ara? DILLUNS, 20 DE SETEMBRE DEL 2021
estils
NCIA
CONSCIÈ A
D’AR
na que ve
I la setma
ann:
J. Riechm ètica
o sofia po
ec
Joan-Carles Mèlich: “Quan estàs
integrat, estàs mort com a humà”
El filòsof barceloní proposa aprendre una nova manera d’habitar i veure el món
DÍDAC P. LAGARRIGA
A
BARCELONA
prenem a caminar, a par-
lar, després a llegir i a es-
criure, a comptar… Però,
quan aprenem a veure?
El filòsof barceloní Joan-
Carles Mèlich, actualment professor
de filosofia de l’educació a la UAB, es
va trobar en ple confinament a cau-
sa de la irrupció de la pandèmia revi-
sant autors i llibres quan una frase
de Maurice Merleau-Ponty va eclip-
sar l’espai: “La veritable filosofia
consisteix en aprendre de nou a veu-
re el món”. “Aquesta frase llegida en
plena pandèmia –explica Mèlich–
em va estimular per escriure un nou
llibre sobre aquesta necessitat no
només de veure de nou el món, sinó
d’aprendre a habitar-lo de nou”.
El resultat d’aquesta reflexió és
La fragilidad del mundo (Tusquets),
un títol que s’afegeix a la nombrosa
obra d’aquest pensador, en especi-
al durant les dues últimes dècades.
Rialler, pedagògic, vital, la seva re-
cerca no es limita a l’àmbit d’una so-
la disciplina, sinó que hi trobem
múltiples referències literàries, ar-
tístiques, religioses o musicals, fet
que el converteix en un pensador co-
municatiu capaç de contagiar idees
i reflexions a un públic ampli i di-
vers. “Per aprendre de nou a veure el
món també és necessari abandonar
el règim disciplinari. Aquest és peri-
llós, com a mínim en l’àmbit de les
humanitats. Les disciplines bloque-
gen l’experiència del món perquè es-
tan més pendents de si mateixes, de
la seva coherència i de la seva lògica
que de l’esdevenir de la història i les
seves ambigüitats”, afirma com a de-
claració de principis. “Cal ubicar-se
als marges i aprendre a pensar des de
l’ordre d’una biblioteca, que no té
res a veure amb el d’una disciplina.
A diferència d’aquesta, el de la bibli-
oteca és fràgil. Es troba a mitja llum,
és un ordre a la penombra que no
obeeix a la imposició dogmàtica d’un
règim amb pretensions de ciència,
de moral o de política”.
L’ètica de la vergonya
Aquesta ubicació als sempre fràgils
i provisionals marges va més enllà
del posicionament acadèmic: “No
sabem habitar el món perquè ens
hem pensat que estava al nostre
abast. Ja Robert Musil, a L’home sen-
se qualitats, ens parla de la matema-
tització del món, és a dir, hem con-
vertit el món en una cosa al nostre
abast que es pot analitzar matemà-
Estils
:
Joan Carles Mèlich
aquesta setmana a
Barcelona. MARC ROVIRA
ticament, que és el que fa la tecno-
logia, la qual és una eina que ens per-
met pensar-nos que podem fer amb
el món el que volem. Això, des del
meu punt de vista, és perillós, per-
què ens ha fet creure que es pot esta-
blir una relació de perfecta sintonia
amb el món, com si el paradís fos
possible. Però és radicalment fals, ja
que l’ésser humà no pot habitar el
paradís. Aquest és l’ideal totalitari,
sigui de dretes o d’esquerres, que
pretén una societat perfecta”.
Lluny de caure en el relativisme
nihilista, però, Mèlich ens proposa
una ètica de la compassió que, en
aquest últim llibre, complementa
amb el que denomina una “ètica de
la vergonya”. Com diu, “ser ètic no és
actuar bé, sinó actuar sabent que
mai actuarem del tot bé”. “Vivim en
un món de pocavergonyes, més en-
cara, de sinvergüences, com deia la
Control meva àvia. Tot i que no és correcte
Al seu nou en català, jo proposaria admetre
aquest terme, perquè no és ja el po-
llibre alerta de cavergonya, sinó el que no en té gens
l’error de ni mica! Sense mala consciència no
pensar que el hi ha possibilitat de demanar perdó
món està al i, avui dia, qui demana perdó? Per re-
nostre abast gla general ningú, perquè ningú té
vergonya. Per això crec que és fona-
mental entendre l’ètica des d’aques-
ta visió”, explica.
En un món de tuits que s’evapo-
ren deixant núvols de crispació con-
tinua, d’algoritmes que modelen
ànimes, d’identitats líquides que es
congelen, de recompenses immedi-
ates, la proposta de Mèlich intenta
germinar entre les escletxes: “Pro-
poso aprendre a habitar dissonant
amb el món, ja que mai estem del tot
integrats. Aquesta dissonància pro-
?
voca en moltes persones molt de ne-
guit i tot està abocat a evitar els con-
flictes existencials. Els éssers hu-
mans mai estem del tot situats. Es-
clar que és bo, cert grau d’integració,
però quan estàs plenament integrat
estàs mort com a ésser humà”.
Receptes que no ajuden
Aquesta dissonància estimula la cer-
ca, la reflexió, el present, perquè “ha-
bitar el món és aprendre a habitar el
desarrelament, és aprendre a habi-
tar la fragilitat”. “Saber habitar con-
sisteix en no saber habitar, en no ser
competent”, afegeix. L’elogi
d’aquesta mida al trontoll i la sacse-
jada, a la despulla i l’obertura radi-
cal, el fa escriure una frase contun-
dent: “L’autoajuda no serveix per a
res”. Quan li recordo, riu i contex-
tualitza: “Al nostre temps l’autoaju-
da ha ocupat bona part de la plaça
pública. Si vas a una llibreria genera-
lista només cal veure com la filosofia
ha quedat desplaçada fins i tot en
l’espai, i on hi havia pensament ara
hi ha autoajuda. Crec que no serveix,
perquè no aborda el problema en la
seva radicalitat, la singularitat, la si-
tuació. Et dona la resposta abans de
tenir la pregunta i, en cert sentit, re-
emplaça l’aspecte dolent de la reli-
gió. L’autoajuda dona receptes i les
receptes funcionen només a la cuina
(i no sempre). Quan dic que cal com-
passió i una ètica de la vergonya, no
vull que sigui una recepta. La filoso-
fia no recepta, proposa; per tant,
proposo una manera de veure i habi-
tar el món que implica tenir cura en
un sentit ampli. La compassió no és
una recepta, perquè no et diu com.
Per a mi, La mort d’Ivan Ilitx de Tols-
toi és un exemple de compassió”.
Com el cèlebre autor rus, l’anarquis-
me espiritual d’arrel cristiana resso-
na en Mèlich. “No m’interessa el
cristianisme metafísic, però sí el
cristianisme ètic. Crec que, respec-
te a Déu, la majoria de la gent se si-
tua com a la Setmana Santa: hi ha la
gent del divendres (Déu ha mort) i la
del diumenge (Déu ha ressuscitat).
La meva filosofia és la del dissabte,
l’eclipsi de Déu. On és Déu? L’única
resposta que he trobat és que Déu és
en la persona que pateix, per això
parlo d’Ivan Ilitx”.
Fins que no entenguem –con-
clou– que per habitar el món és ne-
cessari entrar en relació amb alguna
cosa indisponible, no hi haurà res a
fer. Si seguim pensant i repetint que
«tot està per fer i tot és possible» és
perquè encara no hem entès res. No
tot és possible. Un món plenament
disponible és immund”.e