L’ESPAI AGRARI

Les produccions agràries

Grans usos i evolució històrica del paisatge agrari

Cap al Garraf , el Llobregat i el mateix Empordà es constata cap al 600 una forta desforestació, que vindria
motivada per la pastura. Coincideix amb el moment de desaparició de les villae romanes, l'aparició de
nuclis de poblament petits i mitjans, la ruptura del comerç de llarga distància.

Cap al 800 als Pirineus és on es constata la forta davallada de la superfície forestal, que serà substituïda
en bona part per conreus. Les circumstàncies polítiques semblen haver portat una forta emigració de
pagesos de la plana cap a la muntanya reconquerida, on desenvoluparan el conreu de vinyes i oliveres. Al
mateix temps s'expandeixen les pastures gràcies al desenvolupament de la transhumància i la implantació
de carrerades impulsades pels monestirs cistercencs (Poblet i Santes Creus en particular). Els monestirs
adquirien possessions al llarg de les carrerades.

Entre els segles XI i XIII es constata un punt de màxim aprofitament de les pastures pirinenques, en el qual
arriben a desaparèixer les masses forestals de molts indrets i s'instal·len cabanes per damunt dels 2.200
metres. Les cabanes són en aquell moment de fusta sobre una base de pedra.

A partir del segle XV es produeix una certa recuperació dels bosc, acompanyada d'assentaments més sòlids
i estables amb closos de pedres de fins a 60 metres formats per cabanes adossades (Enveig a la Cerdanya).

Tot i el procés de feudalització la majoria de prats, boscos i pastures continuaren a mans de les comunitats
locals. Se'ls coneix com a béns comunals i el dret de la comunitat és conegut com empriu. Són
particularment importants al Pirineu central i bastant menys a la Catalunya Nova.

Les deveses (del terme defensa) eren terres amb usos i aprofitament reservats que s'establiren a la baixa
edat mitjana. Generalment pertanyen a una comunitat, però també als senyors o al rei, i s'establien
generalment per a preservar la pastura, la llenya o la caça. També s'hi aplicà el nom de bovalar, tot i que
aquest corresponia pròpiament a l'espai reservat als animals que llauraven o als qui es venien a les
carnisseries de la ciutat.

Els productes del bosc són de bon hora un element estratègic. Es produeixen conflictes sovintejats per
l'explotació de la fusta i els boscos, que veuen reduir la seva superfície en època altmedieval.

La implantació de les serradores hidràuliques a principi del s. XIV facilitarà l'explotació del bosc. Mentre,
les fargues seran grans consumidores de fusta fins ben entrat el segle XIX.

La difusió històrica dels nous conreus

Les vinyes es difonen per la Cerdanya cap al 800. En els pobles preexistents, com Sorre (Pallars Sobirà) les
vinyes ocuparan espais marginals, mentre en noves implantacions medievals com Montardit (PS) ocupen
ja una posició central.

La vinya s'acostuma a plantar en època medieval emparrada i aprofita altres arbres tutors, com ara
figueres, ametllers, noguers, salzes,..), i també en fileres amb cereal (cultura promíscua). La veritable
expansió de la vinya comença el segle XVII, quan el vi i l’aiguardent esdevé la base de les exportacions
catalanes, que es dirigeixen cap a Anglaterra i Holanda o cap a Amèrica (els ports catalans ofereixen una
bona plataforma exportadora).

La vinya s’estén progressivament cap a terres marginals i la màxima superfície s’assoleix cap a l’any 1885.
El conreu havia estat impulsat per les exportacions cap a Amèrica i la resta de l’estat i en algun moment
també cap a Holanda i Anglaterra. Els darrers vint anys la demanda prové especialment de l’estat francès,
motivada per la plaga de l’oïdi seguida per la fil·loxera.
En relació al cereal, que és la base de l’alimentació humana, es pateixen dèficits crònics, que es tradueixen
en esforços d’intensificació dispersos en tot el territori i que es troben a la base d’iniciatives com la
construcció del canal d’Urgell. A partir de 1864 comença a irrigar-se les terres dominades pel Canal
d’Urgell.

A partir de 1860 s’estén també el conreu de l’arròs al Delta, impulsat pel canal de la Dreta.

L’olivera es veurà reemplaçada per la vinya, particularment a les proximitats de Barcelona; però
s’implantarà bé a l’interior i gaudirà de bons mercats durant el segle XIX, amb exportacions d’olis de
qualitat a través del mercat francès.

També tingueren una bon desenvolupament centrat a les comarques de Tarragona l’ametller i l’avellaner,
en base a les exportacions que entren en crisi també als anys 1880.

El suro té per la seva banda una etapa embrionària de mitjan del XVIII fins a finals del XIX per després tenir
una fase de creixement en el segle XX, gràcies a la demanda de taps de suro de la viticultura francesa.
Difusió de la fil·loxera (1879-1908) i extensió de la vinya el 1923.

Termes, Josep (1987). De la revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939). Dins Història de
Catalunya, volum VI. Barcelona: edicions 62, pàg. 106.

La distribució de la superfície conreada en els darrers decennis

La regla d’or voldria que cada territori optés per aquella producció que d’acord amb les condicions
agronòmiques locals li permet obtenir major rendibilitat econòmica; el resultat molt provable seria un
monocultiu generalitzat. A l’hora de la veritat les explotacions agràries responen a multitud de criteris; des
dels ensenyaments de la darrera collita, fins a les inèrcies locals, passant pels efectes d’emulació i molts
d’altres. En resulta un paisatge agrari també força divers.

Pel que fa a les situacions de monocultiu, només una quarta part del territori es trobaria clarament en
aquesta situació, mentre la proporció puja a la meitat si s’és menys restrictiu en el concepte.

Aquest darrer seria el cas de les rotacions en que l’ordi conreu principal deixa pas a la trepadella, colza,
gira-sol o simple guaret, que actuen de conreus millorants. Aquests situacions de monocultiu abunden als
secans cerealícoles, en particular a la Segarra i tots els altiplans centrals. També tenen certa extensió les
àrees centrades en el cultiu d’espècies farratgeres als Pirineus i àrees més humides.

L’especialització del territori en algun dels conreus arbustius mediterranis és, en canvi, més rara, tot i que
va guanyant terreny. La tònica més freqüent és encara la complementació entre oliveres, vinyes i/o fruits
secs a les comarques meridionals on aquestes abunden, per bé que no com a conreus alternats en un
mateix camp, sinó en camps o feixes diferents. També es rara l’especialització dels municipis en els conreus
hortofructícoles, per bé que en alguns municipis de la plana de Lleida pròxims al riu Segre es pot parlar de
la fruita dolça com a monocultiu.

De la ubicació i caracterització del monocultiu es pot passar a deduir l’orientació o especialització dels
conreus en el territori de Catalunya.

▪ Es dibuixen a grans trets dues Catalunyes, la del centre i nord especialitzada en la cerealicultura
acompanyada dels conreus mediterranis i la meridional especialitzada en l’arboricultura
mediterrània.
▪ Entre les dues grans àrees, el regadiu permet l’aparició de fruites i hortalisses o de policultius a les
planes interiors i el litoral, mentre els Pirineus mantenen una orientació clarament farratgera.
El repartiment de la superfície conreada entre les diferents espècies segueix unes lògiques generals que
permeten establir com a tres grans tipus d’aprofitament.

▪ Els conreus herbacis extensius, que malgrat el decrement, cobreixen prop d’un 60% de la superfície
conreada a Catalunya. En aquests conreus d’explotacions més grans i fortament mecanitzats hi
dominen els cereals, al costat dels quals entren en rotació els llegums, farratges, conreus industrials
o, fins i tot, les patates i sovint el mateix guaret.
▪ Olivera, vinya, fruits secs i conreus similars com els garrofers representen l’arboricultura del secà (a
cops amb petits regadius de suport) característica pels seus trets mediterranis. Aquesta
arboricultura mediterrània, relacionada amb explotacions d’una grandària mitjana o petita suma
prop d’un 30% de la superfície conreada i es localitza clarament a les comarques meridionals i
costaneres.
▪ Queden finalment les hortes que no arriben a un 10% i creixen a les àrees amb aigua abundant i on
les condicions climatològiques acompanyen, com són les comarques meridionals i costaneres.

L’extensió de la superfície conreada a partir del mapa d’usos del sòl, 2003, grups de conreu.
L’expansió del regadiu
Les transformacions econòmiques i socials del segle XX arrossegaran també un fort augment de la
producció agrària, que trobarà un dels seus fonaments destacats en el regadiu. A Catalunya s’arribaran
260.000 hectàrees a final del segle XX, que venen a multiplicar per 3,5 les hectàrees existents a principi
de segle i que representen prop d’una tercera part de la superfície total conreada actual.
Més de la meitat d’aquesta superfície regada es troba a les planes de Ponent, que sumen unes 180.000
hectàrees de regadiu si es compten també les àrees veïnes aragoneses del Canal de Catalunya i Aragó.
Cap al 1900 s’hi comptaven ja unes 45.000 hectàrees de regadiu, gràcies als antics regs de les hortes que
voregen el riu Segre i de la sèquia de Pinyana i també gràcies a l’arribada de les aigües del canal d’Urgell,
que el 1862 s’estrenen a la finca de Tarassó del terme d’Agramunt d’Urgell.
L’expansió dels regadius de l’Urgell fou, per cert, molt lenta i segons Josep Zulueta (Canales de riego,
Manuales Soler, 1905) de les 64.345 ha que l’any 1898 es consideraven regables, se’n conreava
efectivament un 63%, i només la meitat de les conreades eren de regadiu. Cal atribuir-ho a les limitacions
pròpies de l’obra del canal, que en arribar l’any 1900 duia encara només 11 m3 per segon dels 33 que
s’esperaven, i també a la pròpia manca de recursos i coneixements de la pagesia local que continuava
plantant el de sempre, fonamentalment blat, del qual s’obtenien amb dificultat uns 1.300 quilos per
hectàrea. A més a més, tal com es detalla en la notícia adjunta, la societat gestora del canal, Societat
Canal d’Urgell SA, es trobava en bancarrota i hagué d’afrontar conflictes constants amb els pagesos pel
repartiment dels cabals i el cobrament del novè (la novena part dels fruits que devien els regants a la
Societat Canal).
Els regadius de l’Urgell no començaran a trobar-se en una posició de confort fins el 1932, quan es posa en
marxa el Canal Auxiliar amb 8 m3/segon suplementaris, o, encara, fins el 1987, quan el Canal Principal
arriba als 33 m3 per segon i s’atenyen les 76.700 hectàrees de regadiu, que amb petites variacions es
conserven avui dia, tal com relata entre diverses obres la de Jaume Mateu i altres (Els tresors del Canal
d’Urgell, Pagés editors, 1996). A més a més de les hectàrees anteriors, hi ha 5.821 hectàrees de regadius
a precari a la marge esquerra del canal principal, que entraren en funcionament en els anys 1960 i es
nodreixen de sobrants. Mentre, a banda de l’abastament de les granges, indústries i el consum urbà de
les poblacions del regadiu, l’aigua dels canals d’Urgell serveix també per a l’abastament de boca de la
major part de poblacions de les comarques de l’Urgell i la Segarra, a través de les mancomunitats de la
vall del Sió, Cercavins i Corb.
En el cas del Canal de Catalunya i Aragó, l’altra gran obra magna de transformació de la plana, l’extensió
del regadiu fou més ràpida. Tot just inaugurat el canal l’any 1906 es regaven 6.000 hectàrees i la superfície
regada arribava ja a les 71.397 hectàrees l’any 1925; però en els primers moments la transformació de les
finques fou lenta i dificultosa i una bona colla de propietaris s’arruïnà amb les primeres inversions de
transformació, mentre la introducció de cultius més productius hi ha estat també molt lenta. Aquesta és
una àrea de terres salobrenques i grans propietats, que suscità una intervenció singular de l’Instituto
Nacional de Colonización en els anys de postguerra, amb la instal·lació d’uns 490 colons i la creació dels
pobles de Gimenells, Sucs i Pla de la Font.
A banda de l’augment de la riquesa agrària, el regadiu representarà un revulsiu econòmic i social a Ponent
i la primera meitat del segle XX veurà el sorgiment de noves centralitats a les àrees que havien estat
transformades. Mollerussa és el cas més paradigmàtic dels regadius urgellencs; l’any 1860 era un poble
com qualsevol i tenia només 841 habitants; afavorida per la seva posició central i la implantació d’una
estació de tren i de la seu de la Societat Canal d’Urgell duplicà la seva població a final del segle i la tornà
a duplicar entre el 1900 i el 1936. En els regadius dels canal de Catalunya i Aragó tocà el torn una mica
més tard a Almacelles i Binèfar, que també disposaven d’estació de tren: les dues poblacions que l’any
1900 rondaven els 1.200 habitants superaven els 3.000 habitants l’any 1936, i continuarien creixent tot
seguit, mentre la capital històrica, Tamarit, es quedaria estabilitzada en els 4.000 i escaig fins avui dia.
A les Terres de l’Ebre, que a finals del segle XX venen a sumar unes 35.000 hectàrees de regadiu, les
transformacions han estat tant o més importants que les de Ponent durant la centúria, donat que el 1900
no arribaven a 10.000 les hectàrees regades. En els anys 1920 es produeix encara l’expansió del regadiu
a les velles hortes de Móra i Vinebre que voregen l’Ebre. Però la major part de l’extensió regada
s’aconseguirà al delta i es deu a l’entrada en funcionament del canal de la dreta amb motiu dels plans de
navegació fluvial l’any 1860 i més tard, el 1911, el canal de l’esquerra, tots dos amb sortida a l’assut de
Xerta. Amb l’aigua dolça dels canals es faria possible la colonització quasi completa del delta, que significa
avui unes 25.000 hectàrees de regadiu destinades fonamentalment al conreu de l’arròs.
Fora de les Terres de l’Ebre i Ponent, la incidència dels canals de regadiu serà molt menor. A la part baixa
del Llobregat, el canal de la Infanta Carlota a l’esquerra, entrat en funcionament l’any 1819, i el canal de
la dreta, entrat en funcionament l’any 1885, arribaven a regar a finals dels anys 1960 unes 2.000 i 4303
hectàrees respectivament, que després s’han anat quedant enrera pel creixement metropolità. Per tal de
regar unes 1.500 al voltant de Reus i cobrir alguns abastaments urbans es construí una infrastructura força
important, que comprèn l’embassament de Riudecanyes (1919), un canal de transvasament del riu
Siurana (1949) i l’embassament de Siurana (1971). A partir de l’embassament del riu Foix, que comença a
envasar satisfactòriament cap al 1927, es construí tot seguit una xarxa de sèquies que abasta prop d’un
miler d’hectàrees. I també es compten regadius per canals a les parts baixes del Ter, el, que han estès la
seva àrea d’influència al llarg del segle. Mentre, al Fluvià i la Muga es disposa de xarxes de reg molt
antigues, que en el cas de la Muga es renoven i amplien a partir de 1972 fins a unes 3.200 hectàrees
situades a les dues marges.
En els 40 anys finals del segle, mentre en el país valencià es guanyen fins a 160.000 hectàrees de nous
regadius, gràcies en bona part a l’aprofitament de les aigües subterrànies, a Catalunya la situació ha estat
pràcticament d’estancament. No és un fet estrany, si es té en compte que la dinàmica valenciana es
fonamenta en les expectatives comercials de la taronja i de l’horticultura, que atreuen importants capitals
privats i transformen les parts baixes de les muntanyes en bancals de tarongers.
A Catalunya les transformacions en regadiu que podia esperonar la fruita dolça, les hortalisses, la
mandarina o, en alguns moments, també l’avellaner, no tenien expectatives comercials tan clares. Els
protagonistes de les transformacions puntuals enregistrades a les comarques meridionals han estat els
mateixos pagesos i ha calgut esperar els anys 1980 perquè l’Administració passés al davant d’alguns
projectes de transformació. Al trencant de segle s’arriba, en qualsevol pas, amb una munió de projectes
de transformació en regadiu que volen canviar la faç de l’agricultura catalana; és la febre del regadiu,
segons la qual no hi ha cap futur per a l’agricultura de secà
D’una banda, es troben tots els projectes de regadiu de suport a les comarques meridionals, que pretenen
assegurar amb un petita dotació d’aigua els rendiments de l’olivera, l’ametller o la vinya. A les Garrigues
són una realitat des del 1998, quan els pagesos de la Granadella i encontorns han posat goters a unes
5.500 hectàrees d’olivera, per tal de doblar, com a mínim, els rendiments i poder gaudir d’una altra virtut
del regadiu, la disminució de l’anyivoleria. Mentre els veïns garriguencs de secà han de treure encara el
Sant Crist en processó i patir collites desastroses en ple 2.000, els garriguencs del “regadiu de suport”
comencen a respirar tranquils, si no arriben gelades com les de l’hivern de 2001-2002.
Al mateix temps del regadiu de suport, es reprenen els projectes convencionals de transformació en
regadiu i reconversió agrícola, tot i que es fa difícil imaginar quins nous cultius podran fer viables aquests
regadius. Així, tot just el 1999 s’han començat a regar, també, 1.300 de les 8.000 hectàrees que ha
d’abastar el canal d’Algerri-Balaguer, i el mateix any començà a embassar el pantà de Rialb, que promet
donar aigua a les 50.000 o 70.000 hectàrees del canal Segarra- Garrigues, que l’administració s’ha
compromès a fer en els pròxims anys. Es tracta en tots dos casos de projectes que s’arrosseguen des
d’antic i que després de diversos intents durant la centúria ara semblen ben encarrilats, gràcies també als
ajuts de la Unió Europea.
Les noves transformacions en regadiu ja no consisteixen, en tot cas, amb la portada d’aigua a peu de finca
a través de sèquies; guiats per l’estalvi i l’eficiència de l’ús de l’aigua i els rendiments agraris, els nous
regadius segueixen els plantejaments dels regadius per aigües subterrànies; que l’aigua arribi a pressió a
peu de finca i es pugui aplicar quan millor convingui, a base dels sistemes d’aspersió o el degoteig. És
seguir els passos d’allò que des dels anys 1980 han fet pel seu compte i risc els pagesos del Baix Segre,
que són els únics que es beneficien d’una autèntica mediterrània en el Ponent de Catalunya, i que han
transformat prop de 5.000 hectàrees bombejant aigua des del riu Segre o des del pantà d’Utxesa.
Cara a l’estalvi en la inversió de transformació i per afrontar els nous mercats internacionals, l’arribada
del regadiu resulta avui dia inversemblant, també, sense la concentració parcel·lària prèvia. Si a això s’hi
afegeix que les explotacions petites i envellides acaben cedint les finques a les més modernes per la
impossibilitat d’afrontar les noves inversions, e comprendrà que la transformació en regadiu es converteix
en una transformació radical de les estructures de producció agrària. Tot plegat, a les portes del segle XX
no solament es planteja crear nous regadius, sinó millorar els que s’havien creat a principi de la centúria
o una mica abans, esdevinguts obsolets davant la competència dels mercats internacionals agraris. (Ignasi
Aldomà, Història de l’aigua a Catalunya, 2001)
Regadius actuals i regadius previstos
Superfície regada, cens 1999 Canals principals i ha

Segarra-Garrigues 70.150
Canals d'Urgell 69.912
Aragó i Catalunya 38.185
Xerta- Sènia 16.480
Terra Alta 14.200
Canal de Pinyana 13.891
Delta Ebre Marge Dret 13.581
Garrigues Sud 10.600
Delta Ebre Marge Esquerra 10.581
Algerri- Balaguer 7.895
Segrià Sud 6.486
Aldea- Camarles 5.292
Conca de Tremp 4.634
Baix Francolí 4.105
Pantà de Riudecanyes 3.802
Muga Marge Esquerra 3.793
Font: Cens Agrari i DARP (1999). Regadius, present i futur a Catalunya. Barcelona: Generalitat de
Catalunya.

La producció final agrària i la ramaderia

Si bé pot semblar que pel nombre d’explotacions ramaderes detectat en el cens la ramaderia juga un petit
paper dins l’agricultura catalana, el cert és que la ramaderia té un pes econòmic preponderant. A les
ciutats, que milloren les seves condicions de vida a partir del segle XIX, el consum de llet esdevé icona de
progrés i provocarà la transformació ramadera que trasbalsarà l’agricultura al Vallès i altres entorns urbans,
ens explica Llobet (1958-1962, vol 1, p.422). L’alimentació del vacum estimularà la producció d’alfals,
trepadella i barreges farratgeres al Vallès, Osona i les comarques septentrionals més humides fins als anys
1960. A partir d’aleshores la producció s’estanca i el farratge es destinarà a la producció del pinso consumit
per la ramaderia estabulada o semiestabulada, quan no per a l’exportació cap a països desèrtics. Perquè
en els anys 1960 es produí una transformació ramadera molt més radical que l’anterior; el pas del bestiar
de pastura cap a l’estabulació ramadera, amb un creixement espectacular del que abans era el bestiar de
corral i que ara és una producció industrial pura i dura.

A la Geografia de Catalunya Aedos Joan Vilà Valentí ens descobreix, d’una banda, l’evolució de la ramaderia
herbívora o d’animals de pastura cap a la ramaderia lletera que es dóna en els decennis precedents. I
encara ens recordarà el mapa de la ramaderia transhumant, que havia tingut a mà de dibuixar quinze anys
abans (Vilà, 1958-1962, vol 1, p.453). Aleshores la transhumància era ja, però, una activitat en plena
decadència, que ha acabat desapareixent en els darrers anys, almenys en la forma tradicional que es
coneixia. Avui en dia uns pocs ramats es traslladen de les planes de Lleida i prelitorals cap als Pirineus en
camions. Subsisteixen bàsicament els desplaçaments locals des dels mateixos fons de vall, on el bestiar
passa l’hivern alimentat amb pinso i farratge, cap als prats d’alta muntanya on pastura a l’estiu. Són les
fórmules de transtermitància que en els anys 1960 començaven a dominar a les comarques pirinenques i
que se’ns descriu al volum 2 de la Geografia Aedos. Mentre, les grans fires ramaderes de Salàs, Verdú,
Torregassa o l’Hostal del Vilar que encara podem veure en plena ebullició a les imatges de la Geografia
Aedos, a dia d’avui han quedat com un record folklòric i algunes institucions locals miren de mantenir i
recuperar les carrerades com a rutes turístiques.

Com ja comentava Llobet la producció de llet a partir de races de vaca selectes marcava el to de la nova
ramaderia a la primera meitat del segle. Si en aquells moments, 1955, es parlava de 200 milions de litres
de llet de producció anual, en el moment de l’entrada a la Comunitat Europea l’any 1986 la xifra pujava a
prop de 600 milions, quantitat que s’estabilitzaria arrel de les quotes lleteres, mentre un cop suprimides
aquestes avui la xifra s’apropa als 750 milions. 1 Per davall s’amaga, en qualsevol cas, un augment
extraordinari dels rendiments lleters que s’ha traduït en una reducció de la cabanya de vaques lleteres
(140.000 vaques el 1986 per 77.600 vaques el 2019) i una més dràstica reducció de les explotacions
productores de llet (7.500 vaqueries el 1986 per 437 el 2019). La disminució s’ha traduït en la pràctica
desaparició de les vaqueries d’algunes comarques, amb uns efectes particularment negatius a l’Alt Pirineu
i Aran, on històricament s’havien fixat les esperances modernitzadores en la llet, com quedà retratat en la
tesi d’Antoni F. Tulla (1993).

En canvi, ha tingut prou més gran desenvolupament en els darrers decennis l’engreix de vedells per a carn,
tant dels jònecs procedents de les vaques de llet, com, sobretot, dels de les vaques de cria que han
esdevingut l’animal preponderant a les pastures de l’alta muntanya i la resta de la Catalunya humida.
Perquè els èquids ja no s’utilitzen per les labors del camp i la seva carn tampoc ha estat mai gaire apreciada,
i les cabres i els corders són animals rústecs que no es presten gaire a l’engreix intensiu i la seva carn
saludable no acaba de ser prou apreciada, de manera que el nombre d’animals d’aquestes espècies no
para de caure des dels anys 1980.

Sigui, com sigui, el gran tomb de la ramaderia es començava tot just a dibuixar en els anys 1950, quan es
posa ja de manifest l’augment de consum de carn a les ciutats, basada en una substitució de la proteïna
vegetal per la proteïna animal, generalitzada a tots els països occidentals. A Catalunya la revolució
començarà per la carn més barata, la de pollastre, i seguirà per la carn de porc, que és la que agafarà més
embranzida amb els anys i que encara no ha parat de créixer. Si l’any 1955 se sumaven 155.000 caps porcins
davant dels 475.000 ovins, que eren l’espècie dominant en aquell moment, l’any 2019 ens situem a la ratlla
dels 8 milions de porcs davant d’uns 520.000 ovins. 2

Gràfic 4. Producció final agrària a Catalunya per grups de produccions, mitjana 2014-2018, en milions
d’euros a preus corrents.

1
. Els 750 milions de litres de llet anuals ja era la quantitat que calculàrem es produïa realment en plenes
quotes lleteres si a les xifres de producció declarades se sumaven les quantitats de llet negra que es deduïen
de les dades de producció industrial (Ignasi Aldomà,1977. El sector lleter a Catalunya. Barcelona:
Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, inèdit).
2
. Les xifres totals de les estadístiques ramaderes fan referència al nombre de places d’adults de reproducció
i joves d’engreix o reposició ocupades en un moment donat de l’any, de manera que la producció anual de
carn i altres subproductes animals varia en funció de la rotació de les places, variables segons cada espècie.
Dades recollides i desenvolupades a la web del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació,
Generalitat de Catalunya: http://agricultura.gencat.cat/ca/departament/estadistiques/ .
Els sectors ramaders s’han imposat com l’origen principal de la producció agrària, amb el porcí en posició
destacada. Font: Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Generalitat de Catalunya.
Mitjana dels resultats anuals de 5 anys.

Traduït en termes econòmics, comprovem que la producció ramadera estabulada, que es fa en granges
cada cop més grans, ha esdevingut l’activitat agrària més important en la generació de valor (gràfic 4).
Comporta més de les dues terceres parts de la producció final agrària en els darrers anys, que recauen
fonamentalment en el sector porcí. De fet, dins l’activitat agrària, la porcicultura és l’únic sector que ha
procurat uns guanys relativament estables en el temps a la pagesia, de manera que les 6.000 explotacions
porcines actualment existents constitueixen un pilar fonamental per a l’estabilitat demogràfica d’algunes
comarques rurals. Una situació que es pot mantenir uns anys si continua l’estirada de les exportacions de
carn, que han passat llargament per davant de les exportacions tradicionals de fruita dolça, oli d’oliva i vi.
Exportacions que, dit sigui de pas, han contribuït a assolir una balança de comercial exterior equilibrada
com mai havia existit, perquè les importacions de cereals i tortons per a l’alimentació ramadera la
desequilibraven completament en els decennis passats – el valor afegit superior de la carn i derivats
compensa les importacions de matèries primeres per al pinso.

La distribució territorial de la ramaderia determinarà, per altra part, el component geostratègic bàsic del
sector agrari i l’alimentació a Catalunya. En la seva introducció geogràfica a la Catalunya dins l’Espanya
moderna (1962), Pierre Vilar apuntava que “una bona agricultura de terres campes occidentals condiciona
la prosperitat general del Principat” (vol 1, p.265). Avui en dia passa el mateix, l’únic que en comptes del
gra i el pa, que abans eren productes bàsics de subsistència, ara tenim l’ordi, el panís i l’alfals que suporten
la proteïna animal, molt més valorada i que no depèn de la pluja d’un any per l’altre. La distribució
municipal dels pesos ramaders en dóna una justificació ben contundent (mapa 2).

Mapa 2. Distribució de la ramaderia per municipis en nombre d’Unitats Ramaderes, 2009.

El mapa de la places ramaderes en el darrer cens municipal disponible de 2009 mostra clarament la
concentració ramadera en l’eix Segrià-Empordà, amb una concentració especial a la plana central de
Lleida, que es perllonga cap a la Llitera. Font: Idescat i INE, Cens Agrari 2009. 1 Unitat Ramadera, UR,
equival a vaques de llet i bovins mascles de 24 mesos i més: 1; vaques braves de 24 mesos i més i altres
vaques: 0,8; bovins de 12 a menys de 24 mesos: 0,7; bovins de menys de 12 mesos: 0,4; ovins: 0,1; cabrum:
0,1; truges: 0,5; garrins: 0,027; altres porcins: 0,3; equins: 0,8; gallines i polletes destinades a pondre:
0,014; pollastres i galls: 0,007; galls dindis, ànecs, oques, pintades i altre aviram: 0,03; conilles mares: 0,02.
Els índex de conversió difereixen lleugerament en el cas dels Pirineus Orientals, per als quals es pren com
a referència al cens de 2010 i la delimitació en cantons dels moment, d’acord amb la informació disponible
per motius de secret estadístic.

No es pot perdre de vista tampoc que l’expansió ramadera té un sentit pel caràcter especialitzat i
capdavanter que ha representat la ramaderia catalana i la indústria afí en el mercat espanyol. Les
comarques veïnes de la Llitera, el Baix Cinca o, fins i tot, el Matarranya i la Ribagorça no han fet sinó seguir
i reforçar la potencià regional construïda entorn de Lleida. Un fet que contrasta precisament amb el camí
seguit pel sector agrari a les comarques de la Catalunya nord, pendents del mercat francès i sense relació
amb el sector agrari del sud. Allí la ramaderia no representa ni de la dècima part de la producció final
agrària i s’ha quedat relegada a les lleteries i explotacions bovines de la Cerdanya, Capcir, Vallespir i
Conflent. Mentre a la plana rossellonesa la ramaderia estabulada té un pes minso i la intensificació s’ha
girat cap a l’hortofructicultura, que aprofita dels avantatges agroclimàtics locals en el marc francès. Tot
plegat explica també que la productivitat general del sector agrari a la Catalunya nord s’hagi quedat enrere
de la del sud.

Si la ramaderia com a sector primari ha arribat tan amunt es deu al cap i a la fi a la indústria del ram. La
indústria, en primer lloc, subministradora de pinso, que per poder vendre la seva matèria primera ha
acabat fent-se càrrec de la part substancial de la criança de porcs, pollastres o vedells. Els ramaders
aporten la granja, els costos de funcionament i la mà d’obra –i s’han d’espavilar amb els residus, que no
és poc mal de cap-, mentre els industrials aporten els porcs, el pinso, els medicaments i la tecnologia en
general, que es mou en el marc de les innovacions globals. Tot plegat a partir d’un tant per animal
modulable segons els rendiments, d’acord amb el que s’estipula a través dels contractes d’integració. Pocs
ramaders escapen a aquesta dependència que els equipara en alguns aspectes a un assalariat, però els
situa a recer de les fluctuacions sobtades dels mercats (Aldomà, 1983). I darrera de la indústria del pinso
caldrà situar la que comercialitza, processa i elabora els productes càrnics i altres derivats, relacionada o
no a nivell empresarial amb els pinsaires i ramaders. En el volum 3 de la Geografia Aedos les monografies
comarcals detecten l’increment que tenia la producció d’ous i la cria de pollastres en els anys 1960 a les
comarques del Camp de Tarragona i de l’Ebre vinculada amb l’impuls de les noves indústries de pinso i
reproducció selectiva entre les quals destacà la Cooperativa Avícola de Reus. El creixement de l’avicultura
continuà, però s’anà desplaçant cap a Lleida i cap al sector porcí, sobre unes cadenes de producció similars
en la seva estructura (Garcia Pascual, 1993).
Producció final agrària i exportacions/importacions de productes agraris (DARP).
PFA, mitjana anual 2007-2011 (milions €) Comerç internacional, mitjana anual 2007-2011 (tones)
Altres productes Bovins; 246
vegetals ; 504 Residus i tortons

Begudes
Plantes i flors ;
266 Cereals i pastisseria

Greixos i olis
Porcins; 1274
Fruita fresca ; 385 Llavors i farratges

Molineria Exportacions
Hortalisses ; 157
(2007-2011)
Cereals en gra
Cereals ; 278 4,7 milions
Hortalisses, llegums
Aviram; 394 Importacions
Serveis i altres; (2007-2011)
Fruita
128
Llet, ous i altres; Altres animals; Carn i despulles
317 114
0 500000 1000000 1500000 2000000 2500000 3000000

T o nes

Evolució del nombre d’Unitats Ramaderes segons els censos agraris, 1982-2009.

Unitats Ramaderes Explotacions

1982 1989 1999 2.009 % UR 2009 2009
Bovins 260.475 341.203 388.144 323645 11,8 4523
Ovins 64.587 96.567 87.108 60009 2,2 2085
Cabrum 3.32 6.436 7.274 7177 0,3 1416
Porcins 708.807 1.043.457 1.594.308 1698124 62,0 4983
Aviram 406.657 425.892 691.948 627140 22,9 3871
Conilles 5.340 4.268 7.952 6702 0,2 1748
Equins 7.467 6.430 11.823 15482 0,6 1762
Total 1.456.548 1.924.252 2.788.476 2738274 100,0 13473

Pes del bestiar comarcal en Unitats Ramaderes (1999) i creixement 1989-1999.

Aldomà, Ignasi (2003). Les estructures agràries a Catalunya, DARP.

La pesca
La pesca ha vingut a representar històricament entorn a la dècima part de l’ocupació representada per
l’agricultura i es troba subjecta a un procés de pèrdua de pes similar. Parlem, naturalment, de pesca
marítima perquè la continental té un pes professional insignificant.

La pesca a la Mediterrània no té el pes que ha adquirit a l’Atlàntic, on es practica també la pesca d’altura,
circumstància que té a veure amb la menor riquesa piscícola de la Mediterrània i l’escassa plataforma
continental existent. Per les condicions més abruptes del fons marí, a la Costa Brava es mantenen també
més les barques artesanes o arts menors.

L’ocupació i les captures es troben força estabilitzades, i en els darrers anys la tendència és més aviat a la
reducció. La major part de l’activitat es localitza entre el riu Tordera i el cap de Salou, fet que té a veure
amb la proximitat dels centres urbans consumidors. El port de Barcelona, que és el més important per
captures, apareix com el segon port per peix desembarcat de la mediterrània espanyola.

El peix procedent de la pesca va essent substituït a marxes forçades per l’aqüicultura. Fins i tot les tonyines
són capturades joves i engreixades en recintes tancats. El fet s’ha traduït en l’augment dels ports que
voregen el delta de l’Ebre, particularment el de Sant Carles de la Ràpita.

Pes de l’ocupació a la pesca segons confraries (2006)

 ......................................................................

......................................................................

......................................................................

......................................................................

......................................................................

......................................................................

......................................................................

......................................................................

......................................................................

......................................................................

......................................................................

......................................................................

Font: ICC, Atles Nacional de Catalunya.

Lèxic

Castejon, Rosa (1983). La pesca. Dins Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Fundació Enciclopèdia
Catalana.

6c. Estructures agràries i medi rural

Els paisatges agraris de la Catalunya actual, tant pel que fa a l’organització de les unitats productives i les
formes del parcel·lari, com als mateixos conreus i aprofitaments, té molt a veure amb les circumstàncies
que determinen l’evolució dels poblament. Els nuclis històrics i les seus de les masies venen a representar
l’epicentre de la colonització del conjunt del territori, del conjunt en el qual imperen les activitats agràries
i és regit per les transformacions històriques de la mateixa agricultura.

Parcel·lari i organització de l’àmbit rural

La imatge de la Catalunya rural d’avui és presenta com un paisatge originat per l’evolució històrica de
l’aprofitament agrari del territori, marcat d’una banda per l’extensió del conreu i, per l’altra, per l’evolució
de la propietat i l’ocupació humana. Els marges dels camps, els camins, les sèquies i canals, les cabanes i
múltiples altres infraestructures són els qui emmarquen l’evolució dels diferents usos del sòl i els qui
determinen el valor i interès d’aquests paisatges. Responen directament a la colonització històrica i
l’evolució de les formes de gestió agrària i d’apropiació de l’espai.

Els termes i les partides rurals. L’ocupació de l’espai rural es fa en paral·lel a la posada en marxa dels
assentaments de població i el podem imaginar com un procés de rompuda i colonització de noves terres
a partir d’aquest. L’agricultura inicialment centrada al costat dels assentaments es va escampant a la
rodona i colonitzant els erms o boscos més exteriors fins pràcticament a finals del segle XIX.
En el cas de la Catalunya Vella, el poblament disseminat fa que el mas es converteixi en punt de referència
per nomenar i situar les zones d'un territori, i tant o més que un creixement en taca d’oli trobarem
l’aparició de nous masos que subdivideixen la gran propietat inicial. A la Catalunya Nova, en canvi, el
poblament concentrat ha afavorit l'aparició de la "partida"; una mena de paquets de colonització que se
subdivideixen en diverses propietats. Encara que el nom d'una partida rural pot assenyalar també la
presència d'un antic hàbitat desaparegut.

Colonització i evolució del parcel·lari. Les centuriacions romanes anteriorment comentades representen
una forma planificada de colonització històrica que es tradueix en una plantilla més o menys regular
d’ocupació de l’espai. Les malles geomètriques d’ocupació parcel·lària es repeteixen en alguns moments
històrics de transformació de grans extensions, generalment associades a la dessecació de zones humides
o a grans transformacions en regadiu. En trobaríem als nous pobles de colonització del canal de Catalunya
i Aragó i també en les concentracions parcel·làries que acompanyen els projectes de regadiu
contemporànies. Però no són, en qualsevol cas, la forma habitual dels parcel·laris agraris.
El que trobem, bàsicament, són parcel·laris fruit de l’extensió orgànica de la colonització del territori a
partir dels petits assentaments originals, siguin masies, siguin nuclis habitats. El procés de colonització en
terres de secà, particularment quan es tracta de rompudes, posa de relleu l'aparició de formes circulars a
l'entorn dels masos centrals o vilars, com és el cas, per exemple, de Renan (Noguera). Aquests espais de
conreu, que depenien d'una vil·la o d'un vilar tenien entre 500 i 1000 m de radi. Es consideren força típics
de l'alta edat mitjana els parcel·laris concèntrics, que encara avui es poden reconèixer en el parcel·lari a
àrees de l'Empordà, Osona o el Penedès.

En la colonització de la Catalunya Nova són molt comunes les donacions de "parellades" en els llocs on no
existia un senyor andalusí. La parellada es concedia a un pagès, el qual la repartia entre companyons, els
quals eren habitants d'un llogaret. Es tracta per un seguit de peces allargassades disposades en
perpendicular als camins i/o sèquies, que es retroben, per exemple, a Almenar (Segrià).

Amb el nom de domenges, domengadures, coromines i llauraons la toponímia actual recorda encara els
espais que es reservaven els senyors per a la seva gestió directa i que suposadament eren les terres de
millor qualitat.

L'aparició de terrasses i feixes. L’extensió de les àrees de conreu ha comportat històricament grans
esforços de condicionament dels llocs pendents a partir d’abancalaments i altres infraestructures
complementàries de servei. S'apunta que en època romana els murs eren formats per línies de pedres
grans, mentre en època medieval (segles XII i XIII) apareix sobre una base de pedres més grans fileres de
pedres més petites. El murs més moderns tenen doble cara com els romans i són fets de pedres més
petites.
L'aterrassament cal relacionar-lo amb:

▪ Èpoques de major poblament que porten a colonitzar terres marginals.

▪ Els terrenys pròxims a un nucli encimbellat.
▪ L'expansió de determinats tipus de conreus, com ara la vinya.
▪ Les hortes relacionades amb un sistema de regadiu.
Successions i dret civil
La institució decisiva del dret català ha estat la de l’hereu, que ha permès a través del temps la estabilitat
del patrimoni agrari familiar. A canvi d’obtenir la major part de la herència, l’hereu ha d’emparar la família
pròxima, els germans i els seus fills, els oncles i les ties velles.

El dret català no fa massa diferència entre l’home i la dona i la pubilla té els mateixos drets que l’hereu.
Encara més, la dona té la lliure disposició dels seus béns no compromesos en pactes capitulars.
L’essència de herències i les transaccions ve donada pel sentit del pacte, i aquest té una de les seves
expressions cabdals en els capítols matrimonials. Els capítols han estat moneda corrent a totes les
comarques excepte el Maresme. D’un territori a un altre presenten grans variacions:

Al Pallars, per exemple, la successió i els heretaments a favor dels fills són efectius des de la mateixa
signatura del capítol, per bé que amb la possessió suspesa fins a la mort, fet que s’interpreta com la
necessita de lligar el patrimoni en un medi difícil. Encara hi apareixen formes de successió originals, com
ara el fet que la vídua o una junta de parents designin el successor.

Des de l’Empordà fins a les muntanyes de Prades i amb epicentre al Bages, els pactes capitulars entre un
hereu i una pubilla són completats per un altre que obliga que els seus respectius patrimonis conservin la
seva personalitat i vagin a successors diferents.

En arribar al Camp de Tarragona i per totes les comarques del sud la forma capitular és, en canvi, inversa
a l’anterior. En aquest cas, els pares, fills i avis vius fan una societat en la qual tenen participació de
beneficis tots ells.

Els contractes de conreu, remences i rabassaires

La terra portada en propietat, el pagès propietari, és avui en dia l’element central de l’agricultura catalana.
Però això no ha estat així fins pràcticament els darrers seixanta anys. Anteriorment, la terra portada en
propietat havia estat més aviat una excepció i la pagesia s’havia de sotmetre a les condicions de conreu
que s’establien amb els propietaris, altrament dits amos o senyors.

Podem remetre les condicions d’arrencada de la situació social del camp a l’època medieval, moment en
el qual s’estableixen els senyorius feudals, tot seguint l’evolució del règim social d’èpoques anteriors. Si bé
les relacions feudals, amb tots el seus tributs i obligacions amb els senyors i la església, experimenten una
disminució important a finals del segle XV i desapareixen al segle XIX, alguns dels seus dominis han deixat
l’empremta en l’organització parcel·lària actual i fins i tot en la titularitat d’algunes propietats.

El feudalisme s’implantà de manera especial a la Catalunya Vella, i originà el primer conflicte social
important al camp, el dels pagesos remences que pretenien alliberar-se dels drets senyorials i tingueren
com a aliat estratègic la Corona (remença: “dret que el senyor podia exigir del vassall subjecte a adscripció
a la terra quan aquest volia abandonar-la”). El conflicte dura una centúria i acaba amb la Sentència Arbitral
de Guadalupe (1486), que facilita l’alliberament de càrregues senyorials (“mals usos”) dels remences, que
es converteixen en pagesos lliures previ pagament d’una quantitat estipulada als senyors. Els drets
senyorials i els delmes que es pagaven a l’església no es suprimeixen, en qualsevol cas, fins el 1837 amb la
implantació legal de les doctrines liberals. Impulsades per aquests mateixes doctrines defensores de la
propietat individual es produeix la desamortització de béns de l’estat, eclesiàstics, de l’estat o de les
corporacions locals dictades per J.A. Mendizabal (1836) i Pasqual Madoz (1955).

Les lleis liberals no signifiquen l’emergència de pagesos conreadors directes, sinó un canvi de mans de la
propietat de les classes senyorials cap a la burgesia o els mateixos grups aristocràtics, que passaran a
disposar de la propietat plena. Aleshores caldrà parlar de terra portada en contracte, que es diferencia
bàsicament en arrendament i aparceria. A diferència de la Catalunya vella o humida, a la seca és la
mitgeria i el seu desdoblament, la rabassa morta, els quins predominen històricament. La mitgeria ha estat
la forma d’aparceria més comuna a les terres de Lleida, i consisteix en el repartiment dels fruits i els costos
de les collites a mitges entre pagès i propietari, mitger i senyor. Mentre la rabassa morta adquirí gran
importància a l’entorn del Penedès i fou la base del conflicte social més important al camp durant la
primera meitat del segle XX. Durant la República la Unió de Rabassaires arribaria a aglutinar la major part
de la pagesia catalana i aconseguiria l’aprovació d’una Llei de Contractes de Conreu favorable a les seves
reivindicacions (Rabassa morta: “contracte de conreu emfitèutic establert com a cessió d’un tros de terra
per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels
primers ceps plantats” (Diec).
El repartiment dels focs de condició remença a finals del segle XV

J. Vicens i Vives, El gran sindicato remensa, Barcelona, 1954.

A la Catalunya seca és la mitgeria i el seu desdoblament, la rabassa morta, els quins predominen
històricament. La mitgeria ha estat la forma d’aparceria més comuna a les terres de Lleida, mentre la
rabassa morta adquirí gran importància a l’entorn del Penedès i fou la base del conflicte social més
important al camp durant la primera meitat del segle XX.

La masoveria i la seva evolució (el cas del Solsonès)

És segurament obvi assenyalar-ho, però la terra portada en contracte al Solsonès té poc a veure amb la
terra deixada per les explotacions desaparegudes, que passen a explotar en contracte aquelles que
romanen. La terra portada en contracte al Solsonès correspon, com s'ha dit, a la masoveria, forma
contractual característica de la Catalunya Vella, que arranca de l'època medieval i de l’alliberament de la
remença. Si durant molt temps alguns pogueren veure en aquesta un model d’estabilitat social i una
manera encertada d’explotar els recursos del país, en els darrers anys ha representat i representa un fre
important per a la millora de les produccions agràries i de les condicions de vida, en general. I això tot i la
profunda transformació a la qual està sotmesa la masoveria.
D’entrada hi ha un fet clar, tot i que manquin, en general, les dades per demostrar-ho: la desaparició
d'explotacions agràries a la comarca ha afectat, bàsicament, les masoveries. Només s'han obtingut dades
sobre Castellar de la Ribera, que és un dels municipis més recessius. A Castellar de la Ribera, al costat dels
31 masos o explotacions agràries actualment oberts, n'han desapareguts 21 des del 1955, dels quals 15
eren masoveries. D'altra banda, les explotacions actualment amenaçades de continuïtat són,
especialment, les masoveries.
Els interessos dels masovers que volien modernitzar l'explotació per tal d'adaptar-se als grans canvis
experimentats per l'agricultura moderna han xocat de manera més o menys exterioritzada amb els
interessos dels propietaris, i els vincles contractuals tradicionals han estat, sovint, un obstacle
infranquejable per a les explotacions. Això, a part de l’evidència que no és el mateix que de la mateixa
terra hagin de viure dues famílies (la del masover i la del propietari) que una.
El repartiment a mitges de guanys i costos s’adapta bé a la producció cerealícola, en què les feines estan
ben delimitades i la producció es monetaritza tota al mercat. Quan l'explotació s'orienta a la producció de
farratges per al consum del bestiar de l’explotació, el vincle tradicional queda buidat de sentit. Els
contractes de masoveria tradicionals permeten dedicar una part dels camps de conreu a farratges, sense
l'obligació de donar-ne una part dels fruits al propietari, tal com s'ha fet, tradicionalment, amb les patates,
que han significat per als masovers un guany lliure de càrregues. Quan aquesta petita part, la dècima part
dels camps de conreu, se supera, cal anar cap a altres fórmules, com ara el pagament d'un equivalent
monetari a la producció teòrica de cereal. Però ni aquest pas es franqueja fàcilment (cal la vènia de l'amo)
ni la solució manca de punts conflictius.
Si les explotacions no s’han trobat gaire sovint amb aquest problema, sí que s'han trobat més sovint amb
el d’ampliació de la cabanya. Els contractes tradicionals permeten als masovers tenir alguns caps de
bestiar per al consum propi i, fins i tot, per a la venda, mentre això no signifiqui retirar una part important
de la producció agrícola o l'execució d'obres majors. Quan es planteja la construcció d'una granja, cal el
concurs indefectible del propietari i, aleshores, les solucions trobades poden ser molt variades. Les més
corrents són el pagament a mitges, a canvi del repartiment dels guanys, o el pagament de tots els costos
per part de l’amo, a canvi d'un arrendament anual. Sovint, però, les solucions són difícils d'acarar i els
masovers han hagut de fer filigranes, amb habitacles i materials vells, per disposar d’instal·lacions per al
bestiar.
La millora de l'habitatge del masover no és un problema menor en la pervivència de les masoveries, tot i
que no afecti directament l’activitat agrària. Quan els propietaris no han volgut afrontar les seves
responsabilitats exclusives en la renovació i la dotació de serveis de l'habitatge del masover, així com del
conjunt dels edificis, el masover s’ha vist obligat a viure en condicions infrahumanes i abocat fins i tot a
l’emigració. Encara avui el problema de les masies sense llum, telèfon i altres serveis es vincula
singularment amb les masoveries.
Per altra part, els propietaris tendeixen actualment a dissociar la terra de l'habitatge de l’explotació, per
a la qual el masover paga quantitats baixes i en algun cas més aviat simbòliques. En un principi, hi pot
haver jugat de manera natural el fet que els propietaris hagin trobat una forma de treure profit a les
edificacions de les masoveries abandonades i/o conreades per explotacions veïnes, mitjançant el lloguer
com a segona residència. En tot cas, s’ha pogut comprovar que el lloguer de l’habitatge aportava uns
beneficis comparables amb els de les terres de conreu, i en aquest sentit la masoveria constituïa una nosa
per als propietaris.
L'ocupació de masies com a segona residència s'ha estès força en els darrers anys. A Guixers, per exemple,
18 masies, gairebé la quarta part, es troben en aquesta situació, a la meitat de les quals s'ha deixat fins i
tot de conrear la terra. Per contra, 9 antigues masies del mateix municipi, en les quals es continua con-
reant la terra, es troben deshabitades actualment. A la terra baixa, les masies ocupades per segona
residència són relativament menys importants, però també n'hi ha.
En definitiva, la situació de les masoveries depèn, en bona part, dels propietaris, que poden fer complir
estrictament o no allò que contenen els contractes, una gran part d'ells de paraula, i exerceixen una major
o menor pressió sobre el masover. En els contractes tradicionals, el propietari ha de participar i donar
l'assentiment en totes les decisions importants de l’explotació. Igualment, el propietari conserva
l’usdefruit sobre els boscos i les pastures, mentre l’amplària de l’àrea conreada queda estrictament
limitada. Darrerament el contracte tradicional s’estableix com un contracte anual, prorrogable mentre no
hi hagi un avís contrari amb més d’un any d’antelació.
Els propietaris de masoveries no corresponen, d'altra banda, a la imatge tòpica del gran propietari
rendista que viu a la capital. la majoria dels propietaris de masoveries viuen a municipis de l’explotació i,
com a molt, podran disposar de tres masoveries. les dades dels tres municipis riberencs del Cardener
confirmen aquesta conclusió, extensible al conjunt de la comarca.
Pel seu caràcter eminentment local i la superfície no gaire gran de les propietats de masoveries, les
expectatives futures dels contractes de parceria a la comarca presenten també algunes particularitats.
Cada cop adquireix més relleu la tendència a la desaparició de la masoveria amb la conversió del propietari
en conreador, fet repetit en els darrers anys. Amb tot, com a la resta de la Catalunya Vella, algunes
masoveries desaparegudes són conreades per masovers veïns o per agricultors i propietaris veïns. Les
tendències futures no apunten a grans canvis.
(Ignasi Aldomà, “L’economia del Solsonès”, 1987, pàg. 139-142)
Propietat i terra en contracte en l’actualitat
L’explotació de la terra d’un propietari tercer a través de l’arrendament, la parceria o altres fórmules
contractuals és un element decisiu per a que moltes explotacions mantinguin un volum de producció
satisfactori; concretament, més de la meitat de les explotacions d’entre 20 i 500 hectàrees poden tenir
aquest volum productiu gràcies a poder portar terra en règim de contracte.

Entre 1989 i 1999 s’inverteix la tendència dels censos anteriors i la superfície de terra portada en contracte
augmenta en perjudici de la terra de propietat, de manera que la via per la qual les explotacions
aconsegueixen augmentar el seu volum productiu passa en bona part pel recurs a la terra en contracte.

Com més grans són les explotacions, particularment a partir de les 50 hectàrees, més recorren aquestes a
la gestió de noves terres en contracte, mentre entre les petites explotacions la gestió es restringeix cada
cop més a la propietat.

Aquest canvis es corresponen amb un fort augment dels arrendaments i la davallada de les parceries, en
consonància amb unes formes de gestió més capitalistes de la terra.

Pes de la propietat i els diferents règims contractuals en relació a la Superfície Agrícola Utilitzada (SAU)
a Catalunya, 1982-1999.

Nombre d’ hectàrees de SAU % total Creixement fins el 2009

Tipus 1982 1989 1999 2009 2009 1989=100 1982=100
Propietat 781657 817432 764593 659.635 57,5 86,3 84,4
Arrendament 130084 150541 279236 352.985 30,8 126,4 271,4
Parceria 151144 120875 67947 134.913 11,8 119,4 75,9
Altres 26715 18066 45052 0,0 0,0 0,0
Total 1089522 1106914 1156828 1.147.532 100,0 99,2 105,3
En síntesi, l’arrendament correspon a la disposició de la terra propietat d’un tercer a canvi del pagament
d’un cànon o renda independent dels resultats; la parceria és quan la contrapartida de la cessió equival a
una part del producte obtingut, mentre en “altres” règims s’inclouen diverses fórmules com la cessió
gratuïta, les terres en litigi, els censals, els comunals donats a sorts o en arrendament i altres.

Total explotacions agràries i pes de les explotacions amb una part important de terra en contracte per
comarques (1999).
La crisi de l’explotació familiar en el model d’agricultura industrial
Amb diferències d’uns territoris a uns altres, la superfície de conreu no deixa de créixer fins pràcticament
les darreries del segle XIX, moment a partir del qual es produeix una reducció força continuada. El nombre
d’unitats de producció agràries augmenta pràcticament fins els anys 1920-1930, i comença a baixar de
manera pronunciada a partir dels anys 1950. De les 204.744 explotacions agràries reconegudes en el
primer cens de 1962, Catalunya ha passat en prop de 40 anys a 60.839 explotacions (1999); és a dir, han
desaparegut prop dels dos terços de les explotacions agràries censades. Aquesta evolució presenta
notables contrastos, tant en el temps com l’espai.

La incidència en termes de mà d’obra resulta, tanmateix menor, perquè moltes explotacions tenen una
dimensió molt reduïda.

▪ D’entrada, no s’arriba a ocupar l’equivalent d’una persona, 1 UTA, per explotació, per bé que la
mitjana d’UTA per explotació augmenta sensiblement des del 0,77 de 1989.
▪ Prop de les dues terceres parts de les explotacions (amb mà d’obra) no arriben a ocupar ni
l’equivalent d’una persona a temps complet, mentre un 40% no arriba ni a mitja UTA.
▪ Només 9.437 explotacions agràries, un 13%, tenen l’equivalent de 2 o més persones treballant.
Les comarques meridionals presenten la subocupació més important de mà d’obra, mentre que l’ús més
intensiu es dona comarques del pla de Lleida, la costa i nord, en relació la grandària de les explotacions i
la presència d’horticultura i ramaderia.
Les explotacions agràries censades a Catalunya per grans àmbits territorials, 1962 – 2009.

Evolució, base = 100

Àmbit 1962 1972 1982 1989 1999 2009 1989-2009 1962-2009
Alt Pirineu 9978 8140 5765 4815 2830 2.562 53,2 25,7
Àmbit de Ponent 34482 31742 24880 23493 20068 17.293 73,6 50,2
Àmbit metropolità 35299 23072 18164 15725 7443 4.976 31,6 14,1
Camp de Tarragona 27226 20524 21070 19529 14926 10.147 52,0 37,3
Com. Centrals 28206 16782 12837 11291 6727 5.697 50,5 20,2
Com. Gironines 41558 23347 19123 16079 7805 6.091 37,9 14,7
Terres de l'Ebre 27995 24596 25446 22646 18040 14.073 62,1 50,3
Catalunya 204744 148203 127285 113578 77839 60.839 53,6 29,7
Font: Censos Agraris anys respectius. Els àmbits es corresponen amb els del Pla Territorial General de
Catalunya. El cens agrari vol ser un recompte exhaustiu, que compleix amb més o menys encert el seu
objectiu segons l’any o el lloc, de manera que l’anàlisi de tendències a una petita escala com la municipal
pot presentar resultats contradictoris. D’una banda es produeixen dificultats reconegudes per arribar a
totes les explotacions situades a les àrees metropolitanes o més urbanitzades, dificultats per detectar
totes les propietats amb terrenys forestals o el boicot a la declaració que es produí en l’any de riuades de
1982. Per una altra banda, es donen petits canvis de criteris de censabilitat, que afecten en particular el
cens de 1962 que sumava també explotacions sense animals amb menys de 0,1 ha, que es rebutgen en
els censos posteriors (tampoc s’han inclòs en els quadres i mapes adjunts). L’any 2009 s’exclouen les
explotacions que només tenen forests i les que no arriben a 1 ha de SAU, excepte en hortofructicultura.