Des del punt de vista historiogràfic, Marx i Engels havien assenyalat que ells només

coneixen una ciència: la Història. Aquesta afirmació indica l’adscripció d’aquests

pensadors al positivisme. Aquesta es, per tant, una primera lectura convencional.
En segon lloc, l’horitzó marxista de l’emancipació de la classe obrera i la construcció
d’una societat sense classes, indica també la seva adscripció hegeliana a la teleologia de
la història: un desenllaç que explicaria, per exemple, els sacrificis que la Revolució
exigeixi.
Una altra versió d’aquesta convencional lectura del marxisme historiogràfic seria més
narrativa i podria resumir-se de la següent manera: la història és la trama on es fa
evident que la llibertat no és més que una ficció de classe; la il·lusió de llibertat que el
poder concedeix el treballador: se’l convida a pensar que és lliure, però només és algú
que depèn dels mecanismes que controlen uns altres, els propietaris dels mitjans de
producció. La lectura teleològica clàssica de Marx ens parlaria doncs de la progressiva
adquisició de la consciència de classe per part de la classe treballadora. I és aquesta
consciència de classe la que tindria la virtut emancipadora, perquè originaria una
revolució que passaria per apropiar-se precisament dels mitjans de producció. La nova
aristocràcia de classe –obrera- seria l’encarregada de construir aquest nou món futur
sense classes.
Una altra versió convencional i del Marx hegelià seria aquella que ens posa èmfasi
precisament en els “protagonistes de la història”: Hegel afirmava que existien uns
individus “històrico-mundials” excepcionals: Napoleó, Cèsar, Alexandre Magne, etc..
Aquests individus mitjançant els seus crims carregaven sobre la seva esquena el pes de
tota la història universal: és una idea de la Història que Hegel sembla prendre del teatre,
com si aquests individus apareguessin sobre l’escenari amb l’objectiu de complir un
propòsit, o encarnar un valor, i un cop realitzada aquesta finalitat sortissin de la història,
de l’escena. L’exemplaritat d’aquests actors és la que Marx veu en el nou individu
“històrico-mundial”: la classe dels treballadors- la multitud revolucionària.
Ara bé, definides les lectures convencionals, (en aquest curs (que hauria treballat la
influència del seu pensament en W. Benjamin) interessa sobretot el seu text sobre el 18
del Brumari de Lluis Bonaparte. És a dir, el cop d’estat que durà a terme Lluis Napoleó
Bonaparte, un cop reprimida de manera cruel i sagnant la revolució del 1848. Després
de la repressió, i de guanyar les eleccions de desembre de 1848, Lluis Napoleó Bonaparte
abans de que finalitzés el seu mandat porta a terme un cop d’estat: un segon 18 brumari,
que voldria rememorar o evocar aquell altre cop d’estat que havia protagonitzat el seu
tiet Napoléo l’any 1799, quan posà fi al període revolucionari i esdevingué emperador.
El nebot Lluis Napoleó Bonaparte tria precisament la data del dos de desembre perquè
és la data de l’any 1805 en que Napoleó va derrotar les tropes russes i alemanyes. Data
simbòlica mitjançant la qual el nebot s’autoproclama segon emperador i neix el període
del segon imperi.
Marx escriu un text, gairebé periodístic, contemporani i testimonial on analitza des del
menyspreu a Lluís Napoleó Bonaparte els episodis aquí sintetitzats, i segons ell el record
de Napoleó i la por a la Revolució social s’haurien conjuminat haurien afavorit l’èxit del
seu cop “imperial”. El seu text pren com a punt de partida la ridiculització cèlebre que
havia fet Victor Hugo de l’emperador: “Napoleó, el petit”. Sense voler-ho, diu Marx,
Hugo hauria fet gran aquest insignificant personatge: li hauria atorgat la possibilitat
d’encarnar, donada la seva buidor i insignificança, tots els significats imaginables.
Aquesta lectura permet, per una banda, veure un Marx més atent a la superestructura i
el paper que juga allò simbòlic com a protagonista de la història, i no veure-la
subordinada en aquest cas necessàriament a l’estructura o el sistema de producció.
Aquesta atenció de Marx a la circulació dels “significants” en la fundació imperial del
capitalisme financer del Segon Imperi permeten lectures i analogies suggeridores amb
Baudelaire (el poema de Les flors del mal titulat “Le Cygne”) i Flaubert (L’educació
sentimental): ambdós obres literàries representen la revolució del 1848. La circulació
dels significants en aquest discursiu de consignes, propagandes, o imitacions
degradades -com les que del seu oncle Lluis Napoleó Bonaparte- permetrien parlar del
“règim dels significants”.
Això ho hauríem pogut xerrar analitzant la novel·la i el poema a partir dels textos crítics
de Peter Brooks sobre Flaubert (Flaubert in the Ruins of Paris) , els de Oehler sobre
Baudelaire (Juin 1848. Le spleen contre l’oubli) i de Hayden White (“El problema del
estilo en la representación realista: Marx y Flaubert).
Potser en una altra ocasió.... En fi, això presenta pels nostres interessos la figura de
Walter Benjamin, un pensador marxista (prou heterodox) que pensa la història com
veieu en els textos del dossier en un sentit revolucionari.
Espero gaudiu de salut. Cuideu-vos
Àlex