SOBRETENSIONS

Les característiques principals de les sobretensions són:

Es defineixen com una tensió que supera el 10% del valor nominal de la
tensió de la instal·lació.
Es produeix en un interval de temps molt breu entre dos conductors o entre
un conductor i terra.
No tenen un origen únic: poden ser degudes a fenòmens climatològics,
processos de commutació de xarxes, o defectes o averies.
Causen danys a les instal·lacions, doncs provoquen el seu envelliment per
calentament, incendi o destrucció.

Els danys que poden provocar les sobretensions depenen de tres factors
principalment: la coordinació de l’aïllament dels equips, les característiques dels
dispositius contra sobretensions, la seva instal·lació i ubicació.

Les sobretensions es classifiquen en dos tipus: sobretensions permanents o

temporals i, sobretensions transitòries.

Les sobretensions permanents o temporals poden ser:

entre fase i terra
entre fase i neutre
entre fases d’un punt donat
i tenen una duració relativament llarga, desde milisegons fins a hores.
En canvi, les sobretensions transitòries, presenten un augment considerable de la
tensió, de l’ordre de kV, en temps molt curts (microsegons).

Les sobretensions transitòries poden ser degudes a:

- Descàrrega de rajos directa a una instal·lació, o indirecta (a prop d’ella).
Les sobretensions es troben en un punt de la xarxa, sobretot a les línies
aèries o a les instal·lacions elèctriques dels edificis, amb una duració de
l’ordre de 100ms i són valors de tensió aproximats de 100kV. Són molt
destructives i representen el 20% de les sobretensions transitòries.
- Maniobres o funcionament propi de la instal·lació. Causen el 70% de les
sobretensions transitòries amb una durada de milisegons. Aquestes
acostumen a donar-se quan s’obren o es tanquen interruptors que controlen
elevades intensitats.
- Defectes d’aïllament a una xarxa de neutre aïllat, en els conductors de fase i
terra o defectes en el cable.
 PROTECCIÓ SOBRETENSIONS

El control de les sobretensions comprèn de dues parts:

- El sistema de protecció extern, que protegeix contra la descàrrega directa

de rajos. S’usen pararrajos que proporcionen un camí que presenta poca
impedància per a dissipar la sobreintensitat produïda per la sobretensió del
pararrajos. Com sabem, aquest camí acaba dissipant la sobreintensitat en
terra.

- El sistema de protecció intern, que protegeix contra:

● les sobretensions provocades per l’impacte d’un raig sobre una

protecció externa o per un impacte proper ( al voltant de 50 m de la
instal·lació protegida).

● Les sobretensions transitòries provocades per una descàrrega

llunyana del raig.

Aquestes proteccions se situen en els circuits interiors de les instal·lacions i es

colocaran en els diferents quadres de distribució de manera coordinada. A Espanya,
les companyies subministradores són les que regulen i fan obligatòria la protecció
contra sobretensions transitòries i permanents en algunes comunitats cm Andalusia,
Canàries, Aragó o Catalunya. S’hauran de tenir en compte el CTE (Codi tècnic de
l’edificació), el REBT en l’article 16 i la iTC-BT-23; i a més, les normes
corresponents com UNE.EN 61.643-11, EN 50.550, UNE-HD 6.364-5-534.

EL REBT distingeix dos situacions per determinar si una instal·lació està protegida
contra sobretensions:
- Situació natural i situació controlada
Donat que a la nostra comunitat és obligatori l’ús de sobretensions, sempre els
posarem en els nostres quadres elèctrics.
 PROTECCIÓ CONTRA SOBRETENSIONS TRANSITÒRIES

Quan es produeix una sobretensió circula una elevada sobreintensitat, que pot
provocar la destrucció dels aïllaments dels receptors i materials d’una instal·lació
elèctrica. Això s’evita instal·lant un protector contra sobretensions.
A continuació presentem un esquema del protector contra sobretensions:

Si la tensió es troba en els límits nominals, el protector està en repòs i no condueix.

Si es produeix una sobretensió transitòria, condueix, i deriva a terra el corrent
associat evitant que circuli pels receptors (que podria causar la destrucció o averia
en cas contrari).

Segons la norma EN 61643-11, als apartats de protecció contra sobretensions

(SPD) per la utilització a instal·lacions de baixa tensió, podem diferenciar en tres
tipus:
TIPUS 1: protecció contra corrents de raig directes. Descarregadors de
corrent del raig. Protecció basta (10/350 microsegons)
TIPUS 2: protecció contra els efectes indirectes del corrent del raig.
Descarregadors de sobretensions. Protecció mitja. (8/20 microsegons)
TIPUS 3: protecció contra sobretensions per commutacions. Descarregadors
de sobretensions. Protecció fina (1, 2/50, 8/20 microsegons)
El procediment per aconseguir la protecció consisteix a anar reduint, de forma
progressiva, els nivells de tensió i intensitat. Això s’aconsegueix en cascada o
escalonada que integra els tres nivells: basta, mitjana i fina.

A la guia de la ITC-BT-23 ens indica els següent: