Unitat 4 : La ciutat i els sistemes urbans

Urbanització i sistemes urbans

Ciutats i urbanització
La relació entre el creixement de la població urbana i el desenvolupament de la
indústria i la mineria es va produir, bàsicament, a Europa i a l’Amèrica del Nord.
A Àsia i a Àfrica el procés ha estat invers.

Font: United Nations Population

Division

L’element característic fonamental de tota zona urbana és la ciutat. Tanma­teix,

es fa difícil donar una definició de ciutat universalment eficaç, perquè, a escala
mundial, es barregen molts criteris diferents per caracteritzar-­la.

Les funcions dels espais urbans

Les funcions urbanes es poden resumir en quatre: l’administrativa i de serveis,
la comercial, la residencial i la industrial.

→La funció administrativa i de serveis. Una característica de les ciutats és que

presten tota mena de serveis: sanitaris, financers, cultu­rals, lúdics,
d’ad­mi­nis­tra­cions públiques, etc.

→La funció comercial. L’activitat comercial és una característica prò­pia de les

zones urbanes, fins al punt que moltes ciutats actuals tenen el seu origen en
antics mercats.Els centres de serveis de les ciu­tats acostumen a ser poc
homogenis i a presentar una es­pe­cia­lit­za­ció interna.
→La funció residencial.
1-La funció residencial és una de les funcions principals de les ciutats,
proporcionant espai perquè la gent pugui viure en diverses zones amb
característiques urbanes i arquitectòniques variades, com nuclis històrics,
eixamples moderns, polígons de pisos, i barris amb cases adossades.

2-Hi ha una tendència a les zones residencials cèntriques, com els eixamples, de
convertir-se en zones de serveis, provocant l'augment dels preus del sòl i dels
edificis, i la pèrdua d'habitants cap a zones menys cares, fenomen conegut com
a gentrificació.

3-A les perifèries de les regions urbanes es troben dues tipologies de zones
residencials: les zones suburbials i les àrees suburbanes. Les primeres solen
mancar de planificació urbanística i serveis bàsics, mentre que les segones estan
ben planificades, ben conservades, i tenen accés a serveis i grans superfícies
comercials.

→La funció industrial.Abans centrada a prop de les ciutats per aprofitar els
consumidors, el transport i la mà d'obra, ha disminuït i fins i tot desaparegut a
moltes ciutats. Ara, les noves tecnologies, la recerca i la innovació són les
activitats econòmiques més importants.

Xarxes i sistemes urbans

1-El creixement continu de la població urbana mundial i la formació de xarxes
urbanes interconnectades per raons econòmiques i de serveis.

2-El creixement continu de la població urbana mundial i la formació de xarxes

urbanes interconnectades per raons econòmiques i de serveis.

3-L'índex de desenvolupament d'un sistema urbà es mesura pel grau

d'integració i els intercanvis que es produeixen entre els seus nuclis. Una alta
integració es dóna quan hi ha una important circulació i intercanvi d'elements
de tota mena, i viceversa.

4-S'observa una globalització del model de vida urbà, amb ciutats globals que
exerceixen influència a escala mundial en temes econòmics, culturals i polítics,
com Nova York, Hong Kong i Tòquio.
5-La reorganització constant dels rols de les ciutats sorgeix de la globalització
de l'economia i les innovacions tecnològiques, amb regions urbanes que es
especialitzen funcionalment i es tornen més interdependents.

Segons l’organització de la xarxa de ciutats i les relacions que s’estableixen

entre aquestes, podem distingir quatre tipus de regions urbanes: l’àrea
metropolitana, la conurbació, la regió metropolitana i la megalòpolis.

→Les àrees metropolitanes consisteixen en una gran ciutat i les ciutats petites i
mitjanes que l'envolten, amb intensos fluxos entre el nucli central i els nuclis
adjacents.

El desenvolupament d'àrees metropolitanes es deu a millores tecnològiques en

comunicació i transport.El nucli central tendeix a especialitzar-se en sectors
terciaris i quaternaris, mentre que els nuclis perifèrics es dediquen a usos
residencials i industrials.

Les relacions entre municipis dins d'una àrea metropolitana són importants, i
molts s'organitzen en entitats d'àmbit metropolità per coordinar serveis com
transports i sanejament.

→Una conurbació és un tipus de regió urbana on no hi ha un nucli clara­ment

pre­do­mi­nant, sinó diversos nuclis d’importància igual o similar. Una
conurbació pre­sen­ta una estructura polinuclear, caracteritzada per
l’abundància de les ac­ti­vi­tats secundàries i terciàries, d’una banda, i per un gran
intercanvi de fluxos entre les ciutats que en formen part, de l’altra.

→Una megalòpolis és una gran regió urbana amb una successió de conurbacions
i regions metropolitanes que s'estenen durant centenars de quilòmetres i
acullen més de vint milions de persones.La megalòpolis té diversos nuclis
centrals d'importància variable, on es desenvolupen xarxes complexes
d'activitats econòmiques que generen intercanvis massius de fluxos.

És una realitat complexa on les àrees metropolitanes no necessàriament formen

un continu totalment urbanitzat, i pot incloure espais naturals o rurals no
urbanitzats.
→Delimitar les regions urbanes és complex perquè són realitats en constant
canvi.

S'utilitzen diversos criteris a escala mundial per a la delimitació, com la

població de la ciutat central, la densitat poblacional, els desplaçaments per
motius laborals o d'estudi, la demanda de serveis, o la quantitat de trucades
telefòniques.La manca d'un acord general sobre els criteris i el reconeixement
administratiu dificulta l'establiment dels límits de les regions urbanes.

Xarxa urbana catalana

La distribució de la població a
Catalunya és irregular, amb densitats
molt altes a la costa, especialment a la
Costa Central, i molt baixes al
Pirineu.La xarxa urbana catalana està
liderada per Barcelona, considerada la
ciutat més important de l'Arc
Mediterrani de la Unió Europea,
juntament amb Milà.

La xarxa urbana catalana està

jerarquitzada en quatre nivells: la
regió metropolitana de Barcelona, les
ciutats d'influència supracomarcal, els centres comarcals i els centres
subcomarcals.

La regió metropolitana de Barcelona exerceix una funció vital de centralitat

administrativa, econòmica i de serveis que influeix a tot Catalunya, i inclou
àrees com el Maresme, el Vallès, el Barcelonès i altres comarques adjacents.

Dins la regió metropolitana de Barcelona es poden diferenciar dues zones:

→L’àrea metropolitana, formada per Barcelona i els municipis més propers,

com ara aquests: l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Badalona o Sant Adrià de
Besòs, entre altres.
→La corona metropolitana, l’anell que envolta l’àrea metropolitana i que inclou
un seguit de capitals comarcals i altres ciutats generalment força
industrialitzades.

Les ciutats d’influència supracomarcal formen el segon nivell del nostre

sistema urbà.

→La conurbació Reus-Tarragona

→Tortosa, que exerceix el paper de lloc central per a totes les Terres de l’Ebre.

→Lleida, nucli central de les Terres de Ponent, des del Pirineu fins a la Depressió
Central.

→Girona, lloc central de les comarques nord­orientals del país.

→Manresa, nucli urbà principal de les comarques que formen la regió central de
Catalunya.

→Vic, focus principal de l’eix de comunicacions que representen les valls del riu
Ter i del riu Congost.

Els centres comarcals, com Figueres, Olot, Balaguer, Tremp, Valls o Falset,
actuen com a centres de serveis per a la seva comarca i solen acollir els mercats
més importants.

Els centres subcomarcals, com Roses i Bellver de Cerdanya, exerceixen un paper

de certa centralitat sobre les poblacions del seu entorn, tot i no ser centres
comarcals.

Les ciutats catalanes mantenen intercanvis entre elles mateixes, no només dins
de l'estructura jeràrquica de la xarxa, sinó també amb altres ciutats del seu
mateix nivell, com Manresa i Vic, Figueres i Olot, o Sabadell i Terrassa, formant
una xarxa ben integrada on els espais urbans es complementen.
Xarxa urbana espanyola

El sistema urbà espanyol està

encapçalat per les regions
metropolitanes de Madrid i
Barcelona. És un sistema que està
integrat dins el sistema urbà de
l’Europa oc­ci­den­tal i s’hi connecta,
principalment, per l’eix de
comunicació mediterrani, a través de
Barcelona i les ciutats franceses de
Marsella i Lió.

El sistema urbà espanyol s’estructura en sis subsistemes urbans:

1-Mediterrani: És el més important en termes de població, nombre de ciutats i

densitat.

2-Central: Integra l'àrea metropolitana de Madrid, sent la més important de la

Península.

3-Meridional: Presenta dos eixos urbans, la vall del Guadalquivir i l'eix litoral,
des de Cadis a Almeria.

4-Cantàbric: Inclou les ciutats de la cornisa cantàbrica i el nord de Castella i

Lleó, La Rioja i Navarra.

5-Atlàntic: Centrat al voltant de la Corunya, Santiago de Compostel·la i Vigo,

connectant amb el sistema urbà portuguès a través de Porto.

6-Canari: Aïllat territorialment a les illes Canàries, centrat en Las Palmas de

Gran Canaria i Santa Cruz de Tenerife.

L’actual sistema urbà espanyol té el seu origen immediat en el

desenvolu­pament econòmic, la industrialització i els moviments interns de
població que es van produir entre el 1960 i el 1975.
 Les transformacions urbanes de les darreres dècades han tingut tres
con­se­qüèn­cies principals:

→La consolidació d’uns eixos territorials en els quals tendeixen a con­centrar-se

la població i les activitats econòmiques.

→El reforçament de la preeminència de les set àrees metropolitanes principals

→La bicefàlia del sistema urbà espanyol. Està representada per l’àrea
me­tro­po­li­ta­na de Madrid, un gran centre econòmic, polític i financer.

Especialització funcional dels sistemes urbans català i espanyol

1.Les àrees urbanes contemporànies, 3.A Catalunya, la funció industrial és

influïdes per la societat postindustrial,
es caracteritzen principalment per les
seves funcions en el sector dels serveis i
de l'administració. A causa de la
globalització, molta indústria es va
deslocalitzar, augmentant la
dependència de les activitats terciàries.
destacada a l'àrea metropolitana de
Barcelona, el Baix Camp, el Tarragonès, el
Gironès i el Segrià, sobresortint sectors
com el metall, la química i la
farmacèutica.

2.Madrid i Barcelona destaquen com els
centres més importants a nivell
espanyol en funcions administratives i
de serveis, amb presència de diversitat
de serveis i centres de decisió
corporativa.
4.La funció comercial està sotmesa a
grans canvis, amb el comerç tradicional
en retrocés, especialment amb el
creixement del comerç en línia i centres
comercials. Figueres i Puigcerdà, per
exemple, continuen sent capitals
comercials de comarca.
 Ciutats compactes i ciutats difuses

Poblament i densitat de població

Tradicionalment, el poblament es divideix en urbà i rural. Els assentaments

rurals poden ser concentrats en un únic nucli o dispersos en diversos petits
nuclis pel territori. Històricament, l'agricultura i la ramaderia han estat les
activitats dominants en les zones rurals.

El continu rural-urbà

En moltes ciutats europees, la gent es desplaça del centre cap a zones

perifèriques menys poblades per l'encariment de l'habitatge. Durant la
pandèmia de 2020, aquesta tendència es va accentuar amb el teletreball,
provocant una disminució de la població empadronada a Barcelona. Aquest
canvi ha donat lloc a les "ciutats difuses", amb un creixement extensiu i dispers
de baixa densitat d'edificació.

L'espai rururbà és aquella àrea on els límits entre el rural i l'urbà no estan ben
definits, amb activitats del sector primari, industrial i de serveis. Aquests
espais, cada vegada més freqüents, desafien la dicotomia tradicional entre el
món rural i urbà.

L'àrea urbana és el nucli de la ciutat, on es concentra majoritàriament la

població dedicada principalment a activitats del sector terciari. Les àrees
suburbanes tenen una predominança clara dels elements urbans, amb
urbanitzacions extenses de cases adossades o unifamiliars. Les àrees
periurbanes, en canvi, concentren serveis i infraestructures utilitzats pels
habitants de l'àrea urbana, com centres comercials i autopistes.
A Catalunya, la distribució de la població és molt irregular, amb diversos tipus
de poblament:
→Poblament rural concentrat, present a la zona pirinenca i als sectors
occidental i septentrional del país.

→Poblament rural dispers, especialment al nord-est de Catalunya, al nord-est

del riu Llobregat.

→Nuclis urbans importants, com Lleida, relacionats amb canvis econòmics com
la industrialització.

→Nuclis urbans recents, lligats a canvis econòmics i situats als voltants de les
ciutats més grans.

→Zones rururbanes, on els límits entre rural i urbà són difusos.

→Àrea metropolitana a la costa central, centrada en Barcelona, amb ciutats com

Sabadell, Terrassa, Badalona i l’Hospitalet de Llobregat, amb uns 200.000 habitants
cada una.

Les àrees urbanes de Catalunya han experimentat transformacions

significatives, incloent:

→Expansió territorial amb la integració de nous municipis, facilitada per una

millora dels sistemes de transport i un alt consum de sòl.

→Dispersió de la població i de les activitats econòmiques, amb un creixement

més gran als municipis perifèrics, creant fenòmens d'urbanització difusa.

→Especialització funcional dels espais urbans, amb la creació de centres

comercials, àrees logístiques, parcs tecnològics i zones residencials diverses.

→Desplaçaments constants de la població entre la seva residència, lloc de treball

i zones de compra, tot facilitat per una bona xarxa de comunicacions.

→Creixement del consum de sòl per a residències secundàries en urbanitzacions

destinades principalment a turisme o estades curtes.

El model de ciutat compacta té avantatges com l'estalvi de sòl i la millora de

serveis i mobilitat respecte al model difús. No obstant això, un creixement
excessiu de la densitat de població pot causar problemes sanitaris i socials per la
falta de serveis adequats.
 La forma urbana i el planejament urbanístic

Morfologia i estructures urbanes

L'estructura urbana es refereix a la interrelació entre els espais construïts, els

no construïts i els elements formals i funcionals d'una ciutat.

El desenvolupament de la forma i estructura urbana d'una ciutat està influït per

factors naturals (com la localització, el clima, el relleu) i factors antròpics o
derivats de l'acció humana (com la tecnologia, l'economia, la política).

Els elements principals que configuren l'estructura urbana inclouen la

parcel·lació, la xarxa viària, els espais construïts (residencials i de serveis) i els
espais lliures (com parcs).

Aquests elements defineixen els diferents tipus de teixits urbans entre els quals
podem destacar els següents:

1.Reticular: Teixit urbà regular amb

carrers en forma de quadrícula,
característic de les ciutats grecoromanes
i comú en eixamples urbans o ciutats
noves.

2.Orgànic: S'adapta a la topografia del

terreny, amb formes irregulars per
aprofitar les característiques del medi.
Comú en nuclis urbans medievals
compactes.
 3.Radial: Xarxa viària organitzada des
d'un punt central, amb vies de
circumval·lació que connecten sectors
urbans. Associat a reformes urbanes
modernes i urbanitzacions
contemporànies.

4.Lineal: Espais construïts i xarxa

viària alineats al llarg d'un eix
principal, ordenant l'espai urbà.
Introduït a finals del segle XIX i menys
comú.

Els agents urbans

En la formació de l’espai urbà hi intervenen els anomenats agents urbans, una

sèrie de persones, corporacions o institucions que, de vegades, tenen interessos
contraposats:

→Propietaris del sòl: Busquen obtenir beneficis econòmics mitjançant l'ús dels
seus terrenys en el desenvolupament urbà.

→Promotors, empreses immobiliàries i entitats financeres: Centren els seus

esforços en la construcció, venda i lloguer d'habitatges i altres propietats, així
com en la concessió de préstecs per obtenir guanys.

→Propietaris d'empreses industrials: Poden influir en la transformació urbana

en traslladar les seves fàbriques, alliberant terrenys per a altres usos.

→Ciutadans i teixit social: Exerceixen pressió per assegurar que els usos del sòl
satisfacin les necessitats col·lectives com l'habitatge i els serveis, a través de
mecanismes de participació ciutadana.
→Organismes públics: Com ajuntaments i governs, tenen el poder de decidir els
usos del sòl, establir regulacions i prendre decisions que afecten l'espai urbà i la
seva qualitat.

El planejament urbanístic

El planejament urbanístic implica la planificació del desenvolupament urbà i

l'organització de la vida i les activitats a les àrees urbanes, essencial per regular
la influència dels diferents sectors en la creació d'espai urbà. La classificació i
valoració del sòl és clau per al planejament urbà, afectant els usos del sòl, la
protecció dels espais agrícoles i la delimitació dels espais protegits. A Espanya,
la Llei del sòl regula aquest aspecte, establint el dret a edificar i valorant el sòl.
La versió vigent és el Text refós de la llei del sòl i rehabilitació urbana del 2015.

Les comunitats autònomes tenen competències en urbanisme i ordenació del

territori segons la normativa espanyola. A Catalunya, la normativa territorial es
fonamenta en la Llei de política territorial del 1983 i en la Llei del Pla territorial
general de Catalunya del 1995, les quals estableixen les bases per al
desenvolupament urbà i territorial a la regió.

La legislació defineix els usos i les condicions d'edificació per al territori,

establint els drets i deures associats a cada ús. Això inclou:

● Sòl urbà i sòl urbanitzable: destinats a usos residencials, industrials,

logístics i de serveis propis del sector terciari.

● Sòl no urbanitzable: destinat a usos rústics, forestals, amb valor

paisatgístic, agrícoles de protecció, de protecció d'espais naturals i altres
activitats autoritzades.
La forma urbana i el planejament urbanístic

Planejament territorial a Catalunya: S'emmarca dins les orientacions de la Unió

Europea en la Perspectiva Europea d'Ordenació del Territori (PEOT). Els
objectius principals són la cohesió econòmica i social, la preservació del
patrimoni natural i cultural, i la competitivitat equilibrada del territori europeu.
Pla territorial general de Catalunya (PTGC): És l'eina fonamental per al
planejament territorial a Catalunya. Defineix els objectius generals d'equilibri
territorial i orienta la resta de plans subordinats, tant territorials com
urbanístics.
Els Plans Territorials Parcials (PTP) defineixen els objectius d'equilibri territorial per a
cada un dels vuit àmbits de Catalunya i orienten les accions futures. Aquests plans
estipulen:

● Conservació d'espais naturals i elements d'interès general per al territori.

● Preservació o expansió de terres agrícoles o forestals d'interès especial
per les seves característiques.
● Promoció d'usos específics en àrees del territori determinades.
● Identificació de nuclis de població amb funcions dinamitzadores i
reequilibradores del territori.
● Localització de grans infraestructures de comunicació, sanejament i
energètiques, així com grans equipaments d'interès general.ç

El PTGC vetlla per la coherència dels plans territorials parcials i secto­rials que
l’han de desenvolupar.

Els Plans Territorials Sectorials (PTS) són plans específics per a àmbits
temàtics determinats, que defineixen necessitats, prioritats d'actuació i
criteris de distribució territorial. Alguns exemples són:

● Pla d’espais d’interès natural (PEIN): Delimita els espais naturals

protegits a Catalunya i defineix el tipus de protecció i gestió per a cada
categoria.
● Pla d’infraestructures del transport de Catalunya (PITC): Integra la xarxa
d'infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques necessàries fins al
2026.
● Pla de transports de viatgers de Catalunya: Estableix directrius i línies
d'actuació per a l'oferta de serveis de transport públic i la gestió del
sistema.
 ● Pla territorial sectorial d’infraestructures de gestió de residus
municipals (PTSIRM): Determina criteris per al funcionament i
implantació d'instal·lacions de gestió de residus.
● Pla de ports de Catalunya Horitzó 2030: Descriu la planificació i
ordenació de les infraestructures i serveis portuaris de la Generalitat de
Catalunya fins al 2030.

Exclusió social i desigualtats urbanes

L’exclusió social a les ciutats

A nivell mundial, les ciutats mostren desequilibris interns, amb barris

benestants que tenen serveis adequats i altres barris que han crescut sense
planificació, mancant-los serveis bàsics. Aquesta situació és comuna en països
d'Amèrica i Àfrica, però també es troba en ciutats dels països més rics. La
pobresa és un factor clau d'exclusió social, però durant el confinament del 2020,
altres factors com la ruptura de relacions familiars o la marginació social també
van contribuir a l'exclusió. És essencial considerar aquests elements addicionals
per comprendre plenament la complexitat de l'exclusió social.

El risc d’exclusió social per raons d’habitatge

A les nostres ciutats, trobem persones sense llar, anomenades "sensellar" a

casa nostra i "homeless" en el món anglosaxó, que inclouen dos grups
diferents. Els "sensesostre" viuen al carrer sense cap aixopluc, mentre que els
"sense-llar" també passen la major part del dia al carrer, però dormen sota un
sostre precari, com una nau industrial abandonada o un local. Aquest fenomen
està en augment a ciutats com Barcelona, Madrid, París, Nova York o San
Francisco, mostrant les capes més excloses de la societat.
L'accés a un habitatge digne és un desafiament greu, ja que els preus del lloguer
i la compra són excessivament alts en relació amb els sous mitjans, i això és
encara més preocupant tenint en compte el nombre d'habitatges buits. Això
provoca diverses dificultats, des de compartir pisos fins a viure en condicions
inadequades o fins i tot acabar sense llar.

A més del mercat immobiliari, altres factors com la situació laboral, familiar,
edat, situació afectivosexual, origen geogràfic, marc cultural i intervencions
socials governamentals influeixen en el risc d'exclusió social.

Tot i que tradicionalment s'associa la pobresa a l'atur, és important reconèixer

que moltes persones es troben en situació de pobresa malgrat treballar a
jornada completa, principalment a causa de la precarització laboral que ha
augmentat des de la primera dècada del segle XXI.

El risc d’exclusió social per raons de gènere

Les dones sovint es troben amb una sobrecàrrega domèstica que pot portar a la
pèrdua d'independència econòmica, especialment en casos de violència
domèstica. Les famílies monoparentals, liderades per dones, també es troben
en una situació de risc, ja que elles assumeixen tota la càrrega i responsabilitat.
El risc d’exclusió social per raons d’edat

Tant els infants com els joves, així com les persones grans, estan exposats a
diversos riscos socials. Els menors poden assumir tasques inadequades com a
conseqüència de la negligència dels adults, mentre que els adolescents poden
patir problemes com el fracàs escolar, addiccions o trastorns emocionals,
posant en perill el seu futur.

D'altra banda, els factors que afecten els ancians inclouen la salut, l'economia i
la solitud. Molts d'ells depenen de pensions de jubilació, que poden ser baixes,
especialment per a les dones que han tingut salaris més baixos i, per tant,
cotitzacions més reduïdes a la Seguretat Social.

Això pot resultar en una discriminació, ja que moltes dones no han cotitzat
suficientment per aconseguir una pensió de jubilació, una situació comuna
entre aquelles que han treballat a casa i no s'han donat d'alta a la Seguretat
Social.

La solitud és un factor de risc important per a les persones grans a Catalunya,

on gairebé un terç dels individus de vuitanta anys o més viuen soles, afectant la
seva salut física i mental, especialment les dones.

El risc d’exclusió social per raons de procedència

Al voltant del 16% de la població a Catalunya és d'origen estranger, amb un

major risc d'exclusió social entre aquells provinents de regions més pobres com
Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia.

Les persones amb estatus migratori irregular o parcialment legalitzat tenen

dificultats per accedir a habitatges o feines legals, forçant-les a dependre de
l'economia submergida i augmentant el risc d'exclusió, incloent problemes
psicològics com la depressió.

La segregació urbana és comuna en les ciutats, on les persones tendeixen a

agrupar-se en barris segons el seu origen, cultura o situació econòmica,
generant desigualtats espacials.
A més dels factors de risc mencionats, les qüestions psicoafectives i d'orientació
sexual poden conduir a la marginació, ja que no tothom accepta la diversitat
humana. Els col·lectius LGTBIQ+ lluiten per la seva reivindicació i inclusió.
També és important considerar el risc d'exclusió per a les persones amb
diversitat funcional, ja que les seves capacitats poden fer difícil sentir-se
incloses a la comunitat.

Quant a les polítiques socials públiques, és crucial no només considerar les

actuacions de les administracions i les ajudes econòmiques, sinó també el
percentatge de població susceptible de rebre-les. Les desigualtats persisteixen
entre àrees geogràfiques, amb poblacions més allunyades dels centres urbans
experimentant més negativament aquestes diferències.