Feminisme en l’entorn laboral: una batalla per guanyar

Clara Navarra

No hi ha res que em faci bullir més la sang que la gent que afirma que ja hem aconseguit la igualtat
entre homes i dones. Les feministes segurament m’entendreu, i potser algú es preguntarà per què.
Podria donar-vos una llarga llista de motius per fer-vos veure que, ni de bon tros, hem assolit
aquesta suposada igualtat. Puc començar, per exemple, dient-vos que a Catalunya més de la meitat
de dones ha patit violència masclista; per no parlar dels 69 feminicidis comesos a l’Estat Espanyol
aquest 2021. També podria fer una extensa dissertació sobre la violència verbal, el llenguatge
sexista, la pressió estètica i un llarg etcètera de violències (més o menys visibles) que seguim rebent
les dones; però avui em detindré en un fet que ens afectarà especialment a nosaltres, les
universitàries: la discriminació de gènere en el mercat laboral.

Companyes, agafeu-vos bé de la cadira, perquè d’entrada, em dol comunicar-vos que el vostre salari
serà de mitjana 6.944 euros inferior al dels homes. Tanmateix, la diferència augmenta a mesura que
puja l’edat i disminueix el salari. A més a més, la bretxa salarial és més elevada a les ocupacions
altament feminitzades (elementals i serveis de restauració, personals i venda) on, paral·lelament, es
donen els salaris més baixos.

Les males notícies no acaben aquí, i és que malauradament, un 54% de l’atur és femení. No només
això sinó que un cop una dona és en situació d’atur, li costarà molt més sortir-ne que a un home. A
més a més, si acaba trobant feina, tindrà moltes més possibilitats que sigui precària, amb una
contractació temporal i a temps parcial. Així mateix, no hem d’oblidar que la conciliació familiar i
laboral segueix recaient sobre les dones. Consegüentment, les vostres jornades seran a temps
complet: quan acabeu la laboral (infra-remunerada), començareu la familiar, que per descomptat
fareu gratuïtament i voluntàriament, ja que així ho pressuposa el vostre instint maternal.

La situació és crítica i per això no ens podem quedar amb els braços plegats. Hem d’exigir una
regulació que permeti una conciliació familiar igualitària per a homes i per a dones. Cal que la
legislació obligui les empreses a eliminar la bretxa salarial i castigui aquelles que segueixin
discriminant. Nosaltres hem de lluitar des dels nostres llocs de feina, sindicalitzant-nos, per a
aconseguir unes condicions de treball dignes: prou discriminació, temporalitat i precarietat.

Finalment, com diu el vell vers català, «tot està per fer i tot és possible»! Malgrat que el sistema, els
homes i les seves empreses ens discriminin i ens ho posin difícil, nosaltres no hem d’abaixar el cap.
Cal que alcem la veu, com ho van fer milers de dones abans que nosaltres, i seguim lluitant des del
feminisme per a aconseguir la veritable igualtat.