Gonzalo Pertierra de Castro Ciència i Civilització

Màster en Món Àrab i Islàmic - UB

Ressenya de l’article “Participación política y social de la mujer

egipcia” de Bàrbara Azaola Piazza, 2004

Article publicat a la revista Feminismo/s, 3, juny 2004, pp. 161-174, del Centre
d’Estudis sobre la Dona de la Universitat d’Alacant, Institut Universitari d’Estudis de
Gènere de la Universitat d’Alacant (IUIEG) des del 2014. Bàrbara Azaola és
investigadora a la Escuela de Traductores de Toledo (UCLM) i al Taller de Estudios
Internacionales Mediterráneos (UAM).

Bàrbara Azaola, experta en política egípcia i joventut i activisme al món àrab, repassa
en aquest article els orígens, l’evolució i l’estat actual del paper de la dona a la societat
Egípcia. Ho fa al voltant de tres grans temes: l’accés a l’educació, l’accés al treball i la
participació política; temes que apareixen recurrentment i que serveixen per
estructurar el seu discurs.

Egipte ha estat un país pioner en el moviment feminista àrab i de la participació de les

dones a la societat, però durant les últimes dècades aquesta s’ha anat difuminant per
la situació política i econòmica. Aquest article dóna una visió global d’aquest fenomen.

L’article està estructurat en quatre punts. El primer analitza el moviment feminista i els
seus exponents des de finals del segle XIX fins el 1923, un any després de la
independència del país respecte de la Gran Bretanya, data clau carregada de
simbolisme en el feminisme egipci de la que en parlarem més endavant. El segon bloc
repassa les polítiques i legislacions que afecten la dona de forma cronològica i
organitzades en quatre grans temàtiques: familia, educació, treball i participació
política; des de la Independència fins a finals de la dècada dels 70 i principis dels 80. El
tercer punt tracta els mateixos punts, però des de la perspectiva “actual” i després de
dècades de retrocés de la participació política i social de la dona a Egipte. El quart i
últim apartat fa un repàs dels principals grups i associacions feministes existents
actualment després de l’institucionalització nasseriana de les antigues potents
associacions de dècades anteriors i el seu ressorgiment a través de la creació de
diverses xarxes d’actuació.
Gonzalo Pertierra de Castro Ciència i Civilització
Màster en Món Àrab i Islàmic - UB

L’accés de la dona a l’educació és un element imprescindible per a la millora de la seva

participació en la societat, economia i política primer, i de la societat en general
després. Ja pel 1873 i 1874 obren les primeres escoles estatals femenines, de primària i
secundària respectivament. Ens hem d’esperar al 1908 per a veure la primera secció
femenina a la Universitat del Caire, que va ser clausurada el 1913, no admetent-se un
altre cop dones fins el 1928. Tot i així, va suposar un primer pas per a l’ocupació
d’espais públics que fins aleshores havien etat exclusivament reservats pels homes.

El “pioner d’una línia d’anàlisi liberal que reclama l’emancipació de la dona enfront la
visió dels tradicionalistes musulmans [...] i dels reformistes” va ser Qasim Amin (1863-
1908), un dels majors impulsors de l’entrada de la dona a la Universitat. El seu discurs
vinculava la decadència de la dona a la de la societat araboislàmica, i defensava que
per assolir l’emancipació de la dona i el progrés de la nació s’havien de reinterpretar
els textos religiosos, amb la intenció d’harmonitzar el dogma islàmic amb la plena
llibertat de les dones. Considerava que l’educació femenina era la seva única via
d’accés per a ser membre actiu de la societat.

El discurs liberal va quallar entre les dones estrangeres de classe alta i de mica en mica
en les egípcies cultivades de classe mitjana, que demanaven l’accés a l’educació i una
millora de les condicions en l’àmbit familiar. Malak Hifni Nasif, que va enviar el 1910
un assaig amb deu demandes per al progrés de les dones egípcies al Congrés Nacional
Egipci, n’és un exponent.

L’empenta definitiva que va situar el feminisme egipci a la portada de la societat la va

donar Huda Shaarawi, líder feminista vinculada al partit Wafd que va propiciar la
creació de la secció femenina de la Universitat del Caire, va crear l’Associació
Intel·lectual de Dones Egípcies el 1914 i que va impulsar la participació femenina a les
manifestacions contra l’ocupació britànica de 1919. Tot i així, a la nova Constitució de
1922 les dones no veien garantits els seus drets, el que va portar a Shaarawi a
desvincular-se del Wafd i crear el 1923 l’Únio Feminista Egípcia (UFE), integrat per
dones musulmanes i coptes de classe mitjana i alta. Aquesta tenia reivindicacions
Gonzalo Pertierra de Castro Ciència i Civilització
Màster en Món Àrab i Islàmic - UB

polítiques, nacionalistes, socials i feministes, seguint amb les tesis de Qasim Amin de
que l’avenç de les dones afavoria el progrés nacional.

Shaarawi, juntament amb Saiza Nabarawi, ambdues de l’UFE, van protagonitzar el

moment més simbòlic de la història del feminisme egipci. Davant d’una multitud que
les venia a rebre a l’estació del Caire del congrés feminista que havien assistit a Roma
es van treure el vel, simbolitzant “l’entrada a la vida pública i el final de la reclusió de la
dona”. Des de llavors el vel va entrar progressivament en desús fins a les últimes
dècades del segle passat, en el que ha ressorgit el seu ús i el debat al seu voltant. Tot i
els canvis i millores aconseguits, també s’han patit després alguns retrocessos, pel que
les reivindicacions feministes de la primera meitat del segle passat encara continua
força vigent avui dia.

És important per entendre les reivindicacions legals referents a la familia saber que
aquesta i els estatuts personals es troben sota la llei islàmica i no la secular, cosa que
ha provocat contradiccions i conflictes amb la Constitució. La llei d’Estatut Personal va
ser promulgada el 1920 i esmenada en diverses ocasions posteriors. La UFE va fer
campanya per introduir-hi esmenes que milloressin la situació de la dona però no van
prosperar per les pressions dels sectors més reaccionaris. Restringir la poligàmia i
facilitar el divorci són algunes de les pedres angulars d’aquestes reclamacions, que no
han aconseguit, però, ser acceptades pel conjunt de la societat. Una victoria que si que
es va poder apuntar la UFE va ser l’establiment legal d’una edat mínima per contraure
matrimoni, de 16 anys per a les noies i 18 pels nois.

No va ser fins el 1979 que no es va modificar substancialment la Llei d’Estatut Personal,

amb l’anomenada “Llei Yihan”, molt criticada pels tradicionalistes i que millorava la
situació econòmica de les dones, les hi permetia rebutjar la poligàmia i demanar el
divorci si el marit es casava amb una altra sense el seu consentiment. Però les mesures
van durar poc, doncs el 1985 la llei va ser declarada anticonstitucional i se’n va aprovar
una altra basada únicament en la Sharia.
Gonzalo Pertierra de Castro Ciència i Civilització
Màster en Món Àrab i Islàmic - UB

S’ha hagut d’esperar fins l’any 2000 per a tornar a veure mesures de pes. Es va crear
un tribunal per els assumptes de família que agilitzava el divorci, es garantia la
separació legal sense al·legació de prejudicis. Això va generar un gran debat social i
alguns sectors acusaven al govern de voler desintegrar la família. Paradoxalment,
mentre a les musulmanes se’ls hi agilitzen els tràmits pel divorci, el 1999 es va
presentar un projecte de llei que dificultava encara més el divorci de les cristianes
respecte a la seva pròpia llei d’Estatut Personal de 1938.

Les associacions feministes van entendre que per obtenir els mateixos drets i tenir la
mateixa presencia a la societat necessitaven accés a una bona educació, dret escollir
treball i dret a vot. En temes educatius ja s’havia avançat força a finals del segle XIX i
principis del XX, però no va ser fins a l’arribada de Gamal Abdel Nàsser el 1952 que no
es va impulsar veritablement l’accés de la dona a tots els nivells de l’ensenyament,
com el 1961 a la Universitat religiosa d’Al Azhar, un fet sense precedents.

Tot així, tot i els intents i programes oficials destinats a fomentar l’escolarització, les
nenes segueixen tenint un índex d’escolarització més baix i un major nivell
d’analfabetisme: 62% contra un 38% en zones rurals, i un 34 respecte un 20% en
ciutats. És destacable que tot i aquestes dades, quasi la meitat dels llicenciats egipcis
actuals són dones.

Pel que fa al treball, es pot apreciar una millora continua de les condicions laborals de
les dones a través de les diferents legislacions, tret d’un breu parèntesi. El 1933 es
fixaven els tipus de treballs, les hores, els permisos i la flexibilitat a la que tenien dret
les dones. El 1962 una dona, Hekmat Abu Zaid, es feia per primer cop càrrec d’un
ministeri i un any després aprovava lleis que defensaven el dret a percebre el mateix
salari pel mateix treball i la igualtat de promoció. Amb la Constitució de 1971 l’Estat
garanteix la conciliació de la dona amb la seva família i treball “així com la seva igualtat
amb l’home al terreny polític, social, cultural i econòmic, sense perjudicar els principis
de la Sharia”. També el 1978 i 1981 es va afegir algun dret més a la dona.
Gonzalo Pertierra de Castro Ciència i Civilització
Màster en Món Àrab i Islàmic - UB

Actualment, però, Egipte segueix tenint un rati molt baix de mà d’obra femenina, del
22%, els salaris de les dones estan un terç per sota del dels homes, no ocupen càrrecs
de responsabilitat, treballen en àrees marginals i no tenen pràcticament representació
als sindicats. Això es degut en gran part a que “el paper econòmic de la dona està
legitimat pel sistema de valors i normes que denigren el treball de la dona, en contrast
amb la vida a la llar que es lloada”, accentuant-se encara més el conflicte durant les
últimes dècades.

L’últim àmbit a incidir de les feministes era el dret a vot, que la primera constitució de
1923 les hi havia negat. Després de la Segona Guerra Mundial, Duriya Shafik i la seva
organització “La filla del Nil” van prendre el relleu de Shaarawi de la lluita pels drets
polítics de la dona egípcia, i van aconseguir que Abdel Nàsser inclogués a la Constitució
de 1956 el dret a vot per a les dones. Van poder votar per primer cop a les eleccions
del 1957 i van ocupar els primers escons. El Nasserisme també va suposar la fi de la
independència de les associacions de dones degut al règim de partit únic, provocant el
tancament de la UFE. A nivell institucional durant els setanta es va crear la Comissió
Nacional de la Dona i es van aprovar un seguit de lleis que garantien la presència
femenina al parlament i a les assemblees locals.

Des de llavors ençà, la presència política femenina ha anat disminuint, lligada a la

mínima participació d’aquestes i a alts índex d’analfabetisme. A mitjans dels 90 només
el 10% de les dones s’havien registrat per a votar, i només el 6% van votar. “El progrés
[...] de les dones s’enfronta a un discurs públic que obstaculitza la seva causa [...] i a la
seva pròpia resistència per a mantenir i estendre els seus espais”.

Després del tancament i institucionalització de moltes associacions durant el

nasserisme, des dels vuitanta i noranta moltes organitzacions han rebutjant les
ingerències externes i han creat teixits associatius de col·laboració en diverses àrees i
localitzacions, com ara la violència contra les dones, la mutilació genital femenina, la
planificació familiar i l’atenció sanitària reproductiva. La major part d’aquestes
associacions s’han trobat amb els mateixos problemes, com ara la falta de voluntariat i
la manca de finançament local. Competeixen, a més, contra organitzacions islàmiques
Gonzalo Pertierra de Castro Ciència i Civilització
Màster en Món Àrab i Islàmic - UB

més arrelades i més acceptades pel conjunt de la societat, que també han estès les
seves xarxes gràcies als buits deixats per l’estat al retallar-se el proveïment de serveis i
la seva actuació en polítiques socials. Aquests grups, però, no inclouen el discurs de
l’equitat de gènere entre els seus objectius.

Bibliografia

o Al Aswani, A. (2011). Egipte: les claus d’una revolució inevitable. Barcelona:

Edicions de 1984.

o Azaola Piazza, B. (2004). Participación política y social de la mujer egipcia.

Feminismo/s, 3, 161-174.

o Badran, M. (1995). Feminists, Islam, and Nation: Gender and the Making of Modern
Egypt. Princeton (EEUU): Princeton University Press.

o Daly, M. W. (ed) (2008). The Cambridge History of Egypt. Volume two. Modern
Egypt from 1517 to the end of the twentieth century. Cambridge (Reino Unido):
Cambridge University Press.

o Mahmood, S. (2005). Politics of piety: The islamic revival and the feminist subject.
Princeton (EEUU): Princeton University Press.

o Ruiz de Almodóvar y Sel, C. (1989). Historia del movimiento feminista egipcio.

Granada: Universidad de Granada.