El Racó del Pensament

Què és la llibertat?
I
Jean-Paul Sartre (1905-1980) deia que no hi ha cap diferència entre ésser-lliure i ésser-
humà, és a dir, que llibertat és sinònim d'home. Aparentment, l'afirmació ens pot resultar xocant
i fins i tot contradictòria, ja que sent l'ésser humà qui cerca ser lliure, precisament no pot ser
allò que no és, és a dir: llibertat.
L'home busca constantment ser lliure i, des d'aquesta perspectiva, és absurd pensar que es
busqui així mateix, perquè des d'on s'estaria buscant sinó des d'ell mateix, és a dir, des de la
seva pròpia llibertat. Aquesta reflexió tan aparentment enrevessada, no ho és, en realitat Sartre
no està en cap contradicció i la similitud que estableix entre home i llibertat, segons el meu
parer, és encertada. Vegem-ho.
Partim del principi que l'home és un ésser projectat al món, envoltat dels altres i emmarcat
en una sèrie de compromisos i responsabilitats. En aquest sentit, l'home és un ésser social bolcat
a la col·lectivitat i és, en aquesta col·lectivitat, on adquireix la consciència existencial de saber-
se ésser-social. Aquest saber-se ésser-social remet, sense opció, al compromís social: l'home ha
de manifestar el seu ésser segons les normatives comunitàries complint-les o incomplint-les,
però sempre es manifesta d’alguna manera o altra. Aquesta manifestació té el seu origen en la
denominada elecció: sempre triem, no podem no triar, fins i tot podem triar no triar, cosa que
ja en si és una elecció. Doncs bé, és en aquesta elecció irrevocable on consisteix ser lliure.
L'home és una elecció contínua, no pot no triar: està condemnat a triar i, en aquest sentit (el
poder triar) li fa ser lliure.
Fins i tot podria semblar que Sartre està descrivint un concepte de llibertat estrictament
individual, propi i, en conseqüència, incompatible amb la llibertat dels altres. Com que la
llibertat és una facultat intrínseca de la meva naturalesa de ser, aleshores és només vàlida la
meva pròpia llibertat. Aquesta consideració necessita un aclariment: la llibertat, fins aquí
descrita, és buida en quant a consideració ètica, és a dir, és a priori al judici que després la
societat emet sobre la seva manifestació. Dit altrament: una cosa és el contingut de la llibertat i
una altra és la llibertat pròpiament dita. Aquesta darrera (la llibertat pròpiament dita) és la
capacitat d'elecció sense contingut ni manifestació i el contingut de la llibertat és allò que
concretament triem com a tal, d'això últim és del que serem jutjats en funció d'una elecció
encertada o errònia.
Amb això concloem, de moment, que l'home està condemnat a ser lliure, és a dir, a triar,
prendre una decisió o una altra; exactament la decisió (en el seu contingut) no és ser lliure, sinó
el fet de triar.