Casa Milà (La Pedrera)

1. Fitxa Tècnica

Títol: Casa Milà (la Pedrera)

Autor: Antoni Gaudí
Cronologia: 1906-1912
Tipologia: Arquitectura (estructura arquitravada)
Localització: Barcelona

2. Context històric i cultural:

L'any 1906 Espanya estava governada per Alfons XIII. Catalunya havia patit certs
canvis, fruit d'un desenvolupament de la indústria, així convertint-se en el motor
econòmic d'Espanya. La burgesia industrial catalana va guanyar molt poder i influència.
Grans ciutats com Barcelona van créixer a causa del gran èxode rural que es va viure a
Catalunya. La ciutat es va ampliar seguint les pautes del famós "Pla Cerdà” (1860). La
burgesia industrial va voler buscar un art nou, que els representés i que fos
modernitzador. És en aquest moment que neix a Catalunya un nou moviment cultural,
que va portar el nom de "Modernisme". Ara bé, aquest model cultural ja existia en
diversos territoris industrialitzats d'Europa, com per exemple: el "Liberty" a Itàlia o el
"Modern Style" a Escòcia. El Modernisme s'associa a la lluita política de la burgesia
catalana que porta el nom de Catalanisme. El Catalanisme burgès defensava la tradició
cultural catalana (nacionalisme), però buscava accentuar la desvinculació política de
Catalunya amb el govern central. Així doncs, intentava modernitzar la societat i la
política a través ideologies Regeneracionistes (canviar la societat a través d'un art
modern). En l'àmbit arquitectònic el Modernisme volia innovar en les estructures dels
edificis, tanmateix volia mantenir les tradicions artesanals en la decoració (vidriers,
ceramistes, ferrers...). Aquesta última idea provenia del corrent artístic "Arts and Crafts"
que venia d'Anglaterra. El Modernisme sovint va idealitzar el medievalisme català, així
conservant característiques de l'arquitectura gòtica. A Catalunya trobem arquitectes
modernistes cèlebres com Josep Puig i Cadafalch, també pintors com Ramon Casas o
escriptors com Santiago Russinyol.

2. Lectura Formal i Anàlisi Estilística

Gaudí és l'arquitecte modernista català més important que hi va haver. Gaudí va ser
conegut per utilitzar una metodologia estructural intuïtiva en forma de petites maquetes
invertides amb fils i pesos. D'aquesta forma podia veure quines serien les forçes
perfectes per aguantar l'edifici. Les formes especials dels edificis com "La Sagrada
Família" del mateix arquitecte sorgien d'aquestes maquetes. Gaudí va emprar aquesta
mateixa metodologia en la Casa Milà, així dotant la casa d'una forma i estructura
peculiar. L'arquitecte concep l'edifici com un cos viu. L'esquelet són les columnes.
D'aquesta forma pot modelar la forma exterior del cos a la seva voluntat. Per donar més
dinamisme i vida a l'edifici, realitza una façana ondulada. Aquesta està feta amb pedra
local de Montjuïc, així protegint el material local. L'edifici consta d'una planta lliure, fruit
d'una estructura arquitravada moderna en ferro. Les parets de l'edifici no tenen una
funció estructural, són murs cortina. D'aquesta forma l'arquitecte distribueix cada planta
d'una forma diferent. Totes les habitacions de l'edifici tenen sortida a l'exterior, qüestió
promoguda pel corrent "Higienista" d'aquella època. L'edifici està dotat d'un ascensor
central i d'unes escales secundàries que, tot i això, estan decorades detalladament.
Gaudí concep una estructura dividida en dos subedificis asimètrics. Cada sector de
l'estructura conté un pati interior, així proveint cada planta d'una doble façana. Les
canalitzacions i sortides de fums són encobertes a través d'obertures verticals a
l'interior de l'edifici. Gaudí defensa també l'artesania, d'aquesta forma abasteix l'edifici
de balconades asimètriques amb ferro forjat i reciclat del famós artista Josep Maria
Jujol. Els patis interiors van ser pintats graduant l'entrada de llum, així enfosquint els
sectors de més amunt i aclarint la part baixa dels patis. Com hem vist amb l'escala
secundària, l'arquitecte també va decorar sectors de l'edifici que no eren de gran
importància ni concorreguts per la burgesia. D'aquesta forma veiem que Gaudí dona
protagonisme a les golfes de l'edifici guarnint l'espai amb més de 250 característics
arcs parabòlics, que també observem en l’edifici del mateix autor: "El Col·legi de les
Teresianes". El terrat de l'edifici és un altre exemple d'aquests. Aquest sector de poca
importància, conté dipòsits d'aigua, grans xemeneies i figures místiques. Totes
aquestes estructures són decorades. Algunes d'elles contenen mosaics en ceràmica
trencada, característics també de la defensa de l'artesania. L'ús de mosaics és un tòpic
de l'arquitectura modernista catalana que veiem en nombrosos edificis com "La Torre
Iris" de l'arquitecte Manuel Raspall. Gaudí va decorar el terrat de forma semblant en
altres edificis famosos com el “Palau Güell”. Gaudí concep l'art com una totalitat que no
només es reflecteix en l'edifici. L'artista fins i tot, dissenya l'entorn urbà de l'edifici, així
decorant-lo amb peculiars bancs i fanals, qüestió que també veiem en els arcs del
carrer davant del “Palau Bellesguard”.

4. Interpretació Conceptual

L'any 1860 es posa en pràctica el disseny urbanístic d'Ildefons Cerdà, per fer créixer la
ciutat de Barcelona de forma organitzada. A finals del segle XIX i principis del segle XX
es va urbanitzar tot aquest sector planificat, així creant l'Eixample de Barcelona. La
Casa Milà es va construir en un xamfrà del Passeig de Gràcia ubicat a l'Eixample.
Aquest edifici fou un encàrrec de la família Milà. Era freqüent que famílies reconegudes
com la Milà construïssin grans edificis en aquest nou sector de Barcelona. Gaudí va
construir molts altres edificis com aquest a l'eixample, com per exemple: "La casa
Batlló". Aquests edificis eren dividits en diversos pisos, dividits de la mateixa forma en
habitatges. La casa Milà va seguir les pautes d'aquesta tipologia de construcció. La
Casa Milà té una planta baixa que hauria servit per posar-hi establiments comercials.
La primera planta o pis principal era habitada per la família propietària de l'edifici i, per
tant, era gran, decorada i la més luxosa. Aquest pis lluïa una gran escala privada per
accedir-hi, ubicada en un dels patis interiors. Les següents plantes anaven baixant de
categoria i tenien habitatges més petits. Aquests habitatges es llogaven o es venien a
altres famílies de menys categoria pertanyents també a la burgesia. La casa, per
acabar, tenia unes golfes i un terrat. És interessant recalcar la modernitat de l'edifici. És
un dels primers edificis de Barcelona en tenir ascensor i el primer de tots en tenir un
aparcament subterrani. No obstant això, Gaudí no va seguir tots els paràmetres
reglamentaris dels edificis de l'Eixample. Tot i respectar el jardí interior que havien de
tenir les illes urbanitzades de l'Eixample, es va excedir en mesures i va construir un
edifici massa voluminós i alt. És un dels edificis de Gaudí més peculiars. Això, però, no
va entusiasmar a la senyora Milà, qui va promoure l'aspecte crematístic de la
construcció de l'edifici. Gaudí va sobrepassar el pressupost que oferia la senyora Milà i
va haver d'abolir diverses idees que tenia per la voluntat de la propietària. La decoració
de les zones no concorregudes com el terrat, no van acabar-se de realitzar com gaudí
ho havia dissenyat i de la mateixa forma, el mobiliari dissenyat per Gaudí no va ser el
definitiu. A la cantonada de la façana hi havia d'anar una escultura religiosa.
L'arquitecte, tanmateix, va preferir no inserir-la per evitar possibles danys a l'edifici, a
causa de les revoltes violentes de la "Setmana Tràgica" a Barcelona l'any 1909. La
misticitat de l'edifici no només recau a les peculiars formes i decoracions que té. Gaudí
va deixar-hi alguns missatges com un símbol de la societat intel·lectual de la
Maçoneria, que avui en dia encara no entenem. Va ser un edifici molt criticat per no ser
prou convencional, així va néixer el nom popular "La Pedrera". Va ser l'última obra de
Gaudí abans que es centrés únicament en la construcció de la important “Sagrada
família”.