JOHN STUART MILL

Antecedents
La tradició nominalista d’Ockham
Stuart Mill coincideix amb Ockham en què hi han singularitats, individus, no hi
ha idees universals fora de la ment. Tot són noms, etiquetes per denominar les
coses. D’aquesta manera, nega totalment l’existència de les idees platòniques,
ja que Stuart Mill considera que no són extramentals.
“Stuart Mill: La realitat és empírica.”
També creu en el Principi de l’economia del pensament o reduccionisme
filosòfic, en el sentit d’explicar el màxim possible amb els mínims conceptes.
Aquest principi fa referència, una mica, a la navalla d’Ockham, és a dir, eliminar
tots els conceptes complementaris i donar únicament la informació necessària.

La tradició empirista britànica (HUME)

En l’àmbit de la teoria del coneixement, només tenim certesa de les
impressions i totes les altres que en deriven d’altres coses són dubtoses.
En l’àmbit de la teoria moral (emotivisme moral), sentim simpatia per allò que
ens beneficia al cor, als sentiments. Stuart Mill considera que aquest benefici
és utilitarista.

Teoria del coneixement

Stuart Mill rebutja les crítiques de Plató i Descartes a la poca fiabilitat de la
intuïció sensible. Plató deia que el coneixement sensible és una còpia
imperfecte de les idees, una Doxa. Descartes considerava que el coneixement
sensible no té cap fiabilitat ja que ens enganya.
Stuart Mill també afirmava que tot el coneixement humà es fonamenta en la
percepció, fins i tot la lògica i les matemàtiques. En aquest sentit, Stuart Mill va
encara més lluny que Hume. Tots dos diuen que el coneixement apareix a
partir de la percepció i Stuart Mill afegeix que també necessitem les
percepcions per la Lògica i les Matemàtiques. Defensa moltíssim les
percepcions. Stuart Mill relaciona les impressions externes amb les sensacions
i les impressions internes amb les emocions.
Per evitar caure en el fenomenisme que Hume sempre hi acabava, Stuart Mill
defineix percepció dient que és una impressió i una creença, en el sentit de que
al tenir una impressió, un CREU que hi ha una impressió (per lògica, sentit
comú). Els judicis espontanis són fruit de la percepció i la lògica (sentit comú).
“Si ho veig, deu ser que hi és”
Stuart Mill aposta per la inducció, és a dir, evita el mètode deductiu de
Descartes. Mitjançant la inducció es generalitza, es veu tot en el sentit de fer
ciència i permet fer prediccions.
Aquí és on trenca amb les idees humeanes ja que Hume critica la
generalització i la inducció com a mètodes de coneixement.

Teoria de la realitat o Ontologia

El que hi ha és tot allò que hem percebut, percebem i té la possibilitat de ser
percebut en un futur.
És innecessari plantejar l’existència del món de les idees (Plató) o de les
substàncies (Descartes). És innecessari perquè Stuart Mill diu que no tenim
percepcions de les idees ni de les substàncies.
El jo o identitat personal és un feix de percepcions al qual dóna continuïtat la
memòria. La memòria ajunta les percepcions i no hi ha subjecte.
Stuart Mill diu que Déu en cap cas és objecte de coneixement tot i que és
raonable creure-hi ja que ens ho suggereix el món, la tesi dels partidaris de la
religió natural o deisme, tot i que Hume ja havia vist que del que val per a les
parts no se’n pot deduir que també valgui per al tot. En el món parlem de
causes dels fenòmens no se’n dedueix que hi hagi d’haver una causa del món.
Stuart Mill no diu que no existeixi, solament que no pot ser conegut amb els
mètodes de coneixement, però és de sentit comú, és a dir, és raonable creure-
hi ja que ens ho dóna per obvi l’ordre del món, en el sentit que l’ordre de la
natura s’ha creat d’alguna forma (Tesi de la religió natural o deisme). Compte,
si que ho suggereix que existeix Déu, però tampoc tenim una causa del món.
Era raonable, però no es pot assegurar que el tot tingui una causa. El sentit
comú m’ho fa pensar, però tampoc ho sabem.
També diu que l’omnipotència és incompatible amb l’existència del mal en el
món. L’omnipotència no pot existir. Si hi ha el mal, perquè Déu que és
omnipotent no fa desaparèixer el mal? Potser Déu no és omnipotent, potser és
potent i prou.
Des d’un punt de vista social, no epistemològic, la religió ha sigut útil com a
instrument de cohesió social i ha ajudat a promoure l’esforç i l’afany de
perfeccionament moral, tot i que també pot ser causant d’actituds fanàtiques i
intolerants. Stuart Mill considera que cal separar l’àmbit religiós de la moral. No
és necessari seguir la religió per ser moralment correcte.

Teoria sobre la llibertat

Stuart Mill no és partidari de la creació de la societat a partir d’un pacte social.
La societat és una realitat natural ja que l’home té una naturalesa gregària i no
és per un pacte o contracte. No és una obligació de cap pacte, sinó per
naturalesa. L’home no s’associa per un pacte, sinó per necessitat.
D’aquesta manera, al viure en societat s’esdevenen 2 àmbits de vida: la vida
privada i la pública. I succeeix que es crea una tensió entre els dos àmbits de
vida (públic-privat) on cal situar el problema de la llibertat.

Stuart Mill, com Hume, considera que la llibertat és contrària a la coacció

(manca de llibertat), no té res a veure amb el determinisme. L’home té la
capacitat de ser causa dels seus fets. L’home com a ésser de voluntat no està
obligat a seguir-ho. Són lliures a la seva voluntat. Considerava també que tota
criatura que no tingui voluntat, no té llibertat.
Determinisme: les coses succeeixen per una causa.
Llibertat: voluntat de fer una cosa.
Hi ha dues classes de llibertats: la llibertat positiva i la negativa. La Llibertat
positiva és poder fer allò que volem. Correspon només en l’àmbit privat. No
significa que no tingui límits, sinó que no perjudiqui a altres persones. D’altra
banda, la Llibertat negativa és el dret que té la societat, via institucions, de
restringir la llibertat positiva si afecta a una altra persona.
La llibertat té problemes com els límits entre l’àmbit privat i públic.
L’àmbit privat (llibertat positiva) ha de ser llibertat absoluta ja que ningú pot
impedir de fer el que un vol. Perquè? Doncs perquè ningú sap millor que un
mateix quins són els seus interessos ja que un mateix és qui sap com donar-se
més plaer.
L’home és progressiu, és a dir, va creixent i pot fer moltes coses ja que és
creatiu i emprenedor. En el fet de que l’home es desenvolupa, acabarà
beneficiant a la societat. El profit que hi ha més gran és maximitzar la llibertat
individual i reduir moltíssim la coacció. És per això que critica tant la resignació
cristiana per no reivindicar-se i aconseguir la llibertat. També critica l’economia
planificada del socialisme, en la manera que el govern controla tot el mercat per
molt que un pugui crear una empresa amb total llibertat.

En base a quin principi es pot restringir la llibertat positiva (privada)?

Stuart Mill rebutja el principi paternalista, que és aquell que diu que sap allò
que li convé a un i ho imposa encara que hom no vulgui. A l’aplicar aquest
principi en contra d’una persona, contra la seva voluntat, s’està temptant contra
la seva llibertat.
També rebutja el principi de la moralitat, que retalla la llibertat per prevenir un
possible mal, perquè es redueix la llibertat individual.
Stuart Mill només admet el principi de dany. Aquest principi accepta que la
societat té tot el dret a intervenir només quan algú actua pel seu interès i
perjudica a altres persones que no es poden defensar.

Tot i saber quins principis s’han d’aplicar, la societat sap que hi han males
aplicacions del principi de dany, que en el fons emmascaren els altres dos.
Quan es restringeix la llibertat individual per la via d’ampliar els límits de la
vigilància moral, és a dir, substituir el principi de dany pel principi de la
moralitat. Per prevenir un possible dany, es retalla la llibertat a tot un conjunt
perquè causen dany un parell.
p. moralitat: prohibir fer classes a un professor perquè podria fer mal a
un alumne.
p. dany: prohibir fotre mal a un alumne.

Sobre la base que tenim la raó i els altres van errats, actuar coactivament
contra ells, substituir el principi de dany pel principi paternalista. Sabent les
conseqüències, es prohibeix d’unes coses per evitar-les.
p. paternalista: prohibir beure alcohol pels múltiples danys que causen.
(Llei Seca) El govern prohibeix la beguda.
p. dany: et venen el paternalista com perquè fa mal a un mateix i per
això ho prohibeixen.

En tots dos casos fem passar com un “dret social” el que només respon a
l’interès d’uns quants, establint com a principi “allò que vull per mi ho ha de
voler tothom”. Aquest és el pensament dels grans dictadors.
El principi del dany representa el criteri contrari: “Allò que no vols per a tu
significa un dany, per això no s’ha de voler als altres”.
Conclusions i Crítiques
Stuart Mill conclou considerant que si no hi ha dany, res justifica la coacció
contra cap conducta, per molt escandalosa que sigui. I també diu que no és la
coacció la solució, sinó que s’ha d’educar per evitar conductes danyoses. El
primer pas a de ser educar i després ja vindran les prohibicions.

Com a crítiques, diu que no és fàcil delimitar la llibertat privada de la llibertat

pública ja que l’home és un animal de societat. També és difícil detectar el dany
ja que de vegades és psíquic i no físic.

La filosofia moral: l’utilitarisme

Stuart Mill adverteix que la societat confon l’utilitarisme de dues maneres: hi ha
una part que diu que l’utilitarisme s’oposa al plaer i l’altra banda observa que
l’utilitarisme és la satisfacció del plaer més groller (desig).
El fet que el fonament de la moral sigui la Utilitat significa que s’estableix com a
fonament de les persones. És bona tota acció que promou la felicitat i és
dolenta tota acció que ens allunya de la felicitat.
Per tant, la tendència natural de tot ésser humà és defugir del dolor i rendir-se
al plaer. Aquest principi s’anomena el principi de plaer (hedonisme). Sobre
aquesta base, Stuart Mill elabora una proposta ètica de tipus material, que es
basa en imperatius hipotètics, i de caire finalista, ja que és contrària al
racionalisme moral (intel·lectualisme).
Ètica material: si vols ser feliç, fes el deure. La finalitat és el plaer.
Ètica formal: deure pel deure.
Aquesta proposta estableix que:
- No hi ha valors morals que siguin previs a l’experiència, és a dir, tot són valors
a posteriori.
- Stuart Mill distingeix entre desig i voluntat: el desig és la sensibilitat passiva
perquè no el triem, d’ell en surt la sensibilitat activa o voluntat per la qual
podem adequar el desig a un projecte més ampli, que hem elaborat nosaltres, i
en el qual el podem educar. Un cop educada, la voluntat pot arribar a esdevenir
un hàbit, fins el punt d’acabar volent allò que ja no desitgem.
- Es diferencia entre plaer quantitatiu, limitat a la satisfacció immediata d’una
necessitat, i plaer qualitatiu, que requereix més esforç, però ens proporciona
un benestar de més durada.
- Assolir la felicitat esdevé un deure moral, és la nostra raó de ser i no ens
podem conformar a esperar passivament que ens arribi ja que és indecent:
hem d’elaborar el nostre propi projecte i lluitat per fer-lo realitat.
(se’l pot criticar en el fet que Hume afirmava que del que són les coses no se’n
pot deduir el que haurien de ser).
- “Més val ser un Sòcrates insatisfet que un porc insatisfet.” Amb aquesta
frase, Stuart Mill vol distingir entre plaers superiors (fer un projecte vital per
comprendre els plaers de la intel·ligència, dels sentiments...) i plaers inferiors
(satisfacció del desig, immediat però efímer). El resultat seria anar-nos
modelant un esperit cultivat, la qual cosa no té mai el punt i final, mentre
estiguem vius. L’home té el deure moral d’anar aprenent.
- L’Utilitarisme defensa que es poden anar eliminant els principals factors
externs que impedeixen assolir la felicitat. Es redueix el paper de la sort i la
dissort en la moral.
Plaer qualitatiu – superior
Plaer quantitatiu - inferior
- Reconeix les actituds de renúncia o sacrifici pel bé dels altres, però en cap
cas defensa que el sacrifici pugui ser un fi en si mateix. El sacrifici ens mostra
allò que l’home pot fer, però no allò que hauria de fer i només es justifica pel
grau de felicitat general que promogui.
Ex. La regla daurada del cristianisme respon de ple a la moral utilitarista.
- Per defensar la universalització (individual relativa) de la moral (utilitarisme) és
molt important la diferència entre motiu, regla i intenció.
Motiu: expressa el sentiment que ens fa voler fer alguna cosa.
Regla: fixa la moralitat de l’acció, el deure.
Intenció: expressa la finalitat o objectiu de l’acció que faig i és el que determina
la moralitat i immoralitat.
El sentiment del deure pot ser un motiu per actuar, però no és l’únic, sovint són
altres més propers els motius. Si el motiu no impedeix que actuï d’acord amb el
deure (la regla), tampoc modifica la moralitat de l’acte.
Ex. Faig una mala acció (regla), per un sentiment de revenja (motiu)
que té a veure amb matar-lo fent-lo patir (intenció). És la intenció la que
determina la moralitat o immoralitat de l’acció, no el motiu.
La majoria de les vegades actuem per motius ben immediats, però ens cal una
regla o principi de referència. Aquesta regla o principi de referència
universalitza la resposta moral més enllà dels motius immediats.
- Aquest principi fa de l’utilitarisme una ètica conseqüencialista, és a dir, tenir
en compte les conseqüències, perquè hem de tenir en compte que les
conseqüències previsibles dels nostres actes condicionen els motius
immediats. És important la raó, la prudència. És així com salta Nietzsche i ho
etiqueta com a “Home calculador”, ja que ell segueix l’espontaneïtat.
L’experiència socialment acumulada és clau per poder decidir, és a dir, mirar la
tria del veí del costat per decidir què fer.
- És una ètica relativista en el sentit que admet que la felicitat, que és allò que
tothom vol i lluita per assolir, la podem trobar en coses molt diverses que no
han de ser les mateixes per a tothom. La gent trobem la felicitat i el plaer en
coses diferents ja que cadascú és com és. L’objectiu final és únic, però els
camins per accedir-hi són múltiples.
Component universal: l’objectiu final que és trobar la felicitat.
Component relatiu: la felicitat no apareix a tothom de la mateixa
manera.

Com justifica el principi general (estàndar) de la moral?

El principi o fonament de tota moral és el deure i com a primer principi no
sembla que pugui ser susceptible de prova (no s’ha d’argumentar), potser per
això acostumem a tenir més clares les conseqüències que els principis. Sabem
què passa si robem, però no el perquè (causa que du a terme robar). Passarà
que et fotran a la presó i robes perquè ho necessites, però et castigaran per
haver robat perquè treus felicitat a un altre i aquest fet va en contra del principi
del dany de la moral.
Stuart Mill accepta la influència de factors externs a l’hora d’actuar per deure,
com ara l’expectativa del reconeixement social, la por al càstig... però finalment
arriba a la conclusió que l’element més determinant és un factor intern: el
sentiment natural del deure o obligació de seguir el principi, arrelat a la
naturalesa humana. Tot i així, afirma que es tracta d’un sentiment natural
(emotivisme) no té clar que sigui innat. No és innat, sinó que l’adquirim
mitjançant la cultura i l’educació, com si fos la parla. Stuart Mill creu que hi
podem ser educats: és possible acabar volent fer el bé, és a dir, integrant virtut
i felicitat. La situació òptima és aquella en la qual fem el que hem de fer i, a
més a més, és el que volem fer. El millor és complir el deure i ser feliç.

Com justifica que el principi específic de la moral (valorant cada situació)

que ell proposa sigui el principi d’utilitat?
La felicitat és desitjable com a fi perquè és el fet que observem arreu que la
gent majoritàriament vol. Així, afirma que totes les morals es basen en l’últim
terme en el principi utilitarista de no fer als altres allò que no voldries que et
fessin a tu.

Com justifica que el principi utilitarista sigui l’únic principi de la

moralitat?
L’únic que desitgem és la felicitat. Sembla, però, que desitgem coses diferents
de la felicitat, com ara la virtut, el reconeixement... però només són mitjans per
aconseguir la felicitat.
El que passa és que la felicitat no és quelcom abstracta, és quelcom format de
molts ingredients, cada un dels quals esdevé desitjable en si mateix. Són
mitjans que poden esdevenir part del fi.

Conclusions de l’utilitarisme
1. Allò que desitgem per si mateix ho desitgem com a part de la felicitat, que és
l’únic que desitgem de debò. Desitgem les coses perquè són part de la felicitat.
Nosaltres volem la felicitat.
2. La felicitat és presència de plaer i absència de dolor. És l’anomenat plaer
epicuri, el qual Stuart Mill diu que és només un pas per ser feliç, perquè és
quan som feliços.
3. El desig és diferent de la voluntat: la voluntat neix del desig o sensibilitat
passiva, per això d’entrada volem allò que desitgem gràcies a la força de l’hàbit
es desenvolupa la sensibilitat activa o voluntat, fins el punt que acabem
invertint la situació i deixar de voler allò que desitgem per desitjar allò que
volem.
4. Cal educar en el desig de la virtut fins que per hàbit la volem sense haver-la
de desitjar: fer el que haig de fer i voler fer-ho. Hem d’educar la voluntat per
tal que vulgui complir amb els deures i fer el que vull fer. Així s’aconsegueix per
hàbit (habituar).