SERVEI D’ATENCIO I ASSESSORAMENT A LES DONES(SIAD)-AJUNTAMENT DE VIC

ENTREVISTA PSICÒLOGA

1. Basant-la teva experiència tractant aquests casos, consideres que hi ha encara un

cert pòsit cultural que justifica la violència dins de la parella? O creus la gent està
prenent consciència progressivament d'aquesta problemàtica social?

Cada vegada més gent pren consciència d'aquesta problemàtica tot i que,
malauradament, és un problema que se segueix frenant tard. L'entorn passa per alt
molts senyals, per pur desconeixement, i les persones afectades, no sempre tenen la
valentia de dir-ho, molt menys si la víctima és home.
El pòsit cultural de què em parles segueix existint, i considero que encara queda molt
perquè passi a la història. La gent gran el mantenen per vergonya i per sentiment de
culpa, i els joves, en moltes ocasions per desconeixement i por.

2. Quin és l'estat anímic i psicològic de les persones que han estat maltractades i van a
teràpia?

L'estat anímic és sempre sota, massa baix. Les víctimes de maltractaments han viscut
situacions límit i de gran impacte, quan no traumàtiques. La gravetat dels efectes,
depèn del tipus de violència soferta, de la seva intensitat, la seva intenció, dels
mitjans utilitzats i també de les característiques de la víctima i de l'agressor.
De forma general, són persones amb una personalitat molt danyada, que manifesten
una gran inseguretat, un pobre autoconcepte, canvis en l'estat d'ànim, i un alt nivell
de desconfiança. Algunes persones solen manifestar símptomes de depressió,
ansietat, idees i fins i tot intents fracassats de suïcidi.

3. Quin és, a grans trets, la intervenció psicoterapèutica i legal que realitza un psicòleg
davant d'un cas així?

És una cosa bastant complicat. Els psicòlegs estem obligats a mantenir una
confidencialitat envers els nostres pacients, però també com qualsevol altre ciutadà,
tenim l'obligació legal de denunciar qualsevol tipus de delicte. Encara ajuntar
aquestes dues obligacions en les professions sanitàries, sempre és una arma de
doble tall.
El primer que se li ve a un al capdavant és denunciar el cas davant les autoritats, i
això és una decisió molt encertada quan parlem de menors d'edat. No obstant això
quan parlem de persones majors d'edat o fins i tot menors madurs, sempre ha de
prevaler l'ajuda com a primera opció.
No hem d'oblidar que qualsevol persona que ens confessi un cas de violència, ens
està obrint la porta a un secret molt difícil i com ja hem dit, silenciat, en acció o
omissió per l'entorn.
L'opció més fàcil, és acordar amb la persona afectada els límits de la nostra
confidencialitat i deixar molt clar, que la mateixa es trencarà sense previ
consentiment en cas que alguna vida (la pròpia o la de tercers) es vegi amenaçada.
 Un cop establert això amb la víctima, queda un llarg procés on es treballen temes
com l'autoestima, les habilitats socials, l'amor propi i el saber marcar límits, entre
altre.

4. Quin és el procés que segueixes quan arriba a la teva consulta una dona víctima de
maltractaments?

En primer lloc prestar el que s'anomena primers auxilis psicològics: avaluar

el grau d'afectació psicològica i emocional, comprovar el grau de protecció
que en aquest moment té la víctima que fa al seu maltractador, tranquil·litzar,
empatitzar amb la dona i explicar el procés terapèutic i d'intervenció
psicològica.

5. En quin moment es pot considerar que alguna cosa passa d'una discussió a un mal
tracte?

En el moment en què hi ha una intenció clara de causar un dany a la dona per

part del maltractador: quan hi ha intencionalitat de fer mal per aconseguir un fi
(Bàsicament poder per part del maltractador, que sol estar relacionat amb
aconseguir la submissió i l'obediència de la víctima).

6. Quins símptomes sol presentar una dona maltractada?

A més dels símptomes característics del maltractament físic (blaus, bretxes.),
a nivell psicològic els més representatiu són: trastorn per estrès posttraumàtic
(TEPT), sentiments de culpabilitat, problemes o trastorns d'ansietat, i estats
depressius o depressió.

7. Hi sol haver una manca d'autoestima a causa de la psicologització per part del
maltractador, s'arriben a considerar elles culpables de la situació?

Efectivament, una de les habilitats (i objectius) del maltractador és induir el

sentiment de culpabilitat a la víctima. Que es faci de forma recurrent preguntes del
tipus: en què he fallat, què he fet malament, pobret és culpa meva perquè passa tot
el dia treballant i no sóc capaç de satisfer-li quan arriba a casa, segurament m'ho
mereixo perquè no sé complaure.

8. A què es deu que algunes dones acabin perdonant els maltractaments?

Principalment el assumir la culpabilitat. En certa manera assumir la culpabilitat és

sentir-se responsable de l'maltractament que pateixen sobre elles mateixes. Això és
degut al fet que la víctima necessita donar-li una explicació a l'maltractament
(necessita comprendre-ho) per intentar reduir la incertesa (descobrir el motiu de
l'maltractament) i així trobar mecanismes per reduir-.però mai funciona perquè
l'explicació és errònia!

9. Aconselles en primera instància a les víctimes de maltractaments que abandonin les

seves parelles?
 Aquest és un assumpte molt complicat i depèn de casos. És clar, seria l'ideal però cal
tenir en compte que en la majoria de casos de maltractament la víctima no posseeix
independència econòmica, hi ha fills que no podrien mantenir amb els seus recursos
i aïllament o manca de xarxes socials adequades (família, amics, companys).

10. En el cas d'emprar-teràpia, ¿quins mecanismes es fan servir (autocontrol)?

Bàsicament la teràpia de tipus cognitiu conductual però és necessària i

imprescindible també la intervenció social.

11. Quin paper juga en aquesta decisió l'entorn més proper, la societat?

Fonamental. La família i entorn pròxims (amics) haurien d'actuar a manera d'escut

protector de la víctima i la societat a nivell de prevenció, protecció, rehabilitació i
posterior integració social de la víctima però no inverteix en els recursos necessaris:
el de sempre.

RESULTATS

De la violència i com li toca

Resulta pertinent indagar sobre les funcions que es realitzen a l'encarar la violència, això des
del saber, quines són tant les seves delimitacions, això és fins on està permesa o resulta
prudent una intervenció, així com els límits amb els que es troben dins de les seves pròpies
àrees de treball que no permeten realitzar un millor paper. D'altra banda saber des de les
emocions, sentiments, idees i pensaments quina és la seva postura, com es troben els
profesionistas a l'carearse amb la violència, indicant-me al seu torn quina és la violència de
major incidència que es presenta.

a) Quina funció li correspon realitzar?

La funció està donada a partir de el paper que els toca exercir, dins de l'organització
institucional; les respostes estan encaminades a la funció mateixa que els va ser assignada;
tenen clar la funció que ha d'exercir davant el problema de la violència i estan compromesos
amb aquesta funció.

Quines són les limitacions dels seus serveis oferts?

Sobresurten 3 tendències; d'una banda alguns dels entrevistats comenten que les seves
institucions són molt flexibles (13, 15) i els brinden les opcions o bé els requeriments que
sol·liciti.

I finalment s'està conscient que una de les demandes més urgents o necessàries, ja que és
una cosa que es requereix i es veuen limitats, ja que no es fa res i és referir-se a la contenció
o bé la continuïtat, de saber què va ser el que va passar amb els usuaris.
Quin tipus de violència que es presenta amb major incidència?

Com ja comento línies a dalt, el problema de la violència ha adquirit diferents rostres,

encara que més que parlar de violència és parlar de poder que es veu encarnat en la força
que s'empra per controlar a l'altre. De manera que en l'actualitat es parla i es dóna la
violència ja no només en els cops o danys físics, sinó que ha adquirit diferents rostres que
fan difícil la seva ubicació, ja que es sol caure en línies diminutes per a la seva classificació,
per dir-ho. Aquí es veuen diferents maneres i potser la més sinistra sigui la violència que
s'exerceix des del pla econòmic. Es presenten doncs les respostes dels entrevistats.
Això és tractant de donar-li prioritat o contestant abans de res a el tipus de violència que es
presenta amb major incidència. No obstant això, sí que es pretengués fer una mena de
classificació, del que es ve manifestant, o més que manifestant, reconeixent, ja que potser
sempre ha estat aquí, s'intenta fer això, precisament classificar o bé donar un nom. De
manera que així es té aquest altre tipus de violència que també es manifesta o s'està
donant.

ENTREVISTA PSICÒLEG

1) ¿Com psicòleg expert en violència, quins diries que són les principals àrees a
treballar amb persones que han exercit violència?

El primer de tot serà el reconeixement de l'existència de violència que no sempre hi

és. Poden arribar justificant les accions per una circumstància concreta, minimitzant
o negant directament. Per poder treballar ha d'existir el reconeixement dels fets i de
la gravetat de l'aparició de violència. La violència és l'eina més inútil que l'ésser
humà pot tenir en la seva caixa, tot i utilitzar-la tan sovint, i si s'ha arribat fins a això,
són molts aspectes als quals caldrà treballar.

Els eixos bàsics a treballar existint ja el reconeixement són la responsabilitat, les

emocions, resolució de conflictes, habilitats socials, conceptes de masculinitat i
creences de gènere. Jo dono molta rellevància a el reconeixement i responsabilitat
on un cop treballat això podem fer una revisió dels fets violents que ells mateixos
han exercit. Canvia totalment la història quan trenquem les justificacions existents
en un primer relat i la consciència que poden prendre a posteriori a l'reconstruir la
història sent ells els protagonistes i responsables, en la nostra argot, passem de la
seva locus de control extern a l'intern.

2) Què pot aportar la psicoteràpia a la víctima?

Pot aportar el mateix que ens aporta a tots, segons les necessitats que portem.
Evidentment hi haurà un eix principal en un o altre, pel costat de les persones
agressores, el que comentava més amunt on augmenta l'autoconeixement i la
capacitat de relacions interpersonals sanes. El treball amb la pròpia història de vida
ajuda molt, potser per primera vegada en tota la seva vida dediquen un temps a
escoltar-se i analitzar-se, aquest stop que tots necessitem per entendre el nostre
món. Sempre escolto a la persona, direu què menys sent psicòleg! Però és que no
sempre ho fem, i posem demandes en qui ve a veure'ns que potser mai han fet. En
 aquests casos ha existit també la reconstrucció del que ha passat per comprendre,
cal recuperar aquesta creença en si mateixos / es, la confiança i la seguretat,
combatre la confusió per tot el que ha passat i tornar a recuperar el poder que els
van prendre.

3) A més de la teva experiència treballant com a psicòleg expert en violència, comptes

amb formació de Màster en Intel·ligència Emocional. Quin paper juguen les
emocions en casos de violència? Com treballes des de les emocions amb les
persones que et visiten?

Per a mi les emocions juguen un paper fonamental en tot. A la violència no és menys

i és un eix que treball contínuament. Amb les persones que exerceixen violència
treballem coses bàsiques com ara vocabulari emocional, saber identificar com et
sents i expressar-ho de manera adequada ens apropa a les persones del nostre
voltant. Recordo un grup on a l'inici l'emoció principal de tots era "estic fotut" i així
ho deien per tristesa, per frustració, per preocupació ... vaja un comodí per a totes
les emocions. Un cop treballat la importància de reconèixer cadascuna de les
emocions per saber gestionar-les ja que cadascuna tindrà unes necessitats diferents
en un mateix; un d'ells va venir sorprès un dia perquè en comptes de dir fotut li va
dir a la seva parella estar frustrat per x motius i el va entendre! Portava més de 15
anys casats i va ser la primera sensació de complicitat en molt de temps, el que va
canviar va ser la seva manera d'expressar-se, va deixar aquest locus de control
extern d'ella no m'entén, ella a, BOCi es va fixar en ell i la seva manera de fer les
coses, d'aquí el canvi.

4) Part dels usuaris amb què treballes van per ordre d'un jutge. Com es viu aquest fet
en consulta, es mostraran reticències a la teràpia? Com aconseguir la motivació
perquè s'impliquin en el procés terapèutic?

Qui no vol treballar no treballa, és clar. Els homes que he atès a partir d'una ordre
judicial han estat en grups psicoeducatius, per tant no he realitzat un treball
individual amb ells. Les sessions individuals són més avaluatives i no terapèutiques.
Però de la mateixa manera en aquest treball es veu qui està allà més o menys
motivat i implicat amb un canvi, existeixen aquestes diferències i es noten en el
profitoses que poden ser les sessions per a cadascun. La tristesa per mi és no poder
continuar treballant de manera individual, pocs han estat els que l'han demandat
perquè el grup es va fer petit. En aquests grups és més difícil treballar a nivell
terapèutic ja que el viuen des de la ràbia i la injustícia (no tots, evidentment) i que hi
hagi una sentència ja us asseguro que no vol dir que hi hagi un reconeixement.
Evidentment si hi ha gelosia augmenta el risc, si ets agressiu / a també però poden
existir tots dos i que no hi hagi violència cap a la parella. Amb les persones
agressores va a augmentar el risc si tenen dificultat d'autocontrol, impulsivitat i una
cosa que acostumo a treballar molt que és la intel·ligència emocional. Jo permeto
que expressin aquestes emocions, aquests pensaments i treball a partir d'ells, això
els enganxa. Deixo clar que el meu paper no és jutjar-los, això ja ho han fet i tenen
l'obligació de fer X sessions grupals, com menys interès posin més conyàs els
 semblarà, però si posen alguna cosa potser se'ns faci amè, i passa. A més, ajuda a
mantenir-los motivats el agafar exemples diaris seus que generen complicacions, ja
sigui d'autocontrol, ja siguin de conflictes familiars i emocions que generen i com
regulen ... he tingut feedback de la sorpresa que els genera aquesta nou
coneixement i els resultats que els dóna. De la mateixa manera, en la meva
experiència he trobat també altres casos en què no han volgut fer absolutament res i
no consideraven necessari fer cap tipus de canvi.

5) Aconselles en primera instància a les víctimes de maltractaments que abandonin les

seves parelles?

Aquest és un assumpte molt complicat i depèn de casos. És clar, seria l'ideal però cal
tenir en compte que en la majoria de casos de maltractament la víctima no posseeix
independència econòmica, hi ha fills que no podrien mantenir amb els seus recursos
i aïllament o manca de xarxes socials adequades (família, amics, companys).

6) Per què a algunes dones els costa tant animar-se a denunciar?

Pel sentiment de culpabilitat i la dependència física (recursos) i emocional del

maltractador principalment. També juga un paper rellevant la por a les represàlies i
la por social (que ningú ho cregui, a l'estigmatització.).

7) Què creus que es pot fer, o podem fer tots per prevenir la violència?

Doncs per a mi molt clar, educació emocional contínua i transversal per a tothom.
Amb això em refereixo a el permís als homes a sentir i trencar amb certs estereotips,
si partim del món emocional potser puguem trencar amb aquesta xacra. Si partim
amb la rellevància i la importància de l'autoconeixement per saber com prenem les
decisions i que emocions ens generen aquestes i com puc afrontar segons em generi
unes o altres. Tenim un mal costum de culpar els altres de com ens sentim, és més
fàcil i més ràpid que fer un treball personal i analitzar per què això em va afectar i
perquè responc així. Si canviem i ensenyem a posar la lupa cap a l'interior en
comptes de a l'exterior, podem generar molt canvi.