongo de una bola de cristal para conocer el
futuro» o «carezco de las condiciones de adivino para pronosticar cuál va a ser
el resultado de un juicio». El paso lógico siguiente es el de que la sociedad y, en
ocasiones el propio profesional del Derecho, conciben el juicio como un riesgo en
el que cualquier resultado es posible.
Esta situación, ciertamente perversa, merece una rigurosa valoración crítica.
Ante todo, conviene partir de la idea, ya antes referida y propia de la dogmática
jurídico-penal, de que la resolución del hecho objeto de enjuiciamiento, no debe
resultar de la técnica del caso concreto, sino de la aplicación del ordenamiento
jurídico, equivalente al sistema o dogmática penal antes descrito.
Cuestión distinta es que prever el resultado de un juicio, puede ser tarea muy
difícil. Fundamentalmente, por la elemental razón de que al no haberse todavía
practicado la prueba, obviamente no se conoce su resultado. Pretender lo con-
trario, comportaría efectuar un prejuicio de lo que todavía no ha sido juzgado.
Todo ello guarda una clara relación con la figura procesal de la conformidad
en los procedimientos penales. La conformidad presupone la existencia de una
negociación entre acusación y defensa, en la que ambas partes aproximan sus
posiciones y se llega a un acuerdo en el que el enjuiciado reconoce unos hechos
delictivos y acepta una condena.
La preocupación por cuál pueda ser el resultado de un juicio, unida a la
percepción de este como un riesgo en el que todo es posible, puede conducir
a preferir la conformidad a la celebración del juicio. Y ello puede comportar el
fenómeno preocupante de que se ha renunciado al Derecho.
609
«INTERRELACIONES ACADÉMICAS»
INTERVENCIÓN ANTE EL PLENO DE ACADÉMICOS
NUMERARIOS DE LA R.A.J.L. DE ESPAÑA
por
Presidente de la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
Académico honorario de la «Real Academia de Jurisprudencia y Legislación»
Vicepresidente de la Conferencia de Academias Jurídicas Iberoamericanas
7 de abril de 2014
1. INTRODUCCIÓN Y AGRADECIMIENTO
Muchas gracias, querido Presidente, por tus amables y generosas palabras.

Mi agradecimiento también a esta Real Academia, en las personas de su presi-
dente, Luis Díez-Picazo y su secretario, Rafael Navarro Valls, por el alto honor
con el que me han distinguido al invitarme a intervenir en este acto. Su prin-
cipal causa es la amistad con la que me honran, si bien quiero invocar en este
momento, otro título que me llena de orgullo y de satisfacción: el de ser Presi-
dente de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, institución que
de siempre ha tenido una muy cordial relación con la Real Academia de España
y por cuyo hecho y merced a la generosidad de quien fuera presidente de esta
casa, el recordado Juan Berchmans Vallet de Goytisolo, fui nombrado acadé-
mico honorario de esta Corporación, con ocasión del Congreso de Academias
Jurídicas y Sociales de Iberoamérica, celebrado en esta ciudad el año 1996.
Por todo ello he creído me ha parecido oportuno tratar en esta comu-
nicación de las Academias y de su relación entre ellas. Creo firmemente que
las Academias son personas jurídicas —Corporaciones de Derecho Público—
dotadas de plena autonomía y radical independencia. Pero al mismo tiempo
considero que resulta muy útil, y aun imprescindible, que se relacionen estre-
chamente unas con otras, por razón de la materia y por razón del territorio,
por vínculos personales y de naturaleza institucional. Como ha acontecido en
la historia y como debe seguir sucediendo en el tiempo presente. El actual no
es el mejor momento en la historia de las Academias y me parece que resultará
mucho más fácil superar esta crisis de forma conjunta que individual, pero
siempre partiendo que el centro del sistema ha de estar constituido por cada
611
una de las Academias y no por los eventuales organismos que creemos o que
se nos impongan.
2. INTERRELACIONES PERSONALES
Entre vosotros, queridos amigos y compañeros, se han sentado o se sientan

quienes han sido y son maestros míos: algunos de manera personal, cuando re-
sidían en Barcelona y profesaban en sus respectivas Cátedras de Derecho Civil
y de Derecho Internacional en nuestra Universidad, mientras cursaba mis estu-
dios, como los recordados Manuel Albaladejo García y Manuel Díez de Velasco.
Con los dos tuve buena amistad. Albaladejo incluso asistió a mi boda y Díez de
Velasco formó parte del Tribunal que me otorgó el Premio Extraordinario de
Licenciatura. Otros, a través del magisterio dialogal cuando coincidimos como
profesores en la Universidad de Barcelona, como es el caso de José Javier López
Jacoiste; otros a través de sus libros especialmente utilizados en mi especialidad
profesional y docente, como Luis Díez-Picazo Ponce de León, Aurelio Menéndez
Menéndez (bajo cuya Presidencia formé parte del Jurado de los Premios jurídicos
de la Fundación March, en los lejanos años setenta) y Manuel Olivencia Ruiz. A
ambos mercantilistas, de otro lado, los conocí, de manera privilegiada por mi
relación, intensa aunque lejana, de parentesco con Antonio Polo Díez.
Por supuesto un recuerdo muy especial para los presidentes con los que he
tenido la oportunidad de relacionarme. De una manera indirecta y con menor
intensidad con Luis Jordana de Pozas, durante cuyo mandato participé, como
secretario de su Comisión de Estudios, conjuntamente con Encarnación Roca, en
el acto de presentación del II Congreso Jurídico Catalán, mi primera visita a esta
Casa, celebrado en la Sala de conferencias de esta Casa el 7 de mayo de 1971, con
la concurrencia, entre otras autoridades, de Juan Bms. Vallet, de José Martínez-
Agulló y Márquez, Marquès de Vivel, de Juan Becerril Antón Miralles y Manuel
Albaladejo García, entonces en la Dirección de personal del Ministerio de Edu-
cación y Ciencia. También un recuerdo para Antonio Hernández Gil, presidente
cuando el año 1975 fui elegido miembro de número de la Academia de Cataluña
y con quien tuve algunos contactos especialmente en el ámbito colegial cuando
participó en unas magníficas Conferencias sobre el nuevo y recién promulgado
Título preliminar del Código civil y de manera mucho más intensa, con Juan Ber-
chmans Vallet de Goytisolo, Manuel Albaladejo García, Landelino Lavilla Alsina
y Luis Díez-Picazo Ponce de León, con quienes he coincidido en mis dos manda-
tos (1992-2000 y a partir de 2008) como Presidente.
Han contribuido también en gran manera a potenciar mi afecto por la
Real Academia, el testimonio de quienes han sido miembros de ambas Cor-
poraciones y con los que he compartido medalla en la Academia catalana.
612
Me refiero a Ramon Ma. Roca Sastre, Juan Berchmans Vallet de Goytisolo,
Miguel Casals Colldecarrera, Luis Figa Faura, José-Juan Pintó Ruiz y Encar-
nación Roca Trías. Roca Sastre fue la primera persona que dirigió un trabajo
mío sobre «Aspectos procesales de la Compilación del Derecho civil de Ca-
taluña» como becario de la Cátedra «Duran i Bas»; acudía profesionalmen-
te a su Notaría innumerables veces y era Presidente honorario cuando fui
elegido, coincidiendo en bastantes sesiones hasta su fallecimiento en 1979.
Tuve el honor de ocupar la Dirección de la Cátedra que lleva su nombre,
radicada en la venerable Universidad de Cervera, sucediendo precisamente
a Juan Bms. Vallet y a José-Juan Pintó. A Vallet que no podía ser miembro
de número de nuestra Academia por residir fuera de su territorio propio,
le propuse como Académico de honor, designación aprobada por unanimi-
dad, contesté su discurso de ingreso y propicié que contestara el discurso de
ingreso de uno de nuestros miembros de número, el Cardenal Ricardo Ma.
Carles recientemente fallecido. Aún recuerdo con emoción el acto, celebrado
en el Colegio Notarial de Barcelona el 15 de mayo de 2012, en homenaje a
Vallet con una emotiva disertación del presidente Landelino Lavilla a quien
acompañó Rafael Navarro Valls. Con Miguel Casals y José-Juan Pintó he
mantenido una intensa colaboración profesional; fui miembro de la Junta
de Gobierno del Ilustre Colegio de Abogados de Barcelona, en sus dos res-
pectivos Decanatos y formé parte del magnífico equipo que se integró en la
Cátedra de Derecho Civil de la Universidad de Barcelona de que era titular
mi maestro el recordado profesor Francisco Fernández de Villavicencio y
Arévalo. Con toda seguridad debo a Luis Figa Faura mi elección el año 1992
como Presidente de nuestra Academia; me distinguió con su amistad y tuvi-
mos muchos contactos profesionales y científicos. Finalmente Encarnación
Roca Trías es compañera de la común promoción que terminó su licenciatura
el año 1966 y este lapso de tiempo de cinco años ha servido sin duda para
basar y robustecer nuestra camaradería y amistad.
En los últimos tiempos las dos Academias han estrechado su relación.
Merced a las que denominamos sesiones abiertas, hemos recibido en nuestra
sede a Gonzalo Rodríguez Mourullo, presentado por Juan Córdoba Roda, a
Manuel Olivencia Ruiz, presentado por el recordado Ramon Mullerat Bal-
maña (e.p.d.), a Luis Martí Mingarro, presentado por Francisco Tusquets
Trias de Bes y a Rafael Navarro Valls a quien tuve la satisfacción de presentar
personalmente. En su momento invitamos, a través de José-Juan Pintó Ruiz,
a Luis Díez Picazo quien no pudo aceptar pero ante quien seguiremos insis-
tiendo.
Todo lo dicho, sin pretensión de exhaustividad, se circunscribe a aque-
llo que podríamos considerar relaciones personales de carácter institucional
puesto que las estrictamente personales y profesionales cubrirían un campo
613
mucho más extenso, prueba inequívoca de las excelentes relaciones de todo
orden entre los miembros de las dos Corporaciones.
3. LA REAL ACADEMIA DE JURISPRUDENCIA Y LEGISLACIÓN ESPAÑOLA Y LA

«ACADÈMIA DE JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ DE CATALUNYA», EN SUS ORÍGENES
Quiero ahora apuntar algunos trazos de la simetría de la evolución histórica

de nuestras dos Academias. La de Cataluña reconoce como su precedente remoto
a la Academia de Jurisprudencia Theórico práctica constituida por unos aboga-
dos barceloneses en 1776, cuando la única Universidad del Principado estaba en
Cervera y cuando todavía no se habían configurado en su estructura moderna los
Colegios de Abogados y cuyas Ordenanzas fueron aprobadas por Carlos III el 22
de enero de 1777. Esta Academia se inserta en la línea y sigue el modelo que se
inicia en Madrid en 1730 y que sigue por Zaragoza (1733), Oviedo (1760, Acade-
mia de Sagrados Cánones), Valencia (1832) y otras sedes.
Me parece que no cabe duda de que los abogados barceloneses se inspiraron
en la Junta práctica de leyes establecida en 1730 en el Oratorio de Padres del Sal-
vador de esta capital y que está en el origen de la Real Academia de Santa Bárbara
y en la Real Academia de Jurisprudencia práctica de la Purísima Concepción, re-
conocida formalmente como Academia en 1773. De otro lado nuestra Academia
barcelonesa coincidió en el tiempo con otras instituciones de corte análogo, cons-
tituidas en Madrid entre 1775 y 1785, de las que nos dieron cuenta SANZ Y BAREA
y MALUQUER Y SALVADOR. y que contemporáneamente (discurso inaugural de 18
febrero 1974) nos recordó el presidente JORDANA DE POZAS: «Historia, realidad y
futuro de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación» y que están entre los
precedentes de esta Real Academia.
Todos los autores que se han ocupado de esta materia, tanto en el aspec-
to histórico como en el institucional están de acuerdo en que aquella fue una
época de gris hierro en el estudio y el conocimiento del derecho. Jordana nos
aporta una cita de GARCÍA VENERO, el autor de una historia del Ilustre Colegio
de Abogados de Madrid que nos dice: «El caos legislativo afectaba a magistrados,
jueces y abogados. Se utilizaban el derecho romano, los fueros municipales, las sen-
tencias dictadas en días remotos... Era literalmente imposible que los estudiantes
de Derecho fueran aptos, al salir de la Universidad con su grado, para concurrir a
estrados...».
Por lo que se refiere a Cataluña la situación era similar o posiblemente más
grave. Se notaba las consecuencias del Decreto de Nueva Planta y la obra de la
Universidad de Cervera que había sustituido a todas las que anteriormente exis-
tían en el Principado. Como nos recordó VALLET, citando a Pella y Forgas (aun
siendo este y no Vallet, muy contrario a la Universidad cerverina) a los estudiantes
614
de Derecho en aquella época se les enseñaba «prescindiendo del derecho civil espa-
ñol, ni castellano ni catalán, en dos años de derecho canónico y en cuatro el romano
dogmáticamente explicado sobre el texto de las leyes; quedaban proscritas las obras
extrajeras por sospechosas».
No es de extrañar, por tanto que el artículo 1º de los Estatutos de 1777 de
nuestra Academia dijera textualmente: «El instituto de la Academia es el facilitar
a los individuos una instrucción general en todo lo necesario para entrar a la vas-
ta intrincada carrera de la abogacía una noticia de los tribunales que hai en esta
provincia, de sus formalidades, de su estilo, de las leyes que en ellos rigen y de la
jurisdicción propia de cada uno; resolver dudas legales, patrocinar causas, pronun-
ciar sentencias, exponer las questiones más difíciles y más frequentes, enterarse a
propósito de las disposiciones particulares del cuerpo legislativo de Cathaluña, no
por las subtilidades especulativas, sino consultando su verdadero espíritu a las luzes
de la práctica y de la observancia de los juzgados; finalmente imponerse en todo
aquello en que trasladados al foro los académicos puedan desempeñar la instrucción
y el talento que se requiere en los nobles profesores de jurisprudencia». Todo ello de
conformidad con el lema que figuraba en el que era, en este tiempo, el escudo de
la Academia: «Speculatam monstrat legem».
Un ejemplo nos ilustrará acerca de la controversia entre la Universidad
de Cervera y la Academia de Barcelona. En los Estatutos de esta se consigna:
«y en uno y otro de dichos días (lunes y jueves de cada semana) se expositará la
Práctica de Peguera quedando a cargo de los individuos que havrán explicado el
traer en todos estos exercicios un libello conforme a la materia de su explicación,
con sus correspondientes provisiones». Mientras que el jurista catalán más im-
portante del siglo XVIII, y profesor en Cervera. JOSÉ FINESTRES I DE MONSALVO
en una de sus muchas cartas a la familia Dou y en este caso a Ignacio de Dou
i de Bassols, hermano de Ramón Lázaro, mucho más conocido que aquel, por
haber sido Canciller en Cervera, por su obra «Instituciones del Derecho público
de España» y por su participación y Presidencia en las Cortes de Cádiz de 1810,
le amonesta diciendo «...me he enterado de que aún te estás revolcando en esta
pocilga de la Práctica de Peguera, en que más de la mitad toca a procuradores y no
a jurisconsultos...».
Seguramente en este punto no era objetivo Finestres que siempre se conside-
ró alejado de la práctica y que le decía (carta 255 de las recopiladas por los jesuitas
Ignasi Casanovas y Miquel Batllori) a su gran amigo Gregorio Mayans, «Me falta
inclinación a empleos de abogados y judicatura. Yo no sé por cuál oculta causa toda
mi vida he tenido aversión al foro; de suerte que ni todo el honor de la toga ha sido
capaz de inclinar mi ánimo a apetecerla». De otro lado hay que tener presente
que Peguera fue uno de los más notables juristas catalanes del siglo XVII, como
Finestres lo fue sin duda del XVIII aunque representando a quienes interpretaban
el derecho «more gallico» o geométrico y no «more itallico», según la distinta
615
metodología que nos descubrieron Angel Latorre y Juan Vallet y que han seguido
subrayando especialmente Figa y Pintó.
Similitud, por tanto, de ambientes y analogía de soluciones al tiempo de
constituirse nuestras respectivas primeras Academias.
4. SU RELACIÓN EN LA ÉPOCA DE SU RECONSTITUCIÓN: GUÍA Y EJEMPLO
También advierto simetría, respecto de esta Real Academia, en la reconstitu-

ción de nuestra Academia en 1840. De hecho no tenemos constancia de ninguna
actividad sustancial de la Academia de Barcelona desde la invasión de las tropas
francesas en 1808, ni durante la restauración fernandina ni durante el trienio li-
beral ni durante la década ominosa. Hay que esperar a la Real Cédula de la reina
regente María Cristina, de 27 de noviembre de 1832 en cuyo artículo 4º se estable-
cía: «En todos los Colegios (de Abogados) establecidos y que se establezcan donde
residan Chancillerías y Audiencias se formará, bajo la presidencia de uno de sus
ministros y la dirección de un letrado de ciencia y probidad, academias de práctica
forense, a imitación de las fundadas en esta Corte».
Y en esta misma línea cabe recordar la Instrucción a los Subdelegados de
Fomento, de Javier de Burgos, de 30 de noviembre de 1833, la Ley de bases de
Educación de 23 de junio de 1857 y la Ley de Instrucción Pública (ley Moyano)
de 9 de septiembre de 1857, todas las cuales hacen referencia a las Academias.
No me detendré en la consideración de si la Academia de Jurisprudencia y
Legislación de Barcelona, formalmente constituida en 1840 (el mismo año en que
se aprobaron las Constituciones de la Academia Matritense de Jurisprudencia y
Legislación) cumplió o no con este mandato. Lo cierto es que fundamentó su na-
cimiento en los Estatutos del Colegio de Abogados de Barcelona, si bien el Secre-
tario de la Academia en la primera sesión pública inaugural celebrada el 12 de julio
de 1842 cuidó de resaltar «La Academia es hija del Colegio; hija empero emancipada
desde el nacer, que debe a su padre gratitud y respeto, mas es dueña de sus actos con
entera independencia». Su primer director fue Pedro Nolasco Vives i Cebriá, el
conocido autor de la traducción al castellano de los Usatges y demás derechos de
Cataluña y el primer presidente Ramon Roig y Rey que fue catedrático en Cervera
y en Barcelona. Quiero destacar, me parece que es de justicia hacerlo, que en el
acto de la toma de posesión de la primera Junta de gobierno de la Academia, el
decano del Colegio de Abogados Francesc de Paula Colom i Prat «excitó el celo de
los nombrados y de todos los académicos a que, con sus luces, contribuyeran al mejor
lustre de nuestra noble e importante profesión y a que elevasen la Academia al grado
de esplendor de que sea susceptible hasta igualar a las demás del reino y, en particular
a la de Madrid» según nos cuenta el autor del libro de la «Història de l’Acadèmia de
Jurisprudència i Legislació de Catalunya», LAUREÀ PAGAROLAS I SABATÉ.
616
Durante el período que va desde 1840 hasta el final de la guerra civil, las
vidas de las Academias de Madrid y de Barcelona siguen caminos en parte pa-
ralelos y en parte antinómicos. Tampoco voy a detenerme en ellos. Sólo señalar
que la Academia de Barcelona crea junto con el Colegio de Abogados la Revista
Jurídica de Catalunya, colabora en el proceso de la codificación civil liderando el
movimiento para la conservación de su derecho civil propio y participa y organiza
los Congresos de jurisconsultos que proliferan durante el siglo XIX y en los que la
Real Academia española tuvo una preeminencia muy destacada.
La Academia de Barcelona participó en el Congreso Jurídico Iberoame-
ricano que organizó esta Real Academia y que se desarrolló entre los días 24
de octubre y 16 de noviembre de 1892, siendo presidente Antonio Cánovas del
Castillo. Fue, como nos expuso Vallet en su Discurso de apertura del Congreso
de Academias Jurídicas Iberoamericanas de 1996, una de las cinco de carácter
jurídico —las otras fueron la Real de Ciencias de Lisboa, la de Jurisprudencia de
México, la de Aragón y la Matritense del Notariado— que enviaron representan-
tes. Del Congreso surgieron las academias de Perú y Guatemala. Por ello no es de
extrañar que cuando en 1994 se reemprenden los contactos entre las Academias
de uno y otro lado del Atlántico, este Congreso de Madrid se considere el pre-
cedente —el número cero— del que surgen y se derivan los que se han venido
desarrollando posteriormente, constituyendo la serie de Congresos de Academias
Jurídicas Iberoamericanas, iniciados en Granada por la clarividencia y voluntad
de Eduardo Roca y Roca (e.p.d.), el año 1994, y a los que me referiré más tarde.
No quisiera acabar este capítulo sin efectuar un breve excurso o digresión
sobre la figura de José Maluquer y Salvador que fue bibliotecario de esta Real
Academia y académico de la nuestra donde alcanzó la condición de miembro de
mérito cuando todavía nuestra Academia no tenía un numerus clausus de miem-
bros. Su figura es muy querida para mí ya que su padre, José Maluquer de Tirrell
había nacido en Balaguer, la histórica capital del condado de Urgell, donde tam-
bién yo nací, 112 años después, y era persona muy conocida de mi abuelo mater-
no. Maluquer y Salvador trabajó mucho en y para esta Real Academia y entre los
resultados de su trabajo —de ahí que su recordatorio entronque con el tema de
mi comunicación— destaca su participación en la organización del Congreso y el
impulso que dio a la creación de Academias Jurídicas en diversos países hispano-
americanos.
Maluquer y Salvador, aunque nacido en Granollers, provincia de Barcelona,
en 1863 pasó la mayor parte de su vida en Madrid, donde su padre desempeñó
diversos e importantes cargos públicos. Muy joven (el año 1884, con 20 años y
cuando aún era estudiante de derecho) publicó en la barcelonesa editorial de
Redondo y Xumetra, su «Reseña histórica de la Real Academia Matritense de Ju-
risprudencia y Legislación». Fue miembro activo de esta Real Academia, donde
desempeñó como ya he dicho el cargo de bibliotecario de su Junta de Gobierno
617
entre 1897 y 1890 y tuvo un papel destacado en el Congreso de 1892. Fue tam-
bién Secretario general de esta Corporación y en esta condición leyó el «Discurso-
resumen del Curso 1909-10» en la sesión inaugural celebrada el 25 de enero de
1911 y el «Discurso-resumen del Curso 1910-11» el 22 de diciembre de 1911.
Participó, como es sabido, en la creación de la seguridad social española siendo
unos de los principales promotores del Instituto Nacional de Previsión. En esta
línea quiero destacar la estrecha colaboración que mantuvo con Francisco Mo-
ragas y Barret, fundador y primer director general de la Caja de Pensiones y de
Ahorros de Barcelona que tuvo también una participación destacada en nuestra
Academia, llegando a obtener en 1882 el premio de un concurso sobre el tema
de los seguros de vida. Es posiblemente por ello, que nuestra Corporación es una
de las entidades de representación social que ocupan un puesto en la Asamblea
de la Caja y eventualmente en el Consejo como es el caso de José-Juan Pintó y
actualmente, aunque por breve tiempo, el mío.
Moradas y Barret y Maluquer y Salvador fueron contemporáneos casi coinci-
dentes. Maluquer nació en 1863 y Moradas en 1868. Aquel falleció en 1931 y este
en 1935. El 18 de junio de1910, ambos junto con Eduardo Dato y Luis Ferrer-
Vidal, presidente de la Caja, firmaron un convenio de colaboración del Instituto
con la Caja. Y el Instituto Nacional de Previsión el día 7 de mayo de 1935 celebró
en el Salón Maluquer de su sede una velada necrológica en memoria de Moragas
en la que intervino José Ma. Boix Raspall, catedrático de Derecho Mercantil de la
Universidad de Barcelona, director de la Caja después de Moradas y vinculado a
nuestra Academia como miembro ordinario y posteriormente como miembro de
número entre 1954 y su fallecimiento en 1973.
Las figuras de Maluquer, por un lado y la de los juristas citados, por el otro,
a mi modo de ver, constituyen un nuevo ejemplo de la relación interpersonal muy
positiva entre nuestras dos Academias.
5. LA RELACIÓN DE LAS ACADEMIAS EN LA CONTEMPORANEIDAD:

SEMEJANZAS Y DESEMEJANZAS
También hallo puntos de contacto, y algunos de divergencia, incluso impor-

tante, en las respectivas vicisitudes de nuestras Academias durante el período de
la guerra civil de 1936 y en la postguerra. En ambos casos algunos académicos
fueron objeto de persecución y aun de asesinato o tuvieron que abandonar sus
residencias. Los tiempos, de otro lado, no eran los más indicados para las activi-
dades académicas.
Por lo que se refiere a esta Real Academia, Jornada de Pozas relata que por
Decreto de 1 de agosto de 1936, la Junta de Gobierno fue destituida en pleno y sus-
tituida por otra, siendo su actividad hasta el fin de la guerra prácticamente nula. Por
618
Orden del Ministerio de Educación Nacional de 22 de noviembre de 1938 se resta-
bleció con sede en San Sebastián. Y el 26 de septiembre de 1946 fue reorganizada.
Respecto a la de Barcelona es interesante señalar que en una de las últimas
Actas de las que tenemos constancia, aparece que Ramon Ma. Roca Sastre que era
uno de sus vicepresidentes dice textualmente «no és pas la paraula nostra la que
s’ha de sentir en aquests moments». Y de otro lado hay constancia de una Orden
de la Jefatura de los Servicios de Ocupación de Barcelona en la que se dice que la
Academia tanto por sus finalidades políticas como por la actuación desarrollada
durante el tiempo de su funcionamiento, es una entidad del todo incompatible
con las directrices que regulaban la actividad del nuevo Estado.
Nuevamente fue el Colegio de Abogados de Barcelona quien lideró el proce-
so de restauración de la Academia. No fue fácil. El período se alargó poco más de
quince años, hasta 1954 y procede recordar la decidida intervención que tuvieron,
Francisco de Asís Condomines y Valls, decano del Colegio y Carlos Trías Ber-
trán que residió largo tiempo en Madrid desempeñando diversos cargos políticos,
entre ellos el de comisario general para la Ordenación Urbana de Madrid y que
puso sus relaciones e influencia al servicio de la reconstitución de la Academia de
Barcelona que, de otro lado no vio reconocida expresa y oficialmente su condición
de Corporación de Derecho Público hasta el Decreto 2009 de 14 de julio de 1966,
fecha a partir de la cual la Academia se sustrajo de la aplicación de la legislación
sobre asociaciones. No me consta si esta Real Academia de España intervino di-
rectamente en este proceso de restauración, pero no tengo duda de que, al menos
a través de Condomines y Trias, su influencia sin duda se dejó sentir.
Por otro lado y aunque no dispongo de una información completa al respec-
to, me parece imprescindible recordar la importancia esencial que ha tenido la
Real Academia española y singularmente algunos de sus miembros, en la constitu-
ción de algunas de las Academias de las Comunidades autónomas. Por referirme
solo a aquellas de las que sé alguna cosa, debo manifestar que aún resuenan en
mis oídos las palabras de gratitud que cuando me hallo en Zaragoza y cuando
visito su sitio web, la Academia Aragonesa de Jurisprudencia y Legislación dedica
a la figura de José Ma. Castán Vázquez y me consta la participación que Rafael
Navarro Valls ha tenido en la reciente constitución de la Real Academia de Juris-
prudencia y Legislación de Extremadura.
6. LA ACÀDEMIA DE JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ DE CATALUNYA

EN LA ACTUALIDAD: LA VOLUNTAD DE RELACIÓN
Por unos instantes dejaré de referirme a las vidas paralelas de ambas Corpo-
raciones para referirme tan sólo a nuestra Academia y las distintas manifestacio-
nes de su voluntad de interrelación.
619
El Estatuto de Autonomía de 1979 dispuso en su artículo 9 que la Genera-
litat tenía competencias exclusivas sobre las Academias que tuvieran su sede en
Cataluña y, como consecuencia de ello mediante el Decreto 128/1987, de 9 de
abril, asumió estas competencias que de momento se limitaron a la configuración
de un Registro, mediante Orden de 7 de diciembre del mismo año. Otro efecto
de esta nueva relación fue que en 1985 nuestra Academia extendió su ámbito
territorial a todo el Principado substituyendo el originario nombre de Barcelona
por el de Cataluña.
De esta normativa autonómica procede destacar algunos aspectos positivos
como el reconocimiento de que las Academias son Corporaciones de Derecho
Público que tienen como finalidad principal la investigación en el campo de cual-
quier ciencia o arte (art. 2º), la manifestación de que los departamentos com-
petentes por razón de sus finalidades deben cuidar del «fomento, la ayuda y la
coordinación de las Academias» (art. 6) y que el nombre de Academia, en el sen-
tido establecido en el Decreto, sólo podrá ser utilizado por aquellas entidades a
las que se haya reconocido tal condición y hayan quedado inscritas en el Registro
correspondiente.
Cuando se publicó esta normativa, en el seno de la Academia se discutió
ampliamente sobre la conveniencia o no, de que una ley del Parlamento de Ca-
taluña aprobase una ley de academias. Personalmente me alineé con los que se
opusieron a este hecho por entender que probablemente comportaría un mayor
intervencionismo administrativo en nuestra vida, mermando nuestra autonomía
e independencia. Finalmente se soslayó el peligro pero no se redujo la presencia
de los poderes públicos en materia de academias como lo acredita el hecho de
que desde entonces se haya aprobado una Academia de doctores, que venía exis-
tiendo como Asociación, el Instituto de Estudios Araneses (equivalente para el
Valle de Arán y su lengua propia, del Instituto de Estudios Catalanes) y esté en
vías de que se apruebe una Academia de Gastronomía. Sólo el proyecto de una
Academia del Cine (seguramente prevista, al modo estadounidense, sólo para el
otorgamiento de premios) no ha alcanzado realidad, aunque sigue utilizando el
nombre de Academia.
En mi primer mandato como Presidente, a partir de 1992 me esforcé por
coordinar la labor de las diversas Academias. En una doble dirección. Respecto
de las Academias de Jurisprudencia y Legislación de España y siguiendo el im-
pulso del I Encuentro de Academias españolas e iberoamericanas, celebrado años
antes en Granada y al que me referiré luego, convoqué una reunión en Barcelona,
que tuvo efecto los días 11 y 12 de diciembre de 1997, coincidiendo con la lectura
el discurso de ingreso del Pfr. Córdoba Roda. Asistieron todos los Presidentes
excepto el de la Academia Sevillana que se excusó por razones de salud, por esta
Real Academia asistió Juan Bms. Vallet. Tuvimos unas sesiones de trabajo muy
interesantes en las que intercambiamos informaciones, tanto sobre temas insti-
620
tucionales como sobre aspectos estructurales y de funcionamiento que a todos
resultaron muy útiles. Y el Presidente de la Generalidad nos invitó a una cena
que compartimos con él estrictamente todos los Presidentes y la consejera de
Justicia Núria de Gispert, hoy miembro de número de nuestra Corporación. En
esta cena el presidente Pujol se interesó vivamente por la vida de cada una de las
Academias y al mismo tiempo quiso conocer el parecer de los Presidentes, como
en él era muy habitual, sobre toda aquella «divinarum atque humanarum rerum
notitia», noticia o conocimiento, que según las fuentes clásicas (Instituta I, 1), es
propio de la jurisprudencia.
Posteriormente se ha aprovechado la práctica totalidad de los Congresos
de Academias Iberoamericanas para tener reuniones limitadas a las Academias
españolas asistentes. Y últimamente lo hemos hecho un par de veces, en Valencia,
en los meses de enero (en que pronunció una magnífica conferencia Rafael Nava-
rro sobre «Deontología jurídica y enseñanza del Derecho») y diciembre de 2013.
En esta última reunión las Academias asistentes firmamos un Protocolo de inten-
ciones para la eventual constitución de una Conferencia de Academias de Juris-
prudencia y Legislación de España, materia sobre la que, en mi opinión, debería-
mos reflexionar más y dejar que madure. Sobre algunos de los temas apuntados
regresaré más adelante.
7. INTERRELACIÓN DE NUESTRA ACADEMIA CON LAS ACADEMIAS

DE OTRAS RAMAS DEL SABER
Ahora sin embargo quisiera referirme a las relaciones entre las Academias
dedicadas a otras ramas de las ciencias o el arte. No me referiré al Instituto de
España ni al Instituto de las Academias de Andalucía que de alguna manera na-
cieron con esta finalidad. Me limitaré a la tarea llevada a cabo en Cataluña. En
mi primer mandato como Presidente esta cuestión me ocupó de modo notable.
Tuve conocimiento entonces de que ya el 14 de octubre de 1931 y en el hermoso
anfiteatro anatómico de la Real Academia de Medicina de Barcelona se celebró
una primera reunión de las Academias catalanas con la presencia de las autorida-
des de la época, en la que, tras intervenciones de los Presidentes de la Academia
de Medicina, de la de Ciencias y Artes y de la de Buenas Letras, se expuso la
voluntad de constituir una «Unión Interacadèmica». Estas reuniones se mantu-
vieron hasta el inicio de la guerra civil y de ellas resultó clara, como dice el Acta
de una de estas reuniones, «la voluntat de constituir un organisme superior síntesi
de l’actividad particular de cada una».
Por ello, cuando en el año 2001, acabado mi primer mandato como Presi-
dente de la Academia, tuve el honor de ser designado Consejero de Justicia, con
competencia sobre las academias con sede central en Cataluña, me pareció que
621
debía profundizar en esta línea. En aquella época teníamos en Cataluña diez Aca-
demias inscritas en el Registro: l’Institut d’Estudis Catalans, la Reial Acadèmia de
Bones Lletres, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, la Reial Acadèmia
de Ciències i Arts, l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Reial Acadèmia
de Medicina, la Reial Acadèmia de Farmàcia, l’Acadèmia de Ciències Veterinàries,
la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras y la Reial Acadèmia de
Doctors. Tres de ellas presentaban características especiales: l’Institut d’Estudis
Catalans que, aparte de sus competencias en materia de academia de la lengua
catalana, tiene secciones que se proyectan sobre distintos sectores del saber, so-
lapándose de esta manera con otras Academias, la Real Academia de Ciencias
Económicas y Financieras, que aunque con sede en Cataluña, de siempre desde
su fundación ha tenido condición de Academia de ámbito territorial comprensivo
de toda España. I la Real Academia de Doctores por su ámbito interdisciplinar.
Llevé al Gobierno el proyecto de que luego fue el Decreto 286/2001, de 6
de noviembre de creación del «Consell Interacadèmic de Catalunya» en cuyo
artículo 1º se establece que este Consejo es el instrumento por medio del cual se
realiza, bajo el principio del respeto a la autonomía de las Academias, la coordi-
nación de estas Corporaciones de Derecho público. Al mismo tiempo se creaba la
Conferencia de Presidentes de las Academias de Cataluña.
Es obvio que en gran medida seguimos el ejemplo de las Universidades. Nos
pareció que era un buen camino que se había mostrado eficaz. Y entendimos que
si las Academias querían relacionarse entre ellas —y apostábamos por esta reali-
dad— era preferible hacerlo mediante un órgano interacadémico que mediante
otro que pretendiera tener carácter supraacadémico.
El Consejo Interacadémico publicó un Directorio de las Academias de Cata-
luña, recopilando la exigua normativa que les es de aplicación y suministrando los
principales elementos identificadores de cada academia, sus datos, sus finalida-
des, órganos de gobierno, relación de académicos, reseña histórica y bibliografía.
Desde entonces se ha procurado, siguiendo el ejemplo de las Reales Academias
que constituyen el Instituto de España, que cada año una de las Academias or-
ganice un Acto de inauguración del Curso académico general, coincidiendo o no
según su libre decisión, con la inauguración del curso de la institución respectiva.
Se ha conseguido de esta manera un mayor conocimiento y trato entre los miem-
bros de las distintas Academias y se ha propiciado el tratamiento de materas de
interés común. En su momento nuestra Academia junto con la de Medicina trató
de la inseminación artificial, la reproducción asistida y sus efectos civiles y en otra
ocasión de los cuidados paliativos, el testamento vital y la eutanasia. También el
Consejo ha servido en parte, aunque nos gustaría que hubiera sido más eficaz,
para hacer llegar una voz única a las autoridades competentes, especialmente en
materia de intentar obtener los recursos necesarios para el desarrollo de nuestras
finalidades.
622
En la actualidad nos preocupa una iniciativa de nuestro Gobierno que nos
ha comunicado su idea de constituir una denominada «Academia catalana». Un
primer documento fue rechazado unánimemente por todas las Academias pero
nos tememos que el propósito no se ha abandonado. Entendemos, o al menos
así lo hago yo, que la interrelación de las Academias, permaneciendo cada una
de ellas autónoma e independiente no sólo constituye un elemento positivo para
su actuación sino que sirve también como antídoto para evitar tentaciones de la
naturaleza de la que he expuesto.
8. LA CONFERENCIA DE ACADEMIAS DE CIENCIAS JURÍDICAS

Y SOCIALES IBEROAMERICANAS
Y voy a referirme, para acabar, a la interrelación de las Academias Jurídi-

cas iberoamericanas, que es donde probablemente la relación ha resultado más
fecunda. Ya he adelantado el trascendental papel que, en este campo y en su
tiempo, tuvo el Congreso que se celebró en Madrid en 1892. Sin embargo hay
que reconocer a la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación de Granada y
a quien fue su presidente el recordado profesor Eduardo Roca y Roca, su prota-
gonismo en haber retomado este camino.
En efecto, convocados por él, en su condición de Presidente de la Real Aca-
demia de Jurisprudencia y Legislación de Granada, nos reunimos en tan hermosa
ciudad, los días 3, 4 y 5 de noviembre de 1994. Estuvieron representadas ocho
academias americanas (México, Argentina —Buenos Aires—, Argentina —Cór-
doba—, Colombia, Venezuela, Chile, Puerto Rico y Perú) y diez españolas con-
tando el Instituto de España, en la persona de Manuel Albaladejo. No estaba
todavía formalmente constituida la de Aragón. La representación de esta Real
Academia la ostentó José María Castán. A la reunión se le había denominado
modestamente I Encuentro de Academias Hispanoamericanas de Jurisprudencia
y Legislación. Hubo dos ponencias, la primera titulada «Abogados, Académicos y
Academias» y la segunda «Las Academias ante el reto de los Derechos humanos.
Para una filosofía de los derechos humanos». Resultó una reunión muy interesan-
te, especialmente por los contactos personales que se establecieron. Pero también
porque como conclusión del Encuentro, la mayoría de las Academias asisten-
tes firmaron un «Protocolo de colaboración» que dio lugar a la constitución de
una Conferencia de Academias de Ciencias de Ciencias Jurídicas y Sociales y a
la designación de un Secretariado Permanente presidido por Eduardo Roca y
Roca (Granada) y con tres vicepresidentes. Xavier Gaxiola (Méjico), Luis Moisset
(Córdoba, República Argentina) y José Guardia (Cataluña). Posteriormente el
Secretariado se amplió con García Caridad, Navarro Valls y Luis de Angulo por
parte española y Serrano (Méjico, que sustituyó a Gaxiola que pasó a ser vicepre-
623
sidente honorario), Monroy (Colombia) y Cea Egaña (Chile) por parte americana.
Por todo ello consideramos el de Granada como el primero de nuestros Congre-
sos. Y permítanme significar, a título meramente anecdótico que desde Granada
sólo tres personas, Luis Moisset, José Antonio García Caridad y yo mismo hemos
tenido la oportunidad de asistir a todos los Congresos y reuniones celebradas.
No voy a hacer la Crónica de la vida de esta Conferencia. Ni procede en un
acto como este ni probablemente me corresponderían a mí. Algunas pinceladas,
sin embargo, nos ayudarán para este relato.
El segundo Congreso se celebró en Madrid los días 10, 11 y 12 de octubre
de 1996. Resultó un gran éxito. El presidente Juan Bms. Vallet y quienes fue-
ron secretarios generales de la Real Academia, José Ma. Castán y Rafael Navarro
Valls tuvieron una participación muy esencial y destacada. Vallet pronunció el
discurso en la sesión de apertura, que contó con la presencia de S.A.R el Príncipe
de Asturias. Luis Díez Picazo y Enrique Ruiz Vadillo dictaron dos magníficas
conferencias. La Conferencia de Academias quedó consolidada. Se incorpora-
ron algunas academias que no habían acudido a Granada. Hubo tres Foros: el
primero «Naturaleza jurídica de las Academias» tuve el honor de coordinarlo
yo; el segundo trató de «Utilización por la Administración pública del Derecho
privado» y fue coordinado por Eduardo Roca; el tercero versó sobre «Afección
de un patrimonio a un fin» bajo la coordinación de Luis Moisset. Se elaboraron
unas Conclusiones que, releídas hoy, mantienen su actualidad y vigencia. Y, como
siempre, lo más importante fueron los lazos de amistad y compañerismo que se
establecieron o robustecieron entre los asistentes. El desplazamiento a Segovia,
con una distendida conversación con Díez Picazo y Díez de Velasco, sobre la
etimología de la palabra «pepla» y el concepto metajurídico de «la personalidad»
sigue figurando entre los recuerdos más entrañables de esta reunión.
Entre unos y otros Congresos hemos celebrado diversas reuniones de la
Mesa del Secretariado Permanente. La primera en La Coruña, organizada por
el presidente García-Caridad y a la que asistió también José Ma. Castán, en
abril de 1997 sirvió para la potenciación del siguiente Congreso. Otras cele-
bradas en Madrid, gracias a la generosidad del presidente Landelino Lavilla y
el secretario Rafael Navarro, continuaron la misma tarea en relación con otros
Congresos.
El tercer Congreso tuvo efecto en la «docta» Córdoba donde tiene su sede
una de las dos Academias Nacionales de Derecho y Ciencias Sociales, los días 15
y 16 de octubre de 1998. Luis Moisset fue su protagonista destacado. Se incor-
poraron nuevas Academias americanas. Los trabajos se desarrollaron en cuatro
comisiones: «Enseñanza del Derecho y función de las Academias», «Integración y
derecho»; «Justicia y Derecho» y «Derecho y la Humanidad en el siglo XXI». En-
tre los asistentes me parece recordar a Manuel Albaladejo y Manuel Alonso Olea.
Además nos acompañó Luis Portero García, miembro de número de la Academia
624
de Granada y fiscal jefe del Tribunal Superior de Justicia de Andalucía, que poco
después (9 octubre 2000) fue asesinado por ETA y a quien siempre tengo presen-
te en estas rememoraciones.
El año 2000 el cuarto Congreso se celebró en Valencia. Fue en el mes de
diciembre y concretamente los días 13 al 15. Entre los asistentes por parte de esta
Real Academia estuvo presente don Ángel Sánchez de la Torre. Se debatieron tres
ponencias: la primera, «Federalismo, autonomía y descentralización»; la segunda,
«El concepto de familia en el derecho» y la tercera, «Las Academias: funciones
y normativas». Por diversas razones no se publicaron los trabajos efectuados ni
ninguna otra documentación, si bien muy recientemente he tenido conocimiento
de su recuperación, al menos parcial.
Pasó más tiempo hasta que en el año 2005 se reunió el quinto Congreso en Za-
ragoza. Fue los días 24 y 25 de noviembre y se debatió sobre: «Medidas de protec-
ción de la gente mayor» y «Problemática jurídica de los movimientos migratorios».
Contamos con la presencia de don José Ma Castán Vázquez. Hubo en el Congreso
alguna tensión pero también estas crisis ayudan a fortalecer los organismos.
El siguiente sexto Congreso se reunió en Santa Fe de Bogotá del 14 al 17
de noviembre de 2007. Los temas de debate, como se decía textualmente, fue-
ron «La tutela jurídica del medio ambiente» (que tuve el noror de coordinar)
«Problemas jurídicos actuales sobre la vida y la muerte: eutanasia, testamento
vital y otros» y «Perspectivas de los procesos de integración en Europa y Amé-
rica». Como no se les escapará, el segundo de los temas resultó especialmente
conflictivo pero también se encontró una salida «académica». El presidente de la
Academia Colombiana, Marco-Gerardo Monroy desempeñó un papel muy im-
portante en el éxito de la reunión. Aunque no se publicó relación de asistentes
recuerdo la presencia, entre otros, del vicepresidente de esta Real Academia, don
José Antonio Escudero.
Los días 13, 14 y 15 de octubre de 2010 se reunió el séptimo Congreso en
La Coruña. El Presidente de la Academia gallega, José Antonio García Caridad
se esmeró en su preparación y en su desarrollo. El trabajo científico del Congreso
se desarrolló en cuatro secciones: «Derecho global», «Persona jurídica» (con una
muy interesante comunicación del académico de esta casa, Angel Sánchez de la
Torre), «Estatuto del consumidor» y «Arbitraje internacional» que me cupo el
honor de presidir y en la que presentaron magníficas comunicaciones Antonio
Fernández de Buján y Fernández, entonces miembro de la Academia gallega y
hoy también de esta Real Academia, y nuevamente Angel Sánchez de la Torre.
También asistieron, entre los miembros de esta, Rafael Navarro Valls y Ramón
López Vilas.
El octavo y último, por ahora, de los Congresos se celebró en Santiago de
Chile los días 22, 23 y 24 de noviembre de 2012. Representó a esta Real Academia
y lo hizo ganándose el respeto intelectual y la simpatía personal de todos los asis-
625
tentes, don Rafael Navarro Valls. Las materias tratadas fueron: «Disciplina fiscal,
Disciplina monetaria y regulación del comercio internacional» (que coordiné),
«Derecho y neurociencia» y «Nuevas formas de representatividad democrática».
Es posible que el próximo Congreso se celebre en México pero de ello, junto
con otras cosas, se tratará sin duda en el siguiente II Encuentro que se ha previsto
celebrar en Granada los próximos días 6 y 7 de mayo, para conmemorar los veinte
años de la primera de nuestras reuniones.
Si tuviera que hacer un resumen acerca de lo que han sido estos Congresos
diría que han servido para tratar temas de notable interés, han contribuido al
establecimiento e intensificación de las relaciones personales entre los miembros
de las diversas Academias que de simples compañeros han devenido amigos y fi-
nalmente que se va cumpliendo aquel deseo expresado por Vallet, comentando el
discurso de ingreso en esta Real Academia de José Ma. Castán «La influencia de la
literatura jurídica en las codificaciones americanas» y su contestación por Antonio
Hernández Gil, en el sentido de hacer cuantos esfuerzos sean precisos para que
se perpetúe aquella realidad de que «en las amplias áreas culturales que forman
la lengua y el derecho privado que son los medios de comunicación entre las per-
sonas» en los países iberoamericanos «sin un propósito preconcebido, se alcanzó
la unidad» y que «el derecho hispánico sea mantenido y aún recibido en América
cuando ya ha declinado el sistema político que nos llevó a ella y nos mantuvo du-
rante largo tiempo». El papel de todas las Academias españolas y especialmente
la de esta Real Academia como primera entre ellas, en el logro de este objetivo, se
impone y no necesita ser destacado.
9. ALGUNA CONCLUSIÓN PERSONAL
Acabo. He pretendido exponer, contando con su benevolencia, mis creencias

y convicciones sobre las Interrelaciones académicas. Pienso que las Academias,
como entidades dotadas de autonomía e independencia, constituyen el centro del
universo académico. Pero cada una de las Academias no está sola. Convive con
otras de distintas materias en el mismo territorio y con otras de la misma materia
en otros territorios. Y, al menos en estos dos ejes, todas las Academias deben in-
terrelacionarse. En base a vínculos institucionales y en base a vínculos personales.
Por motivos de solidaridad, pero también por motivos egoístas.
He querido ilustrarlo con alguna aproximación histórica en la que se mani-
fiestan estas interrelaciones de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación
de España y la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, entre sí y
respecto de las otras Academias Jurídicas españolas y las iberoamericanas. Tam-
bién, sólo en el ámbito territorial de Cataluña, con Academias de otros sectores
de las ciencias y las artes.
626
Es de justicia proclamar que la Real Academia de Jurisprudencia y Legisla-
ción de España ha tenido un papel preponderante en estas interrelaciones aca-
démicas en el ámbito jurídico. Ha sido guía y ejemplo de muchas y en muchas
ocasiones a lo largo del tiempo. Así lo reconocemos expresamente desde la de Ca-
taluña y me parece indiscutible proclamarlo respecto de las demás. Seguramente
también ella se habrá enriquecido con aportaciones de otras Academias, de otros
países, de otros ámbitos materiales y de otros confines territoriales.
Es hora, me parece, de resaltar más lo que nos une que aquello que pueda
diferenciarnos y de buscar todos los puntos de encuentro que nos permitan seguir
manteniéndonos al servicio del estudio, la investigación y la práctica del derecho,
de la difusión de la cultura jurídica, de la colaboración en las reformas y progresos
legislativos. Es hora también de agruparnos para resistir los silencios, los desco-
nocimientos y las reticencias hacia la forma de ser y de actuar de las Academias.
Si como decía al inicio de mi comunicación, me sentía muy honrado con
vuestra invitación a hablaros en la tarde de hoy, ahora digo que me sentiría plena-
mente retribuido si esta intervención que he efectuado ante vosotros —una más
entre muchísimas otras— contribuye a reafirmarnos, todos y cada uno de noso-
tros, en la necesidad de seguir manteniendo extensa y profundas interrelaciones
académicas.
Muchas gracias por vuestra amable atención.
627
XXV ANIVERSARI TSJCAT
EL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

I LA «CREACIÓ JUDICIAL» DEL DRET CIVIL CATALÀ
A LA HISTÒRIA
per
President de l’Acadèmia de J. i L. de Catalunya
28 de maig de 2014
1. INTRODUCCIÓ
Excel·lentíssim senyor President del Tribunal Superior de Justícia de Catalu-

nya, excel·lentíssims companys que intervenen també en aquest acte, il·lustríssims
senyors magistrats, il·lustríssims senyors acadèmics, companys i amics tots.
És per a mi un alt honor l’haver estat invitat a participar en els actes del XXV
Aniversari de la constitució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en la
meva condició de President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació.
I també em plau aquesta participació perquè jo vaig intervenir, com saben
alguns de vostès, en una part dels treballs preparatoris de la seva formal constitució.
En efecte recordo haver acompanyat al primer conseller de Justícia, IGNASI DE GIS-
PERT JORDÀ a una entrevista amb qui aleshores era president del Tribunal Suprem i
del Consell General del Poder Judicial, FEDERICO-CARLOS SÁINZ DE ROBLES per tal
que el Conseller li exposés els punts de vista del Govern de Catalunya sobre aquest
tema. Posteriorment i quan es va constituir per primera vegada el Tribunal vaig
estar molt proper a ell. I quan jo mateix vaig ser Conseller de Justícia vaig mantenir
excel·lents relacions, malgrat alguna natural discrepància, amb qui n’era aleshores
president, GUILLERMO VIDAL ANDREU, bon amic, company d’activitats ben allunya-
des del món de la justícia i posteriorment company acadèmic. I concretament vaig
establir que el Dia de la Justícia es celebraria el dia commemoratiu de l’aniversari de
la constitució del TSJC, tot i que posteriorment va passar a ser un dia mòbil.
En efecte amb data 5 de març de 2002 es publica el Decret 82 pel qual es
declara el dia de la Justícia a Catalunya i es fixa com a tal el 23 de maig atès, com
diu el darrer paràgraf del Preàmbul, que el Tribunal Superior de Justícia de Cata-
lunya es va constituir el 23 de maig de 1989.
629
En el mateix Preàmbul es fan constar una sèrie de realitats històriques que
en aquest acte commemoratiu, voldria desenvolupar amb la brevetat exigible.
Concretament es diu: «Des del segle XI, en el qual es té notícia de l’existència d’un
cos de jutges que actuava col·legiadament en les audiències del comtats catalans fins
a la constitució i consolidació de l’actual Tribunal Superior de Justícia en el qual
culmina l’organització judicial de Catalunya i davant del qual s’han d’esgotar les
successives instàncies processals, el poble català ha recorregut un llarg camí, en mol-
tes ocasions ple d’obstacles». I més endavant s’assenyalen com a dues grans fites
històriques, negativa una i positiva l’altra, el Decret de Nova Planta i el Tribunal
de Cassació de Catalunya.
Un text de legislació material no té ni pretén tenir cap vocació d’eina docu-
mental, històrica ni doctrinal però sí que ens permet seguir les vicissituds histò-
riques d’allò que en el títol he anomenat la «creació judicial» del dret civil català,
amb una conscient manifestació hiperbòlica o analògica, ja que amb la paraula
«creació» vull significar fonamentalment l’activitat de l’intèrpret en l’aplicació del
dret, a la manera com el pianista «crea» una composició musical quan interpreta
una partitura o una melodia popular. Així ho vaig assenyalar en una intervenció
en el «II Simposio Internacional de Jurisprudencia», organitzat per la Suprema
Corte de Justícia de la Nación de México, l’any 2010 (JOSEP-D. GUÀRDIA CANELA,
«La interpretación jurisprudencial en el derecho español y en el derecho catalán»).
No es tracta, per tant, d’efectuar un seguiment de l’administració de justícia
i l’organització judicial de Catalunya al llarg de la història, que ja s’ha fet amb
rigor universitari (MONTAGUT, FERRO I SERRANO, «Història del Dret Català») sinó
de subratllar els aspectes més essencials de la contribució dels òrgans encarregats
d’administrar justícia, a l’existència i el desplegament del dret de la nostra terra.
Participo en gran mesura de la vella màxima de CICERÓ («De legibus») per al qual
«el magistrat és una llei amb veu i la llei i un magistrat sense ella» establint així una
equiparació entre l’activitat legislativa i la judicial.
2. EL NAIXEMENT DEL DRET CIVIL CATALÀ: ACTIVITAT JUDICIAL I ACTIVITAT

LEGISLATIVA DURANT L’ÈPOCA FEUDAL
Al II Congrés Jurídic Català celebrat l’any 1971, una de les conclusions de

la Secció primera (concretament la 4a), elaborada per qui fou el meu mestre, el
professor FRANCISCO FERNÁNDEZ DE VILLAVICENCIO, manifestava: «No es pot parlar
pròpiament de Dret Català fins al naixement d’una consciència nacional catalana (o
més pròpiament precatalana), després de la invasió musulmana». Es podrà discutir
quan apareix aquesta consciència nacional, si bé la historiografia contemporània
la situa a finals del segle X quan el comte Borrell es va negar a reconèixer el vassa-
llatge respecte al nou rei de França, Hug Capet. No és d’estranyar que els primers
630
documents escrits en català (molt abans que les Homilíes d’Organyà) siguin d’ini-
cis del segle XI. Nació, dret i llengua, són doncs, absolutament coetanis.
Amb anterioritat a Catalunya tenien vigència, quant allò que en terminologia
actual en denominaríem «dret públic», els preceptes carolingis que paulatinament
foren substituïts pels preceptes comtals. Pel que fa al dret privat els historiadors
estan d’acord en què no es va interrompre l’aplicació de la llei visigòtica i en què
tingué una gran importància el costum. Cal remarcar que alguns d’aquests pre-
ceptes comtals foren dictats «en judici» en els quals els comtes s’irrogaren amb
tota claredat potestats reials actuant com a plens sobirans (SANTIAGO SOBREQUÉS
I VIDAL, «Història de la producció del Dret Català fins el Decret de Nova Planta»).
En matèria de dret privat, el desvetllament dels diferents costums, el discerni-
ment de l’equitat i la manera específica d’aplicar la llei visigòtica, fou obra de la
jurisdicció comtal. I així no és d’estranyar l’afirmació continguda en el Preàmbul
del Decret esmentat, ja que la jurisdicció en el règim feudal corresponia al senyor
que sovint la delegava en el «vicarius» o «veguer» fins que més endavant s’atribuí
a òrgans col·legials, que formaven el «palacium» que posteriorment donaren lloc
a la «audientia», a la «cohors» i al «iudicium» per acabar integrant-se a la «Curia»
que en un primer moment comprenia tots els assessors del sobirà i que acabà refe-
rint-se específicament a l’organisme que desenvolupava l’activitat judicial. Sovint
hi havia confusió entre l’òrgan i l’activitat judicials i així succeïa amb les paraules
«iudicium», «audientia», «placitum» i «mallum». Els que aplicaven la justícia i
l’equitat eren nomenats «primates» «optimates», «proceres» —recordem el «Re-
cognoverunt proceres»— i «magistrats». (JESÚS FERNÁNDEZ VILADRICH, «Les corts
comtals a Catalunya al caient del Mil·lenni»)
Catalunya en els seus orígens no tingué pràcticament activitat legislativa. La
independència respecte al rei franc fou un procés paulatí i els preceptes comtals,
com he dit, foren escassos. Per a poder parlar de dret privat específicament català
ens hem de referir a les «convenientiae» i a les decisions de les assemblees de pau
i treva.
Tampoc hi havia òbviament cap mena de separació dels poders que romanien
residenciats en el rei, príncep o comte que els ostentava tots cumulativament. Per
aquesta raó, en aquest període de l’Alta Edat Mitjana els principals textos jurídics
del nostre entorn cultural i jurídic, tot i que promulgats pel sobirà reposen en l’ac-
tivitat judicial: Liber iudiciorum o iudicum i Fuero juzgo. El Llibre dels judicis tin-
gué una indiscutible aplicació a Catalunya on circulà un Liber iudicum popularis,
ordenat pel jutge BONSOM de Barcelona. Ambdós textos han estat publicats, amb
els números 23 i 24 a la col·lecció Textos jurídics catalans que el Departament de
Justícia publica seguint una conclusió del II Congrés Jurídic Català.
A Catalunya els Usatges constitueixen l’obra més important d’aquest perí-
ode. Al segle XII, legistes romanitzats de la Cúria comtal barcelonina elaboraren
aquesta compilació que atribuïren a un període anterior per a donar-los-hi un
631
caràcter d’antiguitat i vigència venerables. Els Usatges, com diu el segon proemi,
numerat com Usatge 4, són usos dels Tribunals (Haec sunt usualia de Curialibus
usus) com glossà el jurista JAUME CALLÍS («Antiquiores Barchinonensum leges quas
vulgus Usaticos appelat cum commentariis supremorum iurisconsultorum. Cum in-
dice co piossissimo non antea excussae... Iacobus de Monte Iudaico, Iacobus Valle-
sicca, Guielermus Vallesicca, Iacobus Calicius»).
En gran part els Usatges recolliren els principis i els usos o usatges als quals
s’ajustaven els tribunals de l’època. Eren també la manifestació del dret propi:
l’Usatge «Unaquaeque gens» proclama que cada poble, per ses costums elegeix la
pròpia llei. I a l’Usatge «Iudicia Curiae» es fixà un primer sistema de prelació de
criteris a aplicar pels Tribunals. S’ha dit que els Usatges foren «el primer codi feu-
dal europeu». Amb posterioritat s’hi afegiren autèntiques disposicions legislatives
que finalment integraren les «Constitucions i altres drets de Catalunya», recopila-
des per darrera vegada en la publicació de 1704, molt poc abans del trencament
de l’obediència al rei Felip, per part dels catalans. (GUILLERMO MA. DE BROCÀ,
«Historia del Derecho de Cataluña, especialmente del Civil»)
3. LA PRODUCCIÓ DEL DRET CIVIL CATALÀ A LA BAIXA EDAT MITJANA
La baixa Edat Mitjana, als efectes que ara m’interessen es caracteritza per la
consolidació de l’organització política del Principat i de la Corona d’Aragó. Molts
autors han assenyalat que aquesta voluntat d’institucionalització política (allò que
en podríem dir avant la lettre, la configuració d’estructures d’Estat), s’adverteix
ja en els Usatges i en la tasca, alguns en diuen «constitucionalista», dels juristes
de l’època que maldaren per enrobustir el principi monàrquic del regiment de la
cosa pública.
A aquest fet hi contribuí també decisivament la «recepció» del ius commu-
ne, amb l’aplicació del dret romà i el dret canònic no more gallico o geometrico,
sinó more itallico, és a dir efectuant un important esforç d’adequació d’aquelles
normes a les circumstàncies del moment, cosa que s’obtenia, d’una banda, amb
mecanismes propis del dret privat material: el sacramentum o iuramentum, la re-
nunciatio i el pactum de non petendo, i d’altra banda amb l’activitat judicial (LLUÍS
FIGA FAURA, «Mos itallicus y los juristas catalanes»).
Es tracta d’un període en el qual hi ha una voluntat pràcticament unànime
de reforçar el paper del monarca —sigui comte, príncep o rei— i això comporta,
d’una banda un augment i una preponderància de l’activitat legislativa i d’una
altra un reforçament de l’activitat judicial. (MARIA PILAR FERRER VANRELL, «La
aplicación del derecho como elemento reforzador de la soberanía»). És en aquesta
línia que cal recordar la pragmàtica del rei en Jaume, dictada a Xàtiva el 29 de
novembre de 1243 que estableix: «No sie admes en alguna Cort lo Advocat qui
632
allegara algunas leys, pus las Consuetuts e Usatges complescan e abunden», disposi-
ció completada en un capítol de Cort de 1251 que estatutí «quod leges Romanes...
in causis secularibus non recipiantur, admitantur, indicentur vel allegentur...» i que
estengué la prohibició d’al·legar lleis (que així era conegut el dret romà a l’època)
a les normes gòtiques i canòniques i prohibí l’admissió de «legistes» (que eren els
que havien estudiat dret romà a Bolonya i Montpeller) en les actuacions judicials.
4. L’EDAT MODERNA: LA DOCTRINA DELS AUTORS I LES DECISIONS JUDICIALS.

EL DECRET DE NOVA PLANTA
A l’edat moderna i ja abans, des de l’entrada de la dinastia dels Trastamara a

rel del Compromís de Casp (1412), la producció legislativa de les Corts catalanes
fou més aviat escassa pel que fa a la legislació civil. Tot aquest període té com a eix
fonamental la publicació per acord de les Corts de les successives recopilacions
de les Constitucions i altres drets de Catalunya; la primera, acordada l’any 1413 i
publicada el 1495; la segona de 1588/89 i la tercera i darrera, de 1704. Allò que es
vol en aquest període és l’estabilitat jurídica i l’accés fàcil per part dels tribunals
a la legislació de la terra.
La importància i el paper reconeguts a l’activitat judicial eren no obstant evi-
dents. Cal remarcar que a la cèlebre Constitució en matèria de llegítima, «Zelant
la conservació de les cases principals» promulgada pel rei Felip I (II de Castella) a
les Corts de Montsó de 1585 es deia textualment «quan sobre la propietat que es
consignara hi hagués discòrdia, sia a arbitri del Jutge», precepte que amb algunes
modificacions ha arribat fins a l’actual article 451-12 del Codi civil de Catalunya.
I d’altra banda s’ha de remarcar que una disposició (capítol de Cort, és a dir
resolució a iniciativa dels tres braços eclesiàstic, militar o de la noblesa i reial o
popular) adoptada a les Corts de Barcelona l’any 1409, durant el regnat de Martí
I l’Humà fixava que s’havia d’administrar justícia «d’acord amb els Usatges de
Barcelona, Constitucions i Capítols de Cort, usos, costums, privilegis immunitats i
llibertats dels pobles i particulars, dret comú, equitat i bona raó». I posteriorment
la Constitució de les Corts de Barcelona de 1599 durant el regnat de Felip II (III
a Castella) regulà l’ordre de les fonts aplicables per a la resolució de les qüestions
jurídiques dient: «Així be estatuïm i ordenem amb lloança i aprovació d’aquesta
Cort, que els Doctors del Real Consell hagin de decidir i votar les causes que es
portaran en la Real Audiència, conforme i segons la disposició dels Usatges, Cons-
titucions i Capítols de Cort i altres drets d’aquest Principat... i en els casos que dits
Usatges, Constitucions i altres drets faltaren, hagin de decidir les dites causes segons
la disposició del Dret canònic i aquell faltant, del civil i doctrines de Doctors i que
no les puguin decidir ni declarar per equitat, sinó que sigui regulada i conforme a les
regles del dret comú i que aporten els Doctors sobre matèria d’equitat».
633
Es plantejà a l’inici d’aquesta època el problema de si les sentències, encara
que provinguessin del príncep podien prevaler davant les constitucions paccio-
nades. La primera opinió dels juristes catalans ja va ser clara en sentit contrari.
MIERES («Apparatus super Constitutionibus Curiarum generalium Cathaloniae»)
ho expressà amb rotunditat. Però fou després de la Constitució de 1599 quan ja
no es plantejà cap dubte de que no s’atribuïa a les Sentències «condendarum leges
auctoritas» (VALLET, «Reflexions sobre Catalunya»).
Durant aquest període destaca en gran manera l’activitat judicial dels Tri-
bunals. Ferran II el Catòlic, a finals del segle XV (1493) va fixar l’organització i el
funcionament del més alt tribunal de Catalunya que era, a la vegada, Audiència
o Tribunal i Consell de Govern. El nom usual era Sacre, Regi i Suprem Senat de
Catalunya. També creà (1494) el Consell Suprem d’Aragó que, en l’àmbit judicial
va tenir molta importància als altres territoris de la Corona, però que fou més
escassa a Catalunya.
A partir del segle XVI la major aportació al desenvolupament del dret civil
català l’efectuen els juristes que darrerament s’han anomenat «decissionistes»
perquè amb el títol de «Decissiones» elaboren voluminosos treballs sobre la ju-
risprudència del Senat o Audiència. Molts d’ells formaren part, d’alguna manera
d’algun dels diversos òrgans judicials en què s’estructurava l’Audiència; treba-
llaren també d’advocats i han passat a la història com a juristes que contribuïren
decisivament a la consolidació del dret català. Jaume Càncer, Guillem Cassador,
Miquel Ferrer i molts d’altres prepararan el terreny que al segle XVII culminaran,
Pere d’Amigant, Miquel Calderó, Miquel de Cortiada, Antoni Oliba, Lluís de
Peguera, Bonaventura Tristany fins arribar a la figura culminant de Joan Pere
Fontanella.
En aquest període de la nostra història jurídica, la producció doctrinal és
molt extensa i important. En gran part els estudis doctrinals es basen en la ju-
risprudència: s’anomenaven «Decissiones» i eren treballs en els quals es donava
compte de les sentències dels tribunals, prèvia exposició dogmàtica o doctrinal
de la matèria sobre la qual tractaven. A les Corts de Montsó de 1542, durant el
regnat de Carles I s’acordà que de les conclusions de la Reial Audiència i el Reial
Consell es formessin «Decissiones» que s’havien d’imprimir a costa de la Diputa-
ció general. Així es va anar produint amb les dificultats provinents de l’escassetat
de medis materials fins que un capítol de les Corts de 1702 suspengué aquesta
publicació.
El Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716, com el seu nom indica
fou essencialment una disposició que ara en denominaríem orgànica tot i que es
projectà no només sobre l’activitat judicial sinó sobre tota la vida administrativa.
Organitzà, inspirant-se en el model de Castella, l’Audiència, els Corregiments,
els Ajuntaments i d’altres oficis públics. És cert que al capítol 42 disposà que:
«En todo lo demás que no está prevenido en los capítulos anteriores de este decreto,
634
mando se observen las Constituciones que antes había en Cataluña; entendiéndose
que son de nuevo establecidas por este decreto y que tienen la misma fuerza y vigor
que lo individual mandado en él» però, amb aquesta norma, que no s’aplicà a
altres territoris austriacistes a la Guerra de Successió, els seus efectes negatius
sobre el nostre dret només quedaren mínimament atenuats. Es va voler trencar
amb la «iuris continuatio» dels nostres drets que no s’aplicaven per ser els histò-
rics de Catalunya sinó que rebien la seva força ex novo en mèrits de la disposició
reial. La situació s’ha repetit al llarg dels temps (nihil novum sub sole). I òbvia-
ment restaven cegades les fonts de producció legislativa pròpies. D’altra banda,
el capítol 40 establia el cessament de les prohibicions d’estrangeria, la qual cosa
comportà una gran presència a Catalunya de funcionaris que provenien d’altres
territoris.
A partir d’aquell moment i durant tot els segles XVIII, XIX i el primer terç
del XX, el Dret català es mantingué en la seva aplicació convencional i en l’àmbit
d’allò que ara en diem la jurisdicció preventiva, fonamentalment la praxi notarial
(que el capítol 34 del DNP valorava molt positivament per la seva «legalitat i pe-
rícia»). La funció judicial era exercida fonamentalment per juristes que coneixien
poc el nostre dret i que tendien a aplicar el dret reial de Castella i especialment
el Codi civil des de la seva promulgació l’any 1889. La doctrina, sorgida de la
Universitat de Cervera, i en la qual destacà especialment JOSEP FINESTRES I DE
MONSALVO (i en menor mesura, JOAN ANTONI MUJAL I DE GIBERT), es refugià en
l’estudi del dret romà, deixant bastant de banda no només el dret català sinó
també el dret real. Per aquest motiu no és d’estranyar que un jurista com PELLA
I FORGAS («Código Civil de Cataluña») deixés escrit: «a los estudiantes se les en-
señaba prescindiendo del derecho civil español, ni castellano ni catalán, en dos años
de derecho canónico y en cuatro el romano dogmáticamente explicado sobre el texto
de las leyes; quedaban proscritas las obras extrajeras por sospechosas». I als Estatuts
de 1777 de l’«Academia de jurisprudencia theórico práctica» que considerem
precedent de la nostra Corporació actual, es deia: «El instituto de la Academia es
el facilitar a los individuos una instrucción general en todo lo necesario para entrar,
a la vasta intrincada carrera de la abogacía, una noticia de los tribunales que hay en
esta provincia, de sus formalidades, de su estilo, de las leyes que en ellos rigen y de
la jurisdicción propia de cada uno…»
D’altra banda en els seus primers temps, el Tribunal Suprem contribuí a
laminar el nostre dret, especialment aplicant la legislació posterior al Decret
de Nova Planta. A títol d’exemple, l’aplicació inflexible de la llei de 16 de
maig de 1835 de «bienes mostrencos» suposà importantíssims alteracions del
règim de la successió intestada catalana, tant la general com l’específica dels
impúbers.
Mentre tant els juristes de Catalunya s’esmerçaren en lluitar contra la unifi-
cació del dret civil i el manteniment íntegre del nostre dret històric.
635
5. LA GENERALITAT REPUBLICANA I EL TRIBUNAL DE CASSACIÓ DE CATALUNYA
La recuperació de l’autogovern per part de Catalunya durant el període de

la II República espanyola suposà la recuperació de l’autonomia legislativa en el
camp del dret civil i l’atribució d’un ample àmbit de competència en matèria
d’administració de Justícia.
L’article 12 establia en el paràgraf primer: «Correspon a la Generalitat la
legislació exclusiva en matèria civil...»; en el segon: «La Generalitat organitzarà
l’administració de Justícia en totes les jurisdiccions...» i en el quart: «El Tribunal de
Cassació de Catalunya tindrà jurisdicció pròpia sobre les matèries civils... la legisla-
ció exclusiva de les quals sigui atribuïda a la Generalitat».
L’Estatut interior de Catalunya de 25 de maig de 1933 desenvolupà el règim
de l’Administració de Justícia a Catalunya en els seus articles 62 al 69, molts d’ells
dedicats al Tribunal de Cassació.
Quant a la tasca legislativa el Govern i el Parament de Catalunya s’inclinaren
per la tècnica de les lleis especials. No fou fins a les darreries del període que es
plantejà la conveniència de redactar un Codi civil de Catalunya. El tema fou ob-
jecte de debat en el I Congrés Jurídic Català, la conclusió del qual coincidí amb
l’inici de la guerra. També per aquest motiu l’aplicació judicial del dret tingué una
importància molt gran.
La tasca duta a terme pel Tribunal de Cassació de Catalunya fou molt en-
comiable. La magistrada del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional, EN-
CARNA ROCA (Pròleg al vol. IV —1934/37— de «El Dret civil català en la juris-
prudència») té escrit que fou «excel·lent i benemèrita». En formaren part juristes
de la categoria d’Antoni Ma. Borrell i Soler, Joan Martí i Miralles i Ramon Ma.
Roca i Sastre. Fou presidit per Santiago Gubern i Fàbregas que durant la guerra
fou perseguit i va haver d’exiliar-se i posteriorment per Josep Andreu Abelló.
Vull retre homenatge al magistrat Adolfo Fernández Moreda que va ser executat
a Logroño el 17 d’agost de 1936 pel mer fet de ser republicà i haver col·laborat
amb l’Administració de Justícia de la Generalitat i haver format part d’aquest
Tribunal. (FEDERICO VÁZQUEZ OSUNA, «La recuperación de la memoria histórica: la
judicatura republicana»).
L’obra del TCC fou extensa, intensa i de gran qualitat. Contribuí a aquella
creació judicial del dret civil català que constitueix l’eix vertebrador d’aquesta ex-
posició. Són nombroses les Sentències en matèria de fonts i aplicació del dret, fi-
liació, aliments, règim econòmic conjugal, heretaments, successions, obligacions,
usucapió i arbitratge. Per llei de 8 de setembre de 1939, la jurisprudència del Tri-
bunal de cassació resultà abolida. Això no obstant resulta emblemàtic un cas en
el qual, reproduïda una causa amb posterioritat a la guerra civil, la Sentència del
Tribunal Suprem de 10 d’abril de 1943 que li posà fi, en part reproduí el resultat i
el raonament del Tribunal de Cassació. També la Sentència de 5 de juliol de 1944,
636
en matèria de reclamació de filiació extramatrimonial s’adequà a la Sentència del
Tribunal de Cassació de17 de juliol de 1937. L’any 1947 es publicaren en castellà
una sèrie de Sentències del Tribunal de Cassació, agrupades per qui fou Secre-
tari de la Revista Jurídica de Catalunya, amb un títol no poc equívoc (JOSEP MA.
PASCUAL SERRES, «Una interpretación del Derecho Civil de Cataluña —El Derecho
catalán en la práctica—»).
6. LA COMPILACIÓ DEL DRET CIVIL DE CATALUNYA:

ELS ANTECEDENTS I EL SEU DESPLEGAMENT
En aquest punt em limitaré a subratllar un parell d’aspectes. El primer fa

referència al concepte d’«integració» del dret civil català per part de l’obra dels
tribunals. El projecte particular de Compilació publicat l’any 1955 per la Comis-
sió de Juristes nomenada després del «Congreso Nacional de Derecho Civi» cele-
brat l’any 1946 a Saragossa, en aplicació del Decret de 23 de maig de 1947, deia
en el seu article 5è: «Las normas contenidas en esta Compilación, refundición del
derecho vigente en Cataluña, se interpretarán e integrarán por los textos de que ellas
emanan, por el siguiente orden de prelación: 1º la compilación de las “Constitutions
y altres drets de Cathalunya de 1704”; 2º el “Corpus Iuris Canonici” y la legislación
canónica recibida posteriormente; 3º el “Corpus Iuris Civilis” y 4º la doctrina común
y constante de los Autores de Derecho Catalán, canónico y romano y las opiniones
de aquellos que hayan sido aceptadas por las Sentencias de la Real Audiencia de
Catalunya o del Tribunal Supremo de Justicia».
El text definitiu de la Compilació va patir en aquest punt una important
retallada. RAMON FAUS i FRANCESC D’A. CONDOMINES («Derecho Civil Especial de
Cataluña») ens ho expliquen aportant l’experiència directa. I així al paràgraf 2on
de l’article 1er. desaparegué tota referència al concepte d’«integració» i el nou text
es limità a proclamar: «Para interpretar los preceptos de esta Compilación se tomará
en consideración la tradición jurídica catalana, encarnada en las antiguas leyes, cos-
tumbres y doctrina de que aquellos se derivan». La importància que es donava a
l’aplicació judicial del Dret català quedava palesa a la Disposició addicional en la
qual es preveia una revisió desenal (que no va arribar a produir-se si bé el II Con-
grés Jurídic Català volgué assumir d’alguna manera aquesta funció) que tingués
cura especial dels «assumptes civils substanciats als Jutjats i Tribunals del territori
de l’Audiència de Barcelona». Voldria remarcar aquí la important participació del
President de l’Audiència Territorial de Catalunya i membre de la nostra Acadè-
mia, CARLOS OBIOLS TABERNER en aquesta etapa del nostre dret.
Val a dir que en aquest període fou molt remarcable la jurisprudència del
Tribunal Suprem en matèria de dret civil català. Moltes podrien ser les sentències
a esmentar però em quedaré, pel seu valor significatiu, en la de 28 de juny de
637
1968 que va declarar que a Catalunya i pel als catalans, el dret comú (esmentat als
articles 2 i 50 del Codi de Comerç) era el dret català i no el contingut al Codi civil
(FERRAN BADOSA COLL, «El caràcter de Dret Comú, del Codi civil de Catalunya»).
En aquest sentit convé destacar que a finals dels anys 60 quan un grup d’ales-
hores joves juristes ens vam aplegar a la «Càtedra Duran i Bas» que dirigia el Pfr.
FERNÁNDEZ DE VILLAVICENCIO per aprofundir en l’estudi del Dret Català, vàrem
col·laborar decididament en la iniciativa que tingué com a principal valedor a
LLUÍS PUIG FERRIOL, posteriorment membre del TSJC, d’estudiar l’aplicació judi-
cial del Dret i així va néixer la important col·lecció «El Derecho Civil catalán en la
Jurisprudencia» i les publicacions efectuades a la REVISTA JURÍDICA DE CATALUNYA.
7. ELS NOSTRES TEMPS
Sense voler penetrar en el territori dels meus companys d’aquesta sessió,

voldria remarcar finalment que un dels primers projectes de llei preparats pel
Govern de la Generalitat, una vegada recuperat l’autogovern, tingué per objecte
establir que la doctrina del Tribunal de Cassació de Catalunya formava part de
la «tradició jurídica catalana». Aquest projecte s’integrà en l’obra de la ponència
conjunta parlamentària que elaborà la llei 13/1984 de 20 de març, desenvolupada
pel Decret-Legislatiu 1/1984 de 19 de juliol. En aquest es va donar un nou re-
dactat a l’article 1er. de la Compilació, que adoptava i integrava a l’ordenament
jurídic català, que deia: «De conformitat amb el que estableixen la Constitució i
l’Estatut d’Autonomia, les disposicions del Dret Civil de Catalunya regiran amb
preferència al Codi civil i a les altres disposicions d’igual aplicació general. Per tal
d’interpretar i integrar aquesta Compilació i les altres normes hom prendrà en consi-
deració les lleis, els costums, la jurisprudència i la doctrina que constitueixen la tra-
dició jurídica catalana, d’acord amb els principis generals que inspiren l’ordenament
de Catalunya». I la disposició final 2ª establia: «La doctrina jurisprudencial del
Tribunal de Cassació de Catalunya, en matèria de dret civil català, no modificada per
aquesta Compilació o d’altres lleis, forma part de la tradició jurídica catalana i pot
ser invocada com a doctrina legals als efectes del recurs de cassació». Amb algunes
variants aquest text ha passat al vigent article 111-2 del Codi civil de Catalunya.
No voldria acabar sense fer referència a una qüestió de rigorosa actualitat
i que ve a subministrar una nova data en relació amb la falta de sensibilitat del
govern de l’Estat en relació amb la jurisprudència i el dret civil de Catalunya. Em
refereixo a l’Avantprojecte de Llei Orgànica del Poder Judicial. La regulació que
en ell es fa dels Tribunals Superiors de Justícia és manifestament millorable i em
complau d’adherir-me a les paraules en aquest sentit pronunciades per l’Excm.
Sr. President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en l’acte de comme-
moració oficial del XXV aniversari de la seva constitució que va tenir efecte fa
638
molts pocs dies en aquesta mateixa Sala. D’altra banda resulta molt discutible
la regulació que en l’article 32 es fa d’allò que se’n diu «Doctrina jurisprudencial
vinculante del Tribunal Supremo». No em correspon a mi, aquí i ara, entrar en la
crítica del precepte però sí voldria remarcar com a l’Avantprojecte, no es reconeix
—em sembla— l’alta condició que mereixen els Tribunals Superiors de Justí-
cia de les Comunitats Autònomes, especialment en la seva funció constitucional
d’esgotar les successives instàncies processals i conèixer dels recursos de cassació
en matèria del dret civil propi. I una prova manifesta d’aquest fet la constitueix
l’evidència de què certament no se’ls hi reconeix la possibilitat de fixar doctrina
jurisprudencial vinculant, amb la qual cosa, si no s’hi posa remei, hi haurà una
evident diferència entre la jurisprudència civil emanada del Tribunal Suprem i la
jurisprudència en matèria de dret civil català derivada del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya.
7. ALGUNES CONCLUSIONS
He procurat exposar en aquestes breus i resumides paraules la constant,

benèfica i important aportació dels Tribunals de Justícia al manteniment i el des-
envolupament del dret civil de Catalunya, interpretant-lo i integrant-lo de manera
creativa. Des de l’aparició d’un dret civil propi fins al moment actual: amb una
intensitat més o menys gran segons els diferents períodes.
Per aquest motiu, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya constitueix
avui i ara una doble culminació: la de l’organització judicial en l’àmbit territorial
de Catalunya, que li reconeix l’article 152 de la Constitució i 95 de l’Estatut; però
també, i a mi em sembla més important, la culminació en el moment actual d’un
procés històric consubstancial amb el nostre dret, que he intentat descriure en
aquesta intervenció.
Lleialment crec que l’actuació del TSJC des de la seva constitució mereix un
judici ben favorable. En els seus membres, el coneixement del dret català ha estat
indiscutible i indiscutit. No ha calgut discernir si era un requisit o un mèrit, tot i
que jo em manifesto clarament en favor de la primera tesi. Aquest coneixement
ha estat real, en quant era absolutament necessari i ha abastat no només la llei
sinó la totalitat de la tradició jurídica catalana, absolutament indispensable per a
interpretar-la i integrar-la. D’altra manera no només s’incomplirien els principis
generals en la matèria sinó que s’infringirien disposicions del títol preliminar del
Codi civil de Catalunya que, com s’ha dit de les equivalents del Codi civil espa-
nyol, tenen una clara naturalesa fonamental.
No sé el futur que ens espera en aquest camp. Manifesto que, en la meva
opinió la Sentència 31/2010, de 28 de juny, del Tribunal Constitucional sobre
l’Estatut del 2006 és en aquesta matèrica del títol III «Del Poder Judicial a Ca-
639
talunya» especialment criticable i que no s’ha donat cap pas en l’estret camí que
deixava entreobert. Ignoro si l’avenir ens depararà un poder judicial propi de
Catalunya (com ho és el Parlament i el Govern) diferent a l’actual únic poder ju-
dicial a Catalunya. Caldrà estar-hi amatents. En qualsevol cas, estic convençut de
què en l’aplicació però també en l’existència del dret civil català sempre resultarà
indispensable l’activitat judicial, de la que és una excel·lent mostra el Tribunal Su-
perior de Justícia de Catalunya, del qual avui commemorem el XXV Aniversari.
640
LA DOCTRINA ACTUAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR:
EL SEU IMPACTE EN LA REALITAT SOCIAL
per
MARIA EUGÈNIA ALEGRET BURGUÉS
Expresidenta TSJC i acadèmica de número de l’A. de J. i L. de C.
28 de maig de 2014
SUMARI
1. La creació del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

2. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya al servei dels ciutadans de Catalunya
3. Accés al recurs de cassació en el Tribunal Superior de Justícia
4. Temps de resposta del Tribunal als recursos presentats
5. Impacte de les decisions del Tribunal en els ciutadans
1. LA CREACIÓ DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA
Amb notable retard respecte de la promulgació de la Constitució de 1978, que

en l’article 152 del capítol III del títol VIII destinat a les comunitats autònomes, ja
preveia l’existència d’un tribunal superior de justícia com a òrgan en el qual culmi-
nava l’organització judicial en l’àmbit de la CA, van ser creats el 23 de maig de 1989,
ara fa 25 anys, els tribunals superiors de justícia, entre els quals el de Catalunya.
La constitució del Tribunal va ser ordenada pel Ple del Consell General del
Poder Judicial en la reunió de 10 de maig, en compliment de l’art. 26 de la Llei
orgànica del poder judicial de 1985 després de la promulgació de la Llei de de-
marcació i planta (arts. 32.4 i 36.2).
Amb la seva instauració desapareixia l’Audiència Territorial de Barcelona i
es conformaven les seves tres Sales, amb la qual cosa es donava pas a un model
judicial adaptat a les exigències de la Constitució de 1978 i al mapa autonòmic.
De les tres sales del tribunal, sens dubte la més emblemàtica en relació amb
el dret civil propi és la Sala Civil i Penal, en la qual es va establir, conforme a l’arti-
cle 20 de l’Estatut d’autonomia de 1979, el coneixement dels recursos de cassació
i de revisió en matèria de dret civil català, de manera que es donava continuïtat a
una de les funcions que el Tribunal de Cassació de Catalunya havia assumit entre
641
els anys 1934 i 1939. L’article 95.3 del vigent Estatut d’autonomia de 2006 va un
pas més enllà en declarar que correspon en exclusiva al Tribunal Superior de Jus-
tícia de Catalunya la unificació de la interpretació del dret de Catalunya.
2. EL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

CATALUNYA
AL SERVEI DELS CIUTADANS DE
Quan es rememora la creació i funcionament durant molts anys d’un òrgan

judicial cal plantejar-se si ha complert amb la seva funció i si ha estat útil als ciu-
tadans al servei dels quals està destinat.
Això obliga a examinar:
a) si els ciutadans han tingut un fàcil accés al tribunal per resoldre els seus
litigis
b) si els ha pogut resoldre en un temps raonable
c) si amb les seves decisions ha aconseguit fer justícia mitjançant la correcta apli-
cació de les normes de les quals democràticament s’ha dotat el poble de Catalunya.
3. ACCÉS AL RECURS DE CASSACIÓ EN EL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA
La LEC 1/2000 va establir la dissociació entre el recurs per trencament de

normes processals, anomenat ara recurs extraordinari per infracció processal, que
havia de ser competència de les sales civils dels tribunals superiors, i el recurs de
cassació amb motiu de la infracció de normes substantives, competència del Tri-
bunal Suprem si la norma infringida era de dret estatal, o del tribunal superior si
era del dret civil propi de la comunitat. Tal previsió quant al recurs per infracció
d’una norma processal no ha arribat a ser una realitat, ja que la vigència es troba
suspesa i la matèria la regula la disposició final 16 de la LEC.
En tot cas, quan es denuncia la infracció d’una norma substantiva de dret
civil català, la Sala Civil resulta competent per conèixer del recurs encara que
també s’invoqui la infracció de normes de dret estatal i es formuli paral·lelament
un recurs extraordinari per infracció processal.
El Tribunal Suprem, en el conegut acord de 12 de desembre de 2000, va fer
una interpretació molt restrictiva sobre les normes que regulaven l’accés al recurs
de cassació, de manera que l’estricte seguiment de tal criteri per part del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya hauria comportat una important limitació de
la seva funció en impedir l’accés al recurs d’aquelles matèries profundament ar-
relades en el nostre dret que, a causa de no tramitar-se en procediments especials
o no tenir una important quantia, (per exemple, servituds, censos…) no haurien
tingut mai accés al recurs.
642
Per aquesta raó, la Sala Civil va entendre que la normativa legal (article 477 i
seg. de la LEC) permetia una interpretació més favorable al principi de tutela judicial
efectiva i a l’accés a la cassació de tots els assumptes que tinguessin la quantia llavors
prevista i també de tots els assumptes que presentessin interès cassacional, és a dir,
un interès específic per a la uniformitat de la interpretació jurídica de la norma, amb
independència de la seva quantia i del procediment pel qual haguessin estat tramitats.
Noteu que en la dècada dels 90 del segle passat i en els primers 10 anys del
segle XXI, l’activitat legislativa del Parlament de Catalunya en matèria de dret civil
propi ha estat realment intensa, de manera que llevat d’obligacions i contractes,
la regulació positiva del dret civil de Catalunya abraça ja pràcticament totes les
branques del dret civil recollides en el Codi civil de Catalunya.
La modificació de la LEC 1/2000 per la Llei 37/2011 i la promulgació pel
Parlament de Catalunya de la Llei de cassació 4/2012 han permès situar l’interès
cassacional com a eix central de l’activitat del tribunal. De manera que pot interpo-
sar-se el recurs si existeix una infracció de norma del dret civil de Catalunya quan la
sentència vulneri la doctrina del Tribunal Superior de Justícia i també del tribunal
de cassació, si les noves lleis no ho impedeixen, o bé quan s’hagi suscitat un pro-
blema en la interpretació de la norma i no existeixi jurisprudència que el resolgui.
El recurs de cassació persegueix ara amb tota claredat la unificació de cri-
teris divergents sobre la interpretació de les normes, de manera que es faciliti la
seguretat jurídica i l’aplicació igualitària de la llei als ciutadans.
4. TEMPS DE RESPOSTA DEL TRIBUNAL ALS RECURSOS PRESENTATS
La resposta a la segona pregunta crec que també és positiva. La Sala Civil,

des que es va crear, fins l’any 2013, ha dictat 952 sentències i 1770 interlocutòries
definitives i ho ha fet, en termes generals, en un temps molt raonable, normalment
no superior a l’any des de la incoació.
Cal dir, amb tot, que bona part de la litigació es troba en la matèria no regu-
lada pel dret civil català (obligacions i contractes i dret mercantil) i que, per tant,
ara per ara, el nombre de recursos dels quals coneix la Sala (244 assumptes civils
presentats l’any 2013) és accessible per als seus magistrats.
5. IMPACTE DE LES DECISIONS DEL TRIBUNAL EN ELS CIUTADANS
Seria impossible en el temps de què disposem resumir una tasca judicial que
s’ha desenvolupat durant 25 anys.
També cal tenir present que sense oblidar les arrels del dret tradicional de
Catalunya, el dret civil català ha estat actualitzat i adaptat pel legislador català a
643
les reals i actuals necessitats de la ciutadania fins al punt que pot afirmar-se que
es tracta d’un dels drets més moderns i tècnicament més avançats de tots els drets
peninsulars.
Tot i així, el Tribunal ha hagut d’omplir llacunes, corregir antinòmies no de-
tectades pel legislador, o completar regulacions molt succintes d’algunes figures
jurídiques.
No sempre les interpretacions facilitades per la Sala han estat compartides
pel legislador, que alguna vegada les ha esmenat amb una modificació legal. En
altres, per contra, ha plasmat legislativament el que era doctrina del Tribunal. En
qualsevol cas, el Tribunal acompleix la tasca assignada a l’article 1.6 del CC quan
diu que la funció de la jurisprudència és la de complementar l’ordenament jurídic.
Des d’aquí vull retre homenatge a tots els magistrats que han constituït el Tri-
bunal al llarg d’aquests anys, ja que tots ells, procedents de la carrera judicial o fiscal,
de l’àmbit acadèmic o de l’exercici de l’advocacia, han contribuït, segons el meu
parer, a conformar un cos de doctrina sobre el dret civil català no solament d’una
elevada qualitat tècnica, sinó també d’una transcendència pràctica indubtable.
Per això vull destacar algunes sentències emblemàtiques per la incidència
que han tingut i poden tenir en la vida quotidiana dels ciutadans, precisament
perquè es tracta de matèries que més litigis plantegen: relacions de veïnatge i
drets reals; dret de família; dret successori i algunes institucions pròpies del dret
d’obligacions com la rescissió per lesió ultradimidium o la prescripció extintiva
de les accions personals.
5.1. Relacions de veïnatge i drets reals
Són transcendents a aquest efecte les primeres sentències dictades després

de la promulgació de la innovadora Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció nega-
tòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge que va permetre al
Tribunal en les sentències de 26 de març de 1994, de 21 de desembre de 1994 o de
17 de febrer de 2000 delimitar la categoria jurídica de les immissions, com «una in-
gerència o intromissió indirecta sobre el predi produïda per l’activitat del propietari
en l’exercici de les seves facultats dominicals, que comporta la intromissió en el predi
veí de substàncies corpòries o immaterials com a conseqüència de la pròpia activitat,
però no abraça les ingerències per via directa o per actes materials, que determinen
el concepte de servitud...»
El problema —molt controvertit doctrinalment— sobre admissibilitat o no-
admissibilitat en el dret civil de Catalunya de la constitució de les servituds per
signe aparent segons l’article 541 del Codi civil (CC), apareix a la Sentència de 18
de setembre de 2003, que després de fer-ne un examen basat en els seus antece-
dents romans, de l’època de l’ius commune, de la codificació, dels diferents textos
prelegislatius i legislatius catalans, així com les posicions doctrinals i jurispruden-
644
cials sobre el precepte, conclou la no-aplicabilitat de l’article 541 del Codi civil
en el dret civil català. Tesi que reprodueix la Sentència de 2 d’octubre de 2003 i la
Sentència de 4 de març de 2004.
Un dels casos més transcendents va ser el que afectava el termini de prescrip-
ció de l’acció negatòria que va resoldre la Sentència de 16 de setembre de 2002,
atesa la manca de concordança entre l’article 2.5 de la Llei 13/1990, de l’acció
negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge, segons la qual
l’acció negatòria prescrivia al cap de cinc anys, i l’article 11 de la mateixa Llei, que
establia un termini de trenta anys per usucapir el dret real de servitud.
La Sentència de cassació es va decidir per la tesi que la prescripció de l’ac-
ció negatòria pel termini de cinc anys segons l’article 2.5 solament podia actuar
quan s’exercitava per fer cessar les immissions il·legítimes segons l’article 3.1 de
la mateixa Llei, mentre que quan s’exercitava l’acció negatòria de servitud, el
termini general de prescripció extintiva era el de trenta anys de l’article 344 de la
Compilació del dret civil de Catalunya.
Després el legislador va aclarir la qüestió, en la mateixa línia.
L’evolució de la prescripció adquisitiva i extintiva de la servitud de llums i
vistes abans, durant i després de la Compilació del dret civil de Catalunya de 1960
és analitzada a l’STSJC 34/2009, de 17 de setembre, que arriba a les següents
conclusions:
a) Els buits o finestres existents en una paret pròpia sense respectar l’androna
abans de l’entrada en vigor de la Llei 13/1990 havien de seguir considerant-se com
a actes merament tolerats, als quals es podia posar fi en qualsevol moment i no eren
susceptibles de prescripció sota l’axioma in facultativis non datus praescriptio.
b) Com que les servituds de llums i vistes van ser susceptibles de prescrip-
ció adquisitiva a partir de la Llei 13/1990, el termini de prescripció de l’acció
negatòria només començava a computar-se des de l’entrada en vigor de la Llei
esmentada.
c) El termini esmentat s’havia d’entendre igualment de 30 anys, i no pas de
5 anys de l’article 2.5 de la Llei 13/1990, com s’havia dit abans.
d) La derogació de la Llei 13/1990, en aquest punt per la Llei 22/2001,
va portar fins a les últimes conseqüències la tendència de les fonts històriques, ja
que va ampliar a totes les servituds la impossibilitat de ser adquirides mitjançant
usucapió.
e) La situació queda clarament especificada a partir de l’entrada en vigor
de la Llei 5/2006, per la qual s’aprova el llibre V del Codi Civil de Catalunya
(CCC), quan l’article 544.7 expressament diu, sobre la prescripció extintiva, que
«l’acció negatòria es pot exercir mentre es mantingui la pertorbació, llevat que, trac-
tant-se d’un dret usucapible, s’hagi consumat la usucapió».
Això no ha impedit que a l’STSJC 15/2009, de 8 d’abril, s’admetés la possi-
bilitat de construcció de parets amb materials translúcids, fins i tot sense guardar
645
la distància a la qual es referia l’art. 40 de la Llei 13/1990, encara que la situació
no fos expressament regulada, ja que això no impedeix omplir la llacuna legal
cohonestant tots els drets en joc.
No obstant això, per evitar l’acció negatòria en aquests casos la Sala va exi-
gir: a) que es tracti de material de tancament que no constitueixi buit, de manera
que es presenti en condicions de regularitat amb la resta de la paret de tancament;
b) que es tracti de materials resistents o sòlids, és a dir, amb un índex de fractura
que impedeixi que es conceptuï com a fràgil; c) que, no obstant això, permeti
limitadament el pas de la llum i no faciliti la visió de formes nítides, sinó, en tot
cas, de llums i d’ombres informes, i és clar que la construcció dels edificis amb
intervenció d’aquests materials no crea aparença ni dret de cap mena, de manera
que la lluminositat així aconseguida no genera cap tipus de servitud de llums o
de vistes, per la qual cosa romanen incòlumes els drets del propietari contigu per
aixecar en terreny propi una paret contigua que encegui la presa indirecta de llum
que proporcionen els materials esmentats sigui quin sigui el temps transcorregut
des de la construcció o utilització dels materials translúcids.
S’uneix així la possibilitat de compaginar la tradició jurídica catalana amb
les modernes tècniques constructives modulant el dret de cadascun, i arribant al
veritable sentit de les institucions.
Per aquesta raó hem aplicat en casos excepcionals i abusius la doctrina ale-
manya de la Verwirkung o retard deslleial en l’exercici dels drets i hem mantingut
finestres expressament tolerades durant més de 30, el tancament de les quals hau-
ria suposat la pèrdua de l’habitabilitat de tota la planta d’una finca, sense benefici
real per a l’altra part. Cas resolt a l’STSJC de 10 de març de 2014.
5.2. Propietat horitzontal
Una altra de les matèries que avui té major transcendència és la relativa a la

propietat horitzontal regulada per primer cop a Catalunya en el llibre cinquè del
Codi civil de Catalunya a partir de l’any 2006.
L’STSJC 49/2012, de 26 de juliol, va tractar de la significació dels vots dels
absents dient que a diferència de l’art. 17 de la Llei de propietat horitzontal
49/1960, de 21 desembre (LPH, reformada per la Llei 8/1999), en què el vot dels
absents es té present per al còmput de les majories reforçades o unanimitat, però
no per als acords que requereixin majoria simple, el CCC no fa cap diferència,
en l’esmentat sentit, i declara com a interès cassacional que el vot favorable dels
absents s’ha de sumar a l’acord majoritari de la Junta, bé sigui en sentit positiu
o negatiu del punt sotmès a votació, sense que els esmentats vots favorables per
silenci poden afegir-se a una postura minoritària.
En l’STSJC 3/13, de 9 de gener, es va fixar com a doctrina que l’exigència
establerta en l’article 553.21.4.e del Codi civil de Catalunya, en el sentit que la
646
convocatòria ha d’expressar de manera clara i detallada la llista de propietaris
amb deutes pendents amb la comunitat i l’advertiment que tenen veu però no
vot, és una exigència de caràcter no imperatiu en termes generals, ja que la seva
omissió només justificarà la nul·litat de la junta de propietaris, i dels seus acords,
quan la dita omissió hagi produït indefensió a algun dels propietaris.
Uns dels supòsits més debatuts en les audiències provincials va ser preci-
sament el dels terminis de caducitat de les accions per impugnar els acords de
la Comunitat contraris a la llei, així com el còmput dels terminis respecte dels
propietaris presents i absents en les juntes.
L’STSJC 51/2012, de 6 de setembre, reiterada per l’ST 52/2012, de 7 de se-
tembre, en relació amb l’article 553.31 del CCC, en el qual es regulen els terminis
de caducitat per a la impugnació judicial dels acords comunitaris, va fixar com a
doctrina, atesa l’omissió involuntària del legislador en l’apartat a de l’article 553-
31.1 del CCC, que el termini per a la impugnació d’un acord comunitari contrari
a la llei és d’un any, que és el previst per a la impugnació dels acords contraris al
títol constitutiu i als estatuts, ja que no podria ser menor que aquests.
En l’STSJC 10/2013, de 31 de gener, sobre el còmput del termini per impug-
nar els acords comunitaris, es plantejava el supòsit de si el termini per a l’exercici
de l’acció d’impugnació dels acords comunitaris començava a comptar, tant per
als comuners presents com per als absents a la junta de propietaris, des de l’adop-
ció de l’acord, o bé des de la data de la seva notificació. La Sala es va decantar
per la literalitat de la llei, ja que a diferència de l’LPH de 1960, existia una norma
específica que exigeix la notificació sense distingir entre presents i absents.
Un altre dels temes que més sentències ha motivat és el relatiu a l’exercici del
dret a la supressió de barreres arquitectòniques reconegut en la nova regulació de la
propietat horitzontal en el llibre V del CCC a les persones amb minusvalideses físiques.
Així, la Sala, en l’STSJC 52/2011, de 15 desembre, ha equiparat els propi-
etaris d’habitatges amb minusvalideses amb els propietaris de locals davant els
dubtes que la norma plantejava.
Als mateixos efectes de la legitimació activa l’STSJC 36/2012, d’11 de juny
de 2012, va equiparar les persones grans amb els minusvàlids, tinguessin o no ma-
lalties físiques, encara que no estiguessin expressament citades a l’article 553-25.6
del CCC. També es va dir que, acreditada la negativa de la comunitat a instal·lar
un ascensor, el Tribunal ha de fer un judici de ponderació entre les necessitats
dels actors discapacitats i les possibilitats de realització de les obres a la finca,
així com de la capacitat econòmica de la comunitat per fer-se càrrec de les obres
atès que en la normativa catalana és la comunitat la que sense límits ha d’abonar
les despeses de la instal·lació de l’ascensor en el supòsit de l’art. 553-25.6 CCC,
doctrina que es reitera en l’STSJC 34/2013, de 6 de maig.
L’STSJC 15/2012, de 20 de febrer, va tractar de la forma en què es podia materi-
alitzar l’acord comunitari d’instal·lar un ascensor en una finca que no tingués un lloc
647
lliure, i va establir com a doctrina que «La instal·lació del servei d’ascensor en una finca
que no en tingui permet constituir una servitud amb l’oportuna indemnització de danys
i perjudicis encara que suposi l’ocupació de part de l’element privatiu destinat a local,
sempre que el gravamen no suposi una pèrdua de funcionalitat o econòmica d’aquest».
En conseqüència: a) no es necessita el consentiment exprés del propietari
afectat si pot constituir-se una servitud; b) encara que la modificació afecti el títol
constitutiu o els estatuts, n’hi ha prou per adoptar l’acord amb la majoria simple
exigida per a la instal·lació de l’ascensor; c) l’ocupació d’una petita part del local
per a la instal·lació de l’ascensor no vulnera l’art. 33 de la CE atès que la funció
social de la propietat en delimita el contingut conformement a les lleis. No es
tracta d’una expropiació atès que la servitud no altera el dret dominical, sinó l’ús
de la finca en la part afectada pel gravamen.
En la mateixa línia, l’STSJC 36/2012, d’11 de juny de 2012, va completar la
doctrina anterior permetent la constitució de la servitud en part d’un element pri-
vatiu annex o accessori, sempre que no sigui l’habitatge en sentit estricte i el gra-
vamen no suposi una pèrdua intolerable de funcionalitat o econòmica d’aquest,
ponderades racionalment les circumstàncies del cas i els interessos en joc.
L’STSJC 32/2013, de 25 d’abril, sobre la base que a Catalunya l’abús de dret
es troba inclòs en l’art. 111-7 del CCC, va declarar que els acords comunitaris que
defensen la integritat dels elements comuns de l’edifici no són, en termes generals,
abusius. I a la STSJC de 20 de febrer de 2012, es declara que l’explotació per ús
turístic (es llogaven per dies) de 10 habitatges dels 24 de què es compon un edifici
destinat majoritàriament a un ús residencial privat, contravé l’art. 553-47 CCC,
i ha de considerar-se dins de les activitats molestes entre les quals es troben no
només les immissions intolerables, sinó tota activitat que, per la transcendència
que tingui, pugui excedir d’allò socialment admissible, entenent per tal el mínim
respecte a la convivència dels ocupants de l’immoble.
L’STSJC 59/2012, de 15 d’octubre, pel que fa a la responsabilitat dels comu-
ners pels deutes contrets per la comunitat, va declarar com a doctrina legal que un
creditor de la comunitat de propietaris sotmesa al règim de propietat horitzontal
no pot actuar directament contra un comuner sense tenir reconegut el seu dret
de crèdit davant d’aquesta, i sense que se li hagi requerit pagar. La responsabilitat
del copropietari és subsidiària respecte de la comunitat i mancomunada respecte
de la pluralitat de copropietaris.
En l’STSJC 13/2013, de 21 de febrer, es va discutir si a Catalunya el deute
per quotes comunitàries corresponents a l’any anterior i a l’any en curs tenia ca-
ràcter privilegiat respecte del crèdit hipotecari.
La Sentència va distingir entre la qualificació del crèdit i l’afecció real per
cobrar les quotes en cas de venda o transmissió, supòsit regulat en el CCC, dels
privilegis dels crèdits, que el CCC no regula, per la qual cosa cal acudir en aquesta
matèria a les normes corresponents del Codi civil de 1889 i a la Llei concursal.
648
5.3. Dret de família
Filiació
Són coneguts els principis rectors del nostre dret referits a la lliure investi-
gació de la paternitat i la maternitat, amb tota mena de proves, el del favor filii,
sense discriminació tant si es tracta d’un fill o filla dins del matrimoni com fora
d’aquest, així com altres de més moderns com la inclusió, dins de la filiació per
naturalesa, de la que deriva de les tècniques de reproducció assistida, inclosa la
fecundació post mortem.
La jurisprudència s’havia fet ressò d’aquests principis informadors precisant
que:
—La legislació catalana sobre filiacions procura que coincideixin, en qual-
sevol cas, la situació juridicoformal i la real o biològica (Sentència de 22 de juliol
de 1991).
—Aquest principi no es porta fins a les últimes conseqüències, i per això es
preveu que el legislador pot introduir alguna adaptació per raons atendibles de
seguretat jurídica i pau familiar (Sentència de 6 de juliol de 1992).
Això va justificar que, segons les sentències del Tribunal de 19 de juny de
1997, 27 de juliol de 1998 i 31 de gener de 2000, no fos aplicable en el dret civil
de Catalunya la prevenció de l’article 127.II del Codi civil, en el qual s’establia
que el jutge no admetria la demanda per impugnar una filiació si amb aquesta no
es presentava un principi de prova dels fets que la fonamentaven.
La derogació d’aquest precepte per l’article 767.1 de la Llei d’enjudiciament
civil 1/2000 no va modificar el criteri jurisprudencial, en la mesura que una llei
procedimental no pot mutar els principis que informen la legislació catalana so-
bre filiacions.
Més modernament, la Sala s’ha pronunciat tres vegades en relació amb els
requisits formals per a la prestació del consentiment en la filiació mitjançant tèc-
niques de reproducció assistida, en la qual la filiació biològica o per naturalesa no
es pot tenir en compte.
En dos processos es pretenia fer valer l’omissió de certs requisits de caràcter
formal en la prestació del consentiment per a l’aplicació d’aquestes tècniques a la
dona. En un cas per negar la filiació mitjançant tècniques de reproducció assistida
quan la inseminació artificial havia estat consentida prèviament pel marit en el
document administratiu previ però no s’havia arribat a atorgar l’escriptura, i en el
segon mitjançant la impugnació d’una filiació reconeguda en el Registre Civil per
la parella de la mare a causa de no haver-se prestat formalment el consentiment
per dur a terme les tècniques de reproducció, tot i declarar-se provada l’existència
del consentiment i haver-se reconegut el menor en el Registre Civil.
Tant en la Sentència 28/2007, de 27 de setembre, en relació amb l’art. 92
del Codi de família, com en la Sentència núm. 44/2008, de 22 de desembre, vam
649
dir que, en la filiació generada mitjançant tècniques de reproducció assistida, el
principi de la veracitat biològica no és el rellevant, sinó que ho és, per contra, el
consentiment i que el document públic en què havia de recollir-se no podia tenir
caràcter constitutiu i que, en qualsevol cas, havia d’equiparar-se l’exteriorització
del consentiment exigit en l’art. 97 del CF amb la declaració o reconeixement
realitzat davant el Registre Civil per la parella de la mare en el moment del naixe-
ment del fill concebut mitjançant tècniques de reproducció assistida amb material
genètic de donant anònim.
Aquesta doctrina va inspirar un posterior canvi legislatiu, atès que els arti-
cles 235-8.1 i 235-131 del llibre II CCC solament exigeixen ara que el consenti-
ment sigui exprés, no que sigui fefaent, la qual cosa, per contra, es requereix en el
cas de fecundació assistida post mortem.
En l’STSJC 62/2013, de 7 de novembre, ja aplicant el llibre II CCC, la Sala
va analitzar els requisits del consentiment en el sentit que ha de ser exprés, formal
i lliurement prestat. En el cas en qüestió el consentiment es va prestar amb tots els
requisits legals encara que es firmés l’imprès del centre mèdic després d’aplicades
les tècniques per raó de força major.
Menors
Aquesta matèria és una de les més delicades davant les quals es troba el Tri-
bunal Superior de Justícia de Catalunya.
Com sabem, en virtut dels tractats internacionals ratificats per Espanya, lleis
estatals i lleis catalanes, el superior interès del menor és el que prima en el mo-
ment de decidir sobre les qüestions relatives a menors en situació de risc o de
desemparament.
El nou llibre II del CCC recull en el títol II, capítol VIII, determinats aspec-
tes civils de la Llei 37/1991, de 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels
menors desemparats i de l’adopció, i adapta la nova regulació a la continguda
en la paral·lela Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la
infància i l’adolescència, en la qual la declaració desemparament es reserva ara
per als casos més greus de desprotecció dels menors en què no és possible que
continuïn en el si del nucli familiar, de manera que es distingeix de les situacions
de mer risc.
Per la seva banda, l’STSJC de 7 de maig 2012 disposa, al·ludint a doctrina
del TS (STS 565/2009, de 31 de juliol; STS 1a 84/2011, de 21 febrer; STS 1a
397/2011, de 13 juny; 800/2011, de 14 de novembre), que els menors tenen dret
a ser educats en el si de la família biològica, llevat que l’allunyament sigui indicat
per salvaguardar el propi interès i l’STSJC 46/2013, de 25 de juliol, que l’acolli-
ment del menor en família extensa és preferent sempre que els familiars siguin
capaços de procurar als menors el desenvolupament de la seva personalitat, però
no és possible si el seu retorn pot produir un major deteriorament psicosocial
650
en el desenvolupament evolutiu dels menors com s’esdevé en el cas analitzat en
constatar-se que la família d’acollida és capaç de protegir els menors mentre per-
sisteixen els riscos si són reintegrats a la família extensa.
La Sala ha considerat que és un dret bàsic i fonamental dels fills menors
d’edat mantenir relacions personals i contacte directe amb ambdós progenitors
de manera regular i adequada, amb l’única excepció que això sigui contrari al seu
«interès superior», per la qual cosa ha declarat en els casos de separació o divorci,
ja abans de l’entrada en vigor del libre II del CCC, per tant, sota la vigència del
Codi de Família, que l’anomenat règim de guarda i custòdia compartida és un
sistema òptim per al millor desenvolupament de la personalitat dels menors.
Una de les objeccions més freqüents a l’hora d’establir-lo era precisament la
conflictivitat existent entre els progenitors.
Sobre això hem dit que encara que la conflictivitat entre els progenitors sigui
una de les causes que impedeixen la concessió de la custòdia compartida, perquè cal
un cert grau d’entesa i consens entre els progenitors per poder exercir de manera
adequada la coresponsabilitat parental, aquesta exigència no pot extremar-se fins al
punt de fer-ne dependre l’atorgament o manteniment d’una harmonia pràcticament
impossible d’obtenir després de qualsevol crisi matrimonial, deixant de banda els
supòsits en què «existeixin maltractaments» (STSJC núm. 29/2008 i 24/2009).
En l’STSJC de 16.6.2011 es desenvolupen els criteris de conveniència per
establir l’esmentat règim, molts dels quals han estat recollits després al llibre II,
com l’edat dels fills; l’horari laboral o professional dels progenitors; la proximitat
del lloc de residència d’ambdós progenitors; la disponibilitat d’una residència
adequada per tenir els fills amb ells; el temps de lleure o de vacances; l’opinió dels
menors; les pràctiques anteriors; el nombre de fills; el compliment dels deures per
part dels pares; els acords entre els progenitors; el resultat dels informes pericials
o qualsevol altra circumstància similar.
També s’ha dit que encara que la custòdia conjunta per part dels dos pro-
genitors pot presentar indubtables avantatges per a l’evolució i desenvolupament
de l’infant en les situacions de conflicte familiar produït per la crisi matrimonial,
no pot afirmar-se que constitueixi una solució única que valgui per a tothom i, en
tot cas, tampoc no pot afirmar-se que l’esmentada solució radiqui en el sistema de
la custòdia monoparental acompanyat d’un règim de visites més o menys ampli,
la qual cosa haurà de tenir un examen específic en cada cas. I es va proclamar la
no aplicació a Catalunya de l’art. 92 del CC pel que fa als requisits per accedir a
la custòdia compartida.
Ús del domicili familiar i pensió compensatòria

L’STSJC 10.11.2008, amb citació d’altres d’anteriors (sentències 33/2003,
de 22 de setembre i la 40/2003, de 6 de novembre, reiterada per les de 18 i 29
de març de 2004), recorda la doctrina de la Sala referida al Codi de família en el
651
sentit que per als casos en què el domicili conjugal ha estat atribuït no en funció
de l’existència de fills menors, sinó del cònjuge més necessitat de protecció, la
norma general és la de la temporalitat en la cessió en l’ús al cònjuge no titular «...
sens perjudici de la possibilitat que es reconeix a aquest d’instar la pròrroga de l’ús
si, arribat el moment, subsistís aquesta necessitat. Només excepcionalment, quan es
prevegi que la situació de necessitat serà permanent i invariable i que es prolongarà
indefinidament en el temps o que és altament improbable que se superi estarà justi-
ficat no fixar per avançat un termini determinat, amb el benentès que si la situació
de necessitat finalment desapareix o es modifica substancialment, el propietari de
l’habitatge podrà instar igualment l’extinció del dret d’ús».
I en relació amb la pensió compensatòria, la doctrina del TSJC va establir,
mentre era vigent el Codi de família de 1998, que la temporalitat no és consubs-
tancial a la pensió compensatòria encara que certament no existia cap impedi-
ment per temporitzar-la quan podia determinar-se que la desigual posició eco-
nòmica tenia possibilitats de superació. (Entre les sentències, l’STSJC 4.4.2011).
Règim econòmic matrimonial

La Sentència de 27 de juny de 2003 proclama la prevalença de la titularitat
formal sobre la subrogació real.
Pel que fa al règim matrimonial primari, l’STSJC 53/2013, de 26 de setembre,
resol la qüestió molt discutida per la doctrina de l’aplicació de l’article 1320 del
Codi civil a Catalunya fins a la reforma de la Compilació a l’any 1993 i va declarar
la nul·litat de la donació de l’habitatge familiar feta durant el matrimoni a la filla
del titular propietari sense consentiment de l’esposa. L’article 1320 CC suposa una
excepció a la regla general del règim de separació de béns en funció d’un interès
superior. No és una regla relativa a un règim econòmic matrimonial concret, sinó
un efecte patrimonial derivat de les obligacions que genera el matrimoni. Com a
norma modernitzadora del dret de família vam entendre que no s’oposava a la
tradició jurídica catalana, on ja existien normes protectores de la família.
Compensació indemnitzatòria per raó del treball en cas de separació matrimo-

nial, nul·litat o divorci
Fins a la promulgació del llibre II era regulada a l’article 41 del Codi de
família i abans per l’article 23 de la Compilació després de la reforma de 30 de
setembre de 1993.
Aquesta figura va ser una de les més polèmiques i que més litigis ha ocasio-
nat per la novetat que va suposar que s’establís, en l’estricte règim tradicional de
separació de béns de Catalunya.
La norma va obeir a un intent de mitigar els efectes propis del règim de sepa-
ració de béns, que es caracteritza per la nul·la comunicació patrimonial dels béns
dels dos cònjuges, i és la plasmació de l’art. 14 de la Resolució núm. 37/1978, de
652
27 de setembre, del Consell d’Europa, com a fórmula per fer possible que, en cas
de separació, divorci o nul·litat del matrimoni, el cònjuge més perjudicat pugui
accedir a una part equitativa dels béns de l’anterior cònjuge o a una indemnitza-
ció que repari la desigualtat econòmica resultant de la institució matrimonial i la
seva crisi posterior, per a la qual cosa s’ha de tenir en compte, a més d’aquestes
diferències patrimonials, si un dels cònjuges s’ha dedicat a la llar o bé al treball o
negoci de l’altre de manera desinteressada o bé no prou retribuïda.
La Sentència de 27 d’abril de 2000 fa referència a diferents problemes en
relació amb la compensació econòmica per als supòsits de crisi matrimonial en
el règim econòmic matrimonial de separació de béns. El primer problema que es
plantejava era el de l’aplicació del precepte a un matrimoni contret abans de la vi-
gència del precepte, problema que es resol en sentit afirmatiu basant-se en la
consideració que la compensació econòmica apareix com una conseqüència de la
resolució judicial que disposa la separació, el divorci o la nul·litat del matrimoni.
El fonament de dret 4t de la Sentència de cassació va establir les diferències entre
la compensació econòmica i la pensió compensatòria regulada a l’article 84 del
Codi de família i la compatibilitat d’ambdues pensions, segons la Sentència de la
mateixa Sala de 31 de octubre de 1998.
Pel que fa a la quantia de la indemnització, imperava l’arbitri judicial, si bé
s’havien donat alguns paràmetres per quantificar-la, com ara la magnitud de la
diferència patrimonial, la intensitat de la dedicació als fills o al negoci de l’altre
cònjuge o a tots dos, així com la durada d’aquesta dedicació.
La nova regulació de la indemnització per raó del treball en el llibre II del
CCC posa fi a partir del l’any 2011 a algunes de les qüestions més discutides i que
creaven major inseguretat jurídica, com era la inexistència de criteris en la fixació
de la indemnització, la quantificació o la prova de l’enriquiment injust.
Finalment la jurisprudència del TSJ s’ha pronunciat repetidament a favor de
la validesa dels pactes privats familiars en matèria de dret disponible, encara que
després no haguessin estat ratificats davant l’autoritat judicial, però sempre en el
marc de la crisi familiar.
Podem esmentar a aquest efecte les STSJC de 19.7.2004 o 18.9.2008.
Malgrat això, quant als pactes en previsió d’una futura crisi familiar, la re-
cent Sentència TSJC de 12 de juliol de 2012 analitza la validesa de tals pactes en
la legislació anterior al llibre II del CCC, i assenyala que, si eren possibles, havien
de constar necessàriament en una escriptura pública perquè és com ho disposa
l’art. 15 del CF.
5.4. Dret successori
Em detindré únicament en els aspectes més freqüents, ja que són innombra-

bles les sentències existents en aquesta matèria.
653
Testaments
Pel que fa a la validesa dels testaments en l’STSJC 32/2006, de 4 de desem-
bre, es recorda que el principi rector aplicable és el de la conservació del testa-
ment (favor testamenti), amb citació de jurisprudència de la Sala en què, d’acord
amb la tradició jurídica catalana, es destaca la convicció social de reduir al mínim
essencial l’exigència de les formalitats testamentàries, ja que la configuració del
sistema testamentari a Catalunya s’ha caracteritzat per una clara tendència i efecte
de simplificació de les formalitats i de sobrietat de les formes.
En la mateixa línia, a l’STSJ (PLE) 48/2013, de 9 de setembre, en la
qual es plantejava la nul·litat del testament hològraf per falta d’expressió del
lloc d’atorgament, vam dir que: Per a la correcta solució de tal questio iuris,
ha de distingir-se entre «forma» i «formalitat». Aquesta distinció conceptual
no és intranscendent, ja que la vulneració o infracció de la forma comporta
sempre la nul·litat radical del testament hològraf, mentre que la formalitat
no gaudeix per se de transcendència anul·lativa. La precedent distinció ja
havia estat objecte d’estudi pel TSJC, concretament en l’S 1/1992, 7 de ge-
ner, en un supòsit d’un testament obert notarial, que requeria la signatura
de dos testimonis, però que en la matriu notarial només en constava la d’un
sol d’ells, en la qual s’afirma que: «El motiu no pot prosperar perquè aquest
defecte constitueix una mera ritualitat a la qual de cap manera es pot atribuir la
transcendència jurídica si comporta la nul·litat del negoci jurídic testamentari».
Posteriorment, el TSJC havia tingut ocasió d’analitzar l’exigència de la cons-
tància autògrafa del lloc d’atorgament d’un testament hològraf i de l’abast
de tal requisit. Així, l’S 10/1998, de 23 d’abril, conclou que la indicació de
forma autògrafa del lloc d’atorgament és un formalisme més que no pas un
requisit essencial de forma.
En el cas analitzat, no hi havia cap dubte quant a la data d’atorgament del
document manuscrit, ni respecte a la capacitat de l’atorgant, per la qual cosa la
Sala va concloure que l’expressió del lloc d’atorgament del testament hològraf
era una mera formalitat i no pas un requisit essencial, l’omissió del qual no podia
justificar una reordenació en un altre sentit de la voluntat clarament expressada
de la causant per després de la seva mort.
Pel que fa a la capacitat del testador, la Sala, durant la vigència de la Com-
pilació i abans de la promulgació del Codi de successions, com a conseqüència
necessària de l’heterointegració de la normativa catalana amb el Codi civil, havia
aplicat, en l’STSJC 7/1990, de 21 de juny, els articles 662 al 666 del Codi civil
(CC), respecte a la testamentificació activa, en què feia especial referència al cri-
teri favorable a la capacitat per testar que deriva del principi del favor testamenti,
profundament arrelat en el dret civil de Catalunya, la qual cosa va corroborar
l’STSJC 4/2000, de 28 de febrer, conforme a la qual cal presumir, amb el caràcter
de presumpció iuris tantum, que tota persona gaudeix de capacitat mentre no
654
es demostri de manera inequívoca i concloent el contrari, i l’asseveració notarial
respecte a la capacitat del testador constitueix una prova enèrgica d’aquesta ca-
pacitat.
Després de l’entrada en vigor del Codi de Successions de 1991(CS), l’STSJC
17/1999, d’1 de juliol, declara que: a) No regeixen en el dret civil de Catalunya
els preceptes del Codi civil sobre la capacitat per testar; b) Es fa una especial refe-
rència a la presumpció general de capacitat, que es qualifica de presumpció iuris
tantum, i al principi del favor testamenti; c) Es precisa que l’expressió «capacitat
natural» que apareix a l’article 104 del CS es refereix tant a la persona incapa-
citada per resolució judicial com a la persona no incapacitada, i d) L’asseveració
notarial respecte a la capacitat per testar constitueix una presumpció iuris tantum
de capacitat, que pot destruir-se mitjançant una enèrgica prova en contra.
Interpretació de les voluntats testamentàries

Resum de la doctrina del TSJ en aquesta matèria, l’STSJC 6/2012, de 16 de
gener, que declara que cal indagar quina és la que realment el va moure a l’hora
d’atorgar el testament, per a la qual cosa, si bé en una primera aproximació cal-
drà atendre les concretes paraules utilitzades, sobretot quan hi hagin intervingut
professionals (notaris, advocats), conforme al que prescriu l’art. 110.1 CS, no cal
subjectar-se al sentit literal d’aquestes, de manera que, amb aquesta finalitat, quan
no hi hagi una limitació legal, és lícit acudir a «elements extrínsecs», sempre «amb
les degudes precaucions» i sense oblidar que, conforme al que resulta de la tradició
jurídica catalana d’arrel justiniana (D. 34,5,24) i al que prescriu l’art. 110.3 CS
(avui l’art. 421-6.3 CCC), en els casos de dubte la interpretació ha de fer-se en
sentit favorable a l’afavorit per la disposició testamentària.
Marmessors
En matèria de marmessoria, l’STSJC 16/1993, de 22 de juliol, qualifica de
particulars els marmessors nomenats amb la finalitat de complir uns encàrrecs
concrets, com eren executar disposicions de caràcter pietós i lliurar tots els béns
a les persones o institucions designades en el testament.
La distinció entre marmessors universals i marmessors particulars es reprodu-
eix en el cas que va originar l’STSJC 10/1998, de 23 d’abril, que aplica les normes
del CS de 1991, centrant la distinció d’acord amb uns criteris objectius i funcionals,
que es projecten sobre l’extensió i l’entitat de les facultats que el causant de la suc-
cessió atribueix a les persones que han d’executar la seva última voluntat, com són
les de possessionar-se de l’herència i realitzar actes de conservació, administració i
disposició en relació amb tots els béns i drets que formen l’herència.
L’STSJC 21/2013, de 14 de març, quant a la retribució i responsabilitat civil
dels marmessors, declara que solament quan hi ha dol o negligència greu dels
marmessors poden perdre el dret de retribució conseqüent a la seva remoció.
655
D’altra banda, qualsevol exigència de responsabilitat civil exigeix la demostració
de l’activitat incomplidora, el dany i la relació causal entre una i l’altre.
Llegítimes
Només em faré ressò d’una sentència, l’STSJC 42/2013, de 20 de juny, que
tracta de diverses qüestions: en primer lloc, de la imputació d’una donació a la
llegítima: recordem que, de manera reiterada, conforme a les resolucions STSJC
18/2005, de 4 d’abril i 19/2007, de 30 de maig, així com la ITSJC 28 novembre
2005 (rec. cas. 112/2005) (amb citació de l’STS 11 desembre 1991 que aplica
l’art. 132 de la Compilació), hem declarat que els articles 352.2 CS i 359.3.II CS,
revelen, pels seus termes, que la prevenció d’imputació de la donació a la llegí-
tima, o que serveixi de pagament o avançament a càrrec seu, s’ha de manifestar
a l’hora de portar a terme la corresponent donació, i no per atribució realitzada
posteriorment a aquesta, ja que atès que el donatari està afectat per aquesta atri-
bució, el clar és que des del moment que es va produir la donació ha de tenir
coneixement d’aquesta imputació a la llegítima per decidir si hauria d’estimar el
que s’ha donat com a atribució legitimària; en segon lloc, va establir també que
escau fer l’actualització del que s’ha donat a càrrec de la llegítima al «valor» que
tingui en el moment de morir la causant (art. 355.2. II CS), ja que la concreta
imputació ho és en el moment de la mort de la testadora i, per tant, no pot en-
tendre’s que resulta aplicable un principi nominalista, sinó que ha de fer-se una
valoració adequada del transcurs del temps ocorregut des del lliurament efectiu
fins a la mort de la testadora, la qual cosa ha de fer-se conforme a les variacions
de l’IPCC.
5.5. Rescissió per lesio ultradimidium
Una de les figures més antigues i més genuïnes del dret civil de Catalunya és
precisament la de la rescissió per lesió.
Aquesta figura continua regulada en la Compilació de 21 juliol de 1960 —text
refós de 1984—, la qual, en l’article 321, estableix que «els contractes de compra-
venda, permuta i altres de caràcter onerós, relatius a béns immobles, en què l’alienant
hagi sofert lesió en més de la meitat del preu just, seran rescindibles a instància seva,
baldament en el contracte concorrin tots els requisits necessaris per a la seva validesa».
Les sentències de 7 d’octubre de 1991, d’1 de juny de 1993 i de 24 de juliol
de 1995 van disposar que per aplicar la normativa catalana sobre rescissió per
lesió en més de la meitat del preu just, n’hi ha prou que la finca objecte del con-
tracte lesiu es trobi a Catalunya.
D’acord amb les previsions legislatives, aquí hem de fer una breu referència
a l’abast de la rescissió per lesió en la contractació immobiliària subjecta a les
prescripcions del dret civil de Catalunya.
656
Les sentències de 7 de juny de 1990 i de 4 de juliol de 1990 declaren rescin-
dible per lesió la datio in solutum d’una finca, ateses les semblances que presenta
amb la compravenda, encara que la demanda a la qual es refereix aquesta última
Sentència fos desestimada per altres motius.
L’aplicació de la rescissió per lesió en els contractes mercantils, pel fet de
tenir per objecte únic, com hem vist abans, els béns immobles, ha suscitat no
només una certa controvèrsia doctrinal, sinó també diversos pronunciaments
del Tribunal Superior, en la mesura que els contractes de compravenda mercan-
til de béns immobles no es consideren com a tals en el nostre Codi de comerç
de 1885.
La Sentència de 10 de setembre de 2007 va establir per primera vegada el
criteri que, en el cas de les compravendes mercantils, no és aplicable aquesta figu-
ra, en virtut del que disposa l’article 344 del Codi de comerç, el qual estableix que
no s’han de rescindir les vendes mercantils per causa de lesió, tant si es considera
d’aplicació directa o analògica.
Naturalment, la dificultat consisteix a determinar quan pot ser qualificat
com a mercantil el contracte dut a terme, a l’efecte de l’acció de rescissió per lesió.
No es pot oblidar que el concepte de compravenda mercantil del Codi de
comerç, pel que fa a les coses mobles, sembla fixar-se sobretot en la intenció es-
peculativa del comprador, quan la rescissió per lesió, en el nostre dret, només la
pot demanar el venedor.
La simple aplicació literal o de convalidació de la definició de compravenda
mercantil de l’article 325 del Codi de comerç a les compres realitzades per les
societats promotores en funció dels seus interessos, moltes vegades especulatius,
comportaria la summa injustícia d’impossibilitar l’acció a un venedor no comer-
ciant que aliena una finca a una societat immobiliària, i per contra la concediria a
un comerciant que ha venut a un particular o a una altra societat com a destinatari
final, assumint el risc econòmic inherent a tota operació mercantil.
La Sentència esmentada qualifica el contracte, doncs, com de compravenda
mercantil, no només en funció de l’interès o ànim de revenda del comprador,
sinó també en consideració a dos factors més, com són: el caràcter de comerciant
dedicat habitualment als negocis especulatius del venedor i el fet que l’operació
s’inscrivia en la sèrie orgànica d’actes propis del tràfic de les empreses immobili-
àries litigants.
L’STSJC 17/2011, de 31 de març, declara que la qualificació com a mercantil
de la compravenda, als efectes de la rescissió per lesió, ha de reservar-se per a
aquells supòsits en què el venedor tingui per objecte del seu negoci la promoció
de béns de l’esmentada naturalesa i l’operació s’inscrigui en la sèrie orgànica d’ac-
tes propis de l’empresa i el comprador tingui el mateix ànim especulatiu, sense
deixar de ressaltar que l’ànim especulatiu és indubtablement un element que hem
de tenir en compte, però no pas l’únic.
657
Pel que fa als contractes d’opció de compra, l’STSJC 1/2011, de 7 de gener,
va determinar que el «preu just» del qual parla l’article 323 de la Compilació cata-
lana ha de fixar-se en relació amb el que tingui aquella consideració en el moment
d’atorgar el dret d’opció.
També respecte de la consideració del valor en venda per aplicar aquesta
figura, hem dit que no eren avaluables, a l’efecte de fixar el preu just, les expec-
tatives derivades de modificacions de plans urbanístics, la concreció de les quals
es fes dependre del compliment de determinades condicions i obligacions que ni
tan sols estiguessin perfilades en el moment de la venda (STSJC 33/1998, de 7 de
desembre, i 33/1999, de 4 de novembre).
Per determinar l’existència d’una lesió en més de la meitat del preu just s’han
de posar en relació el preu que realment ha obtingut l’alienant i el valor del bé ali-
enat en el moment de la transmissió. Si el preu de venda que reflecteix l’escriptura
pública és inferior al preu que efectivament ha percebut l’alienant, les sentències
de 19 d’octubre de 1995 i de 16 de gener de 1997 especifiquen que cal tenir
en compte no només el preu escripturat, sinó també les altres quantitats que ha
percebut el venedor en concepte de preu, amb la conseqüència que la part que al-
legui haver pagat un preu superior a l’escripturat ha d’acreditar la seva afirmació.
5.6. Prescripció extintiva d’accions personals
Les sentències del Ple de la Sala Civil i Penal del TSJC de 26 de maig i de 12
de setembre de 2011 posen fi a la controvèrsia sorgida en relació amb l’aplicació
a Catalunya dels terminis de prescripció de les accions personals a institucions
no regulades pel dret civil de Catalunya i s’inclinen per aplicar els terminis de
la prescripció catalana a les obligacions i contractes tant si estan regulats en el
CCC o en el CC, això tant pel que fa a les relacions jurídiques nascudes durant
la vigència de la Compilació de 21 de juny de 1960 com des de l’entrada en vigor
del llibre I del CCC.
Els principals arguments de les sentències d’apel·lació, que en ambdós casos
van aplicar el termini de 15 anys de l’article 1964 del CC, implícits o explícits, van
ser els següents:
a) Els terminis de la prescripció extintiva en el dret d’obligacions s’havien
d’escurçar en benefici de la seguretat jurídica, en la mesura en què no es pot des-
conèixer la rapidesa amb la qual s’opera actualment en el tràfic jurídic.
b) La Compilació de 1960 va servir per concretar les matèries regulades
pel dret civil de Catalunya, entre les quals no hi havia la teoria general de l’obliga-
ció ni determinats contractes, la qual cosa obligava a aplicar en bloc el Codi civil
quant a aquestes matèries.
c) Pel fet que ens trobem davant d’un conflicte entre dues lleis civils (es-
tatal i autonòmica), que haurà de ser resolt segons el que disposa l’apartat 10 de
658
l’article 10 del Codi civil, per remissió expressa de l’article 16 del mateix text
quan diu que: «Els conflictes de lleis que puguin sorgir per la coexistència de
diverses legislacions civils en el territori nacional es resolen segons les normes que
conté el capítol IV».
Dins d’aquest capítol es troba l’article 10.10, que disposa que: «La llei regu-
ladora d’una obligació s’estén als requisits de l’acompliment i a les conseqüències
de l’incompliment, així com a l’extinció.»
d) En virtut del que disposa el Conveni de Roma de 19 de juny de 1980,
aplicable a les relacions contractuals, en concret l’article 10, que estableix que la
llei aplicable a un contracte regeix també les formes d’extinció i, en concret, la
prescripció.
Totes aquestes normes jurídiques reforçarien la idea que una obligació ha
de ser regulada en tots els aspectes per la mateixa norma jurídica, o sigui tant pel
que fa als requisits per a la seva validesa, com pel que afecta les incidències en el
seu compliment, com, finalment, els motius d’extinció, com ara la prescripció.
Els arguments esmentats van ser rebutjats per les sentències del TSJC, del
Ple, de 26 de maig de 2011 i de 12 de setembre de 2011.
Les raons adduïdes van ser bàsicament les següents:
1. La modificació de les lleis és competència del legislador i no dels tribu-
nals quan no poden adaptar-les a la realitat social mitjançant una interpretació
que no sigui derogatòria de la norma.
Això ho imposa l’article 117.1 de la CE, que obliga el jutge a sotmetre’s a
l’imperi de la llei. D’aquesta manera, el fet que a la llei hi hagi un termini de pres-
cripció extintiva excessivament llarg no es pot obviar perquè el jutge consideri
que no s’adapta a les circumstàncies, sobretot quan el valor compromès no és
pròpiament el de justícia material, sinó el de la seguretat jurídica.
En el cas de Catalunya, el Parlament va emprendre aquesta tasca revisora
mitjançant la primera llei del CCC (Llei 29/2002, de 30 de desembre), en l’ex-
posició de motius de la qual es va reprotxar als tribunals catalans el poc ús que
havien fet del tradicional termini de la prescripció extintiva de 30 anys provinent
de l’usatge omnes causae recollit a l’article 344 de la Compilació.
2. No és possible afirmar, amb rigor, que mentre era vigent la Compilació
de 1960 no hi havia a Catalunya una regulació pròpia en matèria de prescripció
extintiva de les accions personals, ja que aquesta regulació es trobava a l’article
344 de la Compilació de 21 de juliol de 1960. Un cop regulat el termini en la Com-
pilació, aquest era d’aplicació preferent al que establia el 1964 del CC, i això, com
s’ha dit, amb independència que la relació jurídica a la qual s’hagués d’aplicar la
prescripció estigués regulada o no en la mateixa Compilació.
3. Pel que fa al Reglament número 593/2008 del Parlament Europeu i del
Consell de 17 de juny de 2008 de les Comunitats Europees (que va substituir el
Conveni de Roma), ja que es tracta de normes de dret internacional privat, eina
659
adequada per resoldre conflictes d’aplicació de les distintes normes privades dels
països afectats, sense que se’n pugui fer extensiva l’aplicació entre les diverses
normes de caire privat vigents en un mateix estat.
4. No és aplicable l’article 10.10 del CC en matèria de dret interregional.
Per aplicar les normes de conflicte és necessària, tant en el cas del dret in-
ternacional privat com en el cas del dret interregional, la presència d’un element
d’aquesta naturalesa bé per l’existència d’elements personals o subjectius referits
a les parts (veïnatge, residència o domicili en una altra CA) com pels elements
objectius de la relació esmentada (situació del bé en una altra CA), bé pel lloc de
realització del negoci o perquè aquest hagués de tenir efecte en un altre lloc, etc.
L’element interregional ha de ser present en tot cas, ja que altrament el con-
flicte de lleis no es produirà.
L’article 10.10 del CC resol el supòsit en el qual l’intèrpret hagi d’optar, atès
que hi hagi un element internacional o bé interregional, entre aplicar la norma-
tiva del CC com a sistema jurídic complet o bé la normativa estrangera en el cas
del dret internacional o bé la normativa regional o autonòmica en el cas del dret
interregional, que inclou el seu propi sistema de fonts.
L’article 10.10 no serà operatiu, doncs, quan el Codi civil entri en la relació
jurídica regulada pel dret civil de Catalunya com a dret supletori, en virtut del que
estableix l’article 111.5 del mateix CCC. El joc de la integració de l’ordenament
jurídic mitjançant l’aplicació del seu propi sistema de fonts impedeix que pugui
parlar-se de fallida del principi d’unitat del règim jurídic aplicable a la institució,
en els casos tractats (arrendament d’obra i préstec), que, en conseqüència, queda-
rà regulada, si no hi ha cap element interregional, pel CCC, i, en allò que aquest
no prevegi, per les disposicions del Codi civil.
En conseqüència, en els dos casos, partint de l’aplicació del dret civil català
a la relació jurídica controvertida, únicament s’havien discutit els terminis de la
prescripció extintiva de l’acció, terminis que estaven regulats primer en l’article
344 de la CDCC i després en l’article 121 del CCC, per la qual cosa en cap cas es
podia aplicar l’article 1964 del CC.
Malgrat tot això, en la recent Sentència de 7.10.2013 hem considerat que
l’acció directa contra l’asseguradora en els casos d’accidents de trànsit era regu-
lada per una llei especial i mercantil, per la qual cosa no era aplicable la norma
catalana, sinó el termini de prescripció d’un any establert a la LRCYSCVM.
Espero que aquesta exposició hagi aconseguit posar en relleu la importància
de la jurisprudència de la Sala Civil del TSJC en l’aplicació pràctica del dret civil
català.
660
PARAULES PEREGRINACIÓ MONTSERRAT
per
10 de maig de 2014
Eminentíssim, reverendíssim i estimat pare abat Soler, pare Juliol, companys

acadèmics i familiars.
L’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya visita el Monestir
de la Mare de Déu de Montserrat. Ho fa acollint la generosa invitació del Pare
Abat i per una diversitat de raons, com diversa és la composició de la nostra
Corporació.
Hi ha, però, uns sentiments comuns. I el primer de tots ells és el d’agraïment
al pare Abat, al pare Juliol que ha carregat amb la feina més feixuga de l’organit-
zació i a tota la Comunitat benedictina, amb esment especial al pare Manel Gasch
que ens ensenyarà la biblioteca i que des del primer moment ha mostrat la seva
plena disponibilitat per atendre’ns.
L’Acadèmia visita Montserrat i vol significar la importància que el Monestir
ha tingut en la nostra història i específicament en la història del nostre Dret.
Montserrat ha estat i és el referent per antonomàsia per a tots els catòlics
catalans, però és molt més que això. Ha estat i és el far il·luminador no només de
la nostra fe sinó també de la nostra cultura i de la nostra civilització. I ha estat i
és guia d’un model que ultrapassa el nostre país i s’estén per l’Espanya plural. No
puc deixar de recordar que quan un basc insigne, Ignasi de Loiola, a finals del
segle XV vol pelegrinar a un Monestir marià, tria Montserrat, sens dubte perquè
l’agafava de camí vers Barcelona on pensava embarcar-se cap a Terra Santa, com
diu en la seva Autobiografia, però també indiscutiblement pel seu prestigi; i que
l’Església que a Roma tots tenen per l’específica d’Espanya té per advocació a la
Mare de Déu de Montserrat (i l’Apòstol Santiago).
Crec que en aquest moment em pertoca limitar-me a ressaltar la vinculació
del Monestir amb el nostre dret que és una de les finalitats fonamentals de la nos-
tra Acadèmia. I ho faig referint-me estrictament a tres moments singulars, un de
l’antigor i dos de la contemporaneïtat.
661
El primer es refereix a la figura de l’Abat de Ripoll, bisbe de Vic i un dels
fundadors (1025) del Monestir de Montserrat, Oliba. Tots els historiadors del
Dret estan d’acord en el fet que les Assemblees de pau i treva constitueixen un
clar precedent d’allò que més endavant serien les Corts catalanes i que les Consti-
tucions de pau i treva que neixen d’elles, junt amb les «convenientiae», constitu-
eixen les primeres manifestacions del dret propi de la Catalunya que es manifesta
com a nació, a finals del segle X i també coincideixen que, a part dels Sínodes,
com el de Tulú (Rosselló) de l’any 1027, ja abans el bisbe Oliba (i el seu germà,
el bisbe Berenguer d’Elna) havien decretat algunes d’aquestes constitucions, con-
cretament l’any 1018. Una primera manifestació, ni que sigui només indicativa i
relativa, de la vinculació de Montserrat i el món del Dret que ara m’ha semblat
oportú d’evocar.
Els altres dos moments a què vull referir-me pertanyen als nostres temps.
En primer terme, la reunió que va tenir efecte a Montserrat el 29 de setembre de
1947. Es tractava d’aprofitar l’avinentesa del «Congreso Nacional de Derecho
Civil» celebrat a Saragossa, per tal de salvar el nostre dret civil i el d’altres ter-
ritoris d’Espanya en manifest perill després de la guerra civil. Hi havia una gran
preocupació perquè el Govern espanyol pretenia dictar un Decret i una Ordre, el
contingut dels quals s’allunyava notablement de les conclusions i de l’esperit del
mateix Congrés. Després de l’oportuna preparació durant la primavera i l’estiu
d’aquell any, el 29 de setembre es reuniren a Montserrat representants de la major
i més important part dels territoris amb dret civil propi: Aragó, Balears, Catalu-
nya i Navarra. Per part catalana assistiren Jordi Olivar i Daydí, Maurici Serrahima
i Bofill, Ramon Coll i Rodes i Pere Arderiu i Pallarols. Entre els assistents d’altres
territoris hi havia: per Aragó, Juan Moneva y Puyol, a qui per raó de ser el de ma-
jor edat li va correspondre la presidència de la reunió, Francisco Pala Mediano,
Miguel Sancho Izquierdo, Jose Luis Lacruz Berdejo y Miguel Montserrat Gámiz;
per Balears, Felix Pons Marques i per Navarra, Luis Arellano Dihinx, Francisco
Salinas Quijada, Martin Galan Elgart y Cesáreo Sanz Orrio. També va participar
a la reunió, per la seva condició de jurista, el monjo mallorquí Pau Maria (Antoni)
Pizà Enseñat OSB. Els reunits redactaren un escrit adreçat al Ministre de Justí-
cia, que sens dubte va contribuir a que finalment els fruits del Congrés fossin els
més positius que es podia esperar en uns temps com aquells.
El tercer dels moments que voldria ressaltar el constitueix un fet, del qual
fa ben poc s’ha commemorat el cinquantenari, que per a molts té un significat
estrictament polític quan a mi em sembla que entronca directament amb el dret
públic d’orientació cristiana i recolzat en la doctrina social de l’Església. Em re-
fereixo a les declaracions del pare abat Aureli Ma. Escarré i Jané al diari francès
«Le Monde», publicades el dia 14 de novembre de 1963 i que tant ressò social
tingueren. Avui em sembla oportú remarcar el fet de que aquelles declaracions
substancialment no foren una altra cosa que l’aplicació pràctica al nostre país de
662
la doctrina continguda en l’encíclica Pacem in Terris, publicada uns mesos abans,
concretament l’11 d’abril de 1963 per aquella gran persona que fou sant Joan
XXIII, canonitzada fa unes setmanes, amb gran satisfacció de molts fidels, pel
papa Francesc.
Finalment voldria ressaltar, perquè em sembla molt significatiu un àmbit en
el qual en els darrers anys el Monestir i l’Acadèmia han col·laborat estretament.
Em refereixo a la Fundació Pau Casals. Dos membres de la nostra Corporació
tingueren un paper decisiu en la seva constitució. Raimon Noguera i de Guzman
que va assessorar directament al Mestre per a la constitució de la Fundació i Josep
Ma Vilaseca i Marcet (emparentat amb l’abat Antoni Ma. Marcet i Poal) que li
va donar forma jurídica, redactant els Estatuts i encarregant-se de la seva gestió
pràcticament fins la seva mort. Els Estatuts de la Fundació estableixen que la
Presidència del Patronat correspon al Pare Abat de Montserrat i que un dels seus
membres és el President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalu-
nya. Vull dir que des del primer moment, amb la presidència de Josep-Joan Pintó,
de Lluís Figa, el primer mandat de la meva, la de Robert Follia i la novament
meva actual, hem col·laborat estretament amb la Fundació i la seva Presidència,
tant quan la va ostentar l’abat Cassià Maria Just i Riba, l’abat Sebastià Bardolet i
Pujol com l’actual pare abat, Josep Ma. Soler i Canals. Crec que la intuïció dels
nostres dos companys fou un encert, que els Pares Abats, amb el suport del Pa-
tronat, han assegurat la vigència permanent i l’aprofundiment continu en el llegat
espiritual i material del Mestre i que l’Acadèmia ha contribuït i contribueix en la
mesura de les seves forces, a garantir el bon funcionament dels aspectes jurídics
de la Fundació.
Per totes aquestes raons i per moltes altres que seria impossible especificar,
l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, en representació de la
comunitat jurídica de Catalunya vol retre homenatge d’admiració i reconeixe-
ment al Monestir de la Mare de Déu de Montserrat, en la persona del seu Pare
Abat, pels seus innumerables serveis al nostre dret i a la nostra terra.
Moltes gràcies.
663

Ciencia Penal Española y Alemana

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Ciencia Penal Española y Alemana

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

ANNALS

L’ACADÈMIA DE JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ

© Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya

Dipòsit Legal: B. 50686-2007

CURS ACADÈMIC 2012-2013

SESSIÓ INAUGURAL CURS 2012-2013. 6 DE NOVEMBRE DE 2012

HOMENAJE A FRANCISCO JAVIER GAXIOLA OCHOA (diciembre 2012)

JORNADA SOBRE ARBITRATGE A TORTOSA (22 de febrer de 2013)

ACTE D’HOMENATGE A L’EXCMA. SRA. ALEGRIA BORRÁS

CURS ACADÈMIC 2013-2014

SESSIÓ INAUGURAL CURS 2013-2014. MONESTIR DE POBLET,

ACTE DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «JURISTAS Y ENSEÑANZAS ALEMANAS

INTERRELACIONES ACADÉMICAS (7-4-2014)

XXV ANIVERSARI TSJCAT (28 de maig de 2014)

PARAULES PEREGRINACIÓ MONTSERRAT (10 de maig de 2014)

* La renovació en els càrrecs de Vicepresident, Tresorer i Vicesecretari es produí el dia 14 de

Αγεωμέτρητος μηδείς εισιτώ

Al frontispici de la primera de les Acadèmies, l’Acadèmia creada per Plató a

Al llarg d’aquest curs, l’Acadèmia es va reunir en un total de 15 sessions

4. Defuncions i sessions necrològiques

7. Activitats especialment rellevants

8. Nomenaments extra-acadèmics d’alguns dels acadèmics

Elecció de l’acadèmica Dra. Encarna Roca com acadèmica de número de la

El dia 16 de desembre, assistència del Sr. President i el Dr. Córdoba a la

L’Acadèmia, a través del Sr. President o d’altres acadèmics, va participar a

Durant aquest curs, l’Acadèmia ha tingut uns ingressos de 32.897,53 euros

1. Les societats de capital

2. L’abús del dret

3. Abús del dret i protecció de la minoria social

Excm. Sr. President de l’Acadèmia,

Procedeixo a continuació a la lectura del meu discurs en el que intentaré

1. LES SOCIETATS DE CAPITAL

La tradicional classificació, d’origen doctrinal, de les societats mercantils en-

1.2. El capital social

De la seva pròpia denominació es desprèn la gran importància que, en

1.3. El principi majoritari

1.3.a) Consideracions generals

1.3.b) En les societats anònimes

1.3.c) En les societats limitades

1.4. La impugnació dels acords socials

El C. de c. de 1885 en els escassos preceptes dedicats a la societat anònima

2. L’ABÚS DEL DRET

La teoria de l’abús del dret és relativament moderna.

En els anys immediatament posteriors a aquesta sentència es van dictar

2.2. La teoria de l’abús del dret en l’ordenament jurídic espanyol

La consagració de la teoria d’abús del dret en l’ordenament jurídic espanyol

2.3. L’abús del dret en la legislació civil de Catalunya

El Codi civil català no conté, a diferència de l’espanyol com s’ha vist en

3. ABÚS DEL DRET I PROTECCIÓ DE LA MINORIA SOCIAL

3.2. Actuacions relacionades amb els administradors

Els casos relacionats amb l’òrgan d’administració es poden subdividir en dos

3.2.a) Reducció del nombre d’administradors

3.2.b) Fixació de retribucions excessives

3.3. Operacions sobre el capital social

No cal insistir en la gran importància que en el tipus de societat objecte d’aquest

3.4. Retenció injustificada de beneficis

De totes les conductes abusives de la majoria, la més rellevant i la probable-

3.5.a) Comentari del precepte

bis de la Ley de Sociedades de Capital», ALERTA MERCANTIL, Noviembre 2011; i considera de

3.5.b) El dret de separació com a solució del conflicte societari

1. EL DOCTOR FRANCISCO TUSQUETS TRIAS DE BES,

Podíamos hablar de «tiempos» vividos, con distintas realidades y deseos.

Tal es la cuestión fundamental del «Discurso», pero no el aspecto esencial de la

3. EL DERECHO DE SEPARACIÓN DE LA MINORÍA PROTEGIDO POR UN EVENTUAL ABUSO