LLATINISMES MÉS FREQÜENTS

A
accessit: “Es va acostar”. Recompensa que es dóna a qui no obté el premi, però s'acosta a ell. ad
absurdum: “Fins a l'absurd" Demostració de la validesa d'un argument per la impossibilitat de la
seva contrari.
ad calendas graecas: “En les calendes gregues”. Per als grecs no existien les calendes, per tant,
entre els romans s'utilitzava en el sentit de “mai”.
ad hoc: “Per a això precisament”. Expressa adequació i té un ús general.
ad nauseam: “Fins a la nàusea”, “fins al vòmit”.
agenda: “Les coses que s'han de fer”. D'aquí, quadern en el qual s'anota el que s'ha de fer cada
dia. album: “Blanc”. Llibre per a omplir amb fotos, croms, adhesius ...
Alea iacta est: “La sort està llençada”. Paraules de Juli Cèsar al creuar amb el seu exèrcit el riu
Rubicó per anar contra Roma. S'empra quan es pren una decisió important.
alias: “D'altra manera”, “en ocasions”. Davant de sobrenoms; significa “conegut també
com...” alma mater: “Mare que alimenta”, “mare nutrícia”. Designa la Universitat.
alter ego: “Un altre jo”, “un segon jo”. Persona de confiança que representa a un o s'identifica amb
ell.
Altius, citius, fortius: “Més alt, més ràpid, més fort”. Lema olímpic.
anno domini: “Any del Senyor”, el mateix que “després de Crist” (d. C).
annus horribilis: “Any terrible, horrorós, esborronador”.
ante meridiem: Sol abreujar-se a. m. Significa “abans del migdia”. S'oposa a post
meridiem. a priori: “Amb anterioritat” a una circumstància determinada.
a posteriori: “Amb posterioritat”.
aurea mediocritas: “Daurada mediocritat”. Lloança del terme mig i de
l'equilibri. ave: “Salut”, “hola” .
Ave, Caesar, morituri te salutant: “Salut, César, els que van a morir et saluden”. Era la salutació
ritual dels gladiadors a l'emperador abans d'iniciar el combat.
B
Beatus iIIe: “Feliç aquell”. Principi d'un famós vers d'Horaci que enalteix la vida senzilla. Figura
literària.
bis: “Dues Vegades”.
C
campus: “Camp”. S'utilitza per a referir-se al terreny d'una universitat o d'un col·legi. caritas:
"Amor al proïsme, amor-pietat, amor-compassió». Per això hi ha una institució benèfica que té el
nom de Càritas.
Carpe diem: “Gaudeix del dia present”. Altre vers d'Horaci.
Casus belli: “Motiu de guerra”. Causa que justifica una guerra.
cave canem: “Alerta amb el gos”.
Cogito, ergo sum: “Penso, per tant existeixo”. Principi de la filosofia de
Descartes. confer: Sol abreujar-se cf. o cfr. Significa “compara”, “ consulta”.
confiteor: “Confesso”. Primera paraula de la pregària religiosa Confiteor Deo omnipotenti
. contra naturam: “Contra la naturalesa”.
corpore insepulto: “Amb el cos sense sepultar “.
cum laude: “Amb lloança”, “amb elogi”. Es diu freqüentment del resultat d'un examen. curriculum
vitae: “Carrera de la vida”. Conjunt de circumstàncies relatives a l'estat civil, situació acadèmica i
professional, mèrits d'una persona.
D
de facto: “De fet”. S'oposa a l'expressió de iure.
deficit: “Falta”. S'oposa a superavit.
de incognito: “De manera desconeguda”, “sense notorietat”.
de iure: “D'acord a dret”, “de conformitat amb la llei” .
delirium tremens: Forma de deliri amb il·lusions òptiques i terror, per un ús abusiu de l'alcohol.
desideratum (plural: desiderata): “El desitjat”, “les coses desitjades”. Sol emprar-se parlant de
llistes de coses que es desitgen adquirir.
de visu: “De vista”, “per haver-lo vist”.
dies ater: “Dia negre”. Dia de desastre assenyalat com a tal en el calendari romà.
Ecce homo: “Heus aquí l'home”. Paraules de Pilat quan va presentar a Jesús amb la corona
d'espines.
ergo: “Per tant”, “en conseqüència”.
errata: “Errors”, “equivocacions”.
et cetera: Sol abreujar-se etc. Significa “i tot la resta”.
ex abrupto: “Bruscament”.
ex aequo: “Amb igual mèrit”, “amb igual rang”.
ex cathedra: “Des de la càtedra”, “en to doctrinal”.
Excusatio non petita, accusatio manifesta: “L'excusa que no s'ha demanat és una acusació
clara”. ex professo: “Deliberadament”, “a propòsit”.
extra murs: “Fora de les muralles”.
ex vot, exvoto: “Procedent d'un vot, d'una promesa”.
F
Fac simile: “Facsímil”. La seva abreviatura és fax . Literalment significa “fes una
cosa semblant” S'utilitza amb l'accepció de “reproducció exacta d'alguna cosa”.
factotum: “Que ho fa tot”.
forum: “Lloc de reunió o discussió”.
G
gravamen: “Càrrega”, “perjudici”.
grosso modo: “Sense molta exactitud”, “a grans trets”.
H
habitat: “Hàbitat”. Regió en la qual viu un animal o una planta.
hic et nunc: “Aquí i ara”.
homo: “Home” referit a l'espècie humana, tant baró com dona. Pot anar unit a “faber, erectus,
habilis, sapiens".
honoris causa: “Per causa de l'honor”, “per a honrar”. Referit a la concessió de títols honorífics,
com doctor “honoris causa”.
I
idem: ”El mateix”, “igual”.
in albis: “En blanc”.
in crescendo: “En creixement”, “en augment”.
in dubio pro reo: “En el dubte, a favor del reu”. Principi jurídic, que també s'aplica en altres
situacions.
in extremis: “En l'últim moment".
in fraganti: La forma correcta seria in flagranti. Significa “en el moment de cometre un
delicte”. in memoriam: “En memòria”, “en record”.
in mente: “En la ment”, “en el pensament”.
in pace: “En pau”.
in pectore: “En el pit”, “en el cor”. Reserva o secret d'una resolució ja presa. INRI
(lesus Nazarenus Rex ludaeorum): “Jesús Natzarè, rei dels jueus”. Cartell amb
inicials que va posar Pilat en la creu de Jesús.
in saecula saeculorum: “Pels segles dels segles” . Per a indicar la llarga durada d'una
cosa. in situ: “En el seu lloc, sobre el terreny”.
interim: “Entretant”.
inter nos: “Entre nosaltres”, “en confiança”.
in vitro: “En el vidre”. Indica tot procés fisiològic que té lloc fora de l'organisme (en tubs). in
vivo: “En l'ésser viu”. S'oposa a in vitro i designa un procés fisiològic dintre de l'organisme.
ipso facto: “Pel mateix fet”, “immediatament”, “en l'acte”.
iunior: S'abreuja Jr. Significa “més jove”, “el més jove”. S'oposa a sènior.
L
lapsus: “Error”, “falla”. Pot aparèixer amb calami (d'escriptura), linguae (al parlar),
memoriae. lato sensu: “En sentit ampli”. S'oposa a stricto sensu.
M
manu militari: “Amb mà militar”, “per la força”.
mare magnum: “Confusió d'assumptes o coses”. Literalment significa “gran
mar”. Mare nostrum: “El nostre mar". La mar dels romans era la Mediterrània.
maxime: “Sobretot”.
mea culpa: “Per la meva culpa”. Admetent la pròpia responsabilitat.
medium: “Mig”, “intermedi”. Persona-instrument de les manifestacions dels
esperits. memorandum: “El que cal recordar”.
Mens sana in corpore sano: “Una ment sana en un cos sa”.
minimum: “El menys”.
modus operandi: “Manera d'obrar”.
modus vivendi: “Manera de viure”.
motu proprio: “Espontàniament” “voluntàriament”.
mutatis mutandis: “Canviades les coses que han de ser canviades”, “amb els canvis
necessaris”.
N
Non plus ultra: “No hi ha (terra) més enllà”. Inscripció que va ser gravada per Hèrcules al separar
dues muntanyes per a unir l'oceà Atlàntic i la mar Mediterrània.
nota bene (NB): “Notis bé”. Anotació que es fa al final d'una carta o un escrit.
numerus clausus: “Nombre tancat”, “quantitat limitada”. S'utilitza en l'àmbit
docent.
O
opera prima:”Obra primera”. Primera obra d'un autor.
Opus Dei: “Obra de Déu”. Congregació religiosa.
opusculum: “Obra petita”. Composició literària o musical de poca
extensió.
P
Panem et circenses: “Pa i circ” El que donaven els emperadors al poble per a guanyar-se el seu
favor.
paterfamilias: “Pare de família”, “cap de la família”.
patres patriae: “Pares de la pàtria”. Els membres de la càmera legislativa d'un
país. peccata minuta: “Faltes lleus”. Coses sense importància.
per capita: “Per cap”. El que correspondria a cada individu.
per saecula saeculorum: “Pels segles dels segles”
per se: “Per si mateix”.
persona non grata: “Persona indesitjable”.
placebo: “Agradaré”. Medicament vàlid per a tranquil·litzar més que
guarir. placet: “Agrada”. S'usa quan es dóna el consentiment.
plus: “Més”. S'utilitza amb el valor de gratificació.
podium: “Pedestal”, “plataforma”.
post data (p.d.): “Després de donada”. El que s'escriu en una carta després de la
signatura. post meridiem: "Després de migdia" abreujat p. m. S'oposa a ante meridiem.
primus inter pares: “El primer entre iguals”.
pro indiviso: “Per no dividit”. Objectes o béns que no poden dividir-se.
Q
quid: “Alguna cosa”, “què”. S'utilitza amb el sentit de “causa principal d'una cosa”. quorum:
“Dels quals”. Abreujament de la frase llatina quorum praesentia sufficit (“amb la presència
dels quals és suficient»).
Requisit numèric perquè una reunió sigui vàlida. Quo vadis?: “On vas?”. Pregunta que San
Pere, fugint de Roma, li va fer a Jesús en la via Àpia.
R
rara avis: “Rara au”, “cosa estranya”. Sol dir-se d'una persona o cosa difícil de trobar.
referendum: És abreujament de la frase llatina ad referèndum. Significa “per a consultar”. requiem:
“Descans”. De l'expressió “missa de rèquiem”, pels difunts. També és la composició musical per a
aquesta missa.
requiescat in pace: S'abreuja RIP Significa “descansi en pau” i sol col·locar-se en les
làpides. rictus: “Ganyota de la boca” .
rigor mortis: “Rigidesa cadavérica”.
S
sènior: “Més vell”. S'abreuja Sr. Oposat a iunior.
sic: “Així”. S'usa entre parèntesi i darrere de frases o paraules transcrites
textualment. sigla: «Abreujaments».
Symposium: “Banquet”. Paraula grega que s'utilitza per a designar una reunió d'experts. sine die:
”Sense dia”. S'utilitza quan alguna cosa es posposa indefinidament. sine nobilitate: Habitualment
s'utilitza en la seva forma abreujada snob. Significa “sense noblesa”. sine qua non: “Sense la qual
no (condició)”. Condició indispensable.
statu quo: "En l'estat en el qual (estan les coses)”.
status: "Estat o condició d'una persona o cosa”.
stricto sensu: “En sentit estricte", “en sentit rigorós”.
sub iudice: “Sota el jutge”. Assumpte pendent de decisió judicial.
sui generis: “De gènere propi”. Es diu d'alguna cosa quan és molt especial i difícil de
classificar. summum: “El màxim”.
superavit: "Va sobrar”. “El que sobra”. S'oposa a dèficit.
T
tabula rasa: “Taula rasa”. Fa referència a les tauletes de cera que s'utilitzaven per a escriure amb un
estilet i que s'allisaven per a tornar a escriure. S'utilitza per a referir-se a la ment abans del
coneixement, i també per a assenyalar que es comença de nou o es prescindeix d'alguna cosa. totum
revolutum: “Tot regirat”. Confusió total.
Tu quoque, fili mihi: “Tu també, fill meu!". És la frase que va pronunciar Cèsar quan va veure que
el seu fill Brut també participava en la conspiració per a assassinar-lo.
U
ultimátum: “Últim avís”, “últim termini».
ultra: “Més enllà”, “extrem”. De vegades s'utilitza com prefix: els ultrasur,
ultracurt. urbi et orbi: “A la ciutat i al món”, és a dir, “a totes parts”.
V
vade mecum: “Camina amb mi”. Sol anomenar-se així un llibre de poc volum i fàcil maneig per a
consulta de dades importants.
Vade retro: “Vés-te enrere”, “Retrocedeix”. Paraules dites per Crist al ser temptat per Satanàs;
s'utilitzen per a rebutjar una oferta molt temptadora.
vale: “Adéu”, “passa-ho bé”.
Veni, vidi, vici: “Vaig arribar, vaig veure i vaig vèncer”. Exemple de laconisme per expressar la
rapidesa i eficàcia en una acció. Va ser el part que va donar Cèsar al Senat en comunicar la seva
victòria en el Pont.
verbigràcia: “Per exemple”.
versus: “En” contra de “, enfront de” .
viacrucis: "El camí de la creu”. Pujada de Crist al Calvari amb la creu a coll. S'utilitza amb el sentit
de recorregut penós o aflicció continuada.
vice: “En lloc de”. Se sol usar com a prefix fonamentalment de càrrecs: «vicepresident».
vice versa: “A l’inrevés”, “al contrari”. Pot aparèixer escrit en dues paraules o en una
sola. vis comica: “Força còmica”, “facultat de fer riure”.
viva voce: “De viva veu”.
vox populi: “Veu del poble”, “rumor popular”.
http://www.uib.cat/ca/infsobre/estructura/instituts/ICE/seminaris/batxillerat/documents/llengue
s classiques/Proposta-llatinismes.pdf

LITERATURA GREGA

○ Poesia èpica. Homer: La Ilíada i l'Odissea.

○ Teatre: Èsquil, Sòfocles, Eurípides i Aristòfanes.
○ Historiografia: Heròdot, Tucídides i Xenofont.

MITOLOGIA GREGA
Proposta
Cosmogonia i Teogonia:
- Del Caos al destronament d’Urà.
- De Cronos a Zeus.
Antropogonia:
- El mite de Prometeu: creació de l’ésser humà.
- Deucalió i Pirra.
- L'aparició de la dona: Pandora.
Els déus olímpics:
-Zeus, Hera, Posidó, Hades, Demèter, Atena, Hefest, Apol.lo, Àrtemis, Ares,
Afrodita, Dionís, Hermes.
Els mites de Creta:
- Teseu i el Minotaure.
- Dèdal i Ícar.
La guerra de Troia:
- Causes i origen de la guerra.
- Aquil.leu.
- Desenllaç de la guerra.
El mite de Perseu.
El mite d'Hèracles:
Hèracles.
- Els dotze treballs d'Hèracles: resum d'almenys tres dels treballs a escollir
per l'alumne.
- Jàson i els Argonautes.
Narrativa hispanoamericana: el realismo mágico
- Breve contexto histórico-social.
- Breve definición del Realismo Mágico.
- Rasgos temáticos y estilísticos de la narrativa hispanoamericana desde los años
40. En algunos manuales se habla de la “nueva narrativa hispanoamericana”.
(Nos centraremos en la época del realismo mágico. No es necesario llegar a las últimas
tendencias). Citar obras y autores representativos. Por ejemplo: Cien años de soledad
de García Márquez, Pedro Páramo de Juan Rulfo, Rayuela de Cortázar, etc.

Durante el siglo XX, los países de América Latina experimentaron una serie de cambios
políticos, económicos y sociales significativos que tuvieron un impacto en la producción
literaria de la región. En la primera mitad del siglo XX, muchos países de América Latina
vivieron una serie de revoluciones y movimientos sociales que buscaban liberarse de la
opresión política y económica de las potencias coloniales, como la Revolución mexicana
en 1910 o la Revolución cubana de 1959. A nivel económico percibieron una serie de
transformaciones económicas y políticas significativas, incluyendo la implementación de
políticas neoliberales y la globalización económica. Estas transformaciones se deben a
que las consecuencias del colonialismo español afectaron las estructuras sociales, la
religión y la cultura y porque los estados independientes en el siglo XIX, estaban unidos a
la figura permanente de un dictador.

A lo largo de todo el siglo XX, la literatura hispanoamericana estuvo influenciada por una
serie de movimientos literarios y culturales, e Influencias de grandes autores europeos.
Anteriormente, hasta la década de los 40, destacaba la novela realista tradicional del
siglo XIX, pero más tarde surge el realismo mágico que rompe con la novela tradicional. El
realismo mágico es una estética que integra lo maravilloso en el mundo narrado sin que
se perciba como distinto de lo real, los elementos fantásticos o sobrenaturales son
introducidos con naturalidad en lo cotidiano o algunos hechos verosímiles se presentan
como insólitos o increíbles.
Respecto a los rasgos temáticos de esta corriente son los siguientes: se funde la realidad
narrativa con elementos fantásticos y fabulosos, lo irracional aparece como un
ingrediente más de la realidad cotidiana, esto es, es percibido internamente como
“normal”. A la vez, se plantean los grandes problemas del ser humano en la sociedad
contemporánea, enraizados en el contexto de Hispanoamérica. Aparece una visión
bastante pesimista en la que destaca la angustia existencial, la incomunicación, la
soledad y el tiempo. Por último, destaca la metaliteratura y el erotismo. En cuanto a los
rasgos formales tenemos una complicación de estructura que se aleja de la estructura
lineal de la novela tradicional y se usan técnicas novedosas como la ruptura del orden
cronológico y lógico, o alternancia de espacios y tiempos. Otro rasgo formal es la
multiplicidad de puntos de vista ya que el narrador omnisciente se combina con otras
voces narrativas. Asimismo se busca un nuevo lenguaje literario por lo que destaca el
empleo de la variedad lingüística. LOs autores más representativos son : García Márquez
con Cien años de soledad (1967) , Juan Rulfo con Pedro Páramo (1955), Julio Cortázar
con Rayuela (1963), entre otros más.

En conclusión, el realismo mágico es un movimiento literario único que surgió en América

Latina en respuesta a las realidades sociales y políticas de la región. Su legado literario ha
tenido un impacto significativo en la literatura mundial
PREGUNTES CURTES TEMA 13
1. Elabora un esquema amb les grans etapes dins l'evolució económica d'Espanya durant
la dictadura franquista, tot esmentant un aspecte relatiu a les Illes Balears.
- FRANQUISME TOTALITARI (1939-1950), etapa de forta crisi econômica: la política
econòmica es basava en l'intervencionisme de l'Estat i l'autarquia que limitava al máxim les
importacions estrangeres. Això va suposar l'estancament de la producció agrària i industrial,
l'enfonsament del comerç exterior (aïllament Internacional) i la reducció del nivell de vida
(etapa caracterizada per la fam, les cartilles de racionament I el mercat negre).
- MESURES LIBERALIZADORES | ALIANCES INTERNACIONALS (1951-1956): entre
1950 | 1953, els EUA va concedir crédits a Espanya per a la compra de productes agrícoles,
matèries primeres i equip industrial; Espanya va entrar a L'ONU l'any 1955, que suposa una
obertura cap a l'exterior; i es recupera el mercat Iliure i es rebaixa progressivament
l'intervencionisme i el proteccionisme.
- EL DESARROLLISMO. EL BOOM TURÍSTIC BALEAR (1959-1973): s'aprova el Pla
d'Estabilització de 1959, amb l'objectiu de liberalitzar l'economia i obrir-la a l'exterior. Algunes
de les mesures van ser el retallament de la despesa pública, la congelació dels salaris i la
restricció de crèdits, entre d'altres. Es va produir un rapid creixement econòmic i Espanya va
passar en una dêcada de ser un país agrari a un país industrialitzat.
El "desarrollismo* es va caracteritzar per un fort creixement industrial; el creixement
espectacular del sector turístic a causa de la creixent i massiva arribada de turistes estrangers,
el cas de Balears és un exemple del boom turístic; la modernització de l'agricultura i l'arribada
massiva d'inversions estrangeres
atretes peis baixos salaris.
- LA CRISI FINAL DEL RÈGIM I LA CRISI INTERNACIONAL (1973-75): des de 1973 el
règim va entrar en una crisi irreversible que va acabar amb la fase de desenvolupament
econômic i es va entrar en una aguda depressió. A nivel internacional, hi va haver també una
crisi economica molt important degut a la pujada dels preus del petroli.
2. Quins foren els principals canvis socials que es produiren a Espanya durant el decenni
dels seixanta del segle XX?
A la dècada dels 60, es van produir grans canvis socials, polítics i econômics. Per una banda,
es produeix el major creixement poblacional de la història d'Espanya, degut a l'anomenat baby
boom (descendiment rápid de la taxa de mortalitat i també un augment de la taxa de natalitat).
A més, trobem que els moviment migratoris van ser molt intensos desde 1950. L'èxode rural
cap a les àrees industrials i turístiques va augmentar les diferêncies de riquesa entre la
població. Per tant, l'Espanya rural es despobla, i les grans ciutats com Barcelona i Madrid no
estan preparades per acollir a tants immigrants. També hi va haver emigració massiva cap els
països d'Europa occidental.
Després trobem la modernització social. Al començament dels anys 50, Espanya continuava
sent un país endarrerit i principalment agrari. Amb el "desarrollismo* dels anys 60, el
creixement econòmic va portar a un canvi de mentalitat. La indústria guanya 2 milions de llocs
de treball. La classe mitjana es van convertir en el grup social majoritari, formada per empleats
d'oficina, têcnics, funcionaris, etc. Els obrers de les grans fàbriques protagonitzen la
conflictivitat social. Hi va haver un augment dels salaris i va aparèixer la societat de consum.
El major accés a la informació (tot i la censura i la manipulació), la major mobilitat i el
contacte amb turistes van provocar en els joves un canvi de mentalitat. Es va iniciar una
secularització de la cultura, els joves volien major Ilibertat personal i política. Els serveis
públics van ser insuficients per les necessitats d'aquesta població urbana
creixent, però trobem fets com la Llei General d'Educació (1970) que es va aumentar
l'escolarització obligatôria fins als 14 anys, fet que va disminuir l'analfabetisme. La Llei de
Bases de la Seguretat Social (1963), va garantir assistência médica, pensions de jubilació, etc,
a més es van crear alguns enormes hospitals.
Finalment el creixement demogràfic va provocar un déficit en habitatge, que es volia resoldre
amb grans operacions immobiliàries.

3. Explica breument les fases dins 'oposició política al franquisme.

Es poden identificar diverses fases en l'oposició política al franquisme:
1. Primera fase: Durant el primer franquisme, l'oposició va ser feble a causa de la dura
repressió que va acabar amb molts partits i sindicats republicans. L'oposició es va centrar en la
resistência guerrillera dels maquis a l'interior i els partits a l'exili.
2. Segona fase: A partir dels anys 60, els canvis econòmics i socials van provocar un canvi de
mentalitat sobretot entre els joves que el portaria a rebutjar la dictadura. Les protestes
universitàries i les vagues es van es va succeir de forma constant. El terrorisme d'ETA i FRAP
va créixer i van sorgir aliances polítiques com la Junta Democrática i la Plataforma de
Convergência Democrática.
3. Tercera fase: En els anys finals del franquisme, van sorgir aliances polítiques entre els partits
de l'oposició. L'Assemblea de Catalunya va ser la primera a sorgir, i més tard es va constituir la
Junta Democrática i la Plataforma de Convergência Democrática que va incloure el PSOE, els
grups cristianodemocrates | els progra representants del liberalisme espanyol. Aquesta fase va
culminar amb la Transició Espanyola cap a la democrâcia després de la mort de Franco.