La història medieval de Sant Andreu Salou: el segle XIV

Sant Andreu és un poble d’història milenària que encara és poc coneguda. Gràcies als documents
conservats en els arxius podem reconstruir alguns aspectes de la seva història medieval a partir del segle XI
però especialment al final de l’edat mitjana, al segles XIV i XV. Aquests documents que s’han conservat són
els que posseien alguns propietaris per acreditar la seva propietat i les rendes que tenien dret a cobrar dels
pagesos que menaven la terra. Els trobem principalment en l'Arxiu Diocesà de Girona, l'Arxiu de la Corona
d'Aragó, i l'Arxiu Històric de Girona.

Els propietaris

Als segles XIII i XIV la major part de les terres era propietat d’ entitats eclesiàstiques de Gironacom la Pia
Almoina de Girona i l’Hospital Nou de Girona, que van anar ampliant les seves propietats gràcies a les
donacions testamentàries; el Monestir de Sant Daniel de Girona, i el Monestir de Sant Pere de Galligants de
Girona que sembla que reberen la propietat i rendes de Sant Andreu en el mateix moment de la seva
fundació; i les canongies de la Sagristia mitjana de la seu de Girona, de l’altar de Sant Esteve de l’església
de Sant Feliu de Girona, i de l’altar de Santa Maria de Sant Andreu Salou.

Tot i això també hi havia propietaris laics com els Alou, els Bru o Berenguer Estruch, ciutadà de Girona
oriund de Campllong, i d’altres que no coneixem perquè no s’ha conservat la documentació.

Les cases
Al segle XIV el poble ja presentava la fesomia actual: un nucli de cases o “cellera“ construides al voltant de
l’església dedicada a Sant Andreu, i una trentena de masos dispersos per tot el territori.

El monestir de Sant Pere de Galligants, que posseïa més de la meitat del poble, especialment a la banda
cap a Benaula, va construir una vintena de masos per posar-hi pagesos i treure benefici de la terra. La
majoria d’aquests masos encara perduren, bé que amb altres noms. Són el Mas de Pere Ferrer, el Mas
Sureda, el Mas Brugueres, el Mas Roig, el Mas Dalmau, el Mas Pagès, el Mas Gili, i el Mas Born; el Mas
Llorenç, Mas Mercader, Mas Joan, Mas Selvà, Mas Creixell, Mas Benaula, Mas Sureda, Mas Badia, Mas
Bosch, Mas Mata i Mas Miró.

La resta del territori també estava dividida en masos de diversos propietaris com ara el Mas Vidal, el Mas
elMartí, el Mas Gotarra, el Mas Bernada, el Mas Bota, el Mas Mas, el Mas Guorners, el Mas Carrera, el Mas
Ponç, el Mas Umbert, i la casa de Pere Sabater.

Altres masos ja havien desaparegut al segle XIV, segurament absorbits per altres, com el Mas Brugada,
Mas Egidi, Mas Esprach, Mas Pla o Ferret, Mas Gualbes, Mas Guerau (del Mas Gili), Mas Jaspert, Mas des
Puig, Pere Sastre, Pere Saurina. De vegades només queda el seu nom per designar alguns camps: camp
de Casals, camp dit Mas des Pla, lloc dit Mas Guerau, lloc dit des Sartre, camp dit Salou... Això indica que
en aquest moment el poble té ja una llarga història, més que centenària.

La “cellera” o “sagrera” estava edificada en torn de l’esglesia, a banda i banda del camí. A part de la casa
del rector, hi havia les de les famílies més antigues del poble com els Alou o els Bru; la de Bernat sa Rovira,
la de Berenguer Esprach, la d’Ermessenda Gotarra, la de Berenguer Amat, la de Pere Ferret, la d'Arnau
Ferrer...

(Posar quadre dels masos amb nom actual)

Els cultius i el bestiar

Al territori de Sant Andreu hi havia terra erma, cultiva, vinya i bosc. Als documents es citen peces i troços de
terra, camps, ferraginals, feixes, condomines i un camí esglaier. Alguns llocs tenien nom propi com
Matacans, ses Feixes, el Prat, Serres, l'alou, ses Ribes, la Roureda o Rovirola, el Vinyal, el Figueral, Sa
Figuera...

El travessava la carretera pública de Girona a Tossa de Mar, i tenia un brancal que era camí de Girona a
Caldes alternatiu al que passava per Riudellots

S’hi cultivava froment, mill, ordi, blat i una mica de vinya. Es feia glans de les rouredes i a les zones amb
aigua s’hi feia lli. De bestiar, tenien gallines, ànecs i alguns porcs, a part dels bous per treballar.

El riu Benaula i el riu Gotarra tenien gran importància. La riba dels rius era plena de camps de cultiu i
s’anomenaven “planes”: a la banda de Benaula hi havia el Pla de Regolida (o de Rigoleda), el Pla de
Benaula, el Pla de Benaula de Caldes, i el Pla de la Bòvila; a la banda de Gotarra, el Pla de Burina i el Pla
de Gotarra al terme de Campllonch on pagesos de Sant Andreu menaven moltes terres. El territori drenava
cap als rius per diversos torrents com el dit del Mas Gili, el dels vinyals, i el del Mas Martí, a part d'algun rec.

Les ferreries
A la cellera hi havia una ferreria, no sabem de quin senyor. Tanmateix, al segle XIV ell monestir de
Galligants va crear una altra ferreria de la seva propietat, a manera de “concessió” d’un servei públic, en el
Mas de Pere Ferrer, que feia les eines que necessitaven els pagesos (“prohoms”) que depenien de
Galligants. A canvi els pagesos havien de pagar al monestir un impost anomenat “llòçol”, aproximadament
tres mugeres de cereals cada any, de les quals el ferrer rebia la mitat i l’altra mitat se la quedava el
monestir.

Territori dels masos

Els masos eren explotacions agrícoles, formades per una casa i el “clos” i les terres circundants.
Secundàriament, el mas tenia altres terres en diversos llocs, que els pagesos pòdien com prar i vendre i que
permetien ampliar el territori de conreu del mas. Algunes d’aquestes terres podien ser lluny de la casa, com
ara al Pla de Benaula on la propietat de les terres està repartida entre molts masos: quasi tots tenien una
peça allà.

La mida dels masos era molt desigual. Hi havia grans masos com Miró, Bosch, Llorenç i Sureda, de 50 a 70
jornals. Els petits rarament eren inferiors a uns 20 jornals.

Les terres es mesuraven en “jornals de bous”, que és el que poden llaurar un parell de bous al dia. Sembla
que es correspon amb les vessanes (que es dividien en 16 parts segons les hores d’un jornal de treball ?).
Cada jornal de bou serien dons 3.600 m2..

Relacions entre propietaris i pagesos: el sistema feudal

Per explotar un mas, el propietari acordava una mena de lloguer a perpetuitat dit “establiment” amb un
pagès conferint-li el dret de viure-hi i treballar la terra, a canvi d’uns pagaments. El pages era el “tinent” del
mas, podia menar-lo al seu arbitri, transmetre’l als seus hereus i fins i tot vendre’n terres. Però no podia ni
vendre ni marxar del mas si no pagava una redempció, de manera que estava en una situació de total
dependència del senyor.

Al segle XIV el contracte d’“emfiteusi” diferenciava millor el domini directe (drets del propietari) i el domini útil
(drets del pagès), i això permetia al pagès vendre el mas i marxar, amb pagament de lluismes. Però en
contraposició aparegueren llavors nous impostos com la intestia, l’exorquia i la redempció, els anomenats
“mals usos”. A Sant Andreu, com la propietat no era de la noblesa sinó de l’església, potser no hi va haver
violència contra els pagesos; però igualment el que havien de pagar era molt.

Pagaments als propietaris: el cens i les tasques.

Els propietaris cobraven dels pagesos dos impostos bàsics: el cens i les tasques dels fruits de la collita.

El cens es pagava pel concepte de mas, és a dir, per la terra que el circundava i que constituia propiament
el seu territori. Solia pagar-se per Nadal i en festes assenyalades.

Es pagava sobretot en espècies, especialment amb gra, que es mesurava per mugeres i quartons. També
es pagava amb raïm, glans i lli; i amb ous, gallines, capons, ànecs, o mig porc o “carnsalada” de cuixa de
porc i fins i tot amb formatges. També es pagava en moneda, però poca quantitat.

Però a part el Monestir de Sant Pere de Galligans exigia també un cens en forma de prestacions personals:
llaurar, sembrar, segar i traginar les terres i collites a les les terres que el monestir s’havia reservat. Eren
tres tragines anuals de gra fins al monestir a Girona -a canvi de les quals el monestir donava “pa i
campanatge”-, manedes de segar i sembrar, i joues de sembradura.

Els censos terres dels masos desapareguts o repartits no s’extingien sino que, reconvertits en moneda, els
havien de pagar els nous amos de les terres, en concepte de “torn”.

Les tasques es pagaven en concepte dels fruits que es recollia, fos quina fos la titularitat de la peça
treballada. Si un pagès menava una terra que originàriament no era del seu mas, no pagava el cens, però sí
“tasca dels esplets”. Bàsicament era gra, vi i lli. Era un setè onzè de la collita.

Algunes petites peces els pagesos les posseïen “en franc alou”: això volia dir que només havien de pagar
un cens i que es podien quedar tota la collita.

Pel que fa a erms, pastures i boscos no sabem com es regulava el seu ús, excepte en el cas del Mas Bosch
en què Galligans rebia tasques d’aglans. Pot ser que hi hagués zones de dret reial? Segurament s’hi feia
llenya i es portava el bestiar a pasturar.

La Batllia

El Monestir de Galligans va instituir a Sant Andreu un Batlle que el representés en tot el seu territori. La
batllia de Sant Andreu (19 masos) abraçava les parròquies de Campllong, de Fornells, de Riudellots de la
Selva (2 masos) i de Caldes, i la part de Mestacalls?? de Cassà de la Selva (10 masos a tot Cassà). Per
tant Sant Andreu era el centre de recaptació i control de tota la zona.

Al segle XIV el batlle era Pere Selvà, del Mas Selvà, però Francesc Miró, tinent del Mas Miró, la va comprar
l’any 1361. Anys més tard, el 1373-74, el batlle era Pere Miró, alias Vidal.

Lles obligacions del batlle eren recaptar tot allò que el monestir rep per drets (esplets, drets, agers,
foriscapis) i portar-los del graner al monestir a les seves expenses, excepte en els casos en que els
prestadors del censos són obligats a fet aquest traslla.

A canvi el batlle rebia un “retredelme” que pagaven els pagesos depenents de Galligans, consistent en part
dels fruits, un cens, que se solia pagar en forma de pa, vi i lli. També tenia dret a “alberga”, és a dir, a
hostatjar-se en cas de visita, però aquesta solia substituir-se per moneda, i jornades de treball. Pagaven els
masos i no les cases de la cellera.

La Pia Almoina tenia un batlle a Cassà que s’encarregava del cobrament (indret Tallada, Mas Caner de
Perles)

L'església
Sant Andreu era una parròquia, és a dir, una entitat administrativa depenent de l’església que abraçava un
determinat territori. A cada parròquia existia una capellania que s’encarregava de recaptar el delme
eclesiàstic. Ja des del segle XII a una casa de la callera de Sant Andreu hi vivia una petita comunitat de tres
preveres. Ells tenien cura de les ànimes, i administraven l’església romànica, i el seu pati, el cementitri i la
sagrera. No sabem quina part del que recaptaven era per ells i quina part anava a la seu de Girona.

Part del delme el cobraven directament els monestirs de Galligants i Sant Daniel, segurament per concessió
fundacional; al segle XIV sabem que Galligans cobrava la mitat del delme. També eren els monestirs els
que nomenaven els preveres. Al segle XIV Galligants nomena els domers i el bisbat aprova el nomenament.

Un pagès del poble representava la parròquia de Sant Andreu en l’anomenada Cofraria de la Selva, una de
les divisions territorials del bisbat de Girona. Els membres de la Confraria havien d’assistir als enterraments
a les altres parròquies, i per raons de distància el bisbat va acabar dividint la confraria en dos grups: Vilobí,
Salitja, Sant Dalmai, Brunyola, Estanyol i Aiguaviva per una banda i Riudellots, Sant Andreu Salou,
Campllong i Fornells per una altra.