AUSA  ·  XXIX  ·  183 (2019) p.

135-152  ·  © Patronat d’Estudis Osonencs

(issn 0210-5853  /  issn electrònic 2014-1246)

L’ABAT I BISBE OLIBA, VA PROFESSAR

PER OBLIGACIÓ O PER VOCACIÓ?
EL DESTÍ D’UN COMTE SENSE COMTAT
Josep Camprubí Sensada
Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica
de la Universitat Autònoma de Barcelona
jcstranscripcions@gmail.com

Did the Abbot-Bishop Oliba profess religious life by obligation or vocation?

The destiny of a count without a county

La historiografia ens ha mostrat el bisbe i Recent historiography has portrayed the

abat Oliba com una persona de profundes
conviccions religioses. Però, va ser aquesta
la causa que el va portar a prendre els vots o
hi va haver motius de major pes? Per acla-
rir aquesta qüestió hem de contextualitzar
el personatge amb l’entorn social que li va
tocar viure i amb el fet que era un comte
sense comtat.
Paraules clau: Abat, comte, Oliba, Cabreta, Ber-
guedà, Besalú, Cerdanya, Osona, Ripoll.
bishop and the abbot Oliba as a man of
deep religious conviction. But was this the
cause that led him to enter religious life (be-
coming a monk and ceasing to be a count)
or there were secular reasons? In order to
clarify this question we have to contextu­
alize the personal character of Oliba within
the social environment that he inhabited
and, in particular, his awkward status as a
count without an actual geographic county.
Keywords: Abbot, count, Oliba, Cabreta, Ber-
guedà, Besalú, Cerdanya, Osona, Ripoll.

Data de recepció: 2/5/2019.  Data d’acceptació: 30/8/2019.

S ens dubte Oliba (970/971? - 1046), abat dels monestirs de Santa Maria de
Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, bisbe d’Osona, personatge al qual s’ha atribuït
la creació de les Assemblees de Pau i Treva de Déu, escriptor i mediador de
conflictes, és un dels personatges altmedievals més importants de la seva època,
o almenys la historiografia així ens l’ha mostrat. En els darrers mil anys diversos
estudiosos han tractat la seva figura1 i fins i tot se n’han editat contes il·lustrats
per a nens.
Però respondre a la pregunta de per què va professar no és una qüestió que es
pugui contestar fàcilment ja que gairebé tot el que coneixem d’Oliba pertany al seu
període com a clergue i poques coses sabem de la seva vida anterior, tan sols unes
escasses mencions documentals. Davant d’aquesta poca informació, cal conèixer
bé el context de l’època per tal d’extreure’n el màxim d’infor­ma­ció possible
i per tal d’entendre com és que una persona que es titula comte des de 990 a 1003
decideix renunciar al títol.

1. Antoni Pladevall Font, Vida i semblança del comte, monjo, abat i bisbe Oliba, en el mil·lenari
de l’inici del seu abadiat de Ripoll i de Cuixà, Vic, Institut Superior de Ciències Religioses de Vic, 2008,
p. 9-10, col·l. «Textos», 27, enumera alguns d’aquests estudis; Ramon Ordeig, en reeditar el 2008 l’obra
d’Eduard Junyent i Subirà, Esbós biogràfic del comte, abat i bisbe Oliba, Montserrat, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 1971, hi afegeix una llista bibliogràfica.
136 · AUSA · xxix · 183 (2019) Josep Camprubí Sensada
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
Aquesta és una qüestió que ja havíem tractat anteriorment: la primera vegada
el 1996, quan presentàrem una tesina que fou ampliada i publicada l’any 2006,2 i
la segona el 1999, en un congrés.3 Nosaltres, analitzant l’organització territorial
del comtat Berguedà,4 la família comtal que el governava i el context històric de
l’època anterior a la seva professió de fe, arribàrem a la conclusió que aquest
personatge es va haver de lliurar a la vida eclesiàstica perquè, encara que tenia
el títol de comte, no tenia cap comtat on realitzar les seves funcions i ser abat
i/o bisbe era l’única sortida que li pertocava per raó de la seva categoria social,
contradient així les tesis tradicionals que situaven Oliba com a comte independent
de Berguedà i Ripoll i proclamaven que la seva entrada a la vida religiosa va ser
per motius piadosos. L’any 2014, Stefano M. Cingolani,5 basant-se en textos i
documents de l’època religiosa d’Oliba, també se sumava a la idea que podia
haver professat per no tenir comtat propi, i el 2017 també recollia aquesta idea
Pere Roura.6
A Catalunya, a través de diverses iniciatives, a la darrera dècada del segle xx
i a les primeres del xxi s’han publicat pràcticament tots els documents fins l’any
1000 i bona part dels del segle xi. Això fa possible accedir a tota la informació
documental que necessitem de forma relativament fàcil i ràpida, de vegades fins i
tot a través d’internet, inclosos els documents jurídics en els quals apareixen Oliba
i la seva família.7 Per això ara podem justificar i ampliar millor els arguments que
donàvem anys enrere.8
Se sap que el seu pare, el comte Oliba conegut posteriorment com a «Cabreta»,
l’any 988 es retirà al monestir de Montecassino on morí el 990.9 Tenia quatre
fills que, per ordre d’edat, eren Bernat (conegut posteriorment com a Tallaferro),
Guifré, Oliba (el futur bisbe i abat) i Berenguer, i dues filles, una anomenada
Adelaida i una altra Ingilberga.10 En el moment de la renúncia o de la mort d’Oliba
2. Josep Camprubí Sensada, Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. ix-xi). La forma-
ció del comtat, Lleida, Universitat de Lleida, 2006, p. 72-76, col·l. «Espai/Temps», 46.
3. Josep Camprubí Sensada, «La indivisibilitat del bloc comtal cerdanoberguedà en època d’Oliba
(Cabreta) i els seus fills (finals del x inicis de l’xi)», a Actes de Congrés Internacional Gerbert d’Orlhac
i el seu temps, Vic i Ripoll, Universitat de Vic i Eumo Editorial, 1999, p. 151-162.
4.  Utilitzem el mot Berguedà perquè fa referència a un territori, un espai geogràfic. No creiem cor-
recte usar la terminologia «comtat de Berga» ja que aquest no ens apareix unit a la ciutat de Berga, és a
dir, no podem parlar d’un «comes ciuitati» en aquest indret. El mateix passa quan parlem del comtat de
Cerdanya ja que ens referim també a una àrea geogràfica on tampoc no és clar quina era la ciutat central
d’aquesta jurisdicció ni si podem parlar pròpiament d’un «comes ciuitati».
5. Stefano Cingolani, «L’abat Oliba, el poder i la paraula», Acta Historica et Archaeologica Mediae­
valia (Barcelona, Universitat de Barcelona), núm. 31 (2014), p. 115-162.
6. Pere Roura Martínez, «Revisió historiogràfica de la figura d’Oliba, en el mil·lenari de l’elecció
com a bisbe de Vic», a Tretzenes Jornades Culturals Pirinenques, Andorra, Societat Andorrana de Cièn-
cies, 2017, p. 135-142.
7. Eduard Junyent Subirà, Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, Barcelona, Ins-
titut d’Estudis Catalans, 1992, revisió a cura d’Anscari Mundó; Ramon Ordeig Mata, «Suplement del
diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba d’Eduard Junyent», Analecta Sacra Tarraconensia
(Barcelona), vol. 87 (2014), p. 47-118.
8.  Josep Camprubí Sensada, «Why did the Abbot-Bishop Oliba enter religious life», The Journal of
Medieval Monastic Studies, núm. 8 (2019), p. 47-72.
9. Eduard Junyent Subirà, El comtat de Berga en els segles x i xi, Berga, Edicions del Museu Mu-
nicipal de Berga, 1973.
10. Eduard Junyent, Esbós biogràfic del comte, abat i bisbe Oliba, Montserrat, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 1971, p. 9 i 10 (edició de 2008 revisada per Ramon Ordeig Mata).
L’abat i bisbe Oliba, va professar per obligació o per vocació? AUSA · xxix · 183 (2019) ·  137
El destí d’un comte sense comtat issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
(Cabreta), els drets comtals es repartiren entre els fills de manera que Guifré rebé
els de Cerdanya-Berguedà, Conflent i Capcir, i Bernat els de Besalú i Vallespir.
La seva esposa Ermengarda, com a comtessa, degué gaudir de privilegis fins que
morí, car apareix actuant en diverses ocasions, sobretot en terres berguedanes,
acompanyada del seu fill Oliba, que es titula comte, tal i com veurem més
endavant. El 99611 morí la comtessa Ermengarda i llavors les aparicions d’Oliba
es concentraren al Berguedà i a la vall de Ripoll, i s’intitulà comte fins al moment
en què entrà com a monjo a Ripoll el 1002-1003.12
L’etapa comtal d’Oliba
Què ens diuen els textos?
Entre 990 i 995, per ordre cronològic, sabem que Oliba i la seva mare feren
donació d’un alou situat a Navel/Anavel (Berguedà),13 que el bisbe d’Urgell
els exclogué d’una excomunicació general que afectà els comtats de Cerdanya
i Berguedà14 (potser perquè des del 988 estaven sota protecció papal),15 que
Ermengarda feu acte de presència amb els seus quatre fills a l’elecció de l’abat
del monestir de Serrateix (Berguedà)16 i que posteriorment Oliba i la seva mare
donaren un alou a dit monestir (text sospitós d’estar falsificat).17 En aquest mateix
període cronològic trobem Oliba actuant tot sol quan rebé o comprà un alou a
Balbs, a la vall de Ripoll,18 quan suposadament acompanyà el seu germà Bernat
en una donació monetària al monestir de la Grassa (prop de Carcassona)19 i quan
és esmentat com a antic propietari d’un alou situat a Balbs.20
El 996 va morir la comtessa Ermengarda21 i llavors Oliba va continuar
titulant-se comte fins al moment en què va entrar com a monjo a Ripoll el 1002-
1003.22 En aquest període temporal, per ordre cronològic, vengué una propietat a
Castell d’Alareny (Berguedà),23 cedí al monestir de Ripoll el bosc de Grevolosa
11. Jordi Bolòs i Montserrat Pagès, El monestir de Sant Llorenç prop Bagà, Barcelona, Artestudi,
1986, p. 27, per exemple.
12. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 35, p. 42.
13.  Ibídem, doc. 12, p. 17-18; 30 juliol 990.
14. Cebrià Baraut, «Els documents dels anys 981-1010 de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell»,
Urgellia (La Seu d’Urgell, Societat de Cultura Urgel·litana), vol. 3 (1980), doc. 224, p. 56-57; any 991.
15. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 10, p. 16-17, segons l’explicació que els
seus autors fan després de la transcripció.
16.  Ibídem, doc. 15, p. 21-24; 5 juny 993.
17. Josep Camprubí, Conquesta i estructuració..., doc. suspecte núm. 23, p. 198; Eduard Junyent,
Diplomatari i escrits literaris..., doc. 17, p. 25-26; 2 gener 995.
18.  Ibídem, doc. 11, p. 17; 17 juliol 990.
19.  Ibídem, doc. 13, p. 18-19.
20.  Ibídem, doc. 19 i potser també 18, p. 27; 28 maig 995.
21. Jordi Bolòs i Montserrat Pagès, El monestir de Sant Llorenç..., p. 27, per exemple.
22. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 35, p. 42.
23.  Paul H. Freedman, «Un document del comte Oliba abans de la seva entrada en religió», Ausa
(Vic, Patronat d’Estudis Osonencs), vol. 21, núm. 151 (2003), p. 23-28; Paul H. Freedman, «A charter
of Oliba from before his entry into religious life», a Robert F. Berkhofer et al. (ed.), The Experience of
Power in Medieval Europe 950-1350, Aldershot, Ed. Ashgate, 2005, p. 121-128; Paul H. Freedman, «Oli-
ba com a comte: notes addicionals sobre un document de Saragossa», Urgellia (La Seu d’Urgell, Societat
de Cultura Urgel·litana), vol. 17 (2008-2010), p. 123-134; 2 novembre 996.
138 · AUSA · xxix · 183 (2019) Josep Camprubí Sensada
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
(vall de Ripoll),24 donà part del bosc de Grevolet al monestir de Sant Pere de
Frontanyà (Berguedà)25 (possible falsificació),26 assistí al judici d’unes dècimes
de l’església de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà)27 i a un judici relacionat
amb Tenes (Vall de Ripoll),28 signà donacions del seu germà Bernat al monestir
de Sant Genís i Sant Miquel de Besalú (Besalú)29 i al de Sant Miquel de Cuixà
(Vallespir),30 vengué un alou a Balbs (vall de Ripoll),31 vengué terres a Guifré
que possiblement era el senyor de la Portella (Berguedà),32 donà el seu dret
d’allotjament de Batet (vall de Ripoll),33 vengué una terra a un tal Guifré (no
s’especifica on),34 vengué un alou al lloc de Gausac (al nord de Ripoll),35 comprà
(o recuperà) una terra a Batet (vall de Ripoll),36 donà les esglésies de Sant Martí
d’Avià i de Sant Sadurní de Clarà al monestir de Serrateix (Berguedà),37 donà
a Sant Genís de Besalú una casa a Batet (vall de Ripoll),38 cedí al monestir
de Sant Joan de Ripoll (de les Abadesses) un alou situat a Arçamala (a tocar
d’aquest monestir),39 i abans de professar donà al monestir de Ripoll els alous de
Campdevànol, Saltor, Moles (a la vall de Ripoll o limítrofes), la Nou, l’església
de Sant Andreu de Gargallà (Berguedà?) i el predi de Fígols (Berguedà?)40 amb
l’església de Sant Sadurní (actual Santa Magdalena de Fígols).41 Sabem que
també tenia possessions a Orriols42 i a la zona de Sant Pere de Frontanyà també
coneguda com la Portella43 (totes al Berguedà).
24. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 20, p. 27-28; 19 desembre 996.
25.  Ibídem, doc. 21, p. 28-30; 15 juliol 997.
26. Josep Camprubí, Conquesta i estructuració..., doc. suspecte núm. 15, p. 193-194.
27. Cebrià Baraut, «Els documents dels anys 981-1010...», doc. 252, p. 85-86; 30 novembre 997.
28. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 22, p. 30; 6 desembre 997.
29.  Ibídem, doc. 23, p. 30-33; 28 març 999. Segons Mundó, revisor del document, hi signa perquè
devia tenir drets sobre algun dels béns que es donaven, però nosaltres pensem que també es podria haver
fet per donar més solemnitat i validesa a la donació.
30.  Ibídem, doc. 24, p. 33-34; 23 febrer 1000.
31.  Ibídem, doc. 25, p. 34; 20 juliol 1000.
32.  En aquests anys coneixem tres vendes de propietats berguedanes fetes per Oliba a Guifré, possi-
blement el senyor de la Portella, recollides per Caresmar. Es tracta d’una terra sense especificar, el 28 de
març de l’any 1000-1001 (Ramon Ordeig, «Suplement del diplomatari...», doc. 5, p. 23); un alou anome-
nat les Artigues, el 31 de gener de 1002 (Ramon Ordeig, «Suplement del diplomatari...», doc. 6, p. 23),
i amb idèntica data un alou anomenat Vila situat a l’apèndix del Castell de Frontanyà (Ramon Ordeig,
«Suplement del diplomatari...», doc. 7, p. 24).
33. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 26, p. 35-36; 14 febrer 1001.
34.  Ibídem, doc. 27, p. 37; anys 1001-1002.
35.  Ibídem, doc. 28, p. 37; 23 juliol 1002.
36.  Ibídem, doc. 29, p. 37-38; 5 agost 1002.
37.  Ibídem, doc. 32, p. 39-40; 27 juliol 1003.
38. Ramon Ordeig, «Suplement del diplomatari...», doc. 8, p. 24-25; 27 juliol 1003.
39. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 34, p. 41; any 1003.
40.  Dubtem si eren del Berguedà, de l’Urgell o d’alguna altra demarcació. Josep Camprubí, Conques-
ta i estructuració..., p. 63-65.
41. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 33, p. 41; 7 agost 1003.
42. Cebrià Baraut, «Els documents dels anys 981-1010...», doc. 311, p. 142; 5 juliol 1008.
43. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 65, p. 99-103; 13 octubre 1020. Inclòs el
bosc del Grevolet (el 24 de juliol de 1003/1008. Segons transcripció de Joan Santamaria Rovira, Me-
mories del Monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el Seu Abadiat i Baronia, Solsona, 1935, doc. 3, p.
4-5, és del 1003; segons transcripció d’Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 36, p. 42-
43, és de 1008; Jordi Bolòs, Diplomatari del Monestir de Sant Pere de la Portella, Barcelona, Fundació
Noguera, 2009, doc. 5, p. 212-216, col·l. «Diplomataris», 47, també el data de 1008 i hi afegeix el doc. 6,
p. 217-218, que és de l’any següent). Alguns d’aquests documents són suspectes o falsos, vegeu nota 45.
L’abat i bisbe Oliba, va professar per obligació o per vocació? AUSA · xxix · 183 (2019) ·  139
El destí d’un comte sense comtat issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
Així, les propietats conegudes d’Oliba a la vall de Ripoll (comtat d’Osona)
estaven situades a Balbs, al bosc de Grevolosa, Gausacs, Arçamala, Batet,
Campdevànol, Saltor i Moles. Al Berguedà en tenia a Cellers (?), Castell
d’Alareny, el bosc de Grevolet i zones properes a Sant Pere de Frontanyà
(l’actual Portella), Sant Martí d’Avià i Sant Sadurní de Clarà (esglésies que
anaven juntes),44 la Nou, Orriols i Navel/Anavel. També tenia drets i/o propietats
a Fígols, Sant Andreu de Gargallà (aquestes no sabem ben bé a quin comtat
pertanyien) i un alou en un lloc no especificat. El patrimoni immoble d’Oliba ha
estat analitzat en profunditat en un altre estudi.45
Però, el que fa Oliba en aquestes actuacions, és treball exclusiu d’un comte?
Segons Ramon d’Abadal46 les funcions que s’encomanaren als comtes en el segle ix
foren la intermediació entre el monarca franc i els seus súbdits, donar autorització
per a la creació de monestirs, negociar amb els enemics, administrar els béns
fiscals (incloses les propietats del rei i els impostos), l’emissió o encunyació de
monedes, encarregar-se de l’exèrcit i del reclutament, mantenir l’ordre públic i
administrar justícia.
Les propietats personals que posseïa Oliba, llevat dels indrets de difícil ubicació
comtal, estaven situades al comtat Berguedà i a la vall de Ripoll i és per això que
apareix més allà que en altres llocs. Potser l’única cosa que podríem interpretar
com a acció comtal, a part de l’aparició en actes relacionats amb monestirs, seria
la seva presència en dos judicis tot i que, pel contingut del text, sembla que hi
actuà més com a observador que com a jutge.
Polèmica historiogràfica
El fet que aparegui com a comte ha fet pensar a diversos autors en la possibilitat
que Oliba hagués estat comte exclusivament del Berguedà i de Ripoll, fet que
implicaria, consegüentment, la independència o separació respecte al comtat de
Cerdanya (en el cas del Berguedà) o vers els d’Osona o Besalú (en el cas de
Ripoll). Altres historiadors proposen solucions diverses per a resoldre la qüestió.
A continuació farem un repàs i un estat de la qüestió de les teories que s’han
formulat, per ordre cronològic.
El Gesta Comitum Barcinonensium47 parla d’Oliba com a monjo de Ripoll i
abat, però no com a comte. El seu germà Bernat rebria el comtat de Besalú i Guifré,
el de la Cerdanya.
44. Josep Camprubí, Conquesta i estructuració..., apartat dedicat als termes, p. 89-170.
45. Josep Camprubí Sensada, «El patrimoni immoble conegut del comte Oliba, el futur abat i bisbe,
i la confusió historiogràfica que ha provocat», a Quinzenes Trobades Culturals Pirinenques, Societat
Andorrana de Ciències, 2019, p. 11-29.
46. Ramon d’Abadal i de Vinyals, «La institució comtal carolíngia en la Pre-Catalunya del se-
gle ix», Anuario de Estudios Medievales (Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas),
núm. 1 (1964), p. 30-37.
47. Petrus Marca, Marca Hispanica Siue Limes Hispanicus, París, 1688, reeditat per ed. Base, Bar-
celona, 1972, p. 539 i s. L’obra completa es pot trobar a Lluís Barrau-Dihigo, Jaume Massó, Gesta
Comitum Barcinonensium, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1925.
140 · AUSA · xxix · 183 (2019) Josep Camprubí Sensada
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
En canvi, Fontanini48 considerava que Oliba era comte de la Cerdanya igual que
ho feia el pare Pasqual.49
D’altra banda, Monsalvatje50 deia que a la mort d’Oliba (Cabreta) els comtats
quedaren repartits de la manera següent: Guifré rebria el comtat de Cerdanya;
Bernat els de Besalú, Vallespir i Fenollet; Oliba seria abat de Ripoll, Cuixà i bisbe
de Vic, i Berenguer bisbe d’Elna, però no esmentava el Berguedà com a entitat
política.
Un altre dels autors, P. Kehr,51 explicava que Oliba havia estat abat de Ripoll,
Cuixà i comte de Berga.
De manera diferent ho plantejava el pare Anselm Maria Albareda,52 car
opinava que Ermengarda hauria exercit una mena de regència en els estats
que havien d’heretar els seus fills i que els haurien governat tots junts fins al
moment en què Bernat rebria el comtat de Besalú, Guifré el de Cerdanya i Oliba
unes possessions que governaria independentment dels seus germans, tot i que
Albareda dubtava que Oliba fos comte del Berguedà.53
Una altra visió diferent fou la de Ramon d’Abadal i Vinyals54 ja que ell
exposava la possibilitat que es tractés d’un cas d’indivisió ja que Guifré i Oliba
serien comtes d’un lot format per Cerdanya, Berguedà i Conflent, igual que
anteriorment els havia passat a Guifré Borrell i a Sunyer al comtat de Barcelona o
a Sunifred i a Oliba (Cabreta) a la Cerdanya. Segons aquest autor, això canviaria
«per un desistiment voluntari del segon»,55 és a dir, que Oliba hauria renunciat
voluntàriament al seu títol comtal.
Més embolicada fou la teoria de Rafael Torrent, en la qual exposava que
56
Oliba hauria restablert el comtat Berguedà i que en professar l’hauria cedit al
seu germà Guifré. A inicis del segle x hauria existit un comtat Berguedà que als
anys vint es transformaria en pagus i que en època d’Oliba tornaria a ser comtat,
però tot plegat estava basat en un embolic documental i cronològic i en un text
falsificat, qüestió que ja vam resoldre en el seu dia.57
48. Iustus Fontanini, De Sancto Petro Urseolo, Duce Venetorum, Roma, 1730, p. 37: «Oliua ex duce
comite Ceritaniae, monachus et Cuxani abbas...».
49. Jaume Pasqual, Sancta Cathalonia Antiquitatis Monumenta, vol. X, p. 296, manuscrit dipositat
a la Biblioteca de Catalunya (Barcelona).
50. Francisco Monsalvatje Fossas, «Besalú», Noticias Históricas, vol. I, Olot, 1889, p. 92.
51.  Paul Fridolin Kehr, Das Papsttum und der Katalanishe Prinzipat bis zur Vereinigung mit Ara-
gon, Berlín, 1926, p. 24.
52.  Anselm Maria Albareda, L’abat Oliva, fundador de Montserrat (971-1046). Assaig biogràfic,
Montserrat, 1931, p. 12, 34.
53.  Ibídem, p. 57-58.
54. Ramon d’Abadal, L’abat Oliba bisbe de Vic, i la seva època, Barcelona, Aedos, 1948, p. 61;
Ramon d’Abadal Vinyals, Dels visigots als catalans, vol. II. La formació de la Catalunya independent,
Barcelona, Edicions 62, 1970, p. 170.
55. Ramon d’Abadal, L’abat Oliba..., p. 63.
56. Rafael Torrent Orri, «El abad Oliva y los condados de Ripoll y Berga», Pyrene (Olot), núm. 21
(desembre 1950), p. 649-653.
57. Josep Camprubí, «La indivisibilitat del bloc cerdanoberguedà...», p. 156-157.
L’abat i bisbe Oliba, va professar per obligació o per vocació? AUSA · xxix · 183 (2019) ·  141
El destí d’un comte sense comtat issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
Eduard Junyent58 proposava que en morir Oliba (Cabreta) els territoris es
repartiren entre els seus fills tot i que aquest fet no hauria estat efectiu fins el
994, quan Bernat rebria el comtat de Besalú, Guifré el de Cerdanya i Oliba els de
Ripoll i Berguedà.
De manera semblant ho plantejava Esteve Albert Corp,59 car considerava que
la mare compartí el govern dels comtats amb els seus fills fins al moment en el
qual aquests se’ls van repartir, de manera que Bernat escollí el Vallespir i Besalú,
Guifré va quedar-se el Conflent i la Cerdanya i Oliba el de Berga, possiblement
compartit amb la mare.
Albert Benet60 exposava que Oliba hauria estat comte de Berga fins abans de
professar i que després de fer-ho aquesta jurisdicció es tornaria a ajuntar amb la
Cerdanya.
Pierre Bonassie61 definia els comtats de Berga i de Ripoll com a «simples
expressions geogràfiques sense existència política autònoma». És a dir, que
reconeixia l’existència del comtat de Ripoll encara que no acabava de definir
clarament si aquest era governat per Oliba o no.
Armand de Fluvià62 explicava que el comtat de Ripoll tenia el seu origen en el
pagus de Ripoll, format per territoris dels comtats de Cerdanya i d’Osona, que es
va unir a la casa de Cerdanya i que després fou governat per Oliba (el futur bisbe),
el qual en professar el cedí al seu germà Bernat. Fluvià també inclogué Oliba en
un apartat dedicat als comtes de Berga.
Anscari Manuel Mundó63 només cità de passada que Oliba fou comte de Berga
i de Ripoll i, als documents 22, 23 i 26 del diplomatari sobre l’abat Oliba, ell i
Eduard Junyent aportaren proves a favor d’aquest argument.
Antoni Pladevall Font64 explicava que la marxa del pare Oliba (Cabreta) al
monestir de Montecassino hauria convertit Ermengarda en senyora o usufructuària
dels comtats i que aquests quedarien repartits de la manera següent: Bernat tindria
els de Besalú, Vallespir, Capcir i Donasà, Guifré els de Cerdanya i Conflent, i
Oliba seria comte de Berga i del Ripollès.
58. Eduard Junyent, Esbós biogràfic del comte...; del mateix autor: «El abad Oliba y los condados
de Ripoll y Berga». Pyrene (Olot), núm. 23 (febrer 1951), p. 713-715.
59. Esteve Albert Corp, L’obra social i política de l’abat-bisbe Oliba, Barcelona, Ed. Rafael Dal-
mau, 1966, p. 11, col·l. «Episodis de la Història», 79.
60. Albert Benet Clarà, «El comtat de Berga. Origen i límits (segles x-xi)», L’Erol (Berga, Àmbit
de Recerques del Berguedà), núm. 11 (1984), p. 15-24.
61. Pierre Bonassie, Cataluña mil años atrás (siglos x-xi), Barcelona, Ediciones Península, 1988,
p. 65.
62. Armand de Fluvià, Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya, Barcelona, Enciclopèdia
Catalana, 1989, p. 111 i l’apartat dedicat als comtes de Berga, col·l. «Biblioteca Universitària», 11.
63. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., Mundó escriu la introducció, p. XI, 30-33,
35-36; Mundó també redactà la biografia d’Oliba a la Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona, Institut
d’Estudis Catalans, diverses edicions, p. 40.
64. Antoni Pladevall, Vida i semblança del comte..., p. 12.
142 · AUSA · xxix · 183 (2019) Josep Camprubí Sensada
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
Per la seva part, Jonathan Jarrett considerava que Oliba era comte de Ripoll.65
De tot això en podem fer un resum:
No parlen de comte: Gesta Comitum Barcinonencium i Monsalvatje.
Comte de Cerdanya: Fontanini i Pasqual.
Comte de Berga: Kehr, Esteve Albert Corp, Benet.
Comte de Berga i Ripoll: Torrent, Junyent, Mundó, Pladevall, Fluvià.
Comte de Ripoll: Jarrett.
Existència del comtat de Ripoll: Bonassie.
Comparteix els comtats amb el seu germà Guifré: d’Abadal.
No creu que fos comte de Berga: Albareda.
Però, qui té raó? El que ens pot ajudar a aclarir aquesta pregunta no són les
opinions dels autors, que són moltes i diferents, sinó l’anàlisi de les referències
documentals i del context de l’època, tal i com farem seguidament.
Comte de Berguedà i Ripoll?
Des del segle ix el Berguedà formava part de la Cerdanya per dret de conquesta
i era l’única via d’expansió militar i comercial que aquest comtat tenia amb
al-Àndalus.66 Desmembrar-lo i col·locar en ell un comte independent faria
que la Cerdanya perdés la possibilitat de creixement territorial, de guerrejar i
geogràficament podia quedar tancada, sense possibilitat d’expansió territorial,
enmig de les altres cases comtals veïnes, que tan aviat eren amigues com
enemigues, conflictes que ja analitzàrem en el seu dia.67 Cerdanya i Berguedà
formaven un sol bloc territorial indivisible, una sola entitat política.68 Això ho
constatem, per exemple, quan en testar el comte Guifré (el germà d’Oliba), el
1035, deixa el comtat de Cerdanya al seu fill Ramon i el de Berguedà el cedeix
a un altre fill seu, Bernat, en feu durant quinze anys però supeditat al comte de
Cerdanya;69 això és una mostra del fet que a Guifré no li va interessar mai separar
aquests dos territoris.
65. Jonathan Jarrett, Rulers and Ruled in Frontier Catalonia (880-1010): Pathways of Power, Lon-
dres, The Royal Historical Society, 2010, p. 70.
66. Josep Camprubí, Conquesta i estructuració..., p. 29-79.
67. Josep Camprubí Sensada, «Los castra fronterizos de la parte occidental del condado Berguedà
(Barcelona) en los años centrales del siglo x: el reflejo de las rivalidades condales», a III Congreso de
Castellología Ibérica, Guadalajara, Asociación Española de Amigos de los Castillos – Diputación de
Guadalajara, 2005, p. 83-92. També es parla d’ells a la tesi doctoral d’Oliver Vergés Pons, titulada Urgell
mil anys enrere. Història política, social i econòmica d’un comtat i de la seva classe dirigent (870-1066),
presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2017.
68. Josep Camprubí, «La indivisibilitat del bloc cerdanoberguedà...».
69. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 122, p. 205-208.
L’abat i bisbe Oliba, va professar per obligació o per vocació? AUSA · xxix · 183 (2019) ·  143
El destí d’un comte sense comtat issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
Si observem la documentació referent a la vall de Ripoll,70 veurem que el
monestir de Santa Maria, l’església de Sant Pere de Ripoll, la vall de Vallfogona
i el lloc d’Ogassa, per citar exemples de llocs situats al centre i al sud d’aquest
lloc,71 pertanyien al comtat d’Osona, jurisdicció que a finals del segle x depenia
dels comtes de Barcelona i sobre la qual, per tant, Oliba no tenia cap dret comtal ja
que ell formava part de la família comtal que regia els blocs de Cerdanya i Besalú.
A la part nord de la vall de Ripoll hi trobem el monestir de Sant Joan de Ripoll
(de les Abadesses) del qual en la seva primera dotalia o acta de consagració,
de 887,72 podem observar com apareix situat en aquesta vall i dins del comtat
d’Osona. En poc temps degué passar a formar part del de Besalú, tot i continuar
dins del bisbat d’Osona, ja que la presència dels comtes de Cerdanya i de Besalú
es feu sentir en diverses ocasions. Així, el comte Oliba (Cabreta) col·locà en ell
la seva filla Ingilberga, la qual arribà a ser abadessa del cenobi l’any 996.73 El
1016-1017, quan el papa Benet VIII suprimí el monestir femení,74 al document
foren citats de forma preeminent Borrell, bisbe d’Osona, Oliba, abat de Ripoll, i
Bernat (Tallaferro), el comte de Besalú. Quan el 1017 el papa Benet VIII autoritzà
la creació del bisbat de Besalú,75 s’especificà que la seu podia estar ubicada a Sant
Joan de la vall de Ripoll (de les Abadesses), a Sant Pau de Fenollet o a Besalú, i
consagrà com a bisbe Guifré, fill del comte Bernat (Tallaferro). Així, el monestir
de Sant Joan de Ripoll (de les Abadesses) i el seu terme apareixien supeditats a
la família comtal de Besalú. I és que si consultem la documentació observarem
que en aquesta època les terres de la part nord de la vall de Ripoll, situades entre
el monestir de Sant Joan de Ripoll (de les Abadesses) i els Pirineus, pertanyien al
comtat de Besalú, com, per citar un exemple, les de Camprodon.76 Per tant, el més
probable és que després de morir Guifré el Pilós (897), que fou el fundador dels
monestirs de Santa Maria de Ripoll i de Sant Joan de Ripoll (de les Abadesses),77
o bé durant el segle x, la vall de Ripoll es dividís i la part nord quedés incorporada
al comtat de Besalú i la sud seguís en el d’Osona.
     
70. Ramon Ordeig, Les dotalies de les esglésies de Catalunya, Vic, (l’autor), 1993, col·l. «Estudis
Històrics», 1; Ramon Ordeig Mata, Diplomatari del Monestir de Ripoll (segles ix-x), Barcelona, Con-
sejo Superior de Investigaciones Científicas, 2015; Ramon Ordeig Mata, Diplomatari del Monestir de
Ripoll (segle xi), Vic, Patronat d’Estudis Osonencs, 2015; Ramon d’abadal Vinyals i Ramon Ordeig
Mata, Catalunya Carolíngia, vol. IV, Els Comtats d’Osona i Manresa, Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans, 1999; Francisco Monsalvatje Fossas, Colección Diplomática del Condado de Besalú, toms
XI i XIII, Olot, Imprenta de Juan Bonet, 1901 i 1906; Joan Ferrer Godoy, Diplomatari del Monestir de
Sant Joan de les Abadesses (975-1273), Barcelona, Fundació Noguera, 2009, col·l. «Diplomataris», 43;
Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris...; Eduard Junyent, Diplomatari de la Catedral de Vic,
Vic, Patronat d’Estudis Ausonencs, vol. 1-5, 1980 et al.; Federico Udina Martorell, El Archivo Condal
de Barcelona en los siglos ix-x, Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1951, etc.
71. Joan Ferrer, Diplomatari del Monestir de Sant Joan..., per exemple vegeu doc. 9, 11, 14, 23, p.
37-40, 44-46, 59-60.
72. Ramon Ordeig, Les dotalies de les esglésies de Catalunya..., doc. 9, p. 28-35.
73.  Vegeu, per exemple, Eduard Junyent, Esbós biogràfic del comte..., p. 9-10.
74. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 49, p. 71-74.
75. Joan Ferrer, Diplomatari del Monestir de Sant Joan..., doc. 14, p. 44-46.
76.  Ibídem, doc. 30, p. 67-69.
77. Ramon Ordeig, Les dotalies de les esglésies de Catalunya..., doc. 9 i 11, p. 28-35, 38-48.
144 · AUSA · xxix · 183 (2019) Josep Camprubí Sensada
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
Si continuem observant els documents de l’època que estudiem, veurem que
no hi ha cap text en el qual aparegui la denominació «comtat de Ripoll». En
cas d’haver existit un comtat independent aquesta atribució la trobaríem escrita
encara que només fos en els documents en els quals apareix el comte Oliba,
suposadament el titular d’aquesta demarcació, però això no és així: es parla de
la vall de Ripoll però mai del comtat. Per tant, dubtem que hagués pogut existir.
El fet que els historiadors consideressin Oliba com a comte del Berguedà i de
Ripoll és conseqüència del fet que bona part de les teories van ser elaborades basant-
se només en els documents relacionats amb aquest personatge, sense analitzar
a fons l’organització territorial i suposant, en el seu cas, que tenir propietats al
Berguedà i a Ripoll equivalia a ser comte d’aquests llocs. Per això no creiem que
amb aquestes referències sigui just afirmar, com deien Junyent i Mundó, que Oliba
«actuava en jurisdicció pròpia com a comte»,78 com tampoc no creiem just pensar
que pel fet de tenir dret d’allotjament a Batet fos comte del Ripollès, sobretot quan
consta en el mateix document que Batet formava part del comtat d’Osona.79
Per què era comte?
La primera premissa que es necessitava en aquesta època per a ser comte era ser
fill legítim d’un comte, cosa que ell complia, ja que quedaven enrere els temps en
els quals els comtes eren designats per l’Imperi carolingi.80
Hem vist que Oliba acompanya la seva mare, des de 983 fins a 996, en
l’administració de les seves propietats i sembla com si fos el fill destinat a cuidar-
se d’ella i dels seus interessos. Ignorem l’estat de salut d’Ermengarda i la seva edat
exacta, encara que havia de ser avançada. En cas que estigués malalta o que no es
pogués valdre per si mateixa, quina millor garantia per a les accions d’una anciana
que la seva validació per part d’un fill comte? Aquesta és una possibilitat que s’ha
de considerar tot i que és difícil de demostrar l’estat de salut d’Ermengarda, ja que
els textos i relats de l’època en els quals apareix la família de l’abat i monjo Oliba
són partidistes i expliquen només aspectes positius, sovint exagerats.81
No hem d’oblidar que en aquesta època la guerra estava present i que, deixant
a part els comtats independents de Pallars, Ribagorça, Empúries-Peralada i
Rosselló, a la segona meitat del segle x en el nord-est peninsular es van formar
dos blocs comtals importants: el primer governat pel comte Oliba (Cabreta),
que incloïa Cerdanya-Berguedà, Capcir, Conflent, Vallespir i Besalú, i el segon
78. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 22, p. 30.
79.  Ibídem, doc. 26, p. 35-36. Aquests autors es basen en unes frases del document que, segons el
nostre criteri, no fan al·lusió als drets comtals sinó que es refereixen a la procedència i origen reial de les
terres que formen els alous (vegeu Josep Camprubí, «El patrimoni immoble conegut...»). Segons Stepha-
no Maria Cingolani, «Estratègies de legitimació del poder comtal: l’abat Oliba, Ramon Berenguer I, la
seu de Barcelona i les Gesta Comitum Barcinonensium», Acta Historica et Archaeologica Mediaeualia
(Barcelona, Universitat de Barcelona), núm. 29 (2008), p. 168-170, les identifica com a atribucions reials
que es fan els comtes.
80. Ramon Martí, «Territoris en transició al Pirineu medieval (segles v-x)», a Actes del 3r Curs
d’Arqueologia d’Andorra, Andorra, 1995, p. 37-43 i 64-65.
81. Stefano Cingolani, «L’abat Oliba, el poder...», p. 115-162.
L’abat i bisbe Oliba, va professar per obligació o per vocació? AUSA · xxix · 183 (2019) ·  145
El destí d’un comte sense comtat issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
comandat per Borrell, que comprenia Barcelona, Girona, Osona-Manresa i
Urgell, blocs que tindran enfrontaments fugaços entre ells.82 A finals del segle x
els musulmans atacaren diversos indrets del nord-est peninsular entre els quals
hi havia Barcelona,83 fet que va propiciar noves accions bèl·liques contra al-
Àndalus per part dels comtes, fent que, segons opinió de José Enrique Ruiz-
Domènec,84 en època del comte Ramon Borrell la guerra es convertís en la
principal activitat de l’aristocràcia i propiciant que el comte Oliba (Cabreta) es
retirés al monestir de Montecassino perquè no volia continuar la lluita contra
l’Islam. Així, no és exagerat pensar, com fa Cingolani,85 que Oliba pogués ser
una ajuda en el govern o una salvaguarda successòria en cas que un d’ells morís.
Al nostre parer, Oliba havia de ser l’encarregat de dirimir assumptes comtals
quan algun dels seus germans no fos present o quan es pogués trobar guerrejant
a les fronteres. La seva presència permetria organitzar i defensar els territoris
de l’interior en cas que algun comte veí intentés atacar-los, ja que una de les
funcions primordials d’un comte era la guerra. Potser en alguna ocasió ell també
podia haver anat a lluitar contra al-Àndalus, encara que difícilment ho sabrem
amb certesa.
Trobar dos comtes actuant en un mateix comtat no és un fet rar, sinó que
succeeix en diverses ocasions. Citarem alguns exemples de l’època en el nord-
est peninsular: a la Cerdanya, Oliba (Cabreta) amb el seu germà Seniofred
(953-967/968) i Guillem amb Ramon (1050?-1068); a Osona, Miró amb
Borrell (947-960); a Pallars, Llop amb Isarn (920-947), Guillem amb Ramon
(947-950) i possiblement també amb Borrell; a Ribagorça, Miró amb el seu
germà Unifred (913-920); a Urgell, Ermengol amb Borrell (989-992), etc.86
En la majoria dels casos es tracta d’actuar conjuntament amb la persona que
el succeirà en el càrrec per tal que aquesta tingui ja una experiència prèvia o
bé es tracta de comtes que potser per edat no poden exercir les seves funcions
i les deleguen en un altre, normalment un fill o germà. Així, el rodatge que fes
Oliba podria servir-li en cas que algun germà seu morís i ell s’hagués de fer
càrrec dels comtats. Segurament això fou el que va disposar el seu pare (Oliba
«Cabreta») abans de retirar-se a Montecassino.
Hi ha una altra pregunta que potser mai no podrem respondre ja que la
documentació conservada no ens la contesta: les funcions de comte, ¿Oliba les
podia realitzar a tots els comtats de Guifré i a tots els comtats de Bernat o tan sols
tenia atribucions en alguns territoris?
82. Josep Camprubí, «Los castra fronterizos de la parte occidental...»
83.  Coneixem campanyes militars els anys 978, 982, 984, 985, 1002 i 1003. Dolors Bramon, De quan
érem o no musulmans, Barcelona, Eumo Editorial, 2000, p. 328-338, 343-349.
84.  José Enrique Ruíz-Domènec, «L’abat Oliva: un home de pau en temps de guerra», Butlletí de la
Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres), vol. 50
(2006), p. 105-121; José Enrique Ruíz-Domènec, «Descobrint Oliba», Revista de Dret Històric Català
(Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Jurídics), núm. 10 (2010), p. 105-121.
85. Stefano Cingolani, «L’abat Oliba, el poder...», p. 128.
86. Armand de Fluvià, Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya, Barcelona, Enciclopèdia
Catalana, 1989, p. 53, 54, 81, 87, 88, 102, 120, col·l. «Biblioteca Universitària», 11.
146 · AUSA · xxix · 183 (2019) Josep Camprubí Sensada
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
Els motius de la professió
Tenia vocació religiosa?
Si saber d’on era comte Oliba ha estat un tema que ha creat discrepàncies, no
ha passat el mateix amb la pregunta de per què va professar. Tant és així que bona
part dels autors ni tan sols se l’han plantejat o l’han respost al·legant que Oliba
tenia importants creences religioses. Però, és convincent aquesta resposta? És
evident que les actuacions d’aquest personatge com a bisbe i abat han pesat molt
en els historiadors a l’hora de pressuposar i valorar la seva vida anterior.
Albareda,87 que havia estat col·legial postulant a Montserrat, abat de Ripoll
i cardenal prefecte de la Biblioteca Vaticana, deia que Oliba s’havia fet monjo
per vocació. El seu estudi, molt complet i raonat, ha marcat el camí a seguir pels
autors posteriors tot i que en alguns aspectes es deixà influir per les seves creences
religioses.
Segons D’Abadal, Oliba professà perquè «fuig d’un ambient mundà que repugna
a la delicadesa del seu esperit per entrar en un cercle tancat de protecció espiritual
al qual s’inclina un estat latent de vocació religiosa»88 i també perquè el seu caràc­
ter no lligava amb el dels seus germans.89 Però, com podem saber què pensava
internament si no ens ha arribat cap escrit seu d’aquesta època? Com podem saber
si s’avenia o no amb els seus germans i quines proves en tenim?
Eduard Junyent, tot parlant del monestir de Serrateix, deia que: «l’ajuda que
els donà [es refereix a Oliba] amb atribució de béns provenia de la seva ma­
teixa inclinació a la vida monàstica... aprengué, doncs, com la diadema comtal li
venia gran per a realitzar en ell mateix la plenitud de l’Evangeli».90 Sens dubte
Junyent, canonge arxiver de la catedral de Vic, també es deixà influir per les
seves vivències religioses ja que donar béns a un monestir no era un indici de
vocació religiosa sinó un fet usual entre els poderosos.91
En els seus escrits, Albareda i D’Abadal reconeixen que en la decisió d’Oliba
hi podia haver influït una inclinació religiosa provinent del monestir de Cuixà i en
concret del clergue Pere Ursèol.92
El problema que se’ns planteja amb aquests autors és que ells analitzen el
personatge a partir dels seus actes com a religiós però no sabem si el seu caràcter
i personalitat eren iguals abans i després de professar o si canviaren segons el
context i les circumstàncies en què es trobà. De fet, els textos medievals que
parlen d’ell exageren les seves aptituds i la grandesa de la seva família, tal i com
se solia fer amb els personatges importants.93 Aquesta exageració o sublimació
87.  Anselm Maria Albareda, L’abat Oliva, fundador de Montserrat..., p. 57-58.
88. Ramon d’Abadal, L’abat Oliba..., p. 65.
89.  Ibídem, p. 66.
90. Eduard Junyent, Esbós biogràfic del comte..., p. 10.
91. Jordi Bolòs Masclans, «Dominis monàstics i organització del territori a l’edat mitjana», a Terri-
tori i Societat a l’Edat Mitjana, vol. III, Lleida, Universitat de Lleida, 1999-2000, p. 127-166.
92.  Vegeu Ramon d’Abadal, Dels visigots als catalans..., p. 173.
93. Stefano Cingolani, «L’abat Oliba, el poder...».
L’abat i bisbe Oliba, va professar per obligació o per vocació? AUSA · xxix · 183 (2019) ·  147
El destí d’un comte sense comtat issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
no és nova sinó que va començar en el moment de la seva mort: Albareda94 cita
passatges de l’encíclica mortuòria d’Oliba (escrita pels monjos de Cuixà), de
l’Anònim de Cuixà i dels escrits del monjo Garsies, on es pot veure com s’exulta
la figura d’aquest personatge. Això mateix es fa avui dia quan mor alguna persona
important o que ha tingut pes social o polític: es potencien o s’exageren les coses
bones i s’eliminen o es minimitzen les dolentes. De fet, era impensable al segle
xi (o en qualsevol altre moment altmedieval) que morís un bisbe, abat o comte i
que els seus seguidors difonguessin coses dolentes d’ell, ans al contrari, com més
bo fos més fàcil seria que es convertís en un exemple a seguir: el poder protegeix
el poder.
Així, al nostre parer, no disposem de documentació tangible ni d’arguments
suficientment imparcials per a saber si realment Oliba tenia una vocació religiosa
que el portés a professar.
L’obligació de professar
Si l’obligació o la intenció d’Oliba era acompanyar la seva mare des de 988
fins a la seva mort i després professar, per què no ho va fer el 996 o el 997 en
lloc d’esperar al 1003? Doncs perquè com a comte podia haver ajudat a governar
els comtats dels seus germans, una obligació que devia pesar més que qualsevol
altra. De fet, aquesta situació es degué mantenir fins que algun dels seus germans
va tenir algun fill en edat d’assumir les funcions de comte en cas que morís el
seu progenitor.95 Arribat aquest moment, Oliba feia nosa als seus germans i a la
seva respectiva descendència i no tenia cap sentit que continués com a comte si
no podia tenir cap comtat propi. L’única sortida que li quedava a Oliba, per la
seva categoria nobiliària, era entrar en un monestir o en una institució eclesiàstica
i, quan fos possible, ocupar la més alta dignitat. És el que li havia tocat fer
anteriorment al seu germà menor Berenguer, que fou bisbe d’Elna, i és el que
solia ocórrer a les famílies nobles europees.96 De fet, segons deixa veure el monjo
Garsies de Cuixà en una epístola-sermó escrita entre 1043 i 1046,97 per voluntat
del seu pare Oliba es va apartar dels honors del món i (Oliba «Cabreta») el va
col·locar com a rectorem (cap o guia) de les seves esglésies. És a dir, que el pare
hauria decidit el 988 quin havia de ser el futur del fill.
Per tant, la professió religiosa d’Oliba, fos vocacional o no, era l’opció que li
tocava des que el seu pare va repartir els comtats entre Guifré i Bernat, llevat que
algun d’ells morís de sobte. Això significa que la preparació intel·lectual d’Oliba
no hauria d’haver començat exclusivament el 1003, quan professà, sinó que podia
haver-se iniciat abans i això explicaria també perquè no es va casar ni va tenir cap
fill, almenys que nosaltres sapiguem.
94.  Anselm Maria Albareda, L’abat Oliva, fundador de Montserrat..., p. 40-42.
95.  És possible que el 988 Bernat (de Besalú) tingués un fill anomenat Guillem, d’edat indeterminada
(Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 10, p. 16-17).
96.  Cliford E. Lawrence, Medieval Monasticism: Forms of Religious Life in Western Europe in the
Middle Ages, Nova York, 1989; Ramon d’Abadal, Dels visigots als catalans..., p. 165-171.
97. Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., textos literaris núm. 28, p. 370.
148 · AUSA · xxix · 183 (2019) Josep Camprubí Sensada
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
Una altra qüestió seria saber si acceptava de bon grat l’obligació de guerrejar,
funció que, com hem dit anteriorment, havien de fer els comtes. La professió fou
la solució per a apartar-se de les seves possibles obligacions guerreres en cas que
hi estigués en contra? Tampoc no sabem del cert si en la seva professió hi podria
haver influït la mort del seu germà petit Berenguer, bisbe d’Elna, a Albesa, en una
lluita contra els musulmans abans del maig de 1003,98 tot i que, com hem vist,
aquesta no en degué ser la raó principal ja que l’entrada a la vida religiosa no
sembla pas una decisió precipitada, sinó programada.
Per què va professar al monestir de Ripoll i no en un altre lloc?
Una altra de les preguntes que ens hem de fer és per què la seva família el va
col·locar al monestir de Ripoll i no en un altre, com per exemple el de Santa Maria
de Serrateix o el de Sant Llorenç prop Bagà, ja que en la seva consagració i dotació
hi intervingueren Oliba (Cabreta) i la seva família.99 No val l’argument que es va
triar aquest monestir perquè Oliba era comte de Ripoll, ja que és un fet que donem
com a fals.
Anteriorment hem assenyalat que Santa Maria de Ripoll fou fundada per Guifré
el Pilós i precisament aquest personatge era l’ancestre comú del qual procedien les
famílies que formaven, per una part, l’eix Cerdanya-Berguedà, Conflent, Capcir,
Vallespir i Besalú i, per una altra, l’eix Girona, Barcelona, Osona-Manresa i Urgell.
El monestir de Ripoll estava al comtat i al bisbat d’Osona però Oliba pertanyia a
la família de Cerdanya i Besalú. Llavors, per què en un monestir situat al comtat
i al bisbat d’Osona van acceptar un cerdà? Deixant de banda el fet que el cenobi
pogués estar o no sota el control dels comtes de Cerdanya100 i que bona part de
les terres que envoltaven el monestir fossin d’Oliba,101 creiem que la raó principal
fou que aquesta era una solució ideal per a mantenir l’equilibri entre els dos blocs,
propiciar el seu apropament i calmar les rivalitats passades en un moment en el
qual era necessari unir forces ja que el perill de la guerra amb al-Àndalus era real.
Així, l’Oliba clergue hauria de ser una espècie de pacificador, un mediador, unes
funcions que ja foren analitzades per Adam J. Kosto.102 Això ens planteja una
altra qüestió: si la finalitat d’Oliba era ser mediador entre els dos blocs comtals,
per tal que aquesta tasca es pogués dur a la pràctica, la seva professió a Ripoll i la
posterior elecció com a abat i bisbe, a més a més de satisfer el comte cerdà també
98. Ramon d’Abadal, Dels visigots als catalans..., p. 149, diu que fou abans de 1004. A Eduard
Junyent, Diplomatari i escrits literaris..., doc. 31, p. 38, el dia 13 de maig de 1003 Bernat (Tallaferro),
seguint el testament del seu germà Berenguer, donà al monestir de Ripoll un alou situat dins la parròquia
de Sant Martí d’Avià. Així, Berenguer ja era mort en aquesta data.
99. Cebrià Baraut, «Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (s. ix-xiii), Urgellia
(La Seu d’Urgell, Societat de Cultura Urgel·litana), I (1971), doc. 36, p. 97-99; Ramon Ordeig, Les dota-
lies de les esglésies de Catalunya..., doc. 101, p. 241-245.
100.  Aquests comtes apareixen de forma preeminent a les diverses dotalies del monestir, fins i tot
com a pagadors d’obres o com a fundadors (Ramon Ordeig, Les dotalies de les esglésies de Catalunya...,
vol. I, doc. 52, p. 127-128; ibídem, doc. 96, p. 226-229; ibídem, vol II, 1996, doc. 1032, p. 56-60).
101. Josep Camprubí, «El patrimoni immoble conegut...».
102.  Adam J. Kosto, «Oliba, peacemaker», a Congrés Gerbert d’Orlhac i el seu temps: Catalunya i
Europa a la fi del primer mil·lenni, Vic i Ripoll, Eumo Editorial, 1999, p. 135-149.
L’abat i bisbe Oliba, va professar per obligació o per vocació? AUSA · xxix · 183 (2019) ·  149
El destí d’un comte sense comtat issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
haurien d’haver satisfet els interessos del comte de Barcelona-Osona. Per tant, la
projecció religiosa d’Oliba, ¿podia haver estar disposada pel seu pare i acordada
amb el monestir de Ripoll i amb el comte Borrell II de Barcelona-Osona ja el 988?
Pel que fa a les cessions de propietats just abans de professar, tenim documentades
sis donacions d’Oliba al monestir de Ripoll (la Nou, Campdevànol, Saltor, Moles,
Sant Sadurní de Fígols i Sant Andreu de Gargallà). Aquest fet respon a una de les
normes de la regla de Sant Benet, aquella per la qual els monjos abans de professar
havien de repartir els seus béns entre els pobres o fer-ne donació al monestir que
els acolliria.103 Tot i així, el fet que Oliba rebés com a herència o adquirís terres a
l’entorn del monestir, algunes de les quals tenim constància que, juntament amb
altres possessions, les donà al cenobi abans de professar, no ha de ser un fet casual
sinó que tot plegat podria formar part d’un pla ideat pel seu pare (el comte Oliba
«Cabreta») i negociat amb el monestir, tracte que permetria comprar o assegurar
l’ingrés monacal i la cadira abacial a Oliba a canvi d’unes cessions territorials i
potser d’altres beneficis, tal i com els que Santa Maria de Ripoll havia anat rebent
dels comtes cerdans durant més d’un segle.104
La procedència familiar d’Oliba, la seva experiència com a comte i les relacions
de poder que exercien els seus germans i el seu pare sens dubte foren decisives per
a la seva elecció com a abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe d’Osona, molt més que la
valoració de la seva capacitat personal ja que els alts càrrecs eclesiàstics estaven
reservats per a una minoria noble o aristocràtica.105
La continuació del poder senyorial, ara com a clergue; del poder laic al poder
religiós
És evident que per molt que es vulguin ressaltar les bondats i les qualitats
d’Oliba, no deixa de ser una peça més en el joc del domini senyorial. Si el
pensament o la forma d’actuar d’Oliba hagués estat un perill per a les estructures
de poder nobles i eclesiàstiques mai no hauria estat ni bisbe ni abat ja que aquests
han de mantenir el poder i la categoria social de la seva comunitat.106 Per tant,
Oliba actuava com qualsevol altre noble clergue de l’època.
S’atribueix a Oliba la creació de les Assemblees de Pau i Treva de Déu, on
proposà calmar la violència senyorial contra els laboratores, i la seva participació
als concilis de Toluges (1027) i de Vic (1033).107 Però si analitzem els textos
103.  Ignasi Maria Fossas, Sant Benet de Núrsia. Regla per als Monjos: text llatí/català, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997, precepte LVIII, núm. 24.
104.  Vegeu la nota 100.
105. Michael Zimmermann, «El bisbe català durant els segles x-xii», a En els orígens de Catalunya,
Barcelona, Edicions 62, 1989, p. 137-165.
106.  Cliford E. Lawrence, Medieval Monasticism...; Paul Freedman, «Le pouvoir épiscopale en
Catalogne au xème siècle», a Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil. Col·loqui Interna-
cional Hug Capet, Barcelona, 1991, p. 174 -180.
107.  H. E. J. Cowdrey, «The peace and the truce of god in the eleventh century», Past and Present
(Oxford, Oxford University Press), núm. 46 (1970), p. 42-67; Thomas Head, Richard A. Landes (ed.),
The Peace of God: Social Violence and Religious Reponse in France around the Year 1000, Nova York,
Ithaca, Cornell University Press, 1992; Gener Gonzalvo (ed.), Les Constitucions de Pau i Treva a Ca-
150 · AUSA · xxix · 183 (2019) Josep Camprubí Sensada
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
referents a aquests fets i el seu context històric, podem arribar a la conclusió que
les Assemblees de Pau i Treva tenen un origen anterior a la intervenció d’Oliba
i que és molt probable que els dos concilis mai no existissin, car podrien ser
falsificacions documentals.108 És cert que hi havia la necessitat de protegir els
camperols ja que en aquest moment els comtats del nord-est peninsular sofrien
la guerra contra al-Àndalus i diversos episodis de fam,109 alguns d’ells d’àmbit
europeu,110 però també és cert que en cas que els pagesos no haguessin tingut cap
mena de protecció hauria estat complicat per als aristòcrates i per als clergues
obtenir rendes, difícils d’aconseguir si la gent que treballava la terra no tenia pau
per a poder conrear i així assegurar una mínima collita.
En aquestes mateixes assemblees es va instituir el Sacrarium (no anterior a
1034) i la Sacraria (no anterior a 1045),111 un espai de trenta passes al voltant
d’una església on no es podia exercir la violència, on els camperols podien
protegir-se dels senyors i on es podien emmagatzemar menjar o altres béns
que, segons dictaven aquestes noves normes, no serien robats per ningú, unes
propostes en les quals se suposa que hauria intervingut Oliba.112 Però, a pesar de
tot, les trenta passes acabaren convertint-se en un espai sagrat, comprat, venut i
arrendat per la noblesa laica i religiosa, on aquests salvaguardaven els seus béns
d’atacs i robatoris.113
Així, igual com nosaltres qüestionem aspectes de la vida d’Oliba anteriors a la
seva professió, els que estudien la seva faceta religiosa haurien de replantejar-se
altres qüestions.
Conclusions
Segons els arguments que hem exposat, les nostres conclusions són les següents:
Oliba fou comte entre 988/990 i 1003 perquè era fill de comtes, perquè a partir
de 988/990 acompanyava la seva mare en l’administració dels béns propis, perquè
segurament ajudava els seus germans grans a governar els comtats i perquè era
un possible recanvi en cas que algun d’ells morís sense descendència o amb els
talunya (segles xi-xiii), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1994; Pierre Ponsich, «Oliba et la trêve de
Dieu», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuixa, núm. 3 (1972), p. 31-42.
108. Víctor Farías, «Problemas cronológicos del movimiento de paz y tregua catalán del siglo xi»,
Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia (Barcelona, Universitat de Barcelona), vol. 14-15 (1994), p.
9-37; Ramon Martí, «Las instituciones de Paz y Tregua de Dios en la formación de la feudalidad. El caso
de la archidiócesis de Narbona», a Religión, herejías y revueltas sociales en Europa y América, Vitòria,
Universidad del País Vasco, 2008, p. 17-44.
109. Pere Benito Montclús, «Fams atroces a la Catalunya de l’any mil (950-1100)», a Congrés
Internacional Gerbert d’Orlhac i el seu temps, Vic i Ripoll, Eumo Editorial, 1999, p. 189-208. Assenyala
episodis de fam els anys 983-984, 992-993, 995-996, 1017, 1024-1025, 1028-1040, etc.
110. Pierre Bonassie, «Consommation d’aliments immondes et cannivalisme de surveillance dans
l’occident du Haut Moyen Age», Annales ESC, núm. 44 (1989), p. 1035-1056. Assenyala episodis de fam
als anys 1005, 1031-1032, 1044, etc.
111. Ramon Martí, «Las instituciones de Paz y Tregua...», p. 17-44.
112. Víctor Farías, Ramon Martí i Aymat Catafau, Les Sagreres a la Catalunya Medieval, Girona,
Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, 2007, p. 41-56.
113.  Ibídem, p. 216-219.
L’abat i bisbe Oliba, va professar per obligació o per vocació? AUSA · xxix · 183 (2019) ·  151
El destí d’un comte sense comtat issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
fills petits. Al nostre parer, tot i ser comte, sembla com si governés en segon terme
respecte als seus germans grans i no pròpiament en indivís.
No va ser mai comte d’un comtat Berguedà independent de la Cerdanya i
tampoc comte d’un Ripollès independent del comtat d’Osona (el comtat de Ripoll
mai no apareix documentat).
Amb el pas del temps i amb el creixement dels seus nebots, com que no
tenia cap territori assignat propi, ja que els comtats estaven repartits entre els
seus dos germans grans seguint l’ordre de la línia successòria, la seva presència
comtal no tenia cap sentit i va haver de professar per així poder ocupar algun
càrrec important tal i com li pertocava per raó del seu llinatge familiar i titulació,
tal i com sembla que ho podia haver disposat el seu pare abans de retirar-se a
Montecassino. Un comte no podia rebaixar-se a ser altra cosa. El camí religiós
també va ser una sortida per al seu germà petit Berenguer, que fou bisbe d’Elna, i
per a la seva germana Ingilberga, que acabà com a abadessa de Sant Joan de Ripoll
(de les Abadesses). No tenim proves sòlides que hagués tingut vertadera vocació
religiosa.
No fou casualitat que ingressés al monestir de Ripoll, un cenobi sovint afavorit
pels comtes cerdans, sinó que es va col·locar un membre de la casa comtal
de Cerdanya en un territori governat per la casa comtal de Barcelona-Osona
precisament per a actuar de pont entre els dos blocs comtals i fer de mediador
entre ells. No és casualitat que Oliba rebés d’herència o comprés gairebé totes les
terres que envoltaven el monestir i que tinguem constància que algunes d’elles,
juntament amb altres possessions, les va cedir al cenobi abans de professar,
sinó que això ja devia formar part d’un pla relacionat amb la seva posterior
incorporació al monestir i, quan fos possible, el seu ascens com a abat. Per tant,
tot això havia d’estar negociat prèviament pel seu pare amb el monestir i comptar
amb el consentiment dels seus germans i qui sap si també amb el de Borrell,
comte d’Osona-Barcelona, i els seus descendents.
De la vida anterior d’Oliba abans de professar no en sabem gairebé res, tan
sols unes quantes referències documentals. Si quan va professar ja passava dels
trenta anys, què havia fet anteriorment? Si venia de família comtal havia de tenir
assumit quin era el seu paper, els seus deures i obligacions, els privilegis, la
diferència social i de poder que hi havia entre ell i els nobles no comtals, entre
ell i els pagesos, i tantes i tantes coses que tenia el dret de fer i que havia de fer
com a membre d’una família comtal i com a comte. Ningú no pot afirmar ni
desmentir que no hagués anat a la guerra (acompanyant el seu pare o un germà,
per exemple), que no hagués pogut tenir amants o potser una dona i enviudar,
que no hagués comès injustícies amb els pagesos o que hagués fet prevaler els
seus interessos de ric terratinent per sobre dels de l’altra gent. El que sí que devia
tenir ben assumit era que la classe alta havia de continuar a dalt de l’escala social,
manant i exercint privilegis, i que els camperols havien de continuar a baix, sense
possibilitat de pujar, ja que mantenir aquesta diferència social era una prioritat
de les famílies benestants, que eren les que manaven i vivien mantingudes pels
camperols. Si Oliba no hagués tingut clar això, mai no hauria estat col·locat com
a abat i bisbe ja que aquests són dos dels símbols principals del poder senyorial
152 · AUSA · xxix · 183 (2019) Josep Camprubí Sensada
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246

eclesiàstic, aliat d’uns comtes i enemic d’uns altres, i una de les principals eines
de sotmetiment ideològic i econòmic dels pagesos i també d’aquells altres nobles
que no provenen de famílies comtals.
Tot i les diferències, Oliba és com Jesucrist, un personatge relacionat amb la
religió que s’ha exalçat i mitificat molt després de mort i del qual no coneixem
pràcticament res dels seus primers trenta anys de vida.