Apunts Pragmàtica

Carla Queralt Requena
Pragmàtica i català col·loquial, Curs 2022 – 2023
PRAGMÀTICA I CATALÀ COL·LOQUIAL

Assistència i participació: 10%
Treball de curs de pragmàtica: 25% (15/ 16 de desembre)
Treball de curs de català col·loquial: 25% (17 de gener)
Pràctiques: 20%
Examen: 20% (9 de desembre)
TREBALLS:
En els dos treballs s’ha de fer servir un vídeo, pot ser el mateix o un de diferent. El
podem enregistrar o buscar-ne un de ja registrat, cal enviar-li un correu amb l’idea
del treball.
Al treball de pragmàtica cal preguntar-se si hi ha coherència entre els actes i el

missatge.
PRIMER BLOC: PRAGMÀTICA

ÍNDEX
INTRODUCCIÓ A LA COMUNICACIÓ ............................................................................. 5
L’ILLA DELS CINC FARS, les claus de la comunicació ...................................................................... 6
LINGÜÍSTICA I PRAGMÀTICA........................................................................................... 7
INTRODUCCIÓ A LA PRAGMÀTICA ................................................................................................ 7
Pragmàtica i altres disciplines ................................................................................................................. 7
AMBIGÜITAT ............................................................................................................................................. 8
DEFINICIONS I CONCEPCIONS DE LA PRAGMÀTICA .......................................................... 9
SINTAXI I CONTEXT .............................................................................................................................. 9
REFERENTS I DÍCTICS ........................................................................................................................10
L’enunciat i el context............................................................................................................................10
LA DIXI .......................................................................................................................................................11
Coordenades díctiques ...........................................................................................................................12
ELS ACTES DE PARLA....................................................................................................... 14
ENUNCIATS REALITZATIUS ............................................................................................................14
TEORIA DELS INFORTUNIS .............................................................................................................15
ELS ACTES DE PARLA .........................................................................................................................16
FILÒSOFS...................................................................................................................................................18
CONDICIONS D’ÈXIT DELS PARLANTS ......................................................................................18
EL PRINCIPI DE COOPERACIÓ...................................................................................... 19
REFERÈNCIA I INFERÈNCIES .........................................................................................................19
Tipus de referència .................................................................................................................................20
IMPLICACIONS, PRESSUPOSICIONS I IMPLICATURES .........................................................20
La implicació ...........................................................................................................................................20
La pressuposició .....................................................................................................................................21
Pressuposicions semàntiques ................................................................................................................21
Pressuposicions pragmàtiques ..............................................................................................................22
La cancel·lació.........................................................................................................................................23
EL PRINCIPI DE COOPERACIÓ .......................................................................................................23
LES MÀXIMES CONVERSACIONALS .............................................................................................24
Màxima de qualitat .................................................................................................................................25
Màxima de quantitat...............................................................................................................................26
Màxima de relació...................................................................................................................................26
Màxima de manera .................................................................................................................................26
Conflictes entre màximes ......................................................................................................................27

ELS IMPLÍCITS .........................................................................................................................................27
La descodificació dels implícits ............................................................................................................27
Tipus d’implicacions ..............................................................................................................................27
Implicacions pragmàtiques....................................................................................................................28
TEORIES PRAGMÀTIQUES .............................................................................................. 29
TEORIA DE L’ARGUMENTACIÓ .....................................................................................................29
Què és argumentar?................................................................................................................................29
Argumentació lògica ..............................................................................................................................30
Argumentació discursiva .......................................................................................................................30
Escales argumentatives ..........................................................................................................................32
Els tòpics .................................................................................................................................................32
TEORIA DE LA RELLEVÀNCIA .......................................................................................................33
Mecanismes de la comunicació humana .............................................................................................34
L’èxit comunicatiu ..................................................................................................................................34
El procés de la inferència ......................................................................................................................35
Regles deductives....................................................................................................................................35
La rellevància ...........................................................................................................................................35
El principi de rellevància .......................................................................................................................36
Implicatures .............................................................................................................................................36
El procés inferencial ..............................................................................................................................37
LA CORTESIA LINGÜÍSTICA ........................................................................................... 37
LA CORTESIA COM A ACTE CONVERSACIONAL ...................................................................38
PLANTEJAMENT DE LAKOFF .........................................................................................................39
EL PRINCIPI DE CORTESIA ............................................................................................ 40
PLANTEJAMENT DE LEECH ............................................................................................................40
TEORIA DE LA CORTESIA ............................................................................................... 42
TEORIA DE BROWN I LEVINSON ..................................................................................................42
La imatge..................................................................................................................................................44
El poder, la distància i la imposició .....................................................................................................44
Actes amenaçadors on record ..............................................................................................................45
Actes amenaçadors off record ..............................................................................................................47
COMUNICACIÓ NO VERBAL .......................................................................................... 48
COMPORTAMENT .................................................................................................................................48
REGLES DE LA COMUNICACIÓ NO VERBAL ...........................................................................49
CLASSIFICACIÓ DE LES EMOCIONS.............................................................................................49
Models d’emocions bàsiques ................................................................................................................50

Universalitat de les expressions facials ................................................................................................50
Genètica o aprenentatge? ......................................................................................................................51
COMUNICACIÓ NO VERBAL, EXPRESSIÓ FACIAL .................................................... 51
Microexpressions ....................................................................................................................................53
Les emocions reprimides i el bòtox .....................................................................................................54
La fredor emocional ...............................................................................................................................54
COMUNICACIÓ NO VERBAL, POSTURA I MOVIMENT ............................................ 54
POSTURA CORPORAL ..........................................................................................................................54
IMITACIÓ I SINTONIA.........................................................................................................................55
Persones dominants i submises............................................................................................................55
ELS SENYALS DEL NOSTRE COS....................................................................................................55
Maneres de caminar ...............................................................................................................................56
COMUNICACIÓ NO VERBAL, GESTS............................................................................. 56
TIPUS DE GESTS.....................................................................................................................................56
COMUNICACIÓ NO VERBAL, PROXÈMICA ................................................................. 57
COMUNICACIÓ NO VERBAL, HÀPTICA ....................................................................... 58
COMUNICACIÓ NO VERBAL, MIRADES ....................................................................... 58
COMUNICACIÓ NO VERBAL, PROSODIA..................................................................... 58
PARALINGÜÍSTICA ...............................................................................................................................58
COMUNICACIÓ NO VERBAL, APARENÇA.................................................................... 59
LA MENTIDA ...................................................................................................................... 59
ELS NIVELLS DE L’ENGANY ............................................................................................................60
PER QUÈ MENTIM? ...............................................................................................................................60
TIPUS DE MENTIDES ...........................................................................................................................60
INTRODUCCIÓ A LA COMUNICACIÓ
Comunicar  transmetre un missatge. No és el mateix que informar, ja que quan
comuniques no sempre dones informació nova al receptor, és a dir que podríem dir
que quan informes comuniques, quan comuniques pot ser que no informis. Es pot
comunicar sense parlar, la comunicació és constant ja sigui mitjançant les paraules
o bé mitjançant els gestos o les nostres expressions facials
Cada acte comunicatiu és únic i irrepetible, ja que podem repetir el que diem però
ni les nostres expressions ni tampoc la reacció de la persona a qui li diem.
El codi és necessari (no sempre, ja que EMISSOR MISSATGE RECEPTOR

sempre es pot compartir només una Referent 
part del codi, com el codi verbal i no sobre què
compartir la mateixa llengua) però no parla el
suficient. missatge
Incomprensió, incomunicació i Codi (verbal o
malentesos. no verbal,
llengua)
- A veure si trobem un banc. 
Canal (oral o
necessitem saber de quin banc
escrit)
es tracta, ens falta context.
Context (espai
- Deixa-ho damunt la taula.  hi
– temps)  el
veiem presència de díctics (ho).
més important
Normalment hauria d’anar
en pragmàtica
acompanyat d’un gest amb la
mà o d’un enunciat anterior sobre què fa referència aquest díctic.
- El meu és més ràpid.  necessitem el referent per veure a què fa referència.
Comunicar i transmetre un missatge. La comunicació no consisteix en descodificar

correctament, sinó en interpretar el codi de forma adequada. Es tracta d’inferir:
- Ambigüitats (intencionals i no intencionals)  missatges amb dobles sentits,

poden ser fets expressament o no.
- Enunciats incomplets
- Hipòtesis sobre intencions  quan no es para atenció al què és sinó al que

nosaltres tenim en ment
- Actituds  posició, to de veu, etc.
- Silencis  els silencis són molt importants en els actes comunicatius, ja que
de vegades diuen més que dir quelcom utilitzant paraules.
- Gests  són inintencionats, quan hi ha contradicció entre llenguatge verbal i
no verbal, sempre ens quedarem amb els gests no verbals. Com més avall del
cos vagis, menys control és té i menys conscients som.
L’ILLA DELS CINC FARS, les claus de la comunicació

L’Illa dels cinc fars és un llibre els quals ens dona molt bona informació sobre la
comunicació. Ens explica:
- Tota comunicació necessita un gran missatge. “Parla només si el que has de

dir és millor que el silenci”.
- La importància de posar exemples quan donem alguna informació per tal que
aquesta s’entengui, com a la Bíblia. “La distancia més curta entre un home i
la veritat és un conte”.
- No es el teu propi llenguatge el que mana sinó aquell que et permeti apropar-
te més a la gent. Utilitza el llenguatge per connectar amb els altres i per fer-
los sentir que el teu missatge és només per a ells.
- Importa el que capta la gent, no el que es creu que es diu. Es comunica el que
sentim, res més que el que sentim. I el que sentim no es pot amagar.
- És la teva convicció el que em convenç, no pas cap esforç que puguis fer per
convèncer-me. Aquesta és, en efecte, la cinquena i definitiva clau.
o És molt important moure emociona. Has d’aconseguir “tocar” a la
gent. Allò que només entenem, s’oblida; allò que ens toca, ho
recordem per sempre.
- Construcció, planificació i escenificació del missatge:
o Un únic gran missatge...
o ...explicat de forma memorable...
o ...amb un llenguatge que connecti...
o ...tenint en compte que el missatge que val és el que capta la gent...

o ...convidant enlloc d’intentar convèncer.
- I tot plegat, sent capaços de moure emocions.
LINGÜÍSTICA I PRAGMÀTICA
INTRODUCCIÓ A LA PRAGMÀTICA
Pragmàtica i altres disciplines
L’estudi del llenguatge. No nomes és important el com es diu, sinó el que volem dir.
- Sintaxi  estudia les relacions formals entre els signes

- Semàntica analitza la relació entre els signes i el món
- Pragmàtica enfoca la relació entre els signes i els usuaris
La pragmàtica estudia el significat de les paraules utilitzades en l’acte comunicatiu.
El mot pragmàtica ve de l’ètim grec “pragma”, que vol dir acció, cosa, però també
circumstancia, causa. Per tant la pragmàtica, en sentit general és l’estudi de l’acció,
però també de les circumstàncies i les causes que l’envolten.
- Als anys 70 – 80, els lingüistes es pregunten per què tantes vegades no
coincideix el que diem amb el que volem dir (però ens entenem).
- L’estructuralisme (Jackobson) es feia aquestes preguntes i buscava les
normes de la regularitat. Però la pragmàtica estudia la irregularitat.
- L’origen de la pragmàtica moderna la trobem en la retòrica d’Aristòtil (l’art
de persuadir), que són les parts del discurs:
o Inventio  selecció adequada per a la construcció del discurs d’una
part de les coses del món.
o Dispositio  relaciona món i llenguatge mitjançant una estructura
textual determinada
o Elocutio  construcció de les unitats intertextuals
o Memoria  trucs i estratègies que afavoreixen el record i la
pervivència dels elements escollits
o Actio  posada en escena del discurs mitjançant l’elocució del text.
Competència comunicativa, és “aquello que un hablante necesita para comunicarse

de manera eficaz, en contextos culturalmente significantes [...]. La competencia
comunicativa se refiere a la habilidad para actuar” (Gumperz, 1972)
- Habilitat per actuar

- Per comunicar-se no és suficient conèixer la llengua o el sistema lingüística,
també és necessari saber com utilitzar-la en funció del context social (Hymes,
1984)
- No només s’aprèn a construir frases sinó també a què dir a qui, quan i com
dir-ho i què i quan callar. (Lomas, 1999)
- Comunicar-se és aconseguir que l’interlocutor reconegui la nostra intenció
(Reyes, 1990)
No nomé hi ha comunicació quan hi ha intenció comunicativa, existeixen dos tipus

d’actes que expliquem a continuació:
- Actes voluntaris: formes de comportament

- Actes involuntaris: acte reflex d’un estímul
Com més informació de tot tipus tinguem, millor entendrem el missatge.
AMBIGÜITAT
- Enunciats literals  expliquen el que volen dir amb les paraules que ho
signifiquen. “Erupció a La Palma: crònica d’un volcà anunciat”
- Enunciats ambigus
o Intencional  utilitzen la ironia, l’humor. “Els llibres caduquen?” és
un article d’opinió i diu: “soc conscient que no he donat resposta a la
pregunta amb què començava l’article”.
o No intencional  hi ha errors en els enunciats
PRÀCTICA 1: BUSCA SIS TITULARS, INDICA EL TIPUS D’ENUNCIAT I FES-NE UN

BREU COMENTARI
DEFINICIONS I CONCEPCIONS DE LA PRAGMÀTICA

- Les regles i els principis  la pragmàtica defineix les condicions de l’ús
apropiat de les oracions
- El context  la pragmàtica estudia els aparellaments que fan els usuaris de
la llengua entre els enunciats i els contextos
- Significat i interferències  la pragmàtica estudia el significat que el parlant
confereix als seus enunciats i que els receptors infereixen
- Gramaticalització  els díctics no s’omplen de contingut en un context
particular
- Funcionalitat  estudia la llengua des de la perspectiva de les seves funcions
La pragmàtica es defineix com l’estudi de l’ús d’una llengua (en la comunicació). En

termes específics, la pragmàtica és l’estudi dels aspectes de l’ús lingüístic relacionats
amb les funcions del llenguatge, la dixi, les inferències, els actes de parla, la cortesia,
la modalitat i l’estructura textual i conversacional.
SINTAXI I CONTEXT
- Ordre lògic  ordre pragmàtic o informatiu
- Tema  informació coneguda
- Rema  informació nova
- La informació es pot emfatitzar:
o A través de l’entonació. Sobretot veiem que passa molt en anglès, quan
donem molta força a la paraula més important de l’oració. Exemple:
John LOVES Mary, JOHN loves Mary i John loves Mary.
o A través de l’ordre. Exemple: El Joan estima la Maria, La Maria estima
el Joan i el Joan a la Maria estima.
REFERENTS I DÍCTICS
L’enunciat i el context
- Enunciat  unitat comunicativa que equival a la intervenció o contribució
d’un parlant en una conversa, i que pot consistir en una oració completa o en
un fragment d’oració. És una unitat lingüística (parlada o escrita) que està
inherentment contextualitzada.
- Context  Per interpretar els enunciats és necessari imaginar sempre algun
context. El context és el conjunt de coneixements i creences compartits pels
interlocutors d’un intercanvi verbal i que són pertinents per produir i
interpretar els seus enunciats.
o Context lingüístic  format pel material lingüístic que procedeix i
segueix a un enunciat (cotext).
o Context situacional  conjunt de dades accessibles als participants
d’una conversa, que es troben en el contorn físic immediat.
 Context sociocultural  configuració de dades que
procedeixen de condicionaments socials i culturals sobre el
comportament verbal i la seva adequació a diferents
circumstàncies.
 Marc de referència, existeix per ajudar-nos a veure si qui ens

parla ens parla seriosament o en broma, per exemple.
EXEMPLE
A: Així, podrà tornar aquí ara mateix.
B: Bé, avui he d’anar a Edimburg, senyor.
A: Hmm. Com li va divendres?
- Discurs  no és ni el començament ni el final de la conversa
- Acció  A demana a B que vagi on és A en el moment de la conversa. Com B diu que no
ho pot fer, A repeteix la proposta per un altre moment
- Lloc  A i B no són al mateix lloc, ni són tampoc a Edimburg
- Temps  l’intercanvi comunicatiu no és dijous, sinó usaria el mot “demà”
- Identitat dels interlocutors i les seves relacions socials  A és un home, i B reconeix que
A té un nivell social més alt o que fa un paper superior, ja que empra “senyor”
- Creences i intencions  la petició d’A comunica un seguit de sentiments i pensaments
o A vol que B vagi on ell és ara
o A creu que B pot fer-ho
o A sap que B encara no hi és
o A creu que pot acceptar de fer-ho o rebutjar-ho, però que si accepta hi anirà
o A no ordena a B que hi vagi, li proposa amb un “podrà”
o A creu que B sap on és ell, per això utilitza l’”aquí”
o A creu que B ja ha estat en el lloc on vol que vagi, per això escull la paraula “tornar”
LA DIXI
Dixi  procedeix de la paraula grega deixis, acte de mostrar. Un element díctica o
una expressió díctica mostra, assenyala o identifica diversos factors que són
presents en el context de l’acte de l’enunciació (persones, temps i lloc). Els díctics
fan la funció d’assenyalar a través d’elements com pronoms, demostratius, adverbis,
flexió verbal, etc. La dixi és un fenomen gramatical i pragmàtic (s’omplen de
contingut en un context determinat).
Tipus de dixi:
- De persona, d’espai o de temps

- Textual o discursiva  la que duen a terme elements verbals que fan
referència a altres elements del text (cohesió textual). Exemple: en el pròxim
capítol, com s’ha dit més amunt.
- Social  fan referència l’estatus dels parlants, com els tractaments que
utilitzem: tu, vós, vostè; senyor, doctor, etc.
Coordenades díctiques
Tipus de díctic
- Díctics gestuals  són els que sempre van acompanyats d’algun gest.
- Díctics simbòlics  són els que ens donen informació sobre el context
situacional en què dona l’acció
- Formes amb usos díctics i no díctics
o Tu no hi pots fer res, en aquests casos (no s’hi pot fer res)
o Tu (receptor) no hi pots fer res
o Ho ha fet així (expressió lexicalitzada)
o Ho ha fet així (mostrant un objecte o fent una acció)
- Dixi de persona:
o Formes lingüístiques  pronoms personals, possessius i la categoria
de persona de la flexió verbal
 Primera persona  enunciador
 Segona persona 
enunciatari
 Tercera persona 
només és díctica si va
acompanya da d’un gest
senyalant la persona
 Plural inclusiu de la
segona persona, jo + tu
 Plural exclusiu de la
segona persona, jo + ell,
ella, ells, elles
- Dixi d’espai:
o Formes lingüístiques  demostratius i adverbis de lloc
 Immediat  aquest, aquesta, aquests, aquestes; aquí; això
 Llunyà  aquell, aquella, aquells, aquelles; allí – allà; allò
o Altres formes lingüístiques

 Verbs  anar, venir
 Adverbis  davant – darrere, dalt – baix, lluny – prop
- Dixi de temps:
o Formes lingüístiques  adverbis, locucions adverbials i locucions
nominals
 Adverbis  ara, abans, després: avui, ahir, dema; abans, d’ahir,
demà passat, enguany,...
 Locucions adverbials  d’ara endavant, d’aleshores ençà, a
continuació,...
 Locucions nominals  aquest any, els dies que vivim, el mes
passat,...
o Estil directe
o Estil indirecte
- Dixi social:
o Tractaments  reflex de les relacions que s’estableixen entre
interlocutors
 Tu  acostament, família, informalitat
 Vós  cordialitat i respecte
 Vostè  allunyament, distància, jerarquia
o Formes d’adreçament
 Senyor, doctora
 Sa Majestat, Sa Santedat, Molt honorable President,
Excel·lentíssim, Magnífic, etc.
o Vocatius  crida o apel·lació (funció connativa)
ELS ACTES DE PARLA

John L. Austin (1911 – 1960) va ser un filòsof del llenguatge. Va escriure un llibre
anomenat How to do things with words (1962), que va ser un recull de les
conferencies que va fer a la universitat de Hardvard l’any 1955.
El nucli del seu pensament postula que parlar, com qualsevol altra acció, és fer
alguna cosa. Va posar nom als enunciats realitzatius o performatius (to perform).
Observant les distribucions dins la nostra llengua quotidiana, reflexiona sobre els
diferents tipus d’enunciat i formula la seva teoria dels actes realitzatius.
Els filòsofs classificaven les proposicions en vertaderes i falses, Austin afirmava que
hi ha oracions que no poden avaluar-se per la seva correspondència amb la realitat,
i que és important saber valorar el grau d’adequació a les circumstancies en què
s’emet el missatge. Hi ha enunciats que no descriuen l’estat de les coses, sinó que
realitzen una acció.
El punt d’inflexió en la història de la filosofia del llenguatge va ser quan els enunciats
no descriptius passen a tenir lloc en la reflexió filosòfica.
ENUNCIATS REALITZATIUS
Diferència entre oració i enunciat: “El enunciado se hace, y el hacerlo es un evento
histórico: la emisión, por parte de un determinado hablante o escritor, de
determinadas palabras (una oración) a una audiencia, con referencia a una
situación, evento, o lo que sea, históricos” (Austin, 1970)
No podem determinat la veritat o falsedat de les oracions, però sí dels enunciats, ja

que depenen de la situació extralingüística. La veritat es pot mesurar avaluant la
correspondència d’una descripció respecte als fets que es descriuen.
- Enunciats realitzatius  oracions declaratives en primera persona del

singular del present d’indicatiu que pot classificar-se en termes d’adequació
o no adequació
o Et demano disculpes
o Et batejo, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant
o Aposto cinc euros a que demà plourà
També n’hi ha que no apareixen en primera persona del singular del present
d’indicatiu
o S’adverteix als passatgers que...
o El Ministeri li concedeix l’autorització que vostè va demanar per...
- Enunciats constatatius  descriuen coses i poden avaluar-se en termes de
veritat i falsedat. Poden estar en primera persona del singular del present
d’indicatiu.
o Jo només prometo una cosa quan sé que puc complir-la
o Tots els dissabtes aposto
Els realitzatius són explícits i els constatatius són implícits, però podrien considerar-
se tots dos com enunciats realitzatius.
TEORIA DELS INFORTUNIS

Els enunciats poden ser adequats o inadequats. Una violació de les condicions dona
lloc a un infortuni
- 1A  emissió d’unes paraules determinades, per unes persones

determinades i en unes circumstancies determinades i en unes
circumstancies determinades
- 2A  les persones i circumstancies han de ser apropiades
- 1B  tots els participants han d’actuar en la forma requerida pel
procediment
- 2B  actuar en la forma requerida en tots els passos
- 1R  si el procediment ho requereix, les persones han de tenir certs
pensaments o estats d’ànim
- 2R  els participants han de comportar-se d’acord als seus pensaments
INFORTUNIS
DESENCERTS ABUSOS
Actes nuls Actes “buits”
Males aplicacions Males execucions Actes Incompliments
no
sincers 2R
1R
? Males Actes Actes

aplicacions viciats inacabats
1A 2A 1B 2B
ELS ACTES DE PARLA

Si s’usa una oració, es duen a terme tres actes:
- Acte locutiu  l’acció de dir la frase mateixa, que inclou, al seu torn:
o L’acte fonètic  emissió de sons
o L’acte fàtic  emissió de vocables, mots
o L’acte rètic  emissió d’aquests mots amb un sentit i una referencia,
el fet d’usar-los a més de dir-los
Normalment, el parlant no tan sols diu una frase, sinó que l’empra en un
context, amb unes intencions, partint del que sap i del que vol aconseguir.
- Acte il·locutiu  el que es realitza en dir la frase, l’acció que es fa en dir la
oració (prometre, excusar-se, felicitar, contradir,...) que és diferent de l’acte
de dir-la
En aquest nivell ja intervé el context, perquè les paraules usades són
explicades pel context.
o Exemple: Són les set
 Diverses forces il·locutives  entonació, prosòdia, ordre
Classificació dels actes il·locutius segons Searle:
o Actes assertius o constatatius  descrivim o representem el món
o Actes directius  quan volem modificar la conducta del receptor
o Actes compromissius  fan explícit el compromís del parlant per

l’acompliment de l’acció que enuncien
o Actes expressius  manifestació dels sentiments i de l’estat d’ànim
del parlant
o Declaracions  actes que canvien l’estat de coses del món
o Actes il·locutius directes classificació dels verbs principals dels
actes il·locutius
 Representatius  comprometen el parlant amb la veritat.
Exemples: insistir, descriure, classificar, afirmar, declarar,
dir,...
 Directius  posen l’oient en la situació de fer obligatòriament
una acció futura. Exemples: prometre, comprometre’s,...
 Expressius  manifesten un estat psicològic del parlant
específic en el contingut proposicional. Exemples: agrair,
expressar el condol, perdonar, felicitar, excusar-se,...
 Declaratius  tenen caràcter oficial, actuen dins d’una
institució i pretén fer efectiu el contingut de l’acte. Exemples:
batejar, nomenar, excomunicar, sentenciar, condemnar,...
- Acte perlocutiu  l’acció de produir uns efectes o unes conseqüències.
o L’acte il·locutiu  l’acció de produir uns efectes o unes conseqüències
no convencionals sobre els sentiments, els pensaments o les accions
de l’auditori o del parlant
EXEMPLE:
- Acte locutiu (significat)
o Ell em va dir “dona-ho a la professora”, volent dir amb “dona-ho”
dona-ho i referint-se amb “la professora” a la professora
- Acte il·locutiu (força)
o Em va aconsellar (ordenar – convidar) que li ho donés
- Acte perlocutiu (efectes)
o Va aconseguir que li ho donés
FILÒSOFS
Les aportacions del filòsof John L. Austin del llenguatge:
- El llenguatge no és només descriptiu, per tant, no tots els enunciats són

vertaders o falsos
- Els enunciats realitzatius  vincle entre el llenguatge i l’acció
- Actes locutius, il·locutius i perlocutius
Aquestes aportacions són els fonaments de la pragmàtica i el punt d’origen de la

incorporació de la teoria general del llenguatge i els principis que regeixen les
accions.
Base de la teoria de John Searle:
- “Hablar una lengua es tomar parte en una forma de conducta (altamente

compleja) gobernada por regles. Aprender y dominar una lengua es haber
aprendido y dominado tales regles” (Searle, 1969).
- Identificació entre acció i llenguatge
- Tota l’activitat lingüística està controlada per regles
o Principis que regulen els actes de parla
- Acte de parla  emissió d’una oració en les condicions apropiades (unitat
mínima de comunicació lingüística). Les oracions no es consideren unitat
mínima perquè no han estat produïdes.
- Noció fonamental  la relació entre la força il·locutiva i la forma lingüística:
o Oració interrogativa – pregunta.
o Imperatiu – ordre
CONDICIONS D’ÈXIT DELS PARLANTS

Els enunciats, més que veritables o no veritables, són exitosos o no exitosos, feliços
o no feliços.
- Contingut proposicional  comunicat gracies a l’emissió de la proposició.

Allò que es pregunta, s’insinua o s’assevera
- Condicions preparatòries  conjunt de creences del locutor sobre les

capacitats, els interessos, les intencions de l’altre. Condicions relacionades
amb les circumstancies.
- Condicions de sinceritat  indiquen l’estat psicològic de l’emissor... Fan
referències a les creences, desigs i sentiments del parlant.
- Condició essencial  la finalitat il·locutiva de l’enunciació
o Quan es promet, l’acció: quan s’afirma, la veritat del contingut
La classificació es basa en un seguit de diferències entre actes:
- Propòsits
- Relació entre el món i les paraules
- Estats psicològics
- Força o intensitat
- Relacions entre els interessos de l’oient i del parlant
- Contingut proposicional
- Exigència d’institucions extralingüístiques
EL PRINCIPI DE COOPERACIÓ
REFERÈNCIA I INFERÈNCIES
La comunicació no acaba en la codificació i descodificació automàtica dels enunciats
o missatges que s’intercanvien els interlocutors en un context, sinó que es
fonamenta en processos inferencials.
Referencia  la relació que s’estableix entre els elements verbals i les entitats del
món.
- Ús d’elements lingüístics com a signes

- Context situacional
- Negociació de significats en la interacció
Interpretació d’enunciats tenint en compte:
- Context situacional  el marc espacial i temporal, i l’escena comunicativa

que es desenvolupa
- Context lingüístic o cotext  la resta d’elements lingüístics que acompanyen

l’enunciat
Per a una interacció comunicativa afortunada, els parlant han de seguir un procés
d’atribució de referents compartit.
Malentesos o ambigüitats  aclarits pel context, el cotxet i el reconeixement de les

intencions dels parlants.
Tipus de referència
- Referència exofòrica  quan la referència s’estableix amb entitats que són
presenta en el context situacional
- Referència endofòrica  fa que dos o més elements tinguin el mateix referent
(correferents). Són importants per la cohesió del text
o Referència catafòrica  quan un element s’ha d’interpretar en funció
d’un altre de posterior
o Referència anafòrica  quan un element té el mateix referent que un
element o expressió anterior
IMPLICACIONS, PRESSUPOSICIONS I IMPLICATURES

Interpretació d’un enunciat  no només allò que es diu explícitament, sinó tot allò
que comunica
- Implicació  un enunciat n’implica un altre quan l’inclou

o Àmbit de la lògica i la semàntica
- Pressuposició  un enunciat que conté allò que el parlant dona per suposat
o De l’àmbit de la semàntica a l’àmbit de la pragmàtica
- Implicatura  inferència coneguda amb el nom d’implicatura conversacional
(Paul Grice)
o De naturalesa pragmàtica
La implicació
Un enunciat n’implica un altre quan el conté o l’inclou. L’enunciat implicat es
dedueix de l’altre, de manera que es compleixen aquests requisits:
- Si n’afirmem el primer enunciat, afirmem el segon

- Si neguem el primer enunciat, no podem negar ni afirmar el segon

- Si neguem el segon enunciat, neguem necessàriament el primer
La pressuposició
Anàlisi tenint en compte el que diu el parlant, però també el que no diu, allò que
dona per suposat
- Pressuposició semàntica  concepte pròxim a la implicació, però amb unes

condicions diferents
- Pressuposició pragmàtica  concepte més ampli que fa referencia a tots
aquells coneixements que l’anunciador dona com a coneguts dels
interlocutors en el context de la interacció
Pressuposicions semàntiques
Un enunciat és pressuposat per un altre enunciat quan es donen aquestes
condicions;
- Si afirmem el primer enunciat, afirmem el segon

- Si neguem el primer enunciat, no neguem el segon
Construccions lingüístiques que comporten pressuposicions:
- Construccions amb possessius i grups nominals definits, amb article

determinat, pressuposen l’existència d’una entitat.
o La seva germana; el Rector de la Universitat
- Verbs que introdueixen una completiva pressuposen la veritat d’aquesta
oració
o Em sap greu que no hagis vingut (Tu no has vingut)
- Alguns elements lèxics en pressuposen un altre
o S’ha acabat la pel·lícula (Havia començat la pel·lícula)
- Algunes estructures oracionals pressuposen com a certa la informació que
introdueixen
o On ha trobat aquesta pedra? (Algú ha trobat una pedra)
- Alguns verbs fan pressuposar que la informació que introdueixen no és certa
o Fa veure que està dormint (No dorm)
- Algunes construccions, com les condicionals fan pressuposar el contrari del

que plantegen
o Si no plogués, sortiria a córrer (Plou)
Pressuposicions pragmàtiques
Pressuposició pragmàtica  conjunt d’informacions que l’emissor assumeix com a
conegudes per ell mateix i per la resta d’interlocutors
- Context situacional  el que es pot entendre
Generador de pressuposicions
Levinson i Kerbrat-Orecchioni. Els generadors de pressuposicions poden ser lèxics
i sintàctics.
- Lèxics
o Verbs aspectuals  verbs de manteniment i canvis d’estat (canviar,
continuar, etc.)
o Factius i contrafactius  comporten la veritat o la falsedat de
l’enunciat (excusar-se, lamentar-se)
o Iteratius  comporten la repetició d’una acció
o Judici  ofereixen una valoració dels fets (acusar, felicitar)
o Relacions de contrast entre adjectius  el seu cotxe és gran (el seu
cotxe no és petit)
o Relacions d’hiponímia i d’hiperonímia  Els jardins han plantat
pensaments, els jardins han plantat flors
- Sintàctics
o Expressions definides  provoquen la pressuposició de l’existència.
o Adjectives o relatives  en complementar el substantiu, imposen la
seva veritat
o Estructures escindides  ordenació amb el tema desplaçat
o Oracions interrogatives  que en realitat imposen
o Condicionals  amb temps verbals en passat
o Temporals
o L’entonació (prosòdia)  marca amb èmfasi el rema de l’enunciat
La cancel·lació
Procediments per cancel·lar una inferència de tipus pressuposicional:
- Mitjançant la coordinació amb una frase que la negui  Et prometo que

vindré, però no vindré pas
- Amb el coneixement compartit  Els japonesos sobreviuen econòmicament
fent-se l’harakiri.
- Amb el recurs al context extralingüístic  És més ràpid que son germà (Ve
caminant amb lentitud)
- Mitjançant verbs d’actitud proposicional i els verbs realitzatius  Et demano
disculpes
EL PRINCIPI DE COOPERACIÓ
Les bases del principi de cooperació:
- Els participants en una conversa tenen un objectiu comú  tirar endavant

l’intercanvi verbal, arribar a punts de coincidència
- Les contribucions conversacionals són independents. Allò que un diu
determina el que l’altre dirà, a l’inrevés
- La transacció continua fins que tots els interlocutors la consideren acabada
Els intercanvis comunicatius són fruit dels esforços cooperatius.
El principi de cooperació recull la concepció que té Grice dels intercanvis

comunicatius com a practiques de col·laboració entre interlocutors. “Fes la teva
contribució (a la conversa o interacció verbal) tal com sigui requerida, en l’estadi en
què ocorre, per la direcció o el propòsit acceptat de l’intercanvi de parla en què estàs
implicat”. (Grice, 1975).
El principi de cooperació es concreta en quatre màximes conversacionals (qualitat,

quantitat, relació i manera).
LES MÀXIMES CONVERSACIONALS
- Màxima de qualitat o veritat  fes contribucions a la conversa que siguin

certes, i no diguis allò de què no tens proves
- Màxima de quantitat  fes contribucions a la conversa que siguin tan
informatives com calgui, però no més informatives del que calgui
- Màxima de relació, de pertinència o rellevància  fes contribucions a la
conversa que siguin pertinents en relació amb l’intercanvi comunicatiu
- Màxima de manera  fes contribucions a la conversa que siguin clares, no
embolicades o ambigües
Les màximes conversacionals poden ser seguides (resposta cooperativa) o

bandejades.
Exemple de resposta cooperativa:
- M’he quedat sense benzina

- A la cantonada hi ha una benzinera
Tipus de bandejaments de màximes:
- La violació inapreciable i inintencionada  Viu a vint quilòmetres de

Barcelona.  En realitat viu a vint-i-sis quilòmetres d’aquesta ciutat
- La violació ostensiva o volguda  Com t’entens amb les teves dues
germanes? Amb la petita m’hi entenc molt bé.  Implicació: amb la gran tinc
problemes
- La violació per conflicte entre màximes  On viu la Clara? En algun lloc del
sud de França.
o Insinuacions  provoquen que s’entengui una cosa diferent de la que
diuen, però no pas la contrària.  M’han dit que el seu germà s’ha
casat amb una noieta (S’ha casat amb una persona molt jove)
o Al·lusions  implicacions de contingut picant o indecent.  Això ens
sona, oi? Sí, és com el cas de la Maria (inferència, és un cas de manca
d’intel·ligència)
Màxima de qualitat
No s’ha de dir allò que creus que es fals. Evita allò que tingui una evidencia clara,
com les obvietats perquè és anticooperatiu.
La màxima de qualitat sovint és bandejada  exemples de la seva vulnerabilitat:

tautologies, informacions supèrflues i ambigües...
Bandejaments de la màxima de qualitat:
- Tautologies  interpretar-les més enllà del seu significat estricte

o Demà serà un altre dia  Avui no ha estat un dia gaire bo / Ja hem fet
per avui
- Additius superflus  diuen coses òbvies
o Vull dir una cosa  Vull dir una cosa important / No em deixeu parlar
- Correctius superflus  rectificacions
o No et vull pas dir que ho hagi fet jo
 Enunciat senzill  No ho he fet jo
 Implicació  Es pot deduir que ho he fet jo a partir del que he
dit
- Consells superflus
o No et posis nerviosa
 Implicació  No continuïs nerviós / Ja estàs nerviós / M’adono
que estàs nerviós i no controles la situació
Bandejaments de la màxima de qualitat:
- Ordres inútils
o Vull que m’escolteu un moment  Implicació: ni m’escolteu ni un
moment
- Respostes ambigües
o Encara l’estimes, oi? Potser sí, potser no.  Implicació: sé la resposta
concreta, però no te la vull dir
- Preguntes formals
o Algú cau a terra i li pregunten: S’ha fet mal?  Inferència: S’ha fet gaire
mal? Vol que l’ajudi?
Màxima de quantitat
Ser informatiu  fer que la contribució verbal sigui tan informativa com es demana.
Vista al propòsit o a la direcció de l’intercanvi informatiu. Hi ha també una vista al
propòsit o la direcció de l’intercanvi informatiu.
La màxima de quantitat té un seguit d’implicacions que s’anomenen escalars:
- Exemples de la seva vulnerabilitat  tautologies, informacions supèrflues i

ambigües...
La màxima de qualitat té un seguit d’implicacions que s’anomenen escalars  es

fonamenten en el convenciment que si s’afirma l’element feble d’una escala
lingüística és perquè no se’n pot afirmar un de més fort.
Les escales lingüístiques (Horn):
- Molt, força, prou – gaire, gens

- Necessari, probable, possible
Màxima de relació
Es pot anomenar màxima de relació o de pertinença  dit tot allò que ve a tomb en
la situació de parla en què es troben els interlocutors, de manera que pugui ser
interpretat com una contribució a l’èxit conversacional. Si s’assevera quelcom, el
receptor parteix del convenciment que allò que es diu col·labora al progrés
conversacional. Per afirmar X, el parlant ha de creure que l’oient no sap res d’X.
Exemples: Parla anglès. (és una persona molt preparada, et pot ajudar amb el treball
que em vas dir)
Màxima de manera
Màxima de relació o de pertinència  manera com s’han de dir les coses: claredat,
brevetat, ordre i sense ambigüitat. Actuar verbalment de manera clara i
comprensible, facilitant la rèplica de l’interlocutor.
Exemples: Allò que et vaig dir l’altre dia en aquell lloc és millor que no ho repeteixis
allà. (S’ha de saber el què, l’on i el quan).
Conflictes entre màximes

Sovint no se’n pot seguir una sense vulnerar-ne una altra.
- Problemes entre la màxima de quantitat i la de relació o pertinença

o Quina edat tens? La tercera  pregunta no pertinent: es vulnera la
màxima de quantitat, sent poc informatiu
- Problemes entre la màxima de quantitat i la de manera
o Prohibit fumar  enunciat breu i concís, però no especifica
exactament què no es pot fumar
ELS IMPLÍCITS
Informació explícita o implícita:
- Vols que t’expliqui què m’ha passat?

o Resposta explícita directa  Ara no em va bé
o Resposta implícita  Faig tard
La descodificació dels implícits

- Context extraverbal
o La vida no es un camí de caixers automàtics – La vida no és un camí de
roses
- Funcionament de les màximes conversacionals
o Quants anys tens? Catorze
- Funcionament de les inferències lògiques
o Tots els lingüistes són estudiosos
o L’Anna és lingüista. L’Anna és estudiosa.
Tipus d’implicacions
- Implicacions convencionals  deriven dels significats de les paraules i no
requereixen un context específic. Exemple: Era pobre, però honrat 
implicació lligada al significat ja que hi ha un contrast per tractar-se d’una
cosa inhabitual o inesperada
- Implicacions no convencionals
o Conversacionals  es relacionen amb els incompliments de les
màximes conversacionals
 Generalitzades  no depenen directament del context de

l’emissió
 Particularitzades  depenen del context
o No conversacionals
- Implicatura conversacional  inferència pragmàtica que fa possible que els
emissors vehiculin i els receptors entenguin significats addicionals als quals
literalment transmeten els missatges
o Implicatura generalitzada  segueix les màximes
o Implicatura particularitzada  es viola alguna màxima, però es
respecta el principi de cooperació. Inclou figures retòriques i actes no
literals.
Implicacions pragmàtiques
TIPUS PROPIETATS EXEMPLES

Convencionals  relacionades amb valor veritatiu
Pressuposició No calcular  el que diu el parlant, les dades El Joan va
del context i l’acord respecte el principi de deixar de
cooperació fumar.
No cancel·lar  quan es poden eliminar
sense que hi hagi contradiccions
No separar  quan desapareixen en
enunciar-se d’una altra manera
No convencionals  no relacionades amb valor veritatiu
Implicatura No calcular Es pobre, però
convencional No cancel·lar honrat
Separar
Implicatura Calcular Aquest
conversacional Cancel·lar alumne és
particularitzada No separar aplicat i
puntual
Implicatura Calcular Vaig entrar a

conversacional Cancel·lar casa
generalitzada No separar
No hi ha un context específic
TEORIES PRAGMÀTIQUES
TEORIA DE L’ARGUMENTACIÓ
Pensada per J. C. Anscombre i O. Ducrot. És una teoria relacionada amb els principis
que determinen l’adequació dels enunciats respecte al context lingüístic en què
apareixen.
Cal explicar com els parlants encadenen els enunciats construint una argumentació,
la qual està present sempre que hi ha un discurs. Els enunciats de l’emissor són el
vehicle que intenta convèncer el receptor perquè accepti una conclusió (explícita o
implícita).
L’explicació pragmàtica ha de tenir en compte els mecanismes estructurals de què

disposa la llengua per construir l’argumentació al fil del discurs. Qualsevol
seqüència discursiva conté un component argumentatius, elaborat per l’emissor,
que ha d’interpretar el receptor i que es fa palès en l’enunciat a través de marcadors
i connectors argumentatius.
Punt central de la teoria  mostrar els elements, les regles i els principis que
determinen l’organització externa i la interpretació de les argumentacions
Objectiu  analitzar de quina manera la forma lingüística influencia o determina els

encadenaments possibles i una part de la interpretació.
Què és argumentar?
Perspectiva retòrica  conjunt d’estratègies que organitzen el discurs persuasiu
Perspectiva lògica  tipus de raonament

Argumentar és donar raons a favor d’una conclusió. El terme “argumentar” no s’ha

d’entendre com “demostrar formalment la validesa d’una conclusió a la veracitat
d’una asseveració”.
EXEMPLES:
- El sopar ja està a punt?
- Sí, quasi
L’afirmació implica “el sopar està a punt”, però el “quasi” condueix a la
interpretació contrària “el sopar no està a punt”
Contradicció lògica però acceptable des del punt de vista de l’argumentació
discursiva
- La Maria és molt llesta: parla anglès, xinès i fins i tot francès
- La Maria és molt llesta: parla anglès, francès i fins i tot xinès
Interès en el contingut dels arguments: parlar idiomes es considera com a prova
d’intel·ligència.
- Els dos arguments són iguals
- L’encadenament del primer argument resulta estrany
Restriccions  l’estructura lingüística ha de satisfer condicions que la facin apta
per constituir un argument en un discurs.
Argumentació lògica
Per obtenir la conclusió només necessitem dues premisses. La conclusió es calcula
automàticament
Argumentació discursiva
No estan determinats ni el nombre d’arguments, ni la conclusió és necessària i
automàtica.
Diferents nombres d’arguments poden conduir a la mateixa conclusió
L’acumulació d’arguments no imposa la necessitat lògica d’extreure una conclusió

determinada.
Els arguments poden ser implícits. La conclusió s’extreu a partir d’un conjunt
d’arguments implícits .
Rèplica  argument a favor d’una determinada conclusió implícita
Marcadors argumentatius
Hi ha dos tipus de marcadors argumentatius segons l’àmbit d’acció:
- Operadors argumentatius  afecten un únic enunciat

o Són les vuit
 Hem d’afanyar-nos / No hem d’afanyar-nos
o No són més que les vuit
 No hi ha necessitat d’afanyar-se
- Connectors argumentatius  enllacen dos o més enunciats que intervenen
en una estratègia argumentativa única
o Classificació a través d’una combinació de criteris:
 Funció del connector  enllaça arguments i conclusió
 Com que ARGUMENT, CONCLUSIÓ  Com que no vull
continuar estudiant, donaré un tomb
 ARGUMENT, així que CONCLUSIÓ  No vull seguir
estudiant, així que donaré un tomb
 València  necessitat del nucli de combinar-se amb un
determinat nombre d’elements exigits per ell
 Connector, ARGUMENT, CONCLUSIÓ  Donat que fa
bon temps, sortiré
 CONCLUSIÓ: ARGUMENT, connector, ARGUMENT 
Em quedo amb el pis: és gran i a més a més resulta
econòmic
 Orientació argumentativa dels elements que enllacen
 Connectors coorientats  mateixa direcció
argumentativa
 Connectors autoorientats  direccions i conclusions
diferents
Esquema de Moeschler (1985) sobre les funcions
VALÈNCIA
FUNCIÓ Unir 2 elements Unir 3 elements
Introduir Doncs A més a més Però
argument Ja que A sobre
Introduir Per tant Decididament Però
conclusió En conseqüència Al final
Coorientats Antiorientats
ORIENTACIÓ
Connectors que enllacen dos elements  afavoreixen la conclusió
Connectors que enllacen tres elements  dues situacions possibles
- Orientació coordinada  mateixa direcció

- Orientació antiorentada  direccions diferents
Escales argumentatives
Un conjunt d’arguments coorientats formen una classe argumentativa. Però no tots
els arguments tenen la mateixa força, per això existeix una escala argumentativa 
La Maria en sap molt, té una llicenciatura i ha acabat el doctorat
Dos arguments que sostenen la mateixa conclusió  Però “haver acabat el doctorat”
es considera un argument de més pes, inclou “tenir una llicenciatura”
La relació entre l’argument i la conclusió que en deriva només té validesa discursiva

(no lògica)  Per abandonar el problema de les regles que regulen l’encadenament
del discurs, Ducrot recorre a la retòrica aristotèlica dels tòpics
Els tòpics
Tòpics  llocs comuns que suposen admesos per una societat i que estableixen certs
vincles entre enunciats
- El fet de tenir una educació universitària superior no és necessàriament una

condició per saber molt
- La nostra societat accepta la relació entre ambdós conceptes sense

discussions
Topos  regla general de raonament que estableix una correspondència entre dues
escales argumentatives d’acord amb un tòpic.
TEORIA DE LA RELLEVÀNCIA
No hi ha una correspondència biunívoca entre les representacions semàntiques
abstractes de les oracions i les interpretacions concretes dels enunciats. El que diem
i el que volem dir no sempre coincideixen.
Idees bàsiques:
- Comunicar-se no consisteix en empaquetar els pensaments o idees en forma

de paraules i enviar-les al destinatari perquè en desem paquetar-los els
recuperi. La majoria d’oracions es poden utilitzar per expressar una gran
quantitat de pensaments diferents.
- La comunicació humana no és simplement qüestió de codificar i descodificar
informació.
L’entorn i el context aporten els elements necessaris per enriquir les

representacions abstractes i atansar-les als pensaments
Representació semàntica  invariant de sentit que es troba en tots els enunciats

concrets que poden realitzar-se utilitzant aquesta oració
La interpretació d’un enunciat porta implícits altres continguts
Els nostres processos cognitius i comunicatius tenen com a guia un principi de

rellevància, gràcies al qual els processos són més efectius i rendibles.
- El que compta en la formulació i comprensió d’un enunciat és el seu efecte

contextual, la modificació de l’entorn cognitiu dels parlants.
Com a parlants busquem rellevància
- Com més informatiu i més fàcil de processar resulti un enunciat més rellevant
serà
Conclusió  té bastantes crítiques per la seva parcialitat , ja que no explica tota la

complexitat del fenomen lingüístic, però aporta una explicació innovadora i original
que és un progrés respecte a les teories anteriors.
Mecanismes de la comunicació humana

Codificació i descodificació  de tipus convencional, consisteix a utilitzar
correspondències constants i prèviament establertes entre senyals i missatges
- Forma codificada  tinc calor

- Descodificació  és necessari conèixer el codi
Ostensió i inferència  de naturalesa no convencional, es basa a atreure l’atenció de

l’interlocutor per fer-li veure i inferir el contingut que es vol comunicar
- Ostensió  ventar-se exageradament amb la mà

- Inferència  arribar a la conclusió que la persona té calor si es comparteix el
mateix entorn
Cap estímul està convencionalment associat a un missatge concret.
L’èxit comunicatiu
El receptor ha d’adonar-se
- Que es tracta d’un estímul intencional

- Que l’estímul va dirigit a ell
- Que és una modificació de l’entorn conscient per atreure la seva atenció
A més, ha d’inferir
- Quina informació està assenyalada

- Amb quina intenció està sent assenyalada
Comunicació ostensiva  consisteix en crear mostres, proves o evidències que

captin l’atenció sobre un fet per comunicar que alguna cosa és d’una manera
determinada, amb la intenció que l’altre infereixi a quina realitat fa referència i amb
quin objectiu.
El procés de la inferència
Inferència  procés deductiu que ens fa acceptar alguns supòsits com a vertaders.
Què he d’inferir? Quina és la informació assenyalada i amb quina intenció ho és?
Hi ha diferents graus de veracitat en els supòsits
- Quan hi ha contradicció entre dos supòsits, ens decantem pel més

versemblant
- Quan ens trobem dues possibilitats, escollim la que ens sembla més segura
Deducció  és el sistema de raonament usat pels éssers humans en les inferències

espontànies, i té com a funció analitzar i manipular el contingut conceptual de les
assumpcions.
Regles deductives
Les regles deductives són de dos tipus:
- Regles analítiques  prenen com a base un únic supòsit i els implicacions

són intrínseques
- Regles sintètiques  prenen com a base dos supòsits diferents. La implicació
obtinguda només és vertadera quan ho són els dos supòsits que li serveixen
de base
Els efectes contextuals poden ser de dos tipus:
- Reforçaments  la informació nova reforça un supòsit previ.

- Contradiccions  la informació nova debilita o entra en contradicció amb els
supòsits previs
És imprescindible veure si quan es combina informació coneguda, es produeixen

efectes contextuals i veure de quin tipus són.
La rellevància
Tres casos en què la informació no origina canvis en el context:
- La informació és nova, però no permet cap interacció amb la informació

prèvia, és impossible derivar implicacions  El 5 de maig de 1881 va ser un
dia assolellat a Kabul
- La informació ja era coneguda i el nou supòsit no modifica la força dels

supòsits anteriors  En aquest moment vostè està llegint
- La informació és incoherent i la seva força és tan dèbil que no modifica el
context  El llibre que llegeix en aquest moment tracta de pragmàtica
Una informació rellevant en un context donarà lloc a efectes contextuals.
La rellevància és una propietat que sorgeix de la relació entre l’enunciat i el context.
- Ser rellevant no és una característica intrínseca dels enunciats

- El que pot ser rellevant per una persona en un moment concret, pot no ser-
ho per una altra persona, o pot no ser-ho per ell mateix en unes altres
circumstàncies
Els nostres sistemes cognitius estan dissenyats per seleccionar els estímuls que ens
resulten més prominents i processar-los de la manera més eficaç possible, per
extreure’n les conseqüències més significatives.
El principi de rellevància
D’una banda, els efectes obtinguts seran prou importants perquè valgui la pena
l’esforç de processar l’enunciat.
D’altra banda, se suposa que l’esforç que s’haurà d’invertir no serà major del
necessari per aconseguir els efectes contextuals interessants
El principi de rellevància ajuda a explicar la interpretació i actua com un principi

organitzador en la producció de l’enunciat
- L’emissor haurà de seleccionar aquell enunciat que pugui donar millors

efectes amb un cost de processament raonablement baix.
- Importància del funcionament de la comunicació ostensivo-inferencial, que
s’aplica encara que no es conegui i no es pot violar encara que es vulgui.
Implicatures
Explicatura  contingut que es comunica de manera explicita per mitjà de l’enunciat
Implicatura  contingut que es dedueix i construeix basant-se en els supòsits

anteriors. Les implicatures s’obtenen per inferència
El procés inferencial consta de tres apartats:
- Desambiguació
- Assignació de referents
- Especificació de referència en expressions vagues
El procés inferencial
Desambiguació  utilitza la informació que proporciona la situació
- Doncs al nen li hem posat ulleres. – Ai! Quin nom més lleig
Assignació de referents  requereix també l’ús de la informació situacional
- Tanca la finestra. – Quina?
Especificació de referencia en les expressions vagues  per completar la informació

que no està prou detallada
- Té alguna cosa per les mosques? – Tenim Orión, Raid, Baygón... – Li he

demanat alguna cosa bona; el que vostè em diu les mata!
Hi ha tres nivells de significat
- El significat convencional de l’oració

- El que s’ha dit  l’explicatura de l’enunciat, la proposició completa que
expressa el parlant
- El que s’ha comunicat  resultat dels processos de descodificació i inferència
La teoria de la rellevància intenta explicar com arribem a interpretar el que s’ha dit,
proposant que el pas del primer al segon nivell es compleix mitjançant un procés
d’inferència similar al requerit per al pas del què s’ha dit al que s’ha comunicat.
LA CORTESIA LINGÜÍSTICA
La cortesia lingüística va sorgir a les corts medievals i se l’anomenava protocol. És
el conjunt de gests i expressions verbals que fan la vida social més agradable, que
promouen les diferències culturals.
- Les inclinacions corporals, els petons com a forma de salutació,...

També existeix la conducta cortesa, que es basa en diferenciar la comunicació

lingüística i la comunicació gestual, tot i que és cert que sovint es combinen.
Hi ha dos àmbits en la cortesia lingüística:
- El pròpiament lingüístic  analitzar unitats discursives.

o Actes de parla senzills  salutacions, compliments, agraïments,
disculpes, compromisos,...
o Seqüències habituals d’actes de parla  crítica-excusa, felicitació-
agraïment, salutació-salutació
- El metalingüístic  se centra més en la projecció que l’ús del llenguatge
cortès entre parlants.
o Estudia el paper que tenen l’intercanvi de mots, el trencament del
silenci, les normes que serveixen per complir l’etiqueta
conversacional segons el context...
LA CORTESIA COM A ACTE CONVERSACIONAL

La cortesia com a acte conversacional que fixa les fórmules de tractament i els
objectius de l’intercanvi verbal
- Cada parlant té uns drets i unes obligacions respecte de les persones amb qui
entaula una conversa
- Una locució és cortesa si, a parer de l’oient, el parlant no ha violat els drets i
les obligacions vigents en el moment que l’emet
L’acte de cortesia no és un acte autònom, sinó un subacte de parla associat a un acte

de parla primer.
- Les normes de cortesia no afecten el contingut proposicional dels actes. Es

poden trobar actes que només siguin cortesos, que pràcticament no tinguin
contingut proposicional: compliments.
PLANTEJAMENT DE LAKOFF
Es planteja la necessitat de regular l’ús lingüístic en relació amb la cortesia dins el
conjunt d’una sèrie de principis i màximes
- L’ús lingüístic determinat per dos grans principis de les regles de

competència pragmàtica
o Sigues clar (clear)
o Sigues cortès (polite)
- Les regles de conversació (coincidents amb el plantejament de Paul Grice) i
les quatre màximes conversacionals. A les quals afegeix tres màximes en
referencia a la cortesia
o No t’imposis al receptor (no abusis de la seva amabilitat)
o Dona opcions al receptor
o Fes que el receptor se senti bé: sigues cordial
Va ser el primer lingüista que va formular uns consells per l’actuació cortesa. Va
proposar tres actuacions:
- El parlant no ha d’imposat la seva voluntat a l’interlocutor: els desitjos no són

ordres per als altres
- El parlant ha de donar opcions a aquells a qui s’adreça: deixar un marge
d’actuació
- El parlant ha de fer que l’interlocutor se senti bé, ha de ser amable amb ell:
considerar que qualsevol persona ha de trobar-se bé amb ell mateix i amb la
situació
Els tres consells no són de la mateixa categoria:
- Els dos primers consells pertanyen a la cortesia negativa: suavitzar la posició

perquè el receptor no se senti atacat
- El tercer consell pertany a la cortesia positiva: mostra de respecte i
consideració
El principi de cortesia de Lakoff ha de conviure amb el principi de cooperació de

Grice, però preval la cortesia a la claredat, la sinceritat i l’ordre.
EL PRINCIPI DE CORTESIA
PLANTEJAMENT DE LEECH
Plantejament original amb un principi de cortesia propi: la cortesia com a
manifestació eminentment comunicativa.
La pragmàtica treballa a dos nivells:
- Assignar un referent a les expressions referencials d’una determinada

proposició.
- Manifestar totes les implicacions contextuals derivades directament del
significat dels mots. En relació amb la cortesia
Hi ha paràmetres de la situació que tenen relació amb l’elecció lingüística, i altres

que es modifiquen durant el discurs (formalitat).
Per a Leech, la cortesia n’és una combinació:
- “La cortesia, per exemple, és sovint una combinació de tots dos tipus: trets
estàtics com la distancia social entre els participants interactuen amb trets
dinàmics com el tipus de força il·locutiva que el parlant vol projectar sobre
l’oient (petició, advertiment, ordre) per aconseguir un grau de cortesia
apropiada en cada situació”.
És, en resum, un marc que té en compte la planificació i la interpretació del discurs

i els efectes en els interlocutors.
Hi diferencia dues parts:
- La retòrica textual  orientada a la planificació i interpretació del discurs, i

el llenguatge com a constructor de textos. Es regeix per quatre premisses:
o Processabilitat
o Claredat
o Economia d’esforços i mitjans
o Expressivitat
- La retòrica interpersonal  s’ocupa del llenguatge com a eina per expressar

les actituds pròpies i la influencia sobre les actituds i les conductes del
receptor. Es regeix per dos principis:
o Principi de cortesia
o Principi de cooperació
El principi de cortesia es materialitza en un seguit de màximes:
- Màxima de tacte  avaluar el cost o benefici d’una acció. S’aplica als actes
directius i compromissoris, que en el seu contingut parlen d’una acció,
realitzada pel parlant o l’oient, i que és avaluada d’acord amb els que els pot
costar o beneficiar.
- Màxima de generositat  minimitzar el benefici i maximitzar el cost. S’aplica
als acres directius i als compromissoris, i aconsella que es minimitzi el
benefici que es treu de l’acció inclosa en l’enunciat, però que se’n maximitzi
el cost.
- Màxima d’aprovació  minimitzar les crítiques adreçades a l’interlocutor.
S’aplica als actes expressius i assertius, i fa minimitzar crítiques adreçades a
l’interlocutor a través d’efectes amortidors. També suavitza la crítica,
maximitzant els efectes favorables.
- Màxima de modèstia  empetitir la imatge d’un mateix. Maximitza una cosa
positiva per l’interlocutor.
- Màxima d’acord  tendència a trobar punts en comú. Tendència a exagerar
l’acord amb altres persones. Es pretén trobar punts en comú en comptes de
discutir o de rebatre.
- Màxima de simpatia  arribar a un acord en els sentiments. Pretén arribar
al màxim grau de simpatia (entesa com un acord de sentiments) entre els
parlants
- Màxima fàtica  evitar el silenci (mostra de desinterès). Aconsella evitar el
silenci, perquè pot ser interpretat com una mostra de desinterès o fins i tot
de mala educació.
TEORIA DE LA CORTESIA
TEORIA DE BROWN I LEVINSON
Premissa de la teoria de Brown i Levinson: “El problema de qualsevol grup és
dominar/dirigir l’agressivitat interna; tot retenint el potencial d’agressió que hi ha
en el control social intern i, sobretot, en les relacions competitives amb altres grups”.
Importància de les relacions socials a l’hora de determinar tot el que es fa implicar

a partir dels enunciats: “Pragmàticament, les males relacions entre allò que és dit i
allò que és implicat es poden atribuir a la cortesia, ja que les funcions
representatives del llenguatge s’han de complementar amb les funcions socials que
sembla que motivin moltes particularitats lingüístiques”.
Els autors ataquen directament el principi de cooperació de Grice i les seves

màximes.
Pretenen postular uns universals en el camp de la cortesia lingüística que respectin

i permetin descriure la diversitat cultural, i en recullin els aspectes comuns.
La seva teoria es fomenta en la noció de face (cara en sentit literal i imatge en sentit
general).
El fenomen de la cortesia constitueix un intent, a través d’un conjunt d’estratègies,

de respectar, preservar o defensar la imatge (pública o social) dels interlocutors
(tant de l’emissor com del receptor).
La imatge i la cortesia associada pot ser:
- Positiva  reconeixement, lloança o elogi

- Negativa  no-intromissió en el terreny dels interlocutors
Molts actes de parla representen una amenaça a la imatge pública del receptor que
s’intenta preservar, es tracta dels actes amenaçadors de la imatge. S’entén la cortesia
com el conjunt d’estratègies i de mecanismes aplicats a l’enunciació lingüística per
preservar la imatge pública.
Enunciar un acte amenaçador de la imatge. Opcions:

- Valoració del risc  no es realitza l’acte

- Valoració del risc  es realitza l’acte
o On record, directament
 Obertament
 Mitjançant mitigadors, atenuadors o marcadors de cortesia
 Cortesia positiva
 Cortesia negativa
o Off record, indirectament (implicatures)
CORTESIA MÍNIMA
Amb un acte On record Sense acció redreçadora
amenaçador per a - Vas brutíssim
la imatge Amb acció redreçadora Cortesia positiva
- No vas
gaire net
Cortesia negativa
- Podries
rentar-te
una mica
Off record
- No t’has canviat la roba
Sense un acte amenaçador per a la imatge
- M’agrada la gent que sap desentendre’s de la higiene personal
CORTESIA MÀXIMA
Hi ha quatre maneres d’actuar des del punt de vista de la cortesia
- Directament  els participants localitzen fàcilment la intenció comunicativa

del parlant
- Amb cortesia positiva  orientada a la imatge positiva de l’oient. El parlant
diu el que l’oient vol
- Amb cortesia negativa  orientada a satisfer parcialment la imatge negativa

de l’oient, el seu desig de mantenir el territori i l’autodeterminació
- Indirectament  hi ha més d’una intenció possible o un cert grau
d’ambigüitat en la intenció
La imatge
La imatge (que cadascú té de si mateix, però que es construeix a partir de les imatges
que els altres tenen de nosaltres) és un element cabdal que comporta dues menes
de desig:
- El desig de no ser destorbat de les accions pròpies

o Imatge negativa  l’exigència humana bàsica d’un territori, d’un
respecte personal, d’un dret a no ser distrets
- El desig ha de tenir l’aprovació dels altres
o Imatge positiva  l’autoimatge. Inclou el desig que la personalitat de
cada parlant sigui apreciada i aprovada pels interlocutors, que un
altre tingui els seus desitjos, que sigui ratificat en les seves opinions.
Respon a la necessitat de ser entesos, aprovats i admirats pel que fa a
les accions i als valors personals.
El poder, la distància i la imposició

Tres factors fonamentals per a la cortesia:
- Poder  control relatiu del parlant o de l’oient sobre l’altre. Més gran com
més asimètrica és la relació, lligat als rols socials
- Distancia social  separació social entre interlocutors, formalitat de les
relacions i amb el discurs que s’hi estableix
- Nivell d’imposició  respecte de l’expedició de servei i béns que pot exigir
un parlant a un altre en cada cultura, gracies a un marc laboral, cultural,
institucional o moral.
La cortesia augmenta amb la distància social, amb el poder més o menys gran de
l’oient sobre el parlant i amb el grau d’imposició.
Actes amenaçadors on record

Actes amenaçadors on record sense acció redreçadora  depenen de les relacions
de poder existents entre els interlocutors i dels sentiments implicats. Diferència en
la força il·locutiva en la mateixa situació_
- Actes amenaçadors per a l’oient

- Actes amenaçadors per al parlant
Actes amenaçadors on record amb acció redreçadora  quan s’actua de manera

descortesa es pot prendre la decisió de suavitzar l’atac
- Estratègies de cortesia positiva  a favor de la imatge positiva de l’oient.

o Parar atenció als interessos de l’oient
o Exagerar l’interès per ell (superació clara de la realitat)
o Intensificar l’interès de l’oient amb una bona història
o Usar identificadors de grup (vocatius o dialectes)
o Buscar l’acord, mitjançant repeticions
o Evitar el desacord amb pseudoacords, marques d’acord o mentides
blanques
o Pressuposar, afirmar un espai comú
o Bromejar  cohesiona i augmenta la complicitat, minimitza l’atac a
l’altre i la distància social
o Afirmar i pressuposar el coneixement del parlant sobre els interessos
de l’oient
o Oferir, prometre (demostrar bones intencions)
o Ser optimista (en situacions de dubte o incertesa)
o Incloure l’oient i el parlant en l’activitat
o Donar raons mostrar la racionalitat
o Assumir o afirmar reciprocitat (estira-i-arronsa)
o Donar béns, simpatia, comprensió, cooperació per mantenir les
relacions
- Estratègies de cortesia negativa  a favor de la imatge negativa de l’oient
o Ser convencionalment indirecte per minimitzar la imposició (actes de

parla indirectes)
o Fer preguntes de tancament, amb atenuants
o Ser pessimista  es redreça la imatge negativa de l’oient
o Minimitzar la imposició  es fa veure la part positiva
o Ser deferent quan la relació és asimètrica i es té més poder (no atacar
la imatge de l’altre)
o Excusar-se
o Impersonalitzar el parlant i l’oient  evitant el jo i el tu
o Amagar els actes amenaçadors sota una regla general
o Nominalitzar  allunyar-se de l’interlocutor mitjançant la formalitat
o Acceptar un deute propi o no acceptar un deute de l’oient
Actes amenaçadors per a l’oient

Enunciats que amenacen la imatge negativa, el territori propi de l’oient:
- Els que prediquen un acte futur de l’oient i l’hi imposen ordres, peticions,
suggeriments, advertiments, recordatoris, amenaces,...
- Els que prediquen actes futurs del parlant, però afecten l’oient: oferiments i
promeses
- Els que prediquen algun desig del parlant que afecta l’oient o els seus béns
com compliments, expressions d’enveja, admiració i d’emocions.
Enunciats que amenacen la imatge positiva de l’oient:
- Els que mostren que el parlant té una opinió negativa d’algun aspecte de la
imatge positiva de l’oient: desaprovació, crítiques, ridiculitzacions, renys,
acusacions, insults, contradiccions,...
- Els que mostren que el parlant no cuida la imatge positiva de l’oient:
expressió d’emocions violentes
- Els que inclouen temes que divideixen els interlocutors (política, raça, sexe,
religió).
Actes amenaçadors per al parlant

Actes que actuen contra la imatge negativa, el territori del parlant:
- Expressions de gràcies o acceptacions d’oferiment perquè es reconeix que

s’accepta un deute, i les acceptacions de gràcies o elogis perquè minimitzen
el deute de l’altre
- Les excuses i les promeses i els oferiments no desitjats
Enunciats que actuen contra la imatge positiva del parlant:
- Excuses espontànies que no tenen una crítica precedent

- L’acceptació d’un compliment, perquè obliga a rebaixar el valor de l’objecte
pel qual es rep
- Les caigudes i els tics  trencament del control de la imatge pròpia.
L’autohumiliació, les confessions, les admissions de responsabilitat o
culpabilitat i les emocions descontrolades també afecten la imatge pròpia.
Actes amenaçadors off record

Actes amenaçadors off record  no permeten atribuir-los una intenció clara, per
tant, el parlant es defensa de determinades interpretacions
Aquests actes materialitzen en un acte de parla indirecte, que viola alguna de les
màximes de Grice.
Hi ha quinze estratègies detectades per Brown i Levinson:
- Estratègies en relació amb la màxima de pertinença

o Suggerir motius i condicions per fer una acció
o Donar pistes perquè l’oient faci associacions
o Pressuposar – implicar
- Estratègies contra la màxima de quantitat
o Descriure insuficientment algú o alguna cosa
o Exagerar
o Usar tautologies per justificar coses injustificables
- Estratègies que no segueixen la màxima de qualitat
o Usar contradiccions
o Usar la ironia
o Usar metàfores per suavitzar continguts desagradables
o Usar preguntes retòriques

- Consells en contra de la màxima de manera
o Ser ambigu
o Ser vague
o Generalitzar amb màximes i dites  es despersonalitza l’enunciat i el
parlant queda amagat
o Desplaçar l’oient  perquè no se’l coneix gaire o no es vol mostrar
directament
o Usar el·lipsis, ser incomplet
COMUNICACIÓ NO VERBAL
COMPORTAMENT
- Verbal
o Qualitatiu  anàlisi de contingut
o Quantitatiu  anàlisi estadístic
- Gràfic
o Escriptura
- No verbal
o Expressió facial
o Gests
o Orientació, postures i moviments
o Parallenguatge
o Proxèmica
o Hàptica
o Mirasa
Funcions de la comunicació no verbal:
- Emfatitzar el llenguatge verbal

- Expressar sentiments i emocions
- Substituir paraules
- Orientar la forma en què el missatge verbal ha de ser interpretat
- Possibilitat de contradir la comunicació verbal
- Regular la comunicació
REGLES DE LA COMUNICACIÓ NO VERBAL

Hi ha tres regles de l’evidència científica
- Llegir la conducta de forma agrupada

- Buscar congruència entre llenguatge verbal i no verbal
- Interpretar en un context
CLASSIFICACIÓ DE LES EMOCIONS

Criteri dimensional, segons James Rusell.
- Dimensional  activació i valència afectiva. L’expressió facial emocional no

és una senyal discreta que de manera automàtica el perceptor inclogui en una
categoria determinada, sinó que és una senyal ambigua que informa sobre
els nivells de valència i activació. A través del coneixement conceptual que
tenim de les emocions podem incloure-les en una categoria emocional (això
implica aprenentatge, per tant, concepció contra l’innatisme).
- Tridimensional  activació, valència i control.

Criteri categorial, segons Paul Ekman. Característiques particulars de cada emoció.

L’expressió facial de les emocions bàsiques es reconeix de manera clara i per efecte
de l’herència filogenètica és classificada automàticament per les persones en una
categoria.
- Emocions primàries  emocions primitives i expressió universal

o Alegria  afiliació
o Tristesa  reintegració
o Ira  autodefensa, atac
o Sorpresa  exploració
o Fàstic  rebuig
o Por  protecció, immobilització, fugida, atac
- Emocions secundàries
o Combinació i derivació d’emocions primàries
o Fruit de la socialització i el desenvolupament cognitiu
Models d’emocions bàsiques

Izard Pankesepp & Watt Levenson Ekman & Cordaro
Alegria Joc (play) Plaer Alegria
Tristesa Dolor Tristesa Tristesa
Por Por Por Por
Ira Ràbia Ira Ira
Fàstic Luxúria Fàstic Fàstic
Interès Cuidado Interès Menyspreu
Menyspreu Amor Sorpresa
Alleujament
Universalitat de les expressions facials

La universalitat de les expressions facials de l’emoció. Darwin (1872) va ser el
primer a suggerir que eren universals.
- Les emocions i els seves expressions eren biològicament innates

- Evolutivament adaptatives
- Les similituds existents entre elles podrien contemplar-se des d’un punt de
vista filogenètic
Les primeres investigacions no van ser concloents, i van donar lloc a un llarg període
de temps en què els seus plantejaments no van tenir continuació.
Els postulats de Darwin són ressuscitats per Tomkins (1981).
- L’emoció com a ciment de la motivació humana

- La base de l’emoció en el rostre
- Primer estudi que demostra que les expressions facials s’associen fidelment
amb certs estats emocionals
Deu anys més tars, apareixen els estudis de la universalitat de les expressions facials.
Els estudis de la universalitat reflecteixen un alt acord intercultural en el
reconeixement de les emocions expressades en els rostres dels humans, tant en les
cultures alfabetitzades com en les prealfabetitzades.
És llavors quan sorgeix la Teoria de les Emocions Bàsiques (TEB)
Genètica o aprenentatge?
David Matsumoto (2009) va fer un estudi agafant imatges de guanyadores i
perdedores de les olimpíades de judo i analitzant les expressions facials de les
persones que hi sortien.
Expressions facials en nadons i en les ecografies. És un estudi de Nadja Reissland,

segons ella “els moviments facials no signifiquen que els fetus estaven
experimentant l’emoció”. Podem veure les expressions, però no podem dir si el fetus
té emoció. Encara no tenen la cognició necessària per sentir les emocions. Els
somriures són innats, no apresos.
COMUNICACIÓ NO VERBAL, EXPRESSIÓ FACIAL

Emocions bàsiques:
- Alegria  senyal universal d’amistat o de bona voluntat. És un gra poder per

atrapar la nostra atenció. Paul Ekman va distingir cinquanta tipus de
somriures:
o Somriure sincer  se somriu amb els ulls

o Somriure social  voluntat de somriure
En la correcció d’arrugues en les imatges es perd part del contingut

emocional del missatge.
- Tristesa  emoció transcendental per a la supervivència de l’ésser humà

com a espècie. Permet demanar ajuda i ajudar per aconseguir sobreviure. La
part superior del rostre se’ns triangula
o Elevació de les celles per la part interna en forma de V invertida
o També pot ascendir la barbeta, i els llavis formen una U invertida
- Ira  reconèixer aquesta emoció en desconeguts ens ha permès sobreviure
i evolucionar com a espècie, ja que ens permet reconèixer les intencions
hostils dels altres. Les celles les col·loquem en forma de V, ens permet reduir
el camp visual per centrar-lo en l’objectiu, ens hem de fixar també en la tensió
de la mandíbula. Hi ha diferències entre els dos generes:
o Homes  credibilitat
o Dones  emoció
La diferència entre la ira i la tristesa es basa en la orientació de les celles.
- Sorpresa  sobreviure pot ser qüestió de reaccionar tan aviat com es pugui.
o Alerta  es necessita la màxima informació de manera immediata. La
vida depèn de la quantitat i rapidesa en què arriba aquesta
informació.
Activar els sentits, la vista. Els ulls s’obren per detectar alguna amenaça,
s’obre la boca per obrir també els canals auditius.
La sorpresa autèntica  els ulls com a plats, les celles i les parpelles inferiors
descendeixen i la boca està relaxada i oberta.
- Fàstic  emoció relacionada amb tot allò que podia posar en risc la nostra
existència, com el menjar que no està en bon estat i no fa bona olor. La
informació arriba al nostre cervell per l’olfacte. També és possible que
l’emoció vagi acompanyada del moviment del cap enrere, pel rebuig que
sentim, ens allunyem de l’estímul.
- Por  reacció primitiva, podem en risc la nostra supervivència, per tant, es

demana la màxima informació als sentits. Obrim els nostres ulls, tensió en
músculs fàcils que provoquen l’estirament horitzontal dels nostres llavis. Hi
ha una similitud entre la sorpresa i la por, la diferencia radica en la tensió del
rostre quan sentim por.
- Menyspreu  és la única expressió autèntica que no és simètrica.
S’exterioritza amb l’elevació de la comissura de la boca per un sol costat de
la cara. Sensació de falta de respecte, reconeixement, aversió o sentiment de
superioritat moral cap a una altra persona o una situació determinada. Pot
aparèixer com una reacció a un mateix o com a resposta automàtica a alguna
cosa que es veu o s’escolta, per tant, és important estudiar-la en context.
Les expressions facials són inherentment ambigües, i com més intenses, més ambigu
és el seu significat. És difícil comprendre-les sense observar altres senyals corporals
com els gests o la postura.
És difícil diferenciar expressions facials que considerem totalment oposades, no és

fàcil diferenciar entre expressions intenses de dolor i de plaer. La cara de derrota i
la de triomf sembla que es confonen bastant.
Microexpressions
Apareixen amb una gran rapidesa i no tenim control conscient sobre elles.
- Duren un quart de segon

- Neixen de la zona límbica del cervell: resposta immediata
Quan volem dissimular o disfressar el què sentim, per cortesia o per engany,
controlem i ocultem les nostres autèntiques emocions. Tot i això se’ns escapen les
microexpressions, els trets facials involuntaris
Es necessita molta pràctica per detectar-les correctament, ja que poden passar

desapercebudes o creure que les veiem quan es tracta d’una expressió facial
voluntària i falsa.
Les emocions reprimides i el bòtox

Moltes vegades, davant d’alguns estímuls o comentaris, pressionem els llavis,
frenem els nostres impulsos, les nostres emocions o les nostres paraules per
controlar-nos i contenir-nos
El defecte del bòtox és la paràlisi muscular temporal, es perd la nostra capacitat per
expressar emocions. Hi ha una dificultat per distingir les emocions, no hi haurà
congruència entre la comunicació verbal i la comunicació no verbal
La fredor emocional
Els psicòpates. Es caracteritzen per la seva fredor emocional, absència d’empatia o
remordiments i la necessitat de mentir.
- Hi ha unes pautes d’expressivitat facial: comprovar si apareixen en el seu

rostre les emocions que diuen experimentar.
- És difícil observar les emocions de por o tristesa, ja que les transformen en
ira o menyspreu.
COMUNICACIÓ NO VERBAL, POSTURA I MOVIMENT

POSTURA CORPORAL
Les postures són comportaments més estables que els gests. Comuniquen
intensitats emocionals
- Formes d’estar dret, posició dels braços i les cames, direcció dels peus, etc.
- Manera de seure: cames creuades, semiobertes, estirades, una cama davant i
una altra darrere, etc.
- Manera de caminar: reflecteix seguretat o vulnerabilitat
Línia base  manera habitual que té una persona de comportar-se quan no està
nerviosa, incòmoda, sota pressió, mentint o aparentant el que no és. Si aconseguim
conèixer com actua algú quan està relaxat podem advertir qualsevol canvi.
IMITACIÓ I SINTONIA
El poder de la imitació  sintonia entre les persones. Les posicions corporals
s’igualen i podem veure si es té bona relació, atracció o el mateix punt de vista.
Existeixen les postures eco (l’efecte mirall) en parelles, en negociacions, en

entrevistes... Poden realitzar-se de forma intencionada per sintonitzar amb
l’interlocutor.
Persones dominants i submises

- Dominants  tendència a ocupar més espai, postures expansives i gestualitat
molt oberta
- Submisos  els braços a prop del cos, gestualitat més tancada i tendència a
ocupar poc espai
Hi ha canvis de comportament segons el rol que s’adopta en cada moment
ELS SENYALS DEL NOSTRE COS

En situacions de nerviosisme, d’aclaparament i en preguntes incòmodes hi ha
persones que tendeixen a tocar-se el coll, ja que és una zona fràgil i vulnerable.
Hi ha persones que quan exposen el seu punt de vista, s’arromanguen. És una

conducta pròpia d’algú que entra en acció.
L’orgull està associat a l’elevació de la barbeta i la mirada altiva. També pot inflar-se
el pit i dibuixar-se un somriure subtil.
Les cames obertes són una postura típica de les personalitats dominants. Reflecteix
la manera de ser.
Postura de triomf  braços en forma de V i amb els punys tancat
- Les postures expansives augmenten la segregació de testosterona

- Postura comú en totes les cultures i també en invidents
Maneres de caminar
- Persones decidides  caminen de pressa, amb passes llargues, la mirada alta,
el cos recte i els braços acompanyant aquesta forma de caminar directa
- Persones insegures  caminen encorbades, amb el cap baix, el pas lent i amb
les mans agafades o les butxaques
La velocitat es relaciona amb les emocions
- Ira  augmenta la velocitat

- Felicitat  més ràpid
- Tristesa  més lent
La vulnerabilitat segons la manera de caminar. Un exemple n’és Ted Bundy, que

escollia les seves víctimes per la seva manera de caminar
Manera de caminar segons el gènere. Hi ha una diferència entre el balanceig dels

malucs i de les espatlles entre homes i dones.
COMUNICACIÓ NO VERBAL, GESTS

TIPUS DE GESTS
- Emblemes  determinats culturalment. Equival a una paraula o una frase
curta admesa per tots els membres d’una col·lectivitat. S’ha de tenir en
compte les diferències culturals i de context.
- Il·lustradors  il·lustrar el que es verbalitza amb les mans i els braços. Gest
unit a la comunicació verbal. La seva funció consisteix a reforçar el significat
de la informació que s’expressa verbalment. El seu grau d’ús varia en funció
del nivell d’excitació o entusiasme que tingui l’interlocutor en un moment
determinat.
Les persones extravertides tenen tendència a gesticular més, mentre que les
introvertides gesticulen menys.
Una persona segura del què diu, de manera involuntària, acompanya les
paraules amb gests il·lustradors que reforcen el missatge.
- Reguladors  regulen el flux de la conversa a través de canvis de postura, de
moviments amb el cap, de contacte ocular... Actes no verbals que tenen la
funció d’organitzar o dirigir la conversa que té lloc entre els interlocutors. El

bon ús dels reguladors permet tenir control sobre qualsevol tipus de
negociació, debat o discussió.
Som més transparents quan ens sentim malament que quan ens sentim bé.
Les persones felices, entusiasmades i optimistes realitzaran moviments
ràpids i tendiran a obrir els braços per realitzar gests. Les persones tristes i
desanimades fan moviments lents i postures de tancament.
- Adaptadors  gests inconscients, tocar objectes, parts del cos...
o Adaptadors socials  en les relacions personals: donar la mà, fer una
reverència
o Adaptadors instrumentals  contacte amb objectes: arromangar-se
o Adaptadors de subsistència  relacionats amb les necessitats
orgàniques com alimentar-se o descansar
Tocar-se el coll (homes) o el cabell (dones) són adaptadors que indiquen
nerviosisme.
Atansar la mà a la barbeta indica atenció, reflexió.
COMUNICACIÓ NO VERBAL, PROXÈMICA

Proxèmica  disciplina que estudia l’espai i la distància que guarden les persones
en comunicar-se verbalment. Segons Edward T.Hall
Factors dels quals depèn la distància:
- Grau d’intimitat  invasió de l’espai personal

o Distància íntima  fins a 45cm
o Distància personal  de 46 a 120cm. Persones conegudes però no
íntimes
o Distància social  de 120 a 360cm. Ens separa dels desconeguts i ens
ofereix seguretat
o Distància pública  més de 360cm. És habitual per dirigir-se a un
gran nombre de persones
Distàncies en una taula:
o Enfrontament  llocs oposats, la més habitual en altes esferes,

dificulta la comunicació
o Col·laboració  mateix lloc de la taula per treballar en sintonia
o A la cantonada  aproximar posicions, eliminant barreres però sense
passar-se amb confiança
- Motiu de la trobada  reunió formal o amistosa
- Personalitat  introvertida o extravertida
- Edat
- Cultura o raça
COMUNICACIÓ NO VERBAL, HÀPTICA

Hi ha diferències culturals. Hi ha cultures de contacte com l’espanyola o
l’hispanoamericana, i cultures de poc contacte com les anglosaxones o les nòrdiques.
Hàptica  pensar en l’altre i en com nosaltres podem comportar-nos per tal

d’aconseguir allò que ens proposem
COMUNICACIÓ NO VERBAL, MIRADES

Les mirades transmeten una gran quantitat d’informació. No hi ha patrons clars
sobre la direcció de la mirada en funció de si la persona diu la veritat o menteix.
COMUNICACIÓ NO VERBAL, PROSODIA

PARALINGÜÍSTICA
To de veu  elements que relaciona els sentiments i la seva expressió amb les
paraules
- Ascendent  dubte, indecisió, interrogació

- Descendent  fermesa, determinació, confiança
- Mixt  ironia, burla
Ritme  expressa la fluïdesa verbal amb què s’expressa una persona
Volum  intensitat amb la qual es parla
- Alt  autoritat, seguretat, dominància

- Baix  timidesa, submissió, tristesa
Timbre  registre que permet distingir a una persona d’una altra.
Pauses i sospirs que serveixen per:
- Per generar expectativa de manera conscient

- Per fer reflexionar  considera que el que ha dit és important.
- Demostrar atenció  escoltar sense interrupcions
- Manifestar desinterès  o bé que no t’escolten o bé temor per evitar un
conflicte
- Indicador d’inseguretat  no saber què respondre
- Per fer parlar l’altra persona
COMUNICACIÓ NO VERBAL, APARENÇA

La imatge personal i la importància de la primera impressió en comunicació. En els
deu primers segons, l’altra persona ja té una primera impressió sobre nosaltres que
tendeix a perdurar i és difícil que canviï.
Principi de la validació social  fem el que fa la majoria i fem allò que fan els que
són com nosaltres, així és més fàcil la supervivència en grup
Confiem més en algú que veiem com un igual i mirem amb recel els qui són diferents.
Els colors comuniquen molt, ja que actuen com a detonants psicològics, provocant
emocions o sensacions
- Blau  confiança i netedat

- Vermell  seguretat, força, poder i autoconfiança
- Negre  buit i tristesa; elegància i objectivitat
- Verd  tranquil·litat i naturalesa
- Blanc  puresa
LA MENTIDA
Mentida  expressió o manifestació contrària al que se sap, es pensa o se sent.
La intenció és el que indica la mentida de l’error. Per tant, els indicadors de la

mentida seran detectables quan les persones que actuen saben que ho fan en contra
de la veritat.
ELS NIVELLS DE L’ENGANY

- Ocultació de la veritat  no explicar tot el que se sap
- Dient alguna cosa falsa  es diu alguna cosa que no és certa i es contradiu la
veritat
- Barrejant veritats i mentides
PER QUÈ MENTIM?

- Cridar l’atenció  exageració d’una història
- Oferir una impressió positiva
- Obtenir un benefici personal
- Evitar un prejudici
- Ocultar un error
- Beneficiar una altra persona
TIPUS DE MENTIDES
- Quotidianes  les més freqüents, per continuar una conversa intranscendent
- Piadoses  per agradar en un tema d’importància per a l’interlocutor. No
perjudiquen ningú
- Hostils  es diuen amb el propòsit d’aconseguir un benefici o un prejudici

Apunts Pragmàtica

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Pragmàtica

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Carla Queralt Requena

Pragmàtica i català col·loquial, Curs 2022 – 2023

PRAGMÀTICA I CATALÀ COL·LOQUIAL

Treball de curs de pragmàtica: 25% (15/ 16 de desembre)

Treball de curs de català col·loquial: 25% (17 de gener)

Examen: 20% (9 de desembre)

Al treball de pragmàtica cal preguntar-se si hi ha coherència entre els actes i el

PRIMER BLOC: PRAGMÀTICA

Conflictes entre màximes ......................................................................................................................27

Models d’emocions bàsiques ................................................................................................................50

El codi és necessari (no sempre, ja que EMISSOR MISSATGE RECEPTOR

Incomprensió, incomunicació i Codi (verbal o

Comunicar i transmetre un missatge. La comunicació no consisteix en descodificar

- Ambigüitats (intencionals i no intencionals)  missatges amb dobles sentits,

- Hipòtesis sobre intencions  quan no es para atenció al què és sinó al que

L’ILLA DELS CINC FARS, les claus de la comunicació

- Tota comunicació necessita un gran missatge. “Parla només si el que has de

o ...tenint en compte que el missatge que val és el que capta la gent...

- Sintaxi  estudia les relacions formals entre els signes

La pragmàtica estudia el significat de les paraules utilitzades en l’acte comunicatiu.

Competència comunicativa, és “aquello que un hablante necesita para comunicarse

- Habilitat per actuar

No nomé hi ha comunicació quan hi ha intenció comunicativa, existeixen dos tipus

- Actes voluntaris: formes de comportament

Com més informació de tot tipus tinguem, millor entendrem el missatge.

PRÀCTICA 1: BUSCA SIS TITULARS, INDICA EL TIPUS D’ENUNCIAT I FES-NE UN

DEFINICIONS I CONCEPCIONS DE LA PRAGMÀTICA

La pragmàtica es defineix com l’estudi de l’ús d’una llengua (en la comunicació). En

 Marc de referència, existeix per ajudar-nos a veure si qui ens

- De persona, d’espai o de temps

o Altres formes lingüístiques

ELS ACTES DE PARLA

No podem determinat la veritat o falsedat de les oracions, però sí dels enunciats, ja

- Enunciats realitzatius  oracions declaratives en primera persona del

TEORIA DELS INFORTUNIS

- 1A  emissió d’unes paraules determinades, per unes persones

? Males Actes Actes

ELS ACTES DE PARLA

o Actes compromissius  fan explícit el compromís del parlant per

- El llenguatge no és només descriptiu, per tant, no tots els enunciats són

Aquestes aportacions són els fonaments de la pragmàtica i el punt d’origen de la

Base de la teoria de John Searle:

- “Hablar una lengua es tomar parte en una forma de conducta (altamente

CONDICIONS D’ÈXIT DELS PARLANTS

- Contingut proposicional  comunicat gracies a l’emissió de la proposició.

- Condicions preparatòries  conjunt de creences del locutor sobre les

La classificació es basa en un seguit de diferències entre actes:

- Ús d’elements lingüístics com a signes

Interpretació d’enunciats tenint en compte:

- Context situacional  el marc espacial i temporal, i l’escena comunicativa

- Context lingüístic o cotext  la resta d’elements lingüístics que acompanyen

Malentesos o ambigüitats  aclarits pel context, el cotxet i el reconeixement de les

IMPLICACIONS, PRESSUPOSICIONS I IMPLICATURES

- Implicació  un enunciat n’implica un altre quan l’inclou

- Si n’afirmem el primer enunciat, afirmem el segon

- Si neguem el primer enunciat, no podem negar ni afirmar el segon

- Pressuposició semàntica  concepte pròxim a la implicació, però amb unes

- Si afirmem el primer enunciat, afirmem el segon

Construccions lingüístiques que comporten pressuposicions:

- Construccions amb possessius i grups nominals definits, amb article

- Algunes construccions, com les condicionals fan pressuposar el contrari del

- Context situacional  el que es pot entendre

- Mitjançant la coordinació amb una frase que la negui  Et prometo que