Fitxa 7.
4 | ERECTÈON Mnèsicles
CONSOLIDEM
FITXA TÈCNICA
Edifici: Erectèon.
Autor: Mnèsicles (segle V a.C.).
Cronologia: 421- 405 a.C.
Tipologia: temple.
Material: marbre del Pentèlic.
Estil: grec clàssic.
Localització: Acrópolis de Atenas.
Descripció formal
Si comparem el temple de l'Erectèon
amb el Partenó, sorprenen les petites di-
mensions i el seu carácter poc unitari.
L'edifici presenta quatre façanes di-
ferents amb pòrtics de columnes, i
l'entrada principal s'orienta cap a l'est.
Al pòrtic est s'alcen sis esveltes co-
lumnes en línia d'ordre jònic, igual que
les quatre columnes adossades del
© EDITORIAL VICENS VIVES
pòrtic oest, i les sis (quatre frontals i
una més a cada costat) que aguanten
el pòrtic nord.
En canvi, en el petit pòrtic sud el fust
de les sis columnes és substituït per fi-
gures femenines (cariàtides) de gran
bellesa i naturalisme, tant en els ros-
2 Fitxa 7.4. Erectèon
tres (molt deteriorats) com en els plecs coberta plana o amb llindar.
dels vestits. La planta del temple s'adapta al ter-
Totes les columnes suporten un en- reny i a la necessitat de respectar antics
taulament compost per un arquitrau de recintes de culte. L'eix principal el con-
tres franges, un fris i una cornisa. El san- forma un espai rectangular creat a par-
tuari principal constava de frontó i co- tir de la unió del santuari d'Atena, amb
berta de dos aiguavessos, mentre que un pòrtic hexàstil i un altar a la cel·la in-
els dos pòrtics annexos presenten una terior, i un segon temple, amb un vestí-
bul que distribueix les dues cel·les des-
pòrtic de pòrtic
tinades al culte de Posidó i Erecteu.
les cariàtides nord El pòrtic d'aquest segon temple es
veu desplaçat al nord a causa de la ubi-
cació de la llegendària olivera d'Atena al
lloc que li hauria estat natural, al qual
s'accedeix mitjançant una petita porta
vestíbul oberta al lateral.
Finalment, i perpendicular a aquest
cel·les
segon pòrtic, hi ha annexat, al costat
de Posidó sud, un tercer pòrtic presidit per les im-
i Erecteu pressionants cariàtides, que amaga una
escala que baixa fins a la tomba de Cè-
crops, primer rei de l'Àtica.
santuari L'Erectèon és una obra innovadora
d'Atenea que s'aparta del concepte d'unitat sen-
se renunciar a la simetria. És considerat
l'exponent màxim de l'estil jònic atenès.
 ARQUITECTURA

Entorn i integració urbanística

El temple de l'Erectèon va ser la darre-
ra obra que es va fer a l'Acròpolis, cons-
truït al costat nord del Partenó.

CONSOLIDEM
L'Erectèon s'adapta perfectament al
penya-segat irregular de l'Acròpoli
d'Atenes i es relaciona harmònicament
amb la resta d'edificis. Situat al costat
oest del Partenó, el temple, segons la
llegenda, es va construir sobre la roca
on Posidó va fer brollar una font d'aigua
salada, a prop de l'olivera que va fer flo-
rir Atena.

Funció, contingut i significat

L'Erectèon era un temple dedicat a
Atena, Posidó, Cècrops i Erecteu –mític L'escala del pòrtic de les cariàtides du fins a la tomba de Cècrops.
rei ateneu de qui pren el nom–, conside-
rat aquest últim el fundador de les Pa-
natenees, les festivitats més importants
en honor a la deessa Atena.
Segons la mitologia grega, Zeus va
promoure una competició divina per
escollir el déu protector de la ciutat, en
què van participar Posidó, que va clavar
el seu trident a la roca i va fer brollar ai-
gua salada, i Atena, que va fer néixer
una olivera d'entre les roques. Cècrops,
primer rei de l'Àtica, va donar com a
vencedora la deessa, i la polis va adop-
tar el nom d'Atenes en honor seu.
Les figures femenines del pòrtic sud
reben el nom de cariàtides, en memòria
de les dones de Cària (a l'Àsia Menor),
agafades com a esclaves pels grecs per
haver ajudat els perses durant les gue- A les túniques (pèplum) de les cariàtides s'hi pot apreciar la minuciositat de la feina escultòrica.
rres mèdiques (499-449 a.C.) i indi-
quen el lloc on es troba la tomba de
Cècrops.
MODELS I INFLUÈNCIES
El temple va ser utilitzat com a esglé-
L'Erectèon segueix la tipologia i la praxi constructiva típica dels temples grecs i és el
sia al segle VII i, més tard, com a polvorí.
màxim exponent de l'arquitectura d'ordre jònic. Tot i així, la seva particular morfolo-
La restauració actual és de l'any 1987.
gia el converteix en un edifici
únic i sense comparació.
Les cariàtides sembla que es
van inspirar en una columna
coronada per un grup de tres
d o n e s t ro b a d a p ro p d e l
santuari de Delfos, fetes per
© EDITORIAL VICENS VIVES

l'escultor àtic Cal·límac al

segle V a.C.
Nombroses estàtues (renai-
xentistes, neoclàsiques, etc.)
han seguit el model de les ca-
riàtides de l'Erectèon. AMMANNATI: Ninfeu de la Villa Giulia (1441-1553).
L'olivera d'Atena.

Fitxa 7.4. Erectèon 3

 Fitxa 7.5 | ATENA NIKÉ
CONSOLIDEM
FITXA TÈCNICA
Edifici: Atena Àptera o Atena Niké.
Autor: Cal·lícrates (actiu al segle V a.C.).
Cronologia: 421 a.C. (projectat el 449 a.C.).
Tipologia: temple.
Material: marbre del Pentèlic.
Estil: grec clàssic.
Localització: Acròpolis d'Atenes.
Descripció formal
El temple d'Atena Niké és un dels mi-
llors exemples de l'arquitectura d'ordre
jònic. És un temple amfipròstil i tetràstil
(quatre columnes a la façana anterior i
quatre a la posterior), que s'alça damunt
una plataforma (estilòbat) elevada per-
tres esglaons (estereòbat).
cel·la
© EDITORIAL VICENS VIVES
pilars in antis
4 Fitxa 7.5. Atena Niké
Cal·lícrates ARQUITECTURA
Funció, contingut i significat
El temple d'Atena Niké o Atenea Vic-
toriosa era bàsicament un altar d'acció
de gràcies dedicat a aquesta deessa
grega de la saviesa i de l'estratègia en la
guerra, patrona de la ciutat d'Atenes. El
van construir per commemorar la vic-
tòria d'Atenes a les guerres mèdiques.
Les cerimònies religioses se celebra-
ven a l'exterior del temple, mentre que
a l'interior s'hi custodiava la imatge de
la divinitat i el tresor.
L'entrada està flanquejada per dues
columnes o pilars situats entre dos
trams de paret.
La Victòria
Les columnes jòniques de les façanes calçant-se la
les formen: sandàlia. Re-
— Una base amb dues motllures: el bo- lleu del fris
cell (convex) i l'escòcia o nacel·la del temple.
(còncava).
—Un fust monolític amb estries de cai-
rells plans.
MODELS I INFLUÈNCIES
— Un capitell decorat amb volutes.
El temple d'Atena Niké, com a temple
L'entaulament s'estructura en tres
franges superposades sobre les quals votiu encarregat de guardar la imatge
s'alcen el frontó i els acroteris. La co- de la divinitat i les ofrenes, té unes
berta, que ara es troba desapareguda, dimensions petites, com el Tresor
era de dos vessants. dels Atenesos —construït després
d'una victòria a les guerres mèdi-
Originàriament, a l'interior del tem-
ques— i el Tresor dels Sifnis, tots dos
ple hi havia una escultura de fusta poli- a Delfos.
cromada que representava la Victòria
(Niké o Niqué) sense ales (àptera). El classicisme d'aquest edifici pren
rellevància en l'arquitectura europea
Segons la llegenda, van representar
durant el període neoclàssic.
la deessa sense ales perquè no pogués
abandonar mai Atenes.
Entorn i integració urbanística
El temple d'Atena Niké està situat al
costat dels Propileus, que donen accés
al conjunt d'edificis sagrats que confor-
men l'Acròpolis.
Aquest complex urbanístic religiós
s'aixeca damunt una plataforma natural
de 156 metres d'altitud que domina la
ciutat d'Atenes, cosa que demostra la Tresor dels Atenesos (500-490 a.C.).
importància que tenia.
 Fitxa 7.6 | TEATRE D'EPIDAURE
CONSOLIDEM
FITXA TÈCNICA
Edifici: teatre d'Epidaure.
Autor: Policlet el Jove (Argos, segles V -
IV a.C.).
Cronologia: 350 a.C.
Tipologia: teatre.
Material: pedra.
Estil: grec clàssic.
Localització: Epidaure, al Peloponès
(Grècia).
Descripció formal
L'estructura constructiva del teatre
d'Epidauro es divideix en tres parts ben
diferenciades: l'orquestra, la càvea i les
construccions escèniques (prosceni i
escena). El primer espai, totalment cir-
cular, té el terra de sorra i, en un inici,
tenia un altar de pedra al centre. Al seu
voltant, i ocupant gairebé les dues ter-
ceres parts de la seva circumferència, hi
ha la càvea, de 120 m de diàmetre.
orquestra escena prosceni
© EDITORIAL VICENS VIVES
diazoma
5 Ficha 7.6. Teatre d'Epidaure
Policlet ARQUITECTURA
Entorn i integració urbanística
El teatre d'Epidaure aixeca la seva
càvea a sobre d'un pujol, aprofitant el
pendent natural de la muntanya, als
afores de l'actual ciutat de Pídhavro
(antiga Epidaure), situada a l'extrem
sud-est de la península del Peloponès.
Això permet que la integració a l'entorn
paisatgístic sigui excel·lent i demostra
l'estreta relació que hi havia entre art i
natura en el món grec.
Funció, contingut i significat
El teatre va néixer com a conseqüèn-
cia de les jornades festives que els
grecs dedicaven a la primavera i a
l'hivern al déu del vi, Dionís, la qual cosa
explica l'aixecament d'un altar destinat
als actes rituals en honor del déu al mig
de l'orquestra.
L'acció dels actors es desenvolupava
al prosceni, davant d'una arquitectura
artificial o pintada, i de vegades utilit-
zant la mateixa vista natural com a teló
de fons. La seva acústica és tan precisa
que es pot sentir els actors sense cap
mena de problema des de qualsevol ra-
có de la càvea.
Va ser un dels teatres més famosos de
l'època i s'hi van poder escoltar les millors
tragèdies de Sòfocles, Eurípides i Èsquil.
Un extrem de la càvea.
Un passadís perimetral anomenat MODELS i INFLUÈNCIES
diazoma, separa la càvea, o espai dels El teatre d'Epidaure il·lustra perfecta-
espectadors, en dos seccions. En total ment l'evolució de l'arquitectura
s'hi podien arribar a reunir 15 000 per- clàssica del teatre cap a les formes
sones, que es disposaven en dos tipus hel·lenístiques, que incrementen les
de seients: els del poble, que consistien dimensions de la càvea i eleven el
en les mateixes grades llises de pedra, i prosceni, que anteriorment es troba-
els seients de les personalitats políti- va al nivell de l'orquestra.
ques, a primera fila i reforçats amb res- Aquestes modificacions van ser el
patller i braços. model a seguir per a molts altres tea-
Finalment hi ha les construccions es- tres posteriors, tant grecs (teatre de
cèniques –de planta rectangular– dispo- Segesta, a Sicília) com romans.
sades en posició tangent darrere
l'orquestra. En aquest espai hi havia
l'escena, un edifici de dos pisos i un
balcó avui destruït que podia represen-
tar un palau, una cabana o una botiga,
segons els decorats davanters pintats, i
que també servia de magatzem i vesti-
dor pels actors; i el prosceni, una plata-
forma elevada situada entre l'orquestra
i l'escena, en la qual pròpiament es des-
envolupava l'acció teatral. Teatre de Segesta, a Sicilia (segle III a.C.).
càvea
 Fitxa 7.7 | L'AURIGA DE DELFOS Pitàgores de Reggio ESCULTURA

Descripció formal
L'Auriga de Delfos és un dels raríssims
bronzes grecs que han arribat fins avui.
CONSOLIDEM

Llevat del braç esquerre i d'alguns ele-

ments decoratius menors, té un estat
de conservació excepcional.
Formava part d'un conjunt integrat
per un carro i quatre cavalls, tots de
bronze i de mida natural; el van fer amb
la tècnica de la cera perduda, en unes
quantes peces separades de mida molt
gran i després soldades. També té afe-
gits de làmines de plata i de coure als
llavis i a les pestanyes, juntament amb
pasta vítria i pedres per als ulls.
El jove efebus presenta un cos atlètic
i fort, però el seu port digne denota un
origen aristocràtic. Amb el braç dret
agafa les regnes de la quadriga, mentre
que té la mirada fixa cap endavant i el La cara guanya expressivitat gràcies a la utilit-
cos ben dret; els peus són una mica zació de diversos materials.
desproporcionats. Ja no exhibeix el
somriure arcaic de l'escultura grega an- Del cap, un oval perfecte i amb un
terior, però sí la factura hieràtica habi- mentó poderós, en destaquen els ulls,
tual del començament del segle V a.C. expressius i vius, i els cabells finament
No hi ha res de la seva actitud que ex- cisellats amb traços precisos. Du una fi-
pressi la victòria: la cara, impassible, no- na diadema, símbol de la victòria, orna-
més transmet una serenitat olímpica. mentada amb meandres, que tenia in-
crustacions de metall.
Va vestit amb la xystis, la túnica llarga
tradicional dels atletes guanyadors que Temàtica
s'ajusta a la cintura amb corretges i que-
Formava part d'un grup escultòric
da com una brusa, cosa que accentua
que havia fet construir Polyzalos, tirà de
l'esveltesa de la figura. La simplicitat del
Gela (Sicília), com a exvot per celebrar
drapat confereix més majestuositat a la
la victòria a la cursa de quadrigues dels
figura.
Jocs Pítics, que se celebraven cada qua-
El treball dels plecs, rics i dinàmics a tre anys en honor d'Apol·lo.
la part superior de la túnica, és magní-
fic; els plecs paral·lels de la part inferior
són més rectes i profunds i recorden el
fust d'una columna acanalada. Con-
tràriament, destaca el realisme i la pre-
cisió amb què estan treballades les
parts nues: les mans i els peus.

FICTXA TÈCNICA
MODELS I INFLUÈNCIES
Títol: L'Auriga de Delfos.
L'Auriga de Delfos és un exemple magnífic de la transició de
Autor: atribuït a Pitàgores de Reggio.
l'escultura del període arcaic cap al període clàssic d'estil
Cronologia: 480 a.C.-460 a.C. sever.
© EDITORIAL VICENS VIVES

Tipologia: escultura exempta. És una composició severa i geomètrica, un retrat idealitzat

Material: bronze. que s'inspira en el hieratisme dels kouroi arcaics, però se li
Mesures: 1,82 m (alçada). ha insuflat un naturalisme i un humanisme nous i així s'ha
Estil: grec sever. aconseguit un equilibri ponderat entre idealisme i realitat.
Tema: commemoratiu.
Localització: Museo Arqueológico (Delfos). Kouros d'Aristódikos (500 a.C.).

6 Fitxa 7.7. L'Auriga de Delfos

 Fitxa 7.8 | DISCÒBOL Miró Autor ESCULTURA

Descripció formal Un altre aspecte significatiu és el bon

El Discòbol s'aparta dels principis treball de l'escultor, que marca fidel-
bàsics de frontalitat i de rigidesa de ment tots els músculs en tensió que
l'escultura arcaica i reflecteix la inquie- participen en l'exercici atlètic. No obs-
CONSOLIDEM

tud de l'artista per mostrar el mo- tant això, aquesta expressivitat no es

viment. Vist de perfil, el cos fa reflecteix al cap, la representació del
una "S", que es combina amb qual conserva reminiscències de l'etapa
l'arc que descriuen els bra- anterior, com ara el hieratisme del ros-
ços estesos. tre i la geometrització dels cabells.
Tot i la violència dinàmica
que expressa l'acció, resulta
evident l'habilitat de MIRÓ per
equilibrar la composició fent que el
braç que té el disc estigui en contra-
pès amb la cama en què descansa l'al-
tre braç. Aquesta ordenació de les lí-
nies en moviment s'anomena rhythmós.

La cara no s'adequa a l'expressivitat de la resta

del cos

A l'obra original de bronze la figura

es podia aguantar sense cap mena de
suport. Però a la còpia de marbre és im-
prescindible utilitzar-hi un suport a cau-
sa del pes del material.

Com si fos un arc, la figura concentra tota la
tensió preparant-se per fer el llançament.
Temàtica
El Discòbol és la imatge d'un jove at-
leta, Jacint, que es va morir en uns jocs
celebrats en honor del déu Apol·lo. Ele-
gir un atleta com a tema escultòric
principal no era pas gens estrany. En
aquella època els atletes eren tan famo-
sos com les divinitats i els consideraven
un model de la bellesa ideal.

MODELS I INFLUÈNCIES
S'ha d'assenyalar la influència que van exercir en
l'obra de MIRÓ els vasos de ceràmica pintats i les
FITXA TÈCNICA
petites estàtues de bronze, unes obres molt im-
portants per entendre les grans escultures de
Títol: Discòbol.
marbre o de bronze des del punt de vista formal i
Autor: Miró (Eleuteres, actiu entre
temàtic.
480 - 440 a.C.).
Cronologia: 460 a.C. En la ceràmica i en aquestes obres menors
Tipologia: escultura exempta.
l'artista tenia més llibertat creativa i més facilitats
tècniques; per això hi podia proposar solucions
Material: original de bronze; còpia romana
© EDITORIAL VICENS VIVES

de marbre.
formals més avançades que després eren repro-
duïdes en marbre.
Mesures: 1,55 m (alçada).
Estil: grec clàssic. Aspectes com la tensió muscular o la interacció
Tema: commemoratiu. de l'obra amb l'espai circumdant van ser, sens
Localització: Museo Nazionale Romano
dubte, innovacions decisives per al futur de
Ceràmica grega: àmfora
(Roma). l'escultura. (segle V a.C.).

7 Ficha 7.8. Discòbol

 Fitxa 7.9 | MÈTOPA 27 DEL PARTENÓ Fídies ESCULTURA

mites més populars de la iconografia

grega: la lluita entre els centaures i
els làpites de Tessàlia.
CONSOLIDEM

Als alts relleus s'hi mostra que nom-

brosos centaures van anar convidats a
les esposalles d'Hipodamia i Pirítous, rei
dels làpites. La festa nupcial va degene-
rar en una agra disputa que es va per-
llongar fins a hora foscant i que, en lloc
d'acabar-se, va originar la guerra entre
làpites i centaures fins que els centau-
res van ser expulsats de Tessàlia.
Els grecs van utilizar aquesta llegen-
da per simbolitzar la supremacia de la
civilització i de l'ordre sobre la barbàrie.

FITXA TÈCNICA
Títol: mètopa 27 del Partenó.
Autor: Fídies.
Cronologia: 447 a.C.- 438 a.C.
Tipologia: alt relleu del Pentèlic.
Material: marbre policromat.
Mesures: 137 x 172 cm.
Estil: grec clàssic.
Tema: centauromàquia.
Localització: British Museum (Londres).
Descripció formal
Des del punt de vista de la composi-
ció i de la narració, és una de les mèto-
pes més aconseguides i impactants.
Treballada en un magnífic alt relleu,
que sobresurt fins a 25 centímetres,
l'escultor hi demostra la seva depurada
© EDITORIAL VICENS VIVES
clavar-li el cop mortal; el centaure es
toca la ferida que el jove guerrer li ha fet
a l'esquena.
La lleugera túnica del làpita s'obre
entre els dos braços i, per darrere, crea
un fons sobre el qual destaca el magní-
fic modelat de les anatomies i accentua
el contrast entre l'harmonia del cos del
jove i la vehemència del cos contorsio-
nat del centaure.
La mètopa 27 evidencia una concep-
ció escultòrica més moderna que altres
mètopes del Partenó. Cal destacar-ne
l'estructura compositiva harmònica,
però més dinàmica, i també el tracta-
ment més naturalista de les figures, de
cànons proporcionats i d'una gran ex-
pressivitat.
MODELS I INFLUÈNCIES
L'episodi de les llegendàries esposa-
lles de Pirítous i Hipodamia, que Ovi-
di explica al llibre dotzè de les Meta-
morfosis, va inspirar nombroses
obres, tant pictòriques com escultò-
riques. A Grècia, a més de les mèto-
pes del Partenó, el trobem en vasos de
figures negres i a la decoració escul-
tòrica de temples, com el de Zeus a
Olímpia.
Segles més tard hi va haver molts
artistes que van reprendre aquesta
iconografia, com Antonio CANOVA, a
Teseu matant el centaure, Willi-
am-Adolphe DE BOUGUEREAU, Gérard
DE LAIRESSE i Antoine-Louis BARYE.
Dues de les obres mestres del gènere
són el relleu de marbre de la Batalla
de centaures i làpites de MIQUEL ÀN-
GEL o El rapte d'Hipodamia de RUBENS.

tècnica i aconsegueix recrear en un es- Temàtica

pai tan reduït el moment dramàtic en
què un centaure intenta escapar-se del
rival. El làpita, amb les cames ben fer-
mes, té agafat el centaure encabritat
amb una mà, i amb l'altra està a punt de
Completant el cicle de la Giganto-
màquia, l'Amazonomàquia i la caiguda
de Troia, el conjunt de mètopes del
costat sud del Partenó dedicades a la MIQUEL ÀNGEL: Batalla de centaures i làpites
Centauromàquia escenifica un dels (1493).

8 Fitxa 7.9. Mètopa 27 del Partenó

 Fitxa 7.10 | VICTÒRIA DE SAMOTRÀCIA
CONSOLIDEM
FITXA TÈCNICA
Títol: Victòria de Samotràcia.
Autor: atribuïda a Pitòcrit de Rodes.
Cronologia: 200 -190 a.C.
Tipologia: escultura exempta.
Material: marbre de Paros.
Mesures: 2,45 m (alçada).
Estil: grec hel·lenístic.
Tema: mitològic / commemoratiu.
Localització: Musée du Louvre (París).
Descripció formal
© EDITORIAL VICENS VIVES
L'escultor delimita una figura femenina
alada i dreta a qui falta el cap i tots dos
braços. Vesteix un chiton, que era una
túnica de lli fina i transparent subjecta-
da per sota del bust amb un cordó i, en-
rotllada a l'alçada dels malucs i una ca-
pa per abrigar-se anomenada himation.
9 Fitxa 7.10. Victòria de Samotràcia
Pitòcrit de Rodes
La característica principal
d'aquesta obra és el dinamis-
me. Aquest moviment li confe-
reixen sobretot dos factors
principals. En primer lloc, el
contrapès de la composició que
formen les ales de l'esquena i la
cama dreta avançada, que ac-
centua la intencionalitat de la fi-
gura d'anar cap endavant.
En segon lloc, i com a conso-
nancia lògica amb el primer
punt, les corbes i els plecs de la
roba enganxats al cos de la do-
na utilitzant la tècnica dels
"draps molls".
Gràcies a aquest recurs, que
imita l'efecte de l'aigua a la ro-
ba, l'escultor no només aconse-
gueix reforçar la sensació de
moviment amb el d'avançar
contra el vent, sinó que, a més,
realça l'anatomia del cos i pro-
porciona una sensualitat nota-
ble a la figura.
Totes aquestes característi-
ques fan pensar que l'autor vo-
lia recrear el moment exacte en
què la deessa, encara amb les
ales desplegades, s'havia posat
sobre la proa de la nau
per guiar els soldats cap
a la victòria.
MODELS I INFLUÈNCIES
L'escultura grega mostra una evolució
constant pel que fa a l'estudi de la
representació del cos humà, el movi-
ment dels músculs, la bellesa i la pro-
porció. La Victòria de Samotràcia pre-
senta una ruptura estètica en relació
amb els cànons de proporció i d'equili-
bri de l'època clàssica a partir del di-
namisme i de l'habilitat tècnica. Cal
destacar-hi l'ús de la tècnica dels
draps molls, utilitzada per FÍDIES al
segle V a.C.
La força i el dinamisme que desprèn la
Victòria de Samotràcia pot relacio-
nar-se amb l'escultura futurista d'Um-
berto B OCCIONI , Formes úniques de
B OCCIONI : Formes úniques de continuïtat a
continuïtat a l'espai.
l'espai (1913).
ESCULTURA
La figura la van restaurar totalment
l'any 2013. En van sorgir pigments i res-
tes de colors que cobrien originària-
ment l'escultura.
Temàtica
Aquesta escultura representa una de
les divinitats de l'antiga Grècia: la Victò-
ria (Niké en grec), que era respectada
com a deessa portadora de bona sort.
Era considerada filla de Zeus, tot i
que sovint la representaven personifica-
da en la imatge d'Atena, deessa de la
saviesa i de l'estratègia militar. Se solia
representar amb unes ales, que li per-
metien desplaçar-se a gran velocitat, i
duent una fulla de palma o una garlanda
com a símbols de victòria.
No obstant això, en algun cas, com
passa a l'Acròpolis d'Atenes, es repre-
senta sense ales (Atena Àptera), per
mostrar així la voluntat del poble ate-
nès d'impedir que la victòria pogués
deixar-los i perquè es quedés per sem-
pre a la ciutat, d'aquesta forma serien
victoriosos en qualsevol batalla.
Normalment, la representació escul-
tòrica de la Victòria era una petita esta-
tueta que una altra divinitat tenia a la
mà. Però les dimensions de la Victòria de
Samotràcia ens indiquen que en aquest
cas es tracta d'una obra de caràcter
commemoratiu.
 Fitxa 7.11 | VENUS DE MILO  ESCULTURA

Descripció formal La manca dels braços és tan impor-

Escultura tridimensional en què la tant com la resta de l'escultura. Forma
bellesa dels trets i la delicadesa del mo- un nucli d'especulació formal tan ampli
delat recullen la bellesa clàssica de l'es- com el que comporten les parts que es
CONSOLIDEM

cultura grega de segles anteriors, har- conserven. Devia ser influència de

moniosament fosa amb les innovacions FÍDIES i de PRAXÍTELES.
hel·lenístiques del seu temps.
Temàtica
El cos seminu de la deessa, esculpit
Probablement és la representació de
delicadament en diversos blocs de mar-
la deessa de l'amor, de la bellesa, del
bre blanc, presenta una tensió contin-
desig: Afrodita, o Venus per al món ro-
guda; no hi queda res de la rigidesa de
mà. També podria ser Amfititre, deessa
l'estatuària arcaica en aquesta figura, el
del mar, venerada a l'illa de Milos, on la
cos de la qual gira en un contrapposto
va trobar l'explorador francès Dumont
més acentuat al voltant d'un eix recte
D'URVILLE entre el 1819 i el 1820.
des del cap fins a la base.
L'absència dels braços i també dels
Recolzada en la cama dreta i amb
atributs confereixen a la Venus de Milos
l'esquerra més avançada, la corba que
una aurèola de misteri i impedeixen
forma la inclinació del maluc és més
identificar-la rotundament i completar
pronunciada i forma una "S"; així es
la composició: l'estàtua original podia
crea una torsió helicoïdal ascendent i
estar recolzada en un pilar i ensenyar
dinàmica que les espatlles i que la cara
atributs simbòlics, com un arc, una po-
(que mira cap a l'infinit), també incli-
ma (símbol de l'illla de Milos) a manera
nats lleugerament, ajuden a subratllar.
de Venus Victrix, o bé un mirall.
El drapejat de la roba, deixat anar so-
bre els malucs, posa en relleu la silueta
sensual i femenina. El modelat aconse-
gueix clarobscurs subtils amb el con-
trast entre la superfície llisa de la part
superior del cos, amb les suaus corbes
del pit descobert i de l'abdomen, i el vo-
lum i la textura dels plecs del teixit del
mantell que cobreixen una part de
l'anatomia.
Els cabells, recollits en una trossa
amb alguns flocs deixats anar, li cauen
sobre el clatell. I uns forats de fixació
ens indiquen que duia una diadema i La cara i els cabells, constituïts en model de
unes arracades per adornar la figura. bellesa.

MODELS I INFLUÈNCIES
El model iconogràfic de Venus o Afrodi-
ta púdica, que s'aparta d'una iconogra-
fia més heroica de segles anteriors, va
ser recurrent en l'estatuària grega i a les
FITXA TÈCNICA
còpies romanes, i probablement va ser
el model per a la Venus de Milos, o la Ve-
Títol: Venus de Milo (o Milos).
nus d'Arle (Louvre), còpia romana tam-
Autor: desconegut.
bé de l'Afrodita de Tèspies, de PRAXÍTELES.
Cronologia: 100 a.C.
© EDITORIAL VICENS VIVES

La Venus de Milos ha inspirat obres tan

Tipologia: escultura exempta.
diferents com El naixement de Venus, de
Material: marbre.
BOTTICELLI, la Venus blava d'Yves KLEIN o
Mesures: 2,11 m (alçada).
la cèlebre i coneguda Venus de Milos
Estil: grec hel·lenístic.
amb calaixos de Salvador DALÍ.
Tema: mitològic.
Localització: Musée du Louvre (París). DALÍ: Venus de Milos amb calaixos (1936).

10 Fitxa 7.11. Venus de Milo

 Fitxa 7.12 | ALTAR DE ZEUS A PÈRGAM
CONSOLIDEM

FITXA TÈCNICA Context

pati tancat amb un altar
Títol: altar de Zeus. Aquest altar dedicat a Zeus va ser per als sacrificis
Autor: desconegut. construït per ordre del rei atàlida Èume-
Cronologia: 180 a.C.- 160 a.C. nes II per commemorar les seves vic-
Tipologia: altar. tòries bèl·liques a Bitina. S'atribueix a
Material: marbre. l'escola de Pèrgam, taller que va desta-
Estilo: grec hel·lenístic. car pel monumentalisme i la teatralitat
Localització: Pergamonmuseum (Berlin). de les seves construccions.
És considerat l'altar més gran de
l'antiguitat. Va ser descobert a la dar­
reria del segle XIX per l'enginyer ale-
© EDITORIAL VICENS VIVES

many Carl Humann i el seu equip du-

rant unes excavacions arqueològiques.
El 1930, la façana de l'altar va ser des-
muntada peça a peça i traslladada a
Berlín.

escalinata

11 Fitxa 7.12. Altar de Zeus a Pèrgam

 ARQUITECTURA

Descripció formal
En origen, l'altar de Zeus constava
d'un podi de planta quadrangular de 7
metres d'alçada, sobre el qual s'erigia

CONSOLIDEM
una columnata jònica amb entaulament
i coberta plana –decorada amb diversos
animals fantàstics i mitològics–, que a la
façana oest adquiria forma de "U" i
deixava al mig una escalinata impres-
sionant. Aquesta escalinata, que a la
part baixa envoltava tot el podi, conduïa
a un pati interior tancat on hi havia
l'altar dels sacrificis al déu.
Les parets exteriors del podi estaven
decorades amb un fris continu d'alt re-
lleu de més de 120 m de llarg, i el pati
interior, amb un fris esculpit igualment,
de temàtica mitològica.
De tot el conjunt només n'ha arribat
als nostres dies la façana, suficient per
imaginar la magnificència de l'edifici i
Maqueta de Pèrgam.
l'espectacularitat de la decoració escul-
tòrica.
La part conservada del fris exterior atàlida, Tèlef, fill d'Hèracles, i un altre amb els déus) sobre els bàrbars gàlates
de la gigantomàquia destaca per la for- d'exterior de gairebé 200 m (en origen) (identificats amb els gegants). Zeus,
ça i el dinamisme compositiu, en el qual i que presenta la gigantomàquia, és a que és agafat com a model del rei Èu-
les figures s'entrellacen i conformen les dir, la lluita dels déus olímpics –l'ordre– menes II, i Atena, deessa protectora de
diferents escenes. Els personatges exhi- contra els gegants –el caos. la ciutat, de la saviesa i de l'estratègia
beixen actituds violentes reproduïdes L'elecció d'aquesta temàtica no és en la guerra, són els personatges que
amb força gràcies a un treball escultòric casual, perquè té la finalitat d'associar adquireixen un paper més rellevant en
excel·lent en la musculatura del cos, en la victòria del poble atàlida (identificat aquest fris.
l'expressivitat dels rostres i en el movi-
ment dels vestits.

Entorn i integració urbanística MODELS I INFLUÈNCIES

L'altar de Zeus estava construït a la L'altar de Zeus a Pèrgam va ser el més gran de l'Antiguitat i, en línies generals, se-
part superior de l'Acròpoli de Pèrgam gueix l'esquema formal establert per a aquest tipus de monuments. No obstant
(actual població de Bergama, a Turquia) això, s'hi aprecia una particularitat: presenta un podi enorme, que eleva el fris escul-
sobre una terrassa, a la qual s'accedia a tòric, i una escalinata monumental que, en certa manera, va prendre com a model
través d'un propileu. l'altar de Zeus a Olímpia.
La façana principal del monument, L'aparició per primera
avui destruït en part, es conserva al Per- vegada de paisatge
gamonmuseum de Berlín, on també es de fons al fris de Tèlef
pot veure una maqueta de tot el conjunt i el model narratiu de
i l'entorn urbanístic original. les escenes fan
d'aquests frisos un
Funció, contingut i significat
precedent clar de la
Durant el període hel·lenístic, l'altar Columna Trajana.
adquireix entitat arquitectònica fins a També cal assenyalar
© EDITORIAL VICENS VIVES

esdevenir un monument gairebé inde- que pel dinamisme, la

pendent. L'altar de Zeus a Pèrgam és teatralitat i l'expressi-
l'expressió màxima d'aquesta evolució. vitat són un antece-
L'altar de Zeus està decorat amb dos dent de les caracte-
frisos: un d'interior sota el pòrtic, dedi- rístiques del Barroc. Detall del fris que envolta en espiral la Columna Trajana
cat al presumpte fundador del llinatge (107-113).

Fitxa 7.12. Altar de Zeus a Pèrgam 12

 Fitxa 7.13 | GUERRERS DE RIACE
CONSOLIDEM
Guerrer A
Descripció formal
Ambdues escultures representen dos
homes nus en tensió i en posició frontal.
Una vegada acabada la fosa en bronze,
s'hi van afegir alguns petits detalls rea-
listes en altres materials, com les pes-
tanyes de coure, les dents de plata o els
ulls de vori. La llança o espasa i l'escut
que formaven part de cada escultura
tampoc no es van trobar.
L'artista aconsegueix trencar el hie-
ratisme propi de l'escultura del període
arcaic amb un lleuger contrapposto, que
consisteix en el contrast produït entre
una part tensa i una altra distesa, deri-
vat de la lleu elevació d'un dels malucs i
la consegüent flexió de la cama con-
trària. Això suggereix un dinamisme in-
teressant, que es veu potenciat en el
© EDITORIAL VICENS VIVES
guerrer A per la inclinació del cap en di-
recció oposada a la cama flexionada.
El treball dels cabells encara conser-
va una certa esquematització geomètri-
ca, però per la manera com li cauen
l'escultor ha aconseguit evidenciar més
13 Fitxa 7.13. Guerrers de Riace
 ESCULTURA
FITXA TÈCNICA
Títol: Guerrers de Riace.
Autor: desconegut.
Cronologia: 460-430 a.C.
Tipologia: escultura exempta.
Material: bronze a la cera perduda.
Mesures: 2,05 m (alt).
Estil: grec clàssic.
Tema: mitològic.
Localització: Museo Archeologico Nazionale
di Reggio di Calabria (Itàlia).
MODELS I INFLUÈNCIES
Policlet va escriure l'any 450 aC. un
Guerrer B
tractat sobre les proporcions ideals
del cos humà, el cànon. Aquest text,
naturalitat. El modelatge dels cossos desaparegut, va exercir gran influèn-
presenta un alt grau de coneixement de cia sobre la producció escultòrica.
l'anatomia humana, i representa amb
Albert DÜRER en el període renaixen-
un gran realisme els músculs, els ten-
tista va reprendre el cànon, traslla-
dons i les venes.
dant les mesures ideals a les repre-
Temàtica sentacions cristianes.
Recentment s'ha identificat les escul-
tures amb dos guerrers anomenats
Àiax que van participar a la guerra de
Troia, narrada per Homer a La Ilíada.
L'estàtua A, sense casc, ha estat con-
siderada la imatge d'Àiax Oileu, soldat
que va ser castigat per Atena pels seus
continus actes de crueltat. L'estàtua B,
amb casc, pot representar Àiax Telamó,
gran guerrer aqueu que va combatre
amb Aquil·les a la guerra de Troia, i que
després de la mort d'aquest, i que les ar-
mes del seu amic fossin entregades a
Ulisses, va embogir i es va suïcidar.
Altres versions apunten que repre-
senten els guerrers Tideu i Amfiarau,
relacionats amb la guerra de Tebes.
També han estat identificats amb Càs-
DÜRER: Adan i Eva, gravat de 1504.
tor i Pòl·lux, fills de Zeus.
 Fitxa 7.14 | ATENA PACIFICADORA
CONSOLIDEM
Descripció formal
Al pati principal del palau Casa de Pi-
latos, de Sevilla, hi trobem l'estàtua
d'Atena, també coneguda com a Palas
Pacifica o Atena Mèdici.
L'escultura és exempta i està feta
amb marbre blanc. És una rèplica roma-
na del segle II d'un original grec del
principi del segle V a. C. i es postula
com l'única còpia d'Atena Mèdici que
encara conserva el cap original.
Atena Mèdici presenta l'ideal clàssic
de bellesa i està desproveïda dels seus
dos braços i els seus atributs: llança,
elm i parts del casc àtic.
© EDITORIAL VICENS VIVES
La deessa està vestida amb una ègi-
da de pell de cabra, un peple amb cintu-
ró i un mantell col·locat sobre l'espatlla
esquerra.
Sobre el pit, hi porta una cuirassa de
pell de serps amb el cap de la Medusa
14 Fitxa 7.14. Atenea pacificadora
 Autor
Gorgona al centre, regal de l'heroi Per-
seu en agraïment per haver-lo ajudat a
decapitar aquest monstre.
Atena mesura 2,85 metres d'altura i
posa amb la cama dreta lleugerament
flexionada.
Temàtica
Segons la mitologia grega, Palas Ate-
na, deessa guerrera, és la filla preferida
de Zeus. Va néixer del seu cap comple-
tament armada.
A més, és la deessa de la civilització,
de la justícia, de la saviesa i de la raó.
Atena va ser una de les principals divi-
nitats gregues.
Aquesta deessa va ser adorada en
diverses ciutats però sobretot, a Ate-
nes. Segons la mitologia, Atena va ha-
ver de lluitar contra Posidó perquè era
la protectora de la ciutat.
ESCULTURA
FITXA TÈCNICA
Títol: Atena Pacificadora.
Autor: desconegut.
Cronologia: mitjan segle II d. C., rèplica d'un
original àtic del principi del segle V a. C.
Tipologia: escultura exempta.
Material: marbre.
Mesures: 2,85 m (alt).
Estil: clàssic grec.
Tema: mitològic.
Localització: Casa Pilatos (Sevilla).
MODELS I INFLUÈNCIES
La còpia d'Atena de la Casa de Pila-
tos procedeix de l'època d'Adrià i,
per tant, és comparable a les escul-
tures de la vil·la Adriana de prop de
Tívoli.
L'original en què estaria basada la
còpia cal buscar-se a Atenes. Bona
part dels estudiosos la relacionen
amb el mestre àtic FÍDIES, concreta-
ment amb la colossal escultura de
bronze Atena Prómakhos, situada en
l'Acròpoli d'Atenes.
FÍDIESR: Atena prómakhos.
 Fitxa 7.15 | HERMES AMB EL NEN DIONÍS Praxíteles ESCULTURA

Descripció formal El moviment de la figura d'Hermes

La figura d'Hermes està dreta –li falta contrasta amb la verticalitat que for-
una part del braç dret–, es recolza amb men el petit Dionís i la túnica, que, en
lloc de mostrar una ondulació falsa-
CONSOLIDEM

el braç esquerre en una roca coberta

amb una túnica i amb el braç esquerre
aguanta el petit Dionís. Entre el tronc i
la figura d'Hermes hi ha un suport
transversal, necessari per aguantar el
pes de l'escultura.
L'element més important de l'obra és
l'estudi minuciós que l'artista fa de la
compensació de volums, anàlisi que re-
sulta evident en l'ús del contrapposto, un
recurs que ja havia proposat POLICLET.
Aquest joc de composició tan complex
suggereix una estructura suau i dinàmi-
ca en forma d'una gran "S" invertida,
l'anomenada "corba praxiteliana", acon-
seguida gràcies a l'elevació del maluc.
ment ordenada, presenta una caiguda
natural dels plecs. Per aconseguir
aquest efecte, PRAXÍTELES utilitza la tèc-
nica dels draps molls, que aporta sensa-
ció de realitat.
Temàtica
Hermes amb el nen Dionís s'inspira en
la mitologia grega i representa dos déus
de l'Olimp: Hermes, déu del comerç i
missatger diví, i Dionís, déu del vi.
Segons la tradició grega, Dionís era
fill de Zeus i de la princesa de Tebes,
Sèmele. Durant la infantesa i l'adoles-
cència va ser perseguit per Hera, la ge-
losa esposa de Zeus.
En un moment en què el perill d'Hera
semblava especialment amenaçador,
Zeus va fer que el jove Dionís tornés un
altre cop a l'edat de la infantesa i va
manar a Hermes, germanastre del petit,
que el dugués al mont Nisa perquè les
nimfes en tinguessin cura.
Suposadament Hermes mostra, amb
el braç aixecat, un brot de raïm a Dionís
(fruit al qual es va aficionar el nen du-
rant el temps que va estar amb les nim-
fes). Aquest és el moment que reprodu-
eix l'obra de PRAXÍTELES.
Probablement aquesta escultura es
va esculpir per commemorar la pau en-
tre les polis d'Elis i d'Arcàdia, perquè
Dionís i Hermes eren, respectivament,
els patrons d'aquestes dues ciutats.

La corba praxiteliana dinamitza la composició.

FITXA TÈCNICA
Títol: Hermes amb el nen Dionís.
Autor: Praxíteles (Atenes, actiu al
segle IV a.C.).
Cronologia: 350 - 330 a.C.
Tipologia: escultura exempta.
© EDITORIAL VICENS VIVES
MODELS I INFLUÈNCIES
PRAXÍTELES va seguir els cànons de bellesa imposats durant
l'època clàssica i, en particular, la configuració anatòmica mar-
cada per Policlet en el seu cànon.
Tot i així, la seva obra és considerada la precursora dels canvis
que van originar el nou llenguatge de l'estil hel·lenístic, perquè

Material: marbre. els déus i els herois eren presentats en actituds humanes quoti-
Mesures: 2,13 m (alçada). dianes i reflectien per primer cop emocions i sentiments.
Estil: grec postclàssic. La seva influència es va fer notar durant el període hel·lenístic a
Tema: mitològic. l'obra de LISIP i ESCOPES, i, posteriorment, en el Renaixement,
Localització: Museu Arqueològic període en què la corba praxiteliana va ser molt imitada com a L ISIP : Apoxiòmenos
(Olímpia). model d'equilibri. (segle IV a.C.).

15 Fitxa 7.15. Hermes i Dionís nen

 Fitxa 7.16 | APOXIÒMENOS Lisip ESCULTURA

Descripció formal amb l'expressió de cansament a la cara i

L'atleta està dret, nu, amb els braços els cabells esborrifats, mentre es neteja
aixecats fins a l'altura de l'espatlla. El el braç estirat amb l'estrígil en un gest
pes del cos reposa en la cama esquerra, absolutament quotidià i banal.
CONSOLIDEM

rígida i recolzada en una columna, i el

Temàtica
braç esquerre es troba en escorç; la ca-
ma dreta la té més avançada i separada, El terme apoxiòmenos deriva del verb
i el braç dret es projecta cap endavant, grec apoxyo, "netejar", i significa "el qui
un fet que s'accentua gràcies a la lleu es rasca", "el qui es treu l'oli"; es refereix
torsió dels malucs, que creen un movi- a un ritu habitual a l'antiga Grècia: els
ment pendular del cos. atletes s'ungien amb oli abans de cada
competició o exercici gimnàstic; per ai-
En el seu cos flexible i nerviós s'hi
xò, després s'havien de netejar amb sor-
combina magistralment entre la tensió
ra i passar una espècie d'instrument
amb el repòs de cada part del cos, amb
metàl·lic corb anomenat estrígil per treu-
un contrapposto més dinàmic que el de
re's l'excés d'oli, la suor i la sorra.
POLICLET, i així aconsegueix apartar-se
definitivament de la perfecció estàtica i Els atletes grecs, com els esportistes
de la frontalitat de l'escultura grega actuals, tenien una consideració social
clàssica. Se situa a mig camí del període especial. En l'escultura, l'atenció que re-
hel·lenístic, molt més àgil pel que fa a les bien era equiparable a les representa-
composicions. Ja no és el repòs tens del cions que es dedicaven als déus.
Dorífor, que equilibra el pes i la torsió del
cos sobre una cama, sinó que reprodu-
eix un moviment entre dues posicions.
L'impuls dels braços s'apropia de
l'espai i multiplica els angles, així convi-
da a fer la volta entorn de l'Apoxiòmenos
i a admirar-lo des d'uns quants punts
de vista.
Ja no és l'atleta heroic o diví en el mo-
ment de la gesta esportiva o de la victò-
ria a la palestra, sinó en el moment
posterior a la contesa. Vencedor o no, el Tensió i repòs combinats magistralment als
jove mira al lluny, cansat per l'esforç, genolls.

MODELS I INFLUÈNCIES
L'Apoxiòmenos és una còpia romana de marbre de l'escul-
tura original grega, que era de bronze.
L'escultura de LISIP continua sent l'encarnació de la per-
fecció del cànon de bellesa clàssica però imbuït d'un nou
naturalisme. Les seves proporcions són més esveltes
i allargades que les de POLICLET. Aquest va proposar, al
cèlebre Dorífor (en grec, "que du llança"), una mesura se-
FITXA TÈCNICA
gons la qual el cap havia de ser 1/7 del cos. LISIP proposa
Títol: Apoxiòmenos.
la mesura 1/8 i en resulten unes proporcions menys ro-
Autor: atribuït a Lisip.
tundes, el modelat, suau i polit, i el cap, més petit.
Cronologia: 330 - 320 a.C.
A més, el joc del contrapunt escultòric va persistir durant
Tipologia: escultura exempta.
© EDITORIAL VICENS VIVES

segles. El David de MIQUEL ÀNGEL, el de VERROCCHIO i el

Material: marbre del Pentèlic.
de DONATELLO són exemples de la presència del model
Mesures: 2,05 m (alçada).
que va seguir LISIP, el cànon de bellesa física del qual con-
Estil: grec postclàssic. tinua vigent als nostres dies reflectit en els paràmetres
Tema: esportiu. que s'utilitzen avui per als models publicitaris.
Localització: Museo Pio-Clementino (Musei
Vaticani, Roma). POLICLET EL VELL: Dorífor (segle V a.C.).

16 Fitxa 7.16. Apoxiòmenos

 Fitxa 7.17
| | FRIS DE L'ALTAR DE ZEUS A PÈRGAM  ESCULTURA

L'Altar de Zeus havia estat edificat a

l'Acròpoli de Pèrgam (l'actual Bergama,
a Turquia) damunt una terrassa a la
CONSOLIDEM

qual s'accedia a través d'un propileu.

Actualment, la façana principal de
l'Altar de Zeus es conserva al Pergamon-
museum de la ciutat de Berlín, on tam-
bé es pot veure una maqueta que repro-
dueix tot el conjunt.

FITXA TÈCNICA
Títol: Fris de l'Altar de Zeus a Pèrgam (Atena
i Gea).
Autor: desconegut.
Cronologia: 197-159 a.C.
Tipus: altar/monument religiós.
Material: marbre.
Estil: grec hel·lenístic.
Tema: mitològic.
Localització: Pergamonmuseum (Berlín).
Descripció formal
El frisos de l'Altar de Zeus es troba a
l'edificació de la que rep el seu nom.
L'Altar de Zeus constava d'un podi de
planta quadrangular de 7 m d'alçada,
damunt el qual s'erigia una columnata
jònica amb entaulament i coberta plana
–decorada amb animals fantàstics i mi-
tològics–, que a la façana oest tenia la
pati tancat
amb un altar
© EDITORIAL VICENS VIVES
Temàtica
Aquest fragment del fris de l'Altar de
Zeus descriu la lluita dels déus olímpics
– Atena i Nike– contra els gegants –Gea
i Alcioneu-. Ès necesari identificar a
aquests amb els gàlates i els primers
amb els atàlides.
En aquesta escena Nike ajuda Atena,
que agafa pels cabells Alcioneu, que és
mossegat mortalment per la serp
d'Atena, i l'arrossega lluny de la protec-
forma d'una U enmig de la qual hi havia ció de la seva mare Gea. Aquesta, des-
una escalinata impressionant. consolada, està representada a la dreta
L'escalinata duia a un pati interior en de l'alt relleu, a terra.
el qual hi havia l'altar dels sacrificis al
déu. Les parets del podi estaven decora-
des amb aquest fris continu en alt relleu
de més de 120 m de llarg, amb el tema
de la Gegantomàquia; Atena i Gea for-
men part de la narració dels frisos.
Les quatre figures d'aquest grup desta-
quen per la força i el dinamisme compo-
sitiu. El treball escultòric és excel·lent en
la musculatura del cos, en l'expressivitat
dels rostres i en el moviment de les robes
molles de la filla de Zeus, Atena, i de la te-
rra mare, Gea, progenitora dels gegants.
Vista frontal de l'Altar de Zeus.
MODELS I INFLUÈNCIES
L'Altar de Zeus a Pèrgam va ser el més
gran de l'Antiguitat i, en línies generals,
segueix l'esquema formal establert per
als monuments d'aquest tipus.
El tema de la Gegantomàquia del fris és
central en la mitologia grega. Ha tingut
moltes interpretacions en diferents
camps artístics. Els alts relleus de Pèr-

per al sacrifici gam representen un punt culminant en

la representació del tema.
altar
L'aparició, per primera vegada, d'un pai-
satge com a fons i el model narratiu de
escalinata les escenes fan d'aquests frisos un pre- Detall del fris que cobreix en espiral tota la
cedent evident de la Columna Trajana. Columna Trajana (107-103).

17 Fitxa 7.17. Fris de l'Altar de Zeus a Pèrgam (Atena i Gea)

 Fitxa 7.18 | LAOCOONT I ELS SEUS FILLS
CONSOLIDEM
Descripció formal
Presentat de manera frontal, el grup
gira a l'entorn de la figura principal del
sacerdot, que lluita per alliberar-se de
l'atac de les dues serps, mentre els seus
fills, a ambdós costats, sembla que no
tinguin prou força per escapar-se'n. El
dinamisme i l'expressivitat són les ca-
racterístiques principals d'aquest grup
escultòric, un dels millors exemples de
l'escultura del període hel·lenístic.
L'obra s'estructura a partir de la pirà-
mide que dibuixen els tres caps dels per-
sonatges –el de Laocoont coincideix amb
el vèrtex superior–. També s'observa una
diagonal que creua tot el grup i baixa des
de la part superior esquerra.
Aquest moviment es veu reforçat pel
dinamisme intens de les dues serps que
serveixen com a nexe d'unió entre les fi-
gures, i per la sensació de gran tensió
que desprenen els cossos. Aquests,
© EDITORIAL VICENS VIVES
amb la musculatura exageradament tre-
ballada per la seva edat, expressen la
perfecció anatòmica –sobretot a la figu-
ra central– característica del període
clàssic.
No obstant això, aquest idealisme
formal es conjuga amb la gran capacitat
18 Fitxa 7.18. Laocoont i els seus fils

Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes
ESCULTURA
ESCULTURA
FITXA TÈCNICA
Títol: Laocoont i els seus fills
Autors: Agesandre, Polidor i Atenodor
de Rodes.
Cronologia: segle III-II a.C.
Tipologia: escultura exempta.
Material: original de bronze; còpia romana
de marbre.
Mesures: 2,42 m (alto).
Estil: grec hel·lenístic.
Tema: mitològic.
Localització: Museo Pío Clementino (Musei
Vaticani).
MODELS I INFLUÈNCIES
Si el període clàssic va ser una font
d'inspiració per al Renaixement,
de representació de les emocions huma- l'hel·lenístic ho va ser per al Barroc.
nes, fet inherent al període hel·lenístic, i Així, aquest conjunt és un magnífic
que trenca els cànons de serenitat i exemple de barroquisme escultòric
equilibri. Per a això els escultors se sus- de l'hel·lenisme, que representa els
tenten en la perfecta captació del pati- cossos en el moment de màxima
ment (phatos) dels personatges reflectit tensió i dinamisme, igual com va fer,
en els seus rostres. segles després, el genial escultor ba-
rroc BERNINI.
Temàtica
Segons el mite de la guerra de Troia,
el sacerdot troià Laocoont va advertir
els seus conciutadans que no es fiessin
del cavall de fusta (ple de soldats grecs)
ofert pels grecs al déu Posidó en una
suposada retirada. De seguida, dues
serps enormes van sortir del mar i el
van matar juntament amb els seus dos
fills.
Els troians ho van interpretar com un
càstig diví i van entrar el cavall a la ciu-
tat, tal com Sinó, un espia grec, els ha-
via suggerit, dient que era un regal de la
deessa Atena i que si no l'acceptaven
Troia seria destruïda.
Però a la versió explicada a l'Eneida
pel poeta romà Virgili, va ser Atena (par-
tidària de la victòria grega) qui va enviar
les serps per convèncer els troians de la
BERNINI: Rapte de Prosèrpina (1621-1622).
veritat de la història de Sinó.