DETERMINISME

Podem anomenar determinisme a aquella teoria que exposa que no hi ha res

que succeeixi a l'atzar, sinó que tot es deu a unes causes necessàries (condició
necessària)1, de manera que, coneixent les causes o la suma de condicions
necessàries d'un succés és possible preveure l'existència i les característiques
de l'efecte. Existeixen diferents tipus de determinismes, en aquest tema
tractarem dos d'aquests determinismes en profunditat, i unes altres dues per
sobre.

El determinisme universal, també anomenat determinisme causal o principi de

causalitat2, afirma que tot fenomen de l'univers ocorre segons lleis causals.
L'univers està completament ordenat i funciona mitjançant unes lleis perfectes
que no tenen possibilitat de canvi. Aquest ordre fa que tot estigui on ha d'estar i
funcioni tal com ha de funcionar. L'univers és un rellotge perfecte on tot el que
succeeix i tot el que existeix forma part d'un engranatge ben alineat i regulat el
qual sempre marcarà les hores puntualment.
Des de la cosmovisió Aristotèlica, l'univers i els seus components principals
estaven orientats a aconseguir alguna finalitat. Tot el que existeix,
si generalitzem té una finalitat i un propòsit. Aquest orde regular dels fenòmens
naturals, com el canvi d'estacions, el canvi de dia a nit, la reproducció, etc.
Aristòtil va exposar que aquest ordre difícilment podia tindre el seu origen a
l'atzar, a través de les conseqüències de la suma de canvis atzarosos. Així
doncs, Aristòtil és el primer que exposa un argument teleològic a aquest ordre.
Dins dels arguments deterministes, es pot arribar a negar la llibertat humana en
el moment que aquesta estaria centrada en la capacitat de decisió de l'humà,
mentre que si l'univers segueix un ordre i una estructura legal (relacionada amb
les lleis universals) aquest està dins d'aquestes lleis per tant forma part de
l'entramat de causes i efectes relacionats amb l'univers.
- Dins del determinisme causal podem trobar el dimoni de Laplace:
Pierre Simon de Laplace, astrònom i deixeble de Newton exposa un
principi determinista que; una ment extraordinària poderosa que conegués
en un instant donat tots els fets que esdevenen al món i les lleis a què
estan sotmesos, podria conèixer també tots els esdeveniments passats i

1
La condició que fa suposar que, si no es produeix determinat esdeveniment, no és possible
que es produeixi un altre determinat esdeveniment. Segons la lògica, B és condició necessària
de quan, sempre que A és veritable ha de ser-ho també B; o bé, si B no és veritable, no pot
ser-ho tampoc A. Aquesta necessitat l'expressa lògicament el condicional: «Si A, llavors B»,
o A→B, i sobretot mitjançant l'expressió «Si no B, llavors no A», o bé ¬B→¬A.
2
Principi de la filosofia clàssica segons el qual la relació de causa i efecte, o de causalitat, ha
d'estendre's a tot l'àmbit de la realitat. En la filosofia clàssica, aquest principi té valor universal
tant en l'àmbit del ser com del conèixer i, juntament amb el principi de raó suficient, que és el
seu equivalent en la formulació de Leibniz(«Gens succeeix sense raó»), fonamenta els
raonaments a posteriori, sobre fets d'experiència, de la mateixa manera que el principi de no
contradicció o d'identitat, fonamenta els raonaments a priori, independents de l'experiència. En
la filosofia escolàstica, on aquest principi es formula com «tot ens contingent suposa
necessàriament una causa», rep un abast metafísic i és considerat mitjà necessari per a
la demostració de l'existència de Déu.
 futurs per a qualsevol altre instant. Aquest principi, de totes maneres, ja
va ser formulat filosòficament per Kant en precisar la més fonamental de
totes les condicions de possibilitat de l'experiència: el principi a priori que
tot el que succeeix està determinat per la seva causa. (teoria determinista
de Dr. Manhattan watchmen)
- Spinoza3 i la llibertat: Spinoza critica la tesi cartesiana del lliure albir (la
llibertat que tindrien els humans de jutjar o actuar fins i tot contra
qualsevol motiu raonable o racional). Aquesta suposada llibertat no és
més que la nostra ignorància del que ens determina. Per oposició
Spinoza defineix la veritable llibertat –o llibertat del savi– com a
consciència de la necessitat. L’home lliure és conscient del lloc de cada
cosa i, en conseqüència, coneix també la relativitat del bé i del mal.
Per a ell el càstig de la desraó és la desraó mateixa. D’aquesta manera
tot el que succeeix en la Natura té un caire de necessitat. Resulta
impensable el caprici, l’arbitrarietat o una suposada voluntat divina que
faci un món diferent del que el món realment és. Segons la tesi
espinoziana si Déu és perfecte no es perquè sigui bo sinó perquè la
realitat –la Natura– no pot ser diferentment a com ella és. Déu o la
Natura és una “substància infinitament infinita” sense exterior i sense
passions, que es mou segons la seva pròpia necessitat interna. Com
diu Spinoza “per perfecció i per realitat entenc la mateixa cosa”. No hi
ha res exterior a la realitat mateixa.

El determinisme filosòfic sosté, en particular, que també les accions humanes

estan causalment determinades i són, per tant previsibles i predictibles. El
determinisme teològic, per la seva banda, sosté, segons algunes formulacions,
que l'omnisciència de Déu implica que els successos, inclosos els d'ordre moral,
estant també determinats.

- Determinisme psicològic: Dins del determinisme, s'anomena

determinisme psicològic a la teoria que exposa que l'ésser humà no té
capacitat voluntària de decidir (no existència del lliure albir), i per tant, les
decisions estan determinades altres afers externs a la mateixa voluntat
humana. Dins d'aquest determinisme trobem el fatalisme.
1- El destí o fatalisme: El terme fatalisme està format a partir de
l'arrel fatum, que significa en llatí «destí». El fatalisme creu en el
determinisme dels esdeveniments dirigits per causes independents a
la voluntat humana. En l'antiga Grècia totes les històries i mites estan
centrats en aquest fatalisme extrem en el qual, l'ésser humà està lligat
a un destí escrit per uns Deus cruels. Aquests Deus decideixen les
vides dels humans tal com ells volen, i al ser els escriptors dels destins

3
Els homes s'equivoquen en creure's lliures, opinió que obeeix al sol fet que són conscients de
les seves accions i ignorants de les causes que les determinen. I, per tant, la seva idea de
«llibertat» es redueix al desconeixement de les causes de les seves accions, ja que tot això que
diuen que les accions humanes depenen de la voluntat són paraules, sense cap idea que el
correspongui a aquestes. (B. Spinoza, Ética demostrada según el orden geométrico,II, proposición
XXXV (Editora Nacional, Madrid 1980, p. 151).
 de la raça humana, han inventat la història de cada un de nosaltres
sense que puguem canviar aquestes vides. Així doncs, la llibertat
humana queda eliminada per complet, lligant les nostres vides als
designis capritxosos d'uns Deus. (principi teòric determinista de
HELLBOY)
Els estoics van exposar dins de la doctrina fatalista que, la llibertat
humana no existia i les vides humanes estaven lligades a aquest destí,
on ells definien destí com, l'ordre i la sèrie de causes, on una causa
lligada a una altra produeix d'ella mateixa un efecte. Aquests expliquen
que intentar lluitar contra l'inevitable és absurd i porta a la infelicitat i
per tant, fer o desfer creient que tenim capacitat de decisió és
l'absurditat més gran que pot existir.
"Si el teu destí és curar aquesta malaltia, curaràs tingues o no un metge; de la
mateixa manera, si el teu destí és no curar-la, no la curaràs, crides o no al metge; el
teu destí és, o bé un, o bé un altre; per tant, no convé cridar el metge."
Cicéron, Tractat del destí, XIII
2- El determinisme psíquic i el sociològic: El determinisme psíquic exposa
que tot fenomen psíquic té una causa i, per aquesta raó, també la lliure
elecció o decisió humanes, en la qualla causa és la força del motiu
més potent, o bé la situació interna psicològica determinada per tots
els condicionaments procedents de l'herència, la biologia, l'educació,
el temperament i el caràcter de la persona que decideix. El
determinisme sociològic teoritza sobre els comportaments socials, no
com a comportament voluntaris ni conscients, i per tant l'objecte
d'aquests estudis consisteixen a descobrir les lleis a què obeeixen les
forces que actuen en la societat. Així els fets socials s'expliquen per
altres fets socials i aquests han de tractar-se com a si fossin coses.
- El materialisme històric: Aquest, representa una forma especifica de
determinisme històric, en entendre la història, no com a fruit de les
voluntats individuals de l'humà, sinó com a conseqüència establerta de les
accions generals de tots ells, és a dir, com a resultat de les lleis generals
de la història, determinades per l'estructura econòmica de la societat i de
la lluita de classes (Marx i Engels). La història no és fruit de l'atzar de les
accions pures voluntàries de la humanitat sinó que aquesta és una espiral
repetida eternament on la lluita de classes es repeteix sense mai acabar.
Lluita constant on les classes més baixes aconsegueixen el poder per
tornar a ser guanyades per les classes altes, i així constantment.
Dins del determinisme històric, es podria plantejar també la idea que les
invencions humanes i tots els esdeveniments no són fruit de personatges
individuals (guerres, descobriments científics) sinó fruit de la determinació
de la mateixa societat humana, i per tant la importància del moviment
històric no és la individualització dels fets, sinó la necessitat pròpia de la
societat. (si Einstein no hagués trobat la fórmula de l'energia nuclear, o
haguera fet un altre, i la bomba a Hiroshima s'hagués llençat igual.)
 Textos deterministes: ( no obligatoris però si recomanats)

Heisenberg: el concepto de causalidad

“La transformación del concepto antiguo de causa en el actual se ha ido produciendo a
lo largo de los siglos, en estrecha conexión con la transformación del conjunto de la
realidad percibida por el hombre, y con la aparición de la ciencia de la Naturaleza a
principios de la Edad Moderna. En la medida en que los procesos materiales fueron
adquiriendo un grado mayor de realidad, el término de causa fue siendo referido a la
ocurrencia material que precediera a la ocurrencia que en determinado caso se tratara
de explicar y que de algún modo la hubiera producido. Ya en Kant, que en muchos
pasajes no hace más que sacar las consecuencias filosóficas del desarrollo de las
ciencias naturales a partir de Newton, encontramos el término de causalidad explicado
en la forma que se nos ha hecho usual desde el siglo XIX: «Cuando experimentamos
que algo ocurre, presuponemos en todo caso que algo ha precedido a aquella
ocurrencia; algo de lo que ella se sigue según una regla». Así fue paulatinamente
restringiéndose el alcance del principio de causalidad, hasta resultar equivalente a la
suposición de que el acontecer de la Naturaleza está unívocamente determinado, de
modo que el conocimiento preciso de la Naturaleza o de cierto sector suyo basta, al
menos en principio, para predecir el futuro. Precisamente la física newtoniana se hallaba
estructurada de modo tal que, a partir del estado de un sistema en un instante
determinado, podía preverse el futuro movimiento del sistema. El sentimiento de que,
en el fondo, así ocurren las cosas en la Naturaleza, ha encontrado tal vez su expresión
más general e intuitiva en la ficción, concebida por Laplace, de un demonio que en cierto
instante conoce la posición y el movimiento de todos los átomos, con lo cual tiene que
verse capacitado para calcular de antemano todo el porvenir del Universo. Cuando al
término de causalidad se le da una interpretación tan estricta, acostumbra a hablarse de
«determinismo», entendiendo por tal la doctrina de que existen leyes naturales fijas, que
determinan unívocamente el estado futuro de un sistema a partir del actual.”

Carnap: determinisme i llibertat

“ El problema del determinismo, por supuesto, está vinculado estrechamente en
la historia de la filosofía con el problema del libre arbitrio. ¿Puede elegir el
hombre entre diversas acciones posibles o la impresión de que tiene libertad
para elegir es sólo una ilusión? No haremos aquí un examen detallado de esta
cuestión, porque en mi opinión no la afecta ninguno de los conceptos o teorías
fundamentales de la ciencia. No comparto la opinión de Reichenbach de que, si
la física hubiera conservado la posición clásica del determinismo estricto, no
podríamos hablar con sentido de efectuar una elección, expresar una
preferencia, tomar una decisión racional, ser responsables de nuestros actos,
etc. Creo que todas esas afirmaciones tienen pleno sentido, aun en un mundo
que sea determinista en sentido fuerte. La posición que rechazo, la posición
sostenida por Reichenbach y otros, puede ser resumida del siguiente modo. Si
Laplace tiene razón -esto es, si todo el pasado y el futuro del mundo están
determinados para todo corte transversal del mundo- entonces la palabra
«elección» no tiene sentido. El libre arbitrio es una ilusión. Creemos que
realizamos una elección, que adoptamos una decisión; en realidad, todo suceso
está predeterminado por lo que sucedió antes, inclusive antes de nacer nosotros.
Para dar sentido al término «elección», pues, es necesario apelar a la
indeterminación de la nueva física. Objeto este razonamiento porque creo que
contiene una confusión entre la determinación en un sentido teórico, en el cual
un suceso está determinado por un suceso anterior de acuerdo con leyes (lo cual
no significa más que predictibilidad sobre la base de regularidades observadas)
y la compulsión. Olvidemos por un momento que, en la física actual, el
determinismo, en el sentido más fuerte, no es válido. Pensemos solamente en la
concepción del siglo XIX. La idea de la física más aceptada comúnmente era la
enunciada por Laplace. Dado un estado instantáneo del universo, un hombre
que poseyera una descripción completa de este estado, junto con todas las leyes
(por supuesto, tal hombre no existe, sino que se supone su existencia), entonces
podría calcular todo suceso del pasado o del futuro. Aun cuando rigiera esta
versión fuerte del determinismo, no se desprende de ella que las leyes compelan
a nadie a actuar como lo hace. Predictibilidad y compulsión son dos cosas
totalmente diferentes. Para explicar lo anterior, consideremos el caso de un
prisionero encerrado en una celda. Quisiera escapar, pero está rodeado de
gruesas paredes y la puerta está cerrada con cerrojo. Ésta es una verdadera
compulsión. Se la puede llamar una compulsión negativa, porque le impide
realizar algo que quiere hacer. Existe también una compulsión positiva.
Supongamos que una persona es más fuerte que otra y que ésta tiene una
pistola en la mano. Quizás no quiere usarla, pero la primera toma su mano,
apunta con la pistola a alguien y presiona sobre el dedo de la segunda hasta que
la obliga a apretar el gatillo; la primera persona obliga a la segunda a disparar, a
hacer algo que no quiere hacer. La ley reconocerá que el responsable no es la
segunda persona sino la primera. Es una compulsión positiva en un estrecho
sentido físico. En un sentido más amplio, una persona puede obligar a otra con
toda suerte de medios no físicos, por ejemplo, amenazándola con terribles
consecuencias. Ahora bien, comparemos la compulsión en sus diversas formas
con la determinación en el sentido de la existencia de regularidades en la
naturaleza. Se sabe que los seres humanos poseen ciertos rasgos de carácter
que dan regularidad a su conducta. Tengo un amigo que es sumamente afecto
a ciertas composiciones musicales de Bach que raramente se ejecutan. Me
entero de que un grupo de excelentes músicos ofrecerán una audición privada
de obras de Bach en la casa de un amigo y que en el programa figuran algunas
de esas composiciones. Se me invita y se me dice que puedo llevar a alguien.
Llamo a mi amigo, pero ya antes de hacerlo estoy casi seguro que él querrá ir.
¿Cuál es la base sobre la que hago esta predicción? La hago, por supuesto,
porque conozco su carácter y ciertas leyes de la psicología. Supongamos que él
viene conmigo, como yo había esperado. ¿Se vio obligado a ir? No, fue por su
propia voluntad. En realidad, nunca es más libre que cuando hace una elección
de esta suerte. Alguien le pregunta: ¿Fue usted compelido a ir a ese concierto?
¿Alguien ejerció sobre usted algún tipo de presión moral, por ejemplo, diciéndole
que los músicos se ofenderían si usted no iba? «En modo alguno», responde.
«Nadie ejerció la más mínima presión. Me gusta mucho Bach. Tenía muchas
ganas de ir. Ésta fue la razón por la cual fui al concierto». La libre elección de
este hombre es compatible, sin duda, con la concepción de Laplace.”
Fundamentación lógica de la física, Sudamericana, Buenos Aires 1969, p. 289-291.

Engels: la concepció materialista de la història

“ La concepción materialista de la historia parte del principio de que la producción
y, junto con ella, el intercambio de sus productos constituyen la base de todo el
orden social; que en toda sociedad que se presenta en la historia la distribución
de los productos y, con ella, la articulación social en clases o estamentos, se
orienta por lo que se produce y por cómo se produce, así como por el modo cómo
se intercambia lo producido. Según esto, las causas últimas de todas las
modificaciones sociales y las subversiones políticas no deben buscarse en las
cabezas de los hombres, en su creciente comprensión de la verdad y la justicia
eternas, sino en las transformaciones de los modos de producción y de
intercambio; no hay que buscarlas en la filosofía, sino en la economía de las
épocas de que se trate.”
Antí-Duhring, Grijalbo, Mèxic 1968, trad. de M. Sacristán, p. 264.

Spinoza: la il·lusió de la llibertat

“ Los más creen que sólo hacemos libremente aquello que apetecemos escasamente,
ya que el apetito de tales cosas puede fácilmente ser dominado por la memoria de otra
cosa de que nos acordamos con frecuencia, y, en cambio, no haríamos libremente
aquellas cosas que apetecemos con un deseo muy fuerte, que no puede calmarse con
el recuerdo de otra cosa. Si los hombres no tuviesen experiencia de que hacemos
muchas cosas de que después nos arrepentimos, y de que a menudo, cuando hay en
nosotros conflicto entre afectos contrarios, reconocemos lo que es mejor y hacemos lo
que es peor, nada impediría que creyesen que lo hacemos todo libremente. Así, el niño
cree que apetece libremente la leche, el muchacho irritado, que quiere libremente la
venganza, y el tímido, la fuga. También el ebrio cree decir por libre decisión del alma lo
que, ya sobrio, quisiera haber callado, y asimismo el que delira, la charlatana, el niño y
otros muchos de esta laya creen hablar por libre decisión del alma, siendo así que no
pueden reprimir el impulso que les hace hablar. De modo que la experiencia misma, no
menos claramente que la razón, enseña que los hombres creen ser libres sólo a causa
de que son conscientes de sus acciones, e ignorantes de las causas que las determinan,
y, además porque las decisiones del alma no son otra cosa que los apetitos mismos.”
Ética demostrada según el orden geométrico, Parte tercera, prop. 2 (Editora Nacional, Madrid
1980, p. 188).