Wuolah Free Gènere I Història Bloc 1 I Bloc 2

Genere-i-Historia-Bloc-1-i-Bloc-...
Anónimo
Género e historia
2º Grado en Historia
Facultad de Geografía e Historia

Universidad de Barcelona
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
GÈNERE I HISTÒRIA
Bloc 1. Història de les dones i les relacions de gènere: Mètodes,
fonts i problemàtiques
1. Que entenem per història de les dones?
En el segle XXI ja no és possible fer “Història” sense incloure referencies de la existència
de les dones com agents del canvi històric i com objecte de consideracions polítiques.
És important entendre com la diferència sexual ha afectat i segueix sent un tema de
debat a la disciplina històrica avui en dia, ja que durant segles les dones han estat
invisibilitzades. El problema no acaba simplement amb incloure-les, sinó que amb la
introducció d’aquestes s’inicia un procés de canvi i una major reflexió teòrica i
metodològica per la història.
Sempre parlem de “Història de les dones”, en comptes de “Història de la dona”, ja que

a través del temps les dones han viscut de maneres plurals, en diverses circumstancies
i en diferents contextos històrics. Elles són subjectes d’una història pròpia, complexa i
contradictòria, que només es pot comprendre a través d’un anàlisi que vinculi a les
dones amb els processos històrics globals, sense deixar de banda les seves
característiques específiques. Per tant, un coneixement històric centrat en les dones
exigeix plantejaments metodològics en renovació constant, però sense trencar
absolutament amb la tradició de la disciplina històrica, sinó que el que es busca és un
procés innovador pel seu estudi i investigació.
1.1 L’exclusió de les dones a la Història
Perquè es segueix marginant de la Història a les dones, encara que fa temps que van
conquerir la seva visibilitat i legitimitat? Gerda Lerner va establir que les dones han
representat la meitat o més de la població mundial, per això es refereix a elles com the
majority. Però encara que segurament hi ha hagut dones en tots els camps de treball i
coneixement, com a grup social poques vegades han estat precursores de processos
revolucionaris i es trobaven allunyades dels centres d’autoritat institucional i del poder
formal. Aquest fet es donava pels rols que tenien les dones en el passat en un món
governat per homes en àmbits religiosos, polítics i militars.
Així doncs, no és que la disciplina històrica tingués una intenció voluntària i conscient
de marginar a la dona, sinó que aquesta estava impregnada de valors masculins que
només tenien en compte alguns esdeveniments, processos i moviments, tornant quasi
invisibles o no rellevants a les dones. A més, cal destacar que la ciència històrica
tradicionalment s’ha ocupat d’allò que passava a la vida pública, en la que les dones no
són majoria a través de la història. Simone de Beauvoir a la seva obra El Segon Sexe
ja plantejava que l’home en la història era aquell que representava el que era públic,
polític, ètic, la producció cultural, la ciència i la filosofia, mentre que la dona es convertia
en allò privat i tancat com el matrimoni.
1.2 Com s’escriu la història de les dones?
Per escriure una història de les dones s’han utilitzat mètodes de les ciències socials com
la biografia, la microhistòria, la història cultural, l’antropologia, la tradició oral, etc. Per
tant, la originalitat de la història de les dones no està en els seus mètodes únics, sinó en
les preguntes que planteja i les relacions que estableix.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7171692
Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
La història de les dones, igual que totes les altres historiografies, també ha de tenir el
rigor que s’espera de la disciplina de Clio. La contextualització, l’ús i anàlisi de les fonts
i el rebuig dels anacronismes són imprescindibles per fer Història. Tot i això, la
especificitat de la història de les dones i el que la fa diferent és que es pregunta sobre
el significat de les dones, és a dir, de les seves permanències i els seus canvis històrics.
La història de les mentalitats, la família i de lo quotidià no estableixen, de manera
prioritària, les diferències entre els gèneres i en moltes ocasions no entenen a les dones
com subjectes històrics.
Un dels problemes més destacats en la historiografia de les dones és l’autonomia

d’aquestes respecte la història global. Poden identificar-se dues concepcions:
• La primera planteja que és una història totalment separada i autònoma. Aquí

podem incloure l’obra de Bonnie Anderson i Judith Zinsser anomenada Història
de les dones: una història pròpia.
• La segona es centra en les dones buscant les seves vinculacions amb el
procés social global. En aquest cas, l’obra més representativa és Història de
les dones a Occident de Georges Duby i Michelle Perrot.
El debat avui en dia segueix obert, però la postura de construir una història exclusiva de
les dones és limitada i no es qüestiona les estructures de la disciplina, no contextualitza
les seves interpretacions i no obliga a una reformulació de les explicacions existents a
la història, sinó que simplement aïlla a les dones com a grup. Per a que la història de les
dones no sigui un afegit a la història general, és necessari desenvolupar una
metodologia que reformi els paradigmes historiogràfics establerts, i no veure la història
de les dones com una contribució més.
Així doncs, el que s’ha de buscar és un anàlisi històric que tingui a les dones com a
protagonistes dintre d’una concepció de la història total que no només consideri les
estructures tradicionals (economia, societat i política), sinó que també parli sobre la vida
privada, la família, la sexualitat, la reproducció, la cultura femenina, el treball domèstic,
etc. D’aquesta manera s’estableix una visió integral del conjunt de la experiència
històrica de les dones i la complexitat de les relacions entre els sexes, el procés de
formació de consciencia de les dones i els canvis en la seva situació social.
2. La Historiografia de les dones

Durant dècades la disciplina històrica va estar dominada pel paradigma positivista, el
qual va tornar invisible a les dones. La història positivista dels segles XIX i XX tenia com
objectiu ressaltar el món públic, separant-lo totalment del privat.
Fins bastants anys després de la Segona Guerra Mundial, la construcció de la història
va ser cosa exclusivament d’homes, però l’interès de les dones en la disciplina ja es
podia observar des d’algun temps. A partir de finals del segle XVIII, quan es van
començar a establir els estudis d’Història a les universitats, va augmentar el nombre
d’historiadores, que no es dedicaven exclusivament a llegir llibres sobre la matèria, sinó
que també investigaven i escrivien sobre aquesta. L’any 1837 Hortense Allart va publicar
una història de la república Florència i uns anys més tard, Daniel Stern (pseudònim de
Marie Flavigny, condesa d’Agoult) va publicar una història de la revolució francesa de
1848.
el podcast para entender que la vida da mas vueltas que la silla de un peluquero
Género e historia
Banco de apuntes de la
Altres historiadores, en comptes de publicar obres de caire general, es van començar a
dedicar a l’estudi de les grans dones a través de la història. Louise Keralio Robert va
escriure una biografia sobre Isabel I d’Anglaterra i va publicar una obra sobre les regnes
de França; la feminista Anna Jameson escriu Celebrated Female Sovereigns (1832) i
les germanes Agnes i Elisabeth Strickland publiquen entre 1840 i 1860 alguns volums
sobre regnes d’Anglaterra i Escòcia. Aquesta tendència es va generalitzar al món
occidental (Europa i EEUU) i poc a poc es proposen més obres i estudis sobre les dones
i el seu paper a la història.
Gràcies a la gran importància de la història social en el segle XX, la fundació de l’Escola
dels Annales (1929), les aportacions del marxisme i el desenvolupament de les ciències
socials, es van plantejar nous mètodes i qüestions històriques que van permetre deixar
enrere el positivisme històric i els seus plantejaments. Es van reconèixer com camps de
la historiografia a l’economia, la societat i la cultura. Durant la dècada dels 60 apareix el
que es coneix com Nova Història, que utilitzant els tècniques i mètodes de totes les
escoles historiogràfiques d’inicis del segle XX anteriorment mencionades, comencen a
investigar els grups subalterns, la quotidianitat, la família, la ciència, la demografia, etc.
És precisament en aquest context en el qual podem situar el sorgiment de la “Història
de les dones” al voltant de la dècada dels 60-70 a EEUU i uns deu anys després a la
resta d’Europa.
2.1 Etapes inicials de la historiografia de les dones
En aquest procés de construcció i obtenció d’un espai per les dones a la història,
comencen a aparèixer diverses qüestions: Qui som les dones? Que és el feminisme?
Ha existit una identitat comú de les dones com a grup en el passat?, entre d’altres. Els
primers intents per treballar la historiografia de les dones mostraven dubtes i
inseguretats, prova d’això són la sèrie de conferències que va dirigir la historiadora
Michelle Perrot en el 1973, en les quals ella plantejava si realment les dones tenien
història.
En les etapes inicials, les primeres historiadores, com Gerda Lerner, van començar a fer
una revisió de les fonts amb les quals s’havia construït la història fins aquell moment.
Això no només va ser positiu per investigar i conèixer el paper de les dones a través del
temps sense marginar-les, sinó que en alguns casos es va posar en dubte la veracitat
històrica d’alguns esdeveniments. Per a l’estudi de les dones en aquest moment s’han
de seguir una sèrie de metodologies com conèixer l’objecte d’estudi i no ocultar ni
l’opressió a les dones ni la que elles practicaven (diferència de classes socials).
S’ha de tenir en compte que cada historiografia europea té les seves característiques
pròpies i que el aquesta història de les dones està molt lligada al moviment feminista.
També es creen revistes per donar visibilitat al debat historiogràfic com American
Historical Review, Quaderni Storici i Arenal, Revista de historia de las mujeres.
S’observa que, inicialment, l’estudi de les dones era simplement descriptiu, però amb
els anys es comença a analitzar el “perquè les dones mai no han tingut el poder”.
D’aquesta manera la historiografia de les dones va començar a buscar explicacions
convincents sobre l’origen de la subordinació femenina i les raons per les quals les
societats havien generat la diferenciació sexual.
Llega Bizum y te pasa unos apuntes para que aprendas a comprar online
2.2 El gènere i la seva relació amb la història de les dones
El gran impuls que va adquirir la història de les dones, va ajudar a reinterpretar la història
mitjançant plantejaments renovats que permetessin incloure l’experiència dels homes i
les dones. Amb els pas del temps van aparèixer nous mètodes per l’estudi històric i aquí
s’inicia el trànsit de la “història de les dones” cap a la “història del gènere”.
El gènere, com eina analítica i categoria sociocultural, s’ha convertit en l’aportació
metodològica més important de la historiografia de les dones, ja que estableix que les
relacions entre els sexes no estan determinades per la biologia, sinó per la societat, la
cultura, la religió, l’economia, la política, etc.
Lourdes Beneria defineix el concepte de gènere com el conjunt de creences, trets
personals, actituds, sentiments, valors, conductes i activitats que diferencien els homes
i les dones a través d’un procés de construcció social que té diverses característiques.
En primer lloc, és un procés històric que es desenvolupa a diferents nivells com l’estat,
el mercat de treball, les escoles, els mitjans de comunicació, la llei, la família i a través
de les relacions interpersonals. En segon lloc, aquest procés suposa una jerarquització
d’aquests trets i activitats de tal manera que els que es defineixen com masculins se’ls
hi dona un major valor.
Amb aquest nou concepte la relació construïda en la història entre homes i dones no
podia limitar-se a les qüestions biològiques que la paraula “sexe” suggereix i amb el pas
del temps es generalitza que el “sexe” està subjecte a construccions socials. Per tant,
una vegada superat el limitant biologista, el gènere fa visible les múltiples experiències,
els valors, les costums i tradicions d’homes i dones.
Així doncs, el gènere es va convertir en un instrument molt útil, ja que parla sobre les
relacions entre el sexes i les construccions que s’estableixen al voltant dels rols
masculins i femenins (rols de gènere). Els elements fonamentals de la perspectiva de
gènere són: el llenguatge, la representació simbòlica, l’oposició home-dona com una
idea problemàtica, la marginalitat de la posició femenina en les estructures socials i
simbòliques i la crítica a la suposada objectivitat i neutralitat del positivisme. Amb això
el que es vol és donar visibilitat a les relacions de gènere en un determinat context
històric, social, econòmic i polític, en la història general, però també en la subjectiva i
personal.
2.3 Gènere i Poder
L’aplicació del concepte de gènere està vinculada amb les estructures de poder. Pel
sociòleg francès Pierre Bourdieu, el gènere és la forma de violència simbòlica que
abasta les altres relacions (socials, polítiques, religioses i quotidianes). L’agent
dominador (homes) exerceix violència indirecte (no física) sobre l’agent dominat (dones)
amb la seva complicitat i consentiment.
Joan Scott afirma que el gènere és una de les formes primàries de relacions significants
de poder associada al llenguatge, en el qual s’origina la relació de subordinació-
dominació. La definició de gènere que Scott va proposar l’any 1985, segueix sent a
l’actualitat un referent per a la seva comprensió:
“El gènere és un element constitutiu de les relacions socials, les quals es basen en les
diferencies percebudes entre els sexes, i el gènere és una forma primària de les
relacions simbòliques de poder. Els canvis en l’organització de les relacions socials
sempre corresponen a canvis en les representacions del poder, però la direcció del canvi
no és necessàriament única”.
Una característica fonamental de la definició proposada per Scott, és que per l’estudi
del les dones i el gènere s’han d’analitzar i 4 camps:
• Els símbols disponibles que, normalment, evoquen a representacions

contradictòries. Té gran importància perquè les construccions genèriques estan
basades en discordances i inconsistències.
• Els conceptes normatius que, a diferència dels símbols, són molt més
estructurats i precisos. Aquí podem incloure les normes polítiques, religioses,
jurídiques, científiques, educatives, etc. Normalment la idea “d’estabilitat” va
relacionada amb els conceptes normatius, però per desfer aquesta visió s’han
de confrontar amb els símbols i les seves múltiples possibilitats.
• Per aconseguir l’anteriorment mencionat, s’utilitza el tercer camp: les nocions
polítiques i les referencies institucionals. De tal forma que a partir d’aquests
tres elements es pot accedir a la complexa estructura social i demostrar que el
gènere té influència en tots el àmbits de la vida.
• L’últim camp d’estudi és que el gènere és subjectiu, transformant la sexualitat
biològica en un procés de culturització.
En relació amb l’anàlisi de de la identitat subjectiva, s’ha de diferenciar entre la identitat

de gènere i la identitat sexual.
• La identitat de gènere es construeix mitjançant un procés simbòlic, condicionat

per la família, l’entorn social i la cultura.
• En canvi, la identitat sexual és un procés interior de l’estructura psíquica d’una
persona i la seva reacció individual davant la diferència sexual.
A través de la història la categoria de gènere ha tingut diverses transformacions:
• En els anys 70 va ser utilitzada pel feminisme anglosaxó que lluitava contra el
determinisme biològic i que tenia la intenció d’equiparar el sexe a la biologia. És
a dir, les feministes volien lliurar a les dones de les característiques considerades
tradicionalment com femenines i que, realment, eren adquirides de manera no
natural.
• En els anys 80, el gènere va consolidar-se de manera acadèmica en les ciències
socials i va començar a utilitzar-se en una gran varietat de formes,
interpretacions, simbolitzacions i organitzacions de les diferencies sexuals,
sempre buscant la seva legitimitat.
• En els anys 90 es va popularitzar l’ús i cada vegada es va vincular més a
discursos polítics d’equitat de gènere. L’antropòloga Marta Lamas senyala que
l’ús del concepte de gènere es va convertir en una moda intel·lectual i política
que va distingir 4 funcions:
1. Producció acadèmica de reflexions i debats teòrics.

2. Estudis sobre qüestions puntuals de relacions entre homes i dones.
3. Programes i polítiques publiques que buscaven solucionar la
subordinació laboral i eductiva de les dones.
4. Un procés de transversalització de la perspectiva de gènere.
Actualment el gènere engloba diversos estudis: de dones, de relacions socials i cultural

entre sexes, de les masculinitats, de la diversitat sexual, investigacions sobre la
organització social de les relacions entre homes i dones, el sexe i la sexualitat, la
subordinació femenina, com es construeixen les identitats subjectives, etc.
2.4 Gènere i altres conceptes
Cal tenir en compte que en la història de les dones coexisteixen diferents corrents
historiogràfiques, les quals tenen metodologies variades. És evident que no es pot
escriure la història de les dones amb només una proposta interpretativa única, perquè
el concepte en cap moment pretén adquirir un caràcter d’exclusivitat. El gènere pluralitza
les categories de femení i masculí, el que produeix un conjunt d’històries i identitats
col·lectives de diferencies de classes, raça, ètnia i sexualitat. Degut a això, és necessari
confrontar i complementar aquesta categoria amb altres com: classe, ètnia, raça i edat.
La categoria de classe és fonamental per l’anàlisi social i té l’avantatge de trobar-se més
estructurada que la del gènere. Tot i això, existeix el problema de que a les dones no se
les pot considerar com una classe individual, ja que aquestes estan presents en totes
les classe i estrats socials.
Els estudis històrics marxistes es limiten a definir les classes socials en relació al capital,
la producció, el mercat i el treball, però deixen de banda el complex estudi de la història
de les dones. El concepte de classe no funciona igual pels homes que per les dones, ja
que per aquestes la seva relació amb el capital i el treball depèn en la seva relació amb
els homes.
Les categories socials de raça y ètnia, que tenen en compte la diferencia corporal i
cultural, respectivament, són fonamentals per entendre les relacions de gènere. El
mateix passa amb l’edat, ja que durant el cicle de vida la possible subordinació de la
dona no és igual: la dona all llarg de la vida pot ser depenent, assistida, casa, concubina
i vídua.
Actualment els estudis d’interseccionalitat senyalen que és necessari trobar explicacions

que puguin combinar diverses categories, a més de classe, sexualitat i gènere, per
l’estudi de les identitats, les desigualtats i les discriminacions socials.
En resum, les dones s’han de definir des del punt de vista cultural de la categoria de
gènere, ja que també són burgeses, obreres, treballadores domèstiques, immigrants,
indígenes, etc. En definitiva són plurals, igual que els homes.
2.5 Masculinitat
Últimament es vol estudiar la masculinitat i es qüestionen els seus paradigmes de
neutralitat. La construcció de les identitats de gènere han estat molt importants per la
política, la moralitat social, la ciutadania i l’ordre liberal.
La masculinitat enriqueix la pròpia història de les dones perquè incideix en el caràcter
relacional del gènere. S’havia de demostrar que les dones tenien història, per tant això
es podia fer a partir de comparar els valors masculins i femenins atribuïts a la seva època
històrica i veure l’evolució. S’observen les tensions que es produeixen al llarg d’aquest
procés, ja que es comença a qüestionar la cronologia i es reformulaven conceptes
històrics com democràcia, ja que s’havien fet en un context totalment masculí i no global.
Incloure a les dones en la cronologia establerta és complicat, per aquesta raó s’han
proposat cronologies diferents per la història de les dones.
2.6 Estudis de la història de les dones
En els estudis sobre les cultures polítiques col·lectives, la biografia pren importància
perquè apareixen les veus de les dones, les seves experiències, els seus punts de vista,
les seves representacions i les seves memòries. També trobem dones marginades i
exiliades, ja que la majoria tenen una vida pública limitada. Persones normals seran qui
expliquen la història, i no només els grans polítics o reis i s’intenta deixar enrere la
victimització de les dones.
Aquests estudis permeten recuperar la memòria política i la seva experiència femenina.
Altres estudis que tenen popularitat són l’estudi de la ciutadania, el moviment sufragista
i l’origen del feminisme en època del franquisme, per exemple. Tot dins d’una
perspectiva de gènere que ens permeten conèixer noves veus i visions de la història.
Un altre grup temàtic és la història social del treball i del gènere, que ha produït ruptures
conceptuals i noves metodologies sobre la segregació sexual en el món productiu, per
exemple. Es fan visibles alguns condicionants històrics de les dones en el món del treball
i s’aporten dades rellevants als estudis generals (nivell de vida de les dones, diferències
laborals respecte els homes, treball infantil, participació sindical femenina, etc.).
2.7 Història comparada o transnacional
També cal destacar els intents de fer història comparada o transnacional, que no és molt
concreta perquè amb el pas del temps ha canviat en molts aspectes de la història
general. Qüestiona explicacions i planteja que allò que semblava una veritat absoluta,
eren simples construccions socials que s’han de revisar. Ignorar-ho repercuteix
negativament en la pèrdua de referents que imperen en el nostre present, per poder
modelar el nostre futur.
Michelle Perrot, es va preguntar com accedir a les dones tancades. Després d’una
reflexió sobre l’accés a fonts va concloure que necessitava nous mètodes. Com les
dones tradicionalment han sigut excloses de la vida pública, els portaveus d’aquestes
normalment eren homes amb estereotips. Hi ha poques fonts que corresponguin a
dones. Hi ha molts discursos, però pocs parlen de dones.
Per tant, la resposta era que s’havien de buscar noves fonts, fent una relectura crítica.
Els quadres i imatges també van ser proposats com fonts per entendre més sobre la
història de les dones.
Bloc 2. Ciutadania i Gènere. Espais de poder. Accés als drets
civils, polítics i socials. Acció política i agència femenina
1. Que és la ciutadania?
El concepte de ciutadania moderna s’ha de situar a partir de la crisi de l’Antic Règim,
quan l’individu es constitueix com el portador dels drets. Per tant, la ciutadania és un
concepte modern que sorgeix a partir de les grans revolucions burgeses i que està
vinculat amb el desenvolupament del capitalisme industrial, a la consolidació de l’Estat-
Nació i al desenvolupament del liberalisme democràtic.
El caràcter complex del concepte de ciutadania, ha donat lloc a múltiples debats, que
s’han mantingut fins els nostres dies. Aquests debats engloben diversos temes, però
especialment dos han adquirit importància:
• La ciutadania com a mode de pertinència a un espai nacional.

• La ciutadania com a conjunt de drets i deures.
De l’evolució d’aquests debats han sorgit posicions diferents i per aquesta raó es hi ha
quatre corrents diferenciades:
• El model liberal: El ciutadà és el portador de drets, però no d’obligacions.

Aquest model pensa que l’individu és suficientment autònom, com per
desenvolupar-se al marge de la societat. L’estat és l’encarregat de garantir la
llibertat de l’individu i per això ha de ser neutral. El model liberal està pensat per
basar la política comú en maximitzar els beneficis individuals.
• El model republicà: Pels republicans, contràriament del que defensa el model
liberal, la ciutadania no és un estatus, sinó una pràctica. Per ells la ciutadania ha
de ser activa, no passiva, al mateix temps que pública i no privada. El que ens
converteix en ciutadans, segons el model republicà, és la participació política i la
ciutadania té uns deures. Els drets són fruit de les lleis i convencions a les quals
han arribat els ciutadans que participen en els processos polítics. Aquests drets
són institucionals, d’aquesta manera el concepte de ciutadania pot ser reformulat
en qualsevol moment. Pels republicans, la connexió entre identitat individual i
identitat col·lectiva és tan estreta, que la qualitat de vida d’un individu depèn de
la qualitat de vida de la comunitat.
• El model comunitarista: El comunitarisme neix com una reacció contra
l’individualisme liberal. Ells pensen que l’individu troba la seva identitat quan
s’identifica amb una comunitat establerta amb les seves respectives tradicions,
per tant, el vincle de la persona i el grup té gran importància. El model
comunitarista de ciutadania comporta una concepció de la política que estigui al
servei de la identitat col·lectiva, és per això que accentua allò que és característic
del grup humà (cultural o ètnic). La neutralitat de l’estat liberal és criticada perquè
es considera que pràctiques com l’avortament o l’homosexualitat, depenen de la
moralitat de la comunitat.
• El model llibertari: Han sigut considerats com liberals radicals. Mantenen els
valors liberals clàssics: individualisme, llibertat econòmica, la defensa del
mercat, drets naturals, etc. La separació entre llibertaris i liberals comença quan
aquests últims abandonen alguns postulats individualistes per algunes idees
socials i per l’augment d’atribucions de l’Estat.
Tot i això, cal destacar que durant la història el concepte de ciutadania no ha sigut
universal:
• Grècia: A les polis gregues els ciutadans tenien drets polítics, per tant podien
votar i escollir càrrecs públics o ser escollits ells mateixos. Només eren una
minoria, per exemple, a Atenes un ciutadà era un home fill de pare i mare
atenesos. Aquests pagaven impostos i tenien l’obligació de servir a l’exèrcit. La
resta de la població (dones, estrangers i esclaus) eren exclosos i considerats no-
ciutadans.
• Roma: Hi ha una situació similar a la de Grècia, la ciutadania està restringida
entre els patricis que poden dedicar-se a la política, ser sacerdots, tenir
propietats, etc. La resta eren plebeus els quals a partir de la Secessio plebis en
els 494 a.C alguns van obtenir drets. Tot i això, les dones i els esclaus eren
totalment exclosos de la ciutadania.
• Europa Feudal: El concepte de ciutadania desapareix durant a les societats
feudals europees. Hi ha altres conceptes com senyor, súbdit, vassall, etc.
• Edat Moderna: El ciutadà com a portador de drets neix a partir de la Revolució
Francesa, quan es pren a l’individu com a base i no a la ciutat, gremis o grups
socials. L’estatus de ciutadania deriva de la reivindicació burgesa de la llibertat
individual contra l’estat i del fet que l’estat està subjecte a uns límits, és a dir, un
estat de dret.
1.1 Tipologia de drets de ciutadania

Els drets civils i polítics són les llibertats que té l’individu enfront l’Estat, que veu
limitada la seva autoritat per tal de respectar aquests drets. Aquí podem incloure la
protecció contra l’arbitrarietat, la llibertat d’associació, la llibertat d’expressió, la
propietat, escollir la residència, dret a un judici formal, dret a representació, dret a votar
i participar en la vida política, etc.
Els drets socials són prestacions en moneda o en espècie que l’individu consumeix i
que venen garantits per la posada en pràctica de les polítiques socials.
1.2 Controvèrsies sobre la ciutadania
Tal i com va demostrar Thomas Marshall a la seva obra Citizenship and social class
(1949), el lent i gradual camí cap a la participació política es va basar pels homes
d’Europa en els drets civils adquirits en el segle XVIII. En el segle XIX s’aconseguirien
els drets polítics (sufragi, vot secret, etc.) i poc després arribarien els drets socials que
protegien dels riscos d’incapacitat laboral (malaltia, accidents, vellesa, atur, etc.) i la
seva millora van conduir al modern estat social o de benestar en el segle XX. Aquí es
veu com Marshall tracta la ciutadania com una concepció evolucionista.
Les dones, en canvi, van haver de lluitar a la vegada pels seus drets civils, polítics i
socials i durant els vint anys anteriors a la Primera Guerra Mundial van abordar el
problema de la seguretat social publica. Per les sufragistes el dret a vot no només era
l’inici d’una equiparació formal amb els homes i no només era el seu símbol de
pertinença a la nació, sinó que era el principi d’una sèrie de reformes socials que
esperaven posar a les dones en una posició d’igualtat respecte als homes.
Així doncs, la proposta del concepte de ciutadania ha rebut crítiques des de la
perspectiva de gènere recurrentment, ja que deixa de banda a les dones.
2. Declaració dels drets de l’home i del ciutadà
És l’any 1789 quan l’Assemblea Nacional Constituent francesa aprova la Declaració dels
drets de l’Home i del Ciutadà, que estableix els drets moderns de la igualtat i la llibertat.
És un document en el qual està basat el concepte de ciutadania a l’Europa Occidental
en els últims dos segles, però la no és universal.
Els ciutadans només podien ser homes. La liberté era només pels homes i la egalité era
entre els homes. L’exclusió de les dones de la Declaració dels drets de l’Home i del
Ciutadà (1789) va provocar la “Marxa de les dones sobre Versalles” el 5 i 6 d’octubre de
1789 en protesta per la manca de drets i l’alt preu i escassetat del pa.
2.1 Exclusió de les dones: els fonaments teòrics
L’exclusió de les dones ha format part dels primers règims liberals, tant dels drets civils
com polítics, aconseguits pels homes a finals del segle XVIII i durant el segle XIX.
L’accés a la ciutadania política, per part de les dones, implica el principi de la seva
igualtat i independència.
Però això no era reconegut pels diferents codis civils i de família d’Europa que definien
a les dones com menors i dependents. Es tenia una concepció patriarcal de la família:
• El matrimoni funcionava com un contracte de tutela per les dones.

• La representació de la família recau en l’home, qui era el cap de família.
• Es necessitava l’autoritat del marit per: acceptar un treball, rebre un salari, obrir
un compte corrent, firmar un contracte, canviar de residència, etc.
Així doncs, l’exclusió de la ciutadania política deixava la vida de les dones lligada a un
destí biològic anomenat maternitat. L’element que connota la definició moderna de
l’exclusió de les dones de la individualitat i, per tant, de la ciutadania és la maternitat.
Cal destacar que moltes dones estaven recloses en l’àmbit privat, on l’Estat no hi pot
intervenir i aquest no és igualitari.
Deixant de banda l’exclusió de les dones en els drets polític, és evident que també tenien
limitacions en els drets econòmic socials. Les prestacions socials depenen de l’estat
civil, per les dones casades només podien ser sol·licitades a través del seu marit, i
estaven vinculats a l’àmbit productiu i la trajectòria laboral continua.
2.2 L’accés a l’educació de les dones
En el context de la Il·lustració i amb l’esclat de la Revolució Francesa, en la qual van
participar moltes dones activament, es planteja quin és el lloc de la dóna en la societat i
no només en l’àmbit domèstic.
Quan inicial la revolució les dones reivindiquen l’obtenció dels mateixos drets que els
homes. Les il·lustrades demanaven principalment:
• La cancel·lació del matrimoni.

• La prohibició de la prostitució.
• El vot femení.
• Poder ser representades per dones.
També és en aquest context quan apareix el feminisme, un moviment reivindicatiu social
d’origen il·lustrat del segle XVIII, que apareix quan s’inicia el debat dels drets universals.
Durant la Revolució Francesa les dones comencen a prendre consciència de la seva
exclusió/marginació i per primera vegada moltes es manifestaran en els carrers per
reclamar justícia i menjar pels seus fills. A la Petició de les dones del Tercer Estat al rei
(1789), aquestes demanen ser instruïdes, tenir treball, sortir de l’estat d’ignorància i
poder tenir una educació per elles i les seves filles.
2.3 Crítica feminista a la Declaració
A partir de les protestes de les dones van haver-hi diverses personalitats relacionades
amb la Revolució Francesa que van donar el seu suport:
• Nicolas de Condorcet: Va adoptar una posició activa en la lluita de les dones,

mostrant-se partidari al sufragi femení i els drets de les dones en un article
publicat en el Journal de la Société.
• Théroigne de Méricourt: Exigia la igualtat entre homes i dones i el seu dret
d’exercir tots els oficis. Amb la seva oratòria inspirava a les dones per agafar les
armes i defensar la pàtria tal i com ho feien els homes.
• Olympia de Gouges: Escriu la Declaració dels drets de la Dona i la Ciutadana
l’any 1791, en la qual es proposa la igualtat de drets civils i polítics de les dones
respecte els homes. És la crítica contemporània més orgànica a la Declaració de
1789.
Cap a l’any 1792 el moviment feminista iniciat a França, arribarà a Anglaterra i Mary
Wollstonecraft coincidirà en aquesta crítica feminista en diversos punts:
• Reivindicació de presencia femenina en el terreny polític.

• Crítica a la justificació de que la diferència sexual justifiqui l’exclusió de les dones
del poder polític i de la ciutadania social.
• Demana educació per les dones i que d’aquesta manera puguin contribuir a la
societat.
• Declara que les dones no són superficials i estúpides de manera natural, sinó
que ho són perquè els homes han negat l’accés a l’educació.
No obstant això, el codi Napoleònic de 1809 va establir unes bases legals que deixaven
en una posició d’inferioritat a les dones. Però encara que això va suposar un pas enrere
perquè es van perdre les idees establertes, la ideologia ja s’havia estès. Es va difondre
per la resta d’Europa i EEUU la lluita per la ciutadania i la igualtat i en poc temps
comença a sorgir el moviment sufragista.
3. Els drets de ciutadania a EEUU

Durant el segle XIX, les dones dels pastors protestant comencen a desenvolupar
tasques docents i sanitàries a les seves comunitats. Davant la carència d’ordres
religioses, poc a poc, les dones van organitzant-se en agrupacions per realitzar aquestes
tasques.
Les reformes religioses de l’època, van permetre participar a les dones en oficis
religiosos i de la caritat. Amb el pas del temps es comença a veure com habitual les
intervencions femenines en aspectes de la vida pública, com per exemple la lectura de
les sagrades escriptures. Lydia Finney, van lluitar en contra de la prostitució i altres
dones van reivindicar les reforma de les presons a la dècada de 1830. També es van
fundar algunes acadèmies per dones. Va ser precisament en aquest temps quan el
moviment abolicionista va ser vist, per les dones, com una oportunitat d’aliar-se fora de
l’esfera domèstica.
Es una cuestión de vida o mano. Jetstream

3.1 Convenció de Seneca Falls
L’any 1837 es va organitzar a Nova York el Primer Congrés Antiesclavista Femení com
una de les campanyes antiesclavistes que desenvolupava el protestantisme nord-
americà. Només 3 anys més tard es produeix la Convenció Internacional Antiesclavista
a Londres, en la qual un grup d’abolicionistes nord-americanes encapçalades per
Elisabeth Candy Staton i Lucretia Mott són marginades i excloses pel simple fet de ser
dones.
Com a resposta en contra d’aquest fet, es celebra l’any 1848 la Convenció de Seneca
Falls. Van assistir unes 300 persones, dones en la seva majoria, per discutir sobre els
drets socials, civils i religiosos de les dones. En la convenció es connecta la defensa
dels drets de les dones i la defensa dels moviments antiesclavistes a favor de les
persones negres.
El segon dia de convenció, es signa la Declaració de Seneca Falls o Declaració de
Sentiments. Es proclama que tots els homes i dones van ser creats iguals i que per
aquesta que ambdós gèneres no tinguin els mateixos drets era una injustícia. En cas de
negar a les dones els mateixos drets hi havia persones que pensaven que la rebel·lió
era lícita.
A partir de la Convenció de Seneca Falls sorgeixen nous debats com l’escolarització a
les noies. En els EEUU les primeres universitats per dones apareixen al voltant de la
dècada del 1860. A la resta de països d’Europa aquest debat també existiria, però en
els catòlics no tindrien tanta força.
En resum, la Convenció de Seneca Falls va ser l’inici dels drets de ciutadania de les
dones a EEUU i una reivindicació en contra de l’esclavisme que encara seguia vigent
en el país nord-americà. A partir d’aquí, les lluites i reivindicacions continuarien i, per
tant, destacarien diverses figures:
• Germanes Grimké: Sarah i Angelina Grimké van ser contràries al règim

esclavista i defensaven que l’esclavitud era contrària a la constitució dels EEUU.
Van fer diverses reivindicacions pel seu Estat, però eren vistes com extremistes
radicals per algunes persones i per aquesta raó en algunes ocasions van ser
atacades. Van rebre una educació més o menys completa gràcies a tutories
privades i a les primeres universitats religioses. A més d’això, en algunes
ocasions també es van dedicar a ensenyar als esclaus a llegir i escriure, cosa
que estava totalment prohibida. Davant la resistència d’alguns grups per donar
suport a la lluita de les dones i esclaus, en ocasions van instar a saltar-se les
lleis.
• Sojourner Truth: No és el típic perfil de dona blanca amb educació. Era un
esclava que no sabia ni llegir ni escriure. Va ser venuda diverses vegades, però
va acabar escapant amb la seva filla i va aconseguir la llibertat. Després d’això
va tornar a Nova York per recuperar judicialment els seus fills que van ser venuts
il·legalment, convertint-se en la primera dona negre en guanyar un judici a un
home blanc. En general, Sojourner Truth creu que hi ha una connexió entre la
defensa dels drets de la dona i dels esclaus, però qüestiona que tot sigui un tema
homogeni.
També podem incloure en la defensa dels drets de la dona i els esclaus a Elisabeth
Candy Staton, Lucretia Mott, Lucy Stone i Susan B. Anthony.
Amb els pas del temps el moviment es comença a separar i l’any 1868 Elisabeth Candy
Staton i Susan B. Anthony funden la National Woman Suffrage Association ja que
s’oposaven a la Quinzena esmena de la Constitució dels EEUU, la qual no incloïa el vot
de les dones. Només un any després, Lucy Stone funda la American Woman Suffrage
Association, que considerava que el vot de les dones arribaria a partir de continuar amb
les campanyes i reivindicacions estatals.
A partir del 1890 les dues associacions s’unirien per crear la National American Woman
Suffrage Association (NAWSA) que treballaria primordialment pel sufragi femení a inicis
del segle XX. Finalment, l’any 1920 les dones aconseguirien el vot als EEUU i el 1924
tots els pobles indígenes van ser inclosos en el dret de vot. Alguns estats del sud no
tindrien clara aquesta última mesura, però amb el pas del temps va acabar sent
implantada en tot el país.
4. Els diversos orígens del sufragisme

• En molts països el sufragisme femení és resultat de les anomenades
reivindicacions des de baix.
• En alguns països europeus en la transició a la democràcia després de la Segona
Guerra Mundial l’extensió del vot s’entén com una concessió de les classes
dirigents (Itàlia, Alemanya i França).
• L’exemple Britànic serveix per l’òrbita anglosaxona (EEUU, Regne Unit i
Escandinàvia).
• Situació a Espanya.
4.1 L’exemple Britànic
Alguns precedents de la lluita pel sufragi femení probablement són Mary Wollstonecraft
amb la seva obra Vindicació dels drets de les dones a finals del segle XVIII, Sydney
Smith amb els seus articles a favor de l’educació de les dones a inicis del segle XIX,
Henry Hunt que va ser el primer membre del Parlament Britànic en demanar el sufragi
femení l’any 1832 i Harriet Taylor Mill que va defensar els drets de la dona i va inspirar
al seu marit John Stuart Mill per defensar la igualtat de la dona respecte l’home en el
Parlament Britànic.
A la dècada de 1860 la qüestió del sufragi va entrar en una nova etapa: la pràctica
política. La reforma parlamentaria estava sent discutida al parlament i John Stauart Mill,
com s’ha mencionat anteriorment, va ser un dels principals líders a favor del vot de la
dona dintre del Parlament. També es produeix l’any 1866 el primer míting a Londres en
defensa del vot femení. La primera proposta pel dret de les dones va fracassar, però a
partir d’això, van començar a sorgir petites associacions feministes-sufragistes al voltant
del país.
Entre 1870 i 1880 el moviment sufragista es va reivindicar en contra de la hipocresia
masculina i la societat patriarcal britànica, que semblava estar a favor de condemnar a
les dones a una reclusió en l’àmbit domèstic i, en algunes ocasions, a la prostitució. El
segon fracàs parlamentari es produiria l’any 1884 i el moviment sufragista es va
replantejar el seu futur, sorgint dues posicions:
Interpretació “constitucionalista”
Volen aconseguir el vot per vies legals. Moltes dones estaven lligades al feminisme
liberal, les quals pensaven amb les reformes s’arribaria a la igualtat. Aquestes s’uneixen
en la National Union of Women’s Suffrage Societies sota el lideratge de la demòcrata
liberal Millicent Garret Fawcett. Es van coordinar amb alguns sectors masculins que
donaven suport al sufragi de les dones i van practicar la tàctica del lobby parlamentari,
a més de fer altres campanyes a favor de l’educació i reivindicacions en els carrers.
Interpretació “militant”
L’estratègia “constitucionalista” no va tenir èxit immediat, per aquesta raó va començar
a sorgir un moviment sufragista molt més actiu i radical, que en molts casos excloïa els
homes i estava allunyat dels partits polítics: les denominades suffragettes o militants.
Davant la negativa del Parlament Britànic amb declaracions com que “les dones estan
ben representades pels seus pares i germans”, les suffragettes van practicar accions
violentes, inicialment d’una intensitat baixa i aquestes anirien augmentant la radicalitat
progressivament fins els anys 1911-1914, quan la violència arribaria al seu punt més
àlgid (arribant a posar bombes i planejant l’atemptat del primer ministre britànic Asquith).
Cal destacar que les suffragettes també es dedicaven a manifestar-se pacíficament.
Les autoritats van reaccionar amb persecucions i detencions en massa de les militants.
També van sorgir moviments antisufragistes com la Lliga Masculina Antisufragi, la Lliga
Antisufragista de Dones i la Lliga Nacional contra el Sufragi Femení. Però a més d’això,
evidentment les dones sufragistes eren sotmeses a escarnis i ridiculitzacions constants
amb declaracions com “solteres insatisfetes sexualment”.
Quan inicia la Primera Guerra Mundial el debat a favor del sufragi de les dones queda
estancat, però una vegada finalitzat el conflicte es van reiniciar les reivindicacions. L’any
1918 el vot seria concedit a les dones majors de 30 anys amb propietats, la resta haurien
d’esperar 10 anys més fins que finalment en el 1928 el Parlament Britànic aprova que
totes les dones de 21 anys tenen dret a vot, equiparant-les amb els homes.
4.2 La situació a Espanya
Les reivindicacions a favor de l’accés a la ciutadania per part de les dones, en el cas
d’Espanya i Catalunya durant els segle XIX, són escasses. Durant la creació de l’estat
liberal les diferents constitucions només van contemplar el vot de l’home, ja sigui
censatari o universal. A més, les influències revolucionaries americanes van ser quasi
inexistents a causa del conservadorisme catòlic del país. Altres idees com el socialisme
no s’acaben de consolidar a Espanya per la lenta industrialització i a més semblava que
l’anarquisme va arrelar amb més força entre la ciutadania.
Tot i això, l’any 1877 es presenta la primera esmena sobre el vot femení, però només
per dones amb pàtria potestat, excloent a la totalitat de dones casades. Però realment
no era una esmena totalment favorable al sufragi femení, sinó que defensava a la
institució familiar i al cap de família, que en la majoria d’ocasions era un home. El debat
va tenir molt poc ressò i va ser desestimat pels diputats.
si lees esto me debes un besito

L’any 1907 es va presentar una segona esmena, que en aquell moment molts van
considerar-la pionera a favor del sufragi femení perquè no hi havia car referència al
debat de 1877. Els republicans i demòcrates, que eren una minoria en el parlament,
estaven a favor i volien el vot restringit per les dones a les eleccions municipals i
generals. Ells reivindicaven que si un home, en la seva majoria analfabets, pot votar, les
dones també podien. Els contraris al vot femení argumentaven que les dones ja estaven
ben representades pels seus marits i finalment, l’esmena no va ser ni tan sols votada.
A inicis del segle XX, les corrents internacionalistes aniran guanyant seguidors. Les
dones podran començar a anar a les universitats l’any 1911 i part de les treballadores
es van començar a agrupar en associacions per defensar els seus drets polítics, civils i
socials, a més d’organitzar algunes vagues per protestar l’incompliment de les lleis del
treball femení establertes pels governs liberals de Canalejas.
4.2.1 La Segona República: Sufragi Universal i mesures
Durant la Segona República espanyola (1931 – 1936) el moviment feminista va
aconseguir mobilitzar una minoria de dones defensores de la no-discriminació per raó
de sexe.
La Constitució de 1931 va establir la igualtat d’homes i dones, encara que el sufragi
femení va enfrontar a les úniques diputades a les Corts: Clara Campoamor (Partit
Republicà Radical) que estava a favor, Victoria Kent (Partit Socialista Radical) que
estava en contra i Margarita Nelken (PSOE) que tampoc estava a favor. Les dos últimes
argumentaven que implementar el sufragi femení en aquell moment seria un error per la
gran influència de l’Església entre la majoria de dones i el seu escàs nivell d’instrucció
beneficiarien els sectors més conservadors i clericals. Al final es va imposar que les
dones tenien dret a vot i ho van fer per primera vegada a les eleccions de 1933.
Durant la Segona República espanyola també es van impulsar una sèrie de mesures
com:
• Prohibició de fer constar els fills naturals al registre civil.

• Reconeixement del matrimoni civil.
• Aprovació del divorci.
• Igualtat d’accés d’homes i dones als llocs oficials.
• Concessió de drets polítics amb el vot femení i l’augment de la participació en
partits, sindicats i associacions. Molts partits van crear agrupacions femenines:
Agrupaciones Femeninas Socialistas (PSOE), Secció Femenina d’ERC, Damas
Rojas del Partit Radical, etc.
• Impuls a la creació d’escoles i coeducació que va reduir l’analfabetisme entre les
dones.
Desgraciadament, la brevetat de l’experiència republicana i l’arrelament dels prejudicis
i d’una mentalitat tradicional, van fer que fins i tot durant la Segona República es
mantinguessin situacions discriminatòries, com reflecteix la poca presència de les dones
a l’ensenyament secundari i universitari, en el món laboral (amb sous inferiors als dels
homes) o la política. A més, que es va intentar implantar la coeducació, es va mantenir
gairebé sempre la separació per sexe a les aules.
4.2.2 Guerra civil (1936 - 1939)
Quan inicia la Guerra civil espanyola, no hi ha un exèrcit republicà regular. La majoria
està de combatents són milicians amb ideologies contràries al feixisme. Per aquesta raó
moltes dones van al front a lluitar i resistir en contra del bàndol nacional. Destaquen
principalment dos grups:
• Unión de Muchachas: Grup comunista antifeixista.
• Mujeres libres: Grup anarquista que reclama actuar autònomament sense la
tutela dels homes.
En el bàndol republicà crida a la mobilització, intentant reformular els rols de “mare” que
tenien les dones, en canvi, en el bàndol feixista passa el contrari, la maternitat s’intenta
reforçar.
En el decret de Largo Caballero de 1936, es va dictaminar que per formar part de l’exèrcit
popular s’havia de ser home, marginant a les dones i obligant a totes aquelles milicianes
que estaven al front a tornar a la rereguarda. Les úniques dones republicanes que van
quedar en el front de guerra van ser les sanitàries. Van haver mobilitzacions i protestes
en contra d’aquest decret, però el govern republicà va ser inflexible davant una situació
de guerra. Cal destacar que algunes dones van ocupar càrrecs polítics, com ara
l’anarquista Frederica Montseny, que va ser ministra de Sanitat i Assistència Social o la
comunista Dolores Ibárruri, la Pasionaria, que va destacar en la defensa de Madrid i la
cerca d’ajuda a l’estranger.
D’altre banda, les dones que van quedar a la zona insurrecta també es mobilitzen, però
amb l’objectiu d’acabar amb el republicanisme. El seu rol era el de quedar-se a la
rereguarda i tenir cura dels fill, fer d’infermeres, cuidar de la casa, etc. Tot i això, hi ha
grups com “Las Margaritas” que es van dedicar a l’espionatge del bàndol republicà.
Quan acaba la guerra, la victòria dels nacionals no només va suposar la derrota dels
republicans, sinó la pèrdua de tots els avenços en ciutadania i drets civils, que van
quedar suprimits.
4.2.3 Franquisme (1939 – 1975)
Durant el règim franquista, la dona era esposa, mare i filla. Es va perpetuar la família
com el nucli del nou Estat i es va prohibir el matrimoni civil i el divorci. També es va
estimular la procreació i les famílies nombroses van ser premiades amb diverses ajudes
i subsidis.
La major part de la normativa laboral parlava sobre que les dones havien d’abandonar
el treball una vegada s’haguessin casat. També es va prohibir que les dones exercissin
com advocades de l’Estat, notaries o diplomàtiques. A finals dels anys 50 la expansió
industrial va necessitar la mà d’obra de les dones, que era més barata.
L’ideal femení era el de sacrifici, obediència i subordinació. Per aquesta raó el moviment
feminista va ser vist com antinatural i antifemení. La igualtat entre homes i dones era
una equivocació pel règim feixista i per l’Església, que justificava la diferència amb els
rols sexuals que Déu havia atorgat en la creació.
L’educació de les dones durant el franquisme estava basada en el catolicisme, el
falangisme, exaltació del patriarcat i glorificació de la maternitat. D’aquest últim
component, deriva l’aïllament de la dona a l’espai privat. L’educació mixta, que ja era
minoritària durant la república, va ser eliminada en la seva totalitat.

Amb el pas del temps, els signes de canvi en el règim franquista es van fer més visibles:
es van publicar llibres en els quals s’analitzava la figura femenina a la societat espanyola
i les grans teòriques del feminisme internacional van ser traduïdes a finals dels anys 60.
També van sorgir algunes associacions legals de dones (universitàries, juristes, vídues,
etc.) i organitzacions femenines clandestines vinculades a partits polítics de l’oposició.
4.2.4 Transició (1975 - Actualitat)
Amb la desintegració del règim franquista, el paper de la dona va canviar radicalment.
Els seus drets van ser equiparats amb els dels homes i la Constitució de 1978 va
concedir el sufragi universal a tots els majors de 18 anys.
Van haver-hi una gran sèrie de reformes com la legalització del divorci, la
despenalització de l’avortament, el lliure control de la natalitat, el canvi de l’estructura
familiar, etc. És evident que el paper de la dona en la societat ha canviat, però encara
segueixen existint algunes desigualtats:
• En la política les dones que ocupen un càrrec rellevant són una minoria.
• En el terreny laboral hi ha professions que encara estan molt feminitzades i tenen
retribucions reduïdes (servei domèstic o de neteja). També hi ha diferències
salarials entre homes i dones.
• En el món empresarial la presencia de dones també es reduïda.
• A Catalunya, actualment, l’home segueix sent considerat com el proveïdor
majoritari de recursos i la dona és l’encarregada de les feines domèstiques i de
la cura de les famílies, a més de treballar fora de casa.
5. Maternitat i ajudes a Europa

Durant el segle XIX hi havia diversos grups femenins (que eren més vulnerables a les
crisis) com mares, vídues, solteres, etc. Totes aquestes comencen a rebre atenció de
l’Estat, però no era per les dones, sinó per la preocupació que tenien respecte les taxes
de mortalitat i natalitat, que prové de la idea de que la nació ha de ser forta.
A inicis del segle XX, en tots els països implicats en la Primera Guerra Mundial, excepte
EEUU, van aparèixer els subsidis per separació (separation allowances): ajudes que
l’Estat pagava directament a la dona o vídua (si el marit havia mort a la guerra), per la
seva manutenció i la dels seus fills.
Més endavant, una vegada aconseguit el vot femení, a les reivindicacions s’inclou la
maternitat. El materialisme feminista defensarà que la maternitat té una funció social, ja
que perpetua la societat, i que per aquesta raó ha de garantir l’accés a drets de les
mares.
Durant la República de Weimar (Alemanya), la igualtat de la de les dones respecte els
homes i la protecció a les mares van quedar reflectides en la seva constitució. Fins
l’arribada dels nazis, es van mantenir i incrementar les ajudes de maternitat i les
polítiques a favor de la natalitat.
A França hi havia alguns grups que s’oposaven als subsidis, argumentant que la
maternitat tenia una funció familiar (o privada) i refusaven la implantació d’ajudes
econòmiques per part de l’Estat. Les feministes estaven a favor d’aquest subsidi i la
major part de dones franceses van pronunciar-se a favor d’assistència econòmica per
part de l’Estat.
A Noruega, Katti Anker Moeller demanava un salari per les mares fins que els fills
anéssin a l’escola. Però a partir dels anys 30 la maternitat i la seva reivindicació social
va passar a un sègol pla.
La socialdemocràcia sueca, per la seva banda, va implantar l’any 1937 un subsidi de
maternitat pagat per l’estat, al que tenien accés més del 90% de les mares i, a més, es
van aprovar altres prestacions i com:
• L’assegurança de maternitat (1931)
• Cases per les famílies nombroses (1935)
• Llei d’avortament (1938)
• Prohibició d’acomiadar dones embarassades (1938)
• Subsidis familiar universals (1947)
Aquestes reformes van estar basades en les propostes i activitats feministes, però
també en la nova política familiar que havien assumit la majoria de socialdemocràcies.
A Anglaterra destaca la figura de Eleanor Rathbone, que parlava sobre el treball
domèstic i la necessitat d’implantar un subsidi de maternitat universal. A més, durant el
període d’entreguerres les laboristes qüestionen el male-bread-winner i reivindiquen:
• Habitatge social: cases equipades que alleugessin el treball de les dones

• Horaris de treball: menys hores i millors condicions per a les dones
• Ampliació de serveis socials per la maternitat i infància: serveis mèdics
gratuïts, “ajudes domèstiques” per a mares, aliments i llet gratuïts o a baix preu
per a embarassades i lactants, així com per a nens en edat escolar o més petits.
• Millorar la sanitat i reduir la mortalitat infantil
• Assistència mèdica a les mares en el part (abans, durant i després)
• Assistència a la criança: formació en nutrició-higiene, salut i educació
• Informació i mitjans contraceptius.
• Baixa maternitat remunerada per a les assalariades
• Subsidi estatal familiar: Pensió per a les mares
• Lleis que regulessin divorci, separació, manutenció i custòdia fills.
A les dictadures europees (Espanya, Itàlia, Portugal, Alemanya Nazi) s’aplicarà un
model conservador basat en la revalorització de la virilitat i la paternitat, que donarien
més força al cap de família. S’introdueixen ajudes familiars destinades als pares,
penalitzacions als homes solters i, fins i tot, a Itàlia es donen premis de natalitat als
pares.
5.1 Una alternativa antiliberal i anticapitalista
Durant la Revolució Soviètica de 1917, el moviment feminista rus va reclamar a
Petrograd (actual Sant Petesburg) igualtat, lleis de protecció pel treball de dones i
infants, la prohibició del treball nocturn, la jornada laboral de 8 hores, les terres pels
camperols i una república democràtica.
Alexandra Kollontai, que era Comissaria Popular d’Asistencia Social, va intentar crear
una oficina de protecció de mares i de lactants. Ella creia que amb la revolució es podria
crear un nou model d’home i de dona soltera i independent. També volia superar la idea
del matrimoni, que hi hagués igualtat en la parella i respecte. En el 1918 aprova el divorci
de mutu acord, planteja el codi de família (eliminar la distinció entre fills legítims i
naturals), permís de 8 setmanes de baixa quan s’havia tingut un fill, reclama la creació
de fàbriques amb llars de lactància, guarderies i clíniques per poder donar a llum.
L’any 1920 es legalitza l’avortament. A l’inici de la Revolució russa es va legislar molt a
favor de la natalitat, però cap els anys 40 es van perdre alguns drets.
5.2 Segona Guerra Mundial
Durant la Segona Guerra Mundial els límits de l’espai públic i privat queden trastocats,
ja que les dones treballen en la indústria de guerra i tenen altres treballs considerats de
vital importància. Per tant, en aquest moment com els homes són enviats a la guerra,
aquells espais que anteriorment eren vistos com “masculins”, durant la guerra estaven
ocupat en la seva majoria per dones.
Davant la incertesa de si els homes anaven a tornar a casa, van ser les dones les que
es van ocupar de treballar, portar un sou a casa, educar/cuidar els fills i tenir cura de la
casa i les feines domèstiques. Cal destacar que el seu paper a la rereguarda era clau
pel desenvolupament de la guerra i que les jornades de treball podien ser molt extenses,
ja que no hi havia ni un dia de descans.
Els diferents governs intentaven mobilitzar a les dones utilitzant la premsa, cap a treballs
que tinguessin relació amb la guerra.
5.3 Postguerra
Una vegada finalitzada la guerra, la dona torna a tenir un paper domèstic. És més, la
feminitat en els anys 50 s’associava a la llar i la felicitat amb la maternitat. L’ideal de
dona era aquella esposa que estava a casa, cuidava els fills i feia el dinar/sopar mentre
el marit anava a treballar.
Tot i això, van aparèixer diversos textos com la Carta fundacional de les Nacional Unides
(1945) que recull la igualtat entre sexes i la Declaració Universal dels Drets Humans
(1948) que demana la igualtat en el matrimoni. A països com França, la República
Federal d’Alemanya i Itàlia es creen constitucions a favor de la igualtat.
5.4 L’Estat del benestar (welfare)
Els orígens els podem situar en el Crac del 29 i la Segona Guerra Mundial. L’informe
Beveridge (1942) i el keynesianisme, donen lloc a polítiques econòmiques
intervencionistes .
L’informe planteja la necessitat de pal·liar les desigualtats socials ocasionades pel
liberalisme, a partir de prestacions socials als col·lectius més desfavorits.
La política econòmica keynesiana, pretenia assegurar l’estabilitat econòmica del
sistema a través de l’activació del consum i de la pujada dels nivells de la vida de les
famílies.
El sistema va incloure els que no cotitzaven, ja fos com a individus posseïdores de dret
o com persones dependents dels qui els tenien.
Finançament d’una part de les despeses socials des del pressupost de l’Estat.
Creixement de la despesa pública social contribuint, no només al creixement econòmic
sinó a l’estabilitat social.
El model no qüestiona que el principal proveïdor de cures a la infància i a la vellesa és
la dona de la família.

L’impacte que va tenir el welfare en les dones té dues visions:
• Visió positiva: Emfatitza les polítiques socials, que atribueixen més autonomia
a les dones i es donen ajudes per l’educació dels infants, la família i el treball.
• Visió negativa: Es segueix estant en un sistema patriarcal, en el qual les dones
exerceixen per a l’Estat les mateixes tasques que realitzaven a la llar, però mal
remunerades i considerades per la societat. A més, la crisi econòmica ha afectat
negativament el treball de cures, majoritàriament ocupat per dones: privatització
dels treballs, supressió de prestacions a la dependència, reducció de salaris, etc.

Wuolah Free Gènere I Història Bloc 1 I Bloc 2

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free Gènere I Història Bloc 1 I Bloc 2

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Genere-i-Historia-Bloc-1-i-Bloc-...

Facultad de Geografía e Historia

Reservados todos los derechos.

Sempre parlem de “Història de les dones”, en comptes de “Història de la dona”, ja que

1.1 L’exclusió de les dones a la Història

1.2 Com s’escriu la història de les dones?

Un dels problemes més destacats en la historiografia de les dones és l’autonomia

• La primera planteja que és una història totalment separada i autònoma. Aquí

2. La Historiografia de les dones

• Els símbols disponibles que, normalment, evoquen a representacions

En relació amb l’anàlisi de de la identitat subjectiva, s’ha de diferenciar entre la identitat

• La identitat de gènere es construeix mitjançant un procés simbòlic, condicionat

A través de la història la categoria de gènere ha tingut diverses transformacions:

1. Producció acadèmica de reflexions i debats teòrics.

Actualment el gènere engloba diversos estudis: de dones, de relacions socials i cultural

Actualment els estudis d’interseccionalitat senyalen que és necessari trobar explicacions

• La ciutadania com a mode de pertinència a un espai nacional.

• El model liberal: El ciutadà és el portador de drets, però no d’obligacions.

1.1 Tipologia de drets de ciutadania

• El matrimoni funcionava com un contracte de tutela per les dones.

• La cancel·lació del matrimoni.

• Nicolas de Condorcet: Va adoptar una posició activa en la lluita de les dones,

• Reivindicació de presencia femenina en el terreny polític.

3. Els drets de ciutadania a EEUU

Es una cuestión de vida o mano. Jetstream

• Germanes Grimké: Sarah i Angelina Grimké van ser contràries al règim

4. Els diversos orígens del sufragisme

si lees esto me debes un besito

• Prohibició de fer constar els fills naturals al registre civil.

si lees esto me debes un besito

5. Maternitat i ajudes a Europa

• Habitatge social: cases equipades que alleugessin el treball de les dones

si lees esto me debes un besito

You might also like