Imprimeix el llibre sencer

Recursos d'estudi L1

Recursos estudi L1

lloc: Campus IOC

Curs: Història (Bloc 2)
Llibre: Recursos d'estudi L1
Imprès per: Hasna Mazroai (MF)
Data: dijous, 27 gener 2022, 19:25

Taula de continguts
1. Aspectes generals del període
1.1. Context intern de la Segona República
1.2. Context històric internacional

2. La proclamació de la República i la Constitució de 1931

2.1. La proclamació de la República a Catalunya
2.2. La Constitució republicana de 1931
2.3. El vot femení

3. Política i ideologies durant la Segona República

4. La Generalitat de Catalunya dins la Segona República

5. El bienni reformista
5.1. L'oposició a les reformes i els intents de revolta proletària

6. El bienni conservador
6.1. Les tensions polítiques durant el bienni conservador
6.2. El conflicte rabassaire
6.3. Els fets d'octubre
6.4. La fi dels governs conservadors

7. Les eleccions de 1936, el Front Popular i la conspiració contra la República

8. L'evolució econòmica i social durant la República

1. Aspectes generals del període

Etapes

Línia del temps de la II República

Vídeo: La República. Reforma y reacción. 47 mn (recomanat)

Si vols seguir amb atenció i aprofitar millor el contingut del vídeo, pots fer servir aquest qüestionari: Seguiment del vídeo
"España en guerra. Cap. 2". T'ajudarà molt a comprendre el que es diu en aquest lliurament i el següent.

Fonts:

Cartells de la Segona República

Per saber-ne més:

1. Àudio: La Segunda República revisitada. Documentos RNE. 56 mn.

2. Web: La Segona República

1.1. Context intern de la Segona República

La II República espanyola, l’intent més seriós d’implantar una autèntica democràcia liberal a Espanya, va néixer en
circumstàncies molt difícils, tant pel que fa al panorama econòmic i social intern, com pel que fa al context internacional.

Pots sentir aquest àudio introductori sobre: El context històric de la II República 7 min.

1. La demografia
D’una banda, la societat espanyola havia conegut els decennis anteriors una etapa de creixement amb forts desequilibris, tal com has vist al primer bloc d’Història. El creixement
demogràfic es va mantenir.

- hi va haver una petita reducció de la taxa de natalitat durant els anys de la república,

- això va anar acompanyat d’un descens similar de la taxa de la mortalitat, la qual cosa va permetre mantenir un creixement vegetatiu de la població.

Però el més important va ser la dràstica reducció de l’emigració cap a l’exterior, un fenomen que havia marcat la vida espanyola des de finals del XIX. Ara les fronteres americanes i
europees es tancaven degut a la crisi econòmica internacional de 1929 i tota aquesta població jove que ja no sortia incrementava les demandes econòmiques, educatives, sanitàries, etc.,
que esperaven solució des de la política. A Catalunya, les migracions des del camp a la ciutat i des d’altres parts de l’estat -unes 50.000 persones més en aquests 5 anys-,
incrementaven fins i tot aquestes demandes.

Espanya era un estat que havia iniciat la seva industrialització en el segle XIX i en 1930 presentava forts desequilibris entre zones agràries i les urbanes més industrialitzades. El
desenvolupament econòmic havia estat incapaç d'absorbir el creixement demogràfic, la qual cosa originava un excés de força de treball.

Evolució de la població espanyola durant la II República. Font: elaboració pròpia.

2. L'agricultura
L’activitat agrària seguia marcant la vida econòmica, fins i tot a moltes parts de Catalunya o Euskadi, els territoris més industrials. No només perquè encara un 60% de la població es
dedicava a l’agricultura, sinó perquè moltes persones que no eren pageses també vivien a zones rurals i es veien fortament afectades per les collites. I molts sectors agraris s’ho estaven
passant molt malament, perquè, malgrat els forts aranzels, la competència exterior era molt forta i la producció espanyola no podia competir amb els cereals o la llana que arribaven de
l’Argentina, Estats Units o Austràlia. Es calcula, per exemple, que, a Catalunya, en els deu anys anteriors a la guerra civil, només en tres els productors de cereals van aconseguir
guanyar diners. I aquesta situació s’agreujava pel fet que, sovint, havien de partir aquest benefici entre els propietaris de la terra i els pagesos que la conreaven. Arribava un moment en
què pagès i propietari no podien viure del producte de la mateixa terra, i això ajuda a entendre les grans tensions al voltant de la reforma agrària, on uns o altres havien de sortir
guanyant o perdent. No només eren els jornalers sense terra el que la demanaven, sinó tots els pagesos parcers o llogaters, com ara els rabassaires, conreadors de la vinya a Catalunya.

La major part dels treballadors del camp no posseïa prou terra i prop de la meitat eren jornalers, que patien de molts mesos sense feina, quan no hi havia tasques agràries per a fer.
del total d'aturats, 2/3 corresponien al sector agrari.

TAULA AMB EL REPARTIMENT DE LA PROPIETAT AGRÀRIA EN 1930

Nombre de finques Extensió total de les finques Extensió mitjana per unitat Nombre en % del total Extensió en % del total

Latifundis 12.488 7.468.629 598 ha. 0,1 33,28

Finques grans 16.305 2.339.957 143 ha. 0,1 10,42

Finques mitjanes 169.472 4.611.789 27 ha. 1,6 20,55

Finques petites 205.784 1.379.416 6 ha. 2 6,14

Minifundis 9.810.331 6.635.299 0,6 ha. 96 29,57

99,96
TOTALS 10.214.380 22.435.090 99,8

3. La societat urbana
Als altres sectors econòmics la situació creada per la crisi econòmica internacional de 1929 que ja hem esmentat, la pitjor que havia conegut el sistema capitalista mundial, va impactar
de ple a l’economia espanyola a partir de 1931, just l’any d’aparició de la II República. Es calcula, per exemple, que la construcció, un sector que havia conegut un fort desenvolupament
durant els anys 20, va conèixer una crisi tan greu que la meitat dels paletes de Madrid estaven a l’atur l’any 1935. La indústria catalana també va patir greus dificultats, i els seus
indicadors més importants van descendir acusadament l’any 1933, per recuperar-se lentament durant els dos anys següents, però sense superar en 1935 la situació de 1931. Podem situar
la taxa general d’atur durant aquests anys en un terç de la població, amb alts nivells de feines temporals o intermitents i de baixa qualitat, sobretot al camp.

En general, es tractava d’una societat amb grans diferències en la distribució de la renda i altes taxes d’analfabetisme, que rondava un terç de la població, sobretot la femenina. Es
calcula que hi havia unes 12.000 famílies de grans terratinents, unes 80.000 d’empresaris rellevants i unes 40.000 de grans comerciants. Configuraven un reduït sector oligàrquic que fins
aquell moment havia dominat la política. També hi havia una classe mitjana que podria voltar les 2.700.000 persones. La resta de la població eren treballadors o pagesos amb poca o cap
terra. Les diferències regionals eren acusades i afectaven especialment, com ara, al sud i oest de la península. En canvi, les ciutats havien conegut un fort desenvolupament als anys 20.
Hi havia una classe mitjana reduïda però influent, que s’obria cap als models europeus i demanava canvis (tant pel cantó progressista com conservador o reaccionari) i que també tenia les
seves pròpies demandes a l’estat, mentre molts miraven amb por els moviments socials de pagesos o miners.

FONTS:

Evolució del comerç exterior

Index
Anys En milions de pessetes/or
(Mitjana 1931-1935=100)

Importació Exportació Importació Exportació

1930 2.447 1.457 259 341

1931 1.176 990 125 137

1932 976 742 103 103

1933 837 673 89 93

1934 855 612 91 85

1935 876 588 93 82

He entés que la Segona República va néixer quan es produien alhora diverses crisis

Puc esmentar els principals canvis demogràfics, econòmics i socials d'aquella època

Conec les conseqüències del "crac" econòmic de 1929

1.2. Context històric internacional

Conceptes i personatges fonamentals esmentats en aquest apartat: 1) feixisme, 2) comunisme, 3) crac de 1929, 4)
totalitarisme, 5) parlamentarisme.

Si no ho has fet a l'apartat anterior, recorda que pots sentir aquest àudio:
El context històric de la II República 7 min.

La conjuntura internacional en què es va desenvolupar la II República espanyola no va ser favorable ni en l'aspecte econòmic ni en el polític. El nou règim va arribar en mig d'un
període molt problemàtic. Al llarg de tot el quinquenni 1931-1936, va haver de conviure amb la pitjor depressió econòmica internacional del capitalisme (el crac de 1929) i amb tots els
desequilibris que això va provocar. D'altra banda, l'experiència democràtica espanyola es produïa quan la democràcia parlamentària anava desapareixent a tota Europa degut a
l'ascens dels feixismes i les dictadures reaccionàries.

Situació mundial:
En aquell moment, la política espanyola i mundial es veien sacsejades per les conseqüències de tres fets fonamentals:

- la Revolució Russa, que havia fet possible el govern revolucionari dels comunistes i havia expropiat la riquesa de la burgesia russa. Això havia desfermat les esperances dels treballadors
revolucionaris , no només dels que es consideraven comunistes, sinó també dels anarquistes o dels socialistes més a l’esquerra. Al mateix temps, havia provocat la por dels sectors liberals i
conservadors.

- la crisi econòmica de 1929, iniciada a la crisi borsària de Wall Street; va arribar una mica més tard a la península Ibèrica i va condicionar fortament les possibilitats de trobar un cert
suport econòmic als estats veïns.

- l’ascens dels feixismes, que va arribar al poder en diferents estats durant els anys 20 i 30. Era l’expressió violenta i ultranacionalista de la por de les classes altes i mitjanes tant a la crisi
econòmica com a l’amenaça revolucionària obrera.

Conseqüències:
Aquesta situació va repercutir de diferents maneres.

a) Incidència de la crisi econòmica internacional

La repercussió de la crisi econòmica en Espanya presenta dos aspectes fonamentals:

1. A partir de 1931, s'observa una caiguda del comerç extern amb una disminució acusada de l'exportació en el sector miner i agrari. Les zones afectades més directament per aquesta
caiguda de les exportacions varen ser les de màxims índex d'atur i les de més gran tensió social: zones industrials i mineres i zones rurals del sud de la Península.

2. Va tenir greus efectes també el trencament dels fluxos migratoris: mentre que en la dècada de 1920-1929 havien sortit d'Espanya 277.000 emigrants, a partir de 1931, l'emigració es va
interrompre gairebé per complet i varen ser molts els retorns. Això va suposar un augment teòric de 200.000 treballadors (100.000 que varen tornar i 100.000 que no van sortir), la qual
cosa, afegida a l'alt creixement vegetatiu de la població espanyola, va provocar un increment important del nombre d'aturats (al voltant de 800.000 en 1936) i, en conseqüència, una més
gran conflictivitat social.

Cues d'aturats als Estats Units a conseqüència del crac del 29. Font: Viquipèdia.

b) Incidència de la situació política internacional

El triomf de règims totalitaris feixistes en determinats països d'Europa (Itàlia, Alemanya, Àustria), afegida a la proposta revolucionària i totalitària del comunisme soviètic, van tenir també
a Espanya una triple conseqüència:

1. Aquesta mena de règims varen exercir una indubtable influència sobre determinats grups polítics espanyols, provocant l'aparició de partits que els imitaven i que atacaven
obertament el sistema democràtic dominant. Aquests partits defensaven la implantació de sistemes autoritaris com a única solució als múltiples problemes que patia la societat.

2. Les propostes revolucionàries per construir un estat obrer (totalitari en el cas dels comunistes, i llibertari en el cas dels anarquistes) es van veure ara recolzades per altres grups
d'esquerres que radicalitzaven les seves posicions segons veien avançar l'amenaça dels grups antidemocràtics de la dreta. Es van formar aliances contra el "feixisme",
considerant com a feixistes tots els grups de la dreta més conservadora i antidemocràtica.

3. De la mateixa manera, qualsevol programa o política d'esquerres que volgués afavorir la democràcia i la igualtat, va ser considerat com a simplement revolucionari per una dreta plena
de por a la revolució i disposada a defensar la seva posició econòmica i els privilegis socials que se'n derivaven.

Tot plegat va contribuir a la radicalització i enfrontament de les posicions polítiques i a un ambient de por i violència gens recomanable pel que ha de ser una democràcia.

Per saber-ne més:

1. Economia en el període d'entreguerres, la crisi dels anys 30,la Gran Depressió i el New Deal.

2. Àudio: El crac del 29 52 min

3. Les democràcies i els totalitarismes.

4. Revolució Russa, per tal de conèixer quina influència va tenir sobre la societat posteriorment.

Tinc clares quines eren les pors i les esperances que desfermava la Revolució Rusa com a model polític

Tinc clares quines eren les pors i les esperances que desfermava el model feixista italià o alemany

2. La proclamació de la República i la Constitució de 1931

Conceptes i personatges fonamentals esmentats en aquest apartat: 1) general Berenguer, 2) Dictablanda, 3) Pacte de Sant
Sebastià, 4) eleccions municipals, 5) Alfons XIII, 6) abdicació, 7) govern provisional, 8) Niceto Alcalá Zamora.

Àudio: El Pacte de Sant Sebastià 7 min

La crisi del govern dictatorial

Després de la dimissió de Primo de Rivera, la situació política s’anava deteriorant progressivament. El rei va mirar de mantenir provisionalment la dictadura, fins a trobar una manera de
retornar a l’ordre liberal. Va encomanar el govern al general Berenguer, que va dirigir el país sense constitució i sense Corts, però sense objectius clars i sense mantenir la ficció d’un
govern plenament autoritari com Primo de Rivera. Per això, la gent, fent broma, el va anomenar el període de la “dictablanda”.

El Pacte de Sant Sebastià

Arreu es pactava i ens conspirava per posar fi a la Monarquia. Els partits republicans es van reunir durant l’estiu de 1930, a Sant Sebastià, amb algunes personalitats socialistes i del
nacionalisme català per aconseguir una acció conjunta en aquest sentit. Es va crear un Comitè Civil i un de Militar per preparar una revolta. És el que es va ser conegut com a "Pacte de
Sant Sebastià".

Les eleccions municipals de 1931

Els partidaris de la monarquia, mirant de trobar una sortida, van convocar eleccions municipals l’abril de 1931. Aquesta acció no tenia gaire lògica. El problema d’Espanya no era com
governar els ajuntaments, sinó com governar l’estat. S’havien de reobrir les Corts anteriors o, molt millor, convocar unes noves eleccions generals. Començar pels municipis era una
jugada política: s’esperava que als pobles petits guanyessin encara els partidaris de la monarquia. D’aquesta manera, faria la sensació que els republicans no controlaven l’opinió
pública, i permetria als partits conservador i liberal tornar a organitzar-se i controlar el territori.

Mapa dels resultats a les eleccions municipals de 1931. Font: Instituto Geográfico Nacional.

La proclamació de la República (14 d'abril de 1931)

A les eleccions municipals una majoria de ciutadans va votar als candidats republicans i socialistes a les grans ciutats. Als pobles agrícoles, van seguir donant suport a als
monàrquics. Aquesta diferència es devia a diferents raons, però algunes d'elles eren que s'havia mantingut la presència dels cacics locals i també la inèrcia de respectar al que ja governa.

Però aquesta victòria no va servir de res als monàrquics. Convençuts de representar la voluntat aclaparadora dels ciutadans més lliures del país, els regidors republicans d'Eibar
van proclamar la República Española, essent ràpidament imitats a les principals capitals de província de tot l'estat.

Tot s'havia perdut pel rei Alfons XIII. Quan va demanar als caps militars i de la Guàrdia Civil si es podia comptar amb la fidelitat de les seves tropes, aquests van respondre
negativament o no li van saber respondre. Va veure amb claredat que havia d'abandonar el tron. Aquell mateix dia va voler fer creure que el deixava voluntàriament, però el cert es
que no comptava gairebé amb ningú que li donés suport. Molt pocs polítics de la monarquia li van fer costat en aquell moment. Com diria l'almirall Aznar, que exercia com a cap de
govern, "España se había acostado monárquica y se levantaba republicana".

Un govern provisional, dirigit per l'antic ministre monàrquic Niceto Alcalá Zamora va prendre el poder, mentre les places i carrers s'omplien d'una gentada alegre que donava
visques a la República sense que la policia, l'exèrcit o la guàrdia civil intervinguessin.

Vídeo: Proclamació de la II República (recomanat)

FONT: Resultats a tot l'estat de les eleccions municipals el 12 d'abril de 1931.

Coalició monàrquica 40.324 regidors 9 alcaldes a capitals de província

Conjunció republicana-socialista 36.282 regidors 38 alcaldes a capitals de província

Esquerra Republicana 3.219 regidors 3 alcaldes a capitals de província

Lliga Regionalista de Catalunya 1.014 regidors

Nacionalistes Bascos 267 regidors

Comunistes 67 regidors

Independents i altres 267 regidors

Per saber-ne més:

1. La primavera republicana (exposició virtual sobre l'entusiasme que va desfermar en una part de la població l'arribada de la II República i el que s'esperava d'ella)

Puc explicar com es va negociar el Pacte de Sant Sebastià

Entenc la importància del triomf electoral republicà als principals municipis

He comprès el significat polític i social de la proclamació de la República en el decurs de la història d'Espanya i Catalunya

2.1. La proclamació de la República a Catalunya

Conceptes i personatges fonamentals esmentats en aquest apartat: 1) República catalana, 2) Esquerra Republicana de
Catalunya, 3) Francesc Macià, 4) Govern provisional de la República.

Àudio: La República Catalana de Francesc Macià 6 min

Al·legoria catalana de la Segona República. Font: Arxiu Nacional de Catalunya

Les eleccions municipals de 1931

A les eleccions municipals de 1931 va triomfar la nova candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit format per la fusió de l’independentista Estat Català, de Francesc
Macià, els republicans nacionalistes del Partit Republicà Català, de Lluís Companys, i altres grups independents del catalanisme.

Aquest èxit va ser una mica sorprenent donat el poc temps que havia tingut el partit per organitzar-se. A més, la participació en les eleccions havia estat bastant alta. Havien superat a la
Lliga Regionalista tant a la capital com a la resta del territori, duplicant els vots del catalanisme conservador.

La proclamació de la República catalana

Quan Lluís Companys va veure el resultat, immediatament va anar a l’Ajuntament de Barcelona per proclamar el triomf de la seva formació i sumar-se a l’exigència popular per la
República. Poc després, Francesc Macià, des de l’antic palau de la Generalitat va proclamar la «República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica» i va començar
a organitzar una administració catalana i un govern provisional. Aquest acte era revolucionari, en la mesura que encara governava el rei i perquè no era això el que s’havia negociat amb la
resta de partits republicans al Pacte de Sant Sebastià. La CNT, molt influent entre els treballadors, es va negar a formar part del nou govern.

Ban de proclamació de la República catalana

Ban de proclamació de la República Catalana. 1931. Font: Wikipèdia.

La negociació amb el govern provisional de la República

Aquesta proclama va fer reaccionar al govern provisional de la república espanyola, que va encarregar a tres ministres catalans que negociessin amb en Macià. Aquest va voler
mantenir la seva proclamació d’una república catalana, però això no era realista quan bona part de l’economia del Principat depenia del mercat espanyol i tant l’exercit com les forces
d’ordre públic eren també dirigides pel govern central. Calia, doncs, emmarcar la política catalana dins els canvis que es produirien a la república espanyola, i la forma d’aquesta encara
s’havia de decidir. Macià no podia imposar a tota la resta una república confederal, que era el seu projecte però segurament no el de la majoria de republicans. El govern provisional es va
comprometre a reconèixer legalment la personalitat política de Catalunya i, si la constitució ho permetia, a atorgar un estatut d’autonomia.

FONT:

La proclamació de la República a Barcelona el 14 d'abril de 1931.

"La noticia de los sucesos ocurridos en el Ayuntamiento y plaza de San Jaime, corrió con celeridad eléctrica y tuvo inmediata repercusión en las Ramblas. De todas partes surgían grupos
con banderas de los colores republicanos y otras de los colores catalanes -éstas en menor número- y se improvisaban grupos y manifestaciones que corrían de un lado para otr dando vivas
a la República. El paso de las banderas era saludado con frenéticas ovaciones y vivas entusiastas. Las manifestaciones iban en direcciones diversas y en muchos lugares de las Ramblas se
cruzaban, saludándose los individuos de uno y otro grupo con aplausos.

Muchos balcones de las Ramblas y algunos de la plaza de Cataluña se engalanaron con banderas republicanas y colgaduras de estos colores. Había también algunas con los colores
catalanes. El diario El Matí, que tiene su redacción en la Rambla de Canaletas, colocó en sus balcones una bandera catalana, y el semanario La Rambla, otras dos con los colores catalanes
y republicanos.

La afluencia de gente en las Ramblas era a las cinco de la tarde extraordinaria, enorme, como jamás se ha visto, y el entusiasmo de que se hallaba poseída la gran masa humana, delirante."

La Vanguardia, 15 de abril de 1931.

3. La Vanguardia, proclamació de la República.

4. Macià vist per Cambó

Macià, en el fons del qual hi havia una immensa quantitat d’infantilisme, en proclamar la República Catalana va creure que n’hi hagut prou d’anar de casa seva a la Plaça de Sant Jaume
i fer uns crits, per produir una immensa transformació en l’estructura d’Espanya i en els sentiments més pregons dels espanyols. I, així, començà a donar ordres com si Catalunya
estigués ja constituïda en Estat independent. Els qui més l’estimulaven per aquest camí eren alguns militars (la majoria no catalans) tan insensats com ell. Així, Francesc Macià ordenà a
les Duanes i a les Delegacions d’Hisenda que enviessin les recaptacions a la Generalitat i començà a dictar les disposicions per apoderar-se de tots els serveis públics.

Quan els qui governaven la República a Madrid s’assabentaren del que feia Macià, comprengueren que en ésser conegut arreu d’Espanya provocaria un moviment no sols contra
Catalunya sinó contra la República. Esgarrifats, enviaren en avió Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, per convèncer a Macià que tot el que estava fent era
pura follia. No fou poc el que hagueren de maldar per a convèncer-lo, per= finalment l’home va cedir; es resignà a no fer res i canvià el nom de República Catalana pel de Generalitat de
Catalunya, amb el qual actuaria amb les funcions que abans tenia la Mancomunitat, mentre es tramitava normalment i legalment l’Estatut de Catalunya, d’acord amb el pacte de San
Sebastián.

Fins llavors, Francesc Macià s’havia posat personalment en ridícul manta vegada; ara, i des del poder suprem del seu país, també hi havia posat Catalunya.

Francesc Cambó: Memòries.

He entès les circomstàncies en què es va produir la proclamació de la República a Catalunya

Puc explicar el context en què es va negociar l'acceptació del futur règim republicà espanyol i l'establiment de la Generalitat
de Catalunya

2.2. La Constitució republicana de 1931

Conceptes i personatges fonamentals esmentats en aquest apartat: 1) Constitució de 1931, 2) sufragi universal, 3) sufragi
femení, 4) Corts, 5) govern provisional 6) Niceto Alcalá Zamora.

Àudio: Els problemes de la constitució republicana 5 min

Elaboració de la Constitució
El govern provisional de la República va convocar ràpidament eleccions a Corts per triar els representats populars que havien d’elaborar la nova constitució republicana. Amb
l’onada d’entusiasme per la proclamació de la nova forma d’estat i amb les esperances de canvi que havia obert, no és estrany que els republicans progressistes i els socialistes
obtinguessin una clara majoria. Com que, a més, el sistema electoral primava molt en escons a la candidatura guanyadora en cada circumscripció, la majoria de la cambra va ser
clarament republicana i d’esquerres.

Potser massa, perquè durant els sis mesos en què es va discutir el redactat de la Constitució, la majoria favorable a la transformació de l’estat no es va sentir obligada a negociar amb
la dreta, que era vista com una minoria reaccionària, superada pel canvi polític. Alguns polítics van confondre el seu domini del parlament amb el sentiment dels ciutadans.

Font: Congrés dels Diputats

El desembre de 1931 la constitució fou aprovada amb 368 vots a favor, cap en contra i 89 absències (dels diputats monàrquics, que manifestaven d’aquesta manera la seva protesta).
Niceto Alcalá Zamora, un home conservador i catòlic, però republicà i demòcrata, es va convertir en el primer president de la República. La majoria d’esquerres volia fer un
senyal triant un home «centrista» que podia garantir els drets de tothom dins del marc constitucional.

Característiques:
La nova Constitució garantia tot un seguit de llibertats (religiosa, d’expressió, de reunió, de creació d’associacions i partits, de circulació i residència de les persones, d’inviolabilitat
del domicili i del correu) i drets (com ara el divorci). Espanya deixava de ser un estat oficialment catòlic i se separava de l’Església, que ja no comptaria amb un suport econòmic públic.

Es reconeixia també que l’estructura de l’estat era compatible amb l’autonomia de municipis i regions, obrint la porta al reconeixement d’un estatut especial per als territoris que ho
demanessin.

L’esquerra va aconseguir que les Corts tinguessin només una cambra. Ho van fer pensant que aquesta única cambra havia de ser, per força, triada en funció del nombre d’habitants, i
no per territoris, de manera que les ciutats, de majoria republicana, podrien afavorir les majories progressistes. A més, una sola cambra permetia elaborar i aprovar més ràpidament les lleis,
aspecte important quan calia fer un munt de reformes de tota classe.

Aquesta cambra, El Congrés dels Diputats, s’escollia per sufragi universal i, després d’un interessant debat, es va reconèixer el sufragi femení, molt abans que altres estats d’Europa
amb més tradició democràtica, com ara França o Suïssa.

Altres conceptes jurídics importants (fes clic per conèixer-los)

Per saber-ne més:

Constitución de 1931

Puc explicar les principals característiques de la constitució republicana de 1931, els seus avantatges i també els problemes
que plantejava

2.3. El vot femení

Conceptes i personatges fonamentals esmentats en aquest apartat: 1) sufragi femení, 2) Clara Campoamor, 3) Victoria Kent,
4) Corts.

Importància del debat

Reconèixer el dret de vot a les dones era reconèixer implícitament que eren ciutadanes de ple dret i persones amb majoria d'edat legal. Les demandes en aquest sentit havien
aparegut amb el segle XX. Carmen de Burgos i Dolors Monsardà van ser pioneres en aquest sentit, quan a tota Europa això era encara objecte de debat i també de repressió.

Posicions a favor i en contra

En el moment de redactar la nova constitució republicana, eren ja poques les opinions polítiques que negaven a la dona aquest dret. Fins i tot els grups monàrquics i
tradicionalistes ho veien amb bons ulls perquè consideraven que el caràcter catòlic i conservador de moltes dones els podia ser favorable. Precisament per això, hi va haver una part del
republicanisme liberal de centre que van considerar prematur introduir aquest dret a la constitució, tement que el vot femení pogués ser la causa del retorn de la dreta monàrquica al
poder. També hi havia, és clar, un sector reaccionari, generalment a la ultradreta, que encara mantenia la seva oposició per manifestar la superioritat de l'home.

La discussió a les Corts

El debat va ser molt encès. Van destacar pel seu protagonisme la diputada republicana radical Clara Campoamor, que impulsava l'obtenció immediata del dret de vot, i la diputada del
partit republicà radical-socialista Victòria Kent, que, malgrat les seves conviccions feministes i reformistes, molt properes a les de Clara Campoamor, considerava que aquesta mesura
s'havia de prendre més endavant, quan les institucions republicanes i la democràcia estiguessin més consolidades.

Retrat de Clara Campoamor. Retrat de Victoria Kent.

Font: Viquipèdia Font: Mujeresenlahistoria

El dret de vot de les dones va ser incorporat a la constitució i es va poder exercir a les eleccions legislatives de 1933. En aquest moment, bastants estats d'Europa occidental, com ara
França o Suïssa, encara no havien reconegut el dret de vot femení.

FONTS:

1. Discurs de Clara Campoamor a les Corts republicanes:

"Señores diputados: se está haciendo una constitución de tipo democrático, por un pueblo que tiene escrito como lema principal, en lo que llamo yo el arco del triunfo de su República, el
respeto profundo a los principios democráticos. Yo no sé, ni puedo, ni quiero, ni debo, explanar que no es posible sentar el principio de que se han de conceder unos derechos si han de
ser conformes con lo que nosotros deseamos, y previendo la contingencia de que pudiera no ser así, revocarlos el día de mañana. Eso no es democrático. Señores diputados... Yo no creo,
no puedo creer, que la mujer sea un peligro para la República, porque yo he visto a la mujer reaccionar frente a la Dictadura y con la República. Lo que pudiera ser un peligro es que la
mujer pensara que la Dictadura la quiso atraer y que la República la rechaza, porque, aunque lo que la Dictadura le concedió fue igualdad en la nada, como me he complacido yo
siempre en decir, lo cierto es que, dentro de su sistema absurdo e ilegal, llamaba a la mujer a unos pretendidos derechos ..."

Clara Campoamor, Diario de sesiones de las Cortes, 30–IX-1931

2. Pors republicanes a la concessió del vot a les dones:

El voto hoy en la mujer es absurdo, porque en la inmensa mayoría de los pueblos el elemento femenino, en su mayor parte, está en manos de los curas, que dirigen a la opinión femenina,
se introducen en los hogares e imperan en todas partes. La mujer española, especialmente la campesina, no está capacitada para hacer uso del derecho del sufragio de una manera libre y
sin consejos de nadie. Con lo que hoy ha acordado el Parlamento, la República ha sufrido un daño enorme y sus resultados se verán muy pronto (...)

No somos enemigos de la concesión del voto a la mujer; estimamos que debe concedérsele ese derecho de ciudadanía, pero a su tiempo, pasados cinco años, diez, veinte, los que sean
necesarios para la total transformación de la sociedad española, cuando nuestras mujeres se hallen redimidas de la vida de esclavitud a que hoy están sometidas, cuando libres de
prejuicios, de escrúpulos, de supersticiones, de sugestiones, dejen de ser sumisas penitentes, temerosas de Dios y de sus representantes en la tierra, y vean independizada su conciencia

Diari "La Voz", 1 i 2 d'octubre de 1931

Per saber-ne més:

El voto femenino en España

Clara Campoamor

Entenc la importància del vot femení com a element clau del procès del plè reconeixement legal de les dones

Puc explicar el debat polític que es va produir a les Corts republicanes i els arguments de cada posició

3. Política i ideologies durant la Segona República

Partidaris i enemics de la República
a) Les classes mitjanes

El nou règim republicà era sostingut bàsicament per les classes mitjanes urbanes. Per a elles , la missió de la República era portar a terme una autèntica revolució liberal
democràtica, parlamentària i amb un sistema econòmic capitalista. Però la classe mitjana era petita a la societat espanyola, i les seves actituds variaven sovint d'acord amb el marc
socioeconòmic en què vivien:

a) a les grans ciutats donaven suport, sovint, a la solució republicana, democràtica, de centre i centreesquerra, clarament reformista

b) les classes mitjanes de petits nuclis urbans provincials preferien afegir-se als valors conservadors i la política del bloc tradicionalista, catòlic i oligàrquic.

Sense el suport de les classes econòmicament poderoses, a les classes mitjanes els hauria calgut tenir el suport de les organitzacions dels treballadors per a controlar la política de l'estat
i tirar endavant el projecte republicà. Però la classe obrera, que va il·lusionar-se inicialment amb la República, s'anirà apartant d'un sistema que, per diferents raons, trigava a aplicar
mesures urgents, com ara la reforma agrària i que reprimia les iniciatives revolucionàries dels més radicals.

Un dels problemes polítics de la Segona República és que, a causa del sistema caciquil de la Restauració i a la dictadura de
Primo de Rivera, les forces republicanes, els nacionalistes i les organitzacions obreres tenien molta experiència en fer política
d'oposició, però molt poca pel que fa al que suposava governar i haver de pactar amb forces polítiques oposades. Els grups
conservadors, per la seva part, tampoc no estaven avesats a compatir el poder. I tot això succeïa en un ambient de crispació i por
per la confrontació ideològica internacional i la crisi de 1929

b) Els treballadors.

Les forces polítiques que representaven al moviment obrer volien superar l'estat liberal i capitalista per aconseguir una república de caràcter més social, però també estaven dividits pel
que feia a l'estratègia a seguir:

a) una part pensava que s'havia d'aprofundir primer en les reformes liberals i democràtiques per consolidar la força dels sindicats i els partits obrers. En aquesta posició es situava
bona part del partit socialista (PSOE) i una part dels sindicalistes de la CNT. Això significava la col·laboració entre partits republicans, partits obrers i sindicats.

Si vols, pots sentir aquest àudio sobre el pes del Partit Comunista a la política republicana abans i durant la guerra civil La
progressiva importància del Partit Comunista 6 min.

b) una altra part creia que s'havia de superar ràpidament aquesta fase liberal i capitalista, i aconseguir un canvi no només polític sinó també econòmic, provocant una
revolució social. Aquí se situava un important sector revolucionari del PSOE, el seu sindicat -la UGT-, els grups comunistes i el sector més anarquista de la CNT.

c) Nacionalistes i regionalistes

Els grups nacionalistes i regionalistes, ja no només a Catalunya i Euskadi, sinó també a Galícia o Andalusia, estaven cada cop més trencats internament per l'oposició entre
nacionalistes de dreta i d'esquerra. A Catalunya això es manifestava en l'oposició frontal entre la Lliga Catalana i Esquerra Republicana de Catalunya. A diferència del quart de
segle anterior, els segons eren ara políticament predominants.

d) L'oligarquia

Les classes socials que es van oposar més o menys obertament al règim republicà, van ser les que havien sostingut a la monarquia: la noblesa i l'alta burgesia, passat el primer moment
de desconcert, va aprofitar la llibertat política republicana per a organitzar els seus propis partits (Renovación Española, CEDA) i intentar el control del poder per la via parlamentària.

e) La pagesia

Era el sector social més nombrós de la societat espanyola, però les seves posicions polítiques no eren uniformes. Els petits pagesos del nord de la Península eren tradicionalment
conservadors, i sovint eren solidaris amb els antics moviments antirevolucionaris, com ara el carlisme, o amb els nous, com la Falange. En canvi, els pagesos amb poca o cap terra, com ara
els jornalers del centre i del sud, eren freqüentment revolucionaris, i s'agrupaven al voltant dels sindicats i cooperatives de treballadors, ja fossin socialistes o anarquistes. Al País Basc i a
Catalunya, a més de la militància carlista que seguia predominant en algunes comarques, els pagesos també estaven influïts pels corrents nacionalistes. A Catalunya, els rabassaires, que
llogaven terres pel correu de la vinya, eren, sovint, decidits partidaris de l'Esquerra Republicana. Els propietaris mitjans solien ser més aviat propers a la Lliga Catalana.

PRINCIPALS PARTITS I ORGANITZACIONS POLÍTIQUES DE LA SEGONA REPÚBLICA

Esquerra

1. Partits republicans reformistes Acción Republicana (Manuel Azaña)

2. Partits obrers Socialistes: PSOE (marxista)

Comunistes: PCE, POUM (marxistes-leninistes)

Anarquistes: FAI

3. Sindicats Socialistes i comunistes: UGT

Anarcosindicalistes: CNT

4. Nacionalistes i autonomistes Esquerra Republicana de Catalunya

Organización Regional Gallega Autónoma

Centre

1. Partits republicans reformistes: Unión Republicana

2. Nacionalistes i autonomistes Acción Nacionalista Vasca

Dreta

1. Partits republicans: Partido Republicano Radical

2. Partits conservadors CEDA

Partido Agrario

3. Nacionalistes i autonomistes Lliga Catalana

Partido Nacionalista Vasco

3. Monàrquics autoritaris Renovación Española

4. Feixistes i ultradreta JONS

Falange Española

Comunió Tradicionalista (carlistes)

Entenc les diferències entre els principals grups polítics i ideològics de la Segona República

Puc explicar en grans línies el panoràma polític d'aquells anys

4. La Generalitat de Catalunya dins la Segona República

Conceptes i personatges fonamentals esmentats en aquest apartat: 1) Estatut de Núria, 2) autonomia, 3) Francesc Macià, 4)
Lluís Companys, 5) Esquerra Republicana de Catalunya.

Un cop aprovada la constitució republicana, es va procedir a l'elaboració del projecte d'estatut d'autonomia per a Catalunya (1932), l'anomenat “Estatut de Núria”.

L'estatut de Núria
Una setmana després de la proclamació de la República, el govern espanyol va reconèixer l'existència de la Generalitat republicana. El govern provisional format a Catalunya
tenia majoria de membres d'ERC i alguns altres de partits republicans catalans i la Unió Socialista de Catalunya i el sindicat UGT. Una comissió de 13 membres va ser nomenada per a
redactar el futur estatut d'autonomia, però el pes de la redacció el va portar un subgrup de sis membres, presidit per l'advocat Jaume Carner, que es va reunir a Núria durant el juny de
1931.

Font: Viquipèdia

El projecte d'Estatut establia els àmbits de competència de la Generalitat i les relacions amb el govern central, a més de l'estructura interna de la Catalunya autonòmica. Anava
precedit d'un preàmbul polític on s'afirmava el dret a l'autodeterminació de Catalunya, el desig d'integrar una república federal espanyola i la voluntat de superar en un futur el marc del
futur Estatut, unes afirmacions que difícilment podien ser acceptades a les Corts espanyoles.

El text va ser aprovat per tots els ajuntaments catalans i va obtenir un esclatant èxit al referèndum del 2 d'agost de 1931, quan va ser plebiscitat per 595.205 vots a favor i només
3.286 en contra.

Les Corts tenien com a prioritat la discussió de la constitució republicana, que havia de permetre posar en vigència l'Estatut de Catalunya. Per això, el debat i aprovació d'aquest es
va posposar fins al maig de 1932. La Comissió parlamentària especial estava formada per representants dels principals partits de la República i la seva tasca va consistir, principalment, a
adequar el text presentant des de Catalunya a les noves directrius imposades per la Constitució, que finalment no havia estat federal sinó unitària.

Tanmateix, la redacció del projecte va ser bastant respectuosa envers el que s'havia decidit a Catalunya, tret d'alguns temes, com ara l'ensenyament, el servei militar o les finances, en els
quals la comissió es va mostrar restrictiva. En la discussió subsegüent al ple de les Corts, els diputats de la dreta i els lerrouxistes van posar tota mena d'obstacles per a fer una tramitació
àgil del projecte.

De fet, el que va desencallar el projecte va ser el cop d'estat del general Sanjurjo, l’agost de 1932, que pretenia fer front al "perill imminent [contra] la unitat d'Espanya". L'amenaça
que el cop havia suposat va animar a les forces d'esquerra a fer pinya i accelerar els tràmits per tal de no donar arguments a la dreta antirepublicana. Els mateixos diputats nacionalistes van
moderar les seves exigències per no afeblir la cohesió republicana en un moment de perill. El mateix president del govern, Manuel Azaña, va fer una defensa pública de la necessitat de
conferir a Catalunya un grau d'autonomia suficient per a la seva gestió interna. També van fer costat els diputats gallecs i els nacionalsites bascos, encara que aquests amb menys
entusiasme. Fins i tot el Partit Radical de Lerroux i el Partit Republicà Federal van atorgar llur vot positiu.

Entre els que s'hi van oposar es barrejaven els arguments dels nacionalistes espanyols, dels contraris a les autonomies regionals i els simplement antirepublicans. Es van produir algunes
retallades en el text presentat des de Catalunya, pel que feia a l'ordre públic, les finances o la capacitat legislativa, però l'únic article que va tirar endavant sense el suport de la
minoria catalana va ser el de l'ensenyament.

Finalment, el mes de setembre de 1932 va entrar en vigor l'Estatut de Catalunya i el govern provisional de la Generalitat que ja exercia la seva tasca des d'un any i mig abans, va
convocar eleccions regulars per al mes de novembre.

Tasca de govern
Un cop aprovat l'Estatut, i malgrat que les limitacions polítiques i les dificultats econòmiques es va desenvolupar una tasca de govern en un sentit similar a les reformes que estava
aplicant el govern republicà de Madrid.

En l'ensenyament, i fins a l'esclat de la Guerra Civil, es van crear unes 2.000 aules, es van millorar les condicions professionals i laborals dels mestres, es van introduir les polítiques
pedagògiques renovades i es van crear moltes colònies d'estiu.

En l'àmbit cultural, es van crear biblioteques i arxius i es va potenciar la conservació del patrimoni artístic. Així, l'any 1932 es va publicar el Diccionari General de la Llengua Catalana.

En sanitat, la Generalitat va reorganitzar l'atenció primària, es van construir hospitals i es va reformar l'assistència psiquiàtrica, i a més es van dur a terme campanyes de vacunació.

En l'àmbit del benestar, es va crear l'Institut contra l'Atur Forçós i es van reorganitzar els serveis d'assistència social, i també es van construir habitatges socials.

Mort del president Francesc Macià.

A finals de 1933 es va produir la mort del president Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana. Va ser succeït per Lluís Companys, un altre conegut dirigent del partit. Aquest
canvi no deixava de tenir conseqüències. Macià era respectat per tota l'esquerra nacionalista, particularment pel sector més sobiranista, ja que era el líder del sector provinent d'Estat
Català, la formació més independentista entre les que havien organitzat ERC. En canvi, Lluís Companys, havia estat advocat i representant dels rabassaires, i era conegut més pel
seu catalanisme i la seva sensibilitat social que pel seu nacionalisme. Un sector del partit mantindrà una pugna soterrada fins a la guerra per aconseguir que ERC continués
essent un partit essencialment sobiranista.

FONTS:

1. Estatut d'Autonomia de Catalunya. 1932.

2. Discurs parlamentari del 27 de maig de 1932

"Catalunya diu, diuen els catalans: "Volem viure d'una altra manera dins l'Estat espanyol". És una pretensió legítima: és legítima perquè la llei constitucional ho autoritza.
La llei fixa els tràmits que ha de seguir aquesta pretensió i qui i com l'ha de resoldre.
Els catalans han complert els tràmits i ara ens trobem davant un problema que es defineix de la següent manera: conjugar l'aspiració particularista o el sentiment o la voluntat
autonomista de Catalunya amb els interessos o els fins generals i permanents d'Espanya dins de l'Estat de la República. Aquest és el problema i cap altre".
Manuel Azaña, a les Corts de la República Española.

Per saber-ne més:

1. La Generalitat Republicana.

2. Àudio: El conflicte rabassaire. 52 min

Puc explicar les circumstàncies i el procés d'elaboració del'estatut d'autonomia de Catalunyaen 1932

Comprenc la tasca de govern desenvolupada en el context del reformisme republicà

5. El bienni reformista

Conceptes i personatges fonamentals esmentats en aquest apartat: 1) Manuel Azaña, 2) Largo Caballero, 3) Izquierda
Republicana, 4) PSOE, 5) Reforma Agraria, 6) Jurados mixtos.

Pots sentir aquest àudio sobre un dels aspectes fonamentals de les reformes:
L'exèrcit i la II República 8 min

La política de reformes
Els primers governs republicans d'esquerres van voler iniciar ràpidament una política de reformes en tots els camps de l'acció política, per a resoldre els múltiples problemes que
arrossegava la societat espanyola a causa de l'immobilisme polític durant l'anterior període de la monarquia.

Retrat de Manuel Azaña, ministre de la Guerra i cap del govern durant el bienni reformista. Font: UNED.

Però, malauradament, aquesta política reformista va fracassar, a causa de les pressions que exercien, per una banda, els sectors més conservadors de la societat espanyola que no veien amb
bons ulls aquestes reformes que feien perillar els seus interessos i privilegis, i per l'altra banda, els sectors més radicals de l'esquerra política i els sindicats obrers i pagesos que veien les
reformes de la República com a molt moderades i lluny d'aconseguir les reformes que ells volien.

Durant el període reformista de la II República, els governs de l'estat van estar conformats fonamentalment per Izquierda
Republicana i el PSOE.

La reforma militar
La monarquia d'Alfons XIII havia protegit i donat un gran protagonisme als generals i oficials de l'exèrcit, sobretot els anomenats “africanistes”, que havien fet carrera a l'exèrcit colonial
del Marroc.

Per això, la República no va ser ben vista per molts militars, i encara menys quan es va aprovar la llei de reforma de l'Exèrcit, l'anomenada “Llei Azaña” de 1931.

Aquesta llei oferia la possibilitat de retirar-se si no es volia jurar fidelitat a la República amb el sou íntegre. Es van acollir a aquesta llei 80 generals i més de 12.0000 oficials. Així, el
govern republicà reduïa el nombre d'oficials, que passava de 20.000 a 8.000, reduint l'enorme problema d'excés de caps i oficials (des de generals a tinents) que arrossegava l'exèrcit.
També es va crear el cos de sotsoficials (sergents) i es va tancar l'Acadèmia General Militar, que havia dirigit el general Franco i es trobava a Saragossa. Era un centre de formació més
centrat en els elements ideològics del cos d'oficials que no en la seva preparació tècnica, que era el que volia impulsar la República.

Com que els republicans no tenien plena confiança en la fidelitat republicana de la Guàrdia Civil, van crear un altre cos de policia, la Guàrdia d'Assalt, que fonamentalment es
desplegava a les ciutats.

La reforma religiosa

Pots sentir aquest àudio sobre un dels aspectes fonamentals de les reformes:
Reforma religiosa i anticlericalisme durant la Segona República 7 min

La Constitució republicana definia l'Estat espanyol com a no confessional i va establir la llibertat per a tots els cultes, no només el catòlic.

L'any 1933 es va aprovar la llei de Congregacions, que va tenir la forta oposició de l'Església i dels sectors més conservadors de la societat. La llei prohibia a l'Església, entre altres
coses, exercir l'ensenyament i tenir interessos econòmics en la indústria i el comerç. El Govern també va aprovar el matrimoni civil i el divorci i, finalment, es va aprovar que, a partir
de 1935, l'Estat suprimiria el pressupost de l'Església a càrrec de l'estat.

Altres mesures particulars, com l'expulsió dels jesuïtes es justificaven pel seu vot d'obediència al Papa per sobre de les lleis. En realitat, es devien al suport que molts jesuïtes encara
donaven al carlisme i al catolicisme més clerical.

La reforma agrària
Des del primer moment, el Govern de la República va intentar resoldre la greu situació que patia el camp espanyol, ja que l'Estat espanyol era bàsicament agrícola.

Més del 60% dels pagesos treballaven com a jornalers, és a dir, trobaven feina dia a dia. Els grans propietaris rurals només els contractaven en èpoques de sega o collita. Això feia que els
pagesos jornalers visquessin en condicions de misèria permanent, sense possibilitat de prosperar i millorar les seves condicions de vida. Els pagesos jornalers reclamaven la propietat de la
terra que treballaven per resoldre la seva situació.

Un altre grup de pagesos treballava la terra dels grans propietaris en condicions d'arrendament, és a dir, de lloguer.

Finalment, hi havia un grup de pagesos que eren propietaris de les terres que treballaven.

El setembre de 1932, les Corts van aprovar la Llei de Reforma Agrària i es va crear l'Institut de la Reforma Agrària per aplicar aquesta llei. Una part de la terra va ser expropiada
amb indemnitzacions i les terres dels grans d'Espanya (l'alta aristocràcia, que era fidel a la monarquia i grans terratinents) es van expropiar sense indemnitzacions. L'aplicació pràctica
d'aquesta llei era, per la seva naturalesa, molt complexa i difícil, i els resultats positius van ser molt escassos per manca de temps per desenvolupar tot el procés.

Les reformes laborals

Durant la primera etapa republicana (1931-1933) en què van governar els partits d'esquerres, es van iniciar un seguit de reformes i millores socials, com la jornada laboral de vuit
hores, la regulació del dret de vaga, la llei d'accidents laborals al camp i la llei de contractació laboral.

El ministeri de Treball, dirigit per Largo Caballero, líder de la UGT, va emprendre una política d'enfortiment de la capacitat d'actuació dels sindicats, creant els Jurats Mixtos, amb
una representació paritària dels empresaris i dels treballadors, que podien arbitrar en cas de disputa, per evitar la multiplicació dels conflictes. També va millorar les condicions de treball
de les dones i els nens, es va decretar la jornada de 40 hores setmanals, es va apujar el salari mínim i es va incrementar la protecció social.

La reforma educativa
El retard educatiu de la població espanyola sota la monarquia exigia una decidida actuació de les noves autoritats, i durant el primer bienni es va fer una fortíssima inversió en aquest
terreny, amb la creació d'unes 6.000 escoles, la contractació de 7.000 mestres i l'increment dels seus salaris. També es van impulsar les "Misiones Pedagógicas" per arribar als llocs
més oblidats pel sistema i les Universitats Laborals, per donar accés als treballadors a l'ensenyament superior.

FONTS:

1. Manuel Azaña sobre els problemes que afrontava la República.

“La revolución política, es decir, la expulsión de la dinastía y la restauración de las libertades públicas, ha resuelto un problema específico de importancia capital, !quién lo duda!, pero
no ha hecho más que plantear y enunciar aquellos otros problemas que han de transformar el Estado y la sociedad españolas hasta la raíz.
Estos problemas, a mi corto entender, son principalmente tres:

el problema de las autonomías locales, el problema social en su forma más urgente y aguda, que es la reforma de lo propiedad, y este que llaman problema religioso, y que es, en rigor, lo
implantación del laicismo del Estado con todas sus inevitables y rigurosas consecuencias.

Ninguno de estos problemas los ha inventado la República (...). Cada uno de estas cuestiones, señores diputados, tiene una premisa inexcusable, imborrable en la conciencia pública, y al
venir aquí, al tomar hechura y contextura parlamentaria es cuando surge el problema político.

Yo no me refiero a las dos primeras, me refiero a eso que llaman problema religioso. La premisa de este problema, hoy político, la formulo yo de esta manera: España ha dejado de ser
católica; el problema político consiguiente es organizar el Estado en forma tal que quede adecuado a esta fase nueva e histórica el pueblo español.
Yo no puedo admitir, señores diputados, que a esto se le llame problema religioso. El auténtico problema religioso no puede exceder de los límites de la conciencia personal, porque es en
la conciencia personal donde se formula y se responde a la pregunta sobre el misterio de nuestro destino (...).”

Azaña, Manuel. Diario de sesiones de las Cortes. 13 de octubre de 1931

2. Azaña: Causas de la guerra en España. 1939.

"El nuevo régimen se instauró sin causar víctimas ni daños. Una alegría desbordante inundó el país. La República venía realmente a dar forma a las aspiraciones que desde los
comienzos del siglo trabajaban el espíritu público, a satisfacer las exigencias más urgentes del pueblo.
La sociedad española ofrecía los contrastes más violentos. En ciertos núcleos urbanos, un nivel de vida alto, adaptado a todos los usos de la civilización contemporánea, y a los pocos
kilómetros, aldeas que aparecen detenidas en el siglo XIX. Casi a la vista de los palacios de Madrid, los albergues miserables de la montaña.

Provincias del noroeste donde la tierra está desmenuzada en pedacitos, que no bastan para mantener al cultivador; provincias del sur y oeste donde el propietario de 14000 hectáreas
detenta en una sola mano todo el territorio de un pueblo.

La República, como era su deber, acentuó la acción del Estado. Acción inaplazable en cuanto a los obreros campesinos. El paro que afectaba a todas las industrias españolas, era
enorme, crónico, en la explotación de la tierra. Cuantos conocen algo de la economía española saben que la explotación lucrativa de las grandes propiedades rurales se basaba en los
jornales mínimos y en el paro periódico durante cuatro o cinco meses al año, en los cuales el bracero campesino no trabaja ni come. Con socialistas ni sin socialistas, ningún régimen que
atienda al deber de procurar a sus súbditos unas condiciones de vida medianamente humanas, podía dejar las cosas en la situación en que las halló la República”.

Entenc els orígens de la política reformista dels primers governs republicans i els problemes que es volien resoldre

Puc explicar les resistències i problemes que aquestes reformes comportaven

5.1. L'oposició a les reformes i els intents de revolta proletària

Les reformes republicanes trencaven amb la tradició d'un estat absentista i lent, típic de la Restauració. Van desvetllar moltes
esperances de canvi i també molta oposició.

La resistència a les reformes dels primers governs republicans va ser molt gran. Al debat polític que calia esperar entre dreta, centre i esquerra dels republicans, s'afegia l'oposició
frontal d'aquells que no acabaven d'acceptar la nova legalitat republicana, tant pel que fa als monàrquics autoritaris i la ultradreta, com pel que fa a l'esquerra revolucionària i sectors
nacionalistes bascos i catalans.

L'oposició de la dreta conservadora i la ultradreta

Els monàrquics partidaris d'Alfons XIII, els defensors de la dictadura de Primo de Rivera, els carlistes i els nous partits feixistes coincidien en la seva voluntat de posar fi a
l'experiència democràtica que s'havia obert amb la república. Els seus principals punts d'oposició a les reformes eren:

la reducció de l'oficialitat a l'Exèrcit, que havia fet minvar el nombre de partidaris de la Monarquia en servei actiu
les noves lleis de separació de l'Església catòlica i l'estat, amb la reducció de la intervenció eclesiàstica a l'ensenyament, i el control dels ordes religiosos. Tampoc acceptaven les
noves lleis que permetien el divorci.
les lleis de reforma agrària, que afectaven en gran manera als latifundistes monàrquics i conservadors. Amb això podien comptar amb el suport d'alguns propietaris mitjans i fins i tot
petits, per por que en el futur, s'ampliessin aquestes reformes.
les lleis de protecció laboral i la creació dels Jurats Mixtos, que eren vistes com una agressió pels empresaris industrials i comercials.
la concessió d'autonomia política a determinades regions.

L'esquerra revolucionària
També hi havia una oposició de l'esquerra revolucionària, formada fonamentalment pels anarquistes, el sector més radical del socialisme i les diverses formacions comunistes, que
no contemplaven la República com la consolidació d'un sistema econòmicament capitalista i políticament liberal. El que volien era una república dels treballadors, i acusaven als partits
republicans burgesos (de centre i centreesquerra) de:

fer una reforma agrària massa legalista i de lenta aplicació.

no avançar cap a una col·lectivització o nacionalització de les empreses.
ser massa tous amb les resistències i les conspiracions de la dreta contra la República.

Aquestes crítiques no eren solament formals ni es desenvolupaven només a les Corts. El rebuig de la política parlamentària per part dels anarquistes els va portar durant el bienni
reformista a protagonitzar intents de revolució proletària que van fracassar ràpidament. Amb certa ingenuïtat, pensaven que l'impuls popular que havia portat la República, es podia
transformar en entusiasme revolucionari per enderrocar l'estat i el sistema capitalista.

Els conflictes per la propietat de la terra i els conflictes laborals a les empreses també van provocar enfrontaments amb les forces d'ordre públic, sotmeses elles mateixes a una forta
pressió i una violència política creixent. Els casos de repressió armada que van tenir més conseqüències polítiques van ser el dels morts a una manifestació obrera d'Arnedo (La Rioja) i els
d'una tràgica ocupació de terres a Casas Viejas (Andalusia)

Aquesta actitud revolucionària de molts elements de la FAI va trencar la CNT. Els dirigents més pròpiament sindicalistes, liderats per un destacat militant de la lluita obrera, Ángel
Pestaña, van signar l'anomenat "Manifest dels 30" on denunciaven les maniobres de la FAI per controlar l'organització i imposar la seva estratègia purament anarquista. Van aconseguir
suports importants i van fer néixer un "Partit Sindicalista". Ambdós sectors es tornaran a reunir durant la guerra civil.

Els nacionalistes
Els partits nacionalistes d'Euskadi i Catalunya es van mostrar inicialment partidaris de la República, malgrat que els sectors més independentistes mai es van identificar plenament amb
ella.

Al País Basc, els nacionalistes, socialment minoritaris, van voler encapçalar i fins i tot controlar les negociacions per obtenir l'autonomia regional. Això va desfermar l'oposició de les
forces no nacionalistes, donat el caràcter fermament catòlic i socialment conservador del PNB. A més, els nacionalistes volien un estatut que reconegués el dret dels territoris bascos a no
aplicar les lleis de la República si aquestes es confrontaven amb el seu ordenament. El que pretenien, inicialment, era aturar les lleis de separació de l'Església i l'estat i la llei del divorci,
cosa que no podia ser acceptada per les forces d'esquerra. Per això, l'estatut d'autonomia d'Euskadi no va tenir una tramitació tan ràpida com el català i només es va poder implantar quan ja
havia esclatat la guerra civil.

A Catalunya, les fortes discussions al voltant de l'Estatut d'Autonomia i el seu desplegament no van trencar l'entesa de fons entre les forces republicanes d'esquerra que governaven a
Madrid i a Barcelona. Aquesta entesa es va desfer quan, en 1933, el centredreta va prendre el govern de la República i la Generalitat va continuar amb la política reformista que ja no
s'aplicava a Madrid. Els catalanistes de dreta (la Lliga Catalana) també es van oposar a les reformes agràries preconitzades pel govern de Lluís Companys i van agreujar el conflicte de
competències entre la Generalitat i l'Estat.

Àudio: Les revoltes socials durant la República 4 min

Web: Casas Viejas

FONT:

1. Fotografia de l'esposa i fill d'un treballador d'Arnedo, morts a la repressió dels manifestants.

Font: Ajuntament d'Arnedo.

2. Les revoltes insurreccionals anarquistes:

"Fue a partir de enero de 1932, tras los sucesos de Arnedo, que dejaron once muertos, y la represión de la primera insurrección, cuando esa retórica sobre el derramamiento de "sangre
proletaria" se incorporó a los medios de difusión anarquista. De la protesta se pasó a la insurrección. Tres tentativas de rebeldía armadas en apenas dos años, incitadas por militantes
anarquistas y que contaron con algún apoyo obrero y campesino. Las dos primeros fueron dirigidas contra el gobierno de coalición de republicanos y socialistas que se había establecido
desde la llegada de la República. La tercera, la que más víctimas mortales dejó en los combates, ocurrió en diciembre de 1933, as los pocos días de que los republicanos radicales de
Alejandro Lerroux y la derecha de José María Gil Rob les ganaran las elecciones.

El 19 de enero de 1932, mineros de la colonia de Sant Corneli, en Fígols, comenzaron una huelga, se apoderaron de las armas del somatén y el conflicto se propagó a otras localidades
del Alto Llobregat y Cardoner. [...] Las duras condiciones en las minas, con largas jornadas de trabajo y sin seguridad en el fondo de los pozos; la frustración de las expectativas que se
habían creado para cambiar esa situación con la llegada dela República; y la lucha por los derechos [sindicales] de reunión y asociación, que ni con la nueva situación política habían
sido reconocidos [por los empresarios], alimentaron un importante foco de descontento que se encendió la mañana del 19 de enero de 1932.En principio, era sólo una huelga, con
esperanzas de modificar esas condiciones, aunque los más conscientes anunciaron el comunismo libertario. Convencidos de que sólo triunfaría si lograban apoderarse de las armas y
frenar así la respuesta de la dirección de las minas, desarmaron al somatén [paisanos conservadores que portaban armas con permiso del gobernador de la provincia] y comenzaron a
patrullar las calles.

La resistencia se extendió al día siguiente a otros pueblos ribereños. En Berga, Sallent, Cardona, Balsareny, Navarcles y Súria, pararon las minas, cerraron los comercios. En Manresa,
piquetes de trabajadores impedían el acceso a fábricas y talleres. La interrupción de comunicaciones telefónicas y la sustitución de banderas republicanas por otras rojas y negras en
algunos ayuntamientos de esas localidades anunciaban que aquello era algo más que la declaración de una huelga reivindicativa.

El 21 de enero, Manuel Azaña, presidente del gobierno, se dirigió alas Cortes. Nadie podía ponerse "en actitud de rebeldía" contra la República. "A mi no me espanta que haya huelgas...
porque es un derecho reconocido en la ley". Pero frente a los "desmanes", la fuerza militar tenía la obligación de intervenir. Efectivamente, el 22 llegaban a Manresa los primeros
refuerzos militares [...] El 23 habían ocupado todos los pueblos de la zona, excepto Fígols. Allí llegaron al día siguiente y comprobaron que los mineros habían volado el polvorín y
habían huido por las montañas. El 25 se había restablecido el orden. Los mineros fueron despedidos. Los vecinos que se habían opuesto al conflicto colaboraron en la represión.

Las ilusiones de los mineros se malograron. La subversión del orden en las minas acabó muy pronto. Tampoco hubo saqueos, ni abolición de la propiedad privada ni muertos."

Julián Casanova. Tierra y libertad. Cien Años de anarquismo en España (2010) pp. 120-121.

6. El bienni conservador

Conceptes i personatges fonamentals esmentats en aquest apartat: 1) Bienni conservador, 2) Bienni negre, 3) CEDA 4) Partit
Radical, 5) Gil Robles, 6) Lerroux. 7) Renovación Española, 8) Falange Española.

El canvi de majoria
Les eleccions de 1933 van donar el triomf als partits de la dreta, fonamentalment, a la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) i el Partit Radical d'Alejandro Lerroux,
a més d'un seguit de grups menors situats habitualment a l'extrema-dreta. La participació va ser menor, del 67%. El sistema electoral republicà afavoria ara als rivals dels reformistes.
La seva victòria en vots no va ser molt gran, però si el nombre d'escons que van poder ocupar a les Corts, relegant a les esquerres a la condició de minoria sense poder.

Els republicans i socialistes es van presentar per separat a la majoria de circumscripcions. Els partits de la dreta es van presentar també per separat, però amb un programa que demanava
revisar la Constitució i la legislació laica de la República i la concessió de l'amnistia per als militars que havien protagonitzat un intent de cop d'estat a Sevilla en 1932. La CEDA va
aconseguir 115 diputats, els radicals 102, els socialistes 61 i el Partit Agrari 36. Els grans derrotats van ser els republicans d'esquerres, que entre tots els seus grups només van
arribar als deu escons.

A Catalunya, Esquerra Republicana va mantenir la seva força, amb 11 diputats, però aquí també la Lliga va guanyar, i va treure 24.

L'extrema dreta, amb Renovación Española i els carlistes van assolir un gran resultat i obtingueren 35 escons, entre ells un per José Antonio Primo de Rivera, fundador del nou grup
feixista Falange Española.

Votants a les eleccions de 1933

Votants al País Basc a les eleccions de 1933. Font: Wikipèdia

Causes:
Aquest èxit de la dreta va se possible gràcies a:

- la inclinació d'una part de l'electorat cap a la dreta, com a resposta a les polítiques reformistes del primer bienni, i als aixecaments socials o fins i tot revolucionaris que es van donar
durant el període anterior.

- les conseqüències de la greu crisi econòmica de 1929, que ara es feien notar amb tot el seu impacte, generant atur i un descens del nivell de vida.

- l'abstenció dels anarquistes, enfrontats amb els republicans i socialistes que havien reprimit les revoltes obreres mentre que eren al govern.

El president de la República no va voler encomanar al govern al partit guanyador, la CEDA, ja que aquest exigia una nova redacció constitucional, i no es refiava de la seva fidelitat
a la República. Per això, li va correspondre ser cap de govern a Alejandro Lerroux, l'antic revolucionari radical, que ara s'havia convertit en el líder del centre-dreta. Malgrat la seva
demagògia i conservadorisme, Lerroux no podia ser altra cosa que demòcrata i republicà, ja que era la base de la seva posició política al llarg de tota la vida. Per això, Niceto Alcalá
Zamora li va confiar el govern, però aquest només podia ser efectiu amb el suport a les Corts dels vots de la CEDA. Un sector del seu partit no va acceptar aquests pactes i es va
separar, cercant un nou acord de col·laboració amb els reformistes d'Azaña.

Resultats a les eleccions legislatives de 1933. Font: INTEF. Ministerio de Educación

Conseqüències:

Els governs dels bienni conservador o "bienni negre" van estar composats fonamentalment per membres del Partit Republicà
Radical, d'Alejandro Lerroux, i de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), liderada per Gil Robles.

a) La divisió de l'esquerra.

La derrota també va tenir greus conseqüències per als socialistes, que havien obtingut més d'un milió i mig de vots, però què havien tret un nombre petit d'escons degut al sistema
electora. L'enfonsament del republicanisme d'esquerres va fer creure al sector més maximalista, liderat per Largo Caballero, que havia arribat el moment d'abandonar l'entesa amb
els partits republicans burgesos i el de l'acostament als altres partits i sindicats obrers de caràcter revolucionari. El sector moderat, liderat per Indalecio Prieto, considerava que
continuava essent imprescindible aquesta aliança amb el centre republicà per poder aturar l'ascens de la dreta. La CNT també estava dividida entre els que negaven qualsevol cooperació
als governs de la República, que reprimia durament les vagues obreres, i els que consideraven necessari respectar el marc constitucional i lluitar per enfortir la capacitat d'acció dels
treballadors.

b) La paralització de les reformes

Tot aquest període es va caracteritzar per una voluntat manifesta de fer enrere les reformes impulsades després de l'adveniment de la República. Sobretot, es va posar molt interès a
aturar la Reforma Agrària i la Llei de Contractes de Conreu, però també destaca l'oposició a la Llei de Jurats Mixtos d'empresa, que permetia la negociació directa entre
treballadors i propietaris, l'ensenyament laic o la reforma militar. Per això, les forces d'esquerra el van anomenar com el "Bienni Negre".

Per saber-ne més:

Web: El bienni negre de la República

Entenc la posició política dels partits que van governar la República entre 1933 i 1936

Puc explicar les causes del triomf de la dreta conservadora a les eleccions de 1933 i de les polítiques que va posar en marxa.

6.1. Les tensions polítiques durant el bienni conservador

El govern radical
El nou govern d'Alejandro Lerroux va paralitzar la Reforma Agrària, en un moment en què la crisi de preus al camp i el boicot dels propietaris, que es negaven a contractar
jornalers havien provocat una forta tensió a les zones de minifundis i, sobretot, de grans latifundis.

També van alliberar al general monàrquic Sanjurjo i els condemnats pel cop d'estat de 1932, en contra de la voluntat del president de la República. En col·laboració amb la Lliga
Catalana, van impugnar la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya, i que era un dels punts bàsics del programa d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Alejandro Lerroux a l'època en què governava la II República. Font: Viquipèdia

La divisió dels militars

Caps i oficials contraris a la República van formar la UME (Unió Militar Española) contestada pel sector més minoritari, però actiu, de militars d'esquerres amb la creació de la UMRA
(Unió Militar Republicana Antifascista). Els sectors d'ultradreta, liderats ara per l'antic ministre de la Dictadura, José Calvo Sotelo, van entrar en contacte amb el govern feixista de
Mussolini i van obtenir fons i armes per portar endavant una conspiració per posar fi a la República i la democràcia.

Com a resposta a les mesures del govern, i a la revenja de certs sectors de la patronal, que van aprofitar per rebaixar el sou als treballadors, es van incrementar molt les vagues i les
protestes socials.

Entrada de la CEDA al govern

Enmig d'una tensió creixent, amb una CEDA que parlava de la necessària "Reconquesta" d'Espanya, el seu líder, en Gil Robles, va exigir l'entrada de ministres al nou govern d'Alejandro
Lerroux, una demana lògica des del punt de vista parlamentari, ja que era el seu partit que permetia governar a Lerroux. Però representava una autèntica amenaça per a tota l'esquerra.
Europa, durant aquells anys, oferia diferents exemples de partits de dreta catòlica i ultradreta que havien arribat pacíficament al govern i havien aprofitat per posar fi a la
democràcia (a Portugal, Àustria, Alemanya...). Hi havia molta por que Gil Robles, que mai havia volgut fer declaracions en defensa de la Constitució i la República, fos un d'aquests
homes.

FONT:

La tensió política creixent incideix a la universitat, on els grups d'ultradreta i d'esquerra s'enfronten amb freqüència:

"El ministro de la Gobernación, al recibir ayer de madrugada a los periodistas, les dio cuenta de los sucesos estudiantiles registrados en la Universidad Central [de Madrid].

Manifestó que un grupo de estudiantes católicos de los pertenecientes a las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista [feixistes] intentó repartir un manifiesto excitando a la huelga. Como
el ambiente se enrareciera rápidamente, ante la posibilidad de sucesos se requirió la presencia de un comisario de policía, quien al poco rato se presentó en el edificio acompañado de
algunas fuerzas. Pasó a hablar con el rector, y cuando ambos conferenciaban, en la parte de afuera de la Universidad sonaron unos disparos. Lo ocurrido fue que un grupo de estudiantes de
la Federación Universitaria Española [republicans], al ver que los de las J.O.N.S pretendían asaltar la universidad, se lanzaron sobre ellos y sobrevino la colisión, en la que se hicieron
varios disparos.

Después del tumulto se comprobó que estaba gravemente herido en el pecho un estudiante. También resultó herida en una pierna una muchacha ciega que iba a cobrar una beca, y en un
dedo un bedel de la Universidad.

A uno de los varios detenidos se le ocupó una pistola descargada, por lo que se supone que fue el autor de los disparos"

Fernando Díaz-Plaja. La preguerra española en sus documentos.

Entenc la posició política dels partits que van governar la República entre 1933 i 1936

Conec les polítiques més importants que es van posar en marxa per a fer retrocedir les reformes del bienni precedent

Entenc les posicions polítiques dels partits i sindicats d'esquerra durant aquesta etapa

6.2. El conflicte rabassaire

Conceptes i personatges fonamentals esmentats en aquest apartat: 1) Rabassa morta, 2) Unió de Rabassaires, 3) Lluís
Companys, 4) Esquerra Republicana, 5) Lliga Catalana, 6) Tribunal de Garanties Constitucionals, 7) Llei de Contractes de
Conreu, 8) Reforma Agrària, 9) crisi agrària.

Aquest conflicte de la pagesia va marcar la vida de moltes comarques catalanes durant el primer terç del segle XIX.

El govern de la Generalitat republicana va intentar millorar la situació del camp, sobretot la dels pagesos arrendataris, que eren la major part dels camperols del país. Aquests treballaven la
terra dels propietaris agrícoles mitjançant diferents tipus de contractes. El contracte de «rabassa morta» era el que feien els pagesos que treballaven la vinya. Aquest contracte era
vigent mentre la vinya visqués, i aquest fet creava greus problemes entre rabassaires i propietaris. Per quina raó? Doncs, perquè els ceps d’una vinya no es moren tots de cop, sempre
hi havia discussions sobre el punt en què calia replantar la vinya i la rendibilitat del contracte.

L’any 1922 es va fundar la Unió de Rabassaires, que ràpidament va esdevenir una força social i política. Era un sindicat que agrupava aquest tipus de pagesos, per tal de fer valdre els
seus interessos i millorar la situació. Un dels fundadors del sindicat va ser l’advocat Lluís Companys, que va arribar a adquirir amb això un destacat paper polític i arribarà a la
presidència de la Generalitat.

Cartell de la Unió de Rabassaires

Cartell de la Unió de Rabassaires. Font: Pabelló de la República.

Amb la Generalitat republicana es va intentar donar solució al conflicte rabassaire i es va elaborar la Llei de Contractes de Conreu de 1934. La llei pretenia, entre altres aspectes, que els
pagesos poguessin comprar les terres que treballaven. El Parlament va aprovar la llei amb els vots d’ERC i de l’únic diputat de la UDC (democristians). La Lliga Catalana, que
representava els interessos dels propietaris catalans, malgrat ser una llei moderada, va votar en contra.

L’aprovació de la llei va fer que la Lliga Catalana, que representava els interessos dels propietaris, portés la llei al Tribunal Constitucional de la República, que va declarar la llei
inconstitucional perquè considerava que el Parlament no tenia competències per legislar sobre aquest punt. Això va provocar una forta crispació entre les forces polítiques i socials
catalanes i entre la Generalitat i el Govern central. Finalment, es va arribar a un acord al mes de setembre, però, l’esclat dels Fets d’Octubre i la suspensió posterior de l’autonomia
catalana van impossibilitar l’aplicació de la llei, que només es posarà en marxa durant la guerra civil.

FONT:

Carnet de la Unió de Rabassaires:

Primeres pàgines d'un carnet de la Unió de Rabassaires. Font: Mora d'Ebre Histórica. www.morahistorica.cat

Per saber-ne més:

Àudio: El conflicte rabassaire 54 min (recomanat)

Entenc el conflicte plantejat pels conreadors de vinya a Catalunya

Puc explicar el debat polític dins els partit nacionalistes de dreta i esquerra i el xoc que la seva aprovació va suposar amb el
govern central

6.3. Els fets d'octubre

Conceptes i personatges fonamentals esmentats en aquest apartat: 1) CEDA, 2) Alejandro Lerroux, 3) Lluís Companys, 4)
Domènec Batet, 5) PSOE, 6) vaga general, 7) Generalitat de Catalunya, 8) República proletaria, 9) Astúries.

* Si ho prefereixes, pots sentir aquest mateix diàleg en format àudio: Els fets d'Octubre 8 min

Els fets d’octubre van ser la reacció violenta de l’esquerra socialista i de l’esquerra nacionalista catalana al nomenament de tres ministres del partit majoritari de la dreta
conservadora, la CEDA, i un del Partit Agrari. José Maria Gil-Robles, el líder de la CEDA, aliat amb el govern del republicà Alejandro Lerroux, va exigir, per mantenir el suport al
govern que donava a les Corts el seu partit, que Lerroux els incorporés al govern de l’estat, una pretensió legítima dins un sistema parlamentari. El nomenament d’aquests ministres va
provocar una vaga general convocada pel PSOE, molt intensa, però que va fracassar. La Generalitat de Catalunya, presidida per Lluís Companys, es va afegir a la revolta
proclamant la República Catalana dins la República Federal Espanyola. Tot plegat suposava un cop d’estat anticonstitucional i per això el govern de Madrid va donar ordre a
l’exèrcit de reprimir l’aixecament.

El militar encarregat de posar fi a la proclamació de la República Catalana va ser un general català, Domènec Batet, lleial
defensor de la legalitat republicana, que va proclamar l'estat de guerra, tal com l'havien ordenat i que, dos anys més tard, serà
afusellat pels rebels franquistes, ja que es va oposar al cop d'estat que volia acabar amb la democràcia.

Quin era el problema? Que la CEDA, que havia participat en les eleccions republicanes tingués tres ministres feia tanta por, que impulsava als republicans del PSOE i d’ERC a
trencar amb la mateixa constitució republicana?

Dit així pot semblar una reacció exagerada, i realment constituïa un fet molt greu, però s’ha de tenir ben present el context per entendre com era que aquests grups es sentien sota una
amenaça important a la llibertat política republicana.

José Maria Gil Robles durant la II República. Font: Real Academia de la Historia.

- Gil-Robles no era un militar, ni un líder revolucionari feixista; era un catedràtic de Salamanca, catòlic i conservador. Però encara que ell no ho digués personalment, molts dirigents de
la CEDA no amagaven les seves simpaties per la dictadura de Primo de Rivera o el feixisme italià, i fins i tot les joventuts de la CEDA rebien el seu líder amb la salutació romana i
cridant «Jefe, jefe, jefe>> com feien els feixistes i els nazis.

- En 1932, un altre catedràtic catòlic de Portugal, el doctor Salazar, havia posat fi a la democràcia un cop era al govern, creant l’Estado Novo, feixista, sense haver d’encapçalar cap
revolta.

- Aquell mateix any, un altre catòlic conservador, Dollfuss, havia instaurat, també des del govern, una dictadura a Àustria, i havia esclafat, armes a la mà, el poderós moviment socialista
de Viena, quan havia intentat mantenir la república democràtica.

- Tot això, sense esmentar que, amb aparences democràtiques, Hitler va arribar al poder l’any abans i, en pocs mesos, havia posat fi a totes les llibertats alemanyes i havia empresonat els
dirigents dels partits d’oposició.

Amb aquests precedents, no resulta estrany que els socialistes i altres forces polítiques tinguessin por d’una repetició a Espanya d’aquests fets, i cridessin a defensar la democràcia
de l’amenaça feixista. El fet, de tota manera, és que es va produir una situació revolucionària que trencava la constitució i que això seria utilitzat més endavant per la dreta com a
justificació de la seva manca de respecte a la constitució republicana.

La veritat és que mai s’han aclarit del tot les raons que van impulsar al president Companys a afegir-se a la vaga general dels socialistes i a trencar la Constitució espanyola
proclamant la República Catalana, però es poden suposar:

D’una banda, hi havia la por al feixisme, i l’enfrontament continuat amb l’executiu de Lerroux per la suspensió de lleis aprovades al Parlament de Catalunya, però també hi havia
raons internes. Des de la mort d'en Francesc Macià, el president Companys controlava amb moltes dificultats ERC. El sector clarament separatista, els seguidors d’Estat Català, l’acusaven
de no ser independentista. Certament, Companys sempre havia estat vinculat als sectors més esquerrans i més preocupats per la qüestió social, dins del catalanisme. Segurament, per poder
tenir el control de tots els sectors del partit, va optar per proclamar la República Catalana i anar a la presó, abans que haver de col·laborar amb la política antiautonomista de la CEDA.
També és veritat que el govern podia haver simplement dimitit, però va preferir encapçalar la resistència. Companys era ben conscient de què aquella proclamació no tenia cap futur, però
sabia que, un cop havia anat una mica més enllà que el mateix Macià, ningú el podria acusar mai de no ser prou sobiranista. La revolta del Govern no va arrossegar la població. Només una
part dels sectors més militants d’Esquerra van sortir al carrer i la resta de forces polítiques, o no tenien prou força –com ara els socialistes- o no van voler col·laborar –els anarquistes-.

Amb tot, el preu pagat per aquesta decisió va ser molt alt. Hi va haver morts, 3.400 detinguts, la suspensió l’Estatut d’Autonomia i va intervenir l’Ajuntament de Barcelona, i la
condemna a 30 anys de presó dels membres del govern per atemptar contra la Constitució.

Un fet que cal remarcar es que Companys va desconèixer la constitució republicana de 1931 en proclamar la República
Catalana, però ho va fer com estat d’una república federal espanyola, i va convidar al govern d’aquesta (inexistent
república federal) a tenir la seva seu a Barcelona. No es tracta, per tant, d’un intent polític pròpiament separatista, sinó de
provocar un canvi de règim a tota Espanya, tal com demanaven també els socialistes.

Façana de l'antiga seu del CADCI (sindicat nacionalista) a la Rambla de Barcelona, on va haver-hi enfrontaments amb víctimes l’octubre de 1934.

Font: Wikimedia Commons.

I fora de Catalunya?

La convocatòria va ser seguida de manera molt desigual. Els anarquistes no van donar suport a la crida revolucionària i bona part dels treballadors i la pagesia van restar al marge.
Amb tot, els enfrontaments van ser intensos. La vaga general va durar una setmana a Madrid, el País Basc, part de l'Aragó, Múrcia, i localitats disperses d’Aragó, el País Valencià,
Andalusia i altres parts.

La situació més crítica per al govern es va donar a Astúries, on els sindicats de diferents ideologies van constituir una Unió de Germans Proletaris que va proclamar una república
revolucionaria. Fins i tot van aconseguir el domini de bona part dels principals centres urbans i les conques mineres. Va ser necessari portar forces militars professionals del Marroc per
iniciar una reducció sistemàtica de l’aixecament. Aquí el preu va ser molt més alt: 1.335 morts (dels quals 1.051 eren revolucionaris), més de 3.000 ferits i una persecució policial
ferotge, que va incloure tortures i afusellaments sense judici, com a resposta a les violències, reals, però molt més petites en nombre, comeses pels revolucionaris.

A tot el territori espanyol es van detenir més de 30.000 persones.

Obrers arrestats a Astúries en 1934. Font: Wikimedia

Com és que els anarquistes no van donar suport a aquesta convocatòria de vaga general? Per un cop que els socialistes es tornaven revolucionaris, no els havien de seguir? No tenien
por del feixisme?

Si, però cal no oblidar-se que, quan els socialistes havien col·laborat al govern de la República durant els anys immediatament anteriors (1931 a 1933), i havien reprimit amb
duresa els intents d’aixecament revolucionari anarquista. També el govern d’Esquerra Republicana els havia perseguit amb sanya i s’havia arribat a torturar als detinguts anarquistes.
Als ulls de la CNT i la FAI uns i altres no es diferenciaven gaire del govern de Lerroux i la CEDA.

Conseqüències:
Les condicions polítiques a Espanya i a Europa en aquelles dates serveixen per explicar com es que l'esquerra, fins i tot la no revolucionària va prendre unes decisions polítiques que
anaven clarament contra la constitució republicana i l'ordre instaurat en 1931. Però també és fàcil ser conscient de l'extrema importància d'aquestes decisions. Ja no és només l'extrema
dreta monàrquica o els anarquistes els que poden ser acusats de desgastar o fins i tot posar en perill la República. Sectors que fins ara s'havien mantingut fidels a la legalitat, com el
PSOE o ERC s'han transformat en agents revolucionaris i s'han enfrontat a unes forces armades que, de moment, no feien altra cosa que acomplir el seu paper constitucional. A
més, la política se centrarà ara no tant a resoldre els complicats problemes de tot ordre que afrontaven l'estat i la societat, sinó en aspectes propis de la política de bàndols en què s'havien
instal·lat Espanya i Catalunya, com ara la llibertat dels presos d'octubre i les acusacions recíproques d'anar en contra de la llibertat i la democràcia.

Per saber-ne més:

Vídeo: Els fets d'Octubre 11 min

Entenc les causes dels "Fets d'Octubre" a Catalunya i de la revolució proletària asturiana

Puc explicar les conseqüències que això comportava per la legalitat republicana

6.4. La fi dels governs conservadors

La victòria sobre la revolta de 1934 va semblar el triomf de la dreta al poder, però la inestabilitat de la coalició governamental es va fer crònica. Lerroux i la CEDA no s'entenien gens, i
el vell cabdill radical va haver de presidir sis governs diferents, fins que un seguit d'escàndols financers, que afectaven personalitats del Partit Radical, i les dificultats econòmiques
derivades de la crisi mundial, van provocar finalment que no hi hagués majoria possible a les Corts i es van convocar noves eleccions el febrer de 1936.

L'estraperlo

Quan Lerroux liderava la política espanyola, va arribar a Madrid un austríac anomenat Strauss, que va fer amistat amb un nebot
del cap de govern. Entre els dos van muntar un negoci fraudulent, que consistia a instal·lar un joc de ruleta a Sant Sebastià, amb
permís de l'administració, que estava trucada amb un complicat sistema inventat per l'austríac, i els permetia guanyar una petita
fortuna. Però tot es va descobrir, i la implicació d'una persona molt propera a Lerroux va provocar un fort escàndol del qual la
premsa es va fer ressò. El nom d'aquest joc de ruleta (straperle) es va fer tan popular que durant els decennis següents va ser
sinònim a Espanya de negoci fraudulent i mercat negre.

Resum periodístic de l'escàndol de l'estraperlo. Font: La Vanguardia.

7. Les eleccions de 1936, el Front Popular i la conspiració contra la República

Conceptes i personatges fonamentals esmentats en aquest apartat: 1) Frente Popular, 2) Front d'Esquerres, 3) Bloc Català
d'Ordre, 4) Bloque Nacional, 5) eleccions de 1936.

La unió de les esquerres

El 15 de gener de 1936 es va signar el pacte del Front Popular amb un programa basat, principalment, en l'amnistia general, l'entrada en vigor de la Reforma Agrària i de l'Estatut de
Catalunya, la modificació de les lleis locals i d'ordre públic, i l'ampliació de l'ensenyament primari i secundari. No hi havia cap extremisme en un programa bàsicament moderat, no
revolucionari.

Havien signat aquest pacte la Unión Republicana, Izquierda Republicana, el PSOE, el PCE, la UGT, les Joventuts Socialistes, El Partit Sindicalista, i el POUM. A Catalunya, van
signar un acord semblant, anomenat Front d'Esquerres, els partits esmentats i altres petits partits republicans i socialistes d’àmbit català. La CNT i els anarquistes no van voler entrar a
la coalició, però van donar permís als seus afiliats per votar-la.

Cartells electorals del Front d'Esquerres i del Front d'Ordre en 1936

La Unió de les dretes

La dreta va agrupar també les seves forces “contra la revolució” i va impulsar un Bloc Nacional que a Catalunya es va anomenar Front Català d’Ordre. El partit més fort era la CEDA,
però va esclatar una discussió sobre la conveniència o no d’establir pactes amb els partits i grups feixistes. Alguns dirigents s’oposaven i altres no. Gil Robles va donar llibertat per
confeccionar les llistes en l’àmbit provincial, unes amb feixistes i altres no. Això va permetre l’entrada d’un nombrós grup de candidats d’ultradreta i va desprestigiar al líder conservador.
Falange Española no va participar en la coalició com a partit, però si ho van fer alguns dels seus afiliats.

El Partit Nacionalista Basc es va presentar sol, perquè era un partit conservador i ultracatòlic que no podia acceptar la ideologia del Front Popular i, al mateix temps, era un partit
nacionalista que no combregava amb l’espanyolisme del Bloc Nacional.

Resultats a les eleccions a Corts en febrer de 1936. Font: INTEF. Ministerio de Educación.

Els resultats
Les eleccions es van fer el 16 de febrer i el Front Popular, que va guanyar a les principals zones urbanes i industrials obtingué 4.654.116 vots, per 4.503.524 del Bloc Nacional. Els
partits centristes només obtingueren 526.615 vots. Semblava evident que les forces de la dreta i l’esquerra estaven molt igualades, però els partidaris del Front Popular obtingueren
un nombre molt elevat de diputats gràcies a la llei electoral (278 per 130 dels seus rivals i 40 per la resta de partits), i ho van celebrar com una gran victòria.

Composició de les Corts espanyoles després de les eleccions de 1936. Font: gestióndelamemoria-felix

Conseqüències:
El triomf del Front Popular va accelerar les diferents conspiracions de la dreta monàrquica i la ultradreta per enderrocar el règim republicà. Existien conspiradors tant entre els
militars com entre els polítics civils i els empresaris. Alguns diputats s'havien posat en contacte amb el govern feixista de Mussolini, que els havia lliurat importants quantitats de diners per
a les despeses prèvies. Financers vinculats a la dictadura de Primo de Rivera, com ara Joan March o la família Bolín, també van aportar fons notables per afavorir els contactes.

Totes aquestes trames van confluir en el suport al cop d'estat militar que organitzaven els generals Mola i Franco, previst per al dia 18 de juliol de 1936. De fet, les forces del Marroc
es van avançar a les instruccions, i les accions de les guarnicions compromeses es van desenvolupar entre els dies 17 i 19.

Per saber-ne més:

1. Web: La victòria del Front Popular

Entenc la polarització de la situació política quan es convoquen les eleccions de febrer de 1936

Puc explicar les diferències entre les candidatures de dretes i esquerres en aquestes eleccions i el que suposava el triomf de
l'esquerra

8. L'evolució econòmica i social durant la República

La societat va conèixer canvis profunds durant el primer terç del segle XX. Aquests canvis modernitzadors es van notar molt més a les àrees urbanes. En el cas de Catalunya, va ser
sobre tot Barcelona i la seva rodalia les que es van transformar en una metròpolis pròpia del segle XX. A l'Espanya interior i a la Catalunya rural, la permanència d'unes formes de
vida i d'unes estructures agràries tradicionals van retardar aquests canvis.

La nova societat urbana i industrial

Entre 1900 i 1930 Barcelona va duplicar la seva població i a la proclamació de la República ja sobrepassava el milió d'habitants. Altres ciutats catalanes i espanyoles es trobaven en
circumstàncies semblants, però a un ritme menor. Badalona, Sabadell i Terrassa s'havien convertit en centres industrials que atreien considerables masses obreres.

Això va comportar el creixement en el nombre d'obrers i en el pes de les classes mitjanes. Cap al 1930 la meitat de la població activa treballava a la indústria, mentre que l'agricultura
i els serveis es repartien gairebé per igual la resta de la població treballadora.

El nous mitjans de comunicació i les noves formes de sociabilitat

Els nous mitjans de comunicació (telèfon, ràdio), de transport (metro, tramvia, autobusos) i l'increment del consum de premsa gràcies a l'alfabetització, afectaven de manera molt
desigual a les diferents classes socials, però van anar estenent una nova manera de pensar.

La circulació de notícies i de novetats, les noves demandes socials i les millores en el transport públic van afavorir noves formes de sociabilitat, basades en l'associacionisme sindical,
esportiu, cultural, polític, que ja superava els límits anteriors que centrava al voltant de l’església catòlica i les tradicions populars la capacitat d'agrupar-se de la major part del poble. Ara
els centres d'atenció de les persones es multipliquen, els actes col·lectius públics es tornen més reivindicatius i els espais de lleure es fan més freqüents.

Les noves formes de cultura

Amb l'alfabetització i una mica més d'espai per l'oci s'estenen la lectura i les noves ofertes per gaudir del temps lliure. Hi ha publicacions populars destinades a infants, joves, o
dones, col·lectius que fins aquell moment no havien gaudit d'una literatura pròpia. També el teatre i el cinema es converteixen en espectacles de masses. El futbol disputa l'atenció dels
afeccionats a les curses de braus, malgrat que aquestes van conèixer un espectacular creixement durant els anys 20.

Federico Garcia Lorca, Luis Buñuel i altres integrants de la Generació de 1927. Font: Wikisaber

S'estenen l'esport i l'excursionisme i apareixen noves formes de cultura alternativa, com ara l'esperantisme, el naturisme o el feminisme.

La situació econòmica
La Segona República va arribar en mig de la crisi econòmica internacional més fora que havia patit el capitalisme, la derivada del crack de la borsa de Nova York de 1929. El
proteccionisme i l'escassa integració amb l’exterior de l’economia espanyola van fer que les conseqüències de la crisi arribessin amb retard. Per això van impactar de ple en el moment en
què calia fer reformes estructurals i importants inversions de l’estat, que es van trobar sense un marc general favorable.

L’any 1933, unes fortes gelades van perjudicar l’exportació de productes agraris, sobre tot dels cítrics valencians. La devaluació de la pesseta va permetre mantenir un cert nivell
d’exportacions, però a canvi d’encarir tots els productes externs, la qual cosa va mantenir encara més tancada l’economia espanyola i no va permetre incrementar el nivell de consum en la
mesura que s’esperava.

L'atur a Espanya
Anys Nombre de desocupats
1931 500.000
1933 619.000
1934 703.000
1935 696.990

(Font: xtec.cat)

A més, la proclamació de la República va provocar l’alarma dels inversors estrangers i dels empresaris nacionals. La fugida de capitals es va incrementar i es van retirar més del 10% dels
dipòsits bancaris. La inversió privada entre 1931 i 1933, el període de govern del centre-esquerra, es va ensorrar. La part més recalcitrant de l’empresariat responia a les demandes
sindicals amb el lema de “Mengeu república”.

De tota manera, els sindicats van aconseguir increments de salaris, però com que aquests no anaven acompanyats per millores en la productivitat, la reducció de beneficis empresarials
que provocaven va fer caure encara més les inversions.

Com que el règim de Primo de Rivera havia deixat un deute considerable, els primers governs republicans van voler mostrar la seva capacitat de gestió dels bens públics aconseguint
un equilibri pressupostari que provocava la retallada de de la despesa pública, tal com també feien molts altres governs occidentals. De fet, aquesta no era la mesura que calia en
moments de crisi, perquè mancava la inversió privada i ara també s’afegia la retirada de les inversions estatals.

Com que el nou ambient de democràcia i llibertat afavoria també l’acció dels sindicats i dels partits obrers, el clima de conflictivitat social es va agreujar, actuant també contra les
perspectives d’inversió econòmica. Aquesta conflictivitat va ser fins i tot exagerada a l’estranger per algunes ambaixades, com ara la britànica, que maldaven per aconseguir que els seus
estats no acceptessin de bon grat el nou règim republicà.

1. Àudio: Els problemes de la banca a Catalunya 3 min

Entenc com havia anat evolucionant la situació cultural, social i econòmica durant els anys de la República