Mecanicisme i llibertat.

Aquesta redacció gira al voltant del mecanicisme i la llibertat en la filosofia

cartesiana. Segons Descartes, existeixen coses fora de la ment? Quines
característiques tenen? Com funciona el món? De que estem formats els
humans? Com és la unió entre les dos parts dels humans? Quina facultat de la
ment manté baix control les passions? En què consisteix la llibertat? Són les
persones responsables dels seus actes?

Després de provar l’existència de Déu, Descartes pot afirmar que les idees de la
nostra ment representen una realitat extra mental. En aquest punt Descartes ja
ha identificat tres coses com a reals, la substància infinita o Déu, la substància
pensant i la substància extensa. Anomena substància a allò que pot existir
independentment de qualsevol altra cosa però com la única cosa que no depèn
d’altra és Déu també accepta en la definició de substància allò que depèn
exclusivament de l'ésser diví, és a dir, l’ànima i els cossos materials. Aquestes
últimes dos substàncies presenten un atribut essencial que ens suficient per a
conèixer-les, la substància pensant té com a atribut essencial el pensament
mentre que la substància extensa té com a atribut essencial l’extensió.

A pesar d’haver provat l’existència de les coses corpòries encara queda el dubte
de si les percebem tal com son ja que anteriorment Descartes havia dubtat de la
fiabilitat dels sentits com a part del dubte metòdic. Distingeix per tant entre
qualitats objectives que anomenarà primàries, que són l’extensió, el moviment i
la forma, i qualitats subjectives que anomenarà secundàries, que són sensacions
que rep la nostra ment com l’olor, el calor o el so. Les qualitat secundàries tenen
una gran utilitat en la vida diària però no aporten res respecte al coneixement
de la substància, són les qualitats primàries les que ens permeten conéixer el
funcionament del món.

Descartes té una explicació del funcionament del món anomenada mecanicisme

ja que estableix que tots els fenòmens naturals se'n deriven automàticament del
moviment o de la combinació de diversos moviments. Açò estableix a tota la
substància extensa com una mena de màquina matèria i moviment
proporcionats per Déu en el moment de la creació.

La filosofia cartesiana inclou el dualisme antropològic, les persones estem

formades per ànima i cos. Per tant, estem formats per substància pensant i
substància extensa i aquestes son independents entre si podent existir l’ànima
sense el cos. Però a pesat de ser independents, l’ànima i el cos es troben
estretament units, més units que un pilot a la seua nau com deia Plató.
Contradiu a Plató per les sensacions que el cos transmet a l’ànima com son el
dolor, la fam o la ser que fan concebre al cos com a propi i no com a qualsevol
altre com ho interpreta l’enteniment.

Similar a Plató, Descartes afirma que la unió entre l’ànima i el cos transmet a
l’ànima a certs apetits o passions com anomena Descartes. Aquestes passions
son contràries a la raó i és la tasca de la voluntat mantindre-les encarrilades per
a evitar que siguen perjudicials. La voluntat és l’altra funció de l’ànima a part de
l’enteniment, aquesta funció és la que permet escollir, afirmar o negar.

Com que el cos forma part de la substància extensa i, per tant, del món
mecanicista no té cap tipus de llibertat. La llibertat dels humans recau aleshores
en l’ànima, en la seua facultat d’escollir anomenada voluntat. Quan major és el
coneixement de l’individu i major és el control que té aquest sobre les seues
passions major serà el grau de la seua llibertat posat que la seua voluntat no
serà manipulada pel desconeixement ni els desitjos.

En conclusió, els humans som lliures gràcies a la nostra ànima independent del
cos, cos que forma part del món mecanicista i que, per tant, no està dotat de
llibertat. La llibertat consisteix aleshores en la lluita de la voluntat contra les
passions i el coneixement del món per a poder escollir lliurement. Açò estableix
que cada individu és responsable de les seues accions, contrari a la tesi de la
presència divina que afirma que el fet de que Déu és omnipotent significa que
coneix el futur i per tant que el futur ja està establert.

Molt bé, Vicent. Encara que falla un poc l’ordre expositiu al començament. No és
fins al tercer paràgraf que encares el tema. També podries fer servir preguntes
retòriques com, per exemple, “posat que l’ésser humà té un cos, vol dir això que
és com una màquina complexa i que no és lliure?”, o quelcom semblant.