Minerva Villatobas Gómez 1rC

DILEMA MORAL

Tu ser querido es inmortal. Te ofrece beber de la fuente de la juventud para que

tú también lo seas. ¿Qué eliges? Vivir eternamente y a la vez sufrir
siempre la muerte de tus personas amadas o bien ser mortal como los
demás, pero envejeciendo para perder al final a ese ser querido

Ante esta situación me encuentro en el dilema de elegir vivir eternamente junto

a mi ser querido inmortal o envejecer y morir, sabiendo que ese ser querido va a
seguir viviendo solo eternamente. Personalmente, me decantaría por beber de la
fuente de la juventud y quedarme eternamente junto a esa persona. Pienso que
aunque me dolería ver a la gente de mi alrededor envejecer y morir, siempre
tendré a ese ser querido a mi lado y, ya que tendría todo el tiempo que quisiera,
podría viajar por todo el mundo para conocer todas las culturas existentes y vivir
múltiples vidas con múltiples personalidades junto a esa persona, también
aprendería todo lo posible para hacerme la persona más savia y a lo largo de los
años ir enseñando todo lo aprendido. No podría escoger otra opción, ya que mi
consciencia no estaría tranquila al morir de saber que ese ser querido va a vivir
eternamente solo, porque aunque conozca a gente nueva se van a ir de su lado
y pienso que no hay peor sentimiento que la solitud.
Minerva Villatobas Gómez 1rC

TEORIES ÈTIQUES

La virtut és, per tant, un hàbit selectiu, consistent en una posició intermèdia per a nosaltres,
determinada per la raó i tal com la determinaria l'home prudent. Posició intermèdia entre dos vicis, l'un per
excés i l'altre per defecte. I així, uns vicis pequen per defecte i altres per excés del que es deu a les passions i a
les accions, mentre que la virtut troba i tria el mitjà. Per la qual cosa segons la seva substància i la
definició que expressa la seva essència, la virtut és mitjà, però des del punt de vista de la perfecció i del bé,
és extrem. No tota acció, però, ni tota passió admeten una posició intermèdia. Algunes es
nomenen precisament implicades amb la seva perversió, com l'alegria del mal aliè, la impudència,
l'enveja; i entre les accions l'adulteri, el robatori, l'homicidi. Totes aquestes coses són objecte de censura
per ser roïnes en si mateixes, i no per les seves excessos ni pels seus defectes. Pel que fa a elles no hi ha
manera de conduir-se rectament mai, sinó que sempre es erra. No hi ha en aquests assumptes una manera de
fer bé o un no fer bé, com en punt a amb quina dona o com o quan cometre adulteri, sinó que senzillament
el fer qualsevol d'aquestes coses és errar. Seria igualment absurd pretendre que en la injustícia,
la covardia i la disbauxa pogués haver un mitjà, un excés i un defecte perquè llavors hi hauria un mitjà
de l'excés i del defecte, i un excés de l'excés i un defecte del defecte.

Aquest text parla sobre la virtut, és una via mitjana entre l’excés i el defecte. Aquesta
«justa proporció» s’aplica als sentiments, les passions i les accions.
El text pertany a Aristòtil que va ser un dels primers filòsofs a defensar l'eudemonisme.
Aquest corrent considera que la felicitat és la finalitat de qualsevol acció, per a Aristòtil la
virtut és una excel·lència afegida a alguna cosa com a perfecció. Quan una entitat
realitza la seva funció pròpia, però no de qualsevol manera sinó d'una manera perfecta,
llavors d'aquesta entitat diem que és virtuosa. Aristòtil distingia dos tipus de virtut o
excel·lència humana: virtut ètica o moral i virtut dianoètica o intel·lectual. Ambdues
expressen l'excel·lència de l'home i la seva consecució produeix la felicitat, ja que
aquesta última és "l'activitat de l'home conforme a la virtut".