BLOC 1: GEOGRAFIA FÍSICA.

TEMA 4. ELS RECURSOS I L’ENERGIA.

INTRODUCCIÓ: La Natura ofereix una gran varietat d'elements i que són aprofitables
per satisfer la necessitats d'una societat. Són els recursos naturals (deriven del medi
ambient: aigua, vent, mars, oceans, etc.) i les energies (combustibles fòssils, gas,
energies alternatives o renovables, etc.). Per tant, un recurs natural: és tot allò que
prové directament de la natura, que utilitzem els éssers humans per viure i satisfer
les necessitats. Per gestionar les nostres necessitats utilitzem l’economia. Així creem
una relació entre natura i economia. Actualment els recursos naturals i l'energia
resulten imprescindibles per la majoria de les activitats econòmiques. L’ecologisme o
ambientalisme, com a ideologia, es basa en una sèrie de fonaments ètics i de
orientacions polítiques, que cerquen protegir la natura a partir de realitzar canvis a les
activitats humanes que el danyen o perjudiquen. Gràcies a l'ecologisme han aparegut
diferents conceptes:

 Empremta ecològica: l’empremta ecològica de cada país és la superfície

necessària per produir els elements que consumeix (agrícoles, rurals, peix i
forestals) per compensar amb boscs les emissions de CO2. És, a més , un
indicador econòmic perquè diu si és sostenible o no un sistema.

 Deute ecològic: Empremta del consum que fa cada país menys la capacitat
regenerativa en forma d'energia que pot assolir cada país (per exemple: el
petroli)

 Creixement sostenible ambiental: Creixement que no posa en perill els

recursos ni el medi ambient de les generacions futures.

1- Les conques hidrogràfiques i els recursos hídrics .

Espanya és un àrea geogràfica àrida amb un règim de precipitacions escàs, que només
superen els 1000 mm anuals a les zones de clima oceànic típic i a algunes zones de
muntanya. Recordem, també, que a les zones de clima mediterrani i d'interior (o
continental) les pluges són tan escasses com irregulars. Per tant sabem que a Espanya
l'aigua és un bé escàs.
1.1 Les Conques hidrogràfiques.
Entenem per conca hidrogràfica (conca fluvial) el conjunt de terres i aqüífers que
aporten aigua al curs d'un riu (curs fluvial). De fet el cabal d'un riu (cabal fluvial) i el
seu règim (règim fluvial) depenen de la quantitat d'aigua que rep la conca al llarg d'un
any.

 Conca fluvial o conca hidrogràfica: és un territori drenat per un riu que recull aigües
superficials i/o dels aqüífers i les porta al mar.

 Curs fluvial: Recorregut d’un riu des del naixement fins la desembocadura.

 Règim fluvial: variacions estacionals que experimenta el cabal d'un riu al llarg de l’any.

 Cabal fluvial: Quantitat d’aigua que travessa la secció d’un riu en temps determinat. (l/s o
m3/s).
Amb l'excepció dels rius del nord de la península, la majoria dels rius Espanyols són de
règim fluvial irregular, amb crescudes en època de desglaç o de pluges. Les conques
dels rius a la península ibèrica s'ordenen tenint en compte els vessants on
desemboquen els rius. Per això distingim entre els rius de vessant cantàbric i gallec;
els rius de vessant atlàntic i els rius de vessant mediterrani.
La disposició del relleu condiciona l'extensió de les conques fluvials. Així els rius
cantàbrics i gallecs, vessant Cantàbrica, són curts per la proximitat entre el lloc on
neixen i la desembocadura.
Els rius de vessant Atlàntica desemboquen a l'oceà per la inclinació de la Meseta i
presenten cursos llargs. Destaquen en aquesta vessant els rius Duero, Tajo, Guadiana i
Guadalquivir.
Aquest fet implica que la vessant Mediterrània estigui desequilibrada en relació a la
Atlàntica, en tant que només un riu de cabal considerable, L'Ebre, desemboca en el
mar mediterrani.
1.2 Els recursos hídrics.
Els recursos hídrics d'Espanya es gestionen a través de les confederacions
hidrogràfiques. Les confederacions hidrogràfiques són entitats adscrites al ministeri
d'agricultura que gestionen els recursos hídrics del territori que se'ls ha assignat.
Excepte els arxipèlags, la divisió de les conques hidrogràfiques no es correspon amb
l'actual divisió territorial / administratives en comunitats autònomes. Així les
confederacions impliquen grans conques fluvials, com són els casos de l'Ebre, el Duero
o el Guadalquivir (són rius que travessen diferents comunitats autònomes), per altra
banda altres confederacions impliquen conques menors com és la conca del Xúquer
(són rius que travessen una única comunitat autònoma o inclús una petita part).
A Espanya l'aigua és un recurs desigualment repartit. És un bé escàs i hi ha zones
deficitàries. Per exemple, els recursos hídrics són molt importants a les confederacions
del nord, del Duero, del Tajo i de l'Ebre. En canvi mantenen un equilibri precari les
confederacions dels rius Guadiana i Xúquer, les del Pirineu Oriental i les Canàries.
Finalment són clarament deficitàries les confederacions dels rius Guadalquivir i Segura,
les del Sud i la de les Balears.
1.3 Les conques i les vessants hidrogràfics.
Recordem: a) que una conca hidrogràfica: és un territori drenat per un riu que recull
aigües superficials i/o dels aqüífers i les porta al mar; i b) que les conques
hidrogràfiques les podem ordenar, a grans trets, pels vessants per on desemboquen
els rius.
 Vessant cantàbric i gallec: rius abundants, força cabalosos i regulars al llarg de
l’any. Són rius curts donat que les muntanyes on neixen són prop de les costes.
El seu règim és nivopluvial i pluvial. Alguns d'aquests rius són: el Sella, El
Narcea, l'Aller, el Navia a Astúries. Els rius Gallecs com el Sil i el Miño.
Finalment tenim els rius Bascos com el Nervión.
  Vessant atlàntic: com que la Meseta està inclinada cap l’Atlàntic, rep la majoria
dels rius peninsulars com: Duero, Tajo i Guadiana i la depressió del
Guadalquivir. Són rius de conques molt extenses. Els seus règims nivopluvials i
pluvials, asseguren cabals importants però irregulars. A l'estiu acusen sequeres
importants.
 Vessant mediterrani: l’únic riu important és l’Ebre, de règim nivopluvial, la
resta (Xúquer, Túria, Fluvià, Llobregat, Ter, etc.) formen conques petites amb
estiatges importants i prolongats. Fruit de les pluges produïdes per la gota
freda alguns d'aquests rius tenen règims torrencials i provoquen fortes
inundacions.

 Règim nivopluvial: Rius que neixen entre 2.000 i 2.500 m. Presenten un màxim al maig-juny,
conseqüència del desgel i les precipitacions de primavera

 Règim pluvial és el més comú a Espanya. Ve determinat per volum de les precipitacions.

 Règims pluvials oceànics o atlàntics, el seu règim depèn d’unes abundants precipitacions i de
la baixa evaporació. Els rius associats a aquest tipus de règim tenen mínims estivals poc
pronunciats i màxims hivernals. Parlem dels rius de la vessant cantàbrica i Galícia.

 Règim pluvial mediterrani, es caracteritza per aportacions hídriques irregulars, amb mínims
estivals molt acusats i màxims poc importants.

 En diferenciem dos tipus:

 Pluvial mediterrani subtropical o bètic: mínims molt importants que es poden allargar fins a
sis mesos, amb coeficients (k) inferiors als 0,05 a l’estiu i màxims al voltant del febrer fins a 3 .
El trobem a la vessant sud d’Andalusia.
 Pluvial mediterrani d’interior: o continental, són els rius de l’interior que neixen en els
sistemes poc elevats de la Meseta (Sierra Morena, Montes de Toledo) i bona part de la
vessant interior de la Serralada Ibèrica. Els màxims és situen a la primavera i a la tardor.
Mínims estivals inferiors a 0,2 i que es poden allargar fins a 4 mesos.

1.4 Les zones humides o aiguamolls.

Les zones humides (humedales castellà) són ecosistemes rics en biodiversitat que
estan considerats espais vitals per la supervivència humana. Segons càlculs del
conveni de Ramsar, el 75% de les zones humides han desaparegut en l'últim segle.
El tractat de Ramsar (Iran, 1971 - 1975) és un tractat internacional per a la conservació i
l'ús sostenible de les zones humides, és a dir, per aturar-ne la pèrdua i la invasió
progressiva d'aquestes, tot reconeixent les funcions ecològiques fonamentals de les zones
humides i el seu valor econòmic, cultural, científic i recreatiu .
 Imatge 1: Entre d'altres zones humides destacarem: Doñana, el delta de l'Ebre, las tabla de Daimiel, etc.

Però el concepte que es té de les zones humides ha canviat en els últims anys, tot i
que les zones humides continuen encara sotmeses a una forta pressió fruit dels canvis
en els usos del sòl per l'agricultura i l'urbanisme. A més, la sobreexplotació dels
aqüífers, la contaminació, les espècies invasores o la crisi climàtica amenacen també
la seva existència.

2- L’aigua un recurs escàs (polítiques hidràuliques)

Els dos usos més importants de l'aigua pel volum de demanda són: l'aigua per a ús
agrícola i ramader, i l'aigua per ús urbà i industrial.
2.1 L'aigua per ús agrícola i ramader.
Del total d'aigua disponible a Espanya, el percentatge més gran es destina a usos
agrícoles. Aquesta demanda s'incrementa progressivament a causa de l'extensió del
regadiu. En l'actualitat s'irriga aproximadament el 14% de les terres conreades, les
quals aporten el 50% de la producció agrícola. Sembla evident que el regadiu fa créixer
la productivitat agrícola. Però l'aigua utilitzada per a l'ús agrícola i ramader planteja
alguns problemes per a la sostenibilitat dels recursos hídrics, com ara la contaminació
de l'aigua per l'ús d'adobs químics, pesticides i els purins.
2.2 L'aigua per a ús urbà i industrial.
En contra del que s'acostuma a pensar , el consum d'aigua per a usos urbans i
industrials presenta una demanda molt inferior a la del consum agrari. Algunes
indústries necessiten de l'aigua per als seus processos productius (per exemple la
indústria del cuir, el paper o la indústria química), però la majoria d'indústries també
necessiten aigua per als processos de refrigeració de la seva maquinària, la neteja o
eliminar residus.
D'altra banda, la provisió d'aigua per a usos domèstics és prioritària i presenta
elevades exigències de qualitat que garanteixin la potabilitat. La despesa mitjana
d'aigua als països Europeus és de 200 L per dia i persona. A Espanya, els
subministraments domèstic i urbà acostumen a combinar les aigües provinents de rius
amb aigües provinents d'aqüífers.
El creixement de les urbanitzacions a zones del litoral mediterrani i els complexos
turístics s'han convertit en un greu problema per l'increment del consum de l'aigua,
sobretot a l'estiu. Aquests últims anys el problema de contaminació dels recursos
hídrics per abocaments urbans i/o industrials per aigües residuals i/o contaminades
s'ha corregit gràcies a un control estricte d'abocaments i per l'obligació d'instal·lar
depuradores. Amb aquesta política es treballa particularment per la promoció dels
processos de re-aprofitament d'aigües.

2.3 Les polítiques hídriques.

Per polítiques hídriques entenem totes aquelles mesures polítiques que serveixen per
tenir cura dels aqüífers, per obtenir aigua i per controlar la seva utilització.
S'ha de diferenciar entre: Política de transvasaments, Dessalinització de l'aigua del
mar, a recuperació dels aqüífers i els Plans de sanejament de rius.

 Política de transvasaments: la desigual distribució dels recursos hídrics a la

península ibèrica ha fet plantejar-se la possibilitat de fer una política de
transvasaments entre les diferents conques hidrogràfiques d'Espanya.
Un transvasament consisteix en transportar aigua d'un riu a una zona allunyada
(per exemple les ciutats del sud d'Espanya). Per fer transvasaments són
necessàries grans obres, que són costoses, han de cobrir grans distàncies (amb
canalitzacions) i es perd aigua perquè es produeixen evaporacions. D'altra
banda la cessió de cabals d'un riu genera en aquest canvis als aqüífers, en el
curs fluvial i en el règim fluvial.

 Dessalinització de l'aigua del mar. Actualment es mira de satisfer la demanda

hídrica de les àrees deficitàries mitjançant la instal·lació de plantes
dessalinitzadores. Aquestes plantes, com hem dit, satisfan les zones amb pocs
recursos hídrics, però la seva construcció és cara i consumeixen molta energia.
Ara bé, l'aigua que s'obté és de bona qualitat. Tot i això en els últims anys
s'estan fent avanços que permeten reduir el cost en el consum d'energia.
 La recuperació dels aqüífers. Les aigües subterrànies (o aqüífers) s'exploten
per mitjà de la perforació de pous i el bombeig d'aigua. Aquest aprofitament ha
estat molt intens en les terres mediterrànies, per regar les hortes i també per
aquelles terres que no tenen cap altre recurs hídric, com el campo de Níjar,
àrees del Maestrat i alguns llocs de la Manxa. L'extracció d'aigua dels aqüífers
no solament n'ha fet disminuir el nivell, sinó que ha provocat també la
dessecació total o parcial d'àrees lacustres (llacs) i palustres (embassaments o
pantans). A les àrees litorals el risc més important que presenta la recuperació
d'aqüífers és la salinització de l'aigua. Per poder extreure aigua dolça a zones
litorals s'ha de perforar a grans profunditats qüestió que pot implicar que
l'aigua entri en contacte amb l'aigua del mar, la qual penetra en els aqüífers i
provoca la salinització del mateix, així com la salinització de conreus i una
pèrdua important de la fertilitat del terra.

 Plans de sanejament de rius.

A Espanya s'apliquen plans de sanejament dels rius amb la finalitat de reduir el
deteriorament progressiu de la qualitat de l'aigua i també assolir un bon estat
ecològic, és a dir, l'estadi que les lleres «lecho fluvial» tenen capacitat de
generar vida. Com ja hem comentat, aquests plans comporten un control
estricte sobre els abocaments industrials i urbans, així com la instal·lació de
col·lectors i plantes depuradores d'aigua per convertir alguns rius claveguera en
rius d'aigua neta. Alguns exemples destacables són: Riu Ego (País Basc),
Guadiaro (Andalusia) i Besòs (Catalunya).
 Imatge. 2: Balanç hídric de les conques hidrogràfiques de la península ibèrica.

3- Els recursos energètics (energies renovables, energia nuclear, energia no

renovable).
L'obtenció de l'energia per abastir les necessitats de la població a Espanya es basa, a
grans trets, en l'explotació de jaciments carbonífers, en la importació d'hidrocarburs,
en l'aprofitament de recursos hidroelèctrics i en l'explotació dels minerals radioactius,
a part de les possibilitats que ofereixen les energies alternatives o energies netes, com
ara les plantes de biomassa o energia solar.
3.1 Espanya, un país amb dèficit de recursos energètics.
A Espanya, l'augment del consum d'energia primària ha fet el camí en paral·lel amb el
procés d'industrialització, la mecanització del camp, el desenvolupament de les
comunicacions i dels serveis, i, en definitiva del creixement econòmic del país. D'una
altra manera, podem entendre els procés d'industrialització Espanyol i el creixement
econòmic de les últims segles a través del consum de les energies per aquest mateix
procés. De fet, aquest procés de desenvolupament econòmic i industrial ha
necessitat de la importació de recursos energètics, atès que el grau
d'autoabastiment és molt baix. Espanya és un exemple de creixement econòmic,
però també és un exemple de país energèticament depenent.
Els darrers plans energètics nacionals han tingut com a objectiu:
a) reforçar les energies tradicionals, com ara el carbó o l'energia hidràulica, b) reduir
el consum del petroli i diversificar-ne les fonts d'abastiment, c) augmentar la
participació del gas natural, d) intensificar la introducció d'energies renovables.
Alhora, que es desenvolupen polítiques d'estalvi i eficiència energètics.
Els resultat d'aquesta política ha estat desigual (èxit relatiu), en tant que Espanya no
ha deixat de ser un país depenent, però si ha fet inversions importants per reduir-ne
l'efecte d'aquesta dependència. Un exemple és la inversió que s'ha fet en xarxa
ferroviària en les últimes dècades, perquè el tren redueix el transport per carretera i
estalvia carburants.
Finalment, s'ha de recordar que les polítiques energètiques han de ser pactades
d'acord amb les directives Europees.

Imatge. 3: consum d'energia a Espanya 2014

3.2 L'aigua com a recurs energètic.

L'ús de la força de l'aigua per obtenir energia és conegut des de l'antiguitat. Els forts
desnivell dels rius espanyols permeten aprofitar la força de l'aigua per obtenir
obtenir electricitat a través del funcionament de centrals hidroelèctriques, les quals
donen energia neta , que no contamina i és renovable. L'aigua emmagatzemada als
embassaments serveix per assegurar la continuïtat dels salts d'aigua i també per
regular el cabal dels rius. L'energia hidroelèctrica que es genera a Espanya és
important, només és superada per altres països com Canadà, EUA i Rússia.
El problema d'aquest tipus d'instal·lació és que depèn d'un cost inicial molt elevat. A
més comporta la inundació de valls fèrtils. Tanmateix, tot i que el manteniment resulta
relativament econòmic, també es donen altres efecte no desitjats com ara
l'acumulació de sediments a les aigües dels embassaments (redueixen la seva capacitat
i afecten a altres parts del curs del riu / recordem el Delta de l'Ebre).
En l'actualitat les grans centrals hidroelèctriques estan connectades a la xarxa
elèctrica nacional, en la qual també participen l'energia tèrmica i nuclear, encara que
amb una contribució discreta.

Imatge. 4: principals centrals hidroelèctriques d'Espanya

L'energia hidroelèctrica, per tant, es pot considerar neta i ambientalment sostenible,

ja que en la seva producció intervé un recurs renovable com els salts d’aigua que es
generen a les centrals situades en els embassaments i no produeix residus. Tot i que
no podem oblidar:
 L’impacte sobre el paisatge de les centrals hidroelèctriques tradicionals
associades a grans embassaments d’aigua (costos socials per la inundació de
valls fèrtils).
 La creixent demanda agrícola i urbana d’aigua que qüestiona l’aprofitament
hidroelèctric, donat que una part considerable dels cabals dels rius s’utilitza a
l’hivern, època de més demanda elèctrica, fet que provoca l’esgotament de les
reserves que podrien aprofitar-se per al reg a l’estiu.
 La seva utilització pot trencar l’equilibri de l’ecosistema fluvial i dels deltes.
4- Les energies no renovables
INTRODUCCIÓ. Els recursos naturals són aquells bens que provenen directament de
la natura, que utilitzem els éssers humans per viure i satisfer les necessitats. Així els
recursos naturals es poden classificar segons criteris de a) de disponibilitat en el
temps, b) de taxa de regeneració; c) de ritme de consum. Segons això diferenciem
entre recursos renovables i no renovables:

Els recursos naturals renovables són aquells que tenen una renovació natural igual o
superior a la taxa d’explotació. Podem diferenciar entre:
 Perennes: sol, vent, energia hidràulica.
 Crítics: poden ser finits si no se’n fa un ús responsable o controlat i se supera la
seva capacitat de càrrega o de regeneració.

Els recursos naturals no renovables són aquells que es regeneren a una velocitat molt
lenta, de manera que a escala pràctica els considerem finits. Podem diferenciar entre:
 Combustibles fòssils: carbó, petroli, gas natural.
 Combustibles nuclears (urani).

Energia primària és aquella font d'energia que s'utilitza sense procés de

conversió (principalment són: solar, eòlica, geotèrmica, nuclear, etc.). Les
energies primàries tenen major eficiència que les finals no primàries, ja que a la
transformació energètica se'n perd sempre una part en forma de calor.

Energies secundàries provenen de la transformació d’energies primàries per al

consum directe o a d’altres usos: gasolines, electricitat, gasoil, fueloil, etc.
4.1 Les energies no renovables a Espanya.
Així que com a principals recursos naturals no renovables tindrem el Carbó, el petroli
i el gas natural.

4.1.1 El Carbó. El carbó sorgeix amb la revolució Industrial. A la segona meitat del s. XX
el carbó va cedir el seu lloc com a primer recurs energètic als hidrocarburs i
principalment al Petroli. La mineria del carbó a Espanya sempre ha estat molt
important, però des de fa unes dècades el sector es troba en un procés d'ajustament,
que ha suposat el tancament de moltes mines. La qualitat del carbó espanyol es baixa.
A més, el cost d'importar carbó d'alta qualitat des d'altres parts del món es
relativament baix. El cost de la producció a Espanya resulta més alt que la importació
de carbó des de Sud-Àfrica, Indonèsia, Polònia o Rússia.
A Espanya la zona minera d'extracció de carbó més important és l'Asturlleonesa. A
Astúries particularment hi ha mines a Langreo, Laviana, Mieres, etc. Destaquem en
aquest punt el pou de la Camocha al sud de Gijón. Però a la zona del Sud d'Espanya
també hi ha activitat minera, altres jaciments importants serien: el de Puertollano
(Ciudad Real), Bélmez i Peñarrolla (Còrdova), a Catalunya i Aragó s'exploten lignits (els
lignits són roques sedimentàries carbonoses mitjanament carbonitzades, poroses i
prou toves / estadi empobrit del carbó) a les conques de l'alt Llobregat i a Terol.
L'Estat, en els últims anys, ha procurat mantenir l'activitat minera del carbó sense
disminuir la dependència energètica d'Espanya. Per aconseguir-ho va seguir un
procés de concentració d'empreses, que protegia les empreses del sector. De fet,
aquest anys s'haurien de assolir el tancament totes les mines de carbó d'Espanya fruit
dels acords de Kyoto per reduir les emissions de CO2.

4. 1. 2 El petroli i el gas natural.

Com sabem, la producció de petroli i gas natural està repartida de manera molt
desigual, de manera que no sempre els països productors són els països que més
consumeixen. Així el control d'aquestes fonts d'energia, la seva comercialització, el
preu a escala mundial, etc. expliquen moltes de les aliances polítiques i dels conflictes
entre països dels últims anys.
Després de la Segona Guerra Mundial el petroli va protagonitzar el creixement
econòmic dels països més industrialitzats del món. Tot i així la crisi del pròxim Orient
del 1973 (Revolució dels Ayatolas a Iran) va posar de manifest que s'hauria d'afrontar
un possible esgotament d'aquest recurs, malgrat les diferents reserves mundials que
encara queden.
D'altra banda les variacions dels preus dels carburants han produït trastorns
econòmics greus. L'augment del preu del petroli repercuteix en el sistema productiu,
amb les corresponents afectacions en el consum de bens i serveis, per tant també
afecta a l'atur. Espanya no té reserves de d'hidrocarburs (recordem energèticament
depenent) i la producció de petroli en comparació amb el consum és insignificant
(autoabastiment del 0,3%) per la qual cosa la dependència de l'exterior és molt
important. Espanya compra cru a Rússia Mèxic, Aràbia Saudita, Nigèria i Angola. Però
Espanya disposa de 9 refineries (empreses CEPSA, REPSOL, BP OIL, etc.) que tenen com
a funció principal la transformació del cru en carburants.
Per la seva banda el gas natural consisteix en una mescla de gasos (proporció variable),
en la que el metà és el que té un percentatge més alt (70%). En proporció menor
trobem nitrogen (20%), diòxid de carboni (20%), i l'Età (10%). És un font energètica
d'importància creixent a Espanya ateses les dificultats que plantegen altres energies i
els avantatges en quant a impacte ambiental (poc contaminant).
Espanya té reserves de gas natural (jaciments d'Osca, Golf de Biscaia, Cadis), però
també depèn en gran mesura del gas natural que prové de l'exterior, sobretot del Nord
d'Àfrica i principalment Algèria (proveïdor principal). L'Explotació del gas natural a
Espanya ha augmentat de manera considerable els últims anys a Espanya. La demanda
de gas natural ha crescut als darrers anys i continuarà creixent per la seva utilització en
la generació d'electricitat i també per l'ús domèstic i industrial.

5- L’Energia nuclear i les energies Renovables.

Com a fonts d'energia alternatives al carbó i al petroli trobem l'energia nuclear i les
fonts d'energia renovables. A Espanya la introducció i ús d'aquestes fonts d'energia ha
tingut a veure amb la necessitat d'autoabastiment i de disminuir la dependència de
l'exterior.
5.1 L'energia nuclear.
Espanya disposa dels recursos miners d'Urani necessaris per abastir a les diferents
centrals nuclears existents a territori Espanyol, però l'urani que es fa servir per
l'obtenció d'energia ha de ser enriquit, procés que no es fa al nostre país, si no que es
fa a França. L'energia nuclear és la que s'allibera com a resultat d'una reacció nuclear.
Aquesta reacció s'obté pel mètode de fissió dels àtoms radioactius, no produeix CO2,
per aquest motiu aquesta energia es postula com a alternativa als combustibles
fòssils per reduir l’efecte hivernacle i el canvi climàtic. Especialment s’utilitza urani
enriquit. S’utilitza com energia primària per a l’obtenció d’electricitat.

 Avantatges de l’energia nuclear té un poder calorífic molt alt: amb uns pocs
quilograms d’urani ja es pot posar en funcionament una central nuclear i la
rendibilitat econòmica de l’energia és alta.
 Inconvenients :
1. L’alt nivell tecnològic necessari i una inversió econòmica inicial molt alta, la
majoria de les centrals nuclears es troben als països desenvolupats: EUA,
Europa, Rússia i el Japó. En els darrers anys alguns països en vies de
desenvolupament, com l’Índia, el Pakistan, Mèxic o la Xina també han
incorporat aquest tipus d’energia (les reserves dels principals països productors
d’urani del món són el Canadà, Austràlia, Nigèria i Namíbia);
2. L’alt cost ecològic que té, des de l’obtenció del mineral d’urani, el procés
d’enriquiment, i la utilització com a combustible genera una sèrie de residus
contaminants que són molt difícils de tractar, amb una vida radioactiva molt
llarga i que cal emmagatzemar en algun lloc.
3. El risc d’accident que poden tenir conseqüències nefastes tal com han
demostrat els accidents de les centrals nuclears de Harrisburg als EUA el 1978,
el de Txernòbil (Rússia 1986) i Fukushima (Japó 2011).
 4- És una energia poc segura, els residus radioactius són potencialment
utilitzables en la fabricació d’armes nuclears, la tecnologia es troba en mans
d’uns pocs països, fet que crea dependència tecnològica i conflictes
geopolítics.
Resumint, és considerada com a no sostenible en utilitzar com a font energètica
l’urani i el plutoni, elements químics no renovables i molt escassos a la natura. Tampoc
és una energia neta, ja que produeix residus radioactius que mantenen el seu poder
contaminant durant un període molt llarg de temps. A més, la utilització d’aigua dels
rius o del mar per refrigerar els reactors provoca un gran augment de la seva
temperatura que modifica les condicions fluvials i marines quan es retorna al seu medi.

5.2 Les noves fonts d'energia renovables.

Les energies renovables són les que s'obtenen de fonts naturals inexhauribles. Entre
aquestes energies destaquem: l'energia hidràulica (PUNT 3.2) i les noves fonts
d'energia renovables: energia solar, energia eòlica, energia de biomassa, energia
geotèrmica. Tornem a recordar, que a Espanya la introducció i ús d'aquestes fonts
d'energia ha tingut a veure amb la necessitat d'autoabastiment i de disminuir la
dependència de l'exterior.
5.2.1 Energia solar
L'energia solar és una font d’energia renovable que s’obté del sol, és una energia
gratuïta, neta i inesgotable. El potencial de l'energia solar a Espanya és molt alt gràcies
a la seva privilegiada situació (El 70% del territori disposa 2500 hores anuals de sol). En
els últims anys s'han fet diferents instal·lacions a Almeria (central solar de Tabernas),
Huelva i Tenerife.
L'energia solar és una energia amb la que es pot generar calor i electricitat. Hi ha
diferents formes de recollir i aprofitar els raigs del sol per generar energia: la
fotovoltaica (que transforma els raigs en electricitat mitjançant l’ús de panells solars),
la fototèrmica (que aprofita la calor a partir de col·lectors solars) i la termoelèctrica
(transforma la calor en energia elèctrica de forma indirecta).
Avantatges: És una font d’energia renovable, els seus recursos són il·limitats; És una
font d’energia molt amigable amb el medi ambient, la seva producció no produeix cap
emissió contaminant; Els costos d’operació són molt baixos; El manteniment és senzill i
de baix cost; Els mòduls tenen un període de vida fins de 20 anys; Es pot integrar en les
estructures de construccions noves o existents.
Inconvenients: s’ha d’instal·lar en un lloc on hi hagi radiació solar; La seva instal·lació
ha de ser en zones on la radiació solar sigui majoritària, diària i anual.
5.2.2 Energia eòlica
L'energia eòlica és una font d’energia renovable que s’obté del vent. Espanya és un
país muntanyós, amb vents constants i de gran intensitat que la converteixen en el
segon país productor del món d'aquest tipus d'energia, per darrere d'Alemanya. Les
comunitats que tenen parcs eòlics són: Castella la Manxa, Castella lleó, Galícia, Aragó,
Andalusia, però destaquem Cadis, on hi ha el major parc eòlic d'Europa.
L'Energia eòlica és el resultat d’un procés en el qual intervé l’energia mecànica, que
utilitza la força del vent per convertir-lo en energia cinètica, que en transportar la força
de l’aire en moviment es transforma en energia eòlica (energia primària), permetent
accionar màquines (aerogeneradors) que generen l’energia elèctrica (energia
secundària). Es poden instal·lar minicentrals, com a instal·lacions autònomes o parcs
eòlics que subministren electricitat a la xarxa general.
Avantatges: És renovable i abundant. No utilitza combustió, per tant és una energia
econòmica, es neta i no contamina, utilitza per a la instal·lació dels aerogeneradors
zones àrides, no perjudica el sòl i les activitats agrícoles i ramaderes, genera llocs de
treball, és segura.
Inconvenients: És discontínua, la seva intensitat i direcció canvien sobtadament,
requereix cables d’alta tensió de diàmetre quatre cops més grans que les xarxes
tradicionals, No es pot emmagatzemar, provoca un fort impacte visual en el paisatge.
5.2.3 Energia de biomassa
La biomassa s'obté per combustió o fermentació de la matèria orgànica. La biomassa
natural és la que es produeix espontàniament en la natura. els biocombustibles (o
biomassa procedent de residus vegetals, olis, alcohols, etc.) es consideren
ambientalment sostenibles a causa de la renovació ràpida de la biomassa. S’ha de
considerar, però, que la despesa energètica invertida en la producció del recurs sigui
també sostenible, evitant in-puts d’adobs que han comportat una despesa energètica
important i incloent en el balanç la despesa energètica de la maquinària emprada en
les tasques de conreu.
Avantatges: poden ser una alternativa energètica per als països actualment
dependents del petroli i els països en vies de desenvolupament, descompta el CO2
absorbit utilitzant els mecanismes de compensació que proposa el protocol de Kyoto,
els seus efectes sobre el clima es poden minimitzar.
Inconvenients: té efectes col·laterals que pot provocar la seva producció massiva en
les economies dels països en vies de desenvolupament, desplaçant la producció
d’aliments bàsics en benefici dels biocombustibles.
5.2.4 Energia geotèrmica.
Aquesta energia utilitza la calor interna de la terra. La calor de la Terra es produeix a
causa de la desintegració d’elements radioactius al seu interior. A Espanya, l'àrea amb
més possibilitat d'us d'aquesta energia és l'arxipèlag Canari (recordem origen volcànic
de les illes). Tot i això també altres zones es beneficien d'aquesta font d'energia com
ara: els balnearis de Navarra, la Rioja o Tarragona; per l'ús domèstic: Ourense i Lleida;
o per la calefacció d'hivernacles (Múrcia, Granada i Tarragona).
Avantatges: produeix pocs residus i poc contaminants, té un rendiment de producció
d’energia constant al llarg de l’any, és un complement excel·lent per a les plantes
hidroelèctriques, ja que el seu flux no depèn de variacions estacionals (cabal d’aigua…),
pot substituir a l’energia que s’obté per la crema de matèria fòssil, fissió nuclear o
altres medis, suposa un estalvi tant econòmic com energètic.
Inconvenients: l’emissió d’àcid sulfhídric que es pot detectar per una olor molt forta,
però que en quantitats molt elevades no es nota i és mortal, la contaminació d’aigües
pròximes (amb substàncies com l’arsènic, amoníac, etc.), la contaminació tèrmica, la
destrucció del paisatge, no es pot transportar.

7- Els recursos miners (recordem punt 4.1.1 recursos naturals no renovables: el

Carbó).
El sector miner Espanyol ha tancat les activitats tradicionals i ha forçat a una
reconversió de les explotacions restants. La mineria ha reduït de manera considerable
la seva importància en el conjunt de l'economia espanyola, tant pels seus recursos com
pel nombre de llocs de treball que genera.
6.1 L'explotació de recursos miners.
Recordem que la mineria (particularment la del carbó) a Espanya sempre ha estat molt
important, però que des de fa unes dècades el sector es troba en un procés
d'ajustament, que ha suposat el tancament de moltes mines. Recordem a més que
L'estat, en els últims anys, havia procurat mantenir l'activitat minera seguint un
procés de concentració d'empreses, que protegia les empreses del sector. El resultat
d'aquest procés ha estat la reducció de molts llocs de treball a zones de tradició
minera com Astúries, Lleó, Huelva o Terol.
En l'actualitat la política minera Espanyola té com a marc la política de la Unió
Europea, els objectius de la qual són: a) incrementar la competitivitat de la mineria
nacional; b) millorar la sostenibilitat de les explotacions i el medi ambient; c)
fomentar la recerca i el desenvolupament tecnològic. Aquest marc polític ha
determinat el tancament d'una gran quantitat de jaciments miners metàl·lics, però
també ha decretat el manteniment de molts jaciments de mineria no metàl·lica i de
roques industrials.

 La mineria metàl·lica. La utilització d'aquests minerals (ferro, alumini, coure,

etc.) és fonamental per a les indústries de base (com la metal·lúrgia i la
química) i per a les indústries de transformació. Però la mineria metàl·lica ha
patit un fort retrocés amb el tancament de grans mines com ara: mines de
ferro a Biscaia (Las encartaciones), mines de mercuri a Ciudad Real
(Almadén) i mines de pirita a Huelva (Riotinto).

 La mineria no metàl·lica. L'Extracció de minerals no metàl·lics (sal, sosa, sofre,

potasses, etc.) ha tingut resultats molt desiguals. Per exemple, Espanya manté
una alta producció de sal, tant en els seus jaciments de sal gemma com en les
salines de tot el litoral Espanyol. La primera productora de sal gemma a
Espanya és Cantàbria, que subministra a fàbriques de sosa i a altres indústries
 químiques. D'altra banda la sal marina s'obté, per exemple, al litoral
mediterrani i sud atlàntic a explotacions com les de Torrevella (a Alacant) i San
Fernando (a Cadis). Les sals potàssiques s'utilitzen com a fertilitzants agrícoles i
en la indústria química, on es fan servir per l'elaboració de sabons i vidre. A
Espanya hi ha una àmplia conca potàssica que s'estén des de Catalunya (mines
de Sallent) fins a Navarra.

 Les roques industrials. El sector, però, que ha aconseguit un notable

dinamisme els darrers anys ha estat l'activitat de les pedreres, per l'extracció
de roques industrials lligades a la indústria química i a la construcció, com ara
la pedra calcària, l'argila, les pissarres, les graves, i la sorra. També destaquen
les roques ornamentals com el granit i el marbre. Els millors granits s'obtenen
a mines de Galícia i els marbres de millor qualitat a mines d'Almeria i Badajoz.
7º) Aigua, recursos energètics i minerals a Catalunya.
A Catalunya hi ha un gran desequilibri entre la distribució de les persones al territori i
la disponibilitat de recursos hídrics. A més és una comunitat pobra en recursos
energètics i minerals.

7.1 L'aigua a Catalunya.

Els cursos fluvials de Catalunya són gairebé tots curts i de cabals força irregulars,
marcats pel relleu muntanyes i pel clima. De fet, les ciutats de Catalunya tendeixen a
estar a prop dels rius per aprofitar els recursos.
En general el recorregut dels rius Catalans té una orientació Nord – Sud, però és topa
frontalment amb les serralades (orientacions Oest - est) del relleu Català. De manera
que molt sovint els rius es veuen obligats a obrir-se pas entre les muntanyes i tallar
diferents congostos
7.1.1 Les conques hidrogràfiques.
La xarxa hidrogràfica catalana es reparteix en dues demarcacions:

 Les conques internes o Orientals:

Formada pels rius que neixen a Catalunya i desemboquen a la mar
Mediterrània. La seva gestió és competència de la Generalitat de Catalunya i es
fa a través de l’ACA (l’Agència Catalana de l’aigua).
Les conques més importants són el Llobregat i el Ter.
Altres rius: Muga, Fluvià, Tordera, Besòs, Foix, Gaià i Francolí. A més també
sorgeixen diverses Rieres que es troben al litoral i que es donen quan hi ha
fenòmens turmentosos importants.

 Les conques intercomunitàries o Occidental: inclou la part Catalana dels rius

Ebre, Sènia i la Garona. Aquestes conques estan gestionades de manera
compartida entre la Generalitat i les confederacions del rius Ebre i Xúquer. La
conca de l’Ebre a Catalunya està integrada, a més d’aquest riu, per la Noguera
 Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Segre. Al curs baix de l’Ebre s’hi
afegeixen petits rius com el Matarranya, Siurana, Riu Sec i Canaleta.
7.2 La demanda d'aigua.
El 92% de la població de Catalunya viu al territori adscrit a les conques internes i
consumeix només el 34% dels recursos hídrics, ja que l’ús agrícola, que és el que més
consum en fa, es concentra sobretot a les zones de regadiu del Segre, del baix Ebre i
suposa el 55% de la demanda total.
Aquest desequilibri entre les dues demarcacions hidrogràfiques s’agreuja tant pel
règim de pluges com la manca de grans inversions. Però el problema de l’abastiment
es posa de manifest quan es donen sequeres important de l’estiu. Per resoldre aquest
problema s’han anat proposant diferents solucions: a) transvasaments, b) instal·lació
de plantes dessalinitzadores, c) recuperació d’aqüífers, d) millora de sistemes de
regadiu, e) reutilització de l’aigua.
El pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya (2016 - 2021) mostra com
la xarxa principal de subministrament d’aigua de la regió metropolitana de Barcelona
(sistema Ter - Llobregat) és insuficient. El consum mitjà d’aigua a les llars Catalanes va
ser l’any 2013de 117 l per habitants i dia (13 litres menys que la mitjana Espanyola). En
canvi el cost de l’aigua va ser de 71 cèntims per m3 més alt. L’ACA (agència Catalana
de l’aigua) assenyala que l’esforç realitzat en inversions in conscienciació ciutadà (per
una nova cultura de l’aigua) no és suficient. A més a mig termini les conseqüències de
la crisi climàtica podrien incrementar els problemes amb l’aigua.

7.3 Els recursos energètics i minerals.

Catalunya és un país amb pocs recursos energètics i miners, per tant té una forta
dependència de la producció Espanyola i de l’estranger. A l’igual que en el cas
espanyol, les conseqüències d’aquesta dependència exterior dificulten el control del
preu de l’energia, fet que afecta negativament la inflació i l’economia en general. Pel
que fa a la distribució territorial, també parlem d’un desequilibri entre la producció
(principalment localitzada a la província de Tarragona) i el consum, aquest últim
localitzat en bona mesura als municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona.
Així en aquest punt veurem, breument, quins són els recursos energètics i els recursos
minerals dels que disposa Catalunya:
Recursos energètics: la mineria del carbó estava limitada en el passat a unes poques
explotacions, aprofitades per a centrals tèrmiques (Fígols tancarà el 1991) al Berguedà.
Donada la seva alta contaminació i la baixa rendibilitat aquest sector miner van anar
desapareixent i tancant cap a finals de segle XX.
Centrals nuclears: Ascó I i II i Vandellòs II, situades a Tarragona, produeixen quantitats
massives d’energia poc transportable. Actualment Catalunya depèn en gran mesura
de les nuclears. 
Segons dades de l’Institut Català de l’Energia de 2017 el 82,1% de l’energia produïda a
escala catalana era d’origen nuclear. Un informe elaborat per l’organització ecologista
‘Tanquem les Nuclears - 100% Renovables’ de l’any 2013 detalla que les centrals
nuclears catalanes han patit més de 200 problemes de funcionament en els darrers set
anys. Els incidents es presenten, segons els ecologistes, “com a resultat del pas del
temps i de les mateixes limitacions de la tecnologia nuclear”. Les centrals nuclears
s’haurien de tancar passats els 40 anys de vida útil. A Catalunya, aquestes instal·lacions
estan situades a Ascó (Ribera d’Ebre) amb dos reactors, que van començar a operar els
anys 1984 i 1986 respectivament, i a Vandellòs (Baix Camp), amb un sol reactor en
funcionament, operatiu des de 1981. Per tant, queden entre 7 i 12 anys per resoldre la
qüestió. Les nuclears catalanes ja han obtingut pròrrogues per continuar el seu
funcionament.
Petroli: Catalunya té un segon problema: el consum de petroli. L’any 2007, només un
2,2% del petroli consumit es produïa a Catalunya, segons dades recollides per
l’ICAEN. El petroli, però, és la principal font d’energia primària, representant el 46,1%
del consum segons dades de 2017. El seu preu, cada vegada més inestable a causa de
l’esgotament de recursos i a les crisis internacionals que afecten el seu
subministrament, està forçant al govern català a replantejar-se el model energètic
actual.
Energia hidroelèctrica: les centrals hidroelèctriques es localitzen on hi ha aigua
abundant. A Catalunya se situen en punts del curs mitjà dels principals rius, propicis
per a la construcció dels embassaments, sobretot en la conca Pirineus-Ebre, pantans
de la Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana i el Ter. També cal parlar de
l’aprofitament del riu Ebre als ports de Beseit. La construcció d’embassaments
presenta un fort impacte ambiental en el moment de la seva construcció, en inundar
grans extensions de terreny que a vegades comporten el desplaçament de la població
que els ocupava. També afecta el règim hidrològic dels rius al modificar artificialment
el seu cabal. En l’àmbit de les energies alternatives, té molta importància la biomassa,
seguida a molta distància de l’eòlica.
Els recursos minerals entre els Minerals no metàl·lics: potassa i sal gemma, han
perdut embranzida i s’han tancat moltes mines. Trobem explotacions de potassa a
Sallent. Roques industrials: important l’extracció d’àrids naturals, roca calcària i argiles
amb produccions cada cop més importants als darrers anys gràcies a la construcció.