SEGONES AVANTGUARDES

1. Referents històrics
 Després de la IIGM, es produïren un seguit d’esdeveniments i conflictes entre els
que destaquen la Guerra de Corea, la creació de l’Estat d’Israel, el triomf de la
Revolució Cubana liderada per Fidel Castro, la independència dels països africans,
la guerra de Vietnam, la victòria de les dictadures a Xile i Argentina, i la revolució
dels clavells a Portugal. A Espanya, després de la mort del general Franco, es
restablí la democràcia.
 Durant els anys 80 es va produir un acostament entre la URSS i els EEUU, que va
posar fi a la guerra Freda i que tingué el moment culminant en la caiguda el Mur de
Berlin (1989), que va comportar una nova redistribució geopolítica d’Europa i un
replantejament de les relacions entre les grans potències internacionals. El 1991 es
signaren els acords de Maastricht i es creà la Unió Europea.
 A tot això, cal afegir-hi 2 esdeveniments més recents: la primera Guerra del Golf
(1991) i l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York per Al-Qaeda (2001), que
tingué com a conseqüència la invasió d’Afganistan i la guerra d’Iraq (2003).
 A partir de la Guerra Civil a Síria (2011), i l’aparició d’Estat Islàmic o Dáesh, el
terrorisme s’ha estès geogràficament i ha arribat a Europa, amb els atemptats contra
els integrants de la revista Charlie Hebdo a París i l’atac a la sala Bataclan el 2015.

2. Localització i evolució artística

 A la 2a meitat del segle XX, l’epicentre artístic es traslladà als EEUU, i Nova York
es convertí en la nova capital mundial de l’art. En aquesta ciutat hi confluïren una
gran quantitat d’artistes (pintors, arquitectes o cineastes), molts dels quals fugiren de
l’Alemanya nazi. A finals de segle, la globalització trencà les barreres geogràfiques
anteriors i va desaparèixer la idea d’un únic centre artístic amb l’aparició de nous
centres emergents productors (Xina o Brasil) o receptors (EAU o Rússia) d’art.
 La data adoptada per establir la divisió entre les Primeres Avantguardes i les
nombroses tendències que conformen la 2a meitat del segle XX és 1945. A partir
d’aquest any, es donaren un munt de propostes artístiques que, fins als anys 90, es
poden englobar en 2 grans tendències:
o Segones Avantguardes: Començaren a Europa amb l’aparició de l’informalisme i
als EEUU amb l’arribada de l’expressionisme abstracte i que s’acabaren amb les
propostes conceptuals del final dels anys 60.
o Tendències postmodernes: Iniciades amb el neoexpressionisme alemany i la
transavantguarda italiana a mitjan anys 70, i que continuen amb els revivals dels
80.
 A partir de 1990 la varietat i interrelació de propostes fa que sigui molt difícil
establir línies generals que les englobin. No obstant, tot i que és cert que el fenomen
del videoart té inici als anys 60, és a partir de 1990 quan l’ús de les noves
tecnologies amb finalitat artística permet parlar d’era digital.
3. Característiques generals
 Quan l’art del segle XX corresponent a les Primeres Avantguardes es compara a mb
les tendències de la 2a meitat, es veu que, si bé el primer (malgrat la diversitat
d’estils) mostra una gran coherència interna, el segon apareix marcat per
l’heterogeneïtat de les diverses opcions.
 No obstant, a l’època de les Segones Avantguardes encara es noten certs aspectes
que connecten amb els plantejaments inherents a la modernitat (materials, tècniques
i formes noves) per trobar solucions artístiques originals, i fins poden rastrejar-se
aspectes conceptuals procedents d’alguna de es tendències de les Primeres
Avantguardes, com el Dadaisme o el Surrealisme.
 Malgrat això, és evident la intensificació de l’actitud rupturista iniciada a la primeria
del segle. En primer lloc, el quadre de cavallet és qüestionat com a suport i es dóna
pas a altres elements plàstic, i fins arriba a prendre’s com a suport el cos humà
mateix i es fan intervencions a gran escala sobre la natura o a la ciutat. En segon
lloc, l’obra d’art ja no és valorada pel resultat final, sinó pel procés creatiu mateix.
 A partir dels 70, l’experimentació com a principi d’acció arriba a la fi, i al seu lloc
s’imposa l’era de la postmodernitat, que no té el futur o la innovació com a fita, sinó
que gira la mirada al passat a fi de recuperar certs elements d’èpoques anteriors.
L’eslògan “en la postmodernitat s’hi val tot” indica la possibilitat que té l’artista de
prendre, indiscriminadament, fragments de l’art d’èpoques passades i situar-los en
les pròpies obres. Aquest fenomen d’apropiació també és present en gran mesura en
l’art basat en l’ús de les noves tecnologies, com el videoart.

4. Del funcionalisme a l’arquitectura d’autor

 Després de la IIGM, la tradició arquitectònica funcionalista continuà vigent fins el
1970. En aquesta dècada, nombrosos arquitectes rebutjaren els plantejaments
funcionalistes i començaren a fer servir elements decoratius i constructius propis de
períodes artístics anteriors.
 Paral·lelament, la tecnologia començà a ser concebuda com un instrument bàsic de
la construcció i, de mica en mica, els arquitectes adequaren els seus edificis a un
llenguatge propi i personal.
4.1. L’herència funcionalista
 La IIGM no representà una ruptura en l’evolució de l’arquitectura contemporània,
perquè els principals arquitectes continuaren ajustant les seves construccions als
mateixos paràmetres marcats pel funcionalisme d’abans de la guerra. Van der Rohe
continuà la seva tasca arquitectònica als EEUU, on construí importants gratacels a
Nova York i Chicago.
 A Finlàndia, Aalto, representant de l’escola nòrdica d’arquitectura contemporània,
va continuar mostrant en els seus edificis una unió perfecta entre modernitat i
tradició, ja que, malgrat adoptar certs plantejaments funcionalistes, va accentuar els
aspectes regionals. Seguint el classicisme nòrdic, va fer servir (a més del formigó, el
ferro i el vidre) altres materials locals com la terra cuita o la fusta.
 La mateixa línia seguí Utzon, que va fer obres molt espectaculars i originals mb
formigó armat, vidre, ceràmica i acer. La seva arquitectura es caracteritza per l’ús de
grans estructures que, en algunes de les seves obres, tenen forma de veles o tendes
de campanya. Aquest tret, evident en la Sydney Opera House, es pot vincular amb
l’organicisme, que intenta harmonitzar l’hàbitat humà amb el medi natural.
 A Espanya, l’arquitecte més destacat és Sert que, després d’exiliar-se als EEUU a
causa de la Guerra Civil, es dedicà a l’ensenyament d’arquitectura i disseny a Yale i
Harvard i, des d’allà projectà la Fundació Miró de Barcelona, un dels millors
exemples d’arquitectura funcionalista espanyola.
 Seguint els principis funcionalistes, entre 1945 i 1955, Le Corbusier construí Unitat
d’Habitació a Marsella i la Capella de Notre Dame du Haut a Ronchamp, edificis
emblemàtics de l’arquitectura contemporània. En totes dues construccions, va
introduir-hi una innovació molt important: l’ús del formigó en brut, d’on derivà el
Brutalisme, estil arquitectònic que tingué un relleu especial a Anglaterra a través
dels edificis del matrimoni Smithson.
o Les seves propostes funcionalistes també influïren decisivament en l’evolució
arquitectònica dels països sud-americans, especialment a Brasil, on Niemeyer i
Costa seguiren les seves propostes per construir els edificis més importants de la
nova ciutat de Brasília.
 A Espanya, durant el franquisme, les avantguardes començaren el seu camí el 1951
amb el Grup R, integrat per Bohigas, Coderch, Martorell, De Moragas i Sostres.
Altres arquitectes destacats són Candela (que realitzà la seva obra des de l’exili a
Mèxic) i Moneo, autor del Museo del Arte Romano de Mèrida, entre d’altres.
4.2. La crisi del Moviment Modern: l’arquitectura postmoderna
 A partir de 1970 i sota el nom d’arquitectura postmoderna, alguns arquitectes
començaren a usar elements decoratius i construccions tradicionals anteriors a la
revolució arquitectònica del segle XIX i rebutjaren les tesis del Moviment Modern.
Aquesta tendència tingué gran èxit al Japó, on sorgí una nova arquitectura a través
del Grup Metabolism, que barrejà elements de l’arquitectura tradicional japonesa
amb el llenguatge funcional de Le Corbusier. Un exemple n’és l’obra de Isozaki.
 L’arquitectura postmoderna també tingué una gran repercussió als EEUU, on
destacaren Graves i sobretot Venturi, el primer arquitecte modern que usà motllures
decoratives i elements tradicionals com l’arc a les entrades principals. Aquest no tan
sols aplicà aquests conceptes en els seus edificis, sinó que també els defensà i
promocionà a través de llibres com Complexitat i contradicció en l’arquitectura, on
plantejà tot un seguit de punts oposats al llenguatge del Moviment Modern.
 Un altre arquitecte important vinculat a l’arquitectura postmoderna fou Rossi,
defensor del funcionalisme durant els anys 70. En els seus projectes de cases
unifamiliars va adaptar edificis a les tradicions locals, i defensava que tota tipologia
del passat podia ser alterada en l’ús i en la forma per adaptar-la a les necessitats del
moment.
 A Espanya destaca el nom de Bofill, que ha recuperat el repertori formal del
classicisme i l’utilitza de manera eclèctica, aplicant-lo a les estructures de formigó i
cercant la monumentalitat. També excel·leix en aquest context l’obra (de trets molt
 singulars) de Miralles, els plantejaments de la qual han estat seguits per la seva
col·laboradora i esposa Tagliabue.
4.3. High-tech i arquitectura d’autor
 Paral·lelament al moviment postmodern, durant els anys 80 i 90 també sorgiren amb
gran vitalitat corrents com el high-tech i el deconstructivisme.
o El primer valora, per damunt d’altres, l’exhibició dels components tecnològics de
l’edifici, i entre els seus seguidors destaquen Foster i Rogers, creadors (juntament
amb Piano) del Centre Georges Pompidou de París.
o Per la seva banda, partint de les teories deconstructivistes de Derrida, els
arquitectes Hadid i Gehry dissenyen els seus edificis seguint la premissa segons la
qual “la forma és resultat de la fantasia”.
 Les darreres tendències arquitectòniques creen obres relacionades amb les
necessitats de la societat actual (biblioteques, magatzems, oficines, museus o palaus
de congressos), promogudes majoritàriament per les administracions públiques, i
tenen com a objectiu revitalitzar zones deprimides d’una ciutat. Aquest nou marc
d’acció comporta el que s’ha anomenat arquitectura d’autor, i ha dut a designar
els seus integrants amb el nom “d’arquitectes estrella”.
 Entre aquests autors, a cavall entre l’enginyeria i l’arquitectura, destaquen:
o Meieri la seva arquitectura blanca. o Nouvel i la seva recerca de la
o Koohlas, l’obra del qual destaca transparència i la il·luminació.
pel protagonisme de la massa en o Calatrava, en les obres del qual
els seus projectes. s’ha mostrat de manera palesa la
o Herzog i De Meuron amb la seva fusió entre arquitectura i
arquitectura minimalista. enginyeria.