Ètica 8

BLOC III L’acció: llibertat i responsabilitat 1
Ètica
Llibertat i responsabilitat
Llibertat
Habitualment, s’utilitza el terme llibertat, como a mínim, de formes diferents: com a absència d’obstacles que
impedeixen realitzar els nostres desitjos (“Pots anar en cotxe on vulguis”), o com a capacitat d’escollir o voler una
cosa o una altra (“Entre una Suzuki i una Yamaha, em quedo amb l’última perquè m’agrada més”). Per aquest
motiu, es distingeix entre llibertat externa i llibertat interna.
• Llibertat externa. També s’anomena llibertat d'acció. Consisteix en l'absència de traves externes que
dificultin l'acció. Per exemple, hi ha llibertat per manifestar-me contra el govern i puc fer-ho; en canvi, no
hi ha llibertat si les forces de seguretat m'ho impedeixen.
• Llibertat interna. També anomenada llibertat d'elecció o lliure arbitri. Consisteix en la capacitat o
possibilitat de triar alguna cosa, quan aquesta decisió no està determinada o causada. Per exemple, hi ha
llibertat interna si, encara que hagi triat això, podria haver triat una altra cosa; en canvi, no hi ha llibertat
interna si la meva decisió és una il·lusió, ja que en realitat he decidit alguna cosa determinat pel meu
caràcter o algun tipus de circumstància interna o externa.
La llibertat externa se la coneix també com a llibertat política o social, ja que són factors socials i polítics (tipus
d'Estat, legislació, forces de l'ordre ...) les que permeten o impedeixen la seva presència.
Aquests dos tipus de llibertat (interna i externa) estan relacionats. Si tenim capacitat per triar, però externament
estem obligats a actuar d'una determinada manera, de què ens serveix poder triar? I al contrari. Si externament no
hi ha cap impediment per a la realització dels nostres desitjos, però internament no escollim lliurement, sinó que
ens veiem empesos cap a una determinada elecció, de què ens serveix satisfer uns desitjos que no hem triat
lliurement
El determinisme o absència de llibertat

El determinisme és una concepció filosòfica que afirma que tot
està determinat, és a dir, inevitablement causat. Per tant, nega
Principio de causalitat l'existència de la llibertat, basant-se en el principi de causalitat.
Afirma que tot esdeveniment, sigui del tipus Segons aquest principi, tots els esdeveniments del món estan
que sigui, està causat per un altre causats, és a dir, tenen una causa (un esdeveniment A causa
esdeveniment. Per tant, tot el que passa en l'esdeveniment B o, el que és el mateix, és inevitable que
el món forma part d'una cadena de causes i aparegui B si es dóna A).
efectes. Per exemple: la gerra s'ha trencat
a causa del cop de pilota; la pilota ha Segons el principi de causalitat, les accions i els esdeveniments
trencat la gerra perquè ha entrat per la mentals també estan determinats per un factor en la presència del
finestra; ha entrat per la finestra perquè qual són inevitables: hi ha un factor X desconegut que fa que
Pepe l'ha xutat desviada; l'ha xutat
inevitablement prengui aquesta decisió: la decisió d'aixecar el
desviada perquè estava distret perquè
braç, per exemple, està causada per un factor del qual no sóc
estava pensant en Rosa; pensava en Rosa,
perquè passava en aquell moment per responsable; i això vol dir que no tinc la capacitat lliure d'aixecar
aquí; Rosa passava per aquí perquè ... o no el braç, que no tinc llibertat de decisió.
1
L'argument determinista pot semblar poc intuïtiu, perquè és molt fàcil determinar les causes dels esdeveniments
naturals (l'aigua bull perquè l'he escalfat per sobre dels 100 Cº), però és difícil establir les causes de la meva
preferència pel color vermell. Per això, els deterministes afirmen que la principal raó que creguem en l'existència
de la llibertat és la dificultat per establir les causes dels nostres desitjos i eleccions. Insisteixen que la dificultat de
trobar la causa d'alguna cosa no vol dir que no tingui causa.
Determinisme físic
Tota la realitat està determinada i es pot explicar per lleis naturals. Segons aquesta concepció, el comportament de
tots els éssers de l'univers, fins i tot l'home, es regeixen per les lleis universals de la matèria. És una visió fundada
en el mecanicisme.
El mecanicisme considera la realitat com un gran mecanisme o màquina, com un rellotge en el qual els éssers que
el componen, entre els quals hi ha l'ésser humà, actuen d'una manera semblant als molls, rodes i busques dels
rellotges.
El defensor d'aquest determinisme va ser el físic i matemàtic francès Pierre Simon Laplace (1749-1827). Els èxits
astronòmics aconseguits mitjançant l'aplicació de la mecànica newtoniana, el van convèncer que, si fos possible
conèixer l'estat actual de tota la matèria i les lleis que la regulen, seríem capaços de conèixer el passat i el futur de
l'univers.
“Hem de considerar l'estat present de l'Univers com l'efecte de l'estat anterior i com la causa de l'estat que
el segueixi. Una intel·ligència que conegués totes les forces que actuen en la Naturalesa en un instant donat
i les posicions momentànies de totes les coses de l'univers, seria capaç d'abastar en una sola fórmula els
moviments dels cossos més grans i dels àtoms més lleugers del món , sempre que el seu intel·lecte fos prou
poderós com per sotmetre a anàlisi totes les dades; per a ella res seria incert, i tant el futur com el passat
estarien presents als seus ulls”
Laplace, P. S., Teoria analítica de les probabilitats.
Determinisme genètic
Segons el determinisme genètic, el comportament d’un ser està determinat pel còdec genètic que els defineix: no
som més que la manifestació dels nostres gens, que determinen la nostra constitució física (ulls blaus, per exemple)
i la nostra personalitat (timidesa, covardia…).
Richard Dawkins (1941), zoòleg i etòleg de gran prestigi, defensa la teoria que els organismes no són més que el
producte dels nostres gens per a assegurar-se la seva supervivència.
“Som màquines de supervivència, autòmats programats a cegues per tal de perpetuar l'existència dels
egoistes gens que alberguem en les nostres cèl·lules.”
Dawkins, R., El gen egoista.
Determinisme ambiental o educacional

No són els gens els que ens determinen, sinó factores ambientals, que poden ser de diferent tipus: socials,
culturals, econòmics, familiars ... i, fins i tot, educacionals i d'aprenentatge: l'educació que he rebut és decisiva en
el meu comportament; per exemple, fugir d’una situació de perill no és una conducta determinada genèticament
sinó per factors ambientals, és a dir, per l'aprenentatge que m'ha donat l'experiència en passar per altres situacions
de perill o per observació d'altres models.
Com qualsevol conducta es pot considerar com una resposta a estímuls ambientals és possible modificar-la
potenciant-la per mitjà d’un reforç positiu (premi) o inhibint-la per reforç negatiu (càstig).
2
“Una persona no actua sobre el món, és el món el que actua sobre la persona”
Skinner, B., F., Més enllà de la llibertat i la dignitat
Determinisme econòmic
Són els factors econòmics els que determinen la nostra conducta. La clau de les guerres, els canvis socials, les
doctrines religioses, els estils artístics, l’organització social… es troba en el funcionament de l’economia.
Un corrent de pensament que defensa aquesta tesi és el marxisme tesis és el marxisme.
Determinisme teològic
Hi ha un destí (segons els estoics, per exemple) o una voluntat divina (tal com sosté, entre altres, el protestantisme)
que està per sobre de l'home, que determina les seves accions. Tot el que hem fet, fem i farem estava ja previst i
fixat per endavant. L'home no és l'amo dels seus actes, és una titella que només pot representar una drama ja escrit.
Per això, per a la teologia reformista (per exemple, Luter), si Déu és omniscient, és a dir el coneix tot, fins i tot el
que encara no ha succeït, és perquè tot d'alguna manera ja està establert. Si no, com seria possible el coneixement
de tot el que pot esdevenir?
Aquesta és la raó per la qual els reformistes neguen la llibertat de la voluntat humana, tot està sotmès a la voluntat
divina. Fixem-nos en el que afirma el pare de la teologia reformada, Martin Luter (1483-1546).
“Així la voluntat humana és posada al mig (de Déu i Satanàs) qual bèstia de càrrega: si es senti sobre Déu,
vol el que Déu vol i va en la direcció que Déu li indica (...); si es senti sobre Satanàs, vol el que Satanàs vol
i va en la direcció que Satanàs li indica. I no està en el seu lliure elecció córrer cap a un genet o un altre i
buscar-ho, sinó que els genets mateixos es disputen la seva adquisició i possessió”
Luter, M., De servo arbitrio.
L’indeterminisme o l’existència de la llibertat

Els defensors de la llibertat al·leguen que l'home està condicionat, però no determinat. Per exemple, una situació de
perill determina inevitablement la nostra resposta, sortir corrent o quedar-nos paralitzats; per a un indeterminista,
en canvi, la conducta està condicionada però no determinada inevitablement, és a dir, en la situació de perill podem
fugir però podríem haver-nos quedats quiet: hem de tenir en compte la nostra motivació.
Indeterminisme teològic
A diferència de la teologia reformada, la teologia catòlica accepta l'omnisciència divina sense negar la capacitat
d'elecció de l'ésser humà. El fet que Déu sàpiga per endavant què decidirem i com actuarem no anul·la la nostra
llibertat. Déu ho coneix tot, fins i tot el futur, però això no vol dir que Déu ho determini. Déu i llibertat humana són
compatibles.
Segons sant Tomàs d'Aquino (1225-1274), filòsof i teòleg medieval cristià, l'ésser humà posseeix llibertat
d'elecció, basada en un judici de l'enteniment que mostra el que és preferible d'acord amb el bé que volem assolir.
Seguidament, l'enteniment mou la voluntat cap a l'elecció d'una cosa o una altra, segons la presenti com un bé o no.
Per això, hi ha la possibilitat d'equivocar-nos, triar el mal en lloc del bé. L'únic que posseeix el coneixement
absolut del bé és Déu, encara que això no li resti llibertat.
Llibertat i moralitat
La resistència a acceptar algunes de les conseqüències derivades de la manca de llibertat, és un dels motius que
condueixen a la defensa de la seva existència: si el ser humà no és lliure, si estem determinats en la nostra acció i
no tenim capacitat d’elecció, tampoc seria ni responsable ni moral. Com podem ser responsables d’atracar un
3
banco o de mentir, si no podem elegir? Per això, Kant afirma que la llibertat es un postulat de la raó pràctica (o
moral); és dir, que encara que la llibertat és indemostrable, és necessari suposar-la para que la moral sigui possible.
Indeterminisme físic
Com hem vist en la història de les cosmovisions, durant els segles XX i XXI es desenvolupa la mecànica quàntica,
que ha aconseguit grans avenços en el món subatòmic i que representa una revolució respecte a la física clàssica.
Les investigacions de Max Planck (1858-1947), Albert Einstein (1879-1955), Niels Bohr (1885-1962), Werner
Heisenberg (1901-1976) i Erwin Schrödinger (1887-1961), entre d'altres, qüestionen la visió mecanicista de
l'univers. Una de les raons és que la física quàntica empra en les seves explicacions lleis estadístiques i
probabilistes, que no són coherents amb la concepció tradicional de la llei física, és a dir, una llei que determina les
causes i les conseqüències dels esdeveniments.
La física quàntica ha potenciat l'emergència de filosofies que defensen una imatge indeterminista de la realitat,
entre les que destaca l'escola de Copenhaguen i el seu principal representant, el premi Nobel de Física Niels Bohr.
Segons aquesta escola, el determinisme mecanicista, que defensa que tot té una causa i que les lleis són necessàries
i estables, és fals: en la realitat, hi ha un cert grau d'indeterminació, hi ha lloc per a l'arbitrarietat i l'atzar, a nivell
subatòmic (recordem el principi d'incertesa).
Malgrat la seva contribució a la visió indeterminista de la natura, Einstein s'oposa a ella: "Déu no juga als daus". És
a dir, encara que en el món del que és "més petit" puguem trobar indeterminació, a la nostra escala el món es
mostra determinat. De tota manera, la qüestió de si la realitat està determinada o no és una qüestió que, tal com
afirma Popper, no és competència de la física. La constitució última de la realitat incumbeix a la metafísica.
Responsabilitat
• La responsabilitat des del determinisme. Som responsables d'aquelles accions que realitzem lliurement. Si
des del determinisme, tot està determinat o causat, no hi ha lloc per a la llibertat. En aquest sentit, la
definició de responsabilitat no és vàlida. En aquest context, només podem parlar de responsabilitat en
sentit metafòric, donant-li un significat idèntic al de causa. Així, algú o alguna cosa (una pedra, el cavall, el
conductor, els pares ...) és responsable d'un esdeveniment quan n'és la causa. Aquest és un sentit que
s'allunya del que entenem per responsabilitat.
• La responsabilitat des de l’indeterminisme. L’indeterminisme accepta com a responsable a l'agent que

actua de forma voluntària i lliure. Però hi ha un problema: l'agent només és responsable de les accions que
tenen un resultat previst i desitjat, o també és responsable de les accions amb conseqüències imprevistes?
Segons alguns autors, no hi ha responsabilitat sobre les accions amb efectes imprevistos. Considerem el
següent cas: Joan és un nen petit que, freqüentment, quan acaba la seva jornada escolar, els pares no van a
recollir-lo perquè tenen molta feina, confiant que l'altre és l'encarregat de portar-lo a casa; una mare de la
classe que coneix la situació, s'ofereix a portar-lo a casa en cotxe, però té un accident i el nen mor. Des del
punt de vista indeterminista, cap dels implicats sembla responsable de la mort del nen (és una
conseqüència imprevista), però un jurat no estaria d'acord amb aquesta interpretació: tenim l'obligació de
preveure les conseqüències de les nostres accions en la mesura que sigui possible, i els pares han d'oferir
l'atenció necessària al seu fill. Se'ls hauria d'exigir algun tipus de responsabilitat.
Ètica i moral
El sentit etimològic del substantiu “moral” es relaciona amb el terme grec mores (costum). Per la seva etimologia
es defineix com la disciplina que estudia els costums humans, però cal distingir-la d’altres matèries amb el mateix
objecte d’estudi com l’etnologia o l’antropologia. La moral estudi aquest costums en la mesura en què es
4
converteixen en normes que estableixen quins

comportaments són correctes.
Accionsconcretes
Preparar l’ examen de demà.
Repassar la lliçó d’ avui.
Sovint, ètica i moral s’identifiquen però no és correcte. La
Estudiar para el examen de moral és el conjunt de normes per les quals es regeix la
conducir.
conducta d’una persona o d’un col·lectiu. Per això hi ha
moltes morals, que depenen d’altres visions del món.
Repetició d’aquestes L’ètica és una reflexió racional sobre els criteris que
accions en situacions s’empren per a fonamentar els codis morals. Per tant, es
similars tracta d’una matèria normativa: no descriu com es
comporten les persones, sinó com han de comportar-se.
Hàbit
Estudiar
Acció moral i teories ètiques
La moral
Juntament amb altres
hàbits forma el Fomenta, condiciona i fa La paraula moral (moralis, en llatí ) deriva de la paraula
més probable
mos, que significa "costum" en aquesta mateixa llengua. En
cada cultura, hi ha múltiples costums (mores) que regulen
la vida quotidiana. Per exemple, el deure de respectar a la
Caràcter gent gran el deure de respectar la propietat privada, el
Estudiós, responsable…
deure de complir les promeses ...
El conjunt d'aquestes mores , costums, constitueixen la

moral d'un poble o d'un subjecte individual. Tenint en compte el sentit etimològic, el terme moral es refereix al
codi de normes que regulen l'acció individual i col·lectiva que es considera correcta.
Hem de matisar dues formes diferents, popularitzades per Araguren i Zubiri, dos prestigiosos filòsofs, d'entendre
la moral :
 Moral com a contingut. Aquest sentit coincideix amb la definició anterior de moral: és el contingut
concret, és a dir ,les normes que, en una comunitat o persona determinada, regulen el comportament
correcte.
 Moral com a estructura. La moral és un tret constitutiu de la naturalesa humana. La naturalesa
essencialment lliure de l'ésser humà el converteix inevitablement en un ésser moral: actua i tria segons
una voluntat lliure i sempre d'acord amb les normes assumides o en contra d' aquestes.
Davant d'una determinada situació, l'home pot decidir fer una cosa o una altra (per exemple, ajudar un accidentat o
passar de llarg ), però necessàriament ha de decidir. No està a les seves mans el abstenir-se, perquè això mateix
seria ja una decisió. La llibertat ens permet triar entre A i B, però no ens permet no actuar. És a dir, no es pot triar
no ser lliure o no ser moral. Segons aquesta concepció, l'ésser humà pot ser moral o immoral , però no amoral :
posseeix una sèrie de normes concretes d'acció ( moral com a contingut ), però també està obligat per la seva
llibertat a acatar-les o no ( moral com a estructura ) .
Acció, hàbit i caràcter

Cada acció concreta pot ser valorada com a moral o immoral, segons compleixi o no les normes. La tendència a
actuar d'una manera determinada davant de situacions similars constitueix l'hàbit. Per exemple, estudiar per a
l'examen de demà és una acció aïllada; la tendència a estudiar habitualment és un hàbit, consistent en la repetició
5
d'aquesta mateixa acció (estudiar) davant de situacions similars (proximitat d’un examen). El conjunt d'hàbits d'una
persona constitueix el seu caràcter o manera de ser.
Encara que naixem amb unes predisposicions concretes, el nostre caràcter es forma per la repetició d'accions
similars: per exemple, l'individu que s'acostuma a no deixar per demà el que pot fer avui, desenvolupa un caràcter
diligent. Per això, el caràcter no es pot considerar com tancat i acabat, sinó que es construeix de forma constant
durant tota la vida. També pot passar que, una sola acció decisiva, provoqui un canvi brusc de caràcter. Quan passa
això, parlem de conversió.
Un cop el caràcter s'ha format, influeix i condiciona les nostres accions. Així, a una persona respectuosa li serà
més fàcil respectar els altres que la persona que no ho és. Com més assimilada està l'acció en el caràcter, més
difícil és fer accions de signe contrari a les que estem habituats. Per aquest motiu, es pot dir que el caràcter és la
base de la nostra naturalesa moral, ja que un cop format condiciona les nostres accions i, en conseqüència, la
seva incorrecció o correcció.
Les normes morals

Una norma és una regla que estableix com hem d'actuar en una situació determinada. La característica principal de
qualsevol tipus de norma (sigui moral, jurídica o de circulació) és el caràcter d'obligatorietat que comporta.
Aquest caràcter no s'ha d'interpretar com la necessitat inevitable d'una llei física, sinó com una obligació que
implica paradoxalment la llibertat d'elecció humana. És a dir, una norma com "Has de dir la veritat" només té
sentit si tinc la possibilitat (la llibertat) de fer el contrari: mentir. Així, en certa manera, la norma i l'obligació
sorgeixen de la llibertat, que ens permet acatar o desobeir el que la norma moral ordena.
Les normes morals tenen, a més, una dimensió social i una dimensió personal:
• Dimensió social. Totes les comunitats posseeixen un codi de normes que regulen la manera com els
seus membres actuen i relacionen. Aquestes normes poden ser explícites en codis legals que
constitueixen el dret positiu d'aquesta comunitat, o poden estar implícites en els usos i costums
d'aquesta comunitat (per exemple, en cas d'accident, salvar primer als nens).
• Dimensió personal. A diferència d'altres tipus de normes, les normes morals no només exigeixen el
seu compliment sinó una convicció interior del subjecte, és a dir, cal que el subjecte moral reconegui la
norma com a seva i no com imposada socialment. La consciència moral és la instància que assumeix i
assimila aquestes normes i, a més, en darrer terme, jutja la correcció i incorrecció de la nostra actuació.
Uns quants psicòlegs, com Jean Piaget (1896-1980) i el seu deixeble Lawrence Kohlberg (1927-1987), han
estudiat el desenvolupament de la consciència moral i l'evolució de la manera com l'individu és relaciona amb les
normes.
Els sis estadis del procés de maduració moral establerts per Kohlberg, són els següents:
6
NIVELL ESTA CARACTERÍSTIQ PERSPECTIVA SOCIAL EXEMPLE

DI UES
Les normes s’acaten Egocentrisme. Incapacitat No m’he de barallar amb Joan
Preconvencional
1 per obediència i per per a relacionar diverses perquè, sinó, el meu pare em
por al càstig. persones i punts de vista. castigarà.
Las normes s’acaten Individualisme.Consciència No m’he de barallar amb Joan
només si afavoreixen que les altres persones tenen perquè treu bones notes en
2 els propis interessos. interessos. Por tant el bé és Mates. Si li ajudo en Llengua,
El que és bo és útil i relatiu. m’ajudarà amb les Mates.
bo per a mi.
Se consideren normes Gregarisme. Capacitat per a He de portar-me bé perquè
allò que els altres relacionar diferents això so es lo que se espera de
(famílies, amics…) perspectives i per ficar-se en mí. He de respectar als meus
3 esperen de nosaltres. el lloc de l’altre. La companys perquè, si no ho
De la
perspectiva social és encara faig, decebré la meva família.
Convencional
limitada i concreta.
Les normes Comunitarisme. Ja existeix He de respectar a totes les
s‘obeeixen perquè una perspectiva social persones. Seria impossible
estan establertes abstracta i amplia. viure si tots ens comportem
socialment per a Consciència dels interessos com animals.
4 proporcionar un bé generals del sistema social,
general. que estan per sobre dels
interessos individuals i
personals.
Como existeix una Relativisme. Consciència de He de respectar als demés
gran diversitat la pluralitat de les normes i perquè, encara que tenen
d’opinions, principis i valors. Per aquest motiu, opinions distintes, hem decidit
valores, només són només són legítimes les cooperar en benefici de
5 legítimes les normes normes que sorgeixen del tothom.
Postconvencional
que són fruit d’un consens. S’està obert a la

acord que afavoreix possibilitat de canviar les
la majoria. normes socials.
Les normes són Universalisme. Consciència El respecte a les persones és
escollides lliurement que hi ha valors universals, un principi universal que
i racionalment, però com la igualtat i la dignitat assumeixo personalment com
responen a valors de les persones, encara que a guia de la meva conducta,
6 universals (com els les normes puguin no encara que en algunes
drets humans) coincidir amb ells. Quan societats no es respecti.
això ocorre, és lícit desobeir
les lleis.
lectura de la taula anterior, es desprèn que, segons Kohlberg, la maduresa moral s’aconsegueix quan existeix
consciència que les normes que s’han d’assolir es justifiquen o legitimen en virtut de principis o valores
universals. Els valors són els que, en última instància, fan que altres comportaments siguin correctes i altres no.
Els valors
Per tant, les normes morals tenen sentit perquè apel·len a uns valors determinats que les transcendeixen. Per
exemple, una norma moral com "respecta als teus veïns" és acceptada perquè assumim que la persona és digna de
respecte.
Es poden destacar dues característiques dels valors:
• Posseeixen polaritat. A cada valor positiu (valuós i, per tant, desitjable), li correspon un valor negatiu,
disvalor o contravalor. Són parelles d'oposats. Per exemple, a la bellesa li correspon el disvalor de la
lletjor; al que just, l'injust; a la bondat, la maldat ...
7
• Són ideals. Los valors, en tant que són finalitats o objectius de les normes, assenyalen els nostres
ideals, el que pensem que és valuós i digne de ser assumit. En aquest sentit, pertanyen a l'àmbit del que
hauria de ser i no al que, de fet, és. Això és fàcilment comprovable: una norma com "No matar"
s'explica en relació amb un valor, és a dir, el respecte a la vida; per tant, resulta evident que, encara que
la majoria estiguem d'acord que es tracta d'un valor (el que hauria de ser), en la realitat (el que és)
continuen els maltractaments, les vexacions, les tortures, els assassinats ...
Diversitat i universalitat dels valors

No només hi ha una dissonància entre el que és i el que hauria de ser, sinó que també existeix entre el que les
persones de cultures i èpoques diferents consideren com a valors.
Encara que totes les cultures posseeixen un conjunt de normes que expressen els seus valors, aquests varien d'una
cultura a una altra. Mentre que en una cultura, la senzillesa és un valor, per a una altra és l'ostentació; mentre que
usualment el suïcidi és reprovable, en circumstàncies determinades no suïcidar-se és deshonrós (el harakiri del
Japó). Per això, molts autors han qüestionat la universalitat de les normes i valors, sostenint que són subjectius i
particulars a cada cultura i època (relativisme).
Per tant, la qüestió és: els valors són objectius i universals o són subjectius i particulars? Dues teories:
• Teoria objectivista dels valors. Els valors són qualitats o propietats que estan en les coses. Per tant,
ni s'inventen ni es construeixen, hi ha objectivament i es descobreixen. La possibilitat de descobrir-los
o captar-los, depèn de la cultura, l'educació i la capacitat de cada subjecte moral. La diversitat de
valors és tan sols aparent i sorgeix de la diversitat de capacitats per descobrir-los. Max Scheler ha
defensat aquesta posició.
• Teoria subjectivista dels valors. Que alguna cosa sigui considerat com valuós depèn de l'apreciació
subjectiva de cada persona o grup cultural. Així, els valors no són més que noms que donem a les
coses, qualitats o accions que considerem desitjables. Segons Jean-Paul Sartre, l'ésser humà és un
ésser lliure i indeterminat que està condemnat a crear-se i a inventar-les seves pròpies normes i valors.
Per tant, la diversitat de valors no és mera aparença, sinó conseqüència de la llibertat humana i de la
diversitat de gustos, preferències i conviccions de les diferents persones i cultures.
Principals teories ètiques

Una teoria ètica és una teoria filosòfica que intenta fonamentar la moral, és a dir, justificar la seva validesa i
legitimitat. Com que la moral consisteix en una sèrie de preceptes o normes (“Busca el terme mitjà”, “Fes allò que
benefici a la majoria”...) i una sèrie de valors (temprança, utilitat, felicitat...), la teoria ètica haurà de justificar tant
aquestes normes com aquests valors.
Des que van sorgir en l’Antiga Grècia, les teories ètiques es poden agrupar segons el tipus de fonament
proporcionat.
Classificació de les teories ètiques
PREGUNTA RESPOSTA TIPUS TEORIA ÈTICA

D’ÈTICA
Qui em diu què he de - Jo mateix. Autònoma Formalisme
fer? L'home és autònom i Ètica discursiva
8
racional i té la capacitat
d'establir les seves pròpies
normes. Ha de decidir,
sense recórrer a instàncies
externes, el correcte i el
que cal fer en cada
moment. Per tant, és la raó
humana, autònoma i
independent, la que
fonamenta i justifica les
normes, sense necessitat de
recórrer a res que li sigui
superior.
- La naturalesa, Déu,
l’autoritat legal…
L'ésser humà té
interioritzades una sèrie de Estoïcisme
normes i valors, els quals li Intel·lectualisme moral
vénen donats d'una font
Heterònoma Jusnaturalisme ètic
externa. La llei moral, que
estableix el que és correcte,
Utilitarisme
és objectiva i externa al Hedonisme
subjecte moral, que
únicament la interioritza i
acata.
- Haig d’actuar d’acord
amb una norma que
pugui convertir-se en llei
universal.
L’ètica no ens ha d'indicar
què és el que hem de fer,
sinó com hem de fer-ho. És Formalisme
a dir, l'ètica no té contingut Formal
Ètica discursiva
propi, no consisteix en una
llista de normes i preceptes
que hem de seguir, només
ens indica com actuar per a
Què he de fer? comportar correctament,
només determina la forma
de l'acció correcta.
- Haig de fer això, perquè
és bo.
L'ètica ens ha de dir què Eudemonisme
hem de fer per aconseguir Hedonisme
el bé. Per a això, l'ètica té
Material Estoïcisme
un contingut concret, una
sèrie de normes (per
Utilitarisme
exemple, "fuig dels Jusnaturalisme ètic
excessos", "busca el
plaer" ...)
Quines són les accions - Les que tenen Teleològica Eudemonisme
correctes? conseqüències bones, és Hedonisme
a dir, les que m’apropen Jusnaturalisme ètic
al bé. Utilitarisme
La correcció de les accions
depèn de les conseqüències
que es deriven d'elles. Una
acció correcta és la que té
9
conseqüències bones o
útils, i una acció incorrecta
és la que no proporciona bé
o utilitat. Dit d'una altra
manera, les normes morals
es justifiquen d'acord amb
una finalitat (el bé, la
felicitat, el plaer ...). Són
normes vàlides les que
m'acosten a aquesta
finalitat que persegueixo, i
no ho són les que
m'allunyen.
- Las que,
independentment de les
seves conseqüències, són
correctes en elles
mateixes, perquè
compleixen amb el
deure.
La correcció de les accions
no depèn de les seves
conseqüències. Així, una
acció pot ser correcta
encara que les seves Formalisme
conseqüències no siguin Deontològica
Ètica discursiva
bones, i pot ser incorrecta
encara que les seves
conseqüències siguin
bones. Per tant, les accions
i les normes són correctes
per elles mateixes,
seves conseqüències.
L'únic criteri per a la
valoració de les normes és
que s'adeqüin al que és
correcte, al nostre deure.
Puc conèixer el que - Sí. Cognitivista Intel·lectualisme moral
està bé i el que està La correcció de les accions Eudemonisme
mal? no depèn de les seves Hedonisme
conseqüències. Així, una Utilitarisme
acció pot ser correcta Formalisme
encara que les seves Ètica discursiva
conseqüències no siguin
bones, i pot ser incorrecta
encara que les seves
conseqüències siguin
bones. Per tant, les accions
i les normes són correctes
per elles mateixes,
seves conseqüències.
L'únic criteri per a la
valoració de les normes és
que s'adeqüin als que és
correcte, al nostre deure.
10
- No.
No es posible justificar
racionalmente las normas
morales, porque éstas no se
basan en nada que pueda
ser conocido
intelectualmente. Las No
normas y valores surgen de Emotivisme
cognitivista
emociones y sentimientos
que suscitan ciertas
acciones. Por este motivo,
la moral no es un saber
racional, sino que forma
parte del ámbito de la
emotividad.
- No.
No hi ha principis ètics
universalitzables, ja que
cada ésser humà té com a
ideal un model personal i Eudemonisme
subjectiu intransferible. En Ètica de Hedonisme
cada ésser humà, el que és màxims Estoïcisme
la "bona vida" o la Utilitarisme
"felicitat" és diferent. Per
tant, no es poden
generalitzar els principis
ètics individuals.
Hi ha principis ètics - Sí.
universalitzables? Hi ha uns mínims ètics
exigibles a tot ésser
racional, universalitzables i
imparcials, que poden ser
perfectament compatibles Formalisme
per tots els grups socials, Ètica de
Intel·lectualisme moral
tot i que tinguin diferents mínims
creences, opinions, etc.
Ètica discursiva
Aquests mínims
determinen els drets i
deures dels individus i
garanteixen la convivència
en una societat justa.
Intel·lectualisme moral
Segons aquesta teoria, conèixer el bé implica actuar bé: només actua immoralment qui desconeix en què consisteix
el bé. Aquesta teoria, per tant, és doblement cognitivista, ja que no només afirma la possibilitat de conèixer el bé,
sinó que amés defensa que aquest coneixement és l’únic requisit.
El filòsof grec Sòcrates (470-399 aC) és el primer a defensar aquesta posició ètica. Per a Sòcrates, no només el bé
té una existència objectiva i validesa universal, sinó que creu que l'ésser humà és capaç d'accedir-hi . Així, Sòcrates
concep la moral com un saber. De la mateixa manera que el que sap de fusteria és fuster i el que sap de medicina
és metge, el que sap el que és la justícia és just. Per tant, per a aquest filòsof no hi ha persones dolentes, sinó
ignorants. En conseqüència, les persones bones són persones sàvies.
11
Eudemonisme
Potser t'has preguntat per a què serveix tal o qual cosa. Ara bé, de vegades aquesta pregunta és absurda. Per
exemple, si preguntem per a què serveix la felicitat, la resposta podria ser que per a res, ja que no és una cosa que
es busqui com a mitjà per aconseguir una altra cosa, sinó que és un fi en si mateixa. Les ètiques que consideren la
felicitat (eudemonia) com la finalitat de la vida humana i el màxim bé al qual pot aspirar l'home, són
eudemonistes. El problema és que no hi ha acord sobre què és la felicitat, cada home la concep d'una forma
diferent.
Aristòtil (384-322 aC) és un dels primers filòsofs que defensa l'eudemonisme ètic. Ara bé, què entenia Aristòtil
per felicitat? Ens diu que tots els éssers tendeixen per naturalesa a un objectiu o finalitat, i igual passa en l'ésser
humà. Com el que distingeix a l'home és la seva activitat racional, la seva essència característica i distintiva,
aquesta mateixa activitat és la seva finalitat. Per tant, la màxima felicitat de l'ésser humà consistirà en el que li és
essencial per naturalesa: la vida contemplativa, és a dir, l'exercici teòric de la raó en el coneixement de la natura i
Déu, i en el comportament moral prudent. Com més saviesa, més possibilitats d’elecció, sens dubte; però sempre
recorrent a la mediació de la prudència (phrónesis), definida com “la capacitat d’escollir el just mig, adequat a la
nostra naturalesa, tal com és determinat per la raó, i com podria determinar-lo el savi”.
El just mig no és una mitjana aritmètica entre quantitats, sinó que és l’exercici de la moderació, afinat per
l’experiència. Per exemple, quan parlem de la quantitat de menjar que hem ingerit, la virtut es situarà en el punt
mig entre menjar res (defecte) i ser un golut (excés). Tanmateix, segons Aristòtil no podem fixar una quantitat
determinada adequada de menjar per a tothom igual, ja que el punt mig serà diferent en cada persona segons si
tenim en compte la seva altura, la seva corpulència, etc. Vegem en el quadre següent alguns exemples de la virtut
entesa a la manera aristotèlica com a punt mig entre dos extrems igualment indesitjables.
DEFECTE PUNT MIG EXCÈS

Covardia Valentia Temeritat
Passivitat Temprança Incontinència
Pusil·lanimitat Magnanimitat Vanitat
Avarícia Liberalitat Balafiament
Hedonisme
La paraula hedonisme prové del terme grec hedoné, que significa "plaer". Es considera hedonista a tota teoria que
identifica el plaer amb la felicitat. Les teories hedonistes es diferencien per la definició de plaer que proposen.
Els cirenaics són una escola iniciada per un deixeble de Sòcrates, Aristip de Cirene (435-356 aC.). Segons aquest
filòsof, la finalitat de la vida de l'home és el plaer, entès en sentit positiu com a gaudi sensorial. L’hedonisme
cirenaic, per tant, concep el plaer com una cosa sensual, corporal, i no com una activitat racional ni com a simple
absència de dolor. Encara que puguem interpretar aquesta posició com la reivindicació d'una vida dissoluta
centrada en els plaers de la carn, els cirenaics van defensar, també, la moderació necessària per evitar
conseqüències negatives. L'abandonament total als plaers d'avui pot significar un augment del dolor demà.
El epicureisme també identifica plaer i felicitat, però el defineixen com absència de dolor. No es tracta de buscar
de buscar el plaer corporal, sinó a l'absència de dolor en l'ànima. Per als epicuris, la serenitat i la tranquil·litat de
l'ànima (ataràxia) és l'objectiu que ha de buscar tot ésser humà i la veritable essència de la felicitat. Però, com
aconseguir-la? Segons Epicur, mitjançant un càlcul exacte de plaers que tingui en compte que un plaer actual
(beure vi) pot ser un mal demà (alcoholisme) i, en canvi, el que avui és un dolor (operació quirúrgica) demà pot ser
un bé (salut). Per això, el savi que es condueix raonablement i no tria sense pensar plaers aparents, aconsegueix
una vida més tranquil·la i feliç.
12
Estoïcisme
Es poden considera estoiques les doctrines ètiques que defensen la indiferència cap als plaers i dolors externs, i
l'austeritat en els propis desitjos. Ara bé, en sentit estricte, l'estoïcisme és el corrent filosòfic grecoromà, iniciat
per Zenó de Citi.
L'ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal
que determina el destí de tot el que esdevé. Per tant, l'ésser humà està determinat per un destí inexorable que no
pot controlar i davant el qual només podem resignar-nos.
Aquesta és la raó per la qual cosa la conducta correcta sigui la d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la
impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat cap al plaer i el dolor. Aquesta impertorbabilitat
només serà aconseguida en el coneixement i l'acceptació de la raó universal (o destí) i, per tant, en una vida
completament d'acord amb ella.
Jusnaturalisme ètic
Són aquelles doctrines ètiques que defensen l'existència d'una llei moral, natural i universal, que determina el que
està bé i el que està malament. Aquesta llei natural és objectiva ja que, encara que l'ésser humà la pot conèixer i
interioritzar, no és creació seva, sinó que la rep d'una substància instància externa.
Sant Tomàs d'Aquino (1224-1274) és el filòsof més representatiu del jusnaturalisme ètic. Segons aquest filòsof,
Déu ha creat l'home a la seva imatge i semblança i, per això, en la seva mateixa naturalesa pot trobar li és possible
trobar el fonament del comportament moral. Les persones troben en el seu interior una llei natural que determina
el que està bé i el que està malament, perquè participa de la llei eterna o divina.
Aquesta llei natural, en virtut de la qual l'home coneix els valors morals i pot comportar-se segons ells, no obliga
com les lleis físiques, ja que l'home és potencialment lliure per acatar-la o violar-la. Ara bé, gràcies a aquesta llei
natural, immutable i universal, valors com el dret a la vida se'ns presenten de forma evident, i això impedeix
qualsevol dubte sobre la seva validesa.
Formalisme
Les ètiques formals consideren que la moral no ha d’oferir normes concretes, sinó limitar-se a establir quina és la
forma característica i adequada que ha d’adoptar qualsevol forma moral.
Immanuel Kant (1724-1804) és el primer filòsof que reivindica la necessitat d’una ètica formal. Només una ètica
formal pot ser universal i garantir l’autonomia moral pròpia d’un ser lliure i racional com és l’ésser humà. La llei
o norma moral no pot ser imposada des de fora (ni per la naturalesa ni per l’autoritat civil…), sinó que la raó
humana se l’ha de proporcionar a sí mateixa. Si això és així, si la raó legisla sobre sí mateixa, la llei serà universal,
ja que serà vàlida per a tot ésser racional, per a tot ésser humà.
Aquesta llei, que estableix com hem d'actuar, només és expressable mitjançant imperatius (mandats) categòrics
(incondicionats), que es diferencien dels imperatius hipotètics que proposen les ètiques materials. Un imperatiu
hipotètic expressa una norma que només té validesa com a mitjà per assolir una finalitat. Per exemple, l'imperatiu
hipotètic "no menjar en excés" expressa una norma que només té sentit si la nostra finalitat o objectiu és conservar
la salut. En canvi, no té sentit si pensem que la finalitat humana és viure de forma plaent.
L'imperatiu categòric que formula Kant és: "actua de manera que la teva decisió pugui convertir-se en norma
universal". Fixem-nos que l'imperatiu no depèn de cap finalitat i ,a més, no ens diu què hem de fer (no menjar en
excés), sinó que serveix de criteri per saber quines normes són morals i quines no. L'imperatiu categòric estableix
quina és la forma que ha de tenir una norma per a ser moral: només aquelles que siguin universalitzables seran
realment normes morals.
13
Emotivisme
Els judicis morals ("això és bo", "això és correcte") sorgeixen de les emocions. Segons aquesta escola, la moral no
pertany a l'àmbit racional, és a dir, no pot ser objecte de discussió o argumentació i, per tant, no existeix el que s'ha
anomenat coneixement ètic.
Un dels representants de l'emotivisme, David Hume (1711-1776), afirma que les normes i judicis morals provenen
dels sentiments d'aprovació o de rebuig que susciten en nosaltres certes accions. Des d'aquest punt de vista, una
norma com "has de ser sincer" o un judici moral com "dir la veritat és correcte" es basen en el sentiment
d'aprovació que provoquen les accions sinceres i, alhora, en el sentiment de rebuig que provoquen les accions
enganyoses.
Per als emotivistes, els judicis morals, a més d'expressar la nostra aprovació o rebuig, tenen com a funció suscitar
aquests mateixos sentiments en l'interlocutor i, d'aquesta manera, promoure accions que estiguin d'acord amb ells.
Quan algú diu "robar és immoral", el que en realitat està dient "jo rebutjo el robatori; fes-ho tu també ". Per tant, la
funció dels judicis i les normes morals, és influir en els sentiments i en la conducta de l'interlocutor.
Utilitarisme
Teoria ètica propera a l’eudemonisme i a l'hedonisme, de manera que defensa que la finalitat de la vida humana és
la felicitat i el plaer. Per això, segons els utilitaristes, les normes i les accions han de ser jutjades d'acord amb el
principi d'utilitat o de màxima felicitat. Així, tant l'utilitarisme com l'hedonisme i el eudemonisme, són teories
teleològiques: valora les accions com a mitjans per aconseguir una finalitat (felicitat o plaer). També és una teoria
conseqüencialista, és a dir, que valora les accions segons les seves conseqüències. Una acció és bona quan les
seves conseqüències són útils (condueixen a la felicitat) i és dolenta quan les seves conseqüències no són útils.
La principal diferència entre l'utilitarisme i l'hedonisme clàssic (epicureista) és que el primer transcendeix l'àmbit
personal. Quan un utilitarista afirma que la finalitat de tota acció correcta és la felicitat, no entén per felicitat
l'interès o plaer personal, sinó el màxim profit per al major nombre de persones. Per tant, el plaer és el bé comú o
bé general. D'aquesta manera, l'utilitarisme pretén vèncer el caràcter egoista que molts crítics han atribuït a les
ètiques hedonistes clàssiques.
John Stuart Mill (1806-1873)fa una distinció interessant entre plaers inferiors i superiors: considera que hi ha
plaers més estimables que altres segons promoguin o no el desenvolupament moral propi de l'ésser humà. Això el
porta a la seva famosa asseveració: "És millor ser un home insatisfet que un porc satisfet; és millor ser Sòcrates
insatisfet que boig satisfet".
Actualment, l'utilitarisme continua present en les teories econòmiques de la democràcia i ha tingut una gran
influència en l'anomenat Estat del benestar.
Ètica discursiva
L'ètica discursiva és hereva de l'ètica kantiana. Igual que aquesta, l'ètica del discurs és formal, ja que no estableix
normes concretes d'actuació, sinó el procediment o criteri per a determinar quines normes tenen validesa ètica.
El criteri per determinar quines normes són ètiques és similar al kantià, encara que formulat d'una manera una mica
diferent. Si en Kant tenia validesa aquella norma que es pot convertir en llei universal, per a les ètiques discursives
és norma moral aquella que és acceptable per a tots els participants de la comunitat de diàleg, els quals tenen els
mateixos drets i mantenen relacions de llibertat i igualtat. Dit d'una altra manera, davant la pregunta "És ètica
aquesta norma?", Hem de tenir en compte no només si és acceptable o no per nosaltres, sinó si ho és per a la
comunitat de discurs. En definitiva, tal com va afirmar Kant, és norma moral aquella que és vàlida per a tot ésser
racional, o tal com es diria actualment, aquella que és vàlida per a tota la comunitat de parlants. El que diferencia
14
l'ètica discursiva de la kantiana és que qui decideix si una norma és universalitzable no és un individu en solitari
sinó tota la comunitat de parlants lliures i racionals.
Jürgen Habermas (1929), ha desenvolupat una ètica discursiva. Segons aquest filòsof, només tenen validesa
aquelles normes que han estat acceptades per consens en una situació ideal de diàleg. Aquesta situació ideal ha de
complir una sèrie de requisits :
1. Tots els afectats han de participar en la seva discussió.

2. Tots els participants han de tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats d'argumentar i
defensar la seva posició.
3. No pot existir cap coacció.
4. Tots han de participar en el diàleg amb la finalitat d'aconseguir l'entesa entre els participants.
John Rawls (1921-2002), filòsof nord-americà, motivat pels mateixos principis d’imparcialitat i universalitat que
hem vist en les ètiques de Kant i Habermas, en la seva obra Teoria de la justícia va optar tanmateix per partir d’un
recurs enterament artificial al qual va denominar la posició original.
Es tractava de plantejar una situació hipotètica en què una sèrie de persones haurien d’establir es normes de
convivència que ordenarien una societat de la qual ells també formarien part, però amb l’excepció que havien de
dissenyar aquestes normes sense conèixer les característiques de cap dels seus membres (ètnia, sexe, religió,
habilitats...) ni el lloc que ocuparien ells mateixos en aquesta societat.
Aquest desconeixement rep el nom de vel de la ignorància, i pretén garantir la imparcialitat dels legisladors.
D’aquesta manera, la situació ideal de diàleg que hem vist anteriorment queda aquí rellevada per la posició
original, que presumeix que si aquells que han de fer les lleis que governaran la societat no sabessin a quina classe
social haurien de pertànyer o quina faena haurien d’exercir, mirarien que ningú sortís perjudicat en el seu model de
societat, i es garantiria que tothom tingués uns mínims reconeguts i respectats.
D’aquesta manera , caldria esperar que s’acordessin una sèrie de drets bàsics per a tothom, com la llibertat de
pensament, d’expressió o d’associació, així com una atenció als més desvalguts de la societat, la qual cosa
contribuiria a definir una autèntica ètica de la justícia.
Ètica aplicada
És l’aplicació del principis ètics generals a determinats contextos i situacions concrets. En el moment en què es fa
possible dur a terme accions que mai abans ni tan sols s’havien imaginat, sorgeixen nous interrogants sobre la
conveniència o no de posar en pràctica aquestes possibilitats. Actualment, aquesta disciplina ha adquirit una
importància creixent en camps tan diversos com la recerca científica, el món de l’empresa, les relacions amb el
medi ambient, els comportaments professionals, l’àmbit dels mitjans de comunicació, etc.
Bioètica
És una de les branques de la filosofia de més actualitat, ja que s’ocupa dels dilemes morals suscitats pel
desenvolupament de les tecnologies mèdiques i biològiques aplicades al éssers vius en general i a l’ésser humà en
particular. Els nous reptes que es deriven d’aquest desenvolupament no paren de créixer en aquest àmbit. La
manipulació dels nostres components genètics ha inaugurat una via de recerca que pot oferir conseqüències
beneficioses; per exemple, s’espera tenir mètodes curació per a moltes malalties degeneratives i hereditàries en un
terme no llunyà, gràcies a la implantació de cèl·lules sanes en els teixits malalts. Tanmateix, els mateixos avenços
científics tenen aspectes polèmics que moltes persones consideren immorals o, com a mínim, de dubtosa moralitat.
15
Les qüestions que una bioètica hauria de considerar són moltes: tenen els pares autoritat ètica per a decidir el sexe
dels seus futurs fills? És lícit alterar la dotació genètica d’aquells que encara no han nascut, encara que això pugui
afavorir-los? D’altra banda, és èticament correcte modificar i fins i tot crear noves espècies animals, alterant la
seva determinació genètica? I si això contribueix a millorar caràcters d’aquestes espècies que les fan més
beneficioses per a l’ésser humà, com per exemple, ovelles que donin més llana o animals de càrrega més forts i
longeus?
La bioètica també ha de pronunciar-se sobre altres aspectes relacionats amb la pràctica mèdica habitual: un metge
ha de dir sempre la veritat als seus pacients? En quina mesura i fins a quin punt ha de prioritzar-se el codi
deontològic mèdic per sobre de la voluntat dels pacients? Pot un metge imposar teràpies curatives que atemptin
contra els principis ètics dels pacients? Fins quan ha d’allargar-se artificialment la vida biològica? Han d’introduir-
se restriccions a l’experimentació animal humana, encara que això suposi un retard en les recerques mèdiques? Es
pot, èticament, exigir un investigador que provi en ell mateix una vacuna contra una malaltia’ Qui ha de provar-la?
Ha de cobrar algú que està arriscant la seva salut per l’avenç de la medicina?
Ètica ambiental
El sociòleg alemany Max Weber (1864-1990) va atribuir a la raó instrumental divulgada per la Il·lustració i a la
seva principal conseqüència econòmica, la Revolució industrial, allò que va anomenar “desencantament del
món”. Trobem anotacions semblants en els representants de l’Escola de Frankfurt. I és que, en èpoques anteriors, la
natura havia estat respectada com una entitat superior, indomable davant les forces humanes, però el avenços
científics i tecnològics van inventar els termes d’aquesta relació, i l’ésser humà es va convertir en manipulador i
explotadors dels recursos naturals, considerats des d’aleshores com a simple mercaderia.
El maquinisme i la industrialització van resultar decisius per a la millora de les condicions materials de vida de la
nostra espècie, però van provocar greus danys en nombrosos ecosistemes naturals i, a més, van iniciar un procés
d’escalfament global que amenaça amb un canvi brusc del clima global, segurament desastrós. Com a reacció a
aquest atropellament va sorgir, a la segona meitat del segle XX, una consciència ecològica àmpliament estesa en
els nostres dies.
Tanmateix, encara que aquesta preocupació pel medi ambient sigui necessària, algunes decisions poden comportar
conseqüències negatives a persones y col·lectius. Cal preguntar-se: quan la defensa de l’entorn natural i les
necessitats humanes entren en conflicte, quina de les dues te prioritat ètica? Per exemple, el Protocol de Kyoto,
acord internacional contra el canvi climàtic, va reduir l’emissió legal de partícules d’efecte hivernacle a la
l’atmosfera, però molts països pobres no tenen liquidat per a invertir en tecnologies netes i, per assegurar el
creixement de les seves economies, necessiten seguir explotant un model industrial contaminant.
La pregunta anterior podria formular-se d’una altra manera. Algú té l’autoritat moral per a demanar als països
pobres que desenvolupin les seves forces productives i explotin els seus recursos naturals, per tal d’aconseguir un
nivell de confort material per als seus ciutadans com el que gaudeixen els habitants dels països rics? Pensar que la
preservació del medi ambient hagi d’aconseguir-se a costa de mantenir en la pobresa a dues terceres parts de la
humanitat sembla si més no injust, de manera que aquesta exigència hauria d’anar acompanyada d’ajudes efectives
–tant econòmiques com de transferència tecnològica- per part dels països rics i organismes internacionals. I per
descomptat, és moralment exigible que a tot arreu s’estableixin condicions laborals dignes i que siguin respectades
les cultures autòctones que són respectuoses amb el seu entorn natural.
És important assenyalar que els humans han influït en el seu entorn natural des de la més remota antiguitat; pensa,
per exemple, en el impacte que va tenir sobre el medi la invenció de l’agricultura, en el neolític: va canviar el
paisatge i l’ecosistema d’àmplies zones del planeta. Aquesta acció transformadora seguirà en el futur perquè
l’home seguirà recorrent a la natura per a proveir-se de les primeres matèries que necessita. El repte estreba en
16
aplicar pràctiques no destructives, basades en noves tecnologies. I que puguin combinar-se amb el respecte
corresponent a la necessitat moral de millorar les condicions de vida de les persones.
Ètica política
En les societats democràtiques, l’exercici del poder suposa una delegació de la sobirania popular, que pertany
al conjunt dels ciutadans., i està sotmès a es lleis que estableixen els límits d’actuació tant de les institucions com
dels particulars. Aquestes limitacions impedeixen que una persona o un grup pugui perpetuar-se en el poder de
forma despòtica, però, tanmateix, les decisions dels polítics no deixen d’afectar la vida i la dignitat de tots aquells
que els han confiat la direcció la direcció dels assumptes públics.
La discussió ètica sobre l’activitat política planteja algunes qüestions controvertides. Fins i tot donant per
descomptat que l’objectiu del governant és procurar el bé comú i no aprofitar-se del càrrec per al seu benefici
personal, cal preguntar-se quines pràctiques són acceptables i quines no ho són. El cap de govern ha de dir sempre
la veritat? És lícit que incompleixi una llei si creu que és convenient fer-ho? Ha de haver-hi plena transparència
pel que fa a l’acció de govern? Com es duu a terme el respecte a les minories? De quina manera s’afavoreix la
participació ciutadana en la presa de decisions?
Una de les preocupacions més habituals en l’àmbit de l’ètica política és com impedir, o dificultar si més no, la
possibilitat de corrupció en aquells que ostenten el poder. Plató, en la República, ja va dedicar nombroses pàgines
a aquesta qüestió, ja que reconeixia que la temptació que poden tenir els governants suposa un risc real. La reflexió
ètica tracta també d’establir principis que regulin la bona pràctica de l’exercici del poder.
Ètica i internet
L’aparició de les noves tecnologies de la informació ha provocat nombroses discussions sobre quina seria la
manera adequada d’enfocar els problemes ètics que es plantegen sobre aquest tema. Qüestions com el dret a la
privadesa i la intimitat, la pirateria i el respecte als drets d’autor, el dret a l’oblit o a esborrar el passat a la xarxa,
l’ètica hacker, les falses identitats o personalitats fictícies, etc., són algunes de les qüestions més discutides en
aquest àmbit de les ètiques aplicades. Internet ha obert tot un món de possibilitats, a la vegada que suposa un espai
en què es fa especialment difícil establir límits o dur a terme una regulació efectiva sobre el que s’hauria de poder
fer i el que no.
Per a alguns es fa cada vegada més evident que la definició d’allò que es podria considerar com a comportament
ètic a través d’internet requereix un tractament diferenciat, en la mesura en què l’ espai virtual suposa un marc
absolutament diferent de tots els àmbits en els quals, fins ara, havien treballat les diverses teories ètiques. Des
d’aquesta concepció, els postulats de les ètiques convencionals no serien adequats per a abordar les noves
situacions a les quals ens porten les múltiples possibilitats que ofereix internet, per la qual cosa caldria pensar en
una nova ètica per al ciberespai.
Tanmateix, convé considerar que la frontera entre l’espai virtual i el “real” no és una cosa absoluta, sinó que tots
dos estan totalment connectats de manera que allò que succeeix en un repercuteix en l’altre, per la qual cosa,
segons algunes persones, el plantejament anterior no és vàlid. Hem d’assumir que allò que fem a la xarxa té
conseqüències reals que poden afavorir o perjudicar altres persones, per la qual cosa cal advertir de l’ús
responsable d’aquestes noves tecnologies.
Taula de continguts
Llibertat i responsabilitat...........................................................................................................................1
Llibertat................................................................................................................................................................ 1
17
El determinisme o absència de llibertat.............................................................................................................1

Determinisme físic.............................................................................................................................................2
Determinisme genètic........................................................................................................................................2
Determinisme ambiental o educacional.............................................................................................................2
Determinisme econòmic....................................................................................................................................2
Determinisme teològic.......................................................................................................................................3
L’indeterminisme o l’existència de la llibertat...................................................................................................3
Indeterminisme teològic....................................................................................................................................3
Llibertat i moralitat............................................................................................................................................3
Indeterminisme físic..........................................................................................................................................3
Responsabilitat.....................................................................................................................................................4
Ètica i moral.................................................................................................................................................4
Acció moral i teories ètiques.......................................................................................................................5
La moral............................................................................................................................................................... 5
Acció, hàbit i caràcter........................................................................................................................................5
Les normes morals.............................................................................................................................................6
Els valors...........................................................................................................................................................7
Principals teories ètiques.....................................................................................................................................8
Classificació de les teories ètiques.....................................................................................................................8
Intel·lectualisme moral....................................................................................................................................11
Eudemonisme..................................................................................................................................................11
Hedonisme.......................................................................................................................................................11
Estoïcisme.......................................................................................................................................................12
Jusnaturalisme ètic..........................................................................................................................................12
Formalisme......................................................................................................................................................12
Emotivisme......................................................................................................................................................13
Utilitarisme......................................................................................................................................................13
Ètica discursiva................................................................................................................................................13
Ètica aplicada.............................................................................................................................................14
Bioètica............................................................................................................................................................... 15
Ètica ambiental..................................................................................................................................................15
Ètica política.......................................................................................................................................................16
Ètica i internet....................................................................................................................................................16
18

Ètica 8

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Ètica 8

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

BLOC III L’acció: llibertat i responsabilitat 1

El determinisme o absència de llibertat

Laplace, P. S., Teoria analítica de les probabilitats.

Dawkins, R., El gen egoista.

Determinisme ambiental o educacional

Skinner, B., F., Més enllà de la llibertat i la dignitat

Un corrent de pensament que defensa aquesta tesi és el marxisme tesis és el marxisme.

Luter, M., De servo arbitrio.

L’indeterminisme o l’existència de la llibertat

• La responsabilitat des de l’indeterminisme. L’indeterminisme accepta com a responsable a l'agent que

converteixen en normes que estableixen quins

El conjunt d'aquestes mores , costums, constitueixen la

Acció, hàbit i caràcter

Les normes morals

NIVELL ESTA CARACTERÍSTIQ PERSPECTIVA SOCIAL EXEMPLE

que són fruit d’un consens. S’està obert a la

Es poden destacar dues característiques dels valors:

Diversitat i universalitat dels valors

Principals teories ètiques

Classificació de les teories ètiques

PREGUNTA RESPOSTA TIPUS TEORIA ÈTICA

DEFECTE PUNT MIG EXCÈS

1. Tots els afectats han de participar en la seva discussió.

El determinisme o absència de llibertat.............................................................................................................1

You might also like