UNA CARTA D’AMOR, PERÒ AMB NOTES

Aquesta peça és coneguda per la seva riquesa harmònica i la seva

expressivitat, i la seva estructura harmònica és fonamental per a
transmetre les seves emocions. Té una textura homofònica i
diatònica que li dona un caràcter inocent. segueix una estructura
formal típica de moltes peces de música clàssica i romàntica. Es
compon d'una estructura ternària (ABA), cosa que significa que
consta de tres seccions principals:

- Secció A (Inici - Compàs 22): Aquesta és la primera secció de la peça i

estableix la tonalitat principal de Mi bemoll menor. En aquesta secció, Brahms
presenta el tema principal de l'obra. La música comença de manera
melancòlica i expressiva, amb acords i harmonies que creen una atmosfera
emocionalment carregada. A mesura que avança aquesta secció, s'utilitzen
acords de transició i harmonies cromàtiques per a intensificar l'emotivitat.
- Secció B (Compàs 23 - 39): La secció B comença amb una modulació al
meu bemoll major, que és la tonalitat relativa major de Mi bemoll menor.
Aquesta secció contrasta notablement amb la secció A, ja que la música es
torna més lluMinosa i esperançada. Brahms utilitza acords Mi bemoll major i
altres harmonies relacionades per a crear una sensació de resolució i canvi
d'estat d'ànim. A mesura que avança, la música modula a la bemoll major (VI),
la qual cosa agrega un gir inesperat.
- Secció A (Compàs 40 - Final): Després de la secció B, la peça torna a una
variant de la secció A original. No obstant això, Brahms afegeix variacions i
modificacions a aquesta repetició per a mantenir l'interès de l'oient. La música
torna a la tonalitat de Mi bemoll menor, i l'emotivitat i l'expressivitat
continuen sent el focus. La peça culmina amb una coda que proporciona una
conclusió satisfactòria.

Aquesta estructura ternària (ABA) és una forma comuna en moltes composicions

romàntiques i clàssiques. La secció A estableix un tema i una atmosfera, la secció B
proporciona un contrast i una exploració de noves tonalitats, i la repetició de la
secció A (sovint amb modificacions) aporta una sensació d'unitat a l'obra.
Secció A (inici fins aproximadament el compàs 22):
La secció A comença en el Mi bemoll menor, que és la tonalitat principal de la peça.
Inicia amb l’acord del Mi bemoll menor (i), establint una atmosfera melancòlica.
Utilitza acords de transició i harmonies cromàtiques per a crear una progressió
harmònica expressiva. Per exemple, es poden trobar acords com a Fa menor (iv), La
bemoll major (bIII), Fa disminuït (vii°), i La bemoll menor (bVI) a mesura que la
música avança. Aquests acords de transició afegeixen un toc d'inestabilitat i tensió,
intensificant l'emotivitat de la secció.

Secció B (compàs 23 fins al 39):

La secció B comença en Mi bemoll major, que és una modulació a la tonalitat relativa
major, la qual cosa aporta un contrast tonal significatiu respecte a la secció A.
En aquesta secció, Brahms utilitza acords del Mi bemoll major (I), Si bemoll major
(V), i do menor (vi) per a crear una sensació de resolució i canvi d'estat d'ànim, que
contrasta amb la melancolia de la secció A.
A mesura que avança la secció B, es produeix una modulació a la tonalitat de la
bemoll major (VI), que afegeix un gir inesperat i enriqueix l'harmonia. L’acord que
actua com una dominant d'aquesta tonalitat és l’acord de Mi bemoll setena (Eb7). En
aquesta contextura, l’acord Mi bemoll setena actua com una variant de la dominant
en contenir la tercera i la setena nota de la tonalitat de La bemoll major (VI). La
secció B també conté un ús enginyós d'altres acords disminuïts i acords secundaris
per a intensificar l'expressivitat i la
bellesa de la música.
Els compassos 37-39 són una transició
de tornada al tema A

Secció A (compàs 40 fins al final):

En general, la composició de Brahms en aquest Intermezzo mostra una majestria a
l'ús de l'harmonia per a transmetre una àmplia gamma d'emocions. La transició de la
tonalitat menor a la major, així com l'ús de acords cromàtics i modulacions,
contribueixen a la profunditat i l'expressivitat de la música.