Catalunya seca, Catalunya humida

Pau Vila, La Catalunya humida i la Catalunya seca.

Articles a La Publicitat, octubre 1929, reproduïts a les compilacions del mateix autor
Aspectes Geogràfics de Catalunya (pàgs. 279-286) i Visions geogràfiques.
Pau Vila i Dinarès neix a Sabadell el 1881 i mort a Barcelona el 1980. Pedagog i geògraf,
funda l’Escola Horaciana el 1905, trasllada els seu aprenentatge de la geografia regional
francesa a Catalunya i és l’ànima de la delimitació territorial de la Generalitat republicana.
S’exilia el 1939 a Colòmbia, on continua la seva feina docent i d’estudi. Cal destacar la
seva monografia sobre La Cerdanya, editada per Barcino el 1926.
La Catalunya humida
Comencem per tractar de la part més plujosa de la nostra terra perquè ens proposem de descriure, en
ulteriors articles, alguns aspectes de la Catalunya seca, i així tenir abans un contrast per la comparança.
Aquesta és menys coneguda que aquella de la majoria dels catalans; s'arracona vers ponent en plena
Catalunya continental, a l'acabament de la fossa de l'Ebre; té vagament per centre Lleida, i per eix el Segre
inferior i un tram de l'Ebre de Mequinensa a Miravet. Rep a l'any, per terme mitjà, menys de 500 rnrn de
pluja. La resta de Catalunya, del Pirineu a la Mediterrània, que envolta aquella illa de l'eixut, sobrepassa la
susdita xifra de precipitacions atmosfèriques.
Dins la zona humida, com és natural, no cau arreu igualtat de pluja; hi ha uns màxims plujosos (800 a 1.400
rnrn) a la zona compresa entre el Montseny i el Puigmal-Canigó i la que s'estén des del Carlit a la Maladeta.
Aquesta darrera correspon al Pirineu interior, que ofereix les màximes alçàries i rep, per tant, els vents
humitejants de l'Atlàntic; aquella comprèn les Guilleries, Collsacabra, les valls d'Olot i més amunt fins a
les valls altes del Ter. Davant les planes empordanesa i rossellonesa fa de paravent als llevants plujosos i
s'aprofita de la humitat que aquests porten. Des de l'angle que formen aquests dos territoris alterosos,
gaudidors dels màxims de precipitacions atmosfèriques, fins a la clapa lleidatana seca, hi ha una gran franja
de transició que rep de 500 a 800 rnrn d'aigua de pluja l'any i ocupa, de nord a sud, la part central de
Catalunya, i d'orient a occident tot el litoral, del riu de la Sènia a Salses.
Les valors pluviomètriques són reflectides, amb la col·laboració positiva o negativa dels terrenys i de l'al-
titud, pel tapís vegetal que cobreix els plans i les muntanyes amb la vegetació silvestre o conreada.
A la franja de transició, central i costera, la vegetació no s'espesseix; els boscos claregen, la garriga de
brucs, arbocers i gatoses domina en els terrenys desemboscats, i romanins, botges, argelagues, farigoles i
estepes fan sovint de sotabosc quan no es vesteixen d'una garriga magra, en el qual cas, sobre les calcàries
els fan companyia les boixedes. Pins i alzines, que des de les terres mitjanes són substituïdes per roures,
constitueixen l'arbrat típic. La vinya i l'olivera, ,,i no s'han d'enfilar gaire, són els conreus característics; els
farratges no s'hi donen, si no hi ha regadiu; això fa que no siguin terres ramaderes; les vaques, si n'hi ha,
les tenen estabulades, i els ramats de llana, en llur majoria són d'engreix local o bé és bestiar de muntanya
que hi passa l'hivern. La casa pagesa, en aquesta doble franja de transició és més feta per a guardar-se del
sol (a la costa) o del fred (a les terres mitjanes) , que no de la pluja. Per això té les finestres petites, i els
teulats no volen sobre els murs forans. De més a més, no havent d'emmagatzemar farratges per al bestiar,
ni havent de menester grans estables, la masia de la zona de transició a què ens referim ocupa una àrea i
mostra uns volums modestos, que encara es redueixen més a mesura que s'atansa a la costa.
Les comarques on s'escauen aquells màxims de pluviositat constitueixen pròpiament la Catalunya humida.
La característica vegetal d'aquesta és la verdor: prats gemats al Pirineu, farraginals pertot i espessiment
d'arbredes. Les boscúries són denses: alzines i castanyers a les Guilleries; fagedes i rouredes amb alguna
clapa de bedolls a Collsacabra i als voltants d'Olot; avetars per les afraus pirinenques, i pins negres sobre
d'ells; mates com la de Baricauba a la Vall d'Aran, i la de Sant Joan de l'Erm (bedolls i avets) o la de Sorpe
(epicees), camí del port de la Bonaigua. Freixes, verns o salzes posen cledes vives a prats i conreus; en els
riberals abunden, molt tibats i arrenglerats, pollancres, oms i carolines. Herba i farratges (camps de fajol
d'Olot) constitueixen llur producció agrícola més característica, i aixà fa que totes aquestes terres siguin
predominantment ramaderes. Ocupa el primer lloc el bestiar gros, boví, generalment per a la cria, i el de
peu rodó, molt sovint de recria; de més a més, hi ha molt bestiar de llana que comunament és transhumant
i passa els estius en els pasturatges encimbellats prop de les carenes.
És curiós d'anotar que aquests paisatges de la Catalunya humida inspiraren a Maragall dues de les seves
poesies més sentides i de més anomenada: La fageda d'en Jordà i La vaca cega. La primera té per motiu
inspirador la fageda olotina que el poeta féu famosa; la segona fou inspirada per una escena pastoral contem-
plada vora una font propera a Sant Joan de les Abadesses.
Tornant al nostre tema direm que els conreus mediterranis, vinya, oliveres i fruiterars han reculat d'aquestes
terres força humides; ara hi domina el blat, que, si és massa amunt, és substituït pel sègol i les patates. Però,
com sigui que la majoria d'aquestes terres humides sobrepassen els 1.000 metres sobre el nivell de la mar,
que és la major alçària a què es troben vinyes a casa nostra, l'altitud per ella sola explicaria que no trobéssim
ceps en aquestes comarques; per tant, si ens volem adonar del paper que hi exerceix la pluviositat, n'hi ha
prou amb observar que la vinya ha desaparegut de la comarca d'Olot, tot i que les seves valls es troben per
terme mitjà a uns 500 m, en plena altitud favorable. És l'excés d'humitat el que l'ha bandejada; recordeu la
dita: “Quan no plou a Olot, no plou enlloc”, i, encara millor, aquella altra, més gràfica: “Olot és l'orinal del
cel”.
Aquestes dites, però, alguns cops fallen a causa de la complexitat dels elements climatològics i de llurs lleis
generals i locals que avui a penes entrelluquem. Enguany mateix, mentre a la Catalunya seca l'estiu ha estat
ben mullat, a Collsacabra, muntanyam que domina la depressió olotina, on s'escau un dels màxims catalans
de pluviositat (1.200-1.400 mm), hi ha hagut un eixut tan fort, que gent que hi tenien casa han deixat d'anar-
hi a estiuejar, i el Sallent de Rupit, esgotat el riuet que el forma, no ha pogut lluir la bellesa del seu salt de
més de 100 metres de caiguda.
La producció de farratges i la cria de bestiar gros motiven la grandària de les cases. La casa muntanyenca
sempre és gran: abraça al davant una era o pati amb una sèrie de construccions adjacents: estables i corrals
amb les reserves de palla i fenc a sobre. Des de les altes valls del Tec i del Fluvià fins a les de l'Éssera, amb
les corresponents variants locals, aquesta és la mena de casa que domina. Les precipitacions atmosfèriques
(pluges i neus) encara imprimeixen d'altres característiques a les cases: galeries porxades que fan
d'eixugadors (valls prepirinenques: Olot, Ripollès, Berguedà) ; llargues balconades de fusta cobertes per la
volada dels teulats hi fan d'assecadors (valls pirinenques: Ribagorça, Pallars Sobirà, Andorra, Cerdanya,
Collsacabra). Hom diria que, com la vegetació, la casa, amb la humitat, pren ufana.
Altrament, malgrat les diferències que hem assenyalat entre la zona francament humida i la que n'és una
transició vers la Catalunya seca, a totes les terres que reben de 500 a 1.400 mm anuals de pluja hi ha una
característica del relleu que les agermana: un terreny molt trencat, amb una xarxa hidrogràfica ben
enfonsada i ben acanalada; volem dir que, fora d'algunes valls relativament amples com les d'Olot i la Seu
i la depressió cerdana, els rius hi corren encaixonats, i rambles i torrenteres presenten llurs llits sorrencs
sempre a punt de donar pas a l'aigua circumstancial de pluges i xàfecs. Breument, per sintetitzar , direm
que la Catalunya humida és terra muntanyenca, on les aigües tenen sempre llur camí propi ben obert.
La Catalunya seca
Des de Terra Alta a la Llitera i des del Cinca fins a les Garrigues, terrenys, vegetació i pobles ens mostren
un paisatge auster, quasi monòton, com no n'hi ha d'altre en tota la nostra terra: és la Catalunya seca. És, a
més, el domini de la ratlla dreta, de l'horitzontalitat. l aquesta horitzontalitat és prou ben explicada per la
història geològica. Quan la mar nummulítica, que des del golf de Roses anava fins a la fossa de l'Ebre, fou
closa per l'aixecament de la part central de Catalunya, aquestes terres ponentines quedaren convertides en
una cubeta lacustre, a la qual l'Ebre abocava les seves aigües. Així es constituí el llac oligocènic que més
tard, en els temps miocènics, ja s'havia reduït molt per evaporació i per desguassament; però un cop les
aigües pogueren obrir-se pas a través del muntanyam de la costa, el llac es buidà del tot i el fons quedà sec.
Aquest era format d'una superposició de sediments variats des de la finor dels llots margosos o argilosos
fins al granat de les graves o dels codolars.
A mesura que el pla teòric del fons lacustre anava quedant en sec, els rius actuals que davallaven dels
Pirineus (Cinca, Noguera Ribagorçana i Segre), o del doble muntanyam meridional (Set, Algars i
Matarranya), l'excavaven, el fragmentaven per tal d'aprofundir-ne el llit i acabar sense ressalts a l'Ebre, el
seu recollidor, que de consegüent els imposava el propi nivell de base. Aquesta acció erosionadora,
desgastadora, portada a cap amb una força molt superior, així en extensió com en intensitat, a la que tenen
avui, per raó que en els períodes de la glaciació pleistocènica aquests rius arrossegaven cabals majors que
els d'ara, irregularitzà l'antic fons del llac miocènic fent-ne unes terres trencades, perfilades per carenes
planeres (Terra Alta), o limitades per tossals més o menys allargassats (Garrigues), o bé sembrades de
turons aplanats (pla de Lleida, Llitera). I totes aquestes formes d'un relleu minso s'agermanen per la
disposició regular, paral·lela, dels estrats que les constitueixen: capes d'argiles, margues, arenoses i
conglomerats, testimonis d'aquell fons lacustre escorxat per les aigües. Aquesta disposició, no alterada per
cap sotrac intern, explica la rectitud dels horitzons lleidatans, llurs siluetes planeres només trencades per
alguna osca o per algun turó testimonial al qual un atzar ha permès de subsistir a despit de l'acció destructora
dels elements atmosfèrics. Aquests turons destacats són el molló fefaent del rebaix realitzat per les aigües
en els sediments d'aque1l 1lac geològic. El domini de les formes rectilínies dóna un aire de dibuix geomètric
a l'estructura d'aquests paisatges.
Després, l'escassetat de pluges ha ajudat a la conservació d'aquestes línies que rarament es corben; si és cas,
es trenquen. Ja diguérem que ací no plou gaire: en les vores més enlairades sabem que no s'arriba als 500
rnrn, però a les contrades inferiors la pluviositat a penes sobrepassa els 300 (Garrigues baixes); a la comarca
veïna dels Monegres, tocant al Cinca, en terra aragonesa, ja més continental, hi ha anys que ni a aque1la
xifra no arriba (Bujaraloz: any 1920, 234 rnrn; any 1921, 281; any 1922; 319; l'any 1923 l'observador es
cansà de no poder reco1lir dades perquè passaven els mesos sense caure una gota d'aigua).
L 'escassetat de precipitacions aquoses i la disposició quasi horitzontal de l'estratificació del terreny han
produït un altre fet curiós en el re1leu d'una part d'aquestes terres, i és que en els vessants del muntanyam
meridional (Garrigues, Terra Alta) sobretot, fora d’alguna o altra canal que recu1l les aigües de les munta-
nyes veïnes, les va1letes són completament seques i la majoria d'e1les no tenen ni pas per a l'aigua de pluja;
de manera que els conreus les ta1len perpendicularment amb 1lurs marges. Aquestes va1letes iniciades en
els temps plujosos dels glaçaments quaternaris, d'ençà que aquests acabaren han restat eixutes, fora el cas
excepcional d'un aiguat fort. Per inservitud han perdut quasi l'estructura de 1lur funció desguassadora i
s'han convertit en fondalades més o menys hortolanes, aprofitant l'escassa humitat del subsòl, i contrastant
encara amb l'aspecte tan secaner dels plane1ls i vessants de tossals i carenetes. Però aquestes va1ls eixutes
que ja no s’enfondeixen, en canvi s'eixamplen per degradació dels estrats horitzontals; aquests es desfan en
blocs a causa de la humitat de les boires hivernals que hi jeuen i dels canvis bruscos de temperatures de
l'estiu.
Tant Terra Alta , de Gandesa a la Pobla de Massaluca i de Mae1la a la Fatare1la, com les Garrigues baixes
són terres cobertes d'una vegetació garriguenca, on els arbres són rars; només n'hi ha algun de ribera a les
sotalades, i alguns pinetons escarransits en plane1ls terrosos de certes carenes (Terra Alta). Pujant Garrigues
amunt hom no troba la primera pineda fins al Soleràs i als Torms, la garriga mediterrània pròpiament dita,
amb la seva bro1la de romanins, mates, cosco1les i alguna alzina. I és que ens acostem a serra la Llena, i la
pluviositat mi1lora. Igual observació hom pot fer a Terra Alta en anar de Vilalba dels Arcs a la Fatare1la.
Els vessants ta1lats en bancals porten camps de blat i d'ordi, amb oliveres i amet1lers, no gaire fu1lats i no
gens ufanosos. La pobresa de pluges i la magror de la terra fa que calgui deixar els trossos a guaret, de
manera que mentre uns camps siguin sembrats, d'altres camps reposin. La vinya quasi ha desaparegut del
tot a les Garrigues baixes; en canvi, es defensa, malgrat les freqüents secades, per Terra Alta.
Per les va1letes properes als pobles s'estenen sovint hortets d'una verdor ben prima, regats amb les aigües
subàlvies, escasses i intermitents, per mitjà de sínies que mostren 1lurs catúfols de terrissa (Terra Alta) , o
dels ginys que enlairen les 1largues perxes balancejadores (Garrigues). Si els pobles s'haguessin de refiar
de les verdures que cu1len, quasi no en menjarien.
L'estepa comença francament des de l'angle que formen l'Ebre i el Segre, ponent en1là, per terres menys
acanalades, més planejants. Comprèn ja el pla de Lleida, que, amb la Llitera, bé podem dir que arriba fins
al Cinca. Passat aquest, la plana continua per la comarca aragonesa dels Monegres, on es poden fer
quilòmetres i quilòmetres sense trobar ni un poble, ni una casa, ni un arbre. La plana hi pren tan vastes
extensions, que l'horitzó esdevé una circumferència perfecta; davant l'horitzontalitat de cel i terra, als
Monegres, hom arriba a sentir la sensació de l'infinit.
Totes aquestes terres, fora dels 1locs privilegiats on arriba l'aigua benefactora, només són clapejades de
minsos manyocs d'herbes grises, plantes xeròfiles, avesades i armades per la sequedat, de fu1les menudes
pel fet de no transpirar gaire; aquesta mena d'herba encara s'hi defensa, però cap mena d'arbre no pot viure-
hi.
La manca quasi completa de vegetació protectora, ajudada per la composició dels terrenys, que porta una
coberta d'al·luvions fluvials provinents dels rius pirinencs, ha facilitat l'escorxament d'aquestes superfícies
en profundes barrancades cap a la vora dels rius Segre, Cinca i Ebre. Les poblacions se n'aprofiten i s'hi
aclofen per tal d'alliberar-se del cerç, que a les planícies nues i descobertes bufa més furient que enlloc
perquè no hi ha relleu ni arbrat que l'aturi o l'apaivagui. Així Fraga, Mequinensa, Vilella, Xalamera,
Penyalba, s'amaguen a redós d'aquests esvorancs. Enmig d'aquest desert estepari les aigües de canals i
sèquies fan brotar oasis d'una verdor ubèrrima. Fora d'ella, en el secà, allà on la terra és prou fèrtil per si
sola, s'hi fa blat amb l'esperança que no hi mancarà alguna saó profitosa. En aquestes terres el conreu de
secà és un joc d'atzar com qualsevol altre.
No hem parlat fins ara de la Ribera d'Ebre, comarca constituïda pel riu i els seus vessants, des de
Mequinensa fins a Benifallet. Ho farem ara, com a complement, perquè, malgrat la importància del cabal
de l'Ebre, els pobles que se'l miren pateixen tanta set com tots els altres de les comarques descrites. La
gerdor de les hortes riberenques i la visió constant de l'aigua abundosa que s'escorre enganyen fàcilment
l'observador passavolant, que pren aquestes terres com un país al qual no han de mancar les pluges. Però
no és pas així; les secades flagel·len les collites, sobre les terrasses, que indiquen antics llits del riu durant
el terciari i el quaternari, creix una vegetació garriguenca ben magra; i àdhuc a la vorera dreta hi ha
barrancades, quasi vertiginoses per la proximitat de la carena muntanyosa, que tampoc no tenen canal per
a escórrer-hi les aigües, i els conreus també les han ocupades. La Ribera d'Ebre és com una avançada de
Terra Alta, que li fa costat, i, per tant, queda de ple dins la Catalunya seca.

Qüestions:
Hi ha dues o més Catalunyes des d’un punt de vista ecològic, climàtic o paisatgístic?. En
quins aspectes es diferencien els tres conceptes anteriors?.
Quins esdevindrien els trets ecològics determinants de les formes de vida locals?. En
quines activitats i manifestacions socials incideixen especialment aquestes condicions?.