Nosaltres, els valencians

Aquest article tracta sobre l'assaig de Joan Fuster. Si cerqueu el programa

de ràdio, vegeu  Nosaltres els valencians (programa de ràdio).

Nosaltres, els valencians

Autor Joan Fuster

País Catalunya

Ciutat Barcelona

Tema/es Història, política

Gènere/s Assaig

Editorial Edicions 62

Data de publicació 12 de maig de 1962[1]

ISBN 9788499300627

Nosaltres, els valencians és un influent assaig[2][3] de l'intel·lectual valencià Joan Fuster i el primer

dels seus treballs com ahistoriador.[4] La seva aparició va implicar una renovació tant en
la historiografia com en el nacionalisme valencià.[5] Ernest Lluch va dir d'aquest llibre que "separa la
història de la nostra prehistòria".[6] Juntament amb Qüestió de noms, (Edicions d'Aportació
Catalana,1962) i El País Valencià (Ediciones Destino, 1962), és considerat com un "llibre bàsic per
al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat del valencià".[7] Jaume Pérez
Montaner, estudiós de l'obra fusteriana, va afirmar que "la seva significació històrica ha estat tan
 remarcable que hom pot parlar des de la nostra perspectiva actual d'un abans i després d'aquesta obra
en qualsevol referència a la cultura i a la consciència nacional del País Valencià".[8]

Des de la primera edició de 1962, ha estat reeditat aproximadament una vintena de vegades fins
al 2009,[8] a més de traduït alcastellà.[9] L'any següent de la seva aparició, 1963, va ser guardonat amb
el Premi Lletra d'Or.[10]

Fuster, que afirmava, parafrasejant Jaume Vicens i Vives, que no havia trobat mai una reflexió
realment seriosa sobre la identitat del poble valencià i que per aquest motiu es considerava obligat a
desxifrar-la,[11] trencava amb el valencianisme precedent, en considerar-lo "provincial" i
"sucursalista",[12][13] i trencava també amb el treball històric i sociològic realitzat fins aquell moment,
acusant-lo de patir d'una "deplorable i indecorosa miopia 'nacional'". [14]

Nosaltres, els valencians respon a objectius explicitats des de les primeres pàgines, que són, entre
d'altres, el de "conèixer-nos" (seguint, a més a més, el model de Notícia de Catalunya)[4] i el de
respondre a la pregunta "què som els valencians?".[6] Aquesta aportació a l'autoconeixement dels
valencians en tant que poble, pretenia Joan Fuster, seria un revulsiu contra les "malalties
col·lectives" dels valencians, una temptativa de "rectificar la frustració històrica" del seu poble.[15] En
paraules de Fuster: "La veritat —els fets constatables i explícits—, una vegada delatada, esdevé
consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció, o, en última instància, en
remordiment. Per a expressar-ho abusant de la terminologia d'un il·lustre barbat: 'explicar' serà una
invitació a 'transformar'".[16]

A Nosaltres, els valencians Fuster afirma que els territoris de "parla catalana"[17] del País

Valencià tindrien com a únic "futur normal" la incorporació a una entitat "supraregional", els Països
Catalans.[18]

Taula de continguts
  [amaga] 

 1 Antecedents
 2 Estructura
 3 La construcció de la identitat valenciana
o 3.1 La "dualitat nacional"

 4 Desenvolupaments posteriors
o 4.1 Influència
o 4.2 Crítiques
o 4.3 Revisions
o 4.4 A la literatura

 5 Referències
 6 Bibliografia
 7 Enllaços externs

Antecedents[modifica | modifica el codi]
L'assaig de Jaume Vicens i Vives, Notícia de Catalunya —el títol original del qual havia de
ser Nosaltres, els catalans, però que finalment va ser rebutjat, per suggeriment deJosep Pla,[19] per
temor de la censura franquista—[20] va ser inspirador del treball de Fuster, el qual té una
intencionalitat i estructura paral·leles.[21][8]

Estructura[modifica | modifica el codi]
Nosaltres, els valencians està dividit en tres grans seccions:

 Els fets. Pàgines 25 a 101.[22]

 Les indecisions. Pàgines 105 a 169.[22]

 Els problemes. Pàgines 173 a 234.[22]

La construcció de la identitat valenciana[modifica | modifica el

codi]
La "dualitat nacional"[modifica | modifica el codi]
L'assaig planteja que la conformació actual del País Valencià parteix, des dels orígens, d'una
"dualitat nacional insoluble" —segons l'expressió utilitzada per Fuster per referir-se a la convivència
de colons catalans i aragonesos assentats històricament en territori valencià,—. [23] Fuster va tractar
aquesta problemàtica argumentant que aquestes comarques castellanoparlants, si bé han aportat
figures com Blasco Ibáñez,[24] no haurien tingut sinó una influència marginal en la configuració de la
personalitat col·lectiva dels valencians quant a poble, perquè entèn que aquesta personalitat
col·lectiva està conformada, exclusivament, per les comarques de parla catalana.[25] Per això els
territoris de parla castellana són tractats com un mer apèndix adossat per raons administratives,
fiscals o d'una altra mena, i fins i tot representarien un destorb de cara a una futura unió del País
Valencià amb la resta de territoris de parla catalana, que segons ell serien el seu marc nacional
natural. Aquesta idea i similars les repeteix en altres obres.[26]

El mateix rebuig va plantejar a la població morisca assentada històricament al territori, considerant

fins i tot que la seva expulsió va ser un fet positiu.[9][27]

Desenvolupaments posteriors[modifica | modifica el codi]

Influència[modifica | modifica el codi]
Cartell de la gira de presentació del llibre

A partir de Nosaltres, els valencians es va originar un moviment denominat nou valencianisme, que

va influir en molts sectors universitaris, progressistes i d'esquerres. Figures com Sanchis
Guarner, Joan Reglà, Francesc de Paula Burguera, Josep Giner, Alfons Cucó, entre d'altres, van
formar part d'aquest moviment. Després, durant la Transició espanyola, les màximes figures d'aquell
valencianisme primerenc que datava de la Segona República Espanyola (Xavier Casp i Miquel
Adlert) acabaran unint-se al moviment de reacció contra l'expansió del blaverisme.

En acabar el franquisme, part de l'esquerra valenciana, va assumir postulats fusterians. [28] D'aquesta

manera la dreta va aconseguir trobar un pretext perfecte per atacar tant l'esquerra com l'incipient
nacionalisme valencià, acusant ambdós de criptocatalanistes. Aquests esdeveniments són coneguts
com a Batalla de València i van acabar quan, després de l'aprovació de la Constitució espanyola i
l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, el fusterianisme va acabar allunyat dels centres
de poder polític valencians. A causa de l'escàs suport popular que van tenir les posicions
fusterianistes, aquestes van ser abandonades progressivament per diversos partits valencians
d'esquerra.
Crítiques[modifica | modifica el codi]
A més de les crítiques i desqualificacions,[29] tant des dels àmbits blavers com espanyolistes,
[30]
 Nosaltres, els valencians també n'ha rebut des d'àmbits religiosos, per exemple, per les opinions
abocades sobre l'expulsió dels moros de València.[31]

La virulència de la reacció que, en ple franquisme, va rebre la publicació de l'obra[32] (també d'El

País Valenciano), va revestir a Joan Fuster de legitimitat democràtica.[32] Durant la dictadura no hi va
haver grans matisacions i oposicions a aquestes tesis des de postures opositores al règim.
[32]
 L'obra El País Valencià i els altres, publicada en 1972 per Emili Gómez i Nadal en seria una de
les poques excepcions.[33] Al llibre, Gómez i Nadal mostra el seu escepticisme envers la difusió del
terme Països Catalans,[34] qualificant de folklore snob les actituds d'aquells que
s'anomenaven catalans fora de Catalunya,[34] postura que jutjava minoritària.[34]
Revisions[modifica | modifica el codi]

Video de l'Institut d'Estudis Catalans onJoan F. Mira parla de 'Nosaltres, els valencians'.

Amb l'arribada de la democràcia, començarien a aparèixer les primeres crítiques i revisions a les
tesis fusterianes.[35] Ernest Lluch, a la seva obra La Via Valenciana (1a edició de 1976 i Premi Joan
Fuster d'assaig aquell mateix any)[36] va ser el primer a publicar una revisió dels postulats econòmics
de Fuster,[37] tant en allò relacionat amb la industrialitzacó, com sobre el "paradigma agrarista" del
País Valencià.[38][36][39][37]

A mitjan dècada de 1980, alguns escriptors valencians com J. F. Mira, Eduard Mira, Damià

Mollà o Vicent Franch van realitzar diferents revisions dels plantejaments fusterians. Es van publicar
obres com De impura natione: El valencianisme, un joc de poder (un llibre també polèmic, que va
tenir l'afegit de revitalitzar l'interès per Nosaltres, els valencians en uns temps en què havia caigut
una mica en l'oblit; Premi Joan Fuster d'assaig, 1986) o Document 88: Destinat (sobretot) a
nacionalistes (finalista el 1988 en la categoria d'assaig dels Premis Octubre). Neix així el que es
coneix com la tercera via del nacionalisme valencià, que consistia en la consideració d'una nació
valenciana amb una llengua amb diferents graus de particularisme, però compartida amb la resta
de Territoris de parla catalana,[40] en un intent d'aconseguir una síntesi entre el blaverisme i
el pancatalanisme.[41]

No seria fins a la dècada de 1990 que les tesis revisionistes de Fuster agafarien una nova empenta,
amb la publicació per part deJoan Francesc Mira de Sobre la nació dels valencians en 1997, on es
planteja una "via valenciana" que repense les relacions entre elPaís Valencià i l'Estat Espanyol, de
manera que els valencians reafirmen la seua condició de nacionalitat en els mateixos termes que
altres pobles de l'estat reconeguts com a tal, contraposant eixa reafirmació de la valencianitat a una
inèrcia espanyola que fa del fet valencià un "poc ser, insubstancial, epidèrmic, regional, subordinat,
marginat i folkloritzant".[42] D'altra banda, l'alternativa pancatalanista va quedar descartada com a
una "opció irrealitzable" pel propi Mira.[43]
A la literatura[modifica | modifica el codi]
El 2012 es va organitzar l'exposicióJoan Fuster. Nosaltres els valencians. 1962-2012 al Palau Robert de Barcelona

A més de les respostes en forma d'assaig, d'articles periodístics, etc., Nosaltres, els valencians també
va tenir desenvolupaments literaris. A la novel·la Abans moros que catalans, escrita per Jordi
Querol i Moisés Mercé, es va utilitzar la història contrafactual plantejada per Fuster en relació amb
l'expulsió dels moros de València[27] com a encapçalament per a una ucronia en la qual els moros mai
no haurien estat expulsats, essent el primer capítol de la novel·la un text atribuït apòcrifament a
Fuster com una secció del seu assaig L'expulsió pendent.[44]