Pregó institucional de la Festa Major de Manresa 2021 a

càrrec d’Itziar González Virós

Estimat alcalde de Manresa, Marc Aloy, benvolgudes regidores i regidors, altres autoritats i persones
convidades i molt especialment, ben trobades les manresanes i els manresans que celebreu la Festa Major.

Avui la persona convidada a expressar, en nom del vostre Ajuntament, la invitació a viure i celebrar la Festa
Major és una dona de la Ciutat Vella de Barcelona, una ciutatvellenca i, per tant, en certa mesura, una
forastera. En aquests moments solemnes d’inici de Festa Major, quin gest generós el vostre, i quin honor
per a mi poder parlar i vibrar al vostre costat com una manresana més!

Em sembla rellevant el fet de parlar com a forastera i, tot i així, fer-ho amb una emoció intensa i un gran
reconeixement a aquesta ciutat. Com si la sageta d’un amoret alat ens arribés al cor, a vegades un lloc en un
sol instant et deixa embadalit. Per això, des que em va trucar el vostre alcalde, he regirat el bagul de la meva
memòria geogràfica per retrobar vivències i impressions dels viatges a Manresa que he fet al llarg dels anys!

Com fan tots els forasters que es vulguin reivindicar com a tals, recordo i puc descriure amb gran detall la
meva primera arribada en tren fins a Manresa. Com no evocar el petit sotrac del tren quan torça la
trajectòria passat Castellgalí i s’allunya del riu Llobregat! De sobte, les vies s’arrapen al meandre del
Cardener i se t’enduen riu amunt per, després d’un darrer revolt, encarar-te al prosceni de la ciutat: el teló
petri d’un congost coronat per l’arquitectura de la Seu.

No vull deixar de reconèixer com és d’impressionant aquest efecte teatral que sorprèn els viatgers només
d’arribar a la vostra ciutat. Encara no s’ha apaivagat la vibració de la imatge del massís de Montserrat en el
fons de la retina, que ja se superposen i s’empelten amb les agulles arrodonides de la muntanya les de l es
arcades i contraforts de la col·legiata.

Potser perquè vaig triar l’ofici d’arquitecta i formo part del seguici d’encisats davant el talent constructiu de
la natura, aquesta visió és una de les que més destaca sobre les altres que recordo de Manresa. Per això
tampoc no puc passar per alt el fet que avui, a causa de la pandèmia, llegeixo aquest pregó en un espai tan
singular com és aquest teatre Conservatori i no pas on ho feu tradicionalment, que és al Saló de Sessions
del vostre Ajuntament.

Un teatre salvat dues vegades de l’enderroc, el 1936 i el 2014, per votació popular. No trobeu que és del tot
un encert inesperat que les restriccions actuals ens hagin permès poder convidar a la Festa Major des d’un
espai concebut precisament per això? Un espai dissenyat per a la festa i les activitats socials? Un espai que,
juntament amb el teatre Kursaal, acull activitats culturals. Kursaal és una paraula alemanya que vol dir
“cura” (Kur) i “sala o saló” (Saal). Es tracta d’un espai que apareix en els balnearis del segle XIX
centreeuropeus com a “espai per a la cura”. Un lloc la finalitat del qual era acollir, acompanyar i fer sentir a
gust els que s’hi estaven. Tenia un sumptuós hall d’entrada, una sala de ball, una sala de teatre, diferents
sales de concerts, sales de joc i restaurant. Era, pe r tant, el centre de la vida social. I no és això el que fa la
Festa Major precisament amb els carrers i places de la ciutat? No les converteix al llarg dels dies de festa en
espais per a ballar, trobar-se i acompanyar-se, compartir i cuidar-se els uns als altres?

Deixeu-me aprofitar, ja que estem en un teatre, per explicar-vos en aquest pregó quina és, al meu mode de
veure, la diferència entre teatre i l’espectacle i la festa i la vida.

He començat descrivint-vos precisament l’efecte espectacular de com es mostra la vostra ciutat des de dalt
del congost retallat pel riu Cardener. Aquesta visió, per més preciosa i imponent que pugui semblar, no té
res a envejar a la satisfacció i plaer que genera el poder capbussar-se i deixar-se endur pel torrent de
sensacions i xocs dels cossos dels correfocs i correaigües de la Festa Major. En el primer cas, ens mirem la
ciutat des de fora i amb un únic punt de vista. Les diferents persones que mirarem la Seu des del tren
tindrem totes la mateixa visió. El retall de la finestreta del tren farà de boca del teatre i ens uniformarà la
mirada i la impressió que tinguem de la ciutat. En canvi, si ens endinsem en els carrers i places de la ciutat i
ens sumem a la Festa Major, totes estarem potser en el mateix indret, però de ben segur no veurem ni
viurem el mateix.

I aquesta es la qualitat espacial única i genuïna de les festes! Estem juntes en un mateix lloc i, en canvi, les
nostres percepcions són diverses i complementàries. O penseu que viu la festa igual un nan que un gegant?
Un timbaler que un cavaller? I no té els braços alçats l’herald, que sosté l’estendard, i abaixats el macer?

Tampoc és igual veure esclatar el castell de focs al Parc de l’Agulla que mirar la pluja d’estels per Sant
Llorenç! El primer ve de baix i s’enlaira per obrir-se en forma de palmera abans no retornen les guspires i
encenalls de nou fins a nosaltres. La segona ve de dalt a baix i difumina la seva trajectòria en la nit. El
primer és sorollós, acolorit i vibrant. La segona és silenciosa i amb esparses pampallugues brillants.

Per això, la festa és també revolta. Perquè busca remoure la base, l’ordre i la pauta dels costums socials.
Perquè per uns dies es reivindica ella mateixa com un espai per al caos i la creativitat. Un temps de desordre
que com fa la collita cada any, ens omple de fruits i llavors les sitges.

Veieu la diferència, ara? Penseu-ho sinó d’aquesta altra manera i recordeu com es corrompen les aigües
quietes d’un estany i com es vivifiquen si hi ha remolins i moviment que les regira! La festa és moviment i
per això emociona! I no parlo de qualsevol moviment, sinó concretament del moure’s dels cossos. Balls,
salts, i corredisses. Girs, contorsions i tombarelles. Cossos anxovats, mullats, esglaiats, assedegats, suats i
acalorats. Extenuats i feliços.
Per això, la ciutat viscuda des de la festa no és mai un espectacle. No es pot mirar des de fora, asseguda en
una platea. La festa només es pot viure participant-hi de ple. Tota ella està pensada per apropar. Per
apropar-nos entre nosaltres i també per a descobrir-nos la nostra ciutat. Convida a endinsar-te en ella i a
mirar-la i recórrer-la des d’una altra posició, ritme o trajectòria del que fem quotidianament. El camí que
fareu mirant cap a amunt i seguint els gegants no serà el mateix que el que feu cada any, amb el cap cot i
protegit per mocadors i caputxes amb el correfoc i de ben segur, totalment diferent del que feu per anar a
comprar el pa o agafar el tren.

La festa està pensada per a sumar i mesclar. Per a destil·lar el licor de l’amistat i el reconeixement d’uns amb
els altres. Per a igualar-nos en importància. Per trencar i enderrocar les jerarquies. Per barrejar-nos fins a
semblar un organisme viu de milers de caps i infinites extremitats. I precisament per això, la Festa Major
necessita d’una Festa Alternativa que l’engrandeixi i n’esborri els límits. I l’Alternativa de Manresa ja fa 30
anys! Perquè ai de la Festa Major que caigui en l’autocomplaença i es cregui ja la millor de tots els temps!
Cada festa ha de desplegar al costat una altra festa que al seu torn la contamini i l’enriqueixi. Perquè aquí
rau l’essència d’allò que no és tan sols espectacular, sinó que es revolta i és festiu: Sempre hi ha espai per a
tothom i sempre i hi cap a lgú més!

I ara, permeteu-me fer un gir en el discurs i retornar-vos a l’arquitectura. Perquè no només és el meu ofici,
sinó que es dóna la coincidència que també és l’ofici del vostre alcalde, en Marc Aloy. I estic segura que ell
estarà d’acord en què els atributs d’una bona Festa Major, com els que he anat enumerant, són els mateixos
que definirien l’urbanisme d’una ciutat democràtica, igualitària i justa. Perquè com a la festa, tots els barris
són importants i les vides que transcorren en els dins i fora de les seves llars mereixen ser ateses. Perquè
una ciutat no pot créixer i expandir-se urbanitzant camps de conreus o boscos sense abans haver rehabilitat
i rehabitat fins la darrera casa del seu nucli antic. Sense haver recosit tots els seus barris amb espais
renaturalitzats que els connectin a mb l’anella verda de la ciutat, els espais agraris, les serres i els espais
naturals que els rodegen.

Com a ciutatvellenca que sóc, us puc ben assegurar que els edificis dels barris vells de les nostres ciutats no
s’aguanten per la solidesa de les seves parets o bigues. Tampoc resisteixen al pas del temps per la capacitat
d’aturar l’aigua de les seves cobertes. El que sosté un barri vell, com fan amb la Festa Major, són les
persones. No hi ha infraestructura millor per a la qualitat dels nostres barris que el fet que visquin persones
en cadascun del seus espais. Sabem molt bé que l’abandó i buidor dels llocs fa que les nostres ciutats siguin
mes insegures i menys acollidores. I sabem, perquè ho aprenem cada any amb la Festa Major, que enfortir
relacions i vincles construeix la cintra que sosté la volta de la comunitat. I és per això que no hi sobra ningú,
en aquesta crida per rescatar habitatge en els nuclis antics de les nostres ciutats. Cal retornar-lo a la
comunitat i fer que torni a complir la seva funció social de llar. Ens hem de conjurar per aconseguir-ho i
comprometre’ns-hi totes!

A vegades em pregunto si caldrà veure un nou miracle de la Llum il·luminant l’església del Carme per a
reprendre de nou l’esperit cooperatiu i comunitari que va portar a construir, el segle xiv, la Séquia des de
Balsareny. I és que no hi ha ciutat sense aquesta cooperació i suma de tots els agents comunitaris,
institucionals i econòmics. Tots, de nou com a la festa, són igualment importants i necessaris. Tots són
imprescindibles i no hi ha lloc per una visió individualista que mesuri nomes els propis guanys.

Sense les relíquies dels cossos sants de Sant Fruitós, al segle xiv la Seu no hauria estat reconeguda com a
basílica. Però també es cert que passats els segles, les extensions d’espais agrícoles protegides per l’actual
pla d’ordenació urbanística municipal de Manresa també són valuoses i esdevenen molt més que relíquies.
Estareu d’acord que Manresa s’ha mostrat generosa amb les poblacions veïnes i ha preservat també per a
elles terres de conreu. D’aquesta manera podreu donar conjuntament resposta als nous reptes i la vostra
comarca estarà ben situada per a ser dels primers indrets i comunitats de Catalunya en iniciar la seva
transició ecològica.

I és que, de ben segur, davant l’emergència climàtica, caldrà pensar en oblidar les cançons i dites que parlin
de robatoris de cossos sants i de vells litigis i rancúnies entre poblacions veïnes. La festa ens recorda que
totes som cridades a sumar i a compartir velles tradicions però també a revoltar-ho i canviar-ho tot.
Trastocar l’ordre de les coses, dèiem abans. Recordeu?

I no us semblaria simbòlic imaginar que potser seria reparador que el proper pregoner o pregonera de la
Festa Major de Manresa fos una Agnès, un Maurici o un Fruitós del poble veí? No creieu que si aquest any
heu convidat una forastera a sumar-se a la festa, amb més raó i motiu caldria demanar-li a algú de ben a
prop? I concretament, a alguna persona de Sant Fruitós?

D’aquesta manera, afegiríem a les voltes de la festa una nova giragonsa, una mena de “revolta santa” per
plantar la llavor de la cooperació en el territori. Si any rere any la Festa Major i l’Alternativa inventen i creen
noves accions que ben aviat esdevenen tradició, no seria desitjable realitzar el que us proposo? Què
passaria si jo ara baixés de l’escenari i trastoques així amb el meu gest, l’escena que tots creieu fixa perquè
la veieu emmarcada pel prosceni d’aquest teatre a la italiana? Com van fer alguns dels directors i directores
del teatre contemporani, trencaria la quarta paret que separa l’escenari del pati de butaques i abandonaria
el teatre i el simulacre per endinsar-me en la festa i en la vida.

Veieu com tot pot canviar en un moment amb un sol gest, amb un petit moviment? Fins i tot la dita de:

“Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants”

o la resposta des de Manresa de:

“Forasters, potiners, que els teníeu guardats en galliners”

podrien ser substituïdes per :

“Manresanes, generoses i amicals, que ens heu salvat el sòl agrícola d’obres i massa sal”

o la possible resposta des de Manresa de:

“Veïns propers, no passa res! us en devíem tres: Sant Maurici, Sant Fruitós i Santa Agnès”

I per acabar i encara des de la meva condició de forastera i fent cas a aquella dita de “roda el món i torna al
Born”, voldria compartir amb vosaltres un fet que a hores d’ara ja no crec que sigui gens casual. L’únic
objecte que tinc a casa meva que dona voltes i revoltes com si d’una festa major es tractés és un rellotge de
paret que vaig comprar fa més de vint anys al carrer de les Ballesteries del Barri Vell de Girona. Era un
rellotge antic que havien restaurat i s’estava a l’aparador de la rellotgeria al costat d’altres antiguitats. Just
quan estava finalitzant d’escriure aquest pregó, em vaig adonar que s’havia aturat. Com faig sempre, em
vaig disposar a donar-li corda. Mentre girava una i altra vegada la maneta i es comprimien les molles que
mouen els mecanismes que fan girar les agulles, vaig veure inscrites unes lletres en la planxa metàl·lica de
l’esfera. A la part alta segurament el nom del fabricant: “F. BORRÀS”, i a sota el nom de la vostra ciutat:
“MANRESA”.

De sobte ho vaig entendre tot. Comprant aquest rellotge havia iniciat també, sense saber-ho, el camí ple de
revolts fins a la vostra Festa Major!

Manresans i manresanes, sigueu o no cossos sants, balleu, gireu i revolteu-vos que comença la FESTA
MAJOR! Que parli el Picapoll i esclati la tronada! Oblideu els dies foscos i gaudiu de tot allò que us faci sentir
vius. No hi ha ciutat sense festa ni festa sense gent!

“Manresans i manresanes, amigues i forasters, aquí hi som convidades totes i també aquells tres: Sant
Maurici, Sant Fruitós i Santa Agnès!”

VISCA MANRESA I VISCA LA FESTA MAJOR !!!