EL SECTOR PRIMARI

Engloba: agricultura, ramaderia, pesca i silvicultura. No s’inclou la mineria (es considera

indústria extractiva). Obtenen els productes de la natura sense transformar-los.

De l’economia de subsistència a l’economia de mercat

Noves tècniques agrícoles + Nous conreus → fa possible obtenir excedents per alimentar
a la població creixent i vendre els productes → fa possible la concentració de capital (per
invertir a la indústria).

A mesura que la població creixia → més demanda d’aliments. A mesura que la

industrialització s’arrelava → arruïna la petita artesania (que feien els pagesos en èpoques
d’escàs treball al camp).

Aleshores els pagesos es converteixen en:

- Venedors de la seva collita.
- Compradors (mobles, roba...). Entren dintre l’economia de mercat.

Llavors l’agricultor es converteix en venedor i li interessa vendre el producte que té més

demanda o que es ven a millor preu per tenir el màxim benefici. Cal que inverteixi en
maquinària, adobs, ... → finalment el pagès s’especialitza amb un tipus de conreu i això li
comporta que ha de comprar els productes que deixa de produir al mercat.

Així mateix, després de l’èxode rural no hi havia abundància de mà d’obra al camp → els
agricultors van haver d’invertir en millores i reformes (maquinària, augment de superfície
agrària, adquirir bestiar...) per poder entrar en aquesta economia de mercat.

Avui en dia, l’agricultor ha abandonat (pràcticament) l’agricultura de subsidència (pel propi

consum) i dedica la seva producció al mercat. El resultat ha estat una transformació de la
població rural, de les feines agràries, de la superfície de les explotacions agràries, de la
comercialització dels productes...

Població rural i població agrària

Mecanització treball agrícola + baixa rendibilitat → població agrària disminueix.

A partir del segle XX, però, èxode urbà (moltes ciutats perden població a favor dels municipis
rurals) → fa augmentar la població que viu al camp. Aquesta nova població + gent de la
ciutat de vacances → han afavorit la creació d’activitats no agrícoles.

Per això cal diferenciar:

- Població rural: viu a la zona rural però treballa al sector secundari o terciari.

- Població agrícola: viu a la zona rural i treballa al sector primari.

Actualment ha augmentat la població activa agrària jove (16-40 anys) on hi ha un

percentatge elevat d’immigració (treballadors fixes o temporals). Tot i aquest canvi de
tendència continua predominant la població agrària de més de 40 anys.
El treball agrari a Espanya

Espai agrari: territori on es desenvolupa l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal.

A les finques petites i mitjanes → explotació familiar (propietaris treballen la terra amb ajuda
de familiars o amb pocs assalariats fixos). (Dones pagesos es consideren com ajuda familiar
i fan grans tasques). No obstant, avui en dia és habitual que el propietari treballi de pagès
mentre que la dona i els fills es dediquen a una altra cosa o que el propietari complementi
la feina amb alguna altra feina.

A les finques grans → treballadors eventuals. Disminueix la parceria (contracte pel qual una
persona aporta finques o bestiar i l’altra les eines; i els beneficis se’ls reparteixen
proporcionalment) i l’arrendament (contracte que cedeix a una altra persona el dret
d’explotar la terra per un preu i temps determinat).

La necessitat de mà d’obra eventual per recollir la fruita → contracte eventual amb tornada
al país d’origen La majoria femenina.

Evolució de la superfície agrària

2007 → la superfície destinada a l’alimentació agroalimentària arriba a 50.5 milions de ha,

de les quals són superfície agrària útil (SAU) 24,5 milions d’ha) la resta són zones forestals
i altres superfícies (rius, llacs, espartars...).
La SAU està formada per:
- Terres de conreu.17,5 milions d’ha.
o 78% de secà.
o 22% regadiu.
- Prats i pastures. 6.9 milions d’ha.
Durant els últims anys han disminuït terres de conreu degut a:
▪ L’abandonament de les terres menys productives.
▪ L’augment de la superfície destinada a la ramaderia.
▪ La construcció d’àrees residencials i infraestructures.
▪ El nombre d’actius agraris disminueix a causa de l’augment de la productivitat agrícola.
▪ L’augment de la productivitat agrícola és el resultat de fenòmens lligats a la mecanitza-
ció dels processos productius i a la generalització de l’ús d’inputs de la indústria química
i farmacèutica, a més de la selecció de les espècies (Revolució verda).
▪ La caiguda de preus i de la renda agrària per la competència en un mercat mundial
cada vegada més obert, fa que les petites explotacions es troben amb dificultats per
poder competir i acaben per abandonar l’activitat agrària.
▪ L’atracció d’activitats urbanes en el sector secundari i terciari, millor remunerades i més
segures, fa que baixi la població activa agrària.

Podem resumir les causes anteriors en tres blocs:

▪ Factors econòmics: els productes agraris al llarg del segle XX, però sobretot en la se-
gona meitat del segle, han anat depreciant-se en relació amb els productes industrials
i el preu dels serveis. Aquest fet ha comportat que cada cop les explotacions agràries
hagin estat menys competitives i els sous agraris proporcionalment més baixos, de
 forma que bona part dels pagesos han deixat el camp, cosa que ha comportat la dismi-
nució del nombre d’explotacions i l’abandonament de les terres de conreu menys ren-
dibles.

▪ Factors socials: la possibilitat de feina en altres sectors econòmics i la millor qualitat de

vida a les ciutats, junt al desprestigi de l’activitat agrícola i de la vida a les zones rurals
va originar que sobretot a partir dels anys 60 s’intensifiqués molt el procés d’èxode rural.

▪ Factors tècnics: la possibilitat de mecanitzar moltes de les tasques agrícoles ha permès

que el nombre mitjà d’hectàrees cultivades per explotació sigui cada cop més gran. Per
això, tot i la pèrdua d’explotacions i d’actius agraris, la pèrdua de superfície cultivada,
tot i evident, no és ni molt menys proporcional a la disminució global del nombre d’ex-
plotacions.

La terra i l’estructura de les explotacions agràries

Hi ha moltes explotacions petites (52%) → però ocupen una part molt petita de territori (4,63%).

Hi ha poques explotacions grans → però ocupen una part molt gran de territori (55,5%)
Gran explotació = latifundi
- Més de 100 ha.
- Agricultura extensiva.
- Dominen a Castella Lleó, Extremadura i Andalusia.
- Tradicionalment (absència propietari) i gran nombre de treballadors. Actualment, es
troben en una bona situació (mecanització) perquè permet grans volums de
producció de collita (molts beneficis). Treballadors especialitzats en maquinària.
Petita explotació = minifundi
- Menys de 10 ha
- Meitat nord de la península.
- És residual perquè l’economia de mercat ha forçat a abandonar l’autoconsum i
incrementar la producció i la rendibilitat.
- Per les dimensions de les parcel·les (divisió de terreny agrícola que pertany a un o
més propietaris; poden ser obertes o tancades, regulars i irregulars, mitjanes,
petites o grans) és difícil la mecanització i l’escàs volum de de producció no permet
una bona comercialització. Només es rendible si es tracta de agricultura intensiva o
molt científica (com el conreu de plantes ornamentals).

Explotacions mitjanes
- De 10 a 100 ha (30 ha aprox).
- La UE ha afavorit aquest tipus d’explotacions familiars mitjanes (desgravacions
d’impostos, preus avantatjosos, crèdits per aconseguir més terres...) i han fomentat
la pràctica d’una agricultura intensiva.
La producció agrícola:

Pel rendiment del conreu podem trobar:

- Agricultura extensiva: Conreu de grans superfícies agrícoles amb inversió de capital

i mà d’obra reduïts. Les grans extensions de terra permeten la mecanització.

- Agricultura intensiva: Permet obtenir la més gran quantitat i qualitat de productes

en un petit espai. Per fer-ho es necessita mà d’obra, tècniques avançades i
inversions de capital.

Per la varietat del conreu podem trobar:

- Monocultiu: L’espai agrari s’especialitza en el conreu d’un sol producte. A la llarga

desgasta els nutrients i erosiona els sòls. Zones d’agricultura extensiva.

- Policultiu: L’espai agrari es divideix en múltiples parcel·les, on es conreen diverses

espècies. Zones d’horta.

Pel sistema de conreu:

- Secà: Els conreus de secà són els cereals, la vinya, l’olivera, els fruiters de fruit sec
(ametller, noguera, avellaner), d’oleaginoses (gira-sol) i de lleguminoses (colza).
Generalment es conreen de forma extensiva i la feina està molt mecanitzada.
Predominen el blat (per fer pinso). La vinya es troba en zones atlàntiques i
mediterrànies. S’ha especialitzat en vins de qualitat (Rioja, Duero) i vins blancs i
caves (Catalunya). L’olivera destinada al conreu d’oliva d’almàssera (per oli) ha
millorat, mentre que ha disminuït la destinada a la producció d’olives de taula (menys
rendible).

- Regadiu: fruites i horticultura. Els fruiters cítrics tenen un gran pes en les
exportacions (sobretot la taronja). Els fruiters de grana (pomera, perera) i els fruiters
de pinyol (cirerer, prunera) competeixen el mercat europeu gràcies a la maduració
primerenca. Les hortalisses es conreen a la zona mediterrània (han augmentat el
rendiment). Els conreus de regadiu necessiten mà d’obra, ús creixent de
fertilitzants, llavors d’alt rendiment...

Actualment el conreu de regadiu va guanyant importància gràcies a la construcció de

canals i sèquies. L’aportació d’aigua és un factor bàsic per augmentar la producció de la
terra i imprescindible pel conreu d’horta. També en el cultiu de secà ha permès regar en
èpoques de sequera o quan hi ha pluges a destemps.

La Política Agrària Comunitària (PAC) ANNEX

La producció ramadera:

2n país amb més importància de la UE (representa el 40% de la producció agrària). El

sector proporciona més de la tercera part del valor econòmic de la producció agrària final.
L’augment del nivell de vida comporta un augment del consum de carn, productes làctics i
ous. Les produccions més destacades són de 4 tipus de bestiar.

- Boví. Producció de carn i llet.

- Oví. Producció de carn i llet.
 - Porcí. Gran desenvolupament. Grau alt d’industrialització i d’intensificació
productiva. Consum fresc i fabricació d’embotits.
- Avicultura: molt industrialitzada. Rendiments elevats. Carn i ous.

Característiques:

• És un sector molt tecnificat, amb una ramaderia industrial (estabulada) amb forta
mecanització dels processos de creixement i elevada concentració d’animals, que
s’ha imposat com a model prioritari.
• Combinació de sistemes tradicionals amb formes de producció intensives.
• El tipus de bestiar predominant és el porcí, Espanya és el quart productor mundial
de carn de porc i el segon de la UE.
• Espanya és el país amb més ramaderia porcina de la UE.

Comercialització productes agraris

Espanya va considerar l’entrada a la CE com a positiva perquè:

- Els preus dels productes eren més alts.

- Podrien vendre excedents de vi i oli.

- Tenien un mercat per les hortalisses i la fruita (especialment taronges).

Espanya ven el 75% dels productes i compra el 57% (animals vius, carn, begudes, ...).

Des del govern es vol impulsar la producció de productes de qualitat → DO (Denominació

d’Origen): És una indicació geogràfica que garanteix l’origen i la qualitat del producte agrari,
elaborat sota unes condicions regulades.

La comercialització òptima → depèn de la indústria agroalimentària (perquè un alt

percentatge d’aliments consumits són productes industrials). A nivell mundial, les indústries
agroalimentàries es troben controlades per empreses multinacionals d’elevada
productivitat, que acostumen a oferir productes cada cop més elaborats (sopes
preparades, potets, refrescos, plats precuinats, ..).

A nivell espanyol, la producció de vins és una de les indústries agroalimentàries més

rellevants (cobreix el mercat nacional i s’exporta a Europa i Amèrica). Altres indústries
creixents són les de producció d’embotits, pernils, conserves, plats precuinats... I també la
fabricació de pinsos.

L’activitat pesquera

Espanya és una gran potència en pesca dins la UE però el sector ha patit una forta crisi a
causa de: esgotament espècies per sobrepesca + dificultats per accedir a les zones
pesqueres tradicionals (caladors).

En general, els caladors (lloc on les captures són més abundants) bons es troben a les plataformes
continentals (zona prop de la costa de menys de 300m de profunditat), les zones amb corrents marins
freds rics en plàncton i les zones en contracte entre corrents marins càlids i freds.
Problemàtica al sector espanyol:
- A Espanya les plataformes continentals no són gaire aptes per la pesca.
o Costa cantàbrica i gallega (plataforma molt esgotada).
o Plataforma golf de Cadis és més extensa però queda limitada per aigües
territorials Marroc.
o Costa mediterrània → aigües massa salades i càlides.
- Contaminació.
- Envelliment de la flota.

Atesa aquesta situació, la flota pesquera espanyola ha buscat un seguit de solucions que
passen per la cerca de caladors rics en altres llocs:

▪ Pesca als caladors del Mar del Nord: flotes d’altura del Cantàbric de Galícia. Amb quo-
tes restrictives de captures i temporades de veda establertes per la UE.
▪ Aigües de Terranova, freqüentats des de sempre pels vaixells espanyols de gran calat
que fan campanyes de pesca que duren molts mesos (bacallà i halibuts). Fortes restric-
cions imposades per Canadà.
▪ Corrent fred de la costa oriental de Canàries (banc saharià), amb conflictes constants
amb el Regne de Marroc, Senegal i Mauritània, amb els que s’han signat acords.
▪ Altres destinacions com: costes de Somàlia, aigües de l’Atlàntic de l’Amèrica Llatina.

Amb l’entrada d’Espanya a la UE →

- Ajuts per renovar la flota (vaixells més petits).

- Política Pesquera Comuna (PPC) encaminada a una explotació sostenible del medi
marí i dels recursos regula la capacitat de pesca + fomenta la aqüicultura → tècnica
de conreu d’espècies aquàtiques vegetals/animals en ambients físics controlats).

L’aqüicultura ocupa una primera posició en producció, per davant del Regne Unit i França,
especialitzant-se en musclos que van representar les tres quartes parts (76,1%) del pes viu
de l’aqüicultura d’Espanya el 2011. El sector dona ocupació a 19.892 (jornades a temps
complet).
Explotació forestal
Espanya, amb 27,7 milions d’hectàrees, ocupant
un 54,8% del territori, és el segon país de la UE
amb més superfície forestal, després de Suècia.
Els principals productes d’explotació són la fusta i
el suro. L’estructura de la propietat es caracteritza
per l’elevat nombre de parcel·les i el predomini de
la propietat privada (68%), front el 58,5% de la
Unió Europa.
EL SECTOR AGRARI A CATALUNYA

Sector primari: representa l’1,6% de la població ocupada (2016), front un 4,2% a Espanya
i un 4% a la UE (2016). Amb un 26% del seu territori destinat a conreus. i una superfície
forestal del 64%, el sector primari català fa una aportació al PIB de l’1% (2018). Per tant el
sector agrari participa amb un baix percentatge en el conjunt de l’economia, tant pel baix
valor afegit dels productes com pel baix nombre de persones ocupades en el sector.

Al llarg del segle XXI observem:

- Tendència a la disminució de la superfície conreada.
o Augment productivitat agrícola gràcies a la mecanització, indústria
química...)
o Competència en un mercat mundial. Petites explotacions dificultat per poder
competir.
o Atracció activitats urbanes (sector terciari) i més segures i millor
remunerades.
- El cultiu majoritari segueix essent el cereal (44% del total concreat). Baixa l’olivera,
la fruita dolça i la fruita de closca (tot i que tenen molta importància econòmica).
S’incrementa la vinya.
- Primera CCAA en porcí i aviram.
- La ramaderia i l’horticultura són les activitat més rendibles. La ramaderia aporta més
valor econòmic que l’agricultura.
- 43% superfície agricultors on l’activitat agrària és la primera ocupació i el 57% com
a segona ocupació.
- Perfil agricultor majoritari: + de 65 anys, terrenys de propietat i aproximadament 13
ha. L’altre perfil home de 41-55 anys en arrendament 28 ha.
- Pren importància l’agricultura ecològica.
- Les activitats no agràries contribueixen al desenvolupament rural.
- Contracte d’integració ramadera: industria posa el pinso i professional agrari granja
i feina per engreixar els animals + gestió purins. Objectiu donar més seguretat i
eficiència al sector.

Agricultura:

- Agricultura intensiva i d’elevada productivitat → zona litoral, plana litoral i als cursos
baixos dels rius. S’aprofita l’al·luvió, la bonança del clima i la disponibilitat d’aigua.
Tot i que la zona litoral cada vegada està més poblada i l’agricultura no pot compatir
amb la urbanització.

o A les comarques més urbanes del voltant de Bcn poques persones es

dediquen a l’agricultura. Maresme ha resistit (flor tallada – hivernacle). Baix
Llobregat que tradicionalment havien abastat la ciutat d’hortalisses fresques
de qualitat està desapareixent per l’ampliació de l’aeroport i la urbanització.
 - Zones de regadiu: Baix Ebre, Montsià, Delta de l’Ebre (arròs). Terres interiors
banyades pel riu Segre i el canal d’Urgell, Segrià... (fruiters en explotacions petites
però molt capitalitzades). A les zones més humides de Girona i comarques del
Prepirineu → conreu de farratges (pinso animals).

- Agricultura de secà → Terres litorals i prelitorals de secà i altres terres e l’interior

(cereals, olivera i vinya) amb un alt grau d’especialització (ordi Segarra, Olivera
Garrigues, Vinya Penedès...). Al camp de Tarragona (l’avellaner + garrofer).

Propietats petites i d’explotació familiar. Alt nivell de capitalització. Estructura productiva

moderna (orientada al mercat intern i d’exportació). Problemes: ús excessiu d’adobs i
productes fitosanitaris, sobreexplotació de recursos hídrics.

Ramaderia:

Té més importància que l’agricultura. Hi ha pastura en prats però principalment explotació

ramadera estabulada i intensiva (granges). Destaca porquí i després aviram. Petit descens
els últims anys pels preus del pinso i lleis UE.

Pesca:

Catalunya consumeix molt peix però té un mar empobrit → depèn de la importació massiva
i l’aqüicultura (és una de les regions més avançades en aquest tipus de tècnica).
 EXTRA: PAC: POLÍTICA AGRÀRIA COMUNA (Espanya)

Els objectius són:

- Augmentar la productivitat de l’agricultura i silvicultura perquè siguin compatibles

en mercats internacionals. Preus assequibles a 1 mercat mundial i adaptació de la
producció a la demanda.

- Millorar condicions sanitàries dels animals i el seu benestar.

- Millorar medi ambient agrari (mètodes producció respectuosos amb l’entorn).

- Desenvolupar la indústria agroalimentària per augmentar valor afegit.

Efectes:
- Reducció població agrària. No hi ha relleu generacional.
- Activitat agrària poc important en termes de PIB.
- Canvis en la unitat d’explotació agrària (temps parcial, mà d’obra en els moments
de treball intensiu...).
- Augment de la superfície d’explotacions agrícoles i ramaderes a fi d’afrontar la
reducció de beneficis.
- Grans inversions de capital per maquinària i instal·lacions agrícoles.
- Necessitat d’unir-se en cooperatives.
- Tendència a l’especialització.
- Creixement agroindústria (valor afegit).

Impactes ambientals de les activitats agràries

▪ Sòl: la pastura excessiva pot provocar fenomens de desforestació i d’erosió del
medi; l’activitat agrícola facilita la pèrdua de sòl, per efecte del vent o la pluja; un excés
de conreu, derivat de la pressió demogràfica, provoca la disminució de les masses fo-
restals.
▪ Aigües: l’agricultura intensiva, sobretot la de regadiu, suposa un consum molt ele-
vat d’aigua, calculable en el 70% de l’aigua consumida; l’agricultura intensiva, sobretot
la que es fa en hivernacles, que consumeix grans quantitats d’aigua, pot provocar l’es-
gotament dels aqüífers i també la contaminació de les aigües davant l’ús abusiu de fer-
tilitzants i pesticides; la ramaderia intensiva genera una gran quantitat de purins que, si
són escampats per les superfícies de conreu de manera sovintejada, poden contaminar
les aigües de nitrats.
▪ Biodiversitat: l’ús abusiu de pesticides, insecticides, plaguicides i fertilitzants tren-
quen l’equilibri ecològic i redueixen la biodiversitat; la producció amb criteris estricta-
ment de mercat fa reduir les varietats de conreus i disminueix la diversitat de paisatges
agraris.
▪ Atmosfera: les emissions de gasos d’efecte hivernacle, el CO2 emès per la maquinària
agrícola, i el metà emès per la ramaderia.
EXTRA: AGRICULTURA I RAMADERIA ECOLÒGIQUES

La pràctica de l’agricultura ecològica va començar a Espanya fa uns 25 anys degut a la

competència soferta pels productes tradicionals procedents d’altres països i l’augment de
la demanda de productes ecològics per una part creixent de la població. En els darrers anys
l’aparició en el mercat de “productes transgènics” procedents de l’agricultura comercial i la
prohibició expressa d’utilitzar productes genèticament modificats (OGM) en l’agricultura
ecològica, ha fer créixer el seu consum.

Espanya ocupa el primer lloc en superfície d’agricultura ecològica de la UE, i es troba entre
els cinc primers del món. Tot i el gran creixement inicial, i el bon nivell competitiu d’aquest
model, actualment el seu desenvolupament s’ha estancat perquè el consum del mercat in-
terior espanyol és molt reduït i no arriba a l’1 % de la despesa en alimentació.

L’agricultura ecològica es configura com un sistema productiu amb una importància crei-
xent en el sector alimentari espanyol. El 2017 la superfície d’agricultura ecològica va arribar
a les 2 082 200 hectàrees, un 3% més que el 2016, i la devesa, amb 295.908 ha, va repre-
sentar el 14,6% de la superfície total en règim ecològic. Per Comunitats Autònomes, Anda-
lusia, Castella La Manxa i Catalunya concentren poc més del 75% de la superfície en règim
ecològic a Espanya. Andalusia manté quasi la meitat dels conreus ecològics que es produ-
eixen a Espanya, a gran distància de la resta de les comunitats autònomes.

La major part de la seva producció s’exporta a països com Alemanya, els Països Baixos,
França i el Regne Unit (països amb major consum de productes ecològics). Espanya ocupa
la vuitena posició com a país consumidor d’aquest tipus de productes dins de la UE.

La ramaderia ecològica, en canvi, mostra xifres molt minoritàries i només té importància

local tot i la incentivació i el futur que presenta.
PAISATGES AGRARIS D’ESPANYA

Quan parlem de paisatge entenem la fesomia o l’aspecte del territori, resultat de la

interacció entre els elements del medi físic i l’acció humana. Quan un paisatge perd la
diversitat i les seves característiques específiques, és a dir quan s’uniformitza, ens trobem
davant la seva banalització, un procés a través del qual es perd la seva originalitat o interès
natural, cultural o simbòlic

Els paisatges es troben influïts pel clima, relleu i tipus de sòl.

Els elements més visibles d’un paisatge són:

- Cobertura vegetal zones conreades (arbòria, arbustiva, herbàcia).
- La mida i el tipus d’explotació.
- La presència de ramaderia (estabulada o transhumant)
- Fisonomia i disposició de l’hàbitat humà (dispers, agrupat).
- Presència de comunicacions.
- ...
Tenint en compte aquests elements, els paisatges agraris s’agrupen en 5 tipus:

- Atlàntic.
- Mediterrani.
- D’interior.
- De muntanya.
- De Canàries.

Paisatge agrari atlàntic

Espai litoral i prelitoral de la zona cantàbric i terres

gallegues. Predominen zones muntanyoses i relleu
accidentat. Clima oceànic plujós amb temperatures
suaus → afavoreix presència de prats (pastura bestiar)
i boscos caducifolis (pi, eucaliptus).

Agricultura poca extensió. El conreu que ocupa més

superfície és el blat. També hi ha la pomera per la producció de sidra. El conreu
d’autoconsum gairebé s’ha extingit (només a l’interior de Galícia).
Ramaderia (bestiar boví). S’ha introduït la vaca frisona (més i millor llet). Indústria làctia i
càrnica.

Estructura agrària minifundista (parcel·les). Les explotacions ramaderes també són petites
i domina l’explotació familiar o de petites empreses.

La població agrària viu dispersa en caseries o poblets.

Paisatge agrari mediterrani

Terres litorals i prelitorals del mediterrani. Relleu

accidentat però hi ha planes i valls amb sòls fèrtils.
El terreny forestal, tot i que té una extensió
important és poc productiu i s’ha anat degradant.
Clima de precipitacions escasses (la sequera
s’accentua a l’estiu).

Les condicions del clima estimulen l’agricultura de secà (cereals, vinya, olivera = trilogia
mediterrània). Altres conreus mediterranis són l’ametller, avellaner i garrofer.//Zones
temperatures suaus + sòls fèrtils → l’agricultura de regadiu amb tècniques de reg,
hivernacles, productes fitosanitaris... Conreus principals: hortalisses, cítrics, fruits tropicals.

La ramaderia és ovina i caprina en les zones de secà. La bovina i porcina tenen caràcter
intensiu a Catalunya (per proveir la població dels nuclis urbans).

L’estructura agrària es caracteritza per explotacions de secà de dimensions mitjanes

(menys a Andalusia que hi predomina el latifundi). A les planades litorals les explotacions
són petites i conreades de manera intensiva.

La població, molt nombrosa, tendeix a concentrar-se en grans pobles (tot i que també dispersa).

Paisatge agrari d’interior

Terres interiors de Castella i Lleó, Castella – La Manxa i

depressió de l’Ebre i Guadalquivir. Clima continental:
altes temperatures estiu, hiverns freds que intensifiquen
glaçades i manca de precipitacions → limita
l’agricultura i el creixement de boscos (terreny forestal
escàs). Terres per a pasturatge (deveses).

Conreu de cereals amb rotacions de conreu (biennal i triennal). Principalment ordi (que
permet rotacions curtes) i blat (destinat al pinso animals). El treball al camp molt mecanitzat.
Es fan servir productes fitosanitaris. Al cantó dels rius petites explotacions hortofrutícoles i
captacions d’aigua per adquirir benefici més gran i mínim consum.

Ramaderia ovina que aprofita els prats muntanyosos. Prop dels nuclis urbans → naus de
ramaderia industrial (porcina, bovina i avicultura); a les deveses → ramaderia extensiva
industrial (porcina, ovina i bovina).

L’estructura agrària: terres molt parcel·lades amb densa xarxa de camins. Les zones de
secà del Guadalquivir (latifundis) amb una agricultura extensiva mecanitzada. A les zones
de regadiu (propietat mitjana) però es va substituint per propietats extenses i tecnificades.

Població escassa. Predomini població envellida a causa de l’èxode rural. La població es

concentra en petits nuclis rurals i en ciutats de llarga tradició agropecuària.

Paisatge agrari de muntanya

Altituds baixes i mitjanes (sud) i a altituds altes i mitjanes

(nord). Relleus escarpats. Clima fred. Precipitacions en
forma de neu. Contrast vessant sud (+ càlid) i vessant
nord (+ fred).

Les activitats agropecuàries (engloba agrícola i ramader) i

silvícoles (engloba activitats per regenerar, explotar i protegir els boscos). Escalonament dels usos del
sòl segons l’altitud i insolació.

- Muntanyes nord: (model alpí) terres de pastura, hortes, conreus al fons de les valls, boscos i
prats d’altura.

- Muntanyes del sud: Conreus escalonats fins als 1500-2000 m a la part de solell. Els vessants
baixos estan treballats en feixes (superfície de terreny amb pendent que s’aguanten amb parets i que es fan
servir per tasques agrícoles ) → avui molt abandonades per l’impossibilitat de fer servir maquinària.

L’explotació forestal: faig i castanyer (fusta preuada). Pins i eucaliptus (fusta i paper). Alguns
boscos esclarissats per les pastures. La ramaderia bovina i ovina criada de forma extensiva
(l’ovina amb transhumància local).

Estructura agrària → petites propietats conreades (valls i peu de muntanyes). Moltes superfícies
forestals→ propietat municipal. Població escassa, concentrada en petits nuclis i valls. Valls
separades per tanques i camins amb arbres. Es transforma per l’impacte del turisme!
Paisatge agrari de les Canàries:

Es caracteritza:

- Factors físics: arxipèlag, sòls

volcànics, relleu escarpat (l’agricultura
ha d’aprofitar barrancs, cims, vessants).
Clima subtropical + pluges escasses →
es recorre a conreus arenats artificials
(sòls coberts amb cendres volcàniques
per conservar humitat).

- Sistemes agrícoles i ramaders: plàtan (1r), tomàquet i patata. S’han fet molts conreus
protegits sota plàstic que assoleixen bones collites d’hortalisses, tomàquet, fruiters, ...

La ramaderia més abundant és el cabrum i després l’ovina. El sector boví i porcí recessió.
Estructures agràries: variades. Zones de propietats petites (llarga tradició) i zones extenses
(costa).

L’explotació forestal → En el passat van patir tales abusives per aconseguir més espai
agrícola. Actualment bona part de la superfície forestal de pi canari (espècie de la zona;
fusta duradora i bella) i laurisilva (ecosistema humit subtropical) estan protegits.

La població agrària es troba en retrocés i la dedicada al pastoreig envellida. L’hàbitat rural

és concentrat.
PAISATGES AGRARIS DE CATALUNYA

CATALUNYA HUMIDA. Zones amb més

de 600 mm de pluja anual. Pirineu,
Prepirineu, i les zones d’alta i mitjana
muntanya. Gràcies a l’abundor de la
pluja, es pot prescindir del regadiu.
Parcel·les: camp tancat o bocage.
Conreus: herbacis, dos o tres cops a
l’any, un cop assecada s’emmagatzema
a les bordes ( petita edificació situada en
un prat per guardar l’herba segada quan
s’ha assecat). Es destina a menjar pel
bestiar. També es conrea el blat de moro
pel bestiar.
Activitat principal ramaderia. Representa el 59% de la producció agropecuària final. A la
muntanya trobem ramaderia extensiva als prats, a les zones de vall ramaderia estabulada
intensiva (llet i carn).
En termes generals a Catalunya el bestiar porcí té més importància que el boví.

CATALUNYA SECA: el Llobregat i el seu

afluent, el Cardener, estableixen la
frontera entre la Catalunya humida i la
Catalunya seca. Menys de 600 mm de pluja
anuals. Hi trobem els conreus tradicionals
mediterranis.
Agricultura: litorals, prelitorals i interior.
Vinya, la trobem arreu de la Catalunya seca,
encara que predomina els paisatges d’algunes
comarques com el Penedès o el Priorat.
Cereals, ocupen el 42% de la superfície
conreada. L’ordi i el blat són els més abundants.
Camps oberts. Predomina a les comarques de: Noguera, Segarra, l’Urgell i el Segrià.
Oliveres: ocupa a Catalunya un 13% de la superfície cultivada i es presenta a les comarques
del sud de Catalunya.
Avellaner al Camp de Tarragona.
També podem trobar altres paisatges agraris:
▪ Arbres fruiters: Segrià (Segre i Canal d’Urgell), ocupen un 15% de la superfície culti-
vada. Es distingeixen dos tipus: els de fuita seca (ametllers, etc.) els de fruita dolça
(pomers, presseguers, etc.). Es tracta d’explotacions petites, moltes amb caràcter co-
operatiu i dedicades a l’exportació.
▪ Nous conreus incorporats: gira-sol, i el de les flors i plantes ornamentals. Maresme és
on estan més concentrats, caracteritzat per l’extensió dels hivernacles. Cal molta mà
d’obra.
▪ Hortes de regadiu: façana marítima, plana litoral i curs baix dels rius. Zones d’al·luvió,
bonança climàtica i disponibilitat d’aigua (rius i aqüífers). Agricultura: intensiva d’alta
productivitat que ocupa un espai limitat a la vora dels rius o als indrets amb abundor
d’aigües freàtiques ( subterrànies), (delta de Llobregat). Es cultiva per exemple: carxofa,
enciams, escaroles, tomàquets, etc.
▪ Arròs: Baix Ebre, Montsià, Delta de l’Ebre. Zona de regadiu i agricultura extensiva.
Estructura agrària: en general petites propietats d’explotació familiar, modernes i molt
capitalitzades.