SECTOR TERCIARI

Comprèn les prestacions orientades a satisfer les necessitats de la societat. És

un sector molt heterogeni (amb activitats molt diverses). Agrupa totes les
activitats econòmiques que no produeixen béns materials (activitats que no es
poden incloure en els altres dos sectors).

En els països desenvolupats més de la meitat de la població es dedica a aquest

sector. Ha adquirit importància pel nombre de persones i per la riquesa que
genera. Per analitzar la importància dels serveis s’utilitzen dos indicadors:

- % que aporta el sector serveis al PIB. Augment progressiu de l’aportació

dels serveis al PIB; tot i que a Espanya encara té pes la indústria.

- % treballadors ocupats al sector serveis: A Espanya aprox. 60 – 70%

Desigualtats en la seva distribució pel territori.

Característiques:

- Activitats intangibles i immaterials.

- No es poden emmagatzemar.

- Activitats molt diverses. Hi ha el sector terciari clàssic i el terciari alt o

quaternari (aplega les activitats més qualificades, tecnificades i de gestió).

- Engloba des de grans empreses amb milers de treballadors i petits

empresaris.

Augment del sector serveis:

L’augment de serveis públics va ser notable a partir de la 2a Guerra Mundial. Els

estats més avançats van construir un teixit de serveis socials bàsics finançats per
l’administració pública i adreçats a la població → creant Estat de Benestar.

A partir del 1973 amb l’anomenada crisi del petroli, l’ocupació industrial va
començar a recular progressivament. Un cop superada la crisi va anar augmentat
la demanda de serveis per part de famílies, empreses i administracions públiques.

La demanda de serveis en l’àmbit familiar va créixer gràcies a l’augment de la

renda, la reducció de la mida de les famílies i la incorporació de la dona al món
laboral, l’augment de l’esperança de vida, l’ús de temps lliure i de vacances.

També van augmentar els serveis externs a empreses: gestió, assessories,

consultories, promoció comercial, formació de personal, serveis informàtics, ...
Moltes s’anomenen activitats estratègiques perquè inclouen processos
d’innovació, creixement producció i millora de la competitivitat entre empreses.
SECTOR TERCIARI A ESPANYA
L’economia espanyola s’ha terciaritzat, especialment a partir de 1970. En el
següent gràfic de barres s’observa que el sector terciari passa de poc més del
18% a principis del s. XX al 77% aproximadament a principis del s. XXI.

El pes dels serveis en l’economia espanyola creix, l’any 2008, any d’inici de la
crisi, el 68% dels ocupats treballaven en el sector serveis, l’any 2017 eren el
75,5% i el 2018 el 77,9%. Mitjana de la UE-28 74%.

Aquesta terciarització NO s’ha produït de la mateixa manera a tot el territori, de

forma que podem parlar de certs desequilibris territorials. Si ordenem les
CC.AA. segons el percentatge d’empreses del sector terciari, tenim que
Catalunya, Madrid, Andalusia i València se situen al capdavant.

Aquesta concentració territorial, que explica els desequilibris territorials respon

a:
▪ El grau de desenvolupament econòmic de cada comunitat.
▪ El seu volum demogràfic.
▪ El seu atractiu turístic

Les CC.AA. amb més pes del sector terciari el 2016 són les següents:
▪ Catalunya concentrava el 19%.
▪ Comunitat de Madrid: gran pes específic de serveis públics d’àmbit
estatal. Concentrava el 23% del total de personal ocupat del sector.
▪ Andalusia concentrava el 13%.
▪ Canàries i les Illes Balears: importància de l’activitat turística.
▪ Ceuta i Melilla: conseqüència de la manca d’altres tipus d’activitat
econòmica i per la forta presència de l’exèrcit i el funcionariat.
Per altra banda, cal considerar que la major part de serveis es situen allà on es
concentren els usuaris (la demanda) i per tant la seva localització també es situa
a:
▪ Les grans ciutats (serveis a persones).
▪ Zones amb molta activitat industrial (serveis a empreses)
▪ Àrees turístiques

En el següent mapa es poden observar dades de població activa del sector

terciari al 2008.

L’economia espanyola s’ha terciaritzat i va suposar el sector que, amb una crisi
pel mig, va ajudar a la recuperació del país per la creació d’ocupació. És el sector
amb PIB més alt i amb més gent ocupada. Malgrat que les xifres siguin positives
cal tenir en compte que el sector concentra un 71,7% dels treballadors
temporals i el 83,5% dels treballadors a temps parcial que voldrien treballar
més hores. Amb un salari estancat des de 2011 es consolida com el sector
econòmic més precari de tota l’economia espanyola. Per contra la indústria
ha vist créixer el seu salari. Les causes d’aquesta situació són: la temporalitat, la
baixa productivitat i la baixa formació.
SERVEIS SOCIALS

En general tenen un alt pes laboral i estan repartits equitativament pel territori.
Parlem dels serveis administratius, sanitat, educació.

COMUNICACIÓ, FINANCES I SERVEIS A LES EMPRESES

Estan molt relacionats amb el nivell de renda i la concentració de la població, les

empreses i les institucions. Madrid, Barcelona, València i Sevilla són les de major
concentració.

ADMINISTRACIÓ PÚBLICA

Fonamental en el sector públic. Actualment Espanya vertebra l’administració

pública en tres nivells:

▪ Administració general de l’Estat

▪ Administracions autonòmiques.

▪ Administracions locals

Espanya es troba en la banda baixa en tots els indicadors d’ocupació de

l’administració pública (treball públic sobre treball total; en relació a despesa
pública; en percentatge de població i en percentatge de població activa). Segons
un informe realitzat per ESADE el percentatge d’empleats públics sobre el
total d’ocupats és del 17%, una xifra inferior a la mitjana dels països de l’OCDE
(Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic), que se situa en el
21%.

El model es troba àmpliament descentralitzat, i aquesta descentralització ha

comportat: més burocràcia i un augment de la despesa pública, el que fa
necessària una reestructuració del funcionariat per tal de millorar l’organització i
la gestió del sistema i una preparació i incentivació adequades del personal.

Destacar que d’ençà de la crisi s’ha reduït el nombre de funcionaris i de serveis

públics, produint-se en contrapartida la privatització d’alguns serveis.

EDUCACIÓ:

A partir del 1970 un seguit de reformes han situat a Espanya quantitativament en

posicions similars a les dels països del seu entorn:

Educació obligatòria: ampliada de manera successiva dels 12 fins als 14 (1970)

i dels 14 fins als 16 (1990). Al mateix temps l’edat inicial de l’escolarització
s’avança dels 6 als 3 anys, amb la creació d’una etapa d’educació infantil.
Aquest procés ha permès:
▪ Més igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans.
▪ Una millor adaptació a les exigències del món laboral i a les noves
tecnologies.
▪ Ha situat l’educació obligatòria a nivells europeus (taxa d’escolarització
del 100%)

Tot i això i l’esforç realitzat encara estem lluny dels estàndards internacionals. A
Espanya el 2018 hi havia un 22,9% de població entre 25 i 64 anys que tenia un
nivell de formació màxim equivalent a l’ESO, batxillerat i Cicles formatius de Grau
Mig (a la UE i països de l’OCDE aquesta proporció era del 44% i 46,2%
respectivament.

Educació postobligatòria: fort creixement entre el 1975 i 2007 (batxillerat i

estudis universitaris). Actualment el 37,3% de la població entre 25 i 64 anys té
estudis universitaris o equivalents (a l’OCDE és del 38,6%).

Espanya està lluny de poder comparar-se amb els països del seu entorn, ara com
ara no s’assoleix de manera completa la igualtat d’oportunitats, ja que tant
el fracàs escolar com l’abandonament dels estudis després de la secundària
obligatòria és molt elevat en relació a la mitjana europea.

Pel que fa a la qualitat d’educació, a Espanya registren índex de fracàs escolar

molt elevats. Per altra banda, les carreres científiques i tècniques no s’acaben
d’adequar a les demandes del mercat laboral i a les exigències de les empreses.

Espanya és el segon país de la UE en fracàs escolar, amb una taxa del 19% de
joves entre 18 i 24 anys que han arribat com a molt a completar el primer cicle
de l’ESO. Aquesta taxa solament la supera Malta amb un 19,6%, i es situa molt
per damunt de la mitjana europea del 10,7% segons dades d’EUROESTAT.

Les dades de 2017 confirmen la tendència, Espanya és el segon país de la UE

amb major taxa d’abandonament escolar (quasi 2 de cada deu – 18,3%-). Els
joves amb edats entre 18 i 24 anys tenen com a molt la formació d’ESO i no
segueixen estudiant o formant-se, segons Eurostat.

Pel que fa a la despesa pública, tot i que ha augmentat en els darrers anys,
encara se situa per sota de la mitjana de molts països de la UE, i a un nivell molt
inferior que els països nòrdics que són els que obtenen millors valoracions
internacionals dels sistemes educatius.

L’any 2016, Espanya presentava una despesa educativa total per alumne inferior
a la mitjana dels països de l’OCDE i de la UE-23 en un 9,9% i l’11,5%
respectivament. Malgrat això el percentatge del PIB de la despesa per alumne és
similar als països de l’OCDE i de la UE-23.

A la UE, el 2017, la mitjana d’inversió en educació es va situar en un 4,9% del

PIB. Es tracta de la quarta partida més elevada, just darrere de la protecció social
(19,2%), la salut (7,2%) i els serveis públics generals (6,2%). Per països la
classificació està encapçalada per Dinamarca (7,0%), seguida de Suècia (6,5%),
Bèlgica (6,4%), Finlàndia (6,2%), Estònia (6,1%), Letònia i Portugal (6,0%).

Espanya amb un 3,82% d’inversió sobre el PIB el 2017, ocupa la vint-i-tresena

posició dels 28 països de la UE en inversió en educació, la més baixa des de
2007. I les previsions van a pitjor segons el Programa d’Estabilitat i el Pla
Pressupostari que el Govern espanyol va presentar a Brussel·les de cara al
període 2018-2021, les inversions en educació s’enfonsaran fins arribar al 3,7%
del PIB el 2021, la més baixa des del 1995. Per tant, i amb dades
del 2017 Espanya és el cinquè país europeu que menys despesa pública
dedica a l’educació.

Si parlem de la despesa en educació per habitant, les darreres xifres de

l’Eurostat (del 2015) evidencien una Espanya per sota la mitjana europea: 973
euros per habitant, que són molts menys que els 1.405 de mitjana de la UE.

Sistema dual: públic i concertat (finançat per diners públics) i privat. Les dades
donen una certa informació cap on s’està dirigint el nostre sistema educatiu:
▪ OCDE: el 18% dels alumnes van a col·legis de titularitat privada.
▪ UE: el percentatge és del 14%.
▪ Espanya: el 32% dels alumnes van a col·legis privats (un 28% a escola
privada concertada i un 4% a escola privada), quasi el doble que
a l’OCDE.

El sistema té el seu origen al segle XIX i s’ha anat desenvolupat a Espanya a partir
d’una xarxa de centres privats, majoritàriament catòlics, que a partir dels governs
de Felipe González (PSOE) i amb la publicació de la LODE el 1985 (Ley Orgánica
reguladora del Derecho a la Educación), es consolida fonamentalment en una
xarxa de centres de propietat privada, però sostinguts amb diners públics.
La mesura, que va tenir el seu origen en una necessitat clarament operativa de
garantir l’accés a l’educació obligatòria a tota la població, tal com consagra
l’article 27.1 de la Constitució de 1978 (dret fonamental a l’educació i llibertat
d’ensenyament), en un moment de creixement de la demanda (baby-boom), però
s’ha acabat consagrant com una opció clarament ideològica dels poders públics
que van apostar de manera definitiva per aquest sistema dual.

La situació de greu crisi econòmica de 2007 en la qual es troba l’Estat Espanyol

ha comportat l’aplicació d’una sèrie de mesures econòmiques
denominades d’austeritat, que tenen com a finalitat principal, la reducció del
dèficit públic. Una d’elles, és la disminució de la despesa pública, que afecta a
tots els serveis socials bàsics, entre ells l’educació.Les conseqüències són un
descens en la qualitat del servei derivada del descens en la inversió, que és
concreten en diferents mesures com l’augment d’alumnes per classe, la
disminució del nombre de professors, el descens de la inversió en equipaments,
etc.
SANITAT

El 1986 la Llei General de Sanitat va consolidar la universalitat de l’assistència

sanitària a Espanya: tots els espanyols tenen dret a les prestacions sanitàries
i prestacions socials bàsiques.

La inversió en sanitat, com en educació, ha baixat arran de la crisi de 2007.

La Llei General de Sanitat va quedar reduïda per la reforma del 2012 a aquells
ciutadans assegurats que acreditessin ser treballadors i afiliats a la Seguretat
Social en situació d’alta, ser pensionistes, ser perceptors d’alguna prestació de
la Seguretat Social o haver esgotat l’atur i està a l’oficina de demanda de treball.
En quedaven exclosos: estrangers en situació irregular, europeus o estrangers
amb permís de residència (només tenien cobertura els que acreditaven no tenir
suficients recursos), espanyols o estrangers majors de 26 anys que no complien
els anteriors punts i que disposaven d’ingressos superiors al mínim legal.

Amb la nova regulació es calcula que van quedar sense cobertura sanitària
aproximadament 1,5 milions de persones a Espanya.

Amb l’arribada al poder del PSOE (2018) es va fer una contrareforma de la llei
del PP. La prestació torna a establir el criteri de residència per rebre
assistència sanitària .

Per altra banda la sanitat espanyola, s’estructura en una xarxa d’ambulatoris i

centres hospitalaris, que actuen amb un nivell de qualitat reconegut com a molt
alt. Existeix però, una saturació produïda per una demanda cada vegada més
elevada, que provoca l’existència de llistes d’espera en determinats serveis
mèdics fet que provoca malestar entre els usuaris i creixement del sector privat.

PRESTACIONS SOCIALS

Juntament amb sanitat i educació formen part dels pilars bàsics de l’Estat del
Benestar. Estan basades en els sistemes de cobertura o subsidis com, per
exemple, els subsidis d’atur, malaltia i jubilació. Comparteixen un objectiu comú:
donar suport a la població quan es troba en situacions problemàtiques
que generalment impliquen una pèrdua o disminució d’ingressos, que poden
influir negativament sobre la seva qualitat de vida.

Actualment, a causa de la crisi econòmica, que provoca una pèrdua de llocs de

treball molt important, la despesa produïda pel subsidi d’atur és molt elevada.
Així mateix, l’envelliment de la població també fa créixer la despesa derivada de
les pensions de jubilació.

TURISME:

El turisme és l’activitat d’oci que es defineix a partir del viatge per conèixer un
lloc diferent d’aquell en què es viu habitualment.

És una forma de lleure que abans només les persones amb un poder alt adquisitiu
se’l podien permetre. Al s.XX , en canvi, el turisme és un fenomen de masses
(augment nivell vida, millores socials i de vacances la millora dels mitjans i
sistemes de transport que afavoreix desplaçaments més econòmics..,). Això
significa que cada vegada el turisme es troba a l’abast d’un nombre més gran de
població.

Es poden fer diverses classificacions sobre el turisme segons diversos criteris:

- Lloc d’origen dels turistes:

o Turisme interior (nacional): mateix país.
o Turisme exterior (internacional): estranger, d’un altre país.

- Tipus d’activitat turística: Segons el tipus d’activitat turística podem

trobar:
o Cultural o Gastronòmic
o De salut o Religiós
o Sol i platja
o Ecològic
o De neu
o Rural
o De negocis
o Esportiu
o Urbà
o Shopping
 - Època de l’any en què es desenvolupa l’activitat.
o Turisme de cap de setmana (turisme interior): utilitzen sobretot
l’automòbil (sovint col·lapses a la carretera). Abunden
desplaçaments 2a residència. Cada cop més turisme de cap de
setmana estranger (vols barats).
o Turisme de temporada: més important i més massiu. Es dona en
períodes de vacances; sobretot l’estiu (temporada alta).

- Característiques dels turistes:

o De masses: es dona sobretot a la costa. Turisme sol i platja. Moltes
persones a la vegada en poc espai.
o En grup: visites organitzades.
o Familiar: famílies amb nens.
o Tercera edat: turisme en grup normalment en temporada baixa.
o Juvenil: turisme de baix poder adquisitiu. Cerca d’allotjaments
senzills i sistemes de transport econòmic.
o De minories: llocs poc visitats. Bon nivell econòmic i cultural
(normalment).

Turisme a Espanya: Des dels anys 50 un dels principals motors de l’economia

espanyola.

a) Turisme estranger: La gran expansió del sector es va produir a partir de

1960, gràcies a una oferta de baix preu que va atraure molts turistes de
l’Europa Occidental. Aquest creixement es va aturar amb la crisi política i
econòmica de meitat dels anys 70.

Actualment, segons l’OMC Espanya ocupa la segona posició en termes

d’arribades de turistes a nivell mundial i en ingressos, consolidant-se com la
segona destinació del món. Malgrat que la despesa feta per turista es considera
baixa, sobretot en el cas del turisme de sol i platja.
Aquesta importància econòmica del turisme ha permès i permet l’equilibri de
la balança de pagaments. Cal destacar l’efecte multiplicador sobre altres
sectors de l’economia espanyola (sectors vinculats al turisme com la
construcció, el comerç, l’hoteleria, la restauració i oci, la construcció o el
transport).

Com efectes negatius destacar l’excessiva dependència d’algunes zones

respecte a l’activitat turística i al mateix temps la seva forta estacionalitat, que
repercuteix en uns llocs de treball sovint eventuals a més de l’escassa rendibilitat
de part de l’oferta d’activitats i allotjament.

Procedència: Destaquen països de l’Europa Occidental: Regne Unit, Alemanya,

França, com a principals procedències i altres països de la UE com Itàlia, Holanda
o Portugal. Darrerament cal destacar visitants procedents de la Xina, l’Europa de
l’Est i Rússia. Majoritàriament arriben per avió durant els mesos de juliol, agost i
setembre (estacionalitat) Representen 2/3 del total del moviment turístic (l’altra
tercera part correspon al turisme interior).

Llocs de destinació: Balears, Canarias, litoral mediterrani (sol i platja) i Madrid

i Barcelona (turisme més cultural i urbà). Tanmateix, cal considerar important
pel sector aquells estrangers que fixen la serva residència a Espanya, jubilats
(Costa del Sol) i aquells que viuen a Espanya i treballen al seu país d’origen
(alemanys residents a Mallorca).

Destacar la importància que en els darrers anys estan prenent altres modalitats
de turisme:

–Turisme de neu: està basat en la pràctica dels esports de neu desenvolupats a

l’entorn d’estacions d’esquí situades en destinacions d’alta muntanya (al Pirineu
i en menor mesura en altres àrees muntanyoses).
–Turisme ecològic o ecoturisme: es fonamenta en activitats desenvolupades en
espais naturals o protegits, amb l’objectiu de conèixer la fauna i la flora de la zona.
–Turisme rural: les activitats tenen com a objectiu el coneixement del medi rural
tant des del punt de vista del medi físic com del medi social.
–Turisme esportiu: es fonamenta en activitats esportives generalment a l’aire
lliure, algunes relacionades amb els denominats esports d’aventura.
–Turisme cultural: les seves activitats tenen com a objectiu el coneixement del
patrimoni històric, artístic o cultural en general (en altres ciutats i punts de l’estat
podem citar Granada, Sevilla, Toledo o Santiago de Compostela …)
–Turisme solidari: aquesta modalitat combina activitats de lleure amb d’altres
relacionades amb projectes de cooperació nacional o internacional.

L’impacte social i econòmic d’aquest turisme estranger ha estat històricament

important, tant des del punt de vista social (noves costums, idees, modes, valors
…) i econòmic (%ocupació, PIB i entrada de divises). Gràcies a les divises que
s’ingressen pel turisme es pot pagar part del dèficit comercial exterior de
l’Estat. Crea ocupació en sectors com la construcció, la restauració, l’hostaleria,
les agències de viatges, els comerços, les activitats culturals de temporada, etc.,
encara que la feina al sector turístic sol ser estacional i amb salaris baixos, amb
un percentatge elevat de població immigrant.

Característiques del sector:

▪ Molt atomitzat(90% del microempreses dedicades a la restauració i
amb pocs treballadors).
▪ Sous baixos i contractacions temporals.
▪ Alt percentatge de treballadors estrangers (immigrants) i dones.

b)Turisme nacional: ha anat augmentant els darrers anys com a conseqüència

de l’augment del nivell de vida de la població que ha proporcionat una gran
mobilitat tant en caps de setmana com en vacances. Aquest turisme d’interior
cada cop és més freqüent al nostre país, amb dinàmiques similars a les
esmentades anteriorment, tot i que hi ha un cert predomini de les destinacions
rurals i a trencar amb l’estacionalitat per concretar els viatges.

Caps de setmana: vinculats a la mobilitat per carretera (automòbil) i a la fugida

de les ciutats.

▪ Ha potenciat la construcció de segones residències (mar, muntanya,

neu) amb un fort impacte paisatgístic i un augment del nivell de vida de
les zones rurals afectades.

▪ Altres activitats vinculades són: esports d’aventura, esquí, golf, turisme

cultural, turisme rural, espectacles esportius.

Vacances: majoritàriament desplaçaments interns a les CC.AA. o territoris

propers. Les més visitades són Catalunya i Andalusia (2006).

Pel que fa al turisme espanyol a l’estranger representa només un 8,5% del

total de viatges, amb destinacions preferents a França, Portugal, Regne Unit i
Itàlia.
Impacte sobre el territori:
▪ Zones de costa: excessiva urbanització, especialment al litoral
(molts cops desordenada) amb formació de continus urbans a primera
línia de costa, sovint amb manca d’ordenació i aparició d’edificis
pantalla. Construcció de camps de golf amb un consum d’aigua per
damunt de les possibilitats del territori i esgotament de pous locals, el
que ha ocasionat la salinització dels aqüífers. Cal sumar-hi: gestió dels
residus i la contaminació de les aigües marines, i l’alteració dels
corrents marins, que han modificat la dinàmica del transport de
sediments i l’erosió de les platges (menys sorra a les platges), per la
construcció de ports esportius .
▪ Zones de muntanya: l’impacte més gran ha estat provocat per les
estacions d’esquí (pistes, remuntadors, segones residències, hotels,
carreteres …), la qual cosa ha provocat que han comportat
una transformació del paisatge de l’entorn i dels pobles veïns, sovint
amb proliferació d’edificacions i alteracions dels ecosistemes de
muntanya, amb la conseqüent desaparició de boscos i pastures, el
que facilita l’erosió del sòl.
▪ A les ciutats: en algunes ciutats la gran afluència de turistes durant tot
l’any comporta la massificació d’alguns llocs de la ciutat molt
freqüentats pel turisme. També es donen problemes de convivència
amb els residents per conductes incíviques d’alguns grups de
turistes. El paisatge urbà d’algunes àrees també canvia per la
transformació del comerç tradicional envers les franquícies i les
botigues de records dirigides al turisme.

Noves polítiques turístiques a Espanya: el sector pateix un esgotament crònic

com a resultat de:
▪ Caiguda de la despesa mitjana per turista.
▪ Caiguda de la durada mitjana de les pernoctacions.
▪ Irrupció del low-cost
▪ Contractació per Internet.
▪ Més competidors

Això obliga a:
▪ Turisme de sol i platja: diversificar l’oferta, tot millorant la qualitat,
limitació de la construcció, modernització de l’oferta hotelera i augment
de la qualitat mediambiental (bandera blava de les platges).
▪ Turisme cultural i de ciutat: Espanya és el 2n país del món en
conjunts històrics i monumentals (UNESCO- Patrimoni de la
Humanitat). Tretze ciutats a tot el territori entre les que destaquen:
Santiago, Còrdova, Salamanca,Tarragona. A més, cal incloure els
museus, les col·leccions d’art. La potenciació d’aquest sector podria
reduir l’estacionalitat del turisme espanyol.
▪ Turisme esportiu: camps de golf (1r lloc d’Europa en oferta), pistes
d’esquí (40 estacions a tot el territori), infraestructures nàutiques (323
ports esportius) Representa una oferta turística ben considerada
internacionalment.
Tot plegat amb una clara vocació de tendir a un turisme sostenible que permeti
una gestió global dels recursos per tal de garantir la seva durabilitat i permeti la
conservació del patrimoni natural i cultural. Bons exemples de turisme
sostenible en poden ser el turisme rural o agroturisme i el turisme ecològic
o ecoturisme.

COMERÇ INTERIOR

Molt important en l’economia, ja que enllaça el sector productiu i els

consumidors. A Espanya destaca un teixit de moltes petites empreses i una
distribució territorial desigual. A més cal considerar que el comerç interior
espanyol es caracteritza per la seva dualitat (petites empreses coexistint entre
grans empreses comercials, amb capital nacional o multinacional).

Els canals de comercialització generen prop del 10% del valor afegit i donen
ocupació al 16% de la població (aproximadament uns 3 milions de treballadors)
amb un clar predomini d’ocupació femenina.

Canals de distribució: és el circuit a través del qual els fabricants (o productors)

posen a la disposició dels consumidors (o usuaris finals) els productes perquè els
adquireixen

a) De béns d’equipament (instal·lacions industrials, maquinària pesant,

maquinària elèctrica, vehicles de gran càrrega, vehicles col·lectius -passatgers i
fàbriques): característica principal no requereixen intermediaris, donat que
els seus productes es serveixen per encàrrec.

Donat el gran preu d’aquest béns: lísing (lloguer de la maquinària i pagament

d’una renda amb possibilitat de compra) i rènting (manteniment i assegurança
de possibles sinistres sense opció de compra).

Són importants les fires de maquinària: Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla i

Saragossa.

b) De béns de consum:

• Frescos: la seva comercialització es caracteritza per la necessitat

de rapidesa en la seva distribució i l’existència de molts
intermediaris (conseqüència de la grandària petita o mitjana de les
explotacions) la qual cosa incideix en una considerable diferència
de preu entre el productor i el consumidor – fins a cinc vegades
més car que en origen-). La solució descansa en les agrupacions
i cooperatives de productors que comercialitzen o venen
directament el seu producte al consumidor.

• Durables: conserves, confecció, electrodomèstics, mobles. La

seva comercialització segueix en petites botigues amb un servei
personalitzat. Tot i que des de 1970 les grans superfícies
comercials, els supermercats, els hipermercats i els grans
 magatzems poden oferir preus més ajustats perquè fan grans
comandes i ofereixen marques blanques (producte genèric sense
marca o bé distintiu i exclusiu d’una cadena de supermercats→ el
preu resulta més barat perquè se’n fan grans comandes i no hi
figura el nom del productor; la cadena comercial respon de la seva
qualitat). La implantació de grans superfícies sovint ha significat el
tancament dels petits comerços que no poden competir amb la
imatge i els preus ajustats.

La distribució del comerç interior depèn:

- Del grau de desenvolupament econòmic.
- De l’existència d’un mercat de consum ampli i amb un poder adquisitiu
suficient.
- De la disponibilitat d’una xarxa de transport eficient.

Aquests factors afavoreixen que el comerç se solgui localitzar en barris urbans

ben connectats i amb alta densitat de població (sobretot en comunitats amb una
renda per càpita alta): Madrid, Catalunya, Navarra, País Basc. Si es té en compte
el pes de les empreses en el conjunt nacional, destaquen Catalunya, Andalusia,
Madrid i la comunitat Valenciana (el conjunt d’aquestes 4 regions suma més de
la meitat de les empreses comercials espanyoles).

L’economia i la geografia s’interessen per conèixer les àrees comercials, és a

dir, l’espai geogràfic on es desplaça la població per comprar-hi articles que no
són de primera necessitat (electrodomèstics, mobles, llibres, cosmètics...). Saber
on la població va a fer les compres o demanar serveis → permet establir una
jerarquia urbana (delimitar àrees d’atracció, planificar el comerç...). Amb aquesta
informació es poden establir jerarquies urbanes que
permeten delimitar les àrees d’atracció i planificar la comercialització de
productes i serveis. A la jerarquia més alta trobem Madrid, Barcelona, Sevilla,
Saragossa i Bilbao. Per sota les capitals de província i centres comarcals
importants.

COMERÇ EXTERIOR

El 9,8% de les vendes surt a l’exterior. Les petites i mitjanes empreses (entre 10
i 249 treballadors) són les que generen majors exportacions, amb més d’un 12%
de la seva facturació total destinada a l’exterior (2012). El 2015 va representar
més del 60% del PIB.

El tant per cent més elevat del comerç es realitza amb països de la UE
(Alemanya, França, Itàlia), el principal soci comercial d’Espanya (70%
exportacions, 60% d’importacions). La resta de relacions comercials es realitzen
amb Amèrica i els països del Golf Pèrsic (petroli).
El saldo comercial al llarg del 2018, ha continuat mantenint un resultat
negatiu.

Balança de pagaments: transaccions econòmiques amb l’exterior. Es

subdivideix en:
▪ Balança per compte corrent: comptabilitza ingressos i pagaments
per comerç, serveis, rendes i transferències.
▪ Balança per compte de capital: transferències de capital públic i
privat amb la UE (pot afegir-se a la balança per compte corrent).
▪ Balança de compte financer: inversions directes, financeres i
reserves dels bancs nacionals.

Balança per compte corrent: a Espanya acostuma a presentar saldos negatius.

Inclou:

▪ Balança comercial: importacions i exportacions. Deficitària pel valor

elevat de les importacions, especialment el petroli.
▪ Balança de serveis: turisme, viatges, assegurances, patents, serveis
informàtics. Positiva gràcies al turisme.
▪ Balança de transferències: remeses de capital dels immigrants,
donacions, fons de la UE, ajudes al desenvolupament.
▪ Balança de rendes: rendiments o beneficis de capital, treball, etc.

Espanya viu en els darrers anys un fort endeutament resultat del pes de les
importacions, la crisi i el preu del petroli (moderat en els darrers temps).

TRANSPORTS I COMUNICACIONS

Els transports tenen 3 funcions importants:

- Cobreixen la necessitat de desplaçament de persones. Aquesta mobilitat

ocasiona gran intensitat de trànsit a causa de la separació (cada vegada més
gran i freqüent) entre els llocs de residència i els llocs de feina, serveis o lleure.
També greus problemes de trànsit (hores punta).
 - Satisfer les necessitats de la producció econòmica i del comerç. Els
transports posen en contacte la producció amb el mercat i possibilitat la
distribució de béns i serveis → relacionat amb la importància de tenir una bona
xarxa/infraestructura de vies de comunicació (ràpides, segures i ben
equipades). La densitat i la qualitat de comunicació sol estar directament
relacionada amb les àrees de concentració urbana i econòmica.

- Contribueixen a integrar els diferents grups socials i la difusió de les idees,

les tècniques i les cultures.

Les xarxes de transport donen una idea del grau de desenvolupament d’un país.
Podem establir una relació entre el volum de trànsit i el volum de
desenvolupament.

- Països desenvolupats: millors xarxes de transport, millors vies de

comunicació. Xarxes denses i variades que connecten sobretot zones
urbanes i industrials. Països que acaparen la major part dels fluxos
comercials.

- Països subdesenvolupats: xarxa incomplerta. Àmplies zones

desconnectades. Connecten zones de productes primers amb centres
d’exportació.

Per afavorir la mobilitat de les persones i satisfer les exigències del comerç es
necessita un sistema de transports (maneres mitjançant les quals es fa el
desplaçament).

- Transport marítim: Vehicle més adient per al transport d’una gran

quantitat de mercaderies a llargues distàncies. La rendibilitat del sistema
s’ha mantingut gràcies a l’especialització dels vaixells, l’augment de la
capacitat de càrrega, l’automatització del procés de càrrega/descàrrega.
Lent però gran càrrega → acaba essent econòmic.

- Transport aeri: es dedica al transport de passatgers i mercaderies. Mitjà

en gran expansió però necessita unes instal·lacions apropiades i mesures
de seguretat i control. Els avions consumeixen molt carburant i exigeixen
manteniment rigorós → Té l’inconvenient del preu amb relació al volum de
càrrega. És molt ràpid.

- Transport terrestre: carretera i ferrocarril.

o Automòbil i camió permeten un desplaçament més flexible. Els

eixos de comunicació més importants (les autopistes) estan
vinculats a les àrees de més activitat econòmica i concentració de
població. Més utilitzat a curta distància.

o Ferrocarril ofereix avantatges com → és 1 transport ràpid en àrees

urbanes congestionades mitjançant una xarxa ferroviària. Cobreix
 desplaçaments a distàncies mitjanes (300-500km) millor que l’avió.
És menys contaminant.

- Transport fluvial: Hi ha pocs rius amb les dimensions i característiques

per poder-hi navegar (Guadalquivir, Ebre...). A Espanya gaire bé inexistent.
Sistema lent però econòmic per transportar grans volums.

Transports a Espanya:

Modernitzats en gran mesura gràcies a les aportacions dels fons de cohesió de

la UE (destinats a la millora de la interconnexió de xarxes nacionals i
comunicacions amb altres països de la UE). Des del 1990 al 2005, els fons de
cohesió van aportar entre el 20% i el 30% de tota la inversió en infraestructures
(3 de cada 10 km d’autovies; aeroports de Madrid i Barcelona).

Transport terrestre

El més estès a Espanya (94,3% del transport de mercaderies i 88% del transport
de passatgers). Amb forts desequilibris, en els darrers anys s’ha invertit més en
carreteres que en xarxa ferroviària (al contrari que a molts països de la UE).

Conseqüències:

▪ Congestió elevada del trànsit (Madrid, Barcelona, València,

Saragossa)

▪ Alta demanda de noves vies a causa de l’augment del trànsit

▪ Fort impacte ambiental (visual, acústic, emissions de CO2).

Ja hem vist la importància que té el transport en el consum energètic i el seu

paper en el canvi climàtic. A Espanya el transport és el responsable d’un 42%
del consum d’energia final, enfront del 33% de la mitjana europea, amb un 24%
de les emissions totals, mentre que a Europa representa el 20% d’aquestes
emissions. Certament entre 2007 i 2012 es van reduir tant el consum energètic,
com les emissions, però aquesta reducció va ser més el resultat de la caiguda de
l’activitat econòmica i de la mobilitat com a conseqüència de la crisi que de la
millora en l’eficiència ambiental. Sens dubte el transport en carretera és el
principal responsable d’aquesta situació. La solució a aquesta situació és
la intermodalitat, on el ferrocarril en sigui el principal protagonista.

Transport per carretera:

Espanya disposa d’una xarxa de carreteres d’alta capacitat (vies almenys amb
dos carrils de circulació en cada sentit), a partir de la qual es canalitzen els
itineraris d’interès general i connecta els fluxos de trànsit i totes les capitals de
província. Aquesta xarxa suporta quasi la meitat del trànsit total (carreteres,
autovies i autopistes de peatge). En els trams interiors hi ha poc trànsit, però a
les zones més urbanitzades, industrials i turístiques la sobrecàrrega és enorme.
Transport ferroviari: segon transport terrestre en importància, molt
desenvolupat darrerament. Malgrat tot presenta dèficits importants, molts d’ells
resultat de la seva història:

• Va ser la xarxa bàsica de transport fins a la Guerra Civil.

• Al 1941 es va crear RENFE (procés de nacionalització). La xarxa sempre
va tenir poca extensió, freqüència i baixa qualitat. Es va pensar per
connectar les capitals de província.
• Actualment més del 90% de la xarxa pertany a ADIF (Administrador
d’Infraestructures Ferroviàries), explotada per l’operadora RENFE.
• Hi ha altres operadors en el territori com: Ferrocarrils de la Generalitat,
Euskotren .

Problemàtica del sector: fonamentalment infraestructures obsoletes.

▪ Amplada de via: molts trams són de 1,67 m, mentre que a la UE són

de 1,42 m. Aquest fet provoca un fort augment dels costos de
transbordament fronterer.

▪ Molts trams de via única: redueix la velocitat i la freqüència.

 ▪ Mal estat d’algunes infraestructures: com a conseqüència de la
poca demanda i la competència de la carretera, molts trams han caigut
en desús o estan infrautilitzats.

Solució: promocionar el transport de mercaderies per xarxa

ferroviària, reduint així la congestió de les carreteres (malgrat tot la competència
del transport de mercaderies en camió és molt forta donada la facilitat de fer-ho
porta a porta i per les facilitats per a la ruptura de càrrega (descarrega d’un
contenidor per distribuir-ne o emmagatzemar-ne el contingut).

L’alta velocitat a Espanya (AVE): La UE considera que el transport de viatgers

(distàncies entre 200 i 600 km) té bon futur, d’aquí les inversions fetes al llarg
dels darrers anys (Altaria – Madrid-Cadis; Euromed-Alacant. València-
Barcelona; AVE). Entre el 2007 i el 2015 va augmentar el nombre de viatgers
ferroviaris, majoritàriament en AVE, i es va estabilitzar el tràfic ferroviari de
mercaderies.

El model de transport de l’alta velocitat ha estat qüestionat des del seu inici (el
2014 Espanya tenia 54 km d’AVE per cada milió d’habitants, fet que la situava en
la primera posició mundial). Actualment amb més de 3.000 km, segons ADIF, i
com a segona potència mundial, solament superada per Xina, amb una mitjana
de 15 passatgers per km, és qüestionable la seva rendibilitat.

Els crítics al model argumenten que aquest tipus d’inversions solament són
raonables en situacions de connexió d’àrees metropolitanes amb molta població
i molt congestionades que puguin tenir una demanda potencial alta. El cas
espanyol no reflecteix aquesta necessitat i per tant la demanda és de les més
baixes d’entre tots els països on s’ha implantat l’alta velocitat, fet que posa en
entredit la rendibilitat del servei.
Transport marítim:

Juga un paper molt destacat en el comerç exterior, llarga distància (Amèrica,

Àsia). És molt competitiu donada la seva rendibilitat per desplaçar grans volums
de càrrega a grans distàncies.

Repte del sector: reduir el temps d’immobilització en les operacions de càrrega

i descàrrega (actualment els costos es disparen per la necessitat de disposar
d’infraestructures molts costoses -emmagatzematge dels contenidors; transport
combinat camió-ferrocarril).

Volums més importants de transport marítim:

• Líquids a doll: productes petroliers (ports propers a refineries, centrals

tèrmiques -Algeciras, Bilbao, Tarragona, Cartagena); gas natural; oli;
greixos; vins; productes químics.
• Sòlids a granel: carbó, minerals, ciment, adobs, pinsos, farratge (Gijón,
Tarragona, Ferrol, Huelva).
• Mercaderies en general: automòbils, productes siderúrgics i químics,
fruites, hortalisses, fusta, paper … (Algeciras, Barcelona, València, Las
Palmas, Bilbao).

Transport aeri: Bàsicament de passatgers, tot i que el 2014 va créixer un 7,3%

el volum de mercaderies transportat amb aquest model (el volum més important
cap a destinacions no Schengen).

Transport aeri de passatgers / mercaderies

A Espanya l’operador que gestiona els anomenats aeroports i helioports

d’interés general és la societat mercantil Aena S.A. , propietat en un 51% de l’ens
públic ENAIRE (gestor de la navegació aèria a Espanya adscrit al Ministerio de
Fomento).
Principals aeroports:

Barajas-Madrid (1990-2008) va
triplicar el nombre de
passatgers. La seva funcionalitat
radica en la seva connexió als
aeroports regionals i que actua
com a hub (nus coordinat de
vols des de i cap a altres
aeroports nacionals , estrangers
i transoceànics).

Barcelona (Prat) reclama la

seva voluntat de convertir-se
en hub.

Altres aeroports amb

importància per les seves
destinacions turístiques són:
Palma, Tenerife Sud, Málaga,
Las Palmas, Alacant, Eivissa.

La CEE va acabar amb el

monopoli del trànsit aeri al 1992,
multiplicant-se les companyies i
els operadors.

Política de transport a Espanya:

2005 s’aprova el Pla Estratègic d’Infraestructures i Transport dins el marc

director europeu.

Objectius a 15 anys:
▪ Augment de qualitat d’infraestrutures i transports.
▪ Aconseguir la mobilitat sostenible.
▪ Fomentar l’accessibilitat equitativa i la intermodalitat (veure
també logística i intermodalitat)
Mesures:
▪ Ferrocarril: amb unes inversions de prop del 50% del total, s’ha
d’estendre l’amplària europea i corregir l’estructura radial.
▪ Carretera: completar la xarxa d’alta capacitat i introduir les noves
tecnologies en la gestió.
▪ Ports: consolidar la seva posició com a nodes intermodals de transport
de mercaderies.

▪ Aeroports: integrar-se amb altres models de transport i millorar les

condicions ambientals i de seguretat.
SECTOR TERCIARI A CATALUNYA
SERVEIS

Aproximadament el 66% de la població es dedica al sector terciari (i un 22% a la

indústria). Es localitza en zones molt poblades i costa Mediterrània pel turisme.

Educació: entre 1980 i 2000 es tanquen escoles per la baixada de la natalitat i

s’obren centres de secundària amb la previsió d’augment de demanda (augment
del nivell de vida). L’arribada de la immigració gran demanda de places! Ara,
secundària ha baixat perquè arriba la població de l’època de baixa natalitat.
Descens professorat (més ràtio alumnes per professor).

Sanitat: La despesa sanitària ha augmentat perquè la sanitat catalana ha volgut

mantenir la igualtat i qualitat del servei tot i l’augment de la demanda (immigració,
augment de l’esperança de vida). També perquè s’investiga, es compren
equipaments sanitaris i s’incorporen noves tecnologies.

EL TURISME A CATALUNYA
• Es concentra a la zona litoral (des de la Costa Brava fins la costa Daurada).
La costa del Garraf com que té penya-segats està menys explotada.
• Barcelona → destinació preferent (ciutat que rep més visitants d’Europa
després de París).
• El turisme estranger té més pes que el turisme interior (procedent de la
resta d’Espanya).
• Ha crescut turisme de muntanya (relacionat amb l’esquí): turisme rural,
cultural i esportiu.
Cal potenciar el turisme de qualitat i superar algunes deficiències:
- Superar l’estacionalitat estival.
- Superar la concentració turística a la franja litoral.
- Millorar dèficits en infraestructures.
- Superar la disminució de la despesa mitjana per turista.
- Tenir cura de l’entorn natural i del patrimoni.
- Donar més importància als recursos humans, culturals i incrementar la
formació.

COMERÇ INTERIOR I EXTERIOR A CATALUNYA

- El comerç exterior català té un pes important dins l’Estat espanyol (1a

comunitat autònoma) pel que fa al valor de les importacions i exportacions.
No obstant, la balança comercial és deficitària. Aquest dèficit es deu (EN
PART) a → la instal·lació de fàbriques a l’estranger Catalunya té 300
empreses multinacionals. Com que moltes tenen les instal·lacions de
producció a l’exterior, el capital que ingressen no es comptabilitza en la
balança comercial sinó en les rendes.
- La distribució del comerç no és homogènia. Prop del 70 de les activitats
econòmiques comercials se situen a la demarcació de Barcelona. En canvi
Lleida, un 7%,
- Últimament ha ressorgit el comerç de proximitat.

ELS TRANSPORTS A CATALUNYA

Les carreteres catalanes segueixen el model radial amb centre a la capital

(Bcn). Eixos transversals per anar a les 4 capitals de província + platja + Pirineus
per vies desdoblades. Últims anys s’ha invertit en la millora de carreteres.

El transport col·lectiu comença a obrir-se pas a la regió metropolitana i a la capital.

El transport públic ferroviari, és l’únic amb capacitat per donar resposta a les
necessitats d’un territori tan poblat com Catalunya. L’arribada a Barcelona del
tren d’alta velocitat ha significat connectar les capitals catalanes + Saragossa +
Madrid. L’AVE ha comportat grans inversions i grans despeses de manteniment.
En canvi, hi ha baixes inversions en Rodalies. Cal millorar la xarxa ferroviària.

A nivell de ferrocarrils:
- Caldria crear noves línies mixtes de trens (Eix transversal, Eix transpirinenc
i connexió amb els ports de Barcelona i Tarragona).
- Caldria promoure els ferrocarrils de alta velocitat.
- Fomentar Eix Mediterrani.
- Potenciar el traçat d’amplada internacional.
- Estendre la xarxa a tot el territori.
Pel que fa al transport marítim hi ha 49 ports. Els de Bcn i Tarragona depèn de
l’Estat, els altres són competència de la Generalitat. El port de Barcelona és el
més important, 20 km de molls i línia d’atracament. El segueix el port de
Tarragona especialitzat en hidrocarburs, indústria química i matèries primeres.
Es prepara ara, per atreure creuers turístics.

Per millorar aquest sector caldria:

- Potenciar els ports més petits com a complement dels grans ports.
- Potenciar el transport marítim a curta distància entre ports.
- Millorar la connexió de ports amb la resta de transports.
- Potenciar l’activitat logística.

El transport aeri està compost per 4 aeroports, 7 aeròdroms i 500 heliports.

L’aeroport del Prat de Llobregat, és el segon d’Espanya per nombre de
passatgers i operacions de càrrega. La seva gestió depèn de AENA (Aeropuertos
Españoles y Navegación Aére) entitat que també explota els de Girona, Reus i
Sabadell. Es fan gestions perquè la Generalitat també participi en la gestió
d’aeroports catalans. Amb la Terminal Sud del Prat s’espera que l’aeroport es
converteixi en hub. L’aeroport de Girona – Costa Brava es dedica bàsicament
al turisme amb un tràfic de 5000 passatgers cada any. L’aeroport de Reus
ofereix vols xàrter a l’estiu i acull companyies de preus baixos tot l’any.

Catalunya es troba a la cruïlla de dos grans corredors econòmics i estratègics

europeus: Diagonal europea oest- est (Lisboa – Kíev) i el corredor Nord-Sud
(Hamburg – Tànger).La integració a la xarxa de transports (aeroportuaris,
ferrocarrils o carreteres) és un requisit per a la competitivitat de l’economia
catalana. Cal treballar en aquesta direcció.
ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Els mitjans de comunicació (impresos, audibles o visuals) fan que les notícies
flueixin i que la població estigui informada. Els mitjans de comunicació de masses,
com la premsa, la ràdio, la televisió o Internet poden tenir molta influència social
en les pautes de conducta i influir en els valors socials i en les preferències de
consum.

Tecnologies de la informació (TI): Cal tenir en compte la importància dels

mitjans d’informació i les facilitat i la intensitat d’ús de les connexions via
cable/satèl·lit. Les TI ens indiquen la integració d’un país a les relacions en un
món global.

Mitjans de comunicació: (ràdio, premsa, tv) donen ocupació a moltes persones

i necessiten mitjans tècnics i econòmics per cobrir tots els espais programes.
Només les grans empreses poden sostenir un diari o una televisió per aquest
motiu els mitjans de comunicació de masses estan sotmesos als interessos
particulars o partidistes o són empreses estatals. Hi ha premsa/emissores lliures
però són minoritàries. Públic no es conscient del poder que tenen a les mans
aquells que dominen la informació.

Els mass media tenen un gran poder sobre la població, car generen corrents
d’opinió. La televisió és el mitjà més important. Gran desenvolupament. Ara amb
tanta informació Importància discernir la informació.

La revolució digital i els mitjans de comunicació:

- El factor multiplicador (FM): El nombre de vegades que una tecnologia

millora una funció. Per exemple, si una persona camina a 6km/h i en cotxe
95k/h, suposa un FM de 15,8. En el cas de les TI el FM pot ser d’un bilió!

- El factor d’implantació i el desenvolupament de les TI s’està fent amb

una rapidesa desconeguda. La miniaturització dels sistemes i l’augment
de la seva capacitat en el processament de dades suposa canvis
extraordinaris.

- El factor d’accessibilitat: la transmissió de la informació fa possible que

la informació es transmeti gairebé a l’instant a qualsevol racó del món amb
un cost molt baix.

Comunicació i la publicitat:
- Ha tingut (últimament) un gran desenvolupament. A causa de:
o La prosperitat econòmica. Tot i que la crisi l’ha afectat.
o Diversificació de productes que hi ha al mercat.
 o Necessitat de les empreses per donar a conèixer el seu producte i
que resulti desitjable.
- Les agències de mitjans fan estudis de mercat, pensen l’estratègia, el
mitjà de comunicació idoni per promocionar un producte i fan un
seguiment de l’impacte al mercat.
- Es busca la publicitat inusual crida l’atenció. Normalment els anuncis es
basen en (imatge + eslògan + banda sonora).
- Més estudis universitaris relacionats amb la publicitat.