Assignatura

21/11/2022
Hi ha un tercer paratext situat al final de l’obra, un colofó. EL colofó l’introduien a les impremtes i no
eren de l’autor.

LA primera edició del tirant lo blanch (1490)(València) i la segona edició (1497) (Bcn) porten un colofó,
el mateix. Com està sitat al final és un colofó postfacial. És un colofó editorial i no autorial. Tant l’autor
com el promotor de la publicació, Martí Joan de Galba, el 20 de nov de 1490 ja estaven els dos morts.

Martorell reclama per a sí la responsabilitat total de l’obra i diu: i si de falliment trobat i serà (si hi ha
algun error) jo vull portar la càrrega i que no es faça responsable de l’obra, ja que ell l’ha enllestida i
editada.

Al colofó s’afirma que l’obra és una trad valenc de l’anglés que s’ha trad al port, però s’afig que
Martorell no va poder acabar la “traducció” a causa de la seua mort i va ser una altra persona qui la va
acabar, Martí Joan de Gualba.

El colofó comparteix coses de la dedicatòria i introdueix una novetat que contradiu el fet que l’obra sols
ha estat creada per Martorell, però al final diu que l’última part ha estat feta per un segon editor.
Gualba es dedicava als negocis, la seua família eren banquers. Al colofó, diu que ell era cavaller, però
mai no ho va ser (Gualba) > colofó = sense tota la informació. Podria ser un error dels propis editors.

La traducció = tòpic de la falsa traducció, però amb una mica de veritat ja que temàticament,
especialment la partida, que està inspirada en Guy de Warwick (?). Pel que fa a la trad port ____. Per
aqust motiu parlem de la falsa traducció.

En 1511 apareix a Valladolid la primera versió castellana del Tirant, aquesta sí que està dividida en 5
parts, que corresponen amb una part per cada viatge. Pel que fa a la certesa del colofó, ens fa dubtar del
segon autor per la coherència que trobem a tota l’obra, que fa difícil el fet que hi tinguem dos autors
(als primers cap remeten a la suposada part de Gualba i a l’inversa).

El punt 4 del colofó.doc cal preparar-lo bé.

Gualba rebé el manuscrit del Tirant com a garantia per un préstec al favor de Martorell. Als últims anys
de vida, ell demanava diners sovintment a Gualba. El document de cessió de l’any 1464 es conserva a
València incloent els drets d’autoria. Açò fa pensar que l’obra està completa perquè empenyorar una
obra incompleta era absurd. Però també podria estar el fet que falte l’última part i siga cert el colofó.

En algun moment anterior a 1489, moment desconegut, o bé per iniciativa pròpia o bé perquè algú li ho
posa en el cap, ho editen i promou la publicació mitjançant diversos mediadors, Gualba no firma de
forma directa amb la impremta, tot està intervingut. Un d’aquests intermediaris és l’alemany Hans
Richts de Schull, va ser qui va suscriure definitivament el contracte amb un editor a valència Nikolaus
Spindeler, 1489. Els dos signants són homes de negocis alemanys. Amb aquesta finalitat els interessats
en el negoci, van negociar la còpia del manuscrit original perquè srvira com a manuscrit d’impremta.
Amb aquest manuscrit es poden fer correccions, canvis de frase, millores d’estil...

Amb la mort de Gualba, el notari fa un inventari de bens de la casa. A aquest inventari (primer trim de
1490) trobem que entre els llibres de la bibliot de Gualba, es troba un Tirant, que amb tota probabilitat
és el manuscrit empenyat, però el notari adverteix que hi ha una segona còpia de l’obra que tenen els
impressors com a original de referència per editar l’obra. Una obra que una vegada editada Gualba havia
de rebre 10 còpies de l’obra.
Assignatura

Al colofó es diu que Gualba va acabar la quarta part a instancies d’una senyora, Isabel de Lloris. Qui va
ser veïna i persona relacionada de Gualba. I es possible que arribara a conéixer el manuscrit del Tirant lo
Blanch. Fa 12 anys es descobreix a la família Lloris un pleit judicial dessat amb un full manuscrit del
Tirant. Aquesta fulla correspon al final d’un capítol i començament de l’altre (hi ha un tros en blanc per
fer la separació del capítol). Les obres no es capitulaven, les capitulacions les feien els editors, pq als
manuscrits hi ha un tros blanc.

Si algun paper va tindre Lloris, es que va poder ser la que va estimular a Gualba per fer la impressió. Si
fora així, les mitges veritats o mentides, seria una obeidia a una operació de màrqueting publicitari. El
colofó dóna importància al text.

El colofó podria ser un peritext editorial amb ingredients epitextuals = els paratextos poden dividir-se
com a peritextos i epitextos. els paratextos peritextuals són elements al voltant del text. Els epitextuals
és l’element publicitari extern al llibre.