PRÀCTICA 4. ANTROPOLOGIA DE L’EDUCACIÓ. 26 d’abril de 2022.

Jornada Antropologia de la Mort i del Dol – Sala de Cinema de la UAB.

IX Seminari de Pràctiques Externes del Grau d’Antropologia Social i Cultural.

NOM I COGNOMS: Guillem Vila Ribas

Es tracta de recollir la idea força que, de cada contingut (1.a., 1.b., 2.a., 2.b., 3.a., 3.b., 4.a. 4.b),
t’hagi interpel·lat més. Precisa-la, argumenta-la, exposa el què t’ha significat. Els continguts
mínims són els 3.a., 3.b., 4.a. i 4.b., (franja horària de classe 11:30-14h).

3. Ponència Nadya Jaziri Arjona “Olas, sal y llàgrimes: Tumbas sin nombre, migrantes
con família”.

3.a. audiovisual:

En aquest vídeo es veu el viatge que ha de fer un grup de familiars i amics per transportar a un
mort cap a on el volien enterrar. Aquest, però, no era un difunt qualsevol, era un home que havia
mort en el Mediterrani amb pastera intentant arribar a Europa. D'ell només se'n van trobar els
ossos i gràcies a l'etnografia post-mortem, o això vaig entendre, van aconseguir trobar els seus
familiars i van repatriar les seves restes cap al país d'origen. Allà hi havia arribat només una caixa
metàl·lica petita, la qual, per complir amb el ritual funerari de la seva cultura, van introduir en un
taüt. En els extrems vuits i van ficar sacs de sorra perquè peses més. Amb el taüt preparat van
dirigir-se cap al lloc on suposadament l'enterren, fet que mai vam veure en escena. El viatge el
van fer caminant transportant el fèretre, fent servir cotxe, sobre una barca de fusta, etc.

Amb aquest fragment de documental s'hi mostra quina és la seva cosmovisió, com necessiten tenir
un taüt per fer veure que el cos està allà, malgrat que era un conjunt d'ossos dins una caixa de
metall. En ell també s'hi mostra la importància de les repatriacions per a les famílies implicades.
He de dir que també em va agradar molt la fotografia i l'edició del documental, ja que estava molt
cuidada i, malgrat no fer diàlegs, es transmetia molta informació.

3.b. ponència:

La ponència de Nadya Jaziri sobre, el que ella anomenava, "Tumbas sin nombre" em va
impressionar i impactar bastant. Ella va està molt oberta en explicar-nos les coses com són i amb
una forma de parlar molt didàctica i captivadora. Ella, per mi, representava un exemple sobre
com, havent cursat la carrera d'antropologia a la UAB com jo, pot tenir recorregut professional.
Vaig aprendre del seu recorregut vital que per poder dedicar-te en aquesta disciplina has de trobar
una temàtica que t'interessi i dedicar-hi molt temps, tant acadèmic, com personal, en obtenir el
màxim d'informació.

Tot i així, no només això em va interessar. Em va interessar molt la perspectiva que li va donar i
el mètode que va portar a terme per analitzar la problemàtica de les morts en el Mediterrani durant
els trajectes migratoris cap a Europa. Ella ens parlà sobre l'"etnografia post-mortem" la qual es
dedica a estudiar la vida social del cadàver en qüestió, durant l'etapa ja pòstuma. Això ho
aconseguia mitjançant una associació amb el laboratori d'antropologia física de la UGR i
mitjançant trucades amb familiars (CICR).
En tot això l'antropologia social i cultural té molt a dir, ja que permet la reconstrucció d'aquests
cercles socials del difunt i també ens ajuda a saber com hem de tractar el cos del mort. En cada
cultura el contacte amb els difunts significa coses diferents i aquest aspecte és important a l'hora
d'identificar-los, ja que els agents implicats i la protecció de dades poden dificultar-nos aquest
procés. Tot això comporta que, aquests cadàvers no identificats siguin enterrats per beneficència
sense complir amb les pràctiques funeràries de la seva religió, fet que, en teoria, s'hauria de
complir segons la "Ley Orgánica de Libertades Religiosas".

Al final, els cementiris, tal com ens explicava Jaziri, formen part de la memòria històrica, del
patrimoni i de la identitat mateixa de la nostra societat. Quan permetem als musulmans enterrar-
se dignament en aquests espais els estarem acceptant dins el nostre propi patrimoni cultural, fet
que farà que s'hi sentin més identificats amb el territori i, possiblement, no hauran de repatriar els
seus morts. Malgrat tot, no hem d'oblidar que vivim en un món capitalista on de tot s'hi fa negoci,
fins i tot, de la desgràcia humana; i amb aquestes repatriacions, se'ls fa pagar als familiars entre
4000 i 5000 euros per cada una.

Nadya Jaziri, finalment, ens proposa de forma encertada, penso jo, els principals problemes
actuals i les seves solucions. Les problemàtiques que ens podem trobar en fer aquesta etnografia
post-mortem són, inicialment, el temps, les xifres i l'accés a la informació, també l'ús d'una
perspectiva multidisciplinària, els encreuaments de dades post i ante-mortem, i l'anàlisi de l'ADN
des d'una visió eurocentrista. Per solucionar-ho ella suggereix que millorem les polítiques
migratòries perquè tinguin en compte com conviuen la mort i el dol en altres col·lectius religiosos;
que ho fem sempre des d'una perspectiva inter i trans-disciplinar (Superposición cranefacial); i
que posem el focus en les famílies dels difunts, són elles les que més ens poden explicar i fer de
testimonis.Com he dit abans, fou una ponència molt interessant i didàctica on s'hi va exposar tot
allò que ens volia dir, sense anar-se'n per les branques. Molt sintètica i clara.

4. Ponència Jordi Moreras “Morts sense terra, cossos sense repòs: La repatriació dels
difunts marroquins”.

4.a. audiovisual:

En aquest visionat, cedit d'OVNI, se'ns mostra a una dona gran la qual havia dedicat tota la vida
a ser llevadora i ajudar en els parts de les dones del seu poble. Aquesta era musulmana i portava
un vel que li tapava els cabells. Parlava molt de pressa i els subtítols desfilaven sense parar pels
meus ulls, malgrat això sí que vaig captar certs comentaris bastant rellevants per compondre la
seva cosmovisió. Per ella, el fet de morir i el fet de néixer s'assemblaven moltíssim. Eren moments
en els quals has d'estar cuidat i sé tractat com alguna cosa no humana.

Ella ens diu que poder ajudar a parir o poder tocar als morts són dons divins que suposen una
responsabilitat per la persona que els té de portar a terme la seva tasca de la millor manera. En un
moment va criticar que la gent, per tractar amb els cadàvers o els infants quan neixen, portes
guants. Aquests estan faltant el respecte a la vida mateixa tractant-la com a impuresa i corrupció,
quan, ans al contrari, signifiquen els moments més purs de la nostra existència. Recordo que va
dir "Si et poses guants i et tapes el nas per la mala olor, no estàs fent bé la teva feina".

Asclar, això inicialment pot xocar molt a algú que és molt cienticista. Des de la nostra visió
occidental, no portar guants o mascareta seria un acte perillós i antihigiènic. En canvi, per ella era
portar-ne representava corrompre l'acte. Aquests són alguns conceptes que n'extrec. Malgrat tot,
segur que me'n deixo molts, però és que parlava molt ràpidament i a vegades em perdia.
4.b. ponència:

En aquesta xarrada, Jordi Moreras (URV) tractà sobre com el “col·lectiu marroquí” situat
a Espanya tracta amb la mort. Fent el seu treball, va observar com la majoria de
marroquins que viuen en el nostre país, quan mort alguna persona propera seva, repatrien
els seus cossos altrecop al Marroc per ser enterrats allà, en el seu poble natiu i amb els
rituals musulmans corresponents. De fet, el propi ministeri de sanitat exterior de l’Estat
ha establer uns passaports post-mortem per poder portar a terme la repatriació en aquestes
situacions. Tot això em va semblar molt interessant ja que jo em pensava que els
musulmans que vivien aquí, quan se’ls moria algun familiar, doncs els portaven en algun
cementiri, on hi farien les seves practiques i ja; però, segons Moreras, hi ha molts pocs
cementiris on aquest col·lectiu pugui enterrar els seus morts, si no és per beneficiencia,
els qual son exclosos dels rituals religiosos.

De fet, ell ens situava 3 etapes històriques que variaven la manera en com enfrontar
aquesta situació:

1. Els anys 70 -80, amb les primeres onades d’immigració marroquina, es van portar
a terme inhumacions per part de la beneficència. Aquests, però no complien les
formes que la seva religió demana per enterrar als difunts.
2. Després, a partir del anys 90 fins l’actualitat es va popularitzar el fet de repatriar-
los als seus llocs d’origen, o que havien estat dels seus ancestres, ja que molts ja
havien nascut en el nostre país.
3. Finalment, les inhumacions d’emergència, que és el que es va portar a terme
durant la pandèmia, ja que no era ni segur ni donaven a l’abast per poder fer
repatriacions.

Una qüestió que em va interessar molt fou el que ell va anomenar “l’autogestió
comunitària funerària”. Aquest concepte feia referència a sobre com el trajecte migratori
marroquí entorn la mort es basa en iniciatives preses per un col·lectiu en solidaritat entre
les persones. Ells mateixos s’organitzen, però, des de la meva perspectiva, ho fan donada
la falta d’interès dels governants del nostre país en donar resposta a aquesta problemàtica
i dona parcel·les per musulmans als cementiris. Malgrat això, ell es va plantejar sobre si
feien el viatge només per falta de parcel·les o si hi havia altres motivacions. Ell porposa
inicialment una implicació geneològica: “vull que m’enterrin amb la meva família”,
encara que també planteja altres opcions com la finalitat de mantenir distància amb els
difunts.

La ponència fou molt interessant i professional, però crec que a vegades va pecar de
tecnicismes o de mostrar masses dades sense explicar del tot que significaven. A més, el
fet que hagués de marxar sense que li poguéssim fer preguntes em va fer quedar-me amb
algunes idees poc clares del que havia presentat. Malgrat això que he comentat, em va
agradar molt i es va notar que sabia del que parlava.