PRÒTESIS DENTAL FIXA I REMOVIBLE

Comicepcia 2017-18

Tema 1: Introducció a la pròtesi dental

Tema 2: Principis generals per a la preparació de pilars-tallat

Tema 3: Corones de recobriment total

Tema 4: Disseny i planificació de ponts

Tema 5: Impressions en pròtesis fixa

Tema 6: Restauracions de recobriment parcial: incrustacions

Tema 7: Pròtesis completa c

Tema 8: Tècniques d’impressió per a pròtesis fixa

Tema 9: Material d’impressió per motlle d’estudi i antagonista: alginat

Tema 10: Protecció temporal de pilars

Tema 11: El color

Tema 12: cimentat de pròtesi

Tema 13: Diagnòstic i pla de tractament de pròtesis definitiva

Tema 14: Preparació clínica del pacient en pròtesi fixa

Tema 15: Diagnòstic de pròtesis completa

Tema 16: Pronòstic i pla de tractament en pròtesis completa

Tema 17: Tractaments preprotèsics en desdentat total

Tema 18: Impressions para pròtesis completa

Tema 19: Registro de las relaciones intermaxil·lars

Tema 20: Estètica en pròtesis completa. Elecció de les dents artificials.

Tema 21: Finalització de la pròtesis

Tema 22: Pròtesis parcial removible



TEMA 1: INTRODUCCIÓ A LA PRÒTESI DENTAL

La pròtesi dental és una especialitat de l’odontologia que s’ocupa de la restauració i manteniment de les funcions orals,
l’aparença i la salut del sistema estomatognàtic, a través de la restauració i protecció de les dents naturals i/o el
reemplaçament de les dents perdudes, així com dels teixits orals i maxil·lofacials continguts mitjançant la utilització
d’uns substituts artificials.
Les dents estan dissenyades per a durar durant tota la vida i la destrucció o pèrdua d’aquestes únicament és deguda a
malalties i mai ho serà de forma fisiològica (associada a la vellesa).

1. Causes de pèrdua dental
- Càries: Pèrdua i destrucció de la superfície dentaria deguda a l’atac amb àcid per part dels bacteris.
- Malaltia periodontal: Patologia infecciosa. Pèrdua dentaria per destrucció del teixit de suport. Pèrdua de les
dents i desplaçament de les dents.
- Parafuncions i erosions: Destrucció de la superfície dentària (Ex. Bruxisme) per causa fisiològica accentuada
o per àcids que no són d’origen bacterià.
- Traumatismes: Destrucció de la superfície dentària, pèrdua de dents i destrucció dels teixits de suport
deguda a traumatismes.
- Càncer oral: Destrucció del teixit de suport i pèrdua dentaria deguda a displàsies.

2. Conseqüències de les pèrdues dentals
- Estètiques: els pacients vindran a cercar tractament quan es perd una dent del sector anterior. Per moltes
persones és la més important, inclús més que una correcta funcionalitat.
- Funcionals: situació, intensitat i nombre de dents
§ Disminució/pèrdua de l’eficàcia masticatòria
§ Pèrdua de dimensió vertical
§ Pèrdua de suport de les parts toves

3. Classificació
- Pròtesi fixa
- Pròtesi amovible
- Pròtesi mixta
- Pròtesi sobre implants
- Pròtesi maxil·lofacial


4. Pròtesi fixa sobre dents naturals
La pròtesis fixa es la restauració i protecció de les dents naturals i/o el reemplaçament de les dents perdudes, així com
dels teixits orals i maxil·lofacials continguts en alguns casos, mitjançant la utilització d’uns substituts artificials que el
pacient no es pot treure per si mateix.
L’esmalt i la dentina no tenen capacitat regenerativa, un cop s’han perdut, s’han d’utilitzar materials restauradors per
recuperar la forma i la funció. L’única forma de recuperar-los es posar corones.


5. Pròtesis fixa: Restauració i protecció de les dents naturals
- Corona: element prostodòntic que sobreïx total o parcialment la corona clínica de la dent, protegint-la i
retornant-li la seva anatomia.
- Carilla (laminats de ceràmica): element prostodòntic que cobreix la cara vestibular de la dent, incloent o no
la vorera incisal. Serveix per restaurar l’estètica quan les dents estan tenyides, etc.

6. Pròtesis fixa: Aprofitament de les arrels

- Monyons colats: de metall






7. Mètodes per tornar a posar les dents que manquen de forma fixa i utilitzant les dents romanents
- Pont: pròtesi parcial fixa sobre dents naturals.
o Pilars
o Corones retenidores

TEMA 2: PRINCIPIS GENERALS PER A LA PREPARACIÓ DE PILARS-TALLAT

1. Indicacions de la corona
Destruccions de la dent per caries o traumatisme fan aconsellable emprar una protecció:
✓ Correcció de petites malposicions dentàries
✓ Correcció d’oclusió

2. Primer pas per fer una pròtesis: preparació dentària/tallat
- Introducció
- El més important davant d’una preparació dentaria és tenir en compte:
1. La guia d’inserció
2. Paral·lelisme entre mesial i distal
3. La dent més complicada de tallar és el caní

- Objectius de la preparació dels pilars

§ L’objectiu del tallat es crear l’espai per la corona.
§ El tallat ha de seguir unes normes per acomplir uns criteris:
- Principis a complir: mecànics, biològics i estètics.
§ La corona ha de tenir la mateixa forma i mida que la dent natural: no sobre ni infra contornejat.
§ Els materials emprats en la confecció de la corona han de tenir el gruix suficient per ser resistents i
estètics.
§ El marge és el punt més crític No s’ha de deformar i ha de donar un segellat òptim en front els bacteris
orals.

3. Principis a complir
3.1 Principis mecànics:
El disseny de las preparacions dentals per a pròtesis, deu complir uns certs principis. De no ser així, la restauració
podria descementar-se, distorsionar-se o fracturar-se durant la seva funció.
Les consideracions mecàniques es divideixen en tres categories:
- Proporcionar forma de retenció
- Proporcionar forma de resistència
- Evitar la deformació de la restauració

➢ Proporcionar forma de retenció
Es la capacitat de la preparació dentària d’impedir l’extracció de la corona per forces paral·leles a la seva trajectòria
d’inserció però de sentit contrari.
L’eix d’inserció rebeix el nom de forma de retenció.
o El cilindre és més retentiu que el con.

L’odontòleg ha de prendre consideracions a l’hora de decidir quina es la retenció més adecuada:
- Magnitud de les forces de descementat aquestes son més petites en comparació a les que tendeixen a
assentar-la o inclinar-la.
- Geometria de la preparació dental És el factor més important de la retenció i resistència ja que els ciments,
excepte els de resina, que són adhesius, només poden evitar que dues superfícies llisquin una sobre l’altre,
però no poden impedir que una superfície sigui separada de l’altra. Per tant, la capacitat d’unió d’un ciment
per resistir una força dependrà en gran mesura de la direcció de la força en relació amb superfícies
cimentades.

Depèn bàsicament del paral·lelisme entre les parets oposades de la preparació: Com més paral·leles siguin les
parets oposades de la preparació, més gran serà la retenció i a més a més serà més difícil col·locar-la i no hi haurà
marge per errors.







Teòricament la màxima retenció s’obté quan la preparació de la dent té les parets completament paral·leles, però
el risc que obtenim volent tallar les parets totalment paral·leles, és provocar una socavada (angle de retenció
negatiu) que impediria l’assentament de la restauració, és a dir, que el diàmetre de la preparació a nivell del marge
fos inferior que a nivell de la unió ocluso-axial. Realment no ens interessa el paral·lelisme clínic.

“Taper”= angle de convergència oclusal de les parets de la preparació.

És necessari una lleugera convergència o forma cònica quan preparem a dent. La convergència recomanada és de
6º (3º per cada banda M, D, V i P/L). Això ho aconseguim intentant tallar cilindricament amb una fresa cònica que
manté una angulació constant i adequada (3º), és a dir que sigui la forma de la pròpia fresa la que ens doni la
convergència.
S’ha d’aconseguir una visió monocular, és a dir, al tancar un ull, l’altre ha de ser
capaç de trobar un punt on es vegi tot el marge gingival, sinó es veu vol dir que hi ha
zones retentives.
A la pràctica, l’angle de convergència oclusal no és de 6º, sinó que sol ser d’uns 10-
20º en relació a la trajectòria d’inserció. Tot i que és bastant superior, aquest angle
és suficient per a què les corones no caiguin quan mengem.
- Com més posterior és el tallat (molars), es dona més angle de convergència, ja que és més difícil de tallar i
controlem pitjor l’angulació de la fresa.
- Quan es talla a la mandíbula s’obtenen pitjors resultats que al maxil·lar superior degut a l’accés i a la
llengua.
- Quan es fa el tallat en sentit vestibulolingual, se li dóna més convergència que en mesiodistal. El contorn
natural VL en molars és d’uns 25-30º i és més fàcil de veure la paret MD amb visió directe o amb mirall.

L’eix de tallat ha de ser paral·lel a l’eix d’inserció de la corona: En una dent ben col·locada és paral·lel a l’eix major
(Eix d’inserció) de la dent perquè és així com col·locarem la funda.
Com més gran és la superfície axial, més gran serà la retenció, ja que implica més fricció. La superfície depèn del
diàmetre i de l’alçada.

- Mateix diàmetre i diferent alçada una preparació llarga (A) por resistir
una força que remoura una restauració cuerta (B) del mateix diàmetre.




- Mateixa alçada y diferent diàmetre una preparació més ample (A) tindrà
més retenció que una estreta (B). Doblant el diàmetre es dobla l’area de
parets axials sota la cissalla i es quadruplica l’area oclusal, on el ciment
esta sota tensió.
Per tant tindrem mes resistència quan augmenta el diàmetre y l’alçada.

- Rugositat de la superfície d’ajust de la restauració a major rugositat major retenció, però no influeix tot
just.
- Materials que es van cimentar
- Espessor de la pel·lícula y propietats del agent d’unió

➢ Proporcionar forma de resistència: és la capacitat de la preparació dentària d’evitar l’extracció de la corona per
forces dirigides en una direcció diferent a la de l’eix d’inserció, es a dir, obliqua o horitzontal: masticació. (shearing:
cicallament). La força tensil en general no son massa important. Les forces obliqües són molt superiors a la tensil,
sobretot si la restauració esta en els sectors posteriors i te contacte en moviments excèntrics.
o Si el monyó és alt ens dóna més retenció.

Una resistència adequada depèn del següent:
- Magnitud y direcció de les forces de desinserció: alguns pacients poden desenvolupar forces
masticatòries enormes. Aproximadament la força de mossegada d'un individu és de 4.430N, per això les
restauracions s'han de dissenyar per a poder suportar aquestes forces.
o Corona crom-níquel pot suportar una força 13.500N
En l'oclusió normal aquesta força es distribueix per totes les dents, principalment en direcció axial (mesial
a distal). Però també han de suportar forces obliqües (forces que procedeixen d'hàbits com fumar pipa o
en pacients bruxistes).
- Geometria de la preparació dental: Les forces laterals tendeixen a desplaçar la restauració provocant
rotació al voltant del marge gingival (com si es formés un eix).
Àrea de resistència: Àrea de paret axial que impedeix la rotació de la corona o que davant d’un intent de
rotació de la corona es situa sota compressió.

o A) Àrea sota compressió la fletxa negra indica el punt on es realitza la força.

o B) Àrea sota tensió la fletxa vermella indica la tensió provocada per la força de
compressió i el desplaçament cap a dalt de la restauració.
La geometria té que ser el més perfecta possible.
La resistència és una funció de la relació entre l’angle de la convergència axial, el diàmetre de la
preparació i la seva alçada.

- A més altura major resistència i major retenció.

- A més paral·lelisme major resistència y major retenció.

Relació àrea de resistència i angle de convergència

L’ Àrea de resistència disminueix a mesura que l’angle de convergència augmenta.

A igualtat d’alçada:

- En un cilindre sense conicitat (A), l’àrea de resistència serà tota la cara axial.
- En un cilindre de conicitat ideal (B), l’àrea de resistència es veurà lleugerament desplaçada a oclusal.
- En un cilindre de conicitat excessiva (C), l’àrea de resistència es una zona petita molt a prop de la cara
oclusal.

En clínica és molt important esforçar-se per aconseguir parets axials de 6º o pràcticament paral·leles, ja que
donen una retenció i resistència òptimes i és el factor més efectiu de tots per resistir les forces de
desplaçament.

Relació àrea de resistència i alçada de la preparació

- Com més curta sigui l’alçada de la preparació, menor serà l’àrea de resistència a igualtat d’angle de
convergència axial. En alguns casos s’ha de reposicionar la geniva apicalment (allargament de corona).

Relació diàmetre i la resistència de la preparació
- Una preparació ampla té més retenció que una estreta a igualtat d’alçada, i això és degut a que té més
superfície, però la preparació estreta tindrà més resistència davant de forces obliqües degut al menor
arc de rotació. Així doncs, per obtenir mes resistència ens interessen dents altes i estretes. (figura 6)

Relació diàmetre i alçada front resistència

A la pràctica, la proporció d’alçada ocluso-cervical de la

paret més baixa (la “pitjor”) respecte l’ amplada
vestíbulo-lingual ha de ser 0,4 o major per totes les
dents, és a dir, per obtenir una adequada retenció i
resistència, la relació entre alçada i amplada ha de ser
0.4 per totes les dents.

Per exemple: si tenim un monyó amb una alçada de 3mm

i d’una amplada de 8mm 3/8= 0,3mm; és per sota del
0,4mm ideal i, per tant, presentarà una resistència molt
justeta.

Imaginem que tenim un monyó d’un molar amb un angle de 25º de convergència, necessitarem mínim 4mm
d’alçada ocluso-cervical per tal de complir aquest criteri ideal de resistència. No obstant, recordem que l’angle
de convergència ideal és de 6º, tot i que aquests 25º de convergència en el tallat d’un molar s’aproximen més a
les situacions reals clíniques, ja que quant més a posterior anem més difícil és respectar aquesta convergència
ideal.

Alçada ocluso-cervical mínima: 3mm per incisives i premolars, per la seva anatomia (suposant angle de
convergència= 15º). (pregunta de examen)

Relació alçada de la corona i alçada del tallat: controlar l’espai que queda entre la corona i el tallat ja que si
n’hi ha de molt, la preparació tindrà poca resistència.

- Tallat correcta: braç de força curt força extractora petita

- Tallat curt braç de força més llarg força extractora més gran

La restauració no ha de generar palanques

Les forces que majoritàriament actuen en la funció tenen direcció apical i

poden produir tensió i cisalla sobre la pel·lícula de ciment únicament a través
de palanques. Les forces de palanca es donen quan la línia de la força passa per
fora dels marges de la dent de suport (del monyó = dent tallada) o quan
l’estructura es flexiona. Aquesta palanca produirà una rotació de la corona al
voltant d’un punt del marge de la preparació.

En canvi, si la força vertical passa per dins dels marges de la corona, no hi haurà
inclinació de la restauració. Si el marge de la restauració està suportat en totes
les cares per la preparació o si la palanca produïda tendeix a assentar millor la
corona, aquestes palanques no es produiran.

Si la taula oclusal és ampla, fins i tot una força vertical pot passar per fora del marge amb suport i produir una
palanca destructiva. (B)

Quan la línia d’acció d’una força aplicada passa per dins dels marges de la restauració, no es produiran forces
secundàries d’elevació (A). Quan la línia d’acció passa per fora dels marges de la restauració, es produeix una
palanca que tendirà a rotar la corona al voltant del punt del marge (B). Té poca resistència.

Factors secundaris de retenció y resistència

- Solcs, caixes i forats: augmenten la retenció (> superfície) i augmenten la resistència perquè ajuden a
resistir el torque.
- La col·locació de solcs axials augmenta la resistència reduint el radi de rotació.

- Propietats físiques del agent de unió: la resistència a la compressió y el mòdul de elasticitat, afecten a la
resistència de la deformació.


➢ Evitar la deformació de la corona:
1. Reducció dentaria adequada
- Eliminar la suficient estructura dentaria per tal de crear l’espai adequat depenent del gruix del material
amb que es confecciona la corona.
- El gruix mínim d'aliatge és:
§ Cúspides funcionals de 1,5 mm
§ Cúspides no funcionals d'1 mm, ja que estan sotmeses a menys forces i poden ser protegides
per menys metall.
- La reducció oclusal te que ser el més uniforme y anatòmica possible això li confereix rigidesa causa de
l'efecte ondulat dels plans.

Quan les dents estan mal alineats o sobreerupcionats cal preparar la superfície oclusal pensant en com
quedés un cop ja feta (reducció major a 1,5 mm).
- L’espai interoclusal ha de ser suficient per permetre el gruix de la corona i
que es pugui mantenir l’oclusió. Aquest espai s’ha de tenir en compte no
només en PIM sinó també en les diferents excursives (oclusió estàtica i
dinàmica).
- Les preparacions dentals diagnostiques i l’encerat diagnòstic son útils per
ajudar a determinar la reducció dental correcta.

2. Disseny del marge
- El marge ha d’estar lluny del contacte oclusal, com a mínim a 1-1,5mm en les restauracions. Si es situa
just en el punt de contacte oclusal, es produeixen forces en aquest nivell i per tant es produirà el
despreniment de la restauració.
- A nivell cervical, la reducció de la dent ha de permetre que el gruix del material de restauració sigui
prou resistent, per a que no es distorsioni.
- Quan les dents s'han preparat amb més conicitat, es recomana reduir l'amplada del marge per mantenir
un gruix adequat de la dentina entre la preparació de la paret axial i els teixits polpars.
- La quantitat de reducció en la part cervical d'una preparació depèn del material seleccionat:
§ Or i zirconi 0,3-0,5mm
§ Metall-ceràmica 1-1,2mm encara que també els pudem fer de 0,8-1,0mm
- Tipus de marge:
§ Tall de ganivet (knife edge, feather edge): La fresa treu la concavitat de la preparació. No
s’utilitza perquè al quedar un marge molt estret, en les impressions el marge es veu mol
malament i resultarà difícil d’encerar i colar.
§ Bisell (bevel): Terra inclinat cap avall.
§ Xamfrà (chamfer): L’angle intern està arrodonit sense ser horitzontal.
§ Angle:
- Angle recte (hombro, shoulder)
- Angle recte amb angle axial arrodonit
- Angle recte bisellat
- Angle recte bisellat (bevellet shoulder): Té un bisell a la punta més externa









3. Elecció adequada del material per a la confecció de la corona
- Les aleacions d’or de tipus III y IV son las de elecció són més dures, la seva resistència i duresa poden
augmentar tractant-les amb calor.
- Les aleacions metal-ceramica tenen una dureza equivalent a les d’or tipus IV.
- Les aleacions crom-niquel son molt més dures estan indicades en pròtesis fixa per edentuls, encara que
presenten alguns problemes.
- En determinats metalls es recomana acabar en Tall de ganivet
- Ceràmica: no realitzar bisell sinó una junta de tope .
- Metall-ceràmica: adequar les zones de tallat al material (M o o)

3.2 Principis biològics:

Els procediments quirúrgics que impliquen el teixits vius es deuen realitzar amb cura per evitar lesions innecessàries, ja
que poden danyar fàcilment el teixits adjacents. Per això es important que evitem lesions durant la preparació
dentaria.

Evitar lesions durant la preparació dentaria
Tenim que anar amb conté amb:
- Dents adjacents per dany iatrogènic, aquest provoca que sigui més susceptible a caires. Per el que es
recomana la utilització de matrius metàl·liques.
- Teixits tous com la llengua o les galtes, es recomana retirar-los amb la punta de l’aspirador, el mirall bucal o
amb els ejectors de saliva. Important: tenir compte amb la llengua a l’hora de preparar la superfície lingual
dels molars mandibulars.
- Polpa la lesió d’aquesta provoca una degeneració pulpar amb el cap dels anys, certes causes (que més
endavant s’expliquen) provocaran una pulpitis irreversible quan els túbuls dentinaris es vegin afectats.

(Recordem: Tallat = situació agressiva i irreversible; per tant s’han de tenir en compte totes les diferents observacions
abans de realitzar el tallat per tal de preveure el que ens podem trobar).

Les lesions de polpa poden ser degudes a:

- Trauma directe ja bé sigui per traumatisme directe sobre aquesta o bé per exposició polpar durant el tallat. Cal
saber que les persones joves la polpa es troba prop de l’estructura dental a tallar (les càmeres pulpars no es troben
disminuïdes en mida tal i com passa en persones grans). Per tal de detectar-la cal realitzar radiografies en la fase
diagnòstica.

- Calor: La fricció entre l’instrument rotatori i la dent genera una escalfor considerable que es pot minimitzar:
§ Utilitzant freses noves (freses velles= sobreescalfament de la dent)
§ Exercint la mínima pressió i força.
§ Refrigeració constant utilitzant el esprai d’aigua (a més evita dessecació excessiva de la dentina i neteja les
restes d’estructura dental ja tallada).

- Acció química: Alguns materials tenen un potencial lesiu sobre la polpa (algunes bases cavitàries, algunes resines i
alguns ciments) sobretot quan s’apliquen sobre la dentina recent tallada. Vigilar en la confecció de provisionals
amb resines acríliques exotèrmica durant el seu fraguat.
L’utilització de dissolvents y sulfactants esta contraindicat.
Per això tenim que oferir protecció a la polpa utilitzant adhesius encara que l’efecte sobre la retenció es
controvertit.

- Acció bacteriana: La invasió bacteriana s’atribueix al fracàs del segellat del ciment. És molt important curar la
caries preexistent abans de col·locar la corona, igual que el tractament periodontal previ a la confecció de corones.

Conservació de l’estructura dentaria

Important recordar un dels pilars basics en la odontologia restauradora es: conservar la major part de la estructura
dental. Per això es tenen que seguir les següents directrius:
- Ús de restauracions de recobriment parcial.
- La reducció oclusal ha de seguir els plans anatòmics (forma de M).
- Reducció de la cara V i P també ha de seguir els plans anatòmics.
- La reducció de les cares axials cal fer-la amb un angle de convergència el més petit possible.
- Reduir la quantitat de dent imprescindible, però no més (protecció polpar).
- Els angles ocluso-axials han de ser arrodonits per evitar possibles fractures.
- Preservació de les cantonades vestíbuloproximal i linguoproximal, no tallarem mai rodó.
- Una dent inclinada presenta una problemàtica: L’eix d’inserció de la corona no pot ser paral·lel a l’eix major de la
dent perquè interfereix amb les dents adjacents, per tant, cal col·locar bé la dent amb ortodòncia preprotèsica
(cost elevat) o s’ha de canviar l’eix d’inserció mitjançant un tallat més agressiu tenint en compte el risc de lesió
polpar que suposa tallar una dent.


Promoure la salut de la dent en el futur (hem de procurar que el tallat sigui el menys lesiu possible)
- La reducció axial ha de ser suficient per evitar el sobrecontornejat.
§ Si hem tallat menys del compte i la corona te el gruix que ha de tenir farà “panxa” provocant un problema
gingival a nivell del marge gingival donant lloc a un cúmul de placa i a més un problema estètic.
§ Si en canvi, tallem mes del compte, tenim el risc de presentar lesió polpar.
§ Es deu eliminar suficient estructura dental en les zones interproximals i en les furques dels dents
posteriors, ja que la malaltia periodontal sol progressar amb conseqüències greus.

- Localització del marge:
§ Supragingival: Es el marge d’elecció. No obstant, no es estètic.
Situat sobre l’esmalt dur.
Avantatges:
▪ No produeix traumatismes als teixits tous
▪ Lliure de placa millor raspallat
▪ Més fàcil de tomar impressions
▪ Més fàcil avaluar les restauracions en el moment del seu cimentat
Sempre que es pugui escollirem aquest tipus de marge.
§ Subgingival: sense sobrepassar la inserció epitelial (conservació de l’espai biològic). Situat sobre la
dentina o el ciment. Meticulositat de la tècnica. Utilitzat en compromisos estètics. Factor etiològic de la
malaltia periodontal.
Indicat quan:
▪ Casos de caries, erosió dental o restauracions que s’expandeixen subgingivalment
▪ La zona de contacte proximal s'estén en sentit apical a nivell de la cresta gingival.
▪ Es necessita retenció o resistència addicional
▪ El marge de la restauració estètica ha d'amagar
▪ No controlar la sensibilitat dental a traves de procediments conservadors (adhesiu dentinari)
▪ Modificació del contorn axial
§ Juxtagingival: sense sobrepassar la inserció epitelial (conservació de l’espai biològic) i es queda just al
marge gingival. Utilitzat en compromisos estètics.

10


- Adaptació marginal: La unió entre la restauració i la dent es un lloc potencial de risc de caries degut a la
dissolució del ciment. Es remarca la importància d’allisar correctament els marges y que siguin uniformes, mai
rugosos e irregulars.

- Geometria del marge: S’utilitzen el marge de xamfrà i l’angle recte amb les seves variacions ja que:
§ Son fàcils de preparar
§ Fàcilment identificable en els models d’estudi
§ Un límit clar de on te que acabar el disseny en cera
§ Ha de permetre un volum adequat de material de la corona
§ Ha de preservar el màxim d’estructura dentaria

- Cal tenir en compte les consideracions oclusals:
§ Mirar l’oclusió prèviament abans de realitzar el tallat
§ No introduir interferències ni en PIM ni en les diferents excursives

- Cal evitar la fractura de la dent:
§ Protecció cúspidea en dents endodonciades, ja que presenten grans destruccions.
§ Per evitar-la cal fer un tallat correcte i oclusió correcte.

11
TEMA 3: CORONES DE RECOBRIMENT TOTAL
1. Seqüència per realitzar una corona
1) Pressa de color: Mostrar el color al pacient en cada visita, perquè després no hi hagi sorpreses.
2) Impressió per al provisional.
3) Tallat, impressió i provisional: Procediment clínic on preparem la dent, prenem el registre i col·loquem el
provisional.
4) Elaboració en el laboratori.
5) Proves i ajusts clínics: Prova de color, de metall i de biscuit.
6) Neteja del interior de la corona i de la preparació.
7) Cimentar i treure els excedents d’aquest.
8) Ajust oclusal, proximal, polit i acabat.
9) Manteniment i controls.

2. Corones de recobriment total
2.1 Concepte i característiques de la corona total òptima
- Les corones totals, són aquelles que recobreixen la totalitat de les cares axials i la cara oclusal, és a dir, que
recobreixen tota la dent. Per tant, haurem de fer un tallat de totes les cares de la dent.
- Característiques de la corona òptima:
§ Indistingible d’una dent natural
§ Ajust marginal
§ Oclusió

2.2 Tipus de corones

- Totalment metàl·liques.
- Metall-ceràmiques.
- Totalment ceràmiques.

Triarem una o altra segons el que volem aconseguir, ja que totes tenen les seves avantatges i els seus inconvenients, així
com les seves indicacions. Cal tenir present que no només influeix el material de la corona, sinó que també influeix el
nostre tallat.

2.3 Indicacions de les corones de recobriment total

- Protegir l’estructura dental debilitada, abraçant tota la dent i protegint-la en casos de estructura molt
debilitada com pot ser en una endodòncia. Important respectar el concepte de protecció cuspídea, es a dir,
evitar que hi hagi cúspides amb poc suport dentinari.
- Restablir la funció de la dent.
- Restablir/ Millorar l’estètica.
- Per usar com a pilar d’un pont. També estan descrits ponts amb corones de recobriment parcial però són en
casos complexos.

Totes aquestes indicacions estan sotmeses a evolució constant. Hi ha moltes alternatives i s’ha de valorar
cada cas personal.

12

3. Corones totalment metàl·liques
Les corones de recobriment total cobreixen la totalitat de les cares axials així com la cara oclusal de les dents que
protegeixen.

3.1 Característiques
- Avantatges: Com que el metall aporta per si sol una resistència suficient tot i un gruix escàs, requereix menys
reducció de l’estructura dentària. Per tant, la preparació requereix de menys tallat i és més conservadora. Per
aquest motiu, tindrem menys risc d’arribar a polpa, sobretot en persones joves que tenen la polpa molt
desenvolupada.
- Desavantatges: és antiestètica i per això està limitada a zones on no sigui visible.
- Indicacions: sempre que es necessiti una corona de recobriment total en una situació que no afecti l’estètica
o on no es pugui rebaixar més, normalment en segons molars i, sobretot, en l’arcada superior.

3.2 Criteris de tallat

- Reducció oclusals: s’ha de seguir els contorns naturals, fent una superfície ondulada que evita la polpa i
augmenta la resistència.
§ Cúspides no funcionals: reducció d’1mm (0,7mm si és un
aliatge no noble).
§ Cúspides funcionals: reducció d’1,5mm (1,2mm en
metalls amb aliatge no noble) i bisellada. El bisell es fa a
la zona de contacte amb la dent antagonista. La cúspide
funcional s’ha de protegir amb un gruix adequat de
metall.
- Reducció axial:
§ Amb una inclinació de 6º seguint l’eix major de la dent
per aportar al monyó la conicitat necessària.
§ Reducció de 0,75mm.
- El marge: en forma de xamfrà preferiblement supragingival que permeti un gruix de 0.5mm de metall.

Els metalls amb aliatge no noble són més rígids i amb menys gruix podem tenir la mateixa resistència. Normalment,
no obstant, utilitzem metalls amb aliatges nobles com són aquells que tenen or o platí.

Les cúspides funcionals i no funcionals

ü En una classe I de Angle seran les cúspides palatines superiors i les
cúspides vestibulars inferiors.
ü En una mossegada creuada en canvi seran les vestibulars superiors i les
linguals inferiors.

A l’hora de tallar haurem de tenir molt en compte quines són les cúspides funcionals.

3.3 Procediment de tallat

1. Elecció de la fresa: les freses que utilitzarem són les còniques de 2 gruixos diferents. Cal que utilitzem un
calibrador o comprovador de gruixos per mesurar el diàmetre de les freses i així saber quan hem d’entrar la
fresa per fer el xamfrà. Normalment el seu diàmetre és de 1mm i per tant per realitzar el marge de 0.5mm
només ens caldrà enfonsar la meitat de la fresa.
2. Eliminar el punt de contacte i tallat de les cares proximals
3. Control de la quantitat de reducció (tècnica de solcs) à és molt important marcar uns solcs guia, ja que ens
guiaran en la profunditat. Rebaixarem fins que desapareguin els solcs i els anirem unint obtenint així les
inclinacions que tenia la peça natural.

13

 4. Tallat de la cara oclusal: respectar l’anatomia de la dent, i seguir les bessants externes i internes.
5. Tallat cares vestibulars i palatines:
- Zona gingival: formar el marge a 6º.
- Vessants externes de les cúspides.
6. Localització del marge: sempre que es pugui s’ha de fer un marge supragingival, quan la retenció i la
resistència ho permetin. Si no es pot perquè tenim poca altura de monyó i la retenció que ens proporciona
no és l’adient haurem de fer un dels procediments següents:
- Fer el marge subgingival, sempre sense sobrepassar el límit d’inserció epitelial!!!
- Fer un allargament de corona.
- Extruïr l’arrel ortodònticament per tenir arrel com si fos corona clínica.

4. Corones de metall-ceràmica
4.1 Característiques
Són corones que tenen una subestructura metàl·lica sobre la qual es cou la ceràmica per tal d’imitar la dent natural.
La seva invenció va ser una revolució en quant a estètica. Són ceràmiques feldespàtiques que no són molt resistents.
La resistència en aquestes corones la dona el metall.
- Avantatges: combina la resistència del metall amb l’estètica de la ceràmica.
- Desavantatges: requereix eliminar més substància dentària per tal de permetre el gruix suficient del material.
- Indicacions: sempre que es necessiti una corona de recobriment total en un lloc on l’estètica és important.
- Contraindicacions: pacients joves amb càmeres polpars desenvolupades i grosses. (Tot i que NO és una
contraindicació absoluta)
- Consideracions: es tracta d’un casquet metàl·lic sobre el qual es cou la ceràmica al laboratori. En les zones no
estètiques es pot no cobrir el metall per ceràmica. Com per exemple, en les cares linguals del front anterior i
gingival, per palatí i distal de les peces posteriors. Hi ha diferents possibilitats de combinar metall més ceràmica
i, per conseqüència, tallarem més o menys segons el material. En resum, s’utilitza la mateixa tècnica però
eliminant més o menys substància dentaria. Sempre que utilitzem només metall, haurem de tallar menys, per
això en zones on l’estètica no és important ens interessa fer aquestes modificacions per tal de fer el tallat més
conservador.
- Punt de contacte: ha de ser de metall, ja que si el fem de ceràmica patirà una contracció del 20% al coure’s i,
per tant, serà complicat ajustar-lo correctament.

4.2 Criteris de tallat.
- Contacte oclusal (en oclusal o bora incisiva):
o Front anterior
§ En metall: gruix igual o major d’1mm
§ En metall-ceràmica: gruix d’1,5mm
o Sectors posteriors
§ En metall: gruix d’1,5mm
§ En metall-ceràmica: gruix de 2mm

- Cares axials (cares lliures):
o En Metall gruix de 0,5mm
o En metall-ceràmica: gruix de 1,5mm

14

4.2.1 Criteris de tallat en dents anteriors: (figura 1)
- Reducció incisal à 2mm seguint els plans naturals. Evitar fer-los
bombejats i ser conservadors.
§ Es fa sempre en els tallats per metall-ceràmica.
§ S’ ha de tenir en compte l’espai interoclusal no solament
en PIM sinó també en les excursives. I comprovar que
realment hi ha 2 mm no solament en PIM sinó n tot el
recorregut de les lateralitats.
- Reducció M i D: Figura 1
§ Donar una conicitat de 6º seguint l’eix major de la dent.
§ Marge en xamfrà (fresa troncocònica) de 0,5mm per metall, o en angle recte (fresa cilíndrica recte)
de 1,5mm per metall-ceràmica.
- Reducció vestibular:
§ Reduir 1,5mm en dos plans. És a dir, no fer la cara recta, sinó respectar els plans naturals de la dent,
el que ens aportarà més resistència. A més, evitarem tenir més probabilitats d’arribar a polpa. La
dent tallada ha de ser igual a la dent normal, però més petita. Quan s'ha acabat el tallat és important
no Deixar cap Angle agut, cal passar la fresa o el disc de polir.
§ Marge en angle recte. La localització del marge a nivell anterior serà juxta o infragingival sense
sobrepassar la inserció epitelial.
- Reducció palatina (depèn de si hi ha només metall o metall-ceràmica):
§ Reduir 1,5mm allà on hi hagi metall + ceràmica. Fent la forma còncava que presenten les dents
anteriors per palatí (degut al cíngol i fosses palatines).
§ Reduir 1mm allà on hi hagi només metall.
§ Marge en xamfrà de 0’5mm si acaba en metall, o d’1,5mm si acaba en metall-ceràmica.
§ Reducció addicional fins a 1’5mm fent la concavitat palatina, el que correspondria al cíngol (fresa de
pera).

4.2.2 Criteris de tallat en dents posteriors: (figura 2)
- Reducció oclusal à s’ha de reduir seguint el contorns naturals:
§ Contacte oclusal en metall à 1,5mm.
§ Contacte oclusal en metall + ceràmica à 2mm.
- Reducció M i D:
§ Donar conicitat de 6º seguint l’eix major de la dent.
§ Marge en xamfrà de 0,5 per metall o 1,5mm amb angle
recte per metall-ceràmica.
- Reducció vestibular:
§ Reduir 1,5mm la cara vestibular.
§ Marge en angle recte o xamfrà d’1,5mm.
- Reducció palatina: Figura 2
§ Marge (preferiblement supragingival), si el fem en xamfrà serà de 0,5mm per metall o 1,5mm amb
angle recte per metall-ceràmica.
4.2.3 Consideracions:
- S’ha de tenir en compte l’espai interoclusal no solament en PIM sinó també en les excursives quan fem els
moviments de lateralitats que segueixin existint 2 mm entre les dents.
- Localització del marge:
• SUPRAGINGIVAL: si l’estètica, la retenció i la resistència ho permeten.
• SUBGINGIVAL: sense sobrepassar la inserció epitelial.

15

4.2.4 Proporció dels materials:
La quantitat de ceràmica i metall que es posa en les corones metall-
ceràmiques no és al atzar. La ceràmica necessita uns gruixos mínims
per tenir la resistència adequada, mentre que el metall necessita
menys gruix, com ja sabem. És per això que els tallats en corones
totalment metàl·liques eren més conservadors i la raó per la qual aquí
haurem de fer tallats més agressius que ens permetin incorporar els
gruixos necessaris dels dos materials. (figura 3)

v En la cara incisal tenim una reducció total de 2mm dels quals:
- 1,5mm són per ceràmica.
- 0,5mm són per metall.

v En les cares axials tenim reduccions de 1,5mm dels quals:
- 1,2mm són per ceràmica.
- 0,3mm són per metall. Figura 3

Cal dir, que el màxim de ceràmica que es pot posar és 1,5mm, per tant, si en comptes de fer una reducció de 2mm a la
cara incisal, fem una reducció de 3mm, afegirem 1mm de metall i res de ceràmica. És a dir, un tallat excessiu es pot
compensar amb més gruix de metall, però mai amb més gruix de ceràmica ja que la ceràmica tendiria a desprendre’s. És
important ser curosos amb el tallat, ja que les proporcions estan bastant estandarditzades degut a que són dos materials
diferents, amb coeficients d’expansió diferents i, per tant, s’han de respectar les proporcions idònies per evitar que la
corona es trenqui.

5. Corones totalment ceràmiques
5.1 Característiques
- Són l’estrella actual, ja que combinen un alta resistència i una alta estètica (per exemple la zircònia). Tenen una
tenacitat semblant a la del metall amb la diferència que el metall és antiestètic i pot donar problemes al·lèrgics.
L'estructura totalment ceràmica és similar a l'estructura metall-ceràmica, hi ha tres capes diferents de
ceràmiques:
1. Capa fina d'alta resistència que substitueix la funció del metall, ceràmica més carregada de cristalls molt
opaca i menys estètiques.
2. Capa ceràmica menys mineral que substitueix la dentina.
3. Capa translúcida que és la ceràmica que correspondria a l'esmalt.

Tot aquest conjunt a part de donar una resistència, dona una estètica molt superior a la de metall-ceràmica. Es
fan per CAD-CAM.

- Avantatge: és la més estètica de totes les corones degut a la seva translucidesa.

- Desavantatge: no son tant resistents com les de metall-ceràmica, no serveixen per fer ponts, cal vigilar si el
pacient és bruxista, etc. Però relativament, actualment estan sortint al mercat ceràmiques altament resistents i
amb altes propietats. En principi la totalment ceràmica no té tanta resistència que la metall-ceràmica però se'ls
està apropant molt.
Þ Ruptura catastròfica: depenent de les forces oclusals a les que estigui suportada la corona totalment
ceràmica, si aquestes son altes, la corona es trenca en miques (se hace añicos), això mai passa en les metall-
ceràmiques.
- Indicacions: sempre que es necessiti una corona de recobriment total en una situació en que es desitja una
estètica màxima.
El contacte oclusal ha d’estar situat en un lloc on la ceràmica tingui suport dentinari ja que sinó es fractura.

16

5.2 Criteris de tallat.
- La seqüència de preparació és força semblant a la preparació dentària per la corona metall-ceràmica, la
principal diferència es troba en que aquí cal crear un marge de 1mm d’amplada. Cal dir que la ceràmica no
tolera punts de tensió de manera que tot estarà arrodonit.

5.2.1 Reduccions en dents anteriors:
- Reducció incisal: 2mm seguint els plans anatòmics. Exactament
igual que en metall-ceràmica.
- Reducció vestibular:
§ 1,5mm en 2 plans, seguint els plans anatòmics de la dent.
§ Marge en xamfrà o en angle recte amb angle intern
arrodonit d’1mm.
- Reducció palatina:
§ Reducció addicional de 1,5mm fent concavitat, reproduint la forma del cíngol de la dent (fresa de
pera).
§ Marge en xamfrà o en angle recte amb angle intern arrodonit d’1mm.
- Reducció axial mesial i distal:
§ Donar conicitat de 6º seguint l’eix major de la dent.
§ Marge en xamfrà d’1mm.

v Angle recte amb angle intern arrodonit: primer utilitzarem la fresa cilíndrica amb angle recte i després
passarem la fresa troncocònica que utilitzem per fer el marge de xamfrà i d’aquesta manera eliminarem
l’angle recte.
v Tots els angles han de estar polits i no poden ser aguts, sinó arrodonits.

Aquestes profunditats són les estàndards, però cal fixar-se que sistema ceràmic estem fent servir i que marge
indiquen els fabricants, per tant després pot variar a 1,2 o 1,3 mm. La boca és una trituradora de material, estem
sotmesos a canvis de temperatura, àcid, sal, coca-cola, mengem, bruxisme...Per això hem de seguir les
instruccions dels fabricants així els materials estaran en condicions optimes i garantir les seves qualitats.

5.2.2 Reduccions en dents posteriors (Jacket de ceràmica): (figura 4)

La longitud mínima del monyó perquè tingui resistència són de 4 mm.
És important tallar la profunditat adequada ja que el metall i la ceràmica han de
tenir un determinat gruix per aguantar les forces oclusals. El tècnic ha de assegurar-
se donar un gruix suficient a les capes per aguantar les forces oclusals.
- Reducció oclusal à 1,5 – 2mm seguint els contorns naturals. Normalment, és
millor 2mm però s’accepten 1,5mm a nivell de les fosses (intercuspídia).
- Reducció axial: Figura 4
§ Donar conicitat de 6º seguint l’eix major de la dent.
§ Reduir 1,5mm.
- Marge palatí i vestibular:
§ Tipus xamfrà o angle recte amb l’angle intern arrodonit de 1mm de profunditat
al voltant de tota la dent, fent-lo el més homogeni possible.Si fem xamfrà, hem
de deixar-lo amb una angulació de 10-30º com veiem a la fotografia.
§ Totes les àrees de transició entre les superfícies axials i oclusals han d’estar
arrodonides.
- Resta de les cares: 1,5mm.

17

6. Explicació pas a pas de com tallar un molar per una corona totalment metàl·lica (no explicat a classe )

1. Solcs guia per la reducció oclusal à es recomana utilitzar una fresa de carbur cònica o una fresa de diamant
cònica estreta per situar els solcs.
- Es creen solcs guia sobre la superfície oclusal. La profunditat del solc guia ha de ser aproximadament
de 1.5mm en l’àrea de les cúspides de cèntrica i d’1mm en les cúspides de no cèntrica (vestibulars
superiors i linguals inferiors) disminuint gradualment en direcció cervical.
- Ja que la cúspide de cèntrica o funcional ha de protegir-se mitjançant un gruix adequat de metall se li
dibuixa un bisell en l’àrea de contacte amb la dent antagonista.
- Els solcs guia asseguren que la reducció oclusal segueix la configuració anatòmica i d’aquesta forma
minimitza la pèrdua d’estructura dental a la vegada que assegura simultàniament una reducció
adequada, tal com dicten les propietats mecàniques.

2. Reducció oclusal à l’estructura dental que persisteix entre els solcs s’elimina amb freses de carbur o fresa de
diamant troncocònica de punta rodona estreta tot seguint els contorns naturals (respectem vertents) que
augmentaran la resistència. Es recomana que la reducció oclusal es completi en dues etapes:
- Primer es redueix la meitat de la superfície oclusal de manera que l’altre meitat es pugui mantenir com
a referència. Un cop obtinguda la reducció necessària de la primera meitat es completa la reducció de
la meitat restant.
- Aquest espai s’ha de verificar en tots els moviments d’excursió que el pacient pot fer mitjançant una
cera de color fosc en posició de PIM, protrusiva i excursiva. La cera es retira de la boca i s’avalua la
presencia de zones dèbils que es poden mesurar amb un calibrador.

3. Solc d’alineament axial:
- Després de completar la reducció oclusal es creen tres solcs d’alineament en cada paret bucal i lingual
amb la mateixa fresa de diamant cònica de punta rodona estreta. Un solc es col·loca al centre de la
paret i els altres en cada un dels angles transicionals, mesial i distal.
- Per crear estos solcs l’eix de la fresa ha de ser paral·lel a la trajectòria d’inserció de la restauració
(seguint l’eix longitudinal de la dent) provocant una convergència entre les parets axials que es idèntica
a la convergència de la fresa. Si s’utilitza un diamant amb una convergència de 6º el resultat serà una
forma axial idèntica de la preparació.
- Quan existeixin dubtes de la col·locació dels solcs d’alineació és útil prendre una impressió amb
hidrocoloides irreversibles per posteriorment buidar-ho en guix de fraguat ràpid i poder analitzar els
solcs.

4. Reducció axial: és semblant a la reducció oclusal i s’utilitza el mateix diamant d’extrem rodó etret.
- Es recomana que la reducció axial s’efectuï, com en el cas anterior, a la meitat de la dent tot eliminant
els illots remanents d’estructura dental que queden entre els solcs d’alineament creant un marge de
xamfrà.
- Cal tenir especial atenció amb les àrees interproximals per prevenir lesions amb les dents adjacents.
- Es mantindrà un llavi d’esmalt dental entre el diamant i la dent adjacent que protegirà de qualsevol
lesió. Si es desitja, la dent adjacent es pot protegir amb una matriu metàl·lica.
- El professional ha de tallar en l’àrea proximal des d’ambdós costats fins que únicament quedin pocs
mm d’illa interproximal que eliminarem amb diamants cònics més fins.
- El marge en xamfrà (chaflán) queda tallat durant la reducció axial. La seva amplada és
d’aproximadament 0.5mm (perquè la corona no es deformi al mastegar), és llis i continu en sentit
mesiodistal i preferiblement supragingival. Cal que tingui suficient espai entre la superfície externa del
xamfrà proximal i la dent adjacent.

18

 - L’esmalt sense suport no es pot tolerar ja que es probable que es fracturi quan es provi o es cementi la
restauració i portarà a terme un fracàs d’aquesta.

* A l’antiguitat s’utilitzava or com a material de restauració. Aquest tipus de material no té tenacitat i amb el
temps els marges de la corona s’obrien. Actualment s’utilitzen aliatges més resistents que ens permeten fer un
marge de 0.5mm.

5. Acabat: un acabat superficial llis i una continuïtat de totes les superfícies preparades ajudarà en la major part
de les fases de la fabricació de la restauració.
- Unes transicions suaus des de la superfície oclusal fins a la axial faciliten la presa d’impressions, encerat,
revestiment i colat perquè redueix la formació de bombolles.
- Cal preparar les superfícies i arrodonir lleugerament els angles lineals amb fresa de tungstè (polit).
- Durant l’acabat del xamfrà es recomana utilitzar refrigeració amb aire per millorar la visibilitat. No
obstant, quan s’utilitza refrigeració amb aire cal aplicar un spray d’aigua en alguns moments per impedir
que la dent es deshidrati amb possible desenvolupament de lesió polpar, així com per eliminar els
detritus.
- El marge d’elecció serà, preferiblement, supragingival sempre i quan la retenció i la resistència ho
permetin.
- Es poden afegir característiques retentives addicionals com solcs o caixes amb fresa de carbur cònica
(de fisures). Els criteris utilitzats per determinar la necessitat d’aquestes característiques per millorar la
resistència i retenció es descriuen en els apartats de principis mecànics.

6. Avaluació de la preparació: Per valorar si s’han complert tots els criteris.
- La preparació finalitzada es caracteritza per un xamfrà llis i homogeni, una convergència de 6o i
transicions graduals entre totes les superfícies preparades.
- Un dels errors més comuns és la convergència excessiva de les parets axials antagonistes fet que redueix
significativament la retenció de la restauració finalitzada.

7. Tractament de dents seriosament compromeses.
Amb les corones podem fer rehabilitacions orals senceres o de només una sola dent.
- Poste i monyó colat, situació: hem fet la endo+l’impresió de l'arrel i de dins de l'arrel. El laboratori ens
a fet un monyó juntament amb un pern intraradicular (el que fària de monyó dental si hi hagués) que
anirà cimentat.
- Poste prefabricat i reconstruït directament amb un compòsit (la més utilitzada)

La tècnica de poste i monyó colat ja no s’utilitza gaire perquè s’ha vist en els índexs de longevitat donen
major èxit en el de restauració directa (poste prefabricat), a més, és més econòmic, es manté més estructura
dentaria i s’estalvia més temps.
TIPUS DE RESTAURACIÓ 5-10 ANYS
Poste i monyó colat 85%
Restauració directa 92%

7.1 “Ferrule” (cerclatge).
Quan decidim si podem reconstruir una dent o cal fer-li una extracció? Ens basem en la Llei de Ferrule, el que
ens ha de preocupar és: un cop feta l’endo tindrem dent suficient per tallar-la i que la corona s'aguanti? Per
això necessitem alçada de dentina suficient, això es dona quan hi ha:
§ Més de un 75% de dentina circumferencial.
§ Hem de tindre com un mínim de tres parets de dentina superficial amb 1mm< de gruix.
§ Una alçada mínima de 1-2 mm per sobre de la geniva un cop fet el tallat.

19

 La corona ha de abraçar circumferencialment a la dent entre un 1.5mm o 2mm. El marge ha de agafar-se a
la dent no a la reconstrucció. El tallat ha de estar 1-2mm cap a apical de la unió de la reconstrucció amb la
resta ‘estructura dentinaria, d'aquesta manera si que s'augmenta la resistència a la fractura del poste i de
l'arrel, si no, no millora la resistència de la restauració.
• Quan no tenim ferrule suficient, s’ha de considerar l’opció de ortodòncia per fer un allargament de
corona.
• El poste intraradicular cimentat que reté tota la reconstrucció, és necessari o no? Durant molts anys
es considerava que si, perquè reforça l'arrel, actualment es a demostrat que no, només serveix per
retenir el compòsit, a més la preparació per ficar el pern debilita l'arrel, i el més important perquè
una corona tingui èxit és el FERRULE, no té rellevància, la decisió de si hi ha pern o no, anirà en funció
de si ho necessitem per retenir el compòsit o no. Això depèn de la quantitat de dent que disponguem,
si és molt poca la reconstrucció no es retindrà i serà necessari el pern, però no pel fet que reforci, sinó
perquè es necessita per subjectar el compòsit. La preservació de l’estructura coronal i radicular és el
factor més important per protegir la dent de la fractura. Si el poste no es necessari per retenir la
restauració, ha de ser evitat.

7.1.1. Tipus de postes.
- Postes de compòsit reforçats amb fibres de vidre de carboni o quars en una resina. Aquests són
relativament elàstics (molt similar a la dentina) i flexibles comparats amb el metall que són molt
rígids. En teoria les propietats elàstiques d'aquests postes permet que quan la dent es flexioni
davant de les forces oclusals, aquest també flexa amb l'arrel i distribueix les forces, llavors
disminueix el risc de fractura. El desavantatge es que pot concentrar la força de tensió entre el
ciment i el poste, facilitant la descimentació.

- Postes de titani, acer inoxidable i circònia, són molt rígids i no permet la deformació del conjunt
poste-monyó i augmenta el risc de fractura de l'arrel. Permeten preparacions menys invasives amb
postes de menor diàmetre.

Els estudis de longevitat demostren que tots els tipus de postes tenen una taxa d'èxit molt similar, el
fracàs d'una corona per protegir una dent seriosament compromesa és l'existència o no del ferrule, el
poste dona igual, l’important es que la corona abraci la dent. En una dent molt afectada, es farà
l'endodòncia si tenim la seguretat que després disposarem de ferrule suficient per l'èxit de la corona.

La supervivència no es veu influenciada pel tipus de poste, però si per l’existència o no de “ferrule”.

Aquí SÍ hi han 1.5-2mm per sobre de la Directament extracció

geniva, a aquesta dent se li ha fet
primer el tallat, per comprobrar que
tindrem dent suficient i després se li ha
fet l’apertura cameral.

20

TEMA 4: DISSENY I PLANIFICACIÓ DE PONTS

1. Introducció
Pont: Pròtesis fixa parcial (sobre implants o dents) que requereix d’un pilar/corona retenidora per mesial i un altre per
distal per poder-se aguantar. Dues dents naturals fan de pilars i suporten una estructura. Les forces que absorbeix la
dent absent es transmeten a les dents pilars a traves del pòntic (dents absents).
Unitats oclusals: Parell de dents que estan en contacte en l’oclusió.
Al llarg de la vida les dents es desplacen?
Sí, degut a:
- El desgast interproximal dels punts de contacte.
- Per les forces masticatòries, el múscul masseter es bàsicament un elevador, però té un cert component mínim
cap endavant.
Aquests dos factors fan que les dents es desplacin cap mesial, això es el que anomenem deriva mesial.
De que depèn l'estabilitat de les dents?
Dels punts de contacte entre dents contigües, que els teixits de suport estiguin sans i que hi hagi la dent antagonista,
tot això estabilitza l’oclusió. Bàsicament, l’estabilitat de les dents depèn de l’equilibri de forces entre:
- Les dents adjacents, es desplacen perdent el punt de contacte, això afavoreix l’empaquetament d’aliment, a
més aquest desplaçament de la dent pot donar lloc a interferències oclusals degut a la inclinació de la cara
oclusal.
- Les dents antagonistes. Quan manca una dent aquest equilibri es trenca donant lloc a l’extrusió de la dent
adjacent.
- El teixits de suport.
- Les galtes, els llavis i la llengua.

Conseqüències oclusals de la pèrdua dentària parcial.

- Erupció dels antagonistes.
- Inclinació de les dents adjacents.
- Pèrdua del punt de contacte.

21

2. Tipus d’edentulisme parcial
Hi han dos tipus:
• Arcada interrompuda: la persona tanca en PIM i contacta a nivell posterior. Hem perdut algunes peces però
encara tenim una PIM acceptable gracies a aquests contactes molars posteriors. (Bon suport distal de la oclusió).
En aquest cas el tractament restaurador podria fer-se mitjançant un pont. Les conseqüències son:
§ Extrusió d’antagonistes, mesialitzacions, distalitzacions i rotacions à causa de les pèrdues dentaries.
§ Dimensió vertical mantinguda, la definim com la distancia entre dos punts, un al maxil·lar superior i l’altre
al inferior, quan tanquem en PIM. En aquest cas, i malgrat tots els moviments dentaris, el pacient no perd
dimensió vertical.
§ Pèrdua de la PIM: no es immediata. En un principi el pacient te una PIM acceptable, com ja hem dit, però
a mesura que es van perdent unitats oclusals aquesta es va deteriorant degut a les extrusions, etc.

Arcada interrompuda

• Arcada escurçada: aquí el que succeeix es que es perd el pilar distal (es perden els molars i tenim fins el segon
premolar) i això causa un desequilibri a nivell posterior, el resultat es que en PIM no hi han contactes a nivell
posterior. En aquest cas no cal obsessionar-nos amb la rehabilitació de les dents posteriors, però si el pacient ho
vol, podem posar una pròtesi removible o be implants à No podem fer un pont posterior. Les conseqüències son
pitjors:
§ La pèrdua de les dents posteriors altera la relació de les dents anteriors.
§ Pèrdua important de la PIM.
§ Disminució de la DV

Arcada escurçada

22

3. Col·lapse de l’espai post-exodòncia.
Quan un pacient perd una dent o se li fa una extracció, aquesta dent perduda s’ha de reposar
immediatament?
Aquests canvis d'extrusió i mesialització al faltar la dent contigua no sempre es donen, hi ha en persones que si o en
altres que no. En el cas que sí es desplacin, ho faran en els primers dos anys i no mes d'1 mm per any. Si una persona
porta un espai edèntul més de dos anys i no s'ha desplaçat, ja no es desplaçarà.
A més, no totes les dents es desplacen igual, els que menys ho fan són les mandibulars, hi ha més risc que es desplacin
dents del maxil·lar superior que en l'inferior. I les que més es mouen són els molars maxil·lars. Orde de desplaçament
de MENYS tendència a MÉS:
Premolars mandibulars < Molars mandibulars < Premolars maxil·lars < Molars maxil·lars.
Quin tipus d'oclusió promou mes el desplaçament de l'antagonista?
El col·lapse de l’espai d’una dent absent, també depèn de l’oclusiò:
• Contactes cúspides-fossa central: impedeixen el desplaçament i és un contacte estable.
• Cúspides-bora marginal tendeixen a mesialitzar la dent, però si la dent té contacte en cúspide-bora marginal
distal això no passés.
És per això que no li passa o tothom ni a tothom, per això és molt important els contactes oclusals. Es mou quan només
hi ha contacte cúspide-bora marginal mesial sense contacte a la bora marginal distal.

4. Quan s’ha de substituir les dents que manquen?
En general i en condicions normals el millor és tenir les arcades completes fins al 2on molar. Però s’haurien de
substituir quan:
- Hi hagi una alteració funcional o estètica.
- Quan l’exodòncia es recent i existeix el risc de desplaçament, és aconsellable substituir la dent absent.
- Quan l’exodòncia és antiga, si no s’ha produït cap alteració i el pacient no nota que li manca la den, la indicació
és dubtosa.

5. Necessitats de tractament protèsic per pèrdua de dents.

Quantes unitats oclusals necessita una persona per a mantenir una funció masticatoria satisfactòria?
• En >45 anys: necessiten un mínim de 10 en cada hemiarcada (totes les dents a dalt i abaix fins al 2on premolar)
per tindre una activitat oclusal moderada.
• En més joves de 45: un mínim de 12 en cada hemiarcada (totes les dents a dalt i abaix fins al 1r molar).

Això té importància perquè és el concepte

d'arcada curta, si la persona mastega bé i no hi ha
atricions, incomoditats estètiques: doncs no té
necessitat de posar-se les dents. Realment hi ha
persones que amb l'arcada curta funcionen bé.
10 > 45 anys 12 en joves

23

6. Biomecànica de les Pròtesis parcials fixes
S’ha de tenir en compte els següents factors:
- Pilars han d’absorbir la força que recaigui en les dents postisses. à Flexió
- Com que no hi ha cap suport es produirà una flexió això provocarà una acció de Torque en les dents pilars.
- Curvatura del espai edentula.
Els pilars hauran d’absorbir les forces a què està sotmès el pòntic. Per tant si cobrim amb pòntics les dents que falten,
les forces que incideixen en ell sobrecarregaran els pilars. Això farà que ens haguem de fixar a l’hora de realitzar un
pont i avaluar:
6.1. Avaluació dels pilars
Abans de confeccionar un ponts sempre ens haurem de fixar que els pilars tinguin:
• Integritat de la corona: Des del punt de vista mecànic, el pilar ideal seria una dent sana, per tant podríem
dir que com més integra estigui la corona és millor pilar. Però s’ha de tenir en compte que el tallat es una
intervenció irreversible, per tant estem sometent una dent sana a portar una corona i això augmenta el risc
de càries. En canvi una dent amb obturacions grans és favorable posar-li una corona, tot i que quan una
dent està molt destruïda no pot ser un pilar.
• Vitalitat pulpar: Si una dent està endodonciada vol dir que ja no te la corona integra. A més la deshidratació
realitzada per treure el paquet vasculo-nerviós augmentarà la fragilitat de la dent. Hem de tenir en compte
que la supervivència de la dent endodonciada augmenta quan porten una corona, no quan son pilar d’un
pont.
• Salut periodontal: Influeix 2 factors: en la possibilitat de mobilitat dels pilars i com menys suport
periodontal menys capacitat de resistir forces. Així doncs un pont on hi ha una Malaltia periodontal tindrà
pitjor pronòstic.
• Proporció corona-arrel: De fet es refereix a la proporció de dent
que està per sobre de la cresta òssia (braç de palanca) amb
proporció de dent que està per sota de la cresta òssia (zona de
resistència). Per tant, quan més llarga l’arrel respecte la corona
millor, degut a què suportarà millor les forces (zona de resistència
> braç de palanca). La situació ideal es de 2:3 i com a mínim
s’accepta una relació 1:1 (amb la vellesa s’hi pot arribar). Una
proporció de 2:1 proporciona molts desavantatges però es podria
fer. (Figura 38)
• Forma de l’arrel: Les dent posteriors multirradiculars amb arrels molt separades oferiran millor suport
periodontal que les arrels convergents, fusionades o amb una configuració cònica, per tant, els molars
(arrels divergents) són les dents que reuneixen les millors condicions. La dent unirradicular amb evidència
de configuració irregular o amb certa curvatura en el terç apical de l’arrel, una arrel el·líptica te més
capacitat de resistència que una arrel circular, ja que l’arrel circular té major capacitat de rotació cosa que
provoca poca capacitat de resistència. Per tant, les pitjors dents anteriors són les incisives centrals i laterals.
Els ullals són molt bons pilars degut a la llargada de la seva arrel, la proporció d’aquesta arrel amb la corona i

24

 la irregularitat que es troba en la seva forma (no es ovalada perfectament). uperfície de l’arrel: Segons la llei
d’Ante (1926), la suma de les superfícies radiculars de les dents pilars ha de ser major o igual a la suma de
les superfícies radiculars de les dents a substituir amb pòntics. Si no es compleix aquesta llei existirà una
sobrecàrrega mecànica important que donarà mal pronòstic. “el total de la superfície periodontal de les
dents pilars ha de ser igual o superior que la de les dents a substituir”. Aquesta llei no està basada en
l’evidència.

6.2 Avaluació de la força que rebrà el pilar
• Tipus d’antagonista: Les persones poden fer una quantitat de força diferent. Segons la força exercida
tindrem diferents possibilitats de tractament. A continuació veiem l’ordre segons la F que fa cada estructura.
L’antagonista que fa més força son els implants, ja que al no tenir lligament periodontal, aquest no exerceix
la seva capacitat de modulació de les forces masticatòries.
• Musculatura del pacient: La cara del pacient ens indica la força que fa. Quan més força realitzada, més
desfavorable serà el pont.
• Disseny oclusal: Tenir un pilar en un caní que tingui guia canina es complicat.

6.3 Forces
Els pilars absorbeixen F oclusals del pòntic i d’ell mateix.
• Flexió: Indica la possibilitat que existeix de que quan una persona mossegui sobre els pòntics, aquests es
corbin. La possibilitat és:
- Directament proporcional a la longitud del pòntic elevat al cub (L3).
- Inversament proporcional al gruix ocluso-gingival del pòntic elevat al cub (G3). Aquest gruix depèn
molt de l’espai oclusal que tinguem.

- Per tant, quan més curt i gruixut sigui el pòntic, millor.

25

 El problema esta en el connector (zona que connecta el pilar i el pòntic), que es una zona prima on el
pacient té la papil·la interdental. Les forces oclusals incidiran sobre aquests punts que provocaran unes
forces compressives i tensionals que poden produir microfractures (per fatiga) dintre de l’estructura
cristal·lina del material. Això pot causar fractures mes severes del material. Aquestes fractures
s’anomenen Craks.
• Torque: Es tracta de la força de desallotjament en sentit mesiodistal. El torque sobre els pilars és major a
major longitud del pòntic. Aquestes forces s’eviten introduint:
- Solcs perpendiculars al torque (perpendiculars a l’eix major de la dent) que evitaran que aquest
roti: (fig 41)
- Incloent un pilar secundari per augmentar la retenció i resistència: Quan es preveu que el
primari te poca capacitat de retenció s’inclou un pilar secundari ferulitzat al primari. Aquests
pilars com a mínim han de tenir la mateixa superfície radicular, la mateixa proporció
corona/arrel i la mateixa retenció que el primari. Quan el pòntic es flexioni les F s’aplicaran sobre
el pilar secundari (el primari actua de fulcre i la tensió es genera en el secundari). Ha d’existir
prou espai entre el primer i el segon pilar ja que ha de passar l’interproximal (fig 42).

Solc perpendiculars Pilar secundari

Figura 41 Figura 42

• Curvatura de l’espai edèntul: Les dents del front anterior dibuixen una corba, així si fem un pont en
aquell sector serà corbat i després d’agafar els ullals com a pilars s’originarà un braç de palanca increïble
a més de no complir-se la llei d’Ante.
Quan els pòntics queden per fora de la línia de l’eix entre pilars, els pòntics actuen com un braç de
palanca, el que pot donar lloc a un moviment de torque. Per disminuir aquest torque es pot guanyar
retenció addicional en la direcció oposada al braç de palanca a una distancia de l’eix dels pilars igual a la
longitud del braç de palanca formant-se, aleshores, un braç de resistència tal i com es mostra a la foto. El
braç de palanca serà igual al braç de resistència tot obtenint dos retenidors del pòntic, un primari (caní) i
un secundari (premolar) à S’augmenta el cantilever. (Fig 43)
Una altre situació complicada és quan volem posar un pont en l’ullal superior. Aquest té com pilars un
premolar i un incisiu lateral (dent poc resistent per fer de pilar). Primerament cal dir que no es compleix
la llei d’Ante i, a més, quan la persona fa lateralitat es forma un braç de palanca important. La solució
d’això és utilitzar el incisiu central com un pilar secundari. En canvi, si substituïm el caní inferior i la

26

 persona fa una lateralitat, la força va cap endins en contra del braç de palanca. No obstant, seguim
necessitant un pilar secundari ja que el incisiu lateral inferior no és idoni per fer ell sol de pilar.

**En un pont de 3 a 3 inferior l’eix de fulcre es menor, no es forma una corba si no que es descriu una
línia recte (es el pont que te mes longevitat).
• Mecànica desfavorable: Comporta la fractura de la ceràmica, la fractura del pont, la fractura del pilar o la
descimentació del retenidor à Comporta un desajust primari que crea microfiltració (on hi ha mes
torque) i posteriorment una caries que acabarà conduint a un fracàs de la pròtesis. La caries (apareix en
un 35% dels casos) es secundaria a la descimentació i no a l’inrevés.

7 Criteris de tallat
7.2 Característiques
Són els mateixos que per fer una corona individual. No obstant, cal tenir en compte que el tallat de cada pilar ha
de tenir el mateix eix d’inserció: Els eixos d’inserció de les corones pilars han de ser paral·leles entre elles i
paral·leles a l’eix d’inserció del pont (millor de 16 a 14 que de 16 a 13 à buscar eixos comuns). No ens hem d
preocupar nomes d’una dent, sinó que hem de tenir visió conjunta i fer els diferents pilars paral·lels entre ells.
Aquest eix d’inserció ve donat per:
• Inclinació dels pilars.
• Inclinació de les dents adjacents.
Si ens trobéssim davant d'un cas en que els eixos de les dents fossin totalment diferents, és a dir, una de les dents
pilars mesialitzada i l'altra distalitzada, hauríem d'escollir un eix mig. També ens suposa un problema el fet de
tenir un pilar anterior i un de posterior (tenen eixos diferents) una solució és tallar el molar amb la inclinació de
l’incisiu). Per tant el que s’ha de fer és primer tallar les dents que tinguin menys volum i llavors paral·lalitzarem
l’altre à qui dicta mes es la dent que te menys teixit dentari. Cal tenir en compte que si hi ha una diferència major
de 10º entre els dos pilars no ens permetrà entrar un pont.
- Les dents inferiors posteriors són les que acostumen a estar més inclinades.

27

7.3 Situacions clíniques:
Per a la realització del pont trobem varies situacions:
1. Substitució d'una única dent
a. Pont de tres peces: Un pòntic, dos pilars (a mesial i distal del pòntic). Excepció: si el pòntic ha de ser el
3, cal intentar sol ventar-la amb implants. La pròtesis fixa del caní és desfavorable ja que a mesial te el
IL, que és el pilar més desfavorable. Això es probable que ens obligui a fer un tallat també del IC per
reforçar el pilar (que és el IL), estèticament els dos IC son idèntic i posar una corona a un trencaria
aquesta estètica, apart que hauríem de tallar masses dents. En els cas de que haguem de posar una
pròtesis al IL ens trobem en el mateix problema estètic. En el cas de que falta el 2M, el pilar distal es el
cordal, que també és un pilar desfavorable. Nomes es posa en cas de persones joves per que el
antagonista no extrueixi.
b. Pont en extensió (cantilever): Els únics casos seran:
• Substitució de la INCISIVA LATERAL SUPERIOR àNomés agafem el caní com a pilar i el IL en
bandera. Ha de ser solament ESTETIC, no ha d’haver cap contacte oclusal. Anar en compte amb
sobremossegades que podrien fracturar-lo.
• Absència del PM Inferior à L'únic pilar que
agafaríem seria el molar. Seria la ferulització del 5-6
o 6-7 i la extensió al PM afectat. Així doncs, aquesta
tècnica engloba un pòntic i un pilar. En oclusió el
contacte haurà d’estar en el reborde marginal
distal del pòntic i en lateralitat no ha de tenir cap
contacte.(fig 46)

2. Substitució de diverses dents:
Com és lògic, com més pòntics hi hagi, pitjor pronòstic tindrà la pròtesi. Ens
trobarem amb una àrea edentula interrompuda o múltiples àrees edèntules
amb pilars Inter mitjos (aquests poden actuar com a fulcres) fig 47. Així
tindrem:
• Diferències en la mobilitat de les dents (sobretot entre ant-post)
• Punt de fulcre
• Problemes per paral·lelitzar dents anteriors i posteriors
• Disparitat en la quantitat de retenció dels pilars

Cada dent té una mobilitat específica (en direcció i quantitat), i diferent a les altres dents, cosa que cal tenir
en compte a l'hora d'escollir els pilars.
Micromobilitats: Hi ha un moviment d’intrusió-extrusió de
8-28µ i moviments M-D de 58-108µ totalment fisiològics.
Cada dent té una micromobilitat i la diferencia de

28

 micromobilitats entre pilars crea la descimentació i
fractura del pont. Això es corregeix amb el trencaforces.

Trencaforces/Connector de semiprecisió/interlock: Una mena de llengüeta/prolongació de la corona cap al
pilar. La femella de frontissa es troba a distal del pilar fulcre i el mascle esta per mesial del pòntic. à Com les
F son cap a mesial hi ha una acció d’assentament (si esta a mesial hi haurà un desajust). Permetrà el
moviment de les dents. Aquest connector no és del tot rígid, interessa que sigui imperfecte, és a dir, que
tingui mobilitat. El fa el protètic.

• Podem dir que els trencaforces s’utilitzen
quan hi ha dos eixos d’inserció diferents
(inclinació de molars) i quan hi ha
disparitat de pilars. Tenen una bona
cimentació i ens garanteixen bona
inserció.
• Els de precisió no ens serveixen de trencaforces ja que només ens
seran d’ajuda quan vulguem desmuntar ponts (venen fets de
fàbrica).

7.4 Característiques del pòntic
• Contacte tissular sense pressió.
• Fàcils de netejar
• Superfície ben polida
• El connector ha de suportar les forces oclusals

Atrofia del regruix residual: en el reborde ossi, on no hi ha dent, hi ha atrofia en

alçada, però no en amplada. I les situacions on es perd en amplada i allargada sols es
poden resoldre amb cirurgia.
Tipus de ponts:
• Sanitari: es fa s 2mm de la geniva.
• En cadira de muntar: no fer mai, ja que abraça la mucosa i no es pot netejar
correctament i acaba provocant inflamació.
• Cònic: hi ha un únic contacte no accessible a simple vista.
• Cadira de muntar modificada: sembla que abraci la geniva però sols conserva
la part vestibular del pòntic. Compensa parcialment l’atrofia produïda per la
cadira de muntar.
• Ovoide: precisa de cirurgia, el pòntic és ovoide i s’allotja en una fosa còncava
a la geniva. Si acabem de fer la exo i tenim preparat el pòntic provisional

29

 col·locarem 2 mm de compòsit entre el alvèol per que cicatritzi en forma
còncava. Si ja fa temps de la exo s’obre amb una fresa diamantada i es fa el
mateix procediment de cicatrització.

7.5 Pròtesis fixa: longevitat

• 90% als 10 anys (< com més llarga i disseny en extinció)
• 67% als 15 anys (85% especialista)
• Causes principals de fracàs: descimentació (sobretot per problemes de resistència), complicacions
biològiques, problemes estètics, fractura del pilar o de l’estructura
• La caries (35%) pot ser secundaria a la descimentació i no a la inversa.

30

TEMA 5: IMPRESIONS EN PRÓTESIS FIJA

1. Objectius de la impressió
▪ Motlles d’estudi: valorar PCR y PIM, programar l’Angle de Benet i el de guia condília.
▪ Motlle de treball: destinat per ser treballat en el laboratori protèsic
▪ Antagonista: necessari SEMPRE per ajusta correctament l’oclusió de les pròtesis. (Les corones de ceràmiques
vénen altament polides del laboratori i quan es toquen amb freses augmenten la seva rugositat i tenen més
poder abrasiu de la dent antagonista)

LA PRÒTESIS NO ES POT CONFECCIONAR DIRECTAMENT EN BOCA

2. Obtenció del model de treball
Es realitza una preparació → es prenen impressions → es fa el model de treball → s’elabora la pròtesis

Anatomia d’una bona impressió
▪ Superfícies oclusals amb detall (ideal per la reproducció exacta)
▪ No s’ha de veure la cubeta al fons de les cúspides
▪ Marges ben definits inclòs 3 mm per fora del marge per evitar la distorsió del material.
▪ No volem: bombolles, estrips, paret fines o dobles impressions (passa sobretot amb alginat a l’arcada superior
on els incisius superiors tenen un bora incisal doble degut que al prendre la mesura s’ha mogut la cubeta)
▪ Unió entre els materials d’impressió perfecta (sistema de doble pasta amb colors diferents)

Motlle correcte:
▪ Contorn de la preparació sense defectes, idèntic al natural
▪ Marges absolutament visibles sense porus, això s’aconsegueix gràcies per la retracció gingival. La
retracció gingival el que vol aconseguir es un mil·límetre en altura del la dent apical al marge o un solc de
0,2 mm al voltant del marge, d’aquesta forma és molt més fàcil identificar el marge.

La pròtesi ben feta requereix ser detallista, mai un tècnic de laboratori podrà compensar un tallat mal fet o una
impressió mal feta.
Una restauració ben ajustada només es pot aconseguir si es disposa d’un model precís dels teixits orals, obtingut amb
una impressió d’alta qualitat.

Mètodes d’impressió en pròtesis fixa
▪ Digital: Molt més car, és còmode en efectes pràctics però la precisió és la mateixa.
▪ Materials elàstics
o Elastòmers sintètics
▪ Polièters
▪ Silicones: d’addició (la de condensació no s’utilitza perquè no es precisa).
o Hidrocol·loides reversibles (agar) i irreversibles (alginat)

Totes les tècniques d’impressió per pròtesis fixa combinen una doble pasta
▪ Material de xeringa de baixa viscositat (molt fluida) capaç de reproduir els detalls de la superfície i d’introduir-
se dins el solc gingival
▪ Material de cubeta més viscos que força el material de xeringa a adaptar-se als teixits
▪ La cubeta ha de ser d’un material rígid: metall o resina

31

Defectes més comuns de les impressions
▪ Marge no visible
▪ Porus, sobretot al marge
▪ Zones no registrades

Si el tècnic no pot identificar el marge de la preparació, la corona no ajustarà correctament i el pronòstic serà dolent.
Les situacions més freqüents que impedeixen que es pugui marcar bé el marge en la impressió són:
● Sagnat periodontal (gingivitis i periodontitis): o be el marge no quedarà ben marcat perquè la sang alterarà la
impressió, o be un cop la geniva es desinflami pot haver-hi retracció gingival i quedarà estèticament malament
la pròtesi.
● Mala retracció gingival

Per realitzar una pròtesi els teixits periodontals han d’estar absolutament sans segons les fases del tractament:
1. Fase sistèmica
2. Fase higiènica i de reparació (tractament periodontal, OBT, Exos, Endo)
3. Fase correctiva Pròtesis
4. Fase de manteniment

Sempre que el marge estigui juxta o infragingival és necessari practicar una retracció gingival per exposar el marge de
manera que pugui ser registrat en la impressió.


3. Tècniques de retracció gingival

3.1 Fil retractor
Fil d’una determinada grossor que amb una espàtula es col·loca entre la dent (els 360º) i la geniva i aquesta es retrau.
Idealment no ha d’estar més de 4 minuts el fil col·locat per risc de retracció gingival.

Tipus:
o Tricotat: malla de teixit que deixa una llum central
o Trenat
o Recaragolat: és el més incòmode d’utilitzar perquè es descaragola al col·locar-lo, per tant és el menys
recomanat tot i que tots tres són igualment efectius.

Els fabricants tenen fils de 000 a 3 i s’identifiquen per una guia de colors per adaptar-se als diferents tipus de geniva→
negre (000) blau 1 ( el més utilitzat) verd 2 i vermell 3.

Formes d’ús:
o Impregnat: amb una substància retractora-hemostàtica per millorat la retracció i evitar l’hemorràgia. Els
materials utilitzats són:
▪ Solució de sulfat fèrric: més hemostàtic, però s’ha d’aplicar pressió i per tant hi ha més risc de lesió
epitelial
▪ Solució de sulfat aluminio potàssic: és el millor
o Sense impregnar (l’impregnem en clínica)

32
Tècniques
o Tècnica d’un sol fil
▪ Localització del fil just on acaba la inserció periodontal (espai que queda lliure des del marge fins on
s’atura la sonda periodontal)
▪ Inserció epitelial: 2-4 mm per sobre de la cresta alveolar.
o Tècnica dos fils: al final de tot un fil més prim i per sobre un fil més gruixut, aquest últim es retirarà just abans
de prendre la impressió. Aquesta tècnica serà necessària quan a clínica veiem que no hi ha una bona retracció.
Al col·locar el segon fil es realitzen moviments circulars amb l’espàtula.

Efecte secundari indesitjable: recessió gingival per una excessiva pressió de compactació i/o a gingivitis prèvia.

3.2 Substàncies expansores
Sistema còmode, més ràpid i menys traumàtic però no tan eficaç. Pasta a base de clorur d’alumini que s’injecta
dins del solc gingival un cop assecat amb una xeringa. La retracció gingival és menor que amb el fil.

3.3 Bisturí elèctric
NOMÉS ES POT UTILITZAR en persones amb molta pràctica i en zones on, si es produeix una recessió gingival, no
comprometi l’estètica.
És un corrent d’altra freqüència que provoca localment canvis ràpids de polaritat que causen el trencament
cel·lular (tall)
- Eixamplar el solc gingival eliminant el recobriment epitelial de la cara interna del solc
- Gingivectomia
- Coagulació

Contraindicacions
o Quan la geniva es fina (risc de recessió)
o Portadors d’aparells mèdics (marcapassos, bomba d’insulina...)

3.4 Curetatge rotatori
Amb una fresa adiamantada es talla l’epiteli intern de la geniva del solc, no es fa per risc de retracció gingival

Com més restauracions s’hagin de fer i subgingivals estiguin els marges, més probabilitats hi haurà de defectes a
les impressions (porus, desgarros, etc.)

Þ MAI ÉS FARÀ RETRACCIÓ GINGIVAL EN UNA GENIVA QUE NO ESTIGUI SANA.

33
4. Propietats dels materials d’impressió
- Viscositat suficient per penetrar en l’espai subgingivals
- Elàstic perquè han de poder registrar zones retentives (espai subgingivals)
- Resistents a l’esquinç


4.1 Hidrocol·loides
- Alginat → Irreversible
- Agar → Reversible

Avantatges Inconvenients
Hidrofílics (Toleren una certa Poca estabilitat dimensional (màx. 10 minuts fins al buidat)
humitat sense distorsionar-se) Poca resistència a l’esquinç


Hidrocol·loides irreversibles (ALGINAT)
- No dóna prou precisió per ser emprat com a material d’impressió dels pilars de la pròtesi fixa no es suficient
precís per pròtesis fixa
- La seva facilitat de manipulació, el baix cost i la raonable fiabilitat del registre fan de l’alginat el material
d’elecció per la impressió de l’antagonista i pels models d’estudi

Hidrocol·loides reversibles (AGAR)

- Col·loide format per: agar (comercialment conegut com agar-agar) = polisacàrid extret d’un tipus d’alga (8-15%
agar i 80% aigua)
- Es liqua entre 71 i 100º i es torna a convertir en gen entre 30 i 50º

*Col·loide → suspensió de partícules sòlides (de micres) en un medi aquós

És necessari uns banys especials que venen els fabricants, ja que quan s’escalfa passa de gel a sol i en refredar-se es
torna a gelificar.
- Bany de liquació: 100ºC
- Bany d’enmagatzament: 65ºC
- Bany d’atemperament: 40ºC aquest últim per poder col·locar en boca

En boca hi ha un circuit d’aigua per refrigerar l’agar per tal que no duri tant la presa d’impressions.

Avantatges: és el més barat del mercat i no es necessiten cubetes individualitzades.
Propietats:
- Bona capacitat de penetració de l’agar de baixa viscositat (material de xeringa)
- La seva baixa resistència a l’esquinç fa que es trenqui si hi ha una zona retentiva (risc de factura del material,
no de les dents del malalt periodontal com amb els polièters i silicones)
- L’equipament requereix un alt cost

34
4.2 Elastòmers sintètics
- Polièters
- Silicones addició

Avantatges Inconvenients
Gran R a l’esquinç Hidròfobs
Gran estabilitat dimensional
Excel·lent recuperació elàstica (el material fluid en zones retentives ha de ser capaç
de, sense trencar-se, recuperar la forma)


Polièters
- Prepolimer (pasta) + activador (pasta) gran cadena polímer (no fragua, polimeritzen i passa a ser sòlid)
- Disponibles en tres viscositats: light, regular, heavy (de + a – fluida)
- Temps de fraguat < 5 min
- La impressió s’ha de mantenir seca i lluny de la llum solar (reacció)
- Buidat dins les 48 hores
- És més hidrofílic que les silicones
- Molt rígids un cop fraguat compte amb les retencions de les dents

Silicones addició tipus II (polivinilsiloxans)
- Prepolimer (pasta) + Sal de platí (pasta) polímer que fragua
- No es produeix cap producte derivat: cap impuresa
- La interacció de la humitat pot alliberar al principi gas hidrogen (esperar 1 hora per buidar, actualment alguns
fabricants han inclòs sals de metalls nobles per impedir la producció de gas i per tant es podrien buidar al
moment)
- Disponibles en sis viscositats: extralight, light, regular, heavy, monophase i putty (molt consistent)
- La millor estabilitat dimensional de tots els elastòmers
- Permet el buidat al cap d’uns dies
- Permet a tornar a buidar la impressió (si pel que fos l’arribar el treball la corona no encaixa en boca, podem
comprovar amb un segon buidat si l’error és del laboratori o de la impressió que hem pres)
- Resistència a l’esquinç adequada
- Les millors propietats elàstiques: recuperació elàstica quasi immediata
- Molt hidrofòbiques: recerca sobre silicones hidrofiliques ; utilització de surfactants, però només millora el
buidat.

5. Formes de barrejar
Tots són un sistema pasta-pasta amb dos colors
- espatulat manual (més risc d’incorporar bombolles)
- espatulat amb pistola (no hi ha risc de bombolles)
- espatulat automàtic (polièters)

SEMPRE s’han de respectar els temps de treball i el de fraguat que indica el fabricant
Temps de fraguat: de l’espatulat fins que fragüi
Temps de treball: de l’espatulat fins que es carrega la cubeta, el material s’ha de posar en boca abans que
comenci a fraguar.

35
6. Propietats rellevants dels materials d’impressió
- Precisió: capacitat de reproduir un detall. Necessitem que sigui de 25 micres o menys. El millor material en
aquest aspecte és la silicona d’addició però les diferencies amb els polièters no són clínicament rellevants.
Com menor sigui la viscositat (o major sigui la fluïdesa) és millor la precisió (putty 75 micres). L’alginat ben
treballat en maquina de barrejar té una precisió molt propera a 25 micres.
- Recuperació elàstica: capacitat de recuperar la forma inicial al retirar la impressió. El millor material és la
silicona d’addició, però cap material té una capacitat de recuperació del 100%: com més gran es la profunditat
del soscavat, més gran és la distorsió permanent.
Es traurà la impressió en boca amb un cop sec.
- Estabilitat dimensional: capacitat del material per mantindre en el temps sense deformar-se. La silicona
d’addició pot ser buidada immediatament, o bé setmanes després de ser treta de la boca. Aquesta propietat,
junt amb l’excel·lent recuperació elàstica fa que pugui ser buidada dos cops.
- Fluïdesa: moltes silicones d’última generació i polièters presenten tixotropia es mantenen sense caure on la
xeringa el diposita i es fluïdifiquen quan el material de cubeta, més viscós, es col·loca sobre ells.
- Flexibilitat: el més rígid de tots és el polièter, és per això que és importat bloquejar amb cera utillity les parts
retentives, ja que es pot acabar necessitant obrir la cubeta amb una fresa per no fer una extracció. El material
menys rígid és l’hidrocol·loide reversible, el més indicat per prendre la impressió en casos de risc de fractura
del model (malaltia periodontal)
- Facilitat de manipulació
- Hidrofília: per evitar que quedin bombolles
- Temps de caducitat perllongat.
- Confort del pacient: sabor agradable, que no faci pudor i que tingui consistència suficient com perquè no
passi al tracte digestiu.
- Preu

→ no hi ha cap diferencia clínicament detectable i pel que fa a la precisió dels treballs si la impressió esta feta amb
silicona o amb polièter.

7. Passos d’una impressió
▪ Preparació de la cubeta
▪ Elecció del material
▪ Preparació del material
▪ Presa de la impressió: si s’utilitza la cera important que no envaeixi les cares oclusals.
▪ Retirada de la impressió: cop sec perquè si no es dificulta la recuperació elàstica.
▪ Buidat de la impressió

8. Principis de manipulació de materials
- Volum de material uniforme: els hidrocol·loides es produeix una contracció de polimerització que ha de ser
uniforme en tot el material d’impressió, la contracció queda compensada per l’expansió del guix.
Hi ha d’haver un volum uniforme de material per assegurar que la contracció de fraguat serà uniforme.
Aquesta contracció serà compensada per l’expansió del guix
▪ Hidrocol·loides reversibles e irreversibles: gruix de 4-6 mm – cubeta estàndard
▪ Elastomers: 2 mm cubeta individual, a excepció de la tècnica “putty-wash”
- Adhesió del material a la cubeta: només útils entre els materials corresponent (ex. adhesiu de silicona-
silicona) i s’ha de pintar la cubeta individual per tal que no hi hagi distorsions perquè es desenganxi la mesura
al treure la cubeta
- Buidat en el temps adequat: si es un alginat als 10 min, en el cas del polièter dintre de les 48h i amb la silicona
no ens hem de preocupar.

36
 - Utilitzar una viscositat adequada
- Barreja adequadament
- Mètodes de desinfecció correctes

9. Tècniques d’impressió
1. Combinació: heavy (cubeta) - light bodied (xeringa)
- Material de xeringa i cubeta: regular o monofase (només en silicones, amb el mateix material variant
la dixotropía obtenim el material de cubeta i de xeringa)
- La cubeta ha de ser individualitzada, de resina
- Utilitzar adhesiu de l’elastòmer a la cubeta (el del polièter no funcionarà amb la silicona)
- Sempre respectar les instruccions del fabricant
- Eliminar les retencions a la resta de la boca
- La cubeta sempre s’ha de retirar d’un cop sec
2. Putty-wash technique


10. Cubeta individual:
- Combinació de light i heavy bodied
- Utilització de regular o monofase exclusivament
- Millora la precisió de la impressió perquè redueix el volum del material < tensions en treure la cubeta i <
contracció de polimerització
- El gruix 2 mm de materials són els que donarà més precisió i a més serà més econòmic.
- Es confecciona amb resina autopolimerizable, termoplàstica o fotopolimeritzable
- La rigidesa és un factor molt important
o Gruix de la resina 2-3 mm
o Gruix del material d’impressió 2-3 mm
- Extensió de 5 mm del marge gingival i 3 mm més enllà de les dents més distals.
- La cubeta maxil·lar superior pot no cobrir el paladar

Elaboració:
La cera rosa de reus crea l’espai pel material (2mm) d’impressió i es tralla seguint la primera ratlla (negra), a 3 mm.
Mitjançant un paper d’alumini adaptat a la cera, l’acrílic es talla i per sota de la cera (a 5 mm) es col·loca a la màquina
de fotoplimeritzar. El material és autopolimeritzable s’ha de confeccionar la cubeta com a mínim 24h abans de prendre
la impressió, ja que es produeixen contraccions de polimerització les resines i per tant la cubeta no es estable.
La diferència entre les dues línies aconsegueix l’encofrat (ajuda a la retenció del material de impressió)
La cubeta que obtenim és de 2-3 mm de gruix, l’extensió és a 5 mm cervical als marges gingivals. Es fan uns stops per
assegurar un gruix de 2-3 mm del material d’impressió.
Polida
Pintar Sempre amb l’adhesiu de l’elastòmer per assegurar la retenció adequada

37
TEMA 6: RESTAURACIONS DE RECOBRIMENT PARCIAL: INCRUSTACIONS

1. Inlays i onlays de ceràmica
Les dents posteriors en les que hi ha defectes de mida moderat es poden restaurar amb inlays y onlays com alternativa
a la resina (composite) o colats (amalgama i or).

Si es pren bé el color és molt difícil veure la incrustació fet molt important de cara a l’estètica.

Solen ser cavitats molt gran i obertes on s’ha de reconstruir el punt de contacte totalment, que quedi bé amb composite
és molt difícil i fer-ho al laboratori amb ceràmica serà molt més fàcil.
El procés consisteix en l’adhesió de la restauració ceràmica a la dent mitjançant la tècnica de gravat àcid. La duració sol
aproximar-se als 8-10 anys.










Indicacions
- En lloc d'amalgama o or en pacient amb baix índex de càries que requereixen restauració classe II i volen tornar
la dent al seu aspecte original.
- Restauració ceràmica, més conservadora que permet preservar la major part de l'esmalt romanent.
- Quan es requereix una restauració estètica en una dent posterior i la mida del defecte supera el que pot
restaurar-se de forma predictible amb resina composite, però és prou petit per no requerir una corona completa.
- Quan es requereix un recobriment cuspidi per a la preparació d'una dent, la resina compòsit no és un material
restauratiu viable a llarg termini.

Contraindicacions
- Es requereix temps i són cares pel que estan contraindicades en pacients amb mala higiene oral o càries actives.
- Naturalesa fràgil i per això, contraindicades en pacients amb càrrega oclusal excessiva (bruxistes).
- Quan més de 2/3 de la superfície oclusal requereixen restauració, millor corona completa enlloc d'onlay de
ceràmica.


Avantatges
- Estètica: la durada estètica de les restauracions ceràmiques al llarg del temps és més gran que les de les
restauracions de resina compòsit (el color s'altera amb el temps).
- Els inlays i onlays ceràmics es poden fabricar per la tècnica indirecta al laboratori dental, encara que també pot
fer-se sobre el pacient.
- El desgast de la restauració associada als composites posteriors no és un problema a les restauracions
ceràmiques.
- La filtració marginal associada a contracció de polimerització i l'alt coeficient tèrmic d'expansió de la resina es
redueix a causa de que la capa de ciment d'unió és més prima.
- Permet conservar en algunes ocasions major quantitat d'estructura dental.

38


Inconvenients
- La ceràmica pot ser abrasiva
- Si la restauració no està llisa i ben polida l'esmalt de l'antagonista que presenta contacte per lliscament amb la
restauració pot desgastar-se.
- Pot ser difícil aconseguir una oclusió exacta.
- El polit final s'ha de fer intraoralmente i requereix molt de temps.
- L'acabat dels marges pot ser difícil en les zones interproximals menys accessibles.
- Pot ser difícil detectar rebaves o sobrecontornejats (poden iniciar malaltia periodontal).
- Les ceràmiques són trencadisses.
- L'adhesió depèn molt de la tècnica: aïllament excel·lent, seguir amb precisió les instruccions del fabricant de la
resina i realitzar l'adhesió a una estructura dental que no presenti defectes (escleròtica, descalcificada o un altre
compromís).

Preparació:
Com qualsevol restauració indirecta s'ha de:
- Establir una via d'inserció
- Evitar zones retentives
- Evitar inconsistència del marge

Amb les “freses” de diamant còniques:
- Crear la divergència necessària per a les parets internes
- Crear marges cavosuperficials definits (90º)
- Punta lleugerament arrodonida d'una maduixa cilíndrica cònica facilita obtenir una forma interna sense angles
aguts.
Hem de mantenir el volum i la resistència.

Forma interna arrodonida per:
- Evitar concentracions de tensió.
- Buits en l'agent d'unió de la resina.
- Permet a l'odontòleg aconseguir una definició excel·lent dels marges cavosuperficials.

Procediment en la preparació pas a pas
- Marcar i comprovar els contactes oclusals amb paper d’articular.
- Aïllament del camp amb dic de goma: millorem visibilitat i controlem humitat.
- Evitar astillament “ chipping” o desgast de la resina cimentant.
- Les dimensions específiques són valors mínims per aconseguir un guix adequat de la ceràmica: reduïm el risc de
fractura. Materials més dèbils requereixen més volum.

1. Contorn
2. Excavació de la caries: eliminació caries sense eliminar la que afecta al contorn de la preparació amb una fresa
o un excavador (peça de mà a baixes revolucions).
3. Disseny del marge: unió de 90º per als marges inlays ceràmics Contraindicat el bisellament dels marges perquè
es necessita volum de material si volem evitar fractures. Recomanable marge chamfer marcat per onlays
ceràmics.
4. Acabat: s’afilen marges amb freses d’acabat i instrument de mà, retallant la base de ionòmer de vidre. Margesà
nítids i llisos per a un ajust d’exactitud.
5. Espai lliure d’oclusió per els onlays: es retira el dic de goma i es comprova l’espai lliure oclusalà 1,5mm per
evitar fractures (s’avalua mesurant l’espessor de la restauració provisional de resina amb el calibrador).
39

 6. Avaluació: verificar que s’ha aconseguit el mínim espai lliure oclusal per garantir un grossos adequat i evitar
zones retentives.

INLAYS i ONLAYSà Dimensions i criteris generals

Dimesions internes Dimesions externes

Profunditat pulpar: 1,5-2mm Marges cavosuperficials: 90º

Ángles arrodonits Amplada de l’istme: 2mm per reduir el risc de

Convergència de la paret axial: 10-12º fractura

aconseguint un accès visual excel·lent Reducció oclusal: 2mm

Reducció de la paret axial (caixes): 1-1,5mm Marges llisos, sense transicions brusques


A) Inlays
Restauracions intracoronals colades o ceràmiques que cobreixen parcialment la cara oclusal, o bé la cara oclusal i una o
dues cares proximals.

Indicacions
- Restauració punts de contacte perduts.
- Restauració cara oclusal.
- Retenidor de pòntics en pròtesi fixa de tram curt? No es pot fer amb incrustacions ceràmiques
Preparació ideal de l’inlay
- Profunditat: 1,5-2mm. Quan la profunditat sobrepassa els 2 mm, omplir amb composite fins tenir una profunditat
adequada per preparar l’inlay.
- Cares proximals: divergència de més o menys 20º cap a oclusal. Si fos convergent cap a oclusal la incrustació no
cabria.
- Amplada de l’istme: més o menys 1/3 amplada intercuspidea.
- Angles interns arrodonits
- Evitar soscavats
- Junta “a tope” amb la ceràmica.
- El terra de la caixa ha de ser perpendicular a l’eix de la dent (pla).

Hem de tenim en compte que el bloc de ceràmica en arribarà del laboratori amb la forma exacta de la caixa que nosaltres
haurem tallat. Ha d’encaixar i entrar perfectament a la cavitat.
La fresa té una conicitat més ample en la base i més estreta en la punta per facilitat la preparació.

Inlay: incrustació de classe I ceràmica
S’assembla molt a la cavitat feta en restauracions amb composite en caries tipus I.



Inlays: incrustació de classe II ceràmica
S’assembla molt a la cavitat feta en restauracions amb composite en caries tipus II.

40

Inlays: Incrustació de classe III colada
S’assempla molt a la cavitat feta en restauracions amb composite en caries tipus III, però
a més es talla una rialera (a la caixa palatina) per donar retenció.













B) Onlays
Restauracions colades o ceràmiques que cobreixen tota la cara oclusal, incloent les cúspides.

Preparació ideal de l’onlay
- Reducció cuspidea: 1,5-2 mm tenint en compte que tindrem una cúspide antagoniste que ocuparà un espai “x”.
- Cares proximals: divergència de més o menys 10º cap a oclusal.
- Angles interns: arrodonits.
- Evitar soscavats.
- Junta “a tope” amb la ceràmica.

Ø Ceràmica 10 anys 90% d’èxit
Ø Or 25 anys 94,9% d’èxit.
Ø Composite 8-9 anys s’han de canviar normalment per estètica.

Cuses de fracàs:
o Fractura de la ceràmica 53% dels casos
o Fractura de la dent 20% dels casos
o Problemes endodòntics 7 % dels casos

Quan tenim una corona quasi totalment destruïda, si volem salvar la dent:
- Abansà endodonciar, reconstrucció amb composite i allargament de la corona y finalment corona de
ceràmica.
- Actualmentà Tècniques mínimament invasives. Gràcies a que avui en dia els ciment de composite són molt
potents fent possible que es puguin fer aquestes restauracions de ceràmica (normalment a tota la perifèria
tenim esmalt).

També poden fer-se PPF (Puente pròtesis fija) retinguda per inlays

41

2. Laminats o carillas de ceràmica

Què és?
Sistema de reconstrucció estètica, de l’oclusió i la forma de dents del front anterior amb unes pròtesis fetes totalment
ceràmiques, consisteix en el cementat de les carilles exclusivament a les cares V i bores incisals de les dents descolorides
o fracturades. El procediment d’adhesió sol ser el mateix que per inlays i onlays excepte que s’utilitza una resina d’unió
fotopolimeritzable. Són unes làmines molt primes.
Tallat per corona: s’elimina 63-72% en pes d’estructura dentaria.
Tallat per carilla: s’elimina 3-30% en pes d’estructura dentària.

Indicacions:
- Problemes de tinció.
- Petites reconstruccions incisals.
- Petites malposicions dentàries.

Ventatjes:
- Estètica superior.
- Resistència desgast i tinció.

Contraindicacions:
- Bruxisme (podem fer excepcions perquè un alt % de la població és bruxista).
- Desmineralització dentinària severa.
- Fluorosis.
- Restauracions existents extenses
- Mal control de la placa
- Alt índex de caries

Gruix de l’esmalt:
o 1/3 gingival 0,3-0,5 mm
o 1/3 mitjà 0,6-1mm
o 1/3 incisal 1-2mm
Preparació dentinaria:
o Sense tallat quan volem
o Mínim 50% d’esmalt
o Vestibular: 0,5-0,8mm, mínim 0,3mm

Passos de la preparació Instrumental recomanat Criteris
1. Talls profunds 1. Fresa rodona de 1mm o 0,5 mm de 1.Talls profunds per determinar la
2. Reducció vestibular tall. exposició dentinaria.
3. Reducció proximal 2. Fresa de diamant de punta rodona. 2. Seguir la curvatura de la
4. Reducció incisal i 3. Fesa de diamant de punta rodona superfície dental original.
lingual 4. Fres de diamant de punta rodona. 3. Extesa a la cresta gingival,
5. Marges 5. Fres de diamant de punta rodona. deixant la zona de contacte
6. Acabat 6. Fresa de diamant o carbur de gra fi intacta.
o pedres de acabat. 4. Ninguna, a no ser que el marge
gingival s’estengui a lingual per
permetre el allargament.
5. Marge de xamfrà llarg.
6.Sense marges interns aguts.
42

S’ha de tallar deixant esmalt perquè hi hagi una bona adhesió. Hi ha dues
possibilitats però es recomana més la segona (foto de sota) on tallem la
bora incisal perquè hi hagi més retenció.

Control del tallat:
- Encerat diagnòstic i clau de silicona (registre o impressió de la dent o
les dents). Aquest clau ens indica quina quantitat de dent ens estem
emportant.

- Encerat diagnòstic i vacuum (capes molt fines d’un material termoplàstic que s’apliquen calents
sobre el model i es posa al buit). Mock up (composite fraguat a sobre de la dent però no adherit
amb l’ajuda del vacuum) i tallat sobre el mock up per no tallar més dent de la necessària. Aquest
tallat es fa en dos plans. Finalment amb la mateixa fresa es fa la preparació incisal, no en angle
recte (inclinat) entre 1-1,5mm.

- Tallat interproximal: fins a cara palatina i ha de sobrepassar el punt de contacte.




Endocrows:

Dins d’aquestes reconstruccions de recobriment parcial existeixen els endocrows. El
motiu es que a vegades tenim dents als quals se’ls ha tingut que fer una endodòncia
amb parets molt destruïdes (dent no vital). En aquests cassos farem un endocreow.
Tallem com si fos per un onlay (superficies planes, parets divergents, etc) i utilitzem
l’interior de la càmera pulpar per ficar un inlay de ceràmica. La retenció de donada
gràcies a l’esmalt perifèric (overley) + al inlay que entra dins de la càmera pulpar.
Hi ha molt pocs assajos clínics, però sembla tenir una tassa d’èxit força alta (94-100%)
fins 3 anys.
- No ferrule= no pèrdua d’esmalt ni dentina.
- Gruix oclusal entre 3 i 7 mm: > resistència a la fractura.
- Estructura monobloc: millor distribució de les forces.
- > fracàs si hi ha forces axials: millor en molar.

43

3. Retenidors parcials fixes adherits
Concepte
Consisteix en un o més pòntics suportats per uns retenidors metàl·lics o ceràmics adherits per lingual a l’esmalt de les
dents pilars.

Objectius
- Posar dents que manquen.
- Conservació màxima de l’estructura de la dent (ser mínimament invasiva).

Ponts de Maryland
- Estructura de Cr-Ni o Cr-Co
- La superfície oral del metall és molt polida i no acumula placa bacteriana.

Disseny
- Els retenidors han de cobrir tanta superfície d’esmalt com permeti l’oclusió,
l’estètica i la salut periodontal.
- La inserció de l’estructura ha de ser en direcció ocluso-gingival i no ha de tenir moviment en sentit vestibulo-lingual.
- La preparació ha d’estar en l’esmalt.

Preparació dels pilars: DENTS ANTERIORS
Marge: xamfrà a 1mm de la geniva i fil de ganivet a 1 mm de la vorera incisal.
S’ha de preparar més de 180º del contorn de la dent: cerclatge.
1. Xamfrà s’estén cap a incisal per M i D. En la zona proximal adjacent a l’espai edèntul s’ha d’estendre tant a V
com sigui possible.
2. Solcs de 0,5mm amb fresa de fissura, lleugerament per lingual a la terminació vestibular de la preparació
proximal. Els dos solcs han de ser ben paral·lels.
3. Recolzament cingular
4. Comprovar que l’oclusió deixi lloc pel metall (0,5mm), tant en PIM com en excursives.
Com els ponts de Maryland es desenganxaven bastant d’un dels retenidors quan s’utilitzaven dos, es va arribar a la
conclusió de que era perquè era suficient tan sols utilitzar un. Per aquest motiu, avui en dia és habitual fer-los amb un
sòl retenidor.

Preparació dels pilars: DENTS POSTERIORS
1. Reducció de les parets axials lingual i proximal amb xamfrà a 1mm de la cresta ingival.
- S’ha de preparar més de 180º del contorn de la dent: cerclatge.
- Per interproximal el marge pot ser un tall de ganivet.
- Per oclusal, l’estructura s’ha d’extendre sobre la cúspide (+-).
2. Solcs als angles vestíbulo i lunguo-proximals.
3. Recolzament oclusal en forma de cullereta, com en PPR (pròtesis parcial removible), en el regruix marginal
adjacent a la zona edèntula.

La retenció depèn de:
- De la qualitat de superfície d’esmalt: adhesió.
- De l’alçada suficient de corona per obtenir un contorn suficient i poder posar els solcs adients: retenció mecànica.

Quan es tracta de les incisives inferior, tenir en compte que el gruix de l’esmalt per lingual és entre 11-50% més prim que
el de les incisives maxil·lars. .
No es pot sobrecontornejar en el maxil·lar superior perquè afectarà a la oclusió. En les incisives inferiors això no es un
problema
44


Desavantatges de Maryland
- La longevitat de la restauració és inferior que per la pròtesi fixa convencional (descimentació).
- El gruix de l’esmalt és limitat (per L de les dents anteriors és <0,9mm)à La preparació ha de ser precisa i acurada.
- Resulta difícil corregir l’espai quan és més gran que la dent que manca.
- És necessari que les dents pilars estiguin ben alineades ja que la preparació està limitada a l’esmalt.
- Estètica qüestionable en els sectors posteriors: el metall ha de cobrir part de la superfície oclusal.
- La descimentació parcial pot passar desapercebudament amb el consegüent risc de càries.
- El lleuger sobrecontorneig lingual, sobretot a nivell anterior afavoreix l’acúmul de placa i inici de malaltia
periodontal.

Indicacions Maryland
- Substitució de dents anteriors en nens i adolescents.
- Substitució de dents en situacions de mal pronòstic.
- Substitució de dents de forma provisional.

Sempre i quan:
Ø Espai edèntul curt.
Ø Pilars sense restauracions o amb restauracions mínimes.
Ø Longitud de la dent suficient (retenció i resistència).
Ø Control excel·lent de al humitat durant el cimentat.
Ø Hi ha espai suficient entre la dent pilar i l’antagonista per al retenidor.

Contraindicacions Maryland:
- Parafuncions.
- Trams edentuls llargs.
- Dents pilars restaurades o en mal estat.
- Afectació de l’esmalt (hipoplàsies, desmineralització).
- Discrepància entre espai edentul y mida de la dent que manca.
- Gran sobremossegada.

Nous materials de composite i ceràmica: amb el que no cal preparació dentària o molt poca.

El gran avantatge de les ceràmiques sobre el metall és que algunes són gravables, aquestes s’enganxen moltíssim al
cement de composite amb la qual cosa no necessitem tallar per res la dent, ni treballar els solcs. Amb l’adhesió seria
més que suficient.

Ponts adherits amb resina als 5 anys 87,7% de supervivència.
Ponts adherits amb resina als 10 anys 65% de supervivència.

Restauracions fixes amb composite reforçats amb fibres
- La subestructura és un composite reforçat per fibres.
- Es recobreix amb un composite processat al laboratori o en clínica.

45

 TEMA 7: PRÒTESIS COMPLETA

1. INTRODUCCIÓ DEL TEMA

1. CAS CLÍNIC

§ 1ª visita:
Història clínica:
- Anamnesi
- Exploració (inspecció i palpació)
- Proves complementàries
- Diagnòstic
- Pla de tractament

§ 2ª visita:
Es realitzen les impresions preliminars amb alginat i cubeta estándar , per a buidar-lo amb guix de tipus IV i
aconseguir el MODEL DE GUIX PRELIMINAR o PROVISIONAL.

Sobre el model de guix provisional farem la CUBETA INDIVIDUAL (per a assegurar un gruix uniforme) amb
resina autopolimeritzable.

§ 3ª visita:
Realitzarem les impressions definitives (funcionalitzades) amb la CUBETA INDIVIDUAL i un altre material
d’impressió (polièter, silicona d’adició o alginat), les encofrem, les buidarem amb guix tipus IV i aconseguirem
el MODEL DEFINITIU de treball.

´´El primer dia de practiques pre-cliniques el que tindrem seran els models definitius, els passos previs no els
farem per qüestions de temps.´´

Realitzarem sobre els models definitius les planxes base amb resina (a pràctiques utilitzem resina
autopolimeritzable) o truwax, i dels rodets amb cera o godiva amb uns tamanys estàndards (els rodets
intenten representar la par de la dent i del alvèol que el pacient a perdut).

La prova de rodets consisteix en col·locar aquest en la boca de pacient i establir una sèrie de paràmetres
necessaris que s’explicaran més endavant.

El model superior ens serveix per establir uns determinants d’oclusió i estètica i per muntar l’articulador. El
model inferior ens servirà per muntar l’articulador.

§ 4ª visita:
- Prova de l'arcada superior on observem: alçada incisiva, línia de somriure, línia mitja, línia dels canins...
- Muntar el model superior en articulador amb l’arc facial que ens determina la posició de la mandíbula
respecte el crani mitjançant l'eix de frontissa.
- Prova de l'arcada inferior on es pren la dimensió vertical, la relació cèntrica i el pla oclusal.
- Muntar el model inferior a l’articulador.
- Selecció de les dents segons les característiques del pacient.
- Muntatge de les dents iniciant el muntatge per l’arcada superior des de incisius cap a molars i,
finalment, muntatge de les dents en el model inferior.

46
 § 5ª visita: (No la ha explicado en classe, mirar por encima)
Prova de dents en cera. No està acabat però està muntat i el pacient s’ho veu. Correccions necessàries.

- Enmuflat, desvastat i pulit de la pròtesi.

§ Última visita: (No la ha explicado en classe, mirar por encima)

Inserció en boca i comprovar els següents paràmetres: suport, estabilitat, retenció, oclusió i que es respectin els
teixits tous. A més, explicar les autes de manteniment i ús de la pròtesi.

Finalment, cal recordar que el més difícil d’aconseguir per al clínic en la confecció d’una pròtesi completa és:
- Donar la oclusió a un pacient edèntul.
- Retenció
- Satisfacció del pacient

La finalitat de les pròtesis completes es tornar a donar-li les referencies facials al nostre pacient. La part més
complicada de realitzar una pròtesis completa es tornar a donar-li la dimensió vertical ja que el pacient no te cap relació
intermaxil·lar (entre arcades). Com que els pacients edèntuls no tenen PIM (PIM: oclusió més estable que tenim)
haurem de fer la rehabilitació en PCR.

La relació de l’alçada la donarà la dimensió vertical i la horitzontal la donarà RC.

Les pròtesis completes removibles són menys retentives perquè estan sobre mucoses (mucosoportades) i no sobre
estructures fixes.

2. OBJECTIUS DE L’ASSIGNATURA

- Conèixer les característiques anatòmiques, funcionals i psico-socials del pacient totalment edèntul.
- Conèixer i raonar la sistemàtica a seguir en la confecció d’una pròtesi completa.
- Realitzar les passes per a la confecció d’una pròtesi completa sobre fantomas (pràctiques pre-clíniques).


3. DEFINICIÓ DE PRÒTESI COMPLETA

És una pròtesi dental removible que reemplaça tota la dentició i estructures associades del maxil·lar superior o inferior.
Quan perdem una dent també perdem os alveolar.

Els seus objectius són:

- Restaurar la funció (masticació, fonètica i deglució)

- Mantenir les estructures residuals (cresta òssia residual i to muscular)
- Rehabilitació estètica
- Rehabilitació psicològica

La prevalença del pacient desdentat ha augmentat moltíssim els darrers anys amb l’augment de l’edat de la població.
Aquest fet està relacionat amb els següents factors:

- Càries i malaltia periodontal

- Actitud i conducta del pacient
- Socioeconòmics

47
Es imprescindible conèixer be el sistema de fer la pròtesis completa per poder fer les pròtesis implatosuportades
completes. Encara que la estabilitat y retenció es diferent, per crear la oclusió hem de partir de la mateixa base, PCR.


4. ANATOMIA TOPOGRÀFICA I FUNCIONAL: PACIENT DESDENTAT PATEIX MODIFICACIONS EN:

- Cresta òssia residual

- Mucosa oral
- Canvis facials
- Alteracions funcionals
- Conducta i adaptació
- Resposta del teixit a la utilització de la PC

L’espai neutre es l’espai on nosaltres hem de col·locar les dents i la pròtesis completa perquè es allà on aconseguirem la
màxima retenció i estabilitat. Aquest espai ve donat per la cavitat bucal y el vestíbul bucal a la part posterior i per la
llengua i els rebordes per dalt, per baix i per els costats.
Podrem trobar problemes si fa molts anys que el pacient no porta la pròtesis com per exemple que l’espai podrà estar
envaït per la llengua que ha crescut (pacients que utilitzen únicament la llengua per menjar).

A la cavitat oral trobem:
- Vestíbul bucal: fons de vestíbul i frenets vestibulars
- Cresta marginal residual (no hi ha alvèol)
- Paladar tou/dur, llengua i espai sublingual, frenet lingual...

4.1 ANATOMIA DEL MAXIL·LAR:

Àrees de suport: Àrees de segellat:

1. Tuberositats 2. Procés zigomàtic

3. Reborde alveolar posterior 5. Solc hamular
4. Reborde alveolar anterior 6. Frenet labial
10. Papil·la incisiva 7. Frenet bucal
11. Sutura palatina mitja 8. Vestíbul labial
12. Rugositats palatines 9. Vestíbul bucal
13. Zona del torus 14. “Rafe” pterigomantibular
15. Fòvees palatines

- Les àrees de suport del maximal superior són molt extenses que ens servirà per donar suport a la pròtesis.
- Les àrees perifèriques són les àrees de segellat que donaran suport a la pròtesis.

Tipus de paladar tou (Neil):

- Tipus I: Forma contínua

- Tipus II: Forma corba 135º (ideal)
- Forma angulada

48
4.2 ANATOMIA DE LA MANDÍBULA:

Àrees de suport: Àrees de segellat:

1. Trigon retromolar 5. Frenet lingual

2. Zona bucal 6. Frenet labial inferior
3. Reborde alveolar posterior 7. Frenets bucals
4. Reborde alveolar anterior 8. Vestíbul labial
9. Vestíbul bucal
10. Zona del masseter
11. Vestíbul lingual

- Les àrees de suport de la mandíbula no són tan extenses. Les que donen més suport són la zona del trígon
retromolar ja que es una zona que mai a tingut dents i l’os alveolar serà el mateix que des de fa temps i serà una
zona més favorable per la retenció.

- Les àrees de segellat inferior son més mòbils que les superiors (frenets labials, linguals bucals, terra de boca). No
haurem d’envair aquestes zones per poder fer que la pròtesis sigui sana.

LÍMITS DE LA PRÒTESI COMPLETA SUPERIOR (MAXIL·LAR) i INFERIOR (MANDIBULAR):

49
5. ANATOMIA DEL PACIENT EDÈNTUL

L'os alveolar, després de la pèrdua dentària serà gairebé íntegrament os esponjós de trama ampla, amb una alta
tendència a la reabsorció: “REBORDE RESIDUAL” (RR).

Només quan la reabsorció és extensa, apareixen els signes de compactació.

El límit de reabsorció s'aconsegueix habitualment quan l'apòfisi alveolar arriba a l'alçada dels àpexs de les dents no
presents.

6. FISIOLOGIA DEL PACIENT EDENTUL

Alteracions de les crestes alveolars després de la pèrdua de dents:

- 3 o 4 vegades més reabsorció en mandíbula que maxil·lar

- Major reabsorció en el sector anterior que posterior.
- La tuberositat o trígon retromolar es modifiquen poc perquè no hi havien dents anteriorment.

Una de les raons per les quals es més difícil la pròtesis inferior es per que hi ha més reabsorció, la presencia de la
llengua i de la musculatura i l’àrea d’inserció. Un motiu positiu es la gravetat que la te a favor.

- LA FORMACIÓ DEL REBORDE RESIDUAL ES PRODUEIX EN TRES FASES:

50
 El tipus de pèrdua d’alçada es degut a la angulació dels rebordes residuals. Els eixos en els dos casos són
convergents a oclusal. Quan comencen a perdre alçada la distancia entre els rebordes disminueix en el maxil·lar i
disminueix en la mandíbula. La mandíbula visualment semblaria que es va fent cada cop més gran i el maxil·lar més
petit.

Quanta més reabsorció inferior, les dents tindran més facilitat de muntar-se en oclusió creuada que si fos al reves.

- ALTURA I FORMA DELS REBORDES RESIDUALS:

Pregunta examen!!!

Les noves formes del rebordes residual, les més favorables per fer la pròtesis completa serà la forma de U perquè tenim
uns bons rebordes amb parets paral·leles entre si que limitaran que la nostra pròtesis es mogui cap als costats. Tenen
mes àrea de contacte i de suport.

- Relació intermaxil·lar en el tall sagital:

El “reborde residual” inferior a la part anterior es manté més estable i es

reabsorbeix poc, però en el maxil·lar superior tendeix a retruir-se i llavors
aquests edèntuls adopten una relació maxil·lar esquelètica de tipus III.
L'habitual és una classe I amb tendència a classe III.

Alteracions de les crestes alveolars després de la pèrdua de dents:

- Velocitat de reabsorció de la cresta:

o La velocitat de reabsorció augmenta fins que aconsegueix els seus valors més alts als 3 mesos.
o Després dels 6 mesos la quota de reabsorció és bastant reduïda.
o Als 2 anys la reabsorció s'hauria d'haver reduït per complet, encara que en alguns individus contínua
indefinidament.

La pregunta que ens plantegem serà... quant hem d’esperar fins que realitzem una pròtesis completa? Ningú te
la resposta. Si ens esperem als 6 mesos ens assegurarem de que no hi haurà més absorció i estarà ben adaptada
però casi mai es realitzen les exodòncies a la vegada i deixar a un pacient edèntul tant de temps no es ètic.

El que acostumem a fer es posar la pròtesis completa un cop estigui la mucosa cicatritzada (3 setmanes/1 més).
El pacient haurà de ser conscient de que al cap d’un temps s’haurà de re-adaptar. (Ha dit que això no ho
preguntarà perquè no hi ha resposta clara).

51
 - Els factors determinants de l’atròfia del RR són:

o Anatòmics: quantitat i densitat de l’os original.

o Metabòlics: qualitat de l’os original.
o Funcionals: pressió sobre l’os.
o Protèsics: abans es pensava que si la pròtesis estava mal ajustada la reabsorció alveolar es veia
augmentada. Actualment no hi ha estudis a llarg termini que demostrin aquesta hipòtesis. Ara es més
dubtós.
o Quirúrgics: malaltia periodontal, fractura alveolar, com hem realitzat les extraccions...

7. MUCOSA ORAL (IMPORTANT)

Parts de la mucosa oral:

- Epiteli superficial
- Làmina pròpia
- Submucosa

Tipus de mucosa oral:

- Masticatòria (on recolzem la pròtesis) -------- Geniva i paladar tou

- De Revestiment Epiteli queratinitzat
- Especialitzada No disposa de submucosa
La làmina pròpia s’adhereix a l’os

La mitjana de gruix (en mm) de la mucosa en pacients edèntuls (no important):

Les zones doloroses seran sobre les parts de mucosa fina. La superfície de la mucosa superior es el doble que la inferior.

52
 ALTERACIONS FUNCIONALS A REHABILITAR EN EL PACIENT TOTALMENT DESDENTAT:

Es donen canvis en: Alteracions Funcionals:

- Altura facial (terci inferior) - Masticatòria
Que produeixen
- Reborde residual - Deglutòria
- Mucosa masticatòria - Fonatòria
- Alçada facial - Estètica


Resposta del teixit oral a les PROTESIS COMPLETES:

Canvis dels teixits toushiperplàsia, estomatits, dolor bucal efectes de l'envelliment:

- Canvis bucals
- Canvis degeneratius
- Problemes dietètics
- Canvis psicològics


2. SEGONA PART:
1. CARACTERÍSTIQUES DE LES PRÒTESIS COMPLETES:

Objectius de la PC:

- Rehabilitació estètica: imatge, autoestima, personalitat

- Rehabilitació masticatòria: nutrició, plaer
- Rehabilitació fonètica: corregir defectes fonètics mai afegir-los.

Parts de la PC:

- Dents artificials: al principi s’elaboren de ceràmica, posteriorment d’acrílic i actualment de resines epoxítiques.

- Pròtesis de base: confeccionada de material acrílic, lo més important és que s’adapti perfectament al reborde
alveolar i a la mucosa del pacient.
o Gotera: part que està en contacte amb el reborde residual.
o Aletes vestibulars
o Aletes palatines / linguals extensió
o Bordes perifèrics on haurem d’aconseguir un bon segellat.

Superfícies de la PC:

- Suport “apoyo”: part interna de la completa en contacte amb la mucosa. Principal responsable del suport i de la
retenció. Important fer una bona impressió. Aquest superfície no està polida, te un color mat. Retenció,
estabilitat i suport (per recordar-les →“RES”).
- Oclusal: formada per la cara oclusal i les bores incisals. És la part masticatòria. Entren en contacte uns 15 minuts
al dia i la meitat d’aquest temps es masticació i l’altre meitat deglució. Estabilitat (“E”).
- Externa: paladar, aletes vestibulars, linguals, i superfícies de les dents que no entren en contacte oclusal.
S’aconsegueix amb l’encerat oclusal. Marca els límits de l’espai neutre. Retenció i estabilitat (“RE”).

Aquestes tres superfícies ocupen la zona neutre que es la zona on estaven les dents. A aquesta zona han d’estar en
equilibri les forces. Si la PC passa d’aquesta zona es mourà. És on volem col·locar la nostra pròtesis.

53
Aquesta zona està formada:

- Per fora: llavis i galtes

- Per dintre: llengua
- Per sobre i sota: mucosa

Recordar l’ anatomia topogràfica del pacient desdentat:

-Vestíbul Bucal
-Cavitat Bucal
-Espai Neutre



2. GENERALITATS DE LA PRÒTESIS COMPLETA:

Limitacions de la pròtesis completa:

§ De la mateixa pròtesis completa:
- Menys força = menys eficiència masticatòria

§ Del propi pacient:
- Rebordes residuals (RR) plans; més complicació a l’hora de confeccionar la pròtesis.
- Requisits o exigències estètiques
- Menor capacitat d’adaptació (hi ha un temps d’adaptació de la pròtesis normal que va des de les 3 setmanes
fins als tres mesos aproximadament)

§ Propi el dentista o tècnic:
- ¡NO CREAR FALSES EXPECTATIVES!!

Història: no important, només ho ha comentat

- Fins a 1850
- Bases: fusta, marfil, porcellana, d'or
- Dents: naturals, marfil, ceràmiques
- 1851: Vulcanització de cautxú
- 1930: Resines acríliques termocurables

54
3. RETENCIÓ, SUPORT I ESTABILITAT:

Són 3 conceptes diferents però relacionats que fan que la pròtesi completa s’allotgi al seu lloc d'una manera
confortable durant la realització els moviments funcionals.

- Soport: “no se me mueve però duele al comer”. Característica que evita que la pròtesi es desplaci en sentit
ocluso-gingival (vertical). Les forces tenen que estar ben repartides. Ens evita un excés d’enclavament de la
pròtesi. Invers a la retenció.

- Retenció: “se me cae la protesis al hablar”. Para evitar q se mueva en sentido gingivo-oclusal (vertical) Nos evita
un desencaje de la pròtesis, q esta “salte”.

- Estabilitat: “Al comer no me duele pero se mueve”. Per evitar que es mogui en sentit vestíbul-lingual
(horitzontal) i oblic.


v Suport: Propietat de la pròtesis completa que contraresta las forces en el sentit de la inserció.

- Qualitat
o Característiques de la mucosa (resiliència i mobilitat)
o Característiques de l’os (superfície i forma de les crestes residuals)
- Quantitat: Forma i mida dels maxil·lars (la forma de U es la millor)
- Factors protètics:
- Correcta extensió de la base de la PC
- Adaptació correcta de la base de la PC
- Bona compressió de la base de la PC


v Retenció: Propietat de la pròtesis completa que contraresta las forces verticals en el sentit de la remoció.

Depèn tant de la superfície interna com de l’externa. Participen termes com: cohesió, tensió superficial de la
interfase, atracció capil·lar, pressió atmosfèrica:

- Quant més prima és la pel·lícula salival més retenció.

- A més àrea de contacte, més retenció.
- A més sellat perifèric, més retenció.

FACTORS FÍSICS:
- Forces de tensió superficial
- Forces d’adhesió
- Forces de cohesió

55
 FACTORS BIOLÒGICS:
- Quantitat i qualitat de la saliva (influeix en la tensió superficial)
- Forma dels maxil·lars (Classe I la més favorable)
- Classe esquelètica: tipus I (ideal)
- Forces musculars (galtes, llavis i llengua, importants de valorar).
o Hem d’aconseguir :
● Dents en l’espai neutre
● Bases externes ben dissenyades
● Educació funcional (reflex no conscient)

FACTORS PROTÈTICS:
-
Relacions intermaxil·lars (vertical i horitzontal)
-
Qualitat i límits de la impressió
-
Bases ben ajustades
-
Contacte íntim de les bases
-
Bon segellat perifèric.

Formes addicionals de retenció:
- En desús: succions de goma, bases pesades, càmeres de succió
- En ús: cirurgia, pastes adhesives

Retenció: Adhesió es l’atracció física que s’exerceix entre superfícies de contacte entre dos cossos diferent
(pròtesi-mucosa).

Factors que afavoreixen l’adhesió:

- Ajustament precís de la base protètica (bon segellat perifèric)
- Major extensió possible
- Mínima quantitat de la pel·lícula intermèdia (saliva)
- Major viscositat de la saliva
- Íntim contacte mucosa –pròtesi

v Estabilitat:

- Depèn de la superfície interna, externa i oclusal. Molts cops he de donar una nova oclusió, tant estàtica
(PIM, classe I) com dinàmica (bibalancejada). Diferencia amb les dents naturals. Evitar fenomen de
Christensen.
- Propietat de conservar la seva posició de repòs durant els moviments funcionals.
- L’estabilitat de les PC s’obté mitjançant el contacte tripoidal (contacte simultani de 3 punts entre ambdues
pròtesi durant qualsevol moviment). D’aquí part de l’oclusió bibalancejada.

Condicionats per el suport:
- Forma i traçat de les crestes
- Orientació dels plans inclinats dels rebordes

56
 Condicionats per la retenció:
- Impressió definitiva i modelatge funcional

Condicionats per l’oclusió:
- Referents a la col·locació estàtica
- Referents a les relacions intermaxil·lars
- Referent ala configuració de l’oclusió


4. CONCEPTOS BÁSICOS DE LA PC

ZONES DE RETENCIÓ PRIMÀRIES:

- Forma Maxil·lar: bordes posteriors, àrea mitja del paladar
- Mandíbula: bordes posteriors, solc vestibular, zona retromolar
- Musculatura bucal i facial:
o Llengua: Cara lingual de la pròtesis completa inferior i part distal de la superior.
o Buccinador: cara vestibularde pròtesis completa superior i inferior.
o Orbicular dels llavis: Cares anteriors de la pròtesis completa.

ZONES DE RETENCIÓ SECUNDÀRIES:

- Forces confrontades a les forces oclusals i bordes anteriors.

5. CONFORMACIÓN DE LA PC

A: Superfície de la base: (paladar i zona equivalent a les arrels de molares en arcada inferior). : RETENCIÓ,
ESTABILITAT i SUPORT (“RES”)
B: Superfície externa: Cares vestibulars de les dents de les dos arcades). Equilibri muscular. RETENCIÓ i ESTABILITAT
C: Superfície oclusal . ESTABILITAT

6. AVANTATGES DE LA PROTESIS COMPLETA SUPERIOR:

- Forma del paladar, fa el buit.

- Més superfície de contacte.
- No interfereix la llengua i tota la seva musculatura.
- Rebordes ossis més alts.

57
7. DESVENTATGES DE LA PC INFERIOR

- Part mòbil del crani (mandíbula)

- Interfereix la llengua.
- Inserció dels músculs del terra de la boca (milohioideu).
- Més fràgil perquè té menys superfície de contacte.

A part, és més difícil en quant a:

- Retenció (es mou quan parla).

- Estabilitat (es mou al menjar, és important explicar-li al pacient abans).
- Suport: contraresta les forces de inclusió de la PC.

8. PRICIPALS DIFICULTATS DE LA PRÒTESI COMPLETA

- Establir oclusió funcional: donar una relació intermaxil·lar.

- Establir retenció/estabilitat.
- Molts passos per fer una PC (entre ells, la dificultat d’aconseguir bones impressions).
- Adaptació del pacient, molt important valorar el pronòstic d’aquest.
- Intervenen molts paràmetres clínics.

9. AVENTATGES PRINCIPALS DE LA PRÒTESI COMPLETA

- Reversible (no com en els tallats, que si ens equivoquem és impossible tornar a la situació inicial).

10. LIMITACIONS DE LA PRÒTESI COMPLETA

- Es mou per ser mucosoportada.

- No es pot fer tanta força.
- No es per tota la vida. Aproximadament 10 anys. Explicar al pacient.
- Necessita temps d’adaptació (ferides durant mesos).
- Estètica... no deixen de ser dents de resina.

58
TEMA 8: TÈCNIQUES D’IMPRESSIÓ PER A PRÒTESIS FIXA

8.1 Tècnica de combinació de materials heavy (cubeta) y light bodied (xeringa):

- Material de xeringa: light (wash material) -> ha de penetrar a subgingival
- Material de cubeta: heavy o regular
- Material de xeringa i cubeta (és el mateix material però es juga amb la tixotropia del material): regular o
monofase (en una sola xeringa)
- La cubeta ha de ser individualitzada, de resina
- Utilitzar adhesiu de l’elastòmer a la cubeta a l’interior i també al marge d’aquesta
- Sempre respectar les instruccions del fabricant
- Eliminar les retencions a la resta de la boca

8.2 Tècnica putty-wash

- És la més utilitzada per la seva comoditat
- Material de cubeta: putty (consistència “macilla”)
- La cubeta ha de ser una estàndard metàl·lica
- Material de xeringa: light bodied
- Els guants de làtex poden alterar la reacció de polimerització de les silicones d’adició (amb la sal de platí,
encarregat de la reacció de polimerització).
- Abans de tot s’ha de posar el fil retractor. Dona igual si es comença per distal o mesial, l’important és que
es comenci per interproximal.

No ha de haver-hi gingivitis i, en principi, sagnat tampoc.

Se sol utilitzar la tècnica de dos fils: el segon es més gruixut, no cal enfonsar-lo, només serveix per acabar d’obrir el
marge.

a) Opció dolenta: prendre la impressió amb els dos materials simultàniament

b) Opció intermitja: crear espai en la massilla per la fluida
c) Opció més correcta: confeccionar una cubeta individual amb la massilla

Un cop fraguats, tant les silicones d’adició com els polièters: materials viscoelàstics.

La deformació permanent serà irrellevant si:

- Ha fraguat correctament.
- S’ha aplicat una pressió mínima durant la polimerització.
- La impressió s’ha tret d’un cop sec seguint la trajectòria d’inserció.
- Les retencions en la cavitat oral són negligibles encara que la Peraire diu que s’ha de tapar amb cera utility.
- Els polièters i les silicones milloren les seves propietats si es queden 1-2 min més després del fraguat per donar
temps a les zones no fraguades totalment a adquirir la propietat de recuperació elàstica. Son hidròfobs (més
la silicona que els polièters) i tenen alta tensió superficial.

v Temps de fraguat: des de que es comença a espatular fins que es fragua.

v Temps de treball: des de que es comença a espatular fins que es posa en boca.

Si volem augmentar el temps de treball/fraguat mai jugar amb les quantitats de polímers i catalitzadors sinó que
s’ha de jugar amb la temperatura (posar a la nevera).

59
Inconvenients de la tècnica putty-wash:
- Introducció de tensions en el material fluid per culpa de la diferència de densitats i la força que s’ha de fer per
introduir la cubeta. Cosa que pot produir esquerdes o escletxes entre els dos materials. No obstant es practica
però no es bona per impressions complexes.
- La tècnica en dues fases pot donar errors en recol·locar la cubeta.
- S’ha de fer a la primera perquè fent moltes impressions pot haver-hi retraccions gingivals pel fil.

Impressió definitiva -> Model de treball
- El model de treball és el que resulta del buidat de la impressió de les preparacions dentàries.

Tècnica de buidat
- Aplicar spray de surfactant o una solució diluïda de sabó sobre la impressió de silicona abans de buidar ja que la
silicona té la tensió superficial alta i es hidròfoba cosa que fa que sigui difícil de buidar.

Model correcte
- Marges ben visibles, sense porus
- Contorn de la preparació sense defectes, idèntic al natural

Característiques del model de treball
- En condicions normal ha de contenir tota l’arcada.
- Les dents que corresponen a les preparacions han de poder separar-se de la resta de l’arcada: monyons
desmuntables. El guix es fresa per sota del marge per saber fins on ha d’arribar el contorn del marge.
- Ha d’estar fabricat en un guix resistent a l’abrasió: pedra tipus IV o V.
- 1mm per sota del marge o solc de mínim 0,2 entre marge i geniva i ben visible.

Registre oclusal:
- Registre de la relació entre dents de les arcades oposades.
- SEMPRE que la PIM no siguin estables o vulguem, registrar la PCR.
- Si PIM és estable és millor no fer cap registre oclusal perquè pot haver-hi errors.
- Quan fem tallats del sector posteriors s’ha de fer registre.

Requeriments del material de registre oclusal:
- Poca resistència abans del fraguat per evitar desplaçar les dents o la mandíbula en tancar
- Rígid o resilent després del fraguat
- Canvi dimensional mínim un cop fraguat
- Precisió en el registre de les cares oclusals

60
Cera de registre oclusal:
- Fàcil de manipular, es manté calenta durant un bon temps
- Es pot distorsionar en treure-la de la boca

Cera Moyco: de registre oclusal, quan la intentes flexionar es rígida

- Barat.
- Facil de manipular (60º es torna tova).
- Es pot distorsionar al treure de la boca perquè té memòria elàstica.
Quan es fa el “churrito” s’ha de fer prim (1cm) perquè agafi exclusivament les dents tallades.

Potser dintre d’uns anys no es faran servir els articuladors/ impressions/... perquè serà digital però de moment es
molt car i encara no té tanta precisió.

Cera Reus: tova a temperatura ambient, no es precisa per registre oclusal.

Silicona de registre oclusal:
- Més rígida i dura que la d’impresió
- Temps de fraguat més ràpid (20 seg a 1min)

8.3 Sistema CAD-CAM:

Necessitem:
- Una unitat d’adquisició de dades
- Un ordinador en que es projecti el que em registre i necessita un software de disseny virtual de restauracions en
un model virtual
- Una fresadora computeritzada.

Avantatges:
- Visualització i avaluació a temps real
- No utilització de cubetes, material d’impressió
- No risc de contaminació creuada
- Comunicació via internet amb el laboratori
- Més comoditat pel pacient

Desavantatges:
- Cost de l’equipament
- Corba d’aprenentatge
- No adequat per trams llargs

Model digital:
- Eliminació del buidat i l’espera del fraguat
- Eliminació del procés d’obtenir monyons desmuntables
- No risc de desgast o fractura del motlle
- Arxiu digital: no cal guardar motlles

61
Registre oclusal: escanejat intraoral en PIM

Articulador i arcs facials virtuals:
- Estalvi de temps
- Eliminació d’errors: muntatge, fraguat del guix, interposició del registre oclusal.

62
TEMA 9: MATERIAL D’IMPRESSIÓ PER MOTLLE D’ESTUDI I ANTAGONISTA:
HIDROCOL·LOID IRREVERSIBLE (ALGINAT)
Hidrocol·loids irreversibles (alginat)
- No dóna prou precisió per ser emprat com material d’impressió dels pilars de PF
- La seva facilitat de manipulació, el baix cost i la raonable fiabilitat del registre fan de l’alginat el material
d’elecció per la impressió de l’antagonista i pels models d’estudi

Sal sòdica o potàssica de l’àcid algínic (soluble en aigua, prové d’unes algues) + Sulfat càlcic -> Alginat Càlcit
(insoluble en aigua)

Cubeta
Dos tipus:
1. Cubeta estàndard
o Alginat
o Tècnica putty-wash
o Hidrocol·loids reversibles

2. Cubeta individual
o Polièters (light, regular i heavy bodied)
o Silicona d’adició (light, regular i hevay bodied)

§ Abarca tota l’arcada
§ Rígida
§ Bon volum de material
- Mínim 3mm
- Millor proporció àrea/volum
- < susceptible de guanyar o perdre aigua
§ Ha de tenir retencions
§ Ha de suportar tot el material
§ Habitualment estàndard
§ De vegades s’ha de modificar
§ De vegades s’ha de fer una cubeta individual

Procediment:
- Dents netes (ni placa, ni calcul, etc.)
- Secar lleugerament les dents (alginat hidròfil per tant si estan seques les tot pot aquedar enganxada)
- Proporcions del fabricant
- Instruccions del fabricant (temps de treball, temps de fraguat)
- Sacsejar el pot amb pols d’alginat
- Posar l’agua en primer lloc
- Espatular enèrgicament fins aconseguir consistència maionesa espessa
- Allisar la superficies amb un dit moll
- Secar lleugerament les dents
- Posar una petita quantitat d’alginat als solcs
- La part del darrera primer perquè el sobrant ha d’anar cap endavant
- S’ha d’esperar un minut o dos després de la gelificació

63
 - Treure la cubeta: fer el so “j” i treure primer de la part posterior (posar-se darrera del pacient). D’un cop sec
(augmenta la resistència a l’esquinç) i 2-3 min després de la gelificació (l’elasticitat millora durant aquest temps)
- Rentat sense pietat sobre l’aixeta
- Spray desinfectant (les impressions estàn exposades a la saliva i /o la sang i, per tant, tant les impressions com
els models de treball hauran de ser desinfectats).
- Ficar en una bossa 10 min de cara amunt.

Anatomia d’una bona impressió:

Buidat de les impressions:
- Abans del 15 minuts amb guix IV o V
- La pols es pesa i l’agua es mesura
- Posar l’aigua a la tassa i no posar la pols de copi veure com la pols va quedant absorbida per l’aigua.
- Espatular enèrgicament durant menys d’un minut sobre un vibrador d’alta freqüència i baixa amplitud.
- Posar sobre la part gingival d’una de les dents per evitar que surtin bombolles, després fer córrer el guix sobre la
resta de les dents.
- Esperar el fraguat amb la cubeta a la part de sota, coberta d’un paper humit durant 1 hora.

Requisits dels material de buidat: alpha hemidratat de sulfat càlcic tipus “Densite”
- Resistent
- Dur
- Resistent a l’abrasió
- Expansió de fraguat mínima

La diferencia entre els guixos (I, II, III, ...) es la calcinació de la pols.

Les impressions i pròtesis viatgen del laboratori al dentista i al pacient. Es necessiten barreres.

El factor condicionant de la desinfecció/esterilització en pròtesis és que el mètode emprat no distorsioni el que es

pretén desinfectar/esterilitzar.

Les impressions no es poden posar a l’autoclau o sigui que el sistema que fems servir no la poden alterar.

64
Sistemes barrera:
- Protecció personal: guants, ulleres, mascareta, uniforme, desinfecció de les mans, vacunació (HBV).
- Rentat amb sol·lucions antisèptiques
- Desinfecció
- Esterilització

Rentat amb solucions antisèptiques:
● Tot allò que surti de la boca
o Impressions
o Registres (ceres o similars)
o Proves

● Tot allò que entri a la boca
o Proves
o Pròtesis definitiva
o Etc.

➔ Ha de ser rentat, com a mínim, amb un detergent.

1er pas: rentar la impressió amb aigua de l’aixeta immediatament després de treure-la de la boca.

Aquest procediment redueix significativament el nombre de patògens que poden ser transferits al motlle de
guix.

Desinfecció de les impressions:

Hidrocol·loid reversible
Polisulfur Silicones Polièter
i irreversible

Iodòfors (dilució 1:213) Spray i buidar en 10’ Immersió 10’ Immersió 10’ NO

Hipoclorit sòdic (dilució

Spray i buidar en 10’ Immersió 10’ Immersió 10’ Spray i buidar en 10’
1:10 del llexiu comercial)

Desinfectar el motlle de guix
- Immersió en una solució d’hipoclorit sòdic al 5% i saturada de guix durant 1 h. (adequat només pels motlles
d’estudi ja que el guix es dissol)
- Òxid d’etilè però es molt tòxic.

65
TEMA 10: PROTECCIÓ TEMPORAL DE PILARS
Les restauracions provisionals s’utilitzen durant el temps que transcorre entre la preparació de les dents i la col·locació
de la restauració definitiva. En funció d’aquest temps, les necessitat del provisional seran diferents.

- Habitualment són uns pocs dies (entre una o dos setmanes).

- Pot arribar a uns mesos, per exemple per valorar l’adaptació de canvis severs.

1. Objectius:
- Evitar la sensibilitat i protegir la polpa
- Evitar el desplaçament dels monyons (ja que la restauració definitiva no entraria)
- Preservar la funció (la parla, la masticació...)
- Preservar la salut de la genival
- Preservar l’estètica
- Diagnòstic, és útil per veure si el pla de tractament és adequat
- Comprovar defectes dels tallats

1.1 Evitar la sensibilitat i protegir la polpa:

- S’ha de protegir la dentina de l’agressió tèrmica, bacteriana i química:
§ Evitar la sensibilitat
§ Evitar l’acúmul de placa
§ Evitar la caries
§ Evitar la patologia polpar

1.2 Evitar el desplaçament dels monyons:
- S’han de mantenir:
§ Els contactes oclusals en PIM i excursives (per assegurar una estabilitat mecànica total).
§ Els contactes interproximals.

1.3 Preservar la funció:

- Depèn dels dos apartats anterior i a més és molt important de mantenir l’oclusió correcta (Caldrà comprovar
l’oclusió amb el paper d’articular).

1.4 Preservar la salut gingival:

- Permetre una higiene oral correcta implica: tenir marges ajustats per evitar infiltració bacteriana, els espais
interproximals han d’estar oberts de forma que permetin una neteja correcta dels contorns.

1.5 Preservar l’estètica:

- Fer que l’aparença sigui la mateixa que abans del tallat o bé que reprodueixi la de la restauració definitiva.

Figura 1: Pacient que presenta atricions severes en el front anterior, una

sobremossegada molt profunda, i diastemes antiestètics. La restauració, per tant,
modificarà l’aparença inicial. Les corones seran més llargues i amples per tal de
tancar els diastemes, i també es modificarà l’oclusió reduint la sobremossegada i
l’overjet. Per això és molt important assegurar-se que el pacient tolerarà la
rehabilitació amb la restauració provisional.

66

2. Diagnòstic:
- Estètica: És important assegurar-se que el pacient està conforme amb l’estètica de la pròtesis. Pot ser que no es
canviï la dimensió vertical, sinó que només es modifiqui l’estètica (Fig. 3).
- Canvis oclusals:
§ Guia anterior
§ Contactes en excursives
§ Dimensió vertical
- Canvis periodontals
§ Permet que la inflamació es curi
§ Esperar a l’estabilització del marge gingival S’han d’esperar 6 mesos, per evitar possibles retraccions
gingivals.

Figura 2: Pacient que presenta atriccions severes, per donar la forma, la mida i l’estètica adequades,
necessitarà una cirurgia d’allargament de corones. A més ha patit una extrusió òssia compensatòria
pel desgast, que és major del 1.2 al 2.2, i en el sector posterior trobem corones de ceràmica a la banda
dreta i de metall a la esquerra. Com s’ha comentat es realitzarà una cirurgia i els provisionals que es
col·locaran permetran que la geniva es curi, i s’estabilitzi el marge gingival s’estabilitzi (6 mesos).

Þ Si hi ha canvis més accentuats és més important provar els provisionals.

Figura 3: Al sacient no se li ha fet cap canvi oclusal, ni Figura 4: Pacient amb atricions severes del front
de la dimensió vertical... Només s’ha modificat anterior, un somriure gingival, en aquest cas el
l’estètica del front anterior, allargant una mica dels canvi és més dràstic: es realitza un allargament de
incisius centrals. Caldrà comprovar amb els corones, modificant la mida de les dents... Un cop
provisionals si: li agrada, s’adapta bé, parla bé... col·locat el provisional, la pacient el durà per veure
si s’adapta bé.

67



Figura 5: Cas on s’han realitzat canvis oclusals.

*Pacients Bruxistes: En general tenen, més risc de fractures, tant de la restauració com de la seva pròpia dent. Si és el cas
d’un bruxista nocturn es pot proposar l’ús de fèrules per la nit. Però actualment, la ceràmica té duresa molt similar a
l’esmalt, i sempre que estigui ben polida no es abrasiva contra el dent antagonista.

Figura 6: Cas d’una pacient jove que acudeix a una consulta amb un pont de 1.3 a 2.3
descimentat, i li recomanen una rehabilitació superior (ella tenia 1.3, 1.4, 1.5, 2.3 i 2.4), com
s’observa a la figura 6. La pacient explica que no es van prendre models de estudi per muntar
en l’articulador, a més, refereix que quan li van fer els provisionals, notava que no podia parlar
perquè xocaven els dents superiors amb els inferiors, i el dentista li va explicar que no era un
problema, ja que era una restauració provisional i com no es va modificar, la restauració
definitiva també li provocava el mateix problema. La pacient no va deixar que li cimentessin
el definitiu, i es va repartir el procediment, a més, com la restauració té peces en extensió feia
que descimentés constantment i continuava sense poder parlar i mastegar bé. Les
descimentacions constants, van provocar un edentulisme total superior, provocat per caries
als monyons que anaven quedant exposats. Aquesta mala praxis va comportar un denuncia
per part del pacient al professional i la pèrdua de totes les dent superior.

Els provisionals permeten comprovar defectes del talls:

- Zona molt fina: Indica un tallat insuficient

- Provisional trencat, vol dir que el tallat probablement és retentiu.
Þ Sempre que s’ha de fer un tallat s’ha de col·locar una corona provisional. Res no justifica no fer-ho, ni tan
sols que la dent estigui endodonciada

3. Característiques:
- Tant similar com sigui possible a la restauració definitiva
- Marges ben ajustats
- Oclusió correcta
- Bon polit

68

4. Tipus de restauració:
4.1 Restauracions provisionals prefabricades
§ Dents anteriors:
- Corones acríliques de policarbonat: són dents anatòmiques que venen en unes capses i existeixen
diferents mides i també es diferencien: incisius central, lateral i ullal.
- Matrius de cel·luloide amb les formes de incisius centrals, laterals i ullals, i també diferents formes i
es rebasen directament en boca amb resina.

§ Dents posteriors:
- Corones anatòmiques de compòsit, també de diferents talles i venen sense fraguar i es polimeritza
en boca.
- Casquets d’alumini: és la solució menys adequada, son casquets de diferents diàmetres, pel sector
posterior que s’han d’adaptar en boca i el procediment és bastant pesat.
- Corones anatòmiques metàl·liques: habitualment són d’acer inoxidable, o bé, de crom-níquel, útil en
odontopediatría.

Corones acríliques de Matrius de Corones Casquets Corones
policarbonat cel·luloide anatòmiques d’alumini anatòmiques
de compòsit metàl·liques

Útils en situacions d’emergència, ja que actualment s’acostumen a fer individualitzades.

4.2 Individualitzades:

Confecció de restauracions provisionals individualitzades:

§ Tècnica directa: confecció directa en boca.

§ Tècnica indirecta: confecció en el laboratori.

69

4.2.1 TÈCNICA DIRECTA:

Existeixen diversos mètodes per realitzar la tècnica directa:

v Impressió d’alginat o silicona de les dents abans del tallat:

- Es realitza una impressió d’alginat o de silicona de les dents abans del tallat, no cal que la impressió sigui de tota la
arcada, si la pròtesis és només d’un sector, es pot fer la impressió amb una cubeta parcial. Un cop realitzat el tallat,
quedarà un espai entre el material d’impressió i el monyó tallat.
- Es reomple la impressió en negatiu, amb una resina de compòsit que ve preparada en una pistola, i es torna a
col·locar la cubeta amb la resina en boca, i aquesta omplirà l’espai. Aquesta tècnica és fàcil i s’utilitza molt
actualment. Es dur a terme, en aquells pacients on no s’han de realitzar canvis en la dent a rehabilitar. A més, com
s’ha comentat, aquesta tècnica permet avaluar si el tallat és correcte o no.
- Un cop la resina ha fraguat, es fa el polit de la restauració provisional amb la peça de mà i una fresa.
- A continuació, es col·loca en boca amb un ciment provisional, empenyent suaument per evitar que es trenqui i es fa
mossegar un coto al pacient.
- Finalment, es retira el ciment sobrant i es comprova l’oclusió.


v Impressió d’alginat o silicona d’un motlle de guix abans del tallat
- S’utilitza en pacients que, per exemple, els hi falta una dent, a aquests pacients, primer se’ls hi pren una
impressió i un cop buidada, amb cera es modela la dent que li falta.
- Es pren una segona impressió, del modelat realitzat i ja es té la impressió en negatiu igual que el cas anterior.
- Un aspecte a tenir en compte a l’hora de realitzar una impressió del
guix, sempre s’ha de submergir el motlle en aigua freda, per tal de
que el material d’impressió (ja sigui alginat o silicona), no es quedi
enganxat en el guix.

Aspectes a tenir en compte a l’hora de triar alginat o bé, silicona:

Þ Impressió d’alginat: Econòmica i absorbeix millor l’exotèrmia provocada pel fraguat de la resina de la restauració
provisional.
Þ Impressió de silicona (putty): És més cara, però es pot reutilitzar i guardar. Per tant, si el provisional es trenca,
ja que no té la resistència de la restauració definitiva, és molt fàcil repetir-lo.


v Impressió d’alginat o silicona abans de tallat, buidat en guix i confecció d’un ‘‘vacuum’’ (planxa de vinil)
- Es pren una impressió abans del tallat, es buida i sobre aquest el motlle es fa el vacuum. El que es fa es col·locar
la planxa de vinil en un aparell que la escalfa i la pressiona contra el model. Un cop es refreda, queda reproduïda
l’anatomia del pacient en la planxa de plàstic.
- La resina del provisional es col·loca dins del vacuum i es porta a boca, es col·loca pressionant amb els dits, i un
cop ha fraguat es retira, vigilant no trenca la restauració provisional.
- Caldrà polir el els marges, obrir les troneres, i amb una sonda es pot comprovar si les troneres realment han
quedat obertes i el pacient es por passar el fil de seda o el raspall interproximal.
- Es cimenta amb el ciment provisional la restauració,
- Un punt a tenir en compte, és que el vacuum ha de tenir suport en altres dents fora del tallat

70

v Encerat diagnòstic, duplicat en guix de l’encerat i confecció d’un ‘‘vacuum’’ sobre el motlle de l’encerat.
- El vacum esta molt recomanat en aquest cas, quan es vol alterar l’anatomia inicial del pacient.
- Amb cera es fa un encerat diagnòstic, es reprodueix com es vol que quedi el pacient un cop col·locada la
restauració definitiva.
- Prenem una impressió en el motlle encerat, ja si es col·loca la cera en la maquina per fer vacuums es desfaria.
- Un cop s’obté la impressió en guix de l’encerat diagnòstic, ja es pot realitzar el vacum, per fer el provisional.

És important a l’hora de realitzar una restauració provisional amb resina, utilitzar vaselina i un pinzell per pintar els
monyons tallats. Per exemple, si hagués alguna obturació de compòsit, quedaria enganxada la resina del provisional.

Acabat de les restauracions provisionals:

- Ajust marginal.
- Espai interproximal oberts, es ha dir, les troneres han d’estar obertes de forma que permetin passar el fil o el
raspall interproximal.
- Oclusió, es comprova amb paper d’articular.
- Higiene.
- Polit, es molt important, ja que una superfície rugosa, podria ser molest per la llengua, i a més a provocaria la
retenció de placa.

Restauracions múltiples: Si la restauració inclou més d’un tallat

consecutius, el provisional serà ferulitzat (en una única peça, i no les
corones individualitzades). Aquesta ferulització evita els
desplaçament, i la descimentació, però s’ha de deixar espais
interproximals accessibles a la higiene.

*Per la restauració definitiva hi ha controvèrsia sobre si està recomanat la ferulització, en principi, només convé:

- En restauració provisionals (perquè es una estructura menys resistent que la definitiva)

- En restauracions definitives en pacients periodontals avançada i amb mobilitat dental, ja que d’aquesta forma
s’evitaria la mobilitat. Excepte aquestes situacions

4.2.2 TECNICA INDIRECTA:

Avantatge Inconvenients
Tècnica directa Rapidesa i cost Reacció exotèrmica

Tècnica indirecta Estètica Cost

Pòntics
Major duració
Materials més resistents

Com a línia general, a la pràctica, es fan les restauracions provisionals per tècnica indirecta, si han d’estar molt temps en
boca, ja que son més resistents, estètics, i tenen un millor ajust. En canvi, si només ha d’estar una o dues setmana,
habitualment, s’utilitza la tècnica directa.

71

5. Materials per restauracions provisionals
5.1 Requeriments dels material per restauracions provisionals:
- Bona adaptació marginal, per evitar la sensibilitat i la infiltració bacteriana
- Estabilitat dimensional
- No ha de ser porós, ja que provoquen l’aparició de tincions, olor desagradable...)
- Resistència mecànica
- No irritant per la polpa ni la geniva, es a dir, ha de ser biocompatible
- Estètica acceptable, varietat de color i estabilitat de color
- Fàcil de fabricar i reparar
- Fàcil de polir
- Temps de fraguat curt
- No ha de ser car

5.2 Materials emprats per restauracions provisionals

Els material emprats, són resines sintètiques (plàstics), es a dir, són substàncies polimèriques formades per grans
quantitats de molècules (monomers), i un cop té lloc la reacció de polimerització: reacció intermolecular repetitiva, es
torna un material rígid i dur. Es consideren plàstics, perquè en un estadi de la seva manufactura, abans de que
polimeritzin, se’ls pot donar formes complexes que després queden estables en el temps.

v Resines acríliques autopolimeritzables o termopolimeritzable (Polimetilmetacrilat = PPMA i polietilmetacrilat =
PEMA)
§ Polimetilmetacrilat (auto o termopolimeritzable) PPMA:
- Resistent
- Fàcil de rebassar
- Bona estètica que es manté en el temps
- Contrau quan polimeritza, això pot crear un problema en l’ajust marginal, i es més notable com
més gran es el tram (Es a dir, més corones en el pòntic).
- L’exotermia de polimerització pot afectar a la polpa
- El monòmer lliure, que pot quedar, pot afectar a la geniva o la polpa
- Per tant, és un bon material per restauracions provisionals per tècnica indirecta.

§ Polietilmetacrilats (auto o termopolimeritzable) PEMA
- Menys contracció i exotermia de polimerització que el polimetilmetacrilats
- Menys resistència, menys estabilitat en el color i menys estètica que els polimetilmetacrilats.
- Es poden utilitzar per restauracions provisionals per tècnica directa, sobretot els
autopolimeritzables.

v Compòsits bis-acrílics (auto, dual o fotopolimeritzable)
- Menys contracció i exotermia de polimerització que altres resines, per tant, un millor ajust marginal
- Estètica raonable
- Resistència raonable, però fràgils en zones primers
- Color més estable que els polietilmetacrilats
- Difícils de rebassar, (es rebassarien en compòsits normals d’obturació)
- Sistema de pistola pasta-pasta: ràpid i fàcil però es un sistema car
- Indicats per restauracions provisionals per tècnica directa, i es el sistema que més s’utilitza en clínica, més
que el PEMA

v Resines fotoactivables amb llum visible (dimetacrilat d’uretà)

72

Propietats físiques dels diferents material:

PROPIETATS FÍSIQUES METILMETACRILAT ETILMETACRILAT COMPÒSIT

DESITJABLES (LABORATORI) BISACRÍLICS
Mínima exotèrmia ++ +++ ++++
Duresa de superfície +++ + ++
Ajust marginal +++ ++ ++++
Resistència ++++ + ++
Facilitat per polir +++ ++++ ++
Estabilitat de color ++ + +++
Resistència a la tinció +++ ++++ +

6. Sistema CAD CAM (disseny assistit per ordenador i manufactura assistida per ordenador)
- Es realitza una impressió digital de les dents tallades, així com també de les antagonistes; el propi programa
informàtic, dona les indicacions de l’oclusió i el softwere permet dissenyar la corona i modelar la anatomia,
tant, la superfícies oclusal com les altres.
- Es col·loquen pastilles prefabricades de resines especials per ser fresades, fins donar la forma anatòmica que
es vol obtenir.
- Les avantatges que presenta el CADCAM en la realització de provisionals, és que l’ajust i el polit són gaire bé
perfecte, a més els materials utilitzats són d’altíssima qualitat, ja que són resines amb partícules de ceràmica.
El pont provisional s’acostaria molt a la restauració definitiva.
- El principal inconvenient és el cost elevat.

7. Cimentat de les restauracions provisionals: Ciments provisionals

- Bones propietats mecàniques, es a dir, resistència ala compressió i a la tracció.
- Baixa solubilitat
- Requeriments retentius: prou capacitat retentiva per mantenir la restauració el temps requerit, però que es
pugui descimentar fàcilment quan es vulgui.
- Trobem:
§ Òxid de zinc – eugenol
§ Sense òxid de zinc – eugenol
§ Resina

Característiques:

v Ciments d’òxid de zinc eugenol: sistema pasta-pasta, que es barreja manualment sobre
una lloseta. L’avantatge de l’eugenol, es que si la dent és vital, l’eugenol té efectes calmant
(analgèsic) i antibacterians.
o L’eugenol disminueix la hipersensibilitat dentinaria i té efectes antibacterians.
o El principal inconvenient, és que l’eugenol penetra i difon per la dentina, alterant la
capa híbrida, i por alterar l’adhesió a la dentina dels ciments definitius a base de
resina.
o Si hi ha risc que una restauració provisional es descimenti, s’haurà de cimentar amb un ciment definitiu, ja
que ha d’estar sempre cimentada per evitar possibles pulpitis i caries.

73

 v Ciments sense òxid de zinc - eugenol:
o L’eugenol es substitueix per àcids
o No alteren l’adhesió a la dentina dels ciments definitius
o No tenen efectes analgèsics sobre la polpa, ni són antibacterians.
o Més retentius que els òxids de zinc – eugenol

v Ciments de resina:
o Pensats bàsicament per les corones definitives cimentades sobre implants, ja que es
cimenten amb provisionals.
o Alta resistència, excel·lent retenció
o Decoloració i mala olor (És el seu problema principal, a llarga és un inconvenient).

Cimentat de les restauracions provisionals:

- Es barreja el ciment, i es col·locar dins la corona

- Una bona idea es col·locar un fil de seda convencional en l’espai interproximal abans de col·locar la corona i a
continuació es col·loca la corna sobre el fil. D’aquesta forma, és mes fàcil eliminar el ciment un cop fraguat.
- És molt important per evitar inflamacions, que retiri tot el ciment sobrants, per que no inflami la geniva.
- Per retirar la restauració provisional, i col·locar la definitiva, és molt
important netejar molt bé les restes de ciment del munyo tallat ja una
mala adhesió del ciment definitiu pot ser deguda a restes de ciment
provisional.
- Les restes de ciment es poden netejar molt bé amb oli de taronja i
alcohol.

74

TEMA 11: EL COLOR
El color: És la interpretació cerebral de les ones lluminoses que l’objecte reflecteix i que l’ull perceb.

La llum: És una energia electromagnètica visible (que l’ull és capaç de percebre) amb una longitud d’ona entre 380 i
750nm.

Qualitat de la llum:

- La llum natural és l’estàndard amb el qual les altres fonts de llum es comparen, però depèn del moment del dia, de
l’ennuvolat i de la pol·lució. Per aquest motiu pot ser difícil triar el color de les diferents pròtesis.
- La llum incandescent tendeix al groc i la fluorescent al blau. Per això, les llums florescent de les clíniques dental, es
recomanen que siguin llums compensades, es a dir, intenten trobar el punt mig.

Descripció del color:

- Tinció (Hue): Ve determinada per la longitud d’ona de la llum reflectida o

transmesa per l’objecte. Groc, vermell, ver, blau...
- Croma o saturació: És la intensitat de la tinció. Per exemple, si en un got
d’aigua, es tiren gotes de tinta d’un determinat color, a més quantitat,
augmentem la saturació, el color (tinció) és sempre el mateix, només s’està
variant la saturació.
- Valor: És una mesura acromàtica de la foscor o lluminositat relativa d’un
color. Depèn de la quantitat de blanc i negre que té un color. Permet distingir
les formes d’una fotografia en blanc i negre, però si per exemple fos el cas de que en la fotografia en blanc i negre
trobem un verd i un taronja (tincions diferents) amb el mateix valor, es veuran iguals.

Metamerisme:

Metamerisme: dos colors que semblen iguals sota una llum determinada poden, en realitat, tenir un espectre de
reflectància diferent i es veuran diferents i sota una altre llum. I és una propietat que pateixen les ceràmiques, cosa que
dificulta la tasca de triar el color.

Guies de colors:

Les guies estan composades per grups basats essencialment en la tinció, amb subclasses
amb diferents graus de valor i croma. Els grups A son blanc, els B groc, el C marrons i els
D grisos...

Procediment de determinació del color:

- Determinar-lo al principi de la visita per evitar la fatiga ocular i la deshidratació de la dent.

- Utilitzar llum natural (no llum solar directa), acostar-se a una finestre o bé, llum artificial corregida.
- Treure el pintallavis (color de llavis vermells, per contrast semblen més blanques) i posar una talla de color neutre.
- Les dents netes
- El pacient i el dentista han d’estar a la mateixa alçada per aprofitar la part central de la retina, ja que es la part
més sensible.
- La dent que servirà de model ha d’estar sana i sense restauracions
- El primer pas és escollir la tinció dominant, un cop esbrinada la tinció, es tria el croma dominant. En general, els
ullals acostumen a tenir un croma alt (tenen el mateix color que la resta de dents, només canvia la saturació) i per
això, ajuden a determinar la tinció.

75

 - Les dues superfícies, tant de la dent com la de la ceràmica de la guia, han d’estar les dues seques o les dues molles.
- Fer comparacions rapides (no més de 5 segons) entre mostres diferents de colors, descansant la vista mirant un
color relaxant (per exemple la talla blava, grisa...).
- Per últim es determina el valor amb els ulls clucs (el fet que en l’ull entri poca llum facilita
que els bastons distingeixen diferents graus de foscor o lluminositat).
- Un poc triada la mostra s’ha de posar sota el llavi igual que la dent.
- Comparar la mostra escollida des de diferents angles, sota llums diferents , diferents posicions de llavi, i amb la
dent humida i seca.
- Si es tenen dubtes, escollir un color amb un valor alt (lluminositat), el maquillatge es pot enfosquir, amb un pinzell
i diferents òxids al laboratori, però no aclarir. Un bona manera de mirar el valor es fer una foto en blanc i negre
del pacient i les mostres.
- Fixar-se be en les taques, coloració de coll... i la ceràmica ho pot evitar.
- Translucidesa / opacitat
- Fixar-se en la textura (llisa, rugosa...)

Ordre a seguir a l’hora de triar el color:

1. Escolli la tinció (Guia chromascop Ivoclar)

2. Triar el croma
3. Finalment el valor (Guia Vitapan 3D Máster)

Podem trobar-nos que les dent no tinguin un color uniforme, en aquests casos, caldria fer un mapa de la dent
amb les diferents zones marcades, i adjuntar amb una foto.

Espectrofotòmetre:

És un aparell, que funciona de forma automatitzada i detecta el color, malgrat això no es una forma perfecta de
determinar el color, al igual que tampoc ho és l’ull del professional, depèn de la capacitat artística i de discriminació de
colors que tingui la persona que pren el color.

A més, cal tenir en compte que les corones de metall-ceràmica, a diferencia de les
ceràmiques, presenten una dificultat tenen una ombra provocada pel metall que caldrà
dissimular. Y les corones totalment ceràmiques només tenen l’ombra del monyo.

Prescripció:

- Identificació del pacient (Llei de protecció de dades). És molt important que si es diu el nom del pacient s’hagi firmat
un conveni de transmissió de dades amb el laboratori, sinó es possa per exemple el nombre de historia clínica, que
l’identifica. Les multes per l’incompliment de la llei són de milions d’euros, per això és molt important respectar la
llei de protecció de dades.
- Descripció del treball
§ Qué es vol, per exemple: corona metall ceràmica a la dent...
§ Tipus de marge
§ Color
§ Alguna característica
§ Fotografies si cal
- Tipus de proves / acabat
- Per quan

76

TEMA 12: CIMENTAT DE PRÒTESI
Els ciments son uns materials que en estat fluid llisquen entre les irregularitats de les dues superfícies que volem
cimentar, de manera que un cop fraguat, la unió queda estable de manera mecànica i en alguns casos també química.

Hi ha dos tipus de ciments:

- Ciments tous: són ciments provisionals i han de durar uns dies i ser fàcils de treure. Presenten baixa resistència a
tracció i compressió.
- Ciments durs: són definitius i han de tenir alta resistència tant a tracció Cimentat
Tous
provisional
com a la compressió. Si cal treure una corona cimentada Ciments
Cimentat
definitivament, sovint s’ha de trencar la corona definitiva cimentada ja Durs
definitiu
que no es pot desenganxar el ciment (cimentat irreversible).

Objectius del cimentat:
- Retenció adequada. Les corones que per si soles no són retentives com las corones ceràmiques, si no se
cimenten és impossible que es puguin aguantar.
- Segellat durador per tal d’impedir l’entrada de bacteris.
- Propietats òptiques, normalment no es vol alterar el color de la ceràmica en situacions de translúcidesa. Hi ha
casos en que la ceràmica ha quedat massa translúcida i s’utilitza un ciment més opac per corregir-ho.

Hi ha dos mecanismes de cimentació:
Els ciments convencionals tenen un segellat no adhesiu, únicament mecànic on el ciment que inicialment és fluid se
situa a les irregularitats de la superfície que es vol cimentar i s’endureix.
Per altre banda, les resines i els híbrids també tenen una unió química a través de molècules que s’enllacen.

1. Ciments durs:
- Convencionals: una reacció àcid-base que dóna lloc: a una sal insoluble que és el ciment i aigua. N’hi ha tres: el
fosfat de zinc, el policarboxilat de zinc i el ionòmer de vidre.
- Resina: fraguen per polimerització.
- Híbrids: barreja dels anteriors.

1.1 Ciments de fosfat de zinc:

Estan formats per una pols, l’òxid de zinc i un líquid, àcid fosfòric amb ions de zinc i alumini.

Avantatges:
- Molt temps al mercat, cosa que implica molta seguretat ja que s’han dut a terme molts estudis al respecte.
- Bona resistència a la compressió que el fa adequat per cementats definitius.
- Capa de gruix adequat: el protètic deixa un espai de 40 micras al fer la corona que és el que després ocuparà el
ciment. És important que el ciment que col·loquem s’ajusti a aquest espai.
- Temps de treball raonable: 10min
- Resistent a la dissolució aquosa un cop fraguat
- Biocompatible tot i que inicialment és molt àcid (2-3,5pH) però al cap de 24 h s’estabilitza a 6,4.

Desavantatges:
- Baixa resistència a tensió: no indicat per ponts llargs. Si per ponts curts i corones unitàries.
- No té unió química a l’estructura dentaria.
- No és resistent a la dissolució per àcids (cocacola, caramels de llimona, vinagre…)

77
Recomanacions
- Bon ciment per corones convencionals.
- El temps de treball es pot allargar refredant la lloseta en la que es realitza l’espatulat.

Procediment
Hi ha fabricants que subministren per monodosis però no és necessari. Normalment amb una cullareta s’agafa una
quantitat de pols i després es col·loquen unes gotes del líquid a una distancia a la lloseta. La barreja és manual. La pols
es divideix en porcions i es va afegint al líquid en increments. El temps de espatulat és de 60/90 segons. És molt
important afegir-ho d’aquesta manera per anar disminuint l’acidesa i per tant disminuir la toxicitat química polpar. És
recomanable escampar bé la barreja a la lloseta. La consistència és la adequada quan al aixecar l’espàtula sucada en
ciment crea un fil.

Comença a fraguar als 5-9mins d’haver barrejat. En boca els excessos no s’han de treure fins uns minuts després de que
fragui, ja que en les fases inicials és molt soluble en aigua i podríem dissoldre el ciment que hi ha sota la corona
provocant una mala adherència.

1.2 Ciments de policarboxilat de zinc

S’utilitzen molt poc. Consten d’una pols, l’òxid de zinc (i de vegades forma deshidratada d’àcid poliacrilic) i d’un líquid,
àcid poliacrílic o aigua. Recentment se’ls ha afegit sals de fluor.

Avantatges:
- Porten un temps raonable al mercat.
- Bona resistència a la compressió
- Temps de treball adequat
- Unió química a esmalt sobretot i dentina
- Resistència adequada a la dissolució aquosa
- Biocomatible i menys àcid que el fosfat de zinc (4,8pH)
En resum: pitjors propietats mecàniques que el fosfat de zinc, però té algunes avantatges

Desavantatges:
- No és bon ciment per cimentació definitiva degut a la baixa resistència a la tensió i a les pitjors propietats
mecàniques i es pot deformar sota carregues.
- És difícil obtenir un gruix fi de pel·lícula
- No és resistent a la dissolució per àcids
- S’uneix a l’acer inoxidable de l’espàtula i cal vigilar

Recomanacions:
- Ciment provisional en corones poc retentives que necessitem més adhesió que els anteriors

78
1.3 Ionòmer de vidre
Està format per una pols que és vidre de fluorosilicat càlcic d’alumini i d’un líquid que és àcid poliacrílic o aigua.

Avantatges:
- Bona resistència a la compressió
- Baixa resistència al inici a la tensió però millora amb el temps
- Alliberen fluor
- Adhesió química a esmalt (sobretot) i dentina i als metalls no nobles
- Com es produeix la unió química: L’àcid poliacrílic penetra a l’estructura dentària trencant la unió iònica de la
hidroxiapatita i alliberant calci i fosfat al medi. Els ions calci s’uneixen als ions negatius del fosfat del ciment.
Aquesta adhesió química redueix la filtració marginal a més d’unir.

Desavantatges:
- Alta solubilitat en aigua en comparació al fosfat de zinc i al policarboxilat (poca rellevància química un cop a
fraguat però sensible a la contaminació inicial per humitat).
- Pot donar sensibilitat si es desseca en excés, però no més que el fosfat de zinc

Recomanacions:
- És el més utilitzat.
- Tot i l’alliberament de fluor està en discussió que redueixi la incidència de caries.

Procediment:
- Superfície neta i seca (important que no hi hagi ciment provisional ni placa)
- Gravat àcid amb ortofosfòric (34-37%) i durant 10-20s.
- Neteja amb aigua durant 20-30s.
- Assecar però no excessivament (sensibilitat). Millor amb paper o cotó que tirar aire a pinyó.
- Barreja manual (instruccions de fabricant en quant a proporció) en una lloseta de paper o vidre. La de vidre si la
poses a la nevera abans estarà freda, cosa que enredereix la reacció.
- El líquid és volàtil per tant, s’ha de fer la barreja després de preparar el monyó (important).
- Incorporar la pols al líquid immediatament i sense porcions.
- 45-60 s de espatulat
- Superfície brillant, indica àcid poliacrílic lliure, que provocarà la unió química. És la consistència adequada.
- Omplir la meitat de la corona i cobrir totalment la superfície interna de la corona fins al marge. No hi ha d’haver
porus a la superfície oclusal.
- Pressionar suaument la pròtesi amb els dits i fer mossegar al pacient un cilindre de cotó per assegurar un
ajustament complet.
- Protegir de la humitat de la saliva. Si és un pacient molt bavós que no es pot aïllar bé ni amb dic de goma, posar
fosfat de zinc que és menys depenent de evitar la humitat.
- És bo que hi hagi excés de ciment però s’ha de retirar immediatament quan fragua (abans de solidificar-se del
tot agafa una consistència de goma que és fàcil de retirar amb una sonda).

79
1.4 Ciments de ionòmer híbrids
Híbrids dels ciments de ionòmer de vidre tradicionals, modificats amb petites quantitats de resina hidroxi-etil-
metacrilat (HEMA) foto o autopolimeritzable.

Avantatges
- Gracies a la resina:
§ Bona resistència a la compressió i a la tensió
§ Resistent a la dissolució per aigua
- Alliberen fluor
- Unió resistent a dentina
- Temps de treball raonable
- Pel·lícula molt fina
- Adhesius dentinaris

Desavantatges
- Poc temps en el mercat
- Al fraguar s’expandeixen de manera que no es poden posar en corones de ceràmica pura ja que les trencarien El
HEMA absorbeix més aigua que els compòsits.

Recomanacions
Utilitzar únicament en corones metàl·liques o metall-ceràmiques

1.5 Compòmers
- Compòsits reforçats amb ionòmer de vidre. La reacció del ionòmer de vidre es produeix dins de la matriu
de resina fraguada.
- Poc temps al mercat i expansió al fraguar també. Similars als híbrids anteriors.

1.6 Ciments de resina

- Compòsits formats per una matriu de resina (bis-GMA o dimetacrilat d’uretà) i un farcit de partícules
inorgàniques.
- Es diferencien dels compòsits d’obturació en que han de ser més fluids de manera que es redueixen les
partícules de farcit (ceràmica).
- Requereixen l’ús d’adhesius.
- Cal que tinguin un marge supragingival o col·locar un dic de goma ja que el líquid crevicular impossibilitaria
el seu ús.
- Obligatori en laminats i incrustacions.
- Variabilitat de color ja que s’utilitzen en estètica (poden corregir la de la corona si hi ha poca diferencia
respecte les altres).
- Poden ser auto, fotopolimeritzables o de polimerització dual.

Avantatges:
- La millor resistència compressió i tensió.
- Millor resistència a dissolució aquosa i relativa resistència a àcids.
- Augmenta la resistència de la ceràmica.
- Gràcies als adhesius, unió forta a esmalt.
- Es pot escollir el color.

80
Desavantatges:
- El gruix de pel·lícula variable entre fabricants.
- Molt difícil de treure’s un cop fraguat, (el ionòmer de vidre es pot amb punta ultrasònica però aquest no). Si se
sobresurt al posar-lo, retirar-lo amb una sonda mentre està fraguant que adopta una textura de goma.
- Si hi ha dentina, utilitzar adhesiu dentinari per segellar els túbuls i reduir la microfiltració..

Procediment:
- Igual que en compòsit de obturació però amb un pas suplementari:
- Gravat àcid de carilla amb àcid fluorhídric al 4% durant 4-6min. Netejar, assecar primer bonding i desprès silano
(que servirá per unir la resina al ciment).




Taula de propietats físiques (no aprendre de memòria sinó entendre l’ordre)

Ciment Rcomp (Mpa) Rtensió (MPa) Adhesió Gruix film (µm) Solub aigua Temps fraguat
dentina (MPa) (%24h) (min)

Fosf Z 96 - 133 3,1 - 4,5 0 25 màx. 0,2 màx. 5 - 9

Polic Z 57 - 99 3,6 - 6,3 2,1 25 - 48 < 0,05 7 - 9
Ion V 93 - 226 4,2 - 5,3 3 - 5 22 - 24 0,4 - 1,5 6 - 8
Ion VR 85 - 126 13 - 24 10 - 12 10 - 22 0,07 - 0,04 5,5 - 6
Resina 180 - 265 34 - 37 18 - 30 13 - 20 0,13 4 - 5



Dóna més resistència a la ceràmica


Indicacions:

Restauracions Restauracions metall Restauracions ceràmiques

Ciment
metàl·liques ceràmica ceràmica alta R gravables
Fosfat de Z + + -
Policarbox. Z + + -
Ionòmer de vidre + + -
Ion V Resina + + Contraindicat
Compòmers + + Contraindicat
Resina + + Material d’elecció

81
TEMA 13: DIAGNÒSTIC I PLA DE TRACTAMENT DE PRÒTESIS DEFINITIVA
Cap tractament és etern, diverses malalties i el desgast propi del ús fan que acabi fracassant. Per això cal informar al
pacient dels límits dels tractaments que realitzarem. La durada d’aquest depèn d’una bona planificació i una correcta
execució.
Planificar consisteix en fer un bon diagnòstic i establir un bon pla de tractament que ens permetrà tenir una idea del
pronòstic del tractament que durem a terme. Una bona planificació ens permetrà, no solament evitar el fracàs en molts
casos sinó també saber fer front a aquest fracàs si es dona.
El diagnòstic és una fase imprescindible per a un bon pla de tractament. Molts problemes que sorgeixen durant o
després del tractament estan relacionats amb errors u omissions durant la fase de diagnòstic. Un bon diagnòstic donarà
lloc a un bon pla de tractament.
Per a fer una bona planificació haurem de conèixer el motiu de consulta del pacient, les expectatives (cal preguntar-les
sempre perquè si no les podem complir hem de dir-li al pacient abans de començar el tractament) i la història clínica
general, oral i prostodòncica del pacient.

Els motius de consulta més freqüents són el dolor, la alteració de la funció i l’estètica. Pot ser que el motiu de consulta
del pacient no sigui el problema principal de aquest pacient ja que a vegades no en són conscients. Independentment
de les altres qüestions que haguem de resoldre sempre hem de donar resposta al motiu de consulta.

Les expectatives del pacient solen ser la solució del motiu de consulta, però s’han de tenir en compta dos
condicionants, l’econòmic i l’estètic (cada cop més important). No s’han de perdre mai les expectatives del pacient de
vista.

1. Historia clínica general:
Historia clínica: document medico-legal, on cal anotar-ho tot, inclús allò que explica que no ha tingut. Preguntar
sistemàticament.
● Antecedents patològics
o Ha tingut o té alguna malaltia a part de les habituals?
o Ha tingut algun trastorn de cor, ronyó, fetge o pulmons?
o Ha estat ingressat en algun hospital?
o L’han operat de alguna cosa?
o Té la pressió alta? I el sucre?
o Pren algun tractament?
o Té al·lèrgies a alguna cosa o medicament?
o Hàbits tòxics (tabac, alcohol o altres drogues)

En cas de que tinguin alguna malaltia sistèmica cal preguntar:
● Malalties que afecten la metodologia de tractament:
o Antibiòtics previs, anticoagulants, al·lèrgies
● Malalties que afecten el pla de tractament:
o Radioteràpia prèvia, edats límits, malalties terminals...
● Malalties sistèmiques amb manifestacions orals
o Diabetis, menopausa, tractaments antiepilèptics, trastorns alimentaris, malalties
dermatològiques...
● Factors de risc per al dentista i personal auxiliar
o Hepatitis B i C i sida sobretot.

82
2. Història clínica oral:
● Antecedents odontològics
o Malalties sofertes
o Tractaments rebuts
o Resultats de aquests tractaments
o Manteniment per part del pacient
● Important preguntar per la situació actual i com s’hi ha arribat

3. Història clínica prostodòncica:
● Antecedents prostodòncics
o Quins tractaments de pròtesi ha rebut
o Quin ha estat el motiu de aquests tractaments
o Resultats dels tractaments
o Manteniment per part del pacient
● Quina valoració fa de la situació actual
● Com considera les seves funcions orals
● Com considera l’estètica

4. Exploració:
Inicialment es du a terme una exploració general de l’aspecte general del pacient.
Exploració extraoral: del tipus facial, palpació dels ganglis limfàtics, ATM i musculatura oral i dels llavis.
A continuació, es fa la exploració intraoral on s’observen els teixits tous, els teixits periodontals (periodontograma), es
fa un índex de placa i l’oclusió.

5. Exploracions complementàries:
Generalment consta de tres parts en pròtesi:
● Estudi radiològic
● Motlles d’estudi
● Muntatge en l’articulador

L’estudi radiològic habitual consta de aletes de mossegada, seriada periapical i ortopantomografia per tal de fer una
valoració coronal, del suport ossi i de la morfologia radicular però a vegades es pot recórrer a altres tècniques
radiogràfiques, si aquestes no són suficients.
Els models d’estudi s’obtenen mitjançant impressions en cubetes estàndards d’hirdrocoloide irreversible (alginat) que
es buiden de manera immediata en guix.
El muntatge en articulador ens permetrà valorar una sèrie de paràmetres relacionats amb l’oclusió.

6. Preguntes especifiques finals que hem de fer-nos abans d’iniciar el tractament:
- En relació al pacient i a mi mateix:
● Puc satisfer les expectatives del pacient?
● Tinc prou habilitat per a dur a terme el tractament?
● El pacient serà capaç de tolerar el tractament?
● El pacient serà capaç de mantenir el tractament?
● Està justificada la lesió de les dents del pacient?

- En relació a l’entorn oral:
● Es pot aconseguir el control de la placa bacteriana?
● Es pot aconseguir el control de la càries?
● Està controlat el risc de fractures a causa de la oclusió?

83
 - En relació a les dents:
● Es suficient el suport periodontal?
● La dent és prou forta per rebre i retenir la corona?
● La dent és prou retentiva i resistent?
● Hi ha prou espai oclusal per a la restauració?

Després de haver fet tot això, discutirem amb el pacient per tal de consensuar un pla de tractament.

7. Causes de fracàs en pròtesi fixa:
● Càries
● Afectació polpar
● Traumatisme oclusal
● Fractura

Que poden ser deguts a:
● Responsabilitat del pacient: higiene, control dels hàbits i revisions periòdiques
● Responsabilitat del professional: errors en la indicació, en l’execució o en els consells

84
TEMA 14: PREPARACIÓ CLÍNICA DEL PACIENT EN PRÒTESI FIXA
1. La seqüencia del tractament odontològic és la següent:
- Fase sistèmica
- Fase higiènica i de reparació
- Fase correctiva
- Fase de manteniment

1.1 Fase sistèmica

En cas que el pacient tingui malalties que puguin afectar o veure’s afectades pel tractament odontològic, s’ha de fer les
preparacions pertinents prèviament d’acord amb el metge encarregat. Aquestes poden ser:
- Profilaxis antibiòtica
- Compensació de la diabetis
- Tractament anticoagulant
- Embaràs
- Diagnòstic d’al·lèrgies
- Altres

1.2 Fase higiènica i de reparació

La seva funció es restablir unes condicions higièniques orals i una oclusió individual òptima per a la restauració de la
dentició. Cal:
- Motivar al pacient
- Donar instruccions d’higiene oral
- Eliminació de la placa bacteriana i el càlcul
- Extracció de les dents de mal pronòstic

1.3 Fase correctiva

Consisteix en el tractament de totes les malalties orals que persisteixin en el pacient ja que la pròtesi és sempre l’últim
tractament a fer:
- Gingivitis i periodontitis
- Càries
- Endodòncies necessàries
- DCM
- Avisar al pacient si es detecta una parafunció
- Altres
Un cop acabades aquestes tres fases reavaluarem el pla de tractament, ja que a vegades hi ha canvis tant positius com
negatius que hem de tenir en compte.

1.4 Fase de manteniment

Evitar l’acumulació de placa bacteriana, sobretot, al marge de les restauracions juntament amb un bon control de la
dieta de les parafuncions orals de la càries i de la malaltia periodontal, ja que son factors que escurcen la vida mitjana
de les preparacions que realitzem.

85
2. Tractaments preprotèsics específics:
Hi ha situacions on s’han de aplicar tractaments preprotèsics específics per tal de facilitar i donar suport al tractament
prostodòntic.
N’hi ha tres:
- Cirugia preprotèsica:
o Procediments sobre els teixits tous: frenets, insercions musculars, allargaments de corona
o Procediments sobre els teixits durs: torus, modificació de cresta edèntula exodòncies
- Ortodòncia
- Endodòncia
o Paral·lelitzar els pilars
o Augmentar la retenció
o Pronòstic dubtós

86
TEMA 15: DIAGNÓSTIC DE PRÓTESIS COMPLETA
Bibliografía: Zarb et al. pp 71-120 / Sandeep et al. J Orofac Sci, 2(3)2010 -Maller et al. JIADS, vol 1 (2). June 2010

1. Objectius del diagnòstic
- Conèixer anatomia, fisiologia i psicologia
- Conèixer les expectatives del pacient
- Establir relació pacient-dentista

Þ És important establir un pronòstic i pla de tractament, explicar al pacient la mobilitat, funcionalitat, temps
d'adaptació, dolor…

2. Història clínica en PC
2.1 Anamnesi general
- Edat, sexe, professió
- Antecedents familiars
- Antecedents personals
- Malalties actuals
- Antecedents patològics bucals: neoplàsies, radioteràpia, operacions
- Patologia bucal actual: malaltia mucosa oral, tumors
- Etiologia de la pèrdua bucal: si les perd per càries, la reabsorció òssia és més lenta que si les perd per patologia
periodontal. Si les perd per traumatisme, podria haver-hi una lesió en la taula òssia o afectar al fons de vestíbul.
- Malalties actuals: diabetis, artritis, paràlisi de Bell, parkinson, anèmia, pénfigo...
- Temps de desdentat: important per al pronòstic és més important el temps que el pacient ha estat desdentat
que no la seva edat.

2.2 Diagnòstic en PC: HC general, bucal i protésica
HC protésica
- Experiència amb altres pròtesis: positiva o negativa, i el tipus de pròtesi que portava, ja que les fixes requereixen
menys temps d'adaptació que les mòbils.
- Què vol millorar de l'última: queixa principal. Per exemple: Si la seva queixa principal és que les dents són molt
planes se li ha d'explicar que si se li fa una nova amb dents més anatòmiques el període d'adaptació serà més
llarg.
- Examinar la pròtesi del pacient
- Relacionar l'opinió del pacient amb el resultat de l'exploració de la pròtesi
- Valorar expectatives del pacient

2.3 Classificació pacients que requereixen pròtesi completa

- Pacient pre-edéntul:
● Portador de pròtesi
● No portador de pròtesi
- Pacient ja desdentat total que no ha portat PC (més difícils de tractar, no estan motivats, genives gruixudes,
llengua forta)
- Pacient ja desdentat total que si ha portat PC

87
3. Importància de la primera visita
- Diagnòstic, pronòstic i pla tractament
- Temps de realització: quantes visites necessitarem com a mínim (3-5 visites)
- Valorar pròtesis antigues a millorar:
● Canvi per estètica
● Canvi per pèrdua de retenció
● Problemes de DV, RC
● Dents planes
- Informació a pacients que no han portat mai completa:
● La PC es mou
● Període d'adaptació amb molèsties (entre 2 setmanes i 3 mesos)
● Període adaptació a la masticació
● Canvis en hàbits alimentosos
● No és per a tota la vida

4. Exploració
4.1 Extraoral (general i facial)
- Asimetries i perfil:
● Recte/Normal/ClaseI
● Còncau/Prognàtic/Classe III
● Convex/Retrognàtic/Classe II
- Forma de la cara, color de pèl, ulls i pell
- Terç inferior: facies edéntules
● Llavi retret i col·lapsat
● Galtes enfonsades
● Mentó i nas pronunciats
● Altura molt disminuïda
- Teixits peribucales:
● Suport labial
● To teixits perilabiales
● Longitud labial
- ATM
● Exploració moviments mandibulars (harmònics i simètrics)
● Palpació articulacions
● Palpació dels músculs masticatorios

4.2 Intraoral
- Grandària de la boca
- Grandària i posició dels maxil·lars
- Forma dels maxil·lars
- Grandària i forma de vorells residuals
- Inserció dels teixits mòbils
- Diagnòstic de lesions paraprotésiques
- Examen de la mucosa
- Examen de la llengua
- Saliva: dóna la tensió superficial necessària per a l'aguant de la pròtesi

88
4.3 Protésica
- Aspecte de la PC (bases i dents)
- Extensió de la PC
- Retenció, suport i estabilitat
- Pla oclusal; espai neutre
- Dimensió vertical, relació cèntrica
- Oclusió (estàtica i dinàmica)
- Estètica

4.4 Estat nutricional

- Deficiències nutricionals
● Baixa ingesta calòrica
● Poca eficiència masticatoria
● Malaltia crònica
● Problemes econòmics/psicològics
- Valorar la dieta

4.5 Reconeixement psicològic

- Patologia psiquiàtrica o neurològica: capacitat disminuïda per adaptar-se a la PC
- Nàusees
- Actitud mental
● Pacient filosòfic: cooperador, ideal, s'adapta bé.
● Pacient indiferent: no cooperatiu, poc perseverant.
● Pacient desconfiat: inestables, exigents, difícils
● Pacient crític: perfeccionista; veu les fallades entot

5. Estudi radiològic:
- Ortopantomografia: restes radiculars, dents incloses, focus osteítis, quists, altura de l'os
- Telerradiografía: classe esquelètica

6. Factors de complicació i la pròtesi completa (resum):
- Crestes edentules poc prominents, amb alt grau de reabsorció, debilitat de musculatura de llavis i galtes.
- Mandíbules amb alteracions del creixement (micrognatia, anodoncia)
- Mandíbules sense geniva queratinizada o amb mucoses sèssils (que es mouen molt)
- Crestes òssies agudes, plànols desfavorables fortament inclinats a la zona de suport
- Macroglosia, síndrome de boca ardent, xerostomia
- Patologia de la ATM
- Patologies d'origen neurològic (parestèsies, neuràlgies, paràlisis)
- Pacients conflictius
- Dolenta comunicació professional/pacient

89
TEMA 16: PRONÓSTIC I PLA DE TRACTAMENT EN PRÓTESIS COMPLETA
Bibliografia: McGarry et al., J Prosthodont 1999;8:27-39

1. Pronòstic en PC:
1.1 Predicció del resultat:
- Conèixer la situació actual del pacient edèntul.
● HD general, bucal i protèsica
● Exploració intraoral, extraoral i protèsica
● Reconeixement psicològic
● Estat nutricional

- Classificar segons criteris objectius del diagnòstic:

● Altura d'os residual (Rx) en l'arcada inferior:
▪ Tipus I: >20mm
▪ Tipus II: 16-20mm
▪ Tipus III: 11-15 mm
▪ Tipus IV: <

- Forma de la vora residual
● Tipus I: més favorable
● Tipus II: pèrdua vestíbul bucal posterior
● Tipus III: pèrdua vestíbul bucal anterior (menor resistència a les forces laterals i retenció)
● Tipus IV: pèrdua vestíbul bucal anterior i posterior












- Inserció muscular (arcada inferior)
● Tipus A: insercions musculars adequades
● Tipus B: pèrdua vestíbul labial anterior
● Tipus C: pèrdua vestíbul labial i lingual anterior
● Tipus D: pèrdua vestíbul lingual posterior
● Tipus E: sense vestíbuls

90
 - Relació intermaxil·lar
● Classe I: permet una oclusió normal si les dents estan
posicionades en la cresta residual. (menor mobilitat)
● Classe II: requereix que les dents estiguin posicionades
fora de la cresta residual (alteració del overjet i/ overbite).
(menor estabilitat)
● Classe III: requereix que les dents estiguin posicionades
fora de la cresta residual (mossegada croada).

Valorar les expectatives del pacient: Explicacions
- Limitacions de la PC (estètiques i funcionals)
- Problemes ajusti: dolor, saliva, plenitud de boca.
- Aprendre a menjar: temps i perseverança- Cuidats i neteja


1.2 Pronòstic:

Classe I Classe II Classe III Classe IV

Altura del os RX. >20mm 16-20mm 11-15 mm <11mm

Forma bora res. Tipus A Tipus A o B Tipus C Tipus D
Inserció muscular Tipus A o B Tipus A o B Tipus C Tipus D o E
Relació intermax. Classe I Classe I Classe I/II/III Classe I/II/III

Consid. posicionals No Menor Moderat Sever

Malalties sistèmica Menor Moderat Sever
Cirurgia preprotésica Menor Major

Espai intermaxil·lar Limitat Insuficient

DTM Símptomes Símptomes
Llengua Gran Hiperactiva
Nàusees Presents Presents
Altres Defectes MF,
Atàxia mand,
parestèsia



1.3 Contrastar el pronòstic amb les expectatives del pacient.
- El pronòstic coincideix o millora les expectatives del pacient
- El pronòstic no aconsegueix les expectatives del pacient
a. Millorar pronòstic
b. Rebaixar expectatives

91
Indicacions segons pronòstic:
- No tractar-ho en absolut
- Tractaments pre-protésics*
- Realitzar la PC
- Altres tractaments:
● Immediata
● Sobredentadures
● Implants
● Rebases de PC antigues (tornar-la a adaptar)
● Pròtesis solament sup o inf

No tractar amb PC convencional si:
- Pacient rebutja psicològicament la PC
- Demanen coses impossibles
- Condicions anatòmiques molt desfavorables
- No podem millorar la PC que porta
- Adaptació difícil per l'edat
- Pacient amb deterioració mental important

1.4 Decisió del tractament
S’estableix condicions del tractament
- Condicions del dentista:
● Pla de visites
● Condicions de pagament
- Condicions del pacient
- Negociació
- Tracte

1.5 Establir la pauta de tractament

1.6 Pla de tractament

92
TEMA 17: TRACTAMENTS PREPROTÉSICS EN DESDENTAT TOTAL
Bibliografia: Zarb. pp. 121-141/ McCord JF, Grant AA. Pre- definitive treatment: Rehabilitation prostheses. Br Dent J
2000;188:419-24/ Koeck B et al. Prótesis Completas. Cap 3

1. Objectiu:
Disposar d'una boca (teixits durs i tous) amb una salut òptima per començar el tractament protèsic.

2. Classificacions:
- Teixits tous / Teixits durs
- Quirúrgics / No quirúrgics

3. Classificació lesionis para-protésiques en els teixits tous
Lesions causades per pròtesi antiga o una que es porta al moment actual.
- Agudes: ulceracions, congestions…
- Cròniques: estomatitis protésica, hiperplàsia papil·lar, hiperplàsia de la mucosa…
Per tant, poden ser:
3.1 Deformació: La tuberositat és desplaçable:
- Causa: provocat per forces no ben repartides a causa de la reabsorció o desgast oclusal de la PC antiga.
- Tractament: descans entre 1h i diverses hores en funció de la severitat.

3.2 Estomatitis protésica: Irritació crònica de la mucosa en contacte amb la PC (comú). Sol ser asimptomàtica.
S'observa una mucosa molt vermella.
- Causa: trauma, mala higiene oral, mala adaptació, rugositat de la PC Antigua, s’associa a xerostomía,
infecció oportunista, alteracions hormonals…
- Tractament: La causa sol ser la pròtesi pel que farem una nova així que primer es retira la pròtesi vella
1. Higiene oral i protésica
2. Candidiasis
3. Tractament amb condicionador de teixits: fer una base nova de la pròtesi amb un material que és
autopolimerizable i tou, depassem la pròtesi i l'adaptem a la nova situació del pacient,
4. Pròtesi nova

3.3 Quelitis angular: Inflamació dolorosa de la comissura labial a causa de la humitat de la saliva.
- Causa: falta de suport labial a causa d'extracció dental, pèrdua de dimensió vertical. Altres causes poden
ser el dèficit de ferro o vitamines.
- Tractament: si coincideix la estomatitis i quelitis (càndida), Tractament antifúngic (miconazol) i tractar la
causa (millorar la pròtesi).

3.4 Degeneració fibrosa del vorell residual: Vorell residual desplaçable o
hipermóvil. Provoca la inestabilitat de la PC.
- Causa: ús perllongat d'una PC.
- Tractament: descans de l'ús de la PC. Si no es recupera, plantejar-se
tractament quirúrgic.

3.5 Lesions en fons de vestíbul: Lesió traumàtica del fons de vestíbul o postdam. –
- Causa: PC sobreextendida.
- Tractament: alleujar la sobreextensión amb peça de mà. Si existeix un frenell d’inserció prominent, plantejar-
se el tractament quirúrgic.

93
3.6 Hiperplàsia: Hiperplàsia del teixit del fons del vestíbul. No dolorós
- Causa: PC sobreextendida.
- Tractament: alleujar la sobreextensión i fer condicionament de teixits. Si en 4-6 setmanes no es resol,
plantejar-se el tractament quirúrgic.


4. Classificació lesions para-protésiques en els teixits durs
4.1 Restes radiculars o dents no erupcionats: Irregularitat o símptomes de dolor a la cresta.
- Causa: resta radicular, quist o dent no erupcionat.
- Tractament: extracció si hi ha evidència de patologia.

4.2 Vorell residual angulat: En la cresta del vorell anterior de la mandíbula.
- Tractament:
● 1ª opció: reduir la càrrega en aquesta zona (alleujar 1mm). Si és
desplaçable, impressió especial.
● 2ª opció: Si no se soluciona, pensar en tractament quirúrgic.

4.3 Tuberositats allargades: Queda poc espai entre maxil·lar i mandíbula. Pot ser fibrós o ossi (Rx).
- Tractament: si és ossi i hi ha <2mm per a la base de les pròtesis, tractament quirúrgic. Si és fibrós, tractament
quirúrgic.

4.4 Torus i altres prominències òssies: Queda mucosa molt fina que provoca inestabilitat o incomoditat de la prótesis.
- Tractament: intentar alleujar, si no millora o es perd molta retenció, tractament quirúrgic.


5. Mètodes:
5.1 Mètodes no quirúrgics ( no Q):
- Repòs pel a els teixits de suport
▪ No portar la pròtesis antiga durant unes 24h.
▪ Acondicionaments tous provisionals
- Proves prèvies
▪ Plaques de resina per tractar les nàusees.
▪ Pivots posteriors per assegurar la DV i la RC.
- Tractament mèdic

94
5.2 Mètodes quirúrgics (Q):

A. Exostosis
- Torus mandibular
- Torus maxil·lar

B. Insercions de frenets
- Frenectomies

C. Actuacions sobre el vorell residual

- Parts toves oscil·lants: cresta o vorell flàccid, fibroma lobulat, tuberositats o vorells maxil·lars oscil·lants

- Remodelació de l’os
- Augment del vorell











D. Implantes

Resum: Abans d’iniciar el tractament, s’ha d’intentar restaurar la salut dels teixits tous.

95
TEMA 18: IMPRESIONES PARA PRÓTESIS COMPLETA

1º visita: historia clínica, diagnóstico y plan de tratamiento
2º visita: impresiones preliminares → modelo preliminar
Cubeta individual
3º visita: impresión definitiva → modelo de trabajo (definitivo)
Plancha base + rodetes

1. Toma de impresiones
1.1 Objetivos de la toma de impresiones:
- Reproducir exactamente la superficie del tejido sobre el que asienta la prótesis para obtener un modelo de
trabajo
- La impresión debe estar en armonía con los limites anatómicos y fisiológicos de las estructuras bucales
- El modelo de trabajo debe permitirnos la elaboración de una base protésica con las propiedades de
soporte, retención y estabilidad idóneas para la prótesis completa

1.2 Impresiones en la arcada totalmente edesdentada
Consideraciones biológicas:
- Conocer la anatomía y la función:
o Zonas que puede resistir fuerzas:
▪ Áreas de soporte:
2
● Superior → 24 cm
2
● Inferior → 14 cm
o Estructuras limitantes:
▪ Bordes vestibulares o labiales
▪ Extensión distal
▪ Bordes linguales o palatinos

1.3 Tipos de impresiones

96
1.4 Elección de material de impresión

1.5 Clasificación de las impresiones
1- Según la realización de movimientos funcionales o no:
o Estáticas o anatómicas: la hacemos y obtenemos registros de forma pasiva → la típica es la prótesis
fija
o Funcionales o dinámicas: pretendemos registrar zonas móviles en función de algún movimiento que
realicen. Es la que nos interesa en prótesis completa.

2- Según la posición de la boca:

o Con la boca abierta
o Con la boca cerrada

3- Según la cantidad de presión que realicemos:

o Presión mínima
o Con presión determinada
o Con presión selectiva:
▪ Se hacen alivios en cubetas de impresión, habiendo zonas donde se ejerce más presión que
en otras
▪ Material de impresión duro → ejerce cierta presión
▪ Material de impresión elástico → ejerce presión mínima

2. Toma de impresiones preliminares
Toma de impresiones con alginato:
- Es la habitual
- Pasos:
1. Elección de la cubeta:
▪ Mandíbula: debe dejar ciertas holguras, dejando 2-3mm de anchura a ambos lados de la cara
interna de los trígonos retromolares
▪ Maxilar superior: debe dejar 2-3 mm de anchura a ambos lados de la cara externa de la
tuberosidad

97
 2. Prueba de la cubeta:
▪ Para ver si el tamaño es adecuado; y que luego a la hora de tomar la impresión todo quede
reflejado
▪ Añadirle si nos hace falta altura

3. Toma de impresiones:
▪ Mandíbula:
● La cubeta bien rellena se centra en la boca
● El paciente levanta un momento la lengua
● El odontólogo modela los frenillos labiales y bucales
▪ Maxilar superior:
● Iremos a la mandíbula, pero al colocar la cubeta se empujará de delante a tras
contra el maxilar para evitar la formación de burbujas
● Para disminuir el reflejo nauseoso se recomienda al paciente que respire
fuertemente por la nariz, que no trague saliva, técnicas de distracción, etc

4. Fase de fraguado: la cubeta se mantiene en su sitio sujetándola con ambos índices

5. Comprobación de la impresión:
▪ Mandíbula: la impresión exenta de burbujas mostrara:
● Los trígonos retromolares
● El espacio lingual y paralingual
● El espacio vestibular
▪ Maxilar superior: la impresión exenta de burbujas mostrara:
● Las tuberosidades maxilares
● Él vestíbulo
● Paladar duro hasta la tangente de las tuberosidades
● Regiones del paladar blando

6. Vaciado de la impresión: con yeso tipo 3 piedra

→ Y la obtendríamos el modelo preliminar para luego poder realizar la cubeta individual.

3. Confección de la cubeta individual
1. Eliminar retenciones del modelo desdentado con cera (Reus)
2. Colocar una plancha de cera (Reus) bien adaptada y se recortan los excesos → la finalidad es dejar un
espacio de 1 mm para el material de impresión
3. Se coloca un separador, para que la resina y la cera no se pegue durante la reacción exotérmica de la
resina
4. Procedemos hacer resina y la colocamos sobre el modelo adaptándola bien
5. Con la resina sobrante haremos un mango y también se lo pondremos
6. Dejaremos que fragüe

98

4. Funcionalización e impresión definitiva
Con godiva realizamos un registro de los límites de la cubeta para que registrado todo bien.

5. Materiales para impresión definitiva o funcional
- Con pasta zinquenólica
- Mercaptanos
- Poliésteres

6. Encofrado y vaciado
Encofrado → se colocan unas paredes de cera sobre la cubeta, para que el yeso a la hora de vaciar no desborde.

99


TEMA 19: REGISTRO DE LAS RELACIONES INTERMAXILARES

1. Planchas base y rodetes
Se realizarán las planchas bases y los rodetes, una vez se ha obtenido el modelo definitivo.
§ Laboratorio:
- Planchas base
- Rodetes
§ Clínica:
- Adaptación de las planchas base
- Estética del rodete superior
- Determinación del plano oclusal
- Registro de la dimensión vertical
- Registro de la relación céntrica

1.1 Planchas base en el laboratorio
Características:
- Adecuada resistencia
- Rigidez
- Elevada estabilidad dimensional
- Exactitud: recubrir áreas de soporte y retención. No invadir áreas vecinas.
- Simplicidad en el manejo y retoque

Materiales:
- Truwax
- Planchas de resina
o Termopolimerizable
o Fotopolimerizable

1.2 Rodetes: elementos que intentan simular la arcada dentaria
Funciones:
- Determinación de factores estéticos
- Determinación del plano oclusal y de la arcada dental
- Determinación de la relación intermaxilar (Dimensión vertical y relación céntrica)
- Registros de transferencia craneomaxilar

Características:
- Estabilidad
- Resistencia
- Rigidez
- Facilidad de manipulación

Materiales:
- Resina
- Godiva
- Cera de registro (Moyco)

100


2. Fase clínica
2.1 Adaptación de la plancha base
- Retención
- Estabilidad
- Confort

2.2 Manipulación del rodete superior
- Soporte labial: es ver como está situado el labio cuando está colocado el rodete, que se vea estético.
- Borde incisal
- Línea de sonrisa: ver hasta dónde llega el labio superior cuando sonríe
- Plano oclusal
- Línea media y línea de caninos: la de caninos se toma con las aletas de la nariz y es para saber el tamaño de los
dientes que vamos a utilizar

➢ Rodete superior
- Su colocación se hará teniendo en cuenta la determinación de la longitud del rodete en la región frontal
en función de la longitud del labio superior.
- Paralelismo del rodete con el plano de camper y con la línea bipupular para obtener el plano oclusal.
- Colocamos el rodete y utilizamos el plano de fox para ver si está paralelo.
- Relación del rodete superior con la mucosa yugal, para adaptar el equilibrio muscular perioral a la
futura zona de localización de los dientes laterales

➢ Rodete inferior
- El rodete inferior está por debajo o como máximo al mismo nivel que el ecuador de la lengua, y a nivel
distal no debe apoyarse en el tercio medio del trígono retromolar

2.3 Registro de las relaciones intermaxilares y craneomaxialres
Sabemos:
- Posición de los dientes superiores:
o Dientes anteriores (Estética)
o Dientes posteriores (plano oclusal)
No sabemos:
- Relación intermaxilar vertical
- Relación intermaxilar horizontal


3. Montaje en articulador
Que necesitamos:
- Registro de la dimensión vertical
- Registro de la relación maxilar (relación céntrica)
- Con el arco facial
- Articulador

101


3.1 Registro de la dimensión vertical

Concepto
La relación entra mandíbula y maxilar y depende de:
- Musculatura
- Contactos dentarios
Entre la dimensión vertical en reposo y la dimensión vertical en oclusión hay un espacio, el llamado espacio libre
que es de 2-4mm.

Métodos de determinación
➢ Mecánicos:
o Relación de los rebordes
o Medición de dentaduras previas
o Registro preextracción (Rx, modelos previos, mediciones faciales)

➢ Fisiológicos:
o Posición de reposo
o Fonética
o Estética
o Deglución
o Comodidad del paciente

3.2 Registro de la relación céntrica
Concepto
- El cóndilo se encuentra en la posición más superior y anterior de la cavidad glenoidea
- Permite un movimiento vertical con eje de bisagra
- Es una posición reproducible

Métodos de determinación
➢ Mecánicos:
o Ceras de mordida (Squash bite)
o Fijación de rodetes → antes se hacia calentando unas grapas y así se fijaba un rodete con el otro
o Registro intraoral → uno de los métodos es con el arco gótico
o Registro extraoral → con la axiografía

➢ Fisiológicos:
o Músculos relajados
o Guiando la mandíbula

4. Conceptos básicos de la colocación de los dientes
Dientes anteriores:
- Los centrales y los caninos se sitúan paralelamente a la
línea bipupilar, aunque en la arcada corresponden a la línea
positiva de la sonrisa. Tocan el plano de oclusión.
- Debe observarse el escalonamiento de los incisivos
centrales con los laterales → estos en pacientes jóvenes no
tocan el plano de oclusión.
- Desde frontal solo debería verse la faceta mesial del canino
- Desde oclusal debe tenerse en cuenta el transcurso elíptico
de la arcada del maxilar superior.

102


Dientes posteriores:
- Curva de spee:
o Curva anteroposterior que se extiende desde la punta del canino
mandibular a través de las puntas de las cúspides vestibulares de
los dientes posteiores
o El grado de curvatura de la curva de Spee influye en la altura de las
cúspides posteriores


Tipos de montajes de dientes
- En relación oclusal normal → oclusión céntrica:
o Contactos en molares y premolares pero nunca en incisivos.
- Los contactos entre estos molares y premolares pueden ser:
o Relación oclusal normal
o Mordida cruzada

Oclusión en prótesis completa
- Lateralidades:
o Lado de trabajo: cúspides vestibulares superiores y inferiores
o Lado de balanceo: cúspides palatinas superiores y vestibulares inferiores
- Bibalanceada:
o Estabilizacion de los dientes en oclusión dinámica
o Contacto regular de los dientes y estabilidad de la protesis durante la mastiacion en vacio
o Favoreciendo de otros patros de masticación que la simple mordida
o Distribución regular de las cargas, lo que mejora la salud de los tejidos de soporte, evitando
sobrecargas y la consiguiente reabsorción acelerada
- Protusiva:
o Incisivos → borde a borde
o Posteriores → cúspides vestibulares

5. Prueba de dientes en clínica
➢ Valoraremos:
o Dientes:
▪ Forma, color y posición
▪ Posición y aspecto de los caninos
▪ Linea media
▪ Linea de la sonrisa

o Tejidos blandos:
▪ Soporte labial
▪ Altura de los incisivos
▪ Dimensión vertical

o Oclusión
▪ Prodeslizamiento
▪ Centrica
▪ Excentricos

o Fonética

103


➢ No valoraremos:
o La retención
o El color de la encia


Correcciones y ajustes
- Podemos modificar la posición y la estética de los dientes
- En el caso que las discrepancias sean muy grandes, siempre podemos hace un remontaje (si la estética es
buena, modificaremos la arcada inferior)
- En esta fase podemos tomar registros en lateralidades o protusiva para una mejor calibración del
articulador
- Si las discrepancias son muy pequeñas, mejor no modificar nada (al pasar la cera de la base a resina
siempre se producen modificaciones por contracción)

104
TEMA 20: ESTÈTICA EN PRÒTESIS COMPLETA. ELECCIÓ DE LES DENTS
ARTIFICIALS.

1. Recordatori del protocol per realitzar una pròtesis completa:
1a visita
- Historia clínica
- Diagnòstic
- Pla de tractament

2a visita
- Impressions preliminars
- Alginat + cubeta estàndard
- Models preliminar
- Cubeta individual

3a visita
- Impressions definitives
- Models de treball

4a visita
§ Superiors
- Condicionaments estètics: suport labial, línia del somriure, línia mitja, alçada dentaria, línia dels ullals.
- Condicionaments oclusals: pla oclusal
§ Inferiors
- Dimensió vertical, remuntar l’arcada inferior. S’ha d’anar provant. Poden haver dents que produeixin
interferències.
- Relació cèntrica

5a visita: Prova dents en cera

6a visita: Entrega i ajust PC

7a visita: Control
- Comprovació general
- Retoc de punts dolorosos
- Revisió de la fonètica]

2. Responsabilitats del dentista:
- El dentista coneix els factors biològics i fisiològics del pacient
- Conèixer els factors estètics aplicats al pacient
- Tindre en compte la percepció del pacient i l’opinió del tècnic
En resum, és la combinació de ciència i art

105

3. Ordre a seguir per l’elecció de dents artificials:
L’ordre a seguir serà: primer la selecció de dents anteriors, després els posterior, i finalment es triarà el color.

3.1 Selecció de dents anteriors
- Fotos i/o models abans de l’extracció
o Adaptació a l’edat
o Relacionar dents anteriors a la línia de somriure i a la distancia interpupilar

- Si no hi ha registres, ens basarem en la dentadura antiga

o Preguntar què li agrada al pacient i què no li agrada

- Si no hi ha registres o dentadura antiga

o Donar suport adequat al llavi superior
o Col·locar dents respecte la línia del somriure
o Individualització segons els gustos del pacient (diastemes, rotacions, abrasions, etc.)

- Escollir la forma de les dents acord a l’harmonia facial (no són normes estrictes però ens poden ajudar)
o Si té la cara quadrada fer dents quadrades, si té la cara triangular fer dents triangulars, etc.
o Visió frontal: Si té la base del nas és recte, posarem la pròtesis amb les vores incisals rectes però si té
la base del nas curvada, donarem convexitat a les vores incisals. Per escollir la relació entre la mida
del IC i del IL ens fixarem en la relació entre la línia de la base del nas i la línia del cartílag nasal.

o Visió lateral: si té el perfil nasal més recte col·locarem les dents més rectes, mentre que si te un perfil
més convex col·locarem les vores incisals més posteriors.

- Segons el color de la pell, la raça, edat i el sexe escollirem un tipus de dent o un altre. Encara que la forma i el
color sempre dependrà també de les exigències del pacient.
o En quant a l’edat:
▪ A més edat, les dents presenten més desgast.
▪ A més edat, el somriure és menys ampli.
▪ A més edat, el color és més fosc.
▪ A més edat, s’exposa menys quantitat de dent.
▪ A més edat, hi ha menys transparència de la vora incisal.

o En quant al sexe:
▪ En dones la forma de les dents és més arrodonida i suau.
▪ En dones les dents són més petites i clares.
▪ En dones s’exposa més dent en el somriure.

- Les inferiors van de la mà amb les superiors. S’han de tenir en compte les fotos i la posició en la que estaven
abans però s’agafarà el mateix joc de dents que en superior.

106

3.2 Selecció dents posteriors
Tipus:
- Anatòmiques:
o Dents artificials les superficies oclusals de les quals s’adapten a una imatge natural.
o Inclinació de les cúspides fins als 30 graus.
o No s’utilitzen molt perquè té mes inconvenients.
o Avantatges:
▪ Intercuspidació màxima amb un contacte clar.
▪ Possibilitat de reproduir l’oclusió igual que en pacients joves.
▪ Més efectivitat durant la masticació.
▪ Menys reabsorció de les crestes alveolars (el millor rendiment de tall produeix menys pressió a la
cresta òssia) - > en dubte.
▪ Aspecte més juvenil i natural.

o Inconvenients:
▪ La major angulació de les cúspides produeix forces de tracció més intenses, el que afavoreix la
reabsorció dels processos alveolars. -> es totalment el contrari que deia abans però és el que
posava al power point.
▪ En regruixos ossis poc favorables, es pot produir una major mobilitat de la pròtesis durant l’oclusió
dinàmica, encara que la oclusió sigui correcta.








- No anatòmiques:
o Inclinació d’uns 20 graus.
o Son les que ens dona millors resultats en pròtesis completa.
o Avantatges:
▪ Permeten una intercuspidació màxima.
▪ Les superfícies de masticació es poden modelar igual que les dents anatòmiques.
▪ Suficient efectivitat masticatòria.
▪ Estètica satisfactòria, ja que en la majoria de pacients la forma anatòmica coincideix amb els
desgasts fisiològics del pacient.

o Inconvenients:
▪ Els mateixos que les formes anatòmiques però de menor intensitat.
▪ Poden produir forces horitzontals sobre la base de la pròtesis.
▪ Poden aparèixer alteracions oclusals per els processos de reabsorció.

107

 - Sense cúspides:
o Inclinació de 0 graus.
o S’utilitzaran quan es pretengui disminuir al màxim les forces laterals sobre la pròtesi.
o Avantatges:
▪ Disminució de les forces de tracció i repartiment regular de les cargues en la base de la pròtesi.
▪ Absència de interferències durant la masticació sense aliments.
▪ Evita carregues quan hi ha desviació de l’oclusió secundaria a l’atrofia.
▪ Les relacions oclusals poden reproduir-se amb llibertat i sense tenir en compte la intercuspidació.

o Inconvenients:
▪ Absència d’oclusió habitual per falta de relacions entre cúspides.
▪ Desviació de l’oclusió habitual en direcció anterior per falta de tancament sagital.
▪ Major reabsorció per increment de les pressions necessàries per triturar aliments.
▪ Estètica insuficient.









4. Materials:
- Resina:
o Existeixen diversos tipus segons: la anatomia, la duresa, la gama de colors i el cost.
o Són les dents de primera elecció.
o Avantatges:
▪ Permeten una bona adhesió a les bases.
▪ Resistència adequada a la fractura.
▪ Permeten ajust i polit fi.
▪ L’aspecte estètic és molt acceptable.
▪ Són reparables.
▪ Tenen baix cost.
▪ No fan soroll.

o Inconvenients:
▪ Requereixen cert gruix per mantenir la resistència.
▪ Presenten desgast, degut a l’abrasió de les dents antagonistes.
▪ Pateixen un procés d’envelliment amb el pas del temps.
▪ Són susceptibles a tincions amb certs aliments.
▪ Menor eficàcia masticatòria.

- Porcellana:
o Avantatges:
▪ Millor estètica.
▪ Inalterables davant tincions.
▪ Poc desgast.
▪ Escàs envelliment.

108

 o Inconvenients:
▪ Els retocs són difícils i debiliten les dents.
▪ No poden glacejar-se després dels retocs.
▪ Són abrasius amb les dents antagonistes.
▪ Posseeixen el risc de soltar-se de la base.
▪ El risc de fractures és elevat.
▪ Poden accelerar la reabsorció del reborde residual.
▪ Van soroll (‘‘castañeo’’).

- Cares oclusals metàl·liques.
o Poc espai.
o Poca alçada.


5. Prescripció al laboratori (Quarta visita)
Contingut de la prescripció:
- Color: deixar clar perquè s’ha de fer a la primera.
- Forma: les mides dels rodets superiors o factors que vulguem afegir nosaltres com la forma de la cara.
- Posició.

109

TEMA 21: FINALITZACIÓ DE LA PRÒTESIS
L’últim que es fa per finalitzar la pròtesis, és transformar tota la planxa base amb l’encerat en una resina rígida en un
procediment que és: l’emmuflat realitzat pel protèsic.

La mufla és una caixa metàl·lica amb dues parts: la mulfla i la contramufla amb una tapa. No s’han de moure les dents
perquè han de estar en la mateixa posició que la cera que tinguem en PIM.

1. Emmuflat de la pròtesi completa

● Es posa guix a la mufla
● Col·locar la pròtesis
● Alinear amb la línia mitja
● Treure excés



● Posem separador a la pròtesis
● Col·loquem la contramufla amb la tapa fora
● Omplim perquè tapi totes les dents amb guix
● Tapem la contramufla i esperem que fragüi



● Es tapa la mufla i posem a bullir l’aigua
● Veurem que s’ha estovat tota la part de les
ceres i planxa base i les podrem retirar
● Tindrem en una part, el model i en una
altra les dents ben enganxades. Entremig
tindrem l’espai que ocupava la planxa base
i la cera



● Aplicar separador i fer retencions amb la peça de mà a les dents perquè
la resina quedi ben enganxada







● Barrejar bé la resina fins que tingui la consistència adequada
● Fem una boleta arrodonida perquè després la resina es quedi ben fixa
● Omplir l’espai que havíem deixat buit amb resina

110

 ● Posem a la premsa perquè surti el sobrant
● Es cargola i es dona tractament tèrmic
● Obrir la mufla






● Trenquem el guix i tindrem la pròtesis pràcticament acabada





● Sempre hi ha dilatacions i contraccions i per això s’ha de
provar en boca ja que no volem que s’alteri l’oclusió
● Donar brillo i polir








2. Entregar la pròtesis al pacient

● Comprovar tots els paràmetres de la visita anterior.
● Retocar l’oclusió.
● Ensenyar higiene de la pròtesis (netejar molt bé amb raspall i aigua)
● Recordar les limitacions i problemes de la pròtesis
● Ha d’haver contacte en totes les dents posteriors en posició d’oclusió cèntrics, de
manera que es pugui tornar a aquesta posició sense causar inestabilitat a la PC.
● No ha d’haver-hi contacte anterior en cèntrica. No cal molt de ressalt (1mm). Sinó
amb moviments de lateralitat es caurà la pròtesis.
● Un cop tenim la cèntrica mirem els moviments de lateralitats. No volem alterar la
cèntrica per això buscarem una oclusió bibalancejada (mínim ha de haver-hi 2
contactes a treball i 1 a no treball).



● S’ha de intentar identificar possibles zones sobreexteses que sospitem que
provoquin incomoditat o patologia al pacient portador de PC nova.
● El pacient ha de fer visites de control.
● Com és una pròtesis mucosuportada i per tant no està fixa i que hi ha un
període d’adaptació. Recordar que ha de dormir sense ella.

111

3. 7a visita: control
● Comprovació general
● Retoc dels punts dolorosos
● Revisió de la fonètica


4. CAD/CAM
● El procediment varia molt i es basa en el sistema tradicional d’impressions de les arcades.
● Quan tenim tot el disseny fet es fresen les bases a partir d’una placa de resina donant-li la forma i deixa l’espai
per les dents.

112

TEMES 22-24: PRÒTESI PARCIAL REMOVIBLE

Introducció:
Una pròtesis removible és aquella que el pacient es pot posar i treure d’una manera senzilla, dins d’aquest grup, trobem
la pròtesis total i la parcial. Si ens fixem en el grup de les pròtesis parcials removibles, es diferencien les pròtesis acríliques
i les colades, sent aquestes últimes les que s’explicaran al llarg del tema.

1. PASSOS EN LA CONFECCIÓ DE LA PRÒTESIS PARCIAL REMOVIBLE (PPR) COLADA:

1. Historia clínica: Com a odontòlegs i prostodoncistes, és molt important tenir sempre present el motiu de la
consulta del pacient, d’aquesta forma s’eviten la realització de tractaments complexos, que pot ser el pacient
no volia rebre, malgrat que pel professional siguin més prioritaris que el motiu de consulta. Al igual que a la
resta d’especialitat s’ha de realitzar una correcta anamnesis, exploració, i diagnòstic per tal de dur a terme
el tractament més adient pel pacient.
2. Impressions i models d’estudi: Impressions inicials amb cubeta estàndard i confecció de models d’estudi. És
la prova complementària més important conjuntament amb les radiografies, (ortopantomografia i seriades
periapicals), tot i que en determinats casos també poden ser necessaris: ressonàncies magnètiques per
estudiar l’ATM, un TC...
Aquesta presa de motllos d’estudi permet conèixer: La classe de Kennedy del pacient, en funció del suport
que tingui, i això permetrà conèixer la biomecànica que tindrà posteriorment la pròtesis.
3. Muntatge en articulador: Si TENEN suficient estabilitat oclusal per obtenir tripoidisme es pot posicionar el
model respcte l’altre sense muntar en articulador. Però en cas que no es pugui, en una classe 1 i 2 no tenim
un punt de contacte que estabilitzi o li donem un tripoidisme o muntem en articulador: arc facial, articulador,
muntar el model superior i preparar plancha base i rodet.
4. Disseny i paral·lelitzador: Per dissenyar la pròtesis, caldrà fer un estudi amb paral·lelitzador. En aquest punt,
analitzarem l’estètica, les interferències que presenta en la inserció i la quantitat de retenció que necessita
el pacient; i amb aquests tres conceptes, es busca la millor via d’inserció de la pròtesis. Des de un punt de
vista funcional la més recomanada, és aquella que té una trajectòria perpendicular al pla oclusal, tot i que en
determinats casos es pot modificar, per motius per exemple estètics, per la posició de les dents... Tot això es
té en compte en l’estudi paral·lelitzador. Es marca l’equador protèsic i a partir de l’equador protèsic es mira
amb les galges on estan les retencions per sota de l’equador protèsic.
5. Preparacions bucals: En la següent visita, un cop estudiat el cas mitjançant els models d’estudi, es realitzen
les modificacions pertinents: plans guia, topalls, la retenció indirecta... i es prenen mides per obtindré els
models de treball.
o Topes: Forma de cullera, gruix mínim 1,5 mm. La part on surt el connector menor mínim 1mm de gruix.
El topall ha de ser mes gruixut que el connector. L’angle que fa el connector menor amb el toppal no
pot se menys de 90º, perquè sinó es trencaria. Tot retenidor directe te un topall que dona suport (forces
oclusals es transmeten a les dents naturals gracies als retenidors). S’hauria de transmetre les forces als
eixos axials de les dents (on te mes resistència a la força) i repartir les forces entre totes les dents pilars
(examen: es diferent repartir les forces entre totes les dents que entre totes les dents pilars).
▪ Topes segons la dent
1. En M i PM: al regruix (reborde) triangular
2. C: cíngol
3. I: cíngol o bora incisal (poc estètic)

1
 ▪ Topes segons la localització
1. Oclusals: Forma semiesfèrica, dins del grossor de l’esmalt, ha de permetre una mica de
moviment de rotació. Aquesta forma permet evitar que es provoqui un torque constant
sobre la dent, provocant el desplaçament de la dent. Preparació mes ample en proximal que
al centre de la fosa. Amb fresa de bola o fresa de xàmfer amples.
2. Cingulars: La fresa de bola es col·loca en sentit vertical per preparar un petit descans per
que el retenidor indirecte es posi sobre una superfície plana, distribuint millor les forces (eix
axial de la dent) i evitant que la dent es desplaci cap a vestibular.

3. Incisals: No es fan servir (poc estètic). A la bora incisal → Amplada de 2,5 mm i fondària de
1,5 mm.

o Plans guia: Son superfícies planes de metall que estabilitzen la dent per proximal. Les dents per proximal
no son rectes (son convexes) per tant s’ha de passar una fresa cilíndrica per aconseguir una superfície
plana i allotjar el pla guia (que es recte). Es posen en dents amb molta convexitat i impedeixin que les
dents protèsiques vagin amb les mateixes vies d’inserció i perpendiculars al pla oclusal. Crea una via
d’inserció adequada, facilita la retenció i evita que quedin espais buits (estètica horrible i queda menjar
empaquetat).

▪ Pot ser recte en sentit ocluso-gingival i corbat en sentit vestíbulo-lingual.

▪ Les bores han d’acabar en fil de ganivet, no xàmfer.
▪ No necessita arribar a vestibular en dents anteriors, perquè al preparar la placa proximal es
veuria des de vestibular (nomes per disto-lingual, disto-palatina)

2
 o Altres preparacions:
▪ Remodelat vestibular: En preparacions amb molta retenció (ex. Classe 3 mod. 1 amb 4 ackers)
on el pacient no te molta força i no pot treure’s la PPR, convé aplanar dents molt retentius o
corbar dents molt planes en la part gingival (si al paral·lelitzador no aconseguim que la galga
de retenció mínima de 0,25 trobi una superfície adient on aconseguir una retenció mínima).
▪ Preparació pel trajecte del connector menor i deixar espai pels braços retenidors (1mm aprox).
6. Impressions definitives: No es pot utilitzar la planxa base dels models d’estudi, no entraran als models
definitius (impressió i buidat seran lleugerament diferents).
o Classe III: dentosoportades, es pot fer amb cubeta estàndard i alginat.
o Classe I i II: Com tenim un o dos extrems lliures necessitem que la impressió sigui perfecte a nivell de la
mucosa (difícil amb cubeta estàndard). Es fa una cubeta individual que es confecciona generant l’espai
que fa falta per fer la impressió. Depenent del material de impressió s’ha de donar un gruix diferent:
pasta cinquenólica (material que te menor espessor, només fa falta una o dues capes de paper
d’alumini per generar l’espai que necessita l’alginat, de les millors per la mucosa perquè es hidrofílic i
mucoestàtic però es molt poc rígid, si li dones molt volum es deformarà), mercaptà (un parell de capes
de cera reus per generar l’espai que necessita l’alginat), polièter, silicona (3 o 4 capes de cera),
hidrocoloide.
▪ Tècnica del model modificat:
1. Es pren una impressió d’alginat amb cubeta estàndard quan s’han fet totes les preparacions
i es buida per obtenir el model (aquest model va be pels teixits dentosoportats, però la part
dentomucosoportada no es fiable).
2. Es posa acrílic/cera a la prova de metall per convertir-la en una cubeta individual per tal
d’impressionar només l’extrem lliure (mucosa).
3. Els extrems de la cubeta individual es funcionalitzen amb godiva per impressionar els teixits
tous per vestibular i lingual.
4. Es fa servir el mateix metall convertit en cubeta individual per prendre una impressió
mucostàtica el mes alta possible de la línia de la mucosa.
5. Desprès es secciona la part dentomucosoportada del model inicial (impressió inicial
d’alginat) per aprofitar aquesta part (la part mucosa no es fiable) on es fan unes muescas de
retenció. (La part que tallem no ha d’interferir amb el material d’impressió que hem tret
directament de boca)
6. El metall (amb la cubeta individual amb la impressió de la mucosa) assentarà be sobre el
model retallat (zona dentosoportada).
7. Es tona a buidar la part de la cubeta individual (marró) que quedarà enganxada al model de
guix inicial (groc) gràcies a les retencions.
8. D’aquesta manera tenim un model amb la part dentosoportada buidada a partir d’una
cubeta estàndar (alginat o silicona) i la part dentomucosoportada buidada a partir d’una
cubeta individual (amb silicona o pasta cinquenólica).

3
 ▪ Tècnica de doble impressió:
1. Posem una capa de cera reus sobre el model i fem una cubeta individual.
2. Retallem perquè no arribi a fons de vestíbul i retallem la part dentada per deixar espai pel
material d’impressió.
3. Es funcionalitza la cubeta enregistrant el fons de vestíbul amb godiva.
4. Es pren una impressió de la part mucosa i amb la impressió de la mucosa correctament
col·locada es retira la cubeta individual i agafem una cubeta estàndard mes ampla i prenem
una impressió d’arrastre, ens portem ambdues impressions.
5. El resultat final serà una impressió amb cubeta individual de la part mucosa cobinada amb
la impressió d’arrastre de les parts dentades amb cubeta estàndard.

7. Models de treball: Fer una nova planxa base sobre el model definitiu, prenem una nova relació intermaxil·lar
en boca i es pot remuntar el model definitiu inferior a l’articulador amb el model de treball previ (en cas de
que la PPR només sigui a una arcada). També es pot fer tot de nou. S’enviarà al laboratori.
8. Prescripció i laboratori: S’ha d’enviar una recepta/prescripció al laboratori amb un dibuix d’allò que es vol,
una explicació de detallada de la pròtesis a realitzar.
o Dades de filiació, per identificar al pacient.
o Disseny de la PPR: retenidors directes, indirectes, tipus de connectors major i menors, tipus de base a
cada tram edèntul i elements addicionals
o S’ha de redactar i fer un esquema gràfic.
o Dates d’entrega
9. Prova del colat:. El laboratori envia el metall per fer la prova. S’ha de comprovar que el disseny sigui el de la
prescripció i caldrà ajustar perfectament perquè sigui valida. Comprovar que la dimensió vertical es
l’adequada i que no hi hagin interferències (topalls). El colat es difícil i a més la PPR és una pròtesis econòmica
i a molts laboratoris no li paren l’atenció necessària. Un cop ajustada caldrà torna a prendre registres,
muntar-la en l’articulador amb planxes base i rodets i tornar-la enviar al laboratori.
10. Prova de dents/cera: El laboratori envia la prova amb cera i un cop es comprova que el model és vàlid es
torna a enviar al laboratori per que substitueixin la cera per resina. Comprovar que el tècnic no s’hagi passat
de gruix de cera que toca la mucosa (augmenta la dimensió vertical). Després es mira que totes les cúspides
protèsiques toquin a les seves cúspides funcionals i que les dents naturals mantinguin el contacte. Comprovar
l’estètica, preguntar-li al pacient.
11. Acabat y entrega/inserció: El tècnic posa la PPR a la mufla, s’escalfa la cera i es substitueix per resina i s’envia
a clínica. Vigilar que ajusta be, a l’emmuflat pot haver-se expandit i donar modificacions. Quan tot es
satisfactori s’entrega. Demanem al pacient que vingui a visites de control.
12. Manteniment: És una fase tant important, o més que les altres i per tant, no cal descuidar-la mai. Qualsevol
pròtesis de la que no es tingui cura fracassarà, per això és més important el manteniment que la pròpia
qualitat de la pròtesis. S’han d’arreglar totes les molèsties que pugui tenir el pacient (úlceres). Quin cotxe
durarà més al cap de 20 anys? Un 600 que dorm a un pàrquing, que cada matí se li treu la pols del motor, té el millor oli
i a més, es canvia freqüentment, es realitzen revisions, els i li dones petonets... o bé un Ferrari, que malgrat tenir un millor
motor, dorm amb sol i sereno, no es canvia l’oli, ni es fan revisions...

4
Recordatori de les fases generals a tenir en compte:

▪ Fase sistèmica: (diabetis, cardiopaties descompensades...) el pacient haurà d’estar sà a nivell sistèmic,
▪ Fase higiènica
▪ Fase correctiva: periodòncia → operatòria → cirurgia → ortodòncia i per últim: la pròtesis i dins de la pròtesis
l’última que es realitza no es la fixa, sinó la removible.
▪ Manteniment

2. CLASSIFICACIÓ DE LES ARCADES PARCIALMENTS EDENTULS:

- Actualment, no existeix cap classificació que reuneixi tots els

requisits necessaris:
▪ Transcendia clínica en quant al disseny
▪ Facilitat d’aplicació
▪ Que contempli tots els casos possibles, ja que hi ha un gran
nombre de possibilitats de desdentacions parcials.

- Existeixen multitud de classificacions: Kennedy, Bailyn, Skinner,

Applegate...

- La més acceptada és, per la seva senzillesa i reunir un major

nombre de requisits, la de Kennedy. Malgrat ser la que més s’utilitza, té com a principal defecte que no dona
informació sobre les característiques del pilar i la resistència que aquest presenta.

2.1 Classificació de Kennedy:

- Es tracta de la classificació més estesa, es basa en dividir les arcades parcialment edéntules en quatre classe.
- No és la única però està molt be relacionada amb la biomecànica que condicionarà el nostre disseny.
- La zona edéntula més posterior és la que determina la classificació.
- Es poden considerar diverses ‘‘modificacions’’ que venen
determinades pel nombre de dents absents, es a dir de zones
edéntules (1, 2, 3...), és a dir, una modificació és una zona on hi ha
una bretxa (espai). Aquestes estan assignades en funció del
nombre (quantitat d’espais desdentats addicionals al establert per
la classificació). A la imatge es mostren, diferents classes de
Kennedy (explicades posteriorment amb detalls) amb diverses
modificacions.
- A l’hora de classificar cal tenir en compte que els cordals absents no
conten per a la classificació, excepte si serveixen com a pilar de la
pròtesis, i el 7 per exemple que no te antagonista, tampoc conta.
- Com a possibilitats de suport trobem que la pròtesis por estar:
DM DM
▪ Dentosuportada (D)
▪ Dentomucosuportada (MD)
▪ Mucosuportada (M)

MD
D D

5
2.1.1 Classe I de Kennedy:
o Presenta zones edentules bilaterals i localitzades posteriorment a les dents remanents (extrems lliures
bilaterals). Les arcades contra laterals no han de ser simètriques.
o Les pròtesis seran dentomucosuportades, es molt important que el suport sigui correcte
o Es la única que classe que està condicionada per dues bretxes edentules (espais) en compte d’una sola.
o Disseny:
▪ El suport ha de ser adequat a les bases d’extensió distal
▪ La retenció directa haurà de ser elàstica i flexible
▪ Obligatòriament necessita retenció indirecta

2.1.2 Classe II de Kennedy:

o Presenta una zona edentula unilateral localitzada posterior a les dents naturals romanents (extrem lliure
unilateral)
o Combina característiques de la classe I i III
o És una pròtesis dentomucosuportada
o Disseny:
▪ El suport ha de ser adequat per al extrem lliure
▪ Retenció directa flexible elàstica en el costat de l’extrem lliure
▪ Necessita retenció indirecta al igual que la classe I

2.1.3 Classe III de Kennedy:

- Espai/s edentuls limitats per dents remanents
- Pròtesis eminentment dentosuportada
- Disseny:
▪ No precisa suport mucos
▪ La retenció directa serà rígida
▪ No precisa retenció indirecta
▪ Modiificacions segons els espais edèntuls que hi hagin de més.

2.1.4 Classe IV de Kennedy:

- Zona edentula simple localitzada anterior a les dents remanents i ha de creuar la línia mitja
obligatoriament. Si no creua la línia mitja es consideraria una classe III.
- És única que no té modificacions, ja que si les hagués seria una classe III.
- Disseny:
▪ S’ha de realitzar com a una classe I al revés
▪ La retenció indirecta ha de ser posterior a la línia de fulcre

2.1.5 Classe V i VI de Kennedy:

- La classe V és aquella en que malgrat tenir dents naturals limitant la bretxa, un dels dents es massa dèbil
per considerar-se un bon pilar.
- La classe VI és aquella en que es fan per diverses raons una PPR, malgrat ser un cas on estigui indicat una
pròtesis fixa.
- Aquestes classes no han estat acceptades, malgrat que Applegate va intenta ampliar la classificació ja
establerta per Kennedy.
- Realment, no condicionen un disseny especial diferent a les cuatre classes ja plantejades per Kennedy.
De fet, la classificació de Kennedy, es basa en que la I és la classe més freqüent i la IV la menys comú.

6
3. DESDENTACIÓ PARCIAL:

3.1 Seqüencia

- Molars superior
- Incisives superiors
- Molars inferoriors
- Incisives inferiors
Síndrome combinat Kelly
- Ullals inferior
Aquesta seqüencia, malgrat que les dents inferiors siguin les que acumulen més brutícia i placa, són més resistents per l’esquema oclusal.

3.2 Conseqüències de la desdentació parcial :

- Segons la localització i el nombre de dents perduts, podem trobar pacients que no pateixen canvis i d’altres
que si (la majoria), és molt difícil de predir. A continuació es mostren les principals conseqüències:
▪ Migracions, rotacions, versions; més notable si es perd el primer molar inferiors.
▪ Alteracions estètiques, poden aparèixer diastemes
▪ Pèrdua de l’eficàcia masticatoria
▪ Extrusions del antagonistes
▪ Lesions per caries, ja que molts cops es perd el punt de contacte
▪ Lesions periodontals
▪ Pèrdua de la dimensió vertical
▪ Pèrdua del l’os alveolar
▪ Interferències oclusales
▪ Disfunció de l’ATM (No hi ha evidencia científica)

4. MIDES D’ESTUDI EN LA PPR COLADA:

Les mides que es prenen han de ser perfectes per evitar la pèrdua de informació; la distancia entre dos punts en la
impressió ha de ser la mateixa que entre els mateixos dos punts en boca, ha de ser fidel.

- Netes sense placa ni càlcul, ja s’ha realitzat prèviament la fase higiènica.

- Elecció de la cubeta, aquesta haurà de ser l’adequada pel pacient.
- Adaptació de la cubeta, si no arribés, per exemple als extrems posteriors s’ha d’invidualitzar la cubeta, es
podria allargar afegint godiva.
- Espatulat de l’alginat, la tassa ha de ser el més gran possible per expandir-lo bé i evitar la formació de
bombolles.
- Preparació de la boca, la boca ha d’estar humida ja que l’alginat es hidròfil, a més es col·loca alginat en les
cares oclusals i en aquelles zones on es formen bombolles fàcilment: la zona retromolar superior, la zona mitja
del paladar...
- Inserció en boca, s’insereix amb un moviment posteroanterior, així l’alginat fluirà cap al vestíbul i no cap a la
faringe.
- Retirada de la impressió i comprovació: La retirada ha de ser d’un sol cop ferm i recte, sortida única i enèrgica
- Buidat de la impressió: Han d’esperar 10-15 minuts per buidar, ja que amb la retirada es provoca un
deformació del material que s’ha compensar.
S’ha de conservar idealment en un recipient amb un 95-100% d’humitat, però mai amb un paper mullat a sobre
com molts professionals erròniament fan, ja que l’alginat patiria la imbibició (les molècules d’aigua es
desplaçaria cap a l’alginat). Es més correcte tapar la mida pressa amb una tassa de guix.
El buidat es fa amb guix, cal vigilar a l’hora de buidar el model inferior fer soscavat, ja que un model inferior
buidat amb forma de ferradura és molt més fràgil.

7
A més, hi ha sis conceptes molt importants i que cal tenir sempre presents en totes les pròtesis que es realitzen, s’han de
repetir fins i tot en el orgasme:

▪ Retenció: És la resistència d’una pròtesis qualsevol als moviments verticals que la separen del teixits.
▪ Suport: És la resistència d’una pròtesis qualsevol als moviments verticals que la pressionen contra els teixits.
▪ Estabilitat: És la resistència d’una pròtesis qualsevol en front als horitzontals.
▪ Reciprocitat: És la capacitat que té un retenidor d’evitar el moviment de la dent pilar durant la inserció.
▪ Passivitat: Que un retenidor que està allotjat sobre la dent pilar ha de ser passiu.
▪ Cerclatge o abraçament: Els retenidors han de envoltar la peça pilar amb més de 180º

Muntatge en articulador:

- Cal escalfar la cera moiko amb aigua a 52º, es molt important respectar la temperatura de treball ja que a una
temperatura inferior la cera és massa dura i a una superior la resina s’altera.
- L’arc facial, té com a funció de prendre la posició on es relacionen el maxil·lar i la mandíbula, amb l’eix terminal
de frontissa

5. COMPONENTS DE LA PPR: Una PPR està composta per: connector major, connector menor, retenidor directe,
descansos i bases.

5.1 Connector major:

- Els connectors majors son les parts

rígides que uneixen tots el elements
de la PPR colada, de un costat a l’altre
de l’arcada. Es a dir, és l’element
principal, i serà d’on sortiran els
connectors menors, per suportar
altres components, com els retenidors
directes. Per això en la majoria de
connectors el principal requisit és que
sigui rígid, per suportar les forces i transmetre-les d’un costat a l’altre
- Contribueixen a totes les funcions de tots el components.
- La seva característica principal, per tant, és la RIGIDESA, sense ella poden produir-se forces no controlades i
destructives sobre les estructures romanents. Quantes menys dents més gran ha de ser el connector major
però donar-nos més Resistència.
- Barres: 5-6 mm d’extensió
- Plaques > 6mm (altres llibres ho posen a 8mm)
Altres característiques comunes són:

- Respecte pels teixits marginals

o 5-6mm en maxil·lar superior
o 3-4mm en maxil·lar inferior/mandíbula
- Si hem de cobrir-los, fer alleujament suficient.

Les seves funcions són:

- Controlar la relació de les dents romanents entre sí.

- Regular la direcció de les forces contra les restants estructures de suport i oclusió oposada.
- Unir tots els elements romanents de l’arcada amb la finalitat de controlar les forces funcionals.

En resum, controlar

➢ L’efecte de la dent→ Pròtesi

➢ L’efecte de la pròtesi→ Dent

8
CONNECTORS MANDIBULARS:

▪ Barra lingual: Es el connector major mandibular per excel·lència, ha de

tenir unes mides mínimes (5mm d’altura) en funció de la arcada del
pacient i es necessari com a mínim 8mm entre les dents i el terra de la
boca. A mes ha d’haver una separació mínima de 3 mm entre la barra i
les dents del pacient (5 + 3 = 8 mm)

▪ Placa lingual: És similar a la barra lingual però es projecta fins al cínguls.

Fa funció de retenció indirecte.

▪ Doble barra lingual, barra amb ganxo continuo o barra Kennedy: És com una placa lingual amb un
forat que permet veure la zona d’unió entre la geniva i les dents, i per això és doble: una barra es
troba per sobre dels cínguls i l’altra és una barra lingual. Entre les dues barres ha d’haver una separació
3mm. En desús perquè molesta la llengua. Van be per pacients periodontal (ferulitzen les dents). Fa
funció de retenció indirecte.

▪ Barra sublingual: És una barra que transcorre pel límit del terra de la boca, per realitzar-la s’han de
prendre impressions funcionals del terra de la boca del pacient, i perquè funcioni no ha d’haver molta
diferencia entre l’estat funcional i el de repòs del pacient (no ha de moure molt el terra de la boca).

i. Contraindicacions: existència de torus mandibulars, la alta inserció del frenet lingual,

interferències al elevar-se el terra de la boca durant moviments funcionals, dents anteriors
romanents exageradament inclinats cap a lingual.

▪ Barra cingular: Barra que pasa pels cínguls de les dents i no ocupa cap espai a la mucosa. Es fa servir
en casos de torus mandibulars. Freqüentment s’utilitza en pròtesis mixta, transcorre per sobre del
cínguls, és més dura que la barra lingual ja que té més longitud.

i. Contraindicacions: dents anteriors molt inclinats cap a lingual, quan existeix diastema ampli
en incisius inferiors i la possibilitat de que en una visió frontal es visualitzi el metall de la barra
cingular.

▪ Barra labial o vestibular: No s’acostuma a fer. Es útils per casos amb dent linguoversionades
(tendència a classe III esquelètiques), i ha de tenir el doble de gruix. Podem trobar la barra vestibular
modificada amb una frontissa, que s’anomena swing-lock. En aquest cas el braç retenidor es situarà
per lingual i a vestibular es busca la reciprocitat.

Barra lingual Placa lingual Doble barra lingual

Barra sublingual Barra cingular Barra labial

9
Situacions a tenir en compte:

- Necessitat de retenció indirecta, utilitzant un connector major o un menor amb topes.

- Necessitat d’estabilització, tant horitzontal com vertical.
- Torus linguals.
- Distancia major o menor a 7 mm entre terra de la boca en funció y la enciam marginal. Reabsorció alveolar.
- Absència de dents anteriors o dents anteriors amb mal pronòstic.
- Actitud del pacient.

Consideracions generals de disseny:

- Rigidesa per transmetre les forces d’un costat a l’altre.

- Lliurar els teixits marginals com a mínim 3mm.
- Haurà d’estar alleujats dels teixits.
- La bora inferior no ha d’envair el terra de la boca.
- Quan la bora superior contacti amb les dents, aquest serà fistonejat.
- Haurà d’estar previst de línies de terminació per la resina.
- Quan els connectors determinen un petit espai tancat, farem una placa.

CONNECTORS MAXIL·LARS:

▪ Banda palatina estreta o cinta palatina: Ha de tenir com a dimissions uns 8 mil·límetres de amplada,
per 1,5mm en la zona mitja de gruix.

▪ Banda palatina anterior, barra anterior, connector en u o connector en ferradura: És la més utilitzada
molts caps, ja que cobreix poc paladar, però per altra banda es la pitjor de totes, ja que és la més
elàstica, dona problemes...

▪ Barra palatina antero-posterior, o doble barra palatina: És una barra anterior amb una banda
posterior, s’utilitzava bastant en Amèrica i no és molt adequada, ja que pot ser molesta per la llengua.

▪ Banda palatina ampla: La seva amplada pot variar en funció de les necessitats del pacient. Deixa
alliberat la zona anterior del paladar (zona fonètica).

▪ Placa palatina completa: Gaire bé és una pròtesis completa. Es el connector major més rígid.
L’extensió posterior pot ser acabada en malla oberta per que es pugui posar resina y aconseguir un
bon segellat posterior.

Cinta palatina Connector en ferradura Doble barra palatina

Barra palatina ampla Placa palatina completa

10
Situacions a tenir en compte:

- Presencia de torus palatins

- Rafe mig prominent
- Absència de dents anteriors
- Necessitat de retenció indirecta
- Necessitat d’estabilitat davant de dents pilars dèbils
- Consideracions fonètiques, evitar el paladar fonètic
- Actitud mental del pacient, pot condicionar el nostre disseny.

Consideracions generals del disseny:

- Rigidesa
- A un mínim de 5-8mm dels teixits marginals.
- Sallat perfecte (beading), solc en el model de 0,5 a 1 mm
- Superfície lingual bisellada, terminar en les valls i no en les crestes.
- Bora posterior de la part més distal del paladar dur sense envair el tou.
- Bores laterals en la zona d’unció entre la part horitzontal del sostre del paladar i la part vertical del mateix.
- Les bores han d’emergir de les dents creuant els teixits marginals en angle recte o obtús.
- Quan els connectors delimiten un espai petit tancat, és millor cobrir-lo per evitar la retenció dels aliments.
- Els grossor del metall ha de ser uniforme molt polit en la seva cara externa i just un polit electrolític en la
seva cara interna.
- Evitar cobrir el paladar fonètic.
- Hem de realitzar zones de terminació en la unió entre la resina i el metall.

Connectors majors mandibulars Connectors majors maxil·lars

- Barra lingual - Barra palatina (8mm)

- Placa lingual - Barra palatina doble (anterior-posterior)
- Barra continua (Kennedy) - Barra palatina anterior (en ferradura o en ‘‘U’’)
- Barra sublingual - Placa palatina posterior
- Barra vestibular o labial - Placa palatina completa
- Barra cingular

5.2 Retenidors directes:

- Són elements de la pròtesis encarregats de contrarestar les forces vertical que tendeixen a separar la pròtesis
dels teixits, es a dir, la funció principal es aportar retenció (eviten la caiguda de la pròtesis). A més, en el fons
també contraresten les forces verticals que comprimeixen la pròtesis ja que tenen topalls oclusals (topes),
permet que el braç retenidor sempre estigui a la mateixa distancia.

- Funcions bàsiques dels retenidors directes: retenció, suport, estabilitat, reciprocitat, passivitat i circuncripció
o cerclatge.

- Classificació segons la biomecànica:

- RPI
Amb resilencia - RPA
- Combinat en T modificada
- Ackers
Sense resilencia - Anulars
- De acció posterior

11
 - Classificació dels retenidors directes extracoronaris, segons el seu recorregut:

- Ackers
Circunferencials (Supraecuatorials)
- Anulars
- De acció posterior

- Barra en T
En barra (Infraecuatorials) - Barra en T modificada
- Barra en I
- RPI

- Circunferencials i en barra combinat

Combinats
- Braç ret. Forjat i reciprocitat, circunferencials colat

5.2.1 Circunferencials
- Ackers o nº1 de Ney: Consta de: un connector menor, un topall oclusal, un braç retenidor que acostuma
a quedar visible. I un braç recíproc. L’únic element flexible d’un retenidor directe, és el braç retenidor,
ja que és l’únic element metàl·lic d’una PPR colada que contacta amb la dent per sota del equador. Si
el braç retenidor fos rígid no seria possible la inserció de la pròtesis.

- De acció posterior o de Nally-Martinet: És un ganxo circunferencial d’accés interproximal o de tronera

que té un topall i un braç únic que envolta tota la dent per vestibular, fins arribar al punt de retenció.

- Anular: Indicat sobretot per a molars inferiors inclinats, que té dos topalls oclusals units pel braç
recíproc, un braç retenidor i dos connectors menors. És més rígid que el retenidor posterior

- En horqueta o en C:

- Doble Ackers: En abraçadera, De tronera o Hendidura de Bonwill: És d’accés interproximal entre dues
dents continues, que prèviament se li han fet les preparacions pertinents. Trobem: dos topalls un a cada
dent, dos braços retenidors, dos recíprocs, i un connector menor. Normalment el braç lingual es
recíproc i el retenidor es vestibular, malgrat que no sempre.

- Meitat i meitat: no s’ha explicat

- Doble mesiodistal: Únic connector menor, amb un ganxo d’acció posterior i un altre d’ acció reversa
(que fa el contrari del de acció posterior).

12
5.2.2 En barra:
L’element retenidor és una barra, que s’aproxima al punt de retenció, l’accés d’aquest és per sota la geniva
sense creuar l’equador pròtesic.
- En T o nº2 de Ney: És el més freqüents, i té dos braços, i malgrat el concepte explicat anteriorment es
no creuar l’equador, a la pràctica el creuen. Perquè la retenció que fan es tan forat que cada cop que
es trauria i s’inserís es desgastaria la dent, per això una part creua l’equador per facilitar la sortida
atraumàtica de la dent. Això passa també als següents exemples.
- En Y
- En I
- En t modificada o partida: Connector menor desplaçat a

En T En Y En I En T modificada

5.2.3 Combinats:

- Es tracta d’un grup heterogeni que inclou des de circunferencials fins a RPI

- Ackers amb braç retenidor forjat:

- Complex RPI: consta d’una placa proximal que variarà en funció de la peça,
una barra en I que ha de cobrir l’equador protètic, un topall arrodonit mesial
que permeti el moviment del ganxo, i un connector menor. Una avantatja
que presenta és que permet l’autoclisis durant la mastiticació, ja que només
cobreix una petita part de la dent.

- Complex RPA: És variant del RPI que també consta d’una placa proximal, un topall
mesial, però hi ha un braç circunferencial i no la barra en I. Aquest braç
circunferencial no creua l’equador protesic per sobre, sinó que contacta just amb
l’equador per sota. Aquest es l’únic cas de braç circunferencial extracoronari que
no creua l’equador (examen).

- Complex RII: Consta d’una barra proximal, topall al contacta al connector menor, ganxos forjat i soldat
posteriorment

- Complex RSI: només en casos molt específics.

- Equipoise: ganxo d’acció posterior on l’element retenidor no creua la cara vestibular, i es fa un topall
molt profund que manté la dent quieta.

És més important estabilitat d’una pròtesis que la retenció, ja que si es estable amb molt poca retenció s’aguanta,
si un pacient acudeix sovint a consulta per que se li tornin a ajustar els ganxos, perquè si li obren, vol dir que la
pròtesis no es estable.

13
5.3 Connectors menors: són els elements que uneixen els coponents de la PPR amb connector major.

Característiques generals:

• Proximals (plaques)
• Interproximals (triangulars)
• Han de ser rígids i estructuralment resistents.
• Han d’estar alleugerats en els teixits tous, especial atenció al marge gingival.
• Han de creuar els teixits marginal perpendicularment.
• Han d’anclarse al connector major perpendicularment.
• Requereixen preparació de les dents sobre les que discorren i soporten.
• Quan són verticals han de distanciar-se 5mm entre sí.
• La seva localització preferent seran zones proximals o para-proximals.
- La forma dels connectors menors variarà depenent de la seva funció de connexió i la seva localització. En
cares proximals seran aplanats i en les troneres tindran secció triangular.

5.4 Descansos o suports (topes): serveixen perquè la PPR no es clavi a la geniva. El que es fa, per no aixecar la
mossegada i que el pacient mastegui còmode és fer una preparació prèvia a la dent; rebaixem 1,5mm en esmalt
perquè no hi hagi sensibilitat. Ens agafem a la dent amb una retenció en forma d’ungla.

- Han de ser suficientment profunds per aconseguir un metall de grossor i resistència adequada.
- Han de tenir forma de cullereta.
- Gruix mínim d’1,5mm per ser resistents.
- Tenir forma semiesfèrica (mitja lluna).
- Sempre dins de l’esmalt.
- On els podem posar? Singulars a I i C. Oclusals PM i M

5.5 Bases

Son es connectors menors que fem especials per portar les dents de pròtesi. Tenen diferents formes i tenim una sèrie de
bases diferents:

• Malla oberta (rejilla): És la millor. Metall més resistent i resina més resistent. Té suficients fenestracions perquè
la resina passi de banda a banda i serveixi per adaptar-se a la anatomía de la mucosa per la part basal i per
aguantar la dent protèsica per la part coronal. Separada de la mucosa perquè la resina vagi per baix (poden tenir
un topall recolzat a la mucosa per marcar l’alçada que ha de tenir).
• Malla tancada
• Bases metàl·liques: Suport metàl·lic directe sobre la mucosa. En zones dentosoportades curtes i en cossos de
poc espai interoclusal sobretot en classe II.
• Espina de peix: Prolongació central i extensions cap a vestibular i lingual per aguantar la resina (forma d’espina
de peix). Permet adaptar la base en situacions on hi ha superfícies primes i altes.
• Altres: quan hi ha dificultat de col·locar topes per als teixits. No tan resistent com sembla.

El material més dèbil en la unió del metall amb la resina és la resina i perquè sigui més fort hem de posar més. On la
posarem? En la les reixetes. Per aquest motiu la base d’elecció serà la malla oberta.

14
PARAL·LELITZADOR

Instrument que serveix per determinar el paral·lelisme de dos o més superfícies axials.

Al laboratori s’utilitza per:

− Realitzar els bloquejos necessaris

− Controlar el soscavat de les restauracions
− Realitzar microfresats

Existeixen dos tipus:

➢ De braç fixe
➢ De braç articulat

Consta de:

➢ Joc de galgues (barres metàl·liques), grafits i espàtules.

PPR colada, ganxo colat: utilitzem galgues de 0,25mm. Per tant, té una retenció de 0,25.

➢ Braç horitzontal
➢ Braç analitzador (vertical)
o Fixe (Ney, Jelenko)
o Articulat (Williams)
➢ Bases de suport del model

Existeix un acord unànime de tots els autors sobre la necessitat absoluta del anàlisi dels models en paral·lelitzador, per
realitzar un disseny amb criteris acceptables.

Plans guia:

- Crear vies d‘inserció.

- Són els homòlegs de les plaques proximals, permeten que la pròtesi tingui un sol eix d’inserció i remoció.

Característiques generals:

- Han d’estar paral·lels al eix d’inserció

- Recte en sentit ocluso-gingival.

Funcions:

1. Disminuir la força de palanca sobre les dents pilars.

2. Estabilitzar les pròtesis davant de les forces horitzontals, contribueixen a la reciprocitat.

3. Impedeixen la impactació de l’aliment.

Via d’inserció- Via de remoció:

- Via inserció: és la direcció en que una PPR es mou des del punt de contacte inicial de les seves parts rígides amb
les dents de suport fins la seva posició final de repòs, amb els suports assentats i la base protètica en contacte
amb els teixits.
- Via remoció: es exactament la inversa, el camí que segueix la pròtesi de de la seva posició de repòs final en
contacte amb els teixits fins la seva desinserció.

15
Passos per utilitzar el paral·lelitzador:

1. Determinar la via d’inserció-remoció més acceptable.

2. Identificar les superfícies dentals proximals que són o poden ser paral·leles (guies).

3. Identificar i mesurar zones dentals retentives que poden utilitzar-se com retenció.

4. Determinar xones de interferència dentaria i òssia que necessitem eliminar o eludir.

5. Determinar la via de inserció remoció que escollim i senyalar-la en el model.

6. Senyalar les àrees retentives en les dents pilars.

7. Selecció de retenidors directes i suports.

8. Senyalar les preparacions bucals a realitzar i el disseny escollit (pla guia, interferències, topes o suports, retenidors,
connectors majors i connectors menors).

Fases en l’estudi de models:

- Establir la trajectòria d’inserció definitiva.

- Determinar les preparacions bucals a realitzar
així com retenidors a utilitzar i la seva
ubicació.

1. ANALITZAR LA TRAJECTÒRIA D’INSERCIÓ

Angle de convergència cervical: és el que formen la dent amb la trajectòria d’inserció subequatorialment.

Posició terapèutica més avantatjosa:

La situació ideal s’aconsegueix quan col·loquem el model de forma que el pla oclusal sigui perpendicular a la trajectòria
d’inserció:

- La forma natural de inserció de la pròtesi per al pacient és mitjançant el tancament en oclusió.

- La trajectòria de despreniment (remoció espontània), de la PPR per aliments que es peguen, és sempre
perpendicular al pla oclusal.

Utilitzarem una posició terapèutica diferents de la ideal per:

- Motius estètics.
- Absència de dents anteriors.
- Falta de retenció adequada.
- Presencia d’interferències amb teixits tous i ossis.

Quan la posició terapèutica sigui diferents a la ideal (pla oclusal):

- Senyalarem els equadors protètics en ambdues posicions, una amb una trajectòria perpendicular al pla oclusal i
un altre que serà la requerida en el cas.
- Col·locarem els retenidors de manera que impedeixin la desinserció en ambdues trajectòries.

16
2. RETENCIONS DELS TEIXITS TOUS

L’únic element de una PPR en contacte per sota del equador de la dent és l’element flexible dels braços retenidors. És
l’única part de la PPR que pot tenir un contacte subequatorial .

3.RETENCIÓ DELS TEIXITS DURS

4.ANGLE DE CONVERGÈNCIA I QUANTITAT DE RETENCIÓ

- La retenció vindrà donada per la resistència a la deformació del metall al passar per una superfície convexa
durant la inserció i remoció.
- La retenció haurà de ser suficient només per resistir forces raonables.

5.ALTURA DEL EQUADOR PROTÈSIC

El podem variar segons la posició del model. Variant la posició del model, podem canviar la posició del equador, que ens
el dona l’anatomia de la dent.

− S’analitzaran totes les alteracions que s’han de realitzar a la boca, plans guia, necessitat de restauracions fixes,
variacions del equadors, preparació dels plans per elements recíprocs, espai per els connectors menors...
− Totes aquestes modificacions es marcaran al model en color vermell.
− La posició l’hem de transferir de manera inequívoca al laboratori. Existeixen varies maneres; tripotitzar el model
o incloure guies més o menys complexes i exactes.

6. QUANTITAT DE DESGAST PER LA INSERCIÓ EXACTA. PLANS GUIA:

− Els plans guia seran corbats, seguint la forma del contorn dentari, de manera que eviti el desplaçament
horitzontal de la pròtesi i asseguri una via d’inserció única.

7. QUANTITAT DE DESGAST PER SITUAR ELS EQUADORS PROTÈSICS:

8. SELECCIONAR ELS RETENIDORS DIRECTES

9. PARAL·LELITZAR ELS TRES PLANS

10. NECESSITAT O NO DE RESTAURACIONS PROTÈTIQUES

11. QUANTITAT DE DESGAST PER BRAÇOS RECÍPROCS

− El braç recíproc ha d’evitar que durant la inserció y la desinserció el braç retenidor exerceixi forces horitzontals
(lesives) sobre el dent pilar.
− Mol sovint han de crear-se recorreguts per que existeixi reprocicitat en dentició natural.

“La Galga UB: Diseñada por el Prof. J. Samsó tiene como fin medir el recorrido del brazo recíproco y calcular si es posible
o no lograr reciprocidad con una preparación, en caso negativo se considerará la elaboración de una corona.”

Un cop realitzades les modificacions en boca:

− Es prenen impressions per obtenir el model definitiu que es remetrà al laboratori.

− Aquet model es torna a paral·lelitzar per situar els punts retentius així com els elements recíprocs. Després,
tripolaritzem el model per que el tècnic pugui tornar a trobar la trajectòria d’inserció utilitzada.

1. Donar la posició exacta del braços retentius.

2. Donar la posició exacta del braços recíprocs.

3. Realitzar els bloquejos necessaris per l’encerat.

17
BIOMECÀNICA DE LA PRÒTESIS PARCIAL REMOVIBLE

La biomecànica es la part de l’estudi de la pròtesis que fa referencia als moviments de la pròtesi realitzarà dins de la boca
en funció de les forces a les que esta sotmesa. La pròtesis es mourà en funció del suport que tingui

INTRODUCCIÓ: CLASSIFICACIÓ SEGONS SUPORT:

1. Dentosoportada → Classe III. Delimitada per dents. Tindrà un comportament similar a la de un port fixe per ser
una estructura rígida en suport a les cares oclusals dels dents veïns. Al força que rep la pròtesis anirà a les cares
oclusal de les dents veïnes.
2. Dentomucosuportada → el suport que dona la mucosa es resilient. Si apliquem força, com que la mucosa te
capacitat de enfonsar-se, el extrem lliura tindrà tendència a flexar
o Base de extensió distal (Classe I y III)
o Base de recolzament mucosomesial (Classe IV amb la bretxa molt llarga )
3. Mucosuportades

PRÒTESIS DENTOSOPORTADAS - CLASSE III

- Actua com a una pròtesis fixa

- Te resistència al moviment en els tres plans del espai (rotació respecte la cresta, rotació respecte el eix central i
desinserció a nivell vertical)
- Nomes existeix un sol eix sobre el qual la pròtesis pot tindre moviment→ eix longitudinal
- El recolzament creuat (recolzament als dos costat de l’arcada) contribueix a la funció i es imprescindible per
mantindré la resistència en els tres plans del espai.
- Biomecànicament es preferible una pròtesis fixa abans que un esquelètic unilateral, hem de considerar les
contraindicacions:
o Risc de deglució si es desinserten
o La pròtesis rotaria sobre el eix longitudinal

Components:

Ganxos o retenidors RÍGIDS

- Ackers: un topall oclusal que va continuo al pla edèntul, un braç que farà la funció de retenció per vestibular i un
altre braç que te la funció de reciprocitat per palatí.
- Doble Ackers (Bonwill o Jackson): es un retenidor amb dos topalls continus a dues dents continues, dos braços
retenidors i dos braços recíprocs. Com a avantatge ens pot oferir el doble de retenció que el Ackers.

El conjunt de la retenció i la reciprocitat ens dona la passivitat del retenidor, ja que si només tinguéssim el braç de retenció acabaríem exercint una força
sobre el dent que faria que aquest es mogués.

Cas1: Classe III modificació primera. Posarem 4 Ackers a cada una de les dents que
delimiten el espai edèntul. El connector major seria una placa/banda palatina mitja
amb una base de malla metàl·lica.

18
PRÒTESIS DENTOMUCOSUPORTADA: BASE D’EXTENSIÓ DISTAL (CLASSE I Y II)

La pròtesis te diferents tipus de suport, de maneta que te diferents tipus de moviments segons 3 eixos:

1. Eix longitudinal
2. Eix de fulcre
3. Eix vertical

EIX DE FULCRE

Situat imaginàriament en la línia que uneix els dos topes principals de les pròtesis. En la
classe I serà mes perpendicular a la línia mitja que en la classe II.
Sobre ell actuen forces verticals produint un moviment de elevació i enclavament i depèn
del sentit de la mateixa.

Si en la classe I o classe II col·loquem un topall continu quan el pacient mastegui les dents
protètiques rebran les forces oclusals i la pròtesis s’enfonsarà el que la mucosa li permeti.
Aquest moviment farà que al final l’arrel de la dent es desplaci cap a mesial i la corona cap a
distal → faríem ortodòncia. En canvi si el topall va altre costat de la dent (no continu) amb les
mateixes forces oclusals el angle que es forma serà menor

Components Classe I i II
Ganxos o retenidors resilients → Complexes RP (Topall al pol oposat al espai edèntul, pla guia que estabilitza la pròtesis
al pla edèntul i un retenidor per vestibular).

a. RPI ( més estètic: és el que menys es veu de tots)

b. RPA
c. RPY
d. RPT *RP: mirar a anatomia del espai proximal del canto edèntul no
e. RPT partida sigui molt convex ja que sinó el pla guia no funcionarà bé. El que
f. RPJ farem és allisa la superfície distal de la peça dental.

Retenció indirecta

Es aquella que evitarà el desenganxament de les bases d’extensió distal dels teixits davant forces verticals en sentit
gingivo-oclusals, fent variar el fulcre de rotació

Quan el pacient obre la boca amb un aliment enganxós la PPR te tendència a desinsertar-se respecte l’eix de fulcre i la
part de metall que estigui en contacte amb la mucosa es clavarà i apareixeran ulcerés per decúbit.

Objectius:

- Evitar el enclavament del connector major als teixits

- Transformar una palanca de Classe I en una Classe II augmentant el braç de resistència
- Per això s’han de situar perpendicular al eix de fulcre i en el punt més allunyat a ella

19
 Cas 2: (Classe I modificació 2ª) es genera un eix de fulcre que passa per els dos topalls i
si el pacient mastega per el 4rt quadrant quan la pròtesis s’aixequi la pròtesis es clavarà
en la mucosa del 3r quadrant. Per solucionar el problema el que farem es traçar la
perpendicular al eix de fulcre, en aquest cas com es un espai edentul es traçaran també
les bisectrius per determinar on posarem tope per contrarestar el eix de fulcre ( en
aquest cas no es pot evitar que sigui un IL)

La retenció indirecta NO intervé quan la força es en sentit ocluso- gingival sempre i

quan la base s’adapti perfectament → Els retenidors indirecte ens serviran com a
indicadors de la necessitat de rebassat de les pròtesis a extensió distal. Es comprova
mirant si el retenidor indirecte es separa molt de la dent al aplicar forces ocluso-gingival

Excepcions per les quals els retenidors indirecte nos son necessaris:

1. No son necessaris quan el eix de fulcre es troba per debat del connector major

2. La retenció indirecta ja existeix quan el connector major exerceix retenció indirecta. Ex: retenció indirecte oposant-
se el retenidor major a la mucosa palatina, es podrà fer amb paladars molt alts. O quan el connector major es recolza a la
cara lingual de les dents inferiors anteriors com son la barra lingual o la doble barra lingual

Com determinar on situarem els retenidors indirectes

1. Determinem quin es el eix de fulcre (Classe I, II i IV)

2. Traçarem la perpendicular
3. Traçar les dues bisectrius (Classe I, IV)

20
5.6 EIX VERTICAL

- Nomes es dona en classe I i II

- Esta situat a la part anterior i central del arc i fa que roti tan en un canto com a un altre.
- Les forces horitzontals originen un moviment de cua de peix.

Es contraresta per:

- Rigidesa del connector major

- Plaques proximals (connector menors)
- Adaptació i extensió de les vases
- Oclusió equilibrada (bibalancejada): la bona oclusió es aquella que estabilitza la pròtesis

5.7 EIX LONGITUDINAL

- Discorre sobre la cresta edèntula

- És produït per una força de compressió en un costat i d’aixecament en l’altre. Es a dir, les forces verticals produeixen
un enclavament sobre el mateix costat i especialment una elevació contra lateral, causant una rotació sobre la cresta
comprimida

Es contraresta per:

- La adaptació de les bases

- Rigidesa del connector major
- Disseny dels ganxos
- Posició de les dents en oclusió

Cas 3: col·loquem suport de RPY i un pla guia continu a la bretxa, malla metàl·lica. Avaluem el eix de
fulcre i determinen on aniran els retenidors indirectes. Triem el connector major, en aquest cas una
barra lingual.

Cas 4: Classe II modificació primera. El tram delimitat per dents col·loquem dos Ackers amb malla
metàl·lica. Complexa RPY a la dent que delimita la bretxa sense suport distal. Determinem on anirà
el retenidor indirecte i el connector major.

* No es pot ficar una biomecànica rígida amb un lloc on la biomecànica es resilient però si que ho pots fer a la inversa.

21
PRÒTESI DENTOMUCOSUPORTADA: RECOLZAMENT MUCÓS MESIAL (CLASSE IV)

- Només dos eixos i molt propers: l’eix longitudinal i fulcre.

- Es precisa la retenció indirecte per evitar que la base anterior es separi dels teixits. Una manera de aconseguir-o es
situar els retenidors en la regió del primer molar i segon premolar, situant topes oclusals en cordals i segons molars.
Una altre manera es situar retenidors en les dents més mesials i distals.

Components: ganxos o retenidors Semirígids (de major a menor rigidesa):

1. Anular (te dos topalls, no s’ha d’utilitzar en llocs on necessitem resiliència)

2. Acció mesiodistal (estèticament es el millor dels tres)
3. Acció posterior o Nally & Martinet (més flexible, útil en dents amb la cara vestibular molt convexa)

Bases: la perfecta adaptació i extensió de les bases, intervé controlant tots els moviments al voltant de qualsevol eix. Es
per tant el factor més important a tindre en compte. Per tant, una PPR mucosuportada necessitarà una oclusió optima i
una perfecta adaptació de les bases.

Forces que provoquen

Força resultant Contrarestat per
rotació sobre l’eix

- Braços retentius dels ganxos

Força vertical La base es separa - Retenidors indirectes
Eix de fulcre
de la cresta - Adaptació de les bases
(sentit contrari)
- Correcte emplaçament de les dents
- Força de gravetat de la mandíbula

Força vertical per Torsió sobre el eix - La adaptació de les bases

adhesió de menjar sobre longitudinal de la - Rigidesa del connector major
Eix
un cantó de la pròtesis cresta - Disseny dels ganxos
longitudinal
- Posició de les dents en oclusió

- Rigidesa del connector major

Moviment de cua de - Plaques proximals (connector menor)
Eix vertical Estrès masticatori
peix - Adaptació i extensió de les vases
- Oclusió equilibrada (bibalancejada)

Masticació: intervenen forces en els tres eixos del espai simultàniament

Força que Força de masticació Força vertical bilateral en sentit

provoca vertical unilateral Força vertical bilateral contrari (menjar enganxifós)

- Apretament contra - Moviment de apretament - Moviments de separació de

la cresta del cantó contra la cresta bilateral la pròtesis de la cresta
Moviment masticatori (rotació respecte el eix de bilateral (rotació respecte el
resultant - Separació de la cresta en fulcre) eix de fulcre)
el cantó contra lateral

- Topes en el costat - Topes oclusals - Retenidors indirectes

de masticació - Perfecta adaptació de les - Braços retenidors
Contrarestat
per
- Perfecta adaptació de bases - Perfecta adaptació de les
Les bases bases
- Rigidesa del connector

22
23