Bloc 1-Elements Quimics

Manual de l’estudiant. Química. Estudis de Grau. Facultat de Ciències. Departament de Química.
Universitat de Girona
BLOC 1. ELS ELEMENTS QUÍMICS
1
Manual de l’estudiant. Química. Estudis de Grau. Facultat de Ciències. Departament de Química. Universitat de Girona
2
Organització del Bloc 1

1.1 FONAMENTS DE L’ESTRUCTURA ATÒMICA 4
1.1.1. Estructura dels àtoms 4
1.1.1.1. El model atòmic de Thomson 4
1.1.1.2. El model atòmic de Rutherford 5
1.1.1.3. Els isòtops, el nombre atòmic i el nombre màssic 6
1.1.1.4. El model atòmic de Bohr 8
1.1.2. Model quàntic. Orbitals atòmics. 10
1.1.2.1. Orbitals i nombres quàntics 11
1.1.2.2. Les funcions orbitals. Nodes i orientació. 13
1.1.2.3. L’espin electrònic 15
1.1.3. Àtom polielectrònic 17
1.1.3.1. Principi d’exclusió de Pauli 18
1.1.3.2. Configuració electrònica: principi de construcció cap
amunt (Aufbau) 18
1.1.3.3. Regles de Hund 22
1.2 LA TAULA PERIÒDICA 24
1.2.1. Introducció 24
1.2.2. Periodicitat de les propietats atòmiques 26
1.2.2.1. Radi atòmic i iònic 28
1.2.2.2. Energia d’ionització (potencial d’ionització) 30
1.2.2.3. Afinitat electrònica 33
1.2.2.4. Electronegativitat 35
1.2.2.5. València 37
1.2.2.6. Estat d’oxidació 38
APPÈNDIX 40
Què cal saber? 40
Què cal saber fer? 41
Paraules clau: 41
Altres lectures recomanades 42
Llibres de text: 42
Articles, altres llibres,... 42
3
1.1 FONAMENTS DE L’ESTRUCTURA ATÒMICA
1.1.1. Estructura dels àtoms
Inicialment, la teoria atòmica va ser establerta per John Dalton, el qual va definir els
àtoms com les peces fonamentals de la matèria, que com a tals, eren indivisibles.
El descobriment de l’electròlisi de l’aigua per William Nicholson i Anthony Carlisle i

de les lleis de Faraday, però, va posar de manifest que les unitats de càrrega estan
associades als àtoms, o el que és el mateix, que els àtoms són ionitzables.
Al final del segle XIX i principi del segle XX es van identificar les partícules
carregades que componen l’àtom.
L’electró i el protó van ser identificats estudiant la conductivitat dels gasos a baixes
pressions per Eugene Goldstein i Joseph J. Thomson. Avui en dia s’assigna a
l’electró una càrrega –e = –1,602 x 10–19 C i una massa en repòs de 9,109534 x 10–
28
g, i al protó se li assigna una carrega e = 1.602 x10-19 C i una massa en repòs de
1,672650 x 10–24 g. La massa del protó s’ha adoptat com a unitat de massa atòmica.
1.1.1.1. El model atòmic de Thomson
A partir d’aquests resultats, Joseph J. Thomson va

proposar un nou model atòmic. Conservant la idea de
John Dalton, els àtoms es consideraven unes esferes
sòlides constituïdes per partícules negatives (electrons)
que estaven encastades al si de la massa atòmica dotada
de càrrega positiva. El model atòmic de Thomson
Figura 1.1.Model atòmic de s’assembla a una síndria on els pinyols (electrons) es
Thomson troben al si de la carn (massa atòmica amb càrrega
positiva), i que actua de matèria aglomerant.
En qualsevol element de la taula periòdica, el nombre d’electrons es contraposa a la

càrrega positiva de l’àtom, ja que la matèria és neutra.
4
1.1.1.2. El model atòmic de Rutherford
El 1911, Rutherford, Geiger i Marsden van

estudiar les trajectòries de partícules α
(nuclis d’heli, He2+) disparades contra
làmines de diferents metalls, i van observar
(veure la Figura 1.2) que la majoria d’elles
passaven per les làmines sense canviar la
trajectòria (a), unes quantes variaven
lleugerament la trajectòria (b) i molt poques
mostraven un gran canvi en la trajectòria (c).
Com que les partícules α són partícules
Figura 1.2. Experiment de Rutherford
positives, el canvi en la trajectòria s’havia de Figures adaptades d’E. de Jesús.
produir per la repulsió amb els nuclis dels Química. Enlace Químico y Estructura
àtoms metàl·lics. de la Materia. Universidad de Alcalá,
2003.
Atès que el nombre de

partícules que canviaven
severament la trajectòria era
molt petit, llavors la majoria
de partícules α passaven pels
metalls molt allunyades del
nucli. O el que és el mateix, el
nucli dels àtoms és molt petit
Figura 1.3. Interpretació de l’experiment de Rutherford respecte a la mida total de
l’àtom.
D’acord amb les dades experimentals obtingudes, Ernest Rutherford va proposar el

seu model atòmic orbital.
Va proposar uns àtoms amb un nucli central amb una càrrega positiva idèntica a la
negativa dels electrons, que estan fora del nucli, i que conté el 99,9% de la massa
total de l’àtom en només el 0,01% del seu diàmetre (essent la seva densitat d’unes
106 tones per cm3). La mida d’un àtom és de l’ordre de 10–10 m (= 1 Å) mentre que la
del nucli és de l’ordre de 10–15 m.
A l’hora de representar físicament els àtoms, Rutherford va triar el cas més senzill, el
dels àtoms hidrogenoides, que són els que només presenten un electró
independentment del seu nombre atòmic (per ex. H, He+, Li2+, etc.).
5
En aquest model, l’únic electró de l’àtom, amb massa

me i càrrega –e (càrrega de l’electró, 1,602 x 10–19 C),
es mou a una velocitat v i en una òrbita circular de radi
r al voltant del nucli amb massa mn i càrrega +Ze (on Z
és el nombre atòmic). Cal notar que en aquest model el
radi r podia adoptar qualsevol valor. Així el model
indica que els electrons es mouen en òrbites de radi
arbitrari o, en altres paraules, el model preveu
l’existència d’infinites òrbites electròniques. En aquest
model, atès que la massa del nucli és apreciablement
Figura 1.4. Model atòmic més gran que la de l’electró, es pot suposar que el
de Rutherford nucli està en repòs i només l’electró es mou.
1.1.1.3. Els isòtops, el nombre atòmic i el nombre màssic
El 1932 James Chadwick, en bombardejar beril·li amb partícules α (nuclis d’heli,

He2+) d’alta energia, va descobrir que els àtoms també estaven constituïts per
partícules sense càrrega anomenades neutrons, i de massa similar a la dels protons
(Mn = 1,675 x 10–24 g). El descobriment dels neutrons va permetre explicar
l’existència dels isòtops.
Així, per exemple, el neó té dos tipus d’àtoms amb el mateix nombre de protons i
d’electrons (10), però amb diferent nombre de neutrons (neó-20 o 20Ne amb 10 i neó-
22 o 22Ne amb 12). Aquestes formes atòmiques diferents des del punt de vista
màssic però equivalents en un sentit químic s’anomenen isòtops, i apareixen també
en molts altres elements.
Atès que un element pot presentar diferents isòtops (amb masses atòmiques enteres
respecte a la unitat de massa, la massa del protó), i que la massa dels electrons és
pràcticament negligible, la massa atòmica d’un element (habitualment decimal) serà
el resultat de la mitjana ponderada de les masses dels seus isòtops. La ponderació
està basada en l’abundància en què es troba cadascun dels isòtops:
Misòtop(1) x%(1)  Misòtop( 2) x%( 2)  ...

Matòmica  (1.1)
100
on els símbols M representen les masses atòmiques dels diferents isòtops i els x
indiquen els percentatges de cadascun d’ells.
Així, com que un àtom d’un element pot tenir diferents masses (si presenta diferents
isòtops), el nombre màssic (massa del nucli, M) no és una propietat intrínseca de
l’element. El paràmetre representatiu d’un element és el nombre atòmic (Z) que es
correspon amb el nombre de protons que presenta el nucli (i que és igual al nombre
d’electrons que presenta l’àtom). Per a un isòtop, la relació entre el nombre màssic i
el nombre atòmic és:
M = Z + nombre de neutrons
6
Exercici 1.1. Quants protons, neutrons i electrons trobem en el:

a) nitrogen-14; b) nitrogen-15; c) tàntal-179; d) urani-234; e) sodi-23 monopositiu; f) oxigen-16
dinegatiu.
Dades: ZN = 7, ZTa = 73, ZU = 92, ZNa = 11, ZO = 8
Resposta: Protons, neutrons, electrons: a) 7, 7, 7; b) 7, 8, 7; c) 73, 106, 73; d) 92, 142, 92; e) 11, 12,
10; f) 8, 8, 10.
Exercici 1.2. El coure té dos isòtops: 69,09% de coure-63 (MCu-63 = 62,9298 uma) i 30,91% de coure-
65 (MCu-65) = 64,9278 uma) Quina és la massa atòmica del coure?
Resposta: 63,547 uma.
7
1.1.1.4.El model atòmic de Bohr
Niels Bohr va agafar com a bona la descripció física dels àtoms hidrogenoides feta
per Rutherford. Una dels objectius principals consistia en trobar un model teòric que
s’ajustés als resultats experimentals de què es disposava en aquella època dels
espectres atòmics. Segons Bohr, de les infinites òrbites circulars que proposa
Rutherford, només unes quantes han de ser permeses, ja que els àtoms només
poden adoptar uns estats energètics determinats. I aquí és on Bohr va haver
d’establir el postulat més important del seu model atòmic de l’àtom d’hidrogen: el de
la quantització o, equivalentment, decidir quines eren les òrbites i energies permeses
per a l’electró.
Recordant el model orbital de Rutherford que per a un

àtom hidrogenoide consistia en l’únic electró de l’àtom,
amb massa me i càrrega –e, movent-se, a una velocitat
v i amb una òrbita circular de radi r al voltant d’un nucli
estàtic, amb massa mn i càrrega +Ze, Bohr va postular
que les úniques òrbites possibles eren aquelles en les
quals l’acció de l’electró en una revolució completa
Figura 1.5. Model atòmic de (quantitat de moviment per longitud d’òrbita) fos un
Rutherford
múltiple enter de la constant de Planck h.
En introduir aquesta restricció addicional, en el cas de l’àtom d’hidrogen (nombre

atòmic Z=1) i pel seu estat fonamental1, el valor del radi de l’òrbita és de
0,529·10-10 m, que es coneix com el radi de Bohr (a0). En general, els valors del radi
de les òrbites permeses obeeixen a la fórmula
r = a0 n 2
on el valor de n és enter (pot valdre 1, 2, 3, ..., fins )2. A la Figura 1.6 següent teniu
la distància relativa entre les tres primeres òrbites permeses en l’àtom d’hidrogen.
Fixeu-vos que la distància entre òrbites successives és cada cop més gran perquè
augmenta d’acord amb el quadrat de n.
Figura 1.6. Representació de les òrbites permeses en l’àtom d’hidrogen

Figura extreta d’E. de Jesús. Enlace Químico y Estructura de la Materia. Universidad de Alcalá, 2003.
1
L’estat fonamental d’un àtom és aquell en el qual el seu/s electrons adopten una distribució de
mínima energia. Això implica que el/s electrons es troben en òrbites el més properes al nucli
possibles. Veurem més endavant que això és el mateix que dir que aquests electrons ocupen (o es
troben en) els orbitals de més baixa energia possible.
2
Aquest nombre enter n és el nombre quàntic principal, que estudiarem més endavant.
8
Un cop conegudes les òrbites permeses, és interessant conèixer quins estats

energètics representen. Les energies electròniques permeses per a un àtom
hidrogenoide3 son les següents:
Z 2e 4 me 1
E on n = 1, 2, 3... (1.2)
8 02h 2 n 2
En aquest expressió n és el nombre quàntic principal, me la massa de l’electró, e

la seva càrrega, Z el nombre atòmic del nucli en qüestió, h és la constant de Planck i
0 la permitivitat en el buit.
Exercici 1.3. Substituint les constants universals, comprova que l'expressió anterior per a l'àtom
2 -19
d'hidrogen és E=-13.6/n eV. Nota: 1eV = 1.602·10 J.
Així doncs, a cada òrbita amb un radi r, determinat pel nombre quàntic n, li correspon
una energia E, que també és determinada pel mateix nombre quàntic. En la figura
següent hi teniu representada l’energia de les diferents òrbites permeses en funció
del nombre quàntic n.
Figura 1.7. Energia de l’electró de l’àtom d’hidrogen per als diferents nivells n.
Figura adaptada d’E. de Jesús. Enlace Químico y Estructura de la Materia. Universidad de Alcalá, 2003.
Exercici 1.4. En els espectres atòmics electrònics es determina quin és el canvi energètic
experimentat per l'electró en anar des d'una òrbita a una altra. Comprova que, si aquestes òrbites
tenen números quàntics principals iguals a n i n', llavors el canvi energètic mesurat és igual a
E=-13.6(1/n - 1/n' ) eV.
2 2
El model de Bohr podia explicar els espectres de l’àtom d’hidrogen, tot i que
n’ajustava paràmetres experimentals. Però el model no era complert i tampoc es
3
Un àtom o ió hidrogenoide és aquell que només té un sol electró. L’àtom d’hidrogen n’és un cas
particular. l També són ions hidrogenoides les espècies He+, Li2+, Be3+,…
9
donava cap informació de com s’uneixen els àtoms entre ells. Aquest model tenia, a
més, una contradicció bastant important. Bàsicament, incorporava la idea de la
quantització (és a dir, nocions de discontinuïtat) a la mecànica clàssica newtoniana,
la qual permet una variació contínua dels valors de l’energia.
Va ser necessari un nou model de l’àtom en el qual els nombres quàntics que
coneixem actualment fossin un resultat de la mateixa teoria i no d’un ajust empíric en
funció dels paràmetres experimentals. Així el model de Bohr va quedar superat per
l’actual model quàntic.
1.1.2. Model quàntic. Orbitals atòmics.
La teoria atòmica actual es basa en l’equació de Schrödinger, que és una equació

diferencial complexa les solucions matemàtiques de la qual defineixen les funcions
que coneixem amb el nom d'orbitals atòmics de l'àtom d'hidrogen. Pels àtoms,
l'equació es planteja en coordenades esfèriques 4 i té la forma següent:
Hˆ (r , , )  E (r , , ) (1.3)
Les seves solucions depenen de tres nombres quàntics n, l i ml, el primer dels
quals és anàleg al descrit en el model atòmic de Bohr. Aquests nombres quàntics
sorgeixen de les condicions de contorn matemàtiques, és a dir, sorgeixen de manera
natural al resoldre matemàticament el problema. Les funcions solució 
(anomenades funcions d’ona) són el producte de termes radials (que depenen
només de la variable r o distància al nucli) i angulars (que depenen dels angles  i )
i estan parametritzades pels valors dels nombres quàntics:
n,l ,ml (r , , )  Rn,l (r ) · l ,ml ( ) ·  ml ( ) (1.4)
Aquests tres nombres quàntics, juntament amb un quart addicional (anomenat

d’spin) són els que apareixen en la taula següent. A la taula també s’indiquen quins
valors numèrics poden prendre.
Taula 1.1. Nombres quàntics

Nom Símbol Valors Determina
Principal n 1, 2, 3, ... Radi de l’òrbita i energia
de l’estat
Azimutal (angular l 0, 1, ..., n-1 Forma de l’òrbita
orbital)
Magnètic orbital ml -l, ..., +l Orientació de l’òrbita
Magnètic d’spin ms ± 1/2 Orientació de l’spin
4
De la mateixa manera que un punt de l’espai cartesià queda identificat amb les seves tres
coordenades cartesianes (x,y,z), també es pot identificar indicant la distancia a un punt d’origen i dos
angles d’orientació. Aquestes tres darreres coordenades són r,  i .
10
1.1.2.1.Orbitals i nombres quàntics
Segons l’equació 1.4 de dalt, per a cada terna de valors de n, l i ml, s’obté una funció
d’ona  que defineix un estat electrònic o estat quàntic dels àtoms hidrogenoides.
Aquestes funcions d’ona reben el nom d’orbitals atòmics.5
Tal i com també es mostra a l’equació 1.4, aquests orbitals van associats amb
l’energia E dels estats electrònics que defineixen. L’energia dels diferents estats ve
donada per l’expressió 1.2, és a dir, la mateixa que va trobar Niels Bohr.
Cal notar que l’energia depèn només del nombre quàntic n. Això implica que els
estats definits per orbitals amb el mateix nombre quàntic principal n tenen la mateixa
energia. En aquests casos es diu que aquests orbitals estan degenerats entre ells.
Si es fixa un valor del nombre quàntic principal n, i tenint en compte els valors que
poden prendre a partir d’aquest els nombres quàntics l i ml, hi ha un total n2 estats
energètics degenerats (amb la mateixa energia). Per exemple, per a n = 2, hi ha 4
estats degenerats:
Taula 1.2. Estats degenerats per a n = 2

n l ml
2 0 0
-1
1 0
+1
Per anomenar els orbitals s’utilitza una notació composta per un nombre i una lletra.
El nombre no és res més que el nombre quàntic principal, n, i la lletra depèn del
nombre quàntic angular, l:
Taula 1.3. Notació segons el nombre quàntic azimutal

l Notació Procedència*
0 s Sharp
1 p Principal
2 d Diffuse
3 f Fundamental
4 g
etc.
*L’origen d’aquests noms és espectroscòpic.
D’aquesta manera, quan parlem d’un orbital 1s ens estem referint a un que té
nombre quàntic principal 1 (n=1) i nombre quàntic secundari 0 (l=0  s).
El nombre quàntic n, que pot prendre els valors n = 1, 2, 3... , es coneix com a
nombre quàntic principal i el seu valor determina l’energia de cadascun dels estats
d’un àtom hidrogenoide (per això apareix en l’expressió de l’energia dels estats).
5
Cal notar, doncs, que estrictament un orbital atòmic és una funció matemàtica. Més endavant
veurem quina és la interpretació i utilitat d’aquestes funcions.
11
El nombre quàntic l, que pren els valors l = 0, 1, 2..., n–1, es coneix com a nombre
quàntic secundari o nombre quàntic angular ja que determina el moment angular
orbital de l’electró (el moment angular de l’electró en el seu moviment al voltant del
nucli). Des del punt de vista de la representació gràfica de la densitat electrònica
(proporcional a la funció densitat de probabilitat), el nombre quàntic l determina la
forma de la densitat electrònica (la forma de l’orbital, recordem: l = 0  s, l = 1  p, l
= 2  d, etc.).
Taula 1.4. Primeres combinacions possibles dels nombres quàntics. El nombre quàntic secundari
determina el nom de cada orbital (s, p, d...)
n l ml Orbital
1 0 0 1s
2 0 0 2s
-1
1 0 2p
1
3 0 0 3s
-1
1 0 3p
1
-2
-1
2 0 3d
1
2
4 0 0 4s
-1
1 0 4p
1
-2
-1
2 0 4d
1
2
-3
-2
-1
3 0 4f
1
2
3
El nombre quàntic ml, que pren els valors –l, –l+1, ..., 0, ..., +l (per cada valor de l es
disposa de 2l+1 valors de ml), es coneix com nombre quàntic magnètic i quantitza la
projecció del moment angular orbital (magnitud vectorial) sobre un eix determinat,
habitualment l’eix z
12
1.1.2.2.Les funcions orbitals. Nodes i orientació.
Des del punt de vista matemàtic, els orbitals són funcions tridimensionals que
determinen quina és la probabilitat de trobar l’electró en cada regió de l’espai al
voltant del nucli. Hi ha regions vora el nucli per les quals aquesta probabilitat es fa
zero. Aquestes regions s’anomenen nodes.
Per exemple, la funció orbital 1s pren un valor constant quan s’avalua a una
distància fixa del nucli. El fet que sigui una constant a una distància del nucli significa
gràficament que la funció probabilitat6 de trobar l’electró a l’espai és esfèricament
simètrica i no presenta cap node. En general, la densitat de probabilitat angular7 de
cada orbital presenta l nodes angulars (per a un orbital s  l=0  no té nodes
angulars). És per això que habitualment els orbitals s, per simplificar, es representen
com una esfera, tal i com es mostra a la figura següent:
Representació de la part angular (és dir, valor de r fix) per l=0. Es

representa amb la lletra A el quadrat de la part angular de la funció 1.4.
Per als orbitals s, la representació de la densitat de probabilitat (la conjunta radial i

angular) de trobar l’electró al voltant del nucli de l’àtom d’hidrogen, en un pla
determinat de l’espai, utilitzant el que es coneix com mapes de densitat de punts, es
mostra en la figura següent, on es pot observar que per a n>1 apareixen nodes, tots
ells de naturalesa radial. En general, el nombre total de nodes, radials i angulars per
a un orbital és n–1 (per exemple, per un orbital 2s  n = 2  té 2-1=1 nodes).
n=1 n=2 n=3 n=4

Figura 1.8. Representació de la densitat electrònica (l=0).
6
Estrictament s’hauria de dir funció densitat de probabilitat.
7
És a dir, la que depèn de les variables  i .
13
En les figures anteriors s’ha mantingut l’escala, amb la qual cosa s’observa que les
zones on es pot trobar amb més probabilitat l’electró (les zones més ombrejades)
cada vegada s’allunyen del nucli en augmentar n. Això permet definir el concepte de
difusivitat d’un orbital com la capacitat que té aquest orbital d’estendre la densitat
electrònica per l’espai. Així, es pot dir que per un mateix tipus d’orbital (és a dir, pel
mateix valor de l), la difusivitat augmenta en augmentar el nombre quàntic n (... > 4s
> 3s > 2s > 1s; ...> 4p > 3p > 2p; ...> 4d > 3d). La funció de distribució radial8
també permet definir el concepte de penetrabilitat d’un orbital que no és més que la
capacitat que té aquest orbital de situar l’electró el més prop possible del nucli.
D’aquesta manera, en la figura anterior es pot comprovar que per a un mateix tipus
d’orbital la penetrabilitat augmenta en disminuir el nombre quàntic n (1s > 2s > 3s >
4s > ...; 2p > 3p > 4p > ...; 3d > 4d >...).
Pel que fa a les funcions orbital de tipus p (nombre quàntic secundari l=1) la seva
funció angular depèn dels angles esfèrics  i , cosa que significa que la densitat de
probabilitat de trobar l’electró a l’espai ja no és esfèricament simètrica i se situa
preferentment en algunes zones de l’espai determinades. Cadascun dels tres orbitals
p possibles per a cada nombre quàntic principal n>1 (per a un orbital p  l = 1  ml
= +1, 0, –1) situa el màxim de probabilitat de trobar l’electró sobre un dels eixos de
les coordenades cartesianes, i pren d’ells el seu nom (parlem d’orbitals px, py i pz).
Tots tres orbitals p presenten un node angular (l=1) i aquest node se situa en el pla
perpendicular al l’eix on es troba el màxim de probabilitat de trobar l’electró (per
exemple, a l’orbital px hi ha un node en el pla nodal yz). Habitualment tots els orbitals
p, per simplificar, es representen de la manera següent:
Figura 1.9. Representació de la part angular pels orbitals p (l = 1). S’observen els eixos
amb màxima probabilitat de trobar l’electró així com els plans nodals respectius xy,
yz i xz.
on el color diferent dels dos lòbuls dels orbitals indica un signe diferent de la funció
d’ona  (però no de la funció densitat de probabilitat, la qual sempre és positiva
perquè és el quadrat de ).
8
La funció de distribució radial indica la probabilitat de trobar l’electró a una determinada distancia del
nucli. És una funció obtinguda a partir de la funció d’ona, integrada (promitjada) pels angles, amb la
qual cosa només depèn de la variable r. La figura 1.8 permet veure la natura de les funcions de
distribucio radial per a orbitals s atès que en aquest cas particular la funció d’ona o la densitat de
probabilitat només depenen de la variable r.
14
Des del punt de vista de la representació gràfica de la densitat electrònica, el nombre

quàntic ml determina l’orientació a l’espai de la densitat electrònica (l’orientació de
l’orbital, recordem: per a l = 1, ml = 0  pz, mentre que px i py són una combinació
lineal de ml = 1 i ml = –1).
La major part dels orbitals d situen el màxim de densitat de probabilitat de trobar

l’electró en un pla de l’espai. Habitualment es representen com a la següent figura,
on el color diferent dels lòbuls dels orbitals indica de nou un signe diferent de la
funció orbital.
Figura 1.10. Representació de la part angular pels orbitals d (l=2)

Així, els orbitals dxy, dxz i dyz situen la màxima densitat de probabilitat de trobar
l’electró sobre els plans xy, xz i yz, respectivament, mostrant quatre lòbuls que
bisequen els eixos d’aquests plans. D’aquesta manera, els dos plans perpendiculars
(xz i yz per l’orbital dxy, xy i yz pel dxz, i xy i xz pel dyz) són nodes angulars (per als
orbitals d el nombre quàntic l val 2). L’orbital dx2–y2 situa la màxima densitat de
probabilitat de trobar l’electró sobre el pla xy, però a diferència de l’orbital dxy, els
quatre lòbuls es situen sobre els eixos x i y. Els dos plans que bisequen el pla xy són
els dos nodes angulars d’aquest orbital. Finalment, l’orbital dz2 situa la màxima
densitat de probabilitat de trobar l’electró en dos lòbuls sobre l’eix z i en una
superfície toroidal sobre el pla xy i que envolta l’eix z. Els dos nodes angulars
d’aquest orbital són dues superfícies còniques que envolten els lòbuls situats sobre
l’eix z.
1.1.2.3. L’espin electrònic
Els tres primers nombres quàntics determinen el moviment orbital de l’electró al

voltant del nucli de l’àtom. A més d’aquest moviment orbital l’electró mostra un
moviment de spin. Per analogia amb la quantificació del nombre quàntic angular l en
les funcions orbitals, n,l , ml , hi ha d’haver una funció de spin, s, ms on apareix el
nombre quàntic angular de spin, s = ½, que determina el moment angular de spin.
15
També, per la mateixa analogia, per a un valor determinat del nombre quàntic s hi
haurà 2s+1 projeccions possibles del moment angular de spin sobre un eix
determinat, habitualment l’eix z. Donat que, per a l’electró, s=½, llavors només
existeixen dues projeccions possibles i aquestes seran quantitzades pel nombre
quàntic magnètic de spin, ms = ±½.
En resum, hi ha dues funcions de spin, ms (s és constant, ½) anomenades

habitualment α (que es correspon amb ms=+½) i β (ms=-½). El producte d’una funció
orbital per una funció de spin es coneix com spinorbital i descriu el comportament
d’un sol electró:
n,l , ml , ms  n,l , ml ms (1.5)
És a dir, un electró atòmic és descrit per quatre nombres quàntics.
Exercici 1.5. Enuncieu 3 combinacions diferents dels quatre nombres quàntics que siguin
acceptables i indiqueu a quin spinorbital s’assigna l’electró en cada cas. Digueu també 2
combinacions no vàlides de números quàntics (és a dir, que no assignen l’electró a cap
spinorbital) i expliqueu per què no ho són.
16
1.1.3. Àtom polielectrònic
Fins aquí hem vist quina és la descripció de l’àtom d’hidrogen o, en general, dels
àtoms hidrogenoides. En el cas dels àtoms o ions polielectrònics (més d’un electró)
la formulació matemàtica es complica i no hi entrarem en detall. Val a dir, però, que
en aquestes condicions l’equació de Schrödinger és irresoluble de manera exacta
tancada. Aquesta irresolubilitat reflecteix el fet que les trajectòries dels dos o més
electrons s’afecten mútuament. En altres paraules, no es pot conèixer la trajectòria
d’un electró sense conèixer prèviament la de l’altre i viceversa.
L’aproximació de les partícules independents és un mètode aproximat que permet la

resolució de l’equació de Schrödinger per a àtoms amb més d’un electró. Aquesta
aproximació considera que cada electró es mou, independentment dels altres
electrons, en el camp elèctric generat pel nucli. Així, les funcions solució de l’equació
de Schrödinger es poden construir com a producte de funcions d’ona
monoelectròniques (hidrogenoides), una per a cada electró. Això és el que es coneix
com aproximació orbital. En el cas d’un àtom amb dos electrons tindríem
(r1,1,1, r2 ,2 ,2 )  1(r1,1,1) 2 (r2 ,2 ,2 ) (1.6)
i l’energia total s’aconsegueix sumant les energies de cadascun dels estats

monoelectrònics ( 1  E1 2  E2 ):
E  E1  E2 (1.7)
És en aquest context que quan parlem, per exemple, de l’àtom d’heli, diem que els
seus dos electrons es troben cadascun en un “orbital 1s”, tot i que estrictament
s’hauria de dir que es troben en un orbital “de tipus 1s”, atès que els orbitals on es
troben són només similars als orbitals 1s de l’àtom d’hidrogen. No són
matemàticament equivalents.
La generalització d’aquest resultat és que l’estat d’un àtom amb n electrons es pot
aproximar mitjançant la superposició de n estats individuals dels electrons (o orbitals
atòmics monoelectrònics) i que la seva energia és, també de manera aproximada, la
suma de les energia assignades individualment a cada orbital:
i n
  i 1 i (ri , i ,i ) E   Ei
i n
(1.8)
i 1
El nom d’aproximació orbital prové, per tant, del fet que introdueix en els àtoms
polielectrònics la idea d’orbital com estat d’un electró dels àtoms. No s’ha d’oblidar,
però, que un orbital d’un àtom hidrogenoide és una solució exacta de l’equació de
Schrödinger i representa un dels estats energètics de l’àtom, mentre que un orbital
d’un àtom polielectrònic és el resultat d’una aproximació i representa l’estat d’energia
d’un dels seus electrons.
17
1.1.3.1. Principi d’exclusió de Pauli
A l’hora de saber quines són les funcions orbital que representaran els n electrons
d’un àtom polielectrònic, tots els electrons, com a entitats físiques, tindrien tendència
a adoptar un estat amb la mínima energia possible. És a dir, podríem pensar
inicialment que tots els electrons tendirien a ser descrits per un orbital 1s. Però això
no és així. Cada funció orbital pot descriure només dos electrons, cadascun descrit
per una funció de spin diferent. Aquest principi, que es coneix com el principi
d’exclusió de Pauli, és un principi fonamental de la mecànica quàntica (recollit
conceptualment en el principi d’antisimetria) i, habitualment, es formula dient que cap
àtom pot contenir dos electrons amb els 4 nombres quàntics iguals. En altres
paraules, cada espinorbital (el qual està definit a partir dels seus 4 nombre quàntics)
només pot descriure a un sol electró.
Com a exemple d’àtom amb dos electrons considerarem l’He (Z=2). Per l’heli el
principi d’exclusió de Pauli indica que tots dos electrons podran ser descrits per una
funció orbital 1s. Això sí, la funció de spin ha de ser diferent i això ho representem
mitjançant el diagrama de les caixes orbitàliques de Pauling:
1s
He ↑↓
ml=0
que indica que els dos electrons (cadascuna de les fletxes) de l’àtom d’heli estan
descrits per una funció orbital 1s però tenen spins contraris. En aquesta notació
estem especificant els nombres quàntics que descriuen a cada electró: el nombre
quàntic principal n (n=1), el secundari (orbital s indica valor l=0), el ml (que s’indica a
sota la caixa i que en aquest cas només pot prendre el valor de zero) i els de spin
(valors de ms de +1/2 i -1/2) en funció de si la fletxa representada dins la caixa apunta
cap amunt o cap avall.
Pel que diem, aquesta caixa no admet més electrons perquè si fos així n’hi hauria
que compartirien els mateixos 4 nombres quàntics, en contra del que diu el principi
d’exclusió.
1.1.3.2.Configuració electrònica: principi de construcció cap amunt (Aufbau)
Una configuració electrònica és la distribució dels electrons d’un àtom en els

diferents orbitals. Una configuració amb 4 electrons, dos en orbitals 1s i dos en
orbitals 2s, se simbolitza 1s22s2 (els superíndexs indiquen quants electrons hi ha en
cada tipus d’orbital). Hem comentat que l’estat de mínima energia d’un sistema
quàntic és el seu estat fonamental. La resta d’estats s’anomenen estats excitats.
La configuració electrònica fonamental d’un àtom és la de l’estat fonamental (és a
dir, la de mínima energia).
A l’hora d’omplir els orbitals d’un àtom polielectrònic, de la mateixa aproximació

orbital s’infereix lògicament l’anomenat principi de construcció cap amunt o principi
d’Aufbau (de l’alemany aufbauprinzip: principi de construcció), segons el qual «la
18
configuració electrònica fonamental s’obté omplint els orbitals per ordre creixent
d’energia». Habitualment, encara que no sempre, els orbitals s’omplen en l’ordre
següent:
1s < 2s < 2p < 3s < 3p < 4s < 3d < 4p < 5s < 4d < 5p < 6s < 4f < 5d < 6p < 7s < 5f < 6d < 7p ...
Aquest ordre per omplir els orbitals de vegades es

representa amb la regla mnemotècnica de la Figura 1.42. 1s
Es tracta de seguir les fletxes de dalt a baix.
2s 2p
Es parla de configuracions de capa tancada quan els 3s 3p 3d
orbitals s i p amb el mateix nombre quàntic principal n 4s 4p 4d 4f

estan plens d’electrons. Així, per exemple, es diu que la 5s 5p 5d 5f
2
capa 1 està plena per a la configuració 1s que correspon 6s 6p 6d
a l’heli i es representa com [He]. La capa 2 estarà 7s 7p
tancada per a la configuració [He]2s22p6 que correspon
al neó i es representa com [Ne]. La capa 3 estarà
tancada per la configuració [Ne]3s23p6 que correspon a Figura 1.42. Regla
l’argó i es representa com [Ar]. La capa 4 estarà tancada mnemotècnica per a la
per la configuració [Ar]4s23d104p6 que correspon al criptó configuració electrònica
i es representa com [Kr], etc. Els electrons que omplen
aquestes capes tancades són energèticament molt estables i no participen en les
interaccions químiques.
Taula 1.5. Configuració electrònica per als diferents àtoms
19
Taula adaptada de Enlace Químico y Estructura de la Materia. E. de Jesús. Universidad de Alcalá (2003)
Els electrons que en una configuració electrònica no formen part dels orbitals de les
capes tancades es coneixen com electrons de la capa de valència i són els
responsables de la major part de les propietats dels àtoms, incloent-hi les
interaccions i reaccions químiques.
Aquesta metodologia, juntament amb el principi d’exclusió de Pauli que hem vist
anteriorment, prediu bastant correctament les configuracions experimentals dels
àtoms polielectrònics en el seu estat fonamental en fase gasosa i que trobareu en la
taula 1.6.
A pesar de tot, és cert que hi ha certes excepcions per als metalls de transició, per
exemple:
Cas 1. La diferència d’energia calculada entre els orbitals (n–1)d i ns és força

petita. Cal recordar que les energies dels orbitals dels àtoms polielectrònics són
el resultat d’una aproximació. Quan les diferències d’energia són petites, l’ordre
en les energies reals pot ser diferent:
Predicció
Nb [Kr]4d45s1 [Kr]5s24d3
Ru [Kr]4d75s1 [Kr]5s24d6
Rh [Kr]4d85s1 [Kr]5s24d7
Pt [Xe]4f145d96s1 [Xe]6s24f145d8
Cas 2. En aquests casos, el traspàs d’electrons dels orbitals ns als orbitals (n–
1)d pot ser afavorit per l’estabilitat especial de les configuracions esfèriques
(configuracions amb els subnivells, o subcapes, complets, a la meitat o buits):
Predicció
5 1
Cr [Ar]3d 4s [Ar]4s23d4
Cu [Ar]3d104s1 [Ar]4s23d9
Mo [Kr]4d55s1 [Kr]5s24d4
Pd [Kr]4d10 [Kr]5s24d8
Ag [Kr]4d105s1 [Kr]5s24d9
Au [Xe]4f145d106s1 [Xe]6s24f145d9
Cas 3. En formar cations, els electrons es treuen primer dels orbitals np,
després dels ns i finalment dels (n–1)d.
Predicció
Mn [Ar]3d54s2 [Ar]4s23d5
Mn2+ [Ar]3d54s0 [Ar]4s23d3
Ga [Ar]3d104s24p1 [Ar]4s23d104p1
Ga3+ [Ar]3d104s04p0 [Ar]4s23d84p0
20
El fet que els electrons np siguin extrets amb més facilitat que els (n–1)d és coherent
amb la predicció, ja que habitualment són més energètics. El fet, però, que els
electrons ns siguin més fàcilment extrets que els (n–1)d té a veure amb el Cas 1 i
també amb el fet que els orbitals (n–1)d permeten que els electrons estiguin més
separats entre ells, i disminueixin les repulsions interelectròniques. També s’ha de
tenir en compte l’estabilitat especial de les configuracions esfèriques.
Totes aquestes raons també poden explicar les configuracions experimentals que
adopten certs metalls de transició interna com: La, Ce, Gd, Ac, Th, Pa, U, Np, Cm.
Exercici 1.6. Escriviu la configuració electrònica fonamental dels àtoms i ions següents:
a) C, b) Kr, c) Co, d) Sr, e) V, f) S2–, g) Rb+, h) Fe2+, i) Fe3+, j) Au3+
Dades: ZC = 6, ZKr = 36, ZCo = 27, ZSr = 38, ZV = 23, ZS = 16, ZRb = 37, ZFe = 26, ZAu = 79
Resposta: a) [He]2s22p2, b) [Ar]4s23d104p6, c) [Ar]4s23d7, d) [Kr]5s2, e) [Ar]4s23d3, f) [Ne]3s23p6 = [Ar],

g) [Kr], h) [Ar]3d6, i) [Ar]3d5, j) [Xe]5d84f14
21
1.1.3.3.Regles de Hund
Quan tenim electrons en orbitals de valència p, d i f, i aquestes subcapes no estan

completes, per a una configuració fonamental determinada ens podem trobar
diferents estats energètics. Així, per exemple, per a una configuració p2, podem
trobar diferents casos:
(a) (b) (c)
ml +1 0 -1 +1 0 -1 +1 0 -1
Els dos electrons es poden trobar aparellats en el mateix orbital (a), poden trobar-se
en diferents orbitals amb spins paral·lels (b) i poden trobar-se en diferents orbitals
amb spins antiparal·lels (c).
Es defineix la multiplicitat de l’estat electrònic com el nombre:
2S  1 (1.9)
on S és la suma dels spins dels electrons:
S   ms (1.10)
Així, en els tres exemples anteriors tenim un estat triplet (b), S = 1  2S + 1 = 3, i

dos estats singlet (a) i (b), S = 0  2S + 1 = 1.
Friedrich Hund va proposar unes regles que permeten determinar quin és l’estat
electrònic fonamental, una de les quals diu que l’estat de mínima energia és aquell
que presenta la màxima multiplicitat, cas (b) en l’exemple anterior.
En certa manera, aquesta regla ens diu que la major estabilitat d’una configuració es
troba quan hi ha més electrons desaparellats i aquests tenen l’spin paral·lel. Tot i
que les raons mecanoquàntiques d’aquesta regla són complicades, es pot entendre
que la situació amb més electrons desaparellats és energèticament més estable
perquè minimitza les repulsions interelectròniques. Cal recordar que dos electrons en
un mateix orbital són dues càrregues negatives que es troben en la mateixa zona de
l’espai.
Segons aquesta regla, l’estat energètic més estable per a les configuracions p3 i p4
seran les següents:
p3 p4
ml +1 0 -1 ml +1 0 -1
2S + 1 = 2 x 1,5 + 1 = 4 2S + 1 = 2 x 1 + 1 = 3
Quadruplet Triplet
22
Exercici 1.7. Predigueu el nombre d’electrons no aparellats en les configuracions electròniques

fonamentals de les espècies següents:
a) Al3+, b) Mn5+, c) Cu+, d) Zr3+, e) Na+
Dades: ZAl = 13, ZMn = 25, ZCu = 29, ZZr = 40, ZNa = 11
Resposta: a) 0, b) 2, c) 0, d) 1, e) 0
23
1.2 LA TAULA PERIÒDICA
1.2.1. Introducció
El concepte químic fonamental, amb relació a l’organització, és la periodicitat, el

patró de repetició de propietats fisicoquímiques, que és representat per la taula
periòdica. La periodicitat va ser concebuda o descoberta independentment per
Dimitri I. Mendeleev i Lothar Meyer el 1869. El seu treball va ser possible, en part,
per la disponibilitat d’un conjunt de masses atòmiques relatives proposat el 1858 per
Stanislao Canizzaro.
Mendeleev i Meyer van situar els elements coneguts en aquell moment en funció de
la seva massa atòmica relativa (avui en dia sabem que l’ordenació és per nombre
atòmic) i van observar models de repetició periòdica en les seves propietats. Meyer,
per exemple, va calcular la densitat molar atòmica respecte a la massa atòmica i va
representar les dades com en la figura següent. Es poden observar els pics per als
metalls alcalins de baixa densitat, i els elements més densos se situen entre ells.
Una altra de les propietats físiques que va tenir en compte va ser el punt d’ebullició.
Meyer va basar, doncs, la seva taula periòdica en patrons de comportament físic.
Figura 1.43. Volum molar en funció del nombre atòmic

Figura adaptada de Química. Un proyecto de la American Chemical Society. Barcelona: Reverté, 2005.
Mendeleev va utilitzar més propietats químiques per fer la seva taula. Així, per
exemple, va emprar la reactivitat i els compostos binaris9 formats pels elements. Per
ordenar elements amb propietats químiques similars, Mendeleev els va alinear en
famílies: a més, va deixar forats en la seva taula periòdica per als elements
desconeguts en aquell moment. Considerant les propietats dels elements coneguts,
va predir les propietats d’aquests elements desconeguts i, en certa manera, va guiar
altres científics que van buscar i trobar aquests elements. Es va confirmar, així, la
validesa del concepte de periodicitat.
9
Compostos de dos àtoms.
24
Tot aquest treball es va dur a terme abans del descobriment de les partícules
subatòmiques i abans que es desenvolupés cap model d’estructura atòmica.
L’organització dels elements es va basar només en les seves propietats
macroscòpiques.
En la seva forma actual (Figura 1.44), la taula periòdica es representa en dues parts.
La primera es compon de 7 períodes horitzontals i 18 grups verticals. La segona es
compon de dues sèries d’elements (lantànids i actínids).
Figura 1.44. Taula periòdica
Els grups es numeren de l’1 al 18. Tots els elements d’un mateix grup presenten la
mateixa configuració externa de la capa de valència, ex. grup 13:
B [He]2s22p1
Al [Ne]3s23p1 Configuració externa de la capa de valència del
Ga [Ar]3d104s24p1 grup 13: ns2np1
In [Kr]4d105s25p1
Tl [Xe]4f145d106s26p1
Com s’ha comentat abans, les subcapes completes (n–1)d10 per al gal·li i per a l’indi,
i (n–2)f14(n–1)d10 per al tal·li tenen una estabilitat especial (configuracions
esfèriques) i aquests electrons no acostumen a participar en les interaccions
químiques. És per això que es coneixen com la configuració interna de la capa de
valència. Tot i això, aquests electrons sí que són molt importants a l’hora d’entendre
les propietats atòmiques d’aquests elements.
Els grups 1-2 formen el bloc s, els grups 3-12 el bloc d, els grups 13-17 el bloc p i els
lantànids i actínids el bloc f. Els elements dels blocs s i p es coneixen com elements
principals o representatius, els del bloc d es coneixen com metalls de transició (els
tres períodes es coneixen com les tres sèries de transició). Finalment, els elements
del bloc f es coneixen com metalls de transició interna o terres rares.
25
En la taula anterior es pot observar que tots els elements lantànids i actínids ocupen,
a la part principal, el lloc del lantani i actini respectivament. De fet, per mantenir la
coherència en l’ordenació per nombre atòmic, la taula periòdica s’hauria d’escriure:
Figura 1.45. Taula periòdica seguint la configuració electrònica
En els últims anys han aparegut diferents maneres de representar la periodicitat,

com la versió següent en espiral de la taula periòdica, però l’essència no varia.
Figura 1.46. Noves maneres de representar la taula periòdica

Figura extreta de Química. Un proyecto de la American Chemical Society. Barcelona: Reverté, 2005.
Exercici 1.8. Un element determinat, en el seu estat fonamental té els seus electrons descrits pels
orbitals següents: 1s22s22p63s23p63d104s24p64d104f145s25p65d76s2
i) Indiqueu si es tracta d’un element representatiu, de transició o de transició interna, i a quin període
pertany.
ii) Determineu la configuració electrònica fonamental del seu dicatió.
14 7
Resposta: a) transició, sisè; b) [Xe]4f 5d
1.2.2. Periodicitat de les propietats atòmiques
Els elements presenten tota una sèrie de propietats físiques i químiques que els són
donades per la seva configuració electrònica. La periodicitat d’aquestes propietats
atòmiques està relacionada amb els electrons més externs dels àtoms, és a dir, amb
els electrons de la capa de valència de l’àtom. Moltes d’aquestes propietats es
poden discutir basant-se en la càrrega nuclear efectiva, Z*, que actua sobre
l’electró més extern. En general, el valor de Z* es pot calcular per a qualsevol electró
i essencialment representa la càrrega que “veu” o experimenta aquest electró.
Aquesta càrrega és sempre inferior a la del nucli atòmic. Això és així pel fet que
entre un electró i el nucli hi ha una colla d’altres electrons que tenen un efecte de
26
pantalla de càrrega negativa parcialment compensatòria. Aquesta càrrega efectiva la

teniu representada pels electrons de valència en la figura següent:
Figura 1.47. Càrrega nuclear efectiva del darrer electró en funció del nombre atòmic.
En aquesta figura es pot observar que la càrrega nuclear efectiva augmenta en

avançar en un període. La causa d’aquest augment és que, en passar d’un element
al següent, la càrrega nuclear augmenta en una unitat, mentre que l’apantallament
augmenta molt menys, ja que els electrons d’una mateixa capa s’apantallen poc
entre ells.
També es pot observar que al llarg d’una sèrie de transició la càrrega nuclear
efectiva varia menys que per als elements s o p del mateix període. La causa
d’aquest fet és que, en passar d’un element al següent, el nou electró se situa en un
orbital (n–1)d que, com que és més intern, apantalla bé l’electró més extern, ns. Tot i
no aparèixer en la figura, el mateix s’observa per a les dues sèries dels metalls de
transició interna (bloc f).
Addicionalment, es pot comprovar que en finalitzar un període i començar-ne un de

nou (ex. de Ne a Na), la càrrega nuclear efectiva baixa. En aquest cas, el nou electró
inaugura una nova capa i és molt ben apantallat per la resta d’electrons situats en
capes més internes.
Finalment, també es pot observar que la càrrega nuclear efectiva augmenta en

baixar en un grup de la taula periòdica. Per als elements del bloc p, l’augment de la
càrrega nuclear efectiva, en baixar en el grup, no és gaire homogeni a causa de la
diferent configuració interna de la capa de valència que presenten. Així, tornant a
l’exemple del grup 13, es pot observar que l’augment de càrrega nuclear efectiva en
passar de l’alumini al gal·li és força més gran que el que s’observa en passar del bor
a l’alumini. La causa és la presència de la subcapa plena 3d10 en la configuració de
valència del gal·li. Com s’ha comentat abans, la presència d’un nou electró d
produeix un augment petit de la càrrega nuclear efectiva sobre l’electró més extern,
però l’augment en la càrrega nuclear efectiva per la presència de 10 electrons d és
força apreciable (10 augments petits = 1 augment molt gran). L’augment de la
27
càrrega nuclear efectiva entre el gal·li i l’indi torna als valors normals ja que tots dos
elements tenen la subcapa plena (n–1)d10. Finalment, tot i que no surt en la figura
anterior, l’augment de la càrrega nuclear efectiva entre l’indi i el tal·li torna a ser més
gran. En aquest cas, la causa és la presència de la subcapa plena 4f14 en la
configuració del tal·li.
1.2.2.1. Radi atòmic i iònic
Estrictament parlant, un àtom no té un radi atòmic determinat i un ió no té un radi

iònic determinat. Quan es parla de radis atòmics o radis iònics s’utilitzen diverses
definicions:
El radi covalent es defineix com la semidistància interatòmica trobada en la

molècula covalent homonuclear de l’element en qüestió. Per exemple, si la
distància entre els dos àtoms de clor en la molècula Cl2 és a, llavors el radi
covalent del clor es defineix com a/2.
El radi iònic es defineix a partir de les distàncies interatòmiques que s’observen en

les xarxes cristal·lines sòlides (ex. NaCl). La mesura d’aquestes distàncies es fa
habitualment mitjançant tècniques de difracció de raigs X.
El radi metàl·lic es defineix a partir de les distàncies interatòmiques trobades en

les estructures sòlides dels metalls.
En qualsevol dels casos, el radi atòmic es pot relacionar amb la grandària dels
orbitals externs, és a dir, amb el nombre quàntic principal n, i amb la càrrega nuclear
efectiva. En les dues figures següents, teniu maneres diferents de representar el radi
atòmic.
En aquestes figures es pot observar com evoluciona el radi atòmic en moure’s per la
taula periòdica.
Figura 1.48. Radi atòmic al llarg de la taula periòdica

28
Figura 1.49. Radi atòmic en front del nombre atòmic

El radi atòmic disminueix en avançar en un període. Els electrons es van situant en

orbitals amb el mateix nombre quàntic principal, n, però es van contraient
progressivament per l’augment de la càrrega nuclear efectiva Z*.
El radi atòmic disminueix més suaument en avançar pel bloc d ja que Z* augmenta
poc en aquest bloc. Fins i tot, cap al final de les sèries de transició, es produeix un
cert increment del radi atòmic a causa de la forta repulsió interelectrònica que
generen tants electrons d en la mateixa zona de l’espai.
El radi atòmic s’expandeix fortament en completar-se un període i començar-ne un

altre. El nou electró inaugura una nova capa que, a més, està afectada per una
menor Z*.
En baixar en un grup, el radi atòmic augmenta. Tot i que Z* augmenta, l’efecte de

l’augment de n és més important. Per als elements del bloc p, l’augment del radi
atòmic en baixar en el grup no és gaire homogeni. Així, tornant de nou a l’exemple
del grup 13, mentre que l’augment del radi en passar del bor a l’alumini és
apreciable, l’augment en passar de l’alumini al gal·li és molt petit. La causa és la
gran Z* que afecta l’electró més extern del gal·li a causa de la presència de la
semicapa plena 3d10 en la seva configuració de valència. És per aquest motiu que
aquest efecte (el gal·li és més petit del que s’espera) es coneix com la contracció del
bloc d. Del gal·li a l’indi el radi normalment augmenta ja que tots dos elements tenen
la semicapa plena (n–1)d10 en la seva configuració de valència. Finalment, però, de
l’indi al tal·li, el radi atòmic no augmenta (de fet disminueix una mica) a causa de la
presència de la semicapa plena 4f14 en la capa de valència del tal·li. Per analogia,
aquest efecte (el tal·li és més petit del que s’espera) es coneix com contracció del
bloc f o contracció lantànida.
El radi atòmic quasi no augmenta en baixar de la segona a la tercera sèrie de

transició. Aquest efecte no és res més que la contracció lantànida, ja que els
29
elements de la tercera sèrie de transició també tenen la semicapa plena 4f14 en la

seva capa de valència, mentre que els de la segona sèrie no la hi tenen.
Pel que fa als radis iònics, com és lògic, el radi dels cations és més petit que el radi
dels àtoms neutres i el radi dels anions és més gran que el dels àtoms neutres.
Figura 1.50. Radis iònics

Figura extreta d’E. de Jesús. Enlace Químico y Estructura de la Materia. Universidad de Alcalá, 2003.
Aquests efectes no són únicament produïts pel fet que es perd (o es guanya) un
electró addicional, sinó també i en gran mesura pel fet que, en canviar el nombre
d’electrons i mantenir la càrrega nuclear, el núvol electrònic es reorganitza.
Una sèrie isoelectrònica és un conjunt d’espècies (àtom i/o ions) que tenen la
particularitat que tots presenten el mateix nombre d’electrons. El que canvia al llarg
de la sèrie és el nombre atòmic de l’element i, per tant, la càrrega positiva del nucli.
Lògicament, en una sèrie isoelectrònica, en mantenir la càrrega total negativa i variar
la nuclear positiva s’observa que les espècies amb nombre atòmic més gran son les
que presenten un menor radi.
Exercici 1.9. Ordeneu les espècies isoelectròniques següents per ordre decreixent de radi: Ne, F–,
Na+, O2–, Mg2+
Resposta: O2– > F– > Ne > Na+ > Mg2+
1.2.2.2. Energia d’ionització (potencial d’ionització)
L’energia d’ionització és l’energia mínima necessària per treure un electró d’un àtom
en el seu estat fonamental. Aquesta magnitud és mesurable termodinàmicament. La
primera energia d’ionització és l’energia necessària per treure el primer electró d’un
àtom segons l’esquema següent:
A(g)  A+(g) + e– (1.11)
La segona energia d’ionització és l’energia necessària per arrencar del catió format
un segon electró:
A+(g)  A2+(g) + e– (1.12)
I així es poden anar definint la resta d’energies d’ionització.
30
Les energies d’ionització sempre són positives (sempre s’ha de gastar energia per
treure un electró d’un àtom).
Com es pot observar en les figures següents (1.51 i 1.52), el comportament general
de les energies d’ionització en la taula periòdica és l’invers del radi atòmic:
disminueixen en baixar en un grup i augmenten en avançar en un període. En
general, en baixar en un grup, tot i que augmenta la càrrega efectiva, el fet que el
radi sigui més gran fa que l’energia d’ionització disminueixi: l’electró està més lluny
del nucli. Dins d’un mateix període, la càrrega nuclear efectiva augmenta: per tant,
en general, l’energia d’ionització hauria d’augmentar. Tot i això, hi ha moltes
excepcions a causa de la configuració electrònica.
La disminució de les energies d’ionització en els grups del bloc p no és gaire

homogènia, com passa amb altres propietats atòmiques, a causa de la diferent capa
de valència interna que presenten els elements. Així, els elements del 4rt període
(ex. Ga) mostren una energia d’ionització més elevada del que caldria esperar
perquè contenen la semicapa plena 3d10, que no presenten els elements més
lleugers del seu grup, i que fa que els electrons més externs rebin una càrrega
nuclear efectiva superior. El mateix s’observa per als elements del 6è període. En
aquest cas, la causant és la semicapa plena 4f14. La presència d’aquests electrons
també és la causant que les energies d’ionització augmentin en passar de la segona
a la tercera sèrie de transició.
Figura 1.51. Primera energia d’ionització en funció del nombre atòmic

31
Figura 1.52. Primera energia d’ionització

Per a les energies d’ionització també s’observen irregularitats en els períodes.

Aquestes irregularitats es poden justificar fàcilment atenent l’estabilitat de les
configuracions esfèriques (és a dir, de les semicapes plenes o semiplenes).
Així, en la figura següent (1.53) teniu representada la primera energia d’ionització

pels elements s i p del 2n, 3r i 4t períodes. Es pot observar com en passar del grup 2
al grup 13 la primera energia d’ionització disminueix en lloc d’augmentar. Els
elements del grup 13 tenen una configuració de la capa de valència externa ns2np1 i
en perdre un electró, els queda una configuració esfèrica (semicapa plena, ns2)
especialment estable. És per això que presenten una energia d’ionització inferior a
l’esperada (tenen una «certa tendència» a perdre un electró).
Figura 1.53. Primera energia d’ionització per als elements s i p del 2n, 3r i 4t períodes
Una cosa similar, disminució de la primera energia d’ionització, succeeix en passar

del grup 15 al 16. Els elements del grup 15 tenen una configuració de la capa
externa de valència esfèrica (semicapa semiplena, ns2np3), especialment estable, i
per tant presentaran una alta primera energia d’ionització (tenen una «certa
reticència» a perdre l’electró). En canvi, els elements del grup 16 tenen una
32
configuració de la capa externa de valència ns2np4 i si se’ls treu un electró arriben a

una configuració esfèrica (semicapa semiplena, ns2np3), especialment estable, i per
tant presenten una energia d’ionització inferior a l’esperada (tenen una «certa
tendència» a perdre un electró).
Sempre costa més energia treure un electró a un ió positiu que al respectiu àtom
neutre. A banda de requerir una energia extra per separar o allunyar una càrrega
negativa d’una de positiva, la càrrega nuclear efectiva sobre l’electró més extern de
l’ió positiu és superior a la de l’electró més extern de l’àtom neutre. És per això que,
com es pot observar en la taula següent (Taula 1.6), la segona energia d’ionització
és més gran que la primera, la tercera més gran que la segona, etc. També es pot
observar que arrencar un electró a una espècie amb una configuració de capa
tancada (configuració de gas noble) costa molta energia (ex. primera energia
d’ionització del He, segona del Li, tercera del Be, etc.).
Taula 1.6. Primera, segona, tercera i quarta energies d’ionització
Taula adaptada d’E. de Jesús. Enlace Químico y Estructura de la Materia. Universidad de Alcalá, 2003.
Exercici 1.10. Ordeneu els elements següents en ordre creixent de la seva primera energia
d’ionització: Na, F, I, Cs, Ne.
Resposta: Cs < Na < I < F < Ne
1.2.2.3. Afinitat electrònica
L’afinitat electrònica (AE) està directament relacionada amb l’energia que es desprèn
en el procés termodinàmic següent:
A(g) + e–  A–(g) HAE AE = –HAE (1.13)
Concretament, l’afinitat electrònica es defineix com l’energia que es desprèn,

canviada de signe, quan un àtom en estat gasós accepta un electró.
Per tant, un àtom presenta una alta afinitat electrònica quan aquest procés
termodinàmic és molt exotèrmic (mentre que l’entalpia associada al procés seria
negativa, l’AE es defineix com a positiva).
Com es pot comprovar en la figura següent (1.54), amb l’excepció dels gasos nobles,
els elements amb altes energies d’ionització també presenten altes primeres afinitats
electròniques. A diferència del potencial d’ionització, però, les afinitats electròniques
poden ser positives (procés termodinàmic exotèrmic) o negatives (procés
termodinàmic endotèrmic).
33
Figura 1.54. Primera afinitat electrònica

Pel que fa al comportament general en la taula periòdica, en baixar en un grup, la

primera afinitat electrònica disminueix. Tot i que Z* augmenta sobre els orbitals on se
situa el nou electró, l’efecte de l’augment de n és més important. En avançar en un
període, la primera afinitat electrònica augmenta ja que augmenta la càrrega nuclear
efectiva sobre els orbitals on se situa el nou electró. Hi ha, però, nombroses
irregularitats.
Així, es pot observar que els elements del segon període presenten primeres
afinitats electròniques menors que els del tercer període. La causa d’aquesta
irregularitat es troba en el petit radi dels elements del segon període. L’arribada d’un
nou electró provoca una gran desestabilització per les fortes repulsions
interelectròniques. Els elements del tercer període són més grans i permeten la
separació espacial dels electrons, i així es redueixen aquestes repulsions
interelectròniques.
La contracció del bloc d serveix per explicar la baixa primera afinitat electrònica dels
elements del quart període en comparació dels del cinquè període.
Pel que fa al comportament de la primera afinitat electrònica en avançar en un

període, les irregularitats que apareixen es poden justificar atenent l’estabilitat de les
configuracions esfèriques. Així, els elements del grup 2 mostren primeres afinitats
electròniques menors que els del grup 1. La causa és que la captació d’un electró
per un element del grup 1 és afavorida per l’assoliment d’una configuració esfèrica
(ns1  ns2, semicapa completa). Per contra, la captació d’un electró per un element
del grup 2 és desafavorida pel trencament d’una configuració esfèrica (semicapa
completa, ns2  ns2np1). El mateix succeeix en passar del grup 14 al 15 i del grup
17 al 18 (gasos nobles): grup 14 (ns2np2  ns2np3, semicapa semicompleta), grup
15 (semicapa semicompleta, ns2np3  ns2np4), grup 17 (ns2np5  ns2np6, capa
completa), grup 18 (capa completa, ns2np6  ns2np6(n+1)s1).
El concepte d’afinitat electrònica també es pot definir pels ions. L’afinitat electrònica
d’un ió positiu és més gran que la de l’àtom neutre i augmenta en augmentar la
càrrega positiva de l’ió (el procés termodinàmic d’acostar una càrrega negativa a una
de positiva és favorable, exotèrmic). L’afinitat electrònica d’un ió negatiu és menor
que la de l’àtom neutre (les segones afinitats electròniques sempre són negatives,
34
procés termodinàmic endotèrmic) i disminueix en augmentar la càrrega negativa de

l’ió.
Taula 1.7. Primera i segona afinitat electrònica per al O, S i Se

Àtom AE1(kJ/mol) Procés AE2(kJ/mol) Procés
O 142 exotèrmic –782 endotèrmic
S 203 exotèrmic –588 endotèrmic
Se 200 exotèrmic –425 endotèrmic
Fixeu-vos que la segona afinitat electrònica augmenta en baixar en el grup. La causa

està relacionada amb la grandària de les espècies i les repulsions interelectròniques.
Exercici 1.11. Dels parells d’elements següents, indiqueu quin presenta una afinitat electrònica més
gran: a) F, Cl; b) Cl, Br; c) O, S; d) S, Se.
Resposta: a) Cl > F; b) Cl > Br; c) S > O; d) S > Se
1.2.2.4. Electronegativitat
L’electronegativitat es defineix com la capacitat d’un àtom, en estat neutre, per

atreure els electrons dels enllaços que té amb altres àtoms. L’electronegativitat és un
concepte definit pels científics, però no és una propietat mesurable com les energies
d’ionització i altres propietats atòmiques. És per això que hi ha diverses escales o
taules de mesura de l’electronegativitat.
Per poder valorar les electronegativitats dels diferents àtoms, Robert S. Mulliken va
proposar que l’electronegativitat es podia aproximar com la mitjana entre la primera
energia d’ionització i la primera afinitat electrònica, ja que una alta electronegativitat
implica una alta energia d’ionització i una alta afinitat electrònica.
EI A  AE A
A  N (1.14)
2
on N és una constant que permet proporcionar el valor màxim d’electronegativitat al

fluor (  F  4,0 ) i, si les dades energètiques estan en kcal/mol, val 1/62.5 mol/kcal.
Alrred i Rochow van definir l’electronegativitat com la força exercida per la càrrega
nuclear efectiva a la perifèria de l’àtom. Suposant que l’àtom és una esfera de radi r,
la força que un àtom exerceix sobre la densitat electrònica d’un altre àtom situat al
seu costat és proporcional a Z*/r2, on Z* és la càrrega nuclear efectiva sobre l’orbital
de valència.
Z*
  0.359 2  0.744 (1.15)
r
Els coeficients 0.359 i 0.744 fan que els valors obtinguts es corresponguin amb les
altres escales quan el radi r s’expressa en Å.
Posteriorment, Linus C. Pauling va desenvolupar un conjunt de valors

d’electronegativitat basant-se en les interrelacions d’energies despreses en la
35
formació d’enllaços per a un gran nombre de molècules. Així, per a una molècula AB
amb una energia de dissociació del seu enllaç DAB, la diferència d’electronegativitats
entre els seus àtoms es pot expressar com:
 A   B  K DAB  DAA D BB (1.16)
on DAA DBB és la mitjana geomètrica de les energies de dissociació dels enllaços a

les molècules AA i BB, i K és una constant de proporcionalitat que pren un valor
d’1/30 quan les dades energètiques s’expressen en kcal/mol. Les dades de
l’electronegativitat de Pauling les teniu en la figura següent.
Figura 1.55. Electronegativitats de Pauling

Com es pot observar en la figura 1.55, l’electronegativitat augmenta en avançar en

un període i disminueix en baixar en un grup de la taula periòdica (té el mateix
comportament que les energies d’ionització i l’afinitat electrònica).
En avançar per les sèries de transició, l’augment de l’electronegativitat és

relativament petit amb alguna irregularitat. El mateix succeeix en les sèries de
transició interna. En els grups del bloc p, igual com passava amb l’energia
d’ionització, la disminució de l’electronegativitat no és gaire homogènia, a causa de
la diferent capa de valència interna que presenten els elements.
Exercici 1.12. Per a dos elements, A i B, del mateix període, on el primer és més electronegatiu que
el segon, indiqueu quines de les afirmacions següents són correctes:
a) A té més energia d’ionització que B.
b) A té menys afinitat electrònica que B.
c) B té un nombre atòmic menor que A
d) El parell d’electrons de l’enllaç entre A i B està desplaçat cap a A.
Resposta: a), c), d)
Altres científics han calculat escales d’electronegativitat utilitzant altres models i

dades. Si bé els valors de les diferents escales no són idèntics, les tendències sí que
ho són. Així, per exemple, en la figura 1.56 teniu la representació de les
electronegativitats de Mulliken en funció del nombre atòmic.
36
Figura 1.56. Electronegativitats de Mulliken

1.2.2.5. València
La valència d’un element és un concepte una mica arcaic però de vegades útil. Es
defineix com la relació «hidrogen/element» en els compostos que formen els
elements amb l’hidrogen. En la taula següent, teniu representats els compostos, la
valència i la configuració electrònica de valència per als elements del segon període.
Taula 1.8. València i configuració electrònica per als elements del segon període
Element Li Be B C N O F He
Compost LiH BeH2 B2H6 CH4 NH3 H2O HF He
València 1 2 3 4 3 2 1 0
Config. 2s 2s 2p 2p 2p 2p 2p 2p
2s 2s 2s 2s 2s 2s
Fixeu-vos que excepte per al Be, el B i el C, hi ha una concordança perfecta entre la

valència i els electrons desaparellats en la configuració fonamental dels elements.
Per a aquests tres elements, a més, podem construir una configuració electrònica
excitada, desaparellant els dos electrons de l’orbital 2s i situant-ne un sobre un
orbital 2p buit.
Element Be* B* C*
Compost BeH2 B2H6 CH4
València 2 3 4
Configuració 2p 2p 2p
2s 2s 2s
Ara, també per a aquests elements hi ha una concordança perfecta entre la valència
i els electrons desaparellats en la configuració excitada dels elements. Òbviament, el
procés de desaparellament dels electrons 2s requeriria una aportació d’energia ja
que E2p > E2s, però aquesta energia necessària podria ser «retornada» amb escreix
37
per la formació d’un nombre d’enllaços amb l’hidrogen més gran. Realment, el
procés termodinàmic que permet desaparellar els electrons no és tan senzill i el
veureu als capítols següents amb el nom d’hibridació d’orbitals atòmics.
Per tant, podem definir la valència d’un element com el nombre d’electrons que té o
pot tenir desaparellats. És important no confondre la valència amb la propietat
atòmica següent que és l’estat d’oxidació.
1.2.2.6. Estat d’oxidació
L’estat d’oxidació d’un element és un concepte que té a veure amb la seva

electronegativitat, les seves afinitats electròniques i les seves energies d’ionització.
De vegades, l’estat d’oxidació es relaciona erròniament amb la valència. Es diu que
els diferents estats d’oxidació que pot prendre un element són les diferents valències
que mostra en formar compostos. Això, és una degeneració que es fa a posteriori...
es coneixen les estequiometries i d’aquí s’extreuen els estats d’oxidació. Realment,
però els estats d’oxidació que poden prendre els elements es poden conèixer a partir
de les seves configuracions electròniques.
Mirem ara les configuracions electròniques dels diferents grups de la taula periòdica.
Els elements alcalins, grup 1, tenen una configuració de gas noble (GN) amb un
electró addicional: [GN]ns1. Aquests elements presenten energies d’ionització baixes
i, per tant, poden perdre fàcilment un electró i donar el catió M+ amb una configuració
electrònica de capa tancada (de gas noble, configuració esfèrica) que és força
estable. Així doncs, els elements del grup 1 actuaran invariablement amb l’estat
d’oxidació +1.
Els elements alcalinoterris, grup 2, presenten una configuració de semicapa tancada

[GN]ns2. Si bé aquests elements presenten energies d’ionització més grans que els
del grup 1, aquestes són encara bastant baixes. És per això que poden perdre dos
electrons i generar els cations M2+ amb una configuració electrònica de capa tancada
(de gas noble, configuració esfèrica) que és força estable. Així doncs, els elements
del grup 2 actuaran invariablement amb l’estat d’oxidació +2.
Els elements del grup 13 presenten una configuració de la capa de valència exterior
[GN]ns2np1. Seguint els raonaments anteriors, aquests elements tenen tendència a
actuar amb l’estat d’oxidació +3 i donar cations de tipus M3+. Això és veritat per als
dos elements que no presenten capa interna de valència (B i Al). La presència de les
semicapes plenes, (n–1)d10 en el gal·li i l’indi i (n–2)f14(n–1)d10 en el tal·li, fa que la
càrrega nuclear efectiva sobre els electrons ns2 sigui prou elevada perquè es perdin
amb força més dificultat que l’electró np1. En aquestes condicions els tres elements
poden actuar amb dos estats d’oxidació +3 i +1. L’aparició d’un estat d’oxidació dues
unitats inferior a l’estat d’oxidació «natural» del grup es coneix com efecte del parell
inert, ja que aquest baix estat d’oxidació és causat per les dificultats energètiques
per extreure el parell d’electrons ns2.
[GN]ns2np2. Com succeïa en el grup anterior, els dos primers elements del grup (C,
38
Si) poden actuar amb un estat d’oxidació +4 per la pèrdua dels quatre electrons de
valència i quedar-se amb una configuració de gas noble. El carboni, a més, és
l’element del grup que presenta les energies d’ionització i les afinitats electròniques
més elevades i, per tant, també li és fàcil agafar quatre electrons per obtenir una
altra configuració de gas noble actuant amb estat d’oxidació –4 (estat d’oxidació +4
 [He]; estat d’oxidació –4  [Ne]). El germani i l’estany presenten en la seva capa
interna de valència una semicapa plena (n–1)d10 i el plom una (n–2)f14(n–1)d10. Com
en el grup anterior, això fa que, a més de l’estat d’oxidació +4, puguin actuar amb el
+2.
[GN]ns2np3. L’estat d’oxidació +5 significa la pèrdua dels cinc electrons de valència
per produir una configuració de gas noble. Tots els elements, a més, poden captar 3
electrons i produir també una configuració de gas noble. Per tant, l’estat d’oxidació –
3 també és possible (especialment per als elements més lleugers). Finalment,
sobretot per als elements més pesants del grup, es pot arribar a una configuració
esfèrica perdent els tres electrons np ([GN]ns2(n–2)f14(n–1)d10) i actuant amb l’estat
d’oxidació +3.
Un cop arribats al grup 16 (elements calcògens), atesa la seva configuració

electrònica, [GN]ns2np4, és més fàcil captar dos electrons per arribar a la
configuració de gas noble que perdre els sis electrons de valència. Així, els elements
més lleugers actuaran habitualment amb un estat d’oxidació –2. Tot i això, excepte
per a l’oxigen, també és possible l’estat d’oxidació +6, encara que rarament. Com en
el cas del grup anterior, es pot arribar a una configuració esfèrica perdent els quatre
electrons np ([GN]ns2(n–2)f14(n–1)d10) i actuant amb l’estat d’oxidació +4.
Segons la configuració electrònica dels halògens (grup 17), [GN]ns2np5, l’estat

d’oxidació més habitual serà el –1, ja que captant un sol electró s’arriba a una
configuració de gas noble. A mesura que es baixa en el grup, però, també podem
anar trobant els estats d’oxidació +3 ([GN]ns1(n–2)f14(n–1)d10np3), +5 ([GN]ns2(n–
2)f14(n–1)d10), fins i tot el +7 ([GN](n–2)f14(n–1)d10).
Pel que fa a les sèries de transició, la situació és més variable. Així, del grup 3 al
grup 7, els estats d’oxidació més comuns corresponen a la pèrdua de part o de tots
els electrons de valència per adoptar configuracions esfèriques, ex.:
Mn  [Ar]4s23d5 +2  [Ar]4s03d5 +4  [Ar]4s03d3 +7  [Ar] 4s03d0
A partir del grup 8 ja no és fàcil perdre tots els electrons per aconseguir la
configuració de gas noble i només s’acostumen a perdre’n alguns per arribar a
configuracions esfèriques, e.g:
Fe  [Ar]4s23d6 +2  [Ar]4s13d5 (realment: [Ar]4s03d6) +3  [Ar] 4s03d5
Tal com es pot observar per a l’estat d’oxidació +4 del manganès i l’estat +2 del
ferro, les configuracions esfèriques per als metalls de transició, de vegades, no són
òbvies.
39
APPÈNDIX
Què cal saber?
Estructura i models atòmics

- Que hi ha hagut diversos models atòmics (Dalton, Thomson, Rutherford, Bohr...)
i que cadascun presenta característiques pròpies.
Orbitals
- Que el concepte d’orbital hidrogenoide s’estén pel cas dels àtoms
polielectrònics. Es tracta de l’aproximació orbital.
- Que l’estructura electrònica es pot justificar a partir de la naturalesa de
combinació dels nombres quàntics, del procés Aufbau i de la regla de màxima
multiplicitat de Hund.
Taula periòdica
- Quin és el concepte de mida atòmica.
- Quins són els conceptes termoquímics de potencial d’ionització i d’afinitat
electrònica.
- Que l’electronegativitat no és una propietat mesurable, que és un índex
indicador de la capacitat que té un element de captar electrons.
- Que hi ha diverses escales d’electronegativitat, la més comuna de les quals és
la de Pauling.
- Com varien les propietats atòmiques i iòniques en un grup, període o, en alguns
casos, al llarg d’una sèrie isoelectrònica.
- Que l’estabilitat addicional de les capes plenes o semiplenes permet justificar
moltes vegades el comportament de variació d’una propietat en un període.
- La diferència conceptual entre valència i estat d’oxidació.
40
Què cal saber fer?
Estructura i models atòmics

- Saber identificar els isòtops d’un element o ió i saber fer el recompte dels seus
protons, neutrons i electrons.
- Saber calcular la massa atòmica mitjana d’un element a partir de la informació
dels seus isòtops.
Orbitals atòmics
- Saber escriure configuracions electròniques, aplicant els principis Aufbau i de
Hund.
Taula periòdica
- Justificar com varien les propietats atòmiques i iòniques en un grup, període o
sèrie isoelectrònica.
- Justificar com varien aquestes propietats.
- Interpretar els conceptes termodinàmics de potencial d’ionització i d’afinitat
electrònica, i també les respectives equacions termoquímiques.
- Saber interpretar el signe de l’afinitat electrònica.
- Saber determinar la valència i els estats d’oxidació dels elements.
Paraules clau:
-Models atòmics de Thomson, Rutherford i Bohr

-Àtom hidrogenoide. Nombre quàntic principal
-Àtom d’hidrogen
-Els orbitals atòmics
-Nombres quàntics principal, angular, magnètic
-Degeneració
-Energia dels electrons. Estats i nivells. Estat fonamental
-Spin electrònic
-Principi d’exclusió de Pauli
-Configuració electrònica
-Principi d’Aufbau
-Multiplicitat de spin, regla de Hund de la màxima multiplicitat
-Grup, període i bloc
-Definicions de la «mida» atòmica: radis covalent, iònic, metàl·lic
-Les propietats periòdiques i la seva variació en la taula periòdica
-Dimensions atòmiques i iòniques
-Sèries isoelectròniques
-Energia d’ionització
-Afinitat electrònica
-Electronegativitat
-València
-Estats d’oxidació
41
Altres lectures recomanades
Llibres de text:
- Atkins, P. W. General Chemistry. New York: Scientific American Books, 1989.

Consulteu el capítol de composició de la matèria i el de l’estructura de l’àtom d’hidrogen.
Especialment hi podeu trobar informació sobre els nombres quàntics i l’estructura dels orbitals.
- Atkins, P.; Jones, L. Principios de Química. Buenos Aires: Editorial Médica

Panamericana, 2006. Consulteu el capítol 1 («Los átomos: el mundo cuántico»).
Prèviament també es pot consultar l’apartat de fonaments (de les pàgines introductòries F13 a
F22). El tema sobre la taula periòdica es troba entre les pàgines 30 i 43.
- American Chemical Society. Química. Un proyecto de la ACS. Barcelona:

Reverté, 2005. Consulteu el capítol 4 («Estructura atómica»). També es pot consultar el
capítol 3 («El origen de los átomos»).
- Colacio, E. Fundamentos de enlace y estructura de la materia. Madrid: Grupo

Anaya, 2004. Un bon llibre amb continguts de la primera part de l’assignatura. El seu
contingut remarca els aspectes més importants de la matèria. Pot ser recomanable fer una
primera lectura del capítol corresponent abans de llegir aquests apunts. En aquest llibre es
comenten el principi d’exclusió de Pauli, el procés Aufbau i la regla de màxima multiplicitat de
Hund.
- Petrucci, R. H.; Harwood, W. S.; Herring, F. G. Química General. Madrid: Prentice

Hall, 2002. En el tema 9 es tracta l’estructura de la taula periòdica des del punt de vista de
l’organització dels nombres quàntics i de les configuracions electròniques. En el tema 10 es
presenta l’estudi de la variació de les propietats atòmiques.
- Centellas, F.; Brillas, E.; Domènech, X.; Bastida, R. M. Fonaments d’estructura

atòmica i de l’enllaç químic. Barcelona: Publicacions de la Universitat de
Barcelona: Barcanova, 1992. Un llibre de text amb continguts dels temes 1 i 2.
- Mó, O.; Yáñez, M. Enlace químico y estructura molecular. Barcelona: J. M. Bosch

Editor, 2000. Un llibre de text amb continguts dels temes 1 i 2.
- Costa, J. M.; Lluch, J. M.; Pérez, J. J. Química. Estructura de la matèria.

Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1993. (Biblioteca Universitària) Consulteu-ne el
capítol 5 per al tema dels àtoms polielectrònics. Consulteu el capítol 6 («Periodicitat i
propietats dels elements»), els gràfics del qual també són prou il·lustratius.
Articles, altres llibres,...
- Asimov, Isaac. Breve historia de la química. Madrid: Alianza Editorial, 1996.
- Asimov, Isaac. La búsqueda de los elementos. Barcelona: Plaza & Janes, 1986.
Obra original de 1962. Explica les investigacions fetes per l’home en els darrers 2.500
anys per tal d’identificar la composició de la matèria i l’univers. Es fa una exposició històrica
des de Tales de Milet fins a l’era moderna, des de l’alquímia (conversió del plom en or) fins al
ciclotró, de màgia i engany i de ciència. Es parla de Lavoisier, Mendeleev, el matrimoni Curie,
etc.
42
- Llibre de divulgació: Lozano Leyva, Manuel. De Arquímedes a Einstein: los diez

experimentos más bellos de la física. Barcelona; Madrid: Debate, 2005.
(Col·lecció Arena Abierta) ISBN: 8483066130 Es repassa la llista dels 10
experiments més bonics de la física, segons una enquesta a 200 científics. Es repassen els
experiments d’Arquimedes, Eratòstenes, Galileu, Newton, Cavendish, Young (caràcter
ondulatori de la llum), Foucault, Millikan (determinació de la unitat de càrrega elèctrica),
Rutherford (descobriment del nucli atòmic) i altres experiments fonamentals de la mecànica
quàntica (Einstein, Bohr, De Broglie, Heisenberg...).
- Peake, B. M. «The Discovery of the Electron, Proton, and Neutron». Journal of
Chemical Education (setembre 1989), 55(9), 738. Hi trobem detalls i la bibliografia
específica original del descobriment de l’electró, el protó i el neutró.
- Jensen, William B. «The Origins of the Symbols A and Z for Atomic Weight and
Number». Journal of Chemical Education (desembre 2005), 82(12), 1764.
- Ashkenazi, G. «The Meaning of d-Orbitals Labels». Journal of Chemical

Education (febrer 2005), 82(2), 323-324.
- Tegmark, Max; Wheeler, John Archibald. «100 Years of Quantum Mysteries».

Scientific American (febrer 2001), 54-61.
- Ludwig, Oliver G. «On a Relation between the Heisenberg and de Broglie

Principles». Journal of Chemical Education (gener 1993), 70(1), 28.
- Kikuchi, Osamu; Suzuki, Keizo. «Orbital Shape Representations». Journal of

Chemical Education (març 1985), 62(3), 206-209.
- Mason, Franklin P.; Richardson, Robert W. «Why Doesn’t the Electron Fall into
the Nucleus?». Journal of Chemical Education (gener 1983), 60(1), 40-42.
- Ludwig, Oliver G. «A Rationalization for the Freshman Rules for the H-Atom
Quantum Numbers». Journal of Chemical Education (2001), 78(5), 634.
- Roundy, Willard H. Jr. «What Is an Element?». Journal of Chemical Education

(setembre 1989), 66(9), 729-730.
- Ringnes, Vivi. «Origin of the Names of Chemical Elements». Journal of Chemical

Education (setembre 1989), 66(9), 731-738.
- Dutch, Steven I. «Periodic Tables of Elemental Abundance». Journal of Chemical

Education (març 1999), 76(3), 356-358.
- Oliver, Ramon. «John Dalton». Revista de la Societat Catalana de Química

(1/2000). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 34-35.
-Besalú, E. «From Periodic Properties to a Periodic Table Arrangement ». Journal

of Chemical Education (2013), 90, 1009-1013. En aquest article es mostra
com un mètode estadístic general permet veure que la informació que
contenen les propietats ‘periòdiques’ realment defineix una organització quasi-
rectangular dels elements representatius de la taula periòdica.
43

Bloc 1-Elements Quimics

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Bloc 1-Elements Quimics

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Manual de l’estudiant. Química. Estudis de Grau. Facultat de Ciències. Departament de Química.

BLOC 1. ELS ELEMENTS QUÍMICS

Organització del Bloc 1

1.1 FONAMENTS DE L’ESTRUCTURA ATÒMICA

1.1.1. Estructura dels àtoms

El descobriment de l’electròlisi de l’aigua per William Nicholson i Anthony Carlisle i

1.1.1.1. El model atòmic de Thomson

A partir d’aquests resultats, Joseph J. Thomson va

En qualsevol element de la taula periòdica, el nombre d’electrons es contraposa a la

1.1.1.2. El model atòmic de Rutherford

El 1911, Rutherford, Geiger i Marsden van

Atès que el nombre de

D’acord amb les dades experimentals obtingudes, Ernest Rutherford va proposar el

En aquest model, l’únic electró de l’àtom, amb massa

1.1.1.3. Els isòtops, el nombre atòmic i el nombre màssic

El 1932 James Chadwick, en bombardejar beril·li amb partícules α (nuclis d’heli,

Misòtop(1) x%(1)  Misòtop( 2) x%( 2)  ...

Exercici 1.1. Quants protons, neutrons i electrons trobem en el:

Resposta: 63,547 uma.

1.1.1.4.El model atòmic de Bohr

Recordant el model orbital de Rutherford que per a un

En introduir aquesta restricció addicional, en el cas de l’àtom d’hidrogen (nombre

Figura 1.6. Representació de les òrbites permeses en l’àtom d’hidrogen

Un cop conegudes les òrbites permeses, és interessant conèixer quins estats

En aquest expressió n és el nombre quàntic principal, me la massa de l’electró, e

1.1.2. Model quàntic. Orbitals atòmics.

La teoria atòmica actual es basa en l’equació de Schrödinger, que és una equació

Hˆ (r , , )  E (r , , ) (1.3)

n,l ,ml (r , , )  Rn,l (r ) · l ,ml ( ) ·  ml ( ) (1.4)

Aquests tres nombres quàntics, juntament amb un quart addicional (anomenat

Taula 1.1. Nombres quàntics

1.1.2.1.Orbitals i nombres quàntics

Taula 1.2. Estats degenerats per a n = 2

Taula 1.3. Notació segons el nombre quàntic azimutal

1.1.2.2.Les funcions orbitals. Nodes i orientació.

Representació de la part angular (és dir, valor de r fix) per l=0. Es

Per als orbitals s, la representació de la densitat de probabilitat (la conjunta radial i

n=1 n=2 n=3 n=4

Des del punt de vista de la representació gràfica de la densitat electrònica, el nombre

La major part dels orbitals d situen el màxim de densitat de probabilitat de trobar

Figura 1.10. Representació de la part angular pels orbitals d (l=2)

1.1.2.3. L’espin electrònic

Els tres primers nombres quàntics determinen el moviment orbital de l’electró al

En resum, hi ha dues funcions de spin, ms (s és constant, ½) anomenades

n,l , ml , ms  n,l , ml ms (1.5)

És a dir, un electró atòmic és descrit per quatre nombres quàntics.

1.1.3. Àtom polielectrònic

L’aproximació de les partícules independents és un mètode aproximat que permet la

(r1,1,1, r2 ,2 ,2 )  1(r1,1,1) 2 (r2 ,2 ,2 ) (1.6)

i l’energia total s’aconsegueix sumant les energies de cadascun dels estats

1.1.3.1. Principi d’exclusió de Pauli

1.1.3.2.Configuració electrònica: principi de construcció cap amunt (Aufbau)

Una configuració electrònica és la distribució dels electrons d’un àtom en els

A l’hora d’omplir els orbitals d’un àtom polielectrònic, de la mateixa aproximació

Aquest ordre per omplir els orbitals de vegades es

Es parla de configuracions de capa tancada quan els 3s 3p 3d

orbitals s i p amb el mateix nombre quàntic principal n 4s 4p 4d 4f

Taula 1.5. Configuració electrònica per als diferents àtoms

Cas 1. La diferència d’energia calculada entre els orbitals (n–1)d i ns és força

Resposta: a) [He]2s22p2, b) [Ar]4s23d104p6, c) [Ar]4s23d7, d) [Kr]5s2, e) [Ar]4s23d3, f) [Ne]3s23p6 = [Ar],

Quan tenim electrons en orbitals de valència p, d i f, i aquestes subcapes no estan

Es defineix la multiplicitat de l’estat electrònic com el nombre:

on S és la suma dels spins dels electrons:

Així, en els tres exemples anteriors tenim un estat triplet (b), S = 1  2S + 1 = 3, i