1.

EDIFICIS
1.1. URBANISME
Com que a les províncies sotmeses d'Occident les ciutats eren gairebé sempre edificades de nova
planta, podien ser perfectament planificades pels urbanistes. Aquests decidien on s'havia d'establir
una nova ciutat i projectaven un plànol general que indicava els espais destinats a les seves diverses
necessitats: habitatges, botigues, temples, places, carrers, clavagueres... L'urbanisme romà seguia un
model determinat. Aquest model, igual que en molts altres aspectes de la cultura romana, deu les
seves característiques més importants a la influència de les civilitzacions etrusca i grega:

● Té un origen etrusc l'existència dels dos carrers principals en creu orientats en direcció
est-oest (Decumanus Maximus) i nord-sud (Cardo Maximus). També eren una herència
etrusca els rituals religiosos que s'havien de celebrar abans de construir una ciutat. En primer
lloc es prenien els auguris per saber si els déus eren favorables. Més tard un sacerdot traçava
un solc amb una arada marcant els límits previstos per a la nova ciutat excepte les futures
portes. Aquest solc assenyalava el pomerium, el perímetre protegit pels déus, sobre el qual
es construirien les muralles.
● La quadrícula que resultava de la intersecció dels cardines, carrers paral·lels al Cardo
Maximus i dels decumani, paral·lels al Decumanus Maximus, deriva del traçat ortogonal de
les colònies gregues del sud d'Itàlia. Tot i que ja existia des d'antic, el teòric que sistematitzà
aquesta projecció urbanística va ser Hipòdam de Milet, per la qual cosa es denomina "planta
hipodàmica".

La planta d'una ciutat es completava amb el fòrum, una gran plaça situada normalment al mig de la
ciutat, a l'encreuament del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus. Com a defenses la ciutat
s'envoltava amb muralles, normalment reforçades amb torres de vigilància i quatre portes, una a
cada extrem dels dos carrers principals.

Aquest traçat és força coincident amb l'estructura dels campaments militars, dels quals provenien
moltes ciutats romanes, com ara la d'Empúries o Lleó. Ara bé, en la realitat, sovint el recinte no
forma un quadrat perfecte, sinó que s'adapta a les condicions del terreny, de la mateixa manera que
la distribució interna i les edificacions s'adapten als accidents topogràfics (desnivells, rius) o a
peculiaritats locals. Les variacions podien ser petites, com les que va patir el perímetre de Bàrcino,
amb els angles retallats, o molt més importants: Tàrraco, construïda en el vessant d'un turó,
s'esglaonava en una sèrie de grans terrasses i s'apartava en gran mesura de l'esquema ideal.

Els carrers tenien calçada empedrada i voreres bastant altes. De tant en tant la calçada era
travessada per unes fileres de blocs de pedra a la mateixa alçada que les voreres per impedir que els
vehicles agafessin massa velocitat i alhora per permetre que els vianants passessin sense problemes
si l'aigua de la pluja inundava el carrer. De tota manera això no passava molt sovint perquè hi havia
un sistema complet de clavagueres, distribuïdes per tota la ciutat seguint el traçat de la majoria de
carrers. Aquestes canalitzacions, cobertes amb llosses planes o amb un arc de mig punt, recollien les
aigües residuals dels carrers, a través de forats fets als costats de les calçades, o dels edificis i cases,
per mitjà de canonades de ceràmica o de plom, i les desguassaven en els rius o camps propers.
Algunes de les clavagueres construïdes pels romans encara resten en servei en ciutats com ara
Tarragona o a Roma.

1.1.1. AQÜEDUCTES

Les cases no tenien aigua corrent, excepte les domus, però cada illa de cases solia disposar d'una font
pública. A més, en qualsevol ciutat s'havien construït diverses termes i s'havien de regar els jardins
públics i privats. Per tant una ciutat romana necessitava un subministrament d'aigua molt abundant,
regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals).

L'aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització consistent en una
galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un arrebossament de morter. L'aqüeducte baixava
en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb
perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d'arcs sobreposades. Aquesta última és la
imatge més difosa per l'espectacularitat de restes com l'aqüeducte de les Ferreres, a Tarragona,
anomenat el Pont del Diable, el de Segovia o el Pont del Gard.

En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d'aigua (castellum aquae), on l'aigua es filtrava
d'impureses i des d'on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre per a les
termes i un tercer per a les cases privades.

1.1.2. VIES

A mesura que Roma anava conquerint nous territoris, els seus enginyers i soldats construïen una
xarxa de viària que va acabar unint totes les províncies de l'Imperi. L'objectiu primer va ser facilitar el
trasllat de tropes en cas de guerres o sublevacions. Més endavant, un cop sotmès el territori, les vies
van adquirir més un valor comercial i administratiu que no militar. Al nostre país la calçada principal
va ser la uia Herculea, anomenada més tard uia Augusta, paral·lela a la costa. Aquesta va ser la
primera que es va construir a la península Ibèrica, per comunicar Gades (Cadis), la ciutat aleshores
més important, amb l'entrada a través dels Pirineus.

1. statumen: fonament de pedres de mida mitjana.

2. rudus: capa de sorra o grava.
3. nucleus: estrat de pedres triturades.
4. pauimentum: superfície formada per lloses de pedra, còdols o grava.
5. fileres de pedres que en delimiten l'amplada.

Les vies principals es feien amb una estructura molt sòlida. Es començava marcant-ne els marges
amb dues fileres de pedres verticals, després buidaven la terra d'entremig i ho tornaven a omplir de
diverses capes de pedres, grava, pedres triturades i finalment ho recobrien amb una superfície de
lloses o còdols lleugerament convexa per evitar-hi els bassals. L'amplada podia ser molt variada: dels
2'40 m. als 12 m. El traçat de les vies era projectat perquè s'adeqüés al terreny i per aconseguir
l'itinerari més curt. Per això seguien una línia recta sempre que es podia, utilitzant ponts per
travessar barrancs o rius i estructures de fusta per salvar aiguamolls. Els ponts es construïen
procurant estalviar material i per això solien tenir forma de falca, el mínim possible d'arcs i obertures
addicionals.
Al costat de les vies es situava cada mil passos (1.481'5 m.) un mil·liari, una pedra cilíndrica que
indicava la distància d'aquell punt respecte al principi o/i al final de la via i el nom de l'autoritat que
l'hagués construïda o restaurada. El punt de partida de les calçades imperials era un mil·liari cobert
d'or aixecat al fòrum de Roma. Al llarg de les vies que sortien de les poblacions es posaven les
tombes, ja que era prohibit enterrar els morts dins els nuclis habitats.

Les vies no eren gaire segures sinó que els viatgers eren sovint assaltats per bandits i, per tant, els
caminants o els que anaven amb carro s'ajuntaven en grups, de vegades amb escorta armada. A
causa dels perills i de la poca capacitat de càrrega i la lentitud dels vehicles terrestres (60 km/dia) els
viatges i el comerç a llarga distància es feia sempre que era possible per mar o per riu.

S'han conservat molts trams de vies fins a l'actualitat. L'encert en la trajecte de les calçades romanes
és confirmat pel fet que moltes vies de comunicació modernes (carreteres, ferrocarrils, autopistes)
coincideixen amb el seu traçat.

1.2. HABITATGE
1.2.1. DOMUS

És la casa típica romana, encara que només una minoria de les famílies podia viure en una casa així.
De tota manera la seva grandària i luxe varia molt segons les possibilitats de cada família, com es pot
observar a Pompeia, on gairebé totes les cases pertanyen a aquesta tipologia.

La domus constava d'un sol pis, o màxim dos. Tenia la planta rectangular i estava tancada de l'exterior
per parets uniformes, amb poques finestres. La claror entrava pel centre, a través de l'atri, o pel
peristil. La casa itàlica primitiva es dividia en aquestes parts:

● L'entrada principal solia constar d'un uestibulum en forma d'un petit espai arrecerat anterior
a la porta o (fores), la qual donava a un corredor anomenat fauces.
● L'atri (atrium) era la primera cambra que es trobava. Era el centre de la casa primitiva i de la
vida familiar. Era un gran espai cobert per un sostre llevat d'una gran obertura (compluuium)
que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja en el impluuium, una bassa
rectangular que la recollia i des de la qual passava a una cisterna soterrània. Un petit pou al
costat permetia treure'n l'aigua. Originàriament hi havia la llar (focus) i es cuinava i menjava
en aquesta cambra, però en les cases de Pompeia ja no és possible trobar-hi la llar. En canvi sí
que sol haver-hi una tauleta de marbre, una capelleta consagrada als lars (lararium) i l'arca
de cabals. Dues ales (alae) a banda i banda de l'atri n'ampliaven l'espai.
● El tablinum estava situat al darrera de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era
el el despatx del pater familias, on rebia les visites i guardava l'arxiu familiar.
● Els cubicula o dormitoris estaven situats als costats de l'atri.
● Les habitacions que flanquejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior -com a cambra
per al porter, dormitoris o menjadors- o donar a l'exterior. En aquest cas el propietari de la
casa les llogava com a botigues (tabernae).
● Moltes cases tenien un jardí (hortus) al llarg de la paret posterior.

A partir del segle II a. C., la domus sofreix una revolució. Les riqueses aportades per l'expansió
mediterrània i la influència creixent que la civilització hel·lenística exerceix sobre els seus
conqueridors converteixen les cases senyorials abans austeres en mansions sumptuoses: a la part
davantera queda, sense canvis fonamentals, l'antiga casa itàlica, mentre el darrera s'allarga amb
noves parts segons el model de la casa grega. El centre vital de la casa es trasllada de l'atri, que resta
com a rebedor, al tablinum i al peristil, i apareixen nous espais més especialitzats com el triclinium i la
cuina.

● El triclinium, el menjador, es va introduir amb el costum grec de menjar ajagut. N'hi podia
haver més d'un. Per exemple un d'estiu que donés al peristil i un altre d'hivern més protegit
del fred.
● No tenien un emplaçament fix la cuina (culina) ni la comuna (latrina). La latrina podia
trobar-se a la mateixa cuina o annexa a ella. Les cases més luxoses tenien fins i tot termes
particulars.
● El peristylum era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per columnes. Al seu voltant es
distribuïen uns quants cubicula i altres habitacions.

1.2.2. VILLAE RUSTICAE

Era el mas, l'edifici central d'una explotació agrícola. Primitivament tan sols era una cabana d'una
sola estança i un pati o corral amb una cisterna per recollir l'aigua de la pluja. Després es van anar
agregant al voltant del pati noves dependències amb usos específics: menjador, els habitatges dels
esclaus, els estables dels bous i cavalls, el galliner, graners, cellers i altres moltes dependències per a
carros, eines, la premsa de vi, el molí d'oli, etc. L'amo tenia sovint una part de la uilla rustica
agençada més o menys luxosament com a residència de camp.

1.2.3. VILLA URBANAE

Si el propietari no era prou ric quan anava al camp s'estava en les millors habitacions de la uilla
rustica o en una casa modesta. Però molts latifundistes es feien construir magnífiques vil·les en
indrets de bellesa paisatgística. Solien tenir totes les comoditats imaginables fins i tot calefacció a
l'hivern (per mitjà d'un sistema d'hipocaust). L'estructura d'aquestes vil·les era molt variada, però, en
general, s'hi accedia directament pel peristil. Les habitacions s'agrupaven en edificis diferents
comunicats entre si per passadissos coberts (criptopòrtics). L'envoltaven horts, petits boscos i
jardins.

1.2.4. INSULAE

A Pompeia la gent amb pocs recursos vivia generalment en habitacions llogades de la part davantera
d'una domus, sovint damunt les tabernae. En canvi, a les grans ciutats com la mateixa Roma
s'amuntegava en cases de pisos de lloguer agrupades en illes (insulae), semblants a les cases
modernes, segons mostren les excavacions realitzades a Òstia, el port de Roma, i els textos d'alguns
autors.

● Eren més altes que les domus, arriben fins als tres o quatre pisos. Per tant, com que les
construïen sense cura, amb els materials més barats, estaven molt exposades al perill
d'ensorrament i incendi.
● Es construïen al voltant d'un pati interior que permetia la ventilació i la il·luminació de les
habitacions que no donaven a carrer.
● Tenien molts balcons i finestres cara enfora o cap al pati. Per això res no impedia que hi
entrés el soroll del carrer, tot al contrari que les cases senyorials.
 ● Les cambres eren poques i no estaven destinades a un ús fix: s'utilitzaven en funció de les
necessitats de la família. Els lloguers eren cars i molts llogaters sots-arrendaven alguna
cambra, amb la qual cosa encara hi vivien més estrets.
● Normalment no disposaven de conduccions d'aigua: calia anar-ne a buscar a la font pública
més pròxima. Moltes tampoc tenien comuna a tots els pisos, i per tant hi havia qui usava les
comunes públiques.

1.3. OCI
La major part dels edificis públics com temples, basíliques, però sobretot els destinats al lleure
-teatres, amfiteatres, circs i termes- eren construïts pels notables més rics de les ciutats provincials,
pertanyents a l'ordo decurionum. D'aquesta manera aconseguien prestigi i popularitat entre els seus
conciutadans i alhora tenien el poble content. La ciutat li ho agraïa al seu torn amb honors- una
estàtua, una inscripció o un càrrec important. També els espectacles o jocs públics que s'hi
celebraven eren organitzats pagats sovint per algun ric. A Roma els principals benefactors públics
eren els edils durant la República i l'emperador en temps de l'Imperi. La política de panem et
circenses va ser un dels fonaments de l'absolutisme imperial, ja que la plebs el va acceptar a canvi de
distribucions gratuïtes de blat i diners i de distraccions.

Els jocs públics se celebraven els dies de festivals religiosos (ludi o feriae). A Roma els més importants
eren els Ludi Megalenses (4-10 d'abril), en honor de Cíbele; els Ludi Apollinares (6-13 de juliol),
consagrats a Apol·lo, i els Ludi Romani (4-19 de setembre), dedicats a Júpiter. Els espectacles de més
èxit eren els del circ i de l'amfiteatre, molt per sobre de les representacions teatrals.

1.3.1. TEATRE

Al començament els teatres romans eren de fusta i desmuntables. Però a partir del s. I a. C. a Roma
es van començar a construir teatres de pedra segons els models grecs. El teatre grec es dividia en tres
parts ben diferenciades: la graderia, on seien els espectadors; l'orchestra, un espai circular on
cantava i ballava el cor, i les construccions de l'escenari: una plataforma on actuaven els actors i un
edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors (scaena). Els romans van seguir bàsicament
aquesta estructura, però van introduir-hi innovacions per millorar-los:

● Els grecs construïen els teatres sobre la falda d'una muntanya, per poder posar els seients en
forma esglaonada en forma de grades. Els romans també aprofitaven sovint el pendent per
recolzar-hi la graderia. Tanmateix, quan no disposaven d'aquest avantatge, eren capaços fer
teatres com a edificis independents, en els quals la graderia (cauea) descansava sobre un
sistema d'arcs i galeries de formigó, de manera que podien edificar teatres a qualsevol lloc,
fins a les zones més planes sense dependre del relleu. La façana exterior era formada de
fileres d'arcs disposades en diversos pisos.
● L'orquestra (orchestra), que en el teatre grec d'època clàssica era completament circular, va
esdevenir semicircular en el teatre romà. També va canviar-ne la funció: ara hi seien els
espectadors més importants.
● Els romans feien l'escenari (proscaenium o pulpitum) més ample.
● La scaena en el teatre romà es construïa tan alta com la cauea, de manera que el teatre
quedava tot tancat en un semicercle. La façana que donava a l'interior (frons scaenae),
 ornada amb dos o tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes cap a l'escenari i
servia de decorat permanent per a totes les obres.

Tant el teatre grec com el romà eren a l'aire lliure. Tant sols es cobria de vegades amb una lona. La
cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferents classes socials: les classes altes a
les grades més pròximes a l'escenari i les classes baixes en la resta.

A Roma el més important va ser el de Pompeu, amb una capacitat per a 27.000 espectadors. A la
península Ibèrica els més ben conservats són el de Mérida (5.500 espectadors) i el de Sagunt. En
canvi les restes del de Tàrraco es troben molt malmeses.

1.3.2. AMFITEATRE

L'amfiteatre és un edifici oval on s'oferien espectacles violents. Consta de tres parts bàsiques:

● la pista o arena era on es feien els espectacles i estava cobert de sorra.

● el soterrani o fossae: sota l'arena, cobert per un empostissat de fusta, hi havia els magatzems
per als decorats, els departaments pels lluitadors i les gàbies de les feres. Un sistema de
rampes servia per pujar les feres a l'arena.
● la graderia o cauea, construïda per un sistema de galeries amb volta que la sostenien i
permetien accedir-hi per unes escales i uns accessos (uomitoria). Estava separada de l'arena
per un mur d'uns quatre metres anomenat podium. Una o més tribunes estaven reservades
als grans personatges (l'emperador).

Cada espectador tenia una entrada de pedra on se li assignava el seu seient. Es podia estendre una
gran lona (uelum) per protegir del sol els espectadors.

El més famós és l'amfiteatre Flavi, anomenat Colosseu, inaugurat el 80 d. C., amb una capacitat per a
uns 50.000 espectadors. A Catalunya es conserva bastant bé el de Tàrraco. També és visible, del
d'Empúries, el suport de pedra on recolzava l'estructura de fusta.

1.3.3. CIRC

L'edifici del circ romà prové de l'hipòdrom grec. En el circ s'oferien principalment curses de carros.
Per això el circ tenia una forma allargada, rectangular, amb els costats menors corbats.

● La pista (arena) estava dividida per un terraplè allargat al mig (spina).

● A cada extrem de la spina hi havia una meta en forma de columnes.
● Sobre la spina hi solia haver obeliscos egipcis, estàtues de déus i els comptadors (set ous
grossos de fusta o set dofins que servien per comptar les set voltes de què constava la cursa).
● Tot el voltant de l'arena era ocupat per la cauea o graderia, sostinguda per un joc d'arcs i
voltes, i separada de la pista per una barrera (podium). El puluuinar era on s'asseien els
magistrats, la família imperial i els espectadors més privilegiats.
● A un dels extrems de la pista hi havia les cotxeres (carceres) des d'on sortien a córrer quan el
magistrat que presidia els jocs llançava un mocador a l'arena.
El més gran va ser sens dubte el Circ Màxim de Roma: al s. I dC. tenia ja una capacitat per a uns
250.000 espectadors asseguts. A Tarragona podem contemplar les que possiblement són les restes
més ben conservades d'un circ romà del món.

1.3.4. TERMES

Origen

Les termes (balnea) van esdevenir una institució fonamental en la societat romana, sobretot en
època imperial. Tanmateix el seu origen, com tants altres aspectes de la civilització romana, es
remunta al món grec, en concret als banys públics i als gimnasis, que solien incloure una palestra i
una sala per rentar-se després de l'exercici. Però si entre els grecs el vessant principal era la
preparació física que s'hi desenvolupava i el bany tan sols el seu colofó, els romans van capgirar les
prioritats, de manera que el bany va convertir-se en l'activitat central i l'esport va quedar només com
un preliminar opcional. Així mateix l'hipocaust, l'enginyós sistema de calefacció que va substituir els
brasers primitius i que constitueix la base de l'edifici termal, també sembla provenir de l'arquitectura
grega -per bé que va ser dut a la perfecció pels romans. Igualment la noció cabdal en què es
fonamentaven els banys termals, l'alternança entre banys calents i freds, era aconsellada sovint pels
metges grecs. Malgrat tot, no hi ha dubte que van ser els romans els qui la van fer de les termes un
dels trets més estesos i definitoris de la seva civilització, segons demostren les innombrables restes
termals que es troben arreu de l'antic Imperi romà.

Anem a les termes

Malgrat que estaven obertes des de mig matí, la majoria de la gent acostumava a anar a les termes a
mitja tarda amb la intenció de relaxar-se després de la feina o de les obligacions que l'ocupaven
durant el dia. El preu de l'entrada era prou baix perquè fins i tot els més pobres s'ho poguessin
permetre. Així doncs, els banys acollien gent de tota condició social -de vegades fins i tot esclaus- i
freqüentment d'ambdós sexes. Algunes termes estaven doblades en dues parts: una per a homes i
una altra per a dones. D'altres admetien el bany mixt, tot i la mala reputació que això donava als
establiments i en especial a les dones que les freqüentaven. Emperadors com Hadrià o Marc Aureli
van intentar imposar-hi horaris diferents, de manera que al matí hi anessin les dones i a la tarda els
homes, però és dubtós que hi reeixissin.

La primera sala del recorregut per les termes era l'apodyterium o vestidor. Hom s'hi despullava i
desava la roba en unes fornícules o nínxols oberts a la paret o en uns armaris de fusta sota la
vigilància d'un esclau, a qui es pagava el servei. Dins les termes se solia anar nu, llevat d'unes
sandàlies amb sola de fusta que servien per no cremar-se els peus amb el terra calent.

Els qui volien -sobretot els joves- començaven per escalfar-se a la palestra (palaestra) després
d'untar-se d'oli. La palestra consistia en una pista a l'aire lliure més o menys gran coberta d'arena i
voltada de porxos. Les activitats físiques més habituals eren córrer, jugar a pilota, exercitar-se amb
peses o amb la lluita i donar cops de puny en un sac ple de sorra. Hi havia, però, qui s'estimava més
prendre mandrosament el sol en una terrassa (solarium).

A continuació hom es dirigia a les sales de banys, que solien estar arrenglerades al costat de la
palestra en una successió ascendent de temperatura: freda, temperada i calenta. Tanmateix els
banyistes, amb l'objectiu d'acostumar el cos a la calor, solien iniciar el seu itinerari per la sala
temperada o tepidarium, on es podien remullar amb aigua tèbia o, si no hi havia banyera, s'asseien
simplement en un banc.

Tot seguit es passava a un espai més calent. El principal era el caldarium, que tenia almenys una
banyera (alueus) amb graons, en els quals hom s'asseia per remullar-se amb aigua calenta (40º), i
una pica d'aigua freda (labrum) per refrescar-se quan la calor es tornava massa intensa. En aquesta
sala, amb l'estrígil -una mena d'espàtula corba de metall- es treien la capa formada no solament per
la brutícia i la suor sinó també per l'oli i els ungüents que s'haguessin posat anteriorment. Algunes
termes disposaven, a més a més, d'una cambra de petites dimensions, generalment circular,
anomenada laconicum, si era per a saunes seques, o sudatorium, si era per a saunes humides.

A la fi s'arribava als banys freds o frigidarium, on hi havia una o diverses banyeres: els més agosarats
hi anaven directament, mentre que els més prudents tornaven a passar abans pel tepidarium amb la
finalitat de suavitzar la transició. Les termes més grans tenien també una piscina més gran a l'aire
lliure (natatio) per practicar la natació.

Hi havia altres dependències secundàries com les latrines públiques i una sala de massatges, en la
qual la cura del cos per mitjà de l'esport i el bany es complementava amb un servei de massatges,
depilació i perfums a càrrec d'esclaus. Les latrines públiques (forica) estaven formades per bancs
col·lectius sota els quals corria una canal que evacuava les deposicions. Una altra canal d'aigua
situada davant els bancs permetia rentar els raspalls amb els quals hom es netejava en acabat.

El sistema de calefacció

La temperatura adequada de l'aigua i de totes aquestes sales s'aconseguia per mitjà d'un reeixit
sistema de calefacció. Un forn (praefurnium) escalfava l'aigua, generalment tancada en una caldera
situada just damunt el foc per als banys calents i en una altra caldera un poc més allunyada per als
banys tebis. L'aigua era transportada des de les calderes fins al caldarium i el tepidarium a través
d'unes canonades de plom. Alhora el mateix forn anava escalfant l'aire que passava a través d'una
cambra subterrània d'uns 60 cm. d'alçada anomenat hipocaust (hypocaustum), cobert per la
suspensura, és a dir, el paviment de les sales calentes elevat per mitjà d'uns petits pilars (pilae),
generalment de maons, distribuïts de manera regular. L'aire calent també recorria l'interior de les
parets per dos sistemes: el més antic era deixar un espai buit mitjançant unes rajoles amb pius
aplicades a la paret (tegulae mammatae), mentre que posterioment es va demostrar força més
efectiu farcir les parets amb fileres de conduccions formades per peces rectangulars de ceràmica
(tubuli). Així l'aire escalfava primer l'ambient del caldarium, que arribava als 55º, i quan després
arribava a la zona més allunyada del tepidarium havia perdut una part de la seva calor, de manera
que aquesta sala es mantenia entre 25º i 30º. Finalment s'escapava cap a l'exterior per unes
obertures situades a la part superior de les parets del tepidarium. El confort i el luxe de les sales
superiors tenia com a contrapartida unes condicions de treball duríssimes -altes temperatures, fum,
sutge, estretor- per als esclaus que feinejaven entorn dels forns.

Des del punt de vista arquitectònic les sales de bany de les termes solien estar cobertes per voltes de
formigó, el material més resistent a les humitats, i les seves plantes, per mitjà d'absis, van tendir a les
formes arrodonides que conservaven millor la calor. D'altra banda les parets totalment tancades i la
foscor interior de les primeres termes van anar sent substituïdes, gràcies a la introducció dels tubuli,
per parets amb grans finestrals adientment orientats a fi de deixar entrar el màxim de llum i de calor
del sol. I si tenien vidres dobles es beneficiaven, a més, de l'efecte hivernacle.

Termes i termes

En un principi les termes van ser construïdes i gestionades per empreses privades o per ciutadans
rics. Els petits banys deguts a la iniciativa privada no van arribar a desaparèixer mai -és més, a
l'antiguitat tardana van experimentar un revifament- però en època imperial les institucions
polítiques van tendir a fer-se càrrec de la implantació i la gestió de les termes públiques. A Roma els
emperadors hi van recórrer com un mitjà més per atreure's el favor popular i, a les ciutats
provincials, sovint es devien a la iniciativa del govern municipal o provincial o bé d'algun dels
ciutadans més notables. Així, a Bàrcino, Luci Minici Natal, vencedor en els Jocs Olímpics del 129 d.C.,
va fer edificar unes grans termes, conservada avui sota la plaça de Sant Miquel. A Catalunya hi ha
encara restes de les termes públiques de Bètulo (Badalona), de Tàrraco -les recentment excavades al
carrer Sant Miquel-, d'Empúries i d'Ilerda (Lleida), entre altres.

Les termes més grans, com les construïdes pels emperadors, rebien el nom de thermae i
ultrapassaven la simple funció de banys, atès que, a més de multiplicar les banyeres i duplicar les
palestres i les sales menors, incloïen porxos i jardins per passejar, biblioteques, fonts monumentals,
restaurants, auditoris per a concerts o espectacles... En aquestes grans termes d'època imperial tots
els ciutadans podien gaudir d'un luxe altrament inaccessible a la majoria, ja que es tractava d'edificis
sumptuosos i de grans proporcions, esplèndidament decorats amb mosaics, pintures i escultures i
recoberts de marbre. La seva estructura no era lineal o quadrada, com les primeres termes, sinó
simètrica entorn d'un eix central format per les amplíssimes sales de bany principals. Els emperadors
Neró, Trajà i Caracal·la van edificar termes cada cop més magnífiques a Roma, però les més grans van
ser les de Dioclecià, que podien acollir fins a tres mil persones en un dia.

Així doncs, els banys públics, més enllà de les seves funcions higièniques, també s'hi practicava
esport, es tenia cura de l'estètica personal i servien de centres socials o culturals on la gent es
trobava amb amics i coneguts. L'atracció exercida per les termes feia que els carrers del voltant fossin
plens de botigues (tabernae) que oferien les seves mercaderies als clients dels banys.

De tota manera el sistema termal no es limitava als banys públics, sinó que les cases particulars més
luxoses a la ciutat (domus) o al camp (uillae urbanae) solien tenir també termes privades,
anomenades balneum, com podem veure a Sant Boi de Llobregat, a la Vil·la dels Munts a Altafulla o
la vil·la de la Torre Llauder a Mataró.

Amb l'afició dels romans pels banys és lògic que aprofitessin també les fonts d'aigües termals
naturals, amb propietats terapèutiques, en emplaçaments balnearis que sovint han tingut continuïtat
fins avui. Així es troben piscines i altres construccions d'època romana als actuals Banys d'Arles
(Vallespir), Caldes de Montbui (Aquae Calidae) i Caldes de Malavella (Aquae Voconiae), poblacions
els noms de les quals traeixen el seu origen termal.

1.4. TEMPLES
El temple principal de la ciutat solia estar dedicat a la Tríade Capitolina, composta pels déus Júpiter,
Juno i Minerva, igual que el Capitoli de Roma, o bé al culte de l'emperador. Era l'edifici més destacat
del fòrum, tant per la seva posició central com per la seva situació elevada. Al mateix fòrum, com
també en altres llocs de la ciutat, n'hi solia haver altres, consagrats a diverses divinitats.
L'arquitectura del temple romà es forma sota la doble matriu itàlica i grega. En efecte, els primers
temples romans van ser construïts seguint el model itàlic -segons alguns etrusc. Així s'aixequen sobre
un podium, una base rectangular elevada, al qual s'accedeix per una escala frontal, que condueix a
un porxo sostingut per columnes. El porxo arrecera l'entrada a l'interior (cella) on solia haver-hi una
imatge del déu. Ara bé més tard aquesta estructura va ser lleugerament modificada per la influència
grega. La diferència bàsica entre el temple romà i el grec era que el porxo sostingut per columnes
envoltava el temple grec completament i no solament per la façana de davant. Així és que els
constructors romans van intentar acostar-se al model grec, fos allargant la columnata pels dos costats
del temple o completant-la tot al voltant del temple, però amb mitges columnes adossades a les
parets, com a la Maison Carré (Hostal Carrat) de Nimes.

El temple era considerat tant en la religió grega com en la romana la residència del déu i els homes
no entraven a pregar-li. Per això la seva monumentalitat del temple era exterior, expressada sobretot
en la façana, que oferia així un fons digne del culte -oracions i sacrificis- que es realitzava a fora,
principalment entorn de l'altar (ara), situat en general just davant l'edifici.

A Catalunya s'han conservat restes dels temples de Bàrcino i d'Ausa (Vic), aquest últim totalment
reconstruït a principis del segle passat.

2. CIUTATS
2.1. CATALUNYA
2.1.1. BÀRCINO

La fundació de Barcelona, malgrat les llegendes que l'atribueixen a Hèrcules o les hipòtesis a faor de
la cèlebre nissaga cartaginesa dels Barca, es va produir com una colònia de dret romà, segons tots els
indicis arqueològics i les fonts clàssiques. Bàrcino, amb el nom oficial complet de Colonia Iulia
Augusta Paterna Fauentia Barcino, va ser fundada per l'emperador August cap a l'any 14 a.C., un cop
acabades les guerres càntabres i en plena reforma administrativa i viària del nord-est de la península.
És, per tant, una fundació tardana respecte de les altres ciutats romanes de l'actual Catalunya.

La ciutat es va alçar damunt un petit turó anomenat en l'edat mitjana mont Tàber (15 m. sobre el
nivell del mar), enmig del fèrtil pla situat entre el Llobregat i el Besòs i entre la serra de Collserola i el
mar. El territori (ager) va ser objecte d'una parcel·lació o centuriació entre els colons i d'una intensa
explotació agrícola per mitjà de nombroses uillae. Una dels produccions més comercialitzades de la
zona era el vi, però també s'hi van conrear cereals. Es van practicar també la pesca, en la qual
destacaven per la seva fama les ostres. Altres recursos presents en el territori van ser el ferro de les
mines de Gavà i el gres de Montjuïc, el material constructiu per excel·lència per a la major part de les
edificacions de Bàrcino. El comerç va ser un altre motor econòmic de la ciutat. En aquest sentit cal
destacar que el Llobregat era una important via de comunicació cap a l'interior.

L'extensió de la colònia, delimitada per unes muralles amb torres i quatre portes, no superava les
deu hectàrees. S'hi va respectar l'estructura habitual de les fundacions romanes: el seu recinte era
rectangular, tot i que amb els angles retallats per adaptar-se al relleu del turó. Els dos carrers
principals partien de les quatre portes i formaven una creu: el Decumanus Maximus s'estenia sobre
l'eix muntanya-mar ara ocupat pels actuals carrers del Bisbe, de la Ciutat i del Regomir, mentre que el
Cardo Maximus seguia l'eix perpendicular al primer (Besòs-Llobregat), corresponent als actuals
carrers de la Llibreteria i del Call. Tant els carrers principals com els secundaris (decumani i cardines
minores) eren originàriament amples, amb clavegueres, i formaven una quadrícula.

Els primers colons van ser d'origen itàlic. La població era reduïda, d'uns 2000 habitants com a màxim.
Tant per la seva població com per la seva extensió, la mida de la ciutat era petita respecte d'altres
fundacions agústees i de la magnificència del seu espai públic (fòrum i temple). Això s'explica
segurament perquè des de bon principi va ser concebuda com un centre administratiu i religiós d'una
àrea més àmplia, que abraçaria altres nuclis urbans preexistents i vil·les de la Laietània.

S'han trobat restes de diversos habitatges del tipus domus, sobretot sota la Plaça del Rei i els seus
voltants (actualment visibles al Museu d'Història de la Ciutat), el carrer del Bisbe Caçador i la plaça de
Sant Miquel. D'altres cases privades se'n van poder rescatar bells mosaics com els de les tres Gràcies
i la cursa de circ. En canvi no s'han localitzat, per ara, insulae. Les termes públiques, ara sota la
mateixa plaça de Sant Miquel, van ser donades a la ciutat per la família Minici Natal el 125 d.C.
Aquesta família, pròxima a l'emperador, va ser una de les més notables de la Barcelona romana i va
accedir a la categoria social més elevada, la classe senatorial. Fins i tot consta que Luci Minici Natal
va participar amb una quadriga en els Jocs Olímpics del 129 d. C.

El fòrum de Bàrcino es trobava en la confluència del Decumanus Maximus amb el Cardo Maximus i
abraçava un ampli espai situat aproximadament entre els carrers de la Llibreteria, de la Pietat, de
Sant Domènec del Call i de la Freneria, incloent l'actual palau de la Generalitat. S'hi alçava un gran
temple, construït a l'últim quart del s. I a.C. i probablement dedicat al culte imperial. Era un temple
de planta rectangular, hexàstil (6 x 11 columnes) i perípter, amb dues columnes in antis. Avui se'n
conserven quatre columnes i un part del podium de l'angle est (carrer Paradís). No hi ha constància
que hi hagués cap edifici d'espectacles.

Dos aqüeductes subministraven aigua a la ciutat: confluïen a la muralla al costat de la porta de

l'actual plaça Nova, on se n'han conservat restes que han permès una reconstrucció d'una arcada
d'un d'ells. Al carrer Duran i Bas se n'ha descobert un tram de quatre arcades. Així mateix el record
dels aqüeductes ha perdurat en els noms d'alguns carrers (Arcs, Voltes...). L'aigua que fornien els
aqüeductes provindria l'un de Collserola i l'altre del Besòs.

Com era habitual en les ciutats romanes les vies properes que hi accedien estaven flanquejades per
àrees d'enterrament com encara és possible veure a la necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid,
que conserva 85 elements funeraris, sobretot del s. II d.C.al III, que abracen els tipus més freqüents
de sepultura romana de categoria humil: cupae, ares, esteles, cobertures de tegulae o d'àmfora o
fosses.

Ara, de totes les restes romanes conservades a Barcelona sens dubte les més impressionants són les
muralles. La muralla fundacional va ser àmpliament reforçada al segle IV d.C., un moment
d'esplendor econòmic per a la ciutat però d'inestabilitat política i militar per a l'Imperi. Pràcticament
es manté el mateix perímetre de la primera muralla, però se n'augmenta l'alçada -que arriba als 9 m-,
se'n dobla l'amplada -fins als 4 m- i s'hi afegeix un gran nombre de torres fins a atènyer les 78. Les
quatre portes també es reformen: resten en part les dues decumanes (plaça Nova i carrer Regomir),
amb tres obertures (dues per als carros i una per als vianants). Per refer la muralla es van fer servir
molts materials de tombes i altres construccions en desús, alguns dels quals s'han pogut recuperar.
Actualment en nombrosos punts del casc antic es poden veure trams més o menys extensos de la
muralla romana, sovint dissimulada per palaus medievals i altres construccions que van reaprofitar
les seves estructures. Els llocs on es veuen les restes de la muralla romana -i els edificis que s'hi
recolzen- són: plaça Nova -Palau del Bisbe, Casa de l'Ardiaca, Pia Almoina-, plaça de Ramon
Berenguer -Capella de Santa Àgueda, Palau Reial-, carrer de la Tapineria, carrer del sots-tinent
Navarro -Palau Requessens-, plaça dels Traginers, carrer del Correu Vell, carrer del Regomir -Pati
Llimona-, carrer d'Avinyó, carrer del Call, carrer dels Banys Nous i carrer de la Palla.

La nova fortificació i la seva situació estratègica va donar a Bàrcino un paper més important en el
període final de l'antiguitat, passant per davant de la capital romana tradicional, Tàrraco. Així va
esdevenir capital del regne visigot (415, 507-510 i 531-548). D'altra banda el cristianisme es va fer
cada volta més present: del s. V és la primera basílica cristiana coneguda, de la qual es poden veure
les restes -tres naus i el baptisteri- sota la catedral i el Palau Reial.

2.1.2. EMPÚRIES

Els romans arriben a Catalunya a través d'Empòrion, una colònia grega fundada cap al 600 a.C., que
els és aliada en la seva lluita contra els cartaginesos. Més endavant, durant el s. II a.C., els romans
instal·len un campament militar permanent al costat de la ciutat grega, que conserva la seva
independència, amb la finalitat de controlar el port i el territori. D'aquest campament militar en
queden restes del pretori al nord del fòrum: murs, paviment, grans cisternes i sitges.

A principis del s. I a.C. el campament militar del costat d'Empòrion es va convertir en una ciutat,
poblada per itàlics i independent de la grega. A mitjan segle I a.C. va rebre colons romans veterans de
Juli Cèsar i després, en un moment desconegut durant el període que va des de Cèsar fins a August,
va ascendir a la categoria de municipium. Paral·lelament les muralles que separaven els dos nuclis
urbans, el grec i el romà, van ser enderrocades i un nou tram murari va unir les dues ciutats en una
de sola. A partir d'aquell moment el nom de la ciutat unificada va esdevenir plural (Emporiae) i
l'antiga polis grega va perdre tota la seva autonomia.

La ciutat d'Empúries va ser projectada ex nouo en gran part seguint els cànons urbanístics de les
colònies romanes: a partir de les estructures militars preexistents es va traçar la xarxa de carrers en la
usual quadrícula de cardines i decumani. Després es va envoltar de la muralla i tot seguit es va
començar a aixecar el fòrum. El Cardo Maximus unia el fòrum i la porta principal del sud, l'única
conservada. Tanmateix un element misteriós distorsiona el traçat habitual de les fundacions
romanes: un mur separa el recinte emmurallat en dues parts. Segons alguns arqueòlegs, aquest seria
en realitat el mur del qual parlen Estrabó i Livi, però no n'hi ha cap certesa.

La muralla, conservada sobretot a la banda sud, es va alçar segons una doble tècnica constructiva:

● La part inferior està feta amb gran blocs poligonals de pedra,

● El cos superior està construïda amb formigó (opus caementicium), a la qual es va donar
forma per mitjà d'un encofrat.

El buit de l'interior s'omplia amb materials com terra i pedres.

El fòrum ocupa quatre illes i s'articula en dues parts divides per un decumanus. La banda meridional
estava limitada originàriament per una filera de tabernae. El cantó septrentrional estava presidit pel
temple, del qual gairebé només es veu el podium i que devia estar dedicat a la Tríade Capitolina
(Júpiter, Juno i Minerva). Darrere seu el fòrum quedava tancat per un pòrtic de doble nau en forma
de U amb criptopòrtic (corredor semisubterrani) i precedit per un nimfeu. Probablement les dues
parts tenien funcions diferents: la meridional servia per a les activitats comercials i polítiques i la
septentrional per a les religioses.

En època d'August el fòrum va ser objecte d'una reforma total, d'acord amb la recent categoria de
municipium. L'entrada de les tabernae es va girar cap al carrer, en comptes de mirar cap a dins el
fòrum. Es va edificar un nou pòrtic en forma de U a tres bandes de la plaça meridional i, a la del sud,
una basílica adjacent d'una sola nau amb tribunal (aedes Augusti) a la capçalera. A l'àrea sacra es van
aixecar un templet a cada costat del principal, probablement dedicats al culte imperial. Finalment tot
el recinte es va tancar amb tres portes.

Al nord del fòrum es troben un mercat i les termes públiques, descobertes l'any 2000 i recentment
excavades. Els altres edificis públics coneguts són l'amfiteatre i la palestra, tots dos bastits, el segle I
d.C., extramurs però ben a prop de la muralla, a una banda i l'altra de la porta sud. L'amfiteatre
emporità era un edifici molt modest en forma d'un òval de 93 x 44 m. En resta la base del podium i
dels murs radials que sustentaven les grades, probablement de fusta. La palestra, edifici destinat a
practicar activitats físiques, només està testimoniada pel rectangle arrasat del seu pòrtic, que
envoltava l'arena.

De l'àmplia extensió que ocupava la zona residencial se n'ha excavat una petita part. Tot i això s'ha
calculat que hauria pogut arribar a tenir uns 4000 habitants. A banda d'uns habitatges humils veïns
del fòrum, només es coneixen una sèrie de grans domus situades sobre el cardo més oriental de la
ciutat. L'estudi de l'evolució de les tres domus excavades il·lustra sobre el terreny l'enriquiment
d'algunes famílies. Dues de les domus, les núm. 1 i 2B, es van ampliar en diverses fases a expenses de
les cases veïnes. La domus 1 fins i tot va ocupar part del carrer i va saltar l'antiga muralla. Aquesta
mansió tenia peristil, jardí (hortus) i, aparentment, banys privats, a més d'una esplèndida decoració,
tal com es dedueix dels mosaics conservats, i una vista magnífica.

A partir del segle I d.C. Empúries pateix una lenta decadència, com ja evidencia la humilitat dels nous
edificis públics com l'amfiteatre i la palestra. Diversos factors poden explicar el aquest procés: la
progressiva inutilització del port pels sediments aportats pel Fluvià, els canvis dels fluxos comercials
en les rutes marítimes, la importància creixent de ciutats com Tàrraco o Bàrcino i les reformes
administratives de Vespasià. Tant la ciutat romana com la Neàpolis es van anar despoblant i
finalment la ciutat es va replegar altre cop en el petit promontori de l'actual Sant Martí d'Empúries,
la primitiva Paleàpolis, que va ser seu episcopal en l'atiguitat tardana i època visigòtica. El nom es
mantindria encara amb el comtat medieval d'Empúries i amb la comarca de l'Empordà.

2.1.3. ILERDA

Almenys des d'època romana l'emplaçament estratègic i les possibilitats defensives de l'actual Lleida
la va fer propícia a ser la capitat d'un ampli territori: situada en un encreuament de camins, amb el
riu Segre com una important via de comunicació, des del Turó de la Seu Vella es domina tota la plana
del Segrià. Malgrat això queda obscur el paper que tenia en el món ibèric, quan una extensa àrea de
les valls del Segre i del Cinca estava habitada pel poble dels ilergets. La posició privilegiada de Lleida i
la identificació amb el topònim llatí d'Ilerda han dut persistentment els historiadors a situar la Iltirta
que apareix com a capital dels ilergets en les monedes ibèriques en el turó de la Seu Vella.
Tanmateix, constatada la manca d'estructures ibèriques al llarg de totes les recerques
arqueològiques al turó de la Seu, s'ha de posar en dubte aquesta identificació, i cal pensar, al
contrari, que Ilerda va ser una fundació romana ex nouo. Les restes més antigues de construccions
romanes són datades a finals del segle II a.C., però la fundació de la ciutat probablement s'ha de
situar a l'inici del segle I a.C. A l'època d'August va obtenir el títol de municipium i, va ser
monumentalitzada. Ilerda, que pertanyia al districte judicial (conuentum) de Cesaraugusta, l'actual
Saragossa, era una ciutat de pas entre la costa i l'interior de la península.

En començar la segona guerra púnica els cabdills ilergets Indíbil i Mandoni eren aliats d'Anníbal, que
va reclutar guerrers ilergets per a la seva expedició contra Roma. Però després els dos caps van
establir un pacte amb Publi Corneli Escipió, fins que van encapçalar una revolta dels ilergets i altres
pobles contra els romans (206-207) per les elevades exigències econòmiques imposades pels
romans. La revolta va ser esclafada, Indíbil mort en combat i Mandoni executat.

Diverses fonts clàssiques es referereixen a Ilerda, en especial a propòsit de la batalla que s'hi va
produir entre Cèsar i els partidaris de Pompeu (49 a.C.), descrita pel mateix Cèsar en el De bello
ciuile. No obstant això, fins a les excavacions arqueològiques de les últimes dècades, la ciutat
romana, soterrada sota les construccions posteriors, no ha començat a sortir a la llum. De tota
manera les estructures descobertes fins ara a diferents punts de la ciutat encara no permeten arribar
a unes conclusions segures sobre el traçat urbà. La muralla abastaria tot el Turó de la Seu Vella i la
part baixa fins a l'antic curs dels rius Segre i Noguerola, amb una extensió total de 23 hectàrees. La
difícil topografia del nucli urbà, amb una part alta escarpada -molt poc coneguda- i una part baixa
enclavada en el marge entre el promontori i els dos rius, va condicionar en gran mesura la seva
estructura, allunyada per força dels cànons de les fundacions romanes. El sector més dinàmic de la
ciutat correspondria a l'extrem est de la ciutat, on s'eixamplava el terreny pla. Allà era on hi devia
haver la cruïlla del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus, en la qual s'alçaven unes grans termes
públiques bastides al segle II d.C., l'edifici més notable descobert fins a aquest moment i que, tal
vegada, va mantenir la seva funció, d'una manera o altra, fins a la Lleida musulmana. Tot i això el
fòrum estaria situat, segons les hipòtesis formulades fins ara, cap a l'altre extrem de la ciutat, a prop
del pont antic (potser a l'actual plaça de Sant Joan). Altres restes corresponen parcialment a algunes
domus i a un possible tram del Cardo Maximus i d'algun altre carrrer, mentre que d'altres estructures
excavades no se n'ha pogut determinar amb certesa la naturalesa.

Durant el segle III d.C. Ilerda degué patir una forta crisi, atès que, segons demostra l'arqueologia,
s'abandonaren molts edificis. El 449 els sueus i bagaudes van atacar la ciutat, que, tanmateix, es va
refer.

2.1.4. TÀRRACO

Els romans van arribar al que ara és Tarragona a l'inici de la segona guerra púnica (218 a.C.), quan
Gneu Corneli Escipió, per afermar la nova dominació romana des d'Empúries fins al riu Ebre, va
atacar un campament cartaginès situat a la vora d'un poblat ibèric anomenat Kese, a la part baixa de
l'actual Tarragona, prop de mar. Poc després Tàrraco va esdevenir la principal base d'hivernada dels
exèrcits romans d'Hispània, comandats pels germans Escipió, i, morts aquests, per Publi Corneli
Escipió el jove. Per això Plini va qualificar la ciutat de Scipionum opus, obra dels Escipions (Història
natural, III, 4, 21). El campament militar es va situar dalt del turó que dominaria la futura àrea de la
ciutat i s'envoltaria d'una sòlida muralla.
Acabada la segona guerra púnica, Tàrraco va seguir sent una base militar fonamental en la
consolidació i l'extensió del poder romà sobre la península Ibèrica, gràcies a la seva posició
estratègica de port pròxim a l'Ebre i a les illes Balears, ben comunicat amb Itàlia i amb la Meseta
castellana. La presència militar i les comunicacions també van convertir en un lloc atractiu per als
comerciants itàlics, ahora que esdevenia el centre d'un territori colonitzat per mitjà de uillae i
conreat intensivament (vinya, olivera i horta).

Durant els primers dos segles d'existència la ciutat degué tenir l'estatus de federada, i no va ser fins a
la segona meitat del sege I a.C. que va adquirir la categoria de colònia amb el nom oficial de Colonia
Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco, tot i que resta dubtós si el nou estatus va ser en temps de Juli Cèsar o
d'August, que va establir-s'hi durant els dos anys de guerres càntabres. Així mateix es va convertir en
capital de l'extensa província de la Hispània Citerior Tarraconense, a més del seu propi conuentus o
districte judicial.

El reconeixement de la seva capitalitat, que fins llavors degué ser exercida només de facto, va
implicar l'interès de Roma per monumentalitzar Tàrraco a fi d'augmentar-ne el prestigi i fer-ne un
centre difusor de la propaganda imperial. El primer projecte, executat en època d'August, va
comprendre la reforma del fòrum de la ciutat i el teatre, tots dos a la part baixa, propera al port. El
segon programa va ser força més ambiciós: la construcció durant el període de la dinastia flàvia d'un
immens complex a la part alta de la Tàrraco format pel circ i per un nou fòrum destinat a les
necessitats de la província. Poc després el procés es va culminar amb l'edificació de l'amfiteatre a
principis del s. II d.C.

El difícil relleu del seu emplaçament i, potser, el seu creixement paulatí van impedir en gran mesura
que la ciutat seguís l'estructura típica de les fundacions romanes. Tàrraco, construïda en el vessant
d'un turó que descendia fins al mar, s'esglaonava en una sèrie de grans terrasses. El circ n'ocupava
tot una i migpartia la ciutat: en les dues superiors es va edificar el fòrum provincial (en una el temple
i en l'altra la plaça de representació-, mentre que els nivells inferiors, que baixaven fins al port, eren
les àrees residencials, amb el fòrum de la colònia situat en l'extrem sud-oest de la ciutat, en comptes
d'ocupar un espai més central com era costum. Les exigües restes d'un carrer (decumanus)
pertanyent a l'àrea residencial immediata a la basílica fan pensar que el traçat viari era ortogonal. Si
prenem com a model aquesta quasi única mostra hem de suposar que els carrers feien un fort
pendent, estaven empedrats i disposaven de clavagueres Els edificis que s´hi observen són modestos:
una casa amb un petit peristil i algunes tabernae (establiments comercials), una d'elles amb
habitatge a la rebotiga. El port, el teatre i l'amfiteatre quedaven fora muralla. Tres aqüeductes
proveïen d'aigua la ciutat.

Des del segle I a.C. al II d.C. Tàrraco coneix una gran prosperitat econòmica paral·lela al favor
imperial, però a finals del mateix segle II d.C. part de les elits de la ciutat van sofrir la repressió de
l'emperador Septimi Server per haver donat suport al seu rival Albí. A partir d'aleshores s'inicia la
decadència de la ciutat, malgrat que tindrà períodes de revifada. El 260 Tàrraco va ser devastada pels
francs. Amb la reforma administrativa de Dioclecià la província Tarraconense va quedar molt reduïda
i, ja sota els reis visigots, al segle V, perd la capitalitat a favor de Bàrcino i Toledo. Tanmateix la
continuïtat de la seu del bisbe metropolità li va assegurar un paper encara important.

Des del segle III d.C. el nucli urbà va patir una forta transformació: l'àrea residencial, a la part baixa
de la ciutat, va anar-se despoblant progressivament, mentre que els grans espais del fòrum i del circ
de la zona alta van perdre les seves funcions públiques per omplir-se d'habitatges, que aprofitaven
les estructures dels antics monuments esdevinguts obsolets. Alhora van sorgir nous edificis menys
magnificents de representació política o religiosa (basíliques cristianes, l'església catedralícia...).
D'aquesta manera la ciutat tardoromana, replegada entre les muralles de la part superior i el circ
-igual que la medieval-, quedarà molt reduïda respecte als períodes anteriors. Tarragona no tornarà a
tenir l'extensió que tenia en la primera etapa de l'Imperi fins al segle XX.

2.2. HISPANIA
2.2.1. EMÈRITA AUGUSTA

Història

Entorn de l'any 25 a.C. August va fundar la colònia d'Emèrita Augusta -l'actual Mérida, a
Extremadura- a la província de Lusitània, amb l'objectiu principal d'assentar els legionaris més
veterans de les guerres contra els càntabres i els àsturs. La seva ubicació en una vall favorable per
travessar el riu Guadiana i punt de trobada entre dues vies principals -la Via de la Plata, de nord en
sud, i la que unia Còmplutum amb Olisipó, d'est a oest-, la convertia en nus de comunicacions de tot
l'occident de la península Ibèrica. El territori era ric en recursos naturals: matèries primeres, terra per
al cultiu, boscos i aigua. Capital de la província Lusitània des del 15 a.C., Emèrita es va transformar
durant els segles I i II d.C. en una esplèndida ciutat monumental, amb tots els edificis, espais i serveis
propis d'una gran urbs romana.

Des de finals del s. III i el s. IV la ciutat experimenta un renovat desenvolupament gràcies a la reforma
administrativa de Dioclecià, que la va convertir a la capital de la Diòcesi de les Hispànies i en una de
les ciutats més importants del món romà. Es reconstrueixen diversos edificis públics, s'aixequen
nombroses mansions urbanes i s'enriqueixen les vil·les rurals.

Al s. V els pobles germànics -sueus, alans i vàndals- van lluitar per apoderar-se de la ciutat. A mitjan
segle VI Emèrita va ser capital del regne visigot, però la cort va acabar traslladant-se a Toledo. Des de
llavors el buit provocat per la falta d'un poder polític fort va ser omplert pels bisbes de la metròpoli
emeritense, la qual cosa va implicar un impuls constructiu de clara significació cristiana: es van
edificar i van restaurar basíliques, monestirs, escoles i hospitals. La importància de la ciutat es
mantindria després de la invasió àrab (713), fins a la fundació de Badajoz en l'últim terç del segle IX.

La ciutat

Emèrita disposava de dos fòrums, un per a la ciutat i l'altre per a la província. Del fòrum municipal es
pot veure part del pòrtic i el Temple de Diana, d'època d'August. A desgrat del nom amb què es
coneix, s'ha pogut determinar la dedicació del temple al culte imperial gràcies a les escultures allà
trobades. Del fòrum provincial romanen la porta que el comunicava amb el fòrum municipal, mal
anomenada Arc de Trajà, i restes del temple, també de culte imperial.

El teatre i l'amfiteatre formen un conjunt construït segons un únic projecte i sobre el mateix turó ,
sobre el qual recolzen les seves respectives graderies. El teatre és l'edifici més ben conservat i més
grandiós de Mérida. Va ser inaugurat el 16-15 a. C. i reformat en diverses ocasions. La seva cauea
graderia tenia capacitat per a 6.000 espectadors. El més destacable de l'edifici és el frons scaenae,
compost de dos pisos decorats amb columnes de marbre i una sèrie d'escultures de déus i retrats
imperials. Rere el frons scaenae hi havia un peristil o pòrtic enjardinat.
Inaugurat l'any 8 a.C., l'amfiteatre és de dimensions considerables, encara que està construït amb
materials pobres (granit, maó i formigó). Medeix un poc més de 126 m x 102 m i la sorra 54'50 x
41'15 m. La seva estructura és l'habitual, amb una cauea o apta per a 15.000 espectadors i unes
fossae en forma de creu.

El circ va ser construït al s. I d.C. fora muralla, al fons d'una vall en el pendent de la qual es recolza un
dels costats de la graderia, amb capacitat per a uns 30.000 espectadors. Les seves proporcions (440 x
115 m) són notables i la seva estructura és excepcionalment visible. L'arena ocupa l'extensió de
30.000 m2, dividida per la spina, decorada amb escultures i obeliscos, dels quals només resten les
fonamentacions. En l'extrem oest es trobava la monumental porta pompae -d'on sortien les
desfilades- i, a banda i banda, els carceres o cotxeres.

La trama urbana formava la retícula pròpia de la fundacions romanes, a partir del Decumanus
Maximus i del Cardo Maximus. Encara és possible contemplar restes d'alguns carrers i de diverses
domus. D'aquestes les més notables són les anomenades Casa de l'Amfiteatre i Casa del Mitreu,
ambdues situades extramurs, per la seva extensió i luxe i pels seus bells mosaics, entre els quals
destaca el Mosaic Cosmològic. El Decumanus Maximus desembocava en la porta que donava al pont
sobre el Guadiana, de 60 arcs i 792 m de llarg i construït amb un nucli de formigó romà revestit de
carreus encoixinats. Al llarg dels segles ha estat restaurat en nombroses ocasions.

Un altre aspecte molt destacat d'Emèrita Augusta són les infraestructures hidràuliques que es troben
en l'interior de la ciutat i sobretot en el seu entorn. Així, es conserven restes dels aqüeductes que
fornien aigua a la ciutat, alguns corresponents a galeries subterrànies i d'altres a canalitzacions
elevades, com el tram més cèlebre, l'anomenat Acueducto de los Milagros. Dos dels aqüeductes
prendrien l'aigua dels embassaments propers de Prosèrpina i de Cornalvo, encara que recentment
s'ha posat en dubte l'origen romà d'ambdós pantans.

3. AUTORS
3.1. POESIA DRAMÀTICA
La comèdia romana imita la Comèdia Nova grega, el principal autor de la qual va ser Menandre. Tant
l'una com l'altra són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Sempre
acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut
quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte. També acostuma a haver-hi un conflicte
amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se. Els personatges són
arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la
noia, el militar fatxenda, la prostituta, l'alcavot sense escrúpols.

Els autors romans partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo al peu de la lletra, sinó
que el tractaven amb molta llibertat (contaminatio): allargaven o escurçaven els diàlegs o els
monòlegs i podien introduir en una obra una escena o un personatge d'alguna altra comèdia grega,
cosa possible pel caràcter recurrent de temes i personatges.

Els personatges tenen noms grecs, molt complicats i ridículs per als romans, els actors porten els
vestits típics grecs, el lloc de l'acció és sempre una ciutat grega.
Una diferència important de la comèdia llatina respecte de la Comèdia Nova de la qual deriva és el
lloc destacat que hi tenen la música, el cant i la mímica. En efecte, mentre que la Comèdia Nova no
incloïa música dins l'obra, a la llatina, i sobretot a Plaute, les parts cantades i les parts recitades amb
acompanyament musical eren majoritàries. Només queden comèdies de dos autors: Plaute i Terenci.

3.1.1. PLAUTE

Plaute va viure a cavall dels segles III i II a.C. (250-184 a.C.). Va ser l'autor que més èxit va tenir entre
el públic, perquè era un home de poble i escrivia comèdies per a les classes més baixes, amb un llatí
en general molt col.loquial. Justament l'originalitat de Plaute és el seu llenguatge vigorós i expressiu,
que va des de l'obscenitat i l'insult més groller a l'estil líric i la paròdia de la tragèdia. No té cap
preocupació moral o intel.lectual, només vol divertir i fer riure el seu públic. S'han conservat 21 de
les seves comèdies, entre les quals:

Aulularia ("La comèdia de l'olla"): un vell anomenat Euclió troba una olla plena d'or a casa seva i ho
manté en secret per por que no la hi robin. Promet la seva filla a un veí ric, Megador, sense saber que
està embarassada del nebot d'aquest.

Amphitruo ("Amfitrió"): és l'única comèdia antiga conservada amb argument basat en un mite.
Júpiter pren la forma d'Amfitrió per unir-se a la seva fidel esposa, anomenada Alcumena, mentre que
Mercuri, sota la figura de Sòsia, esclau d'Amfitrió, vigila l'entrada de la casa. L'obra acaba amb el part
doble d'Alcumena, en el qual neixen dos bessons. Un d'ells, Hèrcules, és fill de Júpiter; l'altre,
d'Amfitrió.

Bacchides ("Les Baquis"): Dos joves tenen relacions amb dues prostitutes bessones anomenades
Baquis. Crísal, l'esclau d'un d'ells, Mnesíloc, pren amb enganys al seu vell amo Nicòbul diners per
salvar una de les Baquis d'un soldat que l'ha comprada.

Miles gloriosus ("El soldat fanfarró").

Menaechmi. ("Els bessons").

Personatges

Els personatges de Plaute no presenten la complexitat psicològica dels de Menandre, sinó que són
simples estereotips que es repeteixen d'una comèdia a una altra. Respecte als models grecs,
tendents al realisme, l'autor romà potencia aquells personatges còmics com l'esclau o el paràsit,
alhora que exagera, de manera fins i tot grotesca, certs trets ridículs d'aquests mateixos o d'altres
personatges (la voracitat del paràsit, la vanitat del soldat, etc.), aconseguint així uns resultats molt
divertits.

● adulescens "jove": molt enamorat, banau, depèn del seu esclau per solucionar els seus
problemes. En són exemples Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides).
● senex "vell": és sever, colèric i avar, però això no li impedeix ser contínuament enganyat per
l'esclau astut, com a Euclió (Aulularia) o Nicòbul (Bacchides).
● seruus "esclau": és el protagonista de la comèdia de Plaute. N'hi ha de dos tipus:
 ○ l'esclau astut és enredaire, mentider, irrespectuós, sense escrúpols a l'hora
d'ajudar el seu jove amo. És el motor de la intriga de l'obra, salvant amb
enganys i inesgotable enginy les dificul­tats que se li apareixen fins a
aconseguir un final feliç. Per exemple Crísal a les Bacchides .
○ l'esclau assenyat, en canvi, és respectuós, responsable, lleial i de vegades
banau, com Sòsia a l'Amphitruo.
● uirgo "donzella": l'enamorada, rarament apareix en escena.
● meretrix "cortesana": hi ha la fidel al seu amant i s'hi manté fidel fins que a la fi es reuneixen
tots dos i la professional que, com ara les Bàquides o l'Eròcia dels Menaechmi , és cínica i
cobdiciosa.
● uxor o matrona "esposa": sovint caracteritzada com la senyora rica de caràcter dominant i de
mal geni.
● parasitus "paràsit": un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam insaciable:
adular, humiliar-se... N'és un exemple el Raspall dels Menaechmi.

3.2. POESIA ÈPICA

Es pot definir una epopeia o obra èpica com una composició poètica en versos regulars de caràcter
narratiu, que celebra personatges i accions heroics extrets de la història o de la llegenda. L'èpica
llatina no es pot entendre sense l'homèrica, de la qual neix. Tanmateix, a diferència d’Homer,
l'èpopeia llatina va cercar l’exaltació patriòtica de Roma i no en va ser una excepció Virgili, l’únic
poeta romà que va escriure una epopeia comparable a les d’Homer: l'Eneida.

3.2.1. VIRGILI

Publi Virgili Maró va néixer prop de Màntua, ciutat del nord d’Itàlia, l’any 70 a. C. El seu pare era un
pagès, propietari de les seves terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i
després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades
Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el
model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III a. C.

Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenas i la proximitat amb August i el seu programa
polític. Tot i que Mecenas li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud
d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seva següent obra mostrés també el seu amor
per la vida rural i la natura.

Virgili va conservar sempre una certa aparença de camperol. Altres trets del seu caràcter eren la seva
timidesa (fugia dels seus admiradors quan el reconeixien pel carrer) i la seva manca d’interès per les
dones, raó per la qual a Nàpols l’anomenaven el Virginal, Parthenias.

Poc després va començar la seva realització més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va dedicar onze anys i
encara va deixar inacabada. El 19 a. C. va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels
escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs, raó
per la qual alguns versos resten a mitges. Per això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís
l’original, però August ho va impedir. L'Eneida restaria com el poema nacional de Roma, estudiat a les
escoles, i faria caure en l'oblit l'èpica anterior d'Enni i de Livi Andronic.
3.3. POESIA LÍRICA
El nom de poesia lírica prové de l'acompanyament musical amb què se solia cantar -de la lira-,
almenys en el món grec. S'han assajat diverses definicions per a la lírica antiga, de manera que a
partir de cada definició varien els límits que se li atribueixen. Tant la lírica grega com la llatina es
poden definir com a poesia adreçada per un jo a un tu, en el qual es vol influir.

Sens dubte va existir una primitiva lírica llatina de tradició oral originalment itàlica, de la qual,
tanmateix, queden ben poques restes. Però la lírica transmesa textualment té en realitat un origen
culte, que parteix dels models grecs, i no apareix fins al segle I a.C. amb Catul i els poetes neotèrics.

Per comoditat en aquest apartat es reuneix tota la poesia personal o subjectiva (enfront de l'èpica o
la didàctica), malgrat que de fet es poden distingir diversos gèneres més específics.

L'epigrama sovint comparteix temes amb la lírica, tot i que el seu origen és ben diferent: l'epigrama
era en un principi una composició inscrita en la pedra, sobre una tomba o un pedestal, caracteritzat
per l'ús habitual del dístic elegíac, per la brevetat i per la interpel·lació al qui passava per davant. En
sentit ampli els epigrames són poemes breus, concisos, sovint -però no sempre- amb més o menys
intenció humorística i en general vinculat a les relacions socials o amoroses. Els primers epigrames
llatins conservats són els de Catul.

3.3.1. HORACI

Quint Horaci Flac (65 a. C.-8 a.C.) va néixer a Venúsia, al sud d'Itàlia, en una família humil. El seu pare
era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill, primer a Roma i després a
Atenes. Va lluitar en defensa de la República amb el bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August
a Filipos. Després de la victòria d'August va tornar a Roma i va ser amnistiat, malgrat que li van ser
confiscades les terres de la seva família. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que
Virgili li va presentar Mecenas. A més d'una profunda amistat, Mecenas li va donar suport econòmic
perquè pogués viure de la poesia fins al punt de regalar-li una finca al camp sabí, on va retirar-se
sovint. Va restar apartat de càrrecs polítics que no li interessaven fins al punt que va rebutjar ser
secretari privat d'August. El poeta va morir pocs mesos després de Mecenas i va ser enterrat al seu
costat.

Horaci va reunir les seves composicions poètiques en quatre reculls:

● Sàtires (Sermones): són 18 poemes en dos llibres. El caràcter més aviat apacible i escèptic
d'Horaci fa que, malgrat la desil·lusió que sent després de Filipos i el malestar de veure's
obligat a viure d'un càrrec de funcionari, la crítica a la societat present en les seves sàtires
sigui més irònica que no agressiva i que en general hi predomini més la burla amable que no
l'atac virulent. S'hi compara amb Lucili, el precedent llatí en el gènere satíric.
● Epodes (Epodes) : recull de 17 poemes, que representen la transició entre la poesia satírica i
la lírica posterior, ja que hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós i
al famós Beatus ille, un bucòlic cant a la vida retirada en el camp.
● Odes (Carmina) : aquest conjunt líric format per 103 poemes distribuït en quatre llibres és
sens dubte el cim de la poesia horaciana, malgrat que va ser poc comprès en el moment de
la seva publicació. Aconseguit ja el suport de Mecenas i l'èxit literari, Horaci perd del tot la
intenció satírica. Se serveix dels temes i els metres de la lírica grega, sobretot Safo, Alceu i
 Anacreont. Els temes de les odes són molt variats, però la majoria s'inscriuria en un dels
següents apartats:
○ odes d'amor: dedicades a diverses dones imaginàries o referents a
relacions superficials que va tenir.
○ odes filosòfiques: tot i que també s'hi observa influència estoica, la major
part expressen idees epicúries -la felicitat es troba si hom renuncia a
l'ambició i als excessos i es conforma amb una mitjania d'or (aurea
mediocritas), amb un plaer moderat; cal viure el present perquè la vida és
curta (carpe diem).
○ odes romanes: de tema patriòtic, exalten Roma i August en sintonia amb
els objectius del príncep de restauració de la concòrdia ciutadana i els
valors morals tradicionals.
● Epístoles (Epistulae) : dos llibres amb un total de 23 poemes en forma de cartes adreçades als
seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que tracten en un to
senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles
contenen teories literàries. La més completa i famosa és l'Epístola als Pisons o Art poètica.

A més cal esmentar el Cant Secular (Carmen Saeculare) un himne encomanat per August per ser
cantat públicament.

El més destacat d'Horaci, per damunt de qualsevol altre poeta llatí, és la seva perfecció tècnica, tant
en la mètrica com en l'expressió, aconseguida gràcies a una acurada elaboració dels seus poemes. En
canvi li manca la passió d'un Catul o el sentiment d'un Virgili i amaga les seves emocions rere la
ironia. En general resulta fred, sobretot en les odes d'amor. Les seves millors composicions són
filosòfiques i hi reconeix explícitament la influència d'Epicur quan es descriu així:

Me pinguem et nitidum bene curata cute uises,

cum ridere uoles Epicuri de grege porcus.

"Quan vulguis riure, vine'm a veure, que estic gras i lluent i amb la pell ben cuidada com un porc del
ramat d'Epicur" (Epístoles, I, 4)

3.4. POESIA ELEGÍACA

En la literatura grega l'elegia és originàriament una composició en dístics elegíacs d'un tema
qualsevol. Els poetes alexandrins del s. III a. C. canten a les seves elegies amors mitològics i Catul, el
primer poeta romà del qual tenim elegies, ja introdueix el subjectivisme en els mites que hi narra.
Per aquest camí l'elegia s'especialitza en la poesia llatina del temps d'August com a poesia que parla
de l'amor que sent el poeta, sentimental i sensual alhora. El seu moment d'esplendor arriba amb
Tibul i Properci i Ovidi. Ovidi estén l'elegia a nous temes i amb les seves últimes elegies, escrites en
l'exili, sorgeix l'elegia dolorosa, que esdevindrà única en el concepte modern d'aquest gènere.

3.4.1. OVIDI

Es coneix bé la vida d'Ovidi perquè ell mateix la narra en un dels seus poemes (Tristia, 4, 10). Publi
Ovidi Nasó va néixer a Sulmona (Itàlia central) el 43 a. C. en una família benestant de la classe
eqüestre. Va estudiar retòrica a Roma i va completar la seva formació amb un llarg viatge pel món
hel·lènic. Quan va tornar a Roma es va dedicar a la carrera judicial, però aviat la va abandonar per
dedicar-se plenament a la poesia, segons li permetia la seva folgada situació econòmica, gràcies a la
qual podia ser més independent que poetes com Virgili o Horaci. Va freqüentar el cercle de Messala
Corví. Després de divorciar-se dues vegades va trobar la felicitat conjugal amb la seva tercera esposa.
La seva obra és un reflex fidel de la vida de l'alta societat romana, de la qual ell mateix era sens dubte
una figura destacada. Successivament es dedica a diversos gèneres poètics:

● Poesia elegíaca d’amor

○ Amors
○ Heroides
● Poesia didàctica d’amor
○ Art amatòria
○ Remeis d’amor
○ Cosmètics per a la cara de la dona
● Poesia èpica
○ Metamorfosis
● Poesia didàctica patriòtica
○ Fastos

L'any 8 d. C. August condemna Ovidi a l'exili, l'obliga a abandonar Roma i a viure desterrat a Tomis,
una ciutat de la costa occidental del mar Negre (l'actual Constança, Romania), a l'últim confí de
l'Imperi i de la civilització. Ovidi en els seus poemes n'explica les raons amb dos mots: carmen et
error "un poema i una equivocació". Els estudiosos moderns estan d'acord que el poema va ser l'Art
amatòria, clarament contradictori amb els valors morals propugnats pel príncep, però sobre el error
comès pel poeta s'han formulat multitud d'hipòtesis. Una possibilitat és que fos còmplice d'un
adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August. El fet és que August tria un càstig cruel en apartar el
poeta de tot allò que és el més important per a ell: la vida de societat i cultural, els llibres, la mateixa
llengua llatina. No és estrany, doncs, que li costés molt adaptar-se a viure a Tomis tot sol, sense cap
amic ni la seva muller, que es queda a Roma per tenir cura dels seus interessos. De tota manera no va
deixar d'escriure sinó que la seva poesia va donar un gir sobtat, reflectit sobretot en les elegies
doloroses.

● Poesia elegíaca d'exili:

○ Tristes
○ Pòntiques.

Malgrat els incessants precs del poeta, August morirà sense perdonar-lo i al cap d'un temps, al 17
dC., la mort arribarà a Ovidi, encara exiliat a Tomis, i l'impedirà acabar les Pòntiques.

3.5. PROSA HISTORIOGRÀFICA

En el món antic la història no era una ciència com en l'actualitat sinó un gènere literari. L'historiador
antic no analitza científicament el passat sinó que el narra. En general es creu la tradició oral i els
autors anteriors. El seu criteri és la versemblança. L'interès que els historiadors antic tenien pel
passat era sobretot pels personatges i pels esdeveniments concrets. D'aquí l'abundant presència de
discursos i episodis dramàtics. Els antics buscaven les causes dels fets històrics més en la psicologia
dels pobles i dels herois que no en consideracions socials i econòmiques com en l'actualitat.

Els precedents de la historiografia llatina s'han de buscar en la grega. Al s. V a.C. és quan neix aquest
gènere amb Heròdot i Tucídides.

A Roma la historiografia neix en el període tardà de la República romana (s. III-I a.C.) sota la idea que
els costums dels avantpassats (mores maiorum) eren un sistema ideal de valors del qual es podien
extreure models per a la pròpia conducta i que aquests valors s'estaven perdent. La historiografia
llatina, a més d'expressar l'admiració i la nostàlgia per la grandesa dels temps passats, vol cercar les
raons de tal decadència. Per altra part, alhora que ret un homenatge respectuós als avantpassats
(pietas), pretén trobar exemples del que s'ha de fer o no s'ha de fer. Així la historiografia, amb la seva
anàlisi política dels esdeveniments, aporta un saber útil per a l'home públic. No és estrany, doncs,
que la majoria dels historiadors romans siguin polítics retirats que sovint han pres part en allò que
narren i que donen, per tant, una visió personalista dels esdeveniments.

3.5.1. CÈSAR

L'amplitud de la formació de Juli Cèsar i la varietat dels seus interessos es palesen en els diversos
gèneres literaris que va conrear, fos com a complement de la seva activitat política en el cas de
l'oratòria i els commentarii (memòries sobre les seves campanyes militars), fos com a distracció per a
les estones de lleure en el cas de la gramàtica, la poesia i la tragèdia. De tota la seva obra resten
solament els commentarii:

● Guerra de les Gàl·lies (De bello Gallico): narra la conquesta de la Gàl·lia (58-51 a. C.) en vuit
llibres, l'últim dels quals va ser escrit pel seu lloctinent Hirci: hi fa una breu descripció del
país, i relata les campanyes contra els helvecis, els germànics i els belgues, les expedicions a
Britànnia i l'esclafament de la revolta general gal·la de Vercingetòrix. A cada any li correspon
un llibre, tot i que no van ser redactats fins a la fi de la campanya.
● Guerra civil (De bello ciuili): en tres llibres relata les causes i el desenvolupament de la guerra
civil entre Cèsar i Pompeu (49-48 a. C.) en diversos llocs de l'imperi (Itàlia, Gàl·lia, Hispània),
la victòria sobre Pompeu a Farsàlia i la persecució del seu enemic fins a Egipte, on és
assassinat. L'obra es considera no acabada, ja que no narra la continuació de la guerra a
Egipte i al nord d'Àfrica, que va ser represa per dos relats escrits per dos dels seus partidaris.

Aquestes obres no són formalment historiogràfiques sinó que es presenten com uns commentarii,
nom que rebien les memòries oficials, un relat dels fets, pres dels testimonis directes, amb l'objectiu
que serveixi per als historiadors futurs. Tanmateix Cèsar va més enllà dels simples commentarii, no
solament per la seva elaboració acurada i una estructuració meditada, sinó també perquè, si bé la
matèria principal és bèl·lica -descripció de les campanyes, de les tàctiques i les tècniques militars-, hi
ha, a més, digressions geogràfiques i etnogràfiques, reflexions anàlisis dels motius i l'evolució dels
esdeveniments, més propis de la tradició historiogràfica.

Influït per Xenofont, l'estil de Cèsar és concís, funcional i despullat, de vegades proper al llenguatge
jurídic, propens a utilitzar la paraula justa i a evitar la variació lèxica, tot i que s'hi aprecia un creixent
ús de recursos literaris segons avança el relat. No obstant això, aconsegueix una elegància, una
puresa i una claredat admirables.
Malgrat l'ús de la tercera persona per a les accions protagonitzades per ell mateix, Cèsar és un
mestre en la presentació tendenciosa dels esdeveniments. Així recorre a la disposició del relat, a la
selecció dels fets, als adjectius, a la racionalització dels propis èxits enfront de la follia i l'encegament
dels seus enemics i l'atribució a la fortuna dels seus fracassos a fi de transmetre la millor imatge de la
seva estratègia i la seva vàlua. Tots els seus actes i totes les seves paraules responen als seus
interessos i a la finalitat d'obtenir el poder.

3.6. ORATÒRIA
La democràcia grega va fomentar l'art de l'eloqüència, necessari per parlar davant l'assemblea o els
jurats populars. Així, ja des de finals del segle V i durant tot el segle l'oratòria grega va arribar al seu
zènit amb noms com Lísias i Demòstenes. Aristòtil va establir una classificació dels discursos segons
el seu objectiu:

● genus demonstratiuum: comprenia els elogis funeraris i els honorífics, els panegírics,
● genus deliberatiuum: té com a finalitat convèncer una assemblea,
● genus iudiciale: el seu fi era convèncer un tribunal.

Com els altres gèneres, la retòrica va pasar de Grècia a Roma. L'eloqüència va ser a Roma el gènere
central de la prosa literària i fins i tot de la cultura. L'educació escolar estava adreçada a formar
oradors, ja que saber parlar en públic era el mitjà pel qual el ciutadà de la classe dirigent podia fer
carrera política, sobretot en la darrera etapa de la República, quan les sentències judicials, les
qüestions polítiques i els càrrecs públics es decidien sovint després de deliberacions als tribunals, al
senat o a les assemblees.

Dels milers i milers de discursos que van pronuciar els oradors romans, avui solament resten 58 dels
discursos que va escriure Ciceró i uns quants d'època imperial. Els altres oradors són coneguts per
al·lusions i citacions en els tractats de retòrica del mateix Ciceró (Brutus), Quintilià i Tàcit, en
gramàtics i en historiadors. El fet que Ciceró hagués esdevingut, ja en la seva època, el model clàssic
d'eloqüència, ha impedit pràcticament la transmissió a la posteritat dels altres oradors romans,
anteriors i coetanis.

3.6.1. CICERÓ

Marc Tul·li Ciceró va néixer a Arpí (al Laci) el 106 a.C., dins una família de classe eqüestre. Va rebre
l'ensenyament superior a Roma, on va estudiar sobretot les dues disciplines a les quals es dedicaria
principalment: retòrica i filosofia (estoicisme i platonisme). Per ampliar els seus coneixements en
totes dues fa un viatge a Atenes, Àsia Menor i Rodes de tres anys. Als trenta anys es troba de nou a
Roma actuant com a advocat i comença la seva carrera política. Va exercir com a qüestor a Siracusa,
ciutat grega de Sicília. D'aquí va sorgir el primer gran èxit en els tribunals: el procés a Verres.

Ciceró va seguir amb èxit la seva carrera política, ja que des del principi anava ocupant les
magistratures suo anno, és a dir a l'edat mínima exigida a cadascuna. Els nobiles el menyspreaven
com a homo nouus, però alhora se'n servien. Així va ser pretor i l'any 63 a.C. va esdevenir un dels dos
cònsols, els més alts magistrats, pel partit dels optimats. Des del consolat va enfrontar-se amb la
conjuració de Catilina per derrocar el poder constituït.
Al final Catilina va morir en un combat contra l'exèrcit romà i Ciceró va arribar al cim de la seva glòria.
Tanmateix, tres anys més tard tenia tothom en contra: els optimats pel seu suport a Pompeu i el
populars per haver promogut l'execució dels partidaris de Catilina sense donar-los el dret legal
d'apel·lar el poble. Així, després que l'any 60 a.C. aconsegueix el poder el triumvirat format per
Pompeu, Cèsar i Cras, el tribú de la plebs, Clodi, fa que desterrin Ciceró i destrueixin les seves
propietats. Al cap d'un any pot tornar a Roma gràcies a les gestions de Sesti i Miló, però aviat es
retirarà de la vida pública i escriurà obres d'oratòria teòrica com el De oratore.

Al cap d'un temps retorna a la política acostant-se al triumvirat. L'any 52 a.C. s'encarrega de la
defensa de Miló, antic amic seu.

El 51 a.C. Ciceró va ser enviat a governar Cilícia, complint amb retard el mandat de procònsol. Va
obtenir algues victòries militars davant els parts. Havent tornat a Roma, va esclatar la guerra civil
entre Pompeu i Cèsar i va posar-se al costat de Pompeu. Quan aquest va ser vençut (48 a.C.), Cèsar
va perdonar Ciceró. Els anys següents, sota la dictadura de Cèsar, va viure retirat escrivint tractats
retòrics, que va dedicar a Brutus, aleshores amic de Cèsar.

El 45 a.C. va morir la seva filla Túl·lia, cop molt fort que el va impulsar a dedicar-se a la filosofia i en
un sol any escriu diversos tractats sobre aquesta disciplina.

El 44 a.C., després que Cèsar va ser assassinat, Ciceró va tornar a l'escena política amb la intenció de
restaurar la República. Era tan sols un senador, però va organitzar la resistència contra Marc Antoni,
que pretenia continuar el poder personal del dictador: el va fer declarar enemic de l'Estat, va fer
donar a Brutus i Cassi, els assassins de Cèsar, poders militars excepcionals, va obrir el camí a Octavi,
jove hereu de Cèsar. Durant uns mesos va reeixir a realitzar el seu ideal d'un poder basat en
l'autoritat moral i intel·lectual d'un gran home. D'aquesta etapa en són testimoni els discursos contra
Antoni.

Però el qui es creia el motor dels esdeveniments no era més que una joguina dels més poderosos. En
efecte, mentre intentava que el senat acceptés la pretensió d'Octavi sobre el consolat, aquest
negociava la formació del segon triumvirat amb Lèpid i Antoni i va haver de consentir a sacrificar-lo.
El desembre del 43 a.C. va ser mort pels sicaris d'Antoni, el qual va exhibir-ne el cap i la mà dreta a la
tribuna dels oradors del fòrum.

Ciceró va ser el principal artífex de la prosa llatina, ja que hi va contribuir des de diversos gèneres:
l'eloqüència i la teoria oratòria, la filosofia i les cartes. Després de la seva mort els rètors, els
gramàtics i els filòsofs el van prendre de model, des de Quintilià fins a Erasme de Rotterdam. Si en la
seva ambició literària va triomfar, no es pot pas dir el mateix de la seva activitat política: com a homo
nouus era mirat amb suspicàcia pels nobles i a causa del seu profund conservadorisme era malvist
pels populars. A la fi va fracassar en la seva recerca del consensus dels bons ciutadans entre els dos
extrems i en la seva defensa d'una República de la qual ell va ser l'últim brillant exponent.