COMENTARI DE TEXT

8
Pobre Catul, deixa de fer foteses,
i el que veges perdut, dóna-ho per perdut.
En un altre temps et brillaren dies esplendorosos,
quan anaves on la teua xicota et duia,
estimada per tu més que cap altra serà estimada mai.
Aleshores hi sorgien moltes plasenteries,
que tu volies i ella no rebutjava.
En veritat que et brillaren dies esplendorosos.
I ara ella ja no en vol. Doncs tu, que ja n’estàs tip, no en
vulgues,
no seguisques el que se’n fuig, no visques com un
miserable,
ans resisteix amb ferma determinació, aguanta.
Adéu, xicota, Catul ja aguanta.
Ja no t’anirà al darrere ni et pregarà si no en vols.
Però tu has de patir, quan ningú et demane.
I a tu, pèrfida, quina vida t’ha de quedar?
Qui se t’arrimarà? A qui semblaràs bella?
A qui estimaràs ara? De qui diràs que ets?
A qui has de besar tu? A qui has de mossegar els llavis?
Però tu, Catul, decidit, aguanta.

El poema que començarem a analitzar és un poema escrit aproximadament l’any 60 a.C.

per Gai Valeri Catul, el qual va viure entre els anys 84 i 54 a.C. Aquesta obra es tracta com

la obra més notable d’aquest reconegut autor de la literatura romana, el text pertany a l’estil

poetae noui, titulat “Aguanta Catul”, el gènere és la lírica. És un conjunt de vuit poemes de

Catul dedicats a la seva estimada Lèsbia.

Si analitzem el text i ens fixem en la forma, podem observar que es tracta d’un poema de 18

versos.

El tema de la composició és Catul referint-se a si mateix en tercera persona, dient-se que ell

pot estar sense ella i que no li importa ja però més endavant apareix Catul parlant malament

d’ella. El contingut està clarament dividit en parts: la primera part està formada pels dos

primers versos - aquesta unió es forma quan en el primer vers es refereix a ell mateix en

tercera persona utilitzant la figura retòrica del apòstrof - parla del passat estant en el
present. La segona part del poema, del tres al vuit - s’inaugura una imatge on es recorden

els temps passats, en el vers vuit es pot trobar una hipérbole ja que diu que el Sol brilla per

ella i per tant és una exageració - tracta sobre el present. En una tercera part que va des del

vers nou fins el deu, es diu a si mateix que Lèsbia no l’estima i que no l’ha de perseguir. En

la quarta part, vers onze i tretze, trobem un conjunt de preguntes retòriques connectades

entre si, aquesta ultima part parla sobre el futur.

Si prestem atenció en la qualitat de llenguatge en el poema, podem observar que posseeix

un estil propi del temps i és un llenguatge col·loquial. El més destacable en quan a la

llengua és, en la primera part, la utilització d’adjectius clars i de calidesa “esplendorosos”.

Els verbs d'aquesta part, són d’acció i es troben en segona persona del singular del present

d'imperatiu "deixa" “brillaren”, “veges”. Seguidament, la tercera part consta d’adjectius com

“pèrfida” un adjectiu bastant dur per descriure a Lèsbia.

En resum, podem concluir que es tracta d’un poema de tema, figures i composició molt a

l'estil de l’autor, utilitzant un llenguatge col·loquial amb figures retòriques típiques del

moment. Hem de recordar que és dels poemes més coneguts de Catul, el fet de parlar de si

mateix i de Lèsbia contradient-se ha fet d’aquest, un gran poema.