245

MARIA AURÈLIA CAPMANY,

LA FILOSOFIA COM A ACTITUD

XAVIER ANTICH
Universitat de Girona

«A nosaltres ens haurà tocat viure a destemps, com a destemps ens

haurà tocat fer la nostra història» (Capmany, 1997: 199). Ho escriu
Maria Aurèlia Capmany l’any 1975, quan publica el segon volum
de les seves memòries, Pedra de toc. I «destemps», com ens il·lustra
el diccionari de l’IEC, vol dir «fora de temps, inoportunament».
Viure en un temps, però fora de temps, de manera inoportuna: hem
d’entendre que això és fora d’aquell temps que seria oportú i que,
com a tal, aquest, no seria fora de temps. Perquè hi ha un temps dins
del temps i un temps fora del temps, com hi ha un temps oportú i un
altre d’inoportú. Aquesta experiència de viure a destemps expressa un
desajust essencial, un desencaixament, que fa del temps propi un temps
excèntric, fora del temps que li toca i que faria d’ell un temps oportú.
No estranya la constatació de Capmany: simplement posa paraules a
la interrupció de les expectatives d’allò que, a partir del que fins a un
cert moment havia viscut, li era legítim i oportú d’esperar respecte al
temps futur, i que, per això, provoca un desencaixament entre el que
podia haver estat i el que, finalment, va ser, entre allò per al que la seva
generació (el nosaltres des del qual parla) s’havia preparat i allò amb
què, al capdavall, es va trobar.
La interrupció que provoca aquesta fractura en el temps és, sens
dubte, l’experiència de la guerra, sobre la qual Capmany va escriure
sovint, com fa a Mala memòria (1987):
Evidentment la guerra ens ho havia desbaratat tot. Era una guerra
que s’havia introduït subreptíciament a les nostres vides. Totes les
guerres són absurdes, però aquella, a més, havia dissimulat la seva
246 Maria Aurèlia Capmany. Escriptora i pensadora

existència, com un mal lleig, com una progressió ascendent de la

pesta. (Capmany, 1997: 398)

Que Capmany, lectora d’Albert Camus (Pons, 2018: 150-151), parli de

la guerra com la pesta no és irrellevant. Capmany coneix perfectament
el final de La pesta, en què Camus parla del bacil de la pesta, del que
diu, en les mítiques paraules finals de la novel·la, que «mai no mor
ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els
mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers,
a les maletes, als mocadors i als paperots» (Camus, 1962: 252). Val la
pena recordar el que Joan Fuster, traductor i prologuista de La pesta,
escriu: «allà on Camus escriu “plaga”, que cadascú posi el nom de
qualsevol dels poders inhumans de què tan pròdig és el nostre “temps
de menyspreu”» (Fuster, 1962: 10). La pesta és la metàfora del mal del
nostre temps. Un mal que dura, que continua covant-se després que
ha fet la seva emergència, que no acaba de desaparèixer del tot. És,
sens dubte, un «mal lleig», que marca el temps en què emergeix però
que deixa el seu rastre, també, en aquest temps posterior fins al punt
de provocar un temps fora de temps, en el qual només es pot «viure
a destemps». Aquesta experiència marcarà la vida de Maria Aurèlia
Capmany.
Per això es revolta contra l’amnèsia forçada, institucionalitzada,
amb què es va voler cobrir, i cobreix encara, en molts sentits, aquella
experiència i els seus efectes. «I vet aquí que ara ens demanen que
oblidem, quan ningú no ens havia donat permís per a recordar»
(Capmany, 1997: 199). Quan algú hagi d’analitzar la narrativa de la seva
època, continua explicant, serà inevitable reconèixer la importància de
la memòria, però és que «el present no tindria sentit si no poguéssim
empalmar-lo amb un passat, però no amb un passat remot, com van
fer els homes de la Renaixença, sinó amb un passat immediat, elaborat
dia rere dia».
Pretenem explorar el lloc de la filosofia en l’obra de Maria Aurèlia
Capmany, un aspecte que, per la seva importància, pensem que no ha
tingut el reconeixement que mereix. Es tracta d’un lloc peculiar, poc
evident i no del tot explícit, perquè té a veure amb una concepció de la
filosofia com a actitud. Però on és, la filosofia, en l’obra de Capmany?
Diguem, d’entrada, que el pensament de Capmany, sense que pugui
qualificar-se pròpiament de filosòfic, en el sentit habitual del terme,
com l’apliquem, per exemple, a Josep Ferrater i Mora, que havia
Maria Aurèlia Capmany,
la filosofia com a actitud 247

nascut sis anys abans que ella, sí que és, al meu entendre, d’inspiració
filosòfica.
Capmany va estudiar filosofia, i en va ser alumna destacada, a
l’Institut-Escola: no es recordava a si mateixa com una alumna
especialment brillant en aquella època, tot i que sí que reconeixia que
tenia una certa bona fama a les classes de filosofia, literatura i història.
D’aquella època sempre recordarà un professor, Ramon Esquerra, que
va morir en una des les últimes batalles de la guerra. Va ser a ell a qui
va confessar-li que volia fer filosofia:
—Filosofia filosofia? —em va dir.
—Sí.
—Per què?
—Perquè m’agrada.
—Però a tu t’agrada la literatura!

(Capmany, 1997: 398)

I Capmany, quan rememorarà aquella conversa, recorda que va

afegir que no va saber explicar-li per què no estudiaria literatura,
tot i que, pel que semblava, li agradava més. No li va saber explicar,
tot i que sabia molt bé el perquè: «per què em cansava d’estudiar tots
i cada un dels homes i algunes dones que havien escrit un vers, o un
tros de prosa». Capmany intuïa que «el pensament és una altra cosa»,
una cosa diferent d’això; el pensament, la filosofia, aleshores se li
presentava «com una sola història, amb un sol argument, amb un sol
punt d’arribada». Sembla que això, a Esquerra, no li va agradar gaire,
i sembla, també, que no el va convèncer, perquè el seu professor la va
advertir que «els filòsofs [...] o són uns barruts o són uns beneits. Però
veig que t’han enredat» (ibidem).
Tot i així, es va decidir a estudiar filosofia com a especialitat a la
universitat. Allí, hi va llegir els grans clàssics i es va acabar graduant
amb un treball sobre Plotí. Va arribar a fer-ne classes, primer a la
universitat i després en diversos centres de batxillerat. Fins que ho va
deixar. De fet, fins que la va deixar, la filosofia, a ella, potser perquè
aleshores ja li havia donat tot el que Capmany en podia treure: la
formació d’una actitud. Per això no va publicar, pròpiament parlant,
textos ni filosòfics ni sobre filosofia, llevat d’un pròleg sobre Sartre i
algun article molt ocasional. Sí que és cert, tanmateix, que en parla
sovint, de filosofia, i val a dir que sempre amb gran solvència i precisió,
248 Maria Aurèlia Capmany. Escriptora i pensadora

de forma especial en els textos memorialístics i autobiogràfics, sobretot

als dos volums de Pedra de toc, Mala Memòria i Això era i no era.
I tanmateix, m’atreviria a dir, aquesta sòlida formació filosòfica
marca tota la seva obra posterior, de manera directa o indirecta.
Perquè la inspira, l’orienta i la modela, fins a l’extrem de donar-li
una forma molt precisa i singular. En realitat, diria que passa amb
Capmany el que, en cert sentit, passa amb Hélène Cixous, per esmentar
un exemple emblemàtic: que la seva filosofia és pertot. No en forma
de filosofia, com hem dit, en el sentit habitual del terme, sinó en els
llibres de memòries, en l’obra narrativa i teatral, en els estudis i assaigs
(especialment en els dedicats a la dona, imprescindibles, d’altra banda,
per entendre l’emergència i articulació, teòrica i pràctica, del feminisme
a Catalunya als anys seixanta), i, de manera potser aparentment
tangencial, però al meu entendre fonamental, en l’obra periodística.
Una filosofia, doncs, peculiar, que no ho sembla, de filosofia, perquè
no es presenta com a tal, sinó perquè, més aviat, se n’amaga, de ser-ne.
Segurament per una mena de comprensible pudor intel·lectual.
La filosofia de Capmany, per això, està, pròpiament parlant, en
l’actitud. Perquè, en realitat, ella concep la filosofia, justament, com a
actitud. I així ho va formular en diverses ocasions, de manera explícita.
L’any 1982, l’editorial Laia publica, en la col·lecció Textos Filosòfics
que va impulsar i codirigir Josep Maria Calsamiglia, de qui el
separaven només cinc anys, un volum amb cinc textos breus de Jean-
Paul Sartre. Els codirectors van encarregar a Capmany l’edició i el
pròleg del volum i la traducció al català dels textos en francès, sabent
del coneixement que ella tenia de l’obra de Sartre i sobretot l’afinitat
que sempre va confessar amb el pensador, així com l’enorme influència
que havia tingut en ella des de la seva estada a París (Pons, 2018: 150-
151). Cal recordar que aleshores el Sartre narrador i dramaturg és prou
conegut en català: Els mots havien estat traduïts el 1965; La nàusea, el
1966, i una selecció amb sis de les seves obres de teatre, en versions de
Manuel de Pedrolo, el 1969. Però el Sartre filòsof, al contrari, és llavors
pràcticament inèdit en català, excepció feta de tres textos menors:
Reflexions sobre la qüestió jueva (1967), Esbós d’una teoria de les
emocions (1969) i Qüestions de mètode (1973).
En aquesta ocasió, Capmany tradueix, per fi, un text que Sartre
havia publicat el 1946 i que de seguida es va convertir en un clàssic de
la filosofia del segle xx: L’existencialisme és un humanisme. Un text
Maria Aurèlia Capmany,
la filosofia com a actitud 249

en què Sartre, com comenta Capmany en el pròleg, «exposa a l’abast

de l’ingenu lector els punts essencials de l’ontologia fenomenològica,
és a dir, de la seva versió de l’Existencialisme» (Capmany, 1982: 25).
I hi afegeix: «Amb aquella rara capacitat d’el·lipsi, de llenguatge
combatiu i precís, de desmitificació de la pedanteria escolar, Sartre
publica aquest llibret que esdevé una cosa així com el catecisme de
la nova filosofia» (ibidem: 25-26). Aquest llibret de Sartre, de fet,
esdevé aviat un llibre generacional, emblema de tota una època. El
filòsof defineix en aquestes pàgines la seva tan influent concepció del
compromís i de la definició de l’ésser humà a partir de la seva acció:
«Un home es compromet amb la seva vida, dibuixa la seva estampa, i
fora d’aquesta estampa no hi ha res». És també aquí on Sartre escriu
que:
La primera tasca de l’existencialisme és conferir a l’home la
possessió d’allò que és, i fer pesar sobre d’ell la responsabilitat
total de la seva existència. I quan diem que l’home és responsable
de si mateix, no volem dir que és responsable de la seva estricta
individualitat, sinó que és responsable de tots els homes. (Sartre,
1982: 47)

En aquest pròleg deliciós i lúcid, a més d’extremadament precís

des del punt de vista filosòfic, que constitueix la primera presentació
de Sartre al català digna d’aquest nom (ni un sol títol en català a la
bibliografia selecta que clou el pròleg!), Capmany fa un vívid retrat
del pensador francès, que tan important va ser per a ella, i apunta: «La
filosofia de Sartre es converteix en una actitud, en un comportament,
en una manera de vestir, de cantar, de beure, de parlar, en un
vocabulari concret» (Capmany, 1982: 25, la cursiva és nostra). Voldria
retenir aquesta idea, descoberta i formulada com a tal en la lectura i
l’anàlisi de Sartre: la filosofia com a actitud.
Capmany cita un fragment de Sartre, en què afirmava que alguns
creuen que la filosofia és «un mitjà homogeni on els pensaments
neixen, moren, els sistemes es construeixen per enfonsar-se més
tard». Per Sartre, al contrari, «hi ha filosofies. O, més ben dit... en
determinades circumstàncies molt definides, “una” filosofia es
constitueix per donar la seva expressió al moviment general de la
societat: i, mentre viu, és ella qui serveix de mitjà cultural als seus
contemporanis». I Capmany hi afegeix: «L’existencialisme esdevé un
mitjà cultural fins i tot per aquells que no llegiran ni un borrall de
250 Maria Aurèlia Capmany. Escriptora i pensadora

filosofia» (idem). Encara tornarem un altre cop, més endavant, a aquest

pròleg.
Però, per què Capmany acaba fent, precisament, filosofia a la
universitat? Ho ha explicat sovint, a Pedra de toc, a Mala memòria,
en moltes entrevistes... tot feia pressentir que faria literatura, que
era el que realment se li donava bé. Però no volia. Hi ha dues raons
que acostuma a repetir, i que esmentarem en la formulació que dona
a Pedra de toc. La primera, en la qual es fa ressò del tòpic sobre la
negligència literària dels filòsofs, tan sovint justificat, perquè «la
filosofia m’evitava la conversió a una altra llengua. En el reducte de
les idees podies escriure impunement amb faltes d’ortografia i oblidar
en la urgència expressiva quin era el vehicle del teu pensament». I
la segona, perquè li agradava, des de feia temps, «l’aspre rigor de les
Històries de la Filosofia, sense gens de ganga, i seguir el fil conductor,
que tan sovint veies desaparèixer, i veure com es tornava a nuar per
damunt d’abismes de segles». Aquest rigor, aquest encadenament
d’idees més enllà del temps cronològic de la història, produïa en ella
una sensació peculiar: «Els minuciosos textos, des de Parmènides a
Spinoza, et concedien una certa impressió de seguretat» (Capmany,
1997: 38). Les idees, el rigor, la continuïtat, la seguretat: no era una tria
capriciosa, la de la filosofia, certament, sabia bé on es ficava.
Capmany entra a la universitat en plena guerra, la tardor de 1937,
i la imatge que n’ha deixat, a Mala memòria, és desoladora: «aquella
universitat fosca, plena de dones, o d’homes massa joves o massa
vells per anar al front» (ibidem: 404). Recorda, així, que hi acudien
puntuals professors de la categoria de Carles Riba, Joaquim Xirau,
Pere Bosch Gimpera, Ferran Soldevila, Pere Font i Puig, entre
d’altres. Tot i aquest planter de talent, la universitat la va decebre
profundament: «Una altra de les desil·lusions més grans de la meva
vida me la produiria la universitat» (ibidem: 428). Però potser
decebre no és exactament l’expressió adequada: «per desil·lusionar-te
cal viure en pau, i el perill del bombardeig, la escassetat de menjar
i la inseguretat del futur no adoben les desil·lusions». Hi havia
arribat carregada d’una convicció d’espera: «el que jo desitjava
més d’aquest món era entrar al temple de la saviesa i ja ho havia
aconseguit; era qüestió d’esperar perquè tot arribés com ho havia
desitjat». Tanmateix, l’hecatombe arribaria aviat. No havia fet ni
dos cursos. El gener, les tropes de Franco entraven a Barcelona i, a
l’abril, la guerra s’acabava amb la victòria de les tropes franquistes.
Maria Aurèlia Capmany,
la filosofia com a actitud 251

Allò va representar, per a Capmany, com per a bona part de la seva

generació, aquella vinculada als ideals i l’experiència de la llibertat,
una experiència traumàtica: «Durant aquell estiu del 39 liquidàvem
tota una època i a l’altre cantó de guerra va quedar un món remot,
sense connexió amb la vida que vivíem» (ibidem: 31). L’esquerda i, a
partir d’aquí, el desencaixament, la condemna a viure a destemps.
Apart d’altres consideracions, a hores d’ara ja ben conegudes,
des de la perspectiva filosòfica la victòria franquista va suposar un
terratrèmol: «La nostra gent, els nostres professors, els nostres polítics,
els nostres veïns [...] havien desapareguts enduts a l’exili» (ibidem: 400).
Cal ser conscients de la magnitud del desastre, tota una generació
condemnada: Jaume Serra Húnter s’exilia a França i, més endavant, a
Mèxic, on mor el 1943. Joaquim Xirau s’exilia a França, després a la
Gran Bretanya i, finalment, a Mèxic, on mor el 1946. Josep Ferrater
Mora fa el camí de l’exili per França, Cuba i Xile i, el 1947, s’instal·la als
EUA, on el 1960 es nacionalitza nord-americà. Eduard Nicol s’exilia a
Mèxic el 1938, fins a la seva mort, el 1990, i hi farà tota la seva obra; el
1984, mort el dictador, amb motiu de la concessió del doctorat honoris
causa de la Universitat Autònoma, retorna a Barcelona, i hi fa un
discurs duríssim, que encara estremeix de llegir-lo avui:
La veritable autonomia és la del pensament i la paraula. Jo no he
pogut pensar durant els darrers quaranta-quatre anys en català.
El que ha tingut de tràgic aquesta situació fou la necessitat d’optar
entre la llengua i la llibertat. Vaig decidir-me per la llibertat, i ara
recobro la llengua. (Nicol, 1984: 17-18)

S’hi poden afegir Joan Roura-Parella, Lluís Ferré, Domènec

Casanovas, Juan-David García Bacca, tots filòsofs i membres de la
que, a partir de José Gaos, va ser coneguda com l’Escola de Filosofia
de Barcelona, tots exiliats, i es tindrà la mesura exacta de l’erm, només
pel que fa a la filosofia, que havia començat a provocar l’exili d’aquella
generació prodigiosa (Mora, 1984).
Capmany va tornar sovint al que va representar, per a ella, la victòria
del franquisme. En una ocasió, durant els anys seixanta (quan, escriu
ella, «brota vent de nou a l’erm dels nostres camps»), una periodista
«especialment sensibilitzada en el tema» li va preguntar...
[...] insistentment quins eren els homes que m’havien fet més males
passades. Jo procurava fer memòria i no aconseguia trobar-ne cap.
252 Maria Aurèlia Capmany. Escriptora i pensadora

[...] per fi ho vaig veure clar: Sí —vaig dir—, hi ha un home que

m’ha fet una immensa mala passada, es diu Francisco Franco.

Ho explica a Mala memòria, i hi afegeix:

Realment, tot el que ell representava havia trastocat la meva vida,
no sols destruint els fonaments de la meva existència, sinó fins i tot
modificant la meva conducta, que ja no podria ser com hauria estat
sense la condemna del franquisme. (Capmany, 1997: 442-443)

A Pedra de toc ja havia formulat, abans que en altres textos, el

caràcter d’aquesta vida truncada, en un text, al meu entendre, d’una
enorme transcendència, en el qual feia referència a una de les editorials
de Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia, la del 20 d’agost
de 1939, en què, amb la demanda d’una «disciplina para el júbilo»,
reclamava la intervenció de l’Estat per promoure l’alegria:
Nosaltres, els hereus directes de la República i l’Autonomia,
havíem estat educats per al triomf. Ens havien educat en l’ordre,
la confiança, la netedat, la gentilesa, el bon gust, l’autodomini.
Ens havien ensenyat a refusar la desesperació, amb el mateix
menyspreu amb què es refusa una roba tacada i suada. I vet aquí
que la Història, mentrestant, ens havia preparat una broma
sarcàstica: les raons de l’ordre ens havien conduït a aquella pau
armada i sobre els nostres caps havia esclatat la consigna de
l’alegria. (Capmany, 1997: 44)

La segona entrada de Capmany a la universitat, acabada la guerra,

per acabar els estudis de filosofia, «va contenir tants elements
d’angoixa, tanta por de ser definitivament rebutjada, que no em va
permetre ni tan sols adonar-me del que tenia d’absurd i de pintoresc
aquell pati de lletres ple d’uniformes, sotanes i hàbits» (ibidem: 429).
Llevat de la presència de professors com Xavier Zubiri, Francesc
Mirabent i Pere Font i Puig, allò era un erm: «un immens avorriment
planava al meu entorn; l’alumnat era d’un ensopiment agressiu, ja no
abundaven els uniformes i les sotanes, però hauries dit que portaven la
sotana a la pell com una samarreta» (idem). Capmany havia reconegut
anys abans, a Pedra de toc, que, en aquest context, «l’expressió
emmurriada, la inquietud palesa del doctor Zubiri, com nosaltres
li dèiem, era com un aire fred, reconfortant» (ibidem: 44). Justament
Xavier Zubiri, de qui Capmany, dècades després, recordaria que «solia
dir-nos que la intel·ligència no és més que un mecanisme de defensa»,
Maria Aurèlia Capmany,
la filosofia com a actitud 253

i que «l’ésser humà és tan desmesuradament sensible a la desmesurada

possibilitat d’estímuls, que, si no fos capaç de posar un ordre mínim en
aquest caos, embogiria» (ibidem: 453).
Com recorda també a Pedra de toc, Capmany farà, el juny de 1942,
com a exercici oral de llicenciatura, el comentari de la sisena Ennèada
de Plotí, que ella cita, curiosament, en la traducció del grec francès
que és la que va llegir, en la mítica edició que Émile Behier publica
a Les Belles Lettres de París entre 1924 i 1938, ja que aleshores no
existia traducció en castellà (Juan David García Bacca, que la traduirà,
comença a publicar la seva el 1948 a l’editorial Losada de Buenos Aires
i l’edició de l’editorial Gredos no publicarà la sisena, a Madrid, fins al
1998). Ella ha explicat que hauria volgut fer Bergson, però que Zubiri
no li ho va autoritzar perquè, sent Bergon aleshores encara viu, el seu
pensament no podia encara considerar-se tancat i, com a tal, objecte
d’una dissertació com aquella.
Agustí Pons ha recuperat la llista detallada d’aquelles proves que va
fer Capmany, i que il·lustren sobre l’abast de la seva formació filosòfica
acadèmica a la universitat: per a la part escrita, comentaris de l’Ètica
nicomàquia d’Aristòtil, del llibre vi, capítol 2 (molt interessant: en
l’anàlisi de les virtuts intel·lectuals, la part dedicada a la raó estimativa
i al desig); traducció i comentaris d’un text de sant Agustí (procedent
del De moribus manichaeorum) i un parell de composicions històriques
doctrinals; i, per a la part oral, l’explicació del paràgraf sisè del Discurs
de metafísica de Leibniz (el que planteja que Déu no fa res fora del
principi d’ordre) i l’altre, ja esmentat, de Plotí (Pons, 2008: 101-102). Per
què un dels llibres de l’Ennèades? A Mala memòria en dona una pista:
«maldava per aconseguir el límit del coneixement, el coneixement del
llenguatge poètic, per damunt de la racionalitat» (Capmany, 1997: 429).
Tornem encara a Pedra de toc, on Capmany recorda la lliçó que va
extreure de Plotí:
La bellesa, l’audàcia, l’ampla meditació poètica sobre la Unitat,
sobre la inefable condició de l’origen del ser, explicada, amb una
imatgeria abundant, amb caràcter d’apòleg i rondalla, m’havia
apassionat i vaig decidir fer la meva tesi de doctorat sobre aquest
text. M’agradava recolzar-hi tota una teoria de coneixement que
expliqués el do creador de la paraula, el do d’introduir entre els
teus ulls enamorats i allò concret que estimes el tertium quid de la
realitat poètica.
254 Maria Aurèlia Capmany. Escriptora i pensadora

I Capmany hi afegia aquest comentari, amb què tancava el capítol

quart: «Només si renunciava a l’exigència lògica em seria permès de
captar la incertesa del temps» (ibidem: 71). Hem vist, fins ara, algunes
coses que Capmany admirava, i li agradaven, de la filosofia: l’aspre
rigor, una certa impressió de seguretat, un mecanisme de defensa,
l’ordre mínim en el caos de l’existència, i encara veurem que hi afegirà
la disciplina mental. Però, amb aquest darrer comentari sobre Plotí
sembla suggerir que tot això, més enllà del seu valor propedèutic i
instrumental, prepara per al que hauria de ser essencial en la seva
comesa: copsar la incertesa del temps.
Capmany es va estar tres anys a la universitat fent classes, com a
professora ajudant del doctor Font i Puig, fins al curs 1944-1945. Però
finalment va desertar, com ella va explicar sovint. En realitat, tot allò
era molt diferent a com s’ho havia imaginat. Va argumentar, en primer
lloc, motius econòmics, ja que no s’ho podia permetre, perquè tant
aleshores com ara la universitat espanyola és especialista en generar
condicions precàries en diverses tipologies del professorat; però també
hi havia la convicció, reiterada sovint, que preferia donar classes a
joves, «entrenant-los en la lògica aristotèlica» (ibidem: 429). Però no
li va dir la veritat al doctor Font. La raó de fons, expressada a Mala
memòria, era aquesta:
Jo no li podia explicar que m’havia imaginat la universitat com una
aventura de la intel·ligència, no com una repetició de lliçons ben
apreses. Que m’havia imaginat la universitat com un intercanvi
excitant d’idees, no com un rusc d’abelletes obreres que segreguen
la seva petita aportació de mel. Tampoc no li vaig dir que m’avorria
mortalment. (Idem)

Quan Capmany va deixar la universitat, se’n va anar, continua

explicant, «amb la sensació que m’havia alliberat d’un dogal, trista
però lliure». La decepció no va ser només de la universitat franquista:
«Més tard vaig treure el nas a la Sorbona; no em va semblar gaire
millor. També allí l’aventura intel·lectual s’esdevenia fora de la
universitat, a les classes de Marcel Bataillon i de Merleau-Ponty al
Collège de France». El Collège de France, com és sabut, igual que
passaria més endavant amb el Collège de Philosophie, acollia bona
part dels ensenyaments filosòfics que van marcar aquella època, i que
no trobaven, a la universitat reglada, encotillada acadèmicament per
mecanismes burocràtics i administratius, espais per poder-se desplegar
Maria Aurèlia Capmany,
la filosofia com a actitud 255

i expressar amb la llibertat que, en teoria, hauria de caracteritzar

l’essència de l’ensenyament universitari.
Tanmateix, tot i la foscor d’aquella universitat resclosa per la manca
de llibertat, també acadèmica, de la dictadura, Capmany va ser capaç
d’extreure’n lliçons de profit, més per la seva actitud oberta que per la
disposició de la universitat al saber obert i al coneixement crític: «En
aquella kermesse bigarrada, dolorosa i còmica que era la universitat
dels anys quaranta, vaig trobar uns mestres. Ells van conformar
poderosament la meva visió». En tracta d’un reconeixement personal
a alguns d’aquells professors amb els quals es va formar com a filòsofa,
un reconeixement, tanmateix, que en reconeixia una formació diguem-
ne metodològica en el rigor i la consistència lògica: «I en la mesura que
la seva pedagogia era deliberadament dogmàtica i pretenien anostrar-
nos en els preceptes de la vella escolàstica van saber comunicar una
disciplina mental, amb la qual no seria difícil desfer-se dels esquemes
inútils» (ibidem: 39). Es tracta del reconeixement, implícit, que la
filosofia consisteix a aprendre a pensar, de forma argumentada i
formalment solvent, més enllà dels continguts doctrinals als quals,
de manera gairebé exclusiva, estaven dedicats l’ensenyament filosòfic
en la universitat franquista, marcat aquells anys per la rigidesa del
neotomisme.
És en aquest context que Capmany és capaç de reconèixer, admirar
i aprendre de la intel·ligència com a mecanisme de defensa, que
va aprendre sobretot de Xavier Zubiri. O també d’extreure lliçó
i mestratge de la lectura curosa i minuciosa dels textos, des de
Parmènides a Spinoza, com una forma de trobar ni que només fos
la impressió de seguretat. No és difícil reconèixer en tot plegat una
convicció respecte a la filosofia, la de Maria Aurèlia Capmany, que
no es defineix, pròpiament parlant, pels seus continguts, per les seves
temàtiques, ni tan sols pels seus posicionaments, sinó, més aviat, de
nou, que entén la filosofia fonamentalment com una actitud.
Anys després, a Pedra de toc, arran d’una notícia del març de 1949
sobre una conferència d’Ortega y Gasset a Madrid, amb més de
cinc-centes persones, i tot de gent als passadissos del Círculo de la
Unión Mercantil, Capmany comenta: «Barcelona no coneix aquest
entusiasme massiu per la filosofia. A les conferències que organitza
Miramar al local de la UEC som sempre una trentena». I comparant-
ho amb la notícia de Madrid, constata una diferència peculiar, que no
256 Maria Aurèlia Capmany. Escriptora i pensadora

pot considerar-se anecdòtica: «Trobo que entre les múltiples ironies

que ens ofereix el temps hi ha aquest petit detall marginal: la filosofia
castellana es refugia al Círculo Mercantil, i la cultura catalana, a la
Unió Excursionista de Catalunya». I, quan ha d’explorar-ne les causes,
aventura aquesta hipòtesi: «Ja se sap que l’excursionisme ha estat
sempre una passió per als catalans, com el folklore, com les cançons,
com la bona taula; és el vessant hedonista i positivista d’aquesta
terra de pas». A aquesta terra de pas, Capmany li reconeix un valor
paradoxal i, en cert sentit, tràgic: «una terra que es juga sempre els
seus destins al tauler d’Europa, no pas aïllada com alguns es pensen,
sinó a l’avantguarda de les derrotes». Més endavant, qualifica aquesta
característica com la «capacitat de girar en rodó que posseeix la
consciència catalana» (ibidem: 95).
El 1944 Capmany comença a donar classes, bàsicament de filosofia,
en l’ensenyament mitjà, i s’hi passarà tres dècades: nou cursos a l’Isaac
Albèniz de Badalona i vint a l’Isabel de Villena de Barcelona. No ho
viu pas com un càstig, sinó com una autèntica oportunitat aquells
anys durs: «Mai més, probablement, no tornaria a exercir la professió
de l’ensenyament amb tanta frenètica dedicació. El meu exemple no
pot servir per a ningú, però jo sé que en aquell moment va ser el meu
refugi». Refugi va ser, per a ella, la filosofia i alhora l’ensenyament, un
lloc a recer de la manca de llibertat generalitzada de la dictadura, que
afectava tots els àmbits de la vida intel·lectual, cultural i educativa.
Un refugi, tanmateix, molt personal: «Vull dir que no pot servir per
a ningú, car no puc treure la conclusió que tot esperit pedagògic neix
d’un refús de la societat en què viu. Però no és gaire difícil de creure
allò que estic dient» (ibidem: 188).
Temps després, un amic li pregunta per què aleshores escrivia un
llibre tan clarament evasiu de la realitat que vivia com Necessitem
morir. I la seva resposta complementa aquesta idea, explícitament
formulada, de l’ensenyament com a refugi: «Solc dir-li, i potser
de vegades m’entén, que no feia altra cosa que evadir-me, que era
l’única manera de sobreviure i que en la meva evasió hi havia el meu
compromís». L’evasió com una forma de compromís: però no és una
evasió de les condicions històriques del moment que li ha tocat de
viure, sinó, més aviat, una evasió d’unes condicions marcades per la
manca de llibertat i, amb ella, per la impossibilitat de desplegar, ni que
fos mínimament, el pensament i l’educació crítics: «La meva pedagogia
també era una evasió. A mi m’havien educat per a un món que no
Maria Aurèlia Capmany,
la filosofia com a actitud 257

existia, i jo em defensava de la mort evadint-me d’un món existent» i,

en realitat, creant-ne un altre: aquest era el compromís (ibidem: 191).
Tornem de nou al tan revelador pròleg que Capmany escriu per
al llibre de Sartre al qual abans ens hem referit, en què Capmany
elogia, en la filosofia del pensador francès, la seva actitud, és a dir: un
comportament, una manera de pensar, de vestir, de cantar, de beure, de
parlar, fins i tot un vocabulari concret. Es tracta d’un text breu, de setze
pàgines, en què presenta Sartre com «un home de frontera» i en què
explica la seva formació en l’Escola Normal Superior, que ella qualifica
com una «súper universitat», i on, «dintre de l’elit, Sartre crea encara»,
amb un grup d’amics, «una elit encara més reduïda». Capmany recorre
en aquest pròleg els textos més rellevants de Sartre, emmarcant molt bé
l’obra literària i teatral en el context de la recerca filosòfica, i analitzant
el trànsit sartreà des de la fascinació per la fenomenologia d’Edmund
Husserl fins al marxisme.
No estranya la fascinació per aquest Sartre, a qui Capmany
caracteritza com «el professor de filosofia [que] escriu contes i una
novel·la», com ella mateixa havia fet, simultàniament, compaginant-
ho de fet durant gairebé tres dècades. Per això, hi ha comentaris que
són reveladors: «Quan li preguntaven, en un interviu, per què escrivia
novel·les i teatre, contestà, perquè la filosofia m’avorreix». Revelador,
justament, perquè Capmany havia triat filosofia a la universitat
perquè, al contrari de Sartre, a ella l’avorria la literatura. Tanmateix,
una pregunta és legítima: seria també perquè li va acabar avorrint la
filosofia, que Capmany es va abocar a la literatura, en la seva obra
publicada, almenys explícitament? Capmany explica, amb detall,
també, la presa de posicionament polític de Sartre, a la qual atribueix
l’arrel d’un canvi substancial, d’acord amb el qual, diu, «El jo de Sartre
es converteix en un nosaltres, i la conversió és dolorosa i creadora». En
això, precisament, reconeix l’impuls essencial d’una de les figures clau
de la intel·lectualitat europea després de la Segona Guerra Mundial:
«Es tracta d’un procés de radicalització d’actituds, d’una presa de
consciència política, gairebé si et plau per força. A l’intel·lectual ja no li
serà permès de viure per damunt o al marge d’allò que passa al carrer»
(Capmany, 1982: 22). És difícil resistir-se a llegir el que diu de Sartre en
clau autobiogràfica, sobretot perquè, en aquest pròleg, està dibuixant
un perfil amb punts rellevants de contacte amb els que ella mateixa ha
destacat de la seva formació, com a filòsofa i escriptora, però també
com a dona compromesa políticament, en la teoria i en la pràctica.
258 Maria Aurèlia Capmany. Escriptora i pensadora

Quan Capmany s’acosta en el seu text al final del «periple creador»

de Sartre, i parlant dels tres volums de L’idiota de la família, el gran
projecte dedicat, sorprenentment per a tothom, a Flaubert, escriu:
En l’anar i venir, en les giragonses del pensament de Sartre
perseguint la realitat de l’home-Flaubert, a través de les seves
cartes, del seu comportament, trobem la passió bàsica del filòsof:
assolir a través de l’home concret la possibilitat d’una ontologia.
(Ibidem: 31)

La passió bàsica del filòsof, podríem traduir, és bàsicament narrativa:

la recerca, en l’individu, com havia explicat Sartre, de l’universal
singular, a través del seu comportament i del descobriment de la seva
actitud.
El mateix reconeix en l’interès de Sartre per Tintoretto, en què
Capmany també retroba la raó de la seva primerenca fascinació i
interès per Sartre, perquè això era justament el que trobava de
revelador en el pensador francès: «El seu pensament circulava per
les seves obres, i a més n’havia fet, de tot aquell cos de doctrina,
una doctrina d’acció» (Capmany, 1997: 91). Difícil formular-ho de
manera més clara: el pensament, que bàsicament és una actitud,
esdevingut una doctrina d’acció, guia de la voluntat i motor del
compromís.
L’únic cop que Capmany va estar amb Sartre, tal com ella mateixa va
explicar, en un dels seus articles publicat a Presència i recollit després
en el volum Dia sí, dia no, la va impressionar el mateix. Va ser a Roma,
en un congrés d’escriptors. I Sartre estava, entre d’altres, amb Ricard
Salvat i Patrick Cavanagh. Quan Salvat li va preguntar pel seu treball
d’aleshores, Sartre li va parlar del treball sobre Tintoretto. I Capmany
escriu: «Salvat se sorprèn de l’interès de Sartre per Tintoretto», i
no només pel «seu escàs entusiasme» respecte a l’obra del pintor
venecià. Sartre, al contrari, n’estava fascinat. Com és sabut, Sartre, ja
vell, tornava un cop i un altre al Louvre per veure, un cop i un altre,
l’autoretrat de 1588, davant del qual s’hi podia passar hores. Però, en la
conversa que explica Capmany, Sartre reconeix, parlant de Tintoretto:
M’ofereix el diàleg. No es tracta en absolut d’identificació, ni tan
sols de coincidència. El que la pintura de Tintoretto m’ofereix
és una descoberta. A través de Tintoretto i de la seva expressió
pictòrica busco la realitat social i històrica de l’angoixant Venècia.
(Capmany, 1968: 123-124)
Maria Aurèlia Capmany,
la filosofia com a actitud 259

D’aquesta trobada, Capmany en destaca, d’altra banda, un aspecte

que considera revelador de Sartre: l’actitud, de nou, la filosofia com a
actitud:
Sartre fuma un cigarret rere l’altre i cada vegada n’ofereix al
seu entorn. És absolutament diferent de les fotografies. A les
fotografies, la seva lletjor és agressiva i gairebé misteriosa. En
la realitat, es mou amb agilitat i dóna una impressió de joventut,
de constant estat d’alerta. Riu fàcilment. La gent que sap riure,
que té una rialla bonica, t’ha explicat molt de si mateix abans de
començar a parlar, i et fa sentir còmode. (Idem)

No, decididament Capmany no és «la nostra Beauvoir», com va

suggerir Àngels Cabré en el seu llibre, Miralls creuats: Roig/Capmany
(Cabré, 2017: 42), i com, en realitat, s’acostuma a suggerir sempre, al
meu entendre amb una certa negligència comparativa. Capmany,
de fet, va ser més, potencialment: hauria pogut ser el nostre Jean-
Paul Sartre, tot i que la relació anòmala de Capmany amb la filosofia
(anòmala perquè va arribar filtrada per la distorsió de la universitat
franquista i pel desert de mestres a causa de l’exili que va seguir el final
de la Guerra Civil), va impedir, al meu entendre, el desplegament d’una
obra, pròpiament filosòfica, com la que potser hauria tingut lloc en
una situació de normalitat. Però, a la seva generació, com hem recordat
al principi, els havia «tocat viure a destemps», com a destemps i, abans
que cap altra cosa, els va tocar de «fer la nostra història». I això la va
privar de desplegar una obra pròpiament filosòfica, tot i que la filosofia
es va estendre, difosa, per tota la seva obra i tot i que, de la filosofia, li’n
restà allò que, per a ella, la definia pròpiament: l’actitud.
Per això Sartre serà, per a Capmany, més enllà del contingut d’una
filosofia lligada al compromís i que prima l’acció com a objectiu
intencional de la reflexió, un model i exemple. I sobretot ho serà, és
clar, per la seva actitud davant les injustícies i per la seva ambició
d’expandir i desplegar les conviccions filosòfiques, de naturalesa
teòrica, ètica i política, en l’àmbit de la creació literària, d’acord amb el
paradigma de l’escriptor compromès que, als anys quaranta, ja havien
articulat, abans de Sartre, pensadors i escriptors com Bertold Brecht i
György Lukács, en aquella cruïlla entre filosofia i literatura que tants
debats va provocar en l’època.
Per això, des del principi, Capmany pren partit a favor de Husserl
i Sartre en contra de Martin Heidegger, el filòsof nazi amb qui ella
260 Maria Aurèlia Capmany. Escriptora i pensadora

(sense conèixer aleshores l’abast de la seva implicació política) va

prendre contacte a les classes de Zubiri, que en feia una «traducció»
dels conceptes, vocabulari i temàtica (Capmany, 1997: 44) i a qui, en
aquells anys, no va poder llegir directament: cal recordar que no és fins
al 1951 que apareix, vint-i-cinc anys després de la seva publicació en
alemany, una traducció al castellà de la seva obra més important, Sein
und Zeit (en català encara és inèdita), aquella traducció de José Gaos
que Fondo de Cultura Económica va publicar a Mèxic i que, cal dir,
va condicionar, en un sentit que ara no ve al cas detallar, la recepció
de Heidegger a l’Estat espanyol. Dèiem que Capmany pren partit
per Sartre en contra de Heidegger i, en realitat, en el text que escriu
sobre Sartre, assenyala amb precisió, en contra del tòpic habitual que
considera L’ésser i el no-res de Sartre com una simple «lectura de l’obra
de Heidegger», que Sartre, amb aquesta obra, s’allunya de Heidegger,
i el seu allunyament sintonitza precisament amb dos aspectes que
són, justament, els que Capmany valora en Sartre: d’una banda, la
«diafanitat d’exposició que no té mai Heidegger» i, d’una altra, «la
determinació de la consciència» i «la definició de la condició humana
com a condemna a la llibertat». D’aquí que, explorant la «presa de
consciència política» en Sartre, d’acord amb la qual «a l’intel·lectual
ja no li serà permès de viure per damunt o al marge d’allò que passa
al carrer», Capmany la derivi d’un principi que és als antípodes
de la filosofia de Heidegger: «el jo de Sartre es converteix en un
nosaltres, i la conversió és dolorosa i creadora» (Capmany, 1982: 20-
22). Aquesta concepció determinarà una convicció profunda de
Capmany, expressada amb variacions molt sovint: «ser un intel·lectual
compromet l’home sencer» (Capmany, 1971: 34).
Per tot això, tampoc no és estrany que en aquella universitat ocupada
pel tomisme i per diferents orientacions de la neoescolàstica, el
descobriment de Sartre, la fenomenologia i l’existencialisme, fos, per a
Capmany, una revelació: a Pedra de toc va escriure: «No és gens difícil
d’establir un paral·lel entre la joventut que sortia de la guerra mundial
en el París de la victòria, i la nostra pròpia joventut, en la Barcelona de
la pau», i hi afegeix: «insisteixo...: la influència era molt més profunda
del que podia semblar» (Capmany, 1997: 45). I al segon volum de Pedra
de toc, hi torna, per explicar, com si se n’hagués oblidat, la commoció
que li va provocar la lectura dels tres volums d’Els camins de la llibertat
de Sartre («Ens va fer molt d’efecte, el llibre»), que Capmany va llegir
perquè els va prestar Maurici Serrahima:
Maria Aurèlia Capmany,
la filosofia com a actitud 261

Ens va impressionar la utilització d’un argot de cafè i la valoració

del llenguatge infraliterari. La veritat és que el seu contingut ens va
deixar estupefactes, perquè era un llibre escrit per confessar una
derrota, una derrota al bell mig d’una victòria. (Ibidem: 202)

Era als existencialistes i fenomenòlegs francesos que Capmany

es trobava tan propera, perquè «era amb l’actitud que ens havíem
identificat» (ibidem: 46): l’actitud, de nou, el compromís, la voluntat
d’acció, l’experiència de la llibertat i l’exigència de la responsabilitat per
usar-la. L’actitud, sempre l’actitud. Del jo al nosaltres.
Però aquesta consideració de la filosofia com a actitud serà, també,
la lliçó de la seva pròpia experiència pedagògica. En el seu llibre Això
era i no era, quan rememora les seves classes a l’escola Albéniz de
Badalona, reconeix que va ser «una bona professora de filosofia per
a aquelles criatures plenes de vitalitat, d’humor i de curiositat per
tot el que se’ls posava al davant», però alhora considera que «no era
pas el joc de sil·logismes i la rondalla dels pensadors capdavanters
[...] el que hi havia de més important en la meva relació amb els nois
badalonins». Bàsicament, perquè ella «volia que aprenguessin l’art de
llegir» i sobretot, i això és extremadament rellevant «que qualsevol
cosa que volguessin entendre es convertís en llenguatge escrit.
Llibretes i llibretes del seu propi llenguatge». Capmany semblava, amb
això, assumir aquell principi, formulat per Kant als quaranta anys
d’edat (Capmany surt de l’Albéniz amb 35), segons el qual «no s’han
d’aprendre pensaments, sinó a pensar», tot i que hom «cregui que
aprendrà filosofia, cosa que és impossible, perquè ara cal aprendre a
filosofar». Era això, justament, el que Capmany provava de fer amb els
seus estudiants. I, en això, expressava una convicció profunda, que té
a veure, de nou, amb una concepció de la filosofia com a actitud: «La
filosofia pot servir per a tot, tanmateix, per anar al museu, per anar al
teatre, per anar al cinema i tot» (ibidem: 530). La filosofia pot servir per
a tot: no només per ocupar-se de la mateixa filosofia. Precisament allò
que, a ella, tant li interessava de Sartre, quan deia d’ell que «no hi ha
qüestió política o social que no obtingui la seva resposta» (Capmany,
1982: 26). Val a dir que Capmany acabarà expandint aquesta convicció
a la seva idea de cultura: «cultura significa una actitud cívica, social,
política» (Capmany, 1968: 163).
Aquesta entrega a la responsabilitat educativa, que per a ella té més
a veure amb l’estimulació activa de la creativitat i l’escriptura com a
262 Maria Aurèlia Capmany. Escriptora i pensadora

vehicles de pensament que amb la mera recepció passiva de continguts

aliens a la pròpia experiència, no sorgeix del no-res, sinó que deriva, en
el cas de Capmany, de l’experiència de la decepció, a la qual ja ens hem
referit i sobre la qual ella mateixa tornarà sovint:
Potser l’excés de la meva dedicació no era bo del tot; era la
conseqüència de tot el desencís que havia tingut temps d’anar
acumulant. Aquell final de la dècada dels quaranta i inici de la dels
cinquanta era per desil·lusionar qualsevol. (Capmany, 1997: 531)

És l’època en què ella, com ha confessat a Això era i no era,

s’encaminava «cap a una deliberada anul·lació del meu jo». Són, cal
recordar-ho, els anys en què, amb el final de la Segona Guerra Mundial,
Franco es reafirma en el seu poder i la dictadura passa a tenir, també
en l’àmbit internacional, una reacció d’acceptació resignada.
Però és aleshores, justament aleshores, que es produeix un tomb
essencial: «Un bon dia vaig decidir que ja en tenia prou». I, d’aquest
tomb, se’n deriven algunes decisions claus: «Va ser a partir d’aquell
moment que em vaig dedicar amb passió a la tasca escolar» (ibidem: 534).
L’ensenyament i l’escriptura seran, per a Capmany, els espais per a
un redreçament possible. El redreçament intel·lectual i cultural, el
redreçament pedagògic, però també, més endavant, el redreçament
polític, quan el compromís assolirà una forma concreta i militant, en
el treball, desplegat durant dècades, per la recuperació democràtica,
pels drets i les llibertats, per l’emancipació de la dona. Primer, en
ple franquisme; després, amb Franco mort, en el postfranquisme,
l’anomenada Transició política i el que, sigui com sigui que ho
anomenem, el que vindrà després. La possibilitat, a diferència de
Sartre, d’una victòria enmig de la derrota. «M’havíeu preparat per
viure en un món que no existeix», va contestar Capmany a la seva
mare, com a rèplica, i també com a recriminació, en el transcurs d’una
conversa molt dura. «Jo no puc viure en un desert, i és per això que
he de buscar un recer, alguna cosa prou bella, prou emboirada, prou
perfumada, prou segura com per abandonar-hi tota la meva vida»
(ibidem: 531). No és un recer per protegir-se ni per recloure’s, sinó,
al contrari, per abandonar-hi tota la seva vida, cosa que vol dir per
dedicar-hi tota la seva vida.
Pot servir com a metàfora d’aquesta actitud el bellíssim article «El
lector i la seva obra», publicat a Presència i recollit el 1968 en el seu
Maria Aurèlia Capmany,
la filosofia com a actitud 263

llibre Dia sí, dia no. Un text que sintonitza, de manera radical, amb
els nous aires que, només un any abans, a la universitat alemanya de
Constança, havia formulat Hans Robert Jauss iniciant el que aviat es
coneixerà com l’estètica de la recepció, i amb els quals, el mateix 1968,
Roland Barthes i Michel Foucault plantejaran en els seus textos, tan
influents, sobre la figura de l’autor. En el cas de Capmany, un text
en què parla de l’escriptura i la lectura, i on planteja que «llegir és en
realitat comunicar-nos» i on «el lector és a la vegada el qui escolta i
el qui parla, dient de nou, en llegir, aquelles paraules, omplint de nou
contingut, tant si vol com no, aquelles paraules» (Capmany, 1968: 14-
15). La lectura com a model de sociabilitat possible, com ho era, per a
ella, l’educació i la filosofia, i com ho seria, més endavant, el compromís
polític, a tot arreu la mateixa actitud: una forma d’impulsar, permetre,
garantir i legitimar l’aparició de l’altre perquè parli. Perquè, en
aquell context de silenci i de repressió, de manca de llibertats i de
dominacions de tota mena, aparegui, per fi, la veu i la paraula que tot,
aquells anys, contribuïa a fer que no sortís de l’emmordassament.

Bibliografia
Cabré, M. Àngels (2017). Miralls creuats: Roig/Capmany. Lleida: Pagès
Editors.
Camus, Albert (1962). La pesta. Barcelona: Vergara.
Capmany, Maria Aurèlia (1968). Dia sí, dia no. Barcelona: Llibres de
Sinera.
—(1970). Pedra de toc. Barcelona: Nova Terra. A: Capmany, Maria
Aurèlia (1997), 25-138.
—(1971). Cartes impertinents.
—(1975). Pedra de toc. Vol. 2. Barcelona: Nova Terra.
—(1982). «Introducció». A: Sartre, Jean-Paul. Fenomenologia i
existencialisme. Barcelona: Laia.
—(1987). Mala memòria. Barcelona: Planeta.
—(1989). Això era i no era. Barcelona: Planeta.
—(1997). Obra completa. Vol. 6: Memòria. Barcelona: Columna.
Fuster, Joan (1962). «Pròleg». A: Camus, Albert. La pesta. Barcelona:
Vergara.
264 Maria Aurèlia Capmany. Escriptora i pensadora

Mora, Antoni (1984). «La filosofia catalana a l’exili: notes per a un

estudi». Enrahonar. Quaderns de Filosofia, 10, 17-28. <https://doi.
org/10.5565/rev/enrahonar.845>.
Nicol, Eduard (1984). «Lliçó magistral». A: Nicol, Eduard i Xirau,
Ramon. Doctors Honoris Causa. Barcelona: Universitat Autònoma
de Barcelona. <https://ddd.uab.cat/record/147493>
Pons, Agustí (2018). Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona.
Barcelona: Editorial Meteora.
Sartre, Jean-Paul (1982). Fenomenologia i existencialisme. Barcelona:
Laia.