Tirant lo Blanc

de Joanot Martorell
Adaptació de Roger Cònsul i Pere Planella

......................................

MATERIALS PEDAGÒGICS
Teatre Nacional de Catalunya

(Si voleu rebre aquest document en versió de Word, la podeu demanar enviant un correu a serveieducatiu@tnc.cat)
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Estimats i estimades mestres,

Des del Teatre Nacional estem convençuts que la vostra complicitat és d’una
importància enorme a l’hora de fer que els nostres ciutadans més joves gaudeixin de
les arts escèniques com una eina educativa valuosa que ens permet entendre’ns amb
major profunditat tant individualment com col·lectivament. Per això us volem proposar
una sèrie de materials que esperem que puguin ser-vos útils a l’hora d’acostar-vos a
aquesta versió escènica del Tirant lo Blanc amb els vostres alumnes.

A banda dels textos que ja trobareu al programa de sala de l’espectacle, en aquest

dossier trobareu altres textos que us poden ser útils a l’hora d’acostar-vos a la versió
escènica d’aquest gran clàssic medieval. També hi trobareu materials gràfics
relacionats amb l’escenografia i el vestuari del muntatge que podreu veure al TNC, així
com d’altres muntatges històrics que també van adaptar la novel·la. Finalment, al
dossier trobareu una petita selecció de fragments de l’obra, d’extensions diferents, que
creiem que us podran servir per treballar l’obra des del contacte directe amb el text.

Ens agradaria que la vostra relació amb el Teatre Nacional de Catalunya pogués ser
un diàleg autèntic en què us sentiu lliures a l’hora d’aportar-nos tot allò que us sembli
interessant des de la vostra experiència i el vostre criteri. Estarem a la vostra absoluta
disposició per rebre els vostres suggeriments i fer-vos tots aquells aclariments que
considereu oportuns, i per això podeu escriure’ns a l’adreça serveieducatiu@tnc.cat o
trucar-nos al 933 065 740 sempre que ho desitgeu.

Així mateix, si en aquest dossier que us proposem sobre Tirant lo Blanc trobeu a faltar
materials que us resultarien útils o en canvi hi trobeu informacions que no considereu
pertinents, us agrairem que ens ho feu saber amb vistes a millorar els propers dossiers
dels espectacles posteriors.

Ben vostres,

Equip del Teatre Nacional

-2-
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Índex

Context històric
La cultura catalana i els seus clàssics medievals pàg. 5
El rerefons històric del Tirant lo Blanc pàg. 6
El context ideològic de l’època del Tirant pàg. 10

L’autor
Biografia pàg. 14
Vida i viatges de Joanot Martorell pàg. 16

El text
La modernitat narrativa del Tirant lo Blanc pàg. 18
El Tirant, una «novel·la total» pàg. 19
El Tirant, una ficció moderna pàg. 21

El muntatge
Sobre la dramatúrgia d’aquest muntatge pàg. 23
Disseny de l’escenografia pàg. 28
Figurins de vestuari pàg. 30

El Tirant al teatre català de les últimes dècades

Versions teatrals del clàssic pàg. 34
Fotografies de muntatges històrics pàg. 38

Tria de fragments de Tirant lo Blanc pàg. 44

-3-
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Context històric

-4-
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

La cultura catalana i els seus clàssics medievals

Joaquim Molas Pròleg a Lletra de batalla per Tirant lo Blanc de Mario Vargas Llosa

La marxa de la nostra cultura moderna no és una fluència contínua i ordenada, que

recolza en un passat, crea un present i prepara un futur, sinó que, sens dubte per una
sèrie de raons històriques, actua sempre d’una manera vacil·lant i desconcertada que
li fa oblidar o descobrir autèntics Mediterranis. Fins la gent més especialitzada
acostuma a bascular d’un optimisme exultant i provincià a un pessimisme negre i
reticent, tan provincià com l’altre. I, així, mentre els senyors de passaport francès o
britànic disposen d’una borsa ben estabilitzada de valors, només rectificada a cada
nova generació en qüestions de matís o en possibilitats de profunditat, nosaltres hem
de refer constantment el patrimoni. No cal dir que aquesta inestabilitat provoca
absentismes gairebé dramàtics i que, d’altra banda, repercuteix desfavorablement
sobre l’exportació. ¿Amb quins mitjans, els tractadistes internacionals tipus Auerbach,
poso per cas, es faran amb el feix necessari de coneixements per a incorporar la
nostra literatura narrativa dins els processos generals? I, amb tot, la medieval és una
de les més importants de l’època. El Blanquerna, per exemple, és la primera novel·la
que, tot rectificant i ampliant els supòsits tècnics i argumentals coetanis, de Chrétien
de Troyes o Béroul a qualsevol de les fabuloses derivacions arturianes, substitueix el
protagonista cavalleresc habitual per un de burgès, l’exposa al pas inexorable del
temps i el fa realitzar-se, no en un paisatge de castells i selves voluminoses, sinó en
un altre de grans ciutats. La Disputació de l’Ase, l’Espill o el Curial, tan distints en els
planteigs narratius, són tres de les grans produccions dels temps tardorals de l’Edat
mitjana. I el Tirant, tan complexa com incisiva, obrí un enorme compàs de possibilitats
que, a través de Cervantes, havia de fecundar tota la moderna novel·la europea.

-5-
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

El rerefons històric del Tirant lo Blanc

Martí de Riquer, Literatura catalana medieval

El Tirant lo Blanc, qualificat per Cervantes com «el mejor libro del mundo», és la millor
novel·la catalana de tots els temps i significa un pas important en la narrativa
d’Occident. Fou començada per Joanot Martorell el 1460, i la tenia molt avançada en
morir el 1468; aleshores passà a mans de Martí Joan de Galba, que intervingué en els
darrers capítols i la féu imprimir a València el 1490. [...]

El Tirant és precedit d’una molt poc original dedicatòria (ja que en gran part és còpia
literal de la que don Enrique de Villena posà a l’encapçalament de Los dotze treballs
d’Hèrcules), adreçada a l’infant don Ferrando de Portugal, fill del rei Duarte i d’Elionor
d’Aragó, el qual residí a Barcelona el 1464 i el 1465. Martorell afirma que primerament
traduí el seu llibre de l’anglès al portuguès i posteriorment del portuguès a llengua
«vulgar valenciana», en la qual cosa evidentment només hi ha una ombra de veritat,
que afecta els seus primers 97 capítols (la novel·la n’ateny 487), quan refon el Guillem
de Varoic i conta fets esdevinguts a Anglaterra. S’hi narra que el jove bretó Tirant lo
Blanc de Roca Salada, acompanyat d’alguns gentilhomes, marxa a Anglaterra a fi
d’assistir a unes solemnes festes que han de celebrar-se amb motiu d’unes noces
reials. A Londres és adobat a cavaller i esdevé famós per les seves constants victòries
sobre d’altres cavallers, entre els quals Tomàs de Montalbà, germà del fanfarró
Kirieleison de Montalbà (en els quals potser hi ha una burla d’aquell comanador de
Montalbà, enemic de Martorell), i és proclamat el millor dels cavallers que han
intervingut a les festes. En aquests capítols l’ambient anglès és reproduït amb fidelitat i
detallisme, fins en noms geogràfics i personals, i hi dóna, per primer cop, la coneguda
llegenda de la fundació de l’orde de la Garter, o Jarretière. Cal advertir que, en franca
contradicció amb les novel·les d’aventures cavalleresques normals, l’heroi del Tirant
respon a una mesura humana: és fort i valent, però mai no lluita contra més d’un
adversari, i, si sempre venç, això és degut, com vol remarcar Martorell, al fet que
posseeix la virtut de retenir millor l’alè que no pas els altres, la qual cosa és una
explicació fisiològica a fi de fugir de la inversemblança i l’exageració.

Tornant de Londres, Tirant, en tenir notícia que l’illa de Rodes es troba estretament
assetjada pels turcs i a punt de caure en llur poder, arma una nau de socors, en què
va l’infant Felip, fill del rei de França, i després d’una estada a Sicília (on són narrats
els divertits amors entre la infanta siciliana Ricomana i Felip de França, home de poca
volada, aturat i gasiu, defectes que Tirant encobreix), l’expedició va a Rodes, i gràcies
a audaços i intel·ligents estratagemes militars, l’heroi de la novel·la salva els
santjoanistes assetjats i foragita els turcs assetjants. Tirant ha passat d’ésser un
cavaller errant, vencedor a justes sumptuoses i cortesanes, a ésser un autèntic
estrateg de mar i de terra, que comanda gran contingents de tropes, la qual cosa
correspon a la realitat, ja que hom té notícia de diversos generals del segle XV que
començaren llur carrera militar en torneigs, justes i passos d’armes i acabaren manant
exèrcits expedicionaris.

-6-
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Els episodis bèl·lics de Rodes són un reflex de l’històric setge de l’illa el 1444, del qual
tenim la relació versificada de Francesc Ferrer. Els de la cort siciliana de Palerm ja són
narrats amb la ironia i naturalitat característiques de Martorell, en oposició a la normal
seriositat i hieratisme cortesà dels anteriors episodis anglesos.

Tirant ja és famós com a capità, i la seva figura recorda els condottieri italians i els
nombrosos cavallers corsaris valencians, quan acut a les peticions d’auxili de
l’emperador de Constantinoble, ciutat que és a punt de caure en poder dels turcs. Amb
això s’obre la part central i més extensa de la novel·la, on Tirant lluitarà als Balcans i
salvarà l’imperi grec, en la qual cosa evidentment pesa el record de la històrica
expedició dels catalans a Orient i de la figura de Roger de Flor, que Martorell devia
conèixer per mitjà de la crònica de Muntaner. Tirant i el seu exèrcit són rebuts a
Constantinoble com a salvadors, i tan aviat com ell i Carmesina, la filla de l’emperador,
es coneixen, neix entre els dos joves un profund amor que durarà fins a la mort
d’ambdós. La novel·la segueix des d’ara dues trames perfectament enllaçades entre
elles mateixes i exposades paral·lelament: les campanyes militars i les vicissituds
amoroses. L’acció militar, amb els seus capgiraments, victòries, derrotes, traïcions i
hàbils estratagemes, és narrada amb admirable precisió tècnica, amb reeixides
descripcions i un conscient sentit que la guerra és un joc intel·ligent en el qual val més
l’enginy que no pas la força. La història amorosa de Tirant i Carmesina, amb
inoblidables escenes de festeig lliure, alegre i de jove i desbordada passió, es veu
ennuvolada per les intrigues de la Viuda Reposada, també enamorada de Tirant.
Simultàniament es desenvolupen els amors juvenils d’Estefania de Macedònia i
Diafebus, i els senils de l’emperadriu i l’escuder Hipòlit. La cort de Constantinoble, on
se celebren festes fastuoses de palau i cavalleresques, amb rica i elegant simbologia i
solemne posa, també apareix humaníssimament sensual, vodevilesca, plena
d’argúcies d’enamorats impacients, d’intrigues de donetes, de baixes passions i de
notes que xoquen amb el nostre concepte de la severitat i el hieratisme de la cort
imperial de Bizanci. Quan Tirant i Carmesina s’han casat amb la fórmula aleshores
normal del matrimoni secret, la Viuda Reposada fa creure al cavaller que la princesa li
és infidel amb un jardiner negre; i quan la calúmnia és a punt de desfer-se, la galera en
què es troba Tirant és arravatada per una tempesta que el duu a les costes de Tunis,
amb Plaerdemavida, la simpàtica i graciosa donzella de la princesa.

Ara s’inicia el llarg episodi africà del Tirant, que aporta a la novel·la un nou biaix i un
ambient diferent. Tirant, primerament captiu, aviat aconsegueix d’imposar-se mercès a
la seva gallardia, el seu enginy i el seu domini de l’art militar, i per aquest motiu és
utilitzat per reis africans en llurs guerres. Acaba amb el destí d’aquests regnes nord-
africans a les seves mans quan es crea una mena d’exèrcit personal i quan exerceix,
simultàniament, una intensa activitat missionera que duu al baptisme milers d’infidels.
Al mateix temps Plaerdemavida es converteix, per matrimoni, en reina de Fes i de
Bogia.

-7-
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Però Constantinoble continua sota l’amenaça del perill turc i Tirant desitja de tornar al
costat de Carmesina, que ha passat aquests anys d’absència del cavaller reclosa en
un convent. Amb els seus aliats els reis africans i amb un estol de Felip de França, que
ja és rei de Sicília, acut en auxili de la capital grega, derrota totalment els turcs i
emprèn una gran campanya per reconquerir les terres de l’imperi. En un ràpid viatge a
Constantinoble consuma el seu matrimoni amb Carmesina, l’emperador l’accepta com
a gendre i el nomena el seu hereu tot donant-li el títol de Cèsar de l’Imperi. Torna a la
tasca de reconquesta, però una nit, a Andrinòpolis, es refreda en passejar-se prop del
riu i contreu una pulmonia, de què mor poc després, en havent fet testament i dictat
una lletra de comiat per a Carmesina. Poc temps després arriba la nova a
Constantinoble, on l’emperador fa un llarg i dolorós plany damunt el cadàver de Tirant;
i tot seguit Carmesina, transida de pena, profereix un altre estremidor plany, durant el
qual el seu pare, l’emperador, mor. La princesa fa confessió pública dels seus pecats,
dicta el seu testament, es fa col·locar en un jaç entre els cadàvers de Tirant i de
l’emperador, i poc després expira. L’emperadriu, que en el temps en què s’han
esdevingut aquestes doloroses escenes s’ha lliurat un cop més al jove Hipòlit, resta
l’hereva de l’imperi i immediatament es casa amb el seu amant. L’emperador Hipòlit fa
portar a Bretanya els cadàvers de Tirant i Carmesina, que són enterrats en riques
tombes amb epitafis en vers. Anys més tard, morta l’emperadriu, l’emperador Hipòlit es
casa amb la filla del rei d’Anglaterra. Ambdós finiren el mateix dia i heretà l’imperi llur
fill, anomenat també Hipòlit. Quan el continuador Martí Joan de Galba escriví aquestes
darreres planes del Tirant, en què presenta un imperi d’Orient pacífic, pròsper i regit
per emperadors cristians, tota Europa encara es plany de la caiguda de Constantinoble
en poder dels turcs, han fracassat els intents de croada adreçats a alliberar l’imperi i
diversos poetes catalans han escrit sentides poesies sobre aquest trist tema.

Recordem l’essència del judici de Cervantes sobre el Tirant lo Blanc: «Es éste el mejor
libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y
hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros
deste género carecen». Cervantes s’ha adonat que Joanot Martorell humanitzà la
literatura cavalleresca que, des dels seus inicis, convertia els seus protagonistes en
paradigmes de virtuts morals i de vigor físic, els feia viure en tensió constant i morir
heroicament.

Tirant és, simplement, un home fort i valent, però que molts cops rep greus ferides,
que necessita molt sovint l’ajut dels metges i a qui són imposades llargues
convalescències; i finalment, quan ha aconseguit el seu triomf militar i amorós i no hi
ha res que li pugui impedir l’heretatge de l’imperi de Constantinoble, mor «al llit» d’una
pulmonia corrent contreta ben vulgarment, i abans de morir redacta el seu testament.
Més enllà d’aquesta normalitat hi ha alguna cosa que també endevina i admira
Cervantes: la ironia i l’humorisme. Martorell escriu molt seriosament, amb perfecta
consciència del que està fent i, com a cavaller que era, creu en la dignitat de la
cavalleria i en uns principis que al seu temps ja s’estan esfondrant; però això no el
priva d’acusar de tant en tant detalls grotescos o divertits, de ridiculitzar d’un cop ràpid

-8-
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

o de construir diàlegs amb desimbolt enginy. Tirant és un enamorat lleial i fidel i

Carmesina una enamorada apassionada i ferma, i molt sovint ambdós expressen llurs
sentiments en un llenguatge engolat i retòric, amb citacions sàvies i metàfores
intel·lectuals, la qual cosa potser no és tan lluny de la realitat del segle xv com ens
podríem imaginar. Però per sota d’aquest engolament hom troba una desbordada
passió juvenil —advertim com, en començar els amors, Carmesina només té catorze
anys— i la pugna entre Tirant, que, ajudat per Plaerdemavida, cerca la possessió
completa, i la princesa, que tem un deshonor ostensible, i tot plegat mena a una ben
matisada sensualitat que Martorell, com a cavaller professional, de vegades expressa
amb metàfores militars, com hom devia parlar d’amors a les tendes de campanya.

Una altra de les moltes peculiaritats del Tirant lo Blanc, comuna també al Curial e
Güelfa, és l’esquivament d’allò que és inversemblant i meravellós, tan general als
llibres d’aventures cavalleresques, i només cal recordar l’Amadís de Gaula i d’altres
novel·les de cavalleries castellanes. La casualitat no opera damunt la trama del Tirant,
on en realitat no existeixen la intriga ni la suspensió exagerada i on tan sols hi ha dos
episodis que aparentment trenquen la normalitat: la visita del rei Artús i la fada
Morgana a la cort de Constantinoble, que sembla una ficció de caire dramàtic, i
l’aventura del cavaller Espèrcius i el drac, sens dubte imputable a Galba. L’exageració
de la realitat, sobretot en les escenes tràgiques, respon a l’espectacular sensibilitat de
l’època. Tot i que sens dubte són deguts a Galba, els planys de Carmesina sobre el
cadàver de Tirant constitueixen un episodi d’un dramatisme extraordinari, truculent i
esquinçador; i entre tants parlaments retòrics, de vegades fins i tot en prosa rimada,
impressiona el lector que la princesa es deixi caure damunt el cos embalsamat de
Tirant i el besi amb tant d’ímpetu que se li trenqui el nas i se li omplin els ulls i la cara
de sang, que besi la boca freda del cadàver, li obri els ulls per besar-los i es barregin la
sang i les llàgrimes. Tot i que en aquesta escena Galba segueixi de molt a la vora la
faula d’Hero i Leandre de Roís de Corella, constitueix el lúgubre i sangonentment
tràgic final dels amors de Tirant i Carmesina, abans juvenils i enjogassats.

Com també s’esdevé al Curial, molts dels personatges que apareixen al Tirant duen
noms iguals o semblants als de persones reals de l’època, en la qual cosa fins i tot hi
ha de vegades intenció política (els «dolents» cristians que hi ha a Orient duen noms i
títols dels nobles napolitans i sicilians que entre els anys 1459 i 1462 foren partidaris
dels Anjou; els «bons» duen els noms i els títols dels qui foren fidels a Ferran, el fill del
Magnànim). A la figura de Tirant intervenen trets, característiques i actituds d’alguns
personatges històrics: en alguns aspectes és una modernització de Roger de Flor, i té
notes que semblen preses de la personalitat de Joan Hunyadi, «le chevalier Blanc», el
pare de Matias Corbí, de les del borgonyó Geoffroy de Thoisy i del castellà Pedro
Vázquez de Saavedra. No es tracta, doncs, d’un «model viu» únic, ni de la
transfiguració literària d’un cavaller històric, ans de la veracitat de l’heroi creat per
Joanot Martorell.

-9-
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

El context ideològic de l’època del Tirant

Dámaso Alonso, Primavera temprana de la literatura europea

Una de las obras extraordinarias que he leído en mi vida es Tirant lo Blanc. También (y
con cuánta más utilidad) fue una sacudida para Cervantes: basta mirar el capítulo del
escrutinio de los libros de don Quijote. Tirant había dejado una huella, un recuerdo
vehemente y fructífero en la imaginación de nuestro máximo novelista.

Y ahora cogemos entre las manos este libro escrito por el caballero valenciano Joanot
Martorell a mediados del siglo XV, y comprenderemos: es precisamente el latigazo que
podía excitar la imaginación de Cervantes. Tirant no era aún la novela moderna, pero
había en él muchos elementos, más aún, elementos esenciales, de lo que había de
ser la novela moderna. Curiosamente, Martorell va hacia el camino de la novela del
mundo nuevo, sin llegar a la meta, trabajando sobre el mismo material sobre el que
Cervantes había de alzarse a total novedad y universalidad.

Entre ideal unitario y fragmentación positivista

Al lado del ideal, del ascetismo, de la fe y el entusiasmo, vemos elevarse a norma

preferente de vida, en los últimos siglos de la Edad Madia, el espíritu burgués, el gusto
por los placeres, la ironía y el escepticismo. Dos opuestas concepciones de la vida,
eternas las dos, presentes siempre las dos, aun en la misma Edad Media; la segunda,
por basada en la misma condición humana; la primera porque en la historia de la
Humanidad renace, una vez y otra, con nombres distintos, en forma de enormes
movimientos de confianza o de ilusión colectiva, que unas veces se extinguen en
pocos años y otras duran edades. Pero hay momentos en los que la Humanidad
parece movida por los ideales colectivos; otros en que se diría que al hombre sólo le
acucia lo contingente y particular. En el siglo XV (aunque sus consecuencias más
palpables se den en el XVI y el XVII)1 había triunfado, estaba terminando de triunfar la
fragmentación sobre la gran fe que da un sentido unitario a la cultura europea de la
Edad Media.

Se ha notado varias veces cómo en el siglo XIV y en el XV parecen revivir las empresas
caballerescas: pululan entonces los carteles de desafío, torneos, pasos honrosos.
Martín de Riquer observa certeramente cuántos ejemplos de caballero andante
ofrecen estos finales de la Edad Media. Esos son los estertores de una luz que se
extingue, ¡cuán superficiales son estas apariencias!: los carteles de desafío (los del
mismo Joanot Martorell, por ejemplo) son interminables discusiones de una legalidad

1
España es la última representante de la fe unitaria medieval: su ruina a mediados del siglo
XVII, no es sino el último punto de una evolución histórica europea.

- 10 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

exterior; y ahí, en una de las disputas, se trataba nada menos que de la honra de la
señorita Martorell; pero en otros casos todo es un tiquismiquis sin fundamento. Es que
de la antigua fe sólo quedan sombras: formas sociales y artísticas. Así, cuando Tirant
hace un público voto de ser el primer combatiente que salte a tierra en un desembarco
y el último que se retire, muchos otros caballeros compiten y tratan de conseguir que
el voto resulte falso. Sobre todo Ricard lo Venturós. Todos se han retirado ya a las
naves; sólo Ricard y Tirant permanecen aún en la playa, donde los enemigos lanzan
sobre ellos gran cantidad de proyectiles. Y entonces Ricard requiere a Tirant para que
sea el primero que suba a la nave. ¿Cómo podría hacer tal cosa, contra su voto, el
héroe? Después de larga discusión convienen en que Tirant ponga antes el pie en la
escala; y entonces Ricard subirá primero. Con lo que se produce una especie de
«tablas». Pero los caballeros de la armada discuten después el caso: ¿Al poner antes
el pie en la escala, había Tirant quebrantado su voto? Ricard no deja de tener
partidarios; aunque el rey y la mayoría apoyan a Tirant, la cuestión se enzarza de
nuevo y Ricard desafía al héroe «a tota ultrança». Es la codificación, la legalidad
caballeresca, lo que más importa.

Es que esa reavivación de empresas caballerescas a fines de la Edad Media no es

sino un esfuerzo arcaizante, una ficción. Esto (que ya ha sido dicho muchas veces)
resulta aún comprobado si de la conducta social pasamos a la estética. La literatura
caballeresca medieval, prolongada en España en la primera mitad del siglo XVI (y que
en España difunde, un nuevo ser, a través de toda Europa), es también un arcaísmo:
Cervantes no hará otra cosa que denunciar al mundo que lo es. Pero el Renacimiento,
con su nuevo interés por el hombre (y cada novela de caballerías es, antes que nada,
«todo un hombre»), favorece esa actualización de antiguallas.

De esos dos mundos en conflicto, espíritu unitario caballeresco frente a

fragmentarismo positivo (o si se quiere fe entusiasta frente a humor escéptico),
Martorell pertenece ya al segundo.1 […] Lo que ocurre es que Martorell, burlón,
sensual, minucioso, logicista, científico, si bien representa de lleno el fragmentado
espíritu burgués, admite aún las formas exteriores de la fe unitaria caballeresca. Cómo
en su obra se amalgaman estos dos mundos, cómo pueden convivir en un mismo
molde estético, no es menudo problema, y para deslindarlo —no para resolverlo—
escribo ahora estas páginas, que quieren mostrar cuanto en Martorell pertenecía al
espíritu nuevo. Pero las historias de la literatura, sin una pausa ante el problema, sin
casi ni darse cuenta de que existe, colocan a Tirant entre las novelas de caballerías.
Es… otra cosa: habría que inventar la palabra.

Ya Menéndez Pelayo observó agudamente que Tirant es un «hábil capitán» y no un

«caballero andante». Un ingenioso, un apto técnico, un estratega, cómo él, tiene, en
realidad, muy poco que ver con el héroe de un libro de caballerías. Tirant lo Blanc no

1
En la literatura catalana, Curial e Güelfa, novela contemporánea del Tirant, nos da
especialmente en el libro segundo, la más perfecta visión de la caballería formal, social,
codificada (y en el fondo y en la verdad, aburguesada).

- 11 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

es un libro de caballerías, aunque haya muchas caballerías en sus páginas, como una
novela no puede ser llamada picaresca por el mero hecho de contener muchos
elementos picarescos.

- 12 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

L’autor

- 13 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Biografia
X. R. Trigo i Josep Miàs (documentació), «Biografia», web sobre Joanot Martorell de
l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

Joanot Martorell és un cavaller de la petita noblesa valenciana. No s’ha conservat la

data exacta del seu naixement, però es pensa que succeeix entre els anys 1405 i 1413
a la ciutat de València, mentre que la seva família és originària de La Safor. Martí de
Riquer, un dels crítics literaris que més i millor han estudiat la seva obra, situa aquesta
data entre 1413 i 1414. Com altres famílies valencianes de l’època, la de Martorell
participa força de la vida agitada del segle XV, en viatges i lluites internes, així com en
duels per qüestions d’honor.

Els primers documents escrits que parlen de la seva figura ja l’esmenten com a
cavaller el 1433. Forma part, juntament amb el seu pare i germà de la companyia reial
d’Alfons el Magnànim que lluita a la batalla naval de Ponça. El seu pare hi és ferit de
mort, deixant Joanot com a hereu universal dels seus béns en lloc del fill primogènit, el
seu germà Galcerà Martorell.

Els nombrosos processos judicials que ha d’afrontar li suposen un gran desgast

econòmic. Entre els contenciosos amb què es veu involucrat sobresurten les cartes de
batalla i cartells de deseiximent que els germans Galcerà i Joanot adrecen a Ausiàs
March el 1438, per no complir el contracte matrimonial amb la seva germana Isabel. A
resultes d’aquest plet Joanot cedeix propietats a Isabel en concepte de garantia de dot
per al matrimoni amb Ausiàs March. Al mateix temps la intervenció de la reina Maria,
dona d’Alfons el Magnànim, aconsegueix aturar la lluita a mort amb el seu cosí Joan
de Montpalau, a causa de la negativa d’aquest a casar-se amb la germana de
l’escriptor, Damiana, tot i haver-hi tingut relacions carnals. Les lletres de batalla
generades per aquest conflicte s’allarguen durant un període de vuit mesos.

Aquestes lletres de batalla es conserven a la Biblioteca Nacional de Madrid, que

preserva també el manuscrit sobre Guillem de Varoich, un relat que resta inacabat i
que és una adaptació del poema anglonormand Guy de Warwick, i que Martorell devia
conèixer a través d’una traducció francesa del segle XV. Guillem de Varoich es
considera com una mena d’esbós dels primers capítols del seu únic llibre que ens ha
arribat complet, el Tirant lo Blanc. El mateix manuscrit conservat a Madrid conté una
altra obra atribuïda a Joanot Martorell, Flor de cavalleria, però només se’n conserva el
començament.

L’estada a Anglaterra, entre 1938-1939, és important per a Joanot Martorell. Hi llegeix

llibres que més tard l’ajudarien en la seva vocació literària i, a més a més, coneix
cavallers de tot el món que arribaven a la cort anglesa a la recerca d’aventures. Es
pensa que hi va trobar els materials per a escriure la primera part del Tirant lo Blanc.
És indubtable que el Tirant beu de la realitat de la seva època: lluites fratricides,

- 14 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

cavallers, amors difícils barrejats amb l’honor i amb els interessos familiars en joc.
D’entre les influències trobades, hi ha la el poema de Guy de Warwik, la llegenda
anglesa de l’ordre de la Garrotera i la incipient obra de Joan Roís de Corella. També
un cert esperit de venjança contra aquells cavallers —el seu cosí i Gonçalbo d’Híjar,
entre d’altres— a qui no es va poder enfrontar en el camp de batalla.

Joanot i el seu germà tenen encara nombrosos enfrontaments, reptes i encontres

cavallerescos amb altres nobles, que desemboquen en l’empresonament dels
germans en diverses ocasions entre 1440 i 1450. Arruïnat, Joanot es ven les seves
propietats. Per a obtenir la protecció reial l’any 1452 l’escriptor ostenta el càrrec de
cambrer reial d’Alfons el Magnànim, i més tard els càrrecs de trinxador i d’escrivà del
príncep Carles de Viana.

Es pensa que Joanot Martorell comença la redacció de la seva obra cabdal el 1460,
després d’un viatge a Itàlia. El Tirant lo Blanc és dedicat a l’infant Ferran de Portugal,
germà del rei català Pere el Conestable. Sembla que quan Martorell acaba el llibre,
arruïnat, empenyora el manuscrit cap a 1464 a Martí Joan de Galba per una quantitat
de diners. És per això i per apreciacions de tipus estilístic, temàtic i d’estructura que
alguns estudiosos mantenen que Martí Joan de Galba i també Joan Roís de Corella
havien col·laborat en major o menor grau en la redacció de la novel·la de cara a la
seva edició.

La mort de l’escriptor i cavaller té lloc l’any 1465.

- 15 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Vida i viatges de Joanot Martorell

Martí de Riquer, Literatura catalana medieval

Joanot Martorell, l’autor principal del Tirant lo Blanc, nasqué a Gandia, vers l’any 1414,
en una família pertanyent a la mitjana noblesa, i el 1433 ja era cavaller («mossèn») i
aviat intervenia en bandositats particulars, a les quals era molt afeccionada la seva
família. El 1437 sostingué una aguda i incisiva correspondència cavalleresca amb el
seu cosí Joan de Monpalau, a qui acusava d’haver donat paraula de matrimoni i
deshonrat la seva germana, Damiata Martorell, escandalós afer en què intervingueren
diversos cavallers valencians i l’infant Enric, i que dugué Joanot Martorell a Londres,
on aconseguí que el rei Enric VI acceptés d’ésser jutge de la batalla singular amb el
seu cosí, que havia de celebrar-se a Anglaterra. Els anys 1438 i 1439 els passà
Martorell a la cort anglesa, esperant l’arribada del seu adversari, que no comparegué
al repte i que, anys després, hagué d’indemnitzar econòmicament Damiata. De
tornada a València, Joanot Martorell intervingué en d’altres conflictes cavallerescos,
fou desafiat per Felip Boyl, que era un autèntic cavaller errant que havia lluitat a
diversos punts d’Europa i, amb motiu del pagament d’unes possessions, tingué greus
desavinences amb Don Gonçalbo d’Híxar, comanador de Montalbà, amb qui sostingué
una agra correspondència cavalleresca i a qui també desafià a mort. Per aquell temps
(1450) és possible que fes un altre viatge a Anglaterra. Se sap que estigué a Portugal i
a la cort napolitana d’Alfons el Magnànim i que morí el 1468. Home orgullós i bregós,
les seves lletres de batalla als seus diversos enemics ens el retraten agut i
sorneguerament malintencionat, entusiasta d’una cavalleria aleshores ja en
decadència, enemic de mercaders i juristes i partidari de l’acció directa. Però aquestes
lletres revelen que era un gran escriptor.

En una de les seves estades a Anglaterra, Joanot Martorell conegué, a la biblioteca del
rei Enric VI, una versió, sens dubte en prosa francesa, del vell romanç de Guy de
Warwick, novel·la d’aventures cavalleresques, i prenent-ne un episodi, al qual afegí
part de la doctrina exposada per Ramon Llull al Llibre de l’orde de cavalleria, escriví
una narració titulada Guillem de Varoic, que ha pervingut inacabada i que després el
mateix novel·lista refondrà als primers capítols del Tirant lo Blanc.

- 16 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

El text

- 17 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

La modernitat narrativa del Tirant lo Blanc

Martí de Riquer, proemi a Aproximació al Tirant lo Blanc

El cronista Ramon Muntaner narra amb brevetat però amb ira continguda que, en un
banquet que a la ciutat d’Andrinòpol fou ofert a Roger de Flor, Cèsar de l’Imperi i marit
d’una neboda de l’emperador bizantí, entrà un grup d’alans «e van trer les espases e
van tot especejar lo Cèsar e tots aquells qui ab ell eren».1 Això s’esdevingué el 4
d’abril del 1305. Llegim als episodis darrers del Tirant lo Blanc2 que Tirant, Cèsar de
l’Imperi i marit de la filla de l’emperador bizantí, trobant-se a la ciutat d’Andrinòpol es
passejà per la vora del riu i li prengué «tan gran mal de costat e tan poderós» que
hagué d’allitar-se, es confessà, combregà, «ordenà son testament en presència de tots
los qui ab ell eren» i poc després morí. Això fou escrit el setè decenni del segle XV.

Imaginem-nos un lector d’aquests dos episodis que no tingués ni la més petita

informació sobre Roger de Flor i que desconegués totalment el Tirant lo Blanc i que li
preguntéssim quina d’aquestes dues narracions és un relat fidel a un esdeveniment
històric i quina és una ficció literària. No hi ha dubte que aquest hipotètic lector
respondria que el text de Muntaner és una invenció novel·lesca i el del Tirant és el
report d’un fet que realment s’esdevingué, car és més normal i corrent contreure una
pulmonia, confessar-se, fer testament i morir al llit que no pas ésser acoltellat en un
banquet a mans d’uns assassins. Els herois de les novel·les d’aventures moren
lluitant, com Gauvain, o d’amor, com Tristany, o fent vida ermitana, com Lancelot, o en
sublim santedat com Perceval, o en gloriosa longevitat, com Amadís; i per això Miguel
de Cervantes, gran lector i admirador del Tirant lo Blanc, remarcà en aquesta novel·la
que «aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen
testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste
género carecen».

1
Ramon Muntaner, Crònica, cap. 215; edició de la Col·lecció Popular Barcino, VI, Barcelona,
1951, pàg. 46.
2
El títol genuí de la novel·la és Tirant lo Blanch, amb –ch final, forma avui perfectament lícita i
correcta i recomanable en treballs de recerca. Però com sia que Blanch ací és un adjectiu és
permès de modernitzar-lo en Blanc, cosa que no podríem fer si es tractés d’un cognom; així, el
llinatge del gran poeta Ausiàs March no el podrem estrafer en Marc.

- 18 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

El Tirant, una «novel·la total»

Martí de Riquer, Aproximació al Tirant lo Blanc

La Carta de batalla por Tirant lo Blanc que l’any 1968 signà Mario Vargas Llosa
constitueix una fita decisiva en la interpretació crítica de l’obra feta per un excel·lent
novel·lista actual, el qual es troba en magnífica disposició per a definir l’art narratiu de
Joanot Martorell. Vargas Llosa va cercant una definició del Tirant: ¿és una novel·la de
cavalleries, o una novel·la històrica, o pot ésser anomenada una novel·la militar, o
potser costumista i social o tal vegada una novel·la eròtica o psicològica? Tot hi és al
Tirant, que Vargas Llosa defineix com a «novel·la total»: «Novela de caballería,
fantástica, histórica, militar, social, erótica, psicológica: todas esas cosas a la vez y
ninguna de ellas exclusivamente, no más ni menos que la realidad. Múltiple, admite
diferentes y antagónicas lecturas y su naturaleza varía según el punto de vista que se
exija para ordenar su caos. Objeto verbal que comunica la misma impresión de
pluralidad que lo real, es, como la realidad, objetividad y subjetividad, acto y sueño,
razón y maravilla». En referir-se als plagis que es troben al Tirant, des de la
dedicatòria fins als epitafis dels protagonistes, Vargas Llosa escriu: «En una novela, la
procedencia de los materiales de creación importa menos que el uso que haga de
ellos el autor; todo depende del provecho que les saque, pues en la creación literaria
el fin justifica siempre los medios. El novelista crea a partir de algo; el novelista total,
ese voraz, crea a partir de todo. Los plagios de Martorell interesan en la medida en
que constituyen indicios de su ambición totalizadora, de su voluntad de servirse sin
exclusiones y sin escrúpulos de toda la realidad como instrumento de trabajo, y en la
medida en que muestran sus poderes omnímodos de creador, pues al no aparecer
nunca como advenedizos, al estar tan perfectamente asimilados a su modo verbal,
esos hurtos literarios resultan tan necesarios a su ficción como los hurtos que perpetró
en la historia, la geografía y los demás dominios de lo real y como sus propias
invenciones. Es decir, interesan en la medida en que esos plagios confirman su
genio». L’obra de Martorell és una creació desinteressada, en la qual els materials
reunits tendeixen a «crear una realidad total, única, original» i l’organització dels quals
suposa una conscient estratègia narrativa: «los procedimientos y los métodos de
organización de la materia narrativa de Martorell anuncian casi toda la estrategia de la
novela moderna».

I la Carta de batalla de Mario Vargas Llosa es clou amb aquesta apreciació del Tirant
lo Blanc: «Que en Martorell aparezca la ambición de escribir una novela total que
caracterizará más tarde a los mejores narradores; que en su libro apunten técnicas
que luego serán frecuentes en la novela, tendría un interés sólo anecdótico, si esta
ambición y estas técnicas no le hubieran servido (a él solo, o a él y a Martí Joan de
Galba, si es que la intervención de este último en la elaboración de la novela fue
importante, lo que a mí me parece dudoso) para escribir un libro de la grandeza de
Tirant lo Blanc. No son esta ambición y estas técnicas las que dan grandeza a esta
creación, es esta creación la que da grandeza a esta ambición y a estas técnicas.

- 19 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Porque aquí, una vez más, se comprueba que una técnica no existe por sí misma, sino
en función de la materia que organiza y que esta materia adquiere autonomía,
representatividad y poder de persuasión suficientes para vivir por cuenta propia,
cuando ha sido organizada del único modo posible para que brotara en ella la vida.
Tirant lo Blanc, ese cadáver, está ahí, en su injusta tumba del olvido, esperando que
entren por fin los lectores a su mundo de vida hirviente y prodigiosamente
conservada».

- 20 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

El Tirant, una ficció moderna

Mario Vargas Llosa, Lletra de batalla per Tirant lo Blanc (Traducció: Ramon Barnils)

«Es éste el mejor libro del mundo», va escriure Cervantes de Tirant lo Blanc, i la
sentència sembla una broma, ara. Però resulta ésser cert que es tracta d’una de les
novel·les més ambicioses i, del punt de vista de la construcció, potser la més actual de
totes les clàssiques. No ho sap ningú perquè molt pocs la van llegir i perquè ara ja
ningú no la llegeix, tret d’alguns professors, els treballs d’anàlisi històrica, vivisecció
estilística i sondeig de fonts dels quals solen contribuir involuntàriament a accentuar la
condició funeral d’aquest llibre sense lectors, ja que només s’autopsia i embalsama els
morts. Aquests assaigs erudits, i a vegades admirables per la seva rigor i informació,
com el pròleg de Martí de Riquer a l’edició de 1947, no demostren mai l’essencial: la
vitalitat d’aquest cadàver. Passa que la vida d’un llibre —la vigència de les seves
tècniques, l’eficàcia de la seva fantasia, el seu poder de persuasió que no ha disminuït
amb els segles— no es pot descriure: es descobreix per contaminació quan es troben
el llibre i el lector. Què ha impedit fins ara que Tirant lo Blanc i els lectors es trobin?
Aquest drama no s’explica només pel drama de la llengua en què la novel·la va ser
escrita (les llengües en què es van narrar les històries originals del Cid, de Beowulf, de
Roland o de Peredur són menys desxifrables per al lector comú dels nostres dies i tot i
amb això aquests herois estan més vius que no Tirant), sinó, sobretot, pel drama d’un
gènere: les novel·les de cavalleria. Un tòpic ensenya que Cervantes les va matar. La
solitària mà d’un manc va poder perpetrar un genocidi tan nombrós? Les havia
condemnades l’Església i, perseguides per la Inquisició, molts escriptors les van
vituperar i finalment la societat les va oblidar: quin temor va inspirar aquesta conjura?
He llegit només uns quants llibres de cavalleria (on llegir aquests centenars de títols
catalogats per Pascual de Gayangos i Henry Thomas?) i penso que va ésser la por del
món oficial a la imaginació, que és l’enemiga natural del dogma i l’origen de tota
rebel·lió. En un moment d’apogeu de la cultura escolàstica, de tancada ortodòxia, la
fantasia dels autors de cavalleria degué resultar insubmisa, subversiva la seva visió
lliure i sense capçanes de la realitat, agosarats els seus deliris, inquietants les seves
criatures fantàstiques, els seus apetits diabòlics. En la matança de les novel·les de
cavalleria va caure Tirant i per la inèrcia del costum i el pes de la tradició encara no ha
estat ressuscitat, vestit amb la seva armadura blanca, muntat en el seu cavall i llançat
a la caça del lector, desgreujat. Però més important que esbrinar la raó de l’oblit en
què ha viscut aquesta novel·la és d’arrabassar-la a les catacumbes acadèmiques i
sotmetre-la a la prova definitiva del carrer. ¿S’esmicolarà en sortir a la llum, com
aquests fòssils que els museus conserven amb substàncies químiques? No, perquè
aquest llibre no és una curiositat arqueològica sinó una ficció moderna.

- 21 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

El muntatge

- 22 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Alguns apunts sobre la dramatúrgia d’aquest muntatge

Roger Cònsul, dramaturg de l’espectacle

Adaptar una novel·la a un text per a teatre sempre planteja un canvi de format
substancial: un univers narratiu s’ha de transformar en un univers dramàtic, d’acció.
Adaptar una novel·la del segle XV, amb el seu propi llenguatge específic de l’època, a
una representació teatral per a un públic del segle XXI, també planteja una certa
«traducció» que faci més entenedor el text. És cert que els espectadors de teatre
anglesos encara poden escoltar Shakespeare en l’anglès del segle XVII, però a
Anglaterra hi ha hagut una continuïtat, feta tradició, que fa que la distància entre
segles no sigui un problema primordial per entendre l’obra. A Catalunya no hi ha hagut
aquesta continuïtat; i en una representació teatral no pots passar la pàgina enrere per
mirar d’entendre millor el que s’ha dit: l’espectacle ha de continuar. Per altra banda, i
com a darrer factor d’aquesta introducció: el fet d’adaptar un clàssic com el Tirant, un
llibre cabdal i fronterer admirat ja per Cervantes i per tants d’altres, per a un públic
preferentment adolescent (no oblidem que l’original té unes mil pàgines!) planteja una
qüestió d’enfocament: quins fragments agafes, quins personatges deixes de banda...
Una qüestió de tria que, al principi del treball, ens va generar una sèrie de premisses
que ens van servir de brúixola.

La primera premissa de treball va ser la fidelitat a la faula original. I si en algun

moment la necessitat ens ha fet inventar text (molt poques vegades), ho hem fet tan
sols per unir fragments i rèpliques de capítols allunyats, per polir, matisar, presentar
personatges, acabar escenes, etc. En resum, per fer més entenedora l’acció de la
nostra proposta.

La segona premissa ha estat fer un producte que fos entenedor a la vegada que
engrescador per a un públic juvenil (de 3r d’ESO i 1r de Batxillerat) en endavant. La
temàtica de la pròpia novel·la ens ho posava fàcil. Què hi ha més engrescador per a
un públic jove que l’aventura i l’amor —els dos temes principals del Tirant lo Blanc? És
clar que tampoc hem oblidat la temàtica del carpe diem («El goig s’ha de prendre quan
passa, el temps perdut no es recupera», diu Plaerdemavida), ni tampoc el de la mort
dels dos amants.

La tercera premissa ha estat plantejar-nos el llenguatge de l’obra i treballar-lo a fons;

cal recordar que l’original de Joanot Martorell està escrit en valencià del segle XV.
Nosaltres volíem ser fidels a les formes antigues del text original, però també havíem
d’estar atents a la recepció d’aquest text per part d’espectadors del segle XXI. Es
tractava de presentar el Tirant amb un llenguatge el més entenedor possible però que
conservés l’aroma original humanista. En aquest aspecte, vam consensuar i definir el
llenguatge emprat finalment amb els serveis educatius del TNC, assessorats pel
Departament d’Educació i la Institució de les Lletres Catalanes, sota aquesta premissa:
creiem que hem de ser respectuosos (i seriosos) amb el nostres clàssics, però també
cal tenir en compte que la nostra tradició teatral no té referents ni ha establert un codi
clar en aquests casos. Si de cas, la nostra adaptació ha d’incentivar a obrir portes i fer

- 23 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

que els lectors joves (i no tan joves) perdin la por als textos antics i els llegeixin sense
preocupacions.

La quarta premissa ha estat l’exigència en el nivell educatiu de la proposta, sabent

com sabíem que l’espectacle estava destinat a alumnes d’ESO i Batxillerat. En aquest
aspecte hi intervenen molts factors: la durada, com tractar l’acció bèl·lica, l’erotisme...

Pel que fa a l’extensió, sempre hem volgut que l’espectacle no sobrepassés gaire més
dels 90 minuts, i això volia dir reduir a unes cinquanta pàgines l’obra original, que en té
més de mil. Per a la tria de capítols hem utilitzat, sobretot, les darreres publicacions
escolars del Tirant, les dels «episodis amorosos». A més a més, hem preferit explicar
bé els episodis de Constantinoble, que són els més centrals i coneguts de l’obra, i pels
quals s’hi ha de passar tant sí com no, i també el final dramàtic dels dos amants. No
volíem estar condicionats a explicar tota l’obra massa ràpidament. Tot i això, a l’inici de
la proposta un narrador explica com Tirant és armat cavaller i guanya tots els torneigs
a Anglaterra, i com s’ha fet famós per la Mediterrània gràcies als dots d’estratègia que
ha après del llibre Arbre de Batalles que li ha donat l’ermità Guillem de Varoic. Una
altra part que també apareix només narrada és la dels capítols del Nord d’Àfrica, que
necessitàvem per explicar l’evolució d’algunes trames i personatges protagonistes, i
per arribar de nou a Constantinoble i acabar la peripècia.

Un altre tema a treballar sota l’òptica de fer un Tirant amb «voluntat educativa» ha
estat el fet de com tractar la violència i el sexe. Ara bé, només cal fer un cop d’ull al
panorama del cinema, dibuixos animats i jocs d’ordinador per veure a quin nivell estem
avui en dia (tot i que el «directe teatral» sempre planteja uns codis de llenguatge
diferents). Nosaltres no hem volgut defugir uns temes que són consubstancials en el
Tirant, on apareixen caps tallats, execucions a sang freda, pits, nus, infidelitats,
lesbianisme, promiscuïtat... Tampoc hem deixat de banda totes les analogies, que
Martorell ja fa, sobre el cos de la dona com si fos un castell a conquerir (sexualment).
El propi text ens ha marcat el camí: hi ha narracions de batalles brillants i monòlegs
divertidíssims de temàtica textual. El somni de Plaerdemavida, dins el capítol de les
Bodes Sordes, per exemple, permet evocar una nit de passió des d’un record que es
fa present. Tots sabem que els ginys literaris de Martorell són intel·ligents, i els hem
utilitzat a favor nostre. Teníem clar que la nostra proposta no podia ser verge i
immaculada, si no, no seria el Tirant! Si Carmesina va destapada per la calor que fa «i
mostra els pits com dues pomes del paradís», i això fa embadalir Tirant, no podem
obviar l’aspecte físic d’aquesta seqüència. Com tampoc podem oblidar la violència que
utilitza Diafebus quan fa l’amor per primera vegada amb Estefania o també quan això
passa entre Tirant i Carmesina. Una altra qüestió és si la direcció de l’espectacle
potencia o no l’aspecte visual de les escenes «gore» que el Tirant original ja planteja
(caps tallats, sang, o quan Carmesina es llença sobre la tomba de Tirant i es trenca el
nas), i igualment si es potencien o no les escenes sexuals.

Un aspecte estilístic de la nostra proposta és l’aparició de molts moments narrats. En

un principi, la narració i el teatre són dues maneres diferents d’explicar una història,
dos codis diferents, però nosaltres hem volgut utilitzar les narracions durant l’acció
dramàtica ja que el llenguatge narratiu de Martorell té un alt nivell literari. Per això hem

- 24 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

optat per mantenir-los. A més, i situant-nos ja cap al final de la proposta, la narració

ens obria una dimensió de distanciament èpic que creiem interessant i del tot
contemporània. Ara bé, cal apuntar també el contrari: en el Tirant original apareixen
alguns episodis i situacions molt teatrals, com per exemple l’episodi de la cama en lo
lloc vedat, en el qual només hem hagut d’estirar el fil per transformar-lo gairebé en una
escena de vodevil.

No ens agradaria acabar aquesta text sense fer més referència explícita al que ha
estat el veritable cavall de batalla del nostre treball: l’adaptació de Martorell a un
llenguatge que, tot i tenir la flaire de l’original, es fes entenedor de cara al receptor i
llisqués teatralment. Creiem que hem estat fidels al llenguatge emprat per l’autor tot i
que li hem esborrat la formalitat, les repeticions, els tractaments, el lèxic poc
entenedor... donant-li així un ritme i una cadència més adaptada als nostres temps.

Per acabar, ens agradaria mostrar-vos un exemple pràctic de tot això. És el següent:

MODEL DE TEXT (inici del Capítol CLXIII)

ORIGINAL DE JOANOT MARTORELL

PLAERDEMAVIDA: A la majestat vostra diré tot lo que he somiat. Com jo

dormia en una cambra de parament en companyia de quatre donzelles, e que
Estefania venia ab un estadal encès, per no portar molta llum, e venia al nostre
llit e mirava si dormíem, e véu-nos dormir, jo estava alienada que no sé si
dormia o vetllava [...] E vostra altesa estava ben perfumada e algaliada. Tirant
vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant-vos molt sovint.

ADAPTACIÓ TONI SALA (català modern)

PLAERDEMAVIDA: A la majestat vostra diré tot el que he somiat. Jo dormia en

una gran cambra en companyia de quatre donzelles i Estefania venia amb una
espelma llarga i prima, per no portar massa llum, i s’acostava al nostre llit i
mirava si dormíem, i ens va veure totes dormir. Jo estava fora de mi mateixa,
que no sé si dormia o estava desperta [...] I vostra altesa estava ben perfumada
amb aroma d’algàlia. Tirant us tenia als seus braços i us portava per la cambra
i us besava molt sovint.

- 25 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

ADAPTACIÓ AL CATALÀ MODERN DE GEMMA COCA

PLAERDEMAVIDA: Diré a la Majestat vostra tot el que he somiat. Quan jo

dormia en una de les cambres principals en companyia de quatre donzelles,
vaig veure que Estefania venia amb una candela encesa, per no fer gaire llum, i
venia al nostre llit i mirava si dormíem. I ens va veure dormir a totes. Jo estava
alienada, que no sé si dormia o vetllava. [...] I vostra Altesa estava ben
perfumada. Tirant us tenia als seus braços i us portava per la cambra besant-
vos molt sovint.

VERSIÓ MODERNA D’ANTON M. ESPADALER

PLAERDEMAVIDA: A la majestat vostra diré tot el que he somiat: Jo dormia en

una cambra de parament, en companyia de quatre donzelles, quan Estefania
entrava amb una candela encesa, per no fer molta llum, i venia al nostre llit i
mirava si dormíem, i ens veia dormir a totes, però jo estava alienada, que no sé
si dormia o vetllava. [...] I vostra altesa estava ben perfumada i algaliada. [...]
Tirant us tenia en els seus braços i us portava per la cambra besant-vos molt
sovint.

ADAPTACIÓ DE JOAN SALES

PLAERDEMAVIDA: Jo dormia a la meva cambra i somiava que l’Estefania

venia amb un estadal encès per no portar molta llum; i anava primerament a la
sala de les seixanta donzelles, i després al meu llit, mirant d’una en una si
dormíem. [...] I vosaltres a la finestra i ells al peu, passàveu les hores en
amoroses raons fins que començava a clarejar.

VERSIÓ TEATRAL DE MARIA AURÈLIA CAPMANY

PLAERDEMAVIDA: Ara per alegria vostra us contaré tot el que he somiat. [...]
Com Tirant venia e entrava a la cambra e trobava Carmesina ben perfumada e
algaliada, e Tirant la prenia en sos braços

VERSIÓ TEATRAL DE BENET I JORNET

PLAERDEMAVIDA: He somiat que Tirant i Diafebus entraven descalços en

aquesta cambra i s’estaven amb vosaltres dues, fins al matí, gitats al llit [...]

- 26 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

ADAPTACIÓ DE ROGER CÒNSUL I PERE PLANELLA

PLAERDEMAVIDA: Escolteu el que he somiat. Jo dormia a la meva cambra,

quan Estefania va venir amb una espelma per veure si dormia. [...] Vostra
Altesa anava ben perfumada, vestida i no pas despullada. [...] Tirant us tenia en
els seus braços i us portava per la cambra besant-vos molt sovint...

- 27 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Disseny de l’escenografia
Imatges de la maqueta escenogràfica creada per Elisenda Pérez

- 28 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

- 29 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Figurins de vestuari
Figurins del vestuari creat per Maria Albadalejo i Carlota Ricart

Carmesina

- 30 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Emperador

- 31 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Emperadriu

- 32 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

El Tirant al teatre català

de les últimes dècades
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Versions teatrals del clàssic

Maria Aurèlia Capmany, «Tirant lo Blanc o la mina d’or», pròleg a Història del virtuós
cavaller Tirant lo Blanc de Josep M. Benet i Jornet

Titulo aquest pròleg introductor «Tirant lo Blanc o la mina d’or» perquè crec realment
que el llibre de Joanot Martorell i de Joan de Galba és una mina d’or gairebé
inesgotable per treure’n versions i més versions d’una història alhora èpica i
quotidiana, alhora tràgica i festiva, un pou sense fons en el qual veiem córrer l’aigua
dels segles en un dels instants més brillants, més densos, més plens de totes les
alegries i de tots els plaers que una nova interpretació del món anuncia.

No voldria parlar de la versió de Josep Maria Benet i Jornet, que ell titula Història del
virtuós cavaller Tirant lo Blanc, amb un subtítol netament aclaridor (peça basada en la
novel·la de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba), sense recordar les altres versions
que jo conec, demanant prèviament excuses per les que em pugui deixar al tinter per
ignorància.

Penso que va ser en Joan Sales el primer que va treure una obra de teatre de la mina
d’or. Joan Sales va entrar en el meravellós edifici literari ben decidit a endur-se’n
aquells elements que li fornirien una comèdia vodevilesca però gentil alhora, plena
d’un erotisme feliç i sense màcula de pecat ni de remordiment. El títol que Sales va
posar a la seva obra teatral t’avisava de les seves intencions: Tirant lo Blanc a Grècia
o qui mana a can Ribot. L’eficàcia de l’atrevida elecció no es va fer esperar i l’èxit va
ser rotund encara que no curt, com s’estilava en aquell temps en què l’ADB posava en
escena obres d’autors catalans sobretot, acompanyades d’alguns clàssics. Recordo el
muntatge d’una claror gairebé enlluernadora i especialment dues actrius que formaven
part del que se’n deia teatre vocacional, avui definitivament i desgraciadament
desaparegut; em refereixo a Maria Rosa Fàbregas en el paper de Carmesina i a Núria
Picas en el de Plaerdemavida.

La proposta de Joan Sales era diàfana. No es proposava oferir la síntesi d’un llibre
esplèndid, ni tan sols servir-se d’un llenguatge de vibracions no sols llunyanes sinó
especialment poètiques. Sales es proposava divertit un públic d’ara mateix, i el tema
de l’amor en la seva plena i arriscada aventura de l’home i la dona sencers servia
perfectament per al discurs. En el llenç evocador no faltava certament cap personatge.
Amb un repartiment gairebé veí de les òperes, amb les parelles específicament
centrades en el seu discurs amorós, la passió sense límits i arriscada de Tirant i
Carmesina, la sensualitat i la trapelleria per part de Plaerdemavida, la grotesca i
inevitable presència de la viuda reposada que com a contrafigura de l’heroïna té un
paper important en la història.

- 34 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

He de confessar que la meva primera incursió pels viaranys de les aventures

mediterrànies del nostre heroi va tenir un origen netament pedagògic. Amb aquell
instint tan útil d’instruir delectant, vaig convertir el voluminós llibre en una petita obra
teatral per tal que la representessin per celebrar el fi de curs els nois i les noies del
col·legi Isabel de Villena. Era tan clara la intenció pedagògica, que en la versió no hi
faltava cap dels elements que a mi em semblaven essencials: la trobada del futur heroi
a través de la son amb l’ermità misteriós; la cerimònia en què el rei d’Anglaterra l’arma
cavaller; un parell de combats per il·lustrar la nova tasca del nostre heroi; l’arribada a
Sicília i la seva intervenció astuta com a servent i conseller de l’infant Felip; el reclam
de l’emperador de Constantinoble i l’acceptació per part de Tirant i els seus amics de
fer-se càrrec de l’empresa d’allunyar tots els seguidors de Mahoma; els amors amb
Carmesina; la malaltia sobtada, que bé podria ser una pulmonia; el testament i la
confessió, la mort de Carmesina i el bell i magnífic epitafi com a colofó final. Fins i tot,
perquè no se m’enfadessin els pedagogs dolços, per tancar l’obra fèiem reaparèixer
els personatges per tranquil·litzar amb la seva presència l’esperit de les criatures, que
havien vist la fi d’aquells éssers tan amables en plena joventut.

L’obreta, modesta, ha fet el seu recorregut, i el que m’agrada més és que s’ha fet i en
abundància per terres de València. També en temps de l’Escola Adrià Gual se’n va fer
una versió dirigida per en Jus Segarra per a les sessions de teatre de «Cavall Fort».

Molt de temps després, una nova proposta per a convertir en obra teatral la novel·la
medieval-renaixentista em va arribar a través dels organitzadors del Congrés d’Història
de València l’any 1972. Es tractava de fer un text per a La Cassola d’Alcoi, que la
posaria en escena en honor dels congressistes. Em sembla recordar que l’èxit de
l’empresa va meravellar els propis actors i no diguem l’auditori. Sempre recordaré la
versió dels alcoians per moltes coses. En primer lloc, perquè tenies la impressió que
l’herència cultural corria per profundes deus des dels temps remots fins a la realitat
actual. Els actors de La Cassola entenien, sense equivocar-se, què feien, com
parlaven i de què parlaven els personatges de la història. Vaig conservar, és clar, les
formes valencianes del llenguatge original que, amb el bell accent d’Alcoi, cobrava tota
la seva noblesa. Més d’un dels estudiosos que es reunien aquells dies a València, va
comentar admirat: «Hem sentit parlar els personatges com devien parlar el mateix
Joanot Martorell i en Martí Joan de Galba». Aquesta versió teatral va ser també
afortunada.

Temps després, sota els auspicis de la Caixa de Pensions, se’n va fer una nova versió
que va recórrer tot Catalunya i va acabar el seu periple al Grec. Va ocupar-se del
muntatge escènic en Josep Anton Codina i va fer els decorats en Lluís Utrilla i el
vestuari en Joan Martí. En aquesta versió, en què les veus ja no serien les veus
boniques i de dicció diàfana dels alcoians, vaig procurar tanmateix, conservar algunes
reminiscències del vell llenguatge. Per convèncer els actors barcelonins que havien de
dir «jo ame» en lloc de «jo estimo» els deia que els actors anglesos saben fer seu el

- 35 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

llenguatge de Shakespeare sense trair-lo i que així havien de fer ells amb el llenguatge
ric i ple de color de Joanot Martorell.

No van acabar aquí les meves aventures amb la història quasi infinita. Un bon dia en
Josep Maria Forn em va demanar ajuda per a un serial televisiu i, després, per a un
guió cinematogràfic, tot guardat dintre un calaix.

No vull oblidar, però, la versió que en forma de còmic vaig realitzar en col·laboració
amb Andreu Martí i amb dibuixos de Joan Marsà, per a l’editorial Bruguera. La versió
en còmic em va plantejar seriosos problemes. No sols els de confeccionar escena per
escena; també el fet d’haver de dibuixar concretament el que s’explicava m’obligava a
entendre el text amb una minuciositat que no m’hauria plantejat mai. Recordo el nostre
dibuixant dient-me que li havia de dir amb tota exactitud com s’ho feia Tirant per
trencar el setge de l’Illa de Rodes per portar vitualles als assetjats. I com s’ho feia
després per sabotejar les naus enemigues de tal manera que s’havien de retirar
derrotades. Ho vam aconseguir i si us llegiu el còmic sabreu que l’estratègia utilitzada
per Tirant lo Blanc va ser molts segles tard imitada per Lord Nelson en la batalla de
Trafalgar. Recordo, per exemple, que turmentaven el nostre dibuixant els models físics
dels seus personatges; li vaig aconsellar que em fes un Tirant que s’assemblés
aproximadament al futbolista Bernd Schuster; Tirant devia ser ros i del que no hi ha
dubtes és que era fort, que tenia unes magnífiques cuixes i que l’expressió de la seva
cara era un si és no és infantil i passava de l’alegria a la pena amb molt facilitat. Pel
que feia a la Carmesina, era un model tan clarament renaixentista que li podia servir el
retrat de Lucrècia Borja o de Simoneta Vespucci. I pel que fa al duc de Macedònia, tan
terrible, li vaig proposar que es fes un autoretrat. Allí són, per sempre més, estergits
per al món infantil els nostres personatges.

No puc oblidar, en parlar de la presència del Tirant en el món infantil, el muntatge

escènic que en Josep Anton Codina va fer amb el ple dels alumnes de les escoles
Laietània. El resultat, a nivell infantil, recordava les grans produccions de Cecil B. de
Mille. Cada curs s’havia fet càrrec d’una de les fraccions del muntatge. Hi havia una
classe de frares, una classe de cavallers cristians, una classe de guerrers moros. No hi
faltava, és clar, tota una aula sencera de dames de la cort. Veure moure’s tota aquella
gran parada de personatges a l’escenari del Palau de la Música va ser una de les
coses més divertides que havia vist mai.

Seria un error oblidar-se d’un altre vessant escenogràfic que no podia deixar en oblit
l’atractiva epopeia de Tirant lo Blanc. Em refereixo al Teatre de Titelles. Que jo recordi
es va fer una versió de la història que va dirigir i realitzar La Claca. Desitjaria que els
titelles que representaven els personatges existissin encara perquè eren boniquíssims.

Naturalment cal esmentar, per la qualitat i l’èxit obtingut, la representació a càrrec del
Teatre dels Somnis (secció infantil del teatre de la Diputació de València) que sota la
direcció de Manuel Cubedo, el grup Duende i el grup Enteulat es va realitzar per a

- 36 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

alegria dels abundants espectadors, i que per aquests atzars absurd de les
comunicacions teatrals no hem pogut veure a Barcelona.

Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc és el fruit apassionat i alhora meticulós i
també, m’atreviria a dir, realista de la dramatúrgia de Josep Maria Benet i Jornet. La
primera impressió que t’enduus amb la lectura de les més de cent pàgines de la versió
és que l’home de teatre que és l’autor no es deixarà ni la duresa efectiva de les
batalles, ni la pintoresca eficàcia del vocabulari, ni la múltiple presència de l’amor en
tots els seus vessants: de plaer, de dolor, de gelosia, de voluptuositat i, fins i tot, de
crueltat. [...]

Recomano, sens dubte, la lectura d’aquest llibre que ara teniu a les mans. És molt
possible que la lectura inciti a buscar el llibre que va veure la primera edició el 1490. I
és molt possible que d’aquests nous lectors en sorgeixin noves versions del Tirant,
perquè de la lectura d’un autèntic clàssic neixen sempre noves visions de la història.
Aquest és el seu secret, aquesta és la mina d’or.

- 37 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

En Tirant lo Blanc a Grècia, de Joan Sales. Dir. Jordi Sarsanedas. Palau de la Música Catalana, 1958.
Fotografia de Pau Barceló, Museu de les Arts Escèniques.

- 38 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Tirant lo Blanc, de Mª Aurèlia Capmany. La Cassola d’Alcoi. Teatre Principal de València, 1971.
Fotografia de Pau Barceló, Museu de les Arts Escèniques.
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Tirant lo Blanc, de Mª Aurèlia Capmany. Dir. Josep-Anton Codina. Teatre Grec, 1976.
Fotografia de Pau Barceló, Museu de les Arts Escèniques.

- 40 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc, de J. M. Benet i Jornet. Dir. P. Rouba. Teatre Romea, 1988.
Fotografia de Ros Ribas, Museu de les Arts Escèniques.

- 41 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Tirant lo Blanc, de Marduix Titelles. Dir. J. Pujol i Cortès. Saló del Tinell, 1989.
Fotografia de Ros Ribas, Museu de les Arts Escèniques.

- 42 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Tirant lo Blanc, de Calixto Bieito y Marc Rosich. Dir. C. Bieito. Teatre Romea, 2007.
Fotografia de David Ruano, Museu de les Arts Escèniques.

- 43 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Tria de fragments de
Tirant lo Blanc
(versió de Roger Cònsul i Pere Planella)

- 44 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

***

NARRADOR: Tirant lo Blanc, un jove escuder natural de la Bretanya francesa i del

llinatge de Roca Salada, viatja acompanyat dels seus cosins Hipòlit i Diafebus a
l’illa d’Anglaterra, amb motiu de les bodes del rei Enric amb la filla del rei de
França. Abans d’arribar a la cort anglesa, Tirant s’adorm damunt del cavall, surt
del camí i es troba amb un ermità que l’instrueix sobre què és l’Orde de
Cavalleria i li fa a mans el llibre Arbre de Batalles, que tant l’ajudarà en les seves
aventures. El que Tirant no sabrà mai és que aquest ermità és el famós Comte
Guillem de Varoic, un noble que abandonà la vida mundana després d’haver
vençut els infidels que assetjaven l’illa d’Anglaterra. A la cort anglesa, Tirant és
armat cavaller i adquireix un gran prestigi per haver sortit victoriós de tots els
tornejos. Al cap d’un any, de retorn a la Bretanya francesa, Tirant s’assabenta
que l’illa de Rodes està assetjada pel Soldà del Caire i els genovesos, i decideix
anar-hi. Burla el setge amb grans dots d’estratègia, allibera l’illa i més tard
conquereix la ciutat de Tunis. El prestigi de Tirant creix per tota la Mediterrània.

A Sicília, rep una carta de l’Emperador de Constantinoble demanant-li que passi

al seu servei, ja que els turcs han conquerit gran part de l’Imperi Grec. És aquí on
comença la nostra història. Tirant marxa immediatament cap a Constantinoble on
és rebut amb grans honors. L’Emperador li concedeix, imagineu-vos, la Capitania
General de l’Imperi! Tirant no l’accepta, no vol fer injúria al Duc de Macedònia, a
qui legítimament li correspondria la dignitat del càrrec.

TIRANT: El Duc de Macedònia mereix més que jo aquesta alta dignitat, senyor.

NARRADOR: Però l’Emperador li diu:

EMPERADOR: «A casa meva no mana sinó el que jo vull, i jo vull i mano que des
d’ara sigueu el capità general de tot l’Imperi!»

NARRADOR: I així fou.

***

- 45 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

***

NARRADOR: I mentre l’Emperador deia aquelles paraules, les orelles de Tirant

l’escoltaven, però els ulls contemplaven la gran bellesa de la Infanta Carmesina.
La bellesa de Carmesina va entrar pels ulls de Tirant i ja mai més va trobar la
porta per sortir-ne. I com que feia molta calor, ja que les finestres havien estat
tancades pel dol, la Infanta anava mig descordada i mostrava els pits com dues
pomes del paradís que semblaven de cristall. I els ulls de Tirant en van quedar
presos i captius, fins que la mort dels dos els va separar.

***

- 46 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

***

DIAFEBUS: Estefania! Deixeu-me que us besi tres cops per honor a la Santíssima
Trinitat (Li fa tres petons a la boca. Carmesina i Plaerdemavida riuen per sota el
nas.)

PLAERDEMAVIDA: (A Diafebus.) Senyor Diafebus, que no veieu la cara d’Estefania?

Què li heu fet? Si sembla que hagi bufat el foc, que té la cara vermella com la
rosa al mes de maig!

Plaerdemavida i Carmesina riuen i se’n van. Diafebus i Estefania queden sols.

ESTEFANIA: (Apassionada.) Només la vergonya em reté de marxar amb vós,

Diafebus, i abans que marxeu... Vull que per pròpia voluntat prengueu possessió
de mi... (Reacció de Diafebus.) ...però de cintura en amunt.

DIAFEBUS: Ai, senyora meva!

Diafebus li posa les mans sobre els pits.

NARRADOR: I com podeu veure, Diafebus no va ser gens mandrós: va posar-li de

seguida les mans als pits, tocant-li les mamelles i tot el que va poder...

De sobte ell li troba una nota amagada entre els pits i es queda parat.

DIAFEBUS: Què és això?

ESTEFANIA: Llegiu el que està escrit i no estigueu fora de vós. I no penseu tant!

DIAFEBUS: (Llegint.) Jo, Estefania de Macedònia, filla del príncep Robert, us prometo
a vós, Diafebus de Muntalt, que amb aquestes paraules us prenc per marit.
Aporto el ducat de Macedònia, cent deu mil ducats venecians, tres mil marcs de
plata, (Va llegint els números i obre cada cop més els ulls.) vuitanta-tres mil...,
cent-dos mil..., trenta-quatre mil..., i la meva persona, que encara estimo més.

Diafebus i Estefania es fan un petó llarg. Apareixen Carmesina i

Plaerdemavida, i també Hipòlit.

PLAERDEMAVIDA: Hipòlit, allò que s’estima, com més es veu més es desitja. I per
això penso que porta més plaer el mirar que no el pensar. I jo us veig tan sovint
amb els ulls del pensament que m’agradaria mirar-vos més sovint.

HIPÒLIT: Encara no m’heu vist prou?

Plaerdemavida es queda parada, i Diafebus i Hipòlit se’n van. Carmesina i

Estefania, rient, s’emporten Plaerdemavida.

***

- 47 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

***

PLAERDEMAVIDA: Escolteu. Jo dormia a la meva cambra, quan Estefania va venir

amb una espelma per veure si dormia. Caminava molt suaument per no fer
remor. Després va anar a trobar el meu senyor Tirant i el Conestable Diafebus
que l’esperaven fora, i els va fer entrar dins la vostra cambra. Vostra Altesa
anava ben perfumada i Tirant us tenia als seus braços i us besava molt sovint... I
la Vostra Altesa li deia:

CARMESINA: «Deixa’m, Tirant, deixa’m».

PLAERDEMAVIDA: I us posava sobre el llit. Ai, llit! Qui us ha vist i qui us veu ara, tot
sol! On és aquell que estava aquí quan jo somiava? I em va semblar que
m’aixecava, que m’hi acostava i mirava tot el que fèieu.

CARMESINA (Rient tota l’estona): I no heu somiat res més?

PLAERDEMAVIDA: Sí, Santa Maria! Vós agafàveu un llibre d’oracions i dèieu:

CARMESINA: «Tirant, jo t’he deixat venir aquí per donar-te una mica de descans. Si
m’estimes, m’has de prometre que no haig de tenir por de tu. La meva castedat
és molt lloable. I ara he de resar les meves oracions...»

TIRANT: «Doncs sereu condemnada per tots els que estimen, ja que em voleu fer patir
tant, però estaré content de fer tot el que la vostra majestat vulgui».

PLAERDEMAVIDA: Llavors vaig tenir la visió de com ell us desfeia la peça dels pits i
amb pressa us els besava, i us volia posar la mà sota la faldilla per buscar-vos
les pessigolles, i vós no l’hi volíeu permetre, perquè em temo que si l’hi
haguéssiu permès, el vostre jurament hauria perillat. Després vaig veure,
somiant, que Estefania estava sobre el llit amb Diafebus i em sembla que li veia
blanquejar les cames, i deia sovint:

- 48 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

ESTEFANIA: «Ai senyor, que em feu mal! Tingueu-me una mica de llàstima i no em
vulgueu matar del tot!»

PLAERDEMAVIDA: I veient els crits que feia, agafava un llençol, se’l posava a la boca,
i amb les dents l’estrenyia ben fort per no cridar. Però no se’n va poder estar que
al cap de poc no fes un crit:

ESTEFANIA: «Ai! Ai!»

PLAERDEMAVIDA: I el Conestable li va tancar la boca. I la meva ànima, sentint aquell

plany saborós, em feia complànyer la desgràcia meva de no ser la tercera amb el
meu Hipòlit. I Estefania continuava cridant, però ara amb un altre to:

ESTEFANIA: «Ai! Trista de mi! Què faré? Vés-te’n, cruel amb poc amor, que no tens
pietat de mi!»

NARRADOR: Estefania se’n dolia, d’aquestes bodes sordes...

ESTEFANIA: A les meves bodes no han vingut els cortesans, ni cap capellà s’ha vestit
per dir missa; no hi ha vingut ma mare ni més parents; no han tingut la feina de
despullar-me la roba i vestir-me la camisa nupcial; no m’han fet pujar per força al
llit perquè jo hi he sabut pujar sola; no han tingut feina els músics de tocar ni de
cantar, que hi ha hagut bodes sordes.

NARRADOR: I quan es féu de dia i tothom s’hagué vestit, l’Emperador va marxar cap
a Constantinoble. I diuen que després d’acomiadar-se de l’Emperador, Tirant
s’acostà a la princesa. Ella s’aixecà el vel i amb llàgrimes als ulls no va poder dir
altra cosa que:

CARMESINA: «Serà!»

NARRADOR: I ningú no recorda que mai hagi succeït a cap cavaller un cas semblant:
fora de si, Tirant caigué del cavall.

CARMESINA: Capità! Com és que heu caigut?

TIRANT: Senyora, no és estrany que un home caigui: un cavall té quatre peus i cau.
Com no ha de caure un home, que només en té dos? (Carmesina surt.)

Entra Tirant, coix i amb una crossa.

TIRANT: Senyora, com es troba la dama que jo més estimo?

PLAERDEMAVIDA: Ai, beneit! Si haguéssiu vingut més aviat, l’hauríeu trobada al llit. I
si l’haguéssiu vista com jo, la vostra ànima tindria glòria eterna. Com que sé que
teniu moltes ganes de la cosa desitjada, us ajudaré. Passeu. I per què no ve amb
vós el meu Hipòlit?

- 49 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

Tirant i Plaerdemavida entren a la cambra de Carmesina. Estefania l’està

pentinant.

CARMESINA: Qui us ha donat permís per entrar aquí? Ni és convenient, ni tens el dret
d’entrar-hi sense el meu permís. Et prego que te’n vagis, que si l’Emperador ho
sap...

Per molt que Carmesina digui, Tirant no li fa cas: se li acosta, l’agafa pels
braços, la besa a les mans, a la boca, als pits... És com un joc. Tirant li vol
posar les mans sota la faldilla. Plaerdemavida i Estefania ajuden Carmesina tot
rient. Tot d’una entra l’Emperadriu anunciada per un herald.

ESTEFANIA: Ai, que ve la senyora Emperadriu!

Tots s’espanten. Tirant es llença a terra i les donzelles li llencen roba a sobre.
Carmesina s’asseu sobre l’embolic de roba, i es continua pentinant com si res.
L’Emperadriu s’asseu al costat de la seva filla...

NARRADOR: Va anar de poc que l’Emperadriu no s’assegués sobre el cap de Tirant.

L’Emperadriu s’aixeca per anar a resar al fons de l’estança. Les donzelles la

segueixen per poder tapar la fugida de Tirant que s’aixeca de sota la roba, li fa
un darrer petó a Carmesina i se’n va, però de seguida torna a entrar.

ESTEFANIA: Ai, que ve l’Emperador!

CARMESINA: Ai, pobra de mi!

TIRANT: Com em podeu salvar, senyora?

CARMESINA: Sempre veniu a hores indispostes, vós!

Carmesina comença a tapar Tirant amb la mateixa roba, i les donzelles

l’ajuden. Corredisses. Finalment, Carmesina torna a asseure’s sobre la roba on
hi ha Tirant.

NARRADOR: I l’Emperador va trobar-se la filla arreglant-se el cap.

EMPERADOR: Senyora Emperadriu, anem?

EMPERADRIU: Ja vinc.

EMPERADOR: Princesa...

Carmesina s’aixeca, deixa passar la seva mare, i tots comencen a sortir.

CARMESINA: Oh! M’he deixat els guants.

ESTEFANIA: Us els aniré a buscar jo mateixa, Princesa.

- 50 -
TIRANT LO BLANC
Temporada 2014/2015

CARMESINA: No! Que els he guardat en un lloc que cap de vosaltres sap.

L’Emperador i l’Emperadriu se’n van. La Princesa tira enrere i va a buscar

Tirant sota la roba. Ell fa un gran salt i agafa Carmesina pels braços, ballant per
la cambra i besant-la.

TIRANT: Quanta bellesa! Tanta perfecció no l’havia vista mai en cap donzella!

CARMESINA: Jo et donaré glòria, honor i fama, Tirant, però ara deixa’m anar.

Tirant no la deixa, sinó que reprèn els jocs amorosos. Les dues donzelles
corren a ajudar Carmesina i agafen els braços de Tirant perquè no la pugui
desvestir.

NARRADOR: I quan veié que ella se n’anava i que no la podia tocar amb les mans,
allargà la cama, l’hi posà sota les faldilles, i amb la sabata tocà el lloc prohibit!

Carmesina i les dames se’n van, rient. Tirant es treu la sabata i la mitja amb
què ha tocat el lloc prohibit i se’n va.

NARRADOR: Aquella mitja i aquella sabata que havien tocat sota la faldilla de la
princesa, al lloc prohibit, les va fer brodar amb perles, robins i diamants que es
valoraren amb més de vint-i-cinc mil ducats.

***

- 51 -