Jaume I I El Llibre Dels Fets

Introducció a les quatre grans cròniques 11
JAUME I I EL LLIBRE DELS FETS
Autoria i gènere
El regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), rei d’Ara-

gó, de València i de Mallorca, comte de Barcelona i senyor de
Montpeller, disposa d’una font d’un valor històric i literari excep-
cional, el Llibre dels fets o Llibre del rei En Jaume, escrita des de
l’òptica d’un jo / nós (el plural majestàtic) rere el qual cal suposar
la figura del mateix monarca. Aquest fet confereix a l’obra una
singularitat ben acusada: no debades, i tret del cas de Pere III de
Catalunya-Aragó —que imitarà ben conscientment el seu avant-
passat—, no coneixem cap altre monarca de l’edat mitjana que
s’haja fet càrrec de la redacció de les seues memòries. En conse-
qüència, hom ha qualificat el llibre com «un unicum dins la lite-
ratura medieval» (Pujol, 1996: 61).
Val a dir que aquesta singularitat del Llibre dels fets sembla
haver causat històricament un cert neguit a una part de la crítica:
la idea que la veu que ens reconta les vivències reials és vertade-
rament la de Jaume I ha estat acollida amb reticències per alguns
autors que, fins ben modernament, han posat en dubte l’origina-
litat del llibre o han discutit la versemblança de la seua autoria.
La controvèrsia sobre l’autenticitat o no del Llibre dels fets té el
primer exponent en la figura de José Villarroya (1732-1804):
aquest erudit i advocat valencià no sols descartava la possibilitat
que el rei fos l’autor del llibre, sinó que, a més, defensava (Vi-
llarroya, 1800) que l’obra havia estat construïda a partir d’altres
12 Josep Antoni Aguilar Àvila
fonts, com ara la Cronica Regis Iacobi del frare dominicà Pere
Marsili (s. xiv), escrita per encàrrec del rei d’Aragó Jaume II el
Just, nét del Conqueridor (Martínez San Pedro [ed.], 1984). Tot
i que les teories sobre la precedència de la crònica llatina foren
ja convincentment refutades al principi del segle xx (Martin-
Chabot, 1911), encara el filòleg Manuel de Montoliu va afirmar
les relacions de dependència del text català amb el de Marsili
(Montoliu, 1913-1914). Però les anàlisis comparatives de la crí-
tica posterior (Soldevila, 1962 i 1965; Asperti, 1982; Pujol, 2001)
han desautoritzat definitivament les tesis de Villarroya: les nom-
broses evidències textuals presentades proven que moltes de les
divergències constatables entre els textos llatí i català són només
explicables com a intervencions i amplificacions operades per
Marsili a partir d’una lectura prèvia del Llibre dels fets.
Un segon argument esgrimit pels qui s’han mostrat reacis a
atribuir la paternitat del llibre a Jaume I sosté que en la compo-
sició de l’obra hom va fer servir, tot prosificant-les, una sèrie de
cançons de gesta sobre els fets del rei. De fet, el mateix Montoliu
(1922, 1925 i 1928) es va convertir en el principal defensor d’un
corrent crític que, amb més o menys matisos, va ser seguit per no
pocs editors i estudiosos de la historiografia catalana medieval,
que van postular també l’existència de prosificacions de textos
èpics en les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner i es
van dedicar a restituir els fragments teòricament manllevats a les
cançons de gesta a la seua forma original versificada (vegeu, per
exemple, Soldevila, 1925a, 1925b i 1958b). És ben conegut el
rerefons ideològic en què es van desenvolupar aquestes teories,
fruit d’un enfocament nacionalista que, segons la concepció ro-
màntica, associava l’èpica al naixement i la formació de l’esperit
dels pobles. La crítica moderna, però, ha qüestionat ben sòlida-
ment l’existència d’una poesia epicopopular oculta en les pàgines
de les cròniques catalanes: la contribució més notable en aquest
sentit és la de Stefano Asperti (1993), que posa en relleu amb
arguments de caire lingüístic i mètric l’arbitrarietat dels mètodes

versificadors emprats en les reconstruccions fetes per la crítica
anterior.
El tercer argument adduït en contra de l’originalitat del Lli-
bre dels fets té a veure amb la presència a les memòries reials
d’una sèrie de referències escripturístiques en llatí que en prin-
cipi devien ser desconegudes per a un illiteratus com Jaume I.
Particularment, hom ha centrat l’atenció en el pròleg del llibre,
construït a manera de sermó, al darrere del qual hom ha vist
durant molt temps la mà d’un autor eclesiàstic. Així, si Montoliu
(1917) pensava que la profusió de citacions bíbliques descartava
la intervenció del rei en la composició de l’obra i n’atribuïa l’au-
toria a Jaume Sarroca, bisbe d’Osca, Lluís Nicolau d’Olwer (1926)
defensava una teoria lleugerament diferent: sense rebutjar la
possibilitat que el rei hagués dirigit la redacció del llibre, li nega-
va la paternitat dels fragments més imbuïts de cultura eclesiàsti-
ca, que, segons D’Olwer, calia adjudicar al jurista Bernat Vidal.
A més, per a Nicolau aquests passatges erudits van ser incorporats
al llibre molts anys després de la mort del Conqueridor, en ple
regnat de Jaume II. Posteriorment, diverses contribucions van
explotar aquest plantejament, almenys quant al pròleg (Soldevi-
la [ed.], 2007: 22-25), però les investigacions més recents també
han posat en dubte la idea dels col·laboradors eclesiàstics. Així,
Asperti (1982) ha fet notar que l’escriptura del llibre no respon
a una formació clerical gaire elevada i ha limitat a uns pocs frag-
ments puntuals la possible intervenció d’altres mans en la redac-
ció. Per la seua banda, Pujol (2001) ha remarcat: a) que les cita-
cions bíbliques contingudes en l’obra no devien resultar del tot
alienes a la cultura professional d’un monarca del segle xiii, i b)
que, així i tot, la presència d’aquestes frases no fa pensar preci-
sament en un autor profundament familiaritzat amb les escrip-
tures i la patrística, atès que amb freqüència hom no identifica
correctament la font que diu que cita.
Així, doncs, els estudis que en les tres darreres dècades han
abordat el Llibre dels fets des de diferents perspectives (l’anàlisi
de l’estructura, de la tècnica narrativa o de l’estil) han insistit en
la mateixa idea: que el rei Jaume I n’és amb tota seguretat l’artí-
fex. Aquests mateixos estudis han hagut d’acarar-se amb una altra
qüestió ben delicada: quina degué ser la tradició literària sobre la
qual es va bastir l’obra. Així, Albert Hauf, per a qui «la biografia
del rei és presentada […] com excepcional i no mancada de trets
miraculosos que recorden els de l’hagiografia tradicional», l’ha
definida com una acció de gràcies del rei a Déu i n’ha subratllat
el caràcter de llegat o de «testament exemplar de l’heroi» (Hauf,
2004: 48). Per la seua banda, Robert Burns (1984) s’ha demanat
si l’escriptura del Llibre dels fets va inspirar-se potser en certs
models musulmans. Allò que els diversos treballs han destacat
majoritàriament és que el llibre no es pot considerar una crònica,
sinó més aviat una autobiografia, focalitzada enterament en l’ex-
periència i la memòria individual de l’autor. En especial, Asperti
(1983) ha fet notar que el llibre sacrifica molt sovint detalls fo-
namentals per a la correcta comprensió dels fets narrats en pro
d’altres d’aparentment secundaris (o menuderies) però que cor-
responen als records més íntims del rei. Per a l’italià, això succeeix
perquè no es tracta realment d’un relat de la història, sinó de la
pròpia història de Jaume I, i la memòria del rei esdevé l’eix ver-
tebrador del llibre. Asperti veu el Llibre dels fets, doncs, com un
text lliure de constriccions formals i insisteix en el seu caràcter
preliterari, tot assenyalant la descurança del seu estil (farcit de
repeticions, anacoluts i oracions inacabades o mal construïdes).
Més recentment, Josep Pujol ha demostrat que la qüestió estilís-
tica resulta central per a la valoració de l’obra i ha matisat el ju-
dici d’Asperti: «l’adjectiu preliterari només resulta coherent si la
paraula literatura s’assimila a literatura escrita» (Pujol, 1996: 36),
atès que l’escriptura de les memòries reials evidencia els trets
característics de la literatura oral, fet que explica les anomalies
—el «desgavell estilístic, la sensació de dispersió i fragmentaris-

me»— que tanta perplexitat han causat a la crítica. Pujol, d’altra
banda, ha assenyalat la tradició dels specula principum o espills de
prínceps com a model més acostat a l’obra, basant-se en el caràc-
ter exemplar amb què hom revesteix els actes del rei.
El pròleg del llibre. La fe i les obres
Com ja ha estat dit, el Llibre dels fets s’obre amb una breu
introducció que adopta la forma d’un sermó. Les teories que han
considerat aquest prefaci un postís afegit a posteriori obliden,
però, que, com ha assenyalat Albert Hauf:
si ens prenem la molèstia d’examinar-lo de prim compte

en relació amb la resta del llibre, constatem que concorda
plenament amb unes constants que marquen la tònica
general i el sistema de valors del conjunt de l’obra jaumina,
i que [...] se’ns revela del tot representatiu de la mentalitat
del monarca, tal com ell mateix es volia presentar a la
posteritat. (Hauf, 2004: 55)
En efecte, el pròleg tracta idees com: a) la importància d’ajus-

tar els propis actes a la fe, d’acord amb el versicle de sant Jaume
(2, 17) que es proposa com a tema del sermó («Fe sens obres
morta és»); b) la idea que Déu afavoreix els que confien en Ell i
duen a terme bones obres; c) l’autoproposició del monarca com
a exemplum dels dos punts anteriors: Déu ha afavorit Jaume I
perquè la fe d’aquest l’ha menat a menysprear les vanitats terre-
nals i sotmetre la seua voluntat a la dels cels:
E nós esgardan e pensan con és petit aquest segle e frèvol

e ple d’escàndol e con l’altre ha glòria en si senes fi [...] e
esgardan encara con és gran lo seu poder e petita la nostra

flaquea, e coneguem e entenem per veritat aquest mot que
diu la Escriptura: Omnia pretereunt preter amare Deum,
que vol dir aytant que totes les coses del món són trespas-
sadores e que·s perden, sinó solament la amor de Déu. E
nós, conexén que aquesta era la veritat e l’àl, monçònega,
volguem la nostra pensa e les nostres obres donar, pensar
e dreçar los manamens de nostre Salvador, e lexam les va-
nes glòries d’aquest món per aconseguir al seu regne.
En aquest sentit, les pàgines del Llibre dels fets semblen cor-
roborar molt coherentment les tesis del pròleg, perquè Jaume I
identifica sempre els seus èxits militars i polítics amb la voluntat
de Déu, d’acord amb un esquema providencial que uniformitza
tota l’obra. És així que, ben conscient com és d’aquestes «grans
gràcies», el rei escriu el seu llibre com una mena d’exvot i perquè
confia, d’altra banda, que la seua experiència vital servirà per-
què els qui la coneguen en prenguen exemple i aprenguen a
confiar en la misericòrdia divina:
E per tal que·ls hòmens coneguessen e sabessen, can hau-

ríem passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem feyt
ajudan-nos lo Senyor poderós, en qui és vera trinitat, lexam
aquest libre per memòria. E aquels qui volran hoir de les
gràcies que nostre Senyor noa ha feytes e per dar exempli
a tots los altres hòmens del món, que façen ço que nós
havem feyt: de metre sa fe en aquest Seyor qui és tan po-
derós.
El naixement del rei
De fet, Jaume I es presenta com un ser marcat des del seu

naixement per un destí molt especial. En repetides ocasions el
rei afirma que la seua vinguda al món es va produir gràcies a una
intervenció de Déu («volch nostre Seyor que nós fóssem engen-
rats», «volch nostre Seyor que fos lo nostre naximent», «E sembla
obra de Déu»: Jaume I, Llibre dels fets, cap. 5; «Certa cosa és
que·l nostre naximent se féu per vertut de Déu», «e sí fo volentat
de Déu que nasquem en aquest món»: Jaume I, Llibre dels fets,
cap. 48), atès que els seus pares —Pere I el Catòlic i Maria de
Montpeller— estaven enemistats i tot feia indicar que el matri-
moni no tindria descendència. El Conqueridor al·ludeix, a més,
a «les condicions» i «les meraveyles que foren al nostre naxe-
ment» (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 48), termes que cal relacio-
nar amb els mirabilia que solen aparèixer en els relats sobre
l’engendrament i el naixement dels grans herois. En efecte, el
Llibre dels fets anota que el naixement del petit Jaume va estar
acompanyat de tota mena de prodigis, signes ben manifests de la
seua predestinació (Delpech, 1989; Hauf, 2004; Renedo, en prem-
sa a). Aquests senyals es manifesten ja quan la seua mare, Dona
Maria, duu el nounat a l’església de Santa Maria de Montpeller
per tal de batejar-lo. Tan bon punt van creuar la porta del temple,
els clergues, sense que haja estat previst, comencen a entonar el
Te Deum laudamus, un himne d’agraïment a Déu, i més tard, quan
l’infant és conduït a l’església de Sant Fermí, sona el conegut
càntic profètic de Zacaries, Benedictus Dominus Deus Israel (Lluc
1, 68-79), que anuncia precisament la vinguda d’una figura mes-
siànica i redemptora:
E nostra mare, sempre que nós fom nats, envià’ns a Sanc-

ta Maria, e portaren-nos en los braces, e deyen matines en
la església de Nostra Dona. E tantost com nos meseren pel
portal, cantaren Te Deum laudamus; e no sabien los cler-

gues que nós deguéssem entrar allí, mas entram quant
cantaven aquel càntich. E puys levaren-nos a Sent Fermí,
e quant aquels qui’ns portaven entraren per la església de
Sent Fermí cantaven Benedictus Dominus Deus Israel.
(Jaume I, Llibre dels fets, cap. 5)
Tot aquest passatge presenta uns paral·lelismes bastant des-

tacables amb una anècdota recollida per la historiografia fran-
cesa medieval a propòsit del naixement del fill de Lluís VII de
França i Adela de Xampanya, el futur rei Felip August. En
efecte, la Historia gloriosi regi Ludovici explica que, quan va tenir
lloc el part d’aquest príncep, un missatger va rebre la missió de
dur la feliç notícia al monestir parisenc de Saint-Germain-des-
Prés i que, en arribar-hi, va trobar els monjos entonant el mateix
càntic que havia escoltat Jaume I en ser dut a l’església de Sant
Fermí: el Benedictus:
Anno incarnationis dominice Mº Cº LXVº, sabbato in

octava assumptionis beate Marie virginis, nocte, dum ma-
tutina synaxis celebraretur, hec nobilissima proles proces-
sit ad ortum. Cuius nativitatis gaudium deferens nuntius,
ad Sanctum Germanum de Pratis veniens, hos felices ru-
mores enarravit eadem hora qua monachi incipiebant
cantare propheticum canticum: Benedictus Dominus, Deus
Israel, quia visitavit et fecit redemptionem plebis sue. Quod
divino oraculo contigisse manifestis indiciis conici potest.
(Molinier [ed.], 1877: 176-177)
Les similituds entre totes dues històries prenen encara més

rellevància si tenim en compte que hom va atorgar a l’infant
Felip el sobrenom d’Adeodatus (és a dir, A Deo datus, «donat per
Déu»), en considerar que la seua naixença havia estat la respos-
ta de Déu als precs que el vell rei Lluís li havia adreçat perquè li
donés un successor.
És igualment ben significatiu el mètode que Maria de Mont-
peller fa servir al Llibre dels fets per a imposar un nom al seu fill:
la reina fa encendre dotze candeles —«totes d’un pes e d’una
granea» (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 5)— amb els noms dels
apòstols i promet que donarà al nen el nom escrit a la candela
que més tarde a consumir-se. La darrera que s’apaga és la de
l’apòstol sant Jaume, patró de les Espanyes, un resultat ben
apropiat, si tenim en compte que un dels elements bàsics del
retrat del monarca al llarg del llibre i de la tradició de les grans
cròniques serà el seu lliurament sense reserves al servei de Déu
en la lluita contra l’infidel: «E per açò e per gràcia de Déu havem
nós nom En Jacme» (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 5).
La mort del pare. El rei nen
El lector que s’acosta per primera vegada al Llibre dels fets,

resta sorprès pel retrat ambivalent que el rei ens dóna del seu
pare, Pere I el Catòlic. I, tanmateix, les primeres paraules que
l’obra dedica a descriure’ns la seua personalitat semblen ben
elogioses:
Nostre pare, lo rey Pere, fo lo pus franch rey que anch fos
en Espanya, sí que tant donava, que ses rendes e ses terres
ne valien meyns. E era bon cavaler d’armes, si bo n’avia e·l
món. De les altres bones custumes que él havia, no volem
parlar per alongament de l’escrit.
Com veiem, el text evita d’aprofundir en les «bones custumes»

del Catòlic al·legant el tòpic de la brevitas («per alongament de
l’escrit») i esmenta amb breus pinzellades les virtuts cavalleres-

ques i la proverbial generositat del personatge. Cal tenir present,
però, l’apunt que el llibre fa en consignar aquesta darrera quali-
tat («tant donava que ses rendes e terres ne valien meyns»),
perquè si la franquesa i la liberalitat eren virtuts desitjables en
un rei cavaller, no ho era pas la prodigalitat, que, com expliquen
els tractats medievals de regiment de prínceps, podia ser quasi
tan lesiva per al regne com l’avarícia del monarca. Vegeu, per
exemple, el que expliquen les Partidas:2
que franqueza es dar al que lo ha menester et al que lo

meresce, segunt el poder del dador, dando de lo suyo, et
non tomando de lo ageno para darlo a otro, ca el que da
más de lo que puede non es franco, mas desgastador.
(Partidas, ii, títol v, llei xviii)
I convé notar que més endavant Jaume I tornarà a referir-se

més extensament a la descurança de l’administració paterna i a
la penosa situació financera a què aquest fet va abocar la Corona:
E tota la renda que nostre pare havia en Aragó e en Cata-

lunya era empenyorada tro als juheus e als sarraÿns, e
encara les honors, que eren DCC cavallerias en aquel
temps; e nostre pare, lo rey Don Pedro, havia-les totes
donades e venudes de CXXX emfora [...] sí era la terra
destroÿda e empenyorada!
2. Totes les citacions de les Partidas procedeixen de l’edició del 1807, Las
Siete Partidas de Alfonso X: cotejadas con varios códices antiguos por
la Real Academia de la Historia. Madrid: Imprenta Real, 3 vol.
Tot i que en una ocasió se’ns recorda que el pare de Jaume I

va ser el vencedor de la batalla de Las Navas o d’Úbeda («aquel
qui vençé la batayla a la ost d’Úbeda»: Jaume I, Llibre dels fets,
cap. 77), el Llibre dels fets no ens ofereix cap narració d’aquell
combat, en el qual sembla que, si hem de fer cas de les cròniques
de l’època, el Catòlic va tenir un paper destacadíssim. En canvi,
Jaume I ens parla de la intervenció de Pere I a Occitània i de les
seues relacions amb el comte Simó de Montfort (Ventura, 1960),
que, com a líder de la croada contra els heretges càtars, domina-
va de manera efectiva Carcassona, Besiers i part de les terres del
comtat de Tolosa. Així, el Conqueridor explica que, d’una banda,
el seu pare va acceptar de lliurar-lo al comte Simó perquè aquest
es fes càrrec de la seua criança, en un gest —això ens diu— d’amis-
tat i de confiança; però, d’altra banda, ens dibuixa un Pere fàcil-
ment manipulable pels barons del Llenguadoc, que si bé es de-
claraven vassalls seus, es molestaven quan tractava de fer valdre
els seus drets com a senyor i procuraven desviar-lo del seu pro-
pòsit utilitzant una arma que sabien infal·lible: la coneguda pas-
sió del rei per les dones:
E enganaven-lo ab beles paraules. E d’una part li o daven

de paraula e d’altra part li o tolien per obra [...] que li de-
ÿen: «Sényer, veus nostres castels e nostres viles, empa-
rats-vos-en e metets-hi vostres batles». E, can él ho volia
emparar deÿen-li: «Séyner, ¿con gitarets nostres muylers
de nostres maysons? Mas nós e elles ne serem vostres e·n
farem vostra volentat». E per aquesta manera no li ate-
nien re que li promesessen. E mostraven-li lurs muylers e
lurs fiyles e lurs parentes, les pus beles que podien trobar. E,
quant sabien que él era hom de fempnes, tolien-li son bo
propòsit e feÿen-lo mudar en ço que éls volien.
Del tot atrapat en la complexa teranyina occitana, el rei Pere

es va decidir a fer costat els tolosans en el seu conflicte contra els
croats francesos i va posar setge a Muret, ocupada pel mateix
Simó de Montfort. El capítol 9 narra l’episodi decisiu d’aquest
enfrontament: la batalla que el 12 de setembre de 1213 van lliu-
rar la host reial i la del comte davant els murs d’aquella vila. És
interessant llegir, sobretot, els detalls que el Llibre dels fets dóna
sobre el capteniment dels dos capitans en els prolegòmens del
combat. Del de Montfort ens diu, per exemple, que en veure’s
tan assetjat va voler rendir-se incondicionalment al rei, però que
aquest va refusar la seua oferta. Com que li calia defensar-se, el
comte va considerar que era més honorable morir lluitant a camp
obert que parapetat rere les defenses del castell i va disposar-ho
tot per a la batalla. Així, Simó i els seus homes, després de con-
fessar-se i de combregar amb devoció, es van armar i van sortir
a l’uníson del castell, preparats per al pitjor:
E, ans que fos la batayla, volie’s metre En Simon de Mon-

fort en son poder per fer sa volentat, e volia’s avenir ab él.
E nostre pare no u volch pendre. E, quan viren açò lo comte
Simon e aquels de dins, preseren penitència e reeberen lo cors
de Jhesucrist e dixeren que més amaven morir al camp que
en la vila. E sobre açò, exiren combatre ensemps en una.
Fa bo de notar que l’obra concorda plenament en aquest punt

amb el que diuen sobre l’actuació del comte les fonts que van
explicar els fets des de l’òptica francesa. En efecte, la Historia
Albigensium del cronista Pierre de Vaux-Cernay (s. xiii) oposa
la voluntat pacífica de Simó a l’entossudiment i l’orgull de Pere,
en afirmar que el francès volia mostrar-se humil davant el rei
d’Aragó, oferir-li paraules de pau i demanar-li que no anés con-
tra l’Església, i que per aquesta raó s’havia mostrat de primer
reticent a presentar batalla als enemics. Així, doncs, el comte i

els bisbes que l’acompanyaven van enviar molts missatges al rei,
però aquest no va voler acceptar cap de les seues peticions, ni
respondre-hi pacíficament. Fracassades, doncs, les gestions di-
plomàtiques, els cavallers del comte van anar als seus albergs per
tal de guarnir-se. Vaux-Cernay insisteix molt especialment en les
grans mostres de fervor religiós de Simó i de tota la seua host
abans de la batalla. Ens conta, per exemple, que en passar per
la porta de l’església de la vila, Simó va veure que el bisbe d’Uzès
hi celebrava una missa i que tot just es disposava a consagrar el
vi i el pa; tot d’una, el comte es va agenollar i, amb les mans
juntes, va exclamar: «Us lliure i us oferesc el meu cos i la meua
ànima!». Tot seguit —segueix dient el cronista francès—, el de
Montfort va pujar al seu cavall i va anar a buscar els seus soldats,
que va trobar ja armats i preparats per a la lluita. Sembla que un
d’ells va aconsellar-li que fes comptar quants homes tenia, i que
el comte li va respondre: «No és necessari; en som prou per su-
perar, amb l’ajuda de Déu, els nostres enemics». Més tard, men-
tre el comte i els altres guerrers discutien la manera de lliurar la
batalla, el bisbe de Tolosa va arribar amb la mitra al cap i amb
un tros de la veracreu a les mans. Llavors els francesos van des-
cendir dels cavalls i van començar a adorar la Creu. El bisbe de
Comenge, en veure que hom venerava durant massa estona la
relíquia, va arrencar la Creu de les mans del bisbe de Tolosa i,
després d’haver pujat a un lloc més alt, va senyar tots els croats i
els va dir: «Aneu ara en nom de Jesucrist, i us puc assegurar, i us
seré garant el dia del Judici, que els qui moriran en la batalla
gaudiran de la glòria i els premis dels màrtirs!».
Explica el Llibre dels fets que mentre a l’interior de Muret els
assetjats preparaven els cossos i els esperits per a la batalla, Pere
es divertia al seu campament amb una dona. Sembla que els
excessos sexuals que va cometre amb ella van ser tals que, quan
poc després es va oficiar la missa per a la host, molts dels presents
van veure que el rei no podia tenir-se dempeus. L’anècdota, la va

conèixer el Conqueridor per un dels oficials del seu pare, Gil el
Reboster:
E aquel dia que féu la batayla havia jagut ab una dona, sí

que nós hoïm dir depuys a son reboster, qui havia nom Gil
[...] qui havia estat en aquel conseyl, e altres qui ho viren
per sos uyls, que anch a l’evangeli no poc estar en peus,
ans s’asech en son seti mentre·s deÿa.
Segons Jaume I, la sortida dels croats va agafar en una falta

els assetjadors, que quasi no van tenir temps d’organitzar-se. El
llibre no descriu amb gaire detalls la batalla de Muret: només ens
diu que els homes de Pere es van batre de manera descoordina-
da, cadascú per la seua banda, i que aquest desgavell tàctic va ser
un factor molt important perquè el rei perdés la batalla i rebés
la mort a mans dels croats. No va ser l’únic factor, però:
E aquels de la part del rey no saberen rengar la batayla ni

anar justats, e ferien cada un rich hom per si e ferien con-
tra natura d’armes. E per lo mal ordonament e per lo pec-
cat que era en ells, hac-se a vençre la batayla, e per la merçè
que no y trobaren aquels qui eren dedins. E aquí morí nostre
pare.
D’acord amb la visió medieval, Déu es mostrava advers en

les batalles a aquells que defensaven una causa injusta o es tro-
baven en pecat. Aquest «concepte feudal del judici de Déu»
(Hauf, 2004: 54) impregna del tot el Llibre dels fets: en el capítol
274, per exemple, el rei ens conta el cas del cavaller Eixemèn
Peris de Tarassona, que va ser derrocat del cavall per un guerrer
sarraí a causa de la seua vida dissoluta. Però quin és el pecat que,

segons el Conqueridor, va causar la derrota de Muret? Hom pot
argüir ben raonablement que hom es refereix a la supèrbia del
rei, que no va voler escoltar les propostes del de Montfort; de
fet, el mateix text deixa entendre que el revés no s’hauria pro-
duït si hom hagués mostrat una mica de misericòrdia envers els
francesos que es trobaven dins la vila. És clar que el llibre pot
referir-se també a la incontinència sexual del Catòlic. En aquest
sentit, Cingolani (2006: 99, n. 99) compara la relació de Jaume I
amb un passatge de la Crònica del Pseudo-Turpí on s’explica que,
la nit abans de la batalla de Roncesvalls, els soldats francs de
Carlemany van rebre un regal ben generós del rei infidel Mar-
sili —vi, joies i belles esclaves sarraïnes— i que el desenfrenat
capteniment de molts soldats cristians va costar-los la vida l’en-
demà. És a dir, la luxúria castigada. Cal tenir en compte, però,
que el Llibre dels fets no parla del pecat del rei Pere, en singular,
sinó del «peccat que era en ells», els capitosts de tota la host.
Cronistes com Vaux-Cernay expliquen que els barons occitans
havien estat excomunicats poc abans de la batalla i que fins i tot
el mateix monarca aragonès havia estat fulminat amb l’anatema
papal: això darrer no era ni de bon tros cert i demostra el grau
de sectarisme del francès, però cal recordar que fins i tot les di-
ferents redaccions de les Gesta Comitum Barcinonensium (segles
xii-xiv) van mostrar la necessitat de diferenciar entre les mo-
tivacions del rei Catòlic i la possible d’aquells a qui havia volgut
ajudar:
Lo senyor rey En Pere tan solament vench en ajuda del

comte de Tolosa [...] axí com dessús és dit; no per ço que ell
no fos en ajuda de negun hom partit de la fe de Jhesuchrist,
en la qual fo ell leyal e cathòlic sens dupte tots temps de la
sua vida.
(Barrau-Dihigo [ed.], 1925: 141)
Hom es preocupa, doncs, de deixar ben establerta l’ortodò-

xia de Pere. Cal no deixar de banda, però, que autors com el fran-
ciscà gironí Francesc Eiximenis (segles xiv-xv) precisaven que
fins i tot un príncep honest podia veure la seua causa perjudica-
da si s’envoltava de gent pecadora: «lo príncep crestià [...] es deu
llunyar, quan va a batallar, hòmens celerats e peccadors, per tal
que per aquells Déus no noga a ell, així com sovint s’és fet, segons
que llegim en lo Vell Testament» (Jaume I, Llibre dels fets, cap.
656; Eiximenis, 1994: 252). I em sembla, precisament, que tenint
en compte el «moralisme clerical» (Cingolani, 2006: 99, n. 99)
del Conqueridor, cal considerar aquesta qüestió una de les pro-
bables claus de lectura del fragment de l’autobiografia reial: Pe-
re I va morir defensant uns heretges. Per la seua banda, el rei ha-
via estat orgullós i luxuriós, però aquest degué ser, sobretot, el
«peccat que era en ells».
Mort el pare, Jaume va restar a Carcassona en mans de Simó
de Montfort, «car él nos nodria e tenia aquel loch» (Jaume I,
Llibre dels fets, cap. 9), fins que, a instàncies del papa Innocen-
ci III, el comte el va lliurar als nobles de Catalunya, que van
confiar l’educació de l’infant a fra Guillem de Mont-rodon,
mestre de l’orde del Temple a Catalunya i Aragó. En conseqüèn-
cia, el Conqueridor va ser conduït al castell de l’orde a Montsó,
on va passar «dos anys e mig» (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 11).
En l’endemig, la situació a les terres de la Corona es va fer insos-
tenible a causa de la intensificació de les bandositats nobiliàries,
atiades per la rivalitat entre dos parents reials: Sanç d’Aragó,
comte del Rosselló, i l’infant Ferran, abat de Montaragó, que
«havien esperança que cascú fos rey» (Jaume I, Llibre dels fets,
cap. 11). Precisament va ser la intenció de Sanç d’apoderar-se
d’Aragó el que va obligar el rei, que llavors tenia només nou anys,
a abandonar la fortalesa templera i a posar-se en campanya per
primera vegada. El Llibre dels fets no amaga les tremendes difi-
cultats dels inicis del regnat: ens presenta, d’una banda, una
terra devastada i a la vora de la guerra civil, poblada per uns

nobles vacil·lants als quals agrada massa fer i desfer aliances que
posen en dubte l’autoritat del monarca; de l’altra, dibuixa un
sobirà que, a causa de la seua curta edat, no pot governar per ell
mateix i ha de posar-se en mans d’uns consellers que de vegades
el traeixen a ulls veients. Més d’una vegada, el rei adolescent se’ns
apareix com un espectador impotent dels revessos produïts pels
enganys dels deslleials:
nós no havíem aquel sen que sabéssem dar conseyl a nós

ni a altruy».
car nós érem infant, que no havíem mas XI ayns, e tot ço

que fehýem, fehýem ab conseyl d’aquels hòmens qui eren
ab nós; car així era rahó que, pus nós no sabíem nostra
terra guiar ne donar aquel conseyl, que mester nos fóra
que altre·ns conseylàs.
E nós que no y podíem penre conseyl ne havíem ab qui, car

no havíem sinó XI ayns».
Però aquesta imatge canvia sensiblement en el capítol 29, que

narra com les tropes reialistes assetgen el castell de Les Celles, en
mans dels partidaris de l’infant Ferran. El rei inclou en aquest punt
una conversa que va mantenir durant el setge amb el cavaller
aragonès Pero Pomar, el qual, després de saber que l’exèrcit de
Ferran s’acostava i que comptava amb el suport de les milícies
d’Osca i de Saragossa, va apressar-se a advertir el seu senyor i a
aconsellar-li que ordenés la retirada de l’exèrcit a un lloc més segur.
El cavaller es va trobar amb la rèplica enèrgica i decidida del rei:
— Don Pero Pomar, nós som rey d’Aragó e havem-lo per

nostre dret, e aquests qui vénen contra nós són nostres natu-
rals e fan ço que no deuen, per ço quan se vénen combatre
ab nós. E nós tenim dretura, e éls han tort; e Déus ajudar-nos
n’à. E nós no lexarem la vila meys de mort e vençrem-los.
Complagut, el rei anota tot seguit que l’enemic no va atre-

vir-se a presentar batalla i que el castell se li va rendir poc després.
De fet, l’episodi de Les Celles no sols constitueix el punt d’infle-
xió en la guerra contra els vassalls rebels, sinó que és una fita
crucial en l’evolució del caràcter del Conqueridor, que ací es
mostra ja com un rei adult, que troba la seua força en la convic-
ció que la seua legitimitat emana directament de Déu i li assegu-
ra el triomf.
Les grans conquestes: Mallorca i València
Acabat el relat de les lluites amb la noblesa i després d’una

breu secció sobre les disputes pel comtat d’Urgell i la interven-
ció de Jaume I en favor de la comtessa Aurembiaix (Jaume I,
Llibre dels fets, cap. 34-46), el Llibre dels fets ens narra la prime-
ra gran empresa bèl·lica del comte rei: la conquesta de Mallorca.
Segons En Jaume, la idea de prendre l’illa sorgeix durant un
banquet que va fer amb bona part dels nobles catalans a Tarra-
gona (1228), a casa del ciutadà barceloní i patró de galeres Pere
Martell, home molt experimentat en l’art de la navegació i gran
coneixedor de la geografia balear. Esperonat per la bona dis-
posició dels seus barons, que li recomanen que dugui a terme
l’expedició, el Conqueridor convoca unes corts a la ciutat de Bar-
celona per a sol·licitar el suport dels diferents estaments. És
digne de ser tingut en compte el discurs que el rei adreça als seus
súbdits a l’inici d’aquesta assemblea, atès que concorda amb el

pròleg del llibre a assenyalar la necessitat de les bones obres per
a guanyar el favor diví i esquivar la mala fama, «car la claror de
les bones obres desfà l’escuredat» (Jaume I, Llibre dels fets, cap.
48). Per això els presenta el passatge de Mallorca com una oca-
sió immillorable d’esborrar els errors del passat i de servir a Déu
(«que nós puscam servir a nostre Seyor en est viatge que volem
fer sobre·l regne de Maylorques», Jaume I, Llibre dels fets, cap.
48). La resposta que Jaume I obté dels nobles, eclesiàstics i
prohoms és plenament satisfactòria: tothom beneeix el projecte
i considera que ha estat concebut en la ment reial per inspiració
directa del Senyor («Nostre Senyor, qui és seyor de vós e de nós,
vos ha mès en volentat d’aquesta bona paraula»: Jaume I, Llibre
dels fets, cap. 49; «a Déu graïm la bona voluntat que Déu vos ha
donada»: Jaume I, Llibre dels fets, cap. 54). Així, el sobirà es re-
vesteix novament d’una clara aurèola messiànica: és l’instrument
de Déu per a la persecució dels enemics de la fe («E aytal sem-
blança pot hom fer de vós, qui sóts fiyl de nostre Seyor, quan volets
perseguir los enemics de la fe e de la creu»: Jaume I, Llibre dels
fets, cap. 53).
El Llibre dels fets assegura que l’armada aprestada per al
passatge contra Mallorca constava d’un total de cent cinquanta
vaixells, entre galeres, naus i altres embarcacions menors, que
es van fer a la mar des dels ports de Salou, Cambrils i Tarragona.
El rei amb prou feines aconsegueix dissimular la seua emoció
en recordar la visió de la flota d’Aragó posant-se en marxa: «E
faÿa-ho bel veer a aquels que romanien en terra e a nós, que tota
la mar semblava blancha de les veles: tant gran era l’estol» (Jaume
I, Llibre dels fets, cap. 56). De fet, aquesta expressió d’estupefac-
ció davant la bellesa de la imatge és un topos que es dóna en
moltes cròniques que relaten la partida d’alguna expedició naval.
La fórmula es retroba, per exemple, en la Conquête de Constan-
tinople de Geoffroi de Villehardouin (s. xiii), que, en explicar
com van salpar de Venècia els integrants de la Quarta Croada,

comenta:
Et bien sembloit estoire qui terre deust conquerre, que tant

que on pooit veoir à oil, ne poit on veoir se voiles non de nés
et des vaissiaus, si que li cuer des homes s’en esjoissoient
mult.
(Pauphilet [ed.], 1986: 110)
Vegeu la mateixa escena descrita per Robert de Clari (s. xiii):
Quant il furent en la mer et il eurent tendu leur voiles, et

leur banieres mises haut aus chasteaus des nefs et leur
enseignes, si sambla bien que la mer fourmiast toute et qu’ele
fust toute embrasée des nefs qu’il menoient et de la grant joie
qu’il demenoient.
(Pauphilet [ed.], 1986: 15)
I, encara, com explica la Vie de saint Louis de Jean de Joinville

(segles xiii-xiv), la partida vers Egipte de les naus de Lluís IX
de França:
Le samedy fist le roy voille et touz les autres vessiaus

aussi, qui moult fu belle chose a veoir, car il sembloit que
toute la mer tant comme l’en pooit veoir a l’ueil feust cou-
verte de touailles des voilles des vessiaus.
(Pauphilet [ed.], 1986: 238)
L’única gran batalla campal de la secció dedicada a la campa-

nya mallorquina és la de Portopí (Jaume I, Llibre dels fets, cap.
60-68). El relat que Jaume I ens brinda d’aquest combat presenta
aspectes molt interessants, posats en relleu per Asperti (1982:
276-277) i Renedo (en premsa b): així, és observable que la nar-
ració reial, tot i que és relativament extensa, resulta extremament

fragmentària si la comparem amb la versió de Bernat Desclot
(Jaume I, Llibre dels fets, cap. 36-37). En efecte, el Conqueridor
no ofereix en cap moment una panoràmica general dels fets: es
limita a explicar els moviments del batalló que ell mateix dirigeix
i les coses que ocorren dins el seu camp de visió, mentre que les
informacions relatives al desenvolupament de la batalla en zones
més allunyades li arriben sempre per mitjà de missatgers. Aques-
ta tècnica narrativa —sosté Asperti— és molt afí a la que es pot
apreciar en l’obra de Joinville. La resta de la narració s’ocupa del
llarg setge de Palma i de les escaramusses sarraïnes en diverses
parts de l’illa. Jaume I desgrana els esforços dels cristians per a
capturar la ciutat de Mallorca: caves sota els murs, preparació de
torres d’assalt, construcció de ginys o màquines de guerra, etc.
En el moment decisiu del setge, el sobirà manifesta les seues
profundes religiositat i devoció mariana: després de fer que tots
els homes combreguen i escolten missa, l’exèrcit s’acosta a la
bretxa oberta als murs de la ciutat, on els espera una important
guarnició de soldats sarraïns comandats personalment pel rei de
Mallorca. Jaume ordena que comence l’assalt («Via, barons,
pensem d’anar en nom de Déu!»: Jaume I, Llibre dels fets, cap.
84), però cap dels cristians, vacil·lants, obeeix l’ordre. Llavors el
rei dirigeix una humil oració a la Mare de Déu perquè done co-
ratge a les seues tropes:
Mare de Déu Seyor, nós venguem aquí per ço que·l sacri-

fici de vostre Fiyl hi fos celebrat; pregats-lo que aquesta
honta no prengam jo ni aquels qui serven a mi per nom de
vós e de vostre car Fiyl.
La pregària produeix un efecte immediat: al crit de «santa

Maria!», els catalans derroten els defensors i irrompen en la
ciutat. El llibre anota en aquest punt una curiosa intervenció

divina: assegura que diversos soldats sarraïns van veure lluitar a
l’avantguarda de l’exèrcit cristià un cavaller vestit de blanc i
muntat sobre un cavall també blanc, que el rei no dubta a iden-
tificar amb sant Jordi:
E segons que·ls sarraïns nos comtaren, deÿen que viren

entrar primer a caval I cavaller blanch ab armes blanques; e
açò deu ésser nostra creença que fos sent Jordi, car en estò-
rias trobam que en altres bataylas l’an vist de crestians e de
sarraïns moltes vegades.
Jaume I afirma que, segons les cròniques passades, el sant ja

s’havia aparegut en altres ocasions similars —batalles entre cris-
tians i infidels—, símptoma evident que el rei coneixia algunes
d’aquestes obres (Renedo, 2007): les Gesta Francorum (s. xii),
per exemple, expliquen que sant Jordi, juntament amb sant Mer-
curi i sant Demetri, va ajudar els cristians en la batalla d’Antiò-
quia de l’any 1098, i en la Crònica de la Morea el trobem lluitant
al costat del príncep Guillem de Villehardouin en la batalla de
Prinitsa (1263):
Algunos que estuvieron en aquella batalla

vieron y testificaron que vieran caballero
blanco resplandeciente a caballo, con desnuda espada
yendo siempre delante de los francos;
y dijeron y aseguraron que san Jorge era,
que a los francos conducía y animaba a combatir.
(v. 4787-4792; Egea [ed.], 1996: 241)
El relat de les conquestes de València i Mallorca ens mostra,

d’altra banda, un rei expert en l’art de la guerra, sempre a punt
per deixar constància de les seues habilitats. «Més val giny que
força» (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 152), ens assegura, i en la
seua praxi militar tenen cabuda tota mena d’ardits per a decebre
l’enemic. Valga com a exemple l’anècdota recollida en els capítols
119-124, que expliquen la submissió dels sarraïns de Menorca a
l’autoritat reial. En el moment d’emprendre l’expedició contra
aquesta illa, el rei Jaume ni tan sols disposa d’exèrcit —només li
resten uns pocs homes, entre cavallers i escuders, i tres galeres—,
però, abans de presentar-se en sòl menorquí i en caure la nit, té
la idea de fer encendre moltes torxes en diversos punts de la
veïna Mallorca. Tot seguit, instrueix els seus agents perquè facen
creure a l’enemic que les lluminàries provenen de la gran host
dels cristians, que es prepara per a atacar-los si no es rendeixen.
Naturalment, això intimida els sarraïns, que s’apressen a decla-
rar-se vassalls del rei:
E, cant vench que·s volia escurir, enans que menjàssem,

haguem foch e dixem a aquests nostres que vinguessen
tots ab nós e metem foch en més de III cents lochs per
les mates, sa et là, en semblança d’ost qui là alberguava.
E, quan açò iren los sarraïns, enviaren dir per II veyls als
nostres missatgers e a què era açò d’aquels fochs que·s
feÿen al cap de la Pera. E dixeren los nostres que açò
era·l rey, qui era aquí ab ses osts, car axí los ho havíem
castigat: «E vol hoir vostra resposta breument o d’u o
d’àls». E, quant los sarraïns hoïren açò, hagren gran te-
mor entre si.
El rei posa en marxa ací una argúcia recomanada pels tractats

bèl·lics més difosos de l’edat mitjana (els Strategemata de Juli
Frontí i l’Epitoma rei militaris de Vegeci), que es retroba en les
cròniques de Desclot (Desclot, Crònica, cap. 49 i 139) i Muntaner
(Muntaner, Crònica, cap. 135) o en el mateix Tirant lo Blanc

(Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, cap. 343).
Un altre dels nombrosos exemples en què el Conqueridor
posa en relleu la seua expertesa —en concret, la seua capacitat
previsora— es troba en el capítol 208. Som a principi de març
de l’any 1237 i el rei, en terres aragoneses, acaba de rebre una
notícia que sembla trastocar els seus plans d’ocupar el castell del
puig d’Enesa o de Cebolla —a escassa distància de València— i
convertir-lo en la base de les seues operacions contra els sarraïns
valencians, perquè aquests, temerosos que els cristians puguen
ocupar la fortalesa, l’han derruït. Naturalment, Jaume I ho veu
com una contrarietat, però ell és un home de recursos: si el cas-
tell ja no existeix, ell n’alçarà un de nou («E, quan nós ho oïm,
pesà’ns molt; e ab tot lo pesar que nós n’haguem dixem que no
ens tenia dan per ço que nós hi faríem un altre castell quan hi
iríem ab la host»: Jaume I, Llibre dels fets, cap. 208). Tot d’una,
el rei ordena que hom prepare a Terol vint parells de tapieres
(és a dir, els ormeigs necessaris per tal de construir tàpies) en
secret; possiblement, la prevenció no s’explica només pel fet que
Jaume no vol que els enemics coneguen els seus moviments,
sinó perquè tem la reacció dels seus nobles als plans reials. De
fet, quan arriba la Pasqua Florida i la host es posa en marxa, uns
quants homes rics aragonesos, estranyats en veure els carros
transportant els estris, en demanen la raó al rei: quan aquest els
revela el seu propòsit, «coneguem-los, en les cares, que no els
plaïa» (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 208).
Convé remarcar que la presència d’aquests i altres pertrets
semblants no era ni de bon tros estranya en els exèrcits medie-
vals. Els tractats castrenses de l’època prescrivien que un bon
exèrcit havia d’anar equipat amb tot d’utensilis adequats per a
fer treballs d’enginyeria (pics, pales, martells, fustes, etc.), ex-
perts que supervisessen aquells treballs i operaris que els por-
tessen a terme. Això és el que explica, per exemple, la traducció
francesa que Jean de Meun (segles xiii-xiv) va fer del text de

Vegeci:
Et portoient cros de fer et longues hantes et pics et fossoirs,

pales, besaguës, martiaus, auges, cofins a porter terre, quant
il convient a faire fossés, et avoient doloires, cugnies, haches
et soyes a tranchier et a doler les fus dont li pal des palis es-
toient fait, et menoient ovriers de tous mestiers o tout lor
instrumens, et faisoient nes faire tours de fust qu’il faisoient
aler par roes. Et pour vivre plus sagement, il aloient garni de
toutes les choses qu’il pensoient que mestier lor eüssent a
toutes manieres de batailles, si que en quelconques lieu qu’il
fichassent los herberges, il faisoient une cité toute armee.
(Jean de Meun, 1897: 69; vegeu també les Partidas, II, títol
xxiii, llei xxiv)
De fet, la lectura de les cròniques catalanes dóna testimoni

de la considerable importància concedida pels generals dels
exèrcits d’Aragó a l’enginyeria en la planificació i conducció de
les campanyes (Monreal i Tejada, 1971). Muntaner, per exemple,
en el seu cèlebre Sermó dedicat a la conquesta de Sardenya, re-
comanava això a Jaume II d’Aragó:
E trebuchs, manganells —ayço prech no us demor—,

axades, palaffangues, ab M bon laurador,
vos, senyor, manarets, et cent tapiador,
carpanter et ferrer, qui non temen calor.
(Muntaner, Crònica, cap. 272)
Amb tots aquests aparells a l’abast, hom podia construir ginys

de guerra, fer valls i caves o bastir en un lapse de temps relativa-
ment curt fortificacions que —com és el cas en aquest passatge del
Llibre dels fets— permetessen d’anul·lar les vies de comunicació i
subministrament de l’enclavament que es volia conquistar. Resul-

ta útil comparar la manera de fer del rei quant al puig d’Enesa
amb el que trobem en altres cròniques medievals. Llegiu, per
exemple, el passatge següent, d’una de l’Estoire de Eracles empereur
(s. xiii), traducció i continuació francesa de la Historia rerum in
partibus transmarinis gestarum de Guillem de Tir (s. xii), on s’ex-
plica com projecta Ricard I d’Anglaterra la captura de Jerusalem:
L’en fist assavoir au roi dengleterre que Salahadin avoit fait

abatre Japhe et Escalone, si assembla les barons de l’ost et lor
dist que plus legere chose estoit de fermer un chastel que de
prendre le par force et que il avoit empris a aler fermer Japhe
et Escalone se il si acordoient et y vosissent aider; car se l’en
avoit fermees ces. II. fortereces qui sont sur mer plus legiere-
ment en porroit l’en recovrer Jerusalem. Li dus de Borgoigne
et li autre baron si acorderent et dist chascunz en droit soi
que il movreit. Lors fist li rois Richarz volentiers crier les
soz et retint toz les chevaliers et les Turquoples qui vostrent
prendre ses soz [...] et si retint maconz et charpentiers et
ovriers tant come il en trova et ostilz fist faire a grant plente.
Et firent charger viandes et harnas en vaissiauz et mut tout
lost par terre et par mer por aler a Japhe.
(Académie des Inscriptions et Belles-Lettres [ed.], 1859:
182-183)
Els paral·lelismes es veuen encara més clars en aquest frag-

ment de la Gran crónica de Alfonso XI de Fernán Sánchez de
Valladolid (s. xiv), que relata com Alfons XI de Castella cons-
trueix una sèrie de fortificacions amb la idea de debilitar els rebels
de Lerma:
Et el rey, veyendo que non podía escusar de estar en aquella

cerca mucho tiempo, porque avía y muchos omes de duros
corazones, et sabía que tenían mucho pan, mandó facer

una morada para sí; et para esto traxieron muchos tapiales,
et teja, et madera, et lo que era menester; et cada uno de
aquellos que estaban en aquella hueste, fecieron aquello
mesmo [...]. Et otrosí, porque los de la villa salían tomar
agua a una fuente que estaba entre el real et la villa, el rey,
por les vedar aquella agua, mandó facer una torre de tapias
cerca de aquella fuente; et tomaron de los tapiales que avían
traído para facer la morada del rey, et otrosí envió el rey por
más tapiales a Burgos, et en muy pocos días fue tapiada
aquella torre, et dióla el rey aquella torre que la guardase a
un escudero que decían Diago López de Mendoza, que avía
poco tiempo que avía llegado a la su merce. Et veyendo que
de aquella torre vedaban a los de la villa que non saliesen
a aquella fuente por agua, et porque avía y otro lugar do
complía que se feciese otra torre para daño de los de la
villa de Lerma, mandóla facer. Otrosí mandó facer un
muro desde la una torre fasta la otra [...] et puso grand
acucia de cercar la villa en derredor de muro et de torres,
et poner omes de su casa, de quien fiarse, que la guardasen.
Et mandó traer muchos tapiales demás de los que allí tenía,
et que posiesen muy grand acucia en facer aquella cerca; et
otrosí mandó tapiar las dos bastidas encima de los otros
oteros [...]. Et estas labores se fecieron a muy grand priesa,
et non quedaba la una por la otra.
(Rosell [ed.], 1953: I, 276)
Val a dir que, tot i que al Conqueridor li agrada de mos-

trar-nos les bondats del seu generalat, prou sovint es resisteix a
atribuir directament el mèrit de les victòries a les seues decisions,
que considera dictades o inspirades per la divinitat (Hauf, 2004:
52), i hom arriba a tenir la sensació que Déu és l’estrateg de les
campanyes i Jaume I és el seu mariscal de camp:
E, feyta oració, vench-nos un pensament.

E tots calaven, e nós estiguem pensan una pessa; e Déus

donà’ns I pensament: que nós faéssem tornar l’aygua e·l val.
Déus nos havia guiats en totes aqueles coses que nós havíem
començades tro en aquest dia, e que les havíem acabades.
Però, a més de mostrar-nos el rei guerrer, els capítols de la

conquesta valenciana ens deixen veure també el rei polític, que
amb les seues dots diplomàtiques sap seduir els enemics i fer-los
combregar amb els seus interessos. No és estrany trobar el Con-
queridor en negociacions secretíssimes amb els sarraïns més in-
fluents de la vila que pretén subjugar, subornant-los sota mànega,
enviant-los presents (Renedo, en premsa c) o oferint-los genero-
sos àpats. El monarca vol presentar-se també com un senyor
compassiu i misericordiós davant els infidels: basta veure el ca-
pítol 277, en el qual Jaume explica a l’ambaixador del rei de
València que si està interessat a aconseguir la rendició pacífica
de la ciutat és perquè li causa dolor pensar en les dones i els in-
fants que moriran si els cristians la prenen per assalt:
E si el rey de València queria estorçre aquest mal tan gran

que poria ésser en la presó de la vila, de tant sarraý e fembres
e infants que y porien morir, e perdre tot ço que haurien,
que a nós plauria; e açò, que deïm per bé e per pro d’ells,
e que·ls pendríem a nostra fe e·ls guiaríem ab tot ço que
portar-se’n porien: «Car dolor nos pren de la lur mort; e, si
ab lur volentat que·ns retessen la vila, la podíem haver, mes
la volíem així haver que per altra guisa, per força; car la
major partida de la ost volria lo barreg de la vila, e nós no·l

volem per la dolor que·ns pren de vós».
El salvador de les Espanyes
Tret d’un breu parèntesi que explica l’anada del rei a Mont-
peller l’any 1239 (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 295-305), el relat
dels diferents episodis de la conquesta valenciana es descabdella
de manera ininterrompuda i arriba fins al capítol 377 del llibre.
En aquest punt, el Conqueridor anota uns fets que tenen com a
protagonista el seu gendre, Alfons X de Castella. Som a la pri-
mavera de l’any 1264 i el monarca castellà ha hagut de veure com
el rei de Granada, Muhàmmad I Alhamar, durant molt temps un
vassall poc problemàtic i fins i tot franc i amistós, li acaba de
declarar la guerra. Ho ha fet, és clar, a traïció, no pas segons els
usos dels bons cavallers, i el rei Alfons ara veu clar l’engany de
tants anys de bones paraules i esforços del nassarita per a ser vist
com un home de pau: durant tot aquest temps, el rei Muhàmmad
s’havia conxorxat en secret amb els sarraïns que poblaven els
regnes d’Alfons i havia reclutat importants contingents de soldats
a les ciutats de la costa nord-africana. Ara l’antic amic ha trencat
el seu jurament de vassallatge i mostra les seues cartes; cal reco-
nèixer que la jugada li ha sortit molt bé i que el castellà, agafat
completament en una falta, acaba d’assistir a l’alçament simul-
tani de molts llocs i fortaleses de Múrcia i Andalusia. Vegem com
ho explica el rei Savi:
Et segurándonos siempre quanto él podíe por sus cartas e

por sus mandaderos, e embiándonos decir esto, [el rey de
Granada] fizo fabla encubiertamente con los moros que
moravan en nuestras villas e en nuestros castiellos que se
alçassen todos con él a día señalado. E a la sazón que él ovo

passado quanto poder pudo de allent mar e guisadas todas
sus cosas e entendió que nos estávamos más assossegado e
asegurado e con más poca companna deque a esta tierra
viniemos, enbiónos decir que non era nuestro vassallo. E
ante que los sus mandaderos se partiessen de nos, corriónos
la tierra et combatiónos los castiellos et matónos los vassallos,
et fázenos agora quanta guerra et quanto mal puede con su
poder e el de allent mar.
(Torres Fontes, 1967: 65)
El fragment suara reproduït pertany a una carta d’Alfons X

al bisbe de Conca en la qual li relata el començament de la re-
volta. Convé parar atenció, sobretot, a l’al·lusió al secretisme dels
plans del rei de Granada, perquè aquest és també un detall des-
tacat pel rei Jaume en la seua versió dels fets:
E havíem oït, d’abans, que el rei de Castella s’era desaven-

gut ab lo rei de Granada, e que el rei de Granada de llong
temps havia percaçats los moros d’allèn mar, e que passaven
los genets en sa terra, e que allèn porien cobrar tota la terra
del rei de Castella e tot ço que havien perdut per nós ne per
null altre hom en tota l’Andalusia. E el rei de Castella, que
era en Sivília, quan sabé açò, desafià lo rei de Granada,
per ço quan ja n’havia passat gran companya de genets e
escondudament. E el rei de Granada havia endreçat ab tots
los castells e les viles que tenia lo rei de Castella on havia
moros, e aitambé ab Sivília, on havia gran re de moros, que
a un dia se llevassen tots e que es combatessen ab tots los
cristians, e que el rei de Castella e sa muller hi fossen preses,
e que cobrassen les viles e els castells, tots a un colp. E fae-
ren-ho així: que, si al rei de Castella no fos descobert ço de
Sivília, pogren haver perdut el cors, ell e la muller e els fills.
Però, ab tot açò que estorcé lo de Sivília, que no es llevaren

los sarraïns,que havia gran multitud llaïns, perdé lo rei de
Castella, dins tres setmanes, tres-centes entre ciutats e viles
grans e castells.
El rei descriu l’alçament amb gran dramatisme. Així, agita el

fantasma d’una nova invasió i destrucció dels regnes cristians de
la Península per part dels musulmans de dellà mar (la manera
que té el rei d’expressar les intencions dels infidels recorda com
explicarà Desclot el pas a la Península de Muhàmmad an-Nasir,
el rei almohade derrotat en la batalla d’Úbeda: «Aquest mira-
mamoní sarraý hac son conseyl ab sos savis hòmens e dix-lur que
él avia en cor que passàs en la terra d’Espaya ab tot son poder, e
que·n gitàs tots los crestians d’Espanya»: Jaume I, Llibre dels fets,
cap. 5). Aquest serà, com veurem, un dels arguments amb què
el Conqueridor tractarà d’aconseguir que la noblesa catalana i
aragonesa done suport a l’empresa en auxili de Castella. D’altra
banda, les notícies sobre la fallida conspiració dels sarraïns sevi-
llans per a segrestar els membres de la família reial castellana i
utilitzar-los com a hostatges són potser una invenció novel·lesca
del rei, atès que no es retroben en cap altra de les fonts que co-
neixem del període. En tot cas, el llibre no s’està de subratllar
l’extrema delicadesa de la situació del rei Alfons, fet que, sens
dubte, contribuirà a realçar el rol salvífic i crucial que el rei tindrà
amb la seua intervenció en terres murcianes.
Poc després de conèixer les notícies de la desfeta castellana,
el rei Jaume rep un missatge de la reina de Castella, la seua filla
Violant, en què li demana ajuda contra els rebels («que altre
consell ne altre refugi no havia ella sinó lo nostre; que tota la
terra per poc, de poca enfora, los havien los moros tolta»: Jaume I,
Llibre dels fets, cap. 379). El rei celebra un consell a Osca per a
discutir amb els seus prohoms de més confiança com ha de res-
pondre a aquesta petició. Aquests afirmen que la conjuntura és

d’una importància històrica crucial («major és que la batalla
d’Úbeda ni altra que anc fos en Espanya»: Jaume I, Llibre dels
fets, cap. 380) i li donen dos consells: d’una banda, que celebre
unes corts per tal d’informar els seus súbdits de la situació i
demanar-los el seu parer; de l’altra, que aprofite la seua ajuda
al rei Alfons per a ajustar-hi comptes i posar fi a «los torts que
el rei de Castella li fa» (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 381; és a dir,
per a apropiar-se dels castells que el Savi encara té a la zona de
conquesta del rei Jaume). El Conqueridor respon que celebrarà
unes corts a Catalunya i unes altres a Aragó, però que no ho farà
per a conèixer l’opinió dels seus vassalls, que es mostren vacil·lants
i dividits quan es tracta de decidir coses importants («són diver-
ses quan los demanam de consell de gran feit»: Jaume I, Llibre
dels fets, cap. 382), sinó per a demanar-los directament la seua
ajuda econòmica i militar. El discurs del rei adopta una disposi-
ció trinitària a l’hora d’expressar les raons per les quals convé
ajudar els castellans. La primera és del tot sentimental: no pot
permetre que la filla i els néts siguen desheretats. Les altres dues
ens revelen el polític prudent i el bon estrateg: si ara ell no ajuda
un rei tan poderós com Alfons X de Castella i aquest aconsegueix
de superar la crisi, en el futur podria tractar de venjar-se —amb
tota justícia— de l’abandó catalanoaragonès; a més, és preferible
lluitar contra els sarraïns lluny de les terres de la Corona, que
així no sofriran els efectes de la guerra, i fer-ho sense tardança,
perquè si els castellans són derrotats, potser ells hauran de fer
front a un enemic amb molts més recursos dins les fronteres dels
seus regnes.
A les corts celebrades a Barcelona, en efecte, el rei tracta de
fer entendre als catalans que la desgràcia del rei de Castella
també els pot acabar afectant («si el rei de Castella perdia lo seu,
major embarg hauríem nós e ells de retener lo nostre»: Jaume I,
Llibre dels fets, cap. 384) i que és millor intervenir abans que les
esglésies d’Espanya siguen convertides en mesquites on hom

adore Mahoma. Novament, la perspectiva d’una Península en les
mans dels infidels torna a planar damunt les pàgines del Llibre
dels fets, cosa que no fa sinó augmentar l’atmosfera de gran perill
que vol crear el rei. Cal tenir en compte que els riscs glossats per
Jaume I s’adiuen força amb les raons que en diverses fonts his-
tòriques i documentals s’argumenten per a altres aliances entre
Castella i Aragó contra una possible invasió dels sarraïns del nord
d’Àfrica. L’any 1310, per exemple, Vidal de Vilanova, un dels
ambaixadors més destacats de Jaume II, defensava davant el papa
la conveniència que les galeres catalanes i castellanes mantin-
guessen una vigilància fèrria a l’estret de Gibraltar per a garantir
la seguretat de tota la cristiandat:
Les galees han a estar en l’Estret per raó que·ls saraÿns d’À-
friqua no pugen passar dessà ne·l rey de Granada ne ses gens
no se’n pugen emforcir, que, si les galees no estan en aquel
loc contínuament estiu et hivern, éls porien passar en poc de
temps I gran quantitat de gent de cavall et de peu, segons que
ja us he dit, qui metrien en gran brega tots los reys d’Espanya
axí con d’altres temps s’és feyt, que·n serien massa grans afers
per la Christiandat.
(Finke, 1966-1968: II, 777)
I a la Crónica de Alfonso XI s’explica que Pere el Cerimoniós

es va decidir a concedir ajuda militar al rei de Castella per tal de
fer front als marínides perquè tenia por que els sarraïns volgues-
sen recuperar el Regne de València:
Et seyendo el rey en Marjaliza, veno y Gonzalo Garcia,

consejero del rey de Aragón, con cartas de aquel rey de
Aragón, en que le envió decir que porque él avía sabido
por cierto que el rey de Benamarín avía fecho pasar aquen-
de mar muchas gentes, e tenía muy grand flota para pasar él

mesmo, et que era cierto que él facía esta pasada, coydando
conquerir la tierra de los Christianos, que era menester que
amos estos reyes oviesen avenencia et postura de consuno
para se ayudar contra los reyes de Marruecos et de Gra-
nada. Et esto envió decir el rey de Aragón, rescelando que
querían los moros comenzar la conquista por tierra de Valen-
cia, que es del su regno, et que él non avría poder para ge
lo defender.
(Rosell [ed.], 1953: I, 296)
A contracor, els catalans acaben cedint i atorguen al rei les

seues peticions, però la resistència inicial de les corts barcelonines
és una pista bastant significativa del que es trobarà el rei en ar-
ribar a Aragó. El llibre ofereix un relat molt detallat de les acci-
dentadíssimes corts aragoneses, que obre el rei amb un sermó
adreçat als seus súbdits a l’església de l’orde dels Predicadors de
Saragossa. El rei, efectivament, sermoneja, i inicia la seua inter-
venció amb allò que sembla un tema o «auctoritat de l’Escriptura»
que diu així: «Non minor est virtus, quam querere, parta tueri»
(Jaume I, Llibre dels fets, cap. 388; «no té menys mèrits retenir
els guanys aconseguits que buscar-ne de nous»). Sols que Jaume
I s’equivoca i la sentència no pertany a la Bíblia, sinó a un autor
pagà, Ovidi (Pujol, 2001: 159-160). Siga com siga, el rei l’utilitza
per a fer entendre a l’auditori que ara s’enfronten amb una em-
presa bèl·lica diferent de les conquestes de Mallorca i València.
D’altra banda, Jaume I glossa un altre dels avantatges que l’ex-
pedició murciana ofereix: si hom aprofita una oportunitat de
servir Déu tan a prop de casa, farà un bé a la cristiandat major
que si es desplacés a lluitar contra l’infidel a Terra Santa («si
anàvem en Ultramar, no faríem tan gran mercè ab la terça part con
farem en defendre ço que Déus ha dat al rei de Castella e a nós»:
Jaume I, Llibre dels fets, cap. 388). Les paraules del comte rei fan
pensar tot d’una en el famós Vers del lavador del trobador Mar-
cabrú, que animava el seu auditori a combatre l’infidel a Espanya,
presentada als guerrers com un llavador o bany purificant tan
vàlid com el d’Ultramar:
Cum nos a fait, per sa doussor,

Lo Seingnorius celestiaus
Probet de nos un lavador,
C’anc, fors Outramar, no.n fon taus,
En de lai deves Josaphas:
E d’aquest de sai vos conort.
(Riquer, 1979: I, 207)
Després del discurs del rei, se’ns reporta el parlament d’un

frare franciscà present en les corts i que sembla destinat a oferir
una llum d’esperança en un moment tan llòbrec per als cristians
de la Península com el que pinta l’obra en aquests capítols:
— Per tal que major anagament e major confort n’haja el

rei e vosaltres, diré-us una visió que veé un frare nostre. E
aquell frare era de Navarra e dix que el venc un home ab
vestidures blanques, mentre ell jaïa dorment; e demanà-li:
«Qui és tu, que m’has despertat?». E ell dix: «Jo són àngel
de nostre Senyor e dic-te que aquest embarg que és vengut
entre los sarraïns e els cristians en Espanya, creés per cert
que un rei los ha tots a restaurar e a defendre aquell mal que
no venga en Espanya». E demanà’l aquest frare, que era de
Navarra, qual rei seria aquell, e ell respòs que el rei d’Aragó
que ha nom Jacme. E deïa aquest frare que aquell que
aquesta visió havia vista lo li havia dit en penitència, e per
cert que ho havia vist; e pesà molt al frare quan no el dix
que el rei de Navarra era.
En comentar aquest passatge, hom ha anotat que el rei hi

«arriba al punt d’acceptar el paper messiànic de salvador de les
Espanyes» (Hauf, 2004: 54). De fet, es tracta d’una missió a la
qual el rei sembla predestinat des del seu naixement, quan hom
el va batejar, precisament, amb el nom de l’apòstol d’Espanya.
D’altra banda, el somni profecia del franciscà navarrès vehicula
un motiu present arreu de la literatura universal: el del vell vestit
de blanc que porta un missatge dels cels, que retrobarem més
tard en la Crònica de Ramon Muntaner (vegeu el tercer capítol
del present volum).
En tot cas, el Llibre dels fets necessita poques paraules per a
fer-nos arribar l’escepticisme —i un bon punt de sornegueria,
potser— amb què la noblesa aragonesa acull aquestes visions.
Les paraules d’Eiximèn d’Urrea són molt significatives: «e dix
que les visions bones eren, mas que ells venrien denant nós, e d’açò
que els dixéssem, que s’acordarien» (Jaume I, Llibre dels fets, cap.
390). Jaume I ha topat amb la tossuderia d’una «dura gent d’en-
tendre raó» (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 392) i ens reconta que
totes les solucions que va oferint als seus barons perquè contri-
buesquen a dur a terme l’expedició murciana són rebutjades l’una
rere l’altra per ells. El clima de tensió que envolta les Corts creix
molt ràpidament, sobretot quan el Conqueridor fa l’elogi d’un
altre dels seus dominis, Catalunya, que sí que ha volgut ajudar a
l’empresa reial i és, de fet, «lo mellor regne d’Espanya e el pus
honrat e el pus noble» (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 392) —per
davant d’Aragó, doncs—. Això, lluny d’animar els aragonesos a
seguir l’exemple dels catalans, els violenta encara més: els nobles
acaben abandonant la reunió i juramentant-se contra el rei, a qui
acusen de violar els furs d’Aragó. Poc després d’això, el rei rep a
Calataiud un escrit que conté les reclamacions de la noblesa («E
deren-nos un escrit de demandes que ens faïen, que nós trencà-
vem lo fur d’Aragó [...] e uns altres clams que no havien cap ni
sòl, sinó que volien cobrir llur errada»: Jaume I, Llibre dels fets,
cap. 395). És ben cert que la selecció de la informació feta ací és

bastant cridanera i que el document que hom va lliurar al rei
incloïa molts altres punts bastant més transcendentals del que el
Conqueridor ens vol fer creure. Així, els Anales de Aragón de
l’historiador Jerónimo Zurita (s. xvi) donen una llista completa
d’aquests clams (Anales, llibre III, 66): sembla que, entre altres
coses, els aragonesos se sentien agreujats perquè el rei concedia
terres a estrangers del Regne i perquè havia annexionat el com-
tat de Ribagorça a Catalunya.
El que el Llibre dels fets no amaga, però, és que l’enduriment
de les posicions acaba desembocant en un enfrontament armat
amb els nobles juramentats, ja que el rei arriba a posar setge i a
capturar alguns llocs i fortaleses, i només la intervenció del bisbe
de Saragossa aconsegueix d’aturar l’escalada bèl·lica amb l’as-
soliment d’una treva que hom haurà de respectar fins que el rei
haja retornat de la seua expedició als dominis castellans: «e do-
naren-nos treva tro que nós fóssem tornats de l’ajuda del rei de
Castella e puis de quinze dies» (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 403).
El rei té ara les mans lliures per a poder dur a terme la missió
que el cel li ha reservat: subjugar el Regne de Múrcia i salvar la
Península de l’amenaça sarraïna.
Lliçons d’estratègia. La conquesta de Múrcia
Els capítols 406-456, dedicats a la conquesta del Regne de

Múrcia, ens mostren de nou les qualitats del rei com a estrateg
militar i líder d’homes. Després d’haver acceptat el sotmetiment
dels musulmans de Villena, Elda i Petrer i d’haver arribat a Ala-
cant, Jaume I aprofita per a arengar els magnats de la host (entre
els quals hi ha els seus fills, els infants Pere i Jaume) i els fa una
sèrie de consideracions de caràcter general sobre el capteniment
que hauran de servar en el decurs de la campanya («e que els
volíem dar doctrina con se captenguessen en armes e en altres

coses»: Jaume I, Llibre dels fets, cap. 415). En exposar-los aques-
ta doctrina, el rei revela una de les qualitats bàsiques del bon
general: en les Partidas, per exemple, s’explica que, en els mo-
ments inicials de la campanya, el cabdill ha de saber transmetre
a la seua tropa les normes que haurà de complir i el pla general
de les operacions que hom durà a terme («bien razonado et de
buena palabra debe seer para saber fablar con las gentes, et aper-
cibirlas et mostrarles lo que han de facer ante que vengan al fecho»:
Partidas, II, títol xxiii, llei v).
Els amonestaments de Jaume I se centren, en primer lloc,
en qüestions de seguretat. Així, el rei vol evitar que els seus
cavallers es comporten temeràriament: durant la marxa, ningú
no podrà abandonar el grup principal per a fer la guerra pel seu
compte sense ordres del rei («e que per re del món negú, ni en
batalla ni en altre lloc, no desrengàs menys de nostre mana-
ment»: Jaume I, Llibre dels fets, cap. 415), atès que això podria
comprometre la seguretat de tot l’exèrcit. Aquesta prevenció és
recomanada igualment per les Partidas:
Et otrosí los de la hueste deben seer muy mandados et bien

acabdellados de non derranchar nin ir a ningunt logar sin
mandado de sus cabdiellos [...] por el daño et el mal que
podríe venir a los de la hueste por el su desmandamiento.
(Partidas, II, títol xxiii, llei xxvii).
El rei sembla, doncs, molt interessat a mantenir l’ordre i la

disciplina de la tropa, i per això adverteix els seus homes perquè
no donen lloc a aldarulls i baralles entre ells:
[...] e sobretot que es guardassen que no haguessen baralla

entre si ni ab altres, car baralla és la pejor cosa que sia ne
pot ésser en host de rei ne de senyor; car a aventura met
hom tota la host de morir o de perdre, e puis vénen los

enemics e poden barrejar tota la host, aquells qui romases
hi serien vius.
Aquesta idea és recollida quasi invariablement per la tracta-

dística militar medieval:
[...] et aun sin todo esto [el cabdiello] les debe todavía mos-
trar que non sean entre sí referteros nin mezcladores, ca esto
es cosa que torna en grant daño en toda sazón, et mayormen-
te en tiempo de guerra, porque tal podríe seer la mezcla o el
bollicio, que faríe que todo el fecho que cuidasen facer, se
perderíe por hí.
(Partidas, II, títol xxiii, llei ix)
Adoctrinats els soldats, comença la campanya, i ho fa ben

favorablement: Elx cau sense lluitar i el rei anota que, en molt
poc temps, «aguem deliurat e cobrat ço que havíem perdut, de
Billena tro en Oriola e d’Alacant tro e Oriola, així que tot hom
podia anar pels camins salvament e segura» (Jaume I, Llibre dels
fets, cap. 422). Precisament a Oriola es troba el rei quan rep la
visita nocturna de dos exploradors vinguts de la localitat de
Llorca que l’informen dels moviments d’un contingent de genets
sarraïns que es disposa a introduir vitualles a la ciutat de Múrcia.
Jaume I fa avisar de seguida els seus fills, l’infant Manuel de
Castella —germà d’Alfons X— i altres magnats, i surt ràpida-
ment a l’encontre dels enemics. A l’alba del dia següent, els
cristians arriben a una alqueria molt propera a la ciutat i el rei
convoca el seu consell, al qual interroga sobre les mesures que
s’han d’adoptar a partir d’aquest moment: «e tenguen per bé
que exíssem d’aquí e tenguéssem talaies, de lluny, si venien o si
no» (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 424). Però aquesta resposta
no complau plenament el rei, que es disposa a alliçonar de nou

els seus capitans:
E nós dixem-los que açò no ens semblava bo, que segons la

manera dels genets, la qual solien fer ab aquells ab qui s’en-
contraven, que els cansaven entorn d’aquells que tenien ca-
valls armats; mas que tenríem cent cavalls armats de nostra
mainada, e tots los altres que no els armàssem; e en la da-
vantera que fossen nostres fills; e Don Manuel e el maestre
d’Uclés e Don Pero Guzman fossen en la costanera; e nós
ab aquells cent cavalls armats tenríem la rereguarda. E si
ens combatien ab los genets, que negú no desrengàs a ells tro
que nós féssem sonar les trompes; e, quan ells oirien les
trompes, que aquells que haurien los cavalls desarmats que
derengassen aprés d’ells e que no els llevassen mà dessús
tro que fossen venguts a mort o els presessen; e nós que
venríem ab los cavalls armats aprés ells, e tot ço que cai-
gués en el camp, que ho llevaríem tot. E tengren tuit per
bo aquest consell.
Com es pot veure, el rei es mostra molt ben informat sobre

els usos guerrers dels genets lleugers sarraïns, experts a enganyar
i fustigar la teòricament superior cavalleria cristiana, molt més
pesada i lenta, quan aquesta s’entesta a perseguir-los sense cap
tipus de prudència. La informació subministrada pel Llibre dels
fets en aquest punt sembla adir-se força amb les conclusions que
els soldats de la cristiandat degueren extraure d’algunes desfetes
contra els infidels no gaire llunyanes en el temps (la desastrosa
croada del rei Lluís IX de França a Egipte l’any 1249, per exem-
ple) i es retroba en molts altres textos de l’època. Així, en el Libro
de los estados de l’infant Joan Manuel de Castella, hom glossa les
virtuts militars dels moros, entre les quals hi ha la seva gran mo-
bilitat, causada precisament per la lleugeresa del seu equipament:

poden cobrir grans distàncies amb escasses provisions, fet que els
converteix en tropes extremament útils en la guerra de guerrilles.
Joan Manuel explica també alguna de les tàctiques amb què els
sarraïns enganyen molt freqüentment els seus rivals cristians, com
el torna fuye, que es correspon bastant amb el que el rei Jaume I
tracta de fer entendre als seus homes: sovint fingeixen que es
retiren per a provocar que l’enemic els perseguesca i es desorga-
nitze, i tracten de mantenir-lo a distància fins que l’han cansat
prou i han aconseguit d’atraure’l a un terreny més favorable o a
alguna emboscada, moment en què tornen a llançar-se contra ell:
Et sabet que non catan nin tienen que les paresce mal el
foir por dos maneras: la una, por meter a los cristianos a
peoría, porque vayan en pos ellos descabdelladamente; et
la otra es por guarescer cuando veen que mas non pueden
facer. Mas al tiempo del mundo que más fuyen, et paresce
que van más vencidos, si ven su tiempo, que los cristianos
non van con buen recabdo, o que los meten en tal lugar
que les pueden facer dapno, creed que tornan entonce tan
fuerte et tan bravamente como si nunca hobiesen comen-
zado a foir [...]. Et sobre todas las cosas del mundo deben
guardar los cristianos que non dejen ninguno de los suyos
andar con ellos a un trebejo que ellos facen de torna fuye,
ca bien creed que cuantos a este trebejo se metan con los
moros, que son ellos en grant peligro, et meten a todos los
otros a lugar de ser muertos o desbaratados. Et como
quier que esto deben guardar cualesquier cristianos, mucho
más los que andan armados como caballeros.
(Joan Manuel de Castella, 1991: 228)
Per tal de contrarestar tots aquests perills, Jaume I pren

algunes mesures ben significatives: una part molt important de
la cavalleria, la que marxa a l’avantguarda de l’exèrcit i a les

ales («costanera»), anirà guarnida lleugerament per a poder
interceptar més fàcilment l’enemic; només la rereguarda, diri-
gida personalment pel rei, marxarà completament armada, i
s’incorporarà a la lluita quan les altres tropes hagen establert
contacte amb els rebels murcians. El monarca estableix, a més,
un sistema de senyals sonors per a assegurar-se un atac orga-
nitzat: ningú no es mourà abans d’haver escoltat el toc de les
trompes.
En el capítol 425 ens trobem el rei i els seus homes en celada,
ocults a l’espera de l’arribada dels enemics. Guillem de Rocafull
informa que els de Llorca deuen ser a punt d’arribar, i el mestre
d’Uclés recomana al seu senyor que l’exèrcit es pose en marxa
immediatament. Per enèsima vegada, el rei està en desacord amb
el consell militar d’un dels seus vassalls:
— Maestre, no ens cuitem, e lleixats-los cavalgar en el pla

en guisa que ens puscam nós metre entre ells e la vila e,
per bé que fugen, sí n’haurem nós es atzembles e aquells
de peu que les toquen, car moltes celades se fan que són
perdudes en lo segle per ravata d’eixir.
Calcular el moment just de sortir d’una celada era quelcom

que havia de preocupar especialment els bons cabdills (vegeu les
Partidas, II, títol xxiii, llei xxx). En aquest cas, pressionat pel
mestre d’Uclés, el rei ordena que tothom es moga i disposa les
seues tropes. Un almogàver es presenta davant el rei i li anuncia
que els sarraïns són ja ben a prop. En aquest punt, les disposicions
militars deixen pas a un moment molt més íntim: el rei manté
una interessant conversa amb el frare dominicà Arnau de Segar-
ra i es confessa preocupat per la possibilitat que el seu afer amo-
rós amb Berenguera Alfonso siga un pecat que puga perjudicar-lo
en la batalla. Com ha estat observat, «el text és prou revelador

de l’estira-i-arronsa mental del rei amb un Déu amb el qual sem-
bla voler intercanviar favors, i que espera o desitja que li perdo-
ni un pecat que no sent com a tal, a canvi del nou reialme que
està a punt de conquerir» (Hauf, 2004: 56).
Els capítols 427-428 ens presenten el rei recorrent a cavall les
files del seu exèrcit i preparant-lo per a la gran batalla contra els
sarraïns murcians, que sembla imminent. Després el veiem diri-
gir-se cap a l’avantguarda, on sap que es troben els seus fills, els
infants Pere i Jaume, als quals, en presència de molts altres ca-
vallers, dirigeix aquesta severa amonestació:
Fiyls, vós sabets bé de qual loch venits e qui és vostre pare.

En tal manera fets vuy, de feyt d’armes, que tot lo món diga
vós qui sóts e d’on venits; e, si no, prometem a Déu que us
desheretarem de ço que dat vos havem.
Caldrà, doncs, que els fills tinguen bona cura d’honorar al

camp de batalla el bon nom de la família, i singularment el del
seu progenitor, i de no envilir-lo amb cap acte de covardia, si no
volen arriscar-se a ser desposseïts dels beneficis de què gaudeixen
com a hereus. Satisfet en comprovar la reacció dels infants, que
responen a l’uníson que recordaran bé qui és el seu pare i que no
li donaran cap motiu per desheretar-los, Jaume I s’enfila ara cap
a la rereguarda de la tropa. Tot just acaba d’ocupar la seua posi-
ció quan escolta les grans proclames que un dels seus cavallers,
Bernat de Vilanova, adreça als seus companys d’armes:
Cavallers de Cathalunya! Cathalans!: fe que devets a Déu,

membra-us qui és vostre seyor, car huy és mester que tal
cosa façam, que tot lo món parle del bé que nós farem.
Si no vaig errat, els dos parlaments incideixen, tot i la bre-

vetat, en els punts més característics de les arengues que, segons
la tractadística militar, els capitans havien de dirigir als seus
soldats abans de les batalles. Un discurs inspirador podia obrar
miracles sobre la moral de l’exèrcit, però perquè el miracle fos
possible, calia que el general tingués una certa capacitat oratò-
ria: textos com les Partidas afirmen que aquest «bien razonado
et de buena palabra debe seer para saber fablar con las gentes,
et apercebirlas et mostrarles lo que han de facer ante que vengan
al fecho; otrosi debe haber buena palabra et recia para darles
conorte et esfuerzo quando en el fecho fueren» (Partidas, II, títol
xxiii, llei v). D’altra banda, els tractats donaven consells bastant
detallats sobre els punts que calia tocar en el discurs. Vegem,
per exemple, el que ens diu el Tresor de Brunetto Latini no sols
sobre les paraules del general, sinó també sobre les seves ma-
neres:
[...] doit il assambler a la mestre place de la vile, ou en

autres lieus acoustumés as gens de la vile, et dire devant aus
paroles de guerre, et ramentevoir les tors des enemis et les
drois des citains, nomer la proece et les valours de lor
ancestres et les lor vertueuses batailles, semonre les gens a
la guerre et conorter les a bataille, et commander que chas-
cuns face grant apareil d’armes et de chevaus et de tentes et
de pavillons et de toutes choses ki besoignent en guerre. Teux
et autres paroles doit li sires dire por acuser les corages des
gens au plus k’il onques puet; mais bien garde k’il ne die nul
foible mot, ains soit sa chiere de courouç et d’ire, le samblant
terrible, la vois menachable, et son cheval hennisse et fiere les
piés a la tierre; et face tant que maintes fois, ançois k’il fine
son dit, la noise lieve et li cris entre les citeins, autresi comme
s’il fussent a la mellee.
(Latini, 1863: 493)
Com veiem, el cabdill havia de ser, a més d’un bon orador,

un showman, i havia de cuidar al màxim, per tant, la posada en
escena. Però convé remarcar, sobretot, l’al·lusió als fets heroics
dels ancestres i la invitació subsegüent a l’auditori a mantenir
intacta aquesta bona memòria i a alimentar-la amb els seus pro-
pis actes. Emulació i consciència de llinatge són, com hem vist,
els punts essencials del parlament del rei Jaume als seus fills.
Convé comparar aquest primer discurs amb l’arenga que, segons
la Crònica de Pere III, el mateix Cerimoniós dirigeix al seu exèr-
cit —un combinat de catalans, aragonesos i castellans partidaris
d’Enric de Trastàmara— abans del que aparentment serà la ba-
talla definitiva contra el seu enemic més aferrissat, Pere el Cruel
de Castella. El rei els invita a recordar quines «obres han fetes
ab los meus, e vaja-us lo cor de qui sóts fills, car a mi bé em va lo
cor, que són fill de un rei dels bons del món, e fiu en la bonesa
de Déu que ho mostraré vuy en aquest dia» (Jaume I, Llibre dels
fets, cap. 6).
D’altra banda, el parlament de Bernat de Vilanova no cons-
titueix únicament una invitació a expandir la fama individual, ni
tan sols la dels ancestres. La invocació inicial apunta a tota una
col·lectivitat i vol crear un sentiment d’orgull i d’unitat: «Cavallers
de Cathalunya! Cathalans!». És la fama dels catalans la que ara
està en joc. Compareu l’apel·lació del cavaller amb aquesta del
rei Sanç II als seus homes, treta del Romancero del Cid:
Venid aquí mis vasallos,

acordaos, mis caballeros,
del prez que los castellanos
ganasteis en las batallas
y lides do habeis entrado.
No lo querais hoy perder,
sino adelante llevarlo.
(Escobar, 1973: 147)
Però, en el cas del Llibre dels fets, les expectatives creades per
les arengues no s’acompleixen: l’esperada batalla campal de la
host del rei Jaume amb els genets sarraïns no es produeix, perquè
aquests giren cua a darrera hora. De fet, la campanya de Múrcia
es resol amb tanta facilitat com havia començat: amb la caiguda
de la capital sarraïna, que es rendeix només un mes després d’ha-
ver-se iniciat el setge dels catalans.
De la croada fallida al concili
El capítol 458 del llibre rememora uns fets esdevinguts durant

la segona meitat del febrer de l’any 1267. Jaume I, que es troba
a la seua ciutat de Perpinyà, acaba de rebre dos missatges: l’un
porta males notícies i l’altre en porta de molt bones. El primer
és una carta del baró aragonès Ferrís de Liçana mitjançant la qual
desafia el rei i es declara en rebel·lia. El segon és una lletra del
«rey dels tartres» o mongols, Abaqa, Il-khan de Pèrsia, a qui el
Conqueridor considera el «pus alt rey del món» (Jaume I, Llibre
dels fets, cap. 458): es tracta d’una missiva amistosa, «de gran
amor» (Jaume I, Llibre dels fets, cap. 458), però el rei no ens diu
res del seu contingut. No és fins més endavant que comencem a
descobrir el veritable entrellat d’aquest contacte diplomàtic. Així,
en el capítol 482 —som ara al mes de gener del 1269— hom
consigna l’arribada a València de Jacme Alaric, un diplomàtic
rossellonès del rei. Alaric retorna precisament d’una ambaixada
als dominis de l’Il-khanat, i no ho ha fet sol: amb ell han vingut
dos emissaris del mateix Abaqa i un ambaixador de l’emperador
de Bizanci Miquel VIII Paleòleg. Sembla que els mongols, que
aspiren a consolidar la seua influència sobre Síria i es troben en
guerra amb el soldà mameluc d’Egipte, Baibars, estan molt inte-
ressats a aconseguir la participació del rei Jaume en una operació
a tres bandes:
E nós que érem en València, vench-nos Jacme Alarich ab

los tartres e altre missatge de Grècia que y havia. E dixe-
ren-nos de part del gran cha, qui era rey dels tartres, que
ell havia cor e volentat d’ajudar-nos; e que venguéssem a
Alayas o en altre loc, e que ell exiria a nós, e per sa terra
trobaríem ço que mester auríem; e així poríem ab ells en-
semps conquerir lo Sepulcre. E deÿa que ell nos bastaria
de geyns e·ns bastaria de conduyt. E dix-nos l’altre missat-
ge, de Paliàlogo, emperador dels grechs, que ell nos envia-
ria per mar conduyt.
La proposta d’Abaqa, doncs, preveu que el Conqueridor es

desplace a Alaias, una ciutat portuària del regne d’Armènia
Menor o Cilícia, tributari dels mongols. Allà les seues tropes
s’uniran a les del khan i juntes s’encaminaran cap a Terra Santa
amb la intenció de conquerir les places ocupades pels infidels.
Catalans i mongols comptaran, a més, amb el suport logístic de
l’emperador Miquel, que els subministrarà les vitualles necessà-
ries amb els seus vaixells.
Atret per la nova ocasió que se li presenta de servir Déu,
Jaume I demana a Alfons de Castella el seu parer sobre l’oferta
del sobirà il-khànida. El gendre es mostra més que escèptic («tench
la cosa per gran e per esquiva e fort maraveylosa»: Jaume I, Llibre
dels fets, cap. 482): d’una banda, pensa, sí, que gràcies a l’expedi-
ció es podria recuperar Jerusalem, i que aquest seria el fet més
notable que mai hagués fet cap rei de cristians; però, de l’altra,
creu que els mongols no són de fiar i que potser a l’hora de la
veritat no voldran complir les seues promeses. En canvi, el rei
d’Aragó ho té molt més clar, i replica així a les raons del castellà:
E responem-li així: que vera cosa era e certa que·l feyt era
gran, e negun rey que fos deçà mar no ach paria ne amor ab
aquells tartres; la Iª, que de poch temps a ençà era comen-

çat lo lur poder; l’altra, que anch éls no enviaren missatge a
negun rey de christians, que haguessen lur amor, de nós en-
fora. E, pus a nós havien enviat messatge seyeladament,
entre los altres, semblava obra de Déu, que ell volia açò co-
manar a nós, que nós que ho faéssem; e, pus ell ho volia,
que nós no li fugiríem per reguart ni per temor del nostre
cors ni per molt que·ns hagués a costar, que nós aquesta
cosa no provàssem a tot nostre poder, sí que Déus se ten-
gués per servit de nós per la bona volentat que li havíem.
Jaume I és conscient d’haver rebut un honor immens amb

l’ambaixada del khan i creu que al darrere d’aquesta hi ha, és
clar, la mà de la providència. Però s’equivoca en considerar-se el
primer monarca cristià a haver estat contactat pels tàrtars: basta
llegir la Vie de saint Louis de Jean de Joinville per a constatar
que, l’any 1248, el rei Lluís IX de França va rebre, mentre era a
Xipre, una carta escrita per un dels màxims representants del
khan Güyük en la qual se li proposava un projecte de cooperació
no gens diferent del que hem vist en el Llibre dels fets:
En ce point que le roy sejournoit en Cypre envoia le grant

roy des Tartarins ses messages a li, et li manda moult de
bonnes et debonnaires paroles; entre les autres li manda que
il estoit prest de li aidier a conquerre la Terre sainte et de de-
livrer Jherusalem de la main aus Sarrazins.
(Pauphilet [ed.], 1986: 229)
Cal dir que sant Lluís va quedar tan admirat per la missiva
com el Conqueridor, i que va enviar també al khan els seus am-
baixadors, acompanyats per dos frares dominicans per tal que
l’adoctrinessen en els articles de la fe catòlica. De fet, la irrupció
de les hordes mongoles a l’Europa oriental i l’Orient Pròxim

havia tingut un poderós efecte en la imaginació col·lectiva de
l’Occident medieval. Molts autors cristians havien identificat
aquell poble guerrer i ferotge amb les nacions de Gog i Magog
esmentades a l’Apocalipsi (20, 7-9), portadores de caos i destruc-
ció i anunciadores de la fi del món. D’altres, però, havien celebrat
les seues victòries contra l’Islam i havien deixat anar la idea que
si hom sabia traure partit de la situació i guanyar-se la seua amis-
tat, la cristiandat podria sotmetre els infidels i recuperar Terra
Santa. Aquestes esperances eren alimentades, a més, pels rumors
que cíclicament arribaven a Europa sobre la conversió del líder
mongol i el seu poble —de fet, als dominis dels tàrtars vivien
molts cristians nestorians, i el mateix Abaqa estava casat amb una
cristiana, la princesa bizantina Maria Paleòloga—. En qualsevol
cas, la idea de la croada conjunta amb els mongols va ser explo-
tada en moltes obres dels segles xiii-xiv, com el Liber de fine o
el Liber de passagio de Ramon Llull (Domínguez-Garí [ed.],
2003), el Liber Secretorum Fidelium Crucis del venecià Marino
Sanuto o la Flor de les històries d’Orient del príncep armeni Aitó
de Gorigos, obra que va ser traduïda al català i que va despertar
l’interès de dos descendents del Conqueridor: els reis Joan I i
Martí I (Hauf, «Introducció» a Aitó de Gorigos, 1989).
Assumint el tradicional crit dels croats, «Deus vult!» («Déus
lo quer», cap. 477; Hauf, 2003: 329), Jaume I disposa les seues
naus i salpa de Barcelona el 4 de setembre de 1269 («al tercer
dia o al quart ans de Sancta Maria de setembre», cap. 484). Però
és llavors quan comença el malson del Conqueridor. Poques
hores després d’haver fet vela, un temporal aïlla la nau del rei de
la resta de l’estol i l’obliga a retornar a port el dia 5. L’endemà
En Jaume torna a provar sort i aquesta vegada les coses semblen
anar una mica millor, perquè ja en aigües de Menorca hom arri-
ba a divisar a l’horitzó les veles dels catalans. Tot fa presagiar,
doncs, que el monarca i els seus súbdits es podran retrobar i
podran prosseguir junts el passatge, però el capvespre del 7 de

setembre la situació fa un nou gir: una llevantada terrible torna
a deixar sense referències l’embarcació, que es veu obligada a
arriar veles a causa de la maltempsada:
E l’altre dia a hora de vespres levà’s I orre temps de levant,

e féu I arch blau e vermeyl d’aquests que dien de Sent Mar-
tí, e levà’s Iª mànega e anà ferir en la mar, e de blancha
que era tornà tota negra. E depuys vench el levant e co-
mençà quant lo sol era en la posta; e féu-ne molt tota la
nuyt, sí que, sempre que·l temps se moch, haguem calar, e
no veýem negun leny ne neguna nau. E açò fo lo dissapte
a la nuyt, vespre de Sancta Maria de Setembre.
El temporal continua durant tot el diumenge següent, i no

fa sinó empitjorar encara més el dilluns. És ben remarcable el
zel del rei a deixar ben establerta en aquests capítols la crono-
logia dels fets, i també la precisió tècnica amb què ens descriu
totes les inclemències climatològiques a què va haver de fer front
i les maniobres del seu vaixell per a superar-les (Hernández,
1989). Aquests trets posen en relleu l’interès de Jaume I a fer
entendre als receptors del llibre que el fracàs del passatge a
Ultramar es va deure a circumstàncies insalvables, i no a cap
manca de voluntat seua. No debades, els primers sorpresos per
la força desfermada del vent són els mariners de la nau règia,
autèntics llops de mar, que asseguren no haver vist res de sem-
blant en tota la seua vida («sí que deÿen los mariners que havien
estat XXV o XXVI vegades en Oltramar que anch no viren ta-
mal temps con aquel era estat», cap. 486).
En veure les forces de la natura aliades en contra seua, el rei
comença a pensar que, després de tot, potser Déu no vol que
duga a terme la seua croada; així ho confessa al navilier i armador
Ramon Marquet («Ramon Marquet, sembla-nos que nostre Seyor

no vol que nós passem en Oltramar», cap. 487). Però el rei té
bona cura de no presentar-se com el primer a proposar l’abandó
de l’empresa: són els seus prohòmens —el bisbe de Barcelona,
els mestres del Temple i de l’Hospital, els patrons dels vaixells—
els qui acudeixen davant seu i glossen la conveniència d’avortar
l’expedició. El Conqueridor els dóna la raó i acaba comprenent
que «no podíem forçar nostre Seyor» (cap. 488) i que «Déus no·ns
volia nostre temps meylorar» (cap. 489). A la fi, l’enèsim canvi
de direcció del vent i la mar oratjosa duran el vaixell de Jaume I
a la costa llenguadociana, al port francès d’Aigüesmortes, on el
rei d’Aragó desembarcarà. El que el Llibre dels fets no ens conta
és que una part dels croats catalans —entre ells els infants Pero
Ferrandis i Ferran Sanxis de Castre, fills il·legítims del rei— va
aconseguir arribar al port croat de Sant Joan d’Acre i va participar
durant alguns mesos en les campanyes dels barons d’Ultramar
contra els mamelucs (Marcos, 2007). Ho explica, per exemple,
l’Estoire de Eracles empereur, que no deixa en gaire bon lloc el
Conqueridor: segons aquesta font, Jaume va renunciar al seu
projecte perquè el va deixar horroritzat la força de la tempesta i
a causa també de la nostàlgia que sentia de la seua amistançada,
Berenguera:
En cel an dut passer le roi darragon en Surie et monta sor

mer il et ses os. Et quant vint au quart jor une fortune grant
le prist et rompi sa nave. Et quant il vit ce si sen retorna
arriere au port o tout autres .ii. naves; et toute l’autre
navie vint en Acre et si dui enfant bastars, car il cuidoient
que le roi venist et il estoit retornes. Ne onques puis ne vout
monter sor mer por la paor quil out de la fortune et por l’amor
de sa mie dame Berengiere. Dont ce fu a lui grant honte et
grant reproche.
(Paris [ed.], 1879-1880: II, 457-458)
La imatge d’un Jaume I atemorit pel vent i les ones i reticent

a separar-se de l’amada contrasta de ple amb la del croat de cor
sincer de l’autobiografia reial. De fet, el Llibre dels fets ens mos-
tra un monarca que, a pesar del fiasco del 1269, no abandona la
seua ambició de conduir algun dia les seues hosts a Terra Santa.
Això es veu molt clarament en els capítols 523-542, que expliquen
l’anada del rei al segon Concili de Lió, l’any 1274. En efecte, el
Conqueridor acudirà a la ciutat del Roine amb la intenció d’ofe-
rir al papa Gregori X «conseyl e ajuda sobre·l feyt de la Sancta
Terra d’Oltramar» (cap. 523), tot i que les seues propostes per a
l’organització d’una nova croada seran acollides amb fredor pels
assessors militars del papa.
L’ocàs del rei
Els darrers vint-i-tres capítols del Llibre dels fets (cap. 543-
566) se centren en els problemes interns que van marcar el final
del regnat de Jaume I: les disputes amb alguns nobles catalans
i aragonesos, la rivalitat entre l’infant Pere i el seu germà bastard
Ferran Sanxis i, sobretot, l’alçament dels sarraïns del Regne de
València, dirigits pel veterà cabdill Al-Azrac. Les primeres no-
ves d’aquesta rebel·lió sorprenen el rei a Xàtiva, on hom l’infor-
ma de la dissort de Garcia Ortiz, derrotat i mort pels infidels a
prop de Llutxent. El rei escolta compungit el report de la desfe-
ta, però ja no té temps de venjar-la: uns quants dies després,
comença a trobar-se molt afeblit i, tot i que encara es veu amb
cor de desplaçar-se a Alzira, la malaltia sembla progressar molt
ràpidament.
Conscient que s’acosta el final de la seua existència, Jaume I
confessa els seus pecats i fa cridar al seu costat l’infant Pere. En
tenir-lo davant i en presència d’altres notables de la cort, el rei li
adreça un llarg parlament, ple de consells referents a la manera
com d’ara en avant haurà de captenir-se en la vida personal i en

el govern dels regnes de la Corona. El passatge resulta similar en
el to als amonestaments que altres monarques de l’edat mitjana
van deixar als hereus poc abans de morir, com els Enseignements
a son fils que Lluís IX de França va escriure a Tunis l’any 1270.
Jaume recomana al seu fill que sàpia agrair a Déu els favors que
li atorgue, tal com el seu pare ha procurat fer; que ame el seu
germà Jaume i que no li facen enveja els dominis que li han estat
atorgats, atès que ell s’ha endut la millor part de l’herència; que
expulse tots els moros del Regne de València, que han demostrat
ser uns súbdits de poca confiança, inclinats permanentment a la
traïció i la sedició; i que, sufocada la revolta, «que ell nos faés
portar, si moríssem, a Sancta Maria de Poblet, on nós érem ja
lexats» (cap. 564). És un fet ja advertit per la crítica que aquests
consells i aquestes peticions coincideixen en part amb els que es
poden llegir en un codicil donat pel rei a Alzira el 20 de juliol de
1276 i destinat als seus fills (Soldevila, 1995: I, 415-421).
Després d’adoctrinar-lo, el rei ordena a Pere que abandone
Xàtiva i dispose la defensa del territori contra els rebels. Abans,
però, el rei Jaume renuncia en favor de l’infant a tots els seus
títols i dignitats i pren l’hàbit dels monjos cistercencs. Tot seguit,
pare i fill s’acomiaden «ab grans plors e ab grans làgremes» (cap.
565). Pocs dies després, el rei concep la idea de viatjar a Poblet
i, com que es troba potser més refet, abandona Alzira. Però, en
arribar a València, el seu estat empitjora de manera alarmant i
la comitiva es veu forçada a detenir la marxa. Sabedor que no
tindrà ocasió d’acomplir el seu propòsit i que és un altre el viatge
que li escau emprendre, el rei clou el llibre sotmetent, com d’ha-
bitud, la seua voluntat a la de Déu:
E a en tant, per alguns dies, con nós haguéssem en cor

d’anar a Poblet e de servir la Mare de Déu en aquell logar
de Poblet e fóssem ja partits d’Algezira e fóssem ja partits
d’Algezira e fóssem en València, a nós cregué la malaltia.

E plach a nostre Seyor que no complíssem lo dit viatge que
fer volíem.

Jaume I I El Llibre Dels Fets

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Jaume I I El Llibre Dels Fets

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Introducció a les quatre grans cròniques 11

JAUME I I EL LLIBRE DELS FETS

El regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), rei d’Ara-

arguments de caire lingüístic i mètric l’arbitrarietat dels mètodes

—el «desgavell estilístic, la sensació de dispersió i fragmentaris-

El pròleg del llibre. La fe i les obres

si ens prenem la molèstia d’examinar-lo de prim compte

En efecte, el pròleg tracta idees com: a) la importància d’ajus-

E nós esgardan e pensan con és petit aquest segle e frèvol

esgardan encara con és gran lo seu poder e petita la nostra

E per tal que·ls hòmens coneguessen e sabessen, can hau-

El naixement del rei

De fet, Jaume I es presenta com un ser marcat des del seu

E nostra mare, sempre que nós fom nats, envià’ns a Sanc-

portal, cantaren Te Deum laudamus; e no sabien los cler-

Tot aquest passatge presenta uns paral·lelismes bastant des-

Anno incarnationis dominice Mº Cº LXVº, sabbato in

Les similituds entre totes dues històries prenen encara més

La mort del pare. El rei nen

El lector que s’acosta per primera vegada al Llibre dels fets,

Com veiem, el text evita d’aprofundir en les «bones custumes»

l’escrit») i esmenta amb breus pinzellades les virtuts cavalleres-

que franqueza es dar al que lo ha menester et al que lo

I convé notar que més endavant Jaume I tornarà a referir-se

E tota la renda que nostre pare havia en Aragó e en Cata-

Tot i que en una ocasió se’ns recorda que el pare de Jaume I

E enganaven-lo ab beles paraules. E d’una part li o daven

Del tot atrapat en la complexa teranyina occitana, el rei Pere

E, ans que fos la batayla, volie’s metre En Simon de Mon-

Fa bo de notar que l’obra concorda plenament en aquest punt

reticent a presentar batalla als enemics. Així, doncs, el comte i

van veure que el rei no podia tenir-se dempeus. L’anècdota, la va

E aquel dia que féu la batayla havia jagut ab una dona, sí

Segons Jaume I, la sortida dels croats va agafar en una falta

E aquels de la part del rey no saberen rengar la batayla ni

D’acord amb la visió medieval, Déu es mostrava advers en

sarraí a causa de la seua vida dissoluta. Però quin és el pecat que,

Lo senyor rey En Pere tan solament vench en ajuda del

Hom es preocupa, doncs, de deixar ben establerta l’ortodò-

terra devastada i a la vora de la guerra civil, poblada per uns

nós no havíem aquel sen que sabéssem dar conseyl a nós

car nós érem infant, que no havíem mas XI ayns, e tot ço

E nós que no y podíem penre conseyl ne havíem ab qui, car

Però aquesta imatge canvia sensiblement en el capítol 29, que

— Don Pero Pomar, nós som rey d’Aragó e havem-lo per

Complagut, el rei anota tot seguit que l’enemic no va atre-

Les grans conquestes: Mallorca i València

Acabat el relat de les lluites amb la noblesa i després d’una

súbdits a l’inici d’aquesta assemblea, atès que concorda amb el

com van salpar de Venècia els integrants de la Quarta Croada,

Et bien sembloit estoire qui terre deust conquerre, que tant

Vegeu la mateixa escena descrita per Robert de Clari (s. xiii):

Quant il furent en la mer et il eurent tendu leur voiles, et

I, encara, com explica la Vie de saint Louis de Jean de Joinville

Le samedy fist le roy voille et touz les autres vessiaus

L’única gran batalla campal de la secció dedicada a la campa-

ració reial, tot i que és relativament extensa, resulta extremament

Mare de Déu Seyor, nós venguem aquí per ço que·l sacri-

La pregària produeix un efecte immediat: al crit de «santa

ciutat. El llibre anota en aquest punt una curiosa intervenció

E segons que·ls sarraïns nos comtaren, deÿen que viren

Jaume I afirma que, segons les cròniques passades, el sant ja

Algunos que estuvieron en aquella batalla