Biel Gavilán 1/10/22

Anís de Mono
Aquest conte, tracta de l’alcoholisme i com afecta alhora de veure la realitat. El relat,
està situat a finals del segle XX, el temps intern és d’un mes aproximadament i el llibre
on està dins d’ell aquesta història, “L’illa dels Maians” va ser publicada l’any 1985 per
Quim Monzó. Hi ha altres autors que tracten en els seus llibres el tema de l’alcohol,
Joseph Roth, Patrick Hamilton o Charles Jackson són alguns d’ells. Aquest escrit, no
aporta cap solució a l’alcoholisme, simplement ens informa de les conseqüències que
pot portar si es beu fins l’extrem. La solució dins del llibre que utilitza en Quim és fer-li
una línia discreta a l’ampolla per a veure com baixa el nivell d’anís. Quim Monzó és un
referent escriptor català que ha fet novel·les, contes i articles d’opinió i ha guanyat
premis com Lletra d’Or o Premi Nacional de Literatura a l’any 2000.

El text està escrit en tercera persona per un narrador omniscient, el text tracta d’un
senyor el qual pensa que la seva serventa se li veu l’anís i entra en una obsessió per
enxampar-la sense veure els seus propis problemes.
Pel que fa a la història, en Quim deixa clar el seu punt de vista sobre l’alcohol, quan
descriu “La eufòria el feia sentir en aquell estat d’esperit que convida a fer una altra
copa”(paràgraf 1, línia 10) es refereix a una vivència personal. Més endavant, quan el
senyor Nonell sospita de la Matilda, l’autor fa referència a la dignitat, i respecte en
situacions incòmodes: “Parlar-li cara a cara de l’assumpte li semblava poc digne. Va
decidir enxampar-la” (paràgraf 4, línia 1 i 2).També esmenta l’estat i evolució del
protagonista “El senyor Nonell se sentia del tot burlat. Obsessionat.”(paràgraf 6 línia 1).
En el paràgraf 7, línia 8, on diu “El senyor Nonell va començar a creure que, encara que
li resultés difícil precisar com i per què, hi havia una relació directa entre el nivell de
líquid de l'ampolla i la vida que li quedava”. Dit d’una altra manera, el senyor Nonell va
embogir i ja ens dóna una idea del destí del pobre vell. En últim terme, el conte diu: “Va
anar a dormir amb un somriure no gaire diferent del que, l’endemà, va descobrir la
matilde als seus llavis quan el va trobar mort.”. Aquí en Quim ens fa adonar-nos que el
que bebia de l’Anís de Mono era en Senyor Nonell inconscientment.
El text és de finals del XX, època de creixement econòmic i postfranquisme, hi havia
també un augment de població i immigració a les ciutats. El personatge de la història
(de 73 anys) havia intentat deixar l’alcohol, referint-se a la beguda: “feia setmanes, per
primera vegada en dècades i no pas sense patiments, el senyor Nonell no havia tastat
cap gota d’alcohol”.
Aquest llibre té de comú amb altres que tracten el mateix tema, que el protagonista
persegueix un objectiu imaginari i acaba malalt obsessió. Aquest per això acaba en final
tràgic.

En conclusió, l’alcoholisme és una enfermetat que doblega la voluntat dels humans i els
hi fa fer coses sense adonar-se’n. Quim Monzó, També va deixar l’alcohol tot i que
l’inspirés alhora d’escriure. Aquesta classe d’escriptors, se’ls anomenen “journalist
glass”, la traducció és vidre de jornalista, i és per això que coneix tant bé els sentiments
i pensaments que produeix l’alcohol.