ATENCIÓ SANITÀRIA

NF 2. El pla de cures
 L’ATENCIÓ SANITÀRIA EN L’APSD
L’atenció sanitària inclou totes les atencions i cures destinades a atendre la salut física de
les persones que es troben en situació de dependència.

L’atenció que cada persona usuària requerirà, vindrà determinada pel conjunt de els seves
necessitats i per la capacitat que tingui per donar-li resposta.

Quins són els objectius de l’atenció sanitària:

1. Evitar l’aparició de la dependència o retardar-ne l’evolució.

2. Promoció de l’autocura
 EVITAR L’APARICIÓ DE LA DEPENDÈNCIA O RETARDAR-NE L’EVOLUCIÓ
Per tal d’evitar l’aparició de la dependència o retardar-ne l’evolució, un aspecte molt
important és l’educació per la salut.
L’educació per la salut persegueix tot un conjunt de conductes destinades a aconseguir que
la població, de manera voluntària, adopti estils de vida saludables. L’educació és una bona
eina de prevenció per evitar la l’aparició de la dependència i l’agreujament. En funció de la
fase en la que ens trobem diferenciem:
1. Prevenció primària. Orientada a evitar l’aparició de la dependència, incidint sobre les
causes.
2. Prevenció secundària. Inclou mesures per intervenir en les primeres fases de pèrdua de
funcionalitat.
3. Prevenció terciària. Orientada a reduir el ritme de progressió de la malaltia i a la pèrdua
de la capacitat funcional o minimitzar-ne les conseqüències.
EXEMPLES D’EDUCACIÓ PER LA SALUT
Prevenció primària:
Campanya informativa sobre els possibles
efectes de la Diabetis.
Prevenció secundària:
Visita anual a l’oftalmòleg per controlar la
vista.
Prevenció terciària:
Posar mesures per controlar l’evolució de la
pèrdua de vista.
 PROMOCIÓ DE L’AUTOCURA
L’autocura és la capacitat de els persones per dur a terme per elles mateixes i d’una manera
voluntària les cures personals necessàries per poder mantenir la salut i prevenir la malaltia
i atendre les seves necessitats.
Aprenem a realitzar l’autocura a través de la família i l’entorn. Exemples són portar una dieta
equilibrada, mantenir higiene adequada, fer-se les revisions periòdiques (dentista,
ginecòleg…), el compliment d’una prescripció mèdica….

Aquestes necessitats i activitats d’autocura poden ser:

1. Les comunes a totes les persones en qualsevol moment de la seva vida.
Alimentació, eliminació intestinal…
2. Les que apareixen en algunes etapes de la vida. Vellesa, lactància,
adolescència, menopausa…
3. Les associades a situacions de malaltia o incapacitat.
 PROMOCIÓ DE L’AUTOCURA
Les persones en situació de dependència poden veure restringida l’autonomia personal i que
requereixin d’altres persones perquè els ajudin o les substitueixin a l’hora d edur a terme les
activitats d’autocura.
L’objectiu ha de ser que la persona mantingui i aconsegueixi el màxim nivell de
independència.
L’ajuda que es presta pot ser:
Completa. El o la professional presta cura integral i dona suport a la persona i la
protegeix.
Parcial. El o la professional ajuda a la persona a realitzar les activitats d’autocura.
Educativa de suport. El o la professional ensenya pautes per aconseguir un compliment
normal, prevenir una incapacitat i promoure el benestar.
 ENTORNS ON ES PRESTA L’ATENCIÓ SANITÀRIA
L’atenció sanitària es pot prestar en molts entorns diferents com:

Serveis sanitaris. En centres d’atenció primària o d’atenció especialitzada.

Atenció sanitària domiciliària. En ambós casos s’inclou orientació i suport a les persones
que tenen cura de l’usuari.
Hospitalitzacions domiciliàries
Cures personals en l’atenció domiciliària
Atenció residencial o en centres de dia

En tots els casos, l’atenció sanitària la realitza personal d’infermeria o personal tècnic
d’infermeria encara que en determinats casos el personal tècnic en APSD participa o es
responsabilitza d’algunes activitats, sempre sota supervisió.
 EL PLA DE CURES D’INFERMERIA
El pla de cures d’infermeria (PCI) és un document elaborat de forma personalitzada, que
recull tots els problemes detectats i proposa els objectius i les intervencions més
convenients per resoldrel’s de la manera més eficaç possible.
En l’atenció domiciliària, el pla de cures inclourà totes les instruccions de com fer-ho.
L’elaboració d’aquest document inclou 5 etapes:
1. La valoració
2. El diagnòstic
3. La planificació de la intervenció
4. L’execució
5. L’avaluació.
 EL PLA DE CURES D’INFERMERIA. LA VALORACIÓ
En aquesta etapa del PCI, es recullen dades sobre la situació de salut de la persona
mitjançant una exploració física i entrevista. Les entrevistes acostumen a ser documents
estandarditzats i inclouen també escales de valoració de la capacitat funcional com l’índex
de Katz d’independència en les Activitats bàsiques de la vida diària.

http://www.hvn.es/enfermeria/ficheros/indice_de_katz.pdf
 EL PLA DE CURES D’INFERMERIA. EL DIAGNÒSTIC.
A partir de les dades recollides en el full de valoració es realitza el diagnòstic d’infermeria
que és la identificació dels problemes de salut. S’hi inclouen tan els problemes detectats
com aquells que es poden desenvolupar en un futur si no s’inicien les mesures preventives.
De cada problema, detectat es determinen les causes i s’identifiquen signes i símptomes. Es
fa mitjançant el PES.
Problema. Diagnòstic real del problema o risc.
Etiologia. Indica les causes del problema identificat. S’expressa com a Relacionat amb
(r/a)
Signes i símptomes. Son els signes i símptomes més comuns al Problema identificat.
S’expressa com a Manifestat per (m/p)

Infermeria utilitza un sistema de codificació amb etiquetes diagnòstiques. Ena quest

sistema, infermeria disposa d’un llistat de codis que corresponen a diagnòstics (NANDA),
objectius (NOC) i intervencions o activitats (NIC).
 EL PLA DE CURES D’INFERMERIA. PLANIFICACIÓ.
Per a cadascun dels problemes descrits es determinaran les cures necessàries per
resoldre’l o controlar-lo, o per evitar-ne o retardar-ne l’aparició si és un problema de risc.
La planificació es desenvolupa en tres passos.

1. Establiment de els prioritats.

2. Definició dels objectius. Què vull aconseguir? En quin temps?
3. Elaboració del pla d’activitats. Com ho aconseguiré?
 EL PLA DE CURES D’INFERMERIA. EXECUCIÓ
És la posada en pràctica dels procediments ja establerts al pla de cures d’infermeria (PCI)
 EL PLA DE CURES D’INFERMERIA. AVALUACIÓ
L’avaluació cal fer-la durant tot el procés d’execució del pla de cures, durant i al final.
L’avaluació es realitza per tal de comprovar que els actuacions estan donant els resultats
esperats i que es van complint els objectius.

En aquest punt, el personal que manté contacte directe amb l’usuari a diari hi té un paper
important.
 ELS PCI ESTANDARDITZATS
Els centres sanitaris disposen de PCIs estandarditzats que estableixen protocols d’actuació
per a grups de pacients que tenen un mateix diagnòstic mèdic.
 EL PLA INDIVIDUALITZAT D’ATENCIÓ INTEGRAL
El pla individualitzat d’atenció integral (PIAI) o el pla d’atenció individualitzada (PAI) és un
document en el qual s’identifiquen les necessitats, els objectius terapèutics i les diferents
actuacions proposades per a cada usuari.
Continguts: S’elabora de forma interdisciplinària i parteix de la valoració de l’estat de salut
psicofísic, funcional i social. Té com a funció determinar els necessitats de la persona en
tots els àmbits, per proporcionar-li l’entorn i les cures que hi responguin millor.
S’estructura en diverses àrees:
A. Atenció sanitària
B. Atenció higiènica
C. Atenció terapèutica: psicològica, psicomotriu i cognitiva
D. Alimentació i nutrició
E. Capacitat funcional i per les AVD
F. Relació social i activitats relacionals i Ocupació de l’oci i temps lliure
 EL PLA INDIVIDUALITZAT D’ATENCIÓ INTEGRAL
Generalment s’elaboren en un suport informàtic. Per cada àrea, s’estableixen els objectius,
intervencions, forma de seguiment i també l’equip professional responsable de cada
activitat.
En l’àrea de l’atenció sanitària, alguns problemes i riscos són molts freqüents com el
restrenyiment o les úlceres per pressió de les persones enllitades. En ambdós casos els
centres acostumen a disposar de plans estandarditzats.
 EL PAPER DEL PERSONAL EN APSD
Segons la normativa que estableix el Reial Decret 1593/2011

“La competencia general de este título consiste en atender a las personas en situación de
dependencia, en el ámbito domiciliario e institucional, a fin de mantener y mejorar su calidad de
vida, realizando actividades asistenciales, no sanitarias, psicosociales y de apoyo a la gestión
doméstica, aplicando medidas y normas de prevención y seguridad y derivándolas a otros servicios
cuando sea necesario”

El tècnic en APSD queda fora de les activitats pròpiament sanitàries. Per tant, les funcions es
limiten a les que les persones en situació de dependència efectuarien per si mateixes si
poguessin, i sempre es duran a terme sota indicació i el control del personal sanitari
responsable. https://www.boe.es/boe/dias/2011/12/15/pdfs/BOE-A-2011-19542.pdf
 ACTIVITATS ASSISTENCIALS
En l’àmbit residencial, les funcions del personal en APSD poden quedar molt limitades, però
en l’atenció domiciliària les intervencions poden ser molt més destacades com:
Activitats més habituals:
1. Canvis posturals
2. Controls i seguiment de l’estat de salut
3. L’aplicació de tractaments no farmacològics
4. El seguiment del tractament farmacològic
5. L’ajuda a l’alimentació
El personal tècnic rebrà totes les instruccions detallades de què cal fer i com. Si és
necessari rebrà la formació necessària.
 INTERVENCIONS EN EL PIAI
El personal tècnic en APD intervindrà en l’elaboració i en el compliment del pla d’atenció
individualitzada, en la valoració i detecció de les necessitats, l’execució del pla de cures i en
el registre de les actuacions efectuades.

Aquestes actuacions es deuen a la proximitat del personal en APSD als usuaris.

En l’execució del pla de cures, existeixen ja protocols estandarditzats on està descrita tota la
informació referent a com realitzar les diferents accions de manera seqüenciada.
 INTERVENCIONS EN EL PIAI
Els protocols més freqüents pel que fa al pla de cures fan referència a :
1. incontinències
2. caigudes
3. lesions per pressió*
4. Administració de medicaments
5. actuació davant del dolor
6. actuació davant les infeccions
7. alimentació i nutrició
8. acompanyament a la mort
Si treballes en un centre assistencial cal que coneguis aquests protocols i els apliquis
correctament. En l’atenció domiciliària el personal de referència cal que t’instrueixi.
MODEL DE PROTOCOL PER LESIONS PER PRESSIÓ
 INTERVENCIONS EN EL PIAI
Referent al registre, anomenem registre al document en el qual deixem constància de els
actuacions i incidències detectades en l’execució d’un procediment o protocol. Serveixen
per:
A. Compartir informació entre el personal i facilitar el treball interdisciplinari
B. Comparar l’evolució en el temps de diferents aspectes de la feina
C. Supervisar la realització de les tasques
D. Detectar l’existència d’anomalies a l’hora de prestar les cures
E. Facilitar l’avaluació contínua del pla de cures
F. Afavorir l’avaluació interna o externa que permeti detectar àrees de millora i implantar
sistemes de millora de la qualitat.
Els registres poden ser informatitzats o manuals en unes fitxes ja preparades.
EXEMPLE REGISTRE
 PROMOCIÓ DE L’AUTOCURA
Les accions que un tècnic d’APSD ha de promoure són:
A. Conscienciar a la persona perquè es responsabilitzi de la seva pròpia salut
B. Ajudar a la persona a aconseguir el màxim nivell d’autocura possible
C. Proporcionar als familiars o d’altres persones de l’entorn els coneixements i pautes
necessàries per poder ajudar,
D. Supervisar les accions de cura per part del personal no professional garantint la
seguretat de l’usuari.
E. Afavorir la recuperació de la independència de l’usuari reforçant el potencial que
conserva o compensant-ne la limitació.
ATENCIÓ SANITÀRIA
NF 2. Les constants vitals
 L’ESTAT DE SALUT
La detecció de possibles malalties o el seguiment de l’evolució d’una malaltia diagnosticada
són tasques de l’àmbit sanitari en els que tècnics d’APD hi col.labora activament:

Què podem fer en la nostra tasca diària?

1. Detectar alteracions o signes de deteriorament
2. Preparar a la persona perquè el personal sanitari li faci les exploracions físiques o
proves diagnòstiques
3. Efectuar mesuraments i controls, seguint les pautes establertes pel personal sanitari
4. Ajudar a la valoració de factors subjectius: dolor, qualitat de vida…
 ELS SIGNES DE DETERIORAMENT FÍSIC
Els cuidadors, al passar tantes hores amb la persona i també per la proximitat són les
persones que poden detectar signes de deteriorament físic de manera més precoç.
Cal valorar de manera continua l’estat de salut per tal de detectar si s’observen canvis en la
mobilitat, gana, grau d’independència, deposicions…. si observem alteracions hem de
comunicar-ho al personal sanitari.
 DETERIORAMENT FÍSIC A CAUSA DE L’EDAT
Totes les persones envellim amb l’edat i amb l’envelliment alguns sistemes de l’organisme
comencen a deteriorar-se en el funcionament.
Els més habituals:
Incontinència urinària
Alteracions de la vista i oïda
Malnutrició i desnutrició
Malalties osteoarticulars
Malalties vasculars
Malalties cutànies
Dolor
Depressió
Demències
 DETERIORAMENT FÍSIC A CAUSA D’UNA MALALTIA
Les persones amb l’edat es deterioren però, a vegades, poden emmalaltir per altres causes
diferents al propi envelliment.
Cal prestar atenció a possibles signes i símptomes ja que amb l’edat la presentació de
certes patologies pot ser diferent a la presentació normal que es presenta en adults i joves.
Cal ser receptiu i estar atent ja que moltes vegades s’assumeix que la gent gran deteriora
per envelliment però a vegades no n’és la causa principal.
 LA PREPARACIÓ PER A LES EXPLORACIONS
El personal d’APD col.labora amb el personal sanitari a la hora d’efectuar algunes
exploracions o proves, ajudant a preparar i a col.locar a la persona en una posició adequada.

S’anomenen exploracions físiques a aquelles en què s’exploren els signes o símptomes de la

persona usuària utilitzant instruments senzills o sense aquests.

Signe: És qualsevol manifestació objectiva consegüent a una malaltia o alteració de la salut, i que es fa evident
en la biologia del malalt.
Símptoma: És la referència subjectiva que dóna un malalt per la percepció o canvi que pot percebre com a
anòmal o causat per un estat patològic o malaltia.
 MÈTODES D’EXPLORACIÓ FÍSICA

1. Inspecció
2. Palpació
3. Percussió
4. Auscultació
 MÈTODES D’EXPLORACIÓ FÍSICA: INSPECCIÓ I PALPACIÓ
Inspecció
Observació de les alteracions que es puguin presentar en el cos a simple vista. Generalment
es comença pel cap i cap avall. Es té especial atenció al color i aspecte de la pell, a les
erupcions, deformacions… També s’inspeccionen les conjuntives de l’ull, la gola o el nas.
Palpació
En aquest cas s’utilitzen mans i dits per tocar les diferents parts del cos del pacient.
Aquí s’inclouen el tacte rectal i el tacte vaginal.
 MÈTODES D’EXPLORACIÓ FÍSICA: PERCUSSIÓ I AUSCULTACIÓ

Percussió
Aquest procés s’efectua donant cops amb els dits per la superfície del cos. La percussió
abdominal permet detectar el creixement anormal d’alguna víscera.
Auscultació
Consisteix en escoltar sorolls dins del cos. generalment s’usa el fonendoscopi. Permet
escoltar el ritme cardíac i possibles alteracions, problemes respiratòris, hemorràgies …
 MATERIALS I INSTRUMENTS PER A L’EXPLORACIÓ FÍSICA

Fonendoscopi o estetoscopi
Termòmetre
Esfigmomanòmetre
Bàscula i Tallímetre
Otoscopi
Oftalmoscopi
Rinoscopi
Martell de reflexes
 MÈTODES COMPLEMENTARIS DE DIAGNÒSTIC
Aquests, proporcionen informació més detallada d’alguna estructura anatòmica o del seu
funcionament. S’utilitzen tant pel diagnòstic de les malalties com per seguir-ne la seva
evolució.
Es poden agrupar en 4 tipologies:

1. Anàlisis clíniques
2. Tècniques d’electrodiagnòstic
3. Tècniques de diagnòstic per imatge
4. Estudis citològics i anatomopatològics
 ANÀLISIS CLÍNIQUES
Es pren una mostra biològica a la persona (sang, orina, femta, líquid cefaloraquidi, exsudats,
esputs…). Aquestes es porten al laboratori i es practiquen les anàlisis que corresponguin.
Algunes mostres les obté personal sanitari, però d’altres com l’orina o la femta les obté el
propi pacient.
En alguns casos el tècnic d’APD haurà d’ajudar a obtenir les mostres o obtenir-les però
sempre seguint les instruccions d’obtenció i conservació facilitades pel personal sanitari.
 TÈCNIQUES D’ELECTRODIAGNÒSTIC
Aquestes s’apliquen col.locant elèctrodes en zones específiques del cos per tal de detectar
l’activitat elèctrica d’algunes cèl.lules. El resultat es pot visualitzar en una pantalla i
imprimir.

Les més habituals són l’electrocardiograma (ECG) i l’electroencefalograma (EEG).

En aquests casos la persona cal que estigui quieta per tal de fer els mesures correctament.
 TÈCNIQUES DE DIAGNÒSTIC PER IMATGE
Aquestes tècniques permeten visualitzar l’interior de l’organisme:

1. Radiografies
2. Tomografia computada (TC)
3. Ecografies
4. Ressonància magnètica nuclear (RMN)
5. Endoscòpies

En algunes d’elles pot ser necessari prendre mesures especials abans de fer-les, dejunis,
administrar lavatives, rentats especials, prendre contrastos…. La informació la obtindrem
del personal sanitari.
 TÈCNIQUES DE DIAGNÒSTIC PER IMATGE
Radiografies. Proporcionen imatges fixes de l’interior de l’organisme. Un problema és que
s’utilitzen rajos X (radiacions ionitzants) perjudicials per a la salut i per tant cal fer-la en
espais habilitats i prenent mesures de protecció específiques. Pot ser necessari
acompanyar-la, la persona cal que estigui quieta….

Tomografia computada (TC). En aquest cas també s’utilitzen rajos X. S’obtenen imatges que
permeten veure talls i seccions de l’organisme i fins i tot imatges 3D. caldrà mesures de
radioprotecció pel pacient i l’acompanyant.
 TÈCNIQUES DE DIAGNÒSTIC PER IMATGE
Ecografies. Es generen ultrasons per tal de generar imatges a temps real. No hi ha risc
radiològic per la qual cosa l’acompanyant no cal prendre mesures especials

Ressonància magnètica nuclear. Utilitza imants i ones de ràdio per generar imatges en dues i
tres dimensions. No presenta risc radiològic.
 TÈCNIQUES DE DIAGNÒSTIC PER IMATGE
Endoscòpies. L’endoscopi és un aparell amb una petita càmera a l’extrem. Aquesta
s’introdueix per un orifici de l’organisme (natural o practicat per fer la prova). Aquesta
càmera ens permet veure l’interior. A l’extrem a vegades d’adapten d’altres elements que
permeten agafar mostres, efectuar talls, aspirar….

Laparoscòpia
Histeroscòpia
Gastroscòpia
Colonoscòpia
 ESTUDIS CITOLÒGICS I ANATOMOPATOLÒGICS
Consisteixen en l’estudi morfològic de les cèl.lules o petits fragments de teixits que s’han
obtingut de l’organisme. Les mostres s’anomenen citologies (cèl.lules) i biòpsies (teixits).
Les mostres les obtenen el personal sanitari.
citologia vaginal

biòpsia d’una piga

 PREPARACIÓ DE LA PERSONA
Quan una persona ha de ser sotmesa a una exploració física cal ajudar-la a preparar-se.

1. Informar-la que se li aplicarà una exploració, demanar-li que col.labori i explica-li el

necessari perquè disminueixi la seva ansietat.
Si cal que es tregui la roba, indicar-li, si no pot ajudar-la a fer-ho.
Si és necessari col.locar tovallola, llençol o travesser o el que calgui sobre llit o llitera.

2. Explicar-li en quina posició s’ha de col.locar si cal.

Cobreix-la amb un llençolet deixant únicament la zona que cal que sigui explorada.
 POSICIONS CORPORALS
En funció de la tècnica a dur a terme la persona caldrà col.locar-se d’una manera
determinada per tal de facilitar l’exposició de la zona a explorar.
Decúbit supí
Roser
Decúbit pron
Fowler
Semipron o Sims
Decúbit lateral
Mahometana o Genupectoral
Ginecológica o litotomia
Trendelenburg
Anti-Tredelemburg o Morestin
https://fr.educaplay.com/fr/activiteeducatives/1591923/print/posiciones_corporales.htm
 ACTUACIONS DURANT L’EXPLORACIÓ I DESPRÉS
Durant i després de l’exploració és important contribuir al benestar de la persona i a la
tranquil.litat:

Durant l’exploració:
Presta l’ajuda necessària al personal sanitari, seguint sempre les seves instruccions
Proporcionar confort i tranquil.litat a la persona. Si és necessari, ajuda-la a mantenir la
posició
Després de l’exploració:
Ajuda a la persona a col.locar-se en una posició que li resulti còmode
Ajuda a vestir-la o recol.locar-se la roba
Recull material i residus, intenta que tot quedi net
 PARÀMETRES DE CONTROL DE L’ESTAT DE SALUT
Les constants vitals: Són paràmetres mesurables que permeten valorar el funcionament dels
principals aparells de l’organisme.
Les constants vitals inclouen la temperatura corporal, la freqüència respiratòria, el pols i la
tensió arterial.

El balanç hídric (BH) és la diferència entre les quantitats de líquid que entren i les que surten
de l’organisme
L’aigua és el principal component del nostre organisme, per tant és molt important mantenir
els seus nivells controlant les ingestes i les sortides.
Aportacions/ingesta: Aliments, begudes, sèrums, líquids intravenosos, alimentació
parenteral, plasma…
Sortides: Femta, orina, vòmits, drenatges, hemorràgies…
 EL BALANÇ HÍDRIC
POSITIU. Si el volum de líquids aportats és superior a les sortides.
NEGATIU. Si el volum de líquids perduts és superior a les entrades. DESHIDRATACIÓ.

Ens permeten valorar el funcionament renal (dels ronyons) i la deshidratació.

 LA DESHIDRATACIÓ

És molt freqüent en persones d’edat avançada.

Les causes són:

A. Deteriorament en els mecanismes de termoregulació

B. Disminució de la sensació de fred
C. Altres: medicaments, malalties…

En cas de problemes de mobilitat es pot agreujar el problema al no poder accedir a la

beguda fàcilment.
Cal veure sempre, poc cada cop i encara que no tinguem sensació de set.
 DIÜRESI
La diüresi és el paràmetre que mesura la quantitat d’orina excretada en un temps determinat
i que en valora els aspectes qualitatius
L’excreció normal d’una persona és 1,5L d’orina al dia, i és la més important.
L’orina és un líquid aquós groguenc i que desprèn una olor característica.
Alteracions de l’orina:

A. Alteracions en la quantitat

B. Alteracions en l’eliminació

C. Alteracions en l’aspecte
 ALTERACIONS DE LA QUANTITAT D’ORINA

A. Poliúria. Supera 2.500 cm3/dia

B. Oligúria. Entre 500-100 cm3/dia

C. Anúria. Inferior a 100 cm3/dia

 ALTERACIONS DE L’ELIMINACIÓ D’ORINA

A. Nictúria. Augment de l’emissió d’orina a la nit.

B. Pol.laciúria. Augment del nombre de miccions. sense augmentar el volum diari eliminat.

C. Disúria. Molèsties i dificultat en orinar.

D. Retenció. Acumulació d’orina a la bufeta pel fet de no poder-la expulsar correctament.

ALTERACIONS EN L’ASPECTE DE ORINA
A. Color
Color marró-vermell com a conseqüència de la presència de sang. Hematúria.

B. Olor
Desagradable o fètida, pot indicar alguna infecció…

C. Presència de moc, coàguls o escuma

 CÀLCUL DEL BALANÇ HÍDRIC
L’organisme necessita rebre 2300-2600 mL de líquids diàriament, i n’elimina una quantitat
similar.
Podem determinar-lo mesurant els líquids que una persona ingereix i elimina en 24 hores.
En condicions normals la diferència hauria de ser 0.
La mesura de volums ingerits i eliminats es fa amb recipients graduats (plats, gots, bosses,
recipients…
Es van anotant en una taula, indicant concepte, els mL mesurats i l’hora de la mesura.

El registre pot estar informatitzat.

 LA GLUCÈMIA
La glucèmia és la quantitat de glucosa en sang.
La glucosa és la principal font d’energia que utilitzen les cèl.lules. La sang distribueix la
glucosa per l’organisme però necessitem la insulina (hormona pàncrees) perquè la glucosa
entri dins les cèl.lules. Quan no hi ha insulina o no funciona correctament (Diabetis), la
glucèmia s’eleva.
La glucèmia capi.lar. És la mesura de la concentració de glucosa en sang. Aquesta sang,
s’obté dels vasos sanguinis més petits.
Generalment els diabètics es fan un control de la glucèmia exhaustiu, varis cops al dia. Ells
es fan l’anàlisi pel que es coneix com a autoanàlisi.
valors normals 65-110 mg/dL en dejú
En diabètics s’accepten
140 mg/dL en dejú
180 mg/dL dues hores després de menjar.
 MESURAMENT GLUCÈMIA CAPIL.LAR

La freqüència depèn de les condicions individuals i circumstàncies. El personal mèdic

(endocrinòleg…) ho estableix. Però de manera general:
A. Es fan abans de les menjades o dues hores desprès
B. Abans de ficar-se al llit 2-3 cops/sta
C. Quan la persona experimenti símptomes d’hipoglucèmia
D. Sempre que es dugui a terme activitats físiques extraordinàries
 MESURAMENT GLUCÈMIA CAPIL.LAR
Per fer la mesura s’utilitza un glucòmetre, un petit dispositiu, amb piles. generalment es
presenta en un petit estoig, acompanyat de tires reactives compatibles, un dispositiu per
efectuar la punció i llancetes.
 MESURAMENT GLUCÈMIA CAPIL.LAR
Existeixen multitud de dispositius en el mercat però de manera general:
1. Engegar el dispositiu i introduir-hi la tira reactiva
2. Rentar-se el dit en el qual es durà a terme la punció i assecar-lo bé
3. Inserir llanceta en el dispositiu de punció
4. Recolzar el dispositiu en un lateral del dit i pressionar el dispositiu. sortirà una goteta de
sang.
5. Apropar la gota a la tira reactiva, esperar que aquesta s’impregni per capil.laritat
6. En pocs segons apareixerà el resultat
7. Retirar la tira i llancetes, apagar el dispositiu
 ALTRES SISTEMES DE MESURA DE LA GLUCÈMIA
Existeixen dispositius que mesuren la glucèmia de manera automàtica, sense la necessitat
de fer les punxades. El pacient porta el sensor enganxat al braç i acostant un lector al sensor
fa la mesura de la glucèmia del líquid extracel.lular.

S’estan intentant desenvolupar sistemes que ho facin de manera encara més fàcil. Sense
punxades que poden ser doloroses, pesades…
ELS FACTORS SUBJECTIUS: EL DOLOR
El dolor és una sensació subjectiva de molèstia més o menys intensa que indica que hi ha
alguna mena de dany. és un dels símptomes més habituals entre les persones a les quals
atenen i, per aquesta raó, és important aprendre a valorar-ho adequadament.

Manifestacions del dolor:

Dolor agut: Comença de manera sobtada i desprès desapareix. Pot durar fins a un mes.

Dolor crònic: El començament sol ser lent. El dolor es manté durant un llarg període de
temps.
 ELS FACTORS SUBJECTIUS: EL DOLOR
Considerant la zona que afecta podem diferenciar:

Dolor cutani
Dolor somàtic profund. Dolor intern, Lligaments, articulacions, tendons, vasos sanguinis,
nervis…
Dolor visceral. Prové d’òrgans interns del cos, cor, intestins, cervell, fetge…
Dolor neuropàtic. Dolor produït per l’estimulació directa d’un nervi. Ciàtica…
Dolor intractable. Dolor crònic com a conseqüència d’un procés maligne. Molt resistent als
analgèsics.
Dolor refractari. El dolor que no respon al tractament. Apareix i desapareix.
Dolor fantasma. És el dolor que sent una part absent del cos.
 VALORACIÓ DEL DOLOR
Com el personal d’APD pot ajudar a descriure el dolor d’un pacient si aquest és quelcom
subjectiu?

A. L’entrevista

B. Les escales de dolor

C. Els qüestionaris

D. L’exploració física
 ESCALA DE DOLOR
Escala visual Analògica (EVA). Mesurem la INTENSITAT de dolor que la persona percep.
 QÜESTIONARI MCGILL
Presenta tres zones:

1. Qualitat del dolor

2. Localització del dolor
3. i valoració en el moment actual del dolor.
Exercici del balanç hídric
 PARÀMETRES DE CONTROLS: LES CONSTANTS VITALS
Les constants o signes vitals són mesures que indiquen l’eficàcia de les funcions bàsiques
de l’organisme. Són valors quantificables i es poden monitoritzar de forma sistemàtica:

A. La Temperatura (T) en graus centígrads (ºC)

B. El pols (P), en pulsacions per minut (ppm)
C. La freqüència respiratòria (R), en respiracions per minuts (rpm)
D. La Tensió arterial (TA). Amb dos valors màxima i mínima i s’expressa en mil.límetres
(mm) de mercuri (Hg).

Les constants vitals es poden prendre en un centre sanitari o residencial o al domicili de la

persona usuària.
 EL REGISTRE DE LES CONSTANTS VITALS
El valors obtinguts a les diferents mesures cal anotar-los en un full o fitxa de registre. Als
centres residencials aquests registres ja acostumen a estar digitalitzats. Tradicionalment
s’ha realitzat en una quadrícula en la qual es va marcant el valor de cada constant amb un
punt de diferent color.
La temperatura (T) en vermell.
El pols (P) en blau.
La freqüència respiratòria (R) de color negre
La tensió arterial (TA) de color verd. En aquest cas es marquen dos punts per cada
mesura. La màxima i la mínima i s’uneixen amb una línia vertical.

En el cas de la T, P i R s’ajunten els diferents punts i s’obté una corba.

Quan s’han fet les
d i f e r e n t s
mesures?
 L’ATENCIÓ A LA PERSONA USUÀRIA
En tots els procediments de mesura hem de:
Informar a la persona sobre el que farem, i demanar-li que hi col.labori. Algunes mesures es
poden veure modificades si la persona està nerviosa. Esperar que es tranquil.litzi si e´s
necessari.

A. Preservar la intimitat tant com sigui possible

B. Preparar tot el material necessari abans de començar i deixar-lo al costat de la
persona.
C. Procedir seguint rigorosament les instruccions que ens hagin facilitat el personal
sanitari
D. Prestar molta atenció a l’hora de registrar les dades per no cometre errors
E. Deixar a la persona acomodada quan hàgim acabat.
 LA TEMPERATURA CORPORAL
La temperatura corporal és el grau de calor del cos i indica l’equilibri entre la calor produïda
i la calor perduda. La calor es genera per la ingesta d’aliments i l’activitat metabòlica. La
pèrdua es produeix per l’orina, femta i evaporació. L’evaporació es pot donar per via
respiratòria (espiració) o de la pell (suor).
 ALTERACIONS DE LA TEMPERATURA CORPORAL
Es considera que la temperatura externa exacta que puguem considerar normal, s’estima
que és 36ºC. Mesurada a l’aixella.
Però pot patir alteracions:
Hipotèrmia. Inferior a 35ºC. Es produeix per exposició a un fred extrem. les persones en edat
avançada, que prenen alguns medicaments o malnodrides són més sensibles.
Hipertèrmia. Superior a 41ºC. S’acostuma a generar quan fallen els sistemes d’eliminació del
calor de l’organisme però pot passar en algunes patologies.

El cop de calor. Quan l’exposició al calor intens fa que la temperatura corporal augmenti molt
i el cos no pugui baixar-la.
Hipertèrmia maligne. Durant l’administració d’anestèsia o després d’aquesta.
Els nivells mitjans els anomenem febre.
TIPUS DE FEBRE
La febre és una temperatura del cos més elevada del normal, sense arribar al nivell d’una
hipertèrmia, i que es produeix com a resposta davant d’alguna infecció o malaltia.

Segons la intensitat la classifiquem amb:

Febrícula o estat subfebril. Entre 37,5 i 37,9ºC.

Febre moderada: entre 38 i 39ºC.
Febre alta: entre 39 i 40,5ºC.
Febre molt alta: més de 40,5ºC. Si és superior a 41ºC ens trobem davant una hipertèrmia.
Febre contínua o constant: és uniformement alta.
Intermitent: Presenta puntes febrils horàries amb pujada ràpida alternant amb períodes
sense febre.
Remitent: Es produeixen fluctuacions de temperatura durant el dia.
 SÍMPTOMES I SIGNES DE LA FEBRE

Els símptomes de la febre poden ser: cansament, malestar, mal de cap i extremitats, calfreds
o sensació de calor.

Els signes de la febre poden ser: augment de la freqüència cardíaca i respiratòria,

envermelliment i escalfament de la pell, reducció de la quantitat d’orina, llengua seca, llavis
tallats, sudoració, ulls brillants, intranquil.litat, confusió i inclús al.lucinacions.
 LA CURA D’UNA PERSONA AMB FEBRE
Hem de procurar que el descens de la temperatura sigui progressiu i constant (no sobtat)

Eliminar excés de mantes si la persona té calor. Si té calfreds no, llavors cal abrigar-lo.
Mantén l’habitació a una temperatura adequada.
Deixa que la persona descansi i reposi. Si no té cap activitat no produirà més calor.
Realitza un Balanç hídric per tal de valorar que no necessita hidratació extra.
Restitueix les pèrdues de líquid (suor) amb sèrum oral. En el seu defecte afegeix a 1 Litre
d’aigua una cullerada de bicarbonat, 1 cullerada de sal i un polsim de sucre.
Mantén-li els llavis i la pell hidratada
Mantén-li la mucosa bucal hidratada (amb col.lutoris si és necessari)
 LA CURA D’UNA PERSONA AMB FEBRE
Canvia-li la roba del llit humitejada pel suor
Ofereix-li aliments lleugers i poc greixosos
Si la temperatura és elevada pots fer-li un bany d’esponja amb aigua tèbia. NO has d’aplicar
aigua freda o alcohol ja que causen esgarrifances i una pujada de temperatura rebot.
 MESURA DE LA TEMPERATURA
L’instrument utilitzat per tal de mesurar la temperatura és el termòmetre. Actualment n’hi ha
de diferents tipus, els més freqüents actualment són els electrònics digitals i els
d’infrarojos.

Termòmetres electrònics digitals.

Termòmetre econòmic i precís que es col.loca sota l’aixella i necessita entre 30-90 segons a
efectuar la mesura. Aquests disposen d’una sonda electrònica que mesura la temperatura,
quan ho ha fet, el termòmetre emet un senyal acústic i el valor es pot veure en una petita
pantalla digital.
 LA CURA D’UNA PERSONA AMB FEBRE
Els termòmetres d’infrarojos:
Òtics. Són molt còmodes, no causen molèsties i mesuren la temperatura instantàniament.
Són cars i requereixen d’una coberta protectora que cal llançar i canviar després de cada
ús.

A distància o sense contacte. S’orienten cap al front a una distància de 5-15 cm. Són molt
més cars i només d’utilitzen en pediatria.
 PROCEDIMENT DE MESURA
Per prendre la temperatura correctament la persona no ha d’haver fet cap esforç, ni haver
menjat o begut líquids calents o freds durant 30 minuts abans de la mesura.

Cal tenir present on fem la mesura: axila, boca (oral), anus (rectal) o orella (timpànica).

Per poder fer-ne un seguiment sempre hem de fer la mesura de la mateixa manera
(protocol), a la mateixa zona i amb el mateix aparell. Si fem alguna variació cal registrar-ho i
reflectir-ho al full de registre.

http://www.elblogdepills.com/medicion-de-la-temperatura-corporal/
 MESURA DE LA TEMPERATURA A L’AIXELLA
1. Renta’t els mans i col.loca’t els guants no estèrils.
2. Col.loca el pacient en decúbit supí, en Fowler o semi-Fowler.
3. Col.loca-li la punta del temòmetre a l’aixella, i demana al pacient que creui el braç
sobre el pit i que no es mogui.
4. Quan el senyal acústic marqui el final de la mesura, enretira el termòmetre.
5. Llegeix el valor, anota’l al registre corresponent.
6. neteja el temòmetre amb una gasa impregnada de desinfectant o renta’l i eixuga’l.
 ALTRES TÈCNIQUES DE MESURA
Mesura de la temperatura timpànica. Cal col.locar la funda d’un sol ús al termòmetre. Amb
una mà subjectar el termòmetre i amb l’altre estirar l’orella cap amunt per tal d’obrir i
redreçar el conducte auditiu i introduir l’extrem temòmetre a l’orella.

Mesura de la temperatura oral. El termòmetre es col.loca sota la base de la llengua, a la

dreta o esquerra del fre. Aquesta tècnica està en desús ja que amb les dents es podria
malmetre el termòmetre.

Mesura de la temperatura rectal. Al resultar una tècnica incòmode pels adults només
s’utilitza en pediatria. Els termòmetres digitals utilitzats són especials.
 EL POLS
El pols és la dilatació de l’artèria a causa de l’arribada de sang procedent del cor per la
contracció cardíaca. Cal prendre la mesura a les artèries i en artèries superficials, que
estiguin propers a la superfície.
ALTERACIONS EN EL POLS
El valor que mesurem com a constant vital
és la freqüència cardíaca (pulsacions per
minut), però a la hora de prendre el pols, a
més, es poden detectar altres
característiques com ara la intensitat i el
ritme.

Anomenem freqüència cardíaca la nombre

de pulsacions per minut (ppm). En
persones adultes el valor normal és de
60-80 ppm. Varia al llarg de la vida. En un
nounat observem 130-140 ppm i en
persones grans de 50-60 ppm.
ALTERACIONS EN LA FREQÜÈNCIA CARDÍACA
Taquicàrdia. és la freqüència superior a 100 pulsacions per minuts. Es produeix
fisiològicament en vas d’esforç físic o excitació o causes patològiques com febre,
hemorràgies, xoc o malalties.

Bradicàrdia. És la freqüència inferior a 60 pulsacions per minut. Fisiològicament

apareix en esportistes ben entrenats o durant el son. Per causes patològiques es
dona en malalties cardíaques i algunes intoxicacions.
ALTERACIONS EN EL RITME I INTENSITAT
La intensitat dels batecs respon a la força amb la qual la sang és impulsada en cada
batec. La intensitat “normal” se sent pressionant amb els dits de forma moderada en
la zona de prendre el pols. Podem detectar batecs forts o febles.

El ritme correspon al interval de temps entre batec i un altre. Aquests intervals han
de ser sempre iguals, és a dir, rítmics. Si són irregulars parlarem de batecs
arrítmics.
ON MESURAR LA FREQÜÈNCIA?
El pols s’aprecia en la palpació a diferents punts del
cos, on les artèries són superficials. Aquestes són
les artèries més importants i els punts són:

Artèria radial. meitat externa de la cara anterior del

canell.
Artèria caròtide. Meitat inferior de la cara lateral del
coll, per davant del múscul esternoclidomastoïdal.
Artèria temporal. La trobem al temple, damunt del
temporal i per sobre l’orella. Utilitzat en nens i
nenes.
Artèria femoral. A la línia mitja de l’engonal. Es pren
aquí en persones en coma o inconscients.
 PROCEDIMENT DE MESURA

1. Localitzar el punt de palpació, per exemple a la cara externa de la cara anterior del
canell si volem detectar-lo en la artèria radial.

2. Comprimir lleugerament l’artèria sobre l’os radi, utilitzant els dos o tres dits del mig de
la mà. Notaràs les pulsacions.

3. Compta les pulsacions durant 30 segons i multiplica el resultat per dos.

4. Anota el resultat al registre corresponent.

 LA FREQÜÈNCIA RESPIRATÒRIA
La respiració és l’acte pel qual introduïm aire amb oxigen als pulmons i n’expulsem aire
amb diòxid de carboni.

És un signe observable ja que a través de la caiza toràcica en podem veure el moviment

s’inspiració i expiració.
 LA FREQÜÈNCIA RESPIRATÒRIA
Al igual que passa amb els altres paràmetres que hem explicat, el paràmetre que mesurem
en relació al procés de la respiració és la freqüència respiratòria.
La freqüència respiratòria és el nombre de respiracions per minut.
El valor normal d’un adult és de 12-16 respiracions per minut (rpm) si bé es modifica amb
l’edat ja que és més alta en nounats i més baixa en adults grans. També augmenta amb
l’exercici en proporció a l’esforç.
 ALTERACIONS EN LA FREQÜÈNCIA RESPIRATORIA
CARDÍACA
Les alteracions en la freqüència respiratòria s’anomenen:

Taquipnea. Augment de la freqüència per sobre de 24 rpm. Apareix quan augmenta la

demanda d’oxigen durant l’exercici, per un sobresalt, quan se’n redueix l’oferta, per
exemple en el cas d’anèmies, febre, xoc…

Bradipnea. suposa la disminució per sota les 10 rpm.

Apnea. Absència transitòria de respiració.

 LA INTENSITAT O PROFUNDITAT

Es refereix a la quantitat d’aire que es mobilitza en cada respiració:

Hiperventilació o batipnea. Augmenta la profunditat i la freqüència dels moviments

respiratoris. pot ser conseqüència d’un estat nerviós.

Hipoventilació. Es dona quan es disminueix la profunditat dels moviments respiratoris.

 MESURA DE ELS RESPIRACIONS PER MINUT

Al igual que en situacions anteriors, és personal qualificat qui ha de fer-ne la valoració.

Nosaltres cal que ens fixem amb els detalls per tal de poder proporcionar la informació si
és necessari.

En aquest cas es tracta d’observar el nombre de mobilitzacions del tòrax i comptar quantes
se’n fan per minut.

Al igual que la freqüència cardíaca cal un cronòmetre o rellotge i concentrar-te en comptar

correctament. Abans de començar caldrà explicar a la persona correctament què farem.
 LA TENSIÓ ARTERIAL

Anomenem tensió arterial la pressió produïda per la sang quan passa per una artèria.

Cada vegada que el cor batega bomba sang, per la qual cosa la sang de les artèries és més
alta quan el cor es contrau (sístole) que quan es relaxa (diàstole). En mesurem dos tipus:
Pressió arterial sistòlica o màxima (PAS). És la força en què el ventricles esquerre
bomba sang cap a l’artèria aorta. El valors oscil.la entre 120 i 140
130mm de Hg.

Pressió arterial diastòlica o mínima (PAD). Quan els ventricles es relaxen, la pressió a
l’interior de les artèries disminueix. El valor normal oscil.la entre60-80
70 i 90 mm de Hg.
 ALTERACIONS DE LA TENSIÓ ARTERIAL
Les alteracions més freqüents de la tensió arterial són:

La hipertensió arterial. respon a l’elevació dels nivells de pressió arterial de forma

contínua o sostinguda. ES considera com a tal si mesures repetides en repòs:

La PAS (màxima) es troba per sobre de 130

140 mm de Hg o 150 mm de Hg en majors de
50 anys.

La PAD (mínima) és superior a80

90 mm de Hg i 95 mm de Hg en majors de 50 anys.

La hipotensió arterial. Es considera que estem davant una hipotensió si la màxima o PAS la
trobem per sota els6080 mm de Hg.
 MESURA DE LA TENSIÓ ARTERIAL

El procediment habitual en un entorn sanitari es du a terme habitualment utilitzant un

esfigmomanòmetre i un fonendoscopi, tot i que cada vegada més s’estan utilitzant
tensiòmetres digitals.

Un esfigmomanòmetre o tensiòmetre és un dispositiu que consta d’un braçalet inflable i un

manòmetre que dona la lectura en mm de Hg.
 TÈCNICA DE MESURA DE LA TENSIÓ ARTERIAL AMB ESFIGMOMANÒ-
METRE I FONENDOSCOPI
1. Col.loca la persona en decúbit supí, en Fowler , semi-Fowler i descobreix-li un braç.
2. Col.loca el maniguet de l’esfigmomanòmetre al voltant del braç uns dos cm per sobre
l’altura del colze.
3. Col.loca’t el fonendoscopi.
4. Palpa l’artèria braquial amb els dits i col.loca-hi el diafragma del fonendoscopi a
sobre. Subjecta-ho fermament.
5. Amb la vàlvula de l’esfigmomanòmetre tancada insufla aire al maniguet fins a uns 30
mm de HG per sobre la PAS del pacient.
6. Obre la vàlvula de la pera i deixa sortir l’aire lentament. El manòmetre disminuirà la
pressió, en un moment començaràs a sentir el batec. El manòmetre ens marcarà la
PAS.
 7. Continua disminuint l’aire i la pressió i deixes de sentir el batec. El manòmetre
marcarà la PAD.
8. Deixa sortir tot l’aire del maniguet
9. Anota els valors al registre.

https://www.youtube.com/watch?v=eZ5HSR6OCyU
 TÈCNICA DE MESURA DE LA TENSIÓ ARTERIAL AMB TENSIÒMETRE DIGITAL
1. Col.loca el maniguet al lloc corresponent segons el model de l’aparell, i ajusta’l bé. Els
més freqüents es col.loquen al canell.
2. Col.loca el braç semiflexionat, de manera que l’aparell quedi a l’altura del cor.
3. Pressiona el botó d’encesa (ON). L’aparell insuflarà aire amb el maniguet i després
emetrà un xiulet per indicar que ha acabat la mesura. En aquest moment la pantalla
mostrarà el valor de PAS, PAD i les pulsacions per minut.
4. Treu l’aparell i guarda’l.
5. Anota els valors al registre corresponent.

https://www.youtube.com/watch?v=kIn447KMLgg
En parelles, preneu-vos la freqüència cardíaca i respiratòria en les
següents situacions. Primer un farà a,b i c i l’altre farà les mesures.
Després el que prenia les mesures primer passarà a fer les activitats.

a) preneu-vos el pols durant 30 segons. Llavors feu-ho amb la

freqüència respiratòria
b) Estireu-vos a terra 5 minuts, relaxeu-vos, gaudiu de l’estat de
relaxació. Repetiu les mesures.
c) Feu una sessió de 15 flexions. Preneu-vos el pols i la freqüència
respiratòria.

Elaboreu una taula amb els resultats de tots dos i comenteu-ne els
resultats.
Exercici de la gràfica de les constants vitals. Interpretació de dades i
repàs de les alteracions de les constants vitals.
 REFERÈNCIES CONSULTADES:

Amparo Mogolló (2018). Atenció Sanitària. Altamar.

http://medicaments.gencat.cat/ca/ciutadania/tractaments/inhaladors/
http://catsalut.gencat.cat/ca/serveis-sanitaris/prestacions-complementaries/terapies-
respiratories-domicili/
https://es.slideshare.net/luciagorreto/taller-asma-2015-inhaladores
https://www.infermeravirtual.com/esp/actividades_de_la_vida_diaria/ficha/
sistema_respiratorio/dimension_biologica