Anna Llin Gramage

2n ECO Grup GK
7/11/2019

HISTÒRIA ECONÒMICA II
EXERCICI PRÀCTICA 1
El mapa de la pràctica mostra la superfície agrària utilitzada per unitat de producte agrari en
1930, en cada província d’Espanya.

Com es pot observar, en aquesta època hi havia una gran diferència entre les províncies.
Aquesta dissidència venia donada per les diferències en el model agrari espanyol. A diferència
d’Europa, els rendiments agraris de les terres espanyoles eren més baixos, a causa de
l’endarreriment tecnològic, i de que l’agricultura estava fortament determinada per factors
naturals, com la pluja.

Trobem per una banda una zona amb pluges abundants, semblants a les de l’Europa
Occidental (la cornisa Cantàbrica i Galícia); i per altra banda, la resta del territori, caracteritzat
per l’escassesa de precipitacions i temperatures bastant elevades a l’estiu, que provocaven
altes temperatures del sòl. Els baixos nivells d’humitat de la terra van tindre dues
conseqüències importants: baixa biomassa i rendiment dels cultius baix.

És per això que cada territori va sofrir una mena d’especialització, i podem diferenciar quatre
models regionals en la producció agrària espanyola.

En primer lloc, trobem el model del Nord. Els alts nivells d’humitat van permetre l’existència de
pastures naturals, possibilitant així el sosteniment d’una abundant ramaderia. En aquesta zona
els rendiments dels cultius eren baixos degut al caràcter muntanyenc de les terres (al mapa es
veu en les baixes xifres de superfície agrària utilitzada). És per això que aquesta zona es va
especialitzar, en la ramaderia i, en menor mesura, en els conreus intensius, com es veu al
mapa. La plantació de cereals i vinya o olivera resultaven molt complicats.

En segon lloc, està el model de l’Interior, caracteritzat per la presència de grans latifundis.
Aquesta zona, es va especialitzar en el cultiu de cereals, caracteritzats per tindre una
productivitat baixa, ja que es necessitava molta superfície per a poca producció. Com
observem al mapa, les províncies de l’interior (sobretot a Aragó i Castella-La Manxa) són les
que més superfície agrària utilitzaven per cada unitat produïda.

A continuació trobem el model regional productiu d’Andalusia, que és el menys especialitzat

de tot, ja que dedicava una part equiparada als quatre tipus de producció agrària: cereals,
vinya i olivera, cultius intensius i ramaderia.

Finalment trobem el model de la Mediterrània. Les regions del litoral mediterrani, a causa de
l’aridesa, van desenvolupar un model basat en el regadiu, que suplia el dèficit d’aigua i
permetia majors rendiments. Aquest model va ser possible a aquesta zona per les moderades
temperatures, que permetien conrear hortalisses i fruites. D’aquesta manera, es van començar
a conrear productes de caràcter intensiu i d’un elevat valor en el mercat (a diferència de a les
zones de l’interior), destinats a l’exportació a europa: cítrics, cebes, hortalisses, etc; mentre
que la ramaderia era molt poc productiva a aquesta zona.
 Anna Llin Gramage
2n ECO Grup GK
7/11/2019

En la consolidació d’aquests models agraris regionals, va tindre certa influència la crisi agrària
que va tindre lloc a finals del segle XIX. Amb la liberalització comercial del 1869, va augmentar
la quantitat de productes agraris que arribaven d’ultramar, que eren més barats que els
productes espanyols, cosa que va afectar fortament a l’economia espanyola, que era
bàsicament agrària.
La excepció era el mercat de vi, que a causa de la crisi de la fil·loxera a França, Espanya es
podia dedicar a la exportació. Però finalment la fil·loxera va arribar a les vinyes espanyoles,
finalitzant així amb l’expansió del mercat de vi i entrant en un crisi vitícola.

Per altra banda, es va veure evident que per recuperar-se, l’agricultura s’havia d’adaptar a les
noves condicions del mercat agrari mundial. Havien de deixar de banda el cereal i especialitzar-
se en altres productes. És així com naix una primera especialització productiva a la perifèria: a
la Mediterrània, la Vall de l’Ebre i les Illes Canàries es van dedicar a la producció de fruites i
hortalisses, mentre que a la zona Cantàbrica i Galícia es van començar a especialitzar en la
ramaderia. Aquesta primera especialització productiva es part de la base dels quatre models
regionals agraris comentats anteriorment.

En conclusió, el model productiu agrari espanyol es caracteritzava per tindre baixos

rendiments, en comparació a altres països Europeus, a causa de factors naturals i de no
adaptar-se a les noves tecnologies agràries. Fins a finals del segle XX la diversificació ha sigut
pràcticament nul·la, mantenint un sistema de cultiu extensiu que prova l’absència de canvis
tècnics.
És a partir del segle XX quan els agricultors comencen a aprofitar les oportunitats comercials i
transformen el model productiu, transformant espanya en quatre zones diversificades. Però no
podem concloure que a partir d’aquest moment el desenvolupament ha sigut creixent i igual a
totes aquestes zones, sinó que ha sigut diferent entre les diferents regions: ha crescut molt la
ramaderia al nord i al mediterrani els cultius intensius, mentre que a l’interior ha continuat
l’especialització en cereals. Amb tot, podem dir que l’agricultura espanyola ha portat un
desenvolupament molt diferent en les diferents regions, però en totes ha significat una part
important de l’economia estatal.

BIBLIOGRAFÍA
-Francisco Comín, Mauro Hernández, Enrique Llopis. (s.f.). Historia económica de
España Siglos X-XX. Crítica.

-Power-points de clase

-Pràctica 1 Història econòmica