TEMA 5: ELS PAISATGES NATURALS I CULTURALS

1. LA BIODIVERSITAT, L’ACCIÓ ANTRÒPICA I EL PAISATGE

 La biodiversitat és el terme que fa referència a l'àmplia varietat d'éssers vius sobre la

Terra i el que succeeix amb els patrons naturals que la conformen, resultat de milers
de milions d'anys d'evolució segons processos naturals i també de la influència de les
activitats de l'ésser humà.
o La biodiversitat és l’expressió de la vida, un bé necessari que hem de respectar
i protegir.

1.1. LA BIODIVERSITAT AL TERRITORI ESPANYOL

 Espanya té una gran biodiversitat, i ocupa el segon lloc després de les selves tropicals.

 Aquesta característica es considera com un gran patrimoni natural, i s’explica pels

factors següents:
o La situació: la posició de la península Ibèrica a l’extrem sud-occidental
d’Europa afavoreix la presència de dos dominis vegetals:
 Atlàntic.
 Mediterrani.
o L’efecte refugi: durant els períodes glacials, la península va servir com a refugi
per a espècies animals i vegetals europees i africanes.
 Això també va provocar que naixessin espècies i subespècies noves.
o La presència de sistemes muntanyosos: això reprodueix en altitud la gradació
vegetal que es dona entre el nord i el sud d’Europa.

1.2. L’ACCIÓ ANTRÒPICA

 La biodiversitat s’ha vist afectada durant molts segles per l’acció antròpica, que és la
intervenció dels éssers humans, que han transformat profundament el paisatge
natural.
o Gran part de la superfície d’Espanya ha estat ocupada per algun tipus
d’activitat agrària i, una més reduïda, per àrees urbanes.

1.3. EL PAISATGE

 El paisatge és la fisonomia externa d’un territori.

o També és el resultat de la interacció de factors naturals i factors humans.
 Inclou també els sentiments que provoca al contemplar-lo.

 Per tant, el paisatge és una porció de territori caracteritzada per una combinació
dinàmica de diversos elements geogràfics, que a l’interrelacionar-se els uns amb els
altres, donen un conjunt en evolució constant.
o Els elements geogràfics són: abiòtics, biòtics i antròpics.
 En els últims segles, el dinamisme s’ha accelerat molt per l’acció humana, i ha causat
un gran impacte, fins a degradar considerablement el paisatge.
1.4. GESTIÓ DEL PAISATGE I QUALITAT DE VIDA

 La gestió del paisatge implica conèixer els elements que integren i condicionen cada
paisatge i les interaccions que es donen.

 Si se sap o es preveu l’evolució del paisatge, es poden introduir mesures de protecció i

conservació.
o Per això, és necessària l’organització, la planificació i la gestió activa del
paisatge.
 Amb l’objectiu de fer un ús racional i sostenible del paisatge i, alhora,
reduir els efectes negatius de les activitats humanes.

 El paisatge es considera un patrimoni, perquè d’ell depèn la qualitat de vida de les

persones.

1.5. TIPUS DE PAISATGES

 Es distingeixen tres tipus de paisatges:

o Amb predomini dels elements abiòtics (clima i sòl): als paisatges d’alta
muntanya o als desèrtics, la vegetació és mínima.
 El clima i el relleu són els elements modeladors principals.
o Amb predomini dels elements biòtics (vegetació i fauna) : paisatges marcats
per la presència determinant de vegetació i de la fauna.
 Són identificats com a paisatges naturals.
o Amb predomini d’elements antròpics: són el resultat de l’activitat humana.
 Els humans i les formes d’activitat social, política i econòmica són els
responsables principals d’aquests paisatges culturals.
 Es poden identificar diferents tipus de paisatges rurals agraris i
paisatges urbans.

1.6. EL PAISATGE NATURAL

 El paisatge natural és el resultat d’una interacció exclusiva dels elements abiòtics i

biòtics, en la qual l’acció humana no ha intervingut.
o Avui dia, ja no es poden trobar paisatges que no hagin estat modificats per
l’acció antròpica.

 Per això, quan es parla de paisatge natural, es fa referència als paisatges potencials
d’una zona, o els paisatges poc alterats pels humans.

2. ELS PAISATGES VEGETALS D’ESPANYA

 A Espanya, la diversitat climàtica i altitudinal fa possible l’existència de tipus de

vegetació molt variats.
o La vegetació és el component principal dels paisatges naturals i vegetals.
  Però, la intensa intervenció humana els ha transformat fins al punt
que ja no hi ha paisatges completament naturals, sinó que tots
posseeixen certa artificialitat.
2.1. EL PAISATGE VEGETAL OCEÀNIC

 A Espanya, aquest tipus de paisatge ocupa la zona amb més influència del clima
atlàntic: Galícia i la Serralada Cantàbrica.
o També s’estén a altres zones muntanyoses, com els Pirineus o el Sistema
Central.

 Quan les condicions ambientals són favorables, el bosc temperat oceànic assoleix un
desenvolupament en alçada d’uns 30 metres.
o Les condicions favorables són precipitacions abundants i temperatures poc
caloroses.

 Les espècies típiques són el roure i el faig, que posseeixen un fullam frondós, que
provoca que no hi penetri la llum.
o Per això, el sotabosc es pobre en arbustos i espècies herbàcies.

 També hi ha la landa, un matollar dens, típic del bosc temperat oceànic que es troba a
molts metres d’altitud.
o Moltes vegades solen patir cremes per aprofitar-les com a pastura pel bestiar.

2.2. EL PAISATGE VEGETAL MEDITERRANI

 Aquest tipus de paisatge ocupa la major part de la superfície peninsular.

 L’alzinar és la formació boscosa més extensa de la península i, juntament amb les

sureres, forma el bosc típic mediterrani.

 Al bosc mediterrani també se li diu escleròfil, perquè està preparat per les dures
condicions de calor i de sequera estivals.
o És un bosc verd i es desenvolupa lentament.

 Les capçades dels arbres són amples i tancades, per evitar que la calor arribi al sòl i per
reduir la pèrdua d’humitat.

 L’acció de l’ésser humà ha provocat la gran expansió del matollar, que forma màquies,
garrigues i estepes.
o També ha provocat la regressió de l’alzinar.

 La composició del matollar varia segons el nivell de sequera que hagi de suportar i el
tipus de sòl on creix:
o Bruc, ginesta i estepa: abundants a la Meseta Nord.
o Garric i llentiscle: a la franja mediterrània.
o Estepa: a l’extrem sud-est peninsular i a la vall de l’Ebre.
2.3. EL PAISATGE VEGETAL DE LES CANÀRIES

 La vegetació canària és escassa i està adaptada a una sequedat molt intensa.

o Tot i això, hi ha una gran diversitat d’espècies.

 Els vents, els corrents marins i el pendent dels relleus creen una seqüència vegetal
esglaonada en diferents pisos altitudinals.
o Per sota dels 400 metres es desenvolupa un matollar costaner, adaptat a la
sequera i els terrenys salats, amb espècies com la tabaiba i el cardó.
o Per damunt, creixen boscos de savines, palmeres i dragos.
o A les zones més humides, hi ha la muntanya verda on es troba la laurisilva.
o A molts metres d’altitud es troba l’àrea del pi canari, de vegades barrejada
amb estepes.
o A les illes amb altituds superiors als 2000m s’estén el matollar de cim.
o A partir dels 2600m d’altitud creixen les violes del Teide.

2.4. EL PAISATGE VEGETAL DE MUNTANYA

 A la muntanya, la vegetació es distribueix en pisos altitudinals segons les temperatures

i les precipitacions.

 Als Pirineus es troba el paisatge vegetal alpí, on es distingeixen:

o El pis subalpí, que inclou espècies com el pi negre i l’avet, i un sotabosc format
per arbustos com la nabinera i el rododendre.
o El pis alpí, que pot estar més de mig any cobert de neu, pel que només es pot
desenvolupar prat.
o El pis nival, on només creixen petites plantes adaptades a les roques, com
líquens i molses.

 A les altres muntanyes peninsulars, no acostuma a haver el pis subalpí, sinó que hi ha:
o Bosc caducifoli, a la zona atlàntica.
o Bosc perennifoli, a la zona mediterrània.

 Per sobre d’aquest pis, hi ha un altre nivell amb arbustos, i per damunt hi ha prats,
quan la humitat ho permet.

3. ELS PAISATGES CULTURALS

 La presència de l’activitat humana sobre el territori donen lloc als paisatges culturals.

3.1. LA CULTURA I LES FORMES DE VIDA

 La cultura és el resultat dels esforços per resoldre problemes bàsics quotidians.

o Consisteix tant en els mitjans com en l’experiència adquirida al resoldre’ls.
  És el procés de treball i els resultats obtinguts al llarg del temps.

 Aquesta experiència acumulada es transmet de generació en generació.

o Les diferents cultures són les diferents maneres de resoldre problemes
semblants.

 A cada necessitat humana li correspon una resposta cultural.

o Una de les necessitats principals és resoldre el problema de subsistència.
 El paisatge natural proporciona els recursos per solucionar-lo.
 El treball humà constitueix les formes de vida, que és una de
les bases de la cultura.

3.2. ELEMENTS QUE FONAMENTEN LA CULTURA

 Els elements que fonamenten la cultura tenen un component territorial important.

o Es relacionen amb el medi físic en el que es troben i amb el que interactuen.
 Es tracta de paisatges culturals.

 Els 4 elements són:

o El medi natural: fa possibles les respostes culturals i contribueix a diferenciar
les cultures entre sí.
o L’estructura social: és una altra construcció cultural que resol, de maneres
diferents a diferents parts del món, problemàtiques semblants.
o Les creences o visions del món: tercer factor de construcció i cohesió cultural.
o Els mitjans de comunicació i de transmissió col·lectiva: contribueixen de
manera decisiva a la consolidació i la transmissió de la cultura.

3.3. COM EVOLUCIONEN ELS PAISATGES CULTURALS

 Els paisatges culturals tradicionals, de l’etapa preindustrial, eren molt estables, i les
variacions que patien trigaven molts anys a incorporar-se als paisatges.

 La industrialització va transformar radicalment els paisatges culturals d’Europa i

Amèrica del Nord.
o Perquè, passar d’una economia agrària a una industrial, va comportar el pas
d’una societat rural a una urbana.
 També va provocar l’acceleració en l’explotació del medi natural.

 El paisatge cultural de la postmodernitat i la globalització, eliminen els paisatges

culturals anteriors.
o Per això, cal organitzar algun tipus de protecció o preservació, per evitar la
pèrdua d’identitat.

 La conservació dels paisatges culturals no hauria de consistir en una museïtzació, sinó

en una valoració del llegat que suposen.
3.4. LA PROTECCIÓ DELS PAISATGES CULTURALS

 Diferents organitzacions internacionals s’han ocupat del paisatge i de la seva dimensió

cultural.

 La Convenció per a la Protecció del Patrimoni Mundial Natural i Cultural de la UNESCO

ha anat reduint quins llocs del món poden rebre la qualificació de paisatges culturals.

 El Conveni Europeu del Paisatge (CEP), estableix una definició més oberta de paisatge.
o No inclou només la finalitat de protecció, sinó que inclou també la dimensió
històrica juntament amb la perceptiva.

3.5. EL PLA NACIONAL DE PAISATGE CULTURAL

 L’objectiu principal del Pla Nacional de Paisatge Cultural és proveir mecanismes per a
la salvaguarda del paisatge i la seva transformació coherent, per la seva significació
cultural i projectar el patrimoni cultural socialment i econòmicament.

 Segons el Pla Nacional de Paisatge Cultural d’Espanya:

o Un paisatge cultural és el resultat de la interacció en el temps de les persones i
el medi natural, l’expressió de la qual és un territori percebut i valorat per les
seves qualitats culturals, producte d’un procés i suport de la identitat d’una
comunitat.

 El paisatge cultural és una realitat dinàmica, resultat de processos que es produeixen

al llarg del temps en un territori.
o També és una realitat complexa, perquè la integren components naturals i
socials, polítics i econòmics, materials i immaterials, tangibles i intangibles.

 Per això, cal crear instruments per identificar, protegir i gestionar els paisatges.

4. ELS ESPAIS NATURALS: POLÍTIQUES DE PROTECCIÓ I CONSERVACIÓ

 Per protegir els espais naturals, hi ha diferents figures legals que comporten diferents
nivells de protecció i que depenen de diferents administracions públiques.

4.1. ESPAIS NATURALS PROTEGITS

 Un espai natural protegit és una part del territori que es troba escassament modificada
per l’acció humana, i que posseeix algun tipus de categoria de protecció.
 o Parcs nacionals o regionals: àrees on els ecosistemes naturals estan poc
alterats i, a causa de la seva bellesa posseeixen grans valors ecològics, estètics,
educatius i científics.
 Per això, s’ha de posar atenció a la seva conservació.
o Parcs naturals: el valor natural és compatible amb les activitats humanes, però
exigeix una gestió estricta i un ús reglamentat i sostenible dels recursos.
o Reserves naturals: són espais en què es procura una protecció d’ecosistemes,
comunitats o elements biològics que, per diferents criteris, mereixen una
valoració especial.
 En aquest cas, la protecció és absoluta, de manera que la intervenció
exterior hauria de ser mínima, restringida només al personal científic.

4.2. ELS ESPAIS PROTEGITS A ESPANYA

 Hi ha unes àrees conegudes com a reserves de la biosfera, que tenen com a funció
principal la conservació i la protecció de la biodiversitat.
o Van ser seleccionades per la UNESCO, amb l’objectiu de conciliar la necessitat
d’un desenvolupament sostenible amb la possibilitat d’entendre el medi com
un recurs natural.

 Espanya és un dels països d’Europa amb major diversitat d’ecosistemes, hàbitats i

espècies naturals.

4.3. LA PROTECCIÓ PAISATGÍSTICA

 En Conveni Europeu del Paisatge pretén que les diferents societats europees defineixin
els seus objectius de qualitat paisatgística, de manera que serveixin com a referents
per a les polítiques de planificació territorial.

 La transformació d’un paisatge no ha de ser sempre intensa i degradant, i en els

ambients més ben conservats es pot trobar un nou equilibri ecològic estable.

4.4. MESURES DE POLÍTICA AMBIENTAL

 La legislació espanyola obliga que, abans que s’aprovi o s’iniciï la construcció de grans
obres públiques, es faci una avaluació d’impacte ambiental, és a dir, un estudi per
analitzar les conseqüències que aquesta obra pot provocar al medi.
o Si es reconeix que la construcció altera de manera significativa el medi, les
autoritats poden impedir-ne la realització.

 Algunes empreses i activitats econòmiques estan obligades a fer auditories ambientals.

o És un informe independent per obtenir informació ambiental i avaluar-la per
tal que es compleixi la legislació vigent.

5. ELS PAISATGES DE CATALUNYA

5.1. ELS CANVIS EN ELS PAISATGES
  El creixement econòmic i la generalització del model de vida urbà han provocat grans
transformacions en el territori català durant els últims anys.
o També ha provocat que no hi hagi una delimitació clara entre el camp i la
ciutat.
o Les ciutats també han patit millores urbanes i transformacions.

 Aquest conjunt de canvis ha implicat una modificació dels paisatges.

o Els paisatges tradicionals, que eren resultat d’una llarga i lenta interacció entre
els elements del medi natural i l’activitat humana, han donat pas a la
uniformització de molts paisatges.

5.2. ENDREÇANT ELS PAISATGES DE CATALUNYA

 El Conveni Europeu del Paisatge pretén que les societats europees defineixin uns
objectius de qualitat paisatgística.
o Per això, cal respondre a la pregunta de, “Quin paisatge volem?”.
 Aquests objectius pretenen avançar cap a un país amb uns millors
paisatges que repercuteixin positivament en la qualitat de vida dels
ciutadans.
 Ho pretenen fer introduint dosis de sensibilitat paisatgística en
aquells que intervenen més directament al paisatge, i
conscienciant més a la ciutadania sobre la importància del
paisatge.
o Alguns dels objectius més importants, pretenen
mantenir uns paisatges:
 Ben conservats, gestionats i ordenats.
 Vius i dinàmics.
 Heterogenis.
 Endreçats i harmònics.
 Que mantinguin els seus referents i valors.
 Respectuosos amb el llegat del passat.
 Que transmetin tranquil·litat.
 Que puguin ser gaudits.
 Que atenguin a la diversitat social.

 Aquests objectius són definits als catàlegs del paisatge.

o Són els principals instruments per definir els objectius de la qualitat
paisatgística.

 Amb això, defineixen quins són els atributs, valors i reptes de qualitat paisatgística que
hi ha a cada àmbit territorial de Catalunya i per a cada unitat de paisatge.
o Una unitat de paisatge és la part del territori amb un mateix caràcter
paisatgístic, que és diferent al de la resta.

5.3. EL PLA ESTRATÈGIC DELS ESPAIS NATURALS PROTEGITS DE CATALUNYA

  Gran part del territori de Catalunya té alguna figura de protecció.
o Això garanteix la conservació de la majoria d’indrets, i demostra la gran
diversitat de la que es pot gaudir.

 Aquest Pla Estratègic consta de dues fases:

o Primera fase: l’aprovació de tres nous parcs naturals.
o Segona fase: la incorporació d’espais que millorin la representativitat i la
distribució territorial dels espais de protecció natural.
5.3.1. LES RESERVES NATURALS

 Les reserves naturals són espais naturals protegits de petites dimensions, molts dels
quals es troben inclosos dintre d’espais protegits més grans.
o Cada reserva té una normativa específica per garantir la protecció dels
ecosistemes.

6. REPERCUSSIONS AMBIENTALS DE LES ACTIVITATS ECONÒMIQUES

 El canvi climàtic és la modificació que experimenta el clima en relació amb el pas del
temps i a nivell global.
o Sobre el clima influeixen molts fenòmens:
 L’òrbita de la Terra.
 Tipus i quantitat d’insolació.
 Composició de l’atmosfera.
 Disposició dels continents i els corrents marins.

 Al llarg del temps aquests fenòmens han anat variant de manera natural, això vol dir
que, sempre hi hagut canvis climàtics.

6.1. EL CANVI CLIMÀTIC

 Els éssers humans són un dels agents que poden influir sobre el canvi climàtic.
o En els últims anys, la quantitat i intensitat de les accions humanes sobre el
planeta són tantes que estan comportant transformacions molt notables de
les condicions climàtiques.
 A més, passen a una gran velocitat, i això impedeix l’adaptació de la
natura a les noves circumstàncies.

 Per referir-se al canvi climàtic d’origen humà, també s’utilitza l’expressió canvi climàtic
antropogènic.
o Les accions humanes condicionaran el clima a llarg termini i en el futur més
pròxim.

6.1.1. L’EFECTE HIVERNACLE I L’ESCALFAMENT GLOBAL

  L’energia solar escalfa la superfície terrestre, que retorna a l’espai exterior una part
d’aquesta energia, mentre que la resta és retinguda pels gasos de les capes superiors
de l’atmosfera, i això provoca l’escalfament.
o És el que anomenem efecte hivernacle.

 Sense aquest efecte, la temperatura mitjana de la Terra seria d’uns -22ºC, els oceans
podrien glaçar-se i la vida humana seria impossible tal com la coneixem ara.
o Gràcies a l’efecte hivernacle, la temperatura mitjana és de 14ºC.

 El fet preocupant és que els darrers anys la proporció dels gasos que provoquen
aquest efecte s’ha elevat enormement, de manera que impedeix que surti l’espai
exterior part de l’energia que emet la superfície de la Terra.
o Alguns d’aquests gasos són el CO2, i el metà.

 Com a conseqüència, puja la temperatura de l’atmosfera i s’origina un procés

d’escalfament global i de canvi climàtic antropogènic.

 En èpoques anteriors, la Terra també va experimentar canvis climàtics, però l’actual és

tan ràpid que els sistemes naturals no poden assimilar correctament les alteracions.

6.1.2. L’ESCALFAMENT GLOBAL I ELS OCEANS

 L’augment global de la temperatura té un efecte directe als oceans.

o Això, juntament amb l’augment de la temperatura de l’aire, provoca el desglaç
de grans plaques glaçades a les zones àrtica i antàrtica, i de les glaceres
terrestres.

 Amb l’augment de la temperatura global, l’aigua dels oceans tendeix a expandir-se i a

reduir la seva enorme capacitat d’absorció de CO 2.
o També afecta als ecosistemes bàsics.

 L’augment de temperatura dels oceans pot transformar totalment no només el ritme i

la força dels corrents, sinó la seva influència als continents.

 Com a resultat de l’augment de la temperatura mitjana de l’aire, l’escalfament de

l’aigua mar i la fosa del glaç a les glaceres polars, gairebé s’ha triplicat el ritme anual
d’ascens del nivell mitjà del mar.

6.1.3. ABAST DEL CANVI CLIMÀTIC

 La causa principal dels efectes de l’escalfament global i el canvi climàtic és l’acció

humana, i el ritme accelerat impedeix a la natura la regeneració natural dels gasos i
provoca que l’adaptació sigui lenta i gradual a les noves circumstàncies.

6.2. LA DESTRUCCIÓ DEL PAISATGE

  Els paisatges són dinàmics i evolucionen de manera natural, però moltes accions dels
éssers humans introdueixen elements que distorsionen aquella dinàmica fins a
destruir-los.

6.2.1. LA PLUJA ÀCIDA

 Fa referència a l’absorció, per la pluja, d’elements contaminants que hi ha en

suspensió a l’atmosfera.
o Les emissions de sofre i nitrogen de l’atmosfera reaccionen quan entren en
contacte amb l’oxigen, el vapor d’aigua i la llum, i produeixen àcid sulfúric i
àcid nítric.
 Aquests elements es desplacen per l’atmosfera i precipiten en forma
de pluja àcida.

 Els principals problemes que causa són:

o L’acidificació del sòl, de les aigües superficials i aqüífers.
o La corrosió d’edificis, monuments i construccions.

6.2.2. EL DESBOSCAMENT

 El desboscament és provocat per l’arrabassament dels boscos, normalment realitzat

pels humans, per raons vitals, com la necessitat de crear camps de conreu.

 El desboscament afecta, a escala mundial, a centenars de milers de km 2 a l’any.

o Això incrementa les emissions de CO 2, que els arbres frenarien per mitjà del
procés de fotosíntesi si haguessin estat conservats.
 A més, intensifica la pobresa de milions de persones que depenen
directament dels boscos.

6.2.3. L’EROSIÓ I LA DESERTIFICACIÓ

 Una de les conseqüències més greus del procés de destrucció del paisatge vegetal és
l’erosió, que genera desertització o degradació del sòl i dels recursos ecològics.
o L’erosió és el desgast o destrucció que es produeix a la superfície terrestre a
causa de l’acció humana, encara que també pot ser per fenòmens naturals.

 L’únic remei definitiu és la recuperació progressiva de la cobertura vegetal protectora

del paisatge originari.
6.2.4. ELS INCENDIS

 Els incendis forestals són una de les causes principals de destrucció dels paisatges
vegetals.

 Les causes dels focs són molt diverses:

o La sequedat dels estius mediterranis genera un gran dèficit de precipitacions.
 A més, les altes temperatures i la manca d’humitat potencien que la
vegetació llenyosa s’assequi encara més i es converteixi en una
espècies de combustible.
o L’abandonament de les explotacions agràries no rendibles ha fet augmentar la
quantitat de zones boscoses, i la disminució de la població i d’activitats rurals
que s’encarregaven del seu manteniment.
o L’augment de les segones residències i l’increment de l’ús de vehicles ha fet
créixer el risc d’incendis per manca de cura o accidents.

6.3. L’EMPREMTA ECOLÒGICA

 L’empremta ecològica és un indicador de sostenibilitat que resumeix, per a cada

individu, quina és l’àrea necessària per produir els recursos que utilitza i per assimilar
els residus que genera.

 El seu objectiu consisteix a avaluar l’impacte sobre el planeta d’una manera de viure
determinada.

 La biocapacitat mitjana del planeta s’ha estimat en 1,7 ha, per tal de satisfer totes les
seves necessitats durant un any.
o Tot i això, cada ésser humà està gastant 2,9 ha.
 De manera que, a nivell global, estem consumint més recursos i
generant més residus dels que el planeta pot generar i admetre.

7. LES CIMERES CLIMÀTIQUES

 Les cimeres climàtiques són conferències que reuneixen a representants de tots els
països per debatre qüestions mediambientals, entre elles, el canvi climàtic.

 El canvi climàtic és l’augment relativament brusc de la temperatura mitjana del

planeta.
o Els gasos de l’efecte d’hivernacle, com el CO 2 o el metà, es concentren a
l’atmosfera i impedeixen que les radiacions infraroges que emet la Terra surtin
a l’espai, i això provoca un augment de la temperatura.

 El consum d’energia obtinguda de combustibles fòssils, l’agricultura o la indústria han

contribuït de manera poderosa a intensificar l’efecte hivernacle a l’atmosfera.

 L’increment de la temperatura mitjana comporta efectes devastadors, com:

o Inundacions i sequeres.
o Onades de calor.
o Propagació de malalties.
o Extinció d’espècies.
o Manca d’aigua o desnodriment.
o Augment del nivell dels oceans.