La punyalada, de Marià Vayreda i Vila (que signava les seves obres

Marian Vayreda), és una de les novel·les fonamentals de la literatura

catalana. Va aparèixer en fascicles al llarg de l’any 1903 i fou
publicada en volum independent el 1904, de manera pòstuma.
La punyalada ens mena a la destrucció de l’individu en el marc
històric del bandolerisme que va seguir les guerres carlines. El
narrador hi conjuga un magnífic desplegament de recursos narratius
i un acolorit i precís sentit de la llengua. En l’ànima de la novel·la hi
viuen el seu particular triangle d’amor i de mort tres personatges
inoblidables: Albert Bardals, Ivo i Coralí.
 Marian Vayreda

La punyalada
Novel·la muntanyenca

ePub r1.0
Titivillus 07.01.18
Títol original: La punyalada
Marian Vayreda, 1904
Edició: Carme Arnau, 1980 (Col·lecció «Les millors obres de la literatura catalana», núm.
40)

Editor digital: Titivillus

ePub base r1.2
 Marià Vayreda

Marià Vayreda i Vila va néixer a Olot (la Garrotxa) el 14 d’octubre de 1853

en una gran casa, mig palau i mig masia, començada el segle XVIII i acabada
a finals del XIX. Els Vayreda, que pertanyien a un llinatge de la noblesa rural
catalana, eren «Ciutadans Honrats de Barcelona». El seu pare, Francesc
Vayreda i Busquets, fou un home extremament metòdic i afeccionat a la
pintura, i la seva mare, Rosa Vila, filla de la casa pairal de Vidrà, morí jove.
El matrimoni tingué quatre fills, Joaquim, Estanislau. Lluís i Marià, i tres
filles. Concepció, Francisqueta i Assumpta. Joaquim, l’hereu, deu anys més
gran que Marià, era baró titular de Givinelles i Torregrassa i fou un pintor
important; Estanislau, farmacèutic, esdevingué un botànic de renom
europeu; Lluís morí jove durant la darrera campanya carlina; i Marià, el
més petit, fou pintor i posteriorment novel·lista. Tots plegats són descrits
com uns homes retrets i de poques paraules.
La Revolució de Setembre, que esclatà quan Marià tenia quinze anys,
no li permeté d’iniciar estudis universitaris, perquè, segons sembla,
s’inclinava per la carrera d’advocat. «Los primers conceptes polítics —
escriu a Records de la darrera carlinada—, bé que molt confosos, los havia
trets del diari de Madrid La Esperanza, únic que entrava a casa, i, encara
que sense comprendre’ls massa i sols portat de mon afany de devorar lletra
més que de llegir, havia format mon modest gust literari amb los conceptes
sempre elevats de don Pedro de la Hoz i amb l’eloqüència jocosa a voltes,
planyívola sovint i sempre admirable i profunda de N’Aparici i d’altres de
la mateixa escola, com també fullejant los Escritos políticos de nostre
immortal Balmes». Marià, fervent catòlic i revoltat per l’ambient de
desordre, corrupció i anticlericalisme dominant, veia en el carlisme, que a
més li venia de sang pels quatre costats, una esperança de redreçament. El
seu pare morí en circumstàncies que la Revolució feia més dramàtiques i,
deslliurat de qualsevol mena d’autoritat, només pensa, a disset anys, d’anar
a les muntanyes per tal d’incorporar-se a l’exèrcit carlí. Inicialment amb el
seu germà Estanislau formà part d’un esquadró de joves distingits del país
que servien de guàrdia d’honor al príncep Alfons, germà de don Carles, i
més endavant arribà a formar part de l’Estat Major de Savalls. Al cap de
tres anys, en acabar-se la guerra, ferit i malalt anà a Seta, on el seu germà
Joaquim tenia llogat un taller juntament amb un altre pintor olotí, Josep
Berga i Boix. Allà Joaquim s’havia exiliat en ser destituït del càrrec de
regidor de l’ajuntament, malgrat que el seu carlisme era més tebi que el
d’altres membres de la família. Marià, que segons sembla ja havia ajudat
anteriorment el seu germà, es posà a pintar amb ells i aconsellat per
Joaquim va passar dos anys a París, treballant al taller de Gérome, pintor de
moda aleshores. Va tornar a Catalunya i els anys 1877-1878 s’incorpora a
l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Cap a vint-i-cinc anys s’instal·la a Olot d’una manera definitiva; la
ciutat havia esdevingut un nucli artístic de primera magnitud —fou
denominada «el Barbizon de Catalunya»— ja que Joaquim, a més d’un
pintor notable, fou el fundador de l’escola d’Olot en inaugurar l’any 1869 el
Centre Artístic, que aplegà un grup de personatges rellevants amb
inquietuds artístiques i intel·lectuals. Nombrosos pintors barcelonins s’hi
refugiaren fugint de la pesta groga l’any 1870 (Modest Urgell, Antoni
Caba…) i contribuïren a consolidar la importància de la ciutat, que suplantà
així Barcelona. Marià pintà paisatges arrossegat pels èxits artístics de
Joaquim, malgrat el seu interès per la figura humana, ja que la temàtica que
preferia era l’escena de gènere costumista i la pintura històrica i religiosa.
Segons Rafael Benet —que l’ha descrit ressaltant el seu aire de mosqueter
que recorda el retrat de Manet pintat per Fantin-Latour—, el millor d’ell són
petits tableautins dintre el gènere de Meissonier. Juntament amb Joaquim
promogué industrialment la imatgeria religiosa a través de l’empresa
familiar El Arte Cristiano, de la qual fou director. D aquesta manera tingué
una feina fixa que l’obligava a fer alguns viatges. El 1883, a trenta anys, es
casa amb Pilar Aulet, deu anys més jove, i viatgen per Itàlia. Marià, home
inquiet, no havent assolit prou relleu com a pintor prova fortuna en la
literatura. Inicialment amb els amics d’Olot funden una revista, «El
Olotense», que l’any 1890 esdevé «L’Olotí»; Marià, que n’era l’ànima, la
subtitulà «Portaveu del Centre Catalanista», i això li provocà freqüents
topades amb els integristes. Seguidor de Torras i Bages va ocupant dintre el
catalanisme que renaixia a Olot un lloc destacat que, a la mort del germà
(1894), ho esdevé encara més. L’any 1891 publica el primer conte a «La
Veu de Catalunya», El roure dels penjats, i posteriorment en publicarà més
a «L’Olotí». En tres anys en publicà deu. «Del 1895 a l’aparició del primer
llibre —escriu Maurici Serrahima—, quatre més, i en va deixar quatre
d’inèdits. No l’haurien pas acreditat de gran escriptor. Les notes
necrològiques publicades en 1903 a La Renaixença o a La Veu de
Catalunya, deien que Marian Vayreda no va començar a sobresortir fins
després de la mort de Joaquim en 1894. És a dir quan només li quedaven
nou anys escassos de vida».
Marià Vayreda inicia la seva producció narrativa quan ja és un home
madur amb una situació estable i una gran experiència vital, però amb
algunes frustracions: l’una és la de no haver pogut seguir estudis
universitaris, l’altra la de no haver reeixit en la pintura. La seva carrera
literària tampoc no es pot consolidar plenament perquè mor a quaranta-nou
anys, fet que li impedeix de revisar del tot la novel·la més rodona. La
punyalada, i continuar el camí iniciat d’una perfecció progressiva. La seva
obra consta així de tres llibres tan sols: Records de la darrera carlinada
(1898), Sang nova (1900) i La punyalada (1904), que apareix pòstumament.

Records de la darrera carlinada és una narració per jornades on l’autor

evoca la seva joventut dintre l’exèrcit carlí, tot retocant-la amb una finalitat
estètica, ja que, com indica al pròleg, ell escriu amb el criteri del «pintor
enamorat de la veritat essencial, o sia la de la forma, del sentiment i del
color, a n’aquesta he sacrificada alguns cops l’altra veritat, que podríem dir-
ne històrica, o sia la de temps i de lloc, segur que aixís assoliria mellor lo
terme d’expressió que perseguia». El llibre, escrit en primera persona,
evoca uns fets i alhora les reflexions que aquests susciten en l’autor a causa
de la distància que els separa; igualment la distància permet la ironia,
freqüent en la narració, un dels grans encerts literaris de l’autor, i la gràcia,
que manquen sovint a la literatura d’aquesta època. A més, la precisa
descripció dels personatges i escenaris fa que algunes d’aquestes narracions
hagin estat considerades de primer rengle en la literatura catalana.
Seguidament publica Sang nova, que representa, com ha notat Serrahima,
un retrocés dintre la seva producció per la seva solemnitat emfàtica,
característica de molts narradors del segle passat. Es tracta d’una novel·la
«de tesi» que té com a fonament el catalanisme basat en les velles tradicions
i el paternalisme que havia predicat Vayreda des de «L’Olotí». Però el
tradicionalisme és recolzat, també, en el progrés científic ja que segons
l’autor només ell pot mantenir vivent el cristianisme en el món. El
protagonista és el típic heroi «de novel·la», portaveu de les tesis de l’autor
ja que és un propietari rural culte que ha viatjat per tot Europa, però alhora
és l’home que segueix sense desviar-se el camí que des de l’adolescència
s’ha traçat. Arran de la seva publicació l’autor fou saludat per la crítica de
l’època com un dels grans novel·listes de la Renaixença i comparat amb
Pereda i Bosch de la Trinxeria, malgrat notar-hi que els separava l’estudi
minuciós que fa Vayreda dels personatges muntanyencs.
Aquest estudi es posa de manifest a la seva obra pòstuma, La
punyalada, que és ja una gran novel·la que preludia pels seus plantejaments
el modernisme i a la qual hom no ha dedicat encara l’atenció que
mereixeria. L’autor recorre a uns antecedents que ja trobem en alguns
contes i crea un fresc de gran força d’un temps llunyà quan els pagesos de
la regió d’Olot vivien estamordits per la crueltat dels trabucaires, bandolers
procedents de l’exèrcit carií en desintegració; temps que Vayreda en un cert
sentit enyora ja que, com apunta al pròleg, el llibre conté massa sang,
«potser massa per aquests temps de refinaments i feminisme». L’autor
utilitza un recurs de llarga tradició que li permet escriure el llibre en
primera persona: la novel·la són les memòries que a la seva mort li fa lliurar
un conegut, Albert Bardals, «mena d’anacoreta esborrat dels fulls del llibre
de la Mort», que evoca la segona joventut; la història es descabdella a partir
del clàssic triangle. Albert és l’home bo però de caràcter dèbil, enamorat de
Coralí, «la verge feréstega», que Ibo, inicialment amic del noi i
posteriorment un temible trabucaire de nom l’Esparver, rapta quan estan a
punt de casar-se. El triangle de fet planteja l’atracció d’Albert pel Mal (Ibo)
i pel Bé (Coralí) segons la construcció tan característica de l’època. Josep
Franquesa i Gomis, al pròleg de la primera edició, escriu que Albert és
«l’home de bona inclinació malejat per l’atmosfera en què viu i de la que
per si sol no té forces per sortir, necessitant qui l’encamini, sia el dimoni de
l’Ibo o l’àngel bo de La Coralí». Però a més cada personatge és
simbòlicament representat per un animal, Albert pel gos, Ibo pel llop i
Coralí pel colom-serp; així quan Albert i Ibo lluiten per Coralí podem llegir,
«agarbonats com llop i gos. Érem dues bèsties que ens jugàvem la vida per
un domini purament carnal». Aquest aspecte, unit a un paisatge feréstec i
selvàtic, fa que la novel·la assoleixi un alè gairebé èpic per la seva terrible
força i crueltat. Paral·lelament a les aventures —la persecució desesperada
d’Albert per tal de matar Ibo i recuperar Coralí— hi ha a la novel·la un
estudi psicològic aprofundit del personatge, un progressiu interiorisme que
culmina als últims capítols quan l’heroi es troba ja a frec de la bogeria, i
que són els més inquietants i alhora els de major novetat. «Vayreda va posar
en aquesta novel·la —escriu Serrahima— una càrrega de pertorbacions
psíquiques que —fora d’algun text contemporani de Víctor Català, i encara
— representaven una actitud nova en el país». Tanmateix, l’autor no pogué
acabar de revisar la novel·la i no passà del capítol nou, dels vint-i-cinc que
té el llibre, per una greu malaltia. Morí a Olot el 6 de febrer de 1903.

C. J.
 Nota sobre l’edició

La primera edició d’aquesta novel·la havia de publicar-se a Olot (impremta

de N. Planadevall), però la mort prematura de l’autor —que només n’havia
lliurat els primers vuit capítols— ho impedí. La primera edició, pòstuma
doncs, fou publicada per Ilustració Catalana (Barcelona, 1904).
Posteriorment, se n’han fet dues edicions més, el 1921 i el 1947 (Biblioteca
Selecta).
El text que publiquem apareix corregit segons les normes ortogràfiques
vigents i els criteris habituals en signes de puntuació. Hem fet, també,
d’altres canvis no ben bé ortogràfics, els quals són els següents: hem
adoptat les formes quasi, quantitat, qualitat, esquarterar, llengua, aguait,
guarir i relacionades (a l’original: casi…, escorterar, llenga, agoit,
gorir…); prendre i derivats (orig.: pendre); ambient (orig.: ambent); eixorc
(orig.: xorc); també hem regularitzat els topònims, com Brull o Costoja
(orig.: Bruy, Custoges).
 Pròleg

Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de

l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid
respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant
sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos
peus. A sol ixent, les terres baixes de l’Empordà s’obiraven boiroses per
damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota
les calisses de sa carena nua; més ençà, el pic de Tossa, i més ençà encara,
Lliurona rònega i perduda entre els alzinars, el rierol del Borró tallat a pic,
la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els
formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes, on s’hi veu
encara l’encinglada cova des de la qual diu que un temps el bisbe pasturava
el seu ramat i beneïa, per damunt de l’avenc, a les verges del Senyor
arraulides en son convent de Coll-Roig, entre esquifits conreus i minúsculs
vergers enrondats de murtres i llentiscle. Més a ponent, Talaixà, a cavall de
cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues
raconades de Brull. Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt les
imponents canals d’Uja, Bestracà sobre els enderrocs d’Escales; i cap al
nord. Costabona i el majestuós Canigó tot cobert de neu. Ça i enllà,
contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats
de base, s’havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos,
ensulsiades colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com
insepults cranis de titans; i per entremig de tal desllorigament, hi veia
verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels
solells, fins al frescal faig de les obagues i l’airós pi de les altures, que
formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i
carenes, i escalaven fins els espadats, per mica que en sos relleixos i
revirons pogués arrapar-s’hi la jonça o clavar-hi l’urpa el rebec alzinall, enc
que fos llençant ses branques a l’abim.
Quan tenia ja la vista sadollada d’aquell luxuriós espectacle, i els
pulmons ben saturats de l’alenada canigonenca, davallava tres pisos
d’aquella mena de torre de l’homenatge, i enfonsant-me en les fosses
gegantines, travessava boscúries, ombrívoles unes on mai s’hi feia dia,
migrades altres i aclamaïdes per la misèria del terrer rocós d’on xuclaven;
creuava clapes de soques negroses, socarrimades pels incendis dels pastors
descuidats o maliciosos, o bé devastades pels collidors d’escorça que les
deixaven nues i sagnoses a la mercè dels carboners i artigaires que les
destralejaven sense pietat; trescava per damunt de clapisses de pedra
cantelluda i sollevadissa, i escalant espadats i xaragalls, furgava i recossiava
coves i tutes perdudes entre la malesa, en busca de records i relíquies de
llurs passats habitadors, visitava masies i barraques de carboners, recollint
cançons i llegendes, romanços i rondalles, tot pescant al vol locucions i
mots especialíssims d’aquell terrer que talment sembla abandonat de la mà
de Déu.
Però la Meca de les meves aficions d’excursionista era el mas Bardal,
del terme d’Albanyà, on a l’entrada o a la sortida de la muntanyosa
Garrotxa, feia sempre cap, per a saludar i conversar llargament amb l’ermità
d’aquella casa, el vell Albert. Era aquest una mena d’anacoreta esborrat dels
fulls del llibre de la Mort, que anava fent anys i més anys arrossegant una
vida de xacres i mal-gams, ja que, com deia ell, ara mateix no tenia en tot el
seu cos res que valgués tres pitus. Aixís havia anat enterrant a família,
amics i coneguts, que bé diu aquell adagi, «que allarga més el que piula que
el que xiula», quedant-se sol al món, fins al punt que, segons pròpia
expressió, ja no coneixia a ningú, com ningú recordava ja qui havia sigut
aquell home en els seus temps. Sols per referències se sabia que havia
passat moltes trifulques, que algun temps havia patit molt, i que totes les
seves xacres provenien de ferides i galipàndries atrapades a darrera dels
trabucaires, als que, junt amb altres joves del seu temps, havia feta molta
guerra. Fins se deia si era ell qui havia donat mort al terrible Esparver, el
darrer d’aquells bandolers d’anomenada que havien fet tremolar la terra.
 Lo cert és que quedava força misteriosa la persona de l’avi Bardals. Ell
tenia poques amistats i no contava mai res, i dels seus temps ja ningú vivia,
i àdhuc els que darrer moriren, per saber-ne poca cosa o per reserva, tampoc
el mentaven gaire. Això faria que en els qüentos de la vora del foc, en què
anaven a dojo les històries més esgarrifoses del temps en què aquella
Garrotxa era catau de malfactors i perdularis que hi anaven a descansar de
llurs fadigues, a posar preu a la llibertat dels captius, segrestats, com deien,
de tot arreu de Catalunya i a gaudir-se, entre cràpules i borratxeres, dels
beneficis de llurs rampinyes i pillatges en les espaioses i encinglades coves
que allí abunden i sota els boscos de fondalades quasi inaccessibles, venia a
resultar l’Albert sols com un de tants, que, cansats de sofrir el jou de la
lladragada, s’armaren en sometent i després de llarga brega, ne feren una
estenallada a les raconades de Brull, i amb tot lo que el pobre home hi havia
perduda la salut, no sent-ne mai més cuca ni au’cell.
La primera vegada que el vaig veure, me produí una impressió per
demés estranya. Figureu-vos un home escardalenc, de carns xuclades i pell
pergaminosa d’un color cendrós clar com si estés faltat de sang, blanc de
cap i ras de barba, sempre com si fos diumenge. La seva cara era d’un
caient pacífic i resignat: nas alt i fi de línies; llavis prims sobre una barba
menuda i, sota un front ratllat d’arrugues, uns ulls blaus, apagats i dolços,
d’aquells que sempre sembla que demanin clemència. Devia haver sigut de
bona estatura, perquè ara, corbat com era, encara alçava força. Vestia de
panyo negre, ordinari però net, camisa blanca sense planxar, i al coll una
corbata de seda, també negra, amb tantes voltes que a la darrera sols li
quedaven els becs per a nuar. Cobria el cap amb un casquet de punt de teler,
ratllat de blanc i negre, i calçava sabates de roba amb sola d’espardenya.
El seu tracte de primer moment resultava recelós i reservat; fixava molt
la vista, com si li escassegés, i sovint s’aclucava d’ulls, apretant-se el front
amb la mà, com si volgués retenir les idees o li flaquegés el cervell; però,
un cop assossegat o convençut de la bona fe del visitant, se tomava més
amorós i expansiu, si bé sols després de molt tracte no es manifestava son
caràcter amb tota sa plenitud. Aixís m’explicava jo la poca popularitat que
gosava entre sos comarcans, als qui tampoc ell tenia en gran concepte, i la
poca intervenció que generalment se li concedia en la darrera epopeia dels
trabucaires, per més que vaig entendre aviat que n’hi havia tinguda molta;
lo que hi havia era que, a diferència de molts veterans, el record de les seves
gestes semblava sols despertar-li pensaments dolorosos o molestos, per lo
que defugia de conversar-ne.
Després de repetides visites, acabí per congeniar, en quant era possible,
amb aquell caràcter enfellonit pels anys i les xacres i separat del món per
raons de salut i d’idiosincràsia. Conversant llargament sobre coses de la
terra, se mostrava admirat i fins encuriosit de mes particulars aficions, les
quals atiava contant-me munió de detalls i cosetes que em demostraven una
viva penetració i fàcil assimilació dels objectius que em guiaven. Era força
llegit, si bé el cèrcol de la seva alimentació literària se reduïa al repertori
dels doctors i llegistes cerverins de cinquanta anys enrera, i encara que
darrerament havia paladejat alguna cosa dels temps nous, obsessionat
sempre amb la idea de que estava en el darrer any de la seva vida, creia
prudent no enquimerar-s’hi, pensant que ja tenia prou lletra per a arribar a
l’altre món. Amb tot, la seva intel·ligència era prou oberta per a aplicar a les
petites qüestions que ens plantejàvem un criteri força just i a vegades ben
original.
Un dia en què estava més d’humor, després de contar-me alguns casos
concrets, al veure l’interès amb què l’escoltava, acabà per fer-me mostra de
les recordances que d’aquells temps guardava. El braç esquer, mig baldat
d’un cop de bala; una altra senyal fonda a l’espatlla dreta, la gargamella tota
cosida amb uns punts que semblaven marcar dents de dragó, i per fi,
arremangant la pitrera de la camisa, arreganyà el pit, mostrant-me una
horrorosa costura al costat del mugró esquer.
—Ara afegiu-hi an això —deia ell—, el reuma atrapat dormint a sol i
serena; les relíquies que conservo encara del paludisme dels xaragalls i les
cavernes baixes; l’asma, fruit dels grans cansaments i… mil penalitats
d’altra mena, que no cauen mai a terra i veureu quina vida he portat i per
quin voler de Déu encara m’arrossego pel camí del cementiri sens assolir-ne
mai el terme.
Després, posat a la rossoladora, acabà per descobrir-me son cor, que era
deu vegades més llatzerat encara que el seu cos. M’explicà com havia
malograt sa educació, seduït per l’amistat d’un company que el dominava
com un bruixot; com s’havia donat a la vida aventurera de la guerra civil,
seguida de l’emigració; com havia davallat a la vida dels taüls de taverna i
de bordell, on si no s’hi havia rebolcat, fou més per instint d’una pulcritud
innata que per sentiments de moralitat; que el continu contacte de la gent
perduda, a la que despreciava per orgull o esperit de superioritat, sense
saber-se’n sostraure per natural encongiment, ensems que li havia fet perdre
els darrers vestigis de les ensenyances i dels bons exemples de la família, li
havia engendrat un caràcter retret i surni. La falta de tracte amb gent que
pensés o que cregués l’havia portat a concentrar-se creant-se una filosofia
especial amb mires a sa pròpia individualitat i completament despullada
d’altruisme.
Comprenent que estava malgastant la vida dins un medi ambient que no
era el seu i que li repugnava, sospirava per una existència més noble i pel
tracte de la gent honrada, mes no per ànsies de perfecció moral, que ni
comprenia, sinó per un millor estar material, com aquell que se n’entra a la
iglésia sols perquè li plau més l’aroma de l’incens que les bafarades de la
taverna. Resistí l’embrutiment material, com els gats se defensen de la
brutícia, per instint, però el seu embrutiment moral arribà a atrofiar-li fins la
idea del bé i del mal. El bé, per ell era lo que s’ajusta a les conveniències
personals, sempre que la Justícia no hi tingui que dir, i el mal lo que les
contraria, lo que desplau, lo que lleva la tranquil·litat. Aixís s’explica que
son amic el suggestionés i dominés, àdhuc ferint son orgull, perquè
l’ambient de corrupció en què vivien, an aquell li era favorable, era el seu
propi i dins d’ell triomfava la superioritat de son ingeni, de sa
despreocupació i de sa força corporal.
Pogué, per fi, sostreure-se’n amb un suprem esforç i tornar a casa. Ferm
en son propòsit, se relacionà amb gent com cal, i creient-se regenerat, buscà
i obtingué l’amor d’una noia honrada; però l’antic amic, convertit en
enemic mortal i més tard en quefe de bandolers, li declarà guerra a mort
combatent-se els dos a foc i a sang. Ses rivalitats, ànima de la darrera
epopeia dels trabucaires, acarriaren sobre d’ell desgràcies, contratemps i
terribles desenganys, i la seva filosofia, desproveïda de creències positives i
farcida sols d’egoisme eixorc, no li servi de res. Lluità, mentres tingué
forces, sostingut per la desesperació, fins que, aterrat i abatut, el cap li
flaquejà i caigué en el més baix grau d’embrutiment moral i material, del
que sols n’eixí després d’una luctuosa escena que li obrí els ulls de l’ànima
posant-li el cos a les portes de la mort. Tot això ho contà en termes breus i
concisos, interessant-me encara més lo que callava que lo que contava.
—Sabeu que això és interessantíssim? Quina llàstima que no ho tingueu
escrit! —digui jo.
—Escrit! —féu ell—. Ho voleu encara millor escrit? —i em mostrava
les seves nafres.
—Però vós morireu, i el llibre es perdrà! Vull dir escrit en paper i lletres
de motllo, per a recordança d’una època característica de nostra història i
per a medecina de les ànimes malaltes.
Ell féu un gest especial d’espatlles, fixà la mirada uns moments sobre
els calaixos del canterano, i després, com repensant-se, em mirà amb sos
ulls malaltissos, tot dient:
—I qui creieu que llegiria aqueixes misèries, el dia d’avui? Quins són
els malalts d’aquesta mena que volen guarir? Tots se creuen amb salut per
vendre. Ademés, ni jo en sé, d’escriure pels altres, ni els vells saben de
lletra, i els joves… molts d’ells, més valdria que no en sabessin.

Passaren molts mesos, i quan ja me preparava per a reanusar mes

excursions anyals, rebi la visita d’un subjecte que es digué marmessor de
l’Albert dels Bardals, qui, després de fer-me saber la mort d’aquest,
manifestà que entre sos papers s’hi havia trobat un paquet clos adreçat a
mon nom, per lo que creia interpretar la voluntat del difunt fent-me’l a
mans.
Obert el paquet amb tots els respectes deguts a la memòria de qui
procedia, resultà contenir tota una recopilació d’impressions, relacions de
fets, observacions i reflexions, totes elles de caràcter personalíssim, íntim
per millor dir, plenes d’ingenuïtat i fins moltes vegades de compunció, més
punyenta per la cruesa i pel realisme amb què fets i conceptes eren sovint
presentats.
No crec convenient fer més comentaris sobre lo que, baix la meva
responsabilitat, m’atrevesc a donar a l’estampa. Sols per a justificar-me,
transcriuré alguns fragments de la carta acompanyatòria que es trobava al
cap de la documentació. Deia aixís:

Bon amic, quan rebreu aquesta jo ja dormiré al solelló, sota els xipresos de
la parroquial. Déu m’hi do bon son i vulga acollir ma ànima amb Ell, amén.
Ja que un dia me parlàreu d’escriure mes memòries, tinguí intent d’ompliu’s
les butxaques d’aquesta pape-rada; resistí, no obstant, amb la idea de fer-ne
un repàs, selecció i ordenació. Encara més: tocat un poc de la vostra dèria,
volguí, a les acaballes de la meva vida, reveure per darrera volta molts
d’aquells llocs que em foren tan familiars; volguí refrescar mos records,
grats i esblaimats uns, com somnis d’infant, i altres vius i punyents com
dagues, a fi d’empeltar saba nova a l’obra de què ja in mente vos ne feia
hereu.
En efecte: me fiu passejar per uns i altres llocs, i a poc tornava a casa llassat
i amb l’ànim més abatut que abans. Me semblà talment que aquella terra
patia del meu propi mal, i que, igual que mon cos, s’arrossegava pel camí
del cementiri. Ja no és aquella terra jovençana i rumbosa com una núvia
bosquerola que jo havia coneguda. Ses luxurioses aubredes van
desapareixent destralejades per l’artigaire estúpid i pel carboner explotador
de la ignorància i la misèria del propietari i, empaitada per la batuda, ha
fugit també la fauna que abans li donava vida.
Al santuari de la Mare de Déu del Mont me mostraren dins d’un ex voto els
ullals del darrer seglar d’aquelles boscúries, que morí lluitant amb en
Moncanut, en quals carns s’hi ferratjà com per a venjar-se de la destrucció
de la seva nissaga. La darrera daina, després de vagar alguns anys, viuda i
fonedissa, per dotades i torrenteres, un dia de neu s’arraulí, ronyosa i pelada
pels anys i la misèria, sota les tàpies del mas del Pui, com demanant al
masover la caritat de deslliurar-la d’una vida tan emmigranyada i eixorca.
Les àligues imperials, superba parella que no tenia rival ni pariona en tots
els monts d’Europa, cansades de pagar l’escot de llurs ous al savi
col·leccionista que havia ensenyat als bosquerols de jugar-se la vida per a
robà’ls-hi, ja han pres comiat dels cingles de Talaixà. Els isards ja fa temps
que guaiten sos antics quartels d’hivern des de les congestes del Puigmal i
el Canigó, i els lloparrassos que no es rendiren als mastins ni a llurs collars
reblats de pues de ferro, no poguent resistir la llum del sol que
desentenebrava ses lloperes, se feren enllà, i els que no, acovardits i
fugitius, moriren menjant la bola com miserables gossos captaires.
Sols resten allí, immutables com allavors, aquelles gegantines carcanades,
patentitzant un etern miracle d’equilibri; aquells espadats fora de plom, amb
les basamentes rosegades per l’acció traïdora i sorda de l’aigua; aquells
mateixos immensos còdols abalançats sobre d’avencs, com badalls d’infern,
i aquells colossals morrots de penya viva apuntant-se els uns als altres com
proes de fantàstics barcos en combat; uns cairuts i rogencs, altres verdosos i
negres, i alguns rematats en esperons de contorns epilèptics i recargolats
com renecs de condemnat.
Cert que en molts indrets, com la carn que rebrolla per sobre de l’os corcat i
balit, se redreça encara, potenta i ufanosa, la vegetació protestant de
l’expoliació de què és víctima de part de l’estupidesa humana, fent més
punyidora, amb la frescor de sos colors, la misèria i la soledat d’aquells
llocs feréstecs.
Heus aquí com som trobada la terra que guarda els records de ma jovenesa:
records que, en mes llarguíssimes hores de trista soledat, anava clavant en
aquests papers, amb l’esperança de que aixís deixarien en pau la meva
ànima atribolada; i heus aquí per quina raó no em som vist amb cor
d’ordena’ls i repassa’ls com volia. Mes jo espero que vós, que fèieu gran
glosa d’una terra que tants de sos fills hem maleïda, vós que us donàveu la
pena de rebre solellades i greus fadigues per a esbrinar els secrets de ses
balmes i vores, afraus i raconades, prenent nota del remors de les selves, de
la braó de les casca-tes, dels cants dels aucells i fins dels lladrucs de les
bèsties del bosc, com de les paraulades dels terralloners que, a voltes, no
són gaire més que lladrucs de bestioletes, potser encara hi trobareu quelcom
que us plaurà, enc que no sia sinó per a enriquir vostra cartera, que dieu
vós.
Per lo demés, vostres són: talleu i cosiu a vostre albir; mes, per si
tinguésseu la pensada de donar al públic aquestes pàgines, mediteu bé si
fóra mellor encara llençar-les al foc. Estan tan plenes de sang!… Sang
brollada a dolls d’amples ferides, i sang d’aquella que regalima a gotes d’un
cor llatzerat per la desesperació i les sequedats de l’esperit, i… és molta
sang, potser massa, per aquests temps de refinaments i de feminisme. Amb
tot, heus-les aquí, i doncs ne sou advertit, si no us plauen, cremeu-les i fareu
mellor.
 I

Mai com aquell any m’havia semblat trista la diada de l’aplec dels
francesos a Sant Aniol. 1 això que la matinada es presentava hermosa com
cap altra: el blau del cel s’estenia com un vel puríssim per damunt de les
cingleres, i el sol, amb sos raigs daurats, acabalava els tons briosos d’una
vegetació frondosa, frescament regalada per les pluges primaverals, que
havien abundosament abeurat fins les arrels més fondes dels arbres
centenaris. De més a més, jo portava el cor sadollat d’amor i d’esperança;
me creia en bona correspondència amb la Coralí, la rumbosa molinera de
Balasc, i de molt temps que tenia escollit l’aplec de Sant Aniol per a fer una
solemne declaració, presentant els memorials en tota forma, ja que aital
diada era, en la comarca, senyalada com la més escaienta per als
prometatges que volien fer sort. I, malgrat aquests paraments, mai com
aquell any m’havia paregut trista la diada de l’aplec dels francesos a Sant
Aniol.
Potser la tristesa arrencava de la mateixa contorbació del meu esperit,
obligat a fer un acte que repugnava a la ingènita covardia del meu caràcter;
potser un pressentiment de fracàs entelava les meves il·lusions, però també
crec que a més d’aquestes causes, hi havia la que en general afectava a tota
la comarca, flagel·lada llavors per un recrudiment del bandolerisme, més
campant que mai pel desemparo en què ens trobàvem per part de
l’Autoritat, que altres maldecaps tenia a ciutat que ocupar-se de mantenir
l’ordre a la muntanya. Lo cert és que aquell aire de tristor i aclaparament se
reflexava en tothom, posat més de relleu pel contrast dels esplendors
d’aquell dia de primavera.
 Els venedors, arrenglerats sota la paret de la Rectoria, se miraven
melancòlicament el miserable grapat de vianda que tenien a llurs peus, com
si per endavant cal-culessen ja que les migrades ganàncies que farien no els
pagarien pas les espardenyes rompudes trescant, carregats com ases, per
camins infernals, des de tres o quatre hores lluny. Les taules de les virolles i
les cartes mostraven, verges encara, les enfilades de rosquilles i les estibes
de pa de figa, i per més que els bunyolers s’esgargamellaven cridant, fent
rodar l’agulla i passant-se les cartes pels dits amb temptadora rapidesa, tot
era inútil perquè ningú s’hi arriscava. La gent se mantenia apartada
acoblant-se en rotllos, xiuxiuejant amb el cap baix. Sols més tard
començaren a arribar collades de jovent de Baget, Oix i Tortellà, que, més
despreocupat o com si volgués posar bona cara al mal temps, baladrejava i
reia; mes fins sos crits i riallades semblaven sortí’ls-hi per força de la gorja
i apareixien sonar en fals en els àmbits de la general fredor. S’estava
esperant als francesos, que algú havia senyalat enfonsant-se ja per les canals
d’Uja.
Aquests, com de consuetud, venien en professo, seguint la creu
parroquial de Sant Llorenç i les banderes gremials de dit poble i de la
Muga. Aviat aparegueren pel coll de Garioles, i com una torrentada
davallaren pel camí que serpejava entre les alzines i començaren a afilerar-
se per a embocar, un a un, la passarel·la del torrent. L’espectacle era bonic
de debò, però trobí que s’accentuava encara la nota de tristesa, que era la
peculiar d’aquell any. La corrua era força més migrada que de costum, i
encara els pocs que venien semblaven anar mig esverats, apretant-se els uns
amb els altres com si temessin quedar-se enrera.
Al tractar d’enfilar la passarel·la, la creu de plata llançava brillants
resplendors, barroerament brandejada per en Jaquet que, ja mig borratxo, no
sabia on posava els peus, essent de témer un contratemps si el rector,
indignat, no l’hi fa llevar de les mans, aprofitant l’ocasió per a exhonorar-lo
del càrrec de guioner que de molts anys venia exercint, ben indignament per
cert, ja que era tan bèstia que sovint se descuidava la creu per les tavernes i
hostals del camí. Passaren després les banderes, una blanca i altra vermella,
caient en plecs esllanguits que ni un alè d’aire movia, i sos endomassats
reflexos esclataren vigorosament sobre el fons verd de la boscúria. Després
passà majestuosament el rector de Sant Llorenç, vestit de ro-quet i estola,
amb sa venerable cabellera blanca caient-li en rinxos pels polsos i clatell.
Seguiren els pabordes i prohoms de les parròquies per son ordre, darrera de
tots el murriot d’en Pol de la Menera, amb sa cara de fura, rient per sota el
nas com el diable amagat darrera la creu; després venien tots els feligresos,
els homes davant, vestits de fosc, i de brusa negra els més, i les dones
també fosques i burelles, llevat de llurs còfies blanques que semblaven un
vol de papallones.
La campana de la iglésia brandava tristament com si plorés, i els romeus
reprengueren llurs cants amb veu feble i esporuguida. Aixís arribaren a la
placeta de la iglésia, i després que els homes begueren algun trago i
tancaren a l’istil d’ells, amb els resolis de les taules o amb els vins de què
venien proveïts, i les dones gastaren en taronges, prunes i rosquilles alguns
xavos i altres peces menudes de moneda espanyola que haurien ramassat
durant l’any per a semblant diada, tothom entrà a la iglésia.
De la banda d’Espanya se n’havia reunida més de la que era d’esperar,
de gent. És que a molts certament costava deixar la consuetud. Ademés, a
tothom movia la curiositat d’inquirir noves del món, que allí no podien
mancar, aplegant-s’hi gent de tants indrets diferents.
Parlant i escatint els darrers fets, alguns escabotàrem l’ofici i entràrem a
la iglésia quan ja mossèn Jeroni, el rector de Sant Aniol, tot ranquejant al
peu de l’altar, anava parlant aixís:
—No són pas les meves penes, caríssims germans, que em fan plorar.
No és pas la primera vegada, ja ho sabeu, que aquests facinerosos han
assaltat ma pobra vi-venda i donat turment a mon cos, buscant un tresor
que, trist de mi, no he tingut ni somniat mai; les meves penes, els meus
turments, les meves pobreses saquejades, tot, tot ho ofereixo a Déu en
descàrrec de mos pecats; lo que Ploro són els pecats d’aquests malvats que
no temen a Déu ni als homes, i cada dia embruten la seva consciència amb
els crims més esgarrifosos, portats per la seva set de sang i d’or. Pocs mesos
fa de la troballa del cos botxinejat de l’infeliç Barnol de Riudellots, sense
nas, sense orelles, sense ulls i sense dents, que els malvats li anaren
arrencant per a fer-ne present a la seva família que no podia pagar son
rescat. Dels horrors comesos amb tes dones del mas Rabassa i altres, més ne
sabeu vosaltres que jo, i ara mateix, fa quatre dies que aquests pobrets jaios
de Ridols, ja ho heu vist!, fermats als calamàstecs de la llar, han tingut mort
crudel, socarrats per dessota. I tot per què, fills meus? Per no tenir,
infeliços!, cinquanta miserables unces, que els pobres ni deurien saber de
quin color eren.
»I això passa a nostra casa, entre aquests rostalls i cingleres que sempre
sembla que hagin de caure i no cauen mai per a esclafar tanta maldat; en
aquesta terra, abans refugi de sants bisbes, de monjos, d’ermitans i
penitents, i ara catau de tota la mala gent que els pobles més sortosos
foragiten a escopetades. I, sabeu com és això? Sabeu per què hi vénen ací?
No és pas sols perquè hi troben amagatalls, vores i boscúries que els posen
a cobert de la justícia humana, no; és perquè aquí hi troben gent tan dolenta
com ells, perquè vosaltres teniu el cor més dur que les roques d’aquestes
cingleres, perquè vosaltres, que professeu aquell maleït refrany que diu: “La
carn que no es cou per tu deixa-la cremar”, heu comportat que la guineu fes
el cau a casa vostra, amb tal de que el mal es fes al veí. Vosaltres heu
continuat ofenent a Déu amb vostres borratxeres, amb vostres pecaminoses
farandoles, fent servir els sants per tapadora, ballant i baladrejant al recés de
les santes ermites, sota mateix de les llodrigue-res, on tal volta, mentres
vosaltres ofeníeu a Déu, s’hi estava escolant algun cristià germà vostre,
martiritzat pels saions als quals qui sap quants de vosaltres haureu fet de
lloques.
»Mes avui, ja ho veieu, germans caríssims!, la guilla ja no el respecta, el
sopluig del cau; avui ja la tempta la vostra pròpia hisenda, i cap de
vosaltres, tant si la té com si no la té, una unça, està assegurat de no trobar-
se d’anques al foc a l’hora menos pensada.
Les paraules del bon rector ressonaven com un gemegor sota les
esvinçades i rònegues arcades de la vella iglésia, on la pobresa hi traspuava
pertot arreu, exhalant un baf com de tomba que glaçava l’esperit. Al fons,
adossat a la pedra nua de l’absis, s’hi veia l’altar major compost d’un
retaule, mig pollat, de columnes salomòniques carregades de fulles i raïms,
que sostenien un parament de cornises cargolades i guerxes, fent de cobricel
a un Sant Aniol camacurt i inflat de robes com si el vent se l’endugués.
Davant d’ell, hi cremaven sis o vuit ciris desa-germanats dintre candelers de
fusta pintada.
Sota aquelles arcades, fartes d’aguantar un trespol mig podrit que
reganyava, ça i enllà, les teules de la coberta, hi formiguejava una bigarrada
multitud d’homes, dones, vells i criatures, que seien pels bancs, per les
llotoses marxes de pedra i per sobre les llambordes de terra, des del
presbiteri fins a sota el cor, espècie d’encavallada de fusta com un barrastral
de casa pobra, on s’hi pujava per una escala de barrons i era també farcit de
gent.
Eren pastors, artigaires, carboners, contrabanders, francesos de la
Menera, Sant Llorenç i la Muga; culleraires de Tortellà, parcers d’Oix i
Baget, i terralloners de les masies i llogarrets de cinc hores a la rodona:
gent, bona part d’ella, quasi tot l’any fora de la llei per un o altre concepte,
si bé considero era aquest el seu pecat més petit, perquè no sé quins drets
pot al·legar l’Estat sobre una gent abandonada a son propi valer entre
enderrocs de muntanyes que semblen lloselles, en contacte continu amb tota
la púrria que troba sa salvaguarda vivint amb una cama a cada banda de
frontera i on, quan pot, sols hi envia per tot consol, digna representació
d’agents avorrits de pare i mare que hi porten el baf de la corrupció de la
terra baixa, única influència de la civilització moderna que sembla tenir
prou força per a filtrar-se per aquelles esquerdes.
Tots semblàvem aclaparats i compungits sentint sobre el cap aquella
filípica que queia acompassada com les gotes d’una aixeta mal tancada,
sempre amb el mateix to de veu malaltís i descolorit, igual quan ens deia
germans caríssims que quan ens tractava de borratxos i de lladres. Es
perquè trobàvem que tenia raó el pobre mossèn Jeroni, i quan el miràvem
tintinejar sobre ses cames nafrades encara pels tions encesos que li
aplicaren els trabucaires per a fer-li desenterrar una imaginària olla d’unces,
que ja era la segona o tercera vegada que li ocasionava semblants atropells,
i al sentir-lo expressar-se tan ardida-ment, sense temença als nous perills a
què s exposava, ja que dintre poques hores no tindria qui l’emparés en
aquella espantosa soledat, ens causava un viu sentiment de llàstima i
admiració.
 —L’espereu debades, germans meus, la justícia humana —continuava
dient amb la mateixa escanyolida monotonia—. És inútil que clameu
l’emparo dels forts de la terra: aquests no us voldran pas sentir. Sols en
vosaltres mateixos podeu trobar consol i força per a resistir i foragitar a
vostres enemics, però aquest consol i aquesta força no els trobareu pas si no
vos reconcilieu amb Déu, fent vot d’esmena. Recordeu’s, germans
caríssims, del poble d’Israel, que quan estava bé amb Déu era fort i vencia
als enemics, i quan s’apartava dels camins de Déu era vençut i portat al
captiveri.
Tot el seu ingenu parlament tirava a la finalitat d’induir al poble a
penitència i apartar-lo de la corrupció de costums, pròpia d’una comarca on,
per les causes apuntades, ser persona honrada és doblement difícil i meritori
que pertot arreu.
Acabà l’ofici, i després de cantats pels francesos els goigs del sant
patró, la porta començà a gitar glopades de gent capbaixa i mormolanta que,
escampant-se per la petita plaça, s’agrupava en rodones o enfilava camí
avall en direcció del molí.
Fora ja de la influència fúnebre d’aquella iglésia, que pareixia una
tomba, i de la veu del rector, que semblava eixir del purgatori, prompte vaig
comprendre que aquella crida de l’ànima apesarada de mossèn Jeroni no
havia cavat tan fondo com era de creure. Tothom convenia en que la raó li
sobrava, tothom comprenia que la situació de la comarca era ben trista,
entregada sense cap defensa a les escomeses d’una gent sense fre ni llei;
però això ja els hi semblava que era prou penitència, fent-se’ls-hi dur cer-
car-ne d’altra que per força havia de recaure sobre ses úniques expansions
d’aplecs i balles i sobre sa vida ajustada a una moral força ampla de
mànegues. El desig de divertir-se començava a espurnejar al jovent, vingut
el més d’ell de qui sap on, disposat a ballar enc que fos sobre les malves
d’un cementiri; mes, amb tot, un aire d’ensopiment i de tristesa feia abaixar
les veus i les testes, donant predomini al pensar dels vells i gent reposada
inclinada a no desairar, per lo menos aquell dia, al pobre rector, qual veu
dèbil i planyenta tothom duia encara clavada al cervell.
Jo també n’era, d’aquest pensar, si bé dec confessar que des d’un altre
punt de vista. Preocupat sempre pel transcendental cop que havia de donar
aquell dia, m’esporuguia el moment de rompre el glaç i m’esporuguia més
pensant que havia de rompre per les cames o sigui dansant, cosa que, per
curtedat de gènit i per no haver-ho fet mai, me neguitejava per la temença
d’un ridícul i una vergonya, que sols l’incentiu de la passió que sentia per la
Corall podia decidir-me a fer-hi cara. Per això les corrents de penitència me
venien com l’anell al dit, trobant que em lliuraven d’un mal pas, i en tal
sentit procurava convèncer a la molinera, que m’escoltava distreta, més
atenta a les plasenteries d’alguns francesos que la festejaven, que a les
meves insípides filosofies. Ella encara gavatxa de part de mare i havia
passat molts anys al Coral amb una seva tia, i d’allí li venien moltes
coneixences i consuetuds que a l’aplec dels francesos li plavia de refrescar.
Com fugint del veïnatge de la parròquia, tota la gentada s’anà aplegant
cap al planell del moli, on en un santiamén s’hi instal·laren també les
parades de jocs i de futeses comestibles, a les que s’abocaren alguns jugant
i bevent, mentres que altres, cercant les ombres, se dedicaren a fer el repàs,
i tan bon punt satisfetes les primeres necessitats, se trobà el planell de nou
ple de gent, fent rotllos i comentant encara el sermó del rector.
Per entre les veus confoses de la turba, predominava la grassa i
catxassuda de l’Ibo, mon amic i company de tota la vida, qui per sa força,
per son garbo en el vestir i rumbo en el convidar, i més que tot, per sa poca
vergonya, era el gall de la Garrotxa, majorment des que en l’aplec de
Costoja havia batut an en Polion, el gall francès. Doncs l’Ibo era el que
revifava l’esperit de protesta que, com un dèbil caliu, covava entre les
cendres de la general tristesa, i bo feia amb el to mofeta de sempre, i encara
que ses cíniques i irrespectuoses paraulades de primer no feien gran efecte
en els ànims més o menys contorbats dels bosquerols, prodigades amb
bestial perfídia, acabaren per fer descloure els llavis i allisar els rostres
malhumorats de molts dels presents.
Els primers que l’ajudaren en aquesta tasca foren els francesos,
capitanejats pel brètol d’en Pol de la Menera, que ben apeixats i
salvaguardats en llur terra, no tenien per què capficar-se amb les penes dels
de part de ça de la ratlla. Com aquell feligrès del qüento, no ploraven
perquè no eren de la parròquia, i si bé de primer callaven per respecte, en
donant-los-hi peu un dels nostres, començaren, com qui no hi toca, a fer
gemegar una gralla i un violí que a posta portaven amanits, tot dient en Pol
per a refermar els arguments de l’Ibo:
—Com cal menjar e cal beure, cal dansar per a se desengordir o esbargir
els malors. A la font del sant toparem la mainada del Briquet, belleu; bé
caldrà convidà’ls a l’espartinada.[1] Doncs si nostres damisel·les són pas en
tren, bon Dieu!…
I aquell vell i boig se fregava les mans tot fent grimaces.
Els seguien la bretolalla de Beget, que si davant feien el consirós, per
hipocresia fóra, ja que uns amb altres n’havien fetes més que en Pau Gibert
i capaços eren d’afrontar als propis trabucaires si a mà els venia. Els d’Oix
no els anaven gaire lluny. Els culleraires de Tortellà, llevat de que foren
capaços de saquejar el paradís terrenal si sabien de trobar-hi bons boixos
per a llur indústria, eren bona mainada, mes vivint fora del clos i a l’abric
de les vistes dels malvats, tampoc se creien obligats a plorar amb nostres
ulls, i de l’aplec sense ballades ne deien engany de mitges. Quedàvem els
d’Albanyà, Lliurona, Bassegoda i Ribelles i els bosquerols dels serrats i
fondalades que, com a més pacífics i més desemparats, sosteníem el posat
de víctimes indefenses; però dels nostres eren l’Ibo i algun acòlit seu,
justament el que tocava l’orgue en aquella estúpida revifalla. En quant a les
mosses, si bé totes se mostraven afligides i malmiroses, era de témer que no
desitjaven sinó que ells les obliguessen a trencar els escrúpols… per força.
Diferent de mi, que em creixia el mal humor a mida que s’esvaïa l’aire de
tristesa que moments abans semblava abrigar-ho tot, molt més encara quan
notava que també a la Coralí semblava que li ballaven les cames al sentir
els escatainets de la gralla que, mig de frau, preludiava balls encisadors.
—Jo no sé pas de què es queixa, mossèn Jeroni!… —exclamà, per fi,
l’Ibo, com sintetitzant ses reflexions i tirant al bulto amb tot descaro—: ha
salvat la gerra, li han tret el poagre de les cames que bé li serveixen per a
predicar… Si l’haguessin rostit com als guetos de Ridols, bé fóra pitjor!
Vatja, minyons, jo crec que, com menos, per l’alegria de que ens l’hagin
deixat cru, n’hauríem de ballar una! No ho trobs, Coralí?
Aquella grollera patotxada tingué el resultat perseguit: un tro de veus i
riallades coronà el parlament de l’Ibo, qui, animat per l’èxit, s’atansà a la
molinera, i prenent-la pel braç, mig de grat mig per força, se l’enrossegà
cap al centre del planell, seguit d’altres poca-vergonyes que imitaren son
exemple.
Instantàniament ressonaren per aquelles cingleres els gemecs de la
gralla, i entremig de la gatzara de crits, riallades i protestes més o menos
fingides, ne sobreixia la veu plena de l’Ibo, corejada pels xiscles
enjogassats de la Coralí i altres mosses com ella, fluixes de cervell.
Vaig quedar-me espalmat i tonto, sense saber com prendre-ho allò que
jo judicava com una traïdoria de l’amic i una desaprensió de la mossa.
Allavors vaig tenir el primer pressentiment de que l’Ibo seria l’espina que
em picaria tota la vida.
 II

Era jo molt nin, quan amb altres xicots del veïnat ens ajuntàvem a la
Palmada de Borés per a arribar en collada i sempre tardans, malgrat els
renys del mestre, a l’estudi d’Albanyà. Entre ells, eren els meus principals
amics en Rafel del Pedrals, en Pep del Serrat i, sobretot, l’Ibo de
Camperols. A mi em deien el Picolí, per menut i desnerit, motiu que va
quedar-me per molts anys, per més que vaig fer-me ossut i llarg com una
perxa.
L’Ibo era, si fa no fa, de la meva edat, i des del principi exerci sobre mi
un predomini que aviat degenerà en una mena de tirania. Jo l’estimava de
debò, enamorat de sa cara fresca i ufanosa, de sos aires expansius i
desembarassats i, sobretot, de sa verba joiosa, sovint desvergonyida. En
nostres travessures de xicot, sempre era ell qui l’armava, mes jo no sé com
s’ho feia que, a l’hora del rebre, sempre ens tocava a nosaltres, fent-nos ell
encara la figa. De cor, no en tenia gens; no es compadia mai de ningú, i
aquell remordiment que sentíem tots quan en alguna diablura, anant més
enllà del que volíem, algun company ne sortia massa esgalabrat, ell no el
sentia mai; encara hi trobava peu per a desfer-se en bromades de
desvergonyit.
A la llei que jo li duia, corresponia amb temperament llunàtic, menjant-
se’m un dia a festes, i l’endemà traçant-me amb un desviament que em
donava pena.
En Pep del Serrat, ben diferentment, semblava tan sol·lícit de la meva
amistat com jo de la de l’Ibo i, si bé jo no li corresponia malament, tampoc
l’apreciava com se mereixia. En Rafel del Pedrals era altre caràcter.
Independent i després, s’ajuntava amb nosaltres quan li convenia, i quan li
semblava bé ens plantava amb tota senzillesa. Amb l’Ibo no lligaven gaire,
perquè era l’únic que se li rebel·lava, fent-li cara si a mà venia.
Un dia l’Ibo ens induí, a mi i a en Pep, a fer campana per a anar al bosc
a cercar nius, donant-me entenent de pujar a un roure on se n’hi veia un al
cap d’una branca prima. Jo prou dubtava, mes ell excitava mon amor propi,
tractant-me de covard.
—Deixa’l, animal, que cauràs! —me cridava des de baix en Pep, que
veia el perill. Però pogueren més en mi les xanxes i amenaces de l’Ibo que
les veus del bon sentit, tirant al dret, fins que, esqueixant-se la branca,
caiguí, quedant estabornit al peu de la soca.
Al revenir-me, vaig trobar-me estès al peu del torrent, auxiliat per en
Pep que em refrescava el cap mig badat, en tant que l’Ibo s’ho mirava tot
fent comentaris sobre ma poca traça d’abastar nius, i comparant la meva
fatxa, al caure amb la branca entre cames, amb la d’un galàpat enastat.
Entre els dos m’acompanyaren a casa; mes, abans d’arribar-hi, ell
s’esmunyí, deixant per en pobre Pep les rebufades de la meva mare,
esfereïda de veure’m en tal estat.
Aquest fet me produí un cert desengany, resolent apartar-me de tan mal
amic; mes, a les poques setmanes de curat, me trobava de nou junyit a la
seva ombra.
Aixís seguírem creixent. Als quinze o setze anys semblava haver entrat
en major reflexió, manifestant desitjós de seguir la carrera eclesiàstica, més
que per la vocació, per a sostraure’s de les exigències de son pare, qui,
propietari de pocs i entrampats cabals, volia enjocar-lo al treball de la terra,
cosa que an ell li pudia molt. El cas és que començà uns cursos preparatoris
de gramàtica llatina amb el rector del poble, i jo, tant se val, induït per ell,
vaig manifestar les mateixes intencions.
Més tard, al seminari de Girona, on seguírem alguns cursos, un i altre
amb no gaire lluïment, s’anà accentuant el caràcter de l’Ibo. Aprengué a
dissimular per conveniència i a refinar sos instints amb un cert vernís de
cultura; mes jo, que l’observava de prop, veia bé que el fons del seu
caràcter era un conjunt de sensualitat grollera i d’ambicions amb prou
feines reprimides per les circumstàncies de lloc i temps, i sobretot per la
carència de medis, ja que ell, encara més que jo, feia la carrera amb tota la
pobresa imaginable, i en el terreno de la confiança esclatava son mal humor
amb mil penjaments contra els que eren o podien més que ell, desenrotllant
tesis que m’esfereïen.
Ningú com jo els veia i els classificava, els defectes del meu amic, que
arribaven a aixecar-me del fons del cor cert sentiment de repulsió:
sentiment instintiu que no surava, ofegat per l’admiració que em produïa
son predomini sobre si mateix, per virtut del qual arribava a imposar-se a la
major part dels seus condeixebles que el temien en les controvèrsies, en les
que, per sa sang freda, per son laconisme irònic i per son atreviment, els
desmuntava tot sovint; i, com era prou ben musclat i fornit i no s’hi pensava
gaire en reforçar sos arguments o argúcies amb sa força bruta i ademés era
oportú i ditxosot, d’aquí que, malgrat son poc valer com estudiant, se li feia
rotllo.
Cal regonèixer, amb tot, que en el fons ningú el podia veure, i ell pagava
amb la mateixa moneda. Jo mateix li tenia quimera, però una quimera
estranya. M’indignaven sos defectes, per quant deslluïen ses bones
qualitats, sense fixar-me en que les poques que tenia li servien sols per a
tapar els defectes. M’indignava sobretot sa falta de cor i son esperit
venjatiu, que no perdonava mai al qui creia que l’havia agraviat, ni després
d’haver-li fet sentir el pes de la seva venjança. M’indignava… però me
retenia la creència de que era jo l’única persona que tenia algun ascendent
sobre d’ell.
En això, esdevingué l’escalfament de la guerra carlina, que portà una
gran efervescència entre els escolars, la gran majoria partidaris d’aquestes
idees. Alguns, pocs, n’eren contraris; un d’aquests era l’Ibo, i, no obstant,
me sorprengué un dia amb la proposició d’anar a la muntanya. Fos per
predomini que sobre mi exercia, o per la vanaglòria de l’efecte que vaig
figurar-me havia de fer entre mos companys, que em retreien sovint que em
tenia a la butxaca, la creència de que jo l’havia conquistat, el cas és que,
contra lo que mai havia somniat, vaig seguir-lo.
Als pocs mesos de córrer-la, ja portàvem galons. L’Ibo, sobretot, se
distingia per son temperament infatigable i per sa sang freda; però se li
accentuà més encara sa perversitat d’instints i sa falta de cor, de lo que en
patien amics i enemics. En certa acció, en què férem recular la tropa,
s’ensanyà amb un pobre ferit, en tals termes, que provocà la general
indignació. Fou exhonorat, però es quedà tan tranquil com si res. Quan en
Cabrera fou definitivament obligat a passar la frontera, ja havia tornat a
recobrar sos graus. Encara vagàrem a l’escampada alguns mesos per la
muntanya, fins que definitivament ens vegérem obligats a entrar a França.
Allavors començàrem un gènero nou de vida. Avesats a la llibertat
aventurera que tant temps havíem portat, el treballar se’ns feia dur, sobretot
a Tibo, que l’avorria de natural; i jo, si bé m’hi hauria acomodat, dec
confessar que, encara que de mal grat, vaig deixar-me arrossegar al
llibertinatge de la vida dels jugadors i dels taüls.
Quan, després de llargs mesos, minvà la vigilància de la policia francesa
que ens havia internat, tornàrem a nostra frontera, i allí, a quatre passos de
nostres cases, que fins ens atrevíem a visitar de nits, ens dedicàrem al
contrabando, ajudant a nostre amic en Rafel, que el feia a l’engròs. Això
ens donava bons rendiments, si bé sense gaire profit, perquè, venint-nos a
gropades, sols contribuïen a engreixar nostres vicis.
Amb tot, després d’haver-me arrossegat per les clavegueres morals de
les principals ciutats del migdia de França i llogarrets de la frontera, i de
portar una vida desarreglada, de treball excessiu unes vegades i de
ganduleria perfidiosa les més, fregant-me amb tota mena de gent,
despreocupada, desvergonyida i perduda molta d’ella, freqüentant llocs on
no s’hi veuen més que els perdularis i els avorrits del món… no sé per quin
miracle de Déu havia conservat una certa innocència d’esperit que em feia
trobar malament, sentint-m’hi com emmanllevat, en aquell medi ambient
que no era el meu i on m’hi havien dut les circumstàncies i la meva curtedat
de geni. Me mancava el cinisme del meu corruptor per a combatre els mals
humors que em venien en les hores de cansament, en què no deixaven de
representar-se’m les recomanacions de ma santa mare i les pràctiques del
seminari, quals arrels, per altra part, sentia de més en més so-llevades del
cor. L’avorriment del vici me vingué abans de l’enfit, no per virtut d’una
reacció moral, sinó com aquell que surt lleuger d’estómac i fastiguejat
d’una borratxera, senzillament perquè els plats servits no són del seu
agrado.
 La vista dels meus antics amics en Rafel i en Pep, que vivien tranquils a
casa seva donats a llurs quefers i ben vistos de tothom, me seduïa;
majorment els precs d’aquest darrer m’inclinaren a fer un esforç per a
deixar aquella vida i substraure’m a les influències d’aquella mala amistat.
El govern concedí un indult, i vaig aprofitar-lo per a tornar a casa. L’Ibo,
per més que no sentia res de lo que a mi em frissava, perquè tenia el cor
mort, féu lo mateix, essent això per a mi una verdadera desgràcia.
No obstant, posat a casa i enfeinat amb l’endreça de la meva poca
hisenda, que d’anys anava de mal borràs, majorment des de la mort de la
meva mare, la influència que l’Ibo exercia sobre mi esdevingué més
lleugera, contrabalançada per la bona amistat d’en Rafel i d’en Pep. El
primer d’aquests havia fet bons negocis amb el contrabando en gros, per a
què tenia especials aptituds, i ara els quatre formàrem una mena de societat
de la que n’era el gerent en Rafel, i arriscàrem amb fortuna algunes entrades
atrevides. Els primers temps l’Ibo collà bé i fins fou de profit, perquè tenia
bones condicions quan volia; però més tard, ja una mica revingut dels
apuros en què al principi es trobava, se cregué més savi que el mestre, i
aviat comprenguérem que la nostra societat no podia durar gaire. Encara,
aixís i tot, tiràrem bon temps, degut als esforços que, per a lligar caps, fèiem
en Pep i jo; però a la fi es dissolgué per un cop de geni d’en Rafel, que no
era pas home per agemolir-se a les impertinències d’aquell, i encara que
m’oferí la seva companyia, vaig renunciar-la, enamorat cada dia més de la
vida quieta i dels petits guanys de la terra, màxime quan amb les ganàncies
arramassades havia pogut tapar els principals esvorancs de casa.
Allavors l’Ibo començà a treballar per son compte en el mateix negoci
del frau, i amb ganàncies més o menos fictícies, a rumbejar, entregant-se
descaradament a la vida llicenciosa. Se féu un mal nom, mes com
esmerçava diners, era de bon regent, prou llest de llengua i disposava de la
força bruta, se feia respectar per tothom, i fins era ben escoltat per les
mosses, que no escarmenten mai en pell agena, i això que el poble li tragué
aviat per motiu l’Esparver, perquè aixís que ullava una peça de caça ben
apetitosa, no parava de fer-li l’aleta fins a tenir-la.
Per aquell temps, tingué lloc sa cèlebre topada amb en Polion de
Costoja, el gall francès, en la festa d’aquest mateix poble. Ja de temps que
se la portaven votada, i allí, per qüestions d’una mossa, anaren a capgirells.
En Polion, amb tota sa fama de brau, perdé la partida i deixà les dents
enmig de la plaça. L’escàndol fou tan gros que tots els balladors, fets un
embull, s’apunyegaven mútuament sense saber lo que es feien, no quedant-
ne cap de dret. Aquell dia l’Ibo s’afartà de malmetre gent a cosses i cops de
puny; fins els gendarmes que tractaren de detenir-lo, reberen sa
correspondenta tanda de bufetades. Prou cridaven arrétez-le, ce brigand!,
però, pitofos com tothom, no pogueren fer-se’n senyors i anaren de pernes
en l’aire. D’aquella feta, la fama de buscafresses terrible de l’Ibo cresqué
extraordinàriament.
Entretant, jo em creia un altre home, si bé, infeliç de mi!, no sabia
sostreure’m del tot a la influència d’aquella amistat maleïda. Veritat és que,
aqueferat i amb el gust del treball, entre setmana me’n recordava poc, mes a
les festes, en els aplecs i en quant me temptava la dèria d’una cacera,
sempre havia de ser a rerassaga de l’Ibo. En Pep i fins en Rafel solien ser de
la seguida, mes ells n’estaven ben guardats de la seva ombra, i fins me’n
predicaven sempre. Però a mi el cor m’enganyava; me feia la il·lusió de que
era jo l’únic que podia portar-lo a bon camí, ja que era l’únic de qui
suportava amonestacions i recriminacions que, per altra part, cap efecte li
feien i que sovint me rebatia garbosament.
Una nova virada de les meves afeccions tingué més força per a desviar-
me’n un poc. N’estava fart, de la vida de saltamarges i d’anar de mal borràs,
sense una persona que cuidés de les meves intimitats. Havia de cercar dona,
però no una dona qualsevol, sinó presentable, i que omplís el baucis de mon
entorn. Les que la companyia de l’Ibo m’havia portat a tractar eren, en
general, rebrecs de botiga, desperdicis d’altres taules o esguerros morals,
nascuts i crescuts en el vici, i desviades de son destí; sers que de dona no en
conservaven més que la forma i la malícia. Sols alguna que altra vegada
havia trobat, entre elles, residus de bellesa i fins aromes esblaimats de
virtuts ingènites, com entre la fruita podrida s’hi troba de tant en quant
algun mos de carn blanca i sana que en recorda la bona llavor d’on
procedeix; mes era tot tan revolt entre màcules asqueroses i sediments de
bordell, que sols servien per a deixar cert regust d’enyorança en ma
instintiva delicadesa de sentiments que em feia comprendre l’existència
d’altra mena de dones, més en harmonia amb els records de ma pobra mare,
records desgraciadament massa esmortuïts després dels anys transcorreguts
des de que les circumstàncies i el meu mal cap me’n separaren per a no
reveure-la més.
En Rafel, poc aficionat a faldilles, repetia sovint que de les dones la
mellor era sols bona per a llançar; el rector ens predicava que la dona és
signe de pecat, i el poca-vergonya de l’Ibo sostenia que morts els escrúpols,
totes són iguals; però jo sentia una certa veneració per la dona de bon nom,
per lo mateix que n’havia vistes tantes de rebregades. És a dir, per veneració
prenia jo lo que, en lo fons, no era més que una adoració per la vida del bon
burgès, ben apeixat per dona vistosa i plasenta, rodejat de consideracions i
benestar. Però em succeïa, passant revista de les que podien convenir-me,
que unes no em plavien per boges i recordar-me massa de les d’altre temps,
i les que no, les trobava bosqueroles i sense tracte, poc vistoses o fleumes i
fades, i, per consegüent, poc aperitives per a mon paladar una mica gastat
per les picantors d’altres plats, mal que fossin aquests poc del meu gust.
I esdevingué, allavors, que vaig conèixer a la Coralí, la pubilla del Molí
de Balasch, un dels més enfeinats de la comarca. Son pare era un tros de pa,
i sa mare, ja difunta, fou una francesa de la Menera, de família modesta,
però molt considerada.
La Coralí, des de nena, havia passat llargues temporades al Santuari del
Coral, d’on n’era manifassora la seva Padrina, una tia de part de mare. Era
allavors una mossa d’uns vint anys, alta i ben plantada, de cara fresca i roja,
nas fi i ulls vius, sota unes celles negres i molsudes que donaven a sa
mirada una fixesa encisadora. Son front era llis i net, ombrejat per una
cabellera ondulada i negra. Aquest detall la distingia de les demés noies del
seu braç, que duien el cabell llis tibant, com clavat pel monyo a la clepsa.
Seguint la costum francesa, usava quasi sempre còfia, però no l’ordinària
com gorra de dormir, que s’estila a la frontera, sinó elegant i ben tallada,
com les damisel·les de més terra endins. Ademés, son freqüent tracte amb
els nombrosos visitants del santuari francès li havia donat un aire
esparpellat que, ajudat de sa conversa xamosa i picanta, la feia obiradora.
Tan bon punt la vaig veure, ne vaig quedar empren-dat. Aquesta és la
meva, vaig dir-me de seguida, deixant-m’hi caure amb tot el deler d’una
ànima verge.
Amb son pare fèiem negoci de rodells i carbó, i solíem tenir nostres
col·loquis al pati del molí, ombrejat de tells, que venia a ser com una
miranda sobre la riera on hi lliscava l’aigua passada, després de saltar, fent
núvols d’escuma, per sobre el rodet. Allí hi havia una taula formada per una
mola vella, i allí la noia ens solia servir un repàs de pa i llangonissa o
formatge, ben regat amb vi verd, de qual manera sellàvem nostres tractes.
Jo m’hi encantava mirant a la Coralí, feinera i moguda com un esquirol,
tan aviat dintre com fora de la casa, donant cap a tot: a la roba que
repassava, al despatx dels parroquians, al graduador de la tramuja, i a fer
anar d’aire al mosso i a la minyona, sempre amb la mitja rialla als llavis i la
contesta prompta sempre. Amb sa cara fresca i roja com una maduixa, son
mocador de seda moradenca creuat sobre el pit i els rinxos del color de l’ala
del corb, coberts, com tota ella, pel polsim de la farina, talment semblava
una borraina, besada per la gelada del matí.
Afavorit pel geni del moliner, poc donat a exhibir la seva filla, vaig
guardar com un secret aquella troballa. Per altra part, an ella les
coneixences de part de ça de la ratlla no la tiraven, i com la missa la tenien
més avinenta a la parròquia francesa de la Muga, resultava que era poc vista
i coneguda, molt menos a Albanyà, on pot dir-se que mai hi posava els
peus. Però més tard vaig tenir la debilesa de confessar-me’n amb mos
companys, i l’Ibo ja no parà fins a fer sa coneixença.
Un dia, a la festa major de la Muga, vaig presentar-l’hi, i començà a
galantejar-la com feia amb totes, amb aquell to de fina mofa pròpia del qui
és llarg de l’ofici, i ella li correspongué amb un garbo que, si per una part
me satisfeia, ja que feia honor a la meva elecció, per altra no deixava
d’inquietar-me, perquè, en veritat, el natural encongiment i curtedat de geni
que m’havia, en cert modo, salvaguardat de la brutícia trepitjada en el
temps de la disbauxa, tampoc m’afavoria gaire per a sostenir el paper de
galant, majorment en competència amb gats vells com Tibo. La sola
consideració de que aquella noia no era de la mena de les que tenia per
conegudes, m’infundia respecte, acabant-me d’entortolligar la llengua,
sempre que tractava d’eixir-me de la conversa ordinària. Veritat és que, en
tals casos, ella solia mirar-me d’una manera estranya, com si em llegís a
l’ànima, i reia com si li plagués lo que llegia; mes això era ben poca cosa
per a afirmar els drets que, interiorment, m’adjudicava sobre ella. En fi, que
comprenia que, si a la Coralí li donava per desitjar un galantejador de
volada, jo em quedava curt.
Després vaig tranquil·litzar-me, perquè en quant quedàrem sols amb
l’Ibo no es cansava de posar-li titlles, i ella, per sa part, aixís que poguérem
parlar-ne, me digué:
—Quina gardunya n’hi ha, d’aquell teu companyó! Se coneix que està
fet a tractar sols amb ximples, que es creu que totes ho som.
Ademés, l’Ibo era amic meu, potser era jo l’únic amic que ell tenia, i si
bé li sabia tota una història de traïdories, infidelitats i desvergonyiments, a
mi no m’havia faltat mai en cosa grave.
Amb tot, vaig creure prudent fer un esforç per a eixorivir-me una mica,
preparar bé el terreno, i esperar l’aplec dels francesos a Sant Aniol, com a
diada la més apropiada per a donar el salt mortal. Després d’això, per lo que
pogués ser, tallaria en rodó l’amistat amb l’Ibo.
 III

Les immenses cingleres que, com les runes d’un amfiteatre colossal,
migclouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que m’anessin a caure
a damunt, i les boscúries d’alzines que s’estenien a banda i altra, des del
repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren,
pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s’hi
celebraven els funerals de les meves il·lusions. Prou remorejaven les
cristal·lines aigües de la riera que, davallant de l’espantosa esbaconada de
Brull, formen amansides gorgues d’un verd esmaragdí, enfilades les unes
amb les altres per filigranes d’argentina escuma; prou s’hi emmirallaven els
verns i castanyers revestits de novella fulla d’un verd tendral, i e) sol prou
ho hermosejava matisant-ho tot amb els canviants de sa lluminosa paleta, i
fins els aucells xerrotejaven agradosa-ment per les bardisses; mes jo no
sentia altra cosa que el corcó de la gelosia rosegant-me les entranyes, ni
veia res més que les negrors que el meu pessimisme començava a dibuixar
en l’auba de la meva ditxa, desequilibrant mon esperit, ja de si prou donat a
la concentració i a la tristesa.
No sabia acabar-me la jugada de l’Ibo, i fins coneixent-lo, en ma
innocència de criatura gran, no el conceptuava capaç de fallar l’amistat de
l’únic ver amic que tenia, com si la lleialtat fos cap principi ferm quan no
descansa sobre la noblesa del cor; però em podia acabar menos la lleugeresa
de la Coralí, tan complacenta sempre amb mi, tan carinyosa i expansiva en
ses converses, una mica drol·la i enjogassada, això si, mes prou
entenimentada per a recatar-se d’un jove de tan mala anomenada, després
que indirectament bé li havia prou fet entendre els plans que jo aquell dia
portava.
 Tractant d’esbargir el mal humor pels encontorns de la riera, vaig fugir
pel planell; però, al muntar un marge, vaig topar-me amb el subcabo de
Mossos de l’Esquadra, un tal Arbós, que havia vingut amb quatre números
més, a l’objecte de vigilar i mantenir l’ordre.
Era l’Arbós un gat vell, de patilles blanques i cara colorada, que
desempenyava la seva missió amb absoluta consciència i ple d’amor per a
la institució a què pertanyia. Si, a semblança dels pells roges d’Amèrica,
hagués tingut la costum de penjar-se a l’esquena la cabellera dels enemics
vençuts, de segur que n’hi portaria un bell enfilall; però era home modest,
poc amic de retreure mèrits propis, i de conversa reposada, tot a posta per a
captar-se la confiança, tant dels seus subordinats com dels paisans.
—I doncs, Albert, que no et ballen les cames? —digué, al veure’m i al
sol objecte d’aturar-me.
—No, no he tirat mai per ballarí —digui jo afectant tranquil·litat—. Ara
me n’anava a donar un volt per a esperar que els companys fossin servits i
marxar de tornada.
—Doncs, si no tens res més important que fer, seu aquí, que fumarem
un cigarro. —I em senyalava seti al seu costat, damunt de l’herba.
La conversa no podia trigar a recaure sobre el plat del dia; els
trabucaires.
—Què se’n sap de nou? —vaig preguntar, per entrar en matèria.
—Poca cosa i estantissa —féu ell amb naturalitat—. Si tu no en portes
alguna de fresca!…
—Jo? Que és cas! —vaig respondre mantenint-me en la mateixa reserva
—. A casa estic a la feina, i els companys amb qui he vingut, parlen més de
mosses i de caceres que d’altra cosa. De lo de Ridols ne sé lo que en saben
fins les criatures. Vós sí que deveu estar sobre la petja.
La cara se li arrugà al fer-li aquest retret, i després d’uns moments de
silenci digué:
—Vet aquí una campanada que repicarà fondo. Jo, al saber-ho, vaig
tenir una acalorada que encara em dura. Rastres —afegí—, tants com ne
vulguis: però, ¿què en farem dels rastres, ni fins de conèixer els llops, si no
tenim cans per tirar-los-hi damunt? Figura’t que tinc escassament vint-i-cinc
homes a l’esquadra, i quan he donat servei a l’Empordà, a Mieres i a la
Garrotxa de baix, qui em queda? Amb prou feines he pogut reunir quatre
homes per a pujar avui. Fa dol de parlar-ne; aneu amb quatre homes a
perseguir quadrilles de set i de vuit, tots els quals ja s’han jugat la vida per
menos encara de lo que val. Fins fa consciència de passejar-los per aquestes
terres on hi ha pena de la vida a cada girant de camí.
Mes no et cregues, que d’això de Ridols, sinó que mal m’està el dir-ho
per la pena que m’ha fet, me n’alegro per vosaltres; que potser, tocant-vos
el cuiro, se vos n’anirà la son dels ulls. Ja has sentit quina filípica més ben
xa-fada vos ha endreçat mossèn Jeroni aquest matí. Ja em penso, per lo que
veig, no ha pas entrat fondo; mes, pel camí que anem, ja en vindran d’altres,
i als qui teniu quatre sous, bé us caldrà anar orelladrets. La guineu ja no té
pas escrúpols de caçar vora del cau.
—Bé, sí; és lo que deien alguns companys al sortir de missa: bé ens
caldrà defensar-nos nosaltres mateixos, si qui deuria fer-ho té altra feina.
Mes, qui s’hi posa al davant?
—I qui són aquests companys? —féu ell interrompent-me.
—Qui voleu que siguin? En Rafel del Pedrals, en Pep del Serrat, l’Ibo…
—En Rafel, bo; en Pep, també bo; en quant a l’Ibo… fins s’hi fa tala
que minyons com vosaltres aneu amb semblant seguici.
La rebufada anava principalment per mi, i no va venir-me de nou: hi
estava ben acostumat.
—És una mica drol·le i massa despreocupat —vaig dir mig rient, per
respondre alguna cosa.
—Diguessis poca-vergonya i mal intencionat… —féu ell tot sèrio—.
Sempre em sembla que aquest minyó acabarà malament.
—Mentres se guanyi la vida i les orgues li vagin com ara…
—Sí, i tal; endogalat fins a la nou del coll. Ara mateix no viu sinó de la
seva poca vergonya i de la por que li menen els acreedors.
—I ara, què dieu! —vaig fer amb una sorpresa que no poguí dissimular.
El subcabo em mirà amb sos ulls penetrants, que se’m ficaren a dins de
l’ànima, i al convèncer’s de que la meva sorpresa no era fingida, digué amb
un cert deix de despreci compassiu:
—Sembla estrany que tu, que ets amb ell com tap i carbassa, ignoris
això. Avui l’Ibo deu dues vegades lo que té.
 —Però ell bé rumbeja i gasta!
—Això és lo que molts no entenen, i jo penso entendre-ho massa —
afegí el gat vell arronsant les espatlles.
Començava a fer-me càrrec de la meva estúpida innocència, per més
que no sabia explicar-me com un home que, enmig dels atrabilismes de son
geni antipàtic per tothom, no havia deixat d’espontanejar-se amb mi,
m’havia ocultat darrerament la seva posició. De moment, vaig assaborir un
sentiment de goig, semblant-me que era l’Ibo menos perillós pobre que ric;
mes, aviat, reflexionant sobre els recursos del seu temperament atrevit i
despreocupat, trobí que aquesta darrera circumstància en poc millorava ma
situació, en cas de que decididament pretengués la molinera. És més: era de
témer encara major frescura, per a fer-se amb els cabals de què tothom la
feia pubilla.
En aquells instants, com per a més enverinar els meus sentiments, el
ball s’anava engrescant, acabant per prendre-hi part tota la fadrinalla, i la
rodona en què giravoltaven l’Ibo i la Coralí vingué a plantar-se al nostre
davant. Dansaven el ball francès, espècie de galop infernal en què, al final
de cada passada, són les mosses arborades enlaire, preses per sota les
aixelles pels balladors de cada mà, i vaig haver d’amargar el mal trago de
veure com, embogida de riure, entre l’Ibo i un xicotàs francès, tiraven
amunt, amunt, a la meva estimada, fent-la surar dos pams sobre el nivell de
les demés, amb una persistència bestial, com si me’n fessin present allà, o
volguessin posar a prova la meva mansuetud. Ella semblava endreçar-me,
des del pavès en què es veia muntada, mirades indefinides, que lo mateix
podien ser coqueteries de mofeta, que disculpes de noia avergonyida.
Enfonsat jo en mes cavil·lacions, vaig dir, sense quasi donar-me’n
compte:
—És una mala peça, cregueu-ho, Arbós: ningú el coneix com jo. Ja feia
bé d’anar-me’n desentenent, mes d’avui endavant ja tindrem el pa ben
partit.
El vell subcabo em dirigí sa mirada fina i penetrant, com un poc sorprès
de la meva sobtada declaració. Després, somrient senzillament entre ses
patilles blanques, digué tot girant el cap enrera:
—I faràs santament, minyó.
 Lo que en l’instant mateix de contestar-me havia atret sa atenció, era un
lleuger refrec de fulles seques que es sentí al bell darrera nostre, mogut pels
esclops d’en Bilot, el bouer del Pedrals: una mena d’escarni d’home, petit,
gras i amb un goll com una esquella. Estava allí corbat, amb el cap penjant i
furgant amb un bastó la fullaraca.
—Què grates aquí, escalaborn? —li cridà l’Arbós amb veu alta, com qui
parla a un sord.
—Busco monjoles —féu ell amb veu de nas, fosca i rossegada, alçant el
cap i mirant al subcabo amb aquella mitja rialla pròpia dels idiotes, que li
féu posar de manifest dues rengleres de dents blanques i punxegudes com
les d’un cadell.
—Al bosc són les monjoles —cridà el subcabo— i te n’hi vas corrents
abans que t’hi tiri amb una puntada de peu, mal sorge!
—Balisca!, no —féu el beneit al sentir l’amenaça, i accentuant encara sa
mitja rialla començà a retirar-se, balancejant el cós com un titella, tot
bregant per a posar-se el barretinot suat que duia a la mà, ple, efectivament,
de bolets acabats de collir.
—És un tros de carn batejada —digui jo a l’observar que l’Arbós no el
perdia de vista.
—Sí —contestà aquest—: un tros de carn batejada que sempre el veuràs
al peu de les rodones, com si sotgés les converses.
I afegí sentenciosament:
—De murris i de beneits liberanos, Domine.
En aquest moment se produí altre moviment anormal, que féu en un
instant parar la música i desfer-se les rodones.
L’Arbós desaparegué del meu costat, i no el vegi més. Els balladors se
dirigien als badocs, preguntant de què es tractava, mentre que les mosses,
esmaperdudes, cridant i xisclant s arremolinaven amb llurs famílies. Aviat
se sentiren, clares, veus que venint de la riera cridaven:
—Els trabucaires! Els trabucaires!
 IV

No n’hi havia per a tant. Els trabucaires! Si, però eren lluny. Alçant el cap i
mirant a la cornisa de la immensa cinglera que envolta la vall, se veia una
filera d’homes armats, seguint el camí de Ribelles que voreja l’espadat, en
alguns indrets, mig suspès sobre l’abim. El pànic s’apaivagà de moment,
mes la calma ja no podia tornar. Els capverds i la jovenalla dels francesos
s’ajuntaren als vells i pacífics que, acabat el rosari, ja es formaven en
professo a la porta de la iglésia per a reprendre el camí de les canals.
L’Arbós, amb els seus mossos, ja era endavant, per assegurar-los-hi el pas
de França, i els comentaris versaven sobre si arribaria o no a temps per a
segar-los-hi la ventatja.
Tothom anava armat d’un modo més o menos vergonyant, però tothom,
més que de les pròpies forces, se refiava del redós d’una bona companyia…
Els de Ribelles s’acollaren amb els francesos, amb ànim d’emparar-s’hi per
lo menos fins a la font del Sant, on començaria la dispersió: els de la
comarca de Bassegoda ja trescaven amunt, per entre els alzinars i
castanyedes, cap a les clapisses de Martenyà; els de Montagut i Tortellà,
seguits dels de Sadernes, ja corrien riera avall, com els de Talaixà, Oix i
Beget emprenien les marrincoles del Salt de la Núvia. Els escadussers i
tocatardans feien de tot: uns no semblaven menar cap por als lladres, i altres
se resignaven a fer grans marrades per a fugir de llocs massa feréstecs o
anar més temps ajustats a unes o altres colles.
Els de la banda d’Albanyà i baral de la Muga, pocs i malavinguts,
anàvem a l’esbarriada. Alguns seguiren als de Bassegoda: en Rafel de
Pedrals, decidit i amic d’aquesta mena de batudes, corregué darrera dels
mossos a les ordres de l’Arbós. L’Ibo desaparegué, després d’haver-se’l vist
darrera del molí havent-se-les amb el gollut d’en Bilot, al qui feia grinyolar
com un godall, estirant-li les orelles. Jo no podia pas escollir, doncs abans
de que prengués determinació ja l’havien presa la Coralí i la seva colla,
aplegant-se amb els francesos, amb el propòsit de seguir-los fins al
Palancot, sobre el torrent de la Cornellà. Fins allí, lo nombrós de la
comitiva allunyava tot perill: més enllà, el terreno era descobert i conegut, i
amb quatre gambades serien a casa. Per a mi la travessera resultava més
llarga i representava anar dues hores de pit, mes això no em preocupava
gaire, majorment no portant entrebancs que em fessin anar reparat. Vaig
reunir-m’hi, doncs, sens dubtar, seguit d’en Pep del Serrat.
Jo volia parlar amb la Coralí, i em calia aprofitar l’ausència de Tibo. Era
de témer que els francesos m enredarien la troca amb més o menos intenció;
però, passant revista a la jovenalla allí reunida, no en vegi cap que em fes el
respecte de Tibo. Era amb aquest, amb qui me les tindria d’heure, si, com
semblava, la noia el prenia en sèrio i si, com temia, el vell moliner es
deixava enlluernar per les aparents grandeses de l’Esparver. De més a més,
els francesos se separarien després de mig camí, i encara me quedaria un
bon tirat per a aprofitar-me, si no havia pogut abans. Trista situació,
certament, per qui ha preparat mesos i mesos una jugada que considera
segura, veure’s reduït a aprofitar els rosegons de temps que els altres volen
deixar-li, qui sap si per a adquirir la certitud de que el castell de ditxa, amb
tanta fruïció bastit, és tot per terra!
Volia parlar-li, sí; però les gropades de fel que em pujaven del cor al
cervell, pertorbant-me les idees i augmentant mon natural encongiment, me
feien sempre mancar l’hora bona.
Des de la reraguarda de la comitiva, on aní a raure, després d’algunes
covardes intentones d’abordatge, no perdia d’ull a l’airosa pubilla que,
saltironant pels pedruscalls i còdols de l’estreta via, no parava de garlar amb
veu alta amb uns i altres dels qui, amb llurs retrets i blagues provocaven ses
fresques riallades. Algunes vegades les sinuositats de la marrincola que
seguíem ens posaven quasi frec a frec, i fins en certs moments me mirava
de tal manera, que, despertant-me dolços records m’esbargia un poc les
negrors de l’esperit; mes jo no podia rompre a parlar, ni trobava la frase
inicial de cap conversa, i ella, seguidament atreta sa atenció per les
galanteries, més o menos primoroses, de sos companys, tornava an aquell
esbojarrament que el poca-pena de l’Ibo semblava haver-li encomanat.
Aixís traspassàrem les canals, i a la font del Sant berenàrem sense cap
mal encontre; poc després ens separàvem dels francesos, que, encara bon
tros lluny, ens saludaven a grans crits; allavors ja em fou més fàcil arrimar-
me a la Coralí, armant-li conversa de qualsevol manera, i un cop més
revingut vaig envestir el meu plet.
—T’ets ben divertida avui, oi?
—No pas per lo que tu m’hi hagis ajudat.
—Alça, noia! Com t’hi gaudies amb l’Ibo!
—Sí, noi, i sort n’he tingut —féu ella insistint en la mateixa intenció—.
El ballador que se m’havia prefert, s’és fet fonedís. Veritat que no m’has
pas fet falla; és tan xalat el teu amic!
Vaig quedar mossegant-me els llavis. El fusell me treia per la culata;
mes encara volgui insistir en plantejar mon capítol de càrrecs, i prenent un
aire sèrio vaig dir-li:
—Ja t’asseguro que me l’has feta grossa: no m’ho esperava pas de tu.
Ella tota es redreçà exclamant:
—I ara!, què t’has pensat? ¿Creus que era jo que t’havia de treure a
ballar? M’estimi pas tan poc. I amb les ànsies que per mi et donaves!
Allavors, obrint els ulls, comprenguí que a la noia no li mancava raó.
Què havia fet jo per ella, des que l’Ibo l’havia treta del meu costat mig a la
força? Encongir-me com un mussol, devorant en un racó la meva múrria. I
ella què havia de fer? Quina major representació jo tenia sobre els que la
galantejaven, ni quines preferències podia reclamar d’una noia amb la qual
cap compromís mitjançava encara?
Lo cert era que m’havia perdut per curt de gènit, deixant-me avantatjar
per un rival que em donava set voltes en la matèria, i que, per lo que deduïa,
amb el seu garbo en el dir i en el fer, que tan sovint arribava als límits del
desvergonyiment, havia ja guanyat el cor de la molinera.
Vaig enfonsar-me de nou en una mena de desesperació sorda que
m’entorpia les potències, fent-me més inepte encara per a ma rehabilitació.
Com si ho conegués ella, allavors semblà complaure’s jugant amb mi,
infondint-me una mica de coratge amb ses mirades, per a deixar-me caure
de nou, als pocs moments, en el sot de la desesperació.
Aconsellat per l’enveja i els gelos, vaig voler desfogar-me contra el meu
company, bescantant-lo com un viciós i un perdulari; mes aquest tema, que
presentat amb mònita podia donar-me alguna ventatja, mal emprès no serví
sinó per a posar al descobert ma poca traça.
—Mira que té les ungles molt llargues, i les noies que s’hi tracten
acaben per dur-ne els senyals.
—D’això no te’n posis pas cap pedra el fetge: no són pas comptes teus
—respongué ella frescament—. Ja sap a qui les fa. En quant a mi, ni ell ni
ningú, que ho provi d’ensenyar-me les ungles, perquè les hi arrencaré. Som
com les noies de l’Empordà: molt mirar i poc tocar.
Com més petit i deficient me coneixia, més me sentia robat per aquell
temperament viu, al que no podia acabar de classificar, i que em seduïa amb
l’atracció misteriosa de lo inconegut.
Anàvem els dos al cap de filera; ella davant meu, amb el cap alt, lluint
la immaculada còfia que, tapant-li el monyo, deixava escapar entorn de son
front, com raigs de flames, les crespades badies de sa cabellera negra; un
mocador de coloraines, cobrint-li coll i pit, li queia sobre el gipó de vellut
negre, de sota quals faldonets ne rajava la sobrefalda blava, trossada fins
arran dels genolls i apuntada al darrera, deixant al descobert la faldilla de
vions vermells, dejús la que, calçats d’airosos sabots a la francesa, s’hi
bellugaven uns peus lleugers, sortejant, amb pas ferm, els entrebancs del
camí. La llum crepuscular, caient aplomada de dalt de les cingleres, feia
ressortir els contorns de sa figura sobre el verd envellutat de la boscúria,
amb una certa austeritat de línies que ajustava més majestat a sa persona, ja
de si prou acabalada.
Aquella visió obsessionant-me amb el convenciment de que era un bé
de Déu que m’escapava per la meva poquedat i per la mala obra d’un
company de tota la vida m’oprimia el cor, produint-me un sentiment de
desconsol, com el del nen que veu escapar-se-li l’aucella que tenia a la mà.
Amb un cert esborronament, vaig adornar-me que arribàvem al terme
del camí, on deuríem separar-nos. Apressant el pas, vaig atansar-me a la
noia, i allargant el coll com un captaire:
 —Coralí: si t’he agraviat, perdona’m —li digui—, però deuries fer-me
mercès d’escoltar quatre paraules.
Ella reblincant-se una mica i amb un to de veu bastant indiferent, féu de
resposta:
—Mira, ja saps on estic: de dies, la porta de casa és sempre oberta.
—És que no voldria parlar-te davant del teu pare, ni tan sols que ell me
vegés.
Se mig girà escurçant el pas, i amb un somrís indefinible respongué:
—Mireu el gata-maula! Ell que deia que em malfiés de l’Esparver! Crec
que tan res de bo sou l’un com l’altre. Feu com el Sant Crist d’Albanyà i el
dimoni de Font-freda, que tots dos són d’una mateixa fusta.
Si m’hagués donat una bufetada no m’hauria pas fet tant de mal.
Completament desconcertat, vaig estar a punt de sanglotar. Per sort, la
mateixa escoïssor de la ferida me portà a la boca algunes paraules,
inconscientment eixides del cor:
—És que jo no sóc cap esparver, Coralí! Ademés… t’estimo de debò,
cregues-ho; i quan s’estima, no es vol mal.
El to encongoixat de la meva veu degué fer-li algun efecte, perquè em
tornà a mirar, i aquella mitja rialla, entre mofeta i compassiva, s’accentuà
amb un deix especial, que no trobí gens mortificant.
—Si tan bones intencions portes —digué al cap d’uns moments— no
sóc pas borda: entén-te amb el pare.
—No me’n desafujo pas —vaig contestar un poc reviscolat—; però
abans tinc que parlar-te sens que ell ho sàpiga.
Ella medità alguns moments abans de donar-me la resposta: després de
migdia, tinc d’anar a collir aglans a l’alzinar vell, a sota els cingles.
—Doncs ens veurem a l’alzinar —li deia poc després, parlant-li de frau,
en el moment de separar-nos.
—No t’ho asseguro, fill —respongué amb veu més alta i amb una
indiferència que em deixava glaçat.
Ja era bon tros lluny, que encara, amb veu de coll, bescanviava dits i
retrets amb en Pep i els altres de la nostra colla, sens que n’hi hagués un sol
per a mi.
 —Una de freda i una de calenta —me deia jo, des del fons del
descoratjament en què, de nou, havia caigut.
Sense energies per a dominar o dissimular mes impressions, caminava
calladament, agè a les converses dels meus veïns, sens adonar-me quasi de
que, un ací, dos allà, s’anà repartint la companyia, quedant sol amb en Pep
quan ja era negra nit.
Aquest bon minyó i excel·lent company també era un poc donat a la
vida alegre, més per efecte del seu temperament joiós que per vici. Algunes
vegades s’excedia en la beguda, però tenia tan bon vi, que en tals casos,
més que mai, manifestava son caràcter bondadós, extremant les mostres de
la seva amistat o del seu agraïment per qualsevol futesa, fins a fer-se
empalagós.
Aquell dia en tenia un punt, i, comprenent prou bé quines eren mes
cabòries, la donà per consolar-me, des-fent-se en penjaments contra l’Ibo, i
fins a la Coralí arribaven les seves flingantades, titllant-la d’esbojarrada, i
cap de pardals, manifestant la seva opinió de que seria carn per l’Esparver.
Poc sabia ell que amb això lo que feia era enfonsar-me més l’espina.
Passàvem per sota les parets del molí de la Frau, que amb tot son
aspecte de pobresa feréstega, o potser precisament per això, era un dels
casinos bosquerols on tot sovint s’hi aplegaven contrabanders, trabucaires,
carboners, carrabiners i altres perdularis de tota llureia, que amb l’excusa de
vigilar, pactar i contractar, o liquidar comptes, jugaven fort per quantitats
que molt sovint anaven a les butxaques de tots menos a les que havien
firmat el rebut tocant-ne sempre, se suposa, una bona part pel moliner, una
mena de sagristà amb veu de femella, més maula que Brican. Sentírem a
dins remors de veus, de les que en Pep ne deduí que hi havia espallonada,
parant-se en sec i proposant-me d’entrar-hi.
Vaig manifestar-me’n contrariat, doncs aquella repugnància instintiva
que per tals llocs havia sentit sempre, fins quan n’era parroquià, s’havia
accentuat molt als darrers temps, i majorment aquell dia, en què no em
sentia d’humor per a alternar amb ningú.
—Entra-hi tu, que jo me’n vaig a casa —vaig dir-li tirant avant.
—Que és cas d’això! —féu ell prenent-me el braç—. Mira: si tires
avant, jo no et deixaré pas, perquè som amics, saps?, i jo pels amics, saps?,
me perdo. Però creu-me que no et convé agafar el son amb el cap ple de
pensaments tan negres; cal esbargir-los, i per això no hi ha com una bona
trucada, cregues-ho.
Jo en protestava ferm i ell tornava:
—Doncs no jugarem; només veurem qui talla. Ens empassarem un glop,
i avall, perquè avui, saps?, jo no et deixo fins a mocar-te el llum de
l’arcova; però, saps?, tinc la gola seca.
La ingènita debilitat del meu caràcter, més que la carinyosa insistència
del meu company, me féu cedir.
—Beure un glop i tocar el dos, eh?
El cop de puny que va donar en Pep sobre la porta va semblar-me, no
obstant, que tombejava sobre la fossa del meu passat, i que, revisquent els
records allí enterrats, me donaven la benvinguda. Vaig entrar-hi amb la
recança del caminant que, convençut de que feia via dreta, se veu de sobte
obligat a torçar de camí, i totes mes amar-gantes reflexions se concentraren
en un mal pressentiment:
—Aquesta noia serà la meva perdició.
 V

—Au, que estona ha que la piquen! —digué, tot obrint la porta, el moliner,
que ens coneixia bé prou, i suposà que veníem de cita.
Després de travessar la mal endreçada cuina, embocà-rem un passadís
desvirondat i entrebancat d’eines, que acabava amb una porta d’entre quals
escletxes ne traspuaven dèbils raigs de llum i n’eixia ressò de veus de
jugadors. Allò era la timba: una tuta amb sostre de sota teulat i trespol de
posts guerxes i mal empalmades, que grinyolaven sota els peus. Lleixes
plenes de gerres greixoses, rastells de pans, penques de cansalada i tota
mena d’objectes més o menos comestibles, indefinits, bruts, negrosos i
plens de floridura, mig tapaven les mal rebossades parets.
Quasi tota la llargada de la peça venia ocupada per una taula de fusta
greixosa, amb dos bancs a banda i altra, per a ús dels entaulats. En aquells
moments, aquests eren quatre, que estaven fent-la, amb tota l’afició que la
cosa es mereixia.
Si contra gust hi entrava, amb quin delit hauria reculat, si m’hagués
adonat a temps de que el president d’aquella honorable quadrilla era el
mateix Ibo en persona!
—Voto a la cabra! I d’on surt ara, el Picolí? —aquest antic motiu, solia
ressuscitar-lo quan volia molestar-me amb ses humorades—. Ne tinc una
grossa alegria, a fe, perquè em temia que t’haguessis trabucat a la gorga de
Balareny, o que t’haguessis estimbat per les clapisses de Coll-roig, tot
fugint dels d’en Briquet. Què sap hom! Però ara m’hi jugaria una orella que
has seguit el rastre de la Coralí per les canals, oi? Ah, murri! Quin fart
d’ensumar i riure t’hauràs fet tot rera enllà!…
 El seu to de mofa me posà a dos dits d’esclatar; però, no tenint humor ni
d’enfadar-me, vaig decidir parar ferm, però resolt a no deixar-me vèncer per
la múrria. Ens ajuntàrem a la partida.
Estava de bones, i comencí a guanyar, essent a l’Ibo, justament, a qui
tocava quasi sempre parar taula.
La rancúnia que començava a sentir contra el meu amic era de tal mena
que, ara, el guanyar-lo, me contrariava. La seva amistat me pesava, però
temia la seva enemistat, perquè sabia de lo que era capaç. Per això hauria
sacrificat mos guanys, amb la temença de distanciar-lo més i portar-lo a
pitjors extrems. Mes ell, dotat d’una sang freda i d’un predomini de si
mateix superiors als meus, com més perdia, més creixia son bon humor:
aparentment, eu!, per què jo no m’hi enganyava, comprenent que la revenja
no podia mancar en una o altra forma, la més mortificant per a mi.
Mai he sabut fingir, i la disfressa de bon humor que havia adoptada,
aviat me féu traïció, començant els nervis a apoderar-se de mi. La flema
d’aquell home em desesperava i, sobretot, sa insistència en maldar sobre el
tema de la Coralí m’allunyava tota esperança de tranquil·litat, i el meu
temperament de bon Jan, enamorat del benestar que havia cregut assolir, se
revoltava, inflat d’egoisme, contra l’amic que aixís malbaratava els meus
plans, i al qui de tan bon grat haguera cedits tots mos guanys, com l’hauria
vist morir d’un mal de ventre, amb tal de que no vingués a esbullar-me el
marro.
Els companys proposaren una treva per a fer un bocí; treva que jo hauria
ben aprofitada per a fer-me fonedís; però el decoro de jugador afortunat
m’obligà a aguantar.
—Doncs, ¿qui hi teniu a la cuina, que no vulguen passar-hi? —digué
l’Ibo, dirigint-se al moliner, que, al moment de posar el pa i el vi a la taula,
li havia xiuxiuejat quelcom a forella.
—Un matrimoni de Lliurona, que ve de marrada del Coral i se li ha fet
fosc.
—Ca, ca! —exclamà aquell, després d’un moment de pausa i d’estendre
la mirada sobre tots els presents—. Digue’ls que ja poden entrar, que aquí
no hi ha ningú de més. Però que entrin de frau.
—Voleu dir? —féu l’altre, arronsant les espatlles.
 Seguidament se dirigí a la finestra, obrint-la per a treure el cap enfora i
fer un xiulet. Després enraonà algunes paraules que no es comprengueren,
afegint al final amb veu més alta:
—Pugeu, pugeu!
I més tard s’oi el soroll d’arrimar una escala a la paret, i als breus
moments saltaren per la finestra dos nous personatges, que al dibuixar-se
sobre el fons negre de la nit, ferits per la groguenca claror del llum que
penjava d’una biga, amb els genolls arran de la barba i arrapant-se a les
polseres de l’obertura, semblaven aquelles figures estrafetes que sovint se
veuen esculpides en els frisos i capitells de les iglésies romàniques. Fins llur
aspecte terrós, tan indefinit de color com de forma, ajudava a da’ls-hi la
semblança d’escalaborns de pedra vella.
—Bona nit, jovent! —digué el que anava davant, al saltar a terra i
dirigint-se als qui contemplàvem la maniobra sense parlar.
—On aneu tan de matí, rates pinyades! —exclamà per tots l’Ibo.
—Hola, Esparver! —féu l’altre, perfilant una ganyota, després de
llambregar a tots els presents—. On vols que anem! Ara, a veure si matem
el cuc; després a la nostra feina. 1 vosaltres? Vinga estirades a l’orella del
gat i… tot són trumfos, llamp vos mati!
—No, que ara comptàvem els cairats del sostre —digué l’altre el porró a
la mà—. Seieu, que sereu dels nostres!
S’assegueren; mes no al centre de la taula i d’esquena a la porta on se’ls
feia lloc, sinó a l’extrem, tots dos de costat i arran de la finestra per on
havien entrat, la que deixaren ajustada, després de llevar els llocateus que el
moliner havia posats. Se desfardaren a mitges de llurs mantes, i uns bestials
trabucs que duien, els retingueren entre les cames.
L’un era vell i begut de cara, però ferreny; duia un barret llustrós de tan
suat, sense forma ni color, dessota el que n’eixien badies de cabell groguenc
que es fonien en alguns indrets amb una barba de pam, blanca i groga, que,
després de menjar-se-li mitja cara, li queia del tot viciada cap a l’esquerra,
pel fregadís d’una bufanda roja i bruta que tenia enroscada al coll. Uns ulls
petits i grisos llagrimejaven amb lluïssors de murri dins d’unes conques
fondes, i un nas de punta carnosa; tan ample de dalt com de baix, se mig
perdia entre l’embull d’un bigoti de tots colors, queixalat i fumat, que
embrossant-li la boca, sols donava eixida al canó d’una pipa ronyosa, que
semblava dur-la soldada a les dents, ja que ni per garlar se la llevava.
El seu company, no per ser més jove, resultava menos fastigós. Duia un
barretinot, de color de cirera podrida, enfonsat fins a les orelles; una barba
verge de navaja i de pinta, del color i forma d’un fregall d’aigüera; un nas
d’òliba, baix de pont i cargolant-se sobre una boca bífia, nua de bigoti. Sos
ulls, d’un blau desmarxat, fixant-se amb una inconveniència com de
criatura, des de sota uns frontals abultats en extrem, donaven a sa fesomia
una certa marca d’estupidesa, essent lo xocant que sa boca dibuixava una
mitja rialla quasi perpètua, mitja rialla que a moments s’accentuava com si
precedís la manifestació d’una idea que no esclatava mai.
En quant al trajo, ambdós anaven igualment bruts, amb la roba
emplastada al cos per l’habitud de no despullar-se. Gec i calces de vellut,
calçons de cuiro ros, sabates folrades, i al coll, a més de la manta virada de
blau, un sarró de tela crua, com els que usen els pastors per a les provisions.
Com a armament, a més del feréstec trabuc, duien a la cintura, entre altra
ferralla d’ús incomprensible a primera vista, uns grans ganivetassos de
doble molla.
De gana en tenien un i altre, i sense fer-se pregar s’agafaren al recapte
que els hi fou presentat, i menja que menjaràs, l’un callant sempre i l’altre
no callant mai.
—Fa gana la vida de lladre, veritat. Avi? —deia amb sorna l’Ibo, que es
complavia en fer-lo garlar—. Jo no sé, aquests senyors de la terra baixa que
a vegades convideu a passar temporada ací dalt, per què es queixen tant. Si
jo crec que la verdadera excusa de no esquitxar les unces, és per lo bé que
s’hi troben entre vosaltres.
—No me’n parlis, home; si a vegades ens aficionem tant, que quan els
ve el rescat, no sabem com despedir-nos —responia l’altre, entre ganyotes
de murri consumat. I, posat a la rossoladora de contar qüentos de segrestats,
apuntava detalls d’una cruesa tan bestial que, si bé feia riure als altres, a mi
em feia venir pell de gallina, més encara per lo que endevinava que per lo
que referia.
Els sofriments morals i materials d’un captiveri passat entre les basardes
de la més espantosa soledat, dins de cavernes de tothom ignorades, al fons
de gorges esgarrifoses o d’impenetrables boscúries; l’espectacle continu
d’una naturalesa salvatge i despiadada, amb la sola companyia d’uns
guardes més salvatges i bèsties que els llops que allí mateix udolaven, havia
de produir, per força, efectes desastrosos en la moral dels infeliços
segrestats: gent de posició més o menos acomodada, que es consumia entre
terrors i tristeses, mesos i mesos, esperant i tement un socors que lo mateix
els podia portar la llibertat que la mort o el recrudiment de les seves
tortures.
Les famílies que no podien reunir les fauloses quantitats que els
trabucaires exigien, a vegades intentaven el rescat per la violència, amb lo
que comprometien greument la sort del pobre pres, i les que podien reunir-
la, se trobaven sovint entrebancades i fins castigades per l’autoritat, que se
mostrava ofesa de que es comprés a preu d’or una llibertat que ella era
impotenta per a salvaguardar.
I els facinerosos, qual interès no consistia pas en retenir indefinidament
a ses víctimes que constituïen per ells molèstia i perill continu, apretaven el
cargol perquè el suc ragés aviat. El sistema era torturar-les posant-les-hi
després al davant plomes i paper on hi escrivien pàgines horroroses, sucant
sovint aquelles en la sang de ses pròpies venes. Si això no reeixia, les
víctimes eren assassinades o abandonades al fons de les cavernes, on
morien de fam i de set, o bé, en alguns casos, els parents i les autoritats
començaven a rebre, per conductes desconeguts, sos membres sagnosos,
tallats del cos viu.
Pocs temperaments tindrien la robustesa física que calia per a resistir a
tals martiris, i menos esperits, encara, la fortalesa i cristiana resignació
necessàries per a mantenir-se sencers sota el pes de tals commocions.
Molts, perduda la raó, tornaven com idiotes: altres, embrutits i degenerats,
com bèsties, queien en les més baixes misèries humanes i alguns, presos
d’una mena de fascinació estranya, seguien com gossos els seus botxins fins
quan aquests els rebutjaven. Aixís se comprèn lo que explicava aquell
bestiassa de l’Avi, de la complacència del canonge Cels, qui, per a divertir a
la quadrilla, dansava tot nu el ball del oso, marcant-li ell el compàs, trucant
amb el mànec del punyal al cul d’una paella; que un ric propietari de vora
Bàscara, en una de les borratxeres que a vegades celebraven els bandolers al
fons d’un bosc, on hi traginaven llurs bagasses de Perpinyà i de Figueres, se
lliurés a actes de tal degeneració que ells mateixos ne quedaren encantats i
sorpresos; i que l’infeliç Massot de Darnius, el mateix qual nas i orelles
figuraven com a peces de convicció en el cèlebre procés de Perpinyà, un dia
en què la partida que el menava fou sorpresa pels Mossos de l’Esquadra, no
tenint que fer, per salvar-se, més que deixar-se caure en braços de sos
llibertadors, se n’esmunyi, fugint corrents darrera els seus botxins, igual que
les ovelles, quan, fascinades pel llop, se desfan de la pila, corrent darrera
d’ell bosc endins.
D’això, d’aquestes aberracions de la naturalesa humana, malmesa per
l’excés del sofriment i per les sequedats de l’esperit, ne deia, aquell brètol,
afició dels segrestats a la seva companyia.
 VI

Contrariat, i esborronat per la diabòlica verba de l’Avi i per la complacència

amb què era escoltat, però atrevint-me menos que abans a retirar-me, ja que
en aquelles circumstàncies s’hauria pogut donar a ma fugida la interpretació
d’una traïdoria, seguia capficat i sense prendre part en la conversa que anà
arrossegant-se fins a parlar dels temps presents, que eren de mal any, segons
aquell, que fins aleshores havia parlat dels temps clàssics del bandolerisme.
—Ara si que, per lo que dóna, ¡malaguanyada pell que s’hi exposa!
Abans era un gust: jo havia vistes cobrar deu-centes unces, totes d’un pic…
—I a on les teniu, ara, aquestes unces? —interrompé l’Ibo, amb son
posat de fumeta.
L’Avi, tot calant foc a la pipa, li clavà ullada, i fent una ganyota
respongué:
—Tens raó, noi: lo que és jo, tant ne tinc com ne tenia. Mes, no s’han
perdut pas per tothom. N’hi ha prou que en van bé, i no pas dels que encara
tenim la pell en remull, sinó altres que per ciutat rumbegen.
—No ho cregueu pas això —deia l’altre—. El nostre rector sempre ens
predica que el diner robat no fa profit.
—No fa profit, però ajuda a passar. Pel demés, ara és una misèria; per
una unça mal comptada, ens hem de trencar el coll.
S’arribà a la feta del dia: l’assassinat de l’infeliç matrimoni de Ridols.
—Ja veieu la feina dels trabucaires d’avui al dia: molta fressa i poca
endreça —digué el vell amb una ganyota de menyspreu.
Aquí l’Ibo trobà peu per a fer gala de son cinisme, en competència amb
l’Avi.
 —Recoi! Quins xiulets devia fer l’àvia, quan la socarràveu! Tan grassa
com era!… Ell sí, que, tan secalló, devia cremar com un boscall de penol.
Tots rigueren, però el Roig semblà que anava a protestar-ne. Inflà la
boca i, després de traure molt de vent, com una aixeta que s’estrena, arribà a
dir:
—Hi érem pas nantros.
—No eren pas els nostres —corroborà l’Avi, amb posat de menyspreu,
com qui comenta un negoci esguerrat—. Aquell bèstia de l’Escloper, que
d’un pet ne fa cent esquerdes. Lo que vaig dir-li jo: ¿què n’has acabat
d’aquesta matxada?, ¿que t’ho cregueres mai que les poguessen tenir
arraconades cent unces, aquell parell de carcamals? Ja pots anar a caçar-les
deu canes sota terra, si cap ne queda, d’unça, per aquesta Garrotxa, i al que
la tingui, ja pots fer-li un nus a la cua. I, ademés, home, la guilla no deu mai
fer mal a prop del cau.
Aquesta fou l’oració fúnebre que li meresqueren a l’Avi aquells
infeliços botxinejats.
—Que en sou de llarg i de murri! —li deia l’Ibo mirant-se’l fit a fit, amb
son posat de poca-pena—. Solament per haver arribat a vell, dins del vostre
ofici, mereixeu un premi.
La contesta sí que meresqué els honors de llevar-se la pipa dels morros i
escopir a terra.
—Mira: amb cinquanta anys que la corro me n’he vist de totes, i sóc viu
gràcies al gloriós sant Pau de Milany, que algunes dotzenes de ciris me
costa; però et dic que mai m’havia vist tan avorrit com ara. N’he vista petar
molta, de gent, i de la bona: en Planademont, que era un brau; els Felips, el
Sagal; en Llorenç de Beget, els Espinassos, i altres que feien tremolar la
terra; emperò, sempre que en queia un, se n’alçava un altre que li feia la
pols. Mes ara… ja fa temps que no tenim qui valgui una pipada de tabac…
Amb Briquets, Esclopers i gent d’aqueixa llureia no es va enlloc: ja és prou
si es fa la viu-viu, esperant l’hora que a un li buidin la truita a la cendra.
—Si no sou més que una colla de coiarincs! —féu l’Ibo, amb ganyota
de despreci, com per fer-lo enrabiar.
El Roig començà de nou a treure vent, mes l’Avi, sense enfadar-se i amb
un caient de mirada que allavors no vaig ben comprendre, respongué:
 —Poc a poc! De gent no en manca, i ben decidida, a fe de Déu; lo que
ens manca és un home de grapa i de lletra, que sàpiga comandar i barrinar:
un home de pit i empenta, capaç de posar els peus a rotllo a qui convingui.
Cregueu que encara té sang la vaca… Ah, redéu! Un home com l’Espinàs
gran, voldria jo. Allò sí que era un home! Allí sí que hi havia pit i brasó i
xuia i verba i tot el menester. Malaguanyat home que ens el pelessin tan
aviat. La presa d’en Salarich a la missa major de Llobera, ningú, fora ell,
era capaç de fer-la. Mireu’s que entrar a un poble de més de cent cases,
ficar-se a la iglésia plena de gent i, aquest vull aquest no el vull, fer-ne una
encordillada i amunt… qui més ho fa? I la catxassa d’aquell home!
Figureu’s que, mentres uns guardàvem el forat i els altres feien la tria al
presbiteri, posant-los bocaterrosa, se me’n salta a la trona i m’hi estabatxa
un predicot que mai ne voldria de mellor… Un home aixís mos cal, i aquest
home… jo el conec…
A l’Ibo semblà contrariar-lo aquest tirat de conversa, i mirant-se l’Avi,
aixís, com dient-li: «Compte, que hi ha roba estesa!», s’apressà a desviar-la.
—Jo també el conec: l’Arbós vos els hi posarà els peus a rotllo, deixeu-
lo fer; o, si no, pregunteu-ho an aquest minyó —senyalant-me a mi— que li
és gran amic.
L’Ibo volia fugir el cos, i no trobava tema mellor que carregant-me de
nou el mort. A bona hora tornava. Als molts motius de múrria que ja
portava a sobre, per causa d’ell, s’hi ajuntava la ràbia i vergonya de lo
desairat de la situació en què em trobava per ma debilitat. Perquè allavors
comencí a comprendre que aquella visita dels trabucaires no era casual, sinó
preparada, explicant-me també el perquè de la desaparició sobtada de l’Ibo
a Sant Aniol. Me trobava nerviós i a punt de rebentar.
Els trabucaires me miraven amb posat indiferent, com significant que
tant se’ls ne donava de l’Arbós com de mi, i jo em mirava l’Ibo llençant
flames pels ulls, mes sens trobar la frase amb què sintetitzar mon rancor.
Ell, per això, fos que volgués desmuntar-me o allunyar-me perquè li feia
nosa, continuà els seus tretze sense perdre la calma.
—No us cregueu, no és pas de témer —dirigint-se als trabucaires—,
perquè és un bon minyó, encara que avui no ho sembli. Es que està una
mica enxerinat perquè ha renyit amb la promesa: compreneu?
 —Què en tens de refo… de mi, ni de la promesa, mal parit del bordell?
—vaig poguer esclatar, entre enrevessaments de llengua i enfarfecs de
saliva.
Ell me mirà, fred; i amb una mitja rialla compassiva que em féu
pessigolles a les extremitats dels nervis, digué:
—Ja m’ho deia suara la Coralí, que no li fas, per mussol i perquè no et
saps treure les paraules de la boca…
Déu meu! Jo no vegi més que un tascó de pa, d’unes tres lliures, que me
venia davant del nas: agafar-lo i re-botre-l’hi per la cara, va ser tot u. Sort
per ell que fou amatent a regirar-se, i no li arribà sinó d’escallimpantes,
botent-li pel muscle a la paret, i la seva mà de ferro, aprofitant l’acció de
fer-me endavant, caigué com una massa damunt mon cap, amorrant-me a la
taula i fent-me rajar la sang de nas i boca.
Sobre la taula hi quedà la ganiveta llescadora, que vaig empunyar pel
mànec, ensems que ell, que l’havia grapada per l’altre cap, la soltava
espolsant-se al lliscar-li el fil pels dits. Vaig arborar l’eina amb tota la mala
intenció de ma sang exaltada, quan els presents, revinguts de la sorpresa,
estaven ja al cas.
De peu tots, en Pep, com a bon company, se’m plantà al costat,
butxaquejant quelcom, al veure que un altre feia el mateix al costat de l’Ibo;
però els demés, inclosos els trabucaires, intervingueren enèrgicament en so
de pau. Instantàniament, un i altre, ens vegérem impossibilitats d’abraonar-
nos, saltant per damunt de la taula, com intentàvem.
Per primera vegada vegi l’Ibo alterat, i fins un bon xic sorprès de la
meva fúria i de les meves intencions.
—Vull quietud i que duri —cridava l’Avi, oficiant d’agent d’ordre
públic, i interposant-se decididament; i com vegés que jo no m’assossegava
gens, ni era senyor de la meva ràbia que m’arborava, se m’encarà afegint—:
Tu, minyó, passa a fora, i vés a refrescar-te la gospa a la bassa, que aquí ja
hi ets de massa.
No era pas la mellor manera d’apaivagar l’exaltació que em dominava,
però les insinuacions d’en Pep i els demés, empenyent-me cap a la porta, i
el convenciment de que la meva situació era dolenta, doncs ja feien prou
aquella gent de mantenir-se neutrals, va donar me ús de raó suficient per a
obeir, no sens regirar-me abans i cridar amb veu regallosa:
—Ja ens veurem les cares, maleït sac de bilorda!
Ell ja havia recobrat sa sang freda, si bé conservava encara el color tot
trasmudat. Estava dret darrera la taula, torcant-se tranquil·lament la sang
que li rajava dels dits.
—Calla, foscut espinyoc de tribuna, i vés a contar-ho a l’Arbós: sents?
Ves-ho a contar a l’Arbós!… Com qui diu: «Ves a contar-ho al mestre»,
que era la frase que gastava de noi, quan, després d’haver comès alguna
brutalitat de les seves amb un company, tractava de tapar-li la boca ferint-lo
en l’amor propi. Me donà un nou rebull de sang i vaig sentir desitjós nous
d’escanyar-lo; mes el Roig, que no parava de treure vent, m’encarà el trabuc
al pit i aquella arma al punt de dalt en mans d’un brètol, que ademés
semblava no ser-hi tot, m’impressionà, fent-me recular sobtadament cap a la
porta.
—No, per aquí no! —exclamà, amb aire contrariat el moliner, barrant-
me el pas—. Salteu per allà. —I em senyalava la finestra per on havien
entrat els trabucaires.
Allò ja era massa.
—Fes-te enllà, gallina grepa! Per qui em prens? —i vaig fer-li mostra
del puny clos, a punt de xafar-li la cara.
L’home s’encongí esporuguit, i, obrint la porta d’una revolada, me
llancí corredor enllà, seguit d’en Pep i també del moliner que vingué
servicialment a obrir-me la porta forana.
En un racó de la llar, arraulits i mig morts de por, hi havia dos vellets (el
matrimoni de Lliurona) que ens miraven amb ulls esparverats, com dos
ratolins que esperen la mort.
Per ells i per mi devia ser que el moliner anava exclamant amb sa veu
de gemec:
—Valga’m Déu, i en quins compromisos s’ha de veure un hom pobre i
desvalgut! Estem a la mercè de tothom, i sense dret a tancar la porta a
ningú, no sabent mai qui tenim a casa… Quin dia serà aquell en què podré
fugir ben lluny d’aquesta terra desventurada!
 Altres maldecaps tenia jo, per fer cabal de les hipocresies d’aquell
maula.
 VII

Tot l’endemà vaig buscar-lo, a l’Ibo, amb l’intent de veure’ns les cares, i no
trobant-lo en els llocs que li eren familiars, el dimarts vaig arribar-me fins a
les tàpies de sa casa, on per un mosso vaig saber que sols hi havia estat el
dilluns a primera hora, partint poc després a l’objecte, digué, de preparar
una entrada.
Quines eren les meves intencions, al buscar-li el cos? No podia jo
mateix precisar-ho; doncs, si bé l’objecte ostensible era saldar el compte
pendent, no puc desconèixer que el repòs havia fet renàixer en el fons de la
meva ànima aixis com un desig vergonyant, si no de conciliació, per lo
menos de transacció o de treva, sempre amb la vista fita en el tranquil
desenrotllo de mos plans. Era, senzillament, un principi de lluita entre
l’amor propi ofès, que cercava reparació, i l’egoisme burgesot de la carn,
cobejosa de benestar, única filosofia positiva que n’havia arrencat de les
experiències i desenganys de ma joventut, eixorca pel bé i pel mal.
És per això que encara m’afalagava la llunyana possibilitat de que, al
reveure’ns, saltés amb algun estirabot dels que en trobava precedents en la
història de son geni llunàtic. Per exemple, dient-me:
—Sempre tens d’ésser animal i criatura! ¿Que no vares comprendre que
estàvem de negoci, i que la teva presència i la del teu company ens
destorbava? Vés al dimoni, simple acabat!
Fins un tal Déu-te-guard conceptuava jo que podia donar-me,
decentment, peu per a entrar en explicacions i establir una mena de statu
quo, mal que pesés a mon amor propi rebregat. Això sí; assolit mon ideal, i
ben segur de que ja no podria perjudicar-me més, allavors caldria rompre
definitivament amb tan mal home, allunyant-lo i inutilitzant-lo, enc que fos
delatant-lo a la justícia.
Rumiant amb tan miserables predisposicions, me varen passar les hores
que mancaven per a la cita de l’Alzinar Vell: altra part del problema que em
tenia enquimerat i de la que res de bo n’esperava. Amb tot, abans del
migdia del dimecres, ja estava aclatat dins d’un bosc de tall, a un tirat de
fona del molí, des d’on dominava la caseta, de poca tossa, però vistosa i
alegroia, penjada en el pendís. Quasi a nivell d’ull, veia la bassa, tota
ombrejada de salzes i pomeres, d’on l’aigua, saltant per sobre el rodet, feia
moure la primitiva i senzilla maquinària, i s’escolava tota escumosa per un
cluell que la tornava al torrent, després de joguinejar entre motes de sàlics i
crostons de pedra blava; al costat dret, veia la placeta ombrejada de telis, i a
sota, una feixa llarga i estreta, plantada de fruiters i de verdures
arrenglerades. Per damunt de la casa, quasi a ran de teulada, hi havia l’era,
batuda pel sol, i després alguns quintars, i més amunt bosc i més bosc, fins
a sota l’espadat: bosc jove que es veia créixer, a mida que tirava fondalada
amunt, fins a tornar-se bosc feréstec allà a l’Alzinar Vell.
Des de mon aguait sotjava atentament totes les remors del molí, les que
arribaven distintament a mes orelles. A la Coralí vaig veure-la aviat feinejar
airosa: de primer, cosint a l’ombra dels telis, i després aconduint el bestiar.
A l’hora del dinar, desaparegué per llarguíssima estona, i al reaparèixer, a
l’hora de dues, va semblar-me que s’havia polit una miqueta, si bé no feia
pas posat d’anar a collir aglans; semblava estar neguitosa, anant i venint,
sense objecte aparent. Més tard, aparegué, a l’era, amb un cistell al braç.
—Ara hi va! —vaig dir-me, al veure que mirava dret al punt de cita;
mes de seguida reboté el cistell, se’n tornà a dins i reaparegué per la porta
inferior, tornant a assentar-se prop de la taula de pedra, amb una peça de
roba als dits.
—Se’n desdiu! —vaig exclamar interiorment; i, sense saber què fer,
continuava clavat en mon lloc, contemplant la figura de ma estimada
corbada damunt la feina, meditant, tal volta, sobre la mala partida que em
jugava. Per fi, em disposava a partir cap a l’Alzinar, amb la idea de poguer
un dia justificar que l’havia esperada, quan se sentí la veu del moliner
cridant des del fons de la casa:
 —I donques, Coralí, que no vas per les aglans? Mira que es fa tard.
Lo que la noia va contestar, no vaig entendre-ho, mes comprenguí que
s’excusava. Son pare insistí:
—Que hi vagi la Rosic, si tu no pots. O, si no, demà ens trobarem sense.
—No, la Rosic no, que altra feina té. Ja hi aniré jo, si tant ho voleu —
féu ella vivament.
I, entrant de nou a la casa, reaparegué per la porta de dalt, recollí el
cistell que abans havia llençat, i emprengué el caminot que tot vorejant el
rec conduïa al clot amunt.
Vaig seguir-la d’ull, fins que els arbres del bosc me la prengueren,
admirat de la gràcia del seu andar. Allavors, sortint amb precaució de
l’aguait, vaig prendre també torrent amunt, cap al mateix indret; però,
havent mal calculat les distàncies, vaig trigar molt més de lo que havia
cregut a arribar a l’Alzinar Vell: llisera terruda i ufanosa, enclosa entre
espadats que, davallant del peu de la cinglera solella, anava endolcint-se
fins al torrent, passat el qual reprenia la pujada de més en més ràpida, a
mida que s’acostava a l’espadat de l’altra banda. Així, formant una sèrie de
caires suaus que s’interposaven els de l’una banda amb els de l’altra,
traduint les ondulacions del rierol, anava pla i amunt fins a Collterrer, on
tenia la gorja sortida. La part obaga estava atapeïda de faigs, i la solella, de
robustes alzines que donaven les aglans més famoses de la comarca. Els
arbres centenaris es creuaven de branques, tapant la vista del cel; mes, per
sota, era el terrer esbrossat i es caminava bé sobre un tou d’herba fina, i en
les dotades sobre una gran tofa de fullaraca arremolinada pel vent; i, encara
que el sol batia amb tota sa força les cingleres, regnava al bosc la misteriosa
mitja llum verdosa, peculiar de la selva ombrívola.
Ja molt abans de passar el torrent, sentia la veu fresca i joiosa de la
Coralí, que cantava per divertir-se o espantar la basarda, o tal volta per a
donar, discretament, fe de presència i de l’indret on se trobava. Callà, de
sobte, i va passar-se’m més d’un quart d’hora caminant esmaperdut entre la
boscúria. Per fi, vaig tornar-la a sentir força prop, mes allavors no cantava
sinó que semblava conversar amb vivesa, cosa que li era molt natural.
—Amb qui se les haurà? —anava pensant, tot dirigint-me, amb alguna
precaució, per a no fer-me massa visible, vers el lloc d’on la veu venia. Al
tombar un petit repeu, vaig oir-la tan a prop, que sols les branques baixes
me privaven la seva vista, sentint quelcom dintre el pit, com si un punyal
me foradés les entranyes; alternava amb la d’ella una veu d’home, i aquella
veu m’era tan familiar, que ni entre mil podia confondre-la: era la veu
grassa i acompassada de l’Ibo, que anava buidant aquelles amoretes de son
repertori, que tan bé li servien per a fer bogejar a les mosses fluixes de
cervell.
En aquells moments la conversa semblava pujar de to, sentint-se
confosament inflexions de veu com de protesta o de resistència
enjogassada. Intrigat i desesperat per la gelosia, vaig atansar-m’hi més
encara, i per entre una clariana del bosc vaig veure la Coralí escórrer’s com
una daina, amb xiscles d’esbojarrada, mentre que l’Ibo, que la seguia de
prop, anava cridant, amb veu entre alegre i bleixanta:
—Te creus que no t’atraparé, esquerpa porqueirola? Vine’m ací, que
t’explicaré quantes fan quinze.
—Com jugueu! —vaig reflexionar, amb dolorosa tristesa—. Juga-hi,
juga-hi, amb l’Esparver, coqueta maleïda, que no trigaràs gaire a sentir-ne
les urpes! La que jo creia mellor, heus-la aquí! I que en té, de raó, aquest
brètol, de tractar-les totes per un igual!
La noia parà, per fi, de córrer, i abocant-se a un cistell, que havia deixat
al peu d’una soca, n’estirà frisosa-ment quelcom, i plantant-se garbosament,
me donà la cara, deixant-me esglaiat del seu aspecte.
Duia la còfia a la xamberga; anava tota escollada, sense mocador al pit,
i sa cara, enquadrada per la negra i desfeta cabellera, blanquejava com la
d’un mort, dibuixant-se al centre de son òval, com taques de tinta, sos ulls
dilatats i fosfòrics i sa boca entreoberta per la fadiga i l’angúnia. Tota ella
tenia un posat provocatiu, però digne, com una vestal salvatge sorpresa per
un faune luxuriós.
Fos imposat per aquella visió, que tenia quelcom de sobrehumà, o fos
per l’eina que brandava vigorosament amb sa destra, el cas és que l’Ibo, tot
rotllejant-la de prop, li feia vores.
Allavors hi vaig veure clar. L’Esparver anava a fer presa, més l’aucella
es resistia com una lleona.
 VIII

L’espectacle d’aquella pobra donzella; perduda al mig del bosc, defensant-

se feréstegament, i sense més emparo que ses pròpies forces de les infames
cobejances d’un malvat sense fre ni llei, me produí, ensems que un
cobriment de cor, una mena d’alegria bestial, com la d’aquell que en les
desgràcies agenes hi veu l’acabament de les pròpies angoixes.
Ja no em calia estar més a l’aguait, per lo que, sense més precaucions i a
la descoberta, vaig dirigir-me vers el grupo. Ella m’envistà primer, i,
serenant-se un poc sa cara, llençà un crit ofegat. Per aquests signes,
comprengué l’Ibo que estava en evidència, i per primera vegada de la vida
el vegi un moment encongit i confós, com no sabent quina actitud prendre.
Fou sols uns moments: els que trigà la Corali a escometre’m amb veu alta, a
l’adonar-se de que jo m’havia quedat parat.
—Bon jur, Albert! Que vas de cacera? —cridà amb naturalitat més
afectada que real.
L’Ibo no pogué dissimular un moviment de contrarietat, al sentir el meu
nom; però fou això, justament, lo que semblà revenir-lo de son momentani
entontiment. Al dirigir-se’m, ja havia recobrat tota sa sang freda, tot son
cinisme i poca vergonya.
—És el Picolí, vivadéu! Mecatxo que véns bé, doncs ara mateix de tu
parlàvem! ¿És a dir que també hi eres convidat a picar panís? Noi, com vos
ho teníeu calent! Veus, me n’alegro d’haver arribat primer, perquè… saps?,
qui primer hi és primer omple i… tampoc m’agrada de fer esperar a ningú.
Apa, home, no siguis mussol, que encara que un se’n dugui la florida,
sempre hi queda el redall, que bé és prou gustós!…
 La cara blanca de la Coralí esdevingué roja com foc. Va dirigir-me un
esguard, on s’hi llegia una protesta desesperada, ensems que amb una veu
ofegada pel plor comprimit me deia:
—Te’l creguis pas, Albert, an aquest bèstia, que és un embustero, més
dolent que un mal gra; quan no pot d’altra manera, fereix amb la llengua. És
un bribó, que no tem ni a Déu ni al diable, però que quan se li ensenyen les
dents fa vores, saps! —me mostrava un podall que duia a la ma—. Te juro
per la Verge del Coral que ment!…
Per res necessitava del jurament que feia, posant-se els polzes creuats
davant de la boca; sense Ió que havia vist, ne tenia prou, per a convèncer-
me’n, amb l’aire de sinceritat que tota ella respirava, i amb el posat de
poca-vergonya del miserable que, amb tot son cinisme, no lograva col·locar-
se a l’altura de la seva situació.
Ja comprenia jo que els moments eren graves, que la topada es feia
inevitable i havia de ser terrible per la vàlua de l’enemic; i, no obstant, me
sentia valent, com descarregat d’un terrible pes que fins allavors
m’aclaparava. El fantasma paorós que venia a follar els meus amors, havia
canviat d’aspecte. Ja no me les havia d’heure amb l’amic infidel, de
superiors atractius, que, insinuant-se en el cor d’ella, me’n foragitava per
manera prosaica i depressiva, sinó senzillament amb el lladre de camí ral.
Contra aquell me sentia impotent, per deficiència de medis o, millor dit, per
natural encongiment; contra aquest, àdhuc reconeixent-lo més fort, me
sentia coratjós per a midar-m’hi, per a vence’l o… deixar la vida entre ses
mans. Però, sobretot, que era ella la que m’invocava, saludant-me com un
auxiliar providencial, protestant-me de sa honradesa, amb mirades de
congoixa i juraments que m’arribaven a l’ànima.
M’atansava, doncs, mut com un espectre, sense fer cas de les cíniques
befes i provocacions d’aquell infame, que semblava complaure’s en aixecar
xarbots d’immundícia entorn de la pobra noia, com si es proposés, per tal
medi, fer-me-la despreciable com ün menjar rebregat.
Però, amb tot i ses paraules de menyspreu, no em perdia de vista, i al
tenir-me a poca distància canvià de tàctica; plantant-me de sobte cara,
s’interposà entre els dos ruflant de ràbia.
 —Ta ci…!, cabra ronyosa!, detura’t o et xafo els morros. Haig de saber
què hi véns a gratar al meu jaç i amb quin dret te barreges amb els meus
afers!
Era el moment precís en què amb més desfici s’escarrassava la noia en
ponderar-me, amb juraments i amb els dits en creu sobre la boca, el seu
horror per les brutalitats de què era objecte.
—No t’escarrassis pas tant, Coralí —vaig dir-li, amb més reposament de
veu del que jo mateix me creia capaç—. Abans que tu i més que tu el conec,
an aquest brètol, i fins m’avergonyeixo d’haver sigut un temps amic seu; si
un càrrec t’hagués de fer, seria sols de que no me’n creguessis quan t’ho
advertia.
Eren les darreres paraules que podíem dir-nos abans d’abrasonar-nos.
En bona veritat, el seu cinisme despreciatiu i la meva calma muda eren sinó
que les cobertores de dues nuvolades prenyades de llamps i trons que
esperaven l’oportunitat d’esclatar. D’un bot salvà la curta distància que ens
separava, i aixecant la seva manassa destra, me la llençà de revés a la cara,
amb força capaça d’atuir a un bou; però jo, que ja el veia venir, vaig parar-li
la meva i les dues toparen amb un xec! feréstec que retrunyí per la boscúria
com el d’un brancall petat pel vent. Quedaren l’una amb l’altra unides com
amb forta soldadura.
Allavors començà una dansa estranya: ell pugnava, tirant per a
descentrar-me, i jo no poguent resistir la força passiva de sa mola pesanta,
feia vibrar mon cos lleuger i nervut, mobilitzant la resistència a son entorn i
comprometent a cada moment sa estabilitat. Fins aleshores no vaig
recordar-me de que no portava eina de cap de mena i vaig sentir-ne gran
recança, comprenent que em faria bona falla. Ell sí que en duia: vaig
comprendre-ho de seguida per son apressament de butxaquejar amb
l’esquerra, i, amatent a inutilitzar-li tal acció, vaig agar-rar-li aquesta,
brandant mon cos amb tota la força que em donaven mos nervis excitats,
fins a rompre sa fermesa, fent-lo caure de genolls, si bé arrastrant-me ell
amb el mateix moviment.
La lluita prengué un caràcter més feréstec encara. Desfets de mans, però
lligats de braços, mútuament reguitnàvem de genolls, a rossegons per entre
les bardisses que deixàvem aplanades amb el refrec de nostres cossos,
bleixant i ruflant de fadiga i ràbia, per sobre munts de fullaraca que, alçant-
se com polseguera, a moments ens cobria, com si fins la naturalesa
repugnés de veure dos sers racionals lluitant igual que bèsties engelosides.
Entre els brumosos records d’aquella brega ferotge, tinc el d’una ombra
que de tant en quant passava per mos ulls, com dibuixant cercles
concèntrics a nostre entorn. Era la pobra Coralí que, desfetes a esgarrapades
les trenes de son cap, se debatia a prop nostre, plorant desesperada i
invocant sempre a sa patrona la Verge del Coral.
—Ibo! Albert! Per Déu, deixeu’s! Pare! Pare! Veniu, que es maten! —
cridava amb veu de gargamella, que retrunyia per la fondalada, sense
despertar més ecos que els basardosos de la selva i penyalars dels cingles,
ni trobar més resposta que els escatainets dels picots i merles que
s’escampaven pel veïnat.
I, en tant, nosaltres, seguíem lluitant, sense desdir, com llops, barrejant-
nos la sang i la suor de nostres cossos. Un moment arribà ell a fer-me amb
les dents presa al coll, produint-me un dolor tan intens, que vaig estar a punt
de venir en basca; mes, un bestial cop de genoll ben encertat en part sentida,
el féu desmossar amb un dolorós gemec i un moviment de lassitud que em
donà alguna ventatja. Allavors la lluita, més que entre sers dotats de raó,
semblava entre dos elements inconscients que s’ataquen per virtut d’una llei
física: ara a sobre, ara a sota, anàvem rodolant tots dos pel pendís, fins a
quedar mig suspesos sobre el ribast que llindava amb el córrec, detinguts
per un teny d’alzina que, aplanant-se al pas de nostres cossos, no acabà de
cedir. Jo el sentia sota els ronyons, i sentia també sobre meu la terrible
pressió de la feixuga massa de l’Ibo que, fent-me cruixir la costellada, em
privava el respir i esterilitzava mos desesperats esforços per a deseixir-me;
vaig sentir com preparava l’eina, que vegi relluir entre ses mans com un
darrer llampec de la vida, comprenent que tot era acabat per a mi.
Completament defallit i sense esma ja per a lluitar més, la idea de la mort
se’m presentà sense temors ni recances, amb un esvaïment complet de totes
les afeccions del món. Anava a clucar els ulls amb la resignació estoica del
gladiador vençut, quan vegi engrandir-se aquella susombra, que sempre de
més o menos prop ens seguia, i que un cop de tallant sec anul·lava la
resistència del teny que ens aguantava, caient els dos pel ribast avall.
 Allavors se girà la garba, i era jo qui em trobava sobre el cos del meu
enemic, mig estabornit d’un cop de cap que donà a una pedra. Com si el
portell d’esperança que tan impensadament se m’obri em revifés, amb el
desig de nova vida, tots els instints de fera, vaig agarbonar-me-li al coll,
clavant-li les grapes com ungles d’acer: sa vida era ben meva.
El cap me bullia amb una braó de mil dimonis. «Mata’l!», semblava que
em cridaven veus estranyes xiulant-me per l’orella esquerra, i apretava els
dits com un boig, fent-li sortir, a l’infeliç, els ulls de la closca i la llengua un
pam de la boca. «No el matis!», creia sentir per la dreta quan ja ni la ranera
de la mort li sortia per la gorja. Per esma, per instint, per commiseració, per
un record d’aquella amistat que un temps havia mig omplert ma existència,
o… per inspiració del cel, de sobte vaig afluixar, i prenent-lo pel cos d’una
revolada vaig acabar d’estimbar-lo fins a la gorga.
Va caure com un sac, però després d’uns quants ruflets, que ressonaren
com manxa de fornal, per a refer la buidor dels pulmons, se recargolà com
un cuc trepitjat, redreçant-se amb moviments de borratxo i brandant l’eina
que no havia deixat mai, feia intent de recomençar la feina amb nova ràbia i
coratge.
—Li has perdonat la vida i ell no et perdonarà mai! Té; defèn te com
puguis! —sentí que em cridava a cau d’orella una veu salvatge que em féu
estremir.
Al mateix temps sentia en la mà el contacte calentó del mànec del
podall amb què suara la Coralí l’havia tingut a rotllo.
Fos perquè em veia decidit a obrir-li el cap, o fos perquè en realitat se
sentís aniquilat pels esforços fets i pel masegament de tot el seu cos, lo cert
és que l’Ibo es detingué, començant a gesticular com un boig. Tambalejant-
se, ajupint-se com si cerqués per terra quelcom’ que no trobava i cargolant
renecs estranys i inintel·ligibles, anà ficant-se dins la gorga, agenollant-s’hi,
refrescant-se el cap a grans xarbotades, acabant per ajaure’s i rebolcar-s’hi,
enrogint les aigües amb la sang de ses nafres, com un senglar queixalejat
pels gossos, alçant sovint el cap per a dirigir-me mirades feréstegues de sos
ulls sagnosos, com els d’un ca que ha menjat la bola.
Jo, plantat com un enze sobre el marge, contemplava aquelles
estranyeses quasi sense consciència de lo que veia, com no fos una mena
d’enveja de rabejar-me com ell, doncs també com ell me sentia capolat,
febrós i mig fora del món. Darrera meu la Corali, abraçada a un arbre per a
no defallir, sanglotava sordament com presa d’una angoixa mortal.
Per fi, l’Ibo es redreçà, i reprenent el ganivetàs que havia deixat sobre
una pedra, s’enfilà pel marge de l’altra banda, espolsant-se com un cavall
quan surt del bany. Allí es llevà el gec i començà a escórrer-lo cargolant-lo
amb totes ses forces, fent lo mateix amb un mocador que després se lligà al
cap per a substituir la catxutxa, que Déu sap on parava. Algun bé devia
haver-li fet el bany, tonitzant l’ardència de son temperament sanguini i
predisposat a la feridura, per quant tornà a reprendre quelcom de son aire
petulant i desvergonyit.
—Ja te’n recordaràs, Picolí maleït, de la jornada d’avui —començà a dir
amb veu rogallosa però força reposada—. Jo et juro que amb la sang de les
teves venes m’hi haig de rentar les mans.
Ses paraules me retornaren a la realitat, revifant-me un poc.
—I tal si me’n recordaré! —vaig cridar-li—. Com del pecat que he fet
no apagant-te el bleix per sempre més, maleït boc de cleda.
Ell, girant-se a la Corali, sense fer altre estat de mes paraules, li cridà:
—I tu, xarnega ganyona,[2] la teva traïdoria et costarà l’escot. M’has dut
aquí amb engany i ho ploraràs…
La Coralí, que semblava reviscolar-se al so de la conversa, tota se
redreçà, i atansant-se fins al ribast li contestà amb vivesa:
—Tu, volies enganyar-me, follonàs sense vergonya! Tu em donares
hora, i si he vingut és perquè no et creia tan llarg d’ungles i tan curt de
modos, i si vaig convidar-hi a l’Albert, que res de tu sabia, és perquè us
creia companys, i, ademés, no tinc per què escondir-me de ningú.
—Ho ploraràs! —interrompé ell—. I de genollons me demanaràs un dia
lo que suara em refusaves, malganosa filla de dos vents.[3]
Mireu! De veure aquella mossa, desfeta de trenes, espitregada i
desvirondada de roba, corbar sa graciosa i valenta silueta sobre la margera,
amb un posat de tràgica protesta, vos hauríeu esfereït: semblava una pantera
re-collint-se per a llançar-se sobre la presa, botant per damunt del torrent.
Se ficà la mà esquerra a la boca, mossegant-se els dits amb ses blanques
dents, amb tanta força com si se’ls anés a petar, i, alçant la destra amb
actitud feridora, exclamà amb inflexions de veu salvatge, que encara no li
coneixia:
—Mira: veus? Punyals que em manquessin, bones me foren les dents
per a arranar-te les ungles, maleït esparveràs de guatlles totxes! Vés, bèstia!
La coneixes pas encara la Molinera.
—Estarrufa’t, ara, que ja els abaixaràs, un dia, aquests escandalls de
gata rabiosa! —va contestar-li el brètol amb una riallada bestial, refermant
les seves insolències.
La sobreexcitació de la Coralí pujant de grau, va comunicar-se’m a mi
mateix, reeixint-me tot el coratge de moments abans, i avivant-se’m el
penediment d’haver-lo perdonat. Vaig saltar el marge llençant-me furiós i
fent tintines.
—Espera’m, malvat escurçó de margera, que te’l faré vomitar d’un glop
el verí de gos foll…
Mes ell, que havia recobrat son cinisme i sang freda, no se’n commogué
gran cosa. Mentres embutxacava amb una mà l’eina, estengué l’altra amb
gesto reposat dient amb sa veu plena i rasposa:
—Pas avui; aquesta partida ja és fallida! Ne jugarem una altra en la que
caldrà que hi posis tot el teu quart i ajuda. Ets més home del que em creia, i
me n’alegro, que aixís amb més gust t’aixafaré el cap a la vençuda. Ara
només te dic que facis memòria de tal dia com avui.
Son caient de veu tenia tot el to autoritari de son geni despreocupat i
resolut. La profecia va saltar-me dels llavis:
—Acabaràs bandoler i de mala sang! Te veig l’estampa! —vaig cridar-li
—. Que el qui comença per lladre d’honres, poc li costa de ser lladre de
cabals!
Ja ni em sentia; sense tombar el cap, s’enfilà llisera amunt, gesticulant
com un orat. Encara una vegada més, aquell nat del dimoni tingué prou
ascendent sobre mi per a detenir-me facció, deixant-me clavat, com ullprès,
per un no sé què de diabòlic que semblava sobreeixir de sa persona.
 IX

Quan, un poc revingut del meu entontiment, remuntava el marge, vaig

adonar-me de la Coralí, que, mig caiguda, plorava amargament abraçada a
una soca, com una Magdalena al peu de la creu. El llastimós espectacle de
la pobra noia, plorant el rebregament de la seva honra per la bava d’un
galifardeu que ni consciència tenia de la dignitat humana, va tocar-me
fondament, per més que va semblar-me que el penediment de la seva
lleugeresa acceptant i preparant aquell encontre, que tan car podia haver-
nos costat a mi i an ella, entrava per molt en son desconsol.
Amb tot, no tinc pas d’amagar que en el fons de la meva ànima hi sentia
una satisfacció estranya per tot lo succeït. De moment ja tenia esbargit
aquell maleït dubte que havia començat a rosegar-me les entranyes. No, no
era cert que totes les dones fossin unes, com sostenia l’Ibo. N’hi havia
d’honrades i que sabien fer-se respectar, i una d’elles era aquella, la meva
escollida. El mateix Ibo podria donar-ne fe. Després, el fantasma paorós
aquell, del rival desbancant-me per sa gallardia i robant-me l’amor per
virtut de sos propis prestigis quedava esvaït també. Encara més: la Coralí i
jo ens havíem fet mútuament deutors i acreedors; ella potser me devia
l’honra i jo li devia la vida. Això i la circumstància de quedar ambdós per
un igual, sots les terribles amenaces d’un mateix enemic, havia d’ajuntar-
nos per força, establint una mancomunitat d’interessos que, fins per sa
mateixa gravetat, afalagava mon cor enamorat. No hi havia dubte, doncs, de
que el meu plet quedava, des de molts punts de vista, en mellor situació, i
això pesava més en el meu ànim que la consideració dels nous i grans
perills que m’havia tirat a sobre.
 Tocat d’un religiós respecte vers aquella noia, a la que moments abans
havia vist tractada tan desconsiderada-ment i que ara mon amor me
presentava rodejada de la lluminosa aurèola de les verges màrtirs, ni tan
sols gosava atansar-m’hi, deixant caure mon cos capolat, arran d’una altra
soca, a tret de paraula d’ella, des d’on comencí a recrear-me en la
contemplació de la seva adorada imatge, trista i esllanguida, però més que
mai digni-ficada a mos propis ulls.
Ella alçà, per fi, sa testa despentinada com cercant quelcom, i al
veure’m s’animà sa fesomia esblaimada i humida pel plor.
—Albert, vine fins ací! Per què t’allunyes? És que no em perdones la
mala passada? Si jo pogués, vindria a tu de genolls a demanar-te perdó;
vine, doncs, fins acís, que som malalta.
Aquella veu llastimosa i sincera, sortida d’un cos decaigut, espellofit de
roba, part de la que havia deixat a trossos entre les urpes de l’Esparver i les
espines dels esbarzers, però dolça i hermosa com d’una penitenta, sonà a
mes orelles com una música celestial. Volia anar-hi, vaig provar-ho, la meva
ànima s’hi enfugia, mes el cos no obeïa a la voluntat i restava clavat a terra
com si fos de plom.
—Albert! Albert! —anava cridant la veu; però el meu cos seguia com
mort, apretat contra fa soca, per més que sentia l’ànima saltironar-me per
dintre com un aucell debatent-se contra els ferros de la gàbia.
Les notes del meu nom, que mai havia sentit tan harmonioses,
ressonaven ara amb matisos d’angúnia i amb deixos de desesperació, però
esvaint-se, esvaint-se poc a poc, fins que ja no eren perceptibles més que
com aquells ecos que desperta en l’ànima el record d’una dolça cantarella.
Lo que creixia de més en més, era una braó sorda que em ressonava el
cervell com les trompes d’una orga aviada; un pessigolleig me resseguia
totes les extremitats, com si fos la vida que se n’enfugís; una suor llefiscosa
i freda amarant-me tot el cos, sentia regalimar-la pels polsos i pitrera avall, i
un defalliment, acongoixat i voluptuós ensems, me postrava les darreres
forces. Després la llum del dia s’unificà en una sola tinta difusa, en la que
s’hi confonien els arbres i les roques i tot, amb un moviment de rotació
vertiginós. Sols me quedà per uns moments la consciència d’una pressió
bestial a sobre el crani que tenia apoiat contra la soca, semblant que s’hi
encastés per virtut d’un moviment centrífug o que gravités sobre d’ell el pes
de l’alzina a punt de caure.
Després res: un parèntesis d’inconsciència sense límits perceptibles, que
es clogué tornant a ressonar en mes orelles aquella melodia sublim:
—Albert! Albert! Què tens?, revine-te! Verge santíssima del Coral,
ajudeu-me.
Les potències semblaren aclarir-se’m una mica; tot aquell vèrtig anà
fixant-se i concentrant-se en un sol punt, en una fórmula, com si diguéssim,
que acabà per prendre proporcions determinades; era la fesomia de la pobra
Corall que, corbada sobre meu i tenint empunyat el davantal xop d’aigua de
la gorga, me l’anava escorrent a raig fet sobre la cara i el pit.
Vaig sentir que una mitja rialla se m’escorria pels llavis: mitja rialla que
va reflectar-se compassivament en el rostre adolorit d’ella.
—Albert, fill meu, me pensava que et mories! —me digué.
Déu meu, i quin record més fondo i més llunyà van despertar en mon
cor aquelles paraules i aquella mitja rialla! Van transportar-me an aquell dia
de noi en què, portat a casa amb el cap mig obert de resultes de la caiguda
del roure, en què, incitat pel mateix Ibo, follava el niu de gafarrons, ma
pobra mare me rebia en sos braços i em retornava fent-me pítimes. Un cert
perfum de la llar semblà retornar-me els esperits.
—Jesús, Maria, i com estàs! I quin mal punt ha set el meu! —exclamava
la pobra Coralí, allargant-se-li més i més la cara, quan, una mica revingut,
m’ajudava a redreçar-me un poc.
Era veritat: del cap als peus, a penes tenia un pam del cos que no
estigués macat, esgarrinxat o llagat.
En molts indrets hi tenia encara clavades les espines i brostes dels
esbarzers en què ens havíem rebolcat, però lo més esgarrifós era la ferida
del coll, feta per les dents d’aquell gos de presa, de la que n’havia rajat sang
abundantíssima, cobrint-me el pit fins al ventre. L’aigua amb què m’havia
ruixat la Coralí per a retornar-me de l’obeïna, n’havia quedat roja, formant
un bassal que s’escorria per la terra. Però, encara més que tot, me dolia el
capolament dels ossos, sobretot el cap, que semblava que me’l barrinessin, i
la costellada, sobre la que aquell brètol hi havia pujat de genolls tan
desapiadadament, quan ja em creia rendit.
 Però tot, tot ho donava per ben empleiat, i de tot me’n considerava
recompensat al veure’m objecte dels maternals afofolaments de la pobra
Coralí, que, oblidant-se de si pròpia, només en mi pensava. En un dir Jesús
hagué fet tiretes del davantal per a estroncar-me la ferida del coll que encara
sagnava, i tot son desfici era animar-me per a arribar fins al molí, on podria
aconduir-me millor. Jo somreia, per a remerciar-la, i procurava dissimular
mos vius dolors per a no donar-li més pena, assegurant que tot allò era poca
cosa; que al molí hi arribaria de sobres, i fins a casa també, en prova de lo
qual, fent un esforç sobrehumà, vaig posar-me dret.
Ens disposàvem a posar-nos en marxa, quan sentírem una veu que
cridava a la Coralí. Era el seu pare, a qui algú havia avisat dels crits de
socors que s’havien sentit cap al bosc, i venia adelerat per a saber el què.
Al reconèixer aquella veu ens miràrem confosos.
—I què li diràs, al teu pare? —vaig interrogar jo.
Ella, abaixant el cap, respongué:
—Li contaré tota la veritat. No he mentit mai.
 X

El soroll del rodet i la mola, trontollant el petit edifici, se’m féu en el primer
moment irresistible; mes poc a poc vaig habituar-m’hi, fent-me l’efecte
d’una triaca que apaivagava el gran dolor de mon cos nafrat i les folles
remors de ma sang bullenta, acabant per adormir-me com una criatura
gronxada al bressol per les mans barroeres i les cançons rogalloses de l’avi.
I vaig dormir cinc o més hores de carrera, fins que, escolada la bassa, el
moliner alçà la mola i la casa va parar de trontollar. A l’obrir els ulls, per les
escletxes de la finestra traspuaven regalims de sol que creuaven en diagonal
les cobertes del llit.
Quan començava a fer-me compte del lloc en què em trobava i
recapacitava sobre els fets i circumstàncies que m’hi havien conduït, va
entrar el moliner i, obrint els porticons de la finestra, donà pas a una
braçada de sol resplendent que alegrà tota l’estància, inundant ensems el cor
d’una intensa satisfacció. Me trobava tot refet i, llevat d’un gran
entumiment en els membres i d’un petit dolo-ret al coll, no sentia cap
malestar.
També el bon moliner semblava tot un altre. Se dirigí vers a mi amb
cara riallera i, obrint l’aixeta de la seva habitual garola, exclamà.
—Bon dia, hereu! I doncs, què hem de fer? Sort que el sol ha fet la seva
sense esperar que li diguessis «arri!», que, si no, encara fórem a les petites.
Ho la-la! Ja veig que estàs tot reeixit i que sembles un Sant Cristo
ressuscitat. Que bé, home, que bé! Això fa pler. Ja no manca sinó que
rebossem la cisterna per dintre amb un bon àpat i ja et veig a les calces per
heure-te-les amb un altre lloparràs com el d’ahir…
 »Bé, home, bé! Ja m agrada, que t’interessis per la meva pubilla; ella
també ho fa per tu. Hores ha que venia a sotjar a la porta de la cambra, i
quan sentia els teus ronquets de canonge se’n tornava tota contenta.
Endemés, està tota reeixida. Va patir molt, ahir, la pobra: va fer una
plagasitat, una criaturada, i de poc trobava la sabata de son peu, és cert; mes
no ho va pas fer amb malícia, cregues-ho.
»L’ibo l’havia citada a l’alzinar, i ella hi hauria pas anat, perquè, això sí:
de drol·la i ditxosota ja ho és. Fa com sa mare, que Déu la tinga al cel, que,
per broma, sempre li agradava tenir-ne quatre o cinc de ronda, i abans no va
donar-me el sí, no em va pas fer pretenir poc ni gaire. Però… fora d’això, ni
de fadrina ni de casada, mai ningú se la va posar en boca per res. Doncs la
noia és aixís, i prova de que no hi volia res amb l’Esparver n’és que t’hi
cridés an a tu. Ella es pensava, la beneita, que encara éreu tap i carbassa; no
la sabia la topada del molí de la Frau; jo sí, que la sabia, saps?, perquè jo ho
sé tot, i si m’ho hagués comunicat, ja li hauria dit lo que feia al cas. Mes les
mosses són aixís, però ja posarà els peus plans desendavant: jo t’ho abono.
Ni tampoc se creia que l’Ibo fos tan brètol i llarg d’ungles, cosa que també
li hauria avinentat, perquè ja em constava bé massa de quin peu se dol, sinó
que les noies, saps?, amb quatre floreios ben dits se’n paguen, i aqueix
murri ne sap de debò.
»Endemés, tornant-hi, sembla que vos les vàreu picar de ferm…
»Ja ho sé, que n’hi va haver per a tots dos; mes, segons la noia que
m’ho ha explicat de pe a pa, si és viu l’Ibo és perquè tu vares volguer, i… jo
no t’ho desaprovo pas. Mes crec, que tant de bé li hauria fet Déu, i potser
més a tu que an ell, que n’haguessis passat els taps, perquè em temo que,
viu, serà un mal gra que potser te farà prou pruïtja, i mort… mira, tampis.
Però —mirant-me amb certa maliciosa satisfacció—, cregues-ho, no em
creia pas que, fora de rotllo en Polion, hi hagués aquí qui li pogués fer cara,
an aqueix potolàs…
Vaig incorporar-me i, ajudat d’ell, vaig renovar-me les untures amb
draps nous que la Coralí anava subministrant des de fora la cambra.
Aquesta estava tota transformada, notant-se en son tocat certa endreça,
dintre de son parament casolà. Com a record de les violentes escenes de la
tarda anterior, vaig notar-li cert esblaïment en els colors, d’ordinari vius, de
sa fesomia, lo que la feia encara més interessanta.
Me serví un esmorzar confortable que contribuí del tot a acabar-me de
posar de bon temperament, i en un moment en què el moliner ens deixà
sols, la conversa adquirí major intensitat.
—Coralí, jo et dec la vida —vaig dir-li.
—I jo et dec lo que estimo més que la vida —va respondre ella baixant
els ulls—. 1 lo que més pena em fa, és que, bèstia de mi!…
—No en parlem d’això —vaig exclamar jo, que beneïa a Déu per tot lo
succeït—. Tot lo que volia avinentar-te m’ho va donar bo i pastat aquell
home. Ho saps, ara, qui és l’Ibo? Doncs figura’t que jo sóc tot al revés d’ell
i ho sóc per més que m’ha lligat amb ell una amistat de tota la vida, i ho sóc
malgrat els seus treballs per a fer-me ser el contrari de lo que sóc. Amistat
maleïda, bé me n’ha fet de mal! Fins me sembla impossible que ningú em
pugui veure després de tants anys d’anar junyit amb semblant bèstia!
Ditxosa tu, que amb una vegada de tractar-lo l’has pogut conèixer.
Parlava amb el cor, i al veure’m la Coralí tan apesarat, va procurar a la
seva manera fer-me entendre que la gent sabia distingir entre el seu fet i el
meu. Verdadera-ment hi ha en el poble una certa intuïció per saber jutjar lo
que és corruptor i lo que és senzillament corromput.
Me quedava, amb tot, un punt que no apareixia ben clar: si la Coralí ho
comprenia tal com deia, ¿a què obeïa la seva conducta del dia de l’aplec de
Sant Aniol acceptant els galanteigs d’aquell home i fins provocant-los amb
ses moneries?
El cas és que ella apareixia bravament canviada. No era la mossa
ballaruga i eixelebrada que amb sos retrets i mots escaients feia cara al
galantejador més esquilat. No era tampoc la donzella feréstega de la tarda
abans, disposta a defensar-se amb dents i ungles fins d’un lladre de camí
ral, ni era tampoc ben bé la mestressa enfeinada i complacenta que tan bona
arribada me feia al molí tractant-me amb franquesa muntanyenca, no
exempta de certa cerimònia casolana. Era més reposada, més reflexiva i en
les mateixes mostres d’atenció que em prodigava hi notava una major
intensitat, major respecte a la persona i, sobretot, un aire de confiança i
germanor propi de persones entre les que hi ha mancomunitat d’interessos i
afeccions. Semblava com si la terrible prova per la que havia passat hagués
determinat en ella una crisis benefactora, depurant-la de defectes i
aquilatant ses virtuts.
Aixís ho interpretava jo, i no sabia encara revenir-me de tanta sort. Vaig
copsar un detall al vol. Recapitulant sobre les peripècies de la lluita, va dir-
me somrient i clavant-me una mirada en què hi vaig llegir una espurna
d’orgull no exempt d’admiració.
—Mai t’hauria cregut prou home per a reptar a l’Ibo, i menos, encara,
per a batre’l com ho feres ahir! Però ten-te compte —afegí sèria—: ara que
et coneix, no és pas fàcil que et caci les pessigolles cara a cara; ara et ferirà
de traïdor. Cal que vigilis, pobre Albert!
Me va semblar haver descobert bona part de la incògnita. Hi ha en les
mosses, fins en les més bosqueroles, un fons d’admiració per la força,
superior, a vegades, al de la bellesa i la gràcia; és un residu de l’esperit
cavalleresc d’altres temps que traspua encara sobre la crosta del positivisme
del dia. La Coralí apreciava en mi, sens dubte, alguna qualitat que a sos ulls
tenia verdader valor, però em trobava encongit, curt de gènit. En canvi,
l’Ibo, arrogant i galantejador, la seduí algun moment per la superioritat
d’aquestes qualitats i per la força amb què les feia valer. Però, des del
moment en què jo amb un esforç de desesperat, superior a mi mateix, vaig
esmicolar l’ídol, quedà visible a sos ulls la mala fama que tapava.
Aquesta interpretació, potser massa crua, vaig donar jo al sobtat canvi
de la Coralí; però dec afegir que no va molestar-me tal descobriment: ans al
contrari, vaig sentir-me’n afalagat, i, contestant a la seva carinyosa
observació, vaig fer-li amb petulància.
—No el temo pas cara a cara, perquè ja li conec el joc, de traïdor pot
ferir-me, però que posi els peus plans, que si erra la primera, la segona no
serà pas d’ell.
—No t’hi fies, creu-me! És una mala ànima i lo d’ahir no t’ho
perdonarà mai més. Si pot te matarà.
Jo em complavia fondament amb el posat anguniós que tenia parlant
d’això. Vaig contemplar-la un moment, i, volguent provar-li el cor, vaig dir-
li:
 —I, si em mata, tant de guanyat! No faig falta a ningú, ni ningú em
plorarà.
—Mireu el rondaller! Tantes mosses que hi ha al poble que et vigilen,
cap te ploraria? Com més no, aquí n’hi ha una que, si això esdevingués, se
moriria de corcó. De pensar que seria ben meva la culpa!
—Sols per això? —vaig exclamar mirant-la fit a fit.
—Per això i… per lo de més enllà —féu ella somrient amb una
escaienta mueca, tot fent posat d’alçar-se.
Me semblà que la cosa filava bé i no vaig volguer desperdiciar l’ocasió
d’esbotzar.
—Escolta’m, Coralí: no te’n vagis, que hem de parlar. —Ella tornà a
seure—. Ja ho saps bé prou, que no tinc el bon parlament de… l’altre; fins
ell, per enxerinar-me, em feia avinent que tu em trobaves curt de génit i de
paraules. Mes, cregues-ho, si jo et pogués parlar sense haver de mesurar les
paraules, com fa qui no sap el terreno que trepitja, si tu em daves el sí que
jo tant sospiro… cregues que les trobaria, les paraules; la teva amor me les
trauria del cor una a una com un enfilall de cireres. És la por d’errar el cop,
que m’entrebanca la llengua; cregues-ho.
—Emperò, que t’he desnonat mai? —féu ella abaixant el cap.
—Ben bé no, mes el dia de l’aplec…
—Ditxós aplec! Ni mai que hi fos anada. Bé me’n costarà de retrets! —I
tot d’una, com qui es decideix per la drecera, exclamà entre enfadada i
riallera—: Sembla mentida que sigues tan gamarús. Què et costava de
parlar net i clar i no fer embuts com una criatura! Temps ha que te’l veia, el
cor, i ¡què més podia desitjar una noia com jo que trobar un bon partit i un
brau jove! Però ¿que li està bé, a una noia, de descobrir-se abans d’hora,
ximple? Lo de l’aplec, perquè ho sàpigues, va ser com una manxiula que
vaig empescar-me al veure que mai sorties de la fangada. Va ésser un mal
pas; més a més que no creia an aquell tan mal amic i tan brètol. Però en el
pecat he trobat la penitència, bèstia de mi…
Quan el moliner se’ns ajuntà, no n’havíem feta poca de feina. Tanta,
que, decidit a rematar-la d’un pic, sense deixar-li acabar la parrafada que
amb motiu del meu bon regent havia començat, vaig dir-li, prenent-lo pel
braç:
 —Teniu raó, mestre, mes heu de fer-me mercè d’escoltar quatre
paraules i sabreu de què tractàvem ara amb la pubilla, i no pot anar
endavant sense que vós en passeu.
La Coralí va fer posat d’alçar-se i fugir com avergonyida.
—Alto là, dimosella! —vaig fer-li, retenint-la pel braç—. Va o no va de
veres? Doncs quieta, que aquí no ha d’haver-hi secret.
—Seiem-hi, doncs —digué el moliner torcint la cara amb mitja rialla de
guineu, com qui ja es menja la partida.
—Vós ja em coneixeu, n’és pas? Sóc un pobre minyó que de mal no
n’ha fet a ningú, per més que estic fart d’anar amb males companyies.
Potser això mateix m’abona, com aquells que, tot i feinejant entremig dels
empestats, no prenen la malura. De deute no en tinc pas cap, grat sia a Déu,
i tinc alguna pobresa que he pogut netejar de dogal, mercès al meu treball.
Puc, si vull, passar-me de fer tot el jornal, si bé mon gènit més m’atira a
treballar que a vagar; tot això també ho sabeu i ho sap tothom, perquè no
sóc pas home de misteris i tot lo meu va al mig del camí ral. Tinc, ademés,
la casa ben parada, perquè ma pobra mare, que Déu tinga al cel, tirava més
per farcir els armaris que per llevar cargues a la que ja hi venia aclofada de
tota la vida. Deia que volia guarnir bé el niu per quan l’aucell pogués
tornar-s’hi ajocar i… l’aucell no hi tornà del seu vivent, pobra mare! Doncs
sapigueu que, des do que ella és morta, a casa fins les parets ploren, ploren
d’enyorança d’una mà jove i polida que les netegi de pols i teranyines,
d’una escombra nova que escombri net, i jo, com elles, defalleixo
d’enyorament d’una companya alegre, garbosa i bonica, d’una mestressa
feinera i endreçada, baldament me posi les peres a quarto, que prou ho
necessita qui com jo està tan fet a llaurar tort.
»Doncs, veieu?, de tot això parlàvem amb aquesta bona mossa, i ella me
deia que pensava molt santament; i jo li deia que ella tenia a mà lo que em
falta, que només calia que em digués que sí i tot quedaria aviat arranjat, i
ella me deia… Vaja, he entès que em deia que per ella no es perdria, mes
com noia satja i filla creienta, no pot passar avant sense que vós n’hagueu
esment i hi digueu la vostra. Doncs bé: an això vai ara, i deixeu-me acabar,
que m’escanyo. Net i clar: vos demano la mà de la vostra noia. Esteu al cas?
 El moliner se llevà la pipa de la boca, i, prenent l’aire sèrio i cerimoniós
que empleava a l’anar a cloure els seus negocis més graves, digué:
—Mira, Albert: de tot lo que em dius, res me ve de nou. Temps ha que
et veia venir i tu diràs si t’he fet mai cara fosca: si no m’haguessin plagut
els teus andandis, prou t’hauria esquivat de grat o per força. Vull dir que de
lo que mira a la persona no cal parlar-ne, ni tinc d’acudir als veïns. Sé lo
que tens i lo que no tens, lo que vals i lo que no vals, més que tu mateix.
Ademés, amb el temps que coves la malura, és de creure que t’haurà llegut
de pensar-hi i no ets pas tan noi tendre, per témer que obris de lleuger en
cosa de tanta importància. La noia te l’has poguda ben mirar i conèixer, i tu
sabràs si et fa peça. Per lo demés, si no és pas ricatxa, tampoc és cap
trucaportes, que quelcom durà sota l’aixella, ni li mancaran caps i agulles.
»Fins aquí tot va molt bé i si ella s’hi aplana, no seré pas jo qui posi
agulles a la màrfega. Caseu’s en nom de Déu, i que Ell vos faci sants i bons
i vos dongui aquí pau i després glòria: amén.
»Mes anem a lo que fa bon so —afegí tot alçant-se per a deixar-nos de
nou sols—. Fins ara estem d’acord: vejam ara si ens desavindrem. Tu
portaràs molta pressa i jo no en porto gaire. Ja t’ho explicaré ben clar,
perquè des d’ara entre nosaltres no hi ha pas d’haver secrets; de fer de
moliner i de viure de miracle entre llops, exposat a cada dos per tres a que
em llevin la pell, ja en som fart. Tinc compromís fet d’arrendament del molí
a persona de confiança i jo vull arraulir-me més a vora de poblat, esperant
estar-hi més arrecerat de tanta lladregada com Pastura per aquesta terra
deixada de la mà de Déu. Ja tot ho tinc dispost, però el tracte fet no pot
començar a córrer fins a Nadal de l’any vinent, diga-li un any i mig llarg, i
fins allavores no comptis amb la meva noia, que aquí la necessito tant o més
que tu a casa teva. I, si no, ja saps lo que vaig dir a la seva tanta, que
sempre m’empudeïa la paciència llevant-me-la de casa: o em deixes la noia
o em caso amb la criada que estigui de torn, i… ho hauria fet com hi ha
món. ¿Ho tens entès, ara, lo que fa al cas?
Aquesta resolució no deixava de contrariar-me; mes, no volguent donar-
li importància, vaig preferir prendre-la alegrement.
Cal confessar, amb tot, que en nostre pervenir falaguer hi vèiem un grop
negre, que era la maleïda estampa de l’Ibo. A l’esmentar-la, la pobra Coralí
se posava sèria.
—Quin mal punt. Déu meu! —exclamava—. I tan bé que podíem
arribar an això mateix sense passar per aquell mal trànsit, si no haguessis
sigut tu tan cusó, ni jo tan bèstia!
 XI

Com una ullada de sol de març que s’escorre entre una rufagada de neu
rodona i una tamborinada de calamarsa, s’obrí un lluminós parèntesi en la
meva joventut. El tracte amb la meva promesa em donava lloc a descobrir-li
cada dia noves gràcies i atractius nous que l’acabalaven més i més a mos
ulls. Per a justificar decorosament les meves visites al molí, no va pas ser-
me difícil d’associar-me amb el meu futur sogre en l’explotació d’un bosc
veí que ell en petit havia ja començada. Això tenia la doble ventatja de que,
contractant una dotzena de bons destralers, gent de més o menys confiança,
la casa en resultava millor guardada, doncs tots teníem prou presentes les
amenaces de l’Ibo. De més a més, sempre teníem de dies dissimuladament
vigilats els encontorns per un guaita, i a la nit era el mateix moliner qui
vetllava amb els ulls a la mola i les orelles al bosc.
Amb tals precaucions i proposant-me jo que aquella explotació o una
altra durés tot el terme fixat fins al casament, creia jo conjurat el perill que
tenia la propietat de posar malhumorada a la Coralí.
Per imposició d’ella, més que per iniciativa pròpia, jo, que anava i venia
dues i tres vegades per setmana, passava sempre fora de camí i per llocs
distints, acompanyat per un parell d’homes de confiança, que els diumenges
solien ser en Pep i en Rafel, als qui m’havia lligat més estretament des de
que havia romput obertament amb l’Ibo.
Els fets i veus que corrien justificaven les precaucions preses. Després
de nostra batussa, l’Ibo quedà eclipsat i el seu mosso gros declarava que no
en tenia noticies; jo vaig ensumar que era a casa refent-se de l’estomacada
que, a lo que sembla, li entrà més fondo encara que la meva.
 Més tard començà a córrer la veu de que se l’havia vist amb els
trabucaires en una feta de què fou víctima un tal Clapés, que acabava de
cobrar una partida de rodelles. Sembla que efectivament hi era, si bé no hi
prengué part més que com a espectador, mes bastà això perquè des d’aquell
dia l’opinió pública li atribuís la paternitat de totes les malifetes que
succeïen. Sobretot en el segrest fracassat d’en Deshoms de Vilademires se li
acumulà una intervenció que no era certa, segons m’innovà l’Arbós, amb
qui jo em veia sovint. Aquest estava al corrent de tot, si bé no sempre
considerava convenient desfer els errors de la veu popular.
Segons l’Arbós, efectivament l’Ibo estava en relacions directes amb els
trabucaires; mes, com no era pas de pasta de soldat de fila, no volia figurar-
hi sinó com a capitost, a qual efecte, ajudat de l’Avi i del Roig, s’anava
formant el seu partit, si bé topant amb sèries dificultats. Dels dos quefes que
figuraven, el Briquet i l’Escloper, el primer, capità més de nom que de fets
(ja que el qui feia i desfeia era el segon), vell i desautoritzat, ja s’avenia a
reconèixer a l’Ibo com a superior; mes el segon, jove i ambiciós, de cap
manera.
—Mentres no es resolga aquest plet —deia l’Arbós—, no hi ha perill de
que l’Ibo s’hi tiri de cap, a menys que això duri i es decidesca a fer esclatar
la guerra civil entre els trabucaires de la Garrotxa. Però abans que això s’hi
pensarà molt.
Però més tard s’escampà la veu de que l’Escloper havia mort en un
encontre amb els mossos. Per l’Arbós vaig saber que la notícia era certa, si
bé, reservadament, va afegir-me que no hi havia hagut tal encontre. Una
parella havia trobat el seu cadavre i ell amb molt fonament suposava que
havia sigut assassinat pels de l’Ibo, com a darrera solució del conflicte que,
amb sa obstinació de no reconèixer aquest per quefe, havia creat.
—Ara sí que crec que sentirem a parlar de l’Ibo, i crec que farà feina. I
tu —afegi—, cal que facis l’ull viu, perquè o molt m’erro o serà el primer
blanc a qui apuntarà.
Així fou, excepte ser jo el seu primer blanc, valga’m, sens dubte, les
meves precaucions. La seva primera víctima fou qui menos s’ho pensava:
en Polion de Costoja, aquell gall francès a qui en bona lluita havia temps
enrera vençut. Ara l’assassinà covardament, atraient-lo amb engany vora la
ratlla; aquella primera topada li havia donat renom de brau i forçut, mes
aquesta sols n’hi donà de cruel i venjatiu. La segona hassanya la portà
contra en Rafel del Pedrals, assaltant-li el dipòsit de mercaderies que tenia
preparat per a contrabando, qual amagatall ell coneixia prou bé, robant-li
per vàlua de molts mils rals i cremant lo que no pogué dur-se’n.
Aquesta feta estigué a punt de fer-me perdre la bona amistat d’en Rafel,
qui, rebent la mala nova en ma presència, pres de folla exaltació, començà a
insultar-me, acusant-me d’haver covat amb mes complacències l’escurçó
que ara picava an ell. Afortunadament, en Rafel era home d’un gran cor i,
passat l’exaltament, vingué espontàniament a demanar-me perdons.
Tant l’un com l’altre cas foren dè gran ressonància, per l’atreviment que
suposaven, ja que els dos tingueren lloc dins de França, si bé això mateix el
perjudicà, perquè no faltaren reclamacions i amenaces del govern francès, i
l’espanyol, que prou altres maldecaps tenia, es vegé obligat a fer quelcom,
encara que no fos més que per a ofegar de moment el conflicte. Per sa part,
en Pedrals, exasperat, remogué cels i terra, i entre tots, reunint alguna gent,
férem batudes, i l’Ibo, potser per no tenir encara prou confiança amb ses
forces, s’allunyà de la Garrotxa, retirant-se a les muntanyes de Mieres.
Aixís arribàrem a l’hivern i passàrem alguns mesos amb relativa
tranquil·litat.
En tant, seguia el meu idil·li amb la Coralí.
Alguna vegada jo, per a provar-li el cor, li proposava de concórrer a
algun aplec, a lo que solia contestar-me per aquest estil:
—No em parlis pas d’aplecs: ja en tinc ben bé prou amb el darrer. —I
afegia, rient—: Ja vaig quedar prou aplegada.
Únicament feia excepció a favor del santuari del Coral. Volia anar-hi a
saludar a sa patrona i al mateix temps fer conèixer a la tanta el seu fiancé;
per lo demés, totes ses relacions se reduïen als entrants de la casa i als meus
amics, en Rafel i en Pep, a quins rebia amb tota confiança.
Per no fer mal d’ulls al seu pare, que era home de poques camàndules i
li agradava que les feines anessin dretes, me guardava, quant podia, de
destorbar-la, dedicant-me a les feines de l’explotació del bosc. Però els dies
festius els hi dedicava quasi per enter. Solíem reunir-nos a la missa major
del poble més a prop, on hi compareixia ella acompanyada d’algun dels
llogaters i veïnes que la portaven com sota tàlem. Ella bromejava per un
igual amb vells i joves i amb una llibertat ben pagesívola.
A mi se’m tenia en molta consideració, perquè m’havia fet també la
meva aurèola de tremendo i de ric; ningú se’m posava al davant i les
bromes, dades i tomades, no passaven de lo convenient.
Recordant-se sens dubte del mal resultat que ens havia donat aquella
seva virada de l’aplec dels francesos amb l’Ibo, semblava posar especial
cuidado en no donar-me motiu de gelosia i totes les seves bromes amb els
homes eren en presència meva i solien anar acompanyades de moixaines i
ditades de mel per a mi, que jo copsava amb agraïment del cor.
I això que, posada a la boja, son geni obert, ajogassat bosquerolment i
desimbolt, la portava a vegades fins a uns límits que en altre caràcter
haurien semblat perillosos. Amb en Rafel i en Pep sempre hi tenia guerra
encesa sobre el tema de que, sent ja collidors, ni un ni altre tenien promesa
ni pareixien preocupar-se de buscar-ne. Amb en Pep sobretot, que era un
tros de pa, semblava tenir-hi tots els drets. No sols l’atrotinava de paraula,
sinó que fins li posava les mans a sobre, doblegant-lo a clatellades, que
l’altre rebia jumint les espatlles i gemegant, com el ca amb les barroeres
carícies del seu amo. Amb en Rafel, més esquerp i un si és no és sorrut, no
arribava a tant, limitant-se a tretzejar-hi com gat i gos a pretext de la vella
màxima d’aquell, de que de les dones la millor és bona per a llançar.
En Rafel era un fadrinot que passava de collidor i vivia amb dues
germanes i una cosina també força madura, tota curta i grossa, que per mal
nom li deien al veïnat la Barromba. S’havia aplegat a la casa de jove, que
quedà òrfena, i com unes germanes d’en Rafel mig beneitones no servien
per a res, ella fou qui abassegà el rem de la casa. Un oncle conco vigilava
els treballs, amb lo que en Rafel molt descansadament podia dedicar-se a
les seves aficions del contrabando.
—Se coneix que tens qui t’escudella el plat i et fa moixaines —solia dir
la Coralí—. Almenys t’hi casessis, amb la Mònica, ja que tant la fas
pretenir i en traus el suc de l’escarràs. ¿Què n’acabes d’arramassar xinxons,
per fer vida de frare, fumut mussol? Deixa, que ja els espargiran els hereus
que celebraran la teva mort com la del porc i t’enviaran els sufragis amb un
mandró. Sortosament, pensa pas tothom com tu: oi, Albert?
 El moliner fomentava les trucades dels diumenges amb bona cara i
abundants tragos, per mor de que no quedés la casa desemparada; les cartes
anaven en doina, mes la Coralí i jo, que teníem altres joguines, fèiem lliga a
part sota els telis del pati o a la vora del foc, segons els temps, i alguna
vegada, més tard, quan el record de l’Ibo s’havia anat esvaint, aprofitant la
distracció dels jugadors, sortíem a escampar la boira anant de passejada
bosc enllà.
Allavors les seves intimitats i expansions solien prendre un caràcter
d’apassionament que algunes vegades m’esborronaven perquè me sentia
flaquejar davant de ses ingènues provocacions. El seu eixelebrament
característic adquiria major encís i sos ulls semblaven traduir una intenció
més abrusadora, entre maligna i infantil. No obstant, a través d’aquelles
foguerades que m’encenien els sentits, hi recordava sempre el feréstec posat
de verge folla que tenia aquella tarda, davant de les brutals agressions de
l’Esparver.
Prou ho havia notat, que si alguna vegada, com aquell que no hi toca, la
mà se me n’anava fora de la llei, com qui no hi toca també, n’era avisat amb
una carinyosa vergassada que em marcava de blau les pantorrilles si era una
verga lo que tenia a la mà, o bé un pessic recargolat que em feia veure les
estrelles. Això no m’ofenia, ans al contrari, m’ajudava a considerar-la com
un ser superior, com una exquisitat digna de la taula d’un sibarita.
A vegades m’interrompia, a lo millor, amb sortides que em trencaven
les oracions, quan, fugint d’amoretes tontes i no prou entès per a entrar en
disquisicions de gènero més elevat, me feia un embull que ni m’hi entenia.
—Vaja, no siguis ximple —me deia ella—: no has pas de fer tants
embolics per a dir-me que m’estimes. Veus?, fes com jo: al pa, pa, i al vi, vi.
I repenjant-se’m al braç, començava a parlar de ses afeccions i projectes
amb la ingenuïtat d’una criatura. A lo millor, se’n fugia per una margera
amunt, a pretext de collir una flor, i revenia sobre meu tan a la boja, que, de
no empernar-me jo per a copsar-la, perillàvem d’estimbar-nos tots dos.
Vaig acabar per habituar-m’hi, a totes aquelles ingenuïtats d’ànima
bosquerola, acallant com una vergonya les esgarrifances de pell que a
vegades me produïen. Era com el perdiguer que, ajaçat als peus de l’amo,
se’l menja amb els ulls i que amb la mateixa resignació n’accepta una
engruna de pa, que una puntada de peu. Lo que no hauria acceptat de cap
manera fóra un desdeny ni l’ombra d’un rival, i aquests, en bona veritat, no
eren enlloc.
Per aquells temps vingué l’aplec del Coral tan desitjat. Me presentà a la
seva tanta, que la rebé plorant i menjant-se-la a petons, dels que me’n
tocaren també una bona tanda, segons la costum francesa. Quasi tot el matí
se’l passà la noia resant a sa patrona. Al dinar, ella i jo fórem obsequiats
com uns nuvis per tota la seva coneixença, que era gran. Algun recel, que jo
duia tement impressions desagradables per part de la molta fadrinalla que, a
pretext de li souhaiter le bonheur l’enrondava com les mosques a la mel i
que ja em començava a embafar, fou desvanescut pel bon comportament
d’ella, que mai me deixà desairat. A les balles se negà a dansar amb cap
solter, i sols per atenció a antigues amistats de família ho féu amb algun
casat. Déu sap lo que li vaig agrair tanta delicadesa que em posava boig de
satisfacció.
Per a fugir del bullici, ens escampàrem passejant en direcció a la ratlla
espanyola, que és a ben poca distància, i al peu d’un marge topàrem amb un
marxant d’eines de tall de fàbrica de Ripoll, que feia el seu comerç mig
d’amagat per por dels gendarmes. La Coralí el devia conèixer, perquè tot
seguit s’hi acostà a mercadejar-li algunes futeses, preguntant-li aviat si tenia
ganivets de molla, que en aquell país són prohibits. L’home, després de
dirigir mirades esparverades a dreta i esquerra, se tragué un paper de la
pitrera, posant de manifest lo que ella demanava. La Coralí començà a
repassar amb desimboltura aquelles eines feréstegues, fixant-se en un
punyalet d’un pam i mig de fulla, que duia beina de cuiro vermell, i el
desembeinà tranquil·lament. La fulla, lluenta com de plata, duia per marca
un cor atravessat per un punyal i la llegenda: Justícia, mai venjança.
—Espia quina eina més joliua —me digué mostrant-me’l rient—. Me
l’has de comprar: encara no t’he demanat estrena.
—I ara! No siguis drol·la —vaig fer jo—. Què n’has de fer, tu,
d’aquestes coses?
—Estàs ben segur de què no el necessitaré mai? —respongué ella a
mitja veu sense deixar de mirar la fulla—. Compra-me’l.
 Hi havia un no sé què d’estrany, en el seu dir, que em va sorprendre:
instintivament vaig recordar-me de l’Ibo i de quan ella el posava a ratlla
amb el podall i… res, tenia el cor tan ple de satisfaccions i de desigs de
complaure-la en tot, que tot seguit vaig pagar l’eina sense regatejar.
Poc després tornàvem cap al santuari, i ella ja s’havia posat sèria i
tornava a tenir entre mans el punyalet.
—Vols que te’l guardi? —li digui fent posat de prendre-li.
—No —féu ella, retirant-lo vivament i besant-lo—. No vull deixar-lo
mai més. —Baixant més la veu i mirant-me amb rialla entre maliciosa i
ingènua—: Si algú volgués robar-me, com ho faria?
Vaig recordar-me de nou de la tarda del bosc, i penetrant la seva
intenció, vaig dir-li resoltament, acompanyant les paraules amb el gesto:
—Mira: si venia el cas, dret al cor i a fons.
—I si aquest fossis tu? —afegí ella, fent més coque-tona la rialla.
—Si fos jo que anés contra llei, més a fons encara! —vaig respostar-li
sostenint-li la mirada.
—Aixís!, eh? —i al dir això brandà l’eina amb moviment tan sobtat i
dreturer, que maquinalment m’obligà a fer un salt enrera.
Ella esclatà a riure i embeinant el punyal, que en un santiamén
desaparegué de mos ulls, se quedà amb les mans enlaire espolsant-se els
dits com dient: «Endevina per on ha passat».
Després, pessigant-se el vestit per sobre els genolls, arrencà a córrer
cantant, dret a la plaça, seguint-hi jo com si fos l’ombra del seu cos.
La despedida del Coral fou encara més mullada que l’arribada. Ella
volgué saludar una vegada més a la seva patrona i practicar la costum de
passar per les mans de la Verge una munió de records que uns i altres li
havíem comprat, i mig embolicat entre rosaris, escapularis i mocadors, va
semblar-me veure-hi relluir la creu del punyalet.
 XII

El rosari que tants mesos havia que esgranava, estava arribant a la darrera
glòria: els preparatius per al casori estaven molt avançats, havent lograt del
futur sogre la condonació d’algunes setmanes del temps fixat. Allavors
tornà a ressonar per les afraus de la Garrotxa el nom odiós de l’Esparver,
com un eco llunyà de la fama que corria per la baixa muntanya.
Segons la veu popular, l’Esparver era un altre Serrallonga, el rei de la
baixa muntanya, tenint a son comando partides de cinquanta i més homes,
amb los que resistia victoriosament no sols als Mossos de l’Esquadra, sinó
també als soldats del rei que per companyies sortien a combatre’l. Ell
cobrava forts tributs dels propietaris que volien ser respectats, com també
dels mercaders que volien transitar lliurement, i els que s’hi denegaven eren
assaltats, captivats i posats a preu de rescat. En Bach de Collsacabra degué
pagar, per a lliurar-se, deu mil unces; del Cavaller de Vidrà ne tragué un
matxo carregat d’or, sense comptar moltes altres picossades per l’estil.
Son valor personal ratllava en lo heroic; semblava embruixat, doncs no
se l’havia pogut ferir mai, per més que en diverses ocasions se li havien
engegat a boca de carro a cents els trets. Els minyons del seu comando eren
verdaders dimonis sense por; no desdeien mai. Mes ell els tenia tant al
puny, que davant seu tots tremolaven i al més petit mancament ne feia una
penjarella a les branques de l’arbre més proper. Ademés de que feia guerra
als poderosos i tirans, feia caritat als pobres i protegia als desvalguts.
De tant en tant desapareixia com si se’l dragués la terra, i allavors
reposava disfrutant de ses immenses riqueses en palaus que posseïa en llocs
ignorats, cavats sota les muntanyes, on feia vida de rei, tenint esplèndida
taula amb tot el serviment i fins dones per a ell i els seus.
 El fonament de la llegenda, massa que hi era; i prou ho sabia jo, pel bon
conducte de l’Arbós. Al sortir de la Garrotxa empaitat per l’atraüt de gent
que hi atragué amb les seves primeres malifetes, entrà per la comarca de
Mieres, recollint alguns dispersos que feien la pràctica a la menuda. A
Brions assaltà i robà la rectoria, assassinant al rector. El sometent li aixecà
el coure i ell li féu cara.
Desarmà alguns guardaboscos i assassinà per sorpresa a la parella de
fusellers de Santa Pau. Sortí alguna força de la guarnició d’Olot i, ajudada
dels sometents, el sorprengueren, batent-li la partida i fent alguns presoners
que foren executats en dita vila.
Se refugià al Collsacabra, on reorganitzà la partida, accentuant-se, no
obstant, la inquina entre els partidaris de l’Ibo, capità nou, i els d’en
Briquet, capità vell. Aquest no hi estava per moure tant rebombori, que
alarmava el país i revetllava les autoritats; però l’Ibo no feia cas, per lo
menys ostensiblement, dels consells d’en Briquet, qual tutela el destorbava.
Poc després assaltava i assassinava uns firataires al Grau, i en un
encontre amb els Mossos, hi morí en Briquet, murmurant-se entre els de la
partida de que era aquell qui l’havia fet perdre; però ell, que tenia la mà
pesanta, ne féu penjar un parell dels més díscols, assegurant-se aixís la
quefatura.
Ell pla aconseguí augmentar la seva força i prestigi portant a cap alguns
cops afortunats, entre ells el segrest d’en Bach de Collsacabra i l’assalt del
Cavaller de Vidrà, que li valgueren un dineral.
L’Arbós, amb qui vaig parlar aquells dies, me digué que de lo que la
gent contava se n’havia de treure la meitat de la meitat, i lo demés eren
falòrnies.
—Però, aixís i tot —afegí—, tinc raons prou sèries per a judicar que
passarem un mal hivern. He demanat augment de força, perquè tinc avis de
que l’Esparver se decanta cap aquesta banda.
Vaig quedar-me tot neguitós. Cabalment s’havia acabat la carbonada del
bosc, i, tenint en compte el poc temps que faltava per a canviar la situació,
havíem cregut que no calia començar-ne una altra, ni sostenir inútilment
tants jornalers, majorment que el período de relativa tranquil·litat de què
havíem disfrutat ens havia esbargit la idea del perill. En resum, que la
defensa del molí estava del tot descuidada.
Tot cavil·lant quina determinació prendria i què aconsellaria al moliner,
van passar-se encara dos o tres dies. Per fi, un vespre en què ja estava
determinat a anar l’endemà al molí i arrencar-los o bé deixar-hi gent per a
sa defensa, vaig rebre avís de l’Arbós de que no m’entretingués, perquè ja
teníem l’enemic a sobre, doncs, segons confidència rebuda, se l’havia vist
en direcció al pont del Llierca. Que ell no podia fer res fins a rebre algun
reforç de gent que havia demanat i estava esperant d’un moment a l’altre.
Aquesta nova va causar-me un estupor indefinible. Mon primer intent
fou dirigir-me corrents cap al molí, però era ja fosc, i en Pep, a qui vaig
anar a veure, va dissuadir-me’n, ja que la cosa no podia pas venir d’algunes
hores. Decidírem sortir els dos de bon matí.
No vaig dormir gens ni mica, obsessionat per idees terribles, com si
pressentís una desgràcia. No era hora ni altra, que no poguent tenir més al
llit, saltava a terra, i arranjat de campanya, aní a trucar an en Pep, que
encara dormia. Poc després, trescàvem a les palpentes dret al coll de
Ferrerons.
Jo, pres de verdader neguit, no sabia parlar d’altra cosa que dels meus
pressentiments, arribant a comunicar la meva preocupació al bon amic, que
acabà per dir-me:
—Home, si ahir nit hagués entès que te les havies agafades tan fortes,
t’hauria dit: «Marxem ara mateix».
—Potser ens en penedirem prou, de no haver-ho fet.
Des d’aquell punt ja no parlàrem a penes, sinó que corríem, més que
caminàvem, com si més que a prevenir anéssim a auxiliar. Un i altre ens
frisàvem per arribar-hi.
Quan el sol anava a apuntar, ja vèiem la serralada darrera la qual està el
molí.
—Mira —me digué en Pep, senyalant-me una llunyana fumareda que
sortia de darrera la carena—. Ja bilen la carbonera; bon senyal.
—Carbonera, dius? —vaig fer jo espantat de la direcció que marcava el
fum—. Si no n’hi ha d’encesa. Déu meu! Déu meu!
 En Pep no tornà raó, i seguírem la marxa més anguniadament que
abans. En aquell moment vegérem tombar la carena, en direcció contrària a
la nostra, a un vailet’ que corria esverat.
—Alto, noi! Atura’t! —vaig posar-me a cridar.
El minyó es parà i, entrant en recel, saltà del camí. Allavors, sense saber
lo que em feia, vaig tirar-me cap an ell apuntant-li l’arma, amb lo que,
agafant més por, s’es-corregué per dins del bosc. Comprenent que era un
missatger de males noves, vaig tractar-me a mi mateix de bèstia per haver-
lo esquivat tan tontament. Ja no corríem, volàvem amb el desig de tombar el
caire i veure lo que era allò. Començàrem a sentir fortor de cremadís.
Al tombar la carena el cor me féu un bot; el molí cremava; però lo que
més m’aterroritzà, fou la soledat i silenci enmig del que les flames
s’arboraven ensenyorides de la meitat del casal. Ni una ànima viventa
enlloc, ni un crit demanant auxili, ni ningú que el prestés. Això m’esvaí la
darrera esperança de que l’incendi pogués ser casual i de que es limités la
desgràcia a les pèrdues materials.
No sé com ni per a on vàrem recórrer el trajecte que encara ens separava
de la casa; sols recordo que vàrem intentar l’entrada per la porta de baix,
però les flames que venien de la quadra de la mola ens ho impediren. Allí
cremava un munt de fustam que no perteneixia a la quadra; el sostre de
posts de la cuina havia pres ja, com també els cairats i bigues de la teulada.
Vàrem dar la volta per a entrar per la porta de dalt, trobant-la oberta i
arrencada dels golfos. A l’abocar-m’hi vaig sentir remors de veus.
—Qui hi ha per ací! —vaig cridar amb veu quasi afònica per l’esglai,
preparant l’arma.
Quasi al mateix temps aparegueren entrebancant-se dos minyons a qui
sortosament vaig reconèixer a temps. Eren dos llenyaters que, passant
casualment per allí pijop, hi havien acudit. Tenien les cares finades i els ulls
esglaiats.
—Ací hi ha un mort! —cridà un d’ells.
Sobre els graons de l’escala que conduïa a les peces baixes, jeia l’infeliç
moliner, bocaterrosa i enmig d’un bassal de sang, la que regantellava per les
escletxes de les, posts mal ajustades. Mig boig de terror i amb el cor batent-
me com un cavall desbocat, vaig saltar per damunt del cadavre en direcció a
la cambra de la Coralí, entrant-hi sense miraments. Estava de fum que quasi
no s’hi veia; la roba del llit era regirada, com també la d’un catre en què hi
dormia la minyona, mes ni una ni altra eren enlloc. Ben convençut d’això,
vaig sortir mig borratxo de fum, corrent d’ací d’allà com un ximple, passant
per damunt de fustes que ja cremaven, amb evident perill de caure dins de
la foguera. Tot estava en renou i en certs indrets s’hi veien els mobles i
eines apilotats amb tota la intenció d’afavorir la crema.
Enmig de la fetor de robes i llama cremada, començaren a pujar de la
cuina unes bafarades de carn fregida que regirava les entranyes. Convençut,
amb horror, de que allò era algun cos humà que es consumia, i, no sent
possible arribar-hi per l’escala, que era una brasa, vaig escalar la finestra.
I tal si cremava: era el mosso que jeia estirat damunt del postam
esfondrat, sostenint-se sols per una biga que, com a més gruixuda, no havia
cedit encara; tot son cap ja era mig consumit per les flames i els humors del
cos regantellaven encesos a la quadra de baix. Me retirava horroritzat i un si
és no és tranquil·litzat de que no era la Coralí com m’havia temut, mes un
toc de caritat me féu intentar de recollir el cos d’aquell infeliç, per a evitar
la seva profanació. Era impossible; la finestra era una boca de forn i sobre
l’empostissat no hi havia on posar-hi el peu. Ademés, la bafarada de carn
cremada que la finestra gitava tapava els esperits. Aquell espectacle encara
avui me regira les tripes.
Vaig tornar a l’era, sempre frisós i desesperat per lo que seria de la
Coralí, i vaig topar-me amb en Pep i l’altre llenyater, que estaven auxiliant a
la minyona, que acabaven de retirar de l’estable, agarrotada i sense sentits,
atuïda pel fum.
En aquell moment, en Pep s’alçava i, dirigint-se pi amb la cara verda
com un mort i amb una veu que denunciava un immens desconsol, me
cridà:
—Albert, se’ns l’han enduita!
No se’m va pas ocórrer preguntar qui, ni an a qui, doncs ben clar ho
llegia en les alterades fesomies del meu bon amic, i ben clar ho tenia al fons
de la consciència, que em feia pressentir lo més terrible. Si l’hagués vista
morta, no hauria pas sentit aquella terrible patacada que semblava m’hagués
esberlat el cor.
Robada la Coralí, i robada per l’Esparver!
Vaig caure de front sobre la llosa de l’era.
 XIII

Als infeliços subjectats al turment, l’excés del dolor els fa revenir de les
basques que el mateix dolor els produeix. Lo mateix me passà a mi: tot fou
donar de cap a terra i tornar-me a aixecar revingut per la força del mateix
dolor que m’aclaparava. La primera impressió fou un accés de ràbia, que
em féu cloure els punys disposant-me a envestir tot quant se’m posés al
davant, però lo que tenia més a prop no eren més que imatges dolorosament
simpàtiques, ben impròpies per a desfogar-hi el meu furor. Els dos
llenyaters esgrogueïts i consirosos, no sabent a qui atendre, si a nosaltres o a
la criada que arraulida en un racó de l’era estossegava el fum que havia
dragat i gemegava dolorosament. Ens miraven compassius sense res fer. En
Pep sanglotava com una criatura.
Entontits i esmaperduts, seguíem corrent d’ací d’allà empaitats per les
turbonades de fum espès i pudent que, cargolades per les bufades de llevant,
a moments ens embolcallaven. Recordo, sense tenir idea clara d’on eixien,
que ara un, ara un altre, anaven apareixent nous espectadors, que, fets uns
enzes com nosaltres mateixos, contemplaven els progressos del foc, sens ni
pensar en fer res per a deturar-los.
Per fi el cadavre del moliner fou retirat d’entre les flames, i algú tragué
a braçats llençols i altres robes amb què tapar el cos horriblement desfigurat
del mort i les carns nues de la infeliç minyona que avergonyida es negava a
moure’s del seu racó.
En quant a l’atac, poca cosa en deia la criada. Quan ella es despertà per
les detonacions que ressonaven dins del molí, deia que la Coralí era fora de
la cambra. Ella es llençà a fora cridant esverada, sentint-se al moment
tapada de boca i agarrotada. Sols recordava haver vist a la Coralí darrera de
la taula de la cuina, amb una destral a la mà, envoltada de tres o quatre
homes que li parlaven. El mosso ja era mort a prop d’ella; després perdé els
sentits i, al tornar en si, es trobà al corral de les cabres tirada per terra i
sense poguer-se remenar. De la Coralí deia que se l’havien enduta dalt de la
mula, mes no sabia pas explicar com n’havia hagut esment.
Faltava un individu del personal de la casa, el vailet que guardava el
bestiar. Era inútil i impossible buscar-lo; seria mort i carbonitzat entre les
runes, com el bestiar que no havia pogut fugir.
Una mena de fatalisme paorós s’havia apoderat de tothom; per grupos
ací i allà es reunien els homes, amb els ulls fits en la immensa foguerada,
secs uns, plorosos altres i alguns llampegant de ràbia. Però tothom parlava
baix, com si tinguessin por de ser espiats; algunes dones que anaren arribant
ploraven desesperadament, retorçant-se les mans i estirant-se els cabells.
Més tard arribà en Rafel esbufegant, animant-se allavors un poc
l’escena.
Aquest parlava a crits i estava nerviós i verd de coratge.
—Albert, això és una envestida de llop carnisser! —digué, tan bon punt
me vegé, obrint els braços dintre els que em vaig llençar com una criatura
—: Que no hi hagi terra que es dragui semblant bèstia! Emperò fes el cor
fort, fill, i buscarem la torna, que no maduren totes per Sant Joan. Aquest
lladre maleït vol sang, i jo et juro que n’hi haurà per a menjar i per a beure.
Va deixar-me per a llançar-se vers les flames, intentant després rompre
la paret de la bassa per a inundar la casa; però, convençut aviat de que això
no era practicable i que per altra part no hi havia res a salvar, va deixar-ho.
Amb tot això, jo, que seguia pres d’una mena d’ensopiment que em
llevava la voluntat i quasi la consciència de temps i lloc, vaig deixondir-me
un moment al sentir a prop meu algú que deia que a la porta de la cabanya
hi havia un paper escrit. Vaig llençar-me vers el rotllo que l’envoltava,
tractant alguns de llegir-lo sense atrevir-se a tocar-lo, i vaig arrencar-lo
d’una revolada.
Era un paperàs rebregat, on amb un carbó hi havia escrit tot un enfilall
d’amenaces i d’imprecacions en un llenguatge brut i barbre, capaç de posar
pell de gallina. Començava: «Albert dels Cortals, maleït sigues; ets un
cuart, un fill de… i jo t’escorxaré viu com un Sant Bartomeu, mes abans
has de veure la teva… a les meves mans com una mula de lloguer, i has de
veure lo del teu cremat i assolat, i els que t’ajuden, en Pep, en Rafel i
l’Arbós i tots, esquarterats, i cremat i assolat lo del llur, perquè sapigueu
tots que a l’Esparver ningú li fa tort que no ho plore. Vull rentar-me les
mans amb la vostra sang…».
En Rafel me l’arrencà dels dits i després de llegir-lo en féu una pilota,
rosegant-la i escopint-la amb ràbia, cridant:
—Ja ho veieu, nois, quina mena de llop corre per nostres terres! Vol la
nostra sang! Mes jo li juro que la meva l’ha d’enfitar abans de beure-la. Què
hi dius, Albert? I tu, Pep? ¿Vos acovardiu davant de les paraules d’aquest
lladregàs malparit del bordell?
Jo no podia dir res, perquè la ràbia em nuava la gola i no feia més que
mastegar renecs que, no podent eixir, me recremaven les entranyes. Per
primera vegada vaig arrepentir-me, de veres, de no haver-lo escanyat
allavors que el tenia sota els genolls.
—Jurem-ho, jurem tots! —anava cridant en Rafel—. Tu, Albert, que ets
el més castigat, i que jo crec que Déu te castiga per la llei que li tenies quan
fèieu àlies i perquè no en vares passar els taps quan ho tenies a mà; tu, Pep,
i tu, Joan, i totes les persones honrades, que totes perillen per un igual, com
aquest pare de família que aquí jau i aquests pobres nois que ja són cendres
de la foguera; jurem no deixar-lo de petja i enastar-lo com una guilla a la
molta de la pallera perquè els corbs se n’afartin.
Jo li jurava de tot cor, amb extremituds que em feien suar d’angoixa; en
Pep, tot plorós, aixecava la mà amb energia i alguns dels presents, joves i
vells, també hi feien cor. Altres s’apartaven horroritzats i cavil·losos i les
dones ploraven, algunes a crits i picant-se el cap.
En això arribà l’Arbós acompanyat d’alguns mossos. Sa aparició ens féu
l’efecte d’una taula salvadora i tots deixàrem la feina per a enrondar-lo com
al doctor d’una família atribolada que té un individu in extremis. I ell, com
el doctor, avançava grave i mut, movent el cap per tota resposta, tot
sortejant o apartant suaument a les persones que se li posaven al pas.
Semblava impassible, mes un lleuger to verdós de cara, una mena de
tremolor a la barbeta, i els llavis closos, entre els que hi estrenyia un brotim
de romaní, denunciaven una ira concentrada i retinguda sols per una gran
força de voluntat. Arribà a l’era de dalt, on se li plantà al davant en Rafel,
amb qui es dignà creuar algunes paraules reconeixent-li autoritat com a
batlle de Bassegoda. Se dirigiren primer una persistenta i muda mirada
d’intel·ligència; després l’Arbós començà a moure el cap pausadament de
dalt a baix, diguent, per fi, amb veu baixa i seca:
—Amigo, aquesta és grossa.
—Si és grossa? —féu en Rafel amb veu reconcentrada—. El molí, ja el
veieu; ací n’hi ha un que ja no ho contarà; entre la foguera n’hi ha un altre
fet cendra; a la minyona l’han salvada per miracle, agarrotada i mig morta, i
encara en manca un altre, el mossicot, que, encara que no és comprovat, és
de creure que és per allà dintre fet una torraina.
—No, aquest s’ha escapat i és el que m’ha dut el parte —respongué el
subcabo amb certa indiferència, mentre dirigia una mirada al cadavre del
pobre moliner, al qui un dels mossos havia destapat la cara.
—Després —continuà en Rafel— han robat la Coralí. —I s’apartà per a
deixar-me al descobert a mi, que restava aclaparat i mut darrera d’ell amb
les mans caigudes i el cap jup, com l’estàtua del dolor.
L’Arbós me dirigí una intensa mirada, en la que de primer hi vaig llegir
tota la severitat d’una recriminació. «Per ase!», semblava que anés a
esclatar; mes ben prompte, com sentint-se tocat del meu desconhort, sos ulls
se tornaren pietosament dolços.
—Pobre Albert! —digué—. Sempre t’ho vaig dir que de la tornada de
l’Esparver, tu en series la primera víctima.
La fonda pietat que entranyaven aquelles paraules en boca de l’home
endurit en els espectadors d’una lluita salvatge i brutal de tota la vida
repercutien en lo més fons de mes entranyes; me vaig fer llàstima a mi
mateix, trobant que s’engrandia encara la immensitat de la meva desgràcia.
Gropades de llàgrimes sentia pujar-me cap als ulls, i, no trobant-hi sortida,
tornaven a baixar en remolins produint-me sacudides nervoses i
tremolament de cames. En Pep i algun altre m’agafaren allavors
amorosament, obligant-me a seure sobre el catxapit de la bassa.
Seguit d’en Rafel, l’Arbós s’allunyà dirigint-se vers el molí, que
enrondaren, tornant a l’era; allavors començaren les diligències oficials. Un
mosso tragué un tinter de banya i una cartera amb paper d’ofici, començant
a redactar el parte, prenent declaracions a alguns dels presents, entre ells an
en Pep i a mi, si bé l’Arbós portà la seva delicadesa a l’extrem d’amoïnar-
me lo menys possible. Una de les declaracions més importants va ser la del
vailet, que resultava ser el mateix a qui nosaltres havíem topat i esporuguit
a l’arribada.
Aquest creia que els lladres havien entrat pel teulat, escalant-lo per la
part de dalt, on per raó del pendís del terreno alçava pocs pams, i apartant
algunes teules. Però ell, que dormia sobre un jaç de palla a la cort de la
mula, no s’havia despertat sinó al terratrèmol de les primeres escopetades.
Espantat, corregué a amagar-se sota el rodet, que estava parat. Des de son
amagatall sentí l’espetec de la terrible lluita. El moliner i el mosso moriren
lluitant, sobretot el primer, coratjosament, cridant i figurant veus de
comando a gent que no existia, sens dubte per a fer por als assaltants; el
mosso, darrerament, quan el remataven a la cuina, clamava pietat. A la
Coralí també li sentí fer grans crits com defensant-se; els altres li parlaven
dient-li que no li volien pas fer mal; sobretot un d’ells li parlava amb veu
grossa i reposada. Després li vingué com una obeïna, perquè entengué que
anaven a engegar la mola, lo que, donat el lloc que ocupava, era la seva
mort. Se revingué sentint remor a la cort de la mula, que guarnien aquesta i
que hi muntaven a la Coralí, que exhalava dolorosos gemecs demanant al
seu pare; el de la veu grossa l’enganyava dient-li que ja era endavant i que
assolirien abans d’arribar a Coll de Dou.
Quan les veus ja feia molta estona que eren apagades, li semblà al noi
que la casa cremava i fugi. Al topar amb nosaltres, esverat, se creia que
érem de la partida i s’amagà bosc endins.
A tot això jo sentia que una mena d’inconsciència m’anava enfosquint
l’enteniment. A la desesperació impotenta que fins allavors me dominava
l’anava substituint una mena d’entontiment i pesadesa de cap que fins me
donava son. En un d’aquests moments, a l’alçar el cap tenia al davant el
bouer del mas Pedrals, aquell infeliç gollut, que mirava amb sos ulls
esgrogueïts i un posat caricaturesc, on semblava reflectir-s’hi tota la
llàstima de què era capaç aquella ànima rudimentària. Al creuar-se nostres
mirades, arremangà els llavis posant més de manifest la seva brillant
dentadura i adquirint sa fesomia, encara, un aire de major condol. Com a
suara amb la mirada de l’Arbós, aquella manifestació de pietat de què era
objecte, m’arribà a l’ànima, donant-me noves ànsies de plorar. De plorar
sense saber de què; perquè com he dit, degut a la debilesa del cos, que feia
vint-i-quatre hores que no havia tastat res, a l’insomni i al rosari d’emocions
a qual més terrible que venia sofrint, jo no sabia de quin món era: sols sabia
que havia perdut quelcom que era l’ànima de la meva vida, que m’havia
succeït una desgràcia molt grossa, tan grossa que fins donava dret a aquell
infeliç degenerat a compadir-se de mi.
Esbargida ja la gent per ordre de l’Arbós, aquest, en Rafel i en Pep se’n
vingueren a asseure’s a prop meu.
—I ara què hem de fer? —exclamà en Rafel—. ¿Com ho agafem per a
encorralar aquest llop i fer-li desmossar la presa? Jo estic en que n’hem de
fer una de sonada, o, si no, no anem enlloc.
Va semblar que aquestes paraules me despertaven d’un somni, aclarint-
se’m les potències lo suficient per a fer-ne renàixer tota la ràbia i esclatar en
crits de venjança. En Pep era del mateix pensar; era precís posar en peu de
guerra tot el país, prendre totes les collades i engegar aüques que com
gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la comarca, que
batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los, enc que fossin amagats
sota terra.
L’Arbós començà a rodar el cap, dibuixant una mitja rialla de llàstima.
—Sembla mentida que sigueu tan criatures i que, nascuts a la terra, vos
figureu que a so de tabals se poden agafar llebres. Que us penseu heure-vos-
les amb un cadell? Aquest esparverés ja fa un any i mig que s’esbatega amb
els millors caçadors de la provincià, i, encara que sovint li han fet plomes,
no l’han pogut tombar mai, i quan va començar ja era més murri que
vosaltres. Ademés, si no hi hagués bones lloques, els polls no arribarien a
bé, i que aquí hi ha bones lloques no ho dubteu pas. Ja heu sentit al vailet
que deia que entre les veus n’hi havia semblat reconèixer la d’algun dels
mateixos que mesos passats aquí es guanyaven les queixalades i els teníeu
per guardians. I qui vos assegura que entre els mateixos que aquí han vingut
a portar auxili, no hi ha els seus confidents? Desenganyeu-vos: com més
fressa fareu, pitjor; no és pas aquest el camí que hem de seguir. A murri,
murri i mig.
 Tot i reconeixent el bon sentit del parlament del subcabo, va coure’m
com una vergassada. Jo que em frisava per entrar tot seguit en acció,
desesperant-me la sola idea de que la meva estimada hagués de passar
aquella nit en poder de son raptor! Vaig començar a estirar-me els cabells i
sanglotar tot cridant:
—Però, sants del Cel! Què serà d’ella en mans d’aquest maleït cabró?
—I en un accés d’egoista follia, vaig afegir-hi—: Bé la podia haver morta
com an el seu pare! Tant de bo! Menys patiríem jo i ella!
En Rafel i els demés estaven capbaixos, com tocats de lo terrible de la
situació. L’Arbós també manifestava tot l’interès compatible amb el seu
caràcter fred i avesat a espectacles d’aquella naturalesa.
—Mira —em digué, posant-me afablement la mà sobre el muscle—:
pots comptar que jo faré tot lo que de teulades en avall fer-se puga, tant per
obligació com per la llei que et tinc; fins el cor me diu que jo tinc d’haver
l’entrega d’aquest criminal, mes tot ha de venir per sos passos comptats. Lo
succeït és una terrible desgràcia, mes ja no té aturador; per no apesarar-te
més, no vull fer esment de les meves advertències que podien evitar-la.
Deixem-ho i anem a lo que fa bon so; ni en traurem res d’aixecar el coure
cridant «al llop, al llop», ni tampoc de tirar el cap per les parets, ni plorar
com criatures. Siguem homes, prenent les coses tal com són, i plantegem la
qüestió.
»El teu mortal enemic t’ha robat la promesa i et matarà quan pugui, a tu,
i a mi i an aquests, després de cremar i robar quant li vingui a mà. Això és
la veritat: no cal donar-li voltes (veient que jo em reblincava). Ho ha jurat i
té prou mala sang per a complir el jurament i prou gent per a ajudar-l’hi.
Cal confessar que nosaltres, per nostra part, no li portem pas millor voluntat
an ell i que farem alguna cosa per a segar-li la ventatja. De pit no en manca,
me sembla, i de gent no en mancarà, tampoc, si vosaltres m’ajudeu. Veritat
que ell ha fet l’entrada i ens porta aquesta ventatja.
Això em tornà a posar sobre el terreno de ma dissort i em féu esclatar de
nou en sanglots i esbufecs. Ell, després de parar-se un moment, reprengué:
—Escolta’m bé, minyó. Jo tinc més experiència que tu i et vull bé, i per
això et parlo aixís; per lo demés, jo sóc esclau de l’ordenança, desempenyo
un càrrec de confiança, tinc facultats, tinc autoritat i també tinc
responsabilitats. Vull dir que jo, de tots modos, obraré segons el meu criteri:
si em voleu creure i ajudar, crec que tots n’anirem millor; si no… tampis,
acampi qui puga.
L’home parlava bé; tots reconeixíem que no hi havia altre camí que
obeir-lo, per més que la sang me rebullia, cada vegada que em representava
la meva Coralí en mans d’aquella lladregada comanada per un home brutal,
ple de males intencions i d’infernals desitjós.
—Mira, Albert —reprengué l’Arbós tornant-me a posar la mà a
l’espatlla—: no siguem pas bèsties sempre. La teva promesa és ara en poder
de l’Esparver; no hem pas de posar en dubte les intencions que porta; mes,
si reflexiones serenament lo que diuen haver sentit els dos únics testimonis
de la feta, ne trauràs la conseqüència de que l’Ibo, ara com ara, la vol a les
bones. La prova n’és que no li ha deixat entendre que el seu pare és mort,
sens dubte per no exacerbar la seva resistència. Lo probable és que
l’endreçarà ontocom ben arrecerada, esperant guanyar-se-la. Es de suposar
que deus tenir confiança sobre la noia i que creus que es deixarà matar
abans que donar-se. Aquella mala bèstia no s’aturarà pas per escrúpols;
vull-ho, mes aixís i tot, encara ens queden algun dies de coll, i aquests dies
hem d’aprofitar per si a la quieta girem la garba: ho entens?
No sé si el bon home creia lo que deia, mes és lo cert que les seves
reflexions me feren algun pes, si no per a apaivagar ma desesperació, per lo
menys per a acceptar l’actitud passiva que em demanava.
Encara seguirem parlant bona estona sobre el mateix tema, exposant
l’Arbós, si bé molt reservadament, algun indici dels seus plans. Un moment
se parà i giràrem tots el cap, atrets per un lleuger soroll que venia de darrera
de la cabanya. Era en Bilot, el bouer, que semblava terrejar amb la punta del
gaiato.
—Què grates, tu, aquí? —féu l’Arbós amb veu amenaçadora.
L’infeliç alçà el cap, arreganyà les dents blanques amb son mig riure
d’idiota, i, tot balancejant el goll, féu alguns passos mostrant un parrac de
roba d’indiana, dient amb la seva veu de nas:
—Part d’allà he trobat això, que deuria ser de la molinera, i he pensat:
«Qui sap si els janfosques l’han treta per aquí».
 Bé ho havia sigut, d’un vestit de la Coralí: prou que el coneixia. Mes la
troballa no tenia cap importància: era un retall rebregat que el vent hauria
dut bosc enllà; fins se veia que hi havia copsat la pluja.
—Tu pla ets un janfosca! —li digué l’Arbós, rebotent-li el parrac per la
cara—. Arri a jaure, maleït gollut del bordell!
—Mira, Bilot: agafa el trapau dret a casa —afegí el seu amo— i digues
que amaneixin sopar per sis. D’aire, eh!
En Bilot, amb sa mueca de ximple, atravessà l’era trepitjant feixuc i
balancejant el cap com un ós i enfilà corriol avall.
 XIV

Capolat de fadiga i debilesa, i vençut per una pesadesa de cervell que em

tenia les potències enterbolides, havia arribat a trencar el son; mes sols cosa
de breus moments, perquè aviat les terribles impressions que duia gravades
a l’enteniment se posaren en joc, produint-me somnis horrorosos. Per un cas
estrany, que podríem dir-ne d’estrabisme moral, la imatge de la Coralí, que
era l’eix entorn del que giravoltaven de molt temps totes les preocupacions
de la meva ànima, no apareixia per res en el camp de la visualitat de mes
potències ensonyades. Tota l’acció se desenrotllava pels pendissos de
l’Alzinar Vell en aquella tarda memorable en què l’Ibo i jo, agarbonats com
llop i gos, anàvem a rebolcons. La naturalesa del ca s’encarnava tan bé amb
la idiosincràsia dels propis sentiments, que, com una obsessió atàvica,
sempre era en la imatge d’aquella bèstia que es personalitzava el poc
raciocini del meu esperit en aquells moments de metamorfosi passional.
Érem dues bèsties que ens jugàvem la vida en defensa d’un predomini
purament carnal; jo sentia la xardor de sos brutals desitjós, traduint-se en
rogallosos ruflets i en renecs de significació quasi sols assequible a la
intel·ligència de la bèstia, com sentia també ses dents de dragó fent-me
presa al coll, arborant-me amb un dolor rabiós completament deslligat de
tota manifestació intel·lectual. Algunes vegades, amb desesperats esforços
arribava a alçapremar amb el meu el seu cos, bolcant-lo, i allavors era jo qui
clavava les dents, ruflava i renegava, fins que un altre tomb tornava a posar-
me en la situació del vençut sota el seu cos, que em gravitava feixuc sobre
la boca del cor. I aixís, rodolant sempre rostos avall i deixant darrera enllà
una estela de carn sagnosa, el terreno acabà per mancar-nos i, com un allau
quan arriba a la cinglera, sortirem botent per un abim sense fons entre
envaïments del cap i laxituds del cos.
Allavors vaig despertar-me horroritzat de mi mateix, i amb la
clarividència de l’al·lucinat vaig començar a recapacitar sobre les peripècies
d’aquella jornada luctuosa, representant-se’m tota la tràgica història
reconstruïda per modo admirable per elements testimonials propis i agens i
pels deduïts gràcies al coneixement que posseïa de les coses i les persones.
Veia a la Coralí saltant esglaiada del llit als primers espetecs de la invasió i
dirigir-se a la cuina per a armar-se de la destral; al seu pare atacant
coratjosament als lladres escala amunt i morint sense esbategar esclafat pel
número; al pobre mosso tractant de defensar a la mestressa amb més bona
voluntat que valor i morint a sos peus clamant pietat, mentres que la pobra
noia, ja sola i sense valiment de ningú, seguia encara defensant-se
parapetada darrera de l’escon, amb el posat heroic de verge feréstega amb
què aquell dia reptava a l’avorrible Esparver; després… i aquí apareixia un
xic borrosa la visió, difuminada entre dubtes que em punyien més que tots
aquells horrors. Com s’havia rendit, la Coralí? Com havia consentit en
deixar-se robar, sense esberlar d’una destralada el crani d’algun dels seus
raptors, enc que fos a truco de la pròpia vida? I en el fons de l’ànima sentia
que mon egoisme tirava a regatejar a la pobra víctima quelcom de la
grandesa del seu infortuni, semblant-me que la meva rabiosa pena sentiria
algun conhort de veure els cossos de l’Ibo i sos saions rebolcant-se en la
sang de la Coralí, destralejats per ella mateixa. Era sols una rufagada de la
meva imaginació febrosa que prompte s’esvaïa avergonyida, redreçant-se
en son lloc el record de la seva imatge dolorosament púdica quan, sota
l’enteixinat del bosc, plorava la seva lleugeresa i pressentia la seva
desgràcia, i, tocat d’un esperit més justicier, la veia rendir-se sacrificant-se
pel seu pare, a qui tant estimava, i els botxins li feien creure que era
presoner i que d’ella dependia la seva vida. Allavors sentia reinflar-se’m el
cor a impuls d’onades d’amargura que m’ofegaven, dolent-me de veure a la
meva estimada rodejada de la doble aurèola dels martres sense profit ni
glòria.
Mes, ¿què deu ser d’ella —seguia reflexionant— en aquests moments, a
negra nit, sola i sense emparo, en les grapes de l’Esparver en el fons
d’alguna cova o d’alguna d’aquelles tutes d’artigaire perdudes al mig del
bosc, on hi vivien gent que, amb apariències de misèria o d’imbecil·litat,
eren els millors confidents i lloques de la lladregada? Quina situació més
desesperada la seva, presa d’un crapulós sense fre ni llei, sense entranyes ni
consciència, que de tant temps apeteixia la seva carn, com el llop la de
l’anyell guardat a la cleda? Què seria d’ella en aquell precís moment?
Potser lluitava coratjosament! Potser defallia! Potser… ja era vençuda,
acabades ses forces després de clamar inútilment al cel i la terra, privada
fins del sacrifici de la pròpia vida!
Un violent cop de nervis me féu portar els punys closos sobre el pit,
ensems que, pernejant com un epilèptic i esbufegant, saltava del llit. En Pep
s’alcà també, esverat, preguntant-me què tenia, lo propi que en Rafel sortint
de la seva arcova.
—Què voleu que tingui! —exclamava jo sense poguer quasi confegir
les paraules—. Què voleu que tingui, sinó tots els dimonis dins del cos!
Devia estar borratxo o no sé què, que poguéreu donar-me entenent
d’enllitar-me com una partera en semblant diada. Ara, a la pena que em
devora, s’hi afegeix la vergonya d’haver abandonada an aquella infeliça a
les garres del llop… Que on vull anar? A l’infern, viva Déu!, a… a… a
regirar el món, allà on senti ferum de cabró, que allà serà ell… i ella.
En Pep, que era tan fervent devot de la meva persona, se disposà a
imitar mos desordenats esforços per a vestir-me. En Rafel, més fred o més
reflexiu, procurava retreure’m les paraules de l’Arbós, qui temia que certs
treballs fets a l’esbojarrada, a més d’inútils, fossin perjudicials i
comprometedors per a la sort de la noia.
—L’Arbós que faci el que vulgui! —deia jo entre gemecs i
imprecacions—. Vosaltres també feu lo que vulgueu, mes jo juro no
descansar fins que n’hagi l’entrec o hi deixi la vida. Més perills dels que
corre, no els correrà pas per lo que jo faci, que ni viva ni morta pot sortir-ne
bé de les mans d’aquell brètol.
No sabia lo que em feia, ni trobava manera d’acabar de vestir-me. En
Rafel, de peu dret, descalç, en cos de camisa i sols amb les calces posades,
seguia amb la vista tots mos moviments, pintant-se en son posat una fonda
compassió i un estat d’ànim febrós, però dominat i serè. Al veure que jo
com més me bellugava menys me sabia sortir de la feina i més m’excitava,
se m’acostà dient-me amb veu reposada i afable:
—Creu-me, Albert: reporta’t, o si no aniràs malament i hi anirem tots.
Vols que fem quelcom? Ho farem; en Pep i jo t’acompanyarem allà on sia
convinent, però has d’ésser més home, redéu!, o si no, no farem res de bo.
Ens les hem d’heure amb un que és tan murri com llest i que de corretja en
té molta.
Aquestes paraules me produïren algun efecte, i, fent-me gran violència,
vaig lograr sobreposar-me una mica i vestir-me ajudat d’en Pep.
Era tan negra nit que ni es coneixia encara per on havia d’apuntar el dia.
Atravessàrem l’era, després un pastorim d’herba amollegada per la rosada,
seguírem un camí de carretes que ens conduí part d’amunt dels conreus, i,
seguint un corriol planer, arribàrem al coll de Malherba, des d’a on, a la
dèbil claror de les estrelles, se veien retallades les llunyanes serralades de
Talaixà, les Canals, Bestracà i Costabona: allí el camí es partia en tres, i en
Rafel, que anava al davant, parant-se es girà en rodó, preguntant:
—I bé, cap a on la donem, ara?
Que ho sabia, jo! Mentres caminava sentia cert apaivagament de nervis
que responia a una satisfacció interior, com la de l’home que fa quelcom;
mes, al ser reptat per en Rafel, vaig sentir de cop el descoratjament del
caminant que, atrapat per la nit boirosa, s’adona de que es troba
esmaperdut, sense nord ni guia.
Allavors la imatge maleïda del dubte, d’aquell dubte que tantes vegades
m’havia jumit al jou de l’home fatal que ara em perdia, i que havia cregut
esvaïda per sempre més, la vaig veure redreçar-se de nou davant meu,
exacerbada encara pel dolor de la impotència. Venia a ser com una nova
manifestació de l’etern problema de la meva vida: un ideal difús
embolcallat de tenebres, un objecte de perpètues cobejances separat per un
abim, un desig foll d’obrar, de lograr, mancat de tota orientació.
I l’ànima se m’anà enxiquint, les cames començaren a tremolar-me i el
cos se m’aclofà al bell davant dels tres camins.
 XV

Ho resseguirem tot. Quinze dies passàrem recossiant boscúries i furant

caus, des de la Muga a Santa Bàrbara i Beget, des de Corsaví a Riu, Oix i
serralada del Cos. Igual que gossos ratoners, furgàvem ça i enllà entre
maleses, baixàvem a les timbes, escalàvem els espadats, ensumàvem totes
les coves conegudes i moltes que en descobrirem de nou, en busca sempre
d’un rastre, d’un indici de rastre tan sols, que pogués donar-nos una mica de
llum, una mica d’alè que ens encoratgés en nostra tasca; i ni el rastre, ni
l’indici, ni llum ni fum aparegué mai per enlloc. Parlo de rastres frescos,
d’indicis certs i positius, perquè de rastres falsos o passats i de veus
mentideres ne vingueren massa sovint.
La partida era assenyada en un mateix temps en llocs oposats, no
mancant-hi mai la dona tapada i garrotada dalt de la mula, ni tampoc
l’Esparver fent o dient açò i allò. Alguns d’aquests dits i fets eren
innegables i consistien en malifetes i en recados que per sa indole acusaven
la mà veritable de l’Esparver i sa tàctica diabòlica per a desorientar-nos.
En nostres investigacions empleàvem de primer totes les habilidoses
precaucions pròpies del temperament fred i precavut d’en Rafel. No
seguíem mai cap camí; sempre bosc a través. A vegades, abans d’arriscar-
lo, passàvem hores enteres espiant la boca d’un cau o rotllant-lo per tots
cantons, buscant una petja que ens pogués fer suposar un passatge de fresc.
Altres vegades ens posàvem a aguait des d’un collet esbrossat o a la punta
d’un cingle que donés vista als corriols o viaranys, dels que suposàvem
freqüentats pels malfactors o gent de frau. Aixís alguna vegada perdérem
hores i hores seguint la petja que després resultava d’innocents
contrabanders, als que donàrem veritables espants. En algunes coves férem
troballes que provaven l’estatge més o menys recent de gent fonedissa, però
mai cap de data prou fresca que pogués interessar-nos. Residus
d’ossamentes de bèsties que haurien servit per a alimentació, trossos de
llauna o de ferro rovellats, fragments de fusta tallada amb ganivet, papers
cremats, senyals de foc o caps de teia reïnosa: això abundava molt.
Passant els dies, com si anéssim perdent la fe en la nostra tasca,
començàrem a deixar les precaucions que la prudència ens dictava. Les
inspeccions se feien més al volt i sovint aprofitàvem els camins afressats
per a fer més via, i moltes vegades ens dirigíem, sitiant-los a preguntes, als
carboners bosquerols i als artigaires de les masies, que ens responien amb el
recel i manca de franquesa de la gent acostumada a nedar entre dues aigües.
Per aquest camí tampoc avançàrem res i en Rafel començà a donar senyals
de cansament i d’impaciència; el pobre Pep, més pacient o potser més
afectat pel meu estat d’ànim cada dia més aclaparat, s’aguantava encara.
Un dia, després d’estar aquest separat algunes hores de nosaltres, se’ns
presentà més animat que de costum, faltant-li temps per a comunicar-nos
que estava sobre una petja i que, si volíem, l’endemà estaríem sobre la jaça
dels trabucaires.
—La jaça dels trabucaires? —féu en Rafel, desconfiat—. No busquem
pas altra cosa, mes ¿qui pot saber la jaça que tindran els trabucaires demà?
De segur que ni ells mateixos.
—Doncs no manca qui la sap —respongué l’altre, es-capant-se-li
l’ànima pels ulls—. Sabeu aquell carboner sord que li diuen l’Ase, amb qui
vàrem parlar d’allà ahir i que us vaig dir que semblava que em guinyava
l’ull? Doncs vaig tornar-lo a veure ahir quan anava a cercar pa a Riu, i
vàrem quedar d’envistar-nos avui, que potser me’n diria alguna de nova,
encomanant-me en gran manera que no us parlés de res. Tal dit, tal fet;
mireu lo que hi ha: heu! Feu’s compte que no sabeu res, perquè aixís m’ho
ha fet jurar; demà anirem al coll de Clarioles, devent ser-hi abans de tres
hores de la tarda i parar ferm, perquè ell no pot assegurar a quina hora serà
que la partida baixarà per la Collada Roja, però sí que serà abans de fosc;
podrem seguir-la de lluny i veurem on s’aclata.
En Pep feia posat de tota la confiança, mes en Rafel continuava
manifestant-se desconfiat.
 —I què demana l’Ase per aquest servei? —féu després de meditar un
bell moment.
—Lo que nosaltres vulguem, ho deixa a la nostra mà —respongué
l’altre amb la satisfacció de l’home que ha previst tots els punts.
—Bé, bé; però l’home que sap on passarà demà la partida de l’Esparver,
per força ha de saber moltes coses més: per què no les diu, si vol servir-nos,
en lloc de que-dar-se tan curt?
—Senzillament, perquè diu que primerament vol donar-nos una penyora
de lo que sap. Després diu que ja parlarà.
Aquesta raó semblà fer força an en Rafel, mes no per això desarrugà la
cara i continuà posant reparos que l’altre procurava desfer, a voltes amb
més bona voluntat que fortuna, i començà a veure’s encorralat.
—Menys m’agrada això —afegí, encara, en Rafel— de parar hores
enteres en lloc senyalat per qui està en relacions més o menys descobertes
amb l’Esparver. Si aquest home és un murri, com sempre he cregut, això és
un llaç. La Collada Roja s’obira de molts indrets a més del coll de Clarioles:
per què vol, doncs, aquest ase del dimoni, que siguem justament allí?
—Perquè diu que ha de saber on som si convé donar-nos alguna
contraordre o fer-nos alguna senya.
Passaren alguns moments de silenci en què tots reflexionàvem. Jo,
portat pel desig de fer quelcom, me deixava seduir per aquella perspectiva
d’acció i m’inclinava a agafar-me confiadament en aquell fil d’esperança.
La confiança ingènua d’en Pep m’encantava, i per altra part volia
convèncer’m de que l’oposició d’en Rafel, a més d ésser filla de son
caràcter desconfiat, provindria d’un sentiment d’amor propi ofès per no
haver sigut ell el preferit per l’Ase per a dipositar-hi sa confiança. No
obstant, fou el mateix Pep que acabà per tirar-me a sobre la galleda d’aigua
freda. Com home que vol treure’s de sobre un pes, digué somrient, amb la
convicció de que donava un argument de pes al seu propi contrincant:
—Per alguna cosa m’ha fet jurar de no dir-te’n res: ets tan desconfiat!…
Era jo qui us hi devia portar com a cosa meva.
—Ah, ja! —féu aquest amb expressió triomfal—. El veus, ara, el
parany? Redéu, si no t’arriba a fer mal la llengua!… Tu pla ens portaves al
mig del fang. Doncs, veus?, ara comença això a engrescar-me; ara som jo
qui us dic: «Demà veurem al llop». Senti la veu de l’Esparver que ens crida
per boca de l’Ase i cal no fer-li mals averanys. Cal fer el polli i preparar
unes altres morralles per al que sia més ruc.
I es fregava les mans de satisfacció tot rient-se del joc de paraules que li
havia sortit.
Se convingué en executar les prescripcions de l’Ase, però separant-se en
Rafel, que cuidaria de recollir més gent i preparar una segona ratera prou
grossa per a enganxar-hi el caçador.
El mateix Rafel, que no hi veia de goig de poder sortir d’aquella vida
que l’ensopia, en traçà el plan que nosaltres seguírem al peu de la lletra.
Degut a la forta tensió a què havia estat sotmès durant aquelles
setmanes, tirant sempre al descoratjament i a la debilitació de la fe en la
meva sort, se m’havia agrejat de més a més el cor amb una mena de
desesperació sorda i fonda que sols per un excés de força de voluntat no
esclatava amb violències. Però la idea de que anava a trobar-me davant de
l’enemic, de que l’anava a veure, encara que no fos més que per a espiar els
seus moviments, me tenia del tot preocupat, com desatinat i fora de raó.
Unes vegades me deixava portar per l’optimisme, pensant que d’allò
n’havia de venir la redempció de l’infern que duia a dins, i allavors la
imatge de la Coralí venia a ballar-me davant dels ulls, encisera com mai,
prometent-me una nova era de ditxa i felicitat; els nervis de tot el cos
semblaven deslligar-se’m per efecte d’una laxitud morosa i el cor se
m’expandia de goig. Mes ben aviat el més negre pessimisme tornava a
ensenyorir-se de totes mes potències: comprenia que aquella operació, fins
realitzant-se tal com preteníem, distava molt, encara, d’esser la resolució
del problema, i allavors la meva estimada, després de tant temps de
captiveri en mans d’un monstre que no la volia més que per son valor
carnal, se m’apareixia com un objecte riquíssim, delicat, porquejat i fet
malbé entre la femta i sota els peus de les bèsties més immundes,
impossible de restauració. El cor se’m restranyia, i, no poguent plorar, se
m’espessia l’enteniment entre negrors desesperadores.
Però, per més que tots hi posàrem el nostre seny, aquella operació sortí
fallida, doncs l’Esparver, malfiant-se de nostres segones intencions, ens
parà una tercera ratera en la que de poc ens hi enclou. Tingué, no obstant, la
ventatja de posar-nos cara a cara amb l’enemic.
La meva desesperació no em privà pas de comprendre el fracàs de
l’operació, ja que encara que tenien l’enemic a tret de bala, tot era gastar
pólvora en salves. L’espessor del bosc no deixava veure a ningú: sols per les
foguerades se podia comprendre la posició d’uns i altres, i uns i altres fèiem
foc a la bona de Déu vers on vèiem el fum, i les bales, rebotent per soques i
branques, cap dany causaven als que s’amagaven darrera d’elles. Lo
verdadera-ment perillós era el descobrir-se, doncs era presentar un blanc
segur. Aixís tothom s’estava quiet contentant-se en galejar de debò.
—Això és perdre el temps i les municions debades, Rafel! —vaig cridar
en aquest, a qui sentia disputar-se a crits amb els trabucaires—. Tirem
avant!
—Tal dic jo —féu ell—, i, ja que aquesta bretolada no té pit per a venir,
hi anirem nosaltres. Apa, minyons, amunt i foris! Alto el foc i avant!
La veu ressonà per la boscúria i els més coratjosos començaren a
avançar, saltant d’un arbre a l’altre, a la quieta i amb l’arma encarada
prompta a fer foc. A vegades s’obirava un llampec i una bala xiulava prop
de nostres orelles; de tant en tant se reparaven algunes ombres que
s’apartaven emparant-se amb les soques a mida que nosaltres avançàvem:
allavors fèiem foc, si fa no fa amb el mateix profit que ells.
Amb tot s’escurçaven les distàncies, i, com la selva es trobava cada
vegada més neta de brolla, si bé més ombrívola perquè anava caient el dia i
la volta de verdor que descansava sobre les robustes soques dels faigs era
més espessa, per moments ens vèiem menos, però se sentien més clares les
veus, fins al punt de poguer-nos parlar.
Jo no sé lo que em passava, però al pensar que allí a tan curta distància
hi havia un home que disposava de la meva sort, que posseïa la clau de tota
la meva desesperació, que amb un acte de la seva voluntat podia desfer o
afluixar aquell dogal que m’escanyava, em tenia del tot contorbat. La
dignitat ofesa, la xardor de la bufetada rebuda i l’odi reconcentrat amb tants
dies de sofrir, negant-me el cor amb onades de fel, m’impulsaven a tirar-me
avant i ho feia seguit dels meus fidels companys que, no poguent-me
retenir, sols procuraven emparar-me com podien; però a intermitències,
descoratjat per la impotència de mos esforços, me sentia impulsat a aplacar
els meus rancors, a demanar parlament, quasi a pidolar clemència amb una
baixesa d’intencions que sols podia dictar un egoisme innoble que es cobria
sota la falsa capa d’una puresa d’intencions.
—Ibo! Oh l’Ibo! —vaig començar a cridar quan ja era tan llustre que,
les fogonades que de clar en clar esclataven, il·luminaven el bosc.
—Esparveràs de l’infern, maleït gastament de dimoni! —reprengué al
mateix temps en Rafel, amb veu desentonada—; on ets que no enraones,
maleït rebrec del bordell, escapat de la forca? Surt, covard escanya-rectors!
Vine amb els que vulguis de la teva llopada! Deixa’t veure tan sols! Que no
hi és l’Esparver, lladres? Esparver!
—U u uh… —féu aquest, responent a la crida, amb veu sarcàstica que
ressonà per la boscúria com l’udol d’un llop—. Som ací que no em puc
moure, tinc una espina al peu: veniu, si us plau! I en Pep, què tal? Tu sí que
ets més home i et mereixes el premi que et donaré un dia. Volies caçar-me a
l’aguait: oi?
Començà un diàleg estrany entre uns i altres, impossible d’escriure, i jo,
miserable de mi!, afectat en aquells moments per l’encongiment ingènit en
mon caràcter, quasi m’indignava dels insults que com pedra seca llençaven
els meus companys sobre l’Esparver i els seus, que per sa part no eren pas
mancos per a esquivar-se les mosques.
—Ibo! Oh, Ibo! —vaig repetir—. Escolta’m: què n’has fet, de la Coralí?
L’emoció del meu esperit, la fadiga, o potser lo fals de la meva situació,
em traïren, afectant-me la veu, que em sortí afinada i fins se’m trencà,
acabant amb un gall.
—Oh, là, là! —exclamà la veu de l’Esparver en la foscor del bosc,
estrafent-me la veu—. Sentiu el Picoli com miola? D’on ixes, cuc fangós?
Encara te’n recordes de la Corali? Deixa-t’ho córrer, home; que està millor
que tu: què n’has de fósquer-ne tu, d’una mossa tan maca, mitja femella! —
I engegà algunes brutalitats del seu repertori, corejades per les riallades dels
seus.
Una glopada de foc me pujà a la cara, avivada per l’avergonyiment de
mi mateix. Anava a llançar-me com un boig cap a una mort segura, però en
Rafel va retenir-me per un braç, en tant que ressonava encara la veu de
l’Esparver que xiulava aclamant-me com a un gos:
—Té, Picolí, té.
En aquells moments ressonaren més amunt xiulets d’altra mena que
acallaren la gatzara dels trabucaires, als qui sentírem allunyar-se corrents
bosc amunt. Com ja fosquejava, era ben debades anar-los-hi al darrera.
Més tard ens reuníem amb l’Arbós, que amb la seva esquadra arribava
pel camí de la Muga. Aquest, per tot consol, ens tractà de ximples i
criatures, declarant que amb gent aixís no es podia fer res.
Com resum de la jornada, un centenar de bales perdudes inútilment, el
galliner esvalotat i jo amb l’amor propi més rebregat que abans.
 XVI

—El meu plan —ens deia l’Arbós, amb una mala cara com un roc girat—
era de poca fressa i esperar amb la paciència de Job el moment oportú de
donar el cop de mà amb seguretat. Vosaltres l’heu malmès amb la vostra
impaciència, i a l’Ase, que era un bon trumfo, podeu fer-li un nus a la cua:
ja cuidarà ell de no fer-se més present. L’hostaler de la Frau i en Pere de les
Baumes, que eren dues lloques que ben apeixades podien donar algun
rastre, també els heu espantat senyalant-los amb el dit. Vos creieu que
mancant-los-hi aquestes lloques se quedarà desemparat de confidències?
Criatures! Lo que farà, serà tenir-les més dissimulades i més fines, fent més
difícil la seva persecució.
—Però, compreneu vós —vaig saltar jo, exasperat Pel to fred i
calculista del subcabo—, si el que li roben lo únic que estima al món, pot
aguantar-se setmanes i setmanes esperant que li baixen del cel? Si aquest
home hagués passat a matadegolla a mitja comarca, si m’ho hagués cremat
tot, deixant-me amb la roba de l’esquena, i m’hagués bufetejat i garrotejat,
podria encara trobar en mi la fortalesa i força de voluntat suficients per a
esperar-me mesos i anys, amb la paciència de la llúdriga, que es posés a tret
de la meva grapa, per a tenir l’immens goig de rabejar-me en la sang aviada
del seu cos encara viu; mes ara lo que m’ha robat i es reté, és l’ànima de
ànima meva, lo que estimo més que a Déu.
L’Arbós se parà a mirar-me com estranyat del meu exaltament. Sa
mirada freda prengué alguns llunyans reflexes de piadosa llàstima.
—Tot ho comprenc, minyó; i perquè ho comprenc me fas més llàstima
encara. L’Esparver t’ha robat l’ànima i jo crec que ja abans l’altra t’havia
robat el seny. Amb tot, ja veus quin aixec n’has tret de les teves
impaciències; les setmanes han transcorregut igualment i la paciència la
necessites encara més que abans. Per lo demés, la noia, que l’Esparver no la
vol pas per a fer-ne diners, és o no és lo que tu creus; si ho és, lo mateix se
tindrà ferma un dia que cent, i del contrari, ja n’han passats massa perquè
t’hagi fallit. Sortosament que encara no éreu casats.
Tal raciocinar era propi del vell solter que ha passat la vida amb
preocupacions de mena que li feien qualificar de futeses els
encaparrinaments de joves i que sols per sa missió, que desempenyava a
tota consciència, de protector de vides i béns de les famílies, arribava a
concedir importància als amors arrecerats a la llar. «Sortosament que encara
no éreu casats!». Igual que el comprador que ajustant el preu d’una ampolla
la veu fer-se a miques en mans del vidrier, exclama: «Menos mal que
encara no era pagada!». Més coneixedor de les malícies i egoismes que de
les tendreses del cor humà, trobava bé basar sos consols en el rebaixament
de les causes que motivaven el desconsol.
I era home d’innegable bon cor, l’Arbós; mes ses paraules de gel me
feren mal en quantitat deu vegades superior al conhort que es pensava
donar-me. Per què me l’havia de presentar, el dilema de si, la Coralí era o
no era lo que jo creia? Massa que el veia apuntar jo, allà lluny, entre les
negrors del meu pessimisme, per més que procurava foragitar-lo com a un
gripau repugnant.
Assegut per terra vaig començar a picar-me el cap com un orat,
entremig d’un cercle d’amics capbaixos i callats, un si és no és admirats de
tals accessos, fins que en Pep, l’únic que em comprenia, se m’acostà i,
passant-me els braços per sota les aixelles tractant d’alçar-me, em deia
quasi a cau d’orella:
—Albert, sigues home, pas criatura, redéu. Fes-te compte que encara hi
ha res perdut, sinó lo que tu hi espatlles amb tes rebequeries de noi; és que
no ha arribat encara l’hora de fer-li gitar la llengua i descabdellar-li les
tripes an aquell dragó de Sant Jordi; mes no et manqui coratge, que de bons
brasons per a ajudar-te no en mancaran pas, redéu!
Aquest bon amic, sortint-se de son temperament, d’ordinari bondadós i
pacífic, recordant-me discretament el qualificatiu de mitja femella que
m’havia aplicat l’Esparver poc abans, tocà la tecla que em calia per a tornar
a ser home. Vaig redreçar-me i emprenguérem la marxa cap a Ribelles,
mentre l’Arbós, com reprenent el fil d’una conversa interrompuda, em deia
amb accent que procurava fer bondadós:
—Endemés, tornant-hi, no li girem el cap enrera; Déu nos en guard d’un
ja està fet; fem’s-e càrrec de que ara el galliner ja està esvalotat i no cal anar
amb tants miraments; reunirem gent i donarem una batuda sèria segons el
vostre sistema.
De fet, l’endemà mateix envià un parte a Girona sol·licitant reforços.
Desgraciadament el govern, que estava allavors preocupat amb no sé quines
entremaliadures d’Espartero, se limità a enterar-se de si el cabecilla
Esparver tenia caràcter polític, i assegurat de que sols era un bandolero, li
semblà que no era pas cosa del seu cuidado. També es dirigiren algunes
comunicacions de caràcter particular a les autoritats franceses de la frontera,
ja que amb molt fonament se suposava que part de lla de la ratlla hi tenien
bons amagatalls i bones lloques i s’hi refugiaven en cas d’apuro. També els
francesos anaven una mica trasbalsats amb llur coses polítiques; ademés,
mentre els trabucaires (i això ho tenien aquests ben present) no fessin
malvestats en llur terra ni es deixessin veure amb armes i en so de guerra,
no s’hi encaparrinaven gaire amb nostres misèries.
En resum, que un dia l’Arbós ens reuní i, força apesarat, ens contà que
amb molta dificultat havia pogut reunir mitja dotzena de números, i encara
no estava segur de si els hauria de retornar de seguida a llurs respectius
cantons.
—Si vosaltres no podeu pas reunir una vintena de sometents, no
d’aquests de toc de campana que surten sense 8ec a engegar trets a les
alzines, sinó minyons ben decidits, del vostre tarannà, lo que és amb el
govern no cal comptar-hi: altres maldecaps té amb els lladres de ciutat.
—No pas una vintena —digué en Rafel—, però una brava colla em
penso que si, que la trobaríem, si no fos que…
—Una vintena també, i més si en calen —interrompé en Pep, sempre
optimista.
D’això ja n’havíem parlat abans de que l’Arbós ho apuntés, al veure que
l’auxili del govern no eixia per cap cantó. Justament les circumstàncies hi
ajudaven, perquè el petit contrabando, que era la vida del país, era mort des
de que l’Esparver l’havia donada en saquejar als paquetaires, midant-los pel
mateix raser que als mercaders i propietaris. Això suposava la vaga forçosa
d’una mena de gent que passen una part de l’any engandulits per les
tavernes, sense que per res del món els fésseu doblegar l’espinada sobre la
fanga ni l’esteva, i l’altra part muntant cingleres i ports sense camí ni
carrera, carregats més que uns ases, sota un sol d’agost que els fon el
cervell, o sobre quatre pams de neu que els refreda fins l’ànima. Part
d’aquests bramaven contra l’Esparver no per escrúpols del seu ofici, sinó
per dignitat de cos, ja que no s’havia vist mai que els trabucaires
molestessin als contrabanders; molt al contrari, que prous vegades s’havien
donat ajuda la gent d’ambdós oficis, que per raó de tals se consideraven, si
no germans, per lo menys com a cosins. Aquesta circumstància prou l’havia
notada el faristela de l’Arbós, que se’n fregava les mans retraient el qüento
de la guineu.
—Per aquí caurà l’Esparver —deia ell.
—Prou les trobaríem —repetia en Rafel—, fins una vintena de bones
escopetes, però…
Aquest però… se referia a que aquella gent no ens ajudaria sinó a
jornal. Era qüestió, doncs, de diners, però…
«D’on surten, aquests?», tornava en Rafel.
—Això vosaltres ho sabreu —féu l’Arbós amb son to de veu fred—. Jo
no en tinc pas, i si el govern no m’envia homes, menos m’enviarà diners.
Lo únic que puc oferir són armes i municions, que no és poc.
En Pep rompé el glaç, manifestant que tot lo que tenia ho donava i, si
necessari fos, vendria la casa. Quin cor més gran, el d’en pobre Pep! En
Rafel declarà que el rascar-nos la butxaca era l’únic medi que hi havia, i si
no l’havia exposat era perquè volia que un altre l’avancés, però que no es
quedaria pas endarrera. Jo, no cal dir-ho, el més interessat de tots, vaig
regraciar des del fons del cor les generoses ofertes de mos companys,
manifestant que sols quan hagués apurat els meus possibles acceptaria els
seus sacrificis.
Resolt aquest punt, l’Arbós reprengué les cartes. En un santiamén féu la
llista de gent amb què es podia comptar i es calculà lo que pujaria un mes
de manutenció. De tal manera, sumada aquesta gent amb la de l’Arbós, se
trobà que ens aniríem a reunir cap a trenta-cinc homes, sense comptar els
que, de bona voluntat i fora de soldada, en moments donats podrien aplegar-
se.
Era alguna cosa, i prou se li coneixia a l’Arbós la satisfacció amb què
s’imaginava ja quefe indiscutible de tal exèrcit. Prompte hagué deliniat el
seu plan. Se formarien dos cossos, l’un a ses immediates ordres i l’altre a
les d’en Rafel, a quals qualitats d’organització i energia feia justícia, posant-
li al costat un dels seus mossos de confiança amb quatre números més, no
sols per a donar més consistència a la divisió, com a soldats vells, sinó per a
donar-li oficialitat, ja que legalment figuraria aquest com a quefe. En Pep i
jo quedàvem en llibertat d’anar amb un o altre cos. Vaig prou entendre que
comprenien que a mi no podrien subjectar-me a disciplina i m’agregaven un
company de confiança que em vigilés. No vaig pas ofendre-me’n, ans al
contrari, vaig agrair la delicadesa de llur procedir.
Al cap de pocs dies, ja eren un fet tals projectes, amb Poques variants.
Amb l’oferiment d’una bona soldada, de Sent no en mancà, i més
n’haguéssim volguda. La perspectiva d’una vida mig de trabucaire, sense el
perill de la forca, temptava a molts, però la prudència de l’Arbós limità el
número d’escollits.
No ho he entès mai lo que es proposava l’Esparver Persistint en
mantenir ses posicions malgrat la creuada Vie li venia a sobre, com no fos
efecte de son caràcter altiu i fanfarró, que sempre el portava a despreciar a
l’enemic, o potser una afecció de la seva carn, superior a tot càlcul, que
l’impedia d’allunyar-se i l’obligava a rondar entorn d’un objectiu que
l’atreia: la Coralí, per exemple. Aquesta explicació hi donava jo amb el cor
corcat de gelosia. Lo cert és que, igual que un conill embardissat, des de les
muntanyes de Darnius fins a Rocabruna anà donant tombs sense que fos
possible foragitar-lo d’allí.
I que no fugia pas sempre, sinó que sovint plantava cara i aprofitava el
temps per a donar algun cop de mà més o menys afortunat. Saquejà el Pinós
i el Cantarell, segrestà an en Sala de Santa Bàrbara i an en Vila de Talaixà i
despullà fins de la camisa a alguns marxants i paquetaires a la menuda que
es creien salvaguardats per la pròpia insignificància.
 Encara féu més; per aquells dies cobrà el rescat d’en Cruells de Bigues,
al qui portava ja pres des de quan la corria per Collsacabra. L’operació se
féu en el casinyot de sobre del pont de Valentí, quasi a les barbes de
l’Arbós, que no n’hagué esment fins que rebé avis de que el pres era
llibertat i esperava en dit casinyot la tornada del fidel sirvent portador de les
unces, que, segons pacte, havia hagut de constituir-se pres, seguint a
l’Esparver per espai del temps que aquest conceptuà necessari per a
assegurar-se de que no se li havia parat cap ratera.
L’Arbós se posà fet una fúria i volgué personar-se amb el segrestat i
férem via cap al molí. Jo el seguia amb l’esperança de recollir del llibertat
alguna notícia de la Coralí, però aquella entrevista em fou desagradable per
diferents conceptes. Trobàrem an en Cruells sentat sobre el jaç d’una
cambra rònega on descansava quan vàrem arribar-hi. La roba de recanvi que
el masover a prevenció li havia dut, ballava sobre son cos emmagrit per les
misèries i les privacions. Sa cara arrugada i terrosa, sombrada d’una barba
grisa, arranada a tall d’estisora, desapareixia, quasi, sota una barretina
musca que se li enfonsava fins a les orelles, dejús de la qual apuntava, com
un ribet d’un blanc brut, un estrenyecaps garrotat amb força entorn del cap.
Semblava un captaire vestit de deixes. Efecte de son llarguíssim captiveri,
estava traspassat i com mig entontit, costant-li gran esforç conjuminar les
idees i formular les paraules.
L’Arbós, en qui sota de l’escorça del bon taujà hi apareixia a vegades el
mal humor despòtic del soldat, estigué amb aquell infeliç, destrempat i
inconvenient com no l’havia vist mai amb ningú. Li parlà a crits,
amenaçant-lo fins de denunciar-lo als tribunals, per sostenir tractes ocults
amb els criminals, proporcionant-los-hi diners que a més de da’ls-hi força
els enllepolien en el crim, en lloc de posar-se d’acord amb l’autoritat per a
procurar sa captura i son càstig.
Els ulls del pobre home relluïen febrosos sota l’estrenyecaps i sos llavis
tremolaven. No arribà a pronunciar cap paraula, però jo vaig prou llegir-la
en son posat d’amarguíssima protesta, la seva resposta, que era ni més ni
menys que la mateixa que estava a punt de despenjar-se’m dels llavis.
—Ja no manca sinó que aquesta Justícia, que ens cobra els ulls del cap
per una protecció i emparo de béns i persones que ens queda a deure, encara
ens vinga a fer càrrecs, si un dia ens escapem de les urpes dels facinerosos,
que no sap castigar, deixant-hi la camisa per no deixar-hi la pell.
Me commogué una frisada de ràbia, mes quan vaig veure que aquell
infeliç vençut de la desgràcia —a qui la sospirada redempció se li
presentava, a més de tardana, acompanyada dels espectres de la pèrdua de
la salut i dels interessos, la misèria tal volta per a ell i els seus— allargava
per tota resposta les mans i alçava els peus, mostrant al seu acusador,
representant de la Justícia oficial, les horribles masegadures i verdancs,
senyals punyentes de les tortures del seu captiveri, aquell primer sentiment
se’m tornà una compassió fonda vers aquell desgraciat a qui mirava com
l’estampa de mi mateix. La sola diferència consistia en que an ell les penes
de fànima se li traduïen en horroroses nafres de la carn; aixís i tot, encara el
considerava més sortós que jo.
L’Arbós, que no en careixia pas, de cor, sinó quan exercia de soldat, se
retirà un si és no és confús, i jo vaig aprofitar l’ocasió per a tractar
inútilment d’indagar quelcom de la Coralí. Res sabia: se cregué que es
tractava d’una filla meva.
—Vos han pres una noia? —digué amb sa petita veu Malaltissa—. Ja us
planyo a tots dos! —I encara en sos ulls hi lluí una mostra de pietat que
m’arribà a l’ànima: es tan punyenta la compassió d’un desgraciat!
 XVII

El meu estat d’ànim era indefinible. L’aclaparament, fill del convenciment

de la pròpia impotència i de la poca eficàcia de l’agè auxili, me tenien en
una mena de desabriment de cor i d’escepticisme molt pròxim a la ruïna
moral. Per altra part, el record de la Coralí, tan de sobte i per modo tan
violent eclipsada de l’horitzó de les meves esperances i en moments en què
ella sola omplia tot el meu món, era més viu cada dia i la imatge de la seva
persona se’m representava cada dia d’un modo més punyent, com el d’un
bé perdut, únic, insubstituïble, com una mitologia, l’única que mon ser
havia arribat a concebir després d’esforços inaudits i després de gastar en la
concepció les darreres, potser les úniques, facultats psicològiques de mon
esperit.
Era l’amor robat, que em desolava? Era que em corsecava l’egoisme o
m’afollaven les ànsies de la carn abriva-des per fallides esperances
d’exquisitats molt per sobre dels rebregaments que m’havien embafat quasi
abans de gustar-los? O eren els terrors de les fredíssimes tenebres de la
meva jovenesa? Potser de tot hi havia. Lo cert és que em veia com en el
llindar d’una buidor immensa i sentia el vèrtig de l’avenc que s’obria a mos
peus.
Però la necessitat de dominar-me, ofegant l’exteriorització de mos
sentiments davant de gent tan agena a la comprensió de les debilitats
humanes, m’arribà a donar la força de la costum. El continu anar i venir, les
diferents i vivíssimes peripècies d’una persecució activíssima, que alguns
dies arribà a ser desesperada, arribaven a portar-me distracció a l’esperit,
contribuint a donar-me l’apariència d’un home exasperat, però equilibrat, i
en aquells moments fins així m’ho arribava a creure. Era en la soledat dels
boscos, en les hores d’atalaia o en les confidencials de l’amic en Pep que,
desfet de la disfressa dels respectes humans, me reprenia la força de
l’interior desespero, sentint-me del tot trabucat. Feia raciocinis estranys,
procurant explicar-me la coexistència en mi mateix de lo que qualificava de
dues naturaleses; una completament irracional que s’encarnava en el llop
del somni que sovint se’m reproduïa, i una altra de ser racional, admirador
de les bondats i belleses que la Coralí m’havia arribat a fer comprendre i
que venia a representar-se’m com l’únic bé tan aviat conegut com perdut.
Però és el cas que el buit produït per la pèrdua d’aquest bé, exasperant la
naturalesa racional, en lloc d’elevar-la d’esfera en ales de l’altruisme propi
dels amors virtuosos i espirituals, anava planant entorn del meu propi
egoisme. Ja crec haver-ho apuntat abans; jo no ho he sigut mai d’espiritual,
en el sentit de cultura de sentiments. Els exemples de ma santa mare eren
molt llunyans i esvaïts pel traqueteig d’una vida aventurera i anormal. Les
ensenyances del seminari, copsades sense vocació i sots la pervertidora
influència del llavors amic Ibo, no cavaren gaire fons en la meva ànima, i si,
no obstant, m’havia conservat lliure de perversió a través d’una vida de
perdulari, era, no per virtuositat de sentiments, sinó més bé per pulcritud
d’instint, per un atavisme de família, per encongiment i curtedat de geni o
per una protecció especial del cel, com m’assegurava algú més tard. Era
com una mena d’àngel sense ales, en qui fins els grans afectes entraven pels
ulls de la carn, i era amb aquests ulls que m’havia enamorat no sols de la
forma, sinó fins de l’essència de la Coralí, la que, si bé no filava gaire més
prim que jo en disquisicions d’aquesta mena, posseïa, emperò, una certa fe
primitiva, però ben acabalada, una innocència i susceptibilitat un poc
pagesívoles, barreja de coloma i de serpent, i sobretot una gran consciència
de la pròpia dignitat, salvaguardada per bona dosis de força de voluntat;
condicions totes més que suficients per a suggestionar mon temperament
sempre inclinat a demanar caminadors.
Era ella qui m’havia prestat ses ales de colom salvatge per a desenllotar-
me; però, en quant deixí de sentir-me apeixat de ses emanacions
purificadores, vaig sentir tot el desespero del nàufrag que, quan després
d’inaudits esforços arriba a guanyar terra, presa dels pirates se’n troba
robat, maltractat i capbussat de nou al mar.
 Primera conseqüència d’aquesta anèmia moral que ja venia de lluny,
havia sigut la debilesa de la part altruística del meu amor per la Coralí, a la
que havia considerat sempre com una fruita riquíssima de gustar, digna de
totes les atencions i respectes del bon gormand que es frisa per regalar-se’n;
i al segona fou l’anul·lació d’aquest accident de l’amor de bona llei,
tornant-se aquest egoista i disminuint en serenitat i puresa lo que
augmentava en intensitat brutal. De tal manera les dues naturaleses de què
parlava suara al final del raciocini, acabaven per confluir: el jo racional se
convertia en aquissador del jo gos.
Allavors sentia flaquejar-me la raó: veus estranyes me parlaven a cau
d’orella i el desespero, no trobant fórmula alguna de consol en mes
creències dormides, si no mortes, se traduïa en el tremolor de la impotència;
m’abraçava amb en Pep, l’amic fidel qui, tan curt per a entendre aquestes
subtileses com jo per a explicar-les-hi, sols comprenia que sofria molt, que
era molt desgraciat; i com ell m’estimava tant i estimava també an ella, em
rebia commogut prodigant-me consols estranys dels que sols podia
apreciar-ne la bona voluntat que els dictava. Els que més me satisfeien eren
els que tiraven a encoratjar-me, pintant-me l’hora d’estripar al malfactor,
que sempre asseguraven que era molt pròxima.
En tal situació d’ànim, assistia a un dels aspectes més sagnants que ha
presentat el bandolerisme en aquelles conques dels Pirineus, on per espai de
sigles hi ha sigut endèmic. El govern, preocupat en sos maldecaps, ni
s’ocupava de nosaltres, i l’Arbós, que tenia carta blanca per a obrar a son
albir: heu!, mentre no demanés gent ni diners per a mantenir-los, s’arribà a
encarnissar en la lluita, picat de l’honra per la resistència o
desvergonyiment, que ell ne deia, de l’Esparver, que semblava haver pres a
pit el sosteniment del seu prestigi de guerriller temible.
A què vindria entretenir-me en contar a la menuda una reula d’accions
que, si bé contribuïen a adobar el terreno per a la catàstrofe final, atrofiant
els bons instints i creant una atmosfera d’odis i venjances, poc contribuïen
de moment a donar ventatges ni a uns ni a altres? Si en Rafel va atrapar i
sorprendre els trabucaires prop de can Pujol de Rocabruna, prenent-los
algunes armes i matant-ne un, i al Grau d’Escales féu cosa semblant fent un
presoner que fusellaren en peus sens ni tan sols fer-lo declarar, no fou sense
tenir alguns ferits, algun dels quals morí, i a les envistes d’Albanyà tan
descuidat estava, que de poc me’l xarpen; allí una bala li foradà la manta.
Aquell dia an en Rafel li tocà fugir i l’Ibo li cridava:
—Atura’t, maleït carcamal, que et desfaré les calces!
Ell, ressentit de l’amor propi, se deturà i llarg rato estigueren desafiant-
se incitant l’un a l’altre a avançar sol; cosa que no féu cap d’ells, perquè ni
l’un ni l’altre tenien confiança en la lleialtat del contrari. Als pocs dies, en
terme de Corsaví, era l’Ibo que fugia perseguit per en Rafel, qui li cridava:
—Detura’t, ara, que me les cordaràs les calces, maleït ruc de sínia!
Tot això m’ho contava en Rafel traient foc pels queixals, amb cert gust
meu, ja que em feia pler tot lo que podia estrènyer els llaços de solidaritat
amb la meva causa.
Tota aquella ala de muntanya estava aterroritzada, fent-s’hi la vida poc
menys que impossible, doncs els trabucaires, amb tot i la persecució de què
eren objecte, aprofitaven tota ocasió per a donar un cop de mà, no deixant
res per verd. Sorprengueren i segrestaren an en Gonfau de Beuda, i, al
retirar-se per la collada del Freu, toparen amb l’Arbós que, tirant-se’ls a
sobre, rescatà al presoner… cosit a punyalades. Els d’en Rafel trobaren a un
trabucaire que de tan fadigat s’havia adormit sota una ombra i allí el
deixaren clavat sense ni donar-se la pena de despertar-lo; en canvi als pocs
dies trobaren un de sos companys, que, sorprès en una feina imprescindible,
allí l’havien deixat mort en la mateixa posició. Però lo que féu el pes,
deixant-nos esborronats a tots per les circumstàncies que l’acompanyaren i
posant a l’Arbós a la desesperació, fou la mort de l’Arbosset, que li dèiem;
un brau minyó molt agradós, nebot d’aquell, per quines influències servia
en la mateixa esquadra i li feia de secretari, d’ajudant d’ordres i d’assistent
alhora.
Succeí que un dia l’envià per a una missió delicada i al vespre no tomà
com era convingut. No en féu encara ell gran estat, perquè el xicot era llest i
capaç de deseixir-se de qualsevol compromís; però al següent dia, no
compareixent tampoc, començà a alarmar-se’n i manà buscar-lo inútilment;
el tercer dia ja adquirí la certitud d’una desgràcia, dolent-se’n vivament,
malgrat son caràcter fredament reservat. Sobretot se penedia d’haver-lo
enviat sol en semblants circumstàncies, si bé que era el minyó qui s’havia
obstinat en no admetre companyia. A la matinada del quart dia rebé
confirmació de la mala nova: s’havia trobat el cadavre del malaurat jove als
quintans de part d’avall de can Principi. Allà ens dirigíem seguint
calladament els passos del subcabo, que estava tan feréstec i tètric que ni
per un consol ningú gosava atansar-se-li. A l’entrar al solell, a les envistes
del mas on ens dirigíem, ja vegérem als límits del conreu un petit grupo de
gent; entre ells hi havia una parella de mossos que semblava donar guàrdia
a una d’aquestes munyoques que guarneixen els pagesos omplint de palla
unes calces i un gec, subjectant-les a una creuera de fusta, a l’objecte de
salvar les panisseres de les envestides dels aucells. Al ser-hi més a prop,
vaig observar que l’espantapardals, que eixarrancat de cames i amb els
braços estesos es destacava negrós sobre la nota groga de les panisseres
madures, duia el trajo de les Esquadres, i de seguida vaig fer-me compte de
la cínica befa de l’Esparver. Però encara em quedava curt, perquè aquell
malvat sempre feia bons ds pitjors judicis que es poguessen fer de la seva
mala ànima. La burla era més luctuosa, doncs era el propi Ar-bosset el
penjat a la picota. Fermat pels braços i pel coll a la creuera, les cames li
penjaven esllanguides sota un ventre enorme, inflat pels humors en
descomposició. El clàssic barret de copa s’aguantava a plom sobre el cap,
caigut de cairell sobre el muscle. Amb les galtes i el nas Penjant-li cap a un
costat, els ulls mig oberts i guerxos, la boca mig badada i torta, ensenyant
les dents d’entre les que, per a més befa, en penjava una grossa pipa, feia la
ganyota més dolorosament estrafalària que imaginar-se Paga i l’espectacle
era, en conjunt, d’un ridícul tan estranyament tètric, que feia venir
tremolament de cames i regirava les entranyes.
L’Arbós s’avançà solemnement barret en mà fins al cadavre, deixant un
rastre per la panissera, que li arribava a la cintura. De primer antuvi, li llevà
el barret i la pipa, que llençà amb moviment nerviós per l’esquena: així el
contemplà un moment tremolant-li la barbeta amb moviment convulsiu;
després li tirà els braços al coll i s’ajuntaren les dues cares, que tant de mort
semblava l’una com l’altra.
Dos dels seus subordinats l’obligaren a la força a desfer-se’n, fent-lo
seure al marge, i mentres altres despenjaven el difunt, ell arrencà una mena
de plor petit i estrany com el de qui no en sap perquè no ho ha fet mai. Qui
més qui menys, plorava hom.
Tothom menys jo; menys jo, sí, que amb les entranyes regirades i fetes
malbé, encara semblava trobar un principi de consol per a ma moral
pervertida, amb el dolor d’aquell home a qui sempre havia trobat ferreny i
eixut com les roques de Bestracà.
—Ara sabràs, cor de gel —me semblava dir-li—, ara sabràs lo que és
sentir l’ànima carbonitzada de dolor, patir fam i set de venjança i donar
punyalades al vent!
 XVIII

L’espia va picar i, en conseqüència, estiguérem contramarxant tot un dia per

a venir a parar de bella nit al Freu, on semblava que havia de passar
l’Esparver per a caure sobre el veïnat de Tortellà, on hi tenia una presa
ullada. El pas quedà tan ben pres que l’enemic per força tenia que quedar-hi
envescat, mes estava jo tan desenganyat d’espies i confidències, que no
tenia pas gaire fe en l’èxit de la parada. Efectivament, després d’aquelles
hores d’angúnia i expectació pròpies de les grans operacions, m’entrà
l’avorriment, fill de l’escepticisme que s’havia apoderat de mi, malgrat els
esforços d’en Pep, sempre amatent a mantenir-me la fe, fins valent-se
d’arguments plens d’innocència tant com de bona voluntat.
A cosa de mitja nit un dels atalaies avançats vingué a avisar-nos que
havia observat un escabot de gent que es dirigia per la banda de Riu,
estranyant-se de la poca precaució amb què caminaven.
—Cap a Riu? —féu l’Arbós, que assegut amb els colzes sobre els
genolls i el cap entre les mans feia dues hores que no havia dit paraula—.
Encara ho entenc menos; com no siga que van cap a Pedrals…
—Sí que hi adrecen el camí! —vaig fer jo.
—I, quan has vist tu que aquesta gent vagin de dret? —reféu ell
increpant-me amb to agre—. Si no aquests, uns altres avui van per en Rafel.
Això d’aquí és una falsa confidència d’aquest condemnat per a fer-nos
badar, i aquesta gent s’han fet visibles per a donar-nos rastre i tirar-nos
encara més lluny. Llamp de Déu d’home! 1 que no hi hagi medi de palpar-li
la pell, mala negada!…
I, tirant-se el retaco al coll, se disposà a donar ordres per a recollir la
gent que estava escampada pels crenys de la cinglera.
 —Atureu-vos i anem a pams —digué en Rafel com volent-li parar
l’acció—. Quins fonaments teniu per a parlar d’aquesta conformitat?
Perquè tot això que dieu encara no ho veig pas clar.
—Fonament cap, però l’experiència m’ha ensenyat que quan aquesta
gent vos dóna fonament per a pensar naps, ja podeu estar segur que són
cols. Si l’Esparver no ha vingut aquí és perquè sap que la ratera hi és
parada; i sabent-ho, a què treu nas aquesta babarota de gent per un camí que
no va enlloc, com no siga amb segona de canvi? Ell, sabem que rondava
ahir per la raia de la Muga: doncs, quin millor tret se li presenta que clavar
l’urpa al Pedrals, on sabem de molt temps que hi té clavada la mirada? Jo,
en el seu lloc, és lo que faria, i bé em cal suposar que ho farà ell, que és més
murri que jo. És el cor que m’ho diu i aquest no falla.
—Si tal vos sembla, anem-hi —féu en Rafel arronsant les espatlles, com
qui, careixent d’arguments en contra, refusa encara donar-se per vençut—,
però ja sabeu que al Pedrals no dormen pas a la palla.
—Ja ho conto; que, si aixís no fos, temps ha que fóra arrasat. Mes no
t’hi fiïs, que sempre hi ha una hora tonta i a vegades lo que un creu mellor
afermat, falleix primer. Si em vols creure, agafa la gent reunida i tira al dret:
jo aplegaré la demés i vindré darrera enllà.
En Rafel, que s’anà interessant amb les paraules de l’Arbós, prengué el
consell i a grans gambades emprenguérem el camí de Pedrals. A mida que
ens hi acostàvem creixia la impaciència d’en Rafel, que sens comunicava a
nosaltres. Quan el dia començava a clarejar ja hi érem a prop i allavors ja
marxàvem a salt de ca. Les sospites s’anaven convertint en certituds. Un
vailet, saltant de les bardisses del camí, ens emprengué barbotejant, contant-
nos que la casa ja cremava del cantó de les establies, per on havien entrat
matant en Bilot.
No és que en Rafel tingués descuidada la defensa del mas: hi tenia un
onclet vell, però sencer i home d’acció, qui a més d’exercir una gran
vigilància, disposava, per a un cas donat, entre mossos i pastors, d’una mitja
dotzena d’armes; precaucions suficients per a sostenir un primer antuvi,
però, aixís i tot, sempre era de témer la falconada de l’Esparver.
La pujada fins al collet de Malherba la férem volant, i des d’allí
obiràrem la fumera entre les primeres clarors del llustre matinal; també
sentírem alguns trets.
En Rafel, fora de si, marxava al galop al cap de la corrua, sens cuidar-se
de ningú, i aquesta fou la seva errada. El mosso d’Esquadra que amb tres
números més ens acompanyava, prou li cridava que parés un moment per a
posar-nos d’acord, però ni el sentíem, i ell, dubtant de si aquella criaturada
podria ser-nos més fatal si distreia gent per a formar una reserva i una
guerrilla de flanqueig, preferí anar seguint a reraguarda. Aixís arribàrem
fins a les tàpies de la casa sense ordre ni concert i glatint com una canilla de
llebrers. Afortunadament, per una imprevisió que no era d’esperar en un
home com l’Esparver, qui de segur sols temia un atac de la banda
d’Albanyà, arribàrem de sorpresa, produint entre els assaltants una confusió
espantosa. De les cabanyes i de les estables, de les que ja estaven apoderats,
començà a sortir-ne gent esverada i sense esma per a defensar-se, atents sols
a salvar-se per la fuita feixes amunt. Creurien, amb molta raó, trobar
tancada la retirada, i això era sens dubte lo que els encegava més; però
desgraciadament, per la mala manya d’en Rafel, no era aixís, i l’un per ací,
l’altre per allà, com conills sorpresos a la pastura, se’ns esca-bulliren per
entre les melques i canemeres, quan, ben Portada l’acció, devien quedar tots
copats.
Alguns minyons que donaren la volta per la Hissa es toparen amb el
propi Esparver que sortia del darrera i se li tiraren damunt, però ell, que de
coratjós n’era de debò, se’n desféu a trets de pistola, i malferint-ne un i
imposant-se als altres, s’escapà abandonant-ne un dels seus, Hue morí cosit
a ganivetades.
Malgrat el desespero de la nova decepció representada Pel
desperdiciament d’una de les ocasions més felices que se’ns havien
presentat per a anul·lar aquell enemic irreductible, no dubtàrem pas, tan bon
punt ens trobàrem aplegats, de llançar-nos en persecució de l’Esparver, que
a xiulets anava reunint els dispersos al pastorim de part d’amunt dels
quintanars. Ho férem seguint-li la petja i a la callada, per mig dels conreus.
Aviat vegérem al maleït capitost gallejant enmig dels seus. Se veia a
l’emparo del bosc proper i ens desafiava cínicament a crits amb sa veu
d’aiguardent. No necessitàvem pas tant per a moure’ns. Als primers trets,
alguns d’ells anaren de morros per terra, començant el grupo a retirar-se
llisera amunt en-duent-se’n els ferits. També un dels mossos que ens
acompanyava rebé una bala a la cuixa.
Veient que la presa se’ns escapava, quedant aquella acció reduïda als
inútils tiroteigs dels que ja estava tip fins als ulls, fora de tino vaig llençar-
me com un boig, no veient davant més que l’estampa avorrible del meu
enemic, que, com un torejador en la plaça, semblava complaure s en
encegar-me, citant-me com a un toro de combat. En Pep, més lleuger de
cama, em passà al davant. Més enllà vaig trobar-lo agenollat i de cap sobre
una mata. Creient-me que mossegava el cartutxo, vaig guanyar-li ventatge.
Sempre amb l’arma a la cara, anava avançant, fits sempre els ulls als
moviments de Tibo, que semblava anar esmaperdut fent-se invisible a
intermitències. Obcecat en aquella delior de caçador que assetja el senglar,
amb prou feines vaig sentir darrera meu la veu d’en Rafel que em cridava:
—Albert! Fes-te enrera, per Déu, que et cacen com a un conill! —jo no
en feia cas—. Fes-te enrera —repetia ell cridant— o et fusellen per
l’esquena. Encara vols donar-n’hi més, de carn al llop, maleït borrec
ramader? Aquí baix tens en Pep que panteixa.
La seva veu era tan aspra i imperiosa i tot el seu posat tan trasmudat,
que va imposar-me en aquell moment; algunes bales que es creuaren xiulant
per damunt de nostres caps me convenceren que, efectivament, se’m
preparava una trampa que no els reeixí perquè sentiren l’arribada de l’Arbós
amb els seus.
Més avall, entre un grupo de minyons espalmats, l’Onclet del Pedrals
resava les recomanacions de l’ànima al pobre Pep, que amb una bala al sagí
agonitzava, estirat sobre una manta i servint-li de capçal un braçat de
falgueres. No se li veia sang a penes, però sa fesomia traspassada per una
pal·lidesa mortal, sos ulls tèrbols i mig clucs, de mirada entravessada, i sos
llavis entreoberts per un bleix rítmic i mesurat, dibuixant un principi de
somrís beatífic, malgrat una bromera verdosa que se li escapava per la
boquera i que el bon vell li eixugava cuidadosament, denunciaven els
darrers moments d’un home que se’n va del món.
Amb el cor oprimit vaig atansar-m’hi per a recollir sos darrers signes de
vida, que encara foren per mi. Entravessà els ulls, on hi lluí un lleuger
llampec d’intel·ligència, i replegà els llavis, accentuant el somrís beatífic
fins a mostrar ses blanques dents. Després tota sa fesomia es torçà prenent
un deix d’amargura que lo mateix podia traduir-se per un ademan de perdó
per tantes esperances, ara fallides, que m’havia fet concebir, com una
recança de l’orfenesa en què em deixava, mancat de l’únic apoio moral que
em quedava. Sa mà destra, que tenia entre les meves, senyalà amb dèbils
extremituds les darreres manifestacions de la seva voluntat. Després,
mirant-nos, mirant-nos sempre fit a fit, ell expirà, sense que jo me n’adonés
fins que el vell exclamà: Requiescat in pace!
Vaig alçar-me nervosament, abarcant d’un cop d’ull el cos esprimatxat
d’aquell amic que en vida m’havia sigut tan devot. Sa fesomia de noi
bondadós s’havia fet més interessant, fins hermosa: sí, hermosa com no l’hi
havia trobada mai, velada per la pal·lidesa de la mort. Sos ulls mig oberts
semblaven fixar l’infinit amb una mirada vaga que consonava amb la
vaguetat del somrís que encara marcaven els seus llavis. Cap múscul era
contret, ni cap signe de violència afectava la beatifica expressió d’aquell
cos mort.
Involuntàriament va venir-me al pensament que si la Coralí, que tant li
bromejava de les cames i les orelles i la nou del coll, l’hagués vist en aquell
moment, l’hauria trobat hermós, com dignificat pel sacrifici de la vida que
per dia havia fet; i aquest prestigi pòstum despertà en el fons de mon cor
com un lleuger sentiment de gelosia i d’en-veja. Quant no hauria donat de
veure’m en el seu cas, acabats els sofriments i oferint als ulls de la meva
estimada l’espectacle sagnant de mon cos sense vida embellit Per la gloriola
d’una mort heroica!…
Tot creixia a mos ulls per a fer-me més petit. Fins aquell tió d’infern
que, enfilat sobre l’escambell de les seves malifetes, triomfava del dret i de
la justícia per la sola força de son valor personal. Sols jo em sentia petit i
miserable, rebolcant-me dintre de la buidor de ma impotència. La plenitud
de l’orfenesa en què em deixava aquell amic que, sense més recursos que el
seu amor i la seva abnegació, era el darrer sosteniment del meu esperit que
s’enrunava, me caigué al damunt com una mola farinera.
I, amb tot, el meu cos asserreït no pogué dedicar-li ni una sola llàgrima.
 XIX

Passant dies vaig sentir-la més, encara, la falta d’en Pep; vaig sentir-la de la
manera egoista que sols sabia sentir les grans afeccions. Debatent-se mon
esperit dins d’una buidor tenebrosa, ofuscat de cap i sense saber ja quasi de
què em dolia ni què desitjava, dominada l’ànsia folla d’acció que
m’esperonejava, per la impotència dels medis i el fracàs de totes les
intentones, com la del lleó pels barrots de la gàbia que l’empresona, trobava
a faltar l’apoio d’aquell amic amb sos insignificants consells, amb ses
innocents mentides per a sostenir mon esperit abatut, però, sobretot, amb sa
mai desmentida abnegació, que el portava, quan no podia altra cosa, a un
continu acte de presència, com gos fidel que llepa els peus de l’amo
engrillonat, quals cadenes no pot rompre.
Amb en Rafel, que tan rabiós i afollat com jo, però més equilibrat i de
millor tremp, no sols no descuidava de vigilar i preparar la revenja, sinó que
tampoc perdia de vista sos assumptos del contrabando a l’engròs, a penes
ens vèiem. Enfeinat en un garbuix d’anats i vinents, partes i confidències, ja
que en bona part fins havia de suplir a l’Arbós, mig entontit encara pel cop
que havia rebut, rastrejant sempre com un ca perdiguer, a Penes ens vèiem, i
les poques vegades que ens trobàvem, no sabent què dir-me i per no parlar-
me de la Coral i ni d’en Pep, qual mort també l’afectà molt, abans defugia
Que buscava la meva conversa. Amb l’Arbós, sorrut i malhumorat pel
fracàs de tots els seus plans i sobretot des de la tràgica mort del seu nebot,
no s’hi podia tenir cara; i els demés companys, allunyats per lo poc atraient
del meu geni, també em deixaven sol, que de les penes tothom ne fuig.
I lo pitjor era que enmig d’aquell cúmul d’incongruències, d’aquelles
vaporades de sang i de cobejances mal definides que embolcallaven el meu
cervell, s’hi dibuixava sempre amb una persistència diabòlica la negra
silueta d’aquell dubte que tirava a entelar la bona memòria de la Coralí. En
realitat, el record de la meva estimada en els darrers temps de nostra
coneixença, sobretot quan des de la margera increpava al mala ànima de
l’Ibo amb posat de verge feréstega, encara lluitava coratjosament contra les
perverses insinuacions de la carn, revoltada per la mala sort; però lo cert és,
també, que la persistència de l’evocació portava la familiaritat de la mateixa
i, per tant, la discussió del tema sense l’escàndol que em produïa en altres
temps. Per altra part, les evasives dels meus companys, les presses que es
donaven a passar-ne els taps dels pocs trabucaires que queien amb vida en
nostres mans sens interrogar-los, cosa que igual podia significar que no
donaven importància al meu plet o que els faltava temps per a tapar la boca
a qui podia parlar de lo que no volien que jo sabés; el prestigi cada dia
creixent del segrestador, qui anava adquirint les proporcions d’un hèroe
llegendari; i, sobretot, aquell mutisme absolut i incomprensible de la Coralí,
a qui talment semblava que s’hagués dragat la terra, tot, tot contribuïa a
obrir portells en la meva fe, que cada vegada sentia més debilitada.
Fins vaig començar a sentir inquina contra aquells homes, que em
semblava que sols se movien per sos interessos i sentiments particulars,
sens tenir en compte que, en veritat, era per interès meu que s’havien ficat
en tots aquells maldecaps, i, si molts d’ells tenien ara agravis personals que
els esperonaven, ni aquests tindrien si no s’haguessin fet solidaris de ma
primera desgràcia. Però jo, en mon al·lucinament, me creia amb dret
d’exigir que sols per mi treballés tothom, com me creia amb dret fins de
demanar explicacions al cel, per lo que afavoria el triomf de la maldat sobre
els furs de la justícia. Prova evident de lo que anava baixant en l’escala de
ma ruïna moral.
Un dia, reeixint-me per la boca l’amargantor del cor, me vaig permetre
doldre’m de la inutilitat dels esforços i de la marxa de les coses. L’Arbós,
que no prenia part en la conversa, però que, sorrut i malhumorat, s’ho
escoltava des d’un racó, per fi esclatà:
—Què xerra, aquest ximple! Que trobes que encara no fem prou,
esdernegant-nos per aquestes garrotxes al darrera de qui començà per ser el
teu enemic? Que hauria pres la lluita aquest ensanyament que té avui, si no
hagués començat pels vostres gallarets entorn d’una… cap de trons, que de
segur, si no l’hi hagués donat peu, ni mai l’Esparver s’hauria recordat
d’ella? Qui les abona aquestes vides perdudes i aquesta sang vessada? Jo
també em dolc de lo que passa, jo també les hi tinc de recremades les
entranyes, tant com tu i amb més motiu que tu, perquè jo, ploro la pròpia
sang i amb els propis ulls, i tu plores la sang dels altres i amb els ulls dels
altres, que no és pas tot u!
Vaig quedar-me espalmat d’aquella sortida, trobant-la per demés
incongruenta i injusta. No és que no hi vegés un fons de veritat en aquelles
destrempades paraules: sobretot des del punt de vista en què s’havia
col·locat sempre aquell home honrat i lleial, però incapaç de comprendre
certes situacions del cor humà, punt de vista que havia definit en altra
ocasió amb aquella estranya exclamació de condol: «Sortosament que
encara no era la teva dona». Però justament aquest fons de veritat i de raó
era lo que em feia més punyenta la seva envestida, per lo que em lligava de
mans per a defensar-me. Ademés, la seva cara era tan fosca i el seu to de
veu tan aspre i ingrat, que em deixà esfereït, engargussant-se’m a la gola les
paraules amb què volia contestar-li. Fou, sens dubte, aquell moment un dels
tragos més amargs de tots quants havia gustat fins allavors, i, tement per mi
mateix, vaig fer-me fonedís, picant-me el cap i el pit a grans punyades.
Aquella nova brasa anà a engruixir l’incendi que havia d’abrusar el poc
enteniment que em quedava.
Creguent-me rebutjat pels meus mateixos i resolt a anar en persecució
de l’enemic, fins a trobar-lo i, amb traïció o sense, matar-lo o fer-me matar,
que ja tant se me’n donava, vaig recomençar per mon compte aquelles
ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Aguges,
encinglant-me per espadats i avencs innaccessibles, en busca de balmes i
cofurnes, de grutes i vores ignorades o no visitades per ningú, descobrint
racons esfereïdors i basardosos, que a mi mateix, fill del país, m’eren
sorprenents, dormint a la intempèrie, mal abrigat i alimentant-me del bosc o
acceptant els rosegons de pa que els carboners i artigaires m’oferien.
Allavors prengueren més peu aquelles exaltacions de mon esperit,
afollat de beure sang, de queixalejar carn viva, d’esgarrapar entranyes
palpitants, i corria com un desesperat fins que el cansament i la son me
rendien. Després, en moments de major sossego, la donava per armar-me de
paciència i, com l’aranya a l’aguait, passar-me hores i fins dies enters al peu
d’una cova, a la vora d’un viarany, sobre un collet, esperant amb estúpida
passivitat que el que buscava vingués a caure per ell mateix a les meves
mans, fins que, canviant novament de tàctica, tornava a rastrejar per instint
com els perdiguers, en tant que la debilesa del cos i els dolors periòdics de
la ferida del coll me preparaven noves exaltacions i desesperos.
Així vaig passar setmanes, copsant totes les inclemències de l’estació.
Una boira persistent me tingué esmaperdut per espai de tres dies,
consumint-me en una desesperació sorda, sense objectiu. A voltes,
esquinçant-se la boira, em trobava de cara a un espadat que em barrava el
pas o bé de peus sobre un avenc, en qual fons hi veia, com a vista d’aucell,
els arbres centenaris alçar cap a mi ses soques i branques cobertes de molsa
verdosa i entorn s’hi descabdellaven encara dèbils filagarses de boira, com
vaporades nascudes de l’ardència de les entranyes d’un monstre esbaconat
en matinada d’hivern.
Cas estrany! Allavors que m’hauria bastat allargar el peu o amollar les
mans per a estimbar-me i acabar d’un cop amb aquella vida de desespero,
me’n sentia guardat per una mena de compassió estranya de mi mateix,
procurant convèncer’m de que no era pas mon destí morir colltrencat com
una cabra i m’apartava del precipici que m’atreia, com s’aparta a un noi
d’un perill.
En moments de concentració, de vegades recociava entre els records de
la infantesa, de quan ma santa mare m’apeixia amb les cristianes
ensenyances de què ella estava sadollada, quelcom que em rescalfés, com el
pastor enfredorit grata entre les cendres de l’apagada carbonera per si hi
troba encara alguna brasa amb què encendre un fogueró; i, quan passava
frec a frec les ermites que, com les de Sant Sebastià i Santa Brígida de
Lliurona, tantes vegades havia visitat en companyia d’ella i de l’avi,
m’atansava a la finestrala, guaitant aquells altars on hi veia els pitxers tantes
vegades omplerts per mes mans de noi. I… res, ni l’oració del parenostre
em recordava per a remullar mos llavis enfebrats. Aquelles visions
lluminoses d’altres temps passaven davant mon cor com la llum de la
candela davant de les nines del finat, que encara guaiten i no veuen.
 Sols me movien els llocs que em portaven records de la Coralí, mes,
sabria jo dir de quina manera em removien? El molí cremat, l’Alzinar Vell,
el camí de la Muga i tants altres llocs que havíem trepitjat, sols o
acompanyats en aquell oasis del desert de la meva vida, em despertaven
reminiscències ben doloroses, que com a tals podien denotar encara un
signe de vida espiritual, però. Déu meu!, que amb elles s’hi acoblaven
recances impures, com agreujaments d’ocasions desperdiciades que no
tornarien mai més.
Un dia, més febrós i més entenebrat que mai, va atrapar-me la fosca al
bell cim del puig de Bassegoda, fins que el rellent de la nit va desensopir-
me, i comencí a baixar per la part de tramuntana a la claror d’una mitja
lluna malaltissa que amb prou feines me deixava entreveure on posava els
peus, enfonsant-me en la pineda que davalla fins al Camp dels Emigrants.
Aquesta era, en bona part, incendiada de fresc, presentant-se negra i
fumada com boca d’infern; les robustes canonades se destacaven sobre la
dèbil celístia esmotxades per damunt del forçat com columnes d’una
catedral gòtica quals naus haguessin sigut esfondrades per la violència del
foc. Moltes jeien per terra mig carbonitzades o havien quedat estontolades
sobre llurs veïnes, i algunes, rosegades per la base, s’havien tombat sobre
les roques formant balança i apuntant al cel, com colossals peces
d’artilleria. El sòl de terra estava atapeït de cendra fosca i de munts de
carbonija que cruixia a sota els peus o s’envescava per les cames, efecte de
la reina plorada per les toques, que, en alguns punts, fins havia format
regalims i tolls de fang llepissós com posterma. En cert indret on la cinglera
s’acanalava formant com una xemeneia, la força de la corrent havia avivat
l’incendi en termes que el bosc quedava allí ras, com si n’hagués passat un
bufarut, i les roques calisses de les altures havien quedat cuites, engrunant-
se en còdols que blanquejaven escampats per sobre la tofa negra de la
llisera com despulles d’un ossari profanat.
És indescriptible l’aspecte infernal d’aquell espectacle. Tot era fosc,
negre i paorós: en alguns punts encara s’hi sentia l’escalfor i s’hi veia
espurnejar el caliu entre pilots de brossa carbonitzada. L’atmòsfera era
irrespirable, en certs indrets, per la fortor de la reïna barrejada amb nassades
de carn socarrimada, i el vent treia sons tètrica-ment metàl·lics dels pocs
branquillons que restaven de les soques despullades. Tot era mort: la terra,
les soques, el cel blanquinós i fred sobre el que aquestes se retallaven i fins
la lluna esmortuïda, qual claror quedava anul·lada al reflectar-se sobre
aquelles negrors de sutge. Jo també em contemplava mort, vagant sols en
esperit per aquells llocs de desolació, dels que, pres de la basarda dels
cementiris, volia fugir-ne sense trobar mai la sortida. Per fi, començant a
trepitjar verd, vaig córrer encara més, deixant enrera la taca negrosa fins
que, ja lluny, vaig caure esdernegat sobre la molsa al peu d’un corriol,
adormint-me de fadiga més que de son.
Però, amb la quietud del cos, va començar la seva feina el cervell,
dibuixant, sobre aquell fons d’infern del que estava obsessionat, escenes
diabòliques de dimonis tips de carn i dones pròdigues d’elles mateixes. Els
dimonis eren l’Ibo i els seus, que reien ensopits, com sibarites en plena
digestió, i entre les dones hi havia… ella, la cap de trons, alta, garbosa, però
xuclada i caricaturesca. De les belleses pagesívoles d’altre temps ne
conservava sols el gesto provocatiu, i encara transformat, com interpretat
per la imaginació d’un crapulós.
Jo també ho era, un dimoni, però un pobre dimoni macil·lent i afamat
que de bona gana m’hauria aferrussat a les deixies d’aquells malfarts. I la
Coralí començà a mirar-me amb aquell aire de befa i compassió que algun
dia li havia conegut, i es disposà a donar-me, com a un pobre pidolaire, les
llepies d’aquelles carícies de què els altres ja n’eren farts. Acostà sa cara a
la meva, i sentia l’alè libidinós de la seva boca; sos llavis freds i humits
com un cuc de fangada se posaren sobre els meus, produint-me una
sensació tan ingrata que em despertà. En aquell moment, una silueta
negrosa i llarga brincava pel meu davant, anant a fondre’s entre les tenebres
del bosc, quedant sols visibles dos punts lluminosos i bellugadissos, com
dues cuques de llum.
Allò no era pas somni, era pura realitat. Un lloparràs, creient-me mort
de cos com ho era d’ànima, havia vingut a donar-me sa besada, l’òscul del
fosser.
 XX

Per fi els meus companys, tocats de compassió, es dignaren buscar-me,

recollint-me de nou a la seva comitiva. Fins l’Arbós procurà, com un acte
de desagravi, parlar-me amb tot el carinyo de què era capaç sa naturalesa
cantelluda. Estava com rejovenit, el subcabo, i molt enfeinat, i com un cert
aire de satisfacció li traspuava a través de son visatge impertorbable. En
Rafel anava i venia, apareixent i fonent-se sense saber-se de cert mai on
parava. Ens movíem molt, però em semblà notar que de feina no en fèiem
gaire i que tot aquell aldarull era amb segona de canvi.
Un dia l’Arbós, prenent-me amb confiança, em comunicà que estàvem
sobre un plan gros del que n’esperava bons resultats, que tingués confiança
i, sobretot, que gastés molta prudència. Poc més me digué, deixant-me a les
fosques; mes, per a major claredat dels successos que se realitzaren després,
prescindiré del secret i faré la relació de certs antecedents, molts d’ells
ignorats per mi fins molt posteriorment.
L’Arbós havia trobat el desllorigador de la força de l’Esparver, que tant
el preocupava. Per més que sembli mentida, era en Bilot, aquell gollut mig
imbècil, bouer del Pedrals, a qui instintivament repel·lia sempre que el tenia
a prop, com si pressentís la seva traïdora. El dia de la topada de Pedrals, a
l’arribar més tard l’Arbós i els seus, se trobà a l’infeliç gollut mig asfixiat
pel fum entre les runes del corral, lo que no el salvà pas de que el subcabo
malhumorat el fes revenir a puntades de peu.
Alguns dies després, transitant per aquells encon torns, en un alto en
què el subcabo s’havia distanciat dels seus, se topà amb el bouer, a qui com
de costum engegà el botavant, mes observant que el gollut s’empenyava en
sostenir la conversa, de sobte li vingué una idea, i prenent-lo pel braç,
l’enrossegà bosc endins i, posant-li una pistola al pit, li cridà:
—Parlaràs o aquí et deixo mut per sempre, malvat escrapuló de dimoni!
Tu ets l’espia dels lladres!
Si an en Bilot no li hagués convingut parlar, ni amb un ganxo roent
ningú les hi hauria arrencades, les paraules; però ara no li anava mal que se
l’obligués, i, abans que tot, arrencà al subcabo la promesa no sols del perdó,
sinó fins d’un premi, a truco de portar-li l’Esparver i els seus allà on
convingués. Confessà que servia a l’Esparver ja de quan feia el
contrabando, si bé que, segons la seva moral, no tenia part en els crims
comesos, majorment en la crema del molí i atac a la casa del seu amo, ja
que ell no feia sinó avisar-lo dels perills i donar-li els fonaments i notícies
que li demanava. El dia de la feta del Pedrals havien estat de gran xirinola
al fons de la Muga, prop de la frontera, i la confidència de què passarien pel
Freu fou un ardit per a allunyar l’enemic del lloc de la bacanal on s’hi
trobaren més de vint-i-cinc homes i més de dotze mosses, bagasses i
barjaules de Costoja, Sant Llorenç i Perpinyà.
Ell, en Bilot, topà a l’Esparver i part dels seus per la banda de Pedrals,
tan borratxos tots que amb prou feines se tenien drets, i alguns proposaren
atacar i calar foc a la masia. Ell —deia— tractà d’impedir-ho, per quant
tenia promesa de l’Esparver de que la casa seria respectada, però fou
garrotejat, arrossegat pel goll i tirat enmig de l’incendi, amb aprovació del
mateix Esparver. Allavors jurà venjar-se si en sortia. Com a murri que era
per instint, comprengué que per als seus plans no li convenia perdre la
confiança de l’Esparver, i sa primera diligència havia sigut demanar-li una
quantitat pels danys i perjudicis que li havien inferit els seus, a la que accedí
aquell, cregut sens dubte de que així quedava arreglada la cosa i refermada
la voluntat d’un espia que tan bé el servia. Allavors, amb la fina astúcia que
li era pròpia, procurà envistar-se amb l’Arbós. Aquest, no menys fi que ell,
posà a prova son enginy fins a convèncer’s de que aquell miserable, en
aquells moments, anava de bona fe.
El plan per a atraure a l’Esparver fou apuntat pel mateix Bilot i estudiat
per l’Arbós i en Rafel. Aquest de temps tenia un ric magatzem de
contrabando que volia introduir, aprofitant els bons preus que es
presentaven a causa de la persistent paralització del negoci, ja que, de fet,
eren els trabucaires qui prestaven al govern el servei de guardar la frontera,
però no s’hi atrevia fins haver atuït o esquivat l’Esparver, qui, coneixidor
d’aquests designis i fent-li set tan ric boti, no volia perdre’l de vista.
Aquesta fou la base de la jugada qual preparació quedà confiada al gollut,
que no era tan estúpid com aparentava. Aquest havia de fer entendre a
l’Esparver que en Rafel no s’atreviria pas a emprendre el negoci mentres no
el pogués vèncer o per lo menys allunyar-lo del país, a qual efecte, d’acord
amb l’Arbós que feia part en el negoci, intentaria un esforç desesperat; que
lo convenient era que ell fingís no poder resistir l’empenta i se n’anés ben
lluny cap a les Guilleries o per lo menys hi enviés un escamot amb algú que
gastés el seu nom; però en realitat ell deuria tornar en quant en Rafel tindria
enllestida l’expedició, però ocultament, i enterrar-se amb tots els seus en
lloc convenient rodejant-se d’un secret absolut que semblés, al donar el cop
de mà, que eixia de les entranyes de la terra.
Per sa part en Rafel organitzaria sa expedició amb tota la bona fe, sense
descuidar cap detall per a no fer sospitar a l’Esparver, que disposava
d’altres confidències a més de la d’en Bilot. Aquest, per excés de precaució,
no s’envistaria més amb l’Arbós i fins el seu amo aparentaria estar ignorant
de tot. Les comunicacions amb aquest se feien per medi d’una vella de la
casa de Pedrals.
Aquest era el plan enrevessat que devia desenrotllar-se entre les mans
de dos gats vells, recelosos com guineus, ajudant-hi un jove eixelebrat i un
bouer d’apariències d’imbècil, però que tenia més malícia que tots plegats.
Semblava impossible que reeixís, però és lo cert que, enmig de peripècies,
contratemps i incidents que diferents vegades estigueren a punt de fer-lo
fracassar, s’arribà fins al cap d’allà. Quan jo vaig reunir-me de nou, a la
colla s’estava al punt en què l’Esparver i els seus, foragitats per repetides
empentes i batudes, havien desaparegut del país i en Rafel s afanyava a
aprofitar l’ocasió, reclutant paquetaires, homes i dones, per a fer el gran
negoci. Més tard l’Arbós, cridat per altres atencions del servei, també
desaparegué de l’escena. Alguns dies després, jo, amb quatre companys
més, anàrem a rebre’l vora Tortellà. Venia amb una dotzena de mossos
reclutats dels puestos més llunyans i aplegats amb gran misteri, caminant
sempre de nits i sense deixar-se veure de persona humana. Amb les
mateixes precaucions anàrem a encauar-nos a la cova de l’Albarda, on
permanesquérem per més de deu dies enterrats sense treure el nas al sol.
L’itinerari d’entrada d’en Rafel amb el seu frau fou senyalat per la
Muga i canals d’Uja, i la ratera on devien ficar-se els trabucaires,
l’encinglada tuta dels morts, sota Ribelles, en els trencs de la raconada de
Brull. La posició era immillorable (traïció a part), ja que en menys d’una
hora se posava sobre l’expedició, que indefectiblement havia de caure tota
en ses mans per més gent que la guardés; però aquesta fou la part més
dificultosa del plan, ja que l’astut Esparver repugnava d’engabiar-se, i sols
quan se convencé de que la presència d’ell i els seus, que no havia respirat
per enlloc, podia d’un moment a altre ser notada i de que els seus se
negaven a entrar-hi si no el veien an ell i, en fi, de que, passada aquella
oportunitat, no se n’hi presentaria d’altra, se determinà a tancar-se a la
vigília del dia senyalat, després que els seus ho havien anat fent per tandes i
en successives nits.
Jo me’n feia creus, no comprenent quina mala manya podia conduir, a
un home que era de la pell del dimoni, a tancar-se com un conill dins un cau
encinglat on s’hi anava sols per un viarany format per un relleix de la
cinglera, tan estret i perillós que bastarien quatre per a bar-rar-li el pas,
obligant-lo a morir de fam. Seria la mateixa hora tonta que portà al famós
Trucafort i sa partida a morir emmetzinats com rates sota les parets del mas
de la Sala, i la que féu caure al terrible Planademont en el parany innocent
que es tramaren a l’hostal dels Plans, per juguesca, quatre fadrins mig
borratxos.
Sortirem de la cova de l’Albarda nit fosca, i, atravessant el Llierca que
anava gros aigua enllà, emprenguérem la cinglera del Salt de la Núvia, amb
intent de resseguir la gran cornisa fins al trenc de… Un altre escamot a les
ordres d’en Rafel, tot figurant acompanyar l’expedició dels contrabanders,
devia concórrer-hi per Ribelles i tapar altra fugida de la cova, que, encara
que quasi inaccessible, era de suposar que l’envestirien els bandolers al
trobar-se encorralats.
És incomptable el número de precaucions que durant la penosíssima
marxa féu prendre l’Arbós, algunes d’elles que semblaven trivials i fins
ridícules. Ens escorcollà, despullant a tots de tabacs, esca i foguer per temor
de que algú distreta o intencionadament fes llum; ens féu deixar les mantes i
tota impedimenta que no fos el fusell i les municions, i als mossos els alts
barrets, per molestos i inútils; prohibí, baix severes penes, pronunciar cap
paraula que no fos necessària i encara a cau d’orella. En molts indrets
anàvem descalços amb les espardenyes lligades al coll o marxant de quatre
grapes, i com en alguns punts la fosca era tan gran que ningú veia al que
davant d’ell marxava, ens féu treure la camisa fora les calces per sobre les
anques, a l’objecte de que, obirant la blancor, no es trenqués la corrua. Al
davant de la fila marxaven dos dels quatre paisans, guies de confiança;
darrera d’ells el seu segon i els altres dos paisans intercalats, perquè, en el
desgraciat cas de que es trenqués la filera o de qualsevol incident, no
quedés tothom sense guia. Darrera de tots anava jo, i ell després de mi, atent
sempre a l’ordre, a recomptar la gent sempre que li venia bé i transmetent
veus i ordres de boca en boca, filera amunt, i fent preguntes, qual resposta
tornava pel mateix conducte filera avall.
Així caminàrem hores i hores, sense fer gaire via per les dificultats i
precaucions de la marxa, pels repetits altos que fèiem, tant per a descansar
com per a sotjar qualsevol moviment i soroll que pogués denotar el ser
espiats. L’Arbós partia sempre del benentès de que se les havia amb un
enemic tan astut com ell, i tampoc concebia bé que hagués pogut ficar-se a
la ratera sense prendre mil precaucions, semblant-li que fins les mates
havien d’espiar per compte seu els nostres moviments.
En sent a l’indret del puig de Sant Martí estàvem verament llassats, però
com hi ha millor petja poguérem revenir-nos un poc, si bé l’Arbós redoblà
les precaucions, malgrat les quals ara era una pedra que rodolava, ara un
boscall que petava en sec, posant-nos els cabells de punta i fent desesperar a
l’Arbós, que de baix en baix renegava com un oriol. Baixàrem la clotada de
Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una
vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta. Allí es parà
la gent; uns pocs, amb l’Arbós, ens avançàrem fins arribar a poc més d’un
tret de pedra del lloc on desemboca el viarany que ve de la cova. La ratera
quedava tancada.
 La celístia matinera començava a apuntar per orient, però encara les
tenebres de la nit no eren esvaïdes més que per la dèbil claror de les
estrelles.
Fora el ressò de les cascates que remolaven a nostres peus, la quietud
era absoluta, no sortint de les boscúries més que les remors placèvoles de
les nits calmes, i a mi em semblava impossible que allò pogués preludiar
altra cosa que una matinada esplèndida com tantes altres; no podia capir
l’existència a quatre passes de l’home terrible, rodejat de trenta saions
armats fins a les dents. En mon escepticisme, creia la jornada fracassada
com les demés. L’enemic, si hi havia sigut, ja havia volat, i gràcies que no
fóssim nosaltres els enganyats. Ademés, jo no sentia pas aquell interior
desfici, aquella contorbació d’esperit que altres vegades me delatava la
proximitat d’aquell poder amb qui pugnava de tant temps. Fins l’Arbós
semblava com entontit i temerós d’haver treballat pel dimoni; crec que igual
que jo li semblava impossible que el terrible adversari, aquell rei dels
trabucaires en l’esplet del seu poder, hagués pogut cometre la burrada
d’anar-se a aclatar en un lloc sense més sortida que el viarany que com una
reglada fosca creuava l’espadat d’allí enfront.
De sobte es sentí un cant d’au matinera que l’Arbós reconegué per una
contrasenya dels nostres, i no s’enganyà; féu la contesta pel mateix estil, i
als pocs minuts, com un conill d’entre la brossa, aparegué un home. Era un
dels que, aclatats dies ha entre les mates del bosc, vigilaven el moviment de
la cova.
Estava escrit que aquell dia era la nostra. Tota la llodrigada era a la
trampa; «amb el berro i tot», deia l’Arbós fregant-se les mans. I encara
aquell home ens havia aplanat el camí d’un obstacle que podia haver-ho
tirat tot en orris. S’adonà de que l’Esparver per darrera precaució havia
deixat un home per a vigilar els encontorns del pas de la cova; ell,
comprenent la gravetat de la cosa, no el perdé de vista de tot el dia, i a
entrada de fosc, acostant-s’hi amb tota l’astúcia d’un llop cerver, se li tirà a
sobre, escanyant-lo sense donar-li temps de dir ai! Amb aquesta mateixa
senzillesa ell ho contava.
L’Arbós quedà, amb la nova, tot transformat: li desaparegué aquell
tremolor de barbeta, que en ell designava ràbia concentrada i impotenta, i
posà una cara de Pasqua com la del caçador que ha trobat la ratera plena. En
quant a mi, ni ho sé lo que sentia: aquella mena d’insensibilitat de moments
abans desaparegué, és cert. La idea de que l’esca del pecat de tota la meva
vida, la font de totes mes desgràcies, el rival avorrit que s’havia complagut
en llatzerar sense compassió la meva ànima, era allí a quatre passes, voltat
dels seus sicaris, dormint la son dolça del miserable venut, no hi ha dubte
de que aixecava en mon cor, entre el munt de rancúnies i d’odis acumulats,
aquell agredolç de les grans venjances satisfetes; però, amb tot, quedava un
buit per omplenar: potser la consciència de que el mal que m’havia fet era
ja irreparable, si és que havia de conceptuar perduda la Coralí, en qual cas
totes les venjances del món no arribaven enlloc. Lo cert és que aquella
situació, tan sospirada i glatida, aquell nèctar dels déus que tenia a flor de
llavi, a mi mateix me sorprenia de que no em fes més pler.
En aquestes estàvem, quan a algú li semblà que el re-viró fosc que el
viarany marcava enmig de l’espadat, s’engruixia i tenia moviment. La fosca
encara era espessa, per més que a l’orient s’anava eixamplant la taca
lluminosa que precedia al crepúscul matinal. Amb tot, les llambregades
d’uns i altres confirmaren aviat la dita del primer, de que al viarany de la
cova hi havia moviment. De fet, una corrua de grops negres, caminant amb
molta precaució per por de mancar amb la fosca el peu i estimbar-se d’una
elevació de més de cent cinquanta pams, anava resseguint el viarany; els
primers estaven ja a unes poques passes de la rostada on el corriol
s’eixamplava, si bé l’espadat continuava sota, però menys sobtat i més brut
de brossa.
Es produí entre nosaltres un curt moment de confusió, que l’Arbós
dominà al punt amb enèrgiques interjeccions sordes donades a mitja veu.
Quatre mossos s’avançaren entre la bardissa amb ordre de tapar la sortida,
enc que fos a baionetades; el nostre lloc fou reforçat pels que havien quedat
més amunt, i el mot d’ordre de l’Arbós fou: «Apuntar bé i estalviar
municions!».
L’enemic degué apercibir-se aviat de nostre moviment, que fou bastant
fressós, si bé de moment no degueren comprendre de què es tractava, però
no tardàrem en sentir algunes veus d’alarma seguides d’una remor confosa.
«Som traïts!», se sentí clar que algú deia. Els del cap de la fila apretaren el
pas amb ànim d’engolfar la rosta, mes allavors la carrabina de l’Arbós donà
la senyal de l’espetec i les bales començaren a rebotre per la cinglera amb
xiulets esfereïdors. Els del cap de la fila anaren a capgirells i de seguida la
regata fosca començà a degotar taques negres que desapareixien engolides
per l’abim. Eren cossos humans que, ferits per les bales, no podent
aguantar-se sobre el corriol, on no hi havia lloc per a retorcir-se, anaven a
baix. Molts crec que queien abans de ser tocats, amb la precipitació de la
reculada o empenyuts per altres que, plens de terror, com els nàufrags,
defensaven la seva vida a costa de la dels demés. És indescriptible aquell
espectacle de mort desenrotllat de sobte enmig de l’apacible solitud de la
naturalesa adormida: els crits esgarrifosos dels que s’estimbaven, les
malediccions i renecs dels que encara s’aguantaven, sobrepujant als
retrunys de les trabucades que sonaven, repetint-se com tronades, per
aquells racons espadats, i a baix, al fons d’aquells crenys que s’obrien igual
que mandíbules de dragó, la braó cadenciosa de les cascates, marcant com
un moviment de deglució del monstre famolenc de carn humana… i
nosaltres n’hi donàvem tanta com podíem, però ja podíem donar-n’hi força,
que no diria pas mai prou.
La filera s’anà aclarint i acabà per fondre’s. Els més caigueren a baix,
algun quedava mig penjat com pellin-gots de drapaire, i els demés tornaren
a aclatar-se a la tuta, on se’ls sentia disputar i lamentar-se a crits, tot
esperant la segona batuda. Sols alguns pocs havien fet foc, sobretot els de
cap de fila, però els infeliços ni veien on apuntaven, i més els hi haguera
valgut guardar llurs trets per a clavar-se’ls sota la barra.
Entremig de la braó de la lluita, o, per millor dir, del carnatge, se senti
vers al cap de la filera uns cops secs com si destralegessin un plançó, i
després un refrec de branques timbera avall, com d’una alzina que els
carboners estimben des dels relleixos de les cingleres. Potser ningú més va
parar-hi esment, sinó jo.
 XXI

El mar de Roses començava a inflamar-se amb les primeres besllums de

l’aurora, i del fons dels avencs començaven a alçar-se les boires matineres
per a gaudir-se uns moments joguinejant amb els capbrots de les boscúries i
amb els talls i morrots de les singleres, tot esperant que el sol se les mengés,
quan començaren a arribar escamots de sometents que a posta havia citat
l’Arbós per a un cas de necessitat. A tots se comunicava l’alegria pel bon
èxit de l’operació realitzada i s’alegraven més quan sabien que hi havia
quelcom per fer, majorment quan aquesta feina es presentava tan
descansada i sense perill.
L’Arbós, amb tot, començava a frisar perquè els d’en Rafel, que havien
de tapar l’eixida de l’altra banda, no donaven senyals de vida, i, encara que
l’escapatòria per la part d’allà era molt problemàtica, per ser la sortida,
d’ella mateixa, més perillosa i difícil que per la banda d’ací, amb tot bé
calia suposar que ho intentarien els desesperats que quedaven amb vida, al
veure’s tan apretats entre l’escon i la paret. Potser ho estaven intentant ja,
perquè feia estona que havia cessat l’aixanés de crits i renecs que se sentia
suara per l’indret de la cova. Ara sols se sentien el panteix i anguniosos
gemecs d’algun que altre ferit que havien quedat a dalt o penjaven
emmatisats pels relleixos de la cinglera.
Ja parlava l’Arbós d’enviar gent per a subsanar la falta incomprensible
d’en Rafel, per més que, amb la marrada que havien de fer, calculava que
trigarien més d’una hora en arribar-hi, quan se sentiren alguns trets per
aquell indret. La gent que els engegava no es veia pas, encara que ja
clarejava, però s’obiraven les fogonades que anaven de dalt a baix. Més
tard, els fins de vista s’adonaren d’algunes taques negres arrapades a les
roques com sargantanes; algunes s’estimbaren, tocades sens dubte per les
bales que els engegaven des de dalt els d’en Rafel, altres anaren baixant i
poc després se senti de nou dins la balma l’aixanés de moments abans.
Allavors l’Arbós considerà arribat, amb la llum del dia, el moment
d’acabar la batuda, i fent avançar els millors tiradors per les puntes de les
roques que s’encaraven millor amb la cova, per lo que alguns degueren fer
marrades de molta consideració i ascensions de verdader perill, se disposà a
fer fusellar a aquells infeliços sense cap mica de pietat, per més que
enviaven alguns congoixoses veus de clemència.
—Per què perdonar-los! —contestà secament l’Arbós, a l’interrogar-lo
sobre el cas—. ¿Creieu que són aquesta púrria tropes organitzades per a
donar-los-hi cuartel? A més de que la llei de bandoleros els condemna a
mort pel sol fet d’agafar-los amb armes agredint a l’Autoritat. Bé val més
exterminar-los aquí que no por-tar-los perquè els fuselli un altre després de
passar-ne jutges i advocats amb declaracions i romanços que qui sap Déu lo
que en sortiria. No n’estalviarem pocs, de maldecaps, an ells i nosaltres!
L’esperit de venjança que respiraven les cruels paraules del subcabo no
em féu fred ni calor, però em contrarià en gran manera, per quant
m’impossibilitava d’encarar-me amb l’Ibo, si és que encara era viu, com era
el meu més gran desig, i sobretot d’inquirir notícies de la Coralí, que,
malmesa o no, obsessionava com mai el meu pensament.
—Permeteu-me, almenys —vaig dir-li—, envestir la cova pel corriol,
acompanyat de qui vulgui seguir-me!
—Dic que no! —féu ell amb imperi—. No vull que aquesta lladregada
costi una gota més de sang; ni tots ells valen una tantícula de la que ja ens
han fet vessar.
I, girant-me l’espatlla, es dirigí a donar les darreres ordres per a la
fusellada final. D’ella vaig ser-ne testimoni passiu, sense que aquelles
escenes de bestial carnatge m’arribessin a sostreure de l’ensopiment en què
havia caigut, ensopiment tant més incomprensible, per quant allò bé
semblava la realització plena de les meves cobejances de tants i tants mesos
de febrós estat. Seria que enmig d’aquell terrabastall de trets, crits i
malediccions no hi sentia bategar l’esperit del meu mortal enemic, l’únic
que semblava tenir el poder d’alçapremar mes potències, com abans l’havia
tingut de subjugar-les? No, no hi era l’Ibo entre aquell cabdell de
miserables, que no sabien defensar-se ni morir com homes, sinó com
estúpids escarbats. O l’Ibo no hi havia sigut mai o bé havia mort dels
primers, perquè ja ben aviat s’havia notat la carència absoluta de fermesa
per a sostenir una situació que encara que desesperada, podia fer-se pagar
amb sang.
Sols tres o quatre es mostraven coratjosos, foguejant des de trinxeres
improvisades o emparant-se en els relleixos de la boca de la cova; però els
d’en Rafel, avançant-se tant com pogueren, els descobrien quan foguejaven
an els nostres, i quan volien fer foc contra aquells era als nostres a qui
paraven blanc; aixís anaren callant l’un després de l’altre amb el silenci de
la mort, quan els pocs que quedaven s’eren refugiats al darrer replec de la
cova on les bales no hi podien entrar. Mes ni això els valgué, perquè el
dimoni de l’Arbós, que totes se les pensava, féu repartir unes quantes
dotzenes de bales de ferro que, engegades dret a l’ampla boca de la tuta,
tornaven a sortir brunzint, després d’haver recossiat els darrers senyals de
resistència i l’Arbós manà alto el foc!, quan uns quants minyons emprenien
el corriol dret a la cova amb l’arma engaltada i la teia entre les dents. Jo
vaig córrer per ajuntar-m’hi, però quan arribava a la cova, ja feia estona que
ells hi eren i havien fet net de tot: ningú respirava. Semblava una conjura
perquè no tingués ocasió d’interrogar a ningú sobre lo que més me delia.
El quadro que allò presentava era per esborronar a qualsevol; per poc
que un se descuidés, xipollejava amb la sang de què el sòl estava amarat: els
cossos morts hi eren els uns sobre els altres. Ja pel camí se’n trobaven
alguns i altres jeien en la petita plataforma que hi havia al peu de la cova, a
més d’alguns que se’n veien sobre l’abim, retinguts pels alzinalls i brosses,
i altres que se’ls obirava estimbats al fons. El que no apareixia per enlloc
era el de l’Esparver, per més que tothom el buscava i jo més que tots.
La gent s’anà aplegant allí i es veia a tothom pres d’esborronament
davant de tanta carnisseria. Fins l’impertorbable Arbós n’apareixia mig
tafarejat a través de la seva màscara de ferro. Mentre s’ocupaven amb el seu
secretari en redactar el parte, donà ordre de recollir i registrar tots els morts.
No n’hi havia quasi cap que portés cosa que valgués cinc xavos, llevat de
les armes, ganivets i pistoles ronyoses, de les que molts n’anaven carregats.
Molts eren els que duien rosaris, escapularis i medalles, com també objectes
de superstició. Els cadavres eren recollits amuntegats al fons de la cova. Els
que penjaven dels matolls de l’espadat i se’ls pogué pescar passant-los-hi
una baga corredora al coll o la cama, se reuniren amb els altres; els que ni
aixís pogueren ser recollits, amb l’ajuda de llargues perxes o a cops de
pedra se’ls acabava d’estimbar per a recollir-los després al fons del rieral.
Quedava un infeliç ferit sobre un petit relleix a tal distància, que de cap
modo era possible recollir-lo i des de les primeres hores se lamentava a
grans crits, demanant que el rematessin, però que abans li donessin
confessió. Alguns sometents havien intentat rematar-lo tot seguit, mes
l’Arbós, que des de primera hora havia enviat a buscar al rector de Talaixà,
s’hi oposà. Mes, com la distància era llarga i s’havia de comptar amb
l’anada i tornada del recader, se passaren hores sentint sempre l’esgarrifosa
lamentació d’aquell desventurat clamant confessió entremig d’ais i renecs.
Molts dels presents el coneixien i també el coneixia jo: era l’Avi, el més
vell dels facinerosos de la muntanya, conegut per sa llarguíssima vida de
crims i per sa estranya barreja de maldat i devoció que el feia omplir de
ciris i presentalles l’ermita de Sant Pau.
Aquesta circumstància feia que alguns se permetessin bromejar-hi des
de dalt, fent-lo exasperar, però l’Arbós, que amb tot i son temperament
corgelat, i fins cruel (tractant-se de trabucaires) en qüestions d’aquestes era
sèrio, hi posà prompte la mà.
Jo anava desesperant-me, perquè, amb tot i aquella desfeta de l’enemic,
la meva causa no avançava ni un pas. Ni apareixia per enlloc el cos de
l’Esparver, ni m’havien deixat medi d’inquirir per boca de cap d’ells son
parader ni el de la Coralí. No em quedava més que el pobre Avi, que capolat
de cames i braços, jeia al relleix. Ja l’havia interrogat abans, mes, ¿qui li
parla, a un home aclaparat pel dolor i la febre i exaltat per les xanxes
d’altres poc menys malvats que ell? De més a més, com per causa de la
gran distància en què es trobava se li havia de parlar a crits… Amb tot, vaig
intentar-ho, i, posat de bocaterrosa per no agafar goles traient el cap pel tall
de la cinglera, comenci a cridar, fent corn amb les mans.
—Avi! Oh l’Avi! Escolteu-me, vos tinc de parlar.
 —Qui em crida? —féu ell entre gemec i gemec—. Què vols dir-me?
Sàpigues que ja ho tinc tot: només demano confessió per l’animeta i en
acabat un bon truc al tupí i prou, que ja s’ha acabat l’Avi del dimoni que se
us endugui a tots.
—Escolteu-me, l’Avi: ja us confessareu, vos ho prometo; el rector de
Talaxià està per arribar. Però abans escolteu-me una pregunta i responeu.
Me coneixeu, l’Avi?
—Què redimoni et tinc de conèixer! Deus ser un patuleia com els altres,
mal llamp vos esberli a tots! A ningú conec, només que les meves maldats
de tota la vida, i que en tinc de fer un present al confessor si vull salvar
l’animeta, redéu!, i tinc tots els dimonis penjats a les cames que m’estiren.
Ai! ai! Confessió, per pietat!
—Escolteu-me, l’Avi. Jo som l’Albert, sabeu? Aquell a qui l’Ibo n’ha
fetes tantes: ho teniu entès? Doncs bé, jo faré per vós lo que pugui, però
m’heu de dir què s’és feta la Corali: a on para.
—Que ho sé, jo, on és ni on para aquella gata bordissenca! Me’n
cuidava pas, jo, de les barjaules; anys ha que havia fet a tots per aquest
cantó, tant de bo per l’altre! Perdoneu-me, Déu meu! Sant Pau, primer
ermità, siau-me bona ajuda! —I amb l’única mà que li quedava sencera, se
donava punyades al pit que ressonaven per la cinglera.
Jo sentia a la cara foguerades de vergonya i ràbia; però, retenint-me,
encara vaig tornar-hi.
—I prou que ho sabeu, vós, on la vàreu portar. Avi del dimoni. Vós hi
éreu, al molí, aquell dia: prou que ho sabeu, què n’ha fet l’Esparver.
Digueu-m’ho, que si a l’hora de la mort no voleu fer una obra bona, aixís
vos ensorressin tots els dimonis de l’infern, que per vós no hi haurà ni
confessió ni absolució.
—Te dic que no en sé res, d’aquella mossa, ni l’he vista més des del dia
dels funerals del teu sogre. Pregunta-ho an en Mascoll, que em penso que hi
tenia que veure, o al boc de l’Esparver, si els dimonis no li arrosseguen ja
els ossos. No en sé res, t’ho juro, sinó que em moro ple de pecats, redéu de
Déu! I com ho faré, jo, pobre de mi,?… Ai, ai! I encara no ve, aquest dropo
de rector? Aixís se colltrenqués! Ai!… Ai i i i!…
 Desesperat i avorrit d’aquell estúpid parlament, que llevat de mi feia
riure a tothom, vaig alçar-me amb tota la intenció d’enviar an aquell
miserable un còdol que li acallés per sempre el dolor dels seus pecats, quan
vegi arribar el rector de Talaixà, un vell escardalenc i fort que transitava pel
viarany igual que per una carretera. L’Arbós s’alçà a recebre’l, i, després de
donar-li els bons dies i havent preguntat aquell què era lo que hi havia que
fer.
—De moment poca cosa —respongué aquest—, perquè aquesta canalla
es juga el tot pel tot i fan igual que els gats de bosc: esgarrapen tant com
tenen vida. Només aquí baix, a mitja cinglera, n’ha quedat un de penjat, que
encara renega tot demanant confessió. Després, ja parlarem de l’enterro de
tants cossos; els d’aquí dalt deuen ser de vostè i els de baix de mossèn
Jeroni. Doncs jo, de vostè, els taparia tots al fons de la cova; enlloc poden
tenir millor ninxo, com ja diu que es va fer una altra vegada.
—Ja en parlarem amb el batlle —féu secament el rector, tot dirigint-se a
l’indret de la cinglera d’on pujaven els clams de l’Avi.
—Escolteu, bon cristià —va cridar-li—. Voleu re-concilià-us amb Déu?
Jo som el ministre del Senyor.
—Que si vull! A vós esperava —respongué l’altre amb un fervor
estrany, on més que arrepentiment s’hi reflexava la superstició de la seva
ànima bestialitzada—. Mireu, senyor rector, jo som l’Avi de tota aquesta
mur-rialla, tan corcat de dins com de fora… Jo ja volia retirar-me perquè
som vell i ja volia donar-me a fer bones obres, quan m’ha succeït aquesta
desgràcia.
—Escolteu: Ja us n’arrepentiu, d’haver ofès tant a Déu? Ja sentiu un
verdader dolor…
—Redéu, si el sento! Tinc les cames i braços capolats, el cap mig badat,
i ademés una bala al ventre… Sembla que tinc tots els dimonis penjats al
cos que m’estiren… Doneu-me confessió i enllestiu, que per a després
l’Arbós ja em té promesa la caritat de quatre bales que em treguin d’aquest
infern…
—Espereu, espereu! Jo us tinc de veure i vull que vós me vegeu a mi —
féu el rector amb calma, però contrariat per lo estrany del cas en què es
trobava: i, girant la mirada en rodó com qui cerca quelcom, digué als que el
voltaven—; no tindríeu pas una corda ferma, minyons?
Se n’hi presentà una que se la féu lligar al cos i, avançant-se a rossegues
sobre el tall del cingle, es col·locà en una posició esfereïdora quasi suspès
sobre l’avenc, aguantant-lo alguns per l’altre extrem de la corda, que
seguidament fermaren a la punta d’una roca; allavors féu senyal de que es
retirés tothom.
Ja l’Arbós, per respecte al sant sagrament, havia ordenat que es fiqués
tothom al fons de la cova, que estava a una respectable distància. La veu del
confessor no es sentia, però la del penitent, més forta del que mai podria
suposar-se eixint d’un cos tan vell i atrotinat, ens venia acanalada per la
gorja de nostra esquerra, sentint-se ben pel clar el començament d’aquella
confessió original. El rector l’invitava a reconcentrar-se i excitar-se a
compunció resant la pecadora. Què sabia aquell infeliç, de la pecadora! Per
ella, confessar-se era senzillament vomitar als peus del confessor tota la
immundícia de cinquanta anys d’una vida de crims i de cràpula, i a això
anava sense més espera.
Esgarrifats nosaltres mateixos d’aquella mena de violació, encara que
involuntària, del secret del confessionari, de la que, per l’especialíssima
situació en què ens trobàvem, ni podíem sostreure’ns, l’Arbós començà a
resar en veu alta parenostres pels difunts allí estesos. Tots seguíem, mes els
parenostres s’ensopien, les veus s’abaixaven i per sobre d’ells suraven
sempre els accents esquerdats de l’Avi que feien ressonar les cingleres amb
relacions de pecats espantosos. Allavors l’Arbós, imitat pels demés, adoptà
un altre sistema. Collint ametlles de les despreses de la roca, una per cada
mà, les feien petar batent les mans, formant l’acompanyament de la cançó
allavors en voga entre la gent de milícia:

Si Zurbano murió fusilado,

no murió como vil y traidor,
que murió con la espada en la mano
defendiendo la Constitución.

Jo estava fet un ximple, víctima d’una mena de fascinació estranya. Era tan
extraordinari i tan fora del cas tot lo que estava veient des d’un ramat
d’hores ençà, que havia arribat a perdre la consciència de mi mateix,
dubtant de si era viu o mort, si era víctima d’un somni febrós com els que
tan seguidament me prenien o si realment era allò una realitat. Sentia una
mena de capolament moral, com un cruiximent de totes les entranyes. El
cervell semblava funcionar sols per virtut d’una excitació contínua de les
idees extravagants i incongruents que el furgaven, igual que els cucs
roseguen una matèria morta i en plena descomposició. Aquell calvari de la
nit passada, plena d’emocions estranyes, i amb aquella corrua fantàstica
d’homes amb la camisa fora de les calces guiant-se per mutus tocaments
com les cuques funeràries del bosc; aquella fusellada mortal per damunt de
les timberes; aquell degotall de sers humans estimbant-se per les goles de
l’avenc com ovelles acorralades pel llop; aquella impassibilitat general
davant de tal carnatge; aquelles penjarelles de cossos per les bardisses
degotant la sang per l’espadat com bots de vi foradats; aquell infeliç
retingut en el relleix amb els ossos picolats i les carns despedaçades, no
quedant-li sencera més que la veu per a clamar, renegant, per la salvació de
l’animeta; aquell sacerdot lligat amb cordes dalt del cingle per a escoltar
una confessió que semblava sortir del fons de l’infern, i per final aquell
recull de gent d’armes, durs com les penyes que trepitjaven, amb el seu
capitost de cor gelat i cara ferrenya, cantant amb harmonia ingrata cançons
estúpides, tot xipollejant per bassals de sang i batent de mans per a
defensar-se del sacrilegi de la violació del secret del confessionari; tot eren
impressions massa insòlites, massa desproveïdes del sentit de la realitat
perquè pogués suportar-les impunement una naturalesa tan emmalaltida
com la meva per un período llarg i agudíssim de terrible tensió d’esperit i
macerada per un empresonament de molts dies al fons d’una cova, sens més
abstracció que les pròpies cabòries, ni més consol que el pessimisme i la
desesperació. A vegades me semblava estar subjecte a un de tants somnis
turmentosos i extravagants com en mes hores de repòs forçat venien a
afegir llenya al foc que em devorava; però no era somni, no; perquè ben clar
jo veia l’Arbós mig estontolat contra la paret, amb les cames creuades sobre
la tercerola, badant la boca entre ses patilles blanques amb els llavis inflats
com un xantre de catedral i fent mans-manetes com un ximplet, i els altres
escarnint-lo, sentats uns amb les cames creuades i els ulls baixos, com
santons de moreria, i altres drets o recolzats pels revirons dels penyals, tots
seriosos i recollits, i veia també l’estiba de morts al fons de la cova i sentia
el baf empudegador de sang fresca que tapava els esperits.
Per fi, va acabar la confessió i amb ella aquella escena d’orats, i jo vaig
tenir esma per a sortir escapat enfilant el corriol. Arribat a l’extrem i
mentres examinava el terreno on hi havia hagut l’única lluita d’aquella
jornada, vaig sentir la descarga, la darrera caritat de les quatre bales que
havia sol·licitat l’Avi per a després de la confessió.
Des de llavors quedaria son cos a la mercè dels buitres que devorarien la
carnassa i deixarien l’ossada blanquejant per espai de molts anys sobre el
relleix.
La taca roja de sa sang clapant la penya com la dels altres infeliços que
s’escolaren regantellant per l’espadat avall, encara avui pot veure-les
l’excursionista que visita aquells llocs de desolació.
 XXII

Estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb ullada d’esparver

els cadavres que es veien negrejar al fons de la timbera, cercant inútilment
quin podia presentar traces de ser el de Tibo, que tothom suposava allí, però
que encara ningú havia senyalat.
—¿Saps que ja n’he comptat vint-i-nou i que encara em penso que no hi
són tots? —me féu una veu alegroia que em glaçà la sang.
Era en Rafel, que havia baixat pel grau de la Tallada, per allà mateix on
intentaren escapar-se els desesperats.
—Sí, vint-i-nou o trenta o més —vaig fer jo—; tant me té deu més com
deu menys, si no hi ha el gros. De petits ne neixen cada dia.
—Oh, carau! Amb aquesta espolsada ja tindrem bona jeia per temps.
Ademés que l’Ibo és aquí baix, no hi dubtis.
—Jo fins que el vegi no ho creuré. An aquest berro, els dimonis el
guarden.
—No hi fa res —respongué ell amb seguretat—. De guardar un brètol,
fins els dimonis ve que se’n cansen. Mira, veus? —afegí senyalant-me un
tronc d’alzina com la cuixa, coronat de fresc—, aquí un ha fet el salt del
lladre,[4] i m’hi jugaria una orella que ha sigut ell: vejam.
I atansant-nos els dos al lloc on havia deixat rastre l’arrossegada, que jo
prou havia sentit entre l’espetec de la quita, vegérem al fons del torrent i
entre els enderrocs baixats de la cinglera, el plançó tot pedrejat per la
caiguda. Entremig de son fullam rebregat, s’hi obirava un cos humà sense
moviment.
—Mira, el veus? —digué en Rafel—, és ell, no hi dubtis.
 Jo no veia pas clar que fos ell, però m’inclinava a creure-ho, perquè
només ell era capaç d’intentar una sort tan desesperada. En quant a en
Rafel, fins semblava que el molestés posant-ho en dubte.
Era un cas raro que la meva tibantor d’esperit no trobés conhort en tot
allò que de tants mesos constituïa el meu desideràtum. Totes aquelles
escenes de carnatge, capaces de satisfer la més refinada venjança, no
m’omplien.
Vaig retirar-me del caire amb el cor tan desesperat com mai i encarant-
me amb en Rafel que em seguia, vaig dir-li:
—I ella, què s’és fet? Què se me’n dóna que el món s’enfonsi, si no puc
rescatar l’únic que he estimat al món! Aquest home, fins morint se venja de
mi, portant-se’n a l’infern el secret de la meva ventura.
En Rafel m’abrigà amb una mirada que traslluïa una mena de compassió
despreciativa.
—Encara penses en ella, carca mal! —me digué—, fins a quan seràs
ase? Si el regust de poder aixafar sota el peu al que tant mal t’ha fet i volia
rentar-se les mans amb la teva sang, no et satisfà, que ni mai! En quant a
mi, et juro que la jornada d’avui me paga de totes les trifulques i penes que
he passat. Altrament, creu-me, amb aquella mossa no hi pensis més, ni
t’enfelloneixis per això, que si et manca dona per parar casa, te’n tinc tres o
quatre d’ullades que són quelcom de bo.
I acompanyant la seva xulada amb quatre copets a l’espatlla que
m’acabaren d’enrabiar, se despedí per anar al seu negoci, doncs ell mirava
sempre a l’hort i a la vinya, i aquell dia era jornada doble.
Massa que les interpretava jo, feia temps, les mitges paraules dels meus
companys. La Coralí no era pas morta, que llavors amb més o menys
circumloquis m’ho hagueren dit; era pitjor que morta, era vençuda en vida.
Tot aquell castell de sublimitat que havia bastit per a aixecar-me sobre el
fang de perversió en què s’havia desenrotllat la meva vida, havia caigut
combatut pel mateix esperit malèfic, del que em creia deslliurat. Aquell
lluminar, que havia resplendit un temps entre les tenebres de la meva
imaginació, com el viril que encloïa la bondat i la perfecció, qual
pressentiment no m’havia abandonat ni en els moments de major
rebaixament, s’havia esvaït, eclipsat per les vaporades de la corrupció; el
poder de les tenebres era superior al de la llum.
Per això no m’omplia aquell holocauste sagnant, que no podia pas
oferir-lo en honra de la bondat triomfadora, sisquera en esperit, de la maldat
humana. Era un senzill acte de venjança contra la traïdora del qui, convertit
d’amic en enemic, m’havia reptat a mort i havia perdut; però la venjança
contra la dona que mentint-me amor i puresa, m’havia tret del fang per a
cabussar-s’hi ella, on l’aniria a buscar?
Però, abans que tot i per sobre de tot, calia saber pel cert si l’Esparver
jeia allà al fons de la timba amb els seus companys; volia veure’l d’a prop, i
aquest desig féu nàixer en mi una verdadera pruïja d’arribar al fons de la
gorja. L’únic camí accessible era per baix, anant a buscar la torrentera part
d’amunt de Sant Aniol; mes això representava una marrada de prop de dues
hores i va semblar-me que agafant la comissura del racó on l’espadat se
trobava interromput per sollevaments reinflats per les arrels d’una vegetació
poderosa, estenent-se en relleixos a dreta i esquerra, potser hi trobaria, si no
pas format, medi de fer-n’hi, despenjant-me amb l’ajuda de tanys i arrels i
de la forta cordilla que per a casos tals dúiem tots cenyida al cos.
Al principi la baixada no era pas impossible, començant a enfonsar-me
ràpidament per la colossal esquerda. Després s’anava fent difícil, i, per fi,
vaig haver de fer prodigis d’agilitat i d’imprudència temerària per anar
baixant, havent de deixar l’arma i tot quant me feia impedimenta per arribar
a enfonsar-me fins més de dues terceres parts de la fondària de l’avenc. Mes
allí ja l’espadat tornava a regnar barrant en absolut el pas, a menys de
llençar-se de cap al buit. Allavors, tirant-me cap a l’esquerra, posat a peu nu
i arrapant-me a la roca com un llargandaix, me dirigia a treure el nas dalt
d’un morrot sota el qual jeia l’alzina estimbada, quan una veu fonda i
rasposa com la d’un contrabaix, se féu sentir a poca distància de les meves
orelles dominant per sobre la braó de l’aigua que rodolava per la torrentera.
—Ara el gos ensuma les peces que el caçador ha despenjat! ¿Què va
que n’hi trobes a mancar una perquè et batin els comptes?
Tan impensada me fou aquella interrupció de la basar-dosa solitud de la
gorja, que va donar-me un cop al cor.
 —Ah, esparveràs de Déu! Ja et val tenir pacte amb el dimoni! —vaig
exclamar dirigint la vista vers la cinglera veïna que, com la paret rònega
d’un celobert, s’estenia al meu davant.
—Pacte amb el dimoni! —féu ell amb sa veu fúnebre—. El pacte és qui
m’ha perdut, llamp de Déu! Tant de bo no m’hagués refiat mai de Déu ni
del dimoni, sinó de mi mateix, que no seria allà on som, ni tu et gaudiries
comptant les penques de la matança, malparit de bordell.
Fins aleshores no vaig poder precisar d’on sortia aquella veu que
semblava la d’un soterrat. Poques canes davant meu, entre les darreres
mates que creixien sota l’espadat xuclant del talús format pels detritus
caiguts de la cinglera, s’hi bellugava una massa informe que no tenia
d’humana més que uns ulls febrosos que lluïen com llampecs enmig d’una
cara fosca, peluda i tota empastada de sang, sostenint-se arrambat a la roca
apoiat en dos boscalls. Anava espellofit de roba i tan desconjuntat de
membres, que ni es comprenia com se tenia dret. Com me veia sense arma
de foc, per això no em menava por. Podia per sobre el torrent enviar-li
fàcilment una pedra, una escopinyada quasi, mes per a posar-li la mà a
sobre n’era dues hores lluny. Per això es complavia en exercir l’única
venjança que li era possible; enviar-me ses cíniques befes que, com
flingantades, m’alçaven butllofes a l’ànima.
—Què n’has acabat, d’aquesta jornada, gos bordissenc? Has vist caure
les perdius sense ni tenir el gust d’alçar-les ni menjar-te la que caçaves. Més
valdria que t’enterressis set canes sota terra que no pas fer el bèstia, anant
tota la vida a la retranga d’en Pere i d’en Pau, gla-tint rosegons i guitant al
rascle, maleït morral de somera.
I ho lograva de fer-me botar, aquell rebroll d’infern.
—Ets un malvat escorço de margera! —li cridava jo bufant de ràbia—.
M’has robat tota la sort, valent-te d’engany, follonàs del dimoni, i t’has
guardat de posar-te’m a tret.
I, veient que no era possible llençar-me a l’espai per sobre l’avenc per a
escanyar-lo, anava reculant a fi de recollir l’arma que havia tingut de deixar
i fusellar-lo com un gos; mes ell no era pas tan tonto per a no adonar-se’n, i
es disposà a guanyar mig a rossegons el petit trajecte que el separava de la
boscúria amb la que s’unia el talús, tot engegant-me fletxes més
enverinades.
Si ho sapigués dir, lo que jo sentia! Encara en aquells moments de lluita
pertorbada i de confusió d’idees, creuà per mon cervell l’ombra d’aquell
amic garbós i considerat de tothom, qual amistat m’havia cregut agabellar
un dia, i al veure’l reduït a tan mísera situació, tot admirant aquella mena de
serenitat d’esperit (que per tal traduïa jo el seu cinisme) que el feia superior
a son infortuni, encara vaig sentir-me corprès d’una llàstima estranya. Però
amb les idees trabucades i desviada fins la noció del bé i del mal, li
demanava res menys que el darrer sacrifici de la seva persona en ares de la
meva infernal displicència, de la meva fam i set de venjança, per lo qual
fins me permetia fer una crida a sos antics sentiments d’amistat. No ho
recordo bé, però crec que la síntesis de mes exclamacions venia a ser per
aquest estil:
—Atura’t Ibo! Espera’m! Som jo, aquell teu Albert, el Picolí amb qui
tant te diverties. Deixa’m arribar fins al teu cor per a clavar-hi mon ganivet
i xarrupar ta sang de fera, que farà bé a la meva, recremada i podrida!
Deixa’m aferrussar a les teves entranyes, si és que en tens, com un gos a la
basòfia, que estic necessitós de lo que a tu et sobra!…
Ell arribà a riure amb aquella rialla de dimoni que glaçava la sang i
regirant-se’m vomità el seu despreci dient-me:
—Tiraves per ase i acabes boig. Vés: que et tanquin, bèstia, que és com
acaben tots els que com tu no són bons per llop ni per ovella. Malaguanyat
temps que vaig perdre volguent fer un home de qui no és bo per pondre ni
per covar… Ah! La Coralí! Ja diré que te l’enviïn en quant estigui més
ensinistrada en l’art d’esquilar totxos i n’estiguin empudeïts els que ara la
tenen a sou d’escot.
I, sense mirar-me més s’enfonsà en la boscúria amb llestesa impròpia
del seu aspecte desllorigat, ajudant-se amb els dos boscalls com un gorila.
Vaig tenir intencions de deixar-me estimbar per la cinglera. Jo no sé
quina mena de predomini exercia sobre meu aquell malvat. Tant els seus
afalacs d’ahir com els insults d’avui tenien la facultat de portar-me a on ell
volia. Però els insults d’avui els trobava més coents que mai, justament
perquè descansaven sobre un fonament de veritat, i és ben cert que no hi ha
res que amargui tant com la veritat crua. Que no servia per llop ni per
ovella! Quant cert ho trobava! Per a la vida de brètol me féu nosa aquella
bondat ingènita, encara que mancada de base moral, i per a la vida honrada
em mancava consciència de mi mateix, me mancava fe, pràctiques de
família, en una paraula, tot aquell llevat de creències, obligacions i
intuïcions de finalitat, que formen l’encadenament de pares a fills i que a mi
se m’havia romput, o millor dit, me l’havia romput el treball de llima sorda
justament del que era ara mon carnal enemic. Maleïa l’hora en què havia
conegut an aquell home, però enmig de tot sentia com una recança de no
haver-lo seguit, ja que no era home per anar sol. Potser a la fi m’hauria fet a
les seves grolleres gaubances i hauria fruït de les plat-xèries del cos, ja que
les de l’esperit m’estaven vedades per desconèixer la clau de la seva
incògnita, si és que existien per a algú. Aixís, per lo menys m’hauria
estalviat de passar-me la joventut glatint rosegons i guitant al rascle, com
deia ell.
Tot això ho raonava jo, més tèrbolament encara del que ho escric,
entremig de rafagades sagnoses que m’entelaven els ulls i de glopades de
fel que em feien sanglotar, tot esgarrapant cap amunt pels matolls i relleixos
de la cinglera.
El meu ànim era voltar ràpidament per la marrada amb l’esperança
llunyana de segar-li a l’Ibo la ventatja o seguir-li el rastre, confiat en que pel
seu estat no podria haver-se allunyat molt del lloc de la caiguda. Si hagués
tingut el cap serè, hauria arramassat una dotzena de minyons de bona cama,
i, marcant-los-hi bé el lloc de desaparició de l’Esparver, se podia fer una
batuda al bosc en tota forma amb alguna esperança d’èxit. Mes estava tan
desorganitzat de cervell i tan divorciat mon esperit de tota acció col·lectiva,
que ni vaig recordar-me de tal cosa, a part de que tampoc vaig topar-me
amb cap d’ells. Un cop dalt, vaig desfer bona part del camí de la nit
passada, resseguint l’espadat per la cornisa i enfonsant-me en les marrades
difícils i emboscades de Matacans. L’afany d’avançar camí me’n féu perdre,
perquè no coneixent bé les tasqueres topava amb vedrunes inaccessibles,
allà on creia que el terreno era llis. Per fi, careixent d’orientació, perquè
l’espessor del bosc me privava de veure les muntanyes, vaig perdre l’esma.
Allavors no em quedà més remei que davallar sempre fins a la torrentera
per a arribar, remuntant-la, fins a les raconades. Això suposava encara
major marrada, però era preferible a seguir rodant a la ventura per entre
aquella inextricable selva. Devia renunciar al propòsit de segar a l’Esparver
la ventatja i concretar-me a tractar de seguir-li el rastre.
Amb penes i treballs, fent de la torrentera camí i passant en molts
indrets les gorgues aigua enllà, vaig arribar, per fi, an aquella darrera i més
espantosa arruga de la cinglera on bramulaven les cascates acallant tot altre
signe de vida, quan ja fosquejava.
No vaig trigar gaire en reconèixer la fossa dels infeliços estimbats,
molts dels quals jeien mig empastats sobre les roques, enrogint amb la seva
sang les gorgues manses; altres penjaven mig esquarterats pels brancalls
dels verns i alzines.
Vaig reconèixer l’arbre en què suposava havia l’Esparver fet el salt
mortal, esglaiant-me de veure retor-cit enmig de son brancatge un cos
humà. Era que aquell, tal volta amb tota la intenció, havia associat un altre a
la seva sort. Ho vaig deduir de que, a més de que aquest restava encara
agarrotat al brancatge amb la pròpia faixa, se’n veien els restos d’una altra
que havia sigut tallada. A l’atansar-m’hi, notí, amb més sorpresa encara,
que aquell cos capolat com un manat de carmuixes passades per
l’estricolador encara bleixava, respirant amb un ruflet metàl·lic i
acompassat, precursor de l’agonia. Vaig reconeixe’l de seguida per aquell
malcarat de Roig que acompanyava a l’Avi el dia de la topada de l’hostal.
La mateixa barba de fregall d’aigüera, les mateixes dents blanques darrera
d’uns llavis curts de pell, la mateixa mirada blava i freda que sempre fitava
com la d’aquells retratos que poseu-los com vulgueu, sempre us guaiten, i
sobretot aquella mitja rialla no sé si estúpida o maligna que enrabiava.
—I doncs, Malroig, què us ha esdevingut avui? —vaig dir-li, espantant-
me el ressò de la pròpia veu per aquelles verticals terrorífiques.
L’infeliç no donà més senyals d’intel·ligència que la concentració de la
seva mirada freda com si volgués traspassar-me, accentuant aquell principi
de somrís estúpid o criminal. Pel demés, seguí el ritme del seu gemegor…
nyieec!, nyieec!… i sempre lo mateix.
Vaig fer-li altres preguntes sobre l’Esparver i sobre la Coralí, amb el
mateix resultat. Sols al parlar-li d’aquesta em semblà que sa mitja rialla es
tornava més murriesca i que el nyiec que li sortia de la gola adquiria un to
més marcadament burleta. Això m’exasperà, fent-me aixecar l’arma pel
canó i amenaçant descarregar-li la culata sobre el pit.
—Digues ara, roig de mal pèl: què s’és feta la Coralí? Digues-ho o
t’estenallo aquí mateix la carcassa.
—Nyieec!, nyieec! —i res més, sinó insultar-me amb la mirada i amb la
seva rialla de bestiota.
La culata va caure sobre el seu pit, que ressonà com un sac ple de
terrissa trencada, rexuma’nt la sang per molts indrets sobre la ja resseca i
negrosa que li empastava la roba. Horroritzat d’ell i de mi, vaig girar-me en
rodó, anant a caure mig recolzat sobre les roques del llit del torrent, sense ni
recordar-me d’anar a buscar el rastre de l’Esparver.
Les cingleres que m’envoltaven, redreçant-se gegantines sobre mon cap,
retallaven finament llurs freus i punxes sobre la dèbil celístia, sense relleus,
com les dents d’una serra colossal, entorn d’aquell lloc profund, en quals
relleixos hi negrejava a grops la boscúria lleugerament entelada en alguns
punts per un principi de boira blavosa que es congriava en el fons de la
torrentera. El silenci fóra absolut a no ser per la braó de les aigües
sallentines que corrien revoltades riera avall. Semblava que el terratrèmol
d’aquella luctuosa jornada, hagués foragirat tot altre signe de vida i
moviment d’aquella afrau desolada.
Sols qui les hagi tastades, les grans sequedats de l’esperit, pot fer-se
càrrec de la meva situació en aquells moments en què, de bocaterrosa i amb
les mans arrapades a la closca, desitjava enterrar-me sota terra per a fugir de
mi mateix, com ne fugia tothom. Sol al món, sense família, sense un amic i,
lo que és pitjor, ja sense un recés de fortalesa interior on emparar-s’hi mon
esperit, més que abandonat me sentia llençat com una ròssa a podrir al fons
d’una timbera. Per una clarividència pròpia dels cervells desequilibrats,
amb un cop d’ull abarcava tota la meva vida, trobant-la tota ella junyida a la
influència d’una fatal voluntat, que com una mala planeta presidia tots els
meus actes. Ella matà ma innocència de noi, secant la benèfica rosada
maternal; ella havia esterilitzat la moralitzadora acció de l’ensenyança del
seminari; ella, en fi, havia pervertit ma jovenesa arrossegant-me pels femers
de la societat, separant-me de la gent honrada, i quan, per força de la meva
naturalesa, per instint, refractària al medi ambient en què se m’obligava a
viure, començava a reaccionar, entreveient un altre món més noble i digne
que el que coneixia, quan me creia lliure d’aquella potestat infernal i en
camí d’una regeneració sani-tosa, encara trobava medi de capbussar-me de
nou en l’avenc de la desesperació.
Mentres poguí considerar a la Coralí com una víctima sacrificada al
meu mal fat, sentia envers mi mateix, per la llei de la simpatia, una mena de
compassió fonda, una pietat gran, que en cert modo m’afofolava, i em
donava alguna resistència; però des de que havia adquirit la certitud de la
seva claudicació, de que ella, la que havia d’alçar-me del fangal en què em
rebolcava, tampoc havia sabut o volgut resistir l’onada pestilent i
corruptora, aquella compassió i aquella pietat, que s’havien anat debilitant
com si cada vegada me’n considerés menys digne, acabaren per fer plaça a
una mena d’odi bestial. Era el dimoni aquell de les dues naturaleses que fins
combatent-se semblaven sostenir-se mútuament i ara s’anul·laven; era la
darrera etapa d’aquell procés desesperat.
Fins l’espectacle d’aquell miserable desconegut, fill de qui sap a on i de
qui sap qui, que després d’una vida de bèstia, amb la mateixa
despreocupació d’una bèstia es moria, sense protestes ni sentimentalismes
de cap mena, m’acabava d’exasperar per lo que m’enxiquia a mos propis
ulls i esbullant-me les poques idees que em quedaven. Però el seu estertor
rítmic s’havia anat infiltrant de tal manera en el meu magí, com si sortís de
mi mateix. Semblava com un pèndol que marqués un temps que finia, com
si fos jo mateix que agonitzés o, millor dit, el meu món que s’anés acabant,
esvaint-se engolit per les tenebres del no-res; i quan, després de debilitar-se
paulatinament, cessà per complert, me donguí per mort, però, cosa estranya,
allavors d’aquell cúmul de despulles, d’aquell pilot de podridura que no era
més que egoistes residus d’il·lusions i esperances fallides, ne ressortí un
sentiment aïrat de rebeldia desenfrenada, de concupiscència no satisfeta que
em féu botar contra el cel, com si allí existís el poder que em subjugava. De
peu dret, aixequí els braços a la boca d’aquell pou espantós, amb les mans
crispades, amenaçadores, com si volgués esgarrapar les estrelles. Però eren
tan altes… Déu meu, si ho eren! Mai m’ho havien semblat tant… i em
miraven d’una manera… com si reflectessin tot el cinisme d’aquella mitja
rialla, que no s’havia esborrat encara del cadavre que allí jeia, i tota aquella
immensitat d’espai m’aglanava amb el seu pes dejús del que em retorcia jo
com un cuc de terra sota la petja d’un bou.
Vençut, rebregat i destruïts els darrers vestigis del meu ser moral, vaig
caure d’espatlles, rompent en un plor sec, sense llàgrimes, que malament
podia dar-les mon cor eixarreït com una esca, barrat a la fe, a la caritat i a
l’esperança.
 XXIII

Completament anul·lades les facultats de pensar i de sentir segons la

naturalesa humana, i fins esvaïda la idea de la pròpia existència, vaig tornar
a caure en la vida vagativa d’abans, però sense la poca o molta consciència
que abans encara tenia de lo que cercava. Sols com una mena d’instint,
sentia que m’afollava una certa necessitat d’envestir, de mossegar, de
despedaçar a algú que comprenia era la causa dels meus mals; i respecte als
vells sentiments per la Corali tampoc havien desaparegut, però, morta la
consciència per mancar d’aliment i de llums, desfeta per complet tota idea
de pròpia dignitat, havien baixat tant de nivell que, més que afeccions
humanes, eren instints de bèstia engelosida, portant-me a un tal grau de
rebaixament moral, que sols pensar en aquell tristíssim período de la meva
vida em fa plorar encara.
A vegades la fam me treia del bosc, fent-me arrimar als pastors i als
artigaires, que, compadits, me donaven un rosegó de pa, o a les miserables
masies, de les que en sortien les dones per a contemplar-me amb cara de
llàstima, tot afofolant les criatures, que ploraven espantades de la meva
figura. En certs moments semblava alçar-se la boira de plom que
m’entenebrava, i un raig d’alegria sense idea semblava invadir tot el meu
ser. Allavors sentia ganes de cantar i de ballar, i cantava i ballava davant
dels pagesos, sentint-me tot admirat de que la meva alegria no se’ls
comuniqués an ells, sinó tot lo contrari, que se’ls allargaven encara més les
cares, i les criatures s’espantaven més. Allò m’exaltava, deseixint-me a
vegades amb improperis i amenaces contra els presents, que, en lloc
d’indignar-se, prenien un posat més compassiu encara.
 Un dia deguéric propassar-me en matèria grave, no recordo en què: sols
tinc idea que, després de molta brega, em vegi tancat en un corral, on
permanesquí llarguíssimes hores alimentant-me de crostons de pa que em
passaven a través d’una retxa de fusta.
En altre temps, tenia en Rafel un mastí famós com no n’hi havia d’altre
en tota la muntanya per a fer cara al llop. Era un animalàs feréstec, que a
penes reconeixia altre amo que el propi Rafel, al qui estava adherit com un
esclau mimat. Quan en Rafel tornava, lo primer que feia era obrir-li la porta
i allavors era de veure l’esclat d’alegria salvatge d’aquella bèstia que li
botava a les espatlles amb empentes capaces d’aterrassar a un home menys
apersonat que ell.
Ara bé: mon captiveri i aquella retxa em portaren a la memòria el mastí
captiu com jo, i aquella idea s’anà infiltrant de tal manera en mon pobre
cervell malalt i incapaç de coordinar gaires idees, que vaig acabar per
identificar-me amb el record d’aquella bèstia de tal manera com si fos ella
mateixa. Aixis, quan després de molt temps s’obri un dia la porta i aparegué
en Rafel, vaig sentir un esclat de joia verament bestial, i, alçant-me rabent,
vaig dirigir-me vers ell amb ànim de saltar-li a les espatlles, com feia el
mastí; mes ell, repel·lint-me amb el peu, m’acanà l’esquena crudelment amb
una vara de freixe que duia a la mà.
La cara de ferro i lo insòlit d’aquell «Déu vos guard» de l’amic de tota
la vida, ressonà dolorosament en la buidor de mon cor, com una maledicció
dins-una tomba. La decepció, més encara que el dolor, me féu caure per
terra, exclamant:
—Rafel! Tu també em pegues?
No sé quines inflexions de veu devien vibrar en aquell gemec d’ànima
morta, que encara pogué exhalar-se d’entre les consumides despulles de
mon ser. La veritat és que en Rafel esdevingué groc com la cera i que,
llençant la vara a un racó, es tapava amb una mà la cara. Després, girant-se
de nou, me digué amb to sec i contingut:
—Segueix-me, Albert.
Sortírem a fora. A l’era hi havia vàries persones que em miraven
calladament i amb compassió barrejada de recel. Un home arranjava un
matxo amb una albarda; un altre tenia a la mà una forta cordilla. Per algunes
mitges paraules i per certes llambregades entre compassives i desconfiades
que em donaven, comprengui de lo que es tractava, doncs semblava que la
garrotada d’en Rafel hagués tingut la virtut d’obrir una lluerna en mon
contorbat enteniment. Se tractava senzillament de dur-me a l’hospital de
Girona, de recluir-me a la bogeria. Aquesta revelació em deixà aglanat,
despertant-me una desesperació fonda, però impotent, tan impotent que ni
tan sols concebia la idea de revolta, lo que la feia més dolorosa. Prou que
l’havia vista d’estudiant, aquella casa fúnebre i desvirondada, amb aquells
corredors foscos i de parets brutes i aquelles finestres petites, altes i
enretxades, on s’hi debatien macil·lents i mal aconduïts els pobres malalts
del cervell, i prou vegades m’havia condolgut i fins capficat amb la sort
d’aquells infeliços enterrats en vida, per no posar-se’m els cabells de punxa
sols al pensar que em tocava per final de la meva desventurada vida anar a
sumar-me amb aquelles ànimes difuntes. Per això, quan en Rafel se dirigí
envers mi amb pas insegur, com el de qui va a executar una missió
dolorosa, però necessària, vaig començar a sanglotar i de genolls per terra,
amb les mans plegades, com quan de noi el mestre m’anava a castigar per
una malifeta, li deia:
—Perdona’m, Rafel! Perdona’m, per pietat, que no hi tornaré més!
Les dones començaren a plorar, els homes se giraven d’esquena per a
amagar la cara i el mateix Rafel, amb els ulls llagrimejant, anava i venia no
sabent què fer-se. Jo continuava agemolit per terra com el ca que esperava
una tunda, però que son instint de bèstia, completament atrofiat per la
superioritat de l’home, no el porta a resistir-se ni tan sols a fugir, sinó a
arrossegar-se balejant el sòl amb la cua i somicant com per a inspirar interès
i compassió.
Per fi, en Rafel, com qui pren una resolució, se m’encarà, dient-me:
—Adreça’t, Albert, home, i no facis més el criatura. Si em promets fer
bondat i no fer més bestieses, vindràs amb mi; però si tornes, com abans, a
rodar pels boscos com un llop, sense menjar ni beure a riscos de devenir
foll, insultant i molestant als que no t’han fet cap mal, allavors, garrotat
com un Cristo i a clot de bast, te portaré on no veuràs més el sol: t’ho juro.
Te vull al meu costat com un home, estàs?, i a la primera que manquis…
 Encara continuà sermonejant-me, i jo, que vegi el cel obert, me llancí a
ses plantes, que pretenia besar, com feia aquell mastí d’altres temps.
I aquell home original, que mai m’havia manifestat un afecte exagerat i
que, semblant sacrificar-ho tot a ses conveniències, havia agafat la meva
causa amb una tossuderia a prova de sacrificis, me féu una vegada més la
caritat de carregar amb la creu de la meva persona. Jo el seguia pertot arreu
com l’ombra al cos; quan me deia, «apa!», ja estava dret; quan me deia
«alto!», m’aturava; menjava quan menjava ell i fins fumava quan ell
m’omplia la pipa. Me tractava sense afalacs, però amb molta consideració, i
fins quan algunes vegades la minestra escassejava, ell me feia la millor i
més abundosa part. Me tenia sempre a dormir en sa cambra, de primer amb
algun recel, i després, sense cap precaució, em feia part en son propi llit.
Algunes vegades intentava donar-me conversa que plegava tot seguit, veient
que no en sortia res de mon enteniment completament paralitzat, en estat de
completa nirvana, sense passions, ni reflexions, ni idea quasi de
l’existència. Era tal el seu domini sobre mi, que si alguna vegada, per una
causa qualsevol o sense causa ni motiu, se m’iniciava un moviment
espasmòdic d’alegria o d’exasperació, bastava un gesto o una mirada de
l’amo perquè els nervis tornessin a son lloc. Jo el sorprenia, a vegades,
mirant-me silenciosament i allavors també li clavava la mirada, mes tan
sense intenció, que ell segurament, al veure que no reflectava cap guspira
d’intel·ligència, girava el cap-tot entristit.
Aixís passàrem molt temps, fent algunes estades en sa casa o en la
meva, on res me despertava cap record, o anant pel negoci del frau o, millor
dit, rastrejant, amb excuses d’aquest, la petja de l’Esparver que, segons vaig
saber després, ja tenia ell esment de que s’havia escapat de la matança,
encara que molt malparat, i estava curant-se Déu sabia on. En una paraula,
semblava que talment en Rafel hagués recobrat son vell mastí.
 XXIV

Un bell matí de maig sortirem, encara fosc, de la masia dels Plans, on

havíem fet nit, i atravessàrem el Llierca per sota el pas del Duc. La riera
portava molta aigua per causa de les passades pluges, i, tement en Rafel que
seria impossible remuntar el rieral per les feréstegues gorges del pas d’en
Roca sense passar l’aigua a gual moltes vegades, m’estava consultant, igual
que si parlés amb son mastí, de la conveniència d’emprendre les marrades
de Lliure.
Tot just la primera llum del dia començava a posar de relleu les vertents
de les muntanyes, i estant el cel serè, sols s’obirava una lleugera filagarsa
de núvol que es gronxava mandrosament arran de cingle per damunt del
Celler de l’Ametllada, que ve a ser una depressió d’aquesta muntanya, tal
com si una punyada de gegant li hagués enfonsat les costelles. En Rafel,
fixant-s’hi, me la senyalà amb el dit, preguntant-me:
—Què et sembla que és allò que s’esfuma part d’amunt del Celler: fum
o boira?
—És fum o… boira —vaig fer jo, badant com un encantat.
—Au, anem! —reprengué ell al cap de poc, quan ja quasi era fosa
aquella lleugeríssima taca, i tornàrem a caminar.
S’anava fent dia clar; el cel era puríssim, d’un blau fosc reglaçat. La
temperatura era tan flonja i agradosa que jo començava a sentir un
revifament interior com si em toqués l’alè de resurrecció que respirava lo
esplèndid del primaveral panorama que es desplegava a nostra vista. A
l’esquerra s’estenien les Corbateres, com un muradal immens figurant una
fortalesa amb sos reductes, terrasses i merlets; al primer terme caminàvem
per conreus abandonats que groguejaven com catifa de Corpus amb la
florida de la llitja i la gata rabiosa. Aquesta riquíssima nota daurada s’anava
ponderant erms enllà agrupant-se entorn de les mates de godules que també
en plena florida flamejaven com foguerades, anant algunes d’elles a esclatar
com bombardes als peus del puig de Molins, qual vegetació gegantina, d’un
verd intens, s’enlairava com un cimall davant de Castell s’Espasa muntat
sobre un caire com tall de simitarra. Darrera d’ell, la negrosa boscúria de
l’Ametllada, mig tapant el reclòs del Celler, sobre el que rogejaven les
esmicolades cingleres com una nafra mig resseca; i per damunt d’aquesta
muntanya, les espantoses verticals del Salt de la Núvia esblaimant-se amb
tornassols de perla: i més lluny encara, entre les fosques cingleres de Lliure
que limitaven el quadro per la dreta, apuntaven el nas les canals d’Uja
aperduades i finament enrogides pels primers reflets de l’autora que
anunciava la sortida del sol del fons del mar de Roses.
No sé per què m’ha quedat memòria d’aquell quadro de luxuriosa
primavera, d’aquell aire embaumat que em vivificava els pulmons,
d’aquella harmonia d’exuberants colors que semblaven gronxar-se dins
d’una atmosfera saturada de polsina d’or, d’aquella xerradissa d’aucells que
m’afalagava els sentits com un pessigolleig de mare amorosa. Jo en fruïa,
d’aquell ambient de poesia que semblava desvetllar-me quelcom d’adormit
al fons de les entranyes, però en fruïa com de frau, amb l’ànsia i el trescor
del vailet que guaita pel pany de la clau les esplendideses del palau barrat a
les seves plantes. Encara en les foscors del meu enteniment aclucat tornava
a pressentir l’existència d’una supernaturalesa, d’un món idealitzat per una
vida ultraorgànica, espiritual, accessible sols a uns sers d’escala superior a
la meva; però, en l’aniquilament de totes mes passions, no ho agreujava
com abans, però em complavia de disfrutar-ne d’amagatotis, com el ca fidel
de les riques olors que exhalen les viandes que ja sap que no es couen per a
ell.
Fins en Rafel, aquella naturalesa refractària a tota exquisitat, semblava
tot transformat i com si li n’arribés bona cosa d’aquell exuberant cant de
vida. Caminava satisfet, xiulava i fins a moments taral·lejava amb veu
desentonada algunes cançons de la terra, i de tant en tant, fregant-se les
mans, deia com per a ell tot sol:
—Minyons de Déu, quina matinada més maca! Això revifa el cor!
 A l’anar a emprendre la primera marrada, sobresortiren per damunt dels
cants de l’aucellada els picarols d’un ramat de cabres i la veu joiosa i
metàl·lica de la seva pastorel·la que entonava harmoniosament
muntanyenques corrandes.
—Sents com refila, la Dindarella? —féu en Rafel, mig girant-se—.
Sembla talment que fins els rossinyols es parin per a escoltar-la.
Al cap de poc, ens trobàvem sota la llisera on la Dindarella, amb la
filosa engallada i la mà dreta fent dansar el fus, esplatjava la seva alegria
cantant dreta damunt d’una pedra com una cogullada dalt d’un terròs.
—Visca la Dindarella! —cridà en Rafel, alegrement encarant-s’hi—.
¿Que ja tens galindó, que tan refiles, maca?
—Això pla! —féu ella, també joiosament—. Faig crida per si en surt.
—Doncs aquí en tens un que, si no et fes malastrugança, poc se faria
enrera —digué ell, plantant-se amb afectada fatxenda—. Alça, pom de
flors!
—Se coneix que no us sent la vostra Mònica, que no les malversaríeu
aixís les amoretes —tornà ella rient—. Aneu allà, conco!
—Què vols dir, de la Mònica? I que no es pot morir o plantar-me de
semblant faisó? I que no és de prudència buscar-se una poma per la set? I tu
ho ets bé una poma camosina, vatua el drac! Una moixina refistolada com
un esquirol. Ja et diuen bé la Dindarella! Rossinyol cantaire: digue’m que
sí!
—És que no li escauria, la Dindarella, a la gola d’un marrà: li anirà
millor la borromba.
—Mireu la patarrella! —féu en Rafel girant-se’m i rient de gust—. Mai
cap mossa m’havia servit una carabassa tan ben amanida.
—Bé, poncella —li digué—: veig que tens el tel ben trencat, però ja
n’hi ha prou de blaga. Baixa, que t’haig de donar un recado.
Ella es resistia, tement una bromada; mes a la fi, veient la insistència
d’en Rafel, baixà tot continuant la ta-rola, seguida del seu ca. S’atansà a poc
a poc tot dirigint-me a mi de gairell llambregades receloses, mentres son
gos venia a ensumar-me com si fos de la seva casta.
—Digue’m, eixerida —li féu en Rafel quan la tingué a prop—, qui té
més gana: tu o les cabres?
 —Au, enllà, jan fuma! —féu ella regirant-se per marxar, tot fent-li
gonyes—. Ja m’ho havia pensat, que m’ho dèieu per folga.
—No… no… Escolta’m —féu ell amb posat d’agafar-la; mes ella,
armant-se amb la filosa:
—Mans curtes, eh! —li digué—, o us estacaré un truc.
—Escolta’m, dona —repetí ell posant-se sèrio—. Prou de barloca, que
va de veres. A quina hora engegues?
—Va com va: avui ja era fora abans de trenc de dia; com que tinc de
tancar a les vuit per mor de la munyida…
—Digues, i deus mirar al cel per si dóna senyals de pluja: oi?
—I ara! A vós què us fa? Ja hi tornem?
—Va de sèrio. Bé ho deus llucar si el Bestracà porta caputxa, si el
Bassegoda fuma amb pipa, si les fondalades de Brull sospiren… Tots els
guardians fan lo mateix. Què va que avui has vist una filagarsa de boira par
d’amunt del Celler.
—Avui i altres matinades també —féu ella després de fitar-li la mirada i
amb un posat un xic encuriosit.
—Veus, dona? Doncs també l’hem vist nosaltres des de dejús del pas
del Duc. Oh, i que disputàvem sobre si era fum o boira. Què et sembla a tu
que era?
—Fum o boira —féu ella mig rient amb mueca, com si hagués sentit la
meva resposta de llavors.
—És lo que nosaltres hem dit; però a tu, que ho has vist altres dies, què
te n’apar? —digué ell amb insistència estranya.
—I ara, a mi què em fa! —féu ella rient i fent posat d’esmunyir-se—.
Aneu-ho a veure, i si era fum bé prou trobareu la cendra.
En Rafel la detingué amb el posat i insistí:
—Però, si tu creus que és fum, com s’explica? Jo no sé pas que hi haja
carboners, ni artigaires, ni escapiadors… I de bandolers… des de
l’estenallada de Brull no se’n canta gall ni gallina. Ademés que allí no hi ha
cau, ni tuta, ni una mala gaserna…
—S’ho sap si n’hi ha —féu la noia per tota resposta.
En Rafel baixà més la veu i des d’aquell moment no vaig sentir res més.
 Semblava tenir subjecta a la noia a una sèria confidència, i ella, ara
sèria, ara riallera, contestava amb poques paraules, com si les hi arrenqués
amb ganxo, regirant-se sovint com si volgués esmunyir-se.
Els detalls de tota aquesta escena els ha reconstruït després mon magí,
perquè allavors escoltava i sentia com qui sent ploure: sentat damunt d’un
roc, m’entretenia jugant amb el ca com si fóssim germans. Però recordo bé
que la vista d’aquella joveneta, menuda, esparpillada i escaienta, me
despertava com un confús record agredolç d’altra figura consemblant.
Bona cosa estigueren els dos parlant, fins que la noia logrà escabullir-se,
mentres que en Rafel en veu més alta li deia:
—Ah, gran polserera! Com t’ho tenies calent, tot això!
—Encara mai n’havia set preguntada —respongué ella. I, tot guimbant
cap amunt, aclamava el gos aquis-sant-lo vers les cabres escampades del
terme, fent ressonar sa veu metàl·lica per l’encontrada.
—Mustí, volta la morena. Ara la bigarra passa per dalt… Mustí, dalt,
dalt, dalt, dalt, píscalaaa…
En Rafel vingué amb mi, i, encarant-se’m amb cara animada, me digué
a mitja veu:
—Fum i no boira, era lo que vèiem: saps?
Jo vaig mirar-lo com qui ve de l’hort, i ell, reflectint-se, donà per
acabada la conversa, arronsant les espatlles i dient mentres se carregava el
retaco:
—Au, anem!
I, desfent bona part del camí fet, no paràrem de caminar fins arribar a
una masia grossa.
Allí en Rafel se tancà amb l’amo de la casa, quedant-me jo badoquejant
per la porxada sens que ningú em digués fes-te ençà ni fes-te enllà. Després
sortí, i, mentres l’amo s’arranjava a peu de marxa, ell me digué que jo em
quedaria allí fins a la tarda, en què vindria a buscar-me. M’encarregà en
gran manera que fes bondat, que no inquietés a ningú, i que no em mancaria
res. Jo vaig veure’l partir amb aquella recança del gos que veu marxar a
l’amo, però amb la inconscient i ben infiltrada idea de que devia obeir ses
ordres.
 En efecte, res me mancà. Les dones me serviren esmorzar, i després
vaig posar-me a jaure al sol com un ca desfeinat. El coll me dolia molt i
sentia una pesantor al cap que em feia aclucar els ulls. A migdia em
serviren dinar, i, en acabat, vinga jeure de nou amb les mans apretades a la
gargamella, on somniava que hi tenia un llop arrapat. En sent a mitja tarda
es presentà un minyó, prou conegut meu, dient-me que em venia a buscar
de part d’en Rafel, que ens esperava cap a la riera d’Escales. Partirem, i,
sens canviar paraula, caminàrem més d’una hora i mitja, fins que trobàrem
an en Rafel junt amb altres individus armats, entre ells una parella de
mossos de les Esquadres, part d’amunt del pas de Prius. En quant ens
ajuntàrem, en Rafel prengué un fusell, que prou el conegui, perquè era el
meu, i, entregant-me’l, digué:
—Té, Albert: aquí tens la teva arma, carregada i en-cepada. Avui
veurem el llop; te posaràs a l’aguait allà on te diré i, en quant el tinguis a
tret, viva Déu!… que els ulls no et facen pampallugues. T’ho vaig prometre
i t’ho tinc.
Igual que Samsó, que diu que tornà a recobrar amb la cabellera la força
perduda, al recobrar jo la meva arma em semblà recobrar bona part de les
meves energies d’abans. Tornaren a rebrollar en mon cor les rancúnies
mortes o dormides, i clapés de sang passaren com llampades davant de mos
ulls. Quelcom d’això es degué traslluir en mon exterior, perquè en Rafel,
encarant-se’m, afegí:
—I que hi hagi seny, eh?, perquè t’hi va la pell.
Deixàrem la riera, emprenent costa amunt cap al Celler, caminant bosc a
través, enginjolant-nos pulit a pulit entre alzines centenàries i moixals
impenetrables. La colla s’anà reduint per parelles que a dreta i esquerra
s’escampaven a prendre punts. Quan quedàvem ja sols en Rafel, els mossos,
el minyó que vingué a recollir-me i jo, érem ja a les envistes del Celler i allí
ens paràrem bona cosa per a donar temps a que les parelles escampades
arribessin a llurs punts de parada. Després caminàrem encara mig quartet, i
en Rafel, senyalant-me un petit cor-regall que desembocava de la gran
depressió de la muntanya:
—Tu et quedes aquí amb el teu company; el llop, si no queda al jaç, serà
sens dubte per aquí que buscarà sortida! Doncs ull viu i bona sort! —I
desaparegué amb els mossos entre l’espessura.
Ja començava a llustrejar i la selva prenia l’aspecte misteriós de les
soledats al caure el dia. Jo estava en una mena d’inconsciència estranya
que, no obstant, no em permetia perdre cap incident ni deixar de desxifrar
cap de les remors que del sotabosc se desprenien. Sentia una mena de rabior
fonda que em feia frisar el moment de poguer botar com una pantera sobre
la presa; però, amb tot, aquesta presa, en l’estret camp de la meva
imaginació, no prenia una forma ben definida de bèstia o de persona.
Passaren llargs moments d’espera sense que amb mon company ens
creuéssim paraula xica ni grossa; els dos, arraulits al peu d’una soca,
escoltàvem atents, quan ja els ulls començaven a perdre la forma dels troncs
més llunyers. Per fi s’aixecà una vaga remor, allà, lluny, cap a les
profunditats de la vessant al peu de la cinglera, sonaren alguns trets i entre
l’alabrall de crits inintel·ligibles se percibí clara una veu que deia:
—Talaia avall, els del córrec!
Ens posàrem de peu i passaren encara alguns minuts sense que
poguéssim orientar-nos. Després se senti cap a nostre indret un rossegall de
bardisses, com el rastre d’un senglar encalçat, cap a la dreta un poc amunt.
Vaig dirigir-me cap allí corrent, mentres mon company me cridava:
—No ens moguem d’aquí! És el córrec, que hem de vigilar.
Però el meu instint de gos me portà dret a la trajectòria que duia la peça.
Vaig esperar-la en una petita clariana i allí ens topàrem tu per tu, quedant-
nos parats, estemordits, com horroritzats de mirar-nos l’un a l’altre. Ell
caminava a grosses batzegades com un aireferit, obrint-se pas entre les
bardisses amb l’empenta d’una allau, tot deixant-hi un rastre de pellingos de
roba i de carn. Duia unes barbasses cargolades a badies que penjaven d’una
cara reduïda a la pell i l’os, com una mòmia de frare caputxí. Dins de les
conques de sos ulls, que de tan foscos semblaven buidats, hi ballaven dues
guspires de foc i amb ses mans de calavera armades amb ungles d’esparver
empunyava amb l’esquerra un boscall amb el que s’ajudava per a fer el
saltiró i amb l’altra el retaco engallat.
Brevíssims instants durà nostra suspensió.
—D’on surts? —digué ell amb veu que li baumejava dins del pit.
—On vas? —vaig fer jo quasi al mateix temps.
 —A l’infern, i tu al darrera meu! —va respondre amb veu sinistra,
ensems que, engaltant-se simultàniament les dues armes, ressonaven els dos
trets en un mateix barbol.
Vaig sentir que l’arma em desapareixia de les mans, feta estelles, amb
una sacsejada forta que em féu trontollar, i per entre el fum de la pólvora
vegi l’Esparver que també esgarrapava per no caure, i em llancí sobre d’ell,
començant els dos a rodar a capgirells per damunt de la gleva. Aviat vaig
poguer aferrussar-me-li al coll, començant a rosegar-li la carn amb una
força inconcebible: me sentia més gos que mai, i l’esfrimolar entre mes
dents aquella carnassa dura com sola, em produïa una sensació de plaer
intensa enterament pròpia de les bèsties. A poc senti als polsos el refrec
d’un canó de fusell que s’introduí en la boca bleixanta del meu enemic;
després, un retrò que feia esclatar quelcom com si fos un carabassot podrit,
semblant-me que era el meu propi cervell que es desfeia amb un xarbot de
fang; després… res més… el meu ser quedà desfet, com engolit per les
tenebres del nores.
 XXV

Una tenebra impenetrable, un silenci absolut i una buidor immensa

embolcallaven mon esperit sepultat en les negacions del no-res. Poc que
tinc consciència de lo que va durar aquell estat, perquè les tenebres, el
silenci i el baucis, signes de mort, anul·len la idea del temps, que és el
darrer signe de vida, ni tampoc tinc idea de per on se filtrà en aquell caos
una porció microscòpica de llum que dissolvent-se en aquelles tenebres les
tornà en grisalla fosca com besllum de nit d’hivern, ni de com, ponderant-se
aquesta essència lluminosa, com les nebuloses en la formació del món,
formà taques grises que dansaven estranyament per l’espai fins a
conglomerar-se en una sola de major potència que, fugint sempre de la
visual, resseguia una òrbita majestuosa a mon entorn.
I aquella taca semblava prendre formes positives com de signes
cabalístics indesxifrables per a una intel·ligència majorment atrofiada com
la meva, per més que sentia iniciar-se en mon ser com una voluntat
rudimentària de penetrar-los. Anys, sigles, potser, d’evolució penosa em
semblava que representava guanyar camí en la revelació d’aquell enigma:
revelació que pressentia, que desitjava i fins que perseguia amb una
obsessió de cervell enfebrat, però que la falta de pressió del medi ambient
en què em debatia, engendrant sols unes ànsies malaltisses que amb tot
pesaven dolorosament sobre ma consciència embrionària, no em permetia
assolir sinó per modo lent i mesurat. Poc a poc, no obstant, anava prenent
nova forma aquella taca cabalística, i la idea començà a apuntar entre
l’enrevessada xarxa de l’enigma, idea representativa d’una forma humana.
Era ella.
 Qui era ella? Jo ja no ho sabia: sols trobava que aquella forma
s’identificava amb quelcom que jeia mort dintre meu; que s’emmotllava
amb algunes de les despulles d’allò que abans en mi vivia, com la forma del
poll acabat de néixer s’ajusta encara a les clofolles de l’ou que l’ha
emmotllat. Però, a mida que avançava la gestació d’aquella idea, semblava
irradiar sobre el meu cervell una major energia que tornava en major
accelerament del período evolutiu d’aquella. Després de la vista, començà
la reacció del sentit de l’oïdo: de primer, era sols una munió de sons
indeterminats que comprenien des de la confusa braó de la cascata fins a
l’estrident metàl·lic ressò del rotllo de la iglésia, que arriben de quan en
quan a ponderar-se fins a formar la paraula Albert!, que jo tampoc
comprenia lo que significava, però que l’esquifinyall de consciència que se
m’estava formant recollia com a pertinent a la idea que em subjugava. Per
fi, entre la buidor de l’espai, alguns cops sentia contactes que semblaven
coadjuvar a l’obra de resurrecció que tan treballosament s’estava realitzant;
i la idea acabà per aparèixer, encara que confusa i disfumada potser per falta
material de llum o tal volta deficiència dels òrguens destinats a apreciar-la.
Era la Coralí que tenia al davant.
Una volta precisada la fórmula que obrava el miracle de ressuscitar les
meves potències mortes, semblà que aquestes caminaven dretament vers la
plenitud de llurs ideals.
Recordo haver recollit, no sé on, una llegenda estrangera que arrenca de
les foscors de la mitologia indica; se refereix an aquells temps en què les
pestes assolaven aquella terra cobrint els camps de morts, pitjor que les més
cruentes batalles. Suryà, divinitat representada pel Sol, se condolia de tanta
matança i volia posar-hi remei retornant la vida a tants infeliços; però Agni,
que és el foc, i Indra, que és l’atmòsfera, se negaren a coadjuvar a la
piadosa obra del Sol, i aquest, no atrevint-se a posar-se de cara als seus
companys de trinitat, facultava a la seva filla, la Lluna, perquè fes lo que
pogués, i aquesta, de nit, pretenia vivificar els cadavres descompostos que
cobrien el sòl. Però aquests, mancats de l’alè d’Agni, que representa la vida
espiritual, i del d’Indra, que representa la corporal, sols comptava amb
l’impuls del seu pare, el Sol, que representa la potència reproductora, les
passions carnals. Allavors, exèrcits innombrables de cadavres corromputs,
amb les carns mig rosegades per les feres, se despertaven sols per ses
passions innobles i, sense deixar de ser cadavres, s’entregaven a danses
estranyament esgarrifoses i a les més espantoses bacanals.
De la mateixa manera jo, mancat d’ànima i mancat de cor, semblava
ressuscitar sols per la matèria. Tornaren a reinflar-se les passions, tornaren
les immundes cobejances, però no tornà ni un fil de sana raó a imposar-se
als impulsos de la carn podrida.
L’acció restauradora de la meva estimada no es retrotreia més enllà de
quan jo l’havia donada per prostituïda en braços de l’Esparver i sos
companys. Ses fesomies xuclades i malaltisses me donaven bé idea del
balafi de la seva joventut; son somrís, dolorosament contret, me semblava
una vella i gastada fórmula posada estudiosa-ment al servei de la seva vida
de depravació i la sol·licitud en cuidar-me, com una servil adulació al déu
èxit. És clar: de primer, quan l’Esparver triomfava i lluïa, la Coralí era per
ell; després jo vaig vèncer a l’Esparver i fou per a mi; tomà ell a guanyar-
me ventatja i altra volta sigué tota seva i dels seus. Ara, jo havia vençut per
segona vegada a l’Esparver i, com entre els salvatges el cabdill triomfant
guanyava per aquest dret totes les esclaves del vençut, venia la Sultana a
rendir homenatge al vencedor.
Per intuïció arribava a comprendre que em trobava en alguna petita
masia perduda al mig del bosc, on m’haurien deixat els meus companys per
ser la més propera al lloc on se resolgué mon plet amb l’Ibo, quals carns me
semblava sentir encara carrisquejar entre mes dents, i aixís m’explicava
que, faltada la Coralí del recés del seu protector, s’hagués arrimat amb mi,
tractant de guanyar-me la voluntat. No em deixava mai: entrava i sortia de
ma cambra, trista i fosca, enllumenada sols per un petit porticó de la
finestra, sempre tancada, passant llargues estones sentada al capçal del llit.
Per lo demés, la casa semblava quasi sempre deserta, per estar sens dubte la
gent ocupada en les feines del camp. De tant en tant se sentien remors i
veus en la peça immediata, que seria la cuina, i de tant en tant apareixia al
llindar de la porta un cap que mirava a dins i se’n tomava sens dir un mot.
Llevat d’una dona vella que ajudava a la Coralí en certes feines, sempre era
ella que em servia mirant-me amb ulls desficiosos i tapant-me amb la mà la
boca si anava a parlar: circumstàncies que,’d’acord amb el meu estat
d’ànim, traduïa jo per fórmules de seducció.
Amb tot i la desfeta que els darrers temps havien causat en la figura
d’aquella noia, abans fresca i roja i ara emmorenida i malaltissa; amb tot i
que havia perdut aquell garbo en el vestit, presentant-se’m esllanguida i
endolada, i que aquells cabells abans estufats i brillants com ala de corb,
eren ara llisos i descuidats; encara, quan la contemplava amb mos ulls
gelosos, trobava que em removia la cara i que era un rosegó ben aprofitador.
En alguns d’aquests casos, sobreeixint-me els interiors desitjós, la interior
luxúria, se’m deslligava la llengua i li parlava… No sé de què li parlaria,
que ella, alçant-se, procurava tancar-me la boca pregant-me que callés i,
sortint-se de la cambra, s’abstenia d’entrar més que lo precís per a servir-me
aigües i remeis.
Això acabà per donar una nova virada a les meves bestials reflexions,
prenent peu dels retrets de l’Esparver quan me deia que no era bo per llop ni
per ovella i que tirant per ase havia d’acabar boig. «És vist —me deia jo—
que amb mi tothom s’hi creu amb dret; fins aquesta mala pua que un temps
jugava amb mi fent-me pretenir lo que després prodigava a tothom i avui
encara sembla que vulgui acabalar lo que ja no té cap valor…». I, per
aquest camí, vinga donar tortura al poc magí de què disposava, tot a la
mercè de la carn, sense que per enlloc vingués una espurna de raó sana a
posar fre al maligne esperit que em corsecava la carn enfebrada.
La mina s’anà carregant. Un dia, l’absolut silenci que regnava en la casa
denotava que era deserta. Sols la Coralí feinejava per la cuina i de quan en
quan entrava atansant-se fins a mon llit. Potser la mateixa mala intenció del
projecte que covava em feia aparèixer més sossegat, per lo que ella es
mostrava confiada fent-me alguna que altra pregunta i dirigint-me algun
amorós somrís que m’acabava d’encendre els apetits. Un moment en què
ella havia sortit vaig provar de posar en moviment mos membres entumits,
que respongueren millor de lo que era d’esperar després de tants temps
d’inacció. Allavors la febre demoníaca que interiorment me devorava pujà
de punt i, llençant les robes d’una revolada, vaig saltar del llit.
La remor inusitada atragué la noia, que, al veure’m en tal estat, llançà
un crit.
 —Què fas, desventurat! Que vols morir-te? Torna al llit, Albert, per
Déu!
Intentà obligar-m’hi, però jo vaig posar-li la grapa a sobre. Que tal devia
ser el meu posat, que la noia, esfereïda, es féu enrera vers la porta; mes jo,
amb una llestesa que ella no podia esperar-se, vaig guanyar-li l’acció
tancant-la amb clau i llençant aquesta sota el llit. Allavors, igual que una
bèstia gelosa, tirant-me sobre d’ella, vaig atreure-la amb una força a la que
ella inútilment tractà de resistir, bolcant-la damunt del llit, ensems que ella,
pugnant com una víctima, exclamava:
—Verge del Coral, empareu-me!
Una terrible fiblada semblà partir-me el cor; una sensació agudíssima,
penetrant-me per entre dues costelles, invadí tot mon ser posant en vibració
tots mos nervis, arribant al paroxisme del dolor a produir-me un esvaïment
de cap fins a perdre el món de vista. Fou sols curts moments; al revenir-me,
em trobava de peus a terra estontolat sobre la màrfega i sentia un doll de
sang encesa que, lliscant-me pel cos avall, s’escorria per terra. Enmig del
greu dolor que encara em doblegava, sentia una mena de sensació
benfactora com la del malalt a qui el doctor, d’un cop de llanceta, ha
rebentat un tumor ple de posterma. Aquesta sensació benfactora semblava
afectar directament el cap, qual potència se m’aclaria com si despertés d’un
pesat son.
Allavors vaig adonar-me de la pobra Coralí, que, de genolls en terra i
amb la testa alta, semblava parlar al cel. En les mans a l’alçada del pit, en
actitud d’ofertori, hi tenia un punyal tot sagnós, aquell mateix punyal que
vaig regalar-li un dia i que jo mateix vaig presenciar quan el feia passar per
les mans de la Verge del santuari del Coral. Estava descolorida, esblaimada
com un desenterrat, i la cabellera se li havia estufat com eneriçada d’horror.
Va recordar-me aquell altre jorn que, en circumstàncies consemblants, jo
vaig fer-li d’àngel de la guarda. Com allavors, també duia la còfia de gairell
i la roba espellofida i desfardada per la lluita; però, aixís com allavors en sa
desesperada excitació s’hi notava una veu de protesta com de fera burxada,
ara era més bé la imatge dolorosa d’un cor aclaparat per la immensitat del
darrer sacrifici. Sos llavis se movien penosament tot parlant de cara en
l’aire, com un penitent in articulo mortis.
 —Verge Santa! —deia—. Ja sabeu Vós que no era pas per ell que duia
aquesta eina, sinó per l’altre. De les envestides de l’enemic me n’haveu
salvada Vós per vostra gràcia, i de les de l’estimat heu volgut que me’n
lliurés per mi mateixa, potser perquè bevent fins la darrera gota del calze de
l’amargura, me fes més digna de Vós.
N’hi havia tanta, d’amargura, en sos ulls amarats, era tan punyent el
tremolós accent de sa veu i era tan horripilant tot el seu posat, que a mi
semblava despedaçar-me l’ànima. I la sang que seguia escolant-se’m per la
ferida, malgrat la pressió que feia amb la mà per a deturaria,
desenfarfegant-me les entranyes, semblava deixar-les per a son
funcionament amb una llibertat que mai havien tingut. El cervell, sobretot,
amb una elasticitat desconeguda, semblava vibrar com una copa de cristall,
reflectant les idees amb la transparència del diamant. Tota la meva trista
història, l’enormitat de la meva conducta, tot se’m feia present amb una
puresa de contorns verament admirable.
Allavors, entrant en comparances, vaig començar a comprendre que, per
grosses que fossin les meves desventures, encara hi havia un ser per a qui
ho havien sigut molt més. Allavors vaig midar la gran distància que, entre
jo i ella, hi mediava, trobant que eren poques i merescudes les meves penes
davant de les seves, incommensurables, i per primera vegada una pietat
immensa vers ella invadí el meu ser; per primera vegada de la vida vaig
treure els ulls de les pròpies necessitats per a condolir-me de les necessitats
agenes.
Doblegant-se’m les cames, vaig trobar-me aviat de genolls sobre ma
pròpia sang, allargant els braços vers la noia, que continuava pregant en
dolorós èxtasis.
—Coralí! —vaig cridar-li, i ella tota es commogué com una víctima que
pressent un nou atac—. Coralí!, no temis, que ja sóc curat: el meu cos,
purgat de la sang endimoniada pel mal esperit, ha obert els ulls a la veritat;
ni ara, ni abans, mai he estat digne de tu, però fins ara no ho he comprès;
amb la mort me dons la vida i te’n sento ben grat, perquè val més un instant
de llum que tota una vida de tenebres. Perdona’m i encomana’m a Déu i
compadeix-me com jo et compadeixo a tu.
 I entremig de les boires que m’entelaven els ulls, encara la vaig veure
que venia a mi i em mirava amb els seus grans ulls negats en plor; vaig
mirar-la sobre el pedestal de ses desventures, sublimada per ses virtuts,
condolint-se de mi, infeliç, a qui les mateixes desventures, per falta de
virtuts, havien precipitat al fons de l’abim; la vaig veure sorgir immaculada
d’entremig dels xarbots de llot amb què tots, fins jo, el seu estimat, havíem
volgut cobrir-la; vaig adorar-la des del fons del cor com un ser sobrenatural,
reflex d’una divinitat en què començava a creure. Comprenia que havia de
deixar-la; però, ara que la mirava amb els ulls de l’ànima, no en sentia
recança com quan la mirava amb els ulls de la carn, perquè entreveia
l’esperança de fer-me’n digne un cop deslliurat de la podridura del cos. La
seva compassió no em mortificava, com en altre temps: ans al contrari,
m’enternia arrencant-me dolls de llàgrimes, d’aquelles ditxoses llàgrimes
que no havien pogut brollar mai del meu cor eixarreït per l’egoisme i les
contrarietats mal suportades.
I les potències se’m tornaren a cloure com els pètals d’una sensitiva que
ha esclatat uns moments a la llum del sol, arrastrant-me de nou a la
inconsciència del no ser; però no com abans, entre baucis tenebrosos i
retrunys infernals, sinó embolcallat de celísties lluminoses, dolces
harmonies i rufagades d’oreigs primaverals. Encara vaig sentir una dolça
pressió sobre la ferida del cor, que em feia bé. Després una veu que a cau
d’orella em cridava per mon nom; i, com en somnis, una rosada de gotes
tèbies que em queia damunt de la cara, i sobre el front el pessigolleig d’uns
llavis com de mare amorosa; i després… res més.

31 de gener de 1902.
MARIÀ VAYREDA i VILA (Olot, Garrotxa, 14 d’octubre de 1853 - Barcelona,
6 de febrer de 1903). Escriptor i pintor. De conviccions carlistes i,
posteriorment, adscrit al catalanisme conservador de la Renaixença, la seva
obra narrativa va molt lligada a la seva trajectòria personal. Així, amb
l’experiència com a membre de l’Estat Major de l’exèrcit carlí, escriu
Records de la darrera carlinada (1898). Més tard publica la novel·la Sang
nova (1900) i la que ha estat considerada com la seva obra mestra, La
punyalada (1904), una de les grans novel·les del realisme català. Al mateix
temps escriu un gran nombre d’articles i relats breus, en bona mesura
relacionats amb la seva terra natal, la Garrotxa. La vida pairal i el
catalanisme en són alguns dels seus temes. Signava MARIAN VAYREDA.
Notes
[1] Espartinada: berenada al camp. [Torna]
[2]
Se dóna a la ratlla el nom de «xarnecs» als fills de pare espanyol i de
mare francesa, o al revés. [Torna]
[3]Diu la cançó: «Els vents de França i d’Espanya / se toparen al Portús / i
als nou mesos hi naixia / la bruixa de Cabarús». [Torna]
[4]Se conta del famós Ferrer de Talaixà, que una vegada, encorralat a una
cinglera sense sortida, destralejà un gros plançó d’alzina i enroscant-se com
una serp per son forçat se deixà caure per l’espadat, arribant il·lès a baix.
Aquesta sort tingué imitadors en altres ocasions semblant no sempre amb la
mateixa fortuna, coneguent-se amb el nom de salt del lladre. [Torna]