Mites clàssics que amaguen comportaments i sentiments humans

Hasna El Bini
IES ÈGARA
2022-23-24
2n B batxillerat humanístic
Projecte TDR
Prof. Gemma Falgueras

1
 “Molts mites van caure, molts mites es
continuen construint, un no tenen ganes de
caminar alimentant mites ni jo en tinc ganes
de morir-me com se'n van morir alguns”
― Gustavo Cerati

2
ÍNDEX

Introducció _________________________________________________________________________ 4
Hipòtesis __________________________________________________________________________ 5
Objectius __________________________________________________________________________ 6
Metodologies ______________________________________________________________________6
Marc teòric ________________________________________________________________________7
Estat de la qüestió __________________________________________________________________8
Mites Clàssics: romans i grecs _____________________________________________________ 9-11
Similituds de les mitologies romanes i gregues __________________________________________ 11
Diferències de les mitologies romanes i gregues ________________________________________ 12
Diferències de les mitologies romanes i gregues amb els mites d'altres llocs ___________________ 13
Comportament humà _____________________________________________________________ 14
Metamorfosis d'Ovidi __________________________________________________________ 15-16
Dafne i Apol·lo _______________________________________________________________ 16-21
Jàson i Medea ________________________________________________________________ 21-26
Ròmul i Rem ________________________________________________________________ 26-31
Venus i Adonis _______________________________________________________________ 32-38
Part pràctica ____________________________________________________________________ 39-46
Conclusions ____________________________________________________________________ 46-48
Bibliografia _____________________________________________________________________ 49-52

3
Introducció

En el meu Treball de Recerca faré una investigació sobre els mites clàssics o mitologia clàssica, encara
que aquest tema és molt extens amb molta informació en el meu treball només em centraré en els
comportaments humans que aquests amaguen.

Quan em vaig apuntar a les llengües de llatí i grec crec que van ser les assignatures més interessants que
vaig veure en tot el curs per això quan havia d'escollir el tema del projecte de recerques em va semblar
una molt bona idea de fer-ho sobre aquestes assignatures. Al moment que so vaig dir al meu professor de
recerca em va recomanar fer-ho sobre els mites, i em va semblar una molt bona idea, ja que mentre feia
aquestes assignatures la part que més m'agrada era la part de mitologia i les diferents històries que
aquesta en tenia.

Els mites em va agradar molt pel fet que em sembla que a

l'hora d'estudiar és la part més interessant, perquè és la part
més practica, a més a més que són unes històries molt
curioses i interessants que són molt fàcils de recordar, també
del fet que aquests en tenen molt a veure amb diferents
temes importants.

La mitologia clàssica, que abraça les llegendes gregues i

romanes, va ser un element essencial de la vida antiga fins a
l'any 600 dC. Aquest conjunt de mites, conegut com a
mitologia clàssica, va exercir una profunda influència en diversos aspectes de la societat d'aquell moment
el qual fa més interessant d'investigar i estudiar, ja que forma una part rellevant en la història.

A l'antiguitat, els mites clàssics eren inseparables de la religió, amb déus i deesses com Zeus sent adorats
i ofrenes fetes als temples. A més, els mites inspiraven àmplies manifestacions culturals i artístiques,
incloent-hi obres d'art, literatura i teatre, amb escriptors com Homer i Virgili que creaven epopeies com la
Ilíada i l'Eneida. Aquests relats mítics també eren una part integral de l'educació, ja que els joves aprenien
sobre herois i déus a l'escola, utilitzant els mites com a mitjà per transmetre valors morals i lliçons de
vida. Tot i que avui en dia els mites clàssics han perdut part de la seva importància, en l'antiguitat van ser
fonamentals per entendre i configurar la vida quotidiana.

Imatge: els deus d'Olimp.

4
Hipòtesi

La hipòtesi del present treball de recerca és la següent:

Els mites clàssics han estat utilitzats per comprendre i amagar els comportaments i sentiments humans al
llarg del temps.

El que vull expressar amb la hipòtesi és que considero que els mites són relats que expliquen molts
aspectes de la condició humana, malgrat tractar altres éssers. Amb comportaments, em refereixo no
només als sentiments i valors, sinó també a la manera de pensar i les accions.

La hipòtesi que plantejo suggereix que els mites clàssics, originats en civilitzacions antigues com la grega
i la romana, aborden i reflecteixen consistentment aspectes significatius de la psicologia i el
comportament humans al llarg de la narrativa. Aquesta afirmació proposa que aquests mites no només
van servir com a entreteniment o explicacions mitològiques, sinó que també van funcionar com a miralls
de la condició humana i fonts de coneixement sobre aquesta.

Els mites clàssics han estat durant els segles i han parlat sobre molts temes culturals i temporals. Això
recomana que els temes i les històries que contenen tenen una gran importància duradora per a la
humanitat en conjunt. Des dels mites grecs fins als romans i més enllà, els relats mitològics sovint se
centren en dilemes, conflictes i triomfs que són comprensibles i reconeixibles per a les persones de
qualsevol època i lloc.

Principalment, presenten personatges extraordinaris i mortals que encarnen característiques i

comportaments humans, com ara l'amor, l'ambició, l'enveja, l'orgull, la por i la valentia. Aquests
personatges, malgrat els orígens mítics, enfronten reptes i dilemes que reflecteixen els aspectes
fonamentals de l'experiència humana. Per exemple, el mite de Prometeu.

Els mites clàssics continuen influint a la cultura contemporània a través de la literatura, el cinema, l'art i
la psicologia. Les referències a aquests mites són comunes a la narrativa moderna, cosa que demostra la
seva poderosa rellevància en l'exploració i comprensió de la psicologia humana al món actual. Per
exemple, l'arquetip de l'heroi a la narrativa moderna sovint es basa en figures mitològiques com Aquil·les
o Hèrcules.

Aquests també es poden interpretar com una eina per a l'autoconeixement i la comprensió de la psicologia
individual. Les històries mitològiques poden servir com a miralls en què els individus poden reconèixer
les seves pròpies lluites, desitjos i dilemes, cosa que permet una major introspecció i creixement personal.

5
Objectius

La influència dels mites clàssics en la cultura actual és un tema molt interessant. Un dels meus objectius
és estudiar com les històries antigues i els mites de la cultura clàssica, com la mitologia grega i romana,
han impactat en la nostra societat és essencial per entendre la seva influència a llarg termini.

Un altre objectiu és centrar-me en com els mites clàssics ens mostren aspectes importants de com som
com a persones, explorant sentiments i comportaments que són comuns a totes les cultures i èpoques.
Aquestes històries no només ens ensenyen lliçons morals, sinó que també ens mostren les motivacions
humanes i ens fan pensar en temes rellevants com la por, el desig, l'ambició i la moralitat.

És crucial destacar que en els mites no tots els personatges són iguals. Encara que hi hagi herois, déus i
deesses, també trobem personatges dolents o maliciosos, cosa que ens permet explorar tant els sentiments
positius com els negatius.

Un altre objectiu important és analitzar com la interpretació dels mites clàssics ha evolucionat al llarg de
la història i com això ha influït en la comprensió contemporània del comportament humà.

Aquesta investigació conclou amb la constatació que els mites han estat una part integral del
comportament humà al llarg de la història, essent les històries d'herois i déus admirats per diverses
persones.

Metodologies
La meva investigació se centra a explorar com els mites clàssics han influït en la forma en què les
persones es comporten avui dia. Per aprofundir en aquest fenomen, examinaré detalladament les històries
antigues per descobrir com han deixat una empremta en la nostra cultura i en les emocions i
comportaments actuals.

Utilitzaré una combinació de lectura atenta i anàlisi de les narracions per identificar emocions,
motivacions i patrons psicològics presents als mites. L'objectiu principal és entendre com aquestes
històries mil·lenàries han marcat la nostra manera de veure el món i de prendre decisions.

En la meva recerca, també compararé els mites clàssics amb els d'altres cultures per veure què tenen en
comú i què els fa únics. Aquesta comparació proporcionarà una perspectiva més àmplia sobre com les
narratives influeixen en el comportament humà.

La totalitat de la informació continguda en aquest treball es fonamenta en els mites clàssics, amb una
atenció especial a l'obra “Les Metamorfosis” d'Ovidi. Mitjançant una anàlisi detinguda d'aquesta font
literària, s'aborden temes rellevants i motius que il·luminen les emocions, motivacions i arquetips
psicològics presents en les històries mitològiques. Aquest enfocament específic proporciona una
perspectiva focalitzada per entendre com els mites clàssics, especialment les metamorfosis d'Ovidi.

6
Marc teòric

La meva investigació està centrada en el món dels mites clàssics. Per entendre millor aquest fenomen,
estudiaré les històries antigues i veuré com han afectat la manera en què la gent es comporta avui dia. En
aquest treball, utilitzaré una combinació de lectura detallada i anàlisi de les narracions, amb l'objectiu de
descobrir emocions, motivacions i patrons psicològics presents als mites.

Per fer aquesta recerca més rica i completa, faré una petita comparació amb els mites d'altres cultures per
trobar semblances i diferències, oferint una visió més àmplia del comportament humà representat en les
narratives.

Aprofundint en els conceptes fonamentals, destaco que els mites clàssics provenen de les antigues
civilitzacions grega i romana, exercint una influència perdurable en la cultura occidental. Aquests relats
han estat una font rica d'inspiració per a l'art, la literatura, la filosofia i la comprensió de la condició
humana.

Aquest marc teòric es basaria en la comprensió dels mites clàssics com a instruments culturals que
revelen les percepcions de la humanitat sobre l'amor, la pèrdua, la justícia i altres temes universals.
L'estudi de “Les Metamorfosis” permetria analitzar com Ovidi va utilitzar aquesta obra per explorar la
naturalesa humana i com les seves narratives han influït en la comprensió i interpretació dels
comportaments humans al llarg del temps.

7
Estat de la qüestió

L'estat de la qüestió per proporcionar és una introducció als temes: mites clàssics i el comportament
humà.

Com he dit abans el comportament humà el comportament humà és recurrent en els mites clàssics i en la
mitologia. Els mites clàssics i les històries mitològiques sovint reflecteixen i exploren aspectes profunds
de l'experiència humana. Aquests mites són narracions que s'han transmès al llarg de generacions i
cultures, i s'han utilitzat per explicar i comprendre diferents aspectes del món, la natura i les creences
religioses.

Per resoldre aquesta hipòtesi he investigat diferents mites els quals són: dafne i apol·lo, Jàson i Medea,
Ròmul i rem i venus i adonis. El primer que em centri és saber les diferents històries que ens volen dir
aquests mites, després he investigat els diferents comportaments de l'ésser humà i com afectaven en els
sentiments. Abans de passar a la part teòrica i pràctica he fet un resum del qual explica més a continuació.

Els mites i la mitologia han estat part integral de les cultures humanes des de temps immemorials.
Aquestes narracions transmeses de generació en generació no només han servit per explicar els misteris
del món i les creences religioses, sinó que també han explorat en profunditat la psicologia humana i els
sentiments. A través dels mites, les societats han reflexionat sobre els mateixos comportaments, desitjos,
temors i emocions. Aquesta recerca s'endinsarà en el com els mites i la mitologia reflecteixen i examinen
el comportament humà i els sentiments en diverses cultures al llarg de la història.

Els mites sovint presenten personatges amb comportaments humans. Els herois mitològics, per exemple,
exhibeixen característiques com ara el coratge, l'ambició i la perseverança. A la “Ilíada” d'Homer,
Aquil·les mostra una ira ardent i un sentit de la justícia ferit, aspectes del comportament humà que
ressonen en la societat actual.

Aquests comportaments mitològics poden servir com a exemples, advertiments o inspiració per als éssers
humans. Els mites exploren també una àmplia gamma d'emocions humanes. Des de l'amor apassionat
d'Eros i Psique a la mitologia grega fins a la tristesa profunda de la història d'Orfeu i Eurídice, els mites
proporcionen un terreny fèrtil per examinar com els éssers humans experimenten i expressen emocions.
Les històries mitològiques sovint revelen com les emocions poden ser impulsores de les accions i com les
decisions impulsades pels sentiments poden tenir conseqüències duradores.

Molts mites contenen lliçons morals i ètiques que aborden el comportament humà. Per exemple, el mite
de Prometeu a la mitologia grega planteja qüestions sobre l'ambició, la rebel·lia i les conseqüències de
desafiar els déus. Aquestes narracions ofereixen una plataforma per a la reflexió sobre les decisions
humanes i les seves implicacions ètiques.

8
Mites Clàssics: Romans i Grecs

Els mites clàssics, també anomenades com mitologia no només són històries sobre herois o dues sinó que
en la seva època li donaven molta importància.

La paraula mite prové del grec antic μῦθος (mythos), que significa conte, història o relat. Els mites eren
narracions tradicionals transmeses oralment a les cultures antigues per explicar aspectes del món, la
natura i les creences religioses. Al llarg del temps, la paraula mite s'ha utilitzat per referir-se a aquestes
històries llegendàries i simbòliques.

La paraula clàssics té les seves arrels al llatí clàssic, que originalment es referia a ciutadans de la més alta
classe o categoria a l'antiga Roma. Amb el temps, aquesta paraula es va associar amb obres literàries,
filosòfiques i culturals que eren considerades de gran qualitat i dignes d'estudi i emulació. Actualment,
quan parlem de mites clàssics, ens referim a les històries i llegendes que provenen de les civilitzacions
antigues, especialment de l'antiga Grècia i Roma, que s'han mantingut rellevants i han influït en la cultura
al llarg de la història.

Els mites clàssics van tenir un principi des de l'origen de la civilització grega i romana, i eren dividits pels
mites grecs i els mites romans. D'aquests principals mites sorgeixen la majoria de les explicacions que els
grecs i els romans donaven resposta a les preguntes o causes de les coses que en desconeixien, com per
exemple l'origen del món, els problemes quotidians o el temps.

Gràcies als mites es pot conèixer la ideologia i el pensament de la població. A vegades aquests mites en
comptes de beneficiar a la gent del poble li donava més problemes, com per exemple en els mites grecs
tots els herois importants són representats com homes del sexe masculí, i no també al sexe contrari fent
així una barreja de gèneres en la religió i en el comportament humà.

Molts de nosaltres ens agraden els mites per diverses raons, una d'aquestes és l'emotivitat i fantasia que
s'hi utilitza. En els mites hi tenen lloc éssers meravellosos i fantàstics que fan despertar la nostra
imaginació, aquests éssers es doten d'unes virtuts úniques i extraordinàries, com són una gran força o una
bellesa d'una gran magnitud. En el fons, com en una pel·lícula, tots ens imaginem com si fóssim els
protagonistes de la història, i a molts ens agradaria també posseir aquesta mena de poders i virtuts únics.
Aquests a més a més de fer-nos passar un bon moment divertit n'expliquen valors, sentiments humans i
comportaments humans com per exemple l'alegria, la ràbia o la venjança.

Els mites romans són narracions llegendàries que formen la mitologia de l'antiga Roma. L'antiga Roma,
fundada el 753 a. Durant la seva història, va passar de ser una república governada per senadors i
magistrats electes a un imperi autocràtic sota el comandament d'emperadors. Roma va deixar un llegat
durador al món occidental a través del seu sistema legal, arquitectura, literatura i la seva influència en la
cultura i la política. El seu llegat continua viu en aspectes com el Dret Romà i l'herència cultural d'Europa
i el món occidental. Aquestes històries mítiques, arrelades a la tradició cultural romana, presenten déus,
herois i esdeveniments sobrenaturals que personifiquen aspectes importants de la vida, la natura i la
societat romana.

9
Entre els personatges més destacats hi ha Júpiter, el déu principal del panteó romà; Mart, el déu de la
guerra; i Ròmul i Rem, els fundadors llegendaris de Roma. Aquestes històries mítiques no només
proporcionaven entreteniment i cohesió cultural, sinó que també s'integraven en la religió romana,
influint en les creences i pràctiques religioses de l'època.

A cop de vista moltes vegades pensem que la mitologia romana és una còpia de la mitologia grega, ja que
els fundadors de roma eren descendents dels grecs, la península Itàlica i les illes derivades estaven plenes
de ciutats i assentaments grecs, que professaven la religió, és per això que els romans van adoptar la
major part dels déus grecs i fins i tot les seves funcions, però els van donar nous noms i en certs casos els
van assignar noves tasques.

Els mites grecs són narracions llegendàries que formen la mitologia de l'antiga Grècia. L'antiga Grècia,
que va florir al voltant del 8è al 6è segle aC, va ser una civilització destacada en la història occidental.
Coneguda per la seva influència en la filosofia, la democràcia, l'art i la literatura, la Grècia antiga va
donar lloc a pensadors com Sòcrates, Plató i Aristòtil, establint els fonaments de la reflexió intel·lectual.

A més, va ser el bressol de la democràcia, amb la ciutat d'Atenes com a exemple més famós. La cultura
grega també es va destacar a la poesia èpica d'Homer, l'arquitectura dels temples com el Partenó i als Jocs
Olímpics, que van començar a Olímpia l'any 776 aC. El seu llegat perdura a través de les seves
contribucions duradores al pensament, l'art i la política occidentals. Avui en dia encara en molts llocs es
continua estudiant i investigant.

En canvi, la mitologia grega és una de les més antigues i complexes, però igualment la més popular, les
històries de la qual s'han utilitzat en diferents èpoques i cultures, i han influenciat la literatura, l'art, la
filosofia i la religió, fins i tot crida l'atenció els enllaços de la mitologia grega amb la psicologia.
Aquestes històries mítiques, transmeses oralment abans de ser enregistrades per escriptors com Homer i
Hesíode, relaten les gestes de déus, herois i criatures mítiques, així com expliquen l'origen del món i de
fenòmens naturals

A través de personatges com Zeus, Atena, Aquil·les i la quimèrica Medusa, els mites grecs aborden
qüestions fonamentals de la condició humana, com el poder, l'ambició, la valentia i la mortalitat.
Aquestes històries, riques en simbolisme i significat, continuen sent rellevants avui dia, influint en la
literatura, l'art i la filosofia al llarg de la història occidental.

10
Similituds de les mitologies romanes i gregues

Les mitologies grega i romana són dues de les més conegudes i

influents de la història. Les similituds entre ambdues mitologies són
evidents, ja que cada déu, semideu o personatge en general de la
mitologia romana, tenia el seu equivalent en la mitologia grega.
Així, Zeus a la mitologia grega és equivalent a Júpiter a la romana, i
Afrodita es correspon amb Venus.

Les dues zones tenien una creença politeista. És a dir, en comptes

de només adorar a un sol deu com el cristianisme o el judaisme, en
creien o adoraven a molts déus diferents. El politeisme és una forma de religió que reconeix diverses
divinitats, més o menys independents. Així, els grecs i els romans adoraven molts déus diferents,
cadascun amb les seves pròpies característiques i atributs.

Aquesta creença en molts déus diferents era una part important de la vida quotidiana i la cultura grega i
romana. Les persones adoraven els déus per obtenir ajuda en diferents àmbits de la vida, com ara la salut,
la fertilitat, la guerra, l’amor i la mort.

Tant la mitologia grega com la romana tenen històries de creació i origen del món. En el cas grec, el mite
de la creació dels déus és una de les històries més conegudes. Segons aquesta llegenda, el món va ser
creat per Gaia, la deessa de la terra, i Uranus, el déu del cel. A la mitologia romana, la història de Ròmul i
Rem és una de les més importants. Segons aquesta llegenda, Ròmul i Rem van ser els fundadors de
Roma.

Tant a la literatura com a l’art, els temes i personatges de la mitologia grega i romana s’han entrellaçat i
han influït en la cultura occidental al llarg de la història. La mitologia grega i romana ha estat una font
d’inspiració per a molts artistes, escriptors i pensadors al llarg dels segles. Així, la mitologia grega i
romana ha deixat una empremta indeleble en la cultura occidental.

Imatge: Deus de la mitologia grega.

11
Diferències de les mitologies romanes i gregues

La mitologia grega i romana comparteixen moltes similituds, moltes vegades quan estudiem els següents
mites i veiem que són pareguts és pel fet que hi ha molts mites romans que en realitat són una versió
similar dels mites grecs, però també presenten diferències notables.

Una de les diferències més visuals i fàcils entre son els nombres dels déus. Les diferències entre els noms
dels déus grecs i romans es poden atribuir a les diferències culturals i lingüístiques entre les dues
civilitzacions. Els déus grecs i romans compartien moltes semblances en termes de les seves
característiques i atributs, però els seus noms variaven a causa de les diferents llengües i tradicions
mitològiques. Per exemple, el déu grec Apol·lo és equivalent al déu romà Febo. Tots dos eren déus del
sol, de la música i de la poesia. De la mateixa manera, la deessa grega Atena era considerada la deessa de
la saviesa, de l'estratègia i de la guerra justa, mentre que la seva contrapart romana era coneguda com a
Minerva.

Aquestes diferències en els noms dels déus poden ser un reflex de les influències i interaccions culturals
entre les civilitzacions grega i romana. A mesura que els romans entraven en contacte amb la cultura
grega, adoptaven molts aspectes d'aquesta, incloent-hi la seva mitologia. No obstant això, reinterpretaven
i canviaven els noms d'alguns dels déus per adaptar-los a les seves pròpies tradicions i creences.

Les històries i mites grecs reflecteixen aspectes de la cultura i la societat grega, mentre que els mites
romans reflecteixen la cultura romana. Això es tradueix en algunes diferències en la manera com es
presenten els personatges i els seus rols.

Una altra diferència entre la mitologia romana i grega és l'enfocament a la guerra. La mitologia romana
sovint dona més èmfasi a la guerra i la conquesta, reflectint la importància d'aquests temes a la societat
romana. Un exemple d'això és Mart, el déu de la guerra, que ocupa un lloc destacat en la mitologia
romana. En canvi, en la mitologia grega, si bé també hi ha deus relacionats amb la guerra com Ares,
aquests no ocupen un paper tan central com Mart a la mitologia romana.

Cada tradició mitològica té les seves pròpies històries i figures exclusives. La fundació de Roma per
Ròmul i Rem és una narrativa distintiva de la mitologia romana, sense un equivalent directe en la
mitologia grega. Aquesta diferència en les històries i figures contribueix a la riquesa i diversitat de cada
tradició mitològica.

La mitologia romana sovint emfatitza la virtut, el deure i la lleialtat cap a Roma, mentre que la mitologia
grega tendeix a centrar-se més en les gestes heroiques i els conflictes personals dels déus i herois. Segons
els estudis comparatius entre la mitologia romana i grega, la mitologia romana posa un èmfasi especial en
valors com la virtut, el deure i la lleialtat cap a Roma, reflectint la importància d'aquests temes a la
societat romana. En canvi, la mitologia grega se centra més en les gestes heroiques i els conflictes

12
personals dels déus i herois, mostrant una altra perspectiva en la representació dels valors i les relacions
entre els personatges mítics.

Diferències de les mitologies romanes i gregues amb els mites d'altres llocs

Les mitologies grega i romana tenen similituds i diferències en comparació amb altres mitologies de
diverses cultures al món:

La mitologia grega i romana prové principalment de textos escrits, com ara les obres d'Homer i Hesíode
per a la mitologia grega, i les obres d'autors com Ovidi per a la mitologia romana. En contrast, algunes
altres mitologies, com ara la mitologia nòrdica o la mitologia egípcia, es basen en inscripcions en pedra,
jeroglífics i tradicions orals.

Encara que moltes cultures tenen déus i deesses en la seva mitologia, els déus grecs i romans sovint
comparteixen noms i atributs similars a causa de la influència de la mitologia grega a la romana. Altres
cultures, com l'egípcia, la hindú o la xinesa, tenen els seus propis panteons amb deïtats úniques i
característiques distintives.

La mitologia grega es va desenvolupar a l'antiga Grècia, mentre que la mitologia romana es basa en gran
manera en la mitologia grega, adaptant-la a la cultura romana. Per tant, aquestes dues mitologies estan
estretament relacionades i comparteixen moltes similituds. Per contra, les mitologies d'altres cultures
tenen les seves pròpies influències geogràfiques i contextos culturals únics.

Cada mitologia té les seves pròpies històries i mites únics que reflecteixen els valors, les creences i les
experiències de la seva cultura respectiva. Per exemple, la mitologia grega se centra en les històries
d'herois com Aquil·les i Hèracles, mentre que la mitologia egípcia s'enfoca a la vida després de la mort i
l'adoració dels faraons.

En algunes cultures, la mitologia i la religió estan estretament entrellaçades, mentre que en altres, com
l'antiga Grècia, la mitologia era més una narrativa d'històries llegendàries que no necessàriament es
practicaven com a religió. Això pot variar significativament en diferents cultures.

13
Comportament humà

Abans de començar amb el següent punt agradaria fer una explicació sobre el comportament humà. El
comportament humà és un dels aspectes més destacats que estudia, investiga i tracta la psicologia. Aquest
terme fa referència a la manera com es comportin les persones davant de determinades situacions,
persones o esdeveniments, però sempre tenint en compte la influència que hi ha en relació amb els factors
socials o ambientals.

Molts factors influeixen en el comportament humà, principalment estan els factors biològics i genètics,
els factors ambientals i culturals i també importa molt les experiències de vida.

El comportament humà és una complexa interacció entre una sèrie de factors que inclouen tant
influències biològiques com genètiques, ambientals, culturals i experiències de vida. Aquests factors
s'entrellacen de manera intrincada per donar forma a qui som i com ens comportem.

Els factors biològics tenen un paper fonamental en el nostre comportament. La nostra estructura cerebral i
la química del cervell influeixen en les nostres emocions, impulsos i respostes a estímuls.
El cervell i el sistema nerviós tenen un paper central en el comportament humà. Les estructures cerebrals,
com l'hipotàlem i l'amígdala, estan associades amb emocions i respostes instintives.
La manera com estem creats fa que els comportaments o les accions que fem l'ésser humà biològicament
siguin més notaries. Els gens també juguen un paper a l'herència de trets de personalitat i predisposicions
a certs comportaments.

Tot i això, l'ambient en què creixem i vivim també és crucial. La cultura, les normes socials i les
expectatives de la societat modelin les nostres actituds i valors. En aquest context, medi ambient fa
referència a l'entorn físic, social i cultural que envolta les persones i influeix en el comportament de
diverses formes; per exemple, el lloc on vivim, el clima, la geografia i la disponibilitat de recursos
naturals influeixen en les nostres activitats diàries. I el nostre comportament.

Les nostres interaccions amb altres persones i amb la societat en conjunt tenen un paper fonamental en el
nostre comportament. Les normes socials, les expectatives culturals i les estructures socials influeixen
com ens comportem en situacions socials. La cultura d'una societat o comunitat té una influència
significativa en el comportament de les persones. Les creences, valors, tradicions i costums culturals
influeixen en la manera com les persones es relacionin entre si i amb el món que els envolta. Aquest
entorn pot influir com les persones es comporten, aprenen i es desenvolupin professionalment.

A més, les nostres experiències de vida tenen un paper fonamental. Les vivències, traumes i
esdeveniments significatius poden influir en la manera com responem a diferents situacions. Al llarg de la
nostra existència, les nostres vivències exerceixen una influència significativa en com ens comportem i
percebem el món que ens envolta. Aquestes experiències de vida actuen com a mestres que ens ensenyin
valuoses lliçons. Aprenem, adaptem la nostra conducta i forgem la nostra identitat a partir de les diverses
experiències que enfrontem. Des de l'aprenentatge primerenc a la infantesa fins als desafiaments de l'edat
adulta i la reflexió a la vellesa, les nostres experiències contínuament donen forma al nostre
comportament i determinen com naveguem per la complexa trama de la vida.

14
Metamorfosis d'Ovidi

La Metamorfosi és una epopeia escrita pel poeta romà

Ovidi, es destaca com una obra literària d'immens valor
que ha deixat una empremta perdurable en la història
de la literatura. Composta per 15 llibres, aquesta obra
mestra narra una sèrie de mites i llegendes que aborden
la metamorfosi, la transformació dels personatges en
diverses formes i éssers.

Ovidi, hàbilment, fusiona elements de la mitologia grega i romana, abordant relats que van des dels
orígens del món fins a la seva pròpia època. En cada història, els personatges principals experimenten
canvis sorprenents en la seva aparença, convertint-se en animals, plantes, objectes i fins i tot fenòmens
naturals, com constel·lacions.

Aquesta epopeia compleix múltiples propòsits, sent una eina valuosa per preservar els mites i llegendes
de l'antiguitat clàssica. Gràcies a l'escriptura detallada d'Ovidi, aquestes històries, que podrien haver
caigut en l'oblit amb el temps, han estat immortalitzades, proporcionant a les generacions futures un accés
inigualable a la riquesa de la mitologia antiga.

A més, la Metamorfosi és un mitjà per transmetre ensenyances morals i reflexionar sobre la condició
humana. A través de les diverses transformacions dels personatges, Ovidi explora temes profunds com
l'amor, la venjança, el poder i la naturalesa humana. Convida el lector a reflexionar sobre la complexitat
de les emocions i els impulsos que condueixen les nostres accions. En centrar-se en la temàtica del canvi i
la transformació, Ovidi també reflexiona sobre la transitorietat de la vida i la inevitabilitat del pas del
temps.

La Metamorfosi d'Ovidi és una obra que narra diversos mites i llegendes, incloent-hi les històries de
Dafne i Apol·lo, Jàson i Medea, Ròmul i Rem, i Venus i Adonis.

Imatge: Estàtua d'Ovidi a Constança (Romania), antiga Tomis.

15
Dafne i Apol·lo: Aquesta història narra com Apol·lo, el déu de la música, es va enamorar de Dafne, una
nimfa. Per escapar de les seves atencions, Dafne va ser transformada en un lledoner per al seu pare, el riu
Peneu.

Jàson i Medea: Jàson, un heroi grec, va viatjar a Còlquida per aconseguir el Velló d'Or. Allà, va rebre
l'ajuda de la bruixa Medea, qui es va enamorar d'ell i el va ajudar a complir la seva missió. No obstant
això, després de moltes aventures, Jàson va abandonar Medea per casar-se amb una princesa,
desencadenant la còlera de la bruixa.

Ròmul i Rem: Aquest mite explica la fundació de la ciutat de Roma pels germans bessons Ròmul i Rem.
Després d'una disputa sobre qui havia de ser el rei, Ròmul va matar Rem i va fundar la ciutat que portaria
el seu nom.

Venus i Adonis: Aquesta història parla de l'amor entre la deessa Venus i el jove caçador Adonis. Malgrat
les advertències de Venus, Adonis va ser mort per un senglar durant una cacera.

Dafne i Apol·lo

Un dels mites clàssics on més comportaments humans veurem és el

mite de dafne i apol·lo.

Aquest mite es va originar a l'antiga Grècia. Aquest era un període

on va existir una civilització que va existir aproximadament des del
segle VIII aC fins a aproximadament al segle IV aC, aquesta es va
fer molt important en temes com la història o la filosofia, també en
temes com la cultura grega i l'art i la música.

Moltes raons del perquè aquest mite va ser molt rellevant és perquè
abans en l'antiga Grècia es practicava la regió politeista on creien
en molts déus i deesses que van ser adorats i considerats part de la
seva vida quotidiana com per a exemple Apol·ló, ja que aquest era
unes deu principals.

Imatge: “Apol·lo i les Muses” de Simon Vouet.

16
Apol·lo és un dels déus més rellevants de la mitologia de l'Antiga Grècia, possiblement, va ser el deu més
estimat de tots els déus. Perquè en va ser molt rellevant a llocs com Delfos i Delos, llocs que albergaven
alguns dels santuaris religiosos més famosos de Grècia.

Era el fill de Zeus i Letó i tenia una germana bessona, Artemisa, deessa casta de la caça. Era el déu de la
música, la poesia i l'endevinació pel que se'l considerava un protector de les arts. També encarnava la
moderació, l'harmonia i l'equilibri, ja que castigava la supèrbia i la desmesura a les accions. A la Ilíada és
anomenada “fleixador”, i s'encarrega de matar amb les seves fletxes els homes, com la seva germana
mata les dones, a més se li associa sovint amb el sol. S'atribuïa a Apol·lo la gran bellesa, a més a més era
alt, atlètic i de llargs cabells negres. Representa l'ideal masculí: encantador, fort, valent, intel·ligent.

El naixement d'apol·lo va ser un esdeveniment important a la mitologia, tot va començar quan Hera
(desa) va descobrir que Letó (mare) estava embarassada de Zeus (deu i pare), va prohibir que donés a
llum a terra ferma de qualsevol illa. Letó al final va trobar refugi a l'illa flotant de Delos, envoltada de
cignes, on va donar a llum. Apol·ló no només apareix en el mite del seu naixement sinó que també surt en
el mite d'Apol·ló i Dafne, i en el mite d'Apol·ló i Jacinto.

Com sempre, els déus van tenir una gran influència en l'art i les obres pictòriques, i Apol·lo no n'és una
excepció, ja que va ser una part molt rellevant de la representació artística dels mites. Apareix en molts
tipus d'art, incloent-hi les escultures, pel fet que, com se sap, Apol·lo es caracteritzava per tenir un cos
voluminós. Això va fer que fos representat en moltes escultures, com ara l'escultura coneguda com a
“Apol·lo de Belvedere,” creada per Giovanni.

Dafne ni era tan rellevant com Apol·lo, però encara així molta gent li
agrada la seva història perquè és molt profunda. Aquesta era una
nimfa, és a dir una divinitat del mar, però aquesta també se la
considerava una deessa menor a causa de la seva importància.

El nom «Dafne» té el seu origen en el grec antic i significa «llorer».

Es pensa que això és degut al mite en què la nimfa es transforma en un
arbre de llorer per escapar del déu Apol·lo.
L'arbre de llorer era un símbol molt crucial, ja que representava la
victòria i èxit a l'antiga Grècia, per la qual cosa l'elecció del nom per a
la nimfa és apropiada, pel fet que es va transformar en un arbre amb
un gran significat simbòlic a la cultura grega.

Era filla del déu del riu, Ladón d'Arcàdia, a qui va engendrar al costat
de la deessa Gea, deessa de la terra. Altres indicis pensen que en
realitat els seus pares van ser el déu, riu Peneu de Tessàlia, un déu fluvial, amb Creúsa, una nimfa de les
aigües que a més era la pitonissa de Gea.

Imatge: Dafne, de la mitologia grega.

17
Encara que no es parla de les seves qualitats, se sap que en ser nimfa se li solia retratar amb la bellesa, la
gràcia i la innocència. També se'l solia associar amb l'astúcia gràcies al seu mite amb apol·lo.

A més que dafne ha tingut una gran influència significativa en l'art al llarg de la història, la seva història
principalment en què es transforma en un llorer per escapar d'apol·lo agafat una gran font per als artistes,
poetes i músics.

Dafne ha estat representada en diverses pintures i escultures al llarg del temps, molts artistes com Gian
lorenzo bernini van crear obres d'art que capturen la bellesa i el dramatisme que va tenir la seva història
en representar la seva transformació en un llorer.

A més la seva història ha estat nomenada en moltes ocasions en la literatura i poesia, com per exemple
l'artista Ovidi incloc la història de dafne en obres com la metamorfosi

I tampoc no ens oblidem que la seva història ha estat molt bona idea per als compositors, Jacopo Peri i
Claudio Monteverdi van crear òperes basades en la seva història, ja que el seu tràgic final proporciona un
bon ambient emocional que s'adapta a la música.

Hi ha moltes coses que no es parla de Dafne pel fet que Apol·lo és el personatge amb més protagonisme,
i això fa que algunes injustícies que va patir Dafne no s'expliquin.

Per exemple, al principi del mite es veu com passa un enfrontament entre els seus homes. No obstant
això, les conseqüències recauen sobre Dafne, una nimfa que només passava per allà. Aquesta manca
d'atenció en el mite és un tema important, ja que té molt a veure amb el comportament humà.

En l'art, Dafne és sovint retratada com perseguida per Apol·lo i transformant-se en un arbre de lauro. No
hi ha moltes més representacions, la qual cosa no sembla ser del tot adequat perquè Dafne és un
personatge molt crucial per drets propis, més enllà de la seva relació amb Apol·lo.

El mite de Dafne i Apol·lo és significatiu en

la mitologia grega i ha tingut un profund
impacte en la cultura occidental per diverses
raons. Representa la lluita entre la passió i la
raó, ja que Apol·lo persegueix Dafne, una
nimfa que personifica la puresa i la
naturalesa.

La transformació de Dafne en un laurel

destaca la importància de l'autodomini i la
moderació sobre els impulsos. A més, aquest mite ha estat una font inesgotable d'inspiració artística al
llarg de la història, donant lloc a nombroses obres d'art, poesies i òperes que n'exploren la temàtica.

Imatge: “Apol·lo i Dafne” de Francesco Albani.

18
També va introduir el simbolisme del laurel com a emblema de victòria i èxits, una tradició que perdura a
la cultura occidental. En última instància, aquest mite convida a reflexionar sobre la transformació i com
les circumstàncies externes o la intervenció divina poden canviar el destí de les persones i els éssers.

Dafne i Apol·lo

El mite comença amb els grecs que molesten Apol·lo (ja sigui perquè
aquest no deixava de cantar o perquè s'havia burlat de les seves habilitats
amb l'arc). Eros (conegut com a Cupido als romans), qui simbolitza el
desig sensual, l'amor i el sexe, i també és venerat com a déu de la
fertilitat, enfadat per les accions d'Apol·lo, decideix venjar-se a la seva
manera.

Prengué dues fletxes, una d'or amb una punta de diamant i una altra de
ferro amb una punta revestida de plom. La fletxa d'or feia que la persona
s'enamorés, mentre que la de ferro provocava l'odi o la indiferència. Eros
dispara la fletxa de ferro al cor de la nimfa Dafne i la de l'or al cor
d'Apol·lo, causant que aquest últim s'enamori profundament.

Ferit per la fletxa de l'amor, Apol·lo es va inflamar de passió per la nimfa Dafne, i quan va intentar
acostar-s'hi, es va posar en marxa la segona part del pla d'Eros. Amb una fletxa de plom al cor de Dafne,
Eros va fer que aquesta comencés a sentir un gran menyspreu i odi cap a Apol·lo. Quan l'Apol·lo va
començar a tractar de manera incòmoda i assetjadora la nimfa Dafne, aquesta va sentir una gran por, ja
que es veia assetjada. Dafne va començar a córrer per salvar-se, i Apol·lo, a causa de la fletxa, no podia
evitar perseguir la nimfa.

Desesperada mentre Apol·lo es llençava sobre ella, Dafne va recórrer a la Mare Terra per obtenir ajuda
d'aquell terrible moment. Va demanar ser transformada en qualsevol cosa abans que Apol·lo la toqués. El
seu desig es va concedir, i Dafne es va transformar lentament en un arbre, fent que el diu no pogués fer-li
res.

Com es pot veure en aquest mite hi ha moltes emocions i sentiments que podem parlar. En primer lloc,
m'agradaria dir que aquest mite en va ser molt reconegut, ja que en té moltes opinions. El mite parla molt
sobre temes molt diferents com l'amor i el per, això és perquè els diferents personatges tindran diferents
perspectives de les coses. Primerament, el mite comença amb una baralla entre apol·lo i cúpid, que aquest
era.

Quan pensem en deus normalment els imaginem perfectes, sense complicacions, per això el fet que
apol·lo que és un deu és rierols amb altra deu i no noms unes deu qualssevol sinó que el déu Eros, aquest
deu era molt conegut i el fet que s'enfadés o tingui aquest sentiment és una cosa molt humana.

Imatge: Apol·lo i Dafne, J. W. Waterhouse.

19
Aquests es barallen, ja que el seu apol·lo es riu o és burla d'eros, la qual cosa és un altre sentiment negatiu
i també un comportament humà. Eros va reaccionar negativament a la mala acció del seu company, i va
voler venjar-se del.

La venjança en el comportament humà és un tema complex i multifacètic. Sovint, la venjança és una

resposta emocional a un afront percebut o greuge, i es pot manifestar de diverses maneres, des d'accions
directes fins a estratègies més subtils. La venjança pot ser impulsada per emocions com la ira, el
ressentiment o el desig de justícia. Perquè aquest mai és la resposta al problema, ja que només porta coses
dolentes. Aquesta venja és molt recordant en els mites i es veu moltes vegades aquesta és un
comportament humà, però que també sentiran els deus el que no està ben vist, per què els déus es
comporten com a humans i tenen sentiments?

Una cosa que més impactat dels mites és el perquè els déus mitològics s'assemblin molt als humans, i
només pel seu físic o per la seva manera de viure la vida quotidiana si no també en el seu comportament,
és a dir per què un déu que ho té tot s'enfada o busca venjança?, no eren els déus perfectes sense errors ni
sentiments negatius?, perquè els déus mitològics no perdonin com a les altres religions que el seu déu ho
perdona tot a tots?

Tant com els déus grecs com els déus romans, cada cop que intentem cercar informació sobre la seva vida
i la seva mitologia normalment trobem éssers amb físic o trets i amb un comportament humà.

Els déus grecs i romes semblen persones perquè van ser creats per persones, i la gent creu en éssers
totpoderosos que s'assemblen a ells. Atès que els déus són més poderosos, haurien de veure's com a
versions idealitzades dels mortals. Els déus mitològics són antropomòrfics perquè la gent els va crear a la
seva pròpia imatge per tenir-hi una millor relació. La gent del poble van crear els seus déus perquè
semblen versions millors i més poderoses de si mateixos perquè ho saben. A més, quan governaven els
déus, les seves històries s'explicaven i transmetien oralment de generació en generació, però amb el temps
s'han començat a escriure.

Els déus grecs tenien diverses característiques humanes que anaven més enllà de la mera aparença
humana. Els grecs no només van crear els seus déus perquè s'assemblessin a ells; Realment van crear els
seus déus a la seva imatge.

Després que la baralla d'eros i apol·lo la venjança d'eros té unes conseqüències a altres éssers com per
exemple a dafne, quan aquest dona a la fletxa a apol·lo que s'enamori de la noia, la qual cosa també és un
sentiment o comportament humà, aquesta li passa només el contrari. Dafne comença a tenir-li por
d'apol·lo, ja que la fletxa amb què li va disparar eros era una fletxa d'odi.

A la història es veu com a apol·lo que estava enamorat de dafne, aquest representa el desig humà. El
desig humà és una poderosa força que impulsa les persones a buscar la satisfacció de les seves
necessitats, metes i aspiracions. Sorgeix d'una combinació de factors biològics, psicològics i socials, i es
pot manifestar de diverses maneres, des de desitjos bàsics com l'alimentació i el refugi fins a anhels més
complexos com l'èxit, l'amor i la realització personal.

20
Els desitjos poden ser una font de motivació i felicitat, però també poden generar conflicte i ansietat quan
no se satisfan. Al llarg de la història, la humanitat ha perseguit els seus desitjos de manera creativa i
innovadora, donant forma a la cultura, la tecnologia i la societat en la recerca constant de la realització
personal i la millora de la qualitat de vida.

Mentre que dafne sentia por, assetjament or part d'apol·lo i el respecte. Aquesta quan Apol·ló intenta
acostar-hi el seu primer instint va ser córrer i al·legar-se del que es pot representar a la manera com les
persones quan senten que estan en perill busquen ajuda.

La por a l'assetjament és una preocupació comuna que pot sorgir en diverses situacions, on les persones
temen ser víctimes d'assetjament o fustigació, ja sigui a la feina, l'escola o en línia. Aquesta ansietat pot
tenir un impacte significatiu a la salut mental, generant estrès, ansietat i afectant l'autoestima.
L'assetjament pot prendre moltes maneres, com el ciberassetjament, l'assetjament sexual o l'assetjament
laboral.

Jàson i Medea

Una de les històries més revelant de la mitologia va ser el mite de Jàson i Medea. La història de Jàson i
Medea se situa a l'època de la mitologia grega, que és un període llegendari anterior a la història
registrada. Aquests personatges mítics s'esmenten a diverses obres literàries i dramàtiques de l'antiga
Grècia, però no tenen una data històrica precisa.

Avui dia tenim informació d'aquest mite gràcies al conegut Eurípides i va escriure la famosa obra Medea.
Eurípides va néixer al voltant del 480 a. i va morir al voltant del 406 aC. Això ho ubica en el període
històric conegut com la Grècia Clàssica. Durant aquest temps. Medea és una de les obres més conegudes
d'Eurípides i va ser escrita i representada en aquesta època, aproximadament l'any 431 aC.

Eurípides és considerat un dels grans dramaturgs de l'Antiga Grècia i la seva obra Medea continua sent
influent i es representa a tot el món fins a l'actualitat. L'obra es desenvolupa en el context de la mitologia
grega, però reflecteix qüestions morals i socials que eren rellevants per a la societat de la Grècia Clàssica.

L'obra Medea d'Eurípides és una fita a la literatura i al teatre grec clàssic. La tràgica història de Medea,
una dona poderosa i venjativa que desafia les normes socials de la seva època, continua ressonant
actualment. La seva lluita per l'amor i la seva venjança devastadora, que inclou l'assassinat dels seus fills,
plantegen preguntes profundes sobre la naturalesa humana i la moralitat. A través d'aquesta obra,

21
Eurípides va explorar temes universals i complexos que continuen sent objecte de reflexió i discussió a la
societat moderna.
A la mitologia grega, Medea (del grec Μήδεια) era la filla d'Eetes, rei de la Còlquida, i de la nimfa Idía.
Aquesta enigmàtica figura femenina era coneguda per ser sacerdotessa d'Hècate, a qui alguns
consideraven la seva mare, i es deia que havia après els misteris de la seva tia, la deessa i maga Circe.
Medea, per tant, personifica l'estereotip de la bruixa compartint aquesta qualitat amb Calipso i Circe,
entre d'altres, i desafiant les normes de la seva època en ser una dona autònoma i inusual de la societat
antiga.

A més dels seus vincles amb la màgia, Medea també tenia una connexió especial amb el diví, ja que era
neta del déu Hèlios, cosa que afegia una dimensió divina a la seva complexa identitat.

Un dels personatges més al costat de Medea és Jàson. Jàson (grec antic: Ἰάσων, Jàson) emergeix com un
destacat heroi de l'antiga Grècia, reconegut pel seu lideratge entre els argonautes durant la llegendària
recerca del velló d'or. La figura de Jàson perdura a través de la literatura clàssica, amb destacades
mencions en obres com el poema èpic Aeronàutiques i la tràgica tragèdia Medea. En temps
contemporanis, Jàson continua captivant el públic en diverses adaptacions dels seus mites, com la
pel·lícula de 1963 Jàson i els Argonautes i la minisèrie de televisió de 2000 que comparteix el seu nom.

No se'l menciona únicament al món clàssic, ja que se li atribueix la fundació mítica de la ciutat de
Ljubljana, capital d'Eslovènia, establint així una connexió amb territoris més enllà de Grècia i Roma.
Aquest heroi llegendari personifica una part important del ric patrimoni mitològic que ha perdurat a
través de la història i la cultura contemporània

Jàson, a la mitologia grega, era fill d'Esson, el legítim rei de Yolcos a

Tesalia. La seva mare es deia Alcímede, i era filla de Fereo, encara
que en algunes versions mitològiques la seva mare és nomenada
Polímela. També es deia que Jàson tenia un germà menor anomenat
Pròmac i una germana anomenada Hipòlita, que es va casar amb
Acasto.

Imatge: “Jasó amb el velló d'or” Quellenus Erasmus.

22
El llegendari heroi Jàson, de la mitologia grega, va destacar per la seva valentia i la seva habilitat en
liderar els aventurers dels argonautes. Aquest valerós guerrer, fill d'Esón, va demostrar habilitats de
lideratge i una ment aguda en resoldre els múltiples desafiaments que van trobar a la seva travessia. El
seu carisma i astúcia, juntament amb la seva destresa en el combat, el van convertir en una figura
respectada i admirada a l'antiga Grècia, i el seu nom perdura com a exemple d'heroisme i tenacitat en la
mitologia clàssica.

Jàson i Medea

El mite de Jàson i Medea és una de les històries més fascinants i complexes de la mitologia grega.
Aquesta narració engloba temes que van des de l'heroisme i l'amor fins a la traïció i la venjança, i ha
deixat una profunda empremta a la literatura, al teatre i l'art al llarg dels segles.

El mite de Jàson i Medea és inicia amb Jàson, el fill d'Esson, legítim rei de Dolços a Tesalia. No obstant
això, el seu oncle Pelias havia usurpat el tron i governava el rei injustament. L'oracle havia predit que
Pelias seria enderrocat per un home amb una sola sandàlia, i Jàson, que havia estat entrenat en secret pel
centaure Quirón, va arribar a Yolcos amb una sandàlia perduda, complint així la profecia.

Per recuperar el seu tron, Pelias li imposa una tasca impossible: portar el Vetllessin d'Or, un tresor
custodiat a la llunyana Còlquida, que es troba a l'extrem oriental del Mar Negre. Jàson va acceptar el
desafiament i la reunió a un grup d'herois que es convertirien en els Argonautes, nomenats així pel seu
famós vaixell.

El Vetllessin d'Or estava custodiat per un drac i pertanyia al rei Eetes de la Còlquida. Jàson i els
Argonautes van navegar a través de mars perillosos i van enfrontar nombrosos obstacles en la recerca. A
la seva travessia, van tenir trobades amb éssers mitològics, com les sirenes i les Harpies, a més de
resoldre desafiaments com la reparació del vaixell Argó amb l'ajuda de la deessa Atena.

Quan van arribar a la Còlquida, Jàson coneixerà Medea, la filla d'Eetes i sacerdotessa d'Hèca't. Medea es
va enamorar de Jàson i, a causa del seu coneixement de la màgia i la fetilleria, ho va ajudar a superar la
prova que el seu pare li imposava per obtenir el Vetllessin. Eetes li va exigir que llagués el camp amb
bous de foc i semblés les dents del drac de la guerra, que brotessin com a soldats. Amb l'ajuda d'un filtre
d'amor que Medea li va proporcionar, Jàson va complir amb l'èxit aquestes tasques.

23
Tot i això, el viatge de tornada a Yolcos va ser complicat per la traïció i la tragèdia. Medea va abandonar
la seva família i la seva pàtria per estar amb Jàson i va utilitzar les seves habilitats màgiques per ajudar-lo
en diverses ocasions. Després, tots dos es van casar i van tenir fills.

La història pren un gir fosc quan Pelias es nega a cedir el tron a Jàson malgrat complir la tasca. Medea,
desesperada per protegir el seu marit i fills, ordeix un pla venjatiu. Li ofereix a la dona de Pelias, Glauce,
un vestit i una corona màgica que la cremen fins a la mort. Pelias, horroritzat per la tragèdia, busca refugi
al tremp d'Hera, on Medea el persuadeix per rejovenir-lo mitjançant un ritual. Això no obstant, al lloc de
rejovenir-lo, ho assassina.

Jàson i Medea fugen de Yolcos, però la seva història no acaba bé. Eventualment, arriben a Corint, on
tenen dos fills. Tanmateix, Jàson decideix casar-se amb la princesa de Corint, cosa que desferma la ira de
Medea. En un acte de desesperació i venjança, ella s'assassina als seus fills i abandona a Jàson, deixant-lo
sense família ni llar.

El mite de Jàson i Medea continua sent una font de reflexió sobre temes com la traïció, la venjança, la
passió i les conseqüències de les nostres accions. Ha estat representat en obres de teatre, literatura,
cinema i art al llarg de la història, i continua sent una història poderosa i captivant a la mitologia grega.
El que puc dir d'aquest mite és que és un mite molt profund amb molts punts de vista. Mentre que alguns
pensen que Medea només és una víctima i que és així per diferents situacions altres creuen que és la
culpable, i altres diuen que en veritat el culpable és Jàson.

Aquest mite en té diferents comportaments que explicaré

profundament un per un, primerament explica un dels comportaments
que em veu en el mite o que interessa a les persones, que és ambició.
L'ambició, en el context de la psicologia i el comportament humà, es
refereix al fort desig d'aconseguir metes significatives com a èxit, poder
o riquesa. Aquest impuls motivador pot influir en la personalitat d'una
persona, afectar el seu desenvolupament personal i ser modelat per
factors socials i valors ètics. Tot i que pugui impulsar l'èxit, és essencial
equilibrar l'ambició per mantenir una vida saludable i evitar l'estrès o
desequilibris a la vida personal i professional.

Imatge: Jasó i Medea

24
El mite Jàson demostra ambició en emprendre la recerca del vetllessin d'Or. El seu desig d'obtenir aquest
tresor el motiva a enfrontar nombrosos perills i desafiaments. L'ambició de Jàson en el mite grec es va
centrar a aconseguir el Vetllessin d'Or.

El Vetllessin d'Or era el tresor llegendari que es va trobar a la llunyana Còlquida i que estava cobert per
la pell d'un carner daurat. La raó darrere de l'ambició de Jàson radicava en un desafiament imposat pel rei
Pelias de Yolco. Pelias va usurpar el tron de Jàson i li va dir que només podria reclamar-ho si portava el
Vetllessin d'Or de la Còlquida, una tasca pràcticament impossible.

Un dels aspectes que més em crida l'atenció sobre Jàson és la seva valentia, al mite La valentia és evident
a tota l'expedició de Jàson i els Argonautes. S'enfronten a criatures mitològiques i superen obstacles per
assolir el seu objectiu, el que reflecteix la determinació i el coratge humà.

Aquest a més a més de demostrar la seva força també demostro passió i amor que és una cosa que veu
molt a la mitologia. L'amor és un component central de la història. Medea s'enamora profundament de
Jàson i està disposada a fer tot el que estigui al seu abast per ell. Aquest sentiment apassionat és una part
fonamental de la narrativa.

L'amor al comportament humà és un fenomen complex i multifacètic que obre una àmplia gamma
d'emocions, actituds i comportaments. És manifesta en diferents formes i contextos, i la seva comprensió
varia segons la cultura i les experiències personals.

La relació entre Medea i Jàson a la mitologia grega exemplifica de manera complexa com l'amor pot
influir en la psicologia humana. Medea, profundament enamorada de Jàson, va arribar a cometre
actes extrems per la seva passió, com a assassinar el seu propi germà.

La seva dependència emocional i el seu desig de partença a la societat grega la van portar a renunciar a
tot per ell. No obstant això, quan Jàson la va abandonar, el seu amor es va transformar en ràbia i
venjança, va portar a cometre actes atroços. Aquesta història il·lustra com l'amor pot tenir un impacte
profund en la psicologia d'una persona, des de la devoció apassionada fins a emocions destructives quan
se sent amenaçat.

L'amor que li tenia Medea cap a Jàson amb el temps es va tornar negatiu i és tornes en venjança per culpa
de la traïció. La traïció i venjança tenen un paper central en la història de Medea a la mitologia grega.

25
Després l'ajuda a obtenir el Vetllessin d'Or i fugir amb ell, Medea es troba en una posició vulnerable quan
Jàson decideix abandonar-la per casar-se amb Glauce, la princesa de Corint. Aquesta traïció emocional de
Jàson la submergeix en un estat d'ira i desesperació.

La venjança de Medea és manifesta de manera extremadament brutal. Per castigar a Jàson per la seva
traïció, Medea planeja executar l'assassinat dels fills que tindran amb ell, provocant un sofriment immens.
A més, ella elabora un pla mestre per destruir Glauce i el rei de Corint, Creont, a través d'un regal
enverinat que causa la mort de la princesa i, posteriorment, incendia el palau, portant a la tragèdia.

La venjança de Medea a la història és un exemple impactant de com els sentiments intensos de traïció i
desamor poden dur a terme accions extremes i destructives en la psicologia humana. La seva venjança és
un tema fonamental a la narrativa i mostra els aspectes foscos de la venjança quan es barreja amb
emocions intenses.

Ròmul i Rem

un dels mites més fonamentals en la mitologia

romana i exerceixen un paper central en la
fundació de la ciutat de Roma és el mite dels
germans Ròmul i rem. La seva història és una part
essencial de l'origen mític de Roma i ha tingut
una influència significativa a la cultura, la política
i la identitat romanes. Això es deu, ja que Ròmul i
Rem són considerats els fundadors llegendaris de la ciutat de Roma.

El mite de Ròmul i Rem, els llegendaris fundadors de Roma, ha exercit una profunda influència a la
literatura, l'art i la història al llarg de la civilització occidental. Des de la seva narració a l'antiga Roma
fins a la seva aparició en obres literàries clàssiques com “L'Eneida” de Virgili, el mite ha proporcionat
una base mítica i una connexió simbòlica entre Roma i el seu passat. Durant el Renaixement italià, aquest
mite va ser reviscut a la literatura de Dante Alighieri i es va convertir en una inspiració artística, amb
nombroses representacions visuals de la icònica escena dels bessons alletats per una lloba.

Imatge: Ròmul i Rem, Pedro Pablo Rubens

26
A més, el mite va ser utilitzat políticament per legitimar el poder dels governants romans, consolidant el
seu llinatge amb la fundació llegendària de la ciutat.

La història de Ròmul i Rem també s'interpreta com una metàfora de la política i la fundació de Roma com
una ciutat governada per un líder. L'elecció de Ròmul com a fundador i rei simbolitza l'autoritat i la
centralització del poder. És important tenir en compte que aquesta història mitològica s'ha transmès al
llarg dels segles i ha estat interpretada i modificada diverses vegades. Tot i que no es pot considerar una
història històricament precisa, el mite de Ròmul i Rem és essencial per a la identitat i la història cultural
de Roma.

La història de Ròmul i Rem comença amb el seu naixement. Van ser bessons nascuts de la princesa Rea
Sílvia (també coneguda com a Ilia) i el déu Mart. Tot i això, el seu naixement és una mica controvertit
perquè, segons la llegenda, Rea Sílvia era una verge vestal i, per tant, s'havia de mantenir cèlibe. La
versió més comuna és que Mart, el déu de la guerra, la va seduir i va engendrar els bessons.

Ròmul i Rem

La llegenda de Ròmul i Rem troba les seves arrels en els

esdeveniments posteriors a la llegendària Guerra de Troia,
un conflicte que va involucrar herois com Enees. Després
d'una dècada de lluita, Enees va escapar de la caiguda de
Troia, encara que va perdre la seva dona Creúsa en el
procés. Afortunadament, va poder salvar el seu pare i el
seu fill Ascanio, que més tard esdevindria el fundador de
la ciutat d'Alba Longa i el seu primer rei.

Diversos segles després, Numitor va ascendir al tron d'Alba Longa com a descendent d'Ascanio. No
obstant això, el seu germà va cometre una traïció despietada, destronant-lo i eliminant tots els seus fills
d'homes, a excepció d'una filla anomenada Rea Silvia. Per evitar que Rea Silvia pogués engendrar un fill
que vengés l'afront, el seu oncle la va consagrar a la deessa Vesta, obligant-la a fer vots de castedat de per
vida.

Imatge: El rapto de les Sabines, Jacques-Luis David

27
La deessa Vesta no va poder protegir Rea Silvia de la luxúria de Mart, el déu de la guerra, que se'n va
encapritxar. Un dia, mentre Rea Silvia visitava un jardí dedicat a Mart, el déu la va forçar i, com a
resultat, va quedar embarassada de bessons.

Quan el traïdor germà de Numitor es va assabentar de l'embaràs de Rea Silvia, la va tancar i va donar
ordres de matar els nadons nounats. No obstant això, els criats van desobeir i van col·locar els bessons en
un bressol, que després va ser deixada flotant al riu.

El bressol va arribar a una zona seca després que el nivell de l'aigua va pujar. Va ser llavors quan una
lloba anomenada Luperca es va acostar a beure i va veure els nadons. Reconeixent els nens, els va alletar
en el seu cau a la muntanya Palatino. És rellevant assenyalar que en llatí, el terme “lloba” o “lupa” també
s'usava per referir-se a les prostitutes. Posteriorment, els bessons van ser trobats per un pastor que els va
adoptar com els seus fills, juntament amb la seva dona.

Els nens van créixer com a pastors i, en un moment, Remo va ser portat davant de l'home que havia
destronat el seu avi. Allà, va descobrir la seva veritable ascendència. Un cop alliberat, va compartir la
revelació amb el seu germà i, junts, van lluitar per restaurar el tron del seu avi. La llegenda de Ròmul i
Rem prossegueix amb els bessons, conscients del seu llinatge diví, van decidir fundar la seva pròpia
ciutat. Es dirigiren al lloc on havien estat alletats per la lloba, amb la intenció d'establir-hi el seu regne.
Tot i això, van sorgir desacords sobre la ubicació i el lideratge de la nova ciutat.

Per resoldre la disputa, van recórrer a un costum etrusc: qui veiés més voltors en vol ser el guanyador.
Ròmul va veure 12 voltors, mentre que Rem només en va veure 6. Això va portar a la decisió de Ròmul
de fundar la nova ciutat a la muntanya Palatino, on va traçar els seus límits i va prohibir a qualsevol
creuar-los. Tot i això, l'ambició de Rem el va portar a desafiar l'autoritat del seu germà creuant els límits
marcats.

Va ser en aquell moment que Ròmul, en un tràgic desenllaç, va posar fi a la vida del seu germà i es va
convertir en el primer governant de la ciutat que, des de llavors, seria coneguda com a Roma, la Ciutat
Eterna.

El mite de Ròmul i Rem no és un relat històric real, sinó una llegenda i una part important de la mitologia
romana. Encara que s'utilitza per explicar l'origen mític de la ciutat de Roma, no es basa en
esdeveniments històrics verificables. En lloc de ser una narració precisa de la història, es considera una

28
tradició cultural i mitològica que els antics romans feren servir per connectar la seva ciutat amb herois i
déus per donar-li una base llegendària. És rellevant reconèixer la distinció entre el mite i la realitat en el
context de la història romana.

El mite de Rèmul i rem és un mite on es veuen molts tipus de comportaments humans i molts sentiments.
Un dels sentiments o comportaments més vistos és la traïció, aquesta nomena moltes vegades al mite, ja
que té una gran importància en la història. La traïció, un comportament humà profundament arrelat a la
història i la cultura, és manifesta quan un individu tracta la confiança d'altres per motius variats, com
l'ambició, l'enveja o la venjança. Aquest acte desencadena conseqüències devastadores tant per al traïdor
com per a la víctima, erosionant la confiança i desencadenant els conflictes.

La traïció ha estat un tema recurrent en la literatura, la mitologia i la història, on figures notables han traït
els seus aliats, líders o éssers estimats. Sovint, planteja qüestions morals complexes sobre la justificació
de trair a algú darrere d'un bé major i com les circumstàncies poden influir en la presa de decisions
morals. La traïció també il·lustra el poderós canvi de lleialtats i el conflicte interior que pot sorgir quan
un abandoni els seus compromisos anteriors a la recerca d'un nou camí.

Al mite de Ròmul i Rem, la traïció d'Amuli cap al seu germà Numitor és un element central de la història.
Amulio traeix Numitor en destronar-lo i usurpar el tron d'Alba Longa, la ciutat que Numitor tenia dret a
governar com a rei legítim. Per consolidar el seu poder, Amulio elimina tots els fills que eren homes de
Numitor, garantint així que no hi hagi hereus que puguin reclamar el tron que ell ha usurpat. Aquesta
traïció i usurpació són el punt de partida de la història i estableixen el context per als esdeveniments
posteriors, inclòs el naixement i la criança de Ròmul i Rem, els quals eventualment jugaran un paper
crucial a la fundació de Roma i la restauració del seu avi Numitor al tron.

Encara que en el mite es veu molt comportaments negatius hi a molts positius com l'amor maternal.
L'amor maternal, un comportament innat i profund a la humanitat, es manifesta a través de la cura, la
protecció i l'afecte que les mares brinden als seus fills. Des del moment del naixement, les mares
proporcionen nutrició, aliment i seguretat física als fills. No obstant això, l'amor maternal transcendeix el
fet físic i es manifesta en un vincle emocional profund i durador. Les mares ofereixen orientació,
ensenyament i suport emocional al llarg de la vida dels seus fills, i estan disposades a fer sacrificis
significatius per assegurar-se que els fills prosperin. Aquest amor maternal no només satisfà les
necessitats bàsiques, sinó que també contribueix al desenvolupament emocional, social i moral dels fills,
forjant una connexió indeleble que influeix en la manera com els individus es relacionen amb el món que
els envolta.

29
L'amor maternal de la lloba cap a Ròmul i Rem és un dels aspectes més commovedors i simbòlics del
mite de Ròmul i Rem. Aquest element de la història reflecteix la poderosa imatge de la cura maternal
enmig de circumstàncies difícils i subratlla la idea que
l'amor maternal pot transcendir les barreres de l'espècie
i les circumstàncies. L'amor maternal de la lloba cap a
Ròmul i Rem és un element icònic al mite i ha perdurat
com un símbol de la força i la importància de l'amor
maternal en la cultura i la mitologia romanes. La figura
de la lloba que cuida i alleta els bessons Ròmul i Rem
ressalta l'amor maternal i l'instint de cura, que són
fonamentals per a la supervivència i el benestar dels
nens.

L'orgull és una emoció complexa que es caracteritza per una sensació de satisfacció, èxit i autoestima
personal en resposta a un èxit, qualitat o possessió pròpia. L'Orgull pot ser un motivador poderós per a les
persones. Quan algú se sent orgullós dels seus èxits o qualitats, tendeix a tenir més confiança en si mateix
i en les seves habilitats.

Això pot portar a un comportament més assertiu i proactiu en la consecució dels objectius. Les persones
sovint competeixen amb elles mateixes o amb altres per mantenir o augmentar el sentit d'orgull. Aquesta
competència pot impulsar el comportament cap a la millora continuada i el rendiment excepcional.
L'orgull també pot afectar les relacions interpersonals. Massa orgull pot portar a l'arrogància i la
desconnexió amb els altres, mentre que un orgull saludable pot fomentar l'empatia i la connexió
emocional amb els altres, ja que permet reconèixer i apreciar els èxits i les qualitats dels altres.

Al mite de Ròmul i Rem, l'orgull es manifesta a través dels germans en fundar la ciutat de Roma, un èxit
monumental que els omple de satisfacció i autoestima. A més, la seva herència divina com a descendents
del déu Mart afegeix un sentit d'orgull addicional a la seva identitat, ja que es considera especials i
elegits. Aquesta emoció, orgull es relaciona amb la seva ambició de deixar un llegat durador i veure
l'impacte de les seves accions en la història i la cultura, cosa que contribueix a la riquesa emocional de la
seva història mítica.

Imatge: Lloba capitolina o Luperca.

30
L'ambició és un tema que també es pot associar amb el mite de Ròmul i Rem. L'ambició, un
comportament humà arrelat en el desig d'assolir metes significatives, pot ser una font poderosa de
motivació i èxit. Impulsa les persones a esforçar-se, innovar i perseverar a la recerca de l'èxit. No obstant
això, aquesta motivació pot tenir una banda fosca si no es gestiona adequadament, portant a sacrificis
personals, competitivitat excessiva o fins i tot comportaments èticament qüestionables. Per tant, trobar un
equilibri saludable entre l'ambició i altres aspectes vitals de la vida, com ara les relacions i l'ètica, és
essencial per aprofitar el seu potencial positiu sense perdre de vista allò que realment importa en la
recerca dels nostres objectius.

Segons la llegenda, Ròmul i Rem eren descendents del diu Mart i tenien l'ambició d'establir una ciutat
poderosa que porti el nom. Aquesta ambició els va portar a un conflicte quan no es van poder posar
d'acord sobre el lloc exacte on construir la ciutat. Rem es va burlar de l'alçada de la muralla que Ròmul
estava construint, i enutjat per la burla i la discòrdia, Ròmul el va matar, cosa que finalment va portar a la
fundació de Roma.

En aquest context, l'ambició es manifesta com un desig ardent d'aconseguir una cosa important i
duradora, en aquest cas, la fundació d'una ciutat que esdevindria una de les més importants de la història.
L'ambició, com a característica humana, pot ser una força poderosa que impulsa les persones a perseguir
els seus objectius i somnis, però també pot portar a conflictes i desafiaments quan diferents individus o
grups tenen objectius competitius o incompatibles.

Així que, encara que Ròmul i Rem són figures mítiques, la seva història es pot interpretar com un
exemple de com l'ambició pot tenir un paper a la presa de decisions i a la direcció de les accions
humanes.

31
Venus i Adonis

El mite de Venus i Adonis té les seves arrels a la

mitologia romana i grega, i ha estat una part significativa
de la tradició literària i artística al llarg de la història. El
fet que els personatges tinguin tant una versió romana
com una grega fa que la història sigui més coneguda i
truqui més l'atenció.

El mite de Venus i Adonis té les seves arrels en la

mitologia grega, on Afrodita és la deessa de l'amor i la
bellesa, i Adonis és un jove caçador. Tot i això, la
història es va popularitzar encara més en la mitologia romana, on Afrodita es converteix en Venus i
Adonis reté el seu nom original. Aquesta barreja d'influències mitològiques reflecteix la interacció
cultural entre Grècia i Roma.

Va ser àmpliament difós durant l'època de l'imperi romà, i Venus, la deessa de l'amor, era una figura
prominent a la religió romana. L'emperador August es considerava descendent de Venus, cosa que va
contribuir a la importància i la popularitat de la història.

La història de Venus i Adonis és fonamental per explorar temes relacionats amb l'amor apassionat, el
desig i l'atracció. La relació entre una deessa immortal i un mortal bell, però fugaç ha servit com un
exemple arquetípic de la tensió entre l'efímer de la vida humana i l'etern dels déus. El mite il·lustra la
dualitat de la bellesa i la mort, ja que Adonis és admirat per la seva bellesa, però finalment mor de manera
tràgica en un enfrontament amb un porc senglar. Això reflecteix la idea que la bellesa i la joventut són
efímeres i vulnerables davant la inevitabilitat de la mort.
La història de Venus i Adonis ha estat una font d'inspiració per a escriptors, poetes i artistes al llarg dels
segles. William Shakespeare, per exemple, va escriure un poema narratiu titulat Venus i Adonis basat en
aquesta història, i el tema ha estat retratat en nombroses obres d'art, des de la pintura fins a l'escultura i la
música.

Imatge: Venus i Adonis, Pedro Pablo Rubens

32
En algunes interpretacions, el mite de Venus i Adonis es relaciona amb la natura i l'arribada de la
primavera. La mort d'Adonis representa el cicle de la natura, on la vegetació renova el creixement després
de l'hivern, cosa que simbolitza la renovació i la regeneració.

Venus, la deessa de l'amor i la bellesa a la mitologia romana (equivalent a la deessa grega Afrodita),
ocupa un lloc de gran rellevància en la cultura occidental. La seva importància rau en diversos aspectes
significatius. Com la divinitat de l'amor, Venus ha estat una font d'inspiració fonamental per explorar les
complexitats de les emocions humanes, especialment l'amor i l'atracció. El seu paper icònic a l'àmbit
romàntic ha influït en innombrables expressions culturals, des d'obres d'art fins a la literatura i la música
al llarg de la història.

La imatge de Venus, representada com una figura bella i seductora, ha estat un tema recurrent que ha
inspirat artistes visuals al llarg dels segles. Des de l'antiguitat fins a l'actualitat, la seva representació ha
deixat una marca indeleble a l'escultura i la pintura. La Venus de Milo és només un dels exemples més
cèlebres.

A la mitologia romana, Venus ocupava un lloc destacat al panteó de deïtats i estava associada amb la
prosperitat, la fertilitat i la dinastia imperial romana. El seu culte era àmpliament celebrat a Roma, i se li
atribuïa un paper protector a la fundació de la ciutat i a l'èxit de la República Romana.

El símbol de Venus, que representa un mirall amb forma de cor, ha esdevingut una icona cultural
associada amb l'amor i la feminitat actualment. A més, el seu llegat literari és innegable, ja que la seva
història mitològica ha estat un tema recurrent a la literatura, des de les obres clàssiques fins a la literatura
contemporània. El relat de Venus i Adonis, en particular, ha estat explorat per autors famosos com
William Shakespeare.

Fins i tot en el camp de la psicologia, el concepte de “Complex de Venus” i “Complex d'Adonis” s'ha
utilitzat per descriure l'atracció romàntica i la recerca de bellesa i perfecció en les relacions humanes,
demostrant la influència duradora de Venus a la psicologia i la cultura.

A la mitologia romana, Venus és comunament considerada com la filla de Júpiter, el rei dels déus romans
(conegut com a Zeus a la mitologia grega), i Dione, una deessa relacionada amb els núvols i les fonts. Tot
i això, és important destacar que les genealogies mitològiques sovint varien segons la versió del mite i la
interpretació dels autors antics.

33
Venus és principalment reconeguda com la deessa de l'amor i la bellesa a la mitologia romana. El seu
paper central és la personificació de la passió i el desig amorós. Ella influeix en les relacions i les
emocions amoroses entre els déus i els mortals. És representada com una figura eternament jove i
exquisidament bella. La seva bellesa és llegendària i un dels seus trets més destacats.

Venus sovint s'associa amb símbols com la petxina marina, el mirall i els coloms, tots relacionats amb
l'amor i l'atracció. Com a deessa de l'amor romàntic, Venus exerceix una poderosa influència sobre les
relacions amoroses. Les seves intervencions i capricis poden portar a situacions apassionades i, de
vegades, complicades. L'aparença de Venus, la deessa de l'amor i la bellesa a la mitologia romana, es
caracteritza per la seva eterna joventut i bellesa idealitzada.

Se la representa com una figura exquisidament bella, amb trets facials simètrics i harmoniosos que
inclouen pòmuls suaus, un nas delicat i llavis sensuals. El cabell llarg i ondulat cau en cascades sobre les
espatlles, i la mirada és expressiva i seductora. Venus sovint apareix nua en representacions artístiques,
cosa que emfatitza la seva sensualitat i atractiu, encara que en algunes ocasions pot estar coberta amb
delicades teles que realcen la seva figura sense amagar la seva bellesa. La seva imatge, tan en repòs com
en actitud seductora, és un símbol perdurable de la perfecció i l'atracció, i ha influït en nombroses obres
d'art i expressions culturals al llarg de la història.

Malgrat el seu rol com a deessa de l'amor i la bellesa, Venus sovint és retratada com una deïtat amb
emocions apassionades i de vegades impredictibles. El seu comportament pot ser emotiu i, de vegades,
impulsiu. També se li atribueixen sentiments de gelosia i venjança, especialment quan se sent
menyspreada o traïda en qüestions amoroses.

Venus està estretament associada amb els ocells, especialment

els coloms, que simbolitzen la pau i l'amor. Els coloms blancs
es consideren les seves missatgeres i es creu que porten les
seves influències amoroses a aquells a qui visiten i ajuda en
els seus assumptes amorosos, incloent-hi la creació de
relacions romàntiques.

Imatge: Venus i Adonis, Tiziano

34
Després de venus ens trobem el personatge, adonis. Adonis és un personatge de gran importància en la
mitologia a causa del seu paper en diverses tradicions mitològiques, incloent-hi la grega i la romana.

Adonis és conegut per la seva impressionant bellesa i joventut. El seu nom s'ha convertit en sinònim de la
bellesa masculina idealitzada. El seu mite posa en relleu l'admiració que els antics tenien per la bellesa
física i la seva fragilitat, ja que la seva vida jove i bella es veu truncada tràgicament.

Adonis té un lloc especial a la mitologia tant grega com romana, tot i que les històries i les interpretacions
varien entre aquestes tradicions. A la mitologia grega, és estimat per Afrodita (Venus a la mitologia
romana), mentre que a la romana, és considerat l'amant de Venus. Aquesta dualitat reflecteix la interacció
cultural entre Grècia i Roma.

En algunes versions del mite, la història d'Adonis es relaciona amb el cicle de la natura. La seva mort i
resurrecció simbolitzen el cicle de la vegetació i el ressorgiment de la natura, especialment en relació amb
l'arribada de la primavera. Això fa d'Adonis un personatge vinculat a la fertilitat i la regeneració en
alguns contextos mitològics.

El seu personatge en el mite ha estat una font d'inspiració per a escriptors, poetes i artistes al llarg de la
història. La tragèdia de la seva vida i la seva bellesa han estat temes recurrents a la literatura i l'art,
contribuint al desenvolupament de la cultura i la creativitat en diferents èpoques i llocs.

La història d'Adonis també aborda temes relacionats amb la mortalitat i l'efímera bellesa de la joventut.
La seva mort prematura a mans d'un senglar subratlla la fragilitat de la vida humana i la inevitabilitat de
la mort, la qual cosa convida a reflexions profundes sobre la condició humana.

La família d'Adonis varia segons les diferents versions del mite i les tradicions mitològiques. En la
majoria de les versions, el pare d'Adonis és Cíniras, qui era un rei de Xipre. Cíniras és a vegades
considerat el seu pare a la mitologia grega. En algunes versions alternatives del mite, es menciona Teias
(també conegut com a Tias) com el pare d'Adonis. Teias era un rei de Síria i governava la ciutat de
Biblos. La mare d'Adonis generalment no es menciona tan sovint a les històries mitològiques, i en moltes
versions se l'anomena Mirra.

35
Els atributs d'Adonis a la mitologia grega i romana estan intrínsecament vinculats a la seva bellesa i
joventut idealitzada, que l'han convertit en un símbol perdurable. Adonis és àmpliament reconegut pels
seus diferents atributs, com la bellesa. És cèlebre per la seva bellesa masculina excepcional i la seva
joventut eterna. La seva aparença física encarna la perfecció estètica i ha servit com a estàndard de
bellesa a la cultura occidental. S'ha representat com un jove eternament bell, la qual cosa el converteix en
un icon de la joventut i la vitalitat. Aquesta característica simbolitza la fugacitat de la bellesa i de la vida.

A més de la seva aparença física, Adonis posseïa un encant seductor que atrau tant mortals com déus. El
seu carisma i el seu atractiu fan que les deïtats com Afrodita (Venus en la mitologia romana) se n'enyorin
profundament. Adonis és conegut per les seves apassionades relacions amoroses, en particular amb les
deïtats Afrodita i Persèfone. La seva història mitològica se centra en la gelosia i els conflictes que
sorgeixen a causa del seu romanç amb aquestes divinitats.

Un dels aspectes més tràgics d'Adonis és la seva mort prematura a mans d'un senglar durant una cacera.
Aquesta tragèdia subratlla la vulnerabilitat de la bellesa i la inevitabilitat de la mort.

En conjunt, els atributs de bellesa, joventut, encant i passió amorosa fan que Adonis sigui un personatge
mitològic captivador i emblemàtic. La seva història i les seves característiques han inspirat innumerables
obres literàries, artístiques i filosòfiques que expliquen la bellesa efímera i l'atracció irresistible que
exerceix sobre els déus i els mortals.

El mite de Venus i Adonis és una història d'amor i tragèdia que prové de la mitologia romana i ha
perdurat al llarg dels segles com una narrativa poderosa que explora temes de bellesa, passió i mortalitat.
A través d'aquesta narració detallada, explorarem la història de Venus, la deessa de l'amor i la bellesa, i el
seu estimat Adonis.

Venus, coneguda com a Afrodita a la mitologia grega, era la deessa de l'amor, la bellesa i la fertilitat. La
seva història mitològica és rica i variada, però la relació amb Adonis és un dels episodis més destacats de
la seva vida divina. La història comença amb el naixement d'Adonis.

Segons la versió més comuna del mite, Adonis va néixer de la unió de la seva mare, Mirra (també
coneguda com a Myrrha), i el seu avi patern, el rei Cíniras de Xipre. Mirra era una jove mortal de gran
bellesa, i un dia, a causa d'una maledicció divina, es va enamorar perdudament del seu propi pare,
Cíniras. Per consumar el seu desig, Mirra es va disfressar i va enganyar Cíniras, i d'aquesta unió va néixer

36
Adonis. Quan Cíniras va descobrir la veritat, va intentar matar Mirra, però els déus la van transformar en
un arbre de mirra. Així, Adonis va néixer d'un arbre, el que li va donar un origen únic i misteriós.
Des del seu naixement, Adonis va ser extraordinàriament bell. Els seus trets eren perfectes, la seva figura
esvelta i els seus cabells daurats ondulaven com els rajos del sol. La bellesa d'Adonis no va passar
desapercebuda pels déus, i tant Afrodita (Venus) com Persèfone, la deessa de l'inframon, van quedar
captivades per ell.

Afrodita i Persèfone es van disputar l'amor d'Adonis. Afrodita, sent la deessa de l'amor, creia que Adonis
havia de romandre al seu costat i experimentar l'amor apassionat. D'altra banda, Persèfone, en haver-lo
segrestat al seu regne fosc de l'inframon, sentia un profund afecte per ell i volia que Adonis fos el seu
company. La disputa entre aquestes dues poderoses deïtats es va convertir en el centre del mite.

Per resoldre la disputa, Zeus, el rei dels déus, va decidir intervenir. Va nomenar un àrbitre imparcial, que
en algunes versions és Apol·lo, perquè decidís amb quina de les deïtats havia d'estar Adonis. La decisió
va recaure en mans d'Adonis, qui havia de triar amb quina de les deïtats passaria un terç de l'any. Adonis,
com un jove apassionat, va triar estar amb Afrodita durant la primavera i l'estiu, període en què creixia la
natura i el desig estava en el seu apogeu. La tardor i l'hivern serien compartits amb Persèfone en
l'inframon.

La història d'Adonis pren un gir tràgic durant el seu temps de cacera. Mentre caçava al bosc, Adonis va
ser emboscada i mortalment ferida per un senglar gegant. Algunes versions del mite suggereixen que
Afrodita, en un intent de protegir el seu estimat, va intentar ajudar en la cacera, però no va poder evitar la
tragèdia. Adonis va morir en els braços d'Afrodita, i la seva mort va destrossar el cor de la deessa de
l'amor. Les llàgrimes d'Afrodita, en tocar el terra, es van convertir en anemones vermelles, que
simbolitzen el dolor i el dol.

El lament d'Afrodita per la mort d'Adonis va commoure els déus. Amb el temps, van persuadir Persèfone
perquè permetés que Adonis tornés a la vida durant una part de l'any. Així, Adonis renaixeria dels braços
de la mort i viuria amb Afrodita durant la primavera i l'estiu, quan la natura floria, però hauria de tornar a
l'inframon a la tardor i l'hivern.

El mite de Venus i Adonis està ric en simbolisme i temes universals. Representa la relació complexa entre
l'amor i la mortalitat, així com l'alternança de les estacions, amb la natura que florís i després es
desvaneix, reflectint el cicle de la vida i la mort. A més, el mite posa de manifest la passió que pot portar

37
a conflictes i tragèdies. El mite de Venus i Adonis presenta una sèrie de comportaments humans i divins
que són fonamentalment reconeixibles i rellevants per a l'experiència humana. En el mite es veu com
diferents personatges actuen en situacions diferents.

Amor Apassionat: El mite il·lustra la intensitat de l'amor apassionat. Tant Afrodita (Venus) com
Persèfone estan profundament enamorades d'Adonis i lluiten ferotgement pel seu afecte. Aquesta passió
reflecteix els reptes i les emocions complexes que sovint sorgeixen a les relacions humanes.

Gelosia i Rivalitat: La rivalitat entre Afrodita i Persèfone és un component central del mite. La gelosia i
la competència per l'afecte d'Adonis representen un tema recurrent en la psicologia humana, on les
persones a vegades se senten amenaces per la presència de tercers a les seves relacions.

Presa de Decisions Emocionals: La decisió d'Adonis de passar part de l'any amb cadascuna de les deïtats
es basa en les seves emocions i desitjos personals en lloc d'una decisió lògica. Això reflecteix-la
tendència humana a prendre decisions influenciades per les emocions i el desig en lloc de consideracions
racionals.

Dol: Després de la mort d'Adonis, Afrodita experimenta un profund dol. Les seves llàgrimes es
converteixen en anemones vermelles, simbolitzant el dolor i la pèrdua. El procés de dol i l'experiència de
la pèrdua són aspectes universals de la condició humana.

Vulnerabilitat i Mortalitat: La mort tràgica d'Adonis a mans d'un senglar subratlla la vulnerabilitat i la
mortalitat de la humanitat. Aquest aspecte del mite serveix com a recordatori que fins i tot la bellesa i la
joventut més perfectes són efímeres i poden ser interrompudes per la tragèdia.

Cicle de la Naturalesa: El mite també està vinculat al cicle de les estacions i al ressorgiment de la natura.
La mort i resurrecció d'Adonis simbolitzen l'arribada de la primavera i el ressorgiment de la vegetació, la
qual cosa reflecteix la connexió entre la humanitat i la natura.

38
Part Pràctica

En la fase pràctica del meu treball, inicialment vaig considerar la possibilitat de realitzar una investigació
sobre algun mite o abordar el fascinant tema de les metamorfosis. No obstant això, en recordar que ja
havia aprofundit en aquests temes a la secció teòrica del meu projecte, vaig decidir explorar una direcció
més pràctica i captivadora. Aquesta decisió va ser motivada pel desig d'oferir a la meva audiència una
experiència més enriquidora i innovadora, evitant redundàncies en la informació presentada. Amb la
intenció d'innovar, em vaig proposar trobar una perspectiva diferent que permetés destacar aspectes més
concrets i aplicats de la meva investigació.

En conseqüència, la meva atenció es va centrar a desenvolupar una part pràctica que no només
complementés la secció teòrica, sinó que també afegís valor al conjunt del treball. Aquest canvi
d'enfocament em va portar a considerar opcions més dinàmiques i estimulants, amb l'objectiu de mantenir
l'atenció del lector i oferir una experiència més immersiva. En adoptar un enfocament pràctic, la meva
intenció és proporcionar una visió més holística del tema, permetent que els conceptes teòrics es
materialitzin de manera tangencial i amb exemples concrets que reforcin la comprensió i l'interès del
públic.

En la conclusió del meu treball, he optat per desenvolupar un mite i explorar els seus comportaments, ja
que considero que aquest enfocament resulta més intrigant i captivador. En un principi, vaig contemplar
la possibilitat d'investigar algun mite existent o abordar el tema de les metamorfosis, però vaig recordar
que ja havia tractat aquestes qüestions a la part teòrica, vaig decidir embarcar-me en la creació d'un mite
original. Aquesta elecció em permet no només aplicar els conceptes teòrics prèviament discutits, sinó
també oferir a l'audiència una experiència única i fresca en introduir un relat mitològic inèdit amb
comportaments i elements distintius.

Al final, la creació d'un mite proporciona una oportunitat emocionant per donar vida als conceptes teòrics
d'una manera més tangible i entretinguda. Al construir aquest mite i descriure els seus comportaments,
busco no només demostrar la meva comprensió del tema, sinó també captar l'atenció del lector a través
d'una narrativa única que incorpora elements mitològics i simbòlics, elevant així la qualitat i l'interès
global del meu treball.

39
Creació d'un mite

La creació d'un mite que abordi comportaments humans implica diverses etapes i elements per construir
una narrativa persuasiva. Aquesta narrativa ha de transmetre ensenyances i valors sobre la condició
humana, i ha de captar i expressar un tipus de creença que reflecteixi les preocupacions i valors d'una
societat. La creació d'un mite i l'exploració dels seus comportaments humans poden proporcionar una
valuosa comprensió i integració cultural, així com una reflexió sobre la condició humana i els seus valors.

El primer pas és la concepció de la Idea.

Definir el tema central que vols explorar en el mite, que pot ser un aspecte específic dels comportaments
humans, com la valentia, l'amor, la traïció, etc. Considerar quin missatge o moral vull transmetre a través
del mite. Quina és la lliçó o reflexió que vull que els lectors obtinguin?

Resultat: El tema central que desitjo explorar en el meu mite és la

valentia i la seva vinculació amb les decisions crucials que prenen els
personatges. Amb la intenció de transmetre una lliçó, busco destacar
que la valentia pot conduir tant a resultats positius com a negatius, i
que les decisions importants sovint necessiten un coratge
extraordinari. A través de la narrativa mitològica, pretenc il·lustrar
com els personatges, enfrontant-se a dilemes crucials, han de
desplegar un coratge excepcional per afrontar les conseqüències de les seves eleccions. D'aquesta manera,
la història serveix com una reflexió sobre la dualitat de la valentia i com aquesta virtut pot ser tant una
font de triomf com de desafiament en les circumstàncies decisives de la vida.

Disseny de Personatges Mítics.

Crear personatges mítics que encarnin els aspectes humans que vull
explorar. Aquests poden ser déus, herois o éssers màgics que personifiquin
les virtuts o les debilitats que busques representar. Desenvolupar les
característiques i personalitats dels teus personatges perquè reflecteixin de
manera efectiva els comportaments humans.

Imatge 1: Dibuix anònim

Imatge 2: Sir Galahand, George Frederick Watts

40
Resultat: Els personatges mítics que crearé consistiran en un heroi valent i un déu que personificarà la
por. L'heroi exhibirà valentia enfrontant-se a una bèstia en un desafiament, mentre que la por intentarà
dissuadir-lo. Aquesta dinàmica entre el personatge i els seus sentiments reflectirà els aspectes de la
valentia i la por que vull explorar. Mitjançant aquesta dualitat, prenc l'oportunitat d'aprofundir en la
interacció complexa entre la valentia i la por en les decisions crucials. La confrontació entre l'heroi i la
por servirà com a metàfora per il·lustrar com el coratge pot coexistir amb la por, i com aquesta interacció
pot determinar el camí i les conseqüències de les eleccions personals. Així, mitjançant aquests
personatges, busco oferir una visió més rica dels conceptes de valentia i por en el context mític que estic
creant.

Desenvolupament de la Trama.

Establir el context i presenta el món mític on es desenvoluparà la història. Introduir un conflicte o

desafiament que els personatges han d'enfrontar. Aquest conflicte hauria d'estar relacionat amb els
comportaments humans. Aconseguir el punt culminant de la història, on els personatges han de prendre
decisions crucials que reflecteixin els comportaments que estàs explorant. Proporcionar una resolució a la
història que reflecteixi la moral o missatge que vull transmetre.

Resultat: La trama de la història es

desenvoluparà en un món mític fascinant, on el
protagonista es veurà confrontat amb una
bèstia temible que amenaça la seva comunitat.
Al punt culminant de la narrativa, l'heroi es
trobarà davant la decisió de decidir si
s'enfrontarà a la bèstia malgrat la por intensa
que pot sentir, o si optarà per retirar-se amb
l'objectiu de protegir-se a si mateix. Aquesta elecció crítica de l'heroi, plena de tensió i significat,
proporcionarà una profunda exploració de la valentia i la por. La manera en què el personatge principal
resol aquest dilema, sigui afrontant la bèstia amb coratge o optant per la retirada, encapsularà el missatge
fonamental de la narrativa i subratllarà la interacció complexa entre la valentia i la por en situacions límit.

Imatge: Dibuix anònim

41
La resolució de la història serà un reflex de la importància de la valentia enfront de la por, oferint una
perspectiva profunda sobre com aquesta virtut pot ser l'element decisiu que determina el destí d'un heroi.
Ja sigui triomfant davant la bèstia o optant per la retirada estratègica, la conclusió posarà de manifest la
naturalesa intrínseca de la valentia com a força motivadora per superar els obstacles i protegir la
comunitat. La trama, així, no només proporcionarà una narrativa emocionant, sinó que també plantejarà
preguntes fonamentals sobre la dinàmica entre la força interior i els temors externs en la presa de
decisions crucials.

Llenguatge i Simbolisme.

Utilitzar un llenguatge poètic i evocador que afegeixi un element místic i emocional al mite.
Incorporar elements simbòlics que representin els conceptes que vull explorar. Els símbols poden afegir
profunditat i significat a la història.

Resultat: Amb l'objectiu d'entrar al lector i conferir una dimensió més rica a la narrativa mítica, és
essencial fer servir un llenguatge poètic i evocador que infongui un toc d'element místic i emocional al
mite. A través d'expressions líriques i imatges poètiques, es poden descriure els esdeveniments de manera
que captivin la imaginació i creïn una atmosfera única. Per exemple, en l'escenari d'un heroi que
s'enfronta a una bèstia temible, les paraules podrien pintar un quadre vibrant i evocador, revelant la
grandesa del desafiament amb metàfores que ressonin amb les emocions del lector.

D'altra banda, la incorporació d'elements simbòlics juga un paper crucial en l'enriquiment de la història
mitològica. Mitjançant l'ús de símbols que representin els conceptes que es volen explorar, es pot donar
una dimensió més profunda i significativa als temes abordats. Per exemple, si el mite gira al voltant de la
dualitat entre la valentia i la por, es podrien incorporar símbols com una espasa resplendent que simbolitzi
la valentia o ombres insondables que representin la por. Aquesta simbologia no només proporciona una
capa addicional d'enteniment, sinó que també permet als lectors connectar-se a nivells més profunds amb
els temes universals explorats en el mite.

42
La valentia de l'heroi

En l'antiga terra mítica d'Elixia, una zona on els déus podien caminar entre els mortals, sorgeix la
llegenda del valent heroi Aelius i la temuda bèstia Dracaros.

En el mític món d'Elixia, Aelius, l'heroi valent, emergeix com una figura singular i admirada per la seva
valentia excepcional i cor noble. La seva família, originària de llinatges heroics, l'ha format en una
cultura que valora molt la força i la virtut. Fill de pares herois que van lluitar en batalles èpiques coneguts
com a Dasha i Leander, Aelius porta la pesada responsabilitat de mantenir la glòria de la seva família i
defensar la comunitat d'Elixia.

Aelius és un jove amb una presència impressionant; el seu cos està marcat per les cicatrius d'antigues
batalles, testimonis del seu coratge infrangible. La seva alçada imponent i la musculatura ferma revelen la
força física que ha guanyat a través de nombroses proeses. Els seus cabells, com el foc que es reflecteix
en una espasa resplendent, cauen en cascada sobre els seus muscles amples.

Aelius és conegut per la seva noblesa i altruisme. És un líder natural que inspira la seva gent amb la seva
determinació i empatia. La seva valentia no només es manifesta en el camp de batalla, sinó també en les
seves decisions quotidianes. Aelius és un defensor de la justícia i la igualtat, sempre lluitant per protegir
els més febles i garantir la prosperitat de la seva comunitat.

Aelius també demostra una humilitat sorprenent. No és un heroi que busqui la glòria per si mateix; més
aviat, considera cada victòria com un triomf col·lectiu per la seva gent. La seva disciplina i entrenament
constant reflecteixen la seva dedicació a millorar i defensar el seu poble.

Manté forts llaços amb la seva família, seguint les antigues tradicions heroiques. El seu amor i devoció
cap als seus éssers estimats constitueixen el motor de la seva valentia, i la seva història personal esdevé
una part intrínseca del teixit mític d'Elixia. Aelius, amb la seva combinació única de força, noblesa i
humilitat, emergeix com un heroi llegendari destinat a deixar una empremta indeleble en la història de la
seva terra.

La temuda bèstia coneguda com a Dracaros emergeix com un ésser de terror que amenaça la pau de la
comunitat. Aquesta criatura mitològica personifica la por i la negror, i la seva llegenda ha transcendit al
llarg dels segles com un desafiament insondable per als herois valents.

43
Entre xiuxiueigs al voltant de fogueres, els adults de l'antiga comunitat d'Elixia descriuen Dracaros com
l'ombra que esdevé realitat quan la valentia es posa a prova, una criatura que somriu amb les tenebres i
rugeix amb els temors més profunds, guaitant des de l'obscuritat fins que el coratge esdevé la seva única
llum.

Dracaros és una bèstia colossal amb escames fosques que resplendeixen com el ferro endurit. Les seves
ales immenses omplen el cel amb una ombra amenaçadora, mentre que els seus ulls resplendeixen amb
un foc maligne. Les banyes afilades, com ganivets, es projecten des del seu cap intimidatori. A cada
passa, la terra tremola, anunciant la seva presència com una força sobrenatural.

Aquesta bèstia té la capacitat de causar tempestes amb el batec de les seves ales, i el seu rugit és tan
ensordidor que pot estremir fins i tot els cors més valents. La seva força i ferocitat es combinen per
inspirar por i respecte a parts iguals entre els habitants d'Elixia. La llegenda de Dracaros es transmet d'una
generació a l'altra com un avís de la terrible conseqüència que pot caure sobre la comunitat si aquesta
bèstia és desencadenada.

En una nit envoltada de misteri, Dracaros, la bèstia temuda, va penetrar silenciosament a la ciutat
d'Elixia. Els ciutadans es trobaven en llur repòs, i els xiuxiueigs dels adults advertien d'un mal presagi.
Dracaros va deixar la seva empremta d'angoixa mentre recorria els carrers, esmunyint-se entre l'ombra i
inflant les flames de la por amb el seu rugit espantós. Les veus dels ciutadans es fusionaven en un cor de
terror, i la ciutat es convertia en un escenari de desesperació.

Un dia, quan Dracaros es preparava per a una nova incursió, va trobar-se amb Aelius, l'heroi valent que
fins llavors només havia estat un nom entre murmuris. Aelius, veient la bèstia davant seu, va sentir una
ona de por que l'envaïa, fent tremolar fins i tot el més coratjós dels cors. No obstant això, en el moment
crític, Aelius va recordar la força de la seva herència: l'espasa resplendent dels seus pares, que havia
passat de generació en generació com un testimoni de valentia. Amb aquesta arma a les mans, Aelius va
reunir la suficient valentia per enfrontar-se a Dracaros.

La batalla va ser ferotge, les flames de Dracaros contra la lluentor de l'espasa d'Aelius. La ciutat
observava amb el cor enlaire, incerta del resultat. La valentia d'Aelius es va convertir en una font de força
inesperada, i amb cada embat, la por que havia envaït la ciutat va cedir terreny. Finalment, amb un cop
d'espasa decidit, Aelius va aconseguir derrotar Dracaros, posant fi al terror que havia envoltat la
comunitat d'Elixia.

44
En reconeixement de l'heroisme d'Aelius, la ciutat va decidir establir un dia de celebració anual. Aquest
dia esdevindria un símbol de la valentia que resideix en el cor de cadascun, una commemoració que
recordaria a tothom la importància de fer front als seus propis temors i desafiaments. Els ciutadans de
l'antiga Elixia unirien forces per celebrar la victòria de la valentia sobre la por, i Aelius es convertiria en
un llegat immortal, la figura heroica que va marcar la història d'Elixia amb la seva proesa intrèpida.

La concepció d'aquest mite arrenca amb el desig d'explorar la valentia i les seves ramificacions en les
decisions crucials. El tema central que encapçala aquesta història és la dualitat de la valentia, que pot
guiar tant cap a la glòria com cap al desafiament. La lliçó que es busca transmetre és que les eleccions
importants sovint reclamen un coratge extraordinari, tot enfrontant-se a les conseqüències, ja siguin
triomfants o desafiantment complexes.

Els personatges mítics d'Elixia prenen vida amb Aelius, un heroi valent de cor indomable, i Dracaros, una
bèstia que personifica les ombres insondables de la por. Aelius, amb la seva espasa resplendent,
representa la valentia que enfronta el desafiament de Dracaros, la temuda bèstia que amenaça Elixia. La
dinàmica entre Aelius i Dracaros reflecteix els aspectes de la valentia i la por, il·lustrant la complexitat de
les decisions crucials. La confrontació entre l'heroi i la bèstia de la por serveix com a metàfora, revelant
com el coratge i la por poden coexistir en un equilibri delicat que determina els destins.

En el mite d'Elixia, els comportaments humans estan profundament entrellaçats amb temes com la
valentia, la por i les decisions crucials. Aquesta exploració mitològica ofereix una oportunitat per
reflexionar sobre aquests comportaments des d'una perspectiva psicològica.

Aelius, l'heroi valent, representa la valentia mentre enfronta la bèstia temuda, Dracaros, personificant la
por. La confrontació entre aquests dos elements simbolitza la lluita constant entre la valentia i la por en
les decisions crucials. Des de la perspectiva psicològica, aquesta dualitat reflecteix la naturalesa humana
de gestionar els temors i les inseguretats. La valentia és una virtut que es pot cultivar, mentre que la por
és una resposta natural. La història mitològica il·lustra com afrontar els temors pot conduir a un
creixement personal i com la valentia pot ser una força motivadora poderosa.

Aelius es troba davant la decisió crucial de lluitar contra Dracaros malgrat la por intensa o retirar-se per
protegir-se. Aquesta elecció determina el destí de la comunitat d'Elixia. En psicologia, la presa de
decisions crucials està vinculada a la capacitat de gestionar el conflicte i prendre decisions amb seguretat.

45
Aelius representa la complexitat de les decisions humanes, on l'avaluació dels riscos, la gestió de la por i
la consideració del bé comú són factors crítics.

La victòria d'Aelius sobre Dracaros és celebrada amb un dia de commemoració anual, simbolitzant la
força de la comunitat i la capacitat d'unir-se en moments de triomf. La celebració i la comunitat són
aspectes essencials de la psicologia humana. La unió al voltant d'èxits i la creació de ritus i
commemoracions serveixen per connectar-se i reforçar els vincles socials. Aquest aspecte del mite
reflecteix la importància de la solidaritat i la celebració compartida en la psicologia humana.

Conclusió del treball

En el transcurs d'aquesta investigació exhaustiva sobre els mites clàssics, ens hem submergit en un món
ric en narratives fascinants i profundes reflexions sobre la naturalesa humana. Els mites clàssics, amb la
seva riquesa simbòlica i els detalls de les experiències humanes, han demostrat ser un tresor literari que
va més enllà de simples relats imaginatius. En aquesta conclusió, explorarem les diverses dimensions i les
aportacions dels mites clàssics, amb especial atenció als mites de la metamorfosi d'Ovidi.

Els mites clàssics són relats intemporals que han captivat generacions al llarg dels segles. Aquests relats,
anomenats clàssics per una raó, ofereixen una comprensió única de les creences, valors i preocupacions
de les cultures antigues. La seva pervivència a través del temps no només ressalta la seva importància
històrica, sinó que també posa de manifest la seva capacitat d'adaptar-se i mantenir la seva rellevància a
través de les èpoques.

Ovidi, un poeta romà dels primers anys de l'Imperi, es destaca com una figura clau en la transmissió de
mites clàssics. La seva obra més coneguda, “Les Metamorfosis”, ofereix una visió particularment
profunda de les transformacions i els comportaments humans. A través d'aquests relats, Ovidi exposa les
diverses cares de la condició humana, explorant tant les virtuts com les imperfeccions dels éssers humans.

Els mites de la metamorfosi presenten una panoràmica única de les interconnexions entre el món humà i
el diví. Aquestes històries, que representen canvis físics i psicològics, ofereixen una lupa penetrant sobre
els comportaments humans. Les metamorfosis, ja siguin causades per la intervenció dels déus o per les

46
circumstàncies, són metàfores poderoses que reflecteixen les transicions de la vida, des de les més
insignificants fins a les més transcendents.

Al llarg d'aquesta recerca, hem explorat l'ampli espectre de comportaments humans presentats en els
mites de la metamorfosi. Des dels episodis èpics fins als moments més íntims, Ovidi ha teixit una
narrativa que va més enllà de la superfície dels personatges mitològics, revelant les seves motivacions,
desitjos i dilemes. La metamorfosi esdevé una metàfora potent per a les experiències de transformació
interna i externa que tots experimentem en la vida.

En la nostra exploració pràctica, hem dut a terme un projecte que ha intentat capturar l'essència dels mites
clàssics i la seva relació amb els comportaments humans. Hem trobat que aquests mites no són
simplement relats allunyats de la realitat, sinó que contenen una versió humana profunda i genuïna. En les
representacions dels déus i els herois, veiem reflexes dels nostres propis anhels, virtuts i imperfeccions.
Les figures mítiques, malgrat la seva grandesa, esdevenen miralls que reflecteixen la complexitat de
l'ànima humana.

La dualitat dels comportaments humans, tant positius com negatius, es manifesta de manera captivadora
en els mites de la metamorfosi. La valentia i la covardia, l'amor i la traïció, la llibertat i la condemna, tots
aquests elements constitueixen el teixit de les històries que Ovidi ens ha llegat. Aquestes dualitats
ressonen amb les contradiccions internes i els dilemes ètics que continuen sent rellevants en la societat
actual.

La investigació teòrica ens ha proporcionat una base sòlida per entendre els mites clàssics en el seu
context històric i cultural. Aquesta base, combinada amb la nostra incursió pràctica, ens ha conduït a la
conclusió que els mites clàssics són, en el fons, una exploració de la complexitat humana. A través de les
seves narracions, els mites ofereixen un mirall a les profunditats de la psique humana i una finestra a
través de la qual podem veure les similituds atemporals que connecten les diferents èpoques i cultures.

En resum, aquest viatge a través dels mites clàssics i les seves representacions humanes ens ha enriquit
amb una comprensió més profunda de nosaltres mateixos i dels éssers humans en general. Les
ensenyances d'Ovidi i altres creadors de mites clàssics continuen reverberant a través del temps,
recordant-nos que, malgrat les distàncies culturals i cronològiques, les històries que contem continuen
explorant les mateixes veritats fonamentals sobre la naturalesa humana. Així, els mites clàssics continuen
sent una font inesgotable d'inspiració i reflexió per a les generacions futures.

47
Gràcies a poder dur a terme aquest treball sobre els mites clàssics, experimento una sensació de
coneixement molt més ric del que tenia abans, com si estigués sortint de la meva ignorància prèvia. Amb
el temps, he anat desenvolupant una major afinitat per aquest treball sobre els mites, ja que sempre m'han
fascinat, i parlar també dels comportaments humans m'ha ajudat a veure aquests mites des d'una
perspectiva diferent. La investigació teòrica i la part pràctica m'han permès explorar els mites des de
diverses perspectives, desentrellant capes de significat i descobrint com aquestes històries s'entrellacen
amb els comportaments humans.

A mesura que avançava en l'elaboració d'aquest treball, la meva fascinació pels mites ha crescut de
manera exponencial. Descobrir com aquestes històries mitològiques no només es centren en el punt diví,
sinó que també capturen l'essència de les complexitats humanes ha estat revelador. La interacció entre els
déus, herois i criatures mítiques no només representa un món de fantasia, sinó que també serveix com un
mirall que reflecteix les nostres pròpies lluites, triomfs i dilemes. Aquest procés d'exploració ha
transformat la meva perspectiva sobre els mites, elevant-los de simples relats imaginatius a fascinants
finestres que ofereixen visions profundes i atemporals sobre la natura humana. En última instància, aquest
treball m'ha proporcionat coneixements que transcendeixen les pàgines dels mites i s'han convertit en una
font inesgotable d'enriquiment personal i comprensió més profunda de la riquesa de la mitologia clàssica.

“Els mites no només narren les gestes de déus llunyans;

també expliquen la història atemporal de la condició humana,
recordant-nos que les nostres victòries i derrotes són epopeies
que s'entrellacen amb les llegendes de l'antiguitat”
Clara Montalvo

48
Bibliografía

Llibres:

Apolodoro. (2004). Biblioteca mitológica. Alianza Editorial Sa.

https://www.iberlibro.com/9788420658087/Biblioteca-mitol%C3%B3gica-Libro-Bolsillo-Bibliotecas-84

20658081/plp

Graves, Robert. (2019). Los mitos griegos: religión y mitología. RBA Libros.

https://www.rbalibros.com/gredos/los-mitos-griegos_5695

—Magalhães, R. C. (2006). El pequeño gran libro de la mitología. Ediciones Robinbook.

https://www.amazon.es/Peque%C3%B1o-gran-libro-mitologia-el/dp/8496222837

—Carrasco, J. B. (1865). Mitologia universal, historia y esplicacion de las ideas religiosas y teológicas

de todos los siglos, etc. Alianza Editorial Sa.

https://www.amazon.es/Mitologia-Universal-Esplicacion-Religiosas-Teol%C3%B3gicas/dp/0341294985

Pàgines web

Humbert, J., Thedenat, H., & BOO. (2017). Mitología griega y romana. Editorial Gustavo Gili.

https://libreriaaurea.com/es/1317-mitologia-griega-y-romana-humbert-j-9788425230554.html

—Acosta, R. (2021). Temas de mitología comparada. La Habana Editorial Letras Cubanas.

https://biblioteca.inci.gov.co/handle/inci/2298

Caudet Yarza, F. (2021). Diccionario de mitología.

https://biblioteca.inci.gov.co/handle/inci/5566

García-Herrera, A. (2021). Eso no estaba en mi libro de Mitología griega. Editorial Almuzara.

49
https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=53MeEAAAQBAJ&oi=fnd&pg=PT3&dq=mitologia&ots=

ExFHHaYSuN&sig=XxSWTjBv12078nLnowXFIql05rE

Bosch, M. A. F. (2019). Tàrraco: mitologia i cultura religiosa. PUBLICACIONS UNIVERSITAT

ROVIRA I VIRGILI.

https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=rfOdDwAAQBAJ&oi=fnd&pg=PA15&dq=mitologia&ots

=iHXHS5JDa2&sig=_s35i074N1955XWB6QlW2hlT1dI

Fano, D. G. (2019). Comportamiento humano y niveles de trabajo en modelo ST-IT: incidencia de

factores culturales y de entorno social (No. 687). Serie Documentos de Trabajo.

https://www.econstor.eu/handle/10419/203827

Prados, M. Á. H., & Dimas, N. V. (2020). Los valores y el comportamiento humano. Una relación

inevitable. Dilemas Contemporáneos: Educación, Política y Valores.

https://dilemascontemporaneoseducacionpoliticayvalores.com/index.php/dilemas/article/view/1992

María Esther, H. M., Liuba Yamila, P. G., Ernesto José, C. R., Osvaldo de Lázaro, G. R., María del Pilar,

E. H., & Luis Ernesto, Q. M. (2022, November). Características psicológicas de pacientes con

alteraciones relacionadas a la mitología antigua. In Psicosalud 2022.

https://psiquiatria.com/congresos/pdf/1-10-2022-1-pon73.pdf

Ferreira, I. M. (2020). Dafne e Apolo nas Metamorfoses de Ovídio: uma leitura figurativa.

https://repositorio.unesp.br/handle/11449/193631

Pinna, J. M. (2019). Mitología: Apolo y Dafne. Clío: Revista de historia, (214), 56-61.

https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=7042810

Vieira, A. T. B., & da Silva Barbosa, L. P. Apolo amante elegíaco das Metamorfoses de Ovídio.

CALÍOPE: Presença Clássica, 1(44).

50
https://revistas.ufrj.br/index.php/caliope/article/download/53464/31682

Medea. RBA Libros y Publicaciones, 2023.

https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=ELWuEAAAQBAJ&oi=fnd&pg=PT4&dq=jason+y+mede

a&ots=OZqOimogpt&sig=2dP_8tZmXcXXBN4X7hc9El9haZ8

Arenas, M. P. C. (2023). Las caras de Medea: pensar el mito a través de la tematología. Contribuciones

desde Coatepec, (39), 35-51.

https://revistacoatepec.uaemex.mx/article/view/20791

Buisel, M. D. (2020). Rómulo y Remo: de Horacio a San Agustín y San León Magno. Revista de Historia

Universal, (22), 15-38.

https://revistas.uncu.edu.ar/ojs/index.php/revhistuniv/article/view/3942

Arévalo, M. BREVE HISTORIA DE LA ANTIGUA ROMA1.

https://ffyh.aulavirtual.unc.edu.ar/pluginfile.php/362574/mod_resource/content/1/Breve%20Historia%20

de%20Roma.pdf

Dorado, A. C. (2016). Otra vez sobre Rómulo y Remo: Ciro y la leyenda del fundador. Myrtia, 31, 57-81.

https://revistas.um.es/myrtia/article/view/286681

Blow, J., Lewis, A., Ritchie, M., Clinton, G., Field-Hyde, M., Ellis, R., ... & Ross, J. (1949). Venus and

Adonis. L'oiseau lyre.

http://www.susannescholz.com/resources/conducting/Programmheft,-Blow-Venus-&-Adonis,19.04.2015-

Alte-Musik-Pr.pdf

51
52