UNITAT 2: QUÈ ÉS LA REALITAT?

 
REALITAT?  
 
ÍNDEX 
 
 
 
1. A LA RECERCA DE LA REALITAT 
 
2. LA REALITAT ENTESA DES DE LA METAFÍSICA 
 
2.1. Introducció 
 
2.2. Les grans posicions metafísiques sobre la realitat 
2.2.1. El realisme ingenu 
2.2.2. El realisme crític 
2.2.3. L’idealisme objectiu o ontològic 
2.2.4. L’idealisme subjectiu 
 
2.3. Alguns interrogants de la metafísica 
2.3.1. La matemàtica i l’Univers 
2.3.2. L’existència de Déu 
2.3.3. Destí o lliure albir 
 
3. LA REALITAT VIRTUAL 
 
 
 
   
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 1 

 
1. A LA RECERCA DE LA REALITAT 
REALITAT  
 
T’has preguntat mai què hi ha realment? Quina és l’autèntica realitat? Si hi ha 
éssers que sempre existeixen? Què és ​el món​ ? Hi ha quelcom més enllà del que 
podem percebre? Existeix només matèria? D’on prové tot el que hi ha? 
 
El món, l’Univers, el tot; és feixuc fer-hi front. Hi ha la temptació de la fugida i 
l’impuls de seguir amb els ulls tancats. Però la inquietud, la pregunta continua 
aquí, volem entendre. Aquests interrogants van més enllà de la realitat quotidiana, 
cal posar en marxa l’abstracció   i endinsar-nos en camins on la ciència no sempre hi 
arriba. 
 
La necessitat de comprendre l’entorn que envolta l’ésser humà va portar, des de 
temps antiquíssims, a tractar d’establir explicacions capaces de donar coherència a 
allò observat. Amb aquesta lliçó abordam introductòriament un àmbit essencial de 
la Filosofia, la reflexió sobre la Metafísica
​Metafísica (a la qual Aristòtil anomenà “Filosofia 
Primera”). 
 

“​
Quan jo era un nen, la meva família acostumava a passar les vacances en una casa de camp a 
80 quilòmetres de Londres (...). Al dormitori hi ha via un parell de precioses cortines d’un color 
vermell intens. Assegut sobre el llit, m’intrigava un no sé què d’aquests cortinatges tan acolorits. 
De quin color eren en realitat? Quin color tenien exactament? Adés tancava un ull, adés l’altre i, 
perplex, m’adonava que, quan mirava amb l’ull esquerre, no les veia iguals -una dècima més 
intenses, més fosques, més saturades- que quan mirava amb el dret. Si movia el cap, els canvis 
encara eren més accentuats. El joc de la llum sobre els plecs verticals de la roba la textura de la 
pelfa donava a les cortines, vistes des de diferents angles, tanta varietat de reflexos que em veia 
incapaç de descriure’ls. Però la cosa més estranya de totes era la perspectiva canviant del color 
que tenien les cortines vistes tancant un ull i tancant l’altre. Simplement, no sabia com encaixar 
aquella sensació. Com que aquells dos aliats meus, els ulls, em donaven una experiència tan 
diferent, no sabia què pensar. De quin color eren​realment​les cortines? 
 
Quaranta anys més tard no he trobat encara una resposta prou clara   i no sé si n’hi ha cap que 
sigui  fàcil  per  a  aquesta qüestió. De fer, em sembla tan important comprendre per què 
aleshores em vaig fer aquelles preguntes com ser capaç de respondre-les. Perquè hi ha una cosa 
peculiar que val la pena remarcar en aquesta classe de preguntes ​reflexives​, preguntes com ara: 
(...) “Quina relació té la manera de veure les coses amb la manera com són de fet?”, “Si els colors 
són primàriament coses que veiem, com hi pot haver diferència entre el que semblen les coses   i
el que són realment?”, “Com arribem a construir un sistema de noms per als diferents colors?” 
(...). I és que les coses que surten a col·lació quan pensem en qüestions com aquestes ens poden 
induir a millorar tant el coneixement sobre nosaltres mateixos com sobre el món que ens 
envolta (...) I això és fer filosofia. “ 
Stephen Toulmin: ​Knowing and Acting. An Invitation to Philosophy ​(1976) 

 
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 2 

 
2. LA REALITAT ENTESA DES DE LA METAFÍSICA 
METAFÍSICA 
 
 
2.1. INTRODUCCIÓ 
INTRODUCCIÓ 
 
Per Metafísica
Metafísica s’ha d’entendre aquell tipus de coneixement resultat de la reflexió 
​
per l’origen de ​tot el que “És”​ .  La principal pregunta de la Metafísica és “què és la 
realitat?”, o, dit d’una altra manera: “què és el que hi ha?” o “què és el que és?”. La 
pregunta, d’entrada pot semblar desconcertant. Què hi ha? Doncs, tot això que 
veiem: els arbres, les muntanyes, les persones, les ciutats, els animals, les taules, els 
televisors, …  
 
No obstant, el desconcert es redueix si reformulam la pregunta: “Això que veim, 
que sembla que hi ha, és ​ realment el que hi ha?”. La mateixa ciència ens diu que el 
que  realment  hi  ha  són  àtoms,  partícules  elementals,  camps  magnètics,  ones 
electromagnètiques… ; ens diu que els colors, sons, gustos, no existeixen fora de 
nosaltres,  sinó  que  els  “fabricam”  dins  els  nostres  cervells  a  partir  d’ones 
electromagnètiques d’unes freqüències determinades, d’ones mecàniques de l’aire, 
etc.  Aleshores,  com  quedam:  existeixen  els  àtoms  o  existeixen  els  arbres?  O 
existeixen les dues coses? I si totes dues existeixen, quina relació tenen? De fet, la 
ciència també ens diu que els àtoms no són més que un conjunt de partícules 
subatòmiques (electrons, protons, neutrons…), que al seu torn estan compostes de 
quarks. On és el final? Com sabem que existeix aquesta multitud d’éssers diminuts? 
 
Però  la  metafísica  no  sorgeix  amb  la  ciència  moderna,  sinó que tots aquests 
interrogants sobre el que hi ha sorgeixen molt abans, en els mateixos inicis de la 
filosofia  presocràtica,  quan  els primers filòsofs s’adonen que no tot és el que 
sembla (el bastó dins l’aigua sembla torçat, però no ho està; el gel sembla molt 
diferent de l’aigua, però no ho és; les estrelles semblen diminutes, però segurament 
són immenses) i diferencien entre “aparença” i “realitat”. 
 
Els primers pensadors es preguntaven per ​l’ésser de les coses​ , amb el problema 
filosòfic següent: ¿què ​són​ , ​essencialment​, les coses, l’aspecte de les quals se’ns 
apareix divers? Aquest era l’objecte primer de la Metafísica, la qual neix com una 
reflexió sobre “l’Ésser”; és a dir, sobre el substrat primigeni de la realitat. Aquest 
nivell més abstracte de reflexió, que també s’anomena nivell ontològic (​ontos​, en 
grec "de l'Ésser",  i ​lógos​, "estudi o teoria": l'estudi de l'Ésser) constitueix el nucli de 
la metafísica: el problema
problema de l’Ésser​
​ l’Ésser​ . 
 
Històricament, la paraula M ​ etafísica la va inventar Andrònic de Rodes, que, cap a 
l’any 70 aC, va recopilar, ordenar   i publicar els escrits d’Aristòtil, mort el 322 aC. 
Va organitzar les obres per temàtiques (animals, cosmos, moral…), però va trobar 
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 3 

catorze llibres que, tot i que tractaven de qüestions relacionades amb la P ​ hysiká 
(l’estudi  de  la  ​physis  -natura-),  no  hi  acabaven  d’encaixar,  ja  que  molts 
plantejaments anaven més enllà de la mateixa ​physis​ , de manera que els va agrupar 
sota el nom de T ​ a Metá ta physiká (que vol dir: més enllà de la física)  i va col·locar 
aquests escrits després dels de física.  
 
Al  món  antic,  fou  Parmènides  qui va inaugurar l’estudi metafísic amb el seu 
concepte d’Ésser, però va ser Aristòtil qui més se n’ocupà. Aristòtil anomenà la 
part  de  la  filosofia  que  estudiava  l’Ésser  “Filosofia  primera”,  en considerar-lo 
l’àmbit de les preguntes fonamentals. 

2.2. LES GRANS POSICIONS METAFÍSIQUES SOBRE LA REALITAT 

REALITAT

Totes les discussions metafísiques sobre la realitat es poden agrupar en dos grans 
posicionaments  enfrontats:  un  que  es  qualifica  de  “realista”,  hereu  del 
plantejament d’Aristòtil, i un altre anomenat “idealista” que continua la direcció 
encetada per Plató. Per descomptat, aquestes classificacions tan àmplies només ens 
indiquen aspectes molt generals, dins els quals es poden diferenciar teories molt 
diverses. Per tant, aquesta distinció entre realisme i idealisme ens serveix només 
com  a  una  primera  aproximació.  Com  veurem  a  continuació,  dins  cada 
posicionament podem distingir diversos tipus d’actituds prou diferents enfront a la 
realitat. 
 
2.2.1. El Realisme ingenu 
ingenu
 
Tenim una tendència natural a creure que la realitat, tot el que existeix, és un món 
fora de la nostra ment que és, més o menys, tal com el coneixem: aquest món està 
format pels objecte que captem amb els nostres sentits, l’existència dels quals és 
independent del fet que siguin coneguts, i que, per tant, existeixen sempre de la 
mateixa manera encara que no siguin percebuts.  
 
Aquest va ser el posicionament d’​ Aristòtil​, qui pensava que el coneixement humà 
Aristòtil​
parteix  de  l’observació  sensible,  la  qual  ens  permet  abstreure,  a  partir  de 
l’observació individual de molts individus, la seva essència general, allò que tenen 
tots en comú. Aristòtil considerava que el món físic era real en ell mateix, i que 
l’ésser humà estava capacitat per a conèixer-lo.  
 
 
Però ja hem vist que, contra aquesta tendència natural a creure que les coses són 
així com les veim, està prou demostrat que les sensacions que tenim depenen, en 
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 4 

gran mesura, de l’estructura del nostre aparell neurosensorial1   i que els colors, els 
sons, les olors, etc., no existeixen fora de la nostra ment tal com són captats per 
aquesta2 (així, els colors no són més que ones electromagnètiques   i els sons ones 
mecàniques).  És  per  això  que  aquest  posicionament  envers  la  realitat  que 
considera que el món és tal   i com ens el mostren els nostres sentits es coneix com 
a r​ealisme ingenu​.  
 
Un realista ingenu és la persona que no diferencia entre l’aparença   i la realitat. És 
la persona que creu que la planxa, que està endollada, està calenta. Però des de 
Galileu se sap que realment la planxa no està calenta; el que passa és que els àtoms 
d’aquesta planxa que considerem calenta es mouen més ràpidament i el nostre 
sentit del tacte ho interpreta com que està calenta. Però els àtoms estan tan freds 
com abans, quan, amb la planxa desendollada, es movien més lentament. 
 
2.2.2. El Realisme crític 
crític 
 
Hi ha una altra forma de realisme, anomenat c​rític​, que creu que hi ha una realitat 
independent de la nostra ment, però que no és tal com la capten els nostres sentits. 
Aquesta  realitat,  formada  per  àtoms,  ones  electromagmètiques,  vibracions 
mecàniques, fotons, etc., provoca en nosaltres les percepcions de color, so, etc. A 
aquesta  conclusió  s’hi  arriba  a  partir  de  l’anàlisi  crítica  de  molts  fenòmens 
perceptius, com les ​ il·lusions òptiques​, que no tenen explicació en el realisme 
ingenu. Així, per un realista crític hi ha un món fora de nosaltres, el podem captar, 
és a dir que ell és la causa de les nostres percepcions, però no podem conèixer de 
forma directa aquest món, aquesta realitat. 
 
La ciència moderna ha avalat la posició del realisme crític, però ja en l’antiguitat 
(segle V aC), els atomistes Leucip i Demòcrit​
Demòcrit​van afirmar que, en realitat, no  
​
 

“Per convenció, hi ha dolç i amarg; per convenció, hi ha color;  

però, en realitat, hi ha àtoms i buit​.” ​
DEMÒCRIT 
 
existia  res  més  que  àtoms  i  buit.  Ells  pensaven que aquests àtoms només es 
diferenciaven en forma   i tamany   i que de la seva combinació sorgien tots els cossos 
existents. Però aquesta idea no va prosperar sinó que es va imposar el realisme 
ingenu d’Aristòtil i la seva física fou la teoria dominant fins el Renaixement.  
 
A l’època moderna, Galileu
Galileu i René Descartes van marcar una clara distinció dins 
​
de les dades sensibles (és a dir dins el tipus d’informació que l’ésser humà és capaç 
de  captar  amb  els  sentits),  diferenciant  entre  ​qualitats  primàries  i​    qualitats 

1
Imagina, per un moment, com deu ser ser una rata-pinyada, com deu percebre el món, què deu ser
el món ​per ella, ​que percep la seva realitat a través d’un sonar, és a dir, percep la reflexió dels
ultrasons que reboten en els objectes situats en un cert radi.
2
Aquesta problemàtica és el rerefons del dilema de si fa soroll un arbre que cau en un bosc solitari.
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 5 

secundàries dels objectes sensibles (de tot allò que podem captar amb els sentits). 
Les qualitats primàries són objectives, són el pes, la mida, el volum, és a dir tot allò 
que  és  quantificable,  matematitzable,  mentre  que  les  qualitats  secundàries -el 
color, la textura, l’olor, el so, etc.- són considerades subjectives  
i no existeixen en el 
món real, sinó que són el resultat de com els nostres sentits capten l’objecte de la 
realitat. 
 
El realisme científic és també un realisme crític, ja que sosté que hi ha un món 
independent de qualsevol observador i que les teories científiques proporcionen 
un cert coneixement d’aquest món extern i real, un coneixement que de cada 
vegada es va perfeccionanat i ens apropa més al món real. 
 
2.2.3. L’idealisme objectiu o ontològic 
ontològic
 
L’idealisme  objectiu  considera  que  l’autèntica  realitat  no  és  material,  sinó de 
naturalesa espiritual o ideal. En l’antiguitat, el seu principal representant va ser 
Plató i en l’època moderna, Hegel.  
 
Plató va afirmar que la realitat material no podia ser l’autèntica realitat perquè està 
en canvi continu; així no podem afirmar de cap objecte individual què és o com és, 
ja que contínuament s’està modificant. Per què diem que som la mateixa persona 
que quan vàrem néixer? Què és el que no ha canviat? Què és el que ens fa sentir els 
mateixos? Plató pensava que no podia ser res material, sinó que havia de ser 
quelcom de naturalesa diferent que ell va anomenar à​nima​.  Però,   i en el cas dels 
objectes materials? Que és el que fa que de dos objectes diferents (dos arbres, per 
exemple), en diem igual, “arbre”? El filòsof atenenc afirmava que els dos arbres, si 
bé s’assemblen, no són iguals i que el que fa que els dos siguin arbres és que 
ambdós són còpies d’una realitat més essencial i autèntica que ell va anomenar 
Idees o ​Formes​: realitats objectives, úniques, eternes   i immutables, que existeixen 
independentment de la nostra ment. Els arbres individuals poden néixer   i morir, 
però no la Idea d’arbre, que no deixaria d’existir ni tal sols en els cas que deixés 
d’haver-hi arbres. 
 
Aquesta idea d’un món sensible, còpia d’una autèntica realitat, que és intel·ligible 
l’exposa Plató mitjançant una al·legoria, la coneguda com El E
​ l mite de la caverna​
caverna​.  

Imaginem, diu Plató, la situació següent: una caverna profunda en el fons de la 
qual hi ha uns presoners que es troben immobilitzats des de sempre. Estan lligats 
de tal manera que només poden mirar cap al davant, on es troba la paret de 
l’esmentada cova en la que es projecten unes ombres engendrades per un foc situat 
en un petit promontori interior i que il·lumina unes figures transportades per 
altres  homes  que  caminen  per  una  senda,  darrera  dels  presoners,  i  separats 
d’aquests per un petit mur, com les mampares dels titellaires. Aquests caminants 
porten escultures i figures diverses, fetes també de diversos materials, les ombres 
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 6 

dels quals són l’únic que els presoners del fons poden veure, de forma que, per a 
ells, que no coneixen una altra cosa, aquelles ombres, són la vertadera i única 
realitat,  
i a elles atribueixen els sons  
i paraules proferides pels homes que, darrera 
d’ells, transporten les figures projectades. Què succeiria -pregunta el Sòcrates del 
diàleg platònic- si s’alliberés a un d’aquests presoners i se l’obligués a la ​força a 
mirar primer les imatges que transporten els altres homes, al foc després   i més tard 
a ascendir cap a l’exterior de la caverna? (Plató insisteix que el presoner hauria de 
ser arrossegat a la força, ja que de grat no voldria abandonar la seva situació atès 
que no en coneix cap altra). El presoner quedaria primer com cegat en veure 
directament la llum del foc   i creuria que qui li impulsa cap a fora l’està enganyant. 
Però, a poc a poc, a mesura que aniria ascendint cap a l’autèntica realitat, cap a 
l’exterior de la caverna, s’aniria donant compte de l’engany de la seva situació 
anterior  i  prendria  consciència  de  la  seva  condició  de  presoner  alliberat. 
S’adonaria  que  la  realitat  existent  a  l’interior  de  la  caverna  és  una  còpia  de 
l’autèntica realitat del món exterior. 

“Aquesta és precisament, el meu volgut Glaucó, la imatge de la nostra condició. La

caverna subterrània és el món visible. El foc que la il·lumina, és la llum del sol. Aquest
presoner que puja a la regió superior i contempla les seves meravelles, és l’ànima que
s’eleva ​ al món intel·ligible. Això és el que jo penso, ja que vols conèixer-ho; només
Déu sap si és veritat. En tot cas, jo crec que en els últims límits del món intel·ligible
està la idea del bé, que percebem amb dificultat, però que no podem contemplar
sense concloure que ella és la causa de tot allò bell i bo que existeix. Que en el món
visible és ella la que produeix la llum i l’astre de què correspon. Que en el món
intel·ligible és ella també la que produeix la veritat i la intel·ligència. I a l’últim que és
necessari mantenir els ulls fixos en aquesta idea per conduir-se amb saviesa, tant en
la vida privada com en la pública.”
Plató: ​República
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 7 

 
Així doncs, els idealistes ontològics creuen que l’autèntica realitat no és material 
sinó de naturalesa immaterial i que no és mitjançant els sentits que la podem 
arribar a conèixer, sinó només mitjançant la raó.  
 
2.2.4. L’idealisme subjectiu 
subjectiu  
 
Per a l’idealisme subjectiu, la realitat es resol en les idees que són al cap del 
subjecte  humà.  És  a  dir que, si l’estructura que governa la ment humana fos 
distinta,  el  món  s’entendria  de  manera  completament  diferent.  La  forma  de 
percebre e​l món depèn, doncs, absolutament, del subjecte i dels conceptes que 
aquest té. 
 
El principal representant de l’idealisme subjectiu fou George Berkeley​
Berkeley​
​ . Per ell, 
l’únic que existeix són les ments. Allò que anomenam “món material” no és res 
més que el conjunt de continguts mentals (o i​dees​ , com les anomana ell) que es 
donen en aquestes ments quan pensen o perceben.  Berkeley afirma que només 
coneixem les percepcions que tenim sobre una suposada realitat, però que aquesta 
realitat mai es pot conèixer fora de les nostres percepcions, per tant és absurd 
afirmar que existeix qualque cosa que tanmateix no podem saber què és ni com és 
al marge de la nostra percepció; així doncs, és més coherent afirmar que només 
existeixen les nostres ments i les idees que tenen aquestes ments. 
 
“Què és, aleshores -replicarà el realista-, això que tinc a les mans quan escric,   i les 
meves pròpies mans, el meu cos, la taula, la casa, el paisatge…?”. “Idees de la teva 
ment”, respondrà Berkeley. “Però, a més de veure’ls, no estic tocant el bolígraf, la 
taula, etc.?”. “El tacte també és una percepció”, insistirà Berkeley. Es pot trobar una 
sortida davant un argument d’aquest tipus? 
 
La gran majoria de filòsofs no comparteixen les idees de Berkeley, però molts han 
reconegut  que  aquest  tipus  d’idealisme  subjectiu  és  irrefutable:  com  podem 
demostrar que existeix alguna cosa més que la nostra ment i les seves percepcions? 
 
 
“​
No sabem que no som cervells, surant en el líquid d’una cubeta de laboratori, connectats amb 
un ordinador que ens proveeix de les experiències que en cada moment tenim   i sota el control 
d’algun científic intel·ligent (bondadós o malèvol, segons el gust de cadascú). No ho podem 
saber perquè, en cas que ho fóssim   i si el científic tingués èxit, res en la nostra experiència no 
ens revelaria que ho som. Per hipòtesis, les nostres experiències serien idèntiques a les de 
quelcom que no fos un cervell dins una cubeta. Atès que cadascú de nosaltres tan sols pot 
apel·lar a la seva pròpia experiència,  
i com que l’experiència és idèntica en qualsevol de les dues 
situacions alternatives, no hi ha res que ens pugui revelar quina de les situacions és la que es 
dóna en realitat.” 
Jonathan Dacy: I​ntroducció a l’epistemologia contemporània 
 
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 8 

 
2.3. ALGUNS INTERROGANTS DE LA METAFÍSICA 
METAFÍSICA  
 
2.3.1. La matemàtica i l’Univers 
l’Univers 
 
Com us explicau que l’individu humà pugui comprendre el món? Ja hem vist que 
la realitat és molt complexe, però també és cert que l’ésser humà ha estat capaç de 
domesticar-la​, desxifrar-la, preveure esdeveniments, d ​ escobrir les seves lleis. Com 
pot ser que la nostra ment pugui desvetllar les claus de l’Univers, les seves lleis? 
Realment d ​ escobrim les lleis que regeixen tots els fenòmens naturals o bé ens les 
inventam? Les matemàtiques, amb les quals hem codificat tot el que es descobreix 
sobre el funcionament intern del món, són subjectives i, per tant, depenen de la 
ment  creadora  humana,  o  bé  són  objectives,  existeixen  independentment  de 
nosaltres i la ment humana tan sols les descobreix? 
 
Pitàgores​​, a l’antiga Grècia del segle V aC, fou un dels grans impulsors de la 
Pitàgores
matemàtica.  Ell  pensava  que  el  món  té  un  caràcter  matemàtic.  A  partir  de 
descobrir la connexió que hi ha entre els números   i la música, va considerar que 
“totes les coses són números”, que les figures geomètriques es poden reduir a 
números i que, per tant, tot és explicable amb relacions numèriques. 
 
El mateix va pensar, segles més tard, Galileu
Galileu Galilei​
​ Galilei​:  
La filosofia està escrita en aquest gran llibre contínuament obert davant dels nostres ulls 
“​
(em refereixo a l'univers); però no la podem entendre si abans no aprenem a comprendre 
la llengua en què està escrit. Està escrit en llenguatge matemàtic   i els seus signes són els 
triangles, cercles  
i altres figures geomètriques, sense les quals és humanament impossible 
entendre res; sense ells és com endinsar-se vanament en un laberint ben fosc.”3 
 
Però el misteri a resoldre és doble: én primer lloc, com pot ser que l’Univers estigui 
escrit  en  llenguatge  matemàtic,  i  en  segon  lloc,  com  pot  ser  que  nosaltres 
l’entenguem. En aquest sentit anaven les paraules escrites pel filòsof Juan Arana en 
un article: 
 

“En realitat, el misteri dels misteris no és que la naturalesa estigui escrita en un llenguatge o un 
altre, sinó que l’home sigui capaç de conèixer aquest llenguatge i interpretar-lo.” 
 
Ja en el segle XX, els treballs d’​
Eugene Wigner van aportar noves idees als estudis 
Eugene
sobre filosofia de les matemàtiques i de la física. Wigner deia que la immensa 
utilitat de les matemàtiques en l’explicació de les lleis  
i regularitats de les ciències 
naturals és quelcom de misteriós que no té una explicació racional evident. Tal 
vegada té alguna cosa a veure amb el fet que qui ho pensam som nosaltres, que 
som part del món. Eugene Wigner deia que una qüestió interessant era la de 
3
Galileu Galilei: I​l Saggiatore (L’Assajador) ​(1623)
​
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 9 

pensar si els mètodes amb els quals els humans analitzen resultats d’altres humans 
poden ser una base objectiva per a la observació de l’Univers que els humans 
poden  conèixer.  El  mateix  Einstein  també  es  sorprenia  del  misteri  de  la 
matemàtica: 
 

“Com  és  possible  que  la  matemàtica,  un  producte  del  pensament  humà 
independent  de  l’experiència,  s’adapti  tan  admirablement  als  objectes  de  la 
realitat?”  
Albert Einstein: ​La meva visió del món 
 
És  precisament  en  aquest  sentit  que  alguns  autors  afirmen  que  l’ésser humà 
projecta fora d’ell l’estructura de la ment humana. Així, la intel·ligència humana, 
com si fos una llanterna, llança cap al món exterior una xarxa conceptual que li 
serveix per organitzar   i entendre les coses que hi ha a l’exterior. De manera similar 
a  com  l’aranya  teixeix  la  teranyina,  l’individu  humà  teixiria  tota  una  tela 
intel·lectual  que  li  permetria  bellugar-se  per  aquest  espai  de  conceptes  que 
comprèn. Segons aquesta concepció, seria el subjecte humà qui crearia l’ordre de 
l’Univers, qui l’ “inventaria”, no existint, doncs, fora de la percepció humana, cap 
ordre matemàtic. Així doncs, seríem nosaltres mateixos que faríem encaixar els 
successos de l’Univers amb les lleis fisicomatemàtiques que nosaltres mateixos 
anam creant. 
 
També hi ha el punt de vista de qui pressuposa que no està tan clar si existeix un 
ordre, si l’Univers és comprensible matemàticament,   i tampoc no està clar que, en 
cas  que  ho  fos,  l’ésser  humà  ho  pogués  arribar  a  entendre.  Són  il·lustratives 
d’aquest punt de vista les paraules del físic Steven Weinberg:  “​Per més esforços 
que un hi dediqui, pot ser que la teoria correcta que expliqui tots els fenòmens 
físics estigui més enllà de la nostra capacitat.​” 
 
2.3.2. L’existència de Déu 
Déu
 
La qüestió de si existeix o no un ésser intel·ligent que hauria intervingut en la 
creació de l’ordre universal ha estat un dels temes metafísics per excel·lència. I la 
resposta a aquesta pregunta depèn, com és obvi, del que s’entengui per “Déu”.  
 
Encara que, en general, s’ha defensat que Déu és alguna entitat diferent de la 
totalitat  de  l’Univers, a vegades s’ha identificat Déu amb l’Univers, com si es 
tractés  de  dues maneres diferents de parlar del mateix. Aleshores ens trobam 
davant la posició anomenada ​panteisme​
panteisme,​ segons la qual tot és Déu. Així, Déu no és 
un ésser aliè a l’Univers, sinó que tot el que existeix és una única substància. Déu 
no  és  un  ésser  personal,  que rep pregàries, castiga o premia els humans i fa 
miracles. El filòsof Spinoza​
Spinoza​
​ , per exemple, diu que Déu és la naturalesa eterna. 
 
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 10 

Llavors hi ha el punt de vista de qui creu que Déu és un ésser personal, una 
substància sobrenatural creadora de l’Univers. Dins aquest grup, cal diferenciar el 
teisme​​, ​una posició religiosa sostinguda també però pels filòsofs cristians de la 
teisme
filosofia medieval que sose que, a banda de crear el món, Déu se n’ocupa   i intervé 
en els afers humans. Els teistes creuen en els càstigs, premis i miracles divins. 
D’altra  banda,  trobam  el deisme​
d
​ eisme,​ que va aparèixer un poc més tard entre els 
filòsofs més crítics amb la institució eclesiàstica. Així, segons els deistes Déu hauria 
creat  l’Univers,  però no creien en les seves intervencions posteriors, les quals 
consideraven meres supersticions. 
 
Els  filòsofs  que  sostenien  punts  de  vista  deistes  o  teistes,  desenvoluparen 
arguments per tal de convèncer de la necessitat de l’existència de Déu. Els dos 
arguments que varen tenir més trascendència foren l’argument ontològic de Sant 
Anselm i l’argument cosmològic defensat per Sant Tomàs d’Aquino. 
 
L’​argument ontològic es basa en l’anàlisi del concepte de Déu que tots tenim a la 
argument
nostra ment. Sant Anselm el formula així: “​ Tots els homes tenen una idea de Déu,   i
entenen que és un ésser tal que és impossible pensar-ne un de més gran i més 
perfecte que ell. Un ésser així ha d’existir no només en el nostre pensament sinó 
també en la realitat, ja que si només existís en el pensament en podríem pensar un 
de més gran que ell, que tindria la perfecció de l’existència. En conseqüència Déu 
ha d’existir en la realitat.” ​Diu el filòsof que si consideram Déu com l’ésser que té 
la suma de totes les perfeccions possibles i que no n’hi pot haver cap de més 
perfecte que ell, llavors aquest ésser ha d’existir, ja que tenir existència és més 
perfecte que no tenir-ne, per la qual cosa si no existís podríem imaginar un ésser 
més perfecte que ell, però entenem per Déu l’ésser més perfecte imaginable, per la 
qual cosa és necessari que existeixi. 
 
L’​argument  cosmològic  proposat  per  sant  Tomàs  fou  anomenat  també  de  la 
argument
primera  causa.  Observam  que  els  esdeveniments  del  món  estan vinculats per 
relacions de causa   i efecte, de tal manera que res no s’esdevé o existeix sense causa. 
La sèrie de causes no pot dur-nos fins a l’infinit (cercant la causa de la causa de la 
causa), per tant ha d’haver-hi una primera causa que engegui tot el mecanisme de 
causes i efectes i aquesta primera causa seria Déu. 
 
“​
Veim que en les coses sensibles hi ha un ordre de causes eficients; i, no obstant això, no es 
troba, ni és possible, que alguna cosa sigui causa eficient de si mateixa, perquè aleshores seria 
anterior a si mateixa, la qual cosa és impossible. Però no és possible que, en les causes eficients, 
es procedeixi fins a l’infinit; (...) si no hi hagués una causa eficient primera, no hi hauria ni les 
intermèdies ni l’última. Perquè si es procedís fins a l’infinit, no n’hi hauria una de primera  i no 
hi hauria ni efecte últim ni causes intermèdies, la qual cosa és evident que és falsa. Per tant, és 
evident que cal posar una causa eficient primera, la qual tothom anomena Déu.” 
Tomàs d’Aquino: S ​umma teològica 
 
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 11 

Un altre argument que s’ha utilitzat al llarg de la història per demostrar l’existència 
de Déu és el dels miracles​
miracles​
​ : Déu hauria deixat constància de la seva existència 
mitjançant  aquestes  intervencions  miraculoses,  que  no  resultarien  explicables 
recorrent a cap altra instància. 
 
A banda d’aquests arguments que hem exposat, trobam també una reflexió del 
filòsof francès Blaise Pascal coneguda com “​ l’aposta de Pascal
l’aposta Pascal​
”, la qual, tot i no 
​
constituir un argument a favor de l’ existència de Déu, sí que ens dóna una raó per 
creure-hi. Aquest autor afirma que si un jugador hagués d’apostar per l’existència o 
no de Déu, apostaria necessàriament per la seva existència, ja que el benefici, en 
cas de guanyar és molt gran i el perjudici, si ens equivocam, petit; en canvi, si 
aposta per la no existència, el benefici en cas de guanyar és petit, mentre que el 
perjudici en cas de perdre és terrible (la condemnació eterna). 
 
Vegem-ho amb un esquema: 
 
L’aposta de Pascal 
Pascal 

  DÉU EXISTEIX  DÉU NO EXISTEIX 

HI CREC  Salvació  Vida enganyada 

NO HI CREC  Condemnació  Vida plena i conscient 

 
Tots els arguments exposats fins ara han estat molt debatuts al llarg de la història 
de la filosofia  i molts filòsofs s’han dedicat a rebatre’ls. Així, a tall d’exemple, Kant 
fa  una  crítica  a  l’argument  ontològic  de  sant Anselm, afirmant que el filòsof 
medieval mescla dos nivells cognitius: el que es pot predicar d’un subjecte   i el que 
existeix a la realitat. Així, nosaltres podem parlar de les característiques d’una idea 
que tenim a la ment, però el nivell de discussió es reduiria a la idea mental, no 
podem passar mai a l’afirmació del reflexe d’aquesta idea a la realitat. També han 
estat contraargumentats la resta de raonaments. 
 
A més de la dificultat d’intentar demostrar l’existència d’un éssser no material, 
trobam un problema amb el que s’han enfrontat tots els teòlegs   i filòsofs cristians: 
és el conegut com “​ problema del mal
problema mal​”. És un fet que el mal existeix al món, tant el 
​
causat pels humans (guerres, terrorisme, tortura…), com el natural (terratrèmols, 
sequeres,  epidèmies…).  Si  Déu  és  infinitament  bo,  savi  i totpoderós, com pot 
permetre que existeixi el mal al món? Si no pot preveure que el mal ocorri, no és 
omniscient; si ho permet, no és bo; si no ho pot impedir, no és omnipotent. Aquest 
problema s’ha intentat solventar de diverses maneres, una d’elles adduint que és el 
preu que s’ha de pagar per la llibertat humana (Déu ha volgut fer un ésser humà 
lliure i, per tant, ha de permetre aquestes mostres de mal).  
 
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 12 

En la modernitat trobam filòsofs que rebutgen tots el posicionaments   i arguments 
anteriors, són filòsofs ateus. L​’ateisme
’ateisme sosté que no hi ha Déu   i considera la religió 
una construcció basada en una mentida. Un dels filòsofs ateus més coneguts fou 
Friedrich  Nietzsche,  qui,  a  més,  tenia  una  visió  molt  negativa  del  que  havia 
provocat la religió cristina en concret a l’ésser humà; segons Nietzsche, la religió 
matava la vida i anul·lava l’ésser humà fent-lo sentir petit i inútil supeditat a un 
Déu totpoderós i amenaçador. 
 
Finalment, trobam pensadors agnòstics. L’​ agnosticisme ​és la postura que sosté que 
agnosticisme
no tenim cap raó que permeti decantar-nos a favor o en contra de l’existència de 
Déu. Es tracta d’un punt de vista que considera que no hi ha cap argument decisiu 
que pugui fer decantar la balança ni la creença cap a un costat o cap a l’altre. Per 
algú agnòstic, doncs, hi ha les mateixes probabilitats que Déu existeixi com que no. 
 
2.3.3. Destí o lliure albir 
albir 
 
Si pensam que la realitat, l’Univers, segueix unes lleis inexorables, apareix un nou 
misteri metafísic, una nova qüestió per resoldre: el problema de la llibertat. Si tot 
està supeditat a lleis fisicoquímiques, l’ésser humà pot ser lliure, té capacitat de 
decisió o es troba determinat? 
 
fatalisme4  (del  llatí  f​atum,  ​“destí”)  és  la  creença  segons  la  qual  tots  els 
El  fatalisme
​
esdeveniments estan escrits, predeterminats, i són independents de la voluntat 
humana. El destí és vist com un poder sobrenatural que regeix la vida de cadascú, i, 
per tant, l’individu està encadenat a tot el que li passarà, sense poder fer res per 
evitar-ho. Aquesta creença en el destí, que coincideix amb l’astrologia mil·lenària, 
perviu en els horòscops dels diaris, els quals es basen en la suposició que la posició 
dels astres en el moment de néixer determina el futur dels humans; els astròlegs 
consideren que el coneixement d’aquestes posicions pot servir per preveure el 
nostre futur. 
 
Una altra postura que nega la llibertat, però d’una manera ben diferent a com ho fa 
el fatalisme, és el determinisme​
determinisme​
​ , ​
teoria que sosté que res succeeix per atzar, sinó 
que tots els esdeveniments de l’Univers són produïts per causes necessàries, de 
forma que, coneixent les causes o la suma de condicions necessàries d’un succés és 
possible preveure l’existència i les característiques de l’efecte. Llavors, ja que les 
accions  humanes  són  una  classe  d’esdeveniments,  tota  acció  és  el  resultat 
d’esdeveniments anteriors, entre els quals podem trobar diferents tipus de causes 

4
Així com el fatalisme va imperar en l’antiguitat clàssica, la idea d’un destí es va tornar a repetir en la 
​
creença cristiana de la predestinació​
​predestinació​, segons la qual Déu, que és omniscient, en crear l’ànima humana ja sap 
quin serà el seu futur, tant en la vida terrenal com després de la mort. La idea de la predestinació va tenir 
molta força entre els calvinistes, però altres branques protestants, així com també la tradició catòlica, no 
combregaven d’aquesta idea, sinó que acceptaven el lliure albir com un dels elements fonamentals de l’ésser 
humà. 
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 13 

(codi  genètic  de  l’individu,  experiències  passades,  condicions  socials,  etc.). La 

diferència entre els esdeveniments de la naturalesa   i les accions humanes és que les 
nostres accions són més complexes i, per tant, més difícils d’explicar   i de predir. ​
En 
definitiva, el determinisme afirma que també les decisions humanes es troben 
sotmeses al determinisme universal, per la qual cosa, igual que qualsevol fenomen 
de la natura, la conducta humana obeeix a lleis causals. Una afirmació d’aquesta 
índole nega l’existència del lliure albir5, o llibertat humana. 
 
“​
Imaginem un home que, enmig del carrer, es digués a si mateix: “​Són les sis de la tarda, s’ha 
acabat la jornada laboral. Ara puc anar a passejar, o puc anar al club; també puc pujar al terrat 
per contemplar la posta de sol; puc anar al teatre; puc visitar aquest amic o aquell altre; fins i tot 
puc sortir de la ciutat, cap a l’ampli món, i no tornar mai més. Tot això depèn únicament de mi, 
la meva llibertat és completa. Tanmateix, però, ara no faré cap d’aquestes coses, sinó que, per 
lliure decisió, aniré a casa, al costat de la meva esposa”​. Això seria el mateix que si l’aigua es 
digués a si mateixa: “​Puc formar ones de gran alçada (és clar que sí!, durant una tempesta de 
mar), puc llançar-me muntanya avall (sí!, al llit del riu), puc precipitar-me feta escuma i 
borbolls (naturalment!, a la cascada), puc aixecar-me com un sortidor en l’aire (sí!, a la font) i 
puc, finalment bullir i desaparèixer (sí!, a certa temperatura); però ara no faré cap d’aquestes 
coses i romandré voluntàriament quieta i clara com un mirall en aquest estany”. ​“ 
Arthur Shopenhauer: ​Sobre la llibertat de la voluntat 
 
La  negació  del  lliure  albir  presenta,  però,  un  greu  problema  filosòfic,  ètic 
concretament:  si  pensam  que  totes  les  nostres  accions  i  decisions  es  troben 
determinades, si creim que la nostra voluntat no és lliure a l’hora de decidir, 
llavors no seríem responsables de les conseqüències dels nostres actes, ja que es 
suposa que nosaltres no podem actuar d’una altra forma. Així, si no ets lliure de 
decidir, si estàs determinat a comportar-te com ho fas, llavors estàs exempt de 
qualsevol mena de responsabilitat o culpa. 
 
Hi ha molts de filòsofs convençuts de l’existència del lliure albir, convençuts que la 
nostra voluntat és lliure, que nosaltres, els humans podem -i hem de- triar com 
volem actuar. 
 
“No es neix heroi o covard, a l’heroi sempre li és possible deixar de ser-ho, com al covard 
superar la seva condició. Estem condemnats a ser lliures: condemnats perquè no ens hem donat 
a nosaltres mateixos la llibertat, no ens hem creat, no som lliures de deixar de ser lliures.” 
Jean Paul Sartre: L
​ ’existencialisme és un humanisme 
 
Aquest punt de vista que sosté que hi ha lliure albir s’anomena ​indeterminisme
indeterminisme ​o 
compatibilisme​,​ perquè fa compatibles les teories deterministes (relacionades amb 
compatibilisme
el món físic i per tant també amb tota la part física de l’ésser humà) amb la 
suposició de la llibertat de la voluntat. Aquesta teoria sosté, doncs, que, malgrat la 
5
És la llibertat interna, o la capacitat de voler o decidir fer quelcom només per motius purament interns a 
​
la mateixa voluntat. 
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 14 

persona està inserida en l’ordre regular de la natura, gaudeix de la llibertat que 
consisteix en el fet que les seves accions depenen de decisions pròpies, derivades 
simplement del seu bagatge d’experiència i coneixement, el qual també depèn de 
la mateixa persona. D’aquesta manera, l’indeterminisme afirma que no tot està 
determinat, sinó que hi ha aspectes que s’escapen de les lleis causals  
i depenen, per 
tant, de la voluntat dels individus. 
 
A  mode  de  conclusió  sobre  les  qüestions  metafísiques,  llegim  què  en  deia 
Immanuel Kant: 
 
 
“​
La raó humana té aquest destí singular, en un dels seus camps de coneixement: el de trobar-se 
encalçada per qüestions que no pot rebutjar per ser plantejades per la mateixa naturalesa de la 
raó, però a les quals tampoc no pot respondre perquè sobrepassen tetes les seves facultats.” 
I. Kant: C
​ rítica de la raó pura 

 
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 15 

3. LA REALITAT VIRTUAL6 
 
La realitat virtual es podria definir com un sistema informàtic que genera en temps 
real representacions de la realitat, que de fet no són més que il·lusions ja que es 
tracta d’una realitat perceptiva sense cap suport físic   i que únicament és a dins dels 
ordinadors. Així doncs, permet viure una realitat que no existeix. 
 
La simulació que fa la realitat virtual es pot referir a escenes virtuals, creant un 
món virtual que només existeix a l’ordinador de llocs o objectes que existeixen a la 
realitat.  També  permet  capturar  la  voluntat  implícita  de  l’usuari  en  els  seus 
moviments naturals projectant-los al món virtual que estem generant, projectant al 
món virtual moviments reals. 
 
A  més,  també  ens  permet  enfonsar-nos  totalment  en  un  món  virtual, 
desconnectant els sentits completament de la realitat, de manera que la persona 
que hi és dins té la sensació que la realitat és la que recrea aquella simulació 
virtual.  
 
Com indica el seu nom, a la r​ealitat virtual hi ha un element paradoxal: ​realitat és 
alguna cosa que existeix, mentre que v​irtual fa referència a les coses que no són 
reals, sinó que tan sols ho aparenten. Amb la realitat virtual es busca trencar els 
límits de la realitat física, produir ambients il·lusoris que substitueixin el món físic, 
però provocant sensacions reals i palpables, experiències r​eals. 
 
Les aplicacions que en l’actualitat trobem de la realitat virtual a activitats de la vida 
quotidiana  són  moltes  i  diverses.  Cal destacar:  la reconstrucció de l’herència 
cultural, la medicina, la simulació de multituds i la sensació de presència. 
 
La reconstrucció de l’herència cultural consisteix en la recuperació a través de la 
simulació de peces úniques de l’antiguitat que han estat destruïdes o es troben 
degradades.  En  algunes,  a partir d’unes poques restes es poden simular peces 
senceres.  A més, la realitat virtual permet mostrar la peça en perfecte estat a 
diversos llocs del món a la vegada, i fins i tot permet crear museus sencers amb 
peces virtuals. 
 
L’aplicació en la medicina la trobem en la simulació virtual del cos humà. A partir 
d’imatges del nostre cos, es pot fer la recreació en 3D del pacient, cosa que facilita 
l’elaboració d’un diagnòstic, o la simulació d’operacions en cas que sigui necessari. 
 

6
El contingut d’aquest apartat s’ha extret majoritàriament de la pàgina web de la Universitat Politècnica de 
​
Catalunya, concretament de la FIB (facultat d’informàtica de Barcelona). 
 Unitat 2: Què és la realitat?​ 16 

La simulació de multituds consisteix en la simulació del comportament de grans 
quantitats de persones. Sense requerir la presència de persones, es pot simular el 
comportament d’aquestes en coses que serien complexes com l’evacuació d’un 
edifici o els comportaments de les persones en situacions complexes. 
 
També, cal destacar l’aplicació de la realitat virtual en el camp de la presència, 
simulant situacions per induir comportaments en els individus per aplicacions 
com: tractar fòbies, ansietat social, estudis de violència o resolució de conflictes… 
 
Finalment, a més a més de les finalitats tecnològiques, darrerament la realitat 
virtual  ha  arribat  a  jocs online en els quals les persones simulen una segona 
persona  en  un món virtual, en el que el realisme aconseguit provoca que els 
individus durant un temps siguin una altra persona. 
 
En conclusió, la realitat virtual la podem definir com una de les moltes branques 
de la informàtica. Amb el pas del temps els sistemes informàtics s’han especialitzat 
fins arribar al dia d’avui en el que el món virtual i el real són més a prop que mai. 

Cave interactive 
Es tracta d'un sistema que  proporciona la sensació d'immersió mitjançant la 
projecció d'imatges del món virtual a les parets d'un espai tancat dintre del qual 
es troba l'usuari. 
 
 
 
 
 
 
 
 

Apunts elaborats per la professora Margalida Cardona a partir de diversos llibres de text de 1r de 
batxillerat (de les editorials Anaya, Teide, McGrawHill i Santillana), informacions puntuals de 
diferents webs, així com alguns fragments d’apunts de 1r de batxillerat produïts pel professor 
Ferran Carreras i textos de producció pròpia.