JACINT VERDAGUER I SANTALÓ

Poeta més destacat de la Renaixença, anomenat, sovint, poeta nacional de Catalunya.

Neix a Folgueroles (Plana de Vic), l’any 1845. El seu pare feia de pagès, de picapedrer, de paleta i
de mestre de cases. La seva mare s’ocupava de les feines de la llar. Era una dona instruïda (li
agradaven les rondalles) i devota (influí en la seva religiositat).
Als deu anys entrà al seminari de Vic. Difícilment podem saber si en aquest moment tenia poca o
molta vocació religiosa. Hem de fer, però, les següents consideracions:
➔ En aquesta època, les famílies amb pocs mitjans econòmics feien ingressar els seus fills al
seminari per poder accedir als estudis, i, aconseguir un prestigi social important.
➔ Per altra banda, el segon tenia com a destinació l’Església. En el cas de Verdaguer, el seu
germà segon (ell era el tercer) havia mort.
➔ És possible que l’exemple de la seva mare, profundament religiosa (i del seu entorn), el
decantessin per una tria de la qual un nen de deu anys no n’era plenament conscient.

Els primers cursos de seminari fou alumne extern: havia de recórrer uns quatre quilòmetres a peu
des de casa seva a Vic. En aquest primer període no destaca en els estudis i, s’ arriba a escapar
( 1859) perquè vol fer de soldat; el troben a Figueres i reprèn els estudis.

Recorda l’any 1860 com el del naixement de la seva vocació poètica:

- Estímul de la seva mare, que sabia moltes cançons populars i rondalles.
- Al Seminari s’afecciona als clàssics i coneix els escriptors de la Renaixença, en bona part a través
dels recents restaurats Jocs Florals.
- El seu amic del Seminari, Jaume Colell, amb qui mantindrà una relació constant al llarg de la seva
vida, l’estimula a escriure i l’introdueix en els ambients intel·lectuals de Vic.

A partir de 1863 i fins el 1870 passa els estius en un mas (Can Tona), on treballa en les feines
del camp, fa de mestre dels més joves i recull cançons populars de la Catalunya rural. També escriu
poemes propis, alguns dels quals no li semblen prou adequats a la seva vocació religiosa i per por que
algú els pugui llegir els amaga damunt d’una biga de la seva cambra ( Jovenívoles, única obra
conservada de poesia amorosa, publicada pòstumament (1925)

1864: concursa per primera vegada als Jocs Florals, però els seus poemes passen desapercebuts.
En canvi, l’any següent hi presenta quatre composicions i dues són premiades (es presenta a recollir
el premi amb el vestit típic de la pagesia: roba de pana i barretina vermella. Causa sensació)
Durant aquest període passa per una època de crisi en els estudis i suspèn teologia, segurament pel
seu atreviment a concursar i, a més, per fer-ho amb poemes patriòtics i no religiosos, i pel fet
d’anar a recollir els premis.
1866: hi presenta 6 composicions i obté quatre premis (diversos accèssits).
1867: No participa en els Jocs Florals, però funda l’esbart de Vic, a la font del Desmai, prop de
can Tona, on es reunien els joves escriptors per recitar-se les seves obres i per parlar de literatura
1868: Torna a participar als Jocs Florals, amb el poema L’Espanya naixent, esborrany de
L’Atlàntida. No té èxit i un dels pocs que l’anima a continuar treballant-hi és Milà i Fontanals, amb
qui mantindrà una amistat duradora.
De 1868 a 1870 assistim a un parèntesi poètic i a la reafirmació de la seva vocació sacerdotal.
1870. És ordenat sacerdot i destinat a Vinyoles d’Orís. És conscient que haurà de compaginar
l'activitat literària amb l'eclesiàstica. Rebé el suport de l’Església, que considera que pot contribuir
a millorar la imatge de la institució, i, a més, establir uns vincles sòlids entre pàtria i religió, que
reforçarien els senyals d’identitat catalana.
L’any 1873 participa en els Jocs Florals i hi guanya la viola. Aquest mateix any reprèn L’Atlàntida.
Paral·lelament, empitjora la seva salut, afectat de fortes cefalàlgies (degudes, possiblement, a una
mala alimentació i a estar massa capficat en l’elaboració de L’Atlàntida). Després d’un període de
descans a Folgueroles, anà a Barcelona per tal de recuperar la salut. Entre les recomanacions
mèdiques, banys de mar, per això...

1874 s’embarca a Cadis en un vaixell de la Companyia Transatlàntica d’Antoni López (futur

marquès de Comillas), que feia el trajecte Espanya-Cuba i en què, durant dos anys, exercirà de
capellà. Hi farà un total de 9 viatges, que aprofitarà per escriure “ L’emigrant” (poema més popular
d’aquesta època) i L’Atlàntida, amb què guanyà el premi extraordinari dels Jocs Florals del 1877.
(El 1877 havia entrat al servei d’Antonio López com a capellà de família. Sis anys més tard li seria
confiat el càrrec d’almoiner i distribuiria els diners que el marquès destinava als pobres).

Sempre tingué una gran vinculació amb Montserrat, però en aquesta època, especialment. És un dels
organitzadors (juntament amb el bisbe Urquinaona) de les festes de commemoració del mil·lenari de
la trobada de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat (1880-81). Es clouen amb la proclamació
(per part del Papa Lleó XIII) de la Moreneta com a patrona de Catalunya. Cal destacar que Mossèn
Cinto és l’autor de la lletra del Virolai, que s’estrenà en plena festa.

Durant els més de 15 anys que estigué al servei del marquès es relacionà amb els personatges més
importants d’Espanya, fins i tot, amb la família reial, per l'amistat que unia el marquès amb el rei
Alfons XII. Feia excursions pel Pirineu, creuers pel Mediterrani, viatjava per Europa, pel Nord
d’Àfrica , per Egipte i Terra Santa.
Alhora, continuava amb la seva activitat literària: la seva “Oda a Barcelona” és premiada als Jocs
Florals de 1883, i, a finals de 1885 publicà Canigó, la seva millor obra èpica, i la més madura de la
seva trajectòria poètica. “Els dos campanars”, epíleg del poema, és un dels seus poemes més
llegits, i que tingué una importància cabdal perquè va propiciar la reconstrucció dels dos monestirs
que s’hi esmenten.

Cal destacar-ne, també, el seu compromís patriòtic, que es fa evident quan (1885) forma part de la
comissió que presentà el Memorial de Greuges a Alfons XIII, en defensa de la cultura i la llengua
catalanes. El 1886 publica el seu llibre de poemes Pàtria.
Per Canigó i la seva trajectòria catalanista, el 1886 fou coronat “poeta de Catalunya” pel bisbe
Morgades, amb una corona de llorer.

El 1886, en el moment àlgid de la seva tasca creativa i quan gaudia d’un gran reconeixement, un
viatge a Terra Santa (acompanyant el marquès) marcarà un punt d’inflexió en la seva vida i obra
(ens ho explica, l’any 1889, a Dietari d’un pelegrí a Terra Santa): sofrí una crisi personal i
espiritual que li provocà un desig de purificació, que el dugué a:
- Extralimitar-se en la seva tasca d’almoiner del marquès de Comillas.
- La creença que molts dels mals físics eren deguts a la possessió diabòlica. A partir de 1889 entra
en contacte amb vidents i exorcistes, i hi col·labora (activitats poc aconsellades per l'Església i
prohibides pel bisbe de Barcelona).

Davant de l’escàndol, Claudi López, segon marquès de Comillas, prescindí dels seus serveis, i, el
bisbe de Vic, a petició del bisbat de Barcelona (i del marquès), amb el pretext d'una cura de repòs,
el reclogué al santuari de la Gleva (Osona), on residí dos anys (de 1893 a 1895).

A l'abril de 1895, contravenint les ordres del bisbe, abandonà la Gleva i viatjà a Madrid, on residia,
temporalment, el marquès de Comillas, per resoldre la seva situació. No arriben a cap entesa i
torna a Barcelona, on les autoritats eclesiàstiques el volen tancar, però el governador civil ho
impedeix.
Mentrestant, s’instal·la al domicili de la vídua Duran -amb dues filles i un fill-, fet que incrementa la
seva mala fama. És víctima d’un boicot oficial. Diuen que està boig, els creditors el persegueixen,
fins i tot, algunes persones properes deixen de fer-li costat o li són adverses. Al mateix temps,
però, genera un corrent de simpatia : molta gent confia en ell i el defensa. Un grup de joves, per
exemple, li encarrega la direcció d’una revista que rebrà el nom de “L’Atlàntida” en honor seu.

Pel juny publicà un comunicat a la premsa de Barcelona en què es declarava víctima d'una persecució
injusta. Fou suspès a divinis pel bisbe Morgades de 1895 a 1898. Verdaguer respongué a la
suspensió amb dues sèries d'articles, publicats a El Noticiero Universal i a La Publicitat, que
aplegaria en el llibre En defensa pròpia, de gran impacte social.

El 1897 mor la vídua Duran, però, gràcies a la intervenció dels pares agustins de L'Escorial i del
bisbe de Madrid, Morgades s'avingué a una reconciliació: li és permès continuar vivint amb els fills
de la vídua, i, pel gener del 98, li retornà les llicències sacerdotals, com a adscrit a l'església de
Betlem, just davant del palau del marquès de Comillas. Durant aquest darrer període de la seva vida
viurà d’un sou miserable, però recuperà la seva activitat literària, tant escriu poesia religiosa com
patriòtica: Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria (1902).

El 17/5/1902, malalt de tuberculosi, fou traslladat a Vil·la Joana (Vallvidrera), on morí el 10 de

juny. Durant els seus darrers dies, el rei d’Espanya, el Papa i múltiples autoritats eclesiàstiques i
civils, s’interessaren per la seva salut.
Es féu càrrec del sepeli l’Ajuntament de Barcelona i s’instal·là la capella ardent al Saló de Cent.
Tres dies després, fou enterrat a Montjuïc, enmig de la manifestació de dol més impressionant de
la història de Catalunya.

Pòstumament, encara es publicaren força llibres de Verdaguer, entre d'altres, Folklore i Rondalles,
on l’escriptor mostra, una vegada més, a part del seu domini de la llengua, un gran coneixement de la
literatura popular de la seva terra.