TEMA 1: Introducció

1.1.La comptabilitat externa i la comptabilitat interna

1.1.1. Reflexions prèvies

• La idea de comptabilitat de costos ha anat canviant a mesura que variaven les necessitats de les
empreses.

• Dificultat per establir fronteres amb altres especialitats de la comptabilitat o de l’economia de

l’empresa.

• Importància de l’evolució del concepte comptabilitat de l’empresa.

1.1.2. Evolució del concepte de la comptabilitat de l’empresa.

Esquema bàsic comptable:

Activitat comptable bàsica

• Elaboració de la informació:

• Identificar els fets econòmics que afecten a l’empresa.

• Quantificar en temps real.

• Valorar, com es valora monetàriament el que entra al magatzem (normes comptables).

• Registrar, fer un registre.

• Comunicació de la informació:

• Entitats financeres.

• Administracions públiques.

• Clients.

• Creditors.

• Accionistes.
 • Directius.

• Verificació de la informació: es pot verificar de manera voluntària o obligatòria:

• Auditoria externa, es revisen els comptes des de fora.

• Trueandfairview.

• Obligació legal d’auditoria.

• Auditoria interna (persona de l’empresa que s’encarrega de verificar els costos).

• Anàlisi i interpretació de la informació.

• Avaluar les dades comptables.

• Analitzar altres aspectes no comptables.

• Establir criteris de decisió.

• Recordar que no és una ciència exacte sinó una ciència social.

1.1.3. La comptabilitat de gestió i la comptabilitat directiva.

• Comptabilitat de gestió: no esta tant enfocada al càlcul i esta per sobre de la comptabilitat interna.
Aquesta comptabilitat agafa tant de la comptabilitat interna com de la externa.

• Comptabilitat directiva: més enfocada al càlcul.

• Comptabilitat analítica: es la branca que gafa coses de la comptabilitat interna (cost de

producció i externa i comptabilitat directiva).

La diferència entre les dues branques de la comptabilitat objectiva la podem analitzar a través de l’estudi
de la circulació econòmica de valors a l’empresa. Per això, considerem el funcionament d’una unitat
econòmica de producció .
• Comptabilitat externa: es la que te de referència la empresa i el món exterior.

“Branca de la comptabilitat aplicada que respecte a una micro-unitat econòmica ens permet en tot
moment el coneixement qualitatiu i quantitatiu de la seva realitat econòmica (financera o externa) amb el
fi específic de posar en relleu la situació de dita unitat i la evolució en el temps”.
• Comptabilitat interna: només agafa la empresa com a referència.

“S’ocupa de les transaccions entra-unitat que constitueix el cicle econòmic industrial. El principal
problema de la comptabilitat interna es que el valor de les transaccions no esta explícit”.
Passos:
 • Planificació inicial: que permeti la empresa preveure totes les possibles variables al que es pot
afrontar l’empresa el més aviat possible per no agafar a l’empresa desprevinguda.

• Procés de control de la informació comptable interna: per poder veure si el que s’ha plantejat
es compleix i en que àmbit vaira (si hi ha desviació). Hi quins són els marges de l’empresa.

• Presa de decisió: els dos passos anteriors són molt importants però sempre que serveixin per
prendre decisions.

ACODI: és una associació que definia la comptabilitat en 3 branques.

• Comptabilitat estratègica: ha de subministrar informació comptable per prendre decisions a la
direcció general de l’empresa en l’àmbit de la planificació a llarg termini.

• Comptabilitat de gestió: ha de subministrar informació comptable per prendre decisions

tàctiques i periòdiques que permetin valorar l’evolució de l’empresa a mitjà i a curt termini.

• Comptabilitat operativa: donarà més informació detallada i enfocada als responsables de les
seccions per prendre decisions a curt termini.

Objectius semblants: aconseguir informació per analitzar-la, interpretar-la i prendre decisions.

La diferencia es que la base es la mateixa però cadascú agafarà el que l’interessi més, és a dir,
si es a c/t (operativa), mig termini (gestió) i a llarg termini (estratègica).

1.2. Conceptes bàsics

• Operacions externes: es aquella que mesura la circulació de valors de l’empresa amb l’exterior.

• Operacions internes: es aquella que mesura la circulació de valors de l’empresa amb ella
mateixa.

Circulació externa de valors.

Operacions externes reals.
• Compra: Adquisició de bens o serveis al món exterior mesurat en termes reals. Es pot comprar
un bé o servei d’un sol ús o de varis usos.

Ex. Compra de serveis: la universitat quan contracte a un professor aquest genera una despesa
per la universitat.
• Despesa: equivalent monetari de la compra.

• Venda: tota adquisició de bens i serveis per part del món exterior que son objecte de la activitat
de l’empresa mesurat en termes reals. És a dir, es el compromís material de cedir la propietat
 dels productes o serveis de l’empresa. Amb aquesta definició es pot afirmar que una comanda o
encàrrec de venta es ja una venta. En canvi la col·locació te lloc quan es transfereix la propietat.

Ex: La universitat ven docència.

• Ingressos:Equivalent monetari de la venta.

Operacions externes financeres.

• Cobrament:entrada de fluxos de diners a l’empresa que generà ingressos.

• Pagament:sortida de fluxos de diners de l’empresa.

Circulació interna de valors:

• Consum: qualsevol aplicació de bens i serveis al procés productiu mesurat en termes reals.

Ex. Si compro 100 kg de fusta i utilitzo 50 kg. El consum serà aquests 50 kg.
• Cost:equivalent monetari del consum no equivalent a la compra.

• Col·locació:qualsevol transferència al món exterior dels productes o serveis de l’empresa

mesurada en termes reals. Es produeix, es fa efectiva, en el moment que es transmet la propietat
del producte o servei.

• Valor col·locació:equivalent monetari de la col·locació a preu de cost.

• Ingrés periodificat:equivalent monetari de la col·locació a preu de venda.

1.2.2. Esquema de circulació de valors.

Des de que entra al magatzem els productes de matèries primeres i s’incorporen al procés productiu fins
que s’arriba a la producció acabada.
• Corrents o flux: es el flux que genera la circulació econòmica

• Fons: es la acumulació econòmica dels diferents flux.

1.2.3 Relacions bàsiques entre corrents i fons

ACTIU PASSIU
Disponible= Cobrament - Pagament Exigible Financer= Despesa - Pagament

Realitzable cert= Ingrés – cobrament Exigible econòmic= Ingrés – Ingrés

periodificat
Producció acabada= Valor de producció – Valor Resultats= Ingrés periodificat – Valor de
 de col·locació col·locació
Producció semi acabada i en curs= Cost- Valor Aportació d’accionistes
de producció
Altre realitzable condicionat= Despesa – Cost

Actiu Fix = Despesa - Cost

Diferencia entre col·locació i venda:

La venda es anterior a la col·locació. Ex. Del concessionari primer es fa la compra del cotxe i després
s’entrega al cotxe quan estigui a punt.
Diferència entre compra i consum: el consum és qualsevol aplicació de bens i serveis al procés productiu
mesurat en termes reals i la compra al món exterior en termes reals.
Diferència entre despesa i cost: el cost és l’equivalent monetari del consum i la despesa l’equivalent
monetari de la compra.

Tema 2: Relació entre els costos i

l’activitat de l’empresa

Conceptes bàsics:

• Naturalesa dels costos: és una classificació segons la despesa general, és a dir, si es de personal,
de subministrament… Després, en cas que el cost sigui de personal per exemple, serà un cost de
personal directe o cost de personal indirecte segons la classificació de relació causa-efecte dels
costos.
• Variabilitat de costos: la classificació segons la variació de la seva quantitat en funció d’una
variable independent. Per exemple: costos fixes o costos variables.
• Relació causa-efecte dels costos: segons la facilitat d’imputació amb la que es pugui mesurar cada
tipus de cost. Per exemple: costos directes o costos indirectes.
• Assignació de costos: decidir com distribueixo els costos per escollir un model, és a dir segons si
distribueixo tots o una part dels costos farà que es tingui un model o un altre, un model de costos
complerts “full cost” en el primer cas o un model de costos parcials “directs costs” en el segon cas.
• Captació o localització dels costos: es té en compte l’organització de l’empresa i depenent
d’aquesta, a la classificació o localització dels costos hi haurà dos models els orgànics i els
inorgànics. En cas que decideixi no localitzar, escolliré el sistema inorgànic o si decideixo localitzar,
escolliré el sistema orgànic això vol dir que faré un pas entremig per classificar els costos per
departaments i distribuir-los i posteriorment portar-ho a producte aquest pas entremig farà que
obtinguem més informació ja que sabrem d’on provenen els costos i tindrem més eines d’anàlisi. En
 cas que s’esculli inorgànic, el resultat és el mateix però disposes de menys dades de localització ja
que tens un “cost total” sense saber d’on provenen els costos.
• Moment d’anàlisi dels costos: hi ha dos tipus de models on s’analitza les dades reals o les dades
reals més previstes.

2.1. Variabilitat de costos

(Relacionar els tipus de costos amb les gràfiques).

• Costos Fixes: són aquells costos que es mantenen constant en qualsevol nivell de producció, és a
dir, no varien en funció de la producció. Per exemple un assalariat fixa.
• Costos semi-fixes: són aquells costos que combinen un tram de cots fix amb un petit moment en
que passen a ser variables. Hi ha dos tipus de semi-fixes els reversibles i els irreversibles.
Reversibles: quan ja passo de produir 100 a 95 el cost disminueix en la mateix proporció.
Irreversibles:quan jo passo de produir 100 a 95, el cost no disminueix en la mateixa proporció.
La hiestèresi dels costos: és el fenomen que es produeix quan un cost semi-fix es irreversible.
“Sempre surt a l’examen”.
Al incrementar la producció es produeix un efecte acordió en alguns casos.
• Els costos semi-variables: aquells que son fixes en un interval de producció fins que es
converteixen en costos variables. Pot ser que a abans de la primera unitat tinguem un cost de 20, és
a dir un cost fix i a partir de la unitat 1 sigui de 25, aquests 5 son costos variables. Els costos unitaris
decrementen ja que quan produeixes més, és més barat perquè els costos fixes es distribueixen amb
més unitats.
• Costos variables: són aquells costos que varien en funció d’una variable independent, la producció i
que en cas que no produeixi no els tinc. Per exemple la ma d’obra que contracto perquè fabrico més
que habitualment. En funció de com variïn respecte la producció poden ser:
Variables proporcionals: la seva variabilitat es proporcional al volum de producció. La proporció es
manté i els costos unitaris es mantenen constants tot i varia la producció. Per exemple el desgast
d’una maquina que es desgasta segons lo que la facis funcionar, depenent de la producció es
desgasta proporcionalment, si produeixes el doble es desgasta el doble.
Variables progressius: son aquells que la seva variabilitat és més que proporcional respecte el
volum de producció i els costos unitaris son creixents. Per exemple per fabricar una unitat
necessitem 3 hores una maquina i per fabricar-ne dues 10 hores.
Variables degressius:son aquells que augmentes però augmenten amb una proporció inferior, és a
dir els costos augmenten a una velocitat inferior que la producció, els costos unitaris baixen. Quan
més es produeix més barat surt la unitat marginalja que els costos són inferiors a la quantitat que es
produeix.
 Variables regressius:son teòrics, aquells que quan augmenta la producció, els costos baixen. Els
costos disminueixen al incrementar la producció, evidentment els costos unitaris baixen també. Per
exemple quan més gent ocupi una sala menys calefacció serà necessària per escalfar la sala.
• Cost fix i cost variable: El cost fix no existeix a ll/t ja que a llarg termini l’empresa s’intenta adaptar,
per exemple jo tinc llogat una nau però com que he de produir més n’he de llogar dues més i aquell
cost fix augmenta és a dir passa a ser variable.

2.2. Imputació dels costos

2.2.1. Relació causa-efecte

• Capacitat de mesura dels costos: la capacitat de mesura dels costos ens condicionaran la seva
imputació i en conseqüència si aquests costos seran directes o indirectes.
• Costos directes: aquells costos indiscutiblement identificables amb el producte o altre portador de
cost, és a dir que no necessitem cap hipòtesi de repartiment per poder imputar aquest cost. Per
exemple el cost d’una persona quan ven un producte concret es un cost directe del producte.
• Costos indirectes: aquells costos que necessiten una base de repartiment per poder-los imputar a un
producte o portador de cost. Per exemple el personal de manteniment o de neteja es un cost
indirecte.
• Base de repartiment: és un criteri de distribució, una eina formal que ens permet distribuir els costos
utilitzant un factor de mesura fàcilment determinable el valor del qual es suposa aproximadament
proporcional al veritable consum de costos. Utilitzarem tres factors:
• Les unitats de temps .
• Les unitats de quantitat.
• Unitats de valor.
• Haurem d’utilitzar el factor més equitatiu i flexible respecte el que estiguem analitzant.

• Assignació dels costos.

• Costos complets o full cost: son aquells que la imputació al corresponent portador de cost es de la
totalitat dels costos necessaris per a la obtenció i la col·locació dels productes i/o serveis objecte de
l’empresa.
• Posició inicial. Al principi no es distingia, és a dir quan tenia un producte imputava tots els
costos a aquell producte, no distingia el cost del període sense tenir en compte a on
pertanyia aquest cost, això feia que es distorsionessin els marges.
• Posició evolucionada. (Diapositiva) Després es va aparèixer aquesta posició per evitar el
problema inicial.

Empresa
Inversions Desinversions
 Compres Transformació Vendes Administració

Cicle de producció Cicle de comercialització

Costos de producció Costos de distribució

• Transaccions d’inversions : son aquelles que els costos s’aplicaran als productes
elaborats.
• Transaccions de desinversions: son aquelles que els costos s’aplicaran als
productescol·locats.
• Cicle de producció = compres + transformació.
• Cicle de comercialització = vendes + administració.

• Costos parcials o direct cost:Inicialment es basaven en un fet, es feia una distribució dels costos
arbitrària. Assimila tots els CV = CD i CF = CI.Imputa tots els costos directes o variables
• Amb costos directes. Els hi imputo el producte acabat. Facilita la imputació dels costos entre
directes i indirectes. Imputa els costos fixes directes als costos variables, i dels que no són
directes al resultat del període.
• Costos fixes directes.
• Costos fixes indirectes.
• Amb costos variables. No els hi imputo el producte acabat sinó que els passo pel resultat del
període. Distingeix entre CF i CV e imputa el CV al cost de producte o de producció i la resta
a CV.
• Els models es complementen.

• Models de captació de costos.

• Sistemes orgànics: té en compte l’estructura de l’empresa. Hi ha dues consideracions la primera es
que,consideren la matèria primera com a factor passiu basic en el procés transformador i diu que
sobre aquesta matèria primera s’incorporarà una sèrie de funcions al llarg del temps per tal
d’aconseguir el producte final i la seva col·locació. La segona consideració és que es realitzaran en
els diferents seccions prèvia a la seva imputació als productes acabats.
Imputa directament la matèria primera (factor passiu) mentre que la resta de factors (factors actius)
costos directes i indirectes es distribueixen per les diferents seccions i després s’imputa al producte
acabat.

Factor passiu Matèries primeres Producte acabat.

Factor actiu Costos Directes + Costos Indirecte Secció 1/Secció 2/ Secció 3 Producte acabat.
Els utilitzarem per empreses multi-productes.
Etapes:
 • Classificació dels costos: delimitar els factors.
• Localització: distribuir els costos a les corresponents seccions de l’empresa en la qual s’han
produït.
• Imputació: Imputo els costos al producte final.
• Matèria primera: factor passiu bàsic.

• Model Alemany. És l’iniciador d’aquest tipus de sistemes orgànics introdueix el concepte de

secció i el que fa es localitzar tots els costos a les seccions i els imputa al producte acabat.
Factors passius + Factors actiu Seccions Producte acabat.
• Model Francès. A diferencia de l’Alemany i de l’Espanyol, només localitza els costos
indirectes i tot el que són costos directes els imputa directament a producte. Introdueix la
fractura del centre de cost.
Centre de cost o seccions homogénies: divisions reals de l’empres constituïdes per un
conjunt de mitjans materials que van a la recerca d’un mateix objectiu i l’activitat de les quals
es pot mesurar en unitats físiques anomenades unitats d’obra.
Unitat d’obra: mesura homogènia que representa i mesura l’activitat d’una secció.

• Sistemes inorgànics: neixen durant la revolució industrial son utilitzats sobretot per PYMES, és el
típic model anglosaxó. És el model en que hi ha una relació directe entre factor i producte. De
manera que el cost del producte s’obté a partir de la suma dels costos dels factors sense tenir en
compte l’organització de l’activitat de l’empresa. No te en compte l’estructura de l’empresa.
L’avantatge és que hi dediques menys temps ja que necessites menys recursos però l’inconvenient
és que ens serveix menys a l’hora de prendre decisions d’empresa ja que tenim menys detalls.
• Classificació dels costos: delimitar els factors.
• Imputació: Imputo els costos al producte final.
• Models Anglosaxons.
Com funcionen els sistemes inorgànics?
1. Cost bàsic = Cost de la M.P. + Cost M.O.D.
2. Cost industrial =Cost bàsic + Cost General industrial (costos de producció)
3. Cost d’explotació = Cost industrial + Cost Financer (interessos de renting de maquina per exemple que
te a veure amb l’activitat normal de l’empresa... )
4. Cost comercial = Cost d’explotació + Cost comercial (màrqueting... )
5. Cost de l’empresa = Cost comercial + Cost d’administració (costos d’assessorament, de gestió de
recursos humans, de comptables... )
Son sistemes subjectius ja que reparteixen els costos indirectes de forma subjectiva.
El sistema que més treballarem serà el sistema orgànic.
2.2.4 Tipologia de les dades.
• Sistemes històrics. Son aquells en que la determinació del cost es realitza quan ja ha transcorregut el
període de càlcul que estem analitzant. Seran els que més treballarem.
• Sistemes predeterminats.Son aquells en els quals la determinació del cost es realitza mitjançant una
previsió de costos que serveix de base de comparació per contrastar amb les dades reals quan
aquestes es produeixen. En base als costos històrics, preveuen un cost futur (cost estàndard).
• Previsió de costos.
Esquema classificació:
Nivell 1 Assignació
Nivell 2 Captació / Localització
Nivell 3 Tipologia

2.3. Anàlisi del procés productiu

Definició de producció. La producció en un sentit estricte és la part de l’activitat econòmica de

l’empresa que transforma mitjançant una tècnica determinada els factors productius, en productes.
2.3.1. Classes de producció.
En funció dels productes obtinguts en l’explotació i de la forma que els obtingui tindre dues classes de
producció, la classe de producció simple i la classe de producció composta.
• Simple: es dóna quan només obtinc un sol producte o servei.
• Composta: es dóna quan obtinc més d’un producte o servei.
• Alternativa. És aquella que quan es vol incrementar la quantitat del producte 1 has de
disminuir la quantitat de producció del producte 2. Productes excloents.
• Acumulativa o conjunta.És aquella que quan es vol augmentar el volum de producció del
producte 1, necessàriament s’incrementa la producció del producte 2 perquè s’obtenen
conjuntament i inseparablement del mateix procés productiu. Productes simultanis.
• Paral·lela.És aquella en que els productes s’obtenen de manera independent sense
interferir-se entre ells perquè normalment es fan en llocs de treballs diferents. Productes
independents.
2.3.2. Processos productius.
Procés productius:Aquell procés en el qual les matèries primeres circulen pels diferents centres de
treball i mitjançant la resta de factors (productius) van adquirint un major grau de perfeccionament fins
convertir-se en productes acabats. És una definició per una empresa industrial.
Els factors productius: son els que faciliten el desenvolupament d’un procés productiu. Els podem
classificar en dos en funció del seu comportament:
• Actius. Son els que desenvolupen l’activitat que exigeix l’execució d’un procés productiu. A la
vegada els podem dividir en dos, els estructurals i els col·laboradors.
 • Els estructurals: son aquells que s’utilitzen en més d’un procés productiu. Ex: Maquinària,
local, utillatge...
• Els col·laboradors: son aquells que s’utilitzen en un sol procés i s’han de reposar (reponer)
. Ex: mà d’obra, subministraments, matèria primera...
• Passius. Son l’objecte de l’activitat i per tant, els que suporten el procés.
• Simples: Només s’obté un producte acabat.
• Compostos: S’obté més d’un producte acabat, la diferencia amb el complex es que és
possible establir un procés de producció independent per cada producte acabat
paral·lelament o alternativament.
• Complexos: També s’obté més d’un producte acabat i la diferencia amb el compost no és
possible establir processos productius independents per cadascun d’ells.
2.3.3. Sistemes de producció.
Per processos. Els productes s’obtenen mitjançant una sèrie de processos comuns que es repeteixen,
en aquest tipus de sistemes es diu que es treballa per estocs. També es coneixen per sistemes de flux
continuats (elaboren grans volums de productes estàndards sense tenir en compte la comanda, si que
tenen previsions però no van sota comanda). Es dona sobretot a les empreses industrials.
Per ordres de fabricació. Són aquells sistemes en que es treballa sota comanda, les seccions de treball
estan situades de tal manera que el procés productiu sigui el més eficaç possible. Es fan petits lots, és a
dir poc volum de productes però amb productes molts variats. Son més intensius amb mà d’obra
especialitzada. Es sol utilitzar als factors on la demanda no permet especialitzar-te en un producte únic.
“Just in time”.Son aquells sistemes que representes una síntesi dels dos sistemes anteriors on
l’objectiu és fabricar lots petits de gran diversitat de productes però amb sistema de fluxos continuat. És
necessita una gran sincronització, es tracta de produir amb una demanda prevista i amb el sistema de
fluxos continuat però sense arribar a tenir estoc, fent el projecte de fabricació el més eficaç possible. Ho
fan les grans companyies ja que son les que poden pressionar als proveïdors.
Per projectes. Es produeixen productes únics i irrepetibles, productes complexes. Substitueix els fluxos
dels processos productius. Una de les característiques d’aquest tipus de projectes és que l’objectiu
principal es reduir el cost i el temps, per fer-ho, utilitzen les representacions en xarxa de pert i els
diagrames gant. Per exemple: el llançament d’un nou producte o eltractament d’una xarxa logística.
2.3.4. Mesura de la productivitat i el rendiment.
Concepte de productivitat i rendiment.
La productivitat és la relació que existeix entre la quantitat de producte o output obtingut i les quantitats
de mitjans (inputs) utilitzats. Exemple: 1000 productes acabats (output) / 200 hores (input) = 5
unitats/hores.
El rendiment té varies versions, una és la comparació entre dades reals i dades previstes, és a dir, la
mesura de l’aprofitament del potencial productiu dels factors utilitzats mitjançant la proporció entre
previsions i realitzacions. Una segona versió de rendiment és l’anàlisi d’una combinació productiva per
veure si s’obté realment la qualitat precisa de producte.
Capacitat de producció. Es la quantitat de productes que puc arribar a produir, és a dir, la quantitat
física d’un producte que una empresa pot produir en un determinat temps o període. Es representa amb
tones any, amb quilometres hora, amb unitats hora...
Hi ha dos tipus de capacitat:
• La capacitat teòrica (la que se suposa, que teòricament és la que tindria).
• La capacitat real. El que fa, a diferència de la teòrica, és tenir en compte els diferents fenòmens
extens que poden influir sobre la capacitat teòrica, és a dir tenen en compte els anomenats
fenòmens d’interferències, de parades imprevisibles (averia de les maquines), de irregularitats
(una baixada de rendiments dels operaris), de saturació (pots produir a 100 però el proveïdor
només et pot servir a 90).
• Capacitat pràctica: És un 70% / 80% de la teòrica.
• Capacitat normal: Té una visió a mig termini on s’estudia els canvis cíclics entre 3 i 5
anys anteriors d’una empresa entre els quals trobem les diferències de demanda del
producte.
• La sub-activitat. Quan una empresa infrautilitza les seves capacitats, és dona el fenomen de
sub-activitat, és a dir tinc un costos que no son necessaris per la producció real.
En aquest cas es dóna una excés de capacitat és a dir infrautilitzes els teus mitjans, tens massa
capacitat pel que tu produeixes i tens uns costos majors dels que et pertocarien per aquesta
producció per exemple perquè amb 5 treballadors produiries el mateix que estàs produint i en
tens 10. Vol dir que estic produint menys del que soc capaç de produir.
Anàlisi del factor temps.
Importància del factor temps.
Calendaris econòmics.
Temps calendari: es diu que hi ha un calendari econòmic de 13 mesos de 4 setmanes o 4 trimestres de
13 setmanes cada trimestre.
• Temps operari: fa referencia a la plantilla de l’empresa per tal d’analitzar l’aprofitament quantitatiu
de la força de treball.

• Temps hàbil: temps que es preveu realitzar l’activitat.

• Temps inhàbil: temps en que no es preveu realitzar l’activitat, per exemple vacances o caps de
setmana.
• Temps presència: és quan l’operari va a l’empresa amb condicions de treballar.
• Temps absència: és quan l’operari no va a l’empresa o no va amb condicions per treballar. Per
exemple quan està malalt.
 • Temps actiu: és quan l’operari desenvolupa una feina concreta.
• Temps inactiu: és quan l’operari no està fent cap feina que li toca fer per exemple quan va al
bany, a fer un cigarro, la maquina s’ha espatllat o falta que arribin matèries primeres.
• Temps principal: quan l’operari esta realitzant una tasca bàsica del seu lloc de treball.
• Temps complementari: l’operari està realitzant tasques secundàries del seu lloc de treball per
exemple ordenar o netejar el seu lloc de treball.
• Temps maquinària: és aquell temps que fa referència a l’aprofitament dels mitjans estructurals,
segueix certs paral·lelismes amb els temps operaris i el mes important és el temps principal de
transformació.
• El temps material: és aquell que utilitzem per conèixer el procés transformador, des que la matèria
primera surt del magatzem de compres fins que el producte acabat arriba al magatzem de vendes. El
que fa aquest material és mesurar tot el temps interior de l’empresa i es coneix com a temps material
total.

• Temps de transport. Aquells temps formats pels desplaçaments de les matèries primeres des
del magatzem de compres fins la primera fase de transformació.
• Temps d’estacionament. Temps d’espera dels productes acabats i productes semi-acabats
mentre passes d’una fase a l’altre o al magatzem de vendes dels productes acabats.
• Temps d’elaboració. Temps que dura la transformació en cada una de les fases del procés
productiu.
• Gràfics de gantt. (Agafar de la diapositiva)
Els gràfics de gantt serveixen:
• Per restringir els màxim el temps d’estacionament perquè els productes semielaborats i
matèries primeres no estiguin de lleure.
• Restringir els temps inactius per aprofitar millor els recursos.
• Disminuir o restringir els temps d’elaboració per millorar la productivitat, produir més
unitats amb menys temps.

Tema 3: Classificació de costos

• El cost dels materials.

3.1.1. Concepte i classes de materials.

Concepte: les característiques dels materials, son els materials adquirits per l’empresa que només
tenen un sol ús, que tenen entitat física i poden ser emmagatzemats.
Classes de materials:
• Matèria primera: constitueix la base dels productes de l’empresa, és el motiu d’actuació dels
processos productius. Si es varia la matèria primera, es varia el producte final.
• Materials incorporables: son els que apareixen al producte final però no son essencials, és a dir,
si es substitueixen no varia les característiques bàsiques del producte acabat. Per exemple els
botons d’una jaqueta, l’essència es la mateixa.
• Materials auxiliars: son aquells que no formen part del producte final però el seu consum esta
relacionat funcionalment amb el nivell d’activitat de l’empresa és a dir amb la producció. Si
augmenta la producció augmenten els materials auxiliars. Per exemple els embalatges, si
produeixes 100 cadires necessitaràs 100 embalatges.
• Materials indirectes: son aquells que no formen part del producte acabat ni el seu consum esta
relacionat directament amb la producció, es el mateix que els materials auxiliars però el seu
consum no esta directament relacionat amb la producció. Per exemple uniformes de treball,
estris de neteja...
• Materials de conservació: son aquells que estan destinats als mitjans estructurals o a l’equip
productiu amb la funció de manteniment i conservació. L’entreteniment preventiu és mantenir o
conservar alguna cosa en condicions d’ús, consisteix en fer el manteniment necessari perquè
una maquina funcioni. Correctament. Un exemple son antioxidants o oli per la maquina...
Criteris de valoració dels materials:
Controlar el consum de les unitats físiques materials es relativament fàcil el problema es dona quan
hem de valorar aquestes existències perquè aquest materials es van comprant al llarg del temps, de
manera que no tenen el mateix valor en un temps que en un altre.
El valor de compra que li donarem al material serà:
• L’import concertat amb el subministrador, prèvia separació de les clàusules estrictament
financeres i afegint les despeses necessàries fins que aquest material arribi al magatzem. Per
exemple si retardem el pagament i paguem interessos o avancem el pagament i ens descontent
preu, no es te en compte perquè es una clàusula financera però si es un descompte comercial de
ràpel per exemple, si que es te en compte.
Podem distingir entre dos criteris de valoració monetària:
• Els administratius: son aquells que quan valoro estoc, a la mateixa vegada, valoro també el
consum. L’anàlisi de valoració dels consums al llarg d’un període implica la determinació del
..............................
Els administratius són el PMP, el FIFO i el LIFO.
• El PMP: determina el preu unitari de la valoració d’existències cada vegada que es fa
una compra, cada vegada que es fa una compra re calculem el valor de les existències.
La formula és:
(Existències Inicials + Valor de compra) / (Unitats Inicials + Unitats comprades) = PMP
 Aquest preu mig s’utilitza per valorar els consums. No varia en efectuar-se un consum,
es molt important l’ordre cronològic d’entrada i sortida de mercaderia.
Es diu que té un efecte amortidor qual hi ha moltes diferències de preus, és a dir, com
que és una mitjana, pot ser que hi hagi una unitat de valor molt elevat i un de molt petit
pro nomes veus la mitja per això amortitza.
• FIFO (First In, First Out): els consums físics es realitza retirant les existències més
antigues, no es pot agafar una existència més nova quan n’hi ha una de més antiga. Les
característiques son: la valoració del consum es determina segons la valoració del
material consumit. Si hi ha inflació, el FIFO valorarà els consums a preus mes baixos
mentre que les existències quedaran a preu més alt.
• LIFO (Last In, First Out): els consums es realitzen retirant les existències que més
recentment han entrat al magatzem. Si hi ha inflació, els consums estaran valorats a
preus més alts mentre que les existències a preus més baixos.
Aquesta formula no es compleix amb els criteris administratius:
Existències inicials + Despesa - Valoració existències finals = Cost
• Criteris no administratius: son aquells que quan l’escenari és l’estabilitat de preus, el mes
normal és utilitzar els criteris administratius. Quan no hi ha una estabilitat de preus i sempre
requereixen una valoració extra-comptable.
Els no administratius son: el Preu última compra, el Preu de mercat i el NIFO.
• Preu última compra: consisteix en valorar cada consum el preu de la ultima compra. A
diferencia del LIFO, independentment de les unitats consumides i del volum de la ultima
compra, jo valoro el preu de la ultima compra. És a dir que la diferència és que no te en
compte els volums. Cada vegada que hi ha una compra es re-calculen els estocs al preu
de la ultima compra.
• Preu de mercat: és encara més actualitzat ja que el preu en que jo valor-ho es el
consum, és el de valor de mercat en el moment en que faig el consum. Per tant si tinc
100 unitat que he comprat a 10 unitats monetàries i l’endemà venc a 20, el valor
passarà a ser de 20. Cada vegada que consumeixo, s’actualitza el preu, en aquest
sistema també se li diu de preus de reposició.
• NIFO (Next In, First Out): el que fa es valorar el consum en funció del que costarà aquell
material en un futur, és a dir fa un preu en expectativa, valoren els consums al preu de la
propera compra. Les existències les valorem a preu de mercat.
Les contingències (per exemple la pèrdua mercaderies): Durant el viatge fins al magatzem,
mentre estan al magatzem o durant l’aplicació del procés productiu.
• Durant el transport: per exemple quan el proveïdor s’ha descomptat o s’han trencat mercaderies
al carregar o descarregar.
Quan valorem hem de fer el quocient: del que pagarem/ les unitats rebudes.
 • Durant l’emmagatzematge: el nombre d’unitats rebudes no coincideix amb el nombre d’unitats
disponibles. Per exemple quan hi ha una redistribució de magatzem i es trenca alguna unitat.
Des del punt de vista econòmic, si són puntuals, no passa res però si estadísticament es
produeixen habitualment, aquestes diferencies o pèrdues, s’han d’incorporar als materials
consumits a través d’un suplement al moment del consum.
• Durant l’aplicació del procés productiu: a vegades el materials que tenim, tenen defectes o són
ineficients i s’han de tenir en compte si es repeteixen en el temps.
La política d’estocs. Pretén la determinació del volum òptim d’existències de materials. Això vol dir
minimitzar els costos d’adquisició, de lloguer, aconseguir que els terminis dels proveïdors siguin els
mes curts possibles...
Aquest volum òptim, té dues forces de sentit oposat:
• Per una banda les empreses volen evitar trencaments d’estocs (tenir suficient cobertura “no
quedar-se sense material”)
• Per altra banda vol reduir al mínim els estoc de seguretat per tal d’evitar costos de la gestió
d’existències.
El “just in time” és el model que volen les empreses ja que consisteix en produir allò que em
demanen al moment adequat per tal de tenir els estocs més reduïts possible i així reduir costos. Hi
ha 5 línies importants.
• Dràstica reducció de l’estoc i conseqüentment de personal, més espai al magatzem ...
• Incremento la freqüència de les meves comandes així doncs intentar tenir els proveïdors
al costat de l’empresa o intento fer que tots es proveïdors vagin al mateix lloc i penalitzo
els retards dels proveïdors.
• Reducció del volum dels lots. Faig contractes a llarg termini per tal que no augmenti els
preus.
• Eliminació del control de qualitat a la recepció del material també puc passar el disseny
per exemple. Que ho fessin els proveïdors.
• Reducció del nombre de proveïdors per tal d’intentar integrar-los i fidelitzar-los.
Aquest tipus de política es pot dur a terme sobretot si tens poder de mercat.

• El cost del personal i dels serveis exteriors.

Definició.
El cost de personal és el consum valorat en diners del treball humà aplicat a l’empresa.
Ma d’obra directa (MOD) i la ma d’obra indirecte (MOI).
• La ma d’obra directe és aquell cost de personal que podem incorporar directament o bé a un
producte o bé a un centre.
• La ma d’obra indirecte és aquella que per poder-la imputar a un producte necessitaré bases de
repartiment.
• Sistemes de retribució.
Hi ha tres tipus de sistemes de retribució.
A jornal: es paga un import determinat per un temps de treball emprat sense tenir en compte la quantitat
o qualitat de la feina. Els avantatges, es donen sobretot quan el treballador es honest perquè ja sap el
sou que cobrarà i li sembla be, i a l’hora de fer comptes es fàcil perquè ja es sap el que cobra.
L’inconvenient és que el treballador es pot relaxar.
A preu fet: es retribueix una quantitat determinada per treball fet o per unitats produïdes. No te en compte
el temps invertit en la realització del treball. Els avantatges és que et motiva a produir més i a ser mes
competitius, i per l’empresa li va be per saber qui es més competitiu. L’inconvenient és que els
treballadors volen fer les màximes unitats possibles però no tenen en compte la qualitat i no produeixen
correctament el que es demana.
Per primes: concilia les avantatges dels dos anteriors, té una mena de sou base al qual se li afegeixen
les primes per tal de cercar una motivació específica per impulsar una major productivitat dels recursos
humans en funció de la quantitat de treball o del temps estalviat en produir, és a dir del que s’ha estalviat
de temps.
Les formules d’aquestes primes són:
y= salari real / y’= Salari previst / t’= Temps previst /
t= Temps real / q= Quantitat real / q’= Quantitat prevista
• Prima Halsey. Formula: y=y’+ %y (t’-t)
• Prima Rowan. Formula: y= y’ + %y (t’/t)
• Prima Taylor. Formula: y=y’ + DiQ + % (q-q’)
• Prima Emerson. Formula: y= %y (t’/t)
• Conceptes retributius i aportacions a la seguretat social.
Conceptes retribuïts.
Salari base. Correspon a la percepció econòmica del treballador per la prestació de la seva força de
treball sense tenir en compte la circumstancia concreta.
El salari mínim és de 645’30 € bruts, mensuals.
Retribucions extraordinàries. Son aquelles que no es perceben habitualment, es solen percebre dues
vegades l’any tot i que cada empresa ho fa diferent. El merita ment i o cost és superior al més, per
exemple la paga de Nadal.
Complements salarials. Es un altre factor més que se li afegeix al salari base, be donat per
característiques especials que hi ha en la relació, treballador-empresa. Els més destacats són:
• Personals. Venen donats per les condicions personals del treballador per exemple un estudiant
amb titulació acadèmica que va a treballar.
• De treball. N’hi ha de dos tipus, uns que venen donats per les característiques especials del lloc
de treball (qualitat del lloc de treball o del tipus de feina) per exemple els complements salarials
 de perillositat, nocturnitat, navegació, de responsabilitat... Uns altres venen donats per la
quantitat i qualitat de treball obtinguda per exemple les primes o les hores extres...
• De resultats. Venen donats per la relació amb el resultat periòdic de l’empresa, es a dir aquests
complements els donen sobretot les empreses que tenen guanys.
També hi ha els salaris en especies, que son remuneracions no monetàries, la obtenció de bens o
serveix que et posa a disposició l’empresa de forma gratuïta o a un preu inferior al de mercat.
Aportacions a la Seguretat Social.
Contingències. Son les aportacions que es fan a la seguretat socials per les dues parts, empresari i
treballador. L’empresari el que fa es ho treu del teu salari brut per donar-ho a hisenda. Es fan per cobrir
les contingències següents:
• Comuns. Fan referencia a quan et poses malalt, tot aquelles referencies que afecten a malalties
comunes o un accident laboral.
• Professionals. És dona quan tens un accident de treball o una malaltia professional. També
implica el trajecte que et mous quan vas cap al treball o tornes del treball.
• Atur. Quan el treballador queda en atur i pugui cobrar la prestació en atur, ha d’haver pagat la
seguretat social. Per l’atur es destina un 1,66% del salari brut anual.
• Formació professional. Serveix per potenciar la formació dels treballadors, és a dir l’empresari
paga el curs pels treballadors però després se li descompte.
• Fons de garantia salarial (FOGASA). Es un fons de garantia perquè quan hi hagi un tancament
empresarial, els treballadors puguin cobrar fins a un màxim d’un 40% del que li deu l’empresa.
Base de cotització. És el salari brut anual. Mes detalladament és l’import sobre el qual es calcula el tant
per cent a pagar per les diferents contingències i el que s’utilitzarà per calcular la jubilació. Bé
determinada per la remuneració total de treballador excepte les hores extraordinària.
Tipus de cotització. És el tipus impositiu que aplicaré sobre la base de cotització. Més detalladament és
el percentatge que s’aplica a la base de cotització per determinar la quota que acabaràs pagant a la
seguretat social. És la compta 642 de l’empresa. L’empresari, ha de pagar el 30% de la quota que li paga
anualment al treballador a la seguretat social.
• Càlcul dels consums
Quan ens disposem a calcular consums, el que farem serà treballar amb unitats de temps, és a dir
passar les dades a unitats diàries o costos diaris/mensuals/anuals.
El càlcul del consum és: C= (Sou Brut Anual + Quota Patronal seguretat social laboral)/Temps prestació
presencial
El temps prestació presencial = Temps calendari – Dies No laborables i Baixes
Sou Brut Anual = Salari Base + Retribucions extraordinàries + complements salarials.
• El cost dels serveis exteriors.
L’externalització dels serveis.
Característiques:
 • Relació jurídic-mercantil.
• Servei esporàdic.
• Contacte per període de temps: quota periòdica.
• Quota periòdica + cost per servei rebut.
• Tribut que expressen servei. Son aquells que quan els pagues et donen un servei a canvi. Per
exemple l’impost de circulació (aquell que et dona dret a circular per les carreteres), taxa
d’escombraries...
El cost dels subministraments.
Característiques:
• Béns o serveis connectats a una xarxa.
• Absència d’emmagatzematge: excepcions.
• Coincidència, magnitud, compra i consum.
• Energia elèctrica, gas, aigua...

• El cost dels factors estructurals.

• Causes de la depreciació i càlcul de l’amortització.

Hi ha dos tipus de depreciació, la sistemàtica la qual es dona durant tota la vida de l’actiu i la ocasional,
que es aquella que ve provocada per una ocasió especial o especifica i no es manté durant tota la vida
de l’actiu.

Les causes de la depreciació son:

• L’amortització:és l’expressió comptable de la depreciació o pèrdua de valor que experimenten
elselements de l’immobilitzat.
L’amortització no sistemàtica no forma part del cost d’amortització.
La vida útil representa la vida d’un bé expressats en unitats, es a dir, el temps que dura un bé.
El valor residual és l’estimació del valor que tindrà el be al final de la seva vida útil.
El valor amortitzable, és la diferencia.
• Criteris d’amortització: ni ha de tres tipus lineal que s’amortitza equitativament cada any,
variable on l’amortització pot ser mes gran o més petita a l’inici de la utilització del bé i els
tecnificats que es calculen en funció del temps i sobretot de l’ús, el que es fa és tenir en compte
una sèrie de coeficients on es te en compte les prestacions reals i efectives del bé. Un exemple
de tecnificat que serà el que més treballarem és que per exemple no es desgastarà a la mateixa
velocitat un cotxe a amb una persona que amb cinc persones a dins. (Pagines 196 a 202 ho
explica)
• Altres costos de l’equip productiu.
 No tots es poden considerar costos d’amortització i n’hi ha quatre. Els costos que son
d’amortització són els de millora.
Costos de funcionament. Son bàsicament els costos de subministrament.
Costos de manteniment i conservació. Son els costos d’entreteniment preventiu, aquells que
corresponen a un pla prèviament establert vinculat a la vida útil del bé. Per exemple quan
compres un cotxe, i has pactat amb el fabricant anar al taller als 20000 quilometres.
Costos de reparació. Son aquells que quan s’espatlla un bé, son necessaris per reparar-lo.
Costos de millora. Son tots aquells que l’empresa fa sobre aquell bé per tal d’augmentar les
seves prestacions o per allargar la seva vida útil.

• El cost financer.

3.4.1 Despesa financera i cost financer

• Interessos de passius financers: tots els interessos que la empresa paga (661, 662, 669) i ens
genera un passiu.

• Interessos per descomptes: es un cas específic com per exemple anar al banc a cobrar uns
diners abans del venciment.

• Pèrdues amb actius financers: (666 i 667) Quan tinc una inversió en accions i perdo diners.

• Diferències negatives de canvi: Devaluació de la moneda.

3.4.2 Cost mig de finançament

• Estructura financera de l’empresa:

• Endeutament pur: es tot recursos aliens obtinguts mitjançant contractes explícits, el

cost es el tipus d’interès èxplicit: préstecs.

• Crèdits en funcionament: Finançament extern però que no me’l sol donar una entitat
(proveïdors, AAPP...) és un cost tant ímplicit com explícit. També por donar un cost
positiu: descompte per pagament accelerat.

• Aportacions de capital: Fons propis de l’empresa, el que aporten els accionistes a

l’empresa.
 • Beneficis no distribuïts: Fons propis de l’empresa. Son aquells recursos generats per
l’empresa que encara no han repartit entre els accionistes. Per tant també generaran un
cost implícit. Les dos partides que tindrem en compte per calcular els beneficis no
distribuïts seran els recursos i el resultat.

Per cada una de les submasses anteriors calcularem el cost financer.

Submasses patrimonials Cost financer Tipus de cost
Estructura financera de Cost endeutament pur Explícit
l’empresa
Crèdits en funcionament Cost de crèdits de Explícit/Implícit
funcionament
Aportacions de capital Cost aportacions de capital Implícit
Beneficis no distribuïts Cost de beneficis no Implícit
distribuïts

• Agrupacions de despeses i costos:

• Despeses que es converteixen en costos: interessos generats per l’adquisició de

capital aliè. (661,662,664,669)

• Despeses financieres però que no es tenen que no generen cost:naturales per

pèrdua per operació financera i al no ser una operació repetitiva no es poden considerar
cost financer. Pèrdues negociables...

• Costos que no generen despesa: costos financers que no estan reflectits a la

comptabilitat externa. Son aquells costos que no remuneran cap compra de capital però
que són valor ímplicits que generen un cost d’oportunitat pel fet de no haver utilitzat
altres fonts de finançament.

• Cost mig de finançament: son els que surten dels crèdits de funcionament.

• Costos explícits:

• Costos implícits

• Taxes esperades:

• Reemborsament de capital:

• Expectatives de dividends

• Càlcul de la taxa mitjana ponderada:

La taxa serà aquella que iguali els valors actuals dels corrents de cobraments i pagaments. (Formula del
valor actual).Pag 211
3.4.3 Cost financer intern

• Actius necessaris per a l’explotació

• Actius exclosos

• Magnituds fons vs magnituds flux

= A – IF - IFT

Tema 4: Localització de costos

4.1 Determinació del cost dels centres.

4.1.1 Estructura organitzativa i descentralització.

• Descentralització. Llibertat que tenen els directius a nivells baixos o entremitjos de l’organització
per prendre decisions.
• Descentralització total: restriccions mínimes i llibertat màxima per als directius
intermedis.
• Avantatges.
• Major capacitat de resposta a necessitats locals.
• Agilitza la presa de decisions.
• Augmenta la motivació de directius intermedis.
• L’alta direcció es pot dedicar a l’estratègia.
• Inconvenients.
• Presa de decisions amb disfuncions.
• Augmenta els costos de recopilar informació.
• Duplicació d’activitats.
4.1.2. Costos primaris dels centres.
• Llocs de cost: concepte que apareix als models de costos orgànics.
• Relació entre llocs de treball i seccions de treball.
• Seccions principals. Les activitats que es fan en aquestes seccions estan molt ben definides en
l’estructura del cost, i per tal de poder-les identificar cal establir unes unitats d’obra de mesura
homogènia tant per als costos com pels rendiments. Es solen trobar sota l’autoritat jeràrquica
d’un sol responsable.
• Històricament: proveïment, transformació, comercial i administratiu.
 • Seccions auxiliars: suport. Les activitats que es fan no estan clarament definides en l’estructura
del cost. Les activitats que es fan en aquestes seccions, serveixen de suport a les accions
principals. Depenent de a qui vagi dirigit el servei n’hi ha de dos tipus de seccions auxiliars.
• Comunes. Son les que donen servei a més d’una secció principal i/o a una o més d’una
secció auxiliars.
• De les principals. Son aquelles que presten serveis a una sola secció principal.
• Criteris de distribució/repartiment dels costos. Una vegada els consums calculats, els hem de
localitzar i distribuir a les diferents seccions, per fer-ho hem d’utilitzar uns criteris, n’hi ha de dos
tipus:
• Mesura directe. La distribució s’ha de fer a través del consum real aplicat als centres de
cost amb una mesura directe.
• Estimació indirecta (superfície, potència instal·lada,...).La distribució s’ha de fer a través
del consum calculat aplicat als centres.
• Estadística de costos. Es l’instrument que utilitzarem per distribuir els costos totals i per fer la
localització dels factors actius. És una taula de doble entrada on hi apareixen un a sèrie
d’anotacions per subministrar informació, d’una banda trobem les classes (materials, personal,
serveis exteriors i amortització) i d’altre banda els llocs o seccions (proveïment, transformació,
comercial, administració, auxiliar 1, auxiliar 2, subactivitat.) la informació s’introdueix a través de
estimacions directes o indirectes. Una vegada s’ha distribuït, si existeixen accions auxiliars
s’hauran de liquidar (distribuir els seus costos primaris entre les seccions principals a la esquals
prestin els seus serveis). Finalment si es necessari i existeix sub-activitat s’haurà d’introduir una
columna de sub-activitat, separarem de la secció principal aquella quantitat que formi part d’una
sub-activitat.
• Només els factors actius.
• Costos primaris.
• Secció “fictícia” de sub-activitat.

4.2 Liquidació de l’estadística de costos.

La liquidació interna és el procés en virtut del qual es redistribueix el cost primari de manteniment dels
llocs/seccions auxiliars, també anomenats costos secundaris de les accions principals fins a la seva
absorció per part dels llocs principals.
• Costos secundaris.
• Costos primaris + secundaris = Costos Totals.
• Ordre de liquidació de les seccions auxiliars. Sempre es liquida la secció auxiliar que no rep
servei, a continuació s’ha d’anar liquidant segons convingui. Es comença liquidant per sota.
 • Prestacions recíproques. Hi ha tantes equacions com llocs recíprocs hi hagi i la incògnita són els
costos totals.
• Equacions lineals (2 incògnites).
• Equacions lineals (3 incògnites).
• Després de la liquidació interna.
• Només tindran valor (>0) les seccions principals i si escau, la secció virtual de sub-
activitat.

Tema 5: Portadors de cost

Son aquells element que acumulen els costos d’una activitat determinada des de la primera conversió
dels inputs adquirits al mon exterior fins que l’output es col·locat al món exterior.
Depenent del sistema d’assignació de costos (inorgànic o orgànic), tindre un portador de cost o un altre.
Si es inorgànic només tindre el producte acabat com a portador de cost. Si es orgànic, hi ha tres tipus de
portadors de cost, el portador de cost del productes en curs, el portador de cost de productes semi-
acabats i el portador de cost de productes acabats. Els productes en curs son aquells en que el producte
final s’està creant, està a mig fer dins d’una secció. El producte semi-acabat es diferencia perquè es el
temps d’espera que passa mentre va d’una secció de producte en curs a una altre secció, mentre no esta
sent elaborat es el producte semi-acabat.
Els productes en curs: son aquells productes que es troben en fase de formació o transformació en un
centre determinat per l’empresa.
El productes semi-acabats: son aquells que han acabat una fase de transformació i esperen començar
una fase posterior.
El producte acabat es el mateix que el producte final: son els destinats a la seva comercialització.
Hi ha dos principis bàsics:
• El de proporcionalitat, és el que s’utilitza en els models orgànics o inorgànics. Ens explica que
per resoldre un problema de càlcul que ens ajudi a aplicar els costos als portadors de costos
caldrà establir una base adequada de comparació i buscar una proporcionalitat entre el cost i
aquesta base (hores maquina, hores persona...).
• El de diferenciació, és el que s’utilitza només en els models orgànics. Diu que la incorporació
dels costos als diferents portadors de cost, s’haurà de fer d’una mesura que ens informi de
l’estructura del procés de producció. S’han de complir dues condicions: que els costos de la
unitat del producte es fixin a cada fase de producció i que l’estructura del càlcul efectuat ens ha
de permetre conèixer els increments de cost que es vagin originant al producte fase a fase.
Acumulació per comandes i per processos.
• Costos per comandes.
Son típics del sistema d’assignació de costos inorgànic, es considera que la comanda es el
portador de resultat i els productes solen ser diferenciats diem que cada producte té el seu
 cost, per tant per cada comanda s’ha de calcular el cost de forma independent. El que fan es
agafar el cost bàsic (ma d’obra i matèries primeres) i els imputen al producte mentre que als
costos generals utilitzo el criteri de repartiment. .
• Diferents ordres de treball.
• Model inorgànic.
• Costos per processos.
Son típics dels sistemes orgànics, com que la forma de produís es continua i la majoria dels
productes son molt iguals, el que fa el sistema és posar l’èmfasi als centres de cost per
aquest motiu es diu que es un model orgànic, d’aquesta forma es pot mesurar l’aprofitament
de cada centre. Les característiques que te el càlcul d’aquests costos, es donen amb unes
unitats iniciades i unes unitats acabades amb l’inconvenient que no han de ser iguals ni han
de coincidir ja que puc estar entrant 10 kg de fusta i poden sortir 100 kg de taules de fusta
perquè hi ha un grau de perfeccionament (fins quan s’ha processat el producte, en quin grau
està el producte, falta un 10%...) és a dir, que quan passo el primer pas de transformació, em
puc trobar més kg al segon pas de transformació de productes en curs i en surten més. Això
ens planteja un problema a l’hora d’acumular els costos i el solucionem amb el que
anomenem la producció equivalent, que el que fa és repartir el cost a cada producte i a cada
secció depenent del moment en que es troba cada producte. Per exemple si produïm 90
llapis en un dia que teníem començats del dia abans i 10 més del mateix dia, aquests 10
han costat més que els 90 del dia abans ja que han començat de 0, això ens diu que no totes
les seccions tenen el mateix cost ja que els productes d’ahir tenen menys cost i el cost que
he gastat avui s’ha de repartir equitativament.
Un exemple més clar es que si produeixo dos tipus de boli, VIP i PILOT, pro un costa 3 h la
unitat i l’altre 1 h la unitat i en faig 10 de cada un ma gasta 30 hores i l’altre 10, de manera
que un gasta 30/40 i l’altre 10/40 i si hem d’imputar el cost, ho fem 1000*3/4 i 1000*1/4 de
manera que obtindrem 750/10 llapis i 250/10 llapis ens costarà el VIP 75 i el PILOT 25.
• Control per centres: model orgànic.
• Aprofitament de cada centre.
• Unitats iniciades.
• Unitats acabades.
• Producció equivalent.

5.1 Mètodes de càlcul per divisió.

Específics per mètodes orgànics.

Hi ha dos tipus de mètodes de divisió:
El pur.
És el més senzill. Es fa servir en els casos en que l’empresa nomes produeix un sol producte o es
produeixin varis productes però el tractament individualitzat dels productes acabats siguin uniformes
(que es quan aplico els mateixos factors productius a qualsevol d’ells per exemple fabrico llapis de tres
colors i em costen el mateix) la formula és trobar el cost unitari = Cost total / n .
Per equivalències.
• El normal (quan no hi ha producció en curs). És el més senzill.
S’utilitza quan hi ha producció de més d’un producte on el grau de dificultat de la seva fabricació és
diferent per cada producte és a dir que el seu tractament no sigui uniforme. Les actuacions que utilitza
aquest mètode per homogeneïtzar les unitats per tal de poder repartir els costos són quatre:
• Als diferents productes se’ls hi atribueix xifres d’equivalència.
• En la distribució dels costos totals, aquestes xifres d’equivalència, exerceixen influencia als
costos que es carreguen sobre els productes individuals obtinguts. L’exemple dels bolígrafs VIC i
PILOT.
• Les unitats d’equivalència són unitats fictícies, només serveixen per calcular, per homogeneïtzar
les unitats de càlcul.
• La majoria d’ocasions el temps de perfeccionament d’un producte, és representatiu com a
coeficient d’equivalència.
Dins d’aquests tipologia quan es dona la circumstància que hi ha productes en curs, el grau
d’equivalència és diferent, en aquest cas s’ha de fer un procés d’homogeneïtzació.
• En el cas de la producció en curs. És el més complicat dins els mètodes de divisió.
• Diferència entre unitats processades i unitats equivalents.
Es aquella unitat que esta sotmesa en un procés productiu en un determinat període.
En un període determinat, hi ha unes unitats que s’inicien al principi del període i unes
unitats que no s’inicien al principi del període, sabent això sabrem quines son les existències
inicials, per contra al final del període hi haurà unes unitats acabades i unes unitats no
acabada d’aquesta forma trobaré les existències finals. Quan les unitats son no acabades,
en el següent període seran no iniciades.
• Tipologia unitats processades (SISA,SINA,...)
- SINA (Si iniciada, No acabada)
- SISA (Si iniciada, Si acabada): no la fem servir quan el període de producció és superior al
període d’estudi perquè si el temps de produir és superior al temps d’acabar la unitat es
impossible trobar una SISA.
- NISA (No iniciada, Si acabada)
- NINA (no iniciada, No acabada): no la fem servir quan el període de producció es inferior al
període d’estudi perquè si el temps de produir es inferior al temps d’acabar la unitat, es
impossible trobar una NINA.

5.2 Mètodes de càlcul per suplements.

Aquest mètode de càlcul per suplements determina un tipus de distribució que permet incrementar els
costos (del producte acabat) sobre una base prèviament coneguda. El mètode per suplements nomes
s’ocupa de la distribució dels costos indirectes (escandalls).
• Específics per mètodes inorgànics.
• Escandalls.
• KB (cost basic) =KMP (cost materia primera) +KMOD (cost ma d’obra).
• Cost total = cost basic+ cost general industrial (va en funció de % del KMOD) + cost general
financer (va en funció de % del KMP) + cost general comercial + cost general administració.

5.3 Mètodes de càlcul especials per a la producció conjunta.

Específics per mètodes orgànics.

• Conceptes bàsics.
Producció conjunta: es produeix de forma conjunta i no es possible distingir els factors aplicats a
un i altre producte.
Productes principals: aquells pels quals s’ha organitzat i es desenvolupa l’activitat del procés
productiu.
Coproductes: son dos o més productes principals que surten simultàniament del mateix procés
productius. P ex. el cafè descafeïnat i la cafeïna.
Subproductes:son aquells productes que s’obtenen simultàniament del mateix procés productiu
apart del producte principal (no es producte principal) i que tenen una utilitat per l’empresa, aquesta
utilitat positiva o negativa, per exemple un producte tarat que es ven a un out-let o un residu que s’ha
de crear per produir.
Deixalles: son els productes que s’obtenen simultàniament del mateix procés productiu apart del
producte principal que no tenen cap utilitat per a l’empresa, l’empresa no li atribueix cap valor.
Minva (merma): son els productes que no tenen cap entitat física i que només es poden mesurar per
diferències d’inputs i outputs (una diferència d’inventari). Hi ha minves tècniques (humitat...), minves
digitals (robatoris) i minves de trencament.
• Principals i subproductes. Quan es dona un cas en que hi ha un principal i un
subproducte, hi ha dos mètodes de resolució:
• Mètode de la sostracció. En el mètode de la sostracció, la rendibilitat d’un procés
només pot venir donada pels productes principals. Això vol dir que els
subproductes tenen rendibilitat 0 és a dir que els ingressos son iguals a les
despeses.
El cost unitari del subproducte = preu de venda unitari del subproducte.
Per trobar el cost del producte principal s’ha de restar el cost total amb el cost
del subproducte.
K Unitari Subproducte = IUnitari Subproducte
 K T Principal = KT-KT Subproducte
• Mètode de la recuperació. En el mètode de la recuperació la utilització del
producte obtingut estalvia la compra d’una sèrie de factors.
Es calcula de la mateixa forma que anteriorment tot i que el que canvia es que
en lloc de preu de venda al públic hi ha un preu de cost.
Quan el subproducte que fabriqui el pugui vendre al mercat es a dir hi hagi un preu de
venda al públic (PVP) utilitzarem el mètode de la sostracció. En canvi quan el
subproducte el pugui reutilitzar com una classe de matèria primera i el pugui tornar a
ficar a la cadena de producció que realitzo utilitzarem el mètode de la recuperació.
• Coproductes. Quan es dona el cas en que hi ha dos productes principals utilitzem el
mètode de la distribució.
• Mètode de la distribució. El mètode de la distribució s’estipula que la rendibilitat
del coproducte 1 i del coproducte 2 ha de ser idèntica a la rendibilitat conjunta,
de manera que, el que es fa és repartir els costos totals entre els productes en
funció dels ingressos potencials, és a dir, atribuïm els costos al coproducte 1 i
coproducte 2 en funció dels ingressos potencials (el que es suposa que tens si
vens totes les unitats) de cada coproducte.
Es distribueix el cost conjunt del procés entre les diferents produccions dels
coproductes adoptant com a base de distribució del cost conjunt els ingressos
potencials (el que es suposa que tens si vens totes les unitats) de cada
coproducte.
En el cas que ens trobem subproductes i coproductes a la vegada, primer utilitzarem un dels
primers dos mètodes i posteriorment el mètode de distribució.

Tema 6: Resultat intern segons els models d’assignació.

6.1 Models d’assignació de costos complets.

6.1.1. Quantificació dels costos. S’han de quantificar tots els costos necessari per produir, extrets de la
comptabilitat externa.
- Costos calculats: són aquells que hem de calcular, bàsicament amortitzacions.
- El cas dels costos financers: aquests costos no els distribuirem a cap sub-activitat, els tractarem com a
costos generals.
6.1.2. Càlcul i imputació dels costos de proveïment. Ens trobem dins un model orgànic.
- Suplement. És el cost total del quadre estadístic de costos de l’apartat de proveïment, es reparteix en
funció del pes de cada matèria primera entre el total de matèria primera. Es necessita saber la quantitat
de materials que s’han consumit i d’altres factors, aquells que han sortit de la secció de proveïment per
entrar a les transformacions. Cal fer un inventari (FIFO, LIFO..) per valorar aquest consum. És la suma o
consum del total de factors actius de las secció de proveïments. Una vegada aconseguit el consum de
materials i el consum de matèries primera els que hem de fer és distribuir aquest suplement a les
matèries primeres en funció del percentatge de cost de cada una de les matèries primeres sobre el total
de cost de les matèries primeres consumides.
- Cost intern de proveïment. La suma del consum de la matèria primera i el suplement s’anomena cost
intern de proveïment (CIP), una vegada trobat el distribuirem als portadors de cost utilitzat els criteris
oportuns.
6.1.3. Imputació dels costos de transformació. Per calcular aquest cost hem d’agafar del quadre
estadístic de costos el cost de transformació a traves del mètode de càlcul estudiat al tema anterior.
- Cost del producte acabat. Suma del cost intern de proveïment i el cost de transformació.
6.1.4. Cost de les vendes. És el cost de producció de les unitats que s’han venut al període estudiat.

6.2 Model d’assignació de costos parcials.

Des d’un punt de vista genèric podem seguir el mateixos

6.3 Resultat intern segons models de costos complets.

Hi ha tres tipus de comptes de resultats.

El primer l’aplico en un model full cost.
+ Vendes
• Cost de vendes (tot el que fa referència al cicle de producció. CIP ”CMP+ Suplement de
Proveïment”+ Transformació.)
= Marge industrial
• Costos comercials (costos de la secció comercial).
= Marge comercial
• Cost d’amortització (costos de la secció d’administració.)
= Resultat analític de l’activitat (és el rendiment de l’empresa en funció de la seva activitat
independentment de la capacitat productiva.
• Cost de sub-activitat
= Resultat analític del període (és el rendiment de l’empresa en un període determinat una vegada
s’han tingut en compte tots els factors consumits.
El compte de resultat que utilitzarem amb el model d’assignació de costos directe.
+ Vendes
• Costos variables de vendes
• Altres costos variables (no formen part del cicle de producció)
= Marge de cobertura. (el marge que ens queda una vegada hem imputat tots els costos variables i
sempre ha de ser major que els costos fixes per no tenir pèrdues.
 • Costos fixes
= Resultat analític.

6.4 Resultat intern segons models de costos parcials.

El compte de resultats que utilitzarem per al model evolucionat serà el següent.

+ Vendes
• Cost variable de vendes
= Marge de Cobertura industrial
• Cost variable comercial
= Marge de cobertura comercial
• Costos fixes directes
= Marge de cobertura net
• Costos fixos indirectes
= Resultat analític.

Truco:

NISA1 NISA2 NISA3

SISA1 SISA2 SISA3
SINA1 SINA2 SINA3

NISAn+SISAn=PA NISA3+ SISA3=PA

SISAn= PA-NISAn SISA3= PA-NISA3
NISAn-1 + SISAn-1 = SISA n + SINA n NISA2+SISA2=SISA3+SINA3

Tema 7: Altres eines de la comptabilitat de costos

7.1 Els models de costos per activitats.

7.2 Els sistemes de costos predeterminats.

7.3 Altres eines per a la presa de decisions.

S’ha de veure que ha costat la producció d’aquest període. S’ha de tenir en compte els productes en curs
que no s’hagin acabat.